Initial commitHEADmain

6 files changed, 41088 insertions, 0 deletions

diff --git a/.gitattributes b/.gitattributes
new file mode 100644
index 0000000..d7b82bc
--- /dev/null
+++ b/.gitattributes
@@ -0,0 +1,4 @@
+*.txt text eol=lf
+*.htm text eol=lf
+*.html text eol=lf
+*.md text eol=lf
diff --git a/75136-0.txt b/75136-0.txt
new file mode 100644
index 0000000..f048533
--- /dev/null
+++ b/75136-0.txt
@@ -0,0 +1,22416 @@
+
+*** START OF THE PROJECT GUTENBERG EBOOK 75136 ***
+
+# La orfaneta de Menargues ó Catalunya agonisant
+
+Antoni de Bofarull
+
+1862
+
+
+`Aquest text ha estat digitalitzat i processat per 
+l’Institut d’Estudis Catalans, com a part del projecte 
+Corpus Textual Informatitzat de la Llengua Catalana.`
+
+## Primera part. La nina.
+
+### Capítol primer. La estrella dubtosa, la estrella clara y la estrella fosca.
+
+Mes de tres anys feya, que la espasa de Sant Martí, olvidada y polsosa,
+penjaba en un clau de la celda prioral de Valldonzella.
+
+La espasa y son amo habian tingut una mateixa sort: lo cos del rey D.
+Martí habia quedat en un recó de la Seu de Barcelona, y encara habian de
+pasar quaranta set anys, pera que algú s'en recordás de enviarlo á
+Poblet, á dormir ab sos avis.
+
+No habia tingut aquesta mala sort son regne: set eran los quel' volian
+pera sí, mes un alt personatge habia designat ab son dit al ditxós, y
+aquest portaba la corona de Aragó en son cap.
+
+Bè feya lo papa Benet ó'l qui l'aconsellava: donant las coronas de una á
+una, s'en assegurava ell tres al plegat.
+
+Lo poble, que admira'ls efectes y no sól buscar las causas, lo poble
+inocent que creu en Dèu y créu també en lo influxo de las estrellas,
+cansat de fam, pestes y guerras, mirava al nou rey com favorit per una
+bona estrella, y al desgraciat Comte de Urgell com nascut en mal astre.
+
+La estrella del papa Benet semblava clara, peró'l poble se cuydaba poch
+de si era mala ó bona: tant avesat estaba tothom á veurer anti-papas y á
+víurer en cisma, desde la traslació de la cort pontifical al Cautiveri
+Babilónich (com deyan los de Roma parlant de Avinyó). En Roma feyan
+papas italians: en Avinyó los feyan francesos.
+
+No obstant, era una cosa ben estranya que en Fransa, lo pais mes gelós
+de Aragó, haguessen elegit á un cardenal aragonés, y alguna seguritat hi
+veurian los electors, quant obraban ab tanta generositat. La forsa de
+ánimo de D. Pere de Luna, que aqueix era lo nom de Benet, donava
+esperansa á molts, pus mirant com se feyan papas nous y com apres los
+destituhian, se habia burlat del Concili de Pisa, y contava ya en son
+favor molts prínceps, universitats y predicadors.
+
+Peró si bè lo poble mirava ab fredor los actes del papa Benet, los dos
+prínceps rivals de la corona de Aragó tenian sempre en ell fixa la
+vista, al mateix temps que miraban sa bona ó mala estrella.
+
+--¿Qué tinch de témer? deya pera sí lo rey Fernando; Catalunya m'ha
+regonegut y ha rebut mon jurament per tres vegadas; lo duch de Gandia
+m'ajuda ab trescents cavalls; las tropas de Castilla han tornat, y,
+unidas ab los Heredias han detingut als inglesos en Loarre; los capitans
+del Comte no han pogut entrar en Lleyda, y s'han hagut de contentar ab
+destruir los molins. Ben clar se véu que Dèu ajuda ma causa! Animo,
+donchs: tinch rahó, tinch dret, tinch tres arcabisbes de ma terra y'l
+Papa en mon favor, tinch forsas, y á mes tinch las novas artellarias de
+foch, y mestres que saben ferne. La miseria no m'espanta, que tan mala
+es pera mi com pera'l contrari, y mentres assegure ma protecció á la
+aljama de Tahust y Perpinyá, y sian amichs en Montalban los juheus y'ls
+jurats, no m'han de faltar diners per fer venir blat de Sardenya. Bon
+profit li fassan al Comte sos inglesos y sos gascons, que ja veurá lo
+que resulta de ficarse hostes á casa.
+
+De altre manera parlava lo desgraciat Comte.
+
+--Malheida sort! esclamaba; me culpan de imprudent, perque he reclamat
+mos drets ya en vida del rey Martí, com si no sabés tothom que lo papa
+Benet volia llegitimar al nèt bort de aquell, pera que fos rey de
+Aragó... Sols de pensarho lo cap se'm pert! Me culpan de mal patrici
+perque crido als estrangers en ma ajuda, quant ma terra m'abandona, y
+quant, abans que jo, mon rival ha fet trepitjar la terra aragonesa per
+caballs castellans, cosa may vista en temps dels reys antichs. Y no
+volen recordarse que dels nou electors de Casp, tres estavan á mon
+favor, un se fingí boig pera no faltar á sa conciencia, y dos eran
+germans! Oh!... y entretant, quant mes confiaba, quant Aliot m'havia
+portat los diners que'l moro Alí enviava á Fernando, y estaban á punt de
+entrar nous gascons, lo duch de Clarencia, perque s'ha mort son pare, ha
+fugit de mon costat per ser rey de Inglaterra; mon conseller D. Anton de
+Luna s'ha fet odiós per la mort del arcabisbe de Saragossa, y cada dia
+'m fugen caps y soldats, y veig alsar un nou mur de pedres y de homens
+entorn de la ciutat!... Quí sab lo que será de mi! --Y tancant los ulls,
+com pera recordar lo passat y refer son ánimo, se daba cops ab lo
+palmell de la ma dreta sobre del cor, bufava acalorat y repetia aquestas
+paraulas: --Ho dich y ho torno á dir, sí, sí: ja que no sò vassall, no
+vull créurer á ningú: sols creuré á ma mare com á fill, á ma mare que'm
+crida sempre "O rey ó res." Rey seré, ó la sanch de mos lleyals
+fecundará las planas del Urgell!
+
+Així parlavan los dos prínceps, que pretenian llegir sa sort en lo cel.
+
+Peró fra Vicens Ferrer, l'antich estudiant de Barcelona, lo doctor de
+Lleyda, doctor fet ja per ma del cardenal Luna quant aná de legat á
+Carlos VI, lo mestre del sacre palau de Luna papa, mirant á la terra,
+que era la que li convenia llavors conéixer, y repetint lo tema de son
+sermó de Casp, quant ell y Bernat de Gualbes donaren la corona al infant
+D. Fernando, cridaba:
+
+--Un sol pastor y un sol remat... Temeu á Dèu y obrau ab caritat y ab
+justicia, pus qui no obra aixís, tart ó aviat tindrá la paga, que fins
+los fills pagan á voltas los pecats dels pares.
+
+Y fra Vicens tenia rahó: mes rahó de la que ell se creya tenir.
+
+### II. Posta del sol al mitj del dia. 
+
+Era la nit del 1r· de novembre del any 1413.
+
+Feya poch que en lo poble de Menargues habia sonat lo seny del lladre,
+seguint al soroll pausat de la campana lo batament precipitat de portas
+y finestras. Lo poble havia quedat fosch, y sens mes claror que la que
+sortia per las escletjas de las fustas vellas ab que cada casa se
+guardava del vent y del fret. Una hora després, ni aquesta claror hi
+havia.
+
+La lley que imposaba la campana era llavors mes filla de la costum que
+de la necessitat. ¿Qui habia de anar á robar ahont faltavan casi tots
+los homens, y era tal la despoblació y la miseria, que fins l'abat de
+Poblet y altres senyors los habian perdonat, per aquell any, los censals
+y demés drets que pagavan?
+
+En un estrem de la població, á la part del Farfanya, hi havia una casa
+que era la última del carrer, casa que no sobrepujaba á las altres, peró
+que's distingia per tenir á la banda del derrera, á mes del corralet de
+totas, una petita exida, dominada per un estret terrat.
+
+La porta que dit terrat tenia donava á un quarto ab alcova, única pessa
+de la casa ahont havia llit, pus en la pessa del devant sols s'hi veyan
+fruyts de la terra ó penjats per las bigas ó estesos pel trespol. Entre
+las dos pessas quedava un espay, destinat, sens dubte, al ferse la casa,
+pera guardar éynas y altres embrassos, mes llavors hi tenian los amos un
+munt estés de palla de moresch, y sobre de ella s'hi veya una borrassa,
+de manera que's podia péndrer per un verdader jas.
+
+En la hora que dich, solament dos personas hi havia en tota la casa, una
+dona de uns trenta dos anys, de bon aspecte, encara que un poch torrada
+del sol, y quals ulls negres y brillants descubrian, per son mirar fixo,
+certa espressió y mescla de bondad y resolució á un temps, espressió que
+á voltas se hauria pres per rudesa y altres per valentia inocenta; y una
+noyeta, nina encara, pus no havia cumplert los onze anys, copia
+perfeccionada de la altre dona, y dotada de totas las bellesas humanas.
+A pesar de sa poca edat, era tan hermosa, que tota la comarca la
+coneixia, y al véurerla saltar pel terrat, doblegant son cos flexible
+com un arbre jove, obrint ab forsa los ulls y mossegantse lo llavi de
+baix, que ho tenia per vici ó per gracia, no passavan may per prop de la
+casa los falconers del senyor de Camporrells, que no tocassen lo corn
+pera ferla ríurer, ó no li donassen aucells y sobras de sa provisió.
+
+Diversos sentiments eran los que animavan llavors á la mare y á la
+filla. Aquesta, plena de alegria per una novetat que no esperava,
+voltaba pel cuarto, tot despullantse pera anarsen al llit, y tocava ab
+sos genolls, cada vegada que passava, los genolls de sa mare, com
+volentli pagar ab aquella caricia un goig que li havia promés; mentres
+que la dona, impacienta y neguitosa, aparentava estar indecisa en lo que
+devia fer, pus sens pararse en los moviments de la noya, sols la pagava
+ab un somrís descuydat una volta que altre, y tan prompte miraba
+pensativa á la finestra, com fixava los ulls á terra, ó se'ls tapava
+passantse la ma pel front. Tot son aspecte revelava una pugna interior,
+moguda per sa resolució natural, y un dubte que la detenia, per dos
+fochs, per dos amors, cada un dels quals la tirava per un costat
+diferent.
+
+--Ay mare, mareta, deya la petita; quant contenta estich de no dormir
+avuy en la cambreta fosca!
+
+--Sí? contestava distreta la mare.
+
+--Sí, sí! quant contenta estich de dormir ab vos. Dormirém abrassadetas,
+y jo tindré lo coixí de mon pare... Tot, tot pera mi, anyadia resolta y
+contenta. La palla de la vostra márfaga no fa soroll com la pallofa del
+moresch. ¿Vos recordau quant era mes petita, que sempre plorava, pensant
+que sentia ratas?
+
+--Sí, sí, tornaba dir en sa distracció la mare. Enllesteix, noya, que ja
+es hora tarda, y si massa enrahonasses te desvetllarias.
+
+--Millor. Avuy ray que estarém totas dos.
+
+Y acabantse de estirar lo cordó que li tancava'l pit, se estirá lo jipó
+de corasseta que portava, deixá cáurer en terra las faldetas de burell
+blau, y posá lo peu sobre los genolls de la mare, pera que esta li
+desfés lo llas de la espardenya.
+
+Quí la hagués vista llavors á la inocenta y hermosa nina, ficantse la
+una ma per entre sos estufats y partits cabells rossos, y ab la altre
+acostantse la camisola al pit, hauria cregut véurer un somni de un
+pintor, realisat ab tota la forsa de un geni!
+
+Al véurerla així la mare, sentint tal volta vensut son dubte, havia
+tornat á sa habitual resolució. Sols li faltava en aquell moment fingir
+un poch pera contentar á la nina, y portar á cap la idea que la
+dominaba. Agafá á la petita de un plegat, y tot senyantla, acompanyála
+fins á la vora del llit, y ajudantla á pujar, la colocá posant sa
+hermosa galta sobre del coixí del pare, y abrigada que la tingué, li
+dona un pató en la altre galta y se la mossegá carinyosament un poquet.
+Donáli després dos cops suaus sobre la espatlla, mentres la petita s'
+arronsaba dins de sa camisa, movent lo cos de alegria, y com ferida en
+sech per la idea dubtosa, sens manarli com de costum que se encomanás á
+Déu, la deixá, y se dirigí de nou á la finestra, que obrí pera mirar un
+rato y torná á tancar resolta enseguida.
+
+--Mare, cridá la nina; ¿qué feu? ¿per qué no us despollau?
+
+--Ara... Espérat... Resa entretant... Digas un pare nostre al Sant
+Cristo.
+
+--Ay ay! digué la noya, trahent lo cap per entre'ls llansols. ¿A quin
+Sant Cristo?
+
+--Al de Balaguer... sí, al de Balaguer, pera que'ns done mes sort de la
+que tenim.
+
+--Y de quant ensá? Los altres dies no'm feu dir mes que'l pare nostre
+pera la animeta de l'avia y la oració del Angel...
+
+Al ohir la mare la pregunta de la noya, exhalá un sospir, com volent dir
+que tan pesaba la forsa de aquella admiració inocenta, com la causa de
+la innovació en aquella costum religiosa. Casi olvidada en aquell moment
+de la noya, y fixo lo seu enteniment en la idea que la feya patir, obrí
+un armariet emblanquinat que hi havia en un recó del quarto, tragué de
+ell un civader ó sarró, y sortí á fora com en busca de un objecte.
+
+--Mare, mare! cridá la petita que no li havia apartat la vista; no'm
+deixeu sola.
+
+--Ja vinch: tens rahó. --Y tornant á entrar, deixá lo civader sobre de
+la taula, y s'acostá altre vegada á la alcova, dihent pera sí: --Val mes
+que dorma y després ho podré fer tot ab quietud.
+
+Peró la impaciencia no la deixava, y tot passant, torná á ficar lo bras
+en l'armariet, apartá una de las rajolas que hi havia desgafada á un
+costat, y trahent de darrera una mitja encaragolada, se la guardá en la
+ma.
+
+La noyeta se posá á ríurer.
+
+--De qué rius? Digas los parenostres.
+
+Y la noya aná dientlos, sense deixar per aixó lo somrís que havia
+comensat, si bé era tal la forsa de la costum, que ans de acabarlos,
+havia fet ja tres badalls.
+
+--Deixaume véurer la mitja dels dinerons, digué la petita,
+esparpillantse de nou; fa mes temps que no n'he vist cap...
+
+La mare fou llavors la que somrigué, per conéixer que la noya, jugant
+alguna volta, havia arribat al recó sagrat, ahont guardava los pochs
+diners que li quedavan.
+
+--No't desvetlles, repetí la mare ab forsa y carinyo; demá, de dia,
+ja'ls veurás.
+
+--Sí? m'ho prometeu?
+
+--Sí. Digas ara la oració del Ángel, y dorm.
+
+--Peró acompanyaume.
+
+Y mitj tapantse lo cap la petita y fent un nou badall, contenta de
+sentir prop de sa cara l'alé de sa mare, tancá los ulls, y juntas las
+dos comensaren á dir ab pausa y dolsura la oració que encara en est
+temps se resa en moltas casas de las montanyas catalanas, pera fer
+dormir als petits.
+
+::: hanging-indent
+"En est llit me poso,
+set ángels hi trobo,
+tres als peus, quatre al cap,
+la Verge Maria al meu costat,
+que'm diu: Blanqueta, dorm y reposa,
+no tingas por de cap mal cosa:
+quant la mala cosa vindrá,
+la Verge Maria't despertará.
+Ángel de la Guarda, dolsa companyia,
+no'm desampareu may de nit ni de dia,
+tant si estich sola, com en companyia:
+á vos m'encoman y á la Verge Maria.
+Quant me lleví,
+quant me despertí,
+ángel de la Guarda siau sempre ab mi!"
+:::
+
+Las derreras paraulas ja sols las havia pronunciat la mare. La noya
+quedava del tot adormida, pera no despertarse fins á la matinada
+seguent.
+
+Llavors la mare sortí á pleret de la alcova, torná á dirigirse á la
+finestra, que obrí un poch y tancá de nou, com si li bastás pera
+decidirse á sa dubtosa resolució, y obrint ab pausa la mitja pera no fer
+soroll, tragué de ella quatre sous de plata, que mirá y torná á mirar
+com indecisa y pensativa pera voler fer alguna repartició, ne separá
+dos, que anava á deixar en la mitja, se posá'l dit en la boca, sens
+bellugar los ulls, com ferida de un pensament nou, y tornant á tráurerne
+un, lo afegí als dos que tenia en la ma.
+
+--Ba, ba! digué pera sí; quant convé, convé. De aquí á San Joan, molt
+será que no passe la boyra, y que de una cosa ó altre no surtian diners
+pera pagar lo cens.
+
+Y tornantse á parar mes indecisa, continuá:
+
+--Y bè! ¿Qué'n trech de deixar un sou, si tan necessitada estaré
+tenintlo com no?... ¿Y pót ser que ell lo necessite?... Peró nó: ja está
+bè: sempre es bo que quede alguna cosa á casa... y després, que de aquí
+que ell torne, no m'ha de faltar de qué fer bullir la olla. Es tan poch
+lo que gastam jo y la noya.
+
+Torná llavors la mitja al recó del armari, tragué de una caixa un
+mocador, ab la punta del qual nuá los tres sous, ficantsel després al
+pit, tragué una camisa de home, que deixá damunt de la taula, y sortint
+un moment del quarto, torná á entrar, portant un pa, una petita porció
+de menjar, una carabasseta de vi, y embolicantho tot dins del sarró,
+se'l posá resolta sota del bras, y aná pera agafar lo llum de ferro que
+penjaba de una canya clavada en la biga.
+
+Sa indecisió, que semblava estar vensuda, no ho era del tot. Lo pas que
+anava á dar la tornava á acobardir, y un nou obstacle la feria en lo
+cor.
+
+--Y si's desperta? digué mirant á Blanqueta, que dormia; demá al dematí
+pót ser no hauré tornat, y si quant se desperta se troba sola... Peró
+tal volta pensará, com altres vegadas, que he anat á missa. Qué faré?
+Dèu meu, Dèu meu! esclamá mes aburrida que desesperada; Dèu del cel,
+apiadáuvos de mi, feu que no'm succehesca cap desgracia ni contratemps,
+que jo logre mon desitj, que puga tornar, que aquest ángel vostre no's
+desperte, pus sols de pensarho, ay! se'm pert lo cap!
+
+Y quedá per un moment ab la vista inmóvil, ab lo llum á la ma, y sens
+que's resolgués á passar la porta.
+
+Peró aquí se li renová lo sèu primer objecte que la animava, feu un
+esfors, y mirant, com despedintse, á Blanqueta, penjá lo llum en la part
+exterior de la porta, tenint cuydado de escursar lo ble pera que durás
+mes temps, y baixá resolta la escala.
+
+--No hi ha mes, deya tot baixant; lo principal del arbre es lo tronch:
+si'l tronch se salva, salvats sòn los fruyts. Anemhi donchs, y Dèu
+ajudará!
+
+La desgraciada mare arribá á la porta forana, la obrí ab pressa, sortí
+al carrer, tancá de nou, y com la porta no tenint la barra quedava
+fluixa, la empenyé després de tancada, posá la clau sota, y tirá aquella
+enfora.
+
+Son últim acte, al deixar sa casa, y son consol fou senyarse, alsar los
+ulls al cel, com demanant misericordia, y dir ¡Alabat sia Dèu!
+
+Pochs minuts després, la pobre mare caminava ja sola y depressa per
+entremitj de arboredas, girantse de contínuo, com pera véurer si entre
+la vella finestra de sa casa se traslluhia la claror del llum que havia
+deixat.
+
+A pochs passos mes ja no veya altre llum que la claror de las estrellas;
+lo mòn era fosch per tot, y sols una foguera lluny li servia de guia
+pera anar mes dret cap al lloch ahont se volia dirigir.
+
+### III. Amor de esposa. La fugida dels gascons. 
+
+Quant hi ha una pena fonda ó un dubte que cava lo cor, totas las
+tempestats del mòn sòn res pera aquell que pateix. ¿Qué hi fa la fosca,
+la soledat y la quietut de la nit, si'l cor es fosch, y tè dintre de sí
+combat y agitació? Los ulls estan oberts, peró miran endins, las camas
+se bellugan, peró no's cansan, perque la forsa del esperit supleix la
+fluixedat dels nirvis.
+
+Així avansava la desgraciada mare de Blanqueta, sens recordarse de
+perill, partint son pensament y son sentiment entre los dos objectes que
+la ocupavan, recordant lo que deixava enderrera y lo que buscava
+endevant, per entremitj dels arbres, y sens pararse en pedras y
+obstacles que la poguessen danyar en son precipitat pas. Sols una vegada
+que altre, com ajuda y consol en sa pena, alsava sos hermosos ulls á la
+estrellada volta del cel, y diriginthi un sospir, pronunciava lo nom
+sant de Dèu, implorant sa misericordia. Peró l'ayre de sos sospirs, mes
+pur que'l de la mateixa atmósfera que'l rebia, se confonia ab esta, y la
+atmósfera regraciava solament tal puresa ab nou ayre que enviava á la
+infelís pera respirar. Prou ho necessitava la desditxada, pus era son
+alé comprimit lo únich que fisicament la feya patir, després dels
+sufriments del cor!
+
+Al arribar á un petit tossal ahont trencava'l camí, y en qual estrem hi
+havia una grossa pedra cuberta per dos grans roures, que solia servir de
+descans als viatgers, quant, al fort del istiu, passavan per aquella
+vereda, la pensativa solitaria s'adoná, contra sa voluntat, de la
+distracció en que estava: pensá per primera volta en lo perill que podia
+córrer. A alguna distancia de ella li semblá sentir passos que anavan
+sent mes prop, peró tal era son dubte, que tan prest li semblava
+sentirlos al devant com al derrera.
+
+--Si será aprensió? deya entre sí; ay Dèu! m'en torno... Peró nó, nó!
+Qué será?... qué será?
+
+Y en aquesta indecisió, crehent mes que eran per la part de allí de
+ahont venia, y que pót ser així no seria tan greu son perill, esperant
+sortir del dubte, fugí del camí, passant pel costat de la pedra, y se
+escondí derrera dels tronchs dels roures.
+
+Tant com los passos s'anavan sentint mes prop, las palpitacions del cor
+eran mes contínuas: la dona valenta y desembrassada havia arribat á
+tenir por, y fins podia dirse que casi per un moment, sols per un
+moment, s'havia arribat á olvidar de sa pena y dels objectes que la
+causavan. A tal estrem pórta l'instint de conservació, per mes que
+l'esperit sia gran y sensible!
+
+Poch feya que la trista y espantada dona s'havia posat á cubert del
+perill que creya, quant, per la mateixa dressera, ab una agitació igual
+á la que ella sentia, exhalant també sospirs y ays, observá la amagada
+que passava una sombra, peró sombra de dona, que á pesar de ser nit, ab
+la celístia de las estrellas es possible descubrir á poca distancia, com
+era aquella, si'l bulto que travessa es de dona ó de home, ademés de
+que, may los homens solen en sas penas respirar ab la fatiga é
+impaciencia que la dona espressa.
+
+Mirá ab delit la pobre amagada quant li semblá que'l bulto era ja devant
+de ella, y tingué que contenir fortament son alé, per haver vist que
+aquell se detenia precisament fit á fit de sa cara. La altre dona
+acabava de pararse en la pedra de descans, pera arreglar un paquet que
+portava enrotllat dintre de una manta, y com estavan las dos cara á
+cara, poch li costá á la primera regonéixer prest que aquella á qui
+mirava era, sens dubte, altre desgraciada com ella. Recullí la vista
+llavors, com pera descubrir millor lo objecte que contemplava, y... oh
+sorpresa!... descubrí clarament si no la fisonomia, lo contorn de una
+cara coneguda, de una vehina de son mateix poble. Anava á anomenarla, y
+tement causarli espant, discorregué, tot de un cop, lo millor medi pera
+prepararla, pus sospirá com ella ho acabava de fer.
+
+--Jesus, Maria... digué la que estava prop de la pedra; qué hi ha
+ací?...
+
+--No tingas por, contestá la altre ab veu baixa; no'm coneixes?..
+
+--Ay! ay!.. cridá la primera, sorpresa, vehent una sombra que sortia de
+derrera dels roures, si bè son segon ay! fou ja ab menos forsa,
+descubrint que la sombra era de dona.
+
+--¿No ets la Paula del Ros? li preguntá la de prop dels arbres.
+
+--Ay!... Jesus!.. ay!
+
+Aquestos segons ays no eran ja tant de susto: eran de admiració, de
+sorpresa, y lo últim era ja casi de dubte favorable.
+
+--Quí ets?... quí?... quí?...
+
+Y la altre dona anávali á respóndrer, quant la admirada la acabá de
+regonéixer, exhalant un altre ay! que en res se pareixia als anteriors,
+pus era de satisfacció, de esbarjo del esperit.
+
+--Ay! ara't conech... ¿No ets Blanca, la del cap del carrer?
+
+--La mateixa. Filla meva, no sè lo que'm passa. Vaig...
+
+--No cal que ho digas. Massa que m'ho figuro. Vas ahont jo vaig també...
+
+Y las dos suspiraren agitadas y miraren al cel.
+
+--¿Donchs també hi es lo teu? continuá la Paula.
+
+--Hi es, respongué Blanca, y lo pitjor que ni temps li donaren de venir
+á casa, ni de portarsen una senyal de Dèu tan sols! La sort del nunci,
+que passá després per las casas, sinó ni hauria sabut ahont era.
+
+--No m'en parles, no m'en parles, que lo mateix passá á casa... Malehits
+sian eixos capitans del Fluviá, que no han perdonat á jovens ni á vells.
+
+--Al menos, deya la altre dona, quant van anar á Lleyda, sols s'en van
+emportar als fadrins, peró lo que van fer ahir no tè perdó de Dèu.
+
+Y renovántseli llavors á Blanca lo recort de sa filla, continuá mitj
+sospirant:
+
+--Tantas criaturetas que han quedat, que no tenen pa, ni consol...
+
+--Y las que no tenen mare...?
+
+--Ay! tens rahó. Alló sí que será un desespero.
+
+Y com fixantse un rato, pensant que encara hi podia haver sers mes
+desgraciats que ella y sa filla, digué mitj aconsolada en sa pena:
+
+--Benehit sia Dèu!
+
+Durant aquestas paraulas, la vehina havia acabat de compóndrer la manta
+y'l paquet, y s'inclinava ja cap al camí, com pera indicar que valia mes
+no pérdrer temps y anar seguint, quant l'objecte que portava feu tenir
+una nova pena á la atribulada Blanca.
+
+--Ay tonta de mi! esclamá; y jo no li porto la manta, ab tant servey com
+li hauria fet.
+
+--Quí vóls que pense en tot en aquestos casos? Ba, ba! Anem, anem: Dèu
+ajudará. A mes, que si arribavam tart, de res serviria tota la pena que
+havem passat.
+
+Y las dos anaren caminant, tenint cuydado de no fer gayre soroll ab los
+peus, y baixant la veu tot lo possible.
+
+--Es á dir, preguntá Blanca, que tan mateix es cert lo que diuhen, de
+que abans de la matinada se pegará la embestida?.
+
+--Sí, peró lo cas es que jo no sè per quin cantó será: uns diuhen per la
+part del convent, altres per la porta de Lleyda... Ca! Dèu fassa que no
+ho tingam de plorar!
+
+--Sempre ab los reys nous tornan las tempestats vellas.
+
+--Ja tens rahó! y lo pitjor, que dels llamps de aquestas tempestats no
+s'en escapa ningú, y'ls pobres dels nostres marits, tan si'n tenen ganas
+com no, ballesta al coll y cap amunt.
+
+--Malehida sia... Ay, Jesus Dèu meu! No'm fassas dir lo que no tinch
+ganas. Sempre que's parla de que la terra está en perill y que la patria
+crida, qui ho paga es la terra del pagés. Ditxosa patria, no't voldria
+sentir may anomenar.
+
+--Sí, sí: tots ne ploram. Mira: á casa som hereus y no sabem de qué, pus
+may mes havem sabut res de dos oncles, germans del sogre, que van anar á
+Sardeyna ab lo rey Don Martí, y quí't diu que demá no tornen, ó quant
+menos pensem.
+
+Ab naturalitat parlava la amiga de Blanca, y á sas rahons corresponia
+aquesta no menos, que també tenia mals recorts que alegar.
+
+--Sí? y la crossa que guardam á la gorfa de casa, que era de un germá
+del avi?
+
+--Y qué? també havia anat á la guerra?
+
+--A la guerra, ab un rey que diu que's deya D. Joan. Van anar á embestir
+als francesos, que havian entrat ab lo Comte de Armanyach, fins al coll
+de la Massana, y allí, de un cop de llansa mantuesa, lo van deixar sense
+cama.
+
+Y recordant al mateix temps la pobre Blanca lo perill en que podia estar
+son marit, fent com un esfors pera distráurerse, digué:
+
+--Deixemho córrer, deixemho córrer: mes val no pensarhi.
+
+La pausa que seguí á est avís de resolució, y que tal volta hauria
+servit pera donar principi á una altre conversa indiferent, fou en sech
+perturbada per un altre susto inesperat: Blanca, que entremitj de sa
+conversa no havia allunyat encara de sa imaginació lo dubte del doble
+soroll que ans havia sentit, acabava de observar de nou trepitjadas á
+poca distancia, y fins li semblavan barrejadas ab las de un cavall.
+
+--Ay! Jesus! baixem la veu, digué á la amiga, agafantla per la ma, y
+detenintse de un cop. Sí... sí... algú ve... Ja ho havia dit jo, que del
+mateix modo sentia soroll pel devant que pel derrera.
+
+--Y tens rahó... sí sí... no hi ha dubte. Y s'acostan, quant mes vá,
+mes...
+
+Las dos amigas, calladas, pararen la orella. Lo trepitj realment anava
+essent mes prop.
+
+--Ay!... ay!... esclamavan alternativament una y altre.
+
+Lo dubte que aquí passá entre las dos donas no's pót descríurer:
+avansavan un pas, tornavan enderrera, se miravan, suspiravan, peró ja no
+hi havia remey, y si no fugian, quí sab lo que hauria sigut allí de sa
+honra ó de sa vida.
+
+--Ah! cridá per últim Blanca, que acabava de sentir lo renill de un
+cavall prop de ella. Fugim, Pauleta, fugim!
+
+--Jesus! qué será de nosaltres? esclamava Pauleta, perduda enterament
+tota la resolució que ans semblava tenir. Fugim! Sí! Peró ahont?...
+
+--Tornem als roures, digué Blanca, ó sinó, derrera dels primers arbres
+que trobem.
+
+Y apretant lo pas, saltant fora del camí, se perderen en la obscuritat,
+arresseradas pels arbres, fins que, topant ab las punxas de uns
+esbarzers, baixaren lo cap y s'quedaren acotxadas sota de aquells mals
+vehins y de unas atzabaras que penjavan de un marge.
+
+En tal situació, sens respirar tan sols, fent esforsos pera resar,
+encara que la por vencia allí á la devoció, tingueren que sentir sos
+oidos novas cruels, que amargavan mes son sentiment y feyan mes trista
+sa esperansa. Y lo pitjor, que no gosavan, ni podian dir res, ni casi
+respirar, de manera que sols lo cor, ab sas palpitacions mes fortas, era
+lo únich que's movia, per lo mateix que no 's podia esbravar y no's
+movia'l cos.
+
+Estant allí las dos desgraciadas esposas, vegeren la realitat del soroll
+que las havia espantat. Venian pel camí varias collas de gent armada, de
+cinch en cinch, de vuyt en vuyt, y entre ellas, ó com guiantlas, algun
+cavall, per lo qual se deduhia, que eran aquells soldats conduhits per
+algun capitá ó senyor. Lo soroll dels ferros de las armaduras, lo
+enrahonar seguit, encara que baix ó fosch, dels soldats, lo pas
+precipitat que aquestos portavan, y'l to de burla que semblava donavan á
+sa conversa, era aterrador en aquella hora de nit, y mes pera dos
+infelissas donas, avesadas á la pau de casa, al consol de sos fills y á
+la agradable companyia del espós.
+
+Peró encara pitjor que tot aixó era lo que deyan y ab la llengua ab que
+ho deyan.
+
+--"Bona quitance será la deu Conte." --"Ja fará els dumá au matí, apey
+que luy reste un binteno de suldats." --"Festo farán de sa pel." --"A
+pla dit." --"S'atenderá a tote rason que far deye." --"Pas res mes luy
+resta que sa coulero." --"Tres haut prince et debien res!" --"Sensa pudé
+ni argen... Bona nuyt viula. Sigurs que serén, Conte de Urgel, la figa
+ti fau." --"Si'l chef Favars passec la clausa deu Pirineu, ¡hurús gascú!
+Buno bido tenrén. Sanch á Catalonya, argen á Gasconya." --"Dumá, dumá
+será la sanch, en arribant de part dessá li sumaten! Quan beyrán las
+flambos de las bumbardas deu rey Ferran... Las abets aujit? Pum, pum,
+pum!" --"Pla bè caps per terra... Marits morts, donas en festo." --"Pas
+Balaguerina: boli Gascuna." --"Gascuna y Balaguerina." --"Bay bay,
+restés pas de cridá; gaytarén dinquo la frontero, y apey, Conte Jacme y
+sumaten, secula seculorum amen!"
+
+Així se espresavan aquellas terribles sombras que tenian á dos passos de
+distancia las pobres donas; y així aná passant aquell desordenat soroll
+de ferros, de peus y de paraulas estranyas, perdentse lluny, com si fos
+lo que fa la aygua de un gran safretx que s'buyda.
+
+Lo primer y únich que feren de prompte las dos donas fou sospirar, y mes
+que sospirar respirar, pus havian contingut per llarch temps son alé.
+Escoltaren llavors un rato, apretantse la ma, y observant á poch
+verdadera quietut, com si sos dos cors fossen iguals, digueren á la
+volta la una á la altre:
+
+--Qué es aixó?... Qué es aixó?
+
+--Dèu meu! esclamá Blanca; no sè lo que'm passa.
+
+--Verge Santíssima! Tristas de nosaltres!... Y qué farém?
+
+--No ho sè... Peró digas. ¿Quí sòn aquesta mala gent que semblan
+diables? Si serán...?
+
+Y una y altre quedaren com encantadas, pensant en qui podia ser gent de
+tan estrany parlar.
+
+--Aragonesos no ho serán, digué la Paula, pus los hauriam entés.
+
+--Jo ho crech.
+
+--Castellans no ho sè, pus no n'he vist may de prop y no sè com parlan.
+
+--Prou n'has vist y jo també, desde que hi ha'l rey nou, peró no'ls
+entench.
+
+--Oh! es que dels que han passat no n'he entés ni una paraula.
+
+--En aixó tens rahó, digué Blanca. Peró fixantse llavors un moment, y
+fent un somrís que espressava'l dolor de son cor, continuá á poch: --Que
+no'ls has entés, dius?
+
+--Nó, nó, contestá Paula ab tota senzillés.
+
+--Massa que'ls havem entés!
+
+--Ay! ja tens rahó... sí, sí, tot lo que era mal ho he entés.
+
+--No't recordas de lo que deyan del somatent, y de llevar caps, y de las
+bombardas, y... qué sè jo quantas mes desgracias?
+
+Las dos donas suspiraren llavors verdaderament.
+
+--Peró... continuá Blanca resolventse; me sembla que'l mal ja ha passat.
+Enderrera no hi podem tornar, de conseguent, esperem un poch, y si res
+mes se sent, tornarém á arriscarnos... y en tot cas, sempre'ns queda'l
+recurs de amagarnos.
+
+--Si't sembla...? digué Paula, que no estava del tot resolta.
+
+--Sí, sí, insistí Blanca; esperem un poch, y si segueix la quietut,
+tornemhi, y á pas de ca y sens parlar, apretem fins á arribar al riu,
+que així guanyarém lo que haurém perdut.
+
+Així ho feren, y sortint á poch las dos, agafadas per la ma, fins al
+camí, l'emprengueren de nou, y no pararen fins á arribar á la ribera del
+Farfanya.
+
+Allí devia succehirlos encara un nou contratemps, pera que sa esperansa
+fos mes combatuda.
+
+Al arribar al riu, buscaren las passeras; cada una de aquellas dos
+donas, agitadas y preocupadas, anava per se part, tantejant ab lo peu
+las pedras del pas, y encara que no's cuydavan molt en aquells moments
+de si's mullavan, seguian ab tot, per la costum, ab bastanta seguretat y
+acert. Així anavan, á certa distancia la una de la altre, y com brandant
+lo cos quant lo peu donava en una pedra petita, y així havian passat ja
+las primeras, quant arribant ja casi al mitj del riu... Dèu del Cel!...
+un soroll y un espectacle repentí las omplí de espant y de sorpresa y
+las feu pérdrer l'equilibri y'l cuydado que conservavan. En aquell
+moment, després de haverse vist una flama que's bellugava en totas
+direccions per las murallas de Balaguer, aparegueren repentinament á
+dreta y esquerra, pel devant y pel derrera, en los cims dels tossals, en
+las recolzadas de la plana, per fi, en tots los estrems, y bellugantse
+sempre, una munió de llums y flamaradas, que, com á llamps, atravessavan
+de un lloch á altre, peró sempre radiant cap á un centre, ajuntantse
+unas á altres quant mes s'acostavan, y formant ja á poch com un círcul
+general, fantástich, que anava estrenyentse quant mes s'acostava cap á
+la ciutat de Balaguer. La aparició del primer foch, objecte que sols
+feria á la vista, aná acompanyada de un altre objecte que feria en los
+oidos, lo soroll general, en tots los pobles, de campanas y esquellas
+que picavan precipitadament, y á mes, de un crit també general, inmens,
+mitj fosch á vegadas per la distancia del lloch ahont lo davan, y fort y
+terrible quant, sortint del fondo de un barranch vehí, indicava que en
+aquells encontorns hi estava la principal forsa amagada. --Via fora!
+Visca Jaume III de Aragó! Via fora! Via fora! Aquest era lo crit
+terrible, amenassador y universal que s'alsava, aquest era un dels tres
+objectes que acabava de esparverar á las donas, y aquest, diferent dels
+altres dos objectes, que entravan per los ulls ó per los oidos, acabava
+de entrar y penetrar en lo cor de las dos desgraciadas esposas, que
+s'afanyavan pera véurer si podian topar ab sos esposos ans que'l
+somatent se decidís á embestir y á burlar las artellerias del rey
+Fernando.
+
+Véurer las flamas, sentir lo soroll de las campanas y'l crit de las
+collas armadas, y donar un jiscle descompassat y de desespero las dos
+donas, fou tot un.
+
+--Dèu meu!... sols aquesta'm faltava! cridá desconsolada Blanca.
+
+--Jesus Maria...! Quin infern es aquest? esclamá Paula, sens parar
+cuydado en si se li desrotllava la manta y li queyan los objectes que
+portava dintre de ella.
+
+En tal confusió, cridant, desesperantse, descuydantse á sí mateixas,
+sense fixarse ja'l cap ni en perills, ni en recorts ni esperansas
+agradables; ficant los peus per entremitj del aygua del riu, y procurant
+sols arribar á la part oposada, pera apretar á córrer, y créurer així
+poder trobar tal volta lo separat espós; se separaren desconcertadament
+la una amiga de la altre, en diferenta direcció, y sense recordarse ja
+cada una que anava ab una amiga, de igual desgracia y de igual interés
+pera la idea que á una y altre guiava.
+
+Lo que succehí al arribar á la ribera oposada no's pót esplicar: Paula
+se perdé entremitj de la fosca, corrent desesperada y sens sentir lo
+crit amorós que li dava sa amiga Blanca.
+
+Esta, que, posant de nou lo peu en terra al sortir del riu, cregué per
+un moment estar en un perill menor, mirant involuntariament enrera, y
+vehent per casualitat un llum dels del somatent en la direcció de
+Menargues, se li figurá, per la forsa de la imaginació, tornar á
+descubrir lo llum de sa casa, y pensant en lo llum, torná á pensar en sa
+filla, y avivant aixó son desespero, arrancáli un altre crit de dolor,
+que doná, fugint cap al punt ahont li semblá véurer mes llums del
+somatent. En sa fugida, sols dos espressions sortian de la boca de
+Blanca: la una era en veu baixa y seguidament: --Filla meva! --la altre
+era ab veu alta, peró debilitada: --Paula, amiga Paula! --peró sempre en
+un y altre crit, no podia apartar may de sa imaginació y de sa memoria
+aquell llum que havia penjat en la porta de sa casa, y que era llavors
+la única companyia (si companyia pót fer un llum encés á una criatura
+inocenta,) que havia deixat á sa amada filla Blanqueta, dormida ab la
+ilusió y esperansa de estar abrassada ab sa mare.
+
+Pobre mare y pobre filla! No sabian una y altre que aquell llum estava á
+punt de apagarse, pera no ser may mes encés en aquella desgraciada casa!
+
+### IV. Lo siti de Balaguer. La rondalla del gat roig. 
+
+Los prínceps desgraciats no tenen historiadors, sols tenen á lo mes
+algun poeta que'ls cante sa desventura, quant ja sòn morts.
+
+Si fos al revés, jo podria descríurer lo interior de la ciutat de
+Balaguer, quant l'últim de sos Comtes se trobá casi abandonat per tots
+los sèus, sens viures, trahit per los gascons, que li fugian á bandadas,
+emportantseli'ls diners que tenia, baix pretest de anar á buscar refors
+en sa terra, sens noticias de son amich Don Antoni de Luna, que's
+mantenia en Aragó, y sens que sa propia indignació y'l noble orgull de
+sa mare lo deixassen descansar. Los que parlan de aquella notable
+ciutat, sols la veuhen de part de fora, si bè de la prudencia, de la
+vergonya ó del temor dels autors se deduheix quant trist era'l quadro
+que Balaguer oferia de part de dins.
+
+Peró ¿quina necessitat hi ha de descríurer un quadro trist, si basta
+mirar la figura principal que en ell ressalta?
+
+Pintem, donchs, la ciutat, de fora, en la última nit que la tingué
+sitiada lo rey Don Fernando 1er. de Aragó.
+
+Rodejada de fossos y murallas, ab sos marlets y torres, especialment las
+últimas en un de sos estrems, tenia en son interior un alcássar, ahont
+permaneixia la familia del desgraciat Comte, desde qual punt se
+defensava contra los sitiadors, disparant una volta que altre ab unas
+pocas bombardas de foch que li havian portat de Castelló y altres punts,
+mentres de altres ánguls del mur tirava allá ahont podia, ab antichs
+ingenis y manganells, totas las pedras que en son recinto havian pogut
+aprofitar, destruhint á tal objecte fins parets de casas. Devant del
+punt ahont s'alsavan ditas torres, tenian los sitiats una estacada
+que'ls servia de reparo pera fer sas sortidas y dar rebato, y per
+aquesta part y per la de un molí que donava la aygua á la ciutat, pót
+dirse que era per ahont aquesta avansava sas trinxeras, pus may per dit
+molí pogueren adelantar los sitiadors, sense que la corrent entrás
+vermella de sanch, com pera reanimar als intrépits de dins. Devant de
+altre torre que hi havia sobre la Juderia se veyan los restos de altre
+estacada, de que se havian apoderat ja Alvar Rodriguez de Escobar y
+Jaume y Joan de Luna; y en lloch mes esterior de aquest espay, s'alsavan
+lo convent dels Predicadors, ahont hi havia allotjats los trescents
+cavalls que anavan ab lo duch de Gandia, junt ab las tropas de Bernat de
+Centellas y Pere Maza, que se li havian incorporat, y'l convent de
+monjas, que venia devant del alcássar, en lo qual hi havia tropas
+castellanas y catalanas; mentres que l'adelantat major de Castilla, que
+havia vingut á servir al Rey ab siscentas llansas, ocupava prop de la
+ciutat un vall que se esten al cantó oposat á dit alcássar. De tant en
+tant se descubrian unas petitas casas fetas de tapia y ramas, y com
+lligant unas ab altres é igualment los dos convents referits, se veya
+una llarga paret, no molt alta, quals obras havia manat construhir lo
+Rey en pochs dias, ab una mira política, á saber, las casas pera donar á
+enténdrer als sitiats, que poch li importava la proximitat del ivern,
+pus se disposava á sostenir lo siti fins á guanyar la ciutat, y la
+paret, pera que servís de clos y no pogués escaparse absolutament ni una
+ánima.
+
+No faltavan, per aixó, clavadas per aquells camps, infinitas tendas,
+algunas de las quals tenian á certa distancia un embarrerat, com se
+solia fer en antichs sitis y campaments, y agregat á aquest conjunt lo
+gran número de caixas apiladas, ahont se guardavan los passadors de las
+ballestas y altres provisions, venian á formarse en cert modo com uns
+barris aislats que servian de refors á la línea, y per dintre dels quals
+podian librement y sens perill discórrer los soldats.
+
+Tant en aquests llochs secundaris com en los convents se feya sempre
+guayta constant, vehentse bellugar los centinellas en la part exterior,
+y al llarch de tot lo clos ó paret guaytavan també, á poca distancia uns
+de altres, diversos soldats ab llansas llargas, los quals procuravan
+tráurer sols lo cap per sobre del mur, á fi de que los ballesters de
+montanya que tenia lo Comte en la muralla, no tinguessen massa blanch en
+los cossos dels sitiadors pera encertarhi sos viratons, com solian fer
+sempre que algun ne descubrian. En las entradas del clos era ahont hi
+havia tan sols número major de soldats en refors, salvats per unas
+bastidas que á cada estrem s'havian alsat, y desde allí era de ahont,
+mal repartidas las bombardas del Rey, y poch aprofitadas, pus ni hi
+havia gran habilitat pera manejarlas, ni la polvora suficient pera
+dispararlas, tiravan una volta que altre las pilotas de foch, com deyan
+los admiradors de aquella nova arma, contra las tauladas dels vehins de
+Balaguer, que cridavan y malehian á son senyor cada volta que veyan
+foradadas sas casas.
+
+Encara que en lo convent de las monjas hi havia soldats, no hi estavan
+sinó precisament pera descansar, y de dia'ls obligavan á no passar de la
+part baixa; al contrari del dels frares, ahont hi havia plena llibertat
+de passejar y de parlar, com que no hi havia quedat mes que un sol frare
+pera tenir compte, y de altre part, may una casa de homens imposa tant
+respecte á la llengua com la que ha sigut clausura impenetrable de
+castas verges. Era, donchs, lo convent dels Predicadors, com si
+diguessem, la casa payral de aquell exércit, lo punt de reunió pera
+matar las horas, y'l lloch de entrevista, de buscar al amich perdut y de
+donar camp á la murmuració y á la bulla, quant, després de menjar,
+desitjavan entretenirse tots los ociosos de la guerra.
+
+Així era, que encara no s'havia acabat de póndrer lo sol, quant acudian
+á un clos que hi havia á la part del derrera del convent tots los
+conducters, caps, capitans, caporals y demés empleats del exércit y del
+acompanyament del Rey, y allí, sentats per las caixas y altres objectes
+que aquell lloch guardava, s'entretenian en fer comentaris de la guerra
+ó dels altres fets que en general ocupavan al mòn.
+
+Si jo pintás un fet modern, no m'olvidaria de posar en boca de aquells
+militars, encara que no ho hagués vist, lo consolador cigarro que tan
+ajuda á matar l'oci, mes en un sigle en que sols se tenia per ultramar
+la part de Orient, mal se podia emplear lo fruyt de América, quant
+havian de passar molts anys pera descubrir lo que després batejaren ab
+lo nom de Nou Mòn, y fins pera fer créurer la existencia de mes terras
+en lo mar gran.
+
+Peró no existint aquest enemich del oci, y mirantlo com á vici, pót
+deduhirse una conseqüencia, á saber, que essent mes reduhit lo número de
+vicis, serian mes poderosos los que llavors existian, y així no haurá de
+admirarse, que en aquellas reunions de ociosos fos lo vici del béurer lo
+mes dominant, com que no deixava de avenirse, en cert modo, ab las
+costums y carácters dels senyors de aquell temps, pus, per mes que
+pinten los poetas la caballerositat y la noblesa, no deixava, per aixó,
+cada senyor de tenir, ádhuc en aquell sigle, y com se sól dir, un rey al
+cos, y molts ressabis de barbarisme, que no podian desaparéixer sinó
+desapareixent ó debilitantse la costum feudal.
+
+En lo celler dels frares no havia pogut aparéixer lo carretellet de la
+creu, que tan conservat y guardat se tenia y tan recomanat era abans al
+sagristá y al cuyner, pus sempre hi ha bons recons pera las bonas joyas,
+peró, en cambi, no faltavan algunas botas de vi del Priorat, á las que
+davan bona sortida los sitiadors de Balaguer, es á dir, los sitiadors
+que bevian ab got.
+
+Pera mullar lo paladar y matar millor la hora, se portava, donchs, cada
+nit un barral al clos, y colocadas algunas ampollas y gots de vidre al
+demunt de una gran taula de roure, (que servia en cert temps del any
+pera apuntar lo delme en lo pórtich del convent,) buydavan y mes
+buydavan aquells militars y senyors lo such del most, y tot enrahonant y
+rihent, anavan bevent y preparant la son, pera dormir després mes plans
+en sas tendas.
+
+A fi de mes animar la reunió, y com per altre part las nits ja
+comensavan llavors á fresquejar, se encenia al mitj del clos una gran
+fogarada, que si no se necessitava pera calentar, servia al menos pera
+alegrar la vista, y pera donar mes vida á la companyia y reunió.
+
+Sia efecte de simpatia ó de dificultat en poderse enténdrer mutuament
+los que parlavan diversas llenguas, resultava sempre certa separació, ó
+millor dirém repartició entre unas collas y altres, sens que per aixó
+tot sovint deixás de haverhi una que altre conversa de interés comú, que
+si no arribava á la cabal inteligencia de tots, era no obstant coronada
+per una rialla general, á que tothom ajudava.
+
+Sols de pensar en la monserga que tal barreja de llenguas y dialectes
+havia de produhir, bastaria pera alegrarnos de trobarnos en lo temps que
+som, pus sens contar los molts, encara que semblants, dels diferents
+territoris de Castilla, calcule qualsevol l'efecte que als castellans
+havia de fer lo castellá catalanisat de Aragó, apart del que parlavan
+alguns de aquest regne ab construcció viscaina, y uns y altres l'efecte
+que produhian als catalans, entre'ls quals no faltavan cerdans y
+rossellonesos, que tenian certs termes propis y pronunciavan la *ó* ja
+un poch agasconada. No hauria faltat, pera dar mes ayre á aquest ball,
+sinó que allí hi hagués hagut los gascons de dins de Balaguer, ó'ls
+inglesos que manava poch ans mister Guillerm Gonench, (y á qui havia
+tingut cuydado de donar guiatje pera'ls passos de la frontera lo rey
+Fernando,) ab lo qual hauria sigut, en veritat, la festa complerta,
+sobre tot si'ls últims se haguessen apoderat dels gots.
+
+Peró, á pesar de aquesta desigualtat y dels obstacles que tals
+diferencias de llengua produhian, hi havia allí un personatge que venia
+á ser lo llas de unió de tots, pus servint de tursiman entre uns y
+altres, ajudava á ferse compéndrer mutuament, y parlava ell al mateix
+temps ab tots y ab totas las llenguas que allí se usaban y sentian. Tal
+era lo celebrat mossen Borra, juglar ó gloriós de la cort del rey
+Fernando, y á qui tenia est monarca gran efecte y fins motius de
+agrahiment, en primer lloch per la generositat que'l distingia en favor
+de son protector, y á mes per los bells ratos que li feya passar ab sas
+agudesas y graciositats.
+
+En aquesta separació inocenta produhida per lo motiu indicat, podia
+estudiarse molt bè la diferencia de costums entre uns y altres paissos,
+pus caracterisava á cada círcul cert ayre exterior que li era propi y
+exclusiu. Portavan en general los castellans mes bonas robas, y encara
+que no deixavan lo gorjal y'l bacinet de ferro, peró ostentavan
+sobrevestas de drap carmesí y de altres colors vius, y encara que
+vestissen per resguart la gonella de malla, la falda de aquesta era en
+molts gornida de parxe de seda, y los principals fins hi portavan
+flocadura en la part baixa. No eran pochs los que duyan en sas espasas
+la guaspa y lo bocal de plata, y mes de un cinter se veya que, si no era
+del mateix metall, al menos era daurat, com hi havia també algú que feya
+gala de ostentar guantellets, que eran daurats en los ferros dels dits,
+y en lo demés cuberts y gornits de domesquí blau. Com era en campanya,
+no's veya allí lo sombrero, que anomenavan *barrete*, lo qual solia ser
+cubert de zeytorn domesquí y generalment brodat de águilas coronadas de
+fil de or, y de altres animals, símbols y objectes; peró en cambi, se
+veya lo bon brodat en mes de un arnés de foguer, que era una certa bossa
+que solian portar penjada del cinter. Cubertas de bacinet ne portavan
+alguns, y per lo comú eran de drap vermell ó de un altre color viu, la
+major part de estofa y á voltas ab fresedura de or ó plata; y finalment,
+pera resguardar lo cos portavan los principals sobrevestas de drap de
+color, forradas, y mes generalment capas, ó bè senzillament caputxos
+forrats de tafetá ó altre seda.
+
+Los vestits dels catalans y aragonesos eran per lo general mes serios,
+pus gran part no deixaban la corassa ni pera anar á béurer, y com era
+lley y costum catalana antiga que'l catalá en guerra dorm vestit y ab la
+llansa prop, de aquí resultava, que tals militars ostentassen mes ferro
+que seda, lo que provenia també, en part, de que la antiga cort de D.
+Juan I de Aragó, si bè prengué modas y costums de Fransa, no se semblava
+ab tot de molt á la ostentosa cort de D. Juan II de Castilla, á pesar de
+haverhi rich home en Aragó y Catalunya á qui no podia igualarse cap rich
+home ni príncep castellá, entre altres lo mateix Jaume, Comte de Urgell,
+ans de sa desgracia. No vól dir aixó que entre los senzills vestits dels
+catalans y aragonesos no hi hagués amagada molta riquesa que no's veya
+de prompte, pus espasas portavan alguns de pom y crehuera niellats, que
+valian mes or que no pesavan, y fins hi havia poms, encara que pochs, de
+jaspi y de cristall de roca, dagas ab mánech de fusta de ginjoler,
+treballat ab motlluras de or y pedres, cinyells que eran fets de pessas
+de plata, y algun s'en veya, que portava los devant-brassos gornits de
+parxe de seda, ab sivellas, caps y platons també de plata. En las
+vestiduras no deixava de haverhi també algun que altre caputxó de
+perset, y altres pessas de panyo de Berni ó de Malines de grana, y mes
+de un mantell ó huca de briscó, cintat entorn, ab que se embolicava
+algun senyorás, dels que solian anar á cavall ab estreps plans; peró
+també mirat en general, lo que mes se veya eran panyos de Ceret, alguna
+tela de fustá pelós, de que'n portavan abrigons y cassots dels que'n
+deyan de dos (que tal volta servirian sols pera cubrir la espatlla), y
+que solian ser, per lo comú, de drap de Canemás picat blanch; y entre
+aquestas vestiduras, que eran, á mes de la gonella de malla, del gorjal
+y de las espatlleras, que tenian la costum de no deixar, es á dir,
+entremitj de aquestas robas, que podian dirse molt bè secundarias pera
+aquella gent tan guerrera, fins pót ser s'hi arribava á véurer algun
+jupó de cotonina rasa blanca, dels que ja en aquell temps ne deyan fets
+á la antiga, y que ells sabrian com eran fets.
+
+Ara, per lo demés é indistinctamente en castellans, aragonesos y
+catalans, véyanshi diversas y estranyas pessas de roba, de que sols se
+conserva lo nom, com eren apaquins, samfonets ó simfonias, clotxes y
+altres objectes, de que sols parlan los dietaris é inventaris de aquell
+temps; y en certa part, fins eran iguals uns y altres personatges de
+diferentas nacions, com per exemple, en portar calsas ab solas, en la
+forma de las armas y dels arnesos, quant los vestian, en la malla de
+ferro, que portavan ademés del arnés, y en lo modo de dur partit lo
+cabell en dos meytats y á rans del coll, costum que s'havia conservat
+per molts sigles, y com un ressabi de las cabelleras godas, que sols
+havian perpetuat los almugavers, y que encara havia de passar un sigle
+fins que desaparagués del tot, es á dir, fins que'l rey de Espanya y
+Céssar de Alemania se presentás pelat.
+
+Pense'l lector l'efecte que havia de produhir aquell variat conjunt de
+vestits y figuras, y si per aixó allarga la imaginació fins á calcular
+quina seria la diversitat de caras y de mostatxos, y quinas las
+contraccions de cada fisonomia, animada per lo calor de la foguera, per
+lo vi y per las riallas, de segur que li vindrán desitjs de contemplar
+qualsevol quadro que espresse una cosa análoga ó semblant, ó de que
+algun pintor s'hi inspire.
+
+Ab tot aixó, no obstant, tindria poch lo que llegís, si no se li donava
+una idea de lo que tal gent parlavan y de quina manera ho feyan, pera
+ferse cárrech al mateix temps de quins eran los asumptos y demés
+objectes que llavors podian móurer l'interés dels que esperavan, que
+sempre en tot cambi ó contratemps polítich hi ha que esperan.
+
+--Qui dia passa any empeny, deya lo vell capitá Ramon de Báges, volent
+indicar en una questió que sostenia, que ventatja era anar passant dias
+en lo siti, suposat que cada dia era una sangria mes al malalt de dintre
+de las murallas.
+
+--Bonas sòn las sangrias, contestá Pere Alonso de Escalante, mes pera
+donarlas, convé que'l barber no estiga dejú.
+
+--Lo cas es la sangria, replicá al jove castellá lo vell catalá, que bè
+ó mal donada, lo que convé es que fassa efecte. No es així? anyadí luego
+y mirant als altres.
+
+--Nó, contestá mossen Borra, y aquesta volta no vos ha servit de res la
+esperiencia.
+
+--Eh? digué'l castellá, crehent que mossen Borra li dava la rahó, y que
+deixava burlat al que antes havia sigut son antagonista, quant tractá'l
+rey Fernando de buscar lo millor medi pera dirigir las operacions
+militars.
+
+--Es que tampoch vos dono la rahó á vos, replicá mossen Borra. Tan
+desacertat está l'un com l'altre. Y es clar: tractau de sangrias pera
+curar al malalt, y lo que's busca aquí es matarlo.
+
+--Ángela! cridá, desde un recó, y tot omplint un got, En Gil Ruiz de
+Liori, significant ab aquell mot la aprobació de la sentencia. Haveu
+parlat com un llibre. Lo que convé es la sangria, peró sangria que mate.
+
+A aquesta espressió, Anton de Cardona, ab veu mitj baixa, se dirigí al
+del costat, y fent ab lo front y'ls ulls lo que fa un quant
+s'avergonyeix, li digué: --Se coneix bè l'amor que de molt antich porta
+al malalt! Crech que, per ell, s'acabaria la compassió.
+
+Y En Liori, que observá la actitut del Cardona, mogut de son orgull,
+pera dar á enténdrer que insistia en son odi personal al Comte de
+Urgell, continuá omplint lo got, y plé que'l tingué, se espressá de esta
+manera:
+
+--En tant aprobo la sangria, que desitjo al malalt lo fi que ha de fer
+la bota de ahont surt aqueix vi. ¿No pensau així, don Enrich?
+
+Lo de Villena, que era á qui feya la pregunta lo Liori, y á qual noble
+esperit repugnavan los odis concentrats, lluny de correspóndrer á la
+invitació del altre que li acostava lo got pera que trincás ab lo sèu,
+contestá ab fredor y senzillament:
+
+--No vull jo tan mal á qui'ns proporciona tan bonas vetlladas. Llarga
+sia la vida de la bota, com que jo bech á sa salut, y Dèu fassa que, ans
+de dessangrarla, pugam tornar á nostras casas en pau.
+
+--Aristotélich sòu, digué al de Villena mossen Borra, pus mes cas feu
+del cos que de la ánima.
+
+--Sí, paripatétich del tot, quant se tracta de la bota, pus en aquesta
+sí que la ánima li entra pels sentits. Y en seguida, com volent parlar
+formalment, anyadí: --Lo que jo desitjo y tots devem desitjar, y ho dich
+y torno á dir, es que vinga aviat la pau, y's puga estar ab tranquilitat
+cada un en sa casa.
+
+--Ho crech, com ho diheu: voldriau vos pau pera donar vida á la ciencia,
+que es la vostra amiga... Llavors sí que pót ser fariau revíurer los
+bons jochs florals que'ns portá de Tolosa lo rey Don Joan, y que ara sòn
+tan morts com los pobres ministrers de la casa reyal, que si no
+vinguessen aquí alguna nit á tocar la xelamia y la cornamusa, de segur
+que no sabrian com donar forsa als pulmons pera bufar sos instruments.
+Pobres minyons, pensar que fan ofici de moro, pus may sinó moros haviam
+vist en los campaments, tocant lo rabeu! Peró tot se arreglará ¿no es
+veritat?
+
+--De mes verdas s'en maduran. Deixau que'l Rey vaja á Barcelona, y
+veurém ministrers en la cort y en lo Palau, y jochs florals, y...
+
+--Qué es aixó de jochs florals? preguntá Joan Hurtado de Mendoza,
+interrompent als dos que seguian en sa conversa, y que s'havian separat
+ja de la dels demés.
+
+--Es una flor, contestá'l de Villena, que per allá, per las Castillas,
+no's cria.
+
+--Millor diréu que no s'arrela, digué rihent lo juglar, aludint als
+esforsos del de Villena, que sols pogueren tenir resultat mes endevant
+en Barcelona.
+
+--Fins de las flors coneixeu las virtuts, continuá'l castellá, prestant
+respecte á Don Enrich; pera vos no hi ha res amagat, y jo estranyo sols,
+que tan adivinador com sòu, no hajau inventat una manera millor de fer
+la pólvora ó la salpetra de las artellerias, ó que tal invenció no haja
+sortit primer de vostre cap. Tan coneixedor com sòu de la alquimia, y de
+la...
+
+Y'l militar castellá quedá ab la paraula en la boca, per no recordarli
+altre nom de ciencia mes conegut; peró mossen Borra suplí la falta,
+dihent:
+
+--Sí, la alquimia, y la astrologia, y fins la ciencia Margarita, y
+l'estrolabi... Y lo mes estrany, (anyadí després de una petita pausa,)
+lo mes estrany, que qui créu en tot aixó y ho practica, no créu en
+anells de virtut, ni en espasas de constelació, ni en moltas y moltas
+altres cosas.
+
+--Estranyesas del mòn! contestá Don Enrich, ab lo somrís que revela la
+modestia y prudencia del sabi.
+
+--Es que ho dich com ho crech, insistí'l castellá; pus m'admira que
+aquesta invenció de la artelleria marxe tan poch á poch.
+
+--Ja vindrá la millora á son temps, com vindrá á totas las cosas, digué
+Don Enrich; en Italia, ja veheu com la emplea En Carmanyola, aqueix gran
+capitá de qui esperan tan de bè los venessians, en termes que ha fet
+desaparéixer dels exércits l'antich *carroccio*.
+
+--Y tal *carroccio* y tal carrot, interrumpí ab burla mossen Borra; ja
+era hora de que aquella gent desterrassen aquell embrás, ahont anava
+barrejat lo temple de Dèu, lo celler, la cuyna y l'hospital.
+
+--Així es, torná Don Enrich! contra las pilotas de foch res hi val.
+
+--Arma de cobarts y de traydors, (digué desde son recó, y caragolantse
+sos blancs mostatxos Ramon de Báges,) pus ha subjectat al cálcul lo
+valor del home, transformará al soldat en máquina, y aumentará ab lo
+temps lo poder dels déspotas y traurá la seguritat á las ciutats!
+
+--Ah! esclamá, bufant de coratje un jove castellá, que posantse en peus,
+doná dos ó tres voltas, apretant sos talons en terra y fent ressonar los
+esperons; ah! quant cert es lo que diu l'experimentat capitá. En efecte
+es així: com hi ha mòn, teniu rahó.
+
+--Si tals cosas, replicá lo vell, sols podian haverlas inventadas moros.
+
+--Al menos, digué Don Enrich, los moros de Ronda, en son siti, foren los
+primers que usaren bombardas, qual invenció aprengueren dels tartres,
+peró de aquellas á las que ara s'usan hi ha una gran diferencia, y no
+dubto que las del gran capitá Carmanyola dehuen ser ja molt millors.
+
+--Sempre gran capitá y mes gran capitá, digué una veu de un recó; com si
+no sabessen son orígen.
+
+--Gran, sí, cridá Don Enrich, y si algu tè per petit son orígen, diré
+que tot gran foch prové sempre de una guspira... Las obras, las obras
+sòn las que s'han de mirar dels homens.
+
+--Y jo anyadiré, digué'l juglar, que en lo pot petit es ahont sól
+haverhi la millor confitura... Lo que jo sento, (anyadí luego, parlant
+no com á juglar, sinó ab calor de bon patrici,) que hajam de pérdrer
+aquí lo temps sentint contar bruixerias de si lo sabi Merlí y fra Anselm
+Turmeda fan camisas pera que'l Comte se puga escapar volant, de si
+acabat del siti vindrán revoltas, de que si Jusuf (aquell que també posá
+una mala camisa á son antecessor Mahomet de Granada,) enviará forsas
+contra'ls sitiadors de Balaguer, y altres bestiesas que de res
+serveixen, quant al fi y al cap tot lo que's fa no es mes que pera
+matarnos germans contra germans.
+
+--En quant á mi, (contestá'l castellá Sandoval, á qui no podia tractarse
+de cobart,) creheu que voldria tornar á ser ja en ma terra, y que'ns
+ocupassem en conquistas mes útils.
+
+--Sí, peró... li digué lo Mendoza; bo es desitjar que tornem á Castilla,
+mes la honra de Fernando exigeix que no se'l desampare fins que estiga
+ben assegurat.
+
+--Pau hi haja, digué lo vell Báges, que lo demés queda á nostre cárrech.
+
+--Ja... ja... repetiren alguns castellans, com crehent que'l pundhonor
+catalá s'havia ressentit; y algú fins anyadí: --Com, segons dihuen, lo
+Comte encara tè molts partidaris.
+
+--Es cert, alguns n'hi ha, digué mossen Borra, peró tot aixó es res si
+Fernando fa lo que déu fer, si sab tenir pau y guerra, si sab portar la
+guerra ahont déu, que es lo modo de tenir pau aquí. Y com suspirant en
+seguida y mitj cantant, digué per tres ó quatre vegadas: --Italia!...
+Italia!... Italia...!
+
+--Com hi ha mòn! cridá rihent llavors un de la rodona, que, poch amich
+del vi, y apoyant lo colze sobre lo pom de la espasa, comensava ja á fer
+badalls de son; teniu la gracia, mossen Borra, que á voltas sols vos
+enteneu vos. Desitjau la pau, diheu que pera tenir pau s'ha de tenir
+guerra, y voleu guerra y pau á un mateix temps. Lo diable que us
+entenga.
+
+--No falta qui m'enten, contestá l'altre, mirant als capitans vells de
+Aragó y Catalunya; si vos no fosseu tan jove, si tinguesseu recort ó
+noticia de antichs fets, y sobre tot...
+
+--Parlau clar y de una vegada, digué'l jove, interrompent al juglar.
+
+--Paciencia, cavall frisó, paciencia.
+
+La atenció general se fixá llavors en los dos que parlavan, temerosos
+tots de alguna indiscreció del jove, peró aumentá encara y's doblá
+aquesta atenció, al ohir las paraulas seguents de mossen Borra: --Dich,
+jove, que no dirias aixó, sobre tot... sobre tot...
+
+--Qué?
+
+--Sobre tot si sabesses la rondalla dels gats.
+
+--Oh! oh! cridaren tots; de rondalla estam: contaula, contaula.
+
+--Rondalla tenim, deyan altres avisant als de mes lluny; mossen Borra
+parla: silenci, atenció.
+
+--Bè está, contestá'l juglar; ja que tant m'ho demanau, vinga la
+rondalla, y qui no m'entenga, que estudie á Isop ó s'en vaja á dormir.
+
+Y posantse en peu lo juglar, ficada la ma esquerra entre la obertura de
+sa gonella, y allargant la dreta, com volent imitar la actitut de algun
+predicador conegut, comensá de aquesta manera:
+
+--Prop de una gran casa s'en vá fer una altre de petita, y en una y
+altre tenian son corresponent gat pera guardarlas de ratas. Quant la
+petita era petita, lo gat de la gran sols se cuydava de la sèva, peró
+damunt de la petita hi feren un altre pis y sobre del pis un altre, y
+així resultá que la segona era ja tan gran com la primera y li feya
+sombra. Lo gat de la gran s'omplí llavors de enveja, y no volent que lo
+de la petita menjás fora de casa, tractá de no deixarlo passar may per
+la sèva teulada, á fi de que no anás á menjar y buscar ratas en las
+altres casas mes lluny, per las quals ell sempre volia ficarse y
+regirar. ¡Tonto de gat roig, que tal era l'envejós, pus se figurava que
+l'altre moriria de flaquesa, y mort que fós, podria ell trafiquejar en
+sa casa! Peró lo gat negre, que era lo de la casa petita y venia de bona
+rassa, coneixent las manyas del mal vehí, digué: --Sí? Pensas que seré
+tan llech de quedarme en ma teulada, mirantte com te llepas? En altre
+lloch te vull.-- Y anantsen al carrer, pujava á las altres casas, y allí
+trobava tantas ratas com volia. De segur que al sortir lo gat negre, si
+no hagués tingut arreglada sa casa y hagués viscut sol, lo roig li
+hauria entrat per la teulada, y fins li hauria robat lo jas, peró tenint
+cuydado de que son amo estigués content y l'estimás, s'en anava confiat
+y segur, y acompanyat de altres gatons, y allá ahont trobavan lo gat
+roig y'ls sèus, hi havia tal esgarrapada y mossegada que no dich mes; y
+com lo negre era valent, era volgut per totas las casas, y de totas
+treya talls y ratas ab abundancia, deixant sempre vensut al roig envejós
+y á tots los que'l seguian, y tant volgut era en sa casa, que quant
+arribava, tot eran alegrias. No hauria sigut així, si s'hagués endormit
+en sa gorfa, si contentantse sols ab las ratas de casa, no hagués
+procurat enamorar á son amo ab sas gracias y valentias: de segur que la
+pau li hauria costat bastonadas, com donan molts amos als gats, y prima
+hauria tingut la panxa; peró contentant al amo, fentse ben voler dels
+vehins, tenint á ralla al gat roig y anant ben rodejat de gatons fiels,
+que vigilassen la casa y'l seguissen en sas campanyas, lográ estar
+sempre gras y ser lo rey del barri. ¿Qué val mes, donchs, pregunto jo
+ara, tenir pau en casa y dormir de flaquesa, ó tenir guerra á fora y
+estar gras?
+
+--Guerra, guerra á fora! contestaren alguns alegres, penetrant ja la
+intenció de mossen Borra.
+
+--Guerra es pau, si la guerra es triunfo, anyadí algun militar
+experimentat, que recordava encara fets de glorias passadas.
+
+--Donchs bè, continuá'l juglar; deixaume acabar, pera que millor
+m'entenga qui no m'haja comprés. "Diu lo compte," com deya En Desclot...
+y aquí ve la part mes dolorosa...
+
+--Seguiu, seguiu, cridaren diferentas veus; avant la rondalla; vejam en
+qué para.
+
+--Bona rassa era la del gat negre, y de pares á fills tots seguiren la
+mateixa bandera de guerra á fora pera tenir pau dins, y per tot
+alcansaren sempre victoria contra'l gat roig y sos partidaris, per mes
+que alguna volta fins si barrejás lo gat de la Iglesia...
+
+--Psit, psit, prou, prou, mossen Borra: no'n fassam massa, digué á mitja
+veu lo prudent Ramon de Báges.
+
+--Mare de Dèu! contestá rihent lo juglar; qué tè que véurer lo gat ab
+las campanas? Deixaume dir. --Y com en efecte reprimint un poch sa
+propensió ridícula, acabá de esta manera: --Es donchs lo cas, que, com
+ja sabeu, *omnis caro foenum*, hagué de acabarse la rassa, perque havia
+mort l'últim gat sens deixar successor, y'l pobre amo, vehentse ja ratas
+á dins ¿qué fèu?...
+
+--No digas mes, no digas mes, cridaren tots rihent.
+
+--Vull dir, replicá'l juglar; en lloch del gat mort buscá l'amo un altre
+que li fes lo mateix servey, y per mes que buscá, cap ne trobá tan bo
+com un, peró era blanch... Ara ve aquí'l cas. Lo gat blanch ja trau las
+ratas de casa, mes si després s'adorm, --diheume, cavallers-- si després
+de neta la casa, no's fa estimar del amo, no busca la guerra á fora
+¿tindrá pau fora ni dins, tenint tan prop com tè la nissaga del gat
+roig?
+
+--Teniu rahó! Guerra á fora, á fora! cridaren tots.
+
+Y rompia llavors, com en aplauso, un picament de mans general dirigit al
+juglar, quant en sech, y fent deixar, com se diu, la paraula en la boca,
+ressoná prop de la porta l'agut so de la trompeta reyal.
+
+--Qué es aixó? digué'l juglar admirat; sembla que miola'l gat blanch...
+
+--Lo Rey! lo Rey! cridaren alguns que s'havian acostat prop de la porta,
+moguts de curiositat, mentres los altres reyan de la alusió del juglar.
+
+--Prou, prou! murmurá lo vell Báges, tot fent apartar lo barral del vi
+y'ls gots per dos macips que servian.
+
+--Vaja, rey dels cascabells, digué'l de Villena á mossen Borra: silenci,
+que ve Sa Altesa. Prou de rondalla.
+
+--Cascabells ó picarols, insistí encara'l juglar, de tot puch gastar,
+peró no'n vull, pera no semblar antich caballer francés... dich, soldat
+del gat roig.
+
+--Prou, prou! replicaren tots alternativament; silenci, que ja
+s'acosta'l Rey.
+
+Y en efecte, baixant tothom la veu, y admirats de que en tal hora se
+dirigís allí'l Rey, anaren tots posantse en peu y endressantse la roba,
+com disposantse cortesment pera rébrer á son senyor.
+
+La claror que donavan dos atxas de vent indicaren ben aviat que lo rey
+Fernando anava á entrar en lo clos del convent de Predicadors. En
+efecte, aparegué en seguida un patge, que portava en la ma dreta un
+pendonet reyal dels que'n deyan de glávis, y agitant aquest, com pera
+donar senyal que anava á entrar lo Rey, bastá pera que tots los
+circunstants se llevassen la gorra ó capell que'ls cubria, y obrissen
+pas ample, desde la porta.
+
+Venia lo Rey mitj armat de cos, sens lo balandrá de escarlata de costum,
+cubert lo cap ab bacinet de ferro, y li penjava lleugerament de las
+espatllas una senzilla capa ó huca de panyo blau. Son semblant,
+generalment afable, pareixia llavors un poch trasmudat, y ab son mirar
+incert, la manera descuydada ab que duya la capa, mal arreplegada de una
+part sota'l bras esquerre, y ab lo moviment seguit que donava á la ma
+dreta, anyadintse á aixó que caminava un pas avansat als que
+l'acompanyavan, qualsevol hauria conegut que dominava á son ánimo alguna
+nova desagradable.
+
+Anavan ab lo Rey dos personas, lo gobernador de Catalunya, Guerau
+Alemany de Cervelló y'l confesor de Sa Altesa, fra Diego (ó Diago, com
+li deyan los castellans,) de Tamera, aquest mostrant son ayre de
+mansuetut, que sempre manifestava, l'altre la energia de son carácter
+resolt y la espressió de un home vigilant y previst.
+
+Las últimas paraulas que's pogueren sentir ans de penetrar lo Rey, foren
+aquestas, que per la forsa ab que las pronunciava Fernando, indicavan
+ser ja repetidas mes de una volta:
+
+--No mes rahons. De ma bondat no s'abusará, y si compassió volen, demá
+la tindré... demá ó quant veja rendit al contrari...
+
+que ha de ser prest, prest... Prou havia fet en exceptuar sols als que
+haguessen mort al arcabisbe de Saragossa. Entretant, gobernador, no
+perdonem medi y acabem de una vegada.
+
+Així que'l Rey hagué passat lo llindar, tothom s'incliná, fentli la
+salutació deguda, y acostántseli en preferencia don Enrich, li doná don
+Fernando la ma, y després de mirar entorn, digué: --Salut á mos
+barons...
+
+--Salut á Sa Altesa.
+
+--Bè, bè... anyadí lo Rey, anant regoneixent als principals que allí hi
+havia; m'alegro de trobarvos á vos, cosí... y á tu, Cardona... y á tu,
+Mendoza... Bè, bè. No puch venir á millor punt.
+
+--Senyor... senyor... digueren alternativament algunas veus dels
+anomenats.
+
+Y'l de Villena anyadí: --Vos á tal hora en aquest lloch? Hi ha alguna
+nova desagradable, ó es que...?
+
+Y sens deixarlo acabar lo Rey, com no sentint sa pregunta, y soltantli
+la ma, preguntá:
+
+--Lo mestre de camp no es aquí?
+
+--Fa una hora, contestá don Enrich, que ha partit de sa tenda: jo l'he
+vist, que anava vestit de totas armas, y seguit de quatre ballesters de
+rotllo que's dirigian á la línea.
+
+--Donchs no ho entench! digué llavors lo Rey com parlant ab sí mateix. A
+véurer, (anyadí luego) quins sòn los caps de companyies y condestables
+que fan avuy la guayta, pus vull saber de qui m'he de fiar; perque, ó
+podré poch, ó m'han de pagar lo perill en que'ns posan.
+
+--Senyor... senyor...! tornaren á repetir molts y en especial lo de
+Villena; qué es lo que passa?
+
+--Qué passa? No ho vullau saber. M'acaban de advertir com han saltat la
+tapia de la línea una multitut dels sitiats, que no se sab qui sòn; á
+mes, se prepara un cop traydor contra nosaltres, y quí sab, quí sab lo
+que pót ser demá de mí y de ma terra, segons lo que succehesca aquesta
+nit. Oh! (esclamá llavors,) aquesta fòra la paga de ma paciencia y de ma
+generositat! A véurer si lo rey de Aragó vá á ser ni digne de poderse
+dir infant de Castilla. Ma honra es vostra honra, barons! A tots
+reclamo; convé vigilancia, convé lleyaltat, convé també... sí, sí...
+convé resolució; y... mes que tot, (digué després de una pausa, y com
+ple de impaciencia,) mes que tot convé ara que'm doneu tranquilitat,
+que'm tregau lo dubte, que'm digau lo que passa y lo que pót passar...
+Que busqueu per tot lo mestre de camp, ó qualsevulla que sia, ab tal que
+m'ho diga... Que'm digan lo que passa (torná á repetir finalment ab
+forsa,) ó lo que pót passar!
+
+--Jo vos ho diré, senyor!
+
+Al sentir eixa resposta, tothom dirigí la vista á la porta, que era de
+la part de ahont venia. Prop de ella estava aturat un guerrer, cubert de
+totas armas, una figura vestida enterament de ferro, pus cap pessa li
+faltava pera resguardar son cos, capell ab babera, gorjal, corassa y
+perpunt, espatlleras, devant-brassos, manoplas, asberch, cuixeras,
+gamberas y fins sabatas ferradas. Encara que no s'hagués descubert, com
+feya en aquell moment per reverencia al Rey, l'hauria conegut també
+tothom, per un distinctiu particular de que feya gala, y en lo qual
+havian fixat sempre la atenció tots los del campament, es á saber, un
+rich tabar ó capa vermella, que may desamparava, cosa que tè son
+significat, si pensa lo lector que en tots temps, y fins ara, hi ha
+especialitats que, volent interessar al públich, ans de cautivarlo per
+la part del esperit, comensan á interessarlo ab alguna estranyesa per la
+part óptica ó visual.
+
+--Lo donzell de Puymoren! diguérense mutuament y tots admirats los
+circunstants.
+
+--Quí?... Lo del tabar?... preguntá entre admiració é indiferencia lo
+gobernador Alemany.
+
+--Quí?... Quí?... preguntá també lo Rey, com venintli de nou lo nom que
+havian pronunciat.
+
+--Un oficial, (continuá lo gobernador, y responent al Rey,) un dels
+caps, que, com veheu per sa vestidura, fa la guayta esta nit. Tal volta
+ha sabut...
+
+Y sens deixar acabar al gobernador, se girá lo Rey com examinant al
+donzell, y li digué:
+
+--Sí?... Es que en efecte sabs alguna cosa?
+
+--Ja vos ho he dit, senyor, contestá lo donzell; lo que passa y lo que
+pót passar.
+
+La forsa ab que foren pronunciadas estas paraulas, deixaren admirat al
+Rey y á alguns dels presents, mentres alguns las prengueren per una
+ponderació ridícula.
+
+--Bè, bè, digué lo gobernador, á qui may havia fet goig, per son estrany
+distinctiu, lo donzell; vejam, donchs, si es que res ha succehit y...
+
+--Espera, Guerau, espera,... digué ab pausa lo Rey.
+
+--Al revés vos dich jo, senyor, interrompé'l donzell; que no convé
+esperar.
+
+--Donchs qué?... Digas, parla... Pót ser?...
+
+Lo Rey estava ja ple de impaciencia.
+
+--Senyor, á vos puch y dech dir cosas, que no convé tal volta divulgar
+per ara; respongué lo donzell, baixant la veu y com quedantse la última
+paraula en la boca.
+
+--Es á dir...?
+
+Suspengué llavors en sech sa pregunta lo Rey, penetrant la intenció del
+que li parlava, y continuá en seguida resolt:
+
+--Ja, ja... Val mes, sí, val mes que á mi m'ho digas. Y quant mes breu,
+millor.
+
+--Breu seré, com que ab pocas paraulas basta; contestá l'altre.
+
+Y dirigintse'l Rey á una estancia inmediata, feu senyal ab la ma al
+donzell pera que'l seguís, passant tots dos depressa per entremitj dels
+concurrents. Entrats que foren, lo patge del pendó ajustá la porta, y
+quedantse ab lo glávis al mitj de ella, bastá pera que tothom s'apartás.
+
+Un silenci de admiració seguí inmediatament de aquest fet, aprés tots
+s'anavan preguntant qué era lo que passava, y lo que de alló resultaria,
+cada un aná fent comentaris ó conjecturas, y'l gobernador y'l confessor
+del Rey, mes admirats que ningú, no sabian que contestar als demés, fins
+que mossen Borra, prenentho á bulla, pera distráurer la admiració,
+(encara que interiorment ho calculás ab serietat,) digué:
+
+--Ara sí que veig que las sentencias en boca dels reys tenen tungadas,
+com las tè la fama de bons ó de dolents, pus lo Comte de Urgell diu "O
+rey ó res", Ladislau de Nápols diu "O Céssar ó res" y si no ha dit una
+cosa semblant Don Fernando, es perque son enemich ho diu, peró'm sembla
+que si no ho diu ab la boca, ho diu ab lo cor. Preparauvos, donchs,
+amichs, que si la sentencia s'escriu esta nit...
+
+No pogué acabar de parlar mossen Borra, pus avantsant lo patge de la
+porta, se vegé obrir esta, y aparegué de nou lo Rey, marxant cap á fora
+resolt, y manifestant ab sos ulls la satisfacció que'l dominava.
+
+--Depressa, mos barons, cridá així que obrí la porta; depressa! Cada un
+vaja, sens detenirse, ahont li toque. Vestiuvos de totas armas, y á
+cavall.
+
+Y anant mirant ab llestesa als que allí hi havia, donava ordres ó
+advertencias á cada un dels que anava topant.
+
+--Tu, adelantat major, prepara los teus siscents y, llansa en cuixa, que
+aguarden fins que se'ls avise. Tu, gobernador, fes reunir lo mes prest
+tots los rocins genets que hi haja, y que, partits en quadrillas,
+comensen á passejar á lo llarch de la línea: fes al mateix temps que
+tots los peons, empavessats, arquers ó ballesters y las condestablias
+vajan á sos punts, y no's mogan de arrasserats á la línea; fes que las
+bombardas... pero nó. Vina tu, Aleix Moragues, mon fuster en pau y en
+guerra, que qui tan bè ha sabut colocar las bastidas, no m'ha de fer
+quedar mal en la feyna que avuy m'ha de fer; vina y prepara al mateix
+temps tots los treballadors que tingas... Tu, Tamera, segueix altre
+vegada ab mi, y no't done quimera si no tenias cálzer pera celebrar
+missa en ma capella, pus molt será que demá no la pugas celebrar devant
+del Sant Cristo de Balaguer. Y tú, y tú..., per fi, (digué ja com apurat
+del temps que perdia,) tots, tots los que sian caps, vingan lo mes prest
+á ma cámara, y vinga també lo mestre de camp, á qui convé buscar
+prompte, prompte... y allí sabréu lo que per vostre Rey y per vosaltres
+avuy s'haurá de fer.
+
+Y partint á tota pressa, portant á son costat al donzell de Puymoren,
+saludá cortesment lo rey Fernando y s'en torná al lloch que li servia de
+cámara en lo siti.
+
+Los circunstants que no devian seguir al Rey s'en anaren ab llestesa,
+prenent cada un la direcció que mes li convenia, y així quedá lo clos
+desocupat y buyt, no permaneixent en aquell lloch mes que mossen Borra,
+lo qual, admirat de lo que passava, y desitjant ja donar descans á son
+cos, sortí al revés dels altres, es á dir, ab gran pausa, y's dirigí á
+la celda que li havian senyalat pera allotjarse en lo convent, repetint
+creus sobre la boca, per los badalls de sòn que feya, y dihent tot
+caminant estas paraulas: --Viscam y vejam... que demá será un altre dia.
+
+Entre totas aquellas personas, quals semblants revelavan admiració,
+dubte ó sorpresa, sols una n'hi havia que manifestava gran satisfacció,
+per mes que procurás disimularho, y á contemplarse la vivacitat de sos
+ulls y son ayre dessembrassat y de triunfo en aquells moments, s'haguera
+pogut dir que aquell home se trobava en l'estat del qui, esperant ó
+somniant una ditxa, véu ja obert y libre'l camí pera disfrutarla.
+
+Així al menos ho demostrá, clavantse ab forsa y sens cuydado lo capell
+en son cap, quant lo senyor Rey li feu senyal que's cobrís, y passant
+orgullós al devant de la comitiva, en qual moment, ple son cor, en
+efecte, de orgull, de satisfacció y de esperansa, pronunciá sols pera sí
+las seguents paraulas:
+
+--Ara si que crech en aquell adagi catalá, que es tan comú de algun
+temps: "Si vols ésser papa, pósatho al cap."
+
+### V. Si vols ésser papa, pósatho al cap. 
+
+Ja'm sembla que veig al lector impacient pera saber una cosa succehida
+peró no contada, pera averiguar lo contengut de aquell paréntesis del
+capítol anterior, que tal venia á ser, en mitj de aquest, lo tancament
+del donzell ab lo Rey.
+
+Calcule, donchs, ab los sentiments que dominavan á un y altre, lo
+significat del primer cop de vista entre aquells dos personatges, cada
+un dels quals esperava per son estil. Esperava lo Rey, y era tal la
+confiansa que entreveya en aquell moment, que, de tan grata, arribava á
+créurer que no devia confiar, peró sa pugna interior li feya traslluir
+en la cara la espressió de la alegria que se sól tenir en tals casos; y
+esperava lo donzell, peró de la manera que espera lo qui, dubtant de una
+sort que no mereix prou, pugna també entre'l desitj de atrevirse y la
+por de escarmentarse, qual estat del esperit no es lo que millor se
+revela per la cara, y pót semblar modestia, quant, á voltas, es sols
+inesperiencia del mòn.
+
+Hi ha, no obstant, una excepció en aquest últim cas, y es la diferencia
+que vá del home de bè al dolent, pus aquest vèns mes aviat son dubte, y
+sab fingir en lo exterior l'ayre de qualsevol virtut.
+
+Així succehí entre don Fernando y'l donzell: se miraren primer dubtosos,
+y á la segona mirada del últim, lo primer vegé ja devant sos ulls á un
+altre home. L'agafá'l Rey per la vora de la capa, (que sempre los
+potentats se familiarisan en los perills ab los que'ls adverteixen,) y
+com acostantlo á sí, li parlá de esta manera:
+
+--Y donchs?...
+
+Y anava á respóndrer lo donzell, quant, fent lo Rey com que reprenia una
+idea fugida, li digué ab cert empenyo:
+
+--Ah!... No'm recorda ton nom... Digasme ans que tot com te dius,
+perque...
+
+Ab la interrupció que feu aquí lo donzell guanyá un pas mes de terreno
+en sa confiansa.
+
+--M'admira que us pareu en la persona, quant tant vos importa la cosa.
+
+--Sí, es cert: digas, digas, donchs; contestá lo Rey, fent major mostra
+de familiaritat.
+
+--Jo he sigut l'encarregat esta nit de fer la guayta en la estacada de
+devant de las torres...
+
+--Qué dius? cridá lo Rey, donant un pas enrera y soltant la capa al
+donzell.
+
+--Deixaume dir, senyor.
+
+--Es que per allí, precisament, dihuen que es per ahont han sortit los
+de la ciutat...
+
+--Ja ho sè. Deixaume dir; repetí ab forsa lo donzell.
+
+--Es que llavors tu...
+
+--Senyor, si així perdem lo temps, si tal es vostra desconfiansa, poch
+profit treuréu de ma revelació.
+
+--Parla, donchs.
+
+--Sí, continuá llavors lo de Puymoren; per lo lloch de ma guayta es per
+ahont han sortit esta nit los soldats fugitius del Comte de Urgell, que
+no eran pochs, y jo'ls he deixat passar, y jo m'alegro de haverho fet,
+pera fervos un servey á vos, y si ara'm tornava á succehir, ho tornaria
+á fer.
+
+--Qué dius? No sabs?...
+
+--Sè, senyor, que á resistirlos, lo siti hauria sigut mes llarch de lo
+que vos desitjau, pus s'en haurian entornat dins. De esta manera, la
+tropa gascona, que era la última ab que contava lo Comte, baix pretest
+de fer sortidas contra los sitiadors, deixa desamparat al contrari pera
+sempre, y's dirigeix á son pais, ahont la espera lo senyor de Favars,
+que sortí ab tots los caudals de Jaume de Urgell fa pochs dias, y ha
+escrit ara á sos compatricis que'ls espera en Gascunya pera repartir lo
+diner entre ells, segons veuréu en aquesta carta que'ls fugitius m'han
+donat pera justificarse.
+
+Lo Rey agafá la carta y la llegí, peró tement l'altre que dubtás,
+continuá dihentli ab energia:
+
+--Duptau que aixó sia cert, quant al Comte li convé ara mes tenir tropas
+dins que fora? Duptau que es major ventatja pera nosaltres tenir menos
+gent que'ns resistesca? Duptau de que no tornará lo de Favars, quant li
+ha sobrat temps pera fer allistament nou en Gascunya, com sabeu? Per fi,
+senyor, per fi, (digué ab ánimo resolt,) ¿dubtaréu de qui posa en
+garantia de aquesta bona obra son cap á vostra disposició?
+
+Inclinantse aquí lo donzell de Puymoren y descubrint son coll, deixá mut
+y pasmat al Rey; mes tornant á alsar lo cap ab serenitat, continuá
+resolt de esta manera:
+
+--Rey Fernando de Aragó, si teniu encara por de la terra gascona, ja us
+donaré á son temps un remey, y si us basta ab la relació de lo que
+passa, ohiu encara, pera major tranquilitat vostra, la relació de lo que
+tè de passar.
+
+--Per vida de...! esclamá lo Rey, que no sè si ets ángel ó ets diable.
+Digas... digas... Tens rahó: parla.
+
+--Tot lo que vos creheu de traició no es cert. La traició es certa, peró
+vos no sabeu la forma, y jo la he sabuda per los mateixos gascons.
+
+--Qué dius! torná á esclamar lo Rey, y obrint sos ulls de foch; parla...
+parla...
+
+--La traició no es del exércit, es de alguns vassalls dels pobles
+vehins, que moguts per Berenguer de Fluviá, vindrán en forma de somatent
+ans de la matinada, y donant rebato al campament, procurarán fer una
+embestida per introduirse en la ciutat...
+
+--Y qué?... interrompí lo Rey ab impaciencia.
+
+Lo donzell se somrigué ab calma, com volent infundir mes confiansa al
+Rey.
+
+--Vencedor de Antequera, li digué ¿qué podrá fer un poble mal conduhit
+contra un exércit ben ordenat? ¿Qué fará lo rebato per fora, si no hi ha
+dins qui li puga obrir pas? A mes, que en vostra ma teniu lo medi.
+Deixau que s'acoste lo desordenat somatent, deixau que vinga fins á la
+línea, que ell no sab lo que li espera.
+
+Lo Rey mirava de fit á fit al que li parlava, y á cada mot que sentia,
+obria mes sos ulls, respirava ab mes forsa, y casi's transportava ja al
+lloch del triunfo, que pochs minuts ans creya véurer fosch.
+
+--Las bombardas que teniau (continuá lo donzell, ab to de seguritat, y
+parlant mes depressa sens que s'interrompés,) y las que vos han portat
+los arrays y patrons de Tortosa, colocaulas prest en lo tossal mes
+inmediat ó derrera de qualsevol bastida, ab tal que dirigescan son foch
+al punt per ahont ha de acostarse la gent armada. Deixaula acostar,
+deixaula que arribe fins al peu de la línea, y llavors...
+
+--Llavors qué? preguntá y esclamá lo Rey á un temps, posantse las dos
+mans al cap.
+
+--Llavors, digué l'altre ab calma, feulas disparar totas á un temps,
+espargiu lo foch y'l fum entre aquella gent arreplegadissa, que ni sab
+lo que es guerra, ni coneix la virtut de aquellas máquinas milagrosas,
+y... ja veuréu com, en pochs minuts, queda net lo camp, dispersantse
+tots en totas direccions, y com á vista de un remey tan supremo, baixa
+lo mateix Comte á rendir sa espasa als peus de son llegitim rey.
+
+--Vóls dir?... y qué?... com?
+
+Lo Rey no sabia qué preguntar, de tan que volia saber y prevéurer y
+evitar y asegurar á un temps.
+
+--Teniu confiansa en mi? preguntá lo donzell.
+
+--Oh! si la tinch? Com á infant de Castilla y com á rey de Aragó,
+demana...
+
+--Com á rey de Aragó deveu dir, y prou, que ho sòu y ho seréu.
+
+Lo donzell guanyá un altre pas de terreno en sa esperansa.
+
+--Sí: demana de mi.
+
+--Demano sols un títol, de que no podeu donar diploma: donaume'l títol
+de amich, y res mes.
+
+--Homens així'm faltavan! deya pera sí'l Rey.
+
+Y anava á apretarli la ma, quant renovántseli la possibilitat de tornar
+los gascons, se detingué, posantse la ma á la boca, com que
+discorregués, y digué:
+
+--Peró si'ls gascons tal vegada... Tu me has dit al principi...
+
+--Sí, en efecte: vos he dit que us donaria un remey. No us fassa por la
+Gascunya, quant tè aquí poch profit: escriviu á Cárlos, rey de Fransa,
+que's queixe del Comte de Foix perque fa armas contra'l papa Benet,
+diheuli que envie predicadors á la Gascunya que defensen la causa del
+llegítim Vicari de Dèu, y... fins si voleu, jo escriuré al cardenal de
+San Estaci, á qui conech de Italia, pera que hi done un cop de ma.
+
+--Has estat en Italia?
+
+--Hi he estat, peleant ab florentins y venessians, y sols n'he vingut,
+al saber que en ma terra hi havia rey y necessitava las espasas dels
+bons.
+
+--Oh! dígasme ara ton nom, bon amich, dígasmel ara, que no'm recorda y
+no m'en vull olvidar mes.
+
+--Lo donzell de Puymoren.
+
+--Puymoren, sí... Puymoren, (repetí lo Rey, fent esforsos pera
+pronunciar bè lo nom.) Ja no se'm olvidará mes.
+
+--Y bè, preguntá l'altre ja ab accent dominant. Qué voleu mes, rey?
+Voleu encara entretenirvos? Qué us falta ja pera no córrer al triunfo
+que us espera?
+
+--Res, res, donzell de Puymoren! cridá lo Rey, donantli la ma.
+
+--Corremhi, donchs, senyor!
+
+--Sí, sí, corremhi, corremhi!
+
+A aquest crit, que donaren los dos ab forsa, lo patge del glávis tornava
+á obrir la porta que poch ans s'havia tancat, ab pasmo de tots los
+senyors y capitans que componian l'exércit de Fernando.
+
+### VI. Lo somni de mossen Borra. Las bombardas. 
+
+Come trovasti, o scelerata é brutta Invenzion, mai loco in uman core?
+Per te la militar gloria è distrutta; Per te il mestier dell' arme è
+senza onore; Per te è il valore e la virtù ridutta...
+Ariosto.
+
+Ánimas com la de mossen Borra no poden ésser conegudas sinó per lo
+mateix que tè la sort de possehirlas. Quants hi ha que aparentan en lo
+mòn possehir un esperit privilegiat, que logran fins enganyar á aquell,
+fentli créurer que sa modestia, sa serenitat ó sa mirada compasiva
+indica una inteligencia de sabi, una valentia indomable ó una
+sensibilitat esquisida, y no obstant, tot alló no es mes que apariencia
+y exterioritat, pus los falta la principal dot, qual es la franquesa del
+home honrat y'l desprendiment de las vanitats mundanas. ¿Qué m'importa á
+mi que'l que tè rahó cride y s'enardesca, si la rahó y sa conciencia'l
+fan cridar, no volent transigir ab la hipocresia ó ab l'orgull? ¿Qué
+m'importa á mi que mossen Borra's riga de tot lo mòn, que ab la burla de
+un fassa ríurer als demés, si al fi óbra per un fi moral, si sa burla es
+per ell lo cástich que, en conciencia y escandalisat dels vicis, créu
+donar als que'ls cometen? Per aixó ell ríu, y ríu en la cara, mentres
+plora ó s'enardeix ab lo cor, y per aixó també sembla indiferent á las
+causas y objectes que causan ilusió als demés, pus pera ell no hi ha mes
+ilusió que las grans realitats quant las contempla ó que las grans
+causas que las motivan quant las preveu.
+
+Qualsevol haguera dit, vehent al juglar de la cort, ab la calma ab que's
+dirigí á sa celda, que aquell home era indiferent á tot lo que passava,
+y que no participava tal volta del entussiasme que infundí en los
+magnats la transformació repentina del Rey. Per ell, ni aixó, ni la
+aparició del donzell, ni'l moviment que en totas direccions se notava
+era res: fins allí no veya mossen Borra mes que ilusió dels altres, y
+pót ser algun misteri, que no coneixent prou, no volia cansarse en
+endevinar. Lo únich que feya en tals casos era trobar per alló motiu
+pera transportarse endevant ó enderrera, ja plorant per lo gloriós
+passat de sa terra, ja gosantse en un esdevenidor felís, peró sols felís
+pera ella, quant, en sos cálculs, arribava á entrevéurer un camí ó
+principi de camí pera aquell temps hermós creat instantaneament en sa
+fantasia. Cor de home de bè quant feya ríurer als demés, cor de poeta
+quant reya dintre de sí mateix!
+
+Participava son cor de eixas dos qualitats, quant mossen Borra se sentá
+sobre son llit pera despullarse y descansar, y tota la conversa que ab
+sí mateix tenia se reduhia á aquestas rahons: primer deya: --Y bè! Qué
+será al fi tot aixó? Una cosa mes ó menos grossa, peró al cap y á la
+derreria una de tantas cosas del mòn. Y á poch, y després de
+reflexionar, ó quant de segur ja's transportava, repetia lo seguent:
+--Mentres hi haja guerra á casa, petitesa y miseria. Dèu la acabe prest
+á dins y la encenga á fora, que així hi haurá grandesa y abundancia!
+
+Y mes fixat en son desitj que en lo que passava, tot ficantse la gorra
+de estam blanch de Vich, anava á dar la última apretada á la finestra,
+per si no estava ben tancada, quant de repent ferí sos oidos un soroll
+en la part de fora, y en lo que may hauria ell pensat en aquella ocasió.
+Era'l mateix soroll que, en aquell instant, separava en las passeras del
+riu de Farfanya á las dos amigas de Menargues que anavan en busca de sos
+esposos, y que, omplintlas de horror y espant, las feya pérdrer la esma
+y precipitar per entremitj de las ayguas!
+
+Al regonéixer mossen Borra que aquell soroll era compost á la vegada de
+veus humanas y de campanetj, tement la realitat de una cosa que no havia
+pensat ni previst, estigué un moment com dubtant, mes allargant luego la
+ma al bancal de son llit, se embolicá ab ell de qualsevol manera, y obrí
+mitja finestra pera mirar lo que tant lo sorprenia.
+
+--Dèu del cel, esclamá de prompte admirat, vehent lo cercle de llums
+que's descubria entorn de Balaguer, encara que á alguna distancia; es
+possible! Es á dir, que aixó durará mes de lo que'ns pensam!
+
+Peró després de contemplar un poch, y com reprenent de nou sa calma,
+torná á tancar la finestra, y dirigintse de nou al llit, digué:
+
+--Ba, ba! Somatent que no vè de Barcelona, somatent sense procés,
+veguer, ni bandera, no será may res de bo.
+
+Y tot arreglant lo bancal y la gira del llansol, anava discorrent de
+esta manera:
+
+--Lo somatent ó ha de ser gros, per una gran causa, partint del centre
+de la terra, ó ha de ser petit, y per una causa petita, com quant un
+poble persegueix ab lo Via fora! á un malfactor. De manera, que ha de
+ser una cadena pera subjectar tirans, ó una soga pera penjar á un
+lladre, y ab bona fe, crech que aquest no es mes que una mala anella de
+la cadena y un mal filat tros de lligam, pus sens cap y sens concert
+surt contra un exércit aguerrit.
+
+Aquí mossen Borra, sentat ja dins del llit, apagá lo llum y se senyá,
+peró fos que en la fosca se concentrás son esperit, fos que sa
+imaginació se exhaltás per l'efecte fantástich que li havia causat lo
+conjunt dels bruchs y matas encesos, ó que sa memoria's transportás á
+grans fets passats que coneixia; lluny de posarse de seguida á jáurer,
+com sempre solia, continuá llavors involuntariament sentat per un rato
+en lo llit, fent las seguents reflexions:
+
+--Oh! qué bonich déu ésser un somatent, quant, espressant l'esperit de
+la terra, se dilata desde'l cor de ella fins á sos estrems; quant sòn
+tots uns, y rey y poble van units, y no's pensa mes que en la honra de
+la patria! Oh! jo veig en aixó lo carácter guerrer, l'esperit libre del
+catalá, lo fruyt de las grans lleys del pais, de aquellas lleys que han
+sigut la mare de totas las glorias dels antichs temps. Sens aquellas no
+hi hauria hagut esquadras ni conquistas, ni hi hauria hagut riquesas ni
+llibertats, no hi hauria hagut reys ni pobles felissos.
+
+Y així, anant saltant vagament de uns pensaments á altres, peró lligant
+los uns ab los altres, vehent devant sa imaginació tots aquells objectes
+que anomenava, y altres que li anavan ocorrent, acostat ja lo cap al
+coixí, pronunciá encara aquestas paraulas, que probavan lo calor de sa
+imaginació exaltada:
+
+--Quí pogués véurer á algú de aquells reys que pelearen en Sicilia y en
+Italia, aquells estols que tallavan lo mar en totas direccions, aquells
+almugavers, que pujavan á las montanyas y assaltavan los murs com qui
+puja á un marge... y oir aquells crits de San Jordi... San Jordi y
+Aragó!...
+
+Mossen Borra havia quedat ja en tal punt adormit.
+
+Peró no cregau que la exaltació del juglar despert havia de cessar per
+aixó. La exaltació se tornava llavors ilusió pera'l juglar que dormia.
+
+Ningú podria pintar lo que tal volta espressavan llavors las faccions
+del juglar que dormia, gosantse en l'hermós quadro que era objecte y
+causa de son somni, lo que espressaria aquella cara entre la gorra y'ls
+llansols, pus ningú ha pogut observar lo que fa un home en tal cas,
+quant la quietut lo rodeja, y quant ni la menor transparencia de llum lo
+distrau.
+
+Lo primer objecte que vegé dormint mossen Borra fou un cavall blanch, lo
+cavall de Sant Jordi, que, volant pels ayres, se dirigia en llargas
+embestidas á tots los extrems de Catalunya, donant renills y estufant sa
+cabellera quant arribava á certs punts. En Portfangós y en Salou lo vegé
+córrer casi á rans de la aygua per entremitj de innumerables galeras y
+altres embarcacions, sens que may ensepegás en cap fusta, sens que may
+sos arreus se enrredasen en cap vela. Semblava com si'l cavall esperás
+indecís, com si li faltás la carga pera partir, com si no fos la hora de
+trobar al cavaller propi que l'havia de montar. Oh goig inefable! Lo
+cavall ja no anava sol. Sobre de ell veya ja mossen Borra al mateix
+sant, patró de Aragó, vestit mitj á la grega antiga, portant á sa ma la
+flamejant llansa, y á la gropa un altre cavaller jove ab corona reyal y
+aguantant ab lo bras esquer un escut de las barras de sang. La fisonomia
+del sant poch importa al devot, peró la del cavaller de la gropa
+interresava sobre manera al juglar: aquella cara ell la havia vista, la
+coneixia, y, á pesar del goig que li causavan sas miradas, una de
+aquellas confusions misteriosas que ocorren en los somnis li impedia,
+sense saber perque, de poder adivinar á quin amich perteneixia. Pegá una
+volada'l cavall, despedint entorn de sí una grata resplandor, que donava
+un brill vaguejant á la platejada armadura que'l cubria á ell y als
+cavallers de sa carga; y á pesar de tal bellesa encantadora, no cal dir
+que ab lo cavall resplandent s'elevá també, com subjectat á sos peus ò
+dominat per sas ferraduras, l'infernal y vert drach alat, trahent sa
+llengua de sageta, resplandent y bell també, com pót serho per son estil
+la pintura de un foch de infern, que deixa véurer per tot la ma y la
+habilitat del artista que la ha executada. Per demés es dir aquí que'l
+juglar doná també un salt en lo llit, desitjós de véurer la cara que li
+fugia... Peró no li fugia, nó. Lo juglar volava lo mateix que'l cavall,
+seguintlo á poca distancia, y tots junts se remontaren fins á arribar al
+cim mes elevat de la montanya mes alta de Catalunya; allí lo cavall,
+clavant sas ferraduras ab forsa en las rocas, com se conta del de la
+reyna mora del castell de Ciurana, emprengué una embestida, y atravesant
+lo mar, no pará fins á distingir una gran ciutat de Italia, fins á
+arribar á Nápols, devant de quals portas, descavalgá lo cavaller rey, y
+quedá prop de ell en sa guarda lo cavaller sant. Peró ans que allí
+arribás, quantas cosas no alegraren lo cor del juglar volant, que venia
+á fer en tal cas la feyna de un patge alat. Mentres lo cavall corria,
+anavan descubrintse á dreta y esquerra islas y territoris, que senyalava
+ab sa llansa, tot passant, lo sant guerrer, com pera indicar al company
+que totas aquellas terras eran vassallas sèvas; en un extrem de Italia
+se veya alsar, també volant, lo lleó alat de sant March, mirant ab vista
+espantada aquell nou succés, en totas las riberas se veyan atravessar
+grossos peixos, sanguejant en sas espatllas las barras de Aragó, y prop,
+prop ja de la hermosa Nápols, tan tranquila estava la aygua, que en lo
+fondo del mar se veyan reflectits los volants viatjadors, colocats á la
+inversa, de manera que mossen Borra gosá certs moments com á juglar, al
+contemplar lo moviment de las camas y la panxa del cavall, com gosá no
+menos, crehent véurer en sa ilusió que'l drach tenia la fisonomia del
+gat roig, y que volent detenir al cavall, prop de Nápols, ab sa unglosa
+arpa, li arrimá aquell una tremenda cossa. Pera ferse obrir las portas
+de Nápols, cridá lo cavaller jove á infinitas legions, que aparegueren
+donant lo crit de "Sant Jordi y Aragó!" y en seguida tingueren lloch
+infinitas pugnas, succehintse y pasant rapidament unas aprés de altres
+com los quadros de un panorama. Al cáurer las portas, se descobrí en
+mitj de un portal una reyna embolicada ab un manto que assegurava en son
+cos, mentres que un guerrer, portant un escut ab unas flors de lis,
+avansava pera despullarla de la reyal vestidura. Al descubrir la
+intenció del guerrer, avansa també'l rey jove, la reyna se guarda no
+menos de ell, peró al fi acaba per obrirli sos brassos, y cobrintlo
+també ab son manto, se'l emporta seguit de tots sos guerrers, que
+allunyan al contrari, fan cáurer son escut de las flors de lis y passan
+per demunt de ell. Fins aquí sempre vegé mossen Borra al cavaller sant
+prop del cavaller rey, peró mudantse en sech devant los ulls de sa
+imaginació la escena que contemplava, observá que'l sant havia
+desaparegut, que'l camp gloriós de guerra s'havia transformat en un
+lloch cortesá, pus lo rey estava rodejat de donas, entre quals nuus y
+blanchs brassos, apareixia com lligat per una voluptuosa cadena. Lluny
+de véurer allí al sant, li semblá al dormit juglar que veya sols al
+drach infernal, senyorejant per totas las cambras del palau y mudant sa
+atmósfera ab son álit calent y verinós. Mossen Borra, á qui agradavan
+las festas y las glorias, á qui havia seduhit de prompte la bellesa y
+grandesa de aquella morada, y á qui atreya continuament la amistat del
+rey jove, vehent al mateix temps camins de gloria y camins de deshonra y
+perdició, indecís, dubtós, sentint oprimit son cor y respirant ab
+fatiga, doná proba en son llit de descans, de que realment patia y se
+congoixaba, pus respirant ab pena, casi no li faltava sinó esclatar en
+un plor pera desahogarse. Seguint lo somni y la fatiga, somniá que, tal
+volta mirant cap al altre part del mar, trobaria pót ser algun consol, y
+dirigint cap allí sa vista, li semblá, lluny de descobrir l'objecte que
+buscava, véurer tan sols una altre reyna plorant, y prop de ella lo
+noble escut de las barras abandonat á sos peus y cubert sols de llorers
+sechs.
+
+Si la pena havia sigut gran fins aquí en lo somni, no cal dir que anava
+desde aquell moment á ser major, pus havia de decidirse á abandonar al
+rey jove á qui servia.
+
+Pero nó: la fatiga del pobre juglar havia de cessar prest; una realitat
+impensada l'havia de curar prompte de la fatiga del somni. Al arribar á
+aquest punt, l'atronador soroll de una bombarda, disparada desde
+l'alcássar de Balaguer, acabava de dispertar á mossen Borra.
+
+--Jesús!... Jesús!... Qué es aixó? digué sentantse de un bot en lo llit.
+
+Y mentres esperava á véurer si's repetiria'l soroll, enterament
+convensut de que estava despert, esclamá: --Ah! Quant ho sento! Tan poch
+que faltava pera saber en qué pararia aquell dubte, y haverme despertat!
+Peró aixó tenen los somnis que sòn molt bons ó molt dolents, que may
+tenen final.
+
+Torná á ferir llavors sos oidos la remor lluny dels del somatent, y
+lligantse en sa memoria lo que havia vist ans de dormirse y l'estrépit
+de la bombarda que acabava de sentir, calculant que lo que ell havia
+tingut per misteri, tal volta en aquell moment se descobriria, saltá
+pressurós del llit, y embolicat de nou ab lo bancal, torná á dirigirse á
+la finestra, que obrí ab cuydado per temor del ayre.
+
+No era molt diferent lo que'l juglar veya de lo que ans havia vist,
+solament que així com la primera vegada venia'l somatent per totas
+direccions, llavors, arreplegat ja en un sol cos, se dirigia, formant
+exércit, cap á la estacada de devant de las torres. Tants llums reunits,
+lo brillar de las armas, eynas y demés ferros, (que de tot portavan
+aquells inocents soldats,) y lo moviment general de las flamaradas en
+direcció oposada á la dels que corrian, donavan un aspecte á aquell
+conjunt, com si fos de un torrent ó riu de foch que se escapa, y
+contra'l qual no hi ha forsas humanas que basten á detenirlo.
+
+Vehent aixó mossen Borra, y contemplant com s'acostava aquella multitut
+cridadora, tragué lo cap fora de la finestra, desitjós de véurer quina
+actitut prenia l'exércit del Rey; peró si bè arribava á distingir en lo
+camp alguns bultos grans y negres, que calculá serian companyias de gent
+armada, quedá sobremanera admirat, vehent que no's movian de son punt, y
+que'l somatent arribava ja casi á la línea del clos.
+
+En tal estat, reunint totas sas ideas passadas, així en somni com ans de
+dormirse, fixa la vista, per dominar á son pensament la admiració que
+aquellas li causavan, digué, posantse la ma en la barra: --Mon somni'm
+semblá una realitat... y estich mirant una realitat que'm sembla un
+somni!
+
+Y així seguia pensatiu, quant aquella figura tranquila se transformá de
+repent en imatge de sorpresa, de espant ó de condol, que tots tres
+sentiments se espressavan en sa cara. En aquell moment, quant ja casi
+tocava á la línea lo somatent, quant sos llums deixaban ben clar y
+distingit tot lo campament, quant mossen Borra podia fins conéixer casi
+personalment als homens armats que corrian, de diferents cantons vegé
+venir unas donas que, avansant desesperadas, donant crits y alsant á
+l'ayre sos brassos, se dirigian com á lleonas perdudas, que tals
+semblavan ab la cabellera que'ls volava, en busca de algun objecte
+volgut de son cor y arrancat de sa vista. Com lo torrent de la gent
+armada baixava ab precipitació, prompte quedavan barrejats é inclosos en
+aquell los sers estranys é inesperats en un camp de batalla que lo
+contemplador acabava de descubrir. La ma de la dona que detenia al home,
+los brassos de la esposa que's penjavan del coll del espós, lo paquet
+que s'entregava, lo pa que s'oferia eran escenas momentáneas, rápidas,
+que se succehian y que sols donavan al ull lo temps de obrirse pera
+véurerlas, pus la confusió general ho barrejava tot. Entre las donas
+descubrí principalment mossen Borra á dos que anavan á poca distancia la
+una de la altre: la primera portava una manta enrotllada, y caminava
+precipitadament sens fer cas del perill: la segona, indicant en son pas
+un esfors que era clar indici de un abatiment, pegava tan sols curtas
+embestidas, y cada vegada que emprenia de nou una correguda, alsant la
+veu y dant senyals de un gros sentiment, cridava á la altre dona, sens
+dubte pera que en aquells moments no la deixás sola. Interessá
+sobremanera al contemplador l'aspecte de aquellas dos figuras
+verdaderament notables en aquell lloch, pus fins semblava com que, pera
+ferlas mes ressaltar, s'hagués aumentat en un instant y entorn de ellas
+la claror que per aquell estrem espargia'l conjunt de flamas de aquella
+falange candent. Mossen Borra no las perdé de vista, mirá, excitat de
+vius sentiments, á aquellas dos desgraciadas esposas, que per tal cregué
+regonéixerlas enseguida, vegé com sos brassos s'allargavan endevant,
+tocant ja al objecte perdut ó buscat, observá ja per fi unas mans que
+s'apretavan ab unas altres, endeviná per sos moviments la espressió
+també de sentiments nobles y tendres, y... ay Dèu meu!... quant mossen
+Borra, mes interessat que may per aquells dos sers infelissos, avansava
+involuntariament son cos, descuydant la roba que'l cobria, per témer que
+la confusió los hi anava á arrancar de la vista, en aquell mateix
+moment, una impensada y atronadora descarga de bombarda, dirigida al
+punt ahont passava la escena, feu realment desaparéixer, ó millor,
+transformar, als ulls del juglar, aquell gran quadro que tant li
+interessava. --Qué es lo que veig, mon Dèu! --esclamá mossen Borra,
+mogut casi mes que de interés per la desgracia, de desitj de saber qui
+la causaba, y dirigint, per conseguent, la vista al punt de ahont venian
+disparadas las artellerias; peró després de aquella descarga, s'en sentí
+una altre, y després una altre, y una altre, y... fins á set no pararen,
+y tot en un brevíssim instant, de manera que per aixó podia endevinarse
+bè lo motiu de la quietut que havia guardat l'exércit sitiador y la
+prevenció ab que havia estat lo que tenia'l cárrech de dirigir aquellas
+máquinas infernals!
+
+Descríurer aquell nou y trist quadro ocasionat per las armas de foch,
+sens dubte seria mes fácil al pinzell que á la ploma. La corrent de
+flama dels que venian se vegé dividida, primer pel mitj, y aprés per
+varias direccions, sa claror enlluhernadora quedá ofegada per una
+nuvolada de fum, y'ls pochs llums que restaren aislats se vegéren com
+despresos del cos principal, y fugint cap á fora, apagantse
+consecutivament y depressa, com las petitas pallas encesas que'l vent
+s'en porta d'un paller quant se crema; la terra quedá cuberta de morts y
+ferits, revolcantse aquestos per sobre de aquells desesperadament, y'l
+crit unánim de guerra que ans se sentia, acabava de transformarse en un
+crit de dolor en lo lloch de la desgracia, y en mil veus, diferentas y
+aisladas, que, anantse perdent en totas direccions, cridavan
+¡misericordia! y donavan clara idea del desespero que tenian los que
+fugian. Tal era l'efecte que havian causat aquellas novas armas
+disparadas á un temps, y tal l'espant que havian produhit en aquells
+soldats inesperts, que pót ser ni idea tenian de lo que era tan
+diabólica invenció.
+
+Mossen Borra, estátich y horrorisat de lo que acabava de contemplar,
+ferit de compassió en son cor, per lo que podia haver succehit á
+aquellas dos donas que tant interés li havian mogut, y recordant per un
+moment la conversa que havian tingut en lo clos del convent, parlant de
+la nova arma, se tapá los ulls ab las mans per un instant, com no volent
+ser testimoni de tanta desgracia, y pronunciá ab íntima conmoció estas
+paraulas: --Ah! sí, sí: ja tenia rahó En Bernat de Báges: arma de
+cobarts y de traydors, que sols moros podian haverla inventada!
+
+Y continuant pensatiu, ferit del misteri que havia succehit poch ans,
+quant lo Rey se presentá en lo clos, se separá de nou las mans dels
+ulls, y mirá á las artellerias, en lo moment que disparavan la última
+descarga, y vehent, ab lo resplandor de esta, que prop del canó saltava
+y odulava un gos mastí, al que procurava fer callar un home alt que
+portava una capa; ficantse com de rabia la ma per entre'ls cabells,
+exhalá un sospir y digué: --Sí! No hi ha dubte. Ja estranyava jo que tan
+infame idea pogués sortir del cap de un lleyal. Ell es, sí! lo donzell
+del gos, aquest misteriós donzell que ningú coneix, que fins ara ha
+sigut amo de un gos, per no haver tingut ocasió, sens dubte, de ferse
+ell gos de un amo!
+
+Y anava á malehirlo, quant, distrahent sa vista unas novas llums que
+sortian de un dels portals de Balaguer, fixás en ellas lo juglar, y
+descobrint que entremitj de ellas venia una dama, exaltat ja sols
+llavors en la possibilitat de una idea agradable, mirá millor, y
+confirmada, en cert modo, sa esperansa, al véurer que la dama se dirigia
+á la tenda del Rey, esclamá goijós de esta manera:
+
+--Oh! si fos cert... Benehit sia Dèu! Benehit sia Dèu! Ell sab perque
+succeheixen las cosas quant las permet. Si al menos de aixó s'en ha de
+originar la pau de Catalunya, olvido la barbaritat de las bombardas, ja
+que ellas la haurán ocasionada!
+
+Y ferit en seguida per una altre idea mes agradable encara que bullia en
+son cap, peró que veya lluny, digué tot tancant la finestra y tornantsen
+al llit, y manifestant un cert goig, que era pót ser mes fill de sa
+imaginació que de son convenciment:
+
+--Quí sab! quí sab! Ventadas hi ha á voltas que posan los blats á
+punt... *Post nubila Phoebus*. Quí sab si aqueixa mateixa invenció que'm
+sembla bárbara, podrá contribuir un dia á la major exaltació y fama dels
+reys y dels fills de ma patria.
+
+Se detingué després un poch com embegut en un altre idea filla de sa
+fantasia, y anyadí, mitj rihent:
+
+--Sí, sí... fins juraria que en mon somni y en lo triunfo del rey jove,
+quant ha entrat en la ciutat italiana, sonavan també bombardas y veya
+fochs de artellerias... Peró deixem lo somni, (digué en seguida resolt y
+tornant á saltar dins del llit,) deixem lo somni pera péndrer la son:
+Dèu fassa que dormia, y que al despertarme veja jo una realitat felís;
+Dèu fassa que, al despertarme, puga véurer com lo verdader rey de Aragó
+óu missa devant del Sant Cristo de Balaguer! Feuho, feuho, imatge
+soberana, vos que tanta virtut teniu, vos que foreu treballada per
+sants, y que vinguereu á aqueix pais contra la corrent de las ayguas,
+santificau lo regnat pacífich que avuy pót ser comensa, y deteniu pera
+sempre la corrent de mals que fins ara havian agoviat á la terra de
+Aragó! Dèu ho fassa!
+
+Y ab aquesta consoladora esperansa, y tot fent aquesta súplica, mossen
+Borra torná á quedar dormit tranquil, y dormí fins á la matinada, en que
+las trompetas cridavan á tots los soldats del camp pera reunirse en un
+sol punt.
+
+### VII. Tota soleta! 
+
+Moltas vegadas lo cos descansa y'l cor s'agita: per aixó no hi ha
+descans mes dòls que'l del inocent, pus quant tanca'ls ulls quedan en
+igual repos un y altre.
+
+Pót recordarho qui haja vist dormir á un fillet sèu, qui haja contemplat
+á eixos sers plens de tendresa, quant la salut y la alegria los mantenen
+la vida, y quant l'alé y'l consol de la mare los anima y ampara. Mes, ay
+del inocent que's desperta sense trobar consol! ay del cos despert que
+s'agita en la infancia, quant se li acosta la hora de descansar lo cos!
+
+Així tranquila y hermosa, ab la ilusió de tenir prop l'alé de la mare,
+dormia, en la matinada del dia cinch de novembre, la inocenta Blanqueta,
+sense haverse mogut de la mateixa posició en que la havia deixada la
+mare la nit anterior.
+
+A la hora en que mossen Borra, després de haver passat una nit agitada,
+se despertava ab una esperansa alegre, la pobre Blanqueta, després de
+haver passat una nit tranquila, comensava á dar senyals de despertarse,
+y estava próxima á obrir los ulls, pera topar ab una imatge de
+desconsol.
+
+Quant la claror de la matinada comensá á penetrar per entre las
+escletjas de la vella finestra, Blanqueta doná las primeras senyals de
+haver descansat prou: removent un poch son cos, y com prenent forsa sos
+pulmons, despedí una respiració forta y llarga. A poch rato, y com
+gosantse en aquell entorpiment dòls que preceheix al despertarse, se
+posá plana en lo llit, y allargant y estirant las camas, feu un badall
+que podia dirse entretingut per lo que durá, y trahent per últim fora
+del abrich lo bras dret, lo allargá ab forsa, deixant cáurer la ma plana
+en la part posterior del cap, ó millor diriam, lo cap y'l bras
+s'arrimaren l'un al altre pera ajudarse mutuament, á fi de proporcionar
+una posició nova y mes grata al que pugnava entre'l gust de descansar y
+la necessitat de despertarse.
+
+La carinyosa nina obrí llavors un poch los ulls, pera tornarlos á
+tancar, com succeheix á la vista de la claror repentina, y en tan calmós
+tránzit, pronunciá, mes moguda per la forsa del hábit que per altre
+causa, lo nom que sempre en tal hora anomenava, aquell nom grat y primer
+que s'apren de pronunciar ja quant lo mugró del pit matern constituheix
+tota la felicitat y absorbeix tot lo coneixement del infant. Lo nom de
+mare, mes que pronunciat, escapat en tal ocasió dels llavis de la nina
+endormiscada, no tenia'l to ni de pregunta, ni de esclamació, ni de
+contestació: era lo primer sospir que, sortint del cor pera saludar al
+dia, prenia forma de paraula al passar per los llavis inocents, per los
+quals se comunicavan son carinyo dos sers que vivian sols l'un per
+l'altre.
+
+Encara que no fou corresposta aquella paraula, com de costum, per una
+altre paraula no menos dolsa, no havia de sobresaltar tan prompte
+aquesta falta á una criatura que may havia anat escassa de consol y de
+carinyo: ans bè, en la edat en que Blanqueta se trobava, després de
+haver dormit en un llit mes tou que'l de costum, y desitjosa de allargar
+un poch la agradable estada que's troba en lo llit al matí, lluny de
+infundirli aquella falta de resposta cap dubte ni sospita, la induhí á
+continuar disfrutant per mes temps del goig que proporciona lo calor
+dels llansols, quant precisament s'acosta la hora de deixarlos. Així fou
+que Blanqueta, en la nova posició que havia pres, continuá una altre
+dormida, ab no menos gust que la de la nit, y no despertá fins que ja
+verdaderament lo cos no tenia ja mes necessitat de descansar.
+
+La segona volta de despertarse fou ja de altre manera, pus obrint sens
+dificultat los ulls, los bellugá involuntariament á dreta y esquerra, y
+gratantse ab totas dos mans prop de la lligadura dels cabells, quedá
+prou serena y desperta per adonarse si estava sola ó nó.
+
+Cregué de prompte que tal volta sa mare estaria en la altre cambra, y
+esforsant una mica, no gayre, la veu, pronunciá de nou aquella paraula
+de costum, acompanyantla ja de un to diferent de la primera vegada.
+Repetí Blanqueta lo nom de mare per tres ó quatre voltas, mes vehent que
+aquella no li responia ni havent esforsat la veu en l'últim crit, mirá
+inocentment entorn, com pera volerse convéncer de que no estava dormida
+en cap paratge, y llavors, demostrant casi mes enfado que altre cosa,
+pus no tenia prou temps ni malicia pera sospitar cap altre causa, girás
+mitj de costat, apoyant lo colze en lo coixí, y digué:
+
+--Ay ay? mirau la mare, que s'en ha anat sense recordarse de mi.
+
+Estirá un poch sos brassos la nina, com pera sacudir la peresa, y
+entrantli ja casi ganas de llevarse, per lo mateix que tenia aquell dia
+sobrada llibertat de jáurer, comensá á sentir impaciencia, y parlant com
+si murmurás, digué:
+
+--Y quina missa tan llarga! Bè m'ho podia haver dit que avuy n'era dia,
+y haversem emportat.
+
+Lo que es la senzillesa de la edat inocenta! En aquell moment tal volta
+aquell cor sens malicia anava á inculpar al ser que mes estimava en lo
+mòn, y deixava de ferho sols perque la mateixa causa de la inculpació li
+sugeria de repent una idea agradable. Pensant en la missa, pensá en que
+podia ser diumenge, y essent dia de festa, sabudas sòn las dolsas
+ilusions que per tan frívol motiu naixen en las criaturas.
+
+--Ara que hi penso, deya tota contenta Blanqueta; quant me divertiré
+aquesta tarde, que aniré á passejar ab lo pare. Lo pare'm vá prométrer
+que aniriam fins á la hermita y que besaria la ma á la mare de Dèu, y
+que trencariam pinyons, y... Oh! qué m'agradan los pinyonets! Oh! qué
+bonica déu ésser la mare de Dèu! Ah! Ja hi voldria ser! Besaré á la mare
+y al infantó, al Jesuset.
+
+L'excés de alegria que llavors esperimentava, lo desitj de que passás
+rapidament lo temps, y tal volta fins de gosarse en contar aquella
+satisfacció á sas amiguetas, li aumentá de nou las ganas de llevarse, y
+li feu trobar mes en falta la mare en aquell moment. Anomená dos ó tres
+vegadas novament aquella grata paraula, repetí lo nom de mare! aumentant
+cada volta mes la veu, y fins carregant l'accent y allargant ab forsa la
+última lletra pera sostenir mes lo crit. Peró la mare no responia, lo
+temps passava, y la impaciencia de la criatura s'anava ja transformant
+en dubte y de dubte en desconsol, comensant ja casi verdaderament á
+adonarse de sa soledat. Si aquell cor inocent hagués vist clar lo sol,
+pót ser hauria tardat mes en adonarsen de son aislament, peró en la
+foscor de la cambra, encara que era de dia, no podia deixar de sentir,
+al menos, tristesa, que no es poch pera una criatura avesada tota sa
+vida á rébrer caricias.
+
+Al arribar á aquest punt, los crits de mare! eran ja forts y continuats,
+la tristesa y'l desconsol havian pujat ja del cor als ulls y á la cara
+de la pobre nina, que, desbrigada del tot, allargava fora del llit son
+flexible y hermós cos, correntli grossas llágrimas per las galtas, y
+mostrant com si fos inflat lo llavi inferior, per la forsa del sospirar
+y del plorar.
+
+Sia la forsa de la necessitat ó la ma de Dèu, se veuhen sempre esforsos
+en los desgraciats, que'ns semblan impossibles de ferse per qui no está
+en la desgracia. Així debia succehir moltas vegadas, desde aquella hora
+endevant, á la pobre Blanqueta!
+
+No podent ja aguantar mes la desconsolada nina, y com deixantse escórrer
+del llit, tocá de peus á terra, y corrent á la finestra, girá lo
+baldalló que la tancava, y la obrí en seguida, trahent lo sèu preciós
+caparró fora, pera véurer si descubria á sa mare.
+
+La claror del dia, penetrant dins de la cambra, produhí com un espay de
+consol, tranzitori, á la desamparada criatura; sa senzilla imaginació
+torná á fixarse en lo recort grat del diumenge, y deixant de donar per
+un moment lo crit de mare! no feu mes de prompte que mirar amunt y avall
+del carrer.
+
+--Sí, sí, digué ab alegria; diumenge es avuy, pus ni'l ferrer treballa,
+ni passa la dula, ni cabalgaduras, ni bous. Oh! deya després ab
+admiració alegre; y la claror es de dia de festa. Qué poca gent se véu!
+Tothom déu ser á missa ó á fora.
+
+Y distingint de prompte una dona al estrem contrari del carrer, torná á
+renovárseli l'objecte de sa esperansa ó de sa tristesa, y cridá de nou
+ab veu aguda: --Mare! Mare!
+
+Engany cruel, que torná á fer cáurer en la tristesa á aquella pobre
+criatura! Vehent Blanqueta que la dona no era la mare, sentida ja del
+fret, per estar en camisa prop de la finestra, y olvidantse de la ilusió
+de la festa, esclafí de nou en un plor, repetí desesperada aquell nom
+que no se li apartava de la boca, y casi's pót dir que arribava á pensar
+en un mal, cosa que tal volta no havia fet may en sa vida.
+
+--Qué ploras, Blanqueta? li digué desde'l carrer aquella dona que
+passava. Perqué t'estás á la finestra en camisa? No tens por de
+encadarnarte?
+
+--La Mare!... la Mare!... Jo vull la Mare! deya, mes esclamant que
+responent Blanqueta, casi sanglotant de la fortalesa del plor, y
+barrejánt seli prop de sa rosada boca la saliva y las llágrimas.
+
+--Peró, qué't passa? tornava á preguntar la dona. Per esperar una mica,
+posarse á plorar de aqueixa manera una noya tan gran? No t'en donas
+vergonya?
+
+La resposta de Blanqueta sempre era la mateixa: --Mare!... Mare!... Jo
+vull la Mare!
+
+La dona que inocentment havia fet aquellas preguntas á Blanqueta,
+acabava de sospitar llavors, si tal vegada sa mare podia haver anat
+ahont eran moltas donas del poble, y que ella també hi fòra, sinó per no
+deixar sola en sa casa á una neboda que tenia comanada. Sortint aquesta
+de sa casa en aquell moment, li confirmá la sospita, dihentli que lo
+mateix pensava, y moguda la dona de certa compassió envers la trista
+petita, sense sospitar lo trantoll que hi havia hagut aquella nit prop
+de Balaguer, acostás resolta y carinyosa prop de la finestra, y digué á
+la noya:
+
+--Vóls que puje á vestirte? Entretant pót ser vindrá ta mare... Que tens
+por de estar sola?
+
+--Por nó, peró estich sola, soleta...! ¡Ay, mare, mare! ¡Qué s'es fet de
+la mare!
+
+--Ah! digué la dona, reparant que la porta estava tancada ab clau. Bona
+la havem feta: ara si que no puch pujar encara que vulla. La porta está
+tancada.
+
+--Ay, ay, ay! cridá Blanqueta esparverada, sentint aquella nova, que en
+sí no era res, peró que era prou pera causar espant á una criatura,
+quant á son desconsol s'hi anyadia la idea de estar tancada y de haverse
+perdut sa mare. Ay, ay, ay! Com ho faré si la mare no torna? Com ho faré
+tancada tota sola?
+
+Y com donant probas de penetrar un viu sentiment en aquell cor verge,
+fixa tal volta sa imaginació en las dos últimas ideas que li feyan
+aparéixer devant de sos ulls la imatge de la soledat molt mes negre de
+lo que fins llavors havia sigut; tenint ja, si pót dirse, fam de consol,
+mudá en sech sa espressió la afligida nina, y fent un moviment afirmatiu
+ab lo cap, clavá sos ulls plorosos en la dona que li parlava, y li
+cridá:
+
+--Sí, sí, ferrera, sí: pujau, pujau!
+
+--No puch, filla meva; li digué la dona tot apretant la porta.
+
+Perqué no?... Pujau, ferrera!... No m'haveu dit que'm vestiriau?
+
+--Sí, peró...
+
+En aquell dubte anava á rómprer una mes forta desesperació, pus la noya
+plorava amargament; peró adonantse la vehina, tot apretant la porta (que
+per no tenir la barra estaba fluixa,) de que sota hi havia la clau
+amagada, posanthi la ma en seguida, la ensenyá á la petita, que baixá un
+tant lo plor al véurerla y li digué:
+
+--Alabat sia Dèu! Sí, sí, ja pujo: no tingas por. Te vestiré y prest
+vindrá la mare.
+
+Y salvada ab la confiansa de la verdadera amistat, obrí á tota pressa,
+pujá dalt de la casa, y després de consolar á Blanqueta, de haverli
+aixugat la cara ab sa mateixa camisola, y de haverla fet sentar damunt
+del llit, li posá las faldetas, lo jipó y li aná lligant las
+espardenyas. Així li deya entretant ab suavitat y carinyo aquella bona y
+compassiva dona, aquella vehina fiada y verdadera amiga de la mare de
+Blanqueta:
+
+--Véus, tonta, com tot aixó no es res. Perqué no cridavas ans, y també
+hauria pujat? No ho sabs, que la ferrera t'estima? Vaja, dónam un
+patonet, y baixa si vóls, que mentrestant, podrás esperar pel carrer si
+véus venir la mare.
+
+--Nó, tenint la porta oberta, ja m'estaré al terrat, que donaré menjar á
+la guatlla, y si per cas... No us en aneu pas de casa, ferrera?
+
+--Nó, filla meva, nó: vina si vóls.
+
+Y la carinyosa amiga acabava de darli, com per íntima espressió de son
+carinyo y de son desitj de consolarla, dos patacadetas ab la ma en lo
+gruix de sas rodonas y blancas pantorrillas, quant, després de haverse
+sentit per lo carrer un breu enrahonament, soná un crit y jiscle á un
+temps, que deixá com estática y perduda á la bona dona, consoladora fins
+llavors de la desgraciada petita.
+
+La veu que se sentia era la de la neboda de la ferrera, y esta veu
+s'anava acostant mes, y son plor creixia, pus tot desesperantse aquella
+pujava ja escalas amunt de la casa de Blanqueta, pera tornar lo
+desconsol á la que creya estar aliviada, y pera causarlo de nou á la que
+no pensava en desgracia.
+
+--Ay, tia, tia! cridava la neboda; qué será de nosaltres... --¿Qué?...
+Qué! contestá la ferrera, sorpresa en lo mes íntim de son cor, y sense
+péndrer ja cap interés per la nina á qui acariciava.
+
+--Ay, pobre oncle! Quí li havia de dir!... Ja us dich jo, tia, que us
+vareu salvar de bona no anant á Balaguer!
+
+A aquestas paraulas, lo semblant de la ferrera quedá tot traspostat, los
+ulls semblava que li saltassen del cap, son llavi inferior prenia un
+moviment convulsiu, y ab la indecisió ab que bellugava ó sacudia son cap
+á dreta y esquerra, s'haguera dit que'ls cabells se li erissavan.
+
+--Bè... Qué... Digas... Parla!...
+
+En tal moment aquella desgraciada esposa acabava de véurer una nuvolada
+de miserias que atravesava per demunt de son cap.
+
+--Sí, sí, tia, cridava la neboda, plorant, volent participar la mala
+noticia, y no sabent com esplicarse; ja us dich jo que som ben
+desgraciadas! Pobres de nosaltres! Pobre oncle! Y quina mala sort!
+
+--Qué dius?... mala mort?... Mort?... Y quí la mort?
+
+Aquesta ultima pregunta fou un crit de desesperació acompanyat de un mar
+de llágrimas.
+
+Tal era la forsa de la imaginació en aquells moments, que la pobre dona,
+prevehent ja lo que se li anava á dir, entengué malament la ultima
+paraula que havia pronunciat la neboda, y vingué á precipitar la noticia
+que aquesta no li gosava á dar directament.
+
+Sorpresa la neboda, vehent que sense haver pronunciat la paraula mort,
+la havia així entesa sa tia, y mirant ja com vensut llavors son
+principal motiu de prudencia, crehent que ja no podia anyadir ni mes ni
+menos dolor á la que ja sabia la mala nova de la mort del marit,
+confirmá ab plor mes viu la fatal veritat, y abrassantse ab la tia,
+continuá:
+
+--Sí, tia, sí!... Mort, mort es l'oncle! No hi ha remey pera
+nosaltres!...
+
+--Jesús, Maria, Josep! esclamá la ferrera fent un moviment ab la cara,
+que indicava tot l'horror que penetrava en son cor.
+
+Y desempellegantse de Blanqueta, agafada del bras de la neboda, y sens
+mirar cap ahont embestia, enfilá aquella nova desgraciada cap á la
+escala, com volentse transportar rapidament á sa casa.
+
+--No pót ser! deya entre sí, tot baixant los graons. Quí t'ho ha dit?
+Quí t'ho ha contat? Ha vingut algú de Balaguer? Anem, anem, que ho
+preguntarém al cosí...
+
+--També es mort, tia! contestava la neboda, acompanyant ab un nou
+esclafit cada resposta que feya.
+
+--¿Qué dius? Donchs ho preguntarém al menescal...
+
+--També es mort, tia!
+
+--Dèu meu! Dèu meu! Tanta desgracia! Y'l nunci es viu?...
+
+--Sí, aqueix sí, tia, perque no hi va anar: ell ho sab tot, ell vos ho
+contará tot, tia... peró nó, no hi aneu, no ho vullau saber, tia, perque
+us desesperariau!
+
+--Qué he de desesperarme mes, digué aquella infelissa ab lo valor de
+desprendiment que dòna la desconfiansa; qué he de desesperarme pels
+altres, quant m'ha arribat la principal y única causa que á mi'm pót
+desesperar?
+
+Y plorant, y corrent, desaparegueren en sech de aquella casa y del
+costat de Blanqueta aquellas donas, que, á no ser víctimas com ella de
+una mateixa desgracia, li haurian proporcionat, sens dubte, algun
+consol.
+
+Per esplicarse aquí lo nou y trist estat de la nina abandonada, se
+necessitaria sucar la ploma en fel. Blanqueta acabava de adquirir ab
+aquell quadro que se li havia ofert á sos ulls un tercer grau de
+desgracia; del simple sentiment de estar sola, havia passat poch ans á
+la por, y de la por passava en aquell moment al horror. Qué tal seria,
+quant passás á un quart grau, quant son cap de nina arribás á poder
+pensar que sa mare no era ausenta, sinó que era també morta y no la
+veuria mes!
+
+--Ferrera, ferrera, cridá fent nou plor la petita, y vehent que la
+tornavan á abandonar. No'm deixeu! no'm deixeu! Ferrera!... Mare
+meva!... Ferrera!... Mare...! mare!...
+
+Y alternant així los crits, com buscant consol en qui naturalment y per
+costum li donava y en qui per favor li acabava de dar, seguint los
+passos de las que fugian, volgué Blanqueta anar també cap á la escala.
+Saltant del llit, la veta de la espardenya se li havia enganxat un poch
+en una fusta; aquell destorp detingué una mica'l pas á la nina, peró
+moguda del horror la criatura, pegá embestida, ab lo que se trencá'l
+lligam, y ab mal segur pas, per afluixárseli'l calsat, se llansá per la
+escala cap al carrer. Al arribar allí, son desconsol y son plor foren
+mes grans: entre la furia ab que las donas habian marxat y'l destorp de
+la espardenya, bastá pera que aquellas haguessen avansat mes camí del
+que podia figurarse la nina. Per mes que bellugava la pobre Blanqueta
+son cap á dreta y esquerra, per mes que dirigia á tots estrems sos ulls
+carregats de llágrimas, no veya en tot lo carrer á ningú, y sols
+percibia dins de las casas plors semblants als que ella feya y als que
+acabava de sentir.
+
+¿Quí pót esplicar ara lo que desde aquell instant succehí á la
+abandonada criatura? Plorant y sanglotant, cansava sos ulls y sa veu en
+busca de la mare; corrent, ensepegant y fins cahent á voltas, fatigava y
+llastimava son tendre cos, esperant en va sobre de sí la ma carinyosa
+que ans la consolava. Tan fora de sí estava, que á vegadas embestia cap
+á una cantonada, y no bè la havia girada, quant, no descubrint ni la
+sombra del objecte que buscava, ó tornava á girar en sech sens saber
+ahont se dirigia, ó esforsant son crit de mare! per los camps, quedava
+estática per un moment y retrocedia baixant lo plor y com si pensás ó
+s'en adonás de sa desgracia. Quantas vegadas, moguda per un recort ó
+costum, corria cap á la creu de la entrada del poble, crehent desde allí
+descobrir á la que en moltas ocasions havia sortit á esperar, y quantas
+vegadas havia sigut aquella testimoni de sa mes gran y candorosa
+alegria! Desenganyada de tant esperar, tornava la nina de la creu á casa
+y de casa á la creu, succehint aixó infinitas vegadas durant lo dia,
+sense tenir res en lo ventrell, sense forsa en las camas, sense
+llágrimas ja pera plorar y sense gens de alegria ni de esperansa en lo
+cor!
+
+En altre ocasió, una criatura així, sola y plorant, hauria cridat la
+atenció ó mogut la compassió de algú, peró ¿com havia de ser en un poble
+ahont no hi havia casi cap home, ahont las pocas donas que hi quedavan
+ploravan cada una en sa casa la perdua del marit ó del pare, y ahont la
+miseria era tan gran com la despoblació?
+
+De aquesta manera passá las principals horas del dia, sense que li donás
+vida ni alegria lo sol, aquella tendre poncella, que anava mustigantse,
+per haverse arrancat de la terra la planta que la sostenia. Sens pensar
+en si era la hora acostumada de alimentarse, mirava en sa casa la fruyta
+seca del graner y no la tocava, sols alguna vegada s'havia acostat á un
+regueró pera mullar son sech paladar, y ni aceptar volgué l'oferiment
+que li feyan altres criaturas, vehentla plorar, altres criaturas que,
+vagant també pel carrer, eran de segur tan desgraciadas com ella, per
+haver perdut en aquell dia sos pares. Mes de una volta, trobant á algun
+de aquestos sers inocents plorant com ella, havia tornat á empéndrer de
+nou lo plor, y mes de una volta també, mogudas las altres criaturas que
+vagavan inocents de sa desgracia, per véurer plorar á Blanqueta, com
+feridas de una trista simpatia, havian romput també en un plor igual al
+de aquella!
+
+Peró tot aixó era poch pera lo que faltava á passar á la desconsolada
+nina. La tarde era ja baixa, lo sol estava á la posta, los carrers
+s'anavan enfosquint, y Blanqueta no veya venir consol de cap costat.
+¿Ahont passaria la nit la pobre noya, si en tant que la sombra de las
+casas y dels arbres aumentava, renaixia y casi pót dirse que ocupava la
+por son trist cor per enter?
+
+--Ah! digué sospirant, y casi ja ab temor de que son plor podia fer
+lladrar als gossos; lo pi de la font no fa sombra y'ls homens tornan de
+la llaurada!
+
+Y pensant en sa mare, que sempre recordava aquella senyal, com á hora de
+tornar del treball son estimat marit, quedá ab la vista fixa, com si
+aquell cap fes esforsos pera pensar detingudament y per primera vegada
+en l'objecte que fins llavors ho havia sigut sols de temor ó de
+desespero. La soledat de la nit era lo únich que absorvia llavors tota
+la atenció de la emparuguida noya: la por obligava á reflexionar á qui
+fins llavors havia plorat sens fixarse en la mala y primera causa que li
+produhia son sentiment.
+
+Atrapantli ja casi la fosca de la nit al mitj del carrer, Blanqueta, com
+lo pollet que ha perdut la lloca y s'arrima al paner, s'arrimá
+naturalment prop de la porta de sa casa. Si llavors hagués tingut qui li
+fes companyia, de segur que hauria plorat mes que may, peró en la nit,
+sola, y plena de por en estrem, havia de comprimirse fins l'alé, crehent
+que sentintla, anirian allí á atropellarla tots los objectes de por ab
+que podia pensar una criatura de un poble petit y en aquells sigles: la
+por no era de lladres, ni de pérdrer la vida: era la por de un cor
+inocent, era sí por de dimonis, de ánimas, de morts, de follets y de
+bruixas.
+
+Pujar en sa casa en tal estat tenint la porta oberta no ho sabria fer la
+nina: quedarse al carrer, era mes grossa la por, y ademés lo fret la
+consumia. Qué havia de fer, donchs? En tal apuro y no podent resistir
+mes, buscant son tendre cap, per la forsa de la necessitat, un remey que
+suplís tot lo que li feya falta en aquell moment, escullí un medi, que
+podia dirse tercer, y per lo qual ni degués la pobre noya quedarse á la
+serena, ni pujar las escalas á las foscas. Pegant resolta una embestida
+cap derrera de la porta, se deixá cáurer allí Blanqueta, mitj arrimada
+al recó que aquella formava, y tapantse ab los dits las orellas, tancant
+los ulls y arronsada dins de las faldetas, procurá estar quieta y
+dormir, mitj murmurant en son cor la oració que sa mare, sa estimada
+mare li feya resar al anarsen al llit.
+
+En tal situació, abandonada allí aquella infelís criatura, debilitada
+per no haver menjat res, y sens abrich, llum ni consol, no podia esperar
+cap remey á sos mals, repós á son esperit y descans á son cos, si'l cel
+no se l'enviava!
+
+Al perfum de la oració inocenta, al ay! de aquella tendre víctima,
+l'ángel de la inocencia, que vola sempre libre, se desprengué del cel,
+baixá al miserable lloch ahont Blanqueta estava arrimada, y posantse
+suaument sobre de ella, desplegá sas finas y blancas alas, y la cobrí ab
+aquest vel sant tota la nit, mentres que ab sos rosats peus li comunicá
+calor y vida, á fi de que dormís, com dorm lo que no está débil ni ha
+passat sentiments.
+
+Blanqueta dormí tranquila, y fins tingué somnis agradables: alabat sia
+Dèu!
+
+Pót ser en aquella mateixa ocasió, lo Senyor trencava en lo cel lo llas
+que deté al ángel de las venjansas, pera que, obrint sas robustas y
+vermellas alas, y armantse ab un llamp de la ira divina, batés lo vent y
+apuntás ab sa arma terrible, desde'ls ayres, á tots quants eran causa de
+la desgracia de Blanqueta, á tots quants eran móvils de las llástimas
+que llavors s'esperimentavan en lo mòn.
+
+Y així havia de ser, pera que's cumplissen aquellas paraulas certas que,
+dictadas pel cel, repetia l'oracle de aquell temps, fra Vicens Ferrer:
+"Quí no obra ab veritat y ab justicia, tart ó aviat tindrá la paga, que
+fins los fills pagan á voltas los pecats dels pares."
+
+### VIII. Los pahers de Balaguer.
+
+Si may hagués de pintar algú los afectes del ánimo espressats per la
+fisonomia, las contraccions que aquesta ofereix per ordre de aquell
+subjectador del cos, sens dubte que cap ocasió fòra tan oportuna, com la
+que se presenta en la cort de un rey, després que ha conseguit un gran
+triunfo. Allí pót observarse tota la escala de alegrias, desde la que
+esperimenta l'heroe triunfador, fins, descendent, á la del indiferent y
+forsat soldat, que s'alegra sols perque s'alegran los altres; la escala
+de tots los dolors, desde'l que pórta pintat en son front l'humillat
+contrari, fins al del mes insignificant criat ó servidor, que, ple de
+lleyaltat, no plora per sí, sinó per la pena que véu passar á son amo;
+tota la escala, en fi, de las falsedats y adulacions, escala que ja casi
+no ho pót ser per sa diversitat, pus forman son variat conjunt la cara
+del soldat orgullós y venjatiu, que encara no ha satisfet prou sa set de
+venjansa, la del cortesá que espressa satisfacció sols pera compláurer á
+son senyor, la del amich de novetats que's complau en lo triunfo sols
+perque es una cosa nova, y la del envejós de la gloria de qui'l mana,
+temerós de véurerse massa petit, si brilla ab massa esplendor lo trono
+dels reys.
+
+Totas aquestas mostras de las diversas maneras ab que pót donarse á
+conéixer lo cor del home, havian passat bè per devant la vista del rey
+Fernando de Aragó, quant, passejantse en son Real ó Almatá, lo dia
+després de haverse rendit Balaguer, esperava, rodejat de varios amichs y
+grans senyors, que entrassen á sa audiencia los pahers y concell de la
+ciutat rendida. Tots los afectes del ánimo havia llegit lo prudent rey
+en las caras dels que entravan y venian continuament á portar noticias ó
+á rébrer ordres, y sense aquestos, bastava dir que havia vist lo
+vencedor, rendit y plorant á sos peus, al obstinat y desesperat Comte de
+Urgell, besant la extremitat de sa púrpura, en regoneixement de son
+domini, y á mes de ell, á la sensible, candorosa y bella infanta Dona
+Isabel, també rendida, mullant ab las preciosas perlas que destilavan de
+sos ulls, los peus de son rey y nebot, al suplicarli per la vida de son
+desgraciat espos. Aquestas dos figuras completavan, al paréixer, tot lo
+quadro de sentiments que havia vist rebullir entorn sèu lo rey Fernando;
+tot ho havia contemplat lo vencedor: alegria, dolors, desitjs,
+aburriment, adulacions é indiferencias. En cap ocasió millor que aquella
+podria péndrer exemple lo cor de la nació, lo rey, de lo que ell podia
+ser; mes, á pesar de tantas y tan expressivas mostras, li faltava encara
+una, que no havia vist fins llavors, mostra especial y nova en aquell
+conjunt, y que si de exemple podia servir, havia de ser, sens dubte, la
+que de millor llissó li servís: lo primer rey que no era descendent de
+la antigua familia reyal havia de contemplar la cara de sos nous
+vassalls, quant la colora lo perfum de la sanch patricia: l'infant de
+Castilla havia de contemplar en calma lo front imperturbable del ciutadá
+catalá.
+
+--Ja veheu, deya lo Rey, dirigintse alternativament ja al gobernador
+Cervelló, ja al aragonés Liori, y á altres nobles, entre'ls quals se
+veya enrahonar ab veu baixa, y com tenint diploma de familiaritat ab lo
+monarca, lo misteriós donzell de Puymoren; després de tanta obstinació,
+després de tanta altivesa, lo que semblava un roure vell ha vingut á
+doblegarse com un xiprer jove. Cada pas que dono me convens mes de que
+en totas parts hi ha forts y débils, y de que no déu ferse cas de la
+especialitat de carácters que s'atribueix á tal ó qual nació: aixó fará
+mes que jo no dubte ja de mon triunfo y de que Dèu m'ajuda.
+
+--Es cert, senyor, respongué lo bisbe de Malta, que havia entrat en la
+sala al comensar á parlar lo Rey; sobre tot, si proseguiu ab la
+generositat que demostrau, si teniu presentas las paraulas de David á
+son fill Absaló...
+
+--Ja, ja, digué lo Rey interrompent al bisbe: aquellas paraulas que'm
+haveu recordat, al acompanyar á la condesa, ma tia.
+
+--Sí, sí, germana de vostre mare, digué'l bisbe, com si llavors volgués
+ell interrómprer al Rey: la sanch no déu tornarse aygua, y menos sanch
+reyal. Siau gran, senyor, en la pau, com haveu sigut en la guerra, y
+vostre domini será benehit per tot.
+
+--Bo es ser generós, senyor, digué lo Liori, pero siauho quant hajau
+apartat tota la mala llavor de la terra. Pensau que hi ha crímens que no
+deuhen quedar sens cástich, y que si per Dèu sòu rey, ell vos podria
+demanar compte de omissions que sòn tan malas com los crímens.
+
+--Estich conforme ab vos, Liori, contestá sens correspóndrerli lo
+donzell de Puymoren; no es just ser massa generós ab qui tantas malas
+nits nos ha fet passar, ab un vassall rebelat que cap títol tè á la
+compassió.
+
+Al sentir aquestas paraulas, pronunciadas ab mal to per aquella nova veu
+que fins aquell dia no havian sentit los personatges de tan elegit
+concurs, se miraren los uns als altres, com ferits en son amor propi y
+en sa cortesia. Lo Rey, que á mes de ser complert cavaller, tal volta se
+sentia en aquell dia inclinat á la compassió, mirá casi ab repugnancia á
+la persona que acabava de parlar, mes regoneixent en ella al nou amich
+que tan bon servey li havia prestat la nit anterior, procurá fer lo
+distret, y pót ser hauria donat giro á la conversa buscant qualsevol
+pretest, quant lo Liori, demostrant ab son front y ab sa vista lo
+fástich que li causava l'atreviment del improvisat cortesá, sens girar
+lo cap al costat de ahont havian sortit aquellas indiscretas paraulas,
+després de una breu pausa, durant la qual pareixia com que's mossegás
+los llavis, digué resolt de esta manera:
+
+--Jo parlo ab sa Altesa y ab ningú mes. Ningú tè dret aquí de
+interpretar mas paraulas, quant se ignoran las intencions. Quant lo Rey
+acaba de triunfar, no seré jo qui li aconselle de ser venjatiu, y lo que
+jo demano es sols lo cástich de un crímen.
+
+--De lesa magestat, replicá lo donzell, tan imprudent, com desacertat en
+l'objecte del Liori.
+
+--Es de lesa magestat... divina, proseguí aquest. Peró ja he dit que
+sols parlava ab lo Rey. Vos, senyor, anyadí luego, mirant á Fernando, ja
+m'enteneu.
+
+Lo Rey feu un moviment ab lo cap, senyalant ab un somrís al bisbe de
+Malta, y com volent indicar al Liori que coneixia sa alusió á la mort
+del arcabisbe de Saragossa; l'aragonés li contestá ab un altre somrís, y
+anava á dirigir la paraula al gobernador de Catalunya, que estava á son
+costat, quant volent tornar per sí lo vanitós donzell, li atragué de nou
+la vista, dihent ab cert ayre de satisfacció.
+
+--Crech que tothom tè dret de donar consells á son rey.
+
+--Quant los demana, contestá ab sequedat lo Liori.
+
+Y lo gobernador Cervelló anyadí:
+
+--Una cosa es donar consell, y altre es fer lo conseller. Sa Altesa ja
+sab quinas sòn las personas que forman son consell, y quinas deuhen
+aconsellarlo com á rey de Aragó.
+
+Las últimas paraulas las digué lo gobernador ab intenció marcada, vehent
+que lo donzell buscava apoyo entre alguns cavallers castellans que
+estavan prop de ell.
+
+--Jo crech, digué un de aquestos, que estant lo Rey entre sa cort y
+dirigint la paraula en general, tè dret qualsevol de dirli...
+
+Sens deixarlo acabar, Bernat de Báges interrumpí al castellá desde un
+cantó de la sala, dihentli:
+
+--Cada terra fa sa guerra. Perdonau que vos interrompe, peró la
+cortesia, que á vos no us falta, no tè res que véurer ab la etiqueta, y
+sobre tot ab la costum. Aquí la costum es lley, y aquí la lley es tot.
+
+Lo Rey, que estava observant la actitut dels catalans y aragonesos que
+s'interessavan en las rahons del Liori y del gobernador, y que pesava lo
+valor y significat de aquestas, digué pera sí mateix:
+
+--Aferrats á la sèva son mos vassalls: casi estaria per dir ara al revés
+de lo que fa poch pensava, pus no hi ha dubte que ma nació tè son
+carácter especial.
+
+Y tractant llavors de evitar qualsevol pugna que allí pogués náixer de
+causas pera ell tan insignificants, dirigint á uns y altres la vista
+alternativament, ab veu dolsa, y allargant la ma dreta com pera indicar
+la necessitat de calma y atenció, digué:
+
+--Tots parlau bè y tots teniu rahó. Amichs hi ha que sòn pera mi los
+millors consellers, y favors se fan, que donan al que'ls fa dret de
+aconsellar y de ser amich. Pensau, amichs, que avuy comensa, sens dubte,
+mon regnat de pau, y pau convé que hi haja entre tots... Ademés, que
+sabuda es la senzillés y franquesa dels antichs reys de Aragó, que
+parlavan sempre ab sos vassalls, com ab sos amichs. Jo crech bè,
+senyors, que á mes de ser rey de dret, no us ha de saber mal que ho sia
+de fet, que sia catalá, que sia aragonés.
+
+--Així ho esperam de vos, respongué lo gobernador fent una inclinació de
+cap, ab qual demostració lo acompanyá també lo Liori y altres cavallers
+catalans y aragonesos.
+
+Los castellans se quedaren tests, y donant á conéixer que no entenian la
+política oferta de son antich infant.
+
+Lo donzell de Puymoren, en sa poca práctica de cort, se bellugá quant
+los altres no's movian, y estigué quiet quant los demés se inclinavan.
+
+--Vejam, donchs, de acabar, continuá lo Rey, y deixem córrer lo que molt
+no'ns interessa, pus lo temps es preciós y convé aprofitarlo, pera
+apartar de una vegada l'únich obstacle que no'm permitia sentarme ab
+tranquilitat en mon trono.
+
+Y dirigintse luego al duch de Gandia y á algun altre rich-home, los
+preguntá:
+
+--Está, donchs, tot dispost pera la marxa?
+
+--Sí senyor, contestá lo primer: ab ánimo inmutable y resolt espera lo
+presoner vostra ordre: sas germanas, la comtesa Margarita, sa mare, y la
+infanta Dona Isabel, sa esposa, han sigut guardadas ab la recomendació
+que vos donareu. Aquestas no fan mes que plorar...
+
+--Y'l Comte? interrumpí lo Rey.
+
+--Qué ha de plorar: jo no sè lo que es aquell home, pus ó tè'l cor de
+roure, ó es de roure'l sèu cos per la forsa de aquell.
+
+--Senyor, senyor! cridá tornant á tráurer aquí sa veu llastimosa lo
+bisbe de Malta; recordauvos de la promesa: haveu promés que vostre
+parent, vostre antich enemich no sufriria pena de mort, ni de mutilació
+de membres, ni de estranyament dels regnes...
+
+--Será com ho he promés.
+
+--Vostra paraula prench, digué lo bisbe, lo qual, inclinantse á terra,
+besá agrahit la ma del senyor Rey.
+
+Y tot deixantse besar la ma, continuá lo Rey de esta manera:
+
+--Bo es ser generós, peró considerant la diferencia que hi ha entre la
+generositat y'l descuyt, evitem que un dia per aquest poguessen
+inculparme mos súbdits. Entretant, lo Comte será conduhit á una de las
+torres del castell de Lleyda, y vos (digué dirigintse á Pere Nunyez de
+Guzman,) seréu un dels encargats de acompanyarlo.
+
+--Precisament aixó es lo que us anava á preguntar poch ha, contestá lo
+Guzman; dignauvos, donchs, senyor, indicarnos quinas serán las personas
+y las forsas que deurán tenir tan delicat encárrech.
+
+--Hi aniréu vos... y podrá acompanyarvos, á mes, Pere Alonso de
+Escalante ab doscentas cinquanta llansas de Castilla.
+
+--Y ningú mes? preguntá lo Liori.
+
+--Que no n'hi ha prou? Encara teniu desconfiansa de la terra?
+
+--Jo desconfiansa? Per mi, ab vint y cinch llansas bastan y sobran. Peró
+no parlo pel número, sinó per las personas.
+
+--Senyor, digué lo gobernador Cervelló, me sembla que en casos com
+aquest, es quan vos hauriau de probar mes la confiansa que us mereix la
+terra.
+
+--De tots sòn gelosos aquesta gent, pensá entre sí lo Rey; lo mateix de
+honras que de treballs.
+
+Y volent trobar medi de contemporisar, sens pesar prou la indirecta dels
+vassalls, mirá lo Rey, com examinant al concurs, (per derrera del qual
+se passejaba á grans passos, fugint lo cos de aquella conversa, y
+aparentant desfogarse de un ressentiment, lo donzell,) y anyadí:
+
+--Es veritat: podrá anar també ab vos, Guzman, lo donzell de Puymoren.
+
+A aquest nombrament, lo Gobernador pegá un cop de taló en terra, lo
+Liori se creuhá de brassos, y lo vell Báges, que's caragolava los
+mostatxos, arribá á pegarshi estirada.
+
+--Senyor, senyor...
+
+Pronunciá aquestas paraulas lo donzell, tot inclinant lo cap, passantse
+la gorra de la una ma al altre, y com donant mostras de haver quedat
+sorprés ab aquella inesperada comissió.
+
+Mentres estava així lo donzell, pensant un medi de escabullirse, que
+trobá ponderant la sensibilitat de son cor, lo Liori y'l Cervelló se
+miravan fit á fit, y acabá lo primer preguntant en veu baixa á la orella
+del altre:
+
+--Ja vos asseguro que havem fet bon negoci. ¿Quí diable es eix home tan
+misteriós y estrany, que sempre'ns ve ara entre camas? A fe que si ell
+representa la terra...
+
+--No m'en parleu, Liori. Ja sabeu que'l Rey tè sos motius pera
+estimarlo, segons sembla, peró lo que es cert, que may l'havia sentit
+anomenar fins ara, ni crech que son nom figure en cap de las llistas del
+bras militar de la Diputació.
+
+--Senyor, senyor, continuava y deya entretant lo donzell; jo no sè com
+espressarvos mon agrahiment per aquesta distincció, peró si sa Altesa
+volgués dispensarme un favor, me rellevaria sens dubte, perque mon cor
+es tan sensible, me repugna tant véurer llástimas... En fi, jo no sè com
+espressarme. Ja sabeu, senyor, ma lleyaltat... ma sensibilitat...
+
+--La que tenias ahir disparant bombardas, murmurá en veu baixa lo vell
+Báges.
+
+Lo Rey, mitj rihentse y mitj reptant, interrumpí al donzell, dihentli:
+
+--Se coneix, donzell, que no estau molt acostumat á rébrer órdres
+directament de reys. Un cárrech que jo dono á un vassall es una honra y
+un mandato.
+
+Lo donzell, volent disimular la vergonya que sentia, anava á insistir en
+sa protesta, peró una mirada del Rey basta pera que fes acatament y's
+retirás.
+
+--Tant com seré un lleó en la guerra, anava dihent, en la pau lo meu cor
+sensible... Peró, ja, ja, senyor: accepto, accepto.
+
+--Acertat; bon nombrament, digué ple de bon zel lo bisbe de Malta;
+*Nollentes querimus*: aquests sòn los bons.
+
+En aquell mateix moment, y quant lo Rey volia indicar als encarregats de
+la custodia del Comte lo que devian fer en sa conducció á Lleyda, un
+úixer de armes que hi havia á la porta, cridá en veu alta: --Los pahers
+y concell de la ciutat de Balaguer.
+
+--Que entren, contestá lo Rey.
+
+Si no era de gran efecte aquella escena, al menos era de gran prevenció
+per part dels qui esperavan véurer á las personas ó corporació que tant
+havia contribuhit en fer durar lo siti de Balaguer, y per culpa de la
+qual tants mals ratos havian passat los sitiadors. Los cortesans se
+enrahonavan á la orella, alguns pensavan equivocadament lo que devia
+succehir, y cada un vaticinaba de aquell acte ó probas de fluixedat ó
+baixesa, ó atreviments é imprudencias. Així se esplicavan uns y altres:
+
+--Vejam aquestos mansos anyells.
+
+--Bon triumvirat, si tingués cap pera discórrer.
+
+--A véurer quin cant farán los aucells fora de la gavia.
+
+--Y vènen ab sas gramallas de festa y ab sos porrers.
+
+--Tres homes, tres figuras diferentas: un gros, un alt y un baix.
+
+--Aquesta gent, deya un que no era aragonés ni catalá, se presentan
+devant dels reys, com qui parla ab lo rector del poble.
+
+--Lo del mitj tè mes ulls que cara.
+
+--No faltan ulls als altres, encara que no'ls bellugan.
+
+Tot parlant així, aná obrintse lo concurs, y sentat que fou lo Rey en
+son trono, aquietadas totas las llenguas, en mitj de un complet silenci,
+penetrá en la sala, detenintse en lo llindar de la porta, lo celebrat
+concell de la ciutat vensuda. Venian los tres pahers cada un ab sa
+respectiva gramalla, y portavan á la ma la xia, agafantse á la mateixa
+la beca que'ls queya cap á damunt del pit; feren acatament de cap, sens
+doblegar molt lo cos, y senyalantlos lo Rey que ja podian avansar, ho
+feren ab pausa, y posant un genoll en terra, besaren ab respecte la ma á
+son monarca.
+
+Quí hagués pogut en aquell instant contemplar y estudiar aquellas tres
+figuras, hauria vist y comprés lo que es lo verdader carácter, fins en
+aquests temps, de tota comissió que representa la voluntat de molts. Un
+hi há que es breu y espressiu, altre que es sentit y enrahonador y altre
+que escolta y calla y sols se espressa, en tal cas, y sempre ab
+modestia, quant sa parla de negocis secundaris, es á dir, lo pensament,
+la espressió del sentiment y la ceremonia. Podria compararse bè á un
+quadro ó taula en la que hi ha pintat qualsevol asunto ó imatge: lo
+principal del quadro es lo pensament que representa, ve després lo art ó
+la pintura, y finalment lo march ó guarnició que'l sosté.
+
+--Senyor, digué lo paher en cap, (que era ja home de alguna edat y un
+poch gros,) clavant sa imperturbable vista en la de Fernando; la ciutat
+de Balaguer entrega aquí las claus de sas portas á son Rey, prometentli
+fidelitat, y esperant que ella y tota la terra disfrutarán quant ans de
+pau y de benestar.
+
+Lo Rey feu un moviment de ma, pera recullir las claus, que deixá als
+peus de son sitial, y quedá sense respóndrer per un rato, admirat de las
+pocas rahons del paher. Mes alsat de sos peus lo concell, per una senyal
+del monarca, preguntá aquest ab senzillés, dirigintse al que havia
+parlat:
+
+--Res mes teniu que dirme?
+
+--Senyor, contestá lo paher; donam las claus, prometem fidelitat, y
+desitjam benestar pera tots ¿qué voleu mes?
+
+Los circunstants, que escoltavan quiets á tot aixó, se entengueren
+mutuament ab miradas y ab mitjas riallas, que tenian son significat y sa
+malicia.
+
+--Es que quant hi ha motius de dubte, no basta prou la senzilla paraula;
+continuá lo Rey.
+
+--Y'l jurament?...
+
+--Ni'l jurament basta en certs casos pera confiar.
+
+--¿Es á dir, que lo que's jura, no s'ha de cumplir?...
+
+Lo paher pronunciá aquestas paraulas ab veu mes baixa y com murmurant;
+apartá los ulls, mostrant per un rato com si passejás la mirada per
+terra, y fixantlos passatjerament en l'altre paher que tenia al costat,
+com pera indicarli que era arribada la hora de ajudarlo; y sens dir cap
+mes paraula, á pesar de véurer que'l Rey esperava, dirigí desde aquell
+moment la vista al sostre de la sala.
+
+Arnau Rollá, que tal era lo nom del altre paher, y á qui havia vist ja'l
+Rey com á parlamentari en los últims moments del siti, tragué de apuro á
+son company, parlant al Rey de esta manera:
+
+--May podia pensar, senyor, aquest concell que's posás en dubte una
+paraula dada, un jurament que está disposat á prestar, y mes quant tant
+s'ha fiat en una paraula vostra pera fer lo que fa.
+
+--Recorda, paher, replicá lo Rey, tot quant ha passat, y pensa que lo
+que feu ho haveu hagut de fer á la forsa, y no teniau altre remey.
+
+--No tal! respongué ab altivesa lo Rollá.
+
+--Pensa, continuá lo Rey, que també haviau prestat jurament de fidelitat
+al Comte, y si á ell l'haveu trencat...
+
+--No tal! No tal! repetí ab forsa lo paher, no deixant continuar al Rey.
+Paraula per nosaltres dada es paraula empenyada, y paraula empenyada
+paraula cumplida. La ciutat de Balaguer, que molts anomenan per clau del
+Principat, no havia de mostrarse petita en lo cumpliment de sas
+promesas; si abrassava una causa, la havia de mantenir ab grandesa, ab
+heroisme, com ha fet en totas ocasions. No us admire, donchs, senyor, si
+lo que havem fet nosaltres ho havem fet de una manera digne, y Dèu vos
+done, senyor, ciutats y vassalls com sòn y serán sempre la de Balaguer y
+sos fills,... y content podeu estar, (anyadí després de una breu pausa y
+com acabant en sech,) de que tingau ara una ciutat que es de aquellas ab
+que mes pót confiar un monarca y que mes honran y reforsan sa corona.
+
+--Es á dir, paher, que lo que vosaltres prometeu sabeu cumplirho: aixó
+voldria dir que encara lo vostre jurament primer tè forsa.
+
+--Parlo de ahir, senyor, no parlo de avuy: lo que dich ho referesch al
+temps en que ha existit la causa de nostra firmesa, nó al que ha de
+córrer desde avuy endevant.
+
+--No entench aquesta causa si no te esplicas, no entench que l'home
+firme puga faltar á sa firmesa.
+
+--Jo sento, senyor, (continuá ab veu menos forta Arnau Rollá, y com fent
+esforsos pera reprimirse,) que vostra Altesa haja obligat á parlar al
+concell, quant la promesa de pau y transacció l'havia fet confiar en que
+lo rey que'l cel los ha designat seria sols un pare de tots sos vassalls
+en endevant. Si mon parlar sembla aquí atrevit, la culpa no es meva, ni
+del concell, ni de la ciutat.
+
+Lo paher en cap bellugá aquí lo sèu en senyal de negació, y com
+confirmant lo que deya son company. Aquest continuá:
+
+--La ciutat doná una paraula al que mirá com á son senyor, (prescindint
+aquí de son dret y del error que aquella pogué cométrer,) y aquesta
+paraula la ha complert fins que'l senyor faltá á ella.
+
+--Qué dius? preguntá admirat lo Rey; qué significa aixó? esplícat.
+
+--Descidit lo Comte á no transigir fins á lograr sa esperansa, se deixá
+créixer lo cabell y la barba, prometent que no se'l tallaria fins á ser
+rey de Aragó. Vehent ahir tal volta enfosquida la estrella en que
+confiava, lo Comte nos convocá en la plassa major, y després de
+manifestar son desengany, y de encargarnos que evitassem lo derramament
+de sanch, y que salvassem la ciutat, ja que cap remey hi havia, se sentá
+en una cadira, y...
+
+--Y qué? preguntá admirat Fernando, mentres tots los de la concurrencia
+allargavan lo coll pera escoltar.
+
+--...y demanant á un barber, á presencia de tots sos vassalls, se feu
+afeytar, y's feu tallar los cabells. Diheu ara, senyor: (y aquí alsá la
+veu lo paher,) si aquest acte significa que ell mateix se desdia de sa
+promesa, si faltava la causa de nostre jurament, ¿no quedava libre
+Balaguer, amant sempre de la monarquia, de prestar un jurament nou al
+rey que la terra aclama? Es aixó faltar á la paraula? Es motiu pera
+desconfiar de la paraula nova?
+
+La convicció ab que s'espressava lo paher, y la mescla de dubte y
+sentiment que revelavan sa cara y sos moviments, tingueren per un rato
+suspens al monarca, lo qual tancá los ulls per un moment com meditant, y
+parlá en seguida ab menos forsa é ironia, ja que no ab mes dolsura.
+
+--Cert es lo que dius, y'm donan mes confiansa tas paraulas, peró en
+cert modo veniu á confirmar, que, á haverho volgut lo Comte...
+
+--Y quin dubte tè, senyor? interrumpí lo Rollá; mil vidas que haguessem
+tingut pera ell haurian sigut; Balaguer s'hauria destruhit, y nostra
+sanch hauria regat sas ruinas... Peró, ja vos he dit que parlam de ahir
+y no parlam de avuy.
+
+--Avuy es altre cosa, murmurá lo paher primer.
+
+Y'l paher tercer, que fins llavors no havia parlat, anyadí ab veu dolsa:
+
+--Mes val deixarho córrer.
+
+Passá aquí un instant de admiració y de silenci, á que doná fi'l Rey,
+dihent:
+
+--Vaig coneixent lo vostre carácter, y ara endevino perque no haveu
+permés que entrás per la muralla.
+
+--Un rey que aclamam voluntariament, per ahont havia de entrar sinó per
+la porta? Si fossem conquistats, seriam vassalls forsats; veheu, donchs,
+si val mes que'l nostre vassallatge sia voluntari, y que, en compte de
+recordar una conquista, un desastre, sia vostra entrada recort de una
+gloria y símbol de la pau.
+
+--Sí, sí! murmurá de nou fent un moviment de cap lo paher primer; feu,
+senyor, que'l tractat sia cumplert, y no tingau cap dubte per part
+nostra.
+
+--Per part de tots, digué lo Rey ab seguretat.
+
+Seguí aquí un altre moment de silenci, los pahers se miraren los uns als
+altres, y advertintho lo Rey, digué:
+
+--Qué pensau? Vos queda algun dubte? Parlau...
+
+--Es que...
+
+Lo paher en cap, que havia dit estas paraulas, mirá alternativament al
+Rey y al Rollá. L'últim continuá descidit de esta manera:
+
+--Es que al entrar aquí, senyor, havem sabut que haveu donat á saco'l
+castell, entregantlo als soldats, y si las casas dels vehins...
+
+--Feuvos cárrech, (digué al mateix temps que l'altre lo paher en cap, y
+ab accent de dolor,) feuvos cárrech de la miseria tan gran de la terra,
+feuvos cárrech de la despoblació y de la fam que s'está patint, pus ni
+hi ha cullitas, ni un tros de pa pera menjar... y si á aixó s'hi
+anyadeix...
+
+--Callau, callau! cridá lo Rey ab to de confiansa. Lo del castell sòn
+bens del Comte, que'm perteneixen: los dels vassalls tots serán
+respectats, y tots sos erros serán perdonats...
+
+--Benehit siau! Benehit siau! digueren alternativament los pahers y'l
+bisbe de Malta.
+
+Peró aquí interrumpí una altre veu, la del Liori, que cridá:
+
+--Menos un, senyor, menos un: ja sabeu de quin parlo.
+
+Los pahers giraren la cara com sorpresos. Lo donzell de Puymoren torná á
+sortirse del concurs y á passejar de nou á llarchs passos per un estrem
+de la sala.
+
+--Ah, sí, contestá lo Rey: l'assessinat del arcabisbe de Saragossa.
+
+Los pahers tornaren á recobrar sa indiferencia, y'l Rollá fins anyadí:
+
+--Com que es cosa que no'ns toca, libre sòu de aplicar la lley als
+dolents.
+
+--Quedau, donchs, tranquils, continuá llavors lo Rey; tornau á vostras
+casas ab seguretat y confiansa, y ans veniu ab mi á visitar la
+misteriosa imatge del Sant Cristo, devant la qual demanarém al cel lo
+benestar, aqueixa pau que tant convé y aqueix pa que tanta falta vos fa
+á tots.
+
+--Gracias! digué lo paher en cap, inclinantse ab sos companys, y besant
+la ma al Rey.
+
+--Encara mes dech dirvos, torná lo Rey, fent un moviment de cap, com
+pera reparar una distracció; dintre pochs dias lo Sant Cristo sortirá en
+professó, y sa imatge iluminada recorrerá las planas del Urgell.
+
+--Alabat sia Dèu!
+
+Los tres pahers, conmoguts vivament, pronunciaren com en cor aquella
+divina paraula, y l'últim, que tan poch parlava, no pogué menos de dir
+en aquell instant:
+
+--Gran rey... sòu un gran rey... benehit sia Don Fernando!
+
+Alsantse llavors lo Rey de sa cadira, partí ab pausa, rodejat de tota sa
+cort, y seguintli á sa part esquerra, un poch enderrera, lo concell.
+
+Mentres anava lo Rey marxant, mirava á totas parts, com buscant alguna
+persona que no era allí, y entretant donava órdres ab breus paraulas á
+alguns dels que anava vehent ó descubrint. Las últimas que doná al
+sortir de la sala foren aquestas:
+
+--Nunyez, Escalante, donzell, estigau previnguts, pus acabada la festa
+de la iglesia, pót ser que tingau que marxar ja pera Lleyda.
+
+A aquestas paraulas se exhalaren per alguns dels circunstants diversos
+sospirs: lo bisbe de Malta sospirá de dolor, lo gobernador y'l vell
+Báges de rabia, lo concell de tristesa, lo donzell de congoixa y lo
+Liori de impaciencia, pus esperava lo moment, com ho feu en la iglesia,
+de exhigir al Rey, en nom del regne de Aragó, la formal promesa de no
+perdonar may als assessins del arcabisbe, y de no parar fins á averiguar
+de cert quins havian sigut.
+
+Quant arribá la comitiva cerca del temple, á la porta del qual esperava
+revestit pera entonar lo Te Deum lo reverent Diego de Tamera, enrahonant
+entre tant ab un altre home, lo Rey apretá lo pas. L'home que allí hi
+havia era lo que'l Rey buscava, era l'amich franch, que, per no ser
+cortesá, tenia dret de manifestar sempre á son senyor la veritat nua tal
+com déu ésser, era lo que en qualsevol moment sabia donar esbarjo al
+ánimo atribulat del Rey ab la millor forma de goig y de alegria, lo que
+necessitava llavors don Fernando, pera comunicar de una manera digne á
+sa familia y á sos amichs la satisfacció que acabava de tenir guanyant
+l'últim baluart del Comte de Urgell, y assegurant en son cap la corona
+de Aragó.
+
+--Allí está mossen Borra, digué així que'l descubrí; vina, vina, juglar;
+ningú com tú en aquest moment. Vina, si vóls, á dar gracias á Dèu per
+mon triunfo y per la pau, y en seguida anirás á dictar á mon escribá las
+cartas que convé escríurer al príncep don Alfons y á ma familia y
+amichs.
+
+Lo juglar, ple de agrahiment y de entussiasme, peró sens deixar del tot
+per aixó son acostumat llenguatge, feu un acatament ponderat á son rey,
+y digué en veu alta aquestas paraulas:
+
+--Gloria de la gloria de Castilla, ves á demanar al Dèu de las glorias
+que s'aumente la gloria de Aragó... Gloria, gloria es sols lo que pera
+tu y pera ton regne desitja ton fiel gloriós, gloria que alcansarás no
+sostenint solament la pau en casa, pus també convé la guerra á fora, y
+si á mes de escríurer á ton primogénit y succesor, me deixas escríurer
+als mestres que l'han de guiar, ensenyar y glorificar en sa carrera.
+
+--Tens rahó, gloriós... escriu als mestres que tu sabs, y anem ans á
+pregar á Dèu pera acertar en tot.
+
+Així que'l Rey passá lo llindar de la iglesia, no se ohí ja cap mes veu,
+sí sols la del Tamera, que junt ab altres sacerdots que se li havian
+agregat de Balaguer, entonava ab fervor lo *Te Deum laudamus*.
+
+### IX. Com se trobá lo Comte de Urgell ab fra Vicens Ferrer. 
+L'ardiaca Barutell. 
+
+Era lo dia 2 de novembre, dia de la festa dels morts.
+
+Per tots los pobles se sentian brandar las campanas ab so trist,
+recordant als que vivian en lo mòn, que Dèu ha donat la memoria als
+homens pera ajuda del cor, pera que pensant sentian, pera que sentint
+preguen. Pochs anys, sens dubte, com aquell s'havian hagut de elevar
+tantas oracions al cel, y cap ab mes abundancia de llágrimas! Lo recort
+era fresch, lo sentiment era viu!
+
+Semblava que s'hagués escullit aquell dia com á símbol de desgracia, ja
+que en ell s'havia de arrancar la última rama del gran arbre comtal de
+Urgell, de aquell arbre que tan sabrosos fruyts havia donat en tots
+sigles y de qual fusta s'havian fabricat tronos de reys y llansas pera
+tants héroes. Lo successor de una llarga prossapia de valents, per quals
+venas corria la sanch reyal de varias dinastias espanyolas, lo que era
+citat per inflexible en sas resolucions y empresas, lo pertinás y
+confiat Jaume de Urgell, tement véurer arruinada la sèva Síbaris, com
+altre Milesi, havia acreditat, fentse llevar sa cabellera, que desde
+llavors cessava sa inflexibilitat, sa pertinacia y sa esperansa, y no li
+quedava ja mes pera contemplar devant sos ulls que la mort de tot lo que
+li podia ser agradable, la mort del renom de sa antiga y gloriosa casa,
+de sa noblesa y de sos dominis com á príncep, la mort de la amistat, de
+la companyia y fins de la llum de la llibertat com á home, la mort de la
+familia, la mort del cor com á espós, com á pare y com á fill. Bè feyan
+de brandar las campanas aquell dia en los pobles de la plana, quant
+aquell dia havia mort pera'l mòn lo senyor de la comarca, y quant pera'l
+senyor havia mort tot! Lo imitador de Job, de Alexandro Magno y de
+Aquiles, al passarse la ma per la barba y per lo cap, tot escoltant lo
+trist so de las campanas, tenia mes negre lo cor, sens dubte, que'ls
+tres que'l precederen en semblant acte de resolució y de tristesa, y á
+cap se semblava... peró no tè res de estrany, quant sa figura, mes que
+la del poderós que plora la mort del fiel, era la del que pert lo poder
+y véu fugir la fidelitat, era la de un Didio Juliá, que contempla la ma
+de un Séptimo Severo com li arrenca lo imperi y la vida.
+
+En una mala barraca, rodejat per la part exterior de uns quants soldats
+castellans, mirant per última vegada sa estimada ciutat de Balaguer,
+separat de sos amichs, de sa mare y de sos fills, y lligat de mans y
+peus sobre de una mula, sens tenir mes consol allí que la princesa
+Isabel, sa esposa, la qual procurava animar y consolar al desgraciat
+marit ab bonas paraulas y carícias, esperava y estava á punt lo derrer
+Comte de Urgell á marxar cap ahont sa mala sort lo portás. Lluny de
+mostrarse abatut, son front seré s'alsava ab orgull, y son breu parlar y
+son mirar fixo davan mes indicis de tancar aquell cos una ánima forta
+que desafia á la desgracia y als contratemps, que l'apocat esperit de
+aquell á qui res li queda. Fins, vehent á sa esposa contristada, ja que
+allí, per la gent que escoltava, no podia espressarse don Jaume ab tota
+la intimitat de son sentiment y ab tota la veritat de sas ideas, y pus
+era la Comtesa Isabel la que havia parlamentat ab lo rey Fernando,
+parláli en aquells moments lo malaventurat Comte de la manera que
+semblava podia serli menos trist y desconsolador:
+
+--Consólat, Isabel, li deya, pus en lo mòn tot está equilibrat y tot se
+compensa: pót ser que Dèu tenia destinat lo trono de Aragó á ton nebot,
+en recompensa de no haver aquest volgut lo trono de Castilla y de
+haverlo salvat pera son llegítim rey; pót ser que haver tingut jo la
+gran desgracia que estich sufrint sia camí pera trobar després...
+
+Un altre home que no hagués sigut lo Comte Jaume de Urgell aquí hauria
+plorat, peró aquella valenta víctima se contentá ab interrómprerse á sí
+mateixa y ab mossegarse'ls llavis, pera dissimular á sa afligida esposa
+la forta respiració que tenia, indici cert del pes que oprimia son cor
+en aquell instant.
+
+--Ah! contestá la afligida esposa; no digau aixó, Comte. Dèu es just,
+Dèu pót recompensar al bo, pero Dèu no recompensa ab perjudici dels
+bons... y jo per tal vos tinch.
+
+La cara de la esposa, mullada enterament de llágrimas, arrimantse á la
+del marit, vingué á mullar aquellas galtas per ahont may havian corregut
+fins llavors mes llágrimas que las de la infancia.
+
+Sentintse en aquell instant algun remor de cavalls prop de la porta, la
+Comtesa Isabel girá la cara, y distingí ja devant de aquella á tots los
+soldats que's disposavan á marxar. Aquell era lo moment fatal; devia
+donar la última abrassada al espós... y quí sab si seria la última de la
+vida. Obrí sos brassos ab desespero, abrassá freneticament al marit,
+l'omplí de patons, posá ab forsa sa boca contra sa boca, com volent
+barrejar ab ell sos sospirs y'l foch de sas entranyas, y assegurantli
+que dedicaria á ell eternament son amor y sa memoria, tranzida de dolor,
+se separá, pera sortir de la barraca, ab la idea de no presenciar lo
+trist quadro de véurer conduhir á son marit pres y lligat entre gent
+estrangera.
+
+Lo Comte no pogué parlar: sols al arribar la Comtesa á la porta, ab veu
+fosca, y acompanyat lo sèu mirar de la mes gran ternura, li digué:
+
+--A Dèu, filla de mon cor! No t'olvides de mos fills...!
+
+Aquell moment supremo, aquellas sentidas paraulas, aquell últim recort
+influiren de tal manera en l'ánimo de la Comtesa Isabel, que esta,
+sentintse ferida en sa imaginació per una viva llum, que li doná prompte
+consol y refeu son ánimo abatut, se serená en sech y's resolgué á fer lo
+que fins llavors no havia tan sols pensat.
+
+--Sol!... tot sol, y lligat!... deya la Comtesa, quant desde'l llindar
+de la porta creya mirar á son marit per última vegada; mes en lo cambi
+que allí repentinament sufrí son esperit, mudá també son llenguatge, pus
+se espressá de esta manera:
+
+--Sol,... sol ell, que es mon espós? Y jo he de quedarme?... Y ho he de
+permétrer?... Nó! Nó, jamay! (Y aixó ho deya ab un to que rallava en
+heróych.) Ni per la honra de la casa de Urgell, ni per la casa de Aragó,
+de ahont descendesch, vull que sia dit que una princesa no sab ser
+esposa.
+
+--Qué fas? li preguntá l'afligit espós, coneixent ab los ulls de la
+Comtesa la resolució del acte á que's preparava.
+
+--Qué he de fer? Cumplir com á esposa.
+
+--Y'ls fills com quedarán?
+
+--Com quedarán? Solen dir que la mare es dos vegadas mare: vostra mare,
+Comte, que á mes de ser bona mare, com vos sabeu, guarda en son cor alts
+y nobles sentiments, cuydará tan bè com jo de vostres fills. Deixau los
+nèts á la ávia y així la esposa podrá anar ab l'espós.
+
+Y tornant enrera, ab los brassos oberts, la resolta matrona torná á
+estrényer entre ells á son desgraciat marit, y á omplirlo de carícias y
+de llágrimas.
+
+--Ah! esclamá llavors lo Comte, mogut per lo sens fi de sentiments que
+bullian en son cor; filla de reys, sols per tu sento haver perdut la
+corona de ma patria, pus digna eras de ser reyna de ella!
+
+Entraren en aquesta ocasió los soldats, indicant ja desde luego que
+havian de empéndrer la marxa, y no podian detenirse gens. La Comtesa al
+véurerlos, s'agafá ab la ma esquerra al cos de son marit, pera donar á
+enténdrer que no l'abandonaria, y com algú no comprenentho la advertís
+que se separás ó's despedís, contestá ella ab alta veu y energicament:
+
+--Jo separarme de ell? Jo apartarme de son costat? Primer me faréu
+trossos.
+
+--Apartauvos, insistí un de aquells sayons.
+
+--Arrera, malas víboras, no vos han ensenyat aquesta educació en la
+terra de ahont sòu. (Y aixó los ho digué en castellá la Comtesa.)
+Arrera! ¿No vos han contat may vostres pares, que'l matrimoni es un llas
+per lo qual de dos carns s'en fa una? Donchs bè: aquí hi ha la carn sola
+formada de dos, lo Comte y la Comtesa de Urgell, marit y muller,
+atreviuvos, si gosau, á esquinsar y á separar esta carn, y faréu ofici
+de botxins, y seréu botxins de una filla de reys, de la germana de una
+reyna de Castilla!
+
+Cap dels soldats se gosá á acostar, fins que sentintse la veu de un dels
+oficials de fora, doná un de aquells un cop de vit de bou, que portava á
+la ma, á la mula del Comte, y esta emprengué lo pas sortint de la
+barraca y enfilant cap al camí de Lleyda.
+
+La Comtesa seguí, atropellantse, per no deixar á son marit, mes no
+podent anar junt á la mula sens gran perill, á instancias de aquell, li
+deixá prompte la ma, y continuá, ab no poca fatiga, á certa distancia,
+que era en veritat ben curta, y tal la mantengué tot lo viatge, sens
+mirar lo cansament que patia y lo que s'atropellavan sos delicats peus.
+
+Tal era l'ordre que guardava esta comitiva, al conduhir al últim Comte
+de Urgell desde una barraca del siti de Balaguer á una de las torres del
+castell de Lleyda: primerament anavan los dos caps ú oficials que havia
+designat lo Rey, seguian derrera en dos filas un llarch número de
+soldats ab llansas llargas, entremitj dels quals marxava lo Comte á
+cavall de sa mula, y anant prop de ell á peu, y tan prompte als costats
+com al derrera, la hermosa infanta dona Isabel; y finalment, derrera de
+tots y com clohent la comitiva, seguia á cavall, peró sense portar son
+gos ni son tabar vermell, y sí anant tot embossat en una capa negra
+que'l tapava fins á mitja cara, lo donzell de Puymoren.
+
+Lo llenguatge que usavan los soldats de aquella comitiva se semblava en
+part, per son desenfré, al de aquells gascons que trobaren las dos
+desgraciadas esposas de Menargues anant á Balaguer, en la horrorosa nit
+del somatent. Ufans ab son triunfo, y mirant com á objecte ridícul á la
+víctima, que veyan en son poder, no feyan mes que dirigirli burlas y
+sarcasmes, y fins hi hagué algun que arribá á suposar com un medi fácil
+de lucro lo ensenyar al destronat Comte de Urgell per los hostals, si
+may feya la sort que se l'emportassen á la terra de Castilla, com així
+en efecte vingué á ser ab lo temps.
+
+Los caps que dirigian aquella partida marxavan indiferents al devant de
+ella, y per mes que evitaren paraulas y fins descortesias ab los presos,
+no deixavan per aixó de ríurer mes de una vegada al sentir las glosas de
+sos soldats. Lo únich que parexia no péndrer cap part en las burlas, ó
+al menos no ho donava á compéndrer per son silenci y per son embós, era
+lo donzell.
+
+La Comtesa, que estava atenta á tot aixó y no perdia cap paraula de las
+que deyan los soldats, arribá en l'últim ters de aquell fatigós viatge
+fins á sentir certa simpatia per los que ella creya mes compassius, si
+no interessats en la sort de son marit, y tals eran pera ella lo callat
+donzell y un soldat un poch vell, que, al donar la pobre senyora una
+relliscada, li allargá la ma pera ajudarla á alsar.
+
+En un alt que feu la comitiva ans de arribar á la ciutat, y en un punt
+que venian begudas, l'ánimo de la Comtesa se contristá sobre manera, y
+fins se desesperá, sentint lo que deyan á son marit, sobre tot pensant
+en la injusticia del motiu ab que l'insultavan.
+
+--Lloch, lloch, cridavan alguns soldats, feu lloch que aquí passa'l mata
+arcabisbes.
+
+--Deixau passar al esquinsa mitras, deyan altres, avuy que se li ha
+esquinsat sa corona.
+
+Y á tals crits, traginers, pobres, viandants y criaturas s'acostavan
+embadalits, mirant al desgraciat Comte, lligat sobre de sa mula, ferm,
+inflexible, ab son front suat de angunia pero nó de abatiment, y sens
+mes consol en aquells moments que'ls brillants ulls de sa esposa,
+clavats de contínuo en los sèus, com estant sempre disposats á endevinar
+sas intencions.
+
+En aquell estat vergonyós, trobantse un instant casi sola la Comtesa ab
+son marit, per estar tots los soldats abocats á la porta de la
+revenedoria, y observant al donzell, que havia descabalgat, passejantse
+solitari, moguda de un cert impuls de noblesa, acostás á ell, mitj
+implorant disculpa, y precipitant tot lo possible sas paraulas, com pera
+aprofitar lo temps, li digué:
+
+--Senyor, senyor, no sè perque'm sembla que sòu cavaller en vostras
+maneras, y pus tinch aquesta ocasió, rebeu de mi una proba de amistat y
+confiansa que...
+
+La Comtesa s'havia ficat la ma al pit pera tráurer algun objecte y
+entregarlo al donzell, mes aquest, lluny de escoltar á la dama, se tapá
+mes la cara y's dirigí á un altre estrem. Cregué dona Isabel que alló
+probava encara mes la veritat de la sospita que tenia, cregué que'l
+cavaller evitava la conversa sols per deber, per cumplir tal volta una
+ordre, y atrevintse mes y mes, aprofitant un moment en que'ls altres no
+miravan, fins posá la ma á la capa, logrant descubrir part del embós que
+cubria la cara del oficial.
+
+--Vos donaré una proba, senyor, ab que podrá justificarse sens cap
+dubte...
+
+Peró la Comtesa no acabá la frase que anava á dir, ni menos acabá de
+tráurer de son pit lo paper que ja tenia en la ma pera entregarlo al
+donzell. Ans al contrari: descubrint en aquell moment la cara del
+cavaller á qui parlava, com si un llamp la ferís, tancá los ulls
+horrorisada, doná un jiscle, girá en sech, y corregué com furiosa á
+juntarse ab son marit, entre'ls genolls del qual apretá son conturbat
+front y sa descolorida cara.
+
+--Jesús Maria!... Jesús! Jesús!... Aquesta cara jo la conech... aquesta
+cara es...
+
+Prou se guardá la Comtesa de acabar de dir lo que intentava. Una mirada
+del donzell bastá, pera que la que plorava de vergonya no se esposás á
+plorar mes de dolor en aquell fatal viatge.
+
+Lo donzell torná á refer son embós, se tapá novament la cara, y seguí
+passejantse en direcció oposada al Comte y á la Comtesa.
+
+Lo Comte, que tenia, com sempre, la vista clavada al cel, no repará en
+aquell aconteixement, y sols rompé sa distracció y baixá los ulls al
+sentir lo cap de la Comtesa que s'apoyaba sobre de sos genolls.
+
+Ben prompte, y sens donar lloch á cap enrahonament, tornaren á colocarse
+en dos fileras los soldats, y apressurant lo pas, y seguint de la
+mateixa manera que ans, no tardaren en véurer prest la ciutat de Lleyda.
+
+Al arribar á un tir de ballesta de las murallas, cridá la atenció de
+tota la comitiva un cert núvol de pols que s'alsava al mitj del camí:
+era una multitut de pobres y criaturas, juheus y cristians, que anava
+precehida per un frare jove.
+
+--Fra Vicens! Fra Vicens! cridá la comitiva dels soldats.
+
+Al ohir aquest nom l'apresonat Comte, feu una contorció, y sacudint son
+cap á dreta y esquerra, com pera apartar la vista de un objecte
+repugnant, tancá los ulls ab forsa, mes en va feu aquell esfors ab la
+vista, pus, sentint la veu del frare que predicava ja prop de sas
+orellas, no pogué menos de mirarlo; y vehentlo, com astarotat, trahent
+espuma per la boca, li digué:
+
+--Hipócrita! malehit hipócrita! A tu sol dech mas desgracias, pus per
+tas miras y per ta ambició m'has arrencat la corona!
+
+Fra Vicens, que s'havia arrimat á una part del camí, lluny de inmutarse
+per aquellas paraulas, manifestant sa serenitat acostumada y en la qual
+tothom veya la influencia divina, contestá al Comte:
+
+--Hipócrita á mi? A mi ambiciós? Tu ets l'ambiciós y l'hipócrita, pus
+per ta ambició matares á ton germá, y no havia de permétrer Dèu que un
+assessí, un homicida regnás en lo trono de Aragó!
+
+Quedá com horrorisat lo Comte al ohir aquella inesperada resposta, y no
+replicá, encara que tampoch poguera, pus, á las últimas paraulas del
+frare, que foren correspostas per una rialla dels soldats, apressurant
+lo pas la mula del Comte, arribava ja casi als valls ó fossos de la
+ciutat, mentres que l'oracle del Senyor, en direcció oposada, anava
+seguint per lo camí, predicant als miserables que li seguian derrera.
+
+Encara que la hora era ja tarda al entrar lo portal, no s'evitá que
+molta gent s'arreplegás al véurer á una partida de soldats que conduhian
+á un pres, y aquella cresqué en gran manera al divulgarse per tot lo
+poble que entrava lligat lo Comte de Urgell, y que sa esposa lo seguia á
+peu, així que, al arribar lo concurs á la torre ahont devia quedar lo
+presoner, era ja aquell inmens, com inmensa era també la curiositat de
+tothom.
+
+Poch era pera la Comtesa passar entre'ls que havian sigut sos vassalls,
+en una ciutat ahont era tan coneguda, y essent víctima y al mateix temps
+testimoni de la deshonra de son espós: la noble dama no pensava en res
+de tot aixó, ni veya tan sols als que la miravan: son cap y son cor no
+s'ocupavan en aquells moments mes que de un dubte, qual era lo de saber
+si quedaria tancada ab son marit, com ella desitjava, ó si la
+separarian.
+
+Així que penetraren en la porta del castell, vegé tristament confirmada
+la desgraciada esposa la sospita que tenia: al posar ella lo peu al
+llindar, la ma de un dels caps de la partida, que estava aturat en
+aquell punt, detingué á la infanta, dihentli lo que la agafava aquestas
+paraulas:
+
+--Prou: de aquí no podeu passar... al menos per ara.
+
+Al mateix temps, lo soldat que portava'l vit de bou doná un cop á la
+mula del Comte, y esta, donant un salt cap dins al pati, posá á llarga
+distancia y fora de la vista de la esposa al desgraciat espós.
+
+La Comtesa, que no sabia lo que li passava, sols doná un crit de
+desespero, obrint sos ulls de foch.
+
+--Ah!... Ah!... Ah!...
+
+Lo Comte, fent esforsos, girá lo cap, y, casi ja no vehent á la infanta,
+cridá:
+
+--A Dèu, esposa! Pensa en mos fills...! A aquest darrer mot, oprimit
+estremadament lo cor de la Comtesa, no pogué ja mes resistir.
+Desvanescuda enteramente la pobre dona Isabel, sacudí lo cap com á boja,
+y perdent los sentits, caygué tota llarga y desmayada, donant ab lo cap
+en la pedra del llindar del castell.
+
+Allí tal volta s'haguera quedat, si no hagués fet Dèu que en aquell
+instant acertás á passar lo noble y caritatiu mossen Berenguer de
+Barutell, ardiaca de Santa Maria de la Mar de Barcelona, y ardiaca major
+de Lleyda, lo qual, apartant ab sos brassos y resoltament al concurs,
+s'acercá fins ahont se trobava la infelís Comtesa.
+
+--Miseria humana! esclamá lo canonge, crehuant las mans y alsantlas al
+ayre, mentres dirigia també sos ulls al cel. Cert es que la compassió vá
+fugint del mòn! Depressa, depressa: vinga aquí algú que agafe á aquesta
+desgraciada dona, y de seguida sia trasladada á ma casa.
+
+Y quant lo canonge mirava per entre la multitut, com pera véurer si
+trobava á algú de confiansa que fes lo que ell indicava, un soldat
+castellá que havia quedat prop de la porta, abocantse cap á la
+desmayada, contestá al canonge, dihentli:
+
+--Sí, senyor, sí: tè rahó sa mercé. Senyale sa mercé lo camí per ahont
+havem de anar, y jo m'encarrego de guardar ab tota seguritat en mos
+brassos á la desgraciada infanta, y de transportarla ahont vullau.
+
+Y cumplint lo que deya lo generós soldat, prengué entre sos brassos á la
+pobre víctima, y seguí al ardiaca, que caminava, devant de ells, á
+llarchs passos, desitjós sols de arribar á sa casa lo mes aviat
+possible.
+
+Mentres tenia lloch aquest fet en Lleyda, lo rey Fernando rebia en
+Balaguer embaixadas dels alamins, jurats y moros de Alborge, Cinco
+Olivas y de Sástago, donantlos paraula que aniria quant ans ab sa
+companyia á la cassa de porch y de servo per la montanya, senyalantlos
+com á punt de reunió las paradas de Memusa; lo juglar mossen Borra
+partia cap á Barcelona, ab cartas pera las personas que havian de
+aconsellar al infant don Alfons sobre'ls mestres que havia de péndrer,
+y'l predicador fra Vicens Ferrer se dirigia cap á Menargues, ab ánimo de
+recórrer alguns pobles del Principat y passar luego á Barcelona.
+
+Peró aquest capítol no seria aquí acabat, sinó s'esplicás ans lo que
+succehí en casa del ardiaca Barutell.
+
+Així que'l soldat castellá deixá sobre'l llit del canonge á la postrada
+Comtesa de Urgell, lo bon sacerdot, trahentse un florí de or, allargá la
+ma pera donarlo al soldat, dihentli:
+
+--Tè, que't pago com se podria pagar al millor correu, y ho mereixes per
+moltas y moltas rahons.
+
+--Guardau aquest florí, li contestá lo soldat, apartant ab sa ma la del
+ardiaca; guardaulo, y feune dir missas per las ánimas dels que han mort
+en la guerra.
+
+L'ardiaca quedá com pasmat, vehent l'acte generós de aquell home, que
+tan voluntariament se havia prestat á fer una cosa á que ningú lo
+obligava, y ab la circunstancia de ser simple soldat del exércit
+estranger y enemich de la casa de Urgell.
+
+--Qué us admira! li preguntá lo soldat, ab aquella espressió alegre de
+cara que revela la satisfacció de haver fet una obra bona.
+
+--Res, bon home, res; contestá lo sacerdot, espressant també ab sa cara
+lo goig de trobar un home de bè en un temps en que tants n'hi havia de
+dolents. Vostre acte'm proba que sòn los homens los que fan malver lo
+temps, y no lo temps als homens, y que per tot y en tots temps hi ha
+homens bons y homens dolents.
+
+Y com parlant ab sí mateix, y sens dirigirse al soldat, continuá:
+
+--Castellá... soldat... pobre... desconegut... y... No ho sè enténdrer.
+Alabat sia Dèu!
+
+Vehent lo sacerdot que'l soldat no's movia, y crehent que volia tal
+volta algun altre género de recompensa, torná á dirigírseli, y li digué:
+
+--Ja que no voleu paga, gracias, bon home, gracias. Dèu vos ho pague;
+peró si es que voleu alguna altre cosa... Voleu béurer un poch?... Voleu
+menjar alguna cosa?
+
+Y sortint aquí com resoltament lo sacerdot á fora de la porta, cridá:
+--Sibila! Neboda! Baixa una llonganissa de Vich de las del rebost, y la
+ampolla de malvasia del armari...
+
+--Nó, nó, nó; contestá ab insistencia lo soldat; no teniu que donarvos
+mal rebato per mí, no alboroteu la casa, que prou feyna teniu tots en
+cuydar de la senyora infanta. Ja esperaré.
+
+L'ardiaca girá'l cap, com mes sorprés de las últimas paraulas del
+soldat.
+
+--Qué diheu? Es que si voleu esperar pera demanar á la senyora lo que no
+voleu de mi...
+
+--No vull res, ni de vos, ni menos de ella.
+
+--Donchs?...
+
+--Vos faig nosa, senyor? Després de havervos servit tan bè, me privaréu
+de un gust tan fácil com es lo de véurer á la persona que he salvat del
+perill y de la vergonya?
+
+En aquell moment quedá interrompuda la conversa, pus alentada la
+desgraciada dona Isabel por los confortants ab que procuravan retornarla
+varias personas de la casa, havia tornat verdaderament en sí, exhalant
+un sospir y un ay! que enterní á tots los circunstants.
+
+Sentada la infanta sobre del llit, obrí sos ulls, que no podian en
+aquell moment donar llágrimas, y queda ab la vista fixa, sens mirar á
+ningú. Tan en sí mateixa estava, que lluny de véurer lo que tenia
+entorn, se sentia ans bè com enlluhernada, vehent sols ab los ulls del
+cor lo que li havia succehit.
+
+--Infanta, senyora, dona Isabel, li digué ab to carinyós lo bon
+sacerdot; estigau tranquila, que la misericordia de Dèu ajudará de una
+manera ó altre. Ja sabeu que estau segura, y que esta es vostra casa.
+
+Mirá llavors la Comtesa, y refentse com momentaneament al regonéixer al
+ardiaca, si bè que recordant mes viva la imatge de son marit y de sas
+penas, esclafí en un plor y esclamá:
+
+--Ah! Sòu vos, parent? Ja veheu, Barutell, ja veheu quant grans sòn las
+desgracias que'm cercan! Dèu del cel! Es possible que així estiga jo y
+tota ma familia condemnada en vida? Es possible que així's veja la filla
+del rey En Pere de Aragó?
+
+--Calmauvos, senyora: ja sabeu l'afecte que sempre he portat á tota la
+familia, y en ma casa no us ha de faltar may lo que us convinga.
+
+--Es á dir, (digué la Comtesa mirant entorn, y regoneixent als
+circunstants,) que estich en vostra casa, y es cert. Quant generós y bo
+sòu, Barutell! Com pagaré jo'l favor de haverme portat aquí! Sí, sí;
+haveu sigut mon ángel de salvació. Peró, ¿y com ho haveu fet? Y quí'm ha
+portat?
+
+Lo soldat, que havia quedat á la vora de la porta, y que havent sentit
+totas las paraulas de la Comtesa, esperava sols lo permís pera entrar,
+penetrá per un impuls natural en aquell moment, si bè que no avansant
+molt, y trahentse de son rústich y embullat cap, ab respecte, lo bacinet
+de ferro que'l cubria. Per sobre de sa morena fas corria en aquell
+instant una grossa llágrima, que los circunstants no podian conéixer si
+era de ternura ó de compassió.
+
+--Ah! cridá la Comtesa, com horrorisada, un soldat castellá! Ja tornan,
+ja'm buscan ¿qué voleu?
+
+Mes regoneixent al soldat vell que la havia ajudat á alsar quant
+relliscá en lo camí, mudá sa fisonomia, espressant com certa satisfacció
+y confiansa.
+
+--No temau, senyora... que aquest es lo bon home.
+
+--Sí? preguntá la Comtesa, com regoneixent ab tot son cor lo que ja
+vaticinava; es possible? Sí? Y es ell mateix! anyadia admirada. Vina,
+vina, ánima generosa, que tens mes mérit, per quant has empleat ta
+generositat ab qui ni tan sols tè pera pagarte.
+
+Y dirigí llavors la vista al ardiaca, com pera indicar lo desitj que
+tenia de que se recompensás á son salvador.
+
+--No cal, senyora, no cal, digué l'ardiaca: ja se li pagava, peró res ha
+volgut ni en diners, ni en menjar... y diu que sols desitja, per
+recompensa, véurervos un moment.
+
+--Oh generositat infinita! esclamá la Comtesa. Peró digas ¿de qué prové
+aixó? quin motiu tens, soldat? Jo t'asseguro que si may puch...
+
+--Basta, basta, interrumpí'l soldat. Y acostantse á la vora del llit,
+anyadí: --No'm parleu de recompensa, quant me dono per content de haver
+salvat á la que tantas voltas, en sa infancia, havia portat en mos
+brassos.
+
+--Qué dius? Servires tal volta en la casa de mon pare? Ets tal volta
+aragonés que serveixes á Castilla?
+
+--Nó, senyora; sò castellá y fins ara may havia vingut á las terras de
+Aragó.
+
+Seguí aquí un moment de silenci: la memoria de la pobre infanta,
+debilitada per sas penas, no acertava, en aquell instant, ab lo recort
+que li feya lo soldat.
+
+--¿No vos recordau, senyora, continuá lo soldat, de la vostra germana
+dona Leonor, de la que fou ma reyna en altre temps?
+
+--Mes felís que jo! esclamá la infanta; sí m'en recordo, sí, y qué?...
+
+--¿No vos recordau que, essent petita, passareu alguns mesos á son
+costat? ¿No vos recordau de la ciutat de Soria, y de las casserias del
+rey don Joan, y?...
+
+--Oh recort grat, en mal hora vèns! torná á esclamar la desgraciada
+senyora. Prou, prou m'en recordo, y'm sembla que encara...
+
+--Que encara veheu, continuá lo soldat enternit, aquellas comitivas de
+cassadors, de falconers y de patges, aquella alegria ab que vos sortiau
+á rébrerlos, quant uns y altres vos omplian de flors, y us davan fruyts
+y aucells, y vos, allargant vostres tendres manetas, en brassos de...
+de...
+
+Lo soldat s'hagué de interrómprer á sí mateix y tingué que plorar.
+
+--En brassos del patge de la cámara de ma germana, de aquell tan estimat
+y volgut per mi, que tantas rondallas me contava y tantas cansons
+sabia... de aquell... Ay! com se deya? (Y aquí feu com un esfors de
+memoria la Comtesa pera recordar lo nom del patge, després de lo qual lo
+pronunciá ab alegria.) De Pero Soto! Ah! lo coneixes?
+
+--Sí, de Pero Soto, (digué ab viu plant lo soldat, inclinantse y besant
+la ma á la infanta,) de Pero Soto, que havent sigut testimoni en la
+juventut de vostra inocenta alegria, ha tingut de ser testimoni, en sa
+vellesa, de vostras amargas penas.
+
+--Ah! Es veritat, es veritat: jo regonech aquesta cara, jo't regonech,
+soldat, jo't regonech, patge, mon estimat patge, Pero Soto, lo patge de
+ma estimada germana, la reyna de Castilla!
+
+A cada una de aquestas paraulas, anava pujant la veu la infanta, sos
+ulls se fixavan ab ternura en lo ántich amich que regoneixia, y ja fins
+olvidant sa alcurnia, anava á agafar las mans del home que tant de bè li
+havia fet; y ferida en aquell instant del mes viu agrahiment, vehent que
+res tenia pera dar al soldat, y res volia aquest per son treball, tragué
+de son pit aquella carta que en lo camí havia volgut donar al donzell de
+Puymoren, y la allargá al soldat, dihentli:
+
+--Tè: ja que res vóls de mi, al menos conserva aquesta memoria, lo qual
+tal volta te podrá donar algun profit de part del rey Don Fernando.
+
+--A mi? Quí voleu que fassa cas de lo que tinga y de lo que diga un
+pobre soldat?
+
+--Es que en esta carta, Pero, hi ha la esplicació que enviá Don Anton de
+Luna á mon marit, qual carta ha rebut avuy mateix al sortir de Balaguer;
+en ella hi ha lo nom del principal á qui s'atribueix la mort del
+arcabisbe de Saragossa, y fent que arribe esta carta á mans del Rey, tal
+volta conseguescas per aquest medi...
+
+Lo soldat se quedá mirant la carta, escoltant ab fredor lo que deya la
+Comtesa, y sens respóndrer.
+
+--No la vóls? li preguntá la senyora. Donantla al Rey li farás un servey
+á ell, me servirás á mi y't servirá á tu.
+
+Pero Soto feu un somrís de desconfiansa, y com retardant sa resposta,
+digué al fi:
+
+--Al Rey sí, peró á vos ni á mi no'ns donará cap profit una proba que
+facilitem mes ó menos pera una cosa en la qual hi tants dubtes. Al Rey
+jo no li puch donar, y si la dono á un altre, quí sab quin fi tindrá, ó
+si servirá de profit á qui tindrá menos mérit. Si hagués arribat ja'l
+cas de haverhi una sospita certa, y fos la persona á qui's refereix...
+
+--De tots modos, Pero Soto, prenla per si may ve aquest cas: fes de ella
+lo que vullas, dónala al Rey si póts, ó guárdala... sí, guárdala, quant
+no sia mes que com una memoria meva, com una proba de mon agrahiment,
+per lo qual cregas que voldria darte, si pogués, la millor de mas joyas.
+
+--Com á memoria vostra la conservo, contestá lo soldat, després de
+meditar un poch, y parlant en seguida com resolt; la guardo, sí, y la
+guardaré tota ma vida... es á dir, á menos que conega que per ella s'ha
+de salvar á un inocent ó s'ha de castigar á un culpat. Llavors, llavors
+sí, cumpliré vostre desitj.
+
+--Sí, aprofita la ocasió que pugas. Mes, ay! esclamá al mateix temps la
+infanta, posantse la ma en lo front, com indicant que la distreya
+llavors una altre idea. Digas, Soto: l'oficial que venia derrera de la
+comitiva, aquell que anava embossat ab sa capa...
+
+--¿Aquell á qui vos voliau donar esta carta?
+
+--Qué dius? Ho has vist?
+
+--Com que tot lo viatge no vos he deixat de ull.
+
+--Digas, digas ¿quí es aquell oficial? ¿Lo coneixes?
+
+--Sí, lo donzell de Puymoren.
+
+--May havia sentit anomenar tal nom, digué l'ardiaca.
+
+--¿Lo donzell de Puymoren? pronunciá com sorpresa la infanta. Tampoch
+sabia aquest nom. ¿Y tu'l coneixes? ¿Sabs de ahont es?
+
+--Prou: lo donzell de Puymoren, lo gran amich del Rey, segons diuhen, y
+catalá.
+
+--Catalá? Ara si que conech que mon cap se torba. Jo hauria jurat...
+
+Y la infanta quedá ab la paraula á la boca, com pensativa.
+
+Al mateix temps lo soldat, que estava com indecís, anava á despedirse de
+la senyora, quant sentintse un agut toch de trompeta, girá aquell en
+sech, sens dir mes que: --¡A Dèu siau, senyora!-- y á tota cama apretá á
+córrer, desapareixent de la habitació.
+
+A aquesta mudansa repentina, tothom se posá á cridar.
+
+--Espera! Qué fas? Recórdat... cridá la infanta.
+
+--Ey, ey! Qué us passa? Veniu ans un moment... cridá l'ardiaca.
+
+--Bo! Ahont anau?... Ara que tot era aquí... cridá la criada, que
+entrava ab la llonganissa y la ampolla.
+
+Peró tots aquestos crits no pogueren detenir á aquell peó, á qui la
+trompeta havia indicat que anava á passarse mostra en lo pati del
+castell. Sols tot fugint, y girant lo cap desde la porta, digué
+responent á tots aquells crits: --Fiau de mi, senyora!
+
+Lo que passá desde llavors en casa del ardiaca es una historia que no es
+de aquest lloch, y que sols deuria contar si'm proposás fer la de las
+desgracias de tota la familia del Comte de Urgell, es á dir, de la
+esposa, de las fillas y de sa mare, la Comtesa Margarida, las quals,
+desde aquell moment, quedaren ja per sempre separadas del infelís que,
+seguint de desgracia en desgracia, de afront en afront y de castell en
+castell, havia de passar la vida desde llavors sol y sens consol de
+ningú, fins á venir á cáurer degollat baix lo ferro de sos mateixos
+vencedors.
+
+Basta sols recordar aquí, mentres la principal víctima pateix, que totas
+aquellas illustres órfanas quedaren sempre amparadas baix lo manto
+caritatiu del generós, espléndit, bon amich, bon parent y bon cristiá
+Berenguer de Barutell, lo qual dedicá tota sa vida á aixugar las
+llágrimas de la abatuda familia del malaventurat Comte de Urgell.
+
+### X. Com lo Comte de Urgell parlava á las estrellas desde la torre 
+del castell de Lleyda 
+
+Bè diu aquell que digué, que en lo mòn tot es bell segons per quin
+costat se mira.
+
+Y bella, per conseguent, será fins la desgracia, si lluny de fixarse la
+rahó en ella, la contempla sols la imaginació, com qui mira ó contempla
+un quadro de una batalla ó de un incendi.
+
+De aquesta manera pót considerarse l'efecte bell que podria causar á la
+imaginació del poeta lo conjunt que presentava la torre del castell de
+Lleyda. Una habitació rodona, fosca de dia per la petitesa de sa única
+finestra y per la morenó de las antigas pedras de que era construida, y
+llóbrega y espantosa en aquellas horas de nit, per no rébrer altre
+claror que la de las pocas estrellas que's veyan al través de una
+espessa y doble retxa de ferro.
+
+L'ayre fresch de la nit penetrava per aquella constant obertura,
+encovantse de manera en la habitació, que aparexia á tothom
+esperimentarse mes fret dintre de ella que fora; y cada volta que
+apretava un poch lo vent, arribava á semblar, quant batia la mola de
+aquella elevada construcció, com que se esquinsás una roba. Així mateix,
+al penetrar per entre'ls ferros de la retxa, arribavan á produhirse
+verdaders xiulets, de la manera que se senten á voltas de nit en los
+boschs, en temps que'ls arbres estan sechs.
+
+La elevació de la torre era, á mes, punt de descans de las ólivas que
+habitavan en la Seu de la ciutat, y son vol furiós, y son xuclar
+melancólich acabavan de aumentar mes y mes lo carácter llóbrech y
+horrorós que ja de sí tenia aquell mal depósit de carn humana.
+
+La víctima que havia de ser encahuada en aquella gavia de pedra podia
+contar que poch consol li proporcionaria la única boca per ahont
+respirava, pus escasa era la llum, reduhit lo punt de vista que
+descubria y foscas las veus que entorn de son peu parlavan. Las campanas
+era l'únic so que arribava tal com era, y fins ressonava y creixia, com
+si fos en un tornaveu, dins de la torre; mes així las veus com las
+campanas ¿de qué li podian servir sinó de mes pena al que estava allí
+privat del mòn? Si indicavan tristesa, la aumentavan al trist que la
+patia; si indicavan alegria feyan mes trista sa sort, al comparar que lo
+mòn reya, y que la alegria del mòn estava renyida ab ell.
+
+Figures lo que haja pogut formarse idea de lo que era la torre del
+castell de Lleyda, lo complement del quadro que á sa imaginació acudirá,
+si en tan trist estat, si en tan ferotge habitació, s'imagina véurer la
+sombra del desgraciat y altiu Comte de Urgell, de aquella ánima
+inflexible, que rompent per primera vegada ab sa esperansa, fa la nova y
+ferma resolució de no abátrerse jamay davant de sa mala sort, per mes
+que aquesta lo perseguesca.
+
+Abandonada allí y sola, pót contemplar, donchs, lo poeta aquella
+aterradora figura, entrada en aquell mal lloch, ab tota la fredor
+exterior de un home que's resol á no voler sentir, perque sent y ha de
+sentir massa, sens llum pera acompanyarlo en sa esma, sens vestit casi
+pera resguardarse, sens cap recort alegre en sa memoria, sens cap
+sentiment grat en son cor, vehent confusos, y com fonentse y anant
+fugintli pera sempre devant sos ulls, l'amor de familia, la amistat, la
+companyia, la gloria y renom de sa casa, la justicia y la esperansa!
+
+A poderse contemplar en aquell moment la cara del desventurat intrépit,
+s'hauria pogut véurer reunida en ella, sens dubte, la mort y la vida: la
+mort en la fisonomia, la vida reduhida y brillantment espressada en los
+ulls, en aquells dos fanals de la ánima, que tal nom mereixen quant per
+ells sols se traslluheix tot lo llum que illumina l'esperit, tot lo foch
+que'l crema.
+
+Bell era, donchs, y bell ha de aparéixer lo quadro fantástich de la
+torre de Lleyda, quant la perfecció de son horror era tal com l'art y'l
+sentiment podrian descríurer.
+
+Quatre passos havia donat sols lo presoner, després que l'escarceller ó
+castellá, deixant dins de la torre al reo, havia tornat á fer jisclar
+sobre sas frontissas la ferrada porta de la habitació, tancantla ab
+claus y barras, pera assegurar al criminal de lesa magestat; quatre
+passos, que eran los precisos pera anar de la porta á aquell únich
+forat, descobert repentinament per lo reo en lo instant de trobarse á
+las foscas. Sens mudar aquest sa actitut, fixos los seus brassos en las
+butxacas de sas calsas, test lo sèu cap, havia avansat fins á tocar ab
+son front los gelats ferros de la retxa; allí s'havia detingut, fixant
+sos animats ulls en las estrellas, que devant descobria, y allí s'havia
+quedat per llarga estona, com si fos una estatua vella que s'arrecona de
+cara á la paret per inservible.
+
+Per mes que son esperit fluctuás entre uns y altres recorts, volent
+apartar de sa memoria á cada un que se li presentava aislat, era per
+demés l'esfors: aixó podria ferho lo que tè una, dos ó tres desgracias,
+y las endolsa fixantse en altres objectes grats de sa vida, peró no
+podia ferho lo malaventurat Comte, pus si volia fugir del recort de
+familia, pera trobar consol en lo del camp de batalla, veya trencada sa
+espasa; si se apartava de son ardor bélich, pera fixarse en la fortalesa
+de son carácter, semblávali véurer deshonrat son nom y son escut ab
+l'acte que havia fet lo dia ans, afaytantse sa barba, y postrantse en
+seguida als peus de son contrari; sí, per fi, probava com de gosarse en
+lo temps esdevenidor, crehent que la justicia de sa causa y la lleyaltat
+de sa terra havian de produhir un arrepentiment ó un cambi, se li
+presentava la imatge y quadro general del mòn en aquell temps, fals y
+corromput desde'ls mes alts personatges fins al mes insignificant y
+crédul home del poble, del poble, que creya sols influit per
+especuladors que sabian mes que ell. De manera que, en son interior
+sentia l'infelís Comte una pugna contínua de objectes y recorts
+desagradables, que, per son esfors de ánimo y son desitj, dificil de
+complir quant volia allunyar aquells de sa memoria, s'anavan empenyent
+los uns als altres, y com en rodona, dintre de son cervell, tornavan á
+passar, tornavan á fugir, y en va podian quedar esborrats per la forsa
+de la voluntat; si bè que entre tots, las dos imatges mes vivas, los dos
+noms mes constants que semblava estavan sempre á punt de saltar de la
+llengua del desgraciat, eran principalment lo nom del rey Fernando y lo
+nom de Catalunya. Lo molt que aquestos lo feyan patir era lo principal
+consol del desventurat, pus fixat mes en ells, y sent mes objecte de sa
+admiració y de son esbravament, evitava fixarse mes en los altres que li
+haurian ocasionat penas mes desconsoladoras com á home y com á pare.
+
+--Brillau, estrellas, brillau, deya clavant sos ulls en las pocas que
+desde la retxa descubria; sempre us he vist brillar de la mateixa
+manera, may haveu aumentat vostre brill, quant vos he mirat. ¿De qué'm
+puch queixar jo, donchs, si vostre llenguatge ha sigut sempre'l mateix
+pera mi? Pero nó, no sòu vosaltres lo jutge á qui he de conéixer per la
+cara si está disposat á salvarme la vida ó á darme la mort. Vostre
+influxo serveix sols pera enganyar als preocupats, y proba que no
+serviu, que en tot lo mòn triunfa la hipocresia y la falsedat, jugant ab
+los que esperan y de vosaltres confian. Oh, temps cruel! Los que
+obeheixen sòn los únichs que creuhen, peró crehent l'engany: los que
+manan, sens créurer res, trauhen son profit, y prenen al mòn com un
+objecte de sos jochs. Vassalls falsos, jutges falsos, reys falsos y fins
+papa fals ¿com voleu que estiga lo mòn? ¿qué pót esperarse de la
+fidelitat, de la justicia, del régimen dels pobles y fins del respecte á
+la religió? Peró nó, nó: derrera de aquellas estrellas hi ha altre cosa
+mes poderosa, hi ha la ma del Tot, que fa justicia. Mes, ay! ay! (deya
+després com horrorisat, tancant los ulls y concentrantse). ¿Si Ell es
+just, com es que jo sò víctima? ¿Será que es just tot lo que á mi'm
+passa? Ah! pót ser que sí, Senyor, pót ser que sí! Perdó, Dèu meu,
+perdó! Jo'm resigno á ma sort... Nó, nó; dich mal!... jo'm resigno á
+vostra voluntat, jo acato vostres secrets y decrets, y sols vos demano
+forsa pera resistir los treballs que m'esperan!
+
+Y deixant cáurer ab forsa lo front sobre del ferro, suspirá lo trist
+Comte, com descansant, ab aquella conformitat que sentia, de totas las
+altres penas que ans l'agitavan.
+
+En eixa actitut estava, quant sentí lluny lo Comte com un soroll de veus
+ó instruments que s'anava acostant, al mateix temps que una gran claror
+indicava haverhi per aquella part de la ciutat de Lleyda una inmensa
+lluminaria. Se sentia un desordenat toch de moltas trompas, que era una
+de las formas acostumadas ab que se celebrava en aquells sigles
+qualsevol festa pública ó gran aconteixement, y á mes se percibia també
+lo so de algunas sembas, instrument qual us ha desaparegut en aquestas
+terras y que llavors fins se tocava en las coronacions reyals,
+especialment en lo regne de Aragó. Tal alborot era mogut per alguns
+vehins de la ciutat, que desitjosos de pau, y havent sabut lo triunfo
+del rey Fernando en Balaguer, havian sortit á recórrer los carrers, ab
+gran número de hatxas de vent, y celebrant ab aquella demostració la
+hora tan suspirada de acabarse las guerras que tant temps ha los feyan
+patir.
+
+Tras lo principal avolot, espontánea y verdadera espressió del poble
+content, seguian á alguna distancia diferents concerts de bandurrias, lo
+qual podia dirse ja mes espressió de personas que creuhen enténdrer en
+la direcció de las que sòn menos que ellas, y de conéixer mes al viu las
+causas de las alegrias, encara que son coneixement no sia mes ni menos
+que'l dels altres. Venian los de aquestas quadrillas cantant diferentas
+coblas, y entre altres pogué sentir clarament lo Comte, en lo moment
+precís de passar los músichs per lo peu de la torre, las de la lletra
+seguent:
+
+::: hanging-indent
+--Qui salvá á Castilla
+rey es de Aragó:
+á qui salva regnes
+Dèu li dòna sort.
+
+Sa potent espasa
+ja ha guanyat per tot:
+brille sa corona,
+que es rey poderós.
+
+Visca'l rey Fernando
+com únich senyor:
+Comte en Catalunya
+y rey de Aragó.
+:::
+
+--Oh! cridá aquí lo Comte, sacudint ab son front los ferros y agafantse
+en ells ab una y altre ma, com si fos un lleó que brega pera sortir de
+la gavia. Prou! prou! No basta de véurerme com me veig, que encara
+vingan aquests infames á ferme revíurer las imatges atormentadoras de
+mon cor? Passau, passau depressa!
+
+Peró los cantants, que recordaren, sens dubte, estar prop del presoner á
+qui tants mals atribuhia la terra, lluny de passar depressa, se
+detengueren allí encara mes, y dant grans crits de ¡visca! al rey
+Fernando, á la pau y al vencedor de Balaguer, exasperaren en tal estrem
+al desgraciat reo, que eix estava com á boig, casi trahent la llengua,
+de son fort respirar, obrint y tancant rapidament sos ulls per la
+excitació que li causava son desespero, y picant alternativament ab los
+peus en terra, sentint en aquest bulliment de son cos com una febra viva
+que l'enardia. En aquells moments havia olvidat lo Comte tots los
+recorts bons y mals que ans lo atormentaren, havia sacudit de son cap y
+de son cor la cristiana postració en que poch ans havia caygut; pera ell
+y devant sos ulls no hi havia mes que los dos únichs objectes
+atormentadors que l'absorvian, y sublimat en estrem son carácter dur y
+belicós, no respirava mes que venjansa, y mes que venjansa, desespero de
+no poderse venjar, y maledicció eterna contra aquellas dos causas de son
+torment, que veya ilesas y entronisadas.
+
+--Fernando! Catalunya! cridá enrogallat; malehits siau un y altre, pus
+un y altre sòu mos botxins. Malehit sias, infant de Castilla! Lo renèt
+del rey Alfons de Aragó, lo successor directe y mascle del pare de ton
+avi matern, l'espós de la filla del rey En Pere, germana de ta mare, te
+maleheix á tu, ab la forsa de son doble dret, á tu, nebot ingrat, que no
+tenint rahó pera portar ma corona, ni has nascut en ma terra, ni sabs
+sas lleys, ni parlas sa llengua, y't malehesch ab tota la ira ab que la
+justicia fa cridar al cor, ab tota la ira, sí, que senyal es la ira mes
+de una volta de la vergonya y de la dignitat del home. Jo't malehesch, y
+pus ab un pretés dret de successió has vingut á arrencarme mos drets y
+ma felicitat, y'ls drets y la felicitat de mos fills, fassa cáurer Dèu
+sobre tu y tos fills lo cástich de ta injusticia: mal succehit te vejas
+de tots los teus, y no hi haja entre ells ni pau ni honra. Guerras
+vingan, en que tos fills se barallen ab tos nèts, en que reys estranys é
+intrusos los disputen la corona, y en que fins borts infames deshonren
+lo trono, y l'escalen com tu has escalat lo meu!
+
+En aquell moment ressoná un crit de ¡visca Catalunya! Tan fora de sí
+estava llavors lo Comte, tenint las mans vermellas de tant forcejar ab
+la retxa, que, sens dubte, á haverla pogut trencar ab sa forsa, s'hauria
+tirat de dalt baix. Lo crit lo distragué de la primera maledicció, peró
+lo distragué pera ferlo esbravar contra lo segon objecte á qui ab sa
+maledicció se dirigia. Sacudint lo cap com una furia, y rompent ab una
+sarcástica rialla, continuá de esta manera:
+
+--Sí, sí! Visca Catalunya! Ja podeu cridar visca, ja podeu ríurer y
+podeu alegrarvos, vassalls inesperts, remat inocent, noys de la escola.
+Ja póts ríurer, poble infant, que infant te has tornat deixant de ser
+home. Malehit, sí, malehit sias, que també't malehesch, ja que has
+ajudat á ma desgracia! Malehit sias! Menja, menja la carn de ta ilusió,
+que dia vindrá en que haurás de menjar sols l'os, y en que l'os será
+sols ton menjar etern. Y pus tos reys ja no sòn del antich llinatge, ni
+en sos consells hi ha mes que estranys, y tas lleys no sòn seguidas,
+espera, espera, que ab tal alegria se ha de anar fonent ton caracter y
+ta independencia, y temps ha de arribar en que sols sias esclava del
+vehí, en qual casa has anat á buscar amo pera regir la teva. Malehida
+sias...
+
+Alsant lo bras ab tota la forsa de sa ira, é imprecant á sa patria, y
+com Júpiter fulgurant que agafa un llamp ab sa destra pera dispararlo
+contra'ls fills dels homens que s'alsan contra'ls fills dels dèus, doná
+un pas enderrera lo Comte, com pera agafar forsa, mes renovántseli en
+aquell moment la idea de la passada grandesa, á la que considerava
+agraviada ab sa imprecassió, y sentint de nou la causa que poch ans lo
+reduhí á una postració cristiana, se detengué en sech, y aná baixant son
+cap y sos brassos, exhalant tan sols sospirs, que al fi produhiren
+llágrimas y una nova é inmensa postració.
+
+--Nó, nó! digué; malehida nó, que no es teva la culpa. No't malehesch...
+sols te compadesch, perque veig ¡sí! que caminas á deixar de ser
+catalana y aragonesa, com veig que jo camino també á la vergonya, á la
+desesperació y á la mort.
+
+Y després de quedar un rato concentrat en sí mateix, plorant y
+debilitantse per la gran pugna de sentiments que'l dominavan, sospirá ab
+forsa, dihent ab profund dolor:
+
+--Ay! lo cor me diu que mos dolors sòn pressagis, suposat que ploro, com
+may havia fet! Quí sab lo que será de tu, Catalunya!... Quí sab lo que
+será de mí!... Pietat, pietat, mon Dèu!
+
+Refet ab aquest consol lo cor del altiu Comte, coneixent aquella
+inespugnable fortalesa que lo vent del dolor podia abátrerla, recobrá en
+sech tota sa energia, sa aspror, y sa sens igual voluntat, y alsant son
+cap en ayre de triunfo, digué mirant de nou al cel, y fent resolució
+ferma de ja no abátrerse mes:
+
+--Vinga, vinga en bonhora lo mal temps, vinga la tempestat, que no'm
+fará doblegar: tu sabs, Senyor, perque jo patesch: jo'm subjecto á ta
+voluntat, y sols sento, Senyor, ja que he de morir mártir, no poder
+morir com un de mos gloriosos ascendents, com lo Comte Armengol de
+Urgell, que morí per vos, combatent en Palestina, com penitent y com
+soldat. Vinga, Senyor, lo martiri, encara que aquell tinga de sofrirlo
+en la terra mateixa de mon únich vencedor!
+
+Y crehuantse los brassos, y recobrada sa natural inflexibilitat,
+s'arrimá á un recó de la torre, esperant lo que sa mala estrella li
+enviás; de la que sortí, realment y cumplintse sa por ó son pressagi,
+primer pera entrar vergonyosament en la capital del regne de Aragó, á
+Saragossa, ahont ab tant triunfo y gloria havian entrat sos avis, y
+luego pera anar al castell de Urenya, de Madrit y de altres punts de
+Castilla, ahont rebé la mort, de ma de alguns dels fills del rey
+Fernando de Aragó.
+
+Mentres ell se prepara á caminar cap á fora dels regnes de la Corona de
+Aragó, tornem á un altre punt, y vejam á fra Vicens com camina per
+diferents pobles, dirigintse á la capital de aquella, á la gran ciutat
+de Barcelona.
+
+### XI. Papallona en erm. Caritat enviada del cel... cap com tu. 
+
+Present tindrá lo lector la figura de aquella hermosa y desgraciada nina
+que quedá dormida derrera de la porta de sa casa, lo primer dia que no
+vegé al sol ab alegria, y la primera nit que havia hagut de recullirse
+sense llum, sens companyia y sens consol de cap especie.
+
+¿Havia de morir també la esperansa pera qui ho havia perdut tot? ¿Havia
+de acabarse resoltament lo camí de la sort pera qui tan poch havia
+caminat per lo camí de la vida? Basta recordar que en lo primer
+contratemps horrorós de que s'adonava aquella ánima inocenta, en aquella
+trista nit, que havia de passar sola y abandonada, l'ángel de sa virtut
+havia baixat del cel sols pera suplir lo que veya faltar en la terra la
+pobre orfaneta del poble de Menargues.
+
+Respecte los secrets de la Providencia aquell que véu prolongarse los
+mals sobre dels infelissos, peró may desconfie, al descobrir una senyal
+mes ó menos manifesta de la misericordia divina, que Dèu vetlla sobre
+dels desgraciats, que'ls mira, y que, per la bondat que tingan, los dará
+mes ó menos tart la recompensa. La nina havia plorat, havia sentit prou
+motiu pera horrorisarse al véurer que la fosca de la nit cubria de dol á
+tot lo poble, y especialment á sa casa, en la que li faltavan los dos
+únichs y principals sers á qui mes estimava, havia sentit per tot plors
+y dol y llástimas; y á pesar de tot, en sa trista situació y en son mal
+jas havia quedat dormida, tranquila y sens trobar á faltar tan sols
+l'acostumat calor del llit. ¿Y podrá dubtarse, donchs, de que la mirada
+de Dèu estava fixada en aquell punt, y que lo miracle que allí succehia
+era verificat, quant menos, per un emissari del cel?
+
+Essent inocenta y bona la desgraciada, bè podria dirse que pera ella no
+havia de quedar morta la esperansa, mes com la esperansa es la senyal
+que anuncia de lluny lo consol, l'arbre en ivern, que no dòna fruyt fins
+á arribar la primavera, res de estrany tindrá, que ans de arribar lo
+temps del fruyt, haja de aguantar y sufrir l'arbre totas las tempestats
+y vents ab que l'ivern lo maltracta.
+
+No deixá de ser nou desconsol pera la pobre nina la nova matinada, en
+que per segona vegada, al obrir los ulls, havia de véurer al sol com á
+testimoni de sas penas, y no los ulls vius y brillants de sa estimada
+mare que tanta vida li comunicavan.
+
+La nit li havia passat á Blanqueta com una bufada; Dèu havia fet que
+aquellas horas li fossen á la desgraciada orfaneta com un paréntesis de
+son desconsol; mes al despertarse de nou, ó millor, en los moments de
+entreson que indican ó senyalan la hora de haver dormit prou lo cos,
+renovantse en la imaginació inocenta la memoria de la desolació
+esperimentada en lo dia anterior, tornaren á renovarse també tots los
+sentiments esperimentats y totas las escenas tristas que li havian
+oprimit lo cor, ans de deixarse cáurer pera dormir derrera la porta de
+sa casa. A la dolsa pronunciació del nom de mare, dit entre dents y
+quant los ulls encara permaneixian tancats, succehí lo mateix nom
+pronunciat ab un crit com de espant; tras del crit repetit ab tots los
+tons de sentiment y ternura, vingué un encantament de la vista, una
+concentració del esperit; succehí á aquella quietut fatal y tal volta
+amenassadora una exhaltació de la imaginació, y sortint del recó ahont
+havia passat la nit Blanqueta, corregué cap á la llum del carrer, se
+detingué en sech, mirá á tots cantons, torná á córrer, torná á detenirse
+y á girar en totas direccions, buscant, cridant, plorant y cansant de
+tots modos son débil cos y son excitat esperit.
+
+¿Mes qué'n trauré de esposar la continuació de quadros ab que podria
+aquí presentarse aquella interessant figura, si, semblants al del primer
+dia, se succehiren ab poca diferencia en los seguents, fins que semblá
+obrirse un camí de consol? Ab igual espant se presentaren pera ella las
+matinadas, ab igual vaguedat los mitjs dias, ab igual horror la fosca de
+las nits.
+
+Tres y quatre y cinch dias passaren en que veya sempre repetit devant
+sos ulls lo que li semblava ja tenir acostumat de molt temps, mes en tan
+que passavan sos mal aventurats dias, una diferencia, sí, se
+esperimentava, que per sa causa, de tan cruel, no sè dir si era en bè ó
+en mal del sentiment, pus ignoro si per ell lo cor se avivava ó se
+embrutia. La miseria y la fam, resultat natural de la trista situació en
+que's trobava Blanqueta, havian transformat de tal manera sa hermosa
+figura, que ja en res semblava á la poncella de altres dias, cuydada y
+alimentada per las mans carinyosas de una mare.
+
+Pera ferse passar la fam, en un temps en que res hi havia de fruyts y en
+un poble tan ple de miseria, havia tingut de resóldrerse la pobre nina á
+menjar qualsevol cosa que se li oferís, per dolenta que fos, ab tal de
+poder tenir la ilusió de menjar, pus en tal grau se sentia afamada, que
+pensant en la fam y en lo menjar, havia arribat, en diversos moments, á
+distráurerse de sa principal desgracia. La generosa ferrera, que tal
+volta la hauria pogut socórrer, no s'havia tornat á véurer mes desde'l
+dia de la mala nova de son marit, y las finestras de sa casa y sa botiga
+permaneixian ajustadas, á causa, sens dubte, de estar postrada en lo
+llit aquella altre desgraciada esposa; las altres botigas y revenedorias
+del poble estavan sens viures, per no haverhi qui'ls pogués comprar; los
+noguers del camp, com que ja havia passat Santa Tecla, no tenian mes que
+una que altre nou, de las que, no sent maduras en la batuda, quedan en
+l'arbre pera pudrirse á la entrada del ivern; y en la entrada de la casa
+de Blanqueta, mentres li durá á aquesta la por ó respecte de pujar sola
+al primer pis, no hi havia mes que un rast de sevas penjadas de un clau
+de las bigas. Sols nous pudridas, donchs, quant sortia fora del poble, y
+sols los clafolls de las sevas cruas, quant buscava consol en la entrada
+de sa casa, era l'únich menjar de aquella delicada boca, l'únich aliment
+que absorvian los rosats llavis de la nina!
+
+¿Qué dirém de la demés miseria que, durant aquells dias, anava
+rodejantla? La única espardenyeta que portava quant baixá horrorisada de
+sa casa, en ocasió de rébrer la ferrera la mala nova que li doná sa
+neboda, sent casi mes embrás que comoditat pera qui havia de anar ab un
+peu nuu, ja se la havia treta Blanqueta, arrimantla á un recó de la
+entrada; qui portava un peu per terra, també podia portarne dos, y la
+criatura, que, com á tal, era amiga de novetat, prenent com á novetat
+anar descalsa, prescindia de conéixer si alló era pena, significat de sa
+miseria ó pressagi de ulteriors necessitats. No tenint son ros cabell la
+ma suau que ans lo pentinava, seguint lligat per alguns dias, y á
+conseqüencia de dormir la nina ab lo cap arrimat á la paret, s'havia
+tornat rústich y polsós; per entre ell se ficava tot sovint sas ja
+rústicas mans, que com sa cara no havian tocat aygua, desde que sa
+carinyosa mare no la rentava, y gratantse per la picor que li causava la
+sarna que s'hi anava fent, portavals estufats de manera, que arribavan á
+semblar una grosa aroma ó'l botó de una flor que vá trencant sos brins
+pera obrirse. Pobre Blanqueta! Son vestit, seguint proporcionalment los
+mateixos embats que'l cos sofria, indicava també la falta del cuydado de
+la mare y l'abandono de la desgraciada que'l portava. Tot, per fi,
+respirava miseria, tot quant rodejava aquell cos ayrós y bell, tot quant
+acompanyava aquella hermosa cara, en la qual se veya pintada la
+debilitat, que tal volta ajudava á fer ressaltar com mes admirables, per
+sa dolsa melancolia, aquells dos preciosos ulls, en quals ninas tan á
+menut s'havian mirat, delirants de goig, los ans felissos pares de
+aquella incomparable criatura.
+
+Peró ¿quí ho diria? Com lo mariner que s'avesa á la tempestat quant dura
+molts dias, com lo cavall que corre pel pedregal al cap de algun temps
+que ha emprés sa carrera, així l'home se fa als contratemps de la vida,
+y si l'home, que pensa, vá acostumantshi ¿quant mes no sabrá fershi una
+ánima inocenta, á la qual pót encantar y distráurer qualsevol objecte
+frívol dels que poden ser grats ó interessar per moments á un cor que no
+ha tingut temps de formarse, á un cap que entre sas facultats tè la
+imaginació com mes prepotent?
+
+Així anava ja succehint á la inocenta Blanqueta lo quint dia de trobarse
+en sa soledat. A pesar de havérseli acabat aquell dia tots los recursos
+ab que podia contar pera sa subsistencia, á pesar de no haver trobat en
+lo camp vehí ni una mala nou pera rosegar, descubrint la perduda nina en
+uns esbarzers una pintada papallona que anava picant las mòras y
+juguetejant per las adzavaras, prenent una rameta de farigola, que tenia
+prop, y que havia arrancat poch ans pera entretenirse olorant, distreta
+de sas quimeras, envestí afanyosa al derrera del pintat animalet, pera
+véurer si podia agafarlo, y saltant de torrós en torrós, ja amagantse
+derrera del marge, ja enfilantse en ell ó abaixantse, passá ditxosa un
+rato, en que ni de ella mateixa s'en recordava. Tan ditxosa, que en son
+afany y en las amenassas que tirava al fugitiu animal, fins casi arribá
+á cantar un tros de cansó que sabia.
+
+::: hanging-indent
+"Fuig de la punxa,
+besa la flor:
+vina á besarme,
+que flor so jo..."
+:::
+
+Ja casi estava á punt de darli ab lo ramet, quant mudant de vol la
+papallona, atravessá lo camp que hi havia prop de la casa de Blanqueta,
+seguintla sempre aquesta derrera, y elevantse sobradament, aná á
+juguetejar per entre los tests y ollas de clavellinas, morduix y herba
+bona que hi havia posadas en la barana del terrat de la casa de la nina.
+Lo que pót un desitj inocent! Sens recordarse ja llavors Blanqueta del
+temor ó respecte que li feya pujar al pis de sa casa, moguda sols per
+las ganas de agafar la papallona, girá precipitadament la cantonada, y
+enfilant dret á dret la escala de sa casa, no pará fins á trobarse en lo
+terrat. Desengany cruel! Quant Blanqueta arribá allí, la papallona ja no
+hi era, y ni tan sols se veya en cap direcció!
+
+Peró no era sols aquell desengany l'únich sentiment que allí havia de
+amargar de nou aquell inocent cor.
+
+--Ay! esclamá Blanqueta, ab un accent tot ple de ternura, al adonarsen
+de una gavia dintre de la qual hi havia un aucell mort y corromput; la
+pobre perdihueta, que s'ha mort! Jo ho crech: no tenint ningú que li
+donás menjar,... Si jo ho hagués sabut!... Si hi hagués pensat!
+
+Y aixó ho deya, fixant sa vista, casi plorosa, en lo desgraciat animal,
+recordant los ratos que s'havia entretingut ab ell, com arrepentintse ó
+demanantse compte á sí mateixa de sa omissió, y pót ser fins estimantlo
+mes en aquell moment, per pensar que havia mort de una causa igual á la
+que á ella la feya patir, de fam. Encara que ella també'n tingués, tan
+bona era Blanqueta, que, de segur, si llavors hagués tingut una molla de
+pa, y ab ella hagués pogut tornar á la vida á la perdiu, n'hi hauria
+donat mitja, sinó tota.
+
+Admirada de aquella gran novetat pera ella, no deya mes que: --Pobre
+perdiu! Pobre perdihueta! Ja no't sentiré mes escotxejar!
+
+Y aquell sentiment portantnhi un altre á la memoria, obligá á la nina á
+pensar en los goigs y entreteniments de sa passada vida, y á comparar, y
+á fixarse per últim y per conseqüencia en sa trista sort, de la manera
+senzilla ab que pót comparar, deduhir y fixarse un cor libre de passions
+y que no coneix encara la maldat. Pensant en los bons ratos que havia
+passat ab la perdiu, pensá per analogia ab lo gosset, que també faltava
+desde que s'en havia anat son pare, y recordant las caricias y la bona
+companyia de aquell ser á qui tant havia estimat, esclamá ab viu
+sentiment de ternura y de compassió:
+
+--Ah! Y ara que hi penso ¿qué's déu haver fet del pobre Llest, del meu
+estimat Llest que tantas voltas havia dormit ab mi? Pobret! Estich
+segura que si ara'l tingués no'm abandonaria, y que á la nit me faria
+companyia, y fins m'hauria ajudat á calentarme. Pobre Llest! ¿si déu ser
+mort?..
+
+Y com entretenintse en aquest dubte, quedá Blanqueta pensativa, ab lo
+cap girat, apuntat un dit de la ma dreta en la boca, apoyat lo colze
+dret en la ma esquerra y fixos los sèus hermosos ulls en lo cel. Quí sab
+si en aquell moment lo cap y'l cor de la tendre nina sufrian una
+transformació? si un y altre, encara que momentanea y tranzitoriament,
+obravan ja com si fossen los de una dona?
+
+Y no hi ha dubte: los dos tristos recorts que feren pensar mes á la nina
+en sa soledat, posaren en tal estat á Blanqueta, y així ho doná á
+conéixer, quant, lluny de plorar y de desesperarse com á desconsolada
+criatura, segons havia fet los dias anteriors, suspirá sols plena de
+dolor, sentint al mateix temps humidejats los seus ulls. Llavors se
+comensava á convéncer Blanqueta, que sa soledat era real y sens
+esperansa, llavors veya alsarse verdaderament devant sos ulls la
+fantasma de la desgracia, baix qual poder havia de permanéixer sempre.
+Ab aquestas paraulas espressá bè lo que pensava y lo que sentia:
+
+--Sola! tota soleta! esclamava, clavant los ulls al cel; sens ningú que
+m'acompanye, ni que'm done menjar, ni que'm alegre...! Tot, tot sembla
+que fuig de mi! Com que sempre hagués de estar sola! Sí, sí, tot me
+fuig, pare, mare, lo gosset, la perdiu... y fins la papallona!
+
+Lo que podria haver succehit després de aquell instant de concentració y
+de tristesa, no pót adivinarse: podia la nina haverse adonat de que
+estava sola en lo pis y fugir horrorisada, podia, al contrari, entrada
+ja en aquell, trobar un consol al descobrir que encara se conservava
+allí alguna fruyta seca, que podria haverli servit de aliment en sa fam,
+peró no doná lloch de fixarse en una cosa ni en altre un nou objecte de
+distracció que en aquell moment acabava de absorvir tota la atenció de
+Blanqueta. En lo camí que conduhia al poble, próxim á aquest, y per
+conseguent á la casa de la nina, que era la primera, se sentí en aquell
+moment una veu de home, robusta y agradable, que sembla com que
+predicás.
+
+--Sortiu! deya la veu, sortiu, desgraciats habitants del poble de
+Menargues, fills que haveu quedat sens pares, pares que haveu quedat
+sens fills. Sortiu los que no teniu menjar, companyia ni consol, que tot
+ho trobaréu mentres hi haja fe en Dèu y esperit de caritat. En Dèu
+trobaréu lo consol y la companyia, en la caritat del próxim trobaréu lo
+menjar. Lo qui no tinga, espere, lo qui tinga, done del sèu als que no
+tenen. Així quedaréu tots contents, los qui donen, de fer obras de
+caritat, los qui reben, de trobar alivio en sas penas. Qui no tinga un
+pa, que'n done mitj, qui no'n tè mitj que'n done un tros, qui ni un tros
+tinga, que vinga á mi y jo li donaré lo que puga. Caritat! caritat!
+caritat, desgraciats habitants del poble de Menargues! peró desgraciats
+nó, pus per felissos podeu tenirvos quant entre vosaltres no ha penetrat
+may lo fetor de la heretgia, que ni hi ha entre vosaltres ni sombra de
+judaisme, ni coneixement de islamisme, ni's crian entre vosaltres, com
+en altres pobles, corrompent sas costums, hebreus, ni moros. Únich es
+vostre temple, com única es vostra religió: sia, donchs, un també vostre
+esperit de caritat, y un será lo consol que Dèu vos envie pera tots!
+
+La veu que així parlava era la de fra Vicens Ferrer, del oracle del
+sigle, del heralt y pregoner de Dèu, com en aquell temps li deyan.
+Venia'l frare, á peu, rodejat de una multitut de pobres y criaturas, y
+prop de ell portava una petita adzembla ó cavalleria ab una sarria, dins
+de la qual s'hi veyan uns quants pans petits de Urgell, dels que'n
+diuhen panellons.
+
+Lo frare, qual hermosa y modesta figura arribava á tenir fama per tot lo
+mòn, caminava ab pausa, portant arreplegada sota son bras esquerre la
+blanca capa de dominich, y'l bras dret alsat, apuntant á menut al cel ab
+lo dit: de esta manera aná introduhintse en lo carrer principal de la
+població, parantse devant las portas y finestras, per las quals anavan
+sortint caps que feya dias no havian sortit al carrer, y aguaytavan
+caras, que eran la verdadera imatge del dolor ó de la miseria. Tothom
+s'esforsava pera véurer á fra Vicens, y tal era l'influxo de sas
+paraulas, que á ellas se rendia verdaderament lo cor cristiá, de manera
+que aquella mateixa gent abatuda y sens esperansa no podian menos de
+donar poca ó molta part del escassíssim aliment ab que podian contar
+pera víurer. Pochs eran los trossos de pa y'ls diners que alguns
+baixaren á depositar en las mans del predicador, pus la major part li
+indicavan desde las mateixas finestras de las casas que no contavan ab
+res, y en est cas, arrimantse lo frare á la adzembla, prenia ab sa
+blanca y delicada ma alguns dels panellons, y'ls distribuhia entre'ls
+que li manifestavan no tenir res de qué menjar. Aquest acte cristiá,
+mirat aisladament com alivio material de la fam, com á consol no esperat
+en terra de tanta necessitat, atreya ab preferencia entorn del frare un
+gran número de inocents afamats: las criaturetas del poble, órfanas ó
+nó, rodejaren en gran munió al home que donava pa, que apagava la fam, y
+agafantse en son hábit y abrassantse en sas camas, ab las manetas
+alsadas y las bocas obertas, cridavan alternativament: --A mi, fra
+Vicens, á mi, fra Vicens, á mi, á mi... que tinch gana, que no he menjat
+res...! Pa, pa, donaume pa! Féume caritat, fra Vicens!
+
+Distreta per eixa novetat inesperada, desde'l terrat de sa casa, la
+afligida Blanqueta, no bè distingí al frare y á la multitut que passava
+per prop de allí, emprengué á tota pressa una altre correguda, sens
+recordarse de res que en bè ó en mal haguera pogut impressionarla en lo
+pis de sa casa, quant s'hagués adonat de que estava sola, y sortint
+precipitadament al carrer, se dirigí cap ahont tots los infantons del
+poble s'arreplegavan en aquell instant, cap á la ma de Fra Vicens, que
+tots besavan, esforsantse cada un pera poder ésser primer.
+
+Enternit y conmogut lo predicador al véurer tanta infelicitat, comensá á
+repartir bossins de pa, y al observarho Blanqueta, lluny de fer com
+feyan los demés, sentint una pugna en son interior entre'l desitj de
+satisfer sa gana y la vergonya de fer una cosa á que no estava
+acostumada, á saber, de fer lo pobre y de demanar caritat, se detingué,
+com avergonyida, á tres passos devant del frare, si bè devorant ab la
+vista los trossos de pa que veya entrar en las bocas de tots los altres
+infants.
+
+Cridáli la atenció á fra Vicens véurer aquella nina tan hermosa, y que
+no feya lo que las altres criaturas, y dubtant sobre lo que sa actitut
+podia significar, preguntá senzillament als demés infants: --Y aquella
+nineta, perqué no ve? Que no es pobre?
+
+--Sí, sí, nó, nó; respongueren alternativament las criaturas.
+
+Lo frare quedá per un moment com arrobat, mirant al cel, com ab desitj
+de adivinar lo significat de las respostas contradictorias dels infants.
+
+--Tu que dius que es pobre, preguntá á un dels que havian dit sí,
+¿perqué ho dius?
+
+Y ab veu baixa, com guardantse de contar una cosa que havia sentit
+contar tal volta en secret, digué l'infantó al oido del frare: --Ho
+dich, perque li han mort á son pare y á sa mare...
+
+--Ah! esclamá llavors lo frare; Misericordia divina, cubriu ab vostre
+manto aquest altre orfe que os oferesch!
+
+Y fent senyal á Blanqueta que s'acostás, donáli un panelló de Urgell,
+després de haver donat sa benedicció á la criatura y de haver posat sa
+ma sobre de son cap.
+
+Besant llavors Blanqueta, mes per imitació inocent que per respecte, la
+ma del frare, prengué lo panelló, y fora de sí de alegria, y com si
+estás dubtosa de poder pérdrer aquell tros de pa, de que tans dias ha no
+havia menjat, anásen corrents al derrera de la porta de sa casa, pera
+menjarsel sola: allí lo devorá ab deliri, y de manera que ni una sola
+molla ne deixava cáurer en terra.
+
+Entretant fra Vicens aná seguint carrer amunt, y ja n'havia passat mes
+de mitj, quant Blanqueta torná á sortir, presentantse de nou devant, y
+com indicant vergonyosament que de bona gana pendria un altre tros de
+pa.
+
+--Vina, vina, que t'havia perdut de vista, li digué lo frare,
+observantla de nou; ¿t'en donas vergonya? Tè, tè un altre tros y menja.
+
+Y vehent que'l rebia, y que tornava á amagarse en una entrada pera
+menjarsel, digué pera sí:
+
+--Hermosa es ta vergonya, ángel de Dèu, mes ta vergonya m'indica que es
+mes gran ta desgracia, perque no devias estar acostumada á la pobresa!
+
+Y avantsant fra Vicens, arribá al altre cap del carrer, ahont aglomerada
+tota la gent del poble, enternits tots de véurer la bondat y generositat
+del predicador, y quedant verdaderament influits de esperit de caritat,
+feya cada qual l'últim esfors pera acreditar que no eran sòrts á las
+pregarias de qui suplicava en nom de Dèu. Tothom portava mostra de lo
+que tenia y ho entregava al frare; qui no tenia pa donava llegum, qui no
+tenia llegum donava qualsevol fruyt sech ó un tros de roba, y al mateix
+temps, lo frare ho distribuhia entre'ls infelissos que'l seguian ó entre
+las criaturas y pobres del poble, pera que ho portás cada un á sa casa.
+
+Acabat tal repartiment, lo frare benehí al poble, desde'l camp vehí, y
+seguint predicant per lo camí avall, deixá enderrera á una multitut de
+personas que quedaren orant y pregant á Dèu per la salut y bon viatge de
+aquell sant que'ls havia enviat.
+
+Entre aquesta gent havia quedat Blanqueta, mes retirantse aquella á
+poch, se vegé la pobre nina sola, en l'estrem oposat de sa casa y de son
+carrer, y mirant ab sentiment com se allunyaba pel camí lo bon frare que
+li havia dat de menjar. Si hagués sigut mes prop, vehentse sola, encara
+pót ser s'hauria arriscat per tercera volta á demanar un altre tros de
+pa. Son dubte era cruel: de una part tenia por de allunyarse massa del
+poble, de altre, li era tan agradable lo recort de aquells dos trossos
+de pa ab que havia acariciat sa fam! Eran tan bons aquells dos
+panellons! Era tan grat lo sabor que encara'n sentia en son paladar!
+
+--Qué faré? deya entre sí; així com així, no tinch aquí ningú, ni res
+que menjar... Y tal volta aquest bon frare no tornará mes! Qué faré, qué
+faré?
+
+La veu del frare se torná á sentir clara de nou en aquell moment, per
+haverse girat com en última despedida de cara al poble: --Temeu á Dèu,
+temeu á Dèu! Feu caritat, y'l que no puga ferne, vinga á mi y jo n'hi
+faré á ell, en nom de Dèu!
+
+Bastaren aquestas paraulas pera resóldrer lo dubte de la nina.
+
+Blanqueta acabava de pegar resolta una embestida camí avall, pera véurer
+si de nou lo frare li donava un altre tros de pa.
+
+A poch, ni la polsaguera de la comitiva de fra Vicens se veya tan sols
+en lo camí: y Blanqueta, després de alcansar lo que volia, tenint por de
+tornar sola á son poble, pus era ja á la cayguda de la tarde, havia
+preferit, sens dubte, seguir á qui donava pa, ans que tornar ahont tants
+dias ha que no'n menjava.
+
+Per aquell camí havia de fer cap fra Vicens y sa comitiva á la ciutat de
+Balaguer, y de allí, segons las ordres del Rey, anar mes ó menos
+directament á Barcelona.
+
+### XII. Lo monastir de Valldonzella y la espasa de Sant Martí. 
+
+En lo sigle XV, y fins en temps molt posterior, la verdadera ciutat de
+Barcelona no passava del lloch que s'en diu ara Rambla. Lo que hi havia
+al altre part no portava altre nom que lo de arrabal, pus tal era un
+número de casas escampadas en diferents estrems, y mes ó menos arrimadas
+á varios convents que allí s'havian construit en temps anteriors, segons
+era la importancia de cada un de aquestos. Entre ells existian lo
+monastir bizantí que encara s'diu per tal rahó San Pau del Camp, lo
+convent del Carme, lo del Nazaret, anomenat ara Valldonzella, lo dels
+Ángels y altres convents de monjas. De casas particulars pochs recorts
+s'en conservan, á no ser una que te ara grans balcons en la plassa que
+porta'l nom del últim convent anomenat, y la coneguda per áCa'n Mata
+Moros, propt de la casa de la Caritat, de qual nom y edifici conservan
+encara sos habitants una estranya tradició, tan estranya com l'objecte á
+que dita casa fou destinada fins poch temps ha, á saber, pera servir de
+reclusió als noys mal crehents, peresosos ó que tenian algun altre vici
+perillós.
+
+La muralla que tancava llavors la ciutat per aquella part, passava
+seguint la mateixa direcció de la Rambla, tenint diferents portals,
+que's denominavan de San Sever, Porta Ferrissa, portal de Santa Eularia
+y portalet de Trenta Claus, essent l'últim lo portal de Fra-menors, que
+era per lo que solian entrar los reys quant, al venir per primera vegada
+á jurar com á Comtes, se dirigian desde un dels monastirs vehins per
+sota la muralla, ab tota la comitiva de concellers y demés que
+representavan la ciutat y'l Principat. Lo lector recordará que, fa pochs
+anys, desaparesqué l'últim recort de aquella fortificació, unas torres
+que existian á dreta y esquerra del punt ahont desembocan lo carrer de
+Santa Ana y lo de la Canuda.
+
+En un camp vehí, prop de dita muralla, entre ponent y tramontana,
+s'alsava lo gran monastir que llavors s'anomenava Valldonzella, qual
+edifici se arruiná, passant, per tal causa, las monjas que lo habitavan
+al que ara porta aquell nom, y que podrá visitar lo lector dirigintse
+per lo carrer dels Tallers.
+
+Havia fundat l'antich monastir de Valldonzella un bon clergue de la
+catedral, que's deya Arnau de Aleman, en lo camp de sa propietat,
+(segons se llegia en son sepulcre,) comensantse la construcció en l'any
+mil doscents sexanta tres, lo dia de las Onze mil Verges; y passaren á
+ocuparlo las monjas Bernardas ó del Cistell que vivian en altre monastir
+de Vallvidrera, fundat, en temps de Jaume lo Conquistador, per lo gran
+bisbe de Barcelona Berenguer de Palou, que havia anat ab dit rey á la
+conquesta de Mallorca, y qual sepulcre se guarda encara en l'altar de
+San Miquel de la Catedral.
+
+La circunstancia del orígen que tenia aquest monastir, la de sa bona
+construcció y la de ser sas monjas damas nobles, (com que alguns anys
+després hi visqué tancada la última reyna de Aragó, dona Margarida de
+Prádes,) y finalment la bona localitat que ocupava, inmediat á las
+murallas, havia fet que la Ciutat ó'ls reys elegissen lo monastir de
+Valldonzella com á punt de descans ó morada interina, quant los últims
+venian á Barcelona á jurar sas llibertats, de manera que ans de entrar á
+fer lo Rey son jurament com á Comte, si anticipava sa vinguda, havia de
+quedarse precisament en Valldonzella, fins á la hora convinguda de la
+entrada. Y ab tal motiu, era tal la consideració dels monarcas ab las
+santas senyoras de aquell lloch, que no cessavan de freqüentarlo moltas
+vegadas y de favorirlo, de manera que fins podia considerarse com una
+especie de Reyal siti.
+
+En tals casos y especialment en lo de entrada, afanyávanse las monjas en
+adornar la habitació destinada al Rey, transformantla en un cel, á forsa
+de cortinas, flors, sants, quadros y capellas, y de manera estava ja
+disposat, pera l'objecte referit, que una vegada arreglada la celda
+prioral, que era la destinada als reys, y que tenia dos portas, una
+comunicant ab lo pati y altre ab lo convent, obrian la primera y
+tancavan la última, quedant així independents y libres de comunicació
+las monjas, sens que per aixó deixás de haverhi continuament servidors
+de la casa á la porta dels reys, pera servirlos y proporcionarlos
+qualsevol cosa que se'ls oferís.
+
+A la primera carta que havia rebut de son pare lo infant don Alfons,
+naturalment havia sentit una satisfacció inmensa, y no veya la hora de
+poder abrassar al que per fi havia assegurat pera sempre la corona de
+Aragó en son cap y en lo de son successor. Ab la presa de Balaguer, lo
+infant don Alfons, aquell infant que sent petit havia donat ja proba de
+gran intelligencia aconsellant á son pare en una batalla, veya obert ja
+lo camp, ahont poder aplicar las dots pera regnar que'l cel li havia
+concedit: sa ambició no era ja dubtosa, y'l successor del rey Fernando
+se titularia rey algun dia.
+
+Dominat per tal goig é impaciencia, encara que son pare no li fixava lo
+dia de sa vinguda, tan prompte com llegí la carta en que li
+participava'l triunfo, doná ordres pera trasladarse á Valldonzella, pera
+allí poder abrassar ans que ningú á son pare, y rébrer tal volta, de
+esta manera, avisos ó advertencias familiarment, cosa que no li seria
+tan fácil si'l rebia ab tota sa cort en lo palau de Barcelona.
+
+Així que, trasladat ja, desde la matinada seguent en que havia rebut la
+carta, á la celda prioral del célebre monastir, no feya mes que mirar
+continuament cap á la part de ponent, pera véurer si distingia la
+comitiva, y enviar criats y mes criats á la Creu-cuberta, (que cuberta
+era llavors per un templet ó pinácul de pedra,) pera véurer també si de
+allí distingian mes lluny algun concurs, ó pera dir als correus que
+arribassen lo premi que l'infant los daria si'ls veya arribar corrents.
+
+Mitja tarde seria, quant, don Alfons, cansat de passejarse per la celda,
+de fer cálculs y de gosarse en mil ilusions de sa imaginació, vehent
+que'l sol anava ja á la posta, y tement que no tindria aquell dia lo
+goig desitjat, se posá de brassos á la finestra, resolt á no móurerse de
+allí, fins que la nit lo desenganyás de sa esperansa. Quant mes anava
+faltant la claror del dia, mes confusas s'anavan vehent las figuras dels
+que venian, y ja estava l'infant casi per faltar á sa resolució
+retirantse á dins, quant son cor se alegrá de prompte, si bè de prompte
+se desvanesqué tambe sa alegria, al menos en part, pus havent descobert
+una gran polsaguera, vegé que ni la alsava la comitiva reyal, ni era tan
+poca que la pogués alsar un correu á peu, que era com solian ser. La
+causa de aquell núvol dubtós era una grossa mula, de las que'n diuhen de
+pas, ananthi á cavall un home que, per sa vestidura, no podia
+distingirse bè si era senyor ó del poble, pus duya una túnica fosca y
+ample que'l cubria fins als genolls, cenyida ab una corretja, y al cap
+una gorra plana de color vermell pujat. Portava l'home en la ma dreta un
+bastó ab que dava de ferm al animal, pera ferlo córrer, com en efecte
+corria á tota brida, ó com se deya llavors á esperó batut, y com si no
+li bastassen los cops del que anava á cavall, un altre home que li anava
+prop, fent servey de mosso, donava també de valent ab sa vara contra las
+ancas del fatigat quadrúpedo, y'l seguia continuament corrent com ell.
+
+No deixá de sorpréndrer al infant véurer aquell atropellament no
+acostumat, de manera que la mula anava ab las orellas y'l cap drets,
+casi á punt de desbocarse, y sols pogué créurer si alló indicaria la
+necessitat de arribar á algun punt en hora determinada, ó tal volta per
+no pérdrer la ocasió de véurer á algú que podia anarsen de la ciutat ó
+del mòn.
+
+Peró en sech se vegé al impacient infant girar alegre la cara del balcó,
+pera fer saber á algú de dins una cosa interessant, y alsar en seguida
+las mans en l'ayre com en demostració de alegria, y fent senyas al
+mateix temps al que venia. Tots aquells estrems significavan que
+l'infant don Alfons acabava de descubrir y regonéixer en l'home que
+venia al sèu familiar amich y célebre juglar de son pare, mossen Antoni
+Tallander, conegut per mossen Borra.
+
+Previngut ja'l que venia per los criats que trobá arrimats á las perxas
+de la Creu-cuberta, de que esperava l'infant en lo balcó del monastir,
+correspongué á las senyas que don Alfons li feya, tirant en l'ayre la
+gorra y saludantlo ab la ma dreta, y tant precipitá llavors lo pas, que
+en un instant se trobá ja sota del balcó.
+
+--Ecce homo, Ecce homo! cridava mossen Borra, tot acostantse y senyalant
+ab son bastó al infant.
+
+--Vingan novas y prou de llatí, contesta l'infant, que encara no ha
+vingut la hora de apéndrerlo. Dígasme qué hi ha de nou.
+
+--No sabeu lo llatí, infant, vos que tant tractau en llibres, mes no
+vull que arribeu á quaranta anys sens que l'aprengau.
+
+--Deixauvos de rahons, insistí l'infant, y diheu qué hi há.
+
+--¿Qué hi há? digué tot baixant de la mula mossen Borra, y mirant ab
+cara alegre y de fit á fit al infant; ¿qué hi há? Esperau un instant.
+
+Y dirigintse llavors al mosso, anyadí:
+
+--Biel, dónam las auforjas, y vesten tu á Barcelona, mentres jo'm quedo
+ab lo senyor duch.
+
+Y posantse las auforjas á la espatlla, se'n pujá de correguda per la
+escala del monastir, en la qual sortí ja á rébrerlo lo senyor infant,
+allargantli los brassos, com si entre ells havia de estrényer á un
+parent ó igual.
+
+--Salve, li cridá mossen Borra, salve, jove Ciro! Senyor serás del
+imperi, no t'espantes, pus Arbaces, ajudat ab los soldats de Belesis,
+han fet ja cremar dins de son palau al foll Sardanapal.
+
+--Ja ho sè, contestá don Alfons, entenent la alegoria del juglar pera
+significar la presó de Jaume de Urgell, y apretantlo ab efusió entre sos
+brassos.
+
+--Sí, sí, vensut queda'l tirá, y senyor serás ja de Media y de Caldea.
+
+--Cregas, (replicá don Alfons, tot entrant á sa habitació y sens deixar
+de la ma al juglar,) cregas que aquest triunfo es pera mí mes
+satisfactori, quant cada dia me trobo mes content de estar en aquesta
+ciutat, cada dia me alegro mes de ser catalá.
+
+--Qué dius? digué mossen Borra, girant lo cap com admirat de las
+paraulas que havia pronunciat l'infant, y brillantli los ulls del goig
+que son cor sentia. Cada dia ets mes catalá? Qué dius, jove Ciro? Tas
+paraulas me han fet fugir la sospita que abrigava mon esperit, quant se
+fixava en la gloria futura. Sí, jove Ciro, sias persa, no olvides lo
+amor de eixa Mandane que ja estimas com á mare, no vullas la cort
+corrompuda de Ecbatan, y reunirás totas las virtuts de Logis y de Sigeo.
+Benehidas sian tas paraulas, y fes que per ellas ton mestre Hystaspes
+torne á apretarte entre sos brassos.
+
+Y abrassantse de nou lo juglar y l'infant, manifestantse lo mútuo
+carinyo que entre ells hi havia, y rihent com orats, permanesqueren
+units per un moment, fins que, impacient don Alfons pera ohir contar
+algunas novas que desitjava saber, fent séurer á son company, posárense
+tots dos arrimats á una taula en que hi havia preparadas algunas
+begudas, y aquest li referí ab breus y graciosas paraulas, si bè
+mesclades sempre de bonas llissons, tot lo que havian passat en lo siti,
+lo ditxós somni que havia tingut, la resolució del Comte en afaytarse,
+la entrada en Balaguer del rey don Fernando, y finalment alguns dels
+plans que aquest tenia y pera la realisació dels quals pensava venir
+quant ans á Barcelona.
+
+--Ja ho veuréu, (deya'l juglar, tot obrint las auforjas y ensenyant al
+infant las cartas tancadas que contenian,) ja ho veuréu per la carta que
+us dirigeix vostre pare, y ja ho deduhiréu per los sobrescrits de las
+demés que aquí porto.
+
+Y escampant las cartas per demunt de la taula, aná llegint l'infant,
+tornant aquellas de una á una á las auforjas, y creixentli cada volta
+mes la impaciencia, fins á descubrir la que anás dirigida á sa persona.
+
+--Y quantas cartas! Vejam, vejam.
+
+--Es que hi hagut molt que escríurer, perque hi ha molt que tractar y
+molt que arreglar. Deixauvos de estar tan temps sense saberse de cert
+pera qui havia de ser la poma.
+
+--Vejam, vejam: "Als molt reverent, egregi, honorables y savis senyors
+los diputats del General de Catalunya."
+
+--Aquí está'l pot de la confitura, digué mossen Borra, fent entrar en la
+auforja aquell plech mes gros que tots; peró com no us toca á vos, vinga
+al sach.
+
+--"Als concellers y sabi concell de Cent, de nostra amada ciutat de
+Barcelona."
+
+--Bona ma teniu, infant, pus haveu comensat per los dos mes grossos.
+
+--"A Guillerm de Moncada, donzell, pera entregar á don A. de L." ¿Y qué
+significarán estas lletras?
+
+--¿No us en recordau que'l Moncada es nebot de don Anton de Luna?
+
+--Es veritat. ¿Y qué?
+
+--Deixauho córrer. Pót ser per medi de aquest rebadá tornará al remat la
+ovella perduda.
+
+--"A mossen Ramon Arnau..."
+
+--Vinga al sach l'amich del Comte de Foix, que tan bo es lo procurador
+com l'amo.
+
+--"Als honorables consols de mar de la ciutat de Barcelona."
+
+--¿A aquestos també escriu? preguntá ab molta curiositat lo juglar; de
+segur que vostre pare no tè tantas ganas de pau com jo'm pensava. Quant
+busca als jutges del aygua, senyal que necessita'l mar pera posar bè sa
+terra. Aixó put á Sicilia ó á Sardenya.
+
+--"Al vescomte de Narbona..."
+
+--Just! Aquí ho veheu; á aquest que es lo que alborota'l marro en
+Sardenya, li déu escríurer de bonas en bonas, y per si fa'l ganso, déu
+prevenir ab temps á aquells pera que li donen parer sobre la armada. De
+segur que alguna cosa de aixó hi déu haver també en lo plech dels
+concellers.
+
+--"A fra Antoni Fuster..."
+
+--En Vich lo coneixen, de quant hi aná á apaciguar los bandos. Al sach.
+
+--"Al ilustríssim y reverendíssim senyor En Pere Çagarriga, arcabisbe de
+Tarragona."
+
+--Que de bona gana voldria coronar á vostre pare, á vos y á vostre fill,
+perque així seria senyal que Dèu li donaria molts anys de vida.
+
+--"Al ilustríssim y reverendíssim senyor En Francesch Climent, bisbe de
+Barcelona."
+
+--Passa: al sach.
+
+--"Al ilustríssim y reverendíssim senyor don Alonso..."
+
+--Sí, sí: lo bisbe de Lleó: al sach, al sach. Tot aixó es cosa del
+senyor de las abellas, ó millor, cosa del gall.
+
+--Ah! sí, contestá tot rihent l'infant, al sentir l'últim renom, que
+coneixia mes que'l primer. Ja pót ser, pus sembla que al bon papa Benet
+li giran la espatlla per la part del Nort.
+
+--La bestia de las dents de ferro temps ha que'l mira de mal ull, y si
+l'ajuda la flor major dels egipcis, tinch por que la ciutat del pecat
+quedará sens amo.
+
+Y aquí déu advertirse al lector, que no sòn de estranyar tals
+denominacions, pus en aquell temps se descobrí que, volent procurar la
+llibertad del Comte de Urgell, alguns afectes á sa familia, pera donar
+instruccions á un que ho devia portar á cap, y que després la trahí,
+inventaren convencionalment alguns noms pera designar als principals
+personatges, entre'ls quals eran coneguts los seguents: lo senyor de las
+abellas, pera designar al papa; lo gall, que era Benet de Luna; la
+bestia de las dents de ferro, que era l'emperador; lo senyor de la arna
+dolsa, que era lo rey de Inglaterra; la flor major dels egipcis, lo rey
+de Fransa; l'amarch y l'adormit, lo Comte de Urgell; la ciutat del
+pecat, Avinyó; y així de altres cosas y personas.
+
+Tot rihent l'infant de aquellas denominacions, seguí dihent:
+
+--Es á dir, que li vá mal al papa Benet? Ja he sentit contar alguna cosa
+de Castilla, peró en Aragó me sembla que seria difícil... ¿Y qué diria
+fra Vicens?
+
+Mossen Borra, sense contestar, se posá á mitj cantar aquesta cansó:
+
+::: hanging-indent
+"Ay, que he perdut l'esma!
+pórtam fins al mas:
+quant sia á la escala
+no pujarás pas."
+:::
+
+Lo infant continuá llegint.
+
+--"A micer..."
+
+--Advocat es: deixauvos de plets y vinga al sach.
+
+--"Al senyer..." Déu voler dir senyor?
+
+--Nó, senyer, senyer, que déu ser diputat local.
+
+--Es veritat: diputat local de Perpinyá.
+
+--De fora havia de ésser, perque aquí no tenen feyna.
+
+--"A mossen Joan Desplá..." Digna persona y molt amich meu.
+
+--Bons amichs sabeu buscarvos, infant, y ja no estranyo ara que us aneu
+tornant tan catalá.
+
+--"A mossen Joan Fivaller." ¿Qué direm de aquest altre?
+
+--Ah! esclamá mossen Borra; ja'm figuro de que'ls escriu lo Rey, y que
+es cosa que us toca á vos.
+
+--¿A mi?
+
+--Sí ¿no recordau que vostre pare, temps enrera, tractava de buscarvos
+mestres y guias, com feu lo rey En Pere ab lo primer duch de Gerona?
+
+--Es veritat, y us dich que si bon mestre podia jo tenir havia de ser
+Fivaller, pus qui tan bè sab ensenyar á sa familia y á sos amichs, no
+seria mal mestre de prínceps. Peró...
+
+--Me sembla, infant, que no estau per estudis; digué'l juglar rihent de
+véurer lo mal gesto que acabava de fer don Alfons.
+
+--Estudis pera ser home, sí: estudis pera ser rey, nó. Cap y cor y bras
+tinch, y si la estrella de mon pare no s'apaga, res mes necessito que
+ocasions.
+
+Pronunciá aquestas paraulas l'infant ab un entussiasme que verdaderament
+pareixia com rebentat de un cor ahont hi vivia estret. Sos ulls eran
+encara mes espressius que sas paraulas, y contemplantlo fit á fit mossen
+Borra, semblava en aquell moment com que'l juglar se gosás ab la
+espressió de la cara de son amo.
+
+--Bè, jove Ciro, bè! digué mossen Borra, agafantli ab entussiasme la ma;
+teva será tota la Persia y subjugarás la Media y penetrarás en lo bosch
+de Isatis. Ja puch dir desde ara á ton pare que'l mestre de son fill
+l'ha trobat en sa propia casa y en sa mateixa sanch.
+
+Don Alfons s'havia quedat en aquell instant detingut y com admirat, al
+llegir un sobrescrit de una carta que tenia á la ma, y del que sols
+apartava la vista pera mirar alternativament á una altre carta que tenia
+prop.
+
+--Qué mirau, senyor? li preguntá'l juglar, vehentlo tan detingut.
+
+--Qué vóls que mire! Aquí tens la proba de que t'has aquivocat, crehent
+que mon pare volia buscarme guias y mestres. Mira á qui vá aquesta carta
+que déu parlar del mateix que aquesta altre.
+
+Lo juglar llegí:
+
+--"A la molt alta y excel·lent senyora dona Maria, infanta de Castilla."
+--"A mon car germá, l'alt y poderós senyor don Enrich, rey de Castilla."
+Ah, ah, ah, ah! Per aixó creheu, infant, que m'equivoco? ¿No sabeu
+que'ls reys se poden casar mamant? En Aragó teniu l'exemple, pus quant
+se casá l'últim Comte de Barcelona ab la reyna Petronilla de Aragó, los
+circunstans tingueren que aguantar en brassos á la novia, pera que
+pogués arribar ab sa maneta á la ma del novi, y encara que era Comtesa
+de Barcelona, molts anys passaren en que'l Comte li feu mes servey de
+didot que de marit.
+
+--Es que...
+
+Y l'infant, sens acabar, soltá, com llansantlas, aquellas dos cartas
+damunt de la taula, y's girá malhumorat, passantse la ma pel front, y
+donant un vol per la cambra.
+
+--Vos fa por casarvos, senyor? Ab bona fe que no teniu pas fama de ser
+enemich de las donas.
+
+--M'agradan las donas... peró també m'agradan las batallas y la gloria.
+Que'm deixe mon pare exercitar en las batallas, y després podrá casarme,
+que prou jove es encara, si tè por de quedar sense successió. Poch podrá
+arriscarse un héroe en busca de gloria, si tè sempre á la memoria la
+imatge dels fills.
+
+--Home, home! Se coneix, infant, que encara no haveu fullejat del tot la
+historia. Casat era lo rey En Pere, lo dels francesos, y vivint encara
+son pare, lo rey En Jaume, lo conquistador, se llansá contra las forsas
+mahometanas que enviava lo de Granada, y las desbaratá y las feu fugir
+vergonyosament del regne de Murcia. Quant lo cor es gran, quant l'héroe
+es héroe...
+
+--Tens rahó, sí; peró tu ja coneixes que no hi tanta necessitat de
+casarme, y valdria mes que ans de ser rey tingués ja la fama de digne.
+Ah! me sembla que tot camina á estar en pau, tothom está cansat de
+guerra, y no veig un camí... Bè podria tocarnos á nosaltres, juglar, la
+conquista de Granada, de aquesta cova de cans, que es la vergonya de las
+nacions espanyolas, y llavors...
+
+L'infant feu un sacudiment enérjich ab lo bras, semblant com si en
+aquell moment se transportás de entussiasme.
+
+Atxecás al véurerlo així lo juglar, y posantli la ma en la espatlla
+dreta, feu com si contemplás ab goig y admiració la figura de aquell
+impacient jove afamat de gloria.
+
+--Qué miras? preguntá don Alfons.
+
+--Quí sab lo que miro. Miro, miro...
+
+Y anava á parlar mossen Borra, quant l'infant esclamá, sens escoltar al
+amich:
+
+--Ah! digué; allí, allí la veig, la tan desitjada carta. Sí, sí: "A mon
+car fill, lo mol alt y egregi senyor En Alfons, duch de Gerona,
+primogénit dels regnes de la Corona de Aragó y Lloctinent general del
+Principat de Catalunya." Vejam, vejam lo que diu.
+
+Á pesar de tot aixó, mossen Borra no apartá la vista de la figura que
+contemplava, y cada volta y á cada moviment, la mirava ab major interés
+y ab mes vivesa.
+
+L'infant llegia la carta y anava baixant la veu á cada ralla, de manera
+que casi ni la arribá á acabar de llegir.
+
+--"Mon car fill y estimat primogénit. Grans sòn las satisfaccions que us
+esperan, pus dech passar quant ans á coronarme com á rey de Aragó á la
+ciutat de Saragossa, y allí penso saludarvos no ja com á duch, sinó com
+á príncep de Gerona; y desitjós de que disfruteu en avant ditxosament de
+la pau que tan convé, havem pensat portar á cap lo vostre matrimoni ab
+la virtuosa infanta dona Maria, filla de nostre germá, lo rey Enrich de
+Castilla, mentres que pera consolidar aqueixa mateixa pau tan
+necessaria, marxará á Sardenya, á castigar als revoltosos, vostre germá,
+l'infant don Joan. Pera tractar de tot aixó, donchs, y de molts altres
+negocis que interessan á la pau dels regnes y fins de la Cristiandat,
+passaré demá á eixa ma estimada ciutat de Barcelona, peró advertintvos
+que ma entrada será sens pompa, com incógnit, pus déu ser breu ma
+permanencia. Quant logre consolidar los plans que intento, llavors ja
+tornaré á disfrutar ab vostra companyia dels fruyts de la pau. Dat en
+nostra ciutat de Balaguer, á set de novembre del any de la nativitat del
+Senyor mil quatrecents tretze. Lo Rey Fernando."
+
+Tirá la carta ab disgust sobre de la taula, y torná com ans l'infant á
+donar un vol per la cambra, passantse també ab impaciencia la ma pel
+front. Mossen Borra'l seguia ab la vista, y casi reya de goig.
+
+--La pau, la pau, deya l'infant, sempre la pau. Ja veheu si m'he
+equivocat ab lo del casament... y per anyadidura, (esclamá donant un cop
+de peu en terra,) mon germá vá á Sardenya! De bona gana lo deixaria ser
+primogénit, ab tal que'm deixás á mi anar en son lloch!
+
+--Qué diheu? Voldriau anar á Sardenya?
+
+--A Sardenya ó á Italia ó á la Assia que fos. Tinch fam de batallas,
+juglar, y tinch fam de gloria, y ab qualsevol que fos...
+
+--Es á dir, (torná'l juglar, aumentant encara en sa contemplació y en
+son goig, y fins seguint los passos al infant,) es á dir, que voldriau
+guerras, peró fora de casa?...
+
+--Y donchs? Podeu pensar que jo vulla guerras com las que ara s'han
+acabat? Que quede aquí mon pare pera tenir en pau sa terra, y jo
+entretant aniré á defensar ó á combátrer á algú.
+
+--Bè, bè, jove Ciro, mil voltas bè! Jo t'asseguro que no passaré de esta
+nit sens que't conte la rondalla del gat roig, que déus saber de
+memoria.
+
+--Y que no es cert? Quant hi ha cismas y papas dubtosos, gran servey
+será defensar al llegítim... ¿Qué pensas tu de Benet de Luna? Tè dret ó
+no?
+
+--Jove Ciro, en aquest punt sò Anaximandro, que ni nego, ni afirmo res,
+peró sí dubto de tot.
+
+--Bè donchs: qui diu Benet, diu qualsevol altre; guerra, guerra es lo
+que jo vull fora de casa, un pretest pera donarme á conéixer, un camí
+pera trobar la gloria, una rahó, en fi, pera que la dinastia de mon pare
+no fassa trobar á faltar la que l'ha precehit. Juglar, fins ara m'han
+donat á enténdrer que la espasa havia de ser mon mestre, y pus mestre es
+la espasa, ganas tinch de donar á conéixer que sò deixeble aprofitat.
+Vull batallas, juglar, vull conquistas, vull gloria, vull...
+
+--Sí, sí, príncep ditxós, digué mossen Borra, besant la ma á son senyor,
+y exaltantse quant mes lo contemplava; jo't miro, y no sè lo que en tu
+veig, jo't contemplo aquí com amich, y'm sembla que veig brillar entorn
+de ta persona un resplandor de gloria que m'enagena...
+
+--Qué es aixó? digué lo infant, admirat del modo com li parlava'l
+juglar, y tot destapant una ampolla de la taula. A qué ve ta admiració y
+las ilusions que't fas y ponderas? Beu, beu, que val mes remullar nostra
+esperansa, ja que es lo únich que en lo mòn nos halaga.
+
+--Me preguntas qué es aixó? qué es lo que miro? qué es lo que veig? En
+tu veig, infant, --sí! sí! anyadia entremitj ab entussiasme y clavantli
+los ulls,-- en tu veig al rey jove de mos somnis, en tu veig la futura
+gloria de Aragó, en tu veig la esperansa de ma patria, la esperansa,
+sí!... y pus de la esperansa m'parlas y vóls que bega, bebem, sí, sí,
+bebem á la realisació de nostra esperansa, trinquem, rey jove, trinquem,
+jove Ciro, y ja que'l cor s'escalfa y s'enxampla, escalfemlo y
+enxamplemlo mes.
+
+--Bebem, bebem, contestá don Alfons, destapant altres ampollas, y
+participant en cert modo del escalfament y de la alegria del juglar.
+Claret, malvasia, grech, garnatxa, moscatell: vejas de quins vóls.
+
+--De qualsevol ó de tots, mon senyor, que sent vins de la patria, bons
+sòn tots pera remullar la esperansa, y sòn tots pera mí la ambrosia dels
+Dèus.
+
+Y fent trincar los gots, units cordialment en íntima y familiar
+confiansa aquells dos amichs, que no pareixian en aquell moment senyor y
+juglar, begueren alegres, y probaren indistinctament de alguns dels vins
+que allí tenian. L'infant feya sols la ceremonia de tastar, temerós del
+excés, si bè invitava continuament al juglar á tornarhi; mes aquest,
+entre que era fort de cap, sense ser viciós, y que tenia la boca seca de
+la pols del camí, no rebutjá en son entussiasme lo segon ni'l tercer got
+que l'infant li oferí, així que, se notá prest haver en efecte pujat de
+grau son escalfament, ademés del que ans ja naturalment sentia. Ab lo
+got en la ma, després de haver probat lo primer glop de la malvasia, que
+fou la tercera beguda, esclamá mossen Borra:
+
+--Benehit, benehit sias, néctar de ma terra, que tens la virtut de
+escalfar la sanch de mos compatricis, pera cométrer grans empresas, pera
+transformarlos en héroes. Tu ets la causa eficiens de la gloria de la
+patria, y pus sòn los senyors los que mes te estiman y mes te besan,
+págals son carinyo ab entusiasme y fes que ab lo calor teu vajan á
+desfogarse ahont mes gloria'ls espere.
+
+--Bechne, donchs, digué l'infant, sols per la causa que suposas.
+
+--Sí, bebeune, y pus sòu ó haveu de ser senyor dels senyors, bebeune
+doble cantitat per aquesta rahó, y per no haverhi tal confortant allí
+ahont haveu de recullir la gloria.
+
+--Ahont será aixó, juglar? Qué vols dir?...
+
+--Deixauho córrer per ara, senyor, y viviu ab la dolsa esperansa, que ja
+vindrá'l dia. Basta dirvos per ara, que mon desitj no se contenta ja ab
+los vins de la patria, y que sols somnio en los que podréu béurer de
+fora de ella.
+
+--Y quins son eixos vins? preguntá ab interés l'infant.
+
+Alsant lo bras en l'ayre mossen Borra, com enarbolant lo got, prenent
+una actitut que ara diriam académica, apretant ab la ma esquerra la de
+son senyor, y fixant la vista al sostre, com pera anar recordant noms
+olvidats, respongué de esta manera:
+
+--Quins son eixos vins me preguntas? Jo te'ls diré. Ditxós será'l dia en
+que podrá remullar nostre paladar la Tirotónica, lo Montanasi, lo
+Bonaci, lo Resas, lo Marnano, lo Noseja, lo Masitea, lo Monjacentobono,
+lo Falso amico amábili, lo moscato de Clayrana, lo vi de Eli y de Fiano,
+lo de Santo Nocheto, lo del Fanello y de Terracina, y sobre tots y mes
+especialment, no per mes bo sinó per mes útil, lo vi especial de
+Calabria, y ab ell...
+
+--Bè, juglar, bè! cridá l'infant, que descubria la intenció y'l
+significat de las paraulas de son amich.
+
+Y obertas tenia las mans pera fer un repicament, que fins las monjas
+haurian sentit tal volta desde sas celdas, quant se detingué de prompte,
+admirat de véurer la transformació que en sech acabava de sofrir mossen
+Borra.
+
+En efecte, quant lo juglar estava en lo mes fort de son entussiasme, ab
+lo got en l'ayre, citant mes y mes noms de vins, y en lo que pót ser
+hauria continuat mes temps; en lo moment que acabava de nombrar lo de
+Calabria, deixá en sech lo beyre sobre de la taula que tenia á un
+costat, y sens girar per aixó la cara, y obrint sos ulls de foch, feu
+com un somrís de admiració y de goig, que revelava la ilusió nova y
+complerta que embargava son esperit.
+
+--Ay ay? digué admirat l'infant. Qué us passa, mossen Borra? Qué has
+vist, juglar?
+
+--Qué hé vist? respongué ab un crit desaforat lo juglar, juntant las
+mans, com en actitut de orar, devant de sa cara, y fentlas baixar així
+juntas fins al pit, mentres obria al mateix temps la boca, com pera
+indicar sa sorpresa. Sí, sí, continuá; no es ilusió. Nostra esperansa
+será complida, infant, pus mos ulls acaban de véurer lo que jo may podia
+pensar.
+
+--Peró, qué veus? insistí l'infant, alsant una de las cortinas de la
+alcova, dins de la qual tenia la vista clavada lo juglar, y á la que
+s'acostá precipitadament.
+
+--Qué he vist? continuá aquest; veig, mon senyor, veig lo sol de Gedeó,
+veig la vara de Moisés, veig la columna de foch dels Egipcis, veig la
+escala de Jacob, veig la estrella dels magos, veig lo Far de Messina,
+veig... No sè que veig, de tant com veig.
+
+--Una espasa! esclamá l'infant. Y en una celda de monjas?
+
+--Una espasa, sí, peró no en una celda de monjas, sinó en la cambra de
+un rey que morí. Ja póts desde ara, infant, olvidar totas las espasas
+que tingas de Castilla y las que guardas en lo palau reyal; olvida la
+Tisona, la Triveta, la Clareta, la Taula de Cistall, y fins la de
+Vilardell, que res val sa constelació, comparada ab la virtut de aquest
+magnánim ferro, per qui fòra res la Durena de Roldá: aquesta, infant don
+Alfons, es la gloriosa espasa de San Martí.
+
+--Y qué?
+
+Don Alfons estava dominat per una viva emoció, y mostrant al mateix
+temps un encantament, com un noy que, sentint ponderar la importancia y
+valor de un present que se li vá á fer, no sab encara la causa que'l
+mou, ni descobreix prou ab la vista totas las bellesas de lo que se li
+pondera.
+
+--Desperta ferro! cridá mossen Borra entussiasmat, enfilantse damunt de
+un tamboret, despenjant la espasa, besantla y abrassantla,
+desenveynantla en seguida, y esgrimint sa brillant fulla per devant dels
+ulls de don Alfons. Mírala, bè, infant! Aquest es lo sol mirall en que
+tu, regenerador de Aragó, te déus mirar. Mira son fi tall y sa aguda
+punta, que res ha perdut, desde que ab aquell partí un soldat romá sa
+capa pera donarne mitja als pobres. Ella torna la honra á una emperatriu
+de Alemanya, quant la empunyava lo gran Berenguer de Barcelona; ella
+tallá las murallas de Lleyda, en temps de un altre Berenguer; las barbas
+de Zeyt-Abuceyt en Mallorca, per ma del rey En Jaume; ella segá las
+flors del jardí que servia de llit á Zayen en Valencia; ella trencá'ls
+lligams ab que estavan apresonadas las águilas de Sicilia en temps de
+Pere'l Gran, y esquinsá, moguda per la ma del mateix rey, la oriflama
+francesa que flamejava en Panissars; ella desquartisá lo poder dels
+pisans en Sardenya, quant allí aná un altre Alfons á fer respectar la
+bandera de Catalunya; ella, en fi, ha estovat no pocas vegadas las
+espatllas dels Foix y dels Armarnyachs, que s'han atrevit á calcigar
+vostra terra; y'ls destells, los raigs de foch que han sortit de sa
+punta, han servit pera inflamar los cors dels súbdits de Aragó, que han
+emprés hassanyas en tots los estrems del mòn, dominant la Natolia,
+plantant sa bandera en lo cim del mont Tauro. Mira bè aquesta espasa,
+infant, que devant de sa punta la Europa, la Assia y la África se han
+sentit estrémeixer: empúnyala, y portantla en la ma, algun dia veurás
+realisada ta esperansa!
+
+--Jo't prometo, juglar, que la guardaré, y que será la joya de mes preu
+pera mi, contestá l'infant besant la crehuera, y empunyant la espasa.
+Mes, ay!...
+
+--Qué suspirau, senyor? preguntá'l juglar com enfadat. Així es com reb
+aquesta joya lo regenerador de Aragó? Qué significa vostre sospir?
+
+--Significa, que la realisació de la esperansa es lluny, y que en va es
+lo calor y l'entussiasme que sento, si he de pérdrer la paciencia
+esperant.
+
+--Y qué hi fa l'esperar? Així vostres plans serán mes meditats, vostras
+ilusions mes vivas... Esperau, infant, esperau, y quant arribe la
+hora...
+
+--Oh! interrumpí l'infant, reanimat per las rahons del juglar, y
+blandint la espasa; quant arribe la hora, llavors veurá'l mòn la
+justicia de Dèu en haver cridat ma dinastia para regir esta heróyca
+terra.
+
+Y abrassats s'havian de nou en son entussiasme l'infant y'l juglar,
+quant se sentí lo primer senyal del trompeter dels portals, que indicava
+ser ja la hora de tancarlos.
+
+Ab aixó, desitjós don Alfons de tornar á la ciutat, ja que son pare no
+venia aquell dia, enveyná la espasa, aguantantla després ab lo bras
+esquerre, se cobrí ab sa capa, y obrí la porta pera dir al patge que la
+guardava, que avisás á las senyoras monjas, y que's retirás ab los demés
+servidors á la ciutat.
+
+Mossen Borra se posá també al bras la auforja de las cartas, tot dihent:
+
+--Aquí porto jo lo que ha de arreglar al mòn ara; y vos portau ací lo
+que l'arreglará després.
+
+--Anem, donchs, juglar, digue l'infant, perque es ja hora tarda y no'ns
+quedaria temps si res se ha de prevenir pera demá.
+
+Y sortint los dos amichs, se dirigiren al parlador de las monjas, que
+estavan colocadas totas derrera de las retxas, saludaren tots dos ab
+gran cortesia á aquellas senyoras, y l'infant, avansant fins ahont hi
+havia la priora, entregáli una limosna, demanantli que pregassen á Dèu
+per ell.
+
+A pesar de la modestia que l'Ordre de Sant Bernat imposa á sas fillas,
+se vegé en aquell moment una cosa no acostumada. Las monjas, que eran
+totas senyoras, fillas de casas de cavallers, tenian devant al
+primogénit de son rey, y sobre tot, observavan que en mans de aquell
+galan cavaller estava la espasa depositada en la celda de sa priora. Ab
+tal motiu, las monjas, ó gran part de ellas, alsaren involuntariament
+los ulls. Peró, quins ulls!...
+
+Mossen Borra quedá com embadalit, y saludava ab molt afecte, girant lo
+cap fins que perdé de vista á las santas y hermosas donzellas, y no's
+vegé sol en la escala ab son company, quant li digué:
+
+--Qué tal, infant? Qué vos han semblat aquestos ángels de Dèu?
+
+--Hermosas.
+
+--Donchs contentauvos en contemplarlas, perque la espasa de San Martí,
+per molt que talle, no tè prou forsa pera tallar los ferros de las
+retxas dels convents.
+
+Y á propósit de la espasa. No bè arribá l'infant al peu de la escala,
+quant un prudent sagristá, advertit sens dubte per la priora, s'acostá á
+don Alfons, y li digué tot timorat:
+
+--Perdone vostra Altesa. Observe vostra Altesa que la espasa que s'en
+porta la deixá aquí depositada lo difunt rey don Martí, y que es de
+propietat de sa viuda, la reyna dona Margarida.
+
+--Sí?
+
+--Sí, sí. Perdone vostra Altesa.
+
+L'infant se mirá de fit á fit al sagristá, com admirat de aquella
+advertencia, mes després de crehuar sa mirada ab la de mossen Borra, y
+entenentse mutuament los dos, li digué:
+
+--Esta bè, sagristá, ton cuydado y ta advertencia; peró sapias y digas á
+ma tia, la reyna Margarida, quant reclame aquesta espasa, que lo
+primogénit de Aragó se la ha emportada, pera tornarla algun dia molt mes
+gloriosa encara de lo molt que ja ara ho es.
+
+Y dirigintse los dos amichs cap al palau reyal, emprengueren, pera
+arribarhi mes breu, lo seguent camí, tan prest com se separaren del
+monastir de Valldonzella: lo caminal que atravessava lo torrent conegut
+ab lo nom de Testament dels Ases, la continuació de aquest torrent pel
+peu de la muralla, deixant á la esquerra y derrera del monastir de Santa
+Ana lo jardí ó *viridarium* del senyor Rey, y entrant per la porta
+Ferrisa, sens arribar á las carnicerias de la Rambla, ahont venian carn
+de boch en lo lloch que's diu ara Bocaria, per lo carrer del mateix nom
+de aquell portal, per la plassa de la Figuera Cocorella, ahont hi havia
+llavors la gran casa de Dusay, per sota la volta de la Plassa Nova y per
+devant de la Seu, junt á la qual, en lo carrer inmediat, s'alsava lo
+gran palau, dit major, dels senyors reys de Aragó y Comtes de Barcelona.
+
+### XIII. Lo carrer dels Orbs, y son habitant, lo falconer Joan de la Murtra. 
+
+Abans que'ls *irati fulmina Regis* de Felipe V haguessen senyalat entorn
+de Barcelona lo que podia fer nosa á las balas que ells despedian, ó ans
+que las necessitats políticas haguessen aplicat un sistema de
+fortificació general á la ciutat que convenia mes tenir en disposició de
+defensa, deixant un llarch espay entorn de ella, encara que fos en
+perjudici de particulars; hi havia en la part coneguda ara per Portal
+del Ángel una continuació de edificis, estenense cap al camp en direcció
+al punt ahont se fundá lo monastir dit Jesus, que era ahont hi ha ara la
+font de aquest nom, y aquestas casas, carrer ó barri era ja existent y
+conegut en lo sigle XV y temps del rey Fernando 1er. de Aragó.
+
+Enfilava ab aquest barri en direcció al interior de la ciutat, y tal
+volta ocupant una part interior y altra exterior del portal, un altre
+carrer que's deya dels Orbs, ab qual nom pót ser tinga alguna conecció
+lo de Cegos, ab que es conegut un carreró que existeix entre dit portal
+y la plassa de Santa Ana, pus igual á cegos es la paraula antiga Orbs; á
+menos que dit carreró tingués ja en aquell temps la mateixa denominació,
+per ser un dels departaments senyalats en aquell llavors asquerós recó
+de Barcelona pera'ls desgraciats que careixian de la vista.
+
+Lo cas es, que'l carrer dels Orbs, nom de que sols ha quedat recort en
+escripturas y dietaris, era en aquells temps un dels estrems mes
+especials de la ciutat, y en lo que sens dubte passavan escenas molt
+notables, que no deixarian de fernos ríurer si alguna'n poguessem saber.
+
+Lo lector que tinga presenta la descripció que Victor Hugo fa de la Cort
+dels miracles de París, se podrá convéncer, per mas noticias, de la
+major semblansa de costums que existia en la edat mitjana entre unas
+ciutats y altres, encara que no fossen de una mateixa terra; y si bè en
+lo carrer dels Orbs de Barcelona no hi ha noticia que's coronás cap papa
+de boigs, peró en cambi consta, que'ls pobres clergues que anavan á dir
+missas á Santa Eularia del Camp y las personas devotas que desitjavan
+ohirlas, preferian fer una llarga volta pera arribar á las iglesias, ans
+que passar per un lloch que las antigas escripturas anomenan *enfestat*,
+y ahont se presenciavan continuament totas las miserias y asquerositats
+de la carn, ab qualsevol sentit que aquesta paraula's prenga.
+
+Sens lo gran número de cegos que's veyan atravessar sempre en totas
+direccions en lo carrer dels Orbs, á lo millor se sentia á derrera del
+que passava un soroll estrany, y al girar la cara, se trobava ó ab las
+crossas de un coix que li amenassavan sas bonas camas, ó ab un home fet
+com un capdell enredat, que pera tenir las sèvas caragoladas é inútils,
+se havia de arrastrar com un galápat per terra. Fins s'havia observat á
+voltas, que tenint conversa una reunió de aquells desgraciats sers en
+algun recó ó plassa del barri, cap n'hi havia que no tingués un ó altre
+defecte: l'un tenia la cama seca, l'altre era manco, l'altre era
+geperut, l'altre era borni (*guarduxios, claudos, cecos et multos alios
+infirmitates fetidas habentes et pugnis ac pedibus seu tibiis in parte
+carentes*,) y si s'hagués contat lo que hi havia inútil entre tots, de
+segur, pót ser, que s'hauria trobat un home menos del que'l número
+aparentava, á no ser que compensás la carn que faltava, lo sobrat
+embalum de algunas camas infladas dels que patian de elefantiasis,
+enfermetat mes comuna en aquells sigles, ó'ls embotornaments de algun
+masell.
+
+Es sabut que en tots temps hi ha hagut vagabunds que s'han fingit mals
+pera móurer la compassió y tenir aixís un medi de víurer, y si en aquell
+quartel general de inválits era tan gran lo número, bè's pót créurer que
+algun n'hi hauria de fingit, y que sent los fingits bonas pessas, no hi
+havian de faltar allí espectácles y perills, prou grossos pera que la
+altre gent del mòn hi fugís lo cos.
+
+Peró no era encara aixó lo pitjor: encenegavan aquell barri, á pesar de
+las ordinacions que marcaban los límits en que devian estar los
+burdells, certas donas de mal víurer, que en va lo rey En Pere lo
+Ceremoniós havia manat que passassen á víurer sempre á la part de fora,
+y en va havia confirmat lo rey En Joan la ordinació de son pare, fixant
+que sols podian habitar á la distancia de quinze canas destres de la
+plassa de Santa Ana, pera lograr lo mateix objecte, que en tots estrems
+sen veyan sempre passejar, donant á enténdrer que eran gent de sa casa y
+no fembras bordelleras.
+
+Per tals rahons, casi podia dirse que la ciutat era com los habitants
+del carrer dels Orbs, pus considerant á aquest com un membre de aquella,
+podia dirse que'l cos de la ciutat de Barcelona tenia també un membre
+inútil ó malalt. Mes reduhit lo mal de aquella part al sol carrer dels
+Orbs y sas travessias cap al camp, arribant á cert punt inmediat á la
+plassa de Santa Ana, la fisonomia del vehinat era ja tota diferent, y'ls
+habitans sols tenian la pena de tenir de contemplar als que passavan en
+direcció á aquella pandora de mals y vicis, mes no de presenciar de prop
+sas grescas y escándols.
+
+En aqueix tros sa y bo, es á dir, en l'espay mes inmediat á la plassa de
+Santa Ana y un poch ensá del portal, hi havia algunas botigas de gent
+ben avinguda, com que entre ells sempre hi havia confabulació y conversa
+alegre, per mes que fossen diferents en genis y fins diferents en lo que
+ara'n diriam opinions políticas, pus los uns estavan contents de tenir
+per rey á don Fernando, altres eran enemichs de tot lo nou, altres
+tenian al papa Benet com á únich y verdader vicari de Jesucrist, y
+altres, per fi, que casi bè no creyan ni en papas, ni en reys, ni en
+homens. A pesar de aquesta diversitat, no's barallavan per aixó, y qui
+sab si, en cert modo, se devia sa mutua tol·lerancia á la proximitat ó
+bon exemple del carrer dels Orbs, ahont tot se tol·lerava.
+
+La circunstancia de ser aquest tros de carrer com si diguessem lo pont
+pera passar de la part neta de la ciutat á la bruta, feya que no deixás
+de véurershi per allí de quant en quant alguna persona de las que ara
+diriam decents, y fins s'hi veyan á voltas alguns personatges distingits
+de la noblesa, per motiu de haverhi una botiga de un género en que ells
+mes que ningú entenian, botiga de gran fama, tan per las cosas que en
+ella se venian, com per lo coneixement y especialitat del venedor. Tal
+era la botiga de aucells del falconer Joan de la Murtra.
+
+Eran En Joan lo que s'en diu un home de bè, peró de un geni viu com una
+pólvora. Podian tatxarlo de avaro perque gastava poch y tot s'ho
+arreglava ell mateix, tant lo dinar com las mitjas, peró en cambi era
+tan sensible, que al véurer á un pobre, tot li hauria dat, es á dir,
+quant veya que era pobre verdader, lo que ell coneixia per la
+esperiencia de véurer passar per devant de sa casa tants que fingian
+serho.
+
+Havia pertenescut lo Joan, quant mes jove, á la confraria dels correus,
+que tenia sa capella en la de Marcús, y per tal motiu havia atravessat
+moltas vegadas tot lo Principat, y no hi havia poble ni poblet, ahont no
+hi tingués una casa amiga ó coneguts, com coneixia també á molts
+particulars y hostalers de Aragó, de Valencia y fins de altres
+provincias de Espanya y dels comtats vehins de Fransa. Tal ofici l'havia
+fet esperimentat en moltas cosas, á saber, en conéixer tant la nit com
+lo dia, las senyals pera mudar lo temps, las diferencias, entre unas y
+altres comarcas, de terrenos, fruyts, costums y parlar, y per fi, los
+llochs mes ó menos abundants de cassa, las épocas de entrada ó de passa
+dels aucells, y'ls boschs, montanyas y demés punts que eran propis pera
+la cassa de selvatjina ó munteria.
+
+Peró lo pobre y fiel correu, que, amant de sa terra y de son gobern,
+havia servit sempre ab llestesa y lleyaltat al Concell, á la Diputació y
+al Rey, aquell home que, ab lo desitj mes bo, ó interessat sempre per lo
+bon nom del Principat, havia ajudat á portar en sas espatllas, ab gust,
+la llitera de En Guillem de Vallseca, quant, malalt y tot, no volgué
+faltar al compromís de Casp pera dar lo vot que sa conciencia li
+dictava; una volta elegit lo rey Fernando, havia tingut la indiscreció
+de portar unas cartas dels dissidents á uns partidaris del Comte de
+Urgell, que rodavan per la vora de Balaguer, y descubert per una partida
+del bando dels Heredias, que favorian al nou rey, en un poble inmediat á
+aquella ciutat havia sigut pres, y abastonejat y assotat en públich
+(*fustigatum et estovatum*), de manera que jagué del cástich en lo
+mateix poble mes de vuyt dias, y gracias que en ell tenia un amich
+verdader, en qual casa solia posar sempre que per allí passava, y en la
+que fou guardat y servit després de son dolor y de sa vergonya.
+
+May havia pensat lo bon Joan en que algun dia las camas li havian de
+fallir, y correu sense camas es lo mateix que un barco sens velas. Peró
+fentlo pensar sa postració passatjera en la que mes ó menos tart li
+havia de venir natural, aconsellat de bons amichs y de alguns senyors á
+qui havia servit moltas vegadas, portantlos falcons y aucells estranys,
+cregué que res podia substituir millor al ofici que tenia, com lo ofici
+de falconer en la ciutat de Barcelona, ahont tan bonas casserias se
+preparavan sempre, y ahont los senyors tenian especial gust en possehir
+bons gossos, falcons y demés arreus de cassa.
+
+Inspirat havia sigut lo tal cambi de ofici, y al descidirse lo Joan á
+fugir dels compromisos á que sa opinió política y son geni podian
+portarlo, y á empéndrer un entreteniment que li servís de descans, de
+profit y de tranquilitat, podia dirse bè, com se sól dir, que havia
+posat lo dit en la llaga.
+
+En tal manera havia acertat, que no bè havia obert sa botiga (prop del
+carrer dels Orbs, tan per ser mes barata, com per ser prop del portal
+per ahont entrava molta cassa morta,) quant tots los cassadors de la
+ciutat comensaren á freqüentarla, proporcionantli beneficis, desde'l mes
+inflat cavaller que exercitava la acetreria ab patges y criats, als
+pobres cassadors de llosa y de busca.
+
+Y aqueix nou sol que vegé brillar aquell home sempre delirós desde sa
+infancia pera guanyar un bossí de pa, després de la fosca de las
+bastonadas que havian plogut en sa esquena; aquella vida tranquila y
+regalada que veya desplegarse llavors rapidament devant sa vista, ab
+recompensa y bona voluntat de part fins de gent respectable, al pas que
+l'ensenyaren á fugir de nous escarments y compromisos, aumentaren en
+cert modo la energia de son carácter independent, pus no necesitant
+directament á ningú, y vehent que era á ell á qui molts necessitavan,
+arribava á créurerse que tenia prou dret de parlar ab cert desenfado
+dels fets polítichs que ocorrian, y fins, mes de quatre vegadas, á
+mostrarse indiferent, ó á ríurerse de lo que'ls altres defensavan, si bè
+mes de una volta eran los altres los que's reyan de ell, per ferli
+traició, á lo millor, son geni viu y fogós.
+
+Fou tal, donchs, l'entussiasme ab que mirá desde luego lo ditxós
+falconer la causa de sa nova y reposada vida, lo que li havia portat á
+las mans la mes suprema felicitat, que's dedicá ab tot cor y tot afany á
+conseguir lo que cap altre falconer de son temps havia intentat jamay en
+la ciutat de Barcelona. Sa conversa era sempre de cassa, sos somnis eran
+sempre de aucells y de batudas, sos ahorros los empleava tots en
+aumentar lo género de sa botiga, y bastava que un fos cassador, pera
+considerarlo ja com amich.
+
+Sa botiga y son parlar esplicavan bè lo que valia En Joan de la Murtra.
+
+La magestat ab que estava colocada sobre la porta la óliva lligada ab
+una cadena, (que era la senyal de la botiga,) donava ja ben á conéixer
+lo gust que regnaria dintre de la casa, y cal dir que'l principal gust
+era la diversitat y la abundancia. Las gavias, que no podian mancar en
+casa de un venedor de aucells, eran sens número, y á mes, penjat entre
+ellas y ab certa simetria, trobávanse en aquella botiga ganivets munters
+Saragossans, que venia ab llicencia de la confraria de espasers de
+monsenyor Sant Pau, xiulets de munter y botets de anar á la guatlla,
+enfilats ó tramalls pera anar á las telas, crossas pera anar á la
+sibeca, buyrachs ab buscas envescats y sens envescar, caputxas de
+falcons, de totas robas y colors, cadenas pera arriarlos, gits y carn
+preparada pera ensenyarlos á tornar, ó afaytarlos com deyan en aquell
+temps, y fins tenia motllo de ferro pera fer los capells pera dits
+animals, qual habilitat ó secret li havia ensenyat lo falconer principal
+del rey difunt, únich que tenia ans tal motllo per voluntat y gust de
+son amo.
+
+No li faltava al Joan sa barra, en la que penjava cada dematí algunas
+llebras mortas en lo bosch de Foixá y en lo Panadés, y perdius cassadas
+en la Segarra ó en la Gelida de Martorell, tot lo que li portavan certs
+amichs antichs diariament, pagant lo corresponent dret al mostassaf ó al
+guarda del General en lo portal, pera poder així proporcionar vianda
+fresca á certs parroquians de bon paladar, y especialment á la reyna de
+Xipre, que vivia en lo carrer dels Mercaders, y que era un tan
+aficionada á las perdiganyas, cosa que tenian molt present sos patges.
+
+La cassa viva valia encara mes que la morta, y era un gust sentir los
+cants diversos y contínuos que se sentian sempre en la botiga de la
+Óliva. En un cantó escotxejava'l perdigot, en altre se sentia'l
+Set-per-vuyt de la guatlla, allá cantavan tortres (que may ni faltavan
+de Gerona, de Cáldes y de la Selva,) en un altre cantó se sentia jisclar
+un esquirol de Vich, y en un altre coronava la festa un rossinyol de
+Montserrat.
+
+Peró lo que donava mes nom y diners al falconer era lo gran sortit de
+falcons de totas clases que per sa botiga's veyan bellugar. No's
+contentava lo Joan en tenir astors de las montanyas de Ansó y esparvers
+de Mosquerola, que fins astors de Norega tenia, comprats, á bon preu, á
+mariners; y ja podian demanarli falcons de Peralada, temprats y mesos á
+punt, pelegrins ó no, dels que cassavan ó matavan de agro (com deyan en
+aquell temps,) y de ribera, grifalts, muntesins, garcets, afaytats á
+perdiu y á la garsa, agroners, de grossa presa, bons á corp, volenters
+al milá ó arpella, mudats de ayre, gruers, sacres, bons de grassa,
+mallorquins, tunicenchs, sòrts, que de tots tenia y tots los venia ó
+llogava ab tal que li pagassen bè.
+
+Aquest últim género era lo que mes renom li donava al Joan de la Murtra,
+com que los mes alts senyors no's desdenyavan de entrar en sa botiga, y
+com que ell coneixia lo que val la afició del cassador, y havia de
+mostrar sa inteligencia tractant ab gent sabuda, així era que dava gust
+sentirlo parlar no sols de la cassa y dels aucells, sí que també de
+molts altres animals que ell havia vist ó n'havia sentit contar alguna
+cosa. En sos viatges de quant era correu havia tingut ocasió de véurer
+los lleons y demés bestias que's guardavan en Perpinyá, l'onso ú ors
+y'ls cervos que tenian en lo Reyal de Valencia, y que estavan baix lo
+cuydado de Abraham Jucef, lo lleopart que un tal Cassage havia portat de
+la altra part del mar, mes lo que li dolia era haver de morir sense
+véurer lo falcó blanch del duch de Borgunya, del que parlava tot lo mòn,
+ó no haver alcansat lo temps de Don Juan primer, (al qual monarca
+professava viu afecte sols perque havia mort cassant,) pera haver pogut
+véurer la dayna de la Dressana, los faysans de un tal Figueret, que eran
+molt celebrats en Barcelona, y sobre tot lo tan ponderat unicorni de
+aquell rey, pus no coneixia mes que'l de pedra que hi ha en un dels
+canalons del derrera de la Catedral, y se li feya molt estrany al home,
+que bastás una banya á un animal gros, quant veya que fins los grills ne
+tenian dos. Per fi, tal era la amenitat de sa conversa al tocar aquest
+punt, així com al esplicar los noms dels falcons, que l'un se deya En
+Tria, l'altre's deya Sart, l'altre Carboner, y al assegurar que'l temps
+de ban ó veda era sols de mars á agost, y que las entradas de las
+guatllas y las alosas era per abril y la sortida per setembre, que, sens
+dificultat, podria havérseli donat la patent de doctor en aquella
+ciencia, com que tothom reconeixia que, á saber lo Joan manejar la ploma
+en lo tinter, com removia las de sos aucells, hauria pogut fer un llibre
+de cassa, pót ser tan bo com lo que havia escrit pochs anys ans lo vell
+Comte de Foix.
+
+Tals circunstancias feyan que lo Joan anás transformantse en una
+celebritat falconera en general, apart de ser també una celebritat del
+barri en especial, pus no hi havia festa ni festeta, envelat de carrer,
+còs de homens ó de sach, fogaradas ó qualsevol altre diversió, que ell
+no sortís primer de tots pera armar y dirigir.
+
+No obstant, arribá un dia, com lo qual no s'havia vist may tan mogut y
+animat lo carrer dels Orbs y totas las travessias y carrerons inmediats
+al portal, dia estraordinari, pus havian de acudir á aquell punt y
+tranzitar per éll, sens temor de ser burlats ni escandalisats, los
+habitants de Barcelona de totas classes; dia en que, desitjosos los
+enfestats habitants del portal del Ángel de contribuir al millor arreglo
+del carrer y del portal per ahont havia de passar quant ans l'inspirat
+apostol fra Vicens Ferrer, feyen esforsos, ó forsas de flaquesa com se
+sól dir, pera lluhirse cada un com millor sabés, de manera que'ls coixos
+volavan, los mancos feyan mes ab una ma que'ls altres bons ab dos, y
+fins los cegos, deixantse carregar, traginavan de alló millor las cargas
+que'ls possavan sobre sas espatllas, tot ab l'objecte de enramar las
+parets ó portas de las casas, y principalment pera véurer si, ab la
+influencia del oracle de Dèu, (que poch ans havia parlat ab l'ángel del
+portal y havia vaticinat la vinguda de blats á la ciutat de Barcelona,
+que'n tenia escassés,) conseguirian llavors un altre miracle, per lo
+qual se adressassen algunas camas, brassos ó espinadas; y á pesar de tot
+aixó, aquell dia, ab estranyesa de tot lo barri, observá tothom que'l
+Juan de la Murtra no gornia, cosa admirada per part de quants li
+coneixian lo geni. Sentat al llindar de la porta, menjantse un bossí de
+pa y un tros de formatge dels de Capdellá, mirava ab indiferencia tot lo
+que passava en lo barri, y sols se li escapava una mitja rialla de tant
+en tant, al véurer l'amohino y mal de cap que's donava lo catxassut
+especier ó apotecari del devant de sa casa, que, pera gornir y adornar
+sa porta, semblava que aquell dia s'hagués sortit de to.
+
+Lo panxut apotecari reullava de tant en tant, tot treballant en sos
+gorniments, al indiferent falconer, y encara que presumia un poch la
+causa de sa indiferencia, no acabava de compéndrer com aquell home de
+geni viu y alegre sabia estarse, com qui diu, ab las mans plegadas,
+quant tothom se bellugava.
+
+--Qué diable feu? li digué, per fi, no podent aguantarse mes. Sembla que
+tan mateix no voleu gornir? Es possible?...
+
+--Es que avuy lo mòn vá al revés. ¿No veheu com los coixos corren mes
+avuy que may?
+
+--Y qué voleu dir?
+
+--Vull dir que'ls altres dias jo'm bellugo y vos estau quiet.
+
+--Ba, ba: no entench com una cosa que no costa res, ab quatre herbas ó
+fullas que plantasseu...
+
+--Pera'ls especiers podrá ser que coste poch aixó de herbas ó fullas,
+com que no us faltan may malvas y llorer. Haguesseu parlat de aucells,
+encara...
+
+--Donchs bè: gorniu de aucells.
+
+--Ja n'hi ha prou ab la Óliva.
+
+--En fi, vos mateix: ningú millor que vos sab lo que...
+
+--Sí, sí, prou; contestá, bellugant lo cap, lo falconer.
+
+Y com girant la conversa l'especier, preguntáli al cap de poch:
+
+--Peró, haveu vist may, Joan, un diluvi de gent com lo de avuy?
+
+--Com que espero, que de aquesta haurán de venir nous habitants á nostre
+barri, per las camas que's trencarán ab lo trantoll de la gent. Peró no
+us espante aixó, Ambrós, que quantas mes feridas se fassan mes
+emplastres y ungüents despatxaréu.
+
+--¿Qué us penseu que'ls casso al vol com vos?
+
+--Nó, nó: ja sè que en quant á aucells no'ls cassau sinó al plat, peró
+als dias de bulla sempre hi cauhen alguns sous mes, y sinó que ho diga
+l'endemá de la nit de Sant Joan.
+
+--Benehit sia Dèu, contestá l'especier tot fent una rialla. Valgam aixó,
+sinó en aquest barri ja sabeu que hi ha molts mals, peró pochs
+emplastres. Aquesta canalla tot s'ho cura en la taberna de la Guindar.
+
+--Vaja, vaja, que no podeu estar descontent del barri.
+
+--Nó, nó... no diré que nó.
+
+Feu un moviment de cap aquí l'especier, com indicant que mitj consentia
+en la suposició del vehí, y tal volta fins hauria dit alló de *Galenus
+dat opes*, si hagués sabut mes llatí del que li havia ensenyat lo rector
+del seu poble, peró'l bon *medicamentarius* del sigle XV, fora de la
+*Concordia pharmacopularum Barcinonensium* que'l guiava pera endevinar
+las receptas y no pera traduhirlas, no havia conegut mes ciencia que la
+que tenen los herbolaris de nostres dias, apart dels cinch anys de
+práctica en la casa de un altre de son ofici, que era tan sabi com ell.
