Initial commitHEAD main

author: nfenwick <nfenwick@pglaf.org> 2025-03-03 23:21:02 -0800
committer: nfenwick <nfenwick@pglaf.org> 2025-03-03 23:21:02 -0800
commit: 08c101b01e0aa70561a5752984b7b9ebb128657f (patch)
tree: 537c755c97baebd2bb78c4575ae351ee0d433c51 /75521-h
2 files changed, 980 insertions, 0 deletions
diff --git a/75521-h/75521-h.htm b/75521-h/75521-h.htm
new file mode 100644
index 0000000..5ee7656
--- /dev/null
+++ b/75521-h/75521-h.htm
@@ -0,0 +1,980 @@
+<!DOCTYPE html>
+<html xmlns="http://www.w3.org/1999/xhtml" lang="ca" xml:lang="ca">
+<head>
+  <meta charset="utf-8" >
+  <meta name="generator" content="pandoc" >
+  <meta name="viewport" content="width=device-width, initial-scale=1.0, user-scalable=yes" >
+  <meta name="author" content="Pere Corominas" >
+  <link rel="icon" href="images/cover.jpg" type="image/x-cover">
+  <meta name="dcterms.date" content="1919-01-01" >
+  <title>Les gràcies de l’Empordà</title>
+  <style>
+html { line-height : 1.5; font-family :
+Georgia, serif; font-size : 20px; color : #1a1a1a;
+background-color : #fdfdfd; } body { margin : 0 auto; max-width :
+36em; padding-left : 50px; padding-right : 50px; padding-top : 50px;
+padding-bottom : 50px; }
+@media print {
+body {
+background-color : transparent;
+color : black;
+font-size : 12pt;
+}
+p, h2, h3 {
+orphans : 3;
+widows : 3;
+}
+h2, h3, h4 {
+page-break-after : avoid;
+}
+}
+p {
+margin : 1em 0;
+}
+a {
+color : #1a1a1a;
+}
+a:visited {
+color : #1a1a1a;
+}
+img {
+max-width : 70%;
+border: 1px solid #555;
+}
+h1, h2, h3, h4, h5, h6 {
+margin-top : 1.4em;
+text-align : center;
+}
+h5, h6 {
+font-size : 1em;
+font-style : italic;
+}
+h6 {
+font-weight : normal;
+}
+ol, ul {
+padding-left : 1.7em;
+margin-top : 1em;
+}
+li > ol, li > ul {
+margin-top : 0;
+}
+blockquote {
+margin : 1em 0 1em 1.7em;
+padding-left : 1em;
+border-left : 2px solid #e6e6e6;
+font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;
+font-size: 90%;
+}
+code {
+font-family : Menlo, Monaco, 'Lucida Console', Consolas, monospace;
+font-size : 85%;
+margin : 0;
+}
+pre {
+margin : 1em 0;
+overflow : auto;
+}
+pre code {
+padding : 0;
+overflow : visible;
+}
+.sourceCode {
+background-color : transparent;
+overflow : visible;
+}
+hr {
+background-color : #1a1a1a;
+border : none;
+height : 1px;
+margin : 1em 0;
+}
+table {
+margin : 1em 0;
+border-collapse : collapse;
+width : 100%;
+display : block;
+}
+table caption {
+margin-bottom : 0.75em;
+}
+tbody {
+margin-top : 0.5em;
+border-top : 1px solid #1a1a1a;
+border-bottom : 1px solid #1a1a1a;
+}
+th {
+border-top : 1px solid #1a1a1a;
+padding : 0.25em 0.5em 0.25em 0.5em;
+}
+td {
+padding : 0.125em 0.5em 0.25em 0.5em;
+}
+header {
+margin-bottom : 4em;
+text-align : center;
+}
+#TOC li {
+list-style : none;
+}
+code {
+white-space : pre-wrap;
+}
+span.smallcaps {
+font-variant : small-caps;
+}
+span.underline {
+text-decoration : underline;
+}
+div.column {
+display : inline-block;
+vertical-align : top;
+width : 50%;
+}
+div.hanging-indent {
+margin-left : 6em;
+}
+ul.task-list {
+list-style : none;
+}
+  </style>
+</head>
+<body>
+<div style='text-align:center'>*** START OF THE PROJECT GUTENBERG EBOOK 75521 ***</div>
+<header id="title-block-header">
+<img src="images/cover.jpg" alt="portada" >
+<h1 class="title">Les gràcies de l’Empordà</h1>
+<p class="author">Pere Corominas</p>
+<p class="date">1919</p>
+</header>
+<p><code>Aquest text ha estat digitalitzat i processat per l’Institut 
+d’Estudis Catalans, com a part del projecte Corpus Textual Informatitzat de la Llengua Catalana.</code></p>
+<h2 id="història-daquest-llibre">Història d’aquest llibre</h2>
+<p>A câl Parent, de Viura, tenen un hort part d’allà dels Campells, a
+les feixes de Riberó, on per una costum antiga no’ls hi donen l’aigua
+fins a posta de sol. Heus aquí un fet que no en farieu cabal i que
+malgrat això ha reglat amb el seu ritme segur la meva vida.</p>
+<p>No poguent regar fins després de la posta de sol, els de câl Parent
+van a Riberó cap al tard. Quan els demés tornen a casa, ells se’n van a
+l’hort, i quan la gent del poble es fica al llit, tot just els de câl
+Parent arriben pels Tipanys i travessen el Ricardell de bella nit.</p>
+<p>A còpia de seguir-se per anys i segles, de l’un gènere a l’altre,
+aquesta costum de sortir a regar a posta de sol, els de câl Parent han
+centrat el tragí de la seva vida en la constant i puntual virtut d’anar
+a tot arreu quan els demés en tornen. Un hom diria que fan tard i no és
+així, sinó que obren moguts per una força irresistible que pua en els
+fonaments del ser aqueixa perfidiosa energia de disposar els treballs i
+els dies segons un ordre regular que té per migdia la posta de sol.</p>
+<p>El meu Pare era fadristern de câl Parent, de Viura, de on se’n va
+anar ben jove cap a França i més tard a Barcelona, per a casar-se aquí
+amb una noia del seu poble, de quin feliç amor vàrem néixer quatre fills
+per art d’una cançó, com veuràs, amic meu, en la setzena gràcia.</p>
+<p>Més vos diré: jo no vaig anar a Viura fins a l’edat de sis anys, i
+més tard, quan, venint de França per on m’havien desterrat, vaig
+retornar-me de mort a vida, en l’Empordà, altres viles i pobles més que
+el de Viura m’aculliren en la bonança del seu dolç repòs.</p>
+<p>Així i tot, per aquells temps ja havia començat a adonar-me d’una
+certa transposició en la meva disposició del temps en vist la dels
+altres. Fins amb perill per a la meva vida, una força misteriosa m’havia
+retingut com si portés una galga en la meva ànima. Una perfidiosa
+resistència em feia devenir a estones violent i contradiccionari.</p>
+<p>Un dia, estant a Viura, anàrem amb l’hereu de câl Parent a fer la
+suca-mulla a Riberó. Era una tarda de Juliol, congoixosa i quieta. Dues
+cardines devallaren al brollador de la font: poaven l’aigua, espolsaven
+el bec i l’alçaven en l’aire. Al caure el dia l’hereu va trencar l’aigua
+i va començar a regar.</p>
+<p>La feina era de molta amusa. Mentres ell tancava un goret i n’obria
+un-altre, ara en la bancada de les tomateres, suara pels ensiams i les
+cols i per aquella escampada de melons que no s’han de senyalar perquè
+es neularien, jo per lo que ell em deia comprenia que els homes de câl
+Parent havien regat aquell hort de molts segles ençà a la mateixa hora i
+amb el mateix tragí. Jo també vaig agafar un tràmec, i la feina no’m va
+venir gens de nou, com si ja fés segles que regués.</p>
+<p>Després vàrem pujar al carro les eines i les viandes collides, i
+marxant per l’Hostal nou i els Tipanys, ja era de bella nit quan
+travessàvem el Ricardell. Però mentrestant a dalt del carro s’havia
+esclarit un misteri de la meva vida: com els meus avis, a trenta hores
+lluny de l’hort de Riberó, seguia regant cap al tard com si no’m dessin
+l’aigua fins a posta de sol.</p>
+<p>Barcelona és la meva pàtria nadiua. Com estimar-la, cap fill de pares
+i avis del Born podria estimar-la més que jo. Mes les aigües profondes
+que reguen les hortes més íntimes del meu ésser, son aquelles aigües de
+la font de Riberó on s’hi abeuraven les cardines.</p>
+<p>Soc l’esqueix d’una vella soca empordanesa trasplantada aquí. El meu
+pare, que era un enamorat del seu país, al cap de cinquanta anys de
+ser-ne fòra parlava con si mai hagués perdut de vista la Tossa fosca de
+Montroig. D’haver-los sentit anomenar tant per ell, sé de memòria els
+noms de les terres i els motius de les cases, i els còrrecs i les
+muntanyes i els meners. Mes el meu panegirista m’ho feia imaginar tot
+tan gran, que la primera vegada d’anar a Viura, quan tenia sis anys, diu
+que preguntava on era la Rambla.</p>
+<p>El cas és que jo he viscut espiritualment a l’Empordà tota la meva
+infància, i que si rego a posta de sol, no és perquè sigui empordanès,
+sinó perquè als meus avis no els hi daven l’aigua fins aquella hora a
+Riberó. No voldria pas que els empordanesos me’n tinguessin quimera per
+aqueix retret. Aqueixa transposició del temps em recorda els meus
+origens, però no els explica, ni n’és la seva sola conseqüència. Si no
+conto are les virtuts que em venen de l’Empordà és perquè no ve a tom
+escriure aquí la meva apologia.</p>
+<p>A totes les terres de regadiu hi deu haver un gènere com el meu, el
+gènere dels que reguen a posta de sol. I no tindria res d’estrany que
+algun lector amic trobés la clau per a explicar-se certs misteris de la
+seva vida pública en aqueixa que fós també la característica de la
+pròpia gènera.</p>
+<p>Ja feia temps que volia escriure el llibre del meu Empordà. El Pare
+me’n havia encomanat l’amor; la Mare me’n havia fet sentir la poesia.
