Initial commitHEADmain

6 files changed, 9006 insertions, 0 deletions

diff --git a/.gitattributes b/.gitattributes
new file mode 100644
index 0000000..d7b82bc
--- /dev/null
+++ b/.gitattributes
@@ -0,0 +1,4 @@
+*.txt text eol=lf
+*.htm text eol=lf
+*.html text eol=lf
+*.md text eol=lf
diff --git a/75701-0.txt b/75701-0.txt
new file mode 100644
index 0000000..77f43af
--- /dev/null
+++ b/75701-0.txt
@@ -0,0 +1,4891 @@
+
+*** START OF THE PROJECT GUTENBERG EBOOK 75701 ***
+
+
+
+# Els sots feréstechs
+
+Raimon Casellas
+
+1901
+
+
+`Aquest text ha estat digitalitzat i processat per l’Institut
+d’Estudis Catalans, com a part del projecte Corpus Textual
+Informatitzat de la Llengua Catalana.`
+
+## I L'Aleix de las Tòfonas
+
+¿Ahont reira de bet deuhen haver anat a raure els óssos corcats
+ d'aquell jayo del dimoni?
+
+Era tan xaruch, xaruch, que, mentres els uns deyan que tenía més de
+noranta anys, d'altres juravan qu'havía passat dels cent, y no
+mancava qui fes posta sobre que 'n duya a l'esquena més de cent
+quinze o de cent vint.
+
+Entre 'ls pastors d'aquellas aspras clotadas de Montmany, corría la
+brama fantasiosa de que ja havía sigut enterrat una vegada, però que
+com qu'era bruixot y tenía part ab el dimoni, y ademés era tan rich,
+tan rich, havía fet mans y mánigas pera descolgarse de terra, fins a
+tornar a eixir del fossar.
+
+Quan, de cent en quaranta, compareixía una festa a la missa matinal
+qu'un capellá foraster deya a l'ermita de Puiggraciós, tothom se 'l
+mirava de cúa d'ull, ab una mena de rencunia estranya, que tenía
+quelcom d'enveja y potser fins quelcom d'admiració.
+
+--¡Vès quí'n daria dos quartos d'aquet vellot!... --deya un bover, ab
+   estranyesa.
+
+--¡Y tantas doblas com té enterradas! --responía un llenyatayre, ab
+   ayres d'home enterat.
+
+--¡Llamp que 'l toch! --exclamavan els demés, plens de cobdicia.--
+¡Aixís se li tornessin escorpins!
+
+Però lo cert es qu'al jayo semblava que no li feyan fret ni calor
+totas aquellas malevolenças y miradas de reull.
+
+Encorvat pels anys y ab el cap cot, igual que si cerqués agullas per
+terra, passava tot taujá y com qui fa l'orni, a tall d'home refiat
+que se sent guardadas las espatllas per dos gossarros que
+l'acompanyavan sempre, boy flayrant arreu y reganyant els ullals.
+
+Fos per por dels gossos, fos per por del jayo, la maynada fugía
+esferehida cada cop que 'ls veya comparèixer; y no més calía cridar
+"¡Mireu que ve l'Aleix!" pera que las criaturas corressin a arropirse
+   sota las faldillas de las mares. Tan solament s'hi atansavan els
+   més ganassaças, y encara pera fer el valent o pera pidolarli
+   qualque cosa.
+
+--Aleix... ¿me voleu dar un quarto? --feya algun bordegaç.
+
+--Nú, nú, --responía 'l jayo, ab un parlar tot emborbossat, tot
+  fosch.
+
+--Y ¿per què no?
+
+--Parque nu 'n tench pos de cortus jú...
+
+--¡Oy que sí, que 'n teniu!
+
+--Nú, nú.
+
+--Bé feu forrolla ab las tòfonas...
+
+--Túfunas... Nu 'n cercu pos.
+
+Y com pera escórrer el bulto a las preguntas y a la requesta dels
+pidolayres, el vell girava cua desseguit, deixant tot pensatius, tot
+rumiosos, a n'aquells vehins de las quasi desertas fondaladas de
+Montmany, que, densá qu'estavan sense rector a la parroquia, tot lo
+més se veyan algun diumenge, reunits per la campana de Puiggraciós.
+Mentrestant, l'Aleix, ab una lleugeresa que semblava mentida pera 'ls
+seus anys, devallava cap al sot de l'Uyá, traspassava la pineda de la
+Rovira, seguía 'l relleu de la cinglera de Bertí, s'endinzava en la
+boscuria de l'ubaga, fins qu'al arribar al collet de l'Ensulcida, com
+una serp que 's fica al cau, s'esmunyía dintre del casalot mitj
+enrunat de Romaní.