+Tan atrassada y rutinaria era en aquells temps aquesta part tan
+interessant de la medicina, destituida enterament de tot coneixement
+químich, y sens esperansa de poder ser lo que ha arribat á ser en nostra
+época... sobre tot en la part teatral de certas botigas!
+
+Observant estava l'especier á véurer qué faria'l falconer quant donás fi
+á son esmorzar, y vehent que á pesar de haverse acabat lo formatge, no's
+resolia á treballar en lo gorniment del carrer, rebentant pera culparlo
+ó pera móurerlo, anava á dirli alguna cosa, quant observá al cap del
+carrer dos senyors, conegut l'un de En Joan de la Murtra, que pensá se
+dirigian á sa botiga. Aixó contingué en part la bulla que'l partidari de
+fra Vicens y fiel súbdit del rey don Fernando anava á fer al correu
+assotat en temps del compromís de Casp, y content en cert modo per
+figurarse que la visita dels senyors contribuiria á que'l falconer
+gornís sa porta, se limitá únicament á dirli aquestas paraulas:
+
+--Joan, ara si que la has feta bona: mira qui ve al cap del carrer.
+
+--Quí? preguntá'l falconer tot trahent lo cap.
+
+--Mossen Joan Fivaller y un altre senyor. Ja't dich jo, falconer, que si
+vènen á ta casa pera véurer la entrada de fra Vicens, van á semblar los
+millors sants de la iglesia posats en lo pitjor altar.
+
+--Tamborets tinga, Ambrós, que per lo demés tan bè estarán en ma casa
+com en la vostra.
+
+Y sense escoltar lo que replicava l'apotecari, anava ja á llevarse la
+gorra'l falconer pera saludar á mossen Joan, quant distragué la atenció
+de tothom un llarch crit de moltas veus que ressonava desde la part de
+fora de la muralla cap á dins de la ciutat, --Ja ve! ja ve! Ja es á la
+Creu-Cuberta! Fra Vicens, fra Vicens!-- esperimentantse en lo mateix
+instant un moviment general per tot lo barri, y un crehuament de gent
+que venia de totas direccions y se embocava cap al portal del Ángel, que
+era l'escullit sempre pel gran predicador pera fer sas entradas en la
+célebre ciutat de Barcelona.
+
+Al observar aquell moviment, los dos senyors que venian apretaren també
+un poch lo pas pera no pérdrer temps y evitar espentas, y poch tardaren
+en arribar á la botiga de la Óliva, ahont lo falconer Joan de la Murtra
+los havia preparat ja, y en lloch preferent, los millors assientos de sa
+casa.
+
+### XIV. La entrada de fra Vicens en Barcelona. 
+
+Lo pare nou, la filla sense pares y'l pare sense fills. Negocis hi ha
+que no admeten tercer, y en que l'interessat déu obrar per sí. Uns dels
+principals es lo verdader amor, y com se sembla á ell en cert modo la
+afició del cassador, no se estranyará ja que aquest no fie á tercer
+quant déu portar á cap un negoci de cassa. ¿Quí dubtará de aquesta
+semblansa, quant ningú com lo cassador conserva sa afició fins en la
+vellesa, quant ningú espera y se impacienta mes que ell, quant pera
+cumplir son desitj sufreix calor, fret, plujas, nevadas y cansaments,
+passant, si convé, la nit al ras, quant en lo exercici de la cassa sòn
+iguals reys y vassalls, pus en la cassa s'olvidan los monarcas fins de
+son trono y de sa corona, y quant lo goig de conseguir una presa no's
+permet may á un altre, podentho tenir un mateix?
+
+Pochs dias ans havia rebut mossen Joan Fivaller un obsequi especial de
+part del infant don Alfons, que havia volgut l'acompanyás á una partida
+de cassa, y desitjant correspóndrer lo cumplert cavaller á la finesa del
+llochtinent general, havia pensat que ab res podia compláurerlo millor,
+com regalantli un bon falcó, en lo que, pensava així mateix mossen Joan
+que ningú podria servirlo millor com En Joan de la Murtra.
+
+Per aixó mossen Joan, com bon cassador, volent per si mateix elegir lo
+present, aprofitá aquell dia de bon sol, en que havia de verificar sa
+entrada fra Vicens, y matant, com se sól dir, de un tret dos aucells,
+sortí en direcció al portal del Ángel, pensant que á un mateix temps
+veuria al falconer y disfrutaria de la entrada del oracle de Dèu.
+
+Tot sol sortí de sa casa, que era al costat de la iglesia de Sant Just,
+y prenent lo primer carrer que conduhia á la casa del Concell é Iglesia
+de Sant Jaume (aquesta desapareguda ara y aquella desfigurada,)
+emprengué per lo carrer dit de la Diputació, per sota l'arch (que ara no
+existeix) del Bisbe, y Plassa Nova, en direcció á la de Santa Ana, en la
+qual trobaria ja, sens dubte, senyals seguras de que no era lluny lo
+carrer dels Orbs y portal del Ángel.
+
+En lo estrem de la primera se trobava, y en lo punt desde'l qual se
+descubreix la altre plassa que'n deyan de la Cocorella ó de la Figuera
+Cocorella (nom que se ha transformat, aplicantse al tros de carrer ó
+plassa que ara'n diuhen de la Cocurulla,) quant detenintse mossen Joan,
+recullí la vista com pera descubrir mes clarament á una persona que
+venia en aquella direcció.
+
+En efecte, no tardá gayre en que se'l vegé allargar la ma dreta, fent un
+afable saludo al que per allí venia, y corresponent aquest, no ab viva
+espressió, sí sols ab un respectuós moviment de cap y ab un somrís de
+suau melancolia, prest un y altre se donaren estretament la ma de amich.
+
+Era la persona que venia un home de uns trenta nou ó quaranta anys, de
+agradable aspecte, peró un tant flach y descolorit. Anava embolicat ab
+sa capa, y per demunt del embós deixava véurer sos brillants ulls, que
+al pas de donar á conéixer la penetració que se ocultava dins del ample
+y espayós front del home, indicavan al mateix temps la forsa del esperit
+que á aquest dominava, ó millor sa sensibilitat, y'ls sofriments morals
+que la produhian. La manera de portar son vestit donava á conéixer també
+en aquell home, mes que descuyt, indiferencia per la societat, y sos
+cabells llarchs y penjats, mes de lo regular, per sobre del coll no ho
+indicavan menos, així com son caminar pausat y lo portar la vista casi
+mes fixa en terra que ocupantse de lo que passava entorn. De manera que,
+al véurer tal figura, qualsevol podia dir molt bè que aquell home vivia
+sols en sí y per sí, y que tot lo mòn estava reduhit pera ell en son
+propi esperit.
+
+--Oh, mestre Nicolau, li digué ab gran espressió de afecte mossen Joan
+al allargarli la ma. ¿De ahont venim per aquest cantó?
+
+--Oh, mossen Joan, m'alegro de véurervos.
+
+--Y jo.
+
+--Fa algun temps, continuá l'amich, que preferesch la iglesia del Carme
+pera anar á missa; l'arrabal m'agrada sempre mes que la ciutat, y al
+mateix temps tinch ocasió de véurer lo camp, que es mon únich consol.
+
+--Vostre únich consol? Mare de Dèu! Mare de Dèu! esclamá mossen Joan,
+mirant al cel.
+
+--Ah! sospirá fort mestre Nicolau, com corresponent á la esclamació de
+son amich.
+
+--Es á dir, (continuá aquest, y fent com que s'esforsás amablement,) que
+sempre, sempre trist? Pera vos ni ha de haver consol... ni esperansa al
+menos?
+
+--Esperansa!... es lo únich que hi há en mon cor, peró no esperansa de
+cobrar may la felicitat de altre temps, sí sols la esperansa cristiana
+que'ns senyala com á tal la recompensa dels mals que en lo mòn sofrim.
+
+--Vaja, vaja: procurau distráurervos de aquesta tristesa, y evitau lo
+mal pitjor que podriau tenir, qual es lo de pérdrer la salut. No vos en
+recordau ja de lo que aprenguereu en Lleyda. ¿De qué us serveix la
+filosofia? Si fosseu un home qualsevol...
+
+--Ah, mossen Joan! La filosofia pót ajudar al esperit, peró no'l cura de
+sos mals, y si no fos la fe, de poch me serviria lo que'm valgué ser
+mestre en arts, títol que us empenyau vos en donarme y ab lo que no'm
+coneix tothom. La salut sí que demano al cel me la conserve, mes en lo
+que toca á la vida, creheu que pera mi, quant mes prompte dispose de
+ella Dèu, millor.
+
+--Home, home: per amor de Dèu... May hauria dit que tinguesseu tan poca
+forsa de voluntat. Perqué no veniu á véurerme algun dia, y entre uns
+amichs y altres...
+
+--No faig mes vida, mossen Joan, que de casa al Carme y del Carme á
+casa, á no ser algun ratet que passo ab mon company y confessor, que
+está prop de ma habitació, lo rector de la capella reyal.
+
+--¿Mossen Bernat Soler? Ja'l conech. Peró'm sembla que deveu passar mes
+temps resant que enrahonant. Bo es pensar en Dèu, mestre Nicolau, peró
+també convé pera la salut donar esbarjo al esperit.
+
+Mestre Nicolau agafá ab totas dos mans la dreta de mossen Fivaller, y ab
+un to lo mes trist, li digué:
+
+--Com voleu que tinga voluntat, si cada dia tinch lo cor mes sech, y ma
+vida, mos pensaments y mos desitjs estan lligats tots ab un recort trist
+que may se separa de mi, si'm trobo sempre sol y per consegüent
+acobardit, per véurer sempre devant mos ulls la soledat de ma vellesa y
+lo inútil que sò en lo mòn?
+
+--Peró home: altres sers hi haurá tan desgraciats com vos, y...
+
+Interrumpint aquí mestre Nicolau al amich que intentava persuadirlo ó
+consolarlo, esclatá en un plor, dihent:
+
+--Cap, cap, mossen Joan, cap tan desgraciat com jo. Las ilusions y'ls
+purs goigs de ma joventut sòn los que'm fan semblar ara tal volta mes
+horrorosa ma soledat y ma desgracia. Aquesta desoladora peste que tan
+sovint ataca nostres ciutats ha sigut lo botxí inexorable de ma
+felicitat: ella m'ha robat la meytat de ma vida, en la qual fundava jo
+totas mas esperansas e ilusions: ella, la malehida glánola, es la que
+m'ha arrencat dels brassos aquells sers tan estimats...! (Y dihent aixó
+plorava amargament mestre Nicolau.) Sí, sí! ma amada esposa, mos cars
+fills, que ab tant goig contemplava jo sentats sobre de mos genolls,
+tot, tot ho he perdut, mossen Joan, y en somnis, despert, parlant ab
+Dèu, llegint, sempre'm distrau lo dòls recort de aquells objectes tan
+volguts, y m'amarga'l cor la realitat de la sèva desaparició. Sol, sol
+he quedat en lo mòn, en lo mòn que'm fa nosa, en lo mòn que no tè res
+pera ajudarme á consolar!
+
+Traspassat de compassió quedá'l sensible cor de mossen Joan, al reparar
+lo trist estat de aquell amich, al qual no havia vist feya algun temps,
+y desitjós de procurarli alguna distracció, comensá á fer esforsos pera
+consolarlo ó quant menos pera distráurerlo.
+
+--Ba, ba, li deya entre altres cosas, aixó no val res. Es precís que
+siau superior á la desgracia, y mes una persona que ha exercit cárrechs
+tan honorífichs... En aquest mòn ja sabeu que tot se compensa, y que'l
+que no plora de una cosa, plora de un altre. Ja veheu: á vos no us falta
+algun ben estar, y si calculau quants infelissos hi ha que no tenen
+menjar, ni vestit, ni jas tan sols ahont dormir, quants pares que no
+saben...
+
+--Pares que no saben ahont fer dormir sos fills? interrumpí mestre
+Nicolau, fent una certa rialla de sarcasme. Ah! Qué importa aquesta pena
+de no saber ahont ferlos dormir, si al fi'ls tè, si'ls pót estrényer
+entre sos brassos, si entre ells los pót donar llit y calor?
+
+--Calmauvos, calmauvos, amich, li deya ab tota dolsura mossen Joan.
+Creheu que si de mi dependís, faria tot lo posible pera proporcionarvos
+la tranquilitat...
+
+--Impossible, impossible, mossen Joan!
+
+--Voleu ferme un favor? Vaja, siau complacent: passarém un bell ratet
+tots dos, y entretant vos distrauréu. Vaig fins al portal del Ángel á
+véurer á un falconer, y al mateix temps disfrutarém de la entrada de Fra
+Vicens Ferrer, que diuhen ve per aquell cantó.
+
+Mestre Nicolau no respongué, y sols bellugá com en senyal de dubte'l
+cap, pus sentia per una part no compláurer al amich, y per altre lo
+convidava poch l'espectacle que podia véurer.
+
+--Vaja, amich, vaja: no teniu cap feyna precisa y... Á propósit: que
+podem parlar de la única que tal volta us ocupa. Parlarém entretant de
+En Guillemet. Qué tal, qué tal lo minyó? Fa proba?
+
+Al sentir mestre Nicolau anomenar á En Guillemet, manifestá en sa cara
+senyals de satisfacció, y tot tapantse de nou ab sa capa, indicá que
+accedia al empenyo de mossen Joan, lo qual continuá llavors:
+
+--Es á dir, que'm donau aquest gust? Y quant m'en alegro. Sí, home, sí,
+passarém un rato, y'm diréu quin profit se pót esperar de aqueix jove...
+
+--En Guillemet, En Guillemet... deya repetint aquest nom ab gust mestre
+Nicolau, tot seguint ja cap á la plassa de Santa Ana, al costat esquer
+de mossen Joan; En Guillemet es un gran jove. Creheu que si res podia
+descidirme á acompanyarvos, sens rebaixar per aixó lo grat que m'es
+vostra companyia, es lo parlar de aquest amiguet, que, sens dubte, es un
+dels majors consols que tinch en ma trista soledat. Es tan agradable,
+tan generós, tan bo... y sobre tot tan viu y tan pundhonorós.
+
+--Qué'm diheu? Benehit sia Dèu! Quí li havia de dir á la pobre vella de
+sa mare?
+
+Y parlant ab sí mateix, anyadia mossen Joan:
+
+--Quí sab, Fivaller, si haurás endevinat en ton propósit, si lograrás
+que ta obra de misericordia done mes fruyt del que esperavas? Benehit
+sia Dèu!
+
+--Creheu, continuá mestre Nicolau, que si res me consola es sa
+companyia, y que encara que vehentlo á ell penso mes en mos fills,
+basta'l pensar que mos fills se li havian de semblar si haguessen
+viscut, basta véurer que ell es bon fill, que es un jove sens malicia,
+tan adelantat en son esperit al mateix temps y en saber, pera que jo
+gose en sa ensenyansa. Creheu, mossen Joan, que tinch de estarvos molt
+agrahit de haverme proporcionat ab aquest deixeble un dels millors
+remeys á mos mals. Li tinch tanta afició, que... no sè, no sè lo que
+faria per ell.
+
+--Sí: ja tinch també molt bons informes del ajudant en qual casa
+treballa, y com sabeu, desde'l comensament de aquest trieni, tè ja'l
+diploma de escribent de la Diputació, de manera, que fa ja dos mesos que
+cobra sou, es á dir, lo cobra sa mare, si bè ja podeu pensar que jo en
+las festas no m'olvido may de son bon procediment.
+
+--Bon pare seréu, mossen Joan, pera vostres fills, quant tan bo sòu pera
+vostres afillats.
+
+Y aquí, pera enterar al lector, y ans de continuar lo diálogo, convé
+esplicar de pas qui era lo Guillemet á qui aludian los dos parlants, com
+y també acabar de aclarar qui era lo mestre Nicolau. Havia sigut criat
+mossen Joan en sa infantesa per una dona de un poble del Vallés, qual
+dona havia tingut, en son derrer matrimoni, un fill, pera'l sustento del
+qual no contava ab gran cosa. Mossen Joan, á qui sobravan riquesas y no
+menos bondat de cor, no havia pogut may olvidar á la sèva dida, que
+estimava com á una segona mare, de manera, que, á pesar de ser un tant
+desigual de edat, era'l Guillemet germá de llet de un dels cavallers mes
+distingits de Barcelona, y si'l cavaller volia ser bo pera la mare, es
+clar que no podia ser dolent tampoch pera'l germá. Tenia intenció mossen
+Joan, com ho feu, de péndrer per patget de sa casa al noy, perque deya
+que pagés sens terras ú honors propis, com deyan en aquell temps, no era
+mes que un esclau de la terra; mes vehentlo tan esparpillat, comensá á
+donarli educació, volent que visqués á Barcelona ab sa mare, y fins se
+posá en lo cap de que ab lo temps l'havia de fer ser, com se diu, un
+home. Així que, després de haverlo fet ensenyar fins á llatí en lo
+convent dels Predicadors, lo feu entrar en l'estudi de un dels tres
+ajudants del Escribá major de la Diputació, y entretant, y per si un dia
+podia arribar á ser ajudant ó á tenir algun altre cárrech en servey de
+aquella corporació, li buscá una persona entesa que l'instruís en la
+bona moral, y li donás alguna idea, al mateix temps, del mòn, ó de la
+societat com diriam ara, de las lleys y llibertats de la terra y de lo
+que havian sigut los reys passats, pera lo qual ningú li havia semblat
+tan á propósit com mestre Nicolau Gili, escribá de manament que havia
+sigut del últim rey don Martí, instruit en filosofia, que havia cursat
+en Lleyda, y en historia, que ell mateix s'havia apres, coneixedor del
+bon parlar, per haver anat molt temps ab la cort, y bon pare que havia
+sigut, si bè desgraciat y desesperat en aquella ocasió, per haber perdut
+en la última epidemia de la glánola del any 1410, á sa bella y casta
+esposa y á dos hermosos fills, que eran la delicia y la esperansa de sa
+vida. Era, donchs, la educació de Guillemet una de las obras bonas de
+que volia fer gala lo bon cavaller mossen Joan Fivaller, á pesar de no
+faltarli fills, sense'ls molts que després encara tingué, y com un
+homenatge de gratitut prestat per un home de bon cor á una persona que
+l'havia nutrit ab sa propia llet.
+
+--Qué voleu que fassa, donchs? continuá mossen Joan ab satisfacció y
+dolsura. Quant vos trobau una flor ó una planta especial al mitj de un
+bosch, per mes que vostre objecte sia buscarne de altres ¿no la traheu
+de la terra pera trasplantarla en altre lloch ó jardí, ahont se propague
+y oferesca ocasió de contemplar sa hermosura? Si son cap designa que ha
+de ser de utilitat algun dia ¿perqué l'havem de postposar á altres que
+la sort honra, peró que no per aixó sòn mes dignes?
+
+--En efecte, en efecte, (contestá mestre Nicolau, com admirat de lo que
+li deya Fivaller,) y vostras paraulas sòn mes laudables, quant es una
+persona de noble sanch lo qui las diu. Proba aixó bè, mossen Joan, que
+sòu bon patrici, pus desitjau la honra pera qualsevol que la pót tenir.
+
+--Y aixís ha de ser, que si'l mòn ha creat distinccions de classes y
+gerarquias, perque així en ell convé, Dèu ha creat als homens en sa
+organisació tots iguals, y la honra y'l saber los ha repartit lo Creador
+indistinctament entre uns y altres, senyors ó vassalls, pobres ó richs.
+Per aixó, mestre Nicolau, al encargarvos la educació de aquest jove, os
+diguí solament: "es un noy que promet: veheu si'l podeu fer home;" y
+l'amor al próxim, l'amor á sa terra y l'amor á Dèu sòn los tres punts
+sobre'ls quals vos vaig encomanar que espargisseu vostre ensenyansa, es
+á dir, que'l fesseu home, que'l fesseu cristiá, que'l fesseu ciutadá.
+
+--Per honrat y cristiá'l tinch, mossen Joan, com ja deveu saber...
+
+--Sí: algunas vegadas m'ha referit actes sèus la bona velleta.
+
+--Y en quant á ciutadá...
+
+Mossen Joan se aturá aquí, com esperant sentir ab satisfacció alguna
+bona nova del amich.
+
+--En quant á ciutadá, continuá mestre Nicolau, dubto que un altre jove
+de diset anys puga tenir millor disposició ni mes propensió als
+sentiments verdaderament patriótichs.
+
+--Diheu, diheu.
+
+Si mossen Joan escoltava ab interés, no era menos lo que manifestava
+parlant lo mestre, en termes que semblá un moment com distret de sas
+penas.
+
+--Vos admiraria, senyor, com coneix la genealogia dels reys passats, com
+discorre tan acertadament sobre alguns dels actes que jo li conto, y com
+fins s'irrita y s'enardeix --no us admire, mossen Joan, que es així com
+dich,-- com se enardeix contra'ls qui li sembla que han obrat ab
+injusticia ó tirania.
+
+--Cuydado, cuydado, mestre Nicolau, que vos haveu sigut escribá del
+últim rey, y...
+
+--Mossen Joan, jo sempre acato al senyor que'm governa, ab tal que sos
+actes sian justs, y sè prescindir de drets, quant la terra esculleix los
+que li semblan millors.
+
+--Ja, ja, digué mossen Joan, coneixent que havia ferit l'amor propi del
+altre; no penseu que jo crega altre cosa de vos que lo just. Y diheu
+(anyadí en seguida ab un to de major afabilitat:) ¿quins, quins sòn los
+reys que mes li agradan?
+
+--Li agrada'l rey En Jaume, lo rey En Pere...
+
+--Lo del punyalet?
+
+--Nó, lo dels francesos, lo rey En Martí...
+
+--Y lo que sòn los concells y la Generalitat, interrumpé mossen Joan, ho
+vá entenent?
+
+--Prou ho enten, y en quant á la Diputació, res tinch que esplicarli,
+pus ha apres de tal manera en casa del ajudant, que crech ne sortirá á
+la volta bon oficial del Consell y bon practicant de notari, per mes que
+tè horror á las escrituras de enfeudacions, á tot alló de *furcas et
+custellos*, de *suspendere ut naturaliter moriantur*, de *oculos, aures,
+nares, pedes et manus auferre* y fins al *in infernum vadas cum Datan et
+Abiron*. Oh! creheu que us daria gust com aquell cap jove discorre sobre
+tot aixó... y encara lo que promet, si no'l distrau cap afició ó passió,
+que de vegadas fan girar al home en la juventut.
+
+--Cert, mestre Nicolau, molt cert. Sí, sí: creheu que m'admira aqueix
+jove, y no dubto que entre vos y jo'l podrém fer home en profit de sa
+pobre mare. M'alegro, cada dia mes, de haverli trobat aquesta plassa de
+escribent, perque qui sab, ab lo temps, lo que pót ser, que bona fusta
+es lo roure si se'l puleix.
+
+--Y sobre tot, la ventatja que hi há en aixó es la de ser oficial, peró
+no reyal.
+
+--Ja, ja: vos coneixeu millor que jo lo que sòn aquestas cosas.
+
+--Prou: en primer lloch que l'oficial reyal no es tan segur, y en segon,
+que may los oficials reyals sòn ben mirats pel poble, per bons que sian.
+
+Alguns me sembla que esperimentarán prest aquesta veritat, pus ab la
+vinguda del Rey...
+
+--Qué? Ve'l Rey?
+
+--Sí: avuy déu entrar, y pót ser ara mateix. He rebut una carta fa poch,
+en que se'm fa saber, mes entrará com de incógnit, pus sols ve pera
+preparar alguns negocis y la obertura de las corts. Y ja podeu pensar,
+que després del triunfo, no faltará algú dels dubtosos que pagará la
+pena...
+
+--Dèu li done acert, que prou se necessita després de tantas injusticias
+com s'han fet. Y com mudan los temps, mossen Joan!
+
+Feya aquesta esclamació mestre Nicolau, de una manera que justificava bè
+son antich servey al rey En Martí, y li haguera contestat mossen Joan, á
+no ser lo moment precís de arribar al estrem de la plassa de Santa Ana,
+y de alsarse lo crit en tot aquell barri que avisava la entrada de fra
+Vicens.
+
+--Qué es aixó? digué mossen Joan. Apretem, apretem una mica'l pas,
+mestre Nicolau, sinó aquesta munió de gent no'ns van á deixar passar.
+
+--Jesús, Maria! deya tot amohinat l'altre amich; y quina manera de venir
+gent. Creheu que'm fa bullir lo cervell tanta bellugadissa.
+
+--Ah! mirau, mirau... Ja estam á salvo, pus veig ja á la porta de sa
+casa al falconer que'ns fa senyal ab la ma.
+
+En efecte, s'apressuraren un poch los dos amichs, girant com podian per
+entre la multitut que s'anava abocant al portal, y poch tardaren ja en
+trobarse dins la botiga de En Joan de la Murtra, lo qual se afanyava en
+obsequis y cortesias, dirigidas especialment á mossen Joan Fivaller.
+
+Ans de penetrar mossen Joan, se detingué com admirat un instant al
+devant de la porta, mes bellugant un poch lo cap y fent mitja rialla,
+passá á dins en seguida, y no pogué menos de dir:
+
+--Ba, ba: may ho hauria dit... Aixó si que no ho entench, Joan. La
+botiga de la Óliva no lluhirse quant tothom se lluheix?...
+
+Lo falconer, que s'havia esforsat ja en saludos á aquells dos senyors
+així que s'acostaren á sa casa, esperava sols que passás lo primer
+moment de admiració, mes vehent la insistencia ó inculpació de mossen
+Joan, no pogué dissimular, y ab tota frescura respongué:
+
+--Qué voleu que us diga? Cada un es boig á sa moda, mossen Joan.
+
+--Sí, peró...
+
+--Lo vostre parent, que era alcayt de Casp, vos pót haver contat com
+serví á Catalunya lo correu Joan de la Murtra... y si mas espatllas
+podian parlar, vos dirian las pocas ganas que jo dech tenir de fer res
+que'm recorde de aquell lloch.
+
+--Sempre haveu tingut lo geni viu, Joan: no val res ser rencorós, y á
+mes, que no podeu dubtar de la virtut de fra Vicens, y del bè que
+produheixen sas prédicas.
+
+--Prou, prou.
+
+Y volent girar la conversa, girás lo falconer á la gran barra ahont
+tenia lligats los falcons, y esfereintlos un poch ab la gorra, digué de
+nou:
+
+--Donchs, mossen Joan, que no voleu pegar una mirada á aqueix remat de
+cabras? Qué us sembla del assortit que ara tinch? De segur que'l baró
+mes rich no'l tè millor.
+
+--Precisament per aixó venia. Tinch de fer un present á un senyor que es
+mes que tots los barons, y vull cosa de confiansa.
+
+--Llavors, vaig á baixarvos lo que tinch sol dalt del terrat, y podeu
+dir que no n'hi ha un altre en tota Catalunya. Es de Norega, vá fins á
+corp y á grua, arrenca la volada sense git, y es tan fiel al cassador,
+com revoltós ab los altres falcons que no sòn de sa casta; de manera que
+ha nascut pera estar sol, y com si diguessem pera una ma espressa. Es,
+com se diu, un verdader falcó mestre.
+
+--Falcó mestre diheu?
+
+--Sí mestre, mestre.
+
+Y mestre Nicolau, entenent l'efecte de la paraula que pronunciava lo
+falconer, se mirá mitj rihent ab mossen Joan, que la havia dita ab doble
+sentit. En Joan de la Murtra, que no's pará en la forsa de aquella
+senzilla broma, se separá en aquell moment dels dos senyors, y pujá al
+terrat de sa casa en busca del recomanat falcó, mentres aquells se
+entretenian en contemplar als de la botiga.
+
+Peró prest s'hagueren de distráurer de lo que feyan, alsantse un crit
+general de "Ja entra, ja entra! Fra Vicens. Fra Vicens!" que'ls obligá á
+tráurer lo cap fora de la porta.
+
+L'espectacle que llavors se presentá á sa vista era admirable, lo mar de
+gent que's bellugava era inmens, y mes los haguera sorprés encara si
+haguessen vist aquell conjunt de poble á la altre part del portal. De
+totas direccions se veya venir per fora gent que corria; en l'ort del
+Rey y per tots los camps de Santa Ana, y que també'n deyan la Pareyada,
+no hi cabia una agulla; las parets dels horts den Gosser, den Samás, den
+Tagamanent y den Luçá se veyan cubertas de homens y criaturas que
+s'enfilavan ó que estavan encavalcats damunt de ellas pera poder véurer
+ab mes comoditat la comitiva del frare predicador; lo pou del fosso, que
+era sempre'l punt de reunió y de las disputas de tota la escoria de
+aquell barri, presentava llavors major conjunt y mes animat que may; y
+tot lo carrer dels Orbs y la travessia que mirava á ponent se veyan
+enterament plens de gentiu, que pareixia com que caminás encaixonat,
+esperimentantse á menut com á onadas que's dilatavan de un á altre
+estrem, cahent, á lo millor, y barretjanse confusas en terra, la gorra
+del menestral, la carmanyola ó'l barret del senyor y fins tal volta la
+xia del juheu.
+
+Pel mitj de aquest últim carrer y ja casi sota'l portal, venia la
+comitiva de fra Vicens. Anava'l frare á peu, ostentant com sempre la
+major tranquilitat y dolsura en sa cara, agafada, com solia, sa capa ab
+lo bras esquer, y movent ab naturalitat son bras dret, que alsava
+algunas voltas ab energia, senyalant ab lo dit al cel. Seguian derrera
+de ell, qui ab sarró, qui sense, calsats y descalsos, un sens fi de
+desgraciats, esquinsats alguns de ells é indicant ab la cara la miseria
+y las penas que havian patit. Entre ells se veyan també alguns ab
+vestidura de juheu, y finalment, com á mes débils y cansats del caminar,
+seguian, formant lo cap de vall de la comitiva, una porció de criaturas
+infelissas, flacas de gana la major part, mitj despulladas, plenas de
+inmundicia y de pols, y respirant, ab sos vius ulls, la mes espantosa
+miseria: quadro verdaderament capás de partir lo cor mes empedernit, y
+que no podia contemplarse sense derramar llágrimas. Derrera de tot
+aquest conjunt anavan, com á guardadors y vigilants, y com si diguessem
+de conserges pera facilitar la entrada en aquell exercit de miserables
+als que s'hi agregavan durant lo camí, dos altres frares de la Ordre de
+predicadors, un de ells llech, lo qual duya de la ma la corda ahont
+anava lligada la adzembla ó petita cavalleria que portava las provisions
+ó caritats recullidas per lo consolador dels pobles y convertidor dels
+heretges.
+
+Després de haver saludat fra Vicens al ángel del portal, detenintse un
+moment devant de ell, y de darli'l nom de custodi y guardador de la
+ciutat mes noble y mes santa del mòn, penetrá l'predicador, y observant
+ja prop del portal á alguns representants de comunitats y de altres
+corporacions que l'esperavan, ple de entussiasme, y com verdaderament
+mogut de un fervor diví, prengué de nou la paraula:
+
+--Entrau, entrau, cridava'l frare, esforsant llavors contra sa costum la
+veu, á fí, sens dubte, de que tot aquell gentiu lo sentís y'l
+comprengués; entrau, baix la capa de la ciutat mes generosa y
+compassiva, pobres de Jesucrist, que no teniu ahont albergarvos, ni
+menjar pera sostenir vostra miserable vida; entrau, los que fins ara
+haviau seguit obcecadament la senda del error ó del vici, que aquí
+podréu contemplar brillant ab tota sa magestat y resplandor la antorxa
+de la Fe, aquí podréu acabar de esquinsar lo vel que us cobria'ls ulls
+del esperit, quant compareu los exemples dels que profesan malas sectas
+ab los de aquells bons cristians amants del próxim perque sòn amants del
+verdader Dèu... Aquí'ls tens, ciutat de Barcelona, aquí'ls tens, als
+que, prenent per ensenya la capa del gloriós San Domingo, segueixen
+desde molt lluny mos passos, ab la esperansa de que'ls ha de
+proporcionar un consol, qui ab son exemple, é invocant, com simple
+pregoner, lo nom de Dèu, te crida y te exigeix la caritat que tan
+necessaria es en tot temps. Aquí'ls tens, víctimas de la miseria, de la
+fam, de la peste, de la guerra, del vici y de la heretgia, que de tots
+n'hi ha, y tots tenen necessitat de consol. Ja sè que'ls hospitals
+m'obran sas portas, que las ordres religiosas preparan aliment pera'ls
+afamats, que tots los bons de cor desitjan remey á la desgracia y llum
+al que vá errat, peró tot aixó no basta. Pera'l triunfo complert de la
+caritat y de la Fe, precís es que surtian tots los richs, los richs de
+moneda y'ls richs de esperit, que en va us ha donat la Providencia una y
+altre riquesa si no la empleau. La riquesa y la sabiduria que no
+s'aprofita es com la llavor sembrada entre pedras, que no dòna cap
+fruyt... Obriu, donchs, vostras arcas, richs de moneda, que al consolar
+al pobre, Dèu vos aumentará'l caudal, y recordau que'l que sols vól
+conéixer al próxim pera tráurer profit de ell, no pera darli, no logrará
+que sa mort sia plorada, que al morir l'avaro y l'usurer, de sas
+riquesas es de lo que's parla, no de ell... Y vosaltres, richs de
+esperit, richs de ciencia, richs de fe, vosaltres que sòu capassos de
+desenganyar y de convéncer, que sòu prou pera pugnar y pera véncer,
+obriu vostra boca, mostrauvos valents y descidits, y lograréu igual
+triunfo y benefici que'l que dòna sa capa pera abrigar al pobre. Obriu
+la boca, sortiu á combátrer l'error y la heretgia, aumentau ab nous
+vensuts l'exercit de Jesucrist, y feu que dilatantse mes y mes la fe
+pura, s'aumente també l'esperit de caritat, de fraternitat y de
+humiltat, y desaparescan de aquesta manera los mals de que sòn víctimas
+los infelissos que'm segueixen, que desaparesca la ambició y l'error,
+que desaparescan las guerras y que fuge pera sempre l'orgull que pert
+als homens...
+
+...Testimonis de un y altre fruyt sòn los pobles de Llombardia, que
+aquest indigne pregoner de Dèu ha recorregut, sembrant en ells la divina
+paraula; testimoni aqueix Vall-pur de Fransa, que estava encenegat
+horrorosament en la pravitat de tots los vicis y de tots los errors, ple
+de miseria é ignorancia, y ara, purificat, es jardí de abundancia y de
+goigs espirituals... Correu, correu, donchs, ab la caritat y la paraula,
+tots los que siau bons pera acabar de purificar lo mòn, que la vida es
+curta y passa depressa, sobre tot pera'ls que sols se paran en los goigs
+materials de aquell.
+
+Y observant fra Vicens que, prop de ell, l'estavan escoltant un rabí y
+altres dos juheus de la sinagoga de la ciutat, fent ab disimulo com que
+lo que anava dihent era continuació de lo que acabava de dir, prosseguí
+de esta manera:
+
+--Sí, depressa passa la vida, prop está sempre la mort, aquella vida y
+aquella mort que dependeix sempre de la ma del Altíssim, nó aquella mort
+ni aquella resurrecció dels morts que han volgut vaticinar los
+astrólechs juheus, aquells mateixos que encara no's volgueren
+desenganyar vehent passar l'any en que, segons ells, havia de venir lo
+Messias. Ilusos! Fins donaren lo nom de Hanasi ó Príncep al astrolech
+Ben Chija que escrigué'l Megalath, ahont constavan eixos vaticinis, y
+ara ells mateixos se veuhen avergonyits de que tal obra existesca. Quant
+mes valdria que, regoneixent al Dèu de Abraham y de Jacob, que es lo
+verdader Dèu de tot lo mòn, recordassen la divisió constant que hi ha
+hagut sempre en sa rassa, que no s'haguera salvat si Dèu no hi enviás de
+continuo varons escullits pera referla; quant mes valdria que
+recordassen sempre sa espulsió, sa disperció per tot lo mòn, sa continua
+desgracia y la animadverció que en tots estrems del mòn esperimentan per
+part de totas las castas y de totas las gents. Y no volentse recordar de
+sas inconstancias, y no volent recordar las esclamacions de Elias, á qui
+deixaren sol, no volen regonéixer encara al verdader Messias, al fill
+del Dèu de tots, que ha mudat la fas del mòn, y ha sembrat per tot las
+virtuts que ells en sa antiga lley proclaman, peró no practican, pus ja
+diu Sant Pau: "Que no sòn justs devant de Dèu los que ouhen la lley,
+sinó los que la cumpleixen." Quant mes valdria que, pensant y sentint,
+esperassen millor, y que practicassen las virtuts cristianas pera ferse
+així mes felissos ells y aumentar la felicitat del mòn! Desenganyauvos,
+desenganyauvos! Entrau en lo gremi cristiá, y fugiu dels escarments que
+de continuo y fins ara,... fins ara, sí! (y aquí esforsá la veu fra
+Vicens,) vos estan passant. Y sinó, dígaho lo cas de la célebre torre
+Geronella, que ha sigut devant de vostres vicis com lo símbol del
+cástich de Dèu enviat á la torre babilónica: la torre Geronella de la
+ciutat de Gerona, la major, la mes gran, la mes forta, la de mes
+circunferencia de aquests regnes, pochs anys fa que ha burlat á tots los
+juheus, los quals donavan sos diners á usura, durant lo temps que
+aquella existís, crehent que seria eterna, y en un sol instant, ab lo
+temps seré, sens vent, sens pluja y sens cap altre temporal, la torre
+Geronella s'ha enfonzat y destruhit tota plegada. Escarmentau,
+escarmentau!
+
+Y tot caminant lo frare y sa comitiva, anavan avansant fins á arribar ja
+casi prop de la porta del falconer, desde la qual saludaren cortés y
+humilment á fra Vicens, mossen Fivaller y mestre Nicolau, mentres que'l
+Joan de la Murtra permaneixia ab tota indiferencia en lo terrat de sa
+casa, deslligant al falcó mestre, y esperant que passás tot aquell
+soroll de gent, pera baixar de nou á la botiga.
+
+Al arribar lo frare en aquell punt, en lo qual no s'hi veyan ja juheus y
+sí sols ciutadans de Barcelona, menestrals ó cavallers, doná nou giro á
+sa paraula, repetint, com moltas altres vegadas, son acostumat tema del
+sermó de Casp.
+
+--Dèu vos done pau, ciutadans de Barcelona, (deya ab la major humiltat,)
+Dèu vos envie y perpetue lo que tant nos convé á tots. Sense pau no hi
+ha pares y fills, que uns ab altres se destruheixen, com per desgracia
+sabeu, y si l'orgull arribá á penetrar en lo home en temps de guerra, ay
+del home, ay de la familia, y ay del regne!... *Omne regnum in se
+divisum desolabitur!* Formau, donchs, un sol remat, obehiu á un sol
+pastor, y serán ditxosos los gobernats y'l que Dèu ha escullit pera
+gobernarlos.
+
+Y així seguint, y variant segons era sa inspiració ó segons requeria la
+diversitat de personas que veya'l frare per allí ahont passava, aná
+penetrant fra Vicens en lo interior de la ciutat, sent las últimas
+paraulas que sentiren los de la botiga del falconer, las pronunciadas ja
+molt endins de la plassa de Santa Ana, y que sab ja lo lector de altres
+vegadas.
+
+--Caritat, caritat! Temeu á Dèu y obrau ab caritat y ab justicia, pus
+qui no obra així, tart ó aviat tindrá la paga, que fins los fills pagan
+á voltas los pecats dels pares!
+
+Lo falconer, que havia pogut sentir també aquestas últimas paraulas
+desde'l terrat de sa casa, se girá llavors mirant cap á la plassa, y
+digué pera sí mitj rihent:
+
+--Com hi ha mòn, fra Vicens, que tens rahó... Peró si aixó que dius fos
+veritat... ay, quants n'haurian de patir que ara estan millor que jo!
+
+Mentres En Joan baixava la escala, acabavan de pasar los últims pobres
+de la comitiva ab los dos frares que la seguian. Mossen Joan Fivaller y
+mestre Nicolau los havian donat ja totas quantas monedas portavan en sas
+butxacas ó limosner, y las pobres criaturas, que venian la major part de
+pobles aspres y solitaris, y no tenian idea de lo que eran ciutats y
+senyors, admiradas ja de véurer lo gran concurs de Barcelona que las
+havia sortit á esperar, quedavan com embadalidas al contemplar á aquells
+senyors, en son inocent concepte tan richs y generosos, pus fins los
+donavan monedas que ellas may havian vist.
+
+Peró al verificarse aquest acte caritatiu, era notable una altre cosa
+que passava. Mossen Joan, per bon impuls del cor, se llamentava, mentres
+feya la caritat, dels pobres que li venian devant, dihentlos paraulas de
+consol, peró mestre Nicolau no deya res, y feya la caritat, com volent
+apartar la vista, al mateix temps, dels objectes que'l movian á
+compassió. ¿Y qué havia de parlar, si aquell cor, partit continuament de
+dolor y excitat en estrem per la memoria constant dels fills que li
+havia robat la peste, no feya mes que aumentar sa excitació cada volta
+que'l pare desgraciat veya sers desgraciats de la mateixa edat que eran
+los fills que habia perdut?
+
+Cap, emperó, l'havia conmogut tant, com una nina preciosa de uns onze
+anys, la qual venia casi al últim de tots los pobres, y embeguda ó com
+distreta en la contemplació de aquells dos senyors caritatius, fins
+havia deixat de sentir lo crit de advertencia que'l frare li dava pera
+que no se separás de la comitiva ni's distragués.
+
+Oh!, qué hermosa era aquella criatura, á pesar de rodejarla la miseria!
+Sa natural blancor s'havia rosat un poch ab lo torrat del sol y del
+ayre; son cabell ros estufat pareixia, en tot son deixo, com que fos
+treballat ab intenció pera semblar mes una flor empolsada del vent, que
+una espressió de descuyt y abandono; sos hermosos ulls blaus bellugavan
+poch peró ab forsa, y quant se clavavan en algú, pareixia com que
+infundissen ó enviassen una corrent inesplicable de sentiments grats y
+melancólichs al mateix temps, de manera que feyan gosar en sa tristesa y
+plorar per sa hermosura; sa boca era la boca de aquella Sulamita que
+descriuhen los llibres sagrats, y lo mateix son coll, son flexible cos y
+tot lo demés que en ella se admirava. Trepitjava ab nua planta la tendre
+nina, y desde remota comarca, la pedra viva y la pols de la via per
+ahont passava, mostrantse per tal necessitat com inflamats sos peus,
+peró inflamats de manera que semblavan la estremitat de una estatua
+grega, en la qual haguessen donat, pera ilusió, un lleuger bany de rosa,
+y ho semblava mes, si's comparavan los peus ab la blancor marmórea de
+las camas, que deixava véurer la curta faldeta, y ab la perfecta forma
+dels dits no viciats encara, per motiu de sa tendror y del cómodo calsat
+que ans los resguardá.
+
+Al arrimarse la pobre nina á la botiga del falconer, havian agotat ja
+sos diners los dos senyors que allí hi havia, y fou mes sensible aixó,
+quant á un y altre interessá sobremanera lo bell aspecte de la que
+implorava. Tothom haurá esperimentat mes de una volta, lo molt que dól,
+quant, vehent á una criatura que demana caritat, sens vestit, sens
+menjar, sens companyia, en un dia de ivern, y si á aixó s'hi anyadeix lo
+ser la criatura hermosa, no trobarse, per olvit, ab una moneda pera
+darli, á fi de que puga, si no aliviarse en sas necessitats, ajudarse al
+menos pera satisfer alguna de sas inocentas ilusions! Y quant mes
+encara, si'l que vól fer la caritat es casualment un pare que tè fills
+de igual edat á la del inocent que implora, y sab gosarse en las
+ternesas y gracias dels fills! Calcule, donchs, ara y per aixó lo
+lector, quin havia de ser l'estat cruel en que's trobava lo sensible y
+afligit mestre Nicolau, que á mes de ser ja naturalment bo, havia sigut
+també bon pare, y veya devant sos ulls un ser semblant á sos fills, que
+era desgraciat, y un objecte viu, com si diguessem, que li recordava mes
+y mes que aquells eran morts!
+
+Patia mestre Nicolau, y pugnava entre'l desitj de contemplar aquella
+criatura hermosa y'l de voler apartar la vista de aquell recordador de
+sa desgracia; mossen Joan no deixava de esperimentar també cert
+enterniment que li causava son cor de pare; y un y altre haurian volgut
+no trobarse en tan trist cas, mes Fivaller, que, per natural tal volta ó
+per tenir menos motius que son company, no devia pérdrer sa serenitat de
+home, volent recompensar ja que no ab diners ab carinyo á aquella
+preciosa y desgraciada criatura que li absorvia sa atenció, tocant
+dolsament ab dos dits de la ma la tendre galta de la petita, acariciála
+dihentli:
+
+--Greu me sab, petita, que no tinch res per ara. Un altre dia, un altre
+dia...
+
+Y girantse á mestre Nicolau, anyadí:
+
+--Y qué preciosa criatura! De tu si que's pót dir que ets tan
+desgraciada com hermosa.
+
+--Ah, ah! esclamá mestre Nicolau, plegant las mans, y casi á punt de
+saltarli las llágrimas.
+
+--Y com te dius? esclamá mossen Joan.
+
+--Blanqueta!
+
+--Blanqueta? Bonich nom: tan bonich com tu. Y com mes te dius?
+
+--No ho sè. Lo pare y la mare no'm deyan sinó Blanqueta.
+
+Doná aquesta rahó la inocenta nina ab una senzillés y candor que
+encantavan.
+
+--Ton pare y ta mare? prosseguí mossen Joan. Y ahont los tens ara?
+
+Mestre Nicolau, prevehent la resposta, obrí los sèus ulls de foch, y
+fins avansá, conmogut, lo sèu pit cap endevant, en senyal de gran
+interés. La nina, sentint la pregunta de mossen Joan, alsá'ls sèus
+melancólichs ulls al cel, y després de estar un moment com pensativa,
+digué á mitja veu:
+
+--No ho sè! Los que venian ab mi diuhen que'ls van matar á Balaguer!
+
+--Ah! ah! torná á esclamar mestre Nicolau, rompent llavors en un
+verdader plor.
+
+Lo que en aquell instant succehí no pót esplicarse. Per una part, mestre
+Nicolau, buscant sa gorra, y tapantse la cara ab la capa, s'esforsava
+pera fugir de aquell punt en que se l'havia fet ser testimoni de
+tristesas; per altre, lo falconer, no sabent lo que passava, venia
+alegre, ab lo falcó á la ma, ponderant sas gracias al que havia de ser
+comprador; y per altre, lo llech de la comitiva, que veya detinguda y ja
+fora de aquella la nina, no volent esperar mes, s'acostava resolt á
+Blanqueta, pera ferla seguir ó tornarla á encaminar; y mossen Joan,
+indecís devant de totas aquestas cosas que passavan, s'havia alsat de
+son tamboret, no sabent á qué aténdrer.
+
+--Mestre Nicolau! deya'l Fivaller. Qué feu? Qué us passa?... Esperau!
+
+--Res, res! contestava l'altre, fugint carrer avall. No espero, no
+espero! No vull véurer res!
+
+--Peró, home!...
+
+--Res, res... que prou tristesas haveu convidat á véurer á qui'n tè
+massa en son cor.
+
+Y corrent com un desesperat, se desaparagué ben prompte de la vista de
+son amich.
+
+--Vaja, noya, vaja: no t'entretingas, deya'l llech esperant que
+Blanqueta seguiria.
+
+Y Blanqueta, que acabava en aquell instant de véurer al falconer, lluny
+de fer cas del frare, alsá las mans involuntariament com en senyal de
+sorpresa y de alegria, y si bè girá'l cap un moment corresponent á la
+intimació del vigilant, quedás com encantada prest, dirigint alternativa
+y continuament las blavas ninas de sos ulls, com demanant clemencia ó
+esperant la decisió de un dubte, ja á mossen Joan, ja al Joan de la
+Murtra. En aquell estat, de sa tendre boca, ab un to que era mitj de por
+y mitj de alegria, sortí clarament pronunciat, encara que ab veu baixa,
+lo nom de "Joan!".
+
+--Qué dius, noya? digué admirat Fivaller. Endevinas, tal volta, mon nom?
+Qué es aixó?
+
+--Nó, nó. Al Joan es á qui conech...
+
+--Es que jo'm dich Joan.
+
+Lo falconer fixá llavors la atenció en la pobre nina. Y recordant de
+prompte'l Fivaller que hi havia allí també un altre de son nom, anyadí:
+
+--Ah! Es veritat. Ab vos parla, Joan.
+
+--Ab mi? preguntá lo falconer.
+
+Y la nina feu un moviment de cap en senyal afirmatiu.
+
+--Y quí es aquesta pobre nina?
+
+--Una desgraciada, contestá mossen Joan, que li han mort lo pare y la
+mare en lo siti de Balaguer.
+
+--En lo siti de Balaguer? Pobreta! Espera...
+
+Y tot girantse, fixat mes en lo desitj de buscarli una caritat, que de
+averiguar de que'l coneixia, feuli al mateix temps y sens pararse molt
+en ella aquestas preguntas:
+
+--Y de qué'm coneixes? De ahont ets, nina?...
+
+--De Menargues! contestá ab alegria la nina.
+
+No bè sentí lo nom de aqueix poble lo falconer, se girá en sech, com si
+l'hagués fet rodar un llamp. Al clavar sa vista en la preciosa criatura
+que l'acabava de anomenar, la cara de aquell home sofrí una trasmudació
+espantosa: perdé'l color, se inflaren sos ulls, son llavi inferior
+comensá á tremolar, y fins s'hauria dit que'ls cabells se li erissavan.
+Lo compassiu Joan sentia llavors en sa memoria y en sa imaginació una
+confusió de cosas que'l pasmavan y'l deixavan al mateix temps com
+indecís: mirava y no veya, ó veya y no's podia convéncer de la realitat
+que mirava. Sa vista y la de la nina estavan tan mutuament clavadas
+entre sí, que qualsevol hauria dit si'l falconer s'havia tornat falcó,
+pus un falcó semblava quant esparvera á la presa, dubtant que se li
+escape.
+
+Mossen Joan estava no menos pasmat, observant aquell repentí espectacle,
+qual causa no podia endevinar.
+
+--Oh! qué miro!... qué veig! aná esclamant lo falconer, pujant la veu y
+com fora de sí; ella es...! sí! sí! ella es, ab tota sa hermosura, ab
+tota sa bondat... y pobre y órfana, y sens consol de ningú. Digas, nina:
+tu ets... ets...
+
+--Sí, contestá entre tristesa y alegria la nina; sò la Blanqueta!
+
+--Misericordia divina! cridá lo falconer, alsant la vista y sos brassos
+al cel, y deixant escapar de sas mans lo falcó que portava, lo qual volá
+cap á la barra á barallarse ab los altres.
+
+En lo precís moment de pronunciar son nom la nina, lo llech, impacient,
+agafant á Blanqueta per lo bras, y á una senyal decisiva del altre frare
+que esperava, intentá ferla seguir, dihentli:
+
+--Depressa, depressa, que Pare Andreu ho mana...
+
+Peró, aumentat mes y mes per aquesta contrarietat l'interés del falconer
+en dar consol á la pobre nina, vehent que la anavan á arrancar de sa
+vista, desempellegá la tendre ma de Blanqueta de la del frare, y
+abrassantla estretament ab l'altre bras, y donantli patons y omplint sa
+cara de llágrimas, cridá decidit:
+
+--Nó! aixó si que nó! Aquí no hi ha altre pare que jo, y jo seré l'únich
+que la mane de aquí endevant.
+
+Vehent alló pare Andreu, acostás llavors á la porta del falconer, entorn
+de la qual s'hi aná acostant la gent, y preguntá:
+
+--Qué es aixó? ¿Vos mou, tal volta, germá, algun impuls de caritat, pera
+fer aquesta obra bona?
+
+--Me mou un deber, contestá lo Joan, seguint abrassat ab la nina; me mou
+la gratitut, me mou lo recort de la mes verdadera amistat...
+
+--Peró, coneixeu, germá, si podeu ser constant en la resolució que
+empreneu? Perque si aquest pobre orfe havia de tornar á véurerse
+desamparat...
+
+--Nó, nó: may ho será: jo vos ho asseguro...
+
+--Ne podem tenir seguretat? insistí lo frare mirant á Fivaller.
+
+--Sí, pare, digué mossen Joan; ell ho assegura ab sa paraula de home
+honrat, y jo l'asseguro á ell.
+
+--Vos?
+
+--Sí, Joan Fivaller, cavaller de Barcelona.
+
+Al ohir aquest nom respectable, lo frare s'incliná, y estenent sas mans
+sobre lo cap del falconer y de Blanqueta, elevá sa vista al cel, y digué
+conmogut de verdader esperit cristiá:
+
+--Benehit sia Dèu! Alabada sia pera sempre la misericordia divina! Ella
+derrame sobre vosaltres, fills de la caritat, tots los goigs y
+felicitats de que abunda y ab que compensa als bons y generosos!
+
+Y després de donar á tots sa benedicció, y de fer un altre respectuós
+saludo, precipitant son pas, junt ab lo llech, torná á internarse en la
+comitiva, seguit de tot lo concurs que aná passant, y per entre'l qual
+s'aná difundint en seguida lo gran acte de caritat fet per lo pobre
+falconer del portal del Ángel.
+
+Lo que després succehí entre mossen Joan, lo falconer y la nina, que
+s'entraren en un quarto inmediat, es un quadro de tots los sentiments
+mes vius y penetrants, quadro trist y consolador al mateix temps, pus al
+costat dels fets horrorosos y cruels que recordava ab sa presencia y ab
+sas paraulas Blanqueta, se veya l'acte de agrahiment y generositat del
+falconer, y'l remey trobat providencialment á un mal tan inmens, com era
+l'abandono en que havia quedat la pobre nina y la poca esperansa que
+podia tenir fins llavors de que's millorás sa sort. De segur que si
+mestre Nicolau l'hagués presenciat, hauria arribat á morirse de dolor y
+enterniment.
+
+--Miraula, miraula bè, (deya'l falconer á mossen Joan, y referintse á la
+nina, que havia deixat de peus dalt de un tamboret, y á la que
+contemplava boig de alegria, acariciantla y tenintli agafadas las dos
+mans;) miraula bè, que com ella no n'hi ha cap de tan hermosa en tot lo
+mòn, com ella no n'hi ha cap de tan discreta: es una dona petita, es una
+ánima gran. Oh, sí, ella será la meva filla, la meva pubilla, la meva
+mestresa... tot, tot ho será en ma casa.
+
+--Es molt loable vostra bondat, Joan, digué'l Fivaller, que estava com
+admirat y no podia conéixer encara la causa de tot alló; me convenso de
+que sòu un home sensible y verdaderament bo, peró recordau que vostre
+geni es impressionable, y sentiria molt que may en vostra vida fesseu un
+acte que destrohís lo de avuy, perque ja sabeu lo que vos ha encargat lo
+frare al deixarvos aquest sagrat depósit, y sabeu també que jo, ab ma
+paraula, vos he assegurat.
+
+--Mossen Joan ¿qué voleu dir ab aixó? digué tot formalisat lo falconer.
+
+--Moltas cosas vull dir: vull dir que may mireu al orfe com á un esclau
+de vostre geni; y vull dir, que may, may... Escoltau bè, Joan! (anyadí
+lo Fivaller ab un to casi amenassador,)... que may prengau sa honra com
+esclava de vostras passions. Vos sòu un fadrí vell, ella es una nina,
+que dintre dos ó tres anys será ja una dona, y si bè calculo que vostre
+acte no pót ser fill de lleugeresa, peró... á voltas...
+
+--Mossen Joan, mossen Joan, vos sòu mon assegurador y per conseguent
+jutge de mas accions. Dèu sab las grans causas que'm mouhen á fer
+aquesta obra bona, y per si no las sabeu, vos las diré. La casa ahont
+fou recullit lo pobre correu de Casp, després que l'assotaren, era la
+casa de Blanqueta: allí vaig permanéixer amagat, allí son desgraciat
+pare me socorregué y'm doná amparo, allí sa bona y carinyosa mare'm
+curá, com si fos mare meva, los verdanchs y feridas que tenia en la
+esquena, y allí... sí, allí!...'m feya companyia, sentada sobre mon
+llit, la tendre y hermosa Blanqueta, acariciantme sempre, en pago de las
+rondallas que jo li contava de aucells y de flors. Encara'm sembla que
+la veig, portantme ab gran aplom la escudella del caldo... perque, haveu
+de saber, mossen Joan, que era son principal gust servirme, y sols per
+aquest desitj, arribava al estrem de descansar á sa mare, pus ella
+també'm portava'ls draps, me portava'l menjar, y repetia sempre, que
+després de son pare y de sa mare, á ningú estimava mes que á mi. ¿Com
+voleu, donchs, mossen Joan, que jo may olvide aquests favors, aquests
+recorts tan grats, que jo may la mire com á esclava, y finalment que jo
+may burle la confiansa ab que vos haveu assegurat á ma persona, quant lo
+frare ó la Providencia ha deixat aquesta desgraciada en mon poder?
+
+--La Providencia, sí! digué mossen Joan fortment enternit. Y ara podeu
+véurer ab aixó si la representa fra Vicens, sens lo qual, la infelissa
+Blanqueta no hauria vingut á Barcelona, y hauria mort de fam y de
+miseria en mitj dels desolats camps de Balaguer!
+
+Lo falconer quedá á aquestas paraulas com pensatiu, y ab la major
+naturalitat respongué en seguida:
+
+--Es veritat! Sols per aixó... Creheu que ara'm sab greu no haver gornit
+la porta, y sols per aixó, olvido las bastonadas de Casp. Encara que
+(anyadí á poch, com corretgint son propósit,) los que á mi'm pegaren sòn
+los mateixos que han fet órfana y desgraciada á la pobre Blanqueta! No
+es veritat, mossen Joan?
+
+--Deixauho córrer, deixauho córrer...
+
+--Sí, sí, es veritat: val mes deixarho córrer. Lo que convé ara
+(continuá'l falconer dirigintse á Blanqueta,) es que'ns acabes de
+contar, nina, tas penas y treballs... Peró nó, nó: lo que convé es que
+primer begas y menjes, que't alimentes y't refassas. Tè, tè, filla meva;
+menja, menja y beu, que prou necessitat ne déus tenir.
+
+Y tot portantli'l falconer bossins de pa, y totas quantas sobras trobá
+de formatje y de altres menjars en l'armari, anava y venia de un estrem
+á altre de sa casa, tan aviat alegre de lo que feya, com afligintse de
+lo que la nina entretant li contava.
+
+Mossen Joan, mes enternit que may, contemplava tot aixó pasmat, y li
+semblava realment un somni, dolentse tant de la situació per que havia
+passat la nina, quant ella li esplicá l'amor que sos pares li tenian, la
+soledat en que s'havia vist y la manera bárbara ab que, segons deyan,
+havian sigut destrossats los del somatent, que arribá á esclamar entre
+sí: --Quantas desgracias per no haver volgut fer hereu lo rey En Martí!
+Si fos rey ara lo que ho hauria de ser, res de tot aixó hauria succehit!
+Secrets del mòn, que may s'acaban!
+
+Mossen Joan quedá com pensatiu, y'l falconer com encantat de véurer
+pensar al altre.
+
+--Vaja, vaja, digué al fi aquell, no volent sentir mes llástimas;
+diheume ara, Joan, lo que val lo falcó, pus ho tinch tart.
+
+--Lo falcó? respongué lo Joan, recordantse llavors que se li havia
+escapat de la ma, al regonéixer á Blanqueta. Y teniu rahó! Jesús Maria,
+no déu ser poca la gresca que hi déu haver en la barra.
+
+Y trahent lo cap á la botiga, anyadí:
+
+--Oh, oh! quin munt de plomas. Verge Maria! Mirau, mossen Joan, y aixó
+vos donará una idea de si'l falcó mestre ha nascut per una ma espressa.
+
+En efecte, tots los falcons, cansats ja de picarse ab lo falcó mestre,
+estavan arremolinats, y com vensuts, á un estrem de la barra, y al
+altre's veya, quiet, y á manera de vencedor que dorm lo triunfo, lo
+recomanat animal, ab las alas caygudas y pestanyejant ab tota calma.
+
+--Bè, bè, digué mossen Joan; diheume ara, donchs, lo sèu preu, y acabem,
+perque es tart.
+
+--Dèu vos fassa bo, mossen Joan, esclamá lo falconer ab tota
+naturalitat; voleu que, ab la alegria de ma casa, després de tot lo que
+haveu presenciat y després de haver sigut mon fiador, tinga vergonya ara
+de demanarvos preu? Preneu lo falcó, mossen Joan, que prou pagat quedo
+ab la joya que avuy he trobat.
+
+Y dihent aixó, feu una festeta á la nina, á la qual se li escapá un dòls
+somrís per primera volta.
+
+--Aixó si que nó, respongué mossen Joan: un sou es pera vos, com un
+florí de or pera mi. Diheu lo que val, y...
+
+--No m'en parleu mes: quant vinga'l baylet, que avuy m'ha fugit pera
+anar á rébrer á fra Vicens, ell vos lo portará y vos dirá'l preu. Sí,
+sí, mossen Joan.
+
+--Es que á mi no m'enganyau.
+
+--Nó, nó: vos ho prometo.
+
+--Ara donchs, (digué llavors mossen Joan, estrenyent la ma del
+falconer,) lo que convé, Joan, es ser home de bè y cumplir la paraula
+que haveu empenyada, y de que jo he respost, pensant que aquesta paraula
+no la haveu donada á un simple frare, sinó á Dèu. No pót ser bon patrici
+qui no es bon cristiá, y pus vos teniu un orgull en ser lo primer, feu
+que may se us puga dir que haveu trencat un jurament fet, y que pera fer
+un bè hajau ocasionat majors mals. Guardau eixa orfaneta, feuli obras de
+pare, y en qualsevol apuro, molt seria que vostre fiador no us ajudás.
+
+--Gracias, mossen Joan, gracias, contestá ple de agrahiment lo falconer.
+
+--Y tu, filla meva, (continuá mossen Joan, dirigintse á Blanqueta,) sias
+també bona y cristiana, pensa en tos desgraciats pares tota ta vida, y
+sobre tot si may te véus tentada de fer una obra dolenta, y créu y
+obeheix sempre com á nou pare que Dèu te envia á aqueix home, que tan
+generós se mostra ab tu. Créu á ton pare y á Dèu, y no't faltará consol
+per a totas las penas que, ja tan jove, has passat.
+
+--Dónali las gracias, Blanqueta, digué lo falconer, y besa la ma á
+mossen Joan.
+
+--Gracias, gracias! contestá la petita.
+
+Mes pera cumplir la nina la senyal de acatament que li indicava son nou
+pare, se detengué un moment com pensativa, y com si li costás de ferho.
+No tenia res de estrany: la pobre nina, que sols havia besat las mans á
+sos pares, hagué de pensar mes en ells, al véurer que anava á fer cosa
+que tal volta, á son enténdrer, no li corresponia prou.
+
+Y observantho mossen Joan, girá la ma pera acariciar las galtas de la
+nina, é inclinantla cap allí ahont estava lo falconer, li digué:
+
+--Nó, nó: á ton pare es á qui sols déus besarla de aquí endevant, al
+Joan, que es ton pare y l'únich que tindrá dret de dirte filla.
+
+Y tornant, per fi, y per última volta, á estrényer la ma del falconer,
+sortí mossen Joan de la botiga, després de haver saludat amablement á la
+hermosa orfaneta y al que la amparava; mes tan preocupat estava l'ánimo
+del noble senyor ab lo que acabava de presenciar, que sortí sense
+adonarsen tan sols de qui passás pel carrer, y pensatiu y sens bellugar
+tan sols los ulls, com qui está fixat en un objecte de gran interés,
+seguí ab tota pausa carrer avall, dihent entre sí:
+
+--Y quantas desgracias ocasiona la ambició!... Vet-aquí una víctima dels
+que volen fer lo primer paper en lo mòn!... Vet-aquí una proba de que'ls
+nobles sentiments tenen á voltas per palau la cabanya del pobre!
+
+Y així discorrent, y soltant esclamacions, fillas totas del objecte que
+l'absorvia, del quadro que acabava de contemplar, aná seguint un tros de
+carrer mossen Joan; mes, al entrar en la plassa de Santa Ana, s'aturá en
+sech, sens girar sa direcció. Son cap estava inclinat, ab la ma dreta se
+entretenia en tocar son llavi inferior, y sa vista inmóvil é incerta
+acabava de convéncer que aquell home s'havia fixat mes y mes en alguna
+idea ú objecte que llavors l'ocupava en gran manera. Si en aquell moment
+hagués passat per allí la persona mes íntima de mossen Joan, y fins tal
+volta algú de sos fills, de segur que'l noble pensador ni tan sols los
+hauria vist.
+
+Mes poch tardá en resóldrer sa incertitut, al fer una nova esclamació.
+
+--Si'ls que han nascut pera ser sempre vassalls y pobres, digué entre
+sí, fan aixó; si'ls que vesteixen gonella de lli, y no tenen mes renta
+que la que guanyan ab son suor, obran ab tant desprendiment y ab tanta
+noblesa; ¿qué't toca fer á tu, Joan Fivaller, que ets senyor y rich, que
+vesteixes cota gornida de mars, que tens possessions y heretats, que
+tens vida regalada y tranquila, y que perteneixes á una classe de la que
+la noblesa es son distinctiu?... Nó, nó! Per algun fi la Providencia
+t'ha fet ser testimoni en aquest dia de un acte tan gran... Aixó no es
+solament casualitat... Y, ¿qué pót ser? Uns quants florins mes ó menos?
+No sè que may lo patrimoni de un rich se haja perdut per ser caritatiu.
+
+Y girant de prompte, y tornant precipitadament á la casa del falconer,
+penetrá ab satisfacció en lo quarto inmediat á la botiga, ahont seguian
+parlant carinyosament aquell y Blanqueta, y allargant de nou la ma al
+primer, li digué:
+
+--No us sorprenga ma tornada.
+
+--Qué es aixó? digué admirat lo falconer ¿Es que vos haveu deixat alguna
+cosa?
+
+--Sí, amich, contestá mossen Joan; lo noble y rich s'havia olvidat de
+fer verdaderament complert l'acte que vos, menestral y pobre, haveu
+comensat á fer. Contau, Joan, ab mi, desde avuy, pera ajuda de la vostra
+afillada; cada cap de mes, un de mos patges ó de mos familiars vos
+entregará deu croats de plata, y si may deixás de ferho, vos prego que
+m'en fassau memoria.
+
+--Benehit siau de Dèu, mossen Joan! esclamá ab íntim agrahiment lo
+falconer. Llástima, senyor, que'ls nobles com vos no abunden!
+
+Y parlant en seguida ab un to com de un home á qui impulsan los mes alts
+sentiments, continuá:
+
+--Jo no puch rebujar, senyor, lo vostre donatiu, quant es en ajuda del
+pobre, y donchs no está en mas facultats recompensarvos aquest acte,
+aceptau al menos, mossen Joan, en testimoni de ma gratitut, la condició
+que us proposo.
+
+--Digas.
+
+--Lo preu del falcó está ja resolt... y será la renda que'm fassau de
+deu croats de plata cada mes, mentres visca Blanqueta ó fins que millore
+de estat.
+
+Admirat Fivaller de aquella sortida, se quedá mirant sens parlar al
+falconer, y estrenyentli de nou la ma com despedintse, li digué:
+
+--Noblesa contra noblesa! Accepto, donchs. A Dèu siau!
+
+Al deixar resoltament la botiga mossen Joan, y marxant ja calmat y
+satisfet, torná á seguir de nou per los mateixos carrers per ahont abans
+havia vingut, fins á arribar mes enllá del arch del Bisbe, desde qual
+punt emprengué per devant de la Catedral y del palau major, que, á la
+veritat, no era'l camí menos recte per anar á sa casa.
+
+Peró al passar per devant del palau, poch podia ell pensar la novetat
+que l'havia de sorpéndrer, per mes noticia que tingués de que havia de
+arribar lo senyor Rey. Tal fou un estrépit de música en sech que
+ressonava per dins del palau, música que's componia en especial de
+trompas y á mes de algun altre instrument de vent.
+
+No deixá de sorpéndrer á mossen Joan aquella senyal de una costum que
+ell arribava á créurer desapareguda per los trastorns y guerras
+passadas; alguns del poble, que també la havian olvidada, se preguntavan
+admirats qué era alló; y alguns ancians y altres personas de bona
+memoria, no dubtant de la tonada, deyan als demés, com suposant que era
+alló cosa sabuda y acostumada: --No us admireu de aixó. Sòn los
+trompadors, los juglars del palau, que fan la senyal perque'l senyor Rey
+dina.
+
+--Es á dir, que ha arribat lo senyor Rey? preguntá'l Fivaller.
+
+--Fa poch que ha arribat, contestaren alguns.
+
+--¿Y mossen Borra, seria tal volta aquí?
+
+--Mossen Borra? Desde ahir que es aquí, y que se'l véu entrar y sortir
+continuament del palau.
+
+--Ah! esclamá llavors mossen Joan, com endevinant la causa de la música.
+Ara hi caych, pus sabent la vinguda del Rey, haurá arreplegat de nou
+tots los juglars que hi havia dispersos desde la mort del rey En Martí,
+y haurá restablert la antigua cobla del palau, zelós com sempre de que
+no's perden las bonas costums, y á fi, sens dubte, de que's cumplesca la
+ordinació del rey En Pere. Així pogués ell fer que revisqués en aquesta
+casa tot lo bo dels antichs temps!
+
+Y tot apretant lo pas, ab motiu de la nova que li acabavan de dar, passá
+depressa mossen Joan lo carrer del Palau, que enfilava ab lo de la
+Dagueria, y arribá á la plassa de Sant Just y á sa casa payral, de ahont
+pocas horas ans havia sortit.
+
+### XV. Com lo noble mossen Joan Fivaller comensá á ferse conéixer del 
+rey don Fernando. Girada de vent. 
+
+Lo príncep contrariat era ja'l príncep vencedor. Lo rey Fernando de
+Aragó, que, desde sa entrada en sos dominis, no havia pogut deixar may
+la sella de guerra pera sostenir ó assegurar sos drets, anava á sentarse
+llavors en son trono, pera regir com á monarca fill y protector de la
+lley. ¿Peró sabria ferho qui havia hagut de acostumarse á obrar mes com
+á capitá que com á rey; qui devia en part lo triunfo de sa causa á la
+ajuda de las forsas castellanas, que l'acompanyaren y que penetraren ja
+en Aragó ans que en Casp se proclamás al elegit; qui en rigor no havia
+pogut ferse cárrech de la verdadera atmósfera en que devia víurer un rey
+de Aragó?
+
+Aixó era'l dubte que facilment havia de aparéixer tan prompte com l'home
+de guerra s'hagués de transformar en home de estat. Polítich podia haver
+sigut don Fernando en Castilla, quant, mogut per sa noblesa de cor,
+ensenyá als nobles de aquell regne á respectar los drets del llegítim
+successor de la corona: allí era un príncep que empleava sa noblesa y
+son valor en defensa de un nebot; allí era un patrici, que pera bè de sa
+mateixa patria y coneixent los elements bons y mals de ella, havia de
+obrar casi com á mestre, evitant los errors y ensenyant los camins pera
+trobar la felicitat de aquella, á la que estava unit per costum y per
+naturalesa. Peró en Aragó, ahont s'havia dirigit alentat sols per una
+ambició, ahont havia anat á reclamar un dret, apoyantse en la forsa,
+ahont era, si pót dirse, estranger, al menos en la costum, y ahont no
+podia dubtarse que tenia gran número de enemichs, sobre tot los
+partidaris del Comte de Urgell, era molt possible que fos pobre sa
+política, majorment si no sabia amotllarse á la organisació dels
+diferents regnes que componian la corona Aragonesa, y á la estricta
+observancia de certas prácticas, de las que dependia, per una part, lo
+benestar del monarca, com feren los antichs reys, y per altre lo
+contento del poble, tan gelós aquí de sas llibertats.
+
+No pensá en aquesta dificultat don Fernando, y arribá á figurarse, que
+entraria en lo bon camí sols per lo que li inspirás sa voluntat, y que
+tots los negocis civils y polítichs los havia de resóldrer de la mateixa
+manera que'l plan de una batalla. Ilusió! Poch sabia ell la mala cara
+que li havian de posar en la pau los mateixos homens que no havian
+deixat de ajudarlo en la guerra: sobre tot quant se notás que faltava la
+franquesa y naturalitat dels antichs reys, y que pera resóldrer los
+negocis de la terra no desistia'l nou rey de aconsellarse ab gent que no
+havian nascut en ella.
+
+Prompte hagué de tocar aquest resultat don Fernando, en la reunió que
+maná fer en son palau major la nit mateixa de sa arribada. Sa intenció
+era bona, peró'l plan era dolent, y pitjors, per conseguent, havian de
+ser los resultats. Congregats en una de las principals cambras se veyan,
+ademés del Rey y dels infants reyals, los primers capitans del exércit
+castellá, áulichs preferits en las jornadas que fins llavors havia
+sostingut don Fernando, algun que altre dels nobles aragonesos y
+catalans que havian seguit en aquellas, no molts, y ademés alguns dels
+diputats de aquell trieni y'ls particulars mes notables de la ciutat, y
+que tal volta podian considerarse influyents en ella, als que havia
+invitat lo Rey per medi de carta, entre'ls quals se distingia mossen
+Joan Fivaller y mossen Ramon Dezplá.
+
+Qualsevol hauria dit, al véurer al infant don Alfons, que ó no
+s'alegrava dels triunfos de son pare ó que algun altre pesar l'afectava,
+pus en res ajudava al empenyo ab que'l Rey volia donar á enténdrer que
+desitjava ab poch temps posar, com se diu, las cosas á to. Sols una
+vegada que altre indicava ab un moviment de cap que corroborava lo que
+allí's deya, mes son aspecte era un tant melancólich, y si alguna
+animació demostrava, era sols al apretar la ma dels particulars de la
+ciutat que anavan acudint.
+
+No li havia faltat preámbol al Rey sobre alló de que intentava parlar,
+ja ponderant lo mal estat de son patrimoni, ja volent donar á enténdrer
+lo important que era revestir ab tota la grandesa imaginaria la
+ceremonia de sa coronació en Saragossa, pera aumentar de aquesta manera
+lo brill del trono y enrobustir la jurisdicció reyal, ja, per fi,
+protestant del major desitj que tenia de fer bè á tothom, encara que hi
+anyadia sempre la cláusula de "contant que molts vassalls se esforsarán
+igualment en ferme bè á mi."
+
+Parlá, donchs, y mes parlá lo Rey, anant indicant sas intencions,
+ajudantlo de tant en tant, y com si diguessem empenyentlo en sos
+desitjs, no generalment los que escoltavan, ignorants fins llavors de
+tals plans, sí sols alguns dels áulichs preferits, que, enterats
+preventivament per sa acostumada confiansa ab don Fernando, soltavan á
+cada esplicació ó pausa que aquest feya, las seguents ó semblants
+paraulas, ab to que als circunstants pareixia mes de mestre que de
+vassall franch: --Aixó, aixó es lo que s'ha de fer... --Ben dit: y'l que
+no regonega en aixó justicia no es bon vassall... --Feuho, senyor, sens
+reparar en obstacles... --Y no faltaria mes...
+
+Per fi, resumint lo Rey lo objecte que l'havia mogut á tenir aquesta
+consulta tan interessant en la primera ciutat de sos regnes, ans de
+donar cap pas, dirigintse candidament á uns y altres, se espressá de
+aquesta manera:
+
+--Tres sòn, donchs, tres los punts principals que s'han de resóldrer:
+l'arreglo de las islas, la unió de la Iglesia universal y la reunió de
+corts generals. La embaixada que m'ha vingut de Sicilia fins m'ha
+proposat si volia enviarhi un de mos fills pera que s'en titulás rey...
+
+A aquestas paraulas l'infant don Alfons prengué cert ayre de desdeny,
+que indicava molt bè quant era'l mal humor que'l dominava, y observantho
+mossen Joan Fivaller, contestá, ab molt respecte, encara que
+interrumpintlo, al Rey:
+
+--Guardauvos bè, senyor, de dividir los regnes que forman la Corona de
+Aragó, pus á mes de disminuirse ab aquesta separació la importancia de
+la nació mare y principal, com es la nostra, de res serveix separar lo
+que precisament ha de estar unit; y sinó veheu quantas voltas, y ara
+mateix, al morir lo fill del rey en Martí, ha hagut de tornar aquella
+isla, com si fos obra de la Providencia, á formar part de la gran
+Corona.
+
+--Cert, cert, digué lo Rey; per aixó'ns havem convingut en que passará
+allí l'infant don Joan, sols com llochtinent meu.
+
+--Ditxós vos, germá, esclamá llavors l'infant don Alfons, ditxós vos,
+que podréu fer lluhir allí vostra espasa, mentres lo primogénit dels
+regnes s'haurá de estar en la cort, refrenant l'impuls que l'alenta.
+
+Ressentit don Fernando de la resposta de son fill, no pogué menos de
+dirli, á pesar de ser en aquella ocasió:
+
+--¿No pensa'l duch de Gerona, que es lo inmediat successor del trono de
+Aragó, y que no déu may allunyarse de ell per qualsevol contratemps que
+sobrevingués? Ja sè que ta impaciencia es de noble soldat, peró convé,
+pera bè de tots, conformarse ab lo que la sort nos senyala. La guerra no
+sempre es bona...
+
+--No es bona á casa, peró pót ser útil fora, replicá l'infant. Y si'l
+que ha de ser rey dòna ans probas de capitá, no deixa de ser una
+seguritat y una recomendació, majorment en una terra en que tots los
+reys han sigut conquistadors.
+
+Lo Rey quedá mirantse al infant, y després de una breu pausa, ab to mitj
+irónich li digué:
+
+--Ara sí que veig, duch, que necessitau menos mestres de lo que jo'm
+figurava. Sembla que estau enterat de la historia del pais.
+
+--Mes de lo que us podeu pensar, pare. Sè fins la historia de un infant
+de Aragó, llochtinent de un germá, que's titulá després Federich de
+Sicilia. Sè, pare, que en Nápols hi ha una reyna que busca espós, y...
+
+--Qué vols dir? interrumpí lo Rey admirat, tant mes, quant sa intenció
+era fer lo casament de la reyna Joana de Nápols ab son fill Joan.
+
+Y al mateix temps, sorprés l'infant don Joan, dirigintse á don Alfons,
+li digué:
+
+--Germá, germá! Podriau pensar de mi...?
+
+--Perdonau, perdonau! contestá don Alfons alternativament á son pare y á
+son germá. Sols la enveja, la enveja de la gloria es lo que'm fa parlar.
+Res mes, res mes.
+
+Y com refentse al cap de poch, y dirigintse á son pare, anyadí:
+
+--Peró sí us dich, pare, que may que perillassen mos drets, y'ls
+vostres... y'ls de qualsevol que jo'm cregués ab obligació de defensar,
+lo mestre que á mi'm guia no deixará de ensenyarme lo bon camí.
+
+Y al dir aixó se doná un fort cop ab la ma esquerra en lo pom de sa
+espasa.
+
+--Y quí es aqueix mestre? Respon, duch.
+
+Al fer aquesta pregunta, la cara del Rey estava casi encesa de ira.
+
+--Aquest mestre, (contestá l'infant, descenyintse la espasa y
+ensenyantla als circunstants,) es la gloriosa espasa de Sant Martí, que
+porto cenyida, la espasa que tanta gloria ha donat als antichs, y que no
+se separará de mon costat fins á cobrarla major.
+
+--Benehit sia l'esperit que us anima, senyor infant! esclamá Fivaller,
+que arribava á prevéurer en aquells nobles sentiments la seguritat de un
+bon successor al trono de Aragó. Si may arribás aquest cas, senyor duch,
+podeu contar que Catalunya entera faria...
+
+--Lo que ara també deurá fer, interrompé ab to imperiós l'infant don
+Joan.
+
+Y Fivaller, ressentit de aquella ira intempestiva, després de mirar per
+un rato á don Joan, com pera donarli á enténdrer que era massa jove pera
+darli llisons, contestá:
+
+--Lo que fa sempre, senyor infant, lo que sempre sab fer, sobre tot quan
+la lley y'l bè de la patria ho exigeixen, en qual cas lo noble se
+transforma voluntariament en soldat, y si es pare, fa seguir en son
+séquit á sos fills.
+
+--Dèu fassa que may olvideu aquest principi, Fivaller, digué á aquest
+don Alfons, demostrantli ab la vista claras probas de simpatia.
+
+Y l'altre infant, prenent un to desdenyós, digué casi al mateix temps
+que son germá:
+
+--Sí, sí, podria ser molt bè que quant ans s'hagués de posar aixó á
+proba.
+
+Irat llavors lo Rey, no podent aguantar que sos mateixos fills fossen
+los que'l destorbassen en la manifestació de sos plans, y cabalment en
+la primera entrevista que tenia en Barcelona, donant una viva mirada á
+un y altre, cridá:
+
+--Prou, infants de Aragó, prou!
+
+--Senyor! digueren alternativament los infants y Fivaller, ab actitut de
+respecte y com volent calmar al monarca.
+
+--Vos dich que prou, insistí'l Rey, que parla aquí vostre rey y vostre
+pare.
+
+Y quedant tothom en silenci, si bè regoneixent molts per aquell sol fet
+la diferencia de geni que hi havia entre'l pare y'ls fills y entre un
+germá y altre, continuá lo Rey de aquesta manera:
+
+--Inútil es pérdrer lo temps en va, quant aquest negoci, que á mi tant
+m'interesa y que jo resoldré á pesar de tot de la manera que tinch
+pensat, marxa favorablement y com millor podia desitjar Catalunya, que
+tant m'ha ajudat en ell. Veheu sinó, senyors, (y aquí's torná á dirigir
+al Fivaller y als demés personatges de la ciutat,) veheu qué mes podria
+desitjarse: lo vescomte de Narbona, que era per qui sempre haviau de
+tenir forsas previngudas en Sicilia, acaba de accedir en la venta dels
+estats que tè en Sardenya per la cantitat de cent cinquanta tres mil
+florins de or; las rebelions en Sardenya, sòn, donchs, acabadas, y si'ls
+regnes, que tant han donat sa sanch per defensa de aquellas islas, volen
+fer lo donatiu de aquesta suma, la cosa es acabada. Es á dir, (continuá
+llavors, mirant á don Alfons,) que'l nou llochtinent vá á las islas á
+regir en pau, nó en guerra, y en sa marxa l'acompanyarán En Bernat de
+Oms y Alvar de Ávila, que sòn los que cuydarán de clóurer lo tracte, de
+manera que l'infant don Joan será allí tan sols un--alterNos y res mes.
+
+--Bè, bè, bè, digueren alternativament uns y altres dels circunstants,
+com aplaudint la idea del Rey.
+
+Y En Bernat Dezplá fins anyadí, tot confabulant ab Fivaller, que estava
+á son costat:
+
+--Actes y empresas així, que de una vegada poden estalviar la continua
+riquesa y la sanch dels vassalls, no dubto que serán sempre ben acullits
+del Principat y demés regnes, á pesar dels molts sacrificis que s'han
+fet en poch temps.
+
+--La cosa sembla que marxa, digué pera sí lo Rey, al sentir las primeras
+paraulas del Dezplá, encara que no quedá tan content al sentir las
+últimas.
+
+--Y quant será ma partida, senyor? preguntá tot ufá l'infant don Joan.
+
+--Mes aviat de lo que us creheu, si bè ans, infant, y avuy mateix, deveu
+anar á Lleyda, á desempenyar una comissió molt interessant, urgent.
+Perque hora es ja (continuá, donánt gran forsa á sas paraulas,) de
+acabar ab las contemplacions, y arrencar de soca y de arrel los mals y
+obstacles que podrian embrassar lo camí de la pau.
+
+--Será cert! digué á mitja veu y com esclamantse lo bisbe de Malta.
+
+--Qué us passa, bisbe? preguntá'l Rey.
+
+--Res, senyor, res: peró'm temo que aquesta comissió...
+
+--No hi ha que témer, barons, y pus tots sòu amichs, no vull tenir aquí
+secrets, perque prou franch sò y prou bo y generós he sigut.
+
+--Qué anau á dir! cridá ab son acostumat to de llástima lo bisbe.
+Pensau, senyor...
+
+A aquest crit tots los circunstans se conmogueren, sens conéixer lo que
+alló significava, y lo Rey, sens deixar acabar al bisbe, contestá:
+
+--Qué vaig á dir? Dech dirho, barons; sí! No havia arribat encara á
+Barcelona, quant he tingut noticia de que la Comtesa mare, aquesta
+altiva matrona que es la única causa de la perdició del de Urgell, está
+solicitant la llibertat de son fill, envenenantme á mi.
+
+Donchs bè: la Comtesa será presa en un castell, sas fillas serán
+tancadas en convents, y'l Comte...
+
+--Qué? preguntá en estrem conmogut lo bisbe.
+
+--Y'l Comte, (continuá'l Rey,) será tret del castell de Lleyda y
+transportat al de Urenya. Aquesta será la comissió que fará executar
+l'infant don Joan.
+
+--No se enganyá'l noble duch! digué llavors lo bisbe.
+
+Y avantsant fins ahont estava lo Rey, entregáli, en presencia de tots,
+una carta, dihentli aquestas paraulas:
+
+--Ans que vos rebesseu la noticia de las sospitas que acabau de
+participarnos, lo noble duch de Gandia sospitá una desgracia que jo no
+volia créurer, y me entregá aquesta carta pera que jo us la donás si
+aquella's cumplia, y pus s'ha cumplert, senyor, aquí la teniu.
+
+Apartantse lo compassiu bisbe á un estrem de la sala, com pera respirar
+de la congoixa que l'oprimia, esperá véurer l'efecte que la carta
+produhiria en l'ánimo del Rey, lo qual, sorprés é indecís, se la posá á
+llegir en veu baixa.
+
+Lo contengut de la carta era aquest:
+
+"Car nebot y senyor: quant intervinguí en la concordia de Balaguer, se'm
+doná paraula de que'l Comte de Urgell no sufriria mort, mutilació de
+membres, ni estranyament dels regnes de la Corona de Aragó. Criminal fou
+lo Comte, senyor, peró quedá assegurat per la paraula reyal que jo li
+doní. Y pus la paraula no's cumpleix, y sè que'l Comte vá á ser enviat á
+Castilla, allá m'en vaig jo desde ara, pera no avergonyirme en esta
+terra. La Santa Trinitat sia en vostre continua guarda. Dat en Lleyda á
+nou de novembre del any de la Nativitat del Senyor, mil quatrecents
+tretze. De vostra reyal Altesa, senyor, oncle y lleyal vassall. Lo duch
+de Gandia."
+
+Al acabar de llegir la carta'l Rey, quedá com alterat, y com si volgués
+fer fugir del pensament alguna idea que'l fes dubtar; dirigí la vista al
+bisbe, que li clavá la sèva de la manera mes compassiva, y plegant en
+seguida la carta, digué ab certa violencia:
+
+--Sia lo que's vulla. Está resolt. No hi ha remey. A Castilla anirá'l
+Comte, y basta ja de recomanar y de defensar á traydors.
+
+--Ben fet. Fora consideracions; respongueren alguns dels áulichs
+preferits del Rey.
+
+Y una altre veu estranya, la del donzell de Puymoren, ressoná al mateix
+temps de esta manera:
+
+--La forsa es tot, senyor. Hora es ja de que'l Rey mostre l'imperi de sa
+voluntat á tots sos regnes, á tots sos vassalls, y'l que no la acate,
+cayga rodolant á sos peus al cop de sa espasa, á la sola mirada del
+únich que tè aqui dret de fer y desfer. La forsa es tot.
+
+Tan estrany parlar no s'havia sentit may entre aquellas parets del
+antich palau major de Barcelona, ni may cap súbdit de Aragó havia sigut
+testimoni de un llenguatge tan atrevit per lo que rebaixava la dignitat
+dels vassalls y mes que tot la importancia de las invulnerables
+llibertats y lleys de la terra. Los que havian presenciat, en Balaguer,
+la aparició ó introducció de aquell home nou en la cort, casi no
+estranyaren aquella imprudencia de un home que, en son concepte, sols
+volia ferse mérit pera tenir content al monarca y tráurer profit de ell;
+los áulichs forasters, poch coneixedors del pais ahont se trobavan, y
+mirant á don Fernando com una figura massa militar, encara aplaudiren al
+adulador del que havia vensut; peró los de Barcelona, que si bè volian
+la pau y desitjavan un bon gobern per part de don Fernando, no deixavan
+de estar un poch recelosos, fins á haver vist los primers actes
+polítichs del rey foraster, no pogueren menos de sentirse com ferits de
+una cruel espina, y esperimentaren una sublevació en son noble esperit,
+al véurer parlar en tan noble reunió, de una manera tan indigne, á un
+home que ni tan sols coneixian y al que may havian sentit anomenar. Peró
+sa exaltació no pogué tenir ja límit ni fre, al esperimentar que tan pel
+Rey com per sos áulichs eran aquellas paraulas no solament tol·leradas,
+si que també fins aplaudidas, y que al mateix temps de dirlas lo
+donzell, sortia com desesperat de la sala, ab las mans plegadas y mirant
+al cel, lo compassiu bisbe de Malta, á qui acabava de llansar lo Rey una
+mirada de despreci.
+
+No bè, donchs, acabava de parlar lo donzell y de repetir las iniquas
+paraulas de "La forsa es tot", quant, alsantse en peus mossen Joan
+Fivaller, digué ab tota la energia de un heróych patrici:
+
+--La forsa es res! Escandalisats estan mos sentits, remogut sento mon
+esperit, quant tan perjudicials máximas se proclaman devant de un rey
+que han elegit pera son benestar los súbdits de aquests regnes, y devant
+de aqueixos mateixos súbdits, que may han sigut esclaus de la tirania ni
+de la forsa. Si la voluntat no es filla de la rahó que Dèu dòna pera
+distingir als homens de las feras, si la voluntat no's deixa limitar per
+la lley, si cap consideració mereixen los que han ajudat á fer las
+lleys, los que las guardan y fan guardar, hora será de que fugen los
+bons, pus haurá desaparegut la justicia de la terra, venint un temps
+que, gracias á Dèu, no coneixem. La forsa es res, y pus la lley, sí, la
+lley es aquí tot, vos, senyor, monarca de Aragó, vos que per la lley sòu
+rey, y que haveu jurat mutuament ab vostres súbdits sostenirla y
+sostenirvos, tancau los oidos al sentir tan perversas máximas, que sols
+servirian pera sembrar de punxas lo camí del trono, aquest camí que tots
+los bons desitjam sembrarvos de flors.
+
+--Y quí sòu vos?... contestá l'atrevit donzell, á qui tothom detingué ab
+senyas, miradas ò paraulas, obligantlo á estar quiet, y sens deixarlo
+continuar.
+
+Hi hagué aquí un moment de silenci, tant produhit per lo pes de las
+paraulas de mossen Joan, (lo qual se contentá ab donar una mirada de
+despreci al donzell,) com per la sorpresa del Rey, que, poch acostumat,
+per son exercici militar, á las maduras discussions de un consell, no
+acabava de conéixer bè lo fi noble que podia tenir aquell llenguatge nou
+de un ciutadá de Barcelona, quant se deya que en aquella ciutat no
+faltavan partidaris del antagonista vensut.
+
+--M'admira, digué al fi, véurer que hajau sortit ab aquest rahonament,
+quant sols desitjo la pau y benestar de mos subdits, quant ara menos que
+may convé que aquestos tingan recels de son rey.
+
+--Precisament, senyor, perque siau mes estimat, he parlat com haveu
+sentit, y bè podeu conéixer que no parlo per vos, sí sols per los que us
+volen fer semblar diferent de lo que sòu.
+
+--Sí peró... tas paraulas donan á enténdrer que tan sò jo com lo poble,
+y que tè poch valor ma voluntat.
+
+--Senyor, (y aquí'l Fivaller procurá fer ressaltar tant sa dignitat com
+lo respecte al Rey,) jo he sigut cridat avuy al palau reyal, no en
+representació de cap cárrech, sí sols pera parlar y aconsellar com amich
+á mon Rey. Si de ma amistat lo Rey dubta, llavors no'm toca estar ahont
+sols tenen veu los consellers reyals,... y'm retiro.
+
+Y al mostrar que s'en anava mossen Joan Fivaller, Ramon Dezplá y altres
+particulars se alsaren de sas cadiras, com donant á enténdrer que'l
+seguian.
+
+--Nó, no't mogas, digué ab empenyo'l Rey; no dubto de tu, ni dels que't
+segueixen; peró podrás compéndrer que quant personas com tu parlan ab
+tan esperit á son Rey, basta pera témer que'ls que sòn menos, serian
+capassos de...
+
+--Senyor, senyor, (replicá ab to resolut En Fivaller,) deixaume anar,
+fins que estigau convensut ó vos ensenye la costum, de que aquest es lo
+verdader parlar dels bons patricis á sos reys, al menos en aquesta
+terra, deixáume anar, pera evitar que de nostra franquesa pugau deduhir
+aixó que vos creheu maldat en los que sòn menos.
+
+Vehentse confús lo Rey, y pugnant en cert modo entre sa altivesa de
+vencedor y'l desitj de no agraviar als de Barcelona, volgué, aparentant
+mitja familiaritat, véurer si reduhiria á Fivaller al compromís de tenir
+que humillarse devant del monarca.
+
+--No penso mal de uns ni de altres... No sè conéixer prou, tal volta, lo
+carácter que aquí domina... Peró, ab franquesa: ¿créus, Fivaller, que'l
+Rey pót estar content, quant se pondera lo poch valor de sa voluntat?
+
+--Sento, senyor, que jo'm veja precisat á justificarme devant de tanta
+gent, quant m'ha portat aquí lo millor desitj: peró ja que mon cor m'ha
+portat, ell m'ajudará.
+
+Y al dir aquestas paraulas se notá un ayre de la mes gran serenitat en
+la cara de Fivaller. Lo Rey insistí.
+
+--Peró respons á ma pregunta? Puch estar content, quant se rebaixa ma
+voluntat?
+
+--Quant se rebaixa, nó: quant se la il·lumina, com jo he provat fer, sí.
+
+--Arribaria á créurer, per lo que dius, que res fòra aquí la voluntat
+del que regeix, sens la lley que ell dicta.
+
+--Res, senyor, res. Tant es la lley del que la dicta y la fa cumplir,
+com del que la aconsella.
+
+--Y entre la lley y'l rey...
+
+--Primer la lley... Cumpliula, senyor, y feula cumplir, y llavors
+brillaréu mes que ella, llavors brillaréu com á pare de la lley, llavors
+seréu verdader rey.
+
+--Y pensas de mi?...
+
+--Jamay cosa dolenta. Sols desitjo y aconsello, que es lo que'm dicta
+aquí mon cor.
+
+Mossen Joan se mostrá aquí sumís y com vivament afectat. Lo Rey quedá
+mirantlo per un llarch espay, y seguí després com estudiant lo mirar
+dels que'l rodejavan, pera deduhir en cert modo lo que devia fer; mes
+fixantse ab preferencia en lo trasmudat semblant del gobernador de
+Catalunya y del aragonés Liori, que baixavan la vista com pera no mirar
+al monarca, feu un esfors, pera fugir de aquell incident desagradable
+que ja no era'l primer en aquella reunió, y digué:
+
+--Ba, ba! Fora, fora. No vull que aquesta visita á una ciutat que estimo
+puga ser may preludi de pitjors disgusts, y menos quant vá á comensar
+una nova era de pau y de felicitat. Jo sè lo que'm toca fer pera
+lograrla prompte, com á rey y com á home. Y pus dech aprofitar ara lo
+temps pera resóldrer asumptos apremiants, passem á tractar de altre
+cosa, y vejam, amichs, quin consell m'hi donau.
+
+A aquestas paraulas tothom s'esforsá en manifestar com que se olvidava
+lo que havia succehit, y no observant lo Rey mes que respecte y atenció,
+continuá:
+
+--Vejam, donchs, en l'asumpto de la Iglesia, quin parer me donau. Ja
+sabeu, barons, lo bon afecte y amistat que hi ha entre Nos y'l Sant
+Pare; ja sabeu que sols ab Benet XIII es ab qui sempre'ns havem entés, y
+que no coneixem á aqueix Angelo Coriari ni al altre papa Joan, que
+acatan los cismatichs de certas regions; peró dech dirvos que á mos
+oidos ha arribat una nova fatal...
+
+Lo Rey esperava que'l dubte de aquesta nova despertaria interés en los
+concurrents, peró vehent que tothom estava quiet é indiferent, continuá:
+
+--Una nova fatal, sí! Tots sabeu que l'emperador Sagimon y Ladislau de
+Hungria no tenen motiu de estimarse gayre. Aquest, á qui prometia ajuda
+en Nápols lo papa Joan, en contra dels Anjús y pera que li entregás á
+son antagonista Coriari, ha faltat á la paraula, y per conseguent ara
+sòn tan enemichs Ladislau y Juan com ho es aquell ab l'emperador.
+Sagimon, que es tan polítich, y que ha arribat á recobrar en Alemanya lo
+bon nom que havia perdut en la batalla de Nicópolis, la dòna ara en
+mostrarse com monarca pacífich, y fins se diu que s'ha proposat lograr
+la pau de la Iglesia, cridant un concili en Constansa y deposant als
+papas intrusos. Pregunto jo ara: ¿quin será'l verdader pera Sagimon,
+sabent que Joan es enemich de son mayor enemich, y que sempre está
+disposat á aumentar las forsas que van á Hungria? Y si queda papa Joan
+¿qué será de Benet, á qui tots tenim per verdader? ¿Qué fará'l rey de
+Aragó si'l Concili arriba á deposar al que ha sigut son principal
+favoreixedor y amich? Responeu, amichs, diheume lo que he de fer,
+daume'l millor consell que us semble en aixó.
+
+Y mirant á tots cantons lo Rey, com buscant á alguna persona
+eclesiástica, deya pera sí: --Greu me sab ara de haver donat lloch á que
+marxás lo bisbe de Malta.
+
+Los concurrents se contentaren ab fer algun moviment de cap, que
+espressava ó son dubte ó la indiferencia que tenian en aquell asumpto.
+Sols lo donzell, que aprofitava sempre aquestas ocasions, fou l'únich
+que manifestava disposició á respóndrer.
+
+--¿No us sembla si la nova es fatal? insistia'l Rey. ¿No us sembla que
+es un cas dels mes compromesos? Diheu: parlau...
+
+--Poca quimera'm donaria aixó, senyor, digué'l donzell. Altres concilis
+hi ha hagut y altres papas s'han fet, y per aixó no han desistit los
+reys de son propósit, que no sòu vos sol en tal cas qui hauria de témer,
+pus tots los reys de Espanya, y sobre tot lo de Fransa, estan á favor de
+Benet, que es lo verdader vicari de Jesucrist y per qui havem de
+derramar tots, si convé, la nostra sanch. Ja sabeu lo que us diguí
+estant en lo siti, de que convenia escríurer al rey de Fransa, pera
+procurar que sos feudataris del Mitj dia, regoneixent á Benet, deixen de
+fer irrupcions y de ser eterns enemichs de vostres regnes.
+
+No desagradá á la generalitat la resposta del donzell, per alló que á
+vegadas se sól dir de que boigs fan bitllas, peró á la primera
+observació del Rey, quedaren tots mes indecisos.
+
+--Fácil fòra aixó, digué lo Rey, peró vosaltres no sabeu que per la
+questió de Arles, vá á firmarse un tractat entre l'emperador Sagimon y
+Carlos de Fransa, es á dir, que'l nort y'l mitj dia van á ser amichs
+quant ans.
+
+--Trista es la situació de la Cristiandat, senyor, digué'l Fivaller;
+convé pensarhi molt en lo pas que's done, y per aixó crech que valdria
+mes no precipitarse, esperar á véurer lo resultat del concili...
+
+--Qué esperar ni esperar, interrompé l'imprudent donzell. Benet era ja
+papa ans que vos, senyor, fosseu rey, ans y després ha sigut vostre
+amich, y sent ell Sant Pare, no quedará may enrera la casa de Aragó. Que
+fassan los altres lo que vullan, y obrau, senyor, com á vos millor vos
+semble.
+
+La imprudencia del donzell, indicant en cert modo que'l Papa havia
+favorit á Fernando pera lograr la corona, acabaren de aumentar lo mal
+humor de aquest, que veya la indiferencia dels demés y sobre tot cap
+asumpto dels que li interessavan resolt.
+
+--Estau á la mira, digué un dels áulichs, á véurer lo que fa Castilla, y
+feu lo que allí's fassa.
+
+--Sí, es lo millor, digué un altre, perque fòra ridícul que vos obrasseu
+diferent de lo que allí's pensa.
+
+--Sí... ja... peró...
+
+Lo Rey deya aquestas paraulas ab lo to mes irresolut; quant de repent
+aparegué en la sala fra Vicens Ferrer, y divisantlo'l Rey, esclamá:
+
+--Ah! fra Vicens! Semblau enviat per Dèu. No podiau venir millor.
+
+Y repetint lo Rey al frare tot lo que acabava de contar, conclogué, per
+fi, de la mateixa manera que ans, á saber: --Responeu, amich, diheume lo
+que he de fer, daume'l millor consell que'us semble en aixó.
+
+--Sols Dèu del cel sab qui es son vicari llegítim en la terra. Ell fará,
+senyor, que desaparesca'l cisme, y ell afiansará la tiara en lo cap que
+la mereix.
+
+--Sí... peró... digué'l Rey desesperantse, al véurer que encara son
+dubte era així major; de lo que tu'm dius no deduhesch la veritat...
+Digas, digas... que ningú com tu en aquest negoci...
+
+--Senyor, (digué'l frare, inclinantse com pera péndrer la despedida,)
+no'm pregunteu de lo que no puch respóndrer. Mon encárrech es sols ara
+predicar y convertir, y per aixó vinch á despedirme, pus partesch pera
+Tortosa, ahont esperan tots los rabins dels regnes pera disputar ab los
+doctors católichs. A Dèu siau, senyor.
+
+Y acabantse de inclinar fra Vicens, s'en aná en direcció á la porta de
+la sala, com pera marxar.
+
+Á pesar de quedar lo Rey pasmat de quant li passava, no pogué menos de
+dir al frare.
+
+--No vóls respóndrer á lo que't demana ton Rey, sent així que vas á
+Tortosa sols á cumplir una ordre donada pel papa Benet!
+
+Mes á aquesta observació, contestá'l frare, girantse desde la porta:
+
+--Jo no miro qui m'entrega las cartas, senyor, sinó al que me las envia;
+lo major engrandiment de la Fe católica es lo desitj de Dèu, y per ell
+vaig á Tortosa á convertir juheus.
+
+--Qué es aixó! Qué es lo que'm passa! Dèu meu!
+
+Lo Rey comensá á fer aquestas esclamacions, vehent que'l frare havia
+desaparegut, y que en efecte no resolia ab tranquilitat ni ab gust cap
+dels negocis que s'havia proposat tractar. Se passava la ma pel front,
+sospirava, dirigia involuntariament sos passos á qualsevol estrem, se
+tornava á sentar, se tornava á alsar y no podia donar ja mes marcadas
+probas de sa impaciencia.
+
+--Jo veig, digué per fi, que ha sigut per demés lo bon propósit que he
+tingut. Peró no hi fa res. Súrtia com vulla. Y si la voluntat del Rey es
+limitada per la lley, ara veurán que la voluntat del home es poderosa
+quant obra llibre. Si destorbs vènen, jo'ls sabré tráurer, y en quant al
+papa, demá mateix m'en vaig á trobarlo á Morella, y allí, cara á cara,
+pót ser nos entendrém millor. Acabem donchs, senyors; responeume á la
+última proposició que faig, y deixaume descansar, que prou fatigat
+estich. Resolem lo punt de las corts, y prou.
+
+--Vostra Altesa tracta, tal volta, de reunir corts? preguntá
+senzillament mossen Joan Fivaller.
+
+--Aixó mateix.
+
+--Faréu molt bè, senyor: quant ans millor, per que es precís buscar
+algun medi á fi de aliviar las grans miserias y vexacions que han sofert
+los pobles ab la fam, la peste y finalment ab la guerra.
+
+La nova mirada frenética que aquestas paraulas arrancaren al Rey, probá
+bè que don Fernando vaticinava una altre fatalitat, com en efecte era
+prop.
+
+--Buscau aquest medi si voleu, digué lo Rey, peró lo que á mi
+m'interessa, y mes que á mi á tots mos regnes, es la pacificació general
+de las islas. Pera la defensa de Sardenya y Sicilia necessito vuytanta
+mil florins de or, y aquest es l'objecte principal de reunir las corts.
+Aquí estan los tractadors que jo poso per ma part (digué senyalant á sos
+áulichs favorits, entre'ls quals no n'hi havia cap que fos de Aragó, ni
+de Catalunya,) y tan prompte com estigau entesos, que's fassa la
+convocatoria pera aquí ó pera Montblanch ó pera ahont se vulla.
+
+Mal efecte produhí aquesta última proposició entre tots los
+circunstants, y'ls particulars de la ciutat, y especialment Fivaller,
+s'arrepentian de no haversen anat ans, pera evitar aquell nou disgust
+que devia ocasionarse.
+
+Lo Liori deya en veu baixa al gobernador:
+
+--Es un poch massa: ja veheu que may s'havia vist buscar tractadors de
+fora dels regnes.
+
+Y mossen Dezplá, impacient tant per lo que passava com per véurer
+l'esfors de Fivaller en contenirse, deya á la orella de aquest:
+
+--En veritat que aixó es comensar de mala manera.
+
+Lo Rey que observava la actitut de tots y que ja havia esperat massa
+sens tenir resposta, hagué per fi de rómprer dihent:
+
+--Donchs qué? Haurá de quedarse aixó també sense que's resolga?
+
+Mossen Joan Fivaller no feya mes que bellugar lo cap.
+
+--Es á dir, continuá lo Rey, que també hi ha dubte? Qué dius á aixó,
+Dezplá, tu que has suposat quant desitjava tot Catalunya la pacificació
+de las islas?
+
+--Dich, senyor, que cent cinquanta tres mil florins pera'l vescomte de
+Narbona, y vuytanta mil pera la defensa de las islas, fan dos cents
+trenta mil florins de or, suma que no's pót pagar, quant la major part
+dels pobles ni saben de qué alimentarse.
+
+--Y bè... qué? Vóls dir que no se'm donará la última suma?
+
+--Crech que nó, senyor. Així ho penso.
+
+--Nó? digué llavors lo Rey ab to frenétich. Donchs si aixís ha de ser,
+no hi ha necessitat de congregar las corts: no las congregaré.
+
+--Recordau, senyor, respongué aquí Fivaller, que hi ha pracmáticas de
+reys en que's marca quant las corts se han de congregar.
+
+La veu de Fivaller havia penetrat ja la primera volta tan amargament en
+l'oido del Rey, que al sentirlo aquesta, don Fernando arribá á mirarlo
+com qui tè por de contratemps.
+
+--¿Es á dir, que se'm pót obligar?
+
+--Vos sòu, senyor, lo que estau obligat.
+
+--Bè... peró... si la proposició es meva y no la volen...
+
+--Vos teniu una proposició, mes las corts ne poden tenir moltas, que vos
+no podeu prescindir de escoltar. Un cos sòn las corts que tè sos brassos
+y de que vos sòu cap, nó tot. La forma de qualsevol lley, quant surt de
+son santuari, marca que plau al senyor Rey, mes en son principi comensa
+sempre ab las paraulas de la Cort ordena. Aixó us dirá, senyor, quins
+sòn los drets de tots, y aixó us ensenyará á prevéurer que may lo cap,
+en esta terra, se pót separar dels brassos y del cos.
+
+--Prou, prou! cridá llavors lo Rey; no vull parlar ja mes de res. Faré
+lo que ja he dit, faré lo que ma voluntat me dicte, y si Catalunya no
+fa, Aragó ó altre regne ho fará.
+
+--Dech dirvos (contestá aquí ab molt respecte lo Liori, á qui havia
+mirat lo Rey,) que'l regne de Aragó está molt mes pobre que Catalunya, y
+á mes, no obrará ab tota la decisió que podria, fins á véurer castigats
+als assesins de son arcabisbe. Ja sabeu quant ha costat arreplegar lo
+dret de coronatge pera vostre coronació, y á no haver sigut las
+morerias...
+
+--Es á dir, donchs, que res, res dech esperar? esclamá llavors lo Rey
+com amohinat y frenétich. ¿Comensará lo temps de guerra pera qui ha
+lograt la pau ab sos triunfos? ¿De qué m'ha servit aquest viatge? ¿De
+qué m'ha servit lo venir? Anau, barons, anau, que jo'm disposo també á
+anarmen quant ans millor, y us juro que no's borrará de ma memoria lo
+succehit en aquest dia! Anau, anau ab la pau de Dèu!
+
+Y girant cap á la porta ab actitut de retirarse, mentres lo concurs en
+confusió saludava callat á son rey, mirantse ab sorpresa los uns als
+altres, cridá lo gobernador:
+
+--Senyor, senyor... Perdone vostra Altesa... Es la primera nit que
+dormiu en vostre palau, y haveu de designar camarlench.
+
+--Qualsevol, qualsevol, contestá'l Rey tot anantsen.
+
+Y sortint, com ensenyant son cos devant de tots, lo donzell de Puymoren,
+s'en adoná lo Rey, y continuá, com pera satisfer á la instancia del
+gobernador:
+
+--Deixaume estar, deixaume anar... Sí, sí, qualsevol, qualsevol... Lo
+donzell, vos, gobernador... ó qui vullau.
+
+No bè anomená al donzell lo Rey, quant la major part dels concurrents ab
+admiració y alternativament digueren:
+
+--Com!... Quí?... Camarlench es lo que s'ha de nombrar, nó altre
+ofici...
+
+Y'l gobernador y altres personatges, recordant al Rey que per aquest
+cárrech sols se elegia á algun dels primers richs homens de la terra,
+arribaren á fer detenir al Rey, dubtant, al llindar de la porta, lo
+qual, per fi, digué, com elegint á ull entre'ls que'l seguian:
+
+--Donchs vina tu, Cardona, y tu, Cervelló... mes lo donzell pót també
+seguir per altre cárrech que jo'm sè.
+
+A aquestas paraulas desaparegué lo Rey, seguit dels camarlenchs y del
+donzell, sens esperar als áulichs ni als fills, y dihent sols entre sí y
+ab gran despich:
+
+--Mala, mala es la estrella que brilla en aquesta ciutat pera mi! Jo
+t'asseguro, Barcelona, que no seré jo'l rey mes amich teu ni dels homens
+que't representan! Jo't asseguro que no será ton palau ma morada
+preferida!
+
+Lo donzell, que anava á poca distancia del Rey, si bè no tan decidit ni
+ufá com altres vegadas, feya entretant sos cálculs, y no deixá també de
+esclamarse á sa manera, dihent:
+
+--Sembla que aixó no pinta... No sabentse de cert lo que será del papa
+Benet ni dels reys que ell ha fet, val mes fugir dels perills, que no
+serán pochs los mals de cap que esperan al rey Fernando, ab la gent
+que'l rodeja... Val mes, per ara, estarse en Barcelona, ahont hi ha de
+tot y bo, y esperar que vinga la ocasió... que ja vindrá... Roseguen los
+altres los ossos y jo'm menjaré la carn.
+
+De la manera que quedaren en la sala los invitats á la reunió del rey
+Fernando, pareixia la despedida de gent que han assistit á un dol.
+Callaren de prompte; á poch, fent un saludo general, sens parlar, anaren
+desapareixent alguns; altres, indecisos, comensaren á parlar en veu
+baixa, mes per últim resolgueren tots marxarse, vehent al infant don
+Joan, que, formant rotllo ab alguns áulichs de son pare, confabulava ab
+interés y com parlant de un negoci que sols á ells tocás.
+
+Sols l'infant don Alfons, encara que continuant en sa melancolia, era
+l'únich que en cert modo contentava als admirats ó arrepentits que s'en
+anavan, pus tot dirigintse al interior de las cámbras, rebia y donava
+apretadas de ma, de una manera que la moderna etiqueta cortesana no
+permetria fer ara á un infant.
+
+Mossen Joan Fivaller, ab intenció ó per casualitat, s'havia quedat
+l'últim de tots, y al acostarse á don Alfons, li digué ab tot respecte:
+
+--A Dèu siau, senyor: jo no tinch que disculparme devant de vos, peró
+sento que mon amor á la lley haja pogut fer dubtar á vostre pare del
+amor de son súbdit. Vos que'm coneixeu...
+
+--Basta, Fivaller, interrompé don Alfons, allargant la dreta á son amich
+y posant la esquerra al pom de la espasa; y basta també pera'l defensor
+de la lley, saber que'l successor de la corona guarda com á rica
+herencia la espasa de San Martí, defensora de las antigas lleys y
+conquistadora de glorias. Mon pare us anirá coneixent á tots com jo us
+conech, y ni ell ni jo podrém dubtar may de que homens de cor sòn los
+que necessitan los reys pera sos actes, qualsevols que sian.
+
+--Dèu ho fassa, y contau sempre, senyor, que, en ajuda de la noble
+espasa que portau, no faltará may la de Fivaller, ni las de sos fills.
+
+Fivaller correspongué á la estreta de ma del infant, lo saludá
+cortesment y sortí.
+
+Lo infant, pensatiu y cabilós sobre tot lo que havia passat, se dirigí á
+la llibreria del palau, pera buscar un medi de distracció, pera véurer
+si trobaria á mossen Borra (que passava en aquella estancia moltas
+horas,) amich sincer y verdader, y únich á qui podia comunicar sos mals
+y de qui podia rébrer mes grat consol.
+
+Així se inaugurá, en lo palau major de Barcelona, lo regnat del vencedor
+de Balaguer, com la aurora de un dia nuvulós, en la qual se pót deduhir
+que'l sol no brillará y que no arribará á la posta sens que estallen
+tempestats cruels.
+
+### XVI. Lo falcó de Norega.
+
+Cap punt mes á propósit que aquest pera descansar en la narració dels
+fets que's presentan en aquest llibre, pus comensa nova vida la trista
+orfaneta de Menargues, acaba de ser rey de guerra l'elegit de Casp,
+bamboleja la tiara en lo cap de Benet, y'l misteriós donzell de Puymoren
+ha lograt ja passar de simple conestable de companyia á las cambras del
+palau dels reys. Nous personatges, á mes, per causa de tals
+transformacions, van trahent lo cap en lo fet pera figurar en la nova
+esposició, y entre ells y principalment un que tan sols ha estat
+indicat, verdader llas ab que's junta un y altre quadro, y participant
+del interés que puga inspirar la nina amparada per lo compassiu y
+agrahit falconer del portal del Ángel.
+
+Pera que'l lector comense á familiarisarse ab aquest nou personatge,
+convé, donchs, fer aquí menció de la conversa tinguda lo dia seguent de
+la célebre reunió del palau entre mossen Joan Fivaller y En Guillemet,
+fill de sa dida y estimat deixeble del desgraciat y sensible mestre
+Nicolau Gili. Després de ella, clou aquest quadro, donant temps á las
+causas que han de produhir efecte en lo segon, y comensa un nou
+espectacle.
+
+Vejam, donchs, lo que's digueren lo protector y'l protegit, quant
+aquest, després de haver cumplert diferents encárrechs que aquell li
+havia fet, se presentá de nou en la cambra de mossen Joan, ahont dit
+senyor estava esperant mes ple de desitj, per son carácter, que de
+impaciencia.
+
+--Oh! Ets tu? li digué mossen Joan, al véurer que obria la mampara.
+Gracies á Dèu que tornas. Y digas, digas... Ho has complert tot?
+
+--Tot, senyor, tot.
+
+--Bè, bè: ets un gran minyó. Digas, digas.
+
+--Quant he tingut lo falcó, he anat al palau y he damanat al porter
+major, anomenantvos á vos, y dihent que havia de véurer al senyor
+Primogénit. Un úixer que allí hi havia m'ha dit que'l porter no hi era,
+perque ha sortit á acompanyar al senyor Rey, que fa poch temps ha
+marxat...
+
+--Ha marxat lo Rey? preguntá tot admirat mossen Joan. Y en seguida
+anyadí com pera sí: --En veritat que aquest home no pensa prou lo que's
+fa!
+
+--En tant ha marxat, que jo mateix l'he vist passar per devant de la
+Catedral.
+
+--Donchs y com?...
+
+--Jo us diré: encara que marxan los infants, es per un altre camí, pus
+lo Rey vá á Morella, segons diuhen, y'ls infants farán cap á Saragossa
+pera la coronació. Sia per prevenirse pera'l viatge, ó sia per altre
+motiu, lo cas es que'l senyor Primogénit no's deixa véurer, segons ha
+esplicat l'úixer, mes com desde avuy se ha nombrat majordom del palau,
+ha sortit aquest gentil cavaller, y ha recullit en nom de son senyor lo
+present.
+
+--Peró estás segur?... Y quí es aquest nou majordom? No l'has conegut?
+
+--May l'havia vist: es un galant home. Se diu, se diu... Ja ho han dit,
+peró no'm recorda... Lo donzell...
+
+--Lo donzell de Puymoren?
+
+--Ell mateix: es un de alt, roig de pel, que pórta un tabar.
+
+--¿Qué'm dius?
+
+Y després de quedar mossen Joan com sorprés, digué pera sí: --Es á dir,
+que en efecte'l Rey no l'ha nombrat camarlench, y queda de majordom en
+Barcelona? Proba aixó ó que'l Rey s'aconsella ó que tè por. De tots
+modos, m'en alegro que no vaja tan mal home prop del Rey... y val mes
+que estiga prop de nostra vigilancia. Jo't prometo, senyor donzell, que
+no't deixarém de vista.
+
+En Guillemet anava á parlar de nou, vehent que massa durava la sorpresa
+de mossen Joan, mes, com sortint repentinament de ella, torná á
+interrogarlo Fivaller, ab diferent admiració.
+
+--Ay Dèu! Y qué es lo que has fet! Has deixat lo falcó al donzell?
+
+En Guillemet se posa mitj á ríurer.
+
+--No us fassa por haverlo entregat á aquella guineu...
+
+--Perqué? Es que...
+
+--Perque si bè ell l'ha rebut, peró li ha pres de entre mans un altre
+amich vostre, que per cert m'ha preguntat molt per vos, y m'ha donat
+espressions, y m'ha dit que us vindria á véurer, perque tè que parlarvos
+de una gran partida de cassa, en la qual ha donat á enténdrer ab gran
+forsa, que lo Primogénit y vos haveu de ser los principals cassadors.
+Sabeu quí era?
+
+--Quí?
+
+--Lo juglar mossen Borra, aquell que parla tantas llenguas y que, segons
+deya ans la gent, mana en lo palau mes que'l Rey.
+
+--Oh! esclamá content Fivaller; havent arribat á sas mans, ja está
+segur.
+
+Mossen Joan torná á quedarse de nou com meditant. Lo de la partida de
+cassa li donava que pensar, y mes després de lo que havia succehit en lo
+palau, y de las últimas paraulas de don Alfons.
+
+--Una partida de cassa, deya, quant fa poch que havem anat á una, y
+quant l'infant está á punt de marxar á Saragossa, no sè com pót ser...
+Quí sab lo que ab aixó vol dir mossen Borra!
+
+--Ara hi penso, anyadí En Guillemet: es que m'ha dit que tal volta
+hauriau de tardar á ferla, y que fòra lluny, y que seria cosa de agafar
+aucells molt grossos.
+
+--En fi... no sè que pót voler dir. Peró digas, (continuá mossen Joan,
+procurantse distráurer de son dubte,) has donat ja mon encárrech á ta
+mare?
+
+--Sí senyor, y com sempre --ja ho sabeu-- ha rebut vostres dons plorant
+de agrahiment. Vostra generositat es tan gran, senyor, que mereixeriau
+haver nascut rey: així es, senyor, (y al dir aixó En Guillemet
+s'inclinava ab lo major respecte y vivament conmogut,) que al véurervos
+en ma presencia, me sembla que'm torno mes home, y que mon cor creix
+pera podervos agrahir ab mes efusió lo gran bè que m'haveu fet. Sòu tan
+bo, senyor, tan generós, tan...
+
+--Basta, basta: lo que has de procurar sempre es de no ferme quedar may
+malament, no tornarte home en ma presencia, sinó serho sempre, pus de tu
+ha de dependir lo benestar de ta anciana mare, y pensar, en qualsevol
+perill que sias, que una taca en ta honra fòra una taca en la protecció
+que jo te he donat. Així ho espero, pus ja sè per mestre Nicolau, que
+escoltas bè sos consells.
+
+--Pobre mestre Nicolau! esclamá ab dolor Guillemet. Quin altre home!
+L'estimo tant, mossen Joan, que després de vos... S'ho mereix, s'ho
+mereix.
+
+--Bè fas de estimar á ton mestre, pus qui reverencia á son mestre,
+reverencia á un segon pare, contestá Fivaller.
+
+--Sí, sí... peró'm sembla que'l pobre...
+
+--Qué?
+
+--Que's morirá prompte, ó que's tornará boig... Anyora tan á sos
+fills...
+
+--Ja ho sè, ja ho sè: prou me consta.
+
+Recordava en aquell moment mossen Joan la escena tinguda en casa del
+falconer, y com de aquest cabalment li havia de parlar també En
+Guillemet, preguntáli En Fivaller de cop, com pera fer fugir de la
+imaginació la trista figura del desconsolat mestre.
+
+--A propósit, donchs: ¿y qué t'ha dit lo falconer, quant li has entregat
+los deu croats?
+
+--Qué m'ha dit? Res de prompte: lo que ha fet es besar la moneda,
+abrassarme á mi com si sempre hagués sigut son amich, y alsant al cel
+los brassos, com si estigués fora de sí, demanar á Dèu que fes venir
+sobre vos y'ls vostres totas las felicitats divinas y humanas.
+
+--Es un bon home... un poch lleuger de cap, peró tè bon cor. Ja ho tens,
+donchs, entés, Guillemet: lo dia últim de cada mes vindrás á buscarme la
+partida, pera poderli entregar lo dia de comensar lo mes seguent. Y aixó
+ja sabs que no déu passar mes que de tu á mi, que la generositat ó
+caritat que's publica, Guillemet, no es mes que egoisme. Tíngasho
+present.
+
+--Creuriau, mossen Joan, (digué En Guillemet com entussiasmat,) que
+aquell home m'agrada molt? Tè una certa cosa... no ho sè...
+
+--Sí?
+
+Mossen Joan pronunciá aquesta paraula escapantli mitja rialla, y anyadí
+á poch: --Y perqué?
+
+--Que voleu que us diga... No sè si es per la obra de caritat que ha
+fet, que... En fi: m'agrada.
+
+Torná á ríurer mossen Joan y ab mes contento, per deduhir, sens dubte,
+que aquella simpatia sentida per lo jove era també proba de son bon cor;
+peró no era aixó: lo falconer agradava á Guillemet, per lo mateix que
+Guillemet agradava á mestre Nicolau, es á dir, per la franquesa de
+carácter de un y altre, y sobre tot per la igualtat en lo modo de sentir
+y de judicar respecte dels personatges y dels fets polítichs de son
+temps, com ho manifestá en seguida ab lo que digué:
+
+--Es que es un home, segons m'ha semblat, (continuá,) que no judica per
+lo que En Pere ó En Pau digan, sinó per lo que li dicta sa rahó, un home
+que obra sols per impuls de son bon cor... Y ja veheu que lo que ell ha
+fet no ho fa tothom.
+
+--Es cert: es un bon home, no mes tè que de vegadas se excedeix un poch
+parlant de certas cosas.
+
+--Sí, sí, ja me las ha contadas. Pobre! Deixauvos del estovat que li
+donaren allá en Casp...
+
+--També t'ha contat aixó? digué mossen Joan mitj admirat. Si ho dich: es
+tan fluix de llengua, que Dèu fassa que algun dia...
+
+--Oh! No es de aixó sol de que m'ha parlat... Y després, que avuy no es
+tan estrany que'ls descontents se queixen, perque ab lo que diuhen que
+ahir succehí en lo palau... Sí, la disputa del Rey ab los que havia
+cridat...
+
+--Qué? digué com tot conmogut mossen Joan. ¿Y quí sòn los descontents?
+¿Y qué es aixó de la disputa?
+
+--A mi m'ho preguntau, senyor? Si tothom no parla de altre cosa...
+
+--Ba, ba! interrompé Fivaller. Déixaho correr, Guillemet, déixaho
+correr. Lo que has de procurar solament es cumplir, que pugas
+correspóndrer quant ans al desitj que jo tinch de ferte home, en bè teu
+y de ta pobre mare, com espero lograrho prompte. Ja ho sabs de sempre,
+procura ser home de bè y bon cristiá.
+
+En Guillemet, mitj somrient, digué:
+
+--Falta una cosa, mossen Joan, ne falta una encara, que sòn tres las que
+sempre'm diheu:
+
+--Qué...?
+
+--Bon patrici. Vos me senyalau sempre en vostres amonestacions Dèu, lo
+próxim y la patria.
+
+Mossen Joan quedá pasmat de la correcció de son protegit, que cada
+vegada veya mes avansat en la manera de espressarse, encara que may com
+aquella volta li semblá tan propens á inclinarse á certas opinions, de
+las que participava una gran part del poble de Barcelona. Estigué en
+dubte al contemplarlo si aquella planta, que ell havia cuydat y fet
+créixer, podria donar tal volta fruyts exagerats que ab lo temps lo
+podian comprométrer, mes pensant en lo bon mestre á qui l'havia
+recomanat, y mogut en cert modo per sos propis sentiments, no pogué
+menos de tirarho luego á la part bona, crehent fins que En Guillemet
+fòra un bon ciutadá, y dihent, com gosantse en sa obra: --Noble sanch,
+com hi ha mòn, es la de la gent que tè la sort de náixer en aquesta
+terra, pus fins en los mes ínfims se véu que no há degenerat.
+
+Y com atenent á la observació de En Guillemet, continuá en seguida:
+
+--Cert es, cert, Guillem. Aquests tres objectes han de ser sempre la
+guia de tas accions, mes guarda de confóndrer lo verdader significat de
+cada un. Ves ara, donchs, ves, y no t'olvides de cumplir tot lo que t'he
+dit, y'l dia últim de cada mes ja sabs lo que't toca fer.
+
+--Está bè...
+
+Y En Guillemet anava á agafar la mampara, pera donar lo á Dèu siau á
+mossen Joan, quant un y altre se recordaren, á conseqüencia de las
+últimas paraulas de aquest, de un dels principals objectes de que un y
+altre volian parlar y de que tots dos s'olvidavan.
+
+--Y ara que hi penso... digué En Guillemet.
+
+--Y á propósit del cap del mes... interrompé mossen Joan; no'm dius
+res...
+
+--De la nina del falconer?
+
+--Sí, just: de la nina... Que... que la has vista...?
+
+--Oh! m'ha dit lo falconer, que si ara la vegesseu, no la coneixeriau:
+vestida com la ha posada tota de trinca, ab faldeta y gipó nous, ben
+menjada y dormida, diu que hi ha tanta diferencia de quant la vá
+recullir com de la nit al dia...
+
+--Hermosa ha de estar, si llavors desgraciada y tot ho era tant. Virtut
+de home! esclamá mossen Joan, pensant ab lo falconer.
+
+--Vos dich, senyor, vos dich... deya ab gran forsa de espressió En
+Guillemet, ab la ma ja á la mampara pera anarsen.
+
+--Es á dir, continuá ab certa satisfacció mossen Joan, que la has vista?
+Y qué...?
+
+--Y qué?... Vos dich, senyor, que no hi ha criatura mes hermosa sota la
+capa del sol, y si ella continúa, quant sia dona y feta, creheu, senyor,
+creheu, que será la admiració dels homens, la enveja de las donas, y la
+imatge de totas las perfeccions divinas y humanas. Deixaula fer y ja ho
+veuréu.
+
+Y tancant la mampara, desaparegué En Guillemet, deixant á mossen Joan
+sol en sa cambra, y corrent ell á sas obligacions, desitjós sempre de
+aprofitar qualsevol altre ocasió pera visitar á aquells dos nous
+coneguts que tanta simpatia li movian: pera véurer á Blanqueta que tant
+l'admirava com á nina hermosa, y pera parlar al falconer, que tant li
+agradava com á home.
+
+### XVII. Sintomas de agonia. Dos anys després.
+
+Així en la vida dels homens com en la dels pobles se esperimentan á
+voltas situacions y propensions qual causa sembla no poderse adivinar.
+
+Observaréu á un desgraciat que, á pesar de tots sos esforsos, tot li
+surt en contra, perdent capitals, fills, salut y fins lo do de pensar,
+desvaneixentse sovint sas ilusions, en lo moment de posar la ma sobre un
+objecte segur que espera.
+
+Observaréu, en cambi, á homens vils é infames, que sens mes qualitat que
+l'atreviment, consegueixen lo benestar mes complert, y fins he conegut
+jo hipócritas, que sent usurpadors, testimonis de infamias y deshonras
+en sa casa, de vulgar inteligencia y ateos, han lograt que'l mòn los
+tingués per generosos, plens de honra, sabis y sants, vehent la continua
+sort que sobre ells ha plogut de fortunas, distinccions y alabansas.
+
+En las nacions succeheix, si fa no fa, lo mateix. Sens mudar sas virtuts
+ó vicis, las circunstancias que la caracterisan y sos recursos, nació
+veuréu que se sosté per espay de molts sigles, que sempre vèns y
+aumenta, y que fins sos disbarats s'arriban á convertir en glorias ó al
+menos en camins pera trobarlas.
+
+Y aqueixa nació la veuréu després com desacertada y abandonada,
+equivocantse en tot, estrellantse en las millors proporcions, y
+desfentse com fum no sols las ilusions, sinó las realitats que ja
+tocava.
+
+La gentalla sól dirne de aixó estrella, certs homens ne diuhen destí, y
+altres no hi donen cap nom, vehent en tots los actes, així desgraciats
+com ditxosos, no mes que la ma de la Providencia, que tè'l secret de
+saber lo que toca á cada un en aquest mòn.
+
+Los que hi donan los primers noms miran y no pensan, ó millor, no volen
+pensar sobre lo que miran, y sols admiran; los altres no volen mirar lo
+que veuhen y sols creuhen. Y aquests poden així ferho per lo que diu San
+Bernat en la carta ó llibre que dirigí á sa germana (y que traduhí al
+catalá fra Anton Canals,) que'ls pecadors uns sòn jutjats en aquest mòn
+y altres en l'altre, de manera que la sort dels dolents pót ser
+recompensa de alguna obra bona y las penas dels bons cástich de alguna
+acció dolenta, pera que així, al morir, s'en vajan directament los mals
+al infern y'ls bons al cel.
+
+Peró, á pesar de aixó, no faltan recompensas als bons y desgraciats y
+cástichs pera'ls dolents y orgullosos.
+
+Uns y altres casos veurá, donchs, lo lector al contemplar los fets de
+certs personatges que ja coneix, y en quant á la nació á que
+perteneixen, com las nacions no han de purgar en aquest mòn pera tenir
+la millor vida que l'home espera, veurá cumplert en part lo cástich que
+sufreix, cambiantse rápida y gradualment sa sort.
+
+La nació catalana, tan orgullosa un dia, tan guerrera y tan independent,
+lo poble acariciat dels antichs reys y ajudadors de sas glorias, se veya
+com olvidada del monarca que havia elegit, sas espasas jeyan abandonadas
+sens que's pensás en cullir nous llorers, vivian com á renyits lo poble
+y son rey, y sols escoltava aquest consells de la gent estrangera que'l
+rodejava.
+
+En efecte, després de coronarse Fernando en Saragossa, á penas s'havia
+acostat á Barcelona, las corts de Montblanch s'havian tingut de
+disóldrer per no haber volgut consentir lo poble las exigencias del Rey,
+que cap negoci volia despatxar sinó lo de sa principal y única
+pretenció, lo del donatiu, que no's feu; y al despedirse los del bras
+reyal, lo síndich per Barcelona, mossen Ramon Dezplá, havia ab prou
+feynas y esforsos pogut mostrarse respectuós y moderat, pera contestar
+al insolent monarca, que s'havia desfet en vituperis y desprecis contra
+la terra y sos habitants, contra la lleyal y pundhonorosa Catalunya,
+sobre lo qual acabá lo síndich dihentli, ab tota enteresa y veritat:
+"que los catalans trobavan á menos aquella popular humanitat y generosa
+confiansa ab que foren sempre honrats y acariciats dels altres reys, que
+las paraulas de fel que'l Rey pronunciava may havian ressonat en sas
+orellas, y que no podian menos de resentirse, quant s'havian posat per
+principals tractadors de aquellas corts á personas que no eran naturals
+de aquests regnes!"
+
+Se anyadia á aixó que'l Rey havia rebut una embaixada del Emperador
+Sagimon, citantlo pera que comparegués á Perpinyá, pera tractar del
+arreglo de la Iglesia, no tenint altre remey lo rey de Aragó que
+resóldrerse definitivament, en qual dubte no veya mes camí que
+declararse contrari del papa Benet, (com havia fet lo rey de Castilla,)
+de aquell que tants favors li havia dispensat, que tant l'havia ajudat
+pera lograr sa corona, de aquell ab qui acabava de tractar y consultar,
+reiterantli, sens dubte, la espressió de son afecte, de son agrahiment y
+del respecte y veneració que li infundia.
+
+Y junt ab aquests disgusts podian contarse no menos la anulació de molts
+plans, com sòn l'anulament del matrimoni del infant don Joan ab la reyna
+Joana de Nápols, la necessitat de renunciar á totas las promesas fetas á
+don Anton de Luna, que lo Rey volia tenir content prop sèu pera que no
+tornás á alborotar lo marro, ans se vegé en la precisió de escríurer á
+Narbona pera que'l vigilassen y'l prenguessen si era possible; la
+contrarietat de no haverse pogut deixar content al Comte de Foix, que
+pretenia una compensació de Aragó per certas confiscacions que li havian
+fet, perill cruel pera Fernando, pus quedava mal content lo llop que
+tenia sempre á la porta de sos estats pera invadir, qual llop era ja
+enemich de Benet quant aquest se podia dir triunfant; la fatalitat de
+haverli semblat lleig á la infanta dona Maria, filla del rey Fernando,
+lo fill del de Inglaterra, ab qui s'havia de casar, y per qual matrimoni
+contava lo rey de Aragó poderse unir y relacionar ab aquella potencia
+que havia favorit al de Urgell, y finalment, la melancolia del
+primogénit don Alfons, que havia arribat á casarse sense tenirne ganas,
+y no veya'l moment de alsarse una nova guerra pera anar en busca de
+glorias. Tot aixó, sens contar la miseria, la despoblació y'ls restos de
+la malehida peste que tot sovint rebrotava en diversas ciutats de
+aquests regnes, y las bandositats de Aragó, que no s'havian extingit, y
+en qual regne així los Heredias com molts dels richs-homens y magnats
+havian manifestat al Rey, quant las festas de la coronació, que no's
+donarian per contents fins que vegessen verdaderament castigats als
+assessins del arcabisbe de Saragossa.
+
+Tal era lo que havia passat y la situació en que's trobava, després de
+dos anys de la presa de Balaguer, lo sitiador de esta ciutat y'l poble
+que l'havia ajudat á péndrerla y subjugarla.
+
+En tal estat, preguntarém ara, donchs: ¿lo que succehia á Fernando y al
+poble catalá era'l cumpliment de un destí que's comensava, era l'influxo
+de lo que'l poble'n diu una mala estrella, que havia de transformar
+desde llavors á aquella gran potencia, ó era un cástich de la
+Providencia, que així podia ser temporal pera'ls homens, com continuat é
+inmutable pera la nació y'l que la regia?
+
+O millor:
+
+¿Aquells trastorns que passava'l poble catalá y'l Rey que ell s'havia
+dat, podian ser tal volta lo cumpliment de la maledicció del Comte de
+Urgell, del anatema de fra Vicens, quant deya que "fins los fills á
+voltas pagan los pecats dels pares," ó del somni ditxós de mossen Borra,
+suposat que, en part, se cumplian actes que havian de favorir, ab lo
+temps, al futur rey de Aragó, y era en tals antipatias y trastorns
+l'infant don Alfons la única imatge grata en qui veyan los catalans
+possibilitat de revíurer novament las virtuts dels antichs reys, lo
+respecte de sas llibertats y nova cullita de gloria y llorers?
+
+Quí sab? Alla veurém.
+
+### XVIII. La llibreria del rey don Martí. 
+
+De allà ahont menos se pensa, salta la llebra. Cert es l'adagi que diu
+"Qui espera's desespera;" y mes cert encara si'l que espera no sab de
+fixo qué déu esperar, com li succehia al infant don Alfons y á son amich
+mossen Borra, que, vehent embolicat lo mòn, no veyan un camí pera lograr
+sos grans desitjs.
+
+En contra del fatal adagi hi ha, no obstant, un medi que Dèu no ha donat
+á tots los homens, y es lo de la inteligencia clara y superior de
+alguns, los quals, com á supremos en sos pensaments, y fins en sas
+ambicions, desitjan al mateix temps trobar tot lo que ajude á engrandir,
+senten una aspiració ardent á tot lo que es diví y general de la
+naturalesa del home, y donantse á la ciencia, al estudi, al exámen de lo
+perfet y gran, logran evitar, mentres esperan, aquella desesperació que
+diu l'adagi.
+
+Així ho feya l'infant don Alfons, mogut per lo sabi mossen Borra, y així
+ho feya també aquest, ensenyant y proporcionant á son amo tot lo bo que
+anava trobant en la Biblioteca del palau reyal, y especialment en la que
+havia deixat l'últim rey, don Martí; y així esperavan bè aquests dos
+personatges com á homens grans en esperit, ben diferent, per cert, de la
+manera ab que espera l'home ociós é ignorant, aquell que sols tè de gran
+l'atreviment en sos actes, mes nó'l pensament ni menos lo cor, aquell
+pera qui tan sols se feu de segur l'adagi. Dígaho, sinó, lo donzell de
+Puymoren, que, tenint de resignarse á la voluntat del Rey, quant,
+aconsellat per alguns richs-homens de la terra, nombrá á aquell tan sols
+majordom de son palau, y no camarlench de sa reyal cambra com ell volia,
+passava ociosament la vida en Barcelona, de lo que no estava en cert
+modo descontent, perque deya que "en tan gran ciutat hi havia de tot,"
+tot que pera ell se reduhia tan sols á la possibilitat de dedicarse á
+certs vicis que may sòn tan comuns en las poblacions petitas, y que eran
+pera'l misteriós personatge l'únich medi de passar las llargas horas que
+li deixava libres son ofici, lo qual, ádhuc estant lo Rey en Barcelona,
+era purament de ceremonia. Prou ho podian dir, sinó, lo carrer de
+Viladalls, lo lloch que'n deyan entre mur y mur, tots los carrers y
+travessias próximas al carrer del Vidre y Tres llits, ahont encara's
+conservava la fama de la antigua Peyrotona y sas amigas, y finalment lo
+barri y carrer dels Orbs, sobre tot á la part de fora del portal, per
+ahont galanejava de dia, aguaytant sempre palomas de finestra, y ahont
+se dirigia tapat, de nit, ab una altre capa menos coneguda que son
+vermell tabar, pera que no'l descubrissen, en busca dels palomars que
+eran mes á propósit pera entretenir sa depravada ociositat.
+
+Com era mossen Borra discret y mostrava sempre alegria, s'inclinava á
+ell mes facilment lo donzell, sens conéixer que era'l juglar un dels que
+mes lo vigilavan, mostrántseli afable y amich, á fi de véurer si ab sas
+confiansas lograria esbrinar qui era aquell home á qui ningú coneixia y
+de qui tant recelava lo mateix príncep lloctinent y molts particulars de
+la ciutat. Així que, al tornar al palau lo donzell, després de sas
+corregudas ó passetjs, dava sempre una passada per la llibreria, segur
+de trobar allí á son amich, y ab tal motiu passar un rato de conversa,
+que era, com si diguessem, de bulla y passatemps pera qui tant llargas
+li eran las horas. Mes, curta era la visita que feya en tal cas lo
+majordom, si lluny de trobar sol al juglar, lo trobava acompanyat de
+alguna persona de lletras, que allí s'entretingués ab qui tantas n'hi
+sobravan, com succehí precisament un dia del mes de octubre del any
+1415, en lo qual havia arribat á Barcelona un comissionat dels monjos de
+Poblet pera tractar ab lo senyor Rey de un assumpto important al
+monastir.
+
+Estava, donchs, en la llibreria lo juglar, entretenintse en ensenyar al
+monjo las preciositats de aquella, y per sa conversa podia deduhirse la
+riquesa que en aquella habitació se tancava, y la que tenia en son cap
+lo sabi juglar, coneixedor de tot lo bo y dolent que en aquell temps
+havia produhit la ciencia, los ingenis y fins lo que era sols fruyt de
+homens laboriosos.
+
+--Donchs voleu dir, (deya mossen Borra, enfilat dalt de una taula pera
+poder arribar á un llibre que era en un prestatge elevat,) voleu dir,
+pare Arnau, que l'abat Mengutxo no tè por, desde que al papa Benet li
+coixeja la cadira?
+
+--Qué ha de tenir por (contestava'l frare, mitj rihentse de la
+pregunta,) si precisament ara es quant li balla la aygua al devant. Es
+diferent de son antecessor, l'abat Carbó, que aquell fou fet per ordre
+espressa del papa, peró á don Joan Martinez de Mengutxo lo elegí la
+Comunitat. A mes, que ell está disposat...
+
+--Sí? donchs llavors no vull créurer que vostra vinguda sia solament
+pera véurer si'l Rey vól acabar lo palau que'l rey Don Martí deixá á
+mitj fer en Poblet. Prou feyna tè en aquest don Fernando, que si no
+l'adoba, me sembla que al millor dia se li posa á tremolar. Jo estich,
+company, en que vostra vinguda pórta cua... No obstant, aquí teniu lo
+llibre que buscau, y que'm sembla vos servirá poch pera vostre objecte.
+
+--Bè, bè, (contestá'l frare, tot llegint lo comensament del llibre y
+fullejantlo ab certa indiferencia, com si l'espantás lo volum: "Del
+edificament del monastir de la Grassa.")
+
+--Lo que deveu fer, continuá'l juglar, es véurer si lograu la vostra, y
+deixar córrer exemples, que pochs vos en donará l'historiador de aquell
+monastir mitj francés y mitj catalá.
+
+--Ja ho veig, ja ho veig. Com aquí's tracta sols de acabar un edifici,
+encara que també mereix reparació lo claustre de Sant Esteve y la
+enfermeria dels monjos, de poch servirá l'exemple. Y per altre part, com
+lo Rey no tè diners, me sembla, 'm sembla...
+
+Y'l monjo bellugava'l cap com en senyal de incertitut, tot deixant lo
+llibre al demunt de la taula.
+
+--Qué es lo que us sembla?
+
+--Me sembla, que al fi s'haurá de fer lo que ja tenim pensat. Que'ns
+venga'l Rey la jurisdicció de Menargues y altres pobles que eran del de
+Urgell, en los quals Poblet tenia ja'l domini útil, y...
+
+--Ah, ah, ah! Aixó sí que'm fa ríurer, contestá'l juglar, interrompent
+al frare ab una gran rialla; demanau diners pera fer obras, y no
+podentlos haver, proposau una compra. Malament podréu pagar lo comprat
+sinó podeu pagar los adobs de lo que teniu. Voleu, pare Arnau, que us
+deixe'l "Digesta" nova ó no nova, lo llibre de "Lleys de Espanya" si es
+que enteneu lo castellá, las "Consuetuts dels feus" las "Decretals de
+Bernat" l'"Ordre dels judicis" y'ls infinits códichs que hi ha aquí en
+totas llenguas, pera véurer si en ells s'hi troba previngut aquest gran
+cas de justicia? De segur que en cap de ells se trobaria la previsió
+dels monjos de Poblet, y sobre tot la rahó de demanar lo que tè mes al
+que tè menos.
+
+--Sòn cosas aquestas, mossen Borra, que convé enténdrerlas.
+
+Y fent lo monjo com que volia girar la conversa, aná seguint per devant
+dels prestatges de la llibreria y llegint varios títols dels llibres.
+
+--Aquí, aquí fa pera vos, li digué mossen Borra, vehentlo mirar ab mes
+afició y com admirat al arribar á cert punt. Tot lo que veuréu es cosa
+de vostre ofici, y en abundancia.
+
+Lo monjo anava seguint y llegint, sens fer cas, en cert modo, de las
+glosas que feya'l juglar á alguns dels títols que llegia.
+
+--"Canonisacions." "Esposicions dels Evangelis." "Salomó, de Profetas."
+"Dels deu manaments." "Vida de San Vindaleix." "De San Gregori."
+"Ordinacions dels temples." "Sermó de Sant Agustí sobre la assensió de
+Madona Santa Maria." "Revelatio Beati Sirili." "Tractat de Sent Agustí."
+"Del dit del Profeta." "Solis loqui de Sent Agustí." "De la Verge
+Maria." "Boeci. De consolacione." "Scriptum Thomae." "De Trinitate."
+"Actus Apostolorum." "Evangelister." "Historia de la Biblia, en
+francés." "La Biblia." "La Biblia vella." "Flos sanctorum." "Doctrina
+pueril, en francés."
+
+--Si haveu de llegir tots los títols, pare Arnau, per estona'n teniu.
+
+--Sí, sí... en efecte... Molt, molt hi há... y molt bo.
+
+Y'l monjo anava encara seguint, mirant y pronunciant entre llavis molts
+altres títols dels llibres de religió y moral que ocupavan los
+prestatges de aquella part.
+
+--Y aixó que encara faltan aquí llibres que s'han de buscar per lo palau
+ó que estan en diferents cofres y bauls del pobre rey don Martí.
+
+--Creheu, (deya'l monjo, no sabentse apartar de aquells prestatges,) que
+es molt bo lo que hi ha aquí, y que penso passarhi alguns ratos, de
+manera que no'm fa res la tardansa de la vinguda del Rey, pus quant mes
+tarde, mes podré gosar aquí en aquestas preciositats.
+
+--Es á dir, que per amor al saber, olvidaréu, pare Arnau, l'adop del
+claustre, l'acabament del palau de don Martí y la compra de la
+jurisdicció de Menargues. Bè! Així m'agradan los homens y, sobre tot,
+los frares.
+
+--veus aquí lo que convé aumentar en nostre monastir, pus seria molt
+útil en aquella santa casa que hi haja mes gran llibreria. Jo us
+asseguro, que donaria tot quant tingués, si fos abat, per adquirir lo
+que hi ha en aquest armari, que es, sens dubte, lo millor de la
+llibreria, y la millor joya de tot lo palau...
+
+--Eb, eb, eb!... cridá mossen Borra, interrompent al frare. Lo millor de
+la llibreria?... La millor joya del palau?... Com qui no hi toca. Hi ha
+aquí dos armaris, pare Arnau, quals llibres no sòn tan sants com los que
+havem vist, peró sí tan bons, y alguns n'hi ha que se'ls pót dir
+verdaderas joyas.
+
+--No nego...
+
+--Los que havem vist sòn pera anar al cel, peró aquests ensenyan de anar
+per la terra, y molt ajuda á perfeccionar al home tenir coneixement de
+la terra que trepitja, de lo que toca y que véu, de lo que s'ha fet y
+s'pót fer, que molt falta encara per endevinar. Mirau, mirau...
+
+Y anant llegint llavors mossen Borra en compte del monjo, donáli
+rapidament noticia de algunas obras históricas que's descubrian en los
+prestatges mes baixos de un altre armari.
+
+--Veheu sinó, continuá'l juglar; aquí veuréu la Historia, la
+Jurisprudencia, la ciencia en general: "De las batallas dels tartres."
+"Consuetut de Leyda." "Discordia dels sicilians contra'ls francesos."
+"Vida del Sant Rey En Jaume." Y de aquest n'hi ha tres diferents, un en
+llatí y un altre en llemosí. "Dels gentils en Castella." "Historias
+troyanas, en francés." Aquest tè tres exemplars. "La regla del Temple,
+en francés." De aquest sòn quatre'ls exemplars. "Leys de Castella, en
+castellá." "Inhibicions de la Terra Santa." Aquest fa pera vos, pare
+Arnau. "Libre de Mafumet."
+
+--Jesús Maria, digué'l monjo, mitj fent la senyal de la creu.
+
+--No us l'oferesch, nó, digué'l juglar tot rihent. No fos cas que'l
+dimoni fes en vos lo que feu ab frare Marginet y ab la bona pessa de fra
+Anselm Turmeda, que ara's diu Abdalá y diuhen que está predicant en
+Túnes,... encara que vos no teniu la mala disposició de aquella parella
+de diables.
+
+--No digau diable á fra Marginet, que prou arrepentit está y es ara un
+bell exemple de virtut.
+
+--Peró y fra Anselm, tan mateix continúa encara entre'ls moros... y las
+moras?
+
+--Així ho diuhen, peró la misericordia de Dèu es molt gran, y no dubto
+que quant ans lo veurém també arrepentit.
+
+--Mirau, donchs, mirau, continuá'l juglar, tornant á senyalar nous
+llibres del mateix armari. "Somni en revelació en Sicilia." "Suma de
+cróniques." "Usatges de Barcelona." Mirau quants diversos exemplars n'hi
+ha de aquest coixí de nostre repós. "Constitucions de Sardenya." "Imago
+mundi en francés." "De la ordinació de la mar, en romans." "Suma
+Historiarum, en aragonés." "Valeri Máximo en castellá." "Historias de
+Castella." "Crónicas de Espanya." Y aquestas ab sa primera, segona y
+tercera part. "Crónicas, en aragonés." "Godofre de Biló, en francés."
+"Crónicas del Comte de Foix." "Titu." "Crónicas del rey de Egipte."
+"Constitucions del emperador Federich." "Legum Hispanie, en castellá,"
+"Plutarci, historial grech, en castellá." "Suma de códicis de dret."
+"Primer volum de las crónicas de Grecia." "Furs de Valencia." "Vincent,
+historial." "Justino, en romans." "Nembrot." "Marco Polo, en romans."
+Aquest aná ahont ni vos ni jo anirém, que seguí la Siria, la Persia y la
+India. "Stacius." "Governament de ciutats." "De la terra del Soldá."
+"Historia de Hércules, en francés."
+
+--Prou, prou, mossen Borra: no us canseu mes.
+
+Peró'l juglar anava seguint.
+
+--"Historia de tot lo mòn, en francés..."
+
+--Prou, home, prou; si'l mateix llibre us ho diu. Sabent la de tot lo
+mòn, no cal saberne cap mes. No us canseu...
+
+--Teniu rahó, pare Arnau. Mes si us cansan las historias, que moltas sòn
+las que cansan, altre cosa us mostraré que es lo pot de la confitura.
+
+--Nó, no'm cansa may lo admirar. Sols sí dech dirvos, que entre tants
+títols, no veig, que digam, la maravella que ponderau de lo que en lo
+mòn s'ha fet y's pót fer. Altres llibres hi ha de ciencia, que... Peró,
+vejam, vejam aquest pot de la confitura que diheu. --Y tal pot y tal
+cosa, digué mossen Borra. En part teniu rahó, pare Arnau: deixem,
+donchs, aquests primers prestatges, ahont no faltan crónicas de tots los
+reys y en totas las llenguas, pus ja sabeu que dels reys may s'en
+descuydan los historiadors, que poch nos importan las Doctrinas morals,
+los Regiments... y fins los Nodriments dels prínceps, de lo qual no
+faltan aquí llibres, y vejam aquest sancta sanctorum de las llibrerias.
+
+--Vejam, vejam. Peró sembla que us haveu de enfilar molt pera arribar al
+bó.
+
+Deya aixó'l monjo, vehent que mossen Borra tornava á acostar la taula al
+armari, y s'enfilava damunt de ella.
+
+--Ja sabeu que lo bo es sempre lo mes amagat, á escepció de la vergonya,
+que quant mes bona es, menos s'amaga.
+
+Y agafant una brassada de llibres lo juglar, deixála damunt de la taula,
+dihent al monjo.
+
+--Comensau, comensau, pare Arnau; anau girant fulls, y trobaréu en cada
+un una perla mes grossa que la que duya en la corona lo rey Alfons, lo
+fill de Jaume II, quant lo coronaren en Saragossa.
+
+--Grossa ha de ser, pus diuhen que era aquella mes grossa que un ou de
+oca.
+
+--Donchs las de aquí sòn com á ous de abestrús.
+
+Y comensá á llegir lo juglar.
+
+--"Gloses de Ovidi. Matamórfoseos." Y aixó que diuhen que l'autor las
+maná cremar.
+
+--No sabeu l'adagi de "Per fondo que's fassa'l foch sempre respira?"
+
+--Oy.
+
+Y continuá llegint.
+
+--"Suma de Tholomeu." Ja coneixeu qui es aquest, que no es lo Filadelfo,
+ni'l Evergetes, ni'l Filometor, ni'l gramátich, ni'l metge. Aquí teniu
+del mateix lo "Quadripertit de juhís." "Séneca." Aquest en llatí, y
+aprés las "Epístolas de Séneca, en siciliá."
+
+--Mes bè l'hauria entés don Martí que jo.
+
+--"Medicina de Galien."
+
+--Per ara, mossen Borra, tots sòn plomas de cap de ala.
+
+--"Professias de Merlí, en francés."
+
+--No fòra mala ploma aquest, si fos cert tot lo que conta.
+
+--Y á son costat, mirau, hi ha un quadern de nigromancia. Bè feu
+l'antich bibliotecari del rey don Martí en posar los polls prop de la
+gallina. Peró, vejam, vejam los altres. "Albert." "Ermes, en juhís, en
+catalá."
+
+--Déu ser lo Trismegist?
+
+--Lo mateix. Y que deveu estimarlo mes, perque ab tot y ser pagá, ab sa
+ciencia, regonegué que existia un sol Dèu etern. "Suma de Alí-Ben
+Rajell."
+
+--Ah! aquest es lo moro de Toledo que's passejava sempre per las
+estrellas.
+
+--Parlem á pams, pare Arnau: s'hi passejava, peró sabia ahont posava'l
+peu, y molt tenen que agrahir los astrólechs á sas observacions.
+
+--Ciencia es aquesta que així la cultivan cristians com moros y juheus.
+
+--Així fos ab totas. Lo millor testimoni teniu aquí de lo que haveu dit.
+
+Y portant lo juglar un altre brassada de llibres, aná estenentlos per
+demunt de la taula, y llegint los títols.
+
+--"Suma de Alí-Ben-Rajell..."
+
+--Es lo mateix...
+
+--Nó, que lo primer es en llatí, y aquest está en romans. Las bonas
+obras en totas llenguas se traduheixen, ó's multiplican. Aquí ho veheu.
+De un sol tractat de astrologia hi ha en aquest armari nou exemplars
+diferents. "L'algorisma."
+
+--Es també aquest de astrologia?
+
+--Així ho diu la última pagina: *Explicit Tabit de quantitatibus
+stellarum*. "Lucidari, en catalá."
+
+Mogut per impuls de imitació'l monjo, obrí també la última página de
+aquest llibre, y admirat digué á mossen Borra:
+
+--Home! mirau lo que diu al peu de aquest: Pregats per l'ermitá qui
+l'escriví. Un hermitá astrólech.
+
+--Quí millor que éll, que tè per feyna mirar sempre al cel.
+
+Y aná continuant mossen Borra:
+
+--"Tractat de natura dels signes, en pla." "Stralabri, en aragonés."
+"Juy de les stellas." "Libre de planetas." "L'aclipsi, en francés."
+"Speculum planetarum." "Speculum Strologie." "Los juys de stronomia, de
+mester Johan de Sibilia." "La Stralabria." "De la propietat dels
+planetes." "De les imatges del cel, destres é sinistres." "Del eclipsi
+del sol é de la luna." "De juys temporals esdevenidors." "Declaracions
+fetes sobre la astrologia." "Suma de astrologia." "Secrets de Buzamar,
+de astrologia." "Lectura sobre las taulas tolosanas." "Las taulas
+Alfonsinas en catalá." "Las taulas Alfonsinas, en romans." "Almanach"
+"Almanach." "Almanach..."
+
+--Qué tants almanachs, home.
+
+--Tants diheu. Si bè buscava, en tots los recons de la llibreria s'en
+trobarian.
+
+--Mare de Dèu! Y quina abundancia! Si de las altres ciencias hi ha tant,
+vos asseguro, mossen Borra, que podian ferse ben sabis los reys de
+Aragó.
+
+--La fama'n tenen. Y no dubto que així mateix abundan las altres
+ciencias. Mirau sinó.
+
+Y'l juglar aná trahent nous llibres del armari y senyalantne altres en
+diferents prestatges de la llibreria.
+
+--Aquí teniu á "Aristótil, en francés," devant de tots. "Los filosofs,
+en castellá." "Aliqua dicta sapientium, en romans." y "Dits de diversos
+filosofs en catalá." "Liber anticorum." "Tractat moral." "Etiquorum."
+"De corruptione." "De totas sciencias, en francés." "Questions de mestre
+Thomas Anglés." y... Aquest, aquest, pare Arnau, devant de aquest si que
+deveu tirarvos la cogulla enderrera y fer una cortesia.
+
+--Y quí es l'autor?
+
+--Preguntaho á aquestas salas, digué mossen Borra, senyalant ab lo
+llibre las interiors del palau. Per aquí ha ressonat sa doctrina, quant
+lo rey don Joan I permeté que la esplicassen y propagassen, en la
+mateixa morada dels reys, Berenguer Fluviá y'l prebere Ximen Tomás. Com
+aquest no n'hi ha cap de tan gran en nostra nació, y es son saber
+conegut aqui y per tot lo mòn.
+
+Així que'l monjo llegí lo títol, que li senyalava mossen Borra ab la ma
+dreta, feu en realitat un cert acatament, que era mes bè una afirmació.
+
+--Oh! oh! digué; "De la ciencia den Lull." En veritat que devem tenirlo
+per rey de la ciencia.
+
+--Y per si voleu enténdrerla millor, (digué'l juglar senyalant un altre
+llibre,) allí teniu la "Práctica de la taula general de Ramon Lull."
+
+--Pót ser que sí, pus lo conech sols com á teólech, y crech que
+m'agradaria mes conéixerlo com á filosof. Guardaulo, guardaulo, que pót
+ser aprofite la oferta.
+
+--Ja veheu, donchs, continuá'l juglar, si aquí hi ha de tot y bo. "De
+art de alquimia." "De Jeometria." "De prespectiva." "Natura de pedras y
+metalls." "Doctrina de armas, en francés." "Propietats de pedras y de
+erbas." "Leccions de cavalleria." "Sobre la carta de navegar."
+"Generació ó medicina de bestias." "Dels membres del cors del home, en
+catalá." "De cassa, en aragonés." "Cognició dels animals." "Retórica, en
+francés." "De naturas de bestias." "Secret de secrets." "Emeranides y
+llibres de medicina." "Del joch dels escachs."
+
+--Y en poesia, diheu, hi ha també alguna cosa?
+
+--No us dich que de tot. Aquí teniu: "Rimas sobre la presa de
+Mallorques, en castellá." "Lo romans de Girat, en francés." "Noves
+rimades." En catalá y altres en castellá. "Cansons francesas." Un
+quadern en pianesch que no tè títol: comensa *Queste sone*. "Romans de
+Roger le donoxs." "Cansoner." y un altre "Cansoner francés." "Proverbis
+de ensenyaments, en romans rimat." "Tresor de mestre Brunet, en
+francés." Y aquí, per fi, teniu, pare Arnau, per si us voleu tornar
+trobador, ara que no sòn heretges, com en altre temps, lo "Art de
+trobar, en llemosí."
+
+--Sí, sí: ja veig... No us canseu mes, mossen Borra, pus me convenso que
+de tot hi ha aquí y en totas llenguas.
+
+--En totas las cristianas: en llatí y en romans, catalá, castellá,
+francés, tolosá, llemosí, siciliá, llenguatge pla... y fins en las que
+no ho sòn, com hebraych...
+
+--En hebraych? digué'l monjo admirat. Será la Biblia?
+
+--Nó, que aquesta's guarda en lo arxiu reyal.
+
+--Donchs qué guardau en hebraych en aquest temps?
+
+--Mirau: lo "Rabbí."
+
+--*Anathema sit!* digué'l monjo, apartantse. Llibre condempnat es
+aquest.
+
+--Aixó us espanta? LLibre sè jo que es *condempnatus, sed non auctori
+condempnando*. Y si la causa es bona, alguna cosa de bo hi haurá en
+l'efecte, que moltas *margaritas* hi ha *inter porcos*, peró que per
+aixó no deixan de ser pedras preciosas.
+
+Mentres així estava parlant mossen Borra, girat de espatllas ab son
+company á la porta de la llibreria, aparegué devant de aquella un
+personatge, lo qual se detingué un moment com indecís, y com si li
+desagradás haber trobat al juglar ab companyia estranya. Era lo donzell
+de Puymoren, majordom del palau, portant á son costat lo sèu inseparable
+gos mastí.
+
+Mossen Borra, no adonantsen de prompte, seguia enrahonant.
+
+--Por vos fan los llibres hebraychs? deya tot passant la ma per la
+espatlla del monjo, que indicava ja volersen anar. Una caixa n'hi ha
+aquí en un recó, alguns dels quals, entre altres que no deixarán de ser
+molt dolents, deuhen valer mes or que no pesan... peró ja estan ben
+amagats, pare Arnau, y no hi ha perill que...
+
+Lo gos del donzell trahí en aquell moment á son amo, pus penetrant en la
+llibreria, interrompé ab sa presencia á mossen Borra, y sorprengué en
+certa manera al monjo.
+
+Lo donzell, obligat llavors á entrar, fixá naturalment la vista en la
+caixa dels llibres amagats que senyalava mossen Borra, y tot cridant al
+gos, penetrá en la llibreria, saludant á las personas que en ella hi
+havia.
+
+--Oh! Eh! qué es aixó? digué mossen Borra tot girantse. Fora, fora
+aquest mal vehí que tè per ofici llevar pells, y si comensa á olorar
+totas las que hi ha aquí...
+
+Lo donzell, que semblava entrar allí ab repugnancia, á la vista del
+monjo, sens parlar tan sols, arrimás al gos y li doná una violenta
+puntada de peu pera ferlo sortir. Peró'l gos no's movia de la porta.
+
+--Perdonau, digué llavors lo donzell; no voldria destorbar.
+
+--Quant vos sòu aquí en aquesta hora, senyal que cap ánima en pena vos
+espera.
+
+--Nó; peró us tenia de véurer precisament perque'l senyor príncep acaba
+de rébrer cartas de son pare, lo senyor Rey, y entre ellas hi havia
+aquesta que m'ha dit vos entregás.
+
+--Carta del Rey pera mí? Permeteume, pare Arnau...
+
+Y obrint la carta'l juglar, se la posa á llegir, mentres lo donzell se
+entretenia en mirar una pintura que hi havia en un llibre de sobre de la
+taula. Entretant, y desde que havia entrat lo donzell, lo monjo, sens
+fer cas de la conversa, no feya mes que mirar al gos, de manera que no
+li treya l'ull del demunt, observantlo y remirantlo.
+
+--Bo! esclamá mossen Borra. Ja la tenim armada. No sabeu lo que'm mana'l
+Rey en aquesta carta?
+
+--Qué? digué'l donzell.
+
+Lo monjo no respongué, perque tenia fixada tota sa atenció en lo gos.
+
+--Me mana'l senyor Rey, que partesca de seguida á Perpinyá, "pera donar
+gust al rey de Romans, que déu arribar allí dintre pochs dias." Aquestas
+sòn sas paraulas.
+
+--L'Emperador? preguntá'l donzell.
+
+--L'Emperador ó Rey, diheuli com vullau, pus com no hi ha hagut papa
+verdader que'l coronás, se quedá ab lo títol de rey. Pót ser que pera
+aixó vól un papa verdader... Ay, Benet, Benet, que'm sembla que'l vent
+del Nort te costipa! No us sembla així, pare Arnau?
+
+--Sí, sí, contestá maquinalmente lo monjo, sens apartar la vista del
+gos.
+
+--Y á vos no us ho sembla, senyor majordom?
+
+--Tot pót ser. Sòn cosas aquestas que no m'en cuydo gayre.
+
+--Es á dir, que vos teniu altres asumptos que us interessan mes?
+
+--Prou!
+
+--Ja'ls tocaria jo ab lo dit.
+
+--Quí sab... Ba! veig que vos estau ocupat, y ja'ns veurém una altre
+hora.
+
+--Nó, home, nó. Si pare Arnau ja s'en vá. No es veritat, pare Arnau?
+
+Y adonantse que mirava tant al gos, anyadí:
+
+--¿Y qué teniu mirant tant al company del senyor majordom? Se coneix que
+sòu frare de Poblet, que teniu afició als gossos mastins.
+
+Al sentir aquestas últimas paraulas, se conmogué violentment lo donzell,
+mirá al frare, prengué certa actitut de resolució, y fent mitja
+cortesia, procurá sortir ab tota pressa de aquell lloch.
+
+--Qué! Tan mateix vos en anau? li digué'l juglar. Anau al asumpto? Avuy
+si que déu ser cosa de fer presa.
+
+--Qué he de fer presa, (respongué desde la porta'l donzell, mitj rihent
+y mitj sospirant,) si de tant bona que es, me temo que se m'esmunyirá de
+entre las mans com una anguila!
+
+--Voleu dir? Llástima'm feu.
+
+--Allá veurém.
+
+Y donant un altre cop al gos pera que s'adelantás, desaparegueren un y
+altre de aquell lloch.
+
+Lo monjo, acostantse llavors fins á la part forana de la porta, continuá
+seguint ab la vista al gos, sens poderla apartar de ell, fins que girá
+al estrem de un corredor; y tornant á entrar després com pensatiu,
+murmurá entre dents aquestas paraulas:
+
+--No ho sè... no ho sè... peró casi ho juraria.
+
+--Qué? qué, pare Arnau? li digué'l juglar, tot ficant de nou los llibres
+als prestatges. Com hi ha mòn que alguna vos en passa. Veig que mentres
+ha rodat per aquí'l gos, no haveu estat sinó per ell. ¿Qué hi trobau en
+aquell enamorat del nostre majordom?
+
+Tot bellugant lo cap lo monjo, y mirant nó á la persona que parlava sinó
+vagament, com qui vól recordar un fet ó vá lligant ideas, contestá á
+mossen Borra:
+
+--Qué hi trobo, diheu? Pót ser mes de lo que may vos podriau pensar!
+
+--No sè que un gos puga oferir...
+
+--Prou, amich! Si'ls gossos poguessen parlar...
+
+Ferit llavors mossen Borra de gran curiositat, manifestá certa alegria,
+efecte sens dubte de una sospita que aná concebint, y, dissimulant en
+cert modo, digué: --Qué hi fa que no parlen, ab tal que ells sian senyal
+de alguna cosa? Peró, diheu, diheu ¿qué fòra aixó?
+
+--Res... Ja sabeu que en lo monastir se crian gossos mastins, y que la
+casta de allí la coneixem al moment, y mes si surten alguns gossos que
+tenen certas senyals especials com aquest.
+
+--¿Es á dir, que aquest gos ha sigut de Poblet?
+
+--Podria ser molt bè. Recordo que hi havia dos cadells com aquest, que
+desaparegueren una nit... Y quina nit! esclamá, tancant los ulls, lo
+frare.
+
+--Esplicauvos, esplicauvos, pare Arnau.
+
+--Me sembla que encara'ls veig als dos pelegrins que vingueren...
+Pelegrins del dimoni, nó de Dèu!... pus fugiren á la matinada, y ab ells
+s'en portaren los dos gossos, sabentse á poch en lo convent lo sacrilegi
+que se havia comés al dia anterior... Peró, nó, nó; no fassem mals
+pensaments. No vull pensarhi tan sols...
+
+--Qué diheu, pare Arnau? Parlau, parlau. Peró, quin fou aquest
+sacrilegi, quina fou aquesta nit que diheu? Parlau, que pót ser ab
+aquest cap de fil...
+
+--Res, res... m'en vaig. A Dèu siau.
+
+Y'l monjo apretá la ma al juglar, dirigintse després cap á la porta.
+
+--Peró, home. Qué us costa dirme?... Diheu, acabau de contar aixó dels
+pelegrins. Quí eran aquestos pelegrins?...
+
+--Nó, nó: á Dèu siau!
+
+--Al menos diheume quina nit fou aquella?...
+
+--Res, res... Ja'ns veurém en altre ocasió. A Dèu siau, mossen Borra, á
+Dèu siau!
+
+Y partí de allí'l monjo, deixant pasmat al juglar, tan pensatiu, com
+enfadat dels escrúpols del frare.
+
+Peró de repent se'l vegé mudat, girant en sech, y dirigintse á la taula
+ahont tenia paper y tinter.
+
+--Sí? digué. Donchs jo faré que'l gos parle, y'l cor me diu que de sas
+paraulas s'en han de descobrir molts fets. Dèu ho fassa!
+
+Y agafant la ploma, comensá ab molta pressa á escríurer, fent dos
+cartas, que plegá en seguida, y anantsen després en busca, sens dubte,
+de algun correu que partís ó volgués partir als punts que ell desitjava.
+
+La una de las cartas anava dirigida á un monjo del monastir de Poblet.
+
+La altre portava'l sobrescrit pera un cavaller distingit del regne de
+Aragó.
+
+## Segona part. La nina dona. 
+
+### XIX. La poncella pom de flors. 
+
+Mes de una volta s'ha vist quedar al mitj del camp, després que la fals
+arrebassadora del segador s'en porta las espigas, una planta modesta que
+ostenta en son cim una senzilla y aislada poncella.
+
+Si la poncella hagués sigut crescuda, si s'hagués pavonejat ja formada
+del tot, descubrint un ram en son mánech y una corona de colors en son
+estrem, tal volta hauria caygut mústiga y ofegada entre'l feix de
+espigas, peró la casualitat ó la sort la deixá en sa tendresa, y sols se
+bellugá com incerta entre la vida y la mort, ja per estar mes á
+descubert dels perills alsantse sola y al pas del que sega, ja per
+faltarli la forsa que podria donarli vida, sentint trepitjada per lo peu
+del segador la planta á que está agafada.
+
+Pobre poncella! Si algun mal vent se girás, que fes secar mes y mes la
+planta alimentadora, si alguna tempestat acabás de péndrer la poca vida
+que á aquella li queda, perdent sas forsas la poncella, aniria
+doblegantse esmortoida, y arribaria á tocar ab sa tendre boca la mare
+que la alimentava: moriria la filla ab la mare tot besantla, y moriria
+sense haver florit, moriria sens deixar conéixer sa hermosura y sens
+exhalar lo perfum y la aroma que podia haver despedit arribant á ser
+flor.
+
+Peró vehentla'l sol, que ans dauraba'ls blats y que sols li havia enviat
+fins llavors sa claror transparent per entre las espigas, compadeixentse
+de ella, la iluminá y vivificá ab raigs benignes, y la tendre poncella,
+si bè sentint lo dolor de la planta mare, arribá á enfortirse, á seguir
+son curs natural, á desarrollar sa forsa íntima, y prest, transformada
+en flor, ostentá totas las bellesas que ja com á flor tenia y las que'l
+sol vivificador li anyadí, enviantli, ab sa llum y son foch, nous y
+delicats colors.
+
+Benehit sia'l sol, que dòna vida á las plantas, que salva la vida y
+ajuda á transformar en flor las poncellas abandonadas que ploran junt á
+una planta ferida, y que ostentantse majestuós ab sa llum y son calor,
+evita que un mal vent arrebasse y destruesca á la flor tendre á qui
+manca encara forsa pera serho complerta!
+
+Benehidas sian aquellas virtuts que, apareixent á temps, com lo sol
+vivificador, salvan de la tempestat del mòn á aquells sers desgraciats é
+inocents que han quedat abandonats en ell, prop de la tomba de sos pares
+y sens forsa pera ostentar las bellesas de que tal volta la Providencia
+los ha fet depositaris!
+
+Sola y abandonada la pobre nina de Menargues, com la poncella del camp,
+y en la edat próxima á desarrollar sas bellesas que ja vaticinava sa
+encantadora forma molt ans de ser flor; ¡qué hauria sigut de ella, si'l
+sol de la caritat no li tornás la forsa, si no la hagués resguardat dels
+mals vents que l'abandono, la miseria y'ls vicis fan bufar en tots
+endrets pel mòn!
+
+Benehit sia'l sol salvador de las plantas! Benehida sia la caritat, que
+salva als sers infelissos! Benehit sia Dèu, que ha creat la caritat y'l
+sol!
+
+Dos anys feya tan sols, que, arreplegada providencialment la trista
+orfaneta de Menargues baix lo mantell de la caritat que servia de
+ensenya á fra Vicens Ferrer, havia sigut conduhida, desde las solitarias
+planas de Urgell, á la porta mateixa del únich que, recordant las
+gracias de la nina y las virtuts y generositat de sos desgraciats pares,
+podia servir mes que ningú de amparo á aquella tendre criatura, que sens
+aquesta sort, s'hauria vist, sens dubte, condempnada á vagar perduda,
+miserable y esposada per los camps perillosos de aquest mòn.
+
+Ferida y trepitjada fou, en efecte, la planta de ahont sortia y
+s'alimentava aquella hermosa poncella, y ho fou quant aquesta realment
+no tenia mes forsa que pera ser poncella, si bè no havia de tardar molt
+en ser flor. Quantas sòn las flors que de la nit á la matinada cambian
+son aspecte, y al sortir lo sol mostran ja tots los colors que lo dia
+ans se guardavan tancats dins del botó!
+
+Dels onze anys que tenia Blanqueta quant la ampará'l falconer, als
+tretze que llavors devia cumplir, havia fet realment com la poncella
+comprimida á la nit y oberta á la matinada, ó millor, havia fet durant
+aquests dos anys com fa gradualment la poncella que, comensantse á
+esclatar ab lo calor suau de la aurora, vá dilatant y estenent sas
+fullas quant mes vá sentint lo calor del sol que s'eleva, fins á
+mostrarse enterament oberta y ab sa verdadera forma de flor, alsantse y
+bellugantse altiva quant l'astre vivificador está al mitj de la esfera.
+
+La poncella, donchs, havia entrat ja en lo temps de ser flor: la nina de
+Menargues havia deixat de ser nina en aquell espay, pera transformarse
+en dona.
+
+Desde que ab l'amparo del compassiu falconer havian comensat á
+desaparéixer de la hermosa nina totas las senyals de la fam, cansament y
+miseria que la acompanyavan en son abandono; desde que á forsa de consol
+havia casi arribat á fer fugir los recorts de tristesa que li oprimian
+lo cor, y l'encantament que aquesta havia produhit en sa inteligencia;
+desde que, ben cuydada y alimentada, havia sostituit al torrat del sol y
+del vent la fina blancor que li era natural, y s'havia enrobustit son
+cos, prenent tots los membres la verdadera forma perfecta que'ls era
+propia; al aproximarse Blanqueta á aquell período de transformació que
+marca la naturalesa pera'ls sers á qui Dèu ha dotat de esperit, fèu
+verdaderament com la poncella que vá trantsformantse en flor desde la
+aurora al mitj dia. Així en lo cos com en l'esperit, mudás enterament la
+ans lleugera y enjugassada nina: sa alssária prengué proporció ab la
+robustés del cos; se dilatá suaument ab delicat contorn la carn de son
+pit, que semblava dividit sols per una petita sombra; prengué l'aspecte
+un ayre mes grave; lo mirar, sens deixar la dolsura de la inocencia,
+brillá ab una altre animació que no deixava per aixó de ser modesta, y
+en lo parlar y fins en totas las maneras y moviments se notá aquell
+esfors ó tránzit que sembla violent en algunas ninas quant comensan á
+ser donas, y que en altres, com en Blanqueta, per sa senzillés, ofereix
+un conjunt de vanitat inocenta y discreta imitació, mes que pera ser
+dona, pera semblarho.
+
+Cada dia que anava avansant Blanqueta, creixia mes y mes lo goig del
+falconer que la havia amparada. Mirávala aquest bon home ab tanta
+satisfacció com un pare, pus si aquest podia vanagloriarse de tenir una
+tan hermosa filla, aquell podia fer gala de haverse degut á sa bondat la
+salvació de aquella preciosa y ans desgraciada criatura. Arribava á
+obrar en aixó'l falconer fins ab egoisme, si nó ab orgull, pus no tenia
+altre gust sinó que li parlassen de Blanqueta, y li queya, com se sól
+dir, la bava, quant sentia ponderar sa hermosura, sos bons modos, sa
+habilitat en cuydar de la botiga, y la transformació que havia sofert
+desde'l primer dia de sa entrada á Barcelona, de manera que, á no haver
+sigut bo'l Joan y á no fer tot lo que feya per natural impuls de son bon
+cor, hauria bastat, pót ser, aquest cert egoisme, pera que may apartás
+de sa casa ni abandonás á la que li aumentava la fama de bon home y
+compassiu, y que á mes li aumentava també los parroquians de sa botiga,
+á la qual acudian molts compradors, sols pel gust de contemplar aquella
+cara, que era la millor de Barcelona.
+
+Tan content estava'l Joan y de tal manera aumentava son carinyo de dia
+en dia envers Blanqueta, que, per poch que pogués, en los diumenges ó
+qualsevol altre festivitat en que s'oferís alguna diversió, no la portás
+á véurerla, deixant en sa casa al baylet, cosa que ans may havia fet. Si
+era per Corpus, la duya á véurer la professó, y li ensenyava la bribia,
+'l bassilís, lo gegant dels cotoners, y la gran espasa de la confraria
+de mossenyer San Pau ó dels daguers, y li feya mirar la cadira de plata
+daurada del rey Don Martí, damunt de la qual se portava la custodia; si
+era per Nadal, la portava á matines á la Catedral, á sentir rebentar las
+bofetas dels galls de Indi quant s'entonava la Aleluya, y sobre tot pera
+escoltar los bells tochs de orga, ahont cantava lo gran tenorista Mateu
+Ferrer; si feyan cossos en l'arrabal ó balladas per la celebració de
+algun sant ó patró, allí la acompanyava; per Sant Roch la duya al
+Regomir á véurer los cuberts de tela que feyan los vehins, deixant cada
+un un llansol, y en esta festa, menos s'olvidava de tornarhi al dia
+seguent, en que se celebrava la festa de Sant Gos; per Santa Catarina la
+acompanyava á véurer los fochs y graellas que encenian á la nit los
+frares; per Sant Jordi á la casa de la Diputació, á véurer sortir
+l'acompanyament del General de Catalunya ab los padrins y ministrers
+pera anar al Born, en busca dels mantenedors del torneig, y com si fos
+Blanqueta una de las millors damas, comprávali'l Joan lo ram de flors
+mes bonich que trobava, sens escassejarhi un sou; per fi, tal era'l gust
+y desitj del bon home en compláurer á sa afillada, que pera ella podia
+dirse bè sempre alló de "boca qué vóls, cor qué demanas."
+
+Una bona circunstancia entre tot aixó era lo que feya distingir á
+Blanqueta y al que la amparava. Desde'l primer dia que aquella entrá en
+la casa del falconer, procurá aquest que la nina no descuydás la part
+moral y religiosa que tan recomendable la havia de fer mes endevant.
+Parlantli alguna que altre volta de sos desgraciats pares, fèu que tal
+memoria, no apartantse absolutament del cap de la orfaneta, fos en cert
+modo com una barrera en los perills que pogués sofrir en lo mòn, en cas
+de venir nous contratemps; cada dia en lo rosari li feya dir un pare
+nostre per son pare y un altre per la mare, en lo primer dels quals se
+escapava moltas voltas una llágrima al falconer, així com en lo segon se
+escapavan á la nina; féyala cumplir ab tots los debers de cristiana;
+parlávali tot sovint de las astucias dels homens, de qui no's devia
+fiar, ponderantli á voltas pitjor que no faria un caputxí missioner
+(perque es de advertir aquí, que'l cap de Joan may s'havia ocupat en si
+sa afillada devia casarse ó no ab lo temps, cosa que, á pensarhi,
+l'hauria omplert de gelosia y de tristesa;) y per fi, en lo que tocava á
+amistat, tenia gran mirament y fins mania segons ab qui Blanqueta
+s'acompanyava, pus deya sempre que una mala amiga es pitjor que'l
+dimoni, y que moltas eran las minyonas á qui havia perdut una amistat
+dolenta, de manera que sols la deixava jugar ab la filla del catxassut
+Ambrós, l'especier vehí, lo qual, á pesar de sa catxassa, no descuydava
+los bons debers de pare y de espós, com que arribava á ser un exemplar
+admirable, sobre tot en aquell barri que comensava mes enllá de sa casa;
+y al pas que aixó permetia lo patrocinador de Blanqueta, posávali mala
+cara si's frequentava massa ab una altre minyona del costat mateix de sa
+casa, filla de un menescal y ferrador, la qual no li agradava,
+primerament perque tenia molts mes anys que la nina, y á mes, perque era
+geperuda, pus estava en la creencia, com es, de que totas las que tenen
+aquella tara sòn esparvilladas y maliciosas, recordant sempre lo que li
+deya moltas vegadas un capellá parroquiá sèu, á qui venia caderneras,
+referintse als habitants esguerrats del portal del Ángel: "*ab homine
+signato, libera nos Domine.*"
+
+¿Y qué dirém de la habilitat de Blanqueta en cosir y fer mitja? Basta
+recordar que la nina havia tingut una molt bona y treballadora mare,
+que, ja desde la infancia, y tot lo temps de ser nina, la havia comensat
+á inclinar al treball, á apéndrer tot lo que pót comensar á apéndrer una
+nina filla de una mare desitjosa de véurer en sos fills retratadas sas
+virtuts y habilitats. Basta dir, que may com llavors havia anat tan ben
+sorgit lo falconer, y sas calsas y sa gonella, per lo ben arregladas,
+haurian fet créurer, quant menos, que aquell home era ó espós, ó pare de
+fillas, sent així que no era ni una cosa ni altre. Déu anyadirse aquí,
+que admirador lo Joan de la bona disposició de Blanqueta, la creya capás
+de apéndrer qualsevol cosa, y coneixent á una compradora de las monjas
+de Santa Maria de Junqueras, que sabia fer molt bonas puntas, lográ que
+anás á ensenyarnhi, sent tal lo resultat, que al cap de poch temps
+arribá ja Blanqueta á fer una gornició pera unas estovallas del altar
+major del convent.
+
+Oh! aquesta habilitat acabá de realsar la gracia de Blanqueta, pus
+sentada al llindar de la porta de la botiga, tesa y ayrosa, ab lo cuixí
+devant, sos preciosos y blanchs dits se bellugavan lleugerament per
+entre'ls boixets, ab una gracia y maestria imponderable, y com per la
+atenció que tal treball requereix sa vista havia de estar certs moments
+fixa, tot aixó contribuia á que en tal entreteniment paregués la asseada
+y hermosa nina encara mes hermosa y plena de totas las gracias que poden
+encantar així á homens com á donas. Dèu del cel! Si la pobre de sa mare
+la hagués pogut contemplar en aquells moments, de segur que s'hauria
+tornat á morir boja de alegria, vehent á aquell ángel, fill sèu, tan ple
+de gracias en son cos y en son esperit!
+
+Sia sa modestia natural ó'l temor de la noble gelosia que demostrava en
+sa presencia lo falconer, lo cas es que Blanqueta evitava y fugia'ls
+ulls quant algú de'ls que passavan se detenia devant de ella, pus á
+menut s'hi detenian així homens com donas, jovens y ancians, y molts
+jovens, ferits á vegadas de certa impressió súbita y enardent, que sols
+podia contenir la mateixa modestia de la hermosa, y sols alguna vegada,
+per sentir sas orellas nó falagueras paraulas de un admirador ó
+enamorat, que moltas ne sentia, sinó atrevidas espressions de homens
+inflamats per sentiments innobles, havia hagut de mostrar sa cara
+severitat y repugnancia, com li succehí una volta, en que ab tota pressa
+desaparegué corrents de la porta, abrassada ab son coixí.
+
+No vól dir aixó que son cor, bo é inocent, fugís de tals homenatges á sa
+hermosura mes per inocencia que per virtut: encara que jove Blanqueta,
+la continua admiració que observava á sa persona desde que anava fentse
+mes dona, havia de infundirli precisament aquell recel natural que vá
+sentintse en tal edat, y per lo que la dona vá fentse cárrech del
+objecte á que está destinada en lo mòn. En est cas es quant la dona
+comensa á sentir que's desperta en son cor un sentiment nou y fins
+llavors desconegut, un sentiment que la fa aspirar á una altre
+felicitat, l'amor, sentiment que si bè es verdader fill del cor, se
+desarrolla mes ó menos aviat y es mes ó menos viu, segons la educació
+que's reb, peró que existeix, faltantli sols pera despertarlo la
+impressió infundida per un altre ser en qui's conega desitj de ser
+correspost, de manera que'ls dos sentiments vingan á formarne un tan
+sols. Estava en esta disposició Blanqueta? Havia mogut simpatia á sos
+ulls un altre ser digne de ella? S'havia despertat son cor, á pesar de
+sa modestia, ab aquell grat sentiment verdaderament nou pera qui coneix
+que deixa de ser nina y comensa á ser dona? Prou! prou! L'amor de la
+hermosa, encara que timorat, s'havia fet sentir, per conéixer ella que
+un altre amor pur y també timorat se li rendia; ella coneixia uns ulls
+que la miravan diferent dels altres, coneixia un ser devant del qual
+ella gosava y patia al mateix temps; Blanqueta estimava... y anava
+estimant mes cada dia, per lo mateix que faltavan ocasions de
+espressarse sos mútuos sentiments los dos amants. Ja veurém qui fou lo
+ditxós, y com aquest amor aná creixent, entant que aná creixent també la
+hermosura y la fama de Blanqueta.
+
+Vejam ara de quina manera nasqué aquesta viva flama en lo cor dels dos
+amants.
+
+### XX. Tan vá'l canti á la font que á la fi's trenca. Dos cors en un. 
+
+Desde aquell dia en que lo noble y generós Fivaller havia resolt passar
+una ajuda mensual al falconer del portal del Ángel, pera que ab ella
+pogués millor aténdrer al cuydado y educació de la pobre nina que habia
+amparat; no havia faltat En Guillemet, lo dia últim de cada mes, segons
+son senyor li havia previngut, á recullir la cantitat, pera entregarla,
+lo dia primer del mes seguent, á la persona pera qui era destinada.
+
+Era, donchs, cada dia primer del mes un dia de goig en la casa de En
+Joan de la Murtra, y la vinguda de En Guillemet era esperada ab deliri,
+nó per lo que ell portava, sinó per la alegria ab que se acariciavan uns
+y altres, mirantse cada un com á contribuidor de la felicitat de la
+nina.
+
+Sentint lo falconer gran simpatia per aquell jove que tant aprobava son
+modo de pensar, per aquell esparvillat minyó (com ell li deya,) que tan
+bè parlava y tantas cosas sabia, no veya, en los dias de sa visita
+certa, la hora, com qui diu, de sentirlo bromejar en sa casa; y com si
+gracia li feya, y si desitj havia de manifestar de sa vinguda, á ningú
+podia millor demostrarho que á sa companyona, á Blanqueta, així aná
+succehint, que, per esperit de imitació, distinctiu constant de totas
+las criaturas, la inocenta nina desitjava lo mateix que son pare
+adoptiu, la vinguda de Guillemet, y al véurerlo, se alegrava, rihent
+quant En Joan reya, y aprobant y corroborant tot lo que aquest contava
+de las prendas de aquell. De manera, que al dia primer del mes, estava
+ja impacient la nina desde que's despertava, y no feya mes que repetir á
+tota hora: --Avuy es lo dia! Avuy toca! ¿No es veritat, pare, que avuy
+vindrá En Guillemet? Que aixerit es... Ay que'm fa ríurer... Ay qué
+alegre... Ja voldria que fos aquí!
+
+No dirém menos de la alegria per part del jove. Al arribar á la casa,
+així que entrava á la porta, donava ja un crit de ¡Joan! peró espressat
+de manera que indicava sa franquesa, lo dret que en cert modo tenia de
+entrar allí com si fos de la familia, y sobre tot la alegria que portava
+son cor, de pensar que contribuhia á ferse una obra bona. Al primer Dèu
+us guart, allargava la ma al falconer, apretántsela un y altre ab
+efusió, y tan prompte com descubria la nina, la agafava pel mitj del
+cos, fentli dar un salt, donantli patacadetas á la espatlla, y dihentli
+mil espressions de carinyo relativament á sa hermosura y á sas infinitas
+gracias.
+
+--Ola! la aixerida, li deya, la pubilla dels aucells, la doneta de
+casa... ¿Sabs que cada volta que't veig me semblas nova?... Y mirau com
+se vá tornant... ¿Quí li havia de dir á la cadernereta, que sis mesos
+enrera encara no's plegava'l menjar?... Vaya, que dintre poch, vas á ser
+la mes bona mossa del barri... y de tota la ciutat.
+
+Y luego passavan aquestas alegrias, y's tornavan á renovar al principi
+de cada mes; y'ls mesos passavan, y la nina s'anava desarrollant y
+tornantse dona; y tal vingué á ser, que arribá dia en que Guillemet no
+gosá á tractarla ab llenguatge tan inocent, ni s'atreví á ferli donar
+salts, ni á tocarla, encara que fos ab inculpable carinyo, pus
+verdaderament anava descubrint en ella un cert ayre nou de gravetat y
+pulidesa, que li feya mirarla baix un altre aspecte.
+
+Bè tenia rahó En Guillemet quant deya que cada mes li semblava nova y
+que dintre poch habia de ser la mes hermosa de la ciutat, pues arribá
+temps en que, admirant la novetat com verdaderament notable, y
+contemplant la hermosura com irradiant é incomparable, hagué de
+esperimentar Guillemet que lo que en un principi havia sigut inocent
+carinyo, y després cortés mirament, se transformava en respecte y
+admiració, peró admiració que feya náixer certa ambició en lo cor del
+jove.
+
+--¿Qué será (comensá á dir pera sí En Guillemet al cap de dos anys de
+fer sas mensuals visitas al falconer,) qué será, que així com abans
+entrava sempre alegre en aquesta casa, ara hi entro sempre ab un cert
+abatiment, que fins me sembla melancolia? Jo no sè que'm passa... pus
+ans, me creya jo com superior, y mirava á Blanqueta materialment com á
+un ser petit y desgraciat, y ara, ara la miro á ella com á un ser
+superior á mi, y jo'm considero com un esclau de sa hermosura.
+
+Cada volta que feya la visita, repetia En Guillemet aquesta reflexió,
+peró com era impressió momentánea la que esperimentava, passava lo
+recort de aquesta, y sols se tornava á renovar, ó's feya mes viu, quant
+la nova presencia del objecte, en lo mes seguent, arrancava també novas
+y mes atentas contemplacions dels ulls del que mirava, novas reflexions
+del que creya que'l pensar era lo sentir.
+
+Dia vingué en que aquesta petita y primera guspira de amor que naixia en
+lo cor de Guillemet s'aná encenent molt mes. La admiració y'l recort de
+la hermosura no era ja sols tranzitori: lo jove tenia ja interés en
+saber ó en endevinar la millora ó avans que esperimentaria al véurer
+novament á aquell objecte que ans fou sols de admiració: al arribar als
+últims dias del mes, desitjava Guillemet ab impaciencia que passás lo
+temps depressa, no veya arribat lo dia de la visita, y al verificarla,
+fins se sentia com conturbat, tenint que fingir en cert modo ab lo
+falconer la alegria que sempre li havia mostrat, sent així que sa
+atenció estava fixada sols en aquell objecte que cada volta trobava mes
+hermós, mes interessant, y que no hauria volgut, nó,'l jove que servís
+pera felicitat de un altre que no fos ell. Guillemet estava
+verdaderament enamorat!
+
+Qué li faltaria, donchs, en tal estat, al jove de imaginació viva y de
+honrat y sensible cor? Sols una cosa: la ocasió. Mes de una volta, al
+despedirse, havia procurat donar á enténdrer per medi de miradas á
+Blanqueta la pena que ell passava; peró lo poch mòn de la jove feya que
+aquellas fossen interpretadas sols per una espressió de afecte amistós.
+Si al menos hagués pogut parlarli un dia á solas, si al menos hagués
+lograt que conegués son sufriment... peró ni ell s'atrevia á anar á la
+casa en horas ó dias no acustumats, ni'l falconer deixava á sa filla
+sola en la casa, sens que ans advertís al vehí especier que vigilás, de
+manera que havia de contentarse, pera satisfer son enamorament, en fer
+tan sols alguna passada per lo carrer del Portal, ó por un altre carrer
+inmediat ahont donava lo terrat de la casa. Desde ell, un dia que la
+joveneta estava arreglant las torretas de flors, á que era aficionat lo
+falconer, descubrí Blanqueta al jove, de qui havia notat ja las
+continuas passadas alguns dias, y saludantlo ab inocenta gracia, acabá
+de arrebatar, per la mateixa rahó, al que tan delirós anava per ella.
+
+--Ditxosas, ditxosas aquestas flors, (li digué ab veu baixa Guillemet,
+tot arrimantse á la paret de la casa,) pus son cuydadas per tas
+preciosas mans!
+
+Aquellas espressions sentidas per Blanqueta, que arribava á presumir
+cert afecte de part de aquell jove, aquella primera sageta de pur amor
+clavada instantaneament en aquell cor verge de passió, serviren pera
+aumentar mes y mes la bellesa de la vergonyosa y modesta noya. Un color
+rosat encés aparegué en sas galtas, baixá sos brillants ulls la noya, y
+sols un grat somrís indicá que havia entés lo significat de aquellas
+paraulas. Oh! com en aquell moment, may la havia vist tan hermosa En
+Guillemet.
+
+--Ah! perqué no respons? ingrata!
+
+Un altre somrís aumentá encara mes la hermosura de la vergonyosa
+donzella.
+
+--No'm comprens, Blanqueta? li preguntá ab to suplicant l'enamorat jove.
+
+La noya girá'l cap, com guardant cert temor de que algú la vegés de dins
+la casa, y adivinantho Guillemet, li digué:
+
+--Es que tens por? Está en la casa ton pare?
+
+Blanqueta fèu un moviment afirmatiu de cap, y fins bellugá los ulls de
+manera, que revelava'l perill en que estava de ser vista.
+
+--Ah! digué llavors lo jove, desesperat de amor. Ja que no hi ha,
+donchs, altre ocasió, aprofitem aquesta pera víurer confiats. Dígasme,
+dígasme: ¿no coneixes lo que passa per tu mon cor?
+
+--Sí, sí, li digué ab veu baixa Blanqueta, y manifestant viva inquietut;
+peró vesten, vesten...
+
+--Blanqueta, jo no quedo satisfet, jo no quedo tranquil, si no contestas
+á mon desitj. Confio en ton amor? Me estimas, Blanqueta?... me estimas?
+Donam una proba y m'en vaig... Donam una flor de las que han tocat tas
+mans!
+
+Y donantse pressa la noya, y corresponent al mateix temps ab sos ulls al
+amor del jove, anava á arrancar un brot de la primera planta que tenia
+mes prop, quant En Guillemet cridá:
+
+--Nó, nó! que de morduix l'amor ne fuig. No'm dones morduix, Blanqueta,
+nó, que seria desgraciat lo nostre amor! Donam una branca, una fulla,
+qualsevol cosa, peró no'm dones morduix.
+
+La noya llavors, desitjosa de satisfer al que la galanejava, y mitj
+perturbada per lo temor de ser vista, allargá la ma á un hermós clavell
+que tenia prop, y arrancantlo, tirál precipitadament al carrer, venint á
+cáurer entre las mans del enamorat.
+
+No arribá'l clavell á las mans ans que á la boca. Guillemet lo besá y'l
+torná á besar, repetint entussiasmat:
+
+--Vina, vina, prenda de ma felicitat, vina, símbol de la primera pena y
+del primer triunfo que ha tingut mon cor... Jo t'estimo y't beso mes en
+lo mánech que en la flor, perque en ell han fregat las mans de la que
+adoro, perque sos preciosos dits sòn los que t'han suavisat, arrencantte
+de la planta! Jo't guardaré eternament, y ta presencia será sempre en
+mi'l testimoni de nostre amor, y'l recort de ta hermosura, incomparable
+Blanqueta!
+
+Al alsar los ulls lo jove, la noya habia desaparegut ja del terrat.
+
+Peró no importava ja la desaparició de la estimada, tenint la garantia
+del amor: Guillemet acabava de conseguir lo triunfo mes envejat per
+l'home jove que rendeix holocauste per primera vegada á la hermosura. La
+flama de la passió deixava de estar oprimida desde aquell moment, y
+cremava magestuosa y viva pera dilatarse mes y mes, y pera no apagarse
+may mentres se sostingués lo ferm altar de ahont brotava.
+
+En res pensá de prompte Guillemet mes que en sa alegria, en son triunfo.
+Tenint seguritat, no li faltava esperansa de ocasions, y així,
+conformantse ab la privació repentina de poder espressar lo que sentia á
+sa estimada Blanqueta, avansá involuntariament, seguint la mateixa
+direcció del carrer, sens véurer ahont anava, sens pensar si'l podian
+véurer, fixa la sèva imaginació en sa estimada, y sens previsió tan sols
+pera amagarse'l clavell que li havia donat Blanqueta.
+
+Mes á pochs passos torná en sí de sa fixació, y de repent se'l vegé
+amagar ab tota pressa en son pit lo colorejat clavell. En la finestra de
+una casa vehina acabava de descobrir En Guillemet á dos personas que
+l'estavan mirant, y que havian presenciat, sens dubte, tot lo que
+acabava de succehir. La finestra era la de la casa del menescal y
+ferrador, (ahont se curavan y ferravan de poch temps ha tots los cavalls
+del palau del senyor Rey,) y las dos personas eran una de la casa y una
+altre forastera: la noya geperuda, tan mal conceptuada per lo previst
+falconer, y un cavaller que portava una capa vermella.
+
+Regonegué en seguida Guillemet, per tan coneguda senyal, al senyor
+majordom del palau, á qui en altre temps havia portat lo falcó que
+mossen Joan Fivaller regalá al senyor llochtinent, y qual personatge no
+era la primera volta que'l jove havia trobat rondant per aquell barri,
+sens que may pogués maliciar las intencions que allí'l portavan; ja li
+semblá, al primer cop de mirarlo, que tals personas no's trobavan allí
+de casualitat, y sí ab la idea de observar, y tornant á girar la vista
+al cap de pochs passos pera cerciorarse de son recel, lo vegé confirmat,
+pus mirantlo fit á fit lo cavaller, acabá per esclatar en una rialla
+burlesca y despreciadora, que avergonyí al novell enamorat.
+
+Mes lo novell en amor era vell en honor, y si bè semblá avergonyit de
+prompte Guillemet, no tardá un minut que, refentse, girá ab orgull la
+cara, com demanant satisfacció de la burla, y no baixá los ulls per
+llarch espay. Lo cas que de aixó fèu lo cavaller fou repetir una segona
+rialla, que si bè era tan burlesca com la primera, revelava molta mes
+dósis de orgull y de mala criansa. A aquesta nova insolencia, lo fogós y
+honrat jove anava á replicar escupint en terra, com en senyal de
+despreci, peró no li quedá temps, observant que la noya del menescal
+empenyé de aquell lloch al insolent cavaller, y tancá la finestra, pera
+evitar sens dubte un escándol.
+
+Casi podria dirse que per un moment l'honor borrá l'amor en l'esperit
+del jove, pus ressentit aquest de lo que li passava, murmurá entre sí
+aquestas paraulas:
+
+--Ira del cel! Que si aquests sòn los cavallers y majordoms que tè'l
+senyor Rey en sa casa, ¿qué tal serán los soldats y'ls servidors...? Ja
+no estranyo que tothom estiga descontent... Peró, bè diuhen, que "de
+senyor y gorrí, de casta s'ha de venir!"
+
+La rabia ab que digué aixó'l pundonorós jove hauria bastat en altre
+ocasió pera conduhirlo fins al mes gran compromís. A no tenir en lo cor
+un sentiment supremo y pur, que com á poderós havia de revíurer quant
+ans, no hi ha dubte que de allí no s'hauria mogut En Guillemet, y que
+emprenent contra'l descarat donzell, hauria sigut víctima, tal volta, de
+la fornida espasa que aquest portava; peró revivint lo goig del triunfo
+amorós, entant que Guillemet s'apartava de aquell lloch, arribá á
+olvidar lo jove aquell passatger insult, y torná á fixarse sols lo sèu
+cap en la satisfacció que havia conseguit, y mes que tot en imaginar
+medis pera buscar las ocasions que tan desitjava y que tan necessarias
+li eran en son amorós sufriment.
+
+No cal esplicar, donchs, qué es lo que fèu desde aquell ditxós instant
+lo correspost enamorat: sas passadas se multiplicaren per lo carrer y
+encontorns de la casa ahont habitava l'objecte de sa felicitat; de tots
+cantons, quant Blanqueta se sentava á la porta ó sortia al terrat,
+descubria la noya miradas afectuosas de son amant, y carinyosos saludos
+que feya una ma portant un clavell; y'l cap de En Guillemet no feya mes,
+com tot amant privat, que discórrer quin podria ser lo recurs que
+empleás pera poder tenir una entrevista segura, en la qual acabás de
+manifestar estensament son amor, y lográs la seguritat de la ditxa que
+sols se li havia iniciat fins llavors.
+
+A forsa de esperar, de sufrir y de discórrer, acudíli, per fi, al
+enamorat un medi, per lo qual, tal volta, lograria lo que tan desitjava,
+ó millor, la oportunitat lo vingué á favorir quant menos ho pensava.
+
+Era l'últim dia del mes de novembre y hora de mitj dia, que passava
+Guillemet per devant de la casa de la ciutat, qual porta se conserva
+encara per sort, salvada per miracle del modern instint destructor,
+derrera del fróntis actual, com si fos una ninfa hermosa y postrada de
+dolor, á la que un sátiro tè subjectada per la cabellera.
+
+Lo tros de fróntis antich que encara pót contemplarse com enfonzat ó
+engastat en lo modern edifici, y que's véu actualment al entrar en lo
+carrer que's diu de la Ciutat, conserva encara algunas de sas espayosas
+y atrevidas finestras ab la doble pilastra gótica, lo dosselet ahont
+destaca lo preciós ángel Rafael, (segons diuhen las lletras dels
+costats, Rafael Angelo,) ab sas alas de metall, y que en altre temps
+brillaren com á or, y tenint als peus l'escut reyal de la corona de
+Aragó, ó antich de Catalunya, coronat per lo famós casco que porta per
+cimera lo fabulós drach dels reys; qual conjunt ve á formar com un
+floró, ornant la estremitat de una porta que encara ostenta gran part de
+las antigas planxas y'ls claus que la hermosejavan, porta de recorts
+inefables, per ahont se introduhia ans al temple de la justicia y del
+amor patri, y per la qual han fregat en altre temps las heroycas
+gramallas rojas dels antichs concellers.
+
+Al arribar Guillemet á tal punt, observá gran animació entre las
+personas que per allí's reunian, moviment continuo de gent que entrava y
+sortia, y en general en uns y altres marcada en la cara la alegria y la
+complascencia.
+
+--¿Qué es aixó? preguntá senzillament á un menestral que semblava estar
+enterat de lo que's tractava, per l'interés y forsa de las esplicacions
+que feya á uns senyors allí detenguts.
+
+--Los nous concellers, los nous concellers... li contestá l'altre.
+
+--Es veritat que avuy es dia de elecció. ¿Y quí, quí ha sortit? ¿Sòn
+gent que...?
+
+--Jo ho crech, digué'l menestral sens deixar acabar al que preguntava;
+si sembla que la Providencia ho porte. Conceller en cap ha sortit mossen
+March Turell, segon, mossen Joan Fivaller, tercer...
+
+Així que En Guillemet sentí'l nom de mossen Joan, girá involuntariament
+cap á Sant Just, sens acabar de escoltar qui eran los altres, y mogut
+sens dubte per lo desitj de anar á felicitar primer que ningú á sòn
+protector; mes, á pesar de son bon desitj y de sa resolució, se'l vegé
+detenir lo pas al cap de un rato que caminava, y mudar sa direcció,
+marxant á tota pressa cap al carrer del Bisbe. Fou en aquell quant la
+oportunitat lo convidá á inventar un medi pera trobar la ocasió que tant
+desitjava.
+
+--Sí, sí, deya tot sol y dirigintse cap al carrer del portal del Ángel;
+demá es lo dia primer del mes, lo dia de la visita... Si ara hi vaig á
+ferli saber la novetat, pót ser se resoldrá á fer lo que jo volia fer
+ara, y quant ell s'en vaja pera dar la enhorabona á mossen Joan,
+llavors... Oh! sí, sí: me sembla que veig lo cel obert.
+
+Y així cabilant, y donant pressa á sos passos, arribá prop de la casa
+del falconer, en qual porta distingí ja de lluny á la envejada Blanqueta
+que tenia devant lo coixí de fer puntas.
+
+Al acostarshi Guillemet, li fèu ja certa senyal ab los ulls, indicant
+que convenia dissimular, y vehent de prompte que'l falconer no era en la
+botiga, tingué encara temps de poder dir á mitja veu á la noya, que no
+fes cas de sa alegria, pus tot alló era una escusa pera véurer si
+trobaria ocasió de parlarli.
+
+Mes no hagué de tardar en fingir qui tan poch ne sabia, pus descobrint
+en la cambra interior al falconer, á pesar de la conmoció que sentia y
+de anárseli los ulls á Blanqueta, doná En Guillemet un alegre crit de
+Joan! Joan! y apareixentse l'home, no tardaren un y altre en donarse la
+ma.
+
+--Qué es aixó? Tu per aquí?
+
+--Havia de passar per la plassa de Santa Ana, y no he volgut ferho sens
+aprofitar la ocasió.
+
+--Per aixó... sinó hauria dit que us haviau errat de un dia.
+
+--Qué havem de errar. No us dich que he volgut aprofitar la ocasió?
+
+--De qué?... Hi ha alguna novetat? preguntá sorprés lo Joan.
+
+--Y tal novetat. No sabeu que avuy es lo dia de San Andreu, que avuy se
+fan los concellers nous?
+
+--Y qué...?
+
+--Qué? Agafau vostre capot y la gorra, Joan, y anau á donar la
+enhorabona á vostre favoreixedor, mossen Joan Fivaller, que ha sigut
+elegit conceller segon.
+
+--Qué'm dius! Es cert?
+
+--Cert.
+
+Los ulls del falconer espressaren repentinament la alegria que sentia
+per la elecció de un home que tant de bè podia fer, en son concepte, al
+poble que regís, y encara mes per la honra que cabia á qui ell tan
+estimava y venerava.
+
+--Benehit sia'l cel, esclamá, pus fa sortir gent tan cabal pera'l bon
+nom de Barcelona! Benehit sia Dèu que aumenta l'honra de qui'n tè tanta!
+
+--Ja ho veheu: vos sabrá mal de ma vinguda?
+
+Guillemet anava dihent aquestas y altres paraulas vagas, sols pera anar
+allargant lo temps, y encara que mirava alternativament á las dos
+personas que allí hi havia, no deixava per aixó, ab tot dissimulo, de
+observar sempre la actitut y'l mirar de Blanqueta.
+
+--Qué m'ha de saber greu ta vinguda, deya'l Joan, tot alegre y tocant la
+espatlla á Guillemet; ans t'en dono las gracias, pus conto que tots,
+tots nos interessam per la honra de mossen Joan.
+
+--Estich segur que tot Barcelona s'en alegrará.
+
+La impaciencia de En Guillemet era inmensa, y vehent que no parlava'l
+falconer de anar á visitar al elegit, anyadí un altre esfors ó
+probatura, dihent á continuació: --Tothom, tothom s'en alegrará, y
+estich segur que no faltará cavaller ni menestral que no vaja á
+felicitarlo.
+
+--Jo ho crech! La primera cosa que fassa demá al dematí, jo t'asseguro
+que será passar á la casa de qui tant bè m'está fent. Sabs quí es, noya?
+(anyadí després, dirigintse á Blanqueta;) es aquell bon senyor que
+s'estava á la porta lo dia que vas arribar, y'l mateix que cada cap de
+mes envia á Guillemet. Sí, sí: demá al dematí sens falta m'en hi vaig.
+
+Aquesta última paraula ó seguritat enxamplá'l cor del enamorat jove, pus
+vegé casi realisada la esperansa que concebia. Sa astucia havia
+triunfat, lo moment oportú se li acostava; així que, considerant com
+sobrat tot lo que allí pogués dir y fer, quant ell no s'hi trobava com
+volia, pretestá luego la urgencia de un treball que havia de fer,
+repetint que son únich objecte havia sigut participar aquella
+satisfacció á qui no dubtava s'en havia de alegrar; y donant novament la
+ma á son amich, y clavant tot passant una dolsa mirada á Blanqueta,
+saltá al carrer, cridant ab alegria: --Vaja donchs, vaja: de aquí á un
+altre dia. A Dèu siau, Joan: A Dèu, Blanqueta. A quals afectuosas
+espressions responian també un y altre de la casa, dihent:
+
+--A Dèu!... A Dèu Guillemet! De aquí á un altre dia. A Dèu!... A Dèu!
+
+Y En Joan fins hi anyadia alternant ab sos saludos:
+
+--Encara gracias, home, encara gracias del favor. Cregas que m'en alegro
+molt que hajas vingut.
+
+Qual espressió de amistat corroborava Blanqueta, alegre y pensativa al
+mateix temps, ab espressions de amor, que sols se rebullian llavors en
+lo fondo del sèu cor enamorat, y que á haver de sortir per la boca, sols
+s'haurian pogut manifestar ab aquestas paraulas: --Tu t'en alegras... y
+jo mes!
+
+Llargas foren las horas de aquell dia pera'l pobre Guillemet, que
+esperava; y gran fou la impaciencia que sufrí desde la matinada del dia
+seguent. Encara no s'hi comensá á véurer, ja saltá del llit, delirós de
+córrer prop de la casa de sa estimada, y posarse en aguayt pera
+aprofitar la ocasió y lograr l'objecte que s'havia proposat. Sortint per
+lo portal de Sant Sever, que era casi al estrem de la Rambla, á fi de
+evitar que pogués ser vist per los vehins inmediats de la casa ó per lo
+mateix falconer, doná la volta per la part de fora de la Parellada y
+demés horts, ja citats, que hi havia derrera de Santa Ana, entrá molt
+cautament per lo portal del Ángel, y entretenintse per allí com esperant
+á algú, quedás en la entrada del mostassaf, desde ahont se descubria,
+encara que á distancia, la botiga de la Óliva. Desde allí estigué en
+observancia l'enamorat jove, mirant de continuo, y fonentse de
+impaciencia, féntseli horas los minuts, quant, á las nou del dematí,
+distingí clarament al Joan, que portava sa capa y son barretó, y estava
+enrahonant, á la porta de sa casa, ab sa afillada. Aumentá llavors de
+graus sa impaciencia com lo goig de sa esperansa, y li succehí lo que al
+noy que vól pujar dalt de un arbre gros pera cullir un fruyt, en lo
+moment que domina ja'l tronch y no li falta mes que allargar la ma. Mitj
+amagat son cos, aná seguint ab la vista al falconer que's dirigia cap á
+la plassa de Santa Ana, y si bè's contenia per prudencia ó temor, las
+camas semblava que li fugian; tingué paciencia fins que vegé al que
+observava á llarga distancia, y quant ja casi arribá á pérdrerlo de
+vista, llavors, sense véurer tan sols als que li passavan per prop, pus
+estava tot ell fixat en lo objecte que 'l movia, avansá ab precipitació
+en los primers passos, y aná caminant després ab naturalitat, pera no
+donar que pensar á ningú, sobre tot al acostarse á la botiga.
+
+Al posar en ella'l peu, lo jove fogós y atrevit arribava á tremolar: tan
+poch avesat estava á fer actes que desdissen de sa formalitat y
+franquesa, y tal era la pena del dubte que encara l'oprimia, no sabent
+de quina manera fòra escoltat son amor quant lo declarás estesa y
+clarament. Peró son temor se torná en entussiasme al contemplar lo
+quadro que se li presentava devant sos ulls. Blanqueta, després de haver
+arreglat y donat menjar als aucells, se entretenia, com de costum, en
+acariciar á sa predilecta tortoleta, amor privilegiat fins llavors de sa
+ignocencia. Sentada estava la encantadora donzella junt á una taula, en
+la que descansava son bras dret apoyant en la ma lo cap, y demunt de la
+espatlla esquerra tenia al carinyós animalet, que rullava, estenent tot
+sovint lo sèu bèch fins á picar lo pinyó que sa amiga guardava entre sos
+preciosos llavis. Pera mirar Blanqueta á son estimat animalet, tenia que
+girar los ulls al costat, donantli aquesta actitut certa espressió de
+amorós abandono, á que ajudava fins lo deixo natural ab que penjava son
+bras esquer fora del cos. Hermosa, encantadora estava en aquella posició
+Blanqueta, y si un pintor hagués volgut fer ressaltar completament sas
+gracias y hermosura, de segur que la hauria copiada en aquell instant, y
+no hauria volgut que per res se mudás de la manera en que's trobava.
+
+Un ah! mútuo dels dos amants fou lo saludo ab que un y altre anunciaren
+sa alegria ó sa sorpresa, y de segur que Guillemet hauria doblegat lo
+genoll devant de aquella bellesa, si no hagués notat la perturbació de
+la noya, al véurerla esclamar que estava sola en la casa, y que'ls
+vehins podian observar y mal pensar de ella.
+
+--Ah! per fi't trobo sola, digué al entrar Guillemet; per fi logro lo
+que tant he desitjat, reyna meva, consol meu, alegria de mon cor!
+
+--Ay! Guillemet... Quí s'ho havia de pensar... Tu per aquí tan aviat...
+Peró, mira que'l pare no hi es... que ha sortit fa poch... Ay, qué dirán
+los vehins!
+
+--No't perturbes, Blanqueta meva, no't impacientes. Ja sab tothom que sò
+amich de ton pare, que jo vinch á ta casa tots los dias primers de cada
+mes...
+
+--Sí, peró...
+
+Y la prudenta y temerosa Blanqueta se incliná, com volent arrimarse á la
+porta del carrer.
+
+--No perdem temps, amiga meva. Jo no vinch aquí á perturbarte, jo vinch
+sols á assegurar lo dubte que'm fa patir. Temps ha, temps ha que póts
+haver conegut mon amor... Sols l'altre dia poguí indicarte mon desitj,
+alcansant de tu aquesta prenda envejable de ta correspondencia, aquesta
+prenda que eternament conservaré, y que durant ma soledat, pus soledat
+tinch sens tú, será sempre'l consol de mon adolorit cor.
+
+Y dihent aixó, besava encara entre sas mans aquell colorejat clavell,
+que ja ni'l color ni la galanura conservava, per lo temps que havia
+passat desde que se separá de la planta.
+
+Vehent la donzella aquesta manifestació tan plena de ardor y puresa,
+baixá los ulls vergonyosa, no podent resistir á aquella primicia de
+amor, pagada tan próximament á sa persona. Qué tè de estrany, si la
+vigilancia de son pare adoptiu bastava pera allunyar als atrevits, y si
+algun amor podia recordar llavors la donzella, era sols un de diferent,
+lo de sos pares, ja tant temps ha desaparegut!
+
+--Oh! continuá ab accent suplicant y ple de carinyo l'enamorat; ¿m'en
+hauré de tornar tal volta, sens alcansar una dolsa paraula de tos
+llavis? ¿Serás ingrata ab mí? ¿Me negarás ton amor, Blanqueta?
+
+La cándida donzella no sabia que respóndrer.
+
+--Alsa'ls ulls! miram, miram! continuá l'enamorat; després que tantas
+horas he perdut per tu, després que m'has donat una confiansa, després
+que he esperat la ocasió de trobarte sola, aguaytant quant s'en anás ton
+pare, serás ingrata pera no contestarme una sola paraula, pera no
+donarme un sol ¡sí! á lo que't pregunto? Digas, digas, Blanqueta:
+¿m'estimas?... ¿m'estimas?... ó sinó m'en vaig pera no tornar may mes.
+
+La donzella, ferida en lo mes viu de son cor, alsá sos preciosos ulls, y
+acompanyat de un modest somrís, pronunciá un ¡sí! que sols podia haver
+percibit la atenció de un enamorat que espera.
+
+--Es á dir, (esclamá llavors delirant de goig En Guillemet,) es á dir,
+que no puch, que no dech dubtar ja de ton amor. Oh! astre felís de ma
+ventura, jo't juro que tota ma vida la dedicaré al recort de aquest amor
+que'm promets, y á trobar lo benestar que desitjo pera tú. Jo no tinch
+gran fortuna, estimada meva, peró tinch una esperansa en lo bon
+cumpliment del cárrech que desempenyo: algun dia podré ser mes de lo que
+sò, y si aixó no basta, mil medis hi ha en aquesta ciutat, pera ajudar y
+passar la vida, sobre tot si tu no ets envejosa y't contentas ab ma
+sort. Creume, creume, Blanqueta meva, que es mon cor lo que't parla,
+nó'l cap delirós de un jove que vol gosar del mòn, sí sols un cor que
+estima, peró que estima gosantse mes que en la ilusió passatjera en la
+felicitat futura. Oh! sí: no dubtes que serém felissos, pus Dèu, que
+coneix mas intencions, no'ns abandonará, y la promesa que li he fet de
+ser constant y pur ab tu no será desohida. Estimam, Blanqueta, estimam y
+no envejes res mes!
+
+--Qué he de envejar? contestá la noya ab un accent que revelava á un
+mateix temps tristesa, gratitut y amor; ¿qué ha de envejar una pobre
+desamparada, que pót tornarse á trobar órfana y sola en lo mòn, lo dia
+que falte la persona que la sustenta? Pobre de mí!
+
+--Oh! nó, nó! Jo't juro que no será may, y que primer hauria de quedar
+jo pobre y desvalgut, ans que véurer la desgracia prop teu.
+
+--Jo no sè que dirte á tot aixó, Guillemet, peró'l dia que ho arribás á
+descobrir la persona que'm fa de pare... ay! aquell dia, quí sab lo que
+fòra de mi y de tu!... ¿Te sembla si dech jo ser may ingrata ab qui m'ha
+tret de la miseria?
+
+Aquestas paraulas sorprengueren un tant á Guillemet, que no veya devant
+de sos ulls mes que son amor, y no s'havia fixat en los sagrats debers
+que sa estimada li recordava. Peró son honrat propósit ho vencia tot.
+
+--Ja sè que havem de esperar, digué; que será mal á nostre carinyo
+aquest dubte y'l dissimulo que devem guardar; peró no será mal per mi,
+pus encara que no puga parlarte, encara que no't pogués véurer (lo que
+Dèu no permeta,) jo't juro que no faltaré may á la paraula que't dono, á
+la paraula que he promés á Dèu. Molt será que un dia ó altre, com avuy,
+no puga aprofitar una ocasió, y sinó, de dia y de nit bastará que jo't
+veja á la porta, que jo't puga dirigir una paraula quant surtes al
+terrat: me bastará, en fi, saber que m'estimas, pera esperar content. Y
+si un dia fosses desgraciada, jo volaré á ton costat, y si un dia jo
+puch millorar de sort, no ha de ser tan tirá ton pare adoptiu, que
+s'opose á deixarte assegurada en lo mòn. Espera y confia, Blanqueta,
+escoltam y estimam, y ja veurás com algun dia trobarás una felicitat
+que't compensará tots los treballs que has passat en aquest mòn. M'ho
+juras, m'ho juras que'm cumplirás tot lo que't demano?
+
+--Y com puch negarmhi, si m'has escullit á mi ab tan bons desitjs?
+
+La mirada que doná aquí Blanqueta á son estimat era la sancció mes
+verdadera de aquell contracte pur, que desde aquell moment firmavan dos
+voluntats recíprocas, refundidas en una sola.
+
+En pago Guillemet hauria fet lo que tot amant en son cas, hauria besat
+la ma de la hermosa que li jurava amor y constancia, peró sa honrosa
+promesa'l detingué, y's contentá en espressar rendit lo mes gran
+agrahiment. Y pogué detenir també l'impuls del amor en aquell moment
+supremo, lo véurer que la noya, impacienta, sens dubte, per si tornava
+son pare, se arrimava al brancal de la porta, desitjosa de que cap dels
+vehins pogués pensar mal de sa persona, ó poguessen avisar á son pare de
+alguna indiscreció.
+
+--Ay ay! Guillemet, deya la noya, dirigint la vista desde la porta al
+estrem del carrer; jo de bona gana escoltaria lo que tu'm dius, peró si
+torna mon pare, si'ls vehins observan... Per amor de Dèu, tórnaten, y un
+altre dia podrém parlar.
+
+--Nó, nó; no vull pérdrer los moments quant sòn preciosos pera mi... ¿No
+sabs que avuy es cap de mes? ¿Qué importa que'm trobe aquí'l Joan?
+
+--Sí, peró...
+
+--No tingas por, nó, filla meva. Aquest temor y aquesta previsió son
+preciosos á mos ulls, y pus conech lo que convé guardarte, ja que he
+lograt de tu lo que volia, póts sentarte al carrer prop de la porta, y
+jo m'assentaré al brancal, pera evitar tot mal pensament que't pogués
+ocasionar disgust.
+
+Y se assentava ja Guillemet, y la noya passava ab son coixí de puntas y
+un petit tamboret pera colocarse á la part forana, quant, de repent,
+girantse com esparuguida Blanqueta, deixá cáurer lo tamboret, y torná á
+fugir resolta á la botiga.
+
+--Qué es aixó...? Qué't passa? preguntá admirat Guillemet, mitj alsantse
+del llindar de la porta.
+
+--Res... res! digué á mitja veu Blanqueta, mirant com ab temor cap á la
+part de fora.
+
+Prompte regonegué la causa de aquell esparuguiment lo jove, pus al
+dirigir també la vista pera véurer ahont mirava la noya, vegé passar pel
+carrer al insolent cavaller que pochs dias ans s'havia burlat de ell.
+
+Lo donzell, cubert ab son tabar, avansá fins devant de la porta, y no
+s'incliná cap á ella, cregut de que, com sempre, hi havia allí lo
+vigilant falconer, tant mes quant junt á la noya hi havia un altre jove.
+
+--Ah! esclamá llavors Guillemet; ¿perqué fuges, Blanqueta?... Aixó
+voldria dir que no m'has dit tot lo que devias...
+
+--Es que aquest mal home sempre, sempre...
+
+--Respiro quant sento que per mal home l'anomenas.
+
+Y quedant per un moment pensatiu Guillemet, continuá: --Ara veig bè que
+sas riallas no eran burlas al qui estima, sinó gelosia del que es
+estimat. Bè diuhen, que sempre surten las punxas prop de la rosa!
+
+--Tingas prudencia, tingas prudencia, deya desde dins y á mitja veu
+Blanqueta, pus es lo majordom del palau, y seria capás...
+
+Guillemet callá per un moment, si bè per aixó no baixá la vista, y al
+regonéixerlo'l majordom, li fixá també la sèva, plena de rabia, y fins
+semblá que's detenia instantaneament. Peró hagué de dissimular, sens
+dubte per temor de escándol, y alsant l'embós fins á la altura dels
+ulls, seguí son pas en direcció al portal, y per ell desaparegué.
+
+--Vina, vina, cridá llavors lo jove á sa estimada, pus ja ha passat lo
+que tal volta es mon rival!
+
+--Oh! aixó si que nó! contestá Blanqueta, trahent lo cap en fora pera
+cerciorarse, y passant luego á sentarse de nou en lo tamboret. Lo que jo
+tinch de aquest home, Guillemet, es sols por, un esparverament que'm
+domina cada vegada que'l veig, pus desde que s'ha fet amich ab la
+familia del menescal vehí, tot lo dia passa en sa casa, y no puch sortir
+en forat ni en finestra que no me'l veja al devant, fentme sempre mil
+senyals, mes indecorosas que amorosas, y fins amenassantme de la manera
+mes cruel. Peró no tingas por, nó, Guillemet, pus ni me'l miro, ni
+may... may voldria topar ab sos ulls.
+
+--desgracia meva! torná á esclamar lo jove. Quina llástima que Dèu no
+l'haja fet á ell igual á mi ó no m'haja fet á mi igual á ell!
+
+--Per amor de Dèu, Guillemet. No penses en res que puga desgraciarte,
+pensa sols en mi, y... ¡sí, sí, t'ho juro!... jo't mantindré sempre viu
+mon amor, y en un lloch ó altre molt será que no'ns pugam véurer ó
+enrahonar.
+
+Lo que pót l'interés per una cosa estimada ó'l perill de pérdrerla! La
+donzella que may havia parlat ni sentit parlar de amor, en aquell
+instant, tement lo perill que podia córrer Guillemet, parlá ab tota la
+espontaneitat de son esperit, espressant l'amor que ans se avergonyia de
+confessar.
+
+--Tè compte lo que'm promets, Blanqueta. Ja véus que ara ha de ser major
+ma vigilancia y l'interés que prenga per tu; així que, será precís, no
+hi ha remey, que de una manera ó altre pugam véurernos y comunicarnos...
+
+--Ah! cridá la donzella, interrompent al amant, baixant modestament los
+ulls y donantse pressa en fer bellugar los boixets de las puntas.
+
+--¿Qué?...
+
+--Que vè'l pare, que torna'l Joan... Miral, miral al cap de vall del
+carrer. Per amor de Dèu, Guillemet, per amor de Dèu que no conega res.
+No'm parles de res mes, no m'parles de res mes...
+
+--Peró...
+
+--Sí, sí. Tot t'ho prometo, tot... peró, per amor de Dèu!
+
+--No hi ha mes, donchs, (digué llavors Guillemet, esforsantse pera
+fingir naturalitat,) que aparentar la alegria de sempre. No estranyes de
+conseguent tot quant diga, amada meva, pus bè póts conéixer que sols
+puch estar trist, quant estich á punt de deixarte. ¿M'estimas,
+Blanqueta? Dígasmo... per la última volta en aquest dia.
+
+--Sí, sí... molt, molt!... peró, per amor de Dèu!...
+
+Y fingint realment En Guillemet, comensá á parlar de diversas cosas, com
+si verdaderament no hagués vist que s'acostás lo falconer, y fins
+parlant de ell y dolentse de lo que tardava en tornar; quant arribá
+aquest, espressant ab sos ulls certa satisfacció, que no havia tingut
+quant, desde lluny, pogué distingir sols un home, que no sabia qui era,
+á la porta de sa casa. Tal satisfacció era la de véurer la previsió ab
+que sa afillada havia rebut la visita del amich en la part de fora de la
+botiga.
+
+--Eb! digué'l Joan, tocant á la espatlla de En Guillemet. Feya molt que
+t'esperavas?
+
+--Oh! gracias á Dèu! respongué l'altre, alsantse y donantli la ma.
+Perque ja podeu conéixer que avuy es dia de córrer, y... No vól dir aixó
+que jo no sapia esperar als amichs.
+
+Y allargant la ma, tot ficantse dins de la botiga junt ab En Joan,
+posáli dins de la sèva la cantitat que mensualment li portava, la que
+prengué'l falconer mitj rihent.
+
+--Ah! aquí está la cosa... Ja, ja... bè. No't dich res pera mossen Joan,
+perque prou li he dit, encara que, fillet, á pesar de ser tan dematí, no
+sè com hi he arribat, pus hi havia mitj mòn y l'altre mitj que hi anava.
+
+--Es á dir, que era molta la gent?
+
+--Molta, molta: y lo que mes esplica la satisfacció de la ciutat, es que
+així hi havia cavallers com menestrals, y fins los úixers del palau, los
+saigs del veguer y'ls porters de la Diputació.
+
+--Podeu pensar...
+
+--Dels cavallers no ho cal dir: hi he vist lo Comte de Cardona, lo
+Vescomte de Rocabertí, En Francesch de Eril, En Gilabert de Cruilles, En
+Ramon de Báges, l'abat de Poblet,... qué sè jo quants. Era verdaderament
+un aplech, y en la porta de sa casa y per la plassa de Sant Just sembla
+talment com si's preparás una fira.
+
+--Si tothom l'estima tant.
+
+--Oh! y lo bo que tè aquell home es sa senzillés y naturalitat, pus lo
+mateix m'ha rebut á mi que al senyor mes distingit, de manera que jo no
+gosava entrar, y encara no m'ha vist, m'ha cridat, y content, fins m'ha
+preguntat pels falcons de la botiga. Es á dir content: n'está de véurer
+la bona voluntat dels amichs, peró de ser conceller me sembla que no
+massa.
+
+--Ho crech: com ab aquest rey y la canalla que'l rodeja se esposan
+sempre á tenir que disputar. ¿No us en recordau de lo que succehí en las
+corts de Montblanch?
+
+--Ja tens rahó, Guillemet. Peró mes val deixarho córrer... No obstant,
+ab tot y'l disgust que tinga, de bona gana hauria preferit que
+l'haguessen fet conceller en cap.
+
+--No hi fa res. En aquestas corporacions y en totas no es lo cap lo
+que'n fa, sinó'l que'n tè. Sempre'ls consells y pensaments de mossen
+Joan Fivaller serán preferits per tot.
+
+--Tens rahó, com hi ha mòn, tens rahó.
+
+--Perdonau, Joan, que tinch que fer.
+
+Al dir aixó Guillemet, indicá com que s'en anava, y torná á allargar la
+ma al amich, prevenintse al mateix temps pera véurer si tot passant
+arrancaria una mirada espressiva de Blanqueta.
+
+--Vaja, donchs, li digué'l Joan tot acompanyantlo á la porta; ja que vas
+tan depressa, al menos repeteix la visita: vina'ns á véurer mes á menut,
+vina, que parlarém de cosas... de cosas... ja m'entens.
+
+--Sí, sí, de cosas. Ja ho faré, y us prometo que no tardaré en tornar.
+
+Al dir aquesta espressió, fou quant Blanqueta doná la mirada
+significativa que En Guillemet esperava.
+
+Los saludos de uns y altres se repetiren llavors, y En Guillemet partí
+content, encara que per complerta satisfacció li faltava sols una petita
+é insignificant alegria, que era molt gran pera son cor enamorat, á
+saber, si al girarse á certa distancia lo miraria encara sa estimada. Al
+arribar á cert estrem de la plassa de Santa Ana, de ahont encara's
+distingia la botiga de la Óliva, En Guillemet girá la cara. Oh alegria!
+lo falconer era ja dins de la casa, y Blanqueta, fora de temor y
+conmoguda per l'amor que sentia, distreta de fer bellugar sos dits
+entre'ls boixets, estava com encantada ab la vista fixa cap á la plassa
+de Santa Ana, esperant que son enamorat se girás pera pagarlo ab un
+carinyós somrís.
+
+Blanqueta mirá y somrigué. Guillemet era ditxós.
+
+### XXI. Mestre Nicolau y son deixeble. Lo jurament del enamorat. 
+
+Pronóstich cert havia sigut lo que mes de una volta havia fet mestre
+Nicolau parlant ab son estimat deixeble Guillemet.
+
+--Molta es ta aplicació, molta es ta bondat y molta la amabilitat que
+tens ab mi, li deya, y aixó es mes notable en la edat en que't trobas,
+(contava llavors vint anys no complerts,) y tenint una imaginació viva y
+forta com tens. Verge de passions déu ser ton cor... Per aixó, si may en
+ell ne domina alguna, cregas que ho coneixeré.
+
+Y ho conegué verdaderament. Lo deixeble que may havia faltat á la
+puntualitat, que escoltava ab entussiasme las llissons de son mestre,
+que sempre insistia en preguntas, desitjós de apéndrer, y que pareixia
+víurer sols y gosarse en lo que aquell sabi y coneixedor del mòn li
+ensenyava, á pesar de ser en l'últim mes de sa conferencia, (pus per
+mort del segon ajudant de escribá de la Diputació, habia entrat
+Guillemet á desempenyar aquest cárrech per recomendació de mossen Joan
+Fivaller,) aquell mateix deixeble, á qui res costava acabar de cumplir
+bè ab son mestre en l'últim mes de las llissons que aquest li dava,
+durant aquest período ó temps havia fet prou pera que fos coneguda la
+distracció que'l dominava. Si bè assistia la major part dels dias á la
+llissó, nó tots com abans, son interes en escoltar no era'l mateix; ohia
+ab certa indiferencia los relatos de passats fets que li exposava'l
+mestre, y en que abans mestre y deixeble pareixian gosar vivament; la
+hora de arribar sempre era tarda, y sempre encara mes tarda pera'l
+deixeble la hora de sortir.
+
+Notant aquella novetat mestre Nicolau, s'havia valgut de una estratagema
+no acostumada: probá de cridar la atenció de Guillemet exposantli, per
+via de entreteniment, una época política y efervescent dels antichs
+reys; parlá de la antiga rebelió dels regnes de Aragó y de Valencia,
+coneguda ab lo nom de la Unió, de la humillació que tingué que sofrir lo
+Rey Pere del punyalet, quant fins lo obligaren á ballar ab lo poble en
+la plassa pública de Valencia; peró, á pesar del interés que aquell fet
+podia tenir pera qui sempre havia mostrat certa tendencia en favor dels
+actes apassionats del poble que vól conservar sas llibertats, aquella
+vegada ni hi pará atenció, ni's cuydá de preguntar tan sols, com solia,
+de part de qui estava la rahó. Llavors lo mestre, ponderant lo caracter
+tirá del Rey, vingué á esplicar que fins ab un germá sèu havia empleat
+la venjansa, pus l'havia envenenat, sols per gelosia que tenia de la
+infanta de Portugal, de la qual estava don Pere sumament enamorat, per
+ser dita senyora una de las mes hermosas de son temps.
+
+No li semblá á Guillemet tan tirá'l Rey com al mestre, pus deya aquell,
+que per haverhi tan gran cástich, hi havia de haver hagut molt gran
+crim, y si la dona era hermosa, si'l Rey la estimava y si'l germá havia
+sigut traydor, res tenia de estrany que en tan dolents temps hagués fet
+un home, ple de amor y rey, lo que no fan los vassalls enamorats sols
+tal volta per temor de cástich.
+
+Aquesta observació y las moltas preguntas en que llavors se detingué
+Guillemet, ja sobre la hermosura de la estimada, ja sobre l'amor dels
+dos amants, acabá de convéncer y de fer obrir los ulls á mestre Nicolau,
+lo qual digué al deixeble:
+
+--Guillemet, tu ets ja un altre: sempre t'havia dit que arribaria aquest
+dia; sempre t'havia dit que res com l'amor fa olvidar la ciencia... y fa
+poch que m'ho estás probant.
+
+--Qué diheu, mestre Nicolau? De lo que he dit podeu deduhir que jo
+estimo?
+
+--Nó: ho deduesch per lo que has deixat de dir.
+
+--Y com...?
+
+--Compara lo teu cumpliment en los dos anys que has estat baix ma
+direcció, y veurás que es molt diferent de algun temps á aquesta part.
+
+--Senyor, com vos sòu lo que insistiu en que aixó s'ha de acabar, de
+manera que fins ho haveu dit á mossen Joan, y com per altre part dech jo
+també cessar per la nova feyna que m'ha vingut...
+
+--Guillemet ¿he sigut jo per ventura ab tu un pare inich ó un mestre
+rigorós? ¿he volgut ser may lo confesor de tos secrets? ¿qué has trobat
+ab mi mes que l'amich sincer, y... ¡sí, Guillemet, sí!... mes que
+l'admirador de ta bondat y de ta aplicació, mes que l'aconsolat, en sas
+penas, per ta sempre grata y dolsa companyia? Tu no sabs quant sentiré
+separarme de tu, y fins á quin estrem jo puch justificarte l'afecte
+que't tinch... y si ab tot aixó no't basta pera tenir ta confiansa,
+tindré que separarme de ta companyia ab aquest sentiment.
+
+Al dir aquestas paraulas mestre Nicolau, se mostrava vivament afectat,
+sens que l'altre pogués endevinar verdaderament la causa; mirava aquell
+al deixeble ab certa ternura suplicant, y vehentlo per fi mitj indecís y
+sufocat, esforsantse pera serenarse, y agafantli cordialment la ma, ab
+cert ayre de familiaritat y agrado, li digué de esta manera:
+
+--No m'ho negues, Guillemet: tu estimas, tu estás enamorat... Dígasmho á
+mi, que dret tinch de saberho, quant crech que mon afecte á tu es casi
+bè com lo de un pare.
+
+Guillemet mitj avergonyit fèu un cert somrís que en cert modo venia á
+satisfer la pregunta de son mestre ó á corroborar sa presumpció.
+
+--Sols á vos, senyor, ho podria confiar. Cert es que estimo, y us
+diré...
+
+--Basta, basta! li contestá interrompentlo mestre Nicolau; jo no tinch
+dret de saber mes que lo primer. No'm contes res mes, que tot lo que'm
+podria pintar ta jove y viva imaginació sols serviria pera aumentar mas
+amarguras, pera ferme revíurer imatges y recorts grats que jo voldria
+allunyar del pensament. També he estimat jo, Guillemet! També he conegut
+jo una dona hermosa! També en la joventut he sigut ditxós, y després que
+un altre amor, fill del primer que sentí mon cor, m'omplia de goig y
+felicitat, aquell hermós y tendre fruyt... Ah! Ah! Ja ho sabs,
+Guillemet, ja ho sabs!
+
+Las llágrimas impediren aquí de continuar á mestre Nicolau. Lo jove,
+desitjós per una part de compláurer á son mestre y amich, y avergonyit
+per altre de haver ocultat fins llavors aquell secret á la persona que
+mes confiansa li inspirava, no sabia que ferse ni que dir.
+
+--Calmauvos, bon amich, li deya; ja sabeu que ningú com vos pót tenir la
+clau dels secrets de mon cor. Perdonau aquesta falta de franquesa, si
+no'us he donat compte de aquest primer pas per una via que jo may havia
+seguit... Es un cambi tan involuntari en la vida aixó del amor!
+
+--Certament, es un cambi involuntari: com que la voluntat se dòna tota á
+un altre ser. Y jo que conech ton geni, que conech ton cor, no dubto
+que, al entregar ta voluntat, ho haurás fet donantla ben complerta, que
+ton amor déu ser dels mes vehements.
+
+--Sí, mestre Nicolau, vehement y pur, com que m'ocupa tots los instants
+de la vida, y no visch per altre cosa, ni penso en res mes.
+
+--Com á mestre y com amich t'he dit que't parlava, digué mestre Nicolau,
+prenent certa gravetat amistosa. Molts jovens hi ha que, ans de arribar
+á ser homens, obran com á tals en sas inocentas obras; mes al arribar á
+sentir passions que'ls dominan, alguns n'hi ha que tornan á obrar com á
+noys, y aixó á efecte de sa mateixa bondat, pus miran la passió com un
+deber y no volen faltar á ella, sens pensar tan sols en si aquella
+passió pót ser causa de sa propia desgracia ó de la de un altre ser, al
+qui fan víctima.
+
+--Qué voleu dir?
+
+Aquesta pregunta la fèu En Guillemet pensant, sens dubte, per la primera
+volta, en las dificultats que podian ocórrer en son amor.
+
+--Vull dir, jove, que no sempre que se sènt amor se déu estimar.
+
+--Y perqué nó? Lo estimar no es sentir amor? Com puch, donchs, á un
+mateix temps sentirlo y no sentirlo?
+
+Lo mestre aquí volgué manifestar la autoritat de tal en son parlar.
+
+--Y si'l que estima no tè prou pera sí ¿qué'n trau de ferse estimar per
+una dona, quant no li pót donar la comoditat ó'l ben estar que voldria?
+A menos que la persona que has elegit, Guillemet, fassa ab sa riquesa ta
+felicitat... que no es la mes verdadera, quant en la riquesa de la
+estimada se funda. Es així tal volta? Estimas á una dona rica?
+
+Lo deixeble respongué ab certa severitat á aquesta pregunta.
+
+--Ara sí que dich, mestre Nicolau, que may haveu estimat.
+
+--Jo no he estimat? No m'ho digas, Guillemet, no m'ho digas!... Peró
+respon á ma pregunta: has pensat en ta situació al enamorarte? Es rica,
+tal volta, la dona que estimas?
+
+--En res he pensat, ni en lo que tinch, ni en si ella tè. Sols he
+estimat, y cada dia estimo mes.
+
+--Així m'ho he imaginat de tu sempre. Peró recórdat, Guillemet, que
+encara que tingas assegurada la carrera, val mes que no't precipites en
+l'amor fins que conegas...
+
+--Dèu ajudará, y en ell sols confio si no'm basta'l salari que'm dòna
+per ara la Generalitat de Catalunya, á la que servesch.
+
+--Peró recorda que ets ja home y que no has de deixar de serho per una
+lleugeresa de jove.
+
+--Senyor! digué llavors esclamantse Guillemet. Perque sò pobre y perque
+la que estimo es pobre, he de apartar de mon cor aquest impuls tan grat
+que m'alenta y que m'atrau cap al ser mes digne de ser estimat? Si aixó
+es cert, mestre y amich, ¿perqué naixen en lo cor aquests sentiments tan
+purs y agradables, que un hom no pót estingir ni desviar? Qué importa la
+pobresa pera l'amor, si existeix la bellesa y la bondat?
+
+--Es á dir, que á mes de ser bella, es ta estimada bona y digne...?
+
+--Bella com las mes bellas del mòn, bona com ho poden ser los ángels del
+Paradís... peró, pobre, mestre Nicolau, pobre!
+
+Mestre Nicolau, tot passantse la ma per lo front, y sospirant, digué:
+
+--Igual en lo primer era ma esposa, bella com ninguna, bona com un
+ángel... Peró nó pobre, pus ja sabs, Guillemet, com te he contat algunas
+vegadas, que tot lo que tinch fou de ella, y com després de ella havia
+de ser de mos fills... Ah! Ja ho sabs, Guillemet, ja ho sabs (continuá,
+despres de havérseli interromput la paraula per la forsa del sentiment,
+y tornant de nou á plorar,)... ja ho sabs, que tinch la desgracia de
+haver de ser hereu de mos fills!
+
+Lo pobre jove estava conmogut, vehent que ell era la causa del trastorn
+que tenia aquella persona á qui tan venerava y estimava.
+
+--Calmauvos, deya, calmauvos; no vos desconsoleu... Apartau del cap
+eixos recorts.
+
+--Impossible, Guillemet, impossible! Mon propi benestar, si per benestar
+se enten no tenir necessitat, es l'atormentador de ma vida, pus disfruto
+cosas que sòn de mos fills, quant no'ls tinch á ells... y quant ells
+foran pera mi la major riquesa, la mes gran felicitat!
+
+--Vos mateix me donau rahó, digué llavors ab mes serenitat lo jove; ja
+veheu que vos mateix me donau l'exemple, perque ¿de qué serveix tot lo
+demés que's necessita en la vida, si l'amor ho supleix tot?
+
+Lo mestre alsá llavors lo cap en sech, admirat del argument del
+deixeble, y coneixent que seria en va aconsellar al enamorat, procurá
+serenarse, y li digué sols:
+
+--Es cert, Guillemet, que ta enamorada es bella, es bona y es pobre?
+
+--Cert.
+
+--Es cert, jove, que obrarás com á home en ton amor, que estimas sols
+pera fer un bè á qui'l mereix, y que si no ets á temps á distráurerte de
+ton amor, cumplirás la paraula que hajas donat á la bella á qui estimas?
+
+--Cert, senyor... y perqué m'ho preguntau?
+
+--T'ho pregunto, perque no vull que may la persona que jo he dirigit
+deixe de ser home de bè, ni pugan dir sos amichs que han sigut inútils
+mas llissons.
+
+En efecte, la pregunta del mestre no era llavors mes que tal desitj: mes
+endevant portá ja una altre intenció.
+
+--Donchs llavors, continuá'l mestre, procura sols no faltar may als
+debers de honor, y esfórsat en ta carrera, pera que no tingas
+necessitats si un dia contraus obligacions á que ara de segur no póts
+aténdrer.
+
+--Vos prometo, mestre y amich, que may olvidaré vostres consells, que'm
+portaré sempre com á deixeble de un home honrat... peró sí desde ara vos
+demano un favor...
+
+--Quin?
+
+--Que aquesta confiansa no surtia de vos, y sobre tot, perque seria ma
+desgracia, que no arribe may la noticia de mon amor ó de ma lleugeresa á
+oidos de mossen Joan Fivaller.
+
+--Es aquest encárrech solament temor de enujar al protector?
+
+--Es mes encara, pus mossen Joan coneix á ma estimada, y...
+
+--Jove, cridá llavors lo mestre, pasmat, ¿qué es lo que vóls dir? Mira
+que Fivaller t'ha servit de pare y que tu freqüentas sa casa... No vull
+pensar una ingratitut de tu, peró torno á recelar que no hi hagut
+sinceritat en las paraulas. M'has dit que ta estimada era pobre, y pót
+ser sia ben diferent...
+
+--Pobre, sí, pobre, (digué ab cert somrís En Guillemet, vehent que son
+preocupat mestre s'havia arribat á créurer, tal volta, si l'amor del
+jove podia tenir relació ab alguna persona íntima de la casa del noble
+protector;) sols es ma prevenció per motius que ja us esplicaré. Pobre
+es ma estimada, tan pobre, que no tè pares, ni bens, ni parents, y víu
+sols baix l'amparo de un falconer del portal del Ángel, que'l dia que
+moria, la tornará á deixar órfana, sens dubte, com al dia que la
+recullí.
+
+En tant que Guillemet anava fent aquesta relació, lligant en la memoria
+mestre Nicolau certs recorts que tenia ja casi olvidats, no pogué menos
+de renovar l'enterniment que sentí quant, junt ab mossen Joan Fivaller,
+visitá la botiga del falconer Joan de la Murtra; dubtá de pronte, no
+pensant en la transformació que podia haver sofert en mes de dos anys la
+nina que ell habia vist lo dia de la entrada de fra Vicens, mes sentint
+per fi las últimas senyas que En Guillemet li donava, regonegué
+clarament que la hermosa donzella de aquell temps podia ser molt bè la
+nina desgraciada de dos anys enderrera, devant de la qual, ó mes bè,
+devant de sa miseria y hermosura, ja havia ell derramat llágrimas de
+ternura, ans que son deixeble las derramás de amor.
+
+--Digas, digas, preguntá ab interés á Guillemet: ¿y aquesta nina es molt
+jove? ¿y es órfana de pare y mare? ¿y la recullí'l falconer?
+
+--Tè tretze anys; moriren sos pares en lo siti de Balaguer, y la recullí
+En Joan de la Murtra quant fra Vicens la portava á Barcelona, dos anys
+enrera, entre'ls altres pobres de sa comitiva.
+
+--Verge del Cel! esclamá llavors mestre Nicolau, alsant los brassos, y
+girantse á un retaule de la Verge de Montserrat, que hi havia en un
+estrem de la cambra ahont se trobavan. Gracias, senyora, gracias! Ja
+veig que mas llágrimas y mas súplicas produhiren fruyt; aixó fa,
+Senyora, que jo desde avuy ab mes gran entusiasme vos adore y vos aclame
+per ma patrona, ma esperansa y mon consol!
+
+--Qué es aixó, mestre? preguntava tot pasmat En Guillemet, no sabent á
+que venian las esclamacions de mestre Nicolau.
+
+--Sabs qué es, jove? que jo ans que tu he conegut á aquesta hermosa y
+desgraciada, que ans que tu he derramat llágrimas per ella... y per
+ella, sí, desde que la vegí per primera volta, he suplicat á aquesta
+santa Madona, pera que li donás consol y amparo!
+
+--Ara sí que dich, (esclamá llavors Guillemet, abrassant enternit á son
+mestre,) que vos y jo som un sol cor, que no ha sigut en va l'afecte que
+sempre vos he tingut!
+
+Y abrassats així tots dos, y esplicant en breus paraulas mestre Nicolau
+la manera com havia conegut dos anys ans á la nina de Menargues,
+escoltava admirat En Guillemet, arribant á dubtar en certs moments si
+tal volta se trastornava lo cap de son mestre, encara que veya
+concordant lo que aquest deya ab lo que ell sabia, quant de repent,
+desempellegantse dels brassos del jove lo sempre afligit mestre, mostrá
+la cara plena de alegria, com si realment algun goig inesperat y repenti
+hagués acudit llavors á sa imaginació.
+
+--Oh idea luminosa! esclamá, mirant alternativament al jove y á la
+imatge de la Verge. Sí, sí, Senyora, vos haveu permés tot aixó, pera que
+pogués calmar la mia pena. Ja no tinch dubte! Ja tinch lo camí que
+buscava!... Ja se ha cumplert ma esperansa!... Ara sí, sí, que ma
+permanencia será molt mes breu! Gracias, Senyora, gracias!
+
+No entenent Guillemet aquella transformació de son mestre y la varietat
+de ideas de sas esclamacions, així com la inusitada alegria que
+manifestava aquell que habia arribat á envellirse de plorar; crehent en
+efecte que son cap se trastornava, no pogué menos de dir entre sí, y ab
+gran dol, per l'afecte que li professava.
+
+--Ara sí, pobre mestre Nicolau, que no tè remey! Al Terrós tindrá que
+anar si vól curarse! Y mon amor es causa de sa exaltació, y lo parlar de
+tristesas y miserias es causa de son desconcert! Pobre home! Jo tinch la
+culpa de que mon estimat mestre s'haja acabat de tornar boig!
+
+Y així estava reflexionant y mirant ab compassió al que ell creya boig,
+quant acostántseli mestre Nicolau ab lo major carinyo del mòn, y
+agafantli la ma, tot tremolant, li digué:
+
+--No penses, nó, Guillemet. Tu déus arribar á créurer que ma rahó está
+trastornada, peró no es així, pus me domina una verdadera alegria, la
+única que podia tenir en aquest mòn entre tantas desgracias com sempre
+m'han rodejat!
+
+--Y qual es, senyor? preguntá mes admirat lo deixeble.
+
+--Qual? Que vaig á separarme mes prompte de lo que t'havia indicat, de
+aquesta gran ciutat de Barcelona...
+
+--Satisfacció ben pobre pera mi, pus me fará sempre falta vostre afecte.
+
+--Nó, Guillemet: l'afecte may te faltará: lo que't faltará será sols ma
+persona. Mes ans de partir, sí que'm convé que'm dones la major proba de
+ta amistat.
+
+--Y qual es? diheu.
+
+--Jo te la diré, contestá'l mestre, estenent lo bras esquer y senyalant
+á la Madona; tu m'has promés ser sempre home de bè, m'has promés no
+enganyar á la bella á qui estimas, y finalment que t'esforsarias pera
+ser útil y lograr així la felicitat de la que adoras. Júramho, donchs,
+aquí devant de aquesta excelsa imatge, júraho, deixeble y amich, devant
+de la Verge de Montserrat, que es la última cosa que de tu exhigeis...
+ton amich y ton mestre!
+
+--Sí, sí; ho juro, ho juro, senyor, y per major forsa de mon jurament y
+per aliment de ma esperansa, juro á la mateixa Verge, que si algun dia
+logro ser felís ab la bella á qui adoro, no posaré mos llavis sobre son
+front, sens que ans jo y ella hajam anat á la montanya santa á visitar
+en son propi sanctuari á la excelsa patrona de Catalunya.
+
+--Home de bè... y cristiá al mateix temps! esclamá per última vegada
+mestre Nicolau, no podent parlar ja de enternit, y donant una forta
+abrassada á son deixeble. A Dèu, Guillemet, á Dèu! Dintre pochs dias ja
+no sabrás ahont sò.
+
+--Encara us veuré, senyor! respongué Guillemet, tornant la abrassada á
+son mestre. Encara us vull véurer una altre volta, ans no us separeu de
+mi!
+
+Lo mestre se deixá cáurer en un banch que allí hi havia, tapantse ab la
+ma los ulls, y dihent al mateix temps:
+
+--Pobre es lo cor del home, pus ocasions hi ha en que no se sab quin es
+lo verdader sentiment que'l domina! Sí, pobre es lo cor... pus estich
+alegre per un bè que faig, y ploro al mateix temps de tristesa!
+
+Y Guillemet, sortint entristit del aposento y arrimantse la gorra á la
+cara, no feya mes que repetir entre sí:
+
+--Una de dos... ó es boig, ó es per sa boca que parla un ángel del cel.
+
+### XXII. La festa de Santa Llucia. La paloma y l'esparver. 
+
+Quant mes anava creixent y desarrollantse la hermosura de Blanqueta,
+quant mes anava penetrant en son cor l'amor que En Guillemet li infundí,
+major era la desesperació del donzell rival y la luxuriosa flama que
+l'enardia.
+
+Per aixó també, la casta afillada del honrat falconer venia á ser la
+trista paloma, que, girantse sempre cap al cantó de ahont espera que ha
+de venir l'espós, no sab fugir la vista de la part oposada, temerosa de
+que per allí vola'l milá ó l'esparver que la aguayta y la vól
+destrossar.
+
+Paloma enamorada era Blanqueta, descubrint sempre entorn de sa casa al
+enamorat Guillemet, que diariament la atisbava y no sabia anarsen á
+reposar sens haver vist á sa preciosa estimada, á la casta femella que'l
+corresponia ab tot lo carinyo que li era possible; y esparver era
+realment l'inmoral y misteriós majordom, que, vehentse sempre burlat,
+intentava tots los medis de fascinar á la paloma, jurant que quant altre
+remey no tingués, faria una embestida brusca y violenta ab tal de poder
+satisfer sa infernal passió.
+
+Mentres que Guillemet se valia de honrosas astucias pera véurer ó
+enrahonar á sa estimada, astucias que alguna volta conegueren mes los
+vehins que'l mateix Joan de la Murtra; lo malehit donzell, cobart al
+mateix temps per por de trobarse cara á cara ab lo fogós correu de Casp,
+y pugnant contra sa voluntat ab lo perill del escándol que resultaria si
+alguna mala cosa's contava del majordom del palau, volia sols, á manera
+de serp verinosa, introduhirse ab quietut en lo jas de la paloma, pera
+allí seduhirla ó picarla ab son mal verí.
+
+No fou altre son intent, quant, ab lo pretext de favorir al menescal,
+enviantli á ferrar tots los cavalls de la Casa del Senyor Rey, aná
+introduhintse en la casa de aquell vehí del Portal del Ángel, pera tenir
+un punt de ahont pogués aguaytar la presa que envejaba, y una espia que
+l'ajudás y'l favorís en la maliciosa geperuda, que, com á fadrina
+desesperada, no volia may la felicitat de cap altre de sa classe, y
+menos si era hermosa. Es per demés dir que la tal famella feya son
+negoci ab lo senyor majordom, pus no deixava de ferli aquest certs
+regalets, y fins á voltas alguna apretadeta de ma, pera contentar sa fam
+nupcial, en pago de certas traydorias que ells dos se enrahonavan, y
+que, com es de véurer, se dirigian totas á buscar una ocasió pera que
+l'esparver trobás la paloma á la quieta.
+
+Peró per demés se afanyava aquella mala parella, pus no deixant may lo
+falconer á sa afillada sinó al mitj del dia, y ab la previsió de que
+s'estás sempre la noya fora de la porta, durant sa ausencia, may, may
+havia pogut trobar lo donzell la ocasió que volia, per mes que rondás de
+nit y de dia per la vora de sa casa, ni may havia lograt rébrer una sola
+mirada de correspondencia, ni que's donás per entesa de cap de las
+paraulas, sempre atrevidas é indiscretas, que ell murmurava dins de sa
+capa al passarli per prop.
+
+Arribá un dia, no obstant, en que la mala vehina olorá, com se sól dir,
+un medi pera que l'esparver pogués tenir á la paloma prop de sas unglas.
+Molt enrahonaren, la vigilia del en mal hora concebut atentat, la
+doblegada cigonya del menescal y son franch amich lo senyor majordom de
+la capa vermella. Aquell dia fins li doná'l donzell á la desesperada
+fadrina un abrás complert y un delicat mocador que portava: tanta fou la
+alegria que li causá, ab la esperansa segura de lograr lo que tant de
+temps ha feya pérdrer lo dormir á aquell cor cremat de vicis. Fou aquell
+dia, sens dubte, la volta en que'l donzell sortí mes alegre de casa de
+sa amiga, y fins també, pót ser, lo dia en que fèu menos esforsos pera
+deixarse véurer y passar per la vora de la casa del falconer, á manera
+de general que, tenint próxima y segura una victoria, ni's cuyda tan
+sols de revisar sas tropas y de inspeccionar lo camp.
+
+Lo dia seguent de haverse tractat aquesta mala treta, era lo de una
+festa que interessava directa y principalment al barri ahont hi havia lo
+carrer dels Orbs. Vejam, donchs, lo que en ella succehí.
+
+La festa de Santa Llucia posava en moviment y alegria, quant arribava, á
+tots sos devots, y especialment als desgraciats cegos que vivian en lo
+carrer de son nom. Lo que tè un mal en lo mòn desitja sa curació, y
+emplea pera lograrho tots los recursos coneguts, peró entre tots los
+mals, cap se mira per causa de major desgracia com lo que priva de la
+llum: cap coix se deixaria llevar una ma pera recobrar sa cama, cap
+manco se deixaria llevar un peu pera recobrar la ma que li falte, peró'l
+cego se deixaria tallar una ma ó un peu pera véurer la obra mes gran del
+Creador, y sens la qual las demés perdrian sa importancia, la llum.
+
+Per aixó ralla en deliri la devoció dels cegos á sa patrona, y ab la
+esperansa de son favor, no vehent lo cego mes que una cosa, sa
+infelicitat, conservan en son cor la fe, ab la confiansa, al menos, de
+poderhi véurer en l'altre mòn, ja que no han pogut véurer aquell en que
+han viscut.
+
+Era, donchs, lo dia de Santa Llucia dia de gran satisfacció pera la gran
+multitut de cegos que poblavan aquell barri, ahont los obligavan á
+víurer pera evitar així als que hi veuhen lo trist quadro de infelicitat
+que presenta lo privat de llum y esma, sempre esclau de un altre pera
+poder caminar, y fins esclau del gos, de un ser irracional, que sols ha
+criat Dèu pera que fos servidor del home. Ja podia estar malalt de
+qualsevol mal lo cego, y postrat en llit, que com tingués camas pera
+sostenirse, havia de sortir, lo dia de Santa Llucia, pera acudir á la
+capella ahont se venerava sa patrona, y allí implorar la gracia de la
+Verge santa y la caritat dels compassius habitants de Barcelona. Y era
+tal aquest zel y entussiasme, que també participavan de ell tots los
+demés habitants del barri, encara que no fossen desgraciats de la vista,
+y uns y altres celebravan ab capellas y enramadas lo dia de la santa,
+que era esperansa general de tots los vehins del carrer dels Orbs, dels
+cegos, pera que Santa Llucia, ab sa intercessió y eficacia, los tornás
+la vista, y dels que hi veyan, pera que'ls la conservás.
+
+Hi havia la costum, per tal motiu, de acudir á la capella á ohir missa
+en las primeras horas del matí los sobredits habitants, y qui
+principalment se afanyava en aixó eran las donzellas, com sia cosa
+sabuda que sòn los ulls de una donzella moltas vegadas son dot, y res
+mes propi de sa part que implorar á una verge santa, víctima de son cast
+amor, pera la conservació de tan estimable prenda.
+
+No havia de portar, donchs, fins á tal estrem lo rigor de sa vigilancia
+lo zelós falconer Joan de la Murtra, que no deixás fer á sa afillada lo
+que feyan en tal dia totas las fadrinas del barri, á saber, arreplegarse
+unas ab altres y anar juntas á visitar la capella de la advocada dels
+ulls. Ademés, que com En Joan desitjava proporcionar sempre gustos á sa
+estimada filla, mirava aquella condescendencia com un obsequi á la noya,
+sobre tot quant tal escepció de sa vigilancia, en aquell dia, no podia
+ocasionar, á son enténdrer, cap perill, sent com era la llibertat que li
+dava pera un acte piadós, en un lloch ahont tot lo barri se trobava
+reunit en hora clara del dia, y acompanyada de altres bonas noyas
+conegudas, entre ellas principalment la senzilla Marieta, filla del
+especier vehí, y que era la amiga mes volguda y de mes confiansa de
+Blanqueta.
+
+Saltá aquesta de goig al sentir que En Joan accedia, la vigilia de Santa
+Llucia, á que ella anás junt ab la amigueta vehina, á visitar á la
+santa, la matinada seguent; y en res de perill pensá la noya, moguda de
+aquella estraordinaria llibertat que anava á disfrutar, y ni tan sols de
+prompte en la proporció que aquella sortida podia darli de véurer á son
+estimat Guillemet. Sols tractaren las dos bonas amigas de las galas
+que's posarian pera anar á la missa, y si serian verdas ó vermellas las
+cintas ab que s'adornarian las trenas penjants de cada part de la cara,
+que era la moda usada en aquell temps entre las noyas de la classe á que
+perteneixia la hermosa falconereta; y per part de Marieta fou tal la
+alegria de anar tan ben acompanyada á missa, que aná dientho á totas las
+demés noyas de per allí prop, de manera que tal novetat fins arribá á
+sentirla la traydora geperuda del menescal... y ni may que l'ha hagués
+sentida, pus poch tardá en combinar una mala treta.
+
+Arribant lo matí de Santa Llucia y la hora convinguda per anar á missa,
+de porta á porta y de finestra á finestra, comensaren ja las noyas á
+parlarse, y á revelarse mutuament lo que cada una pensava posarse, ó
+esperaba dir ó fer al dirigirse á la capella.
+
+Per fi sortí de casa la filla del especier, y al véurerla Blanqueta, se
+ficá al cap la beatilla ó toqueta blanca de punt (que era com lo que en
+Mallorca'n diuhen encara rebosillo,) prengué'ls rosaris ó paternostres
+(com llavors ne deyan,) y fent una festeta al falconer, se llansá
+corrents al carrer, ahont s'anavan congregant ja varias altres noyas mes
+ó menos joves de per allí. Lo Joan tragué'l cap á la finestra pera
+observar á sa afillada fins á véurerla partir, temerós per una part de
+aquell estraordinari que consentia, y goijós per altre de la alegria que
+proporcionava á la noya, mes al reparar que donava'l bras á sa bona
+amiga Marieta, y que eran las altres noyas de bons vehins, se contentá
+sols ab dirli: --Cuydado, Blanqueta: no fassau massa tavola, y al sortir
+de missa, á casa.
+
+Y ab aquesta seguritat, s'en torná á dins lo falconer á donar ordres á
+son baylet, que era'l que li comprava á la plassa, fentli així servey de
+criat y criada; y la comitiva de las noyas aná avansant en direcció á la
+plassa de Santa Ana, agregantse á ella algunas del estrem del carrer del
+Portal, per la part de dita plassa, y entre ellas la geperuda del
+menescal, que's posá de seguida al costat de las dos amigas que anavan
+de brasset.
+
+Las festas y caricias que feya la del menescal á Blanqueta eran sens fi:
+tot era alabarla y admirar lo bon gust de las cosas que portava, y
+dihentli que la estimava tant, que si una amiga havia de escullir en lo
+mòn fòra ella, pus li agradava tot lo sèu.
+
+La poch maliciosa Blanqueta tal volta hauria fet mes cas de tot lo que
+aquella li deya, y pót ser inocentment cayguera en lo parany de aquella
+traydora, á no sentir de tant en tant una apretada de bras de sa amiga;
+peró mes encara que tot aixó distreya la atenció de Blanqueta de lo que
+li deya aquella companyona, una altre causa per ella mes interessant, y
+era la senzilla relació que la Marieta li feya de lo que havia sigut
+Santa Llucia, (segons la creencia vulgar referia,) qual relació sabia
+per un capellá de Santa Eularia, que freqüentava molt la botiga de son
+pare, y que havia estat en Sicilia en temps del Rey Don Martí, y
+especialment en la ciutat de Siracusa ó Saragossa, de ahont era natural
+y patrona la Santa, y en qual iglesia la havia sentit celebrar molt lo
+bon capellá en sermons y panegírichs.
+
+--Mira, mira, deya Marieta á sa amiga, que escoltava ab gran atenció é
+interés; era Llucia tan hermosa, que ni en tota la ciutat, ni en tota la
+isla s'en coneixia una altre. Mirávanla los jovens y la estimavan sols
+de véurer los preciosos ulls que adornavan sa cara; peró, com era en
+temps de gentils y la donzella era molt santa, ja desde petita se dedicá
+á conservar la puresa de la sèva ánima, y á oferir á Dèu lo fruyt de sa
+virginitat; de manera que un rich y poderós jove gentil tractá de
+casarse ab ella, y may hi consentí, á pesar de pregarla sos pares.
+
+--La estimava un jove? preguntá ab cándida senzillés Blanqueta. ¿Y quina
+manera de jove era?
+
+--No ho sè, contestá ab igual senzillés la amiga, y continuá. Tenia
+Llucia una mare á qui estimava molt, la qual havia perdut del tot la
+salut, y no sabent com curarse, abandonada ja dels metges, preguntá á sa
+filla qué podrian fer en tal desgracia:
+
+--Pobreta mare! esclamá ab ple enterniment Blanqueta. Bè feya de buscar
+consol en sa filla, pus me sembla que si la mèva'm visqués, jo havia de
+ser son consol y sa ajuda. Dèu me la tinga en sa gloria!
+
+--Se venerava en una ciutat vehina, continuá la amiga, una santa, á la
+que havia fet martirisar un emperador gentil que's deya Decio, y eran
+tants los miracles de Santa Águeda (aqueix era son nom,) que prest
+Llucia la senyalá com únich remey á sa mare. Pregaren, donchs, á la
+santa, mare y filla, y aquella mateixa nit, apareixentse en somnis Santa
+Águeda á Llucia, li vaticiná la próxima curació de sa desgraciada mare,
+y'l martiri que també esperava á Llucia, de manera que ab lo temps seria
+ella venerada en Siracusa com ho era Águeda en Catania.
+
+--Desgraciada! Pobreta santa! digué conmoguda Blanqueta. ¿Y perqué havia
+de passar á ser mártir sent tant bona filla y santa?
+
+--Aixó sòn cosas que sols Dèu las sab. Peró ja véus que sent mártir
+era'l camí dret pera anarsen al cel, y ja podia consentir en serho, si
+després havia de quedar santa y lograva véurer curada á sa mare.
+
+--Tens rahó, tens rahó. Mártir fòra de bona gana si jo pogués véurer
+resucitada á la mare del meu cor! Mes digas ¿y com vá ser que la van
+martirisar?
+
+--Jo't diré. Pera pagar ab tot agrahiment lo favor que Dèu li havia fet,
+se volgué consagrar tota á ell, com ja t'he dit, reusá qualsevol amor
+que li vingués del mòn, demaná á sa mare tots los bens que li
+corresponian y'ls repartí entre'ls pobres, y...
+
+--Ay la pobreta! Llavors quedaria pobre ella? Y com ho fèu, donchs?
+
+--Y tal pobreta y tal desgraciada, que aquest fou l'orígen de sas penas
+y aquí comensá'l martiri que li esperava.
+
+--Y com vá ser? Pót ser aquell jove agraviat...
+
+--Així mateix fou. Agraviat lo jove, y observant las virtuts que Llucia
+professava, descobrí que era cristiana, la denunciá al pretor, que com á
+gentil era enemich de tots los cristians, y... no vull dir lo demés, no
+ho vull dir, perque es horrorós y't faria erissar los cabells de oirho.
+
+--Jesús Maria! Pót ser, en cástich, llavors li van tráurer los ulls?...
+
+--Ah!... del millor m'olvidava: tens rahó. Pero nó, nó: lo martiri vá
+ser apart de la pena dels ulls. Los ulls no'ls hi tragueren.
+
+--Donchs com es que la representan ab los ulls trets y portantlos en un
+plat á la ma?
+
+--Es lo que ara t'anava á dir. Has de saber, que Llucia tenia'ls ulls
+mes hermosos que may s'hajan conegut, y com fou presentada devant dels
+inhumans gentils, presa y lligada, cautivá de tal manera als que la
+volian fer patir, que un de ells no pogué menos de declararli
+l'enamorament que sentia y'l foch que bullia en son cor, causat tan sols
+per los preciosos ulls de la casta verge.
+
+--Y qué succehí llavors? preguntá ab gran interés Blanqueta. ¿Y quí era
+l'enamorat, lo pretor ó'l jove?
+
+--No ho sè. Aixó no'm recorda bè; peró sia qui's vulla, anem al
+resultat: la casta verge, recordantse que havia promés consagrarse á
+Dèu, y no volent que cap de las bellesas de son cos fos causa de pecat,
+disitjosa de donar una llissó als gentils, y mostrant com se sab
+sacrificar un cristiá per son Dèu, prometé al que volia ser duenyo de
+sos preciosos ulls que'ls possehiria sens dificultat...
+
+--Com! esclamá Blanqueta admirada. Y qué vá fer?
+
+--Qué? Se'ls arrencá de viu en viu, los posá en un plat y'ls enviá al
+gentil pecador, que, en venjansa, la fèu martirisar mes y mes.
+
+--Verge Santíssima! Beneyta Santa Llucia! digué Blanqueta, tancant y
+fregantse'ls ulls horrorisada. Ara veig perque á la bona santa la pintan
+ab los ulls á la ma.
+
+Acabava aquesta conversa, quant arribavan ja las amigas prop de la
+capella, y en va's pogueren entretenir en parlar mes de la santa, atés
+que havian de prevenirse y fer esforsos pera penetrar entre la multitut
+de personas sanas y malaltas que ocupavan l'interior de la capella y
+estavan espargidas á dreta y esquerra de la escala que hi condueix,
+estenentse pel carrer en gran espay.
+
+Lo quadro que presentava aquest conjunt, y que encara pót contemplarse
+en Barcelona lo dia de la santa patrona dels cegos, era lo mes trist y
+miserable que pót imaginarse, era un arreplech de llástimas de igual
+orígen en alguns, peró de igual resultat en tots los desgraciats que
+havian acudit á aquell punt, pera demanar al cel lo consol que no havian
+sabut trobar ó havian perdut en la terra. Alguns dels cegos que acudian
+á la capella de Santa Llucia eran cegos de naixement, altres havian
+perdut la vista per desgracia, peró uns y altres se trobavan en lo
+mateix trist estat, uns y altres careixian de la llum. Lo mal era un
+mateix, sols la forma era variada.
+
+Quantas maneras de cegos se poden conéixer, quanta diversitat de
+aspectes pót oferir lo mal cruel de la ceguera, tot hi havia lloch de
+contemplarse aquell dia junt á la capella de la santa intercessora. Era
+aquella diversitat lo testimoni mes viu de la crueltat de un mal que de
+tantas maneras se presenta, excitant en totas la compassió, y de quant
+estimable es la llum, ja que pera robarla emplea la desgracia tanta
+multitut de formas. Entre'ls desgraciats cegos, n'hi havia uns que la
+continuació del mal los havia arribat á fer práctichs en la esma, y que
+caminavan ab la sola ajuda de un bastonet; altres pera qui la esma era
+una cosa desconeguda, havent de anar sempre acompanyats de un gos ó de
+un noy, y altres, per fi, á qui ni aixó bastava, de manera que fixavan á
+cada pas la planta ab forsa é inseguritat, encepegant sempre ab los peus
+y ab lo cos.
+
+Qué dirém de las caras de aquestos infelissos? Uns n'hi havia que
+portavan lo cap test y ferm, anant ab la boca badada y com si mirassen
+sempre al cel; altres que, viciats per dolors que tal volta havian
+patit, portavan sempre lo cap baix, com mirant á terra, ab la barra
+apretada al pit, y tenint que portar, per conseguent, sempre la boca
+tancada ab forsa, y altres, per fi, que, com excitats per un mal
+nerviós, no miravan ni al cel ni á la terra, pus son cap se bellugava en
+totas direccions, inclinantse principalment á un costat y ab una actitut
+com si escoltassen alguna cosa, notantse també en aquests cert moviment
+convulsiu en los llavis ó en altres estrems de la cara. Podia dirse que
+als primers los atreya'l cel, als segons la terra, y als tercers lo
+vent.
+
+Peró lo mes llastimós de tot, lo que contribuhia á marcar mes lo
+desfigurament de las caras, era la diversitat dels mals, las infinitas
+maneras de ulls privats de llum que's veyan per tot arreu. Víctimas hi
+havia allí de elements y de causas las mes contrarias entre sí, víctimas
+del ayre, del calor, del fret, víctimas del sol, á qui podria dirse que
+la llum havia robat la llum, víctimas de la nit y de sa serena, de la
+aygua y fins del propi esperit ó del carácter del pacient, per efecte de
+una exaltació de aquell en moments de ira, que tal volta no's pogué
+desfogar. Ulls hi havia que no semblavan pas l'órgan de plorar, pus
+estavan sechs y aixuts, sortits en fora y com si volguessen saltar de la
+órbita; áltres al revés, semblava que estavan condempnats á plorar
+seguidament, pus tot ells era una humitat continua, y de sas gastadas
+pestanyas destilavan sempre gotas. Obrianse uns ab forsa, ó á voltas
+s'en obria sols un, vehentse en lo negre de sa nina un altre blanch que
+no era com lo que la rodejava, un blanch de perla, y fins tenint la
+forma de perla lo gra que al mitj sortia. Tristos en estrem eran los que
+apareixian enterament cuberts de un vel y'ls que permaneixian sempre
+cuberts y tancats, com los que, no tenint exteriorment cap senyal de
+dany, estavan fixats al cel com esperant una cosa perduda; mes si
+aquests eran sols tristos, eran horrorosos y repugnants los que,
+desviats de son centre, miravan en direccions oposadas, presentant á
+cada moviment, y alternant, tot lo blanch, amagantse enterament la nina;
+los que ab igual deformitat tenian en lo lloch del blanch una especie de
+jaspi sanguinós; los que en la part exterior y en lloch de pestanyas, ja
+desaparegudas, oferian com un march entorn del ull, peró march de carn
+viva y sanguejant, acreditant alló que may, ni dormint, sas pipellas
+podian estar ben aclucadas, y sobre tot, los que no oferian cap forma,
+es á dir, los ulls dels exorbats, los ulls que havian desaparegut
+enterament de sa órbita, permaneixent aquesta tancada y comprimida per
+uns rodons pegats de drap, apretats allí ab un ungüent, com si fos una
+finestra tapiada, que sols se coneix haja sigut pas de llum en altre
+temps per las parts exteriors é inmediatas á ella.
+
+Altres maneras sens fi hi havia de espressarse aquesta diversitat cruel
+del mal dels ulls, y que sols de pensarhi faria tancar los sèus de
+aprensió al autor que'ls volgués descríurer, peró basta sols calcularho,
+pera formarse una idea de aquell conjunt de llástimas que oferian los
+encontorns y entrada de la capella de Santa Llucia, lo dia de sa festa.
+
+Peró encara falta pensar en una cosa pera ferse cárrech del trist
+aspecte de aquells desgraciats sers, y era la alegria, pót ser sola en
+aquell dia, que ostentavan las caras dels pacients, la esperansa que's
+llegia en sos fronts y galtas, ja que no, com los demés sers ditxosos
+que gosan de llum, en sos ulls, en sos ulls, sí, que, segons diuhen, sòn
+lo mirall de la ánima. Tots, al acostarse á la capella, caminavan aquell
+dia ab mes dalit, parexia com que respirassen ab mes satisfacció, y
+apretantse uns y altres, y arremolinantse entre sos peus, sens que may
+fossen trepitjats, los esperimentats gossos que'ls servian de guia,
+allargavan los infelissos amos cap endevant la ma que'ls quedava libre,
+en solicitut y desitj de poder arribar, qui primer pogués, á la santa
+reliquia que un sacerdot, prop de la porta de la capella, alsava ab la
+ma dreta, indicant que estava dispost á fer participar de sa virtut á
+tots los devots de la verge santa.
+
+Véurer la bellugadissa de caps y de mans que s'acostavan á aquell consol
+de virtud divina, observar las infinitas contraccions de caras y
+moviments de ulls bons y dolents que's veyan entorn del sacerdot, y ohir
+las continuas invocacions y alabansas que sortian de boca dels devots,
+hauria bastat pera enternir al cor mes dur, y no hi hauria hagut ningú
+que, tenint fe cristiana, no hagués contingut qualsevol mal pensament
+que li ocorregués, vehent, sobre tot, los mals á que l'home está
+subjecte y'l consol que es pera tots la religió.
+
+A cada devot que s'acostava, cego ó nó, li fregava'l sacerdot per demunt
+dels ulls la santa reliquia, recitant una fórmula llatina, y era tanta
+la pressa y'l número de devots que acudian, y que tornavan á acudir dos
+y tres voltas pera disfrutar mes de la virtut de la reliquia, que ni
+temps tenia lo bon capellá de dir á cada un lo que li corresponia, de
+manera que, sens descans entre una vegada y altre, no feya mes que
+fregar á quants ulls s'acostavan y dir la mencionada fórmula
+continuament y sens interrupció, de esta manera: --*Regem virginum
+dominum: venite adoremus Regem virginum dominum: venite adoremus. Regem
+virginum dominum: venite adoremus. Regem virginum dominum: venite
+adoremus*.
+
+En tal punt estavan, quant acabavan de penetrar en la capella, y després
+de haver presentat cada una sos ulls á la santa reliquia, las alegres
+noyas y amigas del carrer del portal del Ángel, junt ab la preciosa
+Blanqueta. Agenolladas á la part esquerra, que era ahont formava la
+capella mes reclau, se senyaren devotament, colocantse en primer terme
+la Marieta del Especier y seguint després de ella Blanqueta, junt á la
+paret, quedantse á son costat la traydora geperuda, que, ja desde la
+entrada, fèu esforsos pera ocupar aquell lloch, sens que las altres
+maliciassen cap mal intent.
+
+Blanqueta, naturalment bona y cristianament educada per sa mare y
+després per lo generós falconer, guardant sempre ab ternura la memoria
+de aquella, sobre tot quant se postrava devant de alguna imatge, y
+vivament afectada per la relació de la santa, que li havia fet sa bona
+amiga, s'havia postrat ab tal devoció devant de la santa intercessora
+dels cegos, y estava tan embeguda contemplantla, que, de segur, ni s'en
+adonava de lo que ocorria en la capella y entorn sèu. Se podia dir que
+sols vivia llavors en la santa á qui suplicava: tenia sas mans plegadas
+á la altura del pit, y sos preciosos ulls estavan clavats fit á fit, y
+ab devota mirada, en lo lloch ahont corresponia á la santa tenir los
+sèus.
+
+Alsárense á poch unas y altres amigas, per causa de ser l'evangeli de la
+missa, (qual ocasió era la que esperava la amiga falsa, segons s'havia
+convingut ab son favorit,) y fent aquesta un esfors enrera, com pera
+deixar espay á un altre devot, passá verdaderament fins allí, y com si
+diguessem atropellant per tot, una altre persona, que desde molt rato
+estava aguardant, disimulada y cubertament, en lo reclau que formava
+aquell lloch sant. Lo donzell de Puymoren, embolicat ab son tabar, lo
+desesperat de amor per la hermosa y guardada falconereta del portal del
+Ángel, se trobava en lloch segur y ab llibertat prop de Blanqueta, pera
+poder declararli sa passió ó amenassarla ab horrorosas crueltats. Lo
+esparver tenia ja la paloma á la clusa.
+
+Casi temps no havia tingut Blanqueta de senyarse, quant experimentá
+aquell esfors y desaparició de la mala companyona; girá, donchs,
+naturalment la cara en direcció á la part dreta, y... Jesús, Maria! qué
+es lo que vegé! La cara, pera ella tan repugnant, de aquell senyor que
+continuament passava per son carrer, estava prop de la sèva, espressant
+un somrís y prenent una actitut suplicant, que, lluny de infundir amor,
+donava sols idea á qui la contemplás de la mes refinada falsedat.
+
+--Ah!... Ah!... esclamá esparverada Blanqueta, que, continguda en cert
+modo per la reverencia del lloch ahont se trobava, y perturbada per tots
+los perills que s'aglomeraren en sa imaginació, al véurer próxim á
+aquell mal home, no sabia que ferse ni que dir.
+
+--Gracias á Dèu, li digué en veu baixa lo perseguidor, gracias á Dèu,
+hermosa Blanqueta, que tinch una ocasió pera ferte saber lo que patesch
+per tu, la passió que tant temps ha'm domina...
+
+Mossegantse'ls llavis, impacienta y en major grau llavors perturbada, no
+fixantse mes que en son perill, ni's bellugá tan sols en lo primer
+moment la donzella, peró al sentir aquella atrevida intimació, se deixá
+cáurer novament, crehentho com á recurs únich, de genolls en terra. Peró
+qué havia de salvarse ab tal recurs, si'l perseguidor impio, si aquella
+ánima á qui ni conmovian las desgracias dels cegos, ni infundia
+reverencia la imatge de la santa ó'l lloch en que's trobava, veya ans bè
+ab aquella actitut de sa víctima millor y mes segur camp pera sos
+atreviments?
+
+Agenollada la espantada noya, lo donzell s'incliná casi demunt de ella,
+mitj doblegant un genoll, com qui fa una reverencia, y ab aquesta
+actitut, continuá ab mes empenyo, que podria bè dirse desespero, en
+vista del desengany que ja preveya.
+
+--No fuges de mi, li digué, que no meresch tanta crueltat. Gírat, gírat,
+y dónam aquest sí! que tant temps ha espero!... Dónam un sí! á mon amor
+y jo't juro que per tu...
+
+--Dèu meu! esclamá la noya, tapantse ab la ma la galta dreta. Apartauvos
+de aquí, senyor. ¿Per qué'm veniu á dir aquí aquestas cosas?... Fugiu,
+fugiu!... Prou!... No vull saber res!
+
+--Dígasme ahont te las podré dir, senyalam un lloch ahont te puga
+véurer, y m'en aniré de la iglesia.
+
+--Nó, nó! apartauvos!... En cap lloch...
+
+--Peró digas al menos que puch tenir una esperansa: jo't prometo que
+tota la felicitat del mòn será pera tu...
+
+--Fugiu, fugiu, vos torno á dir... Ay pobre de mí!
+
+--Peró ¿qué't costa, ingrata?...
+
+Y tot fent aquesta pregunta, s'havia arribat á colocar tan prop de
+Blanqueta l'impio perseguidor, que las galtas de un y altre casi estavan
+frech á frech, á no salvar las de la donzella sa preciosa ma. Dominat en
+excés per sa desenfrenada passió lo mal cavaller, per véurer tan prop de
+ell y radiant ab tota sa hermosura á la que sols havia pogut mirar
+sempre de lluny, ni guardava respecte als sants ni als homens: sols
+obrava en aquell moment per impuls de son vici, y ab major forsa quant
+veya que era major la privació ú obstacle. Tan prop s'acostá, per fi,
+que Blanqueta, esparuguida y escandalisada al mateix temps, al pas que
+s'apartava á la paret, hagué de girar la cara com pera repéndrer ó
+detenir al atrevit, peró los ulls casts y angelicals de la noya se
+toparen, en tal apuro, ab los ulls mes luxuriosos é infernals que's
+poden imaginar. Tal encontre en aquell lloch sant, en presencia de la
+imatge que lluhia en l'altar y ahont hi havia tants desgraciats de la
+vista, semblava, mes que una profanació per part del impio, un sarcasme
+á la vida é historia de la santa mártir de sa castetat y víctima també
+de perseguidors.
+
+Així li paregué també á la perseguida noya en aquell moment, de manera
+que de sa boca no sortia mes que la invocació continua de --¡Santa
+Llucia gloriosa! Santa Llucia, salvaume!-- y mes quant l'atrevit,
+delirós y arrebatat ponderá precipitadament y ab breus paraulas lo foch
+que acabava de encéndrer en son mal cor la altiva mirada que li havia
+donat aquella senzilla paloma, que ja anava dignament ensuperbintse per
+zel de sa honra.
+
+--O tu ó la mort, digué'l donzell, com precisat á avansar fins á la
+última trinxera de sa conquista, y allargant la ma pera agafar la de
+Blanqueta. O sò ton amant, ó desde avuy me torno en enemich
+implacable...
+
+--May, may, may! digué resolta la noya, que havia lograt advertir á sa
+amiga Marieta, estirantli'l vestit ab la ma esquerra, y esforsantse pera
+alsarse de nou. Fugiu, mal home, fugiu, atrevit, insolent, y sinó,
+encara que sia dins de la iglesia, faré donar á conéixer qui sòu vos!
+
+Déu advertirse que tot aixó passá precipitada y momentaneament, y que al
+adonarsen la amiga Marieta, ho advertiren igualment alguns dels devots
+no cegos que hi havia en aquell indret. Així que, fou també obra de
+moment lo agafarse Blanqueta esparverada ab lo bras de sa bona amiga, la
+admiració de aquesta en vista de lo que observava y la violencia que
+tingué que fer lo donzell pera dissimular, fingint com que res hagués
+fet.
+
+En tal situació no vegé mes Blanqueta que'l perill que la amenassava
+quant sortís de la iglesia y lo que podia resultar en mal de ella; així
+que, tremolant y no vehent allí altre amparo que'l de sa amiga Marieta,
+instála en seguida y decididament pera que de una manera ó altre
+sortissen de la iglesia y s'en tornassen á casa.
+
+--Peró ¿qué tens, Blanqueta? ¿qué't passa? ¿y quí es aqueix home que
+així t'espanta? ¿Qué tens, qué tens?
+
+--Ay, amiga mèva! contestá Blanqueta tremolant. Aquest home es lo gentil
+de la rondalla: se'm figura que no ha de parar fins á ferme pérdrer la
+vida! Anemsen, Marieta, anemsen, y la beneyta santa Llucia'ns salvará!
+
+--Peró, mira, que encara es aquí... y que'm sembla está enrahonant ab la
+geperuda del menescal.
+
+--Sí, sí! ab ella: ella es la traydora, que es causa de ma desgracia.
+Peró anemsen, anemsen! Jo no espero mes: anemsen!
+
+Prudenta la amiga, no gosá dir á Blanqueta lo temor que sentia de que
+aquell mal home las perseguís també pel carrer, y accedint gustosa, sens
+deixar de la ma á la espantada companyona, y obrintse pas com pogueren,
+atravessaren fins á la porta, y's prepararen per empéndrer una correguda
+així que posassen lo peu al carrer.
+
+Tal com temé la amiga succehí'l contratemps: mentres ellas avansaren per
+un cantó, atropellá'l donzell per un altre, sens fer cas de las
+estiradas que li dava á la capa, seguintli al derrera, la geperuda pera
+detenirlo, ni de las malediccions que tiravan los cegos á aquell
+atropellador, que encepegava ab ells y ab sos gossos.
+
+--Deteniuvos, deteniuvos, deya la geperuda; mirau que tothom vos véu...
+deixaula córrer ja que no pót ser, sinó quí sab lo que de aixó'n
+resultará... Mirau que si se sab...
+
+--Malehida aranya! respongué'l donzell, arreplegantse la capa y
+apartantse de sí ab una empenta á la arrepentida traydora; ¿després que
+m'has portat al ball, me vóls trencar las camas? Vesten al dimoni, que
+ja no hi ha aquí qui'm detinga.
+
+Y passant de un salt los tres graons de la porta de la capella, de ahont
+s'allunyavan ja las noyas fugitivas, corrent desesperadas en direcció á
+sa casa, apretá'l donzell també lo pas, mes cego, per sa ira y sa
+luxuria, que'ls cegos á qui atropellava, y cridant: --Deteniuvos,
+deteniuvos... Una paraula y fora... ó sinó...
+
+Y aquí, tal volta, haguera emprés mes decididament sa correguda, ó
+hauria sortit de sa boca una amenassa cruel, á no topar en aquell moment
+en un obstacle que'l detingué, á no haver aparegut, com si diguessem, un
+ángel salvador de las pobres donzellas que fugian espantadas. Lo donzell
+de Puymoren, en mitj de sa ceguera y son furor, havia hagut de detenir
+son pas y de dissimular com pogué, al sonar en sos oidos una rialla que
+no li era desconeguda, rialla plena de sarcasme y burla, y que's podria
+péndrer també com una reprensió, feta per un home que estava crehuat de
+brassos y colocat en una cantonada de la altre banda del carrer.
+
+--Ah! ah! ah! Devot es, ab bona fe, lo senyor majordom del palau del
+senyor Rey, que tan dematí surt de missa.
+
+--Ay!... sí... ¿Vos per aquí, mossen Borra? respongué fingint un mitj
+somrís lo donzell, y bramant interiorment de ira y de vergonya. Pensava
+que ja haviau marxat á Perpinyá.
+
+--Ah! ah! ah! Dèu ha fet que's retardás ma partida, sens dubte pera que
+pogués presenciar vostra devoció. Ah! ah! ah! Y quant m'ha agradat
+trobarvos tan devot en aquest punt.
+
+--Y perqué nó?... Y de qué riheu?
+
+--De qué voleu que riga? Se'm figura que haveu anat á pregar á la
+patrona dels ulls, y que algú vos ha fet fugir del temple ab malas
+miradas.
+
+--Nó... Tot podria ser... Es que...
+
+Lo donzell, sufocat, no sabia que dirse, y lo pitjor era que, durant
+aquest entreteniment, las donzellas s'havian perdut ja de vista, y era
+en va l'esfors que'l perseguidor pogués fer pera atraparlas. Mossen
+Borra, ab tota calma, y prosseguint sa rialla, anava seguint en direcció
+á la capella.
+
+--Ah! ah! No us done pena, digué'l juglar com despedintse; seguiu,
+seguiu ab vostra direcció; no us detingau, que jo tinch ja la mula y las
+auforjas previngudas, encara que'l majordom del palau no ho sapia, pus
+ja sabeu que jo tinch també certa majordomia en la casa reyal... y si
+alguna carta'm voleu donar, encara tindré temps de emportármela.
+
+Lo donzell quedá sense respóndrer, sortintli foch pels ulls, de rabia.
+
+--Ah! ah! ah! A Dèu siau, senyor majordom del palau del senyor Rey!
+torná á dir ab to sarcástich mossen Borra, arribant ja á las escalas de
+la capella, y tot llevantse son caperó. A Dèu siau!
+
+--Per vida de!... digué llavors lo donzell, no podent aguantar mes.
+Cúydat de tu, juglar, y no't fiques en qui no't demana.
+
+--Ah! ah! ah! respongué girantse mossen Borra, y mirant ab certa
+compassió al donzell. Juglar! juglar!... Tens rahó, senyor majordom del
+palau del senyor Rey. Lo juglar del palau s'en vá á demanar á Santa
+Llucia que li conserve la vista, pera que puga véurer moltas cosas que
+han de succehir... y si succeheixen, paraula't dòna'l juglar que molt
+havem de ríurer, senyor majordom del palau del senyor Rey.
+
+Al penetrar dins de la capella mossen Borra, avergonyit, irritat, y mitj
+temerós y arrepentit de por lo inich cavaller, girá, ab lo cap baix y
+pensatiu, en direcció al palau, sens véurer qui li passava per prop,
+murmurant sols aquestas paraulas, que indicavan bè son aborriment:
+
+--Que s'en vaja tot al diable! Com hi ha mòn que per ara tots los plans
+que'm proposo'm surten fallits... A aixó se esposa qui molt alt pica...
+Quant millor m'hauria sigut essent simple conestable de companyia, ja
+que així com així no puch arribar allá ahont vull.
+
+Y detenintse en sech, com mes pensatiu ó com si'l fixás una idea, al
+mitj del carrer, mirá al cel, y semblant que's refés, digué, per fi,
+resolt:
+
+--Peró molt será que un dia ó altre no arribe la ocasió... No
+t'espantes, donzell. Molt será que algun dia lo Rey no't necessite... y
+molt será, també, que mes endevant la paloma no torne á cáurer en tas
+arpas. Jo la deixaré entretant pera véurer venir,... mes si hi torno, ay
+de la ingrata, si insisteix en serho!
+
+### XXIII. Com lo rey Fernando se vegé en l'apuro de ser ò cismátich ò ingrat. 
+
+Sols los cors bons, sols los esperits grans sòn los constants
+generalment en sas empresas. Las obras y'ls projectes dels malvats no
+sòn empresas, sòn tan sols esbravaments de passions, de manera que així
+com los bons avansan quant mes obstacles troban, los dolents sòn tan
+sols constants mentres no tenen obstacles, y s'acobardan ó's detenen
+quant aquests apareixen, podentse dir que sa insistencia no es la
+resolució valenta del que prossegueix ab fe y bon desitj, sí sols nova
+probatura traydora, camins cuberts y torts pera acostarse á una muralla.
+
+Probas doná de aquesta veritat lo donzell de Puymoren, pus temerós de
+ser la burla de la cort y de que son cas se fes públich en la ciutat,
+passá alguns dias en que casi no's deixá véurer, y fins resolgué de molt
+temps no acostarse prop del barri del portal del Ángel, preferint en sa
+ociositat anarse á distráurer en altres recons de la ciutat, que ell
+tenia ben coneguts.
+
+En cambi, mossen Borra, sens tenir cap plan fixo que s'hagués de
+realisar de prompte, y mantenint sols viva la ilusió que li havia
+infundit ja de molt temps son antich somni, s'en havia anat tot tranquil
+y ple de esperansa á Perpinyá, pus cada trantoll polítich que apareixia
+en lo mòn li feya imaginar que alló havia de ser camí segur pera
+realisarse lo que en ell era efecte de son somni, y que en son estimat
+senyor, lo primogénit don Alfons, era causa de sa impaciencia y mal
+estar.
+
+Y no deixava de poder ser tal volta un camí lo que en Perpinyá succehia,
+pus s'havian de arreglar ó resóldrer cosas que tocavan á tot lo mòn, y
+segons son desenllás, de segur que n'havian de sortir guerras en que
+hagués de ficarse lo rey de Aragó.
+
+Peró tan apocat se veya allí l'esperit del antich vencedor de Antequera,
+que no semblava en res al decidit regent de Castilla, y pobre de sa fama
+y pót ser de sa dinastia, si després de ell no l'hagués succehit un
+príncep magnánim, sabi y valent, que hagués recobrat tot lo perdut.
+
+Y no podia menos de trobarse així don Fernando, quant recordava que tot
+ho devia al Papa Benet, que ell era qui mes havia contribuit á la
+conversió dels juheus ab la conferencia de Tortosa, que la mateixa
+Fransa, llavors contraria, era la nació que mes l'havia instat á
+ajudarlo, y finalment --y aixó era lo mes cruel pera ell-- que poch
+temps ans, en la ciutat de Morella, fins havia fet gala de servirli de
+patge, portantli'l cavall del fre, y obligant al primogénit don Alfons
+que li servís aygua á mans. ¡Y llavors veya á fra Vicens Ferrer, al
+antich mestre del sacre palau y secretari de Benet, girarse de espatllas
+á son amo, á la Fransa resolta á negarli la obediencia, á Castilla y
+Navarra indecisa, al concili de Constansa amenassant, al mateix papa
+Benet tossut é inflexible, al emperador Sagimon irritat y exhigent, y
+apart de aixó, á sos propis vassalls dividits per tal motiu en opinions,
+y á molts de ells disgustats per no haver pogut complir lo nou Rey
+moltas de las cosas que havia promés al posarse la corona de Aragó en
+son cap! Pobre Fernando! Tan malalt estava de esperit l'amohinat rey,
+que'l mal de la ánima fins anava trascendint ja en son débil cos!
+
+Basta esplicar sa última entrevista ab lo Emperador y ab lo papa Benet,
+pera deduhir com estaria'l Rey.
+
+Després de haver empleat inutilment mes de cinquanta dias los dos
+soberans que volian fer renunciar á Benet, tenint conferencias y mes
+conferencias, barrejantshi disputas, acaloraments, protestas y
+amenassas, quedaren tancats, per fi, y ab ánimo de dar un cop decisiu,
+los dos mateixos monarcas y'l Papa, que era objecte de sa entrevista, en
+una cambra de la casa de Bernat de Vilacorba. Peró en va's tancaren los
+prínceps y en va esperaren los cortesans, áulichs y polítichs de las
+tres corts que's trobavan reunidas en aquella notable vila, que tres
+sigles després havian de arrancar de Catalunya la ambició dels reys
+francesos y la indiscreció dels espanyols.
+
+Lo que dins de aquella cambra succehí, lo que allí's parlá no ho sab
+ningú, y set horas havian passat, quant sortí primer que tots lo papa
+Benet, pera quedarse sol y separadament en una altre cambra, ahont havia
+de véurerlo encara'l Rey de Aragó, després que l'Emperador s'hagués
+separat de ell.
+
+Poch hi havia que notar en la cara del Papa, pus si bè sos ulls
+brillavan com excitats, sas faccions en general indicavan com sempre
+certa serenitat, que may solia pérdrer, y fins s'haguera dit que's
+llegia la esperansa en son front. Las últimas paraulas que se li ohiren
+dir al obrir la porta, y com despedintse, foren sols aquestas:
+--Inflexible, sí, inflexible: lo mateix avuy que al primer dia. Aquesta
+es ma única resposta, y, per conseguent, estich aquí de sobras.
+Participaume la vostra prest, y jo sè que tinch de fer.
+
+Si resolta era la despedida del Papa no ho fou menos la del Emperador. A
+poch de haverse aquell separat, la porta's torná á obrir, y Sagimon, al
+revés de Benet, mostrantse sumament agitat é indicant ab sa cara cert
+fastidi ó cansament, digué, també com á despedida, al rey Fernando, las
+seguents paraulas:
+
+--O ell ó jo, que'l concili aguarda y las dilacions no sòn mes que
+perjudicis á la Iglesia universal. Si'm seguiu á mi, negauli la
+obediencia y tindréu ma ajuda: si anau ab ell, preparauvos á sentir los
+mals que us esperan. Perseguit será'l cismátich y ab ell sas obras y'ls
+que'l seguescan. Res mes. Pensauhi bè, rey Fernando, y en Constansa
+espero vostra resposta.
+
+--Es á dir, que estau resolt á marxar?
+
+--De seguida. A Dèu siau, rey.
+
+--A Dèu siau, senyor.
+
+La desaparició del Emperador fou un llamp que ferí vivament al rey de
+Aragó. Deixantse anar don Fernando en una cadira, quedá per llarch rato
+pensatiu, ab la vista fixa y la boca oberta, com qui s'escolta los
+glapits del cor.
+
+--No hi ha remey, digué al cap de un rato de estar en inacció; no hi ha
+remey! Estich al mitj del pont y he de passar endevant ó enderrera. O
+heretge ó ingrat! Heretge qui tants enemichs ha fet pérdrer de la Fe
+católica? Nó, nó, ja may! Ans preferesch...
+
+Y al anar á alsarse, com si estás resolt, per fixarse sols en l'horror
+que li causava la idea de passar per heretge, torná á detenirse, abatut
+per la imatge de son antich y constant favoreixedor, que li semblava
+véurer ja á sa presencia.
+
+--Peró qué dich! continuá. Lo vincle del Papa y del Rey es aquí vincle
+de home y home, es lo vincle de amistat. Qué dirá l'amich, que fins
+assistí en persona á la proclamació de Casp, influint pera que fos
+elegit lo mes bo entre'ls set pretendents? L'infant de Castilla, que
+conquistá'l títol de generós, com á rey de Aragó haurá de portar lo
+sobrenom de ingrat! Sí, sí! al mitj del pont me trobo, y no'm queda
+altre camí, segons me sembla, que cáurer desde'l mitj!
+
+Y casi fins postrat y afligit en sa incertitut, no sabent trobar camí
+pera sortir de son dubte, vehent que's pendria com estranya sa tardansa
+en sortir, demaná consol á Dèu, y's resolgué, per fi, ab ánimo sols de
+probar, si ab humilitat y ab paraulas dolsas acabaria de lograr, tal
+volta, lo que no conseguí ab amenassas l'emperador Sagimon.
+
+Peró inútils foren los esforsos y las esperansas de Fernando, que
+tremolava llavors pót ser per la primera vegada de sa vida, quant al
+obrir la porta de sa cambra vegé obrir també la del lloch ahont s'havia
+tancat lo Papa, y est aparegué rodejat de alguns cardenals y altres
+sacerdots de sa comitiva.
+
+--Amich! li cridá don Fernando, avansant lo pas en direcció á la persona
+de Benet.
+
+--Jo no sò l'amich, contestá aquest, jo sò'l Papa, que espero la
+resposta de un rey.
+
+--Peró mirau... Ja sabeu, senyor...
+
+--Detente, rey de Aragó, cridá llavors Benet ab arrogancia, detente
+devant del que't fèu remissió del feu de Sardenya, y del que t'ha cedit
+drets de la cambra apostólica pera pagar á tos acreedors. Sias breu en
+ta resposta, rey, y jo't daré, segons ella, ma benedicció ó mon anatema.
+Digas resoltament si'm tens per lo que sò ó nó.
+
+--Senyor, jo sols demano, que, per la pau universal de la Iglesia,
+donant probas de vostra humilitat, vos subjecteu...
+
+--Rey, aquesta no es la resposta que espero.
+
+--Es que no sè qué dirvos... Mon compromís es tan gran, que á la fi,
+obligat á la forsa per lo que farán tots los soberans del mòn, tindré'l
+sentiment...
+
+--Basta, basta. Vóls dir, á la fi, rey, que tu també m'abandonas?
+
+--Si llegisseu mon cor, senyor, veuriau lo que sento. Sols la por...
+
+--La por? digué ab to irónich y admirantse al mateix temps Benet. ¿Y quí
+tè por quant lo cor li diu que obra bè? Y cabalment m'ho diu qui tè en
+son favor y en mon favor tot lo bras militar y eclesiastich de sos
+regnes, sí, perque tots aquests arcabisbes, bisbes, prelats y barons
+que't segueixen y que't rodejan, tots, rey Fernando, acatan ma autoritat
+y regoneixen ma llegitimitat. Por tè, qui ab tant esperit y ab tanta
+constancia ha sabut sostenir lo dret de ser rey, contra sis pretendents
+y contra tants obstacles com se presentaren, ans que Dèu li donás la
+desitjada corona? Quédat ab la por, que jamay te la podrás tráurer de
+ton cor.
+
+--Peró, senyor, un concili com lo que us amenassa, devant del qual se
+inclinan los altres anti-papas, y que tè l'apoyo del Emperador, no us fa
+por?
+
+--Nó, may! Aquí está la diferencia de mi á tu, rey. Un emperador sense'l
+Papa, no es mes que un rey de romans, un concili en que aquest mana al
+papa que'l presideix no tè cap forsa, y prest veurá Joan XXII que se'l
+vól papa pera presidir, peró nó pera regnar. Ni un ni altre pera mi sòn
+res, y res també lo concili ahont acut l'heretge Joan Hus, ab
+salvo-conduyt de Sagimon, del mateix á qui tantas vegadas havia
+destrossat lo bohemo Zisca, general dels mateixos husitas, y del que
+no's pogué venjar l'Emperador, com pensa venjarse ara del tirá Ladislao.
+M'entens, rey de Aragó?
+
+Fernando, sentint la esposició de aquellas veritats y miras políticas
+que li feya Benet en pocas paraulas, no sabia que ferse ni que dir.
+Seguí un breu rato de silenci, y llavors lo Papa continuá:
+
+--Ja véus, donchs, rey de Aragó, si dech tenir por, y mes quant,
+crehentme ab mon dret, estich disposat á disparar l'anatema contra'ls
+preocupats, de qualsevol gerarquia que sian.
+
+Al sentir aquestas paraulas, sospirá y mira al cel lo rey Fernando, y al
+mateix instant se sentí com una tronada lluny, sent senyal de que
+s'acostava una tempestat, lo cel s'aná enfosquint, y comensá á llampegar
+com si fos en istiu.
+
+--Alabat sia Dèu! digué llavors lo Papa.
+
+--De qué donau gracias á Dèu?
+
+--De qué? De que'm proporcione un camí ó pera curarte de la por que tu
+tens ó pera aumentarme'l valor que jo sento. A Dèu siau, rey de Aragó.
+
+Y fent una salutació, indicá lo Papa com que s'en anava á sortir de la
+casa.
+
+--Ahont anau, senyor? li cridá don Fernando.
+
+--Vaig á probarte la poca por que tinch: mas galeras aguardan, y vaig
+embarcarme en seguida pera Sardenya.
+
+--Peró no sentiu la tempestat com brama? Vos esposaréu?...
+
+--Y perqué nó? Precisament lo perill es lo que busco: en ell me mostrará
+Dèu si déu mudarse ó no lo vicari de sa Iglesia.
+
+--Peró tornaréu, senyor?
+
+--No ho sè: peró si torno, tornaré papa... y si no, libre estarás, rey
+Fernando, de la por que't domina.
+
+A la desaparició de Benet seguí una turbació inmensa que dominá al Rey,
+deixantlo com encantat, y de la que sols pogueren tráurerlo la multitut
+de personas eclesiasticas y civils que anaren entrant en la sala,
+precedint á ellas principalment l'abat de Poblet, lo canonge Malla de
+Barcelona y fra Vicens Ferrer. Cada un procurá, per son estil, dirigir
+paraulas de consol al Rey, y acompanyantlo á son palau, li pregaren que
+quedás tranquil, pus desde'l dia seguent s'ocuparian sens falta tots sos
+amichs en resóldrer definitivament la gran qüestio del Papa.
+
+Y en efecte, després de ohida missa, lo dia seguent, per lo senyor Rey
+en la capella del castell, pujá en un catafalch, que devant de ell
+s'havia alsat, mestre Vicens Ferrer, y predicá un sermó que pogué servir
+de pauta en la conducta que'l Rey y'ls vassalls desde llavors havian de
+seguir.
+
+Deya en resúmen lo sermó de fra Vicens: "que'l papa Benet era verdader
+vicari de Jesucrist, pus sabia ell cosas per las quals estava ben cert
+de aixó, peró que s'havia ficat en algunas dilacions sobre'l fet de la
+unió de la Iglesia, y així convenia al Rey, pera obehir lo manament de
+Dèu, al qual devia ans estar que al del Papa, fer algunas ordinacions ab
+son notable y bon consell, las quals serian amargas al dit Sant Pare,
+peró profitosas á la salut de sa ánima, així com la medicina es amarga
+al pacient ó malalt."
+
+Un dels circunstans que escoltavan las paraulas de fra Vicens era la
+reyna Margarida de Aragó, viuda de don Martí, seguida, com sempre
+acostumava, de son esclau negre, y qual senyora havia anat á Perpinyá
+pera que'l rey don Fernando manás pagarli algunas de las rentas que li
+havia consignat, peró no satisfet, ó pera que'l papa Benet li fes
+entregar la part de drets de la cambra apostólica, sens lo qual no
+podria víurer. No perdé la reyna viuda cap paraula de las del
+predicador, y poch tardá en escríurerlas á son oncle, lo bisbe de
+Mallorca, que era camarlench del papa Benet.
+
+Peró lo sermó de fra Vicens produhí son efecte; desde aquell dia alguns
+homens tossuts passaren á ser solament duptosos, y venint á pochs dias
+lo ferm manament del concili, los dubtosos se transformaren en enemichs
+resolts, y'l Rey se decidí, per no haverhi altre remey, comissionant al
+efecte al mateix fra Vicens, pera que participás á Benet la sustracció
+de sa obediencia y la publicació de aquest acte per tots los regnes de
+la Corona de Aragó.
+
+Peró mentres aixó succehia en terra, vejam com la passava en la mar lo
+papa Benet de Luna.
+
+### XXIV. Benet XIII en mitj de la tempestat. 
+
+Cubert enterament lo cel, bramant lo vent ab so aterrador y amenassant,
+iradas y erissadas las onas de manera que semblavan barallarse ellas ab
+ellas, y trist l'horissó, com si fos la espressió del mòn que patia un
+gran sentiment; las dos galeras del papa Benet XIII no sabian que ferse
+ni'ls que las dirigian, pus sacudidas en totas direccions per la mar
+despótica, tan prest se las veya sepultadas en la aygua, com apareixian
+despéndrerse de ella, á manera de un aucell aquátich, que, apoyantse ab
+sas potas sobre de aquell element, vá á empéndrer son vol. Vensudas
+tenian ja sas forsas los palomers, que, mullats y suats al mateix temps,
+pujavan y baixavan de las velas, mudant cordas y direccions, pera véurer
+si encertavan un grop de vent favorable; deixava ja'l timó lo timoner,
+vehent que en va bregava, y desesperat lo pilot, per considerar perdut
+lo ausili del art y'l de la naturalesa, mitj crehuat de brassos y
+sospirant, no pensava ja en cap mes recurs que en lo que busca tothom
+que pert enterament sa esperansa, per mes esmortoida que tinga sa fé:
+mirá al cel, demanantli de tot cor sa ajuda; y com inmediat consol de
+son desamparo y en representació del mateix cel, buscá en un estrem de
+sa nau al principal viatger que portava, al senyor baix quals ordres
+havia deslligat sas galeras del port: mirá la cara del papa Benet, que,
+tranquil é inmutable, contemplava la tempestat ab indiferencia, y
+esperava, de segur, que arribás aquell crítich moment.
+
+--Qué fem, senyor? digué lo pilot. Dèu no vól que anem á Sardenya.
+
+--Ara ho veurém. Tingas paciencia, pilot, y prest te diré'l punt ahont
+se haja de dirigir nostra combatuda nau, ó si devem morir en ella.
+
+Y dirigint Benet sos passos al alcássar de la galera, mentres que'l
+pilot lo mirava aterrat de véurer sa serena calma, descobrí enterament
+son cap, s'agenollá en l'estrem de la embarcació, crehuá sas mans sobre
+son pit, y, dirigint sa vista al cel, pronunciá aquestas paraulas:
+
+--Mes que vostra misericordia, imploro aquí, Senyor, vostra justicia! Si
+no sò vostre vicari en la terra, Senyor, aquí'm teniu rendit, mes si ho
+sò, donau senyal en aquest perill, Senyor, de que vostre vicari s'ha de
+salvar!
+
+Incliná'l front llavors Benet, ab los ulls tancats, y com esperant la
+resposta de sa súplica. Llarch rato estigué de aquella manera, absorvint
+la atenció del pilot que estava prop de ell; y en tal situació cresqué'l
+pasmo del que era testimoni de aquell fet, quant observá que comensava á
+cáurer una fina pluja, y que per aixó Benet no apartava'l cap ni's movia
+de la mateixa actitut.
+
+Aquella fina pluja era un mitj preludi de lo que prest observá'l pilot.
+Entant que queya, comensá á bufar un ventijol, y las onas anaren perdent
+sa furia, y ple de goig y agrahiment lo pilot, no pogué menos de
+deixarse també cáurer de genolls prop del Papa, y de exhalar un ah! de
+alegria que espressava bè lo cambi repentí que acabava de sentir son
+cor.
+
+Al sentir aquell ah! lo Papa, alsá lo cap y obrí los ulls. Sortint de sa
+concentració, no podia Benet tenir prou coneixement encara de la bonansa
+que'l cel oferia, com ho coneixia bè l'expert marí, mes deduhintla per
+la alegria del pilot, apretá ab efusió sas mans crehuadas y esclamá:
+
+--Alabat sia Dèu! Gracias, Senyor, pus haveu aclarat mon dubte.
+
+Y alsantse en seguida, y apretant la ma al pilot, anyadí aquestas
+paraulas:
+
+--Es á dir, pilot, que som fora de perill?
+
+--Sí, senyor, fora, fora.
+
+Donchs, papa sò! esclamá llavors Benet, y ningú podrá ja ferme desistir.
+
+--Voleu, donchs, que seguim la mateixa via? Insistiu en anar á Sardenya?
+
+--Nó, pilot; á Penyíscola es ahont havem de anar. Dòna forsa á las
+velas, y á Penyíscola.
+
+--A Penyíscola, á Penyíscola! cridá'l pilot als mariners.
+
+--Sí, á Penyíscola, que allí m'esperan los bons, y prest tornarém de
+allí pera anar altra volta á Perpinyá.
+
+Y relliscant ab vent favorable las galeras, ben prompte se las vegé
+desaparéixer, corrent vent en popa, y anant una derrera del altre, com
+si fossen dos cisnes que travessan en filera per un estany.
+
+### XXV. La olla del paller. L'anatema del Papa. 
+
+Algun temps passá en que no se sabia que s'havia fet del inflexible
+anti-papa, y dubtosa estava, de conseguent, la cort de Perpinyá,
+esperant á véurer si pót ser se evitaria lo compromís de declarar
+il·legítim al papa aragonés.
+
+Peró tenintse noticia de que Benet era á Penyíscola mes resolt que may á
+sostenir son dret, y arribant la ferma disposició del Concili pera que
+s'apartassen los regnes de Espanya de la obediencia al renitent, se
+prengué decidida resolució ja sens cap mirament, y fins encarregá'l Rey
+á son primogénit pera que fes los enantaments deguts, tant prompte com
+fos publicada la sustracció, contra'l mateix papa y sos arrimats.
+
+Tractava familiarment aquest negoci Fernando ab son primogénit, y en
+ocasió que estava á sa presencia lo juglar mossen Borra, y al pas que'l
+Rey donava la ordre decisiva, se veya ben clar que, al dictarla, no ho
+feya ab tota sa voluntat, y que aquell acte acabava de agravar mes y mes
+lo mal en son esperit, pus á cada providencia que dictava Fernando, y
+que exteriorment tal volta podia semblar filla de un caracter enérgich,
+exhalava un ay! l'espantat y malalt monarca, que indicava ben clar ó sos
+dolors ó sos escrúpols.
+
+En cambi, lo príncep don Alfons, mogut del millor desitj, y obrant
+sempre per l'impuls natural que de molt temps l'induhia á buscar
+ocasions de fer soroll, á la primera indicació de son pare, s'oferí ab
+lo major gust, y ensenyantli la misteriosa espasa que cenyia en son cos,
+li digué decidit:
+
+--No's perdrá per mi, senyor. Fam tinch de desenveynar aquesta espasa
+per qualsevol motiu, y jo us prometo que no tardará sa punta en ensenyar
+al cismátich Benet lo camí de un altre lloch elevat, de ahont podrá
+véurerlo bè tot lo poble que ell excomunique.
+
+Peró'l juglar, que preveya mes que tots, y que coneixia la por del Rey y
+la sinceritat del príncep, posantse mitj á ríurer, fèu mudar ben prompte
+de propósit á sos senyors.
+
+--¿Sabeu, príncep, digué mossen Borra, que la mala fusta es la que osca
+la serra? Bo es que publiquen la sustracció de la obediencia al papa
+Benet, bo es que'l rey de Aragó y tots los de Espanya seguescan al
+concili de Constansa, peró no vullau fer servir vostra gloriosa espasa,
+que está reservada, sens dubte, á majors glorias, pera una de tan petita
+y passatjera.
+
+--Que vóls dir, juglar? preguntá'l príncep.
+
+Y'l Rey, que, en altres ocasions de menos abatiment é indiferencia, no
+hauria deixat passar aquellas paraulas del juglar, sens averiguar lo que
+significava alló de majors glorias, ni tan sols respongué, esperant tal
+volta que de la discreció del juglar sortiria un bon pensament, per lo
+qual se evitás la vergonya propia y la del abandonat amich.
+
+--Qué vull dir? contestá mossen Borra. Que per dolenta que sia una olla
+sempre es bona pera un paller, pus ab ella se logra, quant menos,
+espantar als pardals que farian malver la palla,... y vos sabeu (anyadí
+després ab pausa, y mirant de certa manera al príncep, pera que'l
+entengués,) que pót ser hi haja algun dia ocasió de fer una bona
+casseria contra molts pardals que voldrian esbarriar vostre paller. No
+es veritat, príncep?
+
+--Te entench, contestá don Alfons, peró no entench prou lo de la olla.
+
+--No podeu compéndrer, senyor, que l'anti-papa Benet podria servir en
+certas ocasions de olla pera espantar als pardals? Perqué us pensau que
+aquestos fugen del paller? perque creuhen que la olla es un home, pus á
+conéixer que la olla era olla, de segur que hi anirian. Deixau, donchs,
+que vaja y vinga per los estats de Aragó Benet, deixau que's gose
+crehent que Penyíscola es la sèva Roma, deixaulo que porte una tiara,
+encara que sia de paper, pus temps pót venir en que'ls pardals coronats
+de altres nacions respecten mes á Aragó sols per lo dubte de si'l papa
+intrús pót tornar á ser verdader, de si la olla es olla ó es un home que
+trau lo cap per entre la palla.
+
+Lo príncep se quedá meditant de prompte, somrigué, y dant ab la ma sobre
+las espatllas del juglar, li digué:
+
+--Tens rahó: te comprench, juglar, perque quí sab lo que pót succehir en
+lo mòn.
+
+Llavors lo Rey, mirant incertament als dos que li parlavan, arrupí sas
+espatllas, y digué:
+
+--No us comprench prou, ni mon cap está pera pensar, en l'abatiment que
+sento. Peró, príncep ¿deixaréu tal volta de cumplir lo que mana'l
+Concili, y tornaréu á desfer tot lo que está ja resolt?
+
+--Qué he de deixar de fer! Una cosa será ser escarceller del anti-papa y
+altre ser son defensor. Estau descansat, senyor, que sent jo
+l'encarregat, tan prompte com torne á Perpinyá Benet, segons se espera,
+se li dirá clarament la resolució, y la sustracció de sa obediencia se
+publicará en vostre nom per tots los regnes.
+
+--No tornará Benet, contestá mossen Borra.
+
+--No?... Y perqué? diguéren alternativament lo Rey y'l príncep.
+
+--No tornará, perque desde ahir que está ja aquí, y en proba, que si no
+us donau pressa, pót ser que ans de vostra pracmática de sustracció,
+vejau publicada en son nom la convocació de un concili, pera oposarse á
+totas las disposicions del de Constansa.
+
+A aquesta noticia, los ulls del Rey se bellugaren esparverats, y fent un
+esfors pera alsarse de la cadira, cridá:
+
+--Es aquí Benet? Donchs, prest, prest, infant: no perdeu temps. De
+seguida, cridau á mestre Vicens: que vinga mestre Vicens, y un y altre,
+prompte, prompte, traheume quant ans, per amor de Dèu, de aquest embull!
+
+--Fiau de mi, senyor y pare!
+
+Tanta pressa se doná'l príncep, que aquell mateix dia, estant en sa casa
+lo papa Benet, y poch ans que's reunissen ab ell los cardenals de son
+séquit, trucá en la habitació del anti-papa un home, que no era dels
+avisats pera la reunió, un que en altre temps havia sigut la principal
+confiansa y l'áulich mes íntim del papa de Avinyó, l'antich confessor y
+mestre del sacre palau del papa Benet, y á qui, á pesar de aixó, no
+esperava aquest en aquella ocasió: fra Vicens Ferrer.
+
+Així que's vegeren cara á cara l'anti-papa y son antich secretari,
+quedaren per un moment sense dirse una paraula, mes á la fi, endevinant
+lo primer l'objecte de la visita, digué senzillament:
+
+--Qué buscas aquí, mestre? Vèns á suplicarme ó á exhigirme?
+
+--Busco, senyor, la pau de la Iglesia, y, per conseguent, del mòn; y
+vinch á suplicar y á exhigir al mateix temps.
+
+--Qui exhigeix no suplica.
+
+--Es que suplico en nom propi, y exhigesch de part de Dèu y de mon rey.
+
+--Benet me dich aquí, com m'ho digueren y com m'anomenares tu en Avinyó,
+y no he de tornar á dirme Luna, perque Dèu no ho vól, y Dèu es ans que
+tots los reys.
+
+--Dèu ho vól, en bè dels reys y en bè de la vostra ánima. Creheume,
+senyor.
+
+--No't dech créurer á tu, ovella, quant Dèu ha parlat clarament al
+pastor. Parla, donchs, sols en nom del rey, y acaba: dígasme qué vól lo
+que te envia.
+
+Se detingué un breu espay llavors fra Vicens, y parlant després ab tota
+dolsura, digué sols estas paraulas:
+
+--Está resolt, senyor: la cort de Aragó y son rey acatan la disposició
+del concili de Constansa, y lo dia sis de janer se declara en estos
+regnes la sustracció á vostra obediencia. Ara, sí, vos suplico com
+amich...
+
+--Prou, prou: que jo no he de contestar al amich que'm suplica, sinó al
+rey que'm exhigeix.
+
+--Donchs, responeu! digué llavors ab resolució prudenta fra Vicens.
+
+Y obrint los brassos, sens alsarlos, l'anti-papa Benet, al ohir aquesta
+exhigencia, arrugá son front, com li succeheix al que li sobrevé un
+pesar, y digué ab tota forsa y ab to de esclamació:
+
+--"*Ex nihilo feci te, et pro mutua mercede solum me dereliquisti in
+deserto*!" es á dir, jo t'havia fet á tu de res que eras, y ara, en
+pago, m'abandonas sol en lo desert!
+
+--Qué diheu, senyor? digué admirat fra Vicens. A quí contestau ab
+aquesta resposta, á mi ó al Rey?
+
+--A un y altre: al Rey y á tu.
+
+--Peró aquesta no es resposta pera dar al Rey: dáumela per escrit, que
+així no podrá dubtarse de ella.
+
+--Sí? Tens rahó. Espera, donchs.
+
+Y agafant l'anti-papa una ploma de son tinter, escrigué en un full la
+mateixa resposta, anyadinthi en seguida altres diferents paraulas; plegá
+després lo full, y l'entregá á mestre Vicens, lo qual, fent un
+respectuós saludo, sortí del aposento, ahont se quedá Benet ab lo cap
+ficat entre las mans, com qui medita ó com qui plora.
+
+Quant fra Vicens entregá la resposta al Rey en presencia del primogénit
+y de altres personatges, obrí Fernando lo plech ab gran interés, mes á
+penas comensá á llegir, observárenli tots los circunstants una gran
+turbació, tot son cos se posá á tremolar, sos ulls y sa fisonomia en
+general se mostraren com plens de amargura y de por, y no bè acabá de
+llegir Fernando la última ralla, quant, amagantse entre sa roba'l paper,
+y no responent á cap de las preguntas que li dirigian, comensá á cridar:
+
+--Ja está fet! ja está fet! Y pus he cumplert y s'ha acabat mon cárrech,
+fugim de aquest lloch, ahont no'm correspon estar, y tornemsen á
+Barcelona, pera véurer si recobro las forsas y la serenitat de altres
+dias. Depressa, depressa, mos infants, mos amichs, mos servidors: anem á
+Barcelona, y traheume sens tardansa de aquesta vila que'm entristeix, de
+aquesta atmósfera que'm mata!
+
+Lo que deya'l paper entregat per fra Vicens, comensant per la primera
+resposta que havia fet Benet y ab las demés paraulas que hi anyadí, era
+lo seguent:
+
+"*Ex nihilo feci te, et pro mutua mercede solum me dereliquisti in
+deserto: dies tui erunt pauci et vita tua abreviabitur, illegitimaque
+tua progenies, in nefario incestu concepta, non regnabit usque ad
+quartam generationem*."
+
+Que vól dir en catalá:
+
+"Jo t'havia fet á tu de res que eras, y ara, en pago, m'abandonas sol en
+lo desert! Pochs serán los teus dies y breu ta vida, y ta progenie,
+illegitima per ser concebuda en nefando incest, no arribará á regnar
+fins á la quarta generació."
+
+### XXVI. Com mestre Nicolau, després de haverse despedit de son deixeble, 
+se despedí de sa estimada ciutat de Barcelona, pujant al campanar de la 
+capella reyal. 
+
+Ans de tornar al lector á Barcelona, convé recordar de nou á un
+interessant personatge, que, mentres succehian tants trastorns en lo
+mòn, s'en aná de aquella ciutat, ahont havia viscut molts anys, pera no
+tornarhi may mes.
+
+Després de la anterior entrevista de Guillemet ab mestre Nicolau, lo
+protector de aquell, mossen Joan Fivaller, havia donat una alegria al
+jove, manifestantli que dins breu temps podria posar ja son signe de
+notari al peu dels documents que fins llavors havia firmat sols ab la
+firma de ajudant substitut del escrivá major de la Diputació, pus
+quedava una plassa vacant, que, per renuncia del que exercia y per
+concessió del senyor de certa notaria, passaria á sa propietat.