+Convidat a presidir els primers Jocs Florals de l’Ateneu Empordanès,
+vaig decidir-me a escriure el llibre tal com el duia damunt del cor.</p>
+<p>Heus aquí l’història de Les Gràcies de l’Empordà, covades en la llar
+paterna, congeminades a Barcelona, escrites a Sant Pol de Mar i llegides
+a Figueres. Per la llur distribució exterior poden fer pensar en <em>Li
+trento bèuta dou Martegue</em>, cantades pel felibre provençal Carles
+Maurras, encara que no s’hi assemblen més de lo que un sonet amb
+qualsevol altre sonet.</p>
+<p>El seu istil potser recordi el dels poemes i assaigs didàctics de la
+decadència llatina, per tant que en el temps de la seva redacció llegia
+en Avienus, Palladius, Censorinus, Aratus, Julius Obsequens, Rutilius
+Numatianus i Aurelius Victor aquelles descripcions geogràfiques i de
+costums del camp, epítoms d’història i altres assaigs que ens conten en
+vers els fenòmens de la celístia, les gestes dels homes i els accidents
+de la terra i de la mar, amb una delicadesa d’expressió, amb una
+ponderació d’imatges i un sentit arquitectònic de l’obra literària que
+fan encara avui la delícia de les meves hores de reposada soledad.</p>
+<p>Tal vegada recordaràs, empordanès amic, que a Figueres les gràcies
+eren setze en comptes de trenta dues, i que l’ordre i fins la redacció
+d’alguna d’elles ha variat. Això ve de que l’obra que havia de llegir-se
+per la Mare de Déu de Desembre de l’any disset no s’ha acabat d’escriure
+fins a l’istiu de l’any divuit. També un hom diria que l’autor ha fet
+tard, mes are tu, lector intel·ligent, que coneixes el ritme interior de
+les més meves coses, ja compendràs que l’obra fou escrita amb la
+puntualitat precisa d’un home que rega a posta de sol.</p>
+<p><em>Sant Pol de Mar, 17 d’Agost de 1918.</em></p>
+<h2 id="les-gràcies-de-lempordà">Les gràcies de l’Empordà</h2>
+<h3 id="porxo">Porxo</h3>
+<p>Si et plau escoltar-me, amic empordanès, et contaré les trenta dues
+primeres gràcies que li trobo al venturós país que s’extén des de les
+Alberes als Montgrins i des de la muntanya de la Mare de Déu del Mont
+fins a la mar de Rodas i d’Empòrias.</p>
+<p>Assentem-nos damunt d’aquell marge, part d’allà dels tamarius, on
+estarem a recés del sol ponent i de la tramuntana. Guaita els tórts que
+passen devès Palol, venint de Llers, gurmands d’olives. Aviat el
+Desembre espolsarà els fruits damunt de la terra i les pagesetes balbes
+plegaran la collita i els tórts hauran fuit. Mes aleshores els ordis i
+els blats i les userdes començaran a verdejar.</p>
+<p>Aquí la terra sempre és bella i clement, per tant que no hi ha
+paratges desolats i que els elements de la natura no s’hi manifesten en
+urc crudel contra l’existència de l’home. Cada mes de l’any porta el seu
+fruit, cada vall té la seva corrent d’aigua. Aquí havia de cantar-se
+aquella cançó, tresor d’esperances que vaig apendre dels llavis
+maternals:</p>
+<div class="hanging-indent">
+<p>No hi ha lliri sense flor,<br> Ni rosa sense poncella,<br> Ni noia sense
+galan,<br> Ni una nau sense bandera.</p></div>
+<p>Comencem a comptar. Jo les aniré dient una per una, i tu vigila que
+cap número em passi per alt. Són les gràcies de la terra i dels homes,
+gràcies del cos i de l’ànima. N’hi ha que són com lliris d’aigua d’una
+sola fulla, i n’hi ha que són com magranes o com panotxes a punt de
+desgranar.</p>
+<h3 id="i-la-gent-empordanesa">I<br> La gent empordanesa</h3>
+<p>La primera gràcia de l’Empordà és la franca i noble i forta gent
+empordanesa. En la fondària dels seus ulls s’hi veu un cel clar de
+tramuntana. En la còrpora ossuda i musculosa ens mostra el llegat d’una
+raça de treballadors de la terra, intrèpida en les artigues, toçuda i
+brava en el batre les roques, confiada en la pròdiga provisió del sol,
+segura de la voluntat de triomfar per son lliure albir. L’empordanès és
+alegre per la seva llealtat, és valent perquè avorreix la mentida i és
+franc perquè estima la virtut. Si voleu saber lo què són l’hipocresia,
+la pobresa d’esperit, la fúria gasiva, l’encongiment místic, la
+traidoria o la perfidiosa quimera, no hi vingueu pas a l’Empordà. Les
+bruixes de Llers han fuit devès el Puig de Bassegoda i el Canigó, i de
+cap a cap de la plana l’empordanès parla amb veu alta i treu l’ànima en
+fòra com un pagà, és hospitalari, recte i compassiu com un creient, i si
+no realisa l’ideal del varó perfecte, és per aqueix pols de vanitat i de
+sensualisme, que li fà avorrir les lleis posades a la virtut, els
+artificis socials del poder, de la moda i de l’iglésia, i els entrebancs
+rituaris de l’amor.</p>
+<h3 id="ii-la-ciutat">II<br> La ciutat</h3>
+<p>La segona gràcia de l’Empordà és la ciutat: de la mar, del pla i de
+la muntanya tots els camins hi porten, com en el cos de l’home totes les
+venes van o venen del cor. La ciutat com en els temps de Roma, és aquí
+el lloc on es consagren els actes de la vida civil. L’empordanès
+agrícola dorm a la vora de l’iglésia rural, on el cristianisme ha servat
+la tradició dels deus llars; mes quan ha de vendre els fruits de la
+terra o ha de comprar les eines del treball, cerca en la ciutat
+l’abundor dels mercats o de les fires, on el blat vessa de les mesures
+com una pluja d’or. Aquí venen els pares a contractar els pactes
+nupcials de les famílies noves, aquí cerca l’home el dolç mareig de la
+plebs marxanta que crida i atrau, i riu i gesticula en la bonança de les
+més pacífiques victòries. A la tarda tornaran les corrues malincòniques
+a caminar amb recança devès la solitud de les viles adormides al camp;
+però mentrestant l’empordanès viu aquí les seves hores de ciutadà, en
+els hostals i en els espectacles públics, en els cafès i en les vies
+d’on es lleva el rebombori humà, i pacta davant del depositari de la fe
+pública, i proveeix de tot el bé de Déu de les delícies exòtiques, i
+recull noves del món, espurnes de cultura, esperances de vida nova,
+llavors per a la sembra, i resplendor.</p>
+<h3 id="iii-les-muntanyes">III<br> Les muntanyes</h3>
+<p>La tercera gràcia de l’Empordà és la corona de muntanyes del seu
+front. Lluny de la terra dels meus pares jo les veig aclucant els ulls,
+assentades amb la majestat del seu etern repòs, llevar les espatlles
+sota el blau mantell d’un cel puríssim. Allà en la punta de Llevant
+recordo el cap d’En Orfeu guaitant el mar damunt les ones ressonantes.