+
+Aquellas quatre parets esquerdadas sota una teulada plena de forats,
+com un cel brodat d'estrellas, eran la seva estada, el seu amagatall.
+D'allí surtía cada jorn a punta d'alba, encaminantse cap a soley,
+pera empendre la cacera misteriosa de las tòfonas.
+
+--Las condemnadotas prou s'entafuran... prò jú las amarro pú,
+--mormolava 'l vell tot cargolantse y rihent per sota 'l nas.
+
+Y, com hi ha nell, que podía ben bé riure, perquè, ab els anys y panys
+que resseguía 'ls recons y reconets de las feréstegas clotadas, pla
+sabía ahont jeyan ¡las remalehidas! ben acotxadotas sota terra...
+¡Rellamp que las toch! Pera escapar de ser vistas, trían els indrets
+ més amagats, els ermots més solitaris, els claps de terra més
+ tristos... y com que són tan malas pècoras y tan dròpulas, volen
+ recons un xich humits, però ¡això sí! ben orejats per l'ayre y ben
+ escalfats pel sol de mitjdía... Per això s'aixoplugan sota 'ls
+ arbres de brancatge esbalandrat ¡las grans barjaulas!, pera estarse
+ a la ressombra, mitj assoleyadas, mitj a la fresca...
+
+De cent passas lluny ja coneixía 'l jayo els llochs preferits per la
+perfumada trumfa; y quan passava per la vora d'un pollancre, d'una
+alzina o d'un noguer, pegava llambregada al voltant de la soca, y tot
+seguit sabía si hi havía allí res pera pelar. Els gossos anavan
+endevant, ara ensumant, ara glapint, com conillers que persegueixen
+un rastre. Ell venía derrera, trico, trico, ab un serró a l'esquena y
+un caveguet a la má. Aixís passavan devegadas horas y horas... però
+tan bon punt lladrava un gos boy rascant prop d'una verdiça o d'un
+matoll de roldó, saltava 'l vell com una llagasta cap al seti de la
+fressa, y ab un cop d'ull ne tenía prou pera regonèixer el paratge.
+
+Si veya que la terra s'alçava com inflada, ab el mánech del cávech
+picava sobre l'inflor, y, per mica que 'l terreny fes soroll de vuyt,
+el jayo, ab una ganyota de satisfacció, semblava que digués: "¡Per
+tot te deixo!" Pera que 'l tret fos segur, no més mancava que vegés
+surar, sobre l'indret, els vols de mosquits morats que rondan
+enllepolits per la flayre de la trumfa... Allavoras s'ajupía, y vinga
+cavar ab cuydado, vinga aixecar la crosta de terra ab suavitat...
+fins qu'apareixía 'l sospirat tresor. Una per una anava cullint las
+tòfonas, una per una las netejava ab afalech, una per una las
+amorosía ab el palmell de la má... y, després de contemplárselas un
+rato, tan negretas, tan polidas, tan bonicoyas, las desava amatent
+dins del serró.
+
+Alashoras se disposava a tornar al cau... però abans cridava als
+gossos y s'assegurava bé de si 's veya ningú per allí 'ls voltants...
+Escoltava una estona ab el cap arran de terra, pegava mirada ensá y
+enllá, ab las mans fent ventalla sobre 'ls ulls... y, si no hi havía
+entrebanch, se las emprenía, trico, trico, cap a l'amagatall de
+Romaní. Calía vigilar, calía fer l'ull viu. ¡Eran tan berros aquells
+llenyatayres de l'Ensulcida! ¿Y els pastorots de l'ubaga? ¡El dimoni
+que 'ls va fer!
+
+Per això, quan arribava al casalot enrunat, no 's podía estar de fer
+una llengota a tots aquells brètols remalehits que li envejavan els
+quartos. Per això no 's descuydava may d'allargar el braç envers las
+casas vehinas de las fondaladas, mormolant aquestas paraulas de
+bruixa, mentres remenava 'l puny clos:
+
+--¡La figo vus fay a tuts!
+
+Se pot ben dir que l'Aleix era la tentació eterna de tot Montmany. La
+figura cargolada del jayo omplía de día y nit el pensament de la gent
+trista y miserable qu'habitava las casas escampadas per aquells sots.