+
+Boig estava, donchs, de goig l'enamorat Guillemet, quant, mes que en sa
+sort, pensava en lo fácil que se li anava posant lo camí pera compartir
+algun dia sa ventura y felicitat ab sa estimada Blanqueta.
+
+Mogut sols per un inmens agrahiment, com sól sentir tothom que tè honra
+y bondat, sens fixarse en la causa de ahont podria venirli'l bè, no feya
+mes que besar la ma á mossen Joan, y ni donava tan sols en qui seria la
+persona á qui ell havia de succehir en un dret y un cárrech tan nobles,
+fins que son protector li doná á enténdrer ab breus paraules, dihentli:
+
+--Ves, ves; que al menos no passes com amich ingrat, ja que pót ser has
+sigut olvidadís deixeble; ves, ans que no'l deixes tal volta de véurer
+pera sempre, á ton bon mestre y amich... al antich escrivá de manament y
+notari de Barcelona, mestre Nicolau Gili. Me entens, Guillemet?
+
+Aquestas paraules foren al punt compresas per l'ardent jove, que,
+realment, entre sos amors, sa personal obligació y l'interés que prenia
+en lo gran número de conversas políticas que llavors se promovian per
+tot arreu, no havia tornat á véurer de molt temps á son bon mestre,
+desde que havian cessat las llissons que, ans, ab tant carinyo li
+donava. Aquella última proba de generositat y afecte que acabava de
+rébrer en aquell moment del desgraciat y bondadós amich, á qui ans havia
+fet tanta companyia, avergonyiren en cert modo al pundhonorós jove, y
+sens insistir, corregué plé de agrahiment y de major carinyo á besar la
+ma del home que tant havia contribuit á que ell ne fos.
+
+La escena sensible que havia tingut lloch algun temps ans, y de que ja
+tè noticia'l lector, se repetí ara novament, y fou mes dolorosa, quant,
+per mes preguntas que dirigí Guillemet á son mestre, no li pogué fer dir
+ahont aniria al marxar de Barcelona, ni quin era'l projecte que portava
+aquell entristit home al despedirse pera sempre de la gran y populosa
+ciutat. Abrassos, llágrimas y benediccions tancaren aquella última
+conversa entre mestre y deixeble, y ja desaparegut aquest, no tingué ja
+mes idea mestre Nicolau, que dirigir son cor á Dèu, pera que li donás
+acert y consol en la nova vida que anava á empéndrer, y despedirse també
+de sa estimada y gran ciutat de Barcelona, ahont havia gosat en altre
+temps de tanta satisfacció y honra.
+
+A tal fi, després de haver demanat á son amich, lo prebere Bernat Soler,
+(antich rector y arxiprebere de la capella Reyal, y que llavors se
+tornava á cuydar de ella, desde que'ls Celestins havian perdut sa
+importancia ab la mort del rey don Martí,) que aquella nit li dispensás
+l'últim favor que de ell podia meréixer, á lo que accedí lo bon capella,
+sens imaginar lo que l'altre li demanaria; entrá mestre Nicolau á la
+casa de son confesor, amich y vehí, que era prop de la dita capella, y
+apretantli la ma ab efusió, manifestáli clarament l'objecte de sa
+exhigencia.
+
+Dos cosas demanava l'entristit mestre al depositari de sos secrets: la
+una era que, atés que la capella reyal may podia estar desamparada de
+nit ni de dia, pus estava sempre en vigilancia en ella, segons estatuts,
+un de sos preberes, li permetés entrar en lo temple, pera dirigir en la
+soledat son esperit á Dèu, y demanarli fortalesa y constancia en la nova
+vida que anava á empéndrer; y la altre, que li facilitás, al sortir de
+la iglesia, la clau del cloquer ó campanar, pera poder donar desde allí
+son últim á Dèu! á sa estimada ciutat.
+
+Si bè regoneixia'l primer objecte'l bon capellá, no sabia ferse cárrech
+del segon, avesat com estava'l rector á sa vida tranquila y rutinaria, y
+sentli enterament estranyas aquellas exaltacions de la imaginació que
+tant fan gosar al home de cor, sobre tot quant l'home es instruit y
+sensible al mateix temps, quant l'home trau aquella part de poeta ab que
+la Providencia l'ha dotat, pera que disfrute fins en los sofriments.
+
+La confiansa que tenia'l capellá en son vehí fèu que no negás á mestre
+Nicolau lo favor que li demanava, y obrint la porta del terradet de sa
+casa per ahont s'anava á la escala que conduhia al presbiteri, diguéli
+que ell mateix l'acompanyaria, y que al retirar de la iglesia, seguint
+la mateixa escala amunt, arribaria al cim del campanar, ahont lo
+deixaria anar sol, pus ell no s'hi atrevia á pujar per temor dels ayres
+que corrian.
+
+Baixá, donchs, mestre Nicolau á la capella, que, per no ser dia de cap
+festivitat senyalada, tenia sols los adornos dels draps blaus ab
+historias de las parets, nó de altre color, cremant dos grossas llantias
+devant del hermós retaule de la adoració dels Reys, que era en l'altar
+major, y altres cinch llantias devant dels altres cinch altars que hi
+havia repartits en lo demés de la iglesia.
+
+De las numerosas reliquias que la capella contenia, sols una part n'hi
+havia esposada com de costum, peró era tal la veneració y devoció que á
+ellas tenia de sempre mestre Nicolau, que, postrantse allí sumís devant
+del Rey dels reys, imaginant com que contemplava aquellas sagradas
+memorias, aná recordantlas una per una, y á cada una invocá, demanant
+consol y fortalesa en sa nova vida. La camisa inconsutil de Nostre
+Senyor, las tres espinas de sa corona, la esponja y'l clau de sa passió,
+la gota de sanch així tornada en lo cálzer de un sacerdot que dubtava,
+lo lignum Crucis, lo tros de la túnica de la Cananea, los cabells, la
+llet y la verónica de la Verge Maria, lo bras de Sant Lluch, lo bras de
+Sant Jordi, lo cos del inocent, lo cos de Santa Marina, lo manto de Sant
+Martí, l'os de Santa Agueda y la pedra, encara ensangrentada, en que
+foren colocats sos pits, y altre sens fi de objectes sagrats iguals á
+aquestos anaren passant ordenadament per la memoria del afligit devot, y
+en cada un aná invocant, y per cada un suplicá á Nostre Senyor que li
+concedís lo que li demanava.
+
+Acabada sa oració, besá contrit á terra mestre Nicolau, y fent una
+senyal ab lo cap á son amich, lo capellá, que'l correspongué ab altre
+senyal, volent dir que ja podia anar amunt, pus ell devia quedarse, se
+dirigí de nou á la escala per ahont havia baixat, aná seguint amunt
+amunt, ab la ajuda de una candela que encengué en una de las llantias
+baixas, y no pará fins que's vegé en lo pis mes elevat de la ayrosa
+torre, ó sia demunt del arch que aguantava las campanas, qual arch
+sostenia unas posts, desde las quals se podia acostar ab facilitat als
+grans finestrals de ogiva, partits cada un per un llauger pilar, y
+colocats demunt de unas altres ogivas interiors que aguaytan per derrera
+de ditas pilastras, justificant així unas y altres oberturas que, á mes
+de servir pera la llum, sòn los finestrals com verdader adorno de la
+obra, y pera rematar poeticament lo cim ahont s'assenta simbolisada la
+corona del marqués, propia dels antichs Comtes de Barcelona.
+
+Nit serena, rasa y tranquila era la de aquell dia, y una hermosa y clara
+lluna il·luminava tots los ámbits fins ahont podia arribar la vista. Al
+observarla aquell home sensible, en qual cor se podia dir que encara
+quedava caliu del foch cristiá ab que acabava de resar, sens haver
+sofert cap distracció fins en aquell moment, se detingué ja al primer
+pas, y com clavat y estátich en lo primer lloch ahont afiansá sa planta,
+alsats sos ulls al cel y crehuat de brassos, continuá per llarch espay,
+contemplant, com embadalit, al astre que es, sens dubte, lo mes amich
+del cor.
+
+--Benehit sias, Dèu, digué, pus que per tot te trobo gran! Gran t'ha
+concebut ma ment al fixarme en tu, quant, tancant mos ulls devant del
+mòn y de la llum, he prosternat mon cap, fa poch, pera implorar ta
+misericordia, y gran te concebesch ara, quant, passejant ma vista per lo
+mòn, per las obras que tu has creat, y rodejat de la dolsa llum que en
+ellas espargeix ta ma, elevo mon esperit, y'm recomplasch en la
+esperansa de que m'has sentit y de que'm donarás lo consol que
+necessito. Sí! pus posat aquí, entre lo cel y la terra, y á vista de la
+melancólica consoladora dels mortals, me sembla com si estigués ja fora
+del bullici del mòn, y com si m'anás acostumant ja á mirar á aquell
+perdut á mos peus, y á familiarisarme ab la única companyona,
+melancólica com jo, que ha de ajudar á ferme menos áspres y mes
+passatjeras las amarguras de mon cor. Oh! qué hermosa es aquesta
+elevació en que'm trobo, separantme del soroll del mòn! Oh! qué hermosa
+es la quietut y la soledat pera acompanyar al cor cansat y trist! Oh!
+qué hermosa es la lluna, que il·lumina, sense danyar als ulls, que
+imposa quietut al mòn, absorvint sa contemplació, y que alegra ab sa
+tristesa! Sí! Benehit sia Dèu, benehit sia Dèu, pus així en la
+obscuritat com en la llum se mostra sempre gran als ulls de la ánima, y
+sab donar consol al que l'invoca!
+
+Després de aquella recreació del esperit, contemplant los ulls al cel,
+sospirá y torná á sospirar de goig mestre Nicolau, y baixant aquells
+envers la terra, descubrí'l quadro preciós y variat que presentava en
+aquell temps la ciutat de Barcelona, quadro que anava recorrent lo
+contemplador ab la vista, ó ab la imaginació, pera endevinar ó fixarse,
+en certs punts, en lo que la distancia no li deixava véurer ó en los
+restos de antichs monuments que'ls edificis posteriors havian tapat ó
+transformat.
+
+En la prominencia del mont Táber, (que qual Tabor de Palestina reuní en
+los sigles cristians gran copia de maravellas, segons conta la
+Historia,) se descubria encara la trassa de la antiga acrópolis romana,
+la sombra flaca, y mes que flaca, ferida y vensuda de la ciutat pagana.
+En son verdader cim aguaytavan, per sobre las casas construidas en lo
+lloch que ara's diu carrer del Paradís, alguns dels grans y negres
+capitells del antich temple de Hércules, que encara's conservan ara, si
+bè baix lo cubert de senzillas teuladas. Allí havia rendit cult la
+ciutat gentílica á aquell fill de Osiris, acariciat de egipcis y
+fenicis, al que havia sostentat lo cel sobre sas espatllas, al gran
+vencedor de Achelos y matador del tirá Busiris. Per entre aquellas
+columnas, de las que sempre apartá las donas la veu del sacerdot august,
+pujá en altre temps lo fum del incens mascle que servia de holocauste y
+divinitat al mateix temps, com ho era lo foch sagrat, may apagat, de son
+interior, que cuydavan, y devant del qual se postravan, los sacerdots
+que's deyan mes purs de la antigua idolatria, aquells que, cuberts ab
+blanch mantell y toca de egipcis, portavan rapat tot lo pel de son cos,
+pera significar puresa, vestintse sols la ampla túnica de flors
+vermellas, quant sas mans s'havian de ocupar en un sacrifici, quant
+s'havian de acostar á aquella ara que encara's conserva ara, enterrada,
+pera oprobi de son objecte y bona memoria del edifici, en la pasticeria
+del actual forn de San Jaume.
+
+Si no podia distingirse ja, ni al mitj del dia, lo cíngul ó mur de
+pedras romanas que rodejavan al Táber en altre temps, y que havian
+tornat á alsar los antichs Comtes soberans, restos hi havia, no obstant,
+que'l marcavan en certs endrets, com las torres del Palau menor, las del
+Regomir y las de la Plassa nova, (únicas aquestas que's conservan ara,
+així com diferents trossos de paret ó fonament en algunas de las
+baixadas,) peró principalment, y com dominant á tots aquestos
+desfigurats monuments, s'alsavan, en la plassa del Blat, (que ara's diu
+del Ángel,) lo monstruós castell vell *Castrum vetus*, que serví després
+de castell vescomtal, y prop de la Ensenyansa, en lo lloch ahont passa
+l'actual carrer de Fernando, lo molt elevat castell nou *Castrum novum*,
+célebre, fins en la edat mitjana, per sa historia, y per haverse guardat
+pres en ell lo príncep fill del rey Cárlos de Nápols, á qui apresoná lo
+célebre Roger de Lauria.
+
+Tal era la sombrejada idea que podian donar á la imaginació los restos
+de la ciutat gentílica.
+
+La ciutat cristiana y militar de aquells sigles, com desarrollada per
+causas mes poderosas, no s'havia contentat ab l'estret ámbit de la
+primera. Estenentse per la part de llevant encara molt mes que ara, en
+igual proporció que la actual per la part del nort, y per la part de
+ponent y mitjorn fins á la Rambla, ostentava ja alsat entorn de aquest
+espay un altre cíngul de fortificació ab sas portas y torres. Eran
+infinits, com ja s'ha contat, los portals que donavan á la Rambla, á
+saber, lo de Sant Sever ó de Santa Ana, que'l poble'n deya dels Bergans
+bracers, la porta Ferrissa, la de Cardona ó de Sant Antoni, que era tal
+volta la dita també de la Boqueria, y en temps posterior de Santa
+Eularia, lo de Sant Pau, lo de Santa Madrona ó Trenta Claus, y finalment
+lo de la Dressana. Se lligava ab aquest mur l'esperó de mar, tenint á
+son estrem la torre de las Pussas, y seguia la muralla per la vora de la
+aygua, ó sia junt á la ribera de garbí y carrer de las Polleras fins á
+la Torre Nova, que es ahont hi ha ara lo baluart que domina al moll, y
+prop del qual hi havia llavors lo molt conegut lloch del poble, que'n
+deyan la plassa del Vi, ahont donava lo portal de Mar, que venia devant
+de la creu de ferro, límit ó molló, per la part de mar, fins ahont
+s'atansavan los concellers de la ciutat quant havian de sortir á rébrer
+algun alt personatge.
+
+Se estava acabant de fortificar en aquell temps altre tros de mur que
+seguia desde la porta de Mar, y que'n deyan de la ribera, cap á la mar
+bella, circuhint lo lloch conegut per pla den Lluy fins á una gran
+distancia, qual tros era conegut per lo nom de Miralmar, tenint á un
+estrem la torre de Sant Joan (devant de uns molins de vent); y doblant
+de llevant cap al nort, ostentava en son llens lo portal de San Daniel,
+conegut per portal vell del Carnalatge, lo portal Nou, (junt al que hi
+havia, en una celda impenetrable, tancada una devota, com la Gúdula de
+París), y á major distancia, fins á tornarse á unir lo mur ab lo de la
+Rambla, eran coneguts també lo portalet de Jonqueras y'l del Ángel, del
+que ja tè prou noticia lo lector. Gran part, donchs, del espay descrit,
+que ja existia en lo temps de mestre Nicolau, en va poden buscarla'ls
+ulls, pus toparán ab l'horrorós monument que alsá Felip V, pera
+acreditar sa poca compassió y son despotisme, ab la ciutadela, pera la
+fabricació de la qual, maná destruir no menos que trenta carrers,
+enderrocantse las casas que allí hi havia de doscentas en doscentas.
+
+Prop de aquest cíngul, y espayantse per los camps vehins, com si fossen
+polls que van creixent prop de la lloca, se veyan, á la part del nort,
+la iglesia de Santa Eularia del Camp, lo creixent barri de Jesús, lo
+monastir de Valldonzella, mes cap á ponent, y entre ponent y mitjorn, á
+la altre part de la Rambla, arreplechs de casas que anavan donant forma
+á alguns carrers y carrerons del arrabal, fins al estrem del monastir de
+Sant Pau. Al un cap de la Rambla ostentava sas ayrosas torres lo sols
+comensat edifici conegut per lo nom de Canaletas, (que se está destruint
+en aquest moment,) y que's créu maná alsar allí lo rey Pere del
+Punyalet, ab la idea de construir un gran palau; y al altre cap, en lo
+mateix lloch ahont es ara, peró ab diferenta forma y objecte, se estenia
+la gran Dressana, ahont podian guardarse fins á trenta galeras, ab tots
+sos arreus, y ahont se podian construir quantas volguessen, cenyint
+aquell gran espay de fabricació, per la part de Monjuich, un alt mur ab
+son vall. Desde la Dressana fins al altre estrem de la ciutat, servint
+de moll la mateixa platja, y formant lo clos del port la Tasca ó barra
+de arena, que tota la gent de mar coneix, encara que tenint aquell major
+profunditat que ara, mostrávanse afileradas naus de totas las parts del
+mòn, fins de Siria y Alexandria, y de totas las maneras que en aquell
+temps se coneixian, com eran fustas, caravelas, diferents barcos de
+creu, galeras de una ó dos cubertas, úixers, barcas de panescal, de
+ribera, planas, y de molts altres noms, per los quals lo lector ara no
+sabria endevinar, á ben segur, son objecte.
+
+Podia deduhirse, donchs, per las dos lineas descritas y per l'arreplech
+de nous barris y arrabals que creixian després de la segona, com si
+diguessem, las diferentas edats que comprenia la historia de la ciutat,
+y la nova edat en que's trobava, ó millor, lo preludi de son futur
+engrandiment.
+
+Peró las páginas que comprenian la historia de la segona edat eran mes
+eloqüents que las de la primera, y al contemplarlas se engrandia
+l'ánimo, considerant la influencia de novas y millors costums, fillas de
+principis mes sans y duraders. La mateixa montanya del Táber, que se
+elevava com á centre dominant, no ja sols de la *Barkino pia* dels
+romans, sinó de la Barcelona cristiana dels catalans, donava bona proba
+de aixó: senyorejava desde aquell cim, com ara, la magestat, atreviment
+y bellesa de la gótica catedral, ab sos dos elevats campanars, un de
+ells, com á maravella del art, apoyat sobre del arch de una de sas
+portas, y presentant lo conjunt de tot l'edifici un verdader encant
+pera'l que sab ferse capás del significat que tenen, en las atribucions
+del art, en lo camp del sentiment y en lo libre vol de la poesia, totas
+aquellas parts, delicadas y capritxosas al mateix temps, que se
+observan, especialment en lo temple gótich, formant lo exterior de la
+casa de Dèu, es á dir, lo que s'aparta del objecte que ha guiat en la
+obra de dins, y se enllassa en cert modo ab lo sigle, ab l'home, com
+sòn, per exemple, los adornos dels mateixos campanars, los baixos
+relleus (perteneixents ja á la catedral primitiva,) de una de las portas
+laterals, la ayrosa escaleta de caragol, junta á un dels campanars, y á
+la que serveix de cimbori, ben significatiu, un verdader caragol ab sas
+banyas de ferro, la maravillosa y simétrica distribució de las vertents
+de las ayguas, que, com si fossen las camas de una aranya, se dirigeixen
+en fora en totas direccions, venint á formar una verdadera estrella en
+la part del ábside del temple, los pinacles que se elevan entorn de
+aquell sobre de las capellas que'l rodejan, y per fi, los treballats y
+fantástichs canalons ó górgolas, que, formant també simetria, aguaytan,
+per entre mitj de las altres parts referidas, baix la figura de animals
+misteriosos ó fabulosos, volant enfora del edifici y obrint sa
+monstruosa boca.
+
+La grandesa de aquell poderós símbol cristiá feya deduhir que en aquells
+camps havia de ser molt lo fruyt que havia produhit la llavor de la Fe,
+y que en lo domini de ella es com los homens, y per conseguent las
+ciutats, s'havian perfeccionat baix tots aspectes. Així's veya abundar
+en Barcelona lo número tant de recomendables edificis religiosos, com de
+civils. Sens contar las quatre grans iglesias, tambe góticas y á qual
+mes plenas de bellesas de art, á saber, Santa Maria del Mar, Santa Maria
+dels Reys ó del Pi, Santa Catarina, ó'ls Predicadors, com ne deyan en
+aquell temps, y la de San Francesch ó Fra-menors, colocadas en
+diferentas direccions y estrems de la ciutat, que deixavan véurer sos
+ayrosos campanars com guardas vigilants entre'ls demés edificis; y sens
+contar encara moltas altres iglesias de segon ordre que també aguaytavan
+á cada pas en l'interior de la població; allá lluny, en los barris nous
+del arrabal, (no obstant de haverhi entre mitj dos cosas repugnants, com
+era en lo pla de la Boqueria las forcas, y mes amunt la carniceria que's
+deya del senyor Rey,) se distingian, dominant ab tot son punt de vista
+los arreplechs de casas, com si fossen guias posats allí pera atráurer
+nova població, l'Hospital de Santa Creu, infinits convents de monjas, y
+en l'estrem de aquells naixents barris, ostentant tota la senzillés ó
+rusticitat de sas formas, lo monastir bisantí de San Pau del Camp, qual
+portalada es, sens dubte, una espressiva página ahont se poden llegir
+recorts que així tocan á romans com als sectaris de Mahoma.
+
+No eran menos notables, encara que en molt mes reduhit número, los
+edificis civils que eran de corporacions públicas. En lo lloch ahont se
+troba ara la plassa de Sant Jaume s'alsava un monument, de que'n quedan
+pochs restos per desgracia, compost al mateix temps de un temple y de un
+palau: tal era la casa del Concell, ab sas preciosas finestras ogivals
+de doble columna, sa vistosa barana foradada, y dividida á espays per
+lleugeras agullas, ab que rematava l'edifici, y la graciosa iglesia de
+San Jaume, que formava part de aquest.
+
+A poca distancia del Concell, senyorejava també ab tota sa magestat la
+primitiva casa de la Diputació ó General de Catalunya, podent deduhir lo
+que ella seria, qui, després de contemplar ara la atrevida obra de son
+pati, puje á encantarse devant de la hermosa galeria que rodeja lo jardí
+del primer pis, y al peu de la qual se desprenen també capritxosas y
+simbólicas górgolas, no menos fillas del art que de la imaginació.
+
+¿Y qué dirém de la gravetat que oferiria l'antich Palau major, que
+ocupava desde la plassa del Rey fins á la baixada de la Canonja? Basta
+dir que era una obra del sigle dotze, reformada y enriquida en sigles
+posteriors, y en tant que anava creixent la importancia de la
+nacionalitat catalana y dels reys de Aragó, que tenian allí establerta
+sa cort. Se enllassava llavors lo Palau dels Reys, per una llarga
+galeria, ab la mateixa catedral, segons se pót véurer per una porta
+que's conserva en la fatxada que ve devant de Santa Clara; y la plassa
+del Rey, desembrassada del edifici que serveix ara de arxiu, servia com
+de antesala de la casa Reyal, quieta, y tranquila, pus per disposició
+dels mateixos monarcas no hi podia habitar ningú que fes soroll (ben
+diferent, per cert, de ara, en que tothom hi pica y alborota, servint de
+oficina á picapedrers y manyans).
+
+Per fi, acabaré citant ó recordant qual fòra la arrogancia de un altre
+monument que adornava la ciutat en la part de mar. Qui conega per la
+historia la opulencia y generositat de la célebre familia dels Moncadas,
+que foren los que protegiren la obra, qui's fassa cárrech de la
+importancia que mereixia en aquells sigles lo Consulat de mar de la
+ciutat mes comercial y conquistadora que dominava llavors lo
+Mediterráneo, qui sapia deduhir per la única part que's conserva del
+antich monument, lo actual saló de la Llotja, lo que seria'l resto de la
+obra que l'acompanyava, podrá formarse una clara idea, quant menos, de
+la grandesa que oferiria l'edifici que primer distingian y saludavan,
+desde alta mar, las naus de totas las parts del mòn ó'ls viatgers que en
+ellas venian á la ciutat de Barcelona, á la mestre marítima de aquells
+temps, pera apéndrer costums y lleys, pera endevinar lo medi de
+procurarse riquesa ó gloria.
+
+Ab la ilusió produhida per tot lo conjunt descrit, ab l'entussiasme
+ocasionat per la consideració de cada un dels objectes que representavan
+ó simbolisavan los edificis y monuments que anava recorrent ab la vista
+ó ab la imaginació mestre Nicolau, y halagada aquesta per la situació
+poética en que's trobava'l contemplador, casi hauria bastat pera que
+qualsevol altre home desistís de son propósit de abandonar la ciutat mes
+hermosa, peró com era mes hermosa encara la esperansa que ell concebia,
+se contentá sols, en sa despedida, ab la pura espressió del amor que
+tota sa vida havia portat á Barcelona, que realment arribava á véurer,
+en aquell instant, y devant sos ulls, com una noble matrona adornada de
+galas y rodejada de atributs.
+
+En tal situació, mestre Nicolau ni's bellugava en lo mes mínim, com si
+temés distráurer sa contemplació: tot son moviment estava reduhit y
+concentrat en un sol punt, en sos ulls, que, ardents y delirosos, anavan
+recorrent l'aspecte de la ideal matrona, anavan passant de un punt á
+altre, seguint y reseguint llargas distancias y com medint rapidament y
+en totas direccions lo camp inmens que devant de ells se desplegava,
+il·luminat per una clara lluna.
+
+--Jo't veig, sí, jo't veig, digué mestre Nicolau, ciutat de las arts, de
+las costums, de la riquesa y de la gloria, ab tots los monuments que't
+simbolisan, jo't veig, matrona augusta, ab tota la bellesa que't
+distingeix, ab las virtuts que representas y ab la vestidura que
+t'adorna.
+
+Y després de una breu meditació, pera fixarse en lo que representava
+cada un dels edificis que veya ó lo que en ells se contenia, y de
+allargar la vista consecutivament desde'l primer cíngul de fortificació
+al estrem del arrabal, continuá:
+
+--Sí, jo't veig, matrona, en ta infancia, en ta joventut y en la edat
+forta en que't trobas, sempre creixent. Matrona ets, pus cada objecte
+que se'm presenta á la vista me ofereix una part de ta completa figura.
+En eix palau Reyal, que fou bressol de sos reys, que doná alberch y
+trono en sas mateixas salas al gloriós senat per qui's formá y s'aplicá
+la lley, y que guarda lo famós arxiu de ta historia, veig jo primerament
+ta ánima, y apres ta intel·ligencia y ta memoria. En la santa catedral,
+que tens en ton centro, veig jo lo cor cristiá que t'alenta, y del qual
+se espargeixen als demés membres los efectes de tos bons sentiments.
+Veig en la casa del General ó Diputació la dignitat de ton carácter, ta
+valentia y noblesa; en la casa del Concell veig ta verdadera fisonomia;
+en l'Hospital ta caritat; en la Llotja del mar ta riquesa y escut, al
+pas que en la Dressana y en l'ample espay del Born veig ta llansa, de
+guerra ó de cortesia, peró sempre poderosa; en los merlets de tas torres
+y en los campanars de tas iglesias veig lo mantell que't cubreix,
+sembrat tot de escuts de barras y de esplendorosas creus, y en lo port
+que's dilata á ton peu y ab las onas que rebullen tot besant ta planta,
+veig, sí, lo núvol de gloria que't sostenta, y'l messatger que s'emporta
+ta dominant paraula cap á llunyas regions.
+
+Y tornant á mirar altra volta cap al palau, y després cap á la casa del
+Concell, anyadí:
+
+--Paraula dominant ha sigut la teva per espay de molts sigles, mes
+dominant, perque'l cap regia á la llengua y perque may s'havia turbat ta
+fisonomia. Dèu fassa, oh matrona, que'l nou esperit que ara t'han donat
+pera referte de tas amarguras, se semble al antich que t'alentava... Mes
+ay! No vull pensarhi, nó, sinó ton recort me seria menos grat, que
+despedintme ara de tu, sens fixarme en tal motiu de por. Perque, ay de
+tu si ton cap es diferent, si per ell arribas á pérdrer ta fisonomia,
+pus llavors sols te faltará pérdrer ta llengua, y ta paraula deixará de
+ser dominant y poderosa! A Dèu, matrona augusta! A Dèu, ciutat estimada!
+A Dèu, pera sempre, á Dèu!
+
+En aquell instant, mestre Nicolau, mes patrici que pare, vensuda
+momentaneament sa tristesa per l'entusiasme que li infundia l'aspecte de
+sa estimada ciutat, cometé la falta ó pecat pera ell mes gros, que may
+havia comés desde sa desgracia: arribá á olvidarse de sos fills. Peró
+adonantsen al instant, alsá los ulls al cel, y deixant escapar una
+llágrima, cridá enternit: --Perdó, fills meus, perdó!
+
+Y tancant los ulls, y dirigintse en sech á la fosca escala del campanar,
+baixá tot suspirant, fins á cáurer en los brassos de son amich, lo
+capellá Soler, que l'esperava ja á la porta de sa habitació.
+
+La matinada seguent, al apuntar lo sol, se veya a aquestos dos amichs
+mateixos, que sortian per lo portal de Santa Ana. Al arribar fora del
+mur, obriren sos brassos los dos amichs pera ferse una estreta y
+afectuosa abrassada, durant la qual foren pocas las paraulas que un y
+altre's digueren.
+
+Las de mestre Nicolau foren:
+
+--Sobre tot, no olvideu mon testament, que lo mateix he dit á mossen
+Joan Fivaller; y si arriba la ocasió...
+
+--Quant arribe, jo sè qué he de fer. Anau ab la pau de Dèu, y ell vos
+torne la tranquilitat que haveu perdut!
+
+Digué aixó'l capellá, quant l'altre estava ja girat de espatllas per
+anarsen, y á sas paraulas anyadí una benedicció, que fèu ple de zel y
+caritat.
+
+S'en torná després lo capellá á dintre de la ciutat, y mestre Nicolau,
+tapat ab sa capa, y apoyantse en un bastonet, seguí plorant son camí cap
+á fora, y en direcció cap á la part de ponent.
+
+### XXVII. Lo majordhom del palau y la mala amiga. 
+
+Malas novas havian vingut de Perpinyá al palau del Senyor Rey y á la
+ciutat de Barcelona.
+
+--Peró á mi qué m'importa? deya'l majordom del palau, que s'hauria hagut
+de interessar per aquellas, com tots los demés oficials reyals, á tenir
+mes honra que ambició. Si'l Rey está malalt, millor: pót ser així
+lograré lo que estant bo may m'hauria donat. Y entretant que no torna,
+si'l mòn se embulla ¿quí millor que jo? Ni hi ha'l Rey, ni hi ha'l
+llochtinent, ni hi ha per aquí cap dels cavallers y cortesans que
+sempre'm feyan pérdrer horas, ni tan sols s'apareix en los recons de las
+salas aquest malehit juglar que sembla que'm segueix los passos: jo sò'l
+Rey entretant, ó al menos un petit rey. Sols me faltaria, pera acabarho
+de ser del tot, que aqueixa ingrata falconera, que he fet propósit de no
+véurer, peró que no'm deixa dormir y que no'm puch tráurer de la
+imaginació, hagués sigut un poch mes dócil pera curarme del mal que'm fa
+patir.
+
+Així rahonava lo misteriós personatge, y així encara sospirava lo viciós
+donzell, després de dos mesos de la festa de Santa Llucia, en que
+s'havia desenganyat del amor que ambicionava, de la traydora que l'havia
+fet créurer en ilusions y esperansas, y del poch valiment de sí mateix y
+de sa vanitosa figura.
+
+Peró com diuhen que'l diable no dorm, y que en las cosas malas sól
+sortir sempre com lo llop en la fábula, hagué de succehir, que tot fent
+aquestos pensaments lo donzell, un dia en que la ociositat y'l calor de
+sos vicis li feyan dirigir sos passos en incerta direcció, pus que per
+tot se cansava y se cremava, trobá, al girar una cantonada dels carrers
+de Barcelona, á la enrahonadora geperuda, que en mala hora li havia fet
+créurer, en altre temps, en lo possible amor de la preciosa Blanqueta.
+
+--Oh! tu per aquí? li digué'l donzell. Quant temps ha que no t'havia
+vist.
+
+--Tant temps com sa senyoria no s'acosta per lo carrer del Portal. De
+manera que'l pare diu, que desde que sa senyoria no ve, ni vènen tampoch
+á ferrarse á casa los cavalls del palau.
+
+--Prou sabs tu, minyona, perque he deixat aquell passetj! digué
+sospirant de malicia lo donzell. Y á propósit: si'ls pensaments fessen
+olor, diria que tu has olorat los meus.
+
+--Y perqué?
+
+--Perque no fa un minut que estava pensant en aquell barri, y en ta
+casa, y en tu, y...
+
+--Diheuho tot de una vegada: diheu que pensau en aquella noya, en la
+falconera.
+
+--Hi pensava, sí, es veritat: peró val mes no pensarhi. Ja sabs tu lo
+que'm succehí.
+
+--Arrepentit ó cobart es sa senyoria, y ab bona fe que ara menos que may
+dauria serho.
+
+Lo donzell doná una mirada maliciosa, acompanyada de una mitja rialla, á
+la tentadora geperuda.
+
+--No sè si parlas per mi ó per los cavalls del palau. No't recordas,
+minyona, de lo que'm succehí en la capella?
+
+A aquestas paraulas la geperuda comensá tota á bellugarse, volent donar
+la major animació possible á las satisfaccions que volia donar al
+senyor.
+
+--Qué mal pensat es sa senyoria, digué, pus per tan poca cosa pót
+créurer que trobe á faltar sa visita. Que ho digués lo pare... peró jo?
+Crega, senyor, que no es mes, sinó per trobar á faltar los bons ratos
+que passava ab mi, pus ja sab la confiansa ab que era rebut á casa... y
+á mes, --y aixó es lo principal-- pera volerli manifestar que trobaria
+una gran diferencia de ara á abans en la cara de Blanqueta, y que si ans
+volia fer sa senyoria un sacrifici per ella, ara, al véurerla, ne faria
+deu mil, pus no pót figurarse de la manera que s'ha anat posant aquella
+minyona, y com s'ha tornat tan robusta, y tan galana y tan... Llástima
+sols que sia tan esquerpa ¿no es veritat, senyor majordom?
+
+Així com ans la malicia de la geperuda havia posat en un compromís al
+donzell, sa senzillés llavors havia sigut una nova flama pera fer
+revíurer lo foch esmortuit que guardava aquell en son cor. Quedá un
+moment en que no feya mes que passarse la ma per la barba, distret de
+tot lo demés que ocorria prop de ell, y fins de las mateixas paraulas de
+sa amiga: sa passió se tornava á encéndrer en aquell moment, y per ella
+encegats sos ulls, sols veya ab los de la ánima la preciositat ponderada
+que ja ans l'havia enardit, y que desde llavors casi estava resolt á
+perseguir de nou, encara que fos atropellant per tot.
+
+--Qué'm dius, minyona! esclamá'l perseguidor de ofici. Peró, conta,
+conta, y com...
+
+--Es una cosa que s'en fará creus. Pót ser que si sa senyoria hagués
+sigut mes constant, que no hagués deixat de fer passadas y de buscarla
+en totas ocasions, tal volta'l jove escribá no hauria arribat á tenirla
+tan al puny com la tè, y...
+
+--Es á dir, esclamá ab ira'l donzell, que aquell mateix del clavell
+segueix encara rondantla?
+
+--Y tal rondar y tal cosa, com que no bastan las passadas de dia, que
+fins á la nit, quant ja'l falconer dorm en la part del devant, ella surt
+ab quietut á aquell mateix terrat de las flors, y si no s'enrahonan, al
+menos se entenen; y tan bè ho fan, que estich segura ni n'ha hagut
+encara esment lo confiat conco del falconer. Y lo cas es que ningú,
+ningú sinó'l Guillemet s'en porta miradas de ella.
+
+--Donchs si á ningú mira, com vóls...?
+
+--De mica en mica s'ompla la pica. Si'l que no es mirat, per no serho,
+desisteix, ja's véu, peró si's tè constancia, pót ser un dia trobarse
+una noya en una situació indiferent respecte de son amant, y á voltas...
+Per fí, tot es comensar.
+
+--Vóls dir, minyona? digué já ple de impaciencia'l donzell. Si al menos
+m'avisasses tu algun dia en que sabesses hi hagués alguna ocasió
+favorable... aixó sí, que no fos com la de la capella, en que un se
+esposa á escandalisar...
+
+--Quí sab. Molt será. Pót ser que sí. Done sa senyoria alguna passada
+per allí, y veurém...
+
+--Sí?
+
+--Sí.
+
+--Donchs jo't prometo que passaré. Ja ho crech si hi passaré.
+
+--Sí, vinga, vinga.
+
+Y'l donzell, mossegantse'l llavi de baix y tot bellugant lo cap
+afirmativament, anyadí:
+
+--Sí, sí: tornarém de nou á la palestra... y Dèu fassa, que si massa'm
+destorba eix jove escribá, no l'envie á donar fe de cosas que ell no
+podrá escríurer.
+
+--Qué voleu dir? Deixaulo á ell, y...
+
+--Res, res, digué'l donzell encaixant ab la geperuda. Vaja, vaja donchs.
+A la vista. Avuy mateix passaré.
+
+--A la vista, donchs. Molt m'en alegro de haverlo trobat. Que Dèu lo
+guart.
+
+--A Dèu, á Dèu.
+
+Y descompartintse lo donzell y la geperuda, aná cada un seguint son
+camí, si bè, á pochs passos, torná aquell á girarse y anyadí:
+
+--Ah! m'olvidava, minyona... y digas á ton pare, que desde avuy los
+cavalls del palau del senyor Rey tornarán á ferrarse en sa casa.
+
+Aquella nit mateixa, quant l'enamorat Guillemet passava á rans de la
+casa del falconer, per lo carreró ahont donava'l terrat de las flors, y
+en ocasió en que Blanqueta s'inclinava sobre la barana pera ohir alguna
+paraula, que ab veu molt baixa y tot posat de puntetas li dirigia son
+amant desde baix, succehí un fet, que sols de pensarlo horrorisará al
+lector, per lo perill en que's vegé l'inocent amant, y per los esforsos
+que aquest tingué que fer pera contenir los impulsos de son cor ardent y
+pundhonorós.
+
+En lo moment precís de pronunciar la primera paraula Guillemet, exhalant
+pót ser ab aquella espressió tot lo sentiment de amor que'l dominava al
+parlar ab sa estimada Blanqueta, hagué de detenirse l'enamorat jove per
+un soroll estrany que sentí prop de ell, soroll que en altre ocasió
+menos perillosa hauria bastat pera fer donar un jiscle á la noya, y que
+llavors la obligá sols á fugir espantada, comprimintse'l pit y
+mossegantse la llengua, pera evitar que's despertás son pare, y fins
+plorant de horror al pensar en lo perill en que quedava son amant.
+Guillemet acabava de sentir com que passás frech á frech de sas camas, y
+entre ell y la paret de la casa, un ser monstruós, que's detingué
+precisament en aquell punt, y que, apretant contra de ell ab forsa,
+pareixia manarli en cert modo que s'apartás de allí, ó'l castigaria
+prest ab sa furia.
+
+Baixá la vista sorprés y espantat Guillemet al experimentar aquella
+novetat, al mateix temps que vegé desaparéixer de sobre de ell la sombra
+de sa estimada, y plé de horror, al punt regonegué que tenia devant un
+robust gos mastí, qual ronch y forta respiració li indicavan en cert
+modo que'l animal estava disposat á destrossarlo tal volta, així que li
+fes una senyal lo que'l conduhia. Bellugava la cua'l gos, y ab la boca
+oberta y trahent un pam de llengua, mirava alternativament ja al que
+havia de devorar, ya al cantó de ahont segurament li havian de fer la
+senyal.
+
+--Dèu meu! esclamá'l pobre Guillemet en tal apuro.
+
+Y recordant en seguida que aquell era'l gos del infame y poderós rival,
+y que en aquell lloch precisament era ahont aquest li havia fet burla en
+altre ocasió, desde la finestra de la casa del menescal, (que vegé
+llavors obrir y tancar momentaneament,) no tingué mes remey que fer
+sacrifici de sa dignitat de home y comprimir sa ira, ja que ni una mala
+daga portava á son cinyell pera defensarse. Retirá dos passos
+l'amenassat jove, mirant á dreta y esquerra, si bè era en va, pus la
+fosca no li deixava véurer al verdader enemich; mes lo gos aná seguintlo
+cara á cara, sostenint son ronch y trahent la llengua, com si
+imperiosament li manás que fugís de allí. Infinits sentiments se
+rebulliren en aquell instant en lo cor del honrat jove, sentiments de
+venjansa, de esperansa, de humillació, de desconsol y sobre tot de
+gelosía, pensant que si allí anava á ser víctima, passaria sa estimada á
+serho també de la llicenciosa passió de son rival; y així, transigint en
+humillarse, per la esperansa de poder algun dia refer sa humillació, aná
+retirant lentament, si bè mes depressa de lo que volia alguna volta
+que's paraba, per los cops de cap y fregadas que li dava'l gos,
+intimantli la retirada, fins que lográ arribar á la cantonada de la
+casa, per ahont passava'l carreró sense sortida que venia del carrer del
+Portal.
+
+Al arribar allí, topá Guillemet ab la sombra del que ell pensava: lo
+donzell de Puymoren, embolicat ab son tabar, y bufant de rabia, se
+estava arrimat al cantó de la casa, espiant al ditxós estimat de la que
+no'l volia estimar á ell, é indecís en cert modo de portar á cap un plan
+de venjansa, que sols podia contenir en aquell moment lo temor de un
+escándol, que fins tal volta podia influir pera desprestigiarlo en la
+ciutat y sobre tot en lo palau ahont servia.
+
+--No me he equivocat, digué Guillemet al véurerlo y passant á la part
+oposada del carrer; peró juro...
+
+--Calla! li digué'l donzell, donantli un cop ab lo cólzer; calla! No
+obres la boca, sinó... aquí mateix vas á ser destrossat. Y guárdat...
+perque lo que no ha succehit avuy, pót succehir un altre dia.
+
+Desesperat de ira y de vergonya, hagué de subjectarse Guillemet, seguint
+carrer avall, y sentintse á cada pas lo ronch del gos, que'l trapitjava,
+y certas senyals que feya ab los llavis lo donzell, pera indicar al gos
+que anás seguint ab sa tarea.
+
+Al arribar al estrem del carreró, lo gos se detingué ab lo cap girat cap
+á son amo; Guillemet, cego de rabia, y girantse continuament com per un
+impuls natural cap á la casa del falconer, se dirigí trist y admirat cap
+á la plassa de Santa Ana; y l'infame donzell, arrimantse á la finestra
+de la casa del menescal, tossí ab forsa, pera que la geperuda, que ja
+havia aguaytat ans, la tornás á obrir.
+
+--Com es que fèu aquestas cosas? digué la geperuda ab veu baixa.
+
+--Qué cosas ni cosas. Pót donar gracias á Dèu lo papiol escribá de que
+tu m'has vist, sinó, á las horas de ara, mon gos li hauria posat en
+millor lloch sa llengua.
+
+--Jesús Maria! No es per aixó que jo us vaig dir que vinguesseu, y us
+asseguro que si obrau així... Quant m'en alegro de haver obert la
+finestra á temps.
+
+Fins aquella dolenta esguerrada s'alegrava en aquell moment de haver
+evitat un crim, cosa que no es de estranyar, quant se diu que fins Judas
+fèu obras bonas, y que, per alguna de ellas, lo deixa respirar lo
+diable, cada dissapte, per lo pou de San Patrici.
+
+--Y avuy, sobre tot avuy, continuá la geperuda, m'en alegro mes que may
+de que hajau evitat de fervos odiós á Blanqueta, perque...
+
+--Perqué? preguntá picat de curiositat lo donzell.
+
+--Perque hi ha esperansa.
+
+--Com?... De quina manera?... Esplícat.
+
+--Sí, sí: penso haver trobat una ocasió en que no dubto fins podréu
+estar sentat al costat de ella, ó al menos prop... y quí sab.
+
+--Y ahont?
+
+--Vos ho diré. En la funció del gran pas del farsant llemosí que ha
+arribat avuy, y á la que sè que anirán totas las noyas del carrer, y
+entre ellas la vehina... ja m'enteneu.
+
+--Sí... peró... Y ahont se fa'l pas.
+
+--En lo magatzem de las bigas del costat de la casa del especier.
+
+--Y vóls dir...
+
+Semblava que la esperansa de la geperuda no'l satisfeya al donzell tant
+com ell volia; peró era tal sa passió, que resolt una vegada, no volia
+tornar enrera.
+
+--Dubtau? Donchs si ho fèu així, no cal que busqueu ocasions. Vos pensau
+que tant al devant vos ha de ballar l'ou?
+
+--Sí... ja. Bè, bè: no faltaré.
+
+--Y sí, home: ánimo. A aquesta mateixa hora fèu cap al magatzem... Y
+bona nit, bona nit, que per dins me cridan.
+
+La geperuda tancá en sech llavors la finestra, y avansant lo donzell
+carrer avall, passá á reunirse ab son gos, y un y altre s'naren allá
+ahont Dèu y també lo diable sabian.
+
+### XXVIII. Lo gran pas del farsant llemosí. 
+
+Molt rimbombori havia mogut en los barris del portal del Ángel la
+arribada del célebre farsant que venia del Llemosí. Se parlava per tot
+de sas habilitats, del objecte de sa vinguda, suposant que era per
+celebrar la tornada del senyor Rey de Perpinyá, ahont havia estat aquell
+durant la entrevista, sens dubte pera tráurer los diners dels que
+acompanyavan als reys y Emperador; peró principalment lo que de ell se
+deya, (al menos així'n dava fe lo taverner de prop del portal, com á
+president de reunions mes concorregudas,) era que'l farsant havia de
+haver corregut molt mòn y de haver agradat molt, pus ensenyava y tenia
+diners que aquí no passavan, molts diferents uns de altres, com eran
+escuts nous de Tolosa ó Montpeller, escuts de Tornay, franchs de peu y
+de cavall, blanquillas moriscas, florins de Foix (apart dels molts
+timbres de Perpinyá, que aquests ja'ls prenia'l taverner,) anyadint fins
+alguns en corroboració de aixó, si la primera visita que havia rebut al
+arribar, havia sigut de uns trespassers ó cambiadors juheus que eran
+molt entesos en conéixer y estimar la moneda.
+
+Fins lo mateix falconer, mogut de la novetat é interés que movia aquell
+estranger á qui creyan tan sabut, havia arribat á fer rotllo ab sos
+vehins, prescindint, pót ser per primera volta, de parlar ab indirectas
+y xanxas al catxassut especier; y entrant en la conversa Guillemet, que
+s'havia topat, com involuntariament, ab aquells comentadors de barri,
+uns y altres s'havian anat escalfant en desitj y curiositat; y mogut
+sols per la idea de poder proporcionar una alegria ó distracció á la
+afillada, lo mateix Joan acabá per armarlos á tots, fins instant sobre
+manera á Guillemet que'ls acompanyás, á lo que contestá'l jove
+aparentant dubte y pretestant feyna, sols pera poder dissimular mes als
+ulls de son semi-sogre lo motiu de aquella passada, que ell deya casual,
+per barris tan apartats del lloch de sas obligacions.
+
+Peró accedint, á la fi,'l jove, quedaren en que aquest acompanyaria á
+las noyas, y que al derrera estarian los pares que's trobavan allí
+reunits.
+
+Aquesta resolució tan grata pera Guillemet, encara que mal portada á
+oidos de la amiga del donzell, pus sols se digueren las noyas ellas ab
+ellas, y de finestra á finestra, que anirian á la funció, peró sense dir
+com, fou lo motiu de esperansa que la geperuda indiscreta doná al mal
+home, constant perseguidor de Blanqueta.
+
+Tot lo dia, donchs, s'havia sentit inmens soroll en lo magatzem de las
+bigas, que era al costat de la casa del especier, removentse fustas y
+taulons, y observantse grans cops de martell (que per cert arrancaren
+algunas malediccions al especier quant s'en aná á fer la mitjdiada,) y
+continuament se veya á dos xicots, fills del farsant, y ab los quals
+constituhia ell lo tot de la companyia artística ambulant, entrar y
+sortir, en busca de claus, de fils, de ayguacuyt y altres demés
+andróminas necessarias pera la gran funció, sent cosa de ríurer véurer
+com en algunas de las casas ahont anavan á comprar pel vehinat s'en
+reyan de la manera de parlar estrany que tenian, y que si bè se
+endevinava per semblarse al catalá, peró nó era'l mateix.
+
+Per fi arribá la hora, y'l devant de la porta del magatzem de las bigas
+s'aná omplint de tota manera de gent, vehins y no vehins, que acudian á
+donar son óbol pera contemplar las maravellas de aquell ingeni
+universal, (que universal se podria créurer, com los de nostres moderns
+comediants, en lo mer fet de saber tráurer diners de totas parts del
+mòn,) y pera donar son vot sobre'l mérit de aquell espectacle que, com
+altres naixents de sa especie, venian á ser una de las primeras plomas
+renascudas del fenix cremat ab la ruina de Grecia y de Roma.
+
+Consistia l'improvisat Colisseo del carrer del Portal en un lloch
+espayós de aquells que, en casos de necessitat, poden servir á tots los
+usos, de manera que'l magatzem de las bigas així podia transformarse en
+un hospital, si la peste ho exigís, com en sala de ball en qualsevol
+festa, y fins en senat de prohoms y gents de confraria en temps de
+eleccions: per fi, tenia la principal calitat que poden tenir los llochs
+de sa classe, á saber, ser grans y res mes, pus la humitat, que no n'hi
+faltava, y la falta de llum y ventilació solen ser consideradas sempre
+com circunstancias secundarias en los sempre apurats casos que
+s'indican. Estava dividit tan útil lloch per unas amplas arcadas en
+número de cinch, partint, nó de las parets laterals, sinó obrintse en
+altres transversals, de manera que, desde cada arch al recó de cada una
+de aquestas, se perdia un tros, inútil en una funció de espectacle, pus
+malament podria descubrir lo que se executava al fondo de la última
+arcada l'espectador á qui tocás estar sentat un poch endins del espay
+que quedava á dreta y esquerra, especialment dels últims archs, y en la
+part oposada al escenari, capella ó alcova (que de tot tenia) ahont
+s'havia de representar lo gran pas. No obstant, per lo que podia ser, y
+prescindint de las dificultats y disputas á que podia donar lloch la
+ocupació de aquells espays, de ahont l'espectador que hagués pagat no
+podia véurer la funció, y mogut sols per lo desitj de proporcionar
+alegria y comoditat als que acudissen, havia tingut lo farsant la
+previsió de no pérdrer ni un pam de lloch del magatzem en cap de sos
+recons laterals, sinó solament en l'estret passadís que havia deixat al
+mitj, pera que pogués introduhirse la gent, y sobre tot las donas no
+tinguessen necessitat de alsar las camas, com hauria succehit á
+colocarse'ls banchs de cap á cap.
+
+Eran aquests formats de la mateixa manera que s'havia format lo lloch
+principal de la funció. Las bigas y taulons, de que'l magatzem era
+depósit, s'anaren repartint á dreta y esquerra, clavadas de la millor
+manera que se sabia, ab tal que fessen ofici de banchs, y desde la
+última arcada fins al fondo, que era lo que ara'n dirian escenari, una
+gran pila de bigas presentava com si fos un trespol mes elevat, á fi de
+que'l pas que s'havia de executar allí demunt pogués ésser vist
+descubertament per tothom.
+
+La porta de entrada estava la meytat ajustada, tapant la vista interior
+una cortina vella de flámoras, que era sostinguda per una corda clavada
+per los estrems á dreta y esquerra, y sobrantne alguns pams desde la
+útil antigalla á las parets. En la mateixa porta hi havia un taulell
+vell, que algun vehí havia deixat ó llogat, y posat de manera, en lo
+interior de la part tancada, que desde'l bossí de porta oberta no
+quedava mes que'l pas precís de una persona, á fi de que ningú pogués
+passar sense pagar. Derrera del taulell hi havia una vella, que tenia
+cara de home y mitj calva, dona capás de ferse á trompadas ab lo primer
+que abusás de sa posició y de la debilitat que s'atribueix al sexo
+femení, sobre tot en un lloch tan crítich; y tenia en la ma dreta un
+tros de fusta ó barra, que apuntava ella en lo taulell, apoyant l'altre
+estrem en la porta de devant, á fi de evitar que ningú se introduhís de
+frau, y tal embrás no l'alsava aquell Ca cerver, fins que'l detingut per
+la fusta afluixava'l diner, que la dona arreplegava ab la ma esquerra,
+fent de manera que caygués á la part de dins en un calaix, tenint
+cuydado de mirar la moneda un noy que estava á son costat y que, mes
+tart, havia de passar á ser uns dels protagonistas de la festa. Així
+anavan passant los assistens al gran pas, com si fossen moltons de
+primera entrada que han de pagar lo carnalatge.
+
+Lo lloch preferit de la funció tenia, á poca diferencia, la mateixa
+decoració y arquitectura que'l gorniment de la porta: dos cortinas
+tiradas, de roba de llana descolorida, tapavan la arcada de ample á
+ample, quals cortinas, per medi de uns fils de palomar, ingeniosament
+colocats, se corrian á dreta y esquerra, descubrint l'interior, que
+constava de altres dos cortinas ó draps blanchs, figurant las parets
+laterals del prosceni, y aquestas y la paret del mitj ó fondo gornidas
+de estrellas de papers de diferents colors, pera donar á enténdrer que
+simbolisava alló lo cel, que sempre's véu de totas las parts del mòn.
+
+Tota la il·luminació del magatzem consistia en una candela de seu que
+tenia la cobradora de la porta, y qual llum, per la cortina-obstacle, no
+arribava allí ahont hi havia los que ja havian pagat, y en quatre
+gresols posats demunt de la fila de bigas que servia de taulas, y ben
+apartats, ab previsió, de las cortinas divisibles, pera que no fos cas
+que's transformás lo cel en infern.
+
+Ans que anás cahent peix al bartrol, es á dir, ans que entrassen los
+pagans del barri á la funció, tingué bon compte'l donzell de
+introduhirse. Si hagués concorregut sa persona oficial, ab son tabar y
+ensenyant sos caragolats cabells, de segur que hauria sigut un bon
+auguri pera la empresa esplotadora del bon gust que regnava en lo barri
+del Portal del Ángel, y al véurerlo la guardadora de la porta hauria
+donat un tint mes femení á sa fisonomia mascle, per la alegria que tal
+concurrent podia infundir y fer esperar en son cor y en sa butxaca; peró
+com lo guiavan malas intencions, y no acabava de tenir tota la confiansa
+necessaria en las seguritats de la geperuda tentadora, procurá mitj
+disfrassarse, de manera que no pugués ésser conegut, evitant així que's
+digués, si no pintava la cosa, que'l cavaller del gos havia acudit á un
+lloch tan impropi de sa alcurnia. En lloch del tabar, donchs, se cubrí
+aquell dia ab una capa fosca, y enfonzá son cap dins de un capell de
+cuyro y pel, de manera que son cabell y sas orellas quedaren tapats, y
+ab la ajuda del embós y de un mocador que sostenia devant de la boca, se
+mudá sa fisonomia, ó, quant menos, quedá confosa als ulls dels altres
+que s'havian de fixar principalment en lo enlluhernador objecte que
+allí'ls atreya. Si la ocasió s'hagués presentat favorable, poch li
+hauria costat al seductor descubrir son estudiat cap y fer gala de la
+llustrosa vestidura que tapava ab sa capa.
+
+Una vegada entrat lo donzell, se quedá al aguayt derrera la cortina,
+observant qui entrava, y poch hagué de esperarse, pus luego las frescas
+riallas del especier y'ls crits entussiastas del falconer li indicaren
+que passava'l vol ahont anava la paloma que ell perseguia. En afecte,
+pegá una mirada'l donzell y descubrí tres alegres noyas que passavan per
+devant del taulell de la porta: la segona de aquellas era Blanqueta, y
+al observarla tan hermosa y tan plena de senzillés y gracia, y al ohir
+sa tan agradable veu, encegat momentaneament, casi arribá á donar un pas
+avansant, peró tingué que recular y amagarse, malehint sa sort, quant
+vegé que junt ab las noyas anavan los pares, y ab ells lo jove escribá y
+rival sèu, Guillemet. Cosa nova fou pera'l donzell aquesta confiansa é
+intimitat que observava entre'l amant ocult de Blanqueta y'l falconer, y
+mes quant ohí de aquest las seguents paraulas:
+
+--Cuydado, noyas, cuydado, pus segons sembla, lo senyor farsant déu
+venir de terra de cegos, que tan poch cas fa del llum. Guillemet, cuyda
+tu de las noyas, fes de rebadá per aquesta gola de llop, que ja anam al
+derrera'ls pastors.
+
+Doná aquí un cop de peu en terra'l donzell, y entre dents, de rabia,
+malehí á la geperuda que tan inutilment l'havia tentat; peró no haventhi
+altre remey, aná seguint ab la vista als entrants, y observant que
+s'aturavan en un banch que venia á la part interior de una arcada, passá
+depressa per un estrem, y's colocá en un de aquells espays inútils, ans
+descrits, peró inmediat, encara que al derrera, de la arcada devant de
+la qual s'acabavan de sentar Blanqueta y sas amigas; de manera, que
+l'esparver podia observar bè desde aquell recó á la paloma, sens que
+aquesta ni'ls que la acompanyavan s'en adonassen de ell. Feya Guillemet,
+ab tot dissimulo, lo obsequiós, senyalant lo lloch que devian ocupar las
+noyas, y cridant, com qui may res, al falconer, pera donarli á enténdrer
+que s'allunyava massa, pus, ab sa entussiasmada conversa sobre lo que
+seria'l pas, havia seguit introduhintse fins á prop dels gresols; peró
+contestáli aquest que ell ho volia véurer de mes prop, encara que
+tingués de estar dret, y així, que's quedás de guardiá de las noyas, pus
+ell ja donaria una llambregada de tant en tant.
+
+Ni pintat li podia venir millor á Guillemet l'entussiasme de En Joan de
+la Murtra, pus per ell quedava en una llibertat que no podia esperar:
+passá, donchs, á la part de dins del banch, y se sentá á la dreta de sa
+estimada, que era la última de las tres per la part dreta, y entrant en
+aquell instant molta altre gent, quedaren omplerts los banchs inmediats
+del derrera, y'l donzell impedit de poderse móurer de son lloch. Lo Joan
+y l'especier, entretant, havian pogut arreplegar uns caps de bigas de un
+estrem, inmediat al escenari, y de allí, comentant lo que encara havian
+de véurer, allargavan de tant en tant un crit de advertencia, acompanyat
+de un moviment de bras, á las noyas, que estarian distants de ells com
+cosa de tres passos.
+
+Prest s'aná omplint tot aquell ámbit, de manera que fins hi havia gent
+dreta en lo passadís y á la vora de la porta, per qual abundancia tingué
+la bona idea la cobradora de fer cáurer la cortina que ans hi havia prop
+de aquella, y de tancar ab clau per la part de dins. Y lo millor de tota
+aquella pescada era que cap dels concurrents havia entrat sens deixar
+son tantum á la porta, á escepció de un sol, l'especier, ab qui usá de
+certa galanteria l'Árgos femení de la porta, pus així que'l vegé, alsá'l
+bastó ab que detenia als entrants, y digué molt amablement:
+
+--A noblesa, noblesa y mitja: nó, no paga la entrada qui tan
+generosament ha deixat la cortina. Tota ma vida'm recordaré de vos...
+Passau, passau, senyor especier.
+
+A lo que contestá'l favorit ab una rialla de complascencia, que glosá ab
+una altre rialla burlesca'l falconer, dihent á son amich y vehí:
+
+--Si jaus ho dich sempre, que us van tallar en bona lluna... Ara sí que
+dich que sempre plou sobre mullat.
+
+Ple, donchs, lo magatzem de gom á gom, se tardá pochs minuts á comensar
+la funció, y anavan ja creixent los crits, la gresca, alguns ays ú oys
+que surtian de tant en tant, á efecte de esquinsarse alguna falda ó de
+trapitjarse algun ull de poll, y altres parauletas y sorolls mes ó menos
+espressius, (ab qual descripció, sens dubte, podria ferse un bon quadro
+de Caillot,) quant imposá un general silenci lo pizzicato de una viola,
+tocat al derrera de la divisible cortina. Fixá tothom la vista y allargá
+lo coll al sentir aquell ex abrupto de sinfonia, mes vehent que no
+continuava, y que tot alló era ó estratégia del farsant pera imposar
+silenci, ó, á lo mes, trempament de cordas, torná'l públich á cridar y á
+usar de son dret; y llavors aquell esperat Messias de las farsas doná
+realment una bona fregada de arch á sa viola, tocant un ayre espontáneo,
+ab que totas las orellas se posaren tessas, los ulls se inflamaren de
+alegria y las llenguas se quedaren mudas, per conéixer ja tothom que'l
+comensament de la funció estava, en efecte, leri leri.
+
+Se corregueren llavors los ingeniosos fils de palomar que dividian las
+cortinas, y als ulls del públich aparegué lo cel de llansols y paper
+retallat, abans descrit, penjant al mitj del espay, ahont s'havia de
+funcionar, una gran bola de paper ó tela, sostinguda per una corda que,
+desde la part interior de las cortinas laterals, se escursava ó
+allargava segons convenia, y en dita bola, que figurava'l mòn, hi havia
+dibuixat, ab mangre y tinta, certs continents, y fins algunas figuras,
+que simbolisavan, com se feya en aquell temps, cada una de las tres
+parts en que's dividia'l mòn, per exemple, los tres reys magos en la
+part de la Ásia, un tigre ó lleó en la de la África, y un frare ó
+cavaller en la de Europa.
+
+Així que'l mòn baixá á plom fins al mitj del escenari, aparegué de un
+dels costats, empunyant la viola ab la ma esquerra y l'arch ab la dreta,
+lo misteriós farsant, que verdaderament misteriós y fantástich se
+presentava ab la roba que vestia, y ab lo tot de sa figura. Era sa cara
+vermellenca, curt de front y de llavis prims, qual fisonomia pót
+regonéixer lo lector recordant als esmolets que vènen del mitjdia de
+Fransa; portava una túnica curta, vermella, y en ella cosidas certas
+figuras de altre roba fosca, com eran caras humanas en actitut de
+inflar, alas de aucells, panells de campanar, manxas, molins de vent,
+per fi, tot quant podia simbolisar lo vent ó sa bufada, y á tal objecte,
+pera semblarho mes, portava sa cabellera enterament desgrenyada y tessos
+los cabells, que pareixia un dimoni desencadenat. Lo resto de son vestit
+consistia unicament ab unas calsas negras ab solas, tan mal sorgidas,
+que en alguns punts arribavan los forats á semblar estrellas que ell á
+postas s'hi hagués brodat.
+
+La cortesia que féu al sortir y sa primera fregada de viola foren cosas
+que mogueren ja la simpatia de tot lo públich, peró aquest quedá encara
+molt mes embadalit, quant li sentí rómprer los llavis, ab son accent y
+pronúncia llemosina, la seguent cansó, relació ó discurs, que deya:
+
+::: hanging-indent
+--Tan sols hi ha sota del sol
+un que tot sol trobarse sól,
+un que ab un altre may se confon,
+que no's belluga: tal es lo mòn.
+Tot lo demés que volta y gira,
+que creix en ell ó que respira,
+gros ó petit, lleig ó hermós,
+no es un tot sol, pus sempre es dos.
+No hi ha cap gran sense petit,
+no hi ha cap dia sense la nit,
+no ha senyor sense vassall,
+no hi ha montanya sense la vall;
+la virtut fòra bè per demés
+si may lo vici no's conegués;
+lo net tè'l brut, lo gros tè'l prim,
+la llum la fosca, la lley lo crím.
+Homens y donas, ríurer y plor,
+pobres y richs, fret y calor,
+tot fent parella van donant vol
+pel mòn, que es l'únich que's troba sol.
+Tot volta y gira á impuls del vent,
+si es que la calma bufar consent,
+pus es la calma la que'm consola
+si fatigada está la viola,
+quals sons alegres mon buf envia
+al qui fa falta llum y armonia.
+:::
+
+Y després de donar altre fregada de arch, enérgica y contundent, pus los
+anteriors versos los acompanyá ab un to suau y melodiós, continuá de
+nou:
+
+::: hanging-indent
+--Visca la llum, de Dèu proesa;
+llum es la ditxa, llum la bellesa,
+llum es la forsa, llum la riquesa,
+llum es salut.
+Tot lo que es dos tè en sa meytat
+de la gran llum la claredat,
+quant l'altre mitj llum ha alcansat:
+llavors acut
+la armonia
+que'l cel envia
+á aquell que fia
+en que sens nit no hi ha may dia.
+:::
+
+Donava aquí'l farsant al bordó ó corda grossa de sa viola certs cops
+aislats, per fer enténdrer que aquesta deya la mateixa paraula que ell
+pronunciava.
+
+--Pum, pum, pum... Llum, llum, llum...
+
+Y luego fregant á espays y seguidament la corda prima, repetia, ab la
+mateixa idea, altre paraula que, segons ell, també pronunciava la viola:
+
+--Ninia, ninia, ninia... Armonia, armonia, armonia...
+
+Y seguia cantant:
+
+::: hanging-indent
+--La armonia es llum,
+lo llum es la armonía,
+quals sons alegres mon buf envia.
+:::
+
+Y posantse inflat de galtas, mentres la viola donava sons que ab prou
+feynas se percibian, esperava un moment de atenció, y llavors, pegant
+una bufada forta, treya també un so fort del instrument, donant així á
+enténdrer, que era per sa virtut com la armonia se sentia mes y arribava
+á tot arreu.
+
+Cessá aquí per un moment lo músich, deixant son habitual llenguatge en
+vers, pera advertir en prosa, que llavors anavan á mostrarse los
+justificatius de las veritats que ell havia dit, y pus era del mòn de
+qui's tractava y era al mòn á qui ell ensenyava y á qui volia donar
+gust, comensaria la proba per lo mateix comensament del mòn. Figurá en
+seguida com que estossegava, y á tal senyal, de derrera de una de las
+cortinas laterals, sortí aquell mateix xicot que havia estat ab la
+cobradora á la porta, ab las camas nuas, una especie de jupa de color de
+carn ajustada al cos y apretada al coll, pera figurar que també era nua
+aquella part, una faixa ó braga verda, que li tapava la part baixa del
+ventre, y una certa barba feta de estopa pintada, que s'aguantava ab uns
+fils en las orellas. Sortí'l personatge ab los brassos crehuats, com
+volent dir que no tenia res que fer, y semblava que fes esforsos com per
+aparentar melancolia, y al adonarsen del mòn, alsá la vista al cel per
+un moment, y després aná mirant per tot arreu, donant voltas entorn de
+la bola y com que buscás alguna cosa.
+
+Los comentaris del públich, impressionat per aquella nova y estranya
+figura, valian tant com la funció.
+
+--Ay quin angelet! deya una criatura inocenta.
+
+--Sembla que ha fugit dels peus de San Miquel, cridava una dona
+llenguda.
+
+--Sols li falta una corda al coll.
+
+--Bona vestidura pera ser estovat á cavall de un ruch.
+
+--Sols faltaria que's clavás unas quantas fletxas pera semblar un San
+Sebastiá.
+
+Lo que sembla, (contestá ab cert to dogmátich lo falconer,) es als
+salvatges que van ab la barra derrera de la professó de Corpus, pera
+detenir la gent.
+
+--Cert, cert... Tè rahó'l falconer... Just...
+
+La multitut de veus que sortiren aprobant la veritat que acabava de dir
+lo Joan, acreditavan bè que l'home havia posat lo dit á la llaga, y la
+manera ab que ell doná á enténdrer la satisfacció que li causava aquella
+especie de sufragi universal, casi podia dirse académica, parlant en
+termes moderns.
+
+Després de haver donat lo xicot protagonista una volta entera per tot lo
+mòn, li preguntá'l músich:
+
+--Quí ets tu?
+
+--Jo sò Adam, sò l'home, l'amo del mòn.
+
+Y allargá la ma demunt de la bola, com dominantla. Lo músich tragué
+llavors un so suau de son instrument y repetí los primers versos de sa
+relació:
+
+::: hanging-indent
+--Tan sols hi ha sota del sol
+un que tot sol trobarse sól.
+:::
+
+--Jo sò tot sol, respongué l'altre.
+
+--Donchs si sol ets, te falta la armonia.
+
+Y fregant lo músich l'arch per la fusta de la viola, nó per las cordas,
+tragué un so aspre que sols feya rich, rich, rach.
+
+--Cert es que'm falta una cosa, digué Adam, mes no sè qué.
+
+--Te falta llum:
+
+::: hanging-indent
+llum es la ditxa, llum la bellesa,
+llum companyia, llum la riquesa...
+rich, rich, rach.
+Fins que la llum sia
+no hi ha armonia.
+:::
+
+--Donchs, ahont es aquesta llum? cridá l'home salvatge.
+
+--Búscala bè y la trobarás.
+
+Al anar Adam á donar una altre volta pel mòn, sortí de la cortina de la
+part oposada un altre xicot, vestit, si fa no fa, com lo primer, ab la
+sola diferencia de portar uns certs bultos en la part del pit, sense
+barba y ab una llarga cabellera, partida pel mitj, que li cobria las
+espatllas.
+
+Mentres las dos figuras anaren avansant, lo músich seguia sos passos ab
+lo sèu pizzicato.
+
+--Pum, pum, pum... llum, llum, llum...
+
+Mes així que'ls dos se vegeren, un crit de ¡Armonia, armonia armonia!...
+ressoná per tot, la viola tragué sons verdaderament armoniosos, y la
+parella, agafada, aná seguint lo compás y ballant entorn del mòn,
+apoyantse, per fi, sobre de ell, y dihent ab orgull:
+
+--Ja som senyors del llum y de la ditxa, ja som senyors del mòn.
+
+--No encara! cridá'l músich:
+
+::: hanging-indent
+no hi ha cap dia sense la nit...
+lo net tè'l brut, lo gros tè'l prim,
+la llum la fosca, la lley lo crim.
+:::
+
+...Lo pecat y l'orgull vos ha perdut: vos falta, donchs, la llum, y ja
+no sòu senyors del mòn.
+
+Y al dir aixó, pegant rapidament una estirada á la corda que aguantava
+al mòn, fent pujar la bola amunt, perderen l'equilibri Adam y Eva, y
+cayguts en terra un y altre, torná á baixar la bola demunt de ells, y
+quedá'l mòn com victoriós sobre de aquells cossos. Llavors lo músich,
+tornant á tocar armoniosament, cridá:
+
+::: hanging-indent
+--Armonia, armonia, armonia...
+Lo net tè'l brut, lo gros tè'l prim,
+la llum la fosca...
+
+Y á las foscas haveu quedat, pus
+
+tan sols hi ha sota del sol
+un que tot sol trobarse sól,
+un que ab un altre may se confon,
+que no's belluga: tal es lo mòn.
+:::
+
+Sortint llavors de quatre grapas Adam y Eva de sota del mòn, que'ls
+pesava demunt, prengueren sa direcció respectiva cap á derrera de las
+cortinas, y continuant lo músich ab ayre de triunfo, arrancant bons tons
+de sa viola, y pegant bufadas, se doná com terminada aquella primera
+part, ab gran aplauso de tots los concurrents al magatzem de las bigas.
+
+Durant aquestas expansions generals, en que la monstruositat del ingeni
+absorvia la atenció de tots los concurrents, entre'ls quals era dels mes
+entussiasmats En Joan de la Murtra, aprofitava la ocasió En Guillemet
+pera dir á sa estimada nó ja sols gratas amoretas de jove, sinó paraulas
+fillas del desitj mes pur, esplicantli sos plans y sas esperansas, y
+pintantli la felicitat que á tots dos esperava, si ella sabia tenir
+constancia, com que aquella ocasió fou, en veritat, lo camí de
+familiarisarse mes ab son amant la modesta donzella, y en que son cor
+vegé ja ab ulls de dona aquella mateixa felicitat futura que En
+Guillemet li pintava, y mes quant sentia de boca del amant protestas de
+sinceritat y recta intenció, y veya sa prudencia, y esperimentava sa
+ferma resolució en no exhigir res de sa estimada, que no fos regular y
+honest, pera cumplir la promesa que havia fet á la verge de Montserrat,
+de la qual promesa estava ben enterada Blanqueta, en termes que, pera
+correspóndrer á son amant, fins havia promés, junt ab ell, que no
+gosarian las delicias de amor, si ans no anavan á visitar á la mateixa
+Verge en sa montanya. Ab tot y aixó, procurava ab gran cuydado En
+Guillemet, tan prompte com mudava la atenció del públich, dissimular de
+la millor manera que sabia son rendiment, y així era que entremitj, ó al
+acabar de dir un carinyo á Blanqueta, reya y cridava també com los
+altres, y picava de mans, moventse algun diálogo, á voltas, de banch á
+banch, entre ell y'l falconer, que no deixava de encarregarli
+continuament la vigilancia de las ovellas.
+
+No cal dir que, al véurer aixó, y tan de prop, lo mal intencionat
+donzell, patia y's desesperava, essent cada mirada que dava Blanqueta á
+Guillemet un nou verí que penetrava en sas entranyas. Podria compararse
+sa situació á la del lleó famolench que está en la gavia, y véu á dos
+dits de sa boca, y á la part de fora de la retxa, un bocí de carn fresca
+y agradable, que fins la olora, peró que no la pót tocar; sa gelosia y
+sa rabia anava creixent, y tants mals pensamentots li rodavan pel cap,
+que de segur hauria fet, si pogués, lo que fa'l lladre que surt sols
+pera robar, peró que, trobant resistencia ú obstacle, mata y assessina.
+Peró no hi havia altre remey que aguantar y cremarse las sanchs, prenent
+com á únich consol malehir sa sort y á la geperuda que l'havia tentat.
+
+Si en aquell primer intermedi de la gran funció hagués arribat á alsarse
+la gent, pót ser lo desesperat llop hauria abandonat la ovella y
+s'hauria escapat de aquell lloch, peró no pogué ser, pus á poch doná ja
+nova senyal lo músich de que anava á prosseguir la farsa.
+
+En efecte: després de algunas variacions de viola, y de repetir lo
+músich la coneguda tornada de ¡llum, llum, llum!... ¡armonia, armonia,
+armonia!... lo mateix Adam que ans havia sortit despullat aparegué de
+nou, peró vestit ab túnica y xia de juheu, sens descuydarse en aquesta
+la aspa ó creu de San Andreu, que era un distinctiu grog y vermell
+que'ls obligavan á dur, als homens sobre'l pit y á las donas sobre'l
+front. Portava en una ma una bossa plena de diners y á la altre una
+ampolla buyda; sos ulls se bellugavan de dreta á esquerra com buscant
+alguna cosa ó indicant por y espant; y si bè abalansava'l cos alguna
+vegada, caminava pesat y li costava alsar los peus.
+
+--Tot ho tinch y no tinch res! esclamá'l juheu, ensenyant
+alternativament la bossa y la empolla.
+
+--Tot y res, res y tot, contestá'l farsant.
+
+Armonia, armonia, armonia...
+
+::: hanging-indent
+...Aixó proba que tot quant hi ha en lo mòn,
+
+gros ó petit, lleig ó hermós,
+no es un tot sol, pus sempre es dos.
+:::
+
+--Tot ho tinch! replicá'l juheu, posantse alegre y fent sonar las
+monedas de la bossa.
+
+A aquest so, lo pizzicato de la viola marcá lo
+
+pum, pum, pum... llum, llum, llum...
+
+peró olorant l'hebreu la ampolla, y tornant á posar mala cara, prest se
+deixá sentir lo esgarrifador
+
+rich, rich, rach!.
+
+En aquell moment sortia per la altre part del mòn la anterior Eva,
+vestida de pobre, tot esquinsat, ab una bossa buyda en una ma y en la
+altre una ampolla de vi.
+
+La escena del pobre fou al revés de la del rich juheu: mirá primer ab
+alegria y alsá en alt la ampolla, y al mirar després sa bossa buyda, se
+posá trist.
+
+Aquí comensá una enfilada de esclamacions de un y altre, que anavan
+dihent alternativament, y que acompanyava'l farsant ab diversos tons.
+
+--Tinch diners, peró no tinch medicina pera mon mal.
+
+--Tinch salut y la medicina de tots mos mals, peró no tinch diners.
+
+--Ab diners tot se pót.
+
+--Sense pobres no hi ha richs.
+
+--Ay de mos mals!
+
+--Ay de ma miseria!
+
+--Socorreume en mos mals, sinó'm móro.
+
+--Socorreume en ma miseria, sinó no'm moch.
+
+--Ay, ay, ay!
+
+--Ay, ay, ay!
+
+Topávanse aquí cara á cara lo rich malalt y'l pobre sa; tornávanse á
+separar com fugint de prompte l'un del altre, mes al crit de
+
+Armonia, armonia, armonia,
+
+lo rich donava part de sos diners al pobre, y'l pobre li entregava lo
+símbol de sa alegria y tranquilitat, la ampolla del vi; y agafats tots
+dos, acabavan aquella part com la havian acabat Adam y Eva, ballant y
+donant toms entorn del mòn, fins que la parella, cansada de tombar,
+queya rendida baix lo pes de la bola del mòn, que'ls apretava.
+
+Las glosas del públich á aquesta parella no foren menos graciosas que
+las anteriors.
+
+--Escapat de Tortosa déu ser aquest: si t'arreplega En Jehosuah de
+Lorca...
+
+--Mal regalo't fa'l pobre, que no póts béurer ví ni menjar porch.
+
+--Desagrahit es lo farsant, que ha fet sortir aquí al que li ha cambiat
+las monedas.
+
+Y l'agut falconer, que sempre posava la última ma á totas las bromas,
+pegant un cop á la espatlla de son vehí, quant lo juheu ensenyava la
+ampolla buyda, digué:
+
+--Quina llástima, especier, que la medicina sia de burlas! Llavors si
+que us hauria valgut la amistat del farsant mes que la cortina que li
+haveu deixat, y que Dèu fassa no us torne pintada de altres medicinas.
+
+Llarch fòra si s'hagués de esplicar la diversitat de quadros com los
+anteriors y la continuació de bromas que s'anaren repetint; á la veu del
+farsant, á la bufada del infernal Vent, anaren acudint á donar voltas
+pel mòn, (espressant sempre la idea principal del pas,) tots los
+objectes y molts altres mes encara dels que havia anomenat en son
+discurs lo farsant.
+
+Peró, no pót prescindirse de citarse aquí los dos últims quadros del
+gran Pas, tant per l'interés que en ells prengué'l públich, com per lo
+desordre que especialment l'últim produhí.
+
+Eran tals quadros, segons esplicá'l farsant, diferents en cert modo dels
+anteriors, pus així com en aquests la idea era manifestar que tot es
+relatiu en lo mòn y repartible, en los últims se pretenia donar á
+enténdrer que un bè absolut y propi de un tot sol no'l poden tenir dos,
+y de conseguent, quant dos se'l disputan, l'un ha de ser víctima del
+mòn, y tal bè era sols lo domini del mòn mateix.
+
+Comensá, donchs, la representació del penúltim quadro, excitant grans
+riallas, per haver conegut ja'l públich, desde que aparegueren los
+personatges, la alusió que's feya á certs fets polítichs de la época,
+pus representavan aquells no menos que un emperador y un papa, es á dir,
+Sagimon de Alemania y Benet tretze. L'emperador portava una gran corona
+de paper daurat, una hopa, forrada de pell de conill, una espasa á la ma
+dreta, que empunyava ab una especie de mocador ó tovallola, y era tot
+son intent, allargant la ma esquerra, colocarse'l mòn sobre de ella. Lo
+papa vestia una gran túnica ó sobrevesta, que mes que tela de vestit,
+semblava roba dels sachs de Montmaneu, portant al cap una ample tiara
+(que era ample per lo que després se dirá,) ab tres coronas, y á la ma
+esquerra unas claus sense dents; y tot son afany era posar la ma sobre
+del mòn pera dominarlo. Així que, cada volta que l'emperador posava la
+ma sota del mòn pera sostenirlo, lo papa, apretant, li xafava, y quant
+aquest la posava al demunt pera dominarlo, l'emperador, sacudint per
+sota, feya saltar al ayre y danyava la ma del sèu rival.
+
+--Lo mòn es meu! Lo mòn es meu! cridavan un y altre.
+
+--Jo tinch la forsa! deya l'emperador, amenassant al papa ab la espasa.
+
+--Jo tinch l'anatema! responia l'altre. Jo tinch las claus.
+
+--Claus sense dents.
+
+--Ab dents ó sens dents, mentre las tinga, ta espasa no talla.
+
+Durant aquest diálogo, lo farsant no feya altre armonia que'l rich,
+rich, rach, acompanyantho sols de grans bufadas, que tan prompte servian
+para fer córrer al emperador com al papa.
+
+Durá la baralla un bon rato, detenint tan prompte la espasa al anatema,
+com l'anatema á la espasa, y per mes que la espasa semblava avansar, pus
+lo papa caminava ja enderrera, no cessava aquest de fer dragar al
+emperador lo número ab que era conegut en lo mòn.
+
+--Tossut ets: la pagarás si may te giras.
+
+--Tretze sòn tretze, responia l'altre; sò Benet tretze: tretze sòn
+tretze.
+
+Lo papa anava caminant ja ab dubte, girant lo cap á dreta y esquerra, y
+al observarho'l farsant, comensá á cantar:
+
+::: hanging-indent
+--Visca la llum, de Deu proesa:
+llum es la forsa, llum la riquesa:
+llum es salut...
+:::
+
+Al dir llum es la forsa, lo papa, espantat, girá lo cap de la part
+oposada al que'l perseguia, y donant llavors un salt endevant
+l'emperador, alsant la ma al ayre, torná á deixarla cáurer ab forsa
+damunt de Benet, y li enfonzá la tiara fins á rans del coll.
+
+--Ay, ay, ay! cridá'l papa. Ay que he perdut l'esma! ¡Ay que estich á
+las foscas!
+
+--Jo sò la llum! cridá llavors ab orgull l'emperador, y colocá sa ma
+esquerra sota del mòn, com aguantantlo.
+
+Lo triumfo del emperador fou celebrat per una gran fregada de vida, que
+doná'l músich, cantant al mateix temps:
+
+--Armonia, armonia, armonia...
+
+Lo papa seguia á paupentas, sense saber per ahont sortir, peró sens
+deixar per aixó de dir sempre:
+
+--Tretze sòn tretze... tretze sòn tretze...
+
+Mes á la fi desaparegué, y tras ell hagué de seguir també l'emperador,
+per una gran bufada que li doná'l Vent, dihentli:
+
+--Senyor del mòn, no ho serás sempre. Deixa al mòn sol, que sol ha de
+estar.
+
+Sens mes detenció que la acostumada entre un y altre quadro, comensá
+llavors l'últim, que fou mes curt que tots, á fi de no donar temps á
+que'l públich maliciás de la intenció del farsant.
+
+Los dos personatges que representavan, y que aparegueren entorn del mòn,
+eran una especie de ángel ó geni, portant los cabells la meytat blanchs
+y la meytat negres, ab una gran atxa encesa á la ma, y una altre figura
+enterament tapada ab una capa fins als ulls.
+
+Un y altre comensaren á cridar, al sortir:
+
+--Lo mòn es meu! Lo mòn es meu!
+
+Al trobarse cara á cara, se mostraren tots dos orgullosos, sens que per
+aixó descubrís la cara lo de la capa, y en tal actitut, com dos gossos
+que grunyen, peró que no's gosan á mossegar, comensaren á disputarse son
+dret.
+
+--Jo sò la llum! deya'l de la atxa.
+
+--Jo sò la fosca! contestava l'altre.
+
+--Podrás ferirme, perque ets traydor, peró no'm matarás.
+
+--Te feriré y't mataré, que massa temps has gobernat.
+
+--Jo sò ans y ara, jo sò ahir y avuy...
+
+--Jo sò ara y després, jo sò demá y sempre...
+
+--Jo sò la llum que es tot, y llum es ma cara y es llum mon vestit.
+
+--Jo sò la fosca, que es lo tot dels meus, y vaig vestit de ferro y de
+sedas y de or.
+
+--Jo'm dich Licurch, me dich Soló, me dich Cícero, me dich Horaci,
+Píndaro, Tito-Livi, Boeci, Agustí, Bernat...
+
+--Jo no tinch nom fixo: uns me diuhen Por, altres Egoisme, altres
+Crueltat, peró, ab nom ó sense, ma forsa creix.
+
+--No guanyarás, que'l mòn es meu.
+
+--Sí guanyaré: rendeixte boig.
+
+Anavan creixent los crits de un y altre, mentres corrian entorn del mòn:
+lo de la atxa confiat y alegre, y'l de la capa, sens deixar véurer res
+de son vestit y de sa cara, y de lo que portava á la ma, que era un gros
+apaga llums com los que s'usan en las iglesias.
+
+Se ha de advertir aquí, pera'l bon afecte que després se esperava, que'l
+de la capa, al dar las embestidas, havia tingut bon cuydado de apagar ab
+l'estrem de aquella los quatre gresols del prosceni, cosa que no
+notava'l públich, quant la claror era molt major desde que havia
+aparegut la atxa encesa, y al mateix temps, en l'interior de las
+cortinas, fins havia apagat la vella (práctica y directora en tals
+exercicis,) l'únich cul de candela que servia en lo tocador y guardaroba
+de aquells artistas casolans, de manera que la única llum existent en
+aquell enmagatzemat depósit de carn humana, era tan sols la atxa del
+personatge que corria, y qual flam sacudia aquest continuament pera
+que's mantingués sempre viu y fos major.
+
+--Mon regnat s'acosta! cridava'l de la capa.
+
+--Impossible, que'l mòn m'ajudará! respongué l'altre, volentse apoyar en
+lo mòn.
+
+--Ara ho veurás, quant ja no hi vejas! respongué'l perseguidor.
+
+Y alsant en alt son bras ab l'apaga-llums, encertá tan al mitj la atxa
+del que corria, que de un sol cop se quedá tot á las foscas, així'l
+teatro com lo resto del magatzem.
+
+Situació infernal com aquella no's pót descríurer. Los dos personatges
+cridavan desaforadament, l'un dihent --Mòn, ahont ets?-- y l'altre
+--Visca la fosca mentres puga!--; la viola no feya mes que'l
+desconjuntador rich, rich, rach; lo farsant bufava y saltava sobre de
+unas bigas, dihent que alló era un terratrémol del mòn, que estava en
+pena; y en la part del públich uns cridavan, altres jisclavan, las
+criaturas ploravan, y barrejat tothom pera anar en direcció á la porta,
+tot eran cops de camas, banchs que queyan, trepitjadas á ulls de polls,
+y ays y oys, y sobre tot malediccions contra'l farsant y sa generació.
+
+En lo primer instant de tal transformació y apuro sols una persona del
+públich fou la que s'alegrá del desordre. Lo malehit donzell, que durant
+tota la farsa no havia deixat de ull á Blanqueta, y que's cremava y
+consumia en sa privació, calculant medis pera poder arribar á ella; així
+que observá la fosca, sentint lo crit general de las donas, que's
+posaren tot seguit dretas, com á verdader esparver que ha estat
+aguaytant la presa per molt temps, y tè amidada y coneguda la distancia
+que ha de córrer quant arribe'l moment de deixarse cáurer, saltá ab
+furia del lloch ahont era al espay que deixavan los dos taulons
+inmediats á la arcada, es á dir, aquell en que seya Blanqueta y'l
+seguent, y arribat verdaderament al punt ahont hi havia la casta paloma,
+cometé l'acte mes ignoble que podria cométrer may l'home menos cavaller.
+Blanqueta, mentres espantada no feya mes que cridar á son pare, y son
+amant s'esforsava pera que'l Joan y sa afillada se poguessen trobar, se
+sentí besada en son front, en sa boca y en son pit per una boca ardent y
+apassionada, y no ho fou mes, perque en aquell instant la veu del
+falconer soná prop de ella, dihent: --Blanqueta, filla, gracias á Dèu
+que't trobo.
+
+La noya, que acabava de sentir de boca de son amant las protestas mes
+sínceras y la espressió del mes ardent carinyo, sabent que no tenia cap
+home prop de ella, y amohinada pel desordre que passava, resistí
+preocupada aquella profanació á sa honestitat, sens temps de poder
+conéixer si l'home que la besava era altre que son amant; mes reposada,
+al apretar la ma de son pare, y sentint en efecte á Guillemet prop de
+ella, se fixá en l'acte que acabava de succehir, y quant mes hi pensá,
+mes s'aná convencent de que sols podia ser Guillemet l'atrevit que havia
+posat sos llavis sobre de ella, y no ho pogué dubtar ja, quant, al crit
+general de ¡Llum, llum! que doná tothom, se obrí la porta del magatzem,
+y per aquesta aparagué de nou lo mateix personatge del últim quadro ab
+la atxa novament encesa pera illuminar á la gent, y vegé Blanqueta que
+no tenia prop de ella mes que'l falconer y En Guillemet.
+
+En tal situació, la desgraciada noya no pogué menos de recordarse que
+era òrfana en lo mòn, mirá com á únich y verdader l'amor de pare, de que
+estaba privada, li semblá com impossible que pogués cábrer tanta infamia
+en lo cor de qui estima y es estimat, y desforada y trista, esclamá:
+
+--Ah! Sols aquest desengany me faltava! Qué he fet jo, Senyor, perque
+tanta desgracia haja de pesar sobre de mi? Será que estich condempnada á
+tenir que víurer sempre abandonada en lo mòn?
+
+Lo falconer, agafat de la ma de sa filla, cridava y s'anava obrint pas,
+y agafadas ab las faldillas de aquesta seguian la Marieta y demés
+amigas, (pus lo catxassut especier, calculant que no era tan lluny sa
+casa, y que la sèva noya anava ben acompanyada, preferí no móurerse de
+assentat, pera no rèbrer cap cop, esperant que tot lo mòn sortís.)
+
+Guillemet anava á la vora de unas y altres, satisfet de la bella ocasió
+que havia tingut y del bon rato que havia passat ab sa estimada, á la
+que dirigia ab preferencia la paraula, y temerós de que seguint
+Blanqueta agafada ab son pare pel carrer no li podria dirigir las
+últimas preguntas, ni ferli'ls encárrechs que sempre solen tenir de
+sobras los amants en sas despedidas, acostáseli á la orella, en un
+moment de distracció del falconer, y li dirigí ab veu baixa y depressa
+algunas carinyosas espressions. Ni una resposta, ni una mirada alcansá
+de Blanqueta En Guillemet, que sols pogué atribuir aquella novetat á por
+de son pare; repetí la pregunta, la torná á repetir, y pasmat quedá,
+quant, vehent que havia pogut tenir alguna ocasió de respóndrer, no ho
+feya. Admirat llavors, en lo moment de sortir la porta, y en que s'havia
+adelantat un pas lo falconer pera respirar quant ans l'ayre del carrer,
+digué En Guillemet fora de sí á sa amada, que tenia la vista baixa y
+apartava la cara:
+
+--Peró Blanqueta... Qué tens? qué't passa? Respon á lo que't dich...
+
+--Llop ab pell de ovella, contestá la noya: á fe que es ben diferent ton
+cor de ta boca, ben diferentas sòn tas paraulas de tas obras...!
+
+Y precipitantse també al carrer la noya, torná á alcansar al falconer, y
+agafada ab son bras, no'l deixá ja mes fins que arribá á sa casa.
+
+Calcule aquí'l lector quina seria la desesperació del amant, quant ni
+temps tingué de respóndrer, quant se vegé privat de las paraulas y de
+las miradas de Blanqueta, y quant (y aixó era lo pitjor,) fins, pera
+disimular, tingué que fingir alegria ab lo falconer, pera que aquest no
+recelás res de lo que passava.
+
+Al arribar á la porta de la botiga, doná la bona nit Guillemet: entre
+las veus que li contestaren, la sempre alegre del falconer se sentí
+sobre totas... mes la dolsa y carinyosa de Blanqueta no la sentí...!
+
+### XXIX. La picada del astor. Vent de mars 
+
+Com quant se fa una cremada en un tros de bosch, del que quedan
+esfarehits los aucells que'l freqüentan, així quedaren los dos amants de
+Blanqueta després de lo que havia occorregut en la funció del gran Pas:
+la diferencia estava sols en que Guillemet plorava com la tórtola á qui
+han pres lo jas y la companyia, y'l donzell, que s'havia pogut convéncer
+bè de sa poca esperansa al contemplar lo carinyo dels dos amants,
+imprecava y malehia de rabia y desesperació, com corp que cluqueja
+vehent destruits sos amagatalls y desbaratat son aguayt.
+
+--Per tot arreu veig tapat lo camí! esclamava l'enrabiat donzell, peró
+juro que de una manera ó altre he de lograr lo que vull. Ja se ha acabat
+la cortesia y'l mirament: ara entrará la venjansa. Sols un moment que la
+veja sola bastará pera donarli ma última intimació.
+
+Ben al revés pensava l'honrat Guillemet en son desconsol.
+
+--Qué es lo que'm passa! deya. En tant pochs moments trobar variat son
+carinyo y fins la dolsura de son geni! No ho entench. No ho sè
+enténdrer. Prou me fèu conéixer mon mestre la falsedat de lo que'l mòn
+ne diu nigromancia, bruixeria y mágia, peró... en aquest fet casi
+m'inclinaria á créurer que lo succehit sols pót ser per art del diable.
+¿Tu culparme á mi de fals, Blanqueta meva, si desde que m'has parlat
+altiva, me sembla que no visch y que fa cent anys que no t'he vist? Oh!
+Torna, torna, amada meva, hermosa meva, torna, pus sense la vida de tos
+ulls, mon cor se mor!
+
+Y entristit y desconsolat, sols somniá tota aquella nit En Guillemet á
+sa amada, y delirós é impacient estigué esperant una hora que pogués
+aprofitar pera presentarse á Blanqueta, averiguar lo motiu de queixa que
+de ell tingués, y llansarse á sos peus pera demanarli son amor.
+
+Es á dir, que un y altre rival dirigian son desitj á un mateix punt, ab
+la sola diferencia de que era en l'un tot puresa lo que en l'altre era
+sols passió desenfrenada.
+
+Y un y altre dirigiren sos passos á la casa de la hermosa y desconsolada
+Blanqueta, sent lo primer que hi arribá lo sincero y honrat amant.
+
+Bon pretest trobá aquell dia, al sortir de casa, Guillemet pera
+introduhirse en la botiga del falconer. Vehent pel carrer á alguns
+amichs y coneguts que enrahonavan com acalorats y ab cert secret, entre
+ells á un porter de la Diputació (que sempre sòn los porters y alguasirs
+los que en confiansa descubreixen los secrets de sos amos,) mogut de
+curiositat, preguntá qué ocorria, y li digueren mes ó menos
+ponderadament que amenassava un gran trastorn á la ciutat desde la
+tornada del Rey, que havia sigut la nit anterior. Deyan en efecte, que,
+segons veus ja corregudas en Perpinyá, lo Rey, pretestant sa malaltia,
+volia mudar de ayres y anarsen á Castilla, pera buscar ajuda en aquellas
+terras forasteras; que, volent desempenyar son patrimoni, anava á
+exhigir un medi forsós; que seguia fent poch cas dels consellers que
+eran de la terra, y en cambi no escoltava mes que'ls consells dels
+áulichs forasters; que pera dissimular sas intencions suposaria una gran
+empresa, qual era la guerra de Granada, sent així que ell se trobava
+débil, y que aquesta gloria fòra de poch profit pera Aragó, suposat que
+aquella conquista tocava per conveni á Castilla; y per fi, que, alentat
+per la ajuda del Emperador, venia sols ab intenció de tentar los ánimos
+dels Barcelonesos, oferintlos obstacles petits, pera deduhir així tal
+volta la facilitat ab que després podrian tolerar los grossos.
+Contribuhia á ponderar tot aixó l'esperit de partit, pus tots los
+antichs favorables al Comte de Urgell recordavan als altres lo disbarat
+y la injusticia que havian comés aclamant un rey que no tenia dret de
+serho; y mes que tots, ajudavan á propagar y á fer créurer eixas
+ficcions, que no deixavan de tenir part de veritat, mes que la gent del
+poble, sempre zelosa de sas llibertats, personas que pocas vegadas
+havian influit en las conversas del públich, tals eran alts personatges
+del clero y de la noblesa, los quals no sabian com avenirse y
+desfogarse, per la sustracció de la obediencia al papa Benet, de qui
+eran partidaris, y que molts ho havian sigut pera seguir al mateix Rey,
+que ho fou fins llavors.
+
+No podia venir millor tal novetat á Guillemet, precisament pera parlar
+ab qui tan contrari era del nou gobern, pera halagar, si així's pót dir,
+á qui no tenia cap medi de venjarse dels que li deixaren la esquena
+senyalada quant lo compromís de Casp.
+
+Ple de impaciencia, donchs, y dubtant com lo rebria sa estimada, se
+dirigí Guillemet á casa del falconer, y prop de la porta descobrí ja á
+Blanqueta, que, sola com de costum, se dedicava á son habitual treball.
+No cal dir si li semblá al desconcertat amant mes hermosa la modesta y
+asseada noya, ab la privació que ell creya sofrir; una mirada que
+Blanqueta dirigí involuntariament cap á son amant, omplí de goig lo cor
+de aquest, que, mostrant la cara alegre y saludantla ab la ma, cregué
+trobar la correspondencia prompte á aquella espressió inocenta de son
+carinyo, y véurer desvanescuda la por que'l dominava. Mes, oh desengany
+cruel! Blanqueta baixá la vista al descobrir al que venia, y ab la cara
+apartada en contraria direcció, continuá dissimuladament entretenintse
+ab sos boixets.
+
+Si la noya s'hagués trobat sola, de segur que, podentse enrahonar los
+dos amants, s'hauria aclarat la causa de son disgust, y Guillemet anava
+ja á obrir la boca, trobantse á un pas de la porta, quant vegé que En
+Joan se estava al mitg de la botiga, entretenintse á tallar un tros de
+pa. Cruel fou aquell contratemps, que ocasioná com un reflux en lo cor
+del amant, ple y vessant en aquell moment dels sentiments mes purs y
+vius. Lo pobre enamorat, no content de no alcansar una mirada de
+esperansa, y tenint que contenirse y refrenarse violentament, fins se
+veya obligat á fingir, y lo que es pitjor, á fingir alegria ó interés
+per certas cosas, quant oprimia á son pit la tristesa, y era son únich
+interés llavors la hermosa per qui ell se creya abandonat. Peró no hi
+havia altre remey, y subjecte havia de estar Guillemet á la necessitat,
+si no volia esposarse á pérdrerho tot de un cop. Pobre amant! Poch sabia
+ell que son fingiment havia de ser prest inútil y que sa temuda
+esposició se faria mes viva dintre breu temps!
+
+--Oh! Quant m'alegro de trobarvos, digué esforsant son fingiment En
+Guillemet, al descobrir al falconer.
+
+--Qué tenim de nou? Quin vent te pórta per aquests barris, Guillemet?
+
+Fèu aquesta pregunta'l falconer, reparant ab molta atenció la cara del
+jove. Aquest, á pesar de son esfors, tal volta preocupat, no pogué
+deixar de dir:
+
+--Y qué mirau, Joan? Qué notau en mi?
+
+--Qué miro? Es que'm sembla que estas molt groch, y'ls teus ulls
+m'indican que t'en passa alguna.
+
+--Sí... en efecte... Peró no es á mi sol á qui passa, sinó á molts, y'l
+mateix á mi que á vos.
+
+Raig de llum fou encara aquella pregunta y admiració del falconer pera
+En Guillemet, pus trobá per la resposta'l medi de dissimular son
+sentiment y de introduhirse en la conversa que devia donar al vigilant
+de sa estimada.
+
+--Molt fortas te las pegas, minyó. Peró, digas, digas... Vejam si jo'm
+tornaré groch com tu.
+
+--Ah Joan! contestá En Guillemet tot baixant la veu. Ja sabeu que ahir
+vá arribar lo senyor Rey.
+
+--Poch m'en cuydo, peró ho he sentit á dir... y també que'l Papa ja no
+es papa, y...
+
+--Y no us han dit res mes?
+
+--No.
+
+--Donchs anau á la porta de mar, y al pla de la Bocaria, y á molts
+carrers de la ciutat, y sentiréu, en los arreplechs de gent que per
+allí's fan, las conversas que's tenen y lo que's diu. Me temo molt que
+la ballarém.
+
+--No estich per brochs, minyó, que encara'm cou la esquena.
+
+--Aquest home (continuá En Guillemet, baixant molt mes la veu,) ple de
+orgull ara ab la amistat del Emperador, creu que podrá conseguir lo que
+no conseguí quant las corts de Montblanch, y mogut per los que'l
+rodejan, es á dir, per aquells de per allá, ja m'enteneu...
+
+--Sí, sí, ja te entench.
+
+--...pensa que es la gran ocasió de esbravarse y de fer son fet, y com
+lo poble ho ha entés...
+
+--Eb, eb! digué'l falconer, com volent fer callar per prudencia á son
+amich, y agafantlo per la ma. Entrem, entrem aquí á la rebotiga, y, tot
+esmorzant, m'ho contarás, perque ja sabs alló de que las parets ouhen y
+las pedras parlan. Y si'm vóls acompanyar, de bona gana. Vóls formatge?
+vóls...?
+
+--Moltas gracias, viscau molts anys.
+
+--Entra, entra donchs, que ja Blanqueta tindrá compte de la botiga
+entretant.
+
+Y dirigintse á la noya, anyadí:
+
+--Si algú demana, noya, pégam un crit, que som aquí.
+
+Se ha de advertir que la rebotiga era una certa pessa llarga que venia
+entre la botiga y una especie de magatzem ó lloch de desembrás de la
+part del derrera, que era sota del terrat, en qual lloch hi havia lo
+major número de gavias y especialment las dels falcons tancats. Tenia la
+botiga sa porta interior en un estrem, y desde ella seguia un passadís
+fins al dit lloch de las gavias, de manera que la rebotiga quedava com
+clavada entre las dos pessas, no podentse véurer res de fora, sinó per
+un forat que hi havia, com una finestreta, á la paret; mentres que ningú
+podia passar del devant al derrera, sens que'l vegés lo qui's trobás en
+dit lloch intermedi ó rebotiga.
+
+Al passar la dita porta En Guillemet, vehent que perdia de vista á sa
+estimada, y que res li aprofitava son esfors, pus no tenia mes remey que
+tornarsen ab lo mateix fingiment de sa arribada, sens lograr ni una
+paraula ni una mirada tan sols, comensá á preocuparse de manera, que ni
+sabia esplicarse, ni deya al falconer lo que aquest esperava que li
+diria, suspenent á lo millor sa relació, repetint lo que ja havia dit, y
+mostrantse tan perturbat y distret que ni en ell mateix estava.
+
+--Al gra, al gra, digué'l falconer al cap de un rato de estar sentat á
+la taula ab En Guillemet, y vehent que del preludi de aquest no hi havia
+res que l'interessás.
+
+--Sí, bè... Lo resultat es... Ja ho podeu compéndrer...
+
+--Es que encara m'arribo á pensar mes de lo que'm póts dir, si es que ho
+he de deduhir per lo conmogut que estás... Y com jo't conech y sè com
+pensas... Peró, á la fi: dígasmho en dos paraulas: ¿qué es lo que se
+espera de part del Rey, y qué es lo que's projecta de part del poble?
+
+Anava aquí á respóndrer Guillemet, quant, á la porta del passadís,
+aparegué de espatllas Blanqueta, fent un moviment, com si reculás sens
+voler pérdrer de vista la botiga, ó com si no gosás á entrar, y al
+mateix temps se sentí en la botiga lo soroll de uns peus calsats ab
+botas. Era'l donzell de Puymoren, que, crehent sola en sa casa á sa
+hermosa perseguida, s'havia aventurat á penetrar en ella, pera portar á
+cap sa infame intenció. Los cambis de escena repentins que aquí
+succehiren en un instant no's poden esplicar com tingueren lloch, per sa
+promptitut. La noya, ocupada en son treball y en la desgracia, que ella
+creya, de sos amors, sorpresa de prompte per son perseguidor, havia
+fugit de la porta, en busca de son pare, mes recordant la proximitat del
+altre amant, havia quedat com dubtosa y suspensa entre'l bo y'l dolent,
+sens acabar de pronunciar lo nom de pare á qui anava á cridar en sa
+ajuda; lo donzell, que entrava enardit y apassionat, y que havia arribat
+á pronunciar certas espressions de carinyo, dirigidas á la noya, á la
+que preguntá també si estava sola, vehent lo desconcert de Blanqueta, y
+sentint lo crit de ¡pare! que aquesta doná, hagué de mudar en sech son
+exterior, fingint senzillés y apelant á qualsevol escusa trivial pera
+sortir del pas; y'l falconer, que estava desitjós de saber lo que
+Guillemet li anava á contar, enfadantse de que'l vingués á destorbar
+qualsevol parroquiá per bo que fos, mirá per la finestreta, així que
+observa la novetat de la botiga, y fent senyal al mateix temps á
+Guillemet pera que suspengués sa relació, cridá ab cert desenfado á la
+noya, dihentli:
+
+--Qué hi ha? Que demana algú, noya?
+
+Al sentir aquesta veu lo donzell, á fi de salvar lo compromís en que's
+trobava, pronunciá algunas paraulas que sols la noya pogué enténdrer, y
+que aquesta repetí en seguida, ab veu conmoguda.
+
+--Hi ha un senyor, digué Blanqueta, que demana si tenim astors mudats.
+
+--Sempre han de venir á trencarme las oracions.
+
+Digué aixó pera sí En Joan, ab veu baixa, mes detenint luego ab la ma á
+Guillemet, que s'anava á alsar de la cadira, anyadí ab veu alta:
+
+--Astors mudats? Sí: dos n'hi ha de haver, y l'un de bona ploma, en las
+gavias penjadas. Que entre, que entre... Tu mateixa, Blanqueta:
+acompanyal al derrera.
+
+--Jo, pare? preguntá la noya, aguaytant per la porta, ab un to que era
+una mescla de naturalitat, de temor y de admiració.
+
+--Sí, sí... que entre, que entre. Ja pót entrar, senyor, y la noya
+mateixa l'acompanyará.
+
+Faltava aquesta última comprobació de la sospita que ja havia concebut
+Guillemet, pera que aquest s'acabás de desconcertar. Fins llavors cada
+un havia hagut de dissimular y fingir á sa manera, la noya, lo donzell
+y'l falconer, peró la proba per que anava á passar Guillemet era la mes
+dura de totas. No era ja sols tenir que parlar de lo que menos se
+pensava, no era ja sols la ánsia y dubte que'l devorava no sabent si
+realment l'aborria sa estimada, ó si al menos li dirigiria una mirada al
+sortir; lo que'l jove anava sentint com á sospita y que de repent vegé
+realisat, obligantlo á contenirse, fou un esfors cruel del esperit, que
+no pót compararse á cap dels que havian hagut de fer los demés. Així
+que'l falconer cridá á la noya dihentli que ja podia entrar lo senyor ab
+ella, així que vegé Guillemet la cara de Blanqueta, que aguaytá per la
+porta del passadís, y quals hermosos ulls semblavan demanar clemencia al
+pare y al amich; la fisonomia del jove revelá una forta excitació de
+ánimo, peró aquesta pujá de punt, y sa vista's mostrá encesa y son cos
+arribá á abalansarse, al distingir clarament la persona que li passá pel
+devant. La noya, plena de temor, obehint á la veu de son pare, acabava
+de traspassar per la rebotiga cap al lloch mes apartat de la casa, y
+derrera de ella seguia, atrevit y orgullós, aquell mateix home que ja
+per dos voltas havia fet burla del amor del jove.
+
+No cal dir que fou mútua la sorpresa dels dos rivals quant se vegeren, y
+que las miradas que's donaren un y altre tenian sa significació. Lo
+donzell, sorprés fins al punt de detenir momentaneament son pas, com á
+mes práctich en fingiments, se torná á refer, y sa mirada indicá en cert
+modo una satisfacció sarcástica: la que li doná En Guillemet era mes bè
+un despreci, un desitj de venjansa, y al mateix temps una censura del
+atreviment que l'altre cometia.
+
+Lo falconer fèu una cortesia al senyor, que correspongué ab un petit
+moviment de cap, y passats que foren lo donzell y la noya, preguntá En
+Joan á Guillemet ab veu baixa: --Lo coneixes?
+
+--Si'l conech? contestá'l jove, fora de sí y mort de rabia y de gelosia.
+Tant de bo que ni jo ni ningú l'haguessem conegut may á semblant...
+
+--Calla, home, calla! No fos cas que...
+
+Y anava En Joan á detenir á En Guillemet, temerós de que cometés alguna
+imprudencia, quant aquell repará y's fixá mes de nou en la alteració de
+son amich.
+
+--Per vida de... Qué tens, Guillemet? A tu't passa alguna cosa que es
+pitjor que lo que m'has dit, alguna cosa de mes interés tal volta que lo
+que m'has contat. Pót ser estás compromés, y tems...
+
+--Prou, prou! Poch sabeu vos lo que'm passa.
+
+Guillemet, ple de impaciencia, pronunciá aquestas paraulas ab
+desesperació.
+
+--Peró ¿qué tens?
+
+Y estava dubtant lo falconer, y com si cabilás pera donar en que podia
+ser la causa de aquell trastorn, quant distragué á un y altre un crit ó
+jiscle, que doná desde dins del lloch de las gavias la pobre Blanqueta.
+
+--Ah! esclamá ab ira Guillemet, alsantse y apoyant sos punys tancats y
+tremolosos sobre de la taula. Jo no puch mes, y sempre m'he cregut que
+aquest canalla...
+
+--Qué dius, jove? digué'l falconer, posantse serio y arrugant lo front.
+Qué es aixó? Detente, detente...
+
+Y obligant á Guillemet á estarse quiet y á que's tornás á sentar,
+preguntá cridant desde allí á Blanqueta, y sens detenirse:
+
+--Qué es aixó, noya?
+
+La resposta de la noya arribá al mateix temps que ella.
+
+--Res, res... una picada que m'ha donat un dels astors.
+
+Y mentres deya aixó, Blanqueta anava sortint tot depressa, ab la vista
+com espantada, mirant en derrera, y detenintse en la rebotiga com si no
+volgués passar de allí. Emperó la mirada que doná á Guillemet, al
+arribar á aquell lloch, era ja una mirada plena de dolsura, de amor, era
+al mateix temps una súplica, una satisfacció que donava, un
+arrepentiment de un cor pur.
+
+Alguna cosa notá de tot aixó'l falconer, peró no ho haguera acabat de
+endevinar, si, al retirarse'l donzell, que ni tan sols los saludá y
+desaparegué á tota pressa, no hagués notat també la mirada de despreci
+que aquell doná á Guillemet, y la furia ab que aquest se torná á alsar,
+al véurer á son rival, pera embestirlo tal volta.
+
+--Ira del cel! Qué fas, jove? digué'l falconer, detenint ab tota la
+forsa de sa munyeca al encegat amant.
+
+--Es que... Deixaume...! Grandíssim...! Oh!... Ah!...
+
+Tal era la excitació de Guillemet al dirigir estas paraulas
+respectivament al falconer y al rival, que ni casi pogué pronunciarlas,
+sortint mes que paraulas espuma per sa boca, y saltantli'ls ulls de
+furor.
+
+Així que desaparegué'l donzell, y desde aquell instant, comensá una nova
+desgracia en aquella casa: de las tres personas que's trobavan allí
+reunidas, la que fins llavors s'havia pogut considerar com mes felís,
+pus que no la martirisava cap por ni dubte, comensava á mirarse com
+intimament ferida de una desgracia inevitable, y era així en efecte, per
+quant havia de acabar ab sa tranquilitat y finalment ab sa vida.
+Endevinant l'honrat Joan de la Murtra, lo bondadós protector de
+Blanqueta, per lo que acabava de véurer, los amors secrets de sa
+afillada y de Guillemet, aná recordant instantaneament mil fets
+anteriors que'l podrian haver fet sospitar, sentí temors y mes temors
+per lo que podria venirli de part de aquell cavaller que havia estat en
+sa casa, se fixá en lo contratemps que podria resultar contra ell y lo
+sèu, segons los resultats que tinguessen los desordres populars que se
+esperavan, y arreplegantse tot aixó en son cervell, arribá á véurer ja
+devant de sos ulls la imatge mes trista de la destrucció, de la miseria
+y de la deshonra, tant pera ell com pera la persona á qui tan
+generosament havia amparat.
+
+Ni una paraula, donchs, arribá á dir tan sols En Joan, fixat y embegut
+en la munió de ideas que anavan creixent en son cap; mirant en terra y
+passantse la ma pel front, estigué un bon rato sens que'l gosás
+interrómprer cap dels altres dos sers que sufrian á sa presencia, y així
+reflexiu y com si li fos ja tot indiferent, sortí sol cap á la botiga, y
+allí, arrimat un cólzer á la paret, com pera descansar, continuá per
+llarch temps, mirant també en terra y sospirant, y sols alsant lo cap
+alguna volta, com impulsat pel cor, per la necessitat de demanar consol
+al cel.
+
+Trist era així mateix lo que sofriren en aquell instant los dos
+testimonis de aquella fatal angúnia, y mes, per quant, calmats los vius
+sentimens que poch ans los dominavan, havia substituit en sos cors una
+nova satisfacció, junt ab la fredor de una realitat trista, al
+contemplar la cara del desventurat falconer. En efecte, l'amant, després
+de sos dubtes, tornava á gosar de las tendres y carinyosas miradas de
+Blanqueta; aquesta, desconfiada poch ans de son estimat, y atropellada
+per lo rival (que la acabava de amenassar á ella y á son pare de
+persecució, exhigintli son amor y fins atrevintse á besarli la ma,)
+havia deduhit per las inculpacions del donzell, al recordar lo fet de la
+nit anterior, la infamia de aquest y la inocencia de Guillemet, y un y
+altre, tornantse á véurer repentinament felissos, tornavan també á témer
+major contratemps que may á son amor, al véurer de la manera que aquest
+s'acabava de descobrir, y'l disgust ab que demostrava rébrer tal novetat
+aquell home generós que fins llavors tant los volia.
+
+No sabian que ferse'ls dos amants mirantse callats l'un al altre; mes al
+fi, Blanqueta, com interessada mes proximament en la tranquilitat de son
+protector, aná sortint, seguida de Guillemet, y preguntá al trajitat é
+impacient falconer:
+
+--Pare, pare ¿qué teniu?... Qué us passa?
+
+--Res, res... contestá l'altre, ab veu que casi no's podia percibir, y
+ab to sech.
+
+Y avansant dos passos lo falconer fins á la porta de la botiga, com pera
+respirar millor, se aturá al brancal de la porta, y mirá amunt y avall
+del carrer. Desde allí descobrí encara, per sa desgracia, al altiu
+senyor que havia estat en sa botiga, lo qual s'havia aturat á enrahonar
+ab lo menescal vehí, ab aquell que ferrava los cavalls de la casa del
+senyor Rey, y que may havia corregut bè ab l'antich correu de Casp. Un
+sospir profond y trist exhalá'l bon home al descobrir encara la infernal
+figura del donzell, infernal sí, pus se li figurava que ell havia de ser
+la font de totas sas desgracias, y tornant lo cos enrera, vacilá un
+instant sobre lo que anava á fer, majorment vehent á Guillemet prop de
+ell; se tapá per un moment la vista ab la ma, y observant, al mirar de
+nou, que'l donzell s'havia separat ja del vehí y avansava carrer avall,
+torná á entrar en la botiga, resolt á fer lo que havia retardat fins
+llavors ab la idea de evitar un encontre entre aquells dos homens
+enemichs que tan mal s'havian mirat en sa casa.
+
+--Joan... li digué ab tota docilitat En Guillemet. Vos figurau tal
+volta?...
+
+Sens deixarlo acabar lo falconer, lo prengué de la ma, y avansant fins á
+un recó de la botiga, girat de espatllas á la porta del carrer,
+pronunciá aquestas paraulas ab lo to mes sech que ell may hagués usat:
+
+--Jo no'm figuro res. Lo que vull, es que no tornes á aquesta casa
+sinó'l dia precís que't mane ton protector... y encara que aquest dia no
+hi vingas, no importa.
+
+--Joan, ma amistat es tan pura...
+
+--Ves te dich, jove, (digué, continuant ab lo mateix to sech,) ves, que
+poch sabs tu lo que m'ha portat la teva amistat.
+
+--Ja que no hi ha remey, esclamá llavors Guillemet, al menos deixaume
+apretar vostra ma al despedirme.
+
+Lo falconer allargá la ma, sens alsar la vista, y coneixent per lo
+tremoló de Guillemet lo que aquest sofria, no podent prescindir de
+recordar lo simpátich que sempre li havia sigut, hagué de mirarlo per
+forsa, y fins li digué:
+
+--Si has sigut, donchs, tan bon amich, guarda ta amistat, Guillemet, per
+si may la desgracia perseguís aquesta casa.
+
+Lo jove no pogué respóndrer; apretá la ma del falconer, doná una mirada
+plena de sentiment á sa estimada, y sortí ab lo cap y la vista baixa.
+
+Blanqueta s'hagué de deixar anar sobre de una cadira, mossegantse'ls
+llavis pera aguantarse'l plor, y si bè correspongué á la mirada de son
+amant, no s'atreví mes á alsar sos ulls pera no toparse ab los de son
+pare ó protector.
+
+Y l'amohinat falconer, tornant á entrar en la rebotiga, se sentá junt á
+la taula, y apoyats en esta'ls cólzers y en las mans lo front, aná
+cabilant y capficantse, no vehent mes en quant pensava ó recordava, que
+la imatge de la indiscreció passada, y sobre tot la de sa futura é
+inevitable desgracia.
+
+--Es possible, deya entre sí, es possible que tant s'hajan enganyat mon
+cor y mos ulls? Tantas voltas que'ls he trobat sols... y ahir mateix,
+que'l vaig fer séurer á son costat en lo Pas del farsant... Ara
+recordo'l soroll que alguna nit me semblá sentir á la porta del
+terrat... Peró ¿y ell, ell que'm semblava tan bo y senzill? ¿Qué dirá
+mossen Joan Fivaller quant ho sapia?... Y precisament entre un protegit
+sèu y una protegida meva, una protegida que en part dech á ell lo
+haverla amparada! Oh! Y ella? ¿Quí ho havia de dir de ella, tan modesta
+y bona que semblava á mon costat? Així'm paga l'acte generós que ab ella
+he fet?... Perque aquesta rivalitat proba que á un y altre... Nó! no ho
+vull créurer de Blanqueta! Peró sí ho dech créurer, que he vist... y ara
+recordo las moltas vegadas que'm admirá trobar aquest cavaller entorn de
+ma casa. Jesús, Jesús! Es possible que ma ilusió se haja desvanescut,
+que s'haja així desbaratat la pau tranquila y'l benestar en que jo'm
+gosava? Casi mereixeria tan ingrata criatura... Peró nó, nó: que li faig
+de pare, y si ha faltat, podré també fer de pare pera corregir!
+
+Y fixantse, á poch de donar voltas á tots aquests pensaments, en la
+altre part mes espantosa de sas quimeras, en lo mal que li podria
+ocasionar la venjansa del senyor, continuá:
+
+--Y quí es aquest home? Y qué busca un cavaller en la filla de un pobre
+falconer? Ah! qué ha de buscar, prou se véu! Hermosa es Blanqueta, y si
+es cert que per la hermosura fins los sabis se tornan boigs ¿qué tindrá
+de estrany que un cavaller se torne infame y seductor? Y si, en efecte,
+aquest home tè malas intencions, si es partidari del Rey, si sab que jo
+no sò'l pare de la noya ¿quí'm diu que no aprofite son valiment pera
+robármela, ó millor, pera ferme desaparéixer á mi de son costat? Sols de
+pensarho'm sembla que'l cap se'm pert! Ah! Y si tot aixó fos un pretest,
+y aquest home no fos mes que un espia, sabent lo meu modo de pensar...
+Oh! No hi ha dubte! La ciutat diuhen que está avalotada, lo Rey diuhen
+que tè ganas de fer escarments, aquest home ha entrat quant En Guillemet
+me parlava de las novetats... Sí, sí! Molt será que una de las víctimas
+pera l'escarment no sia l'antich correu Joan de la Murtra!... Oh! Dèu
+meu! Y qué faria llavors la pobre orfaneta?... Tot, tot li déu haver dit
+aqueix envejós menescal!... Sí, sí! No hi ha remey pera mi... ni pera
+ella!... Ja'm sembla que veig la desgracia, la deshonra, la nova
+orfandat de ma afillada! Horror! horror!... Mes te valia, Joan, que en
+compte de assotarte en Menargues, t'haguessen mort de una vegada!
+
+L'estat de desesperació en que's trobava'l falconer era inmens. Febre
+arribava á tenir ja del foch que bullia en son cor y en son cervell;
+convuls semblava estar son cos, y per mes que se esforsava en respirar,
+parexiali que s'ofegava y que no hi havia prou ayre pera ell. En tal
+estat, passantse continuament la ma pels cabells y obrintse'l pit de sa
+gonella, s'alsá resolt de la taula, y s'en pujá al terrat de sa casa,
+pensant que allí pót ser se distrauria ó's calmaria. Vana ilusió!
+Pensant y tornant á pensar sempre en lo mateix, donant voltas á sas
+ideas, y escalfantse encara mes de cap, per no saber véurer mes que la
+imatge de sa desgracia en tot, trobá sols en lo remey la pitjor
+enfermetat que'l podia atacar. Una mala corrent de ayre ferí de ple en
+ple á aquell home acalorat y bullint, y poch tardá en trobarse com
+postrat y cruixit, semblantli fins com que perdia'l cap. La corrent de
+ayre que'l ferí era una de aquellas infestadas que de tant en tant
+traspassavan la atmósfera, renovant en alguns punts un mal dolent que de
+sigles patia la Europa, y que pochs anys ans havia causat gran estrago y
+desolació en aquestas terras. A mes, hi ha que observar que era llavors
+en lo mes de mars, y si no ment l'adagi, "Mars marsot,
+mata á la ovella y al ovellot,
+y á la vella á la vora del foch."
+
+Pobre falconer! Al pujar al terrat estava sols malalt de la ánima; mes
+al baixar, ho estava de la ánima y del cos!
+
+### XXX. Lo vectigal de la carn. Los concellers devant del Rey. 
+
+Com sòn sempre'ls traydors los que mes cridan. Serian sobre las deu del
+dematí, que la ciutat de Barcelona oferia un espectacle may conegut en
+ella. A pesar de ser dia y hora de treball, se veyan, per tots los
+carrers, menestrals que, abandonant aquell, sortian de sas botigas ó
+quadras, y confabulant, ab mes familiaritat de la acostumada, ab sos
+mateixos amos, y ab altres personas de diferentas classes, parlavan ab
+un empenyo y un calor com si fos de un asumpto que molt los interessás,
+com de un fet que tocás á sa honra ó á sa fortuna.
+
+Allá lluny, per la part de la Rambla, se sentia de tant en tant com si
+s'alsás un remor fondo, semblant al soroll del mar en la nit, y per
+certs endrets de la ciutat ressonavan, també de tant en tant, unas
+trompetas y timbals, que fou, en part, la primera senyal que arrancava á
+la gent de sas casas. Tot era un seguit de obrir y tancar finestras per
+las donas, que volian aguaytar, y eran sens número las conversas que se
+sentian entre una part y altre dels carrers y de casa á casa; y apart
+dels estérichs de damas sensibles y donzellas débils, que passavan
+amagats dins de las habitacions, no faltavan en portas y carrers crits y
+esclamacions de esposas espantadissas y de mares vigilants, que
+s'admiravan de la resolució del espós ó del fill, per haverse atrevit en
+un dia perillós á anar per los carrers.
+
+Peró no hi havia remey: aquell perill semblava á tots tan comú, que
+s'aconortava cada un de passarlo, mirant com menos fort lo mal quant es
+de tots. La pregunta general de quants sortian al carrer era: --Ahont vá
+la gent? Y perqué hi vá?-- y una vegada sabuda aquella novetat, tothom
+prenia la mateixa direcció, en termes que prest s'arribá á notar la
+diferencia en los barris estrems y oposats á la Rambla.
+
+En aquest punt, donchs, que ja coneix lo lector, y en qual lloch hi
+havia llavors lo major número de carnicerias, fou ahont aná afluint lo
+gran gentio de la ciutat, de manera que per totas sas portas se veya
+vomitar gent, dirigintse al pla anomenat de la Bocaria, desde'l qual
+fins al portal dels Bergans, y en tots los espays que deixavan los
+alberchs del arrabal, se dilatava com un mar inmens y agitat de tota
+classe de personas.
+
+Mirava y esperava tota aquella gent sense saber encara lo que hauria de
+véurer y perque havia de esperar, y bastava córrer la veu de que alló no
+era acabat, pera resignarse alguns á no saber lo que hagués pogut
+succehir, ab tal de presenciar ó saber, á la fi, lo resultat de aquella
+inesperada transformació. Los mes inmediats y próxims á las carnicerias
+eran los enterats de lo que passava y s'esperava, mes entre'ls nous
+vinguts, sols se deya que la casa Reyal se negava á pagar los drets de
+la ciutat, que entre'ls compradors del Rey y'ls carnicers hi havia hagut
+disputas, anyadinthi alguns que'l Concell de Cent se trobava ja reunit,
+que'l Rey tenia intenció de no cedir y de venjarse, y mil altres
+noticias vagas, peró sense saber ningú perque durava, tant temps feya,
+aquella multitut de gent allí, y si estavan encara ó no en aquell lloch
+los compradors del palau, ó qué era lo que havia succehit després que'ls
+carnicers se negaren á darlos la carn sense'ls drets.
+
+Peró prest sortí tothom del estat dubtós en que se estava, al observarse
+cert moviment prop del portal de la Bocaria, y al sentirse un crit baix
+peró prolongat que se estengué per tot.
+
+--Ja torna, ja torna! cridavan per un cantó.
+
+--Ja torna... y no ve sol, que l'acompanya l'alguasir reyal! deyan
+altres que estavan mes prop al camí per ahont havian de passar los que
+venian.
+
+--Ja vá per tres cops! Ja es la tercera volta que ve! feyan assaber
+algunas veus aisladas en diferents estrems.
+
+Aquest nou encrespament de aquell mar conmogut acabá de fer enténdrer á
+tothom lo que verdaderament succehia. Es á dir: que'l comprador de la
+casa reyal, negantse á pagar lo vectigal imposat á la carn, de que'l Rey
+no estava exempt, havia tingut que tornarsen sens provisió al palau, pus
+los carnicers no's contentavan ab lo preu sol; que'l Rey, irritat de lo
+que creya sols rebeldia dels venedors, havia enviat de nou, no ja
+demanant comprar la carn, sinó manant que se la venguessen per lo preu
+sol, peró que havent insistit los carnicers en no darli, havia tingut
+que tornarsen tambe'l comprador per segona vegada, de lo qual havian
+donat, sens tardansa, part al Concell los venedors; y que arribant
+llavors al mes alt punt l'enuig y la ira del Rey, que's creya per aixó
+desobedescut y humillat, enviava aquella tercera volta un representant
+de sa persona pera dir, sens dubte, lo que en las dos anteriors no havia
+arribat á dir.
+
+En efecte: per entremitj de aquell concurs, que deixava pas ample, pót
+ser pera que fossen mes mirats los que passavan, venian lo comprador de
+la casa reyal y á son costat dret l'alguasir major del palau, revestits
+un y altre ab la llibrea de la casa del senyor Rey, portant l'últim
+l'escut reyal y cenyida á son costat la espasa.
+
+La previsió, que fou sempre'l distinctiu del antich régimen municipal de
+aquesta ciutat, se vegé prest ben patent en lo que passava: anavan los
+dos servidors de la casa del Rey, com plens de anhel, mirant sempre
+endevant, mes á pochs passos de ells, sens que ho advertissen, caminava
+ab tota pausa y seguint la mateixa direcció un conceller de la ciutat,
+lo qual, enviat y enterat ja per lo Concell, havia esperat en cert punt
+lo regrés dels criats reyals, y havia seguit dissimuladament son mateix
+camí, dirigintse també, per conseguent, al mateix lloch ahont los altres
+havian de parlar ó intentar contra la lley en nom del Rey.
+
+Original fou, donchs, lo fet que ben prest tingué lloch en las
+carnicerias de la ciutat de Barcelona. Fèu lo comprador, al arribar á
+las taulas, la mateixa demanda que havia fet las dos vegadas anteriors,
+á saber:
+
+--Carn pera la casa del senyor Rey.
+
+Lo carnicer que estava derrera de la taula, tenint en la ma dreta lo
+coltell ó tallant apoyat de punta en lo piló, y com indicant, per sa
+serenitat, la disposició en que estava de tornar á negarse á la
+exhigencia, contestá:
+
+--De bona n'hi ha pera'l senyor Rey, si paga'l preu y vectigal de
+costum.
+
+--Lo senyor Rey no paga vectigals ni tributs.
+
+--Donchs no hi ha carn, contestá'l carnicer fent un cert moviment ab lo
+coltell, com si jugás.
+
+--Carnicer vassall del senyor Rey, cridá llavors l'alguasir, donau la
+carn que se us demana en nom de vostre senyor, que us paga'l preu just,
+y sinó...
+
+--Sinó... qué? interrompé'l venedor, posantse'l coltell sota la aixella
+esquerra, y creuhantse, ab tota calma, las mans per sota del devantal.
+
+--Sinó... vos faré saber lo mandato del senyor Rey.
+
+--Vassall sò de mon Rey, y m'agrada ohir sos mandatos si sòn justs.
+Diheu, senyor alguasir, diheu.
+
+--Carnicer, repetí llavors l'alguasir ¿consentiu en véndrer la carn pera
+la casa del senyor Rey, sens contar lo vectigal?
+
+--No consento!
+
+Y al nó del carnicer, seguí un altre crit general de ¡nó! que donaren
+los demés venedors y alguns del poble.
+
+--Donchs condempnat á mort queda desde ara, de part del senyor Rey, lo
+que així's nega á servirlo y'l tracta de vassall.
+
+Y girantse als demés venedors que per allí hi havia, anyadí en seguida:
+
+--Entés ho teniu, carnicers y venedors de la ciutat de Barcelona: qui's
+negue á servir al senyor Rey, condempnat queda á mort. ¿Hi ha, donchs,
+entre vosaltres qui estiga disposat á servirlo?
+
+Ningú contestá; y al girar la cara en altre direcció l'alguasir pera
+repetir la pregunta, descobrí devant de ell, topantse cara á cara, al
+conceller quart de la ciutat, Galcerán Carbó, vestit ab la gramalla de
+son ofici.
+
+Lo conceller permanesqué un rato serio, esperant l'efecte que produhiria
+sa vista al oficial de la reyal casa, y crehent que si bè s'havia
+sorprés, semblava no obstant que anava á repetir la pregunta, avansant
+un pas y posantse entre ell y la taula del venedor, (encara que pót ser
+ab menos prudencia ó ab mes excés de zel del que requeria'l cas, pus may
+faltan en las corporacions populars qui las comprometa,) digué ab veu
+clara y ab to que deixava bé enténdrer lo doble significat de sas
+paraulas:
+
+--Carnicers, veneu la carn de la manera que la lley vos mana, exhigint
+preu y vectigal á tothom que no sia exempt, y al que no sentne vulla la
+carn per lo preu sol, dauli bonas coltelladas.
+
+Una rialla de aprobació fou la resposta dels carnicers, que penetraren
+lo significat de la última paraula. Lo pobre alguasir, quedantse
+esgrogahit, girá lo cap en totas direccions, com panell de campanar,
+crehent véurer blandir ja sobre de son cap los coltells y tallants dels
+carnicers.
+
+--Coltelladas...! Qué voleu dir ab aixó, conceller? Mirau que jo no faig
+mes que...
+
+Y al arribar aquí se perderen sas paraulas, per un crit que s'alsá al
+ohirse, prop del portal y á poca distancia de ahont passava aquest fet,
+lo soroll de las trompetas y del timbaler de la ciutat.
+
+--No tinga por l'alguasir, (digué llavors lo conceller, alsant la ma
+dreta entre'ls dos enviats del palau,) pus está aquí ma persona pera
+guardarlo; y pus son deber es tornar oficialment resposta al senyor Rey,
+avanse un poch, que jo vaig á sas espatllas, y escolte la resposta que
+la ciutat li dona.
+
+Fèu un senyal lo conceller pera que la multitut obrís pas; avansaren los
+dos enviats y avansá també cap á ells lo pregoner de la ciutat, y al
+toparse uns y altre, romperen quatre trompetas, redoblá'l timbaler, y'l
+pregoner del Concell, Bernat Cadireta, vestit ab la sobrevesta de la
+casa del Concell, y sens descabalgar de sa mula, se tragué'l capiró del
+cap, y així descobert, llegí, ab veu alta, lo seguent ban ó pregó que
+portava escrit en un paper:
+
+--"Ara ojats. Que's fa saber á tothom generalment, de ordre del senyor
+veguer. Ordenaren los senyors concellers y sabi Concell de Cent de la
+ciutat de Barcelona, castigar ab pena de mort á qualsevol que's
+resistirá ó no voldrá pagar lo vectigal que hi ha imposat sobre'l preu
+en la carn y altras viandas del mercat, entenentse que no vá aquesta
+conminació pera aquells que sòn exempts per la lley."
+
+--Endevant! digué llavors lo conceller.
+
+Y girant lo pregoner y sa comitiva cap al mateix camí per ahont havia
+vingut, se interná en la ciutat, seguint derrera lo comprador y
+l'alguasir y á dos passos de ells lo conceller. Tota la gent que ocupava
+l'espay de la Rambla, moguda de curiositat, se aglomerá en aquell endret
+pera anar al derrera del representant del poble, mes corrent la veu de
+que devian anar á la plassa del Rey, se repartí'l concurs en varias
+direccions, á fi de entrar per altres portals, y fer dressera, ab ánimo
+de trobarse en dita plassa, quant la comitiva oficial hi arribás. La
+Rambla quedá, donchs, neta, y mes al cap de pocas horas, en que, per
+nous motius que hi hagué, fins maná lo Concell tancar totas las portas
+de la ciutat.
+
+Poch se podian figurar lo que succehia y havia de succehir tots quants
+se trobavan en lo palau reyal, entorn del rey Fernando de Aragó.
+
+Frenétich y ple de ira lo coronat en Casp, tant per la enfermetat que
+sufria, com per lo dubte que li infundia lo mal resultat de sa
+indiscreta probatura, no volia escoltar los parers y consells amistosos
+que li donavan lo Gobernador de Catalunya, lo Comte de Cardona y altres
+bons patricis de la cort, amants de son Rey y desitjosos de pau entre
+aquest y'l poble. No parlava á ningú'l Rey Fernando, reduhintse totas
+sas paraulas á donar rahó, quant algú dels áulichs, (que no eran de la
+terra, ni coneixian sas lleys, sos usos y son carácter,) li recordavan
+en mal hora sa poca previsió en haver fet sortir dels regnes de la
+Corona de Aragó las forsas que l'havian ajudat en Casp y li havian donat
+la victoria en Balaguer, ó l'incitavan á desferse dels que cregués
+culpables, qualsevol que fos sa categoria, per medi de un escarment
+exemplar, citantli fins algú varios fets de altres reys passats. Estava,
+per permétrerli son ofici, en la mateixa cambra del Rey, que era una
+desde la qual se descobria tota la plassa, lo majordom del palau, aquell
+donzell de Puymoren, que, introduhintse de una manera estranya ó casual
+en la gracia de Fernando, havia hagut de aturarse, no obstant, en la
+carrera de sa ambició, per lo mal crédit de que disfrutava en la cort.
+Callat permaneixia'l donzell, escoltant los parers de uns y altres, y
+observant lo silenci de altres capitans y personatges, no menos que al
+Rey, lo qual, embolicat ab sa lloba y ficat son barretó fins á las
+orellas, ab lo front arrugat y mossegantse'ls llavis, se passejava per
+devant de la finestra, per ahont havia de véurer tornar á sos enviats.
+
+--Perque'us veuhen malalt, senyor, deya un dels áulichs, se creuhen que
+sòu un poder sense forsa. Mentres l'esperit sia viu, mentres tingau boca
+pera dictar ordres, la forsa no falta, pus bastaria que vostre bras se
+deixás véurer empunyant vostra espasa, pera que obehissen vostra veu los
+mateixos que us seguiren en Balaguer y que us han guardat en Perpinyá.
+En aquest fet no hi ha partits: lo Rey es lo rey, y en vostra ajuda
+correrán mes dels que us pensau, quant vejan que de tan baix lloch
+s'atreveix á pujar fins á vostre trono lo fum de la rebelió.
+
+--Mes de una volta he sentit contar, senyor, lo celebrat fet de Pere'l
+gran, quant, bullint aquesta ciutat en desacatos contra la reyal
+persona, bastá la sola presencia del rey pera que tothom se rendís.
+Lligau á la cua de vostre cavall al cap de motí, com fèu aquell rey ab
+Berenguer Oller, y quant la ciutat lo veja arrastrat per sos carrers,
+tindrán sos habitants mes mirament en sos actes.
+
+Al ohir aquest imprudent consell de un orgullós cortesá, lo vell capitá
+Benet de Báges (que ja coneix lo lector desde'l siti de Balaguer,) no
+pogué menos de donar un cop de peu en terra, y de estirarse ab ira sos
+blanchs mostatxos, posantse en seguida de brassos á una finestra, pera
+no ohir mes tantas imprudencias, que sols conduhian á desunir mes lo Rey
+y'l poble.
+
+--Ara es la ocasió! digué pera sí'l donzell, que fins llavors havia
+estat callat. Y luego, com dirigint la paraula, nó al Rey, sinó al últim
+que havia parlat, anyadí en veu alta: --Gran nom ha sigut lo que han
+deixat tots los Peres en aquesta part, y sinó, basta mirar en Poblet al
+avi de nostre rey, com alsa encara victoriós lo punyal ab sa ma de
+pedra, pera memoria eterna de son saber y sa energia...
+
+En aquell moment entrava en la sala lo Primogénit, que havia arribat
+aquella matinada de Gerona, seguit de son amich, lo juglar mossen Borra,
+y al ohir que'l donzell anomenava á Poblet, se donaren mutuament una
+mirada, com regoneixent una casualitat que semblava cosa providencial.
+
+--Y qué... qué significa aquell punyal? preguntá'l Rey, ple de
+curiositat, al donzell.
+
+--Qué significa? Que ab ell destruhí la condempnada unió de Aragó y de
+Valencia, y humillá als revoltosos que s'havian atrevit á fer burla de
+la dignitat reyal.
+
+--Sí... peró mon avi devia disposar de mes forsas de las que jo tinch...
+
+--Qué forsas? la rahó y'l valor personal. Ben al revés se trobava de
+vos, pus tan degradat estava, que fins se vegé obligat á ballar en una
+plassa pública, com Vostra Altesa haurá sentit contar, y á mes tenia que
+combátrer, nó ab lo poble mesquí, sinó ab grans senyors orgullosos, que
+disposavan de las principals forsas; peró sa previsió y sa energia
+venceren de tot. Comparau vostra situació ab la sèva, y per la
+comparació podréu deduhir si podeu evitar que prenga increment aquest
+mal esperit que ja degradá á vostre avi...
+
+--Ja tens rahó, majordom! contestá'l Rey. Felís has sigut mes de una
+volta en tos consells, y en lo que'm donas, crech que no vas errat.
+
+Los áulichs aprobaren lo bon pensament del donzell, y'l Rey, com
+refentse de sos dubtes, continuá com mes animat y ab certa confiansa y
+satisfacció.
+
+--Sí, sí... perque, qui no adoba la gotera, ha de adobar la casa
+entera... y segons quin giro prenga aquest negoci... Si arriba'l cas y
+convingués...
+
+Donava mostra de la energia que anava recobrant lo Rey, així en lo to de
+son parlar, com en sos moviments, quant un crit de admiració general
+deixá al monarca, com se sól dir, ab la paraula en la boca.
+
+En aquell instant, entrant tot un torrent de gent en la plassa del Rey,
+romperen las trompetas que acompanyavan al pregoner de la ciutat, y
+alsantse á las finestras la major part dels que's trobavan en lo palau,
+pogueren estos ohir clara y distinctament lo que aquell deya.
+
+Gran fou la admiració del Rey á tal novetat, y mes al dirli que'l
+comprador y l'alguasir pujavan ja las escalas del palau, y derrera de
+ells seguian los concellers de la ciutat, acompanyats de dotze prohomens
+y de sos assessors ó jurisconsults. Sens dubte que en aquell moment
+acudiren á sa memoria aquellas paraulas de Benet XIII en Perpinyá, peró
+refentse sa dignitat, contant que'l mal era ja inevitable, com pugnador
+desesperat que no pót sortir sens la mort de una batalla, alsá lo cap, y
+manifestá una serenitat que ni li permitian, de segur, los dolors que
+patia.
+
+--Y qué es aixó? Quí mana fer aquest pregó? digué al primer moment lo
+Rey, dirigint la vista al veguer? Un oficial reyal, en tan crítica
+situació, consent...
+
+--Executor sò, senyor, de las deliberacions del Concell, quant no se
+separan de la lley. Jo prescindesch del objecte, y ja veheu que á vostre
+costat me trobo.
+
+--Es á dir... es á dir... que la lley es aquí un llas que fins subjecta
+als servidors del trono? ¿Y pera'l Rey no hi haurá lley?
+
+Anava dihent aixó'l Rey, mentras lo pregoner llegia, y al arribar á sos
+ohidos la clara veu de En Cadireta, que llavors la esforsá mes que may,
+publicant que'l Concell castigava ab pena de mort al que's resistís ó no
+volgués pagar lo vectigal, la serenitat del monarca se convertí en ira,
+y en cambi regná un gran silenci entre'ls que'l rodejavan, callant los
+áulichs pót ser de por y'ls demés patricis de abatiment, per véurer tan
+compromesa la pau entre'l Rey y son poble, als quals indistinctament
+volian.
+
+L'únich que parlá, aprofitant aquella ocasió, fou lo donzell, que,
+descorrent bè una cortina, pera que'l Rey no pogués evitar la
+contemplació de lo que passava en la plassa, digué:
+
+--Ja ho veheu, senyor! Ja veheu si tenia rahó al parlarvos poch ha, que
+poble tant ingrat y desconegut no mereix de son rey sinó cástich
+rigorós! Exhigiu clara y distinctament dels magnats que us rodejan la
+ajuda que estan obligats á darvos, sacudiu tot dubte, y jurada sa
+promesa, empunyen los cavallers sas llansas, y basta ab la companyia de
+arquers que us guarda, pera dispersar aquestas turbas, y jo, com vostre
+majordhom, los diré ahont han de dirigir sos trets. Guanyau lo primer
+pas, senyor, y ho guanyaréu després tot, que brillant vostre poder,
+enlluernats han de quedar vostres enemichs quant lo miren. Ánimo,
+senyor! Aquí está ma espasa y mon pit en vostre servey! Ánimo, que per
+mes que digan y per mes que us troben malalt, anys han de passar ans la
+campana de Velilla no anuncie vostra mort.
+
+--La campana de Velilla? digué'l Rey, mirant tot admirat al donzell, y
+com si aquell recort li hagués portat una mala idea en la imaginació.
+¿Es cert que la campana de Velilla anuncia la mort dels reys de Aragó?
+
+--Així ho créu lo ignorant poble, sense saber perque, peró encara que
+sia, no ho dubteu, senyor, no ha de tocar per vos encara. Ánimo, ánimo,
+rey de Aragó, y trapitjau ab vostra planta aquest poble revoltós, y
+doblegau lo cap de la serpent que l'enmetzina!
+
+--Peró la campana de Velilla?... torná'l Rey, com fixat en un pensament.
+
+--Deixaula córrer. Altre ha de tocar per vos.
+
+--Y quina?
+
+--Quina? La de la catedral de Santa Creu, avisant que'l Rey surt á
+cavall y crida á son costat á tots los bons pera destrohir als
+traydors...
+
+Si aquell pensament no hagués sortit de un home misteriós y mal mirat en
+la cort, tal volta hauria arribat á inclinar los ánimos de alguns molt
+amants del Rey, y mes ab lo to y energia ab que l'espressá'l donzell,
+peró dubtosos sempre dels actes de aquest, los cortesans continuaren
+muts, inclús lo senyor Primogénit.
+
+--Qué dius á aixó, príncep? preguntá á aquest son pare.
+
+--No puch dir mes, senyor, sinó que sento lo disgust que estau passant,
+y en lo qual tots tenim culpa.
+
+--Ho créus així?
+
+--No puch menos de créurer aixó, quant sè que la ciutat vos pórta tant
+amor, com estremat es son zel per sas llibertats. No fa molts dias, que
+haventse castigat á un delinqüent, sens inseguir las constitucions, mas
+orellas han sentit de boca dels diputats la crua advertencia de "que
+encara no era seca la tinta ab que's firmá lo compromís de Casp, y ja's
+trencavan las lleys," y una vegada esmenada la infracció, dech dirvos,
+pare y senyor, que res he esperimentat contrari á la lleyaltat y bon
+afecte que tots los catalans me portan. Fèu examinar, ab tota fredor,
+l'orígen de aquesta disputa, y tal volta'l remey se trobará sens
+necessitat de escándol.
+
+--Y com se evita, quant véus que casi assaltan ja mon palau?
+
+--Senyor, digué lo Primogénit ab tot respecte, participo de vostre
+sentiment, y sols desitjo que si cástichs hi ha de haver, se castiguen
+com mereixen tots los que sòn culpables.
+
+Lo Rey, no entenent prou lo significat de las paraulas del infant, lo
+mirá ab cert dubte, y girant la espatlla, anava á donar de nou quatre
+passos per la cambra, quant la general atenció se fixá en la comitiva
+que esperava á la porta. Així que el monarca distingí als concellers, y
+que'l gobernador y altres bons patricis detenian en la antesala al
+alguasir y al comprador, pera evitar que sa resposta irritás mes en
+aquell moment al que la esperava, digué ab frenesí:
+
+--Fèu bè de evitar que'm donen la resposta, quant los altres que esperan
+me la portan. Peró no'ls vull véurer, no'ls vull escoltar...
+
+--Senyor, senyor! digué'l gobernador mitj inclinantse; que no's puga dir
+que s'ha perdut per vos la concordia que de aquí pót resultar.
+
+--Resoleu! anyadí á altres paraulas semblants á las del gobernador, lo
+Cardona.
+
+--Sí, resoleu! digué també'l Primogénit.
+
+Y'l donzell, usant un to sarcástich, repetí aquella súplica per tercera
+vegada, dihent:
+
+--Sí, sí: resoleu, que pera fer cumplir vostra resolució disposats estan
+y esperan los bons, é impacients estan los brassos y las espasas.
+
+Y doná un cop en terra ab la guaspa de la sèva.
+
+Accedí per fi'l Rey, y quant ja casi'l Concell estava á punt de
+tornarsen, cansat de esperar, á una senyal del monarca, baixaren las
+massas los massers que precedian, y llevantse la xia'ls concellers,
+entraren respectuosament, besaren la ma al monarca, y demanat permís
+pera parlar, ho feren alternativament cada un de ells, comensant per lo
+conceller en cap, y manifestaren al Rey, en suma, las seguents rahons:
+que anavan á suplicar, tant pera dar proba de lleyals vassalls, com pera
+usar de un dret que la lley concedia, en qualsevol cas que fos; que no
+eran ells ni'l poble los que havian promogut aquell disgust ab la
+Magestat reyal, y que una vegada apercebuda de aquell cas la lley, no's
+podia permétrer que aquesta fos trencada en lo mes mínim; que en pagar
+lo vectigal los reys passats estava son profit, pus mal se podian
+defraudar los drets de que ells participavan, quant ajudavan ells
+mateixos á aumentarlos, de manera que aquest consentiment dels reys era
+la mateixa garantia de sa riquesa; que era cosa inusitada mudar may cap
+lley de la terra, sens que las corts, junt ab lo Rey, ho acordassen; que
+la condició de contribuir la casa reyal al pago de la imposició era una
+lley jurada, com totas las demés, per lo Rey, quant aquest jurá per tres
+vegadas sa conservació, al regonéixerlo per Comte de Barcelona los
+catalans; y que encara que fos viciosa dita lley, era lley y vigent, y
+bastava aixó pera no deixarla infringir; anyadint per últim, que no per
+tal empenyo havia de minvar la generositat de Barcelona envers sos reys,
+sempre que convingués.
+
+En seguida, un dels assessors que acompanyavan al Concell enumerá la
+diversitat de objectes sobre'ls quals cobrava dret, censals, cens ó
+imposició'l Rey, com eran, entre moltíssims altres, la lleuda reyal, la
+de Mediona y la de Tortosa, lo quintar ó pes reyal, los cops, ó dret de
+la quartera, lo roldor, la mostassafia, los panyos de ras de la Llotja,
+lo martinet de claus de la Dressana, las naus que partian á parts
+prohibidas, lo producte de la venta dels molins, qual aygua havia
+regalat en altre temps la ciutat de Barcelona á son senyor, las
+escribanias, los oficis de vegueria, la obra cuyta, la pescateria, la
+pesca, y per últim fins la mateixa carniceria, de tot lo que venia á
+resultar, manifestat per un dels concellers, que si'l Rey se negava á
+pagar la imposició, que era de la República, demá per igual rahó la
+República podia negar la part de preu que era arbitre del Rey, y aquest
+se quedaria sense rentas pera mantenir sa persona y cubrir sas
+necessitats.
+
+Per vensut havia de darse'l Rey ab tals rahons, y convensuda mostrava
+quedar la cort, mes que mes quant, en la part de acatament y ceremonial,
+manifestavan los concellers, al mateix temps que sostenian ab energia
+son dret, que no faltavan en res, ans indicavan tenir sentiment del
+altercat, y reverenciavan en sa persona y en son poder al monarca; peró
+ferit aquest en son orgull, y fet públich l'empenyo de sa resistencia,
+parexiali á don Fernando doble humillació la de accedir llavors á las
+rahons de sos vassalls, y fixantse sols en la idea de sa superioritat
+com á rey aclamat, y vencedor en Castilla y Aragó, passá un bell rato de
+pugna interior, en que ni parava atenció en lo que li deyan, ni
+recordava la situació en que debia trobarse com á rey: sols era llavors
+l'home y res mes que home, peró l'home favorit per la sort en los
+obstácles y en las ilusions de sa vida, l'orgull acariciat per la
+fortuna que topava llavors y per primera volta ab la adversitat, la qual
+se presentava á sos ulls com una imatge cuberta ab lo mantell de la
+justicia. Mes com no es aquesta sempre la amiga del home orgullós, y'l
+que havia de ser símbol de la justicia res tenia allí de rey, com á home
+havia de acabar y de resóldrer don Fernando, mes que mes quant l'actitut
+y las miradas dels sèus áulichs preferits afalagavan son orgull en
+aquell instant.
+
+Cansats, donchs, de esperar los concellers, y considerant com
+despreciada y abatuda sa dignitat per primera volta, cosa may succehida
+en temps dels reys passats, se miraren uns á altres, y prenent la
+paraula'l conceller en cap, digué resolt y enérgich, peró sens faltar al
+respecte:
+
+--Ja que es ineficás la súplica, ja que la rahó es inútil, ja que la
+paraula no basta y que la confiansa's pert, Rey de Aragó, permeteu
+que'ls concellers de la sempre lleyal ciutat de Barcelona se retiren de
+vostra presencia.
+
+Y fent un acatament, besá la ma del senyor Rey, y's colocá en la part
+oposada, en disposició de anarsen; feren lo mateix, per son ordre, los
+demés concellers y comitiva, durant qual ceremonia estava lo Rey ab la
+vista fixa, com si una gran admiració ó un pensament sol lo dominás, de
+manera que's deixava besar la ma com maquinalment, y sens pararse en qui
+li besava; mes quant vegé que tota la comitiva repetia l'acatament en
+senyal de sortir del aposento, no pogué menos de dir:
+
+--Y es cert que us en anau?
+
+--Com la visita es inútil y'l cas es urgent... contestá'l conceller en
+cap. A menos que Sa Altesa'ns vulla donar resposta.
+
+--Resposta jo? Vosaltres sòu los que me la haveu de dar.
+
+--Está bè, senyor: prest la donarém.
+
+Y la comitiva, seguint al conceller en cap, avansá en direcció á la
+porta.
+
+--Com! Deteniuvos. Y perqué no me la donau ara?
+
+--En cas tan grave, senyor, no poden resóldrer per sí sols los
+concellers, y es precís que la resposta sia la delliberació de tot lo
+Concell. Ja la sabréu. Dèu vos guart, senyor.
+
+La comitiva estava ja passant la porta, quant lo Rey, alsant la veu,
+preguntá:
+
+--Conceller... conceller... Donchs no'm vóls ó no'm póts tornar
+resposta?
+
+--Nó... senyor!
+
+--Nó? insistí'l Rey, ple de ira.
+
+--Nó!... Nó!... contestá ab firmesa'l conceller; y repetint l'acatament,
+seguí cap á fora ab tota la comitiva, deixant al Rey sumament irritat y
+colérich, com se deixava véurer per sa cara y son mirar, y fins per sos
+gestos, pus no feya mes que tocarse'l front, esbufegar, crehuarse de
+brassos y passejarse, impacient y com obcecat, per amunt y per avall de
+la cambra, sens pararse en las personas que'l rodejavan.
+
+Alguns dels cortesans desaparegueren derrera dels concellers, y aquests,
+mentres durá la situació dubtosa y ayrada del Rey, al que contemplava
+tota la cort en silenci, tingueren temps de travessar la plassa, y's
+dirigiren á tota pressa á la casa del Concell, arrastrant ab tal regrés
+tot lo gentio que ocupava las inmediacions del palau.
+
+Lo Rey, al passar per devant de la finestra, mirava cada volta á la
+plassa, y observant que aquesta quedava enterament neta, se girá llavors
+als que quedavan de la cort y'ls digué:
+
+--Fora sòn, sí... ja sòn fora. Peró á tossut, tossut y mitj. No menjará
+carn lo rey de Aragó pót ser per avuy... mes demá, jo us asseguro que
+no'n menjarán ells. Qué dich demá? Avuy mateix si convé...
+
+--Avuy, avuy, senyor! torná ab veu de tro'l donzell. Obrau avuy, que
+demá ja fòra tart. Que la carn coste carn, y pus per rey vos aclamaren y
+us juraren, ensenyaulos á ser carn de vassall, quant sa sanch vól bullir
+com sanch de rey.
+
+--Tens rahó, capitá, contestá'l Rey, tan animat en aquell moment, que
+semblava com si res patís del cos; tens rahó! Ta veu es aquí ma medicina
+y mon consol, ton consell assegura ma esperansa, y pus ets venturós en
+tas empresas, empren ara quant tothom calla, que ton rey te confirma y
+reitera aquí'l títol que't doná en un altre apuro. Pensa y prepara,
+bombarder de Balaguer, que'l Rey es ton amich. Discorre quant convinga,
+y fes que ton rey puga replicar ab honra, segons sia la resposta dels
+vassalls.
+
+Mossen Borra, que havia quedat en un estrem de la cambra sense pérdrer
+de vista al Primogénit, al ohir aquestas paraulas del donzell, sospirá
+ab gran forsa, exhalant un ah! que sentí tothom, rebaté sa gorra per
+terra, alsá després los brassos al cel com suplicant, y portantse
+després las mans als ulls, quedá en un recó ab una actitut com si
+plorás.
+
+L'infant don Alfons, que vegé tot alló y entenia'l significat dels
+gestos del juglar, avansant llavors fins al costat del Rey, moderá
+l'efecte que havian produhit las paraulas de aquest y del donzell,
+dihent:
+
+--Quant se tracta de la honra de mon pare y de mon rey, lo fill y'l
+llochtinent general de Catalunya ha de ser lo primer conseller que á vos
+s'acoste. Disposau quant vos semble, pare y senyor, mes pera obrar,
+escoltau ans mon consell.
+
+--Tal de tu esperava, mon fill, contestá'l Rey, apretant la ma al
+príncep. Mes, entretant, res se pert en prevenirse... Ves, digué al
+donzell, ves, capitá y amich, discorre'l millor plan de esta campanya,
+pus no convé dormir quant l'enemich está despert.
+
+--Fiau en mi, senyor! digué'l donzell, sortint com un llamp de la
+cambra. Y tot marxant, anyadí pera sí aquestas paraulas: --Avuy es ton
+dia, donzell de Puymoren! Avuy te recobrarás tot lo perdut. Avuy será
+teu lo poder, y ab poder destruirás los obstacles que t'impedian... y
+entre ells, los obstacles del amor.
+
+Lo goig diabólich que llavors esperimentava'l donzell era, sens dubte,
+fill de la idea que'l dominava de fer víctimas á dos homens, y de ferlos
+víctimas pera que víctima fos després, per necessitat, una dona.
+
+Al moment de sortir lo majordom, y quant l'infant inclinava en certa
+manera á son pare, pera que entrás en una cambra inmediata, los
+cortesans, indecisos, no's movian de son lloch, mes sonant en aquell
+moment un gran cop del seny ó campana major de la Seu, un pasme general
+se difundí entre totas quantas personas se trobavan en aquell lloch,
+desde'l mateix Rey, fins al últim porter.
+
+--Qué es aixó? cridá'l Rey, agafantse ab son fill, y semblant com que'l
+mal de son cos tornava á revíurer.
+
+A la primera batallada ningú respongué; mes á poch, lo seny ne doná un
+altre y seguí tocant ja ab tota forsa, y llavors los cortesans
+comensaren á mirarse'ls uns als altres sense saber qué fer.
+
+--Una altre batallada? torná á dir lo Rey. Una altre?... y una altre?...
+Qué es aixó? Qué significa aquesta campana? Diheu, mon fill, mon
+conseller ¿qué es aixó?
+
+--Calmauvos, pare y senyor. Aixó es l'avís de la resposta que us han de
+dar. A la veu de aquest bronzo vá á reunirse'l Concell de la ciutat pera
+enviarvos sa contestació, y pus previngut voleu estar quant vos la done,
+veniu á sentir ans mon consell, si us acomoda.
+
+Refet lo Rey, ab las paraulas de son fill, del susto instantáneo que
+acabava de rébrer, seguí l'impuls del príncep, que'l conduhí á una
+cambra inmediata, dihent tot marxant ab alegria, y olvidantse de
+despedir á la cort:
+
+--Ah! si no es mes que aixó... Anem, anem, que si no es mes que aixó,
+temps me queda pera prevenirme... temps me queda pera reforsar encara
+mes ma paraula reyal.
+
+A una senyal del príncep, lo juglar mossen Borra passá al derrera de
+ell, colocantse inmediat á la porta per ahont havia de entrar lo Rey, y
+á poch desaparegueren los tres, girant la clau lo juglar, de part de
+dins, tan prompte com s'hagué introduhit.
+
+Alguns dels áulichs del Rey anaren desfilant per diferents cantons, y
+altres bons patricis y cavallers, indecisos per véurer la estranya
+despedida de aquell, no feren mes que preguntarse mutuament: --Qué
+farém? Qué farém?
+
+--Qué farém? contestá Guerau Alemany de Cervelló, gobernador general de
+Catalunya. Quant lo Rey no'ns ha despedit, quant amenassa un perill á la
+patria, y quant es possible que la forsa haja de judicar la rahó, deber
+es dels bons quedarse aquí á guardar la antesala de son Rey. Aquí
+vetllará ab sa espasa lo gobernador de Catalunya, fins á saber que ha
+passat la tempestat.
+
+--Y jo també, senyor... Y jo també... Y jo també...
+
+Aquestas foren las veus que, en contestació al gobernador, sortiren de
+tots endrets de la cambra, y que anaren seguint, perpetuantse y
+repetintse.
+
+### XXXI. Las cartas. Per fondo que's fassa'l foch sempre respira. 
+
+Llarga fou la pugna que tingué lloch en la cambra secreta del Rey,
+mentres la cort esperava y'l Concell de Cent resolvia. Ni'l desitj
+conciliador del Primogénit, que feya véurer á son pare quin era'l
+verdader carácter dels catalans, y li recordava la diferencia que
+existia entre sas lleys y costums y las de altres terras y nacions, ni'l
+oferiment que li feya'l bon príncep de constituirse ell en mijancer pera
+evitar un rompiment, ni las llagrimas y laments del lleyal juglar mossen
+Borra, que així volia gloria pera son poble com pera son Rey, ni las
+súplicas de un y altre amich, que demanavan s'escoltás lo parer de
+personas distingidas de la ciutat y de la cort, pogueren ablanir y
+convéncer en lo mes mínim al tossut y orgullós Don Fernando. Lo nou rey
+acabá pera dir á son fill, que com á fill no s'oposás á la voluntat de
+son pare, y al juglar, que no faltás á son ofici, pus mal gloriós era'l
+que plorava en compte de ríurer.
+
+--Jo sè qué he de fer, y pus no'm donau lo consell que esperava, forsa
+tinch encara pera esperar fins á saber aqueixa fatal resposta que m'han
+de donar los que administran la ciutat. Quant la conciencia no m'acusa
+de falta, quant fins servidors ínfims me ofereixen son bras y sa espasa,
+res he de témer... que no tinch cap falta, nó, senyor fill.
+
+Digué aquestas últimas paraulas ab cert to de autoritat y de reprensió
+lo Rey, com volent dir que s'admirava de que precisament son fill se
+separás de son sentir en aquella qüestió; mes, rebifantse al ohirlas
+l'infant don Alfons, á qui no faltava la part de enteresa y noble orgull
+de que havia de donar probas mes endevant, sens faltar per aixó al
+respecte que mereixia son pare y rey, contestá:
+
+--Cap falta teniu pera'l fill, senyor pare, mes aquí'l fill es també
+vostre llochtinent, y com á tal, dech demanarvos compte de una y grossa
+que acabau de cométrer...
+
+--Qué es aixó? Qué vóls dir? Serás tal volta la eura, que destruheix la
+paret que la aguanta?
+
+--Parla aquí'l llochtinent, senyor: no parla'l fill.
+
+--Donchs digas: ¿quina es eixa falta que ponderas?
+
+--Quina, senyor rey? La confiansa il·limitada que acabau de donar á un
+home que no coneixeu, que no sabeu qui es, y que vos pót ser traydor
+demá, com ahir ho fou de sa terra y de son senyor.
+
+--Y quí es son senyor, si jo sò son rey?
+
+--Llegiu aquesta carta que he rebut en Gerona y ho veuréu.
+
+Y deixant en mans del Rey la carta á que's referia, eix se la posá á
+llegir, quedant un tant admirat, peró com si fes esforsos en no volerse
+convéncer, sens dubte per recordar que del bon pensament que concebís en
+aquells apuros lo donzell, com havia promés, dependiria en gran part lo
+quedar ab honra en la qüestió promoguda.
+
+Així deya la carta:
+
+"Nostre car nebot. Nos havia pregat, fa algun temps, lo rey de Fransa, á
+instancia del Rey vostre pare, que manassem predicar en nostra terra en
+favor del papa Benet. Ni á ell ni al rey de Aragó haviam tornat
+resposta, mes ara que aquest acaba de donar lo bon exemple de negar la
+obediencia á aquell intrús, devem darli mostra de la pau que desitjam,
+avisantlo, pera evitarli nous enganys de traydors. Pláciaus, donchs,
+ilustre príncep, enterarnos de si es cert que en la cort de Barcelona,
+com nos han assegurat, s'hi troba un home anomenat March Tullat, vassall
+nostre, lo qual fou culpat de sacrílego, violador é inhumá, y s'ha
+escapat dos voltas de nostre poder, guarintse y amparantse dins las
+fronteras de vostra terra y en los llochs inmediats al castell de
+Puymoren. Si'l reteniu, y vostre pare desitja renovar la pau y tregua
+entre abdos, dignauvos escríurernosho, segurs de que ab lo primer faréu
+un servey á Dèu, y ab lo segon contribuiréu á la pau que tothom desitja.
+La Santa Trinitat vos tinga á vos y á vostre pare en sa guarda. Dada en
+Foix, á quinze de mars de 1416. Joan, Comte de Foix."
+
+Divers efecte fou lo que produhí la lectura de aquella carta, del que
+esperava'l príncep, per mes que interiorment lo Rey sentís una punxa que
+li clavava'l cor, pus quedant sols un breu rato com pensatiu, digué al
+fi aparentant indiferencia:
+
+--Y bè ¿qué? Precisament qui parla de traydors y de voler pau, lo gos de
+tots los amos que'l pagan y l'enemich mes traydor y constant de la casa
+de Aragó. Sols lo pót fer móurer la enveja de véurer que me'he posat en
+bon lloch. Y á mes, que no sè qui pót ser aqueix traidor que per dos
+voltas ha deixat escapar de sas mans...
+
+--Senyor rey ¿no trobau cap semblansa entre'l nom del castell que
+menciona lo de Foix y'l nom de un dels oficials de vostre palau, á qui
+acabau de donar confiansa il·limitada?
+
+--Lo majordom vóls dir?
+
+--Lo majordom. Recordau com li deyan ans de tenir tal ofici, y com li
+diuhen encara molta gent.
+
+Lo Rey torná á mirar la carta y digué:
+
+--En efecte: Puymoren es lo nom del majordom. Peró ¿qué tè de particular
+aixó? Si'l traydor s'acullí en un castell del majordom...
+
+--Aquí está'l cas: que'l castell y son territori no sòn del tal donzell,
+sinó feus de la corona, que posseheix un cavaller rossellonés, com vos
+ho fará véurer lo veguer de aquella part del Rosselló, y á mes, cap
+títol de tal nom se troba may en cap llista de convocació de corts, ni
+en lo llibre del bras militar de la Diputació, y fins vos dirá vostre
+arxiver, que no's troba en lo reyal arxiu cap títol de donzell junt ab
+lo del castell de que's parla.
+
+--Y ahont cau aquest castell?
+
+--Es lo primer que's troba al entrar en lo comtat de Rosselló, passats
+los mollons ó fronteras del de Foix. Mossen Borra, que coneix la carta
+de la terra, y especialment la que's guarda en la llibreria del últim
+rey, vos podrá dir ahont se troba lo lloch de ahont ha robat lo nom
+aqueix defensor de vostra honra y robador de la dels altres.
+
+--Cert, senyor, no'n dubteu, contestá mossen Borra, y estau segur que
+aquest home, á qui de molt temps seguesch los passos, es una mala serp
+que deixa marcat son rastre per tot allá ahont passa.
+
+Lo Rey, suspens un moment, y marcant en la cara certa espressió de
+ironia, mirá á un y altre un bell rato, y digué aprés:
+
+--Dèu vos fassa bons. M'admira de la manera que fèu cas de aquest mal
+vehí perque se li ha escapat de las mans un que tal volta no volia ser
+esclau de sas manyas, sens volervos recordar de las vegadas que ha
+deixat escapar á sos soldats, pera venir á fer mal en nostres dominis.
+¿No us recordau de qui eran los defensors de las murallas de Balaguer?
+De qui eran los que sembraren de espant y terror las comarcas de Urgell?
+
+--Prou, senyor, prou! contestá, sospirant ab gran forsa,'l juglar.
+
+--Donchs si ho coneixeu, podeu conéixer també que'l nom de gascó es un
+nom ab qui jo estich renyit.
+
+Mossen Borra, tornant á sospirar y aparentant temor ó respecte, no
+contestá de prompte, mes á poch, sens alsar los ulls, y detenintse de
+tant en tant en sas paraulas, digué:
+
+--Recordo, senyor, qui sòn los gascons, recordo'l mal que feren en
+Urgell... peró també recordo los assessinats que alguns de aquella gent
+arreplegadissa feren en territori del antich regne de Aragó, assessinats
+que vos no haveu pogut venjar encara, y que, á conseguirho, senyor,
+anyadiriau un altre floró á vostra corona, y calmariau tal volta'l
+descontento de aquest poble avalotat.
+
+--Parlas per l'assessinat del arcabisbe de Saragossa?
+
+--Per ell parlo.
+
+--Y á que tè cas citar aqueix fet, impossible de averiguar? Fins tu,
+juglar, voldrás tal volta culpar á ton rey de omís? Qué significa ton
+parlar y'l to lamentós que usas? Arribaré á créurer, com rey que sò, que
+tots vos conjurau pera matarme á penas y á dubtes! Ya sè, ja, y'm consta
+bè, que un de aquells assessins era gascó, peró quant s'ha fet pera
+averiguar qui era ha sigut inútil.
+
+Al dir lo Rey aquestas paraulas, lo Primogénit y'l juglar se donaren
+mutuament una mirada, que venia á ser com un raig de esperansa,
+penetrat, en aquell moment, en lo cor de cada un.
+
+--Perdó, digué'l juglar, perdó, senyor rey, que no preten vostre mes
+ínfim peró mes lleyal servidor excitar may vostra ira.
+
+--Parla, donchs.
+
+Lo juglar tragué llavors de son esquer dos cartas, y ab to un tant
+misteriós digué:
+
+--Malehit dia primer de juny del any onze, pus se cometé en lo camí que
+vá de Almunia á Almonazir un sacrilegi que horrorisá fins als contraris
+de las víctimas: un potentat y un sacerdot disputavan sobre un dret,
+acudiren llavors sectaris de un y altre, y la disputa se transformá en
+guerra: á poch ensangrentava aquell lloch lo sagrat cos de un arcabisbe,
+que traspassá ab una llansa un indiscret é inhumá servent, lo qual
+destruhí ab aquest acte la vida del sacerdot y la honra y bon nom que
+pogués tenir l'amo á qui servia. Malehit, sí, malehit sia lo dia primer
+de juny del any onze!
+
+Lo Rey escoltava ab atenció, donant mostras de sentirse conmogut. Lo
+juglar continuá.
+
+--Malehit sí, malehit sia aquell dia, peró benehit sia'l dia tres de
+juny, en que'ls indiscrets assessins donaren un pas, per lo qual tal
+volta ab lo temps se'ls descobresca la cara. En lo monastir de Poblet
+demanaren aculliment, aquell dia, dos pelegrins, los quals donaren á
+enténdrer que s'havian perdut. Lo frare que'ls rebé notá en son parlar
+que no era ben catalá, y al dirigirlos algunas preguntas l'abat,
+pretestant humilitat y vergonya, evitaren tot lo possible de respóndrer,
+sens dubte perque no's notás son accent gascó. Albergats quedaren
+aquella nit los dos romers, mes á la matinada seguent desaparegueren, y
+no podent robar altre cosa, se contentaren amportantsen dos cadellets
+mastins que per allí rodavan. Pocas horas després, y quant los frares
+trobaren á faltar los gossos, arribavan al monastir los saigs del veguer
+de Montblanch, ab una companyia de empavessats, en busca dels assessins
+del arcabisbe de Saragossa, que se sabia de cert havian dormit allí
+aquella nit. Peró era ja tart, y may mes se ha sabut de ells, fins que
+la Providencia ha senyalat lo camí de descubrirlos. Sabut es, senyor,
+que per fondo que's fassa'l foch sempre respira, y que basta sols una
+guspira pera cremarse un gran bosch.
+
+--Peró ¿qué vóls dir ab tot aixó, juglar? Explícat?
+
+--Me esplicaré, digué primer ab tota calma y després ab energia'l
+juglar; un religiós de Poblet fa poch que regonegué á un de aquells dos
+petits gossos mastins que robaren los romers, á aquell cadellet que es
+ja ara gos fet y famós, peró son cor virtuós l'apartá de fer mals
+pensaments, escapántseli sols, é involuntariament, que aquell robo
+s'havia comés en lo dia mateix ó inmediat al de un sacrilegi. Aixó fou
+la guspira, senyor, que haurá de produhir lo foch: bastá aquesta
+sospita, pera que vostre mes lleyal servidor escrigués á dos altres
+monjos, preguntantlos de aquest fet, mes sens dirlos l'objecte. Aquí
+están las respostas: llegiulas, senyor.
+
+--Y qué hi ha en ellas?
+
+--Qué hi ha? contestá mossen Borra, deixant sobre de la taula las
+cartas, inmediatas al Rey, que las mirava y semblava com si no las gosás
+á tocar. En la una veuréu las senyas de un dels pelegrins, en la altre
+las senyas del cadell. Comprobaulas, senyor, y veheu si en lo pelegrí
+veuréu la cara del gascó que's diu donzell de Puymoren, y si en las del
+cadell trobau alguna semblansa ab lo gos que l'acompanya.
+
+--Ira del cel! esclamá'l Rey. Y precisament en quin punt arriba aquesta
+sospita! Si aixó fos cert. Quí sab si descubrintse'l criminal y
+dantseli'l cástich merescut, podria en tal ocasió...
+
+Lo Rey quedá pensatiu: lo que'l feya estar suspens era una alusió que
+s'anava transformant en un dubte. Així calculava'l Rey:
+
+--Peró ¿bastará un acte de justicia pera distráurer als que's manifestan
+tan zelosos de sa lley? Y á mes, que no hi ha temps... y fòra inutilisar
+tot lo que aqueix home hagués preparat en mon favor... Mes ay! ¿Y si
+aqueix home fos realment un traydor, y vehent perduda ma causa fos lo
+primer de ferme traició?
+
+--Qué pensau, senyor? preguntá'l príncep, vehent á son pare indecís.
+
+En aquell moment lo dubte's desvaneixia, y'l Rey tornava á ostentar en
+sa cara la marca de son carácter resolut.
+
+--Penso... penso que aixó no pót ser, que tot no passa de sospitas
+infundadas.
+
+--Es possible que cregau tal cosa?
+
+--Com no ho he de créurer? Lo traydor de ofici en una cosa ó altre ho
+demostra, y'ls serveys del donzell de Puymoren no proban mes que una
+constant lleyaltat. ¿Quí's presentá en lo perill á donarme'l millor
+consell quant lo siti de Balaguer? Quí deixá escapar als gascons en la
+nit anterior al triunfo? Quí dirigí ab acert las bombardas contra'ls
+apinyats arreplechs del somatent? Quí sinó ell, lo després y generós
+donzell, que, en mos oferiments, se limitá á demanarme sols en
+recompensa lo títol de amich? Y després, ¿no s'ha contentat ab un simple
+ofici de mon palau, servint per tant temps ab lleyaltat?
+
+Lo príncep no sabia que contestar: sols mossen Borra digué:
+
+--Sabeu, senyor, que es propi de astuts buscar las ocasions, y que es la
+humiltat y la generositat moltas voltas lo recurs dels ambiciosos y dels
+usurpadors. A mes, que sobre quant haveu dit bastará sols fer una
+reflexió. ¿Creheu, senyor rey, que cap catalá, aragonés ó castellá
+hauria deixat passar y escapar als gascons, sinó hagués sigut gascó lo
+que guardava la palissada en lo punt per ahont aquells fugiren?...
+
+--Ba, ba! contestá Fernando, resolt é interrompent al juglar. Fora
+cabilositats. Deixau que cumpla'l majordom mon encárrech, y en quant á
+lo del assessinat, quant los encargats de Aragó no han pogut fer res ab
+la última é interessant nota que'ls vaig enviar, res s'averiguará.
+
+--Y quina es aquesta nota? preguntá'l príncep. No's pót saber?
+
+--Sí, es l'estracte de la carta que m'enviá mon nebot, lo rey Joan de
+Castilla.
+
+--Una carta del rey de Castilla! digueren á la volta y com admirats lo
+príncep y'l juglar.
+
+--Una carta, qual contingut jo mateix no recordo, perque la vaig rébrer
+fa poch á Perpinyá, quant estava amohinat ab la vista del Papa y
+l'Emperador, y quant mon malalt cap ni tranquil podia estar sobre del
+coixí. La vaig donar á mon escribá perque'n fes l'estracte,
+encargantli'l secret, y després que l'hagué enviat als aragonesos, me la
+retorná, y en mon cofret la guardo encara.
+
+--Peró, diheu, diheu, pare y senyor, esclamá'l príncep; diheu, per amor
+de Dèu, lo que us contava'l rey de Castilla, pus me diu lo cor que tal
+carta ha de ser ajuda pera reforsarse vostra honra.
+
+--Poch deya en sa carta'l Rey, pus consistia en enviarne una altre, que,
+al morir, li fèu entregar un antich patge de la casa reyal, que havia
+servit ab las tropas castellanas en Catalunya, demanantli que tingués la
+bondat de enviármela á mi.
+
+--Y de quí era la carta inclusa? preguntá ab impaciencia'l príncep.
+Diheumho, diheumho, senyor!
+
+--Era escrita per don Antoni de Luna al comte de Urgell, esplicantli'l
+fet de la mort del arcabisbe, de que ell se disculpa, com ja sabeu que
+probá de ferho, y descubrintli'l nom del verdader culpable, qual carta
+de cap profit ha sigut, perqué, á pesar de ser auténtica del Luna, se
+véu que es suposat lo nom del criminal, pus de ell no s'ha tingut cap
+noticia y res per ell s'ha pogut averiguar.
+
+--Oh, llum del cel, llum de la veritat y de la justicia! esclamá alsant
+los brassos lo juglar, com ple de confiansa ab aquella noticia, y
+exhaltat per sa viva imaginació.
+
+--Oh fortuna! digué'l príncep, al mateix temps que esclamava'l juglar.
+Peró acabau de dir, mon pare, que en la carta consta'l nom del
+culpable...
+
+--Sí, en la carta'l diu ó'l suposa don Antoni de Luna, que es lo mes
+probable.
+
+--Y quin es aqueix nom? Diheulo, senyor.
+
+--No'l recordo... ó millor, no'l sè, que poch m'importava'l nom, ab tal
+que'ls aragonesos n'haguessen tret profit. Peró ¿qué han de tráurer? En
+Lleyda s'han estacat, fent desde allí diligencias, y tot inútil, segons
+escriuhen. Jo estranyo que, sabent ma vinguda, no hajan vingut ja ells á
+tornarme la nota y á queixarse de nou.
+
+--Qué diheu, senyor? Y com no m'haveu fet també á mi aquest encárrech?
+
+--Ara pensava ferho, peró de prompte valia mes que comensassen ells, que
+tenian mes fácil medi. Com que entre ells hi ha un dels testimonis del
+fet, lo qual se salvá ab aquell Joan Bonet, rector de San Martí, que era
+un dels que acompanyavan al arcabisbe, junt ab lo sagristá major de
+Saragossa...
+
+--Juglar, juglar! digué llavors lo príncep, espressant ab sos ulls la
+alegria de sa esperansa. ¿No sens lo que conta mon pare?
+
+--Ho sento, y tan bè ho sento, contestá'l juglar, que fins ho veig. Dèu
+nos escolte á tots.
+
+--Ara sols falta, continuá'l príncep, agafant ab carinyo las mans de son
+pare, que'ns deixeu véurer aquesta famosa carta, aquest nom que vos no
+recordau, y que tant nos podrá servir pera seguir lo fil de aquest
+embolicat ram. Ahont la teniu, senyor, ahont la guardau? Donáumela quant
+mes prest millor; vinga eixa carta, vinga eixa carta, mon pare...
+
+--Ahir te la hauria dada! contestá'l pare, interrompent al fill.
+
+--Y avuy nó? Qué es lo que diheu, senyor?
+
+--Ahir no tenia ni dubtes ni confiansas... mes avuy no sè lo que
+m'espera, y no'm convé mostrar recel de un dels homens en qui fio. Póts
+pensar que, fos qui fos lo donzell, si tenia la sort de ajudarme ab
+algun de sos felissos pensaments, com espero...
+
+--Qué?... Qué fariau?
+
+--No sè lo que faria, peró estaria en mon deber no olvidar son servey, y
+may, may...
+
+--Qué?... Deixariau de castigar al assessí del arcabisbe?
+
+--Callau, mon fill! digué'l Rey, arrugant lo front y com sentintse ferit
+en sa honra.
+
+L'infant continuá ab energia:
+
+--¿Voleu que, ab tal amparo ó ab tal dessídia, se desllustre la pura y
+bona fama de que disfrutau? Guardau, senyor, guardau de posar aquesta
+taca en lo noble escut de Aragó, que us serveix de corassa, y en lo
+gloriós de Castilla, que us serví de bressol.
+
+--Callau, mon fill, callau! repetí'l Rey, apartantse com amohinat y
+passantse la ma pel front.
+
+--Sí, mon pare! Sia lo que's vulla lo resultat del fet de aquest dia, lo
+culpable déu ser castigat y la justicia satisfeta. No fos cas que
+després anasseu á Aragó, y'l descontento de aquell poble vos presentás
+un espectacle com lo que us ofereix avuy la ciutat de Barcelona...
+
+--Callau, mon fill, callau, per Dèu, vos dich!
+
+Lo Rey, en estrem capficat, y sentintse revíurer los dolors de son mal,
+se deixá cáurer en una cadira, y apoyá'l cap sobre la ma dreta.
+
+--Mon pare, abatut vos veig, peró convé que'm doneu aqueixa carta...
+
+Los ulls del Rey brotavan llavors nova ira. Alsant lo cap, s'esforsá en
+posarlo test, y agafantse ab los dos brassos de la cadira, digué resolt:
+
+--Donchs no teniu que cansarvos, senyor fill, que la carta no la hauréu,
+fins que vostre pare sapia com queda sa honra. Aquí, bo ó malalt espero.
+Quant lo Concell ó la ciutat m'haja dat sa resposta, quant se veja qui
+es que m'ajuda, y sobre tot qui es que'm salva, llavors tornáumela á
+demanar, peró ans, nó!
+
+--Y me la daréu?
+
+--Tornáumela á demanar, y llavors veurém.
+
+--Peró si queda salva vostra honra, ¿me la daréu, senyor?
+
+Lo Rey, ple de fastidi y mostrant un aspecte enteramente hipocóndrich,
+tardá en contestar, mes á la fi digué:
+
+--Si ma honra se salva... si'ls lleyals sòn lleyals, sí... mes si no,
+nó.
+
+--Oh! no us olvideu de aquesta paraula, rey y senyor. No us faltarán
+lleyals que guardarán vostra honra, y quant nó, aquí está vostre fill y
+vostre llochtinent, que desenveynará per vos, y per primera volta, la
+espasa mes noble de Aragó, en defensa de aquella, ó sabrá morir á
+vostres peus. De vostre costat no'm moch y á vostre costat espero, y
+quant arribe la hora, no'm fèu esperar mes, mon pare, daume la carta que
+us demano.
+
+En compte de contestar lo Rey, bellugá sols lo cap en senyal afirmativa,
+apretant ab sa ma dreta la de son fill: los aguts dolors que sentia
+feyan que en aquell moment la qualitat de pare guanyás á la de rey.
+
+Mirantli á la cara'l príncep y observant quant traspostadas estavan sas
+faccions, sentí temors que l'espantaren, ajudanthi tal volta lo mateix
+dubte que sentia, per no tenir en son poder la desitjada carta.
+
+--Pare, pare, li digué: ¿qué teniu? Vos trobau mal?
+
+Lo Rey contestá ab certa pena, á efecte del fort dolor que
+l'atormentava.
+
+--Lo físich... lo físich... que vinga prest mon físich.
+
+--Juglar, cridá llavors lo príncep, aguantant la ma del Rey; corre, ves
+á buscar al metge: que entre sens detenirse. Depressa, depressa.
+
+--Allá vaig, senyor! contestá'l juglar, obrint la porta y sortint
+corrent de la cambra.
+
+--Y la medicina, digué'l Rey ab veu defallida; que'ns porten la
+medicina.
+
+--Sí, senyor, sí; la medicina pera aliviar vostre cos.
+
+Digué aixó en veu alta'l juglar desde fora; mes pera sí, anyadí aprés:
+
+--Y á mes de la del cos, Dèu fassa que puga trobar la que ha de servir
+pera consol del esperit!
+
+Aludia ab aixó mossen Borra á la observació que pensava fer, durant
+aquell dia, dels passos que donás lo donzell, y á la esperansa de véurer
+quant ans als aragonesos encargats de averiguar sobre la mort del
+arcabisbe, á qual fi vá recórrer tots los hostals de la ciutat, y enviá
+un correu á la de Lleyda, per si encara's trobavan en ella.
+
+La medicina que prengué'l Rey sols li fèu l'efecte de altres vegadas:
+entretenirli'l mal que no's pitjorás, y deixar alguns espays al esperit,
+enganyant la esperansa.
+
+### XXXII. Lo Concell de Cent. 
+
+¿Quí li havia de dir á Barcelona lo que estava passant? La primera
+ciutat que, á la mort del últim rey, s'havia reunit en parlament pera
+declarar succesor á la corona, pera que la institució de la monarquia no
+sofrís detriment, la verdadera esposa política del soberá de Aragó, pus
+que no existia exemple de que may, ni en sos triunfos, ni en sos
+contratemps, hagués deixat de obrar lo Rey sens companyia y ajuda de sa
+amada Barcelona: la sostenedora del brill é independencia del trono
+contra la arbitrarietat de la aristocracia feudal, la conciutadana dels
+Comtes-Reys y constant testimoni de sa cort y de sas costums; aquella
+prepotent ciutat, que, apoyada en son amor á la pau y admirant sols las
+qualitats de un bon rey, habia arribat á apartar los ulls de la
+Justicia, prescindint de inclinar ab sa prepotencia la balansa de
+aquesta matrona, y havia aclamat y acullit ab goig la elecció del
+Fernando per rey de Aragó, olvidant en sas penas y en sa mala fama al
+desgraciat Comte de Urgell; aquella mateixa Barcelona, se trobava
+llavors irritada y enorgullida contra son propi rey: l'indisoluble
+matrimoni de rey y poble, que per sigles havia servit de base á la
+constitució política de la terra, amenassava per primera volta un
+divorsi, y mirantse cara á cara los dos elements constitutius del poder,
+se erigia en jutge'l poble pera judicar á un reo nou, no menos que al
+mateix rey á qui havia coronat, al representant de la jurisdicció
+suprema! Peró aixó, que, en la depravació de creencias modernas, sols se
+veurá com un gran quadro de rebelió y desobediencia, no espressava en
+aquell temps mes que la forsa de la costum y del carácter, quant per
+costum se pren, com llavors succehia, l'hábit de no faltar may á la
+lley, y per carácter se enten la íntima convicció de la dignitat del
+home, heredada y perpetuada per molts sigles, y may doblegada per la
+forsa ni pel poder.
+
+Basta, donchs, indicar aquest trist cas pera deduhir quin seria l'estat
+de Barcelona, quant, posats sos fills en alarma, se esperava per tot lo
+resultat que donás la congregació de son Concell municipal, que havia de
+delliberar sobre una infracció de sas prerogativas. Se sentia per sos
+carrers, en aquell dia, un soroll nou que ni en res se semblava al
+alegre murmuri del diumenge, ni al variat y aixordador atronament que en
+los dias feyners presenta una ciutat comercial y artesana: lo soroll de
+aquell dia tenia part de la calma que precedeix á la tempestat y del tro
+que brama lluny. Lo martell que bat, la fusta ó'l ferro que's puleix, lo
+teler que's mou, la mercaderia que's descarga, lo carro que travessa,
+l'embrassat macip que demana lloch á son pas, res de aixó s'observava
+aquell dia en la ciutat de las arts y dels oficis: tots los homens
+estavan transformats en soldats; son trepitj, son parlar y'l cruixir de
+sas armas era'l verdader y únich soroll que se sentia, mentres las
+portas y botigas permaneixian tancadas, y se sentia, sí, com la calma de
+la tempestat, quant lo poble esperava, com lo tro lluny, quant lo poble
+se removia per alguna nova noticia que arribás á sos ohidos!
+
+Tancat lo Concell de Cent en son antich saló, tothom esperava impacient
+que's tornassen á obrir sas portas, com antichs creyents que rodejavan
+lo temple de un dèu favorit pera sentir la veu del oracle. Lo que allí
+dins passá y lo que de allí resultá, la historia catalana no ho olvidará
+may.
+
+Inseguint las reglas establertas para ordre y conservació del senat
+Barcelonés, en atenció al cas que s'havia de tractar, no s'havia
+considerat suficient pera delliberar la Trentassisena, ó concell de
+trenta sis, que era la tercera part del concell general, encargada de
+resóldrer certs asumptos durant la tercera part del any, com, baix igual
+nom, ho feyan també los demés individuos, alternant de aquesta manera en
+la administració y resolució dels negocis pertanyents á la
+municipalitat. Per igual motiu devian així mateix abstenirse los
+concellers de tractar per sí sols un asumpto que tant tocava á la honra
+de tots. La congregació de aquell dia havia de ser de tot lo concell
+general, es á dir, dels cent y vint prohomens (que tal número era'l de
+llavors, encara que ans sols era de cent), elegits anualment de totas
+las clases de la república, desde la de ciutadans, (baix qual nom se
+subjectaren antichs nobles, despullantse voluntariament dels furs y
+titol de sa noblesa, pera poder participar del honrós cárrech
+municipal), fins al artesá de ofici mes insignificant, ab tal de ser
+mestre en ell, de manera que, repartits dits cárrechs ú oficis entre tot
+lo poble, participavan de ells baix lo primer nom citat també los
+doctors en Dret y en Medicina, baix lo de negociants los comerciants,
+mercaders y capitans de galeras, baix lo de artistas los de esta clase,
+inclusos los escribans, y baix lo de artesans l'ordre enter dels
+menestrals de la ciutat, en lo que arribavan á tenirhi representació,
+per un ó mes individuos, fins lo pobre texidor de lli y'l barquer.
+
+Cinch eran en tal temps los concellers, entre'ls quals estava repartida
+y alternada la representació de las classes anteditas, y així aquells
+com los prohoms de qui havian sortit, no descuydaren de presentarse ab
+assiduitat y promtitut al saló del Concell, tan prest com la campana
+avisadora los recordava que tot se déu deixar, així la feyna com la
+familia, quant la patria crida.
+
+L'aspecte del saló era molt diferent del que ara ofereix, y mes desde
+las transformacions que ha sofert en aquests temps, pus tè anyadit
+l'espay que vá desde la última arcada á la paret del dosser, y se li ha
+mudat la porta, posanthi una treballada en l'any 1580, que podrá ser mes
+bonica, sobre tot en sa part interior, peró que may es la porta
+histórica, per ahont han fregat las gramallas dels antichs concellers, y
+que ha sigut testimoni de tants actes heróychs. Desde la mateixa porta
+se estenia per una part y altre, y junt á las parets, una graderia ó
+doble ordre de banchs, uns mes alts que'ls altres, tenint dos fileras de
+assientos, son corresponent respaller, que en la filera superior se
+elevava un bell tros en la paret, formant decoració, y sa tarima, també
+de fusta, que en dita filera constituhia lo mateix passadís, per ahont
+desembrassadament se poguessen dirigir los prohoms á son respectiu
+lloch, encara que'ls altres estiguessen sentats. Un gran dosser
+s'elevava en lo centre, que venia frente de la porta, y en ell se veya
+penjat, nó'l retrato del rey, com se sól fer en la costum moderna,
+sinó'l del Rey de reys, un gran crucifix ó imatge de Jesucrist. Als peus
+del divino Senyor, un poch mes cap al centre del saló, s'alsava de terra
+un altre banch aislat, suficient pera poderhi séurer cinch ó sis
+personas, peró banch adosselat, es á dir, cubert de dosselets, los
+quals, així com sa cresteria y demés decoració, eran del género gótich y
+per l'estil que's pót notar en las cadiras del cor de nostra catedral.
+Conservats estavan encara tals adornos en temps de la malehida guerra de
+successió, fins que'l representant del vencedor passá á arrancar y fer
+desaparéixer aquella part teatral del saló, (que era la espressió usada
+en la ordre que's doná,) deixantlo desembrassat pera que, mes endevant,
+hi anás allí á ballar la nostra noblesa, que, mitj de grat y mitj per
+forsa, s'havia hagut de fer botiflera. Los demés adornos del saló los
+constituhian alguns retaules ó quadros, peró especialment, segons
+consta, los que representavan á la Verge de la Mercé, á San Sever y á
+Sant Andreu, es á dir, la protectora de la ciutat, son patró y
+l'advocat, en la festa del qual se feyan llavors las eleccions, pus no
+estava encara introduhida la costum de la insaculació, ni s'havia pintat
+encara l'hermós quadro de Lluis Dalmau, que's guarda en la iglesia de
+Sant Miquel, y que mes avant adorná també las parets del imponent saló
+del Concell.
+
+Poch temps feya, donchs, que havia comensat á sonar la campana
+convocadora, quant comensaren á entrar en lo saló prohomens
+perteneixents á totas classes, ciutadans, mercaders y tenders de panyos,
+juristes, metges, cambiadors de moneda, especiers, parayres, fusters,
+freners, cotoners, blanquers, corassers, ballesters y tots los demes
+oficis que tenian llavors dret de prohomenia. Introduhits que foren, un
+dels verguers que estavan á la porta doná'l crit de "Los magnífichs
+senyors concellers", y posantse de peus tots los prohomens, entraren los
+concellers ab sas gramallas, y després de llevarse'l caperó y de fer
+acatament al Sant Cristo, se tornaren á cubrir y se sentaren en son
+banch. Peró hi ha que advertir, y no deixá de causar aixó sorpresa als
+prohomens, que aquella volta y en un cas tan crítich é interesant, en
+que ningú habia deixat de concórrer, en lloch dels cinch concellers
+n'entrassen solament quatre. Mossen Joan Fivaller, Arnau Destorrents,
+Galceran Carbó y Joan Bussot, que eran concellers segon, ters, quart y
+quint, ocupavan, cada un per son ordre, son lloch respectiu, y En March
+Turell, que era'l primer de tots, lo primer president y cap de tota
+aquella congregació, era precisament l'únich que faltava... y faltar en
+un concell general lo conceller en cap sols podia ser ó per una gran
+causa ó per una gran culpa!
+
+Sentats que foren prohoms y concellers, un de aquests relatá en breus
+paraulas, y en nom de tots, lo que havia succehit aquell dia en las
+carnicerias, la determinació que havia pres la Trentassisena y lo
+ocorregut ab lo senyor Rey en son palau, acabant, per fi, ab aquestas ó
+semblants rahons: --Que'l dret existeix, que la rahó es nostra no pót
+dubtarse, mes com hi ha vassalls del mateix Rey que sòn inmunes, y
+aquest pretest basta pera turbar la pau que tots devem desitjar, los
+concellers han considerat necessari convocar tot lo concell general,
+pera que resolga y dellibere lo que deurá fer y sia mes convenient en
+aquest cas. Los concellers, inseguint la lley y la costum, se contentan,
+donchs, ab fer la proposició: al Concell es á qui toca delliberar.
+Pensauhi bè, prohoms, delliberau, que'l cas es grave, y de vostra
+delliberació promptes estan los concellers á ser executors.
+
+Si aquella reunió hagués sigut composta de mes reduhit número de
+concurrents, tal volta hauria durat mes lo silenci que, com á preludi de
+dificil meditació, devia infundir lo llenguatje dels proposants, mes
+ahont estavan congregadas tantas opinions políticas, tants diferents
+carácters y tantas maneras de educacions, poch tardá en ser interromput
+per una veu, que era, pót ser, del que menos es esperava que parlás. Un
+prohom perteneixent á una de las classes menestralas, y qual tranquila
+fisonomia donava bè á conéixer l'indiferentisme de son geni, usant una
+naturalitat com si enrahonás ab un vehí de sa botiga, contestá de
+seguida ab la major frescura á la proposició dels concellers, dihent:
+
+--Poca feyna'm sembla que li queda al Concell, atés lo que'ls senyors
+concellers acaban de dir. Si'l dret hi es, si la rahó es nostra... ja
+está acabat: no hi ha mes que sostenir lo dret y que fer entrar en la
+rahó al que no la tinga.
+
+Just! contestaren alguns.
+
+Peró molts feren una mitja rialla, ó bellugaren lo cap, com censurant la
+senzillés del prohom.
+
+--No vá tan lluny de la rahó com vos pensau, digué als de prop sèu un
+juriste.
+
+--No us figureu, que també m'ho sembla, contestá á aquest un de aquells
+que giran de parer segons qui es l'últim que parla.
+
+Y al mateix temps un altre dels que sentian aquesta conversa, dirigintse
+al juriste, digué:
+
+--Avant, micer Pere... guanyau la ma, doctor Pere, que á vos vos toca en
+aquests casos. Parlau vos, ans que altres ho embrollen.
+
+Llavors lo juriste, per bona voluntat ó per impuls dels altres, parlá en
+efecte, dihent:
+
+--Regonegut es lo contracte en totas las llegislacions del mòn, y no tè
+lloch aquell ni pót existir quant no mes tè una part; mes ni en nostras
+lleys ni en cap dels antichs códichs se troba que'l contracte dega
+anularse per consideració á la categoria ó dignitat de un dels
+contractants. Lo contracte es una promesa mútua, y pera'l cumpliment de
+la promesa la justicia aten á aquesta y prescindeix de las personas; la
+imposició del vectigal es promesa contractada y jurada entre dos;
+faltant, donchs, un de aquests dos contractants á la promesa, tè dret
+l'altre de exigirli'l cumpliment, y fins, si convé, de recordarli'l
+perjuri. Jo prescindesch aquí del nom de las parts, de las personas que
+contractan.
+
+--Així parlan las lleys, contestá, ab tota pausa, un prohom anciá que
+tenia tot lo cap blanch; mes si ab lo sentit estricte de las lleys nos
+haguessem de regir, molts serian los plets que foran interminables. La
+prudencia, filla molt sovint de la esperiencia, supleix á menut lo que
+las lleys no prevenen, y encara que com á juriste parlau bè, micer Pere,
+podeu conéixer que aquest es un dels casos especials en que la lley no
+es prou clara.
+
+--Clara la veig, insistí'l juriste, pus clar es lo contracte y
+distinctas las parts.
+
+--Parts distinctas, peró que no forman mes que un sol cos, la nació. Ay
+de aquesta, lo dia en que aquest cos forme separadament dos parts!
+
+--Y ay de aquesta, replicá'l juriste ab ayre de triunfo, quant la una de
+las parts, que jo veig distinctas, vulla absorbir tot lo poder de la
+altre, quant ab son poder la intente posar sota sos peus!
+
+--Ben dit! Tè rahó micer Pere! contestaren diferentas veus que sortiren
+de tots los estrems del saló.
+
+--No hi ha que dubtar de mon zel, digué l'anciá, esforsant sa veu, que
+tremolava com son cap; ningú dels presents s'ha sentat mes voltas en
+aquests banchs que jo, y ningú, per conseguent, es mes zelós que jo de
+la honra del Concell y dels drets del poble que representam. La
+esperiencia, donchs, me fa prevéurer que si no s'evita la pugna que
+amenassa... la sanch pót córrer, y las gotas de sanch sempre solen
+convertirse en llágrimas, en llágrimas, sí, que derramarém nosaltres y
+nostres fills y successors! Y á mes (digué al fi, després de una breu
+pausa y ab cert desenfado), que no es lo Rey lo culpable, y aixó tots bè
+ho sabem.
+
+--Bon anciá, torná á replicar lo juriste, ningú dubta de vostre bon zel
+y de vostra esperiencia, peró, sense voler, acabau de indicar ab vostras
+últimas paraulas un remey al mal, mil voltas pitjor que'l mal mateix. Es
+á dir, que la dificultad está sols en no ser ben distinctas las parts? Y
+diheu que contra qualsevol altre que no fos lo Rey tendria la lley
+aplicació? Donchs bè: vos clamau així, anciá, sols per l'horror que us
+causa lo derramament de sanch; y al mateix temps fèu patent, que no es
+lo Rey la part ó'l culpable de qui'l poble's queixa, sinó altres que ja
+sab lo Concell. Aixó, lluny de evitar la pugna, la ensangrenta mes, pus
+es preferible que frente á frente pugnen los poders, que'l Rey y'l
+Concell sostingan ab dignitat sos drets, que no que'l poble, embravit ab
+l'agravi, buscant aquests reos ó culpables que vos no anomenau, peró que
+recordau, ensangrente las salas del palau dels reys.
+
+L'anciá no contestá, y tal volta convensut, sentint viu dolor en aquell
+moment, no fèu mes que taparse'ls ulls ab los palmells de las mans.
+
+Una nova veu, que fins llavors no s'havia sentit, ressoná en lo saló,
+dihent:
+
+--Si vingués may aquest cas, respectats serian sempre lo senyor Rey, la
+senyora Reyna, lo senyor Primogénit y'ls demés de la reyal familia,
+contra qui may se déu atemptar...
+
+--May! contestaren á la volta una multitut de veus.
+
+L'últim que havia parlat continuá, dihent:
+
+--Peró'ls demés...
+
+Era massa compromesa y grave la contestació que podia donarse á aquesta
+indicació no acabada, sobre tot en tal lloch, així que, lluny de
+respóndrer ningú, regná un moment de silenci.
+
+--Qué fem? preguntá llavors un altre prohom. Res s'hi pert de obrar ab
+dignitat y de evitar l'escándol, peró convé recordar també al Concell,
+que may sas llibertats han sigut trepitjadas, y si una volta's tolerá en
+temps del Rey En Pere, que volgué mudar la forma de la elecció, sols ho
+consentí'l Concell en consideració á que'l monarca estava malalt ó
+moribund, y aprés fèu derogar l'abús pel successor.
+
+--A aixó vaig, torná á replicar aquí'l juriste. L'exemple que s'ha citat
+del rey En Pere, may mes déu tenir lloch, pus las lleys s'han fet pera
+sans y malalts y may deuhen ser trencadas. Convé, donchs, buscar un medi
+que sia digne, y per lo qual, sens donar lloch al escándol, se
+conseguesca lo triunfo del dret, se salve la rahó y queden ab decoro y
+armonia lo Rey y'l poble. Lo Concell no cedeix de son dret, y pus
+aquesta es sa resolució, vaja un nou comissionat de part del Concell á
+manifestarho al Rey, y vejam que'n resulta, que mes val sempre, si algun
+escándol hi ha, que no sia per culpa nostra.
+
+Al ohir aquestas rahons, l'anciá, que havia permanescut callat y ab las
+mans devant dels ulls, allargá la ma dreta y apretá, ab efusió, la del
+juriste, que seya prop de ell. Al mateix temps diferentas veus
+ressonaren pel saló, contestant á la proposició del juriste, y dihent
+una mateixa y sola paraula:
+
+--Inútil!... Inútil!... Inútil!
+
+--Y perqué?
+
+Un prohom de la classe dels corredors (que, com se sab, per son ofici,
+solen sempre estar mes enterats que'ls altres dels aconteixements
+públichs,) doná esplicació per tots al senyor juriste.
+
+--Es inútil, digué, perque consta que'l Rey está plé de ira, de manera
+que ha donat facultat á alguns oficials de son palau pera prevenirse
+contra'l poble, en cas que aquest invadís ó cometés desacato á la
+Magestat reyal; consta així mateix que'l Rey no fa diferencia entre'l
+poble menut y'l Concell, y que'ls considera á tots dos com á cómplices y
+aunats contra sa persona; y finalment, que lluny de conseguir res lo
+comissionat que se li envie, no fará mes que pagar la pena per tots.
+
+--Y qué hi fa aixó? esclamá'l juriste obrint los brassos, pera espressar
+son entussiasme. Que hi ha de haver una víctima? Donchs bè, enviemlhi, y
+si contra ella arriba á atentar la ceguera soberana, so que Dèu no
+vulla, llavors pretest tindrán los prudents pera obrar de la manera
+que'ls semble, de una manera que ara devem evitar. Morim guardant
+respecte al Rey, que així'ns ho manan nostras lleys, morim prudents y
+altius al mateix temps, y ni fugim de la mort, ni provoquem separantnos
+de la lley!
+
+--Aprobat, aprobat! contestaren diferents veus.
+
+--Tota la dificultat está, digué'l prohom corredor, en saber qui será'l
+comissionat en un cas tan crítich, qui será eixa víctima voluntaria,
+perque precisament ha de ser persona de gran representació y carácter
+pera pugnar ab lo Rey... y havent de ser de tals qualitats, difícil será
+trobarla y després mes sensible'l pérdrerla.
+
+--Tots som aquí iguals, cridá un prohom de classe ínfima, y tan valen
+las llágrimas del pobre com las del rich.
+
+--Si tals qualitats s'han de aténdrer, replicá'l juriste, crech que
+ningú mes propi que un dels mateixos concellers, pus han tingut ja una
+entrevista ab lo senyor Rey, y ja que la major dignitat se busca pera
+representar bè al Concell, ningú mes propi, á mon enténdrer, que'l
+mateix conceller en cap...
+
+Suspengué son discurs en sech lo juriste, observant ó recordant en
+aquell moment que era tot just lo conceller en cap l'únich que faltava.
+Al fixarshi'ls demés prohoms, s'alsá com un cert murmuri, produhit de
+las preguntas y respostas que aquells se feyan tractant de la falta del
+principal representant del Concell. A tot aixó los concellers estavan
+quiets, sens dir un mot.
+
+--Que donen son parer los senyors concellers, digué una altre veu nova,
+y que designen qui de entre ells hi déu anar.
+
+--Los concellers (contestá mossen Joan Fivaller, que ocupava la segona
+cadira, al costat de la del conceller en cap, que estava buyda,) sols
+deuhen ser executors de lo que'l Concell dellibere, y á ell toca
+senyalar la persona.
+
+--Es que la persona á qui tocaria, digué'l juriste, es la que
+precisament falta. Lo Concell ignora y s'admira perque'l conceller en
+cap no's troba en son lloch corresponent.
+
+--Por! digueren alguns en veu baixa.
+
+--Lo conceller en cap falta, respongué'l Fivaller, perque está malalt.
+
+Tal resposta, motivant y disculpant al conceller en cap, fou la primera
+proba de noblesa y patriotisme que doná mossen Joan Fivaller.
+
+--Donchs llavors...? preguntá'l corredor.
+
+--Llavors, (digué'l juriste ab forsa, y com mostrant certa alegria,)
+faltant lo primer, fa de primer lo segon, y ja que'l noble mossen
+Fivaller se troba en aquest lloch, y es persona tan autorisada y
+coneguda del Rey, á ell dono mon vot pera que represente'l Concell y la
+gran ciutat de Barcelona. Li sembla bè al Concell?
+
+Un crit general de tots los prohoms serví de resposta á lo que
+proposava'l juriste.
+
+--Sí, sí!... Mossen Joan, mossen Joan...! Que sia'l noble mossen
+Fivaller qui'ns represente á tots...!
+
+A tot aixó los concellers no contestaren.
+
+--Ja ho veheu, digué llavors lo juriste, dirigintse als concellers y
+especialment á mossen Joan. Per aclamació general se elegeix á la
+persona que ha de representar al poble. ¿Qué diuhen á aixó los senyors
+concellers?
+
+Fivaller, sens inmutarse, contestá per tots sos cólegas, dihent sols
+aquestas paraulas:
+
+--He dit ja y repetesch que'ls concellers sòn tan sols executors de las
+delliberacions del Concell, y anyadesch que de son estricte compliment
+responen ab son cap.
+
+L'anciá, que no havia parlat mes desde'l principi, s'alsá llavors
+enternit y conmogut, y, dirigintse al Fivaller, digué:
+
+--De ningú millor espero que de tu, fill de la noblesa, nó per tos
+timbres, que aquí no valen, sinó perque pórtas ton escut en ton cor,
+peró per ningú sento mes la honra que tindrás que per tu, pus será la
+honra la tomba que te espera. Ves, noble cavaller, á mostrar que sabs
+ser fill del poble, ves á buscar la mort ab que ja altre volta
+t'amenassá la injusticia!
+
+Aquestas paraulas conmogueren vivament al Concell, que comensá á
+adonarsen de la classe á que perteneixia l'elegit y á recordar lo perill
+que Fivaller havia corregut altre volta per haver volgut ser franch
+amich y nó cortesá adulador del Rey; peró convensuts tots los prohoms,
+per aquesta mateixa rahó, de la altesa de cor y del patriotisme de
+mossen Joan, encara que'l cregueren víctima certa, no desistiren de
+repetir ab aclamació son nom, esperant que fòra'l millor y mes noble
+defensor dels drets del poble.
+
+Lo secretari del Concell, avisat per los mateixos concellers, reduhí la
+proposició llavors, y digué en veu alta:
+
+--Passá'l Concell á anomenar la persona que, en son nom, s'ha de
+presentar al senyor Rey, pera sostenir los drets de la ciutat. Que digan
+los senyors prohoms lo nom de la persona que ha de ser comissionada.
+
+--Fivaller!
+
+Aquest nom, elegit per aclamació, lo havian pronunciat cent y vint
+bocas, en un mateix temps, ab un mateix to, que era'l to del
+entussiasme, y ab un mateix desitj.
+
+Tothom esperava ple de anhel la resposta que faria l'elegit, quant
+vegeren que aquest, després de parlar á la orella del conceller
+inmediat, s'alsava del banch y se separava dos passos, com pera deixar
+vacant lo lloch.
+
+--Qué fa mossen Joan? Accepta ó nó? digueren alguns, no atinant en la
+formalitat de la ceremonia.
+
+Peró prest se desvanesqueren tots los dubtes y s'aumentá'l goig, al
+sentir al conceller tercer, que, substituhint als dos que'l precedian,
+parlá com á mes antich, dihent:
+
+--Inseguint la costum, l'elegit passa á fer lo jurament de que
+cumplirá'l cárrech que accepta, com correspon.
+
+Llavors Fivaller, llevantse'l caperó y dirigintse al Sant Cristo,
+permanesqué un bell rato, com arrobat, ab la vista fixa en la sagrada
+imatge. Lo conceller tercer, passant al mateix lloch ahont aquell se
+trobava, presentá al elegit un missal, que de passada li entregá'l
+secretari ó escribá del Concell, y allargant sa ma dreta Fivaller, sens
+apartar la vista de la divina imatge, pronunciá aquestas solemnes
+paraulas:
+
+--Juro que cumpliré mon cárrech en defensa dels drets de Barcelona... y
+ho juro per Dèu Nostre Senyor, per los quatre Sants Evangelis, que toco,
+y per la sanch de mos passats!
+
+Las veus de entussiasme que produhí aquest acte tan gran y desinteressat
+no podrian esplicarse. Així ressonaren á un mateix temps per tots los
+indrets del saló:
+
+--Si mors, venjat serás ab la mort de quants estigan en servey del Rey.
+
+--No temas, que si mors, ningú haurá tingut mes honrada mort que tu, ni
+cap mort haurá sigut mes venjada.
+
+--Póts morir, peró la generositat de ton ánimo deixará gran nom y fama á
+la patria.
+
+--Exemple de esfors será la mort pera'ls que queden després de tu.
+
+--¿Quí no voldrá morir ara per la república, sols recordant ton ilustre
+nom?
+
+--Hassanya de romans será la teva, pus será triunfant y gloriosa.
+
+--Escrit quedará ton fet pera memoria dels veniders, y durará ta fama
+mes que la pedra en que aquell se escriga.
+
+--Animo! Ánimo, senyor!
+
+Inmóvil estava Fivaller, mentres ressonavan aquestas enhorabonas
+anticipadas de son heroisme, si bè no arribavan á penetrar en sos
+ohidos, per estar son enteniment fixat en altres grans objectes. Mes
+aquietantse á poch las veus, per una senyal del tercer conceller,
+retirant aquest lo missal, se dirigí al concurs dels prohoms y digué:
+
+--Pus la deliberació está presa y l'elegit pera executarla ha prestat
+son jurament, sols falta ara que'l representant del Concell diga si res
+se li ofereix pera portar millor á cap son encárrech.
+
+--Sí, contestá mossen Joan Fivaller, dirigint sa veu cap á la porta del
+saló, y fent senyal ab la ma á un dels dos verguers que la guardavan.
+
+--Qué mana sa senyoria? preguntá'l verguer.
+
+--La gramalla de dol!
+
+--De dol? digueren molts, admirats.
+
+--Sí, de dol! repetí Fivaller ab serenitat. Y de dol anirá també'l
+verguer, y de dol la massa que empunye pera obrirme pas. Ara, digué en
+seguida, que entre mon patge, que espera prop de la porta.
+
+Plens de admiració estavan tots los circunstans de ohir la ordre que
+l'elegit acabava de donar, peró mes fou encara quant ohiren la que
+comunicá en seguida al servidor que entrava:
+
+--Patge, digué, corre á dir á ma esposa y á mos fills que m'aguarden en
+la estancia mes retirada de ma casa, y ans que tot, avisa á mon notari,
+que, sens detenirse, pase á ma casa pera rébrer mon testament.
+
+Y dirigintse per fi als que estavan allí presents, anyadí aquestas
+paraulas com en despedida:
+
+--Si algú tè rebuts agravis de mi, que'm perdone, y si hi ha qui'n tè
+rebuts favors, que no tema, pus qui mor per la patria no mor may.
+
+Lo conceller tercer fèu saber que quedava terminat lo concell de aquell
+dia, y llavors las abrassadas, estretas de ma, manifestacions de afecte
+y oferiments foren tants, que ab prou treball pogué mossen Joan Fivaller
+arribar á la porta del saló ab la pressa que volia y que li convenia.
+
+No havia passat una hora, que, en direcció al palau major reyal de
+Barcelona, y entre una apinyada multitut de gent que acudia de totas
+parts, se veya caminar una comitiva endolada y que guardava l'ordre
+seguent. Anava primer un verguer de la ciutat, portant la massa cuberta
+ab un vel negre, seguian després dotze escuders de la casa de Fivaller á
+dreta y esquerra, vestits de dol, portant cada un una atxa encesa á la
+ma y formant dos fileras, y al mitj, vestit ab la gramalla de dol, qual
+falda portava també un escuder endolat, venia'l conceller elegit, lo
+noble mossen Joan Fivaller, ab los ulls encara mullats de llágrimas y
+partit lo cor de dolor, pus havent confesat, combregat y fet testament,
+acabava de donar lo últim pató (com així ell creya) en sa vida á sa
+amada esposa y á sos cars fills.
+
+### XXXIII. Qui mor per la patria no mor may. Lo Rey y'l Conceller. 
+
+Entre bo y malalt, entre esperansa y desconfiansa y entre moments de ira
+y moments de abatiment y concentració, alternant las medicinas ab los
+consells dels que guardavan la antecambra del Rey, havia passat lo temps
+don Fernando, fins que arribá la hora crítica de enviar sa resposta lo
+Concell de la ciutat.
+
+En va, durant aquest temps, instá novament l'infant don Alfons á son
+pare, pera que li deixás llegir la carta del rey de Castilla, pus sempre
+alcansá per resposta que res sabria fins á tenir la que li donás lo
+Concell de Cent, y fins á véurer certament qui serian los amichs que li
+donassen ajuda. En los primers moments de sa ira, després de haver
+marxat lo Concell, y de haverse ofert á tot lo descarat majordom del
+palau, res tindria de estrany la terquedat del Rey, peró proba que era
+filla bè de son carácter, que la conservá ádhuc després de temps, y
+quant fins li sobravan motius pera desconfiar de las ofertas del
+atrevit, pus si bè al principi'l majordom no feya mes que entrar y
+sortir del palau, enviar recados y desplegar, segons semblava, gran
+activitat, feya molt rato ja que no se'l veya, y sa falta y ausencia se
+notava mes en tant que era ja nit fosca, que l'avalot de la ciutat y'l
+perill creixia, y que s'acostava probablement la hora de repetirse de
+nou la pugna entre'l Concell y'l Rey.
+
+--Ja ho veheu, (li deya'l príncep en los últims moments y coneixent la
+impaciencia de son pare, per lo molt que'l veya mirar en totas
+direccions;) fiauvos una altre volta de gent misteriosa. ¿Ahont es
+aquell bras y aquella espasa oferts en vostra ajuda, si ni sa sombra's
+deixa véurer en lo moment del perill? ¿S'apareixerá tal volta com
+fantasma de antich castell, pera qui no sòn obstacle las hosts que
+rodejan los murs?
+
+--Y es cert! contestá'l Rey, admirat y pensatiu. Quí sab si... Com es
+posible que...
+
+--Si hagués sigut verdader cavaller y lleyal, hauria promés menos y
+cumplert mes. De segur, que'l mes ínfim de vostres criats hauria tingut
+mes paraula que ell.
+
+Las últimas paraulas del infant semblá com que fixavan la atenció del
+Rey.
+
+--A propósit, digué; ¿y mossen Borra qué s'ha fet?
+
+--Deixaulo estar al fiel juglar, que ell déu saber lo que's fa. Mossen
+Borra no pót deixar de ser mossen Borra, així com l'altre no se sab lo
+que pót ser.
+
+Lo Rey, que, en sa impaciencia, no feya mes que entrar y sortir de sa
+cambra, pera fer preguntas als cavallers que s'estavan en la antecambra,
+y dels que moltas voltas no esperava ó no ohia la resposta, desde la
+vora de la porta, digué al gobernador:
+
+--Y no l'haveu vist al majordom del palau?
+
+Lo noble Cervelló, fent mitj somrís, contestá al Rey:
+
+--En los primers moments, quant Sa Altesa s'ha tancat en sa cambra, ha
+tornat moltas vegadas, y molt ha ponderat, peró fa molt temps ara que no
+s'ha vist... Descuydau, senyor, que prop de vostra porta hi ha brassos y
+espasas que la guardan, mes forts pót ser que'l bras y espasa del
+majordom.
+
+Y s'en tornava á dins, fregant una ma ab la altre, y sentint créixer
+major dubte al pensar que semblava ser una mateixa la opinió del príncep
+y la del gobernador respecte del majordom, quant lo vingué á distráurer
+una veu general que pujava ja dels baixos del palau y's repetia en sa
+antecambra.
+
+--Ara!... Ara!... Aquí sòn!... Ja tornan!...
+
+--Qué!... Quí? digué'l Rey, retirantse en dins de la cambra y girant lo
+cap en totas direccions.
+
+Lo gobernador tragué'l cap á la finestra, y descubrint clarament la
+comitiva, tancá en seguida la vidriera, com pera evitar que'l Rey pogués
+mirar, peró'l Rey, lluny de provarho, se quedá com enfonzat en la
+cambra, fins que á poch, sentint lo remor del gentiu, fèu un esfors de
+esperit, regoneixent que s'acostava'l moment supremo, y tal fou
+l'esfors, que arribá á recobrar lo mateix estat de ira en que s'havia
+trobat quant la primera visita del Concell. Avansant llavors de nou fins
+á la porta, descobrí lo gran resplandor que despedian las atxas ó
+antorchas per la escala del palau, y no donant en que alló podia ser,
+fins vingué á témer per un moment, com que arribá á cridar:
+
+--Jesús! Qué es aixó?... Y qué es aquest foch...?
+
+--No es foch, contestá'l gobernador. Es la claror dels llums que
+acompanyan al enviat del Concell. No tingau por, senyor, no tingau por,
+pus sembla que ve de pau.
+
+Aquestas paraulas feren que la por del Rey fos verdaderament tranzitoria
+ó momentánea, així que, refentse en sa ira, digué:
+
+--Un sol y ve de pau? Donchs sol l'espero pera sostenir la guerra.
+
+Y cridant, desde la porta de la cambra, als porters de la antecambra,
+devant de qual porta no era costum de detenir á cap corporació, anyadí:
+
+--Mos porters! que ningú entre en aqueixa sala, sens que jo sapia primer
+qui es. Qui's vulla que sia, deteniulo, preguntauli son nom, y veniumho
+á dir, que en ma cambra espero.
+
+Y'l Rey torná á introduhirse, desapareixent de la vista dels
+circunstants, y privantse ell mateix de véurer al que venia.
+
+Sepulcral fou lo silenci que llavors se esperimentá en totas las salas
+del palau y especialment en la antecambra del senyor Rey, sobre tot
+quant los que allí estavan regonegueren á la persona del enviat del
+Concell, que's detenia ja á la intimació del porter, dirigida al verguer
+que'l precedia.
+
+--Quí sòu? digué'l porter.
+
+--Barcelona! contestá Fivaller.
+
+Desaparegué'l porter pera anar á donar la resposta al Rey, mes tornant á
+sortir de seguida de la cambra, s'acostá novament á la porta de la
+antecambra, y repetí la pregunta de aquesta manera:
+
+--Me mana Sa Altesa que digau vostre nom, sinó no's pót entrar. Quí sòu?
+
+--Barcelona!
+
+Pronunciá Fivaller aquesta segona vegada sa resposta ab un to que donava
+á conéixer sa resolució de no ferla de altre manera.
+
+Baixant lo cap lo porter, com tement repulsa de son senyor, y sens
+esperit pera fer saber al entrant lo mal efecte que alló produhiria al
+Rey, torná novament á entrar en la cambra, y poch tardá també en tornar
+á sortir, fent lo mateix que la primera vegada, y dihent llavors:
+
+--No hi ha mes remey que dir vostre nom, sinó no entrau. Decididament me
+mana Sa Altesa que'm digau quí sòu?
+
+Dubtá momentaneament Fivaller, tal volta per pensar que un petit
+incident podria trastornar son plan, mes á poch contestá al porter:
+
+--Barcelona... ó un conceller de Barcelona! Ni li basta aixó á Sa
+Altesa? Perqué necessita la persona, si no es ella qui'l demana y sí lo
+que representa?
+
+--Es á dir, que insistiu en lo mateix? Diré donchs...
+
+--Sí, sí: Barcelona! repetí Fivaller resoltament.
+
+No tenia temps lo porter de haver donat lo recado á son senyor, quant se
+sentí prop de la porta de la cambra la veu del Rey.
+
+--Sí, no'n dubto, deya; tanta pertinacia m'indica que no pót ser altre
+que Fivaller. Prou será ell! Déixal entrar, porter.
+
+Y en seguida anyadí pera sí, tot acostantse á la porta:
+
+--Bè mostran sas paraulas quant mal se ha de regir ab mí!
+
+En aquell moment, donada la contestació per lo porter, lo verguer del
+Concell baixá la massa, segons costum, y arribat ja á la porta de la
+cambra'l Rey, mentres Fivaller avansava ab pausa y gravedat, se trobaren
+y s'descobriren cara á cara lo monarca de Aragó y'l representant y
+conceller segon del Concell de Cent de Barcelona.
+
+Avansá'l Rey un pas enfora, y quedant nó de frente, sinó un tant
+inclinat á un dels costats de la antecambra, girá sols un poch lo cap en
+direcció á la part per ahont venia'l conceller. Arrugat era son front,
+sas cellas avansavan mitj tapant sos ulls, y'l tot de sa cara revelava
+ben clarament la hipocondria ó frenesí que'l dominava.
+
+Al revés se mostrava'l conceller: plena de serenitat sa cara, sos ulls
+brillavan nó ab lo foch de cap passió mesquina, sinó ab la llum de un
+esperit tranquil que ni tem ni espera. Portava'l cap dret, mes sens
+orgull, era natural son caminar, y no's veya ni superbia en sa dignitat,
+ni baixesa en sa cortesia.
+
+Així que vegé al monarca, detingué son pas, y's descobrí ab respecte,
+guardant lo tornarse á cobrir, per no abdicar de sa prerogativa, fins
+després que hagués besat la ma á son senyor. Incliná llavors lo genoll,
+y agafant ab sas mans y ab tota delicadesa las del Rey, que's deixaren
+portar com involuntariament, se las posá á la boca, fent un acatament
+respectuós, y esperant que l'altre, segons costum, lo manás alsar.
+
+Peró no cumplí de prompte aquesta costum lo rey Fernando, ans, mirant al
+conceller ab cert desdeny y fent un mitj somrís irónich, deixant estar á
+Fivaller inclinat á sos peus, després de un bell rato de silenci, rompé
+á la fi, dihent de esta manera:
+
+--Tu á mos peus? Perqué fas tanta sumissió de besarme las mans, quant de
+altre manera no'm tractas com á rey, sinó com á súbdit dels que te
+envian?
+
+Fivaller alsá'l cap ab dignitat, fent cert moviment com per indicar que
+ó admirava la poca condescendencia del Rey en no ferlo alsar, ó que no
+podia respóndrer estant en aquella actitut. Mes, feta llavors la senyal,
+se posá en peu lo conceller, se torná á cobrir, y baixá la vista, com
+esperant nova pregunta, que realment li torná á fer enseguida don
+Fernando.
+
+--Digas, donchs? á que ve tanta sumissió si no'm teniu per rey?
+
+--Per son rey vos tè Barcelona, que may lo contrari s'ha dit, y en molt
+s'hónra de besar á son senyor las mans.
+
+--Com seré senyor y rey, si vosaltres, súbdits, me compel·liu á pagar un
+vectigal? y com aquest no's paga sinó per aquell á qui's pót forsar,
+clar está que'm exigiu servitut, que voleu tenir á un rey per tributari,
+y que l'imperi y jurisdicció del rey sia subjecte á vostre ofici. Oh,
+afront y vergonya!
+
+Lo conceller no replicá, coneixent que'l Rey estava disposat á parlar
+mes, com que creixia sa ira, y tement que sa interrupció no'l disposás
+mes malament, preferí deixarlo desahogar y que donás tal volta totas las
+rahons que tenia preparadas.
+
+En efecte, mostrant major ira'l Rey així en sa veu com en son mirar y en
+sos moviments, com si volgués fer participants de sa rahó als cavallers
+y cortesans que per allí hi havia, mirá á una y altre part, esclamant á
+poch:
+
+--Cosa es, per cert, monstruosa y prodigiosa lo rey ser tributari de sos
+súbdits! Lo bisbe, los abats, los priors y tots los altres del ordre de
+la clerecia gosan de aquesta inmunitat; los nobles ne gosavan antigament
+y fins ara ho pledejan... ¿Serém, donchs, nosaltres, los reys, menos
+que'ls nobles, menos que'ls mínims capellans? Exemples podria portarvos
+del regne de mon pare y de altres de mon temps... peró, nó: mes lluny
+vull anar. Dos reys tenian los Lacedemonis, ó cónsols, que eran llavors
+mes perpétuos que'ls reys; tant quant mes podian aquells en la guerra,
+podian poch en la ciutat, y no obstant aixó, inmunes volian que fossen
+de aquesta injuria, inmunes com ho foren fins los reys gentils y'ls reys
+hebreus. Jo no demano franquesa dels diners, encara que tindria dret á
+demanarho, pus no val la pena tal poquedat é interés, y major afront vos
+fariau si sols per ell vos feyau contraris de vostre rey; jo'm queixo,
+sí, per lo que toca á ma honra, á la del trono y á la dignitat en que
+estich constituhit... y també per no tenir semblant renom entre las
+gents de altres nacions. Gloriauvos, gloriauvos de vostre acte entre
+aquestas mateixas nacions, á véurer com podréu fer gala de ser fiels y
+lleyals á vostre rey, si precisament vos mostrau desitjosos de ma
+vergonya, de mon afront é infamia, y teniu á galania y honra afrontar á
+vostre senyor; peró honra es aquesta que no us hónra, sols sí proba de
+que no us enteneu entre vosaltres, y que lluny de ésser rahó, es
+unicament porfia y contumacia.
+
+Lo Rey aquí, baixant un tant la veu, parlant ab mes calma y mostrantse
+com mes pensatiu que irritat, després de admirar un rato la
+circunspecció del conceller, continuá:
+
+--Quant altre consideració no vos hagués bastat pera evitar tal afront á
+mi y á vosaltres, bastaria recordar los beneficis que se'm deuhen: jo he
+tret lo cisme de Espanya, jo he conservat y aumentat lo regne del fill
+de mon germá, jo he sostengut mon dret... ¿y ara voleu que m'olvide de
+mi mateix? Voleu que la magestat del rey quede indefensa en estas
+miserias, sols pera no tenir que compelirvos mes per la forsa que per la
+rahó? Peró ja sè lo que m'haveu de respóndrer: parlau, parlau, sí, que
+vostra resposta es la que espero, y ans vos havia de deixar parlar,
+perque així mes facilment se podrá reprobar després y refutar. Parla,
+conceller, que facultat te dono á tu y á tos cólegas para respóndrer á
+ton rey.
+
+En aquell moment se mostrá la fisonomia de don Fernando ab certa
+espressió que així semblá humiltat ó generositat, com abatiment ó
+conformitat; tancá y obrí los ulls seguidament per dos vegadas, sospirá
+fort, y mirá aprés fit á fit al conceller, esperant sa resposta.
+
+No la fèu esperar Fivaller, inmutable en son dir y en sa serenitat. Així
+li contestá:
+
+--Bè fa Vostra Altesa en dir, que ja sab ó presum lo que he de
+respóndrer, pus prou ho pót saber, coneixent que es cosa de importancia.
+No sòn grans, senyor, las rahons que he de donar, y pus breu per lo
+mateix he de ser, perque es prou important la cosa en sí, reduhiré
+aquesta cosa á fervos solament una pregunta. ¿Ignora Vostra Altesa haver
+promés, ab solemne jurament, á Dèu y á sos Evangelis Sants, observar y
+guardar nostres privilegis y fins de treballar en no trencarne cap?
+
+--No ho ignoro.
+
+--Donchs, rey Fernando, recordau que tots los reys, vostres passats,
+també ho juraren, y així com ho prometeren, així ho guardaren. Jo no
+dech dir res mes, que no es lloch de qüestionar lo dret, sinó de
+sostenir la rahó, y aquesta's mostra sols ab lo que acabau de confesar,
+que del demés jo'n prescindesch. Vostra Altesa no vól seguir ni imitar á
+sos passats, ans bè'ls vól contradir y repéndrer: l'actual rey de Aragó
+vól trencar son jurament, vól venir á menys de sa paraula! Basta pensar
+sols en aixó, senyor, pera que'ns maravellem y pera que'ns pese tal
+injuria, sí, injuria que sobre de nosaltres cau.
+
+--Y mon afront? interrompé'l Rey ab forsa.
+
+--Afront? No'l sè véurer. Teniu per afront lo ser nosaltres constants en
+la observancia, y la facilitat en mostrarla á nostre Príncep, pregantlo
+al mateix temps? De la República sòn y han sigut sempre las imposicions,
+senyor, present vos feren aquesta condició al jurar, y dihent que la
+cumpliriau, vos acceptaren per rey. Si perque exigim lo cumpliment vos
+creheu perjudicat en la honra, no sòu vos lo jutge propi que haveu de
+judicar de vos mateix; mes pensau com vullau, que, per part nostra, sens
+faltarvos al respecte, convé dirvos quina es nostra resolució.
+
+--Quina? parla. Aixó espero.
+
+--Es, senyor, si vos insistiu en preténdrer tal inmunitat, que no deveu
+tenir, ans pérdrer las vidas que la llibertat.
+
+--Bè, bè, digué'l Rey, ab to encara mes irónich. ¿Donchs preferiu ans
+pérdrer las vidas?
+
+A aquestas paraulas Fivaller sortí de sa circunspecció, y avansá
+involuntariament un peu endevant. Sos ulls y sos moviments semblavan
+desde aquell instant com guiats per un impuls que fins llavors tal volta
+havia dormit: lo tribuno's trobava en sa verdadera situació.
+
+--Sí, rey de Aragó, digué ab arrogancia, sí! Preferim ans pérdrer la
+vida y mil vidas que tingam, que no es la mort la que'ns espanta. ¿Qué
+mort mes ditxosa ni mes gloriosa que la mort per la llibertat, que morir
+pera ornament y renom de la República? Vinga la mort, sí, pus morts
+nosaltres nos celebrarán y honrarán nostres ciutadans mes que no
+celebraren los athenenses y romans á aquells dels sèus que havian mort
+també per la República. Vinga la mort, que mes encara alcansarém ab
+ella, mes sí, pus alcansarém premi de Dèu, així com lo alcansaren los
+mártirs, que mártir es qui, morint per la República, mor per la veritat
+y la justicia. No deuria amonestarvos, Rey, peró sò cristiá y sento un
+deber en ferho pera vostra salvació: la víctima es inocenta. Guardauvos,
+donchs, de faltar á son respecte, pus si morim, senyor, per cert tingau
+que no morirém sens venjansa.
+
+Lluny de conmóurer aixó al Rey, tocat aquest en lo mes viu de son
+orgull, girá de nou la cara envers los que'l rodejavan y digué:
+
+--Quanta ximplesa cáp en los homens! Impossible sembla que's puga
+confóndrer la justicia ab la avaricia y la vanitat, y que cregan morir
+ab gloria quant moren sols vana y temerariament! Y encara's comparan als
+athenenses y als romans y als mártirs y... Oh orgull! Lo que voldrian
+verdaderament es que's matassen á homens sens culpa, que's saquejassen
+los tresors, y á no ser així, si es que sols defensan son dret ¿á que vè
+tan avalot y tumult com en la ciutat se nota? Orgull, orgull y res mes!
+
+--Rey, rey, cridá'l Fivaller, ni'l cel, ni'l mòn vos dòna permís pera
+parlar així!
+
+Don Fernando mirá ab despreci al conceller, y després de estar un rato
+com dubtant si li respondria, digué al fi:
+
+--Arrogancia de Llucifer, pus com ell podeu dir *Ponam sedem meam ad
+Aquilonem: ero similis Altissimo*, posaré la meva cadira prop de Aquilo
+y seré semblant á Dèu. Ja l'hi haveu posada, sí! Prop de Aquilo teniu
+vostra cadira, y mes que semblants á mi, majors ja sòu, pus diheu que sò
+forsat á fer lo que he jurat y promés, quant sòu vosaltres qui m'haveu
+forsat! Diheu sinó ¿estava en la mia ma jurar ma degradació? Indicareu
+al jurar que rey no seria si aixó no prometia? Es válit lo jurament del
+que jura y no es segons son ánimo? Donchs aquí ho teniu: si á aixó
+vosaltres m'haveu obligat, clar está que sòu vosaltres que'm fereu jurar
+pera ser perjur. Vostra es la culpa y no mia, que si he promés, s'ha de
+enténdrer sols lo que just sia, de altre manera lo jurament no es lícit.
+
+La veu del Rey aná pujant aquí de grau, y ensuperbit en estrem, com
+sortintse de sa gravedat y situació, passejantse, com solia altres
+vegadas, á gran passos per devant del conceller, y sens mirar si li
+donava la esquena, continuá, espressant ab la ma dreta, qual puny
+portava clos, de esta manera:
+
+--Y per fi: al jurar las lleys del regne, fou mon jurament que
+conservaria lo patrimoni y estat reyal. Pera guardar aquest jurament se
+ha de trencar l'altre ¿quin val mes? Poch val de conseguent l'exemple de
+mos antepassats, quant per culpa de ells he vingut en esta fatiga. No
+fa'l rey lo nom, sinó las bonas hasanyas, y tanta hasanya es guardar la
+cosa digna, com corregirla. No vull, donchs, son exemple, sinó la rahó.
+Ells han feta y composta la nau á son plaer y arbitre, y pus jo ara
+tinch la clau y timó de aquella, jo la regiré y la gobernaré com vulla.
+
+Cruas y aspres foren las últimas paraulas del Rey, y son estat
+verdaderament furiós contribuhí á que passás un bon rato en que ningú
+parlás, mes á poch, adonantse'l mateix don Fernando de son estat, y
+observant la afectació que regnava en tots los semblants, digué resolt y
+donant á conéixer com que volia acabar prestament la disputa:
+
+--Conceller, entrau, entrau dins de aquell apartament.
+
+Y senyalá sa cambra.
+
+Perdé aquí'l color de sa cara Joan Fivaller, cosa que notá'l Rey y los
+circunstants, peró per mes que esperimentás son cos aquell efecte
+natural, ab esperit esforsat avansá fins á la cambra, detenintse un breu
+moment á la porta, y allargant son cap interiorment com pera véurer lo
+que dins hi havia.
+
+--Qué miras? digué'l Rey.
+
+--Miro, contestá'l conceller ab enteresa de mártir y héroe, si hi ha
+preparat per aquí algun dogal, si m'aguarda aquí alguna arma ó altre
+instrument pera darme la mort, ó si hi ha sols una finestra per ahont
+hajan de despenyarme.
+
+Y manifestant la major resolució y resignació, penetrá dins de la
+cambra, qual porta quedá tancada en seguida derrera de ell.
+
+Poch esperava en aquell instant don Fernando la escena que presenciá, y
+que'l deixá con se sól dir ab la paraula á la boca. Lo gobernador En
+Guerau de Cervelló, En Guillem Ramon de Moncada, En Bernat de Cabrera y
+altres principals cavallers catalans, agenollats y llansats en sech als
+peus del monarca, suplicavan ab viva instancia, y cada un á sa manera ab
+llágrimas y esclamacions, contrariant ó calmant de conseguent la ira de
+don Fernando, que no podia enténdrer de prompte tal novetat. Los prechs
+de aquells bons patricis no eran mes que'l desitj de pau y de restablir
+la bona armonia entre lo Rey y'l poble.
+
+--Guardau respecte á Fivaller, senyor, que es un de vostres millors
+vassalls y un digne patrici.
+
+--Evitau la sanch, si no voleu que corre á mars per Barcelona.
+
+--No es aixó lo que us sembla, senyor. Vos no coneixeu lo carácter de
+aquest poble, tan zelós de sas llibertats, com generós quant convé.
+
+--Satisfeu avuy al poble, y demá será vostre millor fill.
+
+--Llástima, senyor, que desde'l primer dia de vostre regnat no hajau
+conegut á aquest poble, pus no us succehiria lo que us succeheix.
+
+--Plor de anyoransa es sols lo de aquest poble, que tè massa present la
+senzillés y franquesa dels passats reys.
+
+--Tot lo mal de aixó es haver tingut que estar en guerras, lo haver
+tingut que fer cort del camp.
+
+--Prou sabeu, senyor, que Barcelona ha donat sempre sos tresors y la
+sanch de sos fills, quant un rey los ha volgut conduhir á la gloria.
+
+--Daunos facultat, senyor, donau llicencia als que mes vos volen pera
+transigir, que no será deshonra vostra accedir á una lley ó costum, per
+injusta que sia.
+
+--Accediu, senyor, accediu, y carregau en nosaltres, si voleu, la culpa
+de tot.
+
+Aquella abundancia de rahons, súplicas y recorts que de tots cantons
+sentia venir lo Rey, lo deixaren positivament en un estat de dubte,
+que's feya mes gros, quant mes considerava la violencia de son
+llenguatje anterior y la situació en que havia posat al conceller,
+tancat en la estancia inmediata.
+
+--Es possible! digué tot admirat. Donchs, segons vosaltres, sens tenir
+jo la culpa, de mi prové la causa? Segons vosaltres, lo que jo crech
+culpable es inocent, y tota la falta está en que jo no'l conech á ell ni
+ell á mi? Segons vosaltres, aquest poble que crida y amenassa tan sols
+plora per no haver tingut temps de conéixer ma benevolencia, y per no
+trobar la voluntad, amor y afabilitat á que l'acostumaren, desde'l
+primer dia de sos regnats, los altres reys?
+
+--Oh! sí, sí, no ho dubteu! contestá un dels suplicants. Torrent es sols
+aquest poble en sa furia, procurau, senyor, calmarla, y'l veuréu després
+com una corrent tranquila y mansa, que sols fecunda, peró no arrebata.
+Donau facultat á vostre Consell reyal, senyor, y res sofrirá per aixó
+vostra bona fama!
+
+Buscá'l Rey en aquell moment supremo, entorn de ell, la vista de altres
+personas que li pogués servir de fanal en aquella tempestat; peró'ls
+áulichs forasters havian la major part desaparegut, y si algun ne
+quedava, tenia baixa sa vista, y coadjuvava als prechs dels demés, sia
+per por, sia per cortesania: l'únich tan sols que restava en peus,
+inmóvil é indiferent en la apariencia, y que, al divisarlo'l Rey sentí
+remoguts mil encontrats afectes en son esperit, era l'ilustre
+Primogénit, lo qual no s'havia separat del derrera de son pare, en lo
+perill que passava, ni dins ni fora de la cambra reyal.
+
+--Diheu que no sufrirá ma bona fama, (esclamá lo Rey, crehuantse de
+mans,) peró ma honra, que ningú com jo coneix, sempre la sentiré
+llagada. No hi ha remey! Ja veig lo que aixó significa: ja veig lo que
+tinch que fer! Vosaltres ho voleu, vosaltres ho exigiu,... sia! A tots
+vos ho dich, á tots, sí, fins á vos, Primogénit, que veig permaneixeu
+mut á mon costat!
+
+--Vostre fill y vostre primer vassall, contestá don Alfons, ni suplica
+ni aconsella, sols espera.
+
+--Peró aixó no vól dir res, fill, si no parlau mes clar, com deveu.
+
+--Diré, donchs, solament, que si'ls que suplican sòn los millors
+patricis, com veheu, algun motiu hi haurá en sa súplica, pera créurer
+que la honra del Rey queda il·lesa.
+
+--Sent així, vaig á fer, donchs, lo que may podia haver pensat en fer,
+per mes que ma voluntat may, may quedará satisfeta ni tranquila.
+
+Y separant suaument, ab sas propias mans, á un costat y altre als
+cavallers que'l suplicavan, fèu senyal á un dels patges que per allí hi
+havia, dihent:
+
+--Obriu, obriu la porta de ma cambra.
+
+Al obrirse la porta se vegé dreta en mitj de ella la noble figura de
+Joan Fivaller, enterament traspostada y abatuda, de manera que ningú
+l'hauria conegut, á no ser per son distinctiu. Tant mortifica y
+descompon al home de nobles sentiments la idea de una mort inevitable,
+quant, com á preludi de ella, se li deixa espay y se'l posa en soledat,
+pera que'l pensament, la memoria y'l cor surtian com á valents rivals de
+la mateixa mort á batallar ab ella, trahent tots los brios y forsas de
+sa vida!
+
+Se maravillá'l Rey al véurer lo demudat semblant de Fivaller, y pensant
+que aquest estava segur de caminar á la mort, li digué, després de
+contemplarlo un bell rato:
+
+--Qué es aixó? Com tens temor á la mort tu que tenias per ditxosa y
+gloriosa la mort contra ton rey? Peró no temas, nó: avansa y vina.
+
+Fivaller avansá llavors, y'l Rey continuá:
+
+--No tingas temor á la mort: víu, víu, conceller, pera que pugas tornar
+resposta á tos cólegas, companyons y conciutadans. Víu, pera dirlos que
+la disputa queda resolta en son favor, que la imposició queda tal com
+ells volen. Dígals que desde avuy mes queda de ells la victoria, la
+victoria, sí... peró nó'l triunfo.
+
+La contestació de Fivaller no fou altre que fer un respectuós acatament
+al monarca, besarli novament las mans, y tornar á empéndrer lo mateix
+camí per ahont havia vingut. Prop del conceller seguiren, com
+acompanyantlo, alguns dels principals nobles que havian suplicat, entre
+ells lo gobernador Cervelló y'l vicecanciller del Rey, Bernat de
+Gualbes, lo qual, en nom del Consell reyal, passá á pagar al receptor
+dels drets de la ciutat l'equivalent de la imposició que'ls compradors
+del palau del Rey havian deixat de satisfer.
+
+Al sortir de aquest edifici lo conceller de Barcelona ab sa comitiva,
+ressoná per tota la ciutat un crit general y unánim de --Visca Joan
+Fivaller, salvador de la patria!
+
+--Al ohirlo'l Rey desde son palau, se deixá cáurer conmogut en los
+brassos de son fill, y units així los dos, entraren de nou en la cambra,
+ahont tingueren lloch, mentres alguns dels cortesans seguian esperant en
+la antecambra, novas escenas, tan misteriosas com interessants é
+inesperadas.
+
+### XXXIV. Ó Castilla ó la mortalla. Com lo donzell de Puymoren se presentá 
+tot ensangrentat devant la cort. 
+
+Lo Rey havia tornat á entrar en sa cambra, sense dir ni una paraula, y
+després de sentat en sa cadira, havia seguit també, per molt temps, mut
+y pensatiu. La tempestat per que acabava de passar, los grans motius que
+absorvian son pensament, feyan que de nou revisquéssen ab tota sa forsa
+y juntament los dolors de la ánima y del cos.
+
+No ho deixava de conéixer lo príncep don Alfons, que tenia la vista fixa
+en son pare, y esperava que fos ell qui primer parlás, mes cansat de
+esperar, é impacient, per observar que la postració del malalt creixia,
+no pogué menos de esforsarse al últim, dirigintli paraulas de consol.
+
+--Ánimo, pare y senyor, ánimo, que pót ser desde avuy reapareixerá una
+nova aurora de benestar y felicitat, pus no sempre lo camí de la vida ha
+de estar sembrat de punxas. Recordauvos de altres apuros en que vos
+haveu trobat, y dels que sempre haveu sortit victoriós y ab honra.
+
+--Ab honra! esclamá don Fernando, sospirant ab pena y clavant sa malalta
+vista en son fill. Las flors de la vida sòn com las del camp, que tè
+cada una son clima... peró la flor de la honra es de tots los climas!
+
+--Y qué voleu dir?
+
+--Vull dir que si la honra está malalta, lo mateix ho está en un clima
+que en altre. Peró no importa, (digué en seguida ab to mes resolt,) jo
+vull tráurer la planta de aquest clima enmetzinat, jo vull salvar la
+planta al menos, encara que la flor quede malalta.
+
+--Qué intentau, mon pare? preguntá admirat l'infant, que coneixia ja de
+molt temps la idea dominant del Rey, sempre que's trobava en apuros.
+Vostra honra no está malalta, mentras visca vostre fill que la ha de
+heretar, y pót ser millorar algun dia. No us espante'l clima pera la
+flor, quant en tantas ocasions ha contribuit á que la planta s'arrelás y
+á que donás aromas que may se estingirán. De Aragó sòu rey, y rey de
+Aragó ha de ser també lo que després de vos vinga. Olvidau, donchs,
+senyor, olvidau aquells climas, quals ayres no sòn los que déu buscar
+ara la planta pera víurer!
+
+--Ah! Ja fèu bè, mon fill, en recordarme que sòu vos qui haveu de
+heredar ma honra y ser rey després de mí: tan bè fèu, com que ja sòu ara
+l'amo de la herencia y'l verdader rey... Jo no puch mes! Jo no visch en
+esta atmósfera!... Oh, ayres de Castilla, ahont sòu!
+
+--Serenauvos, senyor, digué'l fill, abrassant al pare. Per Dèu no tingau
+tal pensament! No vullau donar, per Dèu, aquest pas que fòra fatal á
+vostra honra!
+
+--Nó, nó, mon fill. A Castilla, á Castilla! No espero, no vull esperar.
+Demá, sens mes tardar, m'en vaig. Deixaume anar, mon fill, ab ma honra,
+ja que, segons vos, se guarda il·lesa!
+
+Un moment de silenci y de viu sentiment regná aquí entre pare y fill,
+mes reavivantse en lo príncep la idea y esperansa constant que tenia
+desde que havia sabut la existencia de una carta de interés en poder de
+son pare, aprofitá ab oportunitat la ocasió, així que observá major
+calma en lo Rey, pera dirli.
+
+--Pus no hi ha dubte, pare y senyor, que il·lesa queda vostra honra, y
+ja que'm designau ans de temps com amo de vostra herencia, no'm dilateu
+mes, senyor, lo cumpliment de una promesa que m'haveu fet, y que tant
+importa á aquella.
+
+Lo Rey se quedá mirant á son fill, no recordant tal volta quina era la
+promesa. Lo fill continuá:
+
+--Sí: fa poch que parlarem de un home sospitós, y...
+
+--Ah!... Sí... contestá'l Rey, esclamant.
+
+Peró sa esclamació no era, en veritat, la que degués satisfer al
+príncep. Ab ella no volia indicar lo Rey que recordava la promesa: son
+sospir era sols lo regoneixement de un pronóstich fet ans per son fill,
+era fins á cert punt la confirmació de un dubte, de que s'havia distret
+per poch temps.
+
+--Y es veritat! continuá'l Rey, parlant ab veu mes baixa. Estranya es, á
+fé, la desaparició del majordom... ¿Y no l'haveu vist mes, infant, y no
+s'ha aparegut durant tot lo que acaba de succehir?
+
+--Podeu pensar que, á serhi, no hauria amagat son cos, pera fer mérit.
+Peró deixaulo córrer, pare, que ell sabrá ahont se troba: lo que convé
+ara es que'm cumplau la promesa. Me diguereu que teniau en vostre poder
+una carta, y...
+
+--Sí, sí, es veritat: allí la trobarás, infant, en la segona divisió de
+mon cofret.
+
+Y donant lo Rey una clau petita al Primogénit, senyaláli'l cofret, que
+estava sobre de una taula de noguera, devant de una arca quadrada ab
+motlluras de llautons y mare perla.
+
+Executá l'infant la operació de obrir y buscar la carta ab tal
+impaciencia y pressa, que li arribavan á tremolar los dits, y no es de
+estranyar, pus tals senyals, que solen ser moltas vegadas preludi de una
+sorpresa ó de una esperansa, arriban á fer créurer que en semblants
+casos hi véu primer lo cor que'ls ulls.
+
+Véurer la carta don Alfons y posársela á llegir fou tot un. Peró quin no
+fou l'aturdiment del Rey, al contemplar la espressió que's notava en los
+ulls del infant mentres anava llegint, y sobre tot al sentir lo crit de
+sorpresa que doná aquest al arribar á cert punt, desde'l qual, ple de
+alegria y com si no li importás tant lo demés, apretá la carta entre sas
+mans, alsantlas en l'ayre com en actitut de donar gracias al cel.
+
+--Ah! Qué veig! Sí! ell es, ell, lo infame y'l traidor que, baix nom
+suposat, fins s'atreví á trepitjar ab sa inmunda planta lo palau dels
+reys!
+
+--Qué diheu!... Silenci, mon fill, silenci!
+
+En sa sorpresa, havia intimat callament lo Rey, per haver sentit prop de
+sa porta algú que entrava. L'infant se contingué. Peró poch hagué de
+durar la suspensió, quant vegeren que'l que entrava era l'únich que
+tenia dret de introduhirse en totas las habitacions del palau, per
+llicencia del Rey. Era mossen Borra, qual cara afable revelá prompte al
+príncep alguna grata nova que tal volta venia á darli.
+
+--Fortuna, fortuna! digué mossen Borra tot entrant.
+
+--Qué fortuna? contestá'l príncep. Calla, juglar, que la nostra es major
+que la teva.
+
+--Es que...
+
+--Calla, calla! Ja parlarás després, juglar, que la nova que revela
+aquesta carta es fortuna que val per totas. Escolta, escolta!
+
+Lo juglar, alsant també las mans al cel en actitut de gracias, las torná
+á juntar, fent sonar ab un cop los dos palmells, y juntant despres los
+llavis entre'ls dos primers dits de la ma dreta, pera manifestar que
+guardaria silenci, posá la orella ab atenció pera no pérdrer un mot de
+la carta. Mentres l'infant llegia, los ulls del juglar se bellugavan
+plens de alegria á dreta y esquerra, y sa ma esquerra sobre del cor
+semblava com que contingués los glapits que aquest li dava.
+
+Així deya la carta, que aná llegint lo príncep junt á la orella mateixa
+de son pare:
+
+--"Sereníssim senyor. Justas sòn vostras queixas y esclamacions respecte
+á la mort del arcabisbe de Saragossa, no dubtant que la mala veu que
+s'ha espargit de que jo havia sigut lo fautor de aquella mort fará mal á
+vostra causa y donará molts partidaris al infant de Castilla. Peró bè
+sabeu vos que en molts casos la voluntat no basta, y que no podent obrar
+ab absolut poder, solen los petits é imprudents comprométrer als grossos
+que voldrian contenirlos. Lo lloch era dolent, lo parlar dels contraris
+provocatiu, los acompanyants en mes número del que devia ser, y ab mon
+geni viu (com Vostra Altesa coneix ja), bastá pera que un dels servents,
+ohint mos crits, cregués ferme un favor, precipitantse en la imprudencia
+que cometé. Creheu mon descárrech, senyor, com penso donarlo al
+parlament de Catalunya, y que sols se déu esta desgracia á un traydor
+(que tal es, segons després he sabut), lo qual fugí de mon poder á poch
+de comés lo crim. Es un malehit y través gascó que's diu March Tullat,
+conegut en sa terra ab lo renom de Bantayrol, y que ja havia mudat son
+nom, seguint als catalans de Aragó, al fugir de vostra ciutat y palau de
+Balaguer, per certs atreviments que tingué fins ab las damas é infantas
+de vostra reyal familia, com ja vos sabeu. Procurau, donchs, senyor, com
+jo procuro, desmentir aquella mala veu, y no desconfieu per aixó de
+vostra causa, que es la de la justicia. Dada en Burdeus, als 15 de
+setembre del any 1413. Vostre humil y devot vasall y amich, que's
+recomana á vostra gracia, tot prest. Antoni de Luna."
+
+--Bantayrol, lo Bantayrol! repetí ab tota calma y rihent mossen Borra.
+Encara que no tingués altres senyas, bastaria aqueix renom pera conéixer
+que es ell. Y qué ben aplicat li está!
+
+--Y qué vol dir Bantayrol? preguntá l'infant.
+
+--Vol dir en gascó lo mateix que vanitós ó fanfarró. Peró deixau que us
+parle de ma fortuna, continuá'l juglar, mudant de to, y ple de
+entussiasme.
+
+--Es també alguna cosa del gascó?
+
+--De aquest sols sè desgracias que ja us diré. Lo que hi ha, y que desde
+la lectura de aquesta carta tè major interés, es, que al comunicar al
+correu l'encárrech pera'ls aragonesos de Lleyda, aquest m'ha indicat si
+podian ser uns que han arribat avuy mateix al hostal de la Bella-Dona.
+
+--Y qué? interrompé ab impaciencia l'infant.
+
+--Qué? Podeu pensarho. He donat al correu lo florí de la mateixa manera
+que si hagués anat á Lleyda, pera que trincás á la salut del Rey. Los
+forasters del hostal eran precisament los que buscava, y havent parlat
+ja ab ells, allí se estan esperant que passe la tempestat, y que Sa
+Altesa'ls demane. Un n'hi ha, senyor, mes dur en son parlar que un
+roure, y com veja al Bantayrol, de segur que no l'erra.
+
+--Convé, donchs, ara que'ns previngam, digué l'infant en veu baixa, y
+que per res se puga traslluhir aquesta important nova. Demá, reunida la
+cort, pót donarse aquest cop sorprenent, aquesta satisfacció als regnes,
+que será, pare y senyor, una verdadera medicina pera'l mal de esperit
+que vostra honra vos ocasiona. Ánimo, pare, ánimo: ja veheu com la
+Providencia tot ho pórta á bon punt. Tornau á recobrar la forsa: vostre
+fill preparará'l negoci, y demá...
+
+--Ni demá ni may mes, mon fill! contestá ab resolució'l pare. Demá ja es
+tart.
+
+--Qué voleu dir ab aixó?
+
+--Vull dir que ara mateix, si pót ser, ara mateix m'en vaig de
+Barcelona.
+
+--Es posible, senyor, que tingau aquesta tenacitat, quant vostre fill
+vos suplica, quant de segur lo sol de demá brillará pera vos de una
+manera ben diferent que'l de avuy?
+
+--Vostre pare no tè mes que dos camins, mon fill. O Castilla ó la
+mortalla! Esculliu. Lo sol de Castilla es l'únich que pót refer la
+planta.
+
+--Al menos esperau un poch. Donau temps á castigar al traydor.
+
+--Vos dich que nó. Amo de ma herencia sòu, fèu en mon nom lo que vullau,
+y deixaume partir.
+
+--Demá?
+
+--Demá, y no espero mes!
+
+--Donchs ja que no hi ha altre remey, al menos ohiu mon prech. Per amor
+de Dèu, senyor, per amor de Dèu vos ho suplico. Vos partiréu y jo
+executaré l'acte en vostre nom, peró entretant, guardau y guardem tots
+aquest secret. Anáuvosen á descansar, senyor, que prou necessitat ne
+teniu, y evitem així la sospita de cortesans y sobre tot del mateix
+traydor.
+
+Lo pare no contestá á la súplica de prompte, y's quedá mirant fit á fit
+á son fill.
+
+Mentres durava aquesta conversa entre l'infant y'l Rey, mossen Borra no
+feya mes que passejarse separat de ells y repetint alegre:
+
+--Bantayrol!... Lo Bantayrol! Quin nom mes propi! Ni Alexandre Magno'l
+doná millor á son cavall!
+
+Mes aquí un nou aconteixement inesperat vingué á desviar de son goig al
+juglar y á detenir al Rey, que, accedint al prech de son fill, se
+esforsava pera alsarse de la cadira, apoyat en lo bras de qui mes
+estimava. Una veu descompassada y atrevida cridava en la antecambra com
+may se havia ohit en aquell lloch:
+
+--Pas, pas! Teniu pietat á la última víctima del zel y de la lleyaltat,
+senyors y cavallers. Deixaume arribar fins als peus de mon amat Rey,
+brotant la sanch encara de mas feridas, pera que's convence de quant
+necessari es lo rigor contra'ls infames!
+
+Prompte conegueren que tal veu era la del majordom del palau. En efecte,
+sorprés en estrem mossen Borra, saltá á la porta, y quedá mes sorprés
+encara al véurer lo que passava en la antecambra. Lo majordom, tot ell
+ensangrentat, y ostentant en son front una llarga ferida, que li prenia
+la meytat de aquest desde'l pòls esquerre, desfigurat enterament y ab la
+cara inflada, portant sa capa rotllada sota'l bras y son barretó á la
+ma, com olvidat enterament de la etiqueta palatina y de la dignitat de
+son cárrech, per la desesperació que aparentment respirava, desohia las
+veus dels cavallers y dels porters, y se empenyava, contra las ordres
+donadas per Sa Altesa, en penetrar fins en l'interior de la cambra.
+
+--Qué es aixó! Qué es lo que veig! esclamá mossen Borra. Sí! Es ell!...
+Lo majordom!... y tot ensangrentat!
+
+Al ohir l'infant la noticia que li donava mossen Borra, confirmant la
+sospita que ja havia tingut de que era aquella veu la del majordom,
+avansá també fins á la porta, y detenintse en ella, com pera impedir la
+entrada, esperá á véurer quin objecte tenia aquella estranya novetat que
+l'acabava de sorpéndrer. Al descubrirlo'l majordom, que no havia cessat
+de cridar pas! pas!, continuá esclamantse, encara ab mes desespero, de
+esta manera:
+
+--Oh! Gracias á Dèu! Ja que al menos vos descubresch á vos, senyor
+Primogénit, columna principal y poderosa de la magestat y del poder
+reyal; deixaume pas fins als peus de vostre pare august, pera que
+contemple'l triunfo de mon esfors, y per mon triunfo confie ara mes que
+may en lo triunfo de tot. Atacat, senyor, per tots costats y per
+infinitas turbas armadas de punyals y espasas, al dirigirme aquí per la
+Plassa Nova, y sentint entorn meu horrorosos crits contra la magestat
+del Rey y sa reyal familia, no he tingut altre recurs que invocar los
+sagrats noms que ells malehian, y obrirme pas ab ma espasa, sacudint á
+dreta y esquerra, y desfent ab la forsa de mon bras aquell remat de
+cobarts y assessins. Alguns pochs, han sortit en ma ajuda, no sè de
+ahont, y tan mesquins y débils han sigut los altres, que al véurer
+córrer la primera sanch, espantats y sens ordre, han fugit com á bandas
+de palomas que veuhen lo milá. Ja ho veheu, donchs, senyor. Lo temps
+corre y no's déu pérdrer. Súrtian prest los cavallers lleyals en defensa
+del Rey; jo realisaré'l plan que he promés idear, y, no ho dupteu,
+demá'l poder reyal veurá sota sa planta aqueix altre poder despótich y
+popular que es l'embrás y la sombra constant del trono dels reys.
+
+Al ohir mossen Borra desde l'interior de la cambra aquestas paraulas, no
+pogué menos de esclamar desesperat:
+
+--Mentida! Falsedat! Jo acabo de passar per la Plassa Nova y res he
+vist, ni's troba ningú del poble per aquell cantó.
+
+Encara que l'infant no ohí clarament lo que deya en veu baixa'l juglar,
+peró conegué que se esclamava y que se escruixia de la ponderació del
+majordom. Peró llavors mes que may convenia guardar prudencia pera no
+espantar á la llebra; així que, manifestant lo Primogénit gran
+sentiment, ab veu molt suau contestá sols al majordom, no podent pensar
+que est ignorás lo que acabava de succehir allí.
+
+--De lamentar sòn los contratemps y de agrahir sòn las ofertas dels
+lleyals, peró després de la tranzacció que acaba de tenir lloch entre'l
+Rey y'l poble, sols devem esforsarnos en solidar la pau, ans que
+promóurer nova guerra.
+
+Al ohir lo majordom la paraula tranzacció, quedá més que sorprés,
+pasmat, y en sech doná mostra de que era una farsa y mentida quant deya,
+pus ni sabé qué dir ni pogué conservar exteriorment la apariencia de
+furia ab que s'havia presentat.
+
+--Tranzacció?... Tranzacció entre'l Rey y'l poble! Es possible?
+
+Un dels concorrents, acostántseli á la orella, li digué en breus
+paraulas lo que acabava de succehir. La ignorancia del majordom era
+perque, venint de altres estrems de la ciutat, que estavan casi deserts,
+pera que ningú s'admirás de sa sanch y sa ferida, havia procurat entrar
+en lo palau, evitant enrahonar ab tothom fins á arribar á la antecambra,
+que ell havia escullit com á lloch pera representar sa farsa. Fins allí
+no s'havia desembrassat de sa capa y descubert son front ensangrentat, y
+fins allí no havia comensat á donar los imprudents crits ab que volia
+atráurer la atenció y l'interés de tothom.
+
+Lo príncep continuá:
+
+--No hi ha necessitat de que's desvetllen mes los bons, quant lo perill
+desapareix. Ja podeu retirarvos, consellers, oficials, cavallers y
+amichs, pus la salut del senyor Rey exigeix descans y quietut, y vól
+que'ls que no l'han desamparat descansen y's reforsen també pera quant
+convinga. Demá será un altre dia. Y vos... majordom, anau, anau també á
+descansar, y no penseu en vostres perills, que demá será'l dia en que la
+magestat del senyor Rey donará á cada un lo que mereix, premi pera'ls
+bons y cástich pera'ls dolents.
+
+No's pararen los verdaderament bons en lo significat de aquestas
+paraulas, y ningú las entengué menos que'l majordom. Los primers
+saludaren al príncep, y després de oferir sas personas, s'en anaren:
+l'altre, vehent en gran part desbaratada ó inútil sa esperansa, pensá
+solament en la necessitat que tenia de anar á desfer precipitadament lo
+diabólich projecte que havia ideat, y saludant també, s'interná per
+altres habitacions del palau, dihent entre sí en son nou contratemps:
+
+--Ja está vist! De nou s'ha tornat vent ma esperansa. Malehida terra y
+malehida ma ambició! Malehida terra, pus no'm puch arrelar en ella y
+sembla que'm sacut de sí!
+
+Y després de detenirse un moment al mitj de un dels corredors del palau,
+com que'l fixás una nova y repentina idea, anyadí, tot dirigintse á la
+estancia ahont hi havia la llibreria del rey don Martí:
+
+--No ho perdam tot. Jo aniré á desfer lo fet, y encara que's pert ma
+esperansa, molt será que demá no trega algun profit de mon esfors, pus
+m'ha vist ja'l príncep ab lo front ensangrentat... Peró, entretant, no
+deixem enderrera al que es causa de ma desgracia, no olvidem la
+venjansa. Jo't jur, malehit juheu, que me l'has de pagar!
+
+Y prenent un llum del demunt de una taula, s'introduhí resolt dins de la
+llibreria.
+
+Així que havia desaparegut de la presencia del príncep, y quant aquest
+anava á tancarse interiorment en la cambra, detenintli'l bras mossen
+Borra, li digué:
+
+--Deixaume sortir, senyor; deixaume sortir. Ja tornaré després.
+
+--Y ahont vóls anar?
+
+--A seguirli'ls passos, contestá'l juglar. Ja l'he seguit ans fins al
+campanar de la catedral, fins á la cort del veguer, ahont ha donat ordre
+de part del Rey que se soltassen los presos al sentir tocar la campana,
+y després l'he perdut... No vull que se'm perda ara. Deixaume sortir,
+deixaume sortir, y ja veuréu com será de profit mon aguayt.
+
+Als primers passos que doná mossen Borra, y vehent desde un cantó de un
+corredor com lo majordom se ficava en la llibreria, se senyá admirat lo
+juglar, y no pogué menos de dir:
+
+--Com hi ha mòn, ara sí que no t'entench, Bantayrol: á tal hora de nit,
+cansat y ensangrentat, ficarse entre llibres. No pót ser sinó que busque
+las profecias del sabi Merlí, pera véurer si volará quant estiga á punt
+de cáurer al llas. Peró ja estás fresch, que la ferida de demá será mes
+fonda que la de avuy, y cap metge te la curará, encara que tornás mestre
+Arnau ab lo sèu *Flos florum*. Tu sabs perque has entrat... tu sortirás.
+
+### XXXV. Lo baylet. La peste de la glánola. 
+
+Nova orfandat de Blanqueta. Solen dir que'ls mals de casa fan olvidar
+los del mòn.
+
+Pera conéixer la forsa de aquesta veritat no hi ha mes que transportarse
+de nou á la casa del desgraciat falconer Joan de la Murtra, de la que fa
+ja temps que'ns havem separat, distrets en lo que'l mòn oferia per los
+carrers y plassas de Barcelona.
+
+Ple de soledat y desconsol era'l quadro que la casa del falconer
+presentava, desde que aquest baixá rendit y abatut del terrat, pera
+deixarse anar ab prou feynas demunt de son llit.
+
+Lo natural cuydado de Blanqueta, lo carinyo y respecte que professava á
+son protector, y en part la vergonya de sa culpa, havian posat en una
+situació tan trista á la tímida noya, que no sabia qué ferse, y tan
+prompte s'alsava ó avansava un pas pera averiguar clarament la causa de
+lo que feya patir á son pare, com se detenia dubtosa y avergonyida, no
+tenint esperit tan sols ni pera obrir la boca.
+
+Sa congoixa cresqué mes y mes, vehent que passava'l temps, que'l
+falconer no's movia del llit, y que, escoltant ab atenció, sentia com
+que son pare respirás ab gran pena y molt esfors.
+
+Lo carinyo ho vencé tot. Mirant ja com á nova culpa lo permanéixer
+indiferent, se resolgué á acostarse á la vora del llit, y ab tot amor,
+preguntá al falconer:
+
+--Pare, pare. ¿Que no us trobau bo? Qué teniu? Voleu alguna cosa?
+
+Dos ó tres voltas se repetiren aquestas preguntas, sens poder véurer, al
+ferlas, l'estat que presentava la cara del pobre falconer, per estar
+aquest girat de espatllas, mes cada volta s'emportava la noya la mateixa
+resposta, que la obligava á tornarsen mes trista y mes dubtosa.
+
+--Res, res,... no vull res. Tórnaten á la botiga á tenir compte... Ja
+t'avisaré si per cas.
+
+Es de advertir aquí que, pera portar certs recados, comprar alguna
+minestra, anar á buscar aygua y també pera ajudar á tenir las telas, los
+reclams y las buscas quant anavan á parar, tenia pres ja de molt temps
+lo falconer á un xicotet, fill de un hortolá de fora del Portal nou, que
+havia servit de baylet á algun altre hortolá, y ab lo nom de baylet
+s'havia quedat y de baylet verdaderament feya en casa de Joan de la
+Murtra, sent en cert modo lo companyó de Blanqueta, y companyó sens
+gelosia, sobre tot desde que la noya s'havia tornat tan dona y guapa,
+deixant al baylet petit y magristó com sempre, de manera que'l minyonet
+tenia ab ella la franquesa de germá y al mateix temps lo respecte de
+mestresa.
+
+Aquell dia, per desgracia, entretingut y embadalit lo minyó ab tot lo
+que veya pels carrers, y ab lo moviment de gremis y gent armada que's
+notava, tardá mes que may á tornar á la casa, y aixó contribuhí mes á
+que Blanqueta s'impacientás no vehent la hora de poder saber en clar lo
+que'l falconer tenia.
+
+--Si al menos tornás lo baylet, deya, no'm veuria tan sola y
+perturbada... y á mes, que com es tan esparvillat, pót ser faria dir al
+pobre pare lo que ara tal volta no'm vol dir á mi... Ay Dèu meu! Y quina
+mala sort es la meva, y quina desgracia ha sigut la de acostarse per
+aquí aquell mal home! ¿Quí sab ara lo que será de mi de aquí endevant?
+Animeta de la meva mare, prega á Dèu, per amor de Dèu, que'm trega de
+aquests perills! Ay mare meva, si visquesses, quina altre fòra la sort
+de ta desgraciada filla!
+
+En aquell moment entrá de un salt en la botiga lo desitjat baylet,
+aixerit y saltador com sempre, portant á la ma un mocador ple de
+petxinas, que'l falconer li havia fet comprar.
+
+--Gracias á Dèu, gracias á Dèu! digué Blanqueta així que'l vegé. Sembla
+com que un ángel t'ho haja dit. M'en alegro de que no m'hajas fet
+pérdrer mes temps la paciencia.
+
+--Que tenias gana? contestáli ab tota naturalitat y gracia'l minyó.
+Temps falta de aquí á dinar, y si encara las has de cóurer.
+
+--Sí, per gana estich y per petxinas: ja t'asseguro...
+
+--Es que m'ha costat trobarlas, peró he dit han de ser petxinas... y ho
+han sigut.
+
+--Calla, home, calla, que poch sabs tu lo que passa.
+
+--Qué? preguntá tot admirat lo baylet.
+
+Blanqueta sospirá ab gran pena.
+
+--Qué't passa, minyona? Sembla que estás tota mística, y com si
+haguesses anat á confessar.
+
+--Ah! Pobre baylet y pobre de mi! Poch sabs tu la nuvolada de casa.
+
+Lo baylet se posá á ríurer com un boig.
+
+--Calla, plaga, calla! Psit! No crides...! Per amor de Dèu!
+
+--Peró bè. ¿Qué tens?
+
+--Qué tinch? que'l pare está malalt... y lo pitjor es que no'm vól dir
+lo que tè.
+
+--Lo Joan? Bo y sa l'he deixat aqueix matí.
+
+--Donchs ara no ho está. Si tu hi entrasses poch á poquet, (anyadí ab
+veu baixa Blanqueta,) pót ser te diria alguna cosa...
+
+--Qué estrany! deya entre sí y tot admirat lo baylet. No voler entrarhi
+ella, y créurer que á mi'm dirá lo que á ella no li ha volgut dir.
+
+--Creume, baylet! Éntrahi tu, y pót ser...
+
+--Bè, bè. Allá vaig... Com que'm sembla que no déu ser tant com dius.
+
+Y posantse de puntetas, seguintli al derrera Blanqueta, que no s'atreví
+á passar de la escala, aná acostantse al quarto y á la alcova'l baylet,
+tot arrasserantse per las parets, fins que arribá á véurer bè la cara
+del malalt. Pochs moments ans, sentintse ab major agitació'l Joan,
+s'havia girat pit per amunt, y penjava son cap á un costat en direcció á
+la porta.
+
+Ans que l'arribás á véurer lo baylet, ab tota la inocencia de sa edat y
+senzillés de son geni, no sabent com iniciarse en cas tan compromés,
+cregué lo mes propi donarli compte dels encárrechs, y així, ja tot
+entrant, li digué fent mitj l'alegre:
+
+--Ayre, Joan, que ja vos porto las petxinas. ¿Que no estau bó?
+
+Y tot dihentli aixó, arribá á acostarse'l baylet fins á un punt en que's
+veya bè la cara del malalt.
+
+Mes, oh sorpresa! L'inocent servidor reculá espantat, sens esperit pera
+fer cap altre pregunta, al véurer que'l Joan tenia la cara com inflada,
+y que'ls ulls estaban mitj tancats, obrintse sols ab molta pena, pera
+clavarse en la persona que'l mirava, y ab espressió suplicativa.
+
+Anava ja á girar lo pobre minyó, tremolós y espantat, quant torná á
+detenirse, al sentir uns forts esbufechs del malalt, que sens dubte
+volia espressar alguna cosa y no podia.
+
+--Uf!... Uf!... Eh!... Eh!...
+
+Tals eran las únicas articulacions, si aquéix nom mereixen, que sortian
+de la boca del desgraciat falconer.
+
+Encara que pasmat lo minyó, vehent lo trist estat de son amo, no pogué
+menos, pus així com així ja hi era, de fer un esfors, tant pera parlar,
+com pera inspeccionar detingudament la confusa cara de son amo, y á tal
+fi, se posá al mateix costat del llit, y li repetí de nou:
+
+--Joan, ¿que no us trobau bo? Voleu alguna cosa? Voleu que entre
+Blanqueta?
+
+L'esfors del malalt fou aquí major que poch ans, peró ni temps tingué de
+observarho'l baylet, pus, com sorprés de fástich al tocar al llit de son
+amo, retrocedí en seguida, tapantse'l nas ab los dits, y fent ab la
+boca, mentres s'en tornava, com quant se está en perill de provocar.
+
+No li calgué parlar al baylet quant arribá á fora, pus trobá ja á
+Blanqueta, que s'havia estat prop de la porta, desfeta y plorant com una
+Magdalena.
+
+--Ay Blanqueta! li digué'l baylet així que la vegé. Jesús, Maria,
+Joseph! Y qué es lo que li han dat al pobre Joan, que de tal manera
+empesta?
+
+--Qué! Parla, digas.
+
+--Ay mare meva! Li surt un fetor, un baf de la boca, que sols de
+pensarhi se'm regiran las tripas.
+
+--Vóls dir?
+
+--No vull dir... Éntrahi y ho veurás.
+
+--Pót ser ha vomitat, y...
+
+--Nó, nó: prou ho hauria vist. No es res de vómit. Es una pudor tan
+gran, que no sè á qué compararla. Y després... si li vegesses la cara,
+Blanqueta... ¡quina cara y quins ulls! Si no sabés que es ell, no
+l'hauria conegut.
+
+--Trista de mi! trista de mi!
+
+--Peró éntrahi, dona, y déixat de plorar, que no'n treurás res.
+
+La desgraciada Blanqueta no sabia qué ferse, y's trobava, com se sól
+dir, ab las mans lligadas. Anava de dreta á esquerra sense consol,
+escabellantse y plorant, y l'inocent baylet, admirat de aquella
+indecisió ó respecte, comensava á créurer que tot alló era mes serio de
+lo que semblava, y no feya mes que seguir ab los ulls á la noya. Un y
+altre's miraren per llarch rato, com volentse preguntar y sense saber de
+qué, mes á la fi Blanqueta digué, plena de ternura y sentiment:
+
+--Baylet, no'm deixes!
+
+--Ahont vóls que vaja?
+
+--No, no'm deixes! Per amor de Dèu t'ho demano!
+
+--No tingas por, dona. Com vóls que't deixe. Demá pót posarse bo'l Joan,
+y llavors...
+
+--Demá dius?
+
+--Demá ó un altre dia.
+
+--Tan de bo que així fós! Si Dèu ho fes!
+
+Y torná á seguir un altre rato de silenci, y's tornaren á mirar un y
+altre, y fou també Blanqueta la primera que torná á parlar, dihent ab la
+mateixa ternura á son companyó:
+
+--Qué farem, baylet?
+
+--A mi m'ho dius? Qué farém, Blanqueta?
+
+Y vehent lo minyó que sa amiga estava tant indecisa, digué resolt per
+fi:
+
+--Ba, ba. Jo no sè perque gastas tantas posturas. Éntrahi de una vegada,
+sinó no'n sortirém. Perque, si vóls que't diga la veritat, me fa ríurer
+un poch que tingas tans miraments y tanta por, quant pót ser no es res
+lo mal que tè... Alguna enrabiada que tal volta haurá pres...
+
+--Y tal enrabiada y tal cosa! esclamá Blanqueta, aumentant son plor.
+Donchs vaig á entrarhi, y mentrestant, baylet, podrias anar á dirho al
+Ambrós, al vehí...
+
+--Tens rahó, que es especier, y quí sab si alguna beguda, ell que sab
+tant, nos treurá de apuros.
+
+Y efectivament, sortint de un salt lo baylet á complir l'encárrech, se
+decidí Blanqueta á acostarse al llit de son estimat protector.
+
+Lo que allí passá entre aquellas dos personas tenia la eloqüencia de la
+nit, es á dir, la espressió de aquellas nits qual espectacle es eloqüent
+y parla á la ánima, sols perque es fosch y mut.
+
+Blanqueta percibí realment, al acostarse al llit, lo fetor de que li
+havia parlat lo baylet, peró poch era alló pera qui, pensant en l'agravi
+que havia fet á son pare, y vehent en tan gran postració al que fou son
+únich amparo, sols hauria volgut en aquell moment, y hauria dat tota sa
+sanch pera conseguirho, recurs y medi pera tornar la salut á son estimat
+protector, y pera borrar lo ressentiment que de ella pogués tenir.
+
+Plena de carinyo, acostá sa cara Blanqueta á la de son pare, que veya
+del tot desfigurada, y fins posantli la ma sobre de la sèva, que sentí
+cremar, li preguntá ab suavitat y dolsura qué era lo que tenia y si
+volia alguna cosa. Peró era per demés: l'ensopiment del malalt era cada
+volta mes fort, y sols de tant en tant tenia alguna intermitencia, en la
+que semblava regonéixer entorn de ell y sentir. Mirava Blanqueta,
+plorant á llágrima viva, la desconeguda cara de aquella persona á qui
+tant estimava y respectava, y en va la forsa de son carinyo y l'anhel de
+sos ulls pogueren lograr que s'obrissen los del pobre malalt, lo qual
+seguia ab un entorpiment que semblava germá de la mort. A la fi, després
+de molt esperar y de molt parlar á la orella y de apretar la ma al
+malalt, lo pobre falconer obrí sos inflats ulls. Oh alegria y consol!
+L'home que, mitj malalt, sols s'havia fixat en la persona per qui anavan
+á cáurer tants mals sobre de ell y de sa casa, sentintse en la postració
+de la febre, hagué de arrepentirse en un recó de sa ánima de sa
+indiferencia ab aquella mateixa persona, pus al fi y al cap, de ella era
+de qui podia rébrer consol en aquells moments, y desesperat ja de
+trobarlo en son ensopiment, acabava de esperimentarlo gran y excessiu
+sols de sentir ressonant á sa orella la grata veu de sa cara afillada, y
+mes encara de véurer devant de ell la hermosa figura de Blanqueta, que
+l'acariciava y consolava. No pót presentarse ab mes oportunitat y
+bellesa, en la imaginació de un mortal, la idea y figura de un ángel que
+pórta consol al esperit, com se presentá en aquella ocasió la figura de
+la hermosa orfaneta, al capsal del llit del desgraciat falconer!
+
+Així que'l malalt regonegué á la persona que l'aconsolava, son cos fèu
+com un esgarrifament, y fins la cara's contragué á impuls, sens dubte,
+de un íntim sentiment de gratitut, que fins pogué llegirse en sa
+desconeguda fisonomia, y sobre tot, los ulls del malalt se fixaren ab
+tal esfors en los de Blanqueta, que aquesta arribá á créurer que
+endevinava quant lo malalt li podia ó volia dir.
+
+--Ánimo, ánimo, li digué llavors. No us espanteu, Joan, que mentres me
+tingau aquí...
+
+Blanqueta, sensible y no podent continuar, esclafí en un plor: lo malalt
+adonantse de las llágrimas de la noya, torná á esgarrifarse, fèu un
+esfors de obrir los ulls, y de ells, que estavan fixos y com clavats,
+rodolá una llágrima, sola y seca, que's perdé cara avall del infelís
+malalt. Era alló'l llenguatge de la ánima, que sols parlava y respirava
+pels ulls del cos mort, era la eloqüencia de la nit, que parla al mortal
+per lo mateix que es fosca y muda!
+
+Passat aquest moment, los ulls del malalt se tornaren á aclucar, y per
+demés foren las paraulas y'ls esforsos de Blanqueta: la pobre orfaneta
+no pogué rébrer ja cap mes mirada de son generós y desgraciat protector!
+
+En mitj de son desconsol, en mitj de sas llágrimas, que derramava en
+abundancia, olvidada de son amor y fins de las causas que havian portat
+al falconer á tal punt, pus sols pensava en la sort de aquella persona
+que la havia favorida y amparada en sa desgracia, ni sabia Blanqueta qué
+ferse, ni tenia per de prompte mes esperansa que la tornada del baylet,
+quant sentí ressonar en la botiga la ronca veu del especier, al que
+baixá á rébrer en seguida.
+
+--A véurer, á véurer, deya'l catxassut Ambrós, tot enrahonant ab lo
+baylet. Vejam, donchs, que tè'l bon Joan, si es que pót ser l'han mal
+mirat ó es que s'ha menjat alguna perdiu pudenta, ell que se envaneix de
+menjarlas baratas.
+
+Y tot dihent aixó, aguantantse la panxa com solia, posá'l peu en lo
+primer grahó, disposantse á pujar la escala, perque es de advertir que
+era tanta sa catxassa, que cada escaló li servia de replá sempre que
+tenia que pujar. En tal punt se topá ab Blanqueta, que baixava
+desaforada y plorant, y al véurerla així, ab sa acostumada frescura, y
+sens fer cas de las senyals que la noya li feya pera que baixás la veu,
+li digué tot rihent:
+
+--Qué tens, minyona? Semblas als infants que van derrera de San
+Sebastiá, quant li fan pregarias. Vaja, vaja, que no hi déu haver pera
+tant... Pobre minyona! Está acostumada á que sempre li balle la aygua al
+devant, y ara per res li sembla que s'ha de acabar lo mòn.
+
+--Ah! poch sabeu lo que passa. Pujau, pujau Ambrós, y'l veuréu tan
+ensopit, que sembla mort. De vos confio, sinó, no sè lo que'm faig.
+
+--Anem anem. Peró no tingas por, plaga, que aixó no será res. Ja ho deya
+ara al baylet ¿que pót ser vareu menjar alguna perdiuota.?...
+
+Y ja tenia la cama alsada á punt de apoyarse en lo segon escaló, quant
+una indiscreta resposta del senzill baylet detingué en sech al catxassut
+Ambrós, y fins li fèu agafar un ayre de llestesa que no solia tenir.
+
+--Ja podria ser lo que diheu de la perdiu, encara que ni l'he vista
+cóurer ni n'he tastat, digué'l baylet; y ara m'en recordo, que no us ho
+havia pensat á dir, pus li surt de la boca un fetor tan gran, que sembla
+com si prop de ell hi hagués una rossa.
+
+--San Roch gloriós! Tan gran fetor li surt de la boca? digué l'Ambrós,
+retirant lo peu, y fins baixant del primer escaló.
+
+--Sí, sí, respongué Blanqueta, que havia girat per amunt, crehent que'l
+bon vehí l'aniria seguint. Es una cosa que no's pót aguantar ni á deu
+passos...
+
+--Aixó son figas de altre paner, anyadí pera sí y tot tapantse
+dissimuladament lo nas y la boca l'especier. Sembla una maledicció, que
+de soca y de arrel may se pugan tráurer aquestas bravadas de la nostra
+terra. No voldria que tornassen, ab bona fe, ni per totas las ganancias
+que'm deixan!
+
+--Que no pujau? preguntá Blanqueta desde'l cap de la escala. Peró,
+Ambrós, ¿qué fèu?
+
+--Nó, nó: baixa tu, contestá l'especier, fent senyal ab la ma á
+Blanqueta pera que baixás, y tot dirigintse á la botiga. Val mes, noya,
+que'l deixes descansar, que mentres reposa...
+
+--Peró com podeu saber lo que tè, si no l'haveu vist? En veritat vos en
+tornau?...
+
+Blanqueta al dir aixó ja era abaix en la botiga, y detenia per la mánega
+al especier á fi de que no s'en anás.
+
+--Ab lo que m'haveu dit, noya, ne tinch prou, que basta á voltas un cap
+de fil pera saber si es de estam la madeixa. Si'ns acostavam al malalt,
+pót ser li fariam mes mal que bè.
+
+--Donchs bè ¿qué farém? insistia Blanqueta, observant que'l vehí s'anava
+dirigint al carrer.
+
+--Res... Creume, noya. Qui assegura, dúra. No hi cap necessitat, peró
+per lo que pót ser, val mes que crideu al metge, y mes fará ell ab una
+ullada que jo ab tots mos emplastres.
+
+--Voleu dir, Ambrós?
+
+--Sí, sí... y si m'has de créurer, noya, deixal estar, y no li trenques
+lo son, que podria ser mal. No t'hi acostes... y espera que vinga'l
+metge.
+
+Entremitj de son egoisme, lo bon Ambrós, esperant mal de son pobre vehí,
+sentia cert interés per la desgraciada amiga de sa filla, pensant que al
+menos se salvás del perill ella, ja que pera son protector hi havia tan
+poch que confiar. Així es lo mòn: al costat de las accions dolentas s'en
+véu á voltas una de bona, y entremitj de las bonas una de dolenta.
+
+--Y quin metge enviarém á buscar si no'n coneixem cap? Mare de Dèu y
+quinas penas sòn las mevas!
+
+--No te espantes per aixó, minyona... Qualsevol es bo. Aquí al girant
+víu lo de las monjas de San Pere, ó sinó...
+
+--Ja'l conech, ja'l conech, interrompé'l baylet. Sabs, Blanqueta, allí
+ahont sempre hi vehem entrar matons ab flors?
+
+--Donchs, per amor de Dèu! Veshi, veshi: corre, baylet, no't detingas!
+
+--Y sinó, continuá l'especier, que vaja al doctor Guerau, que tè mes cop
+de ull... y mes diners. Lo fosser del Pi t'en donará rahó, pus víu al
+costat mateix del fossar. Sí, sí: en aquests casos val mes no pecar per
+curt...
+
+--Es á dir, Ambrós, que'l Joan déu estar molt mal segons diheu?
+
+La pobre Blanqueta fèu aquesta pregunta mes afligida que may, per
+deduhir de la previsió del vehí un perill inminent, peró ab facilitat la
+calmá aquell, sens pérdrer res de sa felís catxassa.
+
+--De qué te espantas? Com vóls que jo crega aixó del malalt, si no l'he
+vist? Ba, ba: corre, corre, baylet, y que'n vinga un ó altre... y jo
+entretant m'en aniré á casa, que tinch feyna molt precisa.
+
+Y saltant al carrer l'Ambrós, l'atravessá ab passos mes llarchs de lo
+que permetia sa tripa, mesclant saludos, disculpas y consells dirigits á
+la desconsolada Blanqueta, que, sentintse brotar mes llágrimas en sos
+ulls, no gosava á acostarse prop de la porta pera que no la vegessen los
+vehins.
+
+Entretant lo baylet corria carrer avall, en busca del metge de las
+monjas, que era'l que vivia mes prop.
+
+Al véurer Blanqueta, desde'l fondo de la botiga, com l'especier la
+desamparava, donantli no mes que vanas paraulas per consol, no pogué
+menos de sentir interiorment certa ira contra aquell home, y ab ira
+digué entre sí, olvidada per un moment de sa tristor y desgracia:
+
+--Y quin cor de home! Ja tenia rahó'l pobre Joan, quant deya que l'únich
+sentit que tenia era'l de la gola!
+
+La soledat que desde aquell moment esperimentá la desconsolada Blanqueta
+fou major que totas quantas n'havia esperimentat, major que aquella en
+que's trobá, sent nina encara, quant la mala sort arrancá de son costat
+á sos bondadosos pares, major sí, pus en sa primera desgracia, la
+desgracia era una y la rahó de la nina poch ferma per sa inocencia, y
+ara eran dos las desgracias, es á dir, la actual y'l recort de la
+passada, mentres que la rahó de la víctima era ja formada y ab tota la
+forsa del judici y de la imaginació. En tant trist estat passava, com un
+panorama, pel cap de la infelís Blanqueta tot lo que li havia succehit
+durant sa vida y tot lo que son exaltat magí li presentava de incert,
+confús y horrorós en sa vida futura, en lo temps que li quedava de
+víurer. Veya devant sos ulls aquell fatal matí en que's despertá per
+primera volta sense sentir los patons de sa mare, en que no vegé ni sa
+sombra prop de ella; veya los camps desolats de Menargues, per ahont
+vagá abandonada, famolenca y plena de fret y de miseria; veya aquella
+primera y horrorosa nit en que, plena de por y sens cap esperansa de
+consol, havia hagut de deixarse anar, per pura necesitat, y pera poder
+dormir recullida, derrera la porta de sa anyorada casa; veya'l llarch y
+aspre camí que sos peus núus, y entremitj de gent miserable y
+desconeguda, havian hagut de fer, seguint al caritatiu frare que la
+recullí, quant per primera volta la portá la sort á la ciutat de
+Barcelona, pera trobar allí un nou pare y protector; y, després de tot
+aixó, y donant un salt al temps ditxós que havia passat fins llavors al
+costat del bó y generós falconer, veya, sí, una altre vida tan dolenta
+com la que recordava, veya la espantosa imatge de la miseria, del
+aislament ó abandono y fins la de la deshonra, ya que considerava
+poderós al rival de son amant y'l creya capás de destruir á aquest y á
+ella, á aquest per la gelosía y rabia ab que'l mirava, y á ella per la
+intenció infame ab que sempre tan mal home la perseguia.
+
+Peró no eran sols los recorts trists los que s'arreplegavan en la
+memoria de la desconsolada donzella. Quant dubta'l mortal sobre la mala
+sort que li espera, y perdent la esperansa compara temps y situacions,
+no sòn sols los mals recorts los que fa revíurer la tristesa y la
+desconfiansa; ans bè, pera sentir mes pena, pórta la memoria á la
+imaginació los recorts bells y grats, pera que, comparantlos, ressalte
+encara ab mes negres colors la situació en que's troba'l que péna. Així
+mirant espantada la pobre orfaneta, en aquell moment, á la imatge de la
+desgracia, que li semblava se li apareixia pera acompanyarla y no
+deixarla may mes durant lo resto de sa vida, contemplava aquella figura
+creixent en horror quant mes comparava ab son estat lo de sa ditxosa
+infancia, y recordava las caricias de la mare al despertarse, las festas
+de son pare á l'hora de dinar, las passejadas que feya ab tots dos als
+diumenges, lo temps alegre de la cullita y del bátrer, en que seguia'l
+trill per la era de son poble, los falconers del senyor de Camporrells,
+que li donavan aucells y flors, la amistat de infinitas amiguetas, ab
+las quals anava á cullir moras dels esbarzers ó á apresonar cigalas del
+un arbre al altre, per fi, la ditxosa nit de San Joan ó de Nadal, lo dia
+de la festa Major, los camps de Menargues, la fisonomia de son poble, y
+fins la claror y'l sol que il·luminava la estimada terra ahont havia
+nascut. Oh! trist ben trist s'anava posant ab tals memorias lo sensible
+cor de la orfaneta, y així pensant, se considerava llavors mes órfana
+que may, y tan fosch veya son temps esdevenidor, que no hi havia sol
+imaginable pera poderlo il·luminar, semblant sos suspirs un sospir
+seguit y sos ulls una font continua de llágrimas. Pera mes aumentar sa
+tristesa no li faltava en sa soledat mes que una cosa, que prest
+succehí, pus sempre al fixarse en las penas, per una fatalitat
+indefinible, es quant mes de novas n'acuden: las dos estimadas tórtolas
+de Blanqueta se posaren á murmurar en aquell moment, y la trista noya
+hagué de sofrir aquell cant trist, per no tenir cor de fer callar á
+aquells dos animalets á qui tan estimava.
+
+--Cantau ó plorau, tortoletas mevas, que no sè lo que fèu, quant tant me
+coneixeu y quant sòu las companyonas de ma sort! Cantau ó plorau, que lo
+mateix es, quant una y altre cosa es en vosaltres per excés de amor y
+gelosía, temerosas de pérdrer la companyia en que viviu! Jo us escolto,
+plorant sols, pus sola y aislada'm trobo, y si temo, es de que no
+tornará ja may pera mi la felicitat que'm fuig, estraviant pót ser
+l'únich amor que'm queda, y destruhint ma esperansa! Plorau ó cantau,
+tortoletas mevas, plorau ó cantau!
+
+Durant tan trist estat, y quant Blanqueta, impacient, s'acostava á la
+porta y treya'l cap pera véurer si tornava'l baylet, observá la
+misteriosa actitut de alguns dels vehins, que, parlantse en veu baixa y
+mirant á la casa del falconer, evitavan al mateix temps de que sos ulls
+se fessen encontradissos ab los de la noya, y tan prest com la veyan,
+giravan dissimuladament y's ficavan dins de sas casas. Misteri ben
+significatiu era aquell pera la desgraciada órfana, peró mes ho era
+encara la única escepció de tanta ingratitut: sa fiel y constant amiga
+Marieta, la filla del egoista Ambrós, posada á la finestra de sa casa, y
+mostrant la cara mes trista que pót mostrar una donzella sensible de
+bons ulls, no perdia de vista la botiga de son desgraciat vehí, y cada
+volta que podia atisbar á Blanqueta, com volentli revelar l'interés que
+li movia sa desgracia, mossegantse'ls llavis, bellugava'l cap á dreta y
+esquerra, y alsava sos ulls de Dolorosa al cel, ab ayre suplicatiu. Peró
+Marieta, la amable amiga y, si's pót dir, consultora de Blanqueta, no
+parlava, y quant coneixia que aquesta li anava á dir alguna cosa,
+desapareixia en sech de la finestra, tornanthi luego, pera fer los
+mateixos senyals y pera tornar á fugir quant sa mes estimada amiga
+intentá parlarli. Ben clar se veya: la pobre vehina pugnava entre'l mes
+bon desitj de socórrer y ajudar en sa desgracia á sa amiga y la ordre
+severa, imposada per son pare, de evitar tota relació, durant aquell
+dia, ab la casa del vehí malalt!
+
+Tot aixó contribuhia á fer mes amarga la situació de Blanqueta, y mes
+quant veya la inseguritat de trobar, en dia de tanta confusió, cap metge
+á casa, pus dos vegadas havia vingut ja'l baylet y cap de ellas ab
+metge: lo de las monjas havia anat á visitar al monastir de san Pau, y
+al tancarse'ls portals, l'havian tancat defora; altre metge, indicat al
+noy per la familia del de las monjas, era prohom del Concell de Cent,
+y's trobava en aquella ocasió en la casa de la ciutat; de altre sabian
+lo nom, peró no'l carrer en que vivia... y'l pobre baylet corria y anava
+y tornava, y al arribar devant de Blanqueta, ni aquell sabia esplicarse
+volentse disculpar, ni aquesta podia contestarli mes que ab esclafits de
+plors y ab nou y major desespero cada vegada. Fatal contratemps!
+Llargas, ben llargas li semblavan las horas á Blanqueta cada volta que
+havia de esperar de nou, y llargas las anadas y tornadas del baylet; mes
+¡quí ho diria! al pas que las horas de esperar li semblavan llargas, lo
+dia li passava rápido y corrents en sa exaltada imaginació: veya que
+s'acabava la tarde, y cada instant creya véurer com disminuhia'l sol
+grau per grau en sa carrera, y no dubtava ja de trobarse quant ans en la
+nit, ab son protector malalt, sense un metge pera curarlo, sense un
+amich que la ajudás y consolás! Per segona volta s'havia de véurer la
+desgraciada Blanqueta en una nit semblant, por son aislament y
+desconsol, á la que havia passat en Menargues, quant las infernals
+bombardas de Balaguer se li emportaren á sos estimats pares! Per segona
+volta la poncella del camp havia de aguaytar sola, esposantse á que un
+mal vent la arrebassás, y fes desaparéixer sa hermosura y sa forsa!
+
+Lo trist pressagi se cumplí: la nit arribá ab tota sa fosca, y ni
+resolució tingué la espantada donzella de encéndrer llum, temerosa de
+que son espant fòra major vehentse á sí mateixa sola. Arrimada á la vora
+de la porta, escoltava impacienta si sentia pel carrer trepitjadas lluny
+ó la veu aguda del baylet, peró passava'l temps, y lo únich que
+ressonava en los ohidos de Blanqueta, en lo silenci de la nit, eran los
+esbufechs del pobre falconer á qui ni podia ni sabia com socórrer!
+
+Unas sombras giraren per l'estrem del carrer durant tal impaciencia,
+peró Blanqueta no las arribá á véurer, ni ellas á la noya... y mes
+valgué que fos així.
+
+Per fi, al cap de bon rato sentí Blanqueta la veu del baylet, que venia
+esplicant l'estat en que's trobava son amo, y deduhint per aixó que
+venia'l metge, se ficá resolta á dins, corregué á la cuyna á buscar un
+lluquet, y encengué llum ab la major promptitut. Y en efecte, justa
+prengué la mida, pus al sortir á la botiga, ab la ma devant del llum
+pera que no s'apagás, posava'l peu en lo llindar de la porta lo
+renombrat doctor Guerau, qual semblant no era'l mes afable, sobre tot
+desde las derreras noticias que li havia revelat lo baylet que
+l'acompanyava, pus, á saberlas ans, hauria pres sens dubte certas
+providencias, que llavors havia de executar precisament al sortir de la
+casa del malalt.
+
+Encara que familiarisat ab desgracias lo doctor Guerau, s'hagué de
+conmóurer ó interessarse algun tant, vehent al costat de la desgracia la
+hermosura, cosa que contribueix á divinisarla en cert modo, y sembla que
+fa atráurer mes facilment la compassió. Procurá ans de tot calmar ab
+bonas peró breus paraulas lo desespero de la noya, pera evitar que fos
+confusa la relació que li feya de tot quant havia passat, y arribat ja á
+la cambra, se dirigí al capsal del llit, portant á son costat á
+Blanqueta ab lo llum, de manera que no podia véurer bè de prompte la
+cara del malalt.
+
+Gran fou la sorpresa del doctor així que la noya separá la ma del llum.
+La cara y'ls ulls del falconer estavan en lo mateix estat que ans, peró
+la boca, que estava oberta, per estar lo cap molt caygut, deixava véurer
+una negror lo mateix que de tinta. Acostant llavors lo llum á la boca, y
+baixantse un poch lo doctor Guerau, digué, sens alsar la veu, algunas
+paraulas que no deixá de enténdrer la desconfiada Blanqueta.
+
+--Sí, sí: llengua y paladar y tot, tot está negre. Avansada está la
+cosa, peró no ha anat ab la pressa que en molts altres.
+
+--Y qué será, senyor doctor? esclamava Blanqueta. Verge Santissima dels
+ángels, teniu pietat de mi!
+
+Lo doctor prengué lleugerament lo pòls al malalt, y separantli després,
+ab la punta del bastó, la camisa del pit, anyadí:
+
+--Estrany es. Sembla que pel cos no hi ha encara tacas, y podria ser que
+sostenintse fins demá... Quí sab. Peró de tots modos, si no las tè avuy,
+las tindrá demá, y ab perill tan compromés, es precís...
+
+--Qué?
+
+--Jo sento, noya, tenir que dirtho, peró ab las prevencions que hi ha
+per part del gobern de la ciutat y ab los mals recorts y escarments que
+ha deixat un mal tan cruel, no pót menos un, y es deber de tot físich,
+de postposarho tot al bè y á la salut pública.
+
+Al sentir aquestas espressions, los ulls de la donzella brillaren com á
+foch, descobrint tot lo horror que sa ánima preveya, y sa cara grogejá.
+
+--Peró bè, doctor? qué es lo que tè'l Joan?... Quin es aqueix mal tan
+cruel de que parlau?
+
+--Lo que tè (contestá'l doctor, fent una suspensió y mirant á terra,)
+es... es la glánola.
+
+--La glánola...! La peste...! Verge santa dels desamparats! Ja ho veig,
+doctor, ja ho veig, que estich condempnada á quedar novament órfana y
+sens amparo en aquest mòn!
+
+Y posantse'l devantal als ulls, tan íntima aflixió demostrá Blanqueta,
+que fins al doctor Guerau, á pesar de sa esperiencia, li fèu venir ganas
+de plorar, per conéixer que verdaderament aquella desgraciada hermosura
+se trobava sola en lo mòn, com ho probava lo véurer que, en un cas tan
+crítich de estar malalt lo cap de la casa, no rodejava son llit mes
+companyia que la de la noya. Peró'l deber era ans que tot.
+
+Després de un curt silenci, preguntá ab tota senzillés Blanqueta al
+metge:
+
+--¿Donchs, qué farém, senyor doctor?
+
+--Res, noya: allúnyat del malalt, pus, com ja te he indicat, prest
+vindrán per ell.
+
+--Com! Qué diheu?... Vindrán per ell?... Y quí?
+
+--La cerca de la ciutat, á la que vaig á avisar enseguida.
+
+Al dir aixó, lo doctor girá en direcció á la escala, com indicant que ja
+no tenia res que fer y no's devia pérdrer temps.
+
+--Nó, doctor, nó! esclamá la noya, detenintlo. Jo desamparar á mon pare
+y protector, al que ha salvat ma vida y ha vigilat ma honra, al que ha
+sigut mon consol y ma alegria, jo desampararlo perque's pert ell y's
+pert també ma esperansa...? Aixó sí que no ho faré. En bona hora que ma
+esperansa fuge, peró mentres ell respire, á mi'm toca cuydarlo, y no'm
+fa res de acompanyarlo en la mort, ja que he sigut sa companyona en
+vida. Diheu, doctor, diheu: qué he de fer?
+
+--Infelissa! Ta lleyaltat y amor no tè exemple en quant he vist, tocant
+á aquest mal que tant espanta, peró ab ton bon desitj no farias mes,
+donzella, que agravarlo. ¿Qué farias ab ta inesperiencia, ab ta
+perturbació, ab ton aislament? ¿Qué farias, si l'enmetzinat alé del
+malalt te feria á tu mentres creyas consolarlo, y cahent á sos peus
+malalta com ell, haviau de ser un y altre víctimas y testimonis mútuos
+de una desgracia inevitable, vehent ell ta agonia y tu la sèva? No val
+mes que de dos s'en salve un, que se evite la propagació del mal en la
+ciutat, y, sobre tot, que's medique y's cuyde al malalt ab tot ordre,
+calma y seguretat per qui tè coneixement y esperiencia de tal mal y per
+aquell á qui no perturba cap afecte ni interés? Deixa, deixa, noya, que
+se'l emporten á la Santa Casa, y prega tu á Dèu entretant que us ajude á
+tu y á ell.
+
+La pobre noya no tenia rahons pera contestar al metge, y aquest havia
+enfilat ja la escala, quant un truch á la porta de la botiga cridá la
+atenció de Blanqueta, la qual s'en adoná, y deduhí per alló que'l baylet
+no era á la casa.
+
+--Quí será? Quí podrá trucar, estant la porta oberta y haventhi allí'l
+baylet? Peró nó: ah! Ja ho conech! esclamá Blanqueta ab lo to mes
+desesperat. Ja ho veheu, senyor doctor, ja ho veheu... fins lo baylet
+m'ha desamparat!
+
+Y havent cridat per dos vegadas, tot baixant, al baylet, aquest no
+contestá, repetintse solament en cambi lo truch de la porta. Al arribar
+á la botiga la noya y'l metge, una y altre quedaren sorpresos, de véurer
+quí era'l que demanava y l'objecte ab qué venia.
+
+--Ay ay? digué'l doctor. Quin miracle es aquest? Ans que'l metge haja
+dat l'avís, vos trobau ja á la casa del malalt? Esquisida es, á fe,
+vostra vigilancia.
+
+--Dèu meu! cridá la noya, al sentir las rahons del metge, y vehent que
+al derrera del que demanava seguian altres dos homens portant una
+llitera tapada. Y sòn los de la cerca! Com es possible aixó, senyor
+doctor?
+
+--Filla, jo mateix m'en admiro...
+
+--Es tal nostra vigilancia, (contestá l'home ab una fredor que li era
+habitual,) que, pera evitar lo mal públich, no perdonam res, y moltas
+vegadas sabem ans que'l metge ahont jauhen los malalts.
+
+--Sempre hi ha vehins temerosos, digué'l doctor, que, á las primeras
+sospitas, corren...
+
+--Es ben cert, senyor doctor! esclamá abatuda de dolor Blanqueta. Ni un
+vehí per anar á buscar á un metge, y pót ser mes de un pera avisar ans
+de temps á la cerca!
+
+L'home de la cerca contestá ab una mitja rialla, confirmant la
+conjectura de la noya, y en seguida digué:
+
+--Donchs, vos apar, doctor Guerau, que sens dificultat...?
+
+--Sí sí: enllestiu, que jo tinch altres cosas que fer.
+
+--Es cert, es cert, doctor? esclamava Blanqueta, girant com á boja per
+la botiga, y sense saber lo que li passava. Es possible lo que van á
+presenciar mos ulls?... Misericordia divina!... Quanta desgracia en un
+sol dia! Y que hé fet jo, pobreta de mi, pera que així'm castigue'l
+cel?... Nó, nó! mos ulls no ho veurán, mos ohidos no ho sentirán...
+Jesús! Jesús! Anau, anau... que jo m'en vaig á amagarme en'l estrem mes
+recóndit de esta casa.
+
+Deya aixó Blanqueta, mentres lo doctor Guerau corria ja carrer avall,
+fugint dels miasmas, y mentres l'encargat de la cerca, ab son fanal á la
+ma y seguit per la llitera, pujava la escala en busca del malalt, que en
+pochs minuts tingueren trasladat, emportantsel, sens detenirse, al
+apartament dels empestats del Sant Hospital.
+
+Al fugir la noya, pera no presenciar tan trist espectacle, s'introduhí
+en la rebotiga, penjá'l llum de qualsevol manera, y sentantse en una
+cadira, verdaderament arreconada, tancá'ls ulls, se tapá ab los dits las
+orellas, y plorant, esbufegant, resant y esclamant, esperá que passás
+aquell fatal moment ó'l temps en que calculá que l'acte havia tingut
+efecte. Al ressonar en sos ohidos lo trepitj pesat dels homens que se'n
+portavan la llitera, Blanqueta doná un jiscle, y del tot abatuda y
+desesperada, arribá á posar son front sobre de sos genolls, y en tal
+actitut permanesqué per un rato, darramant llágrimas y mes llágrimas, y
+no sabent con ferho pera detenirse'l plor y calmar la viva agitació que
+li partia del cor.
+
+Peró ans de esplicar lo que succehí á Blanqueta, al esforsarse pera
+sortir de sa postració, convé disculpar en cert modo la part de egoisme
+é inhumanitat (que tal haurá semblat al lector,) dels vehins y demés
+coneguts del pobre falconer, sabedors del mal que á aquest afligia, fent
+una breu pintura, á tal objecte, de lo que era la cruel y horrorosa
+peste de la glánola.
+
+Després de la dansa de S. Guy, que invadí la Alemania, y en qual
+enfermetat no hi havia mes remey que exorcisar als malalts, possehits
+del diable, recitant versos de la Biblia; vingué al mòn la glánola, dita
+així, segons creuhen alguns, per sortir unas glándulas ó tumors en
+certas juncturas del cos, y ab tal nom ó ab lo de landre era coneguda y
+anomenada la enfermetat en molts paissos y en diferents idiomas.
+
+Lo terror que la glánola produhí no tè comparació ab lo de cap altre
+enfermetat, de quantas, com ella, nos havian vingut de Llevant, com que
+era un dels presents fets á la Europa per las crehuadas.
+
+La Fransa, la Italia, la Espanya y després la Inglaterra, la Alemania y
+la Holanda foren, successivament y en continuas renovacions, víctimas de
+ella.
+
+Peró de totas quantas escursions fèu lo mal, cap fou mes cruel, ni en
+cap se presentá ab un carácter mes devastador y espantós com en 1348.
+Desde llavors la glánola fou sempre símbol de terror, de espant y
+miseria; son recort y son nom eran lo fantasma perseguidor del cor y de
+las conciencias, y ¡cosa estranya! al pas que era'l medi de moralisar
+als incréduls, per lo temor de la mort, apagava los bons instints y
+sentiments, per lo terror de la enfermetat. L'home, aterrat, contemplant
+sa efímera existencia, alsava rendit las mans á Dèu, demanantli
+misericordia, peró no las estenia al próxim, quant veya que son semblant
+queya ferit del mal á son costat. Aberracions humanas, que en va cap
+filosofia es capás de fer enténdrer!
+
+Fins ab los preludis que avisaren sa vinguda, fou aquella vegada
+terrorífica la aparició del mal, pus després de sentirse continuos
+terremotos per molt temps, comensá á plóurer, y de tal manera, que durá
+la pluja, sens interrupció, per espay de sis mesos. Llavors comensá la
+verdadera devastació de la glánola, cahent á sa bufada poblacions
+enteras, que quedaren sens un habitant, y barrejantse en la desbocada
+corrent de aqueixas miserias que tot ho arrebassava, junt ab la manta
+del pobre, los mantos dels emperadors, las coronas dels reys y las
+mitras dels bisbes. Entre las víctimas ilustres, ho fou, en nostra
+Espanya, lo rey Alfonso XI de Castilla.
+
+Pera tráurer la proporció dels efectes de la peste, que'ns pinta lo
+Petrarca, en aquella temporada de trist recort, basta saber que, sols en
+la ciutat de Venecia, moriren aquella vegada deu mil personas. Així es
+com los historiadors, transmitint la veu del poble, arriban á dir que
+"desde Noé, may l'ángel esterminador havia mort tanta gent com llavors."
+
+Molts dels malalts se pót dir que ni arribavan á estarho, pus morian al
+primer dia, de repent y fins pel carrer.
+
+Comensava'l mal per una febre violenta, y seguia després un deliri,
+estupor é insensibilitat, no guardant sempre'l mateix ordre en aquestas
+senyals; la llengua y'l paladar se tornavan negres y com á cremats, y
+l'alé despedia un fetor insoportable. Molts dels malalts tenian una
+peripneumonia violenta (inflamació del pulmó y de la pleura,)
+acompanyada de hemorrágias promptes y mortals, y ordinariament se
+manifestava la gangrena per unas tacas negras que sortian per tot lo
+cos.
+
+No hi ha que parlar de remeys, perque eran ineficassos tots los
+ordinaris, y dependia la cura de una casualitat, difícil de endevinar, ó
+del giro que prenia'l mal per sí mateix, com quant sobrevenian postemas
+exteriors, en qual cas la vida no corria ja cap perill.
+
+A tal estrem arribá la por del contagi, que no's trobavan ni metges pera
+curar, ni servidors pera cuydar als malalts, ni capellans pera
+assistirlos en los últims moments, de manera que, pera remediarho,
+tingué'l Papa que concedir indulgencia á quantas personas se
+consagrassen als atacats del mal, y s'absolgué plenariament als malalts,
+encargant als sacerdots que'ls ho fessen saber.
+
+Las prometensas, rogativas, penitencias y fundacions menudejavan encara
+no hi havia los primers síntomas de una nova visita del mal, y'l poble
+menut y pobre, pera aplacar la ira del cel, presentava á voltas, per las
+ciutats y pobles, espectacles tristos y repugnants, encara que piadosos,
+pus se veyan passejar pels carrers arreplechs de homens mitj núus que
+s'assotavan á sí mateixos ó uns als altres.
+
+La estadística que ofereix la ciutat de Barcelona, segons se troba en
+los dietaris del Concell de Cent y de la Diputació, proba en primer
+lloch la aparició continua de la glánola, desde la data citada fins al
+sigle XVII y aprés la mortandat esperimentada en ella, que no es poca
+si's comparan los temps y la gran diferencia del número de habitants de
+ans ab los del temps actual. En l'any 1333, que es una de las
+apuntacions mes antigas, consta que en poch temps moriren deu mil
+personas; de aquesta data fins al temps del rey Fernando se repetí la
+peste en Barcelona al menos deu vegadas, y de llavors en endevant fou
+tan continua y horrorosa, que s'hagueren de publicar jubileus pera'ls
+que morian, facultar als capellans péra que diguessen dos missas, fer
+bandos contra'ls metges y cirurgians que fugian, y fins arribá una
+ocasió en que no hi havia qui pogués tocar las campanas de la Catedral.
+Dèu nos guart de semblants tristesas!
+
+### XXXVI. Com lo malvat donzell s'en portá á la orfaneta al jas de En Simon. 
+
+Probará, donchs, tot lo referit, quant menos, que no deurá estranyar lo
+lector la indiferencia ó por dels vehins respecte del pobre falconer,
+sent com era ell, en son trist estat, lo primer senyal de la renovació
+de un mal, que tan cruels recorts havia deixat pochs anys ans, com si
+diguessem lo preludi de la vinguda del ángel esterminador, de aquell
+ángel que, quant venia, no anava acompanyat sols de la peste, sinó de
+fam, miseria y guerra, com ho feya créurer ja mes aquell dia ab l'estat
+efervescent de Barcelona.
+
+Peró tot aquest horror, així lo de la peste que s'acaba de descríurer
+com lo que oferia per sí sol lo desconsolador quadro de la casa del
+falconer, en lo moment de separarse aquest de sa afillada, no era res,
+absolutament res en comparació del que esperimentá la pobre Blanqueta al
+alsar lo cap dels genolls, ferits sos ohidos per una veu coneguda, de
+fatal recort y que no esperava sentir en aquella ocasió.
+
+No bè la llitera habia girat la cantonada del carrer, dos homes s'havian
+adelantat apressuradament cap á la casa del falconer; trobant la porta
+descuydada havian penetrat en la entrada, y l'un de ells, atret per la
+claror del llum de la rebotiga, s'havia introduhit fins á la presencia
+mateixa de la abatuda víctima, que ni esperit tenia de tornar á obrir
+los ulls pera no contemplar ab ells lo horrorós quadro que de sobras
+veya ab los ulls del esperit.
+
+--Aquí está! esclamá l'home ab alegria infernal, al véurer á la
+donzella. La hora ha arribat, Blanqueta: jo vinch pera salvarte, y...
+
+--Oh! cridá la noya, horrorisada, posantse dreta, y corrent á un recó,
+fent seguir arrastrant la cadira, y colocántsela devant de ella, com
+volentse parapetar. Verge Santíssima! Fuig, fuig, mal esperit, Llucifer
+perseguidor; aparta, mal cavaller... Horror! horror! No'n tinch prou
+encara ab una gran desgracia, que m'en portas una de pitjor? Fuig, fuig!
+Arrera cor de roure, infame, vil...!
+
+Apretava ab una ma Blanqueta la cadira contra sí y ab l'altre recullia
+vagament la roba que tapava son pit, com posant també en guarda sa
+honestitat y sa honra. Son cos inclinat y son cap test al mateix temps
+podria dirse que simbolisavan la por y la vigilancia, y sos ulls, vius y
+bellugants, se podrian péndrer bè per las únicas armas de la ánima, que
+probavan de espantar al enemich, quant no's confia en la defensa de las
+del cos, en las mans.
+
+--Tant te espanto? li digué'l perseguidor, afectant un to suau y amable.
+Mira que vinch á salvarte, vinch de pau, com sempre, vinch á rendirte
+mon desesperat amor, vinch á oferirte ton ben estar, pus serás desde
+avuy ma esposa, avuy, que tinch major poder que may, pera transformarte,
+sens dubte, de una órfana miserable en la esposa de un cavaller
+distingit!
+
+--Nó, may! may! Tornáuvosen per ahont haveu vingut, deixaume en ma
+miseria y orfandat, pus jo no sò vostra, ni ho puch ser, ni ho vull ser.
+Vergonya, vergonya vos en haviau de donar, que tot un majordom del palau
+del senyor Rey vinga á perseguir á una honrada y desgraciada donzella.
+No us atanseu á mi, mal cavaller, y respectau quant menos la casa de un
+moribund!
+
+--Insisteixes? digué'l donzell, en actitut de avansar cap á Blanqueta, y
+respirant sos ulls la passió mes liviana y'ls mes desenfrenats
+sentiments. No vóls pensar, noya, en qui ets y en qui sò?
+
+--Nó, nó! May!
+
+--Nó? Donchs pensa que demá tornarás á ser lo que eras la primera volta
+que entrares en esta casa, demá estarás sense menjar, sens protector ni
+amparo, sense amor ni companyia: demá ton amant estará baix mon arbitre
+y en poder de la justicia, que'l fará servir de exemple y escarment als
+revoltosos de aquesta ciutat; y demá... demá nó, avuy mateix... sí, tu
+serás esclava forsada de ma passió, si ara, de seguida, no't resols á
+ser volenterosa amiga de qui no pót víurer sense tu.
+
+--May, may! contestá Blanqueta ab resolució heróyca.
+
+Y com en aquell moment se sentís prop de la porta del carrer la veu de
+una persona, que semblava com temorosa ó espantada, lo donzell,
+advertint per alló lo perill que corria, prengué una actitut resolta y
+atropelladora, al pas que la noya, confiant de ajuda, se ostentá ab
+aquell ayre tan súblime de que sols pót tenir idea qui haja contemplat
+en situacions semblants á alguna de las artistas trágicas que tenen fama
+en nostres dias.
+
+--S'ha acabat la compassió! cridá'l donzell, mirant alternativament á la
+víctima y á la porta. Órfana orgullosa, cedeixes ó no?
+
+--Primer la fam y la miseria, primer lo llit de la peste, ahont jau mon
+protector, ans que'l llit conjugal de un lladre de honras. May, may seré
+teva!
+
+--Donchs llavors, á la forsa...
+
+Avansant lo donzell, pera cenyir ab sos brassos los de Blanqueta,
+aquesta, que en va havia esperat ajuda, alsant la veu en sas últimas
+paraulas, vegé enterament desvanescuda sa esperansa, y arribada la hora
+de sa desgracia, invocá al cel la trista víctima, estengué sos brassos,
+sacudí son cap, probá de cridar, peró aterrada com á paloma que véu ja
+sobre son coll la garra oberta del esparver, sentí en sech pérdrer las
+forsas, y debilitat son cor, y quedántseli sa veu en la garganta, perdut
+lo color de sa cara y emboyrats sos ulls, caygué, ab tot lo pes de son
+cos, llarga en terra.
+
+--No perdam temps! digué llavors enrabiat y confús lo donzell, fent
+senyal al home de fora que s'acostás. Ja que no hi ha altre remey, al
+coll y afora.
+
+Y agafant un y altre sens compassió á la hermosa y desgraciada
+Blanqueta, la alsaren de terra fins á arribar á sentarla en la cadira;
+posada així, l'home la prengué, tot baixantse, per las camas, lo donzell
+la sostingué per sota dels brassos, y deixantla anar luego sobre de la
+espatlla del home, de la manera que sól carregarse una saca de blat,
+s'alsá lo manat servidor ab tan noble carga, y junt ab lo tiránich
+senyor que'l manava treballar, fugiren un y altre cap á la porta, y
+desaparegueren carrer avall, cuberts per la sombra de la nit.
+
+Lo cap hermós de Blanqueta penjava á la espatlla del sayó, com una flor
+hermosa á la que han xafat lo mánech poch temps ans, y guarda encara la
+bellesa de la vida. La ma atrevida del luxuriós donzell la aguantava y
+cariciava de tant en tant, mogut sols per una compassió egoista.
+
+De la boca de la atropellada víctima sortia un sospir continuo y cansat,
+de manera que arribava á ser també un Ah! seguit, per lo qual fins pót
+ser la haguera conegut, en aquell silenci, qualsevol que intimament la
+hagués tractada: era alló la aroma de la flor xafada, que avisa, encara
+que ab poca forsa, al solitari que per prop de ella passa.
+
+Al sortir la porta, se sentiren dos veus que espressavan, á qual mes, la
+sorpresa de lo que estava succehint.
+
+La una era aguda, y al mateix temps tendre y espantada, que deya:
+
+--Ay, pobre Blanqueta!... Y se la emportan! Verge Maria!
+
+Era la veu del fiel baylet, que acabava de arribar fatigat, en aquell
+moment, de cumplir un encárrech que li havia fet la vehina y bona amiga
+de Blanqueta.
+
+Una puntada de peu, donada ab violencia, y tot passant, pel inhumá
+donzell, arramblá á la paret de la entrada al compassiu noy y lleal
+companyó de la desgraciada orfaneta.
+
+La altre veu fou un Ay! de horror, jiscle donat per una veu dolsa, en la
+finestra de la casa del especier, ahont se sentí cáurer al mateix temps
+un cos de una persona, tal volta desmayada.
+
+Era alló una senyal de desesperació repentina, donat per la bona amiga
+Marieta, la qual, ignorant primer l'objecte dels dos homens que havian
+entrat en la botiga, acabava de deduhir en aquell moment, per la
+esclamació del baylet y pels ronchs del gos mastí que seguia als
+raptors, la afrentosa y nova desgracia de sa amiga, y qui era l'infame
+que la ocasionava.
+
+Al arribar los dos que fugian á la cantonada de un carreró llarch y
+estret que conduhia, per prop de Santa Ana, á un estrem de la muralla,
+l'home que portava la carga preguntá al altre:
+
+--Per ahont pego?
+
+--Tot dret... Al jas de En Simon.
+
+Al sentir tal ordre l'home's detingué com admirat.
+
+--Qué diheu?
+
+--No't detingas: endevant.
+
+--Peró al jas ó al hostal?
+
+--Al hostal: lo mateix tè.
+
+### XXXVII. Entre amor y amor patri ¿quin vèns? 
+
+S'acostava la hora acostumada en que'l constant y enamorat Guillemet
+solia cumplir de amagat la cita de amor ab sa hermosa y senzilla
+falconera.
+
+Desde que'l pare ó protector de sa estimada, descobrint los amors de
+esta, havia donat ordre al jove preferit que no s'acostás á sa casa, lo
+cap de aquest no reposá, calculant lo mal que havia ocasionat, y sobre
+tot la privació en que's veuria. Si ans era sols lo cor, per excés de
+amor, lo que'l feya patir ¿qué tal havia de ser llavors, si eran lo cor
+y'l cap los que'l mortificavan, vehent cada volta mes confusa sa
+esperansa?
+
+Peró com may créu pérdrerla qui sent una passió que'l guia, no volgué, á
+pesar de tot, l'enamorat jove, prescindir de sa costum, y arribava á
+tentejar un pas, que si bè era imprudent, lo considerava obligat, sobre
+tot quant las últimas miradas de sa estimada, al despedirse, li havian
+fet recobrar la seguritat, que pocas horas ans li havia parescut
+dubtosa. L'amant, aborrit de sa sort, s'havia arribat á resóldrer, tan
+prompte com vingué la nit, de anar á rondar, mes ó menos amagat, la casa
+de sa estimada, per mes que no hagués de véurerla, per mes que del
+terrat que cuydava la hermosa Blanqueta no hagués de sentir cáurer, com
+altres vespradas, sobre de sas mans, ni una flor, ni una branca de
+olorosa herba.
+
+Pobre Guillemet si hi hagués arribat! Sols un contratemps, permés pel
+cel en profit dels bons, lo podia distráurer de son intent, salvantli
+tal volta fins la vida, pus á la mateixa hora, son infame rival, lo
+majordom del palau, alentat per la confiansa que havia cregut meréixer
+aquell dia de son rey, tenia en aguayt homens que vigilassen los
+encontorns de la casa del falconer, disposantse á agafar á aquest y á
+Guillemet com á conspiradors y contraris á la Magestat Reyal, y pót ser
+fins á matarlos, pretestant sa resistencia.
+
+Pensatiu y capficat atravessava, donchs, Guillemet un carrer próxim á la
+iglesia de Sant Jaume, que era llavors junta á la casa de la ciutat, en
+direcció á la casa de sa estimada, y podria dirse que res l'hauria tret
+de sa fixació y tristesa, com que ni's parava en los que passavan prop
+de ell, á no haver sigut una gran causa, un altre objecte que fos tan
+grat á son cor com la passió que en ell bullia. Sols un amor podia
+distráurerlo, en tal moment, de son amor, l'amor patri, que no deixava
+de ocupar gran lloch en son esperit.
+
+Un crit general de --Ara surt! Ara surt! Es mossen Joan Fivaller!--
+atragué naturalment la atenció del desconsolat jove, que, ocupat
+principalment aquell dia en son desgraciat amor, no estava prou enterat
+de tot lo que passava per Barcelona, y fins ignorava la reunió y última
+delliberació del Concell de Cent, quant los actes de aquesta corporació,
+una volta sabuts per los mes inmediats curiosos ó interessats, passavan
+rapidament de boca en boca y's transmitian en un instant desde la plassa
+de Sant Jaume als estrems mes apartats de la ciutat.