+Més enllà del coll de Banyuls, encara em sembla escalar l’empit que mena
+a la punta partida damunt les runes de Sant Pere de Roda. Muntanyes de
+Recasens, les que heu vetllat de dalt estant de la tomba del gegant la
+llar sagrada dels meus pares ¿còm vos podria oblidar? Allargant-se devès
+les terres de ponent, veig les Salines amb la seva cresteria de roques i
+penso en la barra de Rol·land que els braus fills de Massanet fan servir
+de farola d’ensà que va apagar-se la flama d’una tradició heroica. I
+¿quí no ha pujat per Sant Llorens i Albanyà a dalt del puig de
+Bassegoda, an que no sigui per a conèixer al peu del cingle el rentador
+de les bruixes? Per entre mig d’unes i altres muntanyes ens guaita l’avi
+Canigó, que porta blanca la pelliça, i com si volgués resguardar-nos del
+Ponent malèfic, la Mare de Déu del Mont exten la seva ampla tossa,
+servant el dolç secret de tantes verges que l’esperança de properes
+núpcies feu relliscar de dalt a baix de la pedra rossolanta. I aixís va
+cloent-se la corona, casi aplanada cap al Sur, fins a la mar, per la
+serra dels Montgrins, que sembla una immensa rata-pinyada, i les comes
+baixes de l’Escala, que empenyen per guaitar aigües endins les Illes
+Medes. ¡Ai belles muntanyes de l’Empordà, per més que en siguin de
+gemades les aigües de les vostres fonts, encara ho són més les maternals
+memòries que serveu per a mi! Vosaltres sou les meves muntanyes de
+Judea, en les vostres delitoses valls hi he imaginat tots els Betlems de
+la meva infància, i és per les vostres rutes boscanes per on arribaren
+els meus Reis de l’Orient.</p>
+<h3 id="iv-empòrias-la-grega">IV<br> Empòrias la grega</h3>
+<p>La quarta gràcia de l’Empordà que li dóna la glòria del més noble
+llinatge és Empòrias la grega, per on la sang i la cultura de Fòcida
+devingueren la sal de la nació Indiketa. Ja en temps de Titus Livi les
+tres ciutats tancades a dins del clos de les muralles, la grega, la dels
+fills del país i la romana, que hi fondà César, no eren més que una sola
+metròpoli que escampava terres endins la civilisació mediterrània. Quan
+els normans acabaren la destrucció de la ciutat, aquesta havia ja
+emmotllat per sempre la estructura espiritual d’un poble. D’aquelles
+“<em>nationem rebellantem magis temere, quam constanter bellantem</em>”
+que hi havia trobat Porcius Cató, dels nadius “<em>tam ferae et
+bellicosae genti</em>” contra qui s’havien defensat els foceus per una
+muralla de quatre cents peus de circuit, no en restava memòria. Mentres
+que avui encara, regirant la terra, es troben les muralles i han pogut
+redressar-se les columnes dels porxos i les ares dels temples, grises de
+les darreres cendres, i les estàtues dels déus. ¿Còm ho diria? No sols
+es troben ànfores en la mar i pedres paganes en les creus, màquines de
+guerra i mosàics i sepulcres i joies d’or i fins els cubículs de les
+cortisanes davall les sorres del golf, mes us dic ben verament que si
+avui podíem cavar en l’ànima d’un empordanès, hi trobaríem rel·liquies
+sentimentals qui li pervenen de la Grècia i de la Roma antigues.</p>
+<h3 id="v-la-tramuntana">V<br> La tramuntana</h3>
+<p>La cinquena gràcia de l’Empordà és la tramuntana, parlant amb perdó.
+Tant si ve de Canigó, com si baixa de Recasens o dels colls de Panissars
+o de Banyuls, la tramuntana esbandeix el cel, purifica l’atmòsfera i
+presenta les arestes de les coses a la més clara percepció dels nostres
+sentits. L’empordanès la tem perquè encara és més franca i més valenta
+que ell, mes al cap de temps de no sentir-la cantar alegre i
+esbojarrada, oprimit per la boira i la congoixa, la desitja i l’anyora.
+Runes d’Empòrias la grega ¿no fou la tramuntana la que us va colgar?
+Contra ella enristra el pagès els ceps de la vinya, i el vell cerca el
+recés solei per a resguardar-se’n. ¡Quàntes vegades he sentit arribar de
+lluny els seus bruels de dalt estant del Serrat de la Creu en el camí de
+Terrades, mentres al coll del Portús es llevava la polseguera del seu
+galop! El cor s’oprimia pensant en les esperances perdudes pel flagell
+d’aquella fúria escabellada que picola les gèmoles tendres de les
+tòries, i espolsa el garró de les oliveres, i ajeu els blats i les altes
+userdes, i aixeca núvols d’arena en les platges del golf. Mes tant se
+val, serà una gràcia terrible si voleu, però si no fos la tramuntana, ni
+vosaltres els empordanesos seríeu tal com sou, ni aquesta plana fóra
+l’Empordà.</p>
+<h3 id="vi-els-pagesos">VI<br> Els pagesos</h3>
+<p>La sisena gràcia de l’Empordà són els pagesos. Quan els romans
+portaren aquí la seva economia rural, ja hi trobaren uns treballadors de
+la terra a qui feia saquejar pels seus legionaris Porcius Cato. El pagus
+fou l’agrupació comarcal, en la que s’hi esparpillaven les Viles, cada
+una d’elles d’un patrici romà. Per oposició als ciutadans que vivien en
+la Civitas, els que de nit s’aplegaven en els caserius que hi havia al
+mig de cada Vila, en el pagus, un dia s’anomenaren pagenses. Els
+primitius indikets foren convertits en una població d’esclaus i lliberts
+amb algun que altre ingenu que han dut fins ara la barretina vermella,
+com un record de la seva lenta i gradual emancipació. Són germans de la
+gleba, arbres d’un plançó humà que han vist passar per damunt d’ells les
+ruades dels pobles anant i venint dels Pirineus, mentres ells, aglapits
+a la terra, servaven la sang pura de tota barreja forastera. Aixís és
+com aqueixa gent antiga són una gràcia més de l’Empordà, veritables
+fills de la terra, escalabornats i contornats i lliberats per ella. Un
+xic burletes per a riure’s de lo que va i ve, aspres en el guany i
+posseits d’un sentiment de la propietat que enfonza les seves arrels en
+vint i dos segles d’adscripció al territori, són els ferrenys hereus
+d’una raça ibèrica, amb un cor que tusta valent sota la post del
+pit.</p>
+<h3 id="vii-lesperit-de-llibertat">VII<br> L’esperit de llibertat</h3>
+<p>Una altra de les gràcies de l’Empordà és l’esperit de llibertat. La
+constitució de la família catalana en el centre d’un domini territorial,
+ha fet de cada cap de casa un sobirà gelós del propi imperi. Al pla i a
+la muntanya cada masia era un castell i fins el cabaler que sortia de la
+casa per a crear una família nova en un foc nou, obrava impulsat pel
+mateix sentiment. La família fou més que en lloc a l’Empordà un centre
+de resistència contra l’opresió i la tirania exteriors, d’on ve que les
+idees democràtiques hagin trobat aquí un nombre més gran d’elements
+socials per a encarnar-se i triomfar. Aqueixes famílies territorials,
+són minúscules aristocràcies que donen constantment nous plançons per a
+la més pura renovació de la raça i són a l’hora els més fidels campions
+de la llibertat política.</p>
+<h3 id="viii-la-tradició-clàssica">VIII<br> La tradició clàssica</h3>
+<p>La vuitena gràcia de l’Empordà és l’intensa vitalitat de la seva
+tradició clàssica. Els grecs de Rodas i d’Empòrias han extès les seves
+colònies per tota la plana i aixís, en l’ànima empordanesa, per la
+claretat de la concepció, per l’harmonia arquitectònica de la forma, per
+la lògica del pensament i pel realisme en l’interpretació de l’art i de
+la vida, hi ha el llevat d’aquell equilibrat humanisme que va
+manifestar-se noblement en els Diàlegs de Plató i en les estàtues de
+Praxitel. Com en altres temps de Roma, l’organisació del treball
+agrícola fà persistir les Viles tot a l’entorn de la Ciutat, amb la que
+constitueixen una sola economia rural. Ha desaparescut l’antic dominus i
+el dret romà s’ha entreviat d’influències cristianes. Lo que foren