+Sobre tot al vespre, quan, al voltant de la llar mitj apagada,
+engolían homes y donas las mossadas d'un pa negre y florit, o
+s'empassavan els tragos amidats d'un vinot agre, no podían
+arrebassarse del pensament el recort de l'avi de Romaní, que tantas
+doblas guardava sota terra. Tèrbols propòsits de robo y de mort els
+passavan, com fantasmas sagnants, per l'espessa imaginació. Ensopits,
+pensatius, muts, anavan donant voltas a n'aquella idea sinistre
+que 'ls capficava continuament, per més que quasi may en resessin ni
+paraula. Però, a lo millor de la caboria, saltava un pastor
+dihent: "Avuy so vist a l'Aleix"; y tots alçavan el cap esferehits,
+com si, deixondintse del somni afrós que 'ls perseguía, haguessin de
+sobte sentit un ressò dels propis pensaments.
+
+--Y... ¿ahont l'has vist? --preguntava l'amo, fingint un to
+  d'indiferencia.
+
+--Lo so vist sota las feixas de câl Sunyer.
+
+--Devía anar a vila... --insinuava la mestressa.
+
+--Potser a ciutat... --deya algú altre.
+
+Y altre cop tornavan a quedar tots callats y somniosos, pensant fins
+ahont hauría arribat, fent cálculs sobre quín día tornaría, imaginant
+quánts quartos deuría dur d'aquellas tòfonas que tant s'adineravan a
+ciutat... De tants anys d'espiarlo nit y día, se pot dir que li
+tenían els passos tots comptats. Grans y xichs sabían qu'un cop cada
+mesada eixía ab el bulto de las tòfonas; qu'a la tornada s'aturava al
+Figueró a provehirse de vianda y beure, y que sempre venía carregat
+de carn de moltó y ab pa de fleca al corn de la manta.
+
+Prou hi havía hagut, més d'un cop y més de cent, qui havía intentat
+sorpèndrel pel camí y ferli donar els diners, o enjegarli una
+escopetada de trascantó, o estimbarlo al passar per dalt del
+cingle... però las malas intencions no havían anat avant, perquè,
+fins els més desanimats, aixís qu'arribava l'hora de fer el fet,
+sentían una mena de por estranya devant d'aquell home misteriós que,
+segons deya la brama, ja havía sigut enterrat un cop y tenía part ab
+el dimoni. Y la mateixa temença que 'l jayo, inspirava a la gent el
+casalot de Romaní. Ningú gosava atansarshi gayre; y, si bé 's deya
+qu'era per respecte als gossos, lo cert es que tothom pensava ab
+certa basarda: "¡Quí sap què hi deu haver derrera la negror
+tremolosa d'aquellas tapias mitj enfonzadas!" Tot lo més que feyan
+els pastors, al trobarse a tret de pedra de las runas, era enjegarhi
+un roch ab el mandró, a fi de fer lladrar als gossos, mentres ells
+s'escorrían rostos avall, tot persignantse y mormolant: "¡Jesús!"
+
+Però, en això, va venir un día en que va a començar a córrer la veu de
+que a l'Aleix no se 'l trobava en part del món. ¡Quí sap de quántas
+setmanas ensá que no l'havía vist ánima viventa, ni dels pastors que
+guardavan ovellas al bosch de Brera ni dels pilers que feyan carbó a
+soley! Sense saber còm ni per què, el jayo havía desaparegut tot d'un
+plegat, com si 'l dimoni se l'hagués endut. Quan, saltant de casa en
+casa, va començar la nova a esbargirse per las clotadas, una ansia
+estranya feya batre 'l cor de tots els vehins. Dintre de cada casa
+no 's parlava d'altra cosa.
+
+--¿Què deu haver passat?
+
+--Potser s'ha mort...
+
+--Potser ha fugit...
+
+--Hauríam d'arribarhi.
+
+--¡Pla s'hi ha d'anar!
+
+Y mentres, sense saberho 'ls uns dels altres, tots els escampats
+vehins emprenían la ruta del casalot enrunat, els homes, plens de
+recança, pensavan ab las ocasions que s'havían deixat perdre de fer
+els comptes al vellot. L'un recordava 'l día que 'l va trobar sobre
+la cinglera de Bertí... y no va gosar a ventarli empenta. L'altre 's
+penedía de no haverli deixat anar la perdigonada de balins aquell
+capvespre que 'l va veure pel torrent de la Rovira. "¡Que 'n vaig
+ser de bestia!", rumiavan entre sí. Y era tan forta la deria que 'ls
+trasbalsava 'l pensament, qu'havían de fer esforços pera
+dissimulársela ells ab ells quan se trobavan ab altras collas que
+caminavan guiadas pel mateix fi.
+
+--¿Ahont aneu? --preguntavan uns.
+
+--Nosaltres a Romaní... ¿Y vosaltres?
+
+--Nosaltres també.
+
+--Hem pensat... "potser aquell home está malalt... y si podem ferli
+  alguna cosa..."