+
+Al sentir En Guillemet lo nom de son protector, conegué interiorment que
+no devia prescindir de averiguar lo significat de aquella alegria
+general que's notava en tots los semblants de la gent del poble, al
+pronunciar y repetir un nom tan il·lustre; sabent qui era mossen Joan
+Fivaller, recordant sa dignitat, son amor patri, son noble orgull, y que
+era la primera persona de qui sentiren veritats, en altre ocasió, los
+cortesans y áulichs del rey Fernando, deduhí facilment, que, en lo nou
+altercat de aquell dia, estaria sens dubte destinat á ser héroe ó
+víctima, y suspenent son ánimo per un instant, procurá enterarse per los
+que passavan de qué era l'entussiasme del poble en tal conflicte. No li
+faltaren esplicacions promptes y entussiastas de totas parts, y pensant
+que efectivament héroe ó víctima anava á ser la persona per qui sentia
+ell mes respecte y gratitut, al observar que inmensas bandadas de poble
+corrian depressa á diferents punts de la ciutat pera armarse ó
+prevenirse mentres se esperava lo resultat de la entrevista ab lo Rey,
+no pogué menos de sentir també bullir en sas venas sa sanch jove y
+honrada, y de anar experimentant la mes ó menos gradual excitació que'ls
+nervis desplegan en casos semblants, infundint la major energia de la
+vida á tots los sentits. ¿Y com no havia de experimentar y sentir tot
+aixó En Guillemet, y en molt major grau que'ls altres, sent com era
+admirador dels actes de Fivaller, deixeble (en lo tocant á la opinió
+política) del experimentat mestre Nicolau, y amich del franch y honrat
+falconer Joan de la Murtra, víctima en Casp dels partidaris del nou rey?
+¿Com no havia de excitarse é inflamarse en foch patri mes que ningú, y
+fins tal volta sentirse inclinat á la venjansa, quant ohint presentar
+com á causa de tals trastorns é infraccions de la lley als áulichs del
+Rey, s'apareixia devant sos ulls l'infame majordom, que tant disgust
+havia sembrat aquell dia en la casa de sa estimada, y junt á ell, com á
+víctima ensangrentada, la figura de son protector, del home mes noble,
+mes generós, mes just y mes digne de ser estimat de la ciutat de
+Barcelona?
+
+--Oh! esclamá, passant del aburriment y la postració á la resolució y á
+la energia, després de un breu moment de quedar suspens. Perdónam, ma
+estimada! Perdónam, angel que vigilas mon pur amor! Perdonaume un y
+altre, si'l deber me distrau desde ara del objecte que constantment ha
+ocupat avuy mon cap, pus així com així tampoch podria gosar aquesta nit,
+com las passadas, de véurer ú ohir á la reyna de mos pensaments. Fuig,
+fuig per avuy, dòls amor de la bellesa, y vina á reemplassarlo, oh
+energich amor de la patria! L'enamorat es ciutadá!
+
+Y fent com fa'l soldat que pensa en sos fills al comensarse la batalla,
+quant arriba'l moment crítich de la barreja, olvidá també Guillemet en
+sech fins la grata figura de sa estimada, que tan impresa portava sempre
+en lo cor y en la memoria, y llansantse ardent y entussiasmat entremitj
+de una de las turbas que passavan, ab ella seguí, participant en seguida
+de tots los desitjs que manifestavan los que la componian, com corrent
+aislada que, al desembocar sas ayguas en lo riu, pren la forsa é impuls
+de aquest, tan prompte com unas y altres ayguas se confonen.
+
+Anava aquella bandada, com altres que's dirigian á diferents cantons de
+la ciutat, á armarse y prevenirse, y tenia senyalat per lloch de son
+aguayt y vigilancia la plassa de Jonqueras, ab motiu de haverhi
+depositat en un magatzem vehí, y desde'l moment en que's manaren tancar
+los portals, totas las ballestas que's guardavan en l'espay extramurs y
+junt al mateix portal de Jonqueras, anomenat Joch de la ballesta, que
+era'l punt ahont solian anar los barcelonins á exercitarse en lo tir de
+aquesta arma, donantse en cert temps del any una funció pública, en la
+cual la ciutat pagava una gran cantitat pera compra de joyas y premis
+als millors tiradors.
+
+Quant la bandada arribá al punt destinat, Guillemet havia conseguit ja
+captarse la simpatia de tots, com que son bon parlar, sa energia y
+entussiasme y la circunstancia de sas relacions ab la casa de Fivaller
+movian á quants l'escoltavan, y bastava pera que li cedissen lloch de
+preferencia y'l deixassen, com qui diu, manar y dirigir.
+
+Apinyada estava la multitut en un estrem de la plassa, fentse la
+repartició de las ballestas, que se entregavan proporcionalment als
+clavaris ó prohoms mes vells de alguns gremis, pera que ells las
+repartissen en personas de sa confiansa, de lo que'n prenia nota un
+oficial del Concell, y á mes anavan compareixent tot sovint particulars
+armats, qui de llansa, qui de espasa, los quals s'havian separat ans de
+la comitiva sols pera armarse, y acudian llavors al lloch designat.
+
+Unas fallas ó teyas encesas il·luminavan aquell acte de impaciencia y de
+dubte, y cada un que venia de nou armat, cada nova espasa ó pica que's
+veya blandir al ayre era un nou triumfo, un grau mes de seguritat
+pera'ls que's disposavan á resistir, si convingués, tota la forsa que
+pogués llansar lo senyor Rey contra son poble. Dalt de una gran caixa,
+ab la que s'havia transportat allí un gros número de passadors y
+fletxas, estava en peu Guillemet, si no donant ordres, guiant pera'l bon
+ordre en la distribució, y comunicant lo projecte combinat allí per los
+principals de la bandada, de una manera que no ho haguera fet millor en
+campanya lo mes estratégich cinquantener de aquell temps. Sa veu de tant
+en tant entonava ó equilibrava la desordenada turba, que, sens instint
+militar y moguda sols per lo desitj de no deixar trepitjar sas
+llibertats, ab los desahogos de certas imprecacions y ab la sort de
+tenir algunas armas, creya bastarli pera atemorisar als enemichs y
+desbaratarlos quant se trobassen cara á cara; així que, parlant En
+Guillemet, ó'l jove escribá, com li deyan la major part, tothom callava
+y tothom aprobava sos dits.
+
+--Ánimo, cridava, ánimo, ciutadans de Barcelona, que avuy será'l dia.
+Temps ha que convenia una llissó forta contra'ls enemichs del Lon nom de
+la ciutat, contra'ls deshonradors de la dignitat reyal. Sempre havian
+anat ab armonia los reys y'l poble; á aquesta armonia, mare fecunda de
+esforsos, déu la patria sas glorias, son engrandiment, son poder en
+totas las parts del mòn, y pus ara als mals consells de gent estranya
+que rodeja lo mes espléndit dels tronos se déu la destrucció de aquesta
+armonia, privemlos ab temps de avansar, perque trencada la armonia,
+quedan trencadas nostres llibertats, trencada la memoria de las
+grandesas passadas y trencada la seguritat del poble y la esperansa de
+recobrarla. La amenassa existeix, lo perill corre, la víctima ha posat
+ja'l peu en lo primer grahó del catafalch: vigilancia, donchs, y estem á
+punt pera que no acabe de pujar. Mes, si aixó arriba á succehir, si'l
+ferro de la injusticia fereix son cap, llavors, ¡ah! llavors, no la
+deixem morir sola, que es á nosaltres á qui representa, y com ella havem
+de passar per la sort que se li senyale. Correm á morir, y encatife
+nostre sanch lo lloch ahont cayga'l mártir: així'l fum de nostra sanch
+será'l núvol de gloria, sobre del qual pujará majestuosament sentada al
+cel la ánima del heróych patrici. Ánimo, ciutadans de Barcelona!
+Preveniuvos per si la llissó ha de passar á ser escarment, per si sona
+la hora de la venjansa, y en aquest cas, olvidau, ciutadans, vostre
+treball y vostra hisienda, olvidau á vostres fills, esposas y pares,
+recordauvos sols de la patria que us crida y que es vostra mare, é
+impávits é inflexibles correm á buscar la mort cara á cara, la mort ó'l
+triumfo, que de totas maneras triumfarém encara que degam morir. Lo
+primer vull ser jo si'l cas arriba, lo primer, no pera serho en
+dignitat, sinó pera poder dar lo primer cop, y...
+
+Delirant semblava estar de entussiasme lo fogós jove que parlava á la
+multitut, y per graus creixia son enardiment, quant al millor punt y
+tenint suspensa de sa veu la atenció general, se'l vegé interromput y
+trasmudat en sech, sens poder acabar de emitir la idea que iniciava, y
+ni poder pronunciar tan sols la paraula que seguia. Sos ulls, que fins
+llavors havian brillat ab tot lo foch del entussiasme patri, se
+contragueren de manera, que indicavan realment una inesperada admiració,
+sacudí'l cap á dreta y esquerra, entre avergonyit é impacient, y
+passantse com desesperat la ma per demunt dels ulls y del front fins á
+estufarse'ls cabells ab los dits, doná un salt de demunt de la caixa
+ahont estava, y ficantse atropelladament per entremitj de la multitut,
+que no deixava de ferli lloch per cert respecte y per ignorar la causa
+de tan repentina transformació, arribá al estrem de aquell mar de gent,
+y emprenent ab tota forsa una correguda per lo carrer mes inmediat,
+desaparegué enterament, deixant á tothom confús y admirat.
+
+¿Qué podia ser alló, en qui per primera volta de sa vida havia donat
+preferencia absoluta al amor patri sobre l'amor de la bellesa, en qui'ls
+debers de ciutadá y'ls de la amistat y la gratitut havian posat tan
+forts arrels, y en qui la forsa de sa imaginació y son talent anavan
+infundint en aquell mateix instant dots creixents de eloqüencia
+tribunícia y popular? ¿Seria que l'amor de la bellesa tornava á véncer
+l'amor de la patria? Quí sab!
+
+La transformació y resolució repentina de Guillemet se devia sols á una
+advertencia que, mentres enrahonava, li doná al ohido un particular dels
+que havian acudit també ab la bandada reunida en la plassa de Jonqueras,
+un dels mateixos que aplaudian y secundavan las paraulas del acalorat
+jove escribá, y que poch podia pensar al parlarli l'efecte que l'avís
+podia produhir.
+
+La verdadera amistat, que no falta may en los contratemps ni
+s'acobardeix en los obstacles, era la única y especial causa de tot
+alló. Marieta, la sensible filla del especier, la amiga fiel de
+Blanqueta, que, apesar de las prohibicions de son pare, havia seguit
+sempre vigilant en la finestra de sa casa, desde'l moment en que se sabé
+lo perill del falconer, havent cridat al baylet ab tot sigilo quant
+regresava ab lo doctor Guerau, li havia encargat que ab la major
+llestesa anás á avisar á Guillemet, fentli saber lo perill en que's
+trobava'l protector de sa estimada. La sort havia fet que venint lo
+baylet ab lo doctor dels barris de Sant Pere, vegessen un y altre la
+turba dels amotinats, á qual frente anava'l jove escribá, y ab la
+seguritat de trobarlo prest, no dubtá de pegar una embestida aquell fiel
+servidor, tan pera donar gust á la afillada de son amo, com á la bona
+amiga que per ella se interessaba.
+
+Peró'l baylet volia estar de regrés á casa ans que's retirás lo doctor,
+volia evitar que Blanqueta se trobás sola y amohinada en tal apuro, y si
+bè doná tota la lleugeresa possible á sas camas, pera arribar, com se
+sòl dir, en un salt á la plassa de Jonqueras, al arribar aquí se
+convencé de que era impossible parlar ab Guillemet, tant per lo gran
+gentio que obstruhia'l pas, com per estar l'amich á qui buscava en la
+part mes céntrica de la multitut, mes ocupat que tots en dirigir y en
+parlar, y mes compromés que ningú en no marxar de aquell lloch, segons
+deduhia'l baylet per las mateixas paraulas que ohí. Així que, aborrit de
+véurer tant de obstacle é impacient al mateix temps pera retornar á
+casa, se ficá las mans á las butxacas de las calsas, y mitj bellugant lo
+cap, anava ja á girar sens cumplir l'encárrech, quant li ocorregué un
+medi, tal volta incert, peró que, á sortir bè, podia produhir lo mateix
+resultat que tant ell com la vehina desitjavan: s'acostá á un home que
+venia carregat ab un feix de llansas, y á qui tothom feya pas, en
+direcció al punt ahont se distribuhian las armas, y després de dirli ab
+molta eficacia algunas paraulas, encargantli las trasmetés al jove
+escribá, torná á empéndrer corrents lo camí de sa casa, ahont arribá
+sens dubte molt ans que l'home carregat tingués temps de parlar al
+entussiasmat jove que alentava á la multitut.
+
+Las paraulas, donchs, que l'home trasmeté á Guillemet, quant aquest
+estava en lo mes fort y calorós de son discurs, eran las seguents:
+
+--Lo baylet del falconer del Portal del Ángel acaba de venir, ab recado
+de sa filla, fentvos saber que son pare está morintse de la peste, y
+ella's troba tota sola.
+
+### XXXVIII. Los plors del baylet. Com l'amor y l'honor sòn las millors 
+armas pera véncer. 
+
+Trasladats molts vehins de Barcelona als punts que'l Concell havia
+designat, y aglomerats los restants per las inmediacions de la casa del
+Concell y del Palau reyal, barris enters hi havia que estavan del tot
+deserts, y en que no's veya móurer ni una ánima.
+
+Un de ells era'l del Portal del Ángel, mes encara que'l tránzit de cap
+persona interrompés lo silenci de aquell estrem, se sentia, ab tot, un
+soroll que contribuhia á fer mes tétrica la fosca soledat que'l
+dominava: tal era lo plor baix y seguit de un noy que estava sentat junt
+al brancal de la porta de la botiga de la Óliva.
+
+A poch de plorar lo pobre baylet, tot suavisantse ab la ma la inflor del
+cop que li havia donat l'inhumá donzell, sentí un trepitj fort y seguit
+com de un home que corria; girá'l cap lo contristat noy, y en efecte
+distingí prest lo bulto de una persona que, corrent ab tota furia, se
+dirigia cap á ell, y que's quedá en sech parada y com estática devant de
+la porta.
+
+--Ah! digué Guillemet, (que era'l que corria,) respirant ab forsa.
+Gracias á Dèu!
+
+Lo pobre baylet seguia plorant.
+
+--Peró, baylet ¿qué tens? M'han dit que has vingut á avisarme, y...
+
+--Sí!
+
+--Y qué? Digas, noy ¿qué passa? Veig que ploras, y temo trobar mes mal
+del que creya.
+
+--Prou, prou!
+
+Y l'baylet seguia plorant y tot aixugantse'ls ulls.
+
+--Que pót ser es ja mort lo Joan? Verge del cel!
+
+--No ho sè.
+
+--Donchs de qué ploras?
+
+--D'un cop que m'ha donat aquell senyorot del tabar vermell, quant se la
+ha emportada.
+
+--Qué dius? Qué dius? A qui s'ha emportat, al Joan?
+
+Al preguntar aixó Guillemet, preocupat, després de lo que acabava de dir
+lo noy, y prevehent un gran trastorn, sa pell se torná com de gallina
+y'l cabell se li erissá.
+
+--Al Joan, contestá'l baylet, no sè si'l han deixat dalt ó que n'han
+fet, peró jo no he vist que se l'emportassen.
+
+--Donchs á qui? Tu has dit, noy, que s'en han emportat á algú. Ira del
+cel! Parla, minyó, parla: digas á qui s'en han emportat... Ahont está
+Blanqueta?
+
+La resposta del baylet fou esclafir en un nou plor, que fins lo feya
+sanglotar.
+
+--Ah! esclamá llavors Guillemet, desesperat. ¿Seria possible? Jo no sè
+si mos sentits me enganyan ó si me enganyas tu, noy. Si'l temor que jo
+sento fos una realitat?... Digas, noy, digas clarament: ¿es á Blanqueta
+á qui s'en han emportat, y era'l que se la enduya aquest senyor que t'ha
+donat lo cop?
+
+--Sí! sí!
+
+--Verge pura! Y ella'l seguia, ó li donava'l bras, ó la estirava ell tal
+volta, ó qué...? Parla, per amor de Dèu, sinó'm fonch!
+
+--Qué voleu que us diga, si ella la pobre no parlava, ni podia fer
+res... Mes, que ni sè si era viva ó morta: com que la portavan al coll á
+manera de sach.
+
+La tremoló de rabia que agafá aquí á Guillemet fou inmensa. Li semblava
+un somni lo que sentia, y en son cor fermentava un desitj de venjansa,
+peró de aquella venjansa que es mes terrible per no véurer prop
+l'objecte sobre'l qual ha de descargar. Lo foch del cor bregava ab la
+inacció de la ma, que en va buscava una arma pera empunyarla, quant poch
+ans tantas n'havia tingut á sa disposició.
+
+--No hi ha remey! digué'l desesperat jove, fent esclafir en son front lo
+palmell de la ma dreta. Sia allá ahont sia, jo l'he de trobar, y avuy ó
+un altre dia l'he de esquinsar ab las mevas mans, que sòn prou arma
+quant sobra la rahó! Digas: cap ahont han pegat?
+
+--Per allí, contestá'l noy, senyalant al carreró inmediat de la altre
+part del carrer.
+
+--Y fa molt temps?
+
+--Contau quant fa que vos han avisat, y pensau que jo'ls he trobat á la
+porta al tornar de la plassa de Jonqueras.
+
+--A Dèu, donchs!
+
+Y posantse á córrer Guillemet, emprengué pel carreró, deixant en son
+plor y soledat al desconsolat baylet.
+
+La sorpresa que acabava de tenir l'apassionat jove no era res pera las
+que llavors encara se li preparavan.
+
+Havia corregut ja casi tot lo carreró y rastre de ningú havia trobat, ni
+ánima viventa, com que sent ja prop del estrem, hagué de escursar
+naturalment son precipitat pas y tornar al dubte, á la admiració y á la
+desesperació, ja que cap indici ni esperansa tenia. Mirava á dreta y
+esquerra sense descubrir res, sacudia son cap, y, oprimit son cor, casi
+s'en hauria tornat, á no sentir com un soroll per terra prop de la
+última casa, que no pensá de prompte en quina casa era. S'avansa llavors
+lo jove impacient y ¡oh sorpresa! véu ajagut prop de la porta lo gos
+mastí del sèu rival, aquell animal fiero que tant susto li havia donat
+en altre ocasió, destorbant la tranquila y amorosa conversa que tenia ab
+sa estimada y obligantlo á separarse ridiculament, en presencia del
+malehit donzell del tabar.
+
+--Ah! esclamá llavors ple de sorpresa, recordant las malas manyas dels
+servidors de aquella casta. Y es cert! Peró ahont estará? Aixó proba que
+l'amo ha pujat á la casa mes próxima, que déu haver entrat per aquesta
+porta...
+
+Y anava á empényer la porta, que trobá oberta, quant, alsant lo cap, y
+descobrint, ab la celístia que feya, un objecte que's distingia sobre de
+una altre porta mes apartada del edifici, doná un crit de horror, com si
+aquell objecte hagués imprés en sa ánima los sentiments mes vius, y
+hagués presentat á sa imaginació las imatges mes repugnants.
+
+L'honrat jove, reconeixent lo lloch ahont era, acabava de descobrir lo
+cap del bordell, es á dir, aquella cara monstruosa y agegantada,
+generalment representant la de Medusa ó de Baco, que era costum, en
+aquells sigles, colocar á la porta de las casas de prostitució, y de
+quals antigallas s'en conservan encara dos ó tres mostras en diferents
+carrers de Barcelona.
+
+Lo jas de En Simon, que així l'anomenava'l poble, tenia donchs
+l'afrentós distinctiu de que's parla, y'l tenia en la porta inmediata,
+que era en la cantonada dins de un carreró, perque sent son amo arlot y
+hostaler á un mateix temps, evitava de aquesta manera que l'hostal se
+confundís ab lo bordell, y que l'especulador de un y altre hagués de
+pagar certs bans y multas que la lley marcava.
+
+Tres esclamacions sortiren simultaneament en aquell instant de la boca
+del desesperat jove, una de sobresalt, al véurer lo gos de son enemich,
+sentint ab aixó realment confirmada la mala noticia que li doná'l
+baylet; altre de indignació, al adonarsen del lloch inmediat, ahont
+precisament havia de trobarhi la víctima y'l raptor, y altre, per fi, de
+alegria, peró de una alegria filla sols de la esperansa, al descobrir la
+porta del hostal oberta.
+
+Sens detenirse, donchs, apretá la mitj ajustada porta del hostal, y
+encegat, si així's pót dir, per los nobles y vius sentiments que
+l'animavan, pujá ab tota pressa la escala, fins á trobarse al menjador,
+al que donavan diferentas portas que conduhian á altres habitacions, y
+que en aquella ocasió estavan totas tancadas.
+
+Es de compéndrer que no's trobás en aquella hora cap foraster en
+l'hostal, havent estat tancadas las portas de la ciutat aquell dia, y
+existint tot lo borrombori de la gent per altres estrems de la mateixa,
+apartats y distants. Mes com lo ofici de hostaler es ofici de confiar,
+per aixó no's tancá del tot la porta aquell dia, pus molts eran los que
+no podian sopar á casa aquella nit, y encara que hostal de bordell, la
+aprensió de anarhi podia ser menos, perque, de segur, no s'hi havian de
+trobar, com en altres ocasions, aquells ociosos que'l freqüentavan ab la
+intenció de sopar al devant, y entrarhi després per la porta del
+derrera, á menos de faltar als bandos del senyor batlle, que's referian
+sempre á la lley en general ó á las ordinacions especials de las casas
+de ávols fembras.
+
+Guillemet comprenent aixó mateix, y havent vist al gos del raptor á la
+porta del devant, (indici cert de que per aquesta havia entrat son amo,)
+arribá á tenir un grau mes de seguretat en favor de la honra de sa
+estimada, si bè coneixent las malas intencions de son rival, ho temia
+tot de son poder y de sa vilesa. Mes torná á aumentarse sa sorpresa, que
+en son estat de impaciencia lo induhia á pensar tan prompte bè com mal,
+al véurer l'absolut abandono de la casa, ó al menos de aquella pessa del
+hostal, que sempre sól ser la mes concorreguda. En efecte, no hi havia
+mes en tot lo menjador que'ls mobles necessaris, peró sens ningú que'ls
+fes servir: penjava de la biga la canya foradada que aguantava'l llum;
+lo balancejador ventall, com que no era mes de moscas, s'aguantava
+també, caragolat ab la corda de manejarlo, en un altre clau del sostre,
+y al demunt de la llarga taula, que estava rodejada de banchs, jeya
+segura y descuydada la llarga y ample ganiveta de ferro, que serveix
+pera tallar lo pa, instrument que, per sa dimensió y per l'us que fins
+podria prestar en temps de guerras, en certs hostals solitaris y masias,
+solian tenir amarrat ab una cadena á la mateixa taula, sens que allí
+l'hi haja clavat en temps posteriors la ma de cap francés ni borbónich,
+com alguns creuhen.
+
+No trobant Guillemet á qui dirigís la paraula, cregué prudent no cridar,
+esperant un poch, per mes que'l perill de sa estimada lo fes estar
+impacient. Mirant indistinctament á totas las portas, y escoltant ab
+tota vigilancia, se sentá en un cap de banch, y no tenint en que
+entretenirse, posá distret é involuntariament la ma sobre de la ganiveta
+que tenia al devant, y si bè semblava com que la contemplás, de segur
+que ni la veya, fixo'l pensament com tenia en la desgraciada sort de
+Blanqueta.
+
+Tal era'l neguit que dominava al jove y la horrorosa imatge que li
+semblava véurer al fixar los ulls en alguna de las portas tancadas que'l
+rodejavan, que no hauria pogut permanéixer, de cert, en aquell estat de
+dubte, ni un minut tan sols, y qui sab si lo que hagués resolt de fer
+pera sortir de aquell, hauria donat lloch á major prevenció ó seguritat
+de son rival, y fins en perjudici de ell mateix. Peró prompte'l tragué
+de son encantament y dubte un espectacle que'l jove no hauria may
+esperat en aquell lloch.
+
+Tenint Guillemet fixada la vista en la porta que venia al devant de allí
+ahont seya, sembláli sentir per aquella part cert enrahonament baix,
+quals paraulas no pogué enténdrer; girá á poch la clau, y obrintse ab
+pressa mitja porta, sortí de ella un personatge estrany, peró conegut á
+Barcelona, y aquella's torná á tancar, així que'l sortint se trobá fora.
+
+Portava la persona que sortia una túnica de color fosch, y per esta y
+per la gorra y demés distinctius de son cos, patent se veya que era
+aquell home nó cristiá y sí de rassa hebrea.
+
+Al adonarsen de Guillemet lo que sortia, quedá com turbat, y hauria
+tornat enderrera, á no véurer que la porta s'havia tancat derrera de
+ell. Portava á la ma una figueta ó petita ampolla, que procurá amagarse
+entre sos vestits, al descubrir al foraster, mes com de ella ó de la
+cambra inmediata sortís certa olor de aygua nafa (que així la anomenavan
+en aquell temps), per alló deduhí Guillemet que seria allí precisament
+ahont hi hauria sa estimada.
+
+--No hi ha dubte, digué pera sí; pus lo que m'ha dit lo baylet que se la
+havian emportada al coll, com una saca de blat, proba que la infelís
+estaria sense sentits.
+
+L'home de la ampolla, com fugint la vista y fins lo cos del que
+inesperadament trobava al passar, doná sols una mirada á Guillemet, y
+arrimantse á la paret, intentá guanyar la porta que conduhia á la
+escala, cregut, sens dubte, que evitaria ab son dissimulo la conversa
+que l'altre li dirigís, y podria així arribar á una habitació de la part
+baixa, ahont tenia amagats certs depósits ó provisions útils á son
+ofici. Peró prompte's vegé detingut, al primer pas que doná, per una ma
+que era de ferro, encara que tremolava: prompte'ls ulls flamejants del
+que'l detenia li donaren á enténdrer que aquell foraster endevinava
+quant allí havia tingut lloch, y que algun dret tenia pera averiguar y
+oposarse al crim que allí s'estava cometent.
+
+--Aturauvos, Nadal! cridá Guillemet.
+
+--Jo Nadal?... De qué'm coneixeu?... Deixaume, que vaig depressa.
+
+Y procurava desempellegarse de Guillemet, dirigint al mateix temps sa
+vista, com espantada, á la porta per ahont havia sortit; peró Guillemet
+no'l deixava, y fins l'obligá á acostarse á la taula, mentres li
+enrahonava.
+
+--Nadal, sí, li digué; Nadal Ben Jussú, que no es tan difícil saber qui
+sòu en Barcelona, encara que á mi may m'hajau curat.
+
+--Sí!... contestá'l juheu, fent un somrís.
+
+Lo sí! pronunciat per Nadal Ben Jussú no era ni afirmació ni negació, ni
+era concessió ni retrahiment, ni era satisfacció ni temor, ni era
+tranquilitat ni sorpresa: era tan sols una paraula vaga y de recurs que
+se escapa en situacions de envergonyiment y apuro, una de aquellas que
+no diuhen res y ho revelan tot, ab mes ó menos grau, segons sia la
+serenitat ó la culpa del que la pronuncia.
+
+--No puch créurer, doctor, que siau cómplice en un crímen horrorós,
+peró...
+
+--Psit! psit! contestá perturbat l'hebreu, interrompent á Guillemet, y
+mirant com esparverat á la porta per si's tornava á obrir. Jo'm trobo
+aquí, jove, sols per casualitat, pus ab l'avalot de avuy, me temo que
+nostre call, tantas voltas amenassat, no pague la pena pels culpables.
+Sò amich del hostaler...
+
+--Hostaler y arlot, interrompé Guillemet.
+
+--No'm fico en lo segon ofici: ja sabeu que per nostra lley no'l
+necessitan nostras costums.
+
+--No'l necessitan las costums, peró pót ser vos ajudau á exercirlo en
+mal dels cristians.
+
+--Dèu d'Israel! esclamá Nadal, reculant com espantat; qué diheu, jove?
+
+Y'l juheu torná á mirar á la porta, y empenyé á Guillemet pera que'l
+deixás passar.
+
+--Dich la veritat; y sinó, diheume: ¿qué fa la donzella que fa poch ha
+vingut ó la han portada aquí?
+
+A tal pregunta, l'apuro del juheu fou gran, pus ni sabia que respóndrer,
+y temia del que'l detenia pel devant y del que podria sortirli pel
+derrera á darli pressa. Peró al mateix temps se li escapavan al inocent
+y compassiu doctor certs sospirs, tot mirant á la porta, ab los quals
+denotava com si's dolgués de algun mal.
+
+--No sè que us diga... No us entench... Qué tinch que véurer jo ab la
+donzella?... Que pót ser la coneixeu?...
+
+--Es á dir, que hi es? preguntá delirant l'apassionat Guillemet. Ahont?
+Ahont se comet lo crim? Dígasmho, juheu, y no tingas temor de mi.
+
+--Jo no dich res, continuá mes perturbat que may lo juheu; jo no sò
+fisich, ni doctor, que respecto la prohibició del Papa, y sols per
+caritat... y per no oposarme al manament de un alt personatge, puch
+haver contribuhit á fer un bè, á guarir un malalt, peró may á fer un
+crim, may á fer un mal: creheume, jove!... Es á dir... No sè lo que'm
+dich!... Dèu de Abraham! Jo no dich res: no he dit res... Deixaume
+passar, jove.
+
+--Prou me diheu ab vostra turbació, Nadal; peró jo evitaré la infámia.
+Diheume sols: ¿es aquí, derrera de aquesta porta, ahont lo raptor tè
+subjugada á la casta y desgraciada verge, á la trista donzella que Dèu
+m'havia destinat per esposa?
+
+Las últimas espressions de Guillemet arribaren al cor del compassiu
+juheu, y li feren mirar ab altres ulls al que'l detenia, si bè'l
+dominava'l temor del que podria obrir la porta.
+
+--Jove, li digué tot apretantli la ma; jo no puch dir res... peró prou
+dich! Déixam passar, y tu fes lo que vullas, peró guárdat, no sia cas
+que en lo llit de ta novia hi vajas á jáurer tu primer!
+
+Aquí percibí Guillemet un nou enrahonament derrera la porta, y com si
+sentís un pressagi de lo que anava á succehir, abalansá son cos ab tant
+interés en aquella direcció, que sas mans casi involuntariament
+arribaren á soltar al juheu.
+
+--Y estich sens armas! deya pera sí l'encegat amant; y no content ab
+tenir de ser testimoni de ma desgracia y de ma deshonra, fins hauré de
+ser víctima, y víctima inútil!
+
+En aquell instant un Ah! profundo arribá á sos ohidos. Guillemet ja no
+sabia lo que li passava, y anava, com se sól dir, á jugarho tot per tot,
+anava á embestir y á trucar á la porta, sens mirar lo resultat, y tal
+era ja son encegament, que així com en los primers moments sa veu era
+baixa; anava llavors creixent grau per grau, y á sas esclamacions y á
+las pocas paraulas que dirigia al juheu, acompanyávalas lo to mes marcat
+de ira y desespero.
+
+No deixaren los de dins de sentir també, per tal motiu, lo remor de
+fora, y pót ser pera averiguar tal novedat se obrí de nou la porta. Aquí
+fòu lo gran moment. Guillemet sentí girar de nou la clau, ohí al mateix
+temps clara y distinctament la veu de sa estimada, que esclamava:
+--Verge pura! Imatge santa de Balaguer! Qué es lo que'm passa! Ahont
+sò!-- y no podent aguantar mes son sensible y enamorat cor, anava á
+embestir, com cavall desbocat que no mira la vall ahont salta, contra'l
+primer que's presentás, quant son inflamat impuls tingué que detenirse
+momentaneament, fins que la sort obrí pas á sa esperansa. Mitja porta
+s'havia obert ab cuydado, murmurant lo que la obria aquestas paraulas:
+--Malehit juheu! Qué se entreté aquí quant no'l necessito...!-- y'l que
+las pronunciava era precisament l'home odiat de Guillemet, l'infame
+rival y raptor de sa estimada.
+
+--Ell es! cridá Guillemet, embestint, mentres lo juheu s'escorria cap á
+la escala; deshonra de cavallers y deshonrador de donzellas...!
+
+--Tu aquí? contestá l'altre, tirantse enderrera y ajustant un poch la
+mitja porta, sols pera poder desenveynar ab mes seguretat la espasa.
+Així com així havias de morir avuy, tant se val, donchs, que mórias de
+las mevas mans.
+
+--Oh! sens arma pera defensarme... ¿qué vaig á fer?... Dèu meu! esclamá
+Guillemet, apenas detenintse en aquell instant desesperat, y alsant los
+ulls al cel y girantlos entorn, com en busca de una ajuda, que sols un
+ángel li pogués portar.
+
+Oh sort! la ganiveta jeya encara quieta damunt de la taula, y'ls ulls
+del desesperat jove la acabavan de descobrir. Sens donar temps á res,
+allarga, donchs, la ma Guillemet, empunya'l pacífich ferro que serveix
+pera repartir diariament lo principal aliment de la vida, y embestint ab
+ell, ab son cap y ab tot son cos, com toro furiós que's precipita
+contra'l que l'atia, fèu sacudir de bat á bat las portas, que cruixiren
+y pegaren contra las mans del donzell, impedint que aquest acabás de
+tráurer de la veyna la espasa, que tenia ja mitj desenveynada.
+
+--Ira de Dèu! cridá'l donzell fora de sí, y vehentse tan promptament
+atropellat. Arrera, miserable bort...!
+
+--Tu ets lo bort y desconegut, facinerós disfrassat...!
+
+Y sens tenir temps de referse, ni de arreplegar sa espasa, que'l cop de
+la porta li havia separat de las mans, sentí prest lo donzell en son cos
+lo pago de sa infámia.
+
+Al crit de ¡Arrera tu! ab que contestá l'entrant, blandí Guillemet, sens
+mirar ahont pegava, la esmolada ganiveta; pera salvarse de ella, no
+tingué mes remey lo que sortia, que baixar son cos y decantar lo cap en
+direcció oposada al bras amenassant, y pegant llavors aquella arma pura
+y may ensangrentada á rans del front del donzell, obríli una ferida
+plana, de manera que la pell del front é inmediata al pòls se li alsá
+fins á demunt dels cabells.
+
+Com lo cop fou inmediat al pòls, encara que no ocasioná ferida mortal,
+peró bastá pera que'l ferit perdés los sentits y caygués llarch y pesat
+en terra, com cau lo bou al primer cop de mall.
+
+Al observar Blanqueta, desde'l llit ahont havia jagut postrada, y ab la
+confusa percepció ab que compren lo que retorna de un desmay, aquell
+embull que tenia lloch á la porta de sa cambra, sentí nou é instantáneo
+esparverament, y esclamá:
+
+--Novas desgracias? Quantas desgracias sobre mi! Sò la dona mes
+desgraciada del mòn!...
+
+Peró prompte una agradable contestació la fèu convéncer de que'l que li
+parlava era realment la persona que ella veya, de que l'ángel que venia
+en sa salvació era son estimat Guillemet, á qui mirava, sense poder
+compéndrer que fos ell.
+
+--No es desgracia, Blanqueta meva! contestá l'amant; no ets desgraciada,
+meytat de mon cor, que desde avuy s'acaban pera tu las desgracias!
+
+Y seguint encara, per la forsa del interior impuls que'l guiava, ab lo
+bras alt y empunyant l'ensangrentat ferro, arribá'l delirós amant fins
+al llit de ahont s'alsava fora de sí la casta donzella, plena de espant
+y alegria al mateix temps. Sens trencar pera aixó la promesa de respecte
+que en altre ocasió havia fet l'honrat jove, cenyí ab son bras lo cos de
+sa amada, y arrancantla de aquell lloch, torná á empéndrer
+precipitadament lo camí per ahont havia vingut, donant sa ma esquerra á
+la combatuda hermosa que Dèu reservava pera que fos sa esposa, y
+empunyant ab la dreta la ditxosa arma que havia sigut lo medi de sa
+salvació.
+
+Los noms dels dos amants eran las esclamacions únicas que mutuament
+feyan un y altre, las solas espressions que respectivament sortian de
+sas bocas, en aquella ocasió en que tots los sentiments del cor se
+removian, y en que tant lo venjat amant com la salvada verge estavan
+possehits de admiració per lo que succehia en aquell instant.
+
+Al sortir de la cambra un y altre tingueren que passar per demunt del
+ensangrentat cos del donzell, que jeya estirat de part á part de la
+porta; al véurerlo Blanqueta doná un jiscle de horror, mes animantla
+Guillemet, estiráli la ma, apretantli ab efusió, y li digué:
+
+--De qué te espantas? No véus que la sanch que tè es la senyal del
+cástich ab que Dèu paga sas infámias? Deixal que jaga, que ben merescut
+s'ho tè si es que es mort. Sols la sanch dels bons es la que pót fer
+por, perque crida venjansa.
+
+Al passar per lo menjador, y no sabent lo resultat de la brega que
+s'havia mogut, comparegué de nou, assustat, lo juheu, y de una de las
+portas sortí també l'hostaler.
+
+--Qué es aixó? cridá aquest; ab quin dret veniu á ma casa á
+promóurer...?
+
+Sens deixarlo acabar, y tirant la ganiveta demunt de la taula, contestá
+Guillemet al hostaler Simon:
+
+--Mal hostaler, ja't dirá demá'l batlle qui es de tu ó jo lo que tè mes
+dret.
+
+--Peró tu'm traus una dona del hostal sens pagar lo gasto, y...
+
+--Calla, egoista, calla; torná Guillemet, interrompentlo altre vegada:
+si honrada es aquesta dona, allí tens ajagut en terra al que la ha
+portada y ha de pagar per ella; si es ávol fembra, ja sabs que la que
+sopa en l'hostal ab companyia, no tè obligació de pagar al hostaler que
+la reb.
+
+Y embestint Guillemet escalas avall, desaparegué ab sa estimada, mentres
+que'ls altres aturdits de véurer qui era l'home ajagut y ensangrentat
+que'ls senyalava'l que sortia, aturdits y espantats, rodavan, plens de
+afany, entorn del cos del donzell, desitjosos de retornarlo y de curarli
+la ferida que ostentava en son front.
+
+Molts foren los esforsos que pera lograrho feren tant l'hostaler Simon
+com lo juheu Nadal. Agafantlo un y altre, lo trasladaren al demunt del
+llit, y convensut lo doctor, després de haver pres lo pòls al ferit, de
+que aquell mal era sols passatjer, rentáli la ferida, xupála ab bálsam y
+se la vená cuydadosament, dihent després al hostaler que preparás una
+escudella de caldo pera quant tornás en sí.
+
+Anásen realment En Simon á buscar lo caldo, mentres lo doctor tirava
+cordial per entre'ls llavis del ferit, ab qual ajuda lo donzell recobrá
+efectivament los sentits.
+
+--Gracias á Dèu! digué llavors lo juheu, trahent la figueta de aygua
+nafa de dins de sa túnica. Bebeu, senyor, bebeu, y aixó no será res: ja
+veuréu com prompte us trobaréu restablert.
+
+Al ohir la veu del juheu, girá'l cap lo donzell, y en compte de mirar ab
+agrahiment al que l'assistia, mirál ab ulls verdaderament de rabia y de
+despreci.
+
+--Parlau, senyor, parlau, insistia ab tota amabilitat lo juheu, vehent
+que'l ferit no deya res, y que sos ulls revelavan la mes concentrada
+ira. Podeu créurer, senyor, que lo que he fet per vos, per ningú ho
+hauria fet, y es lo millor que he sabut... Parlau. ¿Com vos sentiu? ¿No
+diheu res?...
+
+Lo ferit tornásel á mirar sense dir res, y després de un bell rato, fèu
+un mitj somrís, posáli la ma sobre la espatlla, y per fi parlá.
+
+--Ja sè, juheu, ja sè lo que has fet per mi... y jo't juro que per ta
+bella obra no t'ha de faltar la recompensa!
+
+Se apoyá llavors damunt de sos punys, saltá del llit, y cubrintse ab son
+tabar, atravesá depressa lo menjador y desaparegué del hostal.
+
+Lo juheu li seguí derrera uns quants passos, peró vehent que no li
+contestava á res, se resolgué per fi deixarlo anar, y sentantse en un
+banch del menjador, allí se estigué esperant que tornás ab son caldo
+l'hostaler.
+
+### XXXIX. Com mes val un bon vehí que un mal parent. 
+
+Es precís que seguesca al anterior capítol un altre de curt, tan curt
+que fins podria deixarho de ésser, com que en cert modo es continuació
+de aquell.
+
+Fins que Guillemet arribá al carrer, fins que sentí prop de ell lo ronch
+del gos de son rival, que s'en torná vehent que no era son amo'l que
+baixava, no havia pensat l'impacient é irat amant mes que en salvar á sa
+amada. Mes al primer pas que doná, hagué de detenirse, y digué pera sí:
+
+--Y bè. ¿Ahont vaig? Ahont te porto? Qué farém?
+
+Ans que tot, com honrat que era, pensá en lo bon nom de sa estimada,
+peró bo ó mal lo lloch ahont la portás, lo cas era que ni com interí
+sabia ahont trobarlo, y mes quant no era prudent tornar á la casa del
+empestat, ni, per lo horror que li causava, hi hauria volgut tornar la
+abatuda donzella.
+
+Peró de repent li vingué á la memoria una casa, y aguantant ab forsa lo
+bras de Blanqueta, qual ma apretava contra son cor, y posantse á caminar
+depressa, en pochs moments se tornaren á trobar devant de la trista casa
+ahont tantas desgracias havian passat aquell dia. Forsa no tenia en son
+cor ni en sas camas pera resistir la débil y afligida noya, al acostarse
+á aquell lloch fatal, prop del qual se li renovaren las llágrimas, mes
+la alentava la esperansa de trobar seguritat y consol en la persona que
+Guillemet li acabava de anomenar. La casa ahont trucaren Blanqueta y son
+amant era la del catxassut vehí, Ambrós l'especier.
+
+--Quí diable ve en aquesta hora á trencarme las oracions? digué desde
+dins l'Ambrós.
+
+Y á aquesta pregunta succehí un crit de Guillemet, participant desde
+fora que era ell y Blanqueta los que demanavan, al pas que s'obrí la
+finestra, y després de haver aguaytat rapidament un cap, se sentí una
+veu femenina en l'interior, la de la bona amiga Marieta, que, plorant y
+desesperantse, suplicava á son pare pera que, deixant sa catxassa y son
+egoisme, accedís al menos á obrir, pera véurer qué se oferia á la
+desgraciada orfaneta del falconer y á son simpátich amant. Tots los que
+sòn pares saben quant poden, fins en los cors mes durs, las súplicas y
+sobre tot las llágrimas de una bona filla.
+
+Lo catxassut Ambrós baixá al fi á obrir la porta, y fins se pót dir que
+estava mitj inclinat á lo que ell ja's pensava, á dar amparo, per
+aquella nit, á la amiga de sa filla, que era lo que aquesta li
+suplicava.
+
+--Jesús, Maria, Joseph! digué al véurer l'aspecte de aquells dos
+desgraciats amants y sobre tot los flamejants ulls y la trasmudada cara
+de Guillemet. Sembla, com Ambrós que sò, que avuy lo mòn s'en vá demunt
+devall. ¿Donchs será cert que'l senyorot de la capa n'ha fet alguna...?
+
+--No la ha feta, contestá Guillemet, perque jo'l ne he privat, y per
+aixó vinch á demanarvos, Ambrós, si per aquesta nit voleu acullir á
+aquesta honrada donzella, sobre la qual han caygut tantas desgracias
+durant sa vida. Tingau compassió, ja que sabeu qui es y erau amich del
+que li fèu de pare.
+
+L'Ambrós, fent lo tonto de contestar, tot mirantse'l flam del llum que
+duya á la ma, seguí ab sa idea.
+
+--Si sempre ho havia dit quant lo veya passar, continuá; á mes, que ja
+diu l'adagi: "Amor de senyor, aygua en cistella." Lo que sento es lo
+desmay que ha donat á la pobre Marieta, quant per lo gos ha conegut á
+son amo...
+
+--Peró bè. Ambrós, (l'interrompé enfadat Guillemet, vehent tanta
+patxorra,) donau acullida á Blanqueta ó no? No coneixeu que per aixó
+venim, quant á tal hora us incomodam?
+
+--Sí! Sí! cridá desde dins Marieta. Fèuho, pare, que Dèu vos ho
+recompensará.
+
+Aquest crit interior fèu córrer novas llágrimas per los ulls de
+Blanqueta, peró eran llágrimas de amistat y de gratitut.
+
+--Fèuvos cárrech de la necessitat, continuá Guillemet, y tingau
+compassió, Ambrós.
+
+--La noya sola encara, contestá aquest, peró dos, ja póts conéixer,
+minyó...
+
+Y á un cert gesto que fèu ab la cara, anyadí l'Ambrós una mitja rialla,
+com volent dir á Guillemet que ja'l podia enténdrer.
+
+--Quí us ha demanat tant? digué'l jove. ¿No tinch jo casa ahont dormir?
+Bè podeu compéndrer que per ella sols demano, pus ningú com vos y vostra
+filla podrán servir de amparo y consol á aquesta desgraciada. Per una
+nit, sols per una nit vos ho demano, que demá, de una manera ó altre,
+molt será que jo no trobe recurs pera qui tan digna es de ser ajudada.
+No temas, Blanqueta, (anyadí dirigintse ab carinyo á la noya,) que si un
+tros de pa tinch, pera tu será la meytat, y molt será que Dèu no'ns
+ajude.
+
+--Si es per una nit, y tu, minyó, te encargas de desembullar la
+madeixa...
+
+--Oh! sí, sí. No ho he dubtat de vos, Ambrós. Fèuho, y vostre nom y
+vostra amistat no's borrará may de mon cor.
+
+Al dir aquestas paraulas Guillemet, havia aparescut ja al cap de la
+escala la bona amiga Marieta, y esclafint en un plor de ternura ella y
+Blanqueta, corregueren instintiva y mutuament á abrassarse y á ferse mil
+patons.
+
+Lo catxassut Ambrós, prendat dels bons sentiments de sa filla, mes que
+mogut de compassió per la altre, no pogué menos de mostrarse generós en
+aquell moment, y casi també enternit, fins arribá á dir:
+
+--Com sempre s'han estimat tant... Pobre vehina, ja es ben digna de
+compassió!
+
+--A Dèu, Blanqueta! li cridá Guillemet, apretantli la ma, al deixarla
+pera que unís sos brassos ab los de sa amiga. A Dèu, y en ell confia,
+que desde avuy ton amant procurará á véurer si podrá ser ton pare!
+
+Y agafava la porta l'Ambrós, com pera indicar al amant que ja's podia
+retirar, quant en sech prengué aquell home un cert ayre de resolució,
+imprópia de son carácter, al sentir las últimas paraulas de Guillemet.
+
+--Ja podeu compéndrer; Ambrós, lo gran carrech que avuy pesa sobre de
+mi. Tingau paciencia per avuy, fèu per Dèu, sinó per mi ó pel desgraciat
+amich falconer, aquest acte de humanitat, y demá, segons sia'l resultat
+de la desgracia, tan prompte com jo haja vist en l'Hospital quin sia
+l'estat en que's trobe'l Joan...
+
+--L'empestat? interrompé ab gran forsa l'especier. Bona la havem feta!
+Parlem á pams, minyó...
+
+--Qué voleu dir?
+
+--Qué vull dir? Que si vas al Hospital, si t'acostas al malalt, no
+penses entrar ni atansarte mes á aquesta casa. No'n faltava de altre.
+
+--Conflicte nou es pera mi aquest! esclamá pensatiu é indecís Guillemet.
+
+--Ja t'ho dich, minyó. Parlem clar, pus sinó, encara tinch la porta
+oberta, y...
+
+--Nó, nó! digué Guillemet, apretant la ma al Ambrós. Guardau per aquesta
+nit á la donzella, no li negueu la hospitalitat, y jo us prometo, que jo
+no us posaré en lo compromís que temeu, sens que ans haja sortit de casa
+vostre lo depósit que us confio.
+
+--No m'enganyes, jove...
+
+--Vos juro lo que us dich, Ambrós!
+
+--Donchs, bona nit!
+
+--Dèu vos la done bona!
+
+No tingué temps de donar aquesta contestació'l jove, que la mitja porta
+de la botiga del especier s'havia juntat, donant un gran cop, ab la
+altre mitja, y la clau havia donat un tom.
+
+Guillemet, pensatiu y fixat en las desgracias ocorregudas y en lo deber
+que s'imposava desde aquell dia pera salvació y benestar de sa amada,
+anava seguint ab lo cap baix, carrer avall, en direcció á sa casa, ahont
+se pót dir que'l portavan sas camas per costum, mes que sa atenció.
+
+Las únicas paraulas que sortian de la boca del agoviat amant eran
+aquestas:
+
+--Si al menos fos aquí lo compassiu y generós mestre Nicolau... si al
+menos sabés ahont para, en ell confiaria pera ajudarme. Peró no hi ha
+remey, he de confesar ma culpa, y al demanar perdó á mon protector, pót
+ser ab lo perdó pera mi vindrá també l'amparo pera ella! No hi ha remey,
+no hi ha remey. Ell es l'únich en qui confio... ell y cap mes!
+
+### XL. Lo juheu de la ciencia y lo juheu del diner. De com l'infame 
+donzell pagá la cura de sa ferida al doctor Nadal-Ben-Jussú, amagant 
+en sa casa un llibre herétich. 
+
+Digueren los antichs sabis que hi ha un silenci que s'en diu eloqüent, y
+en temps moderns, vulgarisantse aquell principi, s'inventá un adagi que
+diu: "A voltas lo no parlar equival á parlar molt."
+
+Peró la veritat del principi ó adagi se véu mes ó menos clara, mes ó
+menos abultada, segons de qui ve'l silenci y qui sia la persona que
+l'observa. Silenci de pare, de amo, de tirá, de rabiós may se véu tan
+abultat, com quant lo que'l observa es fill, sirvent, esclau ó modest y
+pobre de esperit. Peró en tots aquests casos, en cap engendra mes dubtes
+y sospitas com en l'últim, com en aquell en que l'home ha de ser humil y
+obedient á la forsa per un gran estrem de abatiment, fill de la
+desgracia inexorable que'l rodeja, qual sombra li sembla véurer cada
+volta que'ls ulls giran sa mirada. ¿Y quant mes encara no dirém, si'l
+desgraciat que per forsa arriba á viciarse en la pobresa del esperit,
+sent bullir en son front la viva flama del geni ó del saber?
+
+En la primera situació pót dirse bè que's trobava la rassa judayca en lo
+sigle quinze, peró mes verdaderament en lo últim y especial cas,
+l'instruit físich ó metge juheu Barcelonés Nadal-Ben-Jussú.
+
+Després de haver tingut que presenciar en l'alberch de En Simon lo
+sensible quadro que oferia aquella abatuda paloma, prop de las garras
+del milá, que desitjava sols reforsarli la vida pera robarli la
+tranquilitat; sols per temor de cástich del poderós, havia hagut de
+humillarse lo pundonorós Nadal, fins á servir de ajuda y criat del
+raptor, que l'obligá á tráurer en aquell moment sa habilitat de metge, á
+pesar de la prohibició del Papa. Lo contratemps que tingué aquell infame
+aumentá'l sobresalt de son cor, pus cabalment havia hagut de sentir lo
+pacifich Nadal totas aquestas excitacions en lo lloch ahont, per
+apartat, creya aquell dia estar mes guarit y quiet; y per últim, acabá
+de aumentar sa amargura lo significatiu silenci del ferit, després que
+ell s'havia esmerat en servirlo y compláurerlo, esforsantse primer en
+fer tornar en sí á la donzella, y després en alentar á aquell y en
+curarli sa ferida.
+
+Tan prompte, donchs, com arribá la nova als barris ahont era'l Nadal, de
+que la ciutat estava tranquila y de que tot quedava ja compost entre'l
+Rey y'l poble, procurá tornarsen lo físich juheu á sa casa, que era
+inmediata á una de las portas del Call, ahont hi ha ara lo carrer de
+aquest nom; mes ni durant lo camí, ni en sa habitació pogué estar
+tranquil lo temerós hebreu, com que no's ficá al llit aquell dia,
+pensant sempre en lo silenci de aquell home tan dolent y que ell creya
+tan poderós. Com á consol de la ánima, en va havia obert lo sèu usual
+*Sepher Hakhinnuch* ó llibre de ensenyansa, compost per lo rabí Aaron de
+la casa de Leví, llegint en ell alguns dels sabis preceptes que
+contenia; tras de cada precepte, ó al arribar al final de una página, lo
+doctor sentia cáurer de sos dits lo llibre, fixada sempre sa imaginació
+en aquell home temible, que tant asprement s'havia separat de son costat
+la nit anterior, després de haverli ell prodigat tan estimables
+cuydados. Res, per conseguent, podia venir en millor ocasió al
+atemorisat Nadal, com succehí en aquell moment, que la visita del sèu
+vehí, lo trespasser y cambiador David Izchaq, home sumament enrahonador,
+lo qual, com aferrat á tot lo de sa secta, fins á la part de costums
+dolentas, que llavors anavan desapareixent, y com amant cego del
+benestar y de la riquesa material, vivia sempre ab esperansa y procurava
+infundirla á quants enrahonava.
+
+--Qué tenim tan capficat? preguntá David al doctor, vehentlo mes
+pensatiu de lo que solia trobarlo. Ja veheu com la nuvolada no ha sigut
+res, pus sembla que tot s'ha compost, y tancadas ja las casas dels
+gremis, tothom torna á treballar avuy en sa botiga. Jo no sè de ahont
+traguereu tanta por, quant la disputa era de ells ab ells y res nos
+tocava á nosaltres. Vos empenyareu en voler dormir fora de casa, y ja
+aposto jo'l meu talek que pót ser ni us haveu ficat al llit: al menos la
+vostra cara, per lo adormida que está, 'm fa créurer que no haveu dormit
+vos.
+
+--Ah, David! En la cara m'ho coneixeu? Y si vos sabesseu que l'havermen
+anat ahir es la causa de ma tristesa! Jo vos hagués cregut!
+
+Y en breus paraulas esplicá Nadal á son amich, si bè callant molta part
+del fet, lo gran compromís que havia corregut en la casa de son antich
+client, l'arlot ú hostaler Simon.
+
+--Ba! ba! contestá'l David. No n'hi ha pera tant. Casi us haurém de dir
+alló que diu en son llibre dels escachs Jedahiah Hapennini...
+
+--Lo Cícero dels hebreus! digué'l físich á mitja veu, fent un cert
+moviment de respecte ab lo cap, y sens arribar á interrómprer al que
+parlava.
+
+--"*Cad havina zotere*... Sent noy me tingueren per home, y ara que sò
+vell, seré tingut per noy."
+
+--A vos vos ho haurian de dir, (contestá ab mes energia'l Nadal,) que,
+en veritat, res teniu de vostre pare, home tant previst.
+
+--Lo que haveu de dir es que vos sòu temorós, que de res fèu una
+montanya, y sobre tot, que si algun mal vos hagués de venir fòra com á
+particular, nó com á hebreu. A mes, que no sè enténdrer com se tè por
+precisament per haver fet un bè.
+
+--Tinch por com á particular, com á metge hebreu y com hebreu.
+
+--Tira, tira... ¿Es á dir que també teniu por per tots? Nadal, ja s'han
+passat aquells temps, y mentres hi haja qui créu y qui sosté la rahó,
+mentres hi haja homens com Rabí Ferrer y Rabí Joseph Albó...
+
+--Ah! sospirá Nadal. Han passat aquells temps? Ne passaren uns, David,
+peró'n vènen altres, y de segur que en aquests no hi haurá cap sacerdot
+Simeó que impedesca la destrucció de Jerusalem, perque no es ja un sol
+Alexandre lo qui la vól destruhir, sinó que son molts, y lo pitjor es
+que á la destrucció de la ciutat hi contribueixen ara los ciutadans
+mateixos. Vos citau á Ferrer y Albó y jo us citaré al gran Astruch Leví,
+ara Andreu Bertran, limosner del Papa, á Todrorz Benvenist de Saragossa
+y sa familia, á...
+
+--No vull créurer que nostre call torne á ser regat ab la sanch de
+nostres germans...
+
+Mentras deya aixó David, fixá instinctivament la vista, acostantse á la
+finestra, en la paret de la casa vehina.
+
+--Sí, ja podeu mirar, David: encara s'hi coneixen las mascaras, encara
+está viu lo testimoni de aquellas grans flamas, que devastaren nostres
+alberchs, y entre las quals exhalaren inocents son esperit nostres
+germans! Vinticinch anys fa, en que trescents cadávers de infelissos
+hebreus, espargits per nostre Call y per lo castell nou, probaren la
+barbarie é iniquitat de aquest temps, y justificaren lo temor que cada
+dia abrigo mes fort! Anyadiuhi ara, (digué després de fer una petita
+pausa,) la persecució constant que'ns ha fet lo papa Benet, las moltas
+conversions que s'observan, la indignació del poble ignorant, que fins
+la dòna en dir si las renovacions de la peste se deuhen als juheus, que
+envenenan las ayguas, y veuréu si hi ha motiu de temor.
+
+--Oh! si haguessem de créurer al poble, també diu que encara conservam
+la costum de sacrificar certs dias del any un cristiá, ó de donar
+torment á criaturas cristianas, y vos sabeu bè, Nadal, que aixó ja fa
+temps que s'ha deixat córrer. Ademés, que al papa Benet que us fa tanta
+por, ja veheu lo que li passa.
+
+--Los tirans cauhen, digué ab gravedat Nadal, peró quedan sempre en peu
+las tiranias. Y per fi, (continuá, alsantse de sa cadira y passejantse
+amunt y avall de la cambra, casi olvidat del motiu que l'anguniava,)
+¿qué voleu esperar dels descendents de Judá, quant després de ser
+perseguits, saquejats, cremats, morts y casi estenuats en tota Espanya,
+no'ls queda mes recurs que reconcentrarse en sí mateixos y devorar,
+sufrint, sa desolació y sa desgracia? ¿Qué esperau de ells, quant sos
+primers doctors y talmudistas se converteixen facilment al Cristianisme,
+y ells sòn los primers ¡sí, ells! que mes atacan y destrueixen nostra
+creencia, y mes ajudan pera fer conversos? Aquí teniu l'exemple en mon
+antich amich y cólega Jehosuah, tan reputat per sa ciencia, sa convicció
+y son entussiasme. L'admirat rabí no tingué dificultat en ser metge del
+Pare Sant; al costat de Benet, ha mudat son nom de Jehosuah en lo de
+Geroni de Santa Fe, que es com ara li diuhen, y atacant als que antes
+foren sos germans, converteix tant com puga fer Vicens Ferrer, aquest
+angel del apocalipsi, y gracias que ho fes com ell.
+
+--En efecte, en lo concurs de Tortosa se vegé bè.
+
+--Ditxós concurs! Tots los hebreus dels estats de Aragó hagueren de
+concórrer allí. Si no hi anavan, confiscació de bens; si hi anavan y
+sostenian sas rahons com á sabis, persecució, y si callavan per
+ignorants, lo temor y'l mal exemple los induhia á la conversió. Encara
+ressonan en mos ohidos aquellas paraulas de Isaias: *venite nunc et
+disputabimus*, que pronunciá l'ex-rabí y ex-metge, devant dels
+representants de las aljamas de Saragossa, de Gerona, de Alcanyís y dels
+catorze mes sabis rabins de aquestas terras. De alli sortí, David, la
+butlla que vos, tant com jo, per desgracia, coneixeu; desde aquell dia
+es de quant nostres llibres son recullits y cremats, de quant no podem
+ser ni jutges de nostres propis plets! Desde llavors nostras sinagogas
+se reduheixen ó's tancan, y se'ns priva de ser metges, cirurgians,
+tenders, droguers, y fins á nostras donas de ser comares y didas; y com
+ni podem tampoch comprar á cristians res de menjar, ni véndrer á ells,
+així es que vivim sense saber com. Y encara teniu esperansa, David?
+Encara creheu que han passat los mals temps? Bona diferencia hi ha de
+altres temps mes remots, en que fins los reys nos amparavan.
+
+--En efecte, contestá'l David, parantse sols en la part favorable de las
+reflexions que li feya'l doctor; jo he ohit contar que en temps del rey
+En Jaume, fins se tenian las disputas en lo palau reyal, en presencia
+del monarca, y allí guanyava qui guanyava.
+
+--Plenas estan las historias dels esforsos que feren Moysen y Benastrug,
+gloria de la sinagoga de Gerona, y efectivament lo rey doná
+salvo-conduyt als hebreus, després de la disputa, manant per sentencia
+que ningú'ls atormentás. ¿Peró sabeu també que succehí? que'ls frares
+predicadors ó de Santa Catarina no s'hi conformaren, y per mes que se
+empenyá'l Rey, los frares no acataren la sentencia. Desenganyauvos: lo
+mal ve de lluny. Los hebreus sòn com los peixos de la mar, que sòn
+pescats de un á un y á vols, que sufreixen persecució constant, y que
+se'ls deix estar una temporada, pera perseguirlos en un altre!
+
+--Jo bè veig que'l rey don Joan maná penjar al mallorquí Benviure, y
+poch s'en faltá com no fèu lo mateix ab En Jaume del Mas, l'arquitecto
+de Monserrat, que havian pres tanta part en l'últim saquetj.
+
+--Ilús! Y creheu que'ls castigaren per assessins de juheus? Si no
+haguessen cremat los papers del batlle general y del cobrador del Rey, á
+ben segur que res los haurian fet.
+
+--Ba, ba. Sense'ls juheus los reys no poden estar, que van curts de
+diners y fins sa corona han hagut de empenyarse, com ho sab molt bè En
+Montrós, que la ha tinguda en sas mans, á qui'l rey don Joan la empenyá,
+no sè per quant; á mes, que si no fos lo dret de cenas reyals que pagam
+¿com ho farian pera sas coronacions y pera sostenirse ab magnificencia?
+Gerona solament satisfa cada volta cinch cents sous barcelonesos, y si's
+contassen las aljamas de Aragó, veuriau que sòn mils y mils los sous
+jaquesos que'l Rey cobra; y per últim, sabut teniu qui ha ajudat mes, en
+la última guerra, al rey Fernando, y com ho hauria fet pera véncer al de
+Urgell, si no hagués sigut lo tresor dels hebreus, per qual interés ha
+hagut de pagar com qualsevol altre.
+
+--Interés? Gracias que pague quatre diners per lliura al mes, que ja
+sabeu l'estatut del rey En Jaume, y de alguns sòu testimoni que, per no
+observarlo, foren vistos entre cel y terra. Me fa ríurer, David, que
+tingau confiansa en los reys en esta ciutat. ¿No recordau lo que ahir
+passá en Barcelona? ¿No vegereu aquest poble, tan enemich nostre, que's
+disputava ab son rey quí ho era mes dels dos? Podeu confiar, donchs, en
+lo Rey, que si'l poble murmura, no hi ha qui'l detinga, y sinó, que ho
+diga lo reclam continuat dels vehins que habitan prop de nostra
+sinagoga. Comensaren: ¡fora la sinagoga! fora la sinagoga! y ja veheu lo
+resultat.
+
+--Quin! interrompé l'intolerant cambiador.
+
+--Quin? Que ja está cedida als frares de la Trinitat, pera que en lo
+mateix lloch fabriquen sa capella ó iglesia.
+
+--Per la verga de Moysés! Aquesta sí que es crespa.
+
+--Ja ho veheu, donchs. Nostra esperansa s'acaba, y ja ni en nostra
+ciencia's créu, sobre tot desde que'l pronóstich de Abraham ben Chija,
+del nostre *Hanasi* ó príncep, ha resultat fallit, y que son gran
+llibre, lo *Megalath Hamegalah* ha donat á compéndrer que, á pesar de
+son nom, no revelava res. Tres anys fa que ha passat l'any cinch mil
+cent divuyt de la creació del mòn, que tan fixá dit sabi en son escrit,
+vos sabeu quanta esperansa tinguerem fins á las últimas semanas de dit
+any, y --ja ho veheu!-- ni s'ha parlat res de resurrecció de morts, ni
+en res s'ha donat á compéndrer lo naixement de nostre Messias.
+
+--Si massa us escoltava, doctor, no sè lo que'm fariau tornar... peró
+nó, que vostras esclamacions me fan pensar en lo passat, y son recort
+basta pera ma firmesa.
+
+--Y tal! Quant no sia mes que'l recort de la ciencia ab que il·luminám
+al mòn, y que ningú'ns pót péndrer. Tots havem conegut á nostre amich
+Salamó, que tantas llenguas parlava, y que tants llibres científichs
+traduhí del arábich pera'l rey don Joan, y si pegam sols una mirada á
+tot lo que la inteligencia humana pót produhir, de tot trobarém llibres
+y autors hebreus que sòn la gloria de nostra rassa, sense sortir de
+nostra mateixa terra. Lo mateix Chija escrigué de las esferas, dels
+planetas y de diferents calendaris, Chasday cultivá la poesia, Ben Hezra
+compongué sobre'ls judicis de las estrellas y'l joch dels escachs,
+Jehudah Barzili parlá dels contractes, Jonah Megirondi, de Gerona, de
+las donas, Joseph Barzeloni de filosofia moral, Joseph Ben Caspi de la
+llengua santa, de Aristótil y de Plató, Joseph Ben Jachiia, lluhí com
+talmudista, gramátich y poeta, essent infinitas sas obras, que ja no
+existeixen, perque las maná cremar Vicens Ferrer, y molts y molts altres
+que han escrit de infinitas cosas y que es per demés recordar. Per fi,
+basta dir sols lo nom de Cresques, de aquest gran astrólech perpinyanés,
+conegut y reverenciat de tot lo mòn, cridat sempre pels reys á son
+costat, y al qual no ha igualat en sa ciencia cap sabi de aquest sigle y
+dels passats, pera que's conega de que sòn capassos los fills de la
+rassa perseguida.
+
+--¿Y qué direm de Alatzar Irlluf, per la fama de sa riquesa, que fins li
+han portat á empenyar en sa casa lo drap de ras ahont hi ha lo crucifix
+historiat de la capella reyal? Y dels tresors de Jafudá y de Astruch
+Coffe de Valencia, als que doná'l difunt rey don Martí tantas
+prerogativas?
+
+--David! contestá interrompent lo doctor y com un tant fastidiat; jo
+parlo sols de sabis, no parlo de richs.
+
+--Peró sa fama també es fama, replicá'l cambiador.
+
+Encara que la conversa dels dos juheus semblava que devia acabar
+prompte, pus mutuament no agradavan las rahons del un al altre, peró
+quedá trencada mes aviat, á conseqüencia de un cop fort que sentiren
+donar ab la anella de ferro de la porta de sa casa.
+
+--¿Quí es que no puja y així demana? digué'l doctor, un tant sorprés,
+peró sens pensar res de mal.
+
+Y havent tret lo cap per la finestra David, per estarhi mes próxim,
+contestá:
+
+--Ay ay! Un cavaller ab una capa vermella. Tan dematí van los cavallers
+pel mòn?
+
+--Deu de Israel! esclamá'l doctor, posantse en peus.
+
+--Qué us passa?... Oh!... Y mirau (anyadí tornant á tráurer lo cap á la
+finestra,) que sens dubte pregunta per algú de nosaltres y no s'erra,
+perque un noy ab qui parla li senyala la porta, y... Ja entra. Ja déu
+pujar... Sentiu?
+
+Cada espressió del cambiador era un aument de tremoló pera'l pobre
+Nadal.
+
+--Ara sí que's pót dir que jugo la vida y la mort. Qué voldrá aquest
+home! David, anáuvosen... O sinó... no us en aneu; aguardau un moment, y
+segons pugau observar ó deduhir, anáuvosen ó quedauvos... Ay, ay! Que ja
+es aquí! Dèu de Abraham, ajudaume!
+
+No tingué temps de donar lo primer truch lo que venia, que Nadal Ben
+Jussú havia obert ja la porta, y fingint la major satisfacció, se
+esforsava en saludar y fer cumpliments al entrant.
+
+--Satisfacció es pera mi, li deya, de véurer tan distingit personatge en
+ma casa, peró sento que sa senyoria s'haja cansat...
+
+--No hi fa res, contestá amablement lo cavaller.
+
+Aquest generós parlar de la persona que tant temor havia infundit en lo
+cor del juheu omplí de confiansa y de tranquilitat al bon Nadal.
+
+--Peró, senyor, continuá aquest, si necessitat teniau de ma persona,
+bastava un simple avís, que entre vos y jo, ja ho sabeu, no val la
+prohibició del Papa, y sempre estich á punt y dispost y...
+
+--Veheu, veheu, doctor, interrompé'l donzell tot descobrintse'l front:
+donaume una mirada á aquesta ferida, y diheu si res s'hi ha de posar de
+nou.
+
+--Oh! esclamá'l doctor, suavisant ab sos dits la pell de la ferida. Está
+bè, está bè... y millor estaria encara si no us haguesseu tret tan
+prestament la lligadura. ¿Perqué, senyor, ni una hora tinguereu
+paciencia de soportar la vena? Llástima...!
+
+--La llástima es que tu sias juheu, sabent com sabs! digué pera sí'l
+donzell.
+
+--Vos donava pena tal volta?
+
+--Nó. Peró convingué així. Ja sabeu mon geni. Me donava neguit, y en un
+recó de las escalas de la catedral trobaréu vena y drap, que es ahont
+los vaig tirar tot passant. Peró ja que vá bè, ab lo que m'hi poseu avuy
+se suplirá tot lo perdut per ma impaciencia. Sòu, en veritat, un home
+tan apte en vostre art, que de vos tot ho confio.
+
+Aquesta espressió fèu renáixer la tranquilitat en lo cor de Nadal, que
+dirigí una mirada al confús David, (lo qual havia quedat quiet en un
+recó sens bellugarse, com que ni'l donzell s'en havia adonat,) y
+donantse l'altre per entés, fèu un acatament, y obrint la porta s'en
+sortí afora.
+
+--Ay ay? digué'l donzell, girant lo cap. Es á dir, que no estavam sols?
+
+--No'n fèu cas. Es un habitant de la mateixa casa, amich meu y ab qui
+passam cada dematí algun rato enrahonant. Com no estan acostumats á
+véurer tals visitas, li ha semblat la vostra una gran novetat, y tot
+confús, s'ha quedat en un recó, esperant ocasió de sortir... Ja ho
+veheu: es un pobre home, que tot quant val ho pòrta en la cara.
+
+--Sí, peró... Hi ha cosas secretas en nostra amistat, y'm podia bè
+comprométrer si per cas se m'hagués escapat alguna paraula...
+
+--No tingau quimera, nó. Jo us asseguro...
+
+--Peró bè ¿hi ha algú mes encara?
+
+--Nó, nó, continuá'l doctor, trahent lo cap á la finestra. Mirau: ja es
+fora, y us puch jurar que en tot mon pis ni en tota la casa hi ha ara
+persona alguna.
+
+--Donchs despatxau. ¿Qué us sembla, qué farém de aquest mal cop, doctor?
+
+--Tingau paciencia un moment. Repetinthi'l bálsam, demá ho teniu ja
+tancat. Descansau entretant, sentauvos, que jo al moment tornaré á estar
+aquí.
+
+--Que us en anau, doctor?
+
+Acostantse llavors Nadal á la orella del donzell, diguéli en veu baixa:
+
+--Ab lo temor de ser denunciat, no tinch res aquí, y tots mos recursos
+de art los tinch guardats sota de una post que hi ha en lo corral de la
+casa. En un salt torno á ser aquí, pus no faré mes que baixar, y...
+
+--Anau, anau, y no cal que aneu tan depressa per aixó. Ja us esperaré,
+doctor.
+
+Al dar aquesta contestació, lo donzell fins acariciá ab la ma en la
+aspatlla del juheu, y aquest, ple de satisfacció, passá la porta.
+
+No bè havia desaparegut l'hebreu, los ulls del ferit indicaren, per son
+brill y sa inspecció, lo que indica sempre la vista de un dolent que vól
+assegurarse y que vá á executar algun acte infame. Estava'l donzell en
+aquell moment junt á la alcova de En Nadal, al mitj de la qual se veya,
+demunt de unas malas posts, una estufada márfaga plena de pallofa de
+moresch. No fèu mes, donchs, aquell mal home, que bellugar son cap á
+dreta y esquerra, com pera assegurarse, doná un pas fins á posarse junt
+al llit, se tragué de entre'ls plechs de son jupó un petit bulto, y
+ficant la ma per una de las oberturas de la márfaga, enfonzá aquell ab
+tota llestesa per entremitj dels manyochs de la palla. Torná á sortir
+llavors dissimuladament, y no havia tingut temps de sentarse, quant
+s'obrí de nou la porta, y sentí la veu del juheu que tornava, dihent ab
+la major alegria:
+
+--Ja veuréu, que será oli en un llum. Mirau, senyor, que quant mes hi
+penso en lo fet de aquell canalla... perque si us toca un pel mes amunt,
+no s'en cantava ni gall ni gallina.
+
+--Deixauho córrer, deixauho córrer, contestá'l donzell; no'm parleu mes
+de aixó. Lo que convé es curarme, perque porto pressa... y fins, si us
+sembla, doctor, me podriau véndrer lo bálsam, y jo mateix en ma casa...
+
+--No hi ha dificultat: sí, sí. No teniu mes que sucar, donchs, la vora
+mateixa del tall, y lligárvoshi un mocador, mentres vos estaréu per
+casa.
+
+--Sí, val mes; perque ara'm recordo de un negoci molt precís que tinch
+que despatxar est matí, y... Qué es cas!... no puch retardar. A Dèu
+siau, doctor, á Dèu siau!
+
+Y deixant en la ma del doctor una moneda de plata, al mateix temps que
+recullia la ampolleta del bálsam que aquell portava, sortí tot depressa,
+sens donar temps, com qui diu, que l'altre li pogués espressar sa
+gratitut, y fins casi de saludarlo.
+
+Fret y estátich quedá'l doctor Nadal Ben Jussú vehent aquella
+trasmudació tan repentina del sèu distingit parroquiá, y mes per la
+generositat que ab ell acabava de tenir, y per la pressa ab que havia
+fugit, quant pochs moments ans li havia dit que no anás depressa y li
+havia manifestat desitjs de curarse allí mateix.
+
+--Per fi, (digué sortint de sa sorpresa al cap de poch, y tot
+bellugantse la moneda per la ma;) está content, paga bè y'l mal no es
+cosa ¿qué vull mes? Ara sí que si fos aquí En David, me podria dir ab
+rahó que de tot ne faig montanyas... Y tanta por que jo havia tingut!
+
+Peró en sech aquell home esperimentat semblá com que tornava á cáurer en
+un encantament major. Posada la moneda en lo palmell de la ma, fixá en
+ella la vista per llarch rato, y tal era sa atenció, que fins semblava
+com si no respirás. La desconfiansa, que sempre parla al cor dels
+desgraciats á qui constantment persegueix la desventura, fèu que
+l'hebreu, mirant la moneda, pensás nó en lo que valia, sinó en lo que
+significava.
+
+--Ah! esclamá per fi ab desespero. ¿Es posible que jo acabe de dir que
+no tinch por? Al revés. Sí, sí! tinch por, y ara mes que may!
+
+Y llansant la moneda al demunt de la taula, se deixá anar en una cadira
+que hi havia al capsal de son llit, trist, pensatiu, ab lo front entre
+las mans, y apoyant aquestas y aquell al demunt de la márfaga de son
+llit.
+
+¿Quí li hagués dit al pobre Nadal Ben Jussú, que dessota de son mateix
+front, pót ser á quatre dits de son cap, existia la causa que havia de
+justificar quant ans aquella mateixa por que'l feya patir?
+
+### XLI. Confiansas de Fivaller y mossen Borra. Com l'amant de la orfaneta 
+aná á participar á Fivaller una desgracia, un crímen y una falta. 
+
+Primera esperansa de felicitat. Sempre apareixen, lo dia després de una
+tempestat ó de una gran batalla, novas inesperadas, que amargan
+cruelment al cor, ja predisposat á excitarse, novas que sòn com á
+missatgers de la desgracia, peró nó com á missatgers que anuncian lo
+poder del que ha de venir, sinó del que s'en vá, recordant al home que
+sempre déu estar previngut y no déu considerarse felís quant la
+desgracia ha passat, pus es fantasma aquesta que deixa sempre rastre,
+per mes que semble que s'aparta y fuig.
+
+La avalotada nit en que la ciutat de Barcelona presenciá la pugna entre
+son poble y son Rey havia passat ja, lo sol del dia seguent havia sortit
+tranquil, ignorant encara molts dels habitants si havia de il·luminar
+goigs ó desgracias, y l'honrat director de la combatuda nau, Joan
+Fivaller, vigilant y sensible al mateix temps, per demés havia procurat
+lo descans en lo llit conjugal, del que, lo dia anterior, s'havia
+despedit, crehentse que havia de ser pera sempre. Sense tancar sos ulls
+en tota la nit, fixo'l sèu pensament en la incerta via per ahont girás
+desde llavors la nau encargada á sa ma, esperá impacient la vinguda del
+nou sol, y no bè aguaytá aquest per orient, quant lo conceller
+abandoná'l calor del abrich nocturn y s'arrimá als balcons de sa casa,
+pera contemplar al cel, la fisonomia del nou dia, com si per ella hagués
+de enfortir sa esperansa, y pera millor respirar y exhalar de son agitat
+pit lo caliu del passat foch ab que encara's cremava.
+
+De la contemplació consoladora, com sempre sól trobarla l'ánimo
+desvetllat en las primeras horas del dia, passá Fivaller á la cadira de
+son estudi, suplint en certa manera aquest descans al del llit, y
+logrant així que, si no s'anás espargint del tot sa melancolia,
+alternassen al menos, en millor estat, los recorts dolents ab los grats,
+y anás triumfant la convicció de la propia honra y la forsa de la
+conciencia sobre tots los escrúpols fills del deber del home ab la
+societat.
+
+Com nauixer ó pilot que contempla desde la proa á son baixell, en la
+matinada després de una tempestat, estava, donchs, l'heróych conceller
+de Barcelona, recolzat en sa cadira, vehent passar, com en ilusió
+fantástica, per devant dels ulls de sa imaginació, tots los notables
+fets que havian tingut lloch en lo dia anterior, dintre de sa estimada y
+gran ciutat de Barcelona.
+
+Semblávali, en efecte, com si vegés en un avalotat mar dos naus
+poderosas, que, mirantse com á enemigas, van á embestirse la una contra
+la altre y á estrellarse, mes, que per lo perill comú de la tempestat
+que amenassa, s'ajudan aprés, resolentse'ls mariners que las ocupan, nó
+á fer guerra de homens contra homens, sinó de uns y altres contra la
+forsa de la naturalesa, contra la fatalitat comuna.
+
+Recordava, donchs, lo pilot fins l'aspecte y figura de aquells que en lo
+primer moment del perill empunyaren las destrals pera quant arribás lo
+cas de perillar son senyor, y gosantse després en la desaparició de
+aquell, li semblá descubrir en aquellas mateixas figuras nó ja la
+fisonomia de enemichs, sinó ans bè la de lleyals servidors del que'ls
+alenta, de manera, que, avivant lo recort de las últimas manifestacions
+fetas á Fivaller, per part de molts cortesans, en la ocasió de
+despedirse del palau reyal, semblávali, en efecte, que molts homens de
+qui tal volta podria haver dubtat, fins havian de contribuhir llavors al
+benestar comú.
+
+Y cert era aixó, si bè ho era igualment, que, després de la gran
+desgracia, havian de sobrevenir novas desagradables, que retardassen la
+tranquilitat de son esperit, havian de venir aquells missatgers de la
+desgracia, los quals avisan que aquesta s'en vá, peró nó del tot.
+
+La veritat de un y altre cas esperimentá seguidament Fivaller, ja á poch
+de haverse sentat en sa cadira, y entant que'l sol del nou dia anava
+avansant en sa carrera.
+
+La primera visita que li avisaren, y que tingué lloch ja durant la
+aurora, lo convencé de la veritat del primer cas.
+
+Avisáli son patge, que á la porta del carrer, que encara no era oberta,
+hi havia un home esperant; cansat tal volta'l foraster de esperar, trucá
+en aquell moment, y haventli preguntat lo patge, per ordre de son amo,
+quí era y qué volia, entrá aquest donant la seguent resposta:
+
+--Es mossen Borra, juglar del palau del senyor Rey, y diu que us ha de
+véurer á vos en persona.
+
+--Algun misteri hi ha aquí, digué pera sí'l pensatiu conceller; peró
+mossen Borra es home franch y lleyal, y no poden guiarlo á ma casa sinó
+bonas intencions. Com que mes me fiaria de ell que de un cortesá...
+
+Estigué Fivaller un rato com cabilant, mes, á poch adonantsen que'l
+patge esperava sa ordre, digué resolt:
+
+--Sí, sí, ja pót entrar. Ey, si es que sabs bè de cert que es ell.
+
+--Prou lo conech, senyor.
+
+--Donchs, endevant.
+
+No bè havia sortit lo patge, quant Fivaller descobrí ja prop de son
+estudi la cara afable y alegre de mossen Borra, lo qual, com á
+coneixedor de la mes cumplida cortesia, s'havia detingut á la vora de la
+porta, ab la gorra á la ma y demanant llicencia pera entrar.
+
+--Ja la teniu. Entrau, entrau, li digué Fivaller. ¿Qué es lo que us
+porta á ma casa tan dematí?
+
+--Al dematí, contestá'l juglar, es quant los aucells fan sos millors
+cants, y com jo tinch de férvosen un, he escullit aquesta hora com la
+mes propia. Lo que á mi m'admira es que ma impaciencia haja sigut
+pressagiadora, pus poch podia jo créurer que tan matí vos trobás fora
+del llit.
+
+--Es que no dorm ni descansa tothom que jau! digué ab intenció'l
+conceller.
+
+--Ni vigila tothom que está despert! contestá'l juglar fent un ay! ó
+sospir que's podia dir irónich, y que's veya bè no anava dirigit á la
+persona ab qui parlava.
+
+--Es cert! Peró, vejam: diheu que veniu á fer un cant, mossen Borra?
+Será de dolor tal volta?
+
+--De tot hi ha. Mes ans permeta la ciutat de Barcelona que li bese la
+ma.
+
+Y al dir aixó, s'incliná'l juglar en actitut de fer lo que deya, mes
+apartantlo'l conceller ab gravetat, li digué:
+
+--Sò rey ó soberá, juglar, pera que tals cosas intenteu ab mi?
+
+--Poble rey es lo de Barcelona, y pus vos sòu Barcelona, segons diguereu
+ahir als porters del palau reyal, just es que us deixeu besar la ma per
+un de sos vassalls mes fiels, que per tal me tinch. Peró si tant vos
+empenyau, (anyadí notant la serietat de Fivaller,) deixaré de portarme
+com á vassall y us parlaré com embaixador de altre potencia, que no besa
+la ma á aquell á qui visita.
+
+--Acaba ¿y quí te envia? Es lo Rey?
+
+--No vinch de part del Rey, sinó de qui está en lloch del Rey, de qui
+tant com vos desitja lo benestar de la terra, de qui guarda á son costat
+la gloriosa espasa dels reys antichs, ab la qual ha jurat fer justicia
+en pau, y fer revíurer passadas glorias en futuras guerras, de qui ¡ay!
+al igual que vos, Fivaller, no ha pogut dormir aquesta nit en son llit,
+y s'ha alsat al rallar la aurora, impacient pera fervos saber las dos
+cosas que jo vinch á participarvos, dos cosas, sí, una dolenta y una
+altre bona.
+
+--Es á dir, que es l'ilustre Primogénit qui te envia? Y quina es,
+donchs, la cosa mala que de sa part me notificas?
+
+--La cosa mala es que'l Rey s'en vá, que se empenya en partir avuy
+mateix, y que per res no's vól detenir.
+
+--Y ahont vá? preguntá ab gran interés lo conceller, com prevehent un
+nou mal.
+
+--De aquí vá á Montserrat, á demanar á la Verge que li done forsas pera
+sortir de la gran postració en que's troba; de Monserrat passará á
+Igualada, y de Igualada, anirá seguint son camí...
+
+--Peró cap ahont? insistí'l conceller, conmogut.
+
+--Cap á Castilla.
+
+--A Castilla! Y qué busca á Castilla? No pót trobar en Aragó lo que li
+convinga?
+
+--Los ayres natals diu que li retornarán la vida, y de allí créu tornar
+ab forsas que en tota la corona de Aragó no trobará.
+
+No replicá Fivaller al ohir las equívocas paraulas del juglar, sols se'l
+quedá mirant, y vacilant en las intencions que mossen Borra pogués tenir
+en sa vinguda, crehent que'l Primogénit, prevehent un desastre, apelava
+á sa influencia pera conjurarlo, parlá al fi dihent:
+
+--¿No sab lo senyor Primogénit que la magestat del Rey tè dret de anar
+allá ahont li plau? Sentirá Catalunya y tot Aragó que son rey residesca
+ahont no déu, peró lo únich que pót fèr la ciutat es suplicar, com ho
+fara ab eficacia; mes entrar en nova pugna no convé, per mes que la
+intenció de esta marxa sia un mal núvol que anuncia una nova tempestat.
+
+Al ohir aquesta observació lo juglar se posá mitj á ríurer.
+
+--Ben al revés es lo que desitja lo senyor Primogénit, digué, per mes
+que li sapia greu la marxa de son pare, pus precisament jo venia á
+suplicar al Concell, que si tè noticia de la sortida del Rey, en res ho
+demostre, ni s'hi opose, ni ho fassa saber á ningú, sinó vól destruhir
+una de las millors obras que's preparan pera satisfer á la terra y
+contribuhir á la unió del Rey y del poble.
+
+--Si á noticia del Concell arriba la marxa del Rey, la ciutat no pót
+deixar de suplicar. Així veurá'l monarca que'l poble que sosté sos
+drets, nó per aixó olvida l'amor que á son rey déu. Y, sobre tot, que
+vos no sabeu, juglar, lo mal que portaria á la terra aqueixa marxa del
+Rey á un regne del que vingué en altre temps com simple pretendent, y en
+lo que la antiga regencia tan prestigi li valdria.
+
+--No tinga por lo conceller de Barcelona, perque, ab la postració que
+sufreix lo rey Fernando, de segur que no cansará ja may mes cap rocí, ni
+empunyará cap llansa. ¿Vos figurau que no hi ha mes que poder arribar á
+tan apartadas terras qui, sens dubte algú, tè ja un peu á la fossa?
+
+--De tots modos. La ciutat déu...
+
+--Per amor de Dèu, conceller! Deixau jáurer lo ceremonial, la etiqueta y
+fins lo deber, quant de la omissió ha de resultarne un bè. Ja us he dit
+al entrar aquí que venia á fervos saber una cosa dolenta y una bona; la
+dolenta ja la sabeu: escoltau, donchs, la bona y per ella coneixeréu si
+convé no dar á enténdrer que'l Rey vól partir. Aixó, conceller, vá sols
+de mi á vos, y'l descobrirho seria una taca á vostre nom y á la ciutat.
+
+--Parlau, juglar, y ja sab lo Primogénit que pót fiar de mi.
+
+--Haveu de saber, donchs, continuá llavors mossen Borra ab gran sigilo,
+que acaba de ser descubert un dels assessins del arcabisbe de Saragossa.
+
+--Gracias á Dèu! ¿Peró creheu, juglar, que aquest escarment pót influir
+mes ni menos en la bona armonia del Rey y del poble, quant lo poble tè
+ja casi olvidat aquell fet?
+
+--Mes del que us podeu pensar. Es que la importancia no está en
+l'escarment, ni en lo recort mes ó menos viu que tinga'l poble de aquell
+fet, sinó... --y escoltau, Joan Fivaller, que aquí ve lo millor,-- en
+que l'assessí, lo disfrassat y traydor estranger que cometé aquell
+sacrilegi, es precisament un dels que ahir, separantse del esperit
+conciliador del mes acendrat patrici, alentá é incitá mes al rey
+Fernando, no solament á no cedir en la qüestió del vectigal, sinó ans bè
+á prescindir de tota lley y jurament, y á atropellar ab la forsa de las
+armas al poble barceloní. Tot lo poble'l coneix ja, perque ell fou qui
+oferí, sols per ambició, son bras y sa espasa contra Barcelona al Rey,
+ell fou lo que maná fer presons iníquas, que doná ordre al escarceller
+de la vegueria de soltar los presos que volguessen sortir contra'l
+poble, lo que maná á la catedral de fer lo toch de somatent quant lo Rey
+sortís á cavall de son palau, ell, per fi, lo que, al despedirvos la nit
+passada de aquell, se presentá de nou, ferit y ensangrentat, infundint
+arrepentiment al monarca de quant havia fet, y ponderantli que ell, com
+á mes fiel, havia sigut mes que tots atropellat. Lo poble'l coneix, sí,
+y si'l poble véu en ell un just escarment ¿dubtaréu, conceller, que ha
+de quedar mes admirat de la justicia de son senyor, sobre tot quant veja
+que'l castigat es no menos que'l mateix majordom del palau del senyor
+Rey?
+
+--Qué diheu! Es posible?
+
+--Donchs bè. Si aixó regoneixeu ¿dubtaréu ara que convé no divulgar la
+marxa de Sa Altesa? Si'l criminal, favorit com es del Rey, tingués
+noticia de que s'en vá l'irritat senyor, havent sortit fallida sa
+tentativa de ahir, de segur que s'arrimaria al que'l favoreix, escapant
+de esta manera de las mans de la justicia. Per aixó convé al contrari,
+que'l traydor ignore la marxa del Rey y mes que tot la presumpció de son
+delicte, que ab confiansa us vinch á comunicar. Tan ben disposat está
+tot, que'l majordom fins créu que avuy será'l dia de las recompensas
+dadas pel Rey als que se li han mostrat mes lleyals. Avuy, en una
+convocatoria feta pera que acuden al palau tots los bons vassalls,
+tindrá lloch lo descubriment del delicte, y mentras aixó se verifique,
+lo Rey Fernando, sortint de incógnit, tapat dins de unas senzillas
+andas, s'allunyará de las murallas de Barcelona.
+
+--Es possible!
+
+--Qué pensau! preguntá'l juglar, vehent que Fivaller arrugava'l front.
+
+--Penso que es aquest un cas molt sensible, perque al fi la ciutat véu
+ab indiferencia la marxa de son senyor, y pót donar lloch á pensar... A
+mes que may s'ha vist anarsen de tal manera un rey de Barcelona... ni
+may de ella s'en ha anat irritat cap rey...
+
+--Mossen Joan, mossen Joan! cridá llavors lo juglar ab to declamatori, y
+donant gran forsa de intenció á sas paraulas; no penseu en lo rey que
+s'en vá, sinó en lo rey que's queda, pensau en lo rey que se espera, en
+lo rey que guarda enveynada la espasa de Sant Martí!
+
+Anava á respóndrer Fivaller, quant detingué sa paraula la inesperada
+novetat de obrirse la mampara, introduhintse al mateix temps lo patge,
+que portava un paper á la ma. En aquell moment anava á esperimentar
+Fivaller la veritat del segon cas ans indicat: desde llavors havia de
+anar probant que la desgracia may ve sola.
+
+--Qué es aixó? preguntá girant lo cap. No sabs, patge, que estant ton
+senyor ocupat...?
+
+--No tè culpa, digué'l generós juglar, volent salvar al servidor; ¿quí
+pót pensar que sia un negoci de entitat lo que vinga aquí á esplicarvos
+mossen Borra?
+
+--Senyor, contestá al mateix temps, y tornantse roig, lo patge; com es
+lo correu de la ciutat, y diu que no pót tornarsen sense vostra
+resposta...
+
+--Y qué vól lo correu?
+
+--Diu que'l conceller en cap segueix mes malalt, y per conseguent, á vos
+déu portar la nota de la cerca de la ciutat en lo dia anterior.
+
+--Peró tan matí? Y simplement per donar la nota de la cerca... ¿No sabia
+deixarla?
+
+Y al dir aixó, havia Fivaller estirat la nota de entre'ls dits del
+patge, pera llansarla demunt de la taula, quant aquest continuá, dihent:
+
+--Es que diu, senyor, que hi ha avuy un cas notable, y convé ferlo saber
+quant mes aviat millor. Si Sa Senyoria hagués sigut encara al llit, lo
+correu s'hauria esperat, y jo m'hauria guardat bè...
+
+Mentres lo patge's disculpava, Fivaller havia tornat á agafar lo paper
+pera llegirlo, y no bè'l tenia devant dels ulls, quant sa cara's
+trasmudá.
+
+--Cas de glánola! digué admirat. Novament la peste! Verge Santíssima!
+
+--Qué diheu? Mare de las Mercés, salvau vostra ciutat! esclamá conmogut
+lo juglar.
+
+Y'l conceller seguia, com sól succehir en tals casos, mirant ab la vista
+fixa lo paper que portava la mala nova, sense saber realment, per la
+sorpresa, lo que mirava. Peró tota aquella sorpresa, tot aquell
+encantament fou res en comparació del horror que brotá de sos ulls, al
+cap de poch, es á dir, al adonarsen verament de lo que contenia'l paper.
+
+--Oh desgracia cruel! esclamá. S'en ha vist cap de major!
+
+--Sí que ho es en veritat, digué mossen Borra, ignorant á que l'altre
+aludia; es realment una desgracia, que sense haver conquistat la Terra
+Santa, sols hajam tret de aquellas regions aquest mal malehit que sempre
+reverdeix.
+
+--No es solament la peste la desgracia, mossen Borra!
+
+--Donchs qué?
+
+--La víctima que ella ha fet, y encara no es la víctima de la peste, no
+es lo que pót morir, sinó la persona que queda viva, una pobre donzella
+abandonada y órfana per segona vegada! Llegiu, juglar!
+
+Lo juglar, obehint á Fivaller, aná llegint.
+
+--"La cerca de la ciutat, avisada per los vehins del carrer del portal
+del Ángel, y ab parer del físich doctor Guerau, ha recullit del mateix
+barri al falconer Joan de la Murtra, atacat de la glánola violenta lo
+dia anterior, y tant per no tenir familia propia, com pera evitar lo
+perill del contagi, l'ha trasladat al Hospital, deixantlo en
+l'apartament dels empestats, ab la deguda vigilancia." ¿Quí es, donchs,
+preguntá en seguida'l juglar, aquesta víctima abandonada, aquesta
+donzella órfana, ja que la nota diu que l'empestat no té familia propia?
+
+--No tè familia propia lo generós y caritatiu falconer amich meu, peró
+tenia baix son amparo, y per cooperació mia, á una pobre criatura, á la
+qual li mataren los pares en Balaguer la nit que las bombardas
+destrossaren al somatent. ¿Qué fará aquell ángel de hermosura y de
+bondat, que fará en lo mòn aquella planta solitaria, esposada á que
+qualsevol mal vent la destruesca?
+
+--Víctimas de las bombardas foren sos pares? preguntá enternit lo
+sensible juglar. ¿Qué'm diheu? Pobre criatura! Ab mes motiu jo
+m'interesso per ella, pus se molt bè, mossen Joan, tot lo que succehí en
+aquella horrorosa nit: ningú com jo ha contemplat tant bè aquell cuadro
+de sanch y de foch, que tants órfens deixá en Cathalunya!
+
+Y després de una curta pausa, continuá:
+
+--Peró donau gracias á Dèu, mossen Joan, per sa gran justicia, donauli
+gracias á la Providencia, que tot ho compensa en aquest mòn.
+
+--Qué voleu dir? preguntá admirat Fivaller, no comprenent la sortida tan
+excessivament cristiana del juglar. Vos conmoveu al recort de un horror,
+y al mateix temps donau gracias á la Providencia. Cert es que de tot se
+ha de dar gracias á Dèu, peró no sè...
+
+--Jo us dich que donem gracias á Dèu: ja sabréu en son dia per qué. La
+única llástima aquí es la nova desgracia de aquella ángelica hermosura.
+
+--La coneixeu vos també? digué ab nou interés Fivaller.
+
+--Havia sentit parlar de la hermosa falconereta del portal del Ángel, y
+me la ensenyaren un dia que, ab sas amigas ó vehinas, sortia de visitar
+la capella de Santa Llucia. Donem gracias á Dèu, vos torno á dir, donem
+gracias á la Providencia, mossen Joan, que tot ho compensa en aquest
+mòn.
+
+Lo juglar feu aquí un cert somrís de satisfacció, y dirigí los ulls al
+cel.
+
+--Donem gracias á Dèu: está bè. Peró haveu de saber, mossen Borra, que
+ab aquesta nova fatalitat vá á doblarse la desgracia á que está
+condempnada eixa donzella desde sa ninesa.
+
+Y esforsantse, ab la compassió é interés que sentia, pintá Fivaller á
+mossen Borra, en breus paraulas, peró ab los colors mes vius, tot lo
+succehit en casa del falconer, lo dia de la entrada de fra Vicens, en
+ocasió de trobarse ell y mestre Nicolau en la botiga, acabant fins per
+revelarli lo donatiu mensual que ell feya, cosa que á ningú havia dit
+fins llavors.
+
+--Ja veheu, digué per últim y acabant sa relació; ja veheu si tinch
+motiu pera llamentar eixa desgracia y de interesarme per tan desgraciada
+criatura.
+
+Y com recobrant en sech Fivaller sa innata resolució, posás la ma en lo
+front momentáneament, y separantse del juglar, digué:
+
+--Ah! Perdonau, mossen Borra... No hi ha que pérdrer temps. Cert es que
+jo tinch un deber... Y á mes, que las obras á mitjas may sòn obras
+perfectas. Patge, patge!
+
+--Mon senyor, contestá respectuosament lo criat, que no s'havia encara
+separat de la porta.
+
+--De seguida, sense pérdrer temps, que vaja qualsevol á casa de la
+mare-dida, y digan á Guillemet que vinga al instant. Si no es á casa,
+que'l busquen... De totas maneras, que prest, sense detenirse, vinga
+aquí Guillemet.
+
+No havia acabat de donar aquesta ordre Fivaller, que'l patge, fins
+interrompentlo, havia respost ja:
+
+--A Guillemet?... No hi ha necessitat... Si es aquí... Y molt temps que
+fa que se espera.
+
+--Qué dius? Aquí Guillemet? Si será que ell també sab...
+
+--Sí, senyor, sí. Mirau: de aquí en fora'l podeu véurer que espera
+sentat en lo corredor.
+
+Y'l patge obrí la mampara, al mateix temps que'l jove's posava ja dret,
+com disposantse á entrar en la cambra de son protector.
+
+--Y es cert! esclamá Fivaller. Oh! sens dubte un ángel te pórta. Entra,
+entra. Guillemet, ja póts entrar, y...
+
+Lo noble senyor interrompé en aquell moment sas paraulas, admirat y
+sorprés de véurer l'aspecte que oferia son protegit, la contracció de sa
+fisonomia, de manera que fins li saltavan llágrimas, lo tremoló de son
+cos y l'avergonyiment que revelavan son front y sos ulls.
+
+--Ah! senyor. Gracias á Dèu que us puch véurer.
+
+Lo jove avansá llavors ab pressa, y deixá mes sorprés á Fivaller, ab la
+actitut humil que prengué, com que incliná tot son cos, y prenentli la
+ma, se la besá ab efusió.
+
+--Guillemet, qué tens? qué't passa? Vèns pót ser á participarme una
+desgracia nova, ó es sols per la que ja sè? A qué ve aquesta
+humiltat...?
+
+Lo jove alsá llavors los ulls, com demanant clemencia á son protector, y
+dirigint després la mirada entorn, mirá de nou á Fivaller, detenintse á
+la primera paraula que havia pronunciat, com donant á enténdrer, després
+de haver vist á mossen Borra, que no gosava á parlar devant de aquell
+testimoni.
+
+--Vinch...
+
+--No importa la presencia de mossen Borra, que es bon amich meu.
+Parla... y parla prest, pus convé no pérdrer temps.
+
+--Donchs bè, contestá llavors lo jove, refent un tant sa serenitat, y
+parlant ab lo to ab que sól espressarse tot aquell que tè una conciencia
+neta, un sentiment noble y viu y un carácter independent, que may tem en
+la desgracia; jo vinch, mossen Joan, á denunciarvos tres cosas: una
+desgracia, un crímen y una falta.
+
+--Peró ¿apart de la desgracia, una falta y un crímen?
+
+--Sòn tres cosas diferentas, y no forman mes que un sol fet.
+
+--Com! Será una desgracia diferenta de la que jo ja sè... Jo m'havia
+figurat que parlavas per la desgracia del pobre falconer.
+
+--La sabeu? preguntá tot pasmat Guillemet.
+
+--Sí. Y es la mateixa á que tu't refereixes?
+
+--La mateixa.
+
+--Donchs, qué es lo crímen? Parla! esclamá Fivaller, delirós y confús al
+mateix temps.
+
+--La nit passada, senyor, (continuá'l jove, ple de sentiment y ab to
+pausat,) mentres la ciutat, conmoguda en defensa de sos drets,
+s'arremolinava entorn del palau reyal, mentres los barris estrems de
+Barcelona se veyan solitaris, sens mes habitants que'ls vells y las
+donas, tancats y plens de temor dins de sas casas, lo desgraciat
+falconer Joan de la Murtra, enfonzat en un llit de dolor, se sentia
+dominat per un mal cruel é inexorable: á son costat plorava una
+donzella, que, en sa soledat, ni sabia qué fer pera donar consol al
+pacient, ni podia abandonarlo pera buscar qui li donás. Per fi, la sort
+portá allí á un metge, y tras del metge seguí la cerca de la ciutat, que
+estava previnguda; declará aquell que'l malalt era atacat del contagi
+aterrador que tantas vegadas ha afligit á aquesta ciutat, y al ohir los
+altres lo nom de ¡peste! lo malalt fou trasladat en una llitera á la
+Santa Casa, y prop del llit quedá la donzella sola, abandonada y trista,
+sens ningú que li fes companyia, sens una persona amiga que procurás
+dissipar lo núvol de futuras miserias que se li anava acumulant devant
+dels ulls!
+
+Fivaller no pogué menos aquí de acostar lo mocador als sèus, y'l juglar
+passá també per demunt dels seus la mánega de sa túnica. Lo jove
+continuá.
+
+--Aquí acaba la desgracia y comensa'l crímen. Sens respecte á tan
+horrible desgracia, sense sentir compassió per la orfandat y abatiment
+de la hermosa adolorida, sense temor al contagi, que res de aixó sent ni
+tem l'infame á qui guia una passió desenfrenada y á qui mou una ánima
+dolenta, aprofitant l'aislament de la donzella y lo solitari de aquell
+lloch, durant la conmoció del poble en los carrers céntrichs, un
+cavaller, ó mes bè, un vil raptor, que deshónra'l vestit que pórta y
+l'alt carrech que exerceix, venjatiu contra la donzella que no havia
+volgut escoltar sos falsos é imprudents amors, tingué l'atreviment de
+penetrar en la habitació de la abandonada hermosa, que caygué ruborisada
+y sense sentits á sos peus, y fentla agafar atropelladament per uns
+esclaus, se la emportá no menos que al inmediat hostal de En Simon, que
+es hostal de bordell.
+
+--Infámia! cridá aquí ple de noble ira Fivaller. Es possible lo que
+comptas, jove? A Dèu juro que no en va he de cenyir espasa de cavaller,
+y que me la ha de pagar. Peró digas, digas: ¿y qué fou de la pobre
+donzella? Lográ l'infame...?
+
+--Poch s'en faltá, senyor. Peró no bè la tenia en son poder, quant la
+Providencia guiá allí á un home, amich verdader del infelís Joan de la
+Murtra, un amich que havia jurat mantenir il·lesa la honra de la
+desamparada órfana, y fins ampararla en la desgracia...
+
+--Y arribá á temps? preguntaren, casi á la vegada é interrompent á
+Guillemet, tant mossen Joan com lo juglar.
+
+--Sí! Arribá á temps. Ab lo desitj de aprofitar la ocasió, guiat sols
+per son zel lo defensor de la inocencia y de la desgracia, se llansá
+contra l'infame raptor, sense portar tan sols ni un mal ferro pera
+oposarse á la espasa del cavaller. En aquell moment supremo sols Dèu
+pogué ajudar! Sobre de una taula, prop del lloch ahont s'anava á
+consumar lo crímen, jeya casualment y olvidada una ganiveta de hostal,
+de las que serveixen pera repartir lo pa que dòna vida... Lo cavaller,
+cregut de sa superioritat, desenveyna efectivament la espasa, lo
+defensor de la donzella, no deixantli prou temps, empunya llest la arma
+doméstica, la justicia divina favoreix lo bras del bo, y sacudint aquest
+un viu cop, sens mes regla de art que'l desitj, logra véurer rendit á
+sos peus al criminal raptor, qual sanch deixá en seguida tot lo trespol
+vermell com la mateixa capa ab que's cobria.
+
+--Ah! cridá, com fora de sí, mossen Borra. Es possible!
+
+--Tan possible, com que, per demunt de son cos, sortí al punt lo
+defensor, triunfant y libre, recobrant y emportantsen en sos brassos á
+la abatuda víctima, salvantla á ella del sacrifici, y ab ella sa
+puríssima honra, per la qual s'havia llansat al combat.
+
+--Nó, nó, jove... insistí mossen Borra, revelant en sos ulls una
+impaciencia y alegria indescriptibles; ma admiració no es sols per lo
+fet que comptas, es per una paraula que has dit... La arma del defensor
+se clavá en lo front del cavaller...? Lo ferí sols en lo front... prop
+del pòls dret, no es veritat?
+
+--Sí. Y com ho sabeu?
+
+--Com ho sabeu? repetí també y casi al mateix temps Fivaller.
+
+--Oh, Providencia! esclamá llavors lo juglar, alsant las mans al cel y
+mirant al noble Fivaller. Encara diréu, mossen Joan, si jo me equivocava
+en mos pressagis? Encara no donaréu gracias á Dèu, á aquella justa
+Providencia que tot ho compensa en aquest mòn?
+
+--Qué voleu dir? contestá Fivaller, no acabant de penetrar la alusió del
+juglar. Que pót ser vos coneixeu al cavaller ó al raptor...?
+
+--Al de la capa vermella, no es veritat? digué ab intenció mossen Borra,
+mirant á Guillemet.
+
+--Oh! esclamá Fivaller, anant recordant y deduhint. Seria possible que
+l'infame fos...?
+
+--Sí, lo mateix cavaller de qui poch ha tots dos havem parlat. Ho
+recordau?
+
+--Sí, sí, contestá llavors ab energia Guillemet; lo mal cavaller de la
+capa vermella, lo majordom del palau del senyor Rey.
+
+--Cert es, (digué llavors Fivaller, allargant la ma á mossen Borra y
+apretántsela ab intenció,) que no en va m'aconsellavau de donar gracias
+á la Providencia, y may en millor ocasió que ara las hi podem donar!
+
+Guillemet se mirava á un y altre, sens poder enténdrer prou lo
+significat y objecte de aquellas paraulas, ab que's persuadian mutuament
+lo juglar y'l conceller.
+
+--Peró, digas, digas, continuá Fivaller, digas Guillemet quí fou aquesta
+ánima generosa y benefactora, á qui prometo jo desde ara tot mon amparo,
+ma protecció y ma estima. Quí fou aquest bon amich? Y digas també, digas
+¿ahont para la donzella? qué se es fet de ella? ahont se ha salvat?
+Parla, parla, y digas ¿com has sabut tot aixó?
+
+--La donzella la trobaréu, senyor, guardada y encomanada, baix paraula
+de honor, en casa de un honrat vehí del desgraciat falconer, l'especier
+Ambrós, qual filla fou la mes bona amiga de Blanqueta, y li dòna ara
+consol, mentres arribe una nova hora de esperansa, mentres son salvador
+busca pera suplir la falta que li fará, sens dubte, son protector, si
+mor en l'Hospital!
+
+--Quanta caritat! Quanta bondat!... Peró digas, digas... (torná á
+repetir mossen Joan): lo nom del generós amich es lo que vull saber, lo
+nom que tu t'olvidas y que jo tinch ara mes interés en sentir
+pronunciar. Quí era? Com se diu?
+
+Lo jove no respongué á estas preguntas; esperant la resposta admirá'l
+silenci Fivaller, y mirantse un y altre ab una espressió de sentiment,
+que semblava mes pressagi que efecte, parlá Guillemet per fi,
+humillantse de nou devant los peus de son protector.
+
+--Senyor, li digué, al arribar aquí us he dit que venia á noticiarvos
+tres cosas, una desgracia, un crímen y una falta. No deduhiu ara, per
+las dos primeras que ja sabeu, quina la falta pót ser?
+
+--Es veritat. Y quina es, donchs, la falta? Qué vóls dir, jove?
+
+--Vull dir, que'l protegit ha burlat la confiansa del protector; que'l
+jove inespert, sense saber lo que de ell ha de ser en lo mòn, ha jurat
+amor á una desgraciada donzella, fins prometentli que en tot temps seria
+son amparo y defensa; per fi, que l'amich ha trahit al amich, pus, baix
+capa de amistat, la persona á qui donava mes llibertat en sa casa'l
+falconer, ha enamorat á sa afillada, sense saberho ell ni confiarli may.
+Sabent ara la falta, deduhiu, senyor, quí es lo que ha salvat l'honor de
+la donzella? Adivinau quin es lo nom que tan voliau sentir pronunciar?
+Perdó, mon protector, perdó pera l'autor de la falta, y mes que perdó,
+compassió y pietat pera la desgraciada donzella que ha quedat en la
+orfandat per segona vegada!
+
+Guillemet deixá anar sos genolls en terra y torná á besar la ma de
+Fivaller, mullantla ab sas llágrimas. Mossen Borra mirava al conceller
+de una manera que semblava intercedís ab los ulls. Y'l noble mossen
+Joan, admirat de quant li passava, contemplant ab verdadera compassió al
+humillat jove, ni tingué per de prompte paraulas ab que contestar á son
+protegit.
+
+Peró donant luego Fivaller las dos mans al jove y obligantlo á alsar, li
+digué, després de haver estat un moment com pensatiu:
+
+--Álsat, álsat: no tens tu la culpa de ta passió, pus te trobas en la
+joventut; qui la tè sò jo de no haver previst que't posava en perill,
+que la nina ab lo temps havia de ser dona, y que malament poden deixar
+de unirse, estant prop, una bondat adornada per la hermosura y un cor
+sensible.
+
+--¿Com voleu, senyor, que resistís jo á tanta bellesa, com voleu que no
+se enamorás qui constantment ha anat contemplant com se formava aquella
+flor de bondat y de hermosura, que tant admirablement se transformá de
+petita y abandonada poncella en pom olorós de totas las virtuts?
+
+--Pietat, digué mossen Borra intercedint, pietat, que no podeu menos de
+tenirla, quant la falta es causa de tant bè! Perque ¿ahont es la falta
+si ella es causa de evitarse'l crímen, si, evitantse'l crímen, se
+compensa l'abandono que hauria ocasionat la desgracia? Pensau qué fòra
+ara la desamparada órfana, si arriba á sucumbir de son mal lo
+desventurat falconer?
+
+Guillemet dirigí aquí una mirada de gratitut al juglar, y Fivaller,
+sumament enternit, preguntá al jove:
+
+--Sols me falta saber aquí una cosa. Has parlat, jove, de una donzella
+plena de bondat, has revelat ta vehement passió, y has dit que volgueres
+salvar ab ton acte la pura honra de aquella. ¿Pót dubtar ton protector
+de tot aixó?
+
+--May, senyor! digué Guillemet, parlant ab l'entussiasme que li era
+propi, quant se tractava de la dignitat del home. Si aixó fos, lo vostre
+protegit no's presentaria ab lo front alt quant ve á implorar de nou
+vostra protecció, y primer hauria fugit á una estrangera guerra, pera
+que allí'l matás un enemich desconegut. Pura es sa honra y pur es mon
+amor, y temps fa que tinch jurada la conservació de un y altre devant de
+una imatge santa, y servintme de testimoni un de vostres millors amichs.
+
+--Quí? interrompé Fivaller, com estranyant que aquella confiansa de son
+protegit la hagués merescuda un altre home ans que ell.
+
+--Si l'afligit mestre Nicolau fòs en esta ciutat, ó en aquest mòn, que
+no sè si ha desaparescut de ell, vos ho podria contar bè. Devant de una
+imatge de la Verge de Montserrat, de que ell era tan devot, vaig jurar
+que no faltaria may á ma paraula, votant al mateix temps, que al lograr
+mon desitj, no m'atreviria á posar mos llavis en lo front de ma
+estimada, sens que ans ella y jo anassem á visitar la sagrada montanya
+ahont se venera aquella excelsa Patrona dels desconsolats.
+
+--Basta, basta, digué llavors resolt Fivaller.
+
+Y dirigint sa paraula á mossen Borra, anyadí:
+
+--Cert es que hi ha molts mals en lo mòn, peró també es cert que hi ha
+molt bè. La diferencia está sols en que'l verdader bè sempre sól ferse
+ocult.
+
+Passá llavors Fivaller á la cadira que hi havia derrera de la taula, se
+sentá, prengué la ploma, y ans de posarse á escríurer, allargá la ma,
+tremolosa en aquell instant, á efecte del sentiment que l'impulsava, y
+digué:
+
+--Havia promés ferte home, Guillemet, y ara't prometo que ho serás ab
+mes felicitat de la que esperas.
+
+Comensá á escriurer llavors, y durant tot lo temps que ho fèu,
+permanesqueren callats Guillemet y mossen Borra, mirantse mutuament un y
+altre, y com manifestantse ab los ulls la simpatia que entre ells anava
+naixent.
+
+--Tè, Guillemet, digué al fi mossen Joan, entregant dos cartas al jove.
+Pórta aquestas cartas á las personas á qui van dirigidas, cumpleix per
+ta part lo que en ellas se't mana, y si no vóls pérdrer la felicitat que
+te espera, guárdat de parlar á ningú de lo que t'ha succehit la nit
+anterior y sobre tot de lo que ara s'ha parlat aquí.
+
+--Ho juro, senyor. Puch saber, donchs, l'objecte de estas cartas?
+
+--Sí! La una va dirigida al especier Ambrós, pera que junt ab tu, y en
+nom meu, acompanye ara mateix á la donzella órfana que tè en sa casa, al
+lloch que li designo: la altre, la darás á la priora del convent de
+Montalegre, pera que reba baix sa custodia y ma garantia á la jove que
+tu y Ambrós li entregaréu.
+
+--Senyor! digué aturdit Guillemet, crehent per un moment que may mes
+havia de véurer á son amor. Tancada en un convent...? Será pera sempre?
+
+Fivaller y'l juglar feren al mateix temps un somrís, com perdonant
+aquella ceguera produhida per l'amor.
+
+--Nó, contestá aquell; no es pera sempre: será sols depositada, fins que
+arribe lo dia de ta felicitat y de la sèva.
+
+Guillemet torná aquí á plorar de agrahiment, abrassant las camas y
+besant las mans de son protector. S'alssá per fi, sense poder parlar,
+y's dirigia ja á la porta pera anarsen, quant en sech torná á girarse, y
+ab lo major sentiment digué:
+
+--Ah, senyor! A tot provehim y no pensam en lo mes desgraciat. Qué déu
+ser del pobre Joan, del generós y desventurat falconer?
+
+--Cumpleix mon encárrech, contestá Fivaller, que jo procuraré saber de
+ell.
+
+Guillemet sortí.
+
+A poch de haver desaparegut lo jove, y després de haver deixat descansar
+en cert modo l'ánimo del noble conceller, mossen Borra li digué:
+
+--Parlem de l'altre ara... Donchs, qué farém?
+
+--Qué farém? Diheu, juglar, al ilustre Primogénit, que la ciutat de
+Barcelona está sempre disposada á ajudar als Prínceps que volen la
+justicia y desitjan la gloria de sa terra... Y en quant á vos, amich
+Borra, sols una cosa vos demano, y que'm faréu saber quant mes prompte
+millor: quin sia'l camí secret ó públich per ahont emprenga sa marxa lo
+rey Fernando de Aragó.
+
+Lo juglar se quedá un bell rato mirant fit á fit á Joan Fivaller, y
+allargantli la ma, li respongué, com despedintse:
+
+--Descuydau, rey de Barcelona, que així us ho promet aquest embaixador
+del futur restaurador.
+
+--Rey me diheu?
+
+--Sí, rey, com hi ha mòn, pus teniu totas las qualitats que pót tenir un
+gran rey.
+
+Havent despedit á mossen Borra, Fivaller, buscant esbargiment á tantas
+quimeras com havian passat per son cap en aquella matinada, corregué á
+aquella font á que acut sempre l'home públich que es honrat, després que
+ha cansat son cap ó son esperit en pro de la societat á que perteneix:
+buscá á sa familia, y passá á la alcova de sa esposa, pera gosarse
+contemplant com aquesta bona mare llevaba á sos mes petits fills, als
+petits fills, sí, que sòn sempre lo passatemps dels bons pares.
+
+### XLII. Lo poll del bordell. Com lo Primogénit de Aragó manifestá qui 
+era'l donzell de Puymoren. 
+
+De las amenassas que dirigí'l Rey Fernando contra Barcelona. Era
+l'endemá del dia en que havia tingut lloch la gran pugna entre la ciutat
+de Barcelona y'l rey Fernando Ir. de Aragó.
+
+Lo Rey, tancat en la cambra de la part de septentrió, en aquella ahont
+se diu que baixá un dia la Verge de la Mercé, pera fundar la ordre de
+son nom, no s'havia deixat véurer mes á cap oficial de la casa ni
+cortesá, de manera que sols se arrimavan á aquella los del servey mes
+íntim, los de necessitat imprescindible, y encara topavan sempre ab lo
+senyor Primogénit, que'ls rebia y'ls despatxava. Deyan uns si tal
+retrahiment significava por, pus no volia'l Rey menjar res que s'hagués
+comprat en la ciutat, altres suposavan si son mal estar s'havia agravat,
+á conseqüencia del disgust, y altres, per fi, creyan adivinar aquell
+misteri esperant que del silenci sortiria una gran manifestació, que
+fòra ó en bè de certs lleyals ó adictes ó en verdadera concordia
+entre'ls dos poders que al dia ans s'havian mirat cara á cara.
+
+La ciutat no deixava també de pensar així, peró com á poble actiu y
+laboriós, passada la tempestat, no podia prescindir de sa bona costum, y
+així, recobrant sa fisonomia, havian tornat tots sos fills al treball, y
+com si may res hagués sigut, lo menestral estava altra vegada en sa
+botiga, cantant y treballant, la llotja del mar bullí á la hora
+acostumada ab sos mercaders y corredors, atravesavan pels carrers
+fardos, cargas y carros, indicant bè y com sempre la activitat dels
+vehins, y ni en la sala del borboll, ahont se solian reunir los
+escribans, ni en las platjas de la mar y en la Dressana, ahont bregavan
+y cridavan mariners y bastaixos, se veya res per lo qual pogués
+deduhirse que la vida pública y agitada de la gran ciutat comercial
+hagués sigut interrompuda per res, y menos per una conmoció del poble.
+
+Peró'ls primers, ó sia certa gent de elevadas categorias, hagueren de
+afirmarse mes en sas sospitas ó dubtes, al rébrer, á las primeras horas
+del matí, l'avís y ordre reyal de que acudissen ans de mitj dia al palau
+major del senyor Rey. Los empleyats de la casa que reberen la ordre de
+un dels camarlenchs, lo qual anyadí al dársela que res mes sabia, no's
+cuydaren tant del misteri, y com mes acostumats á cumplir cegament la
+voluntat soberana, prescindiren del misteri, y no feren mes que esperar,
+augurant mes aviat recompensas pera'ls fiels que altre cosa.
+
+Acostantse, donchs, la hora, comensaren á acudir consellers, alguns
+áulichs, ben pochs, pus se disposavan pera seguir los passos del senyor
+Rey, que, com ells creyan, podia marxar de un moment á altre, oficials
+reyals y de la casa, y entre ells, cosa no de las mes usadas en tal
+acte, lo veguer de Barcelona y del Vallés, que en aquell temps ho era
+mossen Berenguer de Montagut, y algunas altres personas de diferentas
+gerarquias y condicions.
+
+Gros havia de ser lo motiu de la convocatoria y grossas las ilusions que
+fins pogueren tenir alguns, quant vegeren que'l lloch ahont los feyan
+entrar no era ni la sala dels paraments, ni la espayosa y tan coneguda
+sala verda, ni cap altre de las habitacions mes ó menos espayosas ahont
+solian reunir los antichs reys, ab sa acostumada familiaritat y
+franquesa, als magnats y demés visitants de son palau, sinó precisament
+la sala del trono, es á dir, la sala de cerimonia ahont lo Rey rebia com
+á rey: de manera que de alló venian á resultar ó á deduhirse dos cosas,
+á saber, que la convocatoria era verdadera reunió de cort, y que'l Rey
+no estava malalt.
+
+Tenia la sala del trono, á mes de la porta principal que hi conduhia,
+dos laterals per una de las quals solia fer sa sortida'l senyor Rey
+quant la cort era reunida, de manera que aquestas tenian comunicació ab
+l'interior del palau ó ab las cambras mes íntimas que servian de
+habitació al monarca, mentres que la primera sols comunicava ab las
+antesalas y corredors de libre concurrencia ó de pas comú.
+
+Desde poch ans de arribar la hora designada, los porters de massa,
+inseguint sa costum, estavan colocats ja á dreta y esquerra y en la part
+interior de la porta principal, mentres que'ls porters que's titulavan
+de porta forana, ab tot son número, que era'l de set, cosa que no deixá
+de aparéixer nova, comensaren á passejarse amunt y avall per devant de
+la entrada de la sala, prenent sols certa circunspecció y repartintse ab
+mes ordre, entant que'ls avisats anaren compareixent y que la sala aná
+omplintse.
+
+Alguna cosa faltaria al senyor Rey, quant, contra lo ceremonial
+establert en la cort del rey de Aragó, y sobre tot en lo palau de
+Barcelona, s'arribava á passar de la hora senyalada y's feya esperar als
+magnats y demés concorrents, y en efecte, faltava no menos que la
+verdadera senyal pera que'l que havia de sortir sortís á punt y en
+ocasió oportuna, senyal que havia de esperar de un dels entrants un cert
+patge colocat en un estrem de una galeria superior, y que no tenia mes
+ordre que tenir fixa la vista á la porta y observar si, al entrar per
+ella lo juglar mossen Borra, se dirigia á la part dreta de la sala.
+
+Y realment faltava mossen Borra, que estava parat devant de la porta,
+enrahonant ab lo majordom del palau, lo qual s'en portava las miradas de
+tothom, per sa luxosa vestidura, (pus si no podia usar la empresa del
+cervo volant, com la usava lo senyor Primogénit, ni'l collar de la ordre
+de la Gerra y'ls lliris, com alguns alts dignataris, rodejava en cambi
+son coll una pesanta y brillant cadena de or,) y á mes per lo contrast
+que oferia la encara inflamada ferida de son front, junt á sos ben
+pentinats y rossos cabells, de que sempre solia fer gala.
+
+--Vaja, donchs, li deya mossen Borra, com atrahentlo pera que entrás
+dins de la sala; que avuy será'l gran dia. Que hi entram de una vegada?
+
+--Tan pocas ganas tinch de cerimonias, que, en veritat, voldria ja que
+estiguessem llestos. Y á mes... si voleu que us ho diga clar... ha
+vingut tant de cop y volta tot aixó, que com hi ha mòn no ho entench.
+
+--Vaja, vaja: no vullau fer tan lo desentés, que no us falta á vos bon
+ull, y...
+
+--Qué? Vos figurau que m'agrada volar pels espays?
+
+--Res de aixó; peró després de un dia'n ve un altre. Jo no dubto que
+avuy es dia que's fará justicia, y ja sabeu que qui bè sembra, bè cull.
+
+--Ba, ba, contestá'l donzell, com no fent cas de las paraulas del
+juglar. Si vos tinguesseu lo meu mal humor, jo vos asseguro... Entre
+aquesta malehida ferida, que se m'ha irritat de nou per no volermhi
+posar res, y á mes una altre cosa, que no us vull dir perque us en
+riuriau, peró que no deixa de fastidiarme...
+
+--La ferida ray. Jo us asseguro que no moriréu de ella. Peró y aquesta
+altre cosa ¿no's pót saber?
+
+--Es res... y es molt pera mi. He perdut lo gos, y fa dos horas que no
+l'he vist ni per dins ni per fora del palau. Tinch por que algun mal
+intencionat...
+
+--Ay ay? digué esclafint en ríurer lo juglar. Aquesta si que es grossa.
+
+--Pera mi molt.
+
+--Havem arribat á un temps, majordom, que ni dels gossos se pót un fiar.
+Y encara voldrán dir que'l gos es lo símbol de la fidelitat?
+
+--Y per tal lo tinch, que no vull créurer sia sèva la falta, quant may
+s'havia separat de mi en cinch anys que vá al meu costat.
+
+--En cinch anys diheu?
+
+--Sí, en cinch.
+
+Se espressava ab tal convicció aquell home, que may havia estimat á sos
+semblants, y que sabia tenir passió per un animal, en termes que tenia
+marcada impaciencia, y á ben segur ho hauria deixat tot en aquell moment
+pera anar en busca de son fiel amich perdut, á no alentarlo una ambició
+ó una esperansa. Mossen Borra, que anava com qui diu contemplantlo,
+havia lograt, tot parlant, acostarlo fins á la porta, y coneixent que
+poch costaria acabar de ferlo cáurer en lo llas, movent sa ambició, li
+digué á aquest fi:
+
+--Si així'ns entretenim, me sembla que poch nos veurá lo senyor Rey, y
+ja sabeu que poch se pensa en qui no es al devant.
+
+--Com? digué'l majordom girant lo cap á dins. Y es cert que molta gent
+hi ha per allá. Entrem, entrem.
+
+--Sí, val mes, que per anar á Roma y no véurer lo Papa, tant se val no
+anarhi.
+
+Així que penetraren lo juglar y'l majordom en la sala, se incliná lo
+primer cap á la dreta, y mogut en son orgull l'altre, semblava com que's
+volgués despéndrer de aquell company ab qui feya mala parella, mes que
+mes, quant totas las miradas se fixaren en ell, es á dir, en ell ó en la
+ferida de son front, y que tan havia donat que parlar.
+
+Soná en aquell moment una trompeta en lo interior del palau, cosa que
+res significava en lo ceremonial establert de la casa, y llavors lo cor
+del juglar se alegrá, no podent prescindir, per son carácter, de donar á
+sa manera sa última despedida á aquell home, tan prompte com lo vegés
+assegurat, pera infundirli quant menos una sospita, ó clavarli una punxa
+en lo cor, que'l fes patir.
+
+Als demés assistents no fèu novetat aquell so que no esperavan ohir, y'l
+majordom, com á mes práctich en los usos de la mansió ahont vivia, se
+contentá ab preguntar senzillament á mossen Borra qué podia ser alló.
+
+--Aixó será que'l Rey nos vól probar mes la paciencia. Quí sab si's posa
+á dinar?
+
+--Sí, pera dinar está: ja us asseguro... Ni caldo crech que ha volgut
+desde ahir. Ba, ba, endevant m'en vaig, y...
+
+Lo majordom se quedá sense acabar lo que deya, admirat y sosprés de
+véurer que en la part exterior de la porta aparegué una filera de
+guardas del veguer ab sas llansas, colocantse en mitj de aquella lo
+sotsveguer mossen Tallada.
+
+Aquí li clavá la punxa mossen Borra.
+
+--Ahont anau? li digué, vehent que's volia desempellegar de ell, sens
+dubte pera acostarse á averiguar entre'ls magnats qué era la novetat
+aquella.
+
+--Deixaume anar; no estich per rahons.
+
+--Aturauvos, majordom! insistí ab veu baixa y misteriosa, y detenintlo
+per la roba; aturauvos, si no voleu fer un mal paper entre'ls nobles
+senyors que forman la cort del senyor Rey.
+
+--Qué? Qué voleu dir?
+
+Lo juglar llavors, juntant los dos primers dits de la ma, que la acostá
+al pit del donzell, y sacudint ab forsa lo segon, com quant se vól fer
+fugir una volva ó mosca del demunt de la roba, fèu créurer ab aquell
+moviment á la persona á qui detenia, que acabava de fer cáurer de sos
+vestits algun animal asquerós, com que, pera mostrarho mes al viu, passá
+després lo peu, com fregant, per terra.
+
+--San Llátzer gloriós! Y qué es lo que us corria per sobre de vostre
+jupó!
+
+Pronunciá mossen Borra aquestas paraulas ab un to misteriós, que cambiá
+prompte fins en sarcástich al replicarli.
+
+--Peró, qué es? Qué haveu vist? Fèu unas cosas, juglar...
+
+--Sabeu qué era, senyor majordom del palau del senyor Rey? Sabeu qué
+era?
+
+--Qué?
+
+--Un poll, y poll com no s'en crian en las salas y estancias del palau,
+un poll tan gros y tan engreixat, que, á no ser vos qui sòu, diria que
+es un poll de bordell. Sí, sí, senyor majordom del palau del senyor Rey.
+
+La vergonya ó la ira sortí á las galtas al majordom, sos ulls de foch se
+clavaren en los del juglar, y tot girant lo cos, peró sense apartar la
+cara y la vista, s'aná separant de aquell home que li acabava de
+endevinar una de sas faltas ó vicis. La sèva quimera era pensar si lo
+que mossen Borra li deya podia ser una casualitat ó efecte de una
+averiguació, peró en lo dubte que'l feya patir, preferí aguantarse per
+de prompte, fins que arribás millor ocasió pera ferlo esplicar.
+
+--Sí, sí, continuava mossen Borra, mentres l'altre s'allunyava; no
+dubteu de mas paraulas, senyor majordom del palau del senyor Rey.
+
+--Per dos vegadas, digué pera sí'l donzell, he sentit parlar ab aqueix
+to de burla á aquest confident del príncep y del Rey, y fins sembla
+que's mofa de mon cárrech. Qué será?
+
+Y ab la pugna que sentia en son interior, anava pót ser á allargar son
+pensament, quant lo distragué de sos dubtes la veu dels porters de
+massa, los quals, vehent obrir una de las portas laterals per ahont
+solia sortir lo monarca, cridaren:
+
+--Lo senyor Rey! Pas al senyor Rey!
+
+Poch tardá en colocarse en primer lloch lo majordom, de manera que de
+tothom era vist, mes sos ulls per de prompte distrets se tornaren á
+inflamar aviat, per topar alla ahont miravan ab la cara burlona y la
+mirada significativa del juglar, que no'l deixava. Lo majordom ja hauria
+vulgut girar la esquena al que'l feya patir, peró no podia prescindir de
+mirarlo: tal era'l dubte que l'empenyo de aquell home li feya créixer en
+lo cor.
+
+Obrís efectivament la porta lateral, sortiren per ella dos úixers de
+armas ab la espasa á la ma, com solian precedir al Rey en tals casos,
+mes derrera de ells no era'l Rey lo qui hi venia.
+
+--Lo Primogénit!... Don Alfons!... Y no es lo Rey!... digueren
+alternativament algunas veus, espressant la admiració que oferia tan
+inesperat espectacle.
+
+Tothom, no obstant, quedá descobert al véurer al príncep, que ab ayre
+verdaderament majestuós, passá saludant per entremitj dels cortesans y
+s'en pujá al trono, quedantse á dreta y esquerra, baix dels escalons,
+los úixers ab las espasas desenveynadas.
+
+Arrogant era la presencia del príncep don Alfons. Sa hermosa cara,
+adornada per sa caragoladissa barba, ab son ample front y la vivesa de
+sos negres ulls, respirava la grandesa de son esperit, pus semblava, al
+mirar sens esfors á dreta y esquerra, com que digués "tot ho veig ab una
+sola mirada, tot ho agrahesch, tot ho vull baix mon amparo." Portava
+l'ilustre príncep, que's presentava ja com lo preludi cert y felís de un
+futur rey, calsas tiradas de grana, ab sabatas negras, jupó de domás
+carmesí, per demunt del qual aguaytava una fina camisa, una ampla roba
+de vellut negre forrada de marts gibelins y barreta negra al cap; entorn
+del coll, penjantli sobre son pit, se li descubria un brillant collar de
+or, ab un cervo alat, y cenyida á son cos una senzilla montadura de
+guerra, feta de cuyro marroquí ab claus de cer, en la que s'aguantava,
+per medi de un graduador de ferro, una espasa també mes aviat de guerra
+que de cort, y qual forma ó fisonomia especial regonegueren prompte
+molts dels assistents, la histórica y gloriosa espasa de San Martí, qual
+empunyadura portava'l príncep aguantada per la crehuera sobre del bras
+esquerre, y apretantla en cert modo sobre son cor, indicant garbosa y
+naturalment ab aquella actitut, com si guardás gelós una prenda de gran
+valor y estima.
+
+No bè estigué'l príncep á dalt del trono, se fixá de peus, mostrant
+avansat lo dret ab certa gracia, á la esquerra de la cadira que sols
+podia ocupar son pare mentres visqués; passejá sa penetrant mirada per
+tots los ámbits de la sala, y sens casi detenirse, y sens deixar la
+espasa de la manera que la portava, estengué sa ma dreta, senyalant á la
+porta, y digué ab veu regular:
+
+--Mos porters y servidors, que ningú súrtia de aqueixa sala, fins que jo
+done permís.
+
+Saludant després ayrosament y ab dignitat al concurs, fèu com que's
+volgués convéncer de la presencia certa de alguna persona, y prenent un
+to mes alt y enérgich, parlá de esta manera:
+
+--Barons. Per la poca salut del senyor Rey mon pare, que fins pót ser
+tindrá necessitat de sortir de sos regnes, pera anar á reforsarse en la
+terra ahont nasqué, he pres possessió en aquest dia de la gobernació
+general de tots los dominis que forman la corona de Aragó. La necessitat
+obliga á aquest acte que la lley tol·lera, y á son temps, quant la terra
+ho vulla, dispost me trobo á cumplir totas las formalitats degudas. Dèu,
+que envia la guerra ó la pau segons convé, així com dòna ó pren la salut
+als homens, encarga als que sòn sa imatge en la terra lo cumpliment de
+la justicia, pera evitar així que la pau se torne guerra y la salut
+degenere en mal. Y pus mon pare segueix sense salut, per molts trastorns
+que ha sofert en altres dias, y pus la pau s'ha restablert entre'l Rey y
+son poble, jo, que en nom de aquell goberno, y he de recordarme desde
+avuy que sò la imatge de Dèu, ab justicia vull comensar, cumplint un
+acte per lo qual se conega ma bona disposició en pro de tots los
+vassalls, se reforce mes y mes aquesta unió de rey y poble, tan antiga
+en aquesta terra, y que tantas glorias tornará á proporcionar en lo
+futur, y pera que del restabliment de aquesta unió torne á surgir
+novament la salut del Rey, per la qual y per sa tranquilitat nos devem
+tots interessar.
+
+Fèu aquí'l príncep una petita pausa, durant la que moveren lo cap alguns
+dels cortesans, com aprobant ab efusió lo que aquell deya, y apres
+continuá:
+
+--Barons: la gloria y la justicia sòn mas germanas, los meus guias, las
+mevas esperansas, y pus no ha tocat encara la hora de aumentar aquella,
+comensem, donchs, per la justicia, escarmentant als dolents, y
+reservantnos pera'ls bons lo premi que merescan.
+
+--Qué es aixó?... Qué vól dir lo príncep?... Qué será...? comensaren á
+dir á mitja veu ó pera sí diferents dels que allí escoltavan.
+
+--Ja sabeu, continuá'l príncep, que, al comensament del regnat de mon
+pare, se cometeren crims, quals autors en va tractá de averiguar la
+justicia humana y la bona voluntat del Rey, y entre ells principalment
+figurá un sacrilegi que ha estat demanant venjansa, fins que la justicia
+divina ha descubert al autor. Tots los regnes han clamat incessantment
+per ell, y Aragó en especial, per medi de sas comissions, s'ha
+desvetllat buscant lo rastre del criminal, mes avuy que una de aquellas
+ha arribat á aquest palau, avuy ha sigut lo dia en que la justicia
+divina ha obrat, en que la humana vá á cumplir son objecte, y en que'l
+poble y son rey han de quedar satisfets y per conseguent units.
+
+Y dirigintse llavors al donzell de Puymoren, que se esforsava mes que
+ningú en aplaudir ab sos moviments de cap al príncep, al pas que en sa
+cara s'anava notant una trasformació, que no perdia de vista mossen
+Borra, digué don Alfons:
+
+--Majordom del palau del senyor Rey, anau en mon nom á rébrer á la
+comissió de Aragó, que ha de entrar per aquella porta.
+
+Y senyalá la porta lateral de la esquerra.
+
+Fèu un ceremoniós acatament lo donzell, y's dirigí ahont li designava lo
+senyor Gobernador general dels regnes, peró á cada pas que dava, sa
+perturbació era major, y fins semblava, per lo dubte que li cavava'l
+cor, que disminuia la forsa de sas camas, mes que mes, quant, havent
+dirigit la vista al juglar, havia vist que sa cara espressava mes
+sarcasme y que ab sos dits repetia aquell moviment ó acció que havia fet
+poch ans sobre de sa roba, recort viu y burla manifesta de sa vida
+viciosa, per lo qual lo donzell comensava á dubtar verdaderament en
+aquella ocasió.
+
+Al arribar devant de la porta, naturalment totas las miradas se fixaren
+en aquell punt, y observant lo príncep certa pausa ó indecisió per part
+del servidor, cridá ab veu de tro:
+
+--Majordom: obriu á la comissió de Aragó, que ve á descubrir, en lo
+palau de son rey, al assessí del arcabisbe de Saragossa.
+
+A tal veu las portas se obriren, y'ls tres comissionats se presentaren,
+tornantse á tancar aquellas derrera de élls.
+
+Peró ans de que's tancassen las portas, en lo precís temps de
+descubrirse'ls comissionats, y quant ni n'havia tingut de mirarlos lo
+donzell, soná ja un crit per part de aquells, que deixá admirat á tots
+los circunstants.
+
+--Ah! Ell es...! Sí, ell es...! Ell, ell mateix! digueren
+alternativament y á la volta los tres aragonesos, fixant com exaltats la
+vista en lo majordom.
+
+Y un de ells tant se enardí y encegá de furor al véurer al assessí, que
+fins posá la ma á la daga, detenintse sols á la veu y á la presencia
+magestuosa del príncep.
+
+Avergonyit lo donzell, fixá la vista al sostre de la sala, y ab ayre
+desdenyós, doná algun pas com tornant enrera del camí que havia fet. Los
+aragonesos avansaren llavors cap al trono, y tal era sa sorpresa y
+enardiment al mateix temps, en especial per part de un de ells, lo qual,
+sens faltar rigorosament á la cortesia y cerimonia, tot saludant al
+príncep, y sens esperar que est li parlás, no pogué menos de dir:
+
+--Sí, senyor Primogénit, sí, ell es, lo gascó Tullat, no hi ha dubte,
+que prou lo conech y'l recordo, de quant ab la llansa traspassá
+inhumanament lo cor de nostre venerable pastor!
+
+--Justicia, senyor, justicia! cridaren los altres dos: aquest es lo
+criminal, senyor, y no faltarán probas pera justificar la persona.
+Aquest es lo criminal, aquest es á qui buscam!
+
+Lo majordom, corregut y avergonyit, no sabent quina paraula tornar y
+vehent tronar la tempestat sobre de son cap, no feya mes que girarse á
+dreta y esquerra, ab los ulls fixos com si estigués encantat, y ni
+podent tan sols articular cap paraula si alguna'n volgué dir. Totas las
+miradas estavan sobre de ell, y entre totas, la mes fixa, la mes
+próxima, la mes sarcástica y cruel era la de mossen Borra, que'l
+confonia mes, quant mes volia y no podia prescindir de mirarlo.
+
+Fent senyal llavors lo príncep á la comissió que s'arrimás á un costat
+del trono, deixant al delinqüent al mitj, digué:
+
+--Donzell de Puymoren, rendiu aquí vostra espasa als peus del trono, y
+preparauvos á identificar vostra persona.
+
+Lo donzell deixá la espasa en terra, y entant lo veguer, adelantantse,
+se posá á son costat.
+
+--Y vos, veguer de Barcelona, continuá'l príncep, apoderauvos del
+donzell de Puymoren, y conduhiulo á vostra cort.
+
+--Com donzell de Puymoren? no pogué menos de dir, encara que á mitja
+veu, aquell comissionat aragonés, viu de geni, que havia sigut company
+de Joan Benet y del sagristá de Saragossa. No hi ha tal donzell... Si es
+lo mateix March Tullat, si es lo mateix gascó... ell sí, ell y no altre.
+
+Peró'ls escrúpols del lleyal aragonés se acallaren á una simple senyal
+que li fèu mossen Borra, lo qual, acostantse prop del donzell, li digué
+á la orella:
+
+--Ánimo, Bantayrol, ánimo! Vos empenyareu en voler pujar molt alt, y
+aquesta vegada, de segur, que ho conseguiréu. Ánimo, Bantayrol!
+
+--Ah! Quanta calumnia! cridá llavors, fent com un esfors de
+desesperació'l donzell, vehent, per las paraulas de mossen Borra, que
+quedava descuberta tota la historia de sa vida; si fos aquí'l Rey...
+sí'l Rey, que coneix ma lleyaltat, escoltás mas paraulas...
+
+Peró'l príncep l'interrompé, cridant:
+
+--Barons: ja us he dit que la gloria y la justicia sòn mas germanas, las
+mevas guias, las mevas esperansas. Ab vosaltres conto pera tot. Pregau á
+Dèu per la salut del Rey, que surt en est moment de Barcelona, pregau á
+Dèu per la unió del Rey y del poble, que es lo que á tots convé.
+
+Y anyadí en seguida, tot baixant del trono:
+
+--Mos porters y servidors: obriu pas al veguer de Barcelona y á tota la
+cort del senyor Rey!
+
+Saludá afablement don Alfons, y rebent agradables miradas y saludos de
+tots los personatges de la cort, passá per entremitj de ella, y's torná
+á introduhir ab sos úixers per la mateixa porta per ahont ans havia
+sortit.
+
+Los guardas del veguer, colocant al mitj de ellas al ex-majordom del
+palau del senyor Rey, se dirigiren cap á la plassa del Blat, ahont
+aquell magistrat tenia sa cort ó tribunal, y derrera de ellas aná
+seguint ó de compartintse la cort del senyor Rey, admirada y sorpresa de
+quant acabava de presenciar.
+
+Al acostarse la comitiva que conduhia'l pres prop del castell vell, (en
+lo mateix punt ahont anys enrera existia la presó,) observaren un altre
+motí de gent, entre lo que's veya algun frare de Santa Catarina y saigs
+que no eran de la vegueria.
+
+Lo nou gentiu venia del carrer dels especiers.
+
+--Un altre'n tenim! digué'l veguer al adonarsen. Y hi van frares... ¿Si
+será cosa de heretges?
+
+--Sabeu qué es? contestá de entre'l poble un cert home de aquells que
+sempre saben donar rahó de tot. Lo metge hebreu Nadal-Ben-Jussú, á qui
+han trobat, amagat en sa casa, lo condempnat llibre del Soffrim, que
+tantas voltas s'ha fet cremar.
+
+Al ohir lo donzell lo nom del altre presoner y del llibre, detingué'l
+pas com sorprés y confús.
+
+--Qué féu? Avant! cridá'l veguer, parlant així al presoner com als
+guardas.
+
+Peró prompte pogué recelar aquell magistrat que havia tingut lo presoner
+algun motiu pera detenirse, y que existia alguna relació entre'ls dos
+presos que en aquell moment entravan á la volta en sa cort, pus topantse
+cara á cara lo majordom y'l juheu, se miraren mutuament com horrorisats
+y ab cruel antipatia, dihentse las seguents paraulas:
+
+--Ah! esclamá'l juheu. Aquí tu! M'en alegro, infame, que ets la causa de
+ma desgracia.
+
+--L'infame ets tu, malehit hebreu, contestá'l donzell, que ets la causa
+de la mèva!
+
+Tals espressions no quedaren perdudas pera l'escribá de la cort, que
+estava allí, y que per aquellas mateixas paraulas anava á comensar en
+seguida lo procés de un y altre.
+
+Mentres en lo palau major de Barcelona tenia lloch lo descobriment del
+que havia ajudat á la mort del arcabisbe de Saragossa, se veyan sortir
+de diferents portals de la mateixa alguns cavallers, montats en sos
+cavalls, que, á pas precipitat, com si'ls haguessen avisat tart pera
+alguna empresa, corrian cap á una mateixa direcció, seguint lo camí que
+passava per sota lo monastir de Valldonzella y per devant de la Creu
+cuberta.
+
+En aqueix mateix punt, y arrimat al peu de la creu, s'hi veya un home
+aturat, que semblava com si estigués en observació, ó esperant á algú.
+
+Ans de observar aquell home que sortís de la ciutat cap cavaller, vegé
+passar una partida de ballesters y altres homens que portavan esconas
+monteras, entre'ls quals li semblá regonéixer á alguns servidors de la
+Reyal casa. Procurá l'observador deixarlos passar, fent com qui
+passejava en direcció oposada, si bè sos ulls se dirigiren prest cap á
+la ciutat, com regoneixent que aquella forsa era'l preludi cert de que
+prompte anava á véurer lo que esperava.
+
+Derrera de ells, en efecte, y á poca distancia, passant per derrera de
+la Parellada de Santa Ana, venia una llitera ó andas, enterament cuberta
+y sens cap insignia ni escut que la distingís, portada sols per dos
+homens, quals vestiduras eran las de simples ciutadans de Barcelona, y
+així mateix sense cap senyal que'ls pogués donar á conéixer mes que com
+á servidors de qualsevol particular.
+
+Alló verdaderament era lo que l'home esperava.
+
+Separantse, donchs, l'observador de aquell punt, avansá alguns passos
+fins á colocarse en un cert recolze que feya'l camí, lo qual estava
+resguardat en una part per magraners borts y esbarzers, y quant vegé que
+las andas estavan á poca distancia de ell, sortí llavors de nou, y á
+camp ras y dirigintse de frente als que venian, digué en to natural y en
+res exigent:
+
+--Bons homens, teniu la bondat de aturarvos.
+
+Los de las andas no respongueren, y sols un de ells girá lo cap
+enderrera, com volent fer senya á algú que seguia.
+
+--Aturauvos dich, insistí'l que volia detenirlos posat al mitj del camí,
+e indicant ab la ma que deixassen la llitera.
+
+--A qué ve aixó? Qué voleu? digué un dels homens. Aquestas andas no's
+paran per ningú.
+
+--Vos haveu de parar, perque'm convé parlar al malalt.
+
+--Psit! contestá un de aquells, fent certs moviments de cara com volent
+dir que cuydado en atrevirse á parlar ni destorbar al de dins.
+
+Y al mateix temps, un que venia uns quants passos derrera, montat en una
+mula, y que era conegut en Barcelona com á metge del Rey, pegant
+esperonada al animal, se trasladá en dos salts al costat de las andas,
+com pera impedir qualsevol entorpiment, de manera que tot acostantse
+havia cridat ja --Endevant, endevant! No aturarse per res!-- mes al
+arribar al punt, quedá com á sorprés y mut, al regonéixer á la persona
+que'ls detenia.
+
+--No's pót véurer la persona que aquí portau? insistí'l que detenia.
+No's pót véurer al que vá dins de las andas?
+
+--Senyor, contestá'l metge, tan delicat está de salut, que no
+convindria.
+
+--Jo us ho demano pera bè de ell.
+
+--Sí, mes... pera exigir aixó, no sè ab quin dret contau, y jo no
+voldria...
+
+--Per fi, senyor metge, avisau al malalt ó l'aviso jo. Deteniu las
+andas, que'm convé parlar ab lo senyor Rey.
+
+--No tal... Com!... Quí us ha dit que aquí hi vaja'l senyor Rey! digué'l
+metge tot confús.
+
+--Ho es ó no ho es? preguntá l'altre mes resolt. Si ho es, veuréu com no
+será cap mal que m'escolte; si no ho es, llavors vos diré prest, si no'm
+coneixeu, lo dret que tinch de aturar aquestas andas y quantas ne passen
+per aquí.
+
+--Quí us deté? cridá una veu casi apagada desde l'interior de las andas;
+qué succeheix?
+
+Y al mateix temps se vegé córrer una de las cortinetas laterals,
+divisantse en l'interior una cara groga y postrada, ab uns ulls sortits
+y que indicavan la mes gran decadencia de una naturalesa biliosa y
+malaltissa.
+
+--Ah! cridá'l malalt, com excitat al véurer al de fora que preguntava
+per ell. Es Fivaller, sí, Fivaller!
+
+--Sí, Fivaller sò, senyor, contestá'l que esperava, descobrintse é
+inclinantse ab tot respecte y cortesia.
+
+--Y qué vols? qué pretens? No basta tenirte en la memoria, que fins aquí
+ab ta presencia vèns á fer mes viva la causa de mos dolors!
+
+--Quant vos enganyau, senyor! Fivaller sò, en efecte, sò'l noble
+cavaller lleyal que ve á despedirse cortesment de son senyor, sò'l
+vassall fiel que ve á mostrar aquí son sentiment per las penas que passa
+l'agitat esperit del Rey, sò l'amich síncero y conseqüent, que ve á
+aconsellar á son mes gran amich, y sò, per fi, lo ciutadá de Barcelona
+que ve á suplicar lo favor mes gran que son Rey li pót dispensar.
+
+--Y ets tu'l que ve á aconsellarme com amich, y es un ciutadá de
+Barcelona'l qui'm suplica?
+
+--Y perqué no? Per ventura Dèu, á mes del carácter y del cárrech de rey
+ab que us ha adornat, no us ha donat una naturalesa de home igual á la
+dels demés? Perqué no'm podeu escoltar com á home y com amich?
+
+--Rey sò, Fivaller, y en tu no sè véurer mes que la ciutat, la ciutat
+gelosa de mon poder, la vassalla que no tè consideració als mals de son
+senyor.
+
+--Quinas protestas voleu que us renove, senyor, si us dich que parlo
+sols com amich? Jo solament veig aquí al home, y per l'home malalt, eixa
+ciutat, á qui Vostra Altesa tracta de ingrata, eleva en aquest moment
+rogativas al cel, pera que us torne la salut, y sobre tot pera que la
+recobreu sense sortir de vostres dominis.
+
+--Es á dir, que Barcelona tè noticia de mon intent?
+
+--La tè, y per aixó ve aquí á suplicarvos que torneu á ella, pus desitja
+sempre tenirvos á son costat, així en vostras penas, com en vostras
+glorias.
+
+--T'olvidas, Fivaller, que dius que sols me parlas com amich, com á
+particular...
+
+--Y com voleu que la ciutat súrtia? contestá Fivaller, prenent ja cert
+ayre de major dignitat; com voleu que sos magistrats vingan aqui á
+suplicarvos, si vostra marxa es secreta, si vos mateix sabeu lo perill
+que hi havia de divulgar vostra partida ans de temps?
+
+--Quant tu ho sabs... Orgull y res mes que orgull! Peró jo l'abatiré...
+
+--Callau, senyor, callau! interrompé Fivaller, revestintse de la major
+grandesa. Aquest es l'únich obstacle que vos trobau?... Donchs bè: ja no
+sò aquí l'amich, sinó'l representant de la ciutat amiga y fiel, sò'l
+magistrat superior de la municipalitat de Barcelona, que formalment
+encargat per lo Concell, vinch á suplicar al Rey que no desampare la
+ciutat, que no súrtia per res de sos dominis, que torne de seguida,
+ahont no li faltará may consol y ajuda. Aixó us demana la ciutat, que
+per sos privilegis tè dret de suplicarvos, y que per los mateixos tè'l
+de cuydarvos y vetllarvos en vostres mals ans que ningú. Quedauvos,
+senyor! Tornau á la ciutat, dirigiuvos de nou á sas portas que us
+esperan!
+
+--Tornarhi jo? May mes...! Peró si hi torno (anyadí'l Rey, després de
+una petita pausa, fent un somrís irónich, y allargant la ma en fora ab
+una actitut amenassant,) ay de ella!... Ay de tu, ciutat de Barcelona,
+si may pót tornar aquí ton rey!
+
+--Qué diheu, senyor? Sempre trobaréu las portas en ella obertas pera
+rébrervos y á sos ciutadans disposts á servirvos.
+
+--Las portas dius? No entrará per ellas si aquí torna'l rey Fernando.
+
+--Donchs per ahont? preguntá arrugant son front Joan Fivaller.
+
+--Per allí!
+
+Y la ma flaca y trémula del Rey senyalá la muralla.
+
+--Es á dir, que entraréu per conquista? Pensau, senyor, que no hi ha
+conquista ahont no hi ha resistencia... y no espero may que Sa Altesa's
+convertesca en tirá.
+
+--Millor donchs: llavors podréu usar de eixos privilegis que teniu, y
+llavors podréu suplicar, no ara.
+
+Fivaller quedá com indicís á aquestas últimas paraulas, y fent un esfors
+de humiltat y cortesia, incliná'l genoll, y digué:
+
+--Per última volta, senyor: l'amich y la ciutat juntament vos demanan,
+pera benestar de la terra, pera honra de vostra corona, y pera vostra
+salut, que no penseu may en anar á terras estranyas, y que torneu de
+seguida al lloch ahont está clavat lo trono dels Reys de Aragó, Comtes
+de Barcelona.
+
+--Basta! cridá'l Rey ab veu enrogallada. Ja us he dit que las súplicas
+y'ls privilegis los guardeu pera mon regrés.
+
+Y á un major crit de ¡Endevant mos servidors! anavan á alsar de nou las
+andas los que las duyan, quant agafantse Fivaller ab una ma en ellas,
+las detingué, dihent ab un to que semblava profétich:
+
+--Una sola paraula y prou, senyor! Barcelona us promet guardar sas
+súplicas y privilegis, nó pera usarlos si ve'l cas de necessitarvos ella
+á vos, sinó en aquell en que vos necessiteu de ella.
+
+En aquell instant, rodejadas las andas de alguns cavallers que anavan
+acudint, y havent tornat á córrer la cortineta'l Rey, se moveren
+aquellas de nou seguint lo camí, y portant derrera una comitiva que
+s'anava reforsant á cada pas. Fivaller, vehentse sol y burlat en son bon
+intent, s'arrimá á un costat del camí, baixá lo cap y's crehuá de
+brassos per un moment, mirant com s'allunyava aquella comitiva que, en
+gran part, era composta de homens que no havian nascut en cap dels
+regnes de la Corona de Aragó, y dihent sols pera sí, mentres contemplava
+aquell espectacle:
+
+--No sè si es la agonia del Rey ó la de nostra independencia la que'm
+sembla véurer!
+
+Y desapareixentli per fi y enterament aquell espectacle de devant sos
+ulls, exhalant un fort sospir, y ple del major sentiment, s'arrimá á la
+creu que allí prop hi havia, la abrassá, y mirant ab efusió aquell
+símbol de esperansa y de misericordia, esclamá:
+
+--Guardau, Senyor, la salut y l'honor del Rey! Guardau la salut y la
+honra de ma ciutat! Librau, Senyor, de penas á la patria... y aliviau
+també las dels amichs desgraciats!
+
+La última súplica que fèu Joan Fivaller, quant anava ja á separarse de
+la creu, que torná á abrassar de nou, era per haverse recordat en aquell
+moment lo conceller no escoltat, que, com á tal y com amich, li quedavan
+altres obligacions peremptorias que cumplir aquell dia.
+
+Joan Fivaller recordava que jeya en l'Hospital un amich, junt ab lo qual
+havia ell contribuhit al amparo de una órfana desvalguda.
+
+Lo protector de Guillemet, que havia promés fer home á son protegit,
+recordava que un dia havia de ser aquest espós de la desamparada órfana.
+
+Lo conceller de Barcelona recordava que havia tingut lloch un cas de
+peste, y tenia obligació de visitar l'Hospital y de prevenir lo
+necessari per si'l contagi creixia!
+
+### XLIII. Desvari y mort del empestat. 
+
+Qui estiga dominat per l'egoisme actual, y crehent en la interpretació
+que's dòna per molts en nostre temps al amor, sia amor de la bellesa ó
+sia amor patri, tal volta posará en dubte la possibilitat del cas que
+conté aquest capítol; peró si may l'ha dominat ab tota sa veritat ó
+puresa l'un ó l'altre, lluny de aixó, arribará á créurer ans bè que
+l'autor ó es un gran patrici ó que ha estat verdaderament enamorat
+alguna volta.
+
+Quant l'amor domina y no hi ha obstacles ni por, la imaginació pót
+presentar momentaneament lo perill, peró'l cor, que es mes poderós,
+ofega totas las imatges que la imaginació li envia, si sòn contrarias al
+bè á que aspira.
+
+Anem al fet.
+
+Ans de entrar en l'apartament dels empestats, reservat á aquest sol
+objecte en l'Hospital, hi havia una petita antesala, que era com un
+passadís entre dos grans portas. Una y altre, es á dir, la que servia de
+entrada al apartament y la que comunicava ab l'interior ó demés pessas
+del Hospital, se veyan tapadas, com encara es costum en molts
+establiments de tal género, per unas amplas cortinas de tela forta,
+pintada de blau, que evitan la corrent del ayre quant es menester.
+
+Dins del apartament jeya l'únich malalt que s'havia denunciat com de
+peste, després de molt temps que la ciutat no n'havia tingut cap cas. Lo
+malalt estava en la agonia, oferint la particularitat, propia moltas
+vegadas en la classe de mal que patia, de aguardar pera aquesta fatal
+hora lo viu y exaltat deliri que molts altres sufrian en los primers
+períodos de la enfermetat y fins, á voltas, com á síntoma ó preludi; y á
+son costat hi havia un humil y virtuós sacerdot, ab una creu en sas
+mans, que aprofitava tots los moments de intermitencia, pera conduhir lo
+trist y defallent esperit del home que moria, per lo camí de la eterna
+salvació.
+
+Derrera de la primera cortina, es á dir, en la antesala, guarits ó
+dissimulats per aquella, estavan escoltant dos homens, un altre sacerdot
+y un jove, que comprimint sos sospirs y la veu tot lo que podian, si
+alguna volta probavan de parlar, estavan, com qui diu, esperant la hora
+de un desastre segur é inevitable. Lo sacerdot, que cap vincle tenia ab
+lo malalt, sospirava sols com á sacerdot, es á dir, que pesava ab la
+balansa de la rahó y de la conciencia las miserias de esta vida: cada
+sospir sèu anava acompanyat de una mirada que dirigia al cel, juntant
+las mans ab actitut suplicativa. Los sospirs del jove anavan acompanyats
+de contraccions de la cara y fins de las mans: sos sospirs eran sempre
+messatgers de llágrimas, y son cap, lluny de indicar la conformitat del
+sacerdot, com que sols se fixava en lo trastorn del amich que moria,
+trastornat parexia també á menut; girantse á dreta y esquerra, en busca
+de vans consols, y fixantse tot lo mes pera mirar á terra.
+
+Derrera de la segona cortina, es á dir, de la que hi havia en la porta
+exterior, y á la que no pensá may mes en mirar lo jove, desde que havia
+entrat ab lo sacerdot á aquella antesala, pera observar los últims
+moments del que moria, s'hi trobava un home que s'havia dirigit allí ab
+lo mateix intent que'ls altres, peró que havia detingut son pas en
+aquest punt, al adonarsen de las personas que allí estavan, y al ohir
+certas espressions de boca de una de ellas.
+
+De manera que'ls de la antesala escoltavan al malalt y á son confesor,
+y'l de fora escoltava á uns y altres.
+
+La presencia del pacient sacerdot que estava ab lo jove semblava com que
+fos allí obligada, ó mes bè, com pera vigilar é impedir, pus se veya que
+si algun moviment feya aquest avansant ó exhalava algun llament que
+revelás desitj de consolar ó véurer al malalt, de seguida l'altre
+allargava'l bras com pera evitar, quant menos, que's mogués en lo mes
+mínim la cortina, y que'l malalt vegés á algú.
+
+--Per amor de Dèu vos ho demano! deya'l jove al company. Vos mateix sòu
+testimoni de quin es l'objecte que mes entristeix son esperit en sa
+agonia. Ja que jo no puch, al menos en qualsevol rato en que's veja que
+la rahó óbra, anauhi y diheuli. Creheume, feuho, que será una obra de
+misericordia y de caritat.
+
+--No hi ha esperansa, contestava l'altre. Ja veheu quant temps ha que
+son enteniment está desordenat, que fins la veu del que l'ajuda á bè
+morir lo fa exaltar... No veheu com calla y espera'l sacerdot?
+
+--Es á dir que no hi ha remey? Y ha de morir sens poderli jo participar
+que ell es l'únich desgraciat? Y he de deixarli tancar los ulls, sens
+desvanéixer los dubtes que l'agovian, sens infundirli una esperansa de
+satisfacció? Qué m'importa á mi'l mal ni'l contagi? Dèu tindrá pietat de
+mi, per haver donat la tranquilitat á un home que mor; Dèu no voldrá que
+sia víctima de mes penas la inocenta y desgraciada que tantas n'ha
+tingut. Benehit sia Dèu! Benehit sia Dèu!
+
+Las llágrimas del jove enternian vivament al sacerdot, peró aquest no
+accedia, per poder molt en ell sa prudencia y sa esperiencia en aquella
+santa casa.
+
+--Fill, no pót ser, no pót ser... Sols lo simple bellugament de nostre
+cos bastaria per aumentarli'l desvari y pera precipitarlo mes y mes.
+¿Qué'n trauriau de ser testimoni de tan trist espectacle?
+
+--Sí, peró si s'aclara sa rahó un moment...
+
+--Si s'aclara y'm donau paraula de que no us mouréu de aquí, llavors ho
+probaré... Peró, callau, callau! Qué us he dit jo?... Sentiu com ja hi
+torna?...
+
+Un y altre callaren, y efectivament, la aspre veu del empestat delirant
+comensá á retronar per aquella buyda y aislada sala, ahont no hi havia
+cap altre malalt mes que ell. L'esperit, vaguejant per dintre de aquell
+cos ja en part sens vida, feya com los llampechs de una nit tempestuosa,
+que tan prompte's veuhen en un cantó com en un altre; semblava en uns
+moments que tota la vida estava reduhida en la memoria; á lo millor la
+memoria apareixia confusa y's veya brillant y forta la flama de la
+imaginació; faltavan una y altre, y'l sentiment llansava, com si'ls
+sacudís fora del cos, ays y sospirs plens de dolor: la inteligencia sols
+se revelaba com á reflexió de la memoria, y pocas, pocas vegadas
+aguaytava libre la rahó, subjugada per los dolors del cos. De manera que
+la vida, pera despedirse, anava saltant de una potencia al altre,
+desorganisantse cada volta mes, y presentant, quant la imaginació
+dominava, l'estat mes trist de desconcert. Per aixó, durant lo desvari
+que patia'l desgraciat Falconer Joan de la Murtra, y en lo desordre de
+facultats intelectuals que bullia en son cap, sortian de sa boca
+paraulas incoordinadas, que representavan mil ideas diferentas,
+sustituhintse y repetintse com un vól de visions fantásticas, y que eran
+verdaderament lo símbol mes que'l significat dels recorts, dels
+sentiments, de las passions y de las creencias políticas de la
+desventurada víctima. Y així era, que á un mateix temps recordava fets
+de sa joventut, parlava de lo que projectava fer mes endevant, anomenava
+objectes de sa botiga, mesclava'l nom de Blanqueta, de'ls jutges de
+Casp, de fra Vicens Ferrer, de Guillemet y de altres mil coneguts, fent
+de tot una confusa mescla que en va hauria pensat enténdrer ningú.
+
+--Qué ja torna á predicar? comensá á dir, sentint la veu del sacerdot,
+que dolsament li dirigia algunas paraulas de consol, pera que elevás
+l'esperit á Dèu y s'arrepentís de sos pecats. Ja torna á predicar?... Si
+predica mes ell en un dia que tots los frares del mòn en un any... Sí,
+sí... escoltau: ...y que sempre torna ab lo mateix "Un sol pastor y un
+sol remat."... Y quí será'l pastor?... Si sòn set los que l'han de
+elegir... Un, dos, tres, quatre, cinch, sis, set... Nó, que sòn sis...
+Ferrer, Ferrer, dos voltas Ferrer... dos que'n fan un. Pobre valenciá,
+que s'ha tornat boig!... Ferrer, Ferrer y'l valenciá... tres, tres que'n
+fan un... "Un sol pastor y un sol remat"... un tot sol... tot sol...
+Tota sola... tota soleta...! si sembla una doneta com me pórta'l
+caldo... Y quant te estimo, hermosa nina! Te estimo com si fosses filla
+meva... Sempre, sempre te estimaré... Qué ha de ferme mal res, si
+vehentte á tu tot se'm cura... Sí, filla meva, sí, á la esquena'm
+pegavan á la esquena... Oy, oy, oy! Encara un altre? Encara un altre?
+Inhumans! Solament per haver portat una carta...? Oy! Ja van quatre!
+Pietat!... Quatre, cinch, sis, set... Un y no mes! Per amor de Dèu! Un,
+un y basta... Un tot sol... Tot sol! Y estich tot sol! Qué será de
+mi?... Y ella tota sola! ¿qué fará, la infelís?... Vina, vina ab mi,
+Blanqueta, que ets meva y de ningú mes... Y quí ets tu, Guillemet, per
+emportártela?... Y quí ho havia de dir? Li feya patons sent nina... peró
+ara no es nina, nó, que es dona... Qué hermosa, qué hermosa está!
+Miráusela com se pentina... Si'l pobre de son pare la vegés...! Fora,
+fora de casa, fingit... Si te la estimas, jo també la estimo, que es
+meva... Nó, nó! Per amor de Dèu! Ajúdam, ajúdam, Guillemet... que al fi
+y al cap tu te la estimas... y mes vals tu que ell... Quí es, quí es
+aquest senyor de la capa vermella...? Callau, callau, que es de la casa
+del pastor... Ell, sí, ell es lo qui'm fa péndrer... Infame! Jo no he
+fet mal á ningú... Y perqué m'han de matar? Ay!... Ay! Si jo moro, com
+ho fará ella tota sola, tota soleta, sens amparo de ningú,...
+esposada... ay!... Dèu del cel! Ans que ella patesca, ans que torne á
+ser órfana,... Dèu del cel, mataume á mi... Jesús Maria! Y's queda sola,
+y en perill, tan hermosa y tan honrada... Nó, nó, no'm mateu á mi,
+mataula á ella, si es que ha de morir sa honra... Peró á ella nó,
+pobreta!... Mataume á mi, mataume á mi...! Tan bona, tan bona que es...!
+Fins los aucells la coneixen... Y com ho farien ells si no fos ella...?
+Fins los falcons, fins los falcons... Ah! ah! Traheumel de la boca del
+cor á aquest malehit esparver que ja li ha picat á ella... Que'l
+maten... Sí, sí, ja es mort! Gracias á Dèu! Ah! y s'en mor un altre, y
+un altre... quatre, cinch, sis, set... Oh! ja torna á predicar "Un sol
+pastor y un sol remat"... Un tot sol, tot sol... Tota soleta... per
+segona vegada, abandonada y sens amparo de ningú...!
+
+Aquí'l malalt, detenint aquell desordenat encadenament de ideas, que
+automáticament anava esposant, y en lo qual las paraulas, mes que fillas
+de aquellas, eran ans bè causa y móvil, com que'l so de la paraula
+despertava á voltas semblansas á la memoria; crehuá sas mans, dirigí la
+vista á la creu que li mostrava'l sacerdot, y sospirá ab gran dolor;
+proba certa de que la rahó momentáneament tornava á aguaytar, com ho pót
+haver conegut ja'l lector, per las últimas paraulas, ó mes bè per la
+última esclamació del malalt, que revelava ja, en cert modo, lo
+regoneixement del mal y l'íntim sentiment que'l dominava pensant en
+l'abandono de la afillada.
+
+Lo sacerdot que l'assistia, coneixent en realitat que estava calmada la
+imaginació, y que tornava á dominar la rahó, aprofitant aquella ocasió
+favorable, apretá ab dolsura la ma del malalt, y li recordá la bondat
+inagotable de Dèu, pus era verdaderament un gran favor de agrahir
+aquella intermitencia, durant la qual lo cor cristiá se podia unir ab lo
+mes íntim é indissoluble llas, ab Dèu, per medi del arrepentiment y de
+la conformitat, podent així l'esperit volar mes segur á gosar de la
+eterna benaventuransa.
+
+Ab verdadera y cristiana calma escoltá'l pacient al sacerdot, si bè
+abatentse rapidament, per ser aquell nou estat en que's trobava lo
+síntoma mes próxim y segur de la mort, lo renaixement forsat de la vida,
+que s'aglomerava ab mes forsa, pera escapar així tot de un cop, lo
+revisculament de la llum que brilla una sola volta mes viva, pera
+desaparéixer del tot. En tal estat, dos noms eran sols los únichs que
+sortian de la boca del infelís malalt, y en ells se veyan ben clarament
+las dos únicas ideas que li quedavan en sa débil rahó, los dos únichs
+sentiments que se li movian pel cor: Dèu meu! Blanqueta meva! es á dir:
+lo que era sa esperansa en lo cel: lo que ell deixava en la terra.
+
+Peró, al notarse per lo sacerdot assistent aquell estat favorable, fou
+notat així mateix per las altres dos personas que escoltavan derrera de
+la primera cortina, y no bè ho regonegué'l jove, quant, impacientantse,
+instá vivament al sacerdot que estava ab ell, pera que li cumplís la
+paraula donada, pera que avisás al altre sacerdot assistent, y comunicás
+aquest al malalt l'únich consol humá que podia tenir en aquell fatal
+tránzit, ja que, així com així, sa mort havia de ser inevitable y
+prompte.
+
+--Vinga la ma, digué'l sacerdot de fora, allargant la sèva al jove; si'm
+donau paraula que no us mouréu de aquí, sí m'ho jurau...
+
+--Ho juro, ho juro! contestá'l jove, apretant ab efusió.
+
+--Donchs allá vaig.
+
+Y aprofitant un moment en que'l malalt estava com en meditació, pus
+tenia lo cap baix y la vista casi tancada, alsá lentament la cortina lo
+sacerdot de fora, passá de puntetas al derrera del altre que estava prop
+del llit, y li digué algunas paraulas á la orella.
+
+Durant tot aixó, lo jove no pogué menos de arrimar la cara entre la
+cortina y la paret, desitjós de véurer tot lo que succehiria, y durant
+sa contemplació, mes de una volta arrimá un poch sa cortina l'home de
+fora, y l'hagué de tornar á tancar, tant pera no ser vist del jove, com
+per no poder véurer, desde allí ahont era, y ab la intermediació de la
+altre cortina, lo que passava en l'interior de la sala.
+
+--Germá, digué llavors al malalt lo sacerdot assistent, calmauvos si es
+que teniu alguna pena, y confiau en Dèu, que es sempre misericordiós.
+
+--Ah! contestá'l malalt, fixant de costat sa enterbolada vista al
+sacerdot.
+
+--Sí, germá, sí. Jo prometo darvos un consol que no esperau tal volta.
+Observo que passau quimera per vostra afillada, y...
+
+--Y qué? interrompé'l malalt, obrint com esparverat los ulls, y mostrant
+tota la vida que pót presentar la proximitat de la mort.
+
+--Sa vida y sa honra estan salvas, continuá l'altre, l'home que la
+estima será quant ans son espós, com ha sigut desde ahir son amparo, y
+un y altre quedan protegits per lo benéfich y noble mossen Joan
+Fivaller.
+
+--Cert?
+
+--Cert, germá, tan cert com aquest es lo símbol de la passió de Jesús!
+li digué mostrantli la creu.
+
+--Ah! torná á esclamar llavors, ab mes forsa, que tal vegada contribuhí
+á separar mes aviat l'esperit del cos. Lo cor m'ho deya...! Honrat jove
+y fiel amich! Gracias, Dèu meu, gracias! Ja móro content!
+
+Y esforsantse pera elevar sas mans al cel, excitat y enternit, al pas
+que sechs sos ulls no podian donar cap llágrima, comensá una tremoló en
+son llavi inferior, sospirá y torná á sospirar, y contrahentse mes y mes
+sa cara, acabá per fer un badall, y al punt aplomantse son cap y sos
+brassos, vingué á cáurer tot lo cos, mort y fret, en los del venerable
+sacerdot, que li arrimá en aquell últim moment lo símbol sant de la creu
+sobre sos amoratats y encara calents llavis.
+
+--Ja es mort! digué'l sacerdot. Dèu l'haja perdonat!
+
+L'efecte que aquest espectacle produhí en l'ánimo del jove que
+contemplava, no es pera ser descrit. Dubtant entre la paraula donada de
+no penetrar en la sala y'l desitj de donar per sí mateix un consol y
+fins una satisfacció á son bon amich, al qual veya morir per instants,
+se girava com desesperat, apretantse ab la ma dreta lo front y'ls ulls,
+contenintse'ls esclafits de son sensible cor, y tan aviat apartantse
+pera plorar, com tornant, mogut per son desitj, á la vora de la porta,
+pera no pérdrer aquell moment cruel de la mort, que li semblava arribat,
+á cada moviment que feya'l malalt.
+
+--Dèu meu! Dèu meu! esclamava en son desespero. Es possible...? En tan
+poch temps tants cambis, tants disgusts... Oh! jo no puch mes...! Jo
+vaig á faltar á ma paraula!
+
+Aixó deya, al pronunciar lo malalt las últimas paraulas de sa vida,
+aquellas en que acabava de regonéixer la honradés de Guillemet, y de
+espressar sa conformitat ab la voluntat de Dèu. Si'l malalt hagués
+viscut un segon mes, de segur que'l jove hauria faltat á la paraula
+donada al sacerdot, pus lo cor l'impulsava ja á obrir los brassos y á
+córrer pera abrassarse ab l'empestat, peró la veu del sacerdot, que deya
+"Ja es mort!", y l'abalansament del cos del malalt, gelaren lo cor del
+honrat y sensible jove, que, com horrorisat y confús, apartá la cara de
+la cortina, y fugí depressa, ab los brassos alts en actitut suplicativa,
+y dihent, ab una veu interrompuda per sos mateixos plors:
+
+--Ingrat de mi! Y es possible que jo no l'haja pogut estrényer entre mos
+brassos...!
+
+--Aquí tens los meus! contestá una veu del derrera de la segona cortina
+y casi al mateix temps que aquesta's descorria. Abrássam á mi, honrat
+jove, y abrássam ab la efusió ab que jo t'abrasso á tu!
+
+Guillemet y mossen Joan Fivaller quedaren per llarga estona abrassats y
+á qual mes enternits. Lo primer no podia parlar: lo segon, al mitj de
+son enterniment, semblava com que's gosás en lo triumfo de una bona
+acció. Per fi, lo noble y generós senyor, donant la ma á son protegit,
+li digué:
+
+--May havia dubtat de ta bondat, y pus acabas de confirmarho mes, jo
+t'asseguro, Guillemet, que la felicitat que esperas te la proporcionaré
+mes prompte de lo que't figuras.
+
+--Senyor...! contestá Guillemet, mostrant avergonyiment en aquell
+instant, y sens gosar á alsar la vista de terra.
+
+--Sí. A ningú mes que á tu li toca ser hereu del mort.
+
+--Qué diheu, senyor? digué'l jove, com sorprés de aquella estranya
+proposició, y fentlo refer un tant la impressió que sentí en sa dignitat
+de home. A mes, que ja sabeu quins bèns pót deixar l'infelís falconer...
+
+--Deixa dos bèns, interrompé l'altre, que sols tu déus possehir y
+guardar: sa honra y sa afillada.
+
+--Ah! sòu gran en tot, senyor! Com vos pagaré los favors que m'haveu
+dispensat?
+
+Guillemet anava á besar la ma de Fivaller, ab que tenia agafada la sèva,
+mes estirantlo aquest, en cert modo, cap á fora, y obligantlo á
+apressurar lo pas, acompanyál fins á la escala del Hospital, y allí,
+estrenyentli de nou la ma y despedintlo, li digué:
+
+--Cálmat, cálmat ara, Guillemet, y procura dolcificar tas penas ab la
+felicitat que te espera. Ves, ves á passejarte un poch per fora de las
+murallas, á buscar los ayres purs del camp, ja que acabas de sortir de
+una atmósfera dolenta, ja que has tingut la imprudencia de venir á un
+lloch perillós, ahont sols podia haverthi conduhit l'interés de ton
+amor.
+
+--Es cert, senyor! Mes y á vos, (contestá Guillemet, girantse desde las
+primeras escalas que ja havia baixat,) á vos, lo noble, lo rich, l'espós
+y'l pare de molts fills, ¿qué us pót haver mogut á venir á aqueix lloch
+perillós, á aquesta atmósfera pót ser ja contagiada, sinó també un amor,
+que es cent mil voltas mes heróych que'l meu?
+
+L'amant de Blanqueta partí: l'héroe del amor patri s'en torná á dins.
+
+### XLIV. La cort del veguer. Com l'amant de la orfaneta y mossen Borra 
+declararen contra'l cristiá dolent y salvaren al juheu bo. 
+
+Volia dir la paraula cort en temps antich lo mateix que *cour* en
+francés: un pati. Y com la justicia se solia administrar á cel
+descubert, es á dir en los patis dels castells ó en las escalas y portas
+dels palaus, de aquí que certs tribunals, sobre tot los que tenian una
+jurisdicció semblant á la del veguer, quedaren després ab lo nom de
+cort, aplicant lo nom del lloch á la institució que allí obrava.
+
+Cada veguer, que era com si diguessem jutge y corregidor de un
+districte, tenia sa competent cort ó tribunal, y la del de Barcelona la
+constituhia un assessor constant, sens qual parer lo veguer no podia
+obrar, sinó en certs casos especials, y á mes, pera administrar
+justicia, tenia quatre magistrats, dos joves y dos vells, que alternavan
+de dos en dos, de manera que'l verdader tribunal lo constituhian dos
+sols magistrats, ó sia un jove y un vell, ab son corresponent escribá,
+saigs, alguasils, porters, pregoners y demés cáfila curial, per los
+quals se portava á cap qualsevol procediment que fos menester, y se
+instruian las causas, pera passar després á la Audiencia, ahont lo
+Regent la cancilleria, en nom del Llochtinent del Rey, ó aquest en
+persona, donava, ab lo tribunal ó consell superior, la sentencia
+definitiva.
+
+Després, donchs, que l'escribá, apuntant las paraulas que's digueren á
+la porta, y així que's vegeren, los dos grans criminals que ultimament
+havian entrat á la cort del veguer, comensá á fer interrogatoris, á
+requerir testimonis y mes testimonis y á anyadir fullas y mes fullas al
+procés del gascó y al del juheu, ó millor, al de un y altre, pus per la
+relació entre un y altre reo havian vingut á refundirse las dos causas
+en una. Tres dias havian discorregut ja desde l'agafament; mes com en lo
+segon se vegés que no bastava'l número de testimonis pera acreditar la
+culpabilitat del juheu en lo tocant al crim de heretgia, pus sols se li
+probava la culpa de haver fet de metge en lo bordell de En Simon,
+manárense fer pregons per la ciutat, obligant á tothom que pogués ser
+testimoni que anás al dia seguent á declarar en la cort del veguer, y
+s'intimá particularment á algunas personas, que anassen á deposar lo que
+sabessen tant sobre los crims del juheu, com sobre'ls altres dos que
+s'imputavan al ex-majordom del palau.
+
+Entre'ls intimats se contava Guillemet, únich que no s'havia deixat
+véurer en la cort del veguer, la qual estava treballant desde las
+primeras horas del matí, y sa incompareixensa era sols filla del dubte
+que tenia, per haver donat paraula á mossen Joan Fivaller que á ningú
+diria res de aquell fet, peró de altra part s'en dolia, al pensar lo mal
+que de son silenci podia resultar pera un inocent, y veya al mateix
+temps, que no podia deixar de acudir, sens compromís, sobre tot sent per
+manament de la justicia.
+
+En altre ocasió, lo sempre dicidit jove no hauria fet esperar á la cort,
+ni hauria sigut necessaria la intimació, pensant que podia ajudar al
+triumfo de un inocent, peró tan suavisat estava llavors son esperit, per
+las penas que havia hagut de presenciar y per lo regoneixement y
+admiració que sentia per los generosos actes de son protector, que
+estava aquells dias verdaderament transformat en un noy, y son cor era
+una barreja de sentiments tristos y alegres al mateix temps, vehent
+devant sos ulls la cara hermosa de la estimada que desitjava possehir y
+la cara desfigurada y abatuda del pobre falconer en sa agonia.
+
+La única persona que havia presenciat, en casa de Fivaller, lo que havia
+tingut lloch entre Guillemet y dit senyor, lo dia seguent del avalot de
+la ciutat, era'l juglar mossen Borra, que desde aquell dia y quantas
+voltas havia vist al protegit del conceller, sempre li havia manifestat
+la mes viva simpatia, animantlo y alegrantlo per la felicitat que li
+havia de venir.
+
+Ningú com mossen Borra, donchs, podia ser intermediador mes á propósit
+pera manifestar á mossen Joan Fivaller lo cas en que Guillemet se
+trobava, y la necessitat imprescindible de faltar á la promesa de
+silenci, quant aquest era ja inútil, y venia la exigencia de part de la
+justicia. Procurá, de conseguent, Guillemet véurer á son nou amich, ja
+que ell no se sentia ab prou ánimo pera anar á fer proposicions á qui
+tant bè li feya, y dirigintse al pati del palau major, fèulo avisar per
+un dels porters. Peró com la tardansa ó qualsevol entorpiment en un
+desitj ó necessitat sòn causa de que aquest sia mes fort, succehí, per
+sa desgracia, que'l juglar era fora, si bè havia promés que quant ans
+tornaria. Ple de impaciencia, donchs, comensá á esperarlo Guillemet, y
+era sumament cruel pera ell véurer que si gayre mes tardava, passaria la
+hora y terme de son compareixement, y quí sab lo que li podria resultar,
+situació que fòra mes y mes sensible quant ell veya tan próxima la
+felicitat promesa, y castigat al que havia sigut son rival y enemich.
+
+Una hora faltava sols pera cumplirse'l terme, quant Guillemet vegé
+entrar per la porta del palau á la persona que tant temps ha esperava, y
+respirant de alegria, sortí tot depressa á rébrerlo, y no menos depressa
+li manifestá l'objecte que allí'l portava y la necessitat que tenia de
+que li donás prest un camí ó se encargás ell de disculparlo ab Fivaller,
+pus no volia de cap manera deixar de contribuhir al triumfo de la
+veritat, compareixent al tribunal.
+
+--Peró no sè enténdrer, (li contestá mossen Borra, á qui ell contá tot
+lo que s'inculpava al pobre juheu y l'acumulament que s'havia hagut de
+fer de las dos causas,) no sè enténdrer perque't ficas en lo que no't
+demanan, jove. Enhorabona que declares sobre'l cas del Bantayrol, de
+aquest canalla, peró respecte del juheu ¿qué t'importa á tu que sia ó no
+sia heretge, y si fou voluntariament ó no lo fer de metge en lo bordell?
+
+--Ah! Es que jo no us ho he dit tot, mossen Borra. Al compassiu Nadal es
+á qui vaig déurer jo la noticia certa de que ma estimada era allí
+víctima de un raptor... Y á no ser ell, quí sab quantas desgracias mes
+s'haurian acumulat sobre mon cap, y quantas n'hi hauria hagut mes
+derrera de la única que ara ploram, de la mort del pobre falconer!
+
+--Es cert! Pobre falconer! contestá mossen Borra, reflexionant. Peró, en
+quant á lo altre, al crim de heretgia no sè que tu hi pugas fer res...
+Perque, al fí y al cap ¿de qué se l'acusa?
+
+--Se l'acusa de tenir en sa casa llibres plens de heretgias y blasfemias
+contra Jesucrist y sa mare, ó millor, de tenir un llibre que diuhen es
+lo pitjor de tots, lo Soffrim.
+
+--Qué dius? Si tots los Soffrims son ja cremats fa mes de doscents anys.
+
+--Com dòna, a mes, la casualitat de haver dit lo juheu al majordom,
+quant entravan en la presó, que ell era la causa de sa desgracia, y com
+per los testimonis rebuts ahir se probá que'l majordom havia anat al
+mateix dia á la casa de Nadal, podria ser...
+
+Mossen Borra al ohir aixó cambiá sa atenció en una especie de
+encantament, com quant un, fixat en una idea que li vè de improvís, ni
+óu ni fa cas de lo que li diuhen y parlan. Tot mossegantse una ungla de
+la ma esquerra, y posada la altre ma en lo front, quedá per un rato sens
+respóndrer, deixant en cert modo admirat al jove que'l consultava.
+
+--No responeu? li preguntá aquest. Qué es lo que estau pensant? Pót ser
+trobau difícil...
+
+--Sabs que penso, (li contestá'l juglar, agafantlo pel bras, tot dantli
+un cop, y mostrant certa espressió de cara y alegria de ulls, com quant
+un home encerta en la veritat de una cosa ó vèns un dubte); que sens
+escrúpol vajas inmediatament á la cort del veguer y declares sobre tot
+lo que't semble: jo t'asseguro que mossen Joan no hi tindrá res que dir.
+Ves y declara, que prompte pót ser tindrás á ton costat un altre
+testimoni que t'ajude, y que tu no póts imaginar.
+
+--Si creheu que mossen Joan...
+
+--Jo me encargo de disculparte y defensarte. Ves, Guillemet, ves, no't
+detingas, que prompte pót ser veurá'l tribunal quin es dels dos reos lo
+mes juheu.
+
+Tot dihent aixó, emprengué corrents mossen Borra per la gran escala del
+palau, y Guillemet se dirigí al castell vell de la plassa del Blat, que
+era'l punt ahont estava constituhit lo tribunal pera escoltar los nous
+testimonis que devian declarar, aquell dia, en las dos grans causas que
+servian de distracció y conversa á tot lo poble de Barcelona.
+
+Per aquest últim motiu, donchs, tot lo pati y escalas de aquella antiga
+fortificació, que servia llavors de presó pública, s'havia anat omplint
+desde las primeras horas del matí, acudint gent de tots los barris de la
+ciutat y de totas classes, sexos y carácters, la que, desitjosa de saber
+lo que podia resultar á aquells dos reos, que eran personas tan
+conegudas, no feya mes que parlar de ells comentant, referint,
+desfigurant, ponderant ó inventant fets del un y del altre, y posantse
+un pam de greix, com se sól dir vulgarment, en tractar de un asumpto que
+absorvia tot lo interés general, y que fins distreya á tothom de tot lo
+demés que succehia ó podia haver succehit. Així es lo poble de moltas
+ciutats, entre las que no's queda enderrera Barcelona, com fins en
+nostre temps se pót véurer, de manera, que si en tal ocasió'l rey
+Fernando hagués vist á tals vasalls, ni'ls hauria conegut. Los noms del
+juheu y del majordom eran pronunciats y repetits ab interés per tothom,
+los crims y las causas que's formavan era la única herba ahont tothom
+pasturava, y ni hi havia qui's recordás ja del avalot de dias enrera, ni
+qui volgués pensar en si'l vectigal lo déu pagar ó no'l Rey y en si'ls
+áulichs del palau feyan ó no feyan mal al poble.
+
+En una de las salas altas, prop de la qual hi havia lo tan anomenat pou
+del torment (que en aquest mateix any ha desaparegut per las novas
+construccions que's fan en aquell endret,) hi havia constituhida la
+cort: seyan los quatre jutges (que quatre eran per ser la causa doble,)
+dalt de uns grahons, l'ultim dels quals, mes elevat que'ls altres, los
+servia de assiento, presidint al mitj lo veguer, que empunyava son
+bastó, y tenint á son costat esquerra lo sèu assessor, quedant algun
+espay entre aquests dos oficials públichs y'ls dos magistrats que hi
+havia per banda.
+
+Los ornaments y demes objectes que ocupavan la sala eran un Sant Cristo
+ab son dosser, uns coxins de cuyro posats sobre l'asiento, uns panyos de
+figuras silvestres que penjavan á dreta y esquerra, una petita taula ab
+lo llibre dels Sants Evangelis, que tenia al devant lo veguer, y una
+altre taula mes avall ab diferents tamborets y cadiras que ocupavan
+l'escribá y sos escribents. Altres dos tamborets hi havia inmediats á la
+taula, que eran destinats pera'ls reos, peró no estavan ocupats en
+aquella ocasió, per haverse fet ja'ls corresponents interrogatoris
+durant lo primer dia.
+
+Havia donat compte ja l'escribá de una part del procés, del motiu de
+acumulació de las dos causas y de las primeras declaracions dels
+testimonis tocant á la mort del arcabisbe é identificació de la persona
+del donzell, en las que figuravan, com á deposants, un antich servidor
+de Lluis de Cegrany, que era un dels que havian intervingut junt ab lo
+donzell en la mort del prelat, un guarda bosch de Poblet, que probava la
+procedencia del gos del reo, un dels tres comissionats de Aragó, que
+descubria molts incidents, ab los quals se justificava ser lo reo lo
+mateix gascó March Tullat, conegut per Bantayrol, un vehí de Balaguer,
+que l'havia tingut allotjat en sa casa, de la que havia fugit quant lo
+Comte de Urgell l'havia volgut péndrer per crims y atreviments comesos
+dins de son palau, un juglar parlador de llenguas, que probava ser lo
+reo gascó per certs vicis de pronunciació que s'observavan en lo seu
+parlar, y per fi molts y molts altres, qual número de probas, junt ab
+las cartas, que també llegí l'escribá, del compte de Foix y de don
+Antoni de Luna, deixavan en prou bon punt lo procés, pera esperarse que
+quant ans perdria'l Bantayrol sa vanitat en un lloch ben alt.
+
+Lo segon capítol de probas sobre'l crim de rapto tenia deposicions de
+vehins del portal del Ángel, entre ells del bon especier, que, á pesar
+de sa catxassa, com á molt temorós de la justicia y bon amich que fou de
+En Joan de la Murtra, no faltá á la primera intimació: n'hi havia també
+del arlot Simon, que manifestava no haver faltat, com hostaler, á las
+pracmáticas del Rey En Pere y del Rey En Joan, atés que ni una nit havia
+jagut en sa casa la donzella, á la que havia rebut, obligat á la forsa
+per lo majordom del palau del senyor Rey, y per haverli dit aquest que
+era una víctima á qui perseguian los avalotadors dels carrers; de En
+Claramunt, l'amo del tan celebrat colomer dels Tallers, y de igual ofici
+que En Simon, lo qual probava la conducta del majordom, anyadint que á
+existir com en altre temps l'ofici de Rey de arlots, ningú hauria pogut
+desempenyarlo millor que'l reo, per lo molt que coneixia'ls llochs de
+vigilancia; y á mes de la declaració de Blanqueta, que referí lo que
+pogué, (fentse notar en aquella per l'escribá que la gran vergonya y
+modestia de la donzella y lo haver tingut que declarar en lo parlador de
+las monjas, havian impedit de fer las preguntas mes estensas,) seguian
+altres dels criats del palau, que ajudaren al crim sols per lley de
+obediencia, de diferents particulars, y finalment la del juheu David
+Iscacq, la qual llegia l'escribá en lo moment precís de arribar
+Guillemet, després de bregar ab empentas, devant del últim rench de
+espectadors que estavan mes próxims al espay marcat per los saigs y
+alguasirs de la vegueria, que guardavan la sala.
+
+Així deya l'escribá:
+
+--"Item, deposa l'hebreu David Iscacq, trespasser y cambiador, habitant
+en la segona travessia del Call de Barcelona, que'l cavaller de la capa
+vermella havia anat á la casa del metge Nadal-Ben-Jussú, la matinada
+seguent del avalot de la ciutat; que lo motiu de haver anat dit amich al
+hostal de En Simon havia sigut sols per efecte de gran temor, crehent
+que'l poble havia de saquejar lo Call; que de tal anada havia quedat
+sumament trist, arrepentintse sobre manera, per los disgusts que deya
+havia passat fora de casa; y que en quant á fer de metge no s'hi havia
+atrevit desde la butlla del Sant Pare. Digué encara lo mencionat David,
+que no dubtava de la inocencia de son amich, y que estava disposat á
+jurar la veritat de tót aixó, si volia'l magnífich senyor veguer, segons
+costum de hebreu pledejant, en l'altar de San Feliu, de la iglesia de
+San Just, posadas las mans sobre'ls preceptes del Decálech, y ab la mola
+lligada al coll, y per totas las benediccions y malediccions que dadas
+foren sobre'l mont Gatzari, sobre'l mont Ebal y per las dotze tribus de
+Israel, cridant sobre sí tots los horrors de la terrible formula que en
+tals casos se emplea."
+
+Al arribar á aquest punt, deixá l'escribá los papers sobre la taula, com
+indicant que res mes hi havia.
+
+--Es á dir, digué llavors lo veguer, que no hi ha mes testimonis?
+
+--Sí, un ne falta, y es dels cridats per la cort.
+
+--Donchs que's torne á cridar per última vegada, y si no...
+
+--No cal cridarme, senyor, contestá Guillemet ans que acabás de dir lo
+veguer, y avansant cap á la taula del escribá. Aquí estich pera fer ma
+declaració y en breus paraulas.
+
+Preguntá llavors l'escribá á Guillemet per son nom y demés senyas, que
+apuntá, avansá luego cap á la taula del veguer pera jurar, com fèu,
+sobre'ls Sants Evangelis, é indicadas per un curial totas las preguntas
+á que havia de respóndrer, esperá quiet lo jove fins que s'acabá la
+lectura.
+
+Per demés es dir que l'empenyo de la gent pujá aquí de grau tant en
+conéixer al héroe, fill del poble, que havia humillat y vensut al
+traydor, com pera véurer qué diria de ell. Del juheu ja ningú s'en
+recordava, y deya tothom que, poch sa, poch llá, tant se valia que'l
+despatxassen, com emissari, al altre mon, de tots los que quant ans hi
+haurian de anar derrera de ell.
+
+A la última pregunta del curial, contestá Guillemet de esta manera:
+
+--Declaro y deposo, senyor, que tot quant han dit los testimonis sobre'l
+segon capítol es la pura veritat y ratifico tot lo mateix que ells
+declaran. La causa de evitar jo'l crim que hauria seguit després del
+rapto la dech primerament á la casualitat, ó á la bona amistat de un
+vehí que tingué la sort de poderme fer avisar ab temps, y segonament,
+als sentiments de mon cor, únichs que'm guiavan contra'l crim y en
+defensa de la inocencia. L'afecte que havia portat al desgraciat
+falconer y'l viu amor que'm lliga ab sa afillada foren los que armaren
+mon bras contra'l criminal. Tan prompte com no'm quedá dubte de que
+existia en lo lloch la víctima, tan prompte com lo raptor se aparegué á
+ma vista, empunyant jo la ganiveta del pa, instrument únich que posá en
+las mias mans la justicia divina, vaig embestir contra'l delinqüent,
+sens mirar sa representació, ni la espasa que desenveynava ja pera
+matarme, y dantli de través ab aquell ditxós ferro, no sè de segur lo
+que li vaig fer, sols sí puch dir de cert, que vaig sacudir en direcció
+á sa cara, logrant així que caygués ensangrentat á mos peus, y sobre tot
+que se salvás ab tota sa puresa la hermosa donzella á qui jo consagro
+tota ma vida, y de qui es admirable, tant com sa bellesa, sa bondat y sa
+virtut. Dech dir mes encara (anyadí'l jove, mirant ab ayre compassiu y
+suplicant als jutges y al veguer,) que si bè's déu á mon bras ó á mon
+amor lo triumfo de la inocencia, ans que á un y altre se déu també al
+compassiu hebreu Nadal-Ben-Jussú, que estava per casualitat en aquell
+lloch, pus á no haverme ell revelat lo crim infame que s'anava á
+cométrer, pót ser no hauria arribat á temps ma ajuda, ó no hauria tingut
+la resolució que m'animá en aquell acte, podentvos assegurar que tot
+quant fèu lo metge Nadal, tot fou á la forsa y atemorisat ab las
+amenassas del majordom, al que tenia per persona de gran poder. No'n
+dubteu, senyor, que Nadal-Ben-Jussú es tan inocent com jo, y que l'únich
+criminal que aquí existeix es lo raptor.
+
+Aquest llenguatge interessá sobre manera als concorrents, y fins hi
+hagué qui's dolgué del pobre juheu, á pesar del odi general que sempre
+movia tal nom.
+
+--Res mes teniu que deposar? digué á Guillemet lo veguer.
+
+--Res mes, senyor.
+
+--Verdaderament vostra deposició acaba de reforsar las declaracions dels
+altres testimonis y favoreix la inculpabilitat del juheu en aquesta
+part, mes com hi ha un altre crim de que se l'acusa... Sobre'l crim de
+heretgia res podeu dir?
+
+Guillemet callava, y ple de angúnia estengué una mirada per tota la
+sala, com implorant á la concurrencia. Trista situació de la amistat y
+de la gratitut, pus lo triumfador havia de véurer al que ajudá á son
+triumfo, condempnat per una altre causa, si en aquell moment, en que
+anavan á darse per acabadas las deposicions, no sortia una ánima
+compassiva que ajudás al que tan fermament havia negat lo crim que se li
+imputava.
+
+--Hi ha ningú mes en la sala, (cridá llavors l'escribá,) que vulla ó
+puga declarar en lo capítol de heretgia de que s'acusa al hebreu
+Nadal-Ben-Jussú?
+
+Mentres feya la pregunta l'escribá, lo veguer havia fet senyal ja á
+Guillemet pera que's retirás, y aquest, abatut y trist, anava á obehir,
+quant sens acabar de ferse la pregunta al públich, se sentí, en un
+estrem de la sala y per la part de la porta, una veu forta y espressiva
+que deya:
+
+--Sí, sí. Aquí present hi ha un nou testimoni.
+
+--Oh! mossen Borra! Lo juglar del senyor Rey!
+
+Aquestas foren las veus que s'alsaren de tots cantons de la sala,
+dirigintse totas las miradas á la cara alegre y tranquila del juglar,
+que acudia com á nou testimoni.
+
+--Lloch! Pas! cridavan altres, empenyentse ab gust, sols pera deixar
+passar librement al juglar. Deixaulo passar, que ningú millor que ell
+pót haver conegut al gascó!
+
+--Per lo gascó, per lo majordom déu venir, deyan altres, que pel juheu
+poch li déu importar de quina mort ha de morir.
+
+Després que'l nou testimoni hagué saludat ab tot respecte al tribunal,
+plantat devant del escribá, y mirantlo ab cert somrís, com volent dir
+"poch sabs tu lo que porto", allargá la ma á Guillemet que's retirava, y
+passejada sa severa mirada per tot lo concurs, lo qual ab alló quedá en
+estrem preparat, se crehuá de brassos, y digué al que escribia:
+
+--Ans de preguntarme ja escribiu? Teniu compte, donchs, senyor escribá,
+de posarme tot lo nom ab que'm batejaren, que'm dich Antoni Tallander,
+conegut per mossen Borra.
+
+L'escribá se posá á ríurer, com regoneixent sa precipitació, y passant
+barra de lo que havia escrit, torná á sucar la ploma.
+
+--Veniu á deposar sobre tots los capítols, ó especialment sobre algun?
+preguntá'l veguer.
+
+--Vinch, contestá mossen Borra, á fer deposició y acusació; vinch á fer
+deposició y defensa. Mes clar: vinch á rematar la causa.
+
+--Qué voleu dir? Dos son los reos y diferents los crims...
+
+--Per aixó, senyor, jo vinch á aclarar los dubtes que quedan: á acusar
+al criminal y á salvar al inocent. Mes per aixó me convé véurer lo cos
+del delicte.
+
+L'escribá, agafant llavors lo llibre del Soffrim, que era demunt de la
+taula, lo ensenyá al juglar, y prenentlo aquest, y passantlo, després de
+haver mirat al primer full, al senyor veguer, digué:
+
+--Senyor veguer: veja sa senyoria si en lo primer full del llibre pórta
+aquestas mateixas paraulas: "Soffrim, compost per lo juheu anomenat
+Moyses, fill de Maymó Egipciachus, de Alcayne."
+
+Aixó digué'l declarant, mirant á un altre llibre que ell portava. Lo
+veguer contestá afirmativament ab un moviment de cap.
+
+--Teniu la bondat, continuá'l juglar, de mirar si al cap de la plana hi
+ha la theta © grega, inicial de una paraula que vol dir mort, y que es
+la senyal de maledicció en certs llibres, y mirau també, senyor veguer,
+si al peu s'hi troban las tres lletras L· D· R·.
+
+--En efecte, contestá'l veguer, admirat.
+
+--Donchs llavors, aqui vá ma declaració. Llegiu en aquest llibre, que es
+la rúbrica ó inventari de la Biblioteca antiga del palau major, en la
+part que tracta dels llibres hebreus recullits y privats de lectura, y
+allí trobaréu, en lo número 1, com que era'l que venia sobre, lo llibre
+que s'atribueix al pobre juheu, significant las tres lletras de son peu
+*Libraria Domini Regis*. Declaro, donchs, ara, que'l majordom del Palau
+tenia noticia de aquest secret, que al tornar ensangrentat la nit del
+avalot, lo primer que vá fer, al despedirse'l Rey de sos consellers y
+amichs, fou entrar en la llibreria, ahont res hi tenia que fer, y que de
+allí, y sols per ell, pót haver sigut robat lo malehit llibre de que's
+tracta. Res mes tinch que dir, senyor.
+
+Y després de un breu rato, pera cumplir ab totas las formalitats
+curials, saludant de nou lo testimoni al tribunal, torná á buscar la ma
+de son amich Guillemet, y agafats tots dos com si fossen inseparables
+amichs, sortiren de nou per entremitj del concurs, responent lo
+declarant, ab mil gracias y agudesas, á lo que li deyan diferentas veus
+al passar, y repetint principalment:
+
+--Havem salvat á un pobre juheu que es llástima no sia cristiá, y havem
+donat una empenta á un cristiá, que es lo major juheu del mòn.
+
+Fet en aquell moment senyal per lo senyor veguer, los porters y saigs
+manaren sortir á tots los concorrents, y desocupada la sala, lo tribunal
+fèu tancar la porta per la part de dins.
+
+En lo capítol seguent veurém lo que feren los dos amichs testimonis al
+arribar á la casa de mossen Joan Fivaller, que fou ahont se dirigiren,
+ab l'objecte de que'l protector de Guillemet se fes cárrech del motiu
+que havia tingut de faltar á sa paraula.
+
+### XLV. Nova esperansa de felicitat. 
+
+Mútua fou la sorpresa que esperimentaren en la visita Fivaller y'ls dos
+amichs. Aquell per la enfilada de rahons de mossen Borra, que li esplicá
+quant havia succehit y l'objecte de sa visita, y'ls altres de observar
+certa turbació ó indiferencia en lo noble senyor, de manera que deixá
+dir al juglar sens contestarli y com no dant importancia al motiu de la
+disculpa que solicitava.
+
+--Per fi, digué'l juglar ¿deixaréu de regonéixer, senyor, que Guillemet
+no podia menos de obrar com ha obrat, sobre tot quant se tracta de
+obehir y de fer triumfar á la justicia?
+
+--Y ha obrat molt bè, contestá mossen Joan. Ja sab ell lo concepte que'm
+mereix, y no dubto may que en tots los actes de sa vida se portará
+sempre com home de honor.
+
+--Peró senyor, torná á dir lo juglar, observo en vos una fredor y una
+certa turbació que no us es natural.
+
+--Aixó'm proba, (replicá llavors mossen Joan ab mes calor,) que vos
+ignorau la causa que á mi'm perturba y'm refreda de tot. ¿No vos han dit
+en lo palau, juglar, la nova que Barcelona acaba de saber?
+
+--Qual, senyor? preguntá'l juglar, espressant ab sos ulls lo pressagi de
+un viu sentiment. Parlau, diheu, que res sè.
+
+Y la trasmudació s'anava fent mes viva en la fisonomia de mossen Borra.
+
+--No, no es tant com vos pensau, y no us afligiu, que encara no ha
+arribat la hora. Lo que hi ha sols es que'l Rey está molt mal.
+
+--Peró no es mort.
+
+--No encara. Al arribarhi ahir lo príncep, que ja sabeu hi aná ab temor
+de no serhi á temps, trobá que en efecte presentava perill la malaltia,
+tots quants metges hi han anat de aquí y quants n'hi havia en Igualada
+desesperan ja de la curació, y fins se diu que'l príncep, vehent que la
+ciencia no basta en tal apuro, ha enviat á buscar una certa mora de
+Valencia, pera que no's diga que no ho proba tot.
+
+--Pobre Rey! Ell se mor, mentres que Benet se está en Penyíscola fet un
+petit rey! Y encara dirán si es bo que un rey s'escolte á tothom...!
+Pobre Rey, quant sento no poder estar á son costat en tals moments!
+Malehit sia mon ofici!
+
+--Si vos no estau á son costat, contestá Fivaller, ja hi estaré jo, y
+podeu contar que faré per ell quant puga.
+
+--Vos hi anau?
+
+--Sí, jo y altres indivíduos del Concell, en virtut del privilegi que tè
+la ciutat de Barcelona.
+
+--Tot ho confio de vostra lleyaltat, senyor... y per lo únich que sento
+vostra marxa es perque no pugau presenciar la mort del malehit gascó.
+
+--Com! digué Fivaller en sech y com sorprés per una nova idea. Creheu
+que es cosa de castigarlo prompte?
+
+--Me sembla que prompte'l despatxarán.
+
+--Llavors, (digué pera sí Fivaller,) no convé que aquest jove de tan
+bons sentiments se gose vehent lo cástich de son rival, que respire
+venjansa y sanch quant sols ha de pensar en un acte pur. A fora! á fora!
+Vaja ell ab son amor á buscar y á disfrutar de plahers, mentres
+Barcelona veja'l trist aparato de una sentencia de mort.
+
+Y com resolentse en sech, doná las mans á un y altre, y pretestant las
+ocupacions que tenia, digué:
+
+--Ja veheu la pressa que m'exigeix lo cumpliment de mon deber. Dintre
+una hora, las mulas estarán enselladas á la porta de la casa del
+Concell: acudiu allí, mossen Borra, que us he de fer un encárrech de
+molta importancia... y en quant á tu, Guillemet, no desconfies may de ma
+persona, y pensa, com ja te he dit, que la felicitat te vindrá mes aviat
+de lo que't pensas y quant tu menos te figuras.
+
+--Dèu vos do bon camí! contestá'l jove.
+
+--Eh! y de passada, (anyadí Fivaller á mossen Borra, quant ja anava á
+sortir la porta,) avisau que vinga al moment lo prebere Bernat Soler,
+rector de la capella Reyal.
+
+--L'antich amich del desgraciat mestre Nicolau! digué Guillemet,
+dirigint un sospir á la memoria de son estimat mestre.
+
+--Que Dèu l'haja perdonat! contestá mossen Borra, tot fent un acatament
+de cap, volent dir que cumpliria.
+
+A las paraulas del juglar, mossen Joan Fivaller deixá anar un somrís,
+que no pogueren entendrer ni l'un ni l'altre dels que sortian.
+
+### XLVI. L'amor de la terra entre l'amor del cel. 
+
+Cert es que quant Blanqueta, la hermosa y desgraciada órfana, que
+tornava á serho per segona vegada, fòu acompanyada al convent de
+Montalegre per son amant y per l'especier Ambrós, rebé de un y altre
+paraulas de consol, y principalment de aquell sentí espressions que
+revelavan lo mes gran y pur amor y li asseguravan una esperansa, qual
+compliment no podia ser lluny; cert es que las últimas llágrimas, los
+últims sospirs y las últimas miradas dels dos amants foren una nova e
+intrencable cadena que unia pera sempre sos cors, y mes interposantse
+una privació com era la de estar separats un y altre per una temporada;
+cert es que la fórmula de sa despedida fou renovarse mutuament la
+promesa de conservar eternament son pur amor, renovant al mateix la
+prometensa de no considerarse units per lo pur y consolador llas del
+matrimoni, fins á haver visitat la Verge santa de Montserrat en son
+sanctuari; peró era cert també, que al tancarse la porta del convent
+després de haver entrat en ell la depositada, li semblá estar á la
+sensible, enamorada y desgraciada donzella com desterrada á un mòn nou,
+ahont tots los objectes que la rodejavan tenia una espressió diferent,
+al contemplarlos, de tots los demés que fins llavors havia conegut.
+Pobre li semblava'l cel haventlo de contemplar del fondo de un jardí
+rodejat de altas parets, tristas las flors, per recordar sols ab ellas
+altres temps felissos, dels que la havia separat inhumanament sa cruel
+sort, y fins pobre'l suau carinyo de las religiosas que la procuravan
+consolar, al compararlo ab l'efecte maravillós de sentiments vius y
+grats que produhian en son cor fins las mes senzillas paraulas dels sers
+que ella havia perdut, y del únich en qui esperava en aquest mòn. Altas
+eran las parets, sí, á la vista de la enamorada separada del mòn, com
+llargas li semblavan las horas, llarchs los dias e inmensa la distancia
+que la separava del bè que ocupava son cap de dia y de nit.
+
+En sa tristesa, en son estat continuo de recort amarch, posantse cara á
+cara ab sa sort, com pera demanarli compte de sa injusticia, y girant
+sols los ulls de son esperit cap á Dèu, quant, excitada, se veya en
+necessitat de consol, la pobre orfaneta no sabia trobar millor companyia
+que la soledat mateixa. Arrimada en un estrem del jardí, ahont se
+brincava un alt xiprer, allí conversava Blanqueta ab sí mateixa y ab lo
+trist arbre que tenia devant, de la manera que parla un esclau ó
+presoner ab las cadenas que'l lligan, y allí unicament era ahont se li
+aparexia mes viva la imatge de la esperansa, crehent que prou combatuda
+havia estat en sa vida, y que la seguritat infundida per las carinyosas
+paraulas de son amant al despedirse de ella, no podria deixar de
+realisarse, procedint com procedia Guillemet ab tanta formalitat y
+noblesa en tots sos actes. Excés de sentiment, que produheix la
+confiansa en tot aquell qui espera, pus quant mes trista es sa sort, mes
+li sembla que tè carácter de ángel lo qui la pót remediar.
+
+Peró en Blanqueta era aquesta ilusió casi un fet verdader.
+
+Així se espressava la melancólica orfaneta en sa soledat:
+
+--Bríncat, bríncat, xiprer, sacut ton cap en totas direccions, que
+sempre, per mes que't vullas abandonar, per mes que exhales sospirs al
+ayre, sempre tornarás á ton centre, y may, may sortirás del estat que't
+senyalá la sort: cada dia mes lligat á la terra, quant mes te dirigescas
+cap al cel.
+
+Sol, sol creixes aquí, xiprer, vehentte mes sol quant mes sobresurts als
+altres arbres, sens que ningú cuyde de regarte, á no ser per la pluja
+que cau del cel, sens que ningú arregle tas ramas, á no ser per la
+virtut que tenen las fillas de seguir la mateixa direcció que empren la
+mare que las ha produhit: ta companyia sòn tas mateixas ramas, y viurás
+així mateix encara que't falten los altres arbres que tens entorn.
+
+Inútil es ton fruyt, oh xiprer, per mes que crescas, igual lo fruyt de
+ta infancia al de ta major edat y de ta vellesa, y á pesar de ser aspre
+ton fruyt, lo vent jugayre't bat quant menos pensas y'l espargeix tot
+per terra. Oh, quantas tempestats s'haurán estrellat en ton front, pobre
+xiprer, quantas vegadas ton inútil fruyt haurá sigut arrencat ans de
+temps pera anar á rodolar entre las pedras!
+
+Ah! qué'n trau lo sol de il·luminarte, arbre solitari, si no'l
+necessitas pera víurer, qué'n trauhen los aucells de volatejar y cantar
+entorn de tas ramas, si á res los convidas pera alimentarlos, qué'n trau
+la terra de un jardí de sostenirte, si en qualsevol terra't sostens y't
+crias, fins en los turons mes escarpats y frets?
+
+Oh, quant trista déu ser ta historia, solitari xiprer, quant aquí't
+trobas, plantat en un recó y tot sol!
+
+Així discorria aquella ánima sensible, excitada per los tristos recorts
+de la vida, per aquellas imatges sugeridas per la memoria, que
+transforman en certs moments de la vida al home mes rústich en poeta,
+son front apoyat entre sas mans, son daurat y fi cabell deixat anar ab
+graciós descuyt á una y altre part de la cara, y fixa la vista en
+l'arbre, lo mateix que si's contemplás en un mirall á sí mateixa.
+
+Unas amables religiosas, á las que havia inspirat inmens carinyo la
+hermosa depositada en lo temps de estar ab ellas, s'acostaren á
+Blanqueta y li dirigiren dolsas paraulas de consol, y fentli esplicar ab
+inocent desitj las causas de sa tristesa y part dels contratemps que
+havia sofert en sa vida. Gran part los en contá Blanqueta. Las monjas
+escoltavan ab gust, y ja se enternian al ohir la relació de certs fets,
+ja se esforsavan en ponderarli las ventatjas de la vida retirada, pera
+fugir dels perills y disgusts que ocasiona'l mòn. Quant los hauria
+agradat á aquellas senzillas religiosas conquistar, si així's pót dir,
+pera fer número en sa companyia, aquella jove, tan hermosa en son
+esperit com en sa figura, tan hermosa á sos ulls, que així la
+comparavan, per sa cabellera, á una santa Magdalena, com per sa bellesa
+á un ángel, ó per la tristesa de sa fas á un mártir que vola cap al cel
+en forma humana!
+
+Peró las respostas de Blanqueta mes que corresponents á las bonas
+paraulas de las monjas, semblavan ans bè una glosa de las mateixas
+reflexions que li havia inspirat la contemplació del xiprer.
+
+--Ay mares, los deya, per demés es tráurer de mon cap la idea fixa que'l
+domina y que'm concentra, per demés ¡ay! sòn los sospirs que jo
+dirigesch al cel, pus me distrau y m'atrau sempre un sol objecte que es
+de la terra.
+
+Sola he hagut de víurer en lo mòn. Una mala sort sembla que m'haja
+condempnat fins ara á pérdrer lo cuydado que algú m'haja volgut donar, y
+á que sia ma única companyia la soledat mateixa y la tristesa, que sòn
+las fillas de mon cor, pus tot lo que he vist entorn meu ha desaparegut,
+y sols faltaria ¡ay! que m'abandonás l'únich cor que viu ab ma vida.
+
+De poch profit he sigut jo en lo mòn, pus lo bè que podria fer ningú ha
+pogut disfrutarlo llarch temps, que desgraciada he sigut en tots los
+temps de ma vida, y'l vent de la mala sort ha espargit per terra tots
+mos desitjs y totas mas ilusions!
+
+Ah! Qué n'he tret de las ventatjas de la vida, si he sabut víurer ab
+contratemps, qué significa la alegria del mòn si jo no he pogut
+proporcionarla enterament á ningú, qué m'importa'l lloch ahont dech
+víurer si tots sòn iguals pera mi, mentres no's millore ma sort?
+
+A aquestas esclamacions, qual significat no podian compéndrer bè las
+senzillas religiosas, contestá una de ellas, dihent á Blanqueta:
+
+--Donchs per tot lo mateix que diheu, germana, ¿qué millor que olvidar
+aqueix mòn ingrat, y dedicarse com nosaltres á una vida tranquila,
+consagrada purament á Dèu? Trobaréu, per ventura, cap altre remey, fora
+de aquest, que us cure las penas y amarguras del cor? Quin remey es lo
+que trobaréu volent víurer en lo mòn?
+
+--Quin? respongué suspirant Blanqueta. La esperansa.
+
+Al pronunciar aquesta paraula la trista depositada ho fèu ab certa
+espressió y alegria, que semblava fos ja un preludi de la felicitat que
+se li acostava.
+
+En aquell moment, entrant corrents una altre religiosa, comensá á donar
+veus pel jardí, anomenant á Blanqueta, y fentli senyal ab la ma pera que
+s'acostás á ella.
+
+--Qué es aixó? preguntaren las altres germanas.
+
+--Quí'm demana? digué Blanqueta, posantse en peus, y mirant
+alternativament á la porta y al xiprer, ab ulls que espressavan tota la
+forsa de la esperansa que acabava de anomenar.
+
+--Hi ha dos homens al parlador que demanan per vos, y, segons han dit á
+la mare portera, vènen á buscarvos: es l'un lo mateix jove que us
+acompanyá aquí, y l'altre es un servidor de la casa del senyor Rey.
+
+--Ah! esclamaren las altres religiosas, tristas y enternidas. Pobres de
+nosaltres! Com quedarem aquí, Blanqueta, sense vostra bona companyia!
+Tant que us estimavam! Tant bè que estavam ab vos!
+
+Blanqueta, mentres així li parlavan las religiosas, havia quedat, desde
+que sentí la agradable nova, ab la vista fixa en lo xiprer, peró
+dirigintli, nó ja una mirada de compassió com ans, sinó de complacencia
+y alegria.
+
+--Qué mirau? li preguntá la monja que esperava.
+
+--Miro aqueix arbre, contestá Blanqueta tot marxant, que fins ara
+m'havia semblat trist y ara'm sembla alegre. Sí, joyós xiprer, en tu
+veig la forsa y la constancia, en tu veig una superioritat digna de
+enveja, en tu veig la consoladora sombra que fins ara no havia vist
+mirant á ta punta, y en tu, per fi, veig lo que á mi mes m'alenta,
+l'inmutable verdor de ta fulla, la esperansa que ton color significa.
+
+Apoyada en los brassos de las amables religiosas sortí Blanqueta fins á
+la porta del parlador. Despedintse allí ab la major ternura de totas
+ellas, besá la ma á la priora, y passá la porta. Las personas que's
+presentaren llavors á sa vista eran son amat Guillemet, que la saludá ab
+una llágrima y un sospir, espressant ab silenci tot quant podia
+espressar un cor enamorat y ditxós, y mossen Borra, lo nou amich, que
+estava encargat per mossen Joan Fivaller de certs secrets, qual resultat
+no podian saber per llavors los dos amants.
+
+--Lo cor me diu que s'han acabat mas penas, digué mirant Blanqueta á un
+y altre ab contento.
+
+--Sí, contestá'l juglar; dòna lo bras, donzella, á ton futur espós, y
+segueixlo allá ahont ell vá.
+
+--Espós? preguntá Blanqueta admirada. Recordas, Guillemet, una promesa
+que tenim feta un y altre...?
+
+--En tant la recordo, que no veig la hora de cumplirla. Mira'l vestit y
+la provisió que porto, mira'l vel que aquí te entrego, ab lo qual has de
+cubrir ton front de verge, mira l'encorvat bastó que porto á la ma, y
+tot te dirá ahont devem dirigirnos desde luego.
+
+--Es á dir, que anam á Montserrat?
+
+--Sí, á Montserrat, á demanar á la Verge que'ns fassa bons casats, y'ns
+done la ditxa que jo tan necessito per mon amor y que tu tant mereixes,
+amada Blanqueta, per tas desgracias.
+
+--No es bon casat qui no anat á Montserrat, contestá mossen Borra, unint
+los brassos dels dos amants, y donantlos ab tota efusió una abrassada
+als dos á un temps. Anau, anau, á aquell cel de la terra, á pregar á la
+Verge per los que quedam en aquesta vall de llágrimas... que quant
+tornaréu, jo us asseguro que moltas cosas novas haurán succehit, peró
+entre ellas moltas de bonas pera'ls nous casats.
+
+Mentres los dos novis partian, mossen Borra, tornantsen en direcció
+oposada, deya entre sí:
+
+--Que vajan á gosar després de tant patir. Poch saben ells que demá,
+mentres ells gosarán, pót ser sacudirá sas camas en la forca lo malehit
+rival, lo que havia sigut la causa de la mort del falconer; lo que ab
+sas bombardas havia deixat tants órfens en las planas de Urgell... lo
+matador dels pares de Blanqueta. Justicia divina! Quí podrá dubtar ja de
+que tot ho compensas?
+
+### XLVII. No es bon casat qui no ha anat á Montserrat. Los amants romers 
+y l'hermitá de San Dimas. 
+
+La mort del dolent, á qui sols plorava un gos. Mudas las diuhen á las
+pedras, y no obstant aquesta crehencia queda falsa tan prompte com
+fereix als ulls l'aspecte de la montanya de Montserrat.
+
+Sòn en efecte mudas pera parlar á la orella, pera enviar aquells sorolls
+ab que los sers vius se espressan, peró ¿qué hi fa, si son silenci, sa
+fisonomia, la poesia que las rodeja y fins los elements que las sostenen
+parlan eloqüentment al esperit, despertant en lo cor los mes nobles
+sentiments y presentant á la imaginació los quadros mes admirables,
+reals é ilusoris al mateix temps?
+
+Aislada la montanya, presentant una forma diferent de totas las demés
+del mòn, pus sembla verdaderament serrada de dalt á baix per tots
+estrems, sentada á la vora de un riu, que li envia sas humitats pera que
+ella li retorne boyras, ja sia al mitj del dia, quant lo sol, prenentla
+de ple ple, descubreix tots los recons y trencats de sa crosta, ja al
+posarse'l sol, quant, esbrinantse sos raigs per entre'ls inmensos pilans
+de pedra que forman sa erissada caballera, fan náixer mil combinacions
+de variats colors, ja sia, per fi, cuberta per una negra tempestat, que
+sacut llamps y llampechs en totas direccions, donant, pót ser, al
+espectador una idea que sembla massa pagana de sa forma olímpica, ó
+millor, sent cuberta sols per mitja tempestat, de manera que la part
+superior se véu clara y pacífica, mentres en la part baixa regna la
+obscuritat y brama'l tro, com si fossen lo primer y l'últim llibre dels
+cants de Dante reunits en un sol quadro: parla Montserrat ab tots
+aquests aspectes al cor del que'l mira; enviant desitj de pau y de
+virtut al que no'n tè, inspiracions al poeta, espant ó raciocini al
+malvat, forsa y orgull als naturals, quant se'ls ofereix com baluart
+pera defensar la patria, y sempre admiració á quants lo contemplan, de
+lluny, de prop, de dalt á baix, ó de baix á dalt.
+
+En compte de ser mudas sas pedras, es l'home qui's torna mut al
+contemplarlas, de manera que es sols l'esperit qui parla, y de tal
+manera se espressa mogut per totas las potencias y remogut per los
+sentiments, que entre l'esperit sorprés y las pedras mudas, entre l'home
+concentrat y'ls gegants de pedra que aguaytan son cap y vigilan per
+aquellas alturas, se entaula un diálogo ó conversa, la que no es may
+interrompuda en tant que l'home posa sa planta sobre la montanya ó la
+véu ab sos ulls, y es mantenguda encara durant molt temps al separarse,
+per lo viu recort, per la impressió íntima que deixa en l'ánimo la
+memoria de aquell gran quadro, quals bellesas se veuhen, fins de molt
+lluny, ab los ulls del esperit.
+
+Si á aquest efecte mágich s'agrega la part piadosa, desarrollada allí
+com en son lloch y mes propi temple, reservat per la naturalesa á aqueix
+fi, no podrá menos la ánima cristiana de elevar sos ulls á Dèu, que tals
+disposicions combina, demanantli misericordia y perdó dels erros,
+espressant los mes vius desitjs de obrar bè y de que domine'l bè en lo
+mòn, ja que es lo supremo Bè qui'l regeix.
+
+Gran es encara en aquests temps l'admirable efecte que produheix tan
+sabia y antiga combinació, de poderse contemplar junts lo maravillós de
+la naturalesa y la veneració y culto magestuós que's dòna á Dèu en
+Montserrat, peró pera formarse una verdadera idea de lo que pót ser,
+precís es que'l lector se transporte á sigles passats, á aquell, per
+exemple, en que tè lloch l'asumpto de aquest llibre: llavors veurá
+esplendorosas y brillants las dos meytats del quadro, la naturalesa, la
+montanya en tot son vigor y hermosura vegetal, lo culto ab tota sa
+magestat y grandesa, conjunt envidiable, que la Historia'ns deixa ullar,
+peró no saborejar del tot, y devant de qual memoria'ns quedam com uns
+noys á qui se ensenya una bonica joguina, que es tancada mentres la
+miran.
+
+Déu ferse cárrech pera aixó'l lector de la diversa fisonomia que
+oferiria la montanya, ab sos boschs sempre vigilats y renovats, oferint
+constant verdor, ab sa infinita varietat de flors, que cap peu profá
+havia may intentat xafar, ni cap ma iniqua estingir ab los fochs
+abrasadors que per allí s'han propagat en temps posteriors, ab la
+envidiable y sens igual aroma que per tots estrems se sentia, y ab los
+dilatats y sempre ben cuydats camins que conduhian á las hermitas, com
+que era una costum y satisfacció dels solitaris de aquests llochs
+procurar que las pedras no embrassassen lo pas, que la mata y'l boix
+cresqués á manera de barana prop de ells, que'ls arbres sombrejassen
+certs punts, y que se evitassen los mals passos y llochs perillosos. Mes
+si bella era la montanya baix aquest sol aspecte de la naturalesa,
+quanta mes admiració y goig no havia de infundir, vehent aguaytar per
+aquells turons las santas y veneradas hermitas, elevadas com altres
+tantas aras al Creador de tot, atravessar per aquellas sendas als
+ditxosos hermitans, y bellugarse en totas direccions devots, pelegrins,
+penitents y admiradors, qual número arribá á contarse á voltas per
+centenars diaris? Y'l monastir? Qué dirém del monastir, cor y centre de
+la maravillosa combinació que oferia llavors la montanya especial entre
+totas las montanyas, lo lloch superiorment sant entre los llochs sants
+del mòn? Un temple gótich, pót ser lo segon en tal fundació, adornat ab
+son claustre del mateix género, rodejat per edificis destinats al
+aculliment dels monjos y de son abat (que ja en aquell temps usava de
+aquest títol l'antich prior,) dels escolans de la capella, dels
+forasters en general, dels pelegrins y fins dels pobres, quant aquestas
+dos desgraciadas classes tenian falta de salut; y aquest conjunt
+flanquejat de murallas y torres de guerra, que transformavan lo lloch en
+baluart de defensa per lo que pogués ocórrer dins la atmósfera feudal de
+aquell temps.
+
+Véurer aquell ben treballat temple, ab sos retaules y adornos; ressonant
+sempre ab los cants de inumerables monjos ó ab las angelicals veus dels
+escolanets; abundant per tot arreu de lluminaria, dels infinits ciris
+que portavan allí'ls devots pera que cremassen nit y dia; ab sas
+quaranta set llantias de plata, (que es lo número que en aquell temps hi
+havia,) ardent devant lo trono, també del mateix metall, ahont estava
+sentada la Verge morena; la aroma de pau y beatitut que respirava aquell
+sagrat lloch; la meditació á que obligavan las treballadas tombas de
+histórichs personatges que jeyan en aquella soledat, y l'infinit número
+de pelegrins de remotas terras y regions que's veyan en diferentas
+actituts de contrició al través de la retxa que dividia la iglesia,
+bastava pera considerar tan grat conjunt com la pedra mes preciosa
+encastada en lo centre de aquella gran joya de la naturaleza, com la
+verdadera Perla de Catalunya, sens qual valor y brill no fòra tan
+estimable tot lo demés.
+
+De manera que, ab tal armonia, dos eran, com sòn encara, las aromas que
+se elevan y que's respiran en Montserrat, la aroma de la montanya y la
+aroma de la pietat que en son centre's fomenta, unió plena de poesia y
+encant, que podria véurer resumida'l comtemplador en qualsevol matinada
+de un diumenge de maig, quant las flors ab lo primer bes del sol
+despedeixen suau fragáncia, y, reunits tots los hermitants de la
+montanya á la porta de la hermita de Santa Ana, reben agenollats, ab sas
+calvas testas y llargas barbas, lo pa eucarístich de mans del vicari de
+tots ells, que es lo mateix solitari de dita hermita.
+
+Tan maravillós aspecte era lo que oferia la sagrada montanya en lo temps
+á que's refereixen los fets de aquest llibre, y tal l'efecte que hagué
+de produhir en los cors dels dos amants que á ella's dirigian en busca
+de una felicitat tan contrariada fins llavors, com verdaderament
+inspirada, desde que havian emprés son viatge cap al palau de Maria.
+
+Era una tarde del mes de abril del any 1416, la tarde del dia 2, qual
+data recorda un fet que marca la Historia y de que tindrá noticia quant
+ans lo lector.
+
+Serena estava la atmósfera, y'l sol, il·luminant de costat la montanya,
+comensava á prolongar ja la sombra de la prodigiosa mole cap á orient,
+comensant á introduhir certa melancolia dolsa en las recolzadas y valls
+interiors, los quals, com á mes poblats de verdor, eran en tal hora com
+á llochs privilegiats de concurs per part de infinits y variats aucells,
+que allí acudian en busca de agradable joca pera la nit, y refilant, per
+causa de la competencia, ab mes esfors que may, sos cants y melodias.
+
+La boyra, desde'l principi de la tarde, havia comensat á jugar per las
+puntas dels elevats turons, prenent entorn dels caps de aquells gegants
+mil formas fantásticas, semblant tan prompte una barba ó cabellera com
+un turban oriental, y deixant en dubte al senzill y nou contemplador si
+tals vapors eran espelits de aquellas peladas rocas ó eran ellas las
+que'ls atreyan. Generalisada, per fi, y mes condensada havia baixat ja,
+en forma de inmens núvol, fins á la meytat de sa acostumada elevació,
+dirigintse á jáurer sobre del Llobregat, que corre tranquil pel peu de
+la montanya, ensenyant á aquesta lo punt ahont es lo mar.
+
+Besava donchs la última capa de boyra las parets del monastir, deixant
+enderrera un cel pur y brillant, y confonent en la par baixa quants
+punts de vista y objectes abrassava en son curs la fantástica y lleugera
+nuvolada. Semblava que de allí en amunt res mes existís en lo mòn, ó
+millor, que'l monastir ab la part de montanya que'l domina estigués
+magestuosament sentat sobre dels núvols.
+
+Sentats á la porta de la iglesia, contant fets de sos viatges y dels
+santuaris que havian visitat, se trobavan infinits romers ó pelegrins y
+altres devots y forasters, esperant la hora del reculliment, pera anar á
+sentir la salve que'ls escolanets cantan de costum diariament á la
+Verge, y prop de ells se passejavan tranquils dos monjos, sens mes
+intenció, segons semblava, que buscar un rato de inocenta distracció y
+de exercici.
+
+Contemplavan admirats los primers lo maravellós espectacle que oferia la
+boyra en aquell punt, quant de repent s'alsá de entre'ls forasters un
+jove en quals ulls y front se veya verdaderament impresa mes que'l foch
+de las passions la flama del geni: parlava un dialecte italiá, y havia
+vingut de sa patria sols pera poder véurer de prop las celebradas
+maravellas que havia sentit per tot de la montanya de Montserrat.
+
+--Qué mirau? li digué un pelegrí, vehentlo que s'inclinava ab certa
+actitut de sorpresa, com quant de repent acut devant dels ulls una cosa
+grata é inesperada.
+
+--Oh! No sè si somnio ó si estich despert, esclamá'l jove, crehuant las
+mans. Espectacle sobrenatural es lo que miro, capás de envergonyir al
+art, que no tè prou forsa pera pintarlo. Veniu! Veniu! Mirau!
+
+A son avís, romers, escolans, forasters, monjos y tots quants se
+trobavan allí congregats s'alsaren de sos llochs y corregueren al costat
+del jove italiá, que estava abocat á una paret inmediata y baixa que
+servia de barana pera aguaytar sobre'l camí del monastir.
+
+Maravellós, en efecte, fou lo quadro que's presentá á sos ulls: entre'ls
+últims embulls de la boyra, que jeya y's dilatava ja per lo camí, á
+curta distancia del monastir, se divisavan dos figuras de romers que
+anavan pujant la costa, y entant que ells anavan avansant lo pas y que
+la boyra corria dolsament cap avall, sos cossos y sa fisonomia s'anavan
+descobrint mes clars, mes destacats y mes espressius. Eran un jove y una
+donzella, que anavan costat per costat, parlantse y dirigintse dolsas y
+carinyosas miradas, ell presentant la figura mes arrogant y ayrosa, de
+ample front, de ardorós mirar, cubert son cap ab un senzill capell de
+sol, portant tirat á la espatlla un capotó dels de caputxa, y travesera
+á la ma una lleugera crossa de fusta de gatell, y ella... oh! ella no
+tenia igual en lo mòn... oferint als ulls de tots quants la miravan la
+imatge mes preciosa y mes perfecta de la hermosura, de la modestia y de
+la sensibilitat, reduhintse tota sa vestidura en una faldilla de burell
+clar blau, un gipó de vellut negre, mitj cobert per la espatlla ab un
+blanch mocador, quals puntas se perdian crehuadas al devant, sobre son
+delicat pit, per estar ficadas entre'l mateix cordat de tal vestidura.
+Los ulls de la hermosa, al pas que descobrian cert foch, miravan
+rodejats de una encuberta melancolia, y no podian ser observats per
+ningú, que no cregués lo que la contemplás véurer en ells la espressió
+dels mes grats sentiments, ó que no se sentís remoguts los propis: sa
+boca, son nas, sa garganta, sos brassos y cos, tot era en ella de
+perfecta forma, y tanta bellesa acabava de ferla ressaltar mes
+esplendorosa la ròssa y fina cabellera, que, com á brins de or, penjava
+desfeta y libre á dreta y esquerra de sa presiosa cara y entorn de sas
+espatllas, arribantli fins mes avall de la cintura.
+
+En lo moment de sortir á mirarla los concorrents al monastir, se mogué
+per aquell endret un petit embat ó ventijol, que fèu onejar un tant
+aquells suaus manats de daurats fils; la última ressaga de la boyra aná
+quedant mes prima, semblant realment com si aquella encisadora imatge se
+desprengués de un núvol, que fins llavors la havia sols trasparentat,
+y'ls contempladors fins pogueren distingir clarament la delicada forma
+dels blanchs peus ab que trepitjava aquella mágica hermosura la aspre
+terra y las duras pedras del camí.
+
+Descalsos anavan tant lo romer com la romera, separats l'un del altre
+per una prudenta distancia, y sols una volta que altre s'allargavan la
+ma, com pera evitar lleugers perills del camí.
+
+--Verge del cel! esclamá un pelegrí, al véurer entre l'últim vel de
+boyra á la hermosa. Visió celestial sembla lo que miro! Dubtaria si vè
+del cel ó de la terra.
+
+--Si será un nou angelet que'l cel envia pera que guarde viu lo trono de
+la Madona? digué, ab admiració alegre, un dels inocents escolanets.
+
+Y'l jove estranger, que mirava ab mes entussiasme quant mes de prop veya
+la figura, murmurá, posantse la ma sobre del cor:
+
+--Imatge del amor! Imatge del amor! No mentirá'l poeta que exagere, si
+pensa en tu!
+
+Los dos romers s'anaren acostant, y per las últimas paraulas que ells
+digueren ans de arribar á la porta del monastir, pogueren tots conéixer
+que eran dos amants plens de puresa, aspirants á la major felicitat, y
+víctimas un y altre de trists recorts.
+
+--Quanta pena'm dòna, hermosa, véurer castigats tos peus! Estás cansada?
+preguntá'l romer á la romera.
+
+Y la romera li respongué:
+
+--Quant se camina cap á la ditxa no's cansa'l cos. Poch fora una pena
+mes quant tantas n'ha sofert l'esperit. No't donen llástima, donchs, mos
+peus de dona tenintte á tu, que nina, orfaneta y descalsa he caminat per
+deserts camps en altre temps!
+
+Y com volent pagar lo cuydado del amant, girá la hermosa sos ulls plens
+de ternura cap á ell, y anyadí:
+
+--Y tu, company de mas penas, estas cansat?
+
+--¿Qué he de cansarme, contestáli ab no menos ternura l'amant, si no
+veig ni sento las pedras que trepitjo, contemplantte á tu, y sentint
+sols en la imaginació lo goig real que dintre poch me espera?
+
+No tingué temps de saludar lo romer á la comitiva, quant un dels monjos
+que per allí's passejavan, avantsant cap á ell, li preguntá:
+
+--Es vostre nom Guillem?
+
+--A vostre servey, senyor, contestá Guillemet, admirat de la pregunta.
+
+--Y suposo que aquesta es Blanqueta, la que ha de unirse ab vos en
+matrimoni?
+
+--Y com ho sabeu, senyor? Será cert que tot es maravellós al arribar á
+aquesta montanya?
+
+--Tot es aquí maravellós, li digué'l monjo, pero res tè de maravella ma
+pregunta. Una carta que he rebut eix matí de vostre bon amich mossen
+Borra, m'avisa que deviau sortir de Barcelona y l'objecte que aquí us
+porta á un y altre, y'm fa, á mes, altres diferents encárrechs de part
+de vostre protector, lo noble mossen Joan Fivaller.
+
+--Cert es que mon protector, contestá Guillemet, quant menos parla mes
+fa per las personas á qui estima. Y diheu, pare, ¿seréu vos mateix lo
+qui unirá nostras mans? ¿Quant será?
+
+--Ja sabeu que pera unirse en tan útil sagrament, convé estar pur de
+conciencia... Suposo que aquesta nit, no sent encara mes que dos amichs,
+la passaréu com á romers en la part exterior de la retxa del temple:
+demá, ans que súrtia'l sol, no faltarán confessors en la iglesia, y tan
+prompte com se cante la salve del matí, jo us donaré la benedicció que
+us ha de unir pera sempre. Entrau, donchs, ara, entrau primer que tot, á
+saludar á la Verge, invocant son nom y amparo, anau després á la
+hosteria, ahont vos servirán lo que hajau menester, y... de aquí á demá.
+
+Los dos amants se inclinaren, besant, un després del altre, la ma del
+monjo, se dirigí aquest cap á la porta del claustro, y aquells entraren
+en la iglesia, mes ans de entrarhi, á pesar de la disposició devota de
+un y de altre, y així que'l sacerdot desaparegué, no pogué menos de
+esclamar Guillemet, tot mirant á sa amada.
+
+--Blanqueta ¿encara fins demá? Quant llargas serán las horas!
+
+Proba certa era aixó de que'l matrimoni es verdaderament un llas, en que
+així intervé lo cel com la terra.
+
+Tal com havia previngut lo monjo, cumpliren los amants: feren oració,
+prengueren aliment, y á la hora de retiro, se sentaren tots dos en un
+dels banchs disposats en la part exterior de la retxa, ahont se recullen
+los pelegrins. Colocats en tal lloch, se convingueren en resar per totas
+aquellas personas á qui havian estimat, com eran los pares de Blanqueta,
+lo pare de Guillemet, lo pobre falconer Joan de la Murtra, y al demanar
+son amparo á la Verge, demanaren també sa protecció pera'l noble y
+generós mossen Joan Fivaller y pera la anciana dona que'l havia criat.
+Tractaren així mateix de alternar la oració ab lo descans, dihent que
+mentres l'un dormiria l'altre podria vigilar, y la fatigada hermosura,
+la delicada Blanqueta, que havia pujat descalsa la montanya, y era la
+primera que devia disfrutar del descans, rendida de son y cansament, é
+inclinant son hermós cap sobre'l capotó rollat de son amant, arribá á
+dormirse, gosant dels somnis mes grats de felicitat.
+
+Peró En Guillemet, l'amant ¿créu lo lector si dormiria?
+
+Ni ell dormí, ni despertá á sa Blanqueta, fins que fou á la matinada.
+
+Fèu com lo rossinyol, que cantava á fora: sospirar tota la nit per la
+llum del dia.
+
+Lo dia seguent, á la hora que'l monjo havia senyalat, mentres los
+escolanets cantavan la salve del matí, al peu del altar de la excelsa
+Madona, se veyan agenollats los dos amants, y entorn de ells estavan
+tots los pelegrins y forasters, mirant com embadalits aquellas dos
+interessants figuras, que semblavan verdaderament nascudas y destinadas
+la una pera la altre.
+
+Aixís que'l sacerdot los fèu unir las mans y deixá anar sobre de ellas
+la benedicció, una mirada mútua de un y daltre espressá, ab la major
+vivesa y ternura al mateix temps, la igual satisfacció de aquells dos
+cors que tant havian sofert en sa esperansa.
+
+--Gracias, Madona excelsa, esclamá lo novi, dirigint la vista á la verge
+de Montserrat; gracias, pus nostre vot s'ha complert y nostra ditxa es
+alcansada.
+
+--S'ha complert lo vot, (digué'l monjo, entregant unas monedas á
+Guillemet,) peró ara deveu complir un encárrech. Vostre protector me
+encarga que us entregue aquesta cantitat, perque ab ella fassau limosna
+als pelegrins, y principalment als solitaris hermitans, pera que preguen
+á Dèu, á fi de que escolte sos vots. Y basta pera aixó que arribeu fins
+á la hermita de San Dímas. Aquí teniu lo guia que us espera.
+
+--De seguida, senyor, contestá Guillemet, que'm basta una indicació de
+qui tant m'ha protegit, pera que jo la cumpla al punt. De segur,
+Blanqueta, que aixó ha de contribuir també á nostra felicitat. Anem!
+
+Y distribuint limosna, seguits de pelegrins y pobres, que'ls enviavan
+benediccions y enhorasbonas, agafats los dos amants del bras, sortiren
+de la iglesia, respirant la major felicitat y alegria, y disposts á
+empéndrer resolts lo camí de la montanya.
+
+Hermós era en tal hora'l mòn, sobre tot en la montanya de Montserrat; la
+atmósfera estava pura y fresca, los aucells cantavan per las enramadas
+y'l sol comensava á jugar pels caps dels turons. Al contemplar aquest
+espectacle Guillemet, que bullia de amor, y sortia de un reculliment,
+mirá á sa amada, y si bella li havia semblat sempre ¿quant mes no li
+semblá vehentla dominant entre la hermosura de la naturalesa?
+
+Fonentse de amor, donchs, anava á empéndrer lo camí, quant lo guía li
+preguntá si volian alguna provisió, y com li ocorregués á tal pregunta
+una idea mes favorable á sas delirosas ilusions de amant, li respongué:
+
+--Sí, tens rahó: póts portar alguna cosa... qualsevol cosa... lo que á
+tu't semble. Y no cal que vajas depressa: ja póts estar tant temps com
+vullas. Jo, en part, ja sè'l camí, y comensarém á caminar... Te
+esperarém á la bauma; y de allí, després, nos guiarás fins á Sant Dímas.
+
+Y ja s'en tornava'l guia, quant Guillemet, després de haverse fixat un
+moment, torná á cridarlo, y li digué:
+
+--Lo que póts fer quant vingas, es posarte á cantar al acostarte á la
+bauma, y així'ns servirá de avís pera estar previnguts.
+
+Los primers passos que donaren llavors los amants montanya amunt foren
+ab gran dalit. Semblava, ab sa alegria, com si diguessen "Ja ho havem
+vensut tot: ja res tens que fer, esperansa, pus t'has acomplert!"
+
+Peró prest aquest mateix dalit, fill del desitj de mes amor que bullia
+en sos cors, y la distracció continua que sufria l'un en l'altre, feren
+que'l camí los semblás mes pesat y dret del que realment era. Havent de
+anar en filera per la estreta senda, Guillemet no volia passar davant
+per no privarse de véurer continuament á sa amada, y anant aquesta
+primer, era natural que'l pas era mes suau, y per conseguent mes llarch
+lo temps que faltaria per arribar á la bauma. Així era que estava
+delirós l'ardent enamorat, y quant mes tardava, y quant mes mirava á sa
+hermosa, que'l precedia, mes viva era la flama de la passió que's
+formava en son cor.
+
+Comensá Guillemet, al empéndrer lo camí, á cullir algunas flors
+silvestres pera fer un pom á sa amada, y sobre de son cap havia colocat
+una garlanda de campanetas blancas, que li penjavan pel demunt del
+front; peró aquells mateixos obsequis ó capritxos eran nous traydors
+pera son cor: quantas mes flors donava á Blanqueta pera que s'adornás ab
+ellas, mes hermosa li pareixia, y sent mes hermosa, mes era'l sofriment
+y la impaciencia de son amor.
+
+Per fi divisaren los dos amants la bauma, y Guillemet, ab nou dalit y
+animant á Blanqueta, doná á aquesta sa ardorosa ma, y apretant lo pas,
+corregueren plens de entussiasme, talment com si divisassen ja son llit
+nupcial, com una parella de carinyosas tórtolas, que, haventse perdut
+pel bosch, tornan á trobarse, divisant son niu: totas las ilusions del
+cast y ardent espós era cumplir aquell acte que havia de simbolisar lo
+triunfo de son pur y combatut amor, lo justificatiu de sa constancia, lo
+cumpliment de sa promesa, y sobre tot lo premi de sos mereixements.
+
+--Vina, hermosa meva, (digué Guillemet, deixantse anar sentat, junt ab
+sa amada, en lo interior de la sospirada bauma,) y reb, casta paloma,
+l'entretingut pató de ton espós, aquest pató que tant temps ha somnio.
+
+Lo sentiment que esperimentá Blanqueta en aquest instant no pót ser
+descrit: era á la volta l'amor y l'agrahiment, peró no aquell fill de
+aquest, sinó germans un y altre. La hermosa rosada que caygué de sos
+modestos ulls indicaren tal veritat á Guillemet, y aqueix, ab major
+motiu, li repetia las mes tendras espressions de carinyo, y sobre son
+front y sa boca, purs y ardents besos, com si fossen exhalacions
+continuas del foch que fins llavors havia comprimit en son cor.
+
+--Que bella ets, hermosa meva! li deya. Gírat, gírat que't vull mirar y
+contemplar. Oh, sospirat dia! Ben haja tanta pena com s'ha sofert, quant
+al fi del penar se tè un goig com aquest! Me estimas, paloma meva? Me
+estimas?
+
+Y Blanqueta, corresponent ab sus abrassos á son amant, li contestava:
+
+--Si te estimo? Póts dubtar que mon carinyo es teu, mon amat, teu y de
+ningú mes del mòn? Qué hauria sigut jo sens ton amor? En tan tendres
+diálogos, tenint Guillemet á Blanqueta apretada contra son pit y
+besantli la ma, dirigí la vista cap á la verda barrancada que's véu sota
+de la bauma, y alsant lo cap com enorgullit, digué entre sí:
+
+--Qué val la riquesa, y las grans ciutats, y'ls ceptres y las coronas,
+si jo, aquí, en aquesta quietut, devant de aquesta naturalesa selvatje,
+me crech mes rich, mes poderós, y mes ditxós que ningú del mòn? Oh!
+quina llastima que aquest gosar no puga ser etern! Benehit sia Dèu, que
+á tal punt m'ha portat!
+
+Estant així, ferí'ls ohidos dels amants la veu del guia, que pujava
+costa amunt, cantant aquesta cansó:
+
+::: hanging-indent
+"L'orgull se torna pols
+pujant á Montserrat:
+tan grossa maravella
+petits fa ser als grans.
+Al qui pujant la serra
+sab olvidar lo mòn,
+la Verge Moreneta
+de llum li omple'l cor."
+:::
+
+--Ah! ja es aquí'l guia, digué Guillemet.
+
+Y lluny de alsarse depressa, se detingué un moment com pensatiu, sens
+dubte impressionat per la cansó.
+
+Peró, donant en seguida las dos mans á sa amada, s'alsá Blanqueta, y
+sortiren un y altre á fora, fent senyal al bon home que pujava pera
+indicarli que eran allí.
+
+Entregantlos llavors lo guia la provisió que portava, menjaren tots tres
+en bona companyia, sentantse de nou en unas pedras que hi havia
+arrimadas á la bauma en la part exterior, entretinguerense durant tal
+passatemps fent senzillas preguntas sobre diversas cosas de la montanya,
+que'ls esplicava'l guia ab lo major gust, contantlos varias tradicions,
+y dihentlos los noms de las pedras mes notables, com eran lo Cavall
+Bernat, la Aubarda castellana, la Roca foradada; y despres de rebut lo
+suficient aliment pera reforsarse, emprengueren de nou la pujada, dihent
+al guia que passás devant y que'ls conduhís cap á la hermita de Sant
+Dímas.
+
+En aqueix nou tros de camí, lo goig dels amants los feya respirar ja de
+altre manera: ell era ja un vencedor en l'amor: ella una reyna que havia
+coronat al vencedor.
+
+Sorpresa sumament agradable era la que anavan sentint un y altre entant
+que s'acostavan á la hermita que havia de servir de terme á son camí. La
+dilatada vista que desde ella's descubreix, com que compren tota la part
+de llevant y mitj dia, per estar colocada la hermita á una gran elevació
+y sortint á manera de balcó sobre la tallada y dreta penya que forma per
+aquella part la montanya, ofereix un conjunt pasmós de terreno, ahont
+s'hi veuhen com dibuixats los boschs, los torrents, los turons y altres
+montanyas que, miradas desde allí, semblan planas, y per entre'ls quals
+se véu dilatar, estrenyentse fins al mar, la serpentina corrent del
+Llobregat. Aquest espectacle convidava ab mes interés als dos amants á
+detenirse en aquell lloch, lo qual convidava també de sí, per lo variat
+sortit de plantas aromáticas y hermosas flors silvestres que rodejavan
+la hermita, coneixentse en tal cultiu la ma cuydadosa del solitari que
+habitava en aquella agradable eminencia: l'olor del sauch alternava ab
+lo del romaní, cubrian lo pas ayrosas melgas, y entre ellas s'hi
+distingian los vermells y grochs buixars, la blanca floreta de la
+espernalla, las estrepas de quatre fullas verdas y blancas, la petita
+botja blanca y altres mil de infinits y variats colors y olors.
+
+A pochs passos estavan de la hermita'ls dos amants, quant preguntá'l
+guia á Guillemet l'objecte perque's dirigian ab preferencia á aquella
+hermita.
+
+--Dech fer caritat als hermitans, contestá Guillemet, y com aquesta es
+la hermita mes alta fins ahont tenia obligació de pujar, he pensat que
+vehent al hermitá de aquí, me estalvio de véurer als altres, pus dantli
+tota la limosna, ell la podrá repartir als demés.
+
+--Podria ser, peró...
+
+--Qué voleu dir?
+
+--Que'm temo que no'l veuréu. Es un home tan retirat del mòn, que encara
+no sent pujar á algú, deixa la capella oberta, peró ell se tanca dins de
+sa habitació. No obstant, al arribar, mirau dissimuladament al través de
+la retxa de la finestreta que hi ha al costat del cubert, y pót ser li
+arribaréu á distingir la cara.
+
+--Me sab greu que s'amague... peró encara que no súrtia, podré deixarli
+la limosna al demunt del altar y dirli desde fora lo que deurá fer.
+
+Tot dihent aixó, havian arribat los tres caminants casi á la mateixa
+porta de la hermita, y Guillemet se preparava á cumplir lo consell del
+guia, quant, ab major sorpresa de aquest, observaren que la porta de la
+habitació estava tancada, mes que en aquell instant se sentia
+forrallejar interiorment, fent créurer aixó que'l solitari's preparava á
+sortir.
+
+En efecte, obrís la porta, y colocat al mitj de ella, un poch endins y
+com si no gosás á sortir, se vegé la imponent figura del solitari
+desenganyat del mòn. Sa poblada, espesa y canosa barba, encara que no
+molt llarga, cubria en part sa estremada cara, mentres que la roja
+caputxa de son hábit, tirada sobre dels ulls, privava de véurerli lo
+restant de sa espressiva fisonomia. Unidas sas mans com en actitut de
+donar gracias, las bellugava unidas per demunt de son pit, y suspirant
+ab vehemencia, donava á conéixer que una gran causa ó un excessiu esfors
+interior l'obligavan á contenir sas paraulas en aquell moment.
+
+Blanqueta, com encantada, no pogué menos de apoyar sa ma en lo bras de
+son amant, que no deixava també de estar sorprés á la vista de aquella
+figura, dubtant en tal moment si seria ell qui parlaria ó l'hermitá.
+
+Per fi Guillemet se resolgué, dihentli:
+
+--Bon varó: venim aquí á interrómprer vostra pau y tranquilitat, peró
+deveu perdonarnos per ser l'objecte una obra piadosa. Aquí teniu aquesta
+limosna, que repartiréu entre'ls demés hermitans, á fi de que preguen á
+Dèu pera que escolte'ls vots que li fa lo cavaller de Barcelona, mossen
+Joan Fivaller.
+
+Lo solitari besá la limosna, y ab veu no natural per ser esforsada, doná
+gracias á Guillemet, apretantli ab efusió la ma.
+
+--Qué teniu, bon home? li preguntá aquest. Sembla que tremolau? M'admira
+que en un lloch tan tranquil tingau aquesta excitació. Que pót ser no
+sòu felís?
+
+--Tan felís, jove, que ab ningú'm cambiaria, contestá'l solitari, ni
+ádhuc ab tu mateix.
+
+--Ab mi no? Poch sabeu, germá, lo felís que jo sò en aquests moments, y
+la felicitat major que pót ser m'espera al tornarmen de aquí.
+
+--Sí, major felicitat te espera, peró la que tens ara no val tan com la
+que jo tinch.
+
+--Y perqué?
+
+--Pera ser enterament felís, no basta la felicitat terrena, no basta
+l'amor de un ángel del mòn, no basta la seguritat del benestar que algú
+t'haja promés: lo que convé es que'l cor estiga pur y no hi quede en ell
+ni un bri de maldat.
+
+--Qué voleu dir?
+
+--Jo sè, jove, continuá l'hermitá, que pera unirte ab la hermosa que
+t'acompanya, pera arribar al sagrament del matrimoni, t'has preparat ans
+ab altres sagraments, peró, digas francament ¿has manifestat en ta
+confessió lo desitj de un cástich, de una venjansa que desitjas y
+esperas? has confessat la complacencia que trobarás en lo derramament de
+sanch de un enemich teu?
+
+--Jesús Maria...! esclamá Guillemet, admirat. Certament torno á dir que
+tot es maravellós en aquesta montanya. ¿Com endevinau, hermitá...?
+
+--Es á dir, que es certa ma pregunta?
+
+--Certa, sí... y poch ans de arribar á aquest punt m'ha recordat lo que
+vos una cansó que he ohit. Aquesta es la única punxa que'm fa patir, y
+ho será fins á saber que la justicia humana haja cumplert un acte
+inevitable.
+
+--Y qué es la justicia humana? digué ab energia l'hermitá, agafant del
+bras á Guillemet y acostantse fins á la roca avansada que dominava'l
+precipici, desde ahont se distingia la gran inmensitat de terreno. La
+justicia humana es sols executora de la divina, y á aquesta has de
+dirigir tos ulls y elevar ton cor, pus tan maravillosa y justificadament
+disposa los fets del mòn, que mentres los bons gosan de felicitat, la
+humillació y la desgracia cauhen sobre'ls caps dels dolents.
+
+--Qué diheu? Hermitá, sols per inspiració del cel podeu llegir així en
+mon esperit. Sabeu vos alguna cosa que jo ignoro?... Com ho sabeu?
+
+L'hermitá, estenent llavors sa flaca ma dreta en direcció á la corrent
+del Llobregat, digué:
+
+--Com? Prest ho sabrás. Véus la corrent del riu allá en un punt que tè
+una filera de montanyas á un costat y altre?
+
+--Sí ho veig.
+
+--Donchs mira las de la part esquerra y ves contant los turons: un, dos,
+tres, quatre, cinch, sis, set.
+
+Guillemet aná seguint la numeració, y aprés continua l'hermitá:
+
+--Prou... mira la punta de la montanya que fa set.
+
+--Oh! Quina fumada!
+
+--Y tu no sabs quin es lo nom de aquella montanya y lo que la fumada
+significa?
+
+--Nó.
+
+--Donchs aquella montanya es la mes alta del pla de Barcelona, que per
+una part véu la capital y per altre Montserrat: son elevat cim pórta per
+nom Tibi-dabo, y la fumada que en ell se eleva es la senyal que fa'l
+veguer de Barcelona y que repeteixen las demés montanyas, pera
+participar á la terra que, ara fa poch, ha sigut castigat y mort
+l'assessí del arcabisbe de Saragossa... lo teu rival... lo raptor de ta
+amada... lo que en lo siti de Balaguer destrossá ab las bombardas als
+somatents de Menargues y dels demés pobles de aquellas planas.
+
+--Horror! cridá aquí Blanqueta, apretantse'ls ulls ab los punys tancats,
+á tan trist recort. Es á dir, que fins mon pare y ma mare degueren ja sa
+mort á tal infame?
+
+--Sí! y en un sol dia ha castigat la justicia divina tants crímens y
+maldats.
+
+--Cert es vostre consell! digué Guillemet, baixant lo cap y volent besar
+la ma al solitari, convensut de que no podia ser mes que un sant lo varó
+ab qui parlava. Cert es que'm faltá un pecat á confesar, peró jo us juro
+desde avuy, que olvidaré la enemistat, que no perdré may la esperansa en
+mas penas, y que á la justicia divina remetré sempre mas súplicas y
+agravis.
+
+--Així de tu ho espero, sabent que un altre jurament que feres l'has
+cumplert.
+
+Al ohir aquest recort, Guillemet recordá també que la promesa de son
+constant amor la havia feta devant de una imatge de la Verge de
+Montserrat, y com mogut de instint, al dirigir la vista dins de la
+capella del solitari, distingí y regonegué sobre del altar, y al peu de
+la imatge del bon Lladre, lo mateix retaule ó quadro devant del qual
+l'havia fet jurar son mestre.
+
+--Ah! esclamá. ¿Si será cert lo que mon cor me diu?
+
+Los ulls del jove se fixaren llavors en los del hermitá, que'l mirava ja
+ple de ternura, y espressant en sa cara la alegria mes gran.
+
+--Quí sinó ell, continuá, podia saber aquests secrets de mon cor? Si
+será...?
+
+--Encara ho dubtas? contestá l'hermitá obrint los brassos.
+
+--Ah! cridá'l jove, llansantse en los del solitari, y apretantlo
+entre'ls sèus. Mestre Nicolau! Mon estimat mestre y amich! Dèu ha volgut
+conservarvos pera que ab vostra presencia coronasseu, sens dubte, ma
+felicitat!
+
+A las manifestacions de mútuo carinyo entre'l deixeble y son antich
+mestre, lo sensible testimoni que las presenciava, Blanqueta, hagué de
+rómprer en un plor, que en va hauria secat lo fresch ayre que batia
+aquella altura.
+
+Unidas aprés en agradable y pur consorci aquellas tres personas,
+espressaren l'un al altre los motius de admiració que havian tingut,
+Guillemet renová lo grat recort de la instrucció y dels consells que'l
+bon mestre li havia dat, y aquest descubrí y referí, com al retirarse de
+Barcelona, havia confiat tots sos secrets á son amich, lo prebere Bernat
+Soler, rector de la capella reyal, y á mossen Joan Fivaller, havent
+encarregat al primer, que si may Guillemet lograva sa felicitat y
+cumplia sa paraula de anar á Montserrat, li avisás ab anticipació, com,
+en nom dels dits amichs, ho havia fet lo dia ans mossen Borra,
+participantli, á mes, en sa carta, tot lo del rival, inclusa la mort que
+se li esperava donar.
+
+Esplicá també'l solitari la felicitat de que gosava en aquella altura,
+en la qual se considerava com á mes separat de la terra y mes inmediat
+al cel, á aquell lloch ahont tenia los sers que mes havia estimat en
+aquest mòn, y després de repetidas manifestacions de carinyo, y de
+promesas de no olvidarse may, estavan ja á punt de ferse la última
+abrassada, quant, en sech, se sentí en lo monastir la esquella dita del
+Miracle, que tocava á morts.
+
+--Ah! si será cert? esclamá, com sorprés, lo solitari.
+
+--Qué teniu? Qué us passa? li preguntaren los novis.
+
+Y'l hermitá seguia com parant atenció y escoltant.
+
+En seguida totas las campanas del monastir tocaren á morts, y á sa veu
+respongueren ab lo mateix toch las campanas de Manresa, Esparaguera,
+Olesa, Martorell y de tots los demés pobles de la comarca.
+
+--Sí, no hi ha dubte! esclamá'l solitari. Dèu l'haja perdonat!
+
+Y apretant suaument entre sos brassos, com en despedida, als dos amants
+que estavan en sa presencia, los digué ab certa precipitació:
+
+--Anau, estimats meus, anau, y perdonaume, pus á aquesta senyal tenim
+ordre tots los hermitans de posarnos en oració per la ánima del difunt.
+Anau, esposos, y Dèu vos do fills, dels quals may vejau la mort! Anau,
+anau á completar vostra felicitat!
+
+--Peró diheu, bon mestre: ¿quí es lo mort? Per quí pregau?
+
+--Per la ánima del Rey Fernando de Aragó, per lo que fou senyor de
+nostra terra!
+
+Lo solitari, entrant á tota pressa en sa capella, caygué de genolls
+devant l'altar y's posá en oració.
+
+Los novis no tingueren mes recurs que tornarsen.
+
+Mentres aixó succehia en la montanya de Montserrat, lo botxí y altres
+dependents de la cort del veguer de Barcelona, trasladavan en ella lo
+cos de un penjat á la entrada de la plassa del Rey, deixantlo exposat á
+la contemplació pública pera que tothom regonegués al criminal de lesa
+Magestat y sacrilegi.
+
+A ningú de quants lo contemplavan inspirava compassió lo cadaver de un
+home tan dolent, y ni una sola persona hi havia que'l plorás; sols á son
+costat se veya udolar un gos mastí, lo qual en sa manera de cridar no se
+sabia si espressava lo goig de haver tornat á trobar á son amo, ó'l
+sentiment de mirarlo mort.
+
+Contemplant aquell espectacle, desde una finestreta del palau, mossen
+Borra, que era'l que fins llavors havia tingut tancat al gos en un
+soterrani, deya entre sí:
+
+--Sols un gos plora al malvat y aixó que ell l'ha portat á la mort sense
+saberho. ¡Llástima que'ls gossos no parlen! Llástima que no hi haja
+homens tan fiels com los gossos!
+
+En cambi, lo doctor juheu Nadal-Ben-Jussú anava libre, y era felicitat
+per tothom, á pesar de sa rassa, sols per la alegria que dòna'l triunfo
+de la inocencia.
+
+### XLVIII. La felicitat complerta. 
+
+Dos dias després de la mort del gascó, se veya entrar per lo portal del
+Ángel una alegre comitiva, la qual venia de esperar á uns novis que
+regressavan de Montserrat. Componianla l'especier del barri ab sa filla,
+la lleyal amiga Marieta, lo prebere Bernat Soler, rector de la capella
+reyal, l'inocent baylet del difunt falconer Joan de la Murtra y, al
+devant de tots, lo festiu y bondadós juglar del senyor Rey, mossen
+Borra, lo qual donava'l bras á una anciana que no feya mes que plorar de
+alegria, la mare de Guillemet y dida del cavaller mossen Joan Fivaller.
+
+Al passar per devant de la botiga de la Óliva, se esperimentá en sech,
+per part de tots, un silenci que espressá bè los sentiments de tots
+aquells cors plens de bondat, y Blanqueta, no podent reprimir son dolor,
+girá sos hermosos ulls cap á la porta, que estava tancada, y deixá
+cáurer una grossa llágrima, que rodolá per sas rosadas galtas, llágrima
+que tots observaren, y á que correspongué cada un plorant á sa manera,
+fins lo senzill é inocent baylet, que ab lo to mes compassiu esclamá:
+
+--Pobres aucells! també deuhen haver mort tots com l'amo!
+
+Peró'l juglar procurá distráurer á tots ab sas alegrias, dirigintlos á
+la casa del especier Ambrós, que era'l punt senyalat de descans, pera
+passar després á la casa del novi. Quant foren en aquella, trobaren ja
+al discret Pere March, notari, per autoritat reyal y apostólica, de
+Barcelona, junt ab dos escribents ó testimonis, y allí, en sa autorisada
+presencia, y quant menos podia pensar Guillemet, s'alsá mossen Borra y
+digué á aquest, entregantli uns papers que's tragué de la butxaca de sa
+túnica:
+
+--Protegit de mossen Joan Fivaller, ¿recordas la major felicitat que ton
+protector t'havia promés alguna vegada si eras home de bè?
+
+--Sí la recordo. Y qué...?
+
+--Pren, donchs, aquests papers y en ells la trobarás. L'un es la donació
+perpétua y absoluta que't fèu de tots sos bens ton estimat mestre
+Nicolau Gili, quant se retirá del mòn, y l'altre es lo traspás á ton
+favor de la notaria que ell havia possehit, documents que, per conducto
+de nostre amich, quedaren depositats en poder de ton noble protector.
+
+--De que dono fe, contestá'l discret.
+
+--Qué tal? digué ab la mes franca cordialitat lo catxassut Ambrós,
+tocant á la espatlla de Guillemet. Rich, notari y casat ab un ángel.
+Bona vida't podrás dar, minyó.
+
+--Dèu meu! esclamá Blanqueta. Com vos podré pagar jo tanta sort, jo que
+sò una órfana desemparada y que no tinch bèns de fortuna?
+
+--Oh! sí... contestá Guillemet: tens ta bondat y ton amor.
+
+--Y ma amistat! contestá Marieta, la filla del Ambrós, llansantse als
+brassos de sa amiga. Ma amistat, que sempre t'ha sigut lleyal y t'ho
+será eternament.
+
+--Y bèns també, interrompé mossen Borra, fent una rialla molt
+significativa. Fins ara s'ha parlat del dot del novi: ara falta parlar
+del de la pubilla.
+
+--Qué?... Qué...? preguntaren alternativament tots, admirats.
+
+--Quant lo bon falconer t'ampará, minyona, fou tal l'egoisme de son
+carinyo y de sa generositat, que ni's cuydá may de averiguar res tocant
+als bèns de tos pares: son afecte y son agrahiment foren tan grans, que
+sols te vegé com un ser sense esperansa, abandonat en lo mòn, y no pensá
+mes que en ser felís ell, pera que de sa felicitat tu fosses hereva
+algun dia. Peró jo, desde'l moment en que he sabut los secrets que
+forman ta historia, he fet lo que no pensá fer en vida lo desgraciat
+Joan. Coneixes aquesta clau, noya?
+
+--No la recordo, contestá admirada Blanqueta.
+
+--Donchs aquesta clau es la de la última casa del poble de Menargues. La
+ha conservada en son poder la ferrera del carrer, amiga de tos pares,
+desde que aquells moriren y que tu desaparegueres de aquell lloch. Jo la
+he adquirida. Guárdala, Blanqueta, y ab ella reb lo dot que ab son suor
+tos pares te guanyaren.
+
+--Y la de la botiga de la Óliva, qué s'es fet? preguntá'l baylet, ab
+tota inocencia.
+
+--Aquesta, contestá Guillemet, la guardarém jo y Blanqueta pera quant tu
+sias mes gran y tos pares te vullan plantar botiga.
+
+--Que també será de falconer, respongué'l baylet entussiasmat. Falconer,
+sí... perque vull semblarme en tot al pobre amo que se'm morí.
+
+Ab tals satisfaccions, y ab la espressió de tants purs sentiments, la
+comitiva torná á sortir, mes alegre que may, de la casa del especier,
+pera acompanyar de nou als novis fins á sa casa. Tots los coneguts del
+barri y las noyas los sortiren al pas al saberho, donant á Blanqueta y á
+Guillemet la enhorabona, y saludantlos ab alegria.
+
+La única que no'n tenia, y que sols mirava mitj amagada, desde la
+finestra de sa casa, era la envejosa geperuda filla del menescal, la
+mala amiga de Blanqueta.
+
+La esclamació que fèu entre sí, al véurer passar als novis, era
+verdaderament lo cástich que Dèu li enviava per sa maldat. Així digué:
+
+--Mala sort meva! Totas se casan... y jo may!
+
+En lo seguent capítol se veurá perque en tal comitiva hi faltá un dels
+principals personatges que mes gust hauria tingut en serhi: mossen Joan
+Fivaller.
+
+### XLIX. La mort del rey Fernando, la primera llissó que'l Primogénit 
+de Aragó rebé de son mestre, mossen Joan Fivaller, y la resposta del 
+papa de Penyíscola. 
+
+Lo bon patrici, que tan escrit tenia en son cor lo benestar de sa terra,
+no pogué prescindir, al saber lo perill en que estava la vida del Rey,
+de posar en us lo privilegi que tenia la ciutat de Barcelona, de
+assistir al monarca de Aragó, quant algun mal amenassava sa existencia,
+y aixó ho fèu, pera justificar mes y mes que res tenia que véurer lo
+sosteniment de las llibertats de la terra ab l'amor que'ls vassalls
+deuhen tenir á son rey y senyor.
+
+Marxá Fivaller á Igualada, y al arribar á la porta de la cambra ahont
+jeya'l Rey, trobá resistencia, que li oposaren los áulichs per una part,
+enemichs del ciutadá barcelonés, y'ls servidors lleyals per altre,
+temerosos aquests de que la presencia del representant de Barcelona, en
+un cas tan crítich, no irritás al Rey y li agravás son mal.
+
+Peró'l conceller insistí, y'l malalt, que's trobava en aquella situació
+en que l'home necessita mes de amichs sínceros y verdaders, fixantse en
+la formalitat de Fivaller y recordant sas últimas protestas, volgué
+posar, com qui diu, á proba, la veritat de aquestas.
+
+Prompte's convencé'l Rey Fernando, y prompte doná probas també de
+regonéixer quant valian carácters com los del home que representava la
+ciutat de Barcelona. Aquell mateix tribú, que poch temps ans no havia
+permés una humillació á son poble per part de son senyor, en las horas
+de dolor y postració que aquest sofria, se veya actiu á son costat,
+donantli consol, animantlo, administrantli ab tot cuydado las medicinas,
+y fentli mecanicament lo que sols un ínfim criat de un particular podria
+fer... fins curantli las llagas, y xupantli'l verí de las postemas.
+
+Mentres així cumplia Fivaller, los áulichs ó desapareixian ó, si alli
+quedavan, ni ab obras ni ab paraulas sabian consolar al que'ls havia
+ensalsat, y á qui amenassava ja la mort irremisiblement.
+
+Lo rey Fernando de Aragó morí!
+
+Quant lo desconsolat príncep de Gerona, Don Alfons, maná llegir lo
+testament de son pare, trobá que, entre'ls marmessors, nombrava al
+conceller de Barcelona, mossen Joan Fivaller, recomanantli á mes, ab
+eficacia, la persona del Primogénit y succesor, y encarregant á aquest
+que prengués sempre per mestre y guia en sos actes á tan ilustre
+patrici.
+
+Obrint, donchs, lo príncep sos brassos y dirigintse á Fivaller, li
+digué:
+
+--Mon mestre, dónam la primera llissó, que'l nou rey de Aragó está
+prompte á escoltarte!
+
+--Rey de Aragó, contestá llavors lo conceller; acabas de véurer la
+agonia de ton pare: si no vóls véurer la de la patria, fes lo que jo't
+diré. A ton costat pórtas cenyida la espasa de San Martí, desenvéynala,
+y seguint los passos y l'exemple dels antichs reys, sosté ab ella la
+justicia en la terra, y ab ella conquista la gloria en estranyas
+regions.
+
+--Y tu m'ajudarás?
+
+--Fins á la mort!
+
+Tal fet fou referit, al noticiarse la mort del Rey Fernando, á totas las
+corts y monarcas del mòn, inclus lo papa Benet, que ab los restos de son
+antich conclave se mantenia en Penyíscola ab certa apariencia mes ó
+menos ridícula de cort romana.
+
+Peró al saber lo declarat intrús en Constansa la mort del infant de
+Castilla, á qui ell havia donat la Corona de Aragó, no fèu mes que
+repetir las mateixas paraulas que ja havia dit, en la vila de Perpinyá,
+á son antich confesor, secretari y mestre del sacre palau, á fra Vicens
+Ferrer, quant aquest, en nom de son Rey, li suplicava que abandonás la
+tiara y cumplís la voluntat del Emperador de Alemania:
+
+"*Ex nihilo feci te, et pro mutua mercede solum me deriliquisti in
+deserto: dies tui erunt pauci et vita tua abreviabitur etc.*"
+
+Es á dir:
+
+"Jo t'havia fet á tu de res que eras, y ara, en pago, m'abandonas sol en
+lo desert. Pochs serán los teus dias y breu ta vida, y ta progénie,
+illegitima, per ser concebuda en nefando incest, no arribará á regnar
+fins á la quarta generació!"
+
+Epílogo. Capitol purament histórich. Lo poeta havia parlat fins ara
+aprofitant la Historia pera dar vida á son pensament: convé que parle
+ara la Historia sola, pera confirmar lo zel que aquell haja tingut al
+combinar las veritats históricas ab los fruyts de la imaginació.
+
+No es baix un sol carácter com deuhen presentarse las grans figuras que
+han tingut part en los grans succesos del mòn: lo personatge públich
+convé que sia conegut també com á home, y així es que la Historia
+presenta, á voltas, de un mateix la part bona y la part mala, y qui diu
+dels homens, pót dir també dels fets, com á conseqüencia precisa, per
+ser sempre los fets imatge y mirall dels carácters de aquells.
+
+La esposició de lo que succehí després de la mort del rey Fernando Ier.
+de Aragó confirmará aquesta veritat, y justificará al mateix temps la
+conciencia del que ha vestit poéticament la Historia pera ferla
+conéixer, peró sense desfigurarla en sa part essencial.
+
+Hereu verdader dels antichs reys semblava lo nou monarca de Aragó, que
+succehí després del rey don Fernando. Lluny de entregarse á malas
+influencias, de voler dominar sa terra contra lley y costum, aná vencent
+los ressabis ó mals hábits del regnat anterior, que podian haverlo
+compromés ab lo poble catalá que'l rodejava; dotat de la constancia que
+era innata en sos súbdits, y alentat per pensaments heroychs, que era lo
+que sempre havia donat vida á aquestos, se llansá á grans empresas, y no
+pogué menos de assimilarse als que de bona voluntat lo seguian, quant
+aquestos, vehent al brau lleó que'ls conduhia sempre al camp de la
+victoria, rodejavan de palmas y llorers al que sabia partir ab ells lo
+martiri y la gloria.
+
+Respectant don Alfons la dignitat de la patria que l'enaltia, conservant
+en ella la pau y sas llibertats, cridava á sos fills al combat en terra
+estranya, y en los mateixos llochs ahont pót ser estava regada la pòls
+ab la noble sanch de sos avis, feya revíurer l'esperit de aquests, y
+feya renáixer y perpetuar en sos nèts lo bon nom de catalá, que tan
+havia ressonat en Italia y en las islas del Mediterráneo en temps dels
+Peres y de altres Alfonsos.
+
+Mort lo rey Lluis de Nápols al mateix any que don Fernando de Aragó,
+dirigeix lo noy rey don Alfons sa vista á aquell punt, desde ahont ja de
+sigles la casa de Anjú havia desencadenat son odi y sa astucia contra la
+casa de Aragó, de que sempre havia sigut gelosa la de Fransa y'ls
+prínceps que de ella descendian. ¿Qué li fa al nou héroe la volubilitat
+dels uns, la inconstancia dels altres, los contratemps, lo major número
+de enemichs y'ls anatemas? Tenint la lleyaltat y la constancia dels
+catalans, res li fa por, sa esperansa may se torna vella, y si avuy se
+li enfosqueix lo cel que l'alenta, impacient aguarda'l sol de demá pera
+que ab son brill corone sas novas victorias. En tot sembla lo renaixedor
+dels antichs temps, en las maneras de guerras que fa, en los plans de
+sas conquistas, en la direcció de sa política, en los pretests que
+precedeixen á sas empresas, en sa altiva independencia, en sa noble
+franquesa y generositat y, en un mot, ab sa constancia y carácter
+catalá. Bè era digne, donchs, de empunyar la espasa de Sant Martí qui
+tan bè imitava als que la empunyaren.
+
+La Historia justificará aquesta part bona de nostre regenerador.
+
+Comensant don Alfons per exigir treguas al de Narbona, que li alborotava
+la isla de Cerdenya, y á qui subjectá mes tart, per desbaratar als
+genovesos en Córcega y per conseguir la remissió temporal dels feudos de
+Sicilia, que li otorgá lo papa Martí V, elegit en Constansa, envia á
+combátrer á Argel á un de sos almirants, y ell, tallant orgullosament
+las ayguas del Mediterráneo ab la poderosa armada que li proporciona
+Catalunya, surt á rébrer, com qui diu, l'homenatge degut al gran nom que
+ben prompte havia de adquirir lo nou rey de Aragó. La reyna Joana de
+Nápols, representada per Anton Carrafa, que disfrassat, qual altre
+Prócida, vá á trobar en sa galera al competidor dels Anjovins, ofereix
+la successió de son regne al magnánim don Alfons, á qui adopta com á
+fill. Per mes que la Reyna óbra sos brassos al succesor de Pere'l gran,
+per mes que Nápols li cenyesca ab festa sa corona, vehent fugir
+avergonyit al desheredat Anjú, que s'atrevia á posar siti, s'alsan
+devant la esperansa de Alfons traicions é inconstancias que divideixen
+en bandos la Italia, y fins cubreixen sos camps mes de una volta ab lo
+derramament de la heróyca sanch catalana. No hi fa res que'l duch de
+Milá s'unesca ab los genovesos, que ell y altres barons sian tan prompte
+amichs com enemichs, que Esforcia y altres caps favorescan á la Reyna
+pera enganyar y fer pérdrer al mateix don Alfons, que'l Papa, instant la
+presó del intrús Benet y la llibertat del Comte de Urgell, se declare á
+favor dels francesos, que uns y altres units, entrant en sa lliga fins
+l'Emperador y'l rey de Castilla, se proposen tráurer als catalans de
+Italia, y per últim, que fins la Reyna, inconstant y lleugera, acabe per
+revocar la adopció del aragonés y per adoptar de nou al que ans no havia
+volgut: á las exigencias del Papa, contesta Alfons que ell fará de
+escarceller del intrús y que'l deixe estar en Penyíscola; al rival,
+inseguint l'exemple del rey En Pere, lo desafia personalment; als
+napolitans traydors los envia legions de catalans que'ls destrueixen,
+tenint la gloria aquestos de sostenirse sols primerament en los castells
+de Nápols, de ahont cap forsa'ls sap tráurer, y de espargir després lo
+terror en la ciutat y en tot lo regne; á Castilla, que'l distrau de sas
+guerras, apresonant son germá, l'infant don Enrich, li ensenya en lo
+camp de Araviana la espasa que en altre ocasió esgrimí allí mateix En
+Pere del punyalet; al Francés, que li demana ajuda contra'ls inglesos,
+li diu que per pago vól la restitució de Montpeller y Carcassona, y
+donant, per fi, una llissó á sos mateixos vencedors, la única volta que
+la desgracia lo fa sucumbir, se confedera en sa presó ab part de sos
+mateixos enemichs, y, empenyantse mes que may en lo triunfo de sa idea,
+no para fins á dominar tot lo regne de Nápols, assaltant, després de
+llarch siti, la capital, agregantlo ja absolutament y pera sempre á la
+Corona de Aragó, y logrant fer aclamar á son fill com successor, y ab la
+investidura del Papa.
+
+En totas las amarguras y contratemps que passá don Alfons, dos amichs
+tingué que ab sa bona amistat, y cada un per son estil, contribuhiren á
+endolsar las penas que sos gloriosos afanys li ocasionavan: era l'un lo
+juglar mossen Borra, á qui, en íntima y llarga correspondencia,
+manifestá don Alfons l'apreci y la confiansa que li mereixia: l'altre
+era lo cavaller catalá y antich conceller de Barcelona, mossen Joan
+Fivaller.
+
+Acredita lo cas que feren de mossen Borra en son temps y la importancia
+que meresqué lo juglar ó gloriós del rey Alfons, lo famós sepulcre de
+bronzo que's troba en lo claustre de la catedral de Barcelona, junt á la
+porta de Santa Llúcia, ahont jau lo Miles gloriosus, ab tanta distincció
+com podria tenir lo mes gran caballer de son temps. Tanta debia ser la
+fama de aquell á qui'l mateix historiador del Rey dòna lo nom de
+*scurrarum eximius*.
+
+Pera conéixer qui era l'altre amich, pera ferse cárrech de lo que Joan
+Fivaller fèu per son rey, basta llegir lo que en la vida de tan célebre
+conceller esplica lo Dietari de Comes, que's conserva en lo Arxiu
+municipal de Barcelona. Relata dit autor, que quant Don Alfons y son
+germá, l'infant don Joan, estavan presos en Génova, fèu tant Fivaller
+"ab son gran saber y sort" pera librarlos, que lográ fer unir com á
+germans al referit don Alfons y al duch de Milá, en termes que tots dos
+combregaren de una mateixa hóstia, y l'últim doná llibertat á son
+presoner, y li maná restituhir tot lo que li havian pres, e
+indisposantse per aixó ab los genovesos, que li retiraren la obediencia,
+fèu testament y deixá al rey de Aragó son ducat de Milá. Pera defensar á
+tan generós amich, son ilustre hereu, Catalunya, desitjosa de venjarse
+dels genovesos, adressá quaranta dos galeras de particulars, sens moltas
+altres de la ciutat de Barcelona, y anant en ellas de capitá general
+Joan Fivaller, que també hi portava sis galeras sèvas y altres de sos
+parents y amichs que'l seguian, se dirigí á Génova, y havent trobat ja
+al duch mort de sentiment, després de molts combats y de haver saquejat
+tota la ribera de Génova, no retirá fins á obligar als genovesos á
+entregar en sas mans lo citat testament del duch; sent en aquesta ocasió
+quant, de retorn, saquejá Fivaller ab sa armada la ciutat de Marsella,
+prenent en recort la cadena que tancava lo port y'l cap ó reliquia de un
+San Lluis, quals objectes, junt ab lo testament del duch Joan Maria de
+Milá, entregá personalment, en la Seu de Valencia, al mateix rey don
+Alfons.
+
+Mes quant altre cosa no probás la lleyaltat y amor patri de Fivaller,
+una sola ralla del mateix Dietari seria suficient pera acreditarho,
+quant diu "que ningú serví al Rey com aquest Joan Fivaller, y que en son
+servey, pera conquistar á Nápols, li moriren dotze de sos fills, sens
+contar molts altres parents etc."
+
+La generositat y noblesa de don Alfons no deixaren de ser també dos de
+sas principals calitats: se troba en la Historia dels Comtes de Urgell,
+que á sa influencia, se degué haverse casat tres de las fillas del
+desgraciat comte de Urgell ab prínceps y altres personas de alt
+llinatge, y que havent volgut véurer lo rey don Alfons al infelís Comte,
+lo aná á visitar en la presó, de incógnit, junt ab don Ximen Perez de
+Corella, ahont li donaren tant consol, que'l presoner los considerá com
+á ángels baixats del cel pera son alivio, y tanta fou la compassió del
+magnánim rey, que no consentí li participassen la mort de sa esposa pera
+no afligirlo, ans l'animá ab paraulas cristianas, oferintli, si volia,
+l'arcabisbat de Saragossa, y per conseguent la llibertat, que en efecte
+li hauria donat, á no ser la opinió de certas personas temerosas que
+s'hi oposaren.
+
+Aixó es lo que fèu l'ilustre primogénit del rey don Fernando, com á
+príncep, y en veritat no podia tenir menos grandesa de ánimo qui,
+després de sos combats, se dedicava á purificar aquell en l'estudi de
+las ciencias y de grans fets passats, guiantse per grans mestres, que li
+doná lo mateix Fivaller, logrant així fins á adquirir en lo mòn lo renom
+de sabi.
+
+Peró, fins aquí sols veuria'l lector la imatge del príncep com á
+príncep, y convé que la veja també en certas intimitats de home, pera
+que deduesca millor los decrets de la Providencia en la sort dels
+pobles: convé sí, que tant en lo pertanyent á don Alfons, com á tot lo
+de son temps y del que després seguí, conega ara'l lector la part que
+pót dirse mala, que conega la agonia en que anavan entrant la
+independencia de la Corona de Aragó y la importancia de Catalunya.
+
+Vaja, donchs, la part mala.
+
+Allunyat per tant temps de sa terra lo rey de Aragó, á causa de las
+guerras de Nápols, poch se recordá, ni tan sols en son testament, de sa
+noble y virtuosa esposa la reyna donya Maria, filla de Enrich III de
+Castilla, y mentres aquesta senyora regia com á gobernadora los estats
+de Aragó, que's conservaren pacífichs y obedients á la que era
+llochtinent del Rey, l'olvidadís espós, passant la vida en amors impurs,
+cap fruyt llegítim doná á sa dinastía. De diferentas damas tingué Alfons
+varias fillas, que casá ab magnats de Italia, y de una, anomenada donya
+Margarita de Ixar, nasqué l'infant don Fernando, duch de Calabria, lo
+bort sobre qual cap posá don Alfons la corona del regne de Nápols.
+
+Pera un regne conquistat podia passar tal escándol, mes en la Corona de
+Aragó, després de la mort de Alfons, sols podian regir las lleys de
+successió que la terra coneixia y defensava: entrá á regnar un altre
+fill de Fernando de Antequera, del rey elegit en Casp, l'infant don
+Joan, que's titulava rey de Navarra, pera haverse casat ab la successora
+y propietaria de aquest regne, donya Blanca, filla de Carlos lo noble.
+Mes, ¿ab lo nou successor havia de continuar refentse lo bon nom dels
+estats de Aragó, ó ans bè havia de caminar mes precipitadament á sa
+decadencia? Lo últim havia de ser per desgracia, y no podia ser menos,
+quant los únichs que podian fer lo bè, com en cástich dels desacerts
+passats tal volta, no feren mes que desacertar, que omplir de desgracias
+y de ignominia la terra que regian. Peró, pera que parle de aquestas,
+pera justificar sa causa, dech ans parlar de las que anteriorment se
+produhiren: pera parlar de las desgracias del temps en que regná don
+Joan y sos succesors, dech ans parlar del desgraciat Comte de Urgell y
+de sa desolada familia.
+
+En la mateixa Historia dels Comtes de Urgell se troban detalladas totas
+las desgracias del últim que portá aquest títol. Mentres visqué'l rey
+Fernando se tingué pres al Comte en lo castell de Urenya, en Castilla;
+de allí'l passaren després al de Castro-Torafe, del mateix regne, ahont
+estigué deu anys; y regoneixent, per fi, don Alfons que era convenient
+tráurer tal presoner de regnes estranys, que algun dia, en guerra, lo
+podian alsar per rey, lo maná passar á Teruel, y de allí l'enviá al
+castell de Xátiva, que fou ahont morí, després de vint anys de presó. En
+aquest lloch fou ahont lo visitá don Alfons, sentint ab suma tristesa de
+boca del pres lo mal tractament que li donavan, en termes que li tiravan
+lo menjar com á un gos, privantli fins de saber quin era'l dia y l'any
+en que's trobava; y en lo mateix castell fou com un dia (á 1r· de juny
+de 1433,) burlant la confiansa del alcayt ó escarceller, mentres lo
+desgraciat Comte estava dormint en son llit, hi anaren tres homens baix
+capa de cavallers, y manantlo llevar, tancant la cambra ahont era,
+emprengueren á cops contra ell fins á matarlo, y manaren en seguida al
+alcayt que'l tornás á ficar al llit y digués que havia mort de mort
+natural, baix pena de la vida. Tals assessins eran los tres infants de
+Aragó, germans del rey don Alfons y, per conseguent, fills del coronat
+en Casp, y'l cap y principal era lo referit don Joan, que succehí al rey
+don Alfons.
+
+Qui llegesca tan interessant historia veurá'l fi desastrós que tingueren
+també los altres membres de la familia del Comte. Presos tots sos bèns,
+y repartits molts de ells als áulichs y servidors del rey Fernando,
+quedaren en la miseria totas las personas que componian la desgraciada
+familia del Comte, tenint que estar separadas unas de altres, amagantse
+y fugint de persecussions y amenassas, de que sols las librava la
+noblesa y generositat de bons amichs, en qui'l sentiment de la compassió
+no havia mort. Dos exemples poden citarse en corroboració de aixó.
+
+Un dia de novembre del any 1424, en lo monastir de San Francesch de
+Barcelona se veya una capella ardent, de una dama que havia mort en
+Alcolea, y de qual punt la havian portat embalsamada. Los concellers de
+la ciutat assistian al funeral ab gramallas rossegant de dol, perque
+deyan que la morta, á qui'l poble no coneixia, era infanta de Aragó. Los
+que formavan lo cap de dol eran un cavaller y un sacerdot, Bernat de
+Forciá y'l bondadós ardiaca de la Mar, Berenguer de Barutell, tots dos
+parents de la difunta. La que allí jeya, ab tan simple pompa y abandono,
+era la infanta donya Isabel, esposa del últim Comte de Urgell, y filla
+del rey En Pere quart de Aragó!
+
+Tenia'l Comte de Urgell una germana, que res tenia que véurer en sas
+culpas, á la que son pare havia senyalat dot corresponent, compost en
+part de la baronia de Entensa, del feu de Balaguer y de la vila de
+Menargues. De tot s'apoderá'l Rey y ho doná á qui volgué. Donya Leonor,
+que tal era son nom, deixant llunyas terras ahont vivia, vingué á
+reclamar son dret: la súplica se prengué per rebeldia, y culpantla de
+igual crim que á son germá, no tingué mes recurs, desesperada de la
+justicia del mòn, que anarsen á una montanya prop de Poblet, á fer vida
+penitenta, vivint y morint en la miseria. Conta la historia de aquest
+monastir, que havent sabut sa mort l'abat, maná recullirla, y li doná
+honorífica sepultura en la capella dels Evangelis, que havia pertenescut
+en altre temps á la casa dels Comtes de Urgell.
+
+La Reyna donya Margarida, que havia sigut esposa de don Martí, l'últim
+rey de la dinastia catalana, no tingué mes recurs també en sas
+tristesas, que ficarse al monastir de Valldonzella, ahont morí professa,
+y en qual lloch havia exhalat també son últim sospir l'espós que Dèu li
+havia donat.
+
+Deixem ja la desgraciada familia del Comte, y passem, donchs, á véurer
+com los aná á sos perseguidors.
+
+Casat era lo rey don Joan II, l'assessí, com s'ha dit, del Comte de
+Urgell, ab la reyna de Navarra, de la que tingué varios fills, entre
+ells lo príncep de Viana, que havia sigut jurat com á successor de
+aquell regne, lo qual havia de passar, en cas de morir lo Príncep, á una
+de sas germanas. Se resisteix la ploma á escríurer la desastrosa
+historia de aquesta familia, per las malas entranyas de un pare indigne
+de tal nom, així es que val mes dirho ab brevetat. Morta la primera
+esposa de don Joan, se torná á casar aquest ab donya Joana, filla major
+de don Fadrich Enriquez, almirant de Castilla: la ambició y mala ánima
+de aquesta madrastra encengué viu foch entre'l pare y'ls fills, y á ella
+se degué que don Joan no nombrás primogénit y successor al príncep
+Carlos de Viana, originantse de aquí una guerra cruel entre'l pare y'l
+fill, á qui defensá heroycament Catalunya, y á quí vegé morir
+horrorisada Barcelona, á causa de un veneno donat per la madrastra, de
+resultas de lo qual la patria Catalana expelí y desheredá al desapiadat
+monarca, proclamant successivament tres reys intrusos, y sostenint una
+guerra de onze anys, despues de la qual, estenuada y combatuda tan
+heróyca terra, tingué que rendirse al obcecat monarca, que, á pesar de
+son triunfo, hagué de regonéixer, en sos últims anys, la justicia dels
+que defensaren á son desgraciat fill. La germana del Príncep, la infanta
+donya Blanca, que havia casat ab gran pompa ab Enrich l'impotent de
+Castilla, la feren sortir de aquest regne després de lograr que s'anulás
+son matrimoni, destituida de sas arras, y plena de miseria, la entregá'l
+pare y la madrastra á una altre germana que era casada ab lo comte de
+Foix, lo qual, desitjant véurerla morta, pera entrar en successió del
+regne de Navarra, la tingué en una miserable presó dos anys, y li doná,
+per fi, la mateixa mort de que morí son noble germá, li fèu dar un
+veneno. Si'ls fills foren desgraciats, no fou gayre felís lo pare, pus
+quedant cego lo rey don Joan, tingué en sa vellesa que bregar sol ab sa
+conciencia, sense llum y sens consol de ningú. Los altres dos assessins,
+germans, que acompanyaren á don Joan en lo fet del castell de Xátiva,
+moriren també de mala mort.
+
+Patent veurá'l lector la causa que induhí á la mala madrastra á obrar
+tan tiranicament, quant sápia, que de ella tingué'l rey don Joan altres
+fills: tot lo que volgué privar donya Joana als fillastres, ho apressurá
+á favor de son fill, que era l'infant don Fernando, després rey y marit
+de Isabel de Castilla, y tant com en vida del príncep de Viana se oposá
+á son nombrament de primogénit y successor de la corona, no bè tancá
+aquest sos ulls per la forsa del veneno, quant lo noy don Fernando, que
+sols tenia llavors nou anys, era ja proclamat ab aquell títol en Navarra
+y Aragó. Peró no pará aquí la astucia y mala manya de aquella ambiciosa
+dona: quant l'infant tenia setze anys, la mare fèu fer per son espós la
+erecció y sublimació del Príncep en rey de Sicilia, y rey que'l tingué,
+al cap de un any, lo casá ab la princesa Isabel, reconeguda y jurada com
+á successora en Castilla. Així tingué á son jove fill, rey de Sicilia,
+de manera que, portant corona, pogués buscar esposa que la portás també:
+així doná la espectativa al que algun dia havia de ser rey de Aragó, de
+ser també rey de Castilla, de poder fer renáixer en ell lo títol de rey
+de Espanya, ja que entre ell y sa esposa reunirian tots los dominis de
+sos diferents estats y regnes. Digna y noble ambició de una mare, si
+pera conseguir lo fi de ella no s'haguessen obrat tants crims e
+infámias!
+
+Aquí es ahont se deixa véurer mes clara la agonia de la importancia
+aragonesa y de la independencia de la noble terra catalana. ¿Qué podia
+esperarse de un rey, fill de Joan II y de Joana Enriquez, dels dos
+enemichs mes grans y mes odiats de Catalunya, de un príncep que, si
+disfrutava grans glorias, havia sigut sols trahent de devant de ell sos
+favoreixedors al únich destorb que li feya sombra, donant un veneno al
+estimat y venerat Príncep de Viana? ¿Qué podia esperar la nació que
+enfortiren los Peres y'ls Jaumes, reys de sanch catalana, de un rey que
+comensa son ofici de regnar en terra estrangera, y que desconeix, per
+conseguent, los usos de la terra mare, y que, noy encara, passa á unirse
+ab una reyna poderosa de una altre nacionalitat espanyola,
+identificantse en tot á las costums de aquesta? No es difícil endevinar
+lo resultat: al titularse'ls Reys católichs reys de Espanya, com eran
+Fernando é Isabel, aquell, acostumat á dirse rey de Castilla y de
+Sicilia, mirá son estat de Aragó sols com un estat mes, agregat á son
+domini; tenint que establirse una nova cort en un punt céntrich de la
+nova y vasta monarquia, naturalment Castilla havia de ser lo preferit, y
+acabada per conseguent la influencia de Aragó en lo centre nacional, per
+demés es dir que l'aislament de aquell cresqué de dia en dia, quedant
+com si fos condempnat á may mes deixar sonar son nom en lo mòn polítich.
+Lo cap del justicia Lanuza, tallat en la plassa de Saragossa, vingué á
+posar en regnats próxims la última pedra á aquell monument, que s'anava
+fabricant de temps, pera justificar que Aragó era mort y Espanya volia
+dir Castilla.
+
+Continuem, no obstant, los rápidos moments de la agonia, pera arribar
+quant ans al últim badall.
+
+Aquell mateix rey Fernando que fou sostituit per sa mare al desgraciat
+príncep de Viana, l'espós de la Reyna de Castilla, al quedar viudo de
+aquesta noble senyora, tingué que anarsen aburrit de la terra
+castellana, y torná á Catalunya, á casarse de nou ab dona catalana. Quí
+sab quina era aquí sa intenció y sa esperansa, y qué era lo que li
+havian ensenyat los desenganys! Peró res obtingué: per mes que'l Rey
+fugís de casarse ab parentas, com feren los que'l precediren en sa
+rassa, semblava que la progénie in incestu conceptu no havia de arribar
+realment á la quarta generació, y així, en veritat, vingué á succehir:
+cap dels fills que tingué Fernando en sas dos esposas tingué temps de
+succehir y regnar, tots moriren, y sols una filla, boja, se cenyí la
+corona de sos pares, mes havent de buscar un cap que suplís lo sèu,
+havent de escullirli marit, buscárenli un estranger, un alemany, y ab
+ell comensá en Espanya una influencia, que sols tingué á la nació com á
+servidora.
+
+Pót dir ara'l lector, si tè ben present tot lo que ha llegit en los
+capítols que precedeixen á aquest últim é histórich ¿tanta desgracia,
+tant contratemps pera la patria catalana, tantas injusticias, com
+haurian tingut lloch, sinó hagués sigut la injusticia de Casp, de ahont
+dimanan? ¿Com s'hauria trastornat la terra, si en lloch de elegir un rey
+estranger, que era obra de un papa intrús, s'hagués elegit al natiu y
+llegítim, coneixedor de la terra que havia de regir?
+
+La contestació es breu, ja sia'l poeta ó l'historiador lo qui parle.
+
+Un home fou lo que'n tingué la principal culpa: si l'home era solament
+home, (com ho probá sa peresa de anar al concili de Constansa,) pót
+calificarlo'l lector com vulla; si l'home era sant, proba llavors que
+tot lo succehit era inevitable, y que tal volta així ho disposava la
+Providencia, per boca de son oracle, á fi de que renasqués l'antigua
+Espanya.
+
+En est cas, fòra tot lo succehit sols un secret de Dèu, y dels secrets
+de Dèu no'm pertany á mi parlarne.
+
+Alabat sia Dèu!
+
+Fi.
+
+
+
+*** END OF THE PROJECT GUTENBERG EBOOK 75136 ***
diff --git a/75136-h/75136-h.htm b/75136-h/75136-h.htm
new file mode 100644
index 0000000..0ac20b9
--- /dev/null
+++ b/75136-h/75136-h.htm
@@ -0,0 +1,18655 @@
+<!DOCTYPE html>
+<html xmlns="http://www.w3.org/1999/xhtml" lang="ca" xml:lang="ca">
+<head>
+<meta charset="utf-8" >
+<meta name="generator" content="pandoc" >
+<meta name="viewport" content="width=device-width, initial-scale=1.0, user-scalable=yes" >
+<meta name="author" content="Antoni de Bofarull" >
+<meta name="dcterms.date" content="1862-01-01" >
+<link rel="icon" href="images/cover.jpg" type="image/x-cover">
+<title>La orfaneta de Menargues ó Catalunya agonisant | Project Gutenberg</title>
+<style>
+html { line-height : 1.5; font-family :
+Georgia, serif; font-size : 20px; color : #1a1a1a;
+background-color : #fdfdfd; } body { margin : 0 auto; max-width :
+36em; padding-left : 50px; padding-right : 50px; padding-top : 50px;
+padding-bottom : 50px; }
+@media print {
+body {
+background-color : transparent;
+color : black;
+font-size : 12pt;
+}
+p, h2, h3 {
+orphans : 3;
+widows : 3;
+}
+h2, h3, h4 {
+page-break-after : avoid;
+}
+}
+p {
+margin : 1em 0;
+}
+a {
+color : #1a1a1a;
+}
+a:visited {
+color : #1a1a1a;
+}
+img {
+max-width : 70%;
+border: 1px solid #555;
+}
+h1, h2, h3, h4, h5, h6 {
+margin-top : 1.4em;
+text-align : center;
+}
+h5, h6 {
+font-size : 1em;
+font-style : italic;
+}
+h6 {
+font-weight : normal;
+}
+ol, ul {
+padding-left : 1.7em;
+margin-top : 1em;
+}
+li > ol, li > ul {
+margin-top : 0;
+}
+blockquote {
+margin : 1em 0 1em 1.7em;
+padding-left : 1em;
+border-left : 2px solid #e6e6e6;
+font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;
+font-size: 90%;
+}
+code {
+font-family : Menlo, Monaco, 'Lucida Console', Consolas, monospace;
+font-size : 85%;
+margin : 0;
+}
+pre {
+margin : 1em 0;
+overflow : auto;
+}
+pre code {
+padding : 0;
+overflow : visible;
+}
+.sourceCode {
+background-color : transparent;
+overflow : visible;
+}
+hr {
+background-color : #1a1a1a;
+border : none;
+height : 1px;
+margin : 1em 0;
+}
+table {
+margin : 1em 0;
+border-collapse : collapse;
+width : 100%;
+display : block;
+}
+table caption {
+margin-bottom : 0.75em;
+}
+tbody {
+margin-top : 0.5em;
+border-top : 1px solid #1a1a1a;
+border-bottom : 1px solid #1a1a1a;
+}
+th {
+border-top : 1px solid #1a1a1a;
+padding : 0.25em 0.5em 0.25em 0.5em;
+}
+td {
+padding : 0.125em 0.5em 0.25em 0.5em;
+}
+header {
+margin-bottom : 4em;
+text-align : center;
+}
+#TOC li {
+list-style : none;
+}
+code {
+white-space : pre-wrap;
+}
+span.smallcaps {
+font-variant : small-caps;
+}
+span.underline {
+text-decoration : underline;
+}
+div.column {
+display : inline-block;
+vertical-align : top;
+width : 50%;
+}
+div.hanging-indent {
+margin-left : 6em;
+}
+ul.task-list {
+list-style : none;
+}
+
+  </style>
+</head>
+<body>
+<div style='text-align:center'>*** START OF THE PROJECT GUTENBERG EBOOK 75136 ***</div>
+<header id="title-block-header">
+<img src="images/cover.jpg" alt="portada" >
+<h1 class="title">La orfaneta de Menargues ó Catalunya agonisant</h1>
+<p class="author">Antoni de Bofarull</p>
+<p class="date">1862</p>
+</header>
+<p><code>Aquest text ha  estat digitalitzat i processat per 
+l’Institut d’Estudis Catalans, com a part del projecte 
+Corpus Textual Informatitzat de la Llengua Catalana.</code></p>
+<h2 id="primera-part.">Primera part.<br> La nina.</h2>
+<h3
+id="capítol-primer.">Capítol
+primer.<br> La estrella dubtosa, la estrella clara y la estrella fosca.</h3>
+<p>Mes de tres anys feya, que la espasa de Sant Martí, olvidada y
+polsosa, penjaba en un clau de la celda prioral de Valldonzella.</p>
+<p>La espasa y son amo habian tingut una mateixa sort: lo cos del rey D.
+Martí habia quedat en un recó de la Seu de Barcelona, y encara habian de
+pasar quaranta set anys, pera que algú s’en recordás de enviarlo á
+Poblet, á dormir ab sos avis.</p>
+<p>No habia tingut aquesta mala sort son regne: set eran los quel’
+volian pera sí, mes un alt personatge habia designat ab son dit al
+ditxós, y aquest portaba la corona de Aragó en son cap.</p>
+<p>Bè feya lo papa Benet ó’l qui l’aconsellava: donant las coronas de
+una á una, s’en assegurava ell tres al plegat.</p>
+<p>Lo poble, que admira’ls efectes y no sól buscar las causas, lo poble
+inocent que creu en Dèu y créu també en lo influxo de las estrellas,
+cansat de fam, pestes y guerras, mirava al nou rey com favorit per una
+bona estrella, y al desgraciat Comte de Urgell com nascut en mal
+astre.</p>
+<p>La estrella del papa Benet semblava clara, peró’l poble se cuydaba
+poch de si era mala ó bona: tant avesat estaba tothom á veurer
+anti-papas y á víurer en cisma, desde la traslació de la cort pontifical
+al Cautiveri Babilónich (com deyan los de Roma parlant de Avinyó). En
+Roma feyan papas italians: en Avinyó los feyan francesos.</p>
+<p>No obstant, era una cosa ben estranya que en Fransa, lo pais mes
+gelós de Aragó, haguessen elegit á un cardenal aragonés, y alguna
+seguritat hi veurian los electors, quant obraban ab tanta generositat.
+La forsa de ánimo de D. Pere de Luna, que aqueix era lo nom de Benet,
+donava esperansa á molts, pus mirant com se feyan papas nous y com apres
+los destituhian, se habia burlat del Concili de Pisa, y contava ya en
+son favor molts prínceps, universitats y predicadors.</p>
+<p>Peró si bè lo poble mirava ab fredor los actes del papa Benet, los
+dos prínceps rivals de la corona de Aragó tenian sempre en ell fixa la
+vista, al mateix temps que miraban sa bona ó mala estrella.</p>
+<p>–¿Qué tinch de témer? deya pera sí lo rey Fernando; Catalunya m’ha
+regonegut y ha rebut mon jurament per tres vegadas; lo duch de Gandia
+m’ajuda ab trescents cavalls; las tropas de Castilla han tornat, y,
+unidas ab los Heredias han detingut als inglesos en Loarre; los capitans
+del Comte no han pogut entrar en Lleyda, y s’han hagut de contentar ab
+destruir los molins. Ben clar se véu que Dèu ajuda ma causa! Animo,
+donchs: tinch rahó, tinch dret, tinch tres arcabisbes de ma terra y’l
+Papa en mon favor, tinch forsas, y á mes tinch las novas artellarias de
+foch, y mestres que saben ferne. La miseria no m’espanta, que tan mala
+es pera mi com pera’l contrari, y mentres assegure ma protecció á la
+aljama de Tahust y Perpinyá, y sian amichs en Montalban los juheus y’ls
+jurats, no m’han de faltar diners per fer venir blat de Sardenya. Bon
+profit li fassan al Comte sos inglesos y sos gascons, que ja veurá lo
+que resulta de ficarse hostes á casa.</p>
+<p>De altre manera parlava lo desgraciat Comte.</p>
+<p>–Malheida sort! esclamaba; me culpan de imprudent, perque he reclamat
+mos drets ya en vida del rey Martí, com si no sabés tothom que lo papa
+Benet volia llegitimar al nèt bort de aquell, pera que fos rey de Aragó…
+Sols de pensarho lo cap se’m pert! Me culpan de mal patrici perque crido
+als estrangers en ma ajuda, quant ma terra m’abandona, y quant, abans
+que jo, mon rival ha fet trepitjar la terra aragonesa per caballs
+castellans, cosa may vista en temps dels reys antichs. Y no volen
+recordarse que dels nou electors de Casp, tres estavan á mon favor, un
+se fingí boig pera no faltar á sa conciencia, y dos eran germans! Oh!… y
+entretant, quant mes confiaba, quant Aliot m’havia portat los diners
+que’l moro Alí enviava á Fernando, y estaban á punt de entrar nous
+gascons, lo duch de Clarencia, perque s’ha mort son pare, ha fugit de
+mon costat per ser rey de Inglaterra; mon conseller D. Anton de Luna
+s’ha fet odiós per la mort del arcabisbe de Saragossa, y cada dia ’m
+fugen caps y soldats, y veig alsar un nou mur de pedres y de homens
+entorn de la ciutat!… Quí sab lo que será de mi! –Y tancant los ulls,
+com pera recordar lo passat y refer son ánimo, se daba cops ab lo
+palmell de la ma dreta sobre del cor, bufava acalorat y repetia aquestas
+paraulas: –Ho dich y ho torno á dir, sí, sí: ja que no sò vassall, no
+vull créurer á ningú: sols creuré á ma mare com á fill, á ma mare que’m
+crida sempre “O rey ó res.” Rey seré, ó la sanch de mos lleyals
+fecundará las planas del Urgell!</p>
+<p>Així parlavan los dos prínceps, que pretenian llegir sa sort en lo
+cel.</p>
+<p>Peró fra Vicens Ferrer, l’antich estudiant de Barcelona, lo doctor de
+Lleyda, doctor fet ja per ma del cardenal Luna quant aná de legat á
+Carlos VI, lo mestre del sacre palau de Luna papa, mirant á la terra,
+que era la que li convenia llavors conéixer, y repetint lo tema de son
+sermó de Casp, quant ell y Bernat de Gualbes donaren la corona al infant
+D. Fernando, cridaba:</p>
+<p>–Un sol pastor y un sol remat… Temeu á Dèu y obrau ab caritat y ab
+justicia, pus qui no obra aixís, tart ó aviat tindrá la paga, que fins
+los fills pagan á voltas los pecats dels pares.</p>
+<p>Y fra Vicens tenia rahó: mes rahó de la que ell se creya tenir.</p>
+<h3 id="ii.">II.<br> Posta del sol al mitj
+del dia.</h3>
+<p>Era la nit del 1r· de novembre del any 1413.</p>
+<p>Feya poch que en lo poble de Menargues habia sonat lo seny del
+lladre, seguint al soroll pausat de la campana lo batament precipitat de
+portas y finestras. Lo poble havia quedat fosch, y sens mes claror que
+la que sortia per las escletjas de las fustas vellas ab que cada casa se
+guardava del vent y del fret. Una hora després, ni aquesta claror hi
+havia.</p>
+<p>La lley que imposaba la campana era llavors mes filla de la costum
+que de la necessitat. ¿Qui habia de anar á robar ahont faltavan casi
+tots los homens, y era tal la despoblació y la miseria, que fins l’abat
+de Poblet y altres senyors los habian perdonat, per aquell any, los
+censals y demés drets que pagavan?</p>
+<p>En un estrem de la població, á la part del Farfanya, hi havia una
+casa que era la última del carrer, casa que no sobrepujaba á las altres,
+peró que’s distingia per tenir á la banda del derrera, á mes del
+corralet de totas, una petita exida, dominada per un estret terrat.</p>
+<p>La porta que dit terrat tenia donava á un quarto ab alcova, única
+pessa de la casa ahont havia llit, pus en la pessa del devant sols s’hi
+veyan fruyts de la terra ó penjats per las bigas ó estesos pel trespol.
+Entre las dos pessas quedava un espay, destinat, sens dubte, al ferse la
+casa, pera guardar éynas y altres embrassos, mes llavors hi tenian los
+amos un munt estés de palla de moresch, y sobre de ella s’hi veya una
+borrassa, de manera que’s podia péndrer per un verdader jas.</p>
+<p>En la hora que dich, solament dos personas hi havia en tota la casa,
+una dona de uns trenta dos anys, de bon aspecte, encara que un poch
+torrada del sol, y quals ulls negres y brillants descubrian, per son
+mirar fixo, certa espressió y mescla de bondad y resolució á un temps,
+espressió que á voltas se hauria pres per rudesa y altres per valentia
+inocenta; y una noyeta, nina encara, pus no havia cumplert los onze
+anys, copia perfeccionada de la altre dona, y dotada de totas las
+bellesas humanas. A pesar de sa poca edat, era tan hermosa, que tota la
+comarca la coneixia, y al véurerla saltar pel terrat, doblegant son cos
+flexible com un arbre jove, obrint ab forsa los ulls y mossegantse lo
+llavi de baix, que ho tenia per vici ó per gracia, no passavan may per
+prop de la casa los falconers del senyor de Camporrells, que no tocassen
+lo corn pera ferla ríurer, ó no li donassen aucells y sobras de sa
+provisió.</p>
+<p>Diversos sentiments eran los que animavan llavors á la mare y á la
+filla. Aquesta, plena de alegria per una novetat que no esperava,
+voltaba pel cuarto, tot despullantse pera anarsen al llit, y tocava ab
+sos genolls, cada vegada que passava, los genolls de sa mare, com
+volentli pagar ab aquella caricia un goig que li havia promés; mentres
+que la dona, impacienta y neguitosa, aparentava estar indecisa en lo que
+devia fer, pus sens pararse en los moviments de la noya, sols la pagava
+ab un somrís descuydat una volta que altre, y tan prompte miraba
+pensativa á la finestra, com fixava los ulls á terra, ó se’ls tapava
+passantse la ma pel front. Tot son aspecte revelava una pugna interior,
+moguda per sa resolució natural, y un dubte que la detenia, per dos
+fochs, per dos amors, cada un dels quals la tirava per un costat
+diferent.</p>
+<p>–Ay mare, mareta, deya la petita; quant contenta estich de no dormir
+avuy en la cambreta fosca!</p>
+<p>–Sí? contestava distreta la mare.</p>
+<p>–Sí, sí! quant contenta estich de dormir ab vos. Dormirém
+abrassadetas, y jo tindré lo coixí de mon pare… Tot, tot pera mi,
+anyadia resolta y contenta. La palla de la vostra márfaga no fa soroll
+com la pallofa del moresch. ¿Vos recordau quant era mes petita, que
+sempre plorava, pensant que sentia ratas?</p>
+<p>–Sí, sí, tornaba dir en sa distracció la mare. Enllesteix, noya, que
+ja es hora tarda, y si massa enrahonasses te desvetllarias.</p>
+<p>–Millor. Avuy ray que estarém totas dos.</p>
+<p>Y acabantse de estirar lo cordó que li tancava’l pit, se estirá lo
+jipó de corasseta que portava, deixá cáurer en terra las faldetas de
+burell blau, y posá lo peu sobre los genolls de la mare, pera que esta
+li desfés lo llas de la espardenya.</p>
+<p>Quí la hagués vista llavors á la inocenta y hermosa nina, ficantse la
+una ma per entre sos estufats y partits cabells rossos, y ab la altre
+acostantse la camisola al pit, hauria cregut véurer un somni de un
+pintor, realisat ab tota la forsa de un geni!</p>
+<p>Al véurerla així la mare, sentint tal volta vensut son dubte, havia
+tornat á sa habitual resolució. Sols li faltava en aquell moment fingir
+un poch pera contentar á la nina, y portar á cap la idea que la
+dominaba. Agafá á la petita de un plegat, y tot senyantla, acompanyála
+fins á la vora del llit, y ajudantla á pujar, la colocá posant sa
+hermosa galta sobre del coixí del pare, y abrigada que la tingué, li
+dona un pató en la altre galta y se la mossegá carinyosament un poquet.
+Donáli després dos cops suaus sobre la espatlla, mentres la petita s’
+arronsaba dins de sa camisa, movent lo cos de alegria, y com ferida en
+sech per la idea dubtosa, sens manarli com de costum que se encomanás á
+Déu, la deixá, y se dirigí de nou á la finestra, que obrí pera mirar un
+rato y torná á tancar resolta enseguida.</p>
+<p>–Mare, cridá la nina; ¿qué feu? ¿per qué no us despollau?</p>
+<p>–Ara… Espérat… Resa entretant… Digas un pare nostre al Sant
+Cristo.</p>
+<p>–Ay ay! digué la noya, trahent lo cap per entre’ls llansols. ¿A quin
+Sant Cristo?</p>
+<p>–Al de Balaguer… sí, al de Balaguer, pera que’ns done mes sort de la
+que tenim.</p>
+<p>–Y de quant ensá? Los altres dies no’m feu dir mes que’l pare nostre
+pera la animeta de l’avia y la oració del Angel…</p>
+<p>Al ohir la mare la pregunta de la noya, exhalá un sospir, com volent
+dir que tan pesaba la forsa de aquella admiració inocenta, com la causa
+de la innovació en aquella costum religiosa. Casi olvidada en aquell
+moment de la noya, y fixo lo seu enteniment en la idea que la feya
+patir, obrí un armariet emblanquinat que hi havia en un recó del quarto,
+tragué de ell un civader ó sarró, y sortí á fora com en busca de un
+objecte.</p>
+<p>–Mare, mare! cridá la petita que no li havia apartat la vista; no’m
+deixeu sola.</p>
+<p>–Ja vinch: tens rahó. –Y tornant á entrar, deixá lo civader sobre de
+la taula, y s’acostá altre vegada á la alcova, dihent pera sí: –Val mes
+que dorma y després ho podré fer tot ab quietud.</p>
+<p>Peró la impaciencia no la deixava, y tot passant, torná á ficar lo
+bras en l’armariet, apartá una de las rajolas que hi havia desgafada á
+un costat, y trahent de darrera una mitja encaragolada, se la guardá en
+la ma.</p>
+<p>La noyeta se posá á ríurer.</p>
+<p>–De qué rius? Digas los parenostres.</p>
+<p>Y la noya aná dientlos, sense deixar per aixó lo somrís que havia
+comensat, si bé era tal la forsa de la costum, que ans de acabarlos,
+havia fet ja tres badalls.</p>
+<p>–Deixaume véurer la mitja dels dinerons, digué la petita,
+esparpillantse de nou; fa mes temps que no n’he vist cap…</p>
+<p>La mare fou llavors la que somrigué, per conéixer que la noya, jugant
+alguna volta, havia arribat al recó sagrat, ahont guardava los pochs
+diners que li quedavan.</p>
+<p>–No’t desvetlles, repetí la mare ab forsa y carinyo; demá, de dia,
+ja’ls veurás.</p>
+<p>–Sí? m’ho prometeu?</p>
+<p>–Sí. Digas ara la oració del Ángel, y dorm.</p>
+<p>–Peró acompanyaume.</p>
+<p>Y mitj tapantse lo cap la petita y fent un nou badall, contenta de
+sentir prop de sa cara l’alé de sa mare, tancá los ulls, y juntas las
+dos comensaren á dir ab pausa y dolsura la oració que encara en est
+temps se resa en moltas casas de las montanyas catalanas, pera fer
+dormir als petits.</p>
+<div class="hanging-indent">
+<p>“En est llit me poso,<br>
+set ángels hi trobo,<br>
+tres als peus, quatre al cap,<br>
+la Verge Maria al meu costat,<br>
+que’m diu: Blanqueta, dorm y reposa,<br>
+no tingas por de cap mal cosa:<br>
+quant la mala cosa vindrá,<br>
+la Verge Maria’t despertará.<br>
+Ángel de la Guarda, dolsa companyia,<br>
+no’m desampareu may de nit ni de dia,<br>
+tant si estich sola, com en companyia:<br>
+á vos m’encoman y á la Verge Maria.<br>
+Quant me lleví,<br>
+quant me despertí,<br>
+ángel de la Guarda siau sempre ab mi!”</p></div>
+<p>Las derreras paraulas ja sols las havia pronunciat la mare. La noya
+quedava del tot adormida, pera no despertarse fins á la matinada
+seguent.</p>
+<p>Llavors la mare sortí á pleret de la alcova, torná á dirigirse á la
+finestra, que obrí un poch y tancá de nou, com si li bastás pera
+decidirse á sa dubtosa resolució, y obrint ab pausa la mitja pera no fer
+soroll, tragué de ella quatre sous de plata, que mirá y torná á mirar
+com indecisa y pensativa pera voler fer alguna repartició, ne separá
+dos, que anava á deixar en la mitja, se posá’l dit en la boca, sens
+bellugar los ulls, com ferida de un pensament nou, y tornant á tráurerne
+un, lo afegí als dos que tenia en la ma.</p>
+<p>–Ba, ba! digué pera sí; quant convé, convé. De aquí á San Joan, molt
+será que no passe la boyra, y que de una cosa ó altre no surtian diners
+pera pagar lo cens.</p>
+<p>Y tornantse á parar mes indecisa, continuá:</p>
+<p>–Y bè! ¿Qué’n trech de deixar un sou, si tan necessitada estaré
+tenintlo com no?… ¿Y pót ser que ell lo necessite?… Peró nó: ja está bè:
+sempre es bo que quede alguna cosa á casa… y després, que de aquí que
+ell torne, no m’ha de faltar de qué fer bullir la olla. Es tan poch lo
+que gastam jo y la noya.</p>
+<p>Torná llavors la mitja al recó del armari, tragué de una caixa un
+mocador, ab la punta del qual nuá los tres sous, ficantsel després al
+pit, tragué una camisa de home, que deixá damunt de la taula, y sortint
+un moment del quarto, torná á entrar, portant un pa, una petita porció
+de menjar, una carabasseta de vi, y embolicantho tot dins del sarró,
+se’l posá resolta sota del bras, y aná pera agafar lo llum de ferro que
+penjaba de una canya clavada en la biga.</p>
+<p>Sa indecisió, que semblava estar vensuda, no ho era del tot. Lo pas
+que anava á dar la tornava á acobardir, y un nou obstacle la feria en lo
+cor.</p>
+<p>–Y si’s desperta? digué mirant á Blanqueta, que dormia; demá al
+dematí pót ser no hauré tornat, y si quant se desperta se troba sola…
+Peró tal volta pensará, com altres vegadas, que he anat á missa. Qué
+faré? Dèu meu, Dèu meu! esclamá mes aburrida que desesperada; Dèu del
+cel, apiadáuvos de mi, feu que no’m succehesca cap desgracia ni
+contratemps, que jo logre mon desitj, que puga tornar, que aquest ángel
+vostre no’s desperte, pus sols de pensarho, ay! se’m pert lo cap!</p>
+<p>Y quedá per un moment ab la vista inmóvil, ab lo llum á la ma, y sens
+que’s resolgués á passar la porta.</p>
+<p>Peró aquí se li renová lo sèu primer objecte que la animava, feu un
+esfors, y mirant, com despedintse, á Blanqueta, penjá lo llum en la part
+exterior de la porta, tenint cuydado de escursar lo ble pera que durás
+mes temps, y baixá resolta la escala.</p>
+<p>–No hi ha mes, deya tot baixant; lo principal del arbre es lo tronch:
+si’l tronch se salva, salvats sòn los fruyts. Anemhi donchs, y Dèu
+ajudará!</p>
+<p>La desgraciada mare arribá á la porta forana, la obrí ab pressa,
+sortí al carrer, tancá de nou, y com la porta no tenint la barra quedava
+fluixa, la empenyé després de tancada, posá la clau sota, y tirá aquella
+enfora.</p>
+<p>Son últim acte, al deixar sa casa, y son consol fou senyarse, alsar
+los ulls al cel, com demanant misericordia, y dir ¡Alabat sia Dèu!</p>
+<p>Pochs minuts després, la pobre mare caminava ja sola y depressa per
+entremitj de arboredas, girantse de contínuo, com pera véurer si entre
+la vella finestra de sa casa se traslluhia la claror del llum que havia
+deixat.</p>
+<p>A pochs passos mes ja no veya altre llum que la claror de las
+estrellas; lo mòn era fosch per tot, y sols una foguera lluny li servia
+de guia pera anar mes dret cap al lloch ahont se volia dirigir.</p>
+<h3 id="iii.">III.<br> Amor de
+esposa. La fugida dels gascons.</h3>
+<p>Quant hi ha una pena fonda ó un dubte que cava lo cor, totas las
+tempestats del mòn sòn res pera aquell que pateix. ¿Qué hi fa la fosca,
+la soledat y la quietut de la nit, si’l cor es fosch, y tè dintre de sí
+combat y agitació? Los ulls estan oberts, peró miran endins, las camas
+se bellugan, peró no’s cansan, perque la forsa del esperit supleix la
+fluixedat dels nirvis.</p>
+<p>Així avansava la desgraciada mare de Blanqueta, sens recordarse de
+perill, partint son pensament y son sentiment entre los dos objectes que
+la ocupavan, recordant lo que deixava enderrera y lo que buscava
+endevant, per entremitj dels arbres, y sens pararse en pedras y
+obstacles que la poguessen danyar en son precipitat pas. Sols una vegada
+que altre, com ajuda y consol en sa pena, alsava sos hermosos ulls á la
+estrellada volta del cel, y diriginthi un sospir, pronunciava lo nom
+sant de Dèu, implorant sa misericordia. Peró l’ayre de sos sospirs, mes
+pur que’l de la mateixa atmósfera que’l rebia, se confonia ab esta, y la
+atmósfera regraciava solament tal puresa ab nou ayre que enviava á la
+infelís pera respirar. Prou ho necessitava la desditxada, pus era son
+alé comprimit lo únich que fisicament la feya patir, després dels
+sufriments del cor!</p>
+<p>Al arribar á un petit tossal ahont trencava’l camí, y en qual estrem
+hi havia una grossa pedra cuberta per dos grans roures, que solia servir
+de descans als viatgers, quant, al fort del istiu, passavan per aquella
+vereda, la pensativa solitaria s’adoná, contra sa voluntat, de la
+distracció en que estava: pensá per primera volta en lo perill que podia
+córrer. A alguna distancia de ella li semblá sentir passos que anavan
+sent mes prop, peró tal era son dubte, que tan prest li semblava
+sentirlos al devant com al derrera.</p>
+<p>–Si será aprensió? deya entre sí; ay Dèu! m’en torno… Peró nó, nó!