+antigament nuclis servils són avui glebes de famílies alliberades, mes
+de segur que la divisió territorial econòmica no ha canviat i que són
+les mateixes agrupacions romanes les que al cap de dos mil anys
+segueixen menant els camps a Vilasacra, Vilafant i Vilatenim, a
+Vilabertran, Vilarig i Vilacolum, a Viladomat, Vilamalla i Vilamaniscle,
+a Vilanant, Vilamacolum i Vilajuiga, a Vilademires, Vilahur, Vilarrobau
+i Vilopriu. ¿No serien fins alguns noms d’aquestes viles deformació del
+que antigament varen pendre de la família de llur patró?</p>
+<h3 id="ix-el-golf-de-roses">IX<br> El golf de Roses</h3>
+<p>La novena gràcia de l’Empordà és el golf de Roses. La terra va
+atraure un dia les ones de la mar a la seva falda, i ara la mar hi està
+tant bé i et troba tant bella, graciosa plana empordanesa, que no s’en
+vol tornar. De l’una banda rompen les aigües contra la roca dura i el
+ressò musical de la seva lluita evoca la divina memòria d’Orfeu; en
+l’altra punta entra la mar en els replegs de la muntanya, i damunt de la
+conca encoixinada d’algues, crea la meravella de les cavorques i
+cobaumes, i aquella més esplèndida de la Cova de les Cambres que al
+llevar-se el sol s’omple de lluminoses harmonies. El nostre poeta
+nacional va cantar-nos de Roses les seves gràcies de sirena; les dunes
+de la platja són com muntanyes que van de camí. Si al cap dels segles
+els dos bergans que besunyen per a omplir el golf acaben per
+foragitar-lo de la teva falda, plana gentil de l’Empordà, el mar llatí
+et trobarà d’anyor, com el desterrat la pàtria llunyana.</p>
+<h3 id="x-la-muga">X<br> La Muga</h3>
+<p>La desena gràcia de l’Empordà és la Muga, que si té nom de dona com
+una gabatxa, no replega una gota d’aigua que no hagi plogut en terres de
+llengua catalana. La Muga és el riu empordanès, que no es riu, i encara,
+fins després d’ajuntar-se amb les rieres de Bussols i de Cursavall. Jo
+la som passada sense adonar-me’n caminant del Puig de Bassegoda fins a
+Custoja i Sant Llorens dels Cerdans. Però d’Albanyà a l’altre Sant
+Llorens de la Muga, xamosa vall d’adustes delícies, les aigües clares
+corren més abundantes pel seu llit. Tal vegada passava per allí alguna
+ruta romana, perquè encara avui s’hi veuen les runes de tres ponts.
+Anant de Viura a Buadella, per a pujar a la Mare de Déu de la Salut,
+tornes a trobar la Muga més ampla i potenta. ¡Quàntes vegades he seguit
+tot a la vora del seu vas, venint de les Escaules cap a Pont de Molins,
+i me he deturat a reposar al peu de la cascata de la Caula que salta pel
+cingle, com una cua de cavall esgarrifada per la brisa! A cada banda de
+ribera, les terres pujen altes, deixant una ampla vall on les runes
+d’una iglésia romànica acaben de donar un aire sentimental al paissatge.
+També aquí els meus records es confonen amb els d’aquell esperit rodamón
+que va ser el meu Pare: els marges humils del Ricardell i els canyissos
+del Llobregat, les hortes de Riberó i l’extesa de la Muga devès Cabanes
+i Perelada, s’entrevien talment amb els episodis de la gesta paternal
+que ben sovint no sé si era ell o era jo que aquella vegada trèiem les
+anguiles de sota les pedres i se’ns esmunyien del puny clos. I de aquí
+cap en mar trobes la Muga anant a Roses i a Cadaqués, la nova i la
+vella, abans de perdre’s en els estanys traidors al caminant, tristos
+paratges on conta la llegenda que s’hi oeixen de nit bruels misteriosos,
+sospirs de fades o tal vegada lamentacions dels déus antics de
+Rodas.</p>
+<h3 id="xi-les-flaones-de-perelada">XI<br> Les flaones de Perelada</h3>
+<p>La onzena de les gràcies de l’Empordà són les flaones de Perelada. Es
+coneix que quan el meu pare era infant, encara feien a Perelada les
+flaones més exquisides de menjar. I com que sempre n’havia sentit a
+parlar a casa tant delitosament, quan vaig anar per primera vegada a la
+vila senyorial dels Rocaberti em dalia per a tastar-les. ¡Mes ai! que
+allí no més em mostraren el Palau, la Biblioteca, el claustre romànic
+del convent. ¿I les flaones? preguntava jo. Però per més que vaig
+preguntar-ho, ni d’on les fan, ni d’on les venen m’en va saber donar raó
+ningú. Heu’s aquí com per a mi les flaones de Perelada han vingut a ser
+una ambrosia incomparable, perquè no hi ha res tant dolç com la recança
+de la delícia perduda. Cada terra té les seves llaminedures, relíquies
+venturoses de les festes tradicionals, postres pageses que l’home
+expatriat espera amb alegria, perquè li porten l’aspre sentor ingènua i
+humil de les coses que anyora. I per damunt de totes les coses que
+m’arriben de l’Empordà, la més dolça expressió i el més felíç compendi
+d’elles, són aquelles flaones de Perelada, que no he pogut tastar, com
+d’ençà que els déus pagans no van per la terra ningú ha tornat a
+saborejar la seva incomparable ambrosia.</p>
+<h3 id="xii-les-cases-senyorials">XII<br> Les cases senyorials</h3>
+<p>La dotzena gràcia de l’Empordà són les cases senyorials d’Empòrias,
+Perelada, Rocaberti. Escomparses avui, per elles tingué un dia
+l’història de la terra des de la carretera romana fins a la mar i des de
+les Alberes a les marges del Fluvià, una certa unitat que per a prop de
+cinqcents anys revesteix els atributs d’una Monarquia. Val a dir que la
+dinastia dels Hucs i dels Pons d’Empòrias, encara que pel seu seny
+polític i per la fermesa del caràcter sembla autoctona, per la barbària
+i la violència no correspon al temperament equilibrat dels fills del
+país. L’empordanès té un sentiment romà de la cosa pública, d’on deriva
+un feix de drets, de deures polítics que és amic de cumplir amb coratge
+i llealtat. Mes no sabria ser cruel ni sanguinari, i això fa pensar si
+el gènere d’avui ve més de la família pagesa que d’aquella raça
+dominadora pervinguda del Nort. L’hegemonia de la casa de Rocaberti
+juntament amb la llibertat dels remenses i la bonança dels temps,
+restauraren el seny de la tradició grega-romana, amb el seu gust pels
+treballs de la terra, les suaus gestes del comerç i el conreu de les
+arts més nobles. Mes aleshores fou quan la nostra desventurada pàtria
+conegué l’urc i la tírria implacable dels senyors reis que la
+trepitjaren i la reduiren a una vida de ronyoses misèries. Aixís és que
+tampoc l’Empordà va conèixer les delícies gentils de la Renaixença, de
+les que hauria estat altrament un bell fogar, per tant que no més havia
+de remoure la terra de les vinyes per a renovar les memòries del món
+antic. Si avui encara vols tu, excursionista sentimental, aspirar el
+perfum de lo que fou redós d’adustes aventures o senyorial umbràcul
+d’exquisides delícies, pujaràs pels corriols cap a llevant de la
+Junquera a les runes del Castell de Rocaberti o faràs el romiatge de
+Campmany i Cantellops cap al Castell de Recasens, o de Vilajuiga estant
+visitaràs les runes del Castell de Quermançó, o en la mateixa vila de
+Perelada fruiràs en el Palau dels Comptes la gaubança del més noble
+casal de Catalunya la Vella.</p>
+<h3 id="xiii-la-dama-del-castell-de-quermançó">XIII<br> La Dama del Castell
+de Quermançó</h3>
+<p>Una altra de les gràcies empordaneses és la Dama del Castell de
+Quermançó. Del Castell encara avui en podeu veure les runes damunt de
+Vilajuiga. Ara, si la dama era comtesa o no era comtesa, això és segons
+un ho canta en la cançó. Tenia l’ànima molt petita i el cos molt gran,
+talment que l’ànima governada pel seu cos va dur una vida alegre i
+dispendiosa. La dama se’n va fer la corona i el castell, i va venir tan
+pobre com els pobres de Jesucrist. Aleshores fou quan va menjar un dia
+pa amb nous i ho va trobar més bo que’l llamí dels convits senyorials.