+
+--Lo mateix hem dit nosaltres... "si'l podem assistir ab res..."
+
+Els primers que, després de pendre mil precaucions, van arribar a
+Romaní, van trobar la casa vuyda. Ni jayo, ni gossos, ni mobles, ni
+res en lloch. Per terra, escombrots y runa; per las parets,
+terenyinas; per las oberturas, brancas d'heura tapant esquerdas y
+forats. Ja 'ls queya a tots l'ánima als peus, quan, vora del llindar,
+se van adonar de que la terra estava somoguda... Tots varen córrer
+cap allí, atiats per la cobdicia. Varen descalçar la terra, varen
+trobar un vuyt, y dintre 'l vuyt una gerra. Els uns se miravan ab els
+altres ab desconfiança, de cua d'ull, perquè tots volían apoderarse
+del tresor... però una mà més llesta que las altras va alçar el tap
+de la gerra, y tothom va veure qu'á dintre no hi havía ni sombra ni
+senyal de res. Hi va haver homes que van alçar el puny enlayre, com
+amenaçant vagament el recort malehit del jayo que de semblant
+manera 's befava d'ells.
+
+--¡Sota terra siga! --deyan uns.
+
+--¡Aixís se l'enduguin els dimonis! --mormolavan els demés.
+
+Y quan, moixos y escorreguts, baixavan altre cop cap a las clotadas,
+mastegant conjurs y malediccions, semblava sentirse de dalt dels
+cingles una veu tota mofeta que deya:
+
+--¡La figo vus fay a tuts!...
+
+D'això ja havían passat setmanas, ja havían passat mesos... quan
+veusaquí que, un día, a un pastor de cân Sunyer li va semblar veure a
+l'Aleix entre las alzinellas més altas del bosch de Brera. "¡Ay
+vatúa l'home consagrat! --va exclamar entre sí 'l pastor.-- ¿No es
+aquell, el jayo? Sí que l'es, ¡mal llampus! ¡Sí que l'es!" Y, quan va
+ser vespre, ho va contar a la gent de casa, aplegada a la vora de la
+llar, cadascú ab son plat de trumfas aixafadas.
+
+--No ho creuríau pas... Avuy, entre els matolls més alts de Brera,
+  m'ha semblat veure a l'Aleix...
+
+--¿Vols dir? --li va respondre ab ayres d'incredulitat l'avi Sunyer.
+
+--¡Y ca! --va afegir el pubill.
+
+--¡No pot pas esser! --varen recalcar els demés.
+
+Y tant varen dir, tant varen dir, qu'al últim va pensar el pastor:
+"Potser sí, qu'ho has somiat..."
+
+Però lo bo va ser que, un altre día, a ne 'l porquerol del Malarich
+també li va semblar llucar al jayo pels encontorns del serrat de
+Puiggraciós. Y l'endemá ja no varen ser ni dos ni tres, sinó
+qui-sap-los, els que 'l varen veure en llochs diferents.
+
+--Jo avuy el som vist sota las feixas del Lladonell, --deya en Pau
+  Bojet a uns pastors que s'havían aplegat sobre 'l coll de cân
+  Ripeta.
+
+--Donchs jo també 'l som vist avuy a las rourellas de la
+  Rovira... --va respondre un rabadá.
+
+--Y jo als voltants del Bosch Negre, --va fer el pastor de cân Prat.
+
+--Y ¿quína hora era, quan l'has vist?
+
+--¿Jo?... Uns tres quarts de vuyt, serían...
+
+--Jo també. Vuyt horas no eran encara...
+
+--Donchs... a la mateixa hora me 'l so trobat jo.
+
+Y com que tothom l'havía vist a un mateix temps en paratges tan
+distants, aquells guardadors d'ovellas y moltons varen quedar tot
+capficats, tot rumiosos, pensant ab aquell home del diastre que
+tenía 'l do maravellós d'aparèixers desde l'un cap a l'altre cap del
+terme, a la mateixa hora justa y cabal. Y aquella caboria dels
+pastors se va encomanar altra volta a tot Montmany. Desde aquell
+punt, la figura recargolada del jayo de Romaní va tornar a ser, de
+nit y día, la deria, el fantasma dels bosquerols.
+
+--¡Dimoni d'home! ¡Dimoni d'home! --se deyan de baix en baix.-- Sembla
+   qu'hi ballin las bruixas, en tot això.
+
+N'hi havía que pensavan qu'allò podía ser un miracle; n'hi havía que
+creyan qu'allò era cosa de mal art.