+Qué será?… qué será?</p>
+<p>Y en aquesta indecisió, crehent mes que eran per la part de allí de
+ahont venia, y que pót ser així no seria tan greu son perill, esperant
+sortir del dubte, fugí del camí, passant pel costat de la pedra, y se
+escondí derrera dels tronchs dels roures.</p>
+<p>Tant com los passos s’anavan sentint mes prop, las palpitacions del
+cor eran mes contínuas: la dona valenta y desembrassada havia arribat á
+tenir por, y fins podia dirse que casi per un moment, sols per un
+moment, s’havia arribat á olvidar de sa pena y dels objectes que la
+causavan. A tal estrem pórta l’instint de conservació, per mes que
+l’esperit sia gran y sensible!</p>
+<p>Poch feya que la trista y espantada dona s’havia posat á cubert del
+perill que creya, quant, per la mateixa dressera, ab una agitació igual
+á la que ella sentia, exhalant també sospirs y ays, observá la amagada
+que passava una sombra, peró sombra de dona, que á pesar de ser nit, ab
+la celístia de las estrellas es possible descubrir á poca distancia, com
+era aquella, si’l bulto que travessa es de dona ó de home, ademés de
+que, may los homens solen en sas penas respirar ab la fatiga é
+impaciencia que la dona espressa.</p>
+<p>Mirá ab delit la pobre amagada quant li semblá que’l bulto era ja
+devant de ella, y tingué que contenir fortament son alé, per haver vist
+que aquell se detenia precisament fit á fit de sa cara. La altre dona
+acabava de pararse en la pedra de descans, pera arreglar un paquet que
+portava enrotllat dintre de una manta, y com estavan las dos cara á
+cara, poch li costá á la primera regonéixer prest que aquella á qui
+mirava era, sens dubte, altre desgraciada com ella. Recullí la vista
+llavors, com pera descubrir millor lo objecte que contemplava, y… oh
+sorpresa!… descubrí clarament si no la fisonomia, lo contorn de una cara
+coneguda, de una vehina de son mateix poble. Anava á anomenarla, y
+tement causarli espant, discorregué, tot de un cop, lo millor medi pera
+prepararla, pus sospirá com ella ho acabava de fer.</p>
+<p>–Jesus, Maria… digué la que estava prop de la pedra; qué hi ha
+ací?…</p>
+<p>–No tingas por, contestá la altre ab veu baixa; no’m coneixes?..</p>
+<p>–Ay! ay!.. cridá la primera, sorpresa, vehent una sombra que sortia
+de derrera dels roures, si bè son segon ay! fou ja ab menos forsa,
+descubrint que la sombra era de dona.</p>
+<p>–¿No ets la Paula del Ros? li preguntá la de prop dels arbres.</p>
+<p>–Ay!… Jesus!.. ay!</p>
+<p>Aquestos segons ays no eran ja tant de susto: eran de admiració, de
+sorpresa, y lo últim era ja casi de dubte favorable.</p>
+<p>–Quí ets?… quí?… quí?…</p>
+<p>Y la altre dona anávali á respóndrer, quant la admirada la acabá de
+regonéixer, exhalant un altre ay! que en res se pareixia als anteriors,
+pus era de satisfacció, de esbarjo del esperit.</p>
+<p>–Ay! ara’t conech… ¿No ets Blanca, la del cap del carrer?</p>
+<p>–La mateixa. Filla meva, no sè lo que’m passa. Vaig…</p>
+<p>–No cal que ho digas. Massa que m’ho figuro. Vas ahont jo vaig
+també…</p>
+<p>Y las dos suspiraren agitadas y miraren al cel.</p>
+<p>–¿Donchs també hi es lo teu? continuá la Paula.</p>
+<p>–Hi es, respongué Blanca, y lo pitjor que ni temps li donaren de
+venir á casa, ni de portarsen una senyal de Dèu tan sols! La sort del
+nunci, que passá després per las casas, sinó ni hauria sabut ahont
+era.</p>
+<p>–No m’en parles, no m’en parles, que lo mateix passá á casa… Malehits
+sian eixos capitans del Fluviá, que no han perdonat á jovens ni á
+vells.</p>
+<p>–Al menos, deya la altre dona, quant van anar á Lleyda, sols s’en van
+emportar als fadrins, peró lo que van fer ahir no tè perdó de Dèu.</p>
+<p>Y renovántseli llavors á Blanca lo recort de sa filla, continuá mitj
+sospirant:</p>
+<p>–Tantas criaturetas que han quedat, que no tenen pa, ni consol…</p>
+<p>–Y las que no tenen mare…?</p>
+<p>–Ay! tens rahó. Alló sí que será un desespero.</p>
+<p>Y com fixantse un rato, pensant que encara hi podia haver sers mes
+desgraciats que ella y sa filla, digué mitj aconsolada en sa pena:</p>
+<p>–Benehit sia Dèu!</p>
+<p>Durant aquestas paraulas, la vehina havia acabat de compóndrer la
+manta y’l paquet, y s’inclinava ja cap al camí, com pera indicar que
+valia mes no pérdrer temps y anar seguint, quant l’objecte que portava
+feu tenir una nova pena á la atribulada Blanca.</p>
+<p>–Ay tonta de mi! esclamá; y jo no li porto la manta, ab tant servey
+com li hauria fet.</p>
+<p>–Quí vóls que pense en tot en aquestos casos? Ba, ba! Anem, anem: Dèu
+ajudará. A mes, que si arribavam tart, de res serviria tota la pena que
+havem passat.</p>
+<p>Y las dos anaren caminant, tenint cuydado de no fer gayre soroll ab
+los peus, y baixant la veu tot lo possible.</p>
+<p>–Es á dir, preguntá Blanca, que tan mateix es cert lo que diuhen, de
+que abans de la matinada se pegará la embestida?.</p>
+<p>–Sí, peró lo cas es que jo no sè per quin cantó será: uns diuhen per
+la part del convent, altres per la porta de Lleyda… Ca! Dèu fassa que no
+ho tingam de plorar!</p>
+<p>–Sempre ab los reys nous tornan las tempestats vellas.</p>
+<p>–Ja tens rahó! y lo pitjor, que dels llamps de aquestas tempestats no
+s’en escapa ningú, y’ls pobres dels nostres marits, tan si’n tenen ganas
+com no, ballesta al coll y cap amunt.</p>
+<p>–Malehida sia… Ay, Jesus Dèu meu! No’m fassas dir lo que no tinch
+ganas. Sempre que’s parla de que la terra está en perill y que la patria
+crida, qui ho paga es la terra del pagés. Ditxosa patria, no’t voldria
+sentir may anomenar.</p>
+<p>–Sí, sí: tots ne ploram. Mira: á casa som hereus y no sabem de qué,
+pus may mes havem sabut res de dos oncles, germans del sogre, que van
+anar á Sardeyna ab lo rey Don Martí, y quí’t diu que demá no tornen, ó
+quant menos pensem.</p>
+<p>Ab naturalitat parlava la amiga de Blanca, y á sas rahons corresponia
+aquesta no menos, que també tenia mals recorts que alegar.</p>
+<p>–Sí? y la crossa que guardam á la gorfa de casa, que era de un germá
+del avi?</p>
+<p>–Y qué? també havia anat á la guerra?</p>
+<p>–A la guerra, ab un rey que diu que’s deya D. Joan. Van anar á
+embestir als francesos, que havian entrat ab lo Comte de Armanyach, fins
+al coll de la Massana, y allí, de un cop de llansa mantuesa, lo van
+deixar sense cama.</p>
+<p>Y recordant al mateix temps la pobre Blanca lo perill en que podia
+estar son marit, fent com un esfors pera distráurerse, digué:</p>
+<p>–Deixemho córrer, deixemho córrer: mes val no pensarhi.</p>
+<p>La pausa que seguí á est avís de resolució, y que tal volta hauria
+servit pera donar principi á una altre conversa indiferent, fou en sech
+perturbada per un altre susto inesperat: Blanca, que entremitj de sa
+conversa no havia allunyat encara de sa imaginació lo dubte del doble
+soroll que ans havia sentit, acabava de observar de nou trepitjadas á
+poca distancia, y fins li semblavan barrejadas ab las de un cavall.</p>
+<p>–Ay! Jesus! baixem la veu, digué á la amiga, agafantla per la ma, y
+detenintse de un cop. Sí… sí… algú ve… Ja ho havia dit jo, que del
+mateix modo sentia soroll pel devant que pel derrera.</p>
+<p>–Y tens rahó… sí sí… no hi ha dubte. Y s’acostan, quant mes vá,
+mes…</p>
+<p>Las dos amigas, calladas, pararen la orella. Lo trepitj realment
+anava essent mes prop.</p>
+<p>–Ay!… ay!… esclamavan alternativament una y altre.</p>
+<p>Lo dubte que aquí passá entre las dos donas no’s pót descríurer:
+avansavan un pas, tornavan enderrera, se miravan, suspiravan, peró ja no
+hi havia remey, y si no fugian, quí sab lo que hauria sigut allí de sa
+honra ó de sa vida.</p>
+<p>–Ah! cridá per últim Blanca, que acabava de sentir lo renill de un
+cavall prop de ella. Fugim, Pauleta, fugim!</p>
+<p>–Jesus! qué será de nosaltres? esclamava Pauleta, perduda enterament
+tota la resolució que ans semblava tenir. Fugim! Sí! Peró ahont?…</p>
+<p>–Tornem als roures, digué Blanca, ó sinó, derrera dels primers arbres
+que trobem.</p>
+<p>Y apretant lo pas, saltant fora del camí, se perderen en la
+obscuritat, arresseradas pels arbres, fins que, topant ab las punxas de
+uns esbarzers, baixaren lo cap y s’quedaren acotxadas sota de aquells
+mals vehins y de unas atzabaras que penjavan de un marge.</p>
+<p>En tal situació, sens respirar tan sols, fent esforsos pera resar,
+encara que la por vencia allí á la devoció, tingueren que sentir sos
+oidos novas cruels, que amargavan mes son sentiment y feyan mes trista
+sa esperansa. Y lo pitjor, que no gosavan, ni podian dir res, ni casi
+respirar, de manera que sols lo cor, ab sas palpitacions mes fortas, era
+lo únich que’s movia, per lo mateix que no ’s podia esbravar y no’s
+movia’l cos.</p>
+<p>Estant allí las dos desgraciadas esposas, vegeren la realitat del
+soroll que las havia espantat. Venian pel camí varias collas de gent
+armada, de cinch en cinch, de vuyt en vuyt, y entre ellas, ó com
+guiantlas, algun cavall, per lo qual se deduhia, que eran aquells
+soldats conduhits per algun capitá ó senyor. Lo soroll dels ferros de
+las armaduras, lo enrahonar seguit, encara que baix ó fosch, dels
+soldats, lo pas precipitat que aquestos portavan, y’l to de burla que
+semblava donavan á sa conversa, era aterrador en aquella hora de nit, y
+mes pera dos infelissas donas, avesadas á la pau de casa, al consol de
+sos fills y á la agradable companyia del espós.</p>
+<p>Peró encara pitjor que tot aixó era lo que deyan y ab la llengua ab
+que ho deyan.</p>
+<p>–“Bona quitance será la deu Conte.” –“Ja fará els dumá au matí, apey
+que luy reste un binteno de suldats.” –“Festo farán de sa pel.” –“A pla
+dit.” –“S’atenderá a tote rason que far deye.” –“Pas res mes luy resta
+que sa coulero.” –“Tres haut prince et debien res!” –“Sensa pudé ni
+argen… Bona nuyt viula. Sigurs que serén, Conte de Urgel, la figa ti
+fau.” –“Si’l chef Favars passec la clausa deu Pirineu, ¡hurús gascú!
+Buno bido tenrén. Sanch á Catalonya, argen á Gasconya.” –“Dumá, dumá
+será la sanch, en arribant de part dessá li sumaten! Quan beyrán las
+flambos de las bumbardas deu rey Ferran… Las abets aujit? Pum, pum,
+pum!” –“Pla bè caps per terra… Marits morts, donas en festo.” –“Pas
+Balaguerina: boli Gascuna.” –“Gascuna y Balaguerina.” –“Bay bay, restés
+pas de cridá; gaytarén dinquo la frontero, y apey, Conte Jacme y
+sumaten, secula seculorum amen!”</p>
+<p>Així se espresavan aquellas terribles sombras que tenian á dos passos
+de distancia las pobres donas; y així aná passant aquell desordenat
+soroll de ferros, de peus y de paraulas estranyas, perdentse lluny, com
+si fos lo que fa la aygua de un gran safretx que s’buyda.</p>
+<p>Lo primer y únich que feren de prompte las dos donas fou sospirar, y
+mes que sospirar respirar, pus havian contingut per llarch temps son
+alé. Escoltaren llavors un rato, apretantse la ma, y observant á poch
+verdadera quietut, com si sos dos cors fossen iguals, digueren á la
+volta la una á la altre:</p>
+<p>–Qué es aixó?… Qué es aixó?</p>
+<p>–Dèu meu! esclamá Blanca; no sè lo que’m passa.</p>
+<p>–Verge Santíssima! Tristas de nosaltres!… Y qué farém?</p>
+<p>–No ho sè… Peró digas. ¿Quí sòn aquesta mala gent que semblan
+diables? Si serán…?</p>
+<p>Y una y altre quedaren com encantadas, pensant en qui podia ser gent
+de tan estrany parlar.</p>
+<p>–Aragonesos no ho serán, digué la Paula, pus los hauriam entés.</p>
+<p>–Jo ho crech.</p>
+<p>–Castellans no ho sè, pus no n’he vist may de prop y no sè com
+parlan.</p>
+<p>–Prou n’has vist y jo també, desde que hi ha’l rey nou, peró no’ls
+entench.</p>
+<p>–Oh! es que dels que han passat no n’he entés ni una paraula.</p>
+<p>–En aixó tens rahó, digué Blanca. Peró fixantse llavors un moment, y
+fent un somrís que espressava’l dolor de son cor, continuá á poch: –Que
+no’ls has entés, dius?</p>
+<p>–Nó, nó, contestá Paula ab tota senzillés.</p>
+<p>–Massa que’ls havem entés!</p>
+<p>–Ay! ja tens rahó… sí, sí, tot lo que era mal ho he entés.</p>
+<p>–No’t recordas de lo que deyan del somatent, y de llevar caps, y de
+las bombardas, y… qué sè jo quantas mes desgracias?</p>
+<p>Las dos donas suspiraren llavors verdaderament.</p>
+<p>–Peró… continuá Blanca resolventse; me sembla que’l mal ja ha passat.
+Enderrera no hi podem tornar, de conseguent, esperem un poch, y si res
+mes se sent, tornarém á arriscarnos… y en tot cas, sempre’ns queda’l
+recurs de amagarnos.</p>
+<p>–Si’t sembla…? digué Paula, que no estava del tot resolta.</p>
+<p>–Sí, sí, insistí Blanca; esperem un poch, y si segueix la quietut,
+tornemhi, y á pas de ca y sens parlar, apretem fins á arribar al riu,
+que així guanyarém lo que haurém perdut.</p>
+<p>Així ho feren, y sortint á poch las dos, agafadas per la ma, fins al
+camí, l’emprengueren de nou, y no pararen fins á arribar á la ribera del
+Farfanya.</p>
+<p>Allí devia succehirlos encara un nou contratemps, pera que sa
+esperansa fos mes combatuda.</p>
+<p>Al arribar al riu, buscaren las passeras; cada una de aquellas dos
+donas, agitadas y preocupadas, anava per se part, tantejant ab lo peu
+las pedras del pas, y encara que no’s cuydavan molt en aquells moments
+de si’s mullavan, seguian ab tot, per la costum, ab bastanta seguretat y
+acert. Així anavan, á certa distancia la una de la altre, y com brandant
+lo cos quant lo peu donava en una pedra petita, y així havian passat ja
+las primeras, quant arribant ja casi al mitj del riu… Dèu del Cel!… un
+soroll y un espectacle repentí las omplí de espant y de sorpresa y las
+feu pérdrer l’equilibri y’l cuydado que conservavan. En aquell moment,
+després de haverse vist una flama que’s bellugava en totas direccions
+per las murallas de Balaguer, aparegueren repentinament á dreta y
+esquerra, pel devant y pel derrera, en los cims dels tossals, en las
+recolzadas de la plana, per fi, en tots los estrems, y bellugantse
+sempre, una munió de llums y flamaradas, que, com á llamps, atravessavan
+de un lloch á altre, peró sempre radiant cap á un centre, ajuntantse
+unas á altres quant mes s’acostavan, y formant ja á poch com un círcul
+general, fantástich, que anava estrenyentse quant mes s’acostava cap á
+la ciutat de Balaguer. La aparició del primer foch, objecte que sols
+feria á la vista, aná acompanyada de un altre objecte que feria en los
+oidos, lo soroll general, en tots los pobles, de campanas y esquellas
+que picavan precipitadament, y á mes, de un crit també general, inmens,
+mitj fosch á vegadas per la distancia del lloch ahont lo davan, y fort y
+terrible quant, sortint del fondo de un barranch vehí, indicava que en
+aquells encontorns hi estava la principal forsa amagada. –Via fora!
+Visca Jaume III de Aragó! Via fora! Via fora! Aquest era lo crit
+terrible, amenassador y universal que s’alsava, aquest era un dels tres
+objectes que acabava de esparverar á las donas, y aquest, diferent dels
+altres dos objectes, que entravan per los ulls ó per los oidos, acabava
+de entrar y penetrar en lo cor de las dos desgraciadas esposas, que
+s’afanyavan pera véurer si podian topar ab sos esposos ans que’l
+somatent se decidís á embestir y á burlar las artellerias del rey
+Fernando.</p>
+<p>Véurer las flamas, sentir lo soroll de las campanas y’l crit de las
+collas armadas, y donar un jiscle descompassat y de desespero las dos
+donas, fou tot un.</p>
+<p>–Dèu meu!… sols aquesta’m faltava! cridá desconsolada Blanca.</p>
+<p>–Jesus Maria…! Quin infern es aquest? esclamá Paula, sens parar
+cuydado en si se li desrotllava la manta y li queyan los objectes que
+portava dintre de ella.</p>
+<p>En tal confusió, cridant, desesperantse, descuydantse á sí mateixas,
+sense fixarse ja’l cap ni en perills, ni en recorts ni esperansas
+agradables; ficant los peus per entremitj del aygua del riu, y procurant
+sols arribar á la part oposada, pera apretar á córrer, y créurer així
+poder trobar tal volta lo separat espós; se separaren desconcertadament
+la una amiga de la altre, en diferenta direcció, y sense recordarse ja
+cada una que anava ab una amiga, de igual desgracia y de igual interés
+pera la idea que á una y altre guiava.</p>
+<p>Lo que succehí al arribar á la ribera oposada no’s pót esplicar:
+Paula se perdé entremitj de la fosca, corrent desesperada y sens sentir
+lo crit amorós que li dava sa amiga Blanca.</p>
+<p>Esta, que, posant de nou lo peu en terra al sortir del riu, cregué
+per un moment estar en un perill menor, mirant involuntariament enrera,
+y vehent per casualitat un llum dels del somatent en la direcció de
+Menargues, se li figurá, per la forsa de la imaginació, tornar á
+descubrir lo llum de sa casa, y pensant en lo llum, torná á pensar en sa
+filla, y avivant aixó son desespero, arrancáli un altre crit de dolor,
+que doná, fugint cap al punt ahont li semblá véurer mes llums del
+somatent. En sa fugida, sols dos espressions sortian de la boca de
+Blanca: la una era en veu baixa y seguidament: –Filla meva! –la altre
+era ab veu alta, peró debilitada: –Paula, amiga Paula! –peró sempre en
+un y altre crit, no podia apartar may de sa imaginació y de sa memoria
+aquell llum que havia penjat en la porta de sa casa, y que era llavors
+la única companyia (si companyia pót fer un llum encés á una criatura
+inocenta,) que havia deixat á sa amada filla Blanqueta, dormida ab la
+ilusió y esperansa de estar abrassada ab sa mare.</p>
+<p>Pobre mare y pobre filla! No sabian una y altre que aquell llum
+estava á punt de apagarse, pera no ser may mes encés en aquella
+desgraciada casa!</p>
+<h3 id="iv.">IV.<br> Lo siti
+de Balaguer. La rondalla del gat roig.</h3>
+<p>Los prínceps desgraciats no tenen historiadors, sols tenen á lo mes
+algun poeta que’ls cante sa desventura, quant ja sòn morts.</p>
+<p>Si fos al revés, jo podria descríurer lo interior de la ciutat de
+Balaguer, quant l’últim de sos Comtes se trobá casi abandonat per tots
+los sèus, sens viures, trahit per los gascons, que li fugian á bandadas,
+emportantseli’ls diners que tenia, baix pretest de anar á buscar refors
+en sa terra, sens noticias de son amich Don Antoni de Luna, que’s
+mantenia en Aragó, y sens que sa propia indignació y’l noble orgull de
+sa mare lo deixassen descansar. Los que parlan de aquella notable
+ciutat, sols la veuhen de part de fora, si bè de la prudencia, de la
+vergonya ó del temor dels autors se deduheix quant trist era’l quadro
+que Balaguer oferia de part de dins.</p>
+<p>Peró ¿quina necessitat hi ha de descríurer un quadro trist, si basta
+mirar la figura principal que en ell ressalta?</p>
+<p>Pintem, donchs, la ciutat, de fora, en la última nit que la tingué
+sitiada lo rey Don Fernando 1er. de Aragó.</p>
+<p>Rodejada de fossos y murallas, ab sos marlets y torres, especialment
+las últimas en un de sos estrems, tenia en son interior un alcássar,
+ahont permaneixia la familia del desgraciat Comte, desde qual punt se
+defensava contra los sitiadors, disparant una volta que altre ab unas
+pocas bombardas de foch que li havian portat de Castelló y altres punts,
+mentres de altres ánguls del mur tirava allá ahont podia, ab antichs
+ingenis y manganells, totas las pedras que en son recinto havian pogut
+aprofitar, destruhint á tal objecte fins parets de casas. Devant del
+punt ahont s’alsavan ditas torres, tenian los sitiats una estacada
+que’ls servia de reparo pera fer sas sortidas y dar rebato, y per
+aquesta part y per la de un molí que donava la aygua á la ciutat, pót
+dirse que era per ahont aquesta avansava sas trinxeras, pus may per dit
+molí pogueren adelantar los sitiadors, sense que la corrent entrás
+vermella de sanch, com pera reanimar als intrépits de dins. Devant de
+altre torre que hi havia sobre la Juderia se veyan los restos de altre
+estacada, de que se havian apoderat ja Alvar Rodriguez de Escobar y
+Jaume y Joan de Luna; y en lloch mes esterior de aquest espay, s’alsavan
+lo convent dels Predicadors, ahont hi havia allotjats los trescents
+cavalls que anavan ab lo duch de Gandia, junt ab las tropas de Bernat de
+Centellas y Pere Maza, que se li havian incorporat, y’l convent de
+monjas, que venia devant del alcássar, en lo qual hi havia tropas
+castellanas y catalanas; mentres que l’adelantat major de Castilla, que
+havia vingut á servir al Rey ab siscentas llansas, ocupava prop de la
+ciutat un vall que se esten al cantó oposat á dit alcássar. De tant en
+tant se descubrian unas petitas casas fetas de tapia y ramas, y com
+lligant unas ab altres é igualment los dos convents referits, se veya
+una llarga paret, no molt alta, quals obras havia manat construhir lo
+Rey en pochs dias, ab una mira política, á saber, las casas pera donar á
+enténdrer als sitiats, que poch li importava la proximitat del ivern,
+pus se disposava á sostenir lo siti fins á guanyar la ciutat, y la
+paret, pera que servís de clos y no pogués escaparse absolutament ni una
+ánima.</p>
+<p>No faltavan, per aixó, clavadas per aquells camps, infinitas tendas,
+algunas de las quals tenian á certa distancia un embarrerat, com se
+solia fer en antichs sitis y campaments, y agregat á aquest conjunt lo
+gran número de caixas apiladas, ahont se guardavan los passadors de las
+ballestas y altres provisions, venian á formarse en cert modo com uns
+barris aislats que servian de refors á la línea, y per dintre dels quals
+podian librement y sens perill discórrer los soldats.</p>
+<p>Tant en aquests llochs secundaris com en los convents se feya sempre
+guayta constant, vehentse bellugar los centinellas en la part exterior,
+y al llarch de tot lo clos ó paret guaytavan també, á poca distancia uns
+de altres, diversos soldats ab llansas llargas, los quals procuravan
+tráurer sols lo cap per sobre del mur, á fi de que los ballesters de
+montanya que tenia lo Comte en la muralla, no tinguessen massa blanch en
+los cossos dels sitiadors pera encertarhi sos viratons, com solian fer
+sempre que algun ne descubrian. En las entradas del clos era ahont hi
+havia tan sols número major de soldats en refors, salvats per unas
+bastidas que á cada estrem s’havian alsat, y desde allí era de ahont,
+mal repartidas las bombardas del Rey, y poch aprofitadas, pus ni hi
+havia gran habilitat pera manejarlas, ni la polvora suficient pera
+dispararlas, tiravan una volta que altre las pilotas de foch, com deyan
+los admiradors de aquella nova arma, contra las tauladas dels vehins de
+Balaguer, que cridavan y malehian á son senyor cada volta que veyan
+foradadas sas casas.</p>
+<p>Encara que en lo convent de las monjas hi havia soldats, no hi
+estavan sinó precisament pera descansar, y de dia’ls obligavan á no
+passar de la part baixa; al contrari del dels frares, ahont hi havia
+plena llibertat de passejar y de parlar, com que no hi havia quedat mes
+que un sol frare pera tenir compte, y de altre part, may una casa de
+homens imposa tant respecte á la llengua com la que ha sigut clausura
+impenetrable de castas verges. Era, donchs, lo convent dels Predicadors,
+com si diguessem, la casa payral de aquell exércit, lo punt de reunió
+pera matar las horas, y’l lloch de entrevista, de buscar al amich perdut
+y de donar camp á la murmuració y á la bulla, quant, després de menjar,
+desitjavan entretenirse tots los ociosos de la guerra.</p>
+<p>Així era, que encara no s’havia acabat de póndrer lo sol, quant
+acudian á un clos que hi havia á la part del derrera del convent tots
+los conducters, caps, capitans, caporals y demés empleats del exércit y
+del acompanyament del Rey, y allí, sentats per las caixas y altres
+objectes que aquell lloch guardava, s’entretenian en fer comentaris de
+la guerra ó dels altres fets que en general ocupavan al mòn.</p>
+<p>Si jo pintás un fet modern, no m’olvidaria de posar en boca de
+aquells militars, encara que no ho hagués vist, lo consolador cigarro
+que tan ajuda á matar l’oci, mes en un sigle en que sols se tenia per
+ultramar la part de Orient, mal se podia emplear lo fruyt de América,
+quant havian de passar molts anys pera descubrir lo que després
+batejaren ab lo nom de Nou Mòn, y fins pera fer créurer la existencia de
+mes terras en lo mar gran.</p>
+<p>Peró no existint aquest enemich del oci, y mirantlo com á vici, pót
+deduhirse una conseqüencia, á saber, que essent mes reduhit lo número de
+vicis, serian mes poderosos los que llavors existian, y així no haurá de
+admirarse, que en aquellas reunions de ociosos fos lo vici del béurer lo
+mes dominant, com que no deixava de avenirse, en cert modo, ab las
+costums y carácters dels senyors de aquell temps, pus, per mes que
+pinten los poetas la caballerositat y la noblesa, no deixava, per aixó,
+cada senyor de tenir, ádhuc en aquell sigle, y com se sól dir, un rey al
+cos, y molts ressabis de barbarisme, que no podian desaparéixer sinó
+desapareixent ó debilitantse la costum feudal.</p>
+<p>En lo celler dels frares no havia pogut aparéixer lo carretellet de
+la creu, que tan conservat y guardat se tenia y tan recomanat era abans
+al sagristá y al cuyner, pus sempre hi ha bons recons pera las bonas
+joyas, peró, en cambi, no faltavan algunas botas de vi del Priorat, á
+las que davan bona sortida los sitiadors de Balaguer, es á dir, los
+sitiadors que bevian ab got.</p>
+<p>Pera mullar lo paladar y matar millor la hora, se portava, donchs,
+cada nit un barral al clos, y colocadas algunas ampollas y gots de vidre
+al demunt de una gran taula de roure, (que servia en cert temps del any
+pera apuntar lo delme en lo pórtich del convent,) buydavan y mes
+buydavan aquells militars y senyors lo such del most, y tot enrahonant y
+rihent, anavan bevent y preparant la son, pera dormir després mes plans
+en sas tendas.</p>
+<p>A fi de mes animar la reunió, y com per altre part las nits ja
+comensavan llavors á fresquejar, se encenia al mitj del clos una gran
+fogarada, que si no se necessitava pera calentar, servia al menos pera
+alegrar la vista, y pera donar mes vida á la companyia y reunió.</p>
+<p>Sia efecte de simpatia ó de dificultat en poderse enténdrer mutuament
+los que parlavan diversas llenguas, resultava sempre certa separació, ó
+millor dirém repartició entre unas collas y altres, sens que per aixó
+tot sovint deixás de haverhi una que altre conversa de interés comú, que
+si no arribava á la cabal inteligencia de tots, era no obstant coronada
+per una rialla general, á que tothom ajudava.</p>
+<p>Sols de pensar en la monserga que tal barreja de llenguas y dialectes
+havia de produhir, bastaria pera alegrarnos de trobarnos en lo temps que
+som, pus sens contar los molts, encara que semblants, dels diferents
+territoris de Castilla, calcule qualsevol l’efecte que als castellans
+havia de fer lo castellá catalanisat de Aragó, apart del que parlavan
+alguns de aquest regne ab construcció viscaina, y uns y altres l’efecte
+que produhian als catalans, entre’ls quals no faltavan cerdans y
+rossellonesos, que tenian certs termes propis y pronunciavan la
+<em>ó</em> ja un poch agasconada. No hauria faltat, pera dar mes ayre á
+aquest ball, sinó que allí hi hagués hagut los gascons de dins de
+Balaguer, ó’ls inglesos que manava poch ans mister Guillerm Gonench, (y
+á qui havia tingut cuydado de donar guiatje pera’ls passos de la
+frontera lo rey Fernando,) ab lo qual hauria sigut, en veritat, la festa
+complerta, sobre tot si’ls últims se haguessen apoderat dels gots.</p>
+<p>Peró, á pesar de aquesta desigualtat y dels obstacles que tals
+diferencias de llengua produhian, hi havia allí un personatge que venia
+á ser lo llas de unió de tots, pus servint de tursiman entre uns y
+altres, ajudava á ferse compéndrer mutuament, y parlava ell al mateix
+temps ab tots y ab totas las llenguas que allí se usaban y sentian. Tal
+era lo celebrat mossen Borra, juglar ó gloriós de la cort del rey
+Fernando, y á qui tenia est monarca gran efecte y fins motius de
+agrahiment, en primer lloch per la generositat que’l distingia en favor
+de son protector, y á mes per los bells ratos que li feya passar ab sas
+agudesas y graciositats.</p>
+<p>En aquesta separació inocenta produhida per lo motiu indicat, podia
+estudiarse molt bè la diferencia de costums entre uns y altres paissos,
+pus caracterisava á cada círcul cert ayre exterior que li era propi y
+exclusiu. Portavan en general los castellans mes bonas robas, y encara
+que no deixavan lo gorjal y’l bacinet de ferro, peró ostentavan
+sobrevestas de drap carmesí y de altres colors vius, y encara que
+vestissen per resguart la gonella de malla, la falda de aquesta era en
+molts gornida de parxe de seda, y los principals fins hi portavan
+flocadura en la part baixa. No eran pochs los que duyan en sas espasas
+la guaspa y lo bocal de plata, y mes de un cinter se veya que, si no era
+del mateix metall, al menos era daurat, com hi havia també algú que feya
+gala de ostentar guantellets, que eran daurats en los ferros dels dits,
+y en lo demés cuberts y gornits de domesquí blau. Com era en campanya,
+no’s veya allí lo sombrero, que anomenavan <em>barrete</em>, lo qual
+solia ser cubert de zeytorn domesquí y generalment brodat de águilas
+coronadas de fil de or, y de altres animals, símbols y objectes; peró en
+cambi, se veya lo bon brodat en mes de un arnés de foguer, que era una
+certa bossa que solian portar penjada del cinter. Cubertas de bacinet ne
+portavan alguns, y per lo comú eran de drap vermell ó de un altre color
+viu, la major part de estofa y á voltas ab fresedura de or ó plata; y
+finalment, pera resguardar lo cos portavan los principals sobrevestas de
+drap de color, forradas, y mes generalment capas, ó bè senzillament
+caputxos forrats de tafetá ó altre seda.</p>
+<p>Los vestits dels catalans y aragonesos eran per lo general mes
+serios, pus gran part no deixaban la corassa ni pera anar á béurer, y
+com era lley y costum catalana antiga que’l catalá en guerra dorm vestit
+y ab la llansa prop, de aquí resultava, que tals militars ostentassen
+mes ferro que seda, lo que provenia també, en part, de que la antiga
+cort de D. Juan I de Aragó, si bè prengué modas y costums de Fransa, no
+se semblava ab tot de molt á la ostentosa cort de D. Juan II de
+Castilla, á pesar de haverhi rich home en Aragó y Catalunya á qui no
+podia igualarse cap rich home ni príncep castellá, entre altres lo
+mateix Jaume, Comte de Urgell, ans de sa desgracia. No vól dir aixó que
+entre los senzills vestits dels catalans y aragonesos no hi hagués
+amagada molta riquesa que no’s veya de prompte, pus espasas portavan
+alguns de pom y crehuera niellats, que valian mes or que no pesavan, y
+fins hi havia poms, encara que pochs, de jaspi y de cristall de roca,
+dagas ab mánech de fusta de ginjoler, treballat ab motlluras de or y
+pedres, cinyells que eran fets de pessas de plata, y algun s’en veya,
+que portava los devant-brassos gornits de parxe de seda, ab sivellas,
+caps y platons també de plata. En las vestiduras no deixava de haverhi
+també algun que altre caputxó de perset, y altres pessas de panyo de
+Berni ó de Malines de grana, y mes de un mantell ó huca de briscó,
+cintat entorn, ab que se embolicava algun senyorás, dels que solian anar
+á cavall ab estreps plans; peró també mirat en general, lo que mes se
+veya eran panyos de Ceret, alguna tela de fustá pelós, de que’n portavan
+abrigons y cassots dels que’n deyan de dos (que tal volta servirian sols
+pera cubrir la espatlla), y que solian ser, per lo comú, de drap de
+Canemás picat blanch; y entre aquestas vestiduras, que eran, á mes de la
+gonella de malla, del gorjal y de las espatlleras, que tenian la costum
+de no deixar, es á dir, entremitj de aquestas robas, que podian dirse
+molt bè secundarias pera aquella gent tan guerrera, fins pót ser s’hi
+arribava á véurer algun jupó de cotonina rasa blanca, dels que ja en
+aquell temps ne deyan fets á la antiga, y que ells sabrian com eran
+fets.</p>
+<p>Ara, per lo demés é indistinctamente en castellans, aragonesos y
+catalans, véyanshi diversas y estranyas pessas de roba, de que sols se
+conserva lo nom, com eren apaquins, samfonets ó simfonias, clotxes y
+altres objectes, de que sols parlan los dietaris é inventaris de aquell
+temps; y en certa part, fins eran iguals uns y altres personatges de
+diferentas nacions, com per exemple, en portar calsas ab solas, en la
+forma de las armas y dels arnesos, quant los vestian, en la malla de
+ferro, que portavan ademés del arnés, y en lo modo de dur partit lo
+cabell en dos meytats y á rans del coll, costum que s’havia conservat
+per molts sigles, y com un ressabi de las cabelleras godas, que sols
+havian perpetuat los almugavers, y que encara havia de passar un sigle
+fins que desaparagués del tot, es á dir, fins que’l rey de Espanya y
+Céssar de Alemania se presentás pelat.</p>
+<p>Pense’l lector l’efecte que havia de produhir aquell variat conjunt
+de vestits y figuras, y si per aixó allarga la imaginació fins á
+calcular quina seria la diversitat de caras y de mostatxos, y quinas las
+contraccions de cada fisonomia, animada per lo calor de la foguera, per
+lo vi y per las riallas, de segur que li vindrán desitjs de contemplar
+qualsevol quadro que espresse una cosa análoga ó semblant, ó de que
+algun pintor s’hi inspire.</p>
+<p>Ab tot aixó, no obstant, tindria poch lo que llegís, si no se li
+donava una idea de lo que tal gent parlavan y de quina manera ho feyan,
+pera ferse cárrech al mateix temps de quins eran los asumptos y demés
+objectes que llavors podian móurer l’interés dels que esperavan, que
+sempre en tot cambi ó contratemps polítich hi ha que esperan.</p>
+<p>–Qui dia passa any empeny, deya lo vell capitá Ramon de Báges, volent
+indicar en una questió que sostenia, que ventatja era anar passant dias
+en lo siti, suposat que cada dia era una sangria mes al malalt de dintre
+de las murallas.</p>
+<p>–Bonas sòn las sangrias, contestá Pere Alonso de Escalante, mes pera
+donarlas, convé que’l barber no estiga dejú.</p>
+<p>–Lo cas es la sangria, replicá al jove castellá lo vell catalá, que
+bè ó mal donada, lo que convé es que fassa efecte. No es així? anyadí
+luego y mirant als altres.</p>
+<p>–Nó, contestá mossen Borra, y aquesta volta no vos ha servit de res
+la esperiencia.</p>
+<p>–Eh? digué’l castellá, crehent que mossen Borra li dava la rahó, y
+que deixava burlat al que antes havia sigut son antagonista, quant
+tractá’l rey Fernando de buscar lo millor medi pera dirigir las
+operacions militars.</p>
+<p>–Es que tampoch vos dono la rahó á vos, replicá mossen Borra. Tan
+desacertat está l’un com l’altre. Y es clar: tractau de sangrias pera
+curar al malalt, y lo que’s busca aquí es matarlo.</p>
+<p>–Ángela! cridá, desde un recó, y tot omplint un got, En Gil Ruiz de
+Liori, significant ab aquell mot la aprobació de la sentencia. Haveu
+parlat com un llibre. Lo que convé es la sangria, peró sangria que
+mate.</p>
+<p>A aquesta espressió, Anton de Cardona, ab veu mitj baixa, se dirigí
+al del costat, y fent ab lo front y’ls ulls lo que fa un quant
+s’avergonyeix, li digué: –Se coneix bè l’amor que de molt antich porta
+al malalt! Crech que, per ell, s’acabaria la compassió.</p>
+<p>Y En Liori, que observá la actitut del Cardona, mogut de son orgull,
+pera dar á enténdrer que insistia en son odi personal al Comte de
+Urgell, continuá omplint lo got, y plé que’l tingué, se espressá de esta
+manera:</p>
+<p>–En tant aprobo la sangria, que desitjo al malalt lo fi que ha de fer
+la bota de ahont surt aqueix vi. ¿No pensau així, don Enrich?</p>
+<p>Lo de Villena, que era á qui feya la pregunta lo Liori, y á qual
+noble esperit repugnavan los odis concentrats, lluny de correspóndrer á
+la invitació del altre que li acostava lo got pera que trincás ab lo
+sèu, contestá ab fredor y senzillament:</p>
+<p>–No vull jo tan mal á qui’ns proporciona tan bonas vetlladas. Llarga
+sia la vida de la bota, com que jo bech á sa salut, y Dèu fassa que, ans
+de dessangrarla, pugam tornar á nostras casas en pau.</p>
+<p>–Aristotélich sòu, digué al de Villena mossen Borra, pus mes cas feu
+del cos que de la ánima.</p>
+<p>–Sí, paripatétich del tot, quant se tracta de la bota, pus en aquesta
+sí que la ánima li entra pels sentits. Y en seguida, com volent parlar
+formalment, anyadí: –Lo que jo desitjo y tots devem desitjar, y ho dich
+y torno á dir, es que vinga aviat la pau, y’s puga estar ab tranquilitat
+cada un en sa casa.</p>
+<p>–Ho crech, com ho diheu: voldriau vos pau pera donar vida á la
+ciencia, que es la vostra amiga… Llavors sí que pót ser fariau revíurer
+los bons jochs florals que’ns portá de Tolosa lo rey Don Joan, y que ara
+sòn tan morts com los pobres ministrers de la casa reyal, que si no
+vinguessen aquí alguna nit á tocar la xelamia y la cornamusa, de segur
+que no sabrian com donar forsa als pulmons pera bufar sos instruments.
+Pobres minyons, pensar que fan ofici de moro, pus may sinó moros haviam
+vist en los campaments, tocant lo rabeu! Peró tot se arreglará ¿no es
+veritat?</p>
+<p>–De mes verdas s’en maduran. Deixau que’l Rey vaja á Barcelona, y
+veurém ministrers en la cort y en lo Palau, y jochs florals, y…</p>
+<p>–Qué es aixó de jochs florals? preguntá Joan Hurtado de Mendoza,
+interrompent als dos que seguian en sa conversa, y que s’havian separat
+ja de la dels demés.</p>
+<p>–Es una flor, contestá’l de Villena, que per allá, per las Castillas,
+no’s cria.</p>
+<p>–Millor diréu que no s’arrela, digué rihent lo juglar, aludint als
+esforsos del de Villena, que sols pogueren tenir resultat mes endevant
+en Barcelona.</p>
+<p>–Fins de las flors coneixeu las virtuts, continuá’l castellá,
+prestant respecte á Don Enrich; pera vos no hi ha res amagat, y jo
+estranyo sols, que tan adivinador com sòu, no hajau inventat una manera
+millor de fer la pólvora ó la salpetra de las artellerias, ó que tal
+invenció no haja sortit primer de vostre cap. Tan coneixedor com sòu de
+la alquimia, y de la…</p>
+<p>Y’l militar castellá quedá ab la paraula en la boca, per no
+recordarli altre nom de ciencia mes conegut; peró mossen Borra suplí la
+falta, dihent:</p>
+<p>–Sí, la alquimia, y la astrologia, y fins la ciencia Margarita, y
+l’estrolabi… Y lo mes estrany, (anyadí després de una petita pausa,) lo
+mes estrany, que qui créu en tot aixó y ho practica, no créu en anells
+de virtut, ni en espasas de constelació, ni en moltas y moltas altres
+cosas.</p>
+<p>–Estranyesas del mòn! contestá Don Enrich, ab lo somrís que revela la
+modestia y prudencia del sabi.</p>
+<p>–Es que ho dich com ho crech, insistí’l castellá; pus m’admira que
+aquesta invenció de la artelleria marxe tan poch á poch.</p>
+<p>–Ja vindrá la millora á son temps, com vindrá á totas las cosas,
+digué Don Enrich; en Italia, ja veheu com la emplea En Carmanyola,
+aqueix gran capitá de qui esperan tan de bè los venessians, en termes
+que ha fet desaparéixer dels exércits l’antich <em>carroccio</em>.</p>
+<p>–Y tal <em>carroccio</em> y tal carrot, interrumpí ab burla mossen
+Borra; ja era hora de que aquella gent desterrassen aquell embrás, ahont
+anava barrejat lo temple de Dèu, lo celler, la cuyna y l’hospital.</p>
+<p>–Així es, torná Don Enrich! contra las pilotas de foch res hi
+val.</p>
+<p>–Arma de cobarts y de traydors, (digué desde son recó, y caragolantse
+sos blancs mostatxos Ramon de Báges,) pus ha subjectat al cálcul lo
+valor del home, transformará al soldat en máquina, y aumentará ab lo
+temps lo poder dels déspotas y traurá la seguritat á las ciutats!</p>
+<p>–Ah! esclamá, bufant de coratje un jove castellá, que posantse en
+peus, doná dos ó tres voltas, apretant sos talons en terra y fent
+ressonar los esperons; ah! quant cert es lo que diu l’experimentat
+capitá. En efecte es així: com hi ha mòn, teniu rahó.</p>
+<p>–Si tals cosas, replicá lo vell, sols podian haverlas inventadas
+moros.</p>
+<p>–Al menos, digué Don Enrich, los moros de Ronda, en son siti, foren
+los primers que usaren bombardas, qual invenció aprengueren dels
+tartres, peró de aquellas á las que ara s’usan hi ha una gran
+diferencia, y no dubto que las del gran capitá Carmanyola dehuen ser ja
+molt millors.</p>
+<p>–Sempre gran capitá y mes gran capitá, digué una veu de un recó; com
+si no sabessen son orígen.</p>
+<p>–Gran, sí, cridá Don Enrich, y si algu tè per petit son orígen, diré
+que tot gran foch prové sempre de una guspira… Las obras, las obras sòn
+las que s’han de mirar dels homens.</p>
+<p>–Y jo anyadiré, digué’l juglar, que en lo pot petit es ahont sól
+haverhi la millor confitura… Lo que jo sento, (anyadí luego, parlant no
+com á juglar, sinó ab calor de bon patrici,) que hajam de pérdrer aquí
+lo temps sentint contar bruixerias de si lo sabi Merlí y fra Anselm
+Turmeda fan camisas pera que’l Comte se puga escapar volant, de si
+acabat del siti vindrán revoltas, de que si Jusuf (aquell que també posá
+una mala camisa á son antecessor Mahomet de Granada,) enviará forsas
+contra’ls sitiadors de Balaguer, y altres bestiesas que de res
+serveixen, quant al fi y al cap tot lo que’s fa no es mes que pera
+matarnos germans contra germans.</p>
+<p>–En quant á mi, (contestá’l castellá Sandoval, á qui no podia
+tractarse de cobart,) creheu que voldria tornar á ser ja en ma terra, y
+que’ns ocupassem en conquistas mes útils.</p>
+<p>–Sí, peró… li digué lo Mendoza; bo es desitjar que tornem á Castilla,
+mes la honra de Fernando exigeix que no se’l desampare fins que estiga
+ben assegurat.</p>
+<p>–Pau hi haja, digué lo vell Báges, que lo demés queda á nostre
+cárrech.</p>
+<p>–Ja… ja… repetiren alguns castellans, com crehent que’l pundhonor
+catalá s’havia ressentit; y algú fins anyadí: –Com, segons dihuen, lo
+Comte encara tè molts partidaris.</p>
+<p>–Es cert, alguns n’hi ha, digué mossen Borra, peró tot aixó es res si
+Fernando fa lo que déu fer, si sab tenir pau y guerra, si sab portar la
+guerra ahont déu, que es lo modo de tenir pau aquí. Y com suspirant en
+seguida y mitj cantant, digué per tres ó quatre vegadas: –Italia!…
+Italia!… Italia…!</p>
+<p>–Com hi ha mòn! cridá rihent llavors un de la rodona, que, poch amich
+del vi, y apoyant lo colze sobre lo pom de la espasa, comensava ja á fer
+badalls de son; teniu la gracia, mossen Borra, que á voltas sols vos
+enteneu vos. Desitjau la pau, diheu que pera tenir pau s’ha de tenir
+guerra, y voleu guerra y pau á un mateix temps. Lo diable que us
+entenga.</p>
+<p>–No falta qui m’enten, contestá l’altre, mirant als capitans vells de
+Aragó y Catalunya; si vos no fosseu tan jove, si tinguesseu recort ó
+noticia de antichs fets, y sobre tot…</p>
+<p>–Parlau clar y de una vegada, digué’l jove, interrompent al
+juglar.</p>
+<p>–Paciencia, cavall frisó, paciencia.</p>
+<p>La atenció general se fixá llavors en los dos que parlavan, temerosos
+tots de alguna indiscreció del jove, peró aumentá encara y’s doblá
+aquesta atenció, al ohir las paraulas seguents de mossen Borra: –Dich,
+jove, que no dirias aixó, sobre tot… sobre tot…</p>
+<p>–Qué?</p>
+<p>–Sobre tot si sabesses la rondalla dels gats.</p>
+<p>–Oh! oh! cridaren tots; de rondalla estam: contaula, contaula.</p>
+<p>–Rondalla tenim, deyan altres avisant als de mes lluny; mossen Borra
+parla: silenci, atenció.</p>
+<p>–Bè está, contestá’l juglar; ja que tant m’ho demanau, vinga la
+rondalla, y qui no m’entenga, que estudie á Isop ó s’en vaja á
+dormir.</p>
+<p>Y posantse en peu lo juglar, ficada la ma esquerra entre la obertura
+de sa gonella, y allargant la dreta, com volent imitar la actitut de
+algun predicador conegut, comensá de aquesta manera:</p>
+<p>–Prop de una gran casa s’en vá fer una altre de petita, y en una y
+altre tenian son corresponent gat pera guardarlas de ratas. Quant la
+petita era petita, lo gat de la gran sols se cuydava de la sèva, peró
+damunt de la petita hi feren un altre pis y sobre del pis un altre, y
+així resultá que la segona era ja tan gran com la primera y li feya
+sombra. Lo gat de la gran s’omplí llavors de enveja, y no volent que lo
+de la petita menjás fora de casa, tractá de no deixarlo passar may per
+la sèva teulada, á fi de que no anás á menjar y buscar ratas en las
+altres casas mes lluny, per las quals ell sempre volia ficarse y
+regirar. ¡Tonto de gat roig, que tal era l’envejós, pus se figurava que
+l’altre moriria de flaquesa, y mort que fós, podria ell trafiquejar en
+sa casa! Peró lo gat negre, que era lo de la casa petita y venia de bona
+rassa, coneixent las manyas del mal vehí, digué: –Sí? Pensas que seré
+tan llech de quedarme en ma teulada, mirantte com te llepas? En altre
+lloch te vull.– Y anantsen al carrer, pujava á las altres casas, y allí
+trobava tantas ratas com volia. De segur que al sortir lo gat negre, si
+no hagués tingut arreglada sa casa y hagués viscut sol, lo roig li
+hauria entrat per la teulada, y fins li hauria robat lo jas, peró tenint
+cuydado de que son amo estigués content y l’estimás, s’en anava confiat
+y segur, y acompanyat de altres gatons, y allá ahont trobavan lo gat
+roig y’ls sèus, hi havia tal esgarrapada y mossegada que no dich mes; y
+com lo negre era valent, era volgut per totas las casas, y de totas
+treya talls y ratas ab abundancia, deixant sempre vensut al roig envejós
+y á tots los que’l seguian, y tant volgut era en sa casa, que quant
+arribava, tot eran alegrias. No hauria sigut així, si s’hagués endormit
+en sa gorfa, si contentantse sols ab las ratas de casa, no hagués
+procurat enamorar á son amo ab sas gracias y valentias: de segur que la
+pau li hauria costat bastonadas, com donan molts amos als gats, y prima
+hauria tingut la panxa; peró contentant al amo, fentse ben voler dels
+vehins, tenint á ralla al gat roig y anant ben rodejat de gatons fiels,
+que vigilassen la casa y’l seguissen en sas campanyas, lográ estar
+sempre gras y ser lo rey del barri. ¿Qué val mes, donchs, pregunto jo
+ara, tenir pau en casa y dormir de flaquesa, ó tenir guerra á fora y
+estar gras?</p>
+<p>–Guerra, guerra á fora! contestaren alguns alegres, penetrant ja la
+intenció de mossen Borra.</p>
+<p>–Guerra es pau, si la guerra es triunfo, anyadí algun militar
+experimentat, que recordava encara fets de glorias passadas.</p>
+<p>–Donchs bè, continuá’l juglar; deixaume acabar, pera que millor
+m’entenga qui no m’haja comprés. “Diu lo compte,” com deya En Desclot… y
+aquí ve la part mes dolorosa…</p>
+<p>–Seguiu, seguiu, cridaren diferentas veus; avant la rondalla; vejam
+en qué para.</p>
+<p>–Bona rassa era la del gat negre, y de pares á fills tots seguiren la
+mateixa bandera de guerra á fora pera tenir pau dins, y per tot
+alcansaren sempre victoria contra’l gat roig y sos partidaris, per mes
+que alguna volta fins si barrejás lo gat de la Iglesia…</p>
+<p>–Psit, psit, prou, prou, mossen Borra: no’n fassam massa, digué á
+mitja veu lo prudent Ramon de Báges.</p>
+<p>–Mare de Dèu! contestá rihent lo juglar; qué tè que véurer lo gat ab
+las campanas? Deixaume dir. –Y com en efecte reprimint un poch sa
+propensió ridícula, acabá de esta manera: –Es donchs lo cas, que, com ja
+sabeu, <em>omnis caro foenum</em>, hagué de acabarse la rassa, perque
+havia mort l’últim gat sens deixar successor, y’l pobre amo, vehentse ja
+ratas á dins ¿qué fèu?…</p>
+<p>–No digas mes, no digas mes, cridaren tots rihent.</p>
+<p>–Vull dir, replicá’l juglar; en lloch del gat mort buscá l’amo un
+altre que li fes lo mateix servey, y per mes que buscá, cap ne trobá tan
+bo com un, peró era blanch… Ara ve aquí’l cas. Lo gat blanch ja trau las
+ratas de casa, mes si després s’adorm, –diheume, cavallers– si després
+de neta la casa, no’s fa estimar del amo, no busca la guerra á fora
+¿tindrá pau fora ni dins, tenint tan prop com tè la nissaga del gat
+roig?</p>
+<p>–Teniu rahó! Guerra á fora, á fora! cridaren tots.</p>
+<p>Y rompia llavors, com en aplauso, un picament de mans general dirigit
+al juglar, quant en sech, y fent deixar, com se diu, la paraula en la
+boca, ressoná prop de la porta l’agut so de la trompeta reyal.</p>
+<p>–Qué es aixó? digué’l juglar admirat; sembla que miola’l gat
+blanch…</p>
+<p>–Lo Rey! lo Rey! cridaren alguns que s’havian acostat prop de la
+porta, moguts de curiositat, mentres los altres reyan de la alusió del
+juglar.</p>
+<p>–Prou, prou! murmurá lo vell Báges, tot fent apartar lo barral del vi
+y’ls gots per dos macips que servian.</p>
+<p>–Vaja, rey dels cascabells, digué’l de Villena á mossen Borra:
+silenci, que ve Sa Altesa. Prou de rondalla.</p>
+<p>–Cascabells ó picarols, insistí encara’l juglar, de tot puch gastar,
+peró no’n vull, pera no semblar antich caballer francés… dich, soldat
+del gat roig.</p>
+<p>–Prou, prou! replicaren tots alternativament; silenci, que ja
+s’acosta’l Rey.</p>
+<p>Y en efecte, baixant tothom la veu, y admirats de que en tal hora se
+dirigís allí’l Rey, anaren tots posantse en peu y endressantse la roba,
+com disposantse cortesment pera rébrer á son senyor.</p>
+<p>La claror que donavan dos atxas de vent indicaren ben aviat que lo
+rey Fernando anava á entrar en lo clos del convent de Predicadors. En
+efecte, aparegué en seguida un patge, que portava en la ma dreta un
+pendonet reyal dels que’n deyan de glávis, y agitant aquest, com pera
+donar senyal que anava á entrar lo Rey, bastá pera que tots los
+circunstants se llevassen la gorra ó capell que’ls cubria, y obrissen
+pas ample, desde la porta.</p>
+<p>Venia lo Rey mitj armat de cos, sens lo balandrá de escarlata de
+costum, cubert lo cap ab bacinet de ferro, y li penjava lleugerament de
+las espatllas una senzilla capa ó huca de panyo blau. Son semblant,
+generalment afable, pareixia llavors un poch trasmudat, y ab son mirar
+incert, la manera descuydada ab que duya la capa, mal arreplegada de una
+part sota’l bras esquerre, y ab lo moviment seguit que donava á la ma
+dreta, anyadintse á aixó que caminava un pas avansat als que
+l’acompanyavan, qualsevol hauria conegut que dominava á son ánimo alguna
+nova desagradable.</p>
+<p>Anavan ab lo Rey dos personas, lo gobernador de Catalunya, Guerau
+Alemany de Cervelló y’l confesor de Sa Altesa, fra Diego (ó Diago, com
+li deyan los castellans,) de Tamera, aquest mostrant son ayre de
+mansuetut, que sempre manifestava, l’altre la energia de son carácter
+resolt y la espressió de un home vigilant y previst.</p>
+<p>Las últimas paraulas que’s pogueren sentir ans de penetrar lo Rey,
+foren aquestas, que per la forsa ab que las pronunciava Fernando,
+indicavan ser ja repetidas mes de una volta:</p>
+<p>–No mes rahons. De ma bondat no s’abusará, y si compassió volen, demá
+la tindré… demá ó quant veja rendit al contrari…</p>
+<p>que ha de ser prest, prest… Prou havia fet en exceptuar sols als que
+haguessen mort al arcabisbe de Saragossa. Entretant, gobernador, no
+perdonem medi y acabem de una vegada.</p>
+<p>Així que’l Rey hagué passat lo llindar, tothom s’incliná, fentli la
+salutació deguda, y acostántseli en preferencia don Enrich, li doná don
+Fernando la ma, y després de mirar entorn, digué: –Salut á mos
+barons…</p>
+<p>–Salut á Sa Altesa.</p>
+<p>–Bè, bè… anyadí lo Rey, anant regoneixent als principals que allí hi
+havia; m’alegro de trobarvos á vos, cosí… y á tu, Cardona… y á tu,
+Mendoza… Bè, bè. No puch venir á millor punt.</p>
+<p>–Senyor… senyor… digueren alternativament algunas veus dels
+anomenats.</p>
+<p>Y’l de Villena anyadí: –Vos á tal hora en aquest lloch? Hi ha alguna
+nova desagradable, ó es que…?</p>
+<p>Y sens deixarlo acabar lo Rey, com no sentint sa pregunta, y
+soltantli la ma, preguntá:</p>
+<p>–Lo mestre de camp no es aquí?</p>
+<p>–Fa una hora, contestá don Enrich, que ha partit de sa tenda: jo l’he
+vist, que anava vestit de totas armas, y seguit de quatre ballesters de
+rotllo que’s dirigian á la línea.</p>
+<p>–Donchs no ho entench! digué llavors lo Rey com parlant ab sí mateix.
+A véurer, (anyadí luego) quins sòn los caps de companyies y condestables
+que fan avuy la guayta, pus vull saber de qui m’he de fiar; perque, ó
+podré poch, ó m’han de pagar lo perill en que’ns posan.</p>
+<p>–Senyor… senyor…! tornaren á repetir molts y en especial lo de
+Villena; qué es lo que passa?</p>
+<p>–Qué passa? No ho vullau saber. M’acaban de advertir com han saltat
+la tapia de la línea una multitut dels sitiats, que no se sab qui sòn; á
+mes, se prepara un cop traydor contra nosaltres, y quí sab, quí sab lo
+que pót ser demá de mí y de ma terra, segons lo que succehesca aquesta
+nit. Oh! (esclamá llavors,) aquesta fòra la paga de ma paciencia y de ma
+generositat! A véurer si lo rey de Aragó vá á ser ni digne de poderse
+dir infant de Castilla. Ma honra es vostra honra, barons! A tots
+reclamo; convé vigilancia, convé lleyaltat, convé també… sí, sí… convé
+resolució; y… mes que tot, (digué després de una pausa, y com ple de
+impaciencia,) mes que tot convé ara que’m doneu tranquilitat, que’m
+tregau lo dubte, que’m digau lo que passa y lo que pót passar… Que
+busqueu per tot lo mestre de camp, ó qualsevulla que sia, ab tal que
+m’ho diga… Que’m digan lo que passa (torná á repetir finalment ab
+forsa,) ó lo que pót passar!</p>
+<p>–Jo vos ho diré, senyor!</p>
+<p>Al sentir eixa resposta, tothom dirigí la vista á la porta, que era
+de la part de ahont venia. Prop de ella estava aturat un guerrer, cubert
+de totas armas, una figura vestida enterament de ferro, pus cap pessa li
+faltava pera resguardar son cos, capell ab babera, gorjal, corassa y
+perpunt, espatlleras, devant-brassos, manoplas, asberch, cuixeras,
+gamberas y fins sabatas ferradas. Encara que no s’hagués descubert, com
+feya en aquell moment per reverencia al Rey, l’hauria conegut també
+tothom, per un distinctiu particular de que feya gala, y en lo qual
+havian fixat sempre la atenció tots los del campament, es á saber, un
+rich tabar ó capa vermella, que may desamparava, cosa que tè son
+significat, si pensa lo lector que en tots temps, y fins ara, hi ha
+especialitats que, volent interessar al públich, ans de cautivarlo per
+la part del esperit, comensan á interessarlo ab alguna estranyesa per la
+part óptica ó visual.</p>
+<p>–Lo donzell de Puymoren! diguérense mutuament y tots admirats los
+circunstants.</p>
+<p>–Quí?… Lo del tabar?… preguntá entre admiració é indiferencia lo
+gobernador Alemany.</p>
+<p>–Quí?… Quí?… preguntá també lo Rey, com venintli de nou lo nom que
+havian pronunciat.</p>
+<p>–Un oficial, (continuá lo gobernador, y responent al Rey,) un dels
+caps, que, com veheu per sa vestidura, fa la guayta esta nit. Tal volta
+ha sabut…</p>
+<p>Y sens deixar acabar al gobernador, se girá lo Rey com examinant al
+donzell, y li digué:</p>
+<p>–Sí?… Es que en efecte sabs alguna cosa?</p>
+<p>–Ja vos ho he dit, senyor, contestá lo donzell; lo que passa y lo que
+pót passar.</p>
+<p>La forsa ab que foren pronunciadas estas paraulas, deixaren admirat
+al Rey y á alguns dels presents, mentres alguns las prengueren per una
+ponderació ridícula.</p>
+<p>–Bè, bè, digué lo gobernador, á qui may havia fet goig, per son
+estrany distinctiu, lo donzell; vejam, donchs, si es que res ha succehit
+y…</p>
+<p>–Espera, Guerau, espera,… digué ab pausa lo Rey.</p>
+<p>–Al revés vos dich jo, senyor, interrompé’l donzell; que no convé
+esperar.</p>
+<p>–Donchs qué?… Digas, parla… Pót ser?…</p>
+<p>Lo Rey estava ja ple de impaciencia.</p>
+<p>–Senyor, á vos puch y dech dir cosas, que no convé tal volta divulgar
+per ara; respongué lo donzell, baixant la veu y com quedantse la última
+paraula en la boca.</p>
+<p>–Es á dir…?</p>
+<p>Suspengué llavors en sech sa pregunta lo Rey, penetrant la intenció
+del que li parlava, y continuá en seguida resolt:</p>
+<p>–Ja, ja… Val mes, sí, val mes que á mi m’ho digas. Y quant mes breu,
+millor.</p>
+<p>–Breu seré, com que ab pocas paraulas basta; contestá l’altre.</p>
+<p>Y dirigintse’l Rey á una estancia inmediata, feu senyal ab la ma al
+donzell pera que’l seguís, passant tots dos depressa per entremitj dels
+concurrents. Entrats que foren, lo patge del pendó ajustá la porta, y
+quedantse ab lo glávis al mitj de ella, bastá pera que tothom
+s’apartás.</p>
+<p>Un silenci de admiració seguí inmediatament de aquest fet, aprés tots
+s’anavan preguntant qué era lo que passava, y lo que de alló resultaria,
+cada un aná fent comentaris ó conjecturas, y’l gobernador y’l confessor
+del Rey, mes admirats que ningú, no sabian que contestar als demés, fins
+que mossen Borra, prenentho á bulla, pera distráurer la admiració,
+(encara que interiorment ho calculás ab serietat,) digué:</p>
+<p>–Ara sí que veig que las sentencias en boca dels reys tenen tungadas,
+com las tè la fama de bons ó de dolents, pus lo Comte de Urgell diu “O
+rey ó res”, Ladislau de Nápols diu “O Céssar ó res” y si no ha dit una
+cosa semblant Don Fernando, es perque son enemich ho diu, peró’m sembla
+que si no ho diu ab la boca, ho diu ab lo cor. Preparauvos, donchs,
+amichs, que si la sentencia s’escriu esta nit…</p>
+<p>No pogué acabar de parlar mossen Borra, pus avantsant lo patge de la
+porta, se vegé obrir esta, y aparegué de nou lo Rey, marxant cap á fora
+resolt, y manifestant ab sos ulls la satisfacció que’l dominava.</p>
+<p>–Depressa, mos barons, cridá així que obrí la porta; depressa! Cada
+un vaja, sens detenirse, ahont li toque. Vestiuvos de totas armas, y á
+cavall.</p>
+<p>Y anant mirant ab llestesa als que allí hi havia, donava ordres ó
+advertencias á cada un dels que anava topant.</p>
+<p>–Tu, adelantat major, prepara los teus siscents y, llansa en cuixa,
+que aguarden fins que se’ls avise. Tu, gobernador, fes reunir lo mes
+prest tots los rocins genets que hi haja, y que, partits en quadrillas,
+comensen á passejar á lo llarch de la línea: fes al mateix temps que
+tots los peons, empavessats, arquers ó ballesters y las condestablias
+vajan á sos punts, y no’s mogan de arrasserats á la línea; fes que las
+bombardas… pero nó. Vina tu, Aleix Moragues, mon fuster en pau y en
+guerra, que qui tan bè ha sabut colocar las bastidas, no m’ha de fer
+quedar mal en la feyna que avuy m’ha de fer; vina y prepara al mateix
+temps tots los treballadors que tingas… Tu, Tamera, segueix altre vegada
+ab mi, y no’t done quimera si no tenias cálzer pera celebrar missa en ma
+capella, pus molt será que demá no la pugas celebrar devant del Sant
+Cristo de Balaguer. Y tú, y tú…, per fi, (digué ja com apurat del temps
+que perdia,) tots, tots los que sian caps, vingan lo mes prest á ma
+cámara, y vinga també lo mestre de camp, á qui convé buscar prompte,
+prompte… y allí sabréu lo que per vostre Rey y per vosaltres avuy
+s’haurá de fer.</p>
+<p>Y partint á tota pressa, portant á son costat al donzell de Puymoren,
+saludá cortesment lo rey Fernando y s’en torná al lloch que li servia de
+cámara en lo siti.</p>
+<p>Los circunstants que no devian seguir al Rey s’en anaren ab llestesa,
+prenent cada un la direcció que mes li convenia, y així quedá lo clos
+desocupat y buyt, no permaneixent en aquell lloch mes que mossen Borra,
+lo qual, admirat de lo que passava, y desitjant ja donar descans á son
+cos, sortí al revés dels altres, es á dir, ab gran pausa, y’s dirigí á
+la celda que li havian senyalat pera allotjarse en lo convent, repetint
+creus sobre la boca, per los badalls de sòn que feya, y dihent tot
+caminant estas paraulas: –Viscam y vejam… que demá será un altre
+dia.</p>
+<p>Entre totas aquellas personas, quals semblants revelavan admiració,
+dubte ó sorpresa, sols una n’hi havia que manifestava gran satisfacció,
+per mes que procurás disimularho, y á contemplarse la vivacitat de sos
+ulls y son ayre dessembrassat y de triunfo en aquells moments, s’haguera
+pogut dir que aquell home se trobava en l’estat del qui, esperant ó
+somniant una ditxa, véu ja obert y libre’l camí pera disfrutarla.</p>
+<p>Així al menos ho demostrá, clavantse ab forsa y sens cuydado lo
+capell en son cap, quant lo senyor Rey li feu senyal que’s cobrís, y
+passant orgullós al devant de la comitiva, en qual moment, ple son cor,
+en efecte, de orgull, de satisfacció y de esperansa, pronunciá sols pera
+sí las seguents paraulas:</p>
+<p>–Ara si que crech en aquell adagi catalá, que es tan comú de algun
+temps: “Si vols ésser papa, pósatho al cap.”</p>
+<h3 id="v.">V.<br> Si vols ésser papa,
+pósatho al cap.</h3>
+<p>Ja’m sembla que veig al lector impacient pera saber una cosa
+succehida peró no contada, pera averiguar lo contengut de aquell
+paréntesis del capítol anterior, que tal venia á ser, en mitj de aquest,
+lo tancament del donzell ab lo Rey.</p>
+<p>Calcule, donchs, ab los sentiments que dominavan á un y altre, lo
+significat del primer cop de vista entre aquells dos personatges, cada
+un dels quals esperava per son estil. Esperava lo Rey, y era tal la
+confiansa que entreveya en aquell moment, que, de tan grata, arribava á
+créurer que no devia confiar, peró sa pugna interior li feya traslluir
+en la cara la espressió de la alegria que se sól tenir en tals casos; y
+esperava lo donzell, peró de la manera que espera lo qui, dubtant de una
+sort que no mereix prou, pugna també entre’l desitj de atrevirse y la
+por de escarmentarse, qual estat del esperit no es lo que millor se
+revela per la cara, y pót semblar modestia, quant, á voltas, es sols
+inesperiencia del mòn.</p>
+<p>Hi ha, no obstant, una excepció en aquest últim cas, y es la
+diferencia que vá del home de bè al dolent, pus aquest vèns mes aviat
+son dubte, y sab fingir en lo exterior l’ayre de qualsevol virtut.</p>
+<p>Així succehí entre don Fernando y’l donzell: se miraren primer
+dubtosos, y á la segona mirada del últim, lo primer vegé ja devant sos
+ulls á un altre home. L’agafá’l Rey per la vora de la capa, (que sempre
+los potentats se familiarisan en los perills ab los que’ls adverteixen,)
+y com acostantlo á sí, li parlá de esta manera:</p>
+<p>–Y donchs?…</p>
+<p>Y anava á respóndrer lo donzell, quant, fent lo Rey com que reprenia
+una idea fugida, li digué ab cert empenyo:</p>
+<p>–Ah!… No’m recorda ton nom… Digasme ans que tot com te dius,
+perque…</p>
+<p>Ab la interrupció que feu aquí lo donzell guanyá un pas mes de
+terreno en sa confiansa.</p>
+<p>–M’admira que us pareu en la persona, quant tant vos importa la
+cosa.</p>
+<p>–Sí, es cert: digas, digas, donchs; contestá lo Rey, fent major
+mostra de familiaritat.</p>
+<p>–Jo he sigut l’encarregat esta nit de fer la guayta en la estacada de
+devant de las torres…</p>
+<p>–Qué dius? cridá lo Rey, donant un pas enrera y soltant la capa al
+donzell.</p>
+<p>–Deixaume dir, senyor.</p>
+<p>–Es que per allí, precisament, dihuen que es per ahont han sortit los
+de la ciutat…</p>
+<p>–Ja ho sè. Deixaume dir; repetí ab forsa lo donzell.</p>
+<p>–Es que llavors tu…</p>
+<p>–Senyor, si així perdem lo temps, si tal es vostra desconfiansa, poch
+profit treuréu de ma revelació.</p>
+<p>–Parla, donchs.</p>
+<p>–Sí, continuá llavors lo de Puymoren; per lo lloch de ma guayta es
+per ahont han sortit esta nit los soldats fugitius del Comte de Urgell,
+que no eran pochs, y jo’ls he deixat passar, y jo m’alegro de haverho
+fet, pera fervos un servey á vos, y si ara’m tornava á succehir, ho
+tornaria á fer.</p>
+<p>–Qué dius? No sabs?…</p>
+<p>–Sè, senyor, que á resistirlos, lo siti hauria sigut mes llarch de lo
+que vos desitjau, pus s’en haurian entornat dins. De esta manera, la
+tropa gascona, que era la última ab que contava lo Comte, baix pretest
+de fer sortidas contra los sitiadors, deixa desamparat al contrari pera
+sempre, y’s dirigeix á son pais, ahont la espera lo senyor de Favars,
+que sortí ab tots los caudals de Jaume de Urgell fa pochs dias, y ha
+escrit ara á sos compatricis que’ls espera en Gascunya pera repartir lo
+diner entre ells, segons veuréu en aquesta carta que’ls fugitius m’han
+donat pera justificarse.</p>
+<p>Lo Rey agafá la carta y la llegí, peró tement l’altre que dubtás,
+continuá dihentli ab energia:</p>
+<p>–Duptau que aixó sia cert, quant al Comte li convé ara mes tenir
+tropas dins que fora? Duptau que es major ventatja pera nosaltres tenir
+menos gent que’ns resistesca? Duptau de que no tornará lo de Favars,
+quant li ha sobrat temps pera fer allistament nou en Gascunya, com
+sabeu? Per fi, senyor, per fi, (digué ab ánimo resolt,) ¿dubtaréu de qui
+posa en garantia de aquesta bona obra son cap á vostra disposició?</p>
+<p>Inclinantse aquí lo donzell de Puymoren y descubrint son coll, deixá
+mut y pasmat al Rey; mes tornant á alsar lo cap ab serenitat, continuá
+resolt de esta manera:</p>
+<p>–Rey Fernando de Aragó, si teniu encara por de la terra gascona, ja
+us donaré á son temps un remey, y si us basta ab la relació de lo que
+passa, ohiu encara, pera major tranquilitat vostra, la relació de lo que
+tè de passar.</p>
+<p>–Per vida de…! esclamá lo Rey, que no sè si ets ángel ó ets diable.
+Digas… digas… Tens rahó: parla.</p>
+<p>–Tot lo que vos creheu de traició no es cert. La traició es certa,
+peró vos no sabeu la forma, y jo la he sabuda per los mateixos
+gascons.</p>
+<p>–Qué dius! torná á esclamar lo Rey, y obrint sos ulls de foch; parla…
+parla…</p>
+<p>–La traició no es del exércit, es de alguns vassalls dels pobles
+vehins, que moguts per Berenguer de Fluviá, vindrán en forma de somatent
+ans de la matinada, y donant rebato al campament, procurarán fer una
+embestida per introduirse en la ciutat…</p>
+<p>–Y qué?… interrompí lo Rey ab impaciencia.</p>
+<p>Lo donzell se somrigué ab calma, com volent infundir mes confiansa al
+Rey.</p>
+<p>–Vencedor de Antequera, li digué ¿qué podrá fer un poble mal conduhit
+contra un exércit ben ordenat? ¿Qué fará lo rebato per fora, si no hi ha
+dins qui li puga obrir pas? A mes, que en vostra ma teniu lo medi.
+Deixau que s’acoste lo desordenat somatent, deixau que vinga fins á la
+línea, que ell no sab lo que li espera.</p>
+<p>Lo Rey mirava de fit á fit al que li parlava, y á cada mot que
+sentia, obria mes sos ulls, respirava ab mes forsa, y casi’s
+transportava ja al lloch del triunfo, que pochs minuts ans creya véurer
+fosch.</p>
+<p>–Las bombardas que teniau (continuá lo donzell, ab to de seguritat, y
+parlant mes depressa sens que s’interrompés,) y las que vos han portat
+los arrays y patrons de Tortosa, colocaulas prest en lo tossal mes
+inmediat ó derrera de qualsevol bastida, ab tal que dirigescan son foch
+al punt per ahont ha de acostarse la gent armada. Deixaula acostar,
+deixaula que arribe fins al peu de la línea, y llavors…</p>
+<p>–Llavors qué? preguntá y esclamá lo Rey á un temps, posantse las dos
+mans al cap.</p>
+<p>–Llavors, digué l’altre ab calma, feulas disparar totas á un temps,
+espargiu lo foch y’l fum entre aquella gent arreplegadissa, que ni sab
+lo que es guerra, ni coneix la virtut de aquellas máquinas milagrosas,
+y… ja veuréu com, en pochs minuts, queda net lo camp, dispersantse tots
+en totas direccions, y com á vista de un remey tan supremo, baixa lo
+mateix Comte á rendir sa espasa als peus de son llegitim rey.</p>
+<p>–Vóls dir?… y qué?… com?</p>
+<p>Lo Rey no sabia qué preguntar, de tan que volia saber y prevéurer y
+evitar y asegurar á un temps.</p>
+<p>–Teniu confiansa en mi? preguntá lo donzell.</p>
+<p>–Oh! si la tinch? Com á infant de Castilla y com á rey de Aragó,
+demana…</p>
+<p>–Com á rey de Aragó deveu dir, y prou, que ho sòu y ho seréu.</p>
+<p>Lo donzell guanyá un altre pas de terreno en sa esperansa.</p>
+<p>–Sí: demana de mi.</p>
+<p>–Demano sols un títol, de que no podeu donar diploma: donaume’l títol
+de amich, y res mes.</p>
+<p>–Homens així’m faltavan! deya pera sí’l Rey.</p>
+<p>Y anava á apretarli la ma, quant renovántseli la possibilitat de
+tornar los gascons, se detingué, posantse la ma á la boca, com que
+discorregués, y digué:</p>
+<p>–Peró si’ls gascons tal vegada… Tu me has dit al principi…</p>
+<p>–Sí, en efecte: vos he dit que us donaria un remey. No us fassa por
+la Gascunya, quant tè aquí poch profit: escriviu á Cárlos, rey de
+Fransa, que’s queixe del Comte de Foix perque fa armas contra’l papa
+Benet, diheuli que envie predicadors á la Gascunya que defensen la causa
+del llegítim Vicari de Dèu, y… fins si voleu, jo escriuré al cardenal de
+San Estaci, á qui conech de Italia, pera que hi done un cop de ma.</p>
+<p>–Has estat en Italia?</p>
+<p>–Hi he estat, peleant ab florentins y venessians, y sols n’he vingut,
+al saber que en ma terra hi havia rey y necessitava las espasas dels
+bons.</p>
+<p>–Oh! dígasme ara ton nom, bon amich, dígasmel ara, que no’m recorda y
+no m’en vull olvidar mes.</p>
+<p>–Lo donzell de Puymoren.</p>
+<p>–Puymoren, sí… Puymoren, (repetí lo Rey, fent esforsos pera
+pronunciar bè lo nom.) Ja no se’m olvidará mes.</p>
+<p>–Y bè, preguntá l’altre ja ab accent dominant. Qué voleu mes, rey?
+Voleu encara entretenirvos? Qué us falta ja pera no córrer al triunfo
+que us espera?</p>
+<p>–Res, res, donzell de Puymoren! cridá lo Rey, donantli la ma.</p>
+<p>–Corremhi, donchs, senyor!</p>
+<p>–Sí, sí, corremhi, corremhi!</p>
+<p>A aquest crit, que donaren los dos ab forsa, lo patge del glávis
+tornava á obrir la porta que poch ans s’havia tancat, ab pasmo de tots
+los senyors y capitans que componian l’exércit de Fernando.</p>
+<h3 id="vi.">VI.<br> Lo somni de
+mossen Borra. Las bombardas.</h3>
+<p>Come trovasti, o scelerata é brutta Invenzion, mai loco in uman core?
+Per te la militar gloria è distrutta; Per te il mestier dell’ arme è
+senza onore; Per te è il valore e la virtù ridutta…<br>
+Ariosto.</p>
+<p>Ánimas com la de mossen Borra no poden ésser conegudas sinó per lo
+mateix que tè la sort de possehirlas. Quants hi ha que aparentan en lo
+mòn possehir un esperit privilegiat, que logran fins enganyar á aquell,
+fentli créurer que sa modestia, sa serenitat ó sa mirada compasiva
+indica una inteligencia de sabi, una valentia indomable ó una
+sensibilitat esquisida, y no obstant, tot alló no es mes que apariencia
+y exterioritat, pus los falta la principal dot, qual es la franquesa del
+home honrat y’l desprendiment de las vanitats mundanas. ¿Qué m’importa á
+mi que’l que tè rahó cride y s’enardesca, si la rahó y sa conciencia’l
+fan cridar, no volent transigir ab la hipocresia ó ab l’orgull? ¿Qué
+m’importa á mi que mossen Borra’s riga de tot lo mòn, que ab la burla de
+un fassa ríurer als demés, si al fi óbra per un fi moral, si sa burla es
+per ell lo cástich que, en conciencia y escandalisat dels vicis, créu
+donar als que’ls cometen? Per aixó ell ríu, y ríu en la cara, mentres
+plora ó s’enardeix ab lo cor, y per aixó també sembla indiferent á las
+causas y objectes que causan ilusió als demés, pus pera ell no hi ha mes
+ilusió que las grans realitats quant las contempla ó que las grans
+causas que las motivan quant las preveu.</p>
+<p>Qualsevol haguera dit, vehent al juglar de la cort, ab la calma ab
+que’s dirigí á sa celda, que aquell home era indiferent á tot lo que
+passava, y que no participava tal volta del entussiasme que infundí en
+los magnats la transformació repentina del Rey. Per ell, ni aixó, ni la
+aparició del donzell, ni’l moviment que en totas direccions se notava
+era res: fins allí no veya mossen Borra mes que ilusió dels altres, y
+pót ser algun misteri, que no coneixent prou, no volia cansarse en
+endevinar. Lo únich que feya en tals casos era trobar per alló motiu
+pera transportarse endevant ó enderrera, ja plorant per lo gloriós
+passat de sa terra, ja gosantse en un esdevenidor felís, peró sols felís
+pera ella, quant, en sos cálculs, arribava á entrevéurer un camí ó
+principi de camí pera aquell temps hermós creat instantaneament en sa
+fantasia. Cor de home de bè quant feya ríurer als demés, cor de poeta
+quant reya dintre de sí mateix!</p>
+<p>Participava son cor de eixas dos qualitats, quant mossen Borra se
+sentá sobre son llit pera despullarse y descansar, y tota la conversa
+que ab sí mateix tenia se reduhia á aquestas rahons: primer deya: –Y bè!
+Qué será al fi tot aixó? Una cosa mes ó menos grossa, peró al cap y á la
+derreria una de tantas cosas del mòn. Y á poch, y després de
+reflexionar, ó quant de segur ja’s transportava, repetia lo seguent:
+–Mentres hi haja guerra á casa, petitesa y miseria. Dèu la acabe prest á
+dins y la encenga á fora, que així hi haurá grandesa y abundancia!</p>
+<p>Y mes fixat en son desitj que en lo que passava, tot ficantse la
+gorra de estam blanch de Vich, anava á dar la última apretada á la
+finestra, per si no estava ben tancada, quant de repent ferí sos oidos
+un soroll en la part de fora, y en lo que may hauria ell pensat en
+aquella ocasió. Era’l mateix soroll que, en aquell instant, separava en
+las passeras del riu de Farfanya á las dos amigas de Menargues que
+anavan en busca de sos esposos, y que, omplintlas de horror y espant,
+las feya pérdrer la esma y precipitar per entremitj de las ayguas!</p>
+<p>Al regonéixer mossen Borra que aquell soroll era compost á la vegada
+de veus humanas y de campanetj, tement la realitat de una cosa que no
+havia pensat ni previst, estigué un moment com dubtant, mes allargant
+luego la ma al bancal de son llit, se embolicá ab ell de qualsevol
+manera, y obrí mitja finestra pera mirar lo que tant lo sorprenia.</p>
+<p>–Dèu del cel, esclamá de prompte admirat, vehent lo cercle de llums
+que’s descubria entorn de Balaguer, encara que á alguna distancia; es
+possible! Es á dir, que aixó durará mes de lo que’ns pensam!</p>
+<p>Peró després de contemplar un poch, y com reprenent de nou sa calma,
+torná á tancar la finestra, y dirigintse de nou al llit, digué:</p>
+<p>–Ba, ba! Somatent que no vè de Barcelona, somatent sense procés,
+veguer, ni bandera, no será may res de bo.</p>
+<p>Y tot arreglant lo bancal y la gira del llansol, anava discorrent de
+esta manera:</p>
+<p>–Lo somatent ó ha de ser gros, per una gran causa, partint del centre
+de la terra, ó ha de ser petit, y per una causa petita, com quant un
+poble persegueix ab lo Via fora! á un malfactor. De manera, que ha de
+ser una cadena pera subjectar tirans, ó una soga pera penjar á un
+lladre, y ab bona fe, crech que aquest no es mes que una mala anella de
+la cadena y un mal filat tros de lligam, pus sens cap y sens concert
+surt contra un exércit aguerrit.</p>
+<p>Aquí mossen Borra, sentat ja dins del llit, apagá lo llum y se senyá,
+peró fos que en la fosca se concentrás son esperit, fos que sa
+imaginació se exhaltás per l’efecte fantástich que li havia causat lo
+conjunt dels bruchs y matas encesos, ó que sa memoria’s transportás á
+grans fets passats que coneixia; lluny de posarse de seguida á jáurer,
+com sempre solia, continuá llavors involuntariament sentat per un rato
+en lo llit, fent las seguents reflexions:</p>
+<p>–Oh! qué bonich déu ésser un somatent, quant, espressant l’esperit de
+la terra, se dilata desde’l cor de ella fins á sos estrems; quant sòn
+tots uns, y rey y poble van units, y no’s pensa mes que en la honra de
+la patria! Oh! jo veig en aixó lo carácter guerrer, l’esperit libre del
+catalá, lo fruyt de las grans lleys del pais, de aquellas lleys que han
+sigut la mare de totas las glorias dels antichs temps. Sens aquellas no
+hi hauria hagut esquadras ni conquistas, ni hi hauria hagut riquesas ni
+llibertats, no hi hauria hagut reys ni pobles felissos.</p>
+<p>Y així, anant saltant vagament de uns pensaments á altres, peró
+lligant los uns ab los altres, vehent devant sa imaginació tots aquells
+objectes que anomenava, y altres que li anavan ocorrent, acostat ja lo
+cap al coixí, pronunciá encara aquestas paraulas, que probavan lo calor
+de sa imaginació exaltada:</p>
+<p>–Quí pogués véurer á algú de aquells reys que pelearen en Sicilia y
+en Italia, aquells estols que tallavan lo mar en totas direccions,
+aquells almugavers, que pujavan á las montanyas y assaltavan los murs
+com qui puja á un marge… y oir aquells crits de San Jordi… San Jordi y
+Aragó!…</p>
+<p>Mossen Borra havia quedat ja en tal punt adormit.</p>
+<p>Peró no cregau que la exaltació del juglar despert havia de cessar
+per aixó. La exaltació se tornava llavors ilusió pera’l juglar que
+dormia.</p>
+<p>Ningú podria pintar lo que tal volta espressavan llavors las faccions
+del juglar que dormia, gosantse en l’hermós quadro que era objecte y
+causa de son somni, lo que espressaria aquella cara entre la gorra y’ls
+llansols, pus ningú ha pogut observar lo que fa un home en tal cas,
+quant la quietut lo rodeja, y quant ni la menor transparencia de llum lo
+distrau.</p>
+<p>Lo primer objecte que vegé dormint mossen Borra fou un cavall blanch,
+lo cavall de Sant Jordi, que, volant pels ayres, se dirigia en llargas
+embestidas á tots los extrems de Catalunya, donant renills y estufant sa
+cabellera quant arribava á certs punts. En Portfangós y en Salou lo vegé
+córrer casi á rans de la aygua per entremitj de innumerables galeras y
+altres embarcacions, sens que may ensepegás en cap fusta, sens que may
+sos arreus se enrredasen en cap vela. Semblava com si’l cavall esperás
+indecís, com si li faltás la carga pera partir, com si no fos la hora de
+trobar al cavaller propi que l’havia de montar. Oh goig inefable! Lo
+cavall ja no anava sol. Sobre de ell veya ja mossen Borra al mateix
+sant, patró de Aragó, vestit mitj á la grega antiga, portant á sa ma la
+flamejant llansa, y á la gropa un altre cavaller jove ab corona reyal y
+aguantant ab lo bras esquer un escut de las barras de sang. La fisonomia
+del sant poch importa al devot, peró la del cavaller de la gropa
+interresava sobre manera al juglar: aquella cara ell la havia vista, la
+coneixia, y, á pesar del goig que li causavan sas miradas, una de
+aquellas confusions misteriosas que ocorren en los somnis li impedia,
+sense saber perque, de poder adivinar á quin amich perteneixia. Pegá una
+volada’l cavall, despedint entorn de sí una grata resplandor, que donava
+un brill vaguejant á la platejada armadura que’l cubria á ell y als
+cavallers de sa carga; y á pesar de tal bellesa encantadora, no cal dir
+que ab lo cavall resplandent s’elevá també, com subjectat á sos peus ò
+dominat per sas ferraduras, l’infernal y vert drach alat, trahent sa
+llengua de sageta, resplandent y bell també, com pót serho per son estil
+la pintura de un foch de infern, que deixa véurer per tot la ma y la
+habilitat del artista que la ha executada. Per demés es dir aquí que’l
+juglar doná també un salt en lo llit, desitjós de véurer la cara que li
+fugia… Peró no li fugia, nó. Lo juglar volava lo mateix que’l cavall,
+seguintlo á poca distancia, y tots junts se remontaren fins á arribar al
+cim mes elevat de la montanya mes alta de Catalunya; allí lo cavall,
+clavant sas ferraduras ab forsa en las rocas, com se conta del de la
+reyna mora del castell de Ciurana, emprengué una embestida, y atravesant
+lo mar, no pará fins á distingir una gran ciutat de Italia, fins á
+arribar á Nápols, devant de quals portas, descavalgá lo cavaller rey, y
+quedá prop de ell en sa guarda lo cavaller sant. Peró ans que allí
+arribás, quantas cosas no alegraren lo cor del juglar volant, que venia
+á fer en tal cas la feyna de un patge alat. Mentres lo cavall corria,
+anavan descubrintse á dreta y esquerra islas y territoris, que senyalava
+ab sa llansa, tot passant, lo sant guerrer, com pera indicar al company
+que totas aquellas terras eran vassallas sèvas; en un extrem de Italia
+se veya alsar, també volant, lo lleó alat de sant March, mirant ab vista
+espantada aquell nou succés, en totas las riberas se veyan atravessar
+grossos peixos, sanguejant en sas espatllas las barras de Aragó, y prop,
+prop ja de la hermosa Nápols, tan tranquila estava la aygua, que en lo
+fondo del mar se veyan reflectits los volants viatjadors, colocats á la
+inversa, de manera que mossen Borra gosá certs moments com á juglar, al
+contemplar lo moviment de las camas y la panxa del cavall, com gosá no
+menos, crehent véurer en sa ilusió que’l drach tenia la fisonomia del
+gat roig, y que volent detenir al cavall, prop de Nápols, ab sa unglosa
+arpa, li arrimá aquell una tremenda cossa. Pera ferse obrir las portas
+de Nápols, cridá lo cavaller jove á infinitas legions, que aparegueren
+donant lo crit de “Sant Jordi y Aragó!” y en seguida tingueren lloch
+infinitas pugnas, succehintse y pasant rapidament unas aprés de altres
+com los quadros de un panorama. Al cáurer las portas, se descobrí en
+mitj de un portal una reyna embolicada ab un manto que assegurava en son
+cos, mentres que un guerrer, portant un escut ab unas flors de lis,
+avansava pera despullarla de la reyal vestidura. Al descubrir la
+intenció del guerrer, avansa també’l rey jove, la reyna se guarda no
+menos de ell, peró al fi acaba per obrirli sos brassos, y cobrintlo
+també ab son manto, se’l emporta seguit de tots sos guerrers, que
+allunyan al contrari, fan cáurer son escut de las flors de lis y passan
+per demunt de ell. Fins aquí sempre vegé mossen Borra al cavaller sant
+prop del cavaller rey, peró mudantse en sech devant los ulls de sa
+imaginació la escena que contemplava, observá que’l sant havia
+desaparegut, que’l camp gloriós de guerra s’havia transformat en un
+lloch cortesá, pus lo rey estava rodejat de donas, entre quals nuus y
+blanchs brassos, apareixia com lligat per una voluptuosa cadena. Lluny
+de véurer allí al sant, li semblá al dormit juglar que veya sols al
+drach infernal, senyorejant per totas las cambras del palau y mudant sa
+atmósfera ab son álit calent y verinós. Mossen Borra, á qui agradavan
+las festas y las glorias, á qui havia seduhit de prompte la bellesa y
+grandesa de aquella morada, y á qui atreya continuament la amistat del
+rey jove, vehent al mateix temps camins de gloria y camins de deshonra y
+perdició, indecís, dubtós, sentint oprimit son cor y respirant ab
+fatiga, doná proba en son llit de descans, de que realment patia y se
+congoixaba, pus respirant ab pena, casi no li faltava sinó esclatar en
+un plor pera desahogarse. Seguint lo somni y la fatiga, somniá que, tal
+volta mirant cap al altre part del mar, trobaria pót ser algun consol, y
+dirigint cap allí sa vista, li semblá, lluny de descobrir l’objecte que
+buscava, véurer tan sols una altre reyna plorant, y prop de ella lo
+noble escut de las barras abandonat á sos peus y cubert sols de llorers
+sechs.</p>
+<p>Si la pena havia sigut gran fins aquí en lo somni, no cal dir que
+anava desde aquell moment á ser major, pus havia de decidirse á
+abandonar al rey jove á qui servia.</p>
+<p>Pero nó: la fatiga del pobre juglar havia de cessar prest; una
+realitat impensada l’havia de curar prompte de la fatiga del somni. Al
+arribar á aquest punt, l’atronador soroll de una bombarda, disparada
+desde l’alcássar de Balaguer, acabava de dispertar á mossen Borra.</p>
+<p>–Jesús!… Jesús!… Qué es aixó? digué sentantse de un bot en lo
+llit.</p>
+<p>Y mentres esperava á véurer si’s repetiria’l soroll, enterament
+convensut de que estava despert, esclamá: –Ah! Quant ho sento! Tan poch
+que faltava pera saber en qué pararia aquell dubte, y haverme despertat!
+Peró aixó tenen los somnis que sòn molt bons ó molt dolents, que may
+tenen final.</p>
+<p>Torná á ferir llavors sos oidos la remor lluny dels del somatent, y
+lligantse en sa memoria lo que havia vist ans de dormirse y l’estrépit
+de la bombarda que acabava de sentir, calculant que lo que ell havia
+tingut per misteri, tal volta en aquell moment se descobriria, saltá
+pressurós del llit, y embolicat de nou ab lo bancal, torná á dirigirse á
+la finestra, que obrí ab cuydado per temor del ayre.</p>
+<p>No era molt diferent lo que’l juglar veya de lo que ans havia vist,
+solament que així com la primera vegada venia’l somatent per totas
+direccions, llavors, arreplegat ja en un sol cos, se dirigia, formant
+exércit, cap á la estacada de devant de las torres. Tants llums reunits,
+lo brillar de las armas, eynas y demés ferros, (que de tot portavan
+aquells inocents soldats,) y lo moviment general de las flamaradas en
+direcció oposada á la dels que corrian, donavan un aspecte á aquell
+conjunt, com si fos de un torrent ó riu de foch que se escapa, y
+contra’l qual no hi ha forsas humanas que basten á detenirlo.</p>
+<p>Vehent aixó mossen Borra, y contemplant com s’acostava aquella
+multitut cridadora, tragué lo cap fora de la finestra, desitjós de
+véurer quina actitut prenia l’exércit del Rey; peró si bè arribava á
+distingir en lo camp alguns bultos grans y negres, que calculá serian
+companyias de gent armada, quedá sobremanera admirat, vehent que no’s
+movian de son punt, y que’l somatent arribava ja casi á la línea del
+clos.</p>
+<p>En tal estat, reunint totas sas ideas passadas, així en somni com ans
+de dormirse, fixa la vista, per dominar á son pensament la admiració que
+aquellas li causavan, digué, posantse la ma en la barra: –Mon somni’m
+semblá una realitat… y estich mirant una realitat que’m sembla un
+somni!</p>
+<p>Y així seguia pensatiu, quant aquella figura tranquila se transformá
+de repent en imatge de sorpresa, de espant ó de condol, que tots tres
+sentiments se espressavan en sa cara. En aquell moment, quant ja casi
+tocava á la línea lo somatent, quant sos llums deixaban ben clar y
+distingit tot lo campament, quant mossen Borra podia fins conéixer casi
+personalment als homens armats que corrian, de diferents cantons vegé
+venir unas donas que, avansant desesperadas, donant crits y alsant á
+l’ayre sos brassos, se dirigian com á lleonas perdudas, que tals
+semblavan ab la cabellera que’ls volava, en busca de algun objecte
+volgut de son cor y arrancat de sa vista. Com lo torrent de la gent
+armada baixava ab precipitació, prompte quedavan barrejats é inclosos en
+aquell los sers estranys é inesperats en un camp de batalla que lo
+contemplador acabava de descubrir. La ma de la dona que detenia al home,
+los brassos de la esposa que’s penjavan del coll del espós, lo paquet
+que s’entregava, lo pa que s’oferia eran escenas momentáneas, rápidas,
+que se succehian y que sols donavan al ull lo temps de obrirse pera
+véurerlas, pus la confusió general ho barrejava tot. Entre las donas
+descubrí principalment mossen Borra á dos que anavan á poca distancia la
+una de la altre: la primera portava una manta enrotllada, y caminava
+precipitadament sens fer cas del perill: la segona, indicant en son pas
+un esfors que era clar indici de un abatiment, pegava tan sols curtas
+embestidas, y cada vegada que emprenia de nou una correguda, alsant la
+veu y dant senyals de un gros sentiment, cridava á la altre dona, sens
+dubte pera que en aquells moments no la deixás sola. Interessá
+sobremanera al contemplador l’aspecte de aquellas dos figuras
+verdaderament notables en aquell lloch, pus fins semblava com que, pera
+ferlas mes ressaltar, s’hagués aumentat en un instant y entorn de ellas
+la claror que per aquell estrem espargia’l conjunt de flamas de aquella
+falange candent. Mossen Borra no las perdé de vista, mirá, excitat de
+vius sentiments, á aquellas dos desgraciadas esposas, que per tal cregué
+regonéixerlas enseguida, vegé com sos brassos s’allargavan endevant,
+tocant ja al objecte perdut ó buscat, observá ja per fi unas mans que
+s’apretavan ab unas altres, endeviná per sos moviments la espressió
+també de sentiments nobles y tendres, y… ay Dèu meu!… quant mossen
+Borra, mes interessat que may per aquells dos sers infelissos, avansava
+involuntariament son cos, descuydant la roba que’l cobria, per témer que
+la confusió los hi anava á arrancar de la vista, en aquell mateix
+moment, una impensada y atronadora descarga de bombarda, dirigida al
+punt ahont passava la escena, feu realment desaparéixer, ó millor,
+transformar, als ulls del juglar, aquell gran quadro que tant li
+interessava. –Qué es lo que veig, mon Dèu! –esclamá mossen Borra, mogut
+casi mes que de interés per la desgracia, de desitj de saber qui la
+causaba, y dirigint, per conseguent, la vista al punt de ahont venian
+disparadas las artellerias; peró després de aquella descarga, s’en sentí
+una altre, y després una altre, y una altre, y… fins á set no pararen, y
+tot en un brevíssim instant, de manera que per aixó podia endevinarse bè
+lo motiu de la quietut que havia guardat l’exércit sitiador y la
+prevenció ab que havia estat lo que tenia’l cárrech de dirigir aquellas
+máquinas infernals!</p>
+<p>Descríurer aquell nou y trist quadro ocasionat per las armas de foch,
+sens dubte seria mes fácil al pinzell que á la ploma. La corrent de
+flama dels que venian se vegé dividida, primer pel mitj, y aprés per
+varias direccions, sa claror enlluhernadora quedá ofegada per una
+nuvolada de fum, y’ls pochs llums que restaren aislats se vegéren com
+despresos del cos principal, y fugint cap á fora, apagantse
+consecutivament y depressa, com las petitas pallas encesas que’l vent
+s’en porta d’un paller quant se crema; la terra quedá cuberta de morts y
+ferits, revolcantse aquestos per sobre de aquells desesperadament, y’l
+crit unánim de guerra que ans se sentia, acabava de transformarse en un
+crit de dolor en lo lloch de la desgracia, y en mil veus, diferentas y
+aisladas, que, anantse perdent en totas direccions, cridavan
+¡misericordia! y donavan clara idea del desespero que tenian los que
+fugian. Tal era l’efecte que havian causat aquellas novas armas
+disparadas á un temps, y tal l’espant que havian produhit en aquells
+soldats inesperts, que pót ser ni idea tenian de lo que era tan
+diabólica invenció.</p>
+<p>Mossen Borra, estátich y horrorisat de lo que acabava de contemplar,
+ferit de compassió en son cor, per lo que podia haver succehit á
+aquellas dos donas que tant interés li havian mogut, y recordant per un
+moment la conversa que havian tingut en lo clos del convent, parlant de
+la nova arma, se tapá los ulls ab las mans per un instant, com no volent
+ser testimoni de tanta desgracia, y pronunciá ab íntima conmoció estas
+paraulas: –Ah! sí, sí: ja tenia rahó En Bernat de Báges: arma de cobarts
+y de traydors, que sols moros podian haverla inventada!</p>
+<p>Y continuant pensatiu, ferit del misteri que havia succehit poch ans,
+quant lo Rey se presentá en lo clos, se separá de nou las mans dels
+ulls, y mirá á las artellerias, en lo moment que disparavan la última
+descarga, y vehent, ab lo resplandor de esta, que prop del canó saltava
+y odulava un gos mastí, al que procurava fer callar un home alt que
+portava una capa; ficantse com de rabia la ma per entre’ls cabells,
+exhalá un sospir y digué: –Sí! No hi ha dubte. Ja estranyava jo que tan
+infame idea pogués sortir del cap de un lleyal. Ell es, sí! lo donzell
+del gos, aquest misteriós donzell que ningú coneix, que fins ara ha
+sigut amo de un gos, per no haver tingut ocasió, sens dubte, de ferse
+ell gos de un amo!</p>
+<p>Y anava á malehirlo, quant, distrahent sa vista unas novas llums que
+sortian de un dels portals de Balaguer, fixás en ellas lo juglar, y
+descobrint que entremitj de ellas venia una dama, exaltat ja sols
+llavors en la possibilitat de una idea agradable, mirá millor, y
+confirmada, en cert modo, sa esperansa, al véurer que la dama se dirigia
+á la tenda del Rey, esclamá goijós de esta manera:</p>
+<p>–Oh! si fos cert… Benehit sia Dèu! Benehit sia Dèu! Ell sab perque
+succeheixen las cosas quant las permet. Si al menos de aixó s’en ha de
+originar la pau de Catalunya, olvido la barbaritat de las bombardas, ja
+que ellas la haurán ocasionada!</p>
+<p>Y ferit en seguida per una altre idea mes agradable encara que bullia
+en son cap, peró que veya lluny, digué tot tancant la finestra y
+tornantsen al llit, y manifestant un cert goig, que era pót ser mes fill
+de sa imaginació que de son convenciment:</p>
+<p>–Quí sab! quí sab! Ventadas hi ha á voltas que posan los blats á
+punt… <em>Post nubila Phoebus</em>. Quí sab si aqueixa mateixa invenció
+que’m sembla bárbara, podrá contribuir un dia á la major exaltació y
+fama dels reys y dels fills de ma patria.</p>
+<p>Se detingué després un poch com embegut en un altre idea filla de sa
+fantasia, y anyadí, mitj rihent:</p>
+<p>–Sí, sí… fins juraria que en mon somni y en lo triunfo del rey jove,
+quant ha entrat en la ciutat italiana, sonavan també bombardas y veya
+fochs de artellerias… Peró deixem lo somni, (digué en seguida resolt y
+tornant á saltar dins del llit,) deixem lo somni pera péndrer la son:
+Dèu fassa que dormia, y que al despertarme veja jo una realitat felís;
+Dèu fassa que, al despertarme, puga véurer com lo verdader rey de Aragó
+óu missa devant del Sant Cristo de Balaguer! Feuho, feuho, imatge
+soberana, vos que tanta virtut teniu, vos que foreu treballada per
+sants, y que vinguereu á aqueix pais contra la corrent de las ayguas,
+santificau lo regnat pacífich que avuy pót ser comensa, y deteniu pera
+sempre la corrent de mals que fins ara havian agoviat á la terra de
+Aragó! Dèu ho fassa!</p>
+<p>Y ab aquesta consoladora esperansa, y tot fent aquesta súplica,
+mossen Borra torná á quedar dormit tranquil, y dormí fins á la matinada,
+en que las trompetas cridavan á tots los soldats del camp pera reunirse
+en un sol punt.</p>
+<h3 id="vii.">VII.<br> Tota soleta!</h3>
+<p>Moltas vegadas lo cos descansa y’l cor s’agita: per aixó no hi ha
+descans mes dòls que’l del inocent, pus quant tanca’ls ulls quedan en
+igual repos un y altre.</p>
+<p>Pót recordarho qui haja vist dormir á un fillet sèu, qui haja
+contemplat á eixos sers plens de tendresa, quant la salut y la alegria
+los mantenen la vida, y quant l’alé y’l consol de la mare los anima y
+ampara. Mes, ay del inocent que’s desperta sense trobar consol! ay del
+cos despert que s’agita en la infancia, quant se li acosta la hora de
+descansar lo cos!</p>
+<p>Així tranquila y hermosa, ab la ilusió de tenir prop l’alé de la
+mare, dormia, en la matinada del dia cinch de novembre, la inocenta
+Blanqueta, sense haverse mogut de la mateixa posició en que la havia
+deixada la mare la nit anterior.</p>
+<p>A la hora en que mossen Borra, després de haver passat una nit
+agitada, se despertava ab una esperansa alegre, la pobre Blanqueta,
+després de haver passat una nit tranquila, comensava á dar senyals de
+despertarse, y estava próxima á obrir los ulls, pera topar ab una imatge
+de desconsol.</p>
+<p>Quant la claror de la matinada comensá á penetrar per entre las
+escletjas de la vella finestra, Blanqueta doná las primeras senyals de
+haver descansat prou: removent un poch son cos, y com prenent forsa sos
+pulmons, despedí una respiració forta y llarga. A poch rato, y com
+gosantse en aquell entorpiment dòls que preceheix al despertarse, se
+posá plana en lo llit, y allargant y estirant las camas, feu un badall
+que podia dirse entretingut per lo que durá, y trahent per últim fora
+del abrich lo bras dret, lo allargá ab forsa, deixant cáurer la ma plana
+en la part posterior del cap, ó millor diriam, lo cap y’l bras
+s’arrimaren l’un al altre pera ajudarse mutuament, á fi de proporcionar
+una posició nova y mes grata al que pugnava entre’l gust de descansar y
+la necessitat de despertarse.</p>
+<p>La carinyosa nina obrí llavors un poch los ulls, pera tornarlos á
+tancar, com succeheix á la vista de la claror repentina, y en tan calmós
+tránzit, pronunciá, mes moguda per la forsa del hábit que per altre
+causa, lo nom que sempre en tal hora anomenava, aquell nom grat y primer
+que s’apren de pronunciar ja quant lo mugró del pit matern constituheix
+tota la felicitat y absorbeix tot lo coneixement del infant. Lo nom de
+mare, mes que pronunciat, escapat en tal ocasió dels llavis de la nina
+endormiscada, no tenia’l to ni de pregunta, ni de esclamació, ni de
+contestació: era lo primer sospir que, sortint del cor pera saludar al
+dia, prenia forma de paraula al passar per los llavis inocents, per los
+quals se comunicavan son carinyo dos sers que vivian sols l’un per
+l’altre.</p>
+<p>Encara que no fou corresposta aquella paraula, com de costum, per una
+altre paraula no menos dolsa, no havia de sobresaltar tan prompte
+aquesta falta á una criatura que may havia anat escassa de consol y de
+carinyo: ans bè, en la edat en que Blanqueta se trobava, després de
+haver dormit en un llit mes tou que’l de costum, y desitjosa de allargar
+un poch la agradable estada que’s troba en lo llit al matí, lluny de
+infundirli aquella falta de resposta cap dubte ni sospita, la induhí á
+continuar disfrutant per mes temps del goig que proporciona lo calor
+dels llansols, quant precisament s’acosta la hora de deixarlos. Així fou
+que Blanqueta, en la nova posició que havia pres, continuá una altre
+dormida, ab no menos gust que la de la nit, y no despertá fins que ja
+verdaderament lo cos no tenia ja mes necessitat de descansar.</p>
+<p>La segona volta de despertarse fou ja de altre manera, pus obrint
+sens dificultat los ulls, los bellugá involuntariament á dreta y
+esquerra, y gratantse ab totas dos mans prop de la lligadura dels
+cabells, quedá prou serena y desperta per adonarse si estava sola ó
+nó.</p>
+<p>Cregué de prompte que tal volta sa mare estaria en la altre cambra, y
+esforsant una mica, no gayre, la veu, pronunciá de nou aquella paraula
+de costum, acompanyantla ja de un to diferent de la primera vegada.
+Repetí Blanqueta lo nom de mare per tres ó quatre voltas, mes vehent que
+aquella no li responia ni havent esforsat la veu en l’últim crit, mirá
+inocentment entorn, com pera volerse convéncer de que no estava dormida
+en cap paratge, y llavors, demostrant casi mes enfado que altre cosa,
+pus no tenia prou temps ni malicia pera sospitar cap altre causa, girás
+mitj de costat, apoyant lo colze en lo coixí, y digué:</p>
+<p>–Ay ay? mirau la mare, que s’en ha anat sense recordarse de mi.</p>
+<p>Estirá un poch sos brassos la nina, com pera sacudir la peresa, y
+entrantli ja casi ganas de llevarse, per lo mateix que tenia aquell dia
+sobrada llibertat de jáurer, comensá á sentir impaciencia, y parlant com
+si murmurás, digué:</p>
+<p>–Y quina missa tan llarga! Bè m’ho podia haver dit que avuy n’era
+dia, y haversem emportat.</p>
+<p>Lo que es la senzillesa de la edat inocenta! En aquell moment tal
+volta aquell cor sens malicia anava á inculpar al ser que mes estimava
+en lo mòn, y deixava de ferho sols perque la mateixa causa de la
+inculpació li sugeria de repent una idea agradable. Pensant en la missa,
+pensá en que podia ser diumenge, y essent dia de festa, sabudas sòn las
+dolsas ilusions que per tan frívol motiu naixen en las criaturas.</p>
+<p>–Ara que hi penso, deya tota contenta Blanqueta; quant me divertiré
+aquesta tarde, que aniré á passejar ab lo pare. Lo pare’m vá prométrer
+que aniriam fins á la hermita y que besaria la ma á la mare de Dèu, y
+que trencariam pinyons, y… Oh! qué m’agradan los pinyonets! Oh! qué
+bonica déu ésser la mare de Dèu! Ah! Ja hi voldria ser! Besaré á la mare
+y al infantó, al Jesuset.</p>
+<p>L’excés de alegria que llavors esperimentava, lo desitj de que passás
+rapidament lo temps, y tal volta fins de gosarse en contar aquella
+satisfacció á sas amiguetas, li aumentá de nou las ganas de llevarse, y
+li feu trobar mes en falta la mare en aquell moment. Anomená dos ó tres
+vegadas novament aquella grata paraula, repetí lo nom de mare! aumentant
+cada volta mes la veu, y fins carregant l’accent y allargant ab forsa la
+última lletra pera sostenir mes lo crit. Peró la mare no responia, lo
+temps passava, y la impaciencia de la criatura s’anava ja transformant
+en dubte y de dubte en desconsol, comensant ja casi verdaderament á
+adonarse de sa soledat. Si aquell cor inocent hagués vist clar lo sol,
+pót ser hauria tardat mes en adonarsen de son aislament, peró en la
+foscor de la cambra, encara que era de dia, no podia deixar de sentir,
+al menos, tristesa, que no es poch pera una criatura avesada tota sa
+vida á rébrer caricias.</p>
+<p>Al arribar á aquest punt, los crits de mare! eran ja forts y
+continuats, la tristesa y’l desconsol havian pujat ja del cor als ulls y
+á la cara de la pobre nina, que, desbrigada del tot, allargava fora del
+llit son flexible y hermós cos, correntli grossas llágrimas per las
+galtas, y mostrant com si fos inflat lo llavi inferior, per la forsa del
+sospirar y del plorar.</p>
+<p>Sia la forsa de la necessitat ó la ma de Dèu, se veuhen sempre
+esforsos en los desgraciats, que’ns semblan impossibles de ferse per qui
+no está en la desgracia. Així debia succehir moltas vegadas, desde
+aquella hora endevant, á la pobre Blanqueta!</p>
+<p>No podent ja aguantar mes la desconsolada nina, y com deixantse
+escórrer del llit, tocá de peus á terra, y corrent á la finestra, girá
+lo baldalló que la tancava, y la obrí en seguida, trahent lo sèu preciós
+caparró fora, pera véurer si descubria á sa mare.</p>
+<p>La claror del dia, penetrant dins de la cambra, produhí com un espay
+de consol, tranzitori, á la desamparada criatura; sa senzilla imaginació
+torná á fixarse en lo recort grat del diumenge, y deixant de donar per
+un moment lo crit de mare! no feu mes de prompte que mirar amunt y avall
+del carrer.</p>
+<p>–Sí, sí, digué ab alegria; diumenge es avuy, pus ni’l ferrer
+treballa, ni passa la dula, ni cabalgaduras, ni bous. Oh! deya després
+ab admiració alegre; y la claror es de dia de festa. Qué poca gent se
+véu! Tothom déu ser á missa ó á fora.</p>
+<p>Y distingint de prompte una dona al estrem contrari del carrer, torná
+á renovárseli l’objecte de sa esperansa ó de sa tristesa, y cridá de nou
+ab veu aguda: –Mare! Mare!</p>
+<p>Engany cruel, que torná á fer cáurer en la tristesa á aquella pobre
+criatura! Vehent Blanqueta que la dona no era la mare, sentida ja del
+fret, per estar en camisa prop de la finestra, y olvidantse de la ilusió
+de la festa, esclafí de nou en un plor, repetí desesperada aquell nom
+que no se li apartava de la boca, y casi’s pót dir que arribava á pensar
+en un mal, cosa que tal volta no havia fet may en sa vida.</p>
+<p>–Qué ploras, Blanqueta? li digué desde’l carrer aquella dona que
+passava. Perqué t’estás á la finestra en camisa? No tens por de
+encadarnarte?</p>
+<p>–La Mare!… la Mare!… Jo vull la Mare! deya, mes esclamant que
+responent Blanqueta, casi sanglotant de la fortalesa del plor, y
+barrejánt seli prop de sa rosada boca la saliva y las llágrimas.</p>
+<p>–Peró, qué’t passa? tornava á preguntar la dona. Per esperar una
+mica, posarse á plorar de aqueixa manera una noya tan gran? No t’en
+donas vergonya?</p>
+<p>La resposta de Blanqueta sempre era la mateixa: –Mare!… Mare!… Jo
+vull la Mare!</p>
+<p>La dona que inocentment havia fet aquellas preguntas á Blanqueta,
+acabava de sospitar llavors, si tal vegada sa mare podia haver anat
+ahont eran moltas donas del poble, y que ella també hi fòra, sinó per no
+deixar sola en sa casa á una neboda que tenia comanada. Sortint aquesta
+de sa casa en aquell moment, li confirmá la sospita, dihentli que lo
+mateix pensava, y moguda la dona de certa compassió envers la trista
+petita, sense sospitar lo trantoll que hi havia hagut aquella nit prop
+de Balaguer, acostás resolta y carinyosa prop de la finestra, y digué á
+la noya:</p>
+<p>–Vóls que puje á vestirte? Entretant pót ser vindrá ta mare… Que tens
+por de estar sola?</p>
+<p>–Por nó, peró estich sola, soleta…! ¡Ay, mare, mare! ¡Qué s’es fet de
+la mare!</p>
+<p>–Ah! digué la dona, reparant que la porta estava tancada ab clau.
+Bona la havem feta: ara si que no puch pujar encara que vulla. La porta
+está tancada.</p>
+<p>–Ay, ay, ay! cridá Blanqueta esparverada, sentint aquella nova, que
+en sí no era res, peró que era prou pera causar espant á una criatura,
+quant á son desconsol s’hi anyadia la idea de estar tancada y de haverse
+perdut sa mare. Ay, ay, ay! Com ho faré si la mare no torna? Com ho faré
+tancada tota sola?</p>
+<p>Y com donant probas de penetrar un viu sentiment en aquell cor verge,
+fixa tal volta sa imaginació en las dos últimas ideas que li feyan
+aparéixer devant de sos ulls la imatge de la soledat molt mes negre de
+lo que fins llavors havia sigut; tenint ja, si pót dirse, fam de consol,
+mudá en sech sa espressió la afligida nina, y fent un moviment afirmatiu
+ab lo cap, clavá sos ulls plorosos en la dona que li parlava, y li
+cridá:</p>
+<p>–Sí, sí, ferrera, sí: pujau, pujau!</p>
+<p>–No puch, filla meva; li digué la dona tot apretant la porta.</p>
+<p>Perqué no?… Pujau, ferrera!… No m’haveu dit que’m vestiriau?</p>
+<p>–Sí, peró…</p>
+<p>En aquell dubte anava á rómprer una mes forta desesperació, pus la
+noya plorava amargament; peró adonantse la vehina, tot apretant la porta
+(que per no tenir la barra estaba fluixa,) de que sota hi havia la clau
+amagada, posanthi la ma en seguida, la ensenyá á la petita, que baixá un
+tant lo plor al véurerla y li digué:</p>
+<p>–Alabat sia Dèu! Sí, sí, ja pujo: no tingas por. Te vestiré y prest
+vindrá la mare.</p>
+<p>Y salvada ab la confiansa de la verdadera amistat, obrí á tota
+pressa, pujá dalt de la casa, y després de consolar á Blanqueta, de
+haverli aixugat la cara ab sa mateixa camisola, y de haverla fet sentar
+damunt del llit, li posá las faldetas, lo jipó y li aná lligant las
+espardenyas. Així li deya entretant ab suavitat y carinyo aquella bona y
+compassiva dona, aquella vehina fiada y verdadera amiga de la mare de
+Blanqueta:</p>
+<p>–Véus, tonta, com tot aixó no es res. Perqué no cridavas ans, y també
+hauria pujat? No ho sabs, que la ferrera t’estima? Vaja, dónam un
+patonet, y baixa si vóls, que mentrestant, podrás esperar pel carrer si
+véus venir la mare.</p>
+<p>–Nó, tenint la porta oberta, ja m’estaré al terrat, que donaré menjar
+á la guatlla, y si per cas… No us en aneu pas de casa, ferrera?</p>
+<p>–Nó, filla meva, nó: vina si vóls.</p>
+<p>Y la carinyosa amiga acabava de darli, com per íntima espressió de
+son carinyo y de son desitj de consolarla, dos patacadetas ab la ma en
+lo gruix de sas rodonas y blancas pantorrillas, quant, després de
+haverse sentit per lo carrer un breu enrahonament, soná un crit y jiscle
+á un temps, que deixá com estática y perduda á la bona dona, consoladora
+fins llavors de la desgraciada petita.</p>
+<p>La veu que se sentia era la de la neboda de la ferrera, y esta veu
+s’anava acostant mes, y son plor creixia, pus tot desesperantse aquella
+pujava ja escalas amunt de la casa de Blanqueta, pera tornar lo
+desconsol á la que creya estar aliviada, y pera causarlo de nou á la que
+no pensava en desgracia.</p>
+<p>–Ay, tia, tia! cridava la neboda; qué será de nosaltres… –¿Qué?… Qué!
+contestá la ferrera, sorpresa en lo mes íntim de son cor, y sense
+péndrer ja cap interés per la nina á qui acariciava.</p>
+<p>–Ay, pobre oncle! Quí li havia de dir!… Ja us dich jo, tia, que us
+vareu salvar de bona no anant á Balaguer!</p>
+<p>A aquestas paraulas, lo semblant de la ferrera quedá tot traspostat,
+los ulls semblava que li saltassen del cap, son llavi inferior prenia un
+moviment convulsiu, y ab la indecisió ab que bellugava ó sacudia son cap
+á dreta y esquerra, s’haguera dit que’ls cabells se li erissavan.</p>
+<p>–Bè… Qué… Digas… Parla!…</p>
+<p>En tal moment aquella desgraciada esposa acabava de véurer una
+nuvolada de miserias que atravesava per demunt de son cap.</p>
+<p>–Sí, sí, tia, cridava la neboda, plorant, volent participar la mala
+noticia, y no sabent com esplicarse; ja us dich jo que som ben
+desgraciadas! Pobres de nosaltres! Pobre oncle! Y quina mala sort!</p>
+<p>–Qué dius?… mala mort?… Mort?… Y quí la mort?</p>
+<p>Aquesta ultima pregunta fou un crit de desesperació acompanyat de un
+mar de llágrimas.</p>
+<p>Tal era la forsa de la imaginació en aquells moments, que la pobre
+dona, prevehent ja lo que se li anava á dir, entengué malament la ultima
+paraula que havia pronunciat la neboda, y vingué á precipitar la noticia
+que aquesta no li gosava á dar directament.</p>
+<p>Sorpresa la neboda, vehent que sense haver pronunciat la paraula
+mort, la havia així entesa sa tia, y mirant ja com vensut llavors son
+principal motiu de prudencia, crehent que ja no podia anyadir ni mes ni
+menos dolor á la que ja sabia la mala nova de la mort del marit,
+confirmá ab plor mes viu la fatal veritat, y abrassantse ab la tia,
+continuá:</p>
+<p>–Sí, tia, sí!… Mort, mort es l’oncle! No hi ha remey pera
+nosaltres!…</p>
+<p>–Jesús, Maria, Josep! esclamá la ferrera fent un moviment ab la cara,
+que indicava tot l’horror que penetrava en son cor.</p>
+<p>Y desempellegantse de Blanqueta, agafada del bras de la neboda, y
+sens mirar cap ahont embestia, enfilá aquella nova desgraciada cap á la
+escala, com volentse transportar rapidament á sa casa.</p>
+<p>–No pót ser! deya entre sí, tot baixant los graons. Quí t’ho ha dit?
+Quí t’ho ha contat? Ha vingut algú de Balaguer? Anem, anem, que ho
+preguntarém al cosí…</p>
+<p>–També es mort, tia! contestava la neboda, acompanyant ab un nou
+esclafit cada resposta que feya.</p>
+<p>–¿Qué dius? Donchs ho preguntarém al menescal…</p>
+<p>–També es mort, tia!</p>
+<p>–Dèu meu! Dèu meu! Tanta desgracia! Y’l nunci es viu?…</p>
+<p>–Sí, aqueix sí, tia, perque no hi va anar: ell ho sab tot, ell vos ho
+contará tot, tia… peró nó, no hi aneu, no ho vullau saber, tia, perque
+us desesperariau!</p>
+<p>–Qué he de desesperarme mes, digué aquella infelissa ab lo valor de
+desprendiment que dòna la desconfiansa; qué he de desesperarme pels
+altres, quant m’ha arribat la principal y única causa que á mi’m pót
+desesperar?</p>
+<p>Y plorant, y corrent, desaparegueren en sech de aquella casa y del
+costat de Blanqueta aquellas donas, que, á no ser víctimas com ella de
+una mateixa desgracia, li haurian proporcionat, sens dubte, algun
+consol.</p>
+<p>Per esplicarse aquí lo nou y trist estat de la nina abandonada, se
+necessitaria sucar la ploma en fel. Blanqueta acabava de adquirir ab
+aquell quadro que se li havia ofert á sos ulls un tercer grau de
+desgracia; del simple sentiment de estar sola, havia passat poch ans á
+la por, y de la por passava en aquell moment al horror. Qué tal seria,
+quant passás á un quart grau, quant son cap de nina arribás á poder
+pensar que sa mare no era ausenta, sinó que era també morta y no la
+veuria mes!</p>
+<p>–Ferrera, ferrera, cridá fent nou plor la petita, y vehent que la
+tornavan á abandonar. No’m deixeu! no’m deixeu! Ferrera!… Mare meva!…
+Ferrera!… Mare…! mare!…</p>
+<p>Y alternant així los crits, com buscant consol en qui naturalment y
+per costum li donava y en qui per favor li acabava de dar, seguint los
+passos de las que fugian, volgué Blanqueta anar també cap á la escala.
+Saltant del llit, la veta de la espardenya se li havia enganxat un poch
+en una fusta; aquell destorp detingué una mica’l pas á la nina, peró
+moguda del horror la criatura, pegá embestida, ab lo que se trencá’l
+lligam, y ab mal segur pas, per afluixárseli’l calsat, se llansá per la
+escala cap al carrer. Al arribar allí, son desconsol y son plor foren
+mes grans: entre la furia ab que las donas habian marxat y’l destorp de
+la espardenya, bastá pera que aquellas haguessen avansat mes camí del
+que podia figurarse la nina. Per mes que bellugava la pobre Blanqueta
+son cap á dreta y esquerra, per mes que dirigia á tots estrems sos ulls
+carregats de llágrimas, no veya en tot lo carrer á ningú, y sols
+percibia dins de las casas plors semblants als que ella feya y als que
+acabava de sentir.</p>
+<p>¿Quí pót esplicar ara lo que desde aquell instant succehí á la
+abandonada criatura? Plorant y sanglotant, cansava sos ulls y sa veu en
+busca de la mare; corrent, ensepegant y fins cahent á voltas, fatigava y
+llastimava son tendre cos, esperant en va sobre de sí la ma carinyosa
+que ans la consolava. Tan fora de sí estava, que á vegadas embestia cap
+á una cantonada, y no bè la havia girada, quant, no descubrint ni la
+sombra del objecte que buscava, ó tornava á girar en sech sens saber
+ahont se dirigia, ó esforsant son crit de mare! per los camps, quedava
+estática per un moment y retrocedia baixant lo plor y com si pensás ó
+s’en adonás de sa desgracia. Quantas vegadas, moguda per un recort ó
+costum, corria cap á la creu de la entrada del poble, crehent desde allí
+descobrir á la que en moltas ocasions havia sortit á esperar, y quantas
+vegadas havia sigut aquella testimoni de sa mes gran y candorosa
+alegria! Desenganyada de tant esperar, tornava la nina de la creu á casa
+y de casa á la creu, succehint aixó infinitas vegadas durant lo dia,
+sense tenir res en lo ventrell, sense forsa en las camas, sense
+llágrimas ja pera plorar y sense gens de alegria ni de esperansa en lo
+cor!</p>
+<p>En altre ocasió, una criatura així, sola y plorant, hauria cridat la
+atenció ó mogut la compassió de algú, peró ¿com havia de ser en un poble
+ahont no hi havia casi cap home, ahont las pocas donas que hi quedavan
+ploravan cada una en sa casa la perdua del marit ó del pare, y ahont la
+miseria era tan gran com la despoblació?</p>
+<p>De aquesta manera passá las principals horas del dia, sense que li
+donás vida ni alegria lo sol, aquella tendre poncella, que anava
+mustigantse, per haverse arrancat de la terra la planta que la sostenia.
+Sens pensar en si era la hora acostumada de alimentarse, mirava en sa
+casa la fruyta seca del graner y no la tocava, sols alguna vegada
+s’havia acostat á un regueró pera mullar son sech paladar, y ni aceptar
+volgué l’oferiment que li feyan altres criaturas, vehentla plorar,
+altres criaturas que, vagant també pel carrer, eran de segur tan
+desgraciadas com ella, per haver perdut en aquell dia sos pares. Mes de
+una volta, trobant á algun de aquestos sers inocents plorant com ella,
+havia tornat á empéndrer de nou lo plor, y mes de una volta també,
+mogudas las altres criaturas que vagavan inocents de sa desgracia, per
+véurer plorar á Blanqueta, com feridas de una trista simpatia, havian
+romput també en un plor igual al de aquella!</p>
+<p>Peró tot aixó era poch pera lo que faltava á passar á la desconsolada
+nina. La tarde era ja baixa, lo sol estava á la posta, los carrers
+s’anavan enfosquint, y Blanqueta no veya venir consol de cap costat.
+¿Ahont passaria la nit la pobre noya, si en tant que la sombra de las
+casas y dels arbres aumentava, renaixia y casi pót dirse que ocupava la
+por son trist cor per enter?</p>
+<p>–Ah! digué sospirant, y casi ja ab temor de que son plor podia fer
+lladrar als gossos; lo pi de la font no fa sombra y’ls homens tornan de
+la llaurada!</p>
+<p>Y pensant en sa mare, que sempre recordava aquella senyal, com á hora
+de tornar del treball son estimat marit, quedá ab la vista fixa, com si
+aquell cap fes esforsos pera pensar detingudament y per primera vegada
+en l’objecte que fins llavors ho havia sigut sols de temor ó de
+desespero. La soledat de la nit era lo únich que absorvia llavors tota
+la atenció de la emparuguida noya: la por obligava á reflexionar á qui
+fins llavors havia plorat sens fixarse en la mala y primera causa que li
+produhia son sentiment.</p>
+<p>Atrapantli ja casi la fosca de la nit al mitj del carrer, Blanqueta,
+com lo pollet que ha perdut la lloca y s’arrima al paner, s’arrimá
+naturalment prop de la porta de sa casa. Si llavors hagués tingut qui li
+fes companyia, de segur que hauria plorat mes que may, peró en la nit,
+sola, y plena de por en estrem, havia de comprimirse fins l’alé, crehent
+que sentintla, anirian allí á atropellarla tots los objectes de por ab
+que podia pensar una criatura de un poble petit y en aquells sigles: la
+por no era de lladres, ni de pérdrer la vida: era la por de un cor
+inocent, era sí por de dimonis, de ánimas, de morts, de follets y de
+bruixas.</p>
+<p>Pujar en sa casa en tal estat tenint la porta oberta no ho sabria fer
+la nina: quedarse al carrer, era mes grossa la por, y ademés lo fret la
+consumia. Qué havia de fer, donchs? En tal apuro y no podent resistir
+mes, buscant son tendre cap, per la forsa de la necessitat, un remey que
+suplís tot lo que li feya falta en aquell moment, escullí un medi, que
+podia dirse tercer, y per lo qual ni degués la pobre noya quedarse á la
+serena, ni pujar las escalas á las foscas. Pegant resolta una embestida
+cap derrera de la porta, se deixá cáurer allí Blanqueta, mitj arrimada
+al recó que aquella formava, y tapantse ab los dits las orellas, tancant
+los ulls y arronsada dins de las faldetas, procurá estar quieta y
+dormir, mitj murmurant en son cor la oració que sa mare, sa estimada
+mare li feya resar al anarsen al llit.</p>
+<p>En tal situació, abandonada allí aquella infelís criatura, debilitada
+per no haver menjat res, y sens abrich, llum ni consol, no podia esperar
+cap remey á sos mals, repós á son esperit y descans á son cos, si’l cel
+no se l’enviava!</p>
+<p>Al perfum de la oració inocenta, al ay! de aquella tendre víctima,
+l’ángel de la inocencia, que vola sempre libre, se desprengué del cel,
+baixá al miserable lloch ahont Blanqueta estava arrimada, y posantse
+suaument sobre de ella, desplegá sas finas y blancas alas, y la cobrí ab
+aquest vel sant tota la nit, mentres que ab sos rosats peus li comunicá
+calor y vida, á fi de que dormís, com dorm lo que no está débil ni ha
+passat sentiments.</p>
+<p>Blanqueta dormí tranquila, y fins tingué somnis agradables: alabat
+sia Dèu!</p>
+<p>Pót ser en aquella mateixa ocasió, lo Senyor trencava en lo cel lo
+llas que deté al ángel de las venjansas, pera que, obrint sas robustas y
+vermellas alas, y armantse ab un llamp de la ira divina, batés lo vent y
+apuntás ab sa arma terrible, desde’ls ayres, á tots quants eran causa de
+la desgracia de Blanqueta, á tots quants eran móvils de las llástimas
+que llavors s’esperimentavan en lo mòn.</p>
+<p>Y així havia de ser, pera que’s cumplissen aquellas paraulas certas
+que, dictadas pel cel, repetia l’oracle de aquell temps, fra Vicens
+Ferrer: “Quí no obra ab veritat y ab justicia, tart ó aviat tindrá la
+paga, que fins los fills pagan á voltas los pecats dels pares.”</p>
+<h3 id="viii.">VIII.<br> Los pahers de
+Balaguer.</h3>
+<p>Si may hagués de pintar algú los afectes del ánimo espressats per la
+fisonomia, las contraccions que aquesta ofereix per ordre de aquell
+subjectador del cos, sens dubte que cap ocasió fòra tan oportuna, com la
+que se presenta en la cort de un rey, després que ha conseguit un gran
+triunfo. Allí pót observarse tota la escala de alegrias, desde la que
+esperimenta l’heroe triunfador, fins, descendent, á la del indiferent y
+forsat soldat, que s’alegra sols perque s’alegran los altres; la escala
+de tots los dolors, desde’l que pórta pintat en son front l’humillat
+contrari, fins al del mes insignificant criat ó servidor, que, ple de
+lleyaltat, no plora per sí, sinó per la pena que véu passar á son amo;
+tota la escala, en fi, de las falsedats y adulacions, escala que ja casi
+no ho pót ser per sa diversitat, pus forman son variat conjunt la cara
+del soldat orgullós y venjatiu, que encara no ha satisfet prou sa set de
+venjansa, la del cortesá que espressa satisfacció sols pera compláurer á
+son senyor, la del amich de novetats que’s complau en lo triunfo sols
+perque es una cosa nova, y la del envejós de la gloria de qui’l mana,
+temerós de véurerse massa petit, si brilla ab massa esplendor lo trono
+dels reys.</p>
+<p>Totas aquestas mostras de las diversas maneras ab que pót donarse á
+conéixer lo cor del home, havian passat bè per devant la vista del rey
+Fernando de Aragó, quant, passejantse en son Real ó Almatá, lo dia
+després de haverse rendit Balaguer, esperava, rodejat de varios amichs y
+grans senyors, que entrassen á sa audiencia los pahers y concell de la
+ciutat rendida. Tots los afectes del ánimo havia llegit lo prudent rey
+en las caras dels que entravan y venian continuament á portar noticias ó
+á rébrer ordres, y sense aquestos, bastava dir que havia vist lo
+vencedor, rendit y plorant á sos peus, al obstinat y desesperat Comte de
+Urgell, besant la extremitat de sa púrpura, en regoneixement de son
+domini, y á mes de ell, á la sensible, candorosa y bella infanta Dona
+Isabel, també rendida, mullant ab las preciosas perlas que destilavan de
+sos ulls, los peus de son rey y nebot, al suplicarli per la vida de son
+desgraciat espos. Aquestas dos figuras completavan, al paréixer, tot lo
+quadro de sentiments que havia vist rebullir entorn sèu lo rey Fernando;
+tot ho havia contemplat lo vencedor: alegria, dolors, desitjs,
+aburriment, adulacions é indiferencias. En cap ocasió millor que aquella
+podria péndrer exemple lo cor de la nació, lo rey, de lo que ell podia
+ser; mes, á pesar de tantas y tan expressivas mostras, li faltava encara
+una, que no havia vist fins llavors, mostra especial y nova en aquell
+conjunt, y que si de exemple podia servir, havia de ser, sens dubte, la
+que de millor llissó li servís: lo primer rey que no era descendent de
+la antigua familia reyal havia de contemplar la cara de sos nous
+vassalls, quant la colora lo perfum de la sanch patricia: l’infant de
+Castilla havia de contemplar en calma lo front imperturbable del ciutadá
+catalá.</p>
+<p>–Ja veheu, deya lo Rey, dirigintse alternativament ja al gobernador
+Cervelló, ja al aragonés Liori, y á altres nobles, entre’ls quals se
+veya enrahonar ab veu baixa, y com tenint diploma de familiaritat ab lo
+monarca, lo misteriós donzell de Puymoren; després de tanta obstinació,
+després de tanta altivesa, lo que semblava un roure vell ha vingut á
+doblegarse com un xiprer jove. Cada pas que dono me convens mes de que
+en totas parts hi ha forts y débils, y de que no déu ferse cas de la
+especialitat de carácters que s’atribueix á tal ó qual nació: aixó fará
+mes que jo no dubte ja de mon triunfo y de que Dèu m’ajuda.</p>
+<p>–Es cert, senyor, respongué lo bisbe de Malta, que havia entrat en la
+sala al comensar á parlar lo Rey; sobre tot, si proseguiu ab la
+generositat que demostrau, si teniu presentas las paraulas de David á
+son fill Absaló…</p>
+<p>–Ja, ja, digué lo Rey interrompent al bisbe: aquellas paraulas que’m
+haveu recordat, al acompanyar á la condesa, ma tia.</p>
+<p>–Sí, sí, germana de vostre mare, digué’l bisbe, com si llavors
+volgués ell interrómprer al Rey: la sanch no déu tornarse aygua, y menos
+sanch reyal. Siau gran, senyor, en la pau, com haveu sigut en la guerra,
+y vostre domini será benehit per tot.</p>
+<p>–Bo es ser generós, senyor, digué lo Liori, pero siauho quant hajau
+apartat tota la mala llavor de la terra. Pensau que hi ha crímens que no
+deuhen quedar sens cástich, y que si per Dèu sòu rey, ell vos podria
+demanar compte de omissions que sòn tan malas com los crímens.</p>
+<p>–Estich conforme ab vos, Liori, contestá sens correspóndrerli lo
+donzell de Puymoren; no es just ser massa generós ab qui tantas malas
+nits nos ha fet passar, ab un vassall rebelat que cap títol tè á la
+compassió.</p>
+<p>Al sentir aquestas paraulas, pronunciadas ab mal to per aquella nova
+veu que fins aquell dia no havian sentit los personatges de tan elegit
+concurs, se miraren los uns als altres, com ferits en son amor propi y
+en sa cortesia. Lo Rey, que á mes de ser complert cavaller, tal volta se
+sentia en aquell dia inclinat á la compassió, mirá casi ab repugnancia á
+la persona que acabava de parlar, mes regoneixent en ella al nou amich
+que tan bon servey li havia prestat la nit anterior, procurá fer lo
+distret, y pót ser hauria donat giro á la conversa buscant qualsevol
+pretest, quant lo Liori, demostrant ab son front y ab sa vista lo
+fástich que li causava l’atreviment del improvisat cortesá, sens girar
+lo cap al costat de ahont havian sortit aquellas indiscretas paraulas,
+després de una breu pausa, durant la qual pareixia com que’s mossegás
+los llavis, digué resolt de esta manera:</p>
+<p>–Jo parlo ab sa Altesa y ab ningú mes. Ningú tè dret aquí de
+interpretar mas paraulas, quant se ignoran las intencions. Quant lo Rey
+acaba de triunfar, no seré jo qui li aconselle de ser venjatiu, y lo que
+jo demano es sols lo cástich de un crímen.</p>
+<p>–De lesa magestat, replicá lo donzell, tan imprudent, com desacertat
+en l’objecte del Liori.</p>
+<p>–Es de lesa magestat… divina, proseguí aquest. Peró ja he dit que
+sols parlava ab lo Rey. Vos, senyor, anyadí luego, mirant á Fernando, ja
+m’enteneu.</p>
+<p>Lo Rey feu un moviment ab lo cap, senyalant ab un somrís al bisbe de
+Malta, y com volent indicar al Liori que coneixia sa alusió á la mort
+del arcabisbe de Saragossa; l’aragonés li contestá ab un altre somrís, y
+anava á dirigir la paraula al gobernador de Catalunya, que estava á son
+costat, quant volent tornar per sí lo vanitós donzell, li atragué de nou
+la vista, dihent ab cert ayre de satisfacció.</p>
+<p>–Crech que tothom tè dret de donar consells á son rey.</p>
+<p>–Quant los demana, contestá ab sequedat lo Liori.</p>
+<p>Y lo gobernador Cervelló anyadí:</p>
+<p>–Una cosa es donar consell, y altre es fer lo conseller. Sa Altesa ja
+sab quinas sòn las personas que forman son consell, y quinas deuhen
+aconsellarlo com á rey de Aragó.</p>
+<p>Las últimas paraulas las digué lo gobernador ab intenció marcada,
+vehent que lo donzell buscava apoyo entre alguns cavallers castellans
+que estavan prop de ell.</p>
+<p>–Jo crech, digué un de aquestos, que estant lo Rey entre sa cort y
+dirigint la paraula en general, tè dret qualsevol de dirli…</p>
+<p>Sens deixarlo acabar, Bernat de Báges interrumpí al castellá desde un
+cantó de la sala, dihentli:</p>
+<p>–Cada terra fa sa guerra. Perdonau que vos interrompe, peró la
+cortesia, que á vos no us falta, no tè res que véurer ab la etiqueta, y
+sobre tot ab la costum. Aquí la costum es lley, y aquí la lley es
+tot.</p>
+<p>Lo Rey, que estava observant la actitut dels catalans y aragonesos
+que s’interessavan en las rahons del Liori y del gobernador, y que
+pesava lo valor y significat de aquestas, digué pera sí mateix:</p>
+<p>–Aferrats á la sèva son mos vassalls: casi estaria per dir ara al
+revés de lo que fa poch pensava, pus no hi ha dubte que ma nació tè son
+carácter especial.</p>
+<p>Y tractant llavors de evitar qualsevol pugna que allí pogués náixer
+de causas pera ell tan insignificants, dirigint á uns y altres la vista
+alternativament, ab veu dolsa, y allargant la ma dreta com pera indicar
+la necessitat de calma y atenció, digué:</p>
+<p>–Tots parlau bè y tots teniu rahó. Amichs hi ha que sòn pera mi los
+millors consellers, y favors se fan, que donan al que’ls fa dret de
+aconsellar y de ser amich. Pensau, amichs, que avuy comensa, sens dubte,
+mon regnat de pau, y pau convé que hi haja entre tots… Ademés, que
+sabuda es la senzillés y franquesa dels antichs reys de Aragó, que
+parlavan sempre ab sos vassalls, com ab sos amichs. Jo crech bè,
+senyors, que á mes de ser rey de dret, no us ha de saber mal que ho sia
+de fet, que sia catalá, que sia aragonés.</p>
+<p>–Així ho esperam de vos, respongué lo gobernador fent una inclinació
+de cap, ab qual demostració lo acompanyá també lo Liori y altres
+cavallers catalans y aragonesos.</p>
+<p>Los castellans se quedaren tests, y donant á conéixer que no entenian
+la política oferta de son antich infant.</p>
+<p>Lo donzell de Puymoren, en sa poca práctica de cort, se bellugá quant
+los altres no’s movian, y estigué quiet quant los demés se
+inclinavan.</p>
+<p>–Vejam, donchs, de acabar, continuá lo Rey, y deixem córrer lo que
+molt no’ns interessa, pus lo temps es preciós y convé aprofitarlo, pera
+apartar de una vegada l’únich obstacle que no’m permitia sentarme ab
+tranquilitat en mon trono.</p>
+<p>Y dirigintse luego al duch de Gandia y á algun altre rich-home, los
+preguntá:</p>
+<p>–Está, donchs, tot dispost pera la marxa?</p>
+<p>–Sí senyor, contestá lo primer: ab ánimo inmutable y resolt espera lo
+presoner vostra ordre: sas germanas, la comtesa Margarita, sa mare, y la
+infanta Dona Isabel, sa esposa, han sigut guardadas ab la recomendació
+que vos donareu. Aquestas no fan mes que plorar…</p>
+<p>–Y’l Comte? interrumpí lo Rey.</p>
+<p>–Qué ha de plorar: jo no sè lo que es aquell home, pus ó tè’l cor de
+roure, ó es de roure’l sèu cos per la forsa de aquell.</p>
+<p>–Senyor, senyor! cridá tornant á tráurer aquí sa veu llastimosa lo
+bisbe de Malta; recordauvos de la promesa: haveu promés que vostre
+parent, vostre antich enemich no sufriria pena de mort, ni de mutilació
+de membres, ni de estranyament dels regnes…</p>
+<p>–Será com ho he promés.</p>
+<p>–Vostra paraula prench, digué lo bisbe, lo qual, inclinantse á terra,
+besá agrahit la ma del senyor Rey.</p>
+<p>Y tot deixantse besar la ma, continuá lo Rey de esta manera:</p>
+<p>–Bo es ser generós, peró considerant la diferencia que hi ha entre la
+generositat y’l descuyt, evitem que un dia per aquest poguessen
+inculparme mos súbdits. Entretant, lo Comte será conduhit á una de las
+torres del castell de Lleyda, y vos (digué dirigintse á Pere Nunyez de
+Guzman,) seréu un dels encargats de acompanyarlo.</p>
+<p>–Precisament aixó es lo que us anava á preguntar poch ha, contestá lo
+Guzman; dignauvos, donchs, senyor, indicarnos quinas serán las personas
+y las forsas que deurán tenir tan delicat encárrech.</p>
+<p>–Hi aniréu vos… y podrá acompanyarvos, á mes, Pere Alonso de
+Escalante ab doscentas cinquanta llansas de Castilla.</p>
+<p>–Y ningú mes? preguntá lo Liori.</p>
+<p>–Que no n’hi ha prou? Encara teniu desconfiansa de la terra?</p>
+<p>–Jo desconfiansa? Per mi, ab vint y cinch llansas bastan y sobran.
+Peró no parlo pel número, sinó per las personas.</p>
+<p>–Senyor, digué lo gobernador Cervelló, me sembla que en casos com
+aquest, es quan vos hauriau de probar mes la confiansa que us mereix la
+terra.</p>
+<p>–De tots sòn gelosos aquesta gent, pensá entre sí lo Rey; lo mateix
+de honras que de treballs.</p>
+<p>Y volent trobar medi de contemporisar, sens pesar prou la indirecta
+dels vassalls, mirá lo Rey, com examinant al concurs, (per derrera del
+qual se passejaba á grans passos, fugint lo cos de aquella conversa, y
+aparentant desfogarse de un ressentiment, lo donzell,) y anyadí:</p>
+<p>–Es veritat: podrá anar també ab vos, Guzman, lo donzell de
+Puymoren.</p>
+<p>A aquest nombrament, lo Gobernador pegá un cop de taló en terra, lo
+Liori se creuhá de brassos, y lo vell Báges, que’s caragolava los
+mostatxos, arribá á pegarshi estirada.</p>
+<p>–Senyor, senyor…</p>
+<p>Pronunciá aquestas paraulas lo donzell, tot inclinant lo cap,
+passantse la gorra de la una ma al altre, y com donant mostras de haver
+quedat sorprés ab aquella inesperada comissió.</p>
+<p>Mentres estava així lo donzell, pensant un medi de escabullirse, que
+trobá ponderant la sensibilitat de son cor, lo Liori y’l Cervelló se
+miravan fit á fit, y acabá lo primer preguntant en veu baixa á la orella
+del altre:</p>
+<p>–Ja vos asseguro que havem fet bon negoci. ¿Quí diable es eix home
+tan misteriós y estrany, que sempre’ns ve ara entre camas? A fe que si
+ell representa la terra…</p>
+<p>–No m’en parleu, Liori. Ja sabeu que’l Rey tè sos motius pera
+estimarlo, segons sembla, peró lo que es cert, que may l’havia sentit
+anomenar fins ara, ni crech que son nom figure en cap de las llistas del
+bras militar de la Diputació.</p>
+<p>–Senyor, senyor, continuava y deya entretant lo donzell; jo no sè com
+espressarvos mon agrahiment per aquesta distincció, peró si sa Altesa
+volgués dispensarme un favor, me rellevaria sens dubte, perque mon cor
+es tan sensible, me repugna tant véurer llástimas… En fi, jo no sè com
+espressarme. Ja sabeu, senyor, ma lleyaltat… ma sensibilitat…</p>
+<p>–La que tenias ahir disparant bombardas, murmurá en veu baixa lo vell
+Báges.</p>
+<p>Lo Rey, mitj rihentse y mitj reptant, interrumpí al donzell,
+dihentli:</p>
+<p>–Se coneix, donzell, que no estau molt acostumat á rébrer órdres
+directament de reys. Un cárrech que jo dono á un vassall es una honra y
+un mandato.</p>
+<p>Lo donzell, volent disimular la vergonya que sentia, anava á insistir
+en sa protesta, peró una mirada del Rey basta pera que fes acatament y’s
+retirás.</p>
+<p>–Tant com seré un lleó en la guerra, anava dihent, en la pau lo meu
+cor sensible… Peró, ja, ja, senyor: accepto, accepto.</p>
+<p>–Acertat; bon nombrament, digué ple de bon zel lo bisbe de Malta;
+<em>Nollentes querimus</em>: aquests sòn los bons.</p>
+<p>En aquell mateix moment, y quant lo Rey volia indicar als encarregats
+de la custodia del Comte lo que devian fer en sa conducció á Lleyda, un
+úixer de armes que hi havia á la porta, cridá en veu alta: –Los pahers y
+concell de la ciutat de Balaguer.</p>
+<p>–Que entren, contestá lo Rey.</p>
+<p>Si no era de gran efecte aquella escena, al menos era de gran
+prevenció per part dels qui esperavan véurer á las personas ó corporació
+que tant havia contribuhit en fer durar lo siti de Balaguer, y per culpa
+de la qual tants mals ratos havian passat los sitiadors. Los cortesans
+se enrahonavan á la orella, alguns pensavan equivocadament lo que devia
+succehir, y cada un vaticinaba de aquell acte ó probas de fluixedat ó
+baixesa, ó atreviments é imprudencias. Així se esplicavan uns y
+altres:</p>
+<p>–Vejam aquestos mansos anyells.</p>
+<p>–Bon triumvirat, si tingués cap pera discórrer.</p>
+<p>–A véurer quin cant farán los aucells fora de la gavia.</p>
+<p>–Y vènen ab sas gramallas de festa y ab sos porrers.</p>
+<p>–Tres homes, tres figuras diferentas: un gros, un alt y un baix.</p>
+<p>–Aquesta gent, deya un que no era aragonés ni catalá, se presentan
+devant dels reys, com qui parla ab lo rector del poble.</p>
+<p>–Lo del mitj tè mes ulls que cara.</p>
+<p>–No faltan ulls als altres, encara que no’ls bellugan.</p>
+<p>Tot parlant així, aná obrintse lo concurs, y sentat que fou lo Rey en
+son trono, aquietadas totas las llenguas, en mitj de un complet silenci,
+penetrá en la sala, detenintse en lo llindar de la porta, lo celebrat
+concell de la ciutat vensuda. Venian los tres pahers cada un ab sa
+respectiva gramalla, y portavan á la ma la xia, agafantse á la mateixa
+la beca que’ls queya cap á damunt del pit; feren acatament de cap, sens
+doblegar molt lo cos, y senyalantlos lo Rey que ja podian avansar, ho
+feren ab pausa, y posant un genoll en terra, besaren ab respecte la ma á
+son monarca.</p>
+<p>Quí hagués pogut en aquell instant contemplar y estudiar aquellas
+tres figuras, hauria vist y comprés lo que es lo verdader carácter, fins
+en aquests temps, de tota comissió que representa la voluntat de molts.
+Un hi há que es breu y espressiu, altre que es sentit y enrahonador y
+altre que escolta y calla y sols se espressa, en tal cas, y sempre ab
+modestia, quant sa parla de negocis secundaris, es á dir, lo pensament,
+la espressió del sentiment y la ceremonia. Podria compararse bè á un
+quadro ó taula en la que hi ha pintat qualsevol asunto ó imatge: lo
+principal del quadro es lo pensament que representa, ve després lo art ó
+la pintura, y finalment lo march ó guarnició que’l sosté.</p>
+<p>–Senyor, digué lo paher en cap, (que era ja home de alguna edat y un
+poch gros,) clavant sa imperturbable vista en la de Fernando; la ciutat
+de Balaguer entrega aquí las claus de sas portas á son Rey, prometentli
+fidelitat, y esperant que ella y tota la terra disfrutarán quant ans de
+pau y de benestar.</p>
+<p>Lo Rey feu un moviment de ma, pera recullir las claus, que deixá als
+peus de son sitial, y quedá sense respóndrer per un rato, admirat de las
+pocas rahons del paher. Mes alsat de sos peus lo concell, per una senyal
+del monarca, preguntá aquest ab senzillés, dirigintse al que havia
+parlat:</p>
+<p>–Res mes teniu que dirme?</p>
+<p>–Senyor, contestá lo paher; donam las claus, prometem fidelitat, y
+desitjam benestar pera tots ¿qué voleu mes?</p>
+<p>Los circunstants, que escoltavan quiets á tot aixó, se entengueren
+mutuament ab miradas y ab mitjas riallas, que tenian son significat y sa
+malicia.</p>
+<p>–Es que quant hi ha motius de dubte, no basta prou la senzilla
+paraula; continuá lo Rey.</p>
+<p>–Y’l jurament?…</p>
+<p>–Ni’l jurament basta en certs casos pera confiar.</p>
+<p>–¿Es á dir, que lo que’s jura, no s’ha de cumplir?…</p>
+<p>Lo paher pronunciá aquestas paraulas ab veu mes baixa y com
+murmurant; apartá los ulls, mostrant per un rato com si passejás la
+mirada per terra, y fixantlos passatjerament en l’altre paher que tenia
+al costat, com pera indicarli que era arribada la hora de ajudarlo; y
+sens dir cap mes paraula, á pesar de véurer que’l Rey esperava, dirigí
+desde aquell moment la vista al sostre de la sala.</p>
+<p>Arnau Rollá, que tal era lo nom del altre paher, y á qui havia vist
+ja’l Rey com á parlamentari en los últims moments del siti, tragué de
+apuro á son company, parlant al Rey de esta manera:</p>
+<p>–May podia pensar, senyor, aquest concell que’s posás en dubte una
+paraula dada, un jurament que está disposat á prestar, y mes quant tant
+s’ha fiat en una paraula vostra pera fer lo que fa.</p>
+<p>–Recorda, paher, replicá lo Rey, tot quant ha passat, y pensa que lo
+que feu ho haveu hagut de fer á la forsa, y no teniau altre remey.</p>
+<p>–No tal! respongué ab altivesa lo Rollá.</p>
+<p>–Pensa, continuá lo Rey, que també haviau prestat jurament de
+fidelitat al Comte, y si á ell l’haveu trencat…</p>
+<p>–No tal! No tal! repetí ab forsa lo paher, no deixant continuar al
+Rey. Paraula per nosaltres dada es paraula empenyada, y paraula
+empenyada paraula cumplida. La ciutat de Balaguer, que molts anomenan
+per clau del Principat, no havia de mostrarse petita en lo cumpliment de
+sas promesas; si abrassava una causa, la havia de mantenir ab grandesa,
+ab heroisme, com ha fet en totas ocasions. No us admire, donchs, senyor,
+si lo que havem fet nosaltres ho havem fet de una manera digne, y Dèu
+vos done, senyor, ciutats y vassalls com sòn y serán sempre la de
+Balaguer y sos fills,… y content podeu estar, (anyadí després de una
+breu pausa y com acabant en sech,) de que tingau ara una ciutat que es
+de aquellas ab que mes pót confiar un monarca y que mes honran y
+reforsan sa corona.</p>
+<p>–Es á dir, paher, que lo que vosaltres prometeu sabeu cumplirho: aixó
+voldria dir que encara lo vostre jurament primer tè forsa.</p>
+<p>–Parlo de ahir, senyor, no parlo de avuy: lo que dich ho referesch al
+temps en que ha existit la causa de nostra firmesa, nó al que ha de
+córrer desde avuy endevant.</p>
+<p>–No entench aquesta causa si no te esplicas, no entench que l’home
+firme puga faltar á sa firmesa.</p>
+<p>–Jo sento, senyor, (continuá ab veu menos forta Arnau Rollá, y com
+fent esforsos pera reprimirse,) que vostra Altesa haja obligat á parlar
+al concell, quant la promesa de pau y transacció l’havia fet confiar en
+que lo rey que’l cel los ha designat seria sols un pare de tots sos
+vassalls en endevant. Si mon parlar sembla aquí atrevit, la culpa no es
+meva, ni del concell, ni de la ciutat.</p>
+<p>Lo paher en cap bellugá aquí lo sèu en senyal de negació, y com
+confirmant lo que deya son company. Aquest continuá:</p>
+<p>–La ciutat doná una paraula al que mirá com á son senyor,
+(prescindint aquí de son dret y del error que aquella pogué cométrer,) y
+aquesta paraula la ha complert fins que’l senyor faltá á ella.</p>
+<p>–Qué dius? preguntá admirat lo Rey; qué significa aixó? esplícat.</p>
+<p>–Descidit lo Comte á no transigir fins á lograr sa esperansa, se
+deixá créixer lo cabell y la barba, prometent que no se’l tallaria fins
+á ser rey de Aragó. Vehent ahir tal volta enfosquida la estrella en que
+confiava, lo Comte nos convocá en la plassa major, y després de
+manifestar son desengany, y de encargarnos que evitassem lo derramament
+de sanch, y que salvassem la ciutat, ja que cap remey hi havia, se sentá
+en una cadira, y…</p>
+<p>–Y qué? preguntá admirat Fernando, mentres tots los de la
+concurrencia allargavan lo coll pera escoltar.</p>
+<p>–…y demanant á un barber, á presencia de tots sos vassalls, se feu
+afeytar, y’s feu tallar los cabells. Diheu ara, senyor: (y aquí alsá la
+veu lo paher,) si aquest acte significa que ell mateix se desdia de sa
+promesa, si faltava la causa de nostre jurament, ¿no quedava libre
+Balaguer, amant sempre de la monarquia, de prestar un jurament nou al
+rey que la terra aclama? Es aixó faltar á la paraula? Es motiu pera
+desconfiar de la paraula nova?</p>
+<p>La convicció ab que s’espressava lo paher, y la mescla de dubte y
+sentiment que revelavan sa cara y sos moviments, tingueren per un rato
+suspens al monarca, lo qual tancá los ulls per un moment com meditant, y
+parlá en seguida ab menos forsa é ironia, ja que no ab mes dolsura.</p>
+<p>–Cert es lo que dius, y’m donan mes confiansa tas paraulas, peró en
+cert modo veniu á confirmar, que, á haverho volgut lo Comte…</p>
+<p>–Y quin dubte tè, senyor? interrumpí lo Rollá; mil vidas que
+haguessem tingut pera ell haurian sigut; Balaguer s’hauria destruhit, y
+nostra sanch hauria regat sas ruinas… Peró, ja vos he dit que parlam de
+ahir y no parlam de avuy.</p>
+<p>–Avuy es altre cosa, murmurá lo paher primer.</p>
+<p>Y’l paher tercer, que fins llavors no havia parlat, anyadí ab veu
+dolsa:</p>
+<p>–Mes val deixarho córrer.</p>
+<p>Passá aquí un instant de admiració y de silenci, á que doná fi’l Rey,
+dihent:</p>
+<p>–Vaig coneixent lo vostre carácter, y ara endevino perque no haveu
+permés que entrás per la muralla.</p>
+<p>–Un rey que aclamam voluntariament, per ahont havia de entrar sinó
+per la porta? Si fossem conquistats, seriam vassalls forsats; veheu,
+donchs, si val mes que’l nostre vassallatge sia voluntari, y que, en
+compte de recordar una conquista, un desastre, sia vostra entrada recort
+de una gloria y símbol de la pau.</p>
+<p>–Sí, sí! murmurá de nou fent un moviment de cap lo paher primer; feu,
+senyor, que’l tractat sia cumplert, y no tingau cap dubte per part
+nostra.</p>
+<p>–Per part de tots, digué lo Rey ab seguretat.</p>
+<p>Seguí aquí un altre moment de silenci, los pahers se miraren los uns
+als altres, y advertintho lo Rey, digué:</p>
+<p>–Qué pensau? Vos queda algun dubte? Parlau…</p>
+<p>–Es que…</p>
+<p>Lo paher en cap, que havia dit estas paraulas, mirá alternativament
+al Rey y al Rollá. L’últim continuá descidit de esta manera:</p>
+<p>–Es que al entrar aquí, senyor, havem sabut que haveu donat á saco’l
+castell, entregantlo als soldats, y si las casas dels vehins…</p>
+<p>–Feuvos cárrech, (digué al mateix temps que l’altre lo paher en cap,
+y ab accent de dolor,) feuvos cárrech de la miseria tan gran de la
+terra, feuvos cárrech de la despoblació y de la fam que s’está patint,
+pus ni hi ha cullitas, ni un tros de pa pera menjar… y si á aixó s’hi
+anyadeix…</p>
+<p>–Callau, callau! cridá lo Rey ab to de confiansa. Lo del castell sòn
+bens del Comte, que’m perteneixen: los dels vassalls tots serán
+respectats, y tots sos erros serán perdonats…</p>
+<p>–Benehit siau! Benehit siau! digueren alternativament los pahers y’l
+bisbe de Malta.</p>
+<p>Peró aquí interrumpí una altre veu, la del Liori, que cridá:</p>
+<p>–Menos un, senyor, menos un: ja sabeu de quin parlo.</p>
+<p>Los pahers giraren la cara com sorpresos. Lo donzell de Puymoren
+torná á sortirse del concurs y á passejar de nou á llarchs passos per un
+estrem de la sala.</p>
+<p>–Ah, sí, contestá lo Rey: l’assessinat del arcabisbe de
+Saragossa.</p>
+<p>Los pahers tornaren á recobrar sa indiferencia, y’l Rollá fins
+anyadí:</p>
+<p>–Com que es cosa que no’ns toca, libre sòu de aplicar la lley als
+dolents.</p>
+<p>–Quedau, donchs, tranquils, continuá llavors lo Rey; tornau á vostras
+casas ab seguretat y confiansa, y ans veniu ab mi á visitar la
+misteriosa imatge del Sant Cristo, devant la qual demanarém al cel lo
+benestar, aqueixa pau que tant convé y aqueix pa que tanta falta vos fa
+á tots.</p>
+<p>–Gracias! digué lo paher en cap, inclinantse ab sos companys, y
+besant la ma al Rey.</p>
+<p>–Encara mes dech dirvos, torná lo Rey, fent un moviment de cap, com
+pera reparar una distracció; dintre pochs dias lo Sant Cristo sortirá en
+professó, y sa imatge iluminada recorrerá las planas del Urgell.</p>
+<p>–Alabat sia Dèu!</p>
+<p>Los tres pahers, conmoguts vivament, pronunciaren com en cor aquella
+divina paraula, y l’últim, que tan poch parlava, no pogué menos de dir
+en aquell instant:</p>
+<p>–Gran rey… sòu un gran rey… benehit sia Don Fernando!</p>
+<p>Alsantse llavors lo Rey de sa cadira, partí ab pausa, rodejat de tota
+sa cort, y seguintli á sa part esquerra, un poch enderrera, lo
+concell.</p>
+<p>Mentres anava lo Rey marxant, mirava á totas parts, com buscant
+alguna persona que no era allí, y entretant donava órdres ab breus
+paraulas á alguns dels que anava vehent ó descubrint. Las últimas que
+doná al sortir de la sala foren aquestas:</p>
+<p>–Nunyez, Escalante, donzell, estigau previnguts, pus acabada la festa
+de la iglesia, pót ser que tingau que marxar ja pera Lleyda.</p>
+<p>A aquestas paraulas se exhalaren per alguns dels circunstants
+diversos sospirs: lo bisbe de Malta sospirá de dolor, lo gobernador y’l
+vell Báges de rabia, lo concell de tristesa, lo donzell de congoixa y lo
+Liori de impaciencia, pus esperava lo moment, com ho feu en la iglesia,
+de exhigir al Rey, en nom del regne de Aragó, la formal promesa de no
+perdonar may als assessins del arcabisbe, y de no parar fins á averiguar
+de cert quins havian sigut.</p>
+<p>Quant arribá la comitiva cerca del temple, á la porta del qual
+esperava revestit pera entonar lo Te Deum lo reverent Diego de Tamera,
+enrahonant entre tant ab un altre home, lo Rey apretá lo pas. L’home que
+allí hi havia era lo que’l Rey buscava, era l’amich franch, que, per no
+ser cortesá, tenia dret de manifestar sempre á son senyor la veritat nua
+tal com déu ésser, era lo que en qualsevol moment sabia donar esbarjo al
+ánimo atribulat del Rey ab la millor forma de goig y de alegria, lo que
+necessitava llavors don Fernando, pera comunicar de una manera digne á
+sa familia y á sos amichs la satisfacció que acabava de tenir guanyant
+l’últim baluart del Comte de Urgell, y assegurant en son cap la corona
+de Aragó.</p>
+<p>–Allí está mossen Borra, digué així que’l descubrí; vina, vina,
+juglar; ningú com tú en aquest moment. Vina, si vóls, á dar gracias á
+Dèu per mon triunfo y per la pau, y en seguida anirás á dictar á mon
+escribá las cartas que convé escríurer al príncep don Alfons y á ma
+familia y amichs.</p>
+<p>Lo juglar, ple de agrahiment y de entussiasme, peró sens deixar del
+tot per aixó son acostumat llenguatge, feu un acatament ponderat á son
+rey, y digué en veu alta aquestas paraulas:</p>
+<p>–Gloria de la gloria de Castilla, ves á demanar al Dèu de las glorias
+que s’aumente la gloria de Aragó… Gloria, gloria es sols lo que pera tu
+y pera ton regne desitja ton fiel gloriós, gloria que alcansarás no
+sostenint solament la pau en casa, pus també convé la guerra á fora, y
+si á mes de escríurer á ton primogénit y succesor, me deixas escríurer
+als mestres que l’han de guiar, ensenyar y glorificar en sa carrera.</p>
+<p>–Tens rahó, gloriós… escriu als mestres que tu sabs, y anem ans á
+pregar á Dèu pera acertar en tot.</p>
+<p>Així que’l Rey passá lo llindar de la iglesia, no se ohí ja cap mes
+veu, sí sols la del Tamera, que junt ab altres sacerdots que se li
+havian agregat de Balaguer, entonava ab fervor lo <em>Te Deum
+laudamus</em>.</p>
+<h3
+id="ix.">IX.
+<br>Com se trobá lo Comte de Urgell ab fra Vicens Ferrer. L’ardiaca
+Barutell.</h3>
+<p>Era lo dia 2 de novembre, dia de la festa dels morts.</p>
+<p>Per tots los pobles se sentian brandar las campanas ab so trist,
+recordant als que vivian en lo mòn, que Dèu ha donat la memoria als
+homens pera ajuda del cor, pera que pensant sentian, pera que sentint
+preguen. Pochs anys, sens dubte, com aquell s’havian hagut de elevar
+tantas oracions al cel, y cap ab mes abundancia de llágrimas! Lo recort
+era fresch, lo sentiment era viu!</p>
+<p>Semblava que s’hagués escullit aquell dia com á símbol de desgracia,
+ja que en ell s’havia de arrancar la última rama del gran arbre comtal
+de Urgell, de aquell arbre que tan sabrosos fruyts havia donat en tots
+sigles y de qual fusta s’havian fabricat tronos de reys y llansas pera
+tants héroes. Lo successor de una llarga prossapia de valents, per quals
+venas corria la sanch reyal de varias dinastias espanyolas, lo que era
+citat per inflexible en sas resolucions y empresas, lo pertinás y
+confiat Jaume de Urgell, tement véurer arruinada la sèva Síbaris, com
+altre Milesi, havia acreditat, fentse llevar sa cabellera, que desde
+llavors cessava sa inflexibilitat, sa pertinacia y sa esperansa, y no li
+quedava ja mes pera contemplar devant sos ulls que la mort de tot lo que
+li podia ser agradable, la mort del renom de sa antiga y gloriosa casa,
+de sa noblesa y de sos dominis com á príncep, la mort de la amistat, de
+la companyia y fins de la llum de la llibertat com á home, la mort de la
+familia, la mort del cor com á espós, com á pare y com á fill. Bè feyan
+de brandar las campanas aquell dia en los pobles de la plana, quant
+aquell dia havia mort pera’l mòn lo senyor de la comarca, y quant pera’l
+senyor havia mort tot! Lo imitador de Job, de Alexandro Magno y de
+Aquiles, al passarse la ma per la barba y per lo cap, tot escoltant lo
+trist so de las campanas, tenia mes negre lo cor, sens dubte, que’ls
+tres que’l precederen en semblant acte de resolució y de tristesa, y á
+cap se semblava… peró no tè res de estrany, quant sa figura, mes que la
+del poderós que plora la mort del fiel, era la del que pert lo poder y
+véu fugir la fidelitat, era la de un Didio Juliá, que contempla la ma de
+un Séptimo Severo com li arrenca lo imperi y la vida.</p>
+<p>En una mala barraca, rodejat per la part exterior de uns quants
+soldats castellans, mirant per última vegada sa estimada ciutat de
+Balaguer, separat de sos amichs, de sa mare y de sos fills, y lligat de
+mans y peus sobre de una mula, sens tenir mes consol allí que la
+princesa Isabel, sa esposa, la qual procurava animar y consolar al
+desgraciat marit ab bonas paraulas y carícias, esperava y estava á punt
+lo derrer Comte de Urgell á marxar cap ahont sa mala sort lo portás.
+Lluny de mostrarse abatut, son front seré s’alsava ab orgull, y son breu
+parlar y son mirar fixo davan mes indicis de tancar aquell cos una ánima
+forta que desafia á la desgracia y als contratemps, que l’apocat esperit
+de aquell á qui res li queda. Fins, vehent á sa esposa contristada, ja
+que allí, per la gent que escoltava, no podia espressarse don Jaume ab
+tota la intimitat de son sentiment y ab tota la veritat de sas ideas, y
+pus era la Comtesa Isabel la que havia parlamentat ab lo rey Fernando,
+parláli en aquells moments lo malaventurat Comte de la manera que
+semblava podia serli menos trist y desconsolador:</p>
+<p>–Consólat, Isabel, li deya, pus en lo mòn tot está equilibrat y tot
+se compensa: pót ser que Dèu tenia destinat lo trono de Aragó á ton
+nebot, en recompensa de no haver aquest volgut lo trono de Castilla y de
+haverlo salvat pera son llegítim rey; pót ser que haver tingut jo la
+gran desgracia que estich sufrint sia camí pera trobar després…</p>
+<p>Un altre home que no hagués sigut lo Comte Jaume de Urgell aquí
+hauria plorat, peró aquella valenta víctima se contentá ab
+interrómprerse á sí mateixa y ab mossegarse’ls llavis, pera dissimular á
+sa afligida esposa la forta respiració que tenia, indici cert del pes
+que oprimia son cor en aquell instant.</p>
+<p>–Ah! contestá la afligida esposa; no digau aixó, Comte. Dèu es just,
+Dèu pót recompensar al bo, pero Dèu no recompensa ab perjudici dels
+bons… y jo per tal vos tinch.</p>
+<p>La cara de la esposa, mullada enterament de llágrimas, arrimantse á
+la del marit, vingué á mullar aquellas galtas per ahont may havian
+corregut fins llavors mes llágrimas que las de la infancia.</p>
+<p>Sentintse en aquell instant algun remor de cavalls prop de la porta,
+la Comtesa Isabel girá la cara, y distingí ja devant de aquella á tots
+los soldats que’s disposavan á marxar. Aquell era lo moment fatal; devia
+donar la última abrassada al espós… y quí sab si seria la última de la
+vida. Obrí sos brassos ab desespero, abrassá freneticament al marit,
+l’omplí de patons, posá ab forsa sa boca contra sa boca, com volent
+barrejar ab ell sos sospirs y’l foch de sas entranyas, y assegurantli
+que dedicaria á ell eternament son amor y sa memoria, tranzida de dolor,
+se separá, pera sortir de la barraca, ab la idea de no presenciar lo
+trist quadro de véurer conduhir á son marit pres y lligat entre gent
+estrangera.</p>
+<p>Lo Comte no pogué parlar: sols al arribar la Comtesa á la porta, ab
+veu fosca, y acompanyat lo sèu mirar de la mes gran ternura, li
+digué:</p>
+<p>–A Dèu, filla de mon cor! No t’olvides de mos fills…!</p>
+<p>Aquell moment supremo, aquellas sentidas paraulas, aquell últim
+recort influiren de tal manera en l’ánimo de la Comtesa Isabel, que
+esta, sentintse ferida en sa imaginació per una viva llum, que li doná
+prompte consol y refeu son ánimo abatut, se serená en sech y’s resolgué
+á fer lo que fins llavors no havia tan sols pensat.</p>
+<p>–Sol!… tot sol, y lligat!… deya la Comtesa, quant desde’l llindar de
+la porta creya mirar á son marit per última vegada; mes en lo cambi que
+allí repentinament sufrí son esperit, mudá també son llenguatge, pus se
+espressá de esta manera:</p>
+<p>–Sol,… sol ell, que es mon espós? Y jo he de quedarme?… Y ho he de
+permétrer?… Nó! Nó, jamay! (Y aixó ho deya ab un to que rallava en
+heróych.) Ni per la honra de la casa de Urgell, ni per la casa de Aragó,
+de ahont descendesch, vull que sia dit que una princesa no sab ser
+esposa.</p>
+<p>–Qué fas? li preguntá l’afligit espós, coneixent ab los ulls de la
+Comtesa la resolució del acte á que’s preparava.</p>
+<p>–Qué he de fer? Cumplir com á esposa.</p>
+<p>–Y’ls fills com quedarán?</p>
+<p>–Com quedarán? Solen dir que la mare es dos vegadas mare: vostra
+mare, Comte, que á mes de ser bona mare, com vos sabeu, guarda en son
+cor alts y nobles sentiments, cuydará tan bè com jo de vostres fills.
+Deixau los nèts á la ávia y així la esposa podrá anar ab l’espós.</p>
+<p>Y tornant enrera, ab los brassos oberts, la resolta matrona torná á
+estrényer entre ells á son desgraciat marit, y á omplirlo de carícias y
+de llágrimas.</p>
+<p>–Ah! esclamá llavors lo Comte, mogut per lo sens fi de sentiments que
+bullian en son cor; filla de reys, sols per tu sento haver perdut la
+corona de ma patria, pus digna eras de ser reyna de ella!</p>
+<p>Entraren en aquesta ocasió los soldats, indicant ja desde luego que
+havian de empéndrer la marxa, y no podian detenirse gens. La Comtesa al
+véurerlos, s’agafá ab la ma esquerra al cos de son marit, pera donar á
+enténdrer que no l’abandonaria, y com algú no comprenentho la advertís
+que se separás ó’s despedís, contestá ella ab alta veu y
+energicament:</p>
+<p>–Jo separarme de ell? Jo apartarme de son costat? Primer me faréu
+trossos.</p>
+<p>–Apartauvos, insistí un de aquells sayons.</p>
+<p>–Arrera, malas víboras, no vos han ensenyat aquesta educació en la
+terra de ahont sòu. (Y aixó los ho digué en castellá la Comtesa.)
+Arrera! ¿No vos han contat may vostres pares, que’l matrimoni es un llas
+per lo qual de dos carns s’en fa una? Donchs bè: aquí hi ha la carn sola
+formada de dos, lo Comte y la Comtesa de Urgell, marit y muller,
+atreviuvos, si gosau, á esquinsar y á separar esta carn, y faréu ofici
+de botxins, y seréu botxins de una filla de reys, de la germana de una
+reyna de Castilla!</p>
+<p>Cap dels soldats se gosá á acostar, fins que sentintse la veu de un
+dels oficials de fora, doná un de aquells un cop de vit de bou, que
+portava á la ma, á la mula del Comte, y esta emprengué lo pas sortint de
+la barraca y enfilant cap al camí de Lleyda.</p>
+<p>La Comtesa seguí, atropellantse, per no deixar á son marit, mes no
+podent anar junt á la mula sens gran perill, á instancias de aquell, li
+deixá prompte la ma, y continuá, ab no poca fatiga, á certa distancia,
+que era en veritat ben curta, y tal la mantengué tot lo viatge, sens
+mirar lo cansament que patia y lo que s’atropellavan sos delicats
+peus.</p>
+<p>Tal era l’ordre que guardava esta comitiva, al conduhir al últim
+Comte de Urgell desde una barraca del siti de Balaguer á una de las
+torres del castell de Lleyda: primerament anavan los dos caps ú oficials
+que havia designat lo Rey, seguian derrera en dos filas un llarch número
+de soldats ab llansas llargas, entremitj dels quals marxava lo Comte á
+cavall de sa mula, y anant prop de ell á peu, y tan prompte als costats
+com al derrera, la hermosa infanta dona Isabel; y finalment, derrera de
+tots y com clohent la comitiva, seguia á cavall, peró sense portar son
+gos ni son tabar vermell, y sí anant tot embossat en una capa negra
+que’l tapava fins á mitja cara, lo donzell de Puymoren.</p>
+<p>Lo llenguatge que usavan los soldats de aquella comitiva se semblava
+en part, per son desenfré, al de aquells gascons que trobaren las dos
+desgraciadas esposas de Menargues anant á Balaguer, en la horrorosa nit
+del somatent. Ufans ab son triunfo, y mirant com á objecte ridícul á la
+víctima, que veyan en son poder, no feyan mes que dirigirli burlas y
+sarcasmes, y fins hi hagué algun que arribá á suposar com un medi fácil
+de lucro lo ensenyar al destronat Comte de Urgell per los hostals, si
+may feya la sort que se l’emportassen á la terra de Castilla, com així
+en efecte vingué á ser ab lo temps.</p>
+<p>Los caps que dirigian aquella partida marxavan indiferents al devant
+de ella, y per mes que evitaren paraulas y fins descortesias ab los
+presos, no deixavan per aixó de ríurer mes de una vegada al sentir las
+glosas de sos soldats. Lo únich que parexia no péndrer cap part en las
+burlas, ó al menos no ho donava á compéndrer per son silenci y per son
+embós, era lo donzell.</p>
+<p>La Comtesa, que estava atenta á tot aixó y no perdia cap paraula de
+las que deyan los soldats, arribá en l’últim ters de aquell fatigós
+viatge fins á sentir certa simpatia per los que ella creya mes
+compassius, si no interessats en la sort de son marit, y tals eran pera
+ella lo callat donzell y un soldat un poch vell, que, al donar la pobre
+senyora una relliscada, li allargá la ma pera ajudarla á alsar.</p>
+<p>En un alt que feu la comitiva ans de arribar á la ciutat, y en un
+punt que venian begudas, l’ánimo de la Comtesa se contristá sobre
+manera, y fins se desesperá, sentint lo que deyan á son marit, sobre tot
+pensant en la injusticia del motiu ab que l’insultavan.</p>
+<p>–Lloch, lloch, cridavan alguns soldats, feu lloch que aquí passa’l
+mata arcabisbes.</p>
+<p>–Deixau passar al esquinsa mitras, deyan altres, avuy que se li ha
+esquinsat sa corona.</p>
+<p>Y á tals crits, traginers, pobres, viandants y criaturas s’acostavan
+embadalits, mirant al desgraciat Comte, lligat sobre de sa mula, ferm,
+inflexible, ab son front suat de angunia pero nó de abatiment, y sens
+mes consol en aquells moments que’ls brillants ulls de sa esposa,
+clavats de contínuo en los sèus, com estant sempre disposats á endevinar
+sas intencions.</p>
+<p>En aquell estat vergonyós, trobantse un instant casi sola la Comtesa
+ab son marit, per estar tots los soldats abocats á la porta de la
+revenedoria, y observant al donzell, que havia descabalgat, passejantse
+solitari, moguda de un cert impuls de noblesa, acostás á ell, mitj
+implorant disculpa, y precipitant tot lo possible sas paraulas, com pera
+aprofitar lo temps, li digué:</p>
+<p>–Senyor, senyor, no sè perque’m sembla que sòu cavaller en vostras
+maneras, y pus tinch aquesta ocasió, rebeu de mi una proba de amistat y
+confiansa que…</p>
+<p>La Comtesa s’havia ficat la ma al pit pera tráurer algun objecte y
+entregarlo al donzell, mes aquest, lluny de escoltar á la dama, se tapá
+mes la cara y’s dirigí á un altre estrem. Cregué dona Isabel que alló
+probava encara mes la veritat de la sospita que tenia, cregué que’l
+cavaller evitava la conversa sols per deber, per cumplir tal volta una
+ordre, y atrevintse mes y mes, aprofitant un moment en que’ls altres no
+miravan, fins posá la ma á la capa, logrant descubrir part del embós que
+cubria la cara del oficial.</p>
+<p>–Vos donaré una proba, senyor, ab que podrá justificarse sens cap
+dubte…</p>
+<p>Peró la Comtesa no acabá la frase que anava á dir, ni menos acabá de
+tráurer de son pit lo paper que ja tenia en la ma pera entregarlo al
+donzell. Ans al contrari: descubrint en aquell moment la cara del
+cavaller á qui parlava, com si un llamp la ferís, tancá los ulls
+horrorisada, doná un jiscle, girá en sech, y corregué com furiosa á
+juntarse ab son marit, entre’ls genolls del qual apretá son conturbat
+front y sa descolorida cara.</p>
+<p>–Jesús Maria!… Jesús! Jesús!… Aquesta cara jo la conech… aquesta cara
+es…</p>
+<p>Prou se guardá la Comtesa de acabar de dir lo que intentava. Una
+mirada del donzell bastá, pera que la que plorava de vergonya no se
+esposás á plorar mes de dolor en aquell fatal viatge.</p>
+<p>Lo donzell torná á refer son embós, se tapá novament la cara, y seguí
+passejantse en direcció oposada al Comte y á la Comtesa.</p>
+<p>Lo Comte, que tenia, com sempre, la vista clavada al cel, no repará
+en aquell aconteixement, y sols rompé sa distracció y baixá los ulls al
+sentir lo cap de la Comtesa que s’apoyaba sobre de sos genolls.</p>
+<p>Ben prompte, y sens donar lloch á cap enrahonament, tornaren á
+colocarse en dos fileras los soldats, y apressurant lo pas, y seguint de
+la mateixa manera que ans, no tardaren en véurer prest la ciutat de
+Lleyda.</p>
+<p>Al arribar á un tir de ballesta de las murallas, cridá la atenció de
+tota la comitiva un cert núvol de pols que s’alsava al mitj del camí:
+era una multitut de pobres y criaturas, juheus y cristians, que anava
+precehida per un frare jove.</p>
+<p>–Fra Vicens! Fra Vicens! cridá la comitiva dels soldats.</p>
+<p>Al ohir aquest nom l’apresonat Comte, feu una contorció, y sacudint
+son cap á dreta y esquerra, com pera apartar la vista de un objecte
+repugnant, tancá los ulls ab forsa, mes en va feu aquell esfors ab la
+vista, pus, sentint la veu del frare que predicava ja prop de sas
+orellas, no pogué menos de mirarlo; y vehentlo, com astarotat, trahent
+espuma per la boca, li digué:</p>
+<p>–Hipócrita! malehit hipócrita! A tu sol dech mas desgracias, pus per
+tas miras y per ta ambició m’has arrencat la corona!</p>
+<p>Fra Vicens, que s’havia arrimat á una part del camí, lluny de
+inmutarse per aquellas paraulas, manifestant sa serenitat acostumada y
+en la qual tothom veya la influencia divina, contestá al Comte:</p>
+<p>–Hipócrita á mi? A mi ambiciós? Tu ets l’ambiciós y l’hipócrita, pus
+per ta ambició matares á ton germá, y no havia de permétrer Dèu que un
+assessí, un homicida regnás en lo trono de Aragó!</p>
+<p>Quedá com horrorisat lo Comte al ohir aquella inesperada resposta, y
+no replicá, encara que tampoch poguera, pus, á las últimas paraulas del
+frare, que foren correspostas per una rialla dels soldats, apressurant
+lo pas la mula del Comte, arribava ja casi als valls ó fossos de la
+ciutat, mentres que l’oracle del Senyor, en direcció oposada, anava
+seguint per lo camí, predicant als miserables que li seguian
+derrera.</p>
+<p>Encara que la hora era ja tarda al entrar lo portal, no s’evitá que
+molta gent s’arreplegás al véurer á una partida de soldats que conduhian
+á un pres, y aquella cresqué en gran manera al divulgarse per tot lo
+poble que entrava lligat lo Comte de Urgell, y que sa esposa lo seguia á
+peu, així que, al arribar lo concurs á la torre ahont devia quedar lo
+presoner, era ja aquell inmens, com inmensa era també la curiositat de
+tothom.</p>
+<p>Poch era pera la Comtesa passar entre’ls que havian sigut sos
+vassalls, en una ciutat ahont era tan coneguda, y essent víctima y al
+mateix temps testimoni de la deshonra de son espós: la noble dama no
+pensava en res de tot aixó, ni veya tan sols als que la miravan: son cap
+y son cor no s’ocupavan en aquells moments mes que de un dubte, qual era
+lo de saber si quedaria tancada ab son marit, com ella desitjava, ó si
+la separarian.</p>
+<p>Així que penetraren en la porta del castell, vegé tristament
+confirmada la desgraciada esposa la sospita que tenia: al posar ella lo
+peu al llindar, la ma de un dels caps de la partida, que estava aturat
+en aquell punt, detingué á la infanta, dihentli lo que la agafava
+aquestas paraulas:</p>
+<p>–Prou: de aquí no podeu passar… al menos per ara.</p>
+<p>Al mateix temps, lo soldat que portava’l vit de bou doná un cop á la
+mula del Comte, y esta, donant un salt cap dins al pati, posá á llarga
+distancia y fora de la vista de la esposa al desgraciat espós.</p>
+<p>La Comtesa, que no sabia lo que li passava, sols doná un crit de
+desespero, obrint sos ulls de foch.</p>
+<p>–Ah!… Ah!… Ah!…</p>
+<p>Lo Comte, fent esforsos, girá lo cap, y, casi ja no vehent á la
+infanta, cridá:</p>
+<p>–A Dèu, esposa! Pensa en mos fills…! A aquest darrer mot, oprimit
+estremadament lo cor de la Comtesa, no pogué ja mes resistir.
+Desvanescuda enteramente la pobre dona Isabel, sacudí lo cap com á boja,
+y perdent los sentits, caygué tota llarga y desmayada, donant ab lo cap
+en la pedra del llindar del castell.</p>
+<p>Allí tal volta s’haguera quedat, si no hagués fet Dèu que en aquell
+instant acertás á passar lo noble y caritatiu mossen Berenguer de
+Barutell, ardiaca de Santa Maria de la Mar de Barcelona, y ardiaca major
+de Lleyda, lo qual, apartant ab sos brassos y resoltament al concurs,
+s’acercá fins ahont se trobava la infelís Comtesa.</p>
+<p>–Miseria humana! esclamá lo canonge, crehuant las mans y alsantlas al
+ayre, mentres dirigia també sos ulls al cel. Cert es que la compassió vá
+fugint del mòn! Depressa, depressa: vinga aquí algú que agafe á aquesta
+desgraciada dona, y de seguida sia trasladada á ma casa.</p>
+<p>Y quant lo canonge mirava per entre la multitut, com pera véurer si
+trobava á algú de confiansa que fes lo que ell indicava, un soldat
+castellá que havia quedat prop de la porta, abocantse cap á la
+desmayada, contestá al canonge, dihentli:</p>
+<p>–Sí, senyor, sí: tè rahó sa mercé. Senyale sa mercé lo camí per ahont
+havem de anar, y jo m’encarrego de guardar ab tota seguritat en mos
+brassos á la desgraciada infanta, y de transportarla ahont vullau.</p>
+<p>Y cumplint lo que deya lo generós soldat, prengué entre sos brassos á
+la pobre víctima, y seguí al ardiaca, que caminava, devant de ells, á
+llarchs passos, desitjós sols de arribar á sa casa lo mes aviat
+possible.</p>
+<p>Mentres tenia lloch aquest fet en Lleyda, lo rey Fernando rebia en
+Balaguer embaixadas dels alamins, jurats y moros de Alborge, Cinco
+Olivas y de Sástago, donantlos paraula que aniria quant ans ab sa
+companyia á la cassa de porch y de servo per la montanya, senyalantlos
+com á punt de reunió las paradas de Memusa; lo juglar mossen Borra
+partia cap á Barcelona, ab cartas pera las personas que havian de
+aconsellar al infant don Alfons sobre’ls mestres que havia de péndrer,
+y’l predicador fra Vicens Ferrer se dirigia cap á Menargues, ab ánimo de
+recórrer alguns pobles del Principat y passar luego á Barcelona.</p>
+<p>Peró aquest capítol no seria aquí acabat, sinó s’esplicás ans lo que
+succehí en casa del ardiaca Barutell.</p>
+<p>Així que’l soldat castellá deixá sobre’l llit del canonge á la
+postrada Comtesa de Urgell, lo bon sacerdot, trahentse un florí de or,
+allargá la ma pera donarlo al soldat, dihentli:</p>
+<p>–Tè, que’t pago com se podria pagar al millor correu, y ho mereixes
+per moltas y moltas rahons.</p>
+<p>–Guardau aquest florí, li contestá lo soldat, apartant ab sa ma la
+del ardiaca; guardaulo, y feune dir missas per las ánimas dels que han
+mort en la guerra.</p>
+<p>L’ardiaca quedá com pasmat, vehent l’acte generós de aquell home, que
+tan voluntariament se havia prestat á fer una cosa á que ningú lo
+obligava, y ab la circunstancia de ser simple soldat del exércit
+estranger y enemich de la casa de Urgell.</p>
+<p>–Qué us admira! li preguntá lo soldat, ab aquella espressió alegre de
+cara que revela la satisfacció de haver fet una obra bona.</p>
+<p>–Res, bon home, res; contestá lo sacerdot, espressant també ab sa
+cara lo goig de trobar un home de bè en un temps en que tants n’hi havia
+de dolents. Vostre acte’m proba que sòn los homens los que fan malver lo
+temps, y no lo temps als homens, y que per tot y en tots temps hi ha
+homens bons y homens dolents.</p>
+<p>Y com parlant ab sí mateix, y sens dirigirse al soldat, continuá:</p>
+<p>–Castellá… soldat… pobre… desconegut… y… No ho sè enténdrer. Alabat
+sia Dèu!</p>
+<p>Vehent lo sacerdot que’l soldat no’s movia, y crehent que volia tal
+volta algun altre género de recompensa, torná á dirigírseli, y li
+digué:</p>
+<p>–Ja que no voleu paga, gracias, bon home, gracias. Dèu vos ho pague;
+peró si es que voleu alguna altre cosa… Voleu béurer un poch?… Voleu
+menjar alguna cosa?</p>
+<p>Y sortint aquí com resoltament lo sacerdot á fora de la porta, cridá:
+–Sibila! Neboda! Baixa una llonganissa de Vich de las del rebost, y la
+ampolla de malvasia del armari…</p>
+<p>–Nó, nó, nó; contestá ab insistencia lo soldat; no teniu que donarvos
+mal rebato per mí, no alboroteu la casa, que prou feyna teniu tots en
+cuydar de la senyora infanta. Ja esperaré.</p>
+<p>L’ardiaca girá’l cap, com mes sorprés de las últimas paraulas del
+soldat.</p>
+<p>–Qué diheu? Es que si voleu esperar pera demanar á la senyora lo que
+no voleu de mi…</p>
+<p>–No vull res, ni de vos, ni menos de ella.</p>
+<p>–Donchs?…</p>
+<p>–Vos faig nosa, senyor? Després de havervos servit tan bè, me
+privaréu de un gust tan fácil com es lo de véurer á la persona que he
+salvat del perill y de la vergonya?</p>
+<p>En aquell moment quedá interrompuda la conversa, pus alentada la
+desgraciada dona Isabel por los confortants ab que procuravan retornarla
+varias personas de la casa, havia tornat verdaderament en sí, exhalant
+un sospir y un ay! que enterní á tots los circunstants.</p>
+<p>Sentada la infanta sobre del llit, obrí sos ulls, que no podian en
+aquell moment donar llágrimas, y queda ab la vista fixa, sens mirar á
+ningú. Tan en sí mateixa estava, que lluny de véurer lo que tenia
+entorn, se sentia ans bè com enlluhernada, vehent sols ab los ulls del
+cor lo que li havia succehit.</p>
+<p>–Infanta, senyora, dona Isabel, li digué ab to carinyós lo bon
+sacerdot; estigau tranquila, que la misericordia de Dèu ajudará de una
+manera ó altre. Ja sabeu que estau segura, y que esta es vostra
+casa.</p>
+<p>Mirá llavors la Comtesa, y refentse com momentaneament al regonéixer
+al ardiaca, si bè que recordant mes viva la imatge de son marit y de sas
+penas, esclafí en un plor y esclamá:</p>
+<p>–Ah! Sòu vos, parent? Ja veheu, Barutell, ja veheu quant grans sòn
+las desgracias que’m cercan! Dèu del cel! Es possible que així estiga jo
+y tota ma familia condemnada en vida? Es possible que així’s veja la
+filla del rey En Pere de Aragó?</p>
+<p>–Calmauvos, senyora: ja sabeu l’afecte que sempre he portat á tota la
+familia, y en ma casa no us ha de faltar may lo que us convinga.</p>
+<p>–Es á dir, (digué la Comtesa mirant entorn, y regoneixent als
+circunstants,) que estich en vostra casa, y es cert. Quant generós y bo
+sòu, Barutell! Com pagaré jo’l favor de haverme portat aquí! Sí, sí;
+haveu sigut mon ángel de salvació. Peró, ¿y com ho haveu fet? Y quí’m ha
+portat?</p>
+<p>Lo soldat, que havia quedat á la vora de la porta, y que havent
+sentit totas las paraulas de la Comtesa, esperava sols lo permís pera
+entrar, penetrá per un impuls natural en aquell moment, si bè que no
+avansant molt, y trahentse de son rústich y embullat cap, ab respecte,
+lo bacinet de ferro que’l cubria. Per sobre de sa morena fas corria en
+aquell instant una grossa llágrima, que los circunstants no podian
+conéixer si era de ternura ó de compassió.</p>
+<p>–Ah! cridá la Comtesa, com horrorisada, un soldat castellá! Ja
+tornan, ja’m buscan ¿qué voleu?</p>
+<p>Mes regoneixent al soldat vell que la havia ajudat á alsar quant
+relliscá en lo camí, mudá sa fisonomia, espressant com certa satisfacció
+y confiansa.</p>
+<p>–No temau, senyora… que aquest es lo bon home.</p>
+<p>–Sí? preguntá la Comtesa, com regoneixent ab tot son cor lo que ja
+vaticinava; es possible? Sí? Y es ell mateix! anyadia admirada. Vina,
+vina, ánima generosa, que tens mes mérit, per quant has empleat ta
+generositat ab qui ni tan sols tè pera pagarte.</p>
+<p>Y dirigí llavors la vista al ardiaca, com pera indicar lo desitj que
+tenia de que se recompensás á son salvador.</p>
+<p>–No cal, senyora, no cal, digué l’ardiaca: ja se li pagava, peró res
+ha volgut ni en diners, ni en menjar… y diu que sols desitja, per
+recompensa, véurervos un moment.</p>
+<p>–Oh generositat infinita! esclamá la Comtesa. Peró digas ¿de qué
+prové aixó? quin motiu tens, soldat? Jo t’asseguro que si may puch…</p>
+<p>–Basta, basta, interrumpí’l soldat. Y acostantse á la vora del llit,
+anyadí: –No’m parleu de recompensa, quant me dono per content de haver
+salvat á la que tantas voltas, en sa infancia, havia portat en mos
+brassos.</p>
+<p>–Qué dius? Servires tal volta en la casa de mon pare? Ets tal volta
+aragonés que serveixes á Castilla?</p>
+<p>–Nó, senyora; sò castellá y fins ara may havia vingut á las terras de
+Aragó.</p>
+<p>Seguí aquí un moment de silenci: la memoria de la pobre infanta,
+debilitada per sas penas, no acertava, en aquell instant, ab lo recort
+que li feya lo soldat.</p>
+<p>–¿No vos recordau, senyora, continuá lo soldat, de la vostra germana
+dona Leonor, de la que fou ma reyna en altre temps?</p>
+<p>–Mes felís que jo! esclamá la infanta; sí m’en recordo, sí, y
+qué?…</p>
+<p>–¿No vos recordau que, essent petita, passareu alguns mesos á son
+costat? ¿No vos recordau de la ciutat de Soria, y de las casserias del
+rey don Joan, y?…</p>
+<p>–Oh recort grat, en mal hora vèns! torná á esclamar la desgraciada
+senyora. Prou, prou m’en recordo, y’m sembla que encara…</p>
+<p>–Que encara veheu, continuá lo soldat enternit, aquellas comitivas de
+cassadors, de falconers y de patges, aquella alegria ab que vos sortiau
+á rébrerlos, quant uns y altres vos omplian de flors, y us davan fruyts
+y aucells, y vos, allargant vostres tendres manetas, en brassos de…
+de…</p>
+<p>Lo soldat s’hagué de interrómprer á sí mateix y tingué que
+plorar.</p>
+<p>–En brassos del patge de la cámara de ma germana, de aquell tan
+estimat y volgut per mi, que tantas rondallas me contava y tantas
+cansons sabia… de aquell… Ay! com se deya? (Y aquí feu com un esfors de
+memoria la Comtesa pera recordar lo nom del patge, després de lo qual lo
+pronunciá ab alegria.) De Pero Soto! Ah! lo coneixes?</p>
+<p>–Sí, de Pero Soto, (digué ab viu plant lo soldat, inclinantse y
+besant la ma á la infanta,) de Pero Soto, que havent sigut testimoni en
+la juventut de vostra inocenta alegria, ha tingut de ser testimoni, en
+sa vellesa, de vostras amargas penas.</p>
+<p>–Ah! Es veritat, es veritat: jo regonech aquesta cara, jo’t regonech,
+soldat, jo’t regonech, patge, mon estimat patge, Pero Soto, lo patge de
+ma estimada germana, la reyna de Castilla!</p>
+<p>A cada una de aquestas paraulas, anava pujant la veu la infanta, sos
+ulls se fixavan ab ternura en lo ántich amich que regoneixia, y ja fins
+olvidant sa alcurnia, anava á agafar las mans del home que tant de bè li
+havia fet; y ferida en aquell instant del mes viu agrahiment, vehent que
+res tenia pera dar al soldat, y res volia aquest per son treball, tragué
+de son pit aquella carta que en lo camí havia volgut donar al donzell de
+Puymoren, y la allargá al soldat, dihentli:</p>
+<p>–Tè: ja que res vóls de mi, al menos conserva aquesta memoria, lo
+qual tal volta te podrá donar algun profit de part del rey Don
+Fernando.</p>
+<p>–A mi? Quí voleu que fassa cas de lo que tinga y de lo que diga un
+pobre soldat?</p>
+<p>–Es que en esta carta, Pero, hi ha la esplicació que enviá Don Anton
+de Luna á mon marit, qual carta ha rebut avuy mateix al sortir de
+Balaguer; en ella hi ha lo nom del principal á qui s’atribueix la mort
+del arcabisbe de Saragossa, y fent que arribe esta carta á mans del Rey,
+tal volta conseguescas per aquest medi…</p>
+<p>Lo soldat se quedá mirant la carta, escoltant ab fredor lo que deya
+la Comtesa, y sens respóndrer.</p>
+<p>–No la vóls? li preguntá la senyora. Donantla al Rey li farás un
+servey á ell, me servirás á mi y’t servirá á tu.</p>
+<p>Pero Soto feu un somrís de desconfiansa, y com retardant sa resposta,
+digué al fi:</p>
+<p>–Al Rey sí, peró á vos ni á mi no’ns donará cap profit una proba que
+facilitem mes ó menos pera una cosa en la qual hi tants dubtes. Al Rey
+jo no li puch donar, y si la dono á un altre, quí sab quin fi tindrá, ó
+si servirá de profit á qui tindrá menos mérit. Si hagués arribat ja’l
+cas de haverhi una sospita certa, y fos la persona á qui’s refereix…</p>
+<p>–De tots modos, Pero Soto, prenla per si may ve aquest cas: fes de
+ella lo que vullas, dónala al Rey si póts, ó guárdala… sí, guárdala,
+quant no sia mes que com una memoria meva, com una proba de mon
+agrahiment, per lo qual cregas que voldria darte, si pogués, la millor
+de mas joyas.</p>
+<p>–Com á memoria vostra la conservo, contestá lo soldat, després de
+meditar un poch, y parlant en seguida com resolt; la guardo, sí, y la
+guardaré tota ma vida… es á dir, á menos que conega que per ella s’ha de
+salvar á un inocent ó s’ha de castigar á un culpat. Llavors, llavors sí,
+cumpliré vostre desitj.</p>
+<p>–Sí, aprofita la ocasió que pugas. Mes, ay! esclamá al mateix temps
+la infanta, posantse la ma en lo front, com indicant que la distreya
+llavors una altre idea. Digas, Soto: l’oficial que venia derrera de la
+comitiva, aquell que anava embossat ab sa capa…</p>
+<p>–¿Aquell á qui vos voliau donar esta carta?</p>
+<p>–Qué dius? Ho has vist?</p>
+<p>–Com que tot lo viatge no vos he deixat de ull.</p>
+<p>–Digas, digas ¿quí es aquell oficial? ¿Lo coneixes?</p>
+<p>–Sí, lo donzell de Puymoren.</p>
+<p>–May havia sentit anomenar tal nom, digué l’ardiaca.</p>
+<p>–¿Lo donzell de Puymoren? pronunciá com sorpresa la infanta. Tampoch
+sabia aquest nom. ¿Y tu’l coneixes? ¿Sabs de ahont es?</p>
+<p>–Prou: lo donzell de Puymoren, lo gran amich del Rey, segons diuhen,
+y catalá.</p>
+<p>–Catalá? Ara si que conech que mon cap se torba. Jo hauria jurat…</p>
+<p>Y la infanta quedá ab la paraula á la boca, com pensativa.</p>
+<p>Al mateix temps lo soldat, que estava com indecís, anava á despedirse
+de la senyora, quant sentintse un agut toch de trompeta, girá aquell en
+sech, sens dir mes que: –¡A Dèu siau, senyora!– y á tota cama apretá á
+córrer, desapareixent de la habitació.</p>
+<p>A aquesta mudansa repentina, tothom se posá á cridar.</p>
+<p>–Espera! Qué fas? Recórdat… cridá la infanta.</p>
+<p>–Ey, ey! Qué us passa? Veniu ans un moment… cridá l’ardiaca.</p>
+<p>–Bo! Ahont anau?… Ara que tot era aquí… cridá la criada, que entrava
+ab la llonganissa y la ampolla.</p>
+<p>Peró tots aquestos crits no pogueren detenir á aquell peó, á qui la
+trompeta havia indicat que anava á passarse mostra en lo pati del
+castell. Sols tot fugint, y girant lo cap desde la porta, digué
+responent á tots aquells crits: –Fiau de mi, senyora!</p>
+<p>Lo que passá desde llavors en casa del ardiaca es una historia que no
+es de aquest lloch, y que sols deuria contar si’m proposás fer la de las
+desgracias de tota la familia del Comte de Urgell, es á dir, de la
+esposa, de las fillas y de sa mare, la Comtesa Margarida, las quals,
+desde aquell moment, quedaren ja per sempre separadas del infelís que,
+seguint de desgracia en desgracia, de afront en afront y de castell en
+castell, havia de passar la vida desde llavors sol y sens consol de
+ningú, fins á venir á cáurer degollat baix lo ferro de sos mateixos
+vencedors.</p>
+<p>Basta sols recordar aquí, mentres la principal víctima pateix, que
+totas aquellas illustres órfanas quedaren sempre amparadas baix lo manto
+caritatiu del generós, espléndit, bon amich, bon parent y bon cristiá
+Berenguer de Barutell, lo qual dedicá tota sa vida á aixugar las
+llágrimas de la abatuda familia del malaventurat Comte de Urgell.</p>
+<h3
+id="x.">X.
+<br>Com lo Comte de Urgell parlava á las estrellas desde la torre del
+castell de Lleyda</h3>
+<p>Bè diu aquell que digué, que en lo mòn tot es bell segons per quin
+costat se mira.</p>
+<p>Y bella, per conseguent, será fins la desgracia, si lluny de fixarse
+la rahó en ella, la contempla sols la imaginació, com qui mira ó
+contempla un quadro de una batalla ó de un incendi.</p>
+<p>De aquesta manera pót considerarse l’efecte bell que podria causar á
+la imaginació del poeta lo conjunt que presentava la torre del castell
+de Lleyda. Una habitació rodona, fosca de dia per la petitesa de sa
+única finestra y per la morenó de las antigas pedras de que era
+construida, y llóbrega y espantosa en aquellas horas de nit, per no
+rébrer altre claror que la de las pocas estrellas que’s veyan al través
+de una espessa y doble retxa de ferro.</p>
+<p>L’ayre fresch de la nit penetrava per aquella constant obertura,
+encovantse de manera en la habitació, que aparexia á tothom
+esperimentarse mes fret dintre de ella que fora; y cada volta que
+apretava un poch lo vent, arribava á semblar, quant batia la mola de
+aquella elevada construcció, com que se esquinsás una roba. Així mateix,
+al penetrar per entre’ls ferros de la retxa, arribavan á produhirse
+verdaders xiulets, de la manera que se senten á voltas de nit en los
+boschs, en temps que’ls arbres estan sechs.</p>
+<p>La elevació de la torre era, á mes, punt de descans de las ólivas que
+habitavan en la Seu de la ciutat, y son vol furiós, y son xuclar
+melancólich acabavan de aumentar mes y mes lo carácter llóbrech y
+horrorós que ja de sí tenia aquell mal depósit de carn humana.</p>
+<p>La víctima que havia de ser encahuada en aquella gavia de pedra podia
+contar que poch consol li proporcionaria la única boca per ahont
+respirava, pus escasa era la llum, reduhit lo punt de vista que
+descubria y foscas las veus que entorn de son peu parlavan. Las campanas
+era l’únic so que arribava tal com era, y fins ressonava y creixia, com
+si fos en un tornaveu, dins de la torre; mes així las veus com las
+campanas ¿de qué li podian servir sinó de mes pena al que estava allí
+privat del mòn? Si indicavan tristesa, la aumentavan al trist que la
+patia; si indicavan alegria feyan mes trista sa sort, al comparar que lo
+mòn reya, y que la alegria del mòn estava renyida ab ell.</p>
+<p>Figures lo que haja pogut formarse idea de lo que era la torre del
+castell de Lleyda, lo complement del quadro que á sa imaginació acudirá,
+si en tan trist estat, si en tan ferotge habitació, s’imagina véurer la
+sombra del desgraciat y altiu Comte de Urgell, de aquella ánima
+inflexible, que rompent per primera vegada ab sa esperansa, fa la nova y
+ferma resolució de no abátrerse jamay davant de sa mala sort, per mes
+que aquesta lo perseguesca.</p>
+<p>Abandonada allí y sola, pót contemplar, donchs, lo poeta aquella
+aterradora figura, entrada en aquell mal lloch, ab tota la fredor
+exterior de un home que’s resol á no voler sentir, perque sent y ha de
+sentir massa, sens llum pera acompanyarlo en sa esma, sens vestit casi
+pera resguardarse, sens cap recort alegre en sa memoria, sens cap
+sentiment grat en son cor, vehent confusos, y com fonentse y anant
+fugintli pera sempre devant sos ulls, l’amor de familia, la amistat, la
+companyia, la gloria y renom de sa casa, la justicia y la esperansa!</p>
+<p>A poderse contemplar en aquell moment la cara del desventurat
+intrépit, s’hauria pogut véurer reunida en ella, sens dubte, la mort y
+la vida: la mort en la fisonomia, la vida reduhida y brillantment
+espressada en los ulls, en aquells dos fanals de la ánima, que tal nom
+mereixen quant per ells sols se traslluheix tot lo llum que illumina
+l’esperit, tot lo foch que’l crema.</p>
+<p>Bell era, donchs, y bell ha de aparéixer lo quadro fantástich de la
+torre de Lleyda, quant la perfecció de son horror era tal com l’art y’l
+sentiment podrian descríurer.</p>
+<p>Quatre passos havia donat sols lo presoner, després que l’escarceller
+ó castellá, deixant dins de la torre al reo, havia tornat á fer jisclar
+sobre sas frontissas la ferrada porta de la habitació, tancantla ab
+claus y barras, pera assegurar al criminal de lesa magestat; quatre
+passos, que eran los precisos pera anar de la porta á aquell únich
+forat, descobert repentinament per lo reo en lo instant de trobarse á
+las foscas. Sens mudar aquest sa actitut, fixos los seus brassos en las
+butxacas de sas calsas, test lo sèu cap, havia avansat fins á tocar ab
+son front los gelats ferros de la retxa; allí s’havia detingut, fixant
+sos animats ulls en las estrellas, que devant descobria, y allí s’havia
+quedat per llarga estona, com si fos una estatua vella que s’arrecona de
+cara á la paret per inservible.</p>
+<p>Per mes que son esperit fluctuás entre uns y altres recorts, volent
+apartar de sa memoria á cada un que se li presentava aislat, era per
+demés l’esfors: aixó podria ferho lo que tè una, dos ó tres desgracias,
+y las endolsa fixantse en altres objectes grats de sa vida, peró no
+podia ferho lo malaventurat Comte, pus si volia fugir del recort de
+familia, pera trobar consol en lo del camp de batalla, veya trencada sa
+espasa; si se apartava de son ardor bélich, pera fixarse en la fortalesa
+de son carácter, semblávali véurer deshonrat son nom y son escut ab
+l’acte que havia fet lo dia ans, afaytantse sa barba, y postrantse en
+seguida als peus de son contrari; sí, per fi, probava com de gosarse en
+lo temps esdevenidor, crehent que la justicia de sa causa y la lleyaltat
+de sa terra havian de produhir un arrepentiment ó un cambi, se li
+presentava la imatge y quadro general del mòn en aquell temps, fals y
+corromput desde’ls mes alts personatges fins al mes insignificant y
+crédul home del poble, del poble, que creya sols influit per
+especuladors que sabian mes que ell. De manera que, en son interior
+sentia l’infelís Comte una pugna contínua de objectes y recorts
+desagradables, que, per son esfors de ánimo y son desitj, dificil de
+complir quant volia allunyar aquells de sa memoria, s’anavan empenyent
+los uns als altres, y com en rodona, dintre de son cervell, tornavan á
+passar, tornavan á fugir, y en va podian quedar esborrats per la forsa
+de la voluntat; si bè que entre tots, las dos imatges mes vivas, los dos
+noms mes constants que semblava estavan sempre á punt de saltar de la
+llengua del desgraciat, eran principalment lo nom del rey Fernando y lo
+nom de Catalunya. Lo molt que aquestos lo feyan patir era lo principal
+consol del desventurat, pus fixat mes en ells, y sent mes objecte de sa
+admiració y de son esbravament, evitava fixarse mes en los altres que li
+haurian ocasionat penas mes desconsoladoras com á home y com á pare.</p>
+<p>–Brillau, estrellas, brillau, deya clavant sos ulls en las pocas que
+desde la retxa descubria; sempre us he vist brillar de la mateixa
+manera, may haveu aumentat vostre brill, quant vos he mirat. ¿De qué’m
+puch queixar jo, donchs, si vostre llenguatge ha sigut sempre’l mateix
+pera mi? Pero nó, no sòu vosaltres lo jutge á qui he de conéixer per la
+cara si está disposat á salvarme la vida ó á darme la mort. Vostre
+influxo serveix sols pera enganyar als preocupats, y proba que no
+serviu, que en tot lo mòn triunfa la hipocresia y la falsedat, jugant ab
+los que esperan y de vosaltres confian. Oh, temps cruel! Los que
+obeheixen sòn los únichs que creuhen, peró crehent l’engany: los que
+manan, sens créurer res, trauhen son profit, y prenen al mòn com un
+objecte de sos jochs. Vassalls falsos, jutges falsos, reys falsos y fins
+papa fals ¿com voleu que estiga lo mòn? ¿qué pót esperarse de la
+fidelitat, de la justicia, del régimen dels pobles y fins del respecte á
+la religió? Peró nó, nó: derrera de aquellas estrellas hi ha altre cosa
+mes poderosa, hi ha la ma del Tot, que fa justicia. Mes, ay! ay! (deya
+després com horrorisat, tancant los ulls y concentrantse). ¿Si Ell es
+just, com es que jo sò víctima? ¿Será que es just tot lo que á mi’m
+passa? Ah! pót ser que sí, Senyor, pót ser que sí! Perdó, Dèu meu,
+perdó! Jo’m resigno á ma sort… Nó, nó; dich mal!… jo’m resigno á vostra
+voluntat, jo acato vostres secrets y decrets, y sols vos demano forsa
+pera resistir los treballs que m’esperan!</p>
+<p>Y deixant cáurer ab forsa lo front sobre del ferro, suspirá lo trist
+Comte, com descansant, ab aquella conformitat que sentia, de totas las
+altres penas que ans l’agitavan.</p>
+<p>En eixa actitut estava, quant sentí lluny lo Comte com un soroll de
+veus ó instruments que s’anava acostant, al mateix temps que una gran
+claror indicava haverhi per aquella part de la ciutat de Lleyda una
+inmensa lluminaria. Se sentia un desordenat toch de moltas trompas, que
+era una de las formas acostumadas ab que se celebrava en aquells sigles
+qualsevol festa pública ó gran aconteixement, y á mes se percibia també
+lo so de algunas sembas, instrument qual us ha desaparegut en aquestas
+terras y que llavors fins se tocava en las coronacions reyals,
+especialment en lo regne de Aragó. Tal alborot era mogut per alguns
+vehins de la ciutat, que desitjosos de pau, y havent sabut lo triunfo
+del rey Fernando en Balaguer, havian sortit á recórrer los carrers, ab
+gran número de hatxas de vent, y celebrant ab aquella demostració la
+hora tan suspirada de acabarse las guerras que tant temps ha los feyan
+patir.</p>
+<p>Tras lo principal avolot, espontánea y verdadera espressió del poble
+content, seguian á alguna distancia diferents concerts de bandurrias, lo
+qual podia dirse ja mes espressió de personas que creuhen enténdrer en
+la direcció de las que sòn menos que ellas, y de conéixer mes al viu las
+causas de las alegrias, encara que son coneixement no sia mes ni menos
+que’l dels altres. Venian los de aquestas quadrillas cantant diferentas
+coblas, y entre altres pogué sentir clarament lo Comte, en lo moment
+precís de passar los músichs per lo peu de la torre, las de la lletra
+seguent:</p>
+
+<div class="hanging-indent">
+<p>–Qui salvá á Castilla<br>
+rey es de Aragó:<br>
+á qui salva regnes<br>
+Dèu li dòna sort.</p>
+<p>Sa potent espasa<br>
+ja ha guanyat per tot:<br>
+brille sa corona,<br>
+que es rey poderós.</p>
+<p>Visca’l rey Fernando<br>
+com únich senyor:<br>
+Comte en Catalunya<br>
+y rey de Aragó.</p></div>
+<p>–Oh! cridá aquí lo Comte, sacudint ab son front los ferros y
+agafantse en ells ab una y altre ma, com si fos un lleó que brega pera
+sortir de la gavia. Prou! prou! No basta de véurerme com me veig, que
+encara vingan aquests infames á ferme revíurer las imatges
+atormentadoras de mon cor? Passau, passau depressa!</p>
+<p>Peró los cantants, que recordaren, sens dubte, estar prop del
+presoner á qui tants mals atribuhia la terra, lluny de passar depressa,
+se detengueren allí encara mes, y dant grans crits de ¡visca! al rey
+Fernando, á la pau y al vencedor de Balaguer, exasperaren en tal estrem
+al desgraciat reo, que eix estava com á boig, casi trahent la llengua,
+de son fort respirar, obrint y tancant rapidament sos ulls per la
+excitació que li causava son desespero, y picant alternativament ab los
+peus en terra, sentint en aquest bulliment de son cos com una febra viva
+que l’enardia. En aquells moments havia olvidat lo Comte tots los
+recorts bons y mals que ans lo atormentaren, havia sacudit de son cap y
+de son cor la cristiana postració en que poch ans havia caygut; pera ell
+y devant sos ulls no hi havia mes que los dos únichs objectes
+atormentadors que l’absorvian, y sublimat en estrem son carácter dur y
+belicós, no respirava mes que venjansa, y mes que venjansa, desespero de
+no poderse venjar, y maledicció eterna contra aquellas dos causas de son
+torment, que veya ilesas y entronisadas.</p>
+<p>–Fernando! Catalunya! cridá enrogallat; malehits siau un y altre, pus
+un y altre sòu mos botxins. Malehit sias, infant de Castilla! Lo renèt
+del rey Alfons de Aragó, lo successor directe y mascle del pare de ton
+avi matern, l’espós de la filla del rey En Pere, germana de ta mare, te
+maleheix á tu, ab la forsa de son doble dret, á tu, nebot ingrat, que no
+tenint rahó pera portar ma corona, ni has nascut en ma terra, ni sabs
+sas lleys, ni parlas sa llengua, y’t malehesch ab tota la ira ab que la
+justicia fa cridar al cor, ab tota la ira, sí, que senyal es la ira mes
+de una volta de la vergonya y de la dignitat del home. Jo’t malehesch, y
+pus ab un pretés dret de successió has vingut á arrencarme mos drets y
+ma felicitat, y’ls drets y la felicitat de mos fills, fassa cáurer Dèu
+sobre tu y tos fills lo cástich de ta injusticia: mal succehit te vejas
+de tots los teus, y no hi haja entre ells ni pau ni honra. Guerras
+vingan, en que tos fills se barallen ab tos nèts, en que reys estranys é
+intrusos los disputen la corona, y en que fins borts infames deshonren
+lo trono, y l’escalen com tu has escalat lo meu!</p>
+<p>En aquell moment ressoná un crit de ¡visca Catalunya! Tan fora de sí
+estava llavors lo Comte, tenint las mans vermellas de tant forcejar ab
+la retxa, que, sens dubte, á haverla pogut trencar ab sa forsa, s’hauria
+tirat de dalt baix. Lo crit lo distragué de la primera maledicció, peró
+lo distragué pera ferlo esbravar contra lo segon objecte á qui ab sa
+maledicció se dirigia. Sacudint lo cap com una furia, y rompent ab una
+sarcástica rialla, continuá de esta manera:</p>
+<p>–Sí, sí! Visca Catalunya! Ja podeu cridar visca, ja podeu ríurer y
+podeu alegrarvos, vassalls inesperts, remat inocent, noys de la escola.
+Ja póts ríurer, poble infant, que infant te has tornat deixant de ser
+home. Malehit, sí, malehit sias, que també’t malehesch, ja que has
+ajudat á ma desgracia! Malehit sias! Menja, menja la carn de ta ilusió,
+que dia vindrá en que haurás de menjar sols l’os, y en que l’os será
+sols ton menjar etern. Y pus tos reys ja no sòn del antich llinatge, ni
+en sos consells hi ha mes que estranys, y tas lleys no sòn seguidas,
+espera, espera, que ab tal alegria se ha de anar fonent ton caracter y
+ta independencia, y temps ha de arribar en que sols sias esclava del
+vehí, en qual casa has anat á buscar amo pera regir la teva. Malehida
+sias…</p>
+<p>Alsant lo bras ab tota la forsa de sa ira, é imprecant á sa patria, y
+com Júpiter fulgurant que agafa un llamp ab sa destra pera dispararlo
+contra’ls fills dels homens que s’alsan contra’ls fills dels dèus, doná
+un pas enderrera lo Comte, com pera agafar forsa, mes renovántseli en
+aquell moment la idea de la passada grandesa, á la que considerava
+agraviada ab sa imprecassió, y sentint de nou la causa que poch ans lo
+reduhí á una postració cristiana, se detengué en sech, y aná baixant son
+cap y sos brassos, exhalant tan sols sospirs, que al fi produhiren
+llágrimas y una nova é inmensa postració.</p>
+<p>–Nó, nó! digué; malehida nó, que no es teva la culpa. No’t malehesch…
+sols te compadesch, perque veig ¡sí! que caminas á deixar de ser
+catalana y aragonesa, com veig que jo camino també á la vergonya, á la
+desesperació y á la mort.</p>
+<p>Y després de quedar un rato concentrat en sí mateix, plorant y
+debilitantse per la gran pugna de sentiments que’l dominavan, sospirá ab
+forsa, dihent ab profund dolor:</p>
+<p>–Ay! lo cor me diu que mos dolors sòn pressagis, suposat que ploro,
+com may havia fet! Quí sab lo que será de tu, Catalunya!… Quí sab lo que
+será de mí!… Pietat, pietat, mon Dèu!</p>
+<p>Refet ab aquest consol lo cor del altiu Comte, coneixent aquella
+inespugnable fortalesa que lo vent del dolor podia abátrerla, recobrá en
+sech tota sa energia, sa aspror, y sa sens igual voluntat, y alsant son
+cap en ayre de triunfo, digué mirant de nou al cel, y fent resolució
+ferma de ja no abátrerse mes:</p>
+<p>–Vinga, vinga en bonhora lo mal temps, vinga la tempestat, que no’m
+fará doblegar: tu sabs, Senyor, perque jo patesch: jo’m subjecto á ta
+voluntat, y sols sento, Senyor, ja que he de morir mártir, no poder
+morir com un de mos gloriosos ascendents, com lo Comte Armengol de
+Urgell, que morí per vos, combatent en Palestina, com penitent y com
+soldat. Vinga, Senyor, lo martiri, encara que aquell tinga de sofrirlo
+en la terra mateixa de mon únich vencedor!</p>
+<p>Y crehuantse los brassos, y recobrada sa natural inflexibilitat,
+s’arrimá á un recó de la torre, esperant lo que sa mala estrella li
+enviás; de la que sortí, realment y cumplintse sa por ó son pressagi,
+primer pera entrar vergonyosament en la capital del regne de Aragó, á
+Saragossa, ahont ab tant triunfo y gloria havian entrat sos avis, y
+luego pera anar al castell de Urenya, de Madrit y de altres punts de
+Castilla, ahont rebé la mort, de ma de alguns dels fills del rey
+Fernando de Aragó.</p>
+<p>Mentres ell se prepara á caminar cap á fora dels regnes de la Corona
+de Aragó, tornem á un altre punt, y vejam á fra Vicens com camina per
+diferents pobles, dirigintse á la capital de aquella, á la gran ciutat
+de Barcelona.</p>
+<h3 id="xi.">XI.
+<br>Papallona en erm. Caritat enviada del cel… cap com tu.</h3>
+<p>Present tindrá lo lector la figura de aquella hermosa y desgraciada
+nina que quedá dormida derrera de la porta de sa casa, lo primer dia que
+no vegé al sol ab alegria, y la primera nit que havia hagut de
+recullirse sense llum, sens companyia y sens consol de cap especie.</p>
+<p>¿Havia de morir també la esperansa pera qui ho havia perdut tot?
+¿Havia de acabarse resoltament lo camí de la sort pera qui tan poch
+havia caminat per lo camí de la vida? Basta recordar que en lo primer
+contratemps horrorós de que s’adonava aquella ánima inocenta, en aquella
+trista nit, que havia de passar sola y abandonada, l’ángel de sa virtut
+havia baixat del cel sols pera suplir lo que veya faltar en la terra la
+pobre orfaneta del poble de Menargues.</p>
+<p>Respecte los secrets de la Providencia aquell que véu prolongarse los
+mals sobre dels infelissos, peró may desconfie, al descobrir una senyal
+mes ó menos manifesta de la misericordia divina, que Dèu vetlla sobre
+dels desgraciats, que’ls mira, y que, per la bondat que tingan, los dará
+mes ó menos tart la recompensa. La nina havia plorat, havia sentit prou
+motiu pera horrorisarse al véurer que la fosca de la nit cubria de dol á
+tot lo poble, y especialment á sa casa, en la que li faltavan los dos
+únichs y principals sers á qui mes estimava, havia sentit per tot plors
+y dol y llástimas; y á pesar de tot, en sa trista situació y en son mal
+jas havia quedat dormida, tranquila y sens trobar á faltar tan sols
+l’acostumat calor del llit. ¿Y podrá dubtarse, donchs, de que la mirada
+de Dèu estava fixada en aquell punt, y que lo miracle que allí succehia
+era verificat, quant menos, per un emissari del cel?</p>
+<p>Essent inocenta y bona la desgraciada, bè podria dirse que pera ella
+no havia de quedar morta la esperansa, mes com la esperansa es la senyal
+que anuncia de lluny lo consol, l’arbre en ivern, que no dòna fruyt fins
+á arribar la primavera, res de estrany tindrá, que ans de arribar lo
+temps del fruyt, haja de aguantar y sufrir l’arbre totas las tempestats
+y vents ab que l’ivern lo maltracta.</p>
+<p>No deixá de ser nou desconsol pera la pobre nina la nova matinada, en
+que per segona vegada, al obrir los ulls, havia de véurer al sol com á
+testimoni de sas penas, y no los ulls vius y brillants de sa estimada
+mare que tanta vida li comunicavan.</p>
+<p>La nit li havia passat á Blanqueta com una bufada; Dèu havia fet que
+aquellas horas li fossen á la desgraciada orfaneta com un paréntesis de
+son desconsol; mes al despertarse de nou, ó millor, en los moments de
+entreson que indican ó senyalan la hora de haver dormit prou lo cos,
+renovantse en la imaginació inocenta la memoria de la desolació
+esperimentada en lo dia anterior, tornaren á renovarse també tots los
+sentiments esperimentats y totas las escenas tristas que li havian
+oprimit lo cor, ans de deixarse cáurer pera dormir derrera la porta de
+sa casa. A la dolsa pronunciació del nom de mare, dit entre dents y
+quant los ulls encara permaneixian tancats, succehí lo mateix nom
+pronunciat ab un crit com de espant; tras del crit repetit ab tots los
+tons de sentiment y ternura, vingué un encantament de la vista, una
+concentració del esperit; succehí á aquella quietut fatal y tal volta
+amenassadora una exhaltació de la imaginació, y sortint del recó ahont
+havia passat la nit Blanqueta, corregué cap á la llum del carrer, se
+detingué en sech, mirá á tots cantons, torná á córrer, torná á detenirse
+y á girar en totas direccions, buscant, cridant, plorant y cansant de
+tots modos son débil cos y son excitat esperit.</p>
+<p>¿Mes qué’n trauré de esposar la continuació de quadros ab que podria
+aquí presentarse aquella interessant figura, si, semblants al del primer
+dia, se succehiren ab poca diferencia en los seguents, fins que semblá
+obrirse un camí de consol? Ab igual espant se presentaren pera ella las
+matinadas, ab igual vaguedat los mitjs dias, ab igual horror la fosca de
+las nits.</p>
+<p>Tres y quatre y cinch dias passaren en que veya sempre repetit devant
+sos ulls lo que li semblava ja tenir acostumat de molt temps, mes en tan
+que passavan sos mal aventurats dias, una diferencia, sí, se
+esperimentava, que per sa causa, de tan cruel, no sè dir si era en bè ó
+en mal del sentiment, pus ignoro si per ell lo cor se avivava ó se
+embrutia. La miseria y la fam, resultat natural de la trista situació en
+que’s trobava Blanqueta, havian transformat de tal manera sa hermosa
+figura, que ja en res semblava á la poncella de altres dias, cuydada y
+alimentada per las mans carinyosas de una mare.</p>
+<p>Pera ferse passar la fam, en un temps en que res hi havia de fruyts y
+en un poble tan ple de miseria, havia tingut de resóldrerse la pobre
+nina á menjar qualsevol cosa que se li oferís, per dolenta que fos, ab
+tal de poder tenir la ilusió de menjar, pus en tal grau se sentia
+afamada, que pensant en la fam y en lo menjar, havia arribat, en
+diversos moments, á distráurerse de sa principal desgracia. La generosa
+ferrera, que tal volta la hauria pogut socórrer, no s’havia tornat á
+véurer mes desde’l dia de la mala nova de son marit, y las finestras de
+sa casa y sa botiga permaneixian ajustadas, á causa, sens dubte, de
+estar postrada en lo llit aquella altre desgraciada esposa; las altres
+botigas y revenedorias del poble estavan sens viures, per no haverhi
+qui’ls pogués comprar; los noguers del camp, com que ja havia passat
+Santa Tecla, no tenian mes que una que altre nou, de las que, no sent
+maduras en la batuda, quedan en l’arbre pera pudrirse á la entrada del
+ivern; y en la entrada de la casa de Blanqueta, mentres li durá á
+aquesta la por ó respecte de pujar sola al primer pis, no hi havia mes
+que un rast de sevas penjadas de un clau de las bigas. Sols nous
+pudridas, donchs, quant sortia fora del poble, y sols los clafolls de
+las sevas cruas, quant buscava consol en la entrada de sa casa, era
+l’únich menjar de aquella delicada boca, l’únich aliment que absorvian
+los rosats llavis de la nina!</p>
+<p>¿Qué dirém de la demés miseria que, durant aquells dias, anava
+rodejantla? La única espardenyeta que portava quant baixá horrorisada de
+sa casa, en ocasió de rébrer la ferrera la mala nova que li doná sa
+neboda, sent casi mes embrás que comoditat pera qui havia de anar ab un
+peu nuu, ja se la havia treta Blanqueta, arrimantla á un recó de la
+entrada; qui portava un peu per terra, també podia portarne dos, y la
+criatura, que, com á tal, era amiga de novetat, prenent com á novetat
+anar descalsa, prescindia de conéixer si alló era pena, significat de sa
+miseria ó pressagi de ulteriors necessitats. No tenint son ros cabell la
+ma suau que ans lo pentinava, seguint lligat per alguns dias, y á
+conseqüencia de dormir la nina ab lo cap arrimat á la paret, s’havia
+tornat rústich y polsós; per entre ell se ficava tot sovint sas ja
+rústicas mans, que com sa cara no havian tocat aygua, desde que sa
+carinyosa mare no la rentava, y gratantse per la picor que li causava la
+sarna que s’hi anava fent, portavals estufats de manera, que arribavan á
+semblar una grosa aroma ó’l botó de una flor que vá trencant sos brins
+pera obrirse. Pobre Blanqueta! Son vestit, seguint proporcionalment los
+mateixos embats que’l cos sofria, indicava també la falta del cuydado de
+la mare y l’abandono de la desgraciada que’l portava. Tot, per fi,
+respirava miseria, tot quant rodejava aquell cos ayrós y bell, tot quant
+acompanyava aquella hermosa cara, en la qual se veya pintada la
+debilitat, que tal volta ajudava á fer ressaltar com mes admirables, per
+sa dolsa melancolia, aquells dos preciosos ulls, en quals ninas tan á
+menut s’havian mirat, delirants de goig, los ans felissos pares de
+aquella incomparable criatura.</p>
+<p>Peró ¿quí ho diria? Com lo mariner que s’avesa á la tempestat quant
+dura molts dias, com lo cavall que corre pel pedregal al cap de algun
+temps que ha emprés sa carrera, així l’home se fa als contratemps de la
+vida, y si l’home, que pensa, vá acostumantshi ¿quant mes no sabrá
+fershi una ánima inocenta, á la qual pót encantar y distráurer qualsevol
+objecte frívol dels que poden ser grats ó interessar per moments á un
+cor que no ha tingut temps de formarse, á un cap que entre sas facultats
+tè la imaginació com mes prepotent?</p>
+<p>Així anava ja succehint á la inocenta Blanqueta lo quint dia de
+trobarse en sa soledat. A pesar de havérseli acabat aquell dia tots los
+recursos ab que podia contar pera sa subsistencia, á pesar de no haver
+trobat en lo camp vehí ni una mala nou pera rosegar, descubrint la
+perduda nina en uns esbarzers una pintada papallona que anava picant las
+mòras y juguetejant per las adzavaras, prenent una rameta de farigola,
+que tenia prop, y que havia arrancat poch ans pera entretenirse olorant,
+distreta de sas quimeras, envestí afanyosa al derrera del pintat
+animalet, pera véurer si podia agafarlo, y saltant de torrós en torrós,
+ja amagantse derrera del marge, ja enfilantse en ell ó abaixantse, passá
+ditxosa un rato, en que ni de ella mateixa s’en recordava. Tan ditxosa,
+que en son afany y en las amenassas que tirava al fugitiu animal, fins
+casi arribá á cantar un tros de cansó que sabia.</p>
+<div class="hanging-indent">
+<p>“Fuig de la punxa,<br>
+besa la flor:<br>
+vina á besarme,<br>
+que flor so jo…”</p></div>
+<p>Ja casi estava á punt de darli ab lo ramet, quant mudant de vol la
+papallona, atravessá lo camp que hi havia prop de la casa de Blanqueta,
+seguintla sempre aquesta derrera, y elevantse sobradament, aná á
+juguetejar per entre los tests y ollas de clavellinas, morduix y herba
+bona que hi havia posadas en la barana del terrat de la casa de la nina.
+Lo que pót un desitj inocent! Sens recordarse ja llavors Blanqueta del
+temor ó respecte que li feya pujar al pis de sa casa, moguda sols per
+las ganas de agafar la papallona, girá precipitadament la cantonada, y
+enfilant dret á dret la escala de sa casa, no pará fins á trobarse en lo
+terrat. Desengany cruel! Quant Blanqueta arribá allí, la papallona ja no
+hi era, y ni tan sols se veya en cap direcció!</p>
+<p>Peró no era sols aquell desengany l’únich sentiment que allí havia de
+amargar de nou aquell inocent cor.</p>
+<p>–Ay! esclamá Blanqueta, ab un accent tot ple de ternura, al adonarsen
+de una gavia dintre de la qual hi havia un aucell mort y corromput; la
+pobre perdihueta, que s’ha mort! Jo ho crech: no tenint ningú que li
+donás menjar,… Si jo ho hagués sabut!… Si hi hagués pensat!</p>
+<p>Y aixó ho deya, fixant sa vista, casi plorosa, en lo desgraciat
+animal, recordant los ratos que s’havia entretingut ab ell, com
+arrepentintse ó demanantse compte á sí mateixa de sa omissió, y pót ser
+fins estimantlo mes en aquell moment, per pensar que havia mort de una
+causa igual á la que á ella la feya patir, de fam. Encara que ella
+també’n tingués, tan bona era Blanqueta, que, de segur, si llavors
+hagués tingut una molla de pa, y ab ella hagués pogut tornar á la vida á
+la perdiu, n’hi hauria donat mitja, sinó tota.</p>
+<p>Admirada de aquella gran novetat pera ella, no deya mes que: –Pobre
+perdiu! Pobre perdihueta! Ja no’t sentiré mes escotxejar!</p>
+<p>Y aquell sentiment portantnhi un altre á la memoria, obligá á la nina
+á pensar en los goigs y entreteniments de sa passada vida, y á comparar,
+y á fixarse per últim y per conseqüencia en sa trista sort, de la manera
+senzilla ab que pót comparar, deduhir y fixarse un cor libre de passions
+y que no coneix encara la maldat. Pensant en los bons ratos que havia
+passat ab la perdiu, pensá per analogia ab lo gosset, que també faltava
+desde que s’en havia anat son pare, y recordant las caricias y la bona
+companyia de aquell ser á qui tant havia estimat, esclamá ab viu
+sentiment de ternura y de compassió:</p>
+<p>–Ah! Y ara que hi penso ¿qué’s déu haver fet del pobre Llest, del meu
+estimat Llest que tantas voltas havia dormit ab mi? Pobret! Estich
+segura que si ara’l tingués no’m abandonaria, y que á la nit me faria
+companyia, y fins m’hauria ajudat á calentarme. Pobre Llest! ¿si déu ser
+mort?..</p>
+<p>Y com entretenintse en aquest dubte, quedá Blanqueta pensativa, ab lo
+cap girat, apuntat un dit de la ma dreta en la boca, apoyat lo colze
+dret en la ma esquerra y fixos los sèus hermosos ulls en lo cel. Quí sab
+si en aquell moment lo cap y’l cor de la tendre nina sufrian una
+transformació? si un y altre, encara que momentanea y tranzitoriament,
+obravan ja com si fossen los de una dona?</p>
+<p>Y no hi ha dubte: los dos tristos recorts que feren pensar mes á la
+nina en sa soledat, posaren en tal estat á Blanqueta, y així ho doná á
+conéixer, quant, lluny de plorar y de desesperarse com á desconsolada
+criatura, segons havia fet los dias anteriors, suspirá sols plena de
+dolor, sentint al mateix temps humidejats los seus ulls. Llavors se
+comensava á convéncer Blanqueta, que sa soledat era real y sens
+esperansa, llavors veya alsarse verdaderament devant sos ulls la
+fantasma de la desgracia, baix qual poder havia de permanéixer sempre.
+Ab aquestas paraulas espressá bè lo que pensava y lo que sentia:</p>
+<p>–Sola! tota soleta! esclamava, clavant los ulls al cel; sens ningú
+que m’acompanye, ni que’m done menjar, ni que’m alegre…! Tot, tot sembla
+que fuig de mi! Com que sempre hagués de estar sola! Sí, sí, tot me
+fuig, pare, mare, lo gosset, la perdiu… y fins la papallona!</p>
+<p>Lo que podria haver succehit després de aquell instant de
+concentració y de tristesa, no pót adivinarse: podia la nina haverse
+adonat de que estava sola en lo pis y fugir horrorisada, podia, al
+contrari, entrada ja en aquell, trobar un consol al descobrir que encara
+se conservava allí alguna fruyta seca, que podria haverli servit de
+aliment en sa fam, peró no doná lloch de fixarse en una cosa ni en altre
+un nou objecte de distracció que en aquell moment acabava de absorvir
+tota la atenció de Blanqueta. En lo camí que conduhia al poble, próxim á
+aquest, y per conseguent á la casa de la nina, que era la primera, se
+sentí en aquell moment una veu de home, robusta y agradable, que sembla
+com que predicás.</p>
+<p>–Sortiu! deya la veu, sortiu, desgraciats habitants del poble de
+Menargues, fills que haveu quedat sens pares, pares que haveu quedat
+sens fills. Sortiu los que no teniu menjar, companyia ni consol, que tot
+ho trobaréu mentres hi haja fe en Dèu y esperit de caritat. En Dèu
+trobaréu lo consol y la companyia, en la caritat del próxim trobaréu lo
+menjar. Lo qui no tinga, espere, lo qui tinga, done del sèu als que no
+tenen. Així quedaréu tots contents, los qui donen, de fer obras de
+caritat, los qui reben, de trobar alivio en sas penas. Qui no tinga un
+pa, que’n done mitj, qui no’n tè mitj que’n done un tros, qui ni un tros
+tinga, que vinga á mi y jo li donaré lo que puga. Caritat! caritat!
+caritat, desgraciats habitants del poble de Menargues! peró desgraciats
+nó, pus per felissos podeu tenirvos quant entre vosaltres no ha penetrat
+may lo fetor de la heretgia, que ni hi ha entre vosaltres ni sombra de
+judaisme, ni coneixement de islamisme, ni’s crian entre vosaltres, com
+en altres pobles, corrompent sas costums, hebreus, ni moros. Únich es
+vostre temple, com única es vostra religió: sia, donchs, un també vostre
+esperit de caritat, y un será lo consol que Dèu vos envie pera tots!</p>
+<p>La veu que així parlava era la de fra Vicens Ferrer, del oracle del
+sigle, del heralt y pregoner de Dèu, com en aquell temps li deyan.
+Venia’l frare, á peu, rodejat de una multitut de pobres y criaturas, y
+prop de ell portava una petita adzembla ó cavalleria ab una sarria, dins
+de la qual s’hi veyan uns quants pans petits de Urgell, dels que’n
+diuhen panellons.</p>
+<p>Lo frare, qual hermosa y modesta figura arribava á tenir fama per tot
+lo mòn, caminava ab pausa, portant arreplegada sota son bras esquerre la
+blanca capa de dominich, y’l bras dret alsat, apuntant á menut al cel ab
+lo dit: de esta manera aná introduhintse en lo carrer principal de la
+població, parantse devant las portas y finestras, per las quals anavan
+sortint caps que feya dias no havian sortit al carrer, y aguaytavan
+caras, que eran la verdadera imatge del dolor ó de la miseria. Tothom
+s’esforsava pera véurer á fra Vicens, y tal era l’influxo de sas
+paraulas, que á ellas se rendia verdaderament lo cor cristiá, de manera
+que aquella mateixa gent abatuda y sens esperansa no podian menos de
+donar poca ó molta part del escassíssim aliment ab que podian contar
+pera víurer. Pochs eran los trossos de pa y’ls diners que alguns
+baixaren á depositar en las mans del predicador, pus la major part li
+indicavan desde las mateixas finestras de las casas que no contavan ab
+res, y en est cas, arrimantse lo frare á la adzembla, prenia ab sa
+blanca y delicada ma alguns dels panellons, y’ls distribuhia entre’ls
+que li manifestavan no tenir res de qué menjar. Aquest acte cristiá,
+mirat aisladament com alivio material de la fam, com á consol no esperat
+en terra de tanta necessitat, atreya ab preferencia entorn del frare un
+gran número de inocents afamats: las criaturetas del poble, órfanas ó
+nó, rodejaren en gran munió al home que donava pa, que apagava la fam, y
+agafantse en son hábit y abrassantse en sas camas, ab las manetas
+alsadas y las bocas obertas, cridavan alternativament: –A mi, fra
+Vicens, á mi, fra Vicens, á mi, á mi… que tinch gana, que no he menjat
+res…! Pa, pa, donaume pa! Féume caritat, fra Vicens!</p>
+<p>Distreta per eixa novetat inesperada, desde’l terrat de sa casa, la
+afligida Blanqueta, no bè distingí al frare y á la multitut que passava
+per prop de allí, emprengué á tota pressa una altre correguda, sens
+recordarse de res que en bè ó en mal haguera pogut impressionarla en lo
+pis de sa casa, quant s’hagués adonat de que estava sola, y sortint
+precipitadament al carrer, se dirigí cap ahont tots los infantons del
+poble s’arreplegavan en aquell instant, cap á la ma de Fra Vicens, que
+tots besavan, esforsantse cada un pera poder ésser primer.</p>
+<p>Enternit y conmogut lo predicador al véurer tanta infelicitat,
+comensá á repartir bossins de pa, y al observarho Blanqueta, lluny de
+fer com feyan los demés, sentint una pugna en son interior entre’l
+desitj de satisfer sa gana y la vergonya de fer una cosa á que no estava
+acostumada, á saber, de fer lo pobre y de demanar caritat, se detingué,
+com avergonyida, á tres passos devant del frare, si bè devorant ab la
+vista los trossos de pa que veya entrar en las bocas de tots los altres
+infants.</p>
+<p>Cridáli la atenció á fra Vicens véurer aquella nina tan hermosa, y
+que no feya lo que las altres criaturas, y dubtant sobre lo que sa
+actitut podia significar, preguntá senzillament als demés infants: –Y
+aquella nineta, perqué no ve? Que no es pobre?</p>
+<p>–Sí, sí, nó, nó; respongueren alternativament las criaturas.</p>
+<p>Lo frare quedá per un moment com arrobat, mirant al cel, com ab
+desitj de adivinar lo significat de las respostas contradictorias dels
+infants.</p>
+<p>–Tu que dius que es pobre, preguntá á un dels que havian dit sí,
+¿perqué ho dius?</p>
+<p>Y ab veu baixa, com guardantse de contar una cosa que havia sentit
+contar tal volta en secret, digué l’infantó al oido del frare: –Ho dich,
+perque li han mort á son pare y á sa mare…</p>
+<p>–Ah! esclamá llavors lo frare; Misericordia divina, cubriu ab vostre
+manto aquest altre orfe que os oferesch!</p>
+<p>Y fent senyal á Blanqueta que s’acostás, donáli un panelló de Urgell,
+després de haver donat sa benedicció á la criatura y de haver posat sa
+ma sobre de son cap.</p>
+<p>Besant llavors Blanqueta, mes per imitació inocent que per respecte,
+la ma del frare, prengué lo panelló, y fora de sí de alegria, y com si
+estás dubtosa de poder pérdrer aquell tros de pa, de que tans dias ha no
+havia menjat, anásen corrents al derrera de la porta de sa casa, pera
+menjarsel sola: allí lo devorá ab deliri, y de manera que ni una sola
+molla ne deixava cáurer en terra.</p>
+<p>Entretant fra Vicens aná seguint carrer amunt, y ja n’havia passat
+mes de mitj, quant Blanqueta torná á sortir, presentantse de nou devant,
+y com indicant vergonyosament que de bona gana pendria un altre tros de
+pa.</p>
+<p>–Vina, vina, que t’havia perdut de vista, li digué lo frare,
+observantla de nou; ¿t’en donas vergonya? Tè, tè un altre tros y
+menja.</p>
+<p>Y vehent que’l rebia, y que tornava á amagarse en una entrada pera
+menjarsel, digué pera sí:</p>
+<p>–Hermosa es ta vergonya, ángel de Dèu, mes ta vergonya m’indica que
+es mes gran ta desgracia, perque no devias estar acostumada á la
+pobresa!</p>
+<p>Y avantsant fra Vicens, arribá al altre cap del carrer, ahont
+aglomerada tota la gent del poble, enternits tots de véurer la bondat y
+generositat del predicador, y quedant verdaderament influits de esperit
+de caritat, feya cada qual l’últim esfors pera acreditar que no eran
+sòrts á las pregarias de qui suplicava en nom de Dèu. Tothom portava
+mostra de lo que tenia y ho entregava al frare; qui no tenia pa donava
+llegum, qui no tenia llegum donava qualsevol fruyt sech ó un tros de
+roba, y al mateix temps, lo frare ho distribuhia entre’ls infelissos
+que’l seguian ó entre las criaturas y pobres del poble, pera que ho
+portás cada un á sa casa.</p>
+<p>Acabat tal repartiment, lo frare benehí al poble, desde’l camp vehí,
+y seguint predicant per lo camí avall, deixá enderrera á una multitut de
+personas que quedaren orant y pregant á Dèu per la salut y bon viatge de
+aquell sant que’ls havia enviat.</p>
+<p>Entre aquesta gent havia quedat Blanqueta, mes retirantse aquella á
+poch, se vegé la pobre nina sola, en l’estrem oposat de sa casa y de son
+carrer, y mirant ab sentiment com se allunyaba pel camí lo bon frare que
+li havia dat de menjar. Si hagués sigut mes prop, vehentse sola, encara
+pót ser s’hauria arriscat per tercera volta á demanar un altre tros de
+pa. Son dubte era cruel: de una part tenia por de allunyarse massa del
+poble, de altre, li era tan agradable lo recort de aquells dos trossos
+de pa ab que havia acariciat sa fam! Eran tan bons aquells dos
+panellons! Era tan grat lo sabor que encara’n sentia en son paladar!</p>
+<p>–Qué faré? deya entre sí; així com així, no tinch aquí ningú, ni res
+que menjar… Y tal volta aquest bon frare no tornará mes! Qué faré, qué
+faré?</p>
+<p>La veu del frare se torná á sentir clara de nou en aquell moment, per
+haverse girat com en última despedida de cara al poble: –Temeu á Dèu,
+temeu á Dèu! Feu caritat, y’l que no puga ferne, vinga á mi y jo n’hi
+faré á ell, en nom de Dèu!</p>
+<p>Bastaren aquestas paraulas pera resóldrer lo dubte de la nina.</p>
+<p>Blanqueta acabava de pegar resolta una embestida camí avall, pera
+véurer si de nou lo frare li donava un altre tros de pa.</p>
+<p>A poch, ni la polsaguera de la comitiva de fra Vicens se veya tan
+sols en lo camí: y Blanqueta, després de alcansar lo que volia, tenint
+por de tornar sola á son poble, pus era ja á la cayguda de la tarde,
+havia preferit, sens dubte, seguir á qui donava pa, ans que tornar ahont
+tants dias ha que no’n menjava.</p>
+<p>Per aquell camí havia de fer cap fra Vicens y sa comitiva á la ciutat
+de Balaguer, y de allí, segons las ordres del Rey, anar mes ó menos
+directament á Barcelona.</p>
+<h3
+id="xii.">XII.<br> Lo
+monastir de Valldonzella y la espasa de Sant Martí.</h3>
+<p>En lo sigle XV, y fins en temps molt posterior, la verdadera ciutat
+de Barcelona no passava del lloch que s’en diu ara Rambla. Lo que hi
+havia al altre part no portava altre nom que lo de arrabal, pus tal era
+un número de casas escampadas en diferents estrems, y mes ó menos
+arrimadas á varios convents que allí s’havian construit en temps
+anteriors, segons era la importancia de cada un de aquestos. Entre ells
+existian lo monastir bizantí que encara s’diu per tal rahó San Pau del
+Camp, lo convent del Carme, lo del Nazaret, anomenat ara Valldonzella,
+lo dels Ángels y altres convents de monjas. De casas particulars pochs
+recorts s’en conservan, á no ser una que te ara grans balcons en la
+plassa que porta’l nom del últim convent anomenat, y la coneguda per
+áCa’n Mata Moros, propt de la casa de la Caritat, de qual nom y edifici
+conservan encara sos habitants una estranya tradició, tan estranya com
+l’objecte á que dita casa fou destinada fins poch temps ha, á saber,
+pera servir de reclusió als noys mal crehents, peresosos ó que tenian
+algun altre vici perillós.</p>
+<p>La muralla que tancava llavors la ciutat per aquella part, passava
+seguint la mateixa direcció de la Rambla, tenint diferents portals,
+que’s denominavan de San Sever, Porta Ferrissa, portal de Santa Eularia
+y portalet de Trenta Claus, essent l’últim lo portal de Fra-menors, que
+era per lo que solian entrar los reys quant, al venir per primera vegada
+á jurar com á Comtes, se dirigian desde un dels monastirs vehins per
+sota la muralla, ab tota la comitiva de concellers y demés que
+representavan la ciutat y’l Principat. Lo lector recordará que, fa pochs
+anys, desaparesqué l’últim recort de aquella fortificació, unas torres
+que existian á dreta y esquerra del punt ahont desembocan lo carrer de
+Santa Ana y lo de la Canuda.</p>
+<p>En un camp vehí, prop de dita muralla, entre ponent y tramontana,
+s’alsava lo gran monastir que llavors s’anomenava Valldonzella, qual
+edifici se arruiná, passant, per tal causa, las monjas que lo habitavan
+al que ara porta aquell nom, y que podrá visitar lo lector dirigintse
+per lo carrer dels Tallers.</p>
+<p>Havia fundat l’antich monastir de Valldonzella un bon clergue de la
+catedral, que’s deya Arnau de Aleman, en lo camp de sa propietat,
+(segons se llegia en son sepulcre,) comensantse la construcció en l’any
+mil doscents sexanta tres, lo dia de las Onze mil Verges; y passaren á
+ocuparlo las monjas Bernardas ó del Cistell que vivian en altre monastir
+de Vallvidrera, fundat, en temps de Jaume lo Conquistador, per lo gran
+bisbe de Barcelona Berenguer de Palou, que havia anat ab dit rey á la
+conquesta de Mallorca, y qual sepulcre se guarda encara en l’altar de
+San Miquel de la Catedral.</p>
+<p>La circunstancia del orígen que tenia aquest monastir, la de sa bona
+construcció y la de ser sas monjas damas nobles, (com que alguns anys
+després hi visqué tancada la última reyna de Aragó, dona Margarida de
+Prádes,) y finalment la bona localitat que ocupava, inmediat á las
+murallas, havia fet que la Ciutat ó’ls reys elegissen lo monastir de
+Valldonzella com á punt de descans ó morada interina, quant los últims
+venian á Barcelona á jurar sas llibertats, de manera que ans de entrar á
+fer lo Rey son jurament com á Comte, si anticipava sa vinguda, havia de
+quedarse precisament en Valldonzella, fins á la hora convinguda de la
+entrada. Y ab tal motiu, era tal la consideració dels monarcas ab las
+santas senyoras de aquell lloch, que no cessavan de freqüentarlo moltas
+vegadas y de favorirlo, de manera que fins podia considerarse com una
+especie de Reyal siti.</p>
+<p>En tals casos y especialment en lo de entrada, afanyávanse las monjas
+en adornar la habitació destinada al Rey, transformantla en un cel, á
+forsa de cortinas, flors, sants, quadros y capellas, y de manera estava
+ja disposat, pera l’objecte referit, que una vegada arreglada la celda
+prioral, que era la destinada als reys, y que tenia dos portas, una
+comunicant ab lo pati y altre ab lo convent, obrian la primera y
+tancavan la última, quedant així independents y libres de comunicació
+las monjas, sens que per aixó deixás de haverhi continuament servidors
+de la casa á la porta dels reys, pera servirlos y proporcionarlos
+qualsevol cosa que se’ls oferís.</p>
+<p>A la primera carta que havia rebut de son pare lo infant don Alfons,
+naturalment havia sentit una satisfacció inmensa, y no veya la hora de
+poder abrassar al que per fi havia assegurat pera sempre la corona de
+Aragó en son cap y en lo de son successor. Ab la presa de Balaguer, lo
+infant don Alfons, aquell infant que sent petit havia donat ja proba de
+gran intelligencia aconsellant á son pare en una batalla, veya obert ja
+lo camp, ahont poder aplicar las dots pera regnar que’l cel li havia
+concedit: sa ambició no era ja dubtosa, y’l successor del rey Fernando
+se titularia rey algun dia.</p>
+<p>Dominat per tal goig é impaciencia, encara que son pare no li fixava
+lo dia de sa vinguda, tan prompte com llegí la carta en que li
+participava’l triunfo, doná ordres pera trasladarse á Valldonzella, pera
+allí poder abrassar ans que ningú á son pare, y rébrer tal volta, de
+esta manera, avisos ó advertencias familiarment, cosa que no li seria
+tan fácil si’l rebia ab tota sa cort en lo palau de Barcelona.</p>
+<p>Així que, trasladat ja, desde la matinada seguent en que havia rebut
+la carta, á la celda prioral del célebre monastir, no feya mes que mirar
+continuament cap á la part de ponent, pera véurer si distingia la
+comitiva, y enviar criats y mes criats á la Creu-cuberta, (que cuberta
+era llavors per un templet ó pinácul de pedra,) pera véurer també si de
+allí distingian mes lluny algun concurs, ó pera dir als correus que
+arribassen lo premi que l’infant los daria si’ls veya arribar
+corrents.</p>
+<p>Mitja tarde seria, quant, don Alfons, cansat de passejarse per la
+celda, de fer cálculs y de gosarse en mil ilusions de sa imaginació,
+vehent que’l sol anava ja á la posta, y tement que no tindria aquell dia
+lo goig desitjat, se posá de brassos á la finestra, resolt á no móurerse
+de allí, fins que la nit lo desenganyás de sa esperansa. Quant mes anava
+faltant la claror del dia, mes confusas s’anavan vehent las figuras dels
+que venian, y ja estava l’infant casi per faltar á sa resolució
+retirantse á dins, quant son cor se alegrá de prompte, si bè de prompte
+se desvanesqué tambe sa alegria, al menos en part, pus havent descobert
+una gran polsaguera, vegé que ni la alsava la comitiva reyal, ni era tan
+poca que la pogués alsar un correu á peu, que era com solian ser. La
+causa de aquell núvol dubtós era una grossa mula, de las que’n diuhen de
+pas, ananthi á cavall un home que, per sa vestidura, no podia
+distingirse bè si era senyor ó del poble, pus duya una túnica fosca y
+ample que’l cubria fins als genolls, cenyida ab una corretja, y al cap
+una gorra plana de color vermell pujat. Portava l’home en la ma dreta un
+bastó ab que dava de ferm al animal, pera ferlo córrer, com en efecte
+corria á tota brida, ó com se deya llavors á esperó batut, y com si no
+li bastassen los cops del que anava á cavall, un altre home que li anava
+prop, fent servey de mosso, donava també de valent ab sa vara contra las
+ancas del fatigat quadrúpedo, y’l seguia continuament corrent com
+ell.</p>
+<p>No deixá de sorpréndrer al infant véurer aquell atropellament no
+acostumat, de manera que la mula anava ab las orellas y’l cap drets,
+casi á punt de desbocarse, y sols pogué créurer si alló indicaria la
+necessitat de arribar á algun punt en hora determinada, ó tal volta per
+no pérdrer la ocasió de véurer á algú que podia anarsen de la ciutat ó
+del mòn.</p>
+<p>Peró en sech se vegé al impacient infant girar alegre la cara del
+balcó, pera fer saber á algú de dins una cosa interessant, y alsar en
+seguida las mans en l’ayre com en demostració de alegria, y fent senyas
+al mateix temps al que venia. Tots aquells estrems significavan que
+l’infant don Alfons acabava de descubrir y regonéixer en l’home que
+venia al sèu familiar amich y célebre juglar de son pare, mossen Antoni
+Tallander, conegut per mossen Borra.</p>
+<p>Previngut ja’l que venia per los criats que trobá arrimats á las
+perxas de la Creu-cuberta, de que esperava l’infant en lo balcó del
+monastir, correspongué á las senyas que don Alfons li feya, tirant en
+l’ayre la gorra y saludantlo ab la ma dreta, y tant precipitá llavors lo
+pas, que en un instant se trobá ja sota del balcó.</p>
+<p>–Ecce homo, Ecce homo! cridava mossen Borra, tot acostantse y
+senyalant ab son bastó al infant.</p>
+<p>–Vingan novas y prou de llatí, contesta l’infant, que encara no ha
+vingut la hora de apéndrerlo. Dígasme qué hi ha de nou.</p>
+<p>–No sabeu lo llatí, infant, vos que tant tractau en llibres, mes no
+vull que arribeu á quaranta anys sens que l’aprengau.</p>
+<p>–Deixauvos de rahons, insistí l’infant, y diheu qué hi há.</p>
+<p>–¿Qué hi há? digué tot baixant de la mula mossen Borra, y mirant ab
+cara alegre y de fit á fit al infant; ¿qué hi há? Esperau un
+instant.</p>
+<p>Y dirigintse llavors al mosso, anyadí:</p>
+<p>–Biel, dónam las auforjas, y vesten tu á Barcelona, mentres jo’m
+quedo ab lo senyor duch.</p>
+<p>Y posantse las auforjas á la espatlla, se’n pujá de correguda per la
+escala del monastir, en la qual sortí ja á rébrerlo lo senyor infant,
+allargantli los brassos, com si entre ells havia de estrényer á un
+parent ó igual.</p>
+<p>–Salve, li cridá mossen Borra, salve, jove Ciro! Senyor serás del
+imperi, no t’espantes, pus Arbaces, ajudat ab los soldats de Belesis,
+han fet ja cremar dins de son palau al foll Sardanapal.</p>
+<p>–Ja ho sè, contestá don Alfons, entenent la alegoria del juglar pera
+significar la presó de Jaume de Urgell, y apretantlo ab efusió entre sos
+brassos.</p>
+<p>–Sí, sí, vensut queda’l tirá, y senyor serás ja de Media y de
+Caldea.</p>
+<p>–Cregas, (replicá don Alfons, tot entrant á sa habitació y sens
+deixar de la ma al juglar,) cregas que aquest triunfo es pera mí mes
+satisfactori, quant cada dia me trobo mes content de estar en aquesta
+ciutat, cada dia me alegro mes de ser catalá.</p>
+<p>–Qué dius? digué mossen Borra, girant lo cap com admirat de las
+paraulas que havia pronunciat l’infant, y brillantli los ulls del goig
+que son cor sentia. Cada dia ets mes catalá? Qué dius, jove Ciro? Tas
+paraulas me han fet fugir la sospita que abrigava mon esperit, quant se
+fixava en la gloria futura. Sí, jove Ciro, sias persa, no olvides lo
+amor de eixa Mandane que ja estimas com á mare, no vullas la cort
+corrompuda de Ecbatan, y reunirás totas las virtuts de Logis y de Sigeo.
+Benehidas sian tas paraulas, y fes que per ellas ton mestre Hystaspes
+torne á apretarte entre sos brassos.</p>
+<p>Y abrassantse de nou lo juglar y l’infant, manifestantse lo mútuo
+carinyo que entre ells hi havia, y rihent com orats, permanesqueren
+units per un moment, fins que, impacient don Alfons pera ohir contar
+algunas novas que desitjava saber, fent séurer á son company, posárense
+tots dos arrimats á una taula en que hi havia preparadas algunas
+begudas, y aquest li referí ab breus y graciosas paraulas, si bè
+mesclades sempre de bonas llissons, tot lo que havian passat en lo siti,
+lo ditxós somni que havia tingut, la resolució del Comte en afaytarse,
+la entrada en Balaguer del rey don Fernando, y finalment alguns dels
+plans que aquest tenia y pera la realisació dels quals pensava venir
+quant ans á Barcelona.</p>
+<p>–Ja ho veuréu, (deya’l juglar, tot obrint las auforjas y ensenyant al
+infant las cartas tancadas que contenian,) ja ho veuréu per la carta que
+us dirigeix vostre pare, y ja ho deduhiréu per los sobrescrits de las
+demés que aquí porto.</p>
+<p>Y escampant las cartas per demunt de la taula, aná llegint l’infant,
+tornant aquellas de una á una á las auforjas, y creixentli cada volta
+mes la impaciencia, fins á descubrir la que anás dirigida á sa
+persona.</p>
+<p>–Y quantas cartas! Vejam, vejam.</p>
+<p>–Es que hi hagut molt que escríurer, perque hi ha molt que tractar y
+molt que arreglar. Deixauvos de estar tan temps sense saberse de cert
+pera qui havia de ser la poma.</p>
+<p>–Vejam, vejam: “Als molt reverent, egregi, honorables y savis senyors
+los diputats del General de Catalunya.”</p>
+<p>–Aquí está’l pot de la confitura, digué mossen Borra, fent entrar en
+la auforja aquell plech mes gros que tots; peró com no us toca á vos,
+vinga al sach.</p>
+<p>–“Als concellers y sabi concell de Cent, de nostra amada ciutat de
+Barcelona.”</p>
+<p>–Bona ma teniu, infant, pus haveu comensat per los dos mes
+grossos.</p>
+<p>–“A Guillerm de Moncada, donzell, pera entregar á don A. de L.” ¿Y
+qué significarán estas lletras?</p>
+<p>–¿No us en recordau que’l Moncada es nebot de don Anton de Luna?</p>
+<p>–Es veritat. ¿Y qué?</p>
+<p>–Deixauho córrer. Pót ser per medi de aquest rebadá tornará al remat
+la ovella perduda.</p>
+<p>–“A mossen Ramon Arnau…”</p>
+<p>–Vinga al sach l’amich del Comte de Foix, que tan bo es lo procurador
+com l’amo.</p>
+<p>–“Als honorables consols de mar de la ciutat de Barcelona.”</p>
+<p>–¿A aquestos també escriu? preguntá ab molta curiositat lo juglar; de
+segur que vostre pare no tè tantas ganas de pau com jo’m pensava. Quant
+busca als jutges del aygua, senyal que necessita’l mar pera posar bè sa
+terra. Aixó put á Sicilia ó á Sardenya.</p>
+<p>–“Al vescomte de Narbona…”</p>
+<p>–Just! Aquí ho veheu; á aquest que es lo que alborota’l marro en
+Sardenya, li déu escríurer de bonas en bonas, y per si fa’l ganso, déu
+prevenir ab temps á aquells pera que li donen parer sobre la armada. De
+segur que alguna cosa de aixó hi déu haver també en lo plech dels
+concellers.</p>
+<p>–“A fra Antoni Fuster…”</p>
+<p>–En Vich lo coneixen, de quant hi aná á apaciguar los bandos. Al
+sach.</p>
+<p>–“Al ilustríssim y reverendíssim senyor En Pere Çagarriga, arcabisbe
+de Tarragona.”</p>
+<p>–Que de bona gana voldria coronar á vostre pare, á vos y á vostre
+fill, perque així seria senyal que Dèu li donaria molts anys de
+vida.</p>
+<p>–“Al ilustríssim y reverendíssim senyor En Francesch Climent, bisbe
+de Barcelona.”</p>
+<p>–Passa: al sach.</p>
+<p>–“Al ilustríssim y reverendíssim senyor don Alonso…”</p>
+<p>–Sí, sí: lo bisbe de Lleó: al sach, al sach. Tot aixó es cosa del
+senyor de las abellas, ó millor, cosa del gall.</p>
+<p>–Ah! sí, contestá tot rihent l’infant, al sentir l’últim renom, que
+coneixia mes que’l primer. Ja pót ser, pus sembla que al bon papa Benet
+li giran la espatlla per la part del Nort.</p>
+<p>–La bestia de las dents de ferro temps ha que’l mira de mal ull, y si
+l’ajuda la flor major dels egipcis, tinch por que la ciutat del pecat
+quedará sens amo.</p>
+<p>Y aquí déu advertirse al lector, que no sòn de estranyar tals
+denominacions, pus en aquell temps se descobrí que, volent procurar la
+llibertad del Comte de Urgell, alguns afectes á sa familia, pera donar
+instruccions á un que ho devia portar á cap, y que després la trahí,
+inventaren convencionalment alguns noms pera designar als principals
+personatges, entre’ls quals eran coneguts los seguents: lo senyor de las
+abellas, pera designar al papa; lo gall, que era Benet de Luna; la
+bestia de las dents de ferro, que era l’emperador; lo senyor de la arna
+dolsa, que era lo rey de Inglaterra; la flor major dels egipcis, lo rey
+de Fransa; l’amarch y l’adormit, lo Comte de Urgell; la ciutat del
+pecat, Avinyó; y així de altres cosas y personas.</p>
+<p>Tot rihent l’infant de aquellas denominacions, seguí dihent:</p>
+<p>–Es á dir, que li vá mal al papa Benet? Ja he sentit contar alguna
+cosa de Castilla, peró en Aragó me sembla que seria difícil… ¿Y qué
+diria fra Vicens?</p>
+<p>Mossen Borra, sense contestar, se posá á mitj cantar aquesta
+cansó:</p>
+<div class="hanging-indent">
+<p>“Ay, que he perdut l’esma!<br>
+pórtam fins al mas:<br>
+quant sia á la escala<br>
+no pujarás pas.”</p></div>
+<p>Lo infant continuá llegint.</p>
+<p>–“A micer…”</p>
+<p>–Advocat es: deixauvos de plets y vinga al sach.</p>
+<p>–“Al senyer…” Déu voler dir senyor?</p>
+<p>–Nó, senyer, senyer, que déu ser diputat local.</p>
+<p>–Es veritat: diputat local de Perpinyá.</p>
+<p>–De fora havia de ésser, perque aquí no tenen feyna.</p>
+<p>–“A mossen Joan Desplá…” Digna persona y molt amich meu.</p>
+<p>–Bons amichs sabeu buscarvos, infant, y ja no estranyo ara que us
+aneu tornant tan catalá.</p>
+<p>–“A mossen Joan Fivaller.” ¿Qué direm de aquest altre?</p>
+<p>–Ah! esclamá mossen Borra; ja’m figuro de que’ls escriu lo Rey, y que
+es cosa que us toca á vos.</p>
+<p>–¿A mi?</p>
+<p>–Sí ¿no recordau que vostre pare, temps enrera, tractava de buscarvos
+mestres y guias, com feu lo rey En Pere ab lo primer duch de Gerona?</p>
+<p>–Es veritat, y us dich que si bon mestre podia jo tenir havia de ser
+Fivaller, pus qui tan bè sab ensenyar á sa familia y á sos amichs, no
+seria mal mestre de prínceps. Peró…</p>
+<p>–Me sembla, infant, que no estau per estudis; digué’l juglar rihent
+de véurer lo mal gesto que acabava de fer don Alfons.</p>
+<p>–Estudis pera ser home, sí: estudis pera ser rey, nó. Cap y cor y
+bras tinch, y si la estrella de mon pare no s’apaga, res mes necessito
+que ocasions.</p>
+<p>Pronunciá aquestas paraulas l’infant ab un entussiasme que
+verdaderament pareixia com rebentat de un cor ahont hi vivia estret. Sos
+ulls eran encara mes espressius que sas paraulas, y contemplantlo fit á
+fit mossen Borra, semblava en aquell moment com que’l juglar se gosás ab
+la espressió de la cara de son amo.</p>
+<p>–Bè, jove Ciro, bè! digué mossen Borra, agafantli ab entussiasme la
+ma; teva será tota la Persia y subjugarás la Media y penetrarás en lo
+bosch de Isatis. Ja puch dir desde ara á ton pare que’l mestre de son
+fill l’ha trobat en sa propia casa y en sa mateixa sanch.</p>
+<p>Don Alfons s’havia quedat en aquell instant detingut y com admirat,
+al llegir un sobrescrit de una carta que tenia á la ma, y del que sols
+apartava la vista pera mirar alternativament á una altre carta que tenia
+prop.</p>
+<p>–Qué mirau, senyor? li preguntá’l juglar, vehentlo tan detingut.</p>
+<p>–Qué vóls que mire! Aquí tens la proba de que t’has aquivocat,
+crehent que mon pare volia buscarme guias y mestres. Mira á qui vá
+aquesta carta que déu parlar del mateix que aquesta altre.</p>
+<p>Lo juglar llegí:</p>
+<p>–“A la molt alta y excel·lent senyora dona Maria, infanta de
+Castilla.” –“A mon car germá, l’alt y poderós senyor don Enrich, rey de
+Castilla.” Ah, ah, ah, ah! Per aixó creheu, infant, que m’equivoco? ¿No
+sabeu que’ls reys se poden casar mamant? En Aragó teniu l’exemple, pus
+quant se casá l’últim Comte de Barcelona ab la reyna Petronilla de
+Aragó, los circunstans tingueren que aguantar en brassos á la novia,
+pera que pogués arribar ab sa maneta á la ma del novi, y encara que era
+Comtesa de Barcelona, molts anys passaren en que’l Comte li feu mes
+servey de didot que de marit.</p>
+<p>–Es que…</p>
+<p>Y l’infant, sens acabar, soltá, com llansantlas, aquellas dos cartas
+damunt de la taula, y’s girá malhumorat, passantse la ma pel front, y
+donant un vol per la cambra.</p>
+<p>–Vos fa por casarvos, senyor? Ab bona fe que no teniu pas fama de ser
+enemich de las donas.</p>
+<p>–M’agradan las donas… peró també m’agradan las batallas y la gloria.
+Que’m deixe mon pare exercitar en las batallas, y després podrá casarme,
+que prou jove es encara, si tè por de quedar sense successió. Poch podrá
+arriscarse un héroe en busca de gloria, si tè sempre á la memoria la
+imatge dels fills.</p>
+<p>–Home, home! Se coneix, infant, que encara no haveu fullejat del tot
+la historia. Casat era lo rey En Pere, lo dels francesos, y vivint
+encara son pare, lo rey En Jaume, lo conquistador, se llansá contra las
+forsas mahometanas que enviava lo de Granada, y las desbaratá y las feu
+fugir vergonyosament del regne de Murcia. Quant lo cor es gran, quant
+l’héroe es héroe…</p>
+<p>–Tens rahó, sí; peró tu ja coneixes que no hi tanta necessitat de
+casarme, y valdria mes que ans de ser rey tingués ja la fama de digne.
+Ah! me sembla que tot camina á estar en pau, tothom está cansat de
+guerra, y no veig un camí… Bè podria tocarnos á nosaltres, juglar, la
+conquista de Granada, de aquesta cova de cans, que es la vergonya de las
+nacions espanyolas, y llavors…</p>
+<p>L’infant feu un sacudiment enérjich ab lo bras, semblant com si en
+aquell moment se transportás de entussiasme.</p>
+<p>Atxecás al véurerlo així lo juglar, y posantli la ma en la espatlla
+dreta, feu com si contemplás ab goig y admiració la figura de aquell
+impacient jove afamat de gloria.</p>
+<p>–Qué miras? preguntá don Alfons.</p>
+<p>–Quí sab lo que miro. Miro, miro…</p>
+<p>Y anava á parlar mossen Borra, quant l’infant esclamá, sens escoltar
+al amich:</p>
+<p>–Ah! digué; allí, allí la veig, la tan desitjada carta. Sí, sí: “A
+mon car fill, lo mol alt y egregi senyor En Alfons, duch de Gerona,
+primogénit dels regnes de la Corona de Aragó y Lloctinent general del
+Principat de Catalunya.” Vejam, vejam lo que diu.</p>
+<p>Á pesar de tot aixó, mossen Borra no apartá la vista de la figura que
+contemplava, y cada volta y á cada moviment, la mirava ab major interés
+y ab mes vivesa.</p>
+<p>L’infant llegia la carta y anava baixant la veu á cada ralla, de
+manera que casi ni la arribá á acabar de llegir.</p>
+<p>–“Mon car fill y estimat primogénit. Grans sòn las satisfaccions que
+us esperan, pus dech passar quant ans á coronarme com á rey de Aragó á
+la ciutat de Saragossa, y allí penso saludarvos no ja com á duch, sinó
+com á príncep de Gerona; y desitjós de que disfruteu en avant
+ditxosament de la pau que tan convé, havem pensat portar á cap lo vostre
+matrimoni ab la virtuosa infanta dona Maria, filla de nostre germá, lo
+rey Enrich de Castilla, mentres que pera consolidar aqueixa mateixa pau
+tan necessaria, marxará á Sardenya, á castigar als revoltosos, vostre
+germá, l’infant don Joan. Pera tractar de tot aixó, donchs, y de molts
+altres negocis que interessan á la pau dels regnes y fins de la
+Cristiandat, passaré demá á eixa ma estimada ciutat de Barcelona, peró
+advertintvos que ma entrada será sens pompa, com incógnit, pus déu ser
+breu ma permanencia. Quant logre consolidar los plans que intento,
+llavors ja tornaré á disfrutar ab vostra companyia dels fruyts de la
+pau. Dat en nostra ciutat de Balaguer, á set de novembre del any de la
+nativitat del Senyor mil quatrecents tretze. Lo Rey Fernando.”</p>
+<p>Tirá la carta ab disgust sobre de la taula, y torná com ans l’infant
+á donar un vol per la cambra, passantse també ab impaciencia la ma pel
+front. Mossen Borra’l seguia ab la vista, y casi reya de goig.</p>
+<p>–La pau, la pau, deya l’infant, sempre la pau. Ja veheu si m’he
+equivocat ab lo del casament… y per anyadidura, (esclamá donant un cop
+de peu en terra,) mon germá vá á Sardenya! De bona gana lo deixaria ser
+primogénit, ab tal que’m deixás á mi anar en son lloch!</p>
+<p>–Qué diheu? Voldriau anar á Sardenya?</p>
+<p>–A Sardenya ó á Italia ó á la Assia que fos. Tinch fam de batallas,
+juglar, y tinch fam de gloria, y ab qualsevol que fos…</p>
+<p>–Es á dir, (torná’l juglar, aumentant encara en sa contemplació y en
+son goig, y fins seguint los passos al infant,) es á dir, que voldriau
+guerras, peró fora de casa?…</p>
+<p>–Y donchs? Podeu pensar que jo vulla guerras com las que ara s’han
+acabat? Que quede aquí mon pare pera tenir en pau sa terra, y jo
+entretant aniré á defensar ó á combátrer á algú.</p>
+<p>–Bè, bè, jove Ciro, mil voltas bè! Jo t’asseguro que no passaré de
+esta nit sens que’t conte la rondalla del gat roig, que déus saber de
+memoria.</p>
+<p>–Y que no es cert? Quant hi ha cismas y papas dubtosos, gran servey
+será defensar al llegítim… ¿Qué pensas tu de Benet de Luna? Tè dret ó
+no?</p>
+<p>–Jove Ciro, en aquest punt sò Anaximandro, que ni nego, ni afirmo
+res, peró sí dubto de tot.</p>
+<p>–Bè donchs: qui diu Benet, diu qualsevol altre; guerra, guerra es lo
+que jo vull fora de casa, un pretest pera donarme á conéixer, un camí
+pera trobar la gloria, una rahó, en fi, pera que la dinastia de mon pare
+no fassa trobar á faltar la que l’ha precehit. Juglar, fins ara m’han
+donat á enténdrer que la espasa havia de ser mon mestre, y pus mestre es
+la espasa, ganas tinch de donar á conéixer que sò deixeble aprofitat.
+Vull batallas, juglar, vull conquistas, vull gloria, vull…</p>
+<p>–Sí, sí, príncep ditxós, digué mossen Borra, besant la ma á son
+senyor, y exaltantse quant mes lo contemplava; jo’t miro, y no sè lo que
+en tu veig, jo’t contemplo aquí com amich, y’m sembla que veig brillar
+entorn de ta persona un resplandor de gloria que m’enagena…</p>
+<p>–Qué es aixó? digué lo infant, admirat del modo com li parlava’l
+juglar, y tot destapant una ampolla de la taula. A qué ve ta admiració y
+las ilusions que’t fas y ponderas? Beu, beu, que val mes remullar nostra
+esperansa, ja que es lo únich que en lo mòn nos halaga.</p>
+<p>–Me preguntas qué es aixó? qué es lo que miro? qué es lo que veig? En
+tu veig, infant, –sí! sí! anyadia entremitj ab entussiasme y clavantli
+los ulls,– en tu veig al rey jove de mos somnis, en tu veig la futura
+gloria de Aragó, en tu veig la esperansa de ma patria, la esperansa,
+sí!… y pus de la esperansa m’parlas y vóls que bega, bebem, sí, sí,
+bebem á la realisació de nostra esperansa, trinquem, rey jove, trinquem,
+jove Ciro, y ja que’l cor s’escalfa y s’enxampla, escalfemlo y
+enxamplemlo mes.</p>
+<p>–Bebem, bebem, contestá don Alfons, destapant altres ampollas, y
+participant en cert modo del escalfament y de la alegria del juglar.
+Claret, malvasia, grech, garnatxa, moscatell: vejas de quins vóls.</p>
+<p>–De qualsevol ó de tots, mon senyor, que sent vins de la patria, bons
+sòn tots pera remullar la esperansa, y sòn tots pera mí la ambrosia dels
+Dèus.</p>
+<p>Y fent trincar los gots, units cordialment en íntima y familiar
+confiansa aquells dos amichs, que no pareixian en aquell moment senyor y
+juglar, begueren alegres, y probaren indistinctament de alguns dels vins
+que allí tenian. L’infant feya sols la ceremonia de tastar, temerós del
+excés, si bè invitava continuament al juglar á tornarhi; mes aquest,
+entre que era fort de cap, sense ser viciós, y que tenia la boca seca de
+la pols del camí, no rebutjá en son entussiasme lo segon ni’l tercer got
+que l’infant li oferí, així que, se notá prest haver en efecte pujat de
+grau son escalfament, ademés del que ans ja naturalment sentia. Ab lo
+got en la ma, després de haver probat lo primer glop de la malvasia, que
+fou la tercera beguda, esclamá mossen Borra:</p>
+<p>–Benehit, benehit sias, néctar de ma terra, que tens la virtut de
+escalfar la sanch de mos compatricis, pera cométrer grans empresas, pera
+transformarlos en héroes. Tu ets la causa eficiens de la gloria de la
+patria, y pus sòn los senyors los que mes te estiman y mes te besan,
+págals son carinyo ab entusiasme y fes que ab lo calor teu vajan á
+desfogarse ahont mes gloria’ls espere.</p>
+<p>–Bechne, donchs, digué l’infant, sols per la causa que suposas.</p>
+<p>–Sí, bebeune, y pus sòu ó haveu de ser senyor dels senyors, bebeune
+doble cantitat per aquesta rahó, y per no haverhi tal confortant allí
+ahont haveu de recullir la gloria.</p>
+<p>–Ahont será aixó, juglar? Qué vols dir?…</p>
+<p>–Deixauho córrer per ara, senyor, y viviu ab la dolsa esperansa, que
+ja vindrá’l dia. Basta dirvos per ara, que mon desitj no se contenta ja
+ab los vins de la patria, y que sols somnio en los que podréu béurer de
+fora de ella.</p>
+<p>–Y quins son eixos vins? preguntá ab interés l’infant.</p>
+<p>Alsant lo bras en l’ayre mossen Borra, com enarbolant lo got, prenent
+una actitut que ara diriam académica, apretant ab la ma esquerra la de
+son senyor, y fixant la vista al sostre, com pera anar recordant noms
+olvidats, respongué de esta manera:</p>
+<p>–Quins son eixos vins me preguntas? Jo te’ls diré. Ditxós será’l dia
+en que podrá remullar nostre paladar la Tirotónica, lo Montanasi, lo
+Bonaci, lo Resas, lo Marnano, lo Noseja, lo Masitea, lo Monjacentobono,
+lo Falso amico amábili, lo moscato de Clayrana, lo vi de Eli y de Fiano,
+lo de Santo Nocheto, lo del Fanello y de Terracina, y sobre tots y mes
+especialment, no per mes bo sinó per mes útil, lo vi especial de
+Calabria, y ab ell…</p>
+<p>–Bè, juglar, bè! cridá l’infant, que descubria la intenció y’l
+significat de las paraulas de son amich.</p>
+<p>Y obertas tenia las mans pera fer un repicament, que fins las monjas
+haurian sentit tal volta desde sas celdas, quant se detingué de prompte,
+admirat de véurer la transformació que en sech acabava de sofrir mossen
+Borra.</p>
+<p>En efecte, quant lo juglar estava en lo mes fort de son entussiasme,
+ab lo got en l’ayre, citant mes y mes noms de vins, y en lo que pót ser
+hauria continuat mes temps; en lo moment que acabava de nombrar lo de
+Calabria, deixá en sech lo beyre sobre de la taula que tenia á un
+costat, y sens girar per aixó la cara, y obrint sos ulls de foch, feu
+com un somrís de admiració y de goig, que revelava la ilusió nova y
+complerta que embargava son esperit.</p>
+<p>–Ay ay? digué admirat l’infant. Qué us passa, mossen Borra? Qué has
+vist, juglar?</p>
+<p>–Qué hé vist? respongué ab un crit desaforat lo juglar, juntant las
+mans, com en actitut de orar, devant de sa cara, y fentlas baixar així
+juntas fins al pit, mentres obria al mateix temps la boca, com pera
+indicar sa sorpresa. Sí, sí, continuá; no es ilusió. Nostra esperansa
+será complida, infant, pus mos ulls acaban de véurer lo que jo may podia
+pensar.</p>
+<p>–Peró, qué veus? insistí l’infant, alsant una de las cortinas de la
+alcova, dins de la qual tenia la vista clavada lo juglar, y á la que
+s’acostá precipitadament.</p>
+<p>–Qué he vist? continuá aquest; veig, mon senyor, veig lo sol de
+Gedeó, veig la vara de Moisés, veig la columna de foch dels Egipcis,
+veig la escala de Jacob, veig la estrella dels magos, veig lo Far de
+Messina, veig… No sè que veig, de tant com veig.</p>
+<p>–Una espasa! esclamá l’infant. Y en una celda de monjas?</p>
+<p>–Una espasa, sí, peró no en una celda de monjas, sinó en la cambra de
+un rey que morí. Ja póts desde ara, infant, olvidar totas las espasas
+que tingas de Castilla y las que guardas en lo palau reyal; olvida la
+Tisona, la Triveta, la Clareta, la Taula de Cistall, y fins la de
+Vilardell, que res val sa constelació, comparada ab la virtut de aquest
+magnánim ferro, per qui fòra res la Durena de Roldá: aquesta, infant don
+Alfons, es la gloriosa espasa de San Martí.</p>
+<p>–Y qué?</p>
+<p>Don Alfons estava dominat per una viva emoció, y mostrant al mateix
+temps un encantament, com un noy que, sentint ponderar la importancia y
+valor de un present que se li vá á fer, no sab encara la causa que’l
+mou, ni descobreix prou ab la vista totas las bellesas de lo que se li
+pondera.</p>
+<p>–Desperta ferro! cridá mossen Borra entussiasmat, enfilantse damunt
+de un tamboret, despenjant la espasa, besantla y abrassantla,
+desenveynantla en seguida, y esgrimint sa brillant fulla per devant dels
+ulls de don Alfons. Mírala, bè, infant! Aquest es lo sol mirall en que
+tu, regenerador de Aragó, te déus mirar. Mira son fi tall y sa aguda
+punta, que res ha perdut, desde que ab aquell partí un soldat romá sa
+capa pera donarne mitja als pobres. Ella torna la honra á una emperatriu
+de Alemanya, quant la empunyava lo gran Berenguer de Barcelona; ella
+tallá las murallas de Lleyda, en temps de un altre Berenguer; las barbas
+de Zeyt-Abuceyt en Mallorca, per ma del rey En Jaume; ella segá las
+flors del jardí que servia de llit á Zayen en Valencia; ella trencá’ls
+lligams ab que estavan apresonadas las águilas de Sicilia en temps de
+Pere’l Gran, y esquinsá, moguda per la ma del mateix rey, la oriflama
+francesa que flamejava en Panissars; ella desquartisá lo poder dels
+pisans en Sardenya, quant allí aná un altre Alfons á fer respectar la
+bandera de Catalunya; ella, en fi, ha estovat no pocas vegadas las
+espatllas dels Foix y dels Armarnyachs, que s’han atrevit á calcigar
+vostra terra; y’ls destells, los raigs de foch que han sortit de sa
+punta, han servit pera inflamar los cors dels súbdits de Aragó, que han
+emprés hassanyas en tots los estrems del mòn, dominant la Natolia,
+plantant sa bandera en lo cim del mont Tauro. Mira bè aquesta espasa,
+infant, que devant de sa punta la Europa, la Assia y la África se han
+sentit estrémeixer: empúnyala, y portantla en la ma, algun dia veurás
+realisada ta esperansa!</p>
+<p>–Jo’t prometo, juglar, que la guardaré, y que será la joya de mes
+preu pera mi, contestá l’infant besant la crehuera, y empunyant la
+espasa. Mes, ay!…</p>
+<p>–Qué suspirau, senyor? preguntá’l juglar com enfadat. Així es com reb
+aquesta joya lo regenerador de Aragó? Qué significa vostre sospir?</p>
+<p>–Significa, que la realisació de la esperansa es lluny, y que en va
+es lo calor y l’entussiasme que sento, si he de pérdrer la paciencia
+esperant.</p>
+<p>–Y qué hi fa l’esperar? Així vostres plans serán mes meditats,
+vostras ilusions mes vivas… Esperau, infant, esperau, y quant arribe la
+hora…</p>
+<p>–Oh! interrumpí l’infant, reanimat per las rahons del juglar, y
+blandint la espasa; quant arribe la hora, llavors veurá’l mòn la
+justicia de Dèu en haver cridat ma dinastia para regir esta heróyca
+terra.</p>
+<p>Y abrassats s’havian de nou en son entussiasme l’infant y’l juglar,
+quant se sentí lo primer senyal del trompeter dels portals, que indicava
+ser ja la hora de tancarlos.</p>
+<p>Ab aixó, desitjós don Alfons de tornar á la ciutat, ja que son pare
+no venia aquell dia, enveyná la espasa, aguantantla després ab lo bras
+esquerre, se cobrí ab sa capa, y obrí la porta pera dir al patge que la
+guardava, que avisás á las senyoras monjas, y que’s retirás ab los demés
+servidors á la ciutat.</p>
+<p>Mossen Borra se posá també al bras la auforja de las cartas, tot
+dihent:</p>
+<p>–Aquí porto jo lo que ha de arreglar al mòn ara; y vos portau ací lo
+que l’arreglará després.</p>
+<p>–Anem, donchs, juglar, digue l’infant, perque es ja hora tarda y
+no’ns quedaria temps si res se ha de prevenir pera demá.</p>
+<p>Y sortint los dos amichs, se dirigiren al parlador de las monjas, que
+estavan colocadas totas derrera de las retxas, saludaren tots dos ab
+gran cortesia á aquellas senyoras, y l’infant, avansant fins ahont hi
+havia la priora, entregáli una limosna, demanantli que pregassen á Dèu
+per ell.</p>
+<p>A pesar de la modestia que l’Ordre de Sant Bernat imposa á sas
+fillas, se vegé en aquell moment una cosa no acostumada. Las monjas, que
+eran totas senyoras, fillas de casas de cavallers, tenian devant al
+primogénit de son rey, y sobre tot, observavan que en mans de aquell
+galan cavaller estava la espasa depositada en la celda de sa priora. Ab
+tal motiu, las monjas, ó gran part de ellas, alsaren involuntariament
+los ulls. Peró, quins ulls!…</p>
+<p>Mossen Borra quedá com embadalit, y saludava ab molt afecte, girant
+lo cap fins que perdé de vista á las santas y hermosas donzellas, y no’s
+vegé sol en la escala ab son company, quant li digué:</p>
+<p>–Qué tal, infant? Qué vos han semblat aquestos ángels de Dèu?</p>
+<p>–Hermosas.</p>
+<p>–Donchs contentauvos en contemplarlas, perque la espasa de San Martí,
+per molt que talle, no tè prou forsa pera tallar los ferros de las
+retxas dels convents.</p>
+<p>Y á propósit de la espasa. No bè arribá l’infant al peu de la escala,
+quant un prudent sagristá, advertit sens dubte per la priora, s’acostá á
+don Alfons, y li digué tot timorat:</p>
+<p>–Perdone vostra Altesa. Observe vostra Altesa que la espasa que s’en
+porta la deixá aquí depositada lo difunt rey don Martí, y que es de
+propietat de sa viuda, la reyna dona Margarida.</p>
+<p>–Sí?</p>
+<p>–Sí, sí. Perdone vostra Altesa.</p>
+<p>L’infant se mirá de fit á fit al sagristá, com admirat de aquella
+advertencia, mes després de crehuar sa mirada ab la de mossen Borra, y
+entenentse mutuament los dos, li digué:</p>
+<p>–Esta bè, sagristá, ton cuydado y ta advertencia; peró sapias y digas
+á ma tia, la reyna Margarida, quant reclame aquesta espasa, que lo
+primogénit de Aragó se la ha emportada, pera tornarla algun dia molt mes
+gloriosa encara de lo molt que ja ara ho es.</p>
+<p>Y dirigintse los dos amichs cap al palau reyal, emprengueren, pera
+arribarhi mes breu, lo seguent camí, tan prest com se separaren del
+monastir de Valldonzella: lo caminal que atravessava lo torrent conegut
+ab lo nom de Testament dels Ases, la continuació de aquest torrent pel
+peu de la muralla, deixant á la esquerra y derrera del monastir de Santa
+Ana lo jardí ó <em>viridarium</em> del senyor Rey, y entrant per la
+porta Ferrisa, sens arribar á las carnicerias de la Rambla, ahont venian
+carn de boch en lo lloch que’s diu ara Bocaria, per lo carrer del mateix
+nom de aquell portal, per la plassa de la Figuera Cocorella, ahont hi
+havia llavors la gran casa de Dusay, per sota la volta de la Plassa Nova
+y per devant de la Seu, junt á la qual, en lo carrer inmediat, s’alsava
+lo gran palau, dit major, dels senyors reys de Aragó y Comtes de
+Barcelona.</p>
+<h3
+id="xiii.">XIII.
+<br>Lo carrer dels Orbs, y son habitant, lo falconer Joan de la Murtra.</h3>
+<p>Abans que’ls <em>irati fulmina Regis</em> de Felipe V haguessen
+senyalat entorn de Barcelona lo que podia fer nosa á las balas que ells
+despedian, ó ans que las necessitats políticas haguessen aplicat un
+sistema de fortificació general á la ciutat que convenia mes tenir en
+disposició de defensa, deixant un llarch espay entorn de ella, encara
+que fos en perjudici de particulars; hi havia en la part coneguda ara
+per Portal del Ángel una continuació de edificis, estenense cap al camp
+en direcció al punt ahont se fundá lo monastir dit Jesus, que era ahont
+hi ha ara la font de aquest nom, y aquestas casas, carrer ó barri era ja
+existent y conegut en lo sigle XV y temps del rey Fernando 1er. de
+Aragó.</p>
+<p>Enfilava ab aquest barri en direcció al interior de la ciutat, y tal
+volta ocupant una part interior y altra exterior del portal, un altre
+carrer que’s deya dels Orbs, ab qual nom pót ser tinga alguna conecció
+lo de Cegos, ab que es conegut un carreró que existeix entre dit portal
+y la plassa de Santa Ana, pus igual á cegos es la paraula antiga Orbs; á
+menos que dit carreró tingués ja en aquell temps la mateixa denominació,
+per ser un dels departaments senyalats en aquell llavors asquerós recó
+de Barcelona pera’ls desgraciats que careixian de la vista.</p>
+<p>Lo cas es, que’l carrer dels Orbs, nom de que sols ha quedat recort
+en escripturas y dietaris, era en aquells temps un dels estrems mes
+especials de la ciutat, y en lo que sens dubte passavan escenas molt
+notables, que no deixarian de fernos ríurer si alguna’n poguessem
+saber.</p>
+<p>Lo lector que tinga presenta la descripció que Victor Hugo fa de la
+Cort dels miracles de París, se podrá convéncer, per mas noticias, de la
+major semblansa de costums que existia en la edat mitjana entre unas
+ciutats y altres, encara que no fossen de una mateixa terra; y si bè en
+lo carrer dels Orbs de Barcelona no hi ha noticia que’s coronás cap papa
+de boigs, peró en cambi consta, que’ls pobres clergues que anavan á dir
+missas á Santa Eularia del Camp y las personas devotas que desitjavan
+ohirlas, preferian fer una llarga volta pera arribar á las iglesias, ans
+que passar per un lloch que las antigas escripturas anomenan
+<em>enfestat</em>, y ahont se presenciavan continuament totas las
+miserias y asquerositats de la carn, ab qualsevol sentit que aquesta
+paraula’s prenga.</p>
+<p>Sens lo gran número de cegos que’s veyan atravessar sempre en totas
+direccions en lo carrer dels Orbs, á lo millor se sentia á derrera del
+que passava un soroll estrany, y al girar la cara, se trobava ó ab las
+crossas de un coix que li amenassavan sas bonas camas, ó ab un home fet
+com un capdell enredat, que pera tenir las sèvas caragoladas é inútils,
+se havia de arrastrar com un galápat per terra. Fins s’havia observat á
+voltas, que tenint conversa una reunió de aquells desgraciats sers en
+algun recó ó plassa del barri, cap n’hi havia que no tingués un ó altre
+defecte: l’un tenia la cama seca, l’altre era manco, l’altre era
+geperut, l’altre era borni (<em>guarduxios, claudos, cecos et multos
+alios infirmitates fetidas habentes et pugnis ac pedibus seu tibiis in
+parte carentes</em>,) y si s’hagués contat lo que hi havia inútil entre
+tots, de segur, pót ser, que s’hauria trobat un home menos del que’l
+número aparentava, á no ser que compensás la carn que faltava, lo sobrat
+embalum de algunas camas infladas dels que patian de elefantiasis,
+enfermetat mes comuna en aquells sigles, ó’ls embotornaments de algun
+masell.</p>
+<p>Es sabut que en tots temps hi ha hagut vagabunds que s’han fingit
+mals pera móurer la compassió y tenir aixís un medi de víurer, y si en
+aquell quartel general de inválits era tan gran lo número, bè’s pót
+créurer que algun n’hi hauria de fingit, y que sent los fingits bonas
+pessas, no hi havian de faltar allí espectácles y perills, prou grossos
+pera que la altre gent del mòn hi fugís lo cos.</p>
+<p>Peró no era encara aixó lo pitjor: encenegavan aquell barri, á pesar
+de las ordinacions que marcaban los límits en que devian estar los
+burdells, certas donas de mal víurer, que en va lo rey En Pere lo
+Ceremoniós havia manat que passassen á víurer sempre á la part de fora,
+y en va havia confirmat lo rey En Joan la ordinació de son pare, fixant
+que sols podian habitar á la distancia de quinze canas destres de la
+plassa de Santa Ana, pera lograr lo mateix objecte, que en tots estrems
+sen veyan sempre passejar, donant á enténdrer que eran gent de sa casa y
+no fembras bordelleras.</p>
+<p>Per tals rahons, casi podia dirse que la ciutat era com los habitants
+del carrer dels Orbs, pus considerant á aquest com un membre de aquella,
+podia dirse que’l cos de la ciutat de Barcelona tenia també un membre
+inútil ó malalt. Mes reduhit lo mal de aquella part al sol carrer dels
+Orbs y sas travessias cap al camp, arribant á cert punt inmediat á la
+plassa de Santa Ana, la fisonomia del vehinat era ja tota diferent, y’ls
+habitans sols tenian la pena de tenir de contemplar als que passavan en
+direcció á aquella pandora de mals y vicis, mes no de presenciar de prop
+sas grescas y escándols.</p>
+<p>En aqueix tros sa y bo, es á dir, en l’espay mes inmediat á la plassa
+de Santa Ana y un poch ensá del portal, hi havia algunas botigas de gent
+ben avinguda, com que entre ells sempre hi havia confabulació y conversa
+alegre, per mes que fossen diferents en genis y fins diferents en lo que
+ara’n diriam opinions políticas, pus los uns estavan contents de tenir
+per rey á don Fernando, altres eran enemichs de tot lo nou, altres
+tenian al papa Benet com á únich y verdader vicari de Jesucrist, y
+altres, per fi, que casi bè no creyan ni en papas, ni en reys, ni en
+homens. A pesar de aquesta diversitat, no’s barallavan per aixó, y qui
+sab si, en cert modo, se devia sa mutua tol·lerancia á la proximitat ó
+bon exemple del carrer dels Orbs, ahont tot se tol·lerava.</p>
+<p>La circunstancia de ser aquest tros de carrer com si diguessem lo
+pont pera passar de la part neta de la ciutat á la bruta, feya que no
+deixás de véurershi per allí de quant en quant alguna persona de las que
+ara diriam decents, y fins s’hi veyan á voltas alguns personatges
+distingits de la noblesa, per motiu de haverhi una botiga de un género
+en que ells mes que ningú entenian, botiga de gran fama, tan per las
+cosas que en ella se venian, com per lo coneixement y especialitat del
+venedor. Tal era la botiga de aucells del falconer Joan de la
+Murtra.</p>
+<p>Eran En Joan lo que s’en diu un home de bè, peró de un geni viu com
+una pólvora. Podian tatxarlo de avaro perque gastava poch y tot s’ho
+arreglava ell mateix, tant lo dinar com las mitjas, peró en cambi era
+tan sensible, que al véurer á un pobre, tot li hauria dat, es á dir,
+quant veya que era pobre verdader, lo que ell coneixia per la
+esperiencia de véurer passar per devant de sa casa tants que fingian
+serho.</p>
+<p>Havia pertenescut lo Joan, quant mes jove, á la confraria dels
+correus, que tenia sa capella en la de Marcús, y per tal motiu havia
+atravessat moltas vegadas tot lo Principat, y no hi havia poble ni
+poblet, ahont no hi tingués una casa amiga ó coneguts, com coneixia
+també á molts particulars y hostalers de Aragó, de Valencia y fins de
+altres provincias de Espanya y dels comtats vehins de Fransa. Tal ofici
+l’havia fet esperimentat en moltas cosas, á saber, en conéixer tant la
+nit com lo dia, las senyals pera mudar lo temps, las diferencias, entre
+unas y altres comarcas, de terrenos, fruyts, costums y parlar, y per fi,
+los llochs mes ó menos abundants de cassa, las épocas de entrada ó de
+passa dels aucells, y’ls boschs, montanyas y demés punts que eran propis
+pera la cassa de selvatjina ó munteria.</p>
+<p>Peró lo pobre y fiel correu, que, amant de sa terra y de son gobern,
+havia servit sempre ab llestesa y lleyaltat al Concell, á la Diputació y
+al Rey, aquell home que, ab lo desitj mes bo, ó interessat sempre per lo
+bon nom del Principat, havia ajudat á portar en sas espatllas, ab gust,
+la llitera de En Guillem de Vallseca, quant, malalt y tot, no volgué
+faltar al compromís de Casp pera dar lo vot que sa conciencia li
+dictava; una volta elegit lo rey Fernando, havia tingut la indiscreció
+de portar unas cartas dels dissidents á uns partidaris del Comte de
+Urgell, que rodavan per la vora de Balaguer, y descubert per una partida
+del bando dels Heredias, que favorian al nou rey, en un poble inmediat á
+aquella ciutat havia sigut pres, y abastonejat y assotat en públich
+(<em>fustigatum et estovatum</em>), de manera que jagué del cástich en
+lo mateix poble mes de vuyt dias, y gracias que en ell tenia un amich
+verdader, en qual casa solia posar sempre que per allí passava, y en la
+que fou guardat y servit després de son dolor y de sa vergonya.</p>
+<p>May havia pensat lo bon Joan en que algun dia las camas li havian de
+fallir, y correu sense camas es lo mateix que un barco sens velas. Peró
+fentlo pensar sa postració passatjera en la que mes ó menos tart li
+havia de venir natural, aconsellat de bons amichs y de alguns senyors á
+qui havia servit moltas vegadas, portantlos falcons y aucells estranys,
+cregué que res podia substituir millor al ofici que tenia, com lo ofici
+de falconer en la ciutat de Barcelona, ahont tan bonas casserias se
+preparavan sempre, y ahont los senyors tenian especial gust en possehir
+bons gossos, falcons y demés arreus de cassa.</p>
+<p>Inspirat havia sigut lo tal cambi de ofici, y al descidirse lo Joan á
+fugir dels compromisos á que sa opinió política y son geni podian
+portarlo, y á empéndrer un entreteniment que li servís de descans, de
+profit y de tranquilitat, podia dirse bè, com se sól dir, que havia
+posat lo dit en la llaga.</p>
+<p>En tal manera havia acertat, que no bè havia obert sa botiga (prop
+del carrer dels Orbs, tan per ser mes barata, com per ser prop del
+portal per ahont entrava molta cassa morta,) quant tots los cassadors de
+la ciutat comensaren á freqüentarla, proporcionantli beneficis, desde’l
+mes inflat cavaller que exercitava la acetreria ab patges y criats, als
+pobres cassadors de llosa y de busca.</p>
+<p>Y aqueix nou sol que vegé brillar aquell home sempre delirós desde sa
+infancia pera guanyar un bossí de pa, després de la fosca de las
+bastonadas que havian plogut en sa esquena; aquella vida tranquila y
+regalada que veya desplegarse llavors rapidament devant sa vista, ab
+recompensa y bona voluntat de part fins de gent respectable, al pas que
+l’ensenyaren á fugir de nous escarments y compromisos, aumentaren en
+cert modo la energia de son carácter independent, pus no necesitant
+directament á ningú, y vehent que era á ell á qui molts necessitavan,
+arribava á créurerse que tenia prou dret de parlar ab cert desenfado
+dels fets polítichs que ocorrian, y fins, mes de quatre vegadas, á
+mostrarse indiferent, ó á ríurerse de lo que’ls altres defensavan, si bè
+mes de una volta eran los altres los que’s reyan de ell, per ferli
+traició, á lo millor, son geni viu y fogós.</p>
+<p>Fou tal, donchs, l’entussiasme ab que mirá desde luego lo ditxós
+falconer la causa de sa nova y reposada vida, lo que li havia portat á
+las mans la mes suprema felicitat, que’s dedicá ab tot cor y tot afany á
+conseguir lo que cap altre falconer de son temps havia intentat jamay en
+la ciutat de Barcelona. Sa conversa era sempre de cassa, sos somnis eran
+sempre de aucells y de batudas, sos ahorros los empleava tots en
+aumentar lo género de sa botiga, y bastava que un fos cassador, pera
+considerarlo ja com amich.</p>
+<p>Sa botiga y son parlar esplicavan bè lo que valia En Joan de la
+Murtra.</p>
+<p>La magestat ab que estava colocada sobre la porta la óliva lligada ab
+una cadena, (que era la senyal de la botiga,) donava ja ben á conéixer
+lo gust que regnaria dintre de la casa, y cal dir que’l principal gust
+era la diversitat y la abundancia. Las gavias, que no podian mancar en
+casa de un venedor de aucells, eran sens número, y á mes, penjat entre
+ellas y ab certa simetria, trobávanse en aquella botiga ganivets munters
+Saragossans, que venia ab llicencia de la confraria de espasers de
+monsenyor Sant Pau, xiulets de munter y botets de anar á la guatlla,
+enfilats ó tramalls pera anar á las telas, crossas pera anar á la
+sibeca, buyrachs ab buscas envescats y sens envescar, caputxas de
+falcons, de totas robas y colors, cadenas pera arriarlos, gits y carn
+preparada pera ensenyarlos á tornar, ó afaytarlos com deyan en aquell
+temps, y fins tenia motllo de ferro pera fer los capells pera dits
+animals, qual habilitat ó secret li havia ensenyat lo falconer principal
+del rey difunt, únich que tenia ans tal motllo per voluntat y gust de
+son amo.</p>
+<p>No li faltava al Joan sa barra, en la que penjava cada dematí algunas
+llebras mortas en lo bosch de Foixá y en lo Panadés, y perdius cassadas
+en la Segarra ó en la Gelida de Martorell, tot lo que li portavan certs
+amichs antichs diariament, pagant lo corresponent dret al mostassaf ó al
+guarda del General en lo portal, pera poder així proporcionar vianda
+fresca á certs parroquians de bon paladar, y especialment á la reyna de
+Xipre, que vivia en lo carrer dels Mercaders, y que era un tan
+aficionada á las perdiganyas, cosa que tenian molt present sos
+patges.</p>
+<p>La cassa viva valia encara mes que la morta, y era un gust sentir los
+cants diversos y contínuos que se sentian sempre en la botiga de la
+Óliva. En un cantó escotxejava’l perdigot, en altre se sentia’l
+Set-per-vuyt de la guatlla, allá cantavan tortres (que may ni faltavan
+de Gerona, de Cáldes y de la Selva,) en un altre cantó se sentia jisclar
+un esquirol de Vich, y en un altre coronava la festa un rossinyol de
+Montserrat.</p>
+<p>Peró lo que donava mes nom y diners al falconer era lo gran sortit de
+falcons de totas clases que per sa botiga’s veyan bellugar. No’s
+contentava lo Joan en tenir astors de las montanyas de Ansó y esparvers
+de Mosquerola, que fins astors de Norega tenia, comprats, á bon preu, á
+mariners; y ja podian demanarli falcons de Peralada, temprats y mesos á
+punt, pelegrins ó no, dels que cassavan ó matavan de agro (com deyan en
+aquell temps,) y de ribera, grifalts, muntesins, garcets, afaytats á
+perdiu y á la garsa, agroners, de grossa presa, bons á corp, volenters
+al milá ó arpella, mudats de ayre, gruers, sacres, bons de grassa,
+mallorquins, tunicenchs, sòrts, que de tots tenia y tots los venia ó
+llogava ab tal que li pagassen bè.</p>
+<p>Aquest últim género era lo que mes renom li donava al Joan de la
+Murtra, com que los mes alts senyors no’s desdenyavan de entrar en sa
+botiga, y com que ell coneixia lo que val la afició del cassador, y
+havia de mostrar sa inteligencia tractant ab gent sabuda, així era que
+dava gust sentirlo parlar no sols de la cassa y dels aucells, sí que
+també de molts altres animals que ell havia vist ó n’havia sentit contar
+alguna cosa. En sos viatges de quant era correu havia tingut ocasió de
+véurer los lleons y demés bestias que’s guardavan en Perpinyá, l’onso ú
+ors y’ls cervos que tenian en lo Reyal de Valencia, y que estavan baix
+lo cuydado de Abraham Jucef, lo lleopart que un tal Cassage havia portat
+de la altra part del mar, mes lo que li dolia era haver de morir sense
+véurer lo falcó blanch del duch de Borgunya, del que parlava tot lo mòn,
+ó no haver alcansat lo temps de Don Juan primer, (al qual monarca
+professava viu afecte sols perque havia mort cassant,) pera haver pogut
+véurer la dayna de la Dressana, los faysans de un tal Figueret, que eran
+molt celebrats en Barcelona, y sobre tot lo tan ponderat unicorni de
+aquell rey, pus no coneixia mes que’l de pedra que hi ha en un dels
+canalons del derrera de la Catedral, y se li feya molt estrany al home,
+que bastás una banya á un animal gros, quant veya que fins los grills ne
+tenian dos. Per fi, tal era la amenitat de sa conversa al tocar aquest
+punt, així com al esplicar los noms dels falcons, que l’un se deya En
+Tria, l’altre’s deya Sart, l’altre Carboner, y al assegurar que’l temps
+de ban ó veda era sols de mars á agost, y que las entradas de las
+guatllas y las alosas era per abril y la sortida per setembre, que, sens
+dificultat, podria havérseli donat la patent de doctor en aquella
+ciencia, com que tothom reconeixia que, á saber lo Joan manejar la ploma
+en lo tinter, com removia las de sos aucells, hauria pogut fer un llibre
+de cassa, pót ser tan bo com lo que havia escrit pochs anys ans lo vell
+Comte de Foix.</p>
+<p>Tals circunstancias feyan que lo Joan anás transformantse en una
+celebritat falconera en general, apart de ser també una celebritat del
+barri en especial, pus no hi havia festa ni festeta, envelat de carrer,
+còs de homens ó de sach, fogaradas ó qualsevol altre diversió, que ell
+no sortís primer de tots pera armar y dirigir.</p>
+<p>No obstant, arribá un dia, com lo qual no s’havia vist may tan mogut
+y animat lo carrer dels Orbs y totas las travessias y carrerons
+inmediats al portal, dia estraordinari, pus havian de acudir á aquell
+punt y tranzitar per éll, sens temor de ser burlats ni escandalisats,
+los habitants de Barcelona de totas classes; dia en que, desitjosos los
+enfestats habitants del portal del Ángel de contribuir al millor arreglo
+del carrer y del portal per ahont havia de passar quant ans l’inspirat
+apostol fra Vicens Ferrer, feyen esforsos, ó forsas de flaquesa com se
+sól dir, pera lluhirse cada un com millor sabés, de manera que’ls coixos
+volavan, los mancos feyan mes ab una ma que’ls altres bons ab dos, y
+fins los cegos, deixantse carregar, traginavan de alló millor las cargas
+que’ls possavan sobre sas espatllas, tot ab l’objecte de enramar las
+parets ó portas de las casas, y principalment pera véurer si, ab la
+influencia del oracle de Dèu, (que poch ans havia parlat ab l’ángel del
+portal y havia vaticinat la vinguda de blats á la ciutat de Barcelona,
+que’n tenia escassés,) conseguirian llavors un altre miracle, per lo
+qual se adressassen algunas camas, brassos ó espinadas; y á pesar de tot
+aixó, aquell dia, ab estranyesa de tot lo barri, observá tothom que’l
+Juan de la Murtra no gornia, cosa admirada per part de quants li
+coneixian lo geni. Sentat al llindar de la porta, menjantse un bossí de
+pa y un tros de formatge dels de Capdellá, mirava ab indiferencia tot lo
+que passava en lo barri, y sols se li escapava una mitja rialla de tant
+en tant, al véurer l’amohino y mal de cap que’s donava lo catxassut
+especier ó apotecari del devant de sa casa, que, pera gornir y adornar
+sa porta, semblava que aquell dia s’hagués sortit de to.</p>
+<p>Lo panxut apotecari reullava de tant en tant, tot treballant en sos
+gorniments, al indiferent falconer, y encara que presumia un poch la
+causa de sa indiferencia, no acabava de compéndrer com aquell home de
+geni viu y alegre sabia estarse, com qui diu, ab las mans plegadas,
+quant tothom se bellugava.</p>
+<p>–Qué diable feu? li digué, per fi, no podent aguantarse mes. Sembla
+que tan mateix no voleu gornir? Es possible?…</p>
+<p>–Es que avuy lo mòn vá al revés. ¿No veheu com los coixos corren mes
+avuy que may?</p>
+<p>–Y qué voleu dir?</p>
+<p>–Vull dir que’ls altres dias jo’m bellugo y vos estau quiet.</p>
+<p>–Ba, ba: no entench com una cosa que no costa res, ab quatre herbas ó
+fullas que plantasseu…</p>
+<p>–Pera’ls especiers podrá ser que coste poch aixó de herbas ó fullas,
+com que no us faltan may malvas y llorer. Haguesseu parlat de aucells,
+encara…</p>
+<p>–Donchs bè: gorniu de aucells.</p>
+<p>–Ja n’hi ha prou ab la Óliva.</p>
+<p>–En fi, vos mateix: ningú millor que vos sab lo que…</p>
+<p>–Sí, sí, prou; contestá, bellugant lo cap, lo falconer.</p>
+<p>Y com girant la conversa l’especier, preguntáli al cap de poch:</p>
+<p>–Peró, haveu vist may, Joan, un diluvi de gent com lo de avuy?</p>
+<p>–Com que espero, que de aquesta haurán de venir nous habitants á
+nostre barri, per las camas que’s trencarán ab lo trantoll de la gent.
+Peró no us espante aixó, Ambrós, que quantas mes feridas se fassan mes
+emplastres y ungüents despatxaréu.</p>
+<p>–¿Qué us penseu que’ls casso al vol com vos?</p>
+<p>–Nó, nó: ja sè que en quant á aucells no’ls cassau sinó al plat, peró
+als dias de bulla sempre hi cauhen alguns sous mes, y sinó que ho diga
+l’endemá de la nit de Sant Joan.</p>
+<p>–Benehit sia Dèu, contestá l’especier tot fent una rialla. Valgam
+aixó, sinó en aquest barri ja sabeu que hi ha molts mals, peró pochs
+emplastres. Aquesta canalla tot s’ho cura en la taberna de la
+Guindar.</p>
+<p>–Vaja, vaja, que no podeu estar descontent del barri.</p>
+<p>–Nó, nó… no diré que nó.</p>
+<p>Feu un moviment de cap aquí l’especier, com indicant que mitj
+consentia en la suposició del vehí, y tal volta fins hauria dit alló de
+<em>Galenus dat opes</em>, si hagués sabut mes llatí del que li havia
+ensenyat lo rector del seu poble, peró’l bon <em>medicamentarius</em>
+del sigle XV, fora de la <em>Concordia pharmacopularum
+Barcinonensium</em> que’l guiava pera endevinar las receptas y no pera
+traduhirlas, no havia conegut mes ciencia que la que tenen los
+herbolaris de nostres dias, apart dels cinch anys de práctica en la casa
+de un altre de son ofici, que era tan sabi com ell. Tan atrassada y
+rutinaria era en aquells temps aquesta part tan interessant de la
+medicina, destituida enterament de tot coneixement químich, y sens
+esperansa de poder ser lo que ha arribat á ser en nostra época… sobre
+tot en la part teatral de certas botigas!</p>
+<p>Observant estava l’especier á véurer qué faria’l falconer quant donás
+fi á son esmorzar, y vehent que á pesar de haverse acabat lo formatge,
+no’s resolia á treballar en lo gorniment del carrer, rebentant pera
+culparlo ó pera móurerlo, anava á dirli alguna cosa, quant observá al
+cap del carrer dos senyors, conegut l’un de En Joan de la Murtra, que
+pensá se dirigian á sa botiga. Aixó contingué en part la bulla que’l
+partidari de fra Vicens y fiel súbdit del rey don Fernando anava á fer
+al correu assotat en temps del compromís de Casp, y content en cert modo
+per figurarse que la visita dels senyors contribuiria á que’l falconer
+gornís sa porta, se limitá únicament á dirli aquestas paraulas:</p>
+<p>–Joan, ara si que la has feta bona: mira qui ve al cap del
+carrer.</p>
+<p>–Quí? preguntá’l falconer tot trahent lo cap.</p>
+<p>–Mossen Joan Fivaller y un altre senyor. Ja’t dich jo, falconer, que
+si vènen á ta casa pera véurer la entrada de fra Vicens, van á semblar
+los millors sants de la iglesia posats en lo pitjor altar.</p>
+<p>–Tamborets tinga, Ambrós, que per lo demés tan bè estarán en ma casa
+com en la vostra.</p>
+<p>Y sense escoltar lo que replicava l’apotecari, anava ja á llevarse la
+gorra’l falconer pera saludar á mossen Joan, quant distragué la atenció
+de tothom un llarch crit de moltas veus que ressonava desde la part de
+fora de la muralla cap á dins de la ciutat, –Ja ve! ja ve! Ja es á la
+Creu-Cuberta! Fra Vicens, fra Vicens!– esperimentantse en lo mateix
+instant un moviment general per tot lo barri, y un crehuament de gent
+que venia de totas direccions y se embocava cap al portal del Ángel, que
+era l’escullit sempre pel gran predicador pera fer sas entradas en la
+célebre ciutat de Barcelona.</p>
+<p>Al observar aquell moviment, los dos senyors que venian apretaren
+també un poch lo pas pera no pérdrer temps y evitar espentas, y poch
+tardaren en arribar á la botiga de la Óliva, ahont lo falconer Joan de
+la Murtra los havia preparat ja, y en lloch preferent, los millors
+assientos de sa casa.</p>
+<h3 id="xiv.">XIV.<br> La entrada de
+fra Vicens en Barcelona.</h3>
+<p>Lo pare nou, la filla sense pares y’l pare sense fills. Negocis hi ha
+que no admeten tercer, y en que l’interessat déu obrar per sí. Uns dels
+principals es lo verdader amor, y com se sembla á ell en cert modo la
+afició del cassador, no se estranyará ja que aquest no fie á tercer
+quant déu portar á cap un negoci de cassa. ¿Quí dubtará de aquesta
+semblansa, quant ningú com lo cassador conserva sa afició fins en la
+vellesa, quant ningú espera y se impacienta mes que ell, quant pera
+cumplir son desitj sufreix calor, fret, plujas, nevadas y cansaments,
+passant, si convé, la nit al ras, quant en lo exercici de la cassa sòn
+iguals reys y vassalls, pus en la cassa s’olvidan los monarcas fins de
+son trono y de sa corona, y quant lo goig de conseguir una presa no’s
+permet may á un altre, podentho tenir un mateix?</p>
+<p>Pochs dias ans havia rebut mossen Joan Fivaller un obsequi especial
+de part del infant don Alfons, que havia volgut l’acompanyás á una
+partida de cassa, y desitjant correspóndrer lo cumplert cavaller á la
+finesa del llochtinent general, havia pensat que ab res podia
+compláurerlo millor, com regalantli un bon falcó, en lo que, pensava
+així mateix mossen Joan que ningú podria servirlo millor com En Joan de
+la Murtra.</p>
+<p>Per aixó mossen Joan, com bon cassador, volent per si mateix elegir
+lo present, aprofitá aquell dia de bon sol, en que havia de verificar sa
+entrada fra Vicens, y matant, com se sól dir, de un tret dos aucells,
+sortí en direcció al portal del Ángel, pensant que á un mateix temps
+veuria al falconer y disfrutaria de la entrada del oracle de Dèu.</p>
+<p>Tot sol sortí de sa casa, que era al costat de la iglesia de Sant
+Just, y prenent lo primer carrer que conduhia á la casa del Concell é
+Iglesia de Sant Jaume (aquesta desapareguda ara y aquella desfigurada,)
+emprengué per lo carrer dit de la Diputació, per sota l’arch (que ara no
+existeix) del Bisbe, y Plassa Nova, en direcció á la de Santa Ana, en la
+qual trobaria ja, sens dubte, senyals seguras de que no era lluny lo
+carrer dels Orbs y portal del Ángel.</p>
+<p>En lo estrem de la primera se trobava, y en lo punt desde’l qual se
+descubreix la altre plassa que’n deyan de la Cocorella ó de la Figuera
+Cocorella (nom que se ha transformat, aplicantse al tros de carrer ó
+plassa que ara’n diuhen de la Cocurulla,) quant detenintse mossen Joan,
+recullí la vista com pera descubrir mes clarament á una persona que
+venia en aquella direcció.</p>
+<p>En efecte, no tardá gayre en que se’l vegé allargar la ma dreta, fent
+un afable saludo al que per allí venia, y corresponent aquest, no ab
+viva espressió, sí sols ab un respectuós moviment de cap y ab un somrís
+de suau melancolia, prest un y altre se donaren estretament la ma de
+amich.</p>
+<p>Era la persona que venia un home de uns trenta nou ó quaranta anys,
+de agradable aspecte, peró un tant flach y descolorit. Anava embolicat
+ab sa capa, y per demunt del embós deixava véurer sos brillants ulls,
+que al pas de donar á conéixer la penetració que se ocultava dins del
+ample y espayós front del home, indicavan al mateix temps la forsa del
+esperit que á aquest dominava, ó millor sa sensibilitat, y’ls sofriments
+morals que la produhian. La manera de portar son vestit donava á
+conéixer també en aquell home, mes que descuyt, indiferencia per la
+societat, y sos cabells llarchs y penjats, mes de lo regular, per sobre
+del coll no ho indicavan menos, així com son caminar pausat y lo portar
+la vista casi mes fixa en terra que ocupantse de lo que passava entorn.
+De manera que, al véurer tal figura, qualsevol podia dir molt bè que
+aquell home vivia sols en sí y per sí, y que tot lo mòn estava reduhit
+pera ell en son propi esperit.</p>
+<p>–Oh, mestre Nicolau, li digué ab gran espressió de afecte mossen Joan
+al allargarli la ma. ¿De ahont venim per aquest cantó?</p>
+<p>–Oh, mossen Joan, m’alegro de véurervos.</p>
+<p>–Y jo.</p>
+<p>–Fa algun temps, continuá l’amich, que preferesch la iglesia del
+Carme pera anar á missa; l’arrabal m’agrada sempre mes que la ciutat, y
+al mateix temps tinch ocasió de véurer lo camp, que es mon únich
+consol.</p>
+<p>–Vostre únich consol? Mare de Dèu! Mare de Dèu! esclamá mossen Joan,
+mirant al cel.</p>
+<p>–Ah! sospirá fort mestre Nicolau, com corresponent á la esclamació de
+son amich.</p>
+<p>–Es á dir, (continuá aquest, y fent com que s’esforsás amablement,)
+que sempre, sempre trist? Pera vos ni ha de haver consol… ni esperansa
+al menos?</p>
+<p>–Esperansa!… es lo únich que hi há en mon cor, peró no esperansa de
+cobrar may la felicitat de altre temps, sí sols la esperansa cristiana
+que’ns senyala com á tal la recompensa dels mals que en lo mòn
+sofrim.</p>
+<p>–Vaja, vaja: procurau distráurervos de aquesta tristesa, y evitau lo
+mal pitjor que podriau tenir, qual es lo de pérdrer la salut. No vos en
+recordau ja de lo que aprenguereu en Lleyda. ¿De qué us serveix la
+filosofia? Si fosseu un home qualsevol…</p>
+<p>–Ah, mossen Joan! La filosofia pót ajudar al esperit, peró no’l cura
+de sos mals, y si no fos la fe, de poch me serviria lo que’m valgué ser
+mestre en arts, títol que us empenyau vos en donarme y ab lo que no’m
+coneix tothom. La salut sí que demano al cel me la conserve, mes en lo
+que toca á la vida, creheu que pera mi, quant mes prompte dispose de
+ella Dèu, millor.</p>
+<p>–Home, home: per amor de Dèu… May hauria dit que tinguesseu tan poca
+forsa de voluntat. Perqué no veniu á véurerme algun dia, y entre uns
+amichs y altres…</p>
+<p>–No faig mes vida, mossen Joan, que de casa al Carme y del Carme á
+casa, á no ser algun ratet que passo ab mon company y confessor, que
+está prop de ma habitació, lo rector de la capella reyal.</p>
+<p>–¿Mossen Bernat Soler? Ja’l conech. Peró’m sembla que deveu passar
+mes temps resant que enrahonant. Bo es pensar en Dèu, mestre Nicolau,
+peró també convé pera la salut donar esbarjo al esperit.</p>
+<p>Mestre Nicolau agafá ab totas dos mans la dreta de mossen Fivaller, y
+ab un to lo mes trist, li digué:</p>
+<p>–Com voleu que tinga voluntat, si cada dia tinch lo cor mes sech, y
+ma vida, mos pensaments y mos desitjs estan lligats tots ab un recort
+trist que may se separa de mi, si’m trobo sempre sol y per consegüent
+acobardit, per véurer sempre devant mos ulls la soledat de ma vellesa y
+lo inútil que sò en lo mòn?</p>
+<p>–Peró home: altres sers hi haurá tan desgraciats com vos, y…</p>
+<p>Interrumpint aquí mestre Nicolau al amich que intentava persuadirlo ó
+consolarlo, esclatá en un plor, dihent:</p>
+<p>–Cap, cap, mossen Joan, cap tan desgraciat com jo. Las ilusions y’ls
+purs goigs de ma joventut sòn los que’m fan semblar ara tal volta mes
+horrorosa ma soledat y ma desgracia. Aquesta desoladora peste que tan
+sovint ataca nostres ciutats ha sigut lo botxí inexorable de ma
+felicitat: ella m’ha robat la meytat de ma vida, en la qual fundava jo
+totas mas esperansas e ilusions: ella, la malehida glánola, es la que
+m’ha arrencat dels brassos aquells sers tan estimats…! (Y dihent aixó
+plorava amargament mestre Nicolau.) Sí, sí! ma amada esposa, mos cars
+fills, que ab tant goig contemplava jo sentats sobre de mos genolls,
+tot, tot ho he perdut, mossen Joan, y en somnis, despert, parlant ab
+Dèu, llegint, sempre’m distrau lo dòls recort de aquells objectes tan
+volguts, y m’amarga’l cor la realitat de la sèva desaparició. Sol, sol
+he quedat en lo mòn, en lo mòn que’m fa nosa, en lo mòn que no tè res
+pera ajudarme á consolar!</p>
+<p>Traspassat de compassió quedá’l sensible cor de mossen Joan, al
+reparar lo trist estat de aquell amich, al qual no havia vist feya algun
+temps, y desitjós de procurarli alguna distracció, comensá á fer
+esforsos pera consolarlo ó quant menos pera distráurerlo.</p>
+<p>–Ba, ba, li deya entre altres cosas, aixó no val res. Es precís que
+siau superior á la desgracia, y mes una persona que ha exercit cárrechs
+tan honorífichs… En aquest mòn ja sabeu que tot se compensa, y que’l que
+no plora de una cosa, plora de un altre. Ja veheu: á vos no us falta
+algun ben estar, y si calculau quants infelissos hi ha que no tenen
+menjar, ni vestit, ni jas tan sols ahont dormir, quants pares que no
+saben…</p>
+<p>–Pares que no saben ahont fer dormir sos fills? interrumpí mestre
+Nicolau, fent una certa rialla de sarcasme. Ah! Qué importa aquesta pena
+de no saber ahont ferlos dormir, si al fi’ls tè, si’ls pót estrényer
+entre sos brassos, si entre ells los pót donar llit y calor?</p>
+<p>–Calmauvos, calmauvos, amich, li deya ab tota dolsura mossen Joan.