+Heus aquí lo que canta la pagesa de l’Empordà quan l’home de casa i els
+seus fills no troben prou rica la menestra. Estrafà la veu de la dama i
+diu que si arriba a saber què bones que eren les nous amb pa…</p>
+<p>“Encara fóra comtesa Del Castell de Quermançó”.</p>
+<h3 id="xiv-el-cap-de-creus">XIV<br> El Cap de Creus</h3>
+<p>La catorzena gràcia de l’Empordà és el Cap de Creus que s’enfonza com
+punxaguda llança en el flanc de la mar profonda. Guaita pel Nort el Cap
+Cerver i el port de Venus Kytereia; pel mitjorn allarga l’esguard fins a
+les escales d’Aníbal, i mar endins per les pulcres matinades d’hivern
+obira els cimals de Mallorques. Per a disposar l’esperit a cantar les
+belleses del Cap de Creus, l’escriptor té d’embriagar-se en la remor de
+les batalles, en l’encens dels oficis divins, en la joconda alegria de
+les núpcies i en el ressò august de les marxes triomfals. En lloc es
+presenta la naturalesa més èpicament valenta i hermosa. Les ones canten,
+rutllen i s’esberlen contra’l mur gegant; el vent, que brunzeix amb
+inefable parfonia les escabella, i escampa per l’aire el seu ruixim; del
+peu de l’ara munta una forta alenada d’aromes marines. Hi ha quelcom en
+l’ànima empordanesa que no s’explicaria sense la presència d’aquella
+immensa cavalcada de roques pirenenques, atretes mar endins per les
+eòliques ressonàncies de la lira d’Orfeu. Damunt de la mola sembla que’t
+trobis en la proa tallanta d’una nau gegantina que marxa impàvida
+rompent les ones bramulantes que rera’l vel de blanca espuma harmonisen
+tota una sinfonia de blancs de zèfir i de verts d’esmeragda amb reflexes
+indefinibles d’àgates i rubís, morats i roses que transparenten l’ombra
+dels espadats i de les cales, i els sorrals i les roques, i l’espessa
+forra de les algues marines.</p>
+<h3 id="xv-les-cançons">XV<br> Les cançons</h3>
+<p>Una de les més nobles gràcies de l’Empordà són les seves cançons. La
+meva Mare sabia que’m plavien molt, i perxò més d’una tarda, quan ens
+quedàvem sols a casa cap als darrers anys dels meus estudis
+universitaris, havíem passat hores de reposada i divina contemplació,
+ella cantant baixet sense deixar la feina de repassar la roba, i jo
+escoltant amb l’imaginació perduda en les boires del més dolç somniar. I
+m’en recordo, que n’hi havia una de cançó que ella cantava més sovint,
+amb veu més tremolosa, com aquell que repassa un tendre record. Després
+nuant disperses memòries, he vingut a compendre que aquella era la cançó
+que li cantava el meu pare en les serenades del seu festeig:</p>
+<p><em>Maries són Maries Maries m’han de matar; Si les maries em maten
+El morir no’m recarà.</em></p>
+<p>El nom d’ella i morir; el morir i el nom d’ella. No hi ha res més a
+la cançó. Cantem-la, cor meu, cantem-la ànima meva</p>
+<p><em>Maries són Maries</em></p>
+<p>que com més la canto més em sembla que jo soc fill d’una cançó.</p>
+<h3 id="xvi-el-fluvià">XVI<br> El Fluvià</h3>
+<p>La gràcia setzena de l’Empordà és el vell Clodianus que remontaven
+altre temps les naus de Fòcida, carregades de sedes, de porpres i
+d’aromes, estàtues i gerres i armes bellament brunyides, escampant
+l’alegre abundància d’una civilisació nova. Quan les sorres del golf
+cegaren el port de l’Empòrias abandonada, el Fluvià trencà de camí i
+cercà redós vora les cases de Sant Pere. Des de la gola fins a Sant
+Miquel, he passat en els seus marges hores de la més suau delectació,
+tot imaginant, com un empordanès de pura sang, si podria enfondar-se
+prou el jas del riu per a fer-lo navegable fins a més enllà de
+Vilarrubau. Allí hi he construit un port interior, per on podrien
+escolar-se les riqueses meneres de la nostra vessant dels Pireneus. Per
+les terres salpastres que s’extenen dejust Sant Pere fins a la mar, no
+hi vagis a cercar, amic rodamón, més que sensacions d’una punyenta
+malinconia. Però si pujes en barca riu amunt, quan seràs aprop de
+l’Armentera, l’aigua et fallarà, és ben veritat, mes la terra la
+trobaràs sempre més hermosa. El riu esfilagarsa els seus meandres per un
+pedregal amplíssim vorejat d’arbredes fins a Torroella de Fluvià. Allí
+t’ensenyaran la llarga mota de una cana d’alçària, per on va saltar
+l’aigua, una vegada de bella nit entre els bruels furients de l’estup i
+la remor lamentable de les campanes, enduent-se’n devès la mar la
+pobresa dels pagesos, el bestiar de les corts, l’oli de les gerres, el
+vi de les bótes, el gra de les paneres i les moles de palla i les
+userdes. El riu s’estreny cap a Ventalló, més amunt del pas, per on el
+travessen les tartanes de l’Escala, i quan ets a Vilarrubau, el riu et
+porta a les meravelles de Palol, on un vell patriarca va escriure versos
+en les alzines centenàries i va decorar les pedres amb dístics d’Horaci.
+Més amunt de Bàscara, cap a Esponellà i Besalú, els marges del riu ens
+allunyen de l’Empordà on les gràcies d’un altra rodal de Catalunya, la
+vella, el volen amb elles, per a gaubança dels seus fills.</p>
+<h3 id="xvii-les-gallines-de-marsà">XVII<br> Les gallines de Marsà</h3>
+<p>Una altra de les gràcies de l’Empordà són les gallines de Marsà que
+van a ponre a Garriguella. ¿No n’heu sentit parlar? Tu faràs, diuen, com
+les gallines de Marsà que van a ponre a Garriguella. Del temps de
+l’avior que tota la plana en bescanta la fama. Gallines de Marsà,
+descuidades feineres ¿què hi trobeu en les porxades de Garriguella que
+no ho tingueu a casa? ¿Serà potser que us lleven un defecte que no
+teniu? Ah ¡bergant empordanès, fadristern rodamón! ¿no ets tu l’eterna
+gallina de Marsà, la que escampes per tota la terra catalana el dó
+inestroncable de la teva energia? ¿no ets tu el que cerques el nial
+meravellós? Si és aixís, gallines de Marsà, si és un ingenu esperit
+d’ultracuidança lo que us mena a ponre en la porxada del veí, beneïda
+sigui la vostra energia generosa. Entre tota la plana on els homes
+feconden la terra pròpia amb el seu treball, vosaltres les gallines de
+Marsà, sereu una nova gràcia, com un pols d’humana flaquesa dóna més
+noble relleu a la virtut.</p>
+<h3 id="xviii-el-sacrifici-difigènia">XVIII<br> El sacrifici d’Ifigènia</h3>
+<p>La gràcia que fa divuit de l’Empordà és el mosaic que representa el
+sacrifici d’Ifigènia. Per entre mig de les vinyes enristrades cap a
+tramuntana arribeu a la barraca que tanca el delicat tresor. L’harmonia
+dels colors, la disposició i el moviment de les figures, la varietat de
+sentiments que s’hi expressen amb un art que commou, el realisme del
+dibuix, l’estilisació dels elements decoratius, i fins la representació
+espiritual de la devesa caçadora del cervo, i del poeta diví amb la seva
+lira, us deixen que no teniu cor per a sentir i ulls per a contemplar.
+L’home que està a la dreta d’Ifigènia és ben verament d’un art exquisit.
+Quan us en torneu cap a l’Escala amb el regust de l’impressió que acabeu
+de fruir, l’imaginació es posa damunt de les ares d’Empòrias i li sembla
+que les runes es lleven i que’ls foceus vetllen encara damunt les
+muralles gregues de la ciutat.</p>
+<h3 id="xix-la-parla-cadenciosa-de-les-noies">XIX<br> La parla cadenciosa de
+les noies</h3>
+<p>Una altra de les gràcies de l’Empordà és la parla cadenciosa de les
+noies com un cant pla que no té fi. També els homes allarguen amb
+arroceganta entonació els darrers elements sil·làbics d’una clàusula.