+Creheu que si de mi dependís, faria tot lo posible pera proporcionarvos
+la tranquilitat…</p>
+<p>–Impossible, impossible, mossen Joan!</p>
+<p>–Voleu ferme un favor? Vaja, siau complacent: passarém un bell ratet
+tots dos, y entretant vos distrauréu. Vaig fins al portal del Ángel á
+véurer á un falconer, y al mateix temps disfrutarém de la entrada de Fra
+Vicens Ferrer, que diuhen ve per aquell cantó.</p>
+<p>Mestre Nicolau no respongué, y sols bellugá com en senyal de dubte’l
+cap, pus sentia per una part no compláurer al amich, y per altre lo
+convidava poch l’espectacle que podia véurer.</p>
+<p>–Vaja, amich, vaja: no teniu cap feyna precisa y… Á propósit: que
+podem parlar de la única que tal volta us ocupa. Parlarém entretant de
+En Guillemet. Qué tal, qué tal lo minyó? Fa proba?</p>
+<p>Al sentir mestre Nicolau anomenar á En Guillemet, manifestá en sa
+cara senyals de satisfacció, y tot tapantse de nou ab sa capa, indicá
+que accedia al empenyo de mossen Joan, lo qual continuá llavors:</p>
+<p>–Es á dir, que’m donau aquest gust? Y quant m’en alegro. Sí, home,
+sí, passarém un rato, y’m diréu quin profit se pót esperar de aqueix
+jove…</p>
+<p>–En Guillemet, En Guillemet… deya repetint aquest nom ab gust mestre
+Nicolau, tot seguint ja cap á la plassa de Santa Ana, al costat esquer
+de mossen Joan; En Guillemet es un gran jove. Creheu que si res podia
+descidirme á acompanyarvos, sens rebaixar per aixó lo grat que m’es
+vostra companyia, es lo parlar de aquest amiguet, que, sens dubte, es un
+dels majors consols que tinch en ma trista soledat. Es tan agradable,
+tan generós, tan bo… y sobre tot tan viu y tan pundhonorós.</p>
+<p>–Qué’m diheu? Benehit sia Dèu! Quí li havia de dir á la pobre vella
+de sa mare?</p>
+<p>Y parlant ab sí mateix, anyadia mossen Joan:</p>
+<p>–Quí sab, Fivaller, si haurás endevinat en ton propósit, si lograrás
+que ta obra de misericordia done mes fruyt del que esperavas? Benehit
+sia Dèu!</p>
+<p>–Creheu, continuá mestre Nicolau, que si res me consola es sa
+companyia, y que encara que vehentlo á ell penso mes en mos fills,
+basta’l pensar que mos fills se li havian de semblar si haguessen
+viscut, basta véurer que ell es bon fill, que es un jove sens malicia,
+tan adelantat en son esperit al mateix temps y en saber, pera que jo
+gose en sa ensenyansa. Creheu, mossen Joan, que tinch de estarvos molt
+agrahit de haverme proporcionat ab aquest deixeble un dels millors
+remeys á mos mals. Li tinch tanta afició, que… no sè, no sè lo que faria
+per ell.</p>
+<p>–Sí: ja tinch també molt bons informes del ajudant en qual casa
+treballa, y com sabeu, desde’l comensament de aquest trieni, tè ja’l
+diploma de escribent de la Diputació, de manera, que fa ja dos mesos que
+cobra sou, es á dir, lo cobra sa mare, si bè ja podeu pensar que jo en
+las festas no m’olvido may de son bon procediment.</p>
+<p>–Bon pare seréu, mossen Joan, pera vostres fills, quant tan bo sòu
+pera vostres afillats.</p>
+<p>Y aquí, pera enterar al lector, y ans de continuar lo diálogo, convé
+esplicar de pas qui era lo Guillemet á qui aludian los dos parlants, com
+y també acabar de aclarar qui era lo mestre Nicolau. Havia sigut criat
+mossen Joan en sa infantesa per una dona de un poble del Vallés, qual
+dona havia tingut, en son derrer matrimoni, un fill, pera’l sustento del
+qual no contava ab gran cosa. Mossen Joan, á qui sobravan riquesas y no
+menos bondat de cor, no havia pogut may olvidar á la sèva dida, que
+estimava com á una segona mare, de manera, que, á pesar de ser un tant
+desigual de edat, era’l Guillemet germá de llet de un dels cavallers mes
+distingits de Barcelona, y si’l cavaller volia ser bo pera la mare, es
+clar que no podia ser dolent tampoch pera’l germá. Tenia intenció mossen
+Joan, com ho feu, de péndrer per patget de sa casa al noy, perque deya
+que pagés sens terras ú honors propis, com deyan en aquell temps, no era
+mes que un esclau de la terra; mes vehentlo tan esparpillat, comensá á
+donarli educació, volent que visqués á Barcelona ab sa mare, y fins se
+posá en lo cap de que ab lo temps l’havia de fer ser, com se diu, un
+home. Així que, després de haverlo fet ensenyar fins á llatí en lo
+convent dels Predicadors, lo feu entrar en l’estudi de un dels tres
+ajudants del Escribá major de la Diputació, y entretant, y per si un dia
+podia arribar á ser ajudant ó á tenir algun altre cárrech en servey de
+aquella corporació, li buscá una persona entesa que l’instruís en la
+bona moral, y li donás alguna idea, al mateix temps, del mòn, ó de la
+societat com diriam ara, de las lleys y llibertats de la terra y de lo
+que havian sigut los reys passats, pera lo qual ningú li havia semblat
+tan á propósit com mestre Nicolau Gili, escribá de manament que havia
+sigut del últim rey don Martí, instruit en filosofia, que havia cursat
+en Lleyda, y en historia, que ell mateix s’havia apres, coneixedor del
+bon parlar, per haver anat molt temps ab la cort, y bon pare que havia
+sigut, si bè desgraciat y desesperat en aquella ocasió, per haber perdut
+en la última epidemia de la glánola del any 1410, á sa bella y casta
+esposa y á dos hermosos fills, que eran la delicia y la esperansa de sa
+vida. Era, donchs, la educació de Guillemet una de las obras bonas de
+que volia fer gala lo bon cavaller mossen Joan Fivaller, á pesar de no
+faltarli fills, sense’ls molts que després encara tingué, y com un
+homenatge de gratitut prestat per un home de bon cor á una persona que
+l’havia nutrit ab sa propia llet.</p>
+<p>–Qué voleu que fassa, donchs? continuá mossen Joan ab satisfacció y
+dolsura. Quant vos trobau una flor ó una planta especial al mitj de un
+bosch, per mes que vostre objecte sia buscarne de altres ¿no la traheu
+de la terra pera trasplantarla en altre lloch ó jardí, ahont se propague
+y oferesca ocasió de contemplar sa hermosura? Si son cap designa que ha
+de ser de utilitat algun dia ¿perqué l’havem de postposar á altres que
+la sort honra, peró que no per aixó sòn mes dignes?</p>
+<p>–En efecte, en efecte, (contestá mestre Nicolau, com admirat de lo
+que li deya Fivaller,) y vostras paraulas sòn mes laudables, quant es
+una persona de noble sanch lo qui las diu. Proba aixó bè, mossen Joan,
+que sòu bon patrici, pus desitjau la honra pera qualsevol que la pót
+tenir.</p>
+<p>–Y aixís ha de ser, que si’l mòn ha creat distinccions de classes y
+gerarquias, perque així en ell convé, Dèu ha creat als homens en sa
+organisació tots iguals, y la honra y’l saber los ha repartit lo Creador
+indistinctament entre uns y altres, senyors ó vassalls, pobres ó richs.
+Per aixó, mestre Nicolau, al encargarvos la educació de aquest jove, os
+diguí solament: “es un noy que promet: veheu si’l podeu fer home;” y
+l’amor al próxim, l’amor á sa terra y l’amor á Dèu sòn los tres punts
+sobre’ls quals vos vaig encomanar que espargisseu vostre ensenyansa, es
+á dir, que’l fesseu home, que’l fesseu cristiá, que’l fesseu
+ciutadá.</p>
+<p>–Per honrat y cristiá’l tinch, mossen Joan, com ja deveu saber…</p>
+<p>–Sí: algunas vegadas m’ha referit actes sèus la bona velleta.</p>
+<p>–Y en quant á ciutadá…</p>
+<p>Mossen Joan se aturá aquí, com esperant sentir ab satisfacció alguna
+bona nova del amich.</p>
+<p>–En quant á ciutadá, continuá mestre Nicolau, dubto que un altre jove
+de diset anys puga tenir millor disposició ni mes propensió als
+sentiments verdaderament patriótichs.</p>
+<p>–Diheu, diheu.</p>
+<p>Si mossen Joan escoltava ab interés, no era menos lo que manifestava
+parlant lo mestre, en termes que semblá un moment com distret de sas
+penas.</p>
+<p>–Vos admiraria, senyor, com coneix la genealogia dels reys passats,
+com discorre tan acertadament sobre alguns dels actes que jo li conto, y
+com fins s’irrita y s’enardeix –no us admire, mossen Joan, que es així
+com dich,– com se enardeix contra’ls qui li sembla que han obrat ab
+injusticia ó tirania.</p>
+<p>–Cuydado, cuydado, mestre Nicolau, que vos haveu sigut escribá del
+últim rey, y…</p>
+<p>–Mossen Joan, jo sempre acato al senyor que’m governa, ab tal que sos
+actes sian justs, y sè prescindir de drets, quant la terra esculleix los
+que li semblan millors.</p>
+<p>–Ja, ja, digué mossen Joan, coneixent que havia ferit l’amor propi
+del altre; no penseu que jo crega altre cosa de vos que lo just. Y diheu
+(anyadí en seguida ab un to de major afabilitat:) ¿quins, quins sòn los
+reys que mes li agradan?</p>
+<p>–Li agrada’l rey En Jaume, lo rey En Pere…</p>
+<p>–Lo del punyalet?</p>
+<p>–Nó, lo dels francesos, lo rey En Martí…</p>
+<p>–Y lo que sòn los concells y la Generalitat, interrumpé mossen Joan,
+ho vá entenent?</p>
+<p>–Prou ho enten, y en quant á la Diputació, res tinch que esplicarli,
+pus ha apres de tal manera en casa del ajudant, que crech ne sortirá á
+la volta bon oficial del Consell y bon practicant de notari, per mes que
+tè horror á las escrituras de enfeudacions, á tot alló de <em>furcas et
+custellos</em>, de <em>suspendere ut naturaliter moriantur</em>, de
+<em>oculos, aures, nares, pedes et manus auferre</em> y fins al <em>in
+infernum vadas cum Datan et Abiron</em>. Oh! creheu que us daria gust
+com aquell cap jove discorre sobre tot aixó… y encara lo que promet, si
+no’l distrau cap afició ó passió, que de vegadas fan girar al home en la
+juventut.</p>
+<p>–Cert, mestre Nicolau, molt cert. Sí, sí: creheu que m’admira aqueix
+jove, y no dubto que entre vos y jo’l podrém fer home en profit de sa
+pobre mare. M’alegro, cada dia mes, de haverli trobat aquesta plassa de
+escribent, perque qui sab, ab lo temps, lo que pót ser, que bona fusta
+es lo roure si se’l puleix.</p>
+<p>–Y sobre tot, la ventatja que hi há en aixó es la de ser oficial,
+peró no reyal.</p>
+<p>–Ja, ja: vos coneixeu millor que jo lo que sòn aquestas cosas.</p>
+<p>–Prou: en primer lloch que l’oficial reyal no es tan segur, y en
+segon, que may los oficials reyals sòn ben mirats pel poble, per bons
+que sian.</p>
+<p>Alguns me sembla que esperimentarán prest aquesta veritat, pus ab la
+vinguda del Rey…</p>
+<p>–Qué? Ve’l Rey?</p>
+<p>–Sí: avuy déu entrar, y pót ser ara mateix. He rebut una carta fa
+poch, en que se’m fa saber, mes entrará com de incógnit, pus sols ve
+pera preparar alguns negocis y la obertura de las corts. Y ja podeu
+pensar, que després del triunfo, no faltará algú dels dubtosos que
+pagará la pena…</p>
+<p>–Dèu li done acert, que prou se necessita després de tantas
+injusticias com s’han fet. Y com mudan los temps, mossen Joan!</p>
+<p>Feya aquesta esclamació mestre Nicolau, de una manera que justificava
+bè son antich servey al rey En Martí, y li haguera contestat mossen
+Joan, á no ser lo moment precís de arribar al estrem de la plassa de
+Santa Ana, y de alsarse lo crit en tot aquell barri que avisava la
+entrada de fra Vicens.</p>
+<p>–Qué es aixó? digué mossen Joan. Apretem, apretem una mica’l pas,
+mestre Nicolau, sinó aquesta munió de gent no’ns van á deixar
+passar.</p>
+<p>–Jesús, Maria! deya tot amohinat l’altre amich; y quina manera de
+venir gent. Creheu que’m fa bullir lo cervell tanta bellugadissa.</p>
+<p>–Ah! mirau, mirau… Ja estam á salvo, pus veig ja á la porta de sa
+casa al falconer que’ns fa senyal ab la ma.</p>
+<p>En efecte, s’apressuraren un poch los dos amichs, girant com podian
+per entre la multitut que s’anava abocant al portal, y poch tardaren ja
+en trobarse dins la botiga de En Joan de la Murtra, lo qual se afanyava
+en obsequis y cortesias, dirigidas especialment á mossen Joan
+Fivaller.</p>
+<p>Ans de penetrar mossen Joan, se detingué com admirat un instant al
+devant de la porta, mes bellugant un poch lo cap y fent mitja rialla,
+passá á dins en seguida, y no pogué menos de dir:</p>
+<p>–Ba, ba: may ho hauria dit… Aixó si que no ho entench, Joan. La
+botiga de la Óliva no lluhirse quant tothom se lluheix?…</p>
+<p>Lo falconer, que s’havia esforsat ja en saludos á aquells dos senyors
+així que s’acostaren á sa casa, esperava sols que passás lo primer
+moment de admiració, mes vehent la insistencia ó inculpació de mossen
+Joan, no pogué dissimular, y ab tota frescura respongué:</p>
+<p>–Qué voleu que us diga? Cada un es boig á sa moda, mossen Joan.</p>
+<p>–Sí, peró…</p>
+<p>–Lo vostre parent, que era alcayt de Casp, vos pót haver contat com
+serví á Catalunya lo correu Joan de la Murtra… y si mas espatllas podian
+parlar, vos dirian las pocas ganas que jo dech tenir de fer res que’m
+recorde de aquell lloch.</p>
+<p>–Sempre haveu tingut lo geni viu, Joan: no val res ser rencorós, y á
+mes, que no podeu dubtar de la virtut de fra Vicens, y del bè que
+produheixen sas prédicas.</p>
+<p>–Prou, prou.</p>
+<p>Y volent girar la conversa, girás lo falconer á la gran barra ahont
+tenia lligats los falcons, y esfereintlos un poch ab la gorra, digué de
+nou:</p>
+<p>–Donchs, mossen Joan, que no voleu pegar una mirada á aqueix remat de
+cabras? Qué us sembla del assortit que ara tinch? De segur que’l baró
+mes rich no’l tè millor.</p>
+<p>–Precisament per aixó venia. Tinch de fer un present á un senyor que
+es mes que tots los barons, y vull cosa de confiansa.</p>
+<p>–Llavors, vaig á baixarvos lo que tinch sol dalt del terrat, y podeu
+dir que no n’hi ha un altre en tota Catalunya. Es de Norega, vá fins á
+corp y á grua, arrenca la volada sense git, y es tan fiel al cassador,
+com revoltós ab los altres falcons que no sòn de sa casta; de manera que
+ha nascut pera estar sol, y com si diguessem pera una ma espressa. Es,
+com se diu, un verdader falcó mestre.</p>
+<p>–Falcó mestre diheu?</p>
+<p>–Sí mestre, mestre.</p>
+<p>Y mestre Nicolau, entenent l’efecte de la paraula que pronunciava lo
+falconer, se mirá mitj rihent ab mossen Joan, que la havia dita ab doble
+sentit. En Joan de la Murtra, que no’s pará en la forsa de aquella
+senzilla broma, se separá en aquell moment dels dos senyors, y pujá al
+terrat de sa casa en busca del recomanat falcó, mentres aquells se
+entretenian en contemplar als de la botiga.</p>
+<p>Peró prest s’hagueren de distráurer de lo que feyan, alsantse un crit
+general de “Ja entra, ja entra! Fra Vicens. Fra Vicens!” que’ls obligá á
+tráurer lo cap fora de la porta.</p>
+<p>L’espectacle que llavors se presentá á sa vista era admirable, lo mar
+de gent que’s bellugava era inmens, y mes los haguera sorprés encara si
+haguessen vist aquell conjunt de poble á la altre part del portal. De
+totas direccions se veya venir per fora gent que corria; en l’ort del
+Rey y per tots los camps de Santa Ana, y que també’n deyan la Pareyada,
+no hi cabia una agulla; las parets dels horts den Gosser, den Samás, den
+Tagamanent y den Luçá se veyan cubertas de homens y criaturas que
+s’enfilavan ó que estavan encavalcats damunt de ellas pera poder véurer
+ab mes comoditat la comitiva del frare predicador; lo pou del fosso, que
+era sempre’l punt de reunió y de las disputas de tota la escoria de
+aquell barri, presentava llavors major conjunt y mes animat que may; y
+tot lo carrer dels Orbs y la travessia que mirava á ponent se veyan
+enterament plens de gentiu, que pareixia com que caminás encaixonat,
+esperimentantse á menut com á onadas que’s dilatavan de un á altre
+estrem, cahent, á lo millor, y barretjanse confusas en terra, la gorra
+del menestral, la carmanyola ó’l barret del senyor y fins tal volta la
+xia del juheu.</p>
+<p>Pel mitj de aquest últim carrer y ja casi sota’l portal, venia la
+comitiva de fra Vicens. Anava’l frare á peu, ostentant com sempre la
+major tranquilitat y dolsura en sa cara, agafada, com solia, sa capa ab
+lo bras esquer, y movent ab naturalitat son bras dret, que alsava
+algunas voltas ab energia, senyalant ab lo dit al cel. Seguian derrera
+de ell, qui ab sarró, qui sense, calsats y descalsos, un sens fi de
+desgraciats, esquinsats alguns de ells é indicant ab la cara la miseria
+y las penas que havian patit. Entre ells se veyan també alguns ab
+vestidura de juheu, y finalment, com á mes débils y cansats del caminar,
+seguian, formant lo cap de vall de la comitiva, una porció de criaturas
+infelissas, flacas de gana la major part, mitj despulladas, plenas de
+inmundicia y de pols, y respirant, ab sos vius ulls, la mes espantosa
+miseria: quadro verdaderament capás de partir lo cor mes empedernit, y
+que no podia contemplarse sense derramar llágrimas. Derrera de tot
+aquest conjunt anavan, com á guardadors y vigilants, y com si diguessem
+de conserges pera facilitar la entrada en aquell exercit de miserables
+als que s’hi agregavan durant lo camí, dos altres frares de la Ordre de
+predicadors, un de ells llech, lo qual duya de la ma la corda ahont
+anava lligada la adzembla ó petita cavalleria que portava las provisions
+ó caritats recullidas per lo consolador dels pobles y convertidor dels
+heretges.</p>
+<p>Després de haver saludat fra Vicens al ángel del portal, detenintse
+un moment devant de ell, y de darli’l nom de custodi y guardador de la
+ciutat mes noble y mes santa del mòn, penetrá l’predicador, y observant
+ja prop del portal á alguns representants de comunitats y de altres
+corporacions que l’esperavan, ple de entussiasme, y com verdaderament
+mogut de un fervor diví, prengué de nou la paraula:</p>
+<p>–Entrau, entrau, cridava’l frare, esforsant llavors contra sa costum
+la veu, á fí, sens dubte, de que tot aquell gentiu lo sentís y’l
+comprengués; entrau, baix la capa de la ciutat mes generosa y
+compassiva, pobres de Jesucrist, que no teniu ahont albergarvos, ni
+menjar pera sostenir vostra miserable vida; entrau, los que fins ara
+haviau seguit obcecadament la senda del error ó del vici, que aquí
+podréu contemplar brillant ab tota sa magestat y resplandor la antorxa
+de la Fe, aquí podréu acabar de esquinsar lo vel que us cobria’ls ulls
+del esperit, quant compareu los exemples dels que profesan malas sectas
+ab los de aquells bons cristians amants del próxim perque sòn amants del
+verdader Dèu… Aquí’ls tens, ciutat de Barcelona, aquí’ls tens, als que,
+prenent per ensenya la capa del gloriós San Domingo, segueixen desde
+molt lluny mos passos, ab la esperansa de que’ls ha de proporcionar un
+consol, qui ab son exemple, é invocant, com simple pregoner, lo nom de
+Dèu, te crida y te exigeix la caritat que tan necessaria es en tot
+temps. Aquí’ls tens, víctimas de la miseria, de la fam, de la peste, de
+la guerra, del vici y de la heretgia, que de tots n’hi ha, y tots tenen
+necessitat de consol. Ja sè que’ls hospitals m’obran sas portas, que las
+ordres religiosas preparan aliment pera’ls afamats, que tots los bons de
+cor desitjan remey á la desgracia y llum al que vá errat, peró tot aixó
+no basta. Pera’l triunfo complert de la caritat y de la Fe, precís es
+que surtian tots los richs, los richs de moneda y’ls richs de esperit,
+que en va us ha donat la Providencia una y altre riquesa si no la
+empleau. La riquesa y la sabiduria que no s’aprofita es com la llavor
+sembrada entre pedras, que no dòna cap fruyt… Obriu, donchs, vostras
+arcas, richs de moneda, que al consolar al pobre, Dèu vos aumentará’l
+caudal, y recordau que’l que sols vól conéixer al próxim pera tráurer
+profit de ell, no pera darli, no logrará que sa mort sia plorada, que al
+morir l’avaro y l’usurer, de sas riquesas es de lo que’s parla, no de
+ell… Y vosaltres, richs de esperit, richs de ciencia, richs de fe,
+vosaltres que sòu capassos de desenganyar y de convéncer, que sòu prou
+pera pugnar y pera véncer, obriu vostra boca, mostrauvos valents y
+descidits, y lograréu igual triunfo y benefici que’l que dòna sa capa
+pera abrigar al pobre. Obriu la boca, sortiu á combátrer l’error y la
+heretgia, aumentau ab nous vensuts l’exercit de Jesucrist, y feu que
+dilatantse mes y mes la fe pura, s’aumente també l’esperit de caritat,
+de fraternitat y de humiltat, y desaparescan de aquesta manera los mals
+de que sòn víctimas los infelissos que’m segueixen, que desaparesca la
+ambició y l’error, que desaparescan las guerras y que fuge pera sempre
+l’orgull que pert als homens…</p>
+<p>…Testimonis de un y altre fruyt sòn los pobles de Llombardia, que
+aquest indigne pregoner de Dèu ha recorregut, sembrant en ells la divina
+paraula; testimoni aqueix Vall-pur de Fransa, que estava encenegat
+horrorosament en la pravitat de tots los vicis y de tots los errors, ple
+de miseria é ignorancia, y ara, purificat, es jardí de abundancia y de
+goigs espirituals… Correu, correu, donchs, ab la caritat y la paraula,
+tots los que siau bons pera acabar de purificar lo mòn, que la vida es
+curta y passa depressa, sobre tot pera’ls que sols se paran en los goigs
+materials de aquell.</p>
+<p>Y observant fra Vicens que, prop de ell, l’estavan escoltant un rabí
+y altres dos juheus de la sinagoga de la ciutat, fent ab disimulo com
+que lo que anava dihent era continuació de lo que acabava de dir,
+prosseguí de esta manera:</p>
+<p>–Sí, depressa passa la vida, prop está sempre la mort, aquella vida y
+aquella mort que dependeix sempre de la ma del Altíssim, nó aquella mort
+ni aquella resurrecció dels morts que han volgut vaticinar los
+astrólechs juheus, aquells mateixos que encara no’s volgueren
+desenganyar vehent passar l’any en que, segons ells, havia de venir lo
+Messias. Ilusos! Fins donaren lo nom de Hanasi ó Príncep al astrolech
+Ben Chija que escrigué’l Megalath, ahont constavan eixos vaticinis, y
+ara ells mateixos se veuhen avergonyits de que tal obra existesca. Quant
+mes valdria que, regoneixent al Dèu de Abraham y de Jacob, que es lo
+verdader Dèu de tot lo mòn, recordassen la divisió constant que hi ha
+hagut sempre en sa rassa, que no s’haguera salvat si Dèu no hi enviás de
+continuo varons escullits pera referla; quant mes valdria que
+recordassen sempre sa espulsió, sa disperció per tot lo mòn, sa continua
+desgracia y la animadverció que en tots estrems del mòn esperimentan per
+part de totas las castas y de totas las gents. Y no volentse recordar de
+sas inconstancias, y no volent recordar las esclamacions de Elias, á qui
+deixaren sol, no volen regonéixer encara al verdader Messias, al fill
+del Dèu de tots, que ha mudat la fas del mòn, y ha sembrat per tot las
+virtuts que ells en sa antiga lley proclaman, peró no practican, pus ja
+diu Sant Pau: “Que no sòn justs devant de Dèu los que ouhen la lley,
+sinó los que la cumpleixen.” Quant mes valdria que, pensant y sentint,
+esperassen millor, y que practicassen las virtuts cristianas pera ferse
+així mes felissos ells y aumentar la felicitat del mòn! Desenganyauvos,
+desenganyauvos! Entrau en lo gremi cristiá, y fugiu dels escarments que
+de continuo y fins ara,… fins ara, sí! (y aquí esforsá la veu fra
+Vicens,) vos estan passant. Y sinó, dígaho lo cas de la célebre torre
+Geronella, que ha sigut devant de vostres vicis com lo símbol del
+cástich de Dèu enviat á la torre babilónica: la torre Geronella de la
+ciutat de Gerona, la major, la mes gran, la mes forta, la de mes
+circunferencia de aquests regnes, pochs anys fa que ha burlat á tots los
+juheus, los quals donavan sos diners á usura, durant lo temps que
+aquella existís, crehent que seria eterna, y en un sol instant, ab lo
+temps seré, sens vent, sens pluja y sens cap altre temporal, la torre
+Geronella s’ha enfonzat y destruhit tota plegada. Escarmentau,
+escarmentau!</p>
+<p>Y tot caminant lo frare y sa comitiva, anavan avansant fins á arribar
+ja casi prop de la porta del falconer, desde la qual saludaren cortés y
+humilment á fra Vicens, mossen Fivaller y mestre Nicolau, mentres que’l
+Joan de la Murtra permaneixia ab tota indiferencia en lo terrat de sa
+casa, deslligant al falcó mestre, y esperant que passás tot aquell
+soroll de gent, pera baixar de nou á la botiga.</p>
+<p>Al arribar lo frare en aquell punt, en lo qual no s’hi veyan ja
+juheus y sí sols ciutadans de Barcelona, menestrals ó cavallers, doná
+nou giro á sa paraula, repetint, com moltas altres vegadas, son
+acostumat tema del sermó de Casp.</p>
+<p>–Dèu vos done pau, ciutadans de Barcelona, (deya ab la major
+humiltat,) Dèu vos envie y perpetue lo que tant nos convé á tots. Sense
+pau no hi ha pares y fills, que uns ab altres se destruheixen, com per
+desgracia sabeu, y si l’orgull arribá á penetrar en lo home en temps de
+guerra, ay del home, ay de la familia, y ay del regne!… <em>Omne regnum
+in se divisum desolabitur!</em> Formau, donchs, un sol remat, obehiu á
+un sol pastor, y serán ditxosos los gobernats y’l que Dèu ha escullit
+pera gobernarlos.</p>
+<p>Y així seguint, y variant segons era sa inspiració ó segons requeria
+la diversitat de personas que veya’l frare per allí ahont passava, aná
+penetrant fra Vicens en lo interior de la ciutat, sent las últimas
+paraulas que sentiren los de la botiga del falconer, las pronunciadas ja
+molt endins de la plassa de Santa Ana, y que sab ja lo lector de altres
+vegadas.</p>
+<p>–Caritat, caritat! Temeu á Dèu y obrau ab caritat y ab justicia, pus
+qui no obra així, tart ó aviat tindrá la paga, que fins los fills pagan
+á voltas los pecats dels pares!</p>
+<p>Lo falconer, que havia pogut sentir també aquestas últimas paraulas
+desde’l terrat de sa casa, se girá llavors mirant cap á la plassa, y
+digué pera sí mitj rihent:</p>
+<p>–Com hi ha mòn, fra Vicens, que tens rahó… Peró si aixó que dius fos
+veritat… ay, quants n’haurian de patir que ara estan millor que jo!</p>
+<p>Mentres En Joan baixava la escala, acabavan de pasar los últims
+pobres de la comitiva ab los dos frares que la seguian. Mossen Joan
+Fivaller y mestre Nicolau los havian donat ja totas quantas monedas
+portavan en sas butxacas ó limosner, y las pobres criaturas, que venian
+la major part de pobles aspres y solitaris, y no tenian idea de lo que
+eran ciutats y senyors, admiradas ja de véurer lo gran concurs de
+Barcelona que las havia sortit á esperar, quedavan com embadalidas al
+contemplar á aquells senyors, en son inocent concepte tan richs y
+generosos, pus fins los donavan monedas que ellas may havian vist.</p>
+<p>Peró al verificarse aquest acte caritatiu, era notable una altre cosa
+que passava. Mossen Joan, per bon impuls del cor, se llamentava, mentres
+feya la caritat, dels pobres que li venian devant, dihentlos paraulas de
+consol, peró mestre Nicolau no deya res, y feya la caritat, com volent
+apartar la vista, al mateix temps, dels objectes que’l movian á
+compassió. ¿Y qué havia de parlar, si aquell cor, partit continuament de
+dolor y excitat en estrem per la memoria constant dels fills que li
+havia robat la peste, no feya mes que aumentar sa excitació cada volta
+que’l pare desgraciat veya sers desgraciats de la mateixa edat que eran
+los fills que habia perdut?</p>
+<p>Cap, emperó, l’havia conmogut tant, com una nina preciosa de uns onze
+anys, la qual venia casi al últim de tots los pobres, y embeguda ó com
+distreta en la contemplació de aquells dos senyors caritatius, fins
+havia deixat de sentir lo crit de advertencia que’l frare li dava pera
+que no se separás de la comitiva ni’s distragués.</p>
+<p>Oh!, qué hermosa era aquella criatura, á pesar de rodejarla la
+miseria! Sa natural blancor s’havia rosat un poch ab lo torrat del sol y
+del ayre; son cabell ros estufat pareixia, en tot son deixo, com que fos
+treballat ab intenció pera semblar mes una flor empolsada del vent, que
+una espressió de descuyt y abandono; sos hermosos ulls blaus bellugavan
+poch peró ab forsa, y quant se clavavan en algú, pareixia com que
+infundissen ó enviassen una corrent inesplicable de sentiments grats y
+melancólichs al mateix temps, de manera que feyan gosar en sa tristesa y
+plorar per sa hermosura; sa boca era la boca de aquella Sulamita que
+descriuhen los llibres sagrats, y lo mateix son coll, son flexible cos y
+tot lo demés que en ella se admirava. Trepitjava ab nua planta la tendre
+nina, y desde remota comarca, la pedra viva y la pols de la via per
+ahont passava, mostrantse per tal necessitat com inflamats sos peus,
+peró inflamats de manera que semblavan la estremitat de una estatua
+grega, en la qual haguessen donat, pera ilusió, un lleuger bany de rosa,
+y ho semblava mes, si’s comparavan los peus ab la blancor marmórea de
+las camas, que deixava véurer la curta faldeta, y ab la perfecta forma
+dels dits no viciats encara, per motiu de sa tendror y del cómodo calsat
+que ans los resguardá.</p>
+<p>Al arrimarse la pobre nina á la botiga del falconer, havian agotat ja
+sos diners los dos senyors que allí hi havia, y fou mes sensible aixó,
+quant á un y altre interessá sobremanera lo bell aspecte de la que
+implorava. Tothom haurá esperimentat mes de una volta, lo molt que dól,
+quant, vehent á una criatura que demana caritat, sens vestit, sens
+menjar, sens companyia, en un dia de ivern, y si á aixó s’hi anyadeix lo
+ser la criatura hermosa, no trobarse, per olvit, ab una moneda pera
+darli, á fi de que puga, si no aliviarse en sas necessitats, ajudarse al
+menos pera satisfer alguna de sas inocentas ilusions! Y quant mes
+encara, si’l que vól fer la caritat es casualment un pare que tè fills
+de igual edat á la del inocent que implora, y sab gosarse en las
+ternesas y gracias dels fills! Calcule, donchs, ara y per aixó lo
+lector, quin havia de ser l’estat cruel en que’s trobava lo sensible y
+afligit mestre Nicolau, que á mes de ser ja naturalment bo, havia sigut
+també bon pare, y veya devant sos ulls un ser semblant á sos fills, que
+era desgraciat, y un objecte viu, com si diguessem, que li recordava mes
+y mes que aquells eran morts!</p>
+<p>Patia mestre Nicolau, y pugnava entre’l desitj de contemplar aquella
+criatura hermosa y’l de voler apartar la vista de aquell recordador de
+sa desgracia; mossen Joan no deixava de esperimentar també cert
+enterniment que li causava son cor de pare; y un y altre haurian volgut
+no trobarse en tan trist cas, mes Fivaller, que, per natural tal volta ó
+per tenir menos motius que son company, no devia pérdrer sa serenitat de
+home, volent recompensar ja que no ab diners ab carinyo á aquella
+preciosa y desgraciada criatura que li absorvia sa atenció, tocant
+dolsament ab dos dits de la ma la tendre galta de la petita, acariciála
+dihentli:</p>
+<p>–Greu me sab, petita, que no tinch res per ara. Un altre dia, un
+altre dia…</p>
+<p>Y girantse á mestre Nicolau, anyadí:</p>
+<p>–Y qué preciosa criatura! De tu si que’s pót dir que ets tan
+desgraciada com hermosa.</p>
+<p>–Ah, ah! esclamá mestre Nicolau, plegant las mans, y casi á punt de
+saltarli las llágrimas.</p>
+<p>–Y com te dius? esclamá mossen Joan.</p>
+<p>–Blanqueta!</p>
+<p>–Blanqueta? Bonich nom: tan bonich com tu. Y com mes te dius?</p>
+<p>–No ho sè. Lo pare y la mare no’m deyan sinó Blanqueta.</p>
+<p>Doná aquesta rahó la inocenta nina ab una senzillés y candor que
+encantavan.</p>
+<p>–Ton pare y ta mare? prosseguí mossen Joan. Y ahont los tens ara?</p>
+<p>Mestre Nicolau, prevehent la resposta, obrí los sèus ulls de foch, y
+fins avansá, conmogut, lo sèu pit cap endevant, en senyal de gran
+interés. La nina, sentint la pregunta de mossen Joan, alsá’ls sèus
+melancólichs ulls al cel, y després de estar un moment com pensativa,
+digué á mitja veu:</p>
+<p>–No ho sè! Los que venian ab mi diuhen que’ls van matar á
+Balaguer!</p>
+<p>–Ah! ah! torná á esclamar mestre Nicolau, rompent llavors en un
+verdader plor.</p>
+<p>Lo que en aquell instant succehí no pót esplicarse. Per una part,
+mestre Nicolau, buscant sa gorra, y tapantse la cara ab la capa,
+s’esforsava pera fugir de aquell punt en que se l’havia fet ser
+testimoni de tristesas; per altre, lo falconer, no sabent lo que
+passava, venia alegre, ab lo falcó á la ma, ponderant sas gracias al que
+havia de ser comprador; y per altre, lo llech de la comitiva, que veya
+detinguda y ja fora de aquella la nina, no volent esperar mes,
+s’acostava resolt á Blanqueta, pera ferla seguir ó tornarla á encaminar;
+y mossen Joan, indecís devant de totas aquestas cosas que passavan,
+s’havia alsat de son tamboret, no sabent á qué aténdrer.</p>
+<p>–Mestre Nicolau! deya’l Fivaller. Qué feu? Qué us passa?…
+Esperau!</p>
+<p>–Res, res! contestava l’altre, fugint carrer avall. No espero, no
+espero! No vull véurer res!</p>
+<p>–Peró, home!…</p>
+<p>–Res, res… que prou tristesas haveu convidat á véurer á qui’n tè
+massa en son cor.</p>
+<p>Y corrent com un desesperat, se desaparagué ben prompte de la vista
+de son amich.</p>
+<p>–Vaja, noya, vaja: no t’entretingas, deya’l llech esperant que
+Blanqueta seguiria.</p>
+<p>Y Blanqueta, que acabava en aquell instant de véurer al falconer,
+lluny de fer cas del frare, alsá las mans involuntariament com en senyal
+de sorpresa y de alegria, y si bè girá’l cap un moment corresponent á la
+intimació del vigilant, quedás com encantada prest, dirigint alternativa
+y continuament las blavas ninas de sos ulls, com demanant clemencia ó
+esperant la decisió de un dubte, ja á mossen Joan, ja al Joan de la
+Murtra. En aquell estat, de sa tendre boca, ab un to que era mitj de por
+y mitj de alegria, sortí clarament pronunciat, encara que ab veu baixa,
+lo nom de “Joan!”.</p>
+<p>–Qué dius, noya? digué admirat Fivaller. Endevinas, tal volta, mon
+nom? Qué es aixó?</p>
+<p>–Nó, nó. Al Joan es á qui conech…</p>
+<p>–Es que jo’m dich Joan.</p>
+<p>Lo falconer fixá llavors la atenció en la pobre nina. Y recordant de
+prompte’l Fivaller que hi havia allí també un altre de son nom,
+anyadí:</p>
+<p>–Ah! Es veritat. Ab vos parla, Joan.</p>
+<p>–Ab mi? preguntá lo falconer.</p>
+<p>Y la nina feu un moviment de cap en senyal afirmatiu.</p>
+<p>–Y quí es aquesta pobre nina?</p>
+<p>–Una desgraciada, contestá mossen Joan, que li han mort lo pare y la
+mare en lo siti de Balaguer.</p>
+<p>–En lo siti de Balaguer? Pobreta! Espera…</p>
+<p>Y tot girantse, fixat mes en lo desitj de buscarli una caritat, que
+de averiguar de que’l coneixia, feuli al mateix temps y sens pararse
+molt en ella aquestas preguntas:</p>
+<p>–Y de qué’m coneixes? De ahont ets, nina?…</p>
+<p>–De Menargues! contestá ab alegria la nina.</p>
+<p>No bè sentí lo nom de aqueix poble lo falconer, se girá en sech, com
+si l’hagués fet rodar un llamp. Al clavar sa vista en la preciosa
+criatura que l’acabava de anomenar, la cara de aquell home sofrí una
+trasmudació espantosa: perdé’l color, se inflaren sos ulls, son llavi
+inferior comensá á tremolar, y fins s’hauria dit que’ls cabells se li
+erissavan. Lo compassiu Joan sentia llavors en sa memoria y en sa
+imaginació una confusió de cosas que’l pasmavan y’l deixavan al mateix
+temps com indecís: mirava y no veya, ó veya y no’s podia convéncer de la
+realitat que mirava. Sa vista y la de la nina estavan tan mutuament
+clavadas entre sí, que qualsevol hauria dit si’l falconer s’havia tornat
+falcó, pus un falcó semblava quant esparvera á la presa, dubtant que se
+li escape.</p>
+<p>Mossen Joan estava no menos pasmat, observant aquell repentí
+espectacle, qual causa no podia endevinar.</p>
+<p>–Oh! qué miro!… qué veig! aná esclamant lo falconer, pujant la veu y
+com fora de sí; ella es…! sí! sí! ella es, ab tota sa hermosura, ab tota
+sa bondat… y pobre y órfana, y sens consol de ningú. Digas, nina: tu
+ets… ets…</p>
+<p>–Sí, contestá entre tristesa y alegria la nina; sò la Blanqueta!</p>
+<p>–Misericordia divina! cridá lo falconer, alsant la vista y sos
+brassos al cel, y deixant escapar de sas mans lo falcó que portava, lo
+qual volá cap á la barra á barallarse ab los altres.</p>
+<p>En lo precís moment de pronunciar son nom la nina, lo llech,
+impacient, agafant á Blanqueta per lo bras, y á una senyal decisiva del
+altre frare que esperava, intentá ferla seguir, dihentli:</p>
+<p>–Depressa, depressa, que Pare Andreu ho mana…</p>
+<p>Peró, aumentat mes y mes per aquesta contrarietat l’interés del
+falconer en dar consol á la pobre nina, vehent que la anavan á arrancar
+de sa vista, desempellegá la tendre ma de Blanqueta de la del frare, y
+abrassantla estretament ab l’altre bras, y donantli patons y omplint sa
+cara de llágrimas, cridá decidit:</p>
+<p>–Nó! aixó si que nó! Aquí no hi ha altre pare que jo, y jo seré
+l’únich que la mane de aquí endevant.</p>
+<p>Vehent alló pare Andreu, acostás llavors á la porta del falconer,
+entorn de la qual s’hi aná acostant la gent, y preguntá:</p>
+<p>–Qué es aixó? ¿Vos mou, tal volta, germá, algun impuls de caritat,
+pera fer aquesta obra bona?</p>
+<p>–Me mou un deber, contestá lo Joan, seguint abrassat ab la nina; me
+mou la gratitut, me mou lo recort de la mes verdadera amistat…</p>
+<p>–Peró, coneixeu, germá, si podeu ser constant en la resolució que
+empreneu? Perque si aquest pobre orfe havia de tornar á véurerse
+desamparat…</p>
+<p>–Nó, nó: may ho será: jo vos ho asseguro…</p>
+<p>–Ne podem tenir seguretat? insistí lo frare mirant á Fivaller.</p>
+<p>–Sí, pare, digué mossen Joan; ell ho assegura ab sa paraula de home
+honrat, y jo l’asseguro á ell.</p>
+<p>–Vos?</p>
+<p>–Sí, Joan Fivaller, cavaller de Barcelona.</p>
+<p>Al ohir aquest nom respectable, lo frare s’incliná, y estenent sas
+mans sobre lo cap del falconer y de Blanqueta, elevá sa vista al cel, y
+digué conmogut de verdader esperit cristiá:</p>
+<p>–Benehit sia Dèu! Alabada sia pera sempre la misericordia divina!
+Ella derrame sobre vosaltres, fills de la caritat, tots los goigs y
+felicitats de que abunda y ab que compensa als bons y generosos!</p>
+<p>Y després de donar á tots sa benedicció, y de fer un altre respectuós
+saludo, precipitant son pas, junt ab lo llech, torná á internarse en la
+comitiva, seguit de tot lo concurs que aná passant, y per entre’l qual
+s’aná difundint en seguida lo gran acte de caritat fet per lo pobre
+falconer del portal del Ángel.</p>
+<p>Lo que després succehí entre mossen Joan, lo falconer y la nina, que
+s’entraren en un quarto inmediat, es un quadro de tots los sentiments
+mes vius y penetrants, quadro trist y consolador al mateix temps, pus al
+costat dels fets horrorosos y cruels que recordava ab sa presencia y ab
+sas paraulas Blanqueta, se veya l’acte de agrahiment y generositat del
+falconer, y’l remey trobat providencialment á un mal tan inmens, com era
+l’abandono en que havia quedat la pobre nina y la poca esperansa que
+podia tenir fins llavors de que’s millorás sa sort. De segur que si
+mestre Nicolau l’hagués presenciat, hauria arribat á morirse de dolor y
+enterniment.</p>
+<p>–Miraula, miraula bè, (deya’l falconer á mossen Joan, y referintse á
+la nina, que havia deixat de peus dalt de un tamboret, y á la que
+contemplava boig de alegria, acariciantla y tenintli agafadas las dos
+mans;) miraula bè, que com ella no n’hi ha cap de tan hermosa en tot lo
+mòn, com ella no n’hi ha cap de tan discreta: es una dona petita, es una
+ánima gran. Oh, sí, ella será la meva filla, la meva pubilla, la meva
+mestresa… tot, tot ho será en ma casa.</p>
+<p>–Es molt loable vostra bondat, Joan, digué’l Fivaller, que estava com
+admirat y no podia conéixer encara la causa de tot alló; me convenso de
+que sòu un home sensible y verdaderament bo, peró recordau que vostre
+geni es impressionable, y sentiria molt que may en vostra vida fesseu un
+acte que destrohís lo de avuy, perque ja sabeu lo que vos ha encargat lo
+frare al deixarvos aquest sagrat depósit, y sabeu també que jo, ab ma
+paraula, vos he assegurat.</p>
+<p>–Mossen Joan ¿qué voleu dir ab aixó? digué tot formalisat lo
+falconer.</p>
+<p>–Moltas cosas vull dir: vull dir que may mireu al orfe com á un
+esclau de vostre geni; y vull dir, que may, may… Escoltau bè, Joan!
+(anyadí lo Fivaller ab un to casi amenassador,)… que may prengau sa
+honra com esclava de vostras passions. Vos sòu un fadrí vell, ella es
+una nina, que dintre dos ó tres anys será ja una dona, y si bè calculo
+que vostre acte no pót ser fill de lleugeresa, peró… á voltas…</p>
+<p>–Mossen Joan, mossen Joan, vos sòu mon assegurador y per conseguent
+jutge de mas accions. Dèu sab las grans causas que’m mouhen á fer
+aquesta obra bona, y per si no las sabeu, vos las diré. La casa ahont
+fou recullit lo pobre correu de Casp, després que l’assotaren, era la
+casa de Blanqueta: allí vaig permanéixer amagat, allí son desgraciat
+pare me socorregué y’m doná amparo, allí sa bona y carinyosa mare’m
+curá, com si fos mare meva, los verdanchs y feridas que tenia en la
+esquena, y allí… sí, allí!…’m feya companyia, sentada sobre mon llit, la
+tendre y hermosa Blanqueta, acariciantme sempre, en pago de las
+rondallas que jo li contava de aucells y de flors. Encara’m sembla que
+la veig, portantme ab gran aplom la escudella del caldo… perque, haveu
+de saber, mossen Joan, que era son principal gust servirme, y sols per
+aquest desitj, arribava al estrem de descansar á sa mare, pus ella
+també’m portava’ls draps, me portava’l menjar, y repetia sempre, que
+després de son pare y de sa mare, á ningú estimava mes que á mi. ¿Com
+voleu, donchs, mossen Joan, que jo may olvide aquests favors, aquests
+recorts tan grats, que jo may la mire com á esclava, y finalment que jo
+may burle la confiansa ab que vos haveu assegurat á ma persona, quant lo
+frare ó la Providencia ha deixat aquesta desgraciada en mon poder?</p>
+<p>–La Providencia, sí! digué mossen Joan fortment enternit. Y ara podeu
+véurer ab aixó si la representa fra Vicens, sens lo qual, la infelissa
+Blanqueta no hauria vingut á Barcelona, y hauria mort de fam y de
+miseria en mitj dels desolats camps de Balaguer!</p>
+<p>Lo falconer quedá á aquestas paraulas com pensatiu, y ab la major
+naturalitat respongué en seguida:</p>
+<p>–Es veritat! Sols per aixó… Creheu que ara’m sab greu no haver gornit
+la porta, y sols per aixó, olvido las bastonadas de Casp. Encara que
+(anyadí á poch, com corretgint son propósit,) los que á mi’m pegaren sòn
+los mateixos que han fet órfana y desgraciada á la pobre Blanqueta! No
+es veritat, mossen Joan?</p>
+<p>–Deixauho córrer, deixauho córrer…</p>
+<p>–Sí, sí, es veritat: val mes deixarho córrer. Lo que convé ara
+(continuá’l falconer dirigintse á Blanqueta,) es que’ns acabes de
+contar, nina, tas penas y treballs… Peró nó, nó: lo que convé es que
+primer begas y menjes, que’t alimentes y’t refassas. Tè, tè, filla meva;
+menja, menja y beu, que prou necessitat ne déus tenir.</p>
+<p>Y tot portantli’l falconer bossins de pa, y totas quantas sobras
+trobá de formatje y de altres menjars en l’armari, anava y venia de un
+estrem á altre de sa casa, tan aviat alegre de lo que feya, com
+afligintse de lo que la nina entretant li contava.</p>
+<p>Mossen Joan, mes enternit que may, contemplava tot aixó pasmat, y li
+semblava realment un somni, dolentse tant de la situació per que havia
+passat la nina, quant ella li esplicá l’amor que sos pares li tenian, la
+soledat en que s’havia vist y la manera bárbara ab que, segons deyan,
+havian sigut destrossats los del somatent, que arribá á esclamar entre
+sí: –Quantas desgracias per no haver volgut fer hereu lo rey En Martí!
+Si fos rey ara lo que ho hauria de ser, res de tot aixó hauria succehit!
+Secrets del mòn, que may s’acaban!</p>
+<p>Mossen Joan quedá com pensatiu, y’l falconer com encantat de véurer
+pensar al altre.</p>
+<p>–Vaja, vaja, digué al fi aquell, no volent sentir mes llástimas;
+diheume ara, Joan, lo que val lo falcó, pus ho tinch tart.</p>
+<p>–Lo falcó? respongué lo Joan, recordantse llavors que se li havia
+escapat de la ma, al regonéixer á Blanqueta. Y teniu rahó! Jesús Maria,
+no déu ser poca la gresca que hi déu haver en la barra.</p>
+<p>Y trahent lo cap á la botiga, anyadí:</p>
+<p>–Oh, oh! quin munt de plomas. Verge Maria! Mirau, mossen Joan, y aixó
+vos donará una idea de si’l falcó mestre ha nascut per una ma
+espressa.</p>
+<p>En efecte, tots los falcons, cansats ja de picarse ab lo falcó
+mestre, estavan arremolinats, y com vensuts, á un estrem de la barra, y
+al altre’s veya, quiet, y á manera de vencedor que dorm lo triunfo, lo
+recomanat animal, ab las alas caygudas y pestanyejant ab tota calma.</p>
+<p>–Bè, bè, digué mossen Joan; diheume ara, donchs, lo sèu preu, y
+acabem, perque es tart.</p>
+<p>–Dèu vos fassa bo, mossen Joan, esclamá lo falconer ab tota
+naturalitat; voleu que, ab la alegria de ma casa, després de tot lo que
+haveu presenciat y després de haver sigut mon fiador, tinga vergonya ara
+de demanarvos preu? Preneu lo falcó, mossen Joan, que prou pagat quedo
+ab la joya que avuy he trobat.</p>
+<p>Y dihent aixó, feu una festeta á la nina, á la qual se li escapá un
+dòls somrís per primera volta.</p>
+<p>–Aixó si que nó, respongué mossen Joan: un sou es pera vos, com un
+florí de or pera mi. Diheu lo que val, y…</p>
+<p>–No m’en parleu mes: quant vinga’l baylet, que avuy m’ha fugit pera
+anar á rébrer á fra Vicens, ell vos lo portará y vos dirá’l preu. Sí,
+sí, mossen Joan.</p>
+<p>–Es que á mi no m’enganyau.</p>
+<p>–Nó, nó: vos ho prometo.</p>
+<p>–Ara donchs, (digué llavors mossen Joan, estrenyent la ma del
+falconer,) lo que convé, Joan, es ser home de bè y cumplir la paraula
+que haveu empenyada, y de que jo he respost, pensant que aquesta paraula
+no la haveu donada á un simple frare, sinó á Dèu. No pót ser bon patrici
+qui no es bon cristiá, y pus vos teniu un orgull en ser lo primer, feu
+que may se us puga dir que haveu trencat un jurament fet, y que pera fer
+un bè hajau ocasionat majors mals. Guardau eixa orfaneta, feuli obras de
+pare, y en qualsevol apuro, molt seria que vostre fiador no us
+ajudás.</p>
+<p>–Gracias, mossen Joan, gracias, contestá ple de agrahiment lo
+falconer.</p>
+<p>–Y tu, filla meva, (continuá mossen Joan, dirigintse á Blanqueta,)
+sias també bona y cristiana, pensa en tos desgraciats pares tota ta
+vida, y sobre tot si may te véus tentada de fer una obra dolenta, y créu
+y obeheix sempre com á nou pare que Dèu te envia á aqueix home, que tan
+generós se mostra ab tu. Créu á ton pare y á Dèu, y no’t faltará consol
+per a totas las penas que, ja tan jove, has passat.</p>
+<p>–Dónali las gracias, Blanqueta, digué lo falconer, y besa la ma á
+mossen Joan.</p>
+<p>–Gracias, gracias! contestá la petita.</p>
+<p>Mes pera cumplir la nina la senyal de acatament que li indicava son
+nou pare, se detengué un moment com pensativa, y com si li costás de
+ferho. No tenia res de estrany: la pobre nina, que sols havia besat las
+mans á sos pares, hagué de pensar mes en ells, al véurer que anava á fer
+cosa que tal volta, á son enténdrer, no li corresponia prou.</p>
+<p>Y observantho mossen Joan, girá la ma pera acariciar las galtas de la
+nina, é inclinantla cap allí ahont estava lo falconer, li digué:</p>
+<p>–Nó, nó: á ton pare es á qui sols déus besarla de aquí endevant, al
+Joan, que es ton pare y l’únich que tindrá dret de dirte filla.</p>
+<p>Y tornant, per fi, y per última volta, á estrényer la ma del
+falconer, sortí mossen Joan de la botiga, després de haver saludat
+amablement á la hermosa orfaneta y al que la amparava; mes tan preocupat
+estava l’ánimo del noble senyor ab lo que acabava de presenciar, que
+sortí sense adonarsen tan sols de qui passás pel carrer, y pensatiu y
+sens bellugar tan sols los ulls, com qui está fixat en un objecte de
+gran interés, seguí ab tota pausa carrer avall, dihent entre sí:</p>
+<p>–Y quantas desgracias ocasiona la ambició!… Vet-aquí una víctima dels
+que volen fer lo primer paper en lo mòn!… Vet-aquí una proba de que’ls
+nobles sentiments tenen á voltas per palau la cabanya del pobre!</p>
+<p>Y així discorrent, y soltant esclamacions, fillas totas del objecte
+que l’absorvia, del quadro que acabava de contemplar, aná seguint un
+tros de carrer mossen Joan; mes, al entrar en la plassa de Santa Ana,
+s’aturá en sech, sens girar sa direcció. Son cap estava inclinat, ab la
+ma dreta se entretenia en tocar son llavi inferior, y sa vista inmóvil é
+incerta acabava de convéncer que aquell home s’havia fixat mes y mes en
+alguna idea ú objecte que llavors l’ocupava en gran manera. Si en aquell
+moment hagués passat per allí la persona mes íntima de mossen Joan, y
+fins tal volta algú de sos fills, de segur que’l noble pensador ni tan
+sols los hauria vist.</p>
+<p>Mes poch tardá en resóldrer sa incertitut, al fer una nova
+esclamació.</p>
+<p>–Si’ls que han nascut pera ser sempre vassalls y pobres, digué entre
+sí, fan aixó; si’ls que vesteixen gonella de lli, y no tenen mes renta
+que la que guanyan ab son suor, obran ab tant desprendiment y ab tanta
+noblesa; ¿qué’t toca fer á tu, Joan Fivaller, que ets senyor y rich, que
+vesteixes cota gornida de mars, que tens possessions y heretats, que
+tens vida regalada y tranquila, y que perteneixes á una classe de la que
+la noblesa es son distinctiu?… Nó, nó! Per algun fi la Providencia t’ha
+fet ser testimoni en aquest dia de un acte tan gran… Aixó no es solament
+casualitat… Y, ¿qué pót ser? Uns quants florins mes ó menos? No sè que
+may lo patrimoni de un rich se haja perdut per ser caritatiu.</p>
+<p>Y girant de prompte, y tornant precipitadament á la casa del
+falconer, penetrá ab satisfacció en lo quarto inmediat á la botiga,
+ahont seguian parlant carinyosament aquell y Blanqueta, y allargant de
+nou la ma al primer, li digué:</p>
+<p>–No us sorprenga ma tornada.</p>
+<p>–Qué es aixó? digué admirat lo falconer ¿Es que vos haveu deixat
+alguna cosa?</p>
+<p>–Sí, amich, contestá mossen Joan; lo noble y rich s’havia olvidat de
+fer verdaderament complert l’acte que vos, menestral y pobre, haveu
+comensat á fer. Contau, Joan, ab mi, desde avuy, pera ajuda de la vostra
+afillada; cada cap de mes, un de mos patges ó de mos familiars vos
+entregará deu croats de plata, y si may deixás de ferho, vos prego que
+m’en fassau memoria.</p>
+<p>–Benehit siau de Dèu, mossen Joan! esclamá ab íntim agrahiment lo
+falconer. Llástima, senyor, que’ls nobles com vos no abunden!</p>
+<p>Y parlant en seguida ab un to com de un home á qui impulsan los mes
+alts sentiments, continuá:</p>
+<p>–Jo no puch rebujar, senyor, lo vostre donatiu, quant es en ajuda del
+pobre, y donchs no está en mas facultats recompensarvos aquest acte,
+aceptau al menos, mossen Joan, en testimoni de ma gratitut, la condició
+que us proposo.</p>
+<p>–Digas.</p>
+<p>–Lo preu del falcó está ja resolt… y será la renda que’m fassau de
+deu croats de plata cada mes, mentres visca Blanqueta ó fins que millore
+de estat.</p>
+<p>Admirat Fivaller de aquella sortida, se quedá mirant sens parlar al
+falconer, y estrenyentli de nou la ma com despedintse, li digué:</p>
+<p>–Noblesa contra noblesa! Accepto, donchs. A Dèu siau!</p>
+<p>Al deixar resoltament la botiga mossen Joan, y marxant ja calmat y
+satisfet, torná á seguir de nou per los mateixos carrers per ahont abans
+havia vingut, fins á arribar mes enllá del arch del Bisbe, desde qual
+punt emprengué per devant de la Catedral y del palau major, que, á la
+veritat, no era’l camí menos recte per anar á sa casa.</p>
+<p>Peró al passar per devant del palau, poch podia ell pensar la novetat
+que l’havia de sorpéndrer, per mes noticia que tingués de que havia de
+arribar lo senyor Rey. Tal fou un estrépit de música en sech que
+ressonava per dins del palau, música que’s componia en especial de
+trompas y á mes de algun altre instrument de vent.</p>
+<p>No deixá de sorpéndrer á mossen Joan aquella senyal de una costum que
+ell arribava á créurer desapareguda per los trastorns y guerras
+passadas; alguns del poble, que també la havian olvidada, se preguntavan
+admirats qué era alló; y alguns ancians y altres personas de bona
+memoria, no dubtant de la tonada, deyan als demés, com suposant que era
+alló cosa sabuda y acostumada: –No us admireu de aixó. Sòn los
+trompadors, los juglars del palau, que fan la senyal perque’l senyor Rey
+dina.</p>
+<p>–Es á dir, que ha arribat lo senyor Rey? preguntá’l Fivaller.</p>
+<p>–Fa poch que ha arribat, contestaren alguns.</p>
+<p>–¿Y mossen Borra, seria tal volta aquí?</p>
+<p>–Mossen Borra? Desde ahir que es aquí, y que se’l véu entrar y sortir
+continuament del palau.</p>
+<p>–Ah! esclamá llavors mossen Joan, com endevinant la causa de la
+música. Ara hi caych, pus sabent la vinguda del Rey, haurá arreplegat de
+nou tots los juglars que hi havia dispersos desde la mort del rey En
+Martí, y haurá restablert la antigua cobla del palau, zelós com sempre
+de que no’s perden las bonas costums, y á fi, sens dubte, de que’s
+cumplesca la ordinació del rey En Pere. Així pogués ell fer que
+revisqués en aquesta casa tot lo bo dels antichs temps!</p>
+<p>Y tot apretant lo pas, ab motiu de la nova que li acabavan de dar,
+passá depressa mossen Joan lo carrer del Palau, que enfilava ab lo de la
+Dagueria, y arribá á la plassa de Sant Just y á sa casa payral, de ahont
+pocas horas ans havia sortit.</p>
+<h3
+id="xv.">XV.
+<br>Com lo noble mossen Joan Fivaller comensá á ferse conéixer del rey don
+Fernando. Girada de vent.</h3>
+<p>Lo príncep contrariat era ja’l príncep vencedor. Lo rey Fernando de
+Aragó, que, desde sa entrada en sos dominis, no havia pogut deixar may
+la sella de guerra pera sostenir ó assegurar sos drets, anava á sentarse
+llavors en son trono, pera regir com á monarca fill y protector de la
+lley. ¿Peró sabria ferho qui havia hagut de acostumarse á obrar mes com
+á capitá que com á rey; qui devia en part lo triunfo de sa causa á la
+ajuda de las forsas castellanas, que l’acompanyaren y que penetraren ja
+en Aragó ans que en Casp se proclamás al elegit; qui en rigor no havia
+pogut ferse cárrech de la verdadera atmósfera en que devia víurer un rey
+de Aragó?</p>
+<p>Aixó era’l dubte que facilment havia de aparéixer tan prompte com
+l’home de guerra s’hagués de transformar en home de estat. Polítich
+podia haver sigut don Fernando en Castilla, quant, mogut per sa noblesa
+de cor, ensenyá als nobles de aquell regne á respectar los drets del
+llegítim successor de la corona: allí era un príncep que empleava sa
+noblesa y son valor en defensa de un nebot; allí era un patrici, que
+pera bè de sa mateixa patria y coneixent los elements bons y mals de
+ella, havia de obrar casi com á mestre, evitant los errors y ensenyant
+los camins pera trobar la felicitat de aquella, á la que estava unit per
+costum y per naturalesa. Peró en Aragó, ahont s’havia dirigit alentat
+sols per una ambició, ahont havia anat á reclamar un dret, apoyantse en
+la forsa, ahont era, si pót dirse, estranger, al menos en la costum, y
+ahont no podia dubtarse que tenia gran número de enemichs, sobre tot los
+partidaris del Comte de Urgell, era molt possible que fos pobre sa
+política, majorment si no sabia amotllarse á la organisació dels
+diferents regnes que componian la corona Aragonesa, y á la estricta
+observancia de certas prácticas, de las que dependia, per una part, lo
+benestar del monarca, com feren los antichs reys, y per altre lo
+contento del poble, tan gelós aquí de sas llibertats.</p>
+<p>No pensá en aquesta dificultat don Fernando, y arribá á figurarse,
+que entraria en lo bon camí sols per lo que li inspirás sa voluntat, y
+que tots los negocis civils y polítichs los havia de resóldrer de la
+mateixa manera que’l plan de una batalla. Ilusió! Poch sabia ell la mala
+cara que li havian de posar en la pau los mateixos homens que no havian
+deixat de ajudarlo en la guerra: sobre tot quant se notás que faltava la
+franquesa y naturalitat dels antichs reys, y que pera resóldrer los
+negocis de la terra no desistia’l nou rey de aconsellarse ab gent que no
+havian nascut en ella.</p>
+<p>Prompte hagué de tocar aquest resultat don Fernando, en la reunió que
+maná fer en son palau major la nit mateixa de sa arribada. Sa intenció
+era bona, peró’l plan era dolent, y pitjors, per conseguent, havian de
+ser los resultats. Congregats en una de las principals cambras se veyan,
+ademés del Rey y dels infants reyals, los primers capitans del exércit
+castellá, áulichs preferits en las jornadas que fins llavors havia
+sostingut don Fernando, algun que altre dels nobles aragonesos y
+catalans que havian seguit en aquellas, no molts, y ademés alguns dels
+diputats de aquell trieni y’ls particulars mes notables de la ciutat, y
+que tal volta podian considerarse influyents en ella, als que havia
+invitat lo Rey per medi de carta, entre’ls quals se distingia mossen
+Joan Fivaller y mossen Ramon Dezplá.</p>
+<p>Qualsevol hauria dit, al véurer al infant don Alfons, que ó no
+s’alegrava dels triunfos de son pare ó que algun altre pesar l’afectava,
+pus en res ajudava al empenyo ab que’l Rey volia donar á enténdrer que
+desitjava ab poch temps posar, com se diu, las cosas á to. Sols una
+vegada que altre indicava ab un moviment de cap que corroborava lo que
+allí’s deya, mes son aspecte era un tant melancólich, y si alguna
+animació demostrava, era sols al apretar la ma dels particulars de la
+ciutat que anavan acudint.</p>
+<p>No li havia faltat preámbol al Rey sobre alló de que intentava
+parlar, ja ponderant lo mal estat de son patrimoni, ja volent donar á
+enténdrer lo important que era revestir ab tota la grandesa imaginaria
+la ceremonia de sa coronació en Saragossa, pera aumentar de aquesta
+manera lo brill del trono y enrobustir la jurisdicció reyal, ja, per fi,
+protestant del major desitj que tenia de fer bè á tothom, encara que hi
+anyadia sempre la cláusula de “contant que molts vassalls se esforsarán
+igualment en ferme bè á mi.”</p>
+<p>Parlá, donchs, y mes parlá lo Rey, anant indicant sas intencions,
+ajudantlo de tant en tant, y com si diguessem empenyentlo en sos
+desitjs, no generalment los que escoltavan, ignorants fins llavors de
+tals plans, sí sols alguns dels áulichs preferits, que, enterats
+preventivament per sa acostumada confiansa ab don Fernando, soltavan á
+cada esplicació ó pausa que aquest feya, las seguents ó semblants
+paraulas, ab to que als circunstants pareixia mes de mestre que de
+vassall franch: –Aixó, aixó es lo que s’ha de fer… –Ben dit: y’l que no
+regonega en aixó justicia no es bon vassall… –Feuho, senyor, sens
+reparar en obstacles… –Y no faltaria mes…</p>
+<p>Per fi, resumint lo Rey lo objecte que l’havia mogut á tenir aquesta
+consulta tan interessant en la primera ciutat de sos regnes, ans de
+donar cap pas, dirigintse candidament á uns y altres, se espressá de
+aquesta manera:</p>
+<p>–Tres sòn, donchs, tres los punts principals que s’han de resóldrer:
+l’arreglo de las islas, la unió de la Iglesia universal y la reunió de
+corts generals. La embaixada que m’ha vingut de Sicilia fins m’ha
+proposat si volia enviarhi un de mos fills pera que s’en titulás
+rey…</p>
+<p>A aquestas paraulas l’infant don Alfons prengué cert ayre de desdeny,
+que indicava molt bè quant era’l mal humor que’l dominava, y observantho
+mossen Joan Fivaller, contestá, ab molt respecte, encara que
+interrumpintlo, al Rey:</p>
+<p>–Guardauvos bè, senyor, de dividir los regnes que forman la Corona de
+Aragó, pus á mes de disminuirse ab aquesta separació la importancia de
+la nació mare y principal, com es la nostra, de res serveix separar lo
+que precisament ha de estar unit; y sinó veheu quantas voltas, y ara
+mateix, al morir lo fill del rey en Martí, ha hagut de tornar aquella
+isla, com si fos obra de la Providencia, á formar part de la gran
+Corona.</p>
+<p>–Cert, cert, digué lo Rey; per aixó’ns havem convingut en que passará
+allí l’infant don Joan, sols com llochtinent meu.</p>
+<p>–Ditxós vos, germá, esclamá llavors l’infant don Alfons, ditxós vos,
+que podréu fer lluhir allí vostra espasa, mentres lo primogénit dels
+regnes s’haurá de estar en la cort, refrenant l’impuls que l’alenta.</p>
+<p>Ressentit don Fernando de la resposta de son fill, no pogué menos de
+dirli, á pesar de ser en aquella ocasió:</p>
+<p>–¿No pensa’l duch de Gerona, que es lo inmediat successor del trono
+de Aragó, y que no déu may allunyarse de ell per qualsevol contratemps
+que sobrevingués? Ja sè que ta impaciencia es de noble soldat, peró
+convé, pera bè de tots, conformarse ab lo que la sort nos senyala. La
+guerra no sempre es bona…</p>
+<p>–No es bona á casa, peró pót ser útil fora, replicá l’infant. Y si’l
+que ha de ser rey dòna ans probas de capitá, no deixa de ser una
+seguritat y una recomendació, majorment en una terra en que tots los
+reys han sigut conquistadors.</p>
+<p>Lo Rey quedá mirantse al infant, y després de una breu pausa, ab to
+mitj irónich li digué:</p>
+<p>–Ara sí que veig, duch, que necessitau menos mestres de lo que jo’m
+figurava. Sembla que estau enterat de la historia del pais.</p>
+<p>–Mes de lo que us podeu pensar, pare. Sè fins la historia de un
+infant de Aragó, llochtinent de un germá, que’s titulá després Federich
+de Sicilia. Sè, pare, que en Nápols hi ha una reyna que busca espós,
+y…</p>
+<p>–Qué vols dir? interrumpí lo Rey admirat, tant mes, quant sa intenció
+era fer lo casament de la reyna Joana de Nápols ab son fill Joan.</p>
+<p>Y al mateix temps, sorprés l’infant don Joan, dirigintse á don
+Alfons, li digué:</p>
+<p>–Germá, germá! Podriau pensar de mi…?</p>
+<p>–Perdonau, perdonau! contestá don Alfons alternativament á son pare y
+á son germá. Sols la enveja, la enveja de la gloria es lo que’m fa
+parlar. Res mes, res mes.</p>
+<p>Y com refentse al cap de poch, y dirigintse á son pare, anyadí:</p>
+<p>–Peró sí us dich, pare, que may que perillassen mos drets, y’ls
+vostres… y’ls de qualsevol que jo’m cregués ab obligació de defensar, lo
+mestre que á mi’m guia no deixará de ensenyarme lo bon camí.</p>
+<p>Y al dir aixó se doná un fort cop ab la ma esquerra en lo pom de sa
+espasa.</p>
+<p>–Y quí es aqueix mestre? Respon, duch.</p>
+<p>Al fer aquesta pregunta, la cara del Rey estava casi encesa de
+ira.</p>
+<p>–Aquest mestre, (contestá l’infant, descenyintse la espasa y
+ensenyantla als circunstants,) es la gloriosa espasa de Sant Martí, que
+porto cenyida, la espasa que tanta gloria ha donat als antichs, y que no
+se separará de mon costat fins á cobrarla major.</p>
+<p>–Benehit sia l’esperit que us anima, senyor infant! esclamá Fivaller,
+que arribava á prevéurer en aquells nobles sentiments la seguritat de un
+bon successor al trono de Aragó. Si may arribás aquest cas, senyor duch,
+podeu contar que Catalunya entera faria…</p>
+<p>–Lo que ara també deurá fer, interrompé ab to imperiós l’infant don
+Joan.</p>
+<p>Y Fivaller, ressentit de aquella ira intempestiva, després de mirar
+per un rato á don Joan, com pera donarli á enténdrer que era massa jove
+pera darli llisons, contestá:</p>
+<p>–Lo que fa sempre, senyor infant, lo que sempre sab fer, sobre tot
+quan la lley y’l bè de la patria ho exigeixen, en qual cas lo noble se
+transforma voluntariament en soldat, y si es pare, fa seguir en son
+séquit á sos fills.</p>
+<p>–Dèu fassa que may olvideu aquest principi, Fivaller, digué á aquest
+don Alfons, demostrantli ab la vista claras probas de simpatia.</p>
+<p>Y l’altre infant, prenent un to desdenyós, digué casi al mateix temps
+que son germá:</p>
+<p>–Sí, sí, podria ser molt bè que quant ans s’hagués de posar aixó á
+proba.</p>
+<p>Irat llavors lo Rey, no podent aguantar que sos mateixos fills fossen
+los que’l destorbassen en la manifestació de sos plans, y cabalment en
+la primera entrevista que tenia en Barcelona, donant una viva mirada á
+un y altre, cridá:</p>
+<p>–Prou, infants de Aragó, prou!</p>
+<p>–Senyor! digueren alternativament los infants y Fivaller, ab actitut
+de respecte y com volent calmar al monarca.</p>
+<p>–Vos dich que prou, insistí’l Rey, que parla aquí vostre rey y vostre
+pare.</p>
+<p>Y quedant tothom en silenci, si bè regoneixent molts per aquell sol
+fet la diferencia de geni que hi havia entre’l pare y’ls fills y entre
+un germá y altre, continuá lo Rey de aquesta manera:</p>
+<p>–Inútil es pérdrer lo temps en va, quant aquest negoci, que á mi tant
+m’interesa y que jo resoldré á pesar de tot de la manera que tinch
+pensat, marxa favorablement y com millor podia desitjar Catalunya, que
+tant m’ha ajudat en ell. Veheu sinó, senyors, (y aquí’s torná á dirigir
+al Fivaller y als demés personatges de la ciutat,) veheu qué mes podria
+desitjarse: lo vescomte de Narbona, que era per qui sempre haviau de
+tenir forsas previngudas en Sicilia, acaba de accedir en la venta dels
+estats que tè en Sardenya per la cantitat de cent cinquanta tres mil
+florins de or; las rebelions en Sardenya, sòn, donchs, acabadas, y si’ls
+regnes, que tant han donat sa sanch per defensa de aquellas islas, volen
+fer lo donatiu de aquesta suma, la cosa es acabada. Es á dir, (continuá
+llavors, mirant á don Alfons,) que’l nou llochtinent vá á las islas á
+regir en pau, nó en guerra, y en sa marxa l’acompanyarán En Bernat de
+Oms y Alvar de Ávila, que sòn los que cuydarán de clóurer lo tracte, de
+manera que l’infant don Joan será allí tan sols un–alterNos y res
+mes.</p>
+<p>–Bè, bè, bè, digueren alternativament uns y altres dels circunstants,
+com aplaudint la idea del Rey.</p>
+<p>Y En Bernat Dezplá fins anyadí, tot confabulant ab Fivaller, que
+estava á son costat:</p>
+<p>–Actes y empresas així, que de una vegada poden estalviar la continua
+riquesa y la sanch dels vassalls, no dubto que serán sempre ben acullits
+del Principat y demés regnes, á pesar dels molts sacrificis que s’han
+fet en poch temps.</p>
+<p>–La cosa sembla que marxa, digué pera sí lo Rey, al sentir las
+primeras paraulas del Dezplá, encara que no quedá tan content al sentir
+las últimas.</p>
+<p>–Y quant será ma partida, senyor? preguntá tot ufá l’infant don
+Joan.</p>
+<p>–Mes aviat de lo que us creheu, si bè ans, infant, y avuy mateix,
+deveu anar á Lleyda, á desempenyar una comissió molt interessant,
+urgent. Perque hora es ja (continuá, donánt gran forsa á sas paraulas,)
+de acabar ab las contemplacions, y arrencar de soca y de arrel los mals
+y obstacles que podrian embrassar lo camí de la pau.</p>
+<p>–Será cert! digué á mitja veu y com esclamantse lo bisbe de
+Malta.</p>
+<p>–Qué us passa, bisbe? preguntá’l Rey.</p>
+<p>–Res, senyor, res: peró’m temo que aquesta comissió…</p>
+<p>–No hi ha que témer, barons, y pus tots sòu amichs, no vull tenir
+aquí secrets, perque prou franch sò y prou bo y generós he sigut.</p>
+<p>–Qué anau á dir! cridá ab son acostumat to de llástima lo bisbe.
+Pensau, senyor…</p>
+<p>A aquest crit tots los circunstans se conmogueren, sens conéixer lo
+que alló significava, y lo Rey, sens deixar acabar al bisbe,
+contestá:</p>
+<p>–Qué vaig á dir? Dech dirho, barons; sí! No havia arribat encara á
+Barcelona, quant he tingut noticia de que la Comtesa mare, aquesta
+altiva matrona que es la única causa de la perdició del de Urgell, está
+solicitant la llibertat de son fill, envenenantme á mi.</p>
+<p>Donchs bè: la Comtesa será presa en un castell, sas fillas serán
+tancadas en convents, y’l Comte…</p>
+<p>–Qué? preguntá en estrem conmogut lo bisbe.</p>
+<p>–Y’l Comte, (continuá’l Rey,) será tret del castell de Lleyda y
+transportat al de Urenya. Aquesta será la comissió que fará executar
+l’infant don Joan.</p>
+<p>–No se enganyá’l noble duch! digué llavors lo bisbe.</p>
+<p>Y avantsant fins ahont estava lo Rey, entregáli, en presencia de
+tots, una carta, dihentli aquestas paraulas:</p>
+<p>–Ans que vos rebesseu la noticia de las sospitas que acabau de
+participarnos, lo noble duch de Gandia sospitá una desgracia que jo no
+volia créurer, y me entregá aquesta carta pera que jo us la donás si
+aquella’s cumplia, y pus s’ha cumplert, senyor, aquí la teniu.</p>
+<p>Apartantse lo compassiu bisbe á un estrem de la sala, com pera
+respirar de la congoixa que l’oprimia, esperá véurer l’efecte que la
+carta produhiria en l’ánimo del Rey, lo qual, sorprés é indecís, se la
+posá á llegir en veu baixa.</p>
+<p>Lo contengut de la carta era aquest:</p>
+<p>“Car nebot y senyor: quant intervinguí en la concordia de Balaguer,
+se’m doná paraula de que’l Comte de Urgell no sufriria mort, mutilació
+de membres, ni estranyament dels regnes de la Corona de Aragó. Criminal
+fou lo Comte, senyor, peró quedá assegurat per la paraula reyal que jo
+li doní. Y pus la paraula no’s cumpleix, y sè que’l Comte vá á ser
+enviat á Castilla, allá m’en vaig jo desde ara, pera no avergonyirme en
+esta terra. La Santa Trinitat sia en vostre continua guarda. Dat en
+Lleyda á nou de novembre del any de la Nativitat del Senyor, mil
+quatrecents tretze. De vostra reyal Altesa, senyor, oncle y lleyal
+vassall. Lo duch de Gandia.”</p>
+<p>Al acabar de llegir la carta’l Rey, quedá com alterat, y com si
+volgués fer fugir del pensament alguna idea que’l fes dubtar; dirigí la
+vista al bisbe, que li clavá la sèva de la manera mes compassiva, y
+plegant en seguida la carta, digué ab certa violencia:</p>
+<p>–Sia lo que’s vulla. Está resolt. No hi ha remey. A Castilla anirá’l
+Comte, y basta ja de recomanar y de defensar á traydors.</p>
+<p>–Ben fet. Fora consideracions; respongueren alguns dels áulichs
+preferits del Rey.</p>
+<p>Y una altre veu estranya, la del donzell de Puymoren, ressoná al
+mateix temps de esta manera:</p>
+<p>–La forsa es tot, senyor. Hora es ja de que’l Rey mostre l’imperi de
+sa voluntat á tots sos regnes, á tots sos vassalls, y’l que no la acate,
+cayga rodolant á sos peus al cop de sa espasa, á la sola mirada del
+únich que tè aqui dret de fer y desfer. La forsa es tot.</p>
+<p>Tan estrany parlar no s’havia sentit may entre aquellas parets del
+antich palau major de Barcelona, ni may cap súbdit de Aragó havia sigut
+testimoni de un llenguatge tan atrevit per lo que rebaixava la dignitat
+dels vassalls y mes que tot la importancia de las invulnerables
+llibertats y lleys de la terra. Los que havian presenciat, en Balaguer,
+la aparició ó introducció de aquell home nou en la cort, casi no
+estranyaren aquella imprudencia de un home que, en son concepte, sols
+volia ferse mérit pera tenir content al monarca y tráurer profit de ell;
+los áulichs forasters, poch coneixedors del pais ahont se trobavan, y
+mirant á don Fernando com una figura massa militar, encara aplaudiren al
+adulador del que havia vensut; peró los de Barcelona, que si bè volian
+la pau y desitjavan un bon gobern per part de don Fernando, no deixavan
+de estar un poch recelosos, fins á haver vist los primers actes
+polítichs del rey foraster, no pogueren menos de sentirse com ferits de
+una cruel espina, y esperimentaren una sublevació en son noble esperit,
+al véurer parlar en tan noble reunió, de una manera tan indigne, á un
+home que ni tan sols coneixian y al que may havian sentit anomenar. Peró
+sa exaltació no pogué tenir ja límit ni fre, al esperimentar que tan pel
+Rey com per sos áulichs eran aquellas paraulas no solament tol·leradas,
+si que també fins aplaudidas, y que al mateix temps de dirlas lo
+donzell, sortia com desesperat de la sala, ab las mans plegadas y mirant
+al cel, lo compassiu bisbe de Malta, á qui acabava de llansar lo Rey una
+mirada de despreci.</p>
+<p>No bè, donchs, acabava de parlar lo donzell y de repetir las iniquas
+paraulas de “La forsa es tot”, quant, alsantse en peus mossen Joan
+Fivaller, digué ab tota la energia de un heróych patrici:</p>
+<p>–La forsa es res! Escandalisats estan mos sentits, remogut sento mon
+esperit, quant tan perjudicials máximas se proclaman devant de un rey
+que han elegit pera son benestar los súbdits de aquests regnes, y devant
+de aqueixos mateixos súbdits, que may han sigut esclaus de la tirania ni
+de la forsa. Si la voluntat no es filla de la rahó que Dèu dòna pera
+distingir als homens de las feras, si la voluntat no’s deixa limitar per
+la lley, si cap consideració mereixen los que han ajudat á fer las
+lleys, los que las guardan y fan guardar, hora será de que fugen los
+bons, pus haurá desaparegut la justicia de la terra, venint un temps
+que, gracias á Dèu, no coneixem. La forsa es res, y pus la lley, sí, la
+lley es aquí tot, vos, senyor, monarca de Aragó, vos que per la lley sòu
+rey, y que haveu jurat mutuament ab vostres súbdits sostenirla y
+sostenirvos, tancau los oidos al sentir tan perversas máximas, que sols
+servirian pera sembrar de punxas lo camí del trono, aquest camí que tots
+los bons desitjam sembrarvos de flors.</p>
+<p>–Y quí sòu vos?… contestá l’atrevit donzell, á qui tothom detingué ab
+senyas, miradas ò paraulas, obligantlo á estar quiet, y sens deixarlo
+continuar.</p>
+<p>Hi hagué aquí un moment de silenci, tant produhit per lo pes de las
+paraulas de mossen Joan, (lo qual se contentá ab donar una mirada de
+despreci al donzell,) com per la sorpresa del Rey, que, poch acostumat,
+per son exercici militar, á las maduras discussions de un consell, no
+acabava de conéixer bè lo fi noble que podia tenir aquell llenguatge nou
+de un ciutadá de Barcelona, quant se deya que en aquella ciutat no
+faltavan partidaris del antagonista vensut.</p>
+<p>–M’admira, digué al fi, véurer que hajau sortit ab aquest rahonament,
+quant sols desitjo la pau y benestar de mos subdits, quant ara menos que
+may convé que aquestos tingan recels de son rey.</p>
+<p>–Precisament, senyor, perque siau mes estimat, he parlat com haveu
+sentit, y bè podeu conéixer que no parlo per vos, sí sols per los que us
+volen fer semblar diferent de lo que sòu.</p>
+<p>–Sí peró… tas paraulas donan á enténdrer que tan sò jo com lo poble,
+y que tè poch valor ma voluntat.</p>
+<p>–Senyor, (y aquí’l Fivaller procurá fer ressaltar tant sa dignitat
+com lo respecte al Rey,) jo he sigut cridat avuy al palau reyal, no en
+representació de cap cárrech, sí sols pera parlar y aconsellar com amich
+á mon Rey. Si de ma amistat lo Rey dubta, llavors no’m toca estar ahont
+sols tenen veu los consellers reyals,… y’m retiro.</p>
+<p>Y al mostrar que s’en anava mossen Joan Fivaller, Ramon Dezplá y
+altres particulars se alsaren de sas cadiras, com donant á enténdrer
+que’l seguian.</p>
+<p>–Nó, no’t mogas, digué ab empenyo’l Rey; no dubto de tu, ni dels
+que’t segueixen; peró podrás compéndrer que quant personas com tu parlan
+ab tan esperit á son Rey, basta pera témer que’ls que sòn menos, serian
+capassos de…</p>
+<p>–Senyor, senyor, (replicá ab to resolut En Fivaller,) deixaume anar,
+fins que estigau convensut ó vos ensenye la costum, de que aquest es lo
+verdader parlar dels bons patricis á sos reys, al menos en aquesta
+terra, deixáume anar, pera evitar que de nostra franquesa pugau deduhir
+aixó que vos creheu maldat en los que sòn menos.</p>
+<p>Vehentse confús lo Rey, y pugnant en cert modo entre sa altivesa de
+vencedor y’l desitj de no agraviar als de Barcelona, volgué, aparentant
+mitja familiaritat, véurer si reduhiria á Fivaller al compromís de tenir
+que humillarse devant del monarca.</p>
+<p>–No penso mal de uns ni de altres… No sè conéixer prou, tal volta, lo
+carácter que aquí domina… Peró, ab franquesa: ¿créus, Fivaller, que’l
+Rey pót estar content, quant se pondera lo poch valor de sa
+voluntat?</p>
+<p>–Sento, senyor, que jo’m veja precisat á justificarme devant de tanta
+gent, quant m’ha portat aquí lo millor desitj: peró ja que mon cor m’ha
+portat, ell m’ajudará.</p>
+<p>Y al dir aquestas paraulas se notá un ayre de la mes gran serenitat
+en la cara de Fivaller. Lo Rey insistí.</p>
+<p>–Peró respons á ma pregunta? Puch estar content, quant se rebaixa ma
+voluntat?</p>
+<p>–Quant se rebaixa, nó: quant se la il·lumina, com jo he provat fer,
+sí.</p>
+<p>–Arribaria á créurer, per lo que dius, que res fòra aquí la voluntat
+del que regeix, sens la lley que ell dicta.</p>
+<p>–Res, senyor, res. Tant es la lley del que la dicta y la fa cumplir,
+com del que la aconsella.</p>
+<p>–Y entre la lley y’l rey…</p>
+<p>–Primer la lley… Cumpliula, senyor, y feula cumplir, y llavors
+brillaréu mes que ella, llavors brillaréu com á pare de la lley, llavors
+seréu verdader rey.</p>
+<p>–Y pensas de mi?…</p>
+<p>–Jamay cosa dolenta. Sols desitjo y aconsello, que es lo que’m dicta
+aquí mon cor.</p>
+<p>Mossen Joan se mostrá aquí sumís y com vivament afectat. Lo Rey quedá
+mirantlo per un llarch espay, y seguí després com estudiant lo mirar
+dels que’l rodejavan, pera deduhir en cert modo lo que devia fer; mes
+fixantse ab preferencia en lo trasmudat semblant del gobernador de
+Catalunya y del aragonés Liori, que baixavan la vista com pera no mirar
+al monarca, feu un esfors, pera fugir de aquell incident desagradable
+que ja no era’l primer en aquella reunió, y digué:</p>
+<p>–Ba, ba! Fora, fora. No vull que aquesta visita á una ciutat que
+estimo puga ser may preludi de pitjors disgusts, y menos quant vá á
+comensar una nova era de pau y de felicitat. Jo sè lo que’m toca fer
+pera lograrla prompte, com á rey y com á home. Y pus dech aprofitar ara
+lo temps pera resóldrer asumptos apremiants, passem á tractar de altre
+cosa, y vejam, amichs, quin consell m’hi donau.</p>
+<p>A aquestas paraulas tothom s’esforsá en manifestar com que se
+olvidava lo que havia succehit, y no observant lo Rey mes que respecte y
+atenció, continuá:</p>
+<p>–Vejam, donchs, en l’asumpto de la Iglesia, quin parer me donau. Ja
+sabeu, barons, lo bon afecte y amistat que hi ha entre Nos y’l Sant
+Pare; ja sabeu que sols ab Benet XIII es ab qui sempre’ns havem entés, y
+que no coneixem á aqueix Angelo Coriari ni al altre papa Joan, que
+acatan los cismatichs de certas regions; peró dech dirvos que á mos
+oidos ha arribat una nova fatal…</p>
+<p>Lo Rey esperava que’l dubte de aquesta nova despertaria interés en
+los concurrents, peró vehent que tothom estava quiet é indiferent,
+continuá:</p>
+<p>–Una nova fatal, sí! Tots sabeu que l’emperador Sagimon y Ladislau de
+Hungria no tenen motiu de estimarse gayre. Aquest, á qui prometia ajuda
+en Nápols lo papa Joan, en contra dels Anjús y pera que li entregás á
+son antagonista Coriari, ha faltat á la paraula, y per conseguent ara
+sòn tan enemichs Ladislau y Juan com ho es aquell ab l’emperador.
+Sagimon, que es tan polítich, y que ha arribat á recobrar en Alemanya lo
+bon nom que havia perdut en la batalla de Nicópolis, la dòna ara en
+mostrarse com monarca pacífich, y fins se diu que s’ha proposat lograr
+la pau de la Iglesia, cridant un concili en Constansa y deposant als
+papas intrusos. Pregunto jo ara: ¿quin será’l verdader pera Sagimon,
+sabent que Joan es enemich de son mayor enemich, y que sempre está
+disposat á aumentar las forsas que van á Hungria? Y si queda papa Joan
+¿qué será de Benet, á qui tots tenim per verdader? ¿Qué fará’l rey de
+Aragó si’l Concili arriba á deposar al que ha sigut son principal
+favoreixedor y amich? Responeu, amichs, diheume lo que he de fer,
+daume’l millor consell que us semble en aixó.</p>
+<p>Y mirant á tots cantons lo Rey, com buscant á alguna persona
+eclesiástica, deya pera sí: –Greu me sab ara de haver donat lloch á que
+marxás lo bisbe de Malta.</p>
+<p>Los concurrents se contentaren ab fer algun moviment de cap, que
+espressava ó son dubte ó la indiferencia que tenian en aquell asumpto.
+Sols lo donzell, que aprofitava sempre aquestas ocasions, fou l’únich
+que manifestava disposició á respóndrer.</p>
+<p>–¿No us sembla si la nova es fatal? insistia’l Rey. ¿No us sembla que
+es un cas dels mes compromesos? Diheu: parlau…</p>
+<p>–Poca quimera’m donaria aixó, senyor, digué’l donzell. Altres
+concilis hi ha hagut y altres papas s’han fet, y per aixó no han
+desistit los reys de son propósit, que no sòu vos sol en tal cas qui
+hauria de témer, pus tots los reys de Espanya, y sobre tot lo de Fransa,
+estan á favor de Benet, que es lo verdader vicari de Jesucrist y per qui
+havem de derramar tots, si convé, la nostra sanch. Ja sabeu lo que us
+diguí estant en lo siti, de que convenia escríurer al rey de Fransa,
+pera procurar que sos feudataris del Mitj dia, regoneixent á Benet,
+deixen de fer irrupcions y de ser eterns enemichs de vostres regnes.</p>
+<p>No desagradá á la generalitat la resposta del donzell, per alló que á
+vegadas se sól dir de que boigs fan bitllas, peró á la primera
+observació del Rey, quedaren tots mes indecisos.</p>
+<p>–Fácil fòra aixó, digué lo Rey, peró vosaltres no sabeu que per la
+questió de Arles, vá á firmarse un tractat entre l’emperador Sagimon y
+Carlos de Fransa, es á dir, que’l nort y’l mitj dia van á ser amichs
+quant ans.</p>
+<p>–Trista es la situació de la Cristiandat, senyor, digué’l Fivaller;
+convé pensarhi molt en lo pas que’s done, y per aixó crech que valdria
+mes no precipitarse, esperar á véurer lo resultat del concili…</p>
+<p>–Qué esperar ni esperar, interrompé l’imprudent donzell. Benet era ja
+papa ans que vos, senyor, fosseu rey, ans y després ha sigut vostre
+amich, y sent ell Sant Pare, no quedará may enrera la casa de Aragó. Que
+fassan los altres lo que vullan, y obrau, senyor, com á vos millor vos
+semble.</p>
+<p>La imprudencia del donzell, indicant en cert modo que’l Papa havia
+favorit á Fernando pera lograr la corona, acabaren de aumentar lo mal
+humor de aquest, que veya la indiferencia dels demés y sobre tot cap
+asumpto dels que li interessavan resolt.</p>
+<p>–Estau á la mira, digué un dels áulichs, á véurer lo que fa Castilla,
+y feu lo que allí’s fassa.</p>
+<p>–Sí, es lo millor, digué un altre, perque fòra ridícul que vos
+obrasseu diferent de lo que allí’s pensa.</p>
+<p>–Sí… ja… peró…</p>
+<p>Lo Rey deya aquestas paraulas ab lo to mes irresolut; quant de repent
+aparegué en la sala fra Vicens Ferrer, y divisantlo’l Rey, esclamá:</p>
+<p>–Ah! fra Vicens! Semblau enviat per Dèu. No podiau venir millor.</p>
+<p>Y repetint lo Rey al frare tot lo que acabava de contar, conclogué,
+per fi, de la mateixa manera que ans, á saber: –Responeu, amich, diheume
+lo que he de fer, daume’l millor consell que’us semble en aixó.</p>
+<p>–Sols Dèu del cel sab qui es son vicari llegítim en la terra. Ell
+fará, senyor, que desaparesca’l cisme, y ell afiansará la tiara en lo
+cap que la mereix.</p>
+<p>–Sí… peró… digué’l Rey desesperantse, al véurer que encara son dubte
+era així major; de lo que tu’m dius no deduhesch la veritat… Digas,
+digas… que ningú com tu en aquest negoci…</p>
+<p>–Senyor, (digué’l frare, inclinantse com pera péndrer la despedida,)
+no’m pregunteu de lo que no puch respóndrer. Mon encárrech es sols ara
+predicar y convertir, y per aixó vinch á despedirme, pus partesch pera
+Tortosa, ahont esperan tots los rabins dels regnes pera disputar ab los
+doctors católichs. A Dèu siau, senyor.</p>
+<p>Y acabantse de inclinar fra Vicens, s’en aná en direcció á la porta
+de la sala, com pera marxar.</p>
+<p>Á pesar de quedar lo Rey pasmat de quant li passava, no pogué menos
+de dir al frare.</p>
+<p>–No vóls respóndrer á lo que’t demana ton Rey, sent així que vas á
+Tortosa sols á cumplir una ordre donada pel papa Benet!</p>
+<p>Mes á aquesta observació, contestá’l frare, girantse desde la
+porta:</p>
+<p>–Jo no miro qui m’entrega las cartas, senyor, sinó al que me las
+envia; lo major engrandiment de la Fe católica es lo desitj de Dèu, y
+per ell vaig á Tortosa á convertir juheus.</p>
+<p>–Qué es aixó! Qué es lo que’m passa! Dèu meu!</p>
+<p>Lo Rey comensá á fer aquestas esclamacions, vehent que’l frare havia
+desaparegut, y que en efecte no resolia ab tranquilitat ni ab gust cap
+dels negocis que s’havia proposat tractar. Se passava la ma pel front,
+sospirava, dirigia involuntariament sos passos á qualsevol estrem, se
+tornava á sentar, se tornava á alsar y no podia donar ja mes marcadas
+probas de sa impaciencia.</p>
+<p>–Jo veig, digué per fi, que ha sigut per demés lo bon propósit que he
+tingut. Peró no hi fa res. Súrtia com vulla. Y si la voluntat del Rey es
+limitada per la lley, ara veurán que la voluntat del home es poderosa
+quant obra llibre. Si destorbs vènen, jo’ls sabré tráurer, y en quant al
+papa, demá mateix m’en vaig á trobarlo á Morella, y allí, cara á cara,
+pót ser nos entendrém millor. Acabem donchs, senyors; responeume á la
+última proposició que faig, y deixaume descansar, que prou fatigat
+estich. Resolem lo punt de las corts, y prou.</p>
+<p>–Vostra Altesa tracta, tal volta, de reunir corts? preguntá
+senzillament mossen Joan Fivaller.</p>
+<p>–Aixó mateix.</p>
+<p>–Faréu molt bè, senyor: quant ans millor, per que es precís buscar
+algun medi á fi de aliviar las grans miserias y vexacions que han sofert
+los pobles ab la fam, la peste y finalment ab la guerra.</p>
+<p>La nova mirada frenética que aquestas paraulas arrancaren al Rey,
+probá bè que don Fernando vaticinava una altre fatalitat, com en efecte
+era prop.</p>
+<p>–Buscau aquest medi si voleu, digué lo Rey, peró lo que á mi
+m’interessa, y mes que á mi á tots mos regnes, es la pacificació general
+de las islas. Pera la defensa de Sardenya y Sicilia necessito vuytanta
+mil florins de or, y aquest es l’objecte principal de reunir las corts.
+Aquí estan los tractadors que jo poso per ma part (digué senyalant á sos
+áulichs favorits, entre’ls quals no n’hi havia cap que fos de Aragó, ni
+de Catalunya,) y tan prompte com estigau entesos, que’s fassa la
+convocatoria pera aquí ó pera Montblanch ó pera ahont se vulla.</p>
+<p>Mal efecte produhí aquesta última proposició entre tots los
+circunstants, y’ls particulars de la ciutat, y especialment Fivaller,
+s’arrepentian de no haversen anat ans, pera evitar aquell nou disgust
+que devia ocasionarse.</p>
+<p>Lo Liori deya en veu baixa al gobernador:</p>
+<p>–Es un poch massa: ja veheu que may s’havia vist buscar tractadors de
+fora dels regnes.</p>
+<p>Y mossen Dezplá, impacient tant per lo que passava com per véurer
+l’esfors de Fivaller en contenirse, deya á la orella de aquest:</p>
+<p>–En veritat que aixó es comensar de mala manera.</p>
+<p>Lo Rey que observava la actitut de tots y que ja havia esperat massa
+sens tenir resposta, hagué per fi de rómprer dihent:</p>
+<p>–Donchs qué? Haurá de quedarse aixó també sense que’s resolga?</p>
+<p>Mossen Joan Fivaller no feya mes que bellugar lo cap.</p>
+<p>–Es á dir, continuá lo Rey, que també hi ha dubte? Qué dius á aixó,
+Dezplá, tu que has suposat quant desitjava tot Catalunya la pacificació
+de las islas?</p>
+<p>–Dich, senyor, que cent cinquanta tres mil florins pera’l vescomte de
+Narbona, y vuytanta mil pera la defensa de las islas, fan dos cents
+trenta mil florins de or, suma que no’s pót pagar, quant la major part
+dels pobles ni saben de qué alimentarse.</p>
+<p>–Y bè… qué? Vóls dir que no se’m donará la última suma?</p>
+<p>–Crech que nó, senyor. Així ho penso.</p>
+<p>–Nó? digué llavors lo Rey ab to frenétich. Donchs si aixís ha de ser,
+no hi ha necessitat de congregar las corts: no las congregaré.</p>
+<p>–Recordau, senyor, respongué aquí Fivaller, que hi ha pracmáticas de
+reys en que’s marca quant las corts se han de congregar.</p>
+<p>La veu de Fivaller havia penetrat ja la primera volta tan amargament
+en l’oido del Rey, que al sentirlo aquesta, don Fernando arribá á
+mirarlo com qui tè por de contratemps.</p>
+<p>–¿Es á dir, que se’m pót obligar?</p>
+<p>–Vos sòu, senyor, lo que estau obligat.</p>
+<p>–Bè… peró… si la proposició es meva y no la volen…</p>
+<p>–Vos teniu una proposició, mes las corts ne poden tenir moltas, que
+vos no podeu prescindir de escoltar. Un cos sòn las corts que tè sos
+brassos y de que vos sòu cap, nó tot. La forma de qualsevol lley, quant
+surt de son santuari, marca que plau al senyor Rey, mes en son principi
+comensa sempre ab las paraulas de la Cort ordena. Aixó us dirá, senyor,
+quins sòn los drets de tots, y aixó us ensenyará á prevéurer que may lo
+cap, en esta terra, se pót separar dels brassos y del cos.</p>
+<p>–Prou, prou! cridá llavors lo Rey; no vull parlar ja mes de res. Faré
+lo que ja he dit, faré lo que ma voluntat me dicte, y si Catalunya no
+fa, Aragó ó altre regne ho fará.</p>
+<p>–Dech dirvos (contestá aquí ab molt respecte lo Liori, á qui havia
+mirat lo Rey,) que’l regne de Aragó está molt mes pobre que Catalunya, y
+á mes, no obrará ab tota la decisió que podria, fins á véurer castigats
+als assesins de son arcabisbe. Ja sabeu quant ha costat arreplegar lo
+dret de coronatge pera vostre coronació, y á no haver sigut las
+morerias…</p>
+<p>–Es á dir, donchs, que res, res dech esperar? esclamá llavors lo Rey
+com amohinat y frenétich. ¿Comensará lo temps de guerra pera qui ha
+lograt la pau ab sos triunfos? ¿De qué m’ha servit aquest viatge? ¿De
+qué m’ha servit lo venir? Anau, barons, anau, que jo’m disposo també á
+anarmen quant ans millor, y us juro que no’s borrará de ma memoria lo
+succehit en aquest dia! Anau, anau ab la pau de Dèu!</p>
+<p>Y girant cap á la porta ab actitut de retirarse, mentres lo concurs
+en confusió saludava callat á son rey, mirantse ab sorpresa los uns als
+altres, cridá lo gobernador:</p>
+<p>–Senyor, senyor… Perdone vostra Altesa… Es la primera nit que dormiu
+en vostre palau, y haveu de designar camarlench.</p>
+<p>–Qualsevol, qualsevol, contestá’l Rey tot anantsen.</p>
+<p>Y sortint, com ensenyant son cos devant de tots, lo donzell de
+Puymoren, s’en adoná lo Rey, y continuá, com pera satisfer á la
+instancia del gobernador:</p>
+<p>–Deixaume estar, deixaume anar… Sí, sí, qualsevol, qualsevol… Lo
+donzell, vos, gobernador… ó qui vullau.</p>
+<p>No bè anomená al donzell lo Rey, quant la major part dels concurrents
+ab admiració y alternativament digueren:</p>
+<p>–Com!… Quí?… Camarlench es lo que s’ha de nombrar, nó altre
+ofici…</p>
+<p>Y’l gobernador y altres personatges, recordant al Rey que per aquest
+cárrech sols se elegia á algun dels primers richs homens de la terra,
+arribaren á fer detenir al Rey, dubtant, al llindar de la porta, lo
+qual, per fi, digué, com elegint á ull entre’ls que’l seguian:</p>
+<p>–Donchs vina tu, Cardona, y tu, Cervelló… mes lo donzell pót també
+seguir per altre cárrech que jo’m sè.</p>
+<p>A aquestas paraulas desaparegué lo Rey, seguit dels camarlenchs y del
+donzell, sens esperar als áulichs ni als fills, y dihent sols entre sí y
+ab gran despich:</p>
+<p>–Mala, mala es la estrella que brilla en aquesta ciutat pera mi! Jo
+t’asseguro, Barcelona, que no seré jo’l rey mes amich teu ni dels homens
+que’t representan! Jo’t asseguro que no será ton palau ma morada
+preferida!</p>
+<p>Lo donzell, que anava á poca distancia del Rey, si bè no tan decidit
+ni ufá com altres vegadas, feya entretant sos cálculs, y no deixá també
+de esclamarse á sa manera, dihent:</p>
+<p>–Sembla que aixó no pinta… No sabentse de cert lo que será del papa
+Benet ni dels reys que ell ha fet, val mes fugir dels perills, que no
+serán pochs los mals de cap que esperan al rey Fernando, ab la gent
+que’l rodeja… Val mes, per ara, estarse en Barcelona, ahont hi ha de tot
+y bo, y esperar que vinga la ocasió… que ja vindrá… Roseguen los altres
+los ossos y jo’m menjaré la carn.</p>
+<p>De la manera que quedaren en la sala los invitats á la reunió del rey
+Fernando, pareixia la despedida de gent que han assistit á un dol.
+Callaren de prompte; á poch, fent un saludo general, sens parlar, anaren
+desapareixent alguns; altres, indecisos, comensaren á parlar en veu
+baixa, mes per últim resolgueren tots marxarse, vehent al infant don
+Joan, que, formant rotllo ab alguns áulichs de son pare, confabulava ab
+interés y com parlant de un negoci que sols á ells tocás.</p>
+<p>Sols l’infant don Alfons, encara que continuant en sa melancolia, era
+l’únich que en cert modo contentava als admirats ó arrepentits que s’en
+anavan, pus tot dirigintse al interior de las cámbras, rebia y donava
+apretadas de ma, de una manera que la moderna etiqueta cortesana no
+permetria fer ara á un infant.</p>
+<p>Mossen Joan Fivaller, ab intenció ó per casualitat, s’havia quedat
+l’últim de tots, y al acostarse á don Alfons, li digué ab tot
+respecte:</p>
+<p>–A Dèu siau, senyor: jo no tinch que disculparme devant de vos, peró
+sento que mon amor á la lley haja pogut fer dubtar á vostre pare del
+amor de son súbdit. Vos que’m coneixeu…</p>
+<p>–Basta, Fivaller, interrompé don Alfons, allargant la dreta á son
+amich y posant la esquerra al pom de la espasa; y basta també pera’l
+defensor de la lley, saber que’l successor de la corona guarda com á
+rica herencia la espasa de San Martí, defensora de las antigas lleys y
+conquistadora de glorias. Mon pare us anirá coneixent á tots com jo us
+conech, y ni ell ni jo podrém dubtar may de que homens de cor sòn los
+que necessitan los reys pera sos actes, qualsevols que sian.</p>
+<p>–Dèu ho fassa, y contau sempre, senyor, que, en ajuda de la noble
+espasa que portau, no faltará may la de Fivaller, ni las de sos
+fills.</p>
+<p>Fivaller correspongué á la estreta de ma del infant, lo saludá
+cortesment y sortí.</p>
+<p>Lo infant, pensatiu y cabilós sobre tot lo que havia passat, se
+dirigí á la llibreria del palau, pera buscar un medi de distracció, pera
+véurer si trobaria á mossen Borra (que passava en aquella estancia
+moltas horas,) amich sincer y verdader, y únich á qui podia comunicar
+sos mals y de qui podia rébrer mes grat consol.</p>
+<p>Així se inaugurá, en lo palau major de Barcelona, lo regnat del
+vencedor de Balaguer, com la aurora de un dia nuvulós, en la qual se pót
+deduhir que’l sol no brillará y que no arribará á la posta sens que
+estallen tempestats cruels.</p>
+<h3 id="xvi.">XVI.<br> Lo falcó de Norega.</h3>
+<p>Cap punt mes á propósit que aquest pera descansar en la narració dels
+fets que’s presentan en aquest llibre, pus comensa nova vida la trista
+orfaneta de Menargues, acaba de ser rey de guerra l’elegit de Casp,
+bamboleja la tiara en lo cap de Benet, y’l misteriós donzell de Puymoren
+ha lograt ja passar de simple conestable de companyia á las cambras del
+palau dels reys. Nous personatges, á mes, per causa de tals
+transformacions, van trahent lo cap en lo fet pera figurar en la nova
+esposició, y entre ells y principalment un que tan sols ha estat
+indicat, verdader llas ab que’s junta un y altre quadro, y participant
+del interés que puga inspirar la nina amparada per lo compassiu y
+agrahit falconer del portal del Ángel.</p>
+<p>Pera que’l lector comense á familiarisarse ab aquest nou personatge,
+convé, donchs, fer aquí menció de la conversa tinguda lo dia seguent de
+la célebre reunió del palau entre mossen Joan Fivaller y En Guillemet,
+fill de sa dida y estimat deixeble del desgraciat y sensible mestre
+Nicolau Gili. Després de ella, clou aquest quadro, donant temps á las
+causas que han de produhir efecte en lo segon, y comensa un nou
+espectacle.</p>
+<p>Vejam, donchs, lo que’s digueren lo protector y’l protegit, quant
+aquest, després de haver cumplert diferents encárrechs que aquell li
+havia fet, se presentá de nou en la cambra de mossen Joan, ahont dit
+senyor estava esperant mes ple de desitj, per son carácter, que de
+impaciencia.</p>
+<p>–Oh! Ets tu? li digué mossen Joan, al véurer que obria la mampara.
+Gracies á Dèu que tornas. Y digas, digas… Ho has complert tot?</p>
+<p>–Tot, senyor, tot.</p>
+<p>–Bè, bè: ets un gran minyó. Digas, digas.</p>
+<p>–Quant he tingut lo falcó, he anat al palau y he damanat al porter
+major, anomenantvos á vos, y dihent que havia de véurer al senyor
+Primogénit. Un úixer que allí hi havia m’ha dit que’l porter no hi era,
+perque ha sortit á acompanyar al senyor Rey, que fa poch temps ha
+marxat…</p>
+<p>–Ha marxat lo Rey? preguntá tot admirat mossen Joan. Y en seguida
+anyadí com pera sí: –En veritat que aquest home no pensa prou lo que’s
+fa!</p>
+<p>–En tant ha marxat, que jo mateix l’he vist passar per devant de la
+Catedral.</p>
+<p>–Donchs y com?…</p>
+<p>–Jo us diré: encara que marxan los infants, es per un altre camí, pus
+lo Rey vá á Morella, segons diuhen, y’ls infants farán cap á Saragossa
+pera la coronació. Sia per prevenirse pera’l viatge, ó sia per altre
+motiu, lo cas es que’l senyor Primogénit no’s deixa véurer, segons ha
+esplicat l’úixer, mes com desde avuy se ha nombrat majordom del palau,
+ha sortit aquest gentil cavaller, y ha recullit en nom de son senyor lo
+present.</p>
+<p>–Peró estás segur?… Y quí es aquest nou majordom? No l’has
+conegut?</p>
+<p>–May l’havia vist: es un galant home. Se diu, se diu… Ja ho han dit,
+peró no’m recorda… Lo donzell…</p>
+<p>–Lo donzell de Puymoren?</p>
+<p>–Ell mateix: es un de alt, roig de pel, que pórta un tabar.</p>
+<p>–¿Qué’m dius?</p>
+<p>Y després de quedar mossen Joan com sorprés, digué pera sí: –Es á
+dir, que en efecte’l Rey no l’ha nombrat camarlench, y queda de majordom
+en Barcelona? Proba aixó ó que’l Rey s’aconsella ó que tè por. De tots
+modos, m’en alegro que no vaja tan mal home prop del Rey… y val mes que
+estiga prop de nostra vigilancia. Jo’t prometo, senyor donzell, que no’t
+deixarém de vista.</p>
+<p>En Guillemet anava á parlar de nou, vehent que massa durava la
+sorpresa de mossen Joan, mes, com sortint repentinament de ella, torná á
+interrogarlo Fivaller, ab diferent admiració.</p>
+<p>–Ay Dèu! Y qué es lo que has fet! Has deixat lo falcó al donzell?</p>
+<p>En Guillemet se posa mitj á ríurer.</p>
+<p>–No us fassa por haverlo entregat á aquella guineu…</p>
+<p>–Perqué? Es que…</p>
+<p>–Perque si bè ell l’ha rebut, peró li ha pres de entre mans un altre
+amich vostre, que per cert m’ha preguntat molt per vos, y m’ha donat
+espressions, y m’ha dit que us vindria á véurer, perque tè que parlarvos
+de una gran partida de cassa, en la qual ha donat á enténdrer ab gran
+forsa, que lo Primogénit y vos haveu de ser los principals cassadors.
+Sabeu quí era?</p>
+<p>–Quí?</p>
+<p>–Lo juglar mossen Borra, aquell que parla tantas llenguas y que,
+segons deya ans la gent, mana en lo palau mes que’l Rey.</p>
+<p>–Oh! esclamá content Fivaller; havent arribat á sas mans, ja está
+segur.</p>
+<p>Mossen Joan torná á quedarse de nou com meditant. Lo de la partida de
+cassa li donava que pensar, y mes després de lo que havia succehit en lo
+palau, y de las últimas paraulas de don Alfons.</p>
+<p>–Una partida de cassa, deya, quant fa poch que havem anat á una, y
+quant l’infant está á punt de marxar á Saragossa, no sè com pót ser… Quí
+sab lo que ab aixó vol dir mossen Borra!</p>
+<p>–Ara hi penso, anyadí En Guillemet: es que m’ha dit que tal volta
+hauriau de tardar á ferla, y que fòra lluny, y que seria cosa de agafar
+aucells molt grossos.</p>
+<p>–En fi… no sè que pót voler dir. Peró digas, (continuá mossen Joan,
+procurantse distráurer de son dubte,) has donat ja mon encárrech á ta
+mare?</p>
+<p>–Sí senyor, y com sempre –ja ho sabeu– ha rebut vostres dons plorant
+de agrahiment. Vostra generositat es tan gran, senyor, que mereixeriau
+haver nascut rey: així es, senyor, (y al dir aixó En Guillemet
+s’inclinava ab lo major respecte y vivament conmogut,) que al véurervos
+en ma presencia, me sembla que’m torno mes home, y que mon cor creix
+pera podervos agrahir ab mes efusió lo gran bè que m’haveu fet. Sòu tan
+bo, senyor, tan generós, tan…</p>
+<p>–Basta, basta: lo que has de procurar sempre es de no ferme quedar
+may malament, no tornarte home en ma presencia, sinó serho sempre, pus
+de tu ha de dependir lo benestar de ta anciana mare, y pensar, en
+qualsevol perill que sias, que una taca en ta honra fòra una taca en la
+protecció que jo te he donat. Així ho espero, pus ja sè per mestre
+Nicolau, que escoltas bè sos consells.</p>
+<p>–Pobre mestre Nicolau! esclamá ab dolor Guillemet. Quin altre home!
+L’estimo tant, mossen Joan, que després de vos… S’ho mereix, s’ho
+mereix.</p>
+<p>–Bè fas de estimar á ton mestre, pus qui reverencia á son mestre,
+reverencia á un segon pare, contestá Fivaller.</p>
+<p>–Sí, sí… peró’m sembla que’l pobre…</p>
+<p>–Qué?</p>
+<p>–Que’s morirá prompte, ó que’s tornará boig… Anyora tan á sos
+fills…</p>
+<p>–Ja ho sè, ja ho sè: prou me consta.</p>
+<p>Recordava en aquell moment mossen Joan la escena tinguda en casa del
+falconer, y com de aquest cabalment li havia de parlar també En
+Guillemet, preguntáli En Fivaller de cop, com pera fer fugir de la
+imaginació la trista figura del desconsolat mestre.</p>
+<p>–A propósit, donchs: ¿y qué t’ha dit lo falconer, quant li has
+entregat los deu croats?</p>
+<p>–Qué m’ha dit? Res de prompte: lo que ha fet es besar la moneda,
+abrassarme á mi com si sempre hagués sigut son amich, y alsant al cel
+los brassos, com si estigués fora de sí, demanar á Dèu que fes venir
+sobre vos y’ls vostres totas las felicitats divinas y humanas.</p>
+<p>–Es un bon home… un poch lleuger de cap, peró tè bon cor. Ja ho tens,
+donchs, entés, Guillemet: lo dia últim de cada mes vindrás á buscarme la
+partida, pera poderli entregar lo dia de comensar lo mes seguent. Y aixó
+ja sabs que no déu passar mes que de tu á mi, que la generositat ó
+caritat que’s publica, Guillemet, no es mes que egoisme. Tíngasho
+present.</p>
+<p>–Creuriau, mossen Joan, (digué En Guillemet com entussiasmat,) que
+aquell home m’agrada molt? Tè una certa cosa… no ho sè…</p>
+<p>–Sí?</p>
+<p>Mossen Joan pronunciá aquesta paraula escapantli mitja rialla, y
+anyadí á poch: –Y perqué?</p>
+<p>–Que voleu que us diga… No sè si es per la obra de caritat que ha
+fet, que… En fi: m’agrada.</p>
+<p>Torná á ríurer mossen Joan y ab mes contento, per deduhir, sens
+dubte, que aquella simpatia sentida per lo jove era també proba de son
+bon cor; peró no era aixó: lo falconer agradava á Guillemet, per lo
+mateix que Guillemet agradava á mestre Nicolau, es á dir, per la
+franquesa de carácter de un y altre, y sobre tot per la igualtat en lo
+modo de sentir y de judicar respecte dels personatges y dels fets
+polítichs de son temps, com ho manifestá en seguida ab lo que digué:</p>
+<p>–Es que es un home, segons m’ha semblat, (continuá,) que no judica
+per lo que En Pere ó En Pau digan, sinó per lo que li dicta sa rahó, un
+home que obra sols per impuls de son bon cor… Y ja veheu que lo que ell
+ha fet no ho fa tothom.</p>
+<p>–Es cert: es un bon home, no mes tè que de vegadas se excedeix un
+poch parlant de certas cosas.</p>
+<p>–Sí, sí, ja me las ha contadas. Pobre! Deixauvos del estovat que li
+donaren allá en Casp…</p>
+<p>–També t’ha contat aixó? digué mossen Joan mitj admirat. Si ho dich:
+es tan fluix de llengua, que Dèu fassa que algun dia…</p>
+<p>–Oh! No es de aixó sol de que m’ha parlat… Y després, que avuy no es
+tan estrany que’ls descontents se queixen, perque ab lo que diuhen que
+ahir succehí en lo palau… Sí, la disputa del Rey ab los que havia
+cridat…</p>
+<p>–Qué? digué com tot conmogut mossen Joan. ¿Y quí sòn los descontents?
+¿Y qué es aixó de la disputa?</p>
+<p>–A mi m’ho preguntau, senyor? Si tothom no parla de altre cosa…</p>
+<p>–Ba, ba! interrompé Fivaller. Déixaho correr, Guillemet, déixaho
+correr. Lo que has de procurar solament es cumplir, que pugas
+correspóndrer quant ans al desitj que jo tinch de ferte home, en bè teu
+y de ta pobre mare, com espero lograrho prompte. Ja ho sabs de sempre,
+procura ser home de bè y bon cristiá.</p>
+<p>En Guillemet, mitj somrient, digué:</p>
+<p>–Falta una cosa, mossen Joan, ne falta una encara, que sòn tres las
+que sempre’m diheu:</p>
+<p>–Qué…?</p>
+<p>–Bon patrici. Vos me senyalau sempre en vostres amonestacions Dèu, lo
+próxim y la patria.</p>
+<p>Mossen Joan quedá pasmat de la correcció de son protegit, que cada
+vegada veya mes avansat en la manera de espressarse, encara que may com
+aquella volta li semblá tan propens á inclinarse á certas opinions, de
+las que participava una gran part del poble de Barcelona. Estigué en
+dubte al contemplarlo si aquella planta, que ell havia cuydat y fet
+créixer, podria donar tal volta fruyts exagerats que ab lo temps lo
+podian comprométrer, mes pensant en lo bon mestre á qui l’havia
+recomanat, y mogut en cert modo per sos propis sentiments, no pogué
+menos de tirarho luego á la part bona, crehent fins que En Guillemet
+fòra un bon ciutadá, y dihent, com gosantse en sa obra: –Noble sanch,
+com hi ha mòn, es la de la gent que tè la sort de náixer en aquesta
+terra, pus fins en los mes ínfims se véu que no há degenerat.</p>
+<p>Y com atenent á la observació de En Guillemet, continuá en
+seguida:</p>
+<p>–Cert es, cert, Guillem. Aquests tres objectes han de ser sempre la
+guia de tas accions, mes guarda de confóndrer lo verdader significat de
+cada un. Ves ara, donchs, ves, y no t’olvides de cumplir tot lo que t’he
+dit, y’l dia últim de cada mes ja sabs lo que’t toca fer.</p>
+<p>–Está bè…</p>
+<p>Y En Guillemet anava á agafar la mampara, pera donar lo á Dèu siau á
+mossen Joan, quant un y altre se recordaren, á conseqüencia de las
+últimas paraulas de aquest, de un dels principals objectes de que un y
+altre volian parlar y de que tots dos s’olvidavan.</p>
+<p>–Y ara que hi penso… digué En Guillemet.</p>
+<p>–Y á propósit del cap del mes… interrompé mossen Joan; no’m dius
+res…</p>
+<p>–De la nina del falconer?</p>
+<p>–Sí, just: de la nina… Que… que la has vista…?</p>
+<p>–Oh! m’ha dit lo falconer, que si ara la vegesseu, no la coneixeriau:
+vestida com la ha posada tota de trinca, ab faldeta y gipó nous, ben
+menjada y dormida, diu que hi ha tanta diferencia de quant la vá
+recullir com de la nit al dia…</p>
+<p>–Hermosa ha de estar, si llavors desgraciada y tot ho era tant.
+Virtut de home! esclamá mossen Joan, pensant ab lo falconer.</p>
+<p>–Vos dich, senyor, vos dich… deya ab gran forsa de espressió En
+Guillemet, ab la ma ja á la mampara pera anarsen.</p>
+<p>–Es á dir, continuá ab certa satisfacció mossen Joan, que la has
+vista? Y qué…?</p>
+<p>–Y qué?… Vos dich, senyor, que no hi ha criatura mes hermosa sota la
+capa del sol, y si ella continúa, quant sia dona y feta, creheu, senyor,
+creheu, que será la admiració dels homens, la enveja de las donas, y la
+imatge de totas las perfeccions divinas y humanas. Deixaula fer y ja ho
+veuréu.</p>
+<p>Y tancant la mampara, desaparegué En Guillemet, deixant á mossen Joan
+sol en sa cambra, y corrent ell á sas obligacions, desitjós sempre de
+aprofitar qualsevol altre ocasió pera visitar á aquells dos nous
+coneguts que tanta simpatia li movian: pera véurer á Blanqueta que tant
+l’admirava com á nina hermosa, y pera parlar al falconer, que tant li
+agradava com á home.</p>
+<h3 id="xvii.">XVII.<br> Sintomas de
+agonia. Dos anys després.</h3>
+<p>Així en la vida dels homens com en la dels pobles se esperimentan á
+voltas situacions y propensions qual causa sembla no poderse
+adivinar.</p>
+<p>Observaréu á un desgraciat que, á pesar de tots sos esforsos, tot li
+surt en contra, perdent capitals, fills, salut y fins lo do de pensar,
+desvaneixentse sovint sas ilusions, en lo moment de posar la ma sobre un
+objecte segur que espera.</p>
+<p>Observaréu, en cambi, á homens vils é infames, que sens mes qualitat
+que l’atreviment, consegueixen lo benestar mes complert, y fins he
+conegut jo hipócritas, que sent usurpadors, testimonis de infamias y
+deshonras en sa casa, de vulgar inteligencia y ateos, han lograt que’l
+mòn los tingués per generosos, plens de honra, sabis y sants, vehent la
+continua sort que sobre ells ha plogut de fortunas, distinccions y
+alabansas.</p>
+<p>En las nacions succeheix, si fa no fa, lo mateix. Sens mudar sas
+virtuts ó vicis, las circunstancias que la caracterisan y sos recursos,
+nació veuréu que se sosté per espay de molts sigles, que sempre vèns y
+aumenta, y que fins sos disbarats s’arriban á convertir en glorias ó al
+menos en camins pera trobarlas.</p>
+<p>Y aqueixa nació la veuréu després com desacertada y abandonada,
+equivocantse en tot, estrellantse en las millors proporcions, y
+desfentse com fum no sols las ilusions, sinó las realitats que ja
+tocava.</p>
+<p>La gentalla sól dirne de aixó estrella, certs homens ne diuhen destí,
+y altres no hi donen cap nom, vehent en tots los actes, així desgraciats
+com ditxosos, no mes que la ma de la Providencia, que tè’l secret de
+saber lo que toca á cada un en aquest mòn.</p>
+<p>Los que hi donan los primers noms miran y no pensan, ó millor, no
+volen pensar sobre lo que miran, y sols admiran; los altres no volen
+mirar lo que veuhen y sols creuhen. Y aquests poden així ferho per lo
+que diu San Bernat en la carta ó llibre que dirigí á sa germana (y que
+traduhí al catalá fra Anton Canals,) que’ls pecadors uns sòn jutjats en
+aquest mòn y altres en l’altre, de manera que la sort dels dolents pót
+ser recompensa de alguna obra bona y las penas dels bons cástich de
+alguna acció dolenta, pera que així, al morir, s’en vajan directament
+los mals al infern y’ls bons al cel.</p>
+<p>Peró, á pesar de aixó, no faltan recompensas als bons y desgraciats y
+cástichs pera’ls dolents y orgullosos.</p>
+<p>Uns y altres casos veurá, donchs, lo lector al contemplar los fets de
+certs personatges que ja coneix, y en quant á la nació á que
+perteneixen, com las nacions no han de purgar en aquest mòn pera tenir
+la millor vida que l’home espera, veurá cumplert en part lo cástich que
+sufreix, cambiantse rápida y gradualment sa sort.</p>
+<p>La nació catalana, tan orgullosa un dia, tan guerrera y tan
+independent, lo poble acariciat dels antichs reys y ajudadors de sas
+glorias, se veya com olvidada del monarca que havia elegit, sas espasas
+jeyan abandonadas sens que’s pensás en cullir nous llorers, vivian com á
+renyits lo poble y son rey, y sols escoltava aquest consells de la gent
+estrangera que’l rodejava.</p>
+<p>En efecte, després de coronarse Fernando en Saragossa, á penas
+s’havia acostat á Barcelona, las corts de Montblanch s’havian tingut de
+disóldrer per no haber volgut consentir lo poble las exigencias del Rey,
+que cap negoci volia despatxar sinó lo de sa principal y única
+pretenció, lo del donatiu, que no’s feu; y al despedirse los del bras
+reyal, lo síndich per Barcelona, mossen Ramon Dezplá, havia ab prou
+feynas y esforsos pogut mostrarse respectuós y moderat, pera contestar
+al insolent monarca, que s’havia desfet en vituperis y desprecis contra
+la terra y sos habitants, contra la lleyal y pundhonorosa Catalunya,
+sobre lo qual acabá lo síndich dihentli, ab tota enteresa y veritat:
+“que los catalans trobavan á menos aquella popular humanitat y generosa
+confiansa ab que foren sempre honrats y acariciats dels altres reys, que
+las paraulas de fel que’l Rey pronunciava may havian ressonat en sas
+orellas, y que no podian menos de resentirse, quant s’havian posat per
+principals tractadors de aquellas corts á personas que no eran naturals
+de aquests regnes!”</p>
+<p>Se anyadia á aixó que’l Rey havia rebut una embaixada del Emperador
+Sagimon, citantlo pera que comparegués á Perpinyá, pera tractar del
+arreglo de la Iglesia, no tenint altre remey lo rey de Aragó que
+resóldrerse definitivament, en qual dubte no veya mes camí que
+declararse contrari del papa Benet, (com havia fet lo rey de Castilla,)
+de aquell que tants favors li havia dispensat, que tant l’havia ajudat
+pera lograr sa corona, de aquell ab qui acabava de tractar y consultar,
+reiterantli, sens dubte, la espressió de son afecte, de son agrahiment y
+del respecte y veneració que li infundia.</p>
+<p>Y junt ab aquests disgusts podian contarse no menos la anulació de
+molts plans, com sòn l’anulament del matrimoni del infant don Joan ab la
+reyna Joana de Nápols, la necessitat de renunciar á totas las promesas
+fetas á don Anton de Luna, que lo Rey volia tenir content prop sèu pera
+que no tornás á alborotar lo marro, ans se vegé en la precisió de
+escríurer á Narbona pera que’l vigilassen y’l prenguessen si era
+possible; la contrarietat de no haverse pogut deixar content al Comte de
+Foix, que pretenia una compensació de Aragó per certas confiscacions que
+li havian fet, perill cruel pera Fernando, pus quedava mal content lo
+llop que tenia sempre á la porta de sos estats pera invadir, qual llop
+era ja enemich de Benet quant aquest se podia dir triunfant; la
+fatalitat de haverli semblat lleig á la infanta dona Maria, filla del
+rey Fernando, lo fill del de Inglaterra, ab qui s’havia de casar, y per
+qual matrimoni contava lo rey de Aragó poderse unir y relacionar ab
+aquella potencia que havia favorit al de Urgell, y finalment, la
+melancolia del primogénit don Alfons, que havia arribat á casarse sense
+tenirne ganas, y no veya’l moment de alsarse una nova guerra pera anar
+en busca de glorias. Tot aixó, sens contar la miseria, la despoblació
+y’ls restos de la malehida peste que tot sovint rebrotava en diversas
+ciutats de aquests regnes, y las bandositats de Aragó, que no s’havian
+extingit, y en qual regne així los Heredias com molts dels richs-homens
+y magnats havian manifestat al Rey, quant las festas de la coronació,
+que no’s donarian per contents fins que vegessen verdaderament castigats
+als assessins del arcabisbe de Saragossa.</p>
+<p>Tal era lo que havia passat y la situació en que’s trobava, després
+de dos anys de la presa de Balaguer, lo sitiador de esta ciutat y’l
+poble que l’havia ajudat á péndrerla y subjugarla.</p>
+<p>En tal estat, preguntarém ara, donchs: ¿lo que succehia á Fernando y
+al poble catalá era’l cumpliment de un destí que’s comensava, era
+l’influxo de lo que’l poble’n diu una mala estrella, que havia de
+transformar desde llavors á aquella gran potencia, ó era un cástich de
+la Providencia, que així podia ser temporal pera’ls homens, com
+continuat é inmutable pera la nació y’l que la regia?</p>
+<p>O millor:</p>
+<p>¿Aquells trastorns que passava’l poble catalá y’l Rey que ell s’havia
+dat, podian ser tal volta lo cumpliment de la maledicció del Comte de
+Urgell, del anatema de fra Vicens, quant deya que “fins los fills á
+voltas pagan los pecats dels pares,” ó del somni ditxós de mossen Borra,
+suposat que, en part, se cumplian actes que havian de favorir, ab lo
+temps, al futur rey de Aragó, y era en tals antipatias y trastorns
+l’infant don Alfons la única imatge grata en qui veyan los catalans
+possibilitat de revíurer novament las virtuts dels antichs reys, lo
+respecte de sas llibertats y nova cullita de gloria y llorers?</p>
+<p>Quí sab? Alla veurém.</p>
+<h3 id="xviii.">XVIII.<br> La llibreria del
+rey don Martí.</h3>
+<p>De allà ahont menos se pensa, salta la llebra. Cert es l’adagi que
+diu “Qui espera’s desespera;” y mes cert encara si’l que espera no sab
+de fixo qué déu esperar, com li succehia al infant don Alfons y á son
+amich mossen Borra, que, vehent embolicat lo mòn, no veyan un camí pera
+lograr sos grans desitjs.</p>
+<p>En contra del fatal adagi hi ha, no obstant, un medi que Dèu no ha
+donat á tots los homens, y es lo de la inteligencia clara y superior de
+alguns, los quals, com á supremos en sos pensaments, y fins en sas
+ambicions, desitjan al mateix temps trobar tot lo que ajude á engrandir,
+senten una aspiració ardent á tot lo que es diví y general de la
+naturalesa del home, y donantse á la ciencia, al estudi, al exámen de lo
+perfet y gran, logran evitar, mentres esperan, aquella desesperació que
+diu l’adagi.</p>
+<p>Així ho feya l’infant don Alfons, mogut per lo sabi mossen Borra, y
+així ho feya també aquest, ensenyant y proporcionant á son amo tot lo bo
+que anava trobant en la Biblioteca del palau reyal, y especialment en la
+que havia deixat l’últim rey, don Martí; y així esperavan bè aquests dos
+personatges com á homens grans en esperit, ben diferent, per cert, de la
+manera ab que espera l’home ociós é ignorant, aquell que sols tè de gran
+l’atreviment en sos actes, mes nó’l pensament ni menos lo cor, aquell
+pera qui tan sols se feu de segur l’adagi. Dígaho, sinó, lo donzell de
+Puymoren, que, tenint de resignarse á la voluntat del Rey, quant,
+aconsellat per alguns richs-homens de la terra, nombrá á aquell tan sols
+majordom de son palau, y no camarlench de sa reyal cambra com ell volia,
+passava ociosament la vida en Barcelona, de lo que no estava en cert
+modo descontent, perque deya que “en tan gran ciutat hi havia de tot,”
+tot que pera ell se reduhia tan sols á la possibilitat de dedicarse á
+certs vicis que may sòn tan comuns en las poblacions petitas, y que eran
+pera’l misteriós personatge l’únich medi de passar las llargas horas que
+li deixava libres son ofici, lo qual, ádhuc estant lo Rey en Barcelona,
+era purament de ceremonia. Prou ho podian dir, sinó, lo carrer de
+Viladalls, lo lloch que’n deyan entre mur y mur, tots los carrers y
+travessias próximas al carrer del Vidre y Tres llits, ahont encara’s
+conservava la fama de la antigua Peyrotona y sas amigas, y finalment lo
+barri y carrer dels Orbs, sobre tot á la part de fora del portal, per
+ahont galanejava de dia, aguaytant sempre palomas de finestra, y ahont
+se dirigia tapat, de nit, ab una altre capa menos coneguda que son
+vermell tabar, pera que no’l descubrissen, en busca dels palomars que
+eran mes á propósit pera entretenir sa depravada ociositat.</p>
+<p>Com era mossen Borra discret y mostrava sempre alegria, s’inclinava á
+ell mes facilment lo donzell, sens conéixer que era’l juglar un dels que
+mes lo vigilavan, mostrántseli afable y amich, á fi de véurer si ab sas
+confiansas lograria esbrinar qui era aquell home á qui ningú coneixia y
+de qui tant recelava lo mateix príncep lloctinent y molts particulars de
+la ciutat. Així que, al tornar al palau lo donzell, després de sas
+corregudas ó passetjs, dava sempre una passada per la llibreria, segur
+de trobar allí á son amich, y ab tal motiu passar un rato de conversa,
+que era, com si diguessem, de bulla y passatemps pera qui tant llargas
+li eran las horas. Mes, curta era la visita que feya en tal cas lo
+majordom, si lluny de trobar sol al juglar, lo trobava acompanyat de
+alguna persona de lletras, que allí s’entretingués ab qui tantas n’hi
+sobravan, com succehí precisament un dia del mes de octubre del any
+1415, en lo qual havia arribat á Barcelona un comissionat dels monjos de
+Poblet pera tractar ab lo senyor Rey de un assumpto important al
+monastir.</p>
+<p>Estava, donchs, en la llibreria lo juglar, entretenintse en ensenyar
+al monjo las preciositats de aquella, y per sa conversa podia deduhirse
+la riquesa que en aquella habitació se tancava, y la que tenia en son
+cap lo sabi juglar, coneixedor de tot lo bo y dolent que en aquell temps
+havia produhit la ciencia, los ingenis y fins lo que era sols fruyt de
+homens laboriosos.</p>
+<p>–Donchs voleu dir, (deya mossen Borra, enfilat dalt de una taula pera
+poder arribar á un llibre que era en un prestatge elevat,) voleu dir,
+pare Arnau, que l’abat Mengutxo no tè por, desde que al papa Benet li
+coixeja la cadira?</p>
+<p>–Qué ha de tenir por (contestava’l frare, mitj rihentse de la
+pregunta,) si precisament ara es quant li balla la aygua al devant. Es
+diferent de son antecessor, l’abat Carbó, que aquell fou fet per ordre
+espressa del papa, peró á don Joan Martinez de Mengutxo lo elegí la
+Comunitat. A mes, que ell está disposat…</p>
+<p>–Sí? donchs llavors no vull créurer que vostra vinguda sia solament
+pera véurer si’l Rey vól acabar lo palau que’l rey Don Martí deixá á
+mitj fer en Poblet. Prou feyna tè en aquest don Fernando, que si no
+l’adoba, me sembla que al millor dia se li posa á tremolar. Jo estich,
+company, en que vostra vinguda pórta cua… No obstant, aquí teniu lo
+llibre que buscau, y que’m sembla vos servirá poch pera vostre
+objecte.</p>
+<p>–Bè, bè, (contestá’l frare, tot llegint lo comensament del llibre y
+fullejantlo ab certa indiferencia, com si l’espantás lo volum: “Del
+edificament del monastir de la Grassa.”)</p>
+<p>–Lo que deveu fer, continuá’l juglar, es véurer si lograu la vostra,
+y deixar córrer exemples, que pochs vos en donará l’historiador de
+aquell monastir mitj francés y mitj catalá.</p>
+<p>–Ja ho veig, ja ho veig. Com aquí’s tracta sols de acabar un edifici,
+encara que també mereix reparació lo claustre de Sant Esteve y la
+enfermeria dels monjos, de poch servirá l’exemple. Y per altre part, com
+lo Rey no tè diners, me sembla, ’m sembla…</p>
+<p>Y’l monjo bellugava’l cap com en senyal de incertitut, tot deixant lo
+llibre al demunt de la taula.</p>
+<p>–Qué es lo que us sembla?</p>
+<p>–Me sembla, que al fi s’haurá de fer lo que ja tenim pensat. Que’ns
+venga’l Rey la jurisdicció de Menargues y altres pobles que eran del de
+Urgell, en los quals Poblet tenia ja’l domini útil, y…</p>
+<p>–Ah, ah, ah! Aixó sí que’m fa ríurer, contestá’l juglar, interrompent
+al frare ab una gran rialla; demanau diners pera fer obras, y no
+podentlos haver, proposau una compra. Malament podréu pagar lo comprat
+sinó podeu pagar los adobs de lo que teniu. Voleu, pare Arnau, que us
+deixe’l “Digesta” nova ó no nova, lo llibre de “Lleys de Espanya” si es
+que enteneu lo castellá, las “Consuetuts dels feus” las “Decretals de
+Bernat” l’“Ordre dels judicis” y’ls infinits códichs que hi ha aquí en
+totas llenguas, pera véurer si en ells s’hi troba previngut aquest gran
+cas de justicia? De segur que en cap de ells se trobaria la previsió
+dels monjos de Poblet, y sobre tot la rahó de demanar lo que tè mes al
+que tè menos.</p>
+<p>–Sòn cosas aquestas, mossen Borra, que convé enténdrerlas.</p>
+<p>Y fent lo monjo com que volia girar la conversa, aná seguint per
+devant dels prestatges de la llibreria y llegint varios títols dels
+llibres.</p>
+<p>–Aquí, aquí fa pera vos, li digué mossen Borra, vehentlo mirar ab mes
+afició y com admirat al arribar á cert punt. Tot lo que veuréu es cosa
+de vostre ofici, y en abundancia.</p>
+<p>Lo monjo anava seguint y llegint, sens fer cas, en cert modo, de las
+glosas que feya’l juglar á alguns dels títols que llegia.</p>
+<p>–“Canonisacions.” “Esposicions dels Evangelis.” “Salomó, de
+Profetas.” “Dels deu manaments.” “Vida de San Vindaleix.” “De San
+Gregori.” “Ordinacions dels temples.” “Sermó de Sant Agustí sobre la
+assensió de Madona Santa Maria.” “Revelatio Beati Sirili.” “Tractat de
+Sent Agustí.” “Del dit del Profeta.” “Solis loqui de Sent Agustí.” “De
+la Verge Maria.” “Boeci. De consolacione.” “Scriptum Thomae.” “De
+Trinitate.” “Actus Apostolorum.” “Evangelister.” “Historia de la Biblia,
+en francés.” “La Biblia.” “La Biblia vella.” “Flos sanctorum.” “Doctrina
+pueril, en francés.”</p>
+<p>–Si haveu de llegir tots los títols, pare Arnau, per estona’n
+teniu.</p>
+<p>–Sí, sí… en efecte… Molt, molt hi há… y molt bo.</p>
+<p>Y’l monjo anava encara seguint, mirant y pronunciant entre llavis
+molts altres títols dels llibres de religió y moral que ocupavan los
+prestatges de aquella part.</p>
+<p>–Y aixó que encara faltan aquí llibres que s’han de buscar per lo
+palau ó que estan en diferents cofres y bauls del pobre rey don
+Martí.</p>
+<p>–Creheu, (deya’l monjo, no sabentse apartar de aquells prestatges,)
+que es molt bo lo que hi ha aquí, y que penso passarhi alguns ratos, de
+manera que no’m fa res la tardansa de la vinguda del Rey, pus quant mes
+tarde, mes podré gosar aquí en aquestas preciositats.</p>
+<p>–Es á dir, que per amor al saber, olvidaréu, pare Arnau, l’adop del
+claustre, l’acabament del palau de don Martí y la compra de la
+jurisdicció de Menargues. Bè! Així m’agradan los homens y, sobre tot,
+los frares.</p>
+<p>–veus aquí lo que convé aumentar en nostre monastir, pus seria molt
+útil en aquella santa casa que hi haja mes gran llibreria. Jo us
+asseguro, que donaria tot quant tingués, si fos abat, per adquirir lo
+que hi ha en aquest armari, que es, sens dubte, lo millor de la
+llibreria, y la millor joya de tot lo palau…</p>
+<p>–Eb, eb, eb!… cridá mossen Borra, interrompent al frare. Lo millor de
+la llibreria?… La millor joya del palau?… Com qui no hi toca. Hi ha aquí
+dos armaris, pare Arnau, quals llibres no sòn tan sants com los que
+havem vist, peró sí tan bons, y alguns n’hi ha que se’ls pót dir
+verdaderas joyas.</p>
+<p>–No nego…</p>
+<p>–Los que havem vist sòn pera anar al cel, peró aquests ensenyan de
+anar per la terra, y molt ajuda á perfeccionar al home tenir coneixement
+de la terra que trepitja, de lo que toca y que véu, de lo que s’ha fet y
+s’pót fer, que molt falta encara per endevinar. Mirau, mirau…</p>
+<p>Y anant llegint llavors mossen Borra en compte del monjo, donáli
+rapidament noticia de algunas obras históricas que’s descubrian en los
+prestatges mes baixos de un altre armari.</p>
+<p>–Veheu sinó, continuá’l juglar; aquí veuréu la Historia, la
+Jurisprudencia, la ciencia en general: “De las batallas dels tartres.”
+“Consuetut de Leyda.” “Discordia dels sicilians contra’ls francesos.”
+“Vida del Sant Rey En Jaume.” Y de aquest n’hi ha tres diferents, un en
+llatí y un altre en llemosí. “Dels gentils en Castella.” “Historias
+troyanas, en francés.” Aquest tè tres exemplars. “La regla del Temple,
+en francés.” De aquest sòn quatre’ls exemplars. “Leys de Castella, en
+castellá.” “Inhibicions de la Terra Santa.” Aquest fa pera vos, pare
+Arnau. “Libre de Mafumet.”</p>
+<p>–Jesús Maria, digué’l monjo, mitj fent la senyal de la creu.</p>
+<p>–No us l’oferesch, nó, digué’l juglar tot rihent. No fos cas que’l
+dimoni fes en vos lo que feu ab frare Marginet y ab la bona pessa de fra
+Anselm Turmeda, que ara’s diu Abdalá y diuhen que está predicant en
+Túnes,… encara que vos no teniu la mala disposició de aquella parella de
+diables.</p>
+<p>–No digau diable á fra Marginet, que prou arrepentit está y es ara un
+bell exemple de virtut.</p>
+<p>–Peró y fra Anselm, tan mateix continúa encara entre’ls moros… y las
+moras?</p>
+<p>–Així ho diuhen, peró la misericordia de Dèu es molt gran, y no dubto
+que quant ans lo veurém també arrepentit.</p>
+<p>–Mirau, donchs, mirau, continuá’l juglar, tornant á senyalar nous
+llibres del mateix armari. “Somni en revelació en Sicilia.” “Suma de
+cróniques.” “Usatges de Barcelona.” Mirau quants diversos exemplars n’hi
+ha de aquest coixí de nostre repós. “Constitucions de Sardenya.” “Imago
+mundi en francés.” “De la ordinació de la mar, en romans.” “Suma
+Historiarum, en aragonés.” “Valeri Máximo en castellá.” “Historias de
+Castella.” “Crónicas de Espanya.” Y aquestas ab sa primera, segona y
+tercera part. “Crónicas, en aragonés.” “Godofre de Biló, en francés.”
+“Crónicas del Comte de Foix.” “Titu.” “Crónicas del rey de Egipte.”
+“Constitucions del emperador Federich.” “Legum Hispanie, en castellá,”
+“Plutarci, historial grech, en castellá.” “Suma de códicis de dret.”
+“Primer volum de las crónicas de Grecia.” “Furs de Valencia.” “Vincent,
+historial.” “Justino, en romans.” “Nembrot.” “Marco Polo, en romans.”
+Aquest aná ahont ni vos ni jo anirém, que seguí la Siria, la Persia y la
+India. “Stacius.” “Governament de ciutats.” “De la terra del Soldá.”
+“Historia de Hércules, en francés.”</p>
+<p>–Prou, prou, mossen Borra: no us canseu mes.</p>
+<p>Peró’l juglar anava seguint.</p>
+<p>–“Historia de tot lo mòn, en francés…”</p>
+<p>–Prou, home, prou; si’l mateix llibre us ho diu. Sabent la de tot lo
+mòn, no cal saberne cap mes. No us canseu…</p>
+<p>–Teniu rahó, pare Arnau. Mes si us cansan las historias, que moltas
+sòn las que cansan, altre cosa us mostraré que es lo pot de la
+confitura.</p>
+<p>–Nó, no’m cansa may lo admirar. Sols sí dech dirvos, que entre tants
+títols, no veig, que digam, la maravella que ponderau de lo que en lo
+mòn s’ha fet y’s pót fer. Altres llibres hi ha de ciencia, que… Peró,
+vejam, vejam aquest pot de la confitura que diheu. –Y tal pot y tal
+cosa, digué mossen Borra. En part teniu rahó, pare Arnau: deixem,
+donchs, aquests primers prestatges, ahont no faltan crónicas de tots los
+reys y en totas las llenguas, pus ja sabeu que dels reys may s’en
+descuydan los historiadors, que poch nos importan las Doctrinas morals,
+los Regiments… y fins los Nodriments dels prínceps, de lo qual no faltan
+aquí llibres, y vejam aquest sancta sanctorum de las llibrerias.</p>
+<p>–Vejam, vejam. Peró sembla que us haveu de enfilar molt pera arribar
+al bó.</p>
+<p>Deya aixó’l monjo, vehent que mossen Borra tornava á acostar la taula
+al armari, y s’enfilava damunt de ella.</p>
+<p>–Ja sabeu que lo bo es sempre lo mes amagat, á escepció de la
+vergonya, que quant mes bona es, menos s’amaga.</p>
+<p>Y agafant una brassada de llibres lo juglar, deixála damunt de la
+taula, dihent al monjo.</p>
+<p>–Comensau, comensau, pare Arnau; anau girant fulls, y trobaréu en
+cada un una perla mes grossa que la que duya en la corona lo rey Alfons,
+lo fill de Jaume II, quant lo coronaren en Saragossa.</p>
+<p>–Grossa ha de ser, pus diuhen que era aquella mes grossa que un ou de
+oca.</p>
+<p>–Donchs las de aquí sòn com á ous de abestrús.</p>
+<p>Y comensá á llegir lo juglar.</p>
+<p>–“Gloses de Ovidi. Matamórfoseos.” Y aixó que diuhen que l’autor las
+maná cremar.</p>
+<p>–No sabeu l’adagi de “Per fondo que’s fassa’l foch sempre
+respira?”</p>
+<p>–Oy.</p>
+<p>Y continuá llegint.</p>
+<p>–“Suma de Tholomeu.” Ja coneixeu qui es aquest, que no es lo
+Filadelfo, ni’l Evergetes, ni’l Filometor, ni’l gramátich, ni’l metge.
+Aquí teniu del mateix lo “Quadripertit de juhís.” “Séneca.” Aquest en
+llatí, y aprés las “Epístolas de Séneca, en siciliá.”</p>
+<p>–Mes bè l’hauria entés don Martí que jo.</p>
+<p>–“Medicina de Galien.”</p>
+<p>–Per ara, mossen Borra, tots sòn plomas de cap de ala.</p>
+<p>–“Professias de Merlí, en francés.”</p>
+<p>–No fòra mala ploma aquest, si fos cert tot lo que conta.</p>
+<p>–Y á son costat, mirau, hi ha un quadern de nigromancia. Bè feu
+l’antich bibliotecari del rey don Martí en posar los polls prop de la
+gallina. Peró, vejam, vejam los altres. “Albert.” “Ermes, en juhís, en
+catalá.”</p>
+<p>–Déu ser lo Trismegist?</p>
+<p>–Lo mateix. Y que deveu estimarlo mes, perque ab tot y ser pagá, ab
+sa ciencia, regonegué que existia un sol Dèu etern. “Suma de Alí-Ben
+Rajell.”</p>
+<p>–Ah! aquest es lo moro de Toledo que’s passejava sempre per las
+estrellas.</p>
+<p>–Parlem á pams, pare Arnau: s’hi passejava, peró sabia ahont posava’l
+peu, y molt tenen que agrahir los astrólechs á sas observacions.</p>
+<p>–Ciencia es aquesta que així la cultivan cristians com moros y
+juheus.</p>
+<p>–Així fos ab totas. Lo millor testimoni teniu aquí de lo que haveu
+dit.</p>
+<p>Y portant lo juglar un altre brassada de llibres, aná estenentlos per
+demunt de la taula, y llegint los títols.</p>
+<p>–“Suma de Alí-Ben-Rajell…”</p>
+<p>–Es lo mateix…</p>
+<p>–Nó, que lo primer es en llatí, y aquest está en romans. Las bonas
+obras en totas llenguas se traduheixen, ó’s multiplican. Aquí ho veheu.
+De un sol tractat de astrologia hi ha en aquest armari nou exemplars
+diferents. “L’algorisma.”</p>
+<p>–Es també aquest de astrologia?</p>
+<p>–Així ho diu la última pagina: <em>Explicit Tabit de quantitatibus
+stellarum</em>. “Lucidari, en catalá.”</p>
+<p>Mogut per impuls de imitació’l monjo, obrí també la última página de
+aquest llibre, y admirat digué á mossen Borra:</p>
+<p>–Home! mirau lo que diu al peu de aquest: Pregats per l’ermitá qui
+l’escriví. Un hermitá astrólech.</p>
+<p>–Quí millor que éll, que tè per feyna mirar sempre al cel.</p>
+<p>Y aná continuant mossen Borra:</p>
+<p>–“Tractat de natura dels signes, en pla.” “Stralabri, en aragonés.”
+“Juy de les stellas.” “Libre de planetas.” “L’aclipsi, en francés.”
+“Speculum planetarum.” “Speculum Strologie.” “Los juys de stronomia, de
+mester Johan de Sibilia.” “La Stralabria.” “De la propietat dels
+planetes.” “De les imatges del cel, destres é sinistres.” “Del eclipsi
+del sol é de la luna.” “De juys temporals esdevenidors.” “Declaracions
+fetes sobre la astrologia.” “Suma de astrologia.” “Secrets de Buzamar,
+de astrologia.” “Lectura sobre las taulas tolosanas.” “Las taulas
+Alfonsinas en catalá.” “Las taulas Alfonsinas, en romans.” “Almanach”
+“Almanach.” “Almanach…”</p>
+<p>–Qué tants almanachs, home.</p>
+<p>–Tants diheu. Si bè buscava, en tots los recons de la llibreria s’en
+trobarian.</p>
+<p>–Mare de Dèu! Y quina abundancia! Si de las altres ciencias hi ha
+tant, vos asseguro, mossen Borra, que podian ferse ben sabis los reys de
+Aragó.</p>
+<p>–La fama’n tenen. Y no dubto que així mateix abundan las altres
+ciencias. Mirau sinó.</p>
+<p>Y’l juglar aná trahent nous llibres del armari y senyalantne altres
+en diferents prestatges de la llibreria.</p>
+<p>–Aquí teniu á “Aristótil, en francés,” devant de tots. “Los filosofs,
+en castellá.” “Aliqua dicta sapientium, en romans.” y “Dits de diversos
+filosofs en catalá.” “Liber anticorum.” “Tractat moral.” “Etiquorum.”
+“De corruptione.” “De totas sciencias, en francés.” “Questions de mestre
+Thomas Anglés.” y… Aquest, aquest, pare Arnau, devant de aquest si que
+deveu tirarvos la cogulla enderrera y fer una cortesia.</p>
+<p>–Y quí es l’autor?</p>
+<p>–Preguntaho á aquestas salas, digué mossen Borra, senyalant ab lo
+llibre las interiors del palau. Per aquí ha ressonat sa doctrina, quant
+lo rey don Joan I permeté que la esplicassen y propagassen, en la
+mateixa morada dels reys, Berenguer Fluviá y’l prebere Ximen Tomás. Com
+aquest no n’hi ha cap de tan gran en nostra nació, y es son saber
+conegut aqui y per tot lo mòn.</p>
+<p>Així que’l monjo llegí lo títol, que li senyalava mossen Borra ab la
+ma dreta, feu en realitat un cert acatament, que era mes bè una
+afirmació.</p>
+<p>–Oh! oh! digué; “De la ciencia den Lull.” En veritat que devem
+tenirlo per rey de la ciencia.</p>
+<p>–Y per si voleu enténdrerla millor, (digué’l juglar senyalant un
+altre llibre,) allí teniu la “Práctica de la taula general de Ramon
+Lull.”</p>
+<p>–Pót ser que sí, pus lo conech sols com á teólech, y crech que
+m’agradaria mes conéixerlo com á filosof. Guardaulo, guardaulo, que pót
+ser aprofite la oferta.</p>
+<p>–Ja veheu, donchs, continuá’l juglar, si aquí hi ha de tot y bo. “De
+art de alquimia.” “De Jeometria.” “De prespectiva.” “Natura de pedras y
+metalls.” “Doctrina de armas, en francés.” “Propietats de pedras y de
+erbas.” “Leccions de cavalleria.” “Sobre la carta de navegar.”
+“Generació ó medicina de bestias.” “Dels membres del cors del home, en
+catalá.” “De cassa, en aragonés.” “Cognició dels animals.” “Retórica, en
+francés.” “De naturas de bestias.” “Secret de secrets.” “Emeranides y
+llibres de medicina.” “Del joch dels escachs.”</p>
+<p>–Y en poesia, diheu, hi ha també alguna cosa?</p>
+<p>–No us dich que de tot. Aquí teniu: “Rimas sobre la presa de
+Mallorques, en castellá.” “Lo romans de Girat, en francés.” “Noves
+rimades.” En catalá y altres en castellá. “Cansons francesas.” Un
+quadern en pianesch que no tè títol: comensa <em>Queste sone</em>.
+“Romans de Roger le donoxs.” “Cansoner.” y un altre “Cansoner francés.”
+“Proverbis de ensenyaments, en romans rimat.” “Tresor de mestre Brunet,
+en francés.” Y aquí, per fi, teniu, pare Arnau, per si us voleu tornar
+trobador, ara que no sòn heretges, com en altre temps, lo “Art de
+trobar, en llemosí.”</p>
+<p>–Sí, sí: ja veig… No us canseu mes, mossen Borra, pus me convenso que
+de tot hi ha aquí y en totas llenguas.</p>
+<p>–En totas las cristianas: en llatí y en romans, catalá, castellá,
+francés, tolosá, llemosí, siciliá, llenguatge pla… y fins en las que no
+ho sòn, com hebraych…</p>
+<p>–En hebraych? digué’l monjo admirat. Será la Biblia?</p>
+<p>–Nó, que aquesta’s guarda en lo arxiu reyal.</p>
+<p>–Donchs qué guardau en hebraych en aquest temps?</p>
+<p>–Mirau: lo “Rabbí.”</p>
+<p>–<em>Anathema sit!</em> digué’l monjo, apartantse. Llibre condempnat
+es aquest.</p>
+<p>–Aixó us espanta? LLibre sè jo que es <em>condempnatus, sed non
+auctori condempnando</em>. Y si la causa es bona, alguna cosa de bo hi
+haurá en l’efecte, que moltas <em>margaritas</em> hi ha <em>inter
+porcos</em>, peró que per aixó no deixan de ser pedras preciosas.</p>
+<p>Mentres així estava parlant mossen Borra, girat de espatllas ab son
+company á la porta de la llibreria, aparegué devant de aquella un
+personatge, lo qual se detingué un moment com indecís, y com si li
+desagradás haber trobat al juglar ab companyia estranya. Era lo donzell
+de Puymoren, majordom del palau, portant á son costat lo sèu inseparable
+gos mastí.</p>
+<p>Mossen Borra, no adonantsen de prompte, seguia enrahonant.</p>
+<p>–Por vos fan los llibres hebraychs? deya tot passant la ma per la
+espatlla del monjo, que indicava ja volersen anar. Una caixa n’hi ha
+aquí en un recó, alguns dels quals, entre altres que no deixarán de ser
+molt dolents, deuhen valer mes or que no pesan… peró ja estan ben
+amagats, pare Arnau, y no hi ha perill que…</p>
+<p>Lo gos del donzell trahí en aquell moment á son amo, pus penetrant en
+la llibreria, interrompé ab sa presencia á mossen Borra, y sorprengué en
+certa manera al monjo.</p>
+<p>Lo donzell, obligat llavors á entrar, fixá naturalment la vista en la
+caixa dels llibres amagats que senyalava mossen Borra, y tot cridant al
+gos, penetrá en la llibreria, saludant á las personas que en ella hi
+havia.</p>
+<p>–Oh! Eh! qué es aixó? digué mossen Borra tot girantse. Fora, fora
+aquest mal vehí que tè per ofici llevar pells, y si comensa á olorar
+totas las que hi ha aquí…</p>
+<p>Lo donzell, que semblava entrar allí ab repugnancia, á la vista del
+monjo, sens parlar tan sols, arrimás al gos y li doná una violenta
+puntada de peu pera ferlo sortir. Peró’l gos no’s movia de la porta.</p>
+<p>–Perdonau, digué llavors lo donzell; no voldria destorbar.</p>
+<p>–Quant vos sòu aquí en aquesta hora, senyal que cap ánima en pena vos
+espera.</p>
+<p>–Nó; peró us tenia de véurer precisament perque’l senyor príncep
+acaba de rébrer cartas de son pare, lo senyor Rey, y entre ellas hi
+havia aquesta que m’ha dit vos entregás.</p>
+<p>–Carta del Rey pera mí? Permeteume, pare Arnau…</p>
+<p>Y obrint la carta’l juglar, se la posa á llegir, mentres lo donzell
+se entretenia en mirar una pintura que hi havia en un llibre de sobre de
+la taula. Entretant, y desde que havia entrat lo donzell, lo monjo, sens
+fer cas de la conversa, no feya mes que mirar al gos, de manera que no
+li treya l’ull del demunt, observantlo y remirantlo.</p>
+<p>–Bo! esclamá mossen Borra. Ja la tenim armada. No sabeu lo que’m
+mana’l Rey en aquesta carta?</p>
+<p>–Qué? digué’l donzell.</p>
+<p>Lo monjo no respongué, perque tenia fixada tota sa atenció en lo
+gos.</p>
+<p>–Me mana’l senyor Rey, que partesca de seguida á Perpinyá, “pera
+donar gust al rey de Romans, que déu arribar allí dintre pochs dias.”
+Aquestas sòn sas paraulas.</p>
+<p>–L’Emperador? preguntá’l donzell.</p>
+<p>–L’Emperador ó Rey, diheuli com vullau, pus com no hi ha hagut papa
+verdader que’l coronás, se quedá ab lo títol de rey. Pót ser que pera
+aixó vól un papa verdader… Ay, Benet, Benet, que’m sembla que’l vent del
+Nort te costipa! No us sembla així, pare Arnau?</p>
+<p>–Sí, sí, contestá maquinalmente lo monjo, sens apartar la vista del
+gos.</p>
+<p>–Y á vos no us ho sembla, senyor majordom?</p>
+<p>–Tot pót ser. Sòn cosas aquestas que no m’en cuydo gayre.</p>
+<p>–Es á dir, que vos teniu altres asumptos que us interessan mes?</p>
+<p>–Prou!</p>
+<p>–Ja’ls tocaria jo ab lo dit.</p>
+<p>–Quí sab… Ba! veig que vos estau ocupat, y ja’ns veurém una altre
+hora.</p>
+<p>–Nó, home, nó. Si pare Arnau ja s’en vá. No es veritat, pare
+Arnau?</p>
+<p>Y adonantse que mirava tant al gos, anyadí:</p>
+<p>–¿Y qué teniu mirant tant al company del senyor majordom? Se coneix
+que sòu frare de Poblet, que teniu afició als gossos mastins.</p>
+<p>Al sentir aquestas últimas paraulas, se conmogué violentment lo
+donzell, mirá al frare, prengué certa actitut de resolució, y fent mitja
+cortesia, procurá sortir ab tota pressa de aquell lloch.</p>
+<p>–Qué! Tan mateix vos en anau? li digué’l juglar. Anau al asumpto?
+Avuy si que déu ser cosa de fer presa.</p>
+<p>–Qué he de fer presa, (respongué desde la porta’l donzell, mitj
+rihent y mitj sospirant,) si de tant bona que es, me temo que se
+m’esmunyirá de entre las mans com una anguila!</p>
+<p>–Voleu dir? Llástima’m feu.</p>
+<p>–Allá veurém.</p>
+<p>Y donant un altre cop al gos pera que s’adelantás, desaparegueren un
+y altre de aquell lloch.</p>
+<p>Lo monjo, acostantse llavors fins á la part forana de la porta,
+continuá seguint ab la vista al gos, sens poderla apartar de ell, fins
+que girá al estrem de un corredor; y tornant á entrar després com
+pensatiu, murmurá entre dents aquestas paraulas:</p>
+<p>–No ho sè… no ho sè… peró casi ho juraria.</p>
+<p>–Qué? qué, pare Arnau? li digué’l juglar, tot ficant de nou los
+llibres als prestatges. Com hi ha mòn que alguna vos en passa. Veig que
+mentres ha rodat per aquí’l gos, no haveu estat sinó per ell. ¿Qué hi
+trobau en aquell enamorat del nostre majordom?</p>
+<p>Tot bellugant lo cap lo monjo, y mirant nó á la persona que parlava
+sinó vagament, com qui vól recordar un fet ó vá lligant ideas, contestá
+á mossen Borra:</p>
+<p>–Qué hi trobo, diheu? Pót ser mes de lo que may vos podriau
+pensar!</p>
+<p>–No sè que un gos puga oferir…</p>
+<p>–Prou, amich! Si’ls gossos poguessen parlar…</p>
+<p>Ferit llavors mossen Borra de gran curiositat, manifestá certa
+alegria, efecte sens dubte de una sospita que aná concebint, y,
+dissimulant en cert modo, digué: –Qué hi fa que no parlen, ab tal que
+ells sian senyal de alguna cosa? Peró, diheu, diheu ¿qué fòra aixó?</p>
+<p>–Res… Ja sabeu que en lo monastir se crian gossos mastins, y que la
+casta de allí la coneixem al moment, y mes si surten alguns gossos que
+tenen certas senyals especials com aquest.</p>
+<p>–¿Es á dir, que aquest gos ha sigut de Poblet?</p>
+<p>–Podria ser molt bè. Recordo que hi havia dos cadells com aquest, que
+desaparegueren una nit… Y quina nit! esclamá, tancant los ulls, lo
+frare.</p>
+<p>–Esplicauvos, esplicauvos, pare Arnau.</p>
+<p>–Me sembla que encara’ls veig als dos pelegrins que vingueren…
+Pelegrins del dimoni, nó de Dèu!… pus fugiren á la matinada, y ab ells
+s’en portaren los dos gossos, sabentse á poch en lo convent lo sacrilegi
+que se havia comés al dia anterior… Peró, nó, nó; no fassem mals
+pensaments. No vull pensarhi tan sols…</p>
+<p>–Qué diheu, pare Arnau? Parlau, parlau. Peró, quin fou aquest
+sacrilegi, quina fou aquesta nit que diheu? Parlau, que pót ser ab
+aquest cap de fil…</p>
+<p>–Res, res… m’en vaig. A Dèu siau.</p>
+<p>Y’l monjo apretá la ma al juglar, dirigintse després cap á la
+porta.</p>
+<p>–Peró, home. Qué us costa dirme?… Diheu, acabau de contar aixó dels
+pelegrins. Quí eran aquestos pelegrins?…</p>
+<p>–Nó, nó: á Dèu siau!</p>
+<p>–Al menos diheume quina nit fou aquella?…</p>
+<p>–Res, res… Ja’ns veurém en altre ocasió. A Dèu siau, mossen Borra, á
+Dèu siau!</p>
+<p>Y partí de allí’l monjo, deixant pasmat al juglar, tan pensatiu, com
+enfadat dels escrúpols del frare.</p>
+<p>Peró de repent se’l vegé mudat, girant en sech, y dirigintse á la
+taula ahont tenia paper y tinter.</p>
+<p>–Sí? digué. Donchs jo faré que’l gos parle, y’l cor me diu que de sas
+paraulas s’en han de descobrir molts fets. Dèu ho fassa!</p>
+<p>Y agafant la ploma, comensá ab molta pressa á escríurer, fent dos
+cartas, que plegá en seguida, y anantsen després en busca, sens dubte,
+de algun correu que partís ó volgués partir als punts que ell
+desitjava.</p>
+<p>La una de las cartas anava dirigida á un monjo del monastir de
+Poblet.</p>
+<p>La altre portava’l sobrescrit pera un cavaller distingit del regne de
+Aragó.</p>
+<h2 id="segona-part.">Segona part. La nina dona.</h2>
+<h3 id="xix.">XIX.<br> La poncella pom de
+flors.</h3>
+<p>Mes de una volta s’ha vist quedar al mitj del camp, després que la
+fals arrebassadora del segador s’en porta las espigas, una planta
+modesta que ostenta en son cim una senzilla y aislada poncella.</p>
+<p>Si la poncella hagués sigut crescuda, si s’hagués pavonejat ja
+formada del tot, descubrint un ram en son mánech y una corona de colors
+en son estrem, tal volta hauria caygut mústiga y ofegada entre’l feix de
+espigas, peró la casualitat ó la sort la deixá en sa tendresa, y sols se
+bellugá com incerta entre la vida y la mort, ja per estar mes á
+descubert dels perills alsantse sola y al pas del que sega, ja per
+faltarli la forsa que podria donarli vida, sentint trepitjada per lo peu
+del segador la planta á que está agafada.</p>
+<p>Pobre poncella! Si algun mal vent se girás, que fes secar mes y mes
+la planta alimentadora, si alguna tempestat acabás de péndrer la poca
+vida que á aquella li queda, perdent sas forsas la poncella, aniria
+doblegantse esmortoida, y arribaria á tocar ab sa tendre boca la mare
+que la alimentava: moriria la filla ab la mare tot besantla, y moriria
+sense haver florit, moriria sens deixar conéixer sa hermosura y sens
+exhalar lo perfum y la aroma que podia haver despedit arribant á ser
+flor.</p>
+<p>Peró vehentla’l sol, que ans dauraba’ls blats y que sols li havia
+enviat fins llavors sa claror transparent per entre las espigas,
+compadeixentse de ella, la iluminá y vivificá ab raigs benignes, y la
+tendre poncella, si bè sentint lo dolor de la planta mare, arribá á
+enfortirse, á seguir son curs natural, á desarrollar sa forsa íntima, y
+prest, transformada en flor, ostentá totas las bellesas que ja com á
+flor tenia y las que’l sol vivificador li anyadí, enviantli, ab sa llum
+y son foch, nous y delicats colors.</p>
+<p>Benehit sia’l sol, que dòna vida á las plantas, que salva la vida y
+ajuda á transformar en flor las poncellas abandonadas que ploran junt á
+una planta ferida, y que ostentantse majestuós ab sa llum y son calor,
+evita que un mal vent arrebasse y destruesca á la flor tendre á qui
+manca encara forsa pera serho complerta!</p>
+<p>Benehidas sian aquellas virtuts que, apareixent á temps, com lo sol
+vivificador, salvan de la tempestat del mòn á aquells sers desgraciats é
+inocents que han quedat abandonats en ell, prop de la tomba de sos pares
+y sens forsa pera ostentar las bellesas de que tal volta la Providencia
+los ha fet depositaris!</p>
+<p>Sola y abandonada la pobre nina de Menargues, com la poncella del
+camp, y en la edat próxima á desarrollar sas bellesas que ja vaticinava
+sa encantadora forma molt ans de ser flor; ¡qué hauria sigut de ella,
+si’l sol de la caritat no li tornás la forsa, si no la hagués resguardat
+dels mals vents que l’abandono, la miseria y’ls vicis fan bufar en tots
+endrets pel mòn!</p>
+<p>Benehit sia’l sol salvador de las plantas! Benehida sia la caritat,
+que salva als sers infelissos! Benehit sia Dèu, que ha creat la caritat
+y’l sol!</p>
+<p>Dos anys feya tan sols, que, arreplegada providencialment la trista
+orfaneta de Menargues baix lo mantell de la caritat que servia de
+ensenya á fra Vicens Ferrer, havia sigut conduhida, desde las solitarias
+planas de Urgell, á la porta mateixa del únich que, recordant las
+gracias de la nina y las virtuts y generositat de sos desgraciats pares,
+podia servir mes que ningú de amparo á aquella tendre criatura, que sens
+aquesta sort, s’hauria vist, sens dubte, condempnada á vagar perduda,
+miserable y esposada per los camps perillosos de aquest mòn.</p>
+<p>Ferida y trepitjada fou, en efecte, la planta de ahont sortia y
+s’alimentava aquella hermosa poncella, y ho fou quant aquesta realment
+no tenia mes forsa que pera ser poncella, si bè no havia de tardar molt
+en ser flor. Quantas sòn las flors que de la nit á la matinada cambian
+son aspecte, y al sortir lo sol mostran ja tots los colors que lo dia
+ans se guardavan tancats dins del botó!</p>
+<p>Dels onze anys que tenia Blanqueta quant la ampará’l falconer, als
+tretze que llavors devia cumplir, havia fet realment com la poncella
+comprimida á la nit y oberta á la matinada, ó millor, havia fet durant
+aquests dos anys com fa gradualment la poncella que, comensantse á
+esclatar ab lo calor suau de la aurora, vá dilatant y estenent sas
+fullas quant mes vá sentint lo calor del sol que s’eleva, fins á
+mostrarse enterament oberta y ab sa verdadera forma de flor, alsantse y
+bellugantse altiva quant l’astre vivificador está al mitj de la
+esfera.</p>
+<p>La poncella, donchs, havia entrat ja en lo temps de ser flor: la nina
+de Menargues havia deixat de ser nina en aquell espay, pera
+transformarse en dona.</p>
+<p>Desde que ab l’amparo del compassiu falconer havian comensat á
+desaparéixer de la hermosa nina totas las senyals de la fam, cansament y
+miseria que la acompanyavan en son abandono; desde que á forsa de consol
+havia casi arribat á fer fugir los recorts de tristesa que li oprimian
+lo cor, y l’encantament que aquesta havia produhit en sa inteligencia;
+desde que, ben cuydada y alimentada, havia sostituit al torrat del sol y
+del vent la fina blancor que li era natural, y s’havia enrobustit son
+cos, prenent tots los membres la verdadera forma perfecta que’ls era
+propia; al aproximarse Blanqueta á aquell período de transformació que
+marca la naturalesa pera’ls sers á qui Dèu ha dotat de esperit, fèu
+verdaderament com la poncella que vá trantsformantse en flor desde la
+aurora al mitj dia. Així en lo cos com en l’esperit, mudás enterament la
+ans lleugera y enjugassada nina: sa alssária prengué proporció ab la
+robustés del cos; se dilatá suaument ab delicat contorn la carn de son
+pit, que semblava dividit sols per una petita sombra; prengué l’aspecte
+un ayre mes grave; lo mirar, sens deixar la dolsura de la inocencia,
+brillá ab una altre animació que no deixava per aixó de ser modesta, y
+en lo parlar y fins en totas las maneras y moviments se notá aquell
+esfors ó tránzit que sembla violent en algunas ninas quant comensan á
+ser donas, y que en altres, com en Blanqueta, per sa senzillés, ofereix
+un conjunt de vanitat inocenta y discreta imitació, mes que pera ser
+dona, pera semblarho.</p>
+<p>Cada dia que anava avansant Blanqueta, creixia mes y mes lo goig del
+falconer que la havia amparada. Mirávala aquest bon home ab tanta
+satisfacció com un pare, pus si aquest podia vanagloriarse de tenir una
+tan hermosa filla, aquell podia fer gala de haverse degut á sa bondat la
+salvació de aquella preciosa y ans desgraciada criatura. Arribava á
+obrar en aixó’l falconer fins ab egoisme, si nó ab orgull, pus no tenia
+altre gust sinó que li parlassen de Blanqueta, y li queya, com se sól
+dir, la bava, quant sentia ponderar sa hermosura, sos bons modos, sa
+habilitat en cuydar de la botiga, y la transformació que havia sofert
+desde’l primer dia de sa entrada á Barcelona, de manera que, á no haver
+sigut bo’l Joan y á no fer tot lo que feya per natural impuls de son bon
+cor, hauria bastat, pót ser, aquest cert egoisme, pera que may apartás
+de sa casa ni abandonás á la que li aumentava la fama de bon home y
+compassiu, y que á mes li aumentava també los parroquians de sa botiga,
+á la qual acudian molts compradors, sols pel gust de contemplar aquella
+cara, que era la millor de Barcelona.</p>
+<p>Tan content estava’l Joan y de tal manera aumentava son carinyo de
+dia en dia envers Blanqueta, que, per poch que pogués, en los diumenges
+ó qualsevol altre festivitat en que s’oferís alguna diversió, no la
+portás á véurerla, deixant en sa casa al baylet, cosa que ans may havia
+fet. Si era per Corpus, la duya á véurer la professó, y li ensenyava la
+bribia, ’l bassilís, lo gegant dels cotoners, y la gran espasa de la
+confraria de mossenyer San Pau ó dels daguers, y li feya mirar la cadira
+de plata daurada del rey Don Martí, damunt de la qual se portava la
+custodia; si era per Nadal, la portava á matines á la Catedral, á sentir
+rebentar las bofetas dels galls de Indi quant s’entonava la Aleluya, y
+sobre tot pera escoltar los bells tochs de orga, ahont cantava lo gran
+tenorista Mateu Ferrer; si feyan cossos en l’arrabal ó balladas per la
+celebració de algun sant ó patró, allí la acompanyava; per Sant Roch la
+duya al Regomir á véurer los cuberts de tela que feyan los vehins,
+deixant cada un un llansol, y en esta festa, menos s’olvidava de
+tornarhi al dia seguent, en que se celebrava la festa de Sant Gos; per
+Santa Catarina la acompanyava á véurer los fochs y graellas que encenian
+á la nit los frares; per Sant Jordi á la casa de la Diputació, á véurer
+sortir l’acompanyament del General de Catalunya ab los padrins y
+ministrers pera anar al Born, en busca dels mantenedors del torneig, y
+com si fos Blanqueta una de las millors damas, comprávali’l Joan lo ram
+de flors mes bonich que trobava, sens escassejarhi un sou; per fi, tal
+era’l gust y desitj del bon home en compláurer á sa afillada, que pera
+ella podia dirse bè sempre alló de “boca qué vóls, cor qué demanas.”</p>
+<p>Una bona circunstancia entre tot aixó era lo que feya distingir á
+Blanqueta y al que la amparava. Desde’l primer dia que aquella entrá en
+la casa del falconer, procurá aquest que la nina no descuydás la part
+moral y religiosa que tan recomendable la havia de fer mes endevant.
+Parlantli alguna que altre volta de sos desgraciats pares, fèu que tal
+memoria, no apartantse absolutament del cap de la orfaneta, fos en cert
+modo com una barrera en los perills que pogués sofrir en lo mòn, en cas
+de venir nous contratemps; cada dia en lo rosari li feya dir un pare
+nostre per son pare y un altre per la mare, en lo primer dels quals se
+escapava moltas voltas una llágrima al falconer, així com en lo segon se
+escapavan á la nina; féyala cumplir ab tots los debers de cristiana;
+parlávali tot sovint de las astucias dels homens, de qui no’s devia
+fiar, ponderantli á voltas pitjor que no faria un caputxí missioner
+(perque es de advertir aquí, que’l cap de Joan may s’havia ocupat en si
+sa afillada devia casarse ó no ab lo temps, cosa que, á pensarhi,
+l’hauria omplert de gelosia y de tristesa;) y per fi, en lo que tocava á
+amistat, tenia gran mirament y fins mania segons ab qui Blanqueta
+s’acompanyava, pus deya sempre que una mala amiga es pitjor que’l
+dimoni, y que moltas eran las minyonas á qui havia perdut una amistat
+dolenta, de manera que sols la deixava jugar ab la filla del catxassut
+Ambrós, l’especier vehí, lo qual, á pesar de sa catxassa, no descuydava
+los bons debers de pare y de espós, com que arribava á ser un exemplar
+admirable, sobre tot en aquell barri que comensava mes enllá de sa casa;
+y al pas que aixó permetia lo patrocinador de Blanqueta, posávali mala
+cara si’s frequentava massa ab una altre minyona del costat mateix de sa
+casa, filla de un menescal y ferrador, la qual no li agradava,
+primerament perque tenia molts mes anys que la nina, y á mes, perque era
+geperuda, pus estava en la creencia, com es, de que totas las que tenen
+aquella tara sòn esparvilladas y maliciosas, recordant sempre lo que li
+deya moltas vegadas un capellá parroquiá sèu, á qui venia caderneras,
+referintse als habitants esguerrats del portal del Ángel: “<em>ab homine
+signato, libera nos Domine.</em>”</p>
+<p>¿Y qué dirém de la habilitat de Blanqueta en cosir y fer mitja? Basta
+recordar que la nina havia tingut una molt bona y treballadora mare,
+que, ja desde la infancia, y tot lo temps de ser nina, la havia comensat
+á inclinar al treball, á apéndrer tot lo que pót comensar á apéndrer una
+nina filla de una mare desitjosa de véurer en sos fills retratadas sas
+virtuts y habilitats. Basta dir, que may com llavors havia anat tan ben
+sorgit lo falconer, y sas calsas y sa gonella, per lo ben arregladas,
+haurian fet créurer, quant menos, que aquell home era ó espós, ó pare de
+fillas, sent així que no era ni una cosa ni altre. Déu anyadirse aquí,
+que admirador lo Joan de la bona disposició de Blanqueta, la creya capás
+de apéndrer qualsevol cosa, y coneixent á una compradora de las monjas
+de Santa Maria de Junqueras, que sabia fer molt bonas puntas, lográ que
+anás á ensenyarnhi, sent tal lo resultat, que al cap de poch temps
+arribá ja Blanqueta á fer una gornició pera unas estovallas del altar
+major del convent.</p>
+<p>Oh! aquesta habilitat acabá de realsar la gracia de Blanqueta, pus
+sentada al llindar de la porta de la botiga, tesa y ayrosa, ab lo cuixí
+devant, sos preciosos y blanchs dits se bellugavan lleugerament per
+entre’ls boixets, ab una gracia y maestria imponderable, y com per la
+atenció que tal treball requereix sa vista havia de estar certs moments
+fixa, tot aixó contribuia á que en tal entreteniment paregués la asseada
+y hermosa nina encara mes hermosa y plena de totas las gracias que poden
+encantar així á homens com á donas. Dèu del cel! Si la pobre de sa mare
+la hagués pogut contemplar en aquells moments, de segur que s’hauria
+tornat á morir boja de alegria, vehent á aquell ángel, fill sèu, tan ple
+de gracias en son cos y en son esperit!</p>
+<p>Sia sa modestia natural ó’l temor de la noble gelosia que demostrava
+en sa presencia lo falconer, lo cas es que Blanqueta evitava y fugia’ls
+ulls quant algú de’ls que passavan se detenia devant de ella, pus á
+menut s’hi detenian així homens com donas, jovens y ancians, y molts
+jovens, ferits á vegadas de certa impressió súbita y enardent, que sols
+podia contenir la mateixa modestia de la hermosa, y sols alguna vegada,
+per sentir sas orellas nó falagueras paraulas de un admirador ó
+enamorat, que moltas ne sentia, sinó atrevidas espressions de homens
+inflamats per sentiments innobles, havia hagut de mostrar sa cara
+severitat y repugnancia, com li succehí una volta, en que ab tota pressa
+desaparegué corrents de la porta, abrassada ab son coixí.</p>
+<p>No vól dir aixó que son cor, bo é inocent, fugís de tals homenatges á
+sa hermosura mes per inocencia que per virtut: encara que jove
+Blanqueta, la continua admiració que observava á sa persona desde que
+anava fentse mes dona, havia de infundirli precisament aquell recel
+natural que vá sentintse en tal edat, y per lo que la dona vá fentse
+cárrech del objecte á que está destinada en lo mòn. En est cas es quant
+la dona comensa á sentir que’s desperta en son cor un sentiment nou y
+fins llavors desconegut, un sentiment que la fa aspirar á una altre
+felicitat, l’amor, sentiment que si bè es verdader fill del cor, se
+desarrolla mes ó menos aviat y es mes ó menos viu, segons la educació
+que’s reb, peró que existeix, faltantli sols pera despertarlo la
+impressió infundida per un altre ser en qui’s conega desitj de ser
+correspost, de manera que’ls dos sentiments vingan á formarne un tan
+sols. Estava en esta disposició Blanqueta? Havia mogut simpatia á sos
+ulls un altre ser digne de ella? S’havia despertat son cor, á pesar de
+sa modestia, ab aquell grat sentiment verdaderament nou pera qui coneix
+que deixa de ser nina y comensa á ser dona? Prou! prou! L’amor de la
+hermosa, encara que timorat, s’havia fet sentir, per conéixer ella que
+un altre amor pur y també timorat se li rendia; ella coneixia uns ulls
+que la miravan diferent dels altres, coneixia un ser devant del qual
+ella gosava y patia al mateix temps; Blanqueta estimava… y anava
+estimant mes cada dia, per lo mateix que faltavan ocasions de
+espressarse sos mútuos sentiments los dos amants. Ja veurém qui fou lo
+ditxós, y com aquest amor aná creixent, entant que aná creixent també la
+hermosura y la fama de Blanqueta.</p>
+<p>Vejam ara de quina manera nasqué aquesta viva flama en lo cor dels
+dos amants.</p>
+<h3
+id="xx.">XX.
+<br>Tan vá’l canti á la font que á la fi’s trenca. Dos cors en un.</h3>
+<p>Desde aquell dia en que lo noble y generós Fivaller havia resolt
+passar una ajuda mensual al falconer del portal del Ángel, pera que ab
+ella pogués millor aténdrer al cuydado y educació de la pobre nina que
+habia amparat; no havia faltat En Guillemet, lo dia últim de cada mes,
+segons son senyor li havia previngut, á recullir la cantitat, pera
+entregarla, lo dia primer del mes seguent, á la persona pera qui era
+destinada.</p>
+<p>Era, donchs, cada dia primer del mes un dia de goig en la casa de En
+Joan de la Murtra, y la vinguda de En Guillemet era esperada ab deliri,
+nó per lo que ell portava, sinó per la alegria ab que se acariciavan uns
+y altres, mirantse cada un com á contribuidor de la felicitat de la
+nina.</p>
+<p>Sentint lo falconer gran simpatia per aquell jove que tant aprobava
+son modo de pensar, per aquell esparvillat minyó (com ell li deya,) que
+tan bè parlava y tantas cosas sabia, no veya, en los dias de sa visita
+certa, la hora, com qui diu, de sentirlo bromejar en sa casa; y com si
+gracia li feya, y si desitj havia de manifestar de sa vinguda, á ningú
+podia millor demostrarho que á sa companyona, á Blanqueta, així aná
+succehint, que, per esperit de imitació, distinctiu constant de totas
+las criaturas, la inocenta nina desitjava lo mateix que son pare
+adoptiu, la vinguda de Guillemet, y al véurerlo, se alegrava, rihent
+quant En Joan reya, y aprobant y corroborant tot lo que aquest contava
+de las prendas de aquell. De manera, que al dia primer del mes, estava
+ja impacient la nina desde que’s despertava, y no feya mes que repetir á
+tota hora: –Avuy es lo dia! Avuy toca! ¿No es veritat, pare, que avuy
+vindrá En Guillemet? Que aixerit es… Ay que’m fa ríurer… Ay qué alegre…
+Ja voldria que fos aquí!</p>
+<p>No dirém menos de la alegria per part del jove. Al arribar á la casa,
+així que entrava á la porta, donava ja un crit de ¡Joan! peró espressat
+de manera que indicava sa franquesa, lo dret que en cert modo tenia de
+entrar allí com si fos de la familia, y sobre tot la alegria que portava
+son cor, de pensar que contribuhia á ferse una obra bona. Al primer Dèu
+us guart, allargava la ma al falconer, apretántsela un y altre ab
+efusió, y tan prompte com descubria la nina, la agafava pel mitj del
+cos, fentli dar un salt, donantli patacadetas á la espatlla, y dihentli
+mil espressions de carinyo relativament á sa hermosura y á sas infinitas
+gracias.</p>
+<p>–Ola! la aixerida, li deya, la pubilla dels aucells, la doneta de
+casa… ¿Sabs que cada volta que’t veig me semblas nova?… Y mirau com se
+vá tornant… ¿Quí li havia de dir á la cadernereta, que sis mesos enrera
+encara no’s plegava’l menjar?… Vaya, que dintre poch, vas á ser la mes
+bona mossa del barri… y de tota la ciutat.</p>
+<p>Y luego passavan aquestas alegrias, y’s tornavan á renovar al
+principi de cada mes; y’ls mesos passavan, y la nina s’anava
+desarrollant y tornantse dona; y tal vingué á ser, que arribá dia en que
+Guillemet no gosá á tractarla ab llenguatge tan inocent, ni s’atreví á
+ferli donar salts, ni á tocarla, encara que fos ab inculpable carinyo,
+pus verdaderament anava descubrint en ella un cert ayre nou de gravetat
+y pulidesa, que li feya mirarla baix un altre aspecte.</p>
+<p>Bè tenia rahó En Guillemet quant deya que cada mes li semblava nova y
+que dintre poch habia de ser la mes hermosa de la ciutat, pues arribá
+temps en que, admirant la novetat com verdaderament notable, y
+contemplant la hermosura com irradiant é incomparable, hagué de
+esperimentar Guillemet que lo que en un principi havia sigut inocent
+carinyo, y després cortés mirament, se transformava en respecte y
+admiració, peró admiració que feya náixer certa ambició en lo cor del
+jove.</p>
+<p>–¿Qué será (comensá á dir pera sí En Guillemet al cap de dos anys de
+fer sas mensuals visitas al falconer,) qué será, que així com abans
+entrava sempre alegre en aquesta casa, ara hi entro sempre ab un cert
+abatiment, que fins me sembla melancolia? Jo no sè que’m passa… pus ans,
+me creya jo com superior, y mirava á Blanqueta materialment com á un ser
+petit y desgraciat, y ara, ara la miro á ella com á un ser superior á
+mi, y jo’m considero com un esclau de sa hermosura.</p>
+<p>Cada volta que feya la visita, repetia En Guillemet aquesta reflexió,
+peró com era impressió momentánea la que esperimentava, passava lo
+recort de aquesta, y sols se tornava á renovar, ó’s feya mes viu, quant
+la nova presencia del objecte, en lo mes seguent, arrancava també novas
+y mes atentas contemplacions dels ulls del que mirava, novas reflexions
+del que creya que’l pensar era lo sentir.</p>
+<p>Dia vingué en que aquesta petita y primera guspira de amor que naixia
+en lo cor de Guillemet s’aná encenent molt mes. La admiració y’l recort
+de la hermosura no era ja sols tranzitori: lo jove tenia ja interés en
+saber ó en endevinar la millora ó avans que esperimentaria al véurer
+novament á aquell objecte que ans fou sols de admiració: al arribar als
+últims dias del mes, desitjava Guillemet ab impaciencia que passás lo
+temps depressa, no veya arribat lo dia de la visita, y al verificarla,
+fins se sentia com conturbat, tenint que fingir en cert modo ab lo
+falconer la alegria que sempre li havia mostrat, sent així que sa
+atenció estava fixada sols en aquell objecte que cada volta trobava mes
+hermós, mes interessant, y que no hauria volgut, nó,’l jove que servís
+pera felicitat de un altre que no fos ell. Guillemet estava
+verdaderament enamorat!</p>
+<p>Qué li faltaria, donchs, en tal estat, al jove de imaginació viva y
+de honrat y sensible cor? Sols una cosa: la ocasió. Mes de una volta, al
+despedirse, havia procurat donar á enténdrer per medi de miradas á
+Blanqueta la pena que ell passava; peró lo poch mòn de la jove feya que
+aquellas fossen interpretadas sols per una espressió de afecte amistós.
+Si al menos hagués pogut parlarli un dia á solas, si al menos hagués
+lograt que conegués son sufriment… peró ni ell s’atrevia á anar á la
+casa en horas ó dias no acustumats, ni’l falconer deixava á sa filla
+sola en la casa, sens que ans advertís al vehí especier que vigilás, de
+manera que havia de contentarse, pera satisfer son enamorament, en fer
+tan sols alguna passada per lo carrer del Portal, ó por un altre carrer
+inmediat ahont donava lo terrat de la casa. Desde ell, un dia que la
+joveneta estava arreglant las torretas de flors, á que era aficionat lo
+falconer, descubrí Blanqueta al jove, de qui havia notat ja las
+continuas passadas alguns dias, y saludantlo ab inocenta gracia, acabá
+de arrebatar, per la mateixa rahó, al que tan delirós anava per
+ella.</p>
+<p>–Ditxosas, ditxosas aquestas flors, (li digué ab veu baixa Guillemet,
+tot arrimantse á la paret de la casa,) pus son cuydadas per tas
+preciosas mans!</p>
+<p>Aquellas espressions sentidas per Blanqueta, que arribava á presumir
+cert afecte de part de aquell jove, aquella primera sageta de pur amor
+clavada instantaneament en aquell cor verge de passió, serviren pera
+aumentar mes y mes la bellesa de la vergonyosa y modesta noya. Un color
+rosat encés aparegué en sas galtas, baixá sos brillants ulls la noya, y
+sols un grat somrís indicá que havia entés lo significat de aquellas
+paraulas. Oh! com en aquell moment, may la havia vist tan hermosa En
+Guillemet.</p>
+<p>–Ah! perqué no respons? ingrata!</p>
+<p>Un altre somrís aumentá encara mes la hermosura de la vergonyosa
+donzella.</p>
+<p>–No’m comprens, Blanqueta? li preguntá ab to suplicant l’enamorat
+jove.</p>
+<p>La noya girá’l cap, com guardant cert temor de que algú la vegés de
+dins la casa, y adivinantho Guillemet, li digué:</p>
+<p>–Es que tens por? Está en la casa ton pare?</p>
+<p>Blanqueta fèu un moviment afirmatiu de cap, y fins bellugá los ulls
+de manera, que revelava’l perill en que estava de ser vista.</p>
+<p>–Ah! digué llavors lo jove, desesperat de amor. Ja que no hi ha,
+donchs, altre ocasió, aprofitem aquesta pera víurer confiats. Dígasme,
+dígasme: ¿no coneixes lo que passa per tu mon cor?</p>
+<p>–Sí, sí, li digué ab veu baixa Blanqueta, y manifestant viva
+inquietut; peró vesten, vesten…</p>
+<p>–Blanqueta, jo no quedo satisfet, jo no quedo tranquil, si no
+contestas á mon desitj. Confio en ton amor? Me estimas, Blanqueta?… me
+estimas? Donam una proba y m’en vaig… Donam una flor de las que han
+tocat tas mans!</p>
+<p>Y donantse pressa la noya, y corresponent al mateix temps ab sos ulls
+al amor del jove, anava á arrancar un brot de la primera planta que
+tenia mes prop, quant En Guillemet cridá:</p>
+<p>–Nó, nó! que de morduix l’amor ne fuig. No’m dones morduix,
+Blanqueta, nó, que seria desgraciat lo nostre amor! Donam una branca,
+una fulla, qualsevol cosa, peró no’m dones morduix.</p>
+<p>La noya llavors, desitjosa de satisfer al que la galanejava, y mitj
+perturbada per lo temor de ser vista, allargá la ma á un hermós clavell
+que tenia prop, y arrancantlo, tirál precipitadament al carrer, venint á
+cáurer entre las mans del enamorat.</p>
+<p>No arribá’l clavell á las mans ans que á la boca. Guillemet lo besá
+y’l torná á besar, repetint entussiasmat:</p>
+<p>–Vina, vina, prenda de ma felicitat, vina, símbol de la primera pena
+y del primer triunfo que ha tingut mon cor… Jo t’estimo y’t beso mes en
+lo mánech que en la flor, perque en ell han fregat las mans de la que
+adoro, perque sos preciosos dits sòn los que t’han suavisat, arrencantte
+de la planta! Jo’t guardaré eternament, y ta presencia será sempre en
+mi’l testimoni de nostre amor, y’l recort de ta hermosura, incomparable
+Blanqueta!</p>
+<p>Al alsar los ulls lo jove, la noya habia desaparegut ja del
+terrat.</p>
+<p>Peró no importava ja la desaparició de la estimada, tenint la
+garantia del amor: Guillemet acabava de conseguir lo triunfo mes envejat
+per l’home jove que rendeix holocauste per primera vegada á la
+hermosura. La flama de la passió deixava de estar oprimida desde aquell
+moment, y cremava magestuosa y viva pera dilatarse mes y mes, y pera no
+apagarse may mentres se sostingués lo ferm altar de ahont brotava.</p>
+<p>En res pensá de prompte Guillemet mes que en sa alegria, en son
+triunfo. Tenint seguritat, no li faltava esperansa de ocasions, y així,
+conformantse ab la privació repentina de poder espressar lo que sentia á
+sa estimada Blanqueta, avansá involuntariament, seguint la mateixa
+direcció del carrer, sens véurer ahont anava, sens pensar si’l podian
+véurer, fixa la sèva imaginació en sa estimada, y sens previsió tan sols
+pera amagarse’l clavell que li havia donat Blanqueta.</p>
+<p>Mes á pochs passos torná en sí de sa fixació, y de repent se’l vegé
+amagar ab tota pressa en son pit lo colorejat clavell. En la finestra de
+una casa vehina acabava de descobrir En Guillemet á dos personas que
+l’estavan mirant, y que havian presenciat, sens dubte, tot lo que
+acabava de succehir. La finestra era la de la casa del menescal y
+ferrador, (ahont se curavan y ferravan de poch temps ha tots los cavalls
+del palau del senyor Rey,) y las dos personas eran una de la casa y una
+altre forastera: la noya geperuda, tan mal conceptuada per lo previst
+falconer, y un cavaller que portava una capa vermella.</p>
+<p>Regonegué en seguida Guillemet, per tan coneguda senyal, al senyor
+majordom del palau, á qui en altre temps havia portat lo falcó que
+mossen Joan Fivaller regalá al senyor llochtinent, y qual personatge no
+era la primera volta que’l jove havia trobat rondant per aquell barri,
+sens que may pogués maliciar las intencions que allí’l portavan; ja li
+semblá, al primer cop de mirarlo, que tals personas no’s trobavan allí
+de casualitat, y sí ab la idea de observar, y tornant á girar la vista
+al cap de pochs passos pera cerciorarse de son recel, lo vegé confirmat,
+pus mirantlo fit á fit lo cavaller, acabá per esclatar en una rialla
+burlesca y despreciadora, que avergonyí al novell enamorat.</p>
+<p>Mes lo novell en amor era vell en honor, y si bè semblá avergonyit de
+prompte Guillemet, no tardá un minut que, refentse, girá ab orgull la
+cara, com demanant satisfacció de la burla, y no baixá los ulls per
+llarch espay. Lo cas que de aixó fèu lo cavaller fou repetir una segona
+rialla, que si bè era tan burlesca com la primera, revelava molta mes
+dósis de orgull y de mala criansa. A aquesta nova insolencia, lo fogós y
+honrat jove anava á replicar escupint en terra, com en senyal de
+despreci, peró no li quedá temps, observant que la noya del menescal
+empenyé de aquell lloch al insolent cavaller, y tancá la finestra, pera
+evitar sens dubte un escándol.</p>
+<p>Casi podria dirse que per un moment l’honor borrá l’amor en l’esperit
+del jove, pus ressentit aquest de lo que li passava, murmurá entre sí
+aquestas paraulas:</p>
+<p>–Ira del cel! Que si aquests sòn los cavallers y majordoms que tè’l
+senyor Rey en sa casa, ¿qué tal serán los soldats y’ls servidors…? Ja no
+estranyo que tothom estiga descontent… Peró, bè diuhen, que “de senyor y
+gorrí, de casta s’ha de venir!”</p>
+<p>La rabia ab que digué aixó’l pundonorós jove hauria bastat en altre
+ocasió pera conduhirlo fins al mes gran compromís. A no tenir en lo cor
+un sentiment supremo y pur, que com á poderós havia de revíurer quant
+ans, no hi ha dubte que de allí no s’hauria mogut En Guillemet, y que
+emprenent contra’l descarat donzell, hauria sigut víctima, tal volta, de
+la fornida espasa que aquest portava; peró revivint lo goig del triunfo
+amorós, entant que Guillemet s’apartava de aquell lloch, arribá á
+olvidar lo jove aquell passatger insult, y torná á fixarse sols lo sèu
+cap en la satisfacció que havia conseguit, y mes que tot en imaginar
+medis pera buscar las ocasions que tan desitjava y que tan necessarias
+li eran en son amorós sufriment.</p>
+<p>No cal esplicar, donchs, qué es lo que fèu desde aquell ditxós
+instant lo correspost enamorat: sas passadas se multiplicaren per lo
+carrer y encontorns de la casa ahont habitava l’objecte de sa felicitat;
+de tots cantons, quant Blanqueta se sentava á la porta ó sortia al
+terrat, descubria la noya miradas afectuosas de son amant, y carinyosos
+saludos que feya una ma portant un clavell; y’l cap de En Guillemet no
+feya mes, com tot amant privat, que discórrer quin podria ser lo recurs
+que empleás pera poder tenir una entrevista segura, en la qual acabás de
+manifestar estensament son amor, y lográs la seguritat de la ditxa que
+sols se li havia iniciat fins llavors.</p>
+<p>A forsa de esperar, de sufrir y de discórrer, acudíli, per fi, al
+enamorat un medi, per lo qual, tal volta, lograria lo que tan desitjava,
+ó millor, la oportunitat lo vingué á favorir quant menos ho pensava.</p>
+<p>Era l’últim dia del mes de novembre y hora de mitj dia, que passava
+Guillemet per devant de la casa de la ciutat, qual porta se conserva
+encara per sort, salvada per miracle del modern instint destructor,
+derrera del fróntis actual, com si fos una ninfa hermosa y postrada de
+dolor, á la que un sátiro tè subjectada per la cabellera.</p>
+<p>Lo tros de fróntis antich que encara pót contemplarse com enfonzat ó
+engastat en lo modern edifici, y que’s véu actualment al entrar en lo
+carrer que’s diu de la Ciutat, conserva encara algunas de sas espayosas
+y atrevidas finestras ab la doble pilastra gótica, lo dosselet ahont
+destaca lo preciós ángel Rafael, (segons diuhen las lletras dels
+costats, Rafael Angelo,) ab sas alas de metall, y que en altre temps
+brillaren com á or, y tenint als peus l’escut reyal de la corona de
+Aragó, ó antich de Catalunya, coronat per lo famós casco que porta per
+cimera lo fabulós drach dels reys; qual conjunt ve á formar com un
+floró, ornant la estremitat de una porta que encara ostenta gran part de
+las antigas planxas y’ls claus que la hermosejavan, porta de recorts
+inefables, per ahont se introduhia ans al temple de la justicia y del
+amor patri, y per la qual han fregat en altre temps las heroycas
+gramallas rojas dels antichs concellers.</p>
+<p>Al arribar Guillemet á tal punt, observá gran animació entre las
+personas que per allí’s reunian, moviment continuo de gent que entrava y
+sortia, y en general en uns y altres marcada en la cara la alegria y la
+complascencia.</p>
+<p>–¿Qué es aixó? preguntá senzillament á un menestral que semblava
+estar enterat de lo que’s tractava, per l’interés y forsa de las
+esplicacions que feya á uns senyors allí detenguts.</p>
+<p>–Los nous concellers, los nous concellers… li contestá l’altre.</p>
+<p>–Es veritat que avuy es dia de elecció. ¿Y quí, quí ha sortit? ¿Sòn
+gent que…?</p>
+<p>–Jo ho crech, digué’l menestral sens deixar acabar al que preguntava;
+si sembla que la Providencia ho porte. Conceller en cap ha sortit mossen
+March Turell, segon, mossen Joan Fivaller, tercer…</p>
+<p>Així que En Guillemet sentí’l nom de mossen Joan, girá
+involuntariament cap á Sant Just, sens acabar de escoltar qui eran los
+altres, y mogut sens dubte per lo desitj de anar á felicitar primer que
+ningú á sòn protector; mes, á pesar de son bon desitj y de sa resolució,
+se’l vegé detenir lo pas al cap de un rato que caminava, y mudar sa
+direcció, marxant á tota pressa cap al carrer del Bisbe. Fou en aquell
+quant la oportunitat lo convidá á inventar un medi pera trobar la ocasió
+que tant desitjava.</p>
+<p>–Sí, sí, deya tot sol y dirigintse cap al carrer del portal del
+Ángel; demá es lo dia primer del mes, lo dia de la visita… Si ara hi
+vaig á ferli saber la novetat, pót ser se resoldrá á fer lo que jo volia
+fer ara, y quant ell s’en vaja pera dar la enhorabona á mossen Joan,
+llavors… Oh! sí, sí: me sembla que veig lo cel obert.</p>
+<p>Y així cabilant, y donant pressa á sos passos, arribá prop de la casa
+del falconer, en qual porta distingí ja de lluny á la envejada Blanqueta
+que tenia devant lo coixí de fer puntas.</p>
+<p>Al acostarshi Guillemet, li fèu ja certa senyal ab los ulls, indicant
+que convenia dissimular, y vehent de prompte que’l falconer no era en la
+botiga, tingué encara temps de poder dir á mitja veu á la noya, que no
+fes cas de sa alegria, pus tot alló era una escusa pera véurer si
+trobaria ocasió de parlarli.</p>
+<p>Mes no hagué de tardar en fingir qui tan poch ne sabia, pus
+descobrint en la cambra interior al falconer, á pesar de la conmoció que
+sentia y de anárseli los ulls á Blanqueta, doná En Guillemet un alegre
+crit de Joan! Joan! y apareixentse l’home, no tardaren un y altre en
+donarse la ma.</p>
+<p>–Qué es aixó? Tu per aquí?</p>
+<p>–Havia de passar per la plassa de Santa Ana, y no he volgut ferho
+sens aprofitar la ocasió.</p>
+<p>–Per aixó… sinó hauria dit que us haviau errat de un dia.</p>
+<p>–Qué havem de errar. No us dich que he volgut aprofitar la
+ocasió?</p>
+<p>–De qué?… Hi ha alguna novetat? preguntá sorprés lo Joan.</p>
+<p>–Y tal novetat. No sabeu que avuy es lo dia de San Andreu, que avuy
+se fan los concellers nous?</p>
+<p>–Y qué…?</p>
+<p>–Qué? Agafau vostre capot y la gorra, Joan, y anau á donar la
+enhorabona á vostre favoreixedor, mossen Joan Fivaller, que ha sigut
+elegit conceller segon.</p>
+<p>–Qué’m dius! Es cert?</p>
+<p>–Cert.</p>
+<p>Los ulls del falconer espressaren repentinament la alegria que sentia
+per la elecció de un home que tant de bè podia fer, en son concepte, al
+poble que regís, y encara mes per la honra que cabia á qui ell tan
+estimava y venerava.</p>
+<p>–Benehit sia’l cel, esclamá, pus fa sortir gent tan cabal pera’l bon
+nom de Barcelona! Benehit sia Dèu que aumenta l’honra de qui’n tè
+tanta!</p>
+<p>–Ja ho veheu: vos sabrá mal de ma vinguda?</p>
+<p>Guillemet anava dihent aquestas y altres paraulas vagas, sols pera
+anar allargant lo temps, y encara que mirava alternativament á las dos
+personas que allí hi havia, no deixava per aixó, ab tot dissimulo, de
+observar sempre la actitut y’l mirar de Blanqueta.</p>
+<p>–Qué m’ha de saber greu ta vinguda, deya’l Joan, tot alegre y tocant
+la espatlla á Guillemet; ans t’en dono las gracias, pus conto que tots,
+tots nos interessam per la honra de mossen Joan.</p>
+<p>–Estich segur que tot Barcelona s’en alegrará.</p>
+<p>La impaciencia de En Guillemet era inmensa, y vehent que no parlava’l
+falconer de anar á visitar al elegit, anyadí un altre esfors ó
+probatura, dihent á continuació: –Tothom, tothom s’en alegrará, y estich
+segur que no faltará cavaller ni menestral que no vaja á
+felicitarlo.</p>
+<p>–Jo ho crech! La primera cosa que fassa demá al dematí, jo t’asseguro
+que será passar á la casa de qui tant bè m’está fent. Sabs quí es, noya?
+(anyadí després, dirigintse á Blanqueta;) es aquell bon senyor que
+s’estava á la porta lo dia que vas arribar, y’l mateix que cada cap de
+mes envia á Guillemet. Sí, sí: demá al dematí sens falta m’en hi
+vaig.</p>
+<p>Aquesta última paraula ó seguritat enxamplá’l cor del enamorat jove,
+pus vegé casi realisada la esperansa que concebia. Sa astucia havia
+triunfat, lo moment oportú se li acostava; així que, considerant com
+sobrat tot lo que allí pogués dir y fer, quant ell no s’hi trobava com
+volia, pretestá luego la urgencia de un treball que havia de fer,
+repetint que son únich objecte havia sigut participar aquella
+satisfacció á qui no dubtava s’en havia de alegrar; y donant novament la
+ma á son amich, y clavant tot passant una dolsa mirada á Blanqueta,
+saltá al carrer, cridant ab alegria: –Vaja donchs, vaja: de aquí á un
+altre dia. A Dèu siau, Joan: A Dèu, Blanqueta. A quals afectuosas
+espressions responian també un y altre de la casa, dihent:</p>
+<p>–A Dèu!… A Dèu Guillemet! De aquí á un altre dia. A Dèu!… A Dèu!</p>
+<p>Y En Joan fins hi anyadia alternant ab sos saludos:</p>
+<p>–Encara gracias, home, encara gracias del favor. Cregas que m’en
+alegro molt que hajas vingut.</p>
+<p>Qual espressió de amistat corroborava Blanqueta, alegre y pensativa
+al mateix temps, ab espressions de amor, que sols se rebullian llavors
+en lo fondo del sèu cor enamorat, y que á haver de sortir per la boca,
+sols s’haurian pogut manifestar ab aquestas paraulas: –Tu t’en alegras…
+y jo mes!</p>
+<p>Llargas foren las horas de aquell dia pera’l pobre Guillemet, que
+esperava; y gran fou la impaciencia que sufrí desde la matinada del dia
+seguent. Encara no s’hi comensá á véurer, ja saltá del llit, delirós de
+córrer prop de la casa de sa estimada, y posarse en aguayt pera
+aprofitar la ocasió y lograr l’objecte que s’havia proposat. Sortint per
+lo portal de Sant Sever, que era casi al estrem de la Rambla, á fi de
+evitar que pogués ser vist per los vehins inmediats de la casa ó per lo
+mateix falconer, doná la volta per la part de fora de la Parellada y
+demés horts, ja citats, que hi havia derrera de Santa Ana, entrá molt
+cautament per lo portal del Ángel, y entretenintse per allí com esperant
+á algú, quedás en la entrada del mostassaf, desde ahont se descubria,
+encara que á distancia, la botiga de la Óliva. Desde allí estigué en
+observancia l’enamorat jove, mirant de continuo, y fonentse de
+impaciencia, féntseli horas los minuts, quant, á las nou del dematí,
+distingí clarament al Joan, que portava sa capa y son barretó, y estava
+enrahonant, á la porta de sa casa, ab sa afillada. Aumentá llavors de
+graus sa impaciencia com lo goig de sa esperansa, y li succehí lo que al
+noy que vól pujar dalt de un arbre gros pera cullir un fruyt, en lo
+moment que domina ja’l tronch y no li falta mes que allargar la ma. Mitj
+amagat son cos, aná seguint ab la vista al falconer que’s dirigia cap á
+la plassa de Santa Ana, y si bè’s contenia per prudencia ó temor, las
+camas semblava que li fugian; tingué paciencia fins que vegé al que
+observava á llarga distancia, y quant ja casi arribá á pérdrerlo de
+vista, llavors, sense véurer tan sols als que li passavan per prop, pus
+estava tot ell fixat en lo objecte que ’l movia, avansá ab precipitació
+en los primers passos, y aná caminant després ab naturalitat, pera no
+donar que pensar á ningú, sobre tot al acostarse á la botiga.</p>
+<p>Al posar en ella’l peu, lo jove fogós y atrevit arribava á tremolar:
+tan poch avesat estava á fer actes que desdissen de sa formalitat y
+franquesa, y tal era la pena del dubte que encara l’oprimia, no sabent
+de quina manera fòra escoltat son amor quant lo declarás estesa y
+clarament. Peró son temor se torná en entussiasme al contemplar lo
+quadro que se li presentava devant sos ulls. Blanqueta, després de haver
+arreglat y donat menjar als aucells, se entretenia, com de costum, en
+acariciar á sa predilecta tortoleta, amor privilegiat fins llavors de sa
+ignocencia. Sentada estava la encantadora donzella junt á una taula, en
+la que descansava son bras dret apoyant en la ma lo cap, y demunt de la
+espatlla esquerra tenia al carinyós animalet, que rullava, estenent tot
+sovint lo sèu bèch fins á picar lo pinyó que sa amiga guardava entre sos
+preciosos llavis. Pera mirar Blanqueta á son estimat animalet, tenia que
+girar los ulls al costat, donantli aquesta actitut certa espressió de
+amorós abandono, á que ajudava fins lo deixo natural ab que penjava son
+bras esquer fora del cos. Hermosa, encantadora estava en aquella posició
+Blanqueta, y si un pintor hagués volgut fer ressaltar completament sas
+gracias y hermosura, de segur que la hauria copiada en aquell instant, y
+no hauria volgut que per res se mudás de la manera en que’s trobava.</p>
+<p>Un ah! mútuo dels dos amants fou lo saludo ab que un y altre
+anunciaren sa alegria ó sa sorpresa, y de segur que Guillemet hauria
+doblegat lo genoll devant de aquella bellesa, si no hagués notat la
+perturbació de la noya, al véurerla esclamar que estava sola en la casa,
+y que’ls vehins podian observar y mal pensar de ella.</p>
+<p>–Ah! per fi’t trobo sola, digué al entrar Guillemet; per fi logro lo
+que tant he desitjat, reyna meva, consol meu, alegria de mon cor!</p>
+<p>–Ay! Guillemet… Quí s’ho havia de pensar… Tu per aquí tan aviat…
+Peró, mira que’l pare no hi es… que ha sortit fa poch… Ay, qué dirán los
+vehins!</p>
+<p>–No’t perturbes, Blanqueta meva, no’t impacientes. Ja sab tothom que
+sò amich de ton pare, que jo vinch á ta casa tots los dias primers de
+cada mes…</p>
+<p>–Sí, peró…</p>
+<p>Y la prudenta y temerosa Blanqueta se incliná, com volent arrimarse á
+la porta del carrer.</p>
+<p>–No perdem temps, amiga meva. Jo no vinch aquí á perturbarte, jo
+vinch sols á assegurar lo dubte que’m fa patir. Temps ha, temps ha que
+póts haver conegut mon amor… Sols l’altre dia poguí indicarte mon
+desitj, alcansant de tu aquesta prenda envejable de ta correspondencia,
+aquesta prenda que eternament conservaré, y que durant ma soledat, pus
+soledat tinch sens tú, será sempre’l consol de mon adolorit cor.</p>
+<p>Y dihent aixó, besava encara entre sas mans aquell colorejat clavell,
+que ja ni’l color ni la galanura conservava, per lo temps que havia
+passat desde que se separá de la planta.</p>
+<p>Vehent la donzella aquesta manifestació tan plena de ardor y puresa,
+baixá los ulls vergonyosa, no podent resistir á aquella primicia de
+amor, pagada tan próximament á sa persona. Qué tè de estrany, si la
+vigilancia de son pare adoptiu bastava pera allunyar als atrevits, y si
+algun amor podia recordar llavors la donzella, era sols un de diferent,
+lo de sos pares, ja tant temps ha desaparegut!</p>
+<p>–Oh! continuá ab accent suplicant y ple de carinyo l’enamorat; ¿m’en
+hauré de tornar tal volta, sens alcansar una dolsa paraula de tos
+llavis? ¿Serás ingrata ab mí? ¿Me negarás ton amor, Blanqueta?</p>
+<p>La cándida donzella no sabia que respóndrer.</p>
+<p>–Alsa’ls ulls! miram, miram! continuá l’enamorat; després que tantas
+horas he perdut per tu, després que m’has donat una confiansa, després
+que he esperat la ocasió de trobarte sola, aguaytant quant s’en anás ton
+pare, serás ingrata pera no contestarme una sola paraula, pera no
+donarme un sol ¡sí! á lo que’t pregunto? Digas, digas, Blanqueta:
+¿m’estimas?… ¿m’estimas?… ó sinó m’en vaig pera no tornar may mes.</p>
+<p>La donzella, ferida en lo mes viu de son cor, alsá sos preciosos
+ulls, y acompanyat de un modest somrís, pronunciá un ¡sí! que sols podia
+haver percibit la atenció de un enamorat que espera.</p>
+<p>–Es á dir, (esclamá llavors delirant de goig En Guillemet,) es á dir,
+que no puch, que no dech dubtar ja de ton amor. Oh! astre felís de ma
+ventura, jo’t juro que tota ma vida la dedicaré al recort de aquest amor
+que’m promets, y á trobar lo benestar que desitjo pera tú. Jo no tinch
+gran fortuna, estimada meva, peró tinch una esperansa en lo bon
+cumpliment del cárrech que desempenyo: algun dia podré ser mes de lo que
+sò, y si aixó no basta, mil medis hi ha en aquesta ciutat, pera ajudar y
+passar la vida, sobre tot si tu no ets envejosa y’t contentas ab ma
+sort. Creume, creume, Blanqueta meva, que es mon cor lo que’t parla,
+nó’l cap delirós de un jove que vol gosar del mòn, sí sols un cor que
+estima, peró que estima gosantse mes que en la ilusió passatjera en la
+felicitat futura. Oh! sí: no dubtes que serém felissos, pus Dèu, que
+coneix mas intencions, no’ns abandonará, y la promesa que li he fet de
+ser constant y pur ab tu no será desohida. Estimam, Blanqueta, estimam y
+no envejes res mes!</p>
+<p>–Qué he de envejar? contestá la noya ab un accent que revelava á un
+mateix temps tristesa, gratitut y amor; ¿qué ha de envejar una pobre
+desamparada, que pót tornarse á trobar órfana y sola en lo mòn, lo dia
+que falte la persona que la sustenta? Pobre de mí!</p>
+<p>–Oh! nó, nó! Jo’t juro que no será may, y que primer hauria de quedar
+jo pobre y desvalgut, ans que véurer la desgracia prop teu.</p>
+<p>–Jo no sè que dirte á tot aixó, Guillemet, peró’l dia que ho arribás
+á descobrir la persona que’m fa de pare… ay! aquell dia, quí sab lo que
+fòra de mi y de tu!… ¿Te sembla si dech jo ser may ingrata ab qui m’ha
+tret de la miseria?</p>
+<p>Aquestas paraulas sorprengueren un tant á Guillemet, que no veya
+devant de sos ulls mes que son amor, y no s’havia fixat en los sagrats
+debers que sa estimada li recordava. Peró son honrat propósit ho vencia
+tot.</p>
+<p>–Ja sè que havem de esperar, digué; que será mal á nostre carinyo
+aquest dubte y’l dissimulo que devem guardar; peró no será mal per mi,
+pus encara que no puga parlarte, encara que no’t pogués véurer (lo que
+Dèu no permeta,) jo’t juro que no faltaré may á la paraula que’t dono, á
+la paraula que he promés á Dèu. Molt será que un dia ó altre, com avuy,
+no puga aprofitar una ocasió, y sinó, de dia y de nit bastará que jo’t
+veja á la porta, que jo’t puga dirigir una paraula quant surtes al
+terrat: me bastará, en fi, saber que m’estimas, pera esperar content. Y
+si un dia fosses desgraciada, jo volaré á ton costat, y si un dia jo
+puch millorar de sort, no ha de ser tan tirá ton pare adoptiu, que
+s’opose á deixarte assegurada en lo mòn. Espera y confia, Blanqueta,
+escoltam y estimam, y ja veurás com algun dia trobarás una felicitat
+que’t compensará tots los treballs que has passat en aquest mòn. M’ho
+juras, m’ho juras que’m cumplirás tot lo que’t demano?</p>
+<p>–Y com puch negarmhi, si m’has escullit á mi ab tan bons desitjs?</p>
+<p>La mirada que doná aquí Blanqueta á son estimat era la sancció mes
+verdadera de aquell contracte pur, que desde aquell moment firmavan dos
+voluntats recíprocas, refundidas en una sola.</p>
+<p>En pago Guillemet hauria fet lo que tot amant en son cas, hauria
+besat la ma de la hermosa que li jurava amor y constancia, peró sa
+honrosa promesa’l detingué, y’s contentá en espressar rendit lo mes gran
+agrahiment. Y pogué detenir també l’impuls del amor en aquell moment
+supremo, lo véurer que la noya, impacienta, sens dubte, per si tornava
+son pare, se arrimava al brancal de la porta, desitjosa de que cap dels
+vehins pogués pensar mal de sa persona, ó poguessen avisar á son pare de
+alguna indiscreció.</p>
+<p>–Ay ay! Guillemet, deya la noya, dirigint la vista desde la porta al
+estrem del carrer; jo de bona gana escoltaria lo que tu’m dius, peró si
+torna mon pare, si’ls vehins observan… Per amor de Dèu, tórnaten, y un
+altre dia podrém parlar.</p>
+<p>–Nó, nó; no vull pérdrer los moments quant sòn preciosos pera mi… ¿No
+sabs que avuy es cap de mes? ¿Qué importa que’m trobe aquí’l Joan?</p>
+<p>–Sí, peró…</p>
+<p>–No tingas por, nó, filla meva. Aquest temor y aquesta previsió son
+preciosos á mos ulls, y pus conech lo que convé guardarte, ja que he
+lograt de tu lo que volia, póts sentarte al carrer prop de la porta, y
+jo m’assentaré al brancal, pera evitar tot mal pensament que’t pogués
+ocasionar disgust.</p>
+<p>Y se assentava ja Guillemet, y la noya passava ab son coixí de puntas
+y un petit tamboret pera colocarse á la part forana, quant, de repent,
+girantse com esparuguida Blanqueta, deixá cáurer lo tamboret, y torná á
+fugir resolta á la botiga.</p>
+<p>–Qué es aixó…? Qué’t passa? preguntá admirat Guillemet, mitj alsantse
+del llindar de la porta.</p>
+<p>–Res… res! digué á mitja veu Blanqueta, mirant com ab temor cap á la
+part de fora.</p>
+<p>Prompte regonegué la causa de aquell esparuguiment lo jove, pus al
+dirigir també la vista pera véurer ahont mirava la noya, vegé passar pel
+carrer al insolent cavaller que pochs dias ans s’havia burlat de
+ell.</p>
+<p>Lo donzell, cubert ab son tabar, avansá fins devant de la porta, y no
+s’incliná cap á ella, cregut de que, com sempre, hi havia allí lo
+vigilant falconer, tant mes quant junt á la noya hi havia un altre
+jove.</p>
+<p>–Ah! esclamá llavors Guillemet; ¿perqué fuges, Blanqueta?… Aixó
+voldria dir que no m’has dit tot lo que devias…</p>
+<p>–Es que aquest mal home sempre, sempre…</p>
+<p>–Respiro quant sento que per mal home l’anomenas.</p>
+<p>Y quedant per un moment pensatiu Guillemet, continuá: –Ara veig bè
+que sas riallas no eran burlas al qui estima, sinó gelosia del que es
+estimat. Bè diuhen, que sempre surten las punxas prop de la rosa!</p>
+<p>–Tingas prudencia, tingas prudencia, deya desde dins y á mitja veu
+Blanqueta, pus es lo majordom del palau, y seria capás…</p>
+<p>Guillemet callá per un moment, si bè per aixó no baixá la vista, y al
+regonéixerlo’l majordom, li fixá també la sèva, plena de rabia, y fins
+semblá que’s detenia instantaneament. Peró hagué de dissimular, sens
+dubte per temor de escándol, y alsant l’embós fins á la altura dels
+ulls, seguí son pas en direcció al portal, y per ell desaparegué.</p>
+<p>–Vina, vina, cridá llavors lo jove á sa estimada, pus ja ha passat lo
+que tal volta es mon rival!</p>
+<p>–Oh! aixó si que nó! contestá Blanqueta, trahent lo cap en fora pera
+cerciorarse, y passant luego á sentarse de nou en lo tamboret. Lo que jo
+tinch de aquest home, Guillemet, es sols por, un esparverament que’m
+domina cada vegada que’l veig, pus desde que s’ha fet amich ab la
+familia del menescal vehí, tot lo dia passa en sa casa, y no puch sortir
+en forat ni en finestra que no me’l veja al devant, fentme sempre mil
+senyals, mes indecorosas que amorosas, y fins amenassantme de la manera
+mes cruel. Peró no tingas por, nó, Guillemet, pus ni me’l miro, ni may…
+may voldria topar ab sos ulls.</p>
+<p>–desgracia meva! torná á esclamar lo jove. Quina llástima que Dèu no
+l’haja fet á ell igual á mi ó no m’haja fet á mi igual á ell!</p>
+<p>–Per amor de Dèu, Guillemet. No penses en res que puga desgraciarte,
+pensa sols en mi, y… ¡sí, sí, t’ho juro!… jo’t mantindré sempre viu mon
+amor, y en un lloch ó altre molt será que no’ns pugam véurer ó
+enrahonar.</p>
+<p>Lo que pót l’interés per una cosa estimada ó’l perill de pérdrerla!
+La donzella que may havia parlat ni sentit parlar de amor, en aquell
+instant, tement lo perill que podia córrer Guillemet, parlá ab tota la
+espontaneitat de son esperit, espressant l’amor que ans se avergonyia de
+confessar.</p>
+<p>–Tè compte lo que’m promets, Blanqueta. Ja véus que ara ha de ser
+major ma vigilancia y l’interés que prenga per tu; així que, será
+precís, no hi ha remey, que de una manera ó altre pugam véurernos y
+comunicarnos…</p>
+<p>–Ah! cridá la donzella, interrompent al amant, baixant modestament
+los ulls y donantse pressa en fer bellugar los boixets de las
+puntas.</p>
+<p>–¿Qué?…</p>
+<p>–Que vè’l pare, que torna’l Joan… Miral, miral al cap de vall del
+carrer. Per amor de Dèu, Guillemet, per amor de Dèu que no conega res.
+No’m parles de res mes, no m’parles de res mes…</p>
+<p>–Peró…</p>
+<p>–Sí, sí. Tot t’ho prometo, tot… peró, per amor de Dèu!</p>
+<p>–No hi ha mes, donchs, (digué llavors Guillemet, esforsantse pera
+fingir naturalitat,) que aparentar la alegria de sempre. No estranyes de
+conseguent tot quant diga, amada meva, pus bè póts conéixer que sols
+puch estar trist, quant estich á punt de deixarte. ¿M’estimas,
+Blanqueta? Dígasmo… per la última volta en aquest dia.</p>
+<p>–Sí, sí… molt, molt!… peró, per amor de Dèu!…</p>
+<p>Y fingint realment En Guillemet, comensá á parlar de diversas cosas,
+com si verdaderament no hagués vist que s’acostás lo falconer, y fins
+parlant de ell y dolentse de lo que tardava en tornar; quant arribá
+aquest, espressant ab sos ulls certa satisfacció, que no havia tingut
+quant, desde lluny, pogué distingir sols un home, que no sabia qui era,
+á la porta de sa casa. Tal satisfacció era la de véurer la previsió ab
+que sa afillada havia rebut la visita del amich en la part de fora de la
+botiga.</p>
+<p>–Eb! digué’l Joan, tocant á la espatlla de En Guillemet. Feya molt
+que t’esperavas?</p>
+<p>–Oh! gracias á Dèu! respongué l’altre, alsantse y donantli la ma.
+Perque ja podeu conéixer que avuy es dia de córrer, y… No vól dir aixó
+que jo no sapia esperar als amichs.</p>
+<p>Y allargant la ma, tot ficantse dins de la botiga junt ab En Joan,
+posáli dins de la sèva la cantitat que mensualment li portava, la que
+prengué’l falconer mitj rihent.</p>
+<p>–Ah! aquí está la cosa… Ja, ja… bè. No’t dich res pera mossen Joan,
+perque prou li he dit, encara que, fillet, á pesar de ser tan dematí, no
+sè com hi he arribat, pus hi havia mitj mòn y l’altre mitj que hi
+anava.</p>
+<p>–Es á dir, que era molta la gent?</p>
+<p>–Molta, molta: y lo que mes esplica la satisfacció de la ciutat, es
+que així hi havia cavallers com menestrals, y fins los úixers del palau,
+los saigs del veguer y’ls porters de la Diputació.</p>
+<p>–Podeu pensar…</p>
+<p>–Dels cavallers no ho cal dir: hi he vist lo Comte de Cardona, lo
+Vescomte de Rocabertí, En Francesch de Eril, En Gilabert de Cruilles, En
+Ramon de Báges, l’abat de Poblet,… qué sè jo quants. Era verdaderament
+un aplech, y en la porta de sa casa y per la plassa de Sant Just sembla
+talment com si’s preparás una fira.</p>
+<p>–Si tothom l’estima tant.</p>
+<p>–Oh! y lo bo que tè aquell home es sa senzillés y naturalitat, pus lo
+mateix m’ha rebut á mi que al senyor mes distingit, de manera que jo no
+gosava entrar, y encara no m’ha vist, m’ha cridat, y content, fins m’ha
+preguntat pels falcons de la botiga. Es á dir content: n’está de véurer
+la bona voluntat dels amichs, peró de ser conceller me sembla que no
+massa.</p>
+<p>–Ho crech: com ab aquest rey y la canalla que’l rodeja se esposan
+sempre á tenir que disputar. ¿No us en recordau de lo que succehí en las
+corts de Montblanch?</p>
+<p>–Ja tens rahó, Guillemet. Peró mes val deixarho córrer… No obstant,
+ab tot y’l disgust que tinga, de bona gana hauria preferit que
+l’haguessen fet conceller en cap.</p>
+<p>–No hi fa res. En aquestas corporacions y en totas no es lo cap lo
+que’n fa, sinó’l que’n tè. Sempre’ls consells y pensaments de mossen
+Joan Fivaller serán preferits per tot.</p>
+<p>–Tens rahó, com hi ha mòn, tens rahó.</p>
+<p>–Perdonau, Joan, que tinch que fer.</p>
+<p>Al dir aixó Guillemet, indicá com que s’en anava, y torná á allargar
+la ma al amich, prevenintse al mateix temps pera véurer si tot passant
+arrancaria una mirada espressiva de Blanqueta.</p>
+<p>–Vaja, donchs, li digué’l Joan tot acompanyantlo á la porta; ja que
+vas tan depressa, al menos repeteix la visita: vina’ns á véurer mes á
+menut, vina, que parlarém de cosas… de cosas… ja m’entens.</p>
+<p>–Sí, sí, de cosas. Ja ho faré, y us prometo que no tardaré en
+tornar.</p>
+<p>Al dir aquesta espressió, fou quant Blanqueta doná la mirada
+significativa que En Guillemet esperava.</p>
+<p>Los saludos de uns y altres se repetiren llavors, y En Guillemet
+partí content, encara que per complerta satisfacció li faltava sols una
+petita é insignificant alegria, que era molt gran pera son cor enamorat,
+á saber, si al girarse á certa distancia lo miraria encara sa estimada.
+Al arribar á cert estrem de la plassa de Santa Ana, de ahont encara’s
+distingia la botiga de la Óliva, En Guillemet girá la cara. Oh alegria!
+lo falconer era ja dins de la casa, y Blanqueta, fora de temor y
+conmoguda per l’amor que sentia, distreta de fer bellugar sos dits
+entre’ls boixets, estava com encantada ab la vista fixa cap á la plassa
+de Santa Ana, esperant que son enamorat se girás pera pagarlo ab un
+carinyós somrís.</p>
+<p>Blanqueta mirá y somrigué. Guillemet era ditxós.</p>
+<h3
+id="xxi.">XXI.
+<br>Mestre Nicolau y son deixeble. Lo jurament del enamorat.</h3>
+<p>Pronóstich cert havia sigut lo que mes de una volta havia fet mestre
+Nicolau parlant ab son estimat deixeble Guillemet.</p>
+<p>–Molta es ta aplicació, molta es ta bondat y molta la amabilitat que
+tens ab mi, li deya, y aixó es mes notable en la edat en que’t trobas,
+(contava llavors vint anys no complerts,) y tenint una imaginació viva y
+forta com tens. Verge de passions déu ser ton cor… Per aixó, si may en
+ell ne domina alguna, cregas que ho coneixeré.</p>
+<p>Y ho conegué verdaderament. Lo deixeble que may havia faltat á la
+puntualitat, que escoltava ab entussiasme las llissons de son mestre,
+que sempre insistia en preguntas, desitjós de apéndrer, y que pareixia
+víurer sols y gosarse en lo que aquell sabi y coneixedor del mòn li
+ensenyava, á pesar de ser en l’últim mes de sa conferencia, (pus per
+mort del segon ajudant de escribá de la Diputació, habia entrat
+Guillemet á desempenyar aquest cárrech per recomendació de mossen Joan
+Fivaller,) aquell mateix deixeble, á qui res costava acabar de cumplir
+bè ab son mestre en l’últim mes de las llissons que aquest li dava,
+durant aquest período ó temps havia fet prou pera que fos coneguda la
+distracció que’l dominava. Si bè assistia la major part dels dias á la
+llissó, nó tots com abans, son interes en escoltar no era’l mateix; ohia
+ab certa indiferencia los relatos de passats fets que li exposava’l
+mestre, y en que abans mestre y deixeble pareixian gosar vivament; la
+hora de arribar sempre era tarda, y sempre encara mes tarda pera’l
+deixeble la hora de sortir.</p>
+<p>Notant aquella novetat mestre Nicolau, s’havia valgut de una
+estratagema no acostumada: probá de cridar la atenció de Guillemet
+exposantli, per via de entreteniment, una época política y efervescent
+dels antichs reys; parlá de la antiga rebelió dels regnes de Aragó y de
+Valencia, coneguda ab lo nom de la Unió, de la humillació que tingué que
+sofrir lo Rey Pere del punyalet, quant fins lo obligaren á ballar ab lo
+poble en la plassa pública de Valencia; peró, á pesar del interés que
+aquell fet podia tenir pera qui sempre havia mostrat certa tendencia en
+favor dels actes apassionats del poble que vól conservar sas llibertats,
+aquella vegada ni hi pará atenció, ni’s cuydá de preguntar tan sols, com
+solia, de part de qui estava la rahó. Llavors lo mestre, ponderant lo
+caracter tirá del Rey, vingué á esplicar que fins ab un germá sèu havia
+empleat la venjansa, pus l’havia envenenat, sols per gelosia que tenia
+de la infanta de Portugal, de la qual estava don Pere sumament enamorat,
+per ser dita senyora una de las mes hermosas de son temps.</p>
+<p>No li semblá á Guillemet tan tirá’l Rey com al mestre, pus deya
+aquell, que per haverhi tan gran cástich, hi havia de haver hagut molt
+gran crim, y si la dona era hermosa, si’l Rey la estimava y si’l germá
+havia sigut traydor, res tenia de estrany que en tan dolents temps
+hagués fet un home, ple de amor y rey, lo que no fan los vassalls
+enamorats sols tal volta per temor de cástich.</p>
+<p>Aquesta observació y las moltas preguntas en que llavors se detingué
+Guillemet, ja sobre la hermosura de la estimada, ja sobre l’amor dels
+dos amants, acabá de convéncer y de fer obrir los ulls á mestre Nicolau,
+lo qual digué al deixeble:</p>
+<p>–Guillemet, tu ets ja un altre: sempre t’havia dit que arribaria
+aquest dia; sempre t’havia dit que res com l’amor fa olvidar la ciencia…
+y fa poch que m’ho estás probant.</p>
+<p>–Qué diheu, mestre Nicolau? De lo que he dit podeu deduhir que jo
+estimo?</p>
+<p>–Nó: ho deduesch per lo que has deixat de dir.</p>
+<p>–Y com…?</p>
+<p>–Compara lo teu cumpliment en los dos anys que has estat baix ma
+direcció, y veurás que es molt diferent de algun temps á aquesta
+part.</p>
+<p>–Senyor, com vos sòu lo que insistiu en que aixó s’ha de acabar, de
+manera que fins ho haveu dit á mossen Joan, y com per altre part dech jo
+també cessar per la nova feyna que m’ha vingut…</p>
+<p>–Guillemet ¿he sigut jo per ventura ab tu un pare inich ó un mestre
+rigorós? ¿he volgut ser may lo confesor de tos secrets? ¿qué has trobat
+ab mi mes que l’amich sincer, y… ¡sí, Guillemet, sí!… mes que
+l’admirador de ta bondat y de ta aplicació, mes que l’aconsolat, en sas
+penas, per ta sempre grata y dolsa companyia? Tu no sabs quant sentiré
+separarme de tu, y fins á quin estrem jo puch justificarte l’afecte
+que’t tinch… y si ab tot aixó no’t basta pera tenir ta confiansa, tindré
+que separarme de ta companyia ab aquest sentiment.</p>
+<p>Al dir aquestas paraulas mestre Nicolau, se mostrava vivament
+afectat, sens que l’altre pogués endevinar verdaderament la causa;
+mirava aquell al deixeble ab certa ternura suplicant, y vehentlo per fi
+mitj indecís y sufocat, esforsantse pera serenarse, y agafantli
+cordialment la ma, ab cert ayre de familiaritat y agrado, li digué de
+esta manera:</p>
+<p>–No m’ho negues, Guillemet: tu estimas, tu estás enamorat… Dígasmho á
+mi, que dret tinch de saberho, quant crech que mon afecte á tu es casi
+bè com lo de un pare.</p>
+<p>Guillemet mitj avergonyit fèu un cert somrís que en cert modo venia á
+satisfer la pregunta de son mestre ó á corroborar sa presumpció.</p>
+<p>–Sols á vos, senyor, ho podria confiar. Cert es que estimo, y us
+diré…</p>
+<p>–Basta, basta! li contestá interrompentlo mestre Nicolau; jo no tinch
+dret de saber mes que lo primer. No’m contes res mes, que tot lo que’m
+podria pintar ta jove y viva imaginació sols serviria pera aumentar mas
+amarguras, pera ferme revíurer imatges y recorts grats que jo voldria
+allunyar del pensament. També he estimat jo, Guillemet! També he conegut
+jo una dona hermosa! També en la joventut he sigut ditxós, y després que
+un altre amor, fill del primer que sentí mon cor, m’omplia de goig y
+felicitat, aquell hermós y tendre fruyt… Ah! Ah! Ja ho sabs, Guillemet,
+ja ho sabs!</p>
+<p>Las llágrimas impediren aquí de continuar á mestre Nicolau. Lo jove,
+desitjós per una part de compláurer á son mestre y amich, y avergonyit
+per altre de haver ocultat fins llavors aquell secret á la persona que
+mes confiansa li inspirava, no sabia que ferse ni que dir.</p>
+<p>–Calmauvos, bon amich, li deya; ja sabeu que ningú com vos pót tenir
+la clau dels secrets de mon cor. Perdonau aquesta falta de franquesa, si
+no’us he donat compte de aquest primer pas per una via que jo may havia
+seguit… Es un cambi tan involuntari en la vida aixó del amor!</p>
+<p>–Certament, es un cambi involuntari: com que la voluntat se dòna tota
+á un altre ser. Y jo que conech ton geni, que conech ton cor, no dubto
+que, al entregar ta voluntat, ho haurás fet donantla ben complerta, que
+ton amor déu ser dels mes vehements.</p>
+<p>–Sí, mestre Nicolau, vehement y pur, com que m’ocupa tots los
+instants de la vida, y no visch per altre cosa, ni penso en res mes.</p>
+<p>–Com á mestre y com amich t’he dit que’t parlava, digué mestre
+Nicolau, prenent certa gravetat amistosa. Molts jovens hi ha que, ans de
+arribar á ser homens, obran com á tals en sas inocentas obras; mes al
+arribar á sentir passions que’ls dominan, alguns n’hi ha que tornan á
+obrar com á noys, y aixó á efecte de sa mateixa bondat, pus miran la
+passió com un deber y no volen faltar á ella, sens pensar tan sols en si
+aquella passió pót ser causa de sa propia desgracia ó de la de un altre
+ser, al qui fan víctima.</p>
+<p>–Qué voleu dir?</p>
+<p>Aquesta pregunta la fèu En Guillemet pensant, sens dubte, per la
+primera volta, en las dificultats que podian ocórrer en son amor.</p>
+<p>–Vull dir, jove, que no sempre que se sènt amor se déu estimar.</p>
+<p>–Y perqué nó? Lo estimar no es sentir amor? Com puch, donchs, á un
+mateix temps sentirlo y no sentirlo?</p>
+<p>Lo mestre aquí volgué manifestar la autoritat de tal en son
+parlar.</p>
+<p>–Y si’l que estima no tè prou pera sí ¿qué’n trau de ferse estimar
+per una dona, quant no li pót donar la comoditat ó’l ben estar que
+voldria? A menos que la persona que has elegit, Guillemet, fassa ab sa
+riquesa ta felicitat… que no es la mes verdadera, quant en la riquesa de
+la estimada se funda. Es així tal volta? Estimas á una dona rica?</p>
+<p>Lo deixeble respongué ab certa severitat á aquesta pregunta.</p>
+<p>–Ara sí que dich, mestre Nicolau, que may haveu estimat.</p>
+<p>–Jo no he estimat? No m’ho digas, Guillemet, no m’ho digas!… Peró
+respon á ma pregunta: has pensat en ta situació al enamorarte? Es rica,
+tal volta, la dona que estimas?</p>
+<p>–En res he pensat, ni en lo que tinch, ni en si ella tè. Sols he
+estimat, y cada dia estimo mes.</p>
+<p>–Així m’ho he imaginat de tu sempre. Peró recórdat, Guillemet, que
+encara que tingas assegurada la carrera, val mes que no’t precipites en
+l’amor fins que conegas…</p>
+<p>–Dèu ajudará, y en ell sols confio si no’m basta’l salari que’m dòna
+per ara la Generalitat de Catalunya, á la que servesch.</p>
+<p>–Peró recorda que ets ja home y que no has de deixar de serho per una
+lleugeresa de jove.</p>
+<p>–Senyor! digué llavors esclamantse Guillemet. Perque sò pobre y
+perque la que estimo es pobre, he de apartar de mon cor aquest impuls
+tan grat que m’alenta y que m’atrau cap al ser mes digne de ser estimat?
+Si aixó es cert, mestre y amich, ¿perqué naixen en lo cor aquests
+sentiments tan purs y agradables, que un hom no pót estingir ni desviar?
+Qué importa la pobresa pera l’amor, si existeix la bellesa y la
+bondat?</p>
+<p>–Es á dir, que á mes de ser bella, es ta estimada bona y digne…?</p>
+<p>–Bella com las mes bellas del mòn, bona com ho poden ser los ángels
+del Paradís… peró, pobre, mestre Nicolau, pobre!</p>
+<p>Mestre Nicolau, tot passantse la ma per lo front, y sospirant,
+digué:</p>
+<p>–Igual en lo primer era ma esposa, bella com ninguna, bona com un
+ángel… Peró nó pobre, pus ja sabs, Guillemet, com te he contat algunas
+vegadas, que tot lo que tinch fou de ella, y com després de ella havia
+de ser de mos fills… Ah! Ja ho sabs, Guillemet, ja ho sabs (continuá,
+despres de havérseli interromput la paraula per la forsa del sentiment,
+y tornant de nou á plorar,)… ja ho sabs, que tinch la desgracia de haver
+de ser hereu de mos fills!</p>
+<p>Lo pobre jove estava conmogut, vehent que ell era la causa del
+trastorn que tenia aquella persona á qui tan venerava y estimava.</p>
+<p>–Calmauvos, deya, calmauvos; no vos desconsoleu… Apartau del cap
+eixos recorts.</p>
+<p>–Impossible, Guillemet, impossible! Mon propi benestar, si per
+benestar se enten no tenir necessitat, es l’atormentador de ma vida, pus
+disfruto cosas que sòn de mos fills, quant no’ls tinch á ells… y quant
+ells foran pera mi la major riquesa, la mes gran felicitat!</p>
+<p>–Vos mateix me donau rahó, digué llavors ab mes serenitat lo jove; ja
+veheu que vos mateix me donau l’exemple, perque ¿de qué serveix tot lo
+demés que’s necessita en la vida, si l’amor ho supleix tot?</p>
+<p>Lo mestre alsá llavors lo cap en sech, admirat del argument del
+deixeble, y coneixent que seria en va aconsellar al enamorat, procurá
+serenarse, y li digué sols:</p>
+<p>–Es cert, Guillemet, que ta enamorada es bella, es bona y es
+pobre?</p>
+<p>–Cert.</p>
+<p>–Es cert, jove, que obrarás com á home en ton amor, que estimas sols
+pera fer un bè á qui’l mereix, y que si no ets á temps á distráurerte de
+ton amor, cumplirás la paraula que hajas donat á la bella á qui
+estimas?</p>
+<p>–Cert, senyor… y perqué m’ho preguntau?</p>
+<p>–T’ho pregunto, perque no vull que may la persona que jo he dirigit
+deixe de ser home de bè, ni pugan dir sos amichs que han sigut inútils
+mas llissons.</p>
+<p>En efecte, la pregunta del mestre no era llavors mes que tal desitj:
+mes endevant portá ja una altre intenció.</p>
+<p>–Donchs llavors, continuá’l mestre, procura sols no faltar may als
+debers de honor, y esfórsat en ta carrera, pera que no tingas
+necessitats si un dia contraus obligacions á que ara de segur no póts
+aténdrer.</p>
+<p>–Vos prometo, mestre y amich, que may olvidaré vostres consells,
+que’m portaré sempre com á deixeble de un home honrat… peró sí desde ara
+vos demano un favor…</p>
+<p>–Quin?</p>
+<p>–Que aquesta confiansa no surtia de vos, y sobre tot, perque seria ma
+desgracia, que no arribe may la noticia de mon amor ó de ma lleugeresa á
+oidos de mossen Joan Fivaller.</p>
+<p>–Es aquest encárrech solament temor de enujar al protector?</p>
+<p>–Es mes encara, pus mossen Joan coneix á ma estimada, y…</p>
+<p>–Jove, cridá llavors lo mestre, pasmat, ¿qué es lo que vóls dir? Mira
+que Fivaller t’ha servit de pare y que tu freqüentas sa casa… No vull
+pensar una ingratitut de tu, peró torno á recelar que no hi hagut
+sinceritat en las paraulas. M’has dit que ta estimada era pobre, y pót
+ser sia ben diferent…</p>
+<p>–Pobre, sí, pobre, (digué ab cert somrís En Guillemet, vehent que son
+preocupat mestre s’havia arribat á créurer, tal volta, si l’amor del
+jove podia tenir relació ab alguna persona íntima de la casa del noble
+protector;) sols es ma prevenció per motius que ja us esplicaré. Pobre
+es ma estimada, tan pobre, que no tè pares, ni bens, ni parents, y víu
+sols baix l’amparo de un falconer del portal del Ángel, que’l dia que
+moria, la tornará á deixar órfana, sens dubte, com al dia que la
+recullí.</p>
+<p>En tant que Guillemet anava fent aquesta relació, lligant en la
+memoria mestre Nicolau certs recorts que tenia ja casi olvidats, no
+pogué menos de renovar l’enterniment que sentí quant, junt ab mossen
+Joan Fivaller, visitá la botiga del falconer Joan de la Murtra; dubtá de
+pronte, no pensant en la transformació que podia haver sofert en mes de
+dos anys la nina que ell habia vist lo dia de la entrada de fra Vicens,
+mes sentint per fi las últimas senyas que En Guillemet li donava,
+regonegué clarament que la hermosa donzella de aquell temps podia ser
+molt bè la nina desgraciada de dos anys enderrera, devant de la qual, ó
+mes bè, devant de sa miseria y hermosura, ja havia ell derramat
+llágrimas de ternura, ans que son deixeble las derramás de amor.</p>
+<p>–Digas, digas, preguntá ab interés á Guillemet: ¿y aquesta nina es
+molt jove? ¿y es órfana de pare y mare? ¿y la recullí’l falconer?</p>
+<p>–Tè tretze anys; moriren sos pares en lo siti de Balaguer, y la
+recullí En Joan de la Murtra quant fra Vicens la portava á Barcelona,
+dos anys enrera, entre’ls altres pobres de sa comitiva.</p>
+<p>–Verge del Cel! esclamá llavors mestre Nicolau, alsant los brassos, y
+girantse á un retaule de la Verge de Montserrat, que hi havia en un
+estrem de la cambra ahont se trobavan. Gracias, senyora, gracias! Ja
+veig que mas llágrimas y mas súplicas produhiren fruyt; aixó fa,
+Senyora, que jo desde avuy ab mes gran entusiasme vos adore y vos aclame
+per ma patrona, ma esperansa y mon consol!</p>
+<p>–Qué es aixó, mestre? preguntava tot pasmat En Guillemet, no sabent á
+que venian las esclamacions de mestre Nicolau.</p>
+<p>–Sabs qué es, jove? que jo ans que tu he conegut á aquesta hermosa y
+desgraciada, que ans que tu he derramat llágrimas per ella… y per ella,
+sí, desde que la vegí per primera volta, he suplicat á aquesta santa
+Madona, pera que li donás consol y amparo!</p>
+<p>–Ara sí que dich, (esclamá llavors Guillemet, abrassant enternit á
+son mestre,) que vos y jo som un sol cor, que no ha sigut en va l’afecte
+que sempre vos he tingut!</p>
+<p>Y abrassats així tots dos, y esplicant en breus paraulas mestre
+Nicolau la manera com havia conegut dos anys ans á la nina de Menargues,
+escoltava admirat En Guillemet, arribant á dubtar en certs moments si
+tal volta se trastornava lo cap de son mestre, encara que veya
+concordant lo que aquest deya ab lo que ell sabia, quant de repent,
+desempellegantse dels brassos del jove lo sempre afligit mestre, mostrá
+la cara plena de alegria, com si realment algun goig inesperat y repenti
+hagués acudit llavors á sa imaginació.</p>
+<p>–Oh idea luminosa! esclamá, mirant alternativament al jove y á la
+imatge de la Verge. Sí, sí, Senyora, vos haveu permés tot aixó, pera que
+pogués calmar la mia pena. Ja no tinch dubte! Ja tinch lo camí que
+buscava!… Ja se ha cumplert ma esperansa!… Ara sí, sí, que ma
+permanencia será molt mes breu! Gracias, Senyora, gracias!</p>
+<p>No entenent Guillemet aquella transformació de son mestre y la
+varietat de ideas de sas esclamacions, així com la inusitada alegria que
+manifestava aquell que habia arribat á envellirse de plorar; crehent en
+efecte que son cap se trastornava, no pogué menos de dir entre sí, y ab
+gran dol, per l’afecte que li professava.</p>
+<p>–Ara sí, pobre mestre Nicolau, que no tè remey! Al Terrós tindrá que
+anar si vól curarse! Y mon amor es causa de sa exaltació, y lo parlar de
+tristesas y miserias es causa de son desconcert! Pobre home! Jo tinch la
+culpa de que mon estimat mestre s’haja acabat de tornar boig!</p>
+<p>Y així estava reflexionant y mirant ab compassió al que ell creya
+boig, quant acostántseli mestre Nicolau ab lo major carinyo del mòn, y
+agafantli la ma, tot tremolant, li digué:</p>
+<p>–No penses, nó, Guillemet. Tu déus arribar á créurer que ma rahó está
+trastornada, peró no es així, pus me domina una verdadera alegria, la
+única que podia tenir en aquest mòn entre tantas desgracias com sempre
+m’han rodejat!</p>
+<p>–Y qual es, senyor? preguntá mes admirat lo deixeble.</p>
+<p>–Qual? Que vaig á separarme mes prompte de lo que t’havia indicat, de
+aquesta gran ciutat de Barcelona…</p>
+<p>–Satisfacció ben pobre pera mi, pus me fará sempre falta vostre
+afecte.</p>
+<p>–Nó, Guillemet: l’afecte may te faltará: lo que’t faltará será sols
+ma persona. Mes ans de partir, sí que’m convé que’m dones la major proba
+de ta amistat.</p>
+<p>–Y qual es? diheu.</p>
+<p>–Jo te la diré, contestá’l mestre, estenent lo bras esquer y
+senyalant á la Madona; tu m’has promés ser sempre home de bè, m’has
+promés no enganyar á la bella á qui estimas, y finalment que
+t’esforsarias pera ser útil y lograr així la felicitat de la que adoras.
+Júramho, donchs, aquí devant de aquesta excelsa imatge, júraho, deixeble
+y amich, devant de la Verge de Montserrat, que es la última cosa que de
+tu exhigeis… ton amich y ton mestre!</p>
+<p>–Sí, sí; ho juro, ho juro, senyor, y per major forsa de mon jurament
+y per aliment de ma esperansa, juro á la mateixa Verge, que si algun dia
+logro ser felís ab la bella á qui adoro, no posaré mos llavis sobre son
+front, sens que ans jo y ella hajam anat á la montanya santa á visitar
+en son propi sanctuari á la excelsa patrona de Catalunya.</p>
+<p>–Home de bè… y cristiá al mateix temps! esclamá per última vegada
+mestre Nicolau, no podent parlar ja de enternit, y donant una forta
+abrassada á son deixeble. A Dèu, Guillemet, á Dèu! Dintre pochs dias ja
+no sabrás ahont sò.</p>
+<p>–Encara us veuré, senyor! respongué Guillemet, tornant la abrassada á
+son mestre. Encara us vull véurer una altre volta, ans no us separeu de
+mi!</p>
+<p>Lo mestre se deixá cáurer en un banch que allí hi havia, tapantse ab
+la ma los ulls, y dihent al mateix temps:</p>
+<p>–Pobre es lo cor del home, pus ocasions hi ha en que no se sab quin
+es lo verdader sentiment que’l domina! Sí, pobre es lo cor… pus estich
+alegre per un bè que faig, y ploro al mateix temps de tristesa!</p>
+<p>Y Guillemet, sortint entristit del aposento y arrimantse la gorra á
+la cara, no feya mes que repetir entre sí:</p>
+<p>–Una de dos… ó es boig, ó es per sa boca que parla un ángel del
+cel.</p>
+<h3 id="xxii.">XXII.<br> La
+festa de Santa Llucia. La paloma y l’esparver.</h3>
+<p>Quant mes anava creixent y desarrollantse la hermosura de Blanqueta,
+quant mes anava penetrant en son cor l’amor que En Guillemet li infundí,
+major era la desesperació del donzell rival y la luxuriosa flama que
+l’enardia.</p>
+<p>Per aixó també, la casta afillada del honrat falconer venia á ser la
+trista paloma, que, girantse sempre cap al cantó de ahont espera que ha
+de venir l’espós, no sab fugir la vista de la part oposada, temerosa de
+que per allí vola’l milá ó l’esparver que la aguayta y la vól
+destrossar.</p>
+<p>Paloma enamorada era Blanqueta, descubrint sempre entorn de sa casa
+al enamorat Guillemet, que diariament la atisbava y no sabia anarsen á
+reposar sens haver vist á sa preciosa estimada, á la casta femella que’l
+corresponia ab tot lo carinyo que li era possible; y esparver era
+realment l’inmoral y misteriós majordom, que, vehentse sempre burlat,
+intentava tots los medis de fascinar á la paloma, jurant que quant altre
+remey no tingués, faria una embestida brusca y violenta ab tal de poder
+satisfer sa infernal passió.</p>
+<p>Mentres que Guillemet se valia de honrosas astucias pera véurer ó
+enrahonar á sa estimada, astucias que alguna volta conegueren mes los
+vehins que’l mateix Joan de la Murtra; lo malehit donzell, cobart al
+mateix temps per por de trobarse cara á cara ab lo fogós correu de Casp,
+y pugnant contra sa voluntat ab lo perill del escándol que resultaria si
+alguna mala cosa’s contava del majordom del palau, volia sols, á manera
+de serp verinosa, introduhirse ab quietut en lo jas de la paloma, pera
+allí seduhirla ó picarla ab son mal verí.</p>
+<p>No fou altre son intent, quant, ab lo pretext de favorir al menescal,
+enviantli á ferrar tots los cavalls de la Casa del Senyor Rey, aná
+introduhintse en la casa de aquell vehí del Portal del Ángel, pera tenir
+un punt de ahont pogués aguaytar la presa que envejaba, y una espia que
+l’ajudás y’l favorís en la maliciosa geperuda, que, com á fadrina
+desesperada, no volia may la felicitat de cap altre de sa classe, y
+menos si era hermosa. Es per demés dir que la tal famella feya son
+negoci ab lo senyor majordom, pus no deixava de ferli aquest certs
+regalets, y fins á voltas alguna apretadeta de ma, pera contentar sa fam
+nupcial, en pago de certas traydorias que ells dos se enrahonavan, y
+que, com es de véurer, se dirigian totas á buscar una ocasió pera que
+l’esparver trobás la paloma á la quieta.</p>
+<p>Peró per demés se afanyava aquella mala parella, pus no deixant may
+lo falconer á sa afillada sinó al mitj del dia, y ab la previsió de que
+s’estás sempre la noya fora de la porta, durant sa ausencia, may, may
+havia pogut trobar lo donzell la ocasió que volia, per mes que rondás de
+nit y de dia per la vora de sa casa, ni may havia lograt rébrer una sola
+mirada de correspondencia, ni que’s donás per entesa de cap de las
+paraulas, sempre atrevidas é indiscretas, que ell murmurava dins de sa
+capa al passarli per prop.</p>
+<p>Arribá un dia, no obstant, en que la mala vehina olorá, com se sól
+dir, un medi pera que l’esparver pogués tenir á la paloma prop de sas
+unglas. Molt enrahonaren, la vigilia del en mal hora concebut atentat,
+la doblegada cigonya del menescal y son franch amich lo senyor majordom
+de la capa vermella. Aquell dia fins li doná’l donzell á la desesperada
+fadrina un abrás complert y un delicat mocador que portava: tanta fou la
+alegria que li causá, ab la esperansa segura de lograr lo que tant de
+temps ha feya pérdrer lo dormir á aquell cor cremat de vicis. Fou aquell
+dia, sens dubte, la volta en que’l donzell sortí mes alegre de casa de
+sa amiga, y fins també, pót ser, lo dia en que fèu menos esforsos pera
+deixarse véurer y passar per la vora de la casa del falconer, á manera
+de general que, tenint próxima y segura una victoria, ni’s cuyda tan
+sols de revisar sas tropas y de inspeccionar lo camp.</p>
+<p>Lo dia seguent de haverse tractat aquesta mala treta, era lo de una
+festa que interessava directa y principalment al barri ahont hi havia lo
+carrer dels Orbs. Vejam, donchs, lo que en ella succehí.</p>
+<p>La festa de Santa Llucia posava en moviment y alegria, quant
+arribava, á tots sos devots, y especialment als desgraciats cegos que
+vivian en lo carrer de son nom. Lo que tè un mal en lo mòn desitja sa
+curació, y emplea pera lograrho tots los recursos coneguts, peró entre
+tots los mals, cap se mira per causa de major desgracia com lo que priva
+de la llum: cap coix se deixaria llevar una ma pera recobrar sa cama,
+cap manco se deixaria llevar un peu pera recobrar la ma que li falte,
+peró’l cego se deixaria tallar una ma ó un peu pera véurer la obra mes
+gran del Creador, y sens la qual las demés perdrian sa importancia, la
+llum.</p>
+<p>Per aixó ralla en deliri la devoció dels cegos á sa patrona, y ab la
+esperansa de son favor, no vehent lo cego mes que una cosa, sa
+infelicitat, conservan en son cor la fe, ab la confiansa, al menos, de
+poderhi véurer en l’altre mòn, ja que no han pogut véurer aquell en que
+han viscut.</p>
+<p>Era, donchs, lo dia de Santa Llucia dia de gran satisfacció pera la
+gran multitut de cegos que poblavan aquell barri, ahont los obligavan á
+víurer pera evitar així als que hi veuhen lo trist quadro de infelicitat
+que presenta lo privat de llum y esma, sempre esclau de un altre pera
+poder caminar, y fins esclau del gos, de un ser irracional, que sols ha
+criat Dèu pera que fos servidor del home. Ja podia estar malalt de
+qualsevol mal lo cego, y postrat en llit, que com tingués camas pera
+sostenirse, havia de sortir, lo dia de Santa Llucia, pera acudir á la
+capella ahont se venerava sa patrona, y allí implorar la gracia de la
+Verge santa y la caritat dels compassius habitants de Barcelona. Y era
+tal aquest zel y entussiasme, que també participavan de ell tots los
+demés habitants del barri, encara que no fossen desgraciats de la vista,
+y uns y altres celebravan ab capellas y enramadas lo dia de la santa,
+que era esperansa general de tots los vehins del carrer dels Orbs, dels
+cegos, pera que Santa Llucia, ab sa intercessió y eficacia, los tornás
+la vista, y dels que hi veyan, pera que’ls la conservás.</p>
+<p>Hi havia la costum, per tal motiu, de acudir á la capella á ohir
+missa en las primeras horas del matí los sobredits habitants, y qui
+principalment se afanyava en aixó eran las donzellas, com sia cosa
+sabuda que sòn los ulls de una donzella moltas vegadas son dot, y res
+mes propi de sa part que implorar á una verge santa, víctima de son cast
+amor, pera la conservació de tan estimable prenda.</p>
+<p>No havia de portar, donchs, fins á tal estrem lo rigor de sa
+vigilancia lo zelós falconer Joan de la Murtra, que no deixás fer á sa
+afillada lo que feyan en tal dia totas las fadrinas del barri, á saber,
+arreplegarse unas ab altres y anar juntas á visitar la capella de la
+advocada dels ulls. Ademés, que com En Joan desitjava proporcionar
+sempre gustos á sa estimada filla, mirava aquella condescendencia com un
+obsequi á la noya, sobre tot quant tal escepció de sa vigilancia, en
+aquell dia, no podia ocasionar, á son enténdrer, cap perill, sent com
+era la llibertat que li dava pera un acte piadós, en un lloch ahont tot
+lo barri se trobava reunit en hora clara del dia, y acompanyada de
+altres bonas noyas conegudas, entre ellas principalment la senzilla
+Marieta, filla del especier vehí, y que era la amiga mes volguda y de
+mes confiansa de Blanqueta.</p>
+<p>Saltá aquesta de goig al sentir que En Joan accedia, la vigilia de
+Santa Llucia, á que ella anás junt ab la amigueta vehina, á visitar á la
+santa, la matinada seguent; y en res de perill pensá la noya, moguda de
+aquella estraordinaria llibertat que anava á disfrutar, y ni tan sols de
+prompte en la proporció que aquella sortida podia darli de véurer á son
+estimat Guillemet. Sols tractaren las dos bonas amigas de las galas
+que’s posarian pera anar á la missa, y si serian verdas ó vermellas las
+cintas ab que s’adornarian las trenas penjants de cada part de la cara,
+que era la moda usada en aquell temps entre las noyas de la classe á que
+perteneixia la hermosa falconereta; y per part de Marieta fou tal la
+alegria de anar tan ben acompanyada á missa, que aná dientho á totas las
+demés noyas de per allí prop, de manera que tal novetat fins arribá á
+sentirla la traydora geperuda del menescal… y ni may que l’ha hagués
+sentida, pus poch tardá en combinar una mala treta.</p>
+<p>Arribant lo matí de Santa Llucia y la hora convinguda per anar á
+missa, de porta á porta y de finestra á finestra, comensaren ja las
+noyas á parlarse, y á revelarse mutuament lo que cada una pensava
+posarse, ó esperaba dir ó fer al dirigirse á la capella.</p>
+<p>Per fi sortí de casa la filla del especier, y al véurerla Blanqueta,
+se ficá al cap la beatilla ó toqueta blanca de punt (que era com lo que
+en Mallorca’n diuhen encara rebosillo,) prengué’ls rosaris ó
+paternostres (com llavors ne deyan,) y fent una festeta al falconer, se
+llansá corrents al carrer, ahont s’anavan congregant ja varias altres
+noyas mes ó menos joves de per allí. Lo Joan tragué’l cap á la finestra
+pera observar á sa afillada fins á véurerla partir, temerós per una part
+de aquell estraordinari que consentia, y goijós per altre de la alegria
+que proporcionava á la noya, mes al reparar que donava’l bras á sa bona
+amiga Marieta, y que eran las altres noyas de bons vehins, se contentá
+sols ab dirli: –Cuydado, Blanqueta: no fassau massa tavola, y al sortir
+de missa, á casa.</p>
+<p>Y ab aquesta seguritat, s’en torná á dins lo falconer á donar ordres
+á son baylet, que era’l que li comprava á la plassa, fentli així servey
+de criat y criada; y la comitiva de las noyas aná avansant en direcció á
+la plassa de Santa Ana, agregantse á ella algunas del estrem del carrer
+del Portal, per la part de dita plassa, y entre ellas la geperuda del
+menescal, que’s posá de seguida al costat de las dos amigas que anavan
+de brasset.</p>
+<p>Las festas y caricias que feya la del menescal á Blanqueta eran sens
+fi: tot era alabarla y admirar lo bon gust de las cosas que portava, y
+dihentli que la estimava tant, que si una amiga havia de escullir en lo
+mòn fòra ella, pus li agradava tot lo sèu.</p>
+<p>La poch maliciosa Blanqueta tal volta hauria fet mes cas de tot lo
+que aquella li deya, y pót ser inocentment cayguera en lo parany de
+aquella traydora, á no sentir de tant en tant una apretada de bras de sa
+amiga; peró mes encara que tot aixó distreya la atenció de Blanqueta de
+lo que li deya aquella companyona, una altre causa per ella mes
+interessant, y era la senzilla relació que la Marieta li feya de lo que
+havia sigut Santa Llucia, (segons la creencia vulgar referia,) qual
+relació sabia per un capellá de Santa Eularia, que freqüentava molt la
+botiga de son pare, y que havia estat en Sicilia en temps del Rey Don
+Martí, y especialment en la ciutat de Siracusa ó Saragossa, de ahont era
+natural y patrona la Santa, y en qual iglesia la havia sentit celebrar
+molt lo bon capellá en sermons y panegírichs.</p>
+<p>–Mira, mira, deya Marieta á sa amiga, que escoltava ab gran atenció é
+interés; era Llucia tan hermosa, que ni en tota la ciutat, ni en tota la
+isla s’en coneixia una altre. Mirávanla los jovens y la estimavan sols
+de véurer los preciosos ulls que adornavan sa cara; peró, com era en
+temps de gentils y la donzella era molt santa, ja desde petita se dedicá
+á conservar la puresa de la sèva ánima, y á oferir á Dèu lo fruyt de sa
+virginitat; de manera que un rich y poderós jove gentil tractá de
+casarse ab ella, y may hi consentí, á pesar de pregarla sos pares.</p>
+<p>–La estimava un jove? preguntá ab cándida senzillés Blanqueta. ¿Y
+quina manera de jove era?</p>
+<p>–No ho sè, contestá ab igual senzillés la amiga, y continuá. Tenia
+Llucia una mare á qui estimava molt, la qual havia perdut del tot la
+salut, y no sabent com curarse, abandonada ja dels metges, preguntá á sa
+filla qué podrian fer en tal desgracia:</p>
+<p>–Pobreta mare! esclamá ab ple enterniment Blanqueta. Bè feya de
+buscar consol en sa filla, pus me sembla que si la mèva’m visqués, jo
+havia de ser son consol y sa ajuda. Dèu me la tinga en sa gloria!</p>
+<p>–Se venerava en una ciutat vehina, continuá la amiga, una santa, á la
+que havia fet martirisar un emperador gentil que’s deya Decio, y eran
+tants los miracles de Santa Águeda (aqueix era son nom,) que prest
+Llucia la senyalá com únich remey á sa mare. Pregaren, donchs, á la
+santa, mare y filla, y aquella mateixa nit, apareixentse en somnis Santa
+Águeda á Llucia, li vaticiná la próxima curació de sa desgraciada mare,
+y’l martiri que també esperava á Llucia, de manera que ab lo temps seria
+ella venerada en Siracusa com ho era Águeda en Catania.</p>
+<p>–Desgraciada! Pobreta santa! digué conmoguda Blanqueta. ¿Y perqué
+havia de passar á ser mártir sent tant bona filla y santa?</p>
+<p>–Aixó sòn cosas que sols Dèu las sab. Peró ja véus que sent mártir
+era’l camí dret pera anarsen al cel, y ja podia consentir en serho, si
+després havia de quedar santa y lograva véurer curada á sa mare.</p>
+<p>–Tens rahó, tens rahó. Mártir fòra de bona gana si jo pogués véurer
+resucitada á la mare del meu cor! Mes digas ¿y com vá ser que la van
+martirisar?</p>
+<p>–Jo’t diré. Pera pagar ab tot agrahiment lo favor que Dèu li havia
+fet, se volgué consagrar tota á ell, com ja t’he dit, reusá qualsevol
+amor que li vingués del mòn, demaná á sa mare tots los bens que li
+corresponian y’ls repartí entre’ls pobres, y…</p>
+<p>–Ay la pobreta! Llavors quedaria pobre ella? Y com ho fèu,
+donchs?</p>
+<p>–Y tal pobreta y tal desgraciada, que aquest fou l’orígen de sas
+penas y aquí comensá’l martiri que li esperava.</p>
+<p>–Y com vá ser? Pót ser aquell jove agraviat…</p>
+<p>–Així mateix fou. Agraviat lo jove, y observant las virtuts que
+Llucia professava, descobrí que era cristiana, la denunciá al pretor,
+que com á gentil era enemich de tots los cristians, y… no vull dir lo
+demés, no ho vull dir, perque es horrorós y’t faria erissar los cabells
+de oirho.</p>
+<p>–Jesús Maria! Pót ser, en cástich, llavors li van tráurer los
+ulls?…</p>
+<p>–Ah!… del millor m’olvidava: tens rahó. Pero nó, nó: lo martiri vá
+ser apart de la pena dels ulls. Los ulls no’ls hi tragueren.</p>
+<p>–Donchs com es que la representan ab los ulls trets y portantlos en
+un plat á la ma?</p>
+<p>–Es lo que ara t’anava á dir. Has de saber, que Llucia tenia’ls ulls
+mes hermosos que may s’hajan conegut, y com fou presentada devant dels
+inhumans gentils, presa y lligada, cautivá de tal manera als que la
+volian fer patir, que un de ells no pogué menos de declararli
+l’enamorament que sentia y’l foch que bullia en son cor, causat tan sols
+per los preciosos ulls de la casta verge.</p>
+<p>–Y qué succehí llavors? preguntá ab gran interés Blanqueta. ¿Y quí
+era l’enamorat, lo pretor ó’l jove?</p>
+<p>–No ho sè. Aixó no’m recorda bè; peró sia qui’s vulla, anem al
+resultat: la casta verge, recordantse que havia promés consagrarse á
+Dèu, y no volent que cap de las bellesas de son cos fos causa de pecat,
+disitjosa de donar una llissó als gentils, y mostrant com se sab
+sacrificar un cristiá per son Dèu, prometé al que volia ser duenyo de
+sos preciosos ulls que’ls possehiria sens dificultat…</p>
+<p>–Com! esclamá Blanqueta admirada. Y qué vá fer?</p>
+<p>–Qué? Se’ls arrencá de viu en viu, los posá en un plat y’ls enviá al
+gentil pecador, que, en venjansa, la fèu martirisar mes y mes.</p>
+<p>–Verge Santíssima! Beneyta Santa Llucia! digué Blanqueta, tancant y
+fregantse’ls ulls horrorisada. Ara veig perque á la bona santa la pintan
+ab los ulls á la ma.</p>
+<p>Acabava aquesta conversa, quant arribavan ja las amigas prop de la
+capella, y en va’s pogueren entretenir en parlar mes de la santa, atés
+que havian de prevenirse y fer esforsos pera penetrar entre la multitut
+de personas sanas y malaltas que ocupavan l’interior de la capella y
+estavan espargidas á dreta y esquerra de la escala que hi condueix,
+estenentse pel carrer en gran espay.</p>
+<p>Lo quadro que presentava aquest conjunt, y que encara pót
+contemplarse en Barcelona lo dia de la santa patrona dels cegos, era lo
+mes trist y miserable que pót imaginarse, era un arreplech de llástimas
+de igual orígen en alguns, peró de igual resultat en tots los
+desgraciats que havian acudit á aquell punt, pera demanar al cel lo
+consol que no havian sabut trobar ó havian perdut en la terra. Alguns
+dels cegos que acudian á la capella de Santa Llucia eran cegos de
+naixement, altres havian perdut la vista per desgracia, peró uns y
+altres se trobavan en lo mateix trist estat, uns y altres careixian de
+la llum. Lo mal era un mateix, sols la forma era variada.</p>
+<p>Quantas maneras de cegos se poden conéixer, quanta diversitat de
+aspectes pót oferir lo mal cruel de la ceguera, tot hi havia lloch de
+contemplarse aquell dia junt á la capella de la santa intercessora. Era
+aquella diversitat lo testimoni mes viu de la crueltat de un mal que de
+tantas maneras se presenta, excitant en totas la compassió, y de quant
+estimable es la llum, ja que pera robarla emplea la desgracia tanta
+multitut de formas. Entre’ls desgraciats cegos, n’hi havia uns que la
+continuació del mal los havia arribat á fer práctichs en la esma, y que
+caminavan ab la sola ajuda de un bastonet; altres pera qui la esma era
+una cosa desconeguda, havent de anar sempre acompanyats de un gos ó de
+un noy, y altres, per fi, á qui ni aixó bastava, de manera que fixavan á
+cada pas la planta ab forsa é inseguritat, encepegant sempre ab los peus
+y ab lo cos.</p>
+<p>Qué dirém de las caras de aquestos infelissos? Uns n’hi havia que
+portavan lo cap test y ferm, anant ab la boca badada y com si mirassen
+sempre al cel; altres que, viciats per dolors que tal volta havian
+patit, portavan sempre lo cap baix, com mirant á terra, ab la barra
+apretada al pit, y tenint que portar, per conseguent, sempre la boca
+tancada ab forsa, y altres, per fi, que, com excitats per un mal
+nerviós, no miravan ni al cel ni á la terra, pus son cap se bellugava en
+totas direccions, inclinantse principalment á un costat y ab una actitut
+com si escoltassen alguna cosa, notantse també en aquests cert moviment
+convulsiu en los llavis ó en altres estrems de la cara. Podia dirse que
+als primers los atreya’l cel, als segons la terra, y als tercers lo
+vent.</p>
+<p>Peró lo mes llastimós de tot, lo que contribuhia á marcar mes lo
+desfigurament de las caras, era la diversitat dels mals, las infinitas
+maneras de ulls privats de llum que’s veyan per tot arreu. Víctimas hi
+havia allí de elements y de causas las mes contrarias entre sí, víctimas
+del ayre, del calor, del fret, víctimas del sol, á qui podria dirse que
+la llum havia robat la llum, víctimas de la nit y de sa serena, de la
+aygua y fins del propi esperit ó del carácter del pacient, per efecte de
+una exaltació de aquell en moments de ira, que tal volta no’s pogué
+desfogar. Ulls hi havia que no semblavan pas l’órgan de plorar, pus
+estavan sechs y aixuts, sortits en fora y com si volguessen saltar de la
+órbita; áltres al revés, semblava que estavan condempnats á plorar
+seguidament, pus tot ells era una humitat continua, y de sas gastadas
+pestanyas destilavan sempre gotas. Obrianse uns ab forsa, ó á voltas
+s’en obria sols un, vehentse en lo negre de sa nina un altre blanch que
+no era com lo que la rodejava, un blanch de perla, y fins tenint la
+forma de perla lo gra que al mitj sortia. Tristos en estrem eran los que
+apareixian enterament cuberts de un vel y’ls que permaneixian sempre
+cuberts y tancats, com los que, no tenint exteriorment cap senyal de
+dany, estavan fixats al cel com esperant una cosa perduda; mes si
+aquests eran sols tristos, eran horrorosos y repugnants los que,
+desviats de son centre, miravan en direccions oposadas, presentant á
+cada moviment, y alternant, tot lo blanch, amagantse enterament la nina;
+los que ab igual deformitat tenian en lo lloch del blanch una especie de
+jaspi sanguinós; los que en la part exterior y en lloch de pestanyas, ja
+desaparegudas, oferian com un march entorn del ull, peró march de carn
+viva y sanguejant, acreditant alló que may, ni dormint, sas pipellas
+podian estar ben aclucadas, y sobre tot, los que no oferian cap forma,
+es á dir, los ulls dels exorbats, los ulls que havian desaparegut
+enterament de sa órbita, permaneixent aquesta tancada y comprimida per
+uns rodons pegats de drap, apretats allí ab un ungüent, com si fos una
+finestra tapiada, que sols se coneix haja sigut pas de llum en altre
+temps per las parts exteriors é inmediatas á ella.</p>
+<p>Altres maneras sens fi hi havia de espressarse aquesta diversitat
+cruel del mal dels ulls, y que sols de pensarhi faria tancar los sèus de
+aprensió al autor que’ls volgués descríurer, peró basta sols calcularho,
+pera formarse una idea de aquell conjunt de llástimas que oferian los
+encontorns y entrada de la capella de Santa Llucia, lo dia de sa
+festa.</p>
+<p>Peró encara falta pensar en una cosa pera ferse cárrech del trist
+aspecte de aquells desgraciats sers, y era la alegria, pót ser sola en
+aquell dia, que ostentavan las caras dels pacients, la esperansa que’s
+llegia en sos fronts y galtas, ja que no, com los demés sers ditxosos
+que gosan de llum, en sos ulls, en sos ulls, sí, que, segons diuhen, sòn
+lo mirall de la ánima. Tots, al acostarse á la capella, caminavan aquell
+dia ab mes dalit, parexia com que respirassen ab mes satisfacció, y
+apretantse uns y altres, y arremolinantse entre sos peus, sens que may
+fossen trepitjats, los esperimentats gossos que’ls servian de guia,
+allargavan los infelissos amos cap endevant la ma que’ls quedava libre,
+en solicitut y desitj de poder arribar, qui primer pogués, á la santa
+reliquia que un sacerdot, prop de la porta de la capella, alsava ab la
+ma dreta, indicant que estava dispost á fer participar de sa virtut á
+tots los devots de la verge santa.</p>
+<p>Véurer la bellugadissa de caps y de mans que s’acostavan á aquell
+consol de virtud divina, observar las infinitas contraccions de caras y
+moviments de ulls bons y dolents que’s veyan entorn del sacerdot, y ohir
+las continuas invocacions y alabansas que sortian de boca dels devots,
+hauria bastat pera enternir al cor mes dur, y no hi hauria hagut ningú
+que, tenint fe cristiana, no hagués contingut qualsevol mal pensament
+que li ocorregués, vehent, sobre tot, los mals á que l’home está
+subjecte y’l consol que es pera tots la religió.</p>
+<p>A cada devot que s’acostava, cego ó nó, li fregava’l sacerdot per
+demunt dels ulls la santa reliquia, recitant una fórmula llatina, y era
+tanta la pressa y’l número de devots que acudian, y que tornavan á
+acudir dos y tres voltas pera disfrutar mes de la virtut de la reliquia,
+que ni temps tenia lo bon capellá de dir á cada un lo que li
+corresponia, de manera que, sens descans entre una vegada y altre, no
+feya mes que fregar á quants ulls s’acostavan y dir la mencionada
+fórmula continuament y sens interrupció, de esta manera: –<em>Regem
+virginum dominum: venite adoremus Regem virginum dominum: venite
+adoremus. Regem virginum dominum: venite adoremus. Regem virginum
+dominum: venite adoremus</em>.</p>
+<p>En tal punt estavan, quant acabavan de penetrar en la capella, y
+després de haver presentat cada una sos ulls á la santa reliquia, las
+alegres noyas y amigas del carrer del portal del Ángel, junt ab la
+preciosa Blanqueta. Agenolladas á la part esquerra, que era ahont
+formava la capella mes reclau, se senyaren devotament, colocantse en
+primer terme la Marieta del Especier y seguint després de ella
+Blanqueta, junt á la paret, quedantse á son costat la traydora geperuda,
+que, ja desde la entrada, fèu esforsos pera ocupar aquell lloch, sens
+que las altres maliciassen cap mal intent.</p>
+<p>Blanqueta, naturalment bona y cristianament educada per sa mare y
+després per lo generós falconer, guardant sempre ab ternura la memoria
+de aquella, sobre tot quant se postrava devant de alguna imatge, y
+vivament afectada per la relació de la santa, que li havia fet sa bona
+amiga, s’havia postrat ab tal devoció devant de la santa intercessora
+dels cegos, y estava tan embeguda contemplantla, que, de segur, ni s’en
+adonava de lo que ocorria en la capella y entorn sèu. Se podia dir que
+sols vivia llavors en la santa á qui suplicava: tenia sas mans plegadas
+á la altura del pit, y sos preciosos ulls estavan clavats fit á fit, y
+ab devota mirada, en lo lloch ahont corresponia á la santa tenir los
+sèus.</p>
+<p>Alsárense á poch unas y altres amigas, per causa de ser l’evangeli de
+la missa, (qual ocasió era la que esperava la amiga falsa, segons
+s’havia convingut ab son favorit,) y fent aquesta un esfors enrera, com
+pera deixar espay á un altre devot, passá verdaderament fins allí, y com
+si diguessem atropellant per tot, una altre persona, que desde molt rato
+estava aguardant, disimulada y cubertament, en lo reclau que formava
+aquell lloch sant. Lo donzell de Puymoren, embolicat ab son tabar, lo
+desesperat de amor per la hermosa y guardada falconereta del portal del
+Ángel, se trobava en lloch segur y ab llibertat prop de Blanqueta, pera
+poder declararli sa passió ó amenassarla ab horrorosas crueltats. Lo
+esparver tenia ja la paloma á la clusa.</p>
+<p>Casi temps no havia tingut Blanqueta de senyarse, quant experimentá
+aquell esfors y desaparició de la mala companyona; girá, donchs,
+naturalment la cara en direcció á la part dreta, y… Jesús, Maria! qué es
+lo que vegé! La cara, pera ella tan repugnant, de aquell senyor que
+continuament passava per son carrer, estava prop de la sèva, espressant
+un somrís y prenent una actitut suplicant, que, lluny de infundir amor,
+donava sols idea á qui la contemplás de la mes refinada falsedat.</p>
+<p>–Ah!… Ah!… esclamá esparverada Blanqueta, que, continguda en cert
+modo per la reverencia del lloch ahont se trobava, y perturbada per tots
+los perills que s’aglomeraren en sa imaginació, al véurer próxim á
+aquell mal home, no sabia que ferse ni que dir.</p>
+<p>–Gracias á Dèu, li digué en veu baixa lo perseguidor, gracias á Dèu,
+hermosa Blanqueta, que tinch una ocasió pera ferte saber lo que patesch
+per tu, la passió que tant temps ha’m domina…</p>
+<p>Mossegantse’ls llavis, impacienta y en major grau llavors perturbada,
+no fixantse mes que en son perill, ni’s bellugá tan sols en lo primer
+moment la donzella, peró al sentir aquella atrevida intimació, se deixá
+cáurer novament, crehentho com á recurs únich, de genolls en terra. Peró
+qué havia de salvarse ab tal recurs, si’l perseguidor impio, si aquella
+ánima á qui ni conmovian las desgracias dels cegos, ni infundia
+reverencia la imatge de la santa ó’l lloch en que’s trobava, veya ans bè
+ab aquella actitut de sa víctima millor y mes segur camp pera sos
+atreviments?</p>
+<p>Agenollada la espantada noya, lo donzell s’incliná casi demunt de
+ella, mitj doblegant un genoll, com qui fa una reverencia, y ab aquesta
+actitut, continuá ab mes empenyo, que podria bè dirse desespero, en
+vista del desengany que ja preveya.</p>
+<p>–No fuges de mi, li digué, que no meresch tanta crueltat. Gírat,
+gírat, y dónam aquest sí! que tant temps ha espero!… Dónam un sí! á mon
+amor y jo’t juro que per tu…</p>
+<p>–Dèu meu! esclamá la noya, tapantse ab la ma la galta dreta.
+Apartauvos de aquí, senyor. ¿Per qué’m veniu á dir aquí aquestas cosas?…
+Fugiu, fugiu!… Prou!… No vull saber res!</p>
+<p>–Dígasme ahont te las podré dir, senyalam un lloch ahont te puga
+véurer, y m’en aniré de la iglesia.</p>
+<p>–Nó, nó! apartauvos!… En cap lloch…</p>
+<p>–Peró digas al menos que puch tenir una esperansa: jo’t prometo que
+tota la felicitat del mòn será pera tu…</p>
+<p>–Fugiu, fugiu, vos torno á dir… Ay pobre de mí!</p>
+<p>–Peró ¿qué’t costa, ingrata?…</p>
+<p>Y tot fent aquesta pregunta, s’havia arribat á colocar tan prop de
+Blanqueta l’impio perseguidor, que las galtas de un y altre casi estavan
+frech á frech, á no salvar las de la donzella sa preciosa ma. Dominat en
+excés per sa desenfrenada passió lo mal cavaller, per véurer tan prop de
+ell y radiant ab tota sa hermosura á la que sols havia pogut mirar
+sempre de lluny, ni guardava respecte als sants ni als homens: sols
+obrava en aquell moment per impuls de son vici, y ab major forsa quant
+veya que era major la privació ú obstacle. Tan prop s’acostá, per fi,
+que Blanqueta, esparuguida y escandalisada al mateix temps, al pas que
+s’apartava á la paret, hagué de girar la cara com pera repéndrer ó
+detenir al atrevit, peró los ulls casts y angelicals de la noya se
+toparen, en tal apuro, ab los ulls mes luxuriosos é infernals que’s
+poden imaginar. Tal encontre en aquell lloch sant, en presencia de la
+imatge que lluhia en l’altar y ahont hi havia tants desgraciats de la
+vista, semblava, mes que una profanació per part del impio, un sarcasme
+á la vida é historia de la santa mártir de sa castetat y víctima també
+de perseguidors.</p>
+<p>Així li paregué també á la perseguida noya en aquell moment, de
+manera que de sa boca no sortia mes que la invocació continua de –¡Santa
+Llucia gloriosa! Santa Llucia, salvaume!– y mes quant l’atrevit, delirós
+y arrebatat ponderá precipitadament y ab breus paraulas lo foch que
+acabava de encéndrer en son mal cor la altiva mirada que li havia donat
+aquella senzilla paloma, que ja anava dignament ensuperbintse per zel de
+sa honra.</p>
+<p>–O tu ó la mort, digué’l donzell, com precisat á avansar fins á la
+última trinxera de sa conquista, y allargant la ma pera agafar la de
+Blanqueta. O sò ton amant, ó desde avuy me torno en enemich
+implacable…</p>
+<p>–May, may, may! digué resolta la noya, que havia lograt advertir á sa
+amiga Marieta, estirantli’l vestit ab la ma esquerra, y esforsantse pera
+alsarse de nou. Fugiu, mal home, fugiu, atrevit, insolent, y sinó,
+encara que sia dins de la iglesia, faré donar á conéixer qui sòu
+vos!</p>
+<p>Déu advertirse que tot aixó passá precipitada y momentaneament, y que
+al adonarsen la amiga Marieta, ho advertiren igualment alguns dels
+devots no cegos que hi havia en aquell indret. Així que, fou també obra
+de moment lo agafarse Blanqueta esparverada ab lo bras de sa bona amiga,
+la admiració de aquesta en vista de lo que observava y la violencia que
+tingué que fer lo donzell pera dissimular, fingint com que res hagués
+fet.</p>
+<p>En tal situació no vegé mes Blanqueta que’l perill que la amenassava
+quant sortís de la iglesia y lo que podia resultar en mal de ella; així
+que, tremolant y no vehent allí altre amparo que’l de sa amiga Marieta,
+instála en seguida y decididament pera que de una manera ó altre
+sortissen de la iglesia y s’en tornassen á casa.</p>
+<p>–Peró ¿qué tens, Blanqueta? ¿qué’t passa? ¿y quí es aqueix home que
+així t’espanta? ¿Qué tens, qué tens?</p>
+<p>–Ay, amiga mèva! contestá Blanqueta tremolant. Aquest home es lo
+gentil de la rondalla: se’m figura que no ha de parar fins á ferme
+pérdrer la vida! Anemsen, Marieta, anemsen, y la beneyta santa Llucia’ns
+salvará!</p>
+<p>–Peró, mira, que encara es aquí… y que’m sembla está enrahonant ab la
+geperuda del menescal.</p>
+<p>–Sí, sí! ab ella: ella es la traydora, que es causa de ma desgracia.
+Peró anemsen, anemsen! Jo no espero mes: anemsen!</p>
+<p>Prudenta la amiga, no gosá dir á Blanqueta lo temor que sentia de que
+aquell mal home las perseguís també pel carrer, y accedint gustosa, sens
+deixar de la ma á la espantada companyona, y obrintse pas com pogueren,
+atravessaren fins á la porta, y’s prepararen per empéndrer una correguda
+així que posassen lo peu al carrer.</p>
+<p>Tal com temé la amiga succehí’l contratemps: mentres ellas avansaren
+per un cantó, atropellá’l donzell per un altre, sens fer cas de las
+estiradas que li dava á la capa, seguintli al derrera, la geperuda pera
+detenirlo, ni de las malediccions que tiravan los cegos á aquell
+atropellador, que encepegava ab ells y ab sos gossos.</p>
+<p>–Deteniuvos, deteniuvos, deya la geperuda; mirau que tothom vos véu…
+deixaula córrer ja que no pót ser, sinó quí sab lo que de aixó’n
+resultará… Mirau que si se sab…</p>
+<p>–Malehida aranya! respongué’l donzell, arreplegantse la capa y
+apartantse de sí ab una empenta á la arrepentida traydora; ¿després que
+m’has portat al ball, me vóls trencar las camas? Vesten al dimoni, que
+ja no hi ha aquí qui’m detinga.</p>
+<p>Y passant de un salt los tres graons de la porta de la capella, de
+ahont s’allunyavan ja las noyas fugitivas, corrent desesperadas en
+direcció á sa casa, apretá’l donzell també lo pas, mes cego, per sa ira
+y sa luxuria, que’ls cegos á qui atropellava, y cridant: –Deteniuvos,
+deteniuvos… Una paraula y fora… ó sinó…</p>
+<p>Y aquí, tal volta, haguera emprés mes decididament sa correguda, ó
+hauria sortit de sa boca una amenassa cruel, á no topar en aquell moment
+en un obstacle que’l detingué, á no haver aparegut, com si diguessem, un
+ángel salvador de las pobres donzellas que fugian espantadas. Lo donzell
+de Puymoren, en mitj de sa ceguera y son furor, havia hagut de detenir
+son pas y de dissimular com pogué, al sonar en sos oidos una rialla que
+no li era desconeguda, rialla plena de sarcasme y burla, y que’s podria
+péndrer també com una reprensió, feta per un home que estava crehuat de
+brassos y colocat en una cantonada de la altre banda del carrer.</p>
+<p>–Ah! ah! ah! Devot es, ab bona fe, lo senyor majordom del palau del
+senyor Rey, que tan dematí surt de missa.</p>
+<p>–Ay!… sí… ¿Vos per aquí, mossen Borra? respongué fingint un mitj
+somrís lo donzell, y bramant interiorment de ira y de vergonya. Pensava
+que ja haviau marxat á Perpinyá.</p>
+<p>–Ah! ah! ah! Dèu ha fet que’s retardás ma partida, sens dubte pera
+que pogués presenciar vostra devoció. Ah! ah! ah! Y quant m’ha agradat
+trobarvos tan devot en aquest punt.</p>
+<p>–Y perqué nó?… Y de qué riheu?</p>
+<p>–De qué voleu que riga? Se’m figura que haveu anat á pregar á la
+patrona dels ulls, y que algú vos ha fet fugir del temple ab malas
+miradas.</p>
+<p>–Nó… Tot podria ser… Es que…</p>
+<p>Lo donzell, sufocat, no sabia que dirse, y lo pitjor era que, durant
+aquest entreteniment, las donzellas s’havian perdut ja de vista, y era
+en va l’esfors que’l perseguidor pogués fer pera atraparlas. Mossen
+Borra, ab tota calma, y prosseguint sa rialla, anava seguint en direcció
+á la capella.</p>
+<p>–Ah! ah! No us done pena, digué’l juglar com despedintse; seguiu,
+seguiu ab vostra direcció; no us detingau, que jo tinch ja la mula y las
+auforjas previngudas, encara que’l majordom del palau no ho sapia, pus
+ja sabeu que jo tinch també certa majordomia en la casa reyal… y si
+alguna carta’m voleu donar, encara tindré temps de emportármela.</p>
+<p>Lo donzell quedá sense respóndrer, sortintli foch pels ulls, de
+rabia.</p>
+<p>–Ah! ah! ah! A Dèu siau, senyor majordom del palau del senyor Rey!
+torná á dir ab to sarcástich mossen Borra, arribant ja á las escalas de
+la capella, y tot llevantse son caperó. A Dèu siau!</p>
+<p>–Per vida de!… digué llavors lo donzell, no podent aguantar mes.
+Cúydat de tu, juglar, y no’t fiques en qui no’t demana.</p>
+<p>–Ah! ah! ah! respongué girantse mossen Borra, y mirant ab certa
+compassió al donzell. Juglar! juglar!… Tens rahó, senyor majordom del
+palau del senyor Rey. Lo juglar del palau s’en vá á demanar á Santa
+Llucia que li conserve la vista, pera que puga véurer moltas cosas que
+han de succehir… y si succeheixen, paraula’t dòna’l juglar que molt
+havem de ríurer, senyor majordom del palau del senyor Rey.</p>
+<p>Al penetrar dins de la capella mossen Borra, avergonyit, irritat, y
+mitj temerós y arrepentit de por lo inich cavaller, girá, ab lo cap baix
+y pensatiu, en direcció al palau, sens véurer qui li passava per prop,
+murmurant sols aquestas paraulas, que indicavan bè son aborriment:</p>
+<p>–Que s’en vaja tot al diable! Com hi ha mòn que per ara tots los
+plans que’m proposo’m surten fallits… A aixó se esposa qui molt alt
+pica… Quant millor m’hauria sigut essent simple conestable de companyia,
+ja que així com així no puch arribar allá ahont vull.</p>
+<p>Y detenintse en sech, com mes pensatiu ó com si’l fixás una idea, al
+mitj del carrer, mirá al cel, y semblant que’s refés, digué, per fi,
+resolt:</p>
+<p>–Peró molt será que un dia ó altre no arribe la ocasió… No
+t’espantes, donzell. Molt será que algun dia lo Rey no’t necessite… y
+molt será, també, que mes endevant la paloma no torne á cáurer en tas
+arpas. Jo la deixaré entretant pera véurer venir,… mes si hi torno, ay
+de la ingrata, si insisteix en serho!</p>
+<h3
+id="xxiii.">XXIII.
+<br>Com lo rey Fernando se vegé en l’apuro de ser ò cismátich ò ingrat.</h3>
+<p>Sols los cors bons, sols los esperits grans sòn los constants
+generalment en sas empresas. Las obras y’ls projectes dels malvats no
+sòn empresas, sòn tan sols esbravaments de passions, de manera que així
+com los bons avansan quant mes obstacles troban, los dolents sòn tan
+sols constants mentres no tenen obstacles, y s’acobardan ó’s detenen
+quant aquests apareixen, podentse dir que sa insistencia no es la
+resolució valenta del que prossegueix ab fe y bon desitj, sí sols nova
+probatura traydora, camins cuberts y torts pera acostarse á una
+muralla.</p>
+<p>Probas doná de aquesta veritat lo donzell de Puymoren, pus temerós de
+ser la burla de la cort y de que son cas se fes públich en la ciutat,
+passá alguns dias en que casi no’s deixá véurer, y fins resolgué de molt
+temps no acostarse prop del barri del portal del Ángel, preferint en sa
+ociositat anarse á distráurer en altres recons de la ciutat, que ell
+tenia ben coneguts.</p>
+<p>En cambi, mossen Borra, sens tenir cap plan fixo que s’hagués de
+realisar de prompte, y mantenint sols viva la ilusió que li havia
+infundit ja de molt temps son antich somni, s’en havia anat tot tranquil
+y ple de esperansa á Perpinyá, pus cada trantoll polítich que apareixia
+en lo mòn li feya imaginar que alló havia de ser camí segur pera
+realisarse lo que en ell era efecte de son somni, y que en son estimat
+senyor, lo primogénit don Alfons, era causa de sa impaciencia y mal
+estar.</p>
+<p>Y no deixava de poder ser tal volta un camí lo que en Perpinyá
+succehia, pus s’havian de arreglar ó resóldrer cosas que tocavan á tot
+lo mòn, y segons son desenllás, de segur que n’havian de sortir guerras
+en que hagués de ficarse lo rey de Aragó.</p>
+<p>Peró tan apocat se veya allí l’esperit del antich vencedor de
+Antequera, que no semblava en res al decidit regent de Castilla, y pobre
+de sa fama y pót ser de sa dinastia, si després de ell no l’hagués
+succehit un príncep magnánim, sabi y valent, que hagués recobrat tot lo
+perdut.</p>
+<p>Y no podia menos de trobarse així don Fernando, quant recordava que
+tot ho devia al Papa Benet, que ell era qui mes havia contribuit á la
+conversió dels juheus ab la conferencia de Tortosa, que la mateixa
+Fransa, llavors contraria, era la nació que mes l’havia instat á
+ajudarlo, y finalment –y aixó era lo mes cruel pera ell– que poch temps
+ans, en la ciutat de Morella, fins havia fet gala de servirli de patge,
+portantli’l cavall del fre, y obligant al primogénit don Alfons que li
+servís aygua á mans. ¡Y llavors veya á fra Vicens Ferrer, al antich
+mestre del sacre palau y secretari de Benet, girarse de espatllas á son
+amo, á la Fransa resolta á negarli la obediencia, á Castilla y Navarra
+indecisa, al concili de Constansa amenassant, al mateix papa Benet
+tossut é inflexible, al emperador Sagimon irritat y exhigent, y apart de
+aixó, á sos propis vassalls dividits per tal motiu en opinions, y á
+molts de ells disgustats per no haver pogut complir lo nou Rey moltas de
+las cosas que havia promés al posarse la corona de Aragó en son cap!
+Pobre Fernando! Tan malalt estava de esperit l’amohinat rey, que’l mal
+de la ánima fins anava trascendint ja en son débil cos!</p>
+<p>Basta esplicar sa última entrevista ab lo Emperador y ab lo papa
+Benet, pera deduhir com estaria’l Rey.</p>
+<p>Després de haver empleat inutilment mes de cinquanta dias los dos
+soberans que volian fer renunciar á Benet, tenint conferencias y mes
+conferencias, barrejantshi disputas, acaloraments, protestas y
+amenassas, quedaren tancats, per fi, y ab ánimo de dar un cop decisiu,
+los dos mateixos monarcas y’l Papa, que era objecte de sa entrevista, en
+una cambra de la casa de Bernat de Vilacorba. Peró en va’s tancaren los
+prínceps y en va esperaren los cortesans, áulichs y polítichs de las
+tres corts que’s trobavan reunidas en aquella notable vila, que tres
+sigles després havian de arrancar de Catalunya la ambició dels reys
+francesos y la indiscreció dels espanyols.</p>
+<p>Lo que dins de aquella cambra succehí, lo que allí’s parlá no ho sab
+ningú, y set horas havian passat, quant sortí primer que tots lo papa
+Benet, pera quedarse sol y separadament en una altre cambra, ahont havia
+de véurerlo encara’l Rey de Aragó, després que l’Emperador s’hagués
+separat de ell.</p>
+<p>Poch hi havia que notar en la cara del Papa, pus si bè sos ulls
+brillavan com excitats, sas faccions en general indicavan com sempre
+certa serenitat, que may solia pérdrer, y fins s’haguera dit que’s
+llegia la esperansa en son front. Las últimas paraulas que se li ohiren
+dir al obrir la porta, y com despedintse, foren sols aquestas:
+–Inflexible, sí, inflexible: lo mateix avuy que al primer dia. Aquesta
+es ma única resposta, y, per conseguent, estich aquí de sobras.
+Participaume la vostra prest, y jo sè que tinch de fer.</p>
+<p>Si resolta era la despedida del Papa no ho fou menos la del
+Emperador. A poch de haverse aquell separat, la porta’s torná á obrir, y
+Sagimon, al revés de Benet, mostrantse sumament agitat é indicant ab sa
+cara cert fastidi ó cansament, digué, també com á despedida, al rey
+Fernando, las seguents paraulas:</p>
+<p>–O ell ó jo, que’l concili aguarda y las dilacions no sòn mes que
+perjudicis á la Iglesia universal. Si’m seguiu á mi, negauli la
+obediencia y tindréu ma ajuda: si anau ab ell, preparauvos á sentir los
+mals que us esperan. Perseguit será’l cismátich y ab ell sas obras y’ls
+que’l seguescan. Res mes. Pensauhi bè, rey Fernando, y en Constansa
+espero vostra resposta.</p>
+<p>–Es á dir, que estau resolt á marxar?</p>
+<p>–De seguida. A Dèu siau, rey.</p>
+<p>–A Dèu siau, senyor.</p>
+<p>La desaparició del Emperador fou un llamp que ferí vivament al rey de
+Aragó. Deixantse anar don Fernando en una cadira, quedá per llarch rato
+pensatiu, ab la vista fixa y la boca oberta, com qui s’escolta los
+glapits del cor.</p>
+<p>–No hi ha remey, digué al cap de un rato de estar en inacció; no hi
+ha remey! Estich al mitj del pont y he de passar endevant ó enderrera. O
+heretge ó ingrat! Heretge qui tants enemichs ha fet pérdrer de la Fe
+católica? Nó, nó, ja may! Ans preferesch…</p>
+<p>Y al anar á alsarse, com si estás resolt, per fixarse sols en
+l’horror que li causava la idea de passar per heretge, torná á
+detenirse, abatut per la imatge de son antich y constant favoreixedor,
+que li semblava véurer ja á sa presencia.</p>
+<p>–Peró qué dich! continuá. Lo vincle del Papa y del Rey es aquí vincle
+de home y home, es lo vincle de amistat. Qué dirá l’amich, que fins
+assistí en persona á la proclamació de Casp, influint pera que fos
+elegit lo mes bo entre’ls set pretendents? L’infant de Castilla, que
+conquistá’l títol de generós, com á rey de Aragó haurá de portar lo
+sobrenom de ingrat! Sí, sí! al mitj del pont me trobo, y no’m queda
+altre camí, segons me sembla, que cáurer desde’l mitj!</p>
+<p>Y casi fins postrat y afligit en sa incertitut, no sabent trobar camí
+pera sortir de son dubte, vehent que’s pendria com estranya sa tardansa
+en sortir, demaná consol á Dèu, y’s resolgué, per fi, ab ánimo sols de
+probar, si ab humilitat y ab paraulas dolsas acabaria de lograr, tal
+volta, lo que no conseguí ab amenassas l’emperador Sagimon.</p>
+<p>Peró inútils foren los esforsos y las esperansas de Fernando, que
+tremolava llavors pót ser per la primera vegada de sa vida, quant al
+obrir la porta de sa cambra vegé obrir també la del lloch ahont s’havia
+tancat lo Papa, y est aparegué rodejat de alguns cardenals y altres
+sacerdots de sa comitiva.</p>
+<p>–Amich! li cridá don Fernando, avansant lo pas en direcció á la
+persona de Benet.</p>
+<p>–Jo no sò l’amich, contestá aquest, jo sò’l Papa, que espero la
+resposta de un rey.</p>
+<p>–Peró mirau… Ja sabeu, senyor…</p>
+<p>–Detente, rey de Aragó, cridá llavors Benet ab arrogancia, detente
+devant del que’t fèu remissió del feu de Sardenya, y del que t’ha cedit
+drets de la cambra apostólica pera pagar á tos acreedors. Sias breu en
+ta resposta, rey, y jo’t daré, segons ella, ma benedicció ó mon anatema.
+Digas resoltament si’m tens per lo que sò ó nó.</p>
+<p>–Senyor, jo sols demano, que, per la pau universal de la Iglesia,
+donant probas de vostra humilitat, vos subjecteu…</p>
+<p>–Rey, aquesta no es la resposta que espero.</p>
+<p>–Es que no sè qué dirvos… Mon compromís es tan gran, que á la fi,
+obligat á la forsa per lo que farán tots los soberans del mòn, tindré’l
+sentiment…</p>
+<p>–Basta, basta. Vóls dir, á la fi, rey, que tu també m’abandonas?</p>
+<p>–Si llegisseu mon cor, senyor, veuriau lo que sento. Sols la por…</p>
+<p>–La por? digué ab to irónich y admirantse al mateix temps Benet. ¿Y
+quí tè por quant lo cor li diu que obra bè? Y cabalment m’ho diu qui tè
+en son favor y en mon favor tot lo bras militar y eclesiastich de sos
+regnes, sí, perque tots aquests arcabisbes, bisbes, prelats y barons
+que’t segueixen y que’t rodejan, tots, rey Fernando, acatan ma autoritat
+y regoneixen ma llegitimitat. Por tè, qui ab tant esperit y ab tanta
+constancia ha sabut sostenir lo dret de ser rey, contra sis pretendents
+y contra tants obstacles com se presentaren, ans que Dèu li donás la
+desitjada corona? Quédat ab la por, que jamay te la podrás tráurer de
+ton cor.</p>
+<p>–Peró, senyor, un concili com lo que us amenassa, devant del qual se
+inclinan los altres anti-papas, y que tè l’apoyo del Emperador, no us fa
+por?</p>
+<p>–Nó, may! Aquí está la diferencia de mi á tu, rey. Un emperador
+sense’l Papa, no es mes que un rey de romans, un concili en que aquest
+mana al papa que’l presideix no tè cap forsa, y prest veurá Joan XXII
+que se’l vól papa pera presidir, peró nó pera regnar. Ni un ni altre
+pera mi sòn res, y res també lo concili ahont acut l’heretge Joan Hus,
+ab salvo-conduyt de Sagimon, del mateix á qui tantas vegadas havia
+destrossat lo bohemo Zisca, general dels mateixos husitas, y del que
+no’s pogué venjar l’Emperador, com pensa venjarse ara del tirá Ladislao.
+M’entens, rey de Aragó?</p>
+<p>Fernando, sentint la esposició de aquellas veritats y miras políticas
+que li feya Benet en pocas paraulas, no sabia que ferse ni que dir.
+Seguí un breu rato de silenci, y llavors lo Papa continuá:</p>
+<p>–Ja véus, donchs, rey de Aragó, si dech tenir por, y mes quant,
+crehentme ab mon dret, estich disposat á disparar l’anatema contra’ls
+preocupats, de qualsevol gerarquia que sian.</p>
+<p>Al sentir aquestas paraulas, sospirá y mira al cel lo rey Fernando, y
+al mateix instant se sentí com una tronada lluny, sent senyal de que
+s’acostava una tempestat, lo cel s’aná enfosquint, y comensá á llampegar
+com si fos en istiu.</p>
+<p>–Alabat sia Dèu! digué llavors lo Papa.</p>
+<p>–De qué donau gracias á Dèu?</p>
+<p>–De qué? De que’m proporcione un camí ó pera curarte de la por que tu
+tens ó pera aumentarme’l valor que jo sento. A Dèu siau, rey de
+Aragó.</p>
+<p>Y fent una salutació, indicá lo Papa com que s’en anava á sortir de
+la casa.</p>
+<p>–Ahont anau, senyor? li cridá don Fernando.</p>
+<p>–Vaig á probarte la poca por que tinch: mas galeras aguardan, y vaig
+embarcarme en seguida pera Sardenya.</p>
+<p>–Peró no sentiu la tempestat com brama? Vos esposaréu?…</p>
+<p>–Y perqué nó? Precisament lo perill es lo que busco: en ell me
+mostrará Dèu si déu mudarse ó no lo vicari de sa Iglesia.</p>
+<p>–Peró tornaréu, senyor?</p>
+<p>–No ho sè: peró si torno, tornaré papa… y si no, libre estarás, rey
+Fernando, de la por que’t domina.</p>
+<p>A la desaparició de Benet seguí una turbació inmensa que dominá al
+Rey, deixantlo com encantat, y de la que sols pogueren tráurerlo la
+multitut de personas eclesiasticas y civils que anaren entrant en la
+sala, precedint á ellas principalment l’abat de Poblet, lo canonge Malla
+de Barcelona y fra Vicens Ferrer. Cada un procurá, per son estil,
+dirigir paraulas de consol al Rey, y acompanyantlo á son palau, li
+pregaren que quedás tranquil, pus desde’l dia seguent s’ocuparian sens
+falta tots sos amichs en resóldrer definitivament la gran qüestio del
+Papa.</p>
+<p>Y en efecte, després de ohida missa, lo dia seguent, per lo senyor
+Rey en la capella del castell, pujá en un catafalch, que devant de ell
+s’havia alsat, mestre Vicens Ferrer, y predicá un sermó que pogué servir
+de pauta en la conducta que’l Rey y’ls vassalls desde llavors havian de
+seguir.</p>
+<p>Deya en resúmen lo sermó de fra Vicens: “que’l papa Benet era
+verdader vicari de Jesucrist, pus sabia ell cosas per las quals estava
+ben cert de aixó, peró que s’havia ficat en algunas dilacions sobre’l
+fet de la unió de la Iglesia, y així convenia al Rey, pera obehir lo
+manament de Dèu, al qual devia ans estar que al del Papa, fer algunas
+ordinacions ab son notable y bon consell, las quals serian amargas al
+dit Sant Pare, peró profitosas á la salut de sa ánima, així com la
+medicina es amarga al pacient ó malalt.”</p>
+<p>Un dels circunstans que escoltavan las paraulas de fra Vicens era la
+reyna Margarida de Aragó, viuda de don Martí, seguida, com sempre
+acostumava, de son esclau negre, y qual senyora havia anat á Perpinyá
+pera que’l rey don Fernando manás pagarli algunas de las rentas que li
+havia consignat, peró no satisfet, ó pera que’l papa Benet li fes
+entregar la part de drets de la cambra apostólica, sens lo qual no
+podria víurer. No perdé la reyna viuda cap paraula de las del
+predicador, y poch tardá en escríurerlas á son oncle, lo bisbe de
+Mallorca, que era camarlench del papa Benet.</p>
+<p>Peró lo sermó de fra Vicens produhí son efecte; desde aquell dia
+alguns homens tossuts passaren á ser solament duptosos, y venint á pochs
+dias lo ferm manament del concili, los dubtosos se transformaren en
+enemichs resolts, y’l Rey se decidí, per no haverhi altre remey,
+comissionant al efecte al mateix fra Vicens, pera que participás á Benet
+la sustracció de sa obediencia y la publicació de aquest acte per tots
+los regnes de la Corona de Aragó.</p>
+<p>Peró mentres aixó succehia en terra, vejam com la passava en la mar
+lo papa Benet de Luna.</p>
+<h3 id="xxiv.">XXIV.<br> Benet XIII en
+mitj de la tempestat.</h3>
+<p>Cubert enterament lo cel, bramant lo vent ab so aterrador y
+amenassant, iradas y erissadas las onas de manera que semblavan
+barallarse ellas ab ellas, y trist l’horissó, com si fos la espressió
+del mòn que patia un gran sentiment; las dos galeras del papa Benet XIII
+no sabian que ferse ni’ls que las dirigian, pus sacudidas en totas
+direccions per la mar despótica, tan prest se las veya sepultadas en la
+aygua, com apareixian despéndrerse de ella, á manera de un aucell
+aquátich, que, apoyantse ab sas potas sobre de aquell element, vá á
+empéndrer son vol. Vensudas tenian ja sas forsas los palomers, que,
+mullats y suats al mateix temps, pujavan y baixavan de las velas, mudant
+cordas y direccions, pera véurer si encertavan un grop de vent
+favorable; deixava ja’l timó lo timoner, vehent que en va bregava, y
+desesperat lo pilot, per considerar perdut lo ausili del art y’l de la
+naturalesa, mitj crehuat de brassos y sospirant, no pensava ja en cap
+mes recurs que en lo que busca tothom que pert enterament sa esperansa,
+per mes esmortoida que tinga sa fé: mirá al cel, demanantli de tot cor
+sa ajuda; y com inmediat consol de son desamparo y en representació del
+mateix cel, buscá en un estrem de sa nau al principal viatger que
+portava, al senyor baix quals ordres havia deslligat sas galeras del
+port: mirá la cara del papa Benet, que, tranquil é inmutable,
+contemplava la tempestat ab indiferencia, y esperava, de segur, que
+arribás aquell crítich moment.</p>
+<p>–Qué fem, senyor? digué lo pilot. Dèu no vól que anem á Sardenya.</p>
+<p>–Ara ho veurém. Tingas paciencia, pilot, y prest te diré’l punt ahont
+se haja de dirigir nostra combatuda nau, ó si devem morir en ella.</p>
+<p>Y dirigint Benet sos passos al alcássar de la galera, mentres que’l
+pilot lo mirava aterrat de véurer sa serena calma, descobrí enterament
+son cap, s’agenollá en l’estrem de la embarcació, crehuá sas mans sobre
+son pit, y, dirigint sa vista al cel, pronunciá aquestas paraulas:</p>
+<p>–Mes que vostra misericordia, imploro aquí, Senyor, vostra justicia!
+Si no sò vostre vicari en la terra, Senyor, aquí’m teniu rendit, mes si
+ho sò, donau senyal en aquest perill, Senyor, de que vostre vicari s’ha
+de salvar!</p>
+<p>Incliná’l front llavors Benet, ab los ulls tancats, y com esperant la
+resposta de sa súplica. Llarch rato estigué de aquella manera, absorvint
+la atenció del pilot que estava prop de ell; y en tal situació cresqué’l
+pasmo del que era testimoni de aquell fet, quant observá que comensava á
+cáurer una fina pluja, y que per aixó Benet no apartava’l cap ni’s movia
+de la mateixa actitut.</p>
+<p>Aquella fina pluja era un mitj preludi de lo que prest observá’l
+pilot. Entant que queya, comensá á bufar un ventijol, y las onas anaren
+perdent sa furia, y ple de goig y agrahiment lo pilot, no pogué menos de
+deixarse també cáurer de genolls prop del Papa, y de exhalar un ah! de
+alegria que espressava bè lo cambi repentí que acabava de sentir son
+cor.</p>
+<p>Al sentir aquell ah! lo Papa, alsá lo cap y obrí los ulls. Sortint de
+sa concentració, no podia Benet tenir prou coneixement encara de la
+bonansa que’l cel oferia, com ho coneixia bè l’expert marí, mes
+deduhintla per la alegria del pilot, apretá ab efusió sas mans crehuadas
+y esclamá:</p>
+<p>–Alabat sia Dèu! Gracias, Senyor, pus haveu aclarat mon dubte.</p>
+<p>Y alsantse en seguida, y apretant la ma al pilot, anyadí aquestas
+paraulas:</p>
+<p>–Es á dir, pilot, que som fora de perill?</p>
+<p>–Sí, senyor, fora, fora.</p>
+<p>Donchs, papa sò! esclamá llavors Benet, y ningú podrá ja ferme
+desistir.</p>
+<p>–Voleu, donchs, que seguim la mateixa via? Insistiu en anar á
+Sardenya?</p>
+<p>–Nó, pilot; á Penyíscola es ahont havem de anar. Dòna forsa á las
+velas, y á Penyíscola.</p>
+<p>–A Penyíscola, á Penyíscola! cridá’l pilot als mariners.</p>
+<p>–Sí, á Penyíscola, que allí m’esperan los bons, y prest tornarém de
+allí pera anar altra volta á Perpinyá.</p>
+<p>Y relliscant ab vent favorable las galeras, ben prompte se las vegé
+desaparéixer, corrent vent en popa, y anant una derrera del altre, com
+si fossen dos cisnes que travessan en filera per un estany.</p>
+<h3 id="xxv.">XXV.<br> La olla del
+paller. L’anatema del Papa.</h3>
+<p>Algun temps passá en que no se sabia que s’havia fet del inflexible
+anti-papa, y dubtosa estava, de conseguent, la cort de Perpinyá,
+esperant á véurer si pót ser se evitaria lo compromís de declarar
+il·legítim al papa aragonés.</p>
+<p>Peró tenintse noticia de que Benet era á Penyíscola mes resolt que
+may á sostenir son dret, y arribant la ferma disposició del Concili pera
+que s’apartassen los regnes de Espanya de la obediencia al renitent, se
+prengué decidida resolució ja sens cap mirament, y fins encarregá’l Rey
+á son primogénit pera que fes los enantaments deguts, tant prompte com
+fos publicada la sustracció, contra’l mateix papa y sos arrimats.</p>
+<p>Tractava familiarment aquest negoci Fernando ab son primogénit, y en
+ocasió que estava á sa presencia lo juglar mossen Borra, y al pas que’l
+Rey donava la ordre decisiva, se veya ben clar que, al dictarla, no ho
+feya ab tota sa voluntat, y que aquell acte acabava de agravar mes y mes
+lo mal en son esperit, pus á cada providencia que dictava Fernando, y
+que exteriorment tal volta podia semblar filla de un caracter enérgich,
+exhalava un ay! l’espantat y malalt monarca, que indicava ben clar ó sos
+dolors ó sos escrúpols.</p>
+<p>En cambi, lo príncep don Alfons, mogut del millor desitj, y obrant
+sempre per l’impuls natural que de molt temps l’induhia á buscar
+ocasions de fer soroll, á la primera indicació de son pare, s’oferí ab
+lo major gust, y ensenyantli la misteriosa espasa que cenyia en son cos,
+li digué decidit:</p>
+<p>–No’s perdrá per mi, senyor. Fam tinch de desenveynar aquesta espasa
+per qualsevol motiu, y jo us prometo que no tardará sa punta en ensenyar
+al cismátich Benet lo camí de un altre lloch elevat, de ahont podrá
+véurerlo bè tot lo poble que ell excomunique.</p>
+<p>Peró’l juglar, que preveya mes que tots, y que coneixia la por del
+Rey y la sinceritat del príncep, posantse mitj á ríurer, fèu mudar ben
+prompte de propósit á sos senyors.</p>
+<p>–¿Sabeu, príncep, digué mossen Borra, que la mala fusta es la que
+osca la serra? Bo es que publiquen la sustracció de la obediencia al
+papa Benet, bo es que’l rey de Aragó y tots los de Espanya seguescan al
+concili de Constansa, peró no vullau fer servir vostra gloriosa espasa,
+que está reservada, sens dubte, á majors glorias, pera una de tan petita
+y passatjera.</p>
+<p>–Que vóls dir, juglar? preguntá’l príncep.</p>
+<p>Y’l Rey, que, en altres ocasions de menos abatiment é indiferencia,
+no hauria deixat passar aquellas paraulas del juglar, sens averiguar lo
+que significava alló de majors glorias, ni tan sols respongué, esperant
+tal volta que de la discreció del juglar sortiria un bon pensament, per
+lo qual se evitás la vergonya propia y la del abandonat amich.</p>
+<p>–Qué vull dir? contestá mossen Borra. Que per dolenta que sia una
+olla sempre es bona pera un paller, pus ab ella se logra, quant menos,
+espantar als pardals que farian malver la palla,… y vos sabeu (anyadí
+després ab pausa, y mirant de certa manera al príncep, pera que’l
+entengués,) que pót ser hi haja algun dia ocasió de fer una bona
+casseria contra molts pardals que voldrian esbarriar vostre paller. No
+es veritat, príncep?</p>
+<p>–Te entench, contestá don Alfons, peró no entench prou lo de la
+olla.</p>
+<p>–No podeu compéndrer, senyor, que l’anti-papa Benet podria servir en
+certas ocasions de olla pera espantar als pardals? Perqué us pensau que
+aquestos fugen del paller? perque creuhen que la olla es un home, pus á
+conéixer que la olla era olla, de segur que hi anirian. Deixau, donchs,
+que vaja y vinga per los estats de Aragó Benet, deixau que’s gose
+crehent que Penyíscola es la sèva Roma, deixaulo que porte una tiara,
+encara que sia de paper, pus temps pót venir en que’ls pardals coronats
+de altres nacions respecten mes á Aragó sols per lo dubte de si’l papa
+intrús pót tornar á ser verdader, de si la olla es olla ó es un home que
+trau lo cap per entre la palla.</p>
+<p>Lo príncep se quedá meditant de prompte, somrigué, y dant ab la ma
+sobre las espatllas del juglar, li digué:</p>
+<p>–Tens rahó: te comprench, juglar, perque quí sab lo que pót succehir
+en lo mòn.</p>
+<p>Llavors lo Rey, mirant incertament als dos que li parlavan, arrupí
+sas espatllas, y digué:</p>
+<p>–No us comprench prou, ni mon cap está pera pensar, en l’abatiment
+que sento. Peró, príncep ¿deixaréu tal volta de cumplir lo que mana’l
+Concili, y tornaréu á desfer tot lo que está ja resolt?</p>
+<p>–Qué he de deixar de fer! Una cosa será ser escarceller del anti-papa
+y altre ser son defensor. Estau descansat, senyor, que sent jo
+l’encarregat, tan prompte com torne á Perpinyá Benet, segons se espera,
+se li dirá clarament la resolució, y la sustracció de sa obediencia se
+publicará en vostre nom per tots los regnes.</p>
+<p>–No tornará Benet, contestá mossen Borra.</p>
+<p>–No?… Y perqué? diguéren alternativament lo Rey y’l príncep.</p>
+<p>–No tornará, perque desde ahir que está ja aquí, y en proba, que si
+no us donau pressa, pót ser que ans de vostra pracmática de sustracció,
+vejau publicada en son nom la convocació de un concili, pera oposarse á
+totas las disposicions del de Constansa.</p>
+<p>A aquesta noticia, los ulls del Rey se bellugaren esparverats, y fent
+un esfors pera alsarse de la cadira, cridá:</p>
+<p>–Es aquí Benet? Donchs, prest, prest, infant: no perdeu temps. De
+seguida, cridau á mestre Vicens: que vinga mestre Vicens, y un y altre,
+prompte, prompte, traheume quant ans, per amor de Dèu, de aquest
+embull!</p>
+<p>–Fiau de mi, senyor y pare!</p>
+<p>Tanta pressa se doná’l príncep, que aquell mateix dia, estant en sa
+casa lo papa Benet, y poch ans que’s reunissen ab ell los cardenals de
+son séquit, trucá en la habitació del anti-papa un home, que no era dels
+avisats pera la reunió, un que en altre temps havia sigut la principal
+confiansa y l’áulich mes íntim del papa de Avinyó, l’antich confessor y
+mestre del sacre palau del papa Benet, y á qui, á pesar de aixó, no
+esperava aquest en aquella ocasió: fra Vicens Ferrer.</p>
+<p>Així que’s vegeren cara á cara l’anti-papa y son antich secretari,
+quedaren per un moment sense dirse una paraula, mes á la fi, endevinant
+lo primer l’objecte de la visita, digué senzillament:</p>
+<p>–Qué buscas aquí, mestre? Vèns á suplicarme ó á exhigirme?</p>
+<p>–Busco, senyor, la pau de la Iglesia, y, per conseguent, del mòn; y
+vinch á suplicar y á exhigir al mateix temps.</p>
+<p>–Qui exhigeix no suplica.</p>
+<p>–Es que suplico en nom propi, y exhigesch de part de Dèu y de mon
+rey.</p>
+<p>–Benet me dich aquí, com m’ho digueren y com m’anomenares tu en
+Avinyó, y no he de tornar á dirme Luna, perque Dèu no ho vól, y Dèu es
+ans que tots los reys.</p>
+<p>–Dèu ho vól, en bè dels reys y en bè de la vostra ánima. Creheume,
+senyor.</p>
+<p>–No’t dech créurer á tu, ovella, quant Dèu ha parlat clarament al
+pastor. Parla, donchs, sols en nom del rey, y acaba: dígasme qué vól lo
+que te envia.</p>
+<p>Se detingué un breu espay llavors fra Vicens, y parlant després ab
+tota dolsura, digué sols estas paraulas:</p>
+<p>–Está resolt, senyor: la cort de Aragó y son rey acatan la disposició
+del concili de Constansa, y lo dia sis de janer se declara en estos
+regnes la sustracció á vostra obediencia. Ara, sí, vos suplico com
+amich…</p>
+<p>–Prou, prou: que jo no he de contestar al amich que’m suplica, sinó
+al rey que’m exhigeix.</p>
+<p>–Donchs, responeu! digué llavors ab resolució prudenta fra
+Vicens.</p>
+<p>Y obrint los brassos, sens alsarlos, l’anti-papa Benet, al ohir
+aquesta exhigencia, arrugá son front, com li succeheix al que li sobrevé
+un pesar, y digué ab tota forsa y ab to de esclamació:</p>
+<p>–“<em>Ex nihilo feci te, et pro mutua mercede solum me dereliquisti
+in deserto</em>!” es á dir, jo t’havia fet á tu de res que eras, y ara,
+en pago, m’abandonas sol en lo desert!</p>
+<p>–Qué diheu, senyor? digué admirat fra Vicens. A quí contestau ab
+aquesta resposta, á mi ó al Rey?</p>
+<p>–A un y altre: al Rey y á tu.</p>
+<p>–Peró aquesta no es resposta pera dar al Rey: dáumela per escrit, que
+així no podrá dubtarse de ella.</p>
+<p>–Sí? Tens rahó. Espera, donchs.</p>
+<p>Y agafant l’anti-papa una ploma de son tinter, escrigué en un full la
+mateixa resposta, anyadinthi en seguida altres diferents paraulas; plegá
+després lo full, y l’entregá á mestre Vicens, lo qual, fent un
+respectuós saludo, sortí del aposento, ahont se quedá Benet ab lo cap
+ficat entre las mans, com qui medita ó com qui plora.</p>
+<p>Quant fra Vicens entregá la resposta al Rey en presencia del
+primogénit y de altres personatges, obrí Fernando lo plech ab gran
+interés, mes á penas comensá á llegir, observárenli tots los
+circunstants una gran turbació, tot son cos se posá á tremolar, sos ulls
+y sa fisonomia en general se mostraren com plens de amargura y de por, y
+no bè acabá de llegir Fernando la última ralla, quant, amagantse entre
+sa roba’l paper, y no responent á cap de las preguntas que li dirigian,
+comensá á cridar:</p>
+<p>–Ja está fet! ja está fet! Y pus he cumplert y s’ha acabat mon
+cárrech, fugim de aquest lloch, ahont no’m correspon estar, y tornemsen
+á Barcelona, pera véurer si recobro las forsas y la serenitat de altres
+dias. Depressa, depressa, mos infants, mos amichs, mos servidors: anem á
+Barcelona, y traheume sens tardansa de aquesta vila que’m entristeix, de
+aquesta atmósfera que’m mata!</p>
+<p>Lo que deya’l paper entregat per fra Vicens, comensant per la primera
+resposta que havia fet Benet y ab las demés paraulas que hi anyadí, era
+lo seguent:</p>
+<p>“<em>Ex nihilo feci te, et pro mutua mercede solum me dereliquisti in
+deserto: dies tui erunt pauci et vita tua abreviabitur, illegitimaque
+tua progenies, in nefario incestu concepta, non regnabit usque ad
+quartam generationem</em>.”</p>
+<p>Que vól dir en catalá:</p>
+<p>“Jo t’havia fet á tu de res que eras, y ara, en pago, m’abandonas sol
+en lo desert! Pochs serán los teus dies y breu ta vida, y ta progenie,
+illegitima per ser concebuda en nefando incest, no arribará á regnar
+fins á la quarta generació.”</p>
+<h3
+id="xxvi.">XXVI.<br>
+Com mestre Nicolau, després de haverse despedit de son deixeble, se
+despedí de sa estimada ciutat de Barcelona, pujant al campanar de la
+capella reyal.</h3>
+<p>Ans de tornar al lector á Barcelona, convé recordar de nou á un
+interessant personatge, que, mentres succehian tants trastorns en lo
+mòn, s’en aná de aquella ciutat, ahont havia viscut molts anys, pera no
+tornarhi may mes.</p>
+<p>Després de la anterior entrevista de Guillemet ab mestre Nicolau, lo
+protector de aquell, mossen Joan Fivaller, havia donat una alegria al
+jove, manifestantli que dins breu temps podria posar ja son signe de
+notari al peu dels documents que fins llavors havia firmat sols ab la
+firma de ajudant substitut del escrivá major de la Diputació, pus
+quedava una plassa vacant, que, per renuncia del que exercia y per
+concessió del senyor de certa notaria, passaria á sa propietat.</p>
+<p>Boig estava, donchs, de goig l’enamorat Guillemet, quant, mes que en
+sa sort, pensava en lo fácil que se li anava posant lo camí pera
+compartir algun dia sa ventura y felicitat ab sa estimada Blanqueta.</p>
+<p>Mogut sols per un inmens agrahiment, com sól sentir tothom que tè
+honra y bondat, sens fixarse en la causa de ahont podria venirli’l bè,
+no feya mes que besar la ma á mossen Joan, y ni donava tan sols en qui
+seria la persona á qui ell havia de succehir en un dret y un cárrech tan
+nobles, fins que son protector li doná á enténdrer ab breus paraules,
+dihentli:</p>
+<p>–Ves, ves; que al menos no passes com amich ingrat, ja que pót ser
+has sigut olvidadís deixeble; ves, ans que no’l deixes tal volta de
+véurer pera sempre, á ton bon mestre y amich… al antich escrivá de
+manament y notari de Barcelona, mestre Nicolau Gili. Me entens,
+Guillemet?</p>
+<p>Aquestas paraules foren al punt compresas per l’ardent jove, que,
+realment, entre sos amors, sa personal obligació y l’interés que prenia
+en lo gran número de conversas políticas que llavors se promovian per
+tot arreu, no havia tornat á véurer de molt temps á son bon mestre,
+desde que havian cessat las llissons que, ans, ab tant carinyo li
+donava. Aquella última proba de generositat y afecte que acabava de
+rébrer en aquell moment del desgraciat y bondadós amich, á qui ans havia
+fet tanta companyia, avergonyiren en cert modo al pundhonorós jove, y
+sens insistir, corregué plé de agrahiment y de major carinyo á besar la
+ma del home que tant havia contribuit á que ell ne fos.</p>
+<p>La escena sensible que havia tingut lloch algun temps ans, y de que
+ja tè noticia’l lector, se repetí ara novament, y fou mes dolorosa,
+quant, per mes preguntas que dirigí Guillemet á son mestre, no li pogué
+fer dir ahont aniria al marxar de Barcelona, ni quin era’l projecte que
+portava aquell entristit home al despedirse pera sempre de la gran y
+populosa ciutat. Abrassos, llágrimas y benediccions tancaren aquella
+última conversa entre mestre y deixeble, y ja desaparegut aquest, no
+tingué ja mes idea mestre Nicolau, que dirigir son cor á Dèu, pera que
+li donás acert y consol en la nova vida que anava á empéndrer, y
+despedirse també de sa estimada y gran ciutat de Barcelona, ahont havia
+gosat en altre temps de tanta satisfacció y honra.</p>
+<p>A tal fi, després de haver demanat á son amich, lo prebere Bernat
+Soler, (antich rector y arxiprebere de la capella Reyal, y que llavors
+se tornava á cuydar de ella, desde que’ls Celestins havian perdut sa
+importancia ab la mort del rey don Martí,) que aquella nit li dispensás
+l’últim favor que de ell podia meréixer, á lo que accedí lo bon capella,
+sens imaginar lo que l’altre li demanaria; entrá mestre Nicolau á la
+casa de son confesor, amich y vehí, que era prop de la dita capella, y
+apretantli la ma ab efusió, manifestáli clarament l’objecte de sa
+exhigencia.</p>
+<p>Dos cosas demanava l’entristit mestre al depositari de sos secrets:
+la una era que, atés que la capella reyal may podia estar desamparada de
+nit ni de dia, pus estava sempre en vigilancia en ella, segons estatuts,
+un de sos preberes, li permetés entrar en lo temple, pera dirigir en la
+soledat son esperit á Dèu, y demanarli fortalesa y constancia en la nova
+vida que anava á empéndrer; y la altre, que li facilitás, al sortir de
+la iglesia, la clau del cloquer ó campanar, pera poder donar desde allí
+son últim á Dèu! á sa estimada ciutat.</p>
+<p>Si bè regoneixia’l primer objecte’l bon capellá, no sabia ferse
+cárrech del segon, avesat com estava’l rector á sa vida tranquila y
+rutinaria, y sentli enterament estranyas aquellas exaltacions de la
+imaginació que tant fan gosar al home de cor, sobre tot quant l’home es
+instruit y sensible al mateix temps, quant l’home trau aquella part de
+poeta ab que la Providencia l’ha dotat, pera que disfrute fins en los
+sofriments.</p>
+<p>La confiansa que tenia’l capellá en son vehí fèu que no negás á
+mestre Nicolau lo favor que li demanava, y obrint la porta del terradet
+de sa casa per ahont s’anava á la escala que conduhia al presbiteri,
+diguéli que ell mateix l’acompanyaria, y que al retirar de la iglesia,
+seguint la mateixa escala amunt, arribaria al cim del campanar, ahont lo
+deixaria anar sol, pus ell no s’hi atrevia á pujar per temor dels ayres
+que corrian.</p>
+<p>Baixá, donchs, mestre Nicolau á la capella, que, per no ser dia de
+cap festivitat senyalada, tenia sols los adornos dels draps blaus ab
+historias de las parets, nó de altre color, cremant dos grossas llantias
+devant del hermós retaule de la adoració dels Reys, que era en l’altar
+major, y altres cinch llantias devant dels altres cinch altars que hi
+havia repartits en lo demés de la iglesia.</p>
+<p>De las numerosas reliquias que la capella contenia, sols una part
+n’hi havia esposada com de costum, peró era tal la veneració y devoció
+que á ellas tenia de sempre mestre Nicolau, que, postrantse allí sumís
+devant del Rey dels reys, imaginant com que contemplava aquellas
+sagradas memorias, aná recordantlas una per una, y á cada una invocá,
+demanant consol y fortalesa en sa nova vida. La camisa inconsutil de
+Nostre Senyor, las tres espinas de sa corona, la esponja y’l clau de sa
+passió, la gota de sanch així tornada en lo cálzer de un sacerdot que
+dubtava, lo lignum Crucis, lo tros de la túnica de la Cananea, los
+cabells, la llet y la verónica de la Verge Maria, lo bras de Sant Lluch,
+lo bras de Sant Jordi, lo cos del inocent, lo cos de Santa Marina, lo
+manto de Sant Martí, l’os de Santa Agueda y la pedra, encara
+ensangrentada, en que foren colocats sos pits, y altre sens fi de
+objectes sagrats iguals á aquestos anaren passant ordenadament per la
+memoria del afligit devot, y en cada un aná invocant, y per cada un
+suplicá á Nostre Senyor que li concedís lo que li demanava.</p>
+<p>Acabada sa oració, besá contrit á terra mestre Nicolau, y fent una
+senyal ab lo cap á son amich, lo capellá, que’l correspongué ab altre
+senyal, volent dir que ja podia anar amunt, pus ell devia quedarse, se
+dirigí de nou á la escala per ahont havia baixat, aná seguint amunt
+amunt, ab la ajuda de una candela que encengué en una de las llantias
+baixas, y no pará fins que’s vegé en lo pis mes elevat de la ayrosa
+torre, ó sia demunt del arch que aguantava las campanas, qual arch
+sostenia unas posts, desde las quals se podia acostar ab facilitat als
+grans finestrals de ogiva, partits cada un per un llauger pilar, y
+colocats demunt de unas altres ogivas interiors que aguaytan per derrera
+de ditas pilastras, justificant així unas y altres oberturas que, á mes
+de servir pera la llum, sòn los finestrals com verdader adorno de la
+obra, y pera rematar poeticament lo cim ahont s’assenta simbolisada la
+corona del marqués, propia dels antichs Comtes de Barcelona.</p>
+<p>Nit serena, rasa y tranquila era la de aquell dia, y una hermosa y
+clara lluna il·luminava tots los ámbits fins ahont podia arribar la
+vista. Al observarla aquell home sensible, en qual cor se podia dir que
+encara quedava caliu del foch cristiá ab que acabava de resar, sens
+haver sofert cap distracció fins en aquell moment, se detingué ja al
+primer pas, y com clavat y estátich en lo primer lloch ahont afiansá sa
+planta, alsats sos ulls al cel y crehuat de brassos, continuá per llarch
+espay, contemplant, com embadalit, al astre que es, sens dubte, lo mes
+amich del cor.</p>
+<p>–Benehit sias, Dèu, digué, pus que per tot te trobo gran! Gran t’ha
+concebut ma ment al fixarme en tu, quant, tancant mos ulls devant del
+mòn y de la llum, he prosternat mon cap, fa poch, pera implorar ta
+misericordia, y gran te concebesch ara, quant, passejant ma vista per lo
+mòn, per las obras que tu has creat, y rodejat de la dolsa llum que en
+ellas espargeix ta ma, elevo mon esperit, y’m recomplasch en la
+esperansa de que m’has sentit y de que’m donarás lo consol que
+necessito. Sí! pus posat aquí, entre lo cel y la terra, y á vista de la
+melancólica consoladora dels mortals, me sembla com si estigués ja fora
+del bullici del mòn, y com si m’anás acostumant ja á mirar á aquell
+perdut á mos peus, y á familiarisarme ab la única companyona,
+melancólica com jo, que ha de ajudar á ferme menos áspres y mes
+passatjeras las amarguras de mon cor. Oh! qué hermosa es aquesta
+elevació en que’m trobo, separantme del soroll del mòn! Oh! qué hermosa
+es la quietut y la soledat pera acompanyar al cor cansat y trist! Oh!