+Mes la variada cadència del parlar de les noies té modulacions que’s
+podrien seguir amb les cordes d’una arpa. Tal vegada les filles del país
+varen apendre de les noies gregues aquesta gràcia de la parla cantada
+que no tindria explicació en les llengües modernes. És lo cert que la
+cadència ha persistit fins ara com una senyal de distinció i de finesa
+en el sentiment. Els foceus dugueren aquí una llengua que per la riquesa
+de la quantitat sil·làbica devia semblar un cant als indikets rústecs. I
+els llurs descendents que oblidaren amb el temps aquell dialecte de la
+llengua grega, associaren el seu cant a la noblesa del cor i del
+pensament. Avui les multituts barroeres de la Ciutat consideren la
+cadència com una senyal de rusticitat i de pagesia; mes les noies
+empordaneses, movent-se per un natural envit de gràcia, canten per a
+embellir la dolça parla amb una nova seducció.</p>
+<h3 id="xx-els-burros-de-viura">XX<br> Els burros de Viura</h3>
+<p>La vintena gràcia de l’Empordà són els burros de Viura. ¿Per què serà
+que la fama se l’emporten els burros, mofeta empordanès, que’t daleixes
+per la sàtira burlesca? Quan els aventurers de Viura anaven per plans i
+muntanyes a venre guix, diu la fama que’ls burros arribaven als pobles
+una estona abans que’ls guixeters. I els pagesos deien: –Ja són aquí els
+burros de Viura.– I quan més tard arribaven els guixeters, deien: –Ja
+han arribat els guixeters.– Sortien de bella nit per camins bosquetans,
+vorejant el ribast, a la claror de les estrelles, i a punta de dia ja’s
+trobaven pels encontorns de Massanet o de Llansà, damunt de la Selva o a
+la vista de Sant Pere Pescador. Aquella marxa per les tenebres els
+acostumava a no tenir por de res ni de ningú, d’on va neixer un gènere
+que’s dalia per a rodar món a la ventura i capaç de jugar-se el burro i
+el guix. Va venir un dia que a l’Empordà la filoxera corsecà les vinyes,
+i les cases pairals més velles varen trontollar de soc-arrel. A tot
+arreu varen acabar-se les festes i la gent va començar a emigrar. I
+aleshores fou quan aquella gent que no coneixia la por, va resoldre
+vendre les darreres joies i les arques i les faldilles de seda de les
+àvies i els gipons, i armats com pogueren marxaren cap a França a
+comprar els brocs i els barbats de la vinya nova. El govern de l’Estat
+havia posat un cordó sanitari a la frontera, per a que no entrés la
+plaga que ja teníem dins, i el comerç de tota mena de plantes era
+terriblement perseguit. Mes els guixeters de Viura que no tenien por a
+ningú, passaren amb la seva càrrega sagrada pels paratges més solitaris
+de les muntanyes de Recasens. De bella nit arribaren a la carena amb
+l’intrèpida voluntat d’abatre tota mena d’obstacles que’ls hi barrés el
+pas. I ara, digues, mofeta empordanès: ¿Tornaràs a burlar-te dels burros
+de Viura? Pensa en la dolça abundor de la vinya nova i no t’oblidis dels
+que te la van portar. Perquè jo t’asseguro que aquella nit, com una
+re-ira de Déu, no foren pas els burros els que van arribar primer.</p>
+<h3 id="xxi-les-runes-de-sant-pere-de-roda">XXI<br> Les runes de Sant Pere
+de Roda</h3>
+<p>La gràcia que fà vintiuna de l’Empordà són les runes de Sant Pere de
+Roda. Els frares n’han fuit; les santes relíquies foren escampades per
+cenobis llunyans, els altars no serven les beneites imatges, ni els
+candelers, ni els antipendis antics. En les cel·les benedictines no hi
+ha rastre dels vells incípits que hi va llegir fa tants de segles el
+frare Gerbert; la Bíblia daurada amb amor d’ingenues figures romàniques,
+està reclosa en un Museu estranger. Mes ni la mà dels homes ni els
+improperis del temps han pogut despullar a les runes esbatanades i
+ensorrades, del seu cordial encís. Com vella arca de sàndal, cada vegada
+que l’estellen, amb la darrera estella renova el seu perfum. De Rodas la
+grega vas treure’n en els primers dies de la colonisació benedictina el
+teu nom cristià. Com una estrella morta, després d’haver estat per molts
+segles lluminària guiadora dels sentiments i de la raó dels homes, ara
+romans apagada en la teva augusta soletat. Però en la teva nit no restes
+perduda i oblidada, estrella morta d’ una pàtria que no vol morir. Costa
+amunt per les vinyes de Palau Sabardera ¡quins raïms negres més dolços
+que s’hi fan! jo he pujat com apassionat romeu per les mateixes rutes
+que hi va seguir el meu pare, i he sentit la punyenta emoció d’adorades
+memòries al trepitjar les runes de l’antic cenobi català. I després, al
+pujar al castell de Sant Salvador, la terra empordanesa m’ha semblat
+encara més plana i resplandenta, i he resseguit amb delícia les cales de
+la costa i he contemplat la mar immensa, tant polida i clara que s’hi
+emmirallava el Sol.</p>
+<h3 id="xxii-els-pescadors-de-coral">XXII<br> Els pescadors de coral</h3>
+<p>La gràcia vintidosena de l’Empordà són els pobres pescadors de coral,
+els que furen pel sí de la mar profonda. Els seus ulls overts a sota
+l’aigua, travessen el crepuscle marí, com les Nereides, a la recerca de
+les branques rojes. Els nostres ulls, avesats a mirar en la transparenta
+admòsfera, no ens servirien a unes quantes brasses, aigües avall, i no
+veuríem el coral brut sense polir. Els ulls d’aquests homes han de rebre
+sense dilatar-se massa els raigs lluminosos amb fina discreció dels
+colors. Mes, per damunt de tot, han de posseir un esperit aventurer, una
+voluntat peresosa i ardida, apassionada per les misterioses meravelles,
+ferma i constant per a resistir la misèria, amb la bella esperança
+d’atrapar un tresor. Ben sovint són més pobres que’ls pescadors de peix,
+talment és avara la mar de les seves petites branques rojes. Mes, entre
+mig del poble, són gent extranyament esquerpa, tarada de bruixeria, carn
+de llegenda. En les costes de l’Empordà, estan a punt de desapareixer,
+perquè han tornat a Roses els gregs d’avui, atrets, tal vegada, per la
+mateixa fam de meravelles que’ls va dur aquí ara fa més de vintiquatre
+segles. Els d’avui són pobres, i no saben ben bé del cert què cantava
+Homer. Les seves barques són lletges, com un renec, i les ànimes dels
+que les governen, no encenen damunt d’elles una resplandor matinal.
+Aviat s’extingiran, doncs, en la nostra costa, aquells espectres d’un
+món antic que va poblar l’imaginació humana de sers fantàstics, com els
+tritons i les sirenes, les hespèrides i les okeanides. Quan la darrera
+branca de coral pugi a flor d’aigua, entre les dents de l’últim pescador
+del país, s’assecarà per a tu, Empordà meu de les dolçes gràcies, una
+gèmola viventa de l’arbre que’ls fills de Fòcida varen plantar en les
+teves riberes.</p>
+<h3 id="xxiii-les-oques-de-sant-cornelis">XXIII<br> Les oques de Sant
+Cornelis</h3>
+<p>La gràcia que fà vintitrès de l’Empordà, són les oques de Sant
+Cornelis. Pels rostolls de la plana, entre Sant Pere Pescador i
+Torroella, un bailet se les emmena a espigolar el grà que hi ha quedat
+després de llevar-ne les garbes. Son blanques i opulentes, caminen tot
+gronxant-se, mouent frissosament la cua, arquejen i allarguen el coll i
+cloquejen insubstancialment, espantadisses i gurmandes. Aixís com faria
+de mal representar un pessebre de muntanya sense bens, jo no sabria
+imaginar-me les terres baixes del Fluvià sense les oques. De nit són les
+centinelles de la casa que senten les remors enemigues i les criden amb
+esvalotat espant, i aixís que trenquen les albes del dia, surten a
+rompre el glas de la soletat. El bailet les crida dolçament: ¡liues!
+¡liues! ¡liues! No sé quina sensació de pau venturosa, d’optimisme vital
+desperta en la meva ànima el seu record. Són aquells dies de joventut
+que venen a renovar-me la memòria de les dolors passades, són aquelles
+sentors i aquelles imatges resplandentes, són les beneites llàgrimes que
+disposaren el meu cor per a una vida nova. ¡Liues, liues, liues!