+qué hermosa es la lluna, que il·lumina, sense danyar als ulls, que
+imposa quietut al mòn, absorvint sa contemplació, y que alegra ab sa
+tristesa! Sí! Benehit sia Dèu, benehit sia Dèu, pus així en la
+obscuritat com en la llum se mostra sempre gran als ulls de la ánima, y
+sab donar consol al que l’invoca!</p>
+<p>Després de aquella recreació del esperit, contemplant los ulls al
+cel, sospirá y torná á sospirar de goig mestre Nicolau, y baixant
+aquells envers la terra, descubrí’l quadro preciós y variat que
+presentava en aquell temps la ciutat de Barcelona, quadro que anava
+recorrent lo contemplador ab la vista, ó ab la imaginació, pera
+endevinar ó fixarse, en certs punts, en lo que la distancia no li
+deixava véurer ó en los restos de antichs monuments que’ls edificis
+posteriors havian tapat ó transformat.</p>
+<p>En la prominencia del mont Táber, (que qual Tabor de Palestina reuní
+en los sigles cristians gran copia de maravellas, segons conta la
+Historia,) se descubria encara la trassa de la antiga acrópolis romana,
+la sombra flaca, y mes que flaca, ferida y vensuda de la ciutat pagana.
+En son verdader cim aguaytavan, per sobre las casas construidas en lo
+lloch que ara’s diu carrer del Paradís, alguns dels grans y negres
+capitells del antich temple de Hércules, que encara’s conservan ara, si
+bè baix lo cubert de senzillas teuladas. Allí havia rendit cult la
+ciutat gentílica á aquell fill de Osiris, acariciat de egipcis y
+fenicis, al que havia sostentat lo cel sobre sas espatllas, al gran
+vencedor de Achelos y matador del tirá Busiris. Per entre aquellas
+columnas, de las que sempre apartá las donas la veu del sacerdot august,
+pujá en altre temps lo fum del incens mascle que servia de holocauste y
+divinitat al mateix temps, com ho era lo foch sagrat, may apagat, de son
+interior, que cuydavan, y devant del qual se postravan, los sacerdots
+que’s deyan mes purs de la antigua idolatria, aquells que, cuberts ab
+blanch mantell y toca de egipcis, portavan rapat tot lo pel de son cos,
+pera significar puresa, vestintse sols la ampla túnica de flors
+vermellas, quant sas mans s’havian de ocupar en un sacrifici, quant
+s’havian de acostar á aquella ara que encara’s conserva ara, enterrada,
+pera oprobi de son objecte y bona memoria del edifici, en la pasticeria
+del actual forn de San Jaume.</p>
+<p>Si no podia distingirse ja, ni al mitj del dia, lo cíngul ó mur de
+pedras romanas que rodejavan al Táber en altre temps, y que havian
+tornat á alsar los antichs Comtes soberans, restos hi havia, no obstant,
+que’l marcavan en certs endrets, com las torres del Palau menor, las del
+Regomir y las de la Plassa nova, (únicas aquestas que’s conservan ara,
+així com diferents trossos de paret ó fonament en algunas de las
+baixadas,) peró principalment, y com dominant á tots aquestos
+desfigurats monuments, s’alsavan, en la plassa del Blat, (que ara’s diu
+del Ángel,) lo monstruós castell vell <em>Castrum vetus</em>, que serví
+després de castell vescomtal, y prop de la Ensenyansa, en lo lloch ahont
+passa l’actual carrer de Fernando, lo molt elevat castell nou
+<em>Castrum novum</em>, célebre, fins en la edat mitjana, per sa
+historia, y per haverse guardat pres en ell lo príncep fill del rey
+Cárlos de Nápols, á qui apresoná lo célebre Roger de Lauria.</p>
+<p>Tal era la sombrejada idea que podian donar á la imaginació los
+restos de la ciutat gentílica.</p>
+<p>La ciutat cristiana y militar de aquells sigles, com desarrollada per
+causas mes poderosas, no s’havia contentat ab l’estret ámbit de la
+primera. Estenentse per la part de llevant encara molt mes que ara, en
+igual proporció que la actual per la part del nort, y per la part de
+ponent y mitjorn fins á la Rambla, ostentava ja alsat entorn de aquest
+espay un altre cíngul de fortificació ab sas portas y torres. Eran
+infinits, com ja s’ha contat, los portals que donavan á la Rambla, á
+saber, lo de Sant Sever ó de Santa Ana, que’l poble’n deya dels Bergans
+bracers, la porta Ferrissa, la de Cardona ó de Sant Antoni, que era tal
+volta la dita també de la Boqueria, y en temps posterior de Santa
+Eularia, lo de Sant Pau, lo de Santa Madrona ó Trenta Claus, y finalment
+lo de la Dressana. Se lligava ab aquest mur l’esperó de mar, tenint á
+son estrem la torre de las Pussas, y seguia la muralla per la vora de la
+aygua, ó sia junt á la ribera de garbí y carrer de las Polleras fins á
+la Torre Nova, que es ahont hi ha ara lo baluart que domina al moll, y
+prop del qual hi havia llavors lo molt conegut lloch del poble, que’n
+deyan la plassa del Vi, ahont donava lo portal de Mar, que venia devant
+de la creu de ferro, límit ó molló, per la part de mar, fins ahont
+s’atansavan los concellers de la ciutat quant havian de sortir á rébrer
+algun alt personatge.</p>
+<p>Se estava acabant de fortificar en aquell temps altre tros de mur que
+seguia desde la porta de Mar, y que’n deyan de la ribera, cap á la mar
+bella, circuhint lo lloch conegut per pla den Lluy fins á una gran
+distancia, qual tros era conegut per lo nom de Miralmar, tenint á un
+estrem la torre de Sant Joan (devant de uns molins de vent); y doblant
+de llevant cap al nort, ostentava en son llens lo portal de San Daniel,
+conegut per portal vell del Carnalatge, lo portal Nou, (junt al que hi
+havia, en una celda impenetrable, tancada una devota, com la Gúdula de
+París), y á major distancia, fins á tornarse á unir lo mur ab lo de la
+Rambla, eran coneguts també lo portalet de Jonqueras y’l del Ángel, del
+que ja tè prou noticia lo lector. Gran part, donchs, del espay descrit,
+que ja existia en lo temps de mestre Nicolau, en va poden buscarla’ls
+ulls, pus toparán ab l’horrorós monument que alsá Felip V, pera
+acreditar sa poca compassió y son despotisme, ab la ciutadela, pera la
+fabricació de la qual, maná destruir no menos que trenta carrers,
+enderrocantse las casas que allí hi havia de doscentas en doscentas.</p>
+<p>Prop de aquest cíngul, y espayantse per los camps vehins, com si
+fossen polls que van creixent prop de la lloca, se veyan, á la part del
+nort, la iglesia de Santa Eularia del Camp, lo creixent barri de Jesús,
+lo monastir de Valldonzella, mes cap á ponent, y entre ponent y mitjorn,
+á la altre part de la Rambla, arreplechs de casas que anavan donant
+forma á alguns carrers y carrerons del arrabal, fins al estrem del
+monastir de Sant Pau. Al un cap de la Rambla ostentava sas ayrosas
+torres lo sols comensat edifici conegut per lo nom de Canaletas, (que se
+está destruint en aquest moment,) y que’s créu maná alsar allí lo rey
+Pere del Punyalet, ab la idea de construir un gran palau; y al altre
+cap, en lo mateix lloch ahont es ara, peró ab diferenta forma y objecte,
+se estenia la gran Dressana, ahont podian guardarse fins á trenta
+galeras, ab tots sos arreus, y ahont se podian construir quantas
+volguessen, cenyint aquell gran espay de fabricació, per la part de
+Monjuich, un alt mur ab son vall. Desde la Dressana fins al altre estrem
+de la ciutat, servint de moll la mateixa platja, y formant lo clos del
+port la Tasca ó barra de arena, que tota la gent de mar coneix, encara
+que tenint aquell major profunditat que ara, mostrávanse afileradas naus
+de totas las parts del mòn, fins de Siria y Alexandria, y de totas las
+maneras que en aquell temps se coneixian, com eran fustas, caravelas,
+diferents barcos de creu, galeras de una ó dos cubertas, úixers, barcas
+de panescal, de ribera, planas, y de molts altres noms, per los quals lo
+lector ara no sabria endevinar, á ben segur, son objecte.</p>
+<p>Podia deduhirse, donchs, per las dos lineas descritas y per
+l’arreplech de nous barris y arrabals que creixian després de la segona,
+com si diguessem, las diferentas edats que comprenia la historia de la
+ciutat, y la nova edat en que’s trobava, ó millor, lo preludi de son
+futur engrandiment.</p>
+<p>Peró las páginas que comprenian la historia de la segona edat eran
+mes eloqüents que las de la primera, y al contemplarlas se engrandia
+l’ánimo, considerant la influencia de novas y millors costums, fillas de
+principis mes sans y duraders. La mateixa montanya del Táber, que se
+elevava com á centre dominant, no ja sols de la <em>Barkino pia</em>
+dels romans, sinó de la Barcelona cristiana dels catalans, donava bona
+proba de aixó: senyorejava desde aquell cim, com ara, la magestat,
+atreviment y bellesa de la gótica catedral, ab sos dos elevats
+campanars, un de ells, com á maravella del art, apoyat sobre del arch de
+una de sas portas, y presentant lo conjunt de tot l’edifici un verdader
+encant pera’l que sab ferse capás del significat que tenen, en las
+atribucions del art, en lo camp del sentiment y en lo libre vol de la
+poesia, totas aquellas parts, delicadas y capritxosas al mateix temps,
+que se observan, especialment en lo temple gótich, formant lo exterior
+de la casa de Dèu, es á dir, lo que s’aparta del objecte que ha guiat en
+la obra de dins, y se enllassa en cert modo ab lo sigle, ab l’home, com
+sòn, per exemple, los adornos dels mateixos campanars, los baixos
+relleus (perteneixents ja á la catedral primitiva,) de una de las portas
+laterals, la ayrosa escaleta de caragol, junta á un dels campanars, y á
+la que serveix de cimbori, ben significatiu, un verdader caragol ab sas
+banyas de ferro, la maravillosa y simétrica distribució de las vertents
+de las ayguas, que, com si fossen las camas de una aranya, se dirigeixen
+en fora en totas direccions, venint á formar una verdadera estrella en
+la part del ábside del temple, los pinacles que se elevan entorn de
+aquell sobre de las capellas que’l rodejan, y per fi, los treballats y
+fantástichs canalons ó górgolas, que, formant també simetria, aguaytan,
+per entre mitj de las altres parts referidas, baix la figura de animals
+misteriosos ó fabulosos, volant enfora del edifici y obrint sa
+monstruosa boca.</p>
+<p>La grandesa de aquell poderós símbol cristiá feya deduhir que en
+aquells camps havia de ser molt lo fruyt que havia produhit la llavor de
+la Fe, y que en lo domini de ella es com los homens, y per conseguent
+las ciutats, s’havian perfeccionat baix tots aspectes. Així’s veya
+abundar en Barcelona lo número tant de recomendables edificis
+religiosos, com de civils. Sens contar las quatre grans iglesias, tambe
+góticas y á qual mes plenas de bellesas de art, á saber, Santa Maria del
+Mar, Santa Maria dels Reys ó del Pi, Santa Catarina, ó’ls Predicadors,
+com ne deyan en aquell temps, y la de San Francesch ó Fra-menors,
+colocadas en diferentas direccions y estrems de la ciutat, que deixavan
+véurer sos ayrosos campanars com guardas vigilants entre’ls demés
+edificis; y sens contar encara moltas altres iglesias de segon ordre que
+també aguaytavan á cada pas en l’interior de la població; allá lluny, en
+los barris nous del arrabal, (no obstant de haverhi entre mitj dos cosas
+repugnants, com era en lo pla de la Boqueria las forcas, y mes amunt la
+carniceria que’s deya del senyor Rey,) se distingian, dominant ab tot
+son punt de vista los arreplechs de casas, com si fossen guias posats
+allí pera atráurer nova població, l’Hospital de Santa Creu, infinits
+convents de monjas, y en l’estrem de aquells naixents barris, ostentant
+tota la senzillés ó rusticitat de sas formas, lo monastir bisantí de San
+Pau del Camp, qual portalada es, sens dubte, una espressiva página ahont
+se poden llegir recorts que així tocan á romans com als sectaris de
+Mahoma.</p>
+<p>No eran menos notables, encara que en molt mes reduhit número, los
+edificis civils que eran de corporacions públicas. En lo lloch ahont se
+troba ara la plassa de Sant Jaume s’alsava un monument, de que’n quedan
+pochs restos per desgracia, compost al mateix temps de un temple y de un
+palau: tal era la casa del Concell, ab sas preciosas finestras ogivals
+de doble columna, sa vistosa barana foradada, y dividida á espays per
+lleugeras agullas, ab que rematava l’edifici, y la graciosa iglesia de
+San Jaume, que formava part de aquest.</p>
+<p>A poca distancia del Concell, senyorejava també ab tota sa magestat
+la primitiva casa de la Diputació ó General de Catalunya, podent deduhir
+lo que ella seria, qui, després de contemplar ara la atrevida obra de
+son pati, puje á encantarse devant de la hermosa galeria que rodeja lo
+jardí del primer pis, y al peu de la qual se desprenen també capritxosas
+y simbólicas górgolas, no menos fillas del art que de la imaginació.</p>
+<p>¿Y qué dirém de la gravetat que oferiria l’antich Palau major, que
+ocupava desde la plassa del Rey fins á la baixada de la Canonja? Basta
+dir que era una obra del sigle dotze, reformada y enriquida en sigles
+posteriors, y en tant que anava creixent la importancia de la
+nacionalitat catalana y dels reys de Aragó, que tenian allí establerta
+sa cort. Se enllassava llavors lo Palau dels Reys, per una llarga
+galeria, ab la mateixa catedral, segons se pót véurer per una porta
+que’s conserva en la fatxada que ve devant de Santa Clara; y la plassa
+del Rey, desembrassada del edifici que serveix ara de arxiu, servia com
+de antesala de la casa Reyal, quieta, y tranquila, pus per disposició
+dels mateixos monarcas no hi podia habitar ningú que fes soroll (ben
+diferent, per cert, de ara, en que tothom hi pica y alborota, servint de
+oficina á picapedrers y manyans).</p>
+<p>Per fi, acabaré citant ó recordant qual fòra la arrogancia de un
+altre monument que adornava la ciutat en la part de mar. Qui conega per
+la historia la opulencia y generositat de la célebre familia dels
+Moncadas, que foren los que protegiren la obra, qui’s fassa cárrech de
+la importancia que mereixia en aquells sigles lo Consulat de mar de la
+ciutat mes comercial y conquistadora que dominava llavors lo
+Mediterráneo, qui sapia deduhir per la única part que’s conserva del
+antich monument, lo actual saló de la Llotja, lo que seria’l resto de la
+obra que l’acompanyava, podrá formarse una clara idea, quant menos, de
+la grandesa que oferiria l’edifici que primer distingian y saludavan,
+desde alta mar, las naus de totas las parts del mòn ó’ls viatgers que en
+ellas venian á la ciutat de Barcelona, á la mestre marítima de aquells
+temps, pera apéndrer costums y lleys, pera endevinar lo medi de
+procurarse riquesa ó gloria.</p>
+<p>Ab la ilusió produhida per tot lo conjunt descrit, ab l’entussiasme
+ocasionat per la consideració de cada un dels objectes que representavan
+ó simbolisavan los edificis y monuments que anava recorrent ab la vista
+ó ab la imaginació mestre Nicolau, y halagada aquesta per la situació
+poética en que’s trobava’l contemplador, casi hauria bastat pera que
+qualsevol altre home desistís de son propósit de abandonar la ciutat mes
+hermosa, peró com era mes hermosa encara la esperansa que ell concebia,
+se contentá sols, en sa despedida, ab la pura espressió del amor que
+tota sa vida havia portat á Barcelona, que realment arribava á véurer,
+en aquell instant, y devant sos ulls, com una noble matrona adornada de
+galas y rodejada de atributs.</p>
+<p>En tal situació, mestre Nicolau ni’s bellugava en lo mes mínim, com
+si temés distráurer sa contemplació: tot son moviment estava reduhit y
+concentrat en un sol punt, en sos ulls, que, ardents y delirosos, anavan
+recorrent l’aspecte de la ideal matrona, anavan passant de un punt á
+altre, seguint y reseguint llargas distancias y com medint rapidament y
+en totas direccions lo camp inmens que devant de ells se desplegava,
+il·luminat per una clara lluna.</p>
+<p>–Jo’t veig, sí, jo’t veig, digué mestre Nicolau, ciutat de las arts,
+de las costums, de la riquesa y de la gloria, ab tots los monuments
+que’t simbolisan, jo’t veig, matrona augusta, ab tota la bellesa que’t
+distingeix, ab las virtuts que representas y ab la vestidura que
+t’adorna.</p>
+<p>Y després de una breu meditació, pera fixarse en lo que representava
+cada un dels edificis que veya ó lo que en ells se contenia, y de
+allargar la vista consecutivament desde’l primer cíngul de fortificació
+al estrem del arrabal, continuá:</p>
+<p>–Sí, jo’t veig, matrona, en ta infancia, en ta joventut y en la edat
+forta en que’t trobas, sempre creixent. Matrona ets, pus cada objecte
+que se’m presenta á la vista me ofereix una part de ta completa figura.
+En eix palau Reyal, que fou bressol de sos reys, que doná alberch y
+trono en sas mateixas salas al gloriós senat per qui’s formá y s’aplicá
+la lley, y que guarda lo famós arxiu de ta historia, veig jo primerament
+ta ánima, y apres ta intel·ligencia y ta memoria. En la santa catedral,
+que tens en ton centro, veig jo lo cor cristiá que t’alenta, y del qual
+se espargeixen als demés membres los efectes de tos bons sentiments.
+Veig en la casa del General ó Diputació la dignitat de ton carácter, ta
+valentia y noblesa; en la casa del Concell veig ta verdadera fisonomia;
+en l’Hospital ta caritat; en la Llotja del mar ta riquesa y escut, al
+pas que en la Dressana y en l’ample espay del Born veig ta llansa, de
+guerra ó de cortesia, peró sempre poderosa; en los merlets de tas torres
+y en los campanars de tas iglesias veig lo mantell que’t cubreix,
+sembrat tot de escuts de barras y de esplendorosas creus, y en lo port
+que’s dilata á ton peu y ab las onas que rebullen tot besant ta planta,
+veig, sí, lo núvol de gloria que’t sostenta, y’l messatger que s’emporta
+ta dominant paraula cap á llunyas regions.</p>
+<p>Y tornant á mirar altra volta cap al palau, y després cap á la casa
+del Concell, anyadí:</p>
+<p>–Paraula dominant ha sigut la teva per espay de molts sigles, mes
+dominant, perque’l cap regia á la llengua y perque may s’havia turbat ta
+fisonomia. Dèu fassa, oh matrona, que’l nou esperit que ara t’han donat
+pera referte de tas amarguras, se semble al antich que t’alentava… Mes
+ay! No vull pensarhi, nó, sinó ton recort me seria menos grat, que
+despedintme ara de tu, sens fixarme en tal motiu de por. Perque, ay de
+tu si ton cap es diferent, si per ell arribas á pérdrer ta fisonomia,
+pus llavors sols te faltará pérdrer ta llengua, y ta paraula deixará de
+ser dominant y poderosa! A Dèu, matrona augusta! A Dèu, ciutat estimada!
+A Dèu, pera sempre, á Dèu!</p>
+<p>En aquell instant, mestre Nicolau, mes patrici que pare, vensuda
+momentaneament sa tristesa per l’entusiasme que li infundia l’aspecte de
+sa estimada ciutat, cometé la falta ó pecat pera ell mes gros, que may
+havia comés desde sa desgracia: arribá á olvidarse de sos fills. Peró
+adonantsen al instant, alsá los ulls al cel, y deixant escapar una
+llágrima, cridá enternit: –Perdó, fills meus, perdó!</p>
+<p>Y tancant los ulls, y dirigintse en sech á la fosca escala del
+campanar, baixá tot suspirant, fins á cáurer en los brassos de son
+amich, lo capellá Soler, que l’esperava ja á la porta de sa
+habitació.</p>
+<p>La matinada seguent, al apuntar lo sol, se veya a aquestos dos amichs
+mateixos, que sortian per lo portal de Santa Ana. Al arribar fora del
+mur, obriren sos brassos los dos amichs pera ferse una estreta y
+afectuosa abrassada, durant la qual foren pocas las paraulas que un y
+altre’s digueren.</p>
+<p>Las de mestre Nicolau foren:</p>
+<p>–Sobre tot, no olvideu mon testament, que lo mateix he dit á mossen
+Joan Fivaller; y si arriba la ocasió…</p>
+<p>–Quant arribe, jo sè qué he de fer. Anau ab la pau de Dèu, y ell vos
+torne la tranquilitat que haveu perdut!</p>
+<p>Digué aixó’l capellá, quant l’altre estava ja girat de espatllas per
+anarsen, y á sas paraulas anyadí una benedicció, que fèu ple de zel y
+caritat.</p>
+<p>S’en torná després lo capellá á dintre de la ciutat, y mestre
+Nicolau, tapat ab sa capa, y apoyantse en un bastonet, seguí plorant son
+camí cap á fora, y en direcció cap á la part de ponent.</p>
+<h3 id="xxvii.">XXVII.<br> Lo
+majordhom del palau y la mala amiga.</h3>
+<p>Malas novas havian vingut de Perpinyá al palau del Senyor Rey y á la
+ciutat de Barcelona.</p>
+<p>–Peró á mi qué m’importa? deya’l majordom del palau, que s’hauria
+hagut de interessar per aquellas, com tots los demés oficials reyals, á
+tenir mes honra que ambició. Si’l Rey está malalt, millor: pót ser així
+lograré lo que estant bo may m’hauria donat. Y entretant que no torna,
+si’l mòn se embulla ¿quí millor que jo? Ni hi ha’l Rey, ni hi ha’l
+llochtinent, ni hi ha per aquí cap dels cavallers y cortesans que
+sempre’m feyan pérdrer horas, ni tan sols s’apareix en los recons de las
+salas aquest malehit juglar que sembla que’m segueix los passos: jo sò’l
+Rey entretant, ó al menos un petit rey. Sols me faltaria, pera acabarho
+de ser del tot, que aqueixa ingrata falconera, que he fet propósit de no
+véurer, peró que no’m deixa dormir y que no’m puch tráurer de la
+imaginació, hagués sigut un poch mes dócil pera curarme del mal que’m fa
+patir.</p>
+<p>Així rahonava lo misteriós personatge, y així encara sospirava lo
+viciós donzell, després de dos mesos de la festa de Santa Llucia, en que
+s’havia desenganyat del amor que ambicionava, de la traydora que l’havia
+fet créurer en ilusions y esperansas, y del poch valiment de sí mateix y
+de sa vanitosa figura.</p>
+<p>Peró com diuhen que’l diable no dorm, y que en las cosas malas sól
+sortir sempre com lo llop en la fábula, hagué de succehir, que tot fent
+aquestos pensaments lo donzell, un dia en que la ociositat y’l calor de
+sos vicis li feyan dirigir sos passos en incerta direcció, pus que per
+tot se cansava y se cremava, trobá, al girar una cantonada dels carrers
+de Barcelona, á la enrahonadora geperuda, que en mala hora li havia fet
+créurer, en altre temps, en lo possible amor de la preciosa
+Blanqueta.</p>
+<p>–Oh! tu per aquí? li digué’l donzell. Quant temps ha que no t’havia
+vist.</p>
+<p>–Tant temps com sa senyoria no s’acosta per lo carrer del Portal. De
+manera que’l pare diu, que desde que sa senyoria no ve, ni vènen tampoch
+á ferrarse á casa los cavalls del palau.</p>
+<p>–Prou sabs tu, minyona, perque he deixat aquell passetj! digué
+sospirant de malicia lo donzell. Y á propósit: si’ls pensaments fessen
+olor, diria que tu has olorat los meus.</p>
+<p>–Y perqué?</p>
+<p>–Perque no fa un minut que estava pensant en aquell barri, y en ta
+casa, y en tu, y…</p>
+<p>–Diheuho tot de una vegada: diheu que pensau en aquella noya, en la
+falconera.</p>
+<p>–Hi pensava, sí, es veritat: peró val mes no pensarhi. Ja sabs tu lo
+que’m succehí.</p>
+<p>–Arrepentit ó cobart es sa senyoria, y ab bona fe que ara menos que
+may dauria serho.</p>
+<p>Lo donzell doná una mirada maliciosa, acompanyada de una mitja
+rialla, á la tentadora geperuda.</p>
+<p>–No sè si parlas per mi ó per los cavalls del palau. No’t recordas,
+minyona, de lo que’m succehí en la capella?</p>
+<p>A aquestas paraulas la geperuda comensá tota á bellugarse, volent
+donar la major animació possible á las satisfaccions que volia donar al
+senyor.</p>
+<p>–Qué mal pensat es sa senyoria, digué, pus per tan poca cosa pót
+créurer que trobe á faltar sa visita. Que ho digués lo pare… peró jo?
+Crega, senyor, que no es mes, sinó per trobar á faltar los bons ratos
+que passava ab mi, pus ja sab la confiansa ab que era rebut á casa… y á
+mes, –y aixó es lo principal– pera volerli manifestar que trobaria una
+gran diferencia de ara á abans en la cara de Blanqueta, y que si ans
+volia fer sa senyoria un sacrifici per ella, ara, al véurerla, ne faria
+deu mil, pus no pót figurarse de la manera que s’ha anat posant aquella
+minyona, y com s’ha tornat tan robusta, y tan galana y tan… Llástima
+sols que sia tan esquerpa ¿no es veritat, senyor majordom?</p>
+<p>Així com ans la malicia de la geperuda havia posat en un compromís al
+donzell, sa senzillés llavors havia sigut una nova flama pera fer
+revíurer lo foch esmortuit que guardava aquell en son cor. Quedá un
+moment en que no feya mes que passarse la ma per la barba, distret de
+tot lo demés que ocorria prop de ell, y fins de las mateixas paraulas de
+sa amiga: sa passió se tornava á encéndrer en aquell moment, y per ella
+encegats sos ulls, sols veya ab los de la ánima la preciositat ponderada
+que ja ans l’havia enardit, y que desde llavors casi estava resolt á
+perseguir de nou, encara que fos atropellant per tot.</p>
+<p>–Qué’m dius, minyona! esclamá’l perseguidor de ofici. Peró, conta,
+conta, y com…</p>
+<p>–Es una cosa que s’en fará creus. Pót ser que si sa senyoria hagués
+sigut mes constant, que no hagués deixat de fer passadas y de buscarla
+en totas ocasions, tal volta’l jove escribá no hauria arribat á tenirla
+tan al puny com la tè, y…</p>
+<p>–Es á dir, esclamá ab ira’l donzell, que aquell mateix del clavell
+segueix encara rondantla?</p>
+<p>–Y tal rondar y tal cosa, com que no bastan las passadas de dia, que
+fins á la nit, quant ja’l falconer dorm en la part del devant, ella surt
+ab quietut á aquell mateix terrat de las flors, y si no s’enrahonan, al
+menos se entenen; y tan bè ho fan, que estich segura ni n’ha hagut
+encara esment lo confiat conco del falconer. Y lo cas es que ningú,
+ningú sinó’l Guillemet s’en porta miradas de ella.</p>
+<p>–Donchs si á ningú mira, com vóls…?</p>
+<p>–De mica en mica s’ompla la pica. Si’l que no es mirat, per no serho,
+desisteix, ja’s véu, peró si’s tè constancia, pót ser un dia trobarse
+una noya en una situació indiferent respecte de son amant, y á voltas…
+Per fí, tot es comensar.</p>
+<p>–Vóls dir, minyona? digué já ple de impaciencia’l donzell. Si al
+menos m’avisasses tu algun dia en que sabesses hi hagués alguna ocasió
+favorable… aixó sí, que no fos com la de la capella, en que un se esposa
+á escandalisar…</p>
+<p>–Quí sab. Molt será. Pót ser que sí. Done sa senyoria alguna passada
+per allí, y veurém…</p>
+<p>–Sí?</p>
+<p>–Sí.</p>
+<p>–Donchs jo’t prometo que passaré. Ja ho crech si hi passaré.</p>
+<p>–Sí, vinga, vinga.</p>
+<p>Y’l donzell, mossegantse’l llavi de baix y tot bellugant lo cap
+afirmativament, anyadí:</p>
+<p>–Sí, sí: tornarém de nou á la palestra… y Dèu fassa, que si massa’m
+destorba eix jove escribá, no l’envie á donar fe de cosas que ell no
+podrá escríurer.</p>
+<p>–Qué voleu dir? Deixaulo á ell, y…</p>
+<p>–Res, res, digué’l donzell encaixant ab la geperuda. Vaja, vaja
+donchs. A la vista. Avuy mateix passaré.</p>
+<p>–A la vista, donchs. Molt m’en alegro de haverlo trobat. Que Dèu lo
+guart.</p>
+<p>–A Dèu, á Dèu.</p>
+<p>Y descompartintse lo donzell y la geperuda, aná cada un seguint son
+camí, si bè, á pochs passos, torná aquell á girarse y anyadí:</p>
+<p>–Ah! m’olvidava, minyona… y digas á ton pare, que desde avuy los
+cavalls del palau del senyor Rey tornarán á ferrarse en sa casa.</p>
+<p>Aquella nit mateixa, quant l’enamorat Guillemet passava á rans de la
+casa del falconer, per lo carreró ahont donava’l terrat de las flors, y
+en ocasió en que Blanqueta s’inclinava sobre la barana pera ohir alguna
+paraula, que ab veu molt baixa y tot posat de puntetas li dirigia son
+amant desde baix, succehí un fet, que sols de pensarlo horrorisará al
+lector, per lo perill en que’s vegé l’inocent amant, y per los esforsos
+que aquest tingué que fer pera contenir los impulsos de son cor ardent y
+pundhonorós.</p>
+<p>En lo moment precís de pronunciar la primera paraula Guillemet,
+exhalant pót ser ab aquella espressió tot lo sentiment de amor que’l
+dominava al parlar ab sa estimada Blanqueta, hagué de detenirse
+l’enamorat jove per un soroll estrany que sentí prop de ell, soroll que
+en altre ocasió menos perillosa hauria bastat pera fer donar un jiscle á
+la noya, y que llavors la obligá sols á fugir espantada, comprimintse’l
+pit y mossegantse la llengua, pera evitar que’s despertás son pare, y
+fins plorant de horror al pensar en lo perill en que quedava son amant.
+Guillemet acabava de sentir com que passás frech á frech de sas camas, y
+entre ell y la paret de la casa, un ser monstruós, que’s detingué
+precisament en aquell punt, y que, apretant contra de ell ab forsa,
+pareixia manarli en cert modo que s’apartás de allí, ó’l castigaria
+prest ab sa furia.</p>
+<p>Baixá la vista sorprés y espantat Guillemet al experimentar aquella
+novetat, al mateix temps que vegé desaparéixer de sobre de ell la sombra
+de sa estimada, y plé de horror, al punt regonegué que tenia devant un
+robust gos mastí, qual ronch y forta respiració li indicavan en cert
+modo que’l animal estava disposat á destrossarlo tal volta, així que li
+fes una senyal lo que’l conduhia. Bellugava la cua’l gos, y ab la boca
+oberta y trahent un pam de llengua, mirava alternativament ja al que
+havia de devorar, ya al cantó de ahont segurament li havian de fer la
+senyal.</p>
+<p>–Dèu meu! esclamá’l pobre Guillemet en tal apuro.</p>
+<p>Y recordant en seguida que aquell era’l gos del infame y poderós
+rival, y que en aquell lloch precisament era ahont aquest li havia fet
+burla en altre ocasió, desde la finestra de la casa del menescal, (que
+vegé llavors obrir y tancar momentaneament,) no tingué mes remey que fer
+sacrifici de sa dignitat de home y comprimir sa ira, ja que ni una mala
+daga portava á son cinyell pera defensarse. Retirá dos passos
+l’amenassat jove, mirant á dreta y esquerra, si bè era en va, pus la
+fosca no li deixava véurer al verdader enemich; mes lo gos aná seguintlo
+cara á cara, sostenint son ronch y trahent la llengua, com si
+imperiosament li manás que fugís de allí. Infinits sentiments se
+rebulliren en aquell instant en lo cor del honrat jove, sentiments de
+venjansa, de esperansa, de humillació, de desconsol y sobre tot de
+gelosía, pensant que si allí anava á ser víctima, passaria sa estimada á
+serho també de la llicenciosa passió de son rival; y així, transigint en
+humillarse, per la esperansa de poder algun dia refer sa humillació, aná
+retirant lentament, si bè mes depressa de lo que volia alguna volta
+que’s paraba, per los cops de cap y fregadas que li dava’l gos,
+intimantli la retirada, fins que lográ arribar á la cantonada de la
+casa, per ahont passava’l carreró sense sortida que venia del carrer del
+Portal.</p>
+<p>Al arribar allí, topá Guillemet ab la sombra del que ell pensava: lo
+donzell de Puymoren, embolicat ab son tabar, y bufant de rabia, se
+estava arrimat al cantó de la casa, espiant al ditxós estimat de la que
+no’l volia estimar á ell, é indecís en cert modo de portar á cap un plan
+de venjansa, que sols podia contenir en aquell moment lo temor de un
+escándol, que fins tal volta podia influir pera desprestigiarlo en la
+ciutat y sobre tot en lo palau ahont servia.</p>
+<p>–No me he equivocat, digué Guillemet al véurerlo y passant á la part
+oposada del carrer; peró juro…</p>
+<p>–Calla! li digué’l donzell, donantli un cop ab lo cólzer; calla! No
+obres la boca, sinó… aquí mateix vas á ser destrossat. Y guárdat… perque
+lo que no ha succehit avuy, pót succehir un altre dia.</p>
+<p>Desesperat de ira y de vergonya, hagué de subjectarse Guillemet,
+seguint carrer avall, y sentintse á cada pas lo ronch del gos, que’l
+trapitjava, y certas senyals que feya ab los llavis lo donzell, pera
+indicar al gos que anás seguint ab sa tarea.</p>
+<p>Al arribar al estrem del carreró, lo gos se detingué ab lo cap girat
+cap á son amo; Guillemet, cego de rabia, y girantse continuament com per
+un impuls natural cap á la casa del falconer, se dirigí trist y admirat
+cap á la plassa de Santa Ana; y l’infame donzell, arrimantse á la
+finestra de la casa del menescal, tossí ab forsa, pera que la geperuda,
+que ja havia aguaytat ans, la tornás á obrir.</p>
+<p>–Com es que fèu aquestas cosas? digué la geperuda ab veu baixa.</p>
+<p>–Qué cosas ni cosas. Pót donar gracias á Dèu lo papiol escribá de que
+tu m’has vist, sinó, á las horas de ara, mon gos li hauria posat en
+millor lloch sa llengua.</p>
+<p>–Jesús Maria! No es per aixó que jo us vaig dir que vinguesseu, y us
+asseguro que si obrau així… Quant m’en alegro de haver obert la finestra
+á temps.</p>
+<p>Fins aquella dolenta esguerrada s’alegrava en aquell moment de haver
+evitat un crim, cosa que no es de estranyar, quant se diu que fins Judas
+fèu obras bonas, y que, per alguna de ellas, lo deixa respirar lo
+diable, cada dissapte, per lo pou de San Patrici.</p>
+<p>–Y avuy, sobre tot avuy, continuá la geperuda, m’en alegro mes que
+may de que hajau evitat de fervos odiós á Blanqueta, perque…</p>
+<p>–Perqué? preguntá picat de curiositat lo donzell.</p>
+<p>–Perque hi ha esperansa.</p>
+<p>–Com?… De quina manera?… Esplícat.</p>
+<p>–Sí, sí: penso haver trobat una ocasió en que no dubto fins podréu
+estar sentat al costat de ella, ó al menos prop… y quí sab.</p>
+<p>–Y ahont?</p>
+<p>–Vos ho diré. En la funció del gran pas del farsant llemosí que ha
+arribat avuy, y á la que sè que anirán totas las noyas del carrer, y
+entre ellas la vehina… ja m’enteneu.</p>
+<p>–Sí… peró… Y ahont se fa’l pas.</p>
+<p>–En lo magatzem de las bigas del costat de la casa del especier.</p>
+<p>–Y vóls dir…</p>
+<p>Semblava que la esperansa de la geperuda no’l satisfeya al donzell
+tant com ell volia; peró era tal sa passió, que resolt una vegada, no
+volia tornar enrera.</p>
+<p>–Dubtau? Donchs si ho fèu així, no cal que busqueu ocasions. Vos
+pensau que tant al devant vos ha de ballar l’ou?</p>
+<p>–Sí… ja. Bè, bè: no faltaré.</p>
+<p>–Y sí, home: ánimo. A aquesta mateixa hora fèu cap al magatzem… Y
+bona nit, bona nit, que per dins me cridan.</p>
+<p>La geperuda tancá en sech llavors la finestra, y avansant lo donzell
+carrer avall, passá á reunirse ab son gos, y un y altre s’naren allá
+ahont Dèu y també lo diable sabian.</p>
+<h3 id="xxviii.">XXVIII.<br> Lo gran pas
+del farsant llemosí.</h3>
+<p>Molt rimbombori havia mogut en los barris del portal del Ángel la
+arribada del célebre farsant que venia del Llemosí. Se parlava per tot
+de sas habilitats, del objecte de sa vinguda, suposant que era per
+celebrar la tornada del senyor Rey de Perpinyá, ahont havia estat aquell
+durant la entrevista, sens dubte pera tráurer los diners dels que
+acompanyavan als reys y Emperador; peró principalment lo que de ell se
+deya, (al menos així’n dava fe lo taverner de prop del portal, com á
+president de reunions mes concorregudas,) era que’l farsant havia de
+haver corregut molt mòn y de haver agradat molt, pus ensenyava y tenia
+diners que aquí no passavan, molts diferents uns de altres, com eran
+escuts nous de Tolosa ó Montpeller, escuts de Tornay, franchs de peu y
+de cavall, blanquillas moriscas, florins de Foix (apart dels molts
+timbres de Perpinyá, que aquests ja’ls prenia’l taverner,) anyadint fins
+alguns en corroboració de aixó, si la primera visita que havia rebut al
+arribar, havia sigut de uns trespassers ó cambiadors juheus que eran
+molt entesos en conéixer y estimar la moneda.</p>
+<p>Fins lo mateix falconer, mogut de la novetat é interés que movia
+aquell estranger á qui creyan tan sabut, havia arribat á fer rotllo ab
+sos vehins, prescindint, pót ser per primera volta, de parlar ab
+indirectas y xanxas al catxassut especier; y entrant en la conversa
+Guillemet, que s’havia topat, com involuntariament, ab aquells
+comentadors de barri, uns y altres s’havian anat escalfant en desitj y
+curiositat; y mogut sols per la idea de poder proporcionar una alegria ó
+distracció á la afillada, lo mateix Joan acabá per armarlos á tots, fins
+instant sobre manera á Guillemet que’ls acompanyás, á lo que contestá’l
+jove aparentant dubte y pretestant feyna, sols pera poder dissimular mes
+als ulls de son semi-sogre lo motiu de aquella passada, que ell deya
+casual, per barris tan apartats del lloch de sas obligacions.</p>
+<p>Peró accedint, á la fi,’l jove, quedaren en que aquest acompanyaria á
+las noyas, y que al derrera estarian los pares que’s trobavan allí
+reunits.</p>
+<p>Aquesta resolució tan grata pera Guillemet, encara que mal portada á
+oidos de la amiga del donzell, pus sols se digueren las noyas ellas ab
+ellas, y de finestra á finestra, que anirian á la funció, peró sense dir
+com, fou lo motiu de esperansa que la geperuda indiscreta doná al mal
+home, constant perseguidor de Blanqueta.</p>
+<p>Tot lo dia, donchs, s’havia sentit inmens soroll en lo magatzem de
+las bigas, que era al costat de la casa del especier, removentse fustas
+y taulons, y observantse grans cops de martell (que per cert arrancaren
+algunas malediccions al especier quant s’en aná á fer la mitjdiada,) y
+continuament se veya á dos xicots, fills del farsant, y ab los quals
+constituhia ell lo tot de la companyia artística ambulant, entrar y
+sortir, en busca de claus, de fils, de ayguacuyt y altres demés
+andróminas necessarias pera la gran funció, sent cosa de ríurer véurer
+com en algunas de las casas ahont anavan á comprar pel vehinat s’en
+reyan de la manera de parlar estrany que tenian, y que si bè se
+endevinava per semblarse al catalá, peró nó era’l mateix.</p>
+<p>Per fi arribá la hora, y’l devant de la porta del magatzem de las
+bigas s’aná omplint de tota manera de gent, vehins y no vehins, que
+acudian á donar son óbol pera contemplar las maravellas de aquell ingeni
+universal, (que universal se podria créurer, com los de nostres moderns
+comediants, en lo mer fet de saber tráurer diners de totas parts del
+mòn,) y pera donar son vot sobre’l mérit de aquell espectacle que, com
+altres naixents de sa especie, venian á ser una de las primeras plomas
+renascudas del fenix cremat ab la ruina de Grecia y de Roma.</p>
+<p>Consistia l’improvisat Colisseo del carrer del Portal en un lloch
+espayós de aquells que, en casos de necessitat, poden servir á tots los
+usos, de manera que’l magatzem de las bigas així podia transformarse en
+un hospital, si la peste ho exigís, com en sala de ball en qualsevol
+festa, y fins en senat de prohoms y gents de confraria en temps de
+eleccions: per fi, tenia la principal calitat que poden tenir los llochs
+de sa classe, á saber, ser grans y res mes, pus la humitat, que no n’hi
+faltava, y la falta de llum y ventilació solen ser consideradas sempre
+com circunstancias secundarias en los sempre apurats casos que
+s’indican. Estava dividit tan útil lloch per unas amplas arcadas en
+número de cinch, partint, nó de las parets laterals, sinó obrintse en
+altres transversals, de manera que, desde cada arch al recó de cada una
+de aquestas, se perdia un tros, inútil en una funció de espectacle, pus
+malament podria descubrir lo que se executava al fondo de la última
+arcada l’espectador á qui tocás estar sentat un poch endins del espay
+que quedava á dreta y esquerra, especialment dels últims archs, y en la
+part oposada al escenari, capella ó alcova (que de tot tenia) ahont
+s’havia de representar lo gran pas. No obstant, per lo que podia ser, y
+prescindint de las dificultats y disputas á que podia donar lloch la
+ocupació de aquells espays, de ahont l’espectador que hagués pagat no
+podia véurer la funció, y mogut sols per lo desitj de proporcionar
+alegria y comoditat als que acudissen, havia tingut lo farsant la
+previsió de no pérdrer ni un pam de lloch del magatzem en cap de sos
+recons laterals, sinó solament en l’estret passadís que havia deixat al
+mitj, pera que pogués introduhirse la gent, y sobre tot las donas no
+tinguessen necessitat de alsar las camas, com hauria succehit á
+colocarse’ls banchs de cap á cap.</p>
+<p>Eran aquests formats de la mateixa manera que s’havia format lo lloch
+principal de la funció. Las bigas y taulons, de que’l magatzem era
+depósit, s’anaren repartint á dreta y esquerra, clavadas de la millor
+manera que se sabia, ab tal que fessen ofici de banchs, y desde la
+última arcada fins al fondo, que era lo que ara’n dirian escenari, una
+gran pila de bigas presentava com si fos un trespol mes elevat, á fi de
+que’l pas que s’havia de executar allí demunt pogués ésser vist
+descubertament per tothom.</p>
+<p>La porta de entrada estava la meytat ajustada, tapant la vista
+interior una cortina vella de flámoras, que era sostinguda per una corda
+clavada per los estrems á dreta y esquerra, y sobrantne alguns pams
+desde la útil antigalla á las parets. En la mateixa porta hi havia un
+taulell vell, que algun vehí havia deixat ó llogat, y posat de manera,
+en lo interior de la part tancada, que desde’l bossí de porta oberta no
+quedava mes que’l pas precís de una persona, á fi de que ningú pogués
+passar sense pagar. Derrera del taulell hi havia una vella, que tenia
+cara de home y mitj calva, dona capás de ferse á trompadas ab lo primer
+que abusás de sa posició y de la debilitat que s’atribueix al sexo
+femení, sobre tot en un lloch tan crítich; y tenia en la ma dreta un
+tros de fusta ó barra, que apuntava ella en lo taulell, apoyant l’altre
+estrem en la porta de devant, á fi de evitar que ningú se introduhís de
+frau, y tal embrás no l’alsava aquell Ca cerver, fins que’l detingut per
+la fusta afluixava’l diner, que la dona arreplegava ab la ma esquerra,
+fent de manera que caygués á la part de dins en un calaix, tenint
+cuydado de mirar la moneda un noy que estava á son costat y que, mes
+tart, havia de passar á ser uns dels protagonistas de la festa. Així
+anavan passant los assistens al gran pas, com si fossen moltons de
+primera entrada que han de pagar lo carnalatge.</p>
+<p>Lo lloch preferit de la funció tenia, á poca diferencia, la mateixa
+decoració y arquitectura que’l gorniment de la porta: dos cortinas
+tiradas, de roba de llana descolorida, tapavan la arcada de ample á
+ample, quals cortinas, per medi de uns fils de palomar, ingeniosament
+colocats, se corrian á dreta y esquerra, descubrint l’interior, que
+constava de altres dos cortinas ó draps blanchs, figurant las parets
+laterals del prosceni, y aquestas y la paret del mitj ó fondo gornidas
+de estrellas de papers de diferents colors, pera donar á enténdrer que
+simbolisava alló lo cel, que sempre’s véu de totas las parts del
+mòn.</p>
+<p>Tota la il·luminació del magatzem consistia en una candela de seu que
+tenia la cobradora de la porta, y qual llum, per la cortina-obstacle, no
+arribava allí ahont hi havia los que ja havian pagat, y en quatre
+gresols posats demunt de la fila de bigas que servia de taulas, y ben
+apartats, ab previsió, de las cortinas divisibles, pera que no fos cas
+que’s transformás lo cel en infern.</p>
+<p>Ans que anás cahent peix al bartrol, es á dir, ans que entrassen los
+pagans del barri á la funció, tingué bon compte’l donzell de
+introduhirse. Si hagués concorregut sa persona oficial, ab son tabar y
+ensenyant sos caragolats cabells, de segur que hauria sigut un bon
+auguri pera la empresa esplotadora del bon gust que regnava en lo barri
+del Portal del Ángel, y al véurerlo la guardadora de la porta hauria
+donat un tint mes femení á sa fisonomia mascle, per la alegria que tal
+concurrent podia infundir y fer esperar en son cor y en sa butxaca; peró
+com lo guiavan malas intencions, y no acabava de tenir tota la confiansa
+necessaria en las seguritats de la geperuda tentadora, procurá mitj
+disfrassarse, de manera que no pugués ésser conegut, evitant així que’s
+digués, si no pintava la cosa, que’l cavaller del gos havia acudit á un
+lloch tan impropi de sa alcurnia. En lloch del tabar, donchs, se cubrí
+aquell dia ab una capa fosca, y enfonzá son cap dins de un capell de
+cuyro y pel, de manera que son cabell y sas orellas quedaren tapats, y
+ab la ajuda del embós y de un mocador que sostenia devant de la boca, se
+mudá sa fisonomia, ó, quant menos, quedá confosa als ulls dels altres
+que s’havian de fixar principalment en lo enlluhernador objecte que
+allí’ls atreya. Si la ocasió s’hagués presentat favorable, poch li
+hauria costat al seductor descubrir son estudiat cap y fer gala de la
+llustrosa vestidura que tapava ab sa capa.</p>
+<p>Una vegada entrat lo donzell, se quedá al aguayt derrera la cortina,
+observant qui entrava, y poch hagué de esperarse, pus luego las frescas
+riallas del especier y’ls crits entussiastas del falconer li indicaren
+que passava’l vol ahont anava la paloma que ell perseguia. En afecte,
+pegá una mirada’l donzell y descubrí tres alegres noyas que passavan per
+devant del taulell de la porta: la segona de aquellas era Blanqueta, y
+al observarla tan hermosa y tan plena de senzillés y gracia, y al ohir
+sa tan agradable veu, encegat momentaneament, casi arribá á donar un pas
+avansant, peró tingué que recular y amagarse, malehint sa sort, quant
+vegé que junt ab las noyas anavan los pares, y ab ells lo jove escribá y
+rival sèu, Guillemet. Cosa nova fou pera’l donzell aquesta confiansa é
+intimitat que observava entre’l amant ocult de Blanqueta y’l falconer, y
+mes quant ohí de aquest las seguents paraulas:</p>
+<p>–Cuydado, noyas, cuydado, pus segons sembla, lo senyor farsant déu
+venir de terra de cegos, que tan poch cas fa del llum. Guillemet, cuyda
+tu de las noyas, fes de rebadá per aquesta gola de llop, que ja anam al
+derrera’ls pastors.</p>
+<p>Doná aquí un cop de peu en terra’l donzell, y entre dents, de rabia,
+malehí á la geperuda que tan inutilment l’havia tentat; peró no haventhi
+altre remey, aná seguint ab la vista als entrants, y observant que
+s’aturavan en un banch que venia á la part interior de una arcada, passá
+depressa per un estrem, y’s colocá en un de aquells espays inútils, ans
+descrits, peró inmediat, encara que al derrera, de la arcada devant de
+la qual s’acabavan de sentar Blanqueta y sas amigas; de manera, que
+l’esparver podia observar bè desde aquell recó á la paloma, sens que
+aquesta ni’ls que la acompanyavan s’en adonassen de ell. Feya Guillemet,
+ab tot dissimulo, lo obsequiós, senyalant lo lloch que devian ocupar las
+noyas, y cridant, com qui may res, al falconer, pera donarli á enténdrer
+que s’allunyava massa, pus, ab sa entussiasmada conversa sobre lo que
+seria’l pas, havia seguit introduhintse fins á prop dels gresols; peró
+contestáli aquest que ell ho volia véurer de mes prop, encara que
+tingués de estar dret, y així, que’s quedás de guardiá de las noyas, pus
+ell ja donaria una llambregada de tant en tant.</p>
+<p>Ni pintat li podia venir millor á Guillemet l’entussiasme de En Joan
+de la Murtra, pus per ell quedava en una llibertat que no podia esperar:
+passá, donchs, á la part de dins del banch, y se sentá á la dreta de sa
+estimada, que era la última de las tres per la part dreta, y entrant en
+aquell instant molta altre gent, quedaren omplerts los banchs inmediats
+del derrera, y’l donzell impedit de poderse móurer de son lloch. Lo Joan
+y l’especier, entretant, havian pogut arreplegar uns caps de bigas de un
+estrem, inmediat al escenari, y de allí, comentant lo que encara havian
+de véurer, allargavan de tant en tant un crit de advertencia, acompanyat
+de un moviment de bras, á las noyas, que estarian distants de ells com
+cosa de tres passos.</p>
+<p>Prest s’aná omplint tot aquell ámbit, de manera que fins hi havia
+gent dreta en lo passadís y á la vora de la porta, per qual abundancia
+tingué la bona idea la cobradora de fer cáurer la cortina que ans hi
+havia prop de aquella, y de tancar ab clau per la part de dins. Y lo
+millor de tota aquella pescada era que cap dels concurrents havia entrat
+sens deixar son tantum á la porta, á escepció de un sol, l’especier, ab
+qui usá de certa galanteria l’Árgos femení de la porta, pus així que’l
+vegé, alsá’l bastó ab que detenia als entrants, y digué molt
+amablement:</p>
+<p>–A noblesa, noblesa y mitja: nó, no paga la entrada qui tan
+generosament ha deixat la cortina. Tota ma vida’m recordaré de vos…
+Passau, passau, senyor especier.</p>
+<p>A lo que contestá’l favorit ab una rialla de complascencia, que glosá
+ab una altre rialla burlesca’l falconer, dihent á son amich y vehí:</p>
+<p>–Si jaus ho dich sempre, que us van tallar en bona lluna… Ara sí que
+dich que sempre plou sobre mullat.</p>
+<p>Ple, donchs, lo magatzem de gom á gom, se tardá pochs minuts á
+comensar la funció, y anavan ja creixent los crits, la gresca, alguns
+ays ú oys que surtian de tant en tant, á efecte de esquinsarse alguna
+falda ó de trapitjarse algun ull de poll, y altres parauletas y sorolls
+mes ó menos espressius, (ab qual descripció, sens dubte, podria ferse un
+bon quadro de Caillot,) quant imposá un general silenci lo pizzicato de
+una viola, tocat al derrera de la divisible cortina. Fixá tothom la
+vista y allargá lo coll al sentir aquell ex abrupto de sinfonia, mes
+vehent que no continuava, y que tot alló era ó estratégia del farsant
+pera imposar silenci, ó, á lo mes, trempament de cordas, torná’l públich
+á cridar y á usar de son dret; y llavors aquell esperat Messias de las
+farsas doná realment una bona fregada de arch á sa viola, tocant un ayre
+espontáneo, ab que totas las orellas se posaren tessas, los ulls se
+inflamaren de alegria y las llenguas se quedaren mudas, per conéixer ja
+tothom que’l comensament de la funció estava, en efecte, leri leri.</p>
+<p>Se corregueren llavors los ingeniosos fils de palomar que dividian
+las cortinas, y als ulls del públich aparegué lo cel de llansols y paper
+retallat, abans descrit, penjant al mitj del espay, ahont s’havia de
+funcionar, una gran bola de paper ó tela, sostinguda per una corda que,
+desde la part interior de las cortinas laterals, se escursava ó
+allargava segons convenia, y en dita bola, que figurava’l mòn, hi havia
+dibuixat, ab mangre y tinta, certs continents, y fins algunas figuras,
+que simbolisavan, com se feya en aquell temps, cada una de las tres
+parts en que’s dividia’l mòn, per exemple, los tres reys magos en la
+part de la Ásia, un tigre ó lleó en la de la África, y un frare ó
+cavaller en la de Europa.</p>
+<p>Així que’l mòn baixá á plom fins al mitj del escenari, aparegué de un
+dels costats, empunyant la viola ab la ma esquerra y l’arch ab la dreta,
+lo misteriós farsant, que verdaderament misteriós y fantástich se
+presentava ab la roba que vestia, y ab lo tot de sa figura. Era sa cara
+vermellenca, curt de front y de llavis prims, qual fisonomia pót
+regonéixer lo lector recordant als esmolets que vènen del mitjdia de
+Fransa; portava una túnica curta, vermella, y en ella cosidas certas
+figuras de altre roba fosca, com eran caras humanas en actitut de
+inflar, alas de aucells, panells de campanar, manxas, molins de vent,
+per fi, tot quant podia simbolisar lo vent ó sa bufada, y á tal objecte,
+pera semblarho mes, portava sa cabellera enterament desgrenyada y tessos
+los cabells, que pareixia un dimoni desencadenat. Lo resto de son vestit
+consistia unicament ab unas calsas negras ab solas, tan mal sorgidas,
+que en alguns punts arribavan los forats á semblar estrellas que ell á
+postas s’hi hagués brodat.</p>
+<p>La cortesia que féu al sortir y sa primera fregada de viola foren
+cosas que mogueren ja la simpatia de tot lo públich, peró aquest quedá
+encara molt mes embadalit, quant li sentí rómprer los llavis, ab son
+accent y pronúncia llemosina, la seguent cansó, relació ó discurs, que
+deya:</p>
+<div class="hanging-indent">
+<p>–Tan sols hi ha sota del sol<br>
+un que tot sol trobarse sól,<br>
+un que ab un altre may se confon,<br>
+que no’s belluga: tal es lo mòn.<br>
+Tot lo demés que volta y gira,<br>
+que creix en ell ó que respira,<br>
+gros ó petit, lleig ó hermós,<br>
+no es un tot sol, pus sempre es dos.<br>
+No hi ha cap gran sense petit,<br>
+no hi ha cap dia sense la nit,<br>
+no ha senyor sense vassall,<br>
+no hi ha montanya sense la vall;<br>
+la virtut fòra bè per demés<br>
+si may lo vici no’s conegués;<br>
+lo net tè’l brut, lo gros tè’l prim,<br>
+la llum la fosca, la lley lo crím.<br>
+Homens y donas, ríurer y plor,<br>
+pobres y richs, fret y calor,<br>
+tot fent parella van donant vol<br>
+pel mòn, que es l’únich que’s troba sol.<br>
+Tot volta y gira á impuls del vent,<br>
+si es que la calma bufar consent,<br>
+pus es la calma la que’m consola<br>
+si fatigada está la viola,<br>
+quals sons alegres mon buf envia<br>
+al qui fa falta llum y armonia.</p></div>
+<p>Y després de donar altre fregada de arch, enérgica y contundent, pus
+los anteriors versos los acompanyá ab un to suau y melodiós, continuá de
+nou:</p>
+<div class="hanging-indent">
+<p>–Visca la llum, de Dèu proesa;<br>
+llum es la ditxa, llum la bellesa,<br>
+llum es la forsa, llum la riquesa,<br>
+llum es salut.<br>
+Tot lo que es dos tè en sa meytat<br>
+de la gran llum la claredat,<br>
+quant l’altre mitj llum ha alcansat:<br>
+llavors acut<br>
+la armonia<br>
+que’l cel envia<br>
+á aquell que fia<br>
+en que sens nit no hi ha may dia.</p></div>
+<p>Donava aquí’l farsant al bordó ó corda grossa de sa viola certs cops
+aislats, per fer enténdrer que aquesta deya la mateixa paraula que ell
+pronunciava.</p>
+<p>–Pum, pum, pum… Llum, llum, llum…</p>
+<p>Y luego fregant á espays y seguidament la corda prima, repetia, ab la
+mateixa idea, altre paraula que, segons ell, també pronunciava la
+viola:</p>
+<p>–Ninia, ninia, ninia… Armonia, armonia, armonia…</p>
+<p>Y seguia cantant:</p>
+<div class="hanging-indent">
+<p>–La armonia es llum,<br>
+lo llum es la armonía,<br>
+quals sons alegres mon buf envia.</p></div>
+<p>Y posantse inflat de galtas, mentres la viola donava sons que ab prou
+feynas se percibian, esperava un moment de atenció, y llavors, pegant
+una bufada forta, treya també un so fort del instrument, donant així á
+enténdrer, que era per sa virtut com la armonia se sentia mes y arribava
+á tot arreu.</p>
+<p>Cessá aquí per un moment lo músich, deixant son habitual llenguatge
+en vers, pera advertir en prosa, que llavors anavan á mostrarse los
+justificatius de las veritats que ell havia dit, y pus era del mòn de
+qui’s tractava y era al mòn á qui ell ensenyava y á qui volia donar
+gust, comensaria la proba per lo mateix comensament del mòn. Figurá en
+seguida com que estossegava, y á tal senyal, de derrera de una de las
+cortinas laterals, sortí aquell mateix xicot que havia estat ab la
+cobradora á la porta, ab las camas nuas, una especie de jupa de color de
+carn ajustada al cos y apretada al coll, pera figurar que també era nua
+aquella part, una faixa ó braga verda, que li tapava la part baixa del
+ventre, y una certa barba feta de estopa pintada, que s’aguantava ab uns
+fils en las orellas. Sortí’l personatge ab los brassos crehuats, com
+volent dir que no tenia res que fer, y semblava que fes esforsos com per
+aparentar melancolia, y al adonarsen del mòn, alsá la vista al cel per
+un moment, y després aná mirant per tot arreu, donant voltas entorn de
+la bola y com que buscás alguna cosa.</p>
+<p>Los comentaris del públich, impressionat per aquella nova y estranya
+figura, valian tant com la funció.</p>
+<p>–Ay quin angelet! deya una criatura inocenta.</p>
+<p>–Sembla que ha fugit dels peus de San Miquel, cridava una dona
+llenguda.</p>
+<p>–Sols li falta una corda al coll.</p>
+<p>–Bona vestidura pera ser estovat á cavall de un ruch.</p>
+<p>–Sols faltaria que’s clavás unas quantas fletxas pera semblar un San
+Sebastiá.</p>
+<p>Lo que sembla, (contestá ab cert to dogmátich lo falconer,) es als
+salvatges que van ab la barra derrera de la professó de Corpus, pera
+detenir la gent.</p>
+<p>–Cert, cert… Tè rahó’l falconer… Just…</p>
+<p>La multitut de veus que sortiren aprobant la veritat que acabava de
+dir lo Joan, acreditavan bè que l’home havia posat lo dit á la llaga, y
+la manera ab que ell doná á enténdrer la satisfacció que li causava
+aquella especie de sufragi universal, casi podia dirse académica,
+parlant en termes moderns.</p>
+<p>Després de haver donat lo xicot protagonista una volta entera per tot
+lo mòn, li preguntá’l músich:</p>
+<p>–Quí ets tu?</p>
+<p>–Jo sò Adam, sò l’home, l’amo del mòn.</p>
+<p>Y allargá la ma demunt de la bola, com dominantla. Lo músich tragué
+llavors un so suau de son instrument y repetí los primers versos de sa
+relació:</p>
+<div class="hanging-indent">
+<p>–Tan sols hi ha sota del sol<br>
+un que tot sol trobarse sól.</p></div>
+<p>–Jo sò tot sol, respongué l’altre.</p>
+<p>–Donchs si sol ets, te falta la armonia.</p>
+<p>Y fregant lo músich l’arch per la fusta de la viola, nó per las
+cordas, tragué un so aspre que sols feya rich, rich, rach.</p>
+<p>–Cert es que’m falta una cosa, digué Adam, mes no sè qué.</p>
+<p>–Te falta llum:</p>
+<div class="hanging-indent">
+<p>llum es la ditxa, llum la bellesa,<br>
+llum companyia, llum la riquesa…<br>
+rich, rich, rach.<br>
+Fins que la llum sia<br>
+no hi ha armonia.</p></div>
+<p>–Donchs, ahont es aquesta llum? cridá l’home salvatge.</p>
+<p>–Búscala bè y la trobarás.</p>
+<p>Al anar Adam á donar una altre volta pel mòn, sortí de la cortina de
+la part oposada un altre xicot, vestit, si fa no fa, com lo primer, ab
+la sola diferencia de portar uns certs bultos en la part del pit, sense
+barba y ab una llarga cabellera, partida pel mitj, que li cobria las
+espatllas.</p>
+<p>Mentres las dos figuras anaren avansant, lo músich seguia sos passos
+ab lo sèu pizzicato.</p>
+<p>–Pum, pum, pum… llum, llum, llum…</p>
+<p>Mes així que’ls dos se vegeren, un crit de ¡Armonia, armonia
+armonia!… ressoná per tot, la viola tragué sons verdaderament
+armoniosos, y la parella, agafada, aná seguint lo compás y ballant
+entorn del mòn, apoyantse, per fi, sobre de ell, y dihent ab orgull:</p>
+<p>–Ja som senyors del llum y de la ditxa, ja som senyors del mòn.</p>
+<p>–No encara! cridá’l músich:</p>
+<div class="hanging-indent">
+<p>no hi ha cap dia sense la nit…<br>
+lo net tè’l brut, lo gros tè’l prim,<br>
+la llum la fosca, la lley lo crim.</p></div>
+<p>…Lo pecat y l’orgull vos ha perdut: vos falta, donchs, la llum, y ja
+no sòu senyors del mòn.</p>
+<p>Y al dir aixó, pegant rapidament una estirada á la corda que
+aguantava al mòn, fent pujar la bola amunt, perderen l’equilibri Adam y
+Eva, y cayguts en terra un y altre, torná á baixar la bola demunt de
+ells, y quedá’l mòn com victoriós sobre de aquells cossos. Llavors lo
+músich, tornant á tocar armoniosament, cridá:</p>
+<div class="hanging-indent">
+<p>–Armonia, armonia, armonia…<br>
+Lo net tè’l brut, lo gros tè’l prim,<br>
+la llum la fosca…</p>
+<p>Y á las foscas haveu quedat, pus</p>
+<p>tan sols hi ha sota del sol<br>
+un que tot sol trobarse sól,<br>
+un que ab un altre may se confon,<br>
+que no’s belluga: tal es lo mòn.</p></div>
+<p>Sortint llavors de quatre grapas Adam y Eva de sota del mòn, que’ls
+pesava demunt, prengueren sa direcció respectiva cap á derrera de las
+cortinas, y continuant lo músich ab ayre de triunfo, arrancant bons tons
+de sa viola, y pegant bufadas, se doná com terminada aquella primera
+part, ab gran aplauso de tots los concurrents al magatzem de las
+bigas.</p>
+<p>Durant aquestas expansions generals, en que la monstruositat del
+ingeni absorvia la atenció de tots los concurrents, entre’ls quals era
+dels mes entussiasmats En Joan de la Murtra, aprofitava la ocasió En
+Guillemet pera dir á sa estimada nó ja sols gratas amoretas de jove,
+sinó paraulas fillas del desitj mes pur, esplicantli sos plans y sas
+esperansas, y pintantli la felicitat que á tots dos esperava, si ella
+sabia tenir constancia, com que aquella ocasió fou, en veritat, lo camí
+de familiarisarse mes ab son amant la modesta donzella, y en que son cor
+vegé ja ab ulls de dona aquella mateixa felicitat futura que En
+Guillemet li pintava, y mes quant sentia de boca del amant protestas de
+sinceritat y recta intenció, y veya sa prudencia, y esperimentava sa
+ferma resolució en no exhigir res de sa estimada, que no fos regular y
+honest, pera cumplir la promesa que havia fet á la verge de Montserrat,
+de la qual promesa estava ben enterada Blanqueta, en termes que, pera
+correspóndrer á son amant, fins havia promés, junt ab ell, que no
+gosarian las delicias de amor, si ans no anavan á visitar á la mateixa
+Verge en sa montanya. Ab tot y aixó, procurava ab gran cuydado En
+Guillemet, tan prompte com mudava la atenció del públich, dissimular de
+la millor manera que sabia son rendiment, y així era que entremitj, ó al
+acabar de dir un carinyo á Blanqueta, reya y cridava també com los
+altres, y picava de mans, moventse algun diálogo, á voltas, de banch á
+banch, entre ell y’l falconer, que no deixava de encarregarli
+continuament la vigilancia de las ovellas.</p>
+<p>No cal dir que, al véurer aixó, y tan de prop, lo mal intencionat
+donzell, patia y’s desesperava, essent cada mirada que dava Blanqueta á
+Guillemet un nou verí que penetrava en sas entranyas. Podria compararse
+sa situació á la del lleó famolench que está en la gavia, y véu á dos
+dits de sa boca, y á la part de fora de la retxa, un bocí de carn fresca
+y agradable, que fins la olora, peró que no la pót tocar; sa gelosia y
+sa rabia anava creixent, y tants mals pensamentots li rodavan pel cap,
+que de segur hauria fet, si pogués, lo que fa’l lladre que surt sols
+pera robar, peró que, trobant resistencia ú obstacle, mata y assessina.
+Peró no hi havia altre remey que aguantar y cremarse las sanchs, prenent
+com á únich consol malehir sa sort y á la geperuda que l’havia
+tentat.</p>
+<p>Si en aquell primer intermedi de la gran funció hagués arribat á
+alsarse la gent, pót ser lo desesperat llop hauria abandonat la ovella y
+s’hauria escapat de aquell lloch, peró no pogué ser, pus á poch doná ja
+nova senyal lo músich de que anava á prosseguir la farsa.</p>
+<p>En efecte: després de algunas variacions de viola, y de repetir lo
+músich la coneguda tornada de ¡llum, llum, llum!… ¡armonia, armonia,
+armonia!… lo mateix Adam que ans havia sortit despullat aparegué de nou,
+peró vestit ab túnica y xia de juheu, sens descuydarse en aquesta la
+aspa ó creu de San Andreu, que era un distinctiu grog y vermell que’ls
+obligavan á dur, als homens sobre’l pit y á las donas sobre’l front.
+Portava en una ma una bossa plena de diners y á la altre una ampolla
+buyda; sos ulls se bellugavan de dreta á esquerra com buscant alguna
+cosa ó indicant por y espant; y si bè abalansava’l cos alguna vegada,
+caminava pesat y li costava alsar los peus.</p>
+<p>–Tot ho tinch y no tinch res! esclamá’l juheu, ensenyant
+alternativament la bossa y la empolla.</p>
+<p>–Tot y res, res y tot, contestá’l farsant.</p>
+<p>Armonia, armonia, armonia…</p>
+<div class="hanging-indent">
+<p>…Aixó proba que tot quant hi ha en lo mòn,</p>
+<p>gros ó petit, lleig ó hermós,<br>
+no es un tot sol, pus sempre es dos.</p></div>
+<p>–Tot ho tinch! replicá’l juheu, posantse alegre y fent sonar las
+monedas de la bossa.</p>
+<p>A aquest so, lo pizzicato de la viola marcá lo</p>
+<p>pum, pum, pum… llum, llum, llum…</p>
+<p>peró olorant l’hebreu la ampolla, y tornant á posar mala cara, prest
+se deixá sentir lo esgarrifador</p>
+<p>rich, rich, rach!.</p>
+<p>En aquell moment sortia per la altre part del mòn la anterior Eva,
+vestida de pobre, tot esquinsat, ab una bossa buyda en una ma y en la
+altre una ampolla de vi.</p>
+<p>La escena del pobre fou al revés de la del rich juheu: mirá primer ab
+alegria y alsá en alt la ampolla, y al mirar després sa bossa buyda, se
+posá trist.</p>
+<p>Aquí comensá una enfilada de esclamacions de un y altre, que anavan
+dihent alternativament, y que acompanyava’l farsant ab diversos
+tons.</p>
+<p>–Tinch diners, peró no tinch medicina pera mon mal.</p>
+<p>–Tinch salut y la medicina de tots mos mals, peró no tinch
+diners.</p>
+<p>–Ab diners tot se pót.</p>
+<p>–Sense pobres no hi ha richs.</p>
+<p>–Ay de mos mals!</p>
+<p>–Ay de ma miseria!</p>
+<p>–Socorreume en mos mals, sinó’m móro.</p>
+<p>–Socorreume en ma miseria, sinó no’m moch.</p>
+<p>–Ay, ay, ay!</p>
+<p>–Ay, ay, ay!</p>
+<p>Topávanse aquí cara á cara lo rich malalt y’l pobre sa; tornávanse á
+separar com fugint de prompte l’un del altre, mes al crit de</p>
+<p>Armonia, armonia, armonia,</p>
+<p>lo rich donava part de sos diners al pobre, y’l pobre li entregava lo
+símbol de sa alegria y tranquilitat, la ampolla del vi; y agafats tots
+dos, acabavan aquella part com la havian acabat Adam y Eva, ballant y
+donant toms entorn del mòn, fins que la parella, cansada de tombar,
+queya rendida baix lo pes de la bola del mòn, que’ls apretava.</p>
+<p>Las glosas del públich á aquesta parella no foren menos graciosas que
+las anteriors.</p>
+<p>–Escapat de Tortosa déu ser aquest: si t’arreplega En Jehosuah de
+Lorca…</p>
+<p>–Mal regalo’t fa’l pobre, que no póts béurer ví ni menjar porch.</p>
+<p>–Desagrahit es lo farsant, que ha fet sortir aquí al que li ha
+cambiat las monedas.</p>
+<p>Y l’agut falconer, que sempre posava la última ma á totas las bromas,
+pegant un cop á la espatlla de son vehí, quant lo juheu ensenyava la
+ampolla buyda, digué:</p>
+<p>–Quina llástima, especier, que la medicina sia de burlas! Llavors si
+que us hauria valgut la amistat del farsant mes que la cortina que li
+haveu deixat, y que Dèu fassa no us torne pintada de altres
+medicinas.</p>
+<p>Llarch fòra si s’hagués de esplicar la diversitat de quadros com los
+anteriors y la continuació de bromas que s’anaren repetint; á la veu del
+farsant, á la bufada del infernal Vent, anaren acudint á donar voltas
+pel mòn, (espressant sempre la idea principal del pas,) tots los
+objectes y molts altres mes encara dels que havia anomenat en son
+discurs lo farsant.</p>
+<p>Peró, no pót prescindirse de citarse aquí los dos últims quadros del
+gran Pas, tant per l’interés que en ells prengué’l públich, com per lo
+desordre que especialment l’últim produhí.</p>
+<p>Eran tals quadros, segons esplicá’l farsant, diferents en cert modo
+dels anteriors, pus així com en aquests la idea era manifestar que tot
+es relatiu en lo mòn y repartible, en los últims se pretenia donar á
+enténdrer que un bè absolut y propi de un tot sol no’l poden tenir dos,
+y de conseguent, quant dos se’l disputan, l’un ha de ser víctima del
+mòn, y tal bè era sols lo domini del mòn mateix.</p>
+<p>Comensá, donchs, la representació del penúltim quadro, excitant grans
+riallas, per haver conegut ja’l públich, desde que aparegueren los
+personatges, la alusió que’s feya á certs fets polítichs de la época,
+pus representavan aquells no menos que un emperador y un papa, es á dir,
+Sagimon de Alemania y Benet tretze. L’emperador portava una gran corona
+de paper daurat, una hopa, forrada de pell de conill, una espasa á la ma
+dreta, que empunyava ab una especie de mocador ó tovallola, y era tot
+son intent, allargant la ma esquerra, colocarse’l mòn sobre de ella. Lo
+papa vestia una gran túnica ó sobrevesta, que mes que tela de vestit,
+semblava roba dels sachs de Montmaneu, portant al cap una ample tiara
+(que era ample per lo que després se dirá,) ab tres coronas, y á la ma
+esquerra unas claus sense dents; y tot son afany era posar la ma sobre
+del mòn pera dominarlo. Així que, cada volta que l’emperador posava la
+ma sota del mòn pera sostenirlo, lo papa, apretant, li xafava, y quant
+aquest la posava al demunt pera dominarlo, l’emperador, sacudint per
+sota, feya saltar al ayre y danyava la ma del sèu rival.</p>
+<p>–Lo mòn es meu! Lo mòn es meu! cridavan un y altre.</p>
+<p>–Jo tinch la forsa! deya l’emperador, amenassant al papa ab la
+espasa.</p>
+<p>–Jo tinch l’anatema! responia l’altre. Jo tinch las claus.</p>
+<p>–Claus sense dents.</p>
+<p>–Ab dents ó sens dents, mentre las tinga, ta espasa no talla.</p>
+<p>Durant aquest diálogo, lo farsant no feya altre armonia que’l rich,
+rich, rach, acompanyantho sols de grans bufadas, que tan prompte servian
+para fer córrer al emperador com al papa.</p>
+<p>Durá la baralla un bon rato, detenint tan prompte la espasa al
+anatema, com l’anatema á la espasa, y per mes que la espasa semblava
+avansar, pus lo papa caminava ja enderrera, no cessava aquest de fer
+dragar al emperador lo número ab que era conegut en lo mòn.</p>
+<p>–Tossut ets: la pagarás si may te giras.</p>
+<p>–Tretze sòn tretze, responia l’altre; sò Benet tretze: tretze sòn
+tretze.</p>
+<p>Lo papa anava caminant ja ab dubte, girant lo cap á dreta y esquerra,
+y al observarho’l farsant, comensá á cantar:</p>
+<div class="hanging-indent">
+<p>–Visca la llum, de Deu proesa:<br>
+llum es la forsa, llum la riquesa:<br>
+llum es salut…</p></div>
+<p>Al dir llum es la forsa, lo papa, espantat, girá lo cap de la part
+oposada al que’l perseguia, y donant llavors un salt endevant
+l’emperador, alsant la ma al ayre, torná á deixarla cáurer ab forsa
+damunt de Benet, y li enfonzá la tiara fins á rans del coll.</p>
+<p>–Ay, ay, ay! cridá’l papa. Ay que he perdut l’esma! ¡Ay que estich á
+las foscas!</p>
+<p>–Jo sò la llum! cridá llavors ab orgull l’emperador, y colocá sa ma
+esquerra sota del mòn, com aguantantlo.</p>
+<p>Lo triumfo del emperador fou celebrat per una gran fregada de vida,
+que doná’l músich, cantant al mateix temps:</p>
+<p>–Armonia, armonia, armonia…</p>
+<p>Lo papa seguia á paupentas, sense saber per ahont sortir, peró sens
+deixar per aixó de dir sempre:</p>
+<p>–Tretze sòn tretze… tretze sòn tretze…</p>
+<p>Mes á la fi desaparegué, y tras ell hagué de seguir també
+l’emperador, per una gran bufada que li doná’l Vent, dihentli:</p>
+<p>–Senyor del mòn, no ho serás sempre. Deixa al mòn sol, que sol ha de
+estar.</p>
+<p>Sens mes detenció que la acostumada entre un y altre quadro, comensá
+llavors l’últim, que fou mes curt que tots, á fi de no donar temps á
+que’l públich maliciás de la intenció del farsant.</p>
+<p>Los dos personatges que representavan, y que aparegueren entorn del
+mòn, eran una especie de ángel ó geni, portant los cabells la meytat
+blanchs y la meytat negres, ab una gran atxa encesa á la ma, y una altre
+figura enterament tapada ab una capa fins als ulls.</p>
+<p>Un y altre comensaren á cridar, al sortir:</p>
+<p>–Lo mòn es meu! Lo mòn es meu!</p>
+<p>Al trobarse cara á cara, se mostraren tots dos orgullosos, sens que
+per aixó descubrís la cara lo de la capa, y en tal actitut, com dos
+gossos que grunyen, peró que no’s gosan á mossegar, comensaren á
+disputarse son dret.</p>
+<p>–Jo sò la llum! deya’l de la atxa.</p>
+<p>–Jo sò la fosca! contestava l’altre.</p>
+<p>–Podrás ferirme, perque ets traydor, peró no’m matarás.</p>
+<p>–Te feriré y’t mataré, que massa temps has gobernat.</p>
+<p>–Jo sò ans y ara, jo sò ahir y avuy…</p>
+<p>–Jo sò ara y després, jo sò demá y sempre…</p>
+<p>–Jo sò la llum que es tot, y llum es ma cara y es llum mon
+vestit.</p>
+<p>–Jo sò la fosca, que es lo tot dels meus, y vaig vestit de ferro y de
+sedas y de or.</p>
+<p>–Jo’m dich Licurch, me dich Soló, me dich Cícero, me dich Horaci,
+Píndaro, Tito-Livi, Boeci, Agustí, Bernat…</p>
+<p>–Jo no tinch nom fixo: uns me diuhen Por, altres Egoisme, altres
+Crueltat, peró, ab nom ó sense, ma forsa creix.</p>
+<p>–No guanyarás, que’l mòn es meu.</p>
+<p>–Sí guanyaré: rendeixte boig.</p>
+<p>Anavan creixent los crits de un y altre, mentres corrian entorn del
+mòn: lo de la atxa confiat y alegre, y’l de la capa, sens deixar véurer
+res de son vestit y de sa cara, y de lo que portava á la ma, que era un
+gros apaga llums com los que s’usan en las iglesias.</p>
+<p>Se ha de advertir aquí, pera’l bon afecte que després se esperava,
+que’l de la capa, al dar las embestidas, havia tingut bon cuydado de
+apagar ab l’estrem de aquella los quatre gresols del prosceni, cosa que
+no notava’l públich, quant la claror era molt major desde que havia
+aparegut la atxa encesa, y al mateix temps, en l’interior de las
+cortinas, fins havia apagat la vella (práctica y directora en tals
+exercicis,) l’únich cul de candela que servia en lo tocador y guardaroba
+de aquells artistas casolans, de manera que la única llum existent en
+aquell enmagatzemat depósit de carn humana, era tan sols la atxa del
+personatge que corria, y qual flam sacudia aquest continuament pera
+que’s mantingués sempre viu y fos major.</p>
+<p>–Mon regnat s’acosta! cridava’l de la capa.</p>
+<p>–Impossible, que’l mòn m’ajudará! respongué l’altre, volentse apoyar
+en lo mòn.</p>
+<p>–Ara ho veurás, quant ja no hi vejas! respongué’l perseguidor.</p>
+<p>Y alsant en alt son bras ab l’apaga-llums, encertá tan al mitj la
+atxa del que corria, que de un sol cop se quedá tot á las foscas, així’l
+teatro com lo resto del magatzem.</p>
+<p>Situació infernal com aquella no’s pót descríurer. Los dos
+personatges cridavan desaforadament, l’un dihent –Mòn, ahont ets?– y
+l’altre –Visca la fosca mentres puga!–; la viola no feya mes que’l
+desconjuntador rich, rich, rach; lo farsant bufava y saltava sobre de
+unas bigas, dihent que alló era un terratrémol del mòn, que estava en
+pena; y en la part del públich uns cridavan, altres jisclavan, las
+criaturas ploravan, y barrejat tothom pera anar en direcció á la porta,
+tot eran cops de camas, banchs que queyan, trepitjadas á ulls de polls,
+y ays y oys, y sobre tot malediccions contra’l farsant y sa
+generació.</p>
+<p>En lo primer instant de tal transformació y apuro sols una persona
+del públich fou la que s’alegrá del desordre. Lo malehit donzell, que
+durant tota la farsa no havia deixat de ull á Blanqueta, y que’s cremava
+y consumia en sa privació, calculant medis pera poder arribar á ella;
+així que observá la fosca, sentint lo crit general de las donas, que’s
+posaren tot seguit dretas, com á verdader esparver que ha estat
+aguaytant la presa per molt temps, y tè amidada y coneguda la distancia
+que ha de córrer quant arribe’l moment de deixarse cáurer, saltá ab
+furia del lloch ahont era al espay que deixavan los dos taulons
+inmediats á la arcada, es á dir, aquell en que seya Blanqueta y’l
+seguent, y arribat verdaderament al punt ahont hi havia la casta paloma,
+cometé l’acte mes ignoble que podria cométrer may l’home menos cavaller.
+Blanqueta, mentres espantada no feya mes que cridar á son pare, y son
+amant s’esforsava pera que’l Joan y sa afillada se poguessen trobar, se
+sentí besada en son front, en sa boca y en son pit per una boca ardent y
+apassionada, y no ho fou mes, perque en aquell instant la veu del
+falconer soná prop de ella, dihent: –Blanqueta, filla, gracias á Dèu
+que’t trobo.</p>
+<p>La noya, que acabava de sentir de boca de son amant las protestas mes
+sínceras y la espressió del mes ardent carinyo, sabent que no tenia cap
+home prop de ella, y amohinada pel desordre que passava, resistí
+preocupada aquella profanació á sa honestitat, sens temps de poder
+conéixer si l’home que la besava era altre que son amant; mes reposada,
+al apretar la ma de son pare, y sentint en efecte á Guillemet prop de
+ella, se fixá en l’acte que acabava de succehir, y quant mes hi pensá,
+mes s’aná convencent de que sols podia ser Guillemet l’atrevit que havia
+posat sos llavis sobre de ella, y no ho pogué dubtar ja, quant, al crit
+general de ¡Llum, llum! que doná tothom, se obrí la porta del magatzem,
+y per aquesta aparagué de nou lo mateix personatge del últim quadro ab
+la atxa novament encesa pera illuminar á la gent, y vegé Blanqueta que
+no tenia prop de ella mes que’l falconer y En Guillemet.</p>
+<p>En tal situació, la desgraciada noya no pogué menos de recordarse que
+era òrfana en lo mòn, mirá com á únich y verdader l’amor de pare, de que
+estaba privada, li semblá com impossible que pogués cábrer tanta infamia
+en lo cor de qui estima y es estimat, y desforada y trista, esclamá:</p>
+<p>–Ah! Sols aquest desengany me faltava! Qué he fet jo, Senyor, perque
+tanta desgracia haja de pesar sobre de mi? Será que estich condempnada á
+tenir que víurer sempre abandonada en lo mòn?</p>
+<p>Lo falconer, agafat de la ma de sa filla, cridava y s’anava obrint
+pas, y agafadas ab las faldillas de aquesta seguian la Marieta y demés
+amigas, (pus lo catxassut especier, calculant que no era tan lluny sa
+casa, y que la sèva noya anava ben acompanyada, preferí no móurerse de
+assentat, pera no rèbrer cap cop, esperant que tot lo mòn sortís.)</p>
+<p>Guillemet anava á la vora de unas y altres, satisfet de la bella
+ocasió que havia tingut y del bon rato que havia passat ab sa estimada,
+á la que dirigia ab preferencia la paraula, y temerós de que seguint
+Blanqueta agafada ab son pare pel carrer no li podria dirigir las
+últimas preguntas, ni ferli’ls encárrechs que sempre solen tenir de
+sobras los amants en sas despedidas, acostáseli á la orella, en un
+moment de distracció del falconer, y li dirigí ab veu baixa y depressa
+algunas carinyosas espressions. Ni una resposta, ni una mirada alcansá
+de Blanqueta En Guillemet, que sols pogué atribuir aquella novetat á por
+de son pare; repetí la pregunta, la torná á repetir, y pasmat quedá,
+quant, vehent que havia pogut tenir alguna ocasió de respóndrer, no ho
+feya. Admirat llavors, en lo moment de sortir la porta, y en que s’havia
+adelantat un pas lo falconer pera respirar quant ans l’ayre del carrer,
+digué En Guillemet fora de sí á sa amada, que tenia la vista baixa y
+apartava la cara:</p>
+<p>–Peró Blanqueta… Qué tens? qué’t passa? Respon á lo que’t dich…</p>
+<p>–Llop ab pell de ovella, contestá la noya: á fe que es ben diferent
+ton cor de ta boca, ben diferentas sòn tas paraulas de tas obras…!</p>
+<p>Y precipitantse també al carrer la noya, torná á alcansar al
+falconer, y agafada ab son bras, no’l deixá ja mes fins que arribá á sa
+casa.</p>
+<p>Calcule aquí’l lector quina seria la desesperació del amant, quant ni
+temps tingué de respóndrer, quant se vegé privat de las paraulas y de
+las miradas de Blanqueta, y quant (y aixó era lo pitjor,) fins, pera
+disimular, tingué que fingir alegria ab lo falconer, pera que aquest no
+recelás res de lo que passava.</p>
+<p>Al arribar á la porta de la botiga, doná la bona nit Guillemet: entre
+las veus que li contestaren, la sempre alegre del falconer se sentí
+sobre totas… mes la dolsa y carinyosa de Blanqueta no la sentí…!</p>
+<h3 id="xxix.">XXIX.<br> La picada del
+astor. Vent de mars</h3>
+<p>Com quant se fa una cremada en un tros de bosch, del que quedan
+esfarehits los aucells que’l freqüentan, així quedaren los dos amants de
+Blanqueta després de lo que havia occorregut en la funció del gran Pas:
+la diferencia estava sols en que Guillemet plorava com la tórtola á qui
+han pres lo jas y la companyia, y’l donzell, que s’havia pogut convéncer
+bè de sa poca esperansa al contemplar lo carinyo dels dos amants,
+imprecava y malehia de rabia y desesperació, com corp que cluqueja
+vehent destruits sos amagatalls y desbaratat son aguayt.</p>
+<p>–Per tot arreu veig tapat lo camí! esclamava l’enrabiat donzell, peró
+juro que de una manera ó altre he de lograr lo que vull. Ja se ha acabat
+la cortesia y’l mirament: ara entrará la venjansa. Sols un moment que la
+veja sola bastará pera donarli ma última intimació.</p>
+<p>Ben al revés pensava l’honrat Guillemet en son desconsol.</p>
+<p>–Qué es lo que’m passa! deya. En tant pochs moments trobar variat son
+carinyo y fins la dolsura de son geni! No ho entench. No ho sè
+enténdrer. Prou me fèu conéixer mon mestre la falsedat de lo que’l mòn
+ne diu nigromancia, bruixeria y mágia, peró… en aquest fet casi
+m’inclinaria á créurer que lo succehit sols pót ser per art del diable.
+¿Tu culparme á mi de fals, Blanqueta meva, si desde que m’has parlat
+altiva, me sembla que no visch y que fa cent anys que no t’he vist? Oh!
+Torna, torna, amada meva, hermosa meva, torna, pus sense la vida de tos
+ulls, mon cor se mor!</p>
+<p>Y entristit y desconsolat, sols somniá tota aquella nit En Guillemet
+á sa amada, y delirós é impacient estigué esperant una hora que pogués
+aprofitar pera presentarse á Blanqueta, averiguar lo motiu de queixa que
+de ell tingués, y llansarse á sos peus pera demanarli son amor.</p>
+<p>Es á dir, que un y altre rival dirigian son desitj á un mateix punt,
+ab la sola diferencia de que era en l’un tot puresa lo que en l’altre
+era sols passió desenfrenada.</p>
+<p>Y un y altre dirigiren sos passos á la casa de la hermosa y
+desconsolada Blanqueta, sent lo primer que hi arribá lo sincero y honrat
+amant.</p>
+<p>Bon pretest trobá aquell dia, al sortir de casa, Guillemet pera
+introduhirse en la botiga del falconer. Vehent pel carrer á alguns
+amichs y coneguts que enrahonavan com acalorats y ab cert secret, entre
+ells á un porter de la Diputació (que sempre sòn los porters y alguasirs
+los que en confiansa descubreixen los secrets de sos amos,) mogut de
+curiositat, preguntá qué ocorria, y li digueren mes ó menos
+ponderadament que amenassava un gran trastorn á la ciutat desde la
+tornada del Rey, que havia sigut la nit anterior. Deyan en efecte, que,
+segons veus ja corregudas en Perpinyá, lo Rey, pretestant sa malaltia,
+volia mudar de ayres y anarsen á Castilla, pera buscar ajuda en aquellas
+terras forasteras; que, volent desempenyar son patrimoni, anava á
+exhigir un medi forsós; que seguia fent poch cas dels consellers que
+eran de la terra, y en cambi no escoltava mes que’ls consells dels
+áulichs forasters; que pera dissimular sas intencions suposaria una gran
+empresa, qual era la guerra de Granada, sent així que ell se trobava
+débil, y que aquesta gloria fòra de poch profit pera Aragó, suposat que
+aquella conquista tocava per conveni á Castilla; y per fi, que, alentat
+per la ajuda del Emperador, venia sols ab intenció de tentar los ánimos
+dels Barcelonesos, oferintlos obstacles petits, pera deduhir així tal
+volta la facilitat ab que després podrian tolerar los grossos.
+Contribuhia á ponderar tot aixó l’esperit de partit, pus tots los
+antichs favorables al Comte de Urgell recordavan als altres lo disbarat
+y la injusticia que havian comés aclamant un rey que no tenia dret de
+serho; y mes que tots, ajudavan á propagar y á fer créurer eixas
+ficcions, que no deixavan de tenir part de veritat, mes que la gent del
+poble, sempre zelosa de sas llibertats, personas que pocas vegadas
+havian influit en las conversas del públich, tals eran alts personatges
+del clero y de la noblesa, los quals no sabian com avenirse y
+desfogarse, per la sustracció de la obediencia al papa Benet, de qui
+eran partidaris, y que molts ho havian sigut pera seguir al mateix Rey,
+que ho fou fins llavors.</p>
+<p>No podia venir millor tal novetat á Guillemet, precisament pera
+parlar ab qui tan contrari era del nou gobern, pera halagar, si així’s
+pót dir, á qui no tenia cap medi de venjarse dels que li deixaren la
+esquena senyalada quant lo compromís de Casp.</p>
+<p>Ple de impaciencia, donchs, y dubtant com lo rebria sa estimada, se
+dirigí Guillemet á casa del falconer, y prop de la porta descobrí ja á
+Blanqueta, que, sola com de costum, se dedicava á son habitual treball.
+No cal dir si li semblá al desconcertat amant mes hermosa la modesta y
+asseada noya, ab la privació que ell creya sofrir; una mirada que
+Blanqueta dirigí involuntariament cap á son amant, omplí de goig lo cor
+de aquest, que, mostrant la cara alegre y saludantla ab la ma, cregué
+trobar la correspondencia prompte á aquella espressió inocenta de son
+carinyo, y véurer desvanescuda la por que’l dominava. Mes, oh desengany
+cruel! Blanqueta baixá la vista al descobrir al que venia, y ab la cara
+apartada en contraria direcció, continuá dissimuladament entretenintse
+ab sos boixets.</p>
+<p>Si la noya s’hagués trobat sola, de segur que, podentse enrahonar los
+dos amants, s’hauria aclarat la causa de son disgust, y Guillemet anava
+ja á obrir la boca, trobantse á un pas de la porta, quant vegé que En
+Joan se estava al mitg de la botiga, entretenintse á tallar un tros de
+pa. Cruel fou aquell contratemps, que ocasioná com un reflux en lo cor
+del amant, ple y vessant en aquell moment dels sentiments mes purs y
+vius. Lo pobre enamorat, no content de no alcansar una mirada de
+esperansa, y tenint que contenirse y refrenarse violentament, fins se
+veya obligat á fingir, y lo que es pitjor, á fingir alegria ó interés
+per certas cosas, quant oprimia á son pit la tristesa, y era son únich
+interés llavors la hermosa per qui ell se creya abandonat. Peró no hi
+havia altre remey, y subjecte havia de estar Guillemet á la necessitat,
+si no volia esposarse á pérdrerho tot de un cop. Pobre amant! Poch sabia
+ell que son fingiment havia de ser prest inútil y que sa temuda
+esposició se faria mes viva dintre breu temps!</p>
+<p>–Oh! Quant m’alegro de trobarvos, digué esforsant son fingiment En
+Guillemet, al descobrir al falconer.</p>
+<p>–Qué tenim de nou? Quin vent te pórta per aquests barris,
+Guillemet?</p>
+<p>Fèu aquesta pregunta’l falconer, reparant ab molta atenció la cara
+del jove. Aquest, á pesar de son esfors, tal volta preocupat, no pogué
+deixar de dir:</p>
+<p>–Y qué mirau, Joan? Qué notau en mi?</p>
+<p>–Qué miro? Es que’m sembla que estas molt groch, y’ls teus ulls
+m’indican que t’en passa alguna.</p>
+<p>–Sí… en efecte… Peró no es á mi sol á qui passa, sinó á molts, y’l
+mateix á mi que á vos.</p>
+<p>Raig de llum fou encara aquella pregunta y admiració del falconer
+pera En Guillemet, pus trobá per la resposta’l medi de dissimular son
+sentiment y de introduhirse en la conversa que devia donar al vigilant
+de sa estimada.</p>
+<p>–Molt fortas te las pegas, minyó. Peró, digas, digas… Vejam si jo’m
+tornaré groch com tu.</p>
+<p>–Ah Joan! contestá En Guillemet tot baixant la veu. Ja sabeu que ahir
+vá arribar lo senyor Rey.</p>
+<p>–Poch m’en cuydo, peró ho he sentit á dir… y també que’l Papa ja no
+es papa, y…</p>
+<p>–Y no us han dit res mes?</p>
+<p>–No.</p>
+<p>–Donchs anau á la porta de mar, y al pla de la Bocaria, y á molts
+carrers de la ciutat, y sentiréu, en los arreplechs de gent que per
+allí’s fan, las conversas que’s tenen y lo que’s diu. Me temo molt que
+la ballarém.</p>
+<p>–No estich per brochs, minyó, que encara’m cou la esquena.</p>
+<p>–Aquest home (continuá En Guillemet, baixant molt mes la veu,) ple de
+orgull ara ab la amistat del Emperador, creu que podrá conseguir lo que
+no conseguí quant las corts de Montblanch, y mogut per los que’l
+rodejan, es á dir, per aquells de per allá, ja m’enteneu…</p>
+<p>–Sí, sí, ja te entench.</p>
+<p>–…pensa que es la gran ocasió de esbravarse y de fer son fet, y com
+lo poble ho ha entés…</p>
+<p>–Eb, eb! digué’l falconer, com volent fer callar per prudencia á son
+amich, y agafantlo per la ma. Entrem, entrem aquí á la rebotiga, y, tot
+esmorzant, m’ho contarás, perque ja sabs alló de que las parets ouhen y
+las pedras parlan. Y si’m vóls acompanyar, de bona gana. Vóls formatge?
+vóls…?</p>
+<p>–Moltas gracias, viscau molts anys.</p>
+<p>–Entra, entra donchs, que ja Blanqueta tindrá compte de la botiga
+entretant.</p>
+<p>Y dirigintse á la noya, anyadí:</p>
+<p>–Si algú demana, noya, pégam un crit, que som aquí.</p>
+<p>Se ha de advertir que la rebotiga era una certa pessa llarga que
+venia entre la botiga y una especie de magatzem ó lloch de desembrás de
+la part del derrera, que era sota del terrat, en qual lloch hi havia lo
+major número de gavias y especialment las dels falcons tancats. Tenia la
+botiga sa porta interior en un estrem, y desde ella seguia un passadís
+fins al dit lloch de las gavias, de manera que la rebotiga quedava com
+clavada entre las dos pessas, no podentse véurer res de fora, sinó per
+un forat que hi havia, com una finestreta, á la paret; mentres que ningú
+podia passar del devant al derrera, sens que’l vegés lo qui’s trobás en
+dit lloch intermedi ó rebotiga.</p>
+<p>Al passar la dita porta En Guillemet, vehent que perdia de vista á sa
+estimada, y que res li aprofitava son esfors, pus no tenia mes remey que
+tornarsen ab lo mateix fingiment de sa arribada, sens lograr ni una
+paraula ni una mirada tan sols, comensá á preocuparse de manera, que ni
+sabia esplicarse, ni deya al falconer lo que aquest esperava que li
+diria, suspenent á lo millor sa relació, repetint lo que ja havia dit, y
+mostrantse tan perturbat y distret que ni en ell mateix estava.</p>
+<p>–Al gra, al gra, digué’l falconer al cap de un rato de estar sentat á
+la taula ab En Guillemet, y vehent que del preludi de aquest no hi havia
+res que l’interessás.</p>
+<p>–Sí, bè… Lo resultat es… Ja ho podeu compéndrer…</p>
+<p>–Es que encara m’arribo á pensar mes de lo que’m póts dir, si es que
+ho he de deduhir per lo conmogut que estás… Y com jo’t conech y sè com
+pensas… Peró, á la fi: dígasmho en dos paraulas: ¿qué es lo que se
+espera de part del Rey, y qué es lo que’s projecta de part del
+poble?</p>
+<p>Anava aquí á respóndrer Guillemet, quant, á la porta del passadís,
+aparegué de espatllas Blanqueta, fent un moviment, com si reculás sens
+voler pérdrer de vista la botiga, ó com si no gosás á entrar, y al
+mateix temps se sentí en la botiga lo soroll de uns peus calsats ab
+botas. Era’l donzell de Puymoren, que, crehent sola en sa casa á sa
+hermosa perseguida, s’havia aventurat á penetrar en ella, pera portar á
+cap sa infame intenció. Los cambis de escena repentins que aquí
+succehiren en un instant no’s poden esplicar com tingueren lloch, per sa
+promptitut. La noya, ocupada en son treball y en la desgracia, que ella
+creya, de sos amors, sorpresa de prompte per son perseguidor, havia
+fugit de la porta, en busca de son pare, mes recordant la proximitat del
+altre amant, havia quedat com dubtosa y suspensa entre’l bo y’l dolent,
+sens acabar de pronunciar lo nom de pare á qui anava á cridar en sa
+ajuda; lo donzell, que entrava enardit y apassionat, y que havia arribat
+á pronunciar certas espressions de carinyo, dirigidas á la noya, á la
+que preguntá també si estava sola, vehent lo desconcert de Blanqueta, y
+sentint lo crit de ¡pare! que aquesta doná, hagué de mudar en sech son
+exterior, fingint senzillés y apelant á qualsevol escusa trivial pera
+sortir del pas; y’l falconer, que estava desitjós de saber lo que
+Guillemet li anava á contar, enfadantse de que’l vingués á destorbar
+qualsevol parroquiá per bo que fos, mirá per la finestreta, així que
+observa la novetat de la botiga, y fent senyal al mateix temps á
+Guillemet pera que suspengués sa relació, cridá ab cert desenfado á la
+noya, dihentli:</p>
+<p>–Qué hi ha? Que demana algú, noya?</p>
+<p>Al sentir aquesta veu lo donzell, á fi de salvar lo compromís en
+que’s trobava, pronunciá algunas paraulas que sols la noya pogué
+enténdrer, y que aquesta repetí en seguida, ab veu conmoguda.</p>
+<p>–Hi ha un senyor, digué Blanqueta, que demana si tenim astors
+mudats.</p>
+<p>–Sempre han de venir á trencarme las oracions.</p>
+<p>Digué aixó pera sí En Joan, ab veu baixa, mes detenint luego ab la ma
+á Guillemet, que s’anava á alsar de la cadira, anyadí ab veu alta:</p>
+<p>–Astors mudats? Sí: dos n’hi ha de haver, y l’un de bona ploma, en
+las gavias penjadas. Que entre, que entre… Tu mateixa, Blanqueta:
+acompanyal al derrera.</p>
+<p>–Jo, pare? preguntá la noya, aguaytant per la porta, ab un to que era
+una mescla de naturalitat, de temor y de admiració.</p>
+<p>–Sí, sí… que entre, que entre. Ja pót entrar, senyor, y la noya
+mateixa l’acompanyará.</p>
+<p>Faltava aquesta última comprobació de la sospita que ja havia
+concebut Guillemet, pera que aquest s’acabás de desconcertar. Fins
+llavors cada un havia hagut de dissimular y fingir á sa manera, la noya,
+lo donzell y’l falconer, peró la proba per que anava á passar Guillemet
+era la mes dura de totas. No era ja sols tenir que parlar de lo que
+menos se pensava, no era ja sols la ánsia y dubte que’l devorava no
+sabent si realment l’aborria sa estimada, ó si al menos li dirigiria una
+mirada al sortir; lo que’l jove anava sentint com á sospita y que de
+repent vegé realisat, obligantlo á contenirse, fou un esfors cruel del
+esperit, que no pót compararse á cap dels que havian hagut de fer los
+demés. Així que’l falconer cridá á la noya dihentli que ja podia entrar
+lo senyor ab ella, així que vegé Guillemet la cara de Blanqueta, que
+aguaytá per la porta del passadís, y quals hermosos ulls semblavan
+demanar clemencia al pare y al amich; la fisonomia del jove revelá una
+forta excitació de ánimo, peró aquesta pujá de punt, y sa vista’s mostrá
+encesa y son cos arribá á abalansarse, al distingir clarament la persona
+que li passá pel devant. La noya, plena de temor, obehint á la veu de
+son pare, acabava de traspassar per la rebotiga cap al lloch mes apartat
+de la casa, y derrera de ella seguia, atrevit y orgullós, aquell mateix
+home que ja per dos voltas havia fet burla del amor del jove.</p>
+<p>No cal dir que fou mútua la sorpresa dels dos rivals quant se
+vegeren, y que las miradas que’s donaren un y altre tenian sa
+significació. Lo donzell, sorprés fins al punt de detenir momentaneament
+son pas, com á mes práctich en fingiments, se torná á refer, y sa mirada
+indicá en cert modo una satisfacció sarcástica: la que li doná En
+Guillemet era mes bè un despreci, un desitj de venjansa, y al mateix
+temps una censura del atreviment que l’altre cometia.</p>
+<p>Lo falconer fèu una cortesia al senyor, que correspongué ab un petit
+moviment de cap, y passats que foren lo donzell y la noya, preguntá En
+Joan á Guillemet ab veu baixa: –Lo coneixes?</p>
+<p>–Si’l conech? contestá’l jove, fora de sí y mort de rabia y de
+gelosia. Tant de bo que ni jo ni ningú l’haguessem conegut may á
+semblant…</p>
+<p>–Calla, home, calla! No fos cas que…</p>
+<p>Y anava En Joan á detenir á En Guillemet, temerós de que cometés
+alguna imprudencia, quant aquell repará y’s fixá mes de nou en la
+alteració de son amich.</p>
+<p>–Per vida de… Qué tens, Guillemet? A tu’t passa alguna cosa que es
+pitjor que lo que m’has dit, alguna cosa de mes interés tal volta que lo
+que m’has contat. Pót ser estás compromés, y tems…</p>
+<p>–Prou, prou! Poch sabeu vos lo que’m passa.</p>
+<p>Guillemet, ple de impaciencia, pronunciá aquestas paraulas ab
+desesperació.</p>
+<p>–Peró ¿qué tens?</p>
+<p>Y estava dubtant lo falconer, y com si cabilás pera donar en que
+podia ser la causa de aquell trastorn, quant distragué á un y altre un
+crit ó jiscle, que doná desde dins del lloch de las gavias la pobre
+Blanqueta.</p>
+<p>–Ah! esclamá ab ira Guillemet, alsantse y apoyant sos punys tancats y
+tremolosos sobre de la taula. Jo no puch mes, y sempre m’he cregut que
+aquest canalla…</p>
+<p>–Qué dius, jove? digué’l falconer, posantse serio y arrugant lo
+front. Qué es aixó? Detente, detente…</p>
+<p>Y obligant á Guillemet á estarse quiet y á que’s tornás á sentar,
+preguntá cridant desde allí á Blanqueta, y sens detenirse:</p>
+<p>–Qué es aixó, noya?</p>
+<p>La resposta de la noya arribá al mateix temps que ella.</p>
+<p>–Res, res… una picada que m’ha donat un dels astors.</p>
+<p>Y mentres deya aixó, Blanqueta anava sortint tot depressa, ab la
+vista com espantada, mirant en derrera, y detenintse en la rebotiga com
+si no volgués passar de allí. Emperó la mirada que doná á Guillemet, al
+arribar á aquell lloch, era ja una mirada plena de dolsura, de amor, era
+al mateix temps una súplica, una satisfacció que donava, un
+arrepentiment de un cor pur.</p>
+<p>Alguna cosa notá de tot aixó’l falconer, peró no ho haguera acabat de
+endevinar, si, al retirarse’l donzell, que ni tan sols los saludá y
+desaparegué á tota pressa, no hagués notat també la mirada de despreci
+que aquell doná á Guillemet, y la furia ab que aquest se torná á alsar,
+al véurer á son rival, pera embestirlo tal volta.</p>
+<p>–Ira del cel! Qué fas, jove? digué’l falconer, detenint ab tota la
+forsa de sa munyeca al encegat amant.</p>
+<p>–Es que… Deixaume…! Grandíssim…! Oh!… Ah!…</p>
+<p>Tal era la excitació de Guillemet al dirigir estas paraulas
+respectivament al falconer y al rival, que ni casi pogué pronunciarlas,
+sortint mes que paraulas espuma per sa boca, y saltantli’ls ulls de
+furor.</p>
+<p>Així que desaparegué’l donzell, y desde aquell instant, comensá una
+nova desgracia en aquella casa: de las tres personas que’s trobavan allí
+reunidas, la que fins llavors s’havia pogut considerar com mes felís,
+pus que no la martirisava cap por ni dubte, comensava á mirarse com
+intimament ferida de una desgracia inevitable, y era així en efecte, per
+quant havia de acabar ab sa tranquilitat y finalment ab sa vida.
+Endevinant l’honrat Joan de la Murtra, lo bondadós protector de
+Blanqueta, per lo que acabava de véurer, los amors secrets de sa
+afillada y de Guillemet, aná recordant instantaneament mil fets
+anteriors que’l podrian haver fet sospitar, sentí temors y mes temors
+per lo que podria venirli de part de aquell cavaller que havia estat en
+sa casa, se fixá en lo contratemps que podria resultar contra ell y lo
+sèu, segons los resultats que tinguessen los desordres populars que se
+esperavan, y arreplegantse tot aixó en son cervell, arribá á véurer ja
+devant de sos ulls la imatge mes trista de la destrucció, de la miseria
+y de la deshonra, tant pera ell com pera la persona á qui tan
+generosament havia amparat.</p>
+<p>Ni una paraula, donchs, arribá á dir tan sols En Joan, fixat y
+embegut en la munió de ideas que anavan creixent en son cap; mirant en
+terra y passantse la ma pel front, estigué un bon rato sens que’l gosás
+interrómprer cap dels altres dos sers que sufrian á sa presencia, y així
+reflexiu y com si li fos ja tot indiferent, sortí sol cap á la botiga, y
+allí, arrimat un cólzer á la paret, com pera descansar, continuá per
+llarch temps, mirant també en terra y sospirant, y sols alsant lo cap
+alguna volta, com impulsat pel cor, per la necessitat de demanar consol
+al cel.</p>
+<p>Trist era així mateix lo que sofriren en aquell instant los dos
+testimonis de aquella fatal angúnia, y mes, per quant, calmats los vius
+sentimens que poch ans los dominavan, havia substituit en sos cors una
+nova satisfacció, junt ab la fredor de una realitat trista, al
+contemplar la cara del desventurat falconer. En efecte, l’amant, després
+de sos dubtes, tornava á gosar de las tendres y carinyosas miradas de
+Blanqueta; aquesta, desconfiada poch ans de son estimat, y atropellada
+per lo rival (que la acabava de amenassar á ella y á son pare de
+persecució, exhigintli son amor y fins atrevintse á besarli la ma,)
+havia deduhit per las inculpacions del donzell, al recordar lo fet de la
+nit anterior, la infamia de aquest y la inocencia de Guillemet, y un y
+altre, tornantse á véurer repentinament felissos, tornavan també á témer
+major contratemps que may á son amor, al véurer de la manera que aquest
+s’acabava de descobrir, y’l disgust ab que demostrava rébrer tal novetat
+aquell home generós que fins llavors tant los volia.</p>
+<p>No sabian que ferse’ls dos amants mirantse callats l’un al altre; mes
+al fi, Blanqueta, com interessada mes proximament en la tranquilitat de
+son protector, aná sortint, seguida de Guillemet, y preguntá al trajitat
+é impacient falconer:</p>
+<p>–Pare, pare ¿qué teniu?… Qué us passa?</p>
+<p>–Res, res… contestá l’altre, ab veu que casi no’s podia percibir, y
+ab to sech.</p>
+<p>Y avansant dos passos lo falconer fins á la porta de la botiga, com
+pera respirar millor, se aturá al brancal de la porta, y mirá amunt y
+avall del carrer. Desde allí descobrí encara, per sa desgracia, al altiu
+senyor que havia estat en sa botiga, lo qual s’havia aturat á enrahonar
+ab lo menescal vehí, ab aquell que ferrava los cavalls de la casa del
+senyor Rey, y que may havia corregut bè ab l’antich correu de Casp. Un
+sospir profond y trist exhalá’l bon home al descobrir encara la infernal
+figura del donzell, infernal sí, pus se li figurava que ell havia de ser
+la font de totas sas desgracias, y tornant lo cos enrera, vacilá un
+instant sobre lo que anava á fer, majorment vehent á Guillemet prop de
+ell; se tapá per un moment la vista ab la ma, y observant, al mirar de
+nou, que’l donzell s’havia separat ja del vehí y avansava carrer avall,
+torná á entrar en la botiga, resolt á fer lo que havia retardat fins
+llavors ab la idea de evitar un encontre entre aquells dos homens
+enemichs que tan mal s’havian mirat en sa casa.</p>
+<p>–Joan… li digué ab tota docilitat En Guillemet. Vos figurau tal
+volta?…</p>
+<p>Sens deixarlo acabar lo falconer, lo prengué de la ma, y avansant
+fins á un recó de la botiga, girat de espatllas á la porta del carrer,
+pronunciá aquestas paraulas ab lo to mes sech que ell may hagués
+usat:</p>
+<p>–Jo no’m figuro res. Lo que vull, es que no tornes á aquesta casa
+sinó’l dia precís que’t mane ton protector… y encara que aquest dia no
+hi vingas, no importa.</p>
+<p>–Joan, ma amistat es tan pura…</p>
+<p>–Ves te dich, jove, (digué, continuant ab lo mateix to sech,) ves,
+que poch sabs tu lo que m’ha portat la teva amistat.</p>
+<p>–Ja que no hi ha remey, esclamá llavors Guillemet, al menos deixaume
+apretar vostra ma al despedirme.</p>
+<p>Lo falconer allargá la ma, sens alsar la vista, y coneixent per lo
+tremoló de Guillemet lo que aquest sofria, no podent prescindir de
+recordar lo simpátich que sempre li havia sigut, hagué de mirarlo per
+forsa, y fins li digué:</p>
+<p>–Si has sigut, donchs, tan bon amich, guarda ta amistat, Guillemet,
+per si may la desgracia perseguís aquesta casa.</p>
+<p>Lo jove no pogué respóndrer; apretá la ma del falconer, doná una
+mirada plena de sentiment á sa estimada, y sortí ab lo cap y la vista
+baixa.</p>
+<p>Blanqueta s’hagué de deixar anar sobre de una cadira, mossegantse’ls
+llavis pera aguantarse’l plor, y si bè correspongué á la mirada de son
+amant, no s’atreví mes á alsar sos ulls pera no toparse ab los de son
+pare ó protector.</p>
+<p>Y l’amohinat falconer, tornant á entrar en la rebotiga, se sentá junt
+á la taula, y apoyats en esta’ls cólzers y en las mans lo front, aná
+cabilant y capficantse, no vehent mes en quant pensava ó recordava, que
+la imatge de la indiscreció passada, y sobre tot la de sa futura é
+inevitable desgracia.</p>
+<p>–Es possible, deya entre sí, es possible que tant s’hajan enganyat
+mon cor y mos ulls? Tantas voltas que’ls he trobat sols… y ahir mateix,
+que’l vaig fer séurer á son costat en lo Pas del farsant… Ara recordo’l
+soroll que alguna nit me semblá sentir á la porta del terrat… Peró ¿y
+ell, ell que’m semblava tan bo y senzill? ¿Qué dirá mossen Joan Fivaller
+quant ho sapia?… Y precisament entre un protegit sèu y una protegida
+meva, una protegida que en part dech á ell lo haverla amparada! Oh! Y
+ella? ¿Quí ho havia de dir de ella, tan modesta y bona que semblava á
+mon costat? Així’m paga l’acte generós que ab ella he fet?… Perque
+aquesta rivalitat proba que á un y altre… Nó! no ho vull créurer de
+Blanqueta! Peró sí ho dech créurer, que he vist… y ara recordo las
+moltas vegadas que’m admirá trobar aquest cavaller entorn de ma casa.
+Jesús, Jesús! Es possible que ma ilusió se haja desvanescut, que s’haja
+així desbaratat la pau tranquila y’l benestar en que jo’m gosava? Casi
+mereixeria tan ingrata criatura… Peró nó, nó: que li faig de pare, y si
+ha faltat, podré també fer de pare pera corregir!</p>
+<p>Y fixantse, á poch de donar voltas á tots aquests pensaments, en la
+altre part mes espantosa de sas quimeras, en lo mal que li podria
+ocasionar la venjansa del senyor, continuá:</p>
+<p>–Y quí es aquest home? Y qué busca un cavaller en la filla de un
+pobre falconer? Ah! qué ha de buscar, prou se véu! Hermosa es Blanqueta,
+y si es cert que per la hermosura fins los sabis se tornan boigs ¿qué
+tindrá de estrany que un cavaller se torne infame y seductor? Y si, en
+efecte, aquest home tè malas intencions, si es partidari del Rey, si sab
+que jo no sò’l pare de la noya ¿quí’m diu que no aprofite son valiment
+pera robármela, ó millor, pera ferme desaparéixer á mi de son costat?
+Sols de pensarho’m sembla que’l cap se’m pert! Ah! Y si tot aixó fos un
+pretest, y aquest home no fos mes que un espia, sabent lo meu modo de
+pensar… Oh! No hi ha dubte! La ciutat diuhen que está avalotada, lo Rey
+diuhen que tè ganas de fer escarments, aquest home ha entrat quant En
+Guillemet me parlava de las novetats… Sí, sí! Molt será que una de las
+víctimas pera l’escarment no sia l’antich correu Joan de la Murtra!… Oh!
+Dèu meu! Y qué faria llavors la pobre orfaneta?… Tot, tot li déu haver
+dit aqueix envejós menescal!… Sí, sí! No hi ha remey pera mi… ni pera
+ella!… Ja’m sembla que veig la desgracia, la deshonra, la nova orfandat
+de ma afillada! Horror! horror!… Mes te valia, Joan, que en compte de
+assotarte en Menargues, t’haguessen mort de una vegada!</p>
+<p>L’estat de desesperació en que’s trobava’l falconer era inmens. Febre
+arribava á tenir ja del foch que bullia en son cor y en son cervell;
+convuls semblava estar son cos, y per mes que se esforsava en respirar,
+parexiali que s’ofegava y que no hi havia prou ayre pera ell. En tal
+estat, passantse continuament la ma pels cabells y obrintse’l pit de sa
+gonella, s’alsá resolt de la taula, y s’en pujá al terrat de sa casa,
+pensant que allí pót ser se distrauria ó’s calmaria. Vana ilusió!
+Pensant y tornant á pensar sempre en lo mateix, donant voltas á sas
+ideas, y escalfantse encara mes de cap, per no saber véurer mes que la
+imatge de sa desgracia en tot, trobá sols en lo remey la pitjor
+enfermetat que’l podia atacar. Una mala corrent de ayre ferí de ple en
+ple á aquell home acalorat y bullint, y poch tardá en trobarse com
+postrat y cruixit, semblantli fins com que perdia’l cap. La corrent de
+ayre que’l ferí era una de aquellas infestadas que de tant en tant
+traspassavan la atmósfera, renovant en alguns punts un mal dolent que de
+sigles patia la Europa, y que pochs anys ans havia causat gran estrago y
+desolació en aquestas terras. A mes, hi ha que observar que era llavors
+en lo mes de mars, y si no ment l’adagi, “Mars marsot,<br>
+mata á la ovella y al ovellot,<br>
+y á la vella á la vora del foch.”</p>
+<p>Pobre falconer! Al pujar al terrat estava sols malalt de la ánima;
+mes al baixar, ho estava de la ánima y del cos!</p>
+<h3
+id="xxx.">XXX.<br> Lo
+vectigal de la carn. Los concellers devant del Rey.</h3>
+<p>Com sòn sempre’ls traydors los que mes cridan. Serian sobre las deu
+del dematí, que la ciutat de Barcelona oferia un espectacle may conegut
+en ella. A pesar de ser dia y hora de treball, se veyan, per tots los
+carrers, menestrals que, abandonant aquell, sortian de sas botigas ó
+quadras, y confabulant, ab mes familiaritat de la acostumada, ab sos
+mateixos amos, y ab altres personas de diferentas classes, parlavan ab
+un empenyo y un calor com si fos de un asumpto que molt los interessás,
+com de un fet que tocás á sa honra ó á sa fortuna.</p>
+<p>Allá lluny, per la part de la Rambla, se sentia de tant en tant com
+si s’alsás un remor fondo, semblant al soroll del mar en la nit, y per
+certs endrets de la ciutat ressonavan, també de tant en tant, unas
+trompetas y timbals, que fou, en part, la primera senyal que arrancava á
+la gent de sas casas. Tot era un seguit de obrir y tancar finestras per
+las donas, que volian aguaytar, y eran sens número las conversas que se
+sentian entre una part y altre dels carrers y de casa á casa; y apart
+dels estérichs de damas sensibles y donzellas débils, que passavan
+amagats dins de las habitacions, no faltavan en portas y carrers crits y
+esclamacions de esposas espantadissas y de mares vigilants, que
+s’admiravan de la resolució del espós ó del fill, per haverse atrevit en
+un dia perillós á anar per los carrers.</p>
+<p>Peró no hi havia remey: aquell perill semblava á tots tan comú, que
+s’aconortava cada un de passarlo, mirant com menos fort lo mal quant es
+de tots. La pregunta general de quants sortian al carrer era: –Ahont vá
+la gent? Y perqué hi vá?– y una vegada sabuda aquella novetat, tothom
+prenia la mateixa direcció, en termes que prest s’arribá á notar la
+diferencia en los barris estrems y oposats á la Rambla.</p>
+<p>En aquest punt, donchs, que ja coneix lo lector, y en qual lloch hi
+havia llavors lo major número de carnicerias, fou ahont aná afluint lo
+gran gentio de la ciutat, de manera que per totas sas portas se veya
+vomitar gent, dirigintse al pla anomenat de la Bocaria, desde’l qual
+fins al portal dels Bergans, y en tots los espays que deixavan los
+alberchs del arrabal, se dilatava com un mar inmens y agitat de tota
+classe de personas.</p>
+<p>Mirava y esperava tota aquella gent sense saber encara lo que hauria
+de véurer y perque havia de esperar, y bastava córrer la veu de que alló
+no era acabat, pera resignarse alguns á no saber lo que hagués pogut
+succehir, ab tal de presenciar ó saber, á la fi, lo resultat de aquella
+inesperada transformació. Los mes inmediats y próxims á las carnicerias
+eran los enterats de lo que passava y s’esperava, mes entre’ls nous
+vinguts, sols se deya que la casa Reyal se negava á pagar los drets de
+la ciutat, que entre’ls compradors del Rey y’ls carnicers hi havia hagut
+disputas, anyadinthi alguns que’l Concell de Cent se trobava ja reunit,
+que’l Rey tenia intenció de no cedir y de venjarse, y mil altres
+noticias vagas, peró sense saber ningú perque durava, tant temps feya,
+aquella multitut de gent allí, y si estavan encara ó no en aquell lloch
+los compradors del palau, ó qué era lo que havia succehit després que’ls
+carnicers se negaren á darlos la carn sense’ls drets.</p>
+<p>Peró prest sortí tothom del estat dubtós en que se estava, al
+observarse cert moviment prop del portal de la Bocaria, y al sentirse un
+crit baix peró prolongat que se estengué per tot.</p>
+<p>–Ja torna, ja torna! cridavan per un cantó.</p>
+<p>–Ja torna… y no ve sol, que l’acompanya l’alguasir reyal! deyan
+altres que estavan mes prop al camí per ahont havian de passar los que
+venian.</p>
+<p>–Ja vá per tres cops! Ja es la tercera volta que ve! feyan assaber
+algunas veus aisladas en diferents estrems.</p>
+<p>Aquest nou encrespament de aquell mar conmogut acabá de fer enténdrer
+á tothom lo que verdaderament succehia. Es á dir: que’l comprador de la
+casa reyal, negantse á pagar lo vectigal imposat á la carn, de que’l Rey
+no estava exempt, havia tingut que tornarsen sens provisió al palau, pus
+los carnicers no’s contentavan ab lo preu sol; que’l Rey, irritat de lo
+que creya sols rebeldia dels venedors, havia enviat de nou, no ja
+demanant comprar la carn, sinó manant que se la venguessen per lo preu
+sol, peró que havent insistit los carnicers en no darli, havia tingut
+que tornarsen tambe’l comprador per segona vegada, de lo qual havian
+donat, sens tardansa, part al Concell los venedors; y que arribant
+llavors al mes alt punt l’enuig y la ira del Rey, que’s creya per aixó
+desobedescut y humillat, enviava aquella tercera volta un representant
+de sa persona pera dir, sens dubte, lo que en las dos anteriors no havia
+arribat á dir.</p>
+<p>En efecte: per entremitj de aquell concurs, que deixava pas ample,
+pót ser pera que fossen mes mirats los que passavan, venian lo comprador
+de la casa reyal y á son costat dret l’alguasir major del palau,
+revestits un y altre ab la llibrea de la casa del senyor Rey, portant
+l’últim l’escut reyal y cenyida á son costat la espasa.</p>
+<p>La previsió, que fou sempre’l distinctiu del antich régimen municipal
+de aquesta ciutat, se vegé prest ben patent en lo que passava: anavan
+los dos servidors de la casa del Rey, com plens de anhel, mirant sempre
+endevant, mes á pochs passos de ells, sens que ho advertissen, caminava
+ab tota pausa y seguint la mateixa direcció un conceller de la ciutat,
+lo qual, enviat y enterat ja per lo Concell, havia esperat en cert punt
+lo regrés dels criats reyals, y havia seguit dissimuladament son mateix
+camí, dirigintse també, per conseguent, al mateix lloch ahont los altres
+havian de parlar ó intentar contra la lley en nom del Rey.</p>
+<p>Original fou, donchs, lo fet que ben prest tingué lloch en las
+carnicerias de la ciutat de Barcelona. Fèu lo comprador, al arribar á
+las taulas, la mateixa demanda que havia fet las dos vegadas anteriors,
+á saber:</p>
+<p>–Carn pera la casa del senyor Rey.</p>
+<p>Lo carnicer que estava derrera de la taula, tenint en la ma dreta lo
+coltell ó tallant apoyat de punta en lo piló, y com indicant, per sa
+serenitat, la disposició en que estava de tornar á negarse á la
+exhigencia, contestá:</p>
+<p>–De bona n’hi ha pera’l senyor Rey, si paga’l preu y vectigal de
+costum.</p>
+<p>–Lo senyor Rey no paga vectigals ni tributs.</p>
+<p>–Donchs no hi ha carn, contestá’l carnicer fent un cert moviment ab
+lo coltell, com si jugás.</p>
+<p>–Carnicer vassall del senyor Rey, cridá llavors l’alguasir, donau la
+carn que se us demana en nom de vostre senyor, que us paga’l preu just,
+y sinó…</p>
+<p>–Sinó… qué? interrompé’l venedor, posantse’l coltell sota la aixella
+esquerra, y creuhantse, ab tota calma, las mans per sota del
+devantal.</p>
+<p>–Sinó… vos faré saber lo mandato del senyor Rey.</p>
+<p>–Vassall sò de mon Rey, y m’agrada ohir sos mandatos si sòn justs.
+Diheu, senyor alguasir, diheu.</p>
+<p>–Carnicer, repetí llavors l’alguasir ¿consentiu en véndrer la carn
+pera la casa del senyor Rey, sens contar lo vectigal?</p>
+<p>–No consento!</p>
+<p>Y al nó del carnicer, seguí un altre crit general de ¡nó! que donaren
+los demés venedors y alguns del poble.</p>
+<p>–Donchs condempnat á mort queda desde ara, de part del senyor Rey, lo
+que així’s nega á servirlo y’l tracta de vassall.</p>
+<p>Y girantse als demés venedors que per allí hi havia, anyadí en
+seguida:</p>
+<p>–Entés ho teniu, carnicers y venedors de la ciutat de Barcelona:
+qui’s negue á servir al senyor Rey, condempnat queda á mort. ¿Hi ha,
+donchs, entre vosaltres qui estiga disposat á servirlo?</p>
+<p>Ningú contestá; y al girar la cara en altre direcció l’alguasir pera
+repetir la pregunta, descobrí devant de ell, topantse cara á cara, al
+conceller quart de la ciutat, Galcerán Carbó, vestit ab la gramalla de
+son ofici.</p>
+<p>Lo conceller permanesqué un rato serio, esperant l’efecte que
+produhiria sa vista al oficial de la reyal casa, y crehent que si bè
+s’havia sorprés, semblava no obstant que anava á repetir la pregunta,
+avansant un pas y posantse entre ell y la taula del venedor, (encara que
+pót ser ab menos prudencia ó ab mes excés de zel del que requeria’l cas,
+pus may faltan en las corporacions populars qui las comprometa,) digué
+ab veu clara y ab to que deixava bé enténdrer lo doble significat de sas
+paraulas:</p>
+<p>–Carnicers, veneu la carn de la manera que la lley vos mana, exhigint
+preu y vectigal á tothom que no sia exempt, y al que no sentne vulla la
+carn per lo preu sol, dauli bonas coltelladas.</p>
+<p>Una rialla de aprobació fou la resposta dels carnicers, que
+penetraren lo significat de la última paraula. Lo pobre alguasir,
+quedantse esgrogahit, girá lo cap en totas direccions, com panell de
+campanar, crehent véurer blandir ja sobre de son cap los coltells y
+tallants dels carnicers.</p>
+<p>–Coltelladas…! Qué voleu dir ab aixó, conceller? Mirau que jo no faig
+mes que…</p>
+<p>Y al arribar aquí se perderen sas paraulas, per un crit que s’alsá al
+ohirse, prop del portal y á poca distancia de ahont passava aquest fet,
+lo soroll de las trompetas y del timbaler de la ciutat.</p>
+<p>–No tinga por l’alguasir, (digué llavors lo conceller, alsant la ma
+dreta entre’ls dos enviats del palau,) pus está aquí ma persona pera
+guardarlo; y pus son deber es tornar oficialment resposta al senyor Rey,
+avanse un poch, que jo vaig á sas espatllas, y escolte la resposta que
+la ciutat li dona.</p>
+<p>Fèu un senyal lo conceller pera que la multitut obrís pas; avansaren
+los dos enviats y avansá també cap á ells lo pregoner de la ciutat, y al
+toparse uns y altre, romperen quatre trompetas, redoblá’l timbaler, y’l
+pregoner del Concell, Bernat Cadireta, vestit ab la sobrevesta de la
+casa del Concell, y sens descabalgar de sa mula, se tragué’l capiró del
+cap, y així descobert, llegí, ab veu alta, lo seguent ban ó pregó que
+portava escrit en un paper:</p>
+<p>–“Ara ojats. Que’s fa saber á tothom generalment, de ordre del senyor
+veguer. Ordenaren los senyors concellers y sabi Concell de Cent de la
+ciutat de Barcelona, castigar ab pena de mort á qualsevol que’s
+resistirá ó no voldrá pagar lo vectigal que hi ha imposat sobre’l preu
+en la carn y altras viandas del mercat, entenentse que no vá aquesta
+conminació pera aquells que sòn exempts per la lley.”</p>
+<p>–Endevant! digué llavors lo conceller.</p>
+<p>Y girant lo pregoner y sa comitiva cap al mateix camí per ahont havia
+vingut, se interná en la ciutat, seguint derrera lo comprador y
+l’alguasir y á dos passos de ells lo conceller. Tota la gent que ocupava
+l’espay de la Rambla, moguda de curiositat, se aglomerá en aquell endret
+pera anar al derrera del representant del poble, mes corrent la veu de
+que devian anar á la plassa del Rey, se repartí’l concurs en varias
+direccions, á fi de entrar per altres portals, y fer dressera, ab ánimo
+de trobarse en dita plassa, quant la comitiva oficial hi arribás. La
+Rambla quedá, donchs, neta, y mes al cap de pocas horas, en que, per
+nous motius que hi hagué, fins maná lo Concell tancar totas las portas
+de la ciutat.</p>
+<p>Poch se podian figurar lo que succehia y havia de succehir tots
+quants se trobavan en lo palau reyal, entorn del rey Fernando de
+Aragó.</p>
+<p>Frenétich y ple de ira lo coronat en Casp, tant per la enfermetat que
+sufria, com per lo dubte que li infundia lo mal resultat de sa
+indiscreta probatura, no volia escoltar los parers y consells amistosos
+que li donavan lo Gobernador de Catalunya, lo Comte de Cardona y altres
+bons patricis de la cort, amants de son Rey y desitjosos de pau entre
+aquest y’l poble. No parlava á ningú’l Rey Fernando, reduhintse totas
+sas paraulas á donar rahó, quant algú dels áulichs, (que no eran de la
+terra, ni coneixian sas lleys, sos usos y son carácter,) li recordavan
+en mal hora sa poca previsió en haver fet sortir dels regnes de la
+Corona de Aragó las forsas que l’havian ajudat en Casp y li havian donat
+la victoria en Balaguer, ó l’incitavan á desferse dels que cregués
+culpables, qualsevol que fos sa categoria, per medi de un escarment
+exemplar, citantli fins algú varios fets de altres reys passats. Estava,
+per permétrerli son ofici, en la mateixa cambra del Rey, que era una
+desde la qual se descobria tota la plassa, lo majordom del palau, aquell
+donzell de Puymoren, que, introduhintse de una manera estranya ó casual
+en la gracia de Fernando, havia hagut de aturarse, no obstant, en la
+carrera de sa ambició, per lo mal crédit de que disfrutava en la cort.
+Callat permaneixia’l donzell, escoltant los parers de uns y altres, y
+observant lo silenci de altres capitans y personatges, no menos que al
+Rey, lo qual, embolicat ab sa lloba y ficat son barretó fins á las
+orellas, ab lo front arrugat y mossegantse’ls llavis, se passejava per
+devant de la finestra, per ahont havia de véurer tornar á sos
+enviats.</p>
+<p>–Perque’us veuhen malalt, senyor, deya un dels áulichs, se creuhen
+que sòu un poder sense forsa. Mentres l’esperit sia viu, mentres tingau
+boca pera dictar ordres, la forsa no falta, pus bastaria que vostre bras
+se deixás véurer empunyant vostra espasa, pera que obehissen vostra veu
+los mateixos que us seguiren en Balaguer y que us han guardat en
+Perpinyá. En aquest fet no hi ha partits: lo Rey es lo rey, y en vostra
+ajuda correrán mes dels que us pensau, quant vejan que de tan baix lloch
+s’atreveix á pujar fins á vostre trono lo fum de la rebelió.</p>
+<p>–Mes de una volta he sentit contar, senyor, lo celebrat fet de Pere’l
+gran, quant, bullint aquesta ciutat en desacatos contra la reyal
+persona, bastá la sola presencia del rey pera que tothom se rendís.
+Lligau á la cua de vostre cavall al cap de motí, com fèu aquell rey ab
+Berenguer Oller, y quant la ciutat lo veja arrastrat per sos carrers,
+tindrán sos habitants mes mirament en sos actes.</p>
+<p>Al ohir aquest imprudent consell de un orgullós cortesá, lo vell
+capitá Benet de Báges (que ja coneix lo lector desde’l siti de
+Balaguer,) no pogué menos de donar un cop de peu en terra, y de
+estirarse ab ira sos blanchs mostatxos, posantse en seguida de brassos á
+una finestra, pera no ohir mes tantas imprudencias, que sols conduhian á
+desunir mes lo Rey y’l poble.</p>
+<p>–Ara es la ocasió! digué pera sí’l donzell, que fins llavors havia
+estat callat. Y luego, com dirigint la paraula, nó al Rey, sinó al últim
+que havia parlat, anyadí en veu alta: –Gran nom ha sigut lo que han
+deixat tots los Peres en aquesta part, y sinó, basta mirar en Poblet al
+avi de nostre rey, com alsa encara victoriós lo punyal ab sa ma de
+pedra, pera memoria eterna de son saber y sa energia…</p>
+<p>En aquell moment entrava en la sala lo Primogénit, que havia arribat
+aquella matinada de Gerona, seguit de son amich, lo juglar mossen Borra,
+y al ohir que’l donzell anomenava á Poblet, se donaren mutuament una
+mirada, com regoneixent una casualitat que semblava cosa
+providencial.</p>
+<p>–Y qué… qué significa aquell punyal? preguntá’l Rey, ple de
+curiositat, al donzell.</p>
+<p>–Qué significa? Que ab ell destruhí la condempnada unió de Aragó y de
+Valencia, y humillá als revoltosos que s’havian atrevit á fer burla de
+la dignitat reyal.</p>
+<p>–Sí… peró mon avi devia disposar de mes forsas de las que jo
+tinch…</p>
+<p>–Qué forsas? la rahó y’l valor personal. Ben al revés se trobava de
+vos, pus tan degradat estava, que fins se vegé obligat á ballar en una
+plassa pública, com Vostra Altesa haurá sentit contar, y á mes tenia que
+combátrer, nó ab lo poble mesquí, sinó ab grans senyors orgullosos, que
+disposavan de las principals forsas; peró sa previsió y sa energia
+venceren de tot. Comparau vostra situació ab la sèva, y per la
+comparació podréu deduhir si podeu evitar que prenga increment aquest
+mal esperit que ja degradá á vostre avi…</p>
+<p>–Ja tens rahó, majordom! contestá’l Rey. Felís has sigut mes de una
+volta en tos consells, y en lo que’m donas, crech que no vas errat.</p>
+<p>Los áulichs aprobaren lo bon pensament del donzell, y’l Rey, com
+refentse de sos dubtes, continuá com mes animat y ab certa confiansa y
+satisfacció.</p>
+<p>–Sí, sí… perque, qui no adoba la gotera, ha de adobar la casa entera…
+y segons quin giro prenga aquest negoci… Si arriba’l cas y
+convingués…</p>
+<p>Donava mostra de la energia que anava recobrant lo Rey, així en lo to
+de son parlar, com en sos moviments, quant un crit de admiració general
+deixá al monarca, com se sól dir, ab la paraula en la boca.</p>
+<p>En aquell instant, entrant tot un torrent de gent en la plassa del
+Rey, romperen las trompetas que acompanyavan al pregoner de la ciutat, y
+alsantse á las finestras la major part dels que’s trobavan en lo palau,
+pogueren estos ohir clara y distinctament lo que aquell deya.</p>
+<p>Gran fou la admiració del Rey á tal novetat, y mes al dirli que’l
+comprador y l’alguasir pujavan ja las escalas del palau, y derrera de
+ells seguian los concellers de la ciutat, acompanyats de dotze prohomens
+y de sos assessors ó jurisconsults. Sens dubte que en aquell moment
+acudiren á sa memoria aquellas paraulas de Benet XIII en Perpinyá, peró
+refentse sa dignitat, contant que’l mal era ja inevitable, com pugnador
+desesperat que no pót sortir sens la mort de una batalla, alsá lo cap, y
+manifestá una serenitat que ni li permitian, de segur, los dolors que
+patia.</p>
+<p>–Y qué es aixó? Quí mana fer aquest pregó? digué al primer moment lo
+Rey, dirigint la vista al veguer? Un oficial reyal, en tan crítica
+situació, consent…</p>
+<p>–Executor sò, senyor, de las deliberacions del Concell, quant no se
+separan de la lley. Jo prescindesch del objecte, y ja veheu que á vostre
+costat me trobo.</p>
+<p>–Es á dir… es á dir… que la lley es aquí un llas que fins subjecta
+als servidors del trono? ¿Y pera’l Rey no hi haurá lley?</p>
+<p>Anava dihent aixó’l Rey, mentras lo pregoner llegia, y al arribar á
+sos ohidos la clara veu de En Cadireta, que llavors la esforsá mes que
+may, publicant que’l Concell castigava ab pena de mort al que’s resistís
+ó no volgués pagar lo vectigal, la serenitat del monarca se convertí en
+ira, y en cambi regná un gran silenci entre’ls que’l rodejavan, callant
+los áulichs pót ser de por y’ls demés patricis de abatiment, per véurer
+tan compromesa la pau entre’l Rey y son poble, als quals indistinctament
+volian.</p>
+<p>L’únich que parlá, aprofitant aquella ocasió, fou lo donzell, que,
+descorrent bè una cortina, pera que’l Rey no pogués evitar la
+contemplació de lo que passava en la plassa, digué:</p>
+<p>–Ja ho veheu, senyor! Ja veheu si tenia rahó al parlarvos poch ha,
+que poble tant ingrat y desconegut no mereix de son rey sinó cástich
+rigorós! Exhigiu clara y distinctament dels magnats que us rodejan la
+ajuda que estan obligats á darvos, sacudiu tot dubte, y jurada sa
+promesa, empunyen los cavallers sas llansas, y basta ab la companyia de
+arquers que us guarda, pera dispersar aquestas turbas, y jo, com vostre
+majordhom, los diré ahont han de dirigir sos trets. Guanyau lo primer
+pas, senyor, y ho guanyaréu després tot, que brillant vostre poder,
+enlluernats han de quedar vostres enemichs quant lo miren. Ánimo,
+senyor! Aquí está ma espasa y mon pit en vostre servey! Ánimo, que per
+mes que digan y per mes que us troben malalt, anys han de passar ans la
+campana de Velilla no anuncie vostra mort.</p>
+<p>–La campana de Velilla? digué’l Rey, mirant tot admirat al donzell, y
+com si aquell recort li hagués portat una mala idea en la imaginació.
+¿Es cert que la campana de Velilla anuncia la mort dels reys de
+Aragó?</p>
+<p>–Així ho créu lo ignorant poble, sense saber perque, peró encara que
+sia, no ho dubteu, senyor, no ha de tocar per vos encara. Ánimo, ánimo,
+rey de Aragó, y trapitjau ab vostra planta aquest poble revoltós, y
+doblegau lo cap de la serpent que l’enmetzina!</p>
+<p>–Peró la campana de Velilla?… torná’l Rey, com fixat en un
+pensament.</p>
+<p>–Deixaula córrer. Altre ha de tocar per vos.</p>
+<p>–Y quina?</p>
+<p>–Quina? La de la catedral de Santa Creu, avisant que’l Rey surt á
+cavall y crida á son costat á tots los bons pera destrohir als
+traydors…</p>
+<p>Si aquell pensament no hagués sortit de un home misteriós y mal mirat
+en la cort, tal volta hauria arribat á inclinar los ánimos de alguns
+molt amants del Rey, y mes ab lo to y energia ab que l’espressá’l
+donzell, peró dubtosos sempre dels actes de aquest, los cortesans
+continuaren muts, inclús lo senyor Primogénit.</p>
+<p>–Qué dius á aixó, príncep? preguntá á aquest son pare.</p>
+<p>–No puch dir mes, senyor, sinó que sento lo disgust que estau
+passant, y en lo qual tots tenim culpa.</p>
+<p>–Ho créus així?</p>
+<p>–No puch menos de créurer aixó, quant sè que la ciutat vos pórta tant
+amor, com estremat es son zel per sas llibertats. No fa molts dias, que
+haventse castigat á un delinqüent, sens inseguir las constitucions, mas
+orellas han sentit de boca dels diputats la crua advertencia de “que
+encara no era seca la tinta ab que’s firmá lo compromís de Casp, y ja’s
+trencavan las lleys,” y una vegada esmenada la infracció, dech dirvos,
+pare y senyor, que res he esperimentat contrari á la lleyaltat y bon
+afecte que tots los catalans me portan. Fèu examinar, ab tota fredor,
+l’orígen de aquesta disputa, y tal volta’l remey se trobará sens
+necessitat de escándol.</p>
+<p>–Y com se evita, quant véus que casi assaltan ja mon palau?</p>
+<p>–Senyor, digué lo Primogénit ab tot respecte, participo de vostre
+sentiment, y sols desitjo que si cástichs hi ha de haver, se castiguen
+com mereixen tots los que sòn culpables.</p>
+<p>Lo Rey, no entenent prou lo significat de las paraulas del infant, lo
+mirá ab cert dubte, y girant la espatlla, anava á donar de nou quatre
+passos per la cambra, quant la general atenció se fixá en la comitiva
+que esperava á la porta. Així que el monarca distingí als concellers, y
+que’l gobernador y altres bons patricis detenian en la antesala al
+alguasir y al comprador, pera evitar que sa resposta irritás mes en
+aquell moment al que la esperava, digué ab frenesí:</p>
+<p>–Fèu bè de evitar que’m donen la resposta, quant los altres que
+esperan me la portan. Peró no’ls vull véurer, no’ls vull escoltar…</p>
+<p>–Senyor, senyor! digué’l gobernador mitj inclinantse; que no’s puga
+dir que s’ha perdut per vos la concordia que de aquí pót resultar.</p>
+<p>–Resoleu! anyadí á altres paraulas semblants á las del gobernador, lo
+Cardona.</p>
+<p>–Sí, resoleu! digué també’l Primogénit.</p>
+<p>Y’l donzell, usant un to sarcástich, repetí aquella súplica per
+tercera vegada, dihent:</p>
+<p>–Sí, sí: resoleu, que pera fer cumplir vostra resolució disposats
+estan y esperan los bons, é impacients estan los brassos y las
+espasas.</p>
+<p>Y doná un cop en terra ab la guaspa de la sèva.</p>
+<p>Accedí per fi’l Rey, y quant ja casi’l Concell estava á punt de
+tornarsen, cansat de esperar, á una senyal del monarca, baixaren las
+massas los massers que precedian, y llevantse la xia’ls concellers,
+entraren respectuosament, besaren la ma al monarca, y demanat permís
+pera parlar, ho feren alternativament cada un de ells, comensant per lo
+conceller en cap, y manifestaren al Rey, en suma, las seguents rahons:
+que anavan á suplicar, tant pera dar proba de lleyals vassalls, com pera
+usar de un dret que la lley concedia, en qualsevol cas que fos; que no
+eran ells ni’l poble los que havian promogut aquell disgust ab la
+Magestat reyal, y que una vegada apercebuda de aquell cas la lley, no’s
+podia permétrer que aquesta fos trencada en lo mes mínim; que en pagar
+lo vectigal los reys passats estava son profit, pus mal se podian
+defraudar los drets de que ells participavan, quant ajudavan ells
+mateixos á aumentarlos, de manera que aquest consentiment dels reys era
+la mateixa garantia de sa riquesa; que era cosa inusitada mudar may cap
+lley de la terra, sens que las corts, junt ab lo Rey, ho acordassen; que
+la condició de contribuir la casa reyal al pago de la imposició era una
+lley jurada, com totas las demés, per lo Rey, quant aquest jurá per tres
+vegadas sa conservació, al regonéixerlo per Comte de Barcelona los
+catalans; y que encara que fos viciosa dita lley, era lley y vigent, y
+bastava aixó pera no deixarla infringir; anyadint per últim, que no per
+tal empenyo havia de minvar la generositat de Barcelona envers sos reys,
+sempre que convingués.</p>
+<p>En seguida, un dels assessors que acompanyavan al Concell enumerá la
+diversitat de objectes sobre’ls quals cobrava dret, censals, cens ó
+imposició’l Rey, com eran, entre moltíssims altres, la lleuda reyal, la
+de Mediona y la de Tortosa, lo quintar ó pes reyal, los cops, ó dret de
+la quartera, lo roldor, la mostassafia, los panyos de ras de la Llotja,
+lo martinet de claus de la Dressana, las naus que partian á parts
+prohibidas, lo producte de la venta dels molins, qual aygua havia
+regalat en altre temps la ciutat de Barcelona á son senyor, las
+escribanias, los oficis de vegueria, la obra cuyta, la pescateria, la
+pesca, y per últim fins la mateixa carniceria, de tot lo que venia á
+resultar, manifestat per un dels concellers, que si’l Rey se negava á
+pagar la imposició, que era de la República, demá per igual rahó la
+República podia negar la part de preu que era arbitre del Rey, y aquest
+se quedaria sense rentas pera mantenir sa persona y cubrir sas
+necessitats.</p>
+<p>Per vensut havia de darse’l Rey ab tals rahons, y convensuda mostrava
+quedar la cort, mes que mes quant, en la part de acatament y ceremonial,
+manifestavan los concellers, al mateix temps que sostenian ab energia
+son dret, que no faltavan en res, ans indicavan tenir sentiment del
+altercat, y reverenciavan en sa persona y en son poder al monarca; peró
+ferit aquest en son orgull, y fet públich l’empenyo de sa resistencia,
+parexiali á don Fernando doble humillació la de accedir llavors á las
+rahons de sos vassalls, y fixantse sols en la idea de sa superioritat
+com á rey aclamat, y vencedor en Castilla y Aragó, passá un bell rato de
+pugna interior, en que ni parava atenció en lo que li deyan, ni
+recordava la situació en que debia trobarse com á rey: sols era llavors
+l’home y res mes que home, peró l’home favorit per la sort en los
+obstácles y en las ilusions de sa vida, l’orgull acariciat per la
+fortuna que topava llavors y per primera volta ab la adversitat, la qual
+se presentava á sos ulls com una imatge cuberta ab lo mantell de la
+justicia. Mes com no es aquesta sempre la amiga del home orgullós, y’l
+que havia de ser símbol de la justicia res tenia allí de rey, com á home
+havia de acabar y de resóldrer don Fernando, mes que mes quant l’actitut
+y las miradas dels sèus áulichs preferits afalagavan son orgull en
+aquell instant.</p>
+<p>Cansats, donchs, de esperar los concellers, y considerant com
+despreciada y abatuda sa dignitat per primera volta, cosa may succehida
+en temps dels reys passats, se miraren uns á altres, y prenent la
+paraula’l conceller en cap, digué resolt y enérgich, peró sens faltar al
+respecte:</p>
+<p>–Ja que es ineficás la súplica, ja que la rahó es inútil, ja que la
+paraula no basta y que la confiansa’s pert, Rey de Aragó, permeteu
+que’ls concellers de la sempre lleyal ciutat de Barcelona se retiren de
+vostra presencia.</p>
+<p>Y fent un acatament, besá la ma del senyor Rey, y’s colocá en la part
+oposada, en disposició de anarsen; feren lo mateix, per son ordre, los
+demés concellers y comitiva, durant qual ceremonia estava lo Rey ab la
+vista fixa, com si una gran admiració ó un pensament sol lo dominás, de
+manera que’s deixava besar la ma com maquinalment, y sens pararse en qui
+li besava; mes quant vegé que tota la comitiva repetia l’acatament en
+senyal de sortir del aposento, no pogué menos de dir:</p>
+<p>–Y es cert que us en anau?</p>
+<p>–Com la visita es inútil y’l cas es urgent… contestá’l conceller en
+cap. A menos que Sa Altesa’ns vulla donar resposta.</p>
+<p>–Resposta jo? Vosaltres sòu los que me la haveu de dar.</p>
+<p>–Está bè, senyor: prest la donarém.</p>
+<p>Y la comitiva, seguint al conceller en cap, avansá en direcció á la
+porta.</p>
+<p>–Com! Deteniuvos. Y perqué no me la donau ara?</p>
+<p>–En cas tan grave, senyor, no poden resóldrer per sí sols los
+concellers, y es precís que la resposta sia la delliberació de tot lo
+Concell. Ja la sabréu. Dèu vos guart, senyor.</p>
+<p>La comitiva estava ja passant la porta, quant lo Rey, alsant la veu,
+preguntá:</p>
+<p>–Conceller… conceller… Donchs no’m vóls ó no’m póts tornar
+resposta?</p>
+<p>–Nó… senyor!</p>
+<p>–Nó? insistí’l Rey, ple de ira.</p>
+<p>–Nó!… Nó!… contestá ab firmesa’l conceller; y repetint l’acatament,
+seguí cap á fora ab tota la comitiva, deixant al Rey sumament irritat y
+colérich, com se deixava véurer per sa cara y son mirar, y fins per sos
+gestos, pus no feya mes que tocarse’l front, esbufegar, crehuarse de
+brassos y passejarse, impacient y com obcecat, per amunt y per avall de
+la cambra, sens pararse en las personas que’l rodejavan.</p>
+<p>Alguns dels cortesans desaparegueren derrera dels concellers, y
+aquests, mentres durá la situació dubtosa y ayrada del Rey, al que
+contemplava tota la cort en silenci, tingueren temps de travessar la
+plassa, y’s dirigiren á tota pressa á la casa del Concell, arrastrant ab
+tal regrés tot lo gentio que ocupava las inmediacions del palau.</p>
+<p>Lo Rey, al passar per devant de la finestra, mirava cada volta á la
+plassa, y observant que aquesta quedava enterament neta, se girá llavors
+als que quedavan de la cort y’ls digué:</p>
+<p>–Fora sòn, sí… ja sòn fora. Peró á tossut, tossut y mitj. No menjará
+carn lo rey de Aragó pót ser per avuy… mes demá, jo us asseguro que no’n
+menjarán ells. Qué dich demá? Avuy mateix si convé…</p>
+<p>–Avuy, avuy, senyor! torná ab veu de tro’l donzell. Obrau avuy, que
+demá ja fòra tart. Que la carn coste carn, y pus per rey vos aclamaren y
+us juraren, ensenyaulos á ser carn de vassall, quant sa sanch vól bullir
+com sanch de rey.</p>
+<p>–Tens rahó, capitá, contestá’l Rey, tan animat en aquell moment, que
+semblava com si res patís del cos; tens rahó! Ta veu es aquí ma medicina
+y mon consol, ton consell assegura ma esperansa, y pus ets venturós en
+tas empresas, empren ara quant tothom calla, que ton rey te confirma y
+reitera aquí’l títol que’t doná en un altre apuro. Pensa y prepara,
+bombarder de Balaguer, que’l Rey es ton amich. Discorre quant convinga,
+y fes que ton rey puga replicar ab honra, segons sia la resposta dels
+vassalls.</p>
+<p>Mossen Borra, que havia quedat en un estrem de la cambra sense
+pérdrer de vista al Primogénit, al ohir aquestas paraulas del donzell,
+sospirá ab gran forsa, exhalant un ah! que sentí tothom, rebaté sa gorra
+per terra, alsá després los brassos al cel com suplicant, y portantse
+després las mans als ulls, quedá en un recó ab una actitut com si
+plorás.</p>
+<p>L’infant don Alfons, que vegé tot alló y entenia’l significat dels
+gestos del juglar, avansant llavors fins al costat del Rey, moderá
+l’efecte que havian produhit las paraulas de aquest y del donzell,
+dihent:</p>
+<p>–Quant se tracta de la honra de mon pare y de mon rey, lo fill y’l
+llochtinent general de Catalunya ha de ser lo primer conseller que á vos
+s’acoste. Disposau quant vos semble, pare y senyor, mes pera obrar,
+escoltau ans mon consell.</p>
+<p>–Tal de tu esperava, mon fill, contestá’l Rey, apretant la ma al
+príncep. Mes, entretant, res se pert en prevenirse… Ves, digué al
+donzell, ves, capitá y amich, discorre’l millor plan de esta campanya,
+pus no convé dormir quant l’enemich está despert.</p>
+<p>–Fiau en mi, senyor! digué’l donzell, sortint com un llamp de la
+cambra. Y tot marxant, anyadí pera sí aquestas paraulas: –Avuy es ton
+dia, donzell de Puymoren! Avuy te recobrarás tot lo perdut. Avuy será
+teu lo poder, y ab poder destruirás los obstacles que t’impedian… y
+entre ells, los obstacles del amor.</p>
+<p>Lo goig diabólich que llavors esperimentava’l donzell era, sens
+dubte, fill de la idea que’l dominava de fer víctimas á dos homens, y de
+ferlos víctimas pera que víctima fos després, per necessitat, una
+dona.</p>
+<p>Al moment de sortir lo majordom, y quant l’infant inclinava en certa
+manera á son pare, pera que entrás en una cambra inmediata, los
+cortesans, indecisos, no’s movian de son lloch, mes sonant en aquell
+moment un gran cop del seny ó campana major de la Seu, un pasme general
+se difundí entre totas quantas personas se trobavan en aquell lloch,
+desde’l mateix Rey, fins al últim porter.</p>
+<p>–Qué es aixó? cridá’l Rey, agafantse ab son fill, y semblant com
+que’l mal de son cos tornava á revíurer.</p>
+<p>A la primera batallada ningú respongué; mes á poch, lo seny ne doná
+un altre y seguí tocant ja ab tota forsa, y llavors los cortesans
+comensaren á mirarse’ls uns als altres sense saber qué fer.</p>
+<p>–Una altre batallada? torná á dir lo Rey. Una altre?… y una altre?…
+Qué es aixó? Qué significa aquesta campana? Diheu, mon fill, mon
+conseller ¿qué es aixó?</p>
+<p>–Calmauvos, pare y senyor. Aixó es l’avís de la resposta que us han
+de dar. A la veu de aquest bronzo vá á reunirse’l Concell de la ciutat
+pera enviarvos sa contestació, y pus previngut voleu estar quant vos la
+done, veniu á sentir ans mon consell, si us acomoda.</p>
+<p>Refet lo Rey, ab las paraulas de son fill, del susto instantáneo que
+acabava de rébrer, seguí l’impuls del príncep, que’l conduhí á una
+cambra inmediata, dihent tot marxant ab alegria, y olvidantse de
+despedir á la cort:</p>
+<p>–Ah! si no es mes que aixó… Anem, anem, que si no es mes que aixó,
+temps me queda pera prevenirme… temps me queda pera reforsar encara mes
+ma paraula reyal.</p>
+<p>A una senyal del príncep, lo juglar mossen Borra passá al derrera de
+ell, colocantse inmediat á la porta per ahont havia de entrar lo Rey, y
+á poch desaparegueren los tres, girant la clau lo juglar, de part de
+dins, tan prompte com s’hagué introduhit.</p>
+<p>Alguns dels áulichs del Rey anaren desfilant per diferents cantons, y
+altres bons patricis y cavallers, indecisos per véurer la estranya
+despedida de aquell, no feren mes que preguntarse mutuament: –Qué farém?
+Qué farém?</p>
+<p>–Qué farém? contestá Guerau Alemany de Cervelló, gobernador general
+de Catalunya. Quant lo Rey no’ns ha despedit, quant amenassa un perill á
+la patria, y quant es possible que la forsa haja de judicar la rahó,
+deber es dels bons quedarse aquí á guardar la antesala de son Rey. Aquí
+vetllará ab sa espasa lo gobernador de Catalunya, fins á saber que ha
+passat la tempestat.</p>
+<p>–Y jo també, senyor… Y jo també… Y jo també…</p>
+<p>Aquestas foren las veus que, en contestació al gobernador, sortiren
+de tots endrets de la cambra, y que anaren seguint, perpetuantse y
+repetintse.</p>
+<h3
+id="xxxi.">XXXI.
+<br>Las cartas. Per fondo que’s fassa’l foch sempre respira.</h3>
+<p>Llarga fou la pugna que tingué lloch en la cambra secreta del Rey,
+mentres la cort esperava y’l Concell de Cent resolvia. Ni’l desitj
+conciliador del Primogénit, que feya véurer á son pare quin era’l
+verdader carácter dels catalans, y li recordava la diferencia que
+existia entre sas lleys y costums y las de altres terras y nacions, ni’l
+oferiment que li feya’l bon príncep de constituirse ell en mijancer pera
+evitar un rompiment, ni las llagrimas y laments del lleyal juglar mossen
+Borra, que així volia gloria pera son poble com pera son Rey, ni las
+súplicas de un y altre amich, que demanavan s’escoltás lo parer de
+personas distingidas de la ciutat y de la cort, pogueren ablanir y
+convéncer en lo mes mínim al tossut y orgullós Don Fernando. Lo nou rey
+acabá pera dir á son fill, que com á fill no s’oposás á la voluntat de
+son pare, y al juglar, que no faltás á son ofici, pus mal gloriós era’l
+que plorava en compte de ríurer.</p>
+<p>–Jo sè qué he de fer, y pus no’m donau lo consell que esperava, forsa
+tinch encara pera esperar fins á saber aqueixa fatal resposta que m’han
+de donar los que administran la ciutat. Quant la conciencia no m’acusa
+de falta, quant fins servidors ínfims me ofereixen son bras y sa espasa,
+res he de témer… que no tinch cap falta, nó, senyor fill.</p>
+<p>Digué aquestas últimas paraulas ab cert to de autoritat y de
+reprensió lo Rey, com volent dir que s’admirava de que precisament son
+fill se separás de son sentir en aquella qüestió; mes, rebifantse al
+ohirlas l’infant don Alfons, á qui no faltava la part de enteresa y
+noble orgull de que havia de donar probas mes endevant, sens faltar per
+aixó al respecte que mereixia son pare y rey, contestá:</p>
+<p>–Cap falta teniu pera’l fill, senyor pare, mes aquí’l fill es també
+vostre llochtinent, y com á tal, dech demanarvos compte de una y grossa
+que acabau de cométrer…</p>
+<p>–Qué es aixó? Qué vóls dir? Serás tal volta la eura, que destruheix
+la paret que la aguanta?</p>
+<p>–Parla aquí’l llochtinent, senyor: no parla’l fill.</p>
+<p>–Donchs digas: ¿quina es eixa falta que ponderas?</p>
+<p>–Quina, senyor rey? La confiansa il·limitada que acabau de donar á un
+home que no coneixeu, que no sabeu qui es, y que vos pót ser traydor
+demá, com ahir ho fou de sa terra y de son senyor.</p>
+<p>–Y quí es son senyor, si jo sò son rey?</p>
+<p>–Llegiu aquesta carta que he rebut en Gerona y ho veuréu.</p>
+<p>Y deixant en mans del Rey la carta á que’s referia, eix se la posá á
+llegir, quedant un tant admirat, peró com si fes esforsos en no volerse
+convéncer, sens dubte per recordar que del bon pensament que concebís en
+aquells apuros lo donzell, com havia promés, dependiria en gran part lo
+quedar ab honra en la qüestió promoguda.</p>
+<p>Així deya la carta:</p>
+<p>“Nostre car nebot. Nos havia pregat, fa algun temps, lo rey de
+Fransa, á instancia del Rey vostre pare, que manassem predicar en nostra
+terra en favor del papa Benet. Ni á ell ni al rey de Aragó haviam tornat
+resposta, mes ara que aquest acaba de donar lo bon exemple de negar la
+obediencia á aquell intrús, devem darli mostra de la pau que desitjam,
+avisantlo, pera evitarli nous enganys de traydors. Pláciaus, donchs,
+ilustre príncep, enterarnos de si es cert que en la cort de Barcelona,
+com nos han assegurat, s’hi troba un home anomenat March Tullat, vassall
+nostre, lo qual fou culpat de sacrílego, violador é inhumá, y s’ha
+escapat dos voltas de nostre poder, guarintse y amparantse dins las
+fronteras de vostra terra y en los llochs inmediats al castell de
+Puymoren. Si’l reteniu, y vostre pare desitja renovar la pau y tregua
+entre abdos, dignauvos escríurernosho, segurs de que ab lo primer faréu
+un servey á Dèu, y ab lo segon contribuiréu á la pau que tothom desitja.
+La Santa Trinitat vos tinga á vos y á vostre pare en sa guarda. Dada en
+Foix, á quinze de mars de 1416. Joan, Comte de Foix.”</p>
+<p>Divers efecte fou lo que produhí la lectura de aquella carta, del que
+esperava’l príncep, per mes que interiorment lo Rey sentís una punxa que
+li clavava’l cor, pus quedant sols un breu rato com pensatiu, digué al
+fi aparentant indiferencia:</p>
+<p>–Y bè ¿qué? Precisament qui parla de traydors y de voler pau, lo gos
+de tots los amos que’l pagan y l’enemich mes traydor y constant de la
+casa de Aragó. Sols lo pót fer móurer la enveja de véurer que me’he
+posat en bon lloch. Y á mes, que no sè qui pót ser aqueix traidor que
+per dos voltas ha deixat escapar de sas mans…</p>
+<p>–Senyor rey ¿no trobau cap semblansa entre’l nom del castell que
+menciona lo de Foix y’l nom de un dels oficials de vostre palau, á qui
+acabau de donar confiansa il·limitada?</p>
+<p>–Lo majordom vóls dir?</p>
+<p>–Lo majordom. Recordau com li deyan ans de tenir tal ofici, y com li
+diuhen encara molta gent.</p>
+<p>Lo Rey torná á mirar la carta y digué:</p>
+<p>–En efecte: Puymoren es lo nom del majordom. Peró ¿qué tè de
+particular aixó? Si’l traydor s’acullí en un castell del majordom…</p>
+<p>–Aquí está’l cas: que’l castell y son territori no sòn del tal
+donzell, sinó feus de la corona, que posseheix un cavaller rossellonés,
+com vos ho fará véurer lo veguer de aquella part del Rosselló, y á mes,
+cap títol de tal nom se troba may en cap llista de convocació de corts,
+ni en lo llibre del bras militar de la Diputació, y fins vos dirá vostre
+arxiver, que no’s troba en lo reyal arxiu cap títol de donzell junt ab
+lo del castell de que’s parla.</p>
+<p>–Y ahont cau aquest castell?</p>
+<p>–Es lo primer que’s troba al entrar en lo comtat de Rosselló, passats
+los mollons ó fronteras del de Foix. Mossen Borra, que coneix la carta
+de la terra, y especialment la que’s guarda en la llibreria del últim
+rey, vos podrá dir ahont se troba lo lloch de ahont ha robat lo nom
+aqueix defensor de vostra honra y robador de la dels altres.</p>
+<p>–Cert, senyor, no’n dubteu, contestá mossen Borra, y estau segur que
+aquest home, á qui de molt temps seguesch los passos, es una mala serp
+que deixa marcat son rastre per tot allá ahont passa.</p>
+<p>Lo Rey, suspens un moment, y marcant en la cara certa espressió de
+ironia, mirá á un y altre un bell rato, y digué aprés:</p>
+<p>–Dèu vos fassa bons. M’admira de la manera que fèu cas de aquest mal
+vehí perque se li ha escapat de las mans un que tal volta no volia ser
+esclau de sas manyas, sens volervos recordar de las vegadas que ha
+deixat escapar á sos soldats, pera venir á fer mal en nostres dominis.
+¿No us recordau de qui eran los defensors de las murallas de Balaguer?
+De qui eran los que sembraren de espant y terror las comarcas de
+Urgell?</p>
+<p>–Prou, senyor, prou! contestá, sospirant ab gran forsa,’l juglar.</p>
+<p>–Donchs si ho coneixeu, podeu conéixer també que’l nom de gascó es un
+nom ab qui jo estich renyit.</p>
+<p>Mossen Borra, tornant á sospirar y aparentant temor ó respecte, no
+contestá de prompte, mes á poch, sens alsar los ulls, y detenintse de
+tant en tant en sas paraulas, digué:</p>
+<p>–Recordo, senyor, qui sòn los gascons, recordo’l mal que feren en
+Urgell… peró també recordo los assessinats que alguns de aquella gent
+arreplegadissa feren en territori del antich regne de Aragó, assessinats
+que vos no haveu pogut venjar encara, y que, á conseguirho, senyor,
+anyadiriau un altre floró á vostra corona, y calmariau tal volta’l
+descontento de aquest poble avalotat.</p>
+<p>–Parlas per l’assessinat del arcabisbe de Saragossa?</p>
+<p>–Per ell parlo.</p>
+<p>–Y á que tè cas citar aqueix fet, impossible de averiguar? Fins tu,
+juglar, voldrás tal volta culpar á ton rey de omís? Qué significa ton
+parlar y’l to lamentós que usas? Arribaré á créurer, com rey que sò, que
+tots vos conjurau pera matarme á penas y á dubtes! Ya sè, ja, y’m consta
+bè, que un de aquells assessins era gascó, peró quant s’ha fet pera
+averiguar qui era ha sigut inútil.</p>
+<p>Al dir lo Rey aquestas paraulas, lo Primogénit y’l juglar se donaren
+mutuament una mirada, que venia á ser com un raig de esperansa,
+penetrat, en aquell moment, en lo cor de cada un.</p>
+<p>–Perdó, digué’l juglar, perdó, senyor rey, que no preten vostre mes
+ínfim peró mes lleyal servidor excitar may vostra ira.</p>
+<p>–Parla, donchs.</p>
+<p>Lo juglar tragué llavors de son esquer dos cartas, y ab to un tant
+misteriós digué:</p>
+<p>–Malehit dia primer de juny del any onze, pus se cometé en lo camí
+que vá de Almunia á Almonazir un sacrilegi que horrorisá fins als
+contraris de las víctimas: un potentat y un sacerdot disputavan sobre un
+dret, acudiren llavors sectaris de un y altre, y la disputa se
+transformá en guerra: á poch ensangrentava aquell lloch lo sagrat cos de
+un arcabisbe, que traspassá ab una llansa un indiscret é inhumá servent,
+lo qual destruhí ab aquest acte la vida del sacerdot y la honra y bon
+nom que pogués tenir l’amo á qui servia. Malehit, sí, malehit sia lo dia
+primer de juny del any onze!</p>
+<p>Lo Rey escoltava ab atenció, donant mostras de sentirse conmogut. Lo
+juglar continuá.</p>
+<p>–Malehit sí, malehit sia aquell dia, peró benehit sia’l dia tres de
+juny, en que’ls indiscrets assessins donaren un pas, per lo qual tal
+volta ab lo temps se’ls descobresca la cara. En lo monastir de Poblet
+demanaren aculliment, aquell dia, dos pelegrins, los quals donaren á
+enténdrer que s’havian perdut. Lo frare que’ls rebé notá en son parlar
+que no era ben catalá, y al dirigirlos algunas preguntas l’abat,
+pretestant humilitat y vergonya, evitaren tot lo possible de respóndrer,
+sens dubte perque no’s notás son accent gascó. Albergats quedaren
+aquella nit los dos romers, mes á la matinada seguent desaparegueren, y
+no podent robar altre cosa, se contentaren amportantsen dos cadellets
+mastins que per allí rodavan. Pocas horas després, y quant los frares
+trobaren á faltar los gossos, arribavan al monastir los saigs del veguer
+de Montblanch, ab una companyia de empavessats, en busca dels assessins
+del arcabisbe de Saragossa, que se sabia de cert havian dormit allí
+aquella nit. Peró era ja tart, y may mes se ha sabut de ells, fins que
+la Providencia ha senyalat lo camí de descubrirlos. Sabut es, senyor,
+que per fondo que’s fassa’l foch sempre respira, y que basta sols una
+guspira pera cremarse un gran bosch.</p>
+<p>–Peró ¿qué vóls dir ab tot aixó, juglar? Explícat?</p>
+<p>–Me esplicaré, digué primer ab tota calma y després ab energia’l
+juglar; un religiós de Poblet fa poch que regonegué á un de aquells dos
+petits gossos mastins que robaren los romers, á aquell cadellet que es
+ja ara gos fet y famós, peró son cor virtuós l’apartá de fer mals
+pensaments, escapántseli sols, é involuntariament, que aquell robo
+s’havia comés en lo dia mateix ó inmediat al de un sacrilegi. Aixó fou
+la guspira, senyor, que haurá de produhir lo foch: bastá aquesta
+sospita, pera que vostre mes lleyal servidor escrigués á dos altres
+monjos, preguntantlos de aquest fet, mes sens dirlos l’objecte. Aquí
+están las respostas: llegiulas, senyor.</p>
+<p>–Y qué hi ha en ellas?</p>
+<p>–Qué hi ha? contestá mossen Borra, deixant sobre de la taula las
+cartas, inmediatas al Rey, que las mirava y semblava com si no las gosás
+á tocar. En la una veuréu las senyas de un dels pelegrins, en la altre
+las senyas del cadell. Comprobaulas, senyor, y veheu si en lo pelegrí
+veuréu la cara del gascó que’s diu donzell de Puymoren, y si en las del
+cadell trobau alguna semblansa ab lo gos que l’acompanya.</p>
+<p>–Ira del cel! esclamá’l Rey. Y precisament en quin punt arriba
+aquesta sospita! Si aixó fos cert. Quí sab si descubrintse’l criminal y
+dantseli’l cástich merescut, podria en tal ocasió…</p>
+<p>Lo Rey quedá pensatiu: lo que’l feya estar suspens era una alusió que
+s’anava transformant en un dubte. Així calculava’l Rey:</p>
+<p>–Peró ¿bastará un acte de justicia pera distráurer als que’s
+manifestan tan zelosos de sa lley? Y á mes, que no hi ha temps… y fòra
+inutilisar tot lo que aqueix home hagués preparat en mon favor… Mes ay!
+¿Y si aqueix home fos realment un traydor, y vehent perduda ma causa fos
+lo primer de ferme traició?</p>
+<p>–Qué pensau, senyor? preguntá’l príncep, vehent á son pare
+indecís.</p>
+<p>En aquell moment lo dubte’s desvaneixia, y’l Rey tornava á ostentar
+en sa cara la marca de son carácter resolut.</p>
+<p>–Penso… penso que aixó no pót ser, que tot no passa de sospitas
+infundadas.</p>
+<p>–Es possible que cregau tal cosa?</p>
+<p>–Com no ho he de créurer? Lo traydor de ofici en una cosa ó altre ho
+demostra, y’ls serveys del donzell de Puymoren no proban mes que una
+constant lleyaltat. ¿Quí’s presentá en lo perill á donarme’l millor
+consell quant lo siti de Balaguer? Quí deixá escapar als gascons en la
+nit anterior al triunfo? Quí dirigí ab acert las bombardas contra’ls
+apinyats arreplechs del somatent? Quí sinó ell, lo després y generós
+donzell, que, en mos oferiments, se limitá á demanarme sols en
+recompensa lo títol de amich? Y després, ¿no s’ha contentat ab un simple
+ofici de mon palau, servint per tant temps ab lleyaltat?</p>
+<p>Lo príncep no sabia que contestar: sols mossen Borra digué:</p>
+<p>–Sabeu, senyor, que es propi de astuts buscar las ocasions, y que es
+la humiltat y la generositat moltas voltas lo recurs dels ambiciosos y
+dels usurpadors. A mes, que sobre quant haveu dit bastará sols fer una
+reflexió. ¿Creheu, senyor rey, que cap catalá, aragonés ó castellá
+hauria deixat passar y escapar als gascons, sinó hagués sigut gascó lo
+que guardava la palissada en lo punt per ahont aquells fugiren?…</p>
+<p>–Ba, ba! contestá Fernando, resolt é interrompent al juglar. Fora
+cabilositats. Deixau que cumpla’l majordom mon encárrech, y en quant á
+lo del assessinat, quant los encargats de Aragó no han pogut fer res ab
+la última é interessant nota que’ls vaig enviar, res s’averiguará.</p>
+<p>–Y quina es aquesta nota? preguntá’l príncep. No’s pót saber?</p>
+<p>–Sí, es l’estracte de la carta que m’enviá mon nebot, lo rey Joan de
+Castilla.</p>
+<p>–Una carta del rey de Castilla! digueren á la volta y com admirats lo
+príncep y’l juglar.</p>
+<p>–Una carta, qual contingut jo mateix no recordo, perque la vaig
+rébrer fa poch á Perpinyá, quant estava amohinat ab la vista del Papa y
+l’Emperador, y quant mon malalt cap ni tranquil podia estar sobre del
+coixí. La vaig donar á mon escribá perque’n fes l’estracte,
+encargantli’l secret, y després que l’hagué enviat als aragonesos, me la
+retorná, y en mon cofret la guardo encara.</p>
+<p>–Peró, diheu, diheu, pare y senyor, esclamá’l príncep; diheu, per
+amor de Dèu, lo que us contava’l rey de Castilla, pus me diu lo cor que
+tal carta ha de ser ajuda pera reforsarse vostra honra.</p>
+<p>–Poch deya en sa carta’l Rey, pus consistia en enviarne una altre,
+que, al morir, li fèu entregar un antich patge de la casa reyal, que
+havia servit ab las tropas castellanas en Catalunya, demanantli que
+tingués la bondat de enviármela á mi.</p>
+<p>–Y de quí era la carta inclusa? preguntá ab impaciencia’l príncep.
+Diheumho, diheumho, senyor!</p>
+<p>–Era escrita per don Antoni de Luna al comte de Urgell, esplicantli’l
+fet de la mort del arcabisbe, de que ell se disculpa, com ja sabeu que
+probá de ferho, y descubrintli’l nom del verdader culpable, qual carta
+de cap profit ha sigut, perqué, á pesar de ser auténtica del Luna, se
+véu que es suposat lo nom del criminal, pus de ell no s’ha tingut cap
+noticia y res per ell s’ha pogut averiguar.</p>
+<p>–Oh, llum del cel, llum de la veritat y de la justicia! esclamá
+alsant los brassos lo juglar, com ple de confiansa ab aquella noticia, y
+exhaltat per sa viva imaginació.</p>
+<p>–Oh fortuna! digué’l príncep, al mateix temps que esclamava’l juglar.
+Peró acabau de dir, mon pare, que en la carta consta’l nom del
+culpable…</p>
+<p>–Sí, en la carta’l diu ó’l suposa don Antoni de Luna, que es lo mes
+probable.</p>
+<p>–Y quin es aqueix nom? Diheulo, senyor.</p>
+<p>–No’l recordo… ó millor, no’l sè, que poch m’importava’l nom, ab tal
+que’ls aragonesos n’haguessen tret profit. Peró ¿qué han de tráurer? En
+Lleyda s’han estacat, fent desde allí diligencias, y tot inútil, segons
+escriuhen. Jo estranyo que, sabent ma vinguda, no hajan vingut ja ells á
+tornarme la nota y á queixarse de nou.</p>
+<p>–Qué diheu, senyor? Y com no m’haveu fet també á mi aquest
+encárrech?</p>
+<p>–Ara pensava ferho, peró de prompte valia mes que comensassen ells,
+que tenian mes fácil medi. Com que entre ells hi ha un dels testimonis
+del fet, lo qual se salvá ab aquell Joan Bonet, rector de San Martí, que
+era un dels que acompanyavan al arcabisbe, junt ab lo sagristá major de
+Saragossa…</p>
+<p>–Juglar, juglar! digué llavors lo príncep, espressant ab sos ulls la
+alegria de sa esperansa. ¿No sens lo que conta mon pare?</p>
+<p>–Ho sento, y tan bè ho sento, contestá’l juglar, que fins ho veig.
+Dèu nos escolte á tots.</p>
+<p>–Ara sols falta, continuá’l príncep, agafant ab carinyo las mans de
+son pare, que’ns deixeu véurer aquesta famosa carta, aquest nom que vos
+no recordau, y que tant nos podrá servir pera seguir lo fil de aquest
+embolicat ram. Ahont la teniu, senyor, ahont la guardau? Donáumela quant
+mes prest millor; vinga eixa carta, vinga eixa carta, mon pare…</p>
+<p>–Ahir te la hauria dada! contestá’l pare, interrompent al fill.</p>
+<p>–Y avuy nó? Qué es lo que diheu, senyor?</p>
+<p>–Ahir no tenia ni dubtes ni confiansas… mes avuy no sè lo que
+m’espera, y no’m convé mostrar recel de un dels homens en qui fio. Póts
+pensar que, fos qui fos lo donzell, si tenia la sort de ajudarme ab
+algun de sos felissos pensaments, com espero…</p>
+<p>–Qué?… Qué fariau?</p>
+<p>–No sè lo que faria, peró estaria en mon deber no olvidar son servey,
+y may, may…</p>
+<p>–Qué?… Deixariau de castigar al assessí del arcabisbe?</p>
+<p>–Callau, mon fill! digué’l Rey, arrugant lo front y com sentintse
+ferit en sa honra.</p>
+<p>L’infant continuá ab energia:</p>
+<p>–¿Voleu que, ab tal amparo ó ab tal dessídia, se desllustre la pura y
+bona fama de que disfrutau? Guardau, senyor, guardau de posar aquesta
+taca en lo noble escut de Aragó, que us serveix de corassa, y en lo
+gloriós de Castilla, que us serví de bressol.</p>
+<p>–Callau, mon fill, callau! repetí’l Rey, apartantse com amohinat y
+passantse la ma pel front.</p>
+<p>–Sí, mon pare! Sia lo que’s vulla lo resultat del fet de aquest dia,
+lo culpable déu ser castigat y la justicia satisfeta. No fos cas que
+després anasseu á Aragó, y’l descontento de aquell poble vos presentás
+un espectacle com lo que us ofereix avuy la ciutat de Barcelona…</p>
+<p>–Callau, mon fill, callau, per Dèu, vos dich!</p>
+<p>Lo Rey, en estrem capficat, y sentintse revíurer los dolors de son
+mal, se deixá cáurer en una cadira, y apoyá’l cap sobre la ma dreta.</p>
+<p>–Mon pare, abatut vos veig, peró convé que’m doneu aqueixa carta…</p>
+<p>Los ulls del Rey brotavan llavors nova ira. Alsant lo cap, s’esforsá
+en posarlo test, y agafantse ab los dos brassos de la cadira, digué
+resolt:</p>
+<p>–Donchs no teniu que cansarvos, senyor fill, que la carta no la
+hauréu, fins que vostre pare sapia com queda sa honra. Aquí, bo ó malalt
+espero. Quant lo Concell ó la ciutat m’haja dat sa resposta, quant se
+veja qui es que m’ajuda, y sobre tot qui es que’m salva, llavors
+tornáumela á demanar, peró ans, nó!</p>
+<p>–Y me la daréu?</p>
+<p>–Tornáumela á demanar, y llavors veurém.</p>
+<p>–Peró si queda salva vostra honra, ¿me la daréu, senyor?</p>
+<p>Lo Rey, ple de fastidi y mostrant un aspecte enteramente
+hipocóndrich, tardá en contestar, mes á la fi digué:</p>
+<p>–Si ma honra se salva… si’ls lleyals sòn lleyals, sí… mes si no,
+nó.</p>
+<p>–Oh! no us olvideu de aquesta paraula, rey y senyor. No us faltarán
+lleyals que guardarán vostra honra, y quant nó, aquí está vostre fill y
+vostre llochtinent, que desenveynará per vos, y per primera volta, la
+espasa mes noble de Aragó, en defensa de aquella, ó sabrá morir á
+vostres peus. De vostre costat no’m moch y á vostre costat espero, y
+quant arribe la hora, no’m fèu esperar mes, mon pare, daume la carta que
+us demano.</p>
+<p>En compte de contestar lo Rey, bellugá sols lo cap en senyal
+afirmativa, apretant ab sa ma dreta la de son fill: los aguts dolors que
+sentia feyan que en aquell moment la qualitat de pare guanyás á la de
+rey.</p>
+<p>Mirantli á la cara’l príncep y observant quant traspostadas estavan
+sas faccions, sentí temors que l’espantaren, ajudanthi tal volta lo
+mateix dubte que sentia, per no tenir en son poder la desitjada
+carta.</p>
+<p>–Pare, pare, li digué: ¿qué teniu? Vos trobau mal?</p>
+<p>Lo Rey contestá ab certa pena, á efecte del fort dolor que
+l’atormentava.</p>
+<p>–Lo físich… lo físich… que vinga prest mon físich.</p>
+<p>–Juglar, cridá llavors lo príncep, aguantant la ma del Rey; corre,
+ves á buscar al metge: que entre sens detenirse. Depressa, depressa.</p>
+<p>–Allá vaig, senyor! contestá’l juglar, obrint la porta y sortint
+corrent de la cambra.</p>
+<p>–Y la medicina, digué’l Rey ab veu defallida; que’ns porten la
+medicina.</p>
+<p>–Sí, senyor, sí; la medicina pera aliviar vostre cos.</p>
+<p>Digué aixó en veu alta’l juglar desde fora; mes pera sí, anyadí
+aprés:</p>
+<p>–Y á mes de la del cos, Dèu fassa que puga trobar la que ha de servir
+pera consol del esperit!</p>
+<p>Aludia ab aixó mossen Borra á la observació que pensava fer, durant
+aquell dia, dels passos que donás lo donzell, y á la esperansa de véurer
+quant ans als aragonesos encargats de averiguar sobre la mort del
+arcabisbe, á qual fi vá recórrer tots los hostals de la ciutat, y enviá
+un correu á la de Lleyda, per si encara’s trobavan en ella.</p>
+<p>La medicina que prengué’l Rey sols li fèu l’efecte de altres vegadas:
+entretenirli’l mal que no’s pitjorás, y deixar alguns espays al esperit,
+enganyant la esperansa.</p>
+<h3 id="xxxii.">XXXII.<br> Lo Concell de Cent.</h3>
+<p>¿Quí li havia de dir á Barcelona lo que estava passant? La primera
+ciutat que, á la mort del últim rey, s’havia reunit en parlament pera
+declarar succesor á la corona, pera que la institució de la monarquia no
+sofrís detriment, la verdadera esposa política del soberá de Aragó, pus
+que no existia exemple de que may, ni en sos triunfos, ni en sos
+contratemps, hagués deixat de obrar lo Rey sens companyia y ajuda de sa
+amada Barcelona: la sostenedora del brill é independencia del trono
+contra la arbitrarietat de la aristocracia feudal, la conciutadana dels
+Comtes-Reys y constant testimoni de sa cort y de sas costums; aquella
+prepotent ciutat, que, apoyada en son amor á la pau y admirant sols las
+qualitats de un bon rey, habia arribat á apartar los ulls de la
+Justicia, prescindint de inclinar ab sa prepotencia la balansa de
+aquesta matrona, y havia aclamat y acullit ab goig la elecció del
+Fernando per rey de Aragó, olvidant en sas penas y en sa mala fama al
+desgraciat Comte de Urgell; aquella mateixa Barcelona, se trobava
+llavors irritada y enorgullida contra son propi rey: l’indisoluble
+matrimoni de rey y poble, que per sigles havia servit de base á la
+constitució política de la terra, amenassava per primera volta un
+divorsi, y mirantse cara á cara los dos elements constitutius del poder,
+se erigia en jutge’l poble pera judicar á un reo nou, no menos que al
+mateix rey á qui havia coronat, al representant de la jurisdicció
+suprema! Peró aixó, que, en la depravació de creencias modernas, sols se
+veurá com un gran quadro de rebelió y desobediencia, no espressava en
+aquell temps mes que la forsa de la costum y del carácter, quant per
+costum se pren, com llavors succehia, l’hábit de no faltar may á la
+lley, y per carácter se enten la íntima convicció de la dignitat del
+home, heredada y perpetuada per molts sigles, y may doblegada per la
+forsa ni pel poder.</p>
+<p>Basta, donchs, indicar aquest trist cas pera deduhir quin seria
+l’estat de Barcelona, quant, posats sos fills en alarma, se esperava per
+tot lo resultat que donás la congregació de son Concell municipal, que
+havia de delliberar sobre una infracció de sas prerogativas. Se sentia
+per sos carrers, en aquell dia, un soroll nou que ni en res se semblava
+al alegre murmuri del diumenge, ni al variat y aixordador atronament que
+en los dias feyners presenta una ciutat comercial y artesana: lo soroll
+de aquell dia tenia part de la calma que precedeix á la tempestat y del
+tro que brama lluny. Lo martell que bat, la fusta ó’l ferro que’s
+puleix, lo teler que’s mou, la mercaderia que’s descarga, lo carro que
+travessa, l’embrassat macip que demana lloch á son pas, res de aixó
+s’observava aquell dia en la ciutat de las arts y dels oficis: tots los
+homens estavan transformats en soldats; son trepitj, son parlar y’l
+cruixir de sas armas era’l verdader y únich soroll que se sentia,
+mentres las portas y botigas permaneixian tancadas, y se sentia, sí, com
+la calma de la tempestat, quant lo poble esperava, com lo tro lluny,
+quant lo poble se removia per alguna nova noticia que arribás á sos
+ohidos!</p>
+<p>Tancat lo Concell de Cent en son antich saló, tothom esperava
+impacient que’s tornassen á obrir sas portas, com antichs creyents que
+rodejavan lo temple de un dèu favorit pera sentir la veu del oracle. Lo
+que allí dins passá y lo que de allí resultá, la historia catalana no ho
+olvidará may.</p>
+<p>Inseguint las reglas establertas para ordre y conservació del senat
+Barcelonés, en atenció al cas que s’havia de tractar, no s’havia
+considerat suficient pera delliberar la Trentassisena, ó concell de
+trenta sis, que era la tercera part del concell general, encargada de
+resóldrer certs asumptos durant la tercera part del any, com, baix igual
+nom, ho feyan també los demés individuos, alternant de aquesta manera en
+la administració y resolució dels negocis pertanyents á la
+municipalitat. Per igual motiu devian així mateix abstenirse los
+concellers de tractar per sí sols un asumpto que tant tocava á la honra
+de tots. La congregació de aquell dia havia de ser de tot lo concell
+general, es á dir, dels cent y vint prohomens (que tal número era’l de
+llavors, encara que ans sols era de cent), elegits anualment de totas
+las clases de la república, desde la de ciutadans, (baix qual nom se
+subjectaren antichs nobles, despullantse voluntariament dels furs y
+titol de sa noblesa, pera poder participar del honrós cárrech
+municipal), fins al artesá de ofici mes insignificant, ab tal de ser
+mestre en ell, de manera que, repartits dits cárrechs ú oficis entre tot
+lo poble, participavan de ells baix lo primer nom citat també los
+doctors en Dret y en Medicina, baix lo de negociants los comerciants,
+mercaders y capitans de galeras, baix lo de artistas los de esta clase,
+inclusos los escribans, y baix lo de artesans l’ordre enter dels
+menestrals de la ciutat, en lo que arribavan á tenirhi representació,
+per un ó mes individuos, fins lo pobre texidor de lli y’l barquer.</p>
+<p>Cinch eran en tal temps los concellers, entre’ls quals estava
+repartida y alternada la representació de las classes anteditas, y així
+aquells com los prohoms de qui havian sortit, no descuydaren de
+presentarse ab assiduitat y promtitut al saló del Concell, tan prest com
+la campana avisadora los recordava que tot se déu deixar, així la feyna
+com la familia, quant la patria crida.</p>
+<p>L’aspecte del saló era molt diferent del que ara ofereix, y mes desde
+las transformacions que ha sofert en aquests temps, pus tè anyadit
+l’espay que vá desde la última arcada á la paret del dosser, y se li ha
+mudat la porta, posanthi una treballada en l’any 1580, que podrá ser mes
+bonica, sobre tot en sa part interior, peró que may es la porta
+histórica, per ahont han fregat las gramallas dels antichs concellers, y
+que ha sigut testimoni de tants actes heróychs. Desde la mateixa porta
+se estenia per una part y altre, y junt á las parets, una graderia ó
+doble ordre de banchs, uns mes alts que’ls altres, tenint dos fileras de
+assientos, son corresponent respaller, que en la filera superior se
+elevava un bell tros en la paret, formant decoració, y sa tarima, també
+de fusta, que en dita filera constituhia lo mateix passadís, per ahont
+desembrassadament se poguessen dirigir los prohoms á son respectiu
+lloch, encara que’ls altres estiguessen sentats. Un gran dosser
+s’elevava en lo centre, que venia frente de la porta, y en ell se veya
+penjat, nó’l retrato del rey, com se sól fer en la costum moderna,
+sinó’l del Rey de reys, un gran crucifix ó imatge de Jesucrist. Als peus
+del divino Senyor, un poch mes cap al centre del saló, s’alsava de terra
+un altre banch aislat, suficient pera poderhi séurer cinch ó sis
+personas, peró banch adosselat, es á dir, cubert de dosselets, los
+quals, així com sa cresteria y demés decoració, eran del género gótich y
+per l’estil que’s pót notar en las cadiras del cor de nostra catedral.
+Conservats estavan encara tals adornos en temps de la malehida guerra de
+successió, fins que’l representant del vencedor passá á arrancar y fer
+desaparéixer aquella part teatral del saló, (que era la espressió usada
+en la ordre que’s doná,) deixantlo desembrassat pera que, mes endevant,
+hi anás allí á ballar la nostra noblesa, que, mitj de grat y mitj per
+forsa, s’havia hagut de fer botiflera. Los demés adornos del saló los
+constituhian alguns retaules ó quadros, peró especialment, segons
+consta, los que representavan á la Verge de la Mercé, á San Sever y á
+Sant Andreu, es á dir, la protectora de la ciutat, son patró y
+l’advocat, en la festa del qual se feyan llavors las eleccions, pus no
+estava encara introduhida la costum de la insaculació, ni s’havia pintat
+encara l’hermós quadro de Lluis Dalmau, que’s guarda en la iglesia de
+Sant Miquel, y que mes avant adorná també las parets del imponent saló
+del Concell.</p>
+<p>Poch temps feya, donchs, que havia comensat á sonar la campana
+convocadora, quant comensaren á entrar en lo saló prohomens
+perteneixents á totas classes, ciutadans, mercaders y tenders de panyos,
+juristes, metges, cambiadors de moneda, especiers, parayres, fusters,
+freners, cotoners, blanquers, corassers, ballesters y tots los demes
+oficis que tenian llavors dret de prohomenia. Introduhits que foren, un
+dels verguers que estavan á la porta doná’l crit de “Los magnífichs
+senyors concellers”, y posantse de peus tots los prohomens, entraren los
+concellers ab sas gramallas, y després de llevarse’l caperó y de fer
+acatament al Sant Cristo, se tornaren á cubrir y se sentaren en son
+banch. Peró hi ha que advertir, y no deixá de causar aixó sorpresa als
+prohomens, que aquella volta y en un cas tan crítich é interesant, en
+que ningú habia deixat de concórrer, en lloch dels cinch concellers
+n’entrassen solament quatre. Mossen Joan Fivaller, Arnau Destorrents,
+Galceran Carbó y Joan Bussot, que eran concellers segon, ters, quart y
+quint, ocupavan, cada un per son ordre, son lloch respectiu, y En March
+Turell, que era’l primer de tots, lo primer president y cap de tota
+aquella congregació, era precisament l’únich que faltava… y faltar en un
+concell general lo conceller en cap sols podia ser ó per una gran causa
+ó per una gran culpa!</p>
+<p>Sentats que foren prohoms y concellers, un de aquests relatá en breus
+paraulas, y en nom de tots, lo que havia succehit aquell dia en las
+carnicerias, la determinació que havia pres la Trentassisena y lo
+ocorregut ab lo senyor Rey en son palau, acabant, per fi, ab aquestas ó
+semblants rahons: –Que’l dret existeix, que la rahó es nostra no pót
+dubtarse, mes com hi ha vassalls del mateix Rey que sòn inmunes, y
+aquest pretest basta pera turbar la pau que tots devem desitjar, los
+concellers han considerat necessari convocar tot lo concell general,
+pera que resolga y dellibere lo que deurá fer y sia mes convenient en
+aquest cas. Los concellers, inseguint la lley y la costum, se contentan,
+donchs, ab fer la proposició: al Concell es á qui toca delliberar.
+Pensauhi bè, prohoms, delliberau, que’l cas es grave, y de vostra
+delliberació promptes estan los concellers á ser executors.</p>
+<p>Si aquella reunió hagués sigut composta de mes reduhit número de
+concurrents, tal volta hauria durat mes lo silenci que, com á preludi de
+dificil meditació, devia infundir lo llenguatje dels proposants, mes
+ahont estavan congregadas tantas opinions políticas, tants diferents
+carácters y tantas maneras de educacions, poch tardá en ser interromput
+per una veu, que era, pót ser, del que menos es esperava que parlás. Un
+prohom perteneixent á una de las classes menestralas, y qual tranquila
+fisonomia donava bè á conéixer l’indiferentisme de son geni, usant una
+naturalitat com si enrahonás ab un vehí de sa botiga, contestá de
+seguida ab la major frescura á la proposició dels concellers,
+dihent:</p>
+<p>–Poca feyna’m sembla que li queda al Concell, atés lo que’ls senyors
+concellers acaban de dir. Si’l dret hi es, si la rahó es nostra… ja está
+acabat: no hi ha mes que sostenir lo dret y que fer entrar en la rahó al
+que no la tinga.</p>
+<p>Just! contestaren alguns.</p>
+<p>Peró molts feren una mitja rialla, ó bellugaren lo cap, com censurant
+la senzillés del prohom.</p>
+<p>–No vá tan lluny de la rahó com vos pensau, digué als de prop sèu un
+juriste.</p>
+<p>–No us figureu, que també m’ho sembla, contestá á aquest un de
+aquells que giran de parer segons qui es l’últim que parla.</p>
+<p>Y al mateix temps un altre dels que sentian aquesta conversa,
+dirigintse al juriste, digué:</p>
+<p>–Avant, micer Pere… guanyau la ma, doctor Pere, que á vos vos toca en
+aquests casos. Parlau vos, ans que altres ho embrollen.</p>
+<p>Llavors lo juriste, per bona voluntat ó per impuls dels altres, parlá
+en efecte, dihent:</p>
+<p>–Regonegut es lo contracte en totas las llegislacions del mòn, y no
+tè lloch aquell ni pót existir quant no mes tè una part; mes ni en
+nostras lleys ni en cap dels antichs códichs se troba que’l contracte
+dega anularse per consideració á la categoria ó dignitat de un dels
+contractants. Lo contracte es una promesa mútua, y pera’l cumpliment de
+la promesa la justicia aten á aquesta y prescindeix de las personas; la
+imposició del vectigal es promesa contractada y jurada entre dos;
+faltant, donchs, un de aquests dos contractants á la promesa, tè dret
+l’altre de exigirli’l cumpliment, y fins, si convé, de recordarli’l
+perjuri. Jo prescindesch aquí del nom de las parts, de las personas que
+contractan.</p>
+<p>–Així parlan las lleys, contestá, ab tota pausa, un prohom anciá que
+tenia tot lo cap blanch; mes si ab lo sentit estricte de las lleys nos
+haguessem de regir, molts serian los plets que foran interminables. La
+prudencia, filla molt sovint de la esperiencia, supleix á menut lo que
+las lleys no prevenen, y encara que com á juriste parlau bè, micer Pere,
+podeu conéixer que aquest es un dels casos especials en que la lley no
+es prou clara.</p>
+<p>–Clara la veig, insistí’l juriste, pus clar es lo contracte y
+distinctas las parts.</p>
+<p>–Parts distinctas, peró que no forman mes que un sol cos, la nació.
+Ay de aquesta, lo dia en que aquest cos forme separadament dos
+parts!</p>
+<p>–Y ay de aquesta, replicá’l juriste ab ayre de triunfo, quant la una
+de las parts, que jo veig distinctas, vulla absorbir tot lo poder de la
+altre, quant ab son poder la intente posar sota sos peus!</p>
+<p>–Ben dit! Tè rahó micer Pere! contestaren diferentas veus que
+sortiren de tots los estrems del saló.</p>
+<p>–No hi ha que dubtar de mon zel, digué l’anciá, esforsant sa veu, que
+tremolava com son cap; ningú dels presents s’ha sentat mes voltas en
+aquests banchs que jo, y ningú, per conseguent, es mes zelós que jo de
+la honra del Concell y dels drets del poble que representam. La
+esperiencia, donchs, me fa prevéurer que si no s’evita la pugna que
+amenassa… la sanch pót córrer, y las gotas de sanch sempre solen
+convertirse en llágrimas, en llágrimas, sí, que derramarém nosaltres y
+nostres fills y successors! Y á mes (digué al fi, després de una breu
+pausa y ab cert desenfado), que no es lo Rey lo culpable, y aixó tots bè
+ho sabem.</p>
+<p>–Bon anciá, torná á replicar lo juriste, ningú dubta de vostre bon
+zel y de vostra esperiencia, peró, sense voler, acabau de indicar ab
+vostras últimas paraulas un remey al mal, mil voltas pitjor que’l mal
+mateix. Es á dir, que la dificultad está sols en no ser ben distinctas
+las parts? Y diheu que contra qualsevol altre que no fos lo Rey tendria
+la lley aplicació? Donchs bè: vos clamau així, anciá, sols per l’horror
+que us causa lo derramament de sanch; y al mateix temps fèu patent, que
+no es lo Rey la part ó’l culpable de qui’l poble’s queixa, sinó altres
+que ja sab lo Concell. Aixó, lluny de evitar la pugna, la ensangrenta
+mes, pus es preferible que frente á frente pugnen los poders, que’l Rey
+y’l Concell sostingan ab dignitat sos drets, que no que’l poble,
+embravit ab l’agravi, buscant aquests reos ó culpables que vos no
+anomenau, peró que recordau, ensangrente las salas del palau dels
+reys.</p>
+<p>L’anciá no contestá, y tal volta convensut, sentint viu dolor en
+aquell moment, no fèu mes que taparse’ls ulls ab los palmells de las
+mans.</p>
+<p>Una nova veu, que fins llavors no s’havia sentit, ressoná en lo saló,
+dihent:</p>
+<p>–Si vingués may aquest cas, respectats serian sempre lo senyor Rey,
+la senyora Reyna, lo senyor Primogénit y’ls demés de la reyal familia,
+contra qui may se déu atemptar…</p>
+<p>–May! contestaren á la volta una multitut de veus.</p>
+<p>L’últim que havia parlat continuá, dihent:</p>
+<p>–Peró’ls demés…</p>
+<p>Era massa compromesa y grave la contestació que podia donarse á
+aquesta indicació no acabada, sobre tot en tal lloch, així que, lluny de
+respóndrer ningú, regná un moment de silenci.</p>
+<p>–Qué fem? preguntá llavors un altre prohom. Res s’hi pert de obrar ab
+dignitat y de evitar l’escándol, peró convé recordar també al Concell,
+que may sas llibertats han sigut trepitjadas, y si una volta’s tolerá en
+temps del Rey En Pere, que volgué mudar la forma de la elecció, sols ho
+consentí’l Concell en consideració á que’l monarca estava malalt ó
+moribund, y aprés fèu derogar l’abús pel successor.</p>
+<p>–A aixó vaig, torná á replicar aquí’l juriste. L’exemple que s’ha
+citat del rey En Pere, may mes déu tenir lloch, pus las lleys s’han fet
+pera sans y malalts y may deuhen ser trencadas. Convé, donchs, buscar un
+medi que sia digne, y per lo qual, sens donar lloch al escándol, se
+conseguesca lo triunfo del dret, se salve la rahó y queden ab decoro y
+armonia lo Rey y’l poble. Lo Concell no cedeix de son dret, y pus
+aquesta es sa resolució, vaja un nou comissionat de part del Concell á
+manifestarho al Rey, y vejam que’n resulta, que mes val sempre, si algun
+escándol hi ha, que no sia per culpa nostra.</p>
+<p>Al ohir aquestas rahons, l’anciá, que havia permanescut callat y ab
+las mans devant dels ulls, allargá la ma dreta y apretá, ab efusió, la
+del juriste, que seya prop de ell. Al mateix temps diferentas veus
+ressonaren pel saló, contestant á la proposició del juriste, y dihent
+una mateixa y sola paraula:</p>
+<p>–Inútil!… Inútil!… Inútil!</p>
+<p>–Y perqué?</p>
+<p>Un prohom de la classe dels corredors (que, com se sab, per son
+ofici, solen sempre estar mes enterats que’ls altres dels aconteixements
+públichs,) doná esplicació per tots al senyor juriste.</p>
+<p>–Es inútil, digué, perque consta que’l Rey está plé de ira, de manera
+que ha donat facultat á alguns oficials de son palau pera prevenirse
+contra’l poble, en cas que aquest invadís ó cometés desacato á la
+Magestat reyal; consta així mateix que’l Rey no fa diferencia entre’l
+poble menut y’l Concell, y que’ls considera á tots dos com á cómplices y
+aunats contra sa persona; y finalment, que lluny de conseguir res lo
+comissionat que se li envie, no fará mes que pagar la pena per tots.</p>
+<p>–Y qué hi fa aixó? esclamá’l juriste obrint los brassos, pera
+espressar son entussiasme. Que hi ha de haver una víctima? Donchs bè,
+enviemlhi, y si contra ella arriba á atentar la ceguera soberana, so que
+Dèu no vulla, llavors pretest tindrán los prudents pera obrar de la
+manera que’ls semble, de una manera que ara devem evitar. Morim guardant
+respecte al Rey, que així’ns ho manan nostras lleys, morim prudents y
+altius al mateix temps, y ni fugim de la mort, ni provoquem separantnos
+de la lley!</p>
+<p>–Aprobat, aprobat! contestaren diferents veus.</p>
+<p>–Tota la dificultat está, digué’l prohom corredor, en saber qui
+será’l comissionat en un cas tan crítich, qui será eixa víctima
+voluntaria, perque precisament ha de ser persona de gran representació y
+carácter pera pugnar ab lo Rey… y havent de ser de tals qualitats,
+difícil será trobarla y després mes sensible’l pérdrerla.</p>
+<p>–Tots som aquí iguals, cridá un prohom de classe ínfima, y tan valen
+las llágrimas del pobre com las del rich.</p>
+<p>–Si tals qualitats s’han de aténdrer, replicá’l juriste, crech que
+ningú mes propi que un dels mateixos concellers, pus han tingut ja una
+entrevista ab lo senyor Rey, y ja que la major dignitat se busca pera
+representar bè al Concell, ningú mes propi, á mon enténdrer, que’l
+mateix conceller en cap…</p>
+<p>Suspengué son discurs en sech lo juriste, observant ó recordant en
+aquell moment que era tot just lo conceller en cap l’únich que faltava.
+Al fixarshi’ls demés prohoms, s’alsá com un cert murmuri, produhit de
+las preguntas y respostas que aquells se feyan tractant de la falta del
+principal representant del Concell. A tot aixó los concellers estavan
+quiets, sens dir un mot.</p>
+<p>–Que donen son parer los senyors concellers, digué una altre veu
+nova, y que designen qui de entre ells hi déu anar.</p>
+<p>–Los concellers (contestá mossen Joan Fivaller, que ocupava la segona
+cadira, al costat de la del conceller en cap, que estava buyda,) sols
+deuhen ser executors de lo que’l Concell dellibere, y á ell toca
+senyalar la persona.</p>
+<p>–Es que la persona á qui tocaria, digué’l juriste, es la que
+precisament falta. Lo Concell ignora y s’admira perque’l conceller en
+cap no’s troba en son lloch corresponent.</p>
+<p>–Por! digueren alguns en veu baixa.</p>
+<p>–Lo conceller en cap falta, respongué’l Fivaller, perque está
+malalt.</p>
+<p>Tal resposta, motivant y disculpant al conceller en cap, fou la
+primera proba de noblesa y patriotisme que doná mossen Joan
+Fivaller.</p>
+<p>–Donchs llavors…? preguntá’l corredor.</p>
+<p>–Llavors, (digué’l juriste ab forsa, y com mostrant certa alegria,)
+faltant lo primer, fa de primer lo segon, y ja que’l noble mossen
+Fivaller se troba en aquest lloch, y es persona tan autorisada y
+coneguda del Rey, á ell dono mon vot pera que represente’l Concell y la
+gran ciutat de Barcelona. Li sembla bè al Concell?</p>
+<p>Un crit general de tots los prohoms serví de resposta á lo que
+proposava’l juriste.</p>
+<p>–Sí, sí!… Mossen Joan, mossen Joan…! Que sia’l noble mossen Fivaller
+qui’ns represente á tots…!</p>
+<p>A tot aixó los concellers no contestaren.</p>
+<p>–Ja ho veheu, digué llavors lo juriste, dirigintse als concellers y
+especialment á mossen Joan. Per aclamació general se elegeix á la
+persona que ha de representar al poble. ¿Qué diuhen á aixó los senyors
+concellers?</p>
+<p>Fivaller, sens inmutarse, contestá per tots sos cólegas, dihent sols
+aquestas paraulas:</p>
+<p>–He dit ja y repetesch que’ls concellers sòn tan sols executors de
+las delliberacions del Concell, y anyadesch que de son estricte
+compliment responen ab son cap.</p>
+<p>L’anciá, que no havia parlat mes desde’l principi, s’alsá llavors
+enternit y conmogut, y, dirigintse al Fivaller, digué:</p>
+<p>–De ningú millor espero que de tu, fill de la noblesa, nó per tos
+timbres, que aquí no valen, sinó perque pórtas ton escut en ton cor,
+peró per ningú sento mes la honra que tindrás que per tu, pus será la
+honra la tomba que te espera. Ves, noble cavaller, á mostrar que sabs
+ser fill del poble, ves á buscar la mort ab que ja altre volta
+t’amenassá la injusticia!</p>
+<p>Aquestas paraulas conmogueren vivament al Concell, que comensá á
+adonarsen de la classe á que perteneixia l’elegit y á recordar lo perill
+que Fivaller havia corregut altre volta per haver volgut ser franch
+amich y nó cortesá adulador del Rey; peró convensuts tots los prohoms,
+per aquesta mateixa rahó, de la altesa de cor y del patriotisme de
+mossen Joan, encara que’l cregueren víctima certa, no desistiren de
+repetir ab aclamació son nom, esperant que fòra’l millor y mes noble
+defensor dels drets del poble.</p>
+<p>Lo secretari del Concell, avisat per los mateixos concellers, reduhí
+la proposició llavors, y digué en veu alta:</p>
+<p>–Passá’l Concell á anomenar la persona que, en son nom, s’ha de
+presentar al senyor Rey, pera sostenir los drets de la ciutat. Que digan
+los senyors prohoms lo nom de la persona que ha de ser comissionada.</p>
+<p>–Fivaller!</p>
+<p>Aquest nom, elegit per aclamació, lo havian pronunciat cent y vint
+bocas, en un mateix temps, ab un mateix to, que era’l to del
+entussiasme, y ab un mateix desitj.</p>
+<p>Tothom esperava ple de anhel la resposta que faria l’elegit, quant
+vegeren que aquest, després de parlar á la orella del conceller
+inmediat, s’alsava del banch y se separava dos passos, com pera deixar
+vacant lo lloch.</p>
+<p>–Qué fa mossen Joan? Accepta ó nó? digueren alguns, no atinant en la
+formalitat de la ceremonia.</p>
+<p>Peró prest se desvanesqueren tots los dubtes y s’aumentá’l goig, al
+sentir al conceller tercer, que, substituhint als dos que’l precedian,
+parlá com á mes antich, dihent:</p>
+<p>–Inseguint la costum, l’elegit passa á fer lo jurament de que
+cumplirá’l cárrech que accepta, com correspon.</p>
+<p>Llavors Fivaller, llevantse’l caperó y dirigintse al Sant Cristo,
+permanesqué un bell rato, com arrobat, ab la vista fixa en la sagrada
+imatge. Lo conceller tercer, passant al mateix lloch ahont aquell se
+trobava, presentá al elegit un missal, que de passada li entregá’l
+secretari ó escribá del Concell, y allargant sa ma dreta Fivaller, sens
+apartar la vista de la divina imatge, pronunciá aquestas solemnes
+paraulas:</p>
+<p>–Juro que cumpliré mon cárrech en defensa dels drets de Barcelona… y
+ho juro per Dèu Nostre Senyor, per los quatre Sants Evangelis, que toco,
+y per la sanch de mos passats!</p>
+<p>Las veus de entussiasme que produhí aquest acte tan gran y
+desinteressat no podrian esplicarse. Així ressonaren á un mateix temps
+per tots los indrets del saló:</p>
+<p>–Si mors, venjat serás ab la mort de quants estigan en servey del
+Rey.</p>
+<p>–No temas, que si mors, ningú haurá tingut mes honrada mort que tu,
+ni cap mort haurá sigut mes venjada.</p>
+<p>–Póts morir, peró la generositat de ton ánimo deixará gran nom y fama
+á la patria.</p>
+<p>–Exemple de esfors será la mort pera’ls que queden després de tu.</p>
+<p>–¿Quí no voldrá morir ara per la república, sols recordant ton
+ilustre nom?</p>
+<p>–Hassanya de romans será la teva, pus será triunfant y gloriosa.</p>
+<p>–Escrit quedará ton fet pera memoria dels veniders, y durará ta fama
+mes que la pedra en que aquell se escriga.</p>
+<p>–Animo! Ánimo, senyor!</p>
+<p>Inmóvil estava Fivaller, mentres ressonavan aquestas enhorabonas
+anticipadas de son heroisme, si bè no arribavan á penetrar en sos
+ohidos, per estar son enteniment fixat en altres grans objectes. Mes
+aquietantse á poch las veus, per una senyal del tercer conceller,
+retirant aquest lo missal, se dirigí al concurs dels prohoms y
+digué:</p>
+<p>–Pus la deliberació está presa y l’elegit pera executarla ha prestat
+son jurament, sols falta ara que’l representant del Concell diga si res
+se li ofereix pera portar millor á cap son encárrech.</p>
+<p>–Sí, contestá mossen Joan Fivaller, dirigint sa veu cap á la porta
+del saló, y fent senyal ab la ma á un dels dos verguers que la
+guardavan.</p>
+<p>–Qué mana sa senyoria? preguntá’l verguer.</p>
+<p>–La gramalla de dol!</p>
+<p>–De dol? digueren molts, admirats.</p>
+<p>–Sí, de dol! repetí Fivaller ab serenitat. Y de dol anirá també’l
+verguer, y de dol la massa que empunye pera obrirme pas. Ara, digué en
+seguida, que entre mon patge, que espera prop de la porta.</p>
+<p>Plens de admiració estavan tots los circunstans de ohir la ordre que
+l’elegit acabava de donar, peró mes fou encara quant ohiren la que
+comunicá en seguida al servidor que entrava:</p>
+<p>–Patge, digué, corre á dir á ma esposa y á mos fills que m’aguarden
+en la estancia mes retirada de ma casa, y ans que tot, avisa á mon
+notari, que, sens detenirse, pase á ma casa pera rébrer mon
+testament.</p>
+<p>Y dirigintse per fi als que estavan allí presents, anyadí aquestas
+paraulas com en despedida:</p>
+<p>–Si algú tè rebuts agravis de mi, que’m perdone, y si hi ha qui’n tè
+rebuts favors, que no tema, pus qui mor per la patria no mor may.</p>
+<p>Lo conceller tercer fèu saber que quedava terminat lo concell de
+aquell dia, y llavors las abrassadas, estretas de ma, manifestacions de
+afecte y oferiments foren tants, que ab prou treball pogué mossen Joan
+Fivaller arribar á la porta del saló ab la pressa que volia y que li
+convenia.</p>
+<p>No havia passat una hora, que, en direcció al palau major reyal de
+Barcelona, y entre una apinyada multitut de gent que acudia de totas
+parts, se veya caminar una comitiva endolada y que guardava l’ordre
+seguent. Anava primer un verguer de la ciutat, portant la massa cuberta
+ab un vel negre, seguian després dotze escuders de la casa de Fivaller á
+dreta y esquerra, vestits de dol, portant cada un una atxa encesa á la
+ma y formant dos fileras, y al mitj, vestit ab la gramalla de dol, qual
+falda portava també un escuder endolat, venia’l conceller elegit, lo
+noble mossen Joan Fivaller, ab los ulls encara mullats de llágrimas y
+partit lo cor de dolor, pus havent confesat, combregat y fet testament,
+acabava de donar lo últim pató (com així ell creya) en sa vida á sa
+amada esposa y á sos cars fills.</p>
+<h3
+id="xxxiii.">XXXIII.
+<br>Qui mor per la patria no mor may. Lo Rey y’l Conceller.</h3>
+<p>Entre bo y malalt, entre esperansa y desconfiansa y entre moments de
+ira y moments de abatiment y concentració, alternant las medicinas ab
+los consells dels que guardavan la antecambra del Rey, havia passat lo
+temps don Fernando, fins que arribá la hora crítica de enviar sa
+resposta lo Concell de la ciutat.</p>
+<p>En va, durant aquest temps, instá novament l’infant don Alfons á son
+pare, pera que li deixás llegir la carta del rey de Castilla, pus sempre
+alcansá per resposta que res sabria fins á tenir la que li donás lo
+Concell de Cent, y fins á véurer certament qui serian los amichs que li
+donassen ajuda. En los primers moments de sa ira, després de haver
+marxat lo Concell, y de haverse ofert á tot lo descarat majordom del
+palau, res tindria de estrany la terquedat del Rey, peró proba que era
+filla bè de son carácter, que la conservá ádhuc després de temps, y
+quant fins li sobravan motius pera desconfiar de las ofertas del
+atrevit, pus si bè al principi’l majordom no feya mes que entrar y
+sortir del palau, enviar recados y desplegar, segons semblava, gran
+activitat, feya molt rato ja que no se’l veya, y sa falta y ausencia se
+notava mes en tant que era ja nit fosca, que l’avalot de la ciutat y’l
+perill creixia, y que s’acostava probablement la hora de repetirse de
+nou la pugna entre’l Concell y’l Rey.</p>
+<p>–Ja ho veheu, (li deya’l príncep en los últims moments y coneixent la
+impaciencia de son pare, per lo molt que’l veya mirar en totas
+direccions;) fiauvos una altre volta de gent misteriosa. ¿Ahont es
+aquell bras y aquella espasa oferts en vostra ajuda, si ni sa sombra’s
+deixa véurer en lo moment del perill? ¿S’apareixerá tal volta com
+fantasma de antich castell, pera qui no sòn obstacle las hosts que
+rodejan los murs?</p>
+<p>–Y es cert! contestá’l Rey, admirat y pensatiu. Quí sab si… Com es
+posible que…</p>
+<p>–Si hagués sigut verdader cavaller y lleyal, hauria promés menos y
+cumplert mes. De segur, que’l mes ínfim de vostres criats hauria tingut
+mes paraula que ell.</p>
+<p>Las últimas paraulas del infant semblá com que fixavan la atenció del
+Rey.</p>
+<p>–A propósit, digué; ¿y mossen Borra qué s’ha fet?</p>
+<p>–Deixaulo estar al fiel juglar, que ell déu saber lo que’s fa. Mossen
+Borra no pót deixar de ser mossen Borra, així com l’altre no se sab lo
+que pót ser.</p>
+<p>Lo Rey, que, en sa impaciencia, no feya mes que entrar y sortir de sa
+cambra, pera fer preguntas als cavallers que s’estavan en la antecambra,
+y dels que moltas voltas no esperava ó no ohia la resposta, desde la
+vora de la porta, digué al gobernador:</p>
+<p>–Y no l’haveu vist al majordom del palau?</p>
+<p>Lo noble Cervelló, fent mitj somrís, contestá al Rey:</p>
+<p>–En los primers moments, quant Sa Altesa s’ha tancat en sa cambra, ha
+tornat moltas vegadas, y molt ha ponderat, peró fa molt temps ara que no
+s’ha vist… Descuydau, senyor, que prop de vostra porta hi ha brassos y
+espasas que la guardan, mes forts pót ser que’l bras y espasa del
+majordom.</p>
+<p>Y s’en tornava á dins, fregant una ma ab la altre, y sentint créixer
+major dubte al pensar que semblava ser una mateixa la opinió del príncep
+y la del gobernador respecte del majordom, quant lo vingué á distráurer
+una veu general que pujava ja dels baixos del palau y’s repetia en sa
+antecambra.</p>
+<p>–Ara!… Ara!… Aquí sòn!… Ja tornan!…</p>
+<p>–Qué!… Quí? digué’l Rey, retirantse en dins de la cambra y girant lo
+cap en totas direccions.</p>
+<p>Lo gobernador tragué’l cap á la finestra, y descubrint clarament la
+comitiva, tancá en seguida la vidriera, com pera evitar que’l Rey pogués
+mirar, peró’l Rey, lluny de provarho, se quedá com enfonzat en la
+cambra, fins que á poch, sentint lo remor del gentiu, fèu un esfors de
+esperit, regoneixent que s’acostava’l moment supremo, y tal fou
+l’esfors, que arribá á recobrar lo mateix estat de ira en que s’havia
+trobat quant la primera visita del Concell. Avansant llavors de nou fins
+á la porta, descobrí lo gran resplandor que despedian las atxas ó
+antorchas per la escala del palau, y no donant en que alló podia ser,
+fins vingué á témer per un moment, com que arribá á cridar:</p>
+<p>–Jesús! Qué es aixó?… Y qué es aquest foch…?</p>
+<p>–No es foch, contestá’l gobernador. Es la claror dels llums que
+acompanyan al enviat del Concell. No tingau por, senyor, no tingau por,
+pus sembla que ve de pau.</p>
+<p>Aquestas paraulas feren que la por del Rey fos verdaderament
+tranzitoria ó momentánea, així que, refentse en sa ira, digué:</p>
+<p>–Un sol y ve de pau? Donchs sol l’espero pera sostenir la guerra.</p>
+<p>Y cridant, desde la porta de la cambra, als porters de la antecambra,
+devant de qual porta no era costum de detenir á cap corporació,
+anyadí:</p>
+<p>–Mos porters! que ningú entre en aqueixa sala, sens que jo sapia
+primer qui es. Qui’s vulla que sia, deteniulo, preguntauli son nom, y
+veniumho á dir, que en ma cambra espero.</p>
+<p>Y’l Rey torná á introduhirse, desapareixent de la vista dels
+circunstants, y privantse ell mateix de véurer al que venia.</p>
+<p>Sepulcral fou lo silenci que llavors se esperimentá en totas las
+salas del palau y especialment en la antecambra del senyor Rey, sobre
+tot quant los que allí estavan regonegueren á la persona del enviat del
+Concell, que’s detenia ja á la intimació del porter, dirigida al verguer
+que’l precedia.</p>
+<p>–Quí sòu? digué’l porter.</p>
+<p>–Barcelona! contestá Fivaller.</p>
+<p>Desaparegué’l porter pera anar á donar la resposta al Rey, mes
+tornant á sortir de seguida de la cambra, s’acostá novament á la porta
+de la antecambra, y repetí la pregunta de aquesta manera:</p>
+<p>–Me mana Sa Altesa que digau vostre nom, sinó no’s pót entrar. Quí
+sòu?</p>
+<p>–Barcelona!</p>
+<p>Pronunciá Fivaller aquesta segona vegada sa resposta ab un to que
+donava á conéixer sa resolució de no ferla de altre manera.</p>
+<p>Baixant lo cap lo porter, com tement repulsa de son senyor, y sens
+esperit pera fer saber al entrant lo mal efecte que alló produhiria al
+Rey, torná novament á entrar en la cambra, y poch tardá també en tornar
+á sortir, fent lo mateix que la primera vegada, y dihent llavors:</p>
+<p>–No hi ha mes remey que dir vostre nom, sinó no entrau. Decididament
+me mana Sa Altesa que’m digau quí sòu?</p>
+<p>Dubtá momentaneament Fivaller, tal volta per pensar que un petit
+incident podria trastornar son plan, mes á poch contestá al porter:</p>
+<p>–Barcelona… ó un conceller de Barcelona! Ni li basta aixó á Sa
+Altesa? Perqué necessita la persona, si no es ella qui’l demana y sí lo
+que representa?</p>
+<p>–Es á dir, que insistiu en lo mateix? Diré donchs…</p>
+<p>–Sí, sí: Barcelona! repetí Fivaller resoltament.</p>
+<p>No tenia temps lo porter de haver donat lo recado á son senyor, quant
+se sentí prop de la porta de la cambra la veu del Rey.</p>
+<p>–Sí, no’n dubto, deya; tanta pertinacia m’indica que no pót ser altre
+que Fivaller. Prou será ell! Déixal entrar, porter.</p>
+<p>Y en seguida anyadí pera sí, tot acostantse á la porta:</p>
+<p>–Bè mostran sas paraulas quant mal se ha de regir ab mí!</p>
+<p>En aquell moment, donada la contestació per lo porter, lo verguer del
+Concell baixá la massa, segons costum, y arribat ja á la porta de la
+cambra’l Rey, mentres Fivaller avansava ab pausa y gravedat, se trobaren
+y s’descobriren cara á cara lo monarca de Aragó y’l representant y
+conceller segon del Concell de Cent de Barcelona.</p>
+<p>Avansá’l Rey un pas enfora, y quedant nó de frente, sinó un tant
+inclinat á un dels costats de la antecambra, girá sols un poch lo cap en
+direcció á la part per ahont venia’l conceller. Arrugat era son front,
+sas cellas avansavan mitj tapant sos ulls, y’l tot de sa cara revelava
+ben clarament la hipocondria ó frenesí que’l dominava.</p>
+<p>Al revés se mostrava’l conceller: plena de serenitat sa cara, sos
+ulls brillavan nó ab lo foch de cap passió mesquina, sinó ab la llum de
+un esperit tranquil que ni tem ni espera. Portava’l cap dret, mes sens
+orgull, era natural son caminar, y no’s veya ni superbia en sa dignitat,
+ni baixesa en sa cortesia.</p>
+<p>Així que vegé al monarca, detingué son pas, y’s descobrí ab respecte,
+guardant lo tornarse á cobrir, per no abdicar de sa prerogativa, fins
+després que hagués besat la ma á son senyor. Incliná llavors lo genoll,
+y agafant ab sas mans y ab tota delicadesa las del Rey, que’s deixaren
+portar com involuntariament, se las posá á la boca, fent un acatament
+respectuós, y esperant que l’altre, segons costum, lo manás alsar.</p>
+<p>Peró no cumplí de prompte aquesta costum lo rey Fernando, ans, mirant
+al conceller ab cert desdeny y fent un mitj somrís irónich, deixant
+estar á Fivaller inclinat á sos peus, després de un bell rato de
+silenci, rompé á la fi, dihent de esta manera:</p>
+<p>–Tu á mos peus? Perqué fas tanta sumissió de besarme las mans, quant
+de altre manera no’m tractas com á rey, sinó com á súbdit dels que te
+envian?</p>
+<p>Fivaller alsá’l cap ab dignitat, fent cert moviment com per indicar
+que ó admirava la poca condescendencia del Rey en no ferlo alsar, ó que
+no podia respóndrer estant en aquella actitut. Mes, feta llavors la
+senyal, se posá en peu lo conceller, se torná á cobrir, y baixá la
+vista, com esperant nova pregunta, que realment li torná á fer enseguida
+don Fernando.</p>
+<p>–Digas, donchs? á que ve tanta sumissió si no’m teniu per rey?</p>
+<p>–Per son rey vos tè Barcelona, que may lo contrari s’ha dit, y en
+molt s’hónra de besar á son senyor las mans.</p>
+<p>–Com seré senyor y rey, si vosaltres, súbdits, me compel·liu á pagar
+un vectigal? y com aquest no’s paga sinó per aquell á qui’s pót forsar,
+clar está que’m exigiu servitut, que voleu tenir á un rey per tributari,
+y que l’imperi y jurisdicció del rey sia subjecte á vostre ofici. Oh,
+afront y vergonya!</p>
+<p>Lo conceller no replicá, coneixent que’l Rey estava disposat á parlar
+mes, com que creixia sa ira, y tement que sa interrupció no’l disposás
+mes malament, preferí deixarlo desahogar y que donás tal volta totas las
+rahons que tenia preparadas.</p>
+<p>En efecte, mostrant major ira’l Rey així en sa veu com en son mirar y
+en sos moviments, com si volgués fer participants de sa rahó als
+cavallers y cortesans que per allí hi havia, mirá á una y altre part,
+esclamant á poch:</p>
+<p>–Cosa es, per cert, monstruosa y prodigiosa lo rey ser tributari de
+sos súbdits! Lo bisbe, los abats, los priors y tots los altres del ordre
+de la clerecia gosan de aquesta inmunitat; los nobles ne gosavan
+antigament y fins ara ho pledejan… ¿Serém, donchs, nosaltres, los reys,
+menos que’ls nobles, menos que’ls mínims capellans? Exemples podria
+portarvos del regne de mon pare y de altres de mon temps… peró, nó: mes
+lluny vull anar. Dos reys tenian los Lacedemonis, ó cónsols, que eran
+llavors mes perpétuos que’ls reys; tant quant mes podian aquells en la
+guerra, podian poch en la ciutat, y no obstant aixó, inmunes volian que
+fossen de aquesta injuria, inmunes com ho foren fins los reys gentils
+y’ls reys hebreus. Jo no demano franquesa dels diners, encara que
+tindria dret á demanarho, pus no val la pena tal poquedat é interés, y
+major afront vos fariau si sols per ell vos feyau contraris de vostre
+rey; jo’m queixo, sí, per lo que toca á ma honra, á la del trono y á la
+dignitat en que estich constituhit… y també per no tenir semblant renom
+entre las gents de altres nacions. Gloriauvos, gloriauvos de vostre acte
+entre aquestas mateixas nacions, á véurer com podréu fer gala de ser
+fiels y lleyals á vostre rey, si precisament vos mostrau desitjosos de
+ma vergonya, de mon afront é infamia, y teniu á galania y honra afrontar
+á vostre senyor; peró honra es aquesta que no us hónra, sols sí proba de
+que no us enteneu entre vosaltres, y que lluny de ésser rahó, es
+unicament porfia y contumacia.</p>
+<p>Lo Rey aquí, baixant un tant la veu, parlant ab mes calma y
+mostrantse com mes pensatiu que irritat, després de admirar un rato la
+circunspecció del conceller, continuá:</p>
+<p>–Quant altre consideració no vos hagués bastat pera evitar tal afront
+á mi y á vosaltres, bastaria recordar los beneficis que se’m deuhen: jo
+he tret lo cisme de Espanya, jo he conservat y aumentat lo regne del
+fill de mon germá, jo he sostengut mon dret… ¿y ara voleu que m’olvide
+de mi mateix? Voleu que la magestat del rey quede indefensa en estas
+miserias, sols pera no tenir que compelirvos mes per la forsa que per la
+rahó? Peró ja sè lo que m’haveu de respóndrer: parlau, parlau, sí, que
+vostra resposta es la que espero, y ans vos havia de deixar parlar,
+perque així mes facilment se podrá reprobar després y refutar. Parla,
+conceller, que facultat te dono á tu y á tos cólegas para respóndrer á
+ton rey.</p>
+<p>En aquell moment se mostrá la fisonomia de don Fernando ab certa
+espressió que així semblá humiltat ó generositat, com abatiment ó
+conformitat; tancá y obrí los ulls seguidament per dos vegadas, sospirá
+fort, y mirá aprés fit á fit al conceller, esperant sa resposta.</p>
+<p>No la fèu esperar Fivaller, inmutable en son dir y en sa serenitat.
+Així li contestá:</p>
+<p>–Bè fa Vostra Altesa en dir, que ja sab ó presum lo que he de
+respóndrer, pus prou ho pót saber, coneixent que es cosa de importancia.
+No sòn grans, senyor, las rahons que he de donar, y pus breu per lo
+mateix he de ser, perque es prou important la cosa en sí, reduhiré
+aquesta cosa á fervos solament una pregunta. ¿Ignora Vostra Altesa haver
+promés, ab solemne jurament, á Dèu y á sos Evangelis Sants, observar y
+guardar nostres privilegis y fins de treballar en no trencarne cap?</p>
+<p>–No ho ignoro.</p>
+<p>–Donchs, rey Fernando, recordau que tots los reys, vostres passats,
+també ho juraren, y així com ho prometeren, així ho guardaren. Jo no
+dech dir res mes, que no es lloch de qüestionar lo dret, sinó de
+sostenir la rahó, y aquesta’s mostra sols ab lo que acabau de confesar,
+que del demés jo’n prescindesch. Vostra Altesa no vól seguir ni imitar á
+sos passats, ans bè’ls vól contradir y repéndrer: l’actual rey de Aragó
+vól trencar son jurament, vól venir á menys de sa paraula! Basta pensar
+sols en aixó, senyor, pera que’ns maravellem y pera que’ns pese tal
+injuria, sí, injuria que sobre de nosaltres cau.</p>
+<p>–Y mon afront? interrompé’l Rey ab forsa.</p>
+<p>–Afront? No’l sè véurer. Teniu per afront lo ser nosaltres constants
+en la observancia, y la facilitat en mostrarla á nostre Príncep,
+pregantlo al mateix temps? De la República sòn y han sigut sempre las
+imposicions, senyor, present vos feren aquesta condició al jurar, y
+dihent que la cumpliriau, vos acceptaren per rey. Si perque exigim lo
+cumpliment vos creheu perjudicat en la honra, no sòu vos lo jutge propi
+que haveu de judicar de vos mateix; mes pensau com vullau, que, per part
+nostra, sens faltarvos al respecte, convé dirvos quina es nostra
+resolució.</p>
+<p>–Quina? parla. Aixó espero.</p>
+<p>–Es, senyor, si vos insistiu en preténdrer tal inmunitat, que no
+deveu tenir, ans pérdrer las vidas que la llibertat.</p>
+<p>–Bè, bè, digué’l Rey, ab to encara mes irónich. ¿Donchs preferiu ans
+pérdrer las vidas?</p>
+<p>A aquestas paraulas Fivaller sortí de sa circunspecció, y avansá
+involuntariament un peu endevant. Sos ulls y sos moviments semblavan
+desde aquell instant com guiats per un impuls que fins llavors tal volta
+havia dormit: lo tribuno’s trobava en sa verdadera situació.</p>
+<p>–Sí, rey de Aragó, digué ab arrogancia, sí! Preferim ans pérdrer la
+vida y mil vidas que tingam, que no es la mort la que’ns espanta. ¿Qué
+mort mes ditxosa ni mes gloriosa que la mort per la llibertat, que morir
+pera ornament y renom de la República? Vinga la mort, sí, pus morts
+nosaltres nos celebrarán y honrarán nostres ciutadans mes que no
+celebraren los athenenses y romans á aquells dels sèus que havian mort
+també per la República. Vinga la mort, que mes encara alcansarém ab
+ella, mes sí, pus alcansarém premi de Dèu, així com lo alcansaren los
+mártirs, que mártir es qui, morint per la República, mor per la veritat
+y la justicia. No deuria amonestarvos, Rey, peró sò cristiá y sento un
+deber en ferho pera vostra salvació: la víctima es inocenta. Guardauvos,
+donchs, de faltar á son respecte, pus si morim, senyor, per cert tingau
+que no morirém sens venjansa.</p>
+<p>Lluny de conmóurer aixó al Rey, tocat aquest en lo mes viu de son
+orgull, girá de nou la cara envers los que’l rodejavan y digué:</p>
+<p>–Quanta ximplesa cáp en los homens! Impossible sembla que’s puga
+confóndrer la justicia ab la avaricia y la vanitat, y que cregan morir
+ab gloria quant moren sols vana y temerariament! Y encara’s comparan als
+athenenses y als romans y als mártirs y… Oh orgull! Lo que voldrian
+verdaderament es que’s matassen á homens sens culpa, que’s saquejassen
+los tresors, y á no ser així, si es que sols defensan son dret ¿á que vè
+tan avalot y tumult com en la ciutat se nota? Orgull, orgull y res
+mes!</p>
+<p>–Rey, rey, cridá’l Fivaller, ni’l cel, ni’l mòn vos dòna permís pera
+parlar així!</p>
+<p>Don Fernando mirá ab despreci al conceller, y després de estar un
+rato com dubtant si li respondria, digué al fi:</p>
+<p>–Arrogancia de Llucifer, pus com ell podeu dir <em>Ponam sedem meam
+ad Aquilonem: ero similis Altissimo</em>, posaré la meva cadira prop de
+Aquilo y seré semblant á Dèu. Ja l’hi haveu posada, sí! Prop de Aquilo
+teniu vostra cadira, y mes que semblants á mi, majors ja sòu, pus diheu
+que sò forsat á fer lo que he jurat y promés, quant sòu vosaltres qui
+m’haveu forsat! Diheu sinó ¿estava en la mia ma jurar ma degradació?
+Indicareu al jurar que rey no seria si aixó no prometia? Es válit lo
+jurament del que jura y no es segons son ánimo? Donchs aquí ho teniu: si
+á aixó vosaltres m’haveu obligat, clar está que sòu vosaltres que’m
+fereu jurar pera ser perjur. Vostra es la culpa y no mia, que si he
+promés, s’ha de enténdrer sols lo que just sia, de altre manera lo
+jurament no es lícit.</p>
+<p>La veu del Rey aná pujant aquí de grau, y ensuperbit en estrem, com
+sortintse de sa gravedat y situació, passejantse, com solia altres
+vegadas, á gran passos per devant del conceller, y sens mirar si li
+donava la esquena, continuá, espressant ab la ma dreta, qual puny
+portava clos, de esta manera:</p>
+<p>–Y per fi: al jurar las lleys del regne, fou mon jurament que
+conservaria lo patrimoni y estat reyal. Pera guardar aquest jurament se
+ha de trencar l’altre ¿quin val mes? Poch val de conseguent l’exemple de
+mos antepassats, quant per culpa de ells he vingut en esta fatiga. No
+fa’l rey lo nom, sinó las bonas hasanyas, y tanta hasanya es guardar la
+cosa digna, com corregirla. No vull, donchs, son exemple, sinó la rahó.
+Ells han feta y composta la nau á son plaer y arbitre, y pus jo ara
+tinch la clau y timó de aquella, jo la regiré y la gobernaré com
+vulla.</p>
+<p>Cruas y aspres foren las últimas paraulas del Rey, y son estat
+verdaderament furiós contribuhí á que passás un bon rato en que ningú
+parlás, mes á poch, adonantse’l mateix don Fernando de son estat, y
+observant la afectació que regnava en tots los semblants, digué resolt y
+donant á conéixer com que volia acabar prestament la disputa:</p>
+<p>–Conceller, entrau, entrau dins de aquell apartament.</p>
+<p>Y senyalá sa cambra.</p>
+<p>Perdé aquí’l color de sa cara Joan Fivaller, cosa que notá’l Rey y
+los circunstants, peró per mes que esperimentás son cos aquell efecte
+natural, ab esperit esforsat avansá fins á la cambra, detenintse un breu
+moment á la porta, y allargant son cap interiorment com pera véurer lo
+que dins hi havia.</p>
+<p>–Qué miras? digué’l Rey.</p>
+<p>–Miro, contestá’l conceller ab enteresa de mártir y héroe, si hi ha
+preparat per aquí algun dogal, si m’aguarda aquí alguna arma ó altre
+instrument pera darme la mort, ó si hi ha sols una finestra per ahont
+hajan de despenyarme.</p>
+<p>Y manifestant la major resolució y resignació, penetrá dins de la
+cambra, qual porta quedá tancada en seguida derrera de ell.</p>
+<p>Poch esperava en aquell instant don Fernando la escena que presenciá,
+y que’l deixá con se sól dir ab la paraula á la boca. Lo gobernador En
+Guerau de Cervelló, En Guillem Ramon de Moncada, En Bernat de Cabrera y
+altres principals cavallers catalans, agenollats y llansats en sech als
+peus del monarca, suplicavan ab viva instancia, y cada un á sa manera ab
+llágrimas y esclamacions, contrariant ó calmant de conseguent la ira de
+don Fernando, que no podia enténdrer de prompte tal novetat. Los prechs
+de aquells bons patricis no eran mes que’l desitj de pau y de restablir
+la bona armonia entre lo Rey y’l poble.</p>
+<p>–Guardau respecte á Fivaller, senyor, que es un de vostres millors
+vassalls y un digne patrici.</p>
+<p>–Evitau la sanch, si no voleu que corre á mars per Barcelona.</p>
+<p>–No es aixó lo que us sembla, senyor. Vos no coneixeu lo carácter de
+aquest poble, tan zelós de sas llibertats, com generós quant convé.</p>
+<p>–Satisfeu avuy al poble, y demá será vostre millor fill.</p>
+<p>–Llástima, senyor, que desde’l primer dia de vostre regnat no hajau
+conegut á aquest poble, pus no us succehiria lo que us succeheix.</p>
+<p>–Plor de anyoransa es sols lo de aquest poble, que tè massa present
+la senzillés y franquesa dels passats reys.</p>
+<p>–Tot lo mal de aixó es haver tingut que estar en guerras, lo haver
+tingut que fer cort del camp.</p>
+<p>–Prou sabeu, senyor, que Barcelona ha donat sempre sos tresors y la
+sanch de sos fills, quant un rey los ha volgut conduhir á la gloria.</p>
+<p>–Daunos facultat, senyor, donau llicencia als que mes vos volen pera
+transigir, que no será deshonra vostra accedir á una lley ó costum, per
+injusta que sia.</p>
+<p>–Accediu, senyor, accediu, y carregau en nosaltres, si voleu, la
+culpa de tot.</p>
+<p>Aquella abundancia de rahons, súplicas y recorts que de tots cantons
+sentia venir lo Rey, lo deixaren positivament en un estat de dubte,
+que’s feya mes gros, quant mes considerava la violencia de son
+llenguatje anterior y la situació en que havia posat al conceller,
+tancat en la estancia inmediata.</p>
+<p>–Es possible! digué tot admirat. Donchs, segons vosaltres, sens tenir
+jo la culpa, de mi prové la causa? Segons vosaltres, lo que jo crech
+culpable es inocent, y tota la falta está en que jo no’l conech á ell ni
+ell á mi? Segons vosaltres, aquest poble que crida y amenassa tan sols
+plora per no haver tingut temps de conéixer ma benevolencia, y per no
+trobar la voluntad, amor y afabilitat á que l’acostumaren, desde’l
+primer dia de sos regnats, los altres reys?</p>
+<p>–Oh! sí, sí, no ho dubteu! contestá un dels suplicants. Torrent es
+sols aquest poble en sa furia, procurau, senyor, calmarla, y’l veuréu
+després com una corrent tranquila y mansa, que sols fecunda, peró no
+arrebata. Donau facultat á vostre Consell reyal, senyor, y res sofrirá
+per aixó vostra bona fama!</p>
+<p>Buscá’l Rey en aquell moment supremo, entorn de ell, la vista de
+altres personas que li pogués servir de fanal en aquella tempestat;
+peró’ls áulichs forasters havian la major part desaparegut, y si algun
+ne quedava, tenia baixa sa vista, y coadjuvava als prechs dels demés,
+sia per por, sia per cortesania: l’únich tan sols que restava en peus,
+inmóvil é indiferent en la apariencia, y que, al divisarlo’l Rey sentí
+remoguts mil encontrats afectes en son esperit, era l’ilustre
+Primogénit, lo qual no s’havia separat del derrera de son pare, en lo
+perill que passava, ni dins ni fora de la cambra reyal.</p>
+<p>–Diheu que no sufrirá ma bona fama, (esclamá lo Rey, crehuantse de
+mans,) peró ma honra, que ningú com jo coneix, sempre la sentiré
+llagada. No hi ha remey! Ja veig lo que aixó significa: ja veig lo que
+tinch que fer! Vosaltres ho voleu, vosaltres ho exigiu,… sia! A tots vos
+ho dich, á tots, sí, fins á vos, Primogénit, que veig permaneixeu mut á
+mon costat!</p>
+<p>–Vostre fill y vostre primer vassall, contestá don Alfons, ni suplica
+ni aconsella, sols espera.</p>
+<p>–Peró aixó no vól dir res, fill, si no parlau mes clar, com
+deveu.</p>
+<p>–Diré, donchs, solament, que si’ls que suplican sòn los millors
+patricis, com veheu, algun motiu hi haurá en sa súplica, pera créurer
+que la honra del Rey queda il·lesa.</p>
+<p>–Sent així, vaig á fer, donchs, lo que may podia haver pensat en fer,
+per mes que ma voluntat may, may quedará satisfeta ni tranquila.</p>
+<p>Y separant suaument, ab sas propias mans, á un costat y altre als
+cavallers que’l suplicavan, fèu senyal á un dels patges que per allí hi
+havia, dihent:</p>
+<p>–Obriu, obriu la porta de ma cambra.</p>
+<p>Al obrirse la porta se vegé dreta en mitj de ella la noble figura de
+Joan Fivaller, enterament traspostada y abatuda, de manera que ningú
+l’hauria conegut, á no ser per son distinctiu. Tant mortifica y
+descompon al home de nobles sentiments la idea de una mort inevitable,
+quant, com á preludi de ella, se li deixa espay y se’l posa en soledat,
+pera que’l pensament, la memoria y’l cor surtian com á valents rivals de
+la mateixa mort á batallar ab ella, trahent tots los brios y forsas de
+sa vida!</p>
+<p>Se maravillá’l Rey al véurer lo demudat semblant de Fivaller, y
+pensant que aquest estava segur de caminar á la mort, li digué, després
+de contemplarlo un bell rato:</p>
+<p>–Qué es aixó? Com tens temor á la mort tu que tenias per ditxosa y
+gloriosa la mort contra ton rey? Peró no temas, nó: avansa y vina.</p>
+<p>Fivaller avansá llavors, y’l Rey continuá:</p>
+<p>–No tingas temor á la mort: víu, víu, conceller, pera que pugas
+tornar resposta á tos cólegas, companyons y conciutadans. Víu, pera
+dirlos que la disputa queda resolta en son favor, que la imposició queda
+tal com ells volen. Dígals que desde avuy mes queda de ells la victoria,
+la victoria, sí… peró nó’l triunfo.</p>
+<p>La contestació de Fivaller no fou altre que fer un respectuós
+acatament al monarca, besarli novament las mans, y tornar á empéndrer lo
+mateix camí per ahont havia vingut. Prop del conceller seguiren, com
+acompanyantlo, alguns dels principals nobles que havian suplicat, entre
+ells lo gobernador Cervelló y’l vicecanciller del Rey, Bernat de
+Gualbes, lo qual, en nom del Consell reyal, passá á pagar al receptor
+dels drets de la ciutat l’equivalent de la imposició que’ls compradors
+del palau del Rey havian deixat de satisfer.</p>
+<p>Al sortir de aquest edifici lo conceller de Barcelona ab sa comitiva,
+ressoná per tota la ciutat un crit general y unánim de –Visca Joan
+Fivaller, salvador de la patria!</p>
+<p>–Al ohirlo’l Rey desde son palau, se deixá cáurer conmogut en los
+brassos de son fill, y units així los dos, entraren de nou en la cambra,
+ahont tingueren lloch, mentres alguns dels cortesans seguian esperant en
+la antecambra, novas escenas, tan misteriosas com interessants é
+inesperadas.</p>
+<h3
+id="xxxiv.">XXXIV.
+<br>Ó Castilla ó la mortalla. Com lo donzell de Puymoren se presentá tot
+ensangrentat devant la cort.</h3>
+<p>Lo Rey havia tornat á entrar en sa cambra, sense dir ni una paraula,
+y després de sentat en sa cadira, havia seguit també, per molt temps,
+mut y pensatiu. La tempestat per que acabava de passar, los grans motius
+que absorvian son pensament, feyan que de nou revisquéssen ab tota sa
+forsa y juntament los dolors de la ánima y del cos.</p>
+<p>No ho deixava de conéixer lo príncep don Alfons, que tenia la vista
+fixa en son pare, y esperava que fos ell qui primer parlás, mes cansat
+de esperar, é impacient, per observar que la postració del malalt
+creixia, no pogué menos de esforsarse al últim, dirigintli paraulas de
+consol.</p>
+<p>–Ánimo, pare y senyor, ánimo, que pót ser desde avuy reapareixerá una
+nova aurora de benestar y felicitat, pus no sempre lo camí de la vida ha
+de estar sembrat de punxas. Recordauvos de altres apuros en que vos
+haveu trobat, y dels que sempre haveu sortit victoriós y ab honra.</p>
+<p>–Ab honra! esclamá don Fernando, sospirant ab pena y clavant sa
+malalta vista en son fill. Las flors de la vida sòn com las del camp,
+que tè cada una son clima… peró la flor de la honra es de tots los
+climas!</p>
+<p>–Y qué voleu dir?</p>
+<p>–Vull dir que si la honra está malalta, lo mateix ho está en un clima
+que en altre. Peró no importa, (digué en seguida ab to mes resolt,) jo
+vull tráurer la planta de aquest clima enmetzinat, jo vull salvar la
+planta al menos, encara que la flor quede malalta.</p>
+<p>–Qué intentau, mon pare? preguntá admirat l’infant, que coneixia ja
+de molt temps la idea dominant del Rey, sempre que’s trobava en apuros.
+Vostra honra no está malalta, mentras visca vostre fill que la ha de
+heretar, y pót ser millorar algun dia. No us espante’l clima pera la
+flor, quant en tantas ocasions ha contribuit á que la planta s’arrelás y
+á que donás aromas que may se estingirán. De Aragó sòu rey, y rey de
+Aragó ha de ser també lo que després de vos vinga. Olvidau, donchs,
+senyor, olvidau aquells climas, quals ayres no sòn los que déu buscar
+ara la planta pera víurer!</p>
+<p>–Ah! Ja fèu bè, mon fill, en recordarme que sòu vos qui haveu de
+heredar ma honra y ser rey després de mí: tan bè fèu, com que ja sòu ara
+l’amo de la herencia y’l verdader rey… Jo no puch mes! Jo no visch en
+esta atmósfera!… Oh, ayres de Castilla, ahont sòu!</p>
+<p>–Serenauvos, senyor, digué’l fill, abrassant al pare. Per Dèu no
+tingau tal pensament! No vullau donar, per Dèu, aquest pas que fòra
+fatal á vostra honra!</p>
+<p>–Nó, nó, mon fill. A Castilla, á Castilla! No espero, no vull
+esperar. Demá, sens mes tardar, m’en vaig. Deixaume anar, mon fill, ab
+ma honra, ja que, segons vos, se guarda il·lesa!</p>
+<p>Un moment de silenci y de viu sentiment regná aquí entre pare y fill,
+mes reavivantse en lo príncep la idea y esperansa constant que tenia
+desde que havia sabut la existencia de una carta de interés en poder de
+son pare, aprofitá ab oportunitat la ocasió, així que observá major
+calma en lo Rey, pera dirli.</p>
+<p>–Pus no hi ha dubte, pare y senyor, que il·lesa queda vostra honra, y
+ja que’m designau ans de temps com amo de vostra herencia, no’m dilateu
+mes, senyor, lo cumpliment de una promesa que m’haveu fet, y que tant
+importa á aquella.</p>
+<p>Lo Rey se quedá mirant á son fill, no recordant tal volta quina era
+la promesa. Lo fill continuá:</p>
+<p>–Sí: fa poch que parlarem de un home sospitós, y…</p>
+<p>–Ah!… Sí… contestá’l Rey, esclamant.</p>
+<p>Peró sa esclamació no era, en veritat, la que degués satisfer al
+príncep. Ab ella no volia indicar lo Rey que recordava la promesa: son
+sospir era sols lo regoneixement de un pronóstich fet ans per son fill,
+era fins á cert punt la confirmació de un dubte, de que s’havia distret
+per poch temps.</p>
+<p>–Y es veritat! continuá’l Rey, parlant ab veu mes baixa. Estranya es,
+á fé, la desaparició del majordom… ¿Y no l’haveu vist mes, infant, y no
+s’ha aparegut durant tot lo que acaba de succehir?</p>
+<p>–Podeu pensar que, á serhi, no hauria amagat son cos, pera fer mérit.
+Peró deixaulo córrer, pare, que ell sabrá ahont se troba: lo que convé
+ara es que’m cumplau la promesa. Me diguereu que teniau en vostre poder
+una carta, y…</p>
+<p>–Sí, sí, es veritat: allí la trobarás, infant, en la segona divisió
+de mon cofret.</p>
+<p>Y donant lo Rey una clau petita al Primogénit, senyaláli’l cofret,
+que estava sobre de una taula de noguera, devant de una arca quadrada ab
+motlluras de llautons y mare perla.</p>
+<p>Executá l’infant la operació de obrir y buscar la carta ab tal
+impaciencia y pressa, que li arribavan á tremolar los dits, y no es de
+estranyar, pus tals senyals, que solen ser moltas vegadas preludi de una
+sorpresa ó de una esperansa, arriban á fer créurer que en semblants
+casos hi véu primer lo cor que’ls ulls.</p>
+<p>Véurer la carta don Alfons y posársela á llegir fou tot un. Peró quin
+no fou l’aturdiment del Rey, al contemplar la espressió que’s notava en
+los ulls del infant mentres anava llegint, y sobre tot al sentir lo crit
+de sorpresa que doná aquest al arribar á cert punt, desde’l qual, ple de
+alegria y com si no li importás tant lo demés, apretá la carta entre sas
+mans, alsantlas en l’ayre com en actitut de donar gracias al cel.</p>
+<p>–Ah! Qué veig! Sí! ell es, ell, lo infame y’l traidor que, baix nom
+suposat, fins s’atreví á trepitjar ab sa inmunda planta lo palau dels
+reys!</p>
+<p>–Qué diheu!… Silenci, mon fill, silenci!</p>
+<p>En sa sorpresa, havia intimat callament lo Rey, per haver sentit prop
+de sa porta algú que entrava. L’infant se contingué. Peró poch hagué de
+durar la suspensió, quant vegeren que’l que entrava era l’únich que
+tenia dret de introduhirse en totas las habitacions del palau, per
+llicencia del Rey. Era mossen Borra, qual cara afable revelá prompte al
+príncep alguna grata nova que tal volta venia á darli.</p>
+<p>–Fortuna, fortuna! digué mossen Borra tot entrant.</p>
+<p>–Qué fortuna? contestá’l príncep. Calla, juglar, que la nostra es
+major que la teva.</p>
+<p>–Es que…</p>
+<p>–Calla, calla! Ja parlarás després, juglar, que la nova que revela
+aquesta carta es fortuna que val per totas. Escolta, escolta!</p>
+<p>Lo juglar, alsant també las mans al cel en actitut de gracias, las
+torná á juntar, fent sonar ab un cop los dos palmells, y juntant despres
+los llavis entre’ls dos primers dits de la ma dreta, pera manifestar que
+guardaria silenci, posá la orella ab atenció pera no pérdrer un mot de
+la carta. Mentres l’infant llegia, los ulls del juglar se bellugavan
+plens de alegria á dreta y esquerra, y sa ma esquerra sobre del cor
+semblava com que contingués los glapits que aquest li dava.</p>
+<p>Així deya la carta, que aná llegint lo príncep junt á la orella
+mateixa de son pare:</p>
+<p>–“Sereníssim senyor. Justas sòn vostras queixas y esclamacions
+respecte á la mort del arcabisbe de Saragossa, no dubtant que la mala
+veu que s’ha espargit de que jo havia sigut lo fautor de aquella mort
+fará mal á vostra causa y donará molts partidaris al infant de Castilla.
+Peró bè sabeu vos que en molts casos la voluntat no basta, y que no
+podent obrar ab absolut poder, solen los petits é imprudents
+comprométrer als grossos que voldrian contenirlos. Lo lloch era dolent,
+lo parlar dels contraris provocatiu, los acompanyants en mes número del
+que devia ser, y ab mon geni viu (com Vostra Altesa coneix ja), bastá
+pera que un dels servents, ohint mos crits, cregués ferme un favor,
+precipitantse en la imprudencia que cometé. Creheu mon descárrech,
+senyor, com penso donarlo al parlament de Catalunya, y que sols se déu
+esta desgracia á un traydor (que tal es, segons després he sabut), lo
+qual fugí de mon poder á poch de comés lo crim. Es un malehit y través
+gascó que’s diu March Tullat, conegut en sa terra ab lo renom de
+Bantayrol, y que ja havia mudat son nom, seguint als catalans de Aragó,
+al fugir de vostra ciutat y palau de Balaguer, per certs atreviments que
+tingué fins ab las damas é infantas de vostra reyal familia, com ja vos
+sabeu. Procurau, donchs, senyor, com jo procuro, desmentir aquella mala
+veu, y no desconfieu per aixó de vostra causa, que es la de la justicia.
+Dada en Burdeus, als 15 de setembre del any 1413. Vostre humil y devot
+vasall y amich, que’s recomana á vostra gracia, tot prest. Antoni de
+Luna.”</p>
+<p>–Bantayrol, lo Bantayrol! repetí ab tota calma y rihent mossen Borra.
+Encara que no tingués altres senyas, bastaria aqueix renom pera conéixer
+que es ell. Y qué ben aplicat li está!</p>
+<p>–Y qué vol dir Bantayrol? preguntá l’infant.</p>
+<p>–Vol dir en gascó lo mateix que vanitós ó fanfarró. Peró deixau que
+us parle de ma fortuna, continuá’l juglar, mudant de to, y ple de
+entussiasme.</p>
+<p>–Es també alguna cosa del gascó?</p>
+<p>–De aquest sols sè desgracias que ja us diré. Lo que hi ha, y que
+desde la lectura de aquesta carta tè major interés, es, que al comunicar
+al correu l’encárrech pera’ls aragonesos de Lleyda, aquest m’ha indicat
+si podian ser uns que han arribat avuy mateix al hostal de la
+Bella-Dona.</p>
+<p>–Y qué? interrompé ab impaciencia l’infant.</p>
+<p>–Qué? Podeu pensarho. He donat al correu lo florí de la mateixa
+manera que si hagués anat á Lleyda, pera que trincás á la salut del Rey.
+Los forasters del hostal eran precisament los que buscava, y havent
+parlat ja ab ells, allí se estan esperant que passe la tempestat, y que
+Sa Altesa’ls demane. Un n’hi ha, senyor, mes dur en son parlar que un
+roure, y com veja al Bantayrol, de segur que no l’erra.</p>
+<p>–Convé, donchs, ara que’ns previngam, digué l’infant en veu baixa, y
+que per res se puga traslluhir aquesta important nova. Demá, reunida la
+cort, pót donarse aquest cop sorprenent, aquesta satisfacció als regnes,
+que será, pare y senyor, una verdadera medicina pera’l mal de esperit
+que vostra honra vos ocasiona. Ánimo, pare, ánimo: ja veheu com la
+Providencia tot ho pórta á bon punt. Tornau á recobrar la forsa: vostre
+fill preparará’l negoci, y demá…</p>
+<p>–Ni demá ni may mes, mon fill! contestá ab resolució’l pare. Demá ja
+es tart.</p>
+<p>–Qué voleu dir ab aixó?</p>
+<p>–Vull dir que ara mateix, si pót ser, ara mateix m’en vaig de
+Barcelona.</p>
+<p>–Es posible, senyor, que tingau aquesta tenacitat, quant vostre fill
+vos suplica, quant de segur lo sol de demá brillará pera vos de una
+manera ben diferent que’l de avuy?</p>
+<p>–Vostre pare no tè mes que dos camins, mon fill. O Castilla ó la
+mortalla! Esculliu. Lo sol de Castilla es l’únich que pót refer la
+planta.</p>
+<p>–Al menos esperau un poch. Donau temps á castigar al traydor.</p>
+<p>–Vos dich que nó. Amo de ma herencia sòu, fèu en mon nom lo que
+vullau, y deixaume partir.</p>
+<p>–Demá?</p>
+<p>–Demá, y no espero mes!</p>
+<p>–Donchs ja que no hi ha altre remey, al menos ohiu mon prech. Per
+amor de Dèu, senyor, per amor de Dèu vos ho suplico. Vos partiréu y jo
+executaré l’acte en vostre nom, peró entretant, guardau y guardem tots
+aquest secret. Anáuvosen á descansar, senyor, que prou necessitat ne
+teniu, y evitem així la sospita de cortesans y sobre tot del mateix
+traydor.</p>
+<p>Lo pare no contestá á la súplica de prompte, y’s quedá mirant fit á
+fit á son fill.</p>
+<p>Mentres durava aquesta conversa entre l’infant y’l Rey, mossen Borra
+no feya mes que passejarse separat de ells y repetint alegre:</p>
+<p>–Bantayrol!… Lo Bantayrol! Quin nom mes propi! Ni Alexandre Magno’l
+doná millor á son cavall!</p>
+<p>Mes aquí un nou aconteixement inesperat vingué á desviar de son goig
+al juglar y á detenir al Rey, que, accedint al prech de son fill, se
+esforsava pera alsarse de la cadira, apoyat en lo bras de qui mes
+estimava. Una veu descompassada y atrevida cridava en la antecambra com
+may se havia ohit en aquell lloch:</p>
+<p>–Pas, pas! Teniu pietat á la última víctima del zel y de la
+lleyaltat, senyors y cavallers. Deixaume arribar fins als peus de mon
+amat Rey, brotant la sanch encara de mas feridas, pera que’s convence de
+quant necessari es lo rigor contra’ls infames!</p>
+<p>Prompte conegueren que tal veu era la del majordom del palau. En
+efecte, sorprés en estrem mossen Borra, saltá á la porta, y quedá mes
+sorprés encara al véurer lo que passava en la antecambra. Lo majordom,
+tot ell ensangrentat, y ostentant en son front una llarga ferida, que li
+prenia la meytat de aquest desde’l pòls esquerre, desfigurat enterament
+y ab la cara inflada, portant sa capa rotllada sota’l bras y son barretó
+á la ma, com olvidat enterament de la etiqueta palatina y de la dignitat
+de son cárrech, per la desesperació que aparentment respirava, desohia
+las veus dels cavallers y dels porters, y se empenyava, contra las
+ordres donadas per Sa Altesa, en penetrar fins en l’interior de la
+cambra.</p>
+<p>–Qué es aixó! Qué es lo que veig! esclamá mossen Borra. Sí! Es ell!…
+Lo majordom!… y tot ensangrentat!</p>
+<p>Al ohir l’infant la noticia que li donava mossen Borra, confirmant la
+sospita que ja havia tingut de que era aquella veu la del majordom,
+avansá també fins á la porta, y detenintse en ella, com pera impedir la
+entrada, esperá á véurer quin objecte tenia aquella estranya novetat que
+l’acabava de sorpéndrer. Al descubrirlo’l majordom, que no havia cessat
+de cridar pas! pas!, continuá esclamantse, encara ab mes desespero, de
+esta manera:</p>
+<p>–Oh! Gracias á Dèu! Ja que al menos vos descubresch á vos, senyor
+Primogénit, columna principal y poderosa de la magestat y del poder
+reyal; deixaume pas fins als peus de vostre pare august, pera que
+contemple’l triunfo de mon esfors, y per mon triunfo confie ara mes que
+may en lo triunfo de tot. Atacat, senyor, per tots costats y per
+infinitas turbas armadas de punyals y espasas, al dirigirme aquí per la
+Plassa Nova, y sentint entorn meu horrorosos crits contra la magestat
+del Rey y sa reyal familia, no he tingut altre recurs que invocar los
+sagrats noms que ells malehian, y obrirme pas ab ma espasa, sacudint á
+dreta y esquerra, y desfent ab la forsa de mon bras aquell remat de
+cobarts y assessins. Alguns pochs, han sortit en ma ajuda, no sè de
+ahont, y tan mesquins y débils han sigut los altres, que al véurer
+córrer la primera sanch, espantats y sens ordre, han fugit com á bandas
+de palomas que veuhen lo milá. Ja ho veheu, donchs, senyor. Lo temps
+corre y no’s déu pérdrer. Súrtian prest los cavallers lleyals en defensa
+del Rey; jo realisaré’l plan que he promés idear, y, no ho dupteu,
+demá’l poder reyal veurá sota sa planta aqueix altre poder despótich y
+popular que es l’embrás y la sombra constant del trono dels reys.</p>
+<p>Al ohir mossen Borra desde l’interior de la cambra aquestas paraulas,
+no pogué menos de esclamar desesperat:</p>
+<p>–Mentida! Falsedat! Jo acabo de passar per la Plassa Nova y res he
+vist, ni’s troba ningú del poble per aquell cantó.</p>
+<p>Encara que l’infant no ohí clarament lo que deya en veu baixa’l
+juglar, peró conegué que se esclamava y que se escruixia de la
+ponderació del majordom. Peró llavors mes que may convenia guardar
+prudencia pera no espantar á la llebra; així que, manifestant lo
+Primogénit gran sentiment, ab veu molt suau contestá sols al majordom,
+no podent pensar que est ignorás lo que acabava de succehir allí.</p>
+<p>–De lamentar sòn los contratemps y de agrahir sòn las ofertas dels
+lleyals, peró després de la tranzacció que acaba de tenir lloch entre’l
+Rey y’l poble, sols devem esforsarnos en solidar la pau, ans que
+promóurer nova guerra.</p>
+<p>Al ohir lo majordom la paraula tranzacció, quedá més que sorprés,
+pasmat, y en sech doná mostra de que era una farsa y mentida quant deya,
+pus ni sabé qué dir ni pogué conservar exteriorment la apariencia de
+furia ab que s’havia presentat.</p>
+<p>–Tranzacció?… Tranzacció entre’l Rey y’l poble! Es possible?</p>
+<p>Un dels concorrents, acostántseli á la orella, li digué en breus
+paraulas lo que acabava de succehir. La ignorancia del majordom era
+perque, venint de altres estrems de la ciutat, que estavan casi deserts,
+pera que ningú s’admirás de sa sanch y sa ferida, havia procurat entrar
+en lo palau, evitant enrahonar ab tothom fins á arribar á la antecambra,
+que ell havia escullit com á lloch pera representar sa farsa. Fins allí
+no s’havia desembrassat de sa capa y descubert son front ensangrentat, y
+fins allí no havia comensat á donar los imprudents crits ab que volia
+atráurer la atenció y l’interés de tothom.</p>
+<p>Lo príncep continuá:</p>
+<p>–No hi ha necessitat de que’s desvetllen mes los bons, quant lo
+perill desapareix. Ja podeu retirarvos, consellers, oficials, cavallers
+y amichs, pus la salut del senyor Rey exigeix descans y quietut, y vól
+que’ls que no l’han desamparat descansen y’s reforsen també pera quant
+convinga. Demá será un altre dia. Y vos… majordom, anau, anau també á
+descansar, y no penseu en vostres perills, que demá será’l dia en que la
+magestat del senyor Rey donará á cada un lo que mereix, premi pera’ls
+bons y cástich pera’ls dolents.</p>
+<p>No’s pararen los verdaderament bons en lo significat de aquestas
+paraulas, y ningú las entengué menos que’l majordom. Los primers
+saludaren al príncep, y després de oferir sas personas, s’en anaren:
+l’altre, vehent en gran part desbaratada ó inútil sa esperansa, pensá
+solament en la necessitat que tenia de anar á desfer precipitadament lo
+diabólich projecte que havia ideat, y saludant també, s’interná per
+altres habitacions del palau, dihent entre sí en son nou
+contratemps:</p>
+<p>–Ja está vist! De nou s’ha tornat vent ma esperansa. Malehida terra y
+malehida ma ambició! Malehida terra, pus no’m puch arrelar en ella y
+sembla que’m sacut de sí!</p>
+<p>Y després de detenirse un moment al mitj de un dels corredors del
+palau, com que’l fixás una nova y repentina idea, anyadí, tot dirigintse
+á la estancia ahont hi havia la llibreria del rey don Martí:</p>
+<p>–No ho perdam tot. Jo aniré á desfer lo fet, y encara que’s pert ma
+esperansa, molt será que demá no trega algun profit de mon esfors, pus
+m’ha vist ja’l príncep ab lo front ensangrentat… Peró, entretant, no
+deixem enderrera al que es causa de ma desgracia, no olvidem la
+venjansa. Jo’t jur, malehit juheu, que me l’has de pagar!</p>
+<p>Y prenent un llum del demunt de una taula, s’introduhí resolt dins de
+la llibreria.</p>
+<p>Així que havia desaparegut de la presencia del príncep, y quant
+aquest anava á tancarse interiorment en la cambra, detenintli’l bras
+mossen Borra, li digué:</p>
+<p>–Deixaume sortir, senyor; deixaume sortir. Ja tornaré després.</p>
+<p>–Y ahont vóls anar?</p>
+<p>–A seguirli’ls passos, contestá’l juglar. Ja l’he seguit ans fins al
+campanar de la catedral, fins á la cort del veguer, ahont ha donat ordre
+de part del Rey que se soltassen los presos al sentir tocar la campana,
+y després l’he perdut… No vull que se’m perda ara. Deixaume sortir,
+deixaume sortir, y ja veuréu com será de profit mon aguayt.</p>
+<p>Als primers passos que doná mossen Borra, y vehent desde un cantó de
+un corredor com lo majordom se ficava en la llibreria, se senyá admirat
+lo juglar, y no pogué menos de dir:</p>
+<p>–Com hi ha mòn, ara sí que no t’entench, Bantayrol: á tal hora de
+nit, cansat y ensangrentat, ficarse entre llibres. No pót ser sinó que
+busque las profecias del sabi Merlí, pera véurer si volará quant estiga
+á punt de cáurer al llas. Peró ja estás fresch, que la ferida de demá
+será mes fonda que la de avuy, y cap metge te la curará, encara que
+tornás mestre Arnau ab lo sèu <em>Flos florum</em>. Tu sabs perque has
+entrat… tu sortirás.</p>
+<h3 id="xxxv.">XXXV.<br> Lo baylet. La
+peste de la glánola.</h3>
+<p>Nova orfandat de Blanqueta. Solen dir que’ls mals de casa fan olvidar
+los del mòn.</p>
+<p>Pera conéixer la forsa de aquesta veritat no hi ha mes que
+transportarse de nou á la casa del desgraciat falconer Joan de la
+Murtra, de la que fa ja temps que’ns havem separat, distrets en lo que’l
+mòn oferia per los carrers y plassas de Barcelona.</p>
+<p>Ple de soledat y desconsol era’l quadro que la casa del falconer
+presentava, desde que aquest baixá rendit y abatut del terrat, pera
+deixarse anar ab prou feynas demunt de son llit.</p>
+<p>Lo natural cuydado de Blanqueta, lo carinyo y respecte que professava
+á son protector, y en part la vergonya de sa culpa, havian posat en una
+situació tan trista á la tímida noya, que no sabia qué ferse, y tan
+prompte s’alsava ó avansava un pas pera averiguar clarament la causa de
+lo que feya patir á son pare, com se detenia dubtosa y avergonyida, no
+tenint esperit tan sols ni pera obrir la boca.</p>
+<p>Sa congoixa cresqué mes y mes, vehent que passava’l temps, que’l
+falconer no’s movia del llit, y que, escoltant ab atenció, sentia com
+que son pare respirás ab gran pena y molt esfors.</p>
+<p>Lo carinyo ho vencé tot. Mirant ja com á nova culpa lo permanéixer
+indiferent, se resolgué á acostarse á la vora del llit, y ab tot amor,
+preguntá al falconer:</p>
+<p>–Pare, pare. ¿Que no us trobau bo? Qué teniu? Voleu alguna cosa?</p>
+<p>Dos ó tres voltas se repetiren aquestas preguntas, sens poder véurer,
+al ferlas, l’estat que presentava la cara del pobre falconer, per estar
+aquest girat de espatllas, mes cada volta s’emportava la noya la mateixa
+resposta, que la obligava á tornarsen mes trista y mes dubtosa.</p>
+<p>–Res, res,… no vull res. Tórnaten á la botiga á tenir compte… Ja
+t’avisaré si per cas.</p>
+<p>Es de advertir aquí que, pera portar certs recados, comprar alguna
+minestra, anar á buscar aygua y també pera ajudar á tenir las telas, los
+reclams y las buscas quant anavan á parar, tenia pres ja de molt temps
+lo falconer á un xicotet, fill de un hortolá de fora del Portal nou, que
+havia servit de baylet á algun altre hortolá, y ab lo nom de baylet
+s’havia quedat y de baylet verdaderament feya en casa de Joan de la
+Murtra, sent en cert modo lo companyó de Blanqueta, y companyó sens
+gelosia, sobre tot desde que la noya s’havia tornat tan dona y guapa,
+deixant al baylet petit y magristó com sempre, de manera que’l minyonet
+tenia ab ella la franquesa de germá y al mateix temps lo respecte de
+mestresa.</p>
+<p>Aquell dia, per desgracia, entretingut y embadalit lo minyó ab tot lo
+que veya pels carrers, y ab lo moviment de gremis y gent armada que’s
+notava, tardá mes que may á tornar á la casa, y aixó contribuhí mes á
+que Blanqueta s’impacientás no vehent la hora de poder saber en clar lo
+que’l falconer tenia.</p>
+<p>–Si al menos tornás lo baylet, deya, no’m veuria tan sola y
+perturbada… y á mes, que com es tan esparvillat, pót ser faria dir al
+pobre pare lo que ara tal volta no’m vol dir á mi… Ay Dèu meu! Y quina
+mala sort es la meva, y quina desgracia ha sigut la de acostarse per
+aquí aquell mal home! ¿Quí sab ara lo que será de mi de aquí endevant?
+Animeta de la meva mare, prega á Dèu, per amor de Dèu, que’m trega de
+aquests perills! Ay mare meva, si visquesses, quina altre fòra la sort
+de ta desgraciada filla!</p>
+<p>En aquell moment entrá de un salt en la botiga lo desitjat baylet,
+aixerit y saltador com sempre, portant á la ma un mocador ple de
+petxinas, que’l falconer li havia fet comprar.</p>
+<p>–Gracias á Dèu, gracias á Dèu! digué Blanqueta així que’l vegé.
+Sembla com que un ángel t’ho haja dit. M’en alegro de que no m’hajas fet
+pérdrer mes temps la paciencia.</p>
+<p>–Que tenias gana? contestáli ab tota naturalitat y gracia’l minyó.
+Temps falta de aquí á dinar, y si encara las has de cóurer.</p>
+<p>–Sí, per gana estich y per petxinas: ja t’asseguro…</p>
+<p>–Es que m’ha costat trobarlas, peró he dit han de ser petxinas… y ho
+han sigut.</p>
+<p>–Calla, home, calla, que poch sabs tu lo que passa.</p>
+<p>–Qué? preguntá tot admirat lo baylet.</p>
+<p>Blanqueta sospirá ab gran pena.</p>
+<p>–Qué’t passa, minyona? Sembla que estás tota mística, y com si
+haguesses anat á confessar.</p>
+<p>–Ah! Pobre baylet y pobre de mi! Poch sabs tu la nuvolada de
+casa.</p>
+<p>Lo baylet se posá á ríurer com un boig.</p>
+<p>–Calla, plaga, calla! Psit! No crides…! Per amor de Dèu!</p>
+<p>–Peró bè. ¿Qué tens?</p>
+<p>–Qué tinch? que’l pare está malalt… y lo pitjor es que no’m vól dir
+lo que tè.</p>
+<p>–Lo Joan? Bo y sa l’he deixat aqueix matí.</p>
+<p>–Donchs ara no ho está. Si tu hi entrasses poch á poquet, (anyadí ab
+veu baixa Blanqueta,) pót ser te diria alguna cosa…</p>
+<p>–Qué estrany! deya entre sí y tot admirat lo baylet. No voler
+entrarhi ella, y créurer que á mi’m dirá lo que á ella no li ha volgut
+dir.</p>
+<p>–Creume, baylet! Éntrahi tu, y pót ser…</p>
+<p>–Bè, bè. Allá vaig… Com que’m sembla que no déu ser tant com
+dius.</p>
+<p>Y posantse de puntetas, seguintli al derrera Blanqueta, que no
+s’atreví á passar de la escala, aná acostantse al quarto y á la alcova’l
+baylet, tot arrasserantse per las parets, fins que arribá á véurer bè la
+cara del malalt. Pochs moments ans, sentintse ab major agitació’l Joan,
+s’havia girat pit per amunt, y penjava son cap á un costat en direcció á
+la porta.</p>
+<p>Ans que l’arribás á véurer lo baylet, ab tota la inocencia de sa edat
+y senzillés de son geni, no sabent com iniciarse en cas tan compromés,
+cregué lo mes propi donarli compte dels encárrechs, y així, ja tot
+entrant, li digué fent mitj l’alegre:</p>
+<p>–Ayre, Joan, que ja vos porto las petxinas. ¿Que no estau bó?</p>
+<p>Y tot dihentli aixó, arribá á acostarse’l baylet fins á un punt en
+que’s veya bè la cara del malalt.</p>
+<p>Mes, oh sorpresa! L’inocent servidor reculá espantat, sens esperit
+pera fer cap altre pregunta, al véurer que’l Joan tenia la cara com
+inflada, y que’ls ulls estaban mitj tancats, obrintse sols ab molta
+pena, pera clavarse en la persona que’l mirava, y ab espressió
+suplicativa.</p>
+<p>Anava ja á girar lo pobre minyó, tremolós y espantat, quant torná á
+detenirse, al sentir uns forts esbufechs del malalt, que sens dubte
+volia espressar alguna cosa y no podia.</p>
+<p>–Uf!… Uf!… Eh!… Eh!…</p>
+<p>Tals eran las únicas articulacions, si aquéix nom mereixen, que
+sortian de la boca del desgraciat falconer.</p>
+<p>Encara que pasmat lo minyó, vehent lo trist estat de son amo, no
+pogué menos, pus així com així ja hi era, de fer un esfors, tant pera
+parlar, com pera inspeccionar detingudament la confusa cara de son amo,
+y á tal fi, se posá al mateix costat del llit, y li repetí de nou:</p>
+<p>–Joan, ¿que no us trobau bo? Voleu alguna cosa? Voleu que entre
+Blanqueta?</p>
+<p>L’esfors del malalt fou aquí major que poch ans, peró ni temps tingué
+de observarho’l baylet, pus, com sorprés de fástich al tocar al llit de
+son amo, retrocedí en seguida, tapantse’l nas ab los dits, y fent ab la
+boca, mentres s’en tornava, com quant se está en perill de provocar.</p>
+<p>No li calgué parlar al baylet quant arribá á fora, pus trobá ja á
+Blanqueta, que s’havia estat prop de la porta, desfeta y plorant com una
+Magdalena.</p>
+<p>–Ay Blanqueta! li digué’l baylet així que la vegé. Jesús, Maria,
+Joseph! Y qué es lo que li han dat al pobre Joan, que de tal manera
+empesta?</p>
+<p>–Qué! Parla, digas.</p>
+<p>–Ay mare meva! Li surt un fetor, un baf de la boca, que sols de
+pensarhi se’m regiran las tripas.</p>
+<p>–Vóls dir?</p>
+<p>–No vull dir… Éntrahi y ho veurás.</p>
+<p>–Pót ser ha vomitat, y…</p>
+<p>–Nó, nó: prou ho hauria vist. No es res de vómit. Es una pudor tan
+gran, que no sè á qué compararla. Y després… si li vegesses la cara,
+Blanqueta… ¡quina cara y quins ulls! Si no sabés que es ell, no l’hauria
+conegut.</p>
+<p>–Trista de mi! trista de mi!</p>
+<p>–Peró éntrahi, dona, y déixat de plorar, que no’n treurás res.</p>
+<p>La desgraciada Blanqueta no sabia qué ferse, y’s trobava, com se sól
+dir, ab las mans lligadas. Anava de dreta á esquerra sense consol,
+escabellantse y plorant, y l’inocent baylet, admirat de aquella
+indecisió ó respecte, comensava á créurer que tot alló era mes serio de
+lo que semblava, y no feya mes que seguir ab los ulls á la noya. Un y
+altre’s miraren per llarch rato, com volentse preguntar y sense saber de
+qué, mes á la fi Blanqueta digué, plena de ternura y sentiment:</p>
+<p>–Baylet, no’m deixes!</p>
+<p>–Ahont vóls que vaja?</p>
+<p>–No, no’m deixes! Per amor de Dèu t’ho demano!</p>
+<p>–No tingas por, dona. Com vóls que’t deixe. Demá pót posarse bo’l
+Joan, y llavors…</p>
+<p>–Demá dius?</p>
+<p>–Demá ó un altre dia.</p>
+<p>–Tan de bo que així fós! Si Dèu ho fes!</p>
+<p>Y torná á seguir un altre rato de silenci, y’s tornaren á mirar un y
+altre, y fou també Blanqueta la primera que torná á parlar, dihent ab la
+mateixa ternura á son companyó:</p>
+<p>–Qué farem, baylet?</p>
+<p>–A mi m’ho dius? Qué farém, Blanqueta?</p>
+<p>Y vehent lo minyó que sa amiga estava tant indecisa, digué resolt per
+fi:</p>
+<p>–Ba, ba. Jo no sè perque gastas tantas posturas. Éntrahi de una
+vegada, sinó no’n sortirém. Perque, si vóls que’t diga la veritat, me fa
+ríurer un poch que tingas tans miraments y tanta por, quant pót ser no
+es res lo mal que tè… Alguna enrabiada que tal volta haurá pres…</p>
+<p>–Y tal enrabiada y tal cosa! esclamá Blanqueta, aumentant son plor.
+Donchs vaig á entrarhi, y mentrestant, baylet, podrias anar á dirho al
+Ambrós, al vehí…</p>
+<p>–Tens rahó, que es especier, y quí sab si alguna beguda, ell que sab
+tant, nos treurá de apuros.</p>
+<p>Y efectivament, sortint de un salt lo baylet á complir l’encárrech,
+se decidí Blanqueta á acostarse al llit de son estimat protector.</p>
+<p>Lo que allí passá entre aquellas dos personas tenia la eloqüencia de
+la nit, es á dir, la espressió de aquellas nits qual espectacle es
+eloqüent y parla á la ánima, sols perque es fosch y mut.</p>
+<p>Blanqueta percibí realment, al acostarse al llit, lo fetor de que li
+havia parlat lo baylet, peró poch era alló pera qui, pensant en l’agravi
+que havia fet á son pare, y vehent en tan gran postració al que fou son
+únich amparo, sols hauria volgut en aquell moment, y hauria dat tota sa
+sanch pera conseguirho, recurs y medi pera tornar la salut á son estimat
+protector, y pera borrar lo ressentiment que de ella pogués tenir.</p>
+<p>Plena de carinyo, acostá sa cara Blanqueta á la de son pare, que veya
+del tot desfigurada, y fins posantli la ma sobre de la sèva, que sentí
+cremar, li preguntá ab suavitat y dolsura qué era lo que tenia y si
+volia alguna cosa. Peró era per demés: l’ensopiment del malalt era cada
+volta mes fort, y sols de tant en tant tenia alguna intermitencia, en la
+que semblava regonéixer entorn de ell y sentir. Mirava Blanqueta,
+plorant á llágrima viva, la desconeguda cara de aquella persona á qui
+tant estimava y respectava, y en va la forsa de son carinyo y l’anhel de
+sos ulls pogueren lograr que s’obrissen los del pobre malalt, lo qual
+seguia ab un entorpiment que semblava germá de la mort. A la fi, després
+de molt esperar y de molt parlar á la orella y de apretar la ma al
+malalt, lo pobre falconer obrí sos inflats ulls. Oh alegria y consol!
+L’home que, mitj malalt, sols s’havia fixat en la persona per qui anavan
+á cáurer tants mals sobre de ell y de sa casa, sentintse en la postració
+de la febre, hagué de arrepentirse en un recó de sa ánima de sa
+indiferencia ab aquella mateixa persona, pus al fi y al cap, de ella era
+de qui podia rébrer consol en aquells moments, y desesperat ja de
+trobarlo en son ensopiment, acabava de esperimentarlo gran y excessiu
+sols de sentir ressonant á sa orella la grata veu de sa cara afillada, y
+mes encara de véurer devant de ell la hermosa figura de Blanqueta, que
+l’acariciava y consolava. No pót presentarse ab mes oportunitat y
+bellesa, en la imaginació de un mortal, la idea y figura de un ángel que
+pórta consol al esperit, com se presentá en aquella ocasió la figura de
+la hermosa orfaneta, al capsal del llit del desgraciat falconer!</p>
+<p>Així que’l malalt regonegué á la persona que l’aconsolava, son cos
+fèu com un esgarrifament, y fins la cara’s contragué á impuls, sens
+dubte, de un íntim sentiment de gratitut, que fins pogué llegirse en sa
+desconeguda fisonomia, y sobre tot, los ulls del malalt se fixaren ab
+tal esfors en los de Blanqueta, que aquesta arribá á créurer que
+endevinava quant lo malalt li podia ó volia dir.</p>
+<p>–Ánimo, ánimo, li digué llavors. No us espanteu, Joan, que mentres me
+tingau aquí…</p>
+<p>Blanqueta, sensible y no podent continuar, esclafí en un plor: lo
+malalt adonantse de las llágrimas de la noya, torná á esgarrifarse, fèu
+un esfors de obrir los ulls, y de ells, que estavan fixos y com clavats,
+rodolá una llágrima, sola y seca, que’s perdé cara avall del infelís
+malalt. Era alló’l llenguatge de la ánima, que sols parlava y respirava
+pels ulls del cos mort, era la eloqüencia de la nit, que parla al mortal
+per lo mateix que es fosca y muda!</p>
+<p>Passat aquest moment, los ulls del malalt se tornaren á aclucar, y
+per demés foren las paraulas y’ls esforsos de Blanqueta: la pobre
+orfaneta no pogué rébrer ja cap mes mirada de son generós y desgraciat
+protector!</p>
+<p>En mitj de son desconsol, en mitj de sas llágrimas, que derramava en
+abundancia, olvidada de son amor y fins de las causas que havian portat
+al falconer á tal punt, pus sols pensava en la sort de aquella persona
+que la havia favorida y amparada en sa desgracia, ni sabia Blanqueta qué
+ferse, ni tenia per de prompte mes esperansa que la tornada del baylet,
+quant sentí ressonar en la botiga la ronca veu del especier, al que
+baixá á rébrer en seguida.</p>
+<p>–A véurer, á véurer, deya’l catxassut Ambrós, tot enrahonant ab lo
+baylet. Vejam, donchs, que tè’l bon Joan, si es que pót ser l’han mal
+mirat ó es que s’ha menjat alguna perdiu pudenta, ell que se envaneix de
+menjarlas baratas.</p>
+<p>Y tot dihent aixó, aguantantse la panxa com solia, posá’l peu en lo
+primer grahó, disposantse á pujar la escala, perque es de advertir que
+era tanta sa catxassa, que cada escaló li servia de replá sempre que
+tenia que pujar. En tal punt se topá ab Blanqueta, que baixava
+desaforada y plorant, y al véurerla així, ab sa acostumada frescura, y
+sens fer cas de las senyals que la noya li feya pera que baixás la veu,
+li digué tot rihent:</p>
+<p>–Qué tens, minyona? Semblas als infants que van derrera de San
+Sebastiá, quant li fan pregarias. Vaja, vaja, que no hi déu haver pera
+tant… Pobre minyona! Está acostumada á que sempre li balle la aygua al
+devant, y ara per res li sembla que s’ha de acabar lo mòn.</p>
+<p>–Ah! poch sabeu lo que passa. Pujau, pujau Ambrós, y’l veuréu tan
+ensopit, que sembla mort. De vos confio, sinó, no sè lo que’m faig.</p>
+<p>–Anem anem. Peró no tingas por, plaga, que aixó no será res. Ja ho
+deya ara al baylet ¿que pót ser vareu menjar alguna perdiuota.?…</p>
+<p>Y ja tenia la cama alsada á punt de apoyarse en lo segon escaló,
+quant una indiscreta resposta del senzill baylet detingué en sech al
+catxassut Ambrós, y fins li fèu agafar un ayre de llestesa que no solia
+tenir.</p>
+<p>–Ja podria ser lo que diheu de la perdiu, encara que ni l’he vista
+cóurer ni n’he tastat, digué’l baylet; y ara m’en recordo, que no us ho
+havia pensat á dir, pus li surt de la boca un fetor tan gran, que sembla
+com si prop de ell hi hagués una rossa.</p>
+<p>–San Roch gloriós! Tan gran fetor li surt de la boca? digué l’Ambrós,
+retirant lo peu, y fins baixant del primer escaló.</p>
+<p>–Sí, sí, respongué Blanqueta, que havia girat per amunt, crehent
+que’l bon vehí l’aniria seguint. Es una cosa que no’s pót aguantar ni á
+deu passos…</p>
+<p>–Aixó son figas de altre paner, anyadí pera sí y tot tapantse
+dissimuladament lo nas y la boca l’especier. Sembla una maledicció, que
+de soca y de arrel may se pugan tráurer aquestas bravadas de la nostra
+terra. No voldria que tornassen, ab bona fe, ni per totas las ganancias
+que’m deixan!</p>
+<p>–Que no pujau? preguntá Blanqueta desde’l cap de la escala. Peró,
+Ambrós, ¿qué fèu?</p>
+<p>–Nó, nó: baixa tu, contestá l’especier, fent senyal ab la ma á
+Blanqueta pera que baixás, y tot dirigintse á la botiga. Val mes, noya,
+que’l deixes descansar, que mentres reposa…</p>
+<p>–Peró com podeu saber lo que tè, si no l’haveu vist? En veritat vos
+en tornau?…</p>
+<p>Blanqueta al dir aixó ja era abaix en la botiga, y detenia per la
+mánega al especier á fi de que no s’en anás.</p>
+<p>–Ab lo que m’haveu dit, noya, ne tinch prou, que basta á voltas un
+cap de fil pera saber si es de estam la madeixa. Si’ns acostavam al
+malalt, pót ser li fariam mes mal que bè.</p>
+<p>–Donchs bè ¿qué farém? insistia Blanqueta, observant que’l vehí
+s’anava dirigint al carrer.</p>
+<p>–Res… Creume, noya. Qui assegura, dúra. No hi cap necessitat, peró
+per lo que pót ser, val mes que crideu al metge, y mes fará ell ab una
+ullada que jo ab tots mos emplastres.</p>
+<p>–Voleu dir, Ambrós?</p>
+<p>–Sí, sí… y si m’has de créurer, noya, deixal estar, y no li trenques
+lo son, que podria ser mal. No t’hi acostes… y espera que vinga’l
+metge.</p>
+<p>Entremitj de son egoisme, lo bon Ambrós, esperant mal de son pobre
+vehí, sentia cert interés per la desgraciada amiga de sa filla, pensant
+que al menos se salvás del perill ella, ja que pera son protector hi
+havia tan poch que confiar. Així es lo mòn: al costat de las accions
+dolentas s’en véu á voltas una de bona, y entremitj de las bonas una de
+dolenta.</p>
+<p>–Y quin metge enviarém á buscar si no’n coneixem cap? Mare de Dèu y
+quinas penas sòn las mevas!</p>
+<p>–No te espantes per aixó, minyona… Qualsevol es bo. Aquí al girant
+víu lo de las monjas de San Pere, ó sinó…</p>
+<p>–Ja’l conech, ja’l conech, interrompé’l baylet. Sabs, Blanqueta, allí
+ahont sempre hi vehem entrar matons ab flors?</p>
+<p>–Donchs, per amor de Dèu! Veshi, veshi: corre, baylet, no’t
+detingas!</p>
+<p>–Y sinó, continuá l’especier, que vaja al doctor Guerau, que tè mes
+cop de ull… y mes diners. Lo fosser del Pi t’en donará rahó, pus víu al
+costat mateix del fossar. Sí, sí: en aquests casos val mes no pecar per
+curt…</p>
+<p>–Es á dir, Ambrós, que’l Joan déu estar molt mal segons diheu?</p>
+<p>La pobre Blanqueta fèu aquesta pregunta mes afligida que may, per
+deduhir de la previsió del vehí un perill inminent, peró ab facilitat la
+calmá aquell, sens pérdrer res de sa felís catxassa.</p>
+<p>–De qué te espantas? Com vóls que jo crega aixó del malalt, si no
+l’he vist? Ba, ba: corre, corre, baylet, y que’n vinga un ó altre… y jo
+entretant m’en aniré á casa, que tinch feyna molt precisa.</p>
+<p>Y saltant al carrer l’Ambrós, l’atravessá ab passos mes llarchs de lo
+que permetia sa tripa, mesclant saludos, disculpas y consells dirigits á
+la desconsolada Blanqueta, que, sentintse brotar mes llágrimas en sos
+ulls, no gosava á acostarse prop de la porta pera que no la vegessen los
+vehins.</p>
+<p>Entretant lo baylet corria carrer avall, en busca del metge de las
+monjas, que era’l que vivia mes prop.</p>
+<p>Al véurer Blanqueta, desde’l fondo de la botiga, com l’especier la
+desamparava, donantli no mes que vanas paraulas per consol, no pogué
+menos de sentir interiorment certa ira contra aquell home, y ab ira
+digué entre sí, olvidada per un moment de sa tristor y desgracia:</p>
+<p>–Y quin cor de home! Ja tenia rahó’l pobre Joan, quant deya que
+l’únich sentit que tenia era’l de la gola!</p>
+<p>La soledat que desde aquell moment esperimentá la desconsolada
+Blanqueta fou major que totas quantas n’havia esperimentat, major que
+aquella en que’s trobá, sent nina encara, quant la mala sort arrancá de
+son costat á sos bondadosos pares, major sí, pus en sa primera
+desgracia, la desgracia era una y la rahó de la nina poch ferma per sa
+inocencia, y ara eran dos las desgracias, es á dir, la actual y’l recort
+de la passada, mentres que la rahó de la víctima era ja formada y ab
+tota la forsa del judici y de la imaginació. En tant trist estat
+passava, com un panorama, pel cap de la infelís Blanqueta tot lo que li
+havia succehit durant sa vida y tot lo que son exaltat magí li
+presentava de incert, confús y horrorós en sa vida futura, en lo temps
+que li quedava de víurer. Veya devant sos ulls aquell fatal matí en
+que’s despertá per primera volta sense sentir los patons de sa mare, en
+que no vegé ni sa sombra prop de ella; veya los camps desolats de
+Menargues, per ahont vagá abandonada, famolenca y plena de fret y de
+miseria; veya aquella primera y horrorosa nit en que, plena de por y
+sens cap esperansa de consol, havia hagut de deixarse anar, per pura
+necesitat, y pera poder dormir recullida, derrera la porta de sa
+anyorada casa; veya’l llarch y aspre camí que sos peus núus, y entremitj
+de gent miserable y desconeguda, havian hagut de fer, seguint al
+caritatiu frare que la recullí, quant per primera volta la portá la sort
+á la ciutat de Barcelona, pera trobar allí un nou pare y protector; y,
+després de tot aixó, y donant un salt al temps ditxós que havia passat
+fins llavors al costat del bó y generós falconer, veya, sí, una altre
+vida tan dolenta com la que recordava, veya la espantosa imatge de la
+miseria, del aislament ó abandono y fins la de la deshonra, ya que
+considerava poderós al rival de son amant y’l creya capás de destruir á
+aquest y á ella, á aquest per la gelosía y rabia ab que’l mirava, y á
+ella per la intenció infame ab que sempre tan mal home la perseguia.</p>
+<p>Peró no eran sols los recorts trists los que s’arreplegavan en la
+memoria de la desconsolada donzella. Quant dubta’l mortal sobre la mala
+sort que li espera, y perdent la esperansa compara temps y situacions,
+no sòn sols los mals recorts los que fa revíurer la tristesa y la
+desconfiansa; ans bè, pera sentir mes pena, pórta la memoria á la
+imaginació los recorts bells y grats, pera que, comparantlos, ressalte
+encara ab mes negres colors la situació en que’s troba’l que péna. Així
+mirant espantada la pobre orfaneta, en aquell moment, á la imatge de la
+desgracia, que li semblava se li apareixia pera acompanyarla y no
+deixarla may mes durant lo resto de sa vida, contemplava aquella figura
+creixent en horror quant mes comparava ab son estat lo de sa ditxosa
+infancia, y recordava las caricias de la mare al despertarse, las festas
+de son pare á l’hora de dinar, las passejadas que feya ab tots dos als
+diumenges, lo temps alegre de la cullita y del bátrer, en que seguia’l
+trill per la era de son poble, los falconers del senyor de Camporrells,
+que li donavan aucells y flors, la amistat de infinitas amiguetas, ab
+las quals anava á cullir moras dels esbarzers ó á apresonar cigalas del
+un arbre al altre, per fi, la ditxosa nit de San Joan ó de Nadal, lo dia
+de la festa Major, los camps de Menargues, la fisonomia de son poble, y
+fins la claror y’l sol que il·luminava la estimada terra ahont havia
+nascut. Oh! trist ben trist s’anava posant ab tals memorias lo sensible
+cor de la orfaneta, y així pensant, se considerava llavors mes órfana
+que may, y tan fosch veya son temps esdevenidor, que no hi havia sol
+imaginable pera poderlo il·luminar, semblant sos suspirs un sospir
+seguit y sos ulls una font continua de llágrimas. Pera mes aumentar sa
+tristesa no li faltava en sa soledat mes que una cosa, que prest
+succehí, pus sempre al fixarse en las penas, per una fatalitat
+indefinible, es quant mes de novas n’acuden: las dos estimadas tórtolas
+de Blanqueta se posaren á murmurar en aquell moment, y la trista noya
+hagué de sofrir aquell cant trist, per no tenir cor de fer callar á
+aquells dos animalets á qui tan estimava.</p>
+<p>–Cantau ó plorau, tortoletas mevas, que no sè lo que fèu, quant tant
+me coneixeu y quant sòu las companyonas de ma sort! Cantau ó plorau, que
+lo mateix es, quant una y altre cosa es en vosaltres per excés de amor y
+gelosía, temerosas de pérdrer la companyia en que viviu! Jo us escolto,
+plorant sols, pus sola y aislada’m trobo, y si temo, es de que no
+tornará ja may pera mi la felicitat que’m fuig, estraviant pót ser
+l’únich amor que’m queda, y destruhint ma esperansa! Plorau ó cantau,
+tortoletas mevas, plorau ó cantau!</p>
+<p>Durant tan trist estat, y quant Blanqueta, impacient, s’acostava á la
+porta y treya’l cap pera véurer si tornava’l baylet, observá la
+misteriosa actitut de alguns dels vehins, que, parlantse en veu baixa y
+mirant á la casa del falconer, evitavan al mateix temps de que sos ulls
+se fessen encontradissos ab los de la noya, y tan prest com la veyan,
+giravan dissimuladament y’s ficavan dins de sas casas. Misteri ben
+significatiu era aquell pera la desgraciada órfana, peró mes ho era
+encara la única escepció de tanta ingratitut: sa fiel y constant amiga
+Marieta, la filla del egoista Ambrós, posada á la finestra de sa casa, y
+mostrant la cara mes trista que pót mostrar una donzella sensible de
+bons ulls, no perdia de vista la botiga de son desgraciat vehí, y cada
+volta que podia atisbar á Blanqueta, com volentli revelar l’interés que
+li movia sa desgracia, mossegantse’ls llavis, bellugava’l cap á dreta y
+esquerra, y alsava sos ulls de Dolorosa al cel, ab ayre suplicatiu. Peró
+Marieta, la amable amiga y, si’s pót dir, consultora de Blanqueta, no
+parlava, y quant coneixia que aquesta li anava á dir alguna cosa,
+desapareixia en sech de la finestra, tornanthi luego, pera fer los
+mateixos senyals y pera tornar á fugir quant sa mes estimada amiga
+intentá parlarli. Ben clar se veya: la pobre vehina pugnava entre’l mes
+bon desitj de socórrer y ajudar en sa desgracia á sa amiga y la ordre
+severa, imposada per son pare, de evitar tota relació, durant aquell
+dia, ab la casa del vehí malalt!</p>
+<p>Tot aixó contribuhia á fer mes amarga la situació de Blanqueta, y mes
+quant veya la inseguritat de trobar, en dia de tanta confusió, cap metge
+á casa, pus dos vegadas havia vingut ja’l baylet y cap de ellas ab
+metge: lo de las monjas havia anat á visitar al monastir de san Pau, y
+al tancarse’ls portals, l’havian tancat defora; altre metge, indicat al
+noy per la familia del de las monjas, era prohom del Concell de Cent,
+y’s trobava en aquella ocasió en la casa de la ciutat; de altre sabian
+lo nom, peró no’l carrer en que vivia… y’l pobre baylet corria y anava y
+tornava, y al arribar devant de Blanqueta, ni aquell sabia esplicarse
+volentse disculpar, ni aquesta podia contestarli mes que ab esclafits de
+plors y ab nou y major desespero cada vegada. Fatal contratemps!
+Llargas, ben llargas li semblavan las horas á Blanqueta cada volta que
+havia de esperar de nou, y llargas las anadas y tornadas del baylet; mes
+¡quí ho diria! al pas que las horas de esperar li semblavan llargas, lo
+dia li passava rápido y corrents en sa exaltada imaginació: veya que
+s’acabava la tarde, y cada instant creya véurer com disminuhia’l sol
+grau per grau en sa carrera, y no dubtava ja de trobarse quant ans en la
+nit, ab son protector malalt, sense un metge pera curarlo, sense un
+amich que la ajudás y consolás! Per segona volta s’havia de véurer la
+desgraciada Blanqueta en una nit semblant, por son aislament y
+desconsol, á la que havia passat en Menargues, quant las infernals
+bombardas de Balaguer se li emportaren á sos estimats pares! Per segona
+volta la poncella del camp havia de aguaytar sola, esposantse á que un
+mal vent la arrebassás, y fes desaparéixer sa hermosura y sa forsa!</p>
+<p>Lo trist pressagi se cumplí: la nit arribá ab tota sa fosca, y ni
+resolució tingué la espantada donzella de encéndrer llum, temerosa de
+que son espant fòra major vehentse á sí mateixa sola. Arrimada á la vora
+de la porta, escoltava impacienta si sentia pel carrer trepitjadas lluny
+ó la veu aguda del baylet, peró passava’l temps, y lo únich que
+ressonava en los ohidos de Blanqueta, en lo silenci de la nit, eran los
+esbufechs del pobre falconer á qui ni podia ni sabia com socórrer!</p>
+<p>Unas sombras giraren per l’estrem del carrer durant tal impaciencia,
+peró Blanqueta no las arribá á véurer, ni ellas á la noya… y mes valgué
+que fos així.</p>
+<p>Per fi, al cap de bon rato sentí Blanqueta la veu del baylet, que
+venia esplicant l’estat en que’s trobava son amo, y deduhint per aixó
+que venia’l metge, se ficá resolta á dins, corregué á la cuyna á buscar
+un lluquet, y encengué llum ab la major promptitut. Y en efecte, justa
+prengué la mida, pus al sortir á la botiga, ab la ma devant del llum
+pera que no s’apagás, posava’l peu en lo llindar de la porta lo
+renombrat doctor Guerau, qual semblant no era’l mes afable, sobre tot
+desde las derreras noticias que li havia revelat lo baylet que
+l’acompanyava, pus, á saberlas ans, hauria pres sens dubte certas
+providencias, que llavors havia de executar precisament al sortir de la
+casa del malalt.</p>
+<p>Encara que familiarisat ab desgracias lo doctor Guerau, s’hagué de
+conmóurer ó interessarse algun tant, vehent al costat de la desgracia la
+hermosura, cosa que contribueix á divinisarla en cert modo, y sembla que
+fa atráurer mes facilment la compassió. Procurá ans de tot calmar ab
+bonas peró breus paraulas lo desespero de la noya, pera evitar que fos
+confusa la relació que li feya de tot quant havia passat, y arribat ja á
+la cambra, se dirigí al capsal del llit, portant á son costat á
+Blanqueta ab lo llum, de manera que no podia véurer bè de prompte la
+cara del malalt.</p>
+<p>Gran fou la sorpresa del doctor així que la noya separá la ma del
+llum. La cara y’ls ulls del falconer estavan en lo mateix estat que ans,
+peró la boca, que estava oberta, per estar lo cap molt caygut, deixava
+véurer una negror lo mateix que de tinta. Acostant llavors lo llum á la
+boca, y baixantse un poch lo doctor Guerau, digué, sens alsar la veu,
+algunas paraulas que no deixá de enténdrer la desconfiada Blanqueta.</p>
+<p>–Sí, sí: llengua y paladar y tot, tot está negre. Avansada está la
+cosa, peró no ha anat ab la pressa que en molts altres.</p>
+<p>–Y qué será, senyor doctor? esclamava Blanqueta. Verge Santissima
+dels ángels, teniu pietat de mi!</p>
+<p>Lo doctor prengué lleugerament lo pòls al malalt, y separantli
+després, ab la punta del bastó, la camisa del pit, anyadí:</p>
+<p>–Estrany es. Sembla que pel cos no hi ha encara tacas, y podria ser
+que sostenintse fins demá… Quí sab. Peró de tots modos, si no las tè
+avuy, las tindrá demá, y ab perill tan compromés, es precís…</p>
+<p>–Qué?</p>
+<p>–Jo sento, noya, tenir que dirtho, peró ab las prevencions que hi ha
+per part del gobern de la ciutat y ab los mals recorts y escarments que
+ha deixat un mal tan cruel, no pót menos un, y es deber de tot físich,
+de postposarho tot al bè y á la salut pública.</p>
+<p>Al sentir aquestas espressions, los ulls de la donzella brillaren com
+á foch, descobrint tot lo horror que sa ánima preveya, y sa cara
+grogejá.</p>
+<p>–Peró bè, doctor? qué es lo que tè’l Joan?… Quin es aqueix mal tan
+cruel de que parlau?</p>
+<p>–Lo que tè (contestá’l doctor, fent una suspensió y mirant á terra,)
+es… es la glánola.</p>
+<p>–La glánola…! La peste…! Verge santa dels desamparats! Ja ho veig,
+doctor, ja ho veig, que estich condempnada á quedar novament órfana y
+sens amparo en aquest mòn!</p>
+<p>Y posantse’l devantal als ulls, tan íntima aflixió demostrá
+Blanqueta, que fins al doctor Guerau, á pesar de sa esperiencia, li fèu
+venir ganas de plorar, per conéixer que verdaderament aquella
+desgraciada hermosura se trobava sola en lo mòn, com ho probava lo
+véurer que, en un cas tan crítich de estar malalt lo cap de la casa, no
+rodejava son llit mes companyia que la de la noya. Peró’l deber era ans
+que tot.</p>
+<p>Després de un curt silenci, preguntá ab tota senzillés Blanqueta al
+metge:</p>
+<p>–¿Donchs, qué farém, senyor doctor?</p>
+<p>–Res, noya: allúnyat del malalt, pus, com ja te he indicat, prest
+vindrán per ell.</p>
+<p>–Com! Qué diheu?… Vindrán per ell?… Y quí?</p>
+<p>–La cerca de la ciutat, á la que vaig á avisar enseguida.</p>
+<p>Al dir aixó, lo doctor girá en direcció á la escala, com indicant que
+ja no tenia res que fer y no’s devia pérdrer temps.</p>
+<p>–Nó, doctor, nó! esclamá la noya, detenintlo. Jo desamparar á mon
+pare y protector, al que ha salvat ma vida y ha vigilat ma honra, al que
+ha sigut mon consol y ma alegria, jo desampararlo perque’s pert ell y’s
+pert també ma esperansa…? Aixó sí que no ho faré. En bona hora que ma
+esperansa fuge, peró mentres ell respire, á mi’m toca cuydarlo, y no’m
+fa res de acompanyarlo en la mort, ja que he sigut sa companyona en
+vida. Diheu, doctor, diheu: qué he de fer?</p>
+<p>–Infelissa! Ta lleyaltat y amor no tè exemple en quant he vist,
+tocant á aquest mal que tant espanta, peró ab ton bon desitj no farias
+mes, donzella, que agravarlo. ¿Qué farias ab ta inesperiencia, ab ta
+perturbació, ab ton aislament? ¿Qué farias, si l’enmetzinat alé del
+malalt te feria á tu mentres creyas consolarlo, y cahent á sos peus
+malalta com ell, haviau de ser un y altre víctimas y testimonis mútuos
+de una desgracia inevitable, vehent ell ta agonia y tu la sèva? No val
+mes que de dos s’en salve un, que se evite la propagació del mal en la
+ciutat, y, sobre tot, que’s medique y’s cuyde al malalt ab tot ordre,
+calma y seguretat per qui tè coneixement y esperiencia de tal mal y per
+aquell á qui no perturba cap afecte ni interés? Deixa, deixa, noya, que
+se’l emporten á la Santa Casa, y prega tu á Dèu entretant que us ajude á
+tu y á ell.</p>
+<p>La pobre noya no tenia rahons pera contestar al metge, y aquest havia
+enfilat ja la escala, quant un truch á la porta de la botiga cridá la
+atenció de Blanqueta, la qual s’en adoná, y deduhí per alló que’l baylet
+no era á la casa.</p>
+<p>–Quí será? Quí podrá trucar, estant la porta oberta y haventhi allí’l
+baylet? Peró nó: ah! Ja ho conech! esclamá Blanqueta ab lo to mes
+desesperat. Ja ho veheu, senyor doctor, ja ho veheu… fins lo baylet m’ha
+desamparat!</p>
+<p>Y havent cridat per dos vegadas, tot baixant, al baylet, aquest no
+contestá, repetintse solament en cambi lo truch de la porta. Al arribar
+á la botiga la noya y’l metge, una y altre quedaren sorpresos, de véurer
+quí era’l que demanava y l’objecte ab qué venia.</p>
+<p>–Ay ay? digué’l doctor. Quin miracle es aquest? Ans que’l metge haja
+dat l’avís, vos trobau ja á la casa del malalt? Esquisida es, á fe,
+vostra vigilancia.</p>
+<p>–Dèu meu! cridá la noya, al sentir las rahons del metge, y vehent que
+al derrera del que demanava seguian altres dos homens portant una
+llitera tapada. Y sòn los de la cerca! Com es possible aixó, senyor
+doctor?</p>
+<p>–Filla, jo mateix m’en admiro…</p>
+<p>–Es tal nostra vigilancia, (contestá l’home ab una fredor que li era
+habitual,) que, pera evitar lo mal públich, no perdonam res, y moltas
+vegadas sabem ans que’l metge ahont jauhen los malalts.</p>
+<p>–Sempre hi ha vehins temerosos, digué’l doctor, que, á las primeras
+sospitas, corren…</p>
+<p>–Es ben cert, senyor doctor! esclamá abatuda de dolor Blanqueta. Ni
+un vehí per anar á buscar á un metge, y pót ser mes de un pera avisar
+ans de temps á la cerca!</p>
+<p>L’home de la cerca contestá ab una mitja rialla, confirmant la
+conjectura de la noya, y en seguida digué:</p>
+<p>–Donchs, vos apar, doctor Guerau, que sens dificultat…?</p>
+<p>–Sí sí: enllestiu, que jo tinch altres cosas que fer.</p>
+<p>–Es cert, es cert, doctor? esclamava Blanqueta, girant com á boja per
+la botiga, y sense saber lo que li passava. Es possible lo que van á
+presenciar mos ulls?… Misericordia divina!… Quanta desgracia en un sol
+dia! Y que hé fet jo, pobreta de mi, pera que així’m castigue’l cel?…
+Nó, nó! mos ulls no ho veurán, mos ohidos no ho sentirán… Jesús! Jesús!
+Anau, anau… que jo m’en vaig á amagarme en’l estrem mes recóndit de esta
+casa.</p>
+<p>Deya aixó Blanqueta, mentres lo doctor Guerau corria ja carrer avall,
+fugint dels miasmas, y mentres l’encargat de la cerca, ab son fanal á la
+ma y seguit per la llitera, pujava la escala en busca del malalt, que en
+pochs minuts tingueren trasladat, emportantsel, sens detenirse, al
+apartament dels empestats del Sant Hospital.</p>
+<p>Al fugir la noya, pera no presenciar tan trist espectacle,
+s’introduhí en la rebotiga, penjá’l llum de qualsevol manera, y
+sentantse en una cadira, verdaderament arreconada, tancá’ls ulls, se
+tapá ab los dits las orellas, y plorant, esbufegant, resant y esclamant,
+esperá que passás aquell fatal moment ó’l temps en que calculá que
+l’acte havia tingut efecte. Al ressonar en sos ohidos lo trepitj pesat
+dels homens que se’n portavan la llitera, Blanqueta doná un jiscle, y
+del tot abatuda y desesperada, arribá á posar son front sobre de sos
+genolls, y en tal actitut permanesqué per un rato, darramant llágrimas y
+mes llágrimas, y no sabent con ferho pera detenirse’l plor y calmar la
+viva agitació que li partia del cor.</p>
+<p>Peró ans de esplicar lo que succehí á Blanqueta, al esforsarse pera
+sortir de sa postració, convé disculpar en cert modo la part de egoisme
+é inhumanitat (que tal haurá semblat al lector,) dels vehins y demés
+coneguts del pobre falconer, sabedors del mal que á aquest afligia, fent
+una breu pintura, á tal objecte, de lo que era la cruel y horrorosa
+peste de la glánola.</p>
+<p>Després de la dansa de S. Guy, que invadí la Alemania, y en qual
+enfermetat no hi havia mes remey que exorcisar als malalts, possehits
+del diable, recitant versos de la Biblia; vingué al mòn la glánola, dita
+així, segons creuhen alguns, per sortir unas glándulas ó tumors en
+certas juncturas del cos, y ab tal nom ó ab lo de landre era coneguda y
+anomenada la enfermetat en molts paissos y en diferents idiomas.</p>
+<p>Lo terror que la glánola produhí no tè comparació ab lo de cap altre
+enfermetat, de quantas, com ella, nos havian vingut de Llevant, com que
+era un dels presents fets á la Europa per las crehuadas.</p>
+<p>La Fransa, la Italia, la Espanya y després la Inglaterra, la Alemania
+y la Holanda foren, successivament y en continuas renovacions, víctimas
+de ella.</p>
+<p>Peró de totas quantas escursions fèu lo mal, cap fou mes cruel, ni en
+cap se presentá ab un carácter mes devastador y espantós com en 1348.
+Desde llavors la glánola fou sempre símbol de terror, de espant y
+miseria; son recort y son nom eran lo fantasma perseguidor del cor y de
+las conciencias, y ¡cosa estranya! al pas que era’l medi de moralisar
+als incréduls, per lo temor de la mort, apagava los bons instints y
+sentiments, per lo terror de la enfermetat. L’home, aterrat, contemplant
+sa efímera existencia, alsava rendit las mans á Dèu, demanantli
+misericordia, peró no las estenia al próxim, quant veya que son semblant
+queya ferit del mal á son costat. Aberracions humanas, que en va cap
+filosofia es capás de fer enténdrer!</p>
+<p>Fins ab los preludis que avisaren sa vinguda, fou aquella vegada
+terrorífica la aparició del mal, pus després de sentirse continuos
+terremotos per molt temps, comensá á plóurer, y de tal manera, que durá
+la pluja, sens interrupció, per espay de sis mesos. Llavors comensá la
+verdadera devastació de la glánola, cahent á sa bufada poblacions
+enteras, que quedaren sens un habitant, y barrejantse en la desbocada
+corrent de aqueixas miserias que tot ho arrebassava, junt ab la manta
+del pobre, los mantos dels emperadors, las coronas dels reys y las
+mitras dels bisbes. Entre las víctimas ilustres, ho fou, en nostra
+Espanya, lo rey Alfonso XI de Castilla.</p>
+<p>Pera tráurer la proporció dels efectes de la peste, que’ns pinta lo
+Petrarca, en aquella temporada de trist recort, basta saber que, sols en
+la ciutat de Venecia, moriren aquella vegada deu mil personas. Així es
+com los historiadors, transmitint la veu del poble, arriban á dir que
+“desde Noé, may l’ángel esterminador havia mort tanta gent com
+llavors.”</p>
+<p>Molts dels malalts se pót dir que ni arribavan á estarho, pus morian
+al primer dia, de repent y fins pel carrer.</p>
+<p>Comensava’l mal per una febre violenta, y seguia després un deliri,
+estupor é insensibilitat, no guardant sempre’l mateix ordre en aquestas
+senyals; la llengua y’l paladar se tornavan negres y com á cremats, y
+l’alé despedia un fetor insoportable. Molts dels malalts tenian una
+peripneumonia violenta (inflamació del pulmó y de la pleura,)
+acompanyada de hemorrágias promptes y mortals, y ordinariament se
+manifestava la gangrena per unas tacas negras que sortian per tot lo
+cos.</p>
+<p>No hi ha que parlar de remeys, perque eran ineficassos tots los
+ordinaris, y dependia la cura de una casualitat, difícil de endevinar, ó
+del giro que prenia’l mal per sí mateix, com quant sobrevenian postemas
+exteriors, en qual cas la vida no corria ja cap perill.</p>
+<p>A tal estrem arribá la por del contagi, que no’s trobavan ni metges
+pera curar, ni servidors pera cuydar als malalts, ni capellans pera
+assistirlos en los últims moments, de manera que, pera remediarho,
+tingué’l Papa que concedir indulgencia á quantas personas se
+consagrassen als atacats del mal, y s’absolgué plenariament als malalts,
+encargant als sacerdots que’ls ho fessen saber.</p>
+<p>Las prometensas, rogativas, penitencias y fundacions menudejavan
+encara no hi havia los primers síntomas de una nova visita del mal, y’l
+poble menut y pobre, pera aplacar la ira del cel, presentava á voltas,
+per las ciutats y pobles, espectacles tristos y repugnants, encara que
+piadosos, pus se veyan passejar pels carrers arreplechs de homens mitj
+núus que s’assotavan á sí mateixos ó uns als altres.</p>
+<p>La estadística que ofereix la ciutat de Barcelona, segons se troba en
+los dietaris del Concell de Cent y de la Diputació, proba en primer
+lloch la aparició continua de la glánola, desde la data citada fins al
+sigle XVII y aprés la mortandat esperimentada en ella, que no es poca
+si’s comparan los temps y la gran diferencia del número de habitants de
+ans ab los del temps actual. En l’any 1333, que es una de las
+apuntacions mes antigas, consta que en poch temps moriren deu mil
+personas; de aquesta data fins al temps del rey Fernando se repetí la
+peste en Barcelona al menos deu vegadas, y de llavors en endevant fou
+tan continua y horrorosa, que s’hagueren de publicar jubileus pera’ls
+que morian, facultar als capellans péra que diguessen dos missas, fer
+bandos contra’ls metges y cirurgians que fugian, y fins arribá una
+ocasió en que no hi havia qui pogués tocar las campanas de la Catedral.