+S’acosta la diada de Sant Cornelis i heu de morir per a que les vostres
+despulles siguin la més opulenta ofrena de la taula pagesa, i canti la
+mainada les vostres absoltes esbojarrades i us beneeixin damunt de
+l’ara, amb el vi ranci de la terra.</p>
+<h3 id="xxiv-la-creu-de-plata-de-vilabertran">XXIV<br> La creu de plata de
+Vilabertran</h3>
+<p>La vinticuatrena gràcia de l’Empordà és la creu de plata de
+Vilabertran, que si no fou construída fins al començament del catorzèn
+segle, porta incrustades pedres que’ls déus d’Empòrias ja degueren
+lluir. El Crist clavat en aquella creu és un Crist català, com els de
+Girona i de Vich, voltat de símbols, representats per sers vivents, com
+ara l’anyell pasqual, o per monstres ideològics com els dels quatre
+evangelistes. Els esmalts són de colors tant vius com la mar i el foc,
+com les flors de la terra i les algues marines. I de les 124 pedres
+precioses que du incrustades, n’hi ha que tenen una inscripció gnòstica
+o que llueixen gravades les imatges de la Fortuna, de Diana i de Apol.
+L’itinerari d’aqueixes despulles del paganisme, inclou un misteri de
+desolació i de angoxa. Si al novè segle els normands deixaren fumantes i
+per sempre mortes les runes d’Empòrias, ¿on eren tant riques pedres fins
+al mil tres-cents?</p>
+<h3 id="xxv-les-belles-històries-dels-seus-fills">XXV<br> Les belles
+històries dels seus fills</h3>
+<p>Una altra gràcia de l’Empordà és el ròssec de llum i de força qui li
+deixaren les belles històries dels seus fills. En la nit dels primers
+temps cristians l’empordanès Sant Damas fou elegit pontífex romà, i la
+pulcritut del seu istil i l’austeritat dels seus sentiments li valgueren
+el triomf contra’ls seus enemics, amb tal renom, que’l Concili de
+Constantinobla va calificar-lo de Diamant de la Fe. Dalmau de Creixell,
+espill de cavallers i mestre d’estrategues, disposà l’orde de la batalla
+de les Navas de Tolosa, on pagà amb la vida el seu coratge de magnànim
+senyor. I diu el <em>Llibre Antic de Obits</em> de Vilabertran que’l cos
+d’aquest empordanès no poguent ser honrat en vida com es mereixia, fou
+dut al sepulcre damunt les espatlles dels tres reis, Alfons de Castella,
+Sancho de Navarra i Pere d’Aragó, honor que en altres termes ens conta
+Boades al parlar de la mort de tant virtuós e savi cavaller en feyts de
+cavalleries. Ramon Muntaner, fill de Perelada, que abans d’escriure el
+més noble i èpic monument de la nostra història havia estat en <em>XXXII
+batalles, entre de mar e de terra</em>, no sols és digne de la nostra
+lloança per haver-lo escrit en <em>el pus bell catalanesch del món</em>,
+sinó per haver-lo nodrit d’una tan abundosa provisió de fortitud i de
+tendresa humanes que per ell és coneguda Catalunya com terra del més
+noble llinatge espiritual. Les belles històries dels teus fills en les
+modernes gestes de la llibertat dels homes, Empordà ferreny i gentil,
+¿qui les sabria contar? Narcís Monturiol amb l’audàcia tècnica de les
+seves concepcions traspassa davall les aigües de la mar els límits de la
+feblesa humana. La teva nit és esplèndida i abundosa d’estrelles, Mare
+nostra, i el teu apologista que’s cançaria de comptar-les s’estima més
+rebre’n la llum, i contemplar.</p>
+<h3 id="xxvi-les-eugassades">XXVI<br> Les eugassades</h3>
+<p>La vintisisena gràcia de l’Empordà són les eugassades que pasturen
+per les closes de la plana de Castelló i les que baten els blats i els
+ordis en les eres cap a les roentes diades de l’istiu. El majoral que
+empunya les regnes sembla un lluitador dels jocs olímpics. Armada la
+destra del fuet per a tocar les bèsties que frisen a punt de desbocar-se
+en folla carrera. Aixís que’s lleva la brisa i el sol fa tornar com de
+vidre els brins de palla, les garbes són posades dretes a l’era,
+enhastades les espigues cap al cel. Jo no sé si heu vist espectacle de
+més noble arrogància: al crit del majoral l’eugassada salta furiosament
+damunt de les garbes i ell i elles s’enfonzen a ran del pit en aquella
+mar d’or tempestejada. Allí hauríau de veure el puny heraclià de
+l’eugasser i el seu enginy dominador per a girar com el fuell d’una roda
+que mou el pern d’ací i d’allà, sense que les bèsties trotin mai de fora
+la palla que cruix sota els seus peus. El boll s’esventa arremolinat per
+la brisa, com fumera d’incens damunt de l’ara, i a tots els esperits
+se’ls encomana una alegria cordial. Les gallines han deixat la porxada i
+piquen els grans que s’escampen part d’allà de l’era; les oques
+verdaixes si gosessin prou s’acostarien enllepolides per aquella abundor
+daurada, en lloc de cloquejar d’un tros lluny. Tothom crida i treballa
+sense cap desfici: el pagès venta el blat abans d’ensacar-lo a les
+paneres: els jornalers apilen i arramben la palla o traginen més garbes
+o aparten el blat amb l’escombra de bruc. I mentrestant les eugues,
+sempre menades amb puny segur pel majoral, troten cada cop més llassades
+per la fadiga, lluentes de suor sota les flames del sol d’istiu. La
+mainada salta i es revolca a la pallissa.</p>
+<h3 id="xxvii-els-plagues-de-llers">XXVII<br> Els plagues de Llers</h3>
+<p>Una altra de les gràcies de l’Empordà són els plagues de Llers, de
+qui algun dia vui contar les gestes plenes de seny i de bon viure, i
+alegres com un cirerer clafert de cireres. Les fetes i malifetes de’n
+Met Pelatrunfes i de’n Met Jajà podrien passar per apòlegs gregs, si les
+seves espurnes de malícia passesin de cara a l’Olimp, aixís com són de
+cara al Canigó. Quan els dos galifardeus van sortir de les Illes
+decidits a matar-se i van estar tot un dematí a la ratlla de França, are
+et mato i are no’t mato fins que van adonar-se de que’s feia tard per
+anar a dinar; la sentència que constituits en Tribunal van dictar,
+condemnant a una certa mestressa a passar el seient per un verder; la
+mala nit de festa major que varen fer passar a l’hostal al músic que
+tocava la berra, decantant-li cap a un costat la palla de blat de moro
+de la màrfega, són les històries més plaentes de contar. ¿I quan es
+presentaren a comprar el vi de Lladó? Tot anava planer, fins que
+demanaren per a tastar el vi, que per xò hi eren. Entre si aquest és
+aixut i aquest altre més dolç, van arribar que’ls cellers i les mesures
+i les botes els hi ballaven a davant dels ulls. En Met Pelatrunfes, que
+feia de gabaig, va dir en veu baixa al seu bergant de companyó que ja no
+podia més, i aleshores aquest, que no s’avenia a estar-se de tastar un
+vas de vi que li oferien, un ranci que dóna cora, deia el pagès, va
+interpretar aixís les paraules del francès: Diu que li donguin un tall
+de llangonissa que si no el repenria.</p>
+<h3 id="xxviii-les-sardanes-de-la-festa-major">XXVIII<br> Les sardanes de la
+Festa major</h3>
+<p>La vintivuitena gràcia de l’Empordà són les sardanes de la Festa
+major. Encara quant els meus pares eren joves, es ballaven el contrapàs
+i la farandola. Avui, si no és el llevant de taula, tant al matí en
+sortint de l’ofici, com a mitja tarda a la plaça, no hi sentireu més que
+sardanes. En Pep Ventura va reformar aquesta costum empordanesa. Ell es
+el creador de la cobla d’ara, que resol amb tan ingènua senzillesa
+l’intensa sonoritat pròpia de l’aire lliure, la claredat i exacte
+puntuació del ritme i l’enternidora riquesa del sentiment. Com els grans
+ordenadors de pobles, va encaminar l’ànima de la pàtria cap a una llei
+d’acció. Cal haver passat tot l’any a la muntanya espiant la creixença