+Dèu nos guart de semblants tristesas!</p>
+<h3
+id="xxxvi.">XXXVI.
+<br>Com lo malvat donzell s’en portá á la orfaneta al jas de En Simon.</h3>
+<p>Probará, donchs, tot lo referit, quant menos, que no deurá estranyar
+lo lector la indiferencia ó por dels vehins respecte del pobre falconer,
+sent com era ell, en son trist estat, lo primer senyal de la renovació
+de un mal, que tan cruels recorts havia deixat pochs anys ans, com si
+diguessem lo preludi de la vinguda del ángel esterminador, de aquell
+ángel que, quant venia, no anava acompanyat sols de la peste, sinó de
+fam, miseria y guerra, com ho feya créurer ja mes aquell dia ab l’estat
+efervescent de Barcelona.</p>
+<p>Peró tot aquest horror, així lo de la peste que s’acaba de descríurer
+com lo que oferia per sí sol lo desconsolador quadro de la casa del
+falconer, en lo moment de separarse aquest de sa afillada, no era res,
+absolutament res en comparació del que esperimentá la pobre Blanqueta al
+alsar lo cap dels genolls, ferits sos ohidos per una veu coneguda, de
+fatal recort y que no esperava sentir en aquella ocasió.</p>
+<p>No bè la llitera habia girat la cantonada del carrer, dos homes
+s’havian adelantat apressuradament cap á la casa del falconer; trobant
+la porta descuydada havian penetrat en la entrada, y l’un de ells, atret
+per la claror del llum de la rebotiga, s’havia introduhit fins á la
+presencia mateixa de la abatuda víctima, que ni esperit tenia de tornar
+á obrir los ulls pera no contemplar ab ells lo horrorós quadro que de
+sobras veya ab los ulls del esperit.</p>
+<p>–Aquí está! esclamá l’home ab alegria infernal, al véurer á la
+donzella. La hora ha arribat, Blanqueta: jo vinch pera salvarte, y…</p>
+<p>–Oh! cridá la noya, horrorisada, posantse dreta, y corrent á un recó,
+fent seguir arrastrant la cadira, y colocántsela devant de ella, com
+volentse parapetar. Verge Santíssima! Fuig, fuig, mal esperit, Llucifer
+perseguidor; aparta, mal cavaller… Horror! horror! No’n tinch prou
+encara ab una gran desgracia, que m’en portas una de pitjor? Fuig, fuig!
+Arrera cor de roure, infame, vil…!</p>
+<p>Apretava ab una ma Blanqueta la cadira contra sí y ab l’altre
+recullia vagament la roba que tapava son pit, com posant també en guarda
+sa honestitat y sa honra. Son cos inclinat y son cap test al mateix
+temps podria dirse que simbolisavan la por y la vigilancia, y sos ulls,
+vius y bellugants, se podrian péndrer bè per las únicas armas de la
+ánima, que probavan de espantar al enemich, quant no’s confia en la
+defensa de las del cos, en las mans.</p>
+<p>–Tant te espanto? li digué’l perseguidor, afectant un to suau y
+amable. Mira que vinch á salvarte, vinch de pau, com sempre, vinch á
+rendirte mon desesperat amor, vinch á oferirte ton ben estar, pus serás
+desde avuy ma esposa, avuy, que tinch major poder que may, pera
+transformarte, sens dubte, de una órfana miserable en la esposa de un
+cavaller distingit!</p>
+<p>–Nó, may! may! Tornáuvosen per ahont haveu vingut, deixaume en ma
+miseria y orfandat, pus jo no sò vostra, ni ho puch ser, ni ho vull ser.
+Vergonya, vergonya vos en haviau de donar, que tot un majordom del palau
+del senyor Rey vinga á perseguir á una honrada y desgraciada donzella.
+No us atanseu á mi, mal cavaller, y respectau quant menos la casa de un
+moribund!</p>
+<p>–Insisteixes? digué’l donzell, en actitut de avansar cap á Blanqueta,
+y respirant sos ulls la passió mes liviana y’ls mes desenfrenats
+sentiments. No vóls pensar, noya, en qui ets y en qui sò?</p>
+<p>–Nó, nó! May!</p>
+<p>–Nó? Donchs pensa que demá tornarás á ser lo que eras la primera
+volta que entrares en esta casa, demá estarás sense menjar, sens
+protector ni amparo, sense amor ni companyia: demá ton amant estará baix
+mon arbitre y en poder de la justicia, que’l fará servir de exemple y
+escarment als revoltosos de aquesta ciutat; y demá… demá nó, avuy
+mateix… sí, tu serás esclava forsada de ma passió, si ara, de seguida,
+no’t resols á ser volenterosa amiga de qui no pót víurer sense tu.</p>
+<p>–May, may! contestá Blanqueta ab resolució heróyca.</p>
+<p>Y com en aquell moment se sentís prop de la porta del carrer la veu
+de una persona, que semblava com temorosa ó espantada, lo donzell,
+advertint per alló lo perill que corria, prengué una actitut resolta y
+atropelladora, al pas que la noya, confiant de ajuda, se ostentá ab
+aquell ayre tan súblime de que sols pót tenir idea qui haja contemplat
+en situacions semblants á alguna de las artistas trágicas que tenen fama
+en nostres dias.</p>
+<p>–S’ha acabat la compassió! cridá’l donzell, mirant alternativament á
+la víctima y á la porta. Órfana orgullosa, cedeixes ó no?</p>
+<p>–Primer la fam y la miseria, primer lo llit de la peste, ahont jau
+mon protector, ans que’l llit conjugal de un lladre de honras. May, may
+seré teva!</p>
+<p>–Donchs llavors, á la forsa…</p>
+<p>Avansant lo donzell, pera cenyir ab sos brassos los de Blanqueta,
+aquesta, que en va havia esperat ajuda, alsant la veu en sas últimas
+paraulas, vegé enterament desvanescuda sa esperansa, y arribada la hora
+de sa desgracia, invocá al cel la trista víctima, estengué sos brassos,
+sacudí son cap, probá de cridar, peró aterrada com á paloma que véu ja
+sobre son coll la garra oberta del esparver, sentí en sech pérdrer las
+forsas, y debilitat son cor, y quedántseli sa veu en la garganta, perdut
+lo color de sa cara y emboyrats sos ulls, caygué, ab tot lo pes de son
+cos, llarga en terra.</p>
+<p>–No perdam temps! digué llavors enrabiat y confús lo donzell, fent
+senyal al home de fora que s’acostás. Ja que no hi ha altre remey, al
+coll y afora.</p>
+<p>Y agafant un y altre sens compassió á la hermosa y desgraciada
+Blanqueta, la alsaren de terra fins á arribar á sentarla en la cadira;
+posada així, l’home la prengué, tot baixantse, per las camas, lo donzell
+la sostingué per sota dels brassos, y deixantla anar luego sobre de la
+espatlla del home, de la manera que sól carregarse una saca de blat,
+s’alsá lo manat servidor ab tan noble carga, y junt ab lo tiránich
+senyor que’l manava treballar, fugiren un y altre cap á la porta, y
+desaparegueren carrer avall, cuberts per la sombra de la nit.</p>
+<p>Lo cap hermós de Blanqueta penjava á la espatlla del sayó, com una
+flor hermosa á la que han xafat lo mánech poch temps ans, y guarda
+encara la bellesa de la vida. La ma atrevida del luxuriós donzell la
+aguantava y cariciava de tant en tant, mogut sols per una compassió
+egoista.</p>
+<p>De la boca de la atropellada víctima sortia un sospir continuo y
+cansat, de manera que arribava á ser també un Ah! seguit, per lo qual
+fins pót ser la haguera conegut, en aquell silenci, qualsevol que
+intimament la hagués tractada: era alló la aroma de la flor xafada, que
+avisa, encara que ab poca forsa, al solitari que per prop de ella
+passa.</p>
+<p>Al sortir la porta, se sentiren dos veus que espressavan, á qual mes,
+la sorpresa de lo que estava succehint.</p>
+<p>La una era aguda, y al mateix temps tendre y espantada, que deya:</p>
+<p>–Ay, pobre Blanqueta!… Y se la emportan! Verge Maria!</p>
+<p>Era la veu del fiel baylet, que acabava de arribar fatigat, en aquell
+moment, de cumplir un encárrech que li havia fet la vehina y bona amiga
+de Blanqueta.</p>
+<p>Una puntada de peu, donada ab violencia, y tot passant, pel inhumá
+donzell, arramblá á la paret de la entrada al compassiu noy y lleal
+companyó de la desgraciada orfaneta.</p>
+<p>La altre veu fou un Ay! de horror, jiscle donat per una veu dolsa, en
+la finestra de la casa del especier, ahont se sentí cáurer al mateix
+temps un cos de una persona, tal volta desmayada.</p>
+<p>Era alló una senyal de desesperació repentina, donat per la bona
+amiga Marieta, la qual, ignorant primer l’objecte dels dos homens que
+havian entrat en la botiga, acabava de deduhir en aquell moment, per la
+esclamació del baylet y pels ronchs del gos mastí que seguia als
+raptors, la afrentosa y nova desgracia de sa amiga, y qui era l’infame
+que la ocasionava.</p>
+<p>Al arribar los dos que fugian á la cantonada de un carreró llarch y
+estret que conduhia, per prop de Santa Ana, á un estrem de la muralla,
+l’home que portava la carga preguntá al altre:</p>
+<p>–Per ahont pego?</p>
+<p>–Tot dret… Al jas de En Simon.</p>
+<p>Al sentir tal ordre l’home’s detingué com admirat.</p>
+<p>–Qué diheu?</p>
+<p>–No’t detingas: endevant.</p>
+<p>–Peró al jas ó al hostal?</p>
+<p>–Al hostal: lo mateix tè.</p>
+<h3 id="xxxvii.">XXXVII.<br> Entre amor y
+amor patri ¿quin vèns?</h3>
+<p>S’acostava la hora acostumada en que’l constant y enamorat Guillemet
+solia cumplir de amagat la cita de amor ab sa hermosa y senzilla
+falconera.</p>
+<p>Desde que’l pare ó protector de sa estimada, descobrint los amors de
+esta, havia donat ordre al jove preferit que no s’acostás á sa casa, lo
+cap de aquest no reposá, calculant lo mal que havia ocasionat, y sobre
+tot la privació en que’s veuria. Si ans era sols lo cor, per excés de
+amor, lo que’l feya patir ¿qué tal havia de ser llavors, si eran lo cor
+y’l cap los que’l mortificavan, vehent cada volta mes confusa sa
+esperansa?</p>
+<p>Peró com may créu pérdrerla qui sent una passió que’l guia, no
+volgué, á pesar de tot, l’enamorat jove, prescindir de sa costum, y
+arribava á tentejar un pas, que si bè era imprudent, lo considerava
+obligat, sobre tot quant las últimas miradas de sa estimada, al
+despedirse, li havian fet recobrar la seguritat, que pocas horas ans li
+havia parescut dubtosa. L’amant, aborrit de sa sort, s’havia arribat á
+resóldrer, tan prompte com vingué la nit, de anar á rondar, mes ó menos
+amagat, la casa de sa estimada, per mes que no hagués de véurerla, per
+mes que del terrat que cuydava la hermosa Blanqueta no hagués de sentir
+cáurer, com altres vespradas, sobre de sas mans, ni una flor, ni una
+branca de olorosa herba.</p>
+<p>Pobre Guillemet si hi hagués arribat! Sols un contratemps, permés pel
+cel en profit dels bons, lo podia distráurer de son intent, salvantli
+tal volta fins la vida, pus á la mateixa hora, son infame rival, lo
+majordom del palau, alentat per la confiansa que havia cregut meréixer
+aquell dia de son rey, tenia en aguayt homens que vigilassen los
+encontorns de la casa del falconer, disposantse á agafar á aquest y á
+Guillemet com á conspiradors y contraris á la Magestat Reyal, y pót ser
+fins á matarlos, pretestant sa resistencia.</p>
+<p>Pensatiu y capficat atravessava, donchs, Guillemet un carrer próxim á
+la iglesia de Sant Jaume, que era llavors junta á la casa de la ciutat,
+en direcció á la casa de sa estimada, y podria dirse que res l’hauria
+tret de sa fixació y tristesa, com que ni’s parava en los que passavan
+prop de ell, á no haver sigut una gran causa, un altre objecte que fos
+tan grat á son cor com la passió que en ell bullia. Sols un amor podia
+distráurerlo, en tal moment, de son amor, l’amor patri, que no deixava
+de ocupar gran lloch en son esperit.</p>
+<p>Un crit general de –Ara surt! Ara surt! Es mossen Joan Fivaller!–
+atragué naturalment la atenció del desconsolat jove, que, ocupat
+principalment aquell dia en son desgraciat amor, no estava prou enterat
+de tot lo que passava per Barcelona, y fins ignorava la reunió y última
+delliberació del Concell de Cent, quant los actes de aquesta corporació,
+una volta sabuts per los mes inmediats curiosos ó interessats, passavan
+rapidament de boca en boca y’s transmitian en un instant desde la plassa
+de Sant Jaume als estrems mes apartats de la ciutat.</p>
+<p>Al sentir En Guillemet lo nom de son protector, conegué interiorment
+que no devia prescindir de averiguar lo significat de aquella alegria
+general que’s notava en tots los semblants de la gent del poble, al
+pronunciar y repetir un nom tan il·lustre; sabent qui era mossen Joan
+Fivaller, recordant sa dignitat, son amor patri, son noble orgull, y que
+era la primera persona de qui sentiren veritats, en altre ocasió, los
+cortesans y áulichs del rey Fernando, deduhí facilment, que, en lo nou
+altercat de aquell dia, estaria sens dubte destinat á ser héroe ó
+víctima, y suspenent son ánimo per un instant, procurá enterarse per los
+que passavan de qué era l’entussiasme del poble en tal conflicte. No li
+faltaren esplicacions promptes y entussiastas de totas parts, y pensant
+que efectivament héroe ó víctima anava á ser la persona per qui sentia
+ell mes respecte y gratitut, al observar que inmensas bandadas de poble
+corrian depressa á diferents punts de la ciutat pera armarse ó
+prevenirse mentres se esperava lo resultat de la entrevista ab lo Rey,
+no pogué menos de sentir també bullir en sas venas sa sanch jove y
+honrada, y de anar experimentant la mes ó menos gradual excitació que’ls
+nervis desplegan en casos semblants, infundint la major energia de la
+vida á tots los sentits. ¿Y com no havia de experimentar y sentir tot
+aixó En Guillemet, y en molt major grau que’ls altres, sent com era
+admirador dels actes de Fivaller, deixeble (en lo tocant á la opinió
+política) del experimentat mestre Nicolau, y amich del franch y honrat
+falconer Joan de la Murtra, víctima en Casp dels partidaris del nou rey?
+¿Com no havia de excitarse é inflamarse en foch patri mes que ningú, y
+fins tal volta sentirse inclinat á la venjansa, quant ohint presentar
+com á causa de tals trastorns é infraccions de la lley als áulichs del
+Rey, s’apareixia devant sos ulls l’infame majordom, que tant disgust
+havia sembrat aquell dia en la casa de sa estimada, y junt á ell, com á
+víctima ensangrentada, la figura de son protector, del home mes noble,
+mes generós, mes just y mes digne de ser estimat de la ciutat de
+Barcelona?</p>
+<p>–Oh! esclamá, passant del aburriment y la postració á la resolució y
+á la energia, després de un breu moment de quedar suspens. Perdónam, ma
+estimada! Perdónam, angel que vigilas mon pur amor! Perdonaume un y
+altre, si’l deber me distrau desde ara del objecte que constantment ha
+ocupat avuy mon cap, pus així com així tampoch podria gosar aquesta nit,
+com las passadas, de véurer ú ohir á la reyna de mos pensaments. Fuig,
+fuig per avuy, dòls amor de la bellesa, y vina á reemplassarlo, oh
+energich amor de la patria! L’enamorat es ciutadá!</p>
+<p>Y fent com fa’l soldat que pensa en sos fills al comensarse la
+batalla, quant arriba’l moment crítich de la barreja, olvidá també
+Guillemet en sech fins la grata figura de sa estimada, que tan impresa
+portava sempre en lo cor y en la memoria, y llansantse ardent y
+entussiasmat entremitj de una de las turbas que passavan, ab ella seguí,
+participant en seguida de tots los desitjs que manifestavan los que la
+componian, com corrent aislada que, al desembocar sas ayguas en lo riu,
+pren la forsa é impuls de aquest, tan prompte com unas y altres ayguas
+se confonen.</p>
+<p>Anava aquella bandada, com altres que’s dirigian á diferents cantons
+de la ciutat, á armarse y prevenirse, y tenia senyalat per lloch de son
+aguayt y vigilancia la plassa de Jonqueras, ab motiu de haverhi
+depositat en un magatzem vehí, y desde’l moment en que’s manaren tancar
+los portals, totas las ballestas que’s guardavan en l’espay extramurs y
+junt al mateix portal de Jonqueras, anomenat Joch de la ballesta, que
+era’l punt ahont solian anar los barcelonins á exercitarse en lo tir de
+aquesta arma, donantse en cert temps del any una funció pública, en la
+cual la ciutat pagava una gran cantitat pera compra de joyas y premis
+als millors tiradors.</p>
+<p>Quant la bandada arribá al punt destinat, Guillemet havia conseguit
+ja captarse la simpatia de tots, com que son bon parlar, sa energia y
+entussiasme y la circunstancia de sas relacions ab la casa de Fivaller
+movian á quants l’escoltavan, y bastava pera que li cedissen lloch de
+preferencia y’l deixassen, com qui diu, manar y dirigir.</p>
+<p>Apinyada estava la multitut en un estrem de la plassa, fentse la
+repartició de las ballestas, que se entregavan proporcionalment als
+clavaris ó prohoms mes vells de alguns gremis, pera que ells las
+repartissen en personas de sa confiansa, de lo que’n prenia nota un
+oficial del Concell, y á mes anavan compareixent tot sovint particulars
+armats, qui de llansa, qui de espasa, los quals s’havian separat ans de
+la comitiva sols pera armarse, y acudian llavors al lloch designat.</p>
+<p>Unas fallas ó teyas encesas il·luminavan aquell acte de impaciencia y
+de dubte, y cada un que venia de nou armat, cada nova espasa ó pica
+que’s veya blandir al ayre era un nou triumfo, un grau mes de seguritat
+pera’ls que’s disposavan á resistir, si convingués, tota la forsa que
+pogués llansar lo senyor Rey contra son poble. Dalt de una gran caixa,
+ab la que s’havia transportat allí un gros número de passadors y
+fletxas, estava en peu Guillemet, si no donant ordres, guiant pera’l bon
+ordre en la distribució, y comunicant lo projecte combinat allí per los
+principals de la bandada, de una manera que no ho haguera fet millor en
+campanya lo mes estratégich cinquantener de aquell temps. Sa veu de tant
+en tant entonava ó equilibrava la desordenada turba, que, sens instint
+militar y moguda sols per lo desitj de no deixar trepitjar sas
+llibertats, ab los desahogos de certas imprecacions y ab la sort de
+tenir algunas armas, creya bastarli pera atemorisar als enemichs y
+desbaratarlos quant se trobassen cara á cara; així que, parlant En
+Guillemet, ó’l jove escribá, com li deyan la major part, tothom callava
+y tothom aprobava sos dits.</p>
+<p>–Ánimo, cridava, ánimo, ciutadans de Barcelona, que avuy será’l dia.
+Temps ha que convenia una llissó forta contra’ls enemichs del Lon nom de
+la ciutat, contra’ls deshonradors de la dignitat reyal. Sempre havian
+anat ab armonia los reys y’l poble; á aquesta armonia, mare fecunda de
+esforsos, déu la patria sas glorias, son engrandiment, son poder en
+totas las parts del mòn, y pus ara als mals consells de gent estranya
+que rodeja lo mes espléndit dels tronos se déu la destrucció de aquesta
+armonia, privemlos ab temps de avansar, perque trencada la armonia,
+quedan trencadas nostres llibertats, trencada la memoria de las
+grandesas passadas y trencada la seguritat del poble y la esperansa de
+recobrarla. La amenassa existeix, lo perill corre, la víctima ha posat
+ja’l peu en lo primer grahó del catafalch: vigilancia, donchs, y estem á
+punt pera que no acabe de pujar. Mes, si aixó arriba á succehir, si’l
+ferro de la injusticia fereix son cap, llavors, ¡ah! llavors, no la
+deixem morir sola, que es á nosaltres á qui representa, y com ella havem
+de passar per la sort que se li senyale. Correm á morir, y encatife
+nostre sanch lo lloch ahont cayga’l mártir: així’l fum de nostra sanch
+será’l núvol de gloria, sobre del qual pujará majestuosament sentada al
+cel la ánima del heróych patrici. Ánimo, ciutadans de Barcelona!
+Preveniuvos per si la llissó ha de passar á ser escarment, per si sona
+la hora de la venjansa, y en aquest cas, olvidau, ciutadans, vostre
+treball y vostra hisienda, olvidau á vostres fills, esposas y pares,
+recordauvos sols de la patria que us crida y que es vostra mare, é
+impávits é inflexibles correm á buscar la mort cara á cara, la mort ó’l
+triumfo, que de totas maneras triumfarém encara que degam morir. Lo
+primer vull ser jo si’l cas arriba, lo primer, no pera serho en
+dignitat, sinó pera poder dar lo primer cop, y…</p>
+<p>Delirant semblava estar de entussiasme lo fogós jove que parlava á la
+multitut, y per graus creixia son enardiment, quant al millor punt y
+tenint suspensa de sa veu la atenció general, se’l vegé interromput y
+trasmudat en sech, sens poder acabar de emitir la idea que iniciava, y
+ni poder pronunciar tan sols la paraula que seguia. Sos ulls, que fins
+llavors havian brillat ab tot lo foch del entussiasme patri, se
+contragueren de manera, que indicavan realment una inesperada admiració,
+sacudí’l cap á dreta y esquerra, entre avergonyit é impacient, y
+passantse com desesperat la ma per demunt dels ulls y del front fins á
+estufarse’ls cabells ab los dits, doná un salt de demunt de la caixa
+ahont estava, y ficantse atropelladament per entremitj de la multitut,
+que no deixava de ferli lloch per cert respecte y per ignorar la causa
+de tan repentina transformació, arribá al estrem de aquell mar de gent,
+y emprenent ab tota forsa una correguda per lo carrer mes inmediat,
+desaparegué enterament, deixant á tothom confús y admirat.</p>
+<p>¿Qué podia ser alló, en qui per primera volta de sa vida havia donat
+preferencia absoluta al amor patri sobre l’amor de la bellesa, en qui’ls
+debers de ciutadá y’ls de la amistat y la gratitut havian posat tan
+forts arrels, y en qui la forsa de sa imaginació y son talent anavan
+infundint en aquell mateix instant dots creixents de eloqüencia
+tribunícia y popular? ¿Seria que l’amor de la bellesa tornava á véncer
+l’amor de la patria? Quí sab!</p>
+<p>La transformació y resolució repentina de Guillemet se devia sols á
+una advertencia que, mentres enrahonava, li doná al ohido un particular
+dels que havian acudit també ab la bandada reunida en la plassa de
+Jonqueras, un dels mateixos que aplaudian y secundavan las paraulas del
+acalorat jove escribá, y que poch podia pensar al parlarli l’efecte que
+l’avís podia produhir.</p>
+<p>La verdadera amistat, que no falta may en los contratemps ni
+s’acobardeix en los obstacles, era la única y especial causa de tot
+alló. Marieta, la sensible filla del especier, la amiga fiel de
+Blanqueta, que, apesar de las prohibicions de son pare, havia seguit
+sempre vigilant en la finestra de sa casa, desde’l moment en que se sabé
+lo perill del falconer, havent cridat al baylet ab tot sigilo quant
+regresava ab lo doctor Guerau, li havia encargat que ab la major
+llestesa anás á avisar á Guillemet, fentli saber lo perill en que’s
+trobava’l protector de sa estimada. La sort havia fet que venint lo
+baylet ab lo doctor dels barris de Sant Pere, vegessen un y altre la
+turba dels amotinats, á qual frente anava’l jove escribá, y ab la
+seguritat de trobarlo prest, no dubtá de pegar una embestida aquell fiel
+servidor, tan pera donar gust á la afillada de son amo, com á la bona
+amiga que per ella se interessaba.</p>
+<p>Peró’l baylet volia estar de regrés á casa ans que’s retirás lo
+doctor, volia evitar que Blanqueta se trobás sola y amohinada en tal
+apuro, y si bè doná tota la lleugeresa possible á sas camas, pera
+arribar, com se sòl dir, en un salt á la plassa de Jonqueras, al arribar
+aquí se convencé de que era impossible parlar ab Guillemet, tant per lo
+gran gentio que obstruhia’l pas, com per estar l’amich á qui buscava en
+la part mes céntrica de la multitut, mes ocupat que tots en dirigir y en
+parlar, y mes compromés que ningú en no marxar de aquell lloch, segons
+deduhia’l baylet per las mateixas paraulas que ohí. Així que, aborrit de
+véurer tant de obstacle é impacient al mateix temps pera retornar á
+casa, se ficá las mans á las butxacas de las calsas, y mitj bellugant lo
+cap, anava ja á girar sens cumplir l’encárrech, quant li ocorregué un
+medi, tal volta incert, peró que, á sortir bè, podia produhir lo mateix
+resultat que tant ell com la vehina desitjavan: s’acostá á un home que
+venia carregat ab un feix de llansas, y á qui tothom feya pas, en
+direcció al punt ahont se distribuhian las armas, y després de dirli ab
+molta eficacia algunas paraulas, encargantli las trasmetés al jove
+escribá, torná á empéndrer corrents lo camí de sa casa, ahont arribá
+sens dubte molt ans que l’home carregat tingués temps de parlar al
+entussiasmat jove que alentava á la multitut.</p>
+<p>Las paraulas, donchs, que l’home trasmeté á Guillemet, quant aquest
+estava en lo mes fort y calorós de son discurs, eran las seguents:</p>
+<p>–Lo baylet del falconer del Portal del Ángel acaba de venir, ab
+recado de sa filla, fentvos saber que son pare está morintse de la
+peste, y ella’s troba tota sola.</p>
+<h3
+id="xxxviii.">XXXVIII.
+<br>Los plors del baylet. Com l’amor y l’honor sòn las millors armas pera
+véncer.</h3>
+<p>Trasladats molts vehins de Barcelona als punts que’l Concell havia
+designat, y aglomerats los restants per las inmediacions de la casa del
+Concell y del Palau reyal, barris enters hi havia que estavan del tot
+deserts, y en que no’s veya móurer ni una ánima.</p>
+<p>Un de ells era’l del Portal del Ángel, mes encara que’l tránzit de
+cap persona interrompés lo silenci de aquell estrem, se sentia, ab tot,
+un soroll que contribuhia á fer mes tétrica la fosca soledat que’l
+dominava: tal era lo plor baix y seguit de un noy que estava sentat junt
+al brancal de la porta de la botiga de la Óliva.</p>
+<p>A poch de plorar lo pobre baylet, tot suavisantse ab la ma la inflor
+del cop que li havia donat l’inhumá donzell, sentí un trepitj fort y
+seguit com de un home que corria; girá’l cap lo contristat noy, y en
+efecte distingí prest lo bulto de una persona que, corrent ab tota
+furia, se dirigia cap á ell, y que’s quedá en sech parada y com estática
+devant de la porta.</p>
+<p>–Ah! digué Guillemet, (que era’l que corria,) respirant ab forsa.
+Gracias á Dèu!</p>
+<p>Lo pobre baylet seguia plorant.</p>
+<p>–Peró, baylet ¿qué tens? M’han dit que has vingut á avisarme, y…</p>
+<p>–Sí!</p>
+<p>–Y qué? Digas, noy ¿qué passa? Veig que ploras, y temo trobar mes mal
+del que creya.</p>
+<p>–Prou, prou!</p>
+<p>Y l’baylet seguia plorant y tot aixugantse’ls ulls.</p>
+<p>–Que pót ser es ja mort lo Joan? Verge del cel!</p>
+<p>–No ho sè.</p>
+<p>–Donchs de qué ploras?</p>
+<p>–D’un cop que m’ha donat aquell senyorot del tabar vermell, quant se
+la ha emportada.</p>
+<p>–Qué dius? Qué dius? A qui s’ha emportat, al Joan?</p>
+<p>Al preguntar aixó Guillemet, preocupat, després de lo que acabava de
+dir lo noy, y prevehent un gran trastorn, sa pell se torná com de
+gallina y’l cabell se li erissá.</p>
+<p>–Al Joan, contestá’l baylet, no sè si’l han deixat dalt ó que n’han
+fet, peró jo no he vist que se l’emportassen.</p>
+<p>–Donchs á qui? Tu has dit, noy, que s’en han emportat á algú. Ira del
+cel! Parla, minyó, parla: digas á qui s’en han emportat… Ahont está
+Blanqueta?</p>
+<p>La resposta del baylet fou esclafir en un nou plor, que fins lo feya
+sanglotar.</p>
+<p>–Ah! esclamá llavors Guillemet, desesperat. ¿Seria possible? Jo no sè
+si mos sentits me enganyan ó si me enganyas tu, noy. Si’l temor que jo
+sento fos una realitat?… Digas, noy, digas clarament: ¿es á Blanqueta á
+qui s’en han emportat, y era’l que se la enduya aquest senyor que t’ha
+donat lo cop?</p>
+<p>–Sí! sí!</p>
+<p>–Verge pura! Y ella’l seguia, ó li donava’l bras, ó la estirava ell
+tal volta, ó qué…? Parla, per amor de Dèu, sinó’m fonch!</p>
+<p>–Qué voleu que us diga, si ella la pobre no parlava, ni podia fer
+res… Mes, que ni sè si era viva ó morta: com que la portavan al coll á
+manera de sach.</p>
+<p>La tremoló de rabia que agafá aquí á Guillemet fou inmensa. Li
+semblava un somni lo que sentia, y en son cor fermentava un desitj de
+venjansa, peró de aquella venjansa que es mes terrible per no véurer
+prop l’objecte sobre’l qual ha de descargar. Lo foch del cor bregava ab
+la inacció de la ma, que en va buscava una arma pera empunyarla, quant
+poch ans tantas n’havia tingut á sa disposició.</p>
+<p>–No hi ha remey! digué’l desesperat jove, fent esclafir en son front
+lo palmell de la ma dreta. Sia allá ahont sia, jo l’he de trobar, y avuy
+ó un altre dia l’he de esquinsar ab las mevas mans, que sòn prou arma
+quant sobra la rahó! Digas: cap ahont han pegat?</p>
+<p>–Per allí, contestá’l noy, senyalant al carreró inmediat de la altre
+part del carrer.</p>
+<p>–Y fa molt temps?</p>
+<p>–Contau quant fa que vos han avisat, y pensau que jo’ls he trobat á
+la porta al tornar de la plassa de Jonqueras.</p>
+<p>–A Dèu, donchs!</p>
+<p>Y posantse á córrer Guillemet, emprengué pel carreró, deixant en son
+plor y soledat al desconsolat baylet.</p>
+<p>La sorpresa que acabava de tenir l’apassionat jove no era res pera
+las que llavors encara se li preparavan.</p>
+<p>Havia corregut ja casi tot lo carreró y rastre de ningú havia trobat,
+ni ánima viventa, com que sent ja prop del estrem, hagué de escursar
+naturalment son precipitat pas y tornar al dubte, á la admiració y á la
+desesperació, ja que cap indici ni esperansa tenia. Mirava á dreta y
+esquerra sense descubrir res, sacudia son cap, y, oprimit son cor, casi
+s’en hauria tornat, á no sentir com un soroll per terra prop de la
+última casa, que no pensá de prompte en quina casa era. S’avansa llavors
+lo jove impacient y ¡oh sorpresa! véu ajagut prop de la porta lo gos
+mastí del sèu rival, aquell animal fiero que tant susto li havia donat
+en altre ocasió, destorbant la tranquila y amorosa conversa que tenia ab
+sa estimada y obligantlo á separarse ridiculament, en presencia del
+malehit donzell del tabar.</p>
+<p>–Ah! esclamá llavors ple de sorpresa, recordant las malas manyas dels
+servidors de aquella casta. Y es cert! Peró ahont estará? Aixó proba que
+l’amo ha pujat á la casa mes próxima, que déu haver entrat per aquesta
+porta…</p>
+<p>Y anava á empényer la porta, que trobá oberta, quant, alsant lo cap,
+y descobrint, ab la celístia que feya, un objecte que’s distingia sobre
+de una altre porta mes apartada del edifici, doná un crit de horror, com
+si aquell objecte hagués imprés en sa ánima los sentiments mes vius, y
+hagués presentat á sa imaginació las imatges mes repugnants.</p>
+<p>L’honrat jove, reconeixent lo lloch ahont era, acabava de descobrir
+lo cap del bordell, es á dir, aquella cara monstruosa y agegantada,
+generalment representant la de Medusa ó de Baco, que era costum, en
+aquells sigles, colocar á la porta de las casas de prostitució, y de
+quals antigallas s’en conservan encara dos ó tres mostras en diferents
+carrers de Barcelona.</p>
+<p>Lo jas de En Simon, que així l’anomenava’l poble, tenia donchs
+l’afrentós distinctiu de que’s parla, y’l tenia en la porta inmediata,
+que era en la cantonada dins de un carreró, perque sent son amo arlot y
+hostaler á un mateix temps, evitava de aquesta manera que l’hostal se
+confundís ab lo bordell, y que l’especulador de un y altre hagués de
+pagar certs bans y multas que la lley marcava.</p>
+<p>Tres esclamacions sortiren simultaneament en aquell instant de la
+boca del desesperat jove, una de sobresalt, al véurer lo gos de son
+enemich, sentint ab aixó realment confirmada la mala noticia que li
+doná’l baylet; altre de indignació, al adonarsen del lloch inmediat,
+ahont precisament havia de trobarhi la víctima y’l raptor, y altre, per
+fi, de alegria, peró de una alegria filla sols de la esperansa, al
+descobrir la porta del hostal oberta.</p>
+<p>Sens detenirse, donchs, apretá la mitj ajustada porta del hostal, y
+encegat, si així’s pót dir, per los nobles y vius sentiments que
+l’animavan, pujá ab tota pressa la escala, fins á trobarse al menjador,
+al que donavan diferentas portas que conduhian á altres habitacions, y
+que en aquella ocasió estavan totas tancadas.</p>
+<p>Es de compéndrer que no’s trobás en aquella hora cap foraster en
+l’hostal, havent estat tancadas las portas de la ciutat aquell dia, y
+existint tot lo borrombori de la gent per altres estrems de la mateixa,
+apartats y distants. Mes com lo ofici de hostaler es ofici de confiar,
+per aixó no’s tancá del tot la porta aquell dia, pus molts eran los que
+no podian sopar á casa aquella nit, y encara que hostal de bordell, la
+aprensió de anarhi podia ser menos, perque, de segur, no s’hi havian de
+trobar, com en altres ocasions, aquells ociosos que’l freqüentavan ab la
+intenció de sopar al devant, y entrarhi després per la porta del
+derrera, á menos de faltar als bandos del senyor batlle, que’s referian
+sempre á la lley en general ó á las ordinacions especials de las casas
+de ávols fembras.</p>
+<p>Guillemet comprenent aixó mateix, y havent vist al gos del raptor á
+la porta del devant, (indici cert de que per aquesta havia entrat son
+amo,) arribá á tenir un grau mes de seguretat en favor de la honra de sa
+estimada, si bè coneixent las malas intencions de son rival, ho temia
+tot de son poder y de sa vilesa. Mes torná á aumentarse sa sorpresa, que
+en son estat de impaciencia lo induhia á pensar tan prompte bè com mal,
+al véurer l’absolut abandono de la casa, ó al menos de aquella pessa del
+hostal, que sempre sól ser la mes concorreguda. En efecte, no hi havia
+mes en tot lo menjador que’ls mobles necessaris, peró sens ningú que’ls
+fes servir: penjava de la biga la canya foradada que aguantava’l llum;
+lo balancejador ventall, com que no era mes de moscas, s’aguantava
+també, caragolat ab la corda de manejarlo, en un altre clau del sostre,
+y al demunt de la llarga taula, que estava rodejada de banchs, jeya
+segura y descuydada la llarga y ample ganiveta de ferro, que serveix
+pera tallar lo pa, instrument que, per sa dimensió y per l’us que fins
+podria prestar en temps de guerras, en certs hostals solitaris y masias,
+solian tenir amarrat ab una cadena á la mateixa taula, sens que allí
+l’hi haja clavat en temps posteriors la ma de cap francés ni borbónich,
+com alguns creuhen.</p>
+<p>No trobant Guillemet á qui dirigís la paraula, cregué prudent no
+cridar, esperant un poch, per mes que’l perill de sa estimada lo fes
+estar impacient. Mirant indistinctament á totas las portas, y escoltant
+ab tota vigilancia, se sentá en un cap de banch, y no tenint en que
+entretenirse, posá distret é involuntariament la ma sobre de la ganiveta
+que tenia al devant, y si bè semblava com que la contemplás, de segur
+que ni la veya, fixo’l pensament com tenia en la desgraciada sort de
+Blanqueta.</p>
+<p>Tal era’l neguit que dominava al jove y la horrorosa imatge que li
+semblava véurer al fixar los ulls en alguna de las portas tancadas que’l
+rodejavan, que no hauria pogut permanéixer, de cert, en aquell estat de
+dubte, ni un minut tan sols, y qui sab si lo que hagués resolt de fer
+pera sortir de aquell, hauria donat lloch á major prevenció ó seguritat
+de son rival, y fins en perjudici de ell mateix. Peró prompte’l tragué
+de son encantament y dubte un espectacle que’l jove no hauria may
+esperat en aquell lloch.</p>
+<p>Tenint Guillemet fixada la vista en la porta que venia al devant de
+allí ahont seya, sembláli sentir per aquella part cert enrahonament
+baix, quals paraulas no pogué enténdrer; girá á poch la clau, y obrintse
+ab pressa mitja porta, sortí de ella un personatge estrany, peró conegut
+á Barcelona, y aquella’s torná á tancar, així que’l sortint se trobá
+fora.</p>
+<p>Portava la persona que sortia una túnica de color fosch, y per esta y
+per la gorra y demés distinctius de son cos, patent se veya que era
+aquell home nó cristiá y sí de rassa hebrea.</p>
+<p>Al adonarsen de Guillemet lo que sortia, quedá com turbat, y hauria
+tornat enderrera, á no véurer que la porta s’havia tancat derrera de
+ell. Portava á la ma una figueta ó petita ampolla, que procurá amagarse
+entre sos vestits, al descubrir al foraster, mes com de ella ó de la
+cambra inmediata sortís certa olor de aygua nafa (que així la anomenavan
+en aquell temps), per alló deduhí Guillemet que seria allí precisament
+ahont hi hauria sa estimada.</p>
+<p>–No hi ha dubte, digué pera sí; pus lo que m’ha dit lo baylet que se
+la havian emportada al coll, com una saca de blat, proba que la infelís
+estaria sense sentits.</p>
+<p>L’home de la ampolla, com fugint la vista y fins lo cos del que
+inesperadament trobava al passar, doná sols una mirada á Guillemet, y
+arrimantse á la paret, intentá guanyar la porta que conduhia á la
+escala, cregut, sens dubte, que evitaria ab son dissimulo la conversa
+que l’altre li dirigís, y podria així arribar á una habitació de la part
+baixa, ahont tenia amagats certs depósits ó provisions útils á son
+ofici. Peró prompte’s vegé detingut, al primer pas que doná, per una ma
+que era de ferro, encara que tremolava: prompte’ls ulls flamejants del
+que’l detenia li donaren á enténdrer que aquell foraster endevinava
+quant allí havia tingut lloch, y que algun dret tenia pera averiguar y
+oposarse al crim que allí s’estava cometent.</p>
+<p>–Aturauvos, Nadal! cridá Guillemet.</p>
+<p>–Jo Nadal?… De qué’m coneixeu?… Deixaume, que vaig depressa.</p>
+<p>Y procurava desempellegarse de Guillemet, dirigint al mateix temps sa
+vista, com espantada, á la porta per ahont havia sortit; peró Guillemet
+no’l deixava, y fins l’obligá á acostarse á la taula, mentres li
+enrahonava.</p>
+<p>–Nadal, sí, li digué; Nadal Ben Jussú, que no es tan difícil saber
+qui sòu en Barcelona, encara que á mi may m’hajau curat.</p>
+<p>–Sí!… contestá’l juheu, fent un somrís.</p>
+<p>Lo sí! pronunciat per Nadal Ben Jussú no era ni afirmació ni negació,
+ni era concessió ni retrahiment, ni era satisfacció ni temor, ni era
+tranquilitat ni sorpresa: era tan sols una paraula vaga y de recurs que
+se escapa en situacions de envergonyiment y apuro, una de aquellas que
+no diuhen res y ho revelan tot, ab mes ó menos grau, segons sia la
+serenitat ó la culpa del que la pronuncia.</p>
+<p>–No puch créurer, doctor, que siau cómplice en un crímen horrorós,
+peró…</p>
+<p>–Psit! psit! contestá perturbat l’hebreu, interrompent á Guillemet, y
+mirant com esparverat á la porta per si’s tornava á obrir. Jo’m trobo
+aquí, jove, sols per casualitat, pus ab l’avalot de avuy, me temo que
+nostre call, tantas voltas amenassat, no pague la pena pels culpables.
+Sò amich del hostaler…</p>
+<p>–Hostaler y arlot, interrompé Guillemet.</p>
+<p>–No’m fico en lo segon ofici: ja sabeu que per nostra lley no’l
+necessitan nostras costums.</p>
+<p>–No’l necessitan las costums, peró pót ser vos ajudau á exercirlo en
+mal dels cristians.</p>
+<p>–Dèu d’Israel! esclamá Nadal, reculant com espantat; qué diheu,
+jove?</p>
+<p>Y’l juheu torná á mirar á la porta, y empenyé á Guillemet pera que’l
+deixás passar.</p>
+<p>–Dich la veritat; y sinó, diheume: ¿qué fa la donzella que fa poch ha
+vingut ó la han portada aquí?</p>
+<p>A tal pregunta, l’apuro del juheu fou gran, pus ni sabia que
+respóndrer, y temia del que’l detenia pel devant y del que podria
+sortirli pel derrera á darli pressa. Peró al mateix temps se li
+escapavan al inocent y compassiu doctor certs sospirs, tot mirant á la
+porta, ab los quals denotava com si’s dolgués de algun mal.</p>
+<p>–No sè que us diga… No us entench… Qué tinch que véurer jo ab la
+donzella?… Que pót ser la coneixeu?…</p>
+<p>–Es á dir, que hi es? preguntá delirant l’apassionat Guillemet.
+Ahont? Ahont se comet lo crim? Dígasmho, juheu, y no tingas temor de
+mi.</p>
+<p>–Jo no dich res, continuá mes perturbat que may lo juheu; jo no sò
+fisich, ni doctor, que respecto la prohibició del Papa, y sols per
+caritat… y per no oposarme al manament de un alt personatge, puch haver
+contribuhit á fer un bè, á guarir un malalt, peró may á fer un crim, may
+á fer un mal: creheume, jove!… Es á dir… No sè lo que’m dich!… Dèu de
+Abraham! Jo no dich res: no he dit res… Deixaume passar, jove.</p>
+<p>–Prou me diheu ab vostra turbació, Nadal; peró jo evitaré la infámia.
+Diheume sols: ¿es aquí, derrera de aquesta porta, ahont lo raptor tè
+subjugada á la casta y desgraciada verge, á la trista donzella que Dèu
+m’havia destinat per esposa?</p>
+<p>Las últimas espressions de Guillemet arribaren al cor del compassiu
+juheu, y li feren mirar ab altres ulls al que’l detenia, si bè’l
+dominava’l temor del que podria obrir la porta.</p>
+<p>–Jove, li digué tot apretantli la ma; jo no puch dir res… peró prou
+dich! Déixam passar, y tu fes lo que vullas, peró guárdat, no sia cas
+que en lo llit de ta novia hi vajas á jáurer tu primer!</p>
+<p>Aquí percibí Guillemet un nou enrahonament derrera la porta, y com si
+sentís un pressagi de lo que anava á succehir, abalansá son cos ab tant
+interés en aquella direcció, que sas mans casi involuntariament
+arribaren á soltar al juheu.</p>
+<p>–Y estich sens armas! deya pera sí l’encegat amant; y no content ab
+tenir de ser testimoni de ma desgracia y de ma deshonra, fins hauré de
+ser víctima, y víctima inútil!</p>
+<p>En aquell instant un Ah! profundo arribá á sos ohidos. Guillemet ja
+no sabia lo que li passava, y anava, com se sól dir, á jugarho tot per
+tot, anava á embestir y á trucar á la porta, sens mirar lo resultat, y
+tal era ja son encegament, que així com en los primers moments sa veu
+era baixa; anava llavors creixent grau per grau, y á sas esclamacions y
+á las pocas paraulas que dirigia al juheu, acompanyávalas lo to mes
+marcat de ira y desespero.</p>
+<p>No deixaren los de dins de sentir també, per tal motiu, lo remor de
+fora, y pót ser pera averiguar tal novedat se obrí de nou la porta. Aquí
+fòu lo gran moment. Guillemet sentí girar de nou la clau, ohí al mateix
+temps clara y distinctament la veu de sa estimada, que esclamava: –Verge
+pura! Imatge santa de Balaguer! Qué es lo que’m passa! Ahont sò!– y no
+podent aguantar mes son sensible y enamorat cor, anava á embestir, com
+cavall desbocat que no mira la vall ahont salta, contra’l primer que’s
+presentás, quant son inflamat impuls tingué que detenirse
+momentaneament, fins que la sort obrí pas á sa esperansa. Mitja porta
+s’havia obert ab cuydado, murmurant lo que la obria aquestas paraulas:
+–Malehit juheu! Qué se entreté aquí quant no’l necessito…!– y’l que las
+pronunciava era precisament l’home odiat de Guillemet, l’infame rival y
+raptor de sa estimada.</p>
+<p>–Ell es! cridá Guillemet, embestint, mentres lo juheu s’escorria cap
+á la escala; deshonra de cavallers y deshonrador de donzellas…!</p>
+<p>–Tu aquí? contestá l’altre, tirantse enderrera y ajustant un poch la
+mitja porta, sols pera poder desenveynar ab mes seguretat la espasa.
+Així com així havias de morir avuy, tant se val, donchs, que mórias de
+las mevas mans.</p>
+<p>–Oh! sens arma pera defensarme… ¿qué vaig á fer?… Dèu meu! esclamá
+Guillemet, apenas detenintse en aquell instant desesperat, y alsant los
+ulls al cel y girantlos entorn, com en busca de una ajuda, que sols un
+ángel li pogués portar.</p>
+<p>Oh sort! la ganiveta jeya encara quieta damunt de la taula, y’ls ulls
+del desesperat jove la acabavan de descobrir. Sens donar temps á res,
+allarga, donchs, la ma Guillemet, empunya’l pacífich ferro que serveix
+pera repartir diariament lo principal aliment de la vida, y embestint ab
+ell, ab son cap y ab tot son cos, com toro furiós que’s precipita
+contra’l que l’atia, fèu sacudir de bat á bat las portas, que cruixiren
+y pegaren contra las mans del donzell, impedint que aquest acabás de
+tráurer de la veyna la espasa, que tenia ja mitj desenveynada.</p>
+<p>–Ira de Dèu! cridá’l donzell fora de sí, y vehentse tan promptament
+atropellat. Arrera, miserable bort…!</p>
+<p>–Tu ets lo bort y desconegut, facinerós disfrassat…!</p>
+<p>Y sens tenir temps de referse, ni de arreplegar sa espasa, que’l cop
+de la porta li havia separat de las mans, sentí prest lo donzell en son
+cos lo pago de sa infámia.</p>
+<p>Al crit de ¡Arrera tu! ab que contestá l’entrant, blandí Guillemet,
+sens mirar ahont pegava, la esmolada ganiveta; pera salvarse de ella, no
+tingué mes remey lo que sortia, que baixar son cos y decantar lo cap en
+direcció oposada al bras amenassant, y pegant llavors aquella arma pura
+y may ensangrentada á rans del front del donzell, obríli una ferida
+plana, de manera que la pell del front é inmediata al pòls se li alsá
+fins á demunt dels cabells.</p>
+<p>Com lo cop fou inmediat al pòls, encara que no ocasioná ferida
+mortal, peró bastá pera que’l ferit perdés los sentits y caygués llarch
+y pesat en terra, com cau lo bou al primer cop de mall.</p>
+<p>Al observar Blanqueta, desde’l llit ahont havia jagut postrada, y ab
+la confusa percepció ab que compren lo que retorna de un desmay, aquell
+embull que tenia lloch á la porta de sa cambra, sentí nou é instantáneo
+esparverament, y esclamá:</p>
+<p>–Novas desgracias? Quantas desgracias sobre mi! Sò la dona mes
+desgraciada del mòn!…</p>
+<p>Peró prompte una agradable contestació la fèu convéncer de que’l que
+li parlava era realment la persona que ella veya, de que l’ángel que
+venia en sa salvació era son estimat Guillemet, á qui mirava, sense
+poder compéndrer que fos ell.</p>
+<p>–No es desgracia, Blanqueta meva! contestá l’amant; no ets
+desgraciada, meytat de mon cor, que desde avuy s’acaban pera tu las
+desgracias!</p>
+<p>Y seguint encara, per la forsa del interior impuls que’l guiava, ab
+lo bras alt y empunyant l’ensangrentat ferro, arribá’l delirós amant
+fins al llit de ahont s’alsava fora de sí la casta donzella, plena de
+espant y alegria al mateix temps. Sens trencar pera aixó la promesa de
+respecte que en altre ocasió havia fet l’honrat jove, cenyí ab son bras
+lo cos de sa amada, y arrancantla de aquell lloch, torná á empéndrer
+precipitadament lo camí per ahont havia vingut, donant sa ma esquerra á
+la combatuda hermosa que Dèu reservava pera que fos sa esposa, y
+empunyant ab la dreta la ditxosa arma que havia sigut lo medi de sa
+salvació.</p>
+<p>Los noms dels dos amants eran las esclamacions únicas que mutuament
+feyan un y altre, las solas espressions que respectivament sortian de
+sas bocas, en aquella ocasió en que tots los sentiments del cor se
+removian, y en que tant lo venjat amant com la salvada verge estavan
+possehits de admiració per lo que succehia en aquell instant.</p>
+<p>Al sortir de la cambra un y altre tingueren que passar per demunt del
+ensangrentat cos del donzell, que jeya estirat de part á part de la
+porta; al véurerlo Blanqueta doná un jiscle de horror, mes animantla
+Guillemet, estiráli la ma, apretantli ab efusió, y li digué:</p>
+<p>–De qué te espantas? No véus que la sanch que tè es la senyal del
+cástich ab que Dèu paga sas infámias? Deixal que jaga, que ben merescut
+s’ho tè si es que es mort. Sols la sanch dels bons es la que pót fer
+por, perque crida venjansa.</p>
+<p>Al passar per lo menjador, y no sabent lo resultat de la brega que
+s’havia mogut, comparegué de nou, assustat, lo juheu, y de una de las
+portas sortí també l’hostaler.</p>
+<p>–Qué es aixó? cridá aquest; ab quin dret veniu á ma casa á
+promóurer…?</p>
+<p>Sens deixarlo acabar, y tirant la ganiveta demunt de la taula,
+contestá Guillemet al hostaler Simon:</p>
+<p>–Mal hostaler, ja’t dirá demá’l batlle qui es de tu ó jo lo que tè
+mes dret.</p>
+<p>–Peró tu’m traus una dona del hostal sens pagar lo gasto, y…</p>
+<p>–Calla, egoista, calla; torná Guillemet, interrompentlo altre vegada:
+si honrada es aquesta dona, allí tens ajagut en terra al que la ha
+portada y ha de pagar per ella; si es ávol fembra, ja sabs que la que
+sopa en l’hostal ab companyia, no tè obligació de pagar al hostaler que
+la reb.</p>
+<p>Y embestint Guillemet escalas avall, desaparegué ab sa estimada,
+mentres que’ls altres aturdits de véurer qui era l’home ajagut y
+ensangrentat que’ls senyalava’l que sortia, aturdits y espantats,
+rodavan, plens de afany, entorn del cos del donzell, desitjosos de
+retornarlo y de curarli la ferida que ostentava en son front.</p>
+<p>Molts foren los esforsos que pera lograrho feren tant l’hostaler
+Simon com lo juheu Nadal. Agafantlo un y altre, lo trasladaren al demunt
+del llit, y convensut lo doctor, després de haver pres lo pòls al ferit,
+de que aquell mal era sols passatjer, rentáli la ferida, xupála ab
+bálsam y se la vená cuydadosament, dihent després al hostaler que
+preparás una escudella de caldo pera quant tornás en sí.</p>
+<p>Anásen realment En Simon á buscar lo caldo, mentres lo doctor tirava
+cordial per entre’ls llavis del ferit, ab qual ajuda lo donzell recobrá
+efectivament los sentits.</p>
+<p>–Gracias á Dèu! digué llavors lo juheu, trahent la figueta de aygua
+nafa de dins de sa túnica. Bebeu, senyor, bebeu, y aixó no será res: ja
+veuréu com prompte us trobaréu restablert.</p>
+<p>Al ohir la veu del juheu, girá’l cap lo donzell, y en compte de mirar
+ab agrahiment al que l’assistia, mirál ab ulls verdaderament de rabia y
+de despreci.</p>
+<p>–Parlau, senyor, parlau, insistia ab tota amabilitat lo juheu, vehent
+que’l ferit no deya res, y que sos ulls revelavan la mes concentrada
+ira. Podeu créurer, senyor, que lo que he fet per vos, per ningú ho
+hauria fet, y es lo millor que he sabut… Parlau. ¿Com vos sentiu? ¿No
+diheu res?…</p>
+<p>Lo ferit tornásel á mirar sense dir res, y després de un bell rato,
+fèu un mitj somrís, posáli la ma sobre la espatlla, y per fi parlá.</p>
+<p>–Ja sè, juheu, ja sè lo que has fet per mi… y jo’t juro que per ta
+bella obra no t’ha de faltar la recompensa!</p>
+<p>Se apoyá llavors damunt de sos punys, saltá del llit, y cubrintse ab
+son tabar, atravesá depressa lo menjador y desaparegué del hostal.</p>
+<p>Lo juheu li seguí derrera uns quants passos, peró vehent que no li
+contestava á res, se resolgué per fi deixarlo anar, y sentantse en un
+banch del menjador, allí se estigué esperant que tornás ab son caldo
+l’hostaler.</p>
+<h3 id="xxxix.">XXXIX.<br> Com
+mes val un bon vehí que un mal parent.</h3>
+<p>Es precís que seguesca al anterior capítol un altre de curt, tan curt
+que fins podria deixarho de ésser, com que en cert modo es continuació
+de aquell.</p>
+<p>Fins que Guillemet arribá al carrer, fins que sentí prop de ell lo
+ronch del gos de son rival, que s’en torná vehent que no era son amo’l
+que baixava, no havia pensat l’impacient é irat amant mes que en salvar
+á sa amada. Mes al primer pas que doná, hagué de detenirse, y digué pera
+sí:</p>
+<p>–Y bè. ¿Ahont vaig? Ahont te porto? Qué farém?</p>
+<p>Ans que tot, com honrat que era, pensá en lo bon nom de sa estimada,
+peró bo ó mal lo lloch ahont la portás, lo cas era que ni com interí
+sabia ahont trobarlo, y mes quant no era prudent tornar á la casa del
+empestat, ni, per lo horror que li causava, hi hauria volgut tornar la
+abatuda donzella.</p>
+<p>Peró de repent li vingué á la memoria una casa, y aguantant ab forsa
+lo bras de Blanqueta, qual ma apretava contra son cor, y posantse á
+caminar depressa, en pochs moments se tornaren á trobar devant de la
+trista casa ahont tantas desgracias havian passat aquell dia. Forsa no
+tenia en son cor ni en sas camas pera resistir la débil y afligida noya,
+al acostarse á aquell lloch fatal, prop del qual se li renovaren las
+llágrimas, mes la alentava la esperansa de trobar seguritat y consol en
+la persona que Guillemet li acabava de anomenar. La casa ahont trucaren
+Blanqueta y son amant era la del catxassut vehí, Ambrós l’especier.</p>
+<p>–Quí diable ve en aquesta hora á trencarme las oracions? digué desde
+dins l’Ambrós.</p>
+<p>Y á aquesta pregunta succehí un crit de Guillemet, participant desde
+fora que era ell y Blanqueta los que demanavan, al pas que s’obrí la
+finestra, y després de haver aguaytat rapidament un cap, se sentí una
+veu femenina en l’interior, la de la bona amiga Marieta, que, plorant y
+desesperantse, suplicava á son pare pera que, deixant sa catxassa y son
+egoisme, accedís al menos á obrir, pera véurer qué se oferia á la
+desgraciada orfaneta del falconer y á son simpátich amant. Tots los que
+sòn pares saben quant poden, fins en los cors mes durs, las súplicas y
+sobre tot las llágrimas de una bona filla.</p>
+<p>Lo catxassut Ambrós baixá al fi á obrir la porta, y fins se pót dir
+que estava mitj inclinat á lo que ell ja’s pensava, á dar amparo, per
+aquella nit, á la amiga de sa filla, que era lo que aquesta li
+suplicava.</p>
+<p>–Jesús, Maria, Joseph! digué al véurer l’aspecte de aquells dos
+desgraciats amants y sobre tot los flamejants ulls y la trasmudada cara
+de Guillemet. Sembla, com Ambrós que sò, que avuy lo mòn s’en vá demunt
+devall. ¿Donchs será cert que’l senyorot de la capa n’ha fet
+alguna…?</p>
+<p>–No la ha feta, contestá Guillemet, perque jo’l ne he privat, y per
+aixó vinch á demanarvos, Ambrós, si per aquesta nit voleu acullir á
+aquesta honrada donzella, sobre la qual han caygut tantas desgracias
+durant sa vida. Tingau compassió, ja que sabeu qui es y erau amich del
+que li fèu de pare.</p>
+<p>L’Ambrós, fent lo tonto de contestar, tot mirantse’l flam del llum
+que duya á la ma, seguí ab sa idea.</p>
+<p>–Si sempre ho havia dit quant lo veya passar, continuá; á mes, que ja
+diu l’adagi: “Amor de senyor, aygua en cistella.” Lo que sento es lo
+desmay que ha donat á la pobre Marieta, quant per lo gos ha conegut á
+son amo…</p>
+<p>–Peró bè. Ambrós, (l’interrompé enfadat Guillemet, vehent tanta
+patxorra,) donau acullida á Blanqueta ó no? No coneixeu que per aixó
+venim, quant á tal hora us incomodam?</p>
+<p>–Sí! Sí! cridá desde dins Marieta. Fèuho, pare, que Dèu vos ho
+recompensará.</p>
+<p>Aquest crit interior fèu córrer novas llágrimas per los ulls de
+Blanqueta, peró eran llágrimas de amistat y de gratitut.</p>
+<p>–Fèuvos cárrech de la necessitat, continuá Guillemet, y tingau
+compassió, Ambrós.</p>
+<p>–La noya sola encara, contestá aquest, peró dos, ja póts conéixer,
+minyó…</p>
+<p>Y á un cert gesto que fèu ab la cara, anyadí l’Ambrós una mitja
+rialla, com volent dir á Guillemet que ja’l podia enténdrer.</p>
+<p>–Quí us ha demanat tant? digué’l jove. ¿No tinch jo casa ahont
+dormir? Bè podeu compéndrer que per ella sols demano, pus ningú com vos
+y vostra filla podrán servir de amparo y consol á aquesta desgraciada.
+Per una nit, sols per una nit vos ho demano, que demá, de una manera ó
+altre, molt será que jo no trobe recurs pera qui tan digna es de ser
+ajudada. No temas, Blanqueta, (anyadí dirigintse ab carinyo á la noya,)
+que si un tros de pa tinch, pera tu será la meytat, y molt será que Dèu
+no’ns ajude.</p>
+<p>–Si es per una nit, y tu, minyó, te encargas de desembullar la
+madeixa…</p>
+<p>–Oh! sí, sí. No ho he dubtat de vos, Ambrós. Fèuho, y vostre nom y
+vostra amistat no’s borrará may de mon cor.</p>
+<p>Al dir aquestas paraulas Guillemet, havia aparescut ja al cap de la
+escala la bona amiga Marieta, y esclafint en un plor de ternura ella y
+Blanqueta, corregueren instintiva y mutuament á abrassarse y á ferse mil
+patons.</p>
+<p>Lo catxassut Ambrós, prendat dels bons sentiments de sa filla, mes
+que mogut de compassió per la altre, no pogué menos de mostrarse generós
+en aquell moment, y casi també enternit, fins arribá á dir:</p>
+<p>–Com sempre s’han estimat tant… Pobre vehina, ja es ben digna de
+compassió!</p>
+<p>–A Dèu, Blanqueta! li cridá Guillemet, apretantli la ma, al deixarla
+pera que unís sos brassos ab los de sa amiga. A Dèu, y en ell confia,
+que desde avuy ton amant procurará á véurer si podrá ser ton pare!</p>
+<p>Y agafava la porta l’Ambrós, com pera indicar al amant que ja’s podia
+retirar, quant en sech prengué aquell home un cert ayre de resolució,
+imprópia de son carácter, al sentir las últimas paraulas de
+Guillemet.</p>
+<p>–Ja podeu compéndrer; Ambrós, lo gran carrech que avuy pesa sobre de
+mi. Tingau paciencia per avuy, fèu per Dèu, sinó per mi ó pel desgraciat
+amich falconer, aquest acte de humanitat, y demá, segons sia’l resultat
+de la desgracia, tan prompte com jo haja vist en l’Hospital quin sia
+l’estat en que’s trobe’l Joan…</p>
+<p>–L’empestat? interrompé ab gran forsa l’especier. Bona la havem feta!
+Parlem á pams, minyó…</p>
+<p>–Qué voleu dir?</p>
+<p>–Qué vull dir? Que si vas al Hospital, si t’acostas al malalt, no
+penses entrar ni atansarte mes á aquesta casa. No’n faltava de
+altre.</p>
+<p>–Conflicte nou es pera mi aquest! esclamá pensatiu é indecís
+Guillemet.</p>
+<p>–Ja t’ho dich, minyó. Parlem clar, pus sinó, encara tinch la porta
+oberta, y…</p>
+<p>–Nó, nó! digué Guillemet, apretant la ma al Ambrós. Guardau per
+aquesta nit á la donzella, no li negueu la hospitalitat, y jo us
+prometo, que jo no us posaré en lo compromís que temeu, sens que ans
+haja sortit de casa vostre lo depósit que us confio.</p>
+<p>–No m’enganyes, jove…</p>
+<p>–Vos juro lo que us dich, Ambrós!</p>
+<p>–Donchs, bona nit!</p>
+<p>–Dèu vos la done bona!</p>
+<p>No tingué temps de donar aquesta contestació’l jove, que la mitja
+porta de la botiga del especier s’havia juntat, donant un gran cop, ab
+la altre mitja, y la clau havia donat un tom.</p>
+<p>Guillemet, pensatiu y fixat en las desgracias ocorregudas y en lo
+deber que s’imposava desde aquell dia pera salvació y benestar de sa
+amada, anava seguint ab lo cap baix, carrer avall, en direcció á sa
+casa, ahont se pót dir que’l portavan sas camas per costum, mes que sa
+atenció.</p>
+<p>Las únicas paraulas que sortian de la boca del agoviat amant eran
+aquestas:</p>
+<p>–Si al menos fos aquí lo compassiu y generós mestre Nicolau… si al
+menos sabés ahont para, en ell confiaria pera ajudarme. Peró no hi ha
+remey, he de confesar ma culpa, y al demanar perdó á mon protector, pót
+ser ab lo perdó pera mi vindrá també l’amparo pera ella! No hi ha remey,
+no hi ha remey. Ell es l’únich en qui confio… ell y cap mes!</p>
+<h3
+id="xl.">XL.<br>
+Lo juheu de la ciencia y lo juheu del diner. De com l’infame donzell
+pagá la cura de sa ferida al doctor Nadal-Ben-Jussú, amagant en sa casa
+un llibre herétich.</h3>
+<p>Digueren los antichs sabis que hi ha un silenci que s’en diu
+eloqüent, y en temps moderns, vulgarisantse aquell principi, s’inventá
+un adagi que diu: “A voltas lo no parlar equival á parlar molt.”</p>
+<p>Peró la veritat del principi ó adagi se véu mes ó menos clara, mes ó
+menos abultada, segons de qui ve’l silenci y qui sia la persona que
+l’observa. Silenci de pare, de amo, de tirá, de rabiós may se véu tan
+abultat, com quant lo que’l observa es fill, sirvent, esclau ó modest y
+pobre de esperit. Peró en tots aquests casos, en cap engendra mes dubtes
+y sospitas com en l’últim, com en aquell en que l’home ha de ser humil y
+obedient á la forsa per un gran estrem de abatiment, fill de la
+desgracia inexorable que’l rodeja, qual sombra li sembla véurer cada
+volta que’ls ulls giran sa mirada. ¿Y quant mes encara no dirém, si’l
+desgraciat que per forsa arriba á viciarse en la pobresa del esperit,
+sent bullir en son front la viva flama del geni ó del saber?</p>
+<p>En la primera situació pót dirse bè que’s trobava la rassa judayca en
+lo sigle quinze, peró mes verdaderament en lo últim y especial cas,
+l’instruit físich ó metge juheu Barcelonés Nadal-Ben-Jussú.</p>
+<p>Després de haver tingut que presenciar en l’alberch de En Simon lo
+sensible quadro que oferia aquella abatuda paloma, prop de las garras
+del milá, que desitjava sols reforsarli la vida pera robarli la
+tranquilitat; sols per temor de cástich del poderós, havia hagut de
+humillarse lo pundonorós Nadal, fins á servir de ajuda y criat del
+raptor, que l’obligá á tráurer en aquell moment sa habilitat de metge, á
+pesar de la prohibició del Papa. Lo contratemps que tingué aquell infame
+aumentá’l sobresalt de son cor, pus cabalment havia hagut de sentir lo
+pacifich Nadal totas aquestas excitacions en lo lloch ahont, per
+apartat, creya aquell dia estar mes guarit y quiet; y per últim, acabá
+de aumentar sa amargura lo significatiu silenci del ferit, després que
+ell s’havia esmerat en servirlo y compláurerlo, esforsantse primer en
+fer tornar en sí á la donzella, y després en alentar á aquell y en
+curarli sa ferida.</p>
+<p>Tan prompte, donchs, com arribá la nova als barris ahont era’l Nadal,
+de que la ciutat estava tranquila y de que tot quedava ja compost
+entre’l Rey y’l poble, procurá tornarsen lo físich juheu á sa casa, que
+era inmediata á una de las portas del Call, ahont hi ha ara lo carrer de
+aquest nom; mes ni durant lo camí, ni en sa habitació pogué estar
+tranquil lo temerós hebreu, com que no’s ficá al llit aquell dia,
+pensant sempre en lo silenci de aquell home tan dolent y que ell creya
+tan poderós. Com á consol de la ánima, en va havia obert lo sèu usual
+<em>Sepher Hakhinnuch</em> ó llibre de ensenyansa, compost per lo rabí
+Aaron de la casa de Leví, llegint en ell alguns dels sabis preceptes que
+contenia; tras de cada precepte, ó al arribar al final de una página, lo
+doctor sentia cáurer de sos dits lo llibre, fixada sempre sa imaginació
+en aquell home temible, que tant asprement s’havia separat de son costat
+la nit anterior, després de haverli ell prodigat tan estimables
+cuydados. Res, per conseguent, podia venir en millor ocasió al
+atemorisat Nadal, com succehí en aquell moment, que la visita del sèu
+vehí, lo trespasser y cambiador David Izchaq, home sumament enrahonador,
+lo qual, com aferrat á tot lo de sa secta, fins á la part de costums
+dolentas, que llavors anavan desapareixent, y com amant cego del
+benestar y de la riquesa material, vivia sempre ab esperansa y procurava
+infundirla á quants enrahonava.</p>
+<p>–Qué tenim tan capficat? preguntá David al doctor, vehentlo mes
+pensatiu de lo que solia trobarlo. Ja veheu com la nuvolada no ha sigut
+res, pus sembla que tot s’ha compost, y tancadas ja las casas dels
+gremis, tothom torna á treballar avuy en sa botiga. Jo no sè de ahont
+traguereu tanta por, quant la disputa era de ells ab ells y res nos
+tocava á nosaltres. Vos empenyareu en voler dormir fora de casa, y ja
+aposto jo’l meu talek que pót ser ni us haveu ficat al llit: al menos la
+vostra cara, per lo adormida que está, ’m fa créurer que no haveu dormit
+vos.</p>
+<p>–Ah, David! En la cara m’ho coneixeu? Y si vos sabesseu que
+l’havermen anat ahir es la causa de ma tristesa! Jo vos hagués
+cregut!</p>
+<p>Y en breus paraulas esplicá Nadal á son amich, si bè callant molta
+part del fet, lo gran compromís que havia corregut en la casa de son
+antich client, l’arlot ú hostaler Simon.</p>
+<p>–Ba! ba! contestá’l David. No n’hi ha pera tant. Casi us haurém de
+dir alló que diu en son llibre dels escachs Jedahiah Hapennini…</p>
+<p>–Lo Cícero dels hebreus! digué’l físich á mitja veu, fent un cert
+moviment de respecte ab lo cap, y sens arribar á interrómprer al que
+parlava.</p>
+<p>–“<em>Cad havina zotere</em>… Sent noy me tingueren per home, y ara
+que sò vell, seré tingut per noy.”</p>
+<p>–A vos vos ho haurian de dir, (contestá ab mes energia’l Nadal,) que,
+en veritat, res teniu de vostre pare, home tant previst.</p>
+<p>–Lo que haveu de dir es que vos sòu temorós, que de res fèu una
+montanya, y sobre tot, que si algun mal vos hagués de venir fòra com á
+particular, nó com á hebreu. A mes, que no sè enténdrer com se tè por
+precisament per haver fet un bè.</p>
+<p>–Tinch por com á particular, com á metge hebreu y com hebreu.</p>
+<p>–Tira, tira… ¿Es á dir que també teniu por per tots? Nadal, ja s’han
+passat aquells temps, y mentres hi haja qui créu y qui sosté la rahó,
+mentres hi haja homens com Rabí Ferrer y Rabí Joseph Albó…</p>
+<p>–Ah! sospirá Nadal. Han passat aquells temps? Ne passaren uns, David,
+peró’n vènen altres, y de segur que en aquests no hi haurá cap sacerdot
+Simeó que impedesca la destrucció de Jerusalem, perque no es ja un sol
+Alexandre lo qui la vól destruhir, sinó que son molts, y lo pitjor es
+que á la destrucció de la ciutat hi contribueixen ara los ciutadans
+mateixos. Vos citau á Ferrer y Albó y jo us citaré al gran Astruch Leví,
+ara Andreu Bertran, limosner del Papa, á Todrorz Benvenist de Saragossa
+y sa familia, á…</p>
+<p>–No vull créurer que nostre call torne á ser regat ab la sanch de
+nostres germans…</p>
+<p>Mentras deya aixó David, fixá instinctivament la vista, acostantse á
+la finestra, en la paret de la casa vehina.</p>
+<p>–Sí, ja podeu mirar, David: encara s’hi coneixen las mascaras, encara
+está viu lo testimoni de aquellas grans flamas, que devastaren nostres
+alberchs, y entre las quals exhalaren inocents son esperit nostres
+germans! Vinticinch anys fa, en que trescents cadávers de infelissos
+hebreus, espargits per nostre Call y per lo castell nou, probaren la
+barbarie é iniquitat de aquest temps, y justificaren lo temor que cada
+dia abrigo mes fort! Anyadiuhi ara, (digué després de fer una petita
+pausa,) la persecució constant que’ns ha fet lo papa Benet, las moltas
+conversions que s’observan, la indignació del poble ignorant, que fins
+la dòna en dir si las renovacions de la peste se deuhen als juheus, que
+envenenan las ayguas, y veuréu si hi ha motiu de temor.</p>
+<p>–Oh! si haguessem de créurer al poble, també diu que encara conservam
+la costum de sacrificar certs dias del any un cristiá, ó de donar
+torment á criaturas cristianas, y vos sabeu bè, Nadal, que aixó ja fa
+temps que s’ha deixat córrer. Ademés, que al papa Benet que us fa tanta
+por, ja veheu lo que li passa.</p>
+<p>–Los tirans cauhen, digué ab gravedat Nadal, peró quedan sempre en
+peu las tiranias. Y per fi, (continuá, alsantse de sa cadira y
+passejantse amunt y avall de la cambra, casi olvidat del motiu que
+l’anguniava,) ¿qué voleu esperar dels descendents de Judá, quant després
+de ser perseguits, saquejats, cremats, morts y casi estenuats en tota
+Espanya, no’ls queda mes recurs que reconcentrarse en sí mateixos y
+devorar, sufrint, sa desolació y sa desgracia? ¿Qué esperau de ells,
+quant sos primers doctors y talmudistas se converteixen facilment al
+Cristianisme, y ells sòn los primers ¡sí, ells! que mes atacan y
+destrueixen nostra creencia, y mes ajudan pera fer conversos? Aquí teniu
+l’exemple en mon antich amich y cólega Jehosuah, tan reputat per sa
+ciencia, sa convicció y son entussiasme. L’admirat rabí no tingué
+dificultat en ser metge del Pare Sant; al costat de Benet, ha mudat son
+nom de Jehosuah en lo de Geroni de Santa Fe, que es com ara li diuhen, y
+atacant als que antes foren sos germans, converteix tant com puga fer
+Vicens Ferrer, aquest angel del apocalipsi, y gracias que ho fes com
+ell.</p>
+<p>–En efecte, en lo concurs de Tortosa se vegé bè.</p>
+<p>–Ditxós concurs! Tots los hebreus dels estats de Aragó hagueren de
+concórrer allí. Si no hi anavan, confiscació de bens; si hi anavan y
+sostenian sas rahons com á sabis, persecució, y si callavan per
+ignorants, lo temor y’l mal exemple los induhia á la conversió. Encara
+ressonan en mos ohidos aquellas paraulas de Isaias: <em>venite nunc et
+disputabimus</em>, que pronunciá l’ex-rabí y ex-metge, devant dels
+representants de las aljamas de Saragossa, de Gerona, de Alcanyís y dels
+catorze mes sabis rabins de aquestas terras. De alli sortí, David, la
+butlla que vos, tant com jo, per desgracia, coneixeu; desde aquell dia
+es de quant nostres llibres son recullits y cremats, de quant no podem
+ser ni jutges de nostres propis plets! Desde llavors nostras sinagogas
+se reduheixen ó’s tancan, y se’ns priva de ser metges, cirurgians,
+tenders, droguers, y fins á nostras donas de ser comares y didas; y com
+ni podem tampoch comprar á cristians res de menjar, ni véndrer á ells,
+així es que vivim sense saber com. Y encara teniu esperansa, David?
+Encara creheu que han passat los mals temps? Bona diferencia hi ha de
+altres temps mes remots, en que fins los reys nos amparavan.</p>
+<p>–En efecte, contestá’l David, parantse sols en la part favorable de
+las reflexions que li feya’l doctor; jo he ohit contar que en temps del
+rey En Jaume, fins se tenian las disputas en lo palau reyal, en
+presencia del monarca, y allí guanyava qui guanyava.</p>
+<p>–Plenas estan las historias dels esforsos que feren Moysen y
+Benastrug, gloria de la sinagoga de Gerona, y efectivament lo rey doná
+salvo-conduyt als hebreus, després de la disputa, manant per sentencia
+que ningú’ls atormentás. ¿Peró sabeu també que succehí? que’ls frares
+predicadors ó de Santa Catarina no s’hi conformaren, y per mes que se
+empenyá’l Rey, los frares no acataren la sentencia. Desenganyauvos: lo
+mal ve de lluny. Los hebreus sòn com los peixos de la mar, que sòn
+pescats de un á un y á vols, que sufreixen persecució constant, y que
+se’ls deix estar una temporada, pera perseguirlos en un altre!</p>
+<p>–Jo bè veig que’l rey don Joan maná penjar al mallorquí Benviure, y
+poch s’en faltá com no fèu lo mateix ab En Jaume del Mas, l’arquitecto
+de Monserrat, que havian pres tanta part en l’últim saquetj.</p>
+<p>–Ilús! Y creheu que’ls castigaren per assessins de juheus? Si no
+haguessen cremat los papers del batlle general y del cobrador del Rey, á
+ben segur que res los haurian fet.</p>
+<p>–Ba, ba. Sense’ls juheus los reys no poden estar, que van curts de
+diners y fins sa corona han hagut de empenyarse, com ho sab molt bè En
+Montrós, que la ha tinguda en sas mans, á qui’l rey don Joan la empenyá,
+no sè per quant; á mes, que si no fos lo dret de cenas reyals que pagam
+¿com ho farian pera sas coronacions y pera sostenirse ab magnificencia?
+Gerona solament satisfa cada volta cinch cents sous barcelonesos, y si’s
+contassen las aljamas de Aragó, veuriau que sòn mils y mils los sous
+jaquesos que’l Rey cobra; y per últim, sabut teniu qui ha ajudat mes, en
+la última guerra, al rey Fernando, y com ho hauria fet pera véncer al de
+Urgell, si no hagués sigut lo tresor dels hebreus, per qual interés ha
+hagut de pagar com qualsevol altre.</p>
+<p>–Interés? Gracias que pague quatre diners per lliura al mes, que ja
+sabeu l’estatut del rey En Jaume, y de alguns sòu testimoni que, per no
+observarlo, foren vistos entre cel y terra. Me fa ríurer, David, que
+tingau confiansa en los reys en esta ciutat. ¿No recordau lo que ahir
+passá en Barcelona? ¿No vegereu aquest poble, tan enemich nostre, que’s
+disputava ab son rey quí ho era mes dels dos? Podeu confiar, donchs, en
+lo Rey, que si’l poble murmura, no hi ha qui’l detinga, y sinó, que ho
+diga lo reclam continuat dels vehins que habitan prop de nostra
+sinagoga. Comensaren: ¡fora la sinagoga! fora la sinagoga! y ja veheu lo
+resultat.</p>
+<p>–Quin! interrompé l’intolerant cambiador.</p>
+<p>–Quin? Que ja está cedida als frares de la Trinitat, pera que en lo
+mateix lloch fabriquen sa capella ó iglesia.</p>
+<p>–Per la verga de Moysés! Aquesta sí que es crespa.</p>
+<p>–Ja ho veheu, donchs. Nostra esperansa s’acaba, y ja ni en nostra
+ciencia’s créu, sobre tot desde que’l pronóstich de Abraham ben Chija,
+del nostre <em>Hanasi</em> ó príncep, ha resultat fallit, y que son gran
+llibre, lo <em>Megalath Hamegalah</em> ha donat á compéndrer que, á
+pesar de son nom, no revelava res. Tres anys fa que ha passat l’any
+cinch mil cent divuyt de la creació del mòn, que tan fixá dit sabi en
+son escrit, vos sabeu quanta esperansa tinguerem fins á las últimas
+semanas de dit any, y –ja ho veheu!– ni s’ha parlat res de resurrecció
+de morts, ni en res s’ha donat á compéndrer lo naixement de nostre
+Messias.</p>
+<p>–Si massa us escoltava, doctor, no sè lo que’m fariau tornar… peró
+nó, que vostras esclamacions me fan pensar en lo passat, y son recort
+basta pera ma firmesa.</p>
+<p>–Y tal! Quant no sia mes que’l recort de la ciencia ab que il·luminám
+al mòn, y que ningú’ns pót péndrer. Tots havem conegut á nostre amich
+Salamó, que tantas llenguas parlava, y que tants llibres científichs
+traduhí del arábich pera’l rey don Joan, y si pegam sols una mirada á
+tot lo que la inteligencia humana pót produhir, de tot trobarém llibres
+y autors hebreus que sòn la gloria de nostra rassa, sense sortir de
+nostra mateixa terra. Lo mateix Chija escrigué de las esferas, dels
+planetas y de diferents calendaris, Chasday cultivá la poesia, Ben Hezra
+compongué sobre’ls judicis de las estrellas y’l joch dels escachs,
+Jehudah Barzili parlá dels contractes, Jonah Megirondi, de Gerona, de
+las donas, Joseph Barzeloni de filosofia moral, Joseph Ben Caspi de la
+llengua santa, de Aristótil y de Plató, Joseph Ben Jachiia, lluhí com
+talmudista, gramátich y poeta, essent infinitas sas obras, que ja no
+existeixen, perque las maná cremar Vicens Ferrer, y molts y molts altres
+que han escrit de infinitas cosas y que es per demés recordar. Per fi,
+basta dir sols lo nom de Cresques, de aquest gran astrólech perpinyanés,
+conegut y reverenciat de tot lo mòn, cridat sempre pels reys á son
+costat, y al qual no ha igualat en sa ciencia cap sabi de aquest sigle y
+dels passats, pera que’s conega de que sòn capassos los fills de la
+rassa perseguida.</p>
+<p>–¿Y qué direm de Alatzar Irlluf, per la fama de sa riquesa, que fins
+li han portat á empenyar en sa casa lo drap de ras ahont hi ha lo
+crucifix historiat de la capella reyal? Y dels tresors de Jafudá y de
+Astruch Coffe de Valencia, als que doná’l difunt rey don Martí tantas
+prerogativas?</p>
+<p>–David! contestá interrompent lo doctor y com un tant fastidiat; jo
+parlo sols de sabis, no parlo de richs.</p>
+<p>–Peró sa fama també es fama, replicá’l cambiador.</p>
+<p>Encara que la conversa dels dos juheus semblava que devia acabar
+prompte, pus mutuament no agradavan las rahons del un al altre, peró
+quedá trencada mes aviat, á conseqüencia de un cop fort que sentiren
+donar ab la anella de ferro de la porta de sa casa.</p>
+<p>–¿Quí es que no puja y així demana? digué’l doctor, un tant sorprés,
+peró sens pensar res de mal.</p>
+<p>Y havent tret lo cap per la finestra David, per estarhi mes próxim,
+contestá:</p>
+<p>–Ay ay! Un cavaller ab una capa vermella. Tan dematí van los
+cavallers pel mòn?</p>
+<p>–Deu de Israel! esclamá’l doctor, posantse en peus.</p>
+<p>–Qué us passa?… Oh!… Y mirau (anyadí tornant á tráurer lo cap á la
+finestra,) que sens dubte pregunta per algú de nosaltres y no s’erra,
+perque un noy ab qui parla li senyala la porta, y… Ja entra. Ja déu
+pujar… Sentiu?</p>
+<p>Cada espressió del cambiador era un aument de tremoló pera’l pobre
+Nadal.</p>
+<p>–Ara sí que’s pót dir que jugo la vida y la mort. Qué voldrá aquest
+home! David, anáuvosen… O sinó… no us en aneu; aguardau un moment, y
+segons pugau observar ó deduhir, anáuvosen ó quedauvos… Ay, ay! Que ja
+es aquí! Dèu de Abraham, ajudaume!</p>
+<p>No tingué temps de donar lo primer truch lo que venia, que Nadal Ben
+Jussú havia obert ja la porta, y fingint la major satisfacció, se
+esforsava en saludar y fer cumpliments al entrant.</p>
+<p>–Satisfacció es pera mi, li deya, de véurer tan distingit personatge
+en ma casa, peró sento que sa senyoria s’haja cansat…</p>
+<p>–No hi fa res, contestá amablement lo cavaller.</p>
+<p>Aquest generós parlar de la persona que tant temor havia infundit en
+lo cor del juheu omplí de confiansa y de tranquilitat al bon Nadal.</p>
+<p>–Peró, senyor, continuá aquest, si necessitat teniau de ma persona,
+bastava un simple avís, que entre vos y jo, ja ho sabeu, no val la
+prohibició del Papa, y sempre estich á punt y dispost y…</p>
+<p>–Veheu, veheu, doctor, interrompé’l donzell tot descobrintse’l front:
+donaume una mirada á aquesta ferida, y diheu si res s’hi ha de posar de
+nou.</p>
+<p>–Oh! esclamá’l doctor, suavisant ab sos dits la pell de la ferida.
+Está bè, está bè… y millor estaria encara si no us haguesseu tret tan
+prestament la lligadura. ¿Perqué, senyor, ni una hora tinguereu
+paciencia de soportar la vena? Llástima…!</p>
+<p>–La llástima es que tu sias juheu, sabent com sabs! digué pera sí’l
+donzell.</p>
+<p>–Vos donava pena tal volta?</p>
+<p>–Nó. Peró convingué així. Ja sabeu mon geni. Me donava neguit, y en
+un recó de las escalas de la catedral trobaréu vena y drap, que es ahont
+los vaig tirar tot passant. Peró ja que vá bè, ab lo que m’hi poseu avuy
+se suplirá tot lo perdut per ma impaciencia. Sòu, en veritat, un home
+tan apte en vostre art, que de vos tot ho confio.</p>
+<p>Aquesta espressió fèu renáixer la tranquilitat en lo cor de Nadal,
+que dirigí una mirada al confús David, (lo qual havia quedat quiet en un
+recó sens bellugarse, com que ni’l donzell s’en havia adonat,) y
+donantse l’altre per entés, fèu un acatament, y obrint la porta s’en
+sortí afora.</p>
+<p>–Ay ay? digué’l donzell, girant lo cap. Es á dir, que no estavam
+sols?</p>
+<p>–No’n fèu cas. Es un habitant de la mateixa casa, amich meu y ab qui
+passam cada dematí algun rato enrahonant. Com no estan acostumats á
+véurer tals visitas, li ha semblat la vostra una gran novetat, y tot
+confús, s’ha quedat en un recó, esperant ocasió de sortir… Ja ho veheu:
+es un pobre home, que tot quant val ho pòrta en la cara.</p>
+<p>–Sí, peró… Hi ha cosas secretas en nostra amistat, y’m podia bè
+comprométrer si per cas se m’hagués escapat alguna paraula…</p>
+<p>–No tingau quimera, nó. Jo us asseguro…</p>
+<p>–Peró bè ¿hi ha algú mes encara?</p>
+<p>–Nó, nó, continuá’l doctor, trahent lo cap á la finestra. Mirau: ja
+es fora, y us puch jurar que en tot mon pis ni en tota la casa hi ha ara
+persona alguna.</p>
+<p>–Donchs despatxau. ¿Qué us sembla, qué farém de aquest mal cop,
+doctor?</p>
+<p>–Tingau paciencia un moment. Repetinthi’l bálsam, demá ho teniu ja
+tancat. Descansau entretant, sentauvos, que jo al moment tornaré á estar
+aquí.</p>
+<p>–Que us en anau, doctor?</p>
+<p>Acostantse llavors Nadal á la orella del donzell, diguéli en veu
+baixa:</p>
+<p>–Ab lo temor de ser denunciat, no tinch res aquí, y tots mos recursos
+de art los tinch guardats sota de una post que hi ha en lo corral de la
+casa. En un salt torno á ser aquí, pus no faré mes que baixar, y…</p>
+<p>–Anau, anau, y no cal que aneu tan depressa per aixó. Ja us esperaré,
+doctor.</p>
+<p>Al dar aquesta contestació, lo donzell fins acariciá ab la ma en la
+aspatlla del juheu, y aquest, ple de satisfacció, passá la porta.</p>
+<p>No bè havia desaparegut l’hebreu, los ulls del ferit indicaren, per
+son brill y sa inspecció, lo que indica sempre la vista de un dolent que
+vól assegurarse y que vá á executar algun acte infame. Estava’l donzell
+en aquell moment junt á la alcova de En Nadal, al mitj de la qual se
+veya, demunt de unas malas posts, una estufada márfaga plena de pallofa
+de moresch. No fèu mes, donchs, aquell mal home, que bellugar son cap á
+dreta y esquerra, com pera assegurarse, doná un pas fins á posarse junt
+al llit, se tragué de entre’ls plechs de son jupó un petit bulto, y
+ficant la ma per una de las oberturas de la márfaga, enfonzá aquell ab
+tota llestesa per entremitj dels manyochs de la palla. Torná á sortir
+llavors dissimuladament, y no havia tingut temps de sentarse, quant
+s’obrí de nou la porta, y sentí la veu del juheu que tornava, dihent ab
+la major alegria:</p>
+<p>–Ja veuréu, que será oli en un llum. Mirau, senyor, que quant mes hi
+penso en lo fet de aquell canalla… perque si us toca un pel mes amunt,
+no s’en cantava ni gall ni gallina.</p>
+<p>–Deixauho córrer, deixauho córrer, contestá’l donzell; no’m parleu
+mes de aixó. Lo que convé es curarme, perque porto pressa… y fins, si us
+sembla, doctor, me podriau véndrer lo bálsam, y jo mateix en ma
+casa…</p>
+<p>–No hi ha dificultat: sí, sí. No teniu mes que sucar, donchs, la vora
+mateixa del tall, y lligárvoshi un mocador, mentres vos estaréu per
+casa.</p>
+<p>–Sí, val mes; perque ara’m recordo de un negoci molt precís que tinch
+que despatxar est matí, y… Qué es cas!… no puch retardar. A Dèu siau,
+doctor, á Dèu siau!</p>
+<p>Y deixant en la ma del doctor una moneda de plata, al mateix temps
+que recullia la ampolleta del bálsam que aquell portava, sortí tot
+depressa, sens donar temps, com qui diu, que l’altre li pogués espressar
+sa gratitut, y fins casi de saludarlo.</p>
+<p>Fret y estátich quedá’l doctor Nadal Ben Jussú vehent aquella
+trasmudació tan repentina del sèu distingit parroquiá, y mes per la
+generositat que ab ell acabava de tenir, y per la pressa ab que havia
+fugit, quant pochs moments ans li havia dit que no anás depressa y li
+havia manifestat desitjs de curarse allí mateix.</p>
+<p>–Per fi, (digué sortint de sa sorpresa al cap de poch, y tot
+bellugantse la moneda per la ma;) está content, paga bè y’l mal no es
+cosa ¿qué vull mes? Ara sí que si fos aquí En David, me podria dir ab
+rahó que de tot ne faig montanyas… Y tanta por que jo havia tingut!</p>
+<p>Peró en sech aquell home esperimentat semblá com que tornava á cáurer
+en un encantament major. Posada la moneda en lo palmell de la ma, fixá
+en ella la vista per llarch rato, y tal era sa atenció, que fins
+semblava com si no respirás. La desconfiansa, que sempre parla al cor
+dels desgraciats á qui constantment persegueix la desventura, fèu que
+l’hebreu, mirant la moneda, pensás nó en lo que valia, sinó en lo que
+significava.</p>
+<p>–Ah! esclamá per fi ab desespero. ¿Es posible que jo acabe de dir que
+no tinch por? Al revés. Sí, sí! tinch por, y ara mes que may!</p>
+<p>Y llansant la moneda al demunt de la taula, se deixá anar en una
+cadira que hi havia al capsal de son llit, trist, pensatiu, ab lo front
+entre las mans, y apoyant aquestas y aquell al demunt de la márfaga de
+son llit.</p>
+<p>¿Quí li hagués dit al pobre Nadal Ben Jussú, que dessota de son
+mateix front, pót ser á quatre dits de son cap, existia la causa que
+havia de justificar quant ans aquella mateixa por que’l feya patir?</p>
+<h3
+id="xli.">XLI.
+<br>Confiansas de Fivaller y mossen Borra. Com l’amant de la orfaneta aná á
+participar á Fivaller una desgracia, un crímen y una falta.</h3>
+<p>Primera esperansa de felicitat. Sempre apareixen, lo dia després de
+una tempestat ó de una gran batalla, novas inesperadas, que amargan
+cruelment al cor, ja predisposat á excitarse, novas que sòn com á
+missatgers de la desgracia, peró nó com á missatgers que anuncian lo
+poder del que ha de venir, sinó del que s’en vá, recordant al home que
+sempre déu estar previngut y no déu considerarse felís quant la
+desgracia ha passat, pus es fantasma aquesta que deixa sempre rastre,
+per mes que semble que s’aparta y fuig.</p>
+<p>La avalotada nit en que la ciutat de Barcelona presenciá la pugna
+entre son poble y son Rey havia passat ja, lo sol del dia seguent havia
+sortit tranquil, ignorant encara molts dels habitants si havia de
+il·luminar goigs ó desgracias, y l’honrat director de la combatuda nau,
+Joan Fivaller, vigilant y sensible al mateix temps, per demés havia
+procurat lo descans en lo llit conjugal, del que, lo dia anterior,
+s’havia despedit, crehentse que havia de ser pera sempre. Sense tancar
+sos ulls en tota la nit, fixo’l sèu pensament en la incerta via per
+ahont girás desde llavors la nau encargada á sa ma, esperá impacient la
+vinguda del nou sol, y no bè aguaytá aquest per orient, quant lo
+conceller abandoná’l calor del abrich nocturn y s’arrimá als balcons de
+sa casa, pera contemplar al cel, la fisonomia del nou dia, com si per
+ella hagués de enfortir sa esperansa, y pera millor respirar y exhalar
+de son agitat pit lo caliu del passat foch ab que encara’s cremava.</p>
+<p>De la contemplació consoladora, com sempre sól trobarla l’ánimo
+desvetllat en las primeras horas del dia, passá Fivaller á la cadira de
+son estudi, suplint en certa manera aquest descans al del llit, y
+logrant així que, si no s’anás espargint del tot sa melancolia,
+alternassen al menos, en millor estat, los recorts dolents ab los grats,
+y anás triumfant la convicció de la propia honra y la forsa de la
+conciencia sobre tots los escrúpols fills del deber del home ab la
+societat.</p>
+<p>Com nauixer ó pilot que contempla desde la proa á son baixell, en la
+matinada després de una tempestat, estava, donchs, l’heróych conceller
+de Barcelona, recolzat en sa cadira, vehent passar, com en ilusió
+fantástica, per devant dels ulls de sa imaginació, tots los notables
+fets que havian tingut lloch en lo dia anterior, dintre de sa estimada y
+gran ciutat de Barcelona.</p>
+<p>Semblávali, en efecte, com si vegés en un avalotat mar dos naus
+poderosas, que, mirantse com á enemigas, van á embestirse la una contra
+la altre y á estrellarse, mes, que per lo perill comú de la tempestat
+que amenassa, s’ajudan aprés, resolentse’ls mariners que las ocupan, nó
+á fer guerra de homens contra homens, sinó de uns y altres contra la
+forsa de la naturalesa, contra la fatalitat comuna.</p>
+<p>Recordava, donchs, lo pilot fins l’aspecte y figura de aquells que en
+lo primer moment del perill empunyaren las destrals pera quant arribás
+lo cas de perillar son senyor, y gosantse després en la desaparició de
+aquell, li semblá descubrir en aquellas mateixas figuras nó ja la
+fisonomia de enemichs, sinó ans bè la de lleyals servidors del que’ls
+alenta, de manera, que, avivant lo recort de las últimas manifestacions
+fetas á Fivaller, per part de molts cortesans, en la ocasió de
+despedirse del palau reyal, semblávali, en efecte, que molts homens de
+qui tal volta podria haver dubtat, fins havian de contribuhir llavors al
+benestar comú.</p>
+<p>Y cert era aixó, si bè ho era igualment, que, després de la gran
+desgracia, havian de sobrevenir novas desagradables, que retardassen la
+tranquilitat de son esperit, havian de venir aquells missatgers de la
+desgracia, los quals avisan que aquesta s’en vá, peró nó del tot.</p>
+<p>La veritat de un y altre cas esperimentá seguidament Fivaller, ja á
+poch de haverse sentat en sa cadira, y entant que’l sol del nou dia
+anava avansant en sa carrera.</p>
+<p>La primera visita que li avisaren, y que tingué lloch ja durant la
+aurora, lo convencé de la veritat del primer cas.</p>
+<p>Avisáli son patge, que á la porta del carrer, que encara no era
+oberta, hi havia un home esperant; cansat tal volta’l foraster de
+esperar, trucá en aquell moment, y haventli preguntat lo patge, per
+ordre de son amo, quí era y qué volia, entrá aquest donant la seguent
+resposta:</p>
+<p>–Es mossen Borra, juglar del palau del senyor Rey, y diu que us ha de
+véurer á vos en persona.</p>
+<p>–Algun misteri hi ha aquí, digué pera sí’l pensatiu conceller; peró
+mossen Borra es home franch y lleyal, y no poden guiarlo á ma casa sinó
+bonas intencions. Com que mes me fiaria de ell que de un cortesá…</p>
+<p>Estigué Fivaller un rato com cabilant, mes, á poch adonantsen que’l
+patge esperava sa ordre, digué resolt:</p>
+<p>–Sí, sí, ja pót entrar. Ey, si es que sabs bè de cert que es ell.</p>
+<p>–Prou lo conech, senyor.</p>
+<p>–Donchs, endevant.</p>
+<p>No bè havia sortit lo patge, quant Fivaller descobrí ja prop de son
+estudi la cara afable y alegre de mossen Borra, lo qual, com á
+coneixedor de la mes cumplida cortesia, s’havia detingut á la vora de la
+porta, ab la gorra á la ma y demanant llicencia pera entrar.</p>
+<p>–Ja la teniu. Entrau, entrau, li digué Fivaller. ¿Qué es lo que us
+porta á ma casa tan dematí?</p>
+<p>–Al dematí, contestá’l juglar, es quant los aucells fan sos millors
+cants, y com jo tinch de férvosen un, he escullit aquesta hora com la
+mes propia. Lo que á mi m’admira es que ma impaciencia haja sigut
+pressagiadora, pus poch podia jo créurer que tan matí vos trobás fora
+del llit.</p>
+<p>–Es que no dorm ni descansa tothom que jau! digué ab intenció’l
+conceller.</p>
+<p>–Ni vigila tothom que está despert! contestá’l juglar fent un ay! ó
+sospir que’s podia dir irónich, y que’s veya bè no anava dirigit á la
+persona ab qui parlava.</p>
+<p>–Es cert! Peró, vejam: diheu que veniu á fer un cant, mossen Borra?
+Será de dolor tal volta?</p>
+<p>–De tot hi ha. Mes ans permeta la ciutat de Barcelona que li bese la
+ma.</p>
+<p>Y al dir aixó, s’incliná’l juglar en actitut de fer lo que deya, mes
+apartantlo’l conceller ab gravetat, li digué:</p>
+<p>–Sò rey ó soberá, juglar, pera que tals cosas intenteu ab mi?</p>
+<p>–Poble rey es lo de Barcelona, y pus vos sòu Barcelona, segons
+diguereu ahir als porters del palau reyal, just es que us deixeu besar
+la ma per un de sos vassalls mes fiels, que per tal me tinch. Peró si
+tant vos empenyau, (anyadí notant la serietat de Fivaller,) deixaré de
+portarme com á vassall y us parlaré com embaixador de altre potencia,
+que no besa la ma á aquell á qui visita.</p>
+<p>–Acaba ¿y quí te envia? Es lo Rey?</p>
+<p>–No vinch de part del Rey, sinó de qui está en lloch del Rey, de qui
+tant com vos desitja lo benestar de la terra, de qui guarda á son costat
+la gloriosa espasa dels reys antichs, ab la qual ha jurat fer justicia
+en pau, y fer revíurer passadas glorias en futuras guerras, de qui ¡ay!
+al igual que vos, Fivaller, no ha pogut dormir aquesta nit en son llit,
+y s’ha alsat al rallar la aurora, impacient pera fervos saber las dos
+cosas que jo vinch á participarvos, dos cosas, sí, una dolenta y una
+altre bona.</p>
+<p>–Es á dir, que es l’ilustre Primogénit qui te envia? Y quina es,
+donchs, la cosa mala que de sa part me notificas?</p>
+<p>–La cosa mala es que’l Rey s’en vá, que se empenya en partir avuy
+mateix, y que per res no’s vól detenir.</p>
+<p>–Y ahont vá? preguntá ab gran interés lo conceller, com prevehent un
+nou mal.</p>
+<p>–De aquí vá á Montserrat, á demanar á la Verge que li done forsas
+pera sortir de la gran postració en que’s troba; de Monserrat passará á
+Igualada, y de Igualada, anirá seguint son camí…</p>
+<p>–Peró cap ahont? insistí’l conceller, conmogut.</p>
+<p>–Cap á Castilla.</p>
+<p>–A Castilla! Y qué busca á Castilla? No pót trobar en Aragó lo que li
+convinga?</p>
+<p>–Los ayres natals diu que li retornarán la vida, y de allí créu
+tornar ab forsas que en tota la corona de Aragó no trobará.</p>
+<p>No replicá Fivaller al ohir las equívocas paraulas del juglar, sols
+se’l quedá mirant, y vacilant en las intencions que mossen Borra pogués
+tenir en sa vinguda, crehent que’l Primogénit, prevehent un desastre,
+apelava á sa influencia pera conjurarlo, parlá al fi dihent:</p>
+<p>–¿No sab lo senyor Primogénit que la magestat del Rey tè dret de anar
+allá ahont li plau? Sentirá Catalunya y tot Aragó que son rey residesca
+ahont no déu, peró lo únich que pót fèr la ciutat es suplicar, com ho
+fara ab eficacia; mes entrar en nova pugna no convé, per mes que la
+intenció de esta marxa sia un mal núvol que anuncia una nova
+tempestat.</p>
+<p>Al ohir aquesta observació lo juglar se posá mitj á ríurer.</p>
+<p>–Ben al revés es lo que desitja lo senyor Primogénit, digué, per mes
+que li sapia greu la marxa de son pare, pus precisament jo venia á
+suplicar al Concell, que si tè noticia de la sortida del Rey, en res ho
+demostre, ni s’hi opose, ni ho fassa saber á ningú, sinó vól destruhir
+una de las millors obras que’s preparan pera satisfer á la terra y
+contribuhir á la unió del Rey y del poble.</p>
+<p>–Si á noticia del Concell arriba la marxa del Rey, la ciutat no pót
+deixar de suplicar. Així veurá’l monarca que’l poble que sosté sos
+drets, nó per aixó olvida l’amor que á son rey déu. Y, sobre tot, que
+vos no sabeu, juglar, lo mal que portaria á la terra aqueixa marxa del
+Rey á un regne del que vingué en altre temps com simple pretendent, y en
+lo que la antiga regencia tan prestigi li valdria.</p>
+<p>–No tinga por lo conceller de Barcelona, perque, ab la postració que
+sufreix lo rey Fernando, de segur que no cansará ja may mes cap rocí, ni
+empunyará cap llansa. ¿Vos figurau que no hi ha mes que poder arribar á
+tan apartadas terras qui, sens dubte algú, tè ja un peu á la fossa?</p>
+<p>–De tots modos. La ciutat déu…</p>
+<p>–Per amor de Dèu, conceller! Deixau jáurer lo ceremonial, la etiqueta
+y fins lo deber, quant de la omissió ha de resultarne un bè. Ja us he
+dit al entrar aquí que venia á fervos saber una cosa dolenta y una bona;
+la dolenta ja la sabeu: escoltau, donchs, la bona y per ella coneixeréu
+si convé no dar á enténdrer que’l Rey vól partir. Aixó, conceller, vá
+sols de mi á vos, y’l descobrirho seria una taca á vostre nom y á la
+ciutat.</p>
+<p>–Parlau, juglar, y ja sab lo Primogénit que pót fiar de mi.</p>
+<p>–Haveu de saber, donchs, continuá llavors mossen Borra ab gran
+sigilo, que acaba de ser descubert un dels assessins del arcabisbe de
+Saragossa.</p>
+<p>–Gracias á Dèu! ¿Peró creheu, juglar, que aquest escarment pót
+influir mes ni menos en la bona armonia del Rey y del poble, quant lo
+poble tè ja casi olvidat aquell fet?</p>
+<p>–Mes del que us podeu pensar. Es que la importancia no está en
+l’escarment, ni en lo recort mes ó menos viu que tinga’l poble de aquell
+fet, sinó… –y escoltau, Joan Fivaller, que aquí ve lo millor,– en que
+l’assessí, lo disfrassat y traydor estranger que cometé aquell
+sacrilegi, es precisament un dels que ahir, separantse del esperit
+conciliador del mes acendrat patrici, alentá é incitá mes al rey
+Fernando, no solament á no cedir en la qüestió del vectigal, sinó ans bè
+á prescindir de tota lley y jurament, y á atropellar ab la forsa de las
+armas al poble barceloní. Tot lo poble’l coneix ja, perque ell fou qui
+oferí, sols per ambició, son bras y sa espasa contra Barcelona al Rey,
+ell fou lo que maná fer presons iníquas, que doná ordre al escarceller
+de la vegueria de soltar los presos que volguessen sortir contra’l
+poble, lo que maná á la catedral de fer lo toch de somatent quant lo Rey
+sortís á cavall de son palau, ell, per fi, lo que, al despedirvos la nit
+passada de aquell, se presentá de nou, ferit y ensangrentat, infundint
+arrepentiment al monarca de quant havia fet, y ponderantli que ell, com
+á mes fiel, havia sigut mes que tots atropellat. Lo poble’l coneix, sí,
+y si’l poble véu en ell un just escarment ¿dubtaréu, conceller, que ha
+de quedar mes admirat de la justicia de son senyor, sobre tot quant veja
+que’l castigat es no menos que’l mateix majordom del palau del senyor
+Rey?</p>
+<p>–Qué diheu! Es posible?</p>
+<p>–Donchs bè. Si aixó regoneixeu ¿dubtaréu ara que convé no divulgar la
+marxa de Sa Altesa? Si’l criminal, favorit com es del Rey, tingués
+noticia de que s’en vá l’irritat senyor, havent sortit fallida sa
+tentativa de ahir, de segur que s’arrimaria al que’l favoreix, escapant
+de esta manera de las mans de la justicia. Per aixó convé al contrari,
+que’l traydor ignore la marxa del Rey y mes que tot la presumpció de son
+delicte, que ab confiansa us vinch á comunicar. Tan ben disposat está
+tot, que’l majordom fins créu que avuy será’l dia de las recompensas
+dadas pel Rey als que se li han mostrat mes lleyals. Avuy, en una
+convocatoria feta pera que acuden al palau tots los bons vassalls,
+tindrá lloch lo descubriment del delicte, y mentras aixó se verifique,
+lo Rey Fernando, sortint de incógnit, tapat dins de unas senzillas
+andas, s’allunyará de las murallas de Barcelona.</p>
+<p>–Es possible!</p>
+<p>–Qué pensau! preguntá’l juglar, vehent que Fivaller arrugava’l
+front.</p>
+<p>–Penso que es aquest un cas molt sensible, perque al fi la ciutat véu
+ab indiferencia la marxa de son senyor, y pót donar lloch á pensar… A
+mes que may s’ha vist anarsen de tal manera un rey de Barcelona… ni may
+de ella s’en ha anat irritat cap rey…</p>
+<p>–Mossen Joan, mossen Joan! cridá llavors lo juglar ab to declamatori,
+y donant gran forsa de intenció á sas paraulas; no penseu en lo rey que
+s’en vá, sinó en lo rey que’s queda, pensau en lo rey que se espera, en
+lo rey que guarda enveynada la espasa de Sant Martí!</p>
+<p>Anava á respóndrer Fivaller, quant detingué sa paraula la inesperada
+novetat de obrirse la mampara, introduhintse al mateix temps lo patge,
+que portava un paper á la ma. En aquell moment anava á esperimentar
+Fivaller la veritat del segon cas ans indicat: desde llavors havia de
+anar probant que la desgracia may ve sola.</p>
+<p>–Qué es aixó? preguntá girant lo cap. No sabs, patge, que estant ton
+senyor ocupat…?</p>
+<p>–No tè culpa, digué’l generós juglar, volent salvar al servidor; ¿quí
+pót pensar que sia un negoci de entitat lo que vinga aquí á esplicarvos
+mossen Borra?</p>
+<p>–Senyor, contestá al mateix temps, y tornantse roig, lo patge; com es
+lo correu de la ciutat, y diu que no pót tornarsen sense vostra
+resposta…</p>
+<p>–Y qué vól lo correu?</p>
+<p>–Diu que’l conceller en cap segueix mes malalt, y per conseguent, á
+vos déu portar la nota de la cerca de la ciutat en lo dia anterior.</p>
+<p>–Peró tan matí? Y simplement per donar la nota de la cerca… ¿No sabia
+deixarla?</p>
+<p>Y al dir aixó, havia Fivaller estirat la nota de entre’ls dits del
+patge, pera llansarla demunt de la taula, quant aquest continuá,
+dihent:</p>
+<p>–Es que diu, senyor, que hi ha avuy un cas notable, y convé ferlo
+saber quant mes aviat millor. Si Sa Senyoria hagués sigut encara al
+llit, lo correu s’hauria esperat, y jo m’hauria guardat bè…</p>
+<p>Mentres lo patge’s disculpava, Fivaller havia tornat á agafar lo
+paper pera llegirlo, y no bè’l tenia devant dels ulls, quant sa cara’s
+trasmudá.</p>
+<p>–Cas de glánola! digué admirat. Novament la peste! Verge
+Santíssima!</p>
+<p>–Qué diheu? Mare de las Mercés, salvau vostra ciutat! esclamá
+conmogut lo juglar.</p>
+<p>Y’l conceller seguia, com sól succehir en tals casos, mirant ab la
+vista fixa lo paper que portava la mala nova, sense saber realment, per
+la sorpresa, lo que mirava. Peró tota aquella sorpresa, tot aquell
+encantament fou res en comparació del horror que brotá de sos ulls, al
+cap de poch, es á dir, al adonarsen verament de lo que contenia’l
+paper.</p>
+<p>–Oh desgracia cruel! esclamá. S’en ha vist cap de major!</p>
+<p>–Sí que ho es en veritat, digué mossen Borra, ignorant á que l’altre
+aludia; es realment una desgracia, que sense haver conquistat la Terra
+Santa, sols hajam tret de aquellas regions aquest mal malehit que sempre
+reverdeix.</p>
+<p>–No es solament la peste la desgracia, mossen Borra!</p>
+<p>–Donchs qué?</p>
+<p>–La víctima que ella ha fet, y encara no es la víctima de la peste,
+no es lo que pót morir, sinó la persona que queda viva, una pobre
+donzella abandonada y órfana per segona vegada! Llegiu, juglar!</p>
+<p>Lo juglar, obehint á Fivaller, aná llegint.</p>
+<p>–“La cerca de la ciutat, avisada per los vehins del carrer del portal
+del Ángel, y ab parer del físich doctor Guerau, ha recullit del mateix
+barri al falconer Joan de la Murtra, atacat de la glánola violenta lo
+dia anterior, y tant per no tenir familia propia, com pera evitar lo
+perill del contagi, l’ha trasladat al Hospital, deixantlo en
+l’apartament dels empestats, ab la deguda vigilancia.” ¿Quí es, donchs,
+preguntá en seguida’l juglar, aquesta víctima abandonada, aquesta
+donzella órfana, ja que la nota diu que l’empestat no té familia
+propia?</p>
+<p>–No tè familia propia lo generós y caritatiu falconer amich meu, peró
+tenia baix son amparo, y per cooperació mia, á una pobre criatura, á la
+qual li mataren los pares en Balaguer la nit que las bombardas
+destrossaren al somatent. ¿Qué fará aquell ángel de hermosura y de
+bondat, que fará en lo mòn aquella planta solitaria, esposada á que
+qualsevol mal vent la destruesca?</p>
+<p>–Víctimas de las bombardas foren sos pares? preguntá enternit lo
+sensible juglar. ¿Qué’m diheu? Pobre criatura! Ab mes motiu jo
+m’interesso per ella, pus se molt bè, mossen Joan, tot lo que succehí en
+aquella horrorosa nit: ningú com jo ha contemplat tant bè aquell cuadro
+de sanch y de foch, que tants órfens deixá en Cathalunya!</p>
+<p>Y després de una curta pausa, continuá:</p>
+<p>–Peró donau gracias á Dèu, mossen Joan, per sa gran justicia, donauli
+gracias á la Providencia, que tot ho compensa en aquest mòn.</p>
+<p>–Qué voleu dir? preguntá admirat Fivaller, no comprenent la sortida
+tan excessivament cristiana del juglar. Vos conmoveu al recort de un
+horror, y al mateix temps donau gracias á la Providencia. Cert es que de
+tot se ha de dar gracias á Dèu, peró no sè…</p>
+<p>–Jo us dich que donem gracias á Dèu: ja sabréu en son dia per qué. La
+única llástima aquí es la nova desgracia de aquella ángelica
+hermosura.</p>
+<p>–La coneixeu vos també? digué ab nou interés Fivaller.</p>
+<p>–Havia sentit parlar de la hermosa falconereta del portal del Ángel,
+y me la ensenyaren un dia que, ab sas amigas ó vehinas, sortia de
+visitar la capella de Santa Llucia. Donem gracias á Dèu, vos torno á
+dir, donem gracias á la Providencia, mossen Joan, que tot ho compensa en
+aquest mòn.</p>
+<p>Lo juglar feu aquí un cert somrís de satisfacció, y dirigí los ulls
+al cel.</p>
+<p>–Donem gracias á Dèu: está bè. Peró haveu de saber, mossen Borra, que
+ab aquesta nova fatalitat vá á doblarse la desgracia á que está
+condempnada eixa donzella desde sa ninesa.</p>
+<p>Y esforsantse, ab la compassió é interés que sentia, pintá Fivaller á
+mossen Borra, en breus paraulas, peró ab los colors mes vius, tot lo
+succehit en casa del falconer, lo dia de la entrada de fra Vicens, en
+ocasió de trobarse ell y mestre Nicolau en la botiga, acabant fins per
+revelarli lo donatiu mensual que ell feya, cosa que á ningú havia dit
+fins llavors.</p>
+<p>–Ja veheu, digué per últim y acabant sa relació; ja veheu si tinch
+motiu pera llamentar eixa desgracia y de interesarme per tan desgraciada
+criatura.</p>
+<p>Y com recobrant en sech Fivaller sa innata resolució, posás la ma en
+lo front momentáneament, y separantse del juglar, digué:</p>
+<p>–Ah! Perdonau, mossen Borra… No hi ha que pérdrer temps. Cert es que
+jo tinch un deber… Y á mes, que las obras á mitjas may sòn obras
+perfectas. Patge, patge!</p>
+<p>–Mon senyor, contestá respectuosament lo criat, que no s’havia encara
+separat de la porta.</p>
+<p>–De seguida, sense pérdrer temps, que vaja qualsevol á casa de la
+mare-dida, y digan á Guillemet que vinga al instant. Si no es á casa,
+que’l busquen… De totas maneras, que prest, sense detenirse, vinga aquí
+Guillemet.</p>
+<p>No havia acabat de donar aquesta ordre Fivaller, que’l patge, fins
+interrompentlo, havia respost ja:</p>
+<p>–A Guillemet?… No hi ha necessitat… Si es aquí… Y molt temps que fa
+que se espera.</p>
+<p>–Qué dius? Aquí Guillemet? Si será que ell també sab…</p>
+<p>–Sí, senyor, sí. Mirau: de aquí en fora’l podeu véurer que espera
+sentat en lo corredor.</p>
+<p>Y’l patge obrí la mampara, al mateix temps que’l jove’s posava ja
+dret, com disposantse á entrar en la cambra de son protector.</p>
+<p>–Y es cert! esclamá Fivaller. Oh! sens dubte un ángel te pórta.
+Entra, entra. Guillemet, ja póts entrar, y…</p>
+<p>Lo noble senyor interrompé en aquell moment sas paraulas, admirat y
+sorprés de véurer l’aspecte que oferia son protegit, la contracció de sa
+fisonomia, de manera que fins li saltavan llágrimas, lo tremoló de son
+cos y l’avergonyiment que revelavan son front y sos ulls.</p>
+<p>–Ah! senyor. Gracias á Dèu que us puch véurer.</p>
+<p>Lo jove avansá llavors ab pressa, y deixá mes sorprés á Fivaller, ab
+la actitut humil que prengué, com que incliná tot son cos, y prenentli
+la ma, se la besá ab efusió.</p>
+<p>–Guillemet, qué tens? qué’t passa? Vèns pót ser á participarme una
+desgracia nova, ó es sols per la que ja sè? A qué ve aquesta
+humiltat…?</p>
+<p>Lo jove alsá llavors los ulls, com demanant clemencia á son
+protector, y dirigint després la mirada entorn, mirá de nou á Fivaller,
+detenintse á la primera paraula que havia pronunciat, com donant á
+enténdrer, després de haver vist á mossen Borra, que no gosava á parlar
+devant de aquell testimoni.</p>
+<p>–Vinch…</p>
+<p>–No importa la presencia de mossen Borra, que es bon amich meu.
+Parla… y parla prest, pus convé no pérdrer temps.</p>
+<p>–Donchs bè, contestá llavors lo jove, refent un tant sa serenitat, y
+parlant ab lo to ab que sól espressarse tot aquell que tè una conciencia
+neta, un sentiment noble y viu y un carácter independent, que may tem en
+la desgracia; jo vinch, mossen Joan, á denunciarvos tres cosas: una
+desgracia, un crímen y una falta.</p>
+<p>–Peró ¿apart de la desgracia, una falta y un crímen?</p>
+<p>–Sòn tres cosas diferentas, y no forman mes que un sol fet.</p>
+<p>–Com! Será una desgracia diferenta de la que jo ja sè… Jo m’havia
+figurat que parlavas per la desgracia del pobre falconer.</p>
+<p>–La sabeu? preguntá tot pasmat Guillemet.</p>
+<p>–Sí. Y es la mateixa á que tu’t refereixes?</p>
+<p>–La mateixa.</p>
+<p>–Donchs, qué es lo crímen? Parla! esclamá Fivaller, delirós y confús
+al mateix temps.</p>
+<p>–La nit passada, senyor, (continuá’l jove, ple de sentiment y ab to
+pausat,) mentres la ciutat, conmoguda en defensa de sos drets,
+s’arremolinava entorn del palau reyal, mentres los barris estrems de
+Barcelona se veyan solitaris, sens mes habitants que’ls vells y las
+donas, tancats y plens de temor dins de sas casas, lo desgraciat
+falconer Joan de la Murtra, enfonzat en un llit de dolor, se sentia
+dominat per un mal cruel é inexorable: á son costat plorava una
+donzella, que, en sa soledat, ni sabia qué fer pera donar consol al
+pacient, ni podia abandonarlo pera buscar qui li donás. Per fi, la sort
+portá allí á un metge, y tras del metge seguí la cerca de la ciutat, que
+estava previnguda; declará aquell que’l malalt era atacat del contagi
+aterrador que tantas vegadas ha afligit á aquesta ciutat, y al ohir los
+altres lo nom de ¡peste! lo malalt fou trasladat en una llitera á la
+Santa Casa, y prop del llit quedá la donzella sola, abandonada y trista,
+sens ningú que li fes companyia, sens una persona amiga que procurás
+dissipar lo núvol de futuras miserias que se li anava acumulant devant
+dels ulls!</p>
+<p>Fivaller no pogué menos aquí de acostar lo mocador als sèus, y’l
+juglar passá també per demunt dels seus la mánega de sa túnica. Lo jove
+continuá.</p>
+<p>–Aquí acaba la desgracia y comensa’l crímen. Sens respecte á tan
+horrible desgracia, sense sentir compassió per la orfandat y abatiment
+de la hermosa adolorida, sense temor al contagi, que res de aixó sent ni
+tem l’infame á qui guia una passió desenfrenada y á qui mou una ánima
+dolenta, aprofitant l’aislament de la donzella y lo solitari de aquell
+lloch, durant la conmoció del poble en los carrers céntrichs, un
+cavaller, ó mes bè, un vil raptor, que deshónra’l vestit que pórta y
+l’alt carrech que exerceix, venjatiu contra la donzella que no havia
+volgut escoltar sos falsos é imprudents amors, tingué l’atreviment de
+penetrar en la habitació de la abandonada hermosa, que caygué ruborisada
+y sense sentits á sos peus, y fentla agafar atropelladament per uns
+esclaus, se la emportá no menos que al inmediat hostal de En Simon, que
+es hostal de bordell.</p>
+<p>–Infámia! cridá aquí ple de noble ira Fivaller. Es possible lo que
+comptas, jove? A Dèu juro que no en va he de cenyir espasa de cavaller,
+y que me la ha de pagar. Peró digas, digas: ¿y qué fou de la pobre
+donzella? Lográ l’infame…?</p>
+<p>–Poch s’en faltá, senyor. Peró no bè la tenia en son poder, quant la
+Providencia guiá allí á un home, amich verdader del infelís Joan de la
+Murtra, un amich que havia jurat mantenir il·lesa la honra de la
+desamparada órfana, y fins ampararla en la desgracia…</p>
+<p>–Y arribá á temps? preguntaren, casi á la vegada é interrompent á
+Guillemet, tant mossen Joan com lo juglar.</p>
+<p>–Sí! Arribá á temps. Ab lo desitj de aprofitar la ocasió, guiat sols
+per son zel lo defensor de la inocencia y de la desgracia, se llansá
+contra l’infame raptor, sense portar tan sols ni un mal ferro pera
+oposarse á la espasa del cavaller. En aquell moment supremo sols Dèu
+pogué ajudar! Sobre de una taula, prop del lloch ahont s’anava á
+consumar lo crímen, jeya casualment y olvidada una ganiveta de hostal,
+de las que serveixen pera repartir lo pa que dòna vida… Lo cavaller,
+cregut de sa superioritat, desenveyna efectivament la espasa, lo
+defensor de la donzella, no deixantli prou temps, empunya llest la arma
+doméstica, la justicia divina favoreix lo bras del bo, y sacudint aquest
+un viu cop, sens mes regla de art que’l desitj, logra véurer rendit á
+sos peus al criminal raptor, qual sanch deixá en seguida tot lo trespol
+vermell com la mateixa capa ab que’s cobria.</p>
+<p>–Ah! cridá, com fora de sí, mossen Borra. Es possible!</p>
+<p>–Tan possible, com que, per demunt de son cos, sortí al punt lo
+defensor, triunfant y libre, recobrant y emportantsen en sos brassos á
+la abatuda víctima, salvantla á ella del sacrifici, y ab ella sa
+puríssima honra, per la qual s’havia llansat al combat.</p>
+<p>–Nó, nó, jove… insistí mossen Borra, revelant en sos ulls una
+impaciencia y alegria indescriptibles; ma admiració no es sols per lo
+fet que comptas, es per una paraula que has dit… La arma del defensor se
+clavá en lo front del cavaller…? Lo ferí sols en lo front… prop del pòls
+dret, no es veritat?</p>
+<p>–Sí. Y com ho sabeu?</p>
+<p>–Com ho sabeu? repetí també y casi al mateix temps Fivaller.</p>
+<p>–Oh, Providencia! esclamá llavors lo juglar, alsant las mans al cel y
+mirant al noble Fivaller. Encara diréu, mossen Joan, si jo me equivocava
+en mos pressagis? Encara no donaréu gracias á Dèu, á aquella justa
+Providencia que tot ho compensa en aquest mòn?</p>
+<p>–Qué voleu dir? contestá Fivaller, no acabant de penetrar la alusió
+del juglar. Que pót ser vos coneixeu al cavaller ó al raptor…?</p>
+<p>–Al de la capa vermella, no es veritat? digué ab intenció mossen
+Borra, mirant á Guillemet.</p>
+<p>–Oh! esclamá Fivaller, anant recordant y deduhint. Seria possible que
+l’infame fos…?</p>
+<p>–Sí, lo mateix cavaller de qui poch ha tots dos havem parlat. Ho
+recordau?</p>
+<p>–Sí, sí, contestá llavors ab energia Guillemet; lo mal cavaller de la
+capa vermella, lo majordom del palau del senyor Rey.</p>
+<p>–Cert es, (digué llavors Fivaller, allargant la ma á mossen Borra y
+apretántsela ab intenció,) que no en va m’aconsellavau de donar gracias
+á la Providencia, y may en millor ocasió que ara las hi podem donar!</p>
+<p>Guillemet se mirava á un y altre, sens poder enténdrer prou lo
+significat y objecte de aquellas paraulas, ab que’s persuadian mutuament
+lo juglar y’l conceller.</p>
+<p>–Peró, digas, digas, continuá Fivaller, digas Guillemet quí fou
+aquesta ánima generosa y benefactora, á qui prometo jo desde ara tot mon
+amparo, ma protecció y ma estima. Quí fou aquest bon amich? Y digas
+també, digas ¿ahont para la donzella? qué se es fet de ella? ahont se ha
+salvat? Parla, parla, y digas ¿com has sabut tot aixó?</p>
+<p>–La donzella la trobaréu, senyor, guardada y encomanada, baix paraula
+de honor, en casa de un honrat vehí del desgraciat falconer, l’especier
+Ambrós, qual filla fou la mes bona amiga de Blanqueta, y li dòna ara
+consol, mentres arribe una nova hora de esperansa, mentres son salvador
+busca pera suplir la falta que li fará, sens dubte, son protector, si
+mor en l’Hospital!</p>
+<p>–Quanta caritat! Quanta bondat!… Peró digas, digas… (torná á repetir
+mossen Joan): lo nom del generós amich es lo que vull saber, lo nom que
+tu t’olvidas y que jo tinch ara mes interés en sentir pronunciar. Quí
+era? Com se diu?</p>
+<p>Lo jove no respongué á estas preguntas; esperant la resposta admirá’l
+silenci Fivaller, y mirantse un y altre ab una espressió de sentiment,
+que semblava mes pressagi que efecte, parlá Guillemet per fi,
+humillantse de nou devant los peus de son protector.</p>
+<p>–Senyor, li digué, al arribar aquí us he dit que venia á noticiarvos
+tres cosas, una desgracia, un crímen y una falta. No deduhiu ara, per
+las dos primeras que ja sabeu, quina la falta pót ser?</p>
+<p>–Es veritat. Y quina es, donchs, la falta? Qué vóls dir, jove?</p>
+<p>–Vull dir, que’l protegit ha burlat la confiansa del protector; que’l
+jove inespert, sense saber lo que de ell ha de ser en lo mòn, ha jurat
+amor á una desgraciada donzella, fins prometentli que en tot temps seria
+son amparo y defensa; per fi, que l’amich ha trahit al amich, pus, baix
+capa de amistat, la persona á qui donava mes llibertat en sa casa’l
+falconer, ha enamorat á sa afillada, sense saberho ell ni confiarli may.
+Sabent ara la falta, deduhiu, senyor, quí es lo que ha salvat l’honor de
+la donzella? Adivinau quin es lo nom que tan voliau sentir pronunciar?
+Perdó, mon protector, perdó pera l’autor de la falta, y mes que perdó,
+compassió y pietat pera la desgraciada donzella que ha quedat en la
+orfandat per segona vegada!</p>
+<p>Guillemet deixá anar sos genolls en terra y torná á besar la ma de
+Fivaller, mullantla ab sas llágrimas. Mossen Borra mirava al conceller
+de una manera que semblava intercedís ab los ulls. Y’l noble mossen
+Joan, admirat de quant li passava, contemplant ab verdadera compassió al
+humillat jove, ni tingué per de prompte paraulas ab que contestar á son
+protegit.</p>
+<p>Peró donant luego Fivaller las dos mans al jove y obligantlo á alsar,
+li digué, després de haver estat un moment com pensatiu:</p>
+<p>–Álsat, álsat: no tens tu la culpa de ta passió, pus te trobas en la
+joventut; qui la tè sò jo de no haver previst que’t posava en perill,
+que la nina ab lo temps havia de ser dona, y que malament poden deixar
+de unirse, estant prop, una bondat adornada per la hermosura y un cor
+sensible.</p>
+<p>–¿Com voleu, senyor, que resistís jo á tanta bellesa, com voleu que
+no se enamorás qui constantment ha anat contemplant com se formava
+aquella flor de bondat y de hermosura, que tant admirablement se
+transformá de petita y abandonada poncella en pom olorós de totas las
+virtuts?</p>
+<p>–Pietat, digué mossen Borra intercedint, pietat, que no podeu menos
+de tenirla, quant la falta es causa de tant bè! Perque ¿ahont es la
+falta si ella es causa de evitarse’l crímen, si, evitantse’l crímen, se
+compensa l’abandono que hauria ocasionat la desgracia? Pensau qué fòra
+ara la desamparada órfana, si arriba á sucumbir de son mal lo
+desventurat falconer?</p>
+<p>Guillemet dirigí aquí una mirada de gratitut al juglar, y Fivaller,
+sumament enternit, preguntá al jove:</p>
+<p>–Sols me falta saber aquí una cosa. Has parlat, jove, de una donzella
+plena de bondat, has revelat ta vehement passió, y has dit que volgueres
+salvar ab ton acte la pura honra de aquella. ¿Pót dubtar ton protector
+de tot aixó?</p>
+<p>–May, senyor! digué Guillemet, parlant ab l’entussiasme que li era
+propi, quant se tractava de la dignitat del home. Si aixó fos, lo vostre
+protegit no’s presentaria ab lo front alt quant ve á implorar de nou
+vostra protecció, y primer hauria fugit á una estrangera guerra, pera
+que allí’l matás un enemich desconegut. Pura es sa honra y pur es mon
+amor, y temps fa que tinch jurada la conservació de un y altre devant de
+una imatge santa, y servintme de testimoni un de vostres millors
+amichs.</p>
+<p>–Quí? interrompé Fivaller, com estranyant que aquella confiansa de
+son protegit la hagués merescuda un altre home ans que ell.</p>
+<p>–Si l’afligit mestre Nicolau fòs en esta ciutat, ó en aquest mòn, que
+no sè si ha desaparescut de ell, vos ho podria contar bè. Devant de una
+imatge de la Verge de Montserrat, de que ell era tan devot, vaig jurar
+que no faltaria may á ma paraula, votant al mateix temps, que al lograr
+mon desitj, no m’atreviria á posar mos llavis en lo front de ma
+estimada, sens que ans ella y jo anassem á visitar la sagrada montanya
+ahont se venera aquella excelsa Patrona dels desconsolats.</p>
+<p>–Basta, basta, digué llavors resolt Fivaller.</p>
+<p>Y dirigint sa paraula á mossen Borra, anyadí:</p>
+<p>–Cert es que hi ha molts mals en lo mòn, peró també es cert que hi ha
+molt bè. La diferencia está sols en que’l verdader bè sempre sól ferse
+ocult.</p>
+<p>Passá llavors Fivaller á la cadira que hi havia derrera de la taula,
+se sentá, prengué la ploma, y ans de posarse á escríurer, allargá la ma,
+tremolosa en aquell instant, á efecte del sentiment que l’impulsava, y
+digué:</p>
+<p>–Havia promés ferte home, Guillemet, y ara’t prometo que ho serás ab
+mes felicitat de la que esperas.</p>
+<p>Comensá á escriurer llavors, y durant tot lo temps que ho fèu,
+permanesqueren callats Guillemet y mossen Borra, mirantse mutuament un y
+altre, y com manifestantse ab los ulls la simpatia que entre ells anava
+naixent.</p>
+<p>–Tè, Guillemet, digué al fi mossen Joan, entregant dos cartas al
+jove. Pórta aquestas cartas á las personas á qui van dirigidas, cumpleix
+per ta part lo que en ellas se’t mana, y si no vóls pérdrer la felicitat
+que te espera, guárdat de parlar á ningú de lo que t’ha succehit la nit
+anterior y sobre tot de lo que ara s’ha parlat aquí.</p>
+<p>–Ho juro, senyor. Puch saber, donchs, l’objecte de estas cartas?</p>
+<p>–Sí! La una va dirigida al especier Ambrós, pera que junt ab tu, y en
+nom meu, acompanye ara mateix á la donzella órfana que tè en sa casa, al
+lloch que li designo: la altre, la darás á la priora del convent de
+Montalegre, pera que reba baix sa custodia y ma garantia á la jove que
+tu y Ambrós li entregaréu.</p>
+<p>–Senyor! digué aturdit Guillemet, crehent per un moment que may mes
+havia de véurer á son amor. Tancada en un convent…? Será pera
+sempre?</p>
+<p>Fivaller y’l juglar feren al mateix temps un somrís, com perdonant
+aquella ceguera produhida per l’amor.</p>
+<p>–Nó, contestá aquell; no es pera sempre: será sols depositada, fins
+que arribe lo dia de ta felicitat y de la sèva.</p>
+<p>Guillemet torná aquí á plorar de agrahiment, abrassant las camas y
+besant las mans de son protector. S’alssá per fi, sense poder parlar,
+y’s dirigia ja á la porta pera anarsen, quant en sech torná á girarse, y
+ab lo major sentiment digué:</p>
+<p>–Ah, senyor! A tot provehim y no pensam en lo mes desgraciat. Qué déu
+ser del pobre Joan, del generós y desventurat falconer?</p>
+<p>–Cumpleix mon encárrech, contestá Fivaller, que jo procuraré saber de
+ell.</p>
+<p>Guillemet sortí.</p>
+<p>A poch de haver desaparegut lo jove, y després de haver deixat
+descansar en cert modo l’ánimo del noble conceller, mossen Borra li
+digué:</p>
+<p>–Parlem de l’altre ara… Donchs, qué farém?</p>
+<p>–Qué farém? Diheu, juglar, al ilustre Primogénit, que la ciutat de
+Barcelona está sempre disposada á ajudar als Prínceps que volen la
+justicia y desitjan la gloria de sa terra… Y en quant á vos, amich
+Borra, sols una cosa vos demano, y que’m faréu saber quant mes prompte
+millor: quin sia’l camí secret ó públich per ahont emprenga sa marxa lo
+rey Fernando de Aragó.</p>
+<p>Lo juglar se quedá un bell rato mirant fit á fit á Joan Fivaller, y
+allargantli la ma, li respongué, com despedintse:</p>
+<p>–Descuydau, rey de Barcelona, que així us ho promet aquest embaixador
+del futur restaurador.</p>
+<p>–Rey me diheu?</p>
+<p>–Sí, rey, com hi ha mòn, pus teniu totas las qualitats que pót tenir
+un gran rey.</p>
+<p>Havent despedit á mossen Borra, Fivaller, buscant esbargiment á
+tantas quimeras com havian passat per son cap en aquella matinada,
+corregué á aquella font á que acut sempre l’home públich que es honrat,
+després que ha cansat son cap ó son esperit en pro de la societat á que
+perteneix: buscá á sa familia, y passá á la alcova de sa esposa, pera
+gosarse contemplant com aquesta bona mare llevaba á sos mes petits
+fills, als petits fills, sí, que sòn sempre lo passatemps dels bons
+pares.</p>
+<h3
+id="xlii.">XLII.
+<br>Lo poll del bordell. Com lo Primogénit de Aragó manifestá qui era’l
+donzell de Puymoren.</h3>
+<p>De las amenassas que dirigí’l Rey Fernando contra Barcelona. Era
+l’endemá del dia en que havia tingut lloch la gran pugna entre la ciutat
+de Barcelona y’l rey Fernando Ir. de Aragó.</p>
+<p>Lo Rey, tancat en la cambra de la part de septentrió, en aquella
+ahont se diu que baixá un dia la Verge de la Mercé, pera fundar la ordre
+de son nom, no s’havia deixat véurer mes á cap oficial de la casa ni
+cortesá, de manera que sols se arrimavan á aquella los del servey mes
+íntim, los de necessitat imprescindible, y encara topavan sempre ab lo
+senyor Primogénit, que’ls rebia y’ls despatxava. Deyan uns si tal
+retrahiment significava por, pus no volia’l Rey menjar res que s’hagués
+comprat en la ciutat, altres suposavan si son mal estar s’havia agravat,
+á conseqüencia del disgust, y altres, per fi, creyan adivinar aquell
+misteri esperant que del silenci sortiria una gran manifestació, que
+fòra ó en bè de certs lleyals ó adictes ó en verdadera concordia
+entre’ls dos poders que al dia ans s’havian mirat cara á cara.</p>
+<p>La ciutat no deixava també de pensar així, peró com á poble actiu y
+laboriós, passada la tempestat, no podia prescindir de sa bona costum, y
+així, recobrant sa fisonomia, havian tornat tots sos fills al treball, y
+com si may res hagués sigut, lo menestral estava altra vegada en sa
+botiga, cantant y treballant, la llotja del mar bullí á la hora
+acostumada ab sos mercaders y corredors, atravesavan pels carrers
+fardos, cargas y carros, indicant bè y com sempre la activitat dels
+vehins, y ni en la sala del borboll, ahont se solian reunir los
+escribans, ni en las platjas de la mar y en la Dressana, ahont bregavan
+y cridavan mariners y bastaixos, se veya res per lo qual pogués
+deduhirse que la vida pública y agitada de la gran ciutat comercial
+hagués sigut interrompuda per res, y menos per una conmoció del
+poble.</p>
+<p>Peró’ls primers, ó sia certa gent de elevadas categorias, hagueren de
+afirmarse mes en sas sospitas ó dubtes, al rébrer, á las primeras horas
+del matí, l’avís y ordre reyal de que acudissen ans de mitj dia al palau
+major del senyor Rey. Los empleyats de la casa que reberen la ordre de
+un dels camarlenchs, lo qual anyadí al dársela que res mes sabia, no’s
+cuydaren tant del misteri, y com mes acostumats á cumplir cegament la
+voluntat soberana, prescindiren del misteri, y no feren mes que esperar,
+augurant mes aviat recompensas pera’ls fiels que altre cosa.</p>
+<p>Acostantse, donchs, la hora, comensaren á acudir consellers, alguns
+áulichs, ben pochs, pus se disposavan pera seguir los passos del senyor
+Rey, que, com ells creyan, podia marxar de un moment á altre, oficials
+reyals y de la casa, y entre ells, cosa no de las mes usadas en tal
+acte, lo veguer de Barcelona y del Vallés, que en aquell temps ho era
+mossen Berenguer de Montagut, y algunas altres personas de diferentas
+gerarquias y condicions.</p>
+<p>Gros havia de ser lo motiu de la convocatoria y grossas las ilusions
+que fins pogueren tenir alguns, quant vegeren que’l lloch ahont los
+feyan entrar no era ni la sala dels paraments, ni la espayosa y tan
+coneguda sala verda, ni cap altre de las habitacions mes ó menos
+espayosas ahont solian reunir los antichs reys, ab sa acostumada
+familiaritat y franquesa, als magnats y demés visitants de son palau,
+sinó precisament la sala del trono, es á dir, la sala de cerimonia ahont
+lo Rey rebia com á rey: de manera que de alló venian á resultar ó á
+deduhirse dos cosas, á saber, que la convocatoria era verdadera reunió
+de cort, y que’l Rey no estava malalt.</p>
+<p>Tenia la sala del trono, á mes de la porta principal que hi conduhia,
+dos laterals per una de las quals solia fer sa sortida’l senyor Rey
+quant la cort era reunida, de manera que aquestas tenian comunicació ab
+l’interior del palau ó ab las cambras mes íntimas que servian de
+habitació al monarca, mentres que la primera sols comunicava ab las
+antesalas y corredors de libre concurrencia ó de pas comú.</p>
+<p>Desde poch ans de arribar la hora designada, los porters de massa,
+inseguint sa costum, estavan colocats ja á dreta y esquerra y en la part
+interior de la porta principal, mentres que’ls porters que’s titulavan
+de porta forana, ab tot son número, que era’l de set, cosa que no deixá
+de aparéixer nova, comensaren á passejarse amunt y avall per devant de
+la entrada de la sala, prenent sols certa circunspecció y repartintse ab
+mes ordre, entant que’ls avisats anaren compareixent y que la sala aná
+omplintse.</p>
+<p>Alguna cosa faltaria al senyor Rey, quant, contra lo ceremonial
+establert en la cort del rey de Aragó, y sobre tot en lo palau de
+Barcelona, s’arribava á passar de la hora senyalada y’s feya esperar als
+magnats y demés concorrents, y en efecte, faltava no menos que la
+verdadera senyal pera que’l que havia de sortir sortís á punt y en
+ocasió oportuna, senyal que havia de esperar de un dels entrants un cert
+patge colocat en un estrem de una galeria superior, y que no tenia mes
+ordre que tenir fixa la vista á la porta y observar si, al entrar per
+ella lo juglar mossen Borra, se dirigia á la part dreta de la sala.</p>
+<p>Y realment faltava mossen Borra, que estava parat devant de la porta,
+enrahonant ab lo majordom del palau, lo qual s’en portava las miradas de
+tothom, per sa luxosa vestidura, (pus si no podia usar la empresa del
+cervo volant, com la usava lo senyor Primogénit, ni’l collar de la ordre
+de la Gerra y’ls lliris, com alguns alts dignataris, rodejava en cambi
+son coll una pesanta y brillant cadena de or,) y á mes per lo contrast
+que oferia la encara inflamada ferida de son front, junt á sos ben
+pentinats y rossos cabells, de que sempre solia fer gala.</p>
+<p>–Vaja, donchs, li deya mossen Borra, com atrahentlo pera que entrás
+dins de la sala; que avuy será’l gran dia. Que hi entram de una
+vegada?</p>
+<p>–Tan pocas ganas tinch de cerimonias, que, en veritat, voldria ja que
+estiguessem llestos. Y á mes… si voleu que us ho diga clar… ha vingut
+tant de cop y volta tot aixó, que com hi ha mòn no ho entench.</p>
+<p>–Vaja, vaja: no vullau fer tan lo desentés, que no us falta á vos bon
+ull, y…</p>
+<p>–Qué? Vos figurau que m’agrada volar pels espays?</p>
+<p>–Res de aixó; peró després de un dia’n ve un altre. Jo no dubto que
+avuy es dia que’s fará justicia, y ja sabeu que qui bè sembra, bè
+cull.</p>
+<p>–Ba, ba, contestá’l donzell, com no fent cas de las paraulas del
+juglar. Si vos tinguesseu lo meu mal humor, jo vos asseguro… Entre
+aquesta malehida ferida, que se m’ha irritat de nou per no volermhi
+posar res, y á mes una altre cosa, que no us vull dir perque us en
+riuriau, peró que no deixa de fastidiarme…</p>
+<p>–La ferida ray. Jo us asseguro que no moriréu de ella. Peró y aquesta
+altre cosa ¿no’s pót saber?</p>
+<p>–Es res… y es molt pera mi. He perdut lo gos, y fa dos horas que no
+l’he vist ni per dins ni per fora del palau. Tinch por que algun mal
+intencionat…</p>
+<p>–Ay ay? digué esclafint en ríurer lo juglar. Aquesta si que es
+grossa.</p>
+<p>–Pera mi molt.</p>
+<p>–Havem arribat á un temps, majordom, que ni dels gossos se pót un
+fiar. Y encara voldrán dir que’l gos es lo símbol de la fidelitat?</p>
+<p>–Y per tal lo tinch, que no vull créurer sia sèva la falta, quant may
+s’havia separat de mi en cinch anys que vá al meu costat.</p>
+<p>–En cinch anys diheu?</p>
+<p>–Sí, en cinch.</p>
+<p>Se espressava ab tal convicció aquell home, que may havia estimat á
+sos semblants, y que sabia tenir passió per un animal, en termes que
+tenia marcada impaciencia, y á ben segur ho hauria deixat tot en aquell
+moment pera anar en busca de son fiel amich perdut, á no alentarlo una
+ambició ó una esperansa. Mossen Borra, que anava com qui diu
+contemplantlo, havia lograt, tot parlant, acostarlo fins á la porta, y
+coneixent que poch costaria acabar de ferlo cáurer en lo llas, movent sa
+ambició, li digué á aquest fi:</p>
+<p>–Si així’ns entretenim, me sembla que poch nos veurá lo senyor Rey, y
+ja sabeu que poch se pensa en qui no es al devant.</p>
+<p>–Com? digué’l majordom girant lo cap á dins. Y es cert que molta gent
+hi ha per allá. Entrem, entrem.</p>
+<p>–Sí, val mes, que per anar á Roma y no véurer lo Papa, tant se val no
+anarhi.</p>
+<p>Així que penetraren lo juglar y’l majordom en la sala, se incliná lo
+primer cap á la dreta, y mogut en son orgull l’altre, semblava com que’s
+volgués despéndrer de aquell company ab qui feya mala parella, mes que
+mes, quant totas las miradas se fixaren en ell, es á dir, en ell ó en la
+ferida de son front, y que tan havia donat que parlar.</p>
+<p>Soná en aquell moment una trompeta en lo interior del palau, cosa que
+res significava en lo ceremonial establert de la casa, y llavors lo cor
+del juglar se alegrá, no podent prescindir, per son carácter, de donar á
+sa manera sa última despedida á aquell home, tan prompte com lo vegés
+assegurat, pera infundirli quant menos una sospita, ó clavarli una punxa
+en lo cor, que’l fes patir.</p>
+<p>Als demés assistents no fèu novetat aquell so que no esperavan ohir,
+y’l majordom, com á mes práctich en los usos de la mansió ahont vivia,
+se contentá ab preguntar senzillament á mossen Borra qué podia ser
+alló.</p>
+<p>–Aixó será que’l Rey nos vól probar mes la paciencia. Quí sab si’s
+posa á dinar?</p>
+<p>–Sí, pera dinar está: ja us asseguro… Ni caldo crech que ha volgut
+desde ahir. Ba, ba, endevant m’en vaig, y…</p>
+<p>Lo majordom se quedá sense acabar lo que deya, admirat y sosprés de
+véurer que en la part exterior de la porta aparegué una filera de
+guardas del veguer ab sas llansas, colocantse en mitj de aquella lo
+sotsveguer mossen Tallada.</p>
+<p>Aquí li clavá la punxa mossen Borra.</p>
+<p>–Ahont anau? li digué, vehent que’s volia desempellegar de ell, sens
+dubte pera acostarse á averiguar entre’ls magnats qué era la novetat
+aquella.</p>
+<p>–Deixaume anar; no estich per rahons.</p>
+<p>–Aturauvos, majordom! insistí ab veu baixa y misteriosa, y detenintlo
+per la roba; aturauvos, si no voleu fer un mal paper entre’ls nobles
+senyors que forman la cort del senyor Rey.</p>
+<p>–Qué? Qué voleu dir?</p>
+<p>Lo juglar llavors, juntant los dos primers dits de la ma, que la
+acostá al pit del donzell, y sacudint ab forsa lo segon, com quant se
+vól fer fugir una volva ó mosca del demunt de la roba, fèu créurer ab
+aquell moviment á la persona á qui detenia, que acabava de fer cáurer de
+sos vestits algun animal asquerós, com que, pera mostrarho mes al viu,
+passá després lo peu, com fregant, per terra.</p>
+<p>–San Llátzer gloriós! Y qué es lo que us corria per sobre de vostre
+jupó!</p>
+<p>Pronunciá mossen Borra aquestas paraulas ab un to misteriós, que
+cambiá prompte fins en sarcástich al replicarli.</p>
+<p>–Peró, qué es? Qué haveu vist? Fèu unas cosas, juglar…</p>
+<p>–Sabeu qué era, senyor majordom del palau del senyor Rey? Sabeu qué
+era?</p>
+<p>–Qué?</p>
+<p>–Un poll, y poll com no s’en crian en las salas y estancias del
+palau, un poll tan gros y tan engreixat, que, á no ser vos qui sòu,
+diria que es un poll de bordell. Sí, sí, senyor majordom del palau del
+senyor Rey.</p>
+<p>La vergonya ó la ira sortí á las galtas al majordom, sos ulls de foch
+se clavaren en los del juglar, y tot girant lo cos, peró sense apartar
+la cara y la vista, s’aná separant de aquell home que li acabava de
+endevinar una de sas faltas ó vicis. La sèva quimera era pensar si lo
+que mossen Borra li deya podia ser una casualitat ó efecte de una
+averiguació, peró en lo dubte que’l feya patir, preferí aguantarse per
+de prompte, fins que arribás millor ocasió pera ferlo esplicar.</p>
+<p>–Sí, sí, continuava mossen Borra, mentres l’altre s’allunyava; no
+dubteu de mas paraulas, senyor majordom del palau del senyor Rey.</p>
+<p>–Per dos vegadas, digué pera sí’l donzell, he sentit parlar ab aqueix
+to de burla á aquest confident del príncep y del Rey, y fins sembla
+que’s mofa de mon cárrech. Qué será?</p>
+<p>Y ab la pugna que sentia en son interior, anava pót ser á allargar
+son pensament, quant lo distragué de sos dubtes la veu dels porters de
+massa, los quals, vehent obrir una de las portas laterals per ahont
+solia sortir lo monarca, cridaren:</p>
+<p>–Lo senyor Rey! Pas al senyor Rey!</p>
+<p>Poch tardá en colocarse en primer lloch lo majordom, de manera que de
+tothom era vist, mes sos ulls per de prompte distrets se tornaren á
+inflamar aviat, per topar alla ahont miravan ab la cara burlona y la
+mirada significativa del juglar, que no’l deixava. Lo majordom ja hauria
+vulgut girar la esquena al que’l feya patir, peró no podia prescindir de
+mirarlo: tal era’l dubte que l’empenyo de aquell home li feya créixer en
+lo cor.</p>
+<p>Obrís efectivament la porta lateral, sortiren per ella dos úixers de
+armas ab la espasa á la ma, com solian precedir al Rey en tals casos,
+mes derrera de ells no era’l Rey lo qui hi venia.</p>
+<p>–Lo Primogénit!… Don Alfons!… Y no es lo Rey!… digueren
+alternativament algunas veus, espressant la admiració que oferia tan
+inesperat espectacle.</p>
+<p>Tothom, no obstant, quedá descobert al véurer al príncep, que ab ayre
+verdaderament majestuós, passá saludant per entremitj dels cortesans y
+s’en pujá al trono, quedantse á dreta y esquerra, baix dels escalons,
+los úixers ab las espasas desenveynadas.</p>
+<p>Arrogant era la presencia del príncep don Alfons. Sa hermosa cara,
+adornada per sa caragoladissa barba, ab son ample front y la vivesa de
+sos negres ulls, respirava la grandesa de son esperit, pus semblava, al
+mirar sens esfors á dreta y esquerra, com que digués “tot ho veig ab una
+sola mirada, tot ho agrahesch, tot ho vull baix mon amparo.” Portava
+l’ilustre príncep, que’s presentava ja com lo preludi cert y felís de un
+futur rey, calsas tiradas de grana, ab sabatas negras, jupó de domás
+carmesí, per demunt del qual aguaytava una fina camisa, una ampla roba
+de vellut negre forrada de marts gibelins y barreta negra al cap; entorn
+del coll, penjantli sobre son pit, se li descubria un brillant collar de
+or, ab un cervo alat, y cenyida á son cos una senzilla montadura de
+guerra, feta de cuyro marroquí ab claus de cer, en la que s’aguantava,
+per medi de un graduador de ferro, una espasa també mes aviat de guerra
+que de cort, y qual forma ó fisonomia especial regonegueren prompte
+molts dels assistents, la histórica y gloriosa espasa de San Martí, qual
+empunyadura portava’l príncep aguantada per la crehuera sobre del bras
+esquerre, y apretantla en cert modo sobre son cor, indicant garbosa y
+naturalment ab aquella actitut, com si guardás gelós una prenda de gran
+valor y estima.</p>
+<p>No bè estigué’l príncep á dalt del trono, se fixá de peus, mostrant
+avansat lo dret ab certa gracia, á la esquerra de la cadira que sols
+podia ocupar son pare mentres visqués; passejá sa penetrant mirada per
+tots los ámbits de la sala, y sens casi detenirse, y sens deixar la
+espasa de la manera que la portava, estengué sa ma dreta, senyalant á la
+porta, y digué ab veu regular:</p>
+<p>–Mos porters y servidors, que ningú súrtia de aqueixa sala, fins que
+jo done permís.</p>
+<p>Saludant després ayrosament y ab dignitat al concurs, fèu com que’s
+volgués convéncer de la presencia certa de alguna persona, y prenent un
+to mes alt y enérgich, parlá de esta manera:</p>
+<p>–Barons. Per la poca salut del senyor Rey mon pare, que fins pót ser
+tindrá necessitat de sortir de sos regnes, pera anar á reforsarse en la
+terra ahont nasqué, he pres possessió en aquest dia de la gobernació
+general de tots los dominis que forman la corona de Aragó. La necessitat
+obliga á aquest acte que la lley tol·lera, y á son temps, quant la terra
+ho vulla, dispost me trobo á cumplir totas las formalitats degudas. Dèu,
+que envia la guerra ó la pau segons convé, així com dòna ó pren la salut
+als homens, encarga als que sòn sa imatge en la terra lo cumpliment de
+la justicia, pera evitar així que la pau se torne guerra y la salut
+degenere en mal. Y pus mon pare segueix sense salut, per molts trastorns
+que ha sofert en altres dias, y pus la pau s’ha restablert entre’l Rey y
+son poble, jo, que en nom de aquell goberno, y he de recordarme desde
+avuy que sò la imatge de Dèu, ab justicia vull comensar, cumplint un
+acte per lo qual se conega ma bona disposició en pro de tots los
+vassalls, se reforce mes y mes aquesta unió de rey y poble, tan antiga
+en aquesta terra, y que tantas glorias tornará á proporcionar en lo
+futur, y pera que del restabliment de aquesta unió torne á surgir
+novament la salut del Rey, per la qual y per sa tranquilitat nos devem
+tots interessar.</p>
+<p>Fèu aquí’l príncep una petita pausa, durant la que moveren lo cap
+alguns dels cortesans, com aprobant ab efusió lo que aquell deya, y
+apres continuá:</p>
+<p>–Barons: la gloria y la justicia sòn mas germanas, los meus guias,
+las mevas esperansas, y pus no ha tocat encara la hora de aumentar
+aquella, comensem, donchs, per la justicia, escarmentant als dolents, y
+reservantnos pera’ls bons lo premi que merescan.</p>
+<p>–Qué es aixó?… Qué vól dir lo príncep?… Qué será…? comensaren á dir á
+mitja veu ó pera sí diferents dels que allí escoltavan.</p>
+<p>–Ja sabeu, continuá’l príncep, que, al comensament del regnat de mon
+pare, se cometeren crims, quals autors en va tractá de averiguar la
+justicia humana y la bona voluntat del Rey, y entre ells principalment
+figurá un sacrilegi que ha estat demanant venjansa, fins que la justicia
+divina ha descubert al autor. Tots los regnes han clamat incessantment
+per ell, y Aragó en especial, per medi de sas comissions, s’ha
+desvetllat buscant lo rastre del criminal, mes avuy que una de aquellas
+ha arribat á aquest palau, avuy ha sigut lo dia en que la justicia
+divina ha obrat, en que la humana vá á cumplir son objecte, y en que’l
+poble y son rey han de quedar satisfets y per conseguent units.</p>
+<p>Y dirigintse llavors al donzell de Puymoren, que se esforsava mes que
+ningú en aplaudir ab sos moviments de cap al príncep, al pas que en sa
+cara s’anava notant una trasformació, que no perdia de vista mossen
+Borra, digué don Alfons:</p>
+<p>–Majordom del palau del senyor Rey, anau en mon nom á rébrer á la
+comissió de Aragó, que ha de entrar per aquella porta.</p>
+<p>Y senyalá la porta lateral de la esquerra.</p>
+<p>Fèu un ceremoniós acatament lo donzell, y’s dirigí ahont li designava
+lo senyor Gobernador general dels regnes, peró á cada pas que dava, sa
+perturbació era major, y fins semblava, per lo dubte que li cavava’l
+cor, que disminuia la forsa de sas camas, mes que mes, quant, havent
+dirigit la vista al juglar, havia vist que sa cara espressava mes
+sarcasme y que ab sos dits repetia aquell moviment ó acció que havia fet
+poch ans sobre de sa roba, recort viu y burla manifesta de sa vida
+viciosa, per lo qual lo donzell comensava á dubtar verdaderament en
+aquella ocasió.</p>
+<p>Al arribar devant de la porta, naturalment totas las miradas se
+fixaren en aquell punt, y observant lo príncep certa pausa ó indecisió
+per part del servidor, cridá ab veu de tro:</p>
+<p>–Majordom: obriu á la comissió de Aragó, que ve á descubrir, en lo
+palau de son rey, al assessí del arcabisbe de Saragossa.</p>
+<p>A tal veu las portas se obriren, y’ls tres comissionats se
+presentaren, tornantse á tancar aquellas derrera de élls.</p>
+<p>Peró ans de que’s tancassen las portas, en lo precís temps de
+descubrirse’ls comissionats, y quant ni n’havia tingut de mirarlos lo
+donzell, soná ja un crit per part de aquells, que deixá admirat á tots
+los circunstants.</p>
+<p>–Ah! Ell es…! Sí, ell es…! Ell, ell mateix! digueren alternativament
+y á la volta los tres aragonesos, fixant com exaltats la vista en lo
+majordom.</p>
+<p>Y un de ells tant se enardí y encegá de furor al véurer al assessí,
+que fins posá la ma á la daga, detenintse sols á la veu y á la presencia
+magestuosa del príncep.</p>
+<p>Avergonyit lo donzell, fixá la vista al sostre de la sala, y ab ayre
+desdenyós, doná algun pas com tornant enrera del camí que havia fet. Los
+aragonesos avansaren llavors cap al trono, y tal era sa sorpresa y
+enardiment al mateix temps, en especial per part de un de ells, lo qual,
+sens faltar rigorosament á la cortesia y cerimonia, tot saludant al
+príncep, y sens esperar que est li parlás, no pogué menos de dir:</p>
+<p>–Sí, senyor Primogénit, sí, ell es, lo gascó Tullat, no hi ha dubte,
+que prou lo conech y’l recordo, de quant ab la llansa traspassá
+inhumanament lo cor de nostre venerable pastor!</p>
+<p>–Justicia, senyor, justicia! cridaren los altres dos: aquest es lo
+criminal, senyor, y no faltarán probas pera justificar la persona.
+Aquest es lo criminal, aquest es á qui buscam!</p>
+<p>Lo majordom, corregut y avergonyit, no sabent quina paraula tornar y
+vehent tronar la tempestat sobre de son cap, no feya mes que girarse á
+dreta y esquerra, ab los ulls fixos com si estigués encantat, y ni
+podent tan sols articular cap paraula si alguna’n volgué dir. Totas las
+miradas estavan sobre de ell, y entre totas, la mes fixa, la mes
+próxima, la mes sarcástica y cruel era la de mossen Borra, que’l
+confonia mes, quant mes volia y no podia prescindir de mirarlo.</p>
+<p>Fent senyal llavors lo príncep á la comissió que s’arrimás á un
+costat del trono, deixant al delinqüent al mitj, digué:</p>
+<p>–Donzell de Puymoren, rendiu aquí vostra espasa als peus del trono, y
+preparauvos á identificar vostra persona.</p>
+<p>Lo donzell deixá la espasa en terra, y entant lo veguer,
+adelantantse, se posá á son costat.</p>
+<p>–Y vos, veguer de Barcelona, continuá’l príncep, apoderauvos del
+donzell de Puymoren, y conduhiulo á vostra cort.</p>
+<p>–Com donzell de Puymoren? no pogué menos de dir, encara que á mitja
+veu, aquell comissionat aragonés, viu de geni, que havia sigut company
+de Joan Benet y del sagristá de Saragossa. No hi ha tal donzell… Si es
+lo mateix March Tullat, si es lo mateix gascó… ell sí, ell y no
+altre.</p>
+<p>Peró’ls escrúpols del lleyal aragonés se acallaren á una simple
+senyal que li fèu mossen Borra, lo qual, acostantse prop del donzell, li
+digué á la orella:</p>
+<p>–Ánimo, Bantayrol, ánimo! Vos empenyareu en voler pujar molt alt, y
+aquesta vegada, de segur, que ho conseguiréu. Ánimo, Bantayrol!</p>
+<p>–Ah! Quanta calumnia! cridá llavors, fent com un esfors de
+desesperació’l donzell, vehent, per las paraulas de mossen Borra, que
+quedava descuberta tota la historia de sa vida; si fos aquí’l Rey… sí’l
+Rey, que coneix ma lleyaltat, escoltás mas paraulas…</p>
+<p>Peró’l príncep l’interrompé, cridant:</p>
+<p>–Barons: ja us he dit que la gloria y la justicia sòn mas germanas,
+las mevas guias, las mevas esperansas. Ab vosaltres conto pera tot.
+Pregau á Dèu per la salut del Rey, que surt en est moment de Barcelona,
+pregau á Dèu per la unió del Rey y del poble, que es lo que á tots
+convé.</p>
+<p>Y anyadí en seguida, tot baixant del trono:</p>
+<p>–Mos porters y servidors: obriu pas al veguer de Barcelona y á tota
+la cort del senyor Rey!</p>
+<p>Saludá afablement don Alfons, y rebent agradables miradas y saludos
+de tots los personatges de la cort, passá per entremitj de ella, y’s
+torná á introduhir ab sos úixers per la mateixa porta per ahont ans
+havia sortit.</p>
+<p>Los guardas del veguer, colocant al mitj de ellas al ex-majordom del
+palau del senyor Rey, se dirigiren cap á la plassa del Blat, ahont
+aquell magistrat tenia sa cort ó tribunal, y derrera de ellas aná
+seguint ó de compartintse la cort del senyor Rey, admirada y sorpresa de
+quant acabava de presenciar.</p>
+<p>Al acostarse la comitiva que conduhia’l pres prop del castell vell,
+(en lo mateix punt ahont anys enrera existia la presó,) observaren un
+altre motí de gent, entre lo que’s veya algun frare de Santa Catarina y
+saigs que no eran de la vegueria.</p>
+<p>Lo nou gentiu venia del carrer dels especiers.</p>
+<p>–Un altre’n tenim! digué’l veguer al adonarsen. Y hi van frares… ¿Si
+será cosa de heretges?</p>
+<p>–Sabeu qué es? contestá de entre’l poble un cert home de aquells que
+sempre saben donar rahó de tot. Lo metge hebreu Nadal-Ben-Jussú, á qui
+han trobat, amagat en sa casa, lo condempnat llibre del Soffrim, que
+tantas voltas s’ha fet cremar.</p>
+<p>Al ohir lo donzell lo nom del altre presoner y del llibre, detingué’l
+pas com sorprés y confús.</p>
+<p>–Qué féu? Avant! cridá’l veguer, parlant així al presoner com als
+guardas.</p>
+<p>Peró prompte pogué recelar aquell magistrat que havia tingut lo
+presoner algun motiu pera detenirse, y que existia alguna relació
+entre’ls dos presos que en aquell moment entravan á la volta en sa cort,
+pus topantse cara á cara lo majordom y’l juheu, se miraren mutuament com
+horrorisats y ab cruel antipatia, dihentse las seguents paraulas:</p>
+<p>–Ah! esclamá’l juheu. Aquí tu! M’en alegro, infame, que ets la causa
+de ma desgracia.</p>
+<p>–L’infame ets tu, malehit hebreu, contestá’l donzell, que ets la
+causa de la mèva!</p>
+<p>Tals espressions no quedaren perdudas pera l’escribá de la cort, que
+estava allí, y que per aquellas mateixas paraulas anava á comensar en
+seguida lo procés de un y altre.</p>
+<p>Mentres en lo palau major de Barcelona tenia lloch lo descobriment
+del que havia ajudat á la mort del arcabisbe de Saragossa, se veyan
+sortir de diferents portals de la mateixa alguns cavallers, montats en
+sos cavalls, que, á pas precipitat, com si’ls haguessen avisat tart pera
+alguna empresa, corrian cap á una mateixa direcció, seguint lo camí que
+passava per sota lo monastir de Valldonzella y per devant de la Creu
+cuberta.</p>
+<p>En aqueix mateix punt, y arrimat al peu de la creu, s’hi veya un home
+aturat, que semblava com si estigués en observació, ó esperant á
+algú.</p>
+<p>Ans de observar aquell home que sortís de la ciutat cap cavaller,
+vegé passar una partida de ballesters y altres homens que portavan
+esconas monteras, entre’ls quals li semblá regonéixer á alguns servidors
+de la Reyal casa. Procurá l’observador deixarlos passar, fent com qui
+passejava en direcció oposada, si bè sos ulls se dirigiren prest cap á
+la ciutat, com regoneixent que aquella forsa era’l preludi cert de que
+prompte anava á véurer lo que esperava.</p>
+<p>Derrera de ells, en efecte, y á poca distancia, passant per derrera
+de la Parellada de Santa Ana, venia una llitera ó andas, enterament
+cuberta y sens cap insignia ni escut que la distingís, portada sols per
+dos homens, quals vestiduras eran las de simples ciutadans de Barcelona,
+y així mateix sense cap senyal que’ls pogués donar á conéixer mes que
+com á servidors de qualsevol particular.</p>
+<p>Alló verdaderament era lo que l’home esperava.</p>
+<p>Separantse, donchs, l’observador de aquell punt, avansá alguns passos
+fins á colocarse en un cert recolze que feya’l camí, lo qual estava
+resguardat en una part per magraners borts y esbarzers, y quant vegé que
+las andas estavan á poca distancia de ell, sortí llavors de nou, y á
+camp ras y dirigintse de frente als que venian, digué en to natural y en
+res exigent:</p>
+<p>–Bons homens, teniu la bondat de aturarvos.</p>
+<p>Los de las andas no respongueren, y sols un de ells girá lo cap
+enderrera, com volent fer senya á algú que seguia.</p>
+<p>–Aturauvos dich, insistí’l que volia detenirlos posat al mitj del
+camí, e indicant ab la ma que deixassen la llitera.</p>
+<p>–A qué ve aixó? Qué voleu? digué un dels homens. Aquestas andas no’s
+paran per ningú.</p>
+<p>–Vos haveu de parar, perque’m convé parlar al malalt.</p>
+<p>–Psit! contestá un de aquells, fent certs moviments de cara com
+volent dir que cuydado en atrevirse á parlar ni destorbar al de
+dins.</p>
+<p>Y al mateix temps, un que venia uns quants passos derrera, montat en
+una mula, y que era conegut en Barcelona com á metge del Rey, pegant
+esperonada al animal, se trasladá en dos salts al costat de las andas,
+com pera impedir qualsevol entorpiment, de manera que tot acostantse
+havia cridat ja –Endevant, endevant! No aturarse per res!– mes al
+arribar al punt, quedá com á sorprés y mut, al regonéixer á la persona
+que’ls detenia.</p>
+<p>–No’s pót véurer la persona que aquí portau? insistí’l que detenia.
+No’s pót véurer al que vá dins de las andas?</p>
+<p>–Senyor, contestá’l metge, tan delicat está de salut, que no
+convindria.</p>
+<p>–Jo us ho demano pera bè de ell.</p>
+<p>–Sí, mes… pera exigir aixó, no sè ab quin dret contau, y jo no
+voldria…</p>
+<p>–Per fi, senyor metge, avisau al malalt ó l’aviso jo. Deteniu las
+andas, que’m convé parlar ab lo senyor Rey.</p>
+<p>–No tal… Com!… Quí us ha dit que aquí hi vaja’l senyor Rey! digué’l
+metge tot confús.</p>
+<p>–Ho es ó no ho es? preguntá l’altre mes resolt. Si ho es, veuréu com
+no será cap mal que m’escolte; si no ho es, llavors vos diré prest, si
+no’m coneixeu, lo dret que tinch de aturar aquestas andas y quantas ne
+passen per aquí.</p>
+<p>–Quí us deté? cridá una veu casi apagada desde l’interior de las
+andas; qué succeheix?</p>
+<p>Y al mateix temps se vegé córrer una de las cortinetas laterals,
+divisantse en l’interior una cara groga y postrada, ab uns ulls sortits
+y que indicavan la mes gran decadencia de una naturalesa biliosa y
+malaltissa.</p>
+<p>–Ah! cridá’l malalt, com excitat al véurer al de fora que preguntava
+per ell. Es Fivaller, sí, Fivaller!</p>
+<p>–Sí, Fivaller sò, senyor, contestá’l que esperava, descobrintse é
+inclinantse ab tot respecte y cortesia.</p>
+<p>–Y qué vols? qué pretens? No basta tenirte en la memoria, que fins
+aquí ab ta presencia vèns á fer mes viva la causa de mos dolors!</p>
+<p>–Quant vos enganyau, senyor! Fivaller sò, en efecte, sò’l noble
+cavaller lleyal que ve á despedirse cortesment de son senyor, sò’l
+vassall fiel que ve á mostrar aquí son sentiment per las penas que passa
+l’agitat esperit del Rey, sò l’amich síncero y conseqüent, que ve á
+aconsellar á son mes gran amich, y sò, per fi, lo ciutadá de Barcelona
+que ve á suplicar lo favor mes gran que son Rey li pót dispensar.</p>
+<p>–Y ets tu’l que ve á aconsellarme com amich, y es un ciutadá de
+Barcelona’l qui’m suplica?</p>
+<p>–Y perqué no? Per ventura Dèu, á mes del carácter y del cárrech de
+rey ab que us ha adornat, no us ha donat una naturalesa de home igual á
+la dels demés? Perqué no’m podeu escoltar com á home y com amich?</p>
+<p>–Rey sò, Fivaller, y en tu no sè véurer mes que la ciutat, la ciutat
+gelosa de mon poder, la vassalla que no tè consideració als mals de son
+senyor.</p>
+<p>–Quinas protestas voleu que us renove, senyor, si us dich que parlo
+sols com amich? Jo solament veig aquí al home, y per l’home malalt, eixa
+ciutat, á qui Vostra Altesa tracta de ingrata, eleva en aquest moment
+rogativas al cel, pera que us torne la salut, y sobre tot pera que la
+recobreu sense sortir de vostres dominis.</p>
+<p>–Es á dir, que Barcelona tè noticia de mon intent?</p>
+<p>–La tè, y per aixó ve aquí á suplicarvos que torneu á ella, pus
+desitja sempre tenirvos á son costat, així en vostras penas, com en
+vostras glorias.</p>
+<p>–T’olvidas, Fivaller, que dius que sols me parlas com amich, com á
+particular…</p>
+<p>–Y com voleu que la ciutat súrtia? contestá Fivaller, prenent ja cert
+ayre de major dignitat; com voleu que sos magistrats vingan aqui á
+suplicarvos, si vostra marxa es secreta, si vos mateix sabeu lo perill
+que hi havia de divulgar vostra partida ans de temps?</p>
+<p>–Quant tu ho sabs… Orgull y res mes que orgull! Peró jo
+l’abatiré…</p>
+<p>–Callau, senyor, callau! interrompé Fivaller, revestintse de la major
+grandesa. Aquest es l’únich obstacle que vos trobau?… Donchs bè: ja no
+sò aquí l’amich, sinó’l representant de la ciutat amiga y fiel, sò’l
+magistrat superior de la municipalitat de Barcelona, que formalment
+encargat per lo Concell, vinch á suplicar al Rey que no desampare la
+ciutat, que no súrtia per res de sos dominis, que torne de seguida,
+ahont no li faltará may consol y ajuda. Aixó us demana la ciutat, que
+per sos privilegis tè dret de suplicarvos, y que per los mateixos tè’l
+de cuydarvos y vetllarvos en vostres mals ans que ningú. Quedauvos,
+senyor! Tornau á la ciutat, dirigiuvos de nou á sas portas que us
+esperan!</p>
+<p>–Tornarhi jo? May mes…! Peró si hi torno (anyadí’l Rey, després de
+una petita pausa, fent un somrís irónich, y allargant la ma en fora ab
+una actitut amenassant,) ay de ella!… Ay de tu, ciutat de Barcelona, si
+may pót tornar aquí ton rey!</p>
+<p>–Qué diheu, senyor? Sempre trobaréu las portas en ella obertas pera
+rébrervos y á sos ciutadans disposts á servirvos.</p>
+<p>–Las portas dius? No entrará per ellas si aquí torna’l rey
+Fernando.</p>
+<p>–Donchs per ahont? preguntá arrugant son front Joan Fivaller.</p>
+<p>–Per allí!</p>
+<p>Y la ma flaca y trémula del Rey senyalá la muralla.</p>
+<p>–Es á dir, que entraréu per conquista? Pensau, senyor, que no hi ha
+conquista ahont no hi ha resistencia… y no espero may que Sa Altesa’s
+convertesca en tirá.</p>
+<p>–Millor donchs: llavors podréu usar de eixos privilegis que teniu, y
+llavors podréu suplicar, no ara.</p>
+<p>Fivaller quedá com indicís á aquestas últimas paraulas, y fent un
+esfors de humiltat y cortesia, incliná’l genoll, y digué:</p>
+<p>–Per última volta, senyor: l’amich y la ciutat juntament vos demanan,
+pera benestar de la terra, pera honra de vostra corona, y pera vostra
+salut, que no penseu may en anar á terras estranyas, y que torneu de
+seguida al lloch ahont está clavat lo trono dels Reys de Aragó, Comtes
+de Barcelona.</p>
+<p>–Basta! cridá’l Rey ab veu enrogallada. Ja us he dit que las súplicas
+y’ls privilegis los guardeu pera mon regrés.</p>
+<p>Y á un major crit de ¡Endevant mos servidors! anavan á alsar de nou
+las andas los que las duyan, quant agafantse Fivaller ab una ma en
+ellas, las detingué, dihent ab un to que semblava profétich:</p>
+<p>–Una sola paraula y prou, senyor! Barcelona us promet guardar sas
+súplicas y privilegis, nó pera usarlos si ve’l cas de necessitarvos ella
+á vos, sinó en aquell en que vos necessiteu de ella.</p>
+<p>En aquell instant, rodejadas las andas de alguns cavallers que anavan
+acudint, y havent tornat á córrer la cortineta’l Rey, se moveren
+aquellas de nou seguint lo camí, y portant derrera una comitiva que
+s’anava reforsant á cada pas. Fivaller, vehentse sol y burlat en son bon
+intent, s’arrimá á un costat del camí, baixá lo cap y’s crehuá de
+brassos per un moment, mirant com s’allunyava aquella comitiva que, en
+gran part, era composta de homens que no havian nascut en cap dels
+regnes de la Corona de Aragó, y dihent sols pera sí, mentres contemplava
+aquell espectacle:</p>
+<p>–No sè si es la agonia del Rey ó la de nostra independencia la que’m
+sembla véurer!</p>
+<p>Y desapareixentli per fi y enterament aquell espectacle de devant sos
+ulls, exhalant un fort sospir, y ple del major sentiment, s’arrimá á la
+creu que allí prop hi havia, la abrassá, y mirant ab efusió aquell
+símbol de esperansa y de misericordia, esclamá:</p>
+<p>–Guardau, Senyor, la salut y l’honor del Rey! Guardau la salut y la
+honra de ma ciutat! Librau, Senyor, de penas á la patria… y aliviau
+també las dels amichs desgraciats!</p>
+<p>La última súplica que fèu Joan Fivaller, quant anava ja á separarse
+de la creu, que torná á abrassar de nou, era per haverse recordat en
+aquell moment lo conceller no escoltat, que, com á tal y com amich, li
+quedavan altres obligacions peremptorias que cumplir aquell dia.</p>
+<p>Joan Fivaller recordava que jeya en l’Hospital un amich, junt ab lo
+qual havia ell contribuhit al amparo de una órfana desvalguda.</p>
+<p>Lo protector de Guillemet, que havia promés fer home á son protegit,
+recordava que un dia havia de ser aquest espós de la desamparada
+órfana.</p>
+<p>Lo conceller de Barcelona recordava que havia tingut lloch un cas de
+peste, y tenia obligació de visitar l’Hospital y de prevenir lo
+necessari per si’l contagi creixia!</p>
+<h3 id="xliii.">XLIII.<br> Desvari y mort del
+empestat.</h3>
+<p>Qui estiga dominat per l’egoisme actual, y crehent en la
+interpretació que’s dòna per molts en nostre temps al amor, sia amor de
+la bellesa ó sia amor patri, tal volta posará en dubte la possibilitat
+del cas que conté aquest capítol; peró si may l’ha dominat ab tota sa
+veritat ó puresa l’un ó l’altre, lluny de aixó, arribará á créurer ans
+bè que l’autor ó es un gran patrici ó que ha estat verdaderament
+enamorat alguna volta.</p>
+<p>Quant l’amor domina y no hi ha obstacles ni por, la imaginació pót
+presentar momentaneament lo perill, peró’l cor, que es mes poderós,
+ofega totas las imatges que la imaginació li envia, si sòn contrarias al
+bè á que aspira.</p>
+<p>Anem al fet.</p>
+<p>Ans de entrar en l’apartament dels empestats, reservat á aquest sol
+objecte en l’Hospital, hi havia una petita antesala, que era com un
+passadís entre dos grans portas. Una y altre, es á dir, la que servia de
+entrada al apartament y la que comunicava ab l’interior ó demés pessas
+del Hospital, se veyan tapadas, com encara es costum en molts
+establiments de tal género, per unas amplas cortinas de tela forta,
+pintada de blau, que evitan la corrent del ayre quant es menester.</p>
+<p>Dins del apartament jeya l’únich malalt que s’havia denunciat com de
+peste, després de molt temps que la ciutat no n’havia tingut cap cas. Lo
+malalt estava en la agonia, oferint la particularitat, propia moltas
+vegadas en la classe de mal que patia, de aguardar pera aquesta fatal
+hora lo viu y exaltat deliri que molts altres sufrian en los primers
+períodos de la enfermetat y fins, á voltas, com á síntoma ó preludi; y á
+son costat hi havia un humil y virtuós sacerdot, ab una creu en sas
+mans, que aprofitava tots los moments de intermitencia, pera conduhir lo
+trist y defallent esperit del home que moria, per lo camí de la eterna
+salvació.</p>
+<p>Derrera de la primera cortina, es á dir, en la antesala, guarits ó
+dissimulats per aquella, estavan escoltant dos homens, un altre sacerdot
+y un jove, que comprimint sos sospirs y la veu tot lo que podian, si
+alguna volta probavan de parlar, estavan, com qui diu, esperant la hora
+de un desastre segur é inevitable. Lo sacerdot, que cap vincle tenia ab
+lo malalt, sospirava sols com á sacerdot, es á dir, que pesava ab la
+balansa de la rahó y de la conciencia las miserias de esta vida: cada
+sospir sèu anava acompanyat de una mirada que dirigia al cel, juntant
+las mans ab actitut suplicativa. Los sospirs del jove anavan acompanyats
+de contraccions de la cara y fins de las mans: sos sospirs eran sempre
+messatgers de llágrimas, y son cap, lluny de indicar la conformitat del
+sacerdot, com que sols se fixava en lo trastorn del amich que moria,
+trastornat parexia també á menut; girantse á dreta y esquerra, en busca
+de vans consols, y fixantse tot lo mes pera mirar á terra.</p>
+<p>Derrera de la segona cortina, es á dir, de la que hi havia en la
+porta exterior, y á la que no pensá may mes en mirar lo jove, desde que
+havia entrat ab lo sacerdot á aquella antesala, pera observar los últims
+moments del que moria, s’hi trobava un home que s’havia dirigit allí ab
+lo mateix intent que’ls altres, peró que havia detingut son pas en
+aquest punt, al adonarsen de las personas que allí estavan, y al ohir
+certas espressions de boca de una de ellas.</p>
+<p>De manera que’ls de la antesala escoltavan al malalt y á son
+confesor, y’l de fora escoltava á uns y altres.</p>
+<p>La presencia del pacient sacerdot que estava ab lo jove semblava com
+que fos allí obligada, ó mes bè, com pera vigilar é impedir, pus se veya
+que si algun moviment feya aquest avansant ó exhalava algun llament que
+revelás desitj de consolar ó véurer al malalt, de seguida l’altre
+allargava’l bras com pera evitar, quant menos, que’s mogués en lo mes
+mínim la cortina, y que’l malalt vegés á algú.</p>
+<p>–Per amor de Dèu vos ho demano! deya’l jove al company. Vos mateix
+sòu testimoni de quin es l’objecte que mes entristeix son esperit en sa
+agonia. Ja que jo no puch, al menos en qualsevol rato en que’s veja que
+la rahó óbra, anauhi y diheuli. Creheume, feuho, que será una obra de
+misericordia y de caritat.</p>
+<p>–No hi ha esperansa, contestava l’altre. Ja veheu quant temps ha que
+son enteniment está desordenat, que fins la veu del que l’ajuda á bè
+morir lo fa exaltar… No veheu com calla y espera’l sacerdot?</p>
+<p>–Es á dir que no hi ha remey? Y ha de morir sens poderli jo
+participar que ell es l’únich desgraciat? Y he de deixarli tancar los
+ulls, sens desvanéixer los dubtes que l’agovian, sens infundirli una
+esperansa de satisfacció? Qué m’importa á mi’l mal ni’l contagi? Dèu
+tindrá pietat de mi, per haver donat la tranquilitat á un home que mor;
+Dèu no voldrá que sia víctima de mes penas la inocenta y desgraciada que
+tantas n’ha tingut. Benehit sia Dèu! Benehit sia Dèu!</p>
+<p>Las llágrimas del jove enternian vivament al sacerdot, peró aquest no
+accedia, per poder molt en ell sa prudencia y sa esperiencia en aquella
+santa casa.</p>
+<p>–Fill, no pót ser, no pót ser… Sols lo simple bellugament de nostre
+cos bastaria per aumentarli’l desvari y pera precipitarlo mes y mes.
+¿Qué’n trauriau de ser testimoni de tan trist espectacle?</p>
+<p>–Sí, peró si s’aclara sa rahó un moment…</p>
+<p>–Si s’aclara y’m donau paraula de que no us mouréu de aquí, llavors
+ho probaré… Peró, callau, callau! Qué us he dit jo?… Sentiu com ja hi
+torna?…</p>
+<p>Un y altre callaren, y efectivament, la aspre veu del empestat
+delirant comensá á retronar per aquella buyda y aislada sala, ahont no
+hi havia cap altre malalt mes que ell. L’esperit, vaguejant per dintre
+de aquell cos ja en part sens vida, feya com los llampechs de una nit
+tempestuosa, que tan prompte’s veuhen en un cantó com en un altre;
+semblava en uns moments que tota la vida estava reduhida en la memoria;
+á lo millor la memoria apareixia confusa y’s veya brillant y forta la
+flama de la imaginació; faltavan una y altre, y’l sentiment llansava,
+com si’ls sacudís fora del cos, ays y sospirs plens de dolor: la
+inteligencia sols se revelaba com á reflexió de la memoria, y pocas,
+pocas vegadas aguaytava libre la rahó, subjugada per los dolors del cos.
+De manera que la vida, pera despedirse, anava saltant de una potencia al
+altre, desorganisantse cada volta mes, y presentant, quant la imaginació
+dominava, l’estat mes trist de desconcert. Per aixó, durant lo desvari
+que patia’l desgraciat Falconer Joan de la Murtra, y en lo desordre de
+facultats intelectuals que bullia en son cap, sortian de sa boca
+paraulas incoordinadas, que representavan mil ideas diferentas,
+sustituhintse y repetintse com un vól de visions fantásticas, y que eran
+verdaderament lo símbol mes que’l significat dels recorts, dels
+sentiments, de las passions y de las creencias políticas de la
+desventurada víctima. Y així era, que á un mateix temps recordava fets
+de sa joventut, parlava de lo que projectava fer mes endevant, anomenava
+objectes de sa botiga, mesclava’l nom de Blanqueta, de’ls jutges de
+Casp, de fra Vicens Ferrer, de Guillemet y de altres mil coneguts, fent
+de tot una confusa mescla que en va hauria pensat enténdrer ningú.</p>
+<p>–Qué ja torna á predicar? comensá á dir, sentint la veu del sacerdot,
+que dolsament li dirigia algunas paraulas de consol, pera que elevás
+l’esperit á Dèu y s’arrepentís de sos pecats. Ja torna á predicar?… Si
+predica mes ell en un dia que tots los frares del mòn en un any… Sí, sí…
+escoltau: …y que sempre torna ab lo mateix “Un sol pastor y un sol
+remat.”… Y quí será’l pastor?… Si sòn set los que l’han de elegir… Un,
+dos, tres, quatre, cinch, sis, set… Nó, que sòn sis… Ferrer, Ferrer, dos
+voltas Ferrer… dos que’n fan un. Pobre valenciá, que s’ha tornat boig!…
+Ferrer, Ferrer y’l valenciá… tres, tres que’n fan un… “Un sol pastor y
+un sol remat”… un tot sol… tot sol… Tota sola… tota soleta…! si sembla
+una doneta com me pórta’l caldo… Y quant te estimo, hermosa nina! Te
+estimo com si fosses filla meva… Sempre, sempre te estimaré… Qué ha de
+ferme mal res, si vehentte á tu tot se’m cura… Sí, filla meva, sí, á la
+esquena’m pegavan á la esquena… Oy, oy, oy! Encara un altre? Encara un
+altre? Inhumans! Solament per haver portat una carta…? Oy! Ja van
+quatre! Pietat!… Quatre, cinch, sis, set… Un y no mes! Per amor de Dèu!
+Un, un y basta… Un tot sol… Tot sol! Y estich tot sol! Qué será de mi?…
+Y ella tota sola! ¿qué fará, la infelís?… Vina, vina ab mi, Blanqueta,
+que ets meva y de ningú mes… Y quí ets tu, Guillemet, per emportártela?…
+Y quí ho havia de dir? Li feya patons sent nina… peró ara no es nina,
+nó, que es dona… Qué hermosa, qué hermosa está! Miráusela com se
+pentina… Si’l pobre de son pare la vegés…! Fora, fora de casa, fingit…
+Si te la estimas, jo també la estimo, que es meva… Nó, nó! Per amor de
+Dèu! Ajúdam, ajúdam, Guillemet… que al fi y al cap tu te la estimas… y
+mes vals tu que ell… Quí es, quí es aquest senyor de la capa vermella…?
+Callau, callau, que es de la casa del pastor… Ell, sí, ell es lo qui’m
+fa péndrer… Infame! Jo no he fet mal á ningú… Y perqué m’han de matar?
+Ay!… Ay! Si jo moro, com ho fará ella tota sola, tota soleta, sens
+amparo de ningú,… esposada… ay!… Dèu del cel! Ans que ella patesca, ans
+que torne á ser órfana,… Dèu del cel, mataume á mi… Jesús Maria! Y’s
+queda sola, y en perill, tan hermosa y tan honrada… Nó, nó, no’m mateu á
+mi, mataula á ella, si es que ha de morir sa honra… Peró á ella nó,
+pobreta!… Mataume á mi, mataume á mi…! Tan bona, tan bona que es…! Fins
+los aucells la coneixen… Y com ho farien ells si no fos ella…? Fins los
+falcons, fins los falcons… Ah! ah! Traheumel de la boca del cor á aquest
+malehit esparver que ja li ha picat á ella… Que’l maten… Sí, sí, ja es
+mort! Gracias á Dèu! Ah! y s’en mor un altre, y un altre… quatre, cinch,
+sis, set… Oh! ja torna á predicar “Un sol pastor y un sol remat”… Un tot
+sol, tot sol… Tota soleta… per segona vegada, abandonada y sens amparo
+de ningú…!</p>
+<p>Aquí’l malalt, detenint aquell desordenat encadenament de ideas, que
+automáticament anava esposant, y en lo qual las paraulas, mes que fillas
+de aquellas, eran ans bè causa y móvil, com que’l so de la paraula
+despertava á voltas semblansas á la memoria; crehuá sas mans, dirigí la
+vista á la creu que li mostrava’l sacerdot, y sospirá ab gran dolor;
+proba certa de que la rahó momentáneament tornava á aguaytar, com ho pót
+haver conegut ja’l lector, per las últimas paraulas, ó mes bè per la
+última esclamació del malalt, que revelava ja, en cert modo, lo
+regoneixement del mal y l’íntim sentiment que’l dominava pensant en
+l’abandono de la afillada.</p>
+<p>Lo sacerdot que l’assistia, coneixent en realitat que estava calmada
+la imaginació, y que tornava á dominar la rahó, aprofitant aquella
+ocasió favorable, apretá ab dolsura la ma del malalt, y li recordá la
+bondat inagotable de Dèu, pus era verdaderament un gran favor de agrahir
+aquella intermitencia, durant la qual lo cor cristiá se podia unir ab lo
+mes íntim é indissoluble llas, ab Dèu, per medi del arrepentiment y de
+la conformitat, podent així l’esperit volar mes segur á gosar de la
+eterna benaventuransa.</p>
+<p>Ab verdadera y cristiana calma escoltá’l pacient al sacerdot, si bè
+abatentse rapidament, per ser aquell nou estat en que’s trobava lo
+síntoma mes próxim y segur de la mort, lo renaixement forsat de la vida,
+que s’aglomerava ab mes forsa, pera escapar així tot de un cop, lo
+revisculament de la llum que brilla una sola volta mes viva, pera
+desaparéixer del tot. En tal estat, dos noms eran sols los únichs que
+sortian de la boca del infelís malalt, y en ells se veyan ben clarament
+las dos únicas ideas que li quedavan en sa débil rahó, los dos únichs
+sentiments que se li movian pel cor: Dèu meu! Blanqueta meva! es á dir:
+lo que era sa esperansa en lo cel: lo que ell deixava en la terra.</p>
+<p>Peró, al notarse per lo sacerdot assistent aquell estat favorable,
+fou notat així mateix per las altres dos personas que escoltavan derrera
+de la primera cortina, y no bè ho regonegué’l jove, quant,
+impacientantse, instá vivament al sacerdot que estava ab ell, pera que
+li cumplís la paraula donada, pera que avisás al altre sacerdot
+assistent, y comunicás aquest al malalt l’únich consol humá que podia
+tenir en aquell fatal tránzit, ja que, així com així, sa mort havia de
+ser inevitable y prompte.</p>
+<p>–Vinga la ma, digué’l sacerdot de fora, allargant la sèva al jove;
+si’m donau paraula que no us mouréu de aquí, sí m’ho jurau…</p>
+<p>–Ho juro, ho juro! contestá’l jove, apretant ab efusió.</p>
+<p>–Donchs allá vaig.</p>
+<p>Y aprofitant un moment en que’l malalt estava com en meditació, pus
+tenia lo cap baix y la vista casi tancada, alsá lentament la cortina lo
+sacerdot de fora, passá de puntetas al derrera del altre que estava prop
+del llit, y li digué algunas paraulas á la orella.</p>
+<p>Durant tot aixó, lo jove no pogué menos de arrimar la cara entre la
+cortina y la paret, desitjós de véurer tot lo que succehiria, y durant
+sa contemplació, mes de una volta arrimá un poch sa cortina l’home de
+fora, y l’hagué de tornar á tancar, tant pera no ser vist del jove, com
+per no poder véurer, desde allí ahont era, y ab la intermediació de la
+altre cortina, lo que passava en l’interior de la sala.</p>
+<p>–Germá, digué llavors al malalt lo sacerdot assistent, calmauvos si
+es que teniu alguna pena, y confiau en Dèu, que es sempre
+misericordiós.</p>
+<p>–Ah! contestá’l malalt, fixant de costat sa enterbolada vista al
+sacerdot.</p>
+<p>–Sí, germá, sí. Jo prometo darvos un consol que no esperau tal volta.
+Observo que passau quimera per vostra afillada, y…</p>
+<p>–Y qué? interrompé’l malalt, obrint com esparverat los ulls, y
+mostrant tota la vida que pót presentar la proximitat de la mort.</p>
+<p>–Sa vida y sa honra estan salvas, continuá l’altre, l’home que la
+estima será quant ans son espós, com ha sigut desde ahir son amparo, y
+un y altre quedan protegits per lo benéfich y noble mossen Joan
+Fivaller.</p>
+<p>–Cert?</p>
+<p>–Cert, germá, tan cert com aquest es lo símbol de la passió de Jesús!
+li digué mostrantli la creu.</p>
+<p>–Ah! torná á esclamar llavors, ab mes forsa, que tal vegada
+contribuhí á separar mes aviat l’esperit del cos. Lo cor m’ho deya…!
+Honrat jove y fiel amich! Gracias, Dèu meu, gracias! Ja móro
+content!</p>
+<p>Y esforsantse pera elevar sas mans al cel, excitat y enternit, al pas
+que sechs sos ulls no podian donar cap llágrima, comensá una tremoló en
+son llavi inferior, sospirá y torná á sospirar, y contrahentse mes y mes
+sa cara, acabá per fer un badall, y al punt aplomantse son cap y sos
+brassos, vingué á cáurer tot lo cos, mort y fret, en los del venerable
+sacerdot, que li arrimá en aquell últim moment lo símbol sant de la creu
+sobre sos amoratats y encara calents llavis.</p>
+<p>–Ja es mort! digué’l sacerdot. Dèu l’haja perdonat!</p>
+<p>L’efecte que aquest espectacle produhí en l’ánimo del jove que
+contemplava, no es pera ser descrit. Dubtant entre la paraula donada de
+no penetrar en la sala y’l desitj de donar per sí mateix un consol y
+fins una satisfacció á son bon amich, al qual veya morir per instants,
+se girava com desesperat, apretantse ab la ma dreta lo front y’ls ulls,
+contenintse’ls esclafits de son sensible cor, y tan aviat apartantse
+pera plorar, com tornant, mogut per son desitj, á la vora de la porta,
+pera no pérdrer aquell moment cruel de la mort, que li semblava arribat,
+á cada moviment que feya’l malalt.</p>
+<p>–Dèu meu! Dèu meu! esclamava en son desespero. Es possible…? En tan
+poch temps tants cambis, tants disgusts… Oh! jo no puch mes…! Jo vaig á
+faltar á ma paraula!</p>
+<p>Aixó deya, al pronunciar lo malalt las últimas paraulas de sa vida,
+aquellas en que acabava de regonéixer la honradés de Guillemet, y de
+espressar sa conformitat ab la voluntat de Dèu. Si’l malalt hagués
+viscut un segon mes, de segur que’l jove hauria faltat á la paraula
+donada al sacerdot, pus lo cor l’impulsava ja á obrir los brassos y á
+córrer pera abrassarse ab l’empestat, peró la veu del sacerdot, que deya
+“Ja es mort!”, y l’abalansament del cos del malalt, gelaren lo cor del
+honrat y sensible jove, que, com horrorisat y confús, apartá la cara de
+la cortina, y fugí depressa, ab los brassos alts en actitut suplicativa,
+y dihent, ab una veu interrompuda per sos mateixos plors:</p>
+<p>–Ingrat de mi! Y es possible que jo no l’haja pogut estrényer entre
+mos brassos…!</p>
+<p>–Aquí tens los meus! contestá una veu del derrera de la segona
+cortina y casi al mateix temps que aquesta’s descorria. Abrássam á mi,
+honrat jove, y abrássam ab la efusió ab que jo t’abrasso á tu!</p>
+<p>Guillemet y mossen Joan Fivaller quedaren per llarga estona abrassats
+y á qual mes enternits. Lo primer no podia parlar: lo segon, al mitj de
+son enterniment, semblava com que’s gosás en lo triumfo de una bona
+acció. Per fi, lo noble y generós senyor, donant la ma á son protegit,
+li digué:</p>
+<p>–May havia dubtat de ta bondat, y pus acabas de confirmarho mes, jo
+t’asseguro, Guillemet, que la felicitat que esperas te la proporcionaré
+mes prompte de lo que’t figuras.</p>
+<p>–Senyor…! contestá Guillemet, mostrant avergonyiment en aquell
+instant, y sens gosar á alsar la vista de terra.</p>
+<p>–Sí. A ningú mes que á tu li toca ser hereu del mort.</p>
+<p>–Qué diheu, senyor? digué’l jove, com sorprés de aquella estranya
+proposició, y fentlo refer un tant la impressió que sentí en sa dignitat
+de home. A mes, que ja sabeu quins bèns pót deixar l’infelís
+falconer…</p>
+<p>–Deixa dos bèns, interrompé l’altre, que sols tu déus possehir y
+guardar: sa honra y sa afillada.</p>
+<p>–Ah! sòu gran en tot, senyor! Com vos pagaré los favors que m’haveu
+dispensat?</p>
+<p>Guillemet anava á besar la ma de Fivaller, ab que tenia agafada la
+sèva, mes estirantlo aquest, en cert modo, cap á fora, y obligantlo á
+apressurar lo pas, acompanyál fins á la escala del Hospital, y allí,
+estrenyentli de nou la ma y despedintlo, li digué:</p>
+<p>–Cálmat, cálmat ara, Guillemet, y procura dolcificar tas penas ab la
+felicitat que te espera. Ves, ves á passejarte un poch per fora de las
+murallas, á buscar los ayres purs del camp, ja que acabas de sortir de
+una atmósfera dolenta, ja que has tingut la imprudencia de venir á un
+lloch perillós, ahont sols podia haverthi conduhit l’interés de ton
+amor.</p>
+<p>–Es cert, senyor! Mes y á vos, (contestá Guillemet, girantse desde
+las primeras escalas que ja havia baixat,) á vos, lo noble, lo rich,
+l’espós y’l pare de molts fills, ¿qué us pót haver mogut á venir á
+aqueix lloch perillós, á aquesta atmósfera pót ser ja contagiada, sinó
+també un amor, que es cent mil voltas mes heróych que’l meu?</p>
+<p>L’amant de Blanqueta partí: l’héroe del amor patri s’en torná á
+dins.</p>
+<h3
+id="xliv.">XLIV.
+<br>La cort del veguer. Com l’amant de la orfaneta y mossen Borra declararen
+contra’l cristiá dolent y salvaren al juheu bo.</h3>
+<p>Volia dir la paraula cort en temps antich lo mateix que <em>cour</em>
+en francés: un pati. Y com la justicia se solia administrar á cel
+descubert, es á dir en los patis dels castells ó en las escalas y portas
+dels palaus, de aquí que certs tribunals, sobre tot los que tenian una
+jurisdicció semblant á la del veguer, quedaren després ab lo nom de
+cort, aplicant lo nom del lloch á la institució que allí obrava.</p>
+<p>Cada veguer, que era com si diguessem jutge y corregidor de un
+districte, tenia sa competent cort ó tribunal, y la del de Barcelona la
+constituhia un assessor constant, sens qual parer lo veguer no podia
+obrar, sinó en certs casos especials, y á mes, pera administrar
+justicia, tenia quatre magistrats, dos joves y dos vells, que alternavan
+de dos en dos, de manera que’l verdader tribunal lo constituhian dos
+sols magistrats, ó sia un jove y un vell, ab son corresponent escribá,
+saigs, alguasils, porters, pregoners y demés cáfila curial, per los
+quals se portava á cap qualsevol procediment que fos menester, y se
+instruian las causas, pera passar després á la Audiencia, ahont lo
+Regent la cancilleria, en nom del Llochtinent del Rey, ó aquest en
+persona, donava, ab lo tribunal ó consell superior, la sentencia
+definitiva.</p>
+<p>Després, donchs, que l’escribá, apuntant las paraulas que’s digueren
+á la porta, y així que’s vegeren, los dos grans criminals que ultimament
+havian entrat á la cort del veguer, comensá á fer interrogatoris, á
+requerir testimonis y mes testimonis y á anyadir fullas y mes fullas al
+procés del gascó y al del juheu, ó millor, al de un y altre, pus per la
+relació entre un y altre reo havian vingut á refundirse las dos causas
+en una. Tres dias havian discorregut ja desde l’agafament; mes com en lo
+segon se vegés que no bastava’l número de testimonis pera acreditar la
+culpabilitat del juheu en lo tocant al crim de heretgia, pus sols se li
+probava la culpa de haver fet de metge en lo bordell de En Simon,
+manárense fer pregons per la ciutat, obligant á tothom que pogués ser
+testimoni que anás al dia seguent á declarar en la cort del veguer, y
+s’intimá particularment á algunas personas, que anassen á deposar lo que
+sabessen tant sobre los crims del juheu, com sobre’ls altres dos que
+s’imputavan al ex-majordom del palau.</p>
+<p>Entre’ls intimats se contava Guillemet, únich que no s’havia deixat
+véurer en la cort del veguer, la qual estava treballant desde las
+primeras horas del matí, y sa incompareixensa era sols filla del dubte
+que tenia, per haver donat paraula á mossen Joan Fivaller que á ningú
+diria res de aquell fet, peró de altra part s’en dolia, al pensar lo mal
+que de son silenci podia resultar pera un inocent, y veya al mateix
+temps, que no podia deixar de acudir, sens compromís, sobre tot sent per
+manament de la justicia.</p>
+<p>En altre ocasió, lo sempre dicidit jove no hauria fet esperar á la
+cort, ni hauria sigut necessaria la intimació, pensant que podia ajudar
+al triumfo de un inocent, peró tan suavisat estava llavors son esperit,
+per las penas que havia hagut de presenciar y per lo regoneixement y
+admiració que sentia per los generosos actes de son protector, que
+estava aquells dias verdaderament transformat en un noy, y son cor era
+una barreja de sentiments tristos y alegres al mateix temps, vehent
+devant sos ulls la cara hermosa de la estimada que desitjava possehir y
+la cara desfigurada y abatuda del pobre falconer en sa agonia.</p>
+<p>La única persona que havia presenciat, en casa de Fivaller, lo que
+havia tingut lloch entre Guillemet y dit senyor, lo dia seguent del
+avalot de la ciutat, era’l juglar mossen Borra, que desde aquell dia y
+quantas voltas havia vist al protegit del conceller, sempre li havia
+manifestat la mes viva simpatia, animantlo y alegrantlo per la felicitat
+que li havia de venir.</p>
+<p>Ningú com mossen Borra, donchs, podia ser intermediador mes á
+propósit pera manifestar á mossen Joan Fivaller lo cas en que Guillemet
+se trobava, y la necessitat imprescindible de faltar á la promesa de
+silenci, quant aquest era ja inútil, y venia la exigencia de part de la
+justicia. Procurá, de conseguent, Guillemet véurer á son nou amich, ja
+que ell no se sentia ab prou ánimo pera anar á fer proposicions á qui
+tant bè li feya, y dirigintse al pati del palau major, fèulo avisar per
+un dels porters. Peró com la tardansa ó qualsevol entorpiment en un
+desitj ó necessitat sòn causa de que aquest sia mes fort, succehí, per
+sa desgracia, que’l juglar era fora, si bè havia promés que quant ans
+tornaria. Ple de impaciencia, donchs, comensá á esperarlo Guillemet, y
+era sumament cruel pera ell véurer que si gayre mes tardava, passaria la
+hora y terme de son compareixement, y quí sab lo que li podria resultar,
+situació que fòra mes y mes sensible quant ell veya tan próxima la
+felicitat promesa, y castigat al que havia sigut son rival y
+enemich.</p>
+<p>Una hora faltava sols pera cumplirse’l terme, quant Guillemet vegé
+entrar per la porta del palau á la persona que tant temps ha esperava, y
+respirant de alegria, sortí tot depressa á rébrerlo, y no menos depressa
+li manifestá l’objecte que allí’l portava y la necessitat que tenia de
+que li donás prest un camí ó se encargás ell de disculparlo ab Fivaller,
+pus no volia de cap manera deixar de contribuhir al triumfo de la
+veritat, compareixent al tribunal.</p>
+<p>–Peró no sè enténdrer, (li contestá mossen Borra, á qui ell contá tot
+lo que s’inculpava al pobre juheu y l’acumulament que s’havia hagut de
+fer de las dos causas,) no sè enténdrer perque’t ficas en lo que no’t
+demanan, jove. Enhorabona que declares sobre’l cas del Bantayrol, de
+aquest canalla, peró respecte del juheu ¿qué t’importa á tu que sia ó no
+sia heretge, y si fou voluntariament ó no lo fer de metge en lo
+bordell?</p>
+<p>–Ah! Es que jo no us ho he dit tot, mossen Borra. Al compassiu Nadal
+es á qui vaig déurer jo la noticia certa de que ma estimada era allí
+víctima de un raptor… Y á no ser ell, quí sab quantas desgracias mes
+s’haurian acumulat sobre mon cap, y quantas n’hi hauria hagut mes
+derrera de la única que ara ploram, de la mort del pobre falconer!</p>
+<p>–Es cert! Pobre falconer! contestá mossen Borra, reflexionant. Peró,
+en quant á lo altre, al crim de heretgia no sè que tu hi pugas fer res…
+Perque, al fí y al cap ¿de qué se l’acusa?</p>
+<p>–Se l’acusa de tenir en sa casa llibres plens de heretgias y
+blasfemias contra Jesucrist y sa mare, ó millor, de tenir un llibre que
+diuhen es lo pitjor de tots, lo Soffrim.</p>
+<p>–Qué dius? Si tots los Soffrims son ja cremats fa mes de doscents
+anys.</p>
+<p>–Com dòna, a mes, la casualitat de haver dit lo juheu al majordom,
+quant entravan en la presó, que ell era la causa de sa desgracia, y com
+per los testimonis rebuts ahir se probá que’l majordom havia anat al
+mateix dia á la casa de Nadal, podria ser…</p>
+<p>Mossen Borra al ohir aixó cambiá sa atenció en una especie de
+encantament, com quant un, fixat en una idea que li vè de improvís, ni
+óu ni fa cas de lo que li diuhen y parlan. Tot mossegantse una ungla de
+la ma esquerra, y posada la altre ma en lo front, quedá per un rato sens
+respóndrer, deixant en cert modo admirat al jove que’l consultava.</p>
+<p>–No responeu? li preguntá aquest. Qué es lo que estau pensant? Pót
+ser trobau difícil…</p>
+<p>–Sabs que penso, (li contestá’l juglar, agafantlo pel bras, tot
+dantli un cop, y mostrant certa espressió de cara y alegria de ulls, com
+quant un home encerta en la veritat de una cosa ó vèns un dubte); que
+sens escrúpol vajas inmediatament á la cort del veguer y declares sobre
+tot lo que’t semble: jo t’asseguro que mossen Joan no hi tindrá res que
+dir. Ves y declara, que prompte pót ser tindrás á ton costat un altre
+testimoni que t’ajude, y que tu no póts imaginar.</p>
+<p>–Si creheu que mossen Joan…</p>
+<p>–Jo me encargo de disculparte y defensarte. Ves, Guillemet, ves, no’t
+detingas, que prompte pót ser veurá’l tribunal quin es dels dos reos lo
+mes juheu.</p>
+<p>Tot dihent aixó, emprengué corrents mossen Borra per la gran escala
+del palau, y Guillemet se dirigí al castell vell de la plassa del Blat,
+que era’l punt ahont estava constituhit lo tribunal pera escoltar los
+nous testimonis que devian declarar, aquell dia, en las dos grans causas
+que servian de distracció y conversa á tot lo poble de Barcelona.</p>
+<p>Per aquest últim motiu, donchs, tot lo pati y escalas de aquella
+antiga fortificació, que servia llavors de presó pública, s’havia anat
+omplint desde las primeras horas del matí, acudint gent de tots los
+barris de la ciutat y de totas classes, sexos y carácters, la que,
+desitjosa de saber lo que podia resultar á aquells dos reos, que eran
+personas tan conegudas, no feya mes que parlar de ells comentant,
+referint, desfigurant, ponderant ó inventant fets del un y del altre, y
+posantse un pam de greix, com se sól dir vulgarment, en tractar de un
+asumpto que absorvia tot lo interés general, y que fins distreya á
+tothom de tot lo demés que succehia ó podia haver succehit. Així es lo
+poble de moltas ciutats, entre las que no’s queda enderrera Barcelona,
+com fins en nostre temps se pót véurer, de manera, que si en tal
+ocasió’l rey Fernando hagués vist á tals vasalls, ni’ls hauria conegut.
+Los noms del juheu y del majordom eran pronunciats y repetits ab interés
+per tothom, los crims y las causas que’s formavan era la única herba
+ahont tothom pasturava, y ni hi havia qui’s recordás ja del avalot de
+dias enrera, ni qui volgués pensar en si’l vectigal lo déu pagar ó no’l
+Rey y en si’ls áulichs del palau feyan ó no feyan mal al poble.</p>
+<p>En una de las salas altas, prop de la qual hi havia lo tan anomenat
+pou del torment (que en aquest mateix any ha desaparegut per las novas
+construccions que’s fan en aquell endret,) hi havia constituhida la
+cort: seyan los quatre jutges (que quatre eran per ser la causa doble,)
+dalt de uns grahons, l’ultim dels quals, mes elevat que’ls altres, los
+servia de assiento, presidint al mitj lo veguer, que empunyava son
+bastó, y tenint á son costat esquerra lo sèu assessor, quedant algun
+espay entre aquests dos oficials públichs y’ls dos magistrats que hi
+havia per banda.</p>
+<p>Los ornaments y demes objectes que ocupavan la sala eran un Sant
+Cristo ab son dosser, uns coxins de cuyro posats sobre l’asiento, uns
+panyos de figuras silvestres que penjavan á dreta y esquerra, una petita
+taula ab lo llibre dels Sants Evangelis, que tenia al devant lo veguer,
+y una altre taula mes avall ab diferents tamborets y cadiras que
+ocupavan l’escribá y sos escribents. Altres dos tamborets hi havia
+inmediats á la taula, que eran destinats pera’ls reos, peró no estavan
+ocupats en aquella ocasió, per haverse fet ja’ls corresponents
+interrogatoris durant lo primer dia.</p>
+<p>Havia donat compte ja l’escribá de una part del procés, del motiu de
+acumulació de las dos causas y de las primeras declaracions dels
+testimonis tocant á la mort del arcabisbe é identificació de la persona
+del donzell, en las que figuravan, com á deposants, un antich servidor
+de Lluis de Cegrany, que era un dels que havian intervingut junt ab lo
+donzell en la mort del prelat, un guarda bosch de Poblet, que probava la
+procedencia del gos del reo, un dels tres comissionats de Aragó, que
+descubria molts incidents, ab los quals se justificava ser lo reo lo
+mateix gascó March Tullat, conegut per Bantayrol, un vehí de Balaguer,
+que l’havia tingut allotjat en sa casa, de la que havia fugit quant lo
+Comte de Urgell l’havia volgut péndrer per crims y atreviments comesos
+dins de son palau, un juglar parlador de llenguas, que probava ser lo
+reo gascó per certs vicis de pronunciació que s’observavan en lo seu
+parlar, y per fi molts y molts altres, qual número de probas, junt ab
+las cartas, que també llegí l’escribá, del compte de Foix y de don
+Antoni de Luna, deixavan en prou bon punt lo procés, pera esperarse que
+quant ans perdria’l Bantayrol sa vanitat en un lloch ben alt.</p>
+<p>Lo segon capítol de probas sobre’l crim de rapto tenia deposicions de
+vehins del portal del Ángel, entre ells del bon especier, que, á pesar
+de sa catxassa, com á molt temorós de la justicia y bon amich que fou de
+En Joan de la Murtra, no faltá á la primera intimació: n’hi havia també
+del arlot Simon, que manifestava no haver faltat, com hostaler, á las
+pracmáticas del Rey En Pere y del Rey En Joan, atés que ni una nit havia
+jagut en sa casa la donzella, á la que havia rebut, obligat á la forsa
+per lo majordom del palau del senyor Rey, y per haverli dit aquest que
+era una víctima á qui perseguian los avalotadors dels carrers; de En
+Claramunt, l’amo del tan celebrat colomer dels Tallers, y de igual ofici
+que En Simon, lo qual probava la conducta del majordom, anyadint que á
+existir com en altre temps l’ofici de Rey de arlots, ningú hauria pogut
+desempenyarlo millor que’l reo, per lo molt que coneixia’ls llochs de
+vigilancia; y á mes de la declaració de Blanqueta, que referí lo que
+pogué, (fentse notar en aquella per l’escribá que la gran vergonya y
+modestia de la donzella y lo haver tingut que declarar en lo parlador de
+las monjas, havian impedit de fer las preguntas mes estensas,) seguian
+altres dels criats del palau, que ajudaren al crim sols per lley de
+obediencia, de diferents particulars, y finalment la del juheu David
+Iscacq, la qual llegia l’escribá en lo moment precís de arribar
+Guillemet, després de bregar ab empentas, devant del últim rench de
+espectadors que estavan mes próxims al espay marcat per los saigs y
+alguasirs de la vegueria, que guardavan la sala.</p>
+<p>Així deya l’escribá:</p>
+<p>–“Item, deposa l’hebreu David Iscacq, trespasser y cambiador,
+habitant en la segona travessia del Call de Barcelona, que’l cavaller de
+la capa vermella havia anat á la casa del metge Nadal-Ben-Jussú, la
+matinada seguent del avalot de la ciutat; que lo motiu de haver anat dit
+amich al hostal de En Simon havia sigut sols per efecte de gran temor,
+crehent que’l poble havia de saquejar lo Call; que de tal anada havia
+quedat sumament trist, arrepentintse sobre manera, per los disgusts que
+deya havia passat fora de casa; y que en quant á fer de metge no s’hi
+havia atrevit desde la butlla del Sant Pare. Digué encara lo mencionat
+David, que no dubtava de la inocencia de son amich, y que estava
+disposat á jurar la veritat de tót aixó, si volia’l magnífich senyor
+veguer, segons costum de hebreu pledejant, en l’altar de San Feliu, de
+la iglesia de San Just, posadas las mans sobre’ls preceptes del
+Decálech, y ab la mola lligada al coll, y per totas las benediccions y
+malediccions que dadas foren sobre’l mont Gatzari, sobre’l mont Ebal y
+per las dotze tribus de Israel, cridant sobre sí tots los horrors de la
+terrible formula que en tals casos se emplea.”</p>
+<p>Al arribar á aquest punt, deixá l’escribá los papers sobre la taula,
+com indicant que res mes hi havia.</p>
+<p>–Es á dir, digué llavors lo veguer, que no hi ha mes testimonis?</p>
+<p>–Sí, un ne falta, y es dels cridats per la cort.</p>
+<p>–Donchs que’s torne á cridar per última vegada, y si no…</p>
+<p>–No cal cridarme, senyor, contestá Guillemet ans que acabás de dir lo
+veguer, y avansant cap á la taula del escribá. Aquí estich pera fer ma
+declaració y en breus paraulas.</p>
+<p>Preguntá llavors l’escribá á Guillemet per son nom y demés senyas,
+que apuntá, avansá luego cap á la taula del veguer pera jurar, com fèu,
+sobre’ls Sants Evangelis, é indicadas per un curial totas las preguntas
+á que havia de respóndrer, esperá quiet lo jove fins que s’acabá la
+lectura.</p>
+<p>Per demés es dir que l’empenyo de la gent pujá aquí de grau tant en
+conéixer al héroe, fill del poble, que havia humillat y vensut al
+traydor, com pera véurer qué diria de ell. Del juheu ja ningú s’en
+recordava, y deya tothom que, poch sa, poch llá, tant se valia que’l
+despatxassen, com emissari, al altre mon, de tots los que quant ans hi
+haurian de anar derrera de ell.</p>
+<p>A la última pregunta del curial, contestá Guillemet de esta
+manera:</p>
+<p>–Declaro y deposo, senyor, que tot quant han dit los testimonis
+sobre’l segon capítol es la pura veritat y ratifico tot lo mateix que
+ells declaran. La causa de evitar jo’l crim que hauria seguit després
+del rapto la dech primerament á la casualitat, ó á la bona amistat de un
+vehí que tingué la sort de poderme fer avisar ab temps, y segonament,
+als sentiments de mon cor, únichs que’m guiavan contra’l crim y en
+defensa de la inocencia. L’afecte que havia portat al desgraciat
+falconer y’l viu amor que’m lliga ab sa afillada foren los que armaren
+mon bras contra’l criminal. Tan prompte com no’m quedá dubte de que
+existia en lo lloch la víctima, tan prompte com lo raptor se aparegué á
+ma vista, empunyant jo la ganiveta del pa, instrument únich que posá en
+las mias mans la justicia divina, vaig embestir contra’l delinqüent,
+sens mirar sa representació, ni la espasa que desenveynava ja pera
+matarme, y dantli de través ab aquell ditxós ferro, no sè de segur lo
+que li vaig fer, sols sí puch dir de cert, que vaig sacudir en direcció
+á sa cara, logrant així que caygués ensangrentat á mos peus, y sobre tot
+que se salvás ab tota sa puresa la hermosa donzella á qui jo consagro
+tota ma vida, y de qui es admirable, tant com sa bellesa, sa bondat y sa
+virtut. Dech dir mes encara (anyadí’l jove, mirant ab ayre compassiu y
+suplicant als jutges y al veguer,) que si bè’s déu á mon bras ó á mon
+amor lo triumfo de la inocencia, ans que á un y altre se déu també al
+compassiu hebreu Nadal-Ben-Jussú, que estava per casualitat en aquell
+lloch, pus á no haverme ell revelat lo crim infame que s’anava á
+cométrer, pót ser no hauria arribat á temps ma ajuda, ó no hauria tingut
+la resolució que m’animá en aquell acte, podentvos assegurar que tot
+quant fèu lo metge Nadal, tot fou á la forsa y atemorisat ab las
+amenassas del majordom, al que tenia per persona de gran poder. No’n
+dubteu, senyor, que Nadal-Ben-Jussú es tan inocent com jo, y que l’únich
+criminal que aquí existeix es lo raptor.</p>
+<p>Aquest llenguatge interessá sobre manera als concorrents, y fins hi
+hagué qui’s dolgué del pobre juheu, á pesar del odi general que sempre
+movia tal nom.</p>
+<p>–Res mes teniu que deposar? digué á Guillemet lo veguer.</p>
+<p>–Res mes, senyor.</p>
+<p>–Verdaderament vostra deposició acaba de reforsar las declaracions
+dels altres testimonis y favoreix la inculpabilitat del juheu en aquesta
+part, mes com hi ha un altre crim de que se l’acusa… Sobre’l crim de
+heretgia res podeu dir?</p>
+<p>Guillemet callava, y ple de angúnia estengué una mirada per tota la
+sala, com implorant á la concurrencia. Trista situació de la amistat y
+de la gratitut, pus lo triumfador havia de véurer al que ajudá á son
+triumfo, condempnat per una altre causa, si en aquell moment, en que
+anavan á darse per acabadas las deposicions, no sortia una ánima
+compassiva que ajudás al que tan fermament havia negat lo crim que se li
+imputava.</p>
+<p>–Hi ha ningú mes en la sala, (cridá llavors l’escribá,) que vulla ó
+puga declarar en lo capítol de heretgia de que s’acusa al hebreu
+Nadal-Ben-Jussú?</p>
+<p>Mentres feya la pregunta l’escribá, lo veguer havia fet senyal ja á
+Guillemet pera que’s retirás, y aquest, abatut y trist, anava á obehir,
+quant sens acabar de ferse la pregunta al públich, se sentí, en un
+estrem de la sala y per la part de la porta, una veu forta y espressiva
+que deya:</p>
+<p>–Sí, sí. Aquí present hi ha un nou testimoni.</p>
+<p>–Oh! mossen Borra! Lo juglar del senyor Rey!</p>
+<p>Aquestas foren las veus que s’alsaren de tots cantons de la sala,
+dirigintse totas las miradas á la cara alegre y tranquila del juglar,
+que acudia com á nou testimoni.</p>
+<p>–Lloch! Pas! cridavan altres, empenyentse ab gust, sols pera deixar
+passar librement al juglar. Deixaulo passar, que ningú millor que ell
+pót haver conegut al gascó!</p>
+<p>–Per lo gascó, per lo majordom déu venir, deyan altres, que pel juheu
+poch li déu importar de quina mort ha de morir.</p>
+<p>Després que’l nou testimoni hagué saludat ab tot respecte al
+tribunal, plantat devant del escribá, y mirantlo ab cert somrís, com
+volent dir “poch sabs tu lo que porto”, allargá la ma á Guillemet que’s
+retirava, y passejada sa severa mirada per tot lo concurs, lo qual ab
+alló quedá en estrem preparat, se crehuá de brassos, y digué al que
+escribia:</p>
+<p>–Ans de preguntarme ja escribiu? Teniu compte, donchs, senyor
+escribá, de posarme tot lo nom ab que’m batejaren, que’m dich Antoni
+Tallander, conegut per mossen Borra.</p>
+<p>L’escribá se posá á ríurer, com regoneixent sa precipitació, y
+passant barra de lo que havia escrit, torná á sucar la ploma.</p>
+<p>–Veniu á deposar sobre tots los capítols, ó especialment sobre algun?
+preguntá’l veguer.</p>
+<p>–Vinch, contestá mossen Borra, á fer deposició y acusació; vinch á
+fer deposició y defensa. Mes clar: vinch á rematar la causa.</p>
+<p>–Qué voleu dir? Dos son los reos y diferents los crims…</p>
+<p>–Per aixó, senyor, jo vinch á aclarar los dubtes que quedan: á acusar
+al criminal y á salvar al inocent. Mes per aixó me convé véurer lo cos
+del delicte.</p>
+<p>L’escribá, agafant llavors lo llibre del Soffrim, que era demunt de
+la taula, lo ensenyá al juglar, y prenentlo aquest, y passantlo, després
+de haver mirat al primer full, al senyor veguer, digué:</p>
+<p>–Senyor veguer: veja sa senyoria si en lo primer full del llibre
+pórta aquestas mateixas paraulas: “Soffrim, compost per lo juheu
+anomenat Moyses, fill de Maymó Egipciachus, de Alcayne.”</p>
+<p>Aixó digué’l declarant, mirant á un altre llibre que ell portava. Lo
+veguer contestá afirmativament ab un moviment de cap.</p>
+<p>–Teniu la bondat, continuá’l juglar, de mirar si al cap de la plana
+hi ha la theta © grega, inicial de una paraula que vol dir mort, y que
+es la senyal de maledicció en certs llibres, y mirau també, senyor
+veguer, si al peu s’hi troban las tres lletras L· D· R·.</p>
+<p>–En efecte, contestá’l veguer, admirat.</p>
+<p>–Donchs llavors, aqui vá ma declaració. Llegiu en aquest llibre, que
+es la rúbrica ó inventari de la Biblioteca antiga del palau major, en la
+part que tracta dels llibres hebreus recullits y privats de lectura, y
+allí trobaréu, en lo número 1, com que era’l que venia sobre, lo llibre
+que s’atribueix al pobre juheu, significant las tres lletras de son peu
+<em>Libraria Domini Regis</em>. Declaro, donchs, ara, que’l majordom del
+Palau tenia noticia de aquest secret, que al tornar ensangrentat la nit
+del avalot, lo primer que vá fer, al despedirse’l Rey de sos consellers
+y amichs, fou entrar en la llibreria, ahont res hi tenia que fer, y que
+de allí, y sols per ell, pót haver sigut robat lo malehit llibre de
+que’s tracta. Res mes tinch que dir, senyor.</p>
+<p>Y després de un breu rato, pera cumplir ab totas las formalitats
+curials, saludant de nou lo testimoni al tribunal, torná á buscar la ma
+de son amich Guillemet, y agafats tots dos com si fossen inseparables
+amichs, sortiren de nou per entremitj del concurs, responent lo
+declarant, ab mil gracias y agudesas, á lo que li deyan diferentas veus
+al passar, y repetint principalment:</p>
+<p>–Havem salvat á un pobre juheu que es llástima no sia cristiá, y
+havem donat una empenta á un cristiá, que es lo major juheu del mòn.</p>
+<p>Fet en aquell moment senyal per lo senyor veguer, los porters y saigs
+manaren sortir á tots los concorrents, y desocupada la sala, lo tribunal
+fèu tancar la porta per la part de dins.</p>
+<p>En lo capítol seguent veurém lo que feren los dos amichs testimonis
+al arribar á la casa de mossen Joan Fivaller, que fou ahont se
+dirigiren, ab l’objecte de que’l protector de Guillemet se fes cárrech
+del motiu que havia tingut de faltar á sa paraula.</p>
+<h3 id="xlv.">XLV.<br> Nova esperansa de
+felicitat.</h3>
+<p>Mútua fou la sorpresa que esperimentaren en la visita Fivaller y’ls
+dos amichs. Aquell per la enfilada de rahons de mossen Borra, que li
+esplicá quant havia succehit y l’objecte de sa visita, y’ls altres de
+observar certa turbació ó indiferencia en lo noble senyor, de manera que
+deixá dir al juglar sens contestarli y com no dant importancia al motiu
+de la disculpa que solicitava.</p>
+<p>–Per fi, digué’l juglar ¿deixaréu de regonéixer, senyor, que
+Guillemet no podia menos de obrar com ha obrat, sobre tot quant se
+tracta de obehir y de fer triumfar á la justicia?</p>
+<p>–Y ha obrat molt bè, contestá mossen Joan. Ja sab ell lo concepte
+que’m mereix, y no dubto may que en tots los actes de sa vida se portará
+sempre com home de honor.</p>
+<p>–Peró senyor, torná á dir lo juglar, observo en vos una fredor y una
+certa turbació que no us es natural.</p>
+<p>–Aixó’m proba, (replicá llavors mossen Joan ab mes calor,) que vos
+ignorau la causa que á mi’m perturba y’m refreda de tot. ¿No vos han dit
+en lo palau, juglar, la nova que Barcelona acaba de saber?</p>
+<p>–Qual, senyor? preguntá’l juglar, espressant ab sos ulls lo pressagi
+de un viu sentiment. Parlau, diheu, que res sè.</p>
+<p>Y la trasmudació s’anava fent mes viva en la fisonomia de mossen
+Borra.</p>
+<p>–No, no es tant com vos pensau, y no us afligiu, que encara no ha
+arribat la hora. Lo que hi ha sols es que’l Rey está molt mal.</p>
+<p>–Peró no es mort.</p>
+<p>–No encara. Al arribarhi ahir lo príncep, que ja sabeu hi aná ab
+temor de no serhi á temps, trobá que en efecte presentava perill la
+malaltia, tots quants metges hi han anat de aquí y quants n’hi havia en
+Igualada desesperan ja de la curació, y fins se diu que’l príncep,
+vehent que la ciencia no basta en tal apuro, ha enviat á buscar una
+certa mora de Valencia, pera que no’s diga que no ho proba tot.</p>
+<p>–Pobre Rey! Ell se mor, mentres que Benet se está en Penyíscola fet
+un petit rey! Y encara dirán si es bo que un rey s’escolte á tothom…!
+Pobre Rey, quant sento no poder estar á son costat en tals moments!
+Malehit sia mon ofici!</p>
+<p>–Si vos no estau á son costat, contestá Fivaller, ja hi estaré jo, y
+podeu contar que faré per ell quant puga.</p>
+<p>–Vos hi anau?</p>
+<p>–Sí, jo y altres indivíduos del Concell, en virtut del privilegi que
+tè la ciutat de Barcelona.</p>
+<p>–Tot ho confio de vostra lleyaltat, senyor… y per lo únich que sento
+vostra marxa es perque no pugau presenciar la mort del malehit
+gascó.</p>
+<p>–Com! digué Fivaller en sech y com sorprés per una nova idea. Creheu
+que es cosa de castigarlo prompte?</p>
+<p>–Me sembla que prompte’l despatxarán.</p>
+<p>–Llavors, (digué pera sí Fivaller,) no convé que aquest jove de tan
+bons sentiments se gose vehent lo cástich de son rival, que respire
+venjansa y sanch quant sols ha de pensar en un acte pur. A fora! á fora!
+Vaja ell ab son amor á buscar y á disfrutar de plahers, mentres
+Barcelona veja’l trist aparato de una sentencia de mort.</p>
+<p>Y com resolentse en sech, doná las mans á un y altre, y pretestant
+las ocupacions que tenia, digué:</p>
+<p>–Ja veheu la pressa que m’exigeix lo cumpliment de mon deber. Dintre
+una hora, las mulas estarán enselladas á la porta de la casa del
+Concell: acudiu allí, mossen Borra, que us he de fer un encárrech de
+molta importancia… y en quant á tu, Guillemet, no desconfies may de ma
+persona, y pensa, com ja te he dit, que la felicitat te vindrá mes aviat
+de lo que’t pensas y quant tu menos te figuras.</p>
+<p>–Dèu vos do bon camí! contestá’l jove.</p>
+<p>–Eh! y de passada, (anyadí Fivaller á mossen Borra, quant ja anava á
+sortir la porta,) avisau que vinga al moment lo prebere Bernat Soler,
+rector de la capella Reyal.</p>
+<p>–L’antich amich del desgraciat mestre Nicolau! digué Guillemet,
+dirigint un sospir á la memoria de son estimat mestre.</p>
+<p>–Que Dèu l’haja perdonat! contestá mossen Borra, tot fent un
+acatament de cap, volent dir que cumpliria.</p>
+<p>A las paraulas del juglar, mossen Joan Fivaller deixá anar un somrís,
+que no pogueren entendrer ni l’un ni l’altre dels que sortian.</p>
+<h3 id="xlvi.">XLVI.<br> L’amor de la
+terra entre l’amor del cel.</h3>
+<p>Cert es que quant Blanqueta, la hermosa y desgraciada órfana, que
+tornava á serho per segona vegada, fòu acompanyada al convent de
+Montalegre per son amant y per l’especier Ambrós, rebé de un y altre
+paraulas de consol, y principalment de aquell sentí espressions que
+revelavan lo mes gran y pur amor y li asseguravan una esperansa, qual
+compliment no podia ser lluny; cert es que las últimas llágrimas, los
+últims sospirs y las últimas miradas dels dos amants foren una nova e
+intrencable cadena que unia pera sempre sos cors, y mes interposantse
+una privació com era la de estar separats un y altre per una temporada;
+cert es que la fórmula de sa despedida fou renovarse mutuament la
+promesa de conservar eternament son pur amor, renovant al mateix la
+prometensa de no considerarse units per lo pur y consolador llas del
+matrimoni, fins á haver visitat la Verge santa de Montserrat en son
+sanctuari; peró era cert també, que al tancarse la porta del convent
+després de haver entrat en ell la depositada, li semblá estar á la
+sensible, enamorada y desgraciada donzella com desterrada á un mòn nou,
+ahont tots los objectes que la rodejavan tenia una espressió diferent,
+al contemplarlos, de tots los demés que fins llavors havia conegut.
+Pobre li semblava’l cel haventlo de contemplar del fondo de un jardí
+rodejat de altas parets, tristas las flors, per recordar sols ab ellas
+altres temps felissos, dels que la havia separat inhumanament sa cruel
+sort, y fins pobre’l suau carinyo de las religiosas que la procuravan
+consolar, al compararlo ab l’efecte maravillós de sentiments vius y
+grats que produhian en son cor fins las mes senzillas paraulas dels sers
+que ella havia perdut, y del únich en qui esperava en aquest mòn. Altas
+eran las parets, sí, á la vista de la enamorada separada del mòn, com
+llargas li semblavan las horas, llarchs los dias e inmensa la distancia
+que la separava del bè que ocupava son cap de dia y de nit.</p>
+<p>En sa tristesa, en son estat continuo de recort amarch, posantse cara
+á cara ab sa sort, com pera demanarli compte de sa injusticia, y girant
+sols los ulls de son esperit cap á Dèu, quant, excitada, se veya en
+necessitat de consol, la pobre orfaneta no sabia trobar millor companyia
+que la soledat mateixa. Arrimada en un estrem del jardí, ahont se
+brincava un alt xiprer, allí conversava Blanqueta ab sí mateixa y ab lo
+trist arbre que tenia devant, de la manera que parla un esclau ó
+presoner ab las cadenas que’l lligan, y allí unicament era ahont se li
+aparexia mes viva la imatge de la esperansa, crehent que prou combatuda
+havia estat en sa vida, y que la seguritat infundida per las carinyosas
+paraulas de son amant al despedirse de ella, no podria deixar de
+realisarse, procedint com procedia Guillemet ab tanta formalitat y
+noblesa en tots sos actes. Excés de sentiment, que produheix la
+confiansa en tot aquell qui espera, pus quant mes trista es sa sort, mes
+li sembla que tè carácter de ángel lo qui la pót remediar.</p>
+<p>Peró en Blanqueta era aquesta ilusió casi un fet verdader.</p>
+<p>Així se espressava la melancólica orfaneta en sa soledat:</p>
+<p>–Bríncat, bríncat, xiprer, sacut ton cap en totas direccions, que
+sempre, per mes que’t vullas abandonar, per mes que exhales sospirs al
+ayre, sempre tornarás á ton centre, y may, may sortirás del estat que’t
+senyalá la sort: cada dia mes lligat á la terra, quant mes te dirigescas
+cap al cel.</p>
+<p>Sol, sol creixes aquí, xiprer, vehentte mes sol quant mes sobresurts
+als altres arbres, sens que ningú cuyde de regarte, á no ser per la
+pluja que cau del cel, sens que ningú arregle tas ramas, á no ser per la
+virtut que tenen las fillas de seguir la mateixa direcció que empren la
+mare que las ha produhit: ta companyia sòn tas mateixas ramas, y viurás
+així mateix encara que’t falten los altres arbres que tens entorn.</p>
+<p>Inútil es ton fruyt, oh xiprer, per mes que crescas, igual lo fruyt
+de ta infancia al de ta major edat y de ta vellesa, y á pesar de ser
+aspre ton fruyt, lo vent jugayre’t bat quant menos pensas y’l espargeix
+tot per terra. Oh, quantas tempestats s’haurán estrellat en ton front,
+pobre xiprer, quantas vegadas ton inútil fruyt haurá sigut arrencat ans
+de temps pera anar á rodolar entre las pedras!</p>
+<p>Ah! qué’n trau lo sol de il·luminarte, arbre solitari, si no’l
+necessitas pera víurer, qué’n trauhen los aucells de volatejar y cantar
+entorn de tas ramas, si á res los convidas pera alimentarlos, qué’n trau
+la terra de un jardí de sostenirte, si en qualsevol terra’t sostens y’t
+crias, fins en los turons mes escarpats y frets?</p>
+<p>Oh, quant trista déu ser ta historia, solitari xiprer, quant aquí’t
+trobas, plantat en un recó y tot sol!</p>
+<p>Així discorria aquella ánima sensible, excitada per los tristos
+recorts de la vida, per aquellas imatges sugeridas per la memoria, que
+transforman en certs moments de la vida al home mes rústich en poeta,
+son front apoyat entre sas mans, son daurat y fi cabell deixat anar ab
+graciós descuyt á una y altre part de la cara, y fixa la vista en
+l’arbre, lo mateix que si’s contemplás en un mirall á sí mateixa.</p>
+<p>Unas amables religiosas, á las que havia inspirat inmens carinyo la
+hermosa depositada en lo temps de estar ab ellas, s’acostaren á
+Blanqueta y li dirigiren dolsas paraulas de consol, y fentli esplicar ab
+inocent desitj las causas de sa tristesa y part dels contratemps que
+havia sofert en sa vida. Gran part los en contá Blanqueta. Las monjas
+escoltavan ab gust, y ja se enternian al ohir la relació de certs fets,
+ja se esforsavan en ponderarli las ventatjas de la vida retirada, pera
+fugir dels perills y disgusts que ocasiona’l mòn. Quant los hauria
+agradat á aquellas senzillas religiosas conquistar, si així’s pót dir,
+pera fer número en sa companyia, aquella jove, tan hermosa en son
+esperit com en sa figura, tan hermosa á sos ulls, que així la
+comparavan, per sa cabellera, á una santa Magdalena, com per sa bellesa
+á un ángel, ó per la tristesa de sa fas á un mártir que vola cap al cel
+en forma humana!</p>
+<p>Peró las respostas de Blanqueta mes que corresponents á las bonas
+paraulas de las monjas, semblavan ans bè una glosa de las mateixas
+reflexions que li havia inspirat la contemplació del xiprer.</p>
+<p>–Ay mares, los deya, per demés es tráurer de mon cap la idea fixa
+que’l domina y que’m concentra, per demés ¡ay! sòn los sospirs que jo
+dirigesch al cel, pus me distrau y m’atrau sempre un sol objecte que es
+de la terra.</p>
+<p>Sola he hagut de víurer en lo mòn. Una mala sort sembla que m’haja
+condempnat fins ara á pérdrer lo cuydado que algú m’haja volgut donar, y
+á que sia ma única companyia la soledat mateixa y la tristesa, que sòn
+las fillas de mon cor, pus tot lo que he vist entorn meu ha desaparegut,
+y sols faltaria ¡ay! que m’abandonás l’únich cor que viu ab ma vida.</p>
+<p>De poch profit he sigut jo en lo mòn, pus lo bè que podria fer ningú
+ha pogut disfrutarlo llarch temps, que desgraciada he sigut en tots los
+temps de ma vida, y’l vent de la mala sort ha espargit per terra tots
+mos desitjs y totas mas ilusions!</p>
+<p>Ah! Qué n’he tret de las ventatjas de la vida, si he sabut víurer ab
+contratemps, qué significa la alegria del mòn si jo no he pogut
+proporcionarla enterament á ningú, qué m’importa’l lloch ahont dech
+víurer si tots sòn iguals pera mi, mentres no’s millore ma sort?</p>
+<p>A aquestas esclamacions, qual significat no podian compéndrer bè las
+senzillas religiosas, contestá una de ellas, dihent á Blanqueta:</p>
+<p>–Donchs per tot lo mateix que diheu, germana, ¿qué millor que olvidar
+aqueix mòn ingrat, y dedicarse com nosaltres á una vida tranquila,
+consagrada purament á Dèu? Trobaréu, per ventura, cap altre remey, fora
+de aquest, que us cure las penas y amarguras del cor? Quin remey es lo
+que trobaréu volent víurer en lo mòn?</p>
+<p>–Quin? respongué suspirant Blanqueta. La esperansa.</p>
+<p>Al pronunciar aquesta paraula la trista depositada ho fèu ab certa
+espressió y alegria, que semblava fos ja un preludi de la felicitat que
+se li acostava.</p>
+<p>En aquell moment, entrant corrents una altre religiosa, comensá á
+donar veus pel jardí, anomenant á Blanqueta, y fentli senyal ab la ma
+pera que s’acostás á ella.</p>
+<p>–Qué es aixó? preguntaren las altres germanas.</p>
+<p>–Quí’m demana? digué Blanqueta, posantse en peus, y mirant
+alternativament á la porta y al xiprer, ab ulls que espressavan tota la
+forsa de la esperansa que acabava de anomenar.</p>
+<p>–Hi ha dos homens al parlador que demanan per vos, y, segons han dit
+á la mare portera, vènen á buscarvos: es l’un lo mateix jove que us
+acompanyá aquí, y l’altre es un servidor de la casa del senyor Rey.</p>
+<p>–Ah! esclamaren las altres religiosas, tristas y enternidas. Pobres
+de nosaltres! Com quedarem aquí, Blanqueta, sense vostra bona companyia!
+Tant que us estimavam! Tant bè que estavam ab vos!</p>
+<p>Blanqueta, mentres així li parlavan las religiosas, havia quedat,
+desde que sentí la agradable nova, ab la vista fixa en lo xiprer, peró
+dirigintli, nó ja una mirada de compassió com ans, sinó de complacencia
+y alegria.</p>
+<p>–Qué mirau? li preguntá la monja que esperava.</p>
+<p>–Miro aqueix arbre, contestá Blanqueta tot marxant, que fins ara
+m’havia semblat trist y ara’m sembla alegre. Sí, joyós xiprer, en tu
+veig la forsa y la constancia, en tu veig una superioritat digna de
+enveja, en tu veig la consoladora sombra que fins ara no havia vist
+mirant á ta punta, y en tu, per fi, veig lo que á mi mes m’alenta,
+l’inmutable verdor de ta fulla, la esperansa que ton color
+significa.</p>
+<p>Apoyada en los brassos de las amables religiosas sortí Blanqueta fins
+á la porta del parlador. Despedintse allí ab la major ternura de totas
+ellas, besá la ma á la priora, y passá la porta. Las personas que’s
+presentaren llavors á sa vista eran son amat Guillemet, que la saludá ab
+una llágrima y un sospir, espressant ab silenci tot quant podia
+espressar un cor enamorat y ditxós, y mossen Borra, lo nou amich, que
+estava encargat per mossen Joan Fivaller de certs secrets, qual resultat
+no podian saber per llavors los dos amants.</p>
+<p>–Lo cor me diu que s’han acabat mas penas, digué mirant Blanqueta á
+un y altre ab contento.</p>
+<p>–Sí, contestá’l juglar; dòna lo bras, donzella, á ton futur espós, y
+segueixlo allá ahont ell vá.</p>
+<p>–Espós? preguntá Blanqueta admirada. Recordas, Guillemet, una promesa
+que tenim feta un y altre…?</p>
+<p>–En tant la recordo, que no veig la hora de cumplirla. Mira’l vestit
+y la provisió que porto, mira’l vel que aquí te entrego, ab lo qual has
+de cubrir ton front de verge, mira l’encorvat bastó que porto á la ma, y
+tot te dirá ahont devem dirigirnos desde luego.</p>
+<p>–Es á dir, que anam á Montserrat?</p>
+<p>–Sí, á Montserrat, á demanar á la Verge que’ns fassa bons casats,
+y’ns done la ditxa que jo tan necessito per mon amor y que tu tant
+mereixes, amada Blanqueta, per tas desgracias.</p>
+<p>–No es bon casat qui no anat á Montserrat, contestá mossen Borra,
+unint los brassos dels dos amants, y donantlos ab tota efusió una
+abrassada als dos á un temps. Anau, anau, á aquell cel de la terra, á
+pregar á la Verge per los que quedam en aquesta vall de llágrimas… que
+quant tornaréu, jo us asseguro que moltas cosas novas haurán succehit,
+peró entre ellas moltas de bonas pera’ls nous casats.</p>
+<p>Mentres los dos novis partian, mossen Borra, tornantsen en direcció
+oposada, deya entre sí:</p>
+<p>–Que vajan á gosar després de tant patir. Poch saben ells que demá,
+mentres ells gosarán, pót ser sacudirá sas camas en la forca lo malehit
+rival, lo que havia sigut la causa de la mort del falconer; lo que ab
+sas bombardas havia deixat tants órfens en las planas de Urgell… lo
+matador dels pares de Blanqueta. Justicia divina! Quí podrá dubtar ja de
+que tot ho compensas?</p>
+<h3
+id="xlvii.">XLVII.
+<br>No es bon casat qui no ha anat á Montserrat. Los amants romers y
+l’hermitá de San Dimas.</h3>
+<p>La mort del dolent, á qui sols plorava un gos. Mudas las diuhen á las
+pedras, y no obstant aquesta crehencia queda falsa tan prompte com
+fereix als ulls l’aspecte de la montanya de Montserrat.</p>
+<p>Sòn en efecte mudas pera parlar á la orella, pera enviar aquells
+sorolls ab que los sers vius se espressan, peró ¿qué hi fa, si son
+silenci, sa fisonomia, la poesia que las rodeja y fins los elements que
+las sostenen parlan eloqüentment al esperit, despertant en lo cor los
+mes nobles sentiments y presentant á la imaginació los quadros mes
+admirables, reals é ilusoris al mateix temps?</p>
+<p>Aislada la montanya, presentant una forma diferent de totas las demés
+del mòn, pus sembla verdaderament serrada de dalt á baix per tots
+estrems, sentada á la vora de un riu, que li envia sas humitats pera que
+ella li retorne boyras, ja sia al mitj del dia, quant lo sol, prenentla
+de ple ple, descubreix tots los recons y trencats de sa crosta, ja al
+posarse’l sol, quant, esbrinantse sos raigs per entre’ls inmensos pilans
+de pedra que forman sa erissada caballera, fan náixer mil combinacions
+de variats colors, ja sia, per fi, cuberta per una negra tempestat, que
+sacut llamps y llampechs en totas direccions, donant, pót ser, al
+espectador una idea que sembla massa pagana de sa forma olímpica, ó
+millor, sent cuberta sols per mitja tempestat, de manera que la part
+superior se véu clara y pacífica, mentres en la part baixa regna la
+obscuritat y brama’l tro, com si fossen lo primer y l’últim llibre dels
+cants de Dante reunits en un sol quadro: parla Montserrat ab tots
+aquests aspectes al cor del que’l mira; enviant desitj de pau y de
+virtut al que no’n tè, inspiracions al poeta, espant ó raciocini al
+malvat, forsa y orgull als naturals, quant se’ls ofereix com baluart
+pera defensar la patria, y sempre admiració á quants lo contemplan, de
+lluny, de prop, de dalt á baix, ó de baix á dalt.</p>
+<p>En compte de ser mudas sas pedras, es l’home qui’s torna mut al
+contemplarlas, de manera que es sols l’esperit qui parla, y de tal
+manera se espressa mogut per totas las potencias y remogut per los
+sentiments, que entre l’esperit sorprés y las pedras mudas, entre l’home
+concentrat y’ls gegants de pedra que aguaytan son cap y vigilan per
+aquellas alturas, se entaula un diálogo ó conversa, la que no es may
+interrompuda en tant que l’home posa sa planta sobre la montanya ó la
+véu ab sos ulls, y es mantenguda encara durant molt temps al separarse,
+per lo viu recort, per la impressió íntima que deixa en l’ánimo la
+memoria de aquell gran quadro, quals bellesas se veuhen, fins de molt
+lluny, ab los ulls del esperit.</p>
+<p>Si á aquest efecte mágich s’agrega la part piadosa, desarrollada allí
+com en son lloch y mes propi temple, reservat per la naturalesa á aqueix
+fi, no podrá menos la ánima cristiana de elevar sos ulls á Dèu, que tals
+disposicions combina, demanantli misericordia y perdó dels erros,
+espressant los mes vius desitjs de obrar bè y de que domine’l bè en lo
+mòn, ja que es lo supremo Bè qui’l regeix.</p>
+<p>Gran es encara en aquests temps l’admirable efecte que produheix tan
+sabia y antiga combinació, de poderse contemplar junts lo maravillós de
+la naturalesa y la veneració y culto magestuós que’s dòna á Dèu en
+Montserrat, peró pera formarse una verdadera idea de lo que pót ser,
+precís es que’l lector se transporte á sigles passats, á aquell, per
+exemple, en que tè lloch l’asumpto de aquest llibre: llavors veurá
+esplendorosas y brillants las dos meytats del quadro, la naturalesa, la
+montanya en tot son vigor y hermosura vegetal, lo culto ab tota sa
+magestat y grandesa, conjunt envidiable, que la Historia’ns deixa ullar,
+peró no saborejar del tot, y devant de qual memoria’ns quedam com uns
+noys á qui se ensenya una bonica joguina, que es tancada mentres la
+miran.</p>
+<p>Déu ferse cárrech pera aixó’l lector de la diversa fisonomia que
+oferiria la montanya, ab sos boschs sempre vigilats y renovats, oferint
+constant verdor, ab sa infinita varietat de flors, que cap peu profá
+havia may intentat xafar, ni cap ma iniqua estingir ab los fochs
+abrasadors que per allí s’han propagat en temps posteriors, ab la
+envidiable y sens igual aroma que per tots estrems se sentia, y ab los
+dilatats y sempre ben cuydats camins que conduhian á las hermitas, com
+que era una costum y satisfacció dels solitaris de aquests llochs
+procurar que las pedras no embrassassen lo pas, que la mata y’l boix
+cresqués á manera de barana prop de ells, que’ls arbres sombrejassen
+certs punts, y que se evitassen los mals passos y llochs perillosos. Mes
+si bella era la montanya baix aquest sol aspecte de la naturalesa,
+quanta mes admiració y goig no havia de infundir, vehent aguaytar per
+aquells turons las santas y veneradas hermitas, elevadas com altres
+tantas aras al Creador de tot, atravessar per aquellas sendas als
+ditxosos hermitans, y bellugarse en totas direccions devots, pelegrins,
+penitents y admiradors, qual número arribá á contarse á voltas per
+centenars diaris? Y’l monastir? Qué dirém del monastir, cor y centre de
+la maravillosa combinació que oferia llavors la montanya especial entre
+totas las montanyas, lo lloch superiorment sant entre los llochs sants
+del mòn? Un temple gótich, pót ser lo segon en tal fundació, adornat ab
+son claustre del mateix género, rodejat per edificis destinats al
+aculliment dels monjos y de son abat (que ja en aquell temps usava de
+aquest títol l’antich prior,) dels escolans de la capella, dels
+forasters en general, dels pelegrins y fins dels pobres, quant aquestas
+dos desgraciadas classes tenian falta de salut; y aquest conjunt
+flanquejat de murallas y torres de guerra, que transformavan lo lloch en
+baluart de defensa per lo que pogués ocórrer dins la atmósfera feudal de
+aquell temps.</p>
+<p>Véurer aquell ben treballat temple, ab sos retaules y adornos;
+ressonant sempre ab los cants de inumerables monjos ó ab las angelicals
+veus dels escolanets; abundant per tot arreu de lluminaria, dels
+infinits ciris que portavan allí’ls devots pera que cremassen nit y dia;
+ab sas quaranta set llantias de plata, (que es lo número que en aquell
+temps hi havia,) ardent devant lo trono, també del mateix metall, ahont
+estava sentada la Verge morena; la aroma de pau y beatitut que respirava
+aquell sagrat lloch; la meditació á que obligavan las treballadas tombas
+de histórichs personatges que jeyan en aquella soledat, y l’infinit
+número de pelegrins de remotas terras y regions que’s veyan en
+diferentas actituts de contrició al través de la retxa que dividia la
+iglesia, bastava pera considerar tan grat conjunt com la pedra mes
+preciosa encastada en lo centre de aquella gran joya de la naturaleza,
+com la verdadera Perla de Catalunya, sens qual valor y brill no fòra tan
+estimable tot lo demés.</p>
+<p>De manera que, ab tal armonia, dos eran, com sòn encara, las aromas
+que se elevan y que’s respiran en Montserrat, la aroma de la montanya y
+la aroma de la pietat que en son centre’s fomenta, unió plena de poesia
+y encant, que podria véurer resumida’l comtemplador en qualsevol
+matinada de un diumenge de maig, quant las flors ab lo primer bes del
+sol despedeixen suau fragáncia, y, reunits tots los hermitants de la
+montanya á la porta de la hermita de Santa Ana, reben agenollats, ab sas
+calvas testas y llargas barbas, lo pa eucarístich de mans del vicari de
+tots ells, que es lo mateix solitari de dita hermita.</p>
+<p>Tan maravillós aspecte era lo que oferia la sagrada montanya en lo
+temps á que’s refereixen los fets de aquest llibre, y tal l’efecte que
+hagué de produhir en los cors dels dos amants que á ella’s dirigian en
+busca de una felicitat tan contrariada fins llavors, com verdaderament
+inspirada, desde que havian emprés son viatge cap al palau de Maria.</p>
+<p>Era una tarde del mes de abril del any 1416, la tarde del dia 2, qual
+data recorda un fet que marca la Historia y de que tindrá noticia quant
+ans lo lector.</p>
+<p>Serena estava la atmósfera, y’l sol, il·luminant de costat la
+montanya, comensava á prolongar ja la sombra de la prodigiosa mole cap á
+orient, comensant á introduhir certa melancolia dolsa en las recolzadas
+y valls interiors, los quals, com á mes poblats de verdor, eran en tal
+hora com á llochs privilegiats de concurs per part de infinits y variats
+aucells, que allí acudian en busca de agradable joca pera la nit, y
+refilant, per causa de la competencia, ab mes esfors que may, sos cants
+y melodias.</p>
+<p>La boyra, desde’l principi de la tarde, havia comensat á jugar per
+las puntas dels elevats turons, prenent entorn dels caps de aquells
+gegants mil formas fantásticas, semblant tan prompte una barba ó
+cabellera com un turban oriental, y deixant en dubte al senzill y nou
+contemplador si tals vapors eran espelits de aquellas peladas rocas ó
+eran ellas las que’ls atreyan. Generalisada, per fi, y mes condensada
+havia baixat ja, en forma de inmens núvol, fins á la meytat de sa
+acostumada elevació, dirigintse á jáurer sobre del Llobregat, que corre
+tranquil pel peu de la montanya, ensenyant á aquesta lo punt ahont es lo
+mar.</p>
+<p>Besava donchs la última capa de boyra las parets del monastir,
+deixant enderrera un cel pur y brillant, y confonent en la par baixa
+quants punts de vista y objectes abrassava en son curs la fantástica y
+lleugera nuvolada. Semblava que de allí en amunt res mes existís en lo
+mòn, ó millor, que’l monastir ab la part de montanya que’l domina
+estigués magestuosament sentat sobre dels núvols.</p>
+<p>Sentats á la porta de la iglesia, contant fets de sos viatges y dels
+santuaris que havian visitat, se trobavan infinits romers ó pelegrins y
+altres devots y forasters, esperant la hora del reculliment, pera anar á
+sentir la salve que’ls escolanets cantan de costum diariament á la
+Verge, y prop de ells se passejavan tranquils dos monjos, sens mes
+intenció, segons semblava, que buscar un rato de inocenta distracció y
+de exercici.</p>
+<p>Contemplavan admirats los primers lo maravellós espectacle que oferia
+la boyra en aquell punt, quant de repent s’alsá de entre’ls forasters un
+jove en quals ulls y front se veya verdaderament impresa mes que’l foch
+de las passions la flama del geni: parlava un dialecte italiá, y havia
+vingut de sa patria sols pera poder véurer de prop las celebradas
+maravellas que havia sentit per tot de la montanya de Montserrat.</p>
+<p>–Qué mirau? li digué un pelegrí, vehentlo que s’inclinava ab certa
+actitut de sorpresa, com quant de repent acut devant dels ulls una cosa
+grata é inesperada.</p>
+<p>–Oh! No sè si somnio ó si estich despert, esclamá’l jove, crehuant
+las mans. Espectacle sobrenatural es lo que miro, capás de envergonyir
+al art, que no tè prou forsa pera pintarlo. Veniu! Veniu! Mirau!</p>
+<p>A son avís, romers, escolans, forasters, monjos y tots quants se
+trobavan allí congregats s’alsaren de sos llochs y corregueren al costat
+del jove italiá, que estava abocat á una paret inmediata y baixa que
+servia de barana pera aguaytar sobre’l camí del monastir.</p>
+<p>Maravellós, en efecte, fou lo quadro que’s presentá á sos ulls:
+entre’ls últims embulls de la boyra, que jeya y’s dilatava ja per lo
+camí, á curta distancia del monastir, se divisavan dos figuras de romers
+que anavan pujant la costa, y entant que ells anavan avansant lo pas y
+que la boyra corria dolsament cap avall, sos cossos y sa fisonomia
+s’anavan descobrint mes clars, mes destacats y mes espressius. Eran un
+jove y una donzella, que anavan costat per costat, parlantse y
+dirigintse dolsas y carinyosas miradas, ell presentant la figura mes
+arrogant y ayrosa, de ample front, de ardorós mirar, cubert son cap ab
+un senzill capell de sol, portant tirat á la espatlla un capotó dels de
+caputxa, y travesera á la ma una lleugera crossa de fusta de gatell, y
+ella… oh! ella no tenia igual en lo mòn… oferint als ulls de tots quants
+la miravan la imatge mes preciosa y mes perfecta de la hermosura, de la
+modestia y de la sensibilitat, reduhintse tota sa vestidura en una
+faldilla de burell clar blau, un gipó de vellut negre, mitj cobert per
+la espatlla ab un blanch mocador, quals puntas se perdian crehuadas al
+devant, sobre son delicat pit, per estar ficadas entre’l mateix cordat
+de tal vestidura. Los ulls de la hermosa, al pas que descobrian cert
+foch, miravan rodejats de una encuberta melancolia, y no podian ser
+observats per ningú, que no cregués lo que la contemplás véurer en ells
+la espressió dels mes grats sentiments, ó que no se sentís remoguts los
+propis: sa boca, son nas, sa garganta, sos brassos y cos, tot era en
+ella de perfecta forma, y tanta bellesa acabava de ferla ressaltar mes
+esplendorosa la ròssa y fina cabellera, que, com á brins de or, penjava
+desfeta y libre á dreta y esquerra de sa presiosa cara y entorn de sas
+espatllas, arribantli fins mes avall de la cintura.</p>
+<p>En lo moment de sortir á mirarla los concorrents al monastir, se
+mogué per aquell endret un petit embat ó ventijol, que fèu onejar un
+tant aquells suaus manats de daurats fils; la última ressaga de la boyra
+aná quedant mes prima, semblant realment com si aquella encisadora
+imatge se desprengués de un núvol, que fins llavors la havia sols
+trasparentat, y’ls contempladors fins pogueren distingir clarament la
+delicada forma dels blanchs peus ab que trepitjava aquella mágica
+hermosura la aspre terra y las duras pedras del camí.</p>
+<p>Descalsos anavan tant lo romer com la romera, separats l’un del altre
+per una prudenta distancia, y sols una volta que altre s’allargavan la
+ma, com pera evitar lleugers perills del camí.</p>
+<p>–Verge del cel! esclamá un pelegrí, al véurer entre l’últim vel de
+boyra á la hermosa. Visió celestial sembla lo que miro! Dubtaria si vè
+del cel ó de la terra.</p>
+<p>–Si será un nou angelet que’l cel envia pera que guarde viu lo trono
+de la Madona? digué, ab admiració alegre, un dels inocents
+escolanets.</p>
+<p>Y’l jove estranger, que mirava ab mes entussiasme quant mes de prop
+veya la figura, murmurá, posantse la ma sobre del cor:</p>
+<p>–Imatge del amor! Imatge del amor! No mentirá’l poeta que exagere, si
+pensa en tu!</p>
+<p>Los dos romers s’anaren acostant, y per las últimas paraulas que ells
+digueren ans de arribar á la porta del monastir, pogueren tots conéixer
+que eran dos amants plens de puresa, aspirants á la major felicitat, y
+víctimas un y altre de trists recorts.</p>
+<p>–Quanta pena’m dòna, hermosa, véurer castigats tos peus! Estás
+cansada? preguntá’l romer á la romera.</p>
+<p>Y la romera li respongué:</p>
+<p>–Quant se camina cap á la ditxa no’s cansa’l cos. Poch fora una pena
+mes quant tantas n’ha sofert l’esperit. No’t donen llástima, donchs, mos
+peus de dona tenintte á tu, que nina, orfaneta y descalsa he caminat per
+deserts camps en altre temps!</p>
+<p>Y com volent pagar lo cuydado del amant, girá la hermosa sos ulls
+plens de ternura cap á ell, y anyadí:</p>
+<p>–Y tu, company de mas penas, estas cansat?</p>
+<p>–¿Qué he de cansarme, contestáli ab no menos ternura l’amant, si no
+veig ni sento las pedras que trepitjo, contemplantte á tu, y sentint
+sols en la imaginació lo goig real que dintre poch me espera?</p>
+<p>No tingué temps de saludar lo romer á la comitiva, quant un dels
+monjos que per allí’s passejavan, avantsant cap á ell, li preguntá:</p>
+<p>–Es vostre nom Guillem?</p>
+<p>–A vostre servey, senyor, contestá Guillemet, admirat de la
+pregunta.</p>
+<p>–Y suposo que aquesta es Blanqueta, la que ha de unirse ab vos en
+matrimoni?</p>
+<p>–Y com ho sabeu, senyor? Será cert que tot es maravellós al arribar á
+aquesta montanya?</p>
+<p>–Tot es aquí maravellós, li digué’l monjo, pero res tè de maravella
+ma pregunta. Una carta que he rebut eix matí de vostre bon amich mossen
+Borra, m’avisa que deviau sortir de Barcelona y l’objecte que aquí us
+porta á un y altre, y’m fa, á mes, altres diferents encárrechs de part
+de vostre protector, lo noble mossen Joan Fivaller.</p>
+<p>–Cert es que mon protector, contestá Guillemet, quant menos parla mes
+fa per las personas á qui estima. Y diheu, pare, ¿seréu vos mateix lo
+qui unirá nostras mans? ¿Quant será?</p>
+<p>–Ja sabeu que pera unirse en tan útil sagrament, convé estar pur de
+conciencia… Suposo que aquesta nit, no sent encara mes que dos amichs,
+la passaréu com á romers en la part exterior de la retxa del temple:
+demá, ans que súrtia’l sol, no faltarán confessors en la iglesia, y tan
+prompte com se cante la salve del matí, jo us donaré la benedicció que
+us ha de unir pera sempre. Entrau, donchs, ara, entrau primer que tot, á
+saludar á la Verge, invocant son nom y amparo, anau després á la
+hosteria, ahont vos servirán lo que hajau menester, y… de aquí á
+demá.</p>
+<p>Los dos amants se inclinaren, besant, un després del altre, la ma del
+monjo, se dirigí aquest cap á la porta del claustro, y aquells entraren
+en la iglesia, mes ans de entrarhi, á pesar de la disposició devota de
+un y de altre, y així que’l sacerdot desaparegué, no pogué menos de
+esclamar Guillemet, tot mirant á sa amada.</p>
+<p>–Blanqueta ¿encara fins demá? Quant llargas serán las horas!</p>
+<p>Proba certa era aixó de que’l matrimoni es verdaderament un llas, en
+que així intervé lo cel com la terra.</p>
+<p>Tal com havia previngut lo monjo, cumpliren los amants: feren oració,
+prengueren aliment, y á la hora de retiro, se sentaren tots dos en un
+dels banchs disposats en la part exterior de la retxa, ahont se recullen
+los pelegrins. Colocats en tal lloch, se convingueren en resar per totas
+aquellas personas á qui havian estimat, com eran los pares de Blanqueta,
+lo pare de Guillemet, lo pobre falconer Joan de la Murtra, y al demanar
+son amparo á la Verge, demanaren també sa protecció pera’l noble y
+generós mossen Joan Fivaller y pera la anciana dona que’l havia criat.
+Tractaren així mateix de alternar la oració ab lo descans, dihent que
+mentres l’un dormiria l’altre podria vigilar, y la fatigada hermosura,
+la delicada Blanqueta, que havia pujat descalsa la montanya, y era la
+primera que devia disfrutar del descans, rendida de son y cansament, é
+inclinant son hermós cap sobre’l capotó rollat de son amant, arribá á
+dormirse, gosant dels somnis mes grats de felicitat.</p>
+<p>Peró En Guillemet, l’amant ¿créu lo lector si dormiria?</p>
+<p>Ni ell dormí, ni despertá á sa Blanqueta, fins que fou á la
+matinada.</p>
+<p>Fèu com lo rossinyol, que cantava á fora: sospirar tota la nit per la
+llum del dia.</p>
+<p>Lo dia seguent, á la hora que’l monjo havia senyalat, mentres los
+escolanets cantavan la salve del matí, al peu del altar de la excelsa
+Madona, se veyan agenollats los dos amants, y entorn de ells estavan
+tots los pelegrins y forasters, mirant com embadalits aquellas dos
+interessants figuras, que semblavan verdaderament nascudas y destinadas
+la una pera la altre.</p>
+<p>Aixís que’l sacerdot los fèu unir las mans y deixá anar sobre de
+ellas la benedicció, una mirada mútua de un y daltre espressá, ab la
+major vivesa y ternura al mateix temps, la igual satisfacció de aquells
+dos cors que tant havian sofert en sa esperansa.</p>
+<p>–Gracias, Madona excelsa, esclamá lo novi, dirigint la vista á la
+verge de Montserrat; gracias, pus nostre vot s’ha complert y nostra
+ditxa es alcansada.</p>
+<p>–S’ha complert lo vot, (digué’l monjo, entregant unas monedas á
+Guillemet,) peró ara deveu complir un encárrech. Vostre protector me
+encarga que us entregue aquesta cantitat, perque ab ella fassau limosna
+als pelegrins, y principalment als solitaris hermitans, pera que preguen
+á Dèu, á fi de que escolte sos vots. Y basta pera aixó que arribeu fins
+á la hermita de San Dímas. Aquí teniu lo guia que us espera.</p>
+<p>–De seguida, senyor, contestá Guillemet, que’m basta una indicació de
+qui tant m’ha protegit, pera que jo la cumpla al punt. De segur,
+Blanqueta, que aixó ha de contribuir també á nostra felicitat. Anem!</p>
+<p>Y distribuint limosna, seguits de pelegrins y pobres, que’ls enviavan
+benediccions y enhorasbonas, agafats los dos amants del bras, sortiren
+de la iglesia, respirant la major felicitat y alegria, y disposts á
+empéndrer resolts lo camí de la montanya.</p>
+<p>Hermós era en tal hora’l mòn, sobre tot en la montanya de Montserrat;
+la atmósfera estava pura y fresca, los aucells cantavan per las
+enramadas y’l sol comensava á jugar pels caps dels turons. Al contemplar
+aquest espectacle Guillemet, que bullia de amor, y sortia de un
+reculliment, mirá á sa amada, y si bella li havia semblat sempre ¿quant
+mes no li semblá vehentla dominant entre la hermosura de la
+naturalesa?</p>
+<p>Fonentse de amor, donchs, anava á empéndrer lo camí, quant lo guía li
+preguntá si volian alguna provisió, y com li ocorregués á tal pregunta
+una idea mes favorable á sas delirosas ilusions de amant, li
+respongué:</p>
+<p>–Sí, tens rahó: póts portar alguna cosa… qualsevol cosa… lo que á
+tu’t semble. Y no cal que vajas depressa: ja póts estar tant temps com
+vullas. Jo, en part, ja sè’l camí, y comensarém á caminar… Te esperarém
+á la bauma; y de allí, després, nos guiarás fins á Sant Dímas.</p>
+<p>Y ja s’en tornava’l guia, quant Guillemet, després de haverse fixat
+un moment, torná á cridarlo, y li digué:</p>
+<p>–Lo que póts fer quant vingas, es posarte á cantar al acostarte á la
+bauma, y així’ns servirá de avís pera estar previnguts.</p>
+<p>Los primers passos que donaren llavors los amants montanya amunt
+foren ab gran dalit. Semblava, ab sa alegria, com si diguessen “Ja ho
+havem vensut tot: ja res tens que fer, esperansa, pus t’has
+acomplert!”</p>
+<p>Peró prest aquest mateix dalit, fill del desitj de mes amor que
+bullia en sos cors, y la distracció continua que sufria l’un en l’altre,
+feren que’l camí los semblás mes pesat y dret del que realment era.
+Havent de anar en filera per la estreta senda, Guillemet no volia passar
+davant per no privarse de véurer continuament á sa amada, y anant
+aquesta primer, era natural que’l pas era mes suau, y per conseguent mes
+llarch lo temps que faltaria per arribar á la bauma. Així era que estava
+delirós l’ardent enamorat, y quant mes tardava, y quant mes mirava á sa
+hermosa, que’l precedia, mes viva era la flama de la passió que’s
+formava en son cor.</p>
+<p>Comensá Guillemet, al empéndrer lo camí, á cullir algunas flors
+silvestres pera fer un pom á sa amada, y sobre de son cap havia colocat
+una garlanda de campanetas blancas, que li penjavan pel demunt del
+front; peró aquells mateixos obsequis ó capritxos eran nous traydors
+pera son cor: quantas mes flors donava á Blanqueta pera que s’adornás ab
+ellas, mes hermosa li pareixia, y sent mes hermosa, mes era’l sofriment
+y la impaciencia de son amor.</p>
+<p>Per fi divisaren los dos amants la bauma, y Guillemet, ab nou dalit y
+animant á Blanqueta, doná á aquesta sa ardorosa ma, y apretant lo pas,
+corregueren plens de entussiasme, talment com si divisassen ja son llit
+nupcial, com una parella de carinyosas tórtolas, que, haventse perdut
+pel bosch, tornan á trobarse, divisant son niu: totas las ilusions del
+cast y ardent espós era cumplir aquell acte que havia de simbolisar lo
+triunfo de son pur y combatut amor, lo justificatiu de sa constancia, lo
+cumpliment de sa promesa, y sobre tot lo premi de sos mereixements.</p>
+<p>–Vina, hermosa meva, (digué Guillemet, deixantse anar sentat, junt ab
+sa amada, en lo interior de la sospirada bauma,) y reb, casta paloma,
+l’entretingut pató de ton espós, aquest pató que tant temps ha
+somnio.</p>
+<p>Lo sentiment que esperimentá Blanqueta en aquest instant no pót ser
+descrit: era á la volta l’amor y l’agrahiment, peró no aquell fill de
+aquest, sinó germans un y altre. La hermosa rosada que caygué de sos
+modestos ulls indicaren tal veritat á Guillemet, y aqueix, ab major
+motiu, li repetia las mes tendras espressions de carinyo, y sobre son
+front y sa boca, purs y ardents besos, com si fossen exhalacions
+continuas del foch que fins llavors havia comprimit en son cor.</p>
+<p>–Que bella ets, hermosa meva! li deya. Gírat, gírat que’t vull mirar
+y contemplar. Oh, sospirat dia! Ben haja tanta pena com s’ha sofert,
+quant al fi del penar se tè un goig com aquest! Me estimas, paloma meva?
+Me estimas?</p>
+<p>Y Blanqueta, corresponent ab sus abrassos á son amant, li
+contestava:</p>
+<p>–Si te estimo? Póts dubtar que mon carinyo es teu, mon amat, teu y de
+ningú mes del mòn? Qué hauria sigut jo sens ton amor? En tan tendres
+diálogos, tenint Guillemet á Blanqueta apretada contra son pit y
+besantli la ma, dirigí la vista cap á la verda barrancada que’s véu sota
+de la bauma, y alsant lo cap com enorgullit, digué entre sí:</p>
+<p>–Qué val la riquesa, y las grans ciutats, y’ls ceptres y las coronas,
+si jo, aquí, en aquesta quietut, devant de aquesta naturalesa selvatje,
+me crech mes rich, mes poderós, y mes ditxós que ningú del mòn? Oh!
+quina llastima que aquest gosar no puga ser etern! Benehit sia Dèu, que
+á tal punt m’ha portat!</p>
+<p>Estant així, ferí’ls ohidos dels amants la veu del guia, que pujava
+costa amunt, cantant aquesta cansó:</p>
+<div class="hanging-indent">
+<p>“L’orgull se torna pols<br>
+pujant á Montserrat:<br>
+tan grossa maravella<br>
+petits fa ser als grans.<br>
+Al qui pujant la serra<br>
+sab olvidar lo mòn,<br>
+la Verge Moreneta<br>
+de llum li omple’l cor.”</p></div>
+<p>–Ah! ja es aquí’l guia, digué Guillemet.</p>
+<p>Y lluny de alsarse depressa, se detingué un moment com pensatiu, sens
+dubte impressionat per la cansó.</p>
+<p>Peró, donant en seguida las dos mans á sa amada, s’alsá Blanqueta, y
+sortiren un y altre á fora, fent senyal al bon home que pujava pera
+indicarli que eran allí.</p>
+<p>Entregantlos llavors lo guia la provisió que portava, menjaren tots
+tres en bona companyia, sentantse de nou en unas pedras que hi havia
+arrimadas á la bauma en la part exterior, entretinguerense durant tal
+passatemps fent senzillas preguntas sobre diversas cosas de la montanya,
+que’ls esplicava’l guia ab lo major gust, contantlos varias tradicions,
+y dihentlos los noms de las pedras mes notables, com eran lo Cavall
+Bernat, la Aubarda castellana, la Roca foradada; y despres de rebut lo
+suficient aliment pera reforsarse, emprengueren de nou la pujada, dihent
+al guia que passás devant y que’ls conduhís cap á la hermita de Sant
+Dímas.</p>
+<p>En aqueix nou tros de camí, lo goig dels amants los feya respirar ja
+de altre manera: ell era ja un vencedor en l’amor: ella una reyna que
+havia coronat al vencedor.</p>
+<p>Sorpresa sumament agradable era la que anavan sentint un y altre
+entant que s’acostavan á la hermita que havia de servir de terme á son
+camí. La dilatada vista que desde ella’s descubreix, com que compren
+tota la part de llevant y mitj dia, per estar colocada la hermita á una
+gran elevació y sortint á manera de balcó sobre la tallada y dreta penya
+que forma per aquella part la montanya, ofereix un conjunt pasmós de
+terreno, ahont s’hi veuhen com dibuixats los boschs, los torrents, los
+turons y altres montanyas que, miradas desde allí, semblan planas, y per
+entre’ls quals se véu dilatar, estrenyentse fins al mar, la serpentina
+corrent del Llobregat. Aquest espectacle convidava ab mes interés als
+dos amants á detenirse en aquell lloch, lo qual convidava també de sí,
+per lo variat sortit de plantas aromáticas y hermosas flors silvestres
+que rodejavan la hermita, coneixentse en tal cultiu la ma cuydadosa del
+solitari que habitava en aquella agradable eminencia: l’olor del sauch
+alternava ab lo del romaní, cubrian lo pas ayrosas melgas, y entre ellas
+s’hi distingian los vermells y grochs buixars, la blanca floreta de la
+espernalla, las estrepas de quatre fullas verdas y blancas, la petita
+botja blanca y altres mil de infinits y variats colors y olors.</p>
+<p>A pochs passos estavan de la hermita’ls dos amants, quant preguntá’l
+guia á Guillemet l’objecte perque’s dirigian ab preferencia á aquella
+hermita.</p>
+<p>–Dech fer caritat als hermitans, contestá Guillemet, y com aquesta es
+la hermita mes alta fins ahont tenia obligació de pujar, he pensat que
+vehent al hermitá de aquí, me estalvio de véurer als altres, pus dantli
+tota la limosna, ell la podrá repartir als demés.</p>
+<p>–Podria ser, peró…</p>
+<p>–Qué voleu dir?</p>
+<p>–Que’m temo que no’l veuréu. Es un home tan retirat del mòn, que
+encara no sent pujar á algú, deixa la capella oberta, peró ell se tanca
+dins de sa habitació. No obstant, al arribar, mirau dissimuladament al
+través de la retxa de la finestreta que hi ha al costat del cubert, y
+pót ser li arribaréu á distingir la cara.</p>
+<p>–Me sab greu que s’amague… peró encara que no súrtia, podré deixarli
+la limosna al demunt del altar y dirli desde fora lo que deurá fer.</p>
+<p>Tot dihent aixó, havian arribat los tres caminants casi á la mateixa
+porta de la hermita, y Guillemet se preparava á cumplir lo consell del
+guia, quant, ab major sorpresa de aquest, observaren que la porta de la
+habitació estava tancada, mes que en aquell instant se sentia
+forrallejar interiorment, fent créurer aixó que’l solitari’s preparava á
+sortir.</p>
+<p>En efecte, obrís la porta, y colocat al mitj de ella, un poch endins
+y com si no gosás á sortir, se vegé la imponent figura del solitari
+desenganyat del mòn. Sa poblada, espesa y canosa barba, encara que no
+molt llarga, cubria en part sa estremada cara, mentres que la roja
+caputxa de son hábit, tirada sobre dels ulls, privava de véurerli lo
+restant de sa espressiva fisonomia. Unidas sas mans com en actitut de
+donar gracias, las bellugava unidas per demunt de son pit, y suspirant
+ab vehemencia, donava á conéixer que una gran causa ó un excessiu esfors
+interior l’obligavan á contenir sas paraulas en aquell moment.</p>
+<p>Blanqueta, com encantada, no pogué menos de apoyar sa ma en lo bras
+de son amant, que no deixava també de estar sorprés á la vista de
+aquella figura, dubtant en tal moment si seria ell qui parlaria ó
+l’hermitá.</p>
+<p>Per fi Guillemet se resolgué, dihentli:</p>
+<p>–Bon varó: venim aquí á interrómprer vostra pau y tranquilitat, peró
+deveu perdonarnos per ser l’objecte una obra piadosa. Aquí teniu aquesta
+limosna, que repartiréu entre’ls demés hermitans, á fi de que preguen á
+Dèu pera que escolte’ls vots que li fa lo cavaller de Barcelona, mossen
+Joan Fivaller.</p>
+<p>Lo solitari besá la limosna, y ab veu no natural per ser esforsada,
+doná gracias á Guillemet, apretantli ab efusió la ma.</p>
+<p>–Qué teniu, bon home? li preguntá aquest. Sembla que tremolau?
+M’admira que en un lloch tan tranquil tingau aquesta excitació. Que pót
+ser no sòu felís?</p>
+<p>–Tan felís, jove, que ab ningú’m cambiaria, contestá’l solitari, ni
+ádhuc ab tu mateix.</p>
+<p>–Ab mi no? Poch sabeu, germá, lo felís que jo sò en aquests moments,
+y la felicitat major que pót ser m’espera al tornarmen de aquí.</p>
+<p>–Sí, major felicitat te espera, peró la que tens ara no val tan com
+la que jo tinch.</p>
+<p>–Y perqué?</p>
+<p>–Pera ser enterament felís, no basta la felicitat terrena, no basta
+l’amor de un ángel del mòn, no basta la seguritat del benestar que algú
+t’haja promés: lo que convé es que’l cor estiga pur y no hi quede en ell
+ni un bri de maldat.</p>
+<p>–Qué voleu dir?</p>
+<p>–Jo sè, jove, continuá l’hermitá, que pera unirte ab la hermosa que
+t’acompanya, pera arribar al sagrament del matrimoni, t’has preparat ans
+ab altres sagraments, peró, digas francament ¿has manifestat en ta
+confessió lo desitj de un cástich, de una venjansa que desitjas y
+esperas? has confessat la complacencia que trobarás en lo derramament de
+sanch de un enemich teu?</p>
+<p>–Jesús Maria…! esclamá Guillemet, admirat. Certament torno á dir que
+tot es maravellós en aquesta montanya. ¿Com endevinau, hermitá…?</p>
+<p>–Es á dir, que es certa ma pregunta?</p>
+<p>–Certa, sí… y poch ans de arribar á aquest punt m’ha recordat lo que
+vos una cansó que he ohit. Aquesta es la única punxa que’m fa patir, y
+ho será fins á saber que la justicia humana haja cumplert un acte
+inevitable.</p>
+<p>–Y qué es la justicia humana? digué ab energia l’hermitá, agafant del
+bras á Guillemet y acostantse fins á la roca avansada que dominava’l
+precipici, desde ahont se distingia la gran inmensitat de terreno. La
+justicia humana es sols executora de la divina, y á aquesta has de
+dirigir tos ulls y elevar ton cor, pus tan maravillosa y justificadament
+disposa los fets del mòn, que mentres los bons gosan de felicitat, la
+humillació y la desgracia cauhen sobre’ls caps dels dolents.</p>
+<p>–Qué diheu? Hermitá, sols per inspiració del cel podeu llegir així en
+mon esperit. Sabeu vos alguna cosa que jo ignoro?… Com ho sabeu?</p>
+<p>L’hermitá, estenent llavors sa flaca ma dreta en direcció á la
+corrent del Llobregat, digué:</p>
+<p>–Com? Prest ho sabrás. Véus la corrent del riu allá en un punt que tè
+una filera de montanyas á un costat y altre?</p>
+<p>–Sí ho veig.</p>
+<p>–Donchs mira las de la part esquerra y ves contant los turons: un,
+dos, tres, quatre, cinch, sis, set.</p>
+<p>Guillemet aná seguint la numeració, y aprés continua l’hermitá:</p>
+<p>–Prou… mira la punta de la montanya que fa set.</p>
+<p>–Oh! Quina fumada!</p>
+<p>–Y tu no sabs quin es lo nom de aquella montanya y lo que la fumada
+significa?</p>
+<p>–Nó.</p>
+<p>–Donchs aquella montanya es la mes alta del pla de Barcelona, que per
+una part véu la capital y per altre Montserrat: son elevat cim pórta per
+nom Tibi-dabo, y la fumada que en ell se eleva es la senyal que fa’l
+veguer de Barcelona y que repeteixen las demés montanyas, pera
+participar á la terra que, ara fa poch, ha sigut castigat y mort
+l’assessí del arcabisbe de Saragossa… lo teu rival… lo raptor de ta
+amada… lo que en lo siti de Balaguer destrossá ab las bombardas als
+somatents de Menargues y dels demés pobles de aquellas planas.</p>
+<p>–Horror! cridá aquí Blanqueta, apretantse’ls ulls ab los punys
+tancats, á tan trist recort. Es á dir, que fins mon pare y ma mare
+degueren ja sa mort á tal infame?</p>
+<p>–Sí! y en un sol dia ha castigat la justicia divina tants crímens y
+maldats.</p>
+<p>–Cert es vostre consell! digué Guillemet, baixant lo cap y volent
+besar la ma al solitari, convensut de que no podia ser mes que un sant
+lo varó ab qui parlava. Cert es que’m faltá un pecat á confesar, peró jo
+us juro desde avuy, que olvidaré la enemistat, que no perdré may la
+esperansa en mas penas, y que á la justicia divina remetré sempre mas
+súplicas y agravis.</p>
+<p>–Així de tu ho espero, sabent que un altre jurament que feres l’has
+cumplert.</p>
+<p>Al ohir aquest recort, Guillemet recordá també que la promesa de son
+constant amor la havia feta devant de una imatge de la Verge de
+Montserrat, y com mogut de instint, al dirigir la vista dins de la
+capella del solitari, distingí y regonegué sobre del altar, y al peu de
+la imatge del bon Lladre, lo mateix retaule ó quadro devant del qual
+l’havia fet jurar son mestre.</p>
+<p>–Ah! esclamá. ¿Si será cert lo que mon cor me diu?</p>
+<p>Los ulls del jove se fixaren llavors en los del hermitá, que’l mirava
+ja ple de ternura, y espressant en sa cara la alegria mes gran.</p>
+<p>–Quí sinó ell, continuá, podia saber aquests secrets de mon cor? Si
+será…?</p>
+<p>–Encara ho dubtas? contestá l’hermitá obrint los brassos.</p>
+<p>–Ah! cridá’l jove, llansantse en los del solitari, y apretantlo
+entre’ls sèus. Mestre Nicolau! Mon estimat mestre y amich! Dèu ha volgut
+conservarvos pera que ab vostra presencia coronasseu, sens dubte, ma
+felicitat!</p>
+<p>A las manifestacions de mútuo carinyo entre’l deixeble y son antich
+mestre, lo sensible testimoni que las presenciava, Blanqueta, hagué de
+rómprer en un plor, que en va hauria secat lo fresch ayre que batia
+aquella altura.</p>
+<p>Unidas aprés en agradable y pur consorci aquellas tres personas,
+espressaren l’un al altre los motius de admiració que havian tingut,
+Guillemet renová lo grat recort de la instrucció y dels consells que’l
+bon mestre li havia dat, y aquest descubrí y referí, com al retirarse de
+Barcelona, havia confiat tots sos secrets á son amich, lo prebere Bernat
+Soler, rector de la capella reyal, y á mossen Joan Fivaller, havent
+encarregat al primer, que si may Guillemet lograva sa felicitat y
+cumplia sa paraula de anar á Montserrat, li avisás ab anticipació, com,
+en nom dels dits amichs, ho havia fet lo dia ans mossen Borra,
+participantli, á mes, en sa carta, tot lo del rival, inclusa la mort que
+se li esperava donar.</p>
+<p>Esplicá també’l solitari la felicitat de que gosava en aquella
+altura, en la qual se considerava com á mes separat de la terra y mes
+inmediat al cel, á aquell lloch ahont tenia los sers que mes havia
+estimat en aquest mòn, y després de repetidas manifestacions de carinyo,
+y de promesas de no olvidarse may, estavan ja á punt de ferse la última
+abrassada, quant, en sech, se sentí en lo monastir la esquella dita del
+Miracle, que tocava á morts.</p>
+<p>–Ah! si será cert? esclamá, com sorprés, lo solitari.</p>
+<p>–Qué teniu? Qué us passa? li preguntaren los novis.</p>
+<p>Y’l hermitá seguia com parant atenció y escoltant.</p>
+<p>En seguida totas las campanas del monastir tocaren á morts, y á sa
+veu respongueren ab lo mateix toch las campanas de Manresa, Esparaguera,
+Olesa, Martorell y de tots los demés pobles de la comarca.</p>
+<p>–Sí, no hi ha dubte! esclamá’l solitari. Dèu l’haja perdonat!</p>
+<p>Y apretant suaument entre sos brassos, com en despedida, als dos
+amants que estavan en sa presencia, los digué ab certa precipitació:</p>
+<p>–Anau, estimats meus, anau, y perdonaume, pus á aquesta senyal tenim
+ordre tots los hermitans de posarnos en oració per la ánima del difunt.
+Anau, esposos, y Dèu vos do fills, dels quals may vejau la mort! Anau,
+anau á completar vostra felicitat!</p>
+<p>–Peró diheu, bon mestre: ¿quí es lo mort? Per quí pregau?</p>
+<p>–Per la ánima del Rey Fernando de Aragó, per lo que fou senyor de
+nostra terra!</p>
+<p>Lo solitari, entrant á tota pressa en sa capella, caygué de genolls
+devant l’altar y’s posá en oració.</p>
+<p>Los novis no tingueren mes recurs que tornarsen.</p>
+<p>Mentres aixó succehia en la montanya de Montserrat, lo botxí y altres
+dependents de la cort del veguer de Barcelona, trasladavan en ella lo
+cos de un penjat á la entrada de la plassa del Rey, deixantlo exposat á
+la contemplació pública pera que tothom regonegués al criminal de lesa
+Magestat y sacrilegi.</p>
+<p>A ningú de quants lo contemplavan inspirava compassió lo cadaver de
+un home tan dolent, y ni una sola persona hi havia que’l plorás; sols á
+son costat se veya udolar un gos mastí, lo qual en sa manera de cridar
+no se sabia si espressava lo goig de haver tornat á trobar á son amo,
+ó’l sentiment de mirarlo mort.</p>
+<p>Contemplant aquell espectacle, desde una finestreta del palau, mossen
+Borra, que era’l que fins llavors havia tingut tancat al gos en un
+soterrani, deya entre sí:</p>
+<p>–Sols un gos plora al malvat y aixó que ell l’ha portat á la mort
+sense saberho. ¡Llástima que’ls gossos no parlen! Llástima que no hi
+haja homens tan fiels com los gossos!</p>
+<p>En cambi, lo doctor juheu Nadal-Ben-Jussú anava libre, y era
+felicitat per tothom, á pesar de sa rassa, sols per la alegria que
+dòna’l triunfo de la inocencia.</p>
+<h3 id="xlviii.">XLVIII.<br> La felicitat
+complerta.</h3>
+<p>Dos dias després de la mort del gascó, se veya entrar per lo portal
+del Ángel una alegre comitiva, la qual venia de esperar á uns novis que
+regressavan de Montserrat. Componianla l’especier del barri ab sa filla,
+la lleyal amiga Marieta, lo prebere Bernat Soler, rector de la capella
+reyal, l’inocent baylet del difunt falconer Joan de la Murtra y, al
+devant de tots, lo festiu y bondadós juglar del senyor Rey, mossen
+Borra, lo qual donava’l bras á una anciana que no feya mes que plorar de
+alegria, la mare de Guillemet y dida del cavaller mossen Joan
+Fivaller.</p>
+<p>Al passar per devant de la botiga de la Óliva, se esperimentá en
+sech, per part de tots, un silenci que espressá bè los sentiments de
+tots aquells cors plens de bondat, y Blanqueta, no podent reprimir son
+dolor, girá sos hermosos ulls cap á la porta, que estava tancada, y
+deixá cáurer una grossa llágrima, que rodolá per sas rosadas galtas,
+llágrima que tots observaren, y á que correspongué cada un plorant á sa
+manera, fins lo senzill é inocent baylet, que ab lo to mes compassiu
+esclamá:</p>
+<p>–Pobres aucells! també deuhen haver mort tots com l’amo!</p>
+<p>Peró’l juglar procurá distráurer á tots ab sas alegrias, dirigintlos
+á la casa del especier Ambrós, que era’l punt senyalat de descans, pera
+passar després á la casa del novi. Quant foren en aquella, trobaren ja
+al discret Pere March, notari, per autoritat reyal y apostólica, de
+Barcelona, junt ab dos escribents ó testimonis, y allí, en sa autorisada
+presencia, y quant menos podia pensar Guillemet, s’alsá mossen Borra y
+digué á aquest, entregantli uns papers que’s tragué de la butxaca de sa
+túnica:</p>
+<p>–Protegit de mossen Joan Fivaller, ¿recordas la major felicitat que
+ton protector t’havia promés alguna vegada si eras home de bè?</p>
+<p>–Sí la recordo. Y qué…?</p>
+<p>–Pren, donchs, aquests papers y en ells la trobarás. L’un es la
+donació perpétua y absoluta que’t fèu de tots sos bens ton estimat
+mestre Nicolau Gili, quant se retirá del mòn, y l’altre es lo traspás á
+ton favor de la notaria que ell havia possehit, documents que, per
+conducto de nostre amich, quedaren depositats en poder de ton noble
+protector.</p>
+<p>–De que dono fe, contestá’l discret.</p>
+<p>–Qué tal? digué ab la mes franca cordialitat lo catxassut Ambrós,
+tocant á la espatlla de Guillemet. Rich, notari y casat ab un ángel.
+Bona vida’t podrás dar, minyó.</p>
+<p>–Dèu meu! esclamá Blanqueta. Com vos podré pagar jo tanta sort, jo
+que sò una órfana desemparada y que no tinch bèns de fortuna?</p>
+<p>–Oh! sí… contestá Guillemet: tens ta bondat y ton amor.</p>
+<p>–Y ma amistat! contestá Marieta, la filla del Ambrós, llansantse als
+brassos de sa amiga. Ma amistat, que sempre t’ha sigut lleyal y t’ho
+será eternament.</p>
+<p>–Y bèns també, interrompé mossen Borra, fent una rialla molt
+significativa. Fins ara s’ha parlat del dot del novi: ara falta parlar
+del de la pubilla.</p>
+<p>–Qué?… Qué…? preguntaren alternativament tots, admirats.</p>
+<p>–Quant lo bon falconer t’ampará, minyona, fou tal l’egoisme de son
+carinyo y de sa generositat, que ni’s cuydá may de averiguar res tocant
+als bèns de tos pares: son afecte y son agrahiment foren tan grans, que
+sols te vegé com un ser sense esperansa, abandonat en lo mòn, y no pensá
+mes que en ser felís ell, pera que de sa felicitat tu fosses hereva
+algun dia. Peró jo, desde’l moment en que he sabut los secrets que
+forman ta historia, he fet lo que no pensá fer en vida lo desgraciat
+Joan. Coneixes aquesta clau, noya?</p>
+<p>–No la recordo, contestá admirada Blanqueta.</p>
+<p>–Donchs aquesta clau es la de la última casa del poble de Menargues.
+La ha conservada en son poder la ferrera del carrer, amiga de tos pares,
+desde que aquells moriren y que tu desaparegueres de aquell lloch. Jo la
+he adquirida. Guárdala, Blanqueta, y ab ella reb lo dot que ab son suor
+tos pares te guanyaren.</p>
+<p>–Y la de la botiga de la Óliva, qué s’es fet? preguntá’l baylet, ab
+tota inocencia.</p>
+<p>–Aquesta, contestá Guillemet, la guardarém jo y Blanqueta pera quant
+tu sias mes gran y tos pares te vullan plantar botiga.</p>
+<p>–Que també será de falconer, respongué’l baylet entussiasmat.
+Falconer, sí… perque vull semblarme en tot al pobre amo que se’m
+morí.</p>
+<p>Ab tals satisfaccions, y ab la espressió de tants purs sentiments, la
+comitiva torná á sortir, mes alegre que may, de la casa del especier,
+pera acompanyar de nou als novis fins á sa casa. Tots los coneguts del
+barri y las noyas los sortiren al pas al saberho, donant á Blanqueta y á
+Guillemet la enhorabona, y saludantlos ab alegria.</p>
+<p>La única que no’n tenia, y que sols mirava mitj amagada, desde la
+finestra de sa casa, era la envejosa geperuda filla del menescal, la
+mala amiga de Blanqueta.</p>
+<p>La esclamació que fèu entre sí, al véurer passar als novis, era
+verdaderament lo cástich que Dèu li enviava per sa maldat. Així
+digué:</p>
+<p>–Mala sort meva! Totas se casan… y jo may!</p>
+<p>En lo seguent capítol se veurá perque en tal comitiva hi faltá un
+dels principals personatges que mes gust hauria tingut en serhi: mossen
+Joan Fivaller.</p>
+<h3
+id="xlix.">XLIX.<br>
+La mort del rey Fernando, la primera llissó que’l Primogénit de Aragó
+rebé de son mestre, mossen Joan Fivaller, y la resposta del papa de
+Penyíscola.</h3>
+<p>Lo bon patrici, que tan escrit tenia en son cor lo benestar de sa
+terra, no pogué prescindir, al saber lo perill en que estava la vida del
+Rey, de posar en us lo privilegi que tenia la ciutat de Barcelona, de
+assistir al monarca de Aragó, quant algun mal amenassava sa existencia,
+y aixó ho fèu, pera justificar mes y mes que res tenia que véurer lo
+sosteniment de las llibertats de la terra ab l’amor que’ls vassalls
+deuhen tenir á son rey y senyor.</p>
+<p>Marxá Fivaller á Igualada, y al arribar á la porta de la cambra ahont
+jeya’l Rey, trobá resistencia, que li oposaren los áulichs per una part,
+enemichs del ciutadá barcelonés, y’ls servidors lleyals per altre,
+temerosos aquests de que la presencia del representant de Barcelona, en
+un cas tan crítich, no irritás al Rey y li agravás son mal.</p>
+<p>Peró’l conceller insistí, y’l malalt, que’s trobava en aquella
+situació en que l’home necessita mes de amichs sínceros y verdaders,
+fixantse en la formalitat de Fivaller y recordant sas últimas protestas,
+volgué posar, com qui diu, á proba, la veritat de aquestas.</p>
+<p>Prompte’s convencé’l Rey Fernando, y prompte doná probas també de
+regonéixer quant valian carácters com los del home que representava la
+ciutat de Barcelona. Aquell mateix tribú, que poch temps ans no havia
+permés una humillació á son poble per part de son senyor, en las horas
+de dolor y postració que aquest sofria, se veya actiu á son costat,
+donantli consol, animantlo, administrantli ab tot cuydado las medicinas,
+y fentli mecanicament lo que sols un ínfim criat de un particular podria
+fer… fins curantli las llagas, y xupantli’l verí de las postemas.</p>
+<p>Mentres així cumplia Fivaller, los áulichs ó desapareixian ó, si alli
+quedavan, ni ab obras ni ab paraulas sabian consolar al que’ls havia
+ensalsat, y á qui amenassava ja la mort irremisiblement.</p>
+<p>Lo rey Fernando de Aragó morí!</p>
+<p>Quant lo desconsolat príncep de Gerona, Don Alfons, maná llegir lo
+testament de son pare, trobá que, entre’ls marmessors, nombrava al
+conceller de Barcelona, mossen Joan Fivaller, recomanantli á mes, ab
+eficacia, la persona del Primogénit y succesor, y encarregant á aquest
+que prengués sempre per mestre y guia en sos actes á tan ilustre
+patrici.</p>
+<p>Obrint, donchs, lo príncep sos brassos y dirigintse á Fivaller, li
+digué:</p>
+<p>–Mon mestre, dónam la primera llissó, que’l nou rey de Aragó está
+prompte á escoltarte!</p>
+<p>–Rey de Aragó, contestá llavors lo conceller; acabas de véurer la
+agonia de ton pare: si no vóls véurer la de la patria, fes lo que jo’t
+diré. A ton costat pórtas cenyida la espasa de San Martí, desenvéynala,
+y seguint los passos y l’exemple dels antichs reys, sosté ab ella la
+justicia en la terra, y ab ella conquista la gloria en estranyas
+regions.</p>
+<p>–Y tu m’ajudarás?</p>
+<p>–Fins á la mort!</p>
+<p>Tal fet fou referit, al noticiarse la mort del Rey Fernando, á totas
+las corts y monarcas del mòn, inclus lo papa Benet, que ab los restos de
+son antich conclave se mantenia en Penyíscola ab certa apariencia mes ó
+menos ridícula de cort romana.</p>
+<p>Peró al saber lo declarat intrús en Constansa la mort del infant de
+Castilla, á qui ell havia donat la Corona de Aragó, no fèu mes que
+repetir las mateixas paraulas que ja havia dit, en la vila de Perpinyá,
+á son antich confesor, secretari y mestre del sacre palau, á fra Vicens
+Ferrer, quant aquest, en nom de son Rey, li suplicava que abandonás la
+tiara y cumplís la voluntat del Emperador de Alemania:</p>
+<p>“<em>Ex nihilo feci te, et pro mutua mercede solum me deriliquisti in
+deserto: dies tui erunt pauci et vita tua abreviabitur etc.</em>”</p>
+<p>Es á dir:</p>
+<p>“Jo t’havia fet á tu de res que eras, y ara, en pago, m’abandonas sol
+en lo desert. Pochs serán los teus dias y breu ta vida, y ta progénie,
+illegitima, per ser concebuda en nefando incest, no arribará á regnar
+fins á la quarta generació!”</p>
+<p>Epílogo. Capitol purament histórich. Lo poeta havia parlat fins ara
+aprofitant la Historia pera dar vida á son pensament: convé que parle
+ara la Historia sola, pera confirmar lo zel que aquell haja tingut al
+combinar las veritats históricas ab los fruyts de la imaginació.</p>
+<p>No es baix un sol carácter com deuhen presentarse las grans figuras
+que han tingut part en los grans succesos del mòn: lo personatge públich
+convé que sia conegut també com á home, y així es que la Historia
+presenta, á voltas, de un mateix la part bona y la part mala, y qui diu
+dels homens, pót dir també dels fets, com á conseqüencia precisa, per
+ser sempre los fets imatge y mirall dels carácters de aquells.</p>
+<p>La esposició de lo que succehí després de la mort del rey Fernando
+Ier. de Aragó confirmará aquesta veritat, y justificará al mateix temps
+la conciencia del que ha vestit poéticament la Historia pera ferla
+conéixer, peró sense desfigurarla en sa part essencial.</p>
+<p>Hereu verdader dels antichs reys semblava lo nou monarca de Aragó,
+que succehí després del rey don Fernando. Lluny de entregarse á malas
+influencias, de voler dominar sa terra contra lley y costum, aná vencent
+los ressabis ó mals hábits del regnat anterior, que podian haverlo
+compromés ab lo poble catalá que’l rodejava; dotat de la constancia que
+era innata en sos súbdits, y alentat per pensaments heroychs, que era lo
+que sempre havia donat vida á aquestos, se llansá á grans empresas, y no
+pogué menos de assimilarse als que de bona voluntat lo seguian, quant
+aquestos, vehent al brau lleó que’ls conduhia sempre al camp de la
+victoria, rodejavan de palmas y llorers al que sabia partir ab ells lo
+martiri y la gloria.</p>
+<p>Respectant don Alfons la dignitat de la patria que l’enaltia,
+conservant en ella la pau y sas llibertats, cridava á sos fills al
+combat en terra estranya, y en los mateixos llochs ahont pót ser estava
+regada la pòls ab la noble sanch de sos avis, feya revíurer l’esperit de
+aquests, y feya renáixer y perpetuar en sos nèts lo bon nom de catalá,
+que tan havia ressonat en Italia y en las islas del Mediterráneo en
+temps dels Peres y de altres Alfonsos.</p>
+<p>Mort lo rey Lluis de Nápols al mateix any que don Fernando de Aragó,
+dirigeix lo noy rey don Alfons sa vista á aquell punt, desde ahont ja de
+sigles la casa de Anjú havia desencadenat son odi y sa astucia contra la
+casa de Aragó, de que sempre havia sigut gelosa la de Fransa y’ls
+prínceps que de ella descendian. ¿Qué li fa al nou héroe la volubilitat
+dels uns, la inconstancia dels altres, los contratemps, lo major número
+de enemichs y’ls anatemas? Tenint la lleyaltat y la constancia dels
+catalans, res li fa por, sa esperansa may se torna vella, y si avuy se
+li enfosqueix lo cel que l’alenta, impacient aguarda’l sol de demá pera
+que ab son brill corone sas novas victorias. En tot sembla lo renaixedor
+dels antichs temps, en las maneras de guerras que fa, en los plans de
+sas conquistas, en la direcció de sa política, en los pretests que
+precedeixen á sas empresas, en sa altiva independencia, en sa noble
+franquesa y generositat y, en un mot, ab sa constancia y carácter
+catalá. Bè era digne, donchs, de empunyar la espasa de Sant Martí qui
+tan bè imitava als que la empunyaren.</p>
+<p>La Historia justificará aquesta part bona de nostre regenerador.</p>
+<p>Comensant don Alfons per exigir treguas al de Narbona, que li
+alborotava la isla de Cerdenya, y á qui subjectá mes tart, per
+desbaratar als genovesos en Córcega y per conseguir la remissió temporal
+dels feudos de Sicilia, que li otorgá lo papa Martí V, elegit en
+Constansa, envia á combátrer á Argel á un de sos almirants, y ell,
+tallant orgullosament las ayguas del Mediterráneo ab la poderosa armada
+que li proporciona Catalunya, surt á rébrer, com qui diu, l’homenatge
+degut al gran nom que ben prompte havia de adquirir lo nou rey de Aragó.
+La reyna Joana de Nápols, representada per Anton Carrafa, que
+disfrassat, qual altre Prócida, vá á trobar en sa galera al competidor
+dels Anjovins, ofereix la successió de son regne al magnánim don Alfons,
+á qui adopta com á fill. Per mes que la Reyna óbra sos brassos al
+succesor de Pere’l gran, per mes que Nápols li cenyesca ab festa sa
+corona, vehent fugir avergonyit al desheredat Anjú, que s’atrevia á
+posar siti, s’alsan devant la esperansa de Alfons traicions é
+inconstancias que divideixen en bandos la Italia, y fins cubreixen sos
+camps mes de una volta ab lo derramament de la heróyca sanch catalana.
+No hi fa res que’l duch de Milá s’unesca ab los genovesos, que ell y
+altres barons sian tan prompte amichs com enemichs, que Esforcia y
+altres caps favorescan á la Reyna pera enganyar y fer pérdrer al mateix
+don Alfons, que’l Papa, instant la presó del intrús Benet y la llibertat
+del Comte de Urgell, se declare á favor dels francesos, que uns y altres
+units, entrant en sa lliga fins l’Emperador y’l rey de Castilla, se
+proposen tráurer als catalans de Italia, y per últim, que fins la Reyna,
+inconstant y lleugera, acabe per revocar la adopció del aragonés y per
+adoptar de nou al que ans no havia volgut: á las exigencias del Papa,
+contesta Alfons que ell fará de escarceller del intrús y que’l deixe
+estar en Penyíscola; al rival, inseguint l’exemple del rey En Pere, lo
+desafia personalment; als napolitans traydors los envia legions de
+catalans que’ls destrueixen, tenint la gloria aquestos de sostenirse
+sols primerament en los castells de Nápols, de ahont cap forsa’ls sap
+tráurer, y de espargir després lo terror en la ciutat y en tot lo regne;
+á Castilla, que’l distrau de sas guerras, apresonant son germá, l’infant
+don Enrich, li ensenya en lo camp de Araviana la espasa que en altre
+ocasió esgrimí allí mateix En Pere del punyalet; al Francés, que li
+demana ajuda contra’ls inglesos, li diu que per pago vól la restitució
+de Montpeller y Carcassona, y donant, per fi, una llissó á sos mateixos
+vencedors, la única volta que la desgracia lo fa sucumbir, se confedera
+en sa presó ab part de sos mateixos enemichs, y, empenyantse mes que may
+en lo triunfo de sa idea, no para fins á dominar tot lo regne de Nápols,
+assaltant, després de llarch siti, la capital, agregantlo ja
+absolutament y pera sempre á la Corona de Aragó, y logrant fer aclamar á
+son fill com successor, y ab la investidura del Papa.</p>
+<p>En totas las amarguras y contratemps que passá don Alfons, dos amichs
+tingué que ab sa bona amistat, y cada un per son estil, contribuhiren á
+endolsar las penas que sos gloriosos afanys li ocasionavan: era l’un lo
+juglar mossen Borra, á qui, en íntima y llarga correspondencia,
+manifestá don Alfons l’apreci y la confiansa que li mereixia: l’altre
+era lo cavaller catalá y antich conceller de Barcelona, mossen Joan
+Fivaller.</p>
+<p>Acredita lo cas que feren de mossen Borra en son temps y la
+importancia que meresqué lo juglar ó gloriós del rey Alfons, lo famós
+sepulcre de bronzo que’s troba en lo claustre de la catedral de
+Barcelona, junt á la porta de Santa Llúcia, ahont jau lo Miles
+gloriosus, ab tanta distincció com podria tenir lo mes gran caballer de
+son temps. Tanta debia ser la fama de aquell á qui’l mateix historiador
+del Rey dòna lo nom de <em>scurrarum eximius</em>.</p>
+<p>Pera conéixer qui era l’altre amich, pera ferse cárrech de lo que
+Joan Fivaller fèu per son rey, basta llegir lo que en la vida de tan
+célebre conceller esplica lo Dietari de Comes, que’s conserva en lo
+Arxiu municipal de Barcelona. Relata dit autor, que quant Don Alfons y
+son germá, l’infant don Joan, estavan presos en Génova, fèu tant
+Fivaller “ab son gran saber y sort” pera librarlos, que lográ fer unir
+com á germans al referit don Alfons y al duch de Milá, en termes que
+tots dos combregaren de una mateixa hóstia, y l’últim doná llibertat á
+son presoner, y li maná restituhir tot lo que li havian pres, e
+indisposantse per aixó ab los genovesos, que li retiraren la obediencia,
+fèu testament y deixá al rey de Aragó son ducat de Milá. Pera defensar á
+tan generós amich, son ilustre hereu, Catalunya, desitjosa de venjarse
+dels genovesos, adressá quaranta dos galeras de particulars, sens moltas
+altres de la ciutat de Barcelona, y anant en ellas de capitá general
+Joan Fivaller, que també hi portava sis galeras sèvas y altres de sos
+parents y amichs que’l seguian, se dirigí á Génova, y havent trobat ja
+al duch mort de sentiment, després de molts combats y de haver saquejat
+tota la ribera de Génova, no retirá fins á obligar als genovesos á
+entregar en sas mans lo citat testament del duch; sent en aquesta ocasió
+quant, de retorn, saquejá Fivaller ab sa armada la ciutat de Marsella,
+prenent en recort la cadena que tancava lo port y’l cap ó reliquia de un
+San Lluis, quals objectes, junt ab lo testament del duch Joan Maria de
+Milá, entregá personalment, en la Seu de Valencia, al mateix rey don
+Alfons.</p>
+<p>Mes quant altre cosa no probás la lleyaltat y amor patri de Fivaller,
+una sola ralla del mateix Dietari seria suficient pera acreditarho,
+quant diu “que ningú serví al Rey com aquest Joan Fivaller, y que en son
+servey, pera conquistar á Nápols, li moriren dotze de sos fills, sens
+contar molts altres parents etc.”</p>
+<p>La generositat y noblesa de don Alfons no deixaren de ser també dos
+de sas principals calitats: se troba en la Historia dels Comtes de
+Urgell, que á sa influencia, se degué haverse casat tres de las fillas
+del desgraciat comte de Urgell ab prínceps y altres personas de alt
+llinatge, y que havent volgut véurer lo rey don Alfons al infelís Comte,
+lo aná á visitar en la presó, de incógnit, junt ab don Ximen Perez de
+Corella, ahont li donaren tant consol, que’l presoner los considerá com
+á ángels baixats del cel pera son alivio, y tanta fou la compassió del
+magnánim rey, que no consentí li participassen la mort de sa esposa pera
+no afligirlo, ans l’animá ab paraulas cristianas, oferintli, si volia,
+l’arcabisbat de Saragossa, y per conseguent la llibertat, que en efecte
+li hauria donat, á no ser la opinió de certas personas temerosas que
+s’hi oposaren.</p>
+<p>Aixó es lo que fèu l’ilustre primogénit del rey don Fernando, com á
+príncep, y en veritat no podia tenir menos grandesa de ánimo qui,
+després de sos combats, se dedicava á purificar aquell en l’estudi de
+las ciencias y de grans fets passats, guiantse per grans mestres, que li
+doná lo mateix Fivaller, logrant així fins á adquirir en lo mòn lo renom
+de sabi.</p>
+<p>Peró, fins aquí sols veuria’l lector la imatge del príncep com á
+príncep, y convé que la veja també en certas intimitats de home, pera
+que deduesca millor los decrets de la Providencia en la sort dels
+pobles: convé sí, que tant en lo pertanyent á don Alfons, com á tot lo
+de son temps y del que després seguí, conega ara’l lector la part que
+pót dirse mala, que conega la agonia en que anavan entrant la
+independencia de la Corona de Aragó y la importancia de Catalunya.</p>
+<p>Vaja, donchs, la part mala.</p>
+<p>Allunyat per tant temps de sa terra lo rey de Aragó, á causa de las
+guerras de Nápols, poch se recordá, ni tan sols en son testament, de sa
+noble y virtuosa esposa la reyna donya Maria, filla de Enrich III de
+Castilla, y mentres aquesta senyora regia com á gobernadora los estats
+de Aragó, que’s conservaren pacífichs y obedients á la que era
+llochtinent del Rey, l’olvidadís espós, passant la vida en amors impurs,
+cap fruyt llegítim doná á sa dinastía. De diferentas damas tingué Alfons
+varias fillas, que casá ab magnats de Italia, y de una, anomenada donya
+Margarita de Ixar, nasqué l’infant don Fernando, duch de Calabria, lo
+bort sobre qual cap posá don Alfons la corona del regne de Nápols.</p>
+<p>Pera un regne conquistat podia passar tal escándol, mes en la Corona
+de Aragó, després de la mort de Alfons, sols podian regir las lleys de
+successió que la terra coneixia y defensava: entrá á regnar un altre
+fill de Fernando de Antequera, del rey elegit en Casp, l’infant don
+Joan, que’s titulava rey de Navarra, pera haverse casat ab la successora
+y propietaria de aquest regne, donya Blanca, filla de Carlos lo noble.
+Mes, ¿ab lo nou successor havia de continuar refentse lo bon nom dels
+estats de Aragó, ó ans bè havia de caminar mes precipitadament á sa
+decadencia? Lo últim havia de ser per desgracia, y no podia ser menos,
+quant los únichs que podian fer lo bè, com en cástich dels desacerts
+passats tal volta, no feren mes que desacertar, que omplir de desgracias
+y de ignominia la terra que regian. Peró, pera que parle de aquestas,
+pera justificar sa causa, dech ans parlar de las que anteriorment se
+produhiren: pera parlar de las desgracias del temps en que regná don
+Joan y sos succesors, dech ans parlar del desgraciat Comte de Urgell y
+de sa desolada familia.</p>
+<p>En la mateixa Historia dels Comtes de Urgell se troban detalladas
+totas las desgracias del últim que portá aquest títol. Mentres visqué’l
+rey Fernando se tingué pres al Comte en lo castell de Urenya, en
+Castilla; de allí’l passaren després al de Castro-Torafe, del mateix
+regne, ahont estigué deu anys; y regoneixent, per fi, don Alfons que era
+convenient tráurer tal presoner de regnes estranys, que algun dia, en
+guerra, lo podian alsar per rey, lo maná passar á Teruel, y de allí
+l’enviá al castell de Xátiva, que fou ahont morí, després de vint anys
+de presó. En aquest lloch fou ahont lo visitá don Alfons, sentint ab
+suma tristesa de boca del pres lo mal tractament que li donavan, en
+termes que li tiravan lo menjar com á un gos, privantli fins de saber
+quin era’l dia y l’any en que’s trobava; y en lo mateix castell fou com
+un dia (á 1r· de juny de 1433,) burlant la confiansa del alcayt ó
+escarceller, mentres lo desgraciat Comte estava dormint en son llit, hi
+anaren tres homens baix capa de cavallers, y manantlo llevar, tancant la
+cambra ahont era, emprengueren á cops contra ell fins á matarlo, y
+manaren en seguida al alcayt que’l tornás á ficar al llit y digués que
+havia mort de mort natural, baix pena de la vida. Tals assessins eran
+los tres infants de Aragó, germans del rey don Alfons y, per conseguent,
+fills del coronat en Casp, y’l cap y principal era lo referit don Joan,
+que succehí al rey don Alfons.</p>
+<p>Qui llegesca tan interessant historia veurá’l fi desastrós que
+tingueren també los altres membres de la familia del Comte. Presos tots
+sos bèns, y repartits molts de ells als áulichs y servidors del rey
+Fernando, quedaren en la miseria totas las personas que componian la
+desgraciada familia del Comte, tenint que estar separadas unas de
+altres, amagantse y fugint de persecussions y amenassas, de que sols las
+librava la noblesa y generositat de bons amichs, en qui’l sentiment de
+la compassió no havia mort. Dos exemples poden citarse en corroboració
+de aixó.</p>
+<p>Un dia de novembre del any 1424, en lo monastir de San Francesch de
+Barcelona se veya una capella ardent, de una dama que havia mort en
+Alcolea, y de qual punt la havian portat embalsamada. Los concellers de
+la ciutat assistian al funeral ab gramallas rossegant de dol, perque
+deyan que la morta, á qui’l poble no coneixia, era infanta de Aragó. Los
+que formavan lo cap de dol eran un cavaller y un sacerdot, Bernat de
+Forciá y’l bondadós ardiaca de la Mar, Berenguer de Barutell, tots dos
+parents de la difunta. La que allí jeya, ab tan simple pompa y abandono,
+era la infanta donya Isabel, esposa del últim Comte de Urgell, y filla
+del rey En Pere quart de Aragó!</p>
+<p>Tenia’l Comte de Urgell una germana, que res tenia que véurer en sas
+culpas, á la que son pare havia senyalat dot corresponent, compost en
+part de la baronia de Entensa, del feu de Balaguer y de la vila de
+Menargues. De tot s’apoderá’l Rey y ho doná á qui volgué. Donya Leonor,
+que tal era son nom, deixant llunyas terras ahont vivia, vingué á
+reclamar son dret: la súplica se prengué per rebeldia, y culpantla de
+igual crim que á son germá, no tingué mes recurs, desesperada de la
+justicia del mòn, que anarsen á una montanya prop de Poblet, á fer vida
+penitenta, vivint y morint en la miseria. Conta la historia de aquest
+monastir, que havent sabut sa mort l’abat, maná recullirla, y li doná
+honorífica sepultura en la capella dels Evangelis, que havia pertenescut
+en altre temps á la casa dels Comtes de Urgell.</p>
+<p>La Reyna donya Margarida, que havia sigut esposa de don Martí,
+l’últim rey de la dinastia catalana, no tingué mes recurs també en sas
+tristesas, que ficarse al monastir de Valldonzella, ahont morí professa,
+y en qual lloch havia exhalat també son últim sospir l’espós que Dèu li
+havia donat.</p>
+<p>Deixem ja la desgraciada familia del Comte, y passem, donchs, á
+véurer com los aná á sos perseguidors.</p>
+<p>Casat era lo rey don Joan II, l’assessí, com s’ha dit, del Comte de
+Urgell, ab la reyna de Navarra, de la que tingué varios fills, entre
+ells lo príncep de Viana, que havia sigut jurat com á successor de
+aquell regne, lo qual havia de passar, en cas de morir lo Príncep, á una
+de sas germanas. Se resisteix la ploma á escríurer la desastrosa
+historia de aquesta familia, per las malas entranyas de un pare indigne
+de tal nom, així es que val mes dirho ab brevetat. Morta la primera
+esposa de don Joan, se torná á casar aquest ab donya Joana, filla major
+de don Fadrich Enriquez, almirant de Castilla: la ambició y mala ánima
+de aquesta madrastra encengué viu foch entre’l pare y’ls fills, y á ella
+se degué que don Joan no nombrás primogénit y successor al príncep
+Carlos de Viana, originantse de aquí una guerra cruel entre’l pare y’l
+fill, á qui defensá heroycament Catalunya, y á quí vegé morir
+horrorisada Barcelona, á causa de un veneno donat per la madrastra, de
+resultas de lo qual la patria Catalana expelí y desheredá al desapiadat
+monarca, proclamant successivament tres reys intrusos, y sostenint una
+guerra de onze anys, despues de la qual, estenuada y combatuda tan
+heróyca terra, tingué que rendirse al obcecat monarca, que, á pesar de
+son triunfo, hagué de regonéixer, en sos últims anys, la justicia dels
+que defensaren á son desgraciat fill. La germana del Príncep, la infanta
+donya Blanca, que havia casat ab gran pompa ab Enrich l’impotent de
+Castilla, la feren sortir de aquest regne després de lograr que s’anulás
+son matrimoni, destituida de sas arras, y plena de miseria, la entregá’l
+pare y la madrastra á una altre germana que era casada ab lo comte de
+Foix, lo qual, desitjant véurerla morta, pera entrar en successió del
+regne de Navarra, la tingué en una miserable presó dos anys, y li doná,
+per fi, la mateixa mort de que morí son noble germá, li fèu dar un
+veneno. Si’ls fills foren desgraciats, no fou gayre felís lo pare, pus
+quedant cego lo rey don Joan, tingué en sa vellesa que bregar sol ab sa
+conciencia, sense llum y sens consol de ningú. Los altres dos assessins,
+germans, que acompanyaren á don Joan en lo fet del castell de Xátiva,
+moriren també de mala mort.</p>
+<p>Patent veurá’l lector la causa que induhí á la mala madrastra á obrar
+tan tiranicament, quant sápia, que de ella tingué’l rey don Joan altres
+fills: tot lo que volgué privar donya Joana als fillastres, ho apressurá
+á favor de son fill, que era l’infant don Fernando, després rey y marit
+de Isabel de Castilla, y tant com en vida del príncep de Viana se oposá
+á son nombrament de primogénit y successor de la corona, no bè tancá
+aquest sos ulls per la forsa del veneno, quant lo noy don Fernando, que
+sols tenia llavors nou anys, era ja proclamat ab aquell títol en Navarra
+y Aragó. Peró no pará aquí la astucia y mala manya de aquella ambiciosa
+dona: quant l’infant tenia setze anys, la mare fèu fer per son espós la
+erecció y sublimació del Príncep en rey de Sicilia, y rey que’l tingué,
+al cap de un any, lo casá ab la princesa Isabel, reconeguda y jurada com
+á successora en Castilla. Així tingué á son jove fill, rey de Sicilia,
+de manera que, portant corona, pogués buscar esposa que la portás també:
+així doná la espectativa al que algun dia havia de ser rey de Aragó, de
+ser també rey de Castilla, de poder fer renáixer en ell lo títol de rey
+de Espanya, ja que entre ell y sa esposa reunirian tots los dominis de
+sos diferents estats y regnes. Digna y noble ambició de una mare, si
+pera conseguir lo fi de ella no s’haguessen obrat tants crims e
+infámias!</p>
+<p>Aquí es ahont se deixa véurer mes clara la agonia de la importancia
+aragonesa y de la independencia de la noble terra catalana. ¿Qué podia
+esperarse de un rey, fill de Joan II y de Joana Enriquez, dels dos
+enemichs mes grans y mes odiats de Catalunya, de un príncep que, si
+disfrutava grans glorias, havia sigut sols trahent de devant de ell sos
+favoreixedors al únich destorb que li feya sombra, donant un veneno al
+estimat y venerat Príncep de Viana? ¿Qué podia esperar la nació que
+enfortiren los Peres y’ls Jaumes, reys de sanch catalana, de un rey que
+comensa son ofici de regnar en terra estrangera, y que desconeix, per
+conseguent, los usos de la terra mare, y que, noy encara, passa á unirse
+ab una reyna poderosa de una altre nacionalitat espanyola,
+identificantse en tot á las costums de aquesta? No es difícil endevinar
+lo resultat: al titularse’ls Reys católichs reys de Espanya, com eran
+Fernando é Isabel, aquell, acostumat á dirse rey de Castilla y de
+Sicilia, mirá son estat de Aragó sols com un estat mes, agregat á son
+domini; tenint que establirse una nova cort en un punt céntrich de la
+nova y vasta monarquia, naturalment Castilla havia de ser lo preferit, y
+acabada per conseguent la influencia de Aragó en lo centre nacional, per
+demés es dir que l’aislament de aquell cresqué de dia en dia, quedant
+com si fos condempnat á may mes deixar sonar son nom en lo mòn polítich.
+Lo cap del justicia Lanuza, tallat en la plassa de Saragossa, vingué á
+posar en regnats próxims la última pedra á aquell monument, que s’anava
+fabricant de temps, pera justificar que Aragó era mort y Espanya volia
+dir Castilla.</p>
+<p>Continuem, no obstant, los rápidos moments de la agonia, pera arribar
+quant ans al últim badall.</p>
+<p>Aquell mateix rey Fernando que fou sostituit per sa mare al
+desgraciat príncep de Viana, l’espós de la Reyna de Castilla, al quedar
+viudo de aquesta noble senyora, tingué que anarsen aburrit de la terra
+castellana, y torná á Catalunya, á casarse de nou ab dona catalana. Quí
+sab quina era aquí sa intenció y sa esperansa, y qué era lo que li
+havian ensenyat los desenganys! Peró res obtingué: per mes que’l Rey
+fugís de casarse ab parentas, com feren los que’l precediren en sa
+rassa, semblava que la progénie in incestu conceptu no havia de arribar
+realment á la quarta generació, y així, en veritat, vingué á succehir:
+cap dels fills que tingué Fernando en sas dos esposas tingué temps de
+succehir y regnar, tots moriren, y sols una filla, boja, se cenyí la
+corona de sos pares, mes havent de buscar un cap que suplís lo sèu,
+havent de escullirli marit, buscárenli un estranger, un alemany, y ab
+ell comensá en Espanya una influencia, que sols tingué á la nació com á
+servidora.</p>
+<p>Pót dir ara’l lector, si tè ben present tot lo que ha llegit en los
+capítols que precedeixen á aquest últim é histórich ¿tanta desgracia,
+tant contratemps pera la patria catalana, tantas injusticias, com
+haurian tingut lloch, sinó hagués sigut la injusticia de Casp, de ahont
+dimanan? ¿Com s’hauria trastornat la terra, si en lloch de elegir un rey
+estranger, que era obra de un papa intrús, s’hagués elegit al natiu y
+llegítim, coneixedor de la terra que havia de regir?</p>
+<p>La contestació es breu, ja sia’l poeta ó l’historiador lo qui
+parle.</p>
+<p>Un home fou lo que’n tingué la principal culpa: si l’home era
+solament home, (com ho probá sa peresa de anar al concili de Constansa,)
+pót calificarlo’l lector com vulla; si l’home era sant, proba llavors
+que tot lo succehit era inevitable, y que tal volta així ho disposava la
+Providencia, per boca de son oracle, á fi de que renasqués l’antigua
+Espanya.</p>
+<p>En est cas, fòra tot lo succehit sols un secret de Dèu, y dels
+secrets de Dèu no’m pertany á mi parlarne.</p>
+<p>Alabat sia Dèu!</p>
+<p>Fi.</p>
+<div style='text-align:center'>*** END OF THE PROJECT GUTENBERG EBOOK 75136 ***</div>
+</body>
+</html>
+
diff --git a/75136-h/images/cover.jpg b/75136-h/images/cover.jpg
new file mode 100644
index 0000000..9c144ac
--- /dev/null
+++ b/75136-h/images/cover.jpg
diff --git a/LICENSE.txt b/LICENSE.txt
new file mode 100644
index 0000000..6312041
--- /dev/null
+++ b/LICENSE.txt
@@ -0,0 +1,11 @@
+This eBook, including all associated images, markup, improvements,
+metadata, and any other content or labor, has been confirmed to be
+in the PUBLIC DOMAIN IN THE UNITED STATES.
+
+Procedures for determining public domain status are described in
+the "Copyright How-To" at https://www.gutenberg.org.
+
+No investigation has been made concerning possible copyrights in
+jurisdictions other than the United States. Anyone seeking to utilize
+this eBook outside of the United States should confirm copyright
+status under the laws that apply to them.
diff --git a/README.md b/README.md
new file mode 100644
index 0000000..e8cb89c
--- /dev/null
+++ b/README.md
@@ -0,0 +1,2 @@
+Project Gutenberg (https://www.gutenberg.org) public repository for
+eBook #75136 (https://www.gutenberg.org/ebooks/75136)