+de les plantes, observant la successió dels dies i de les estacions,
+mentres tranziten pel firmament el Sol i les estrelles, no oint més que
+les remors del vent i de les fonts, el cant dels aucells i el ressò
+tardà de les campanes, per a compendre la lliberadora alegria de la
+Festa major. Les primeres sardanes són l’expressió conmovedora d’anhels
+llargament cobejats. La sardana imposa als balladors un gest noble i
+serè. Cadascú va escollint el seu lloc en l’ampla anella que roda
+acompassada amb un ritme segur, per on el ball devé l’imatge viril
+d’aqueix món, on roden els homes ensamble amb les muntanyes i els astres
+del cel. Mes cap el tard del darrer dia, el cançament desferma les
+ànimes; a la plaça una anella roda a dins de l’altra, i els humans
+corren adelarats percassant la felicitat que se’n va. El cor s’oprimeix
+a les hores i l’home sent que se li està acabant un any més de la
+vida.</p>
+<h3 id="xxix-el-campanar-romànic-de-sant-miquel">XXIX<br> El campanar
+romànic de Sant Miquel</h3>
+<p>La ventinovena gràcia empordanesa són els campanars romànics de Santa
+María de Perelada, de Vilabertran i de Sant Miquel de Fluvià. Mes entre
+tots és el de Sant Miquel el que no sé per quina misteriosa simpatia em
+té robat el cor. Les belles proporcions de l’antic cloquer, l’humil
+harmonia del seu conjunt, l’aparell més aduste i perfecte a l’hora de la
+seva construcció, aixís com l’elegància de les arquacions lombardes
+l’han fet senyalar com una de les obres arquitectòniques més gentils de
+Catalunya la vella. Aixís que passes el Fluvià ja’t guaiten les
+finestres de la vella torre benedictina, enfonzades i fosques, com uns
+ulls cançats de plorar, i quant t’entornes, el seu aspecte sentimental
+de soca morta, per on pujen les eures, escantonada pels improperis del
+temps i ablanida de molça, t’oprimeix el cor amb malincònica
+recança.</p>
+<h3 id="xxx-el-vi-ranci">XXX<br> El vi ranci</h3>
+<p>La gràcia que fa trenta de l’Empordà és el vi ranci de Llansà i de
+Roses. Per blats i ordis no us mogueu del cor de la plana de Vilacolum a
+l’Armentera, de Viladamat a Sant Pere Pescador, on els camps es
+vesteixen pel Maig d’una fórra daurada; de Perelada fins a Castelló els
+esparcets i les userdes extenen una capa verdejanta trencada ça i enllà
+per les corrues romàntiques dels tamarius; cap a Llers i Vilafant les
+comes es cobreixen de grises oliveres, on les cigales teixeixen el seu
+choral unísson per les xafagoses sestes de l’istiu. Més amunt, cap a
+Recasens i a Bassegoda comencen els boscos de roures i d’aulines, i per
+la banda d’Agullana, com pujant de Buadella a Darnius i a Massanet,
+immenses suredes donen a les muntanyes un aire venerable i patriarcal.
+Mes les terres que li foren grates a Dyonissius són els soleis de Roses
+la grega, les faldes que devallen del cap N’Orfeu fins a la mar, devès
+Montjoi fins a Llançà i Culera, davant la roca marina del Castellà. Allà
+s’hi fan encara avui les veremes paganes quan les moces i els seus
+gojats es troben a les vinyes, i tot omplint les portadores amb les mans
+degotantes de l’exuberància del fruit s’inflamen en promeses d’amor. ¡Ai
+el vi ranci de Llançà i de Roses! En la copa és enveja daurada, en la
+boca és perfumada delícia, quan et travessa el pit és foc que t’arbora,
+i en el cor i en la sang és l’exaltació de la vida, cordial per a les
+hores d’un bell morir.</p>
+<h3
+id="xxxi-les-entelequies-que-sadormiren-en-el-camí-de-la-veritat">XXXI<br>
+Les entelequies que s’adormiren en el camí de la veritat</h3>
+<p>Una de les gràcies més sotils de l’Empordà, cames ajudeu-me a corre,
+són les pensades que no s’han pensat, els intents que no s’han tingut,
+les gestes que no han succeït i els projectes que mai ningú realisarà.
+Són mentides que no són mentida, entelequies que s’adormiren en el camí
+de la veritat, sense arribar-hi. Un escolàstic diria que existeixen en
+potència, sense convertir-se en acte. Mes un que coneix als empordanesos
+com la mare que’ls va parir, explica aquesta gràcia amb plasticitat
+llatina. ¿No heu vist les oliveres quan garronen? Per cada gémola
+florida, neix un gotim d’olives que si de dèu n’acampava una, no hi
+hauria trulls a l’Empordà per a exprémer tant d’oli. Doncs l’ànima de
+l’empordanès garrona constantment, d’un bé de Déu de flors que no
+arriben a ser fruit. Canteu-li una cançó, i us dirà que la sap; si li
+expliqueu una batalla, ell hi va ser; totes les manyes del món ja les té
+pensades; si hi ha res per a fer, ho te projectat, lo que esdevé més
+impensadament, ja ho havia previst. No hi ha empordanès que no hagi
+performat imaginàriament la casa, l’hisenda i fins la vida. Per xò el
+sentireu parlar esplèndidament com un senyor, sense que hi hagi un pols
+de vanitat ni de supèrbia en la seva magnificència. I és que quan parla,
+tant si riu com si plora, o quan camina, tot un ròssec d’entresomniades
+meravelles marxen alegrement darrera seu.</p>
+<h3 id="xxxii-la-gràcia-de-totes-les-gràcies">XXXII<br> La gràcia de totes
+les gràcies</h3>
+<p>I la gràcia trentadosena de l’Empordà, és la gràcia de totes les
+gràcies que estaria contant, ara que es cap al tard, fins a punta de
+dia. ¡I encara les que’m quedarien per a contar! Perquè el meu sermó no
+seria un enfilall que’s desgrana, sinó una dèu de vida. Amb el beire a
+la mà, te n’he ofert trentadues copes, però mentrestant la dèu rajava i
+rajarà fins que a la meva ànima s’hi entelin les paternals memòries.
+No’t sàpiga greu, empordanès amic, si no he parlat de les gràcies de
+Cantallops o d’Avinyonet, ni de la capsa de Lladó, ni de l’Esculapi
+d’Empòrias, ni dels encensers d’Agullana i de la Junquera i de Sant
+Llorens de la Muga, ni de l’altar monolític de Castelló, ni d’aqueix
+suau planter de delícies que s’escampa part d’allà del Ter fins a la
+Selva, en que les viles són compendi d’humans tresors, perfumades arques
+de núvia, on la mare anyoradissa colga, entre la roba blanca i les
+randes i les puntes, els codonys i les pomes més aromàtiques de l’horta
+paternal. Les meves gràcies han rajat totes d’una dèu de vida, i allà on
+la meva vida no hi arribava, l’Empordà no era el meu Empordà.</p>
+<p>–I bé. Els tórts segueixen volant cap a Palol, gurmands d’olives. I
+abans de que a mi se m’acabés la fal·lera, primer els tórts s’haurien
+menjat totes les olives dels olivets.</p>
+<p>–És que ja’n sóm comptades trentadues i tinc seca la gola de
+boca-badar-la com un filat-grosser.</p>
+<p>–Sabes que poríem fere? A mi no se m’en va la proïja de contarte-les
+totes. Mes jo no voldria aturmentar-te, i per un empordanès no hi ha
+turment més malaït que’l d’escoltar i callar. I com que a mi mentres me
+parlis de l’Empordà serà com si m’omplissis el beire del vi ranci de
+Roses, tornem a començar, i cóntem les gràcies que tu li trobes.</p>
+<p>–La primera gràcia de l’Empordà…</p>
+<p>–¡Ai, amic! No te’n cansis fins a les mil de les derreres mil.</p>
+<div style='text-align:center'>*** END OF THE PROJECT GUTENBERG EBOOK 75521 ***</div>
+</body>
+</html>
+
diff --git a/75521-h/images/cover.jpg b/75521-h/images/cover.jpg
new file mode 100644
index 0000000..82c166a
--- /dev/null
+++ b/75521-h/images/cover.jpg
author	nfenwick <nfenwick@pglaf.org>	2025-03-03 23:21:02 -0800
committer	nfenwick <nfenwick@pglaf.org>	2025-03-03 23:21:02 -0800
commit	08c101b01e0aa70561a5752984b7b9ebb128657f (patch)
tree	537c755c97baebd2bb78c4575ae351ee0d433c51 /75521-h