+
+--¡Vès còm pot ser, això de viure més que tothom y d'aparèixer a
+   l'hora a tants indrets, y de fondres un home igual que mort, y
+   d'eixir a lo millor, trescant per valls y serras com una
+   guineu! ¡Vès còm ira de bet pot ser això, sense tenir un pacte ab
+   el mal esperit!
+
+Y els uns feyan la creu ab els dits polsos, com pera allunyar la mala
+cosa, tot barbotegant:
+
+--¡Deu mos lliuri, Deu mos guardi!
+
+Y d'altres se persignavan tremolosos, exclamant:
+
+--¡Jesús, María y Joseph!
+
+Però, entremitj de totas aquellas cosas tan estranyas, tan
+misteriosas, lo que potser els capficava més de tot era saber ahont
+tancava l'Aleix de part de vespre. Perquè, lo qu'es al casalot de
+Romaní, pla sabía tothom que no hi havía ficat may més el nas
+desde 'l día que va semblar que s'hagués fos com una llenca de
+boyra.
+
+De las parets enrunadas del catau se n'havían fet amos y senyors, ja
+feya días, els pastors y llenyatayres d'allí 'ls volts. Uns cops pera
+desarhi las eynas y els morralets, altres cops pera ficarhi las
+ovellas a dâlshi sal, allò gayrebé era sempre un seguit d'entrar y
+surtir.
+
+Donchs, si no era allí dintre ahont passava la nit... ¿ahont llamps de
+Deu dormía, el gran Jan-fume? Al ras no podía ser, ab las glaçadas y
+las mullenas que feyan. A l'hostalet de Puiggraciós tampoch, perquè
+ja s'havía anat a preguntarho als ermitans, y els ermitans havían dit
+que no. Com més anava, el misteri de la vida d'aquell home, més fondo
+esdevenía y tenebrós.
+
+Allavoras va ser quan alguns vehins varen dir: "¡Calla! ¿Y si pera
+anar a passar las nits s'hagués aparroquianat a l'esglesia, el vell
+xaruch?" Com feya tant temps que restava abandonada de tothom, no més
+servía de niu als aucellots qu'anavan a ajocarshi, entrant per
+l'obertura dels finestrals. ¡Quína 'n fora! ¡Quína 'n fora!
+
+Però varen baixar a rondar l'esglesia, varen trucar diferents cops,
+varen mirar per la reixeta de la porta... y res. Se veya com els
+aucellots volavan d'una banda a l'altra de cornisa, com se posavan
+sobre l'ara dels altars, com entravan y sortían per las finestras...
+però, de l'Aleix de las Tòfonas, ni una ungla de dit.
+
+Ben al revés de deixarse veure, ja feya días que més aviat se 'l
+trobava a mancar per tot arreu. "¿Ahont jeurá, ahont deurá ser,
+ahont haurá anat a raure?" pensava tothom. Y molts ja tenían coll
+avall que s'havía tornat a fondre per una temporada... quan, veusaquí
+qu'un diumenge compareix per la banda del Serrat, encaminantse cap a
+Puiggraciós.
+
+Els homes que jugavan a la brisca a l'era de l'hostalet, varen plegar
+el carter, l'un derrera l'altre, pensant qu'havía arribat l'hora de
+fer els comptes a l'Aleix. "O ara o may, --rumiavan.-- O ara o
+may." "Ab aquestas anadas y vingudas, el millor día fuig ab las
+doblas y no li veyem may més la pell." "Primer, que la quitxalla li
+pidoli 'ls quartos... y després, aixís que giri l'esquena --pensava
+cadascú pel seu cantó-- s'ha de provar si un se li pot tirar a sobre,
+mentre s'allunya als gossos a cops de garrot."
+
+L'Aleix, entretant, s'atansava a las taulas mitj somrient per sota 'l
+nas, com si olorés las malas intencions dels bosquerols. Y tant com
+més s'atansava, més s'adonavan els jugadors de que 'l jayo anava
+sense gossos, y tot miserable, tot espellifat, tot brut... Els xicots
+ja 's disposavan a demanarli diner, com de costum... mes allavoras el
+jayo, com si 'ls volgués guanyar la ventatja ab el pensament, va
+allargar la má a tall de captayre y, ab una veu compassiva
+qu'enternía, va posarse a exclamar fent cantarella:
+
+--La buna gent... la buna gent... ¿Nu vulríau fermi una graci de
+  caritat per mur de Deu?
+
+Grans y xichs varen quedar desarmats al sentir això. ¿L'Aleix, pobre?
+¿L'Aleix, sense gossos? ¿L'Aleix, sense troç de jupa ni camisa?
+¿L'Aleix, demanantlos caritat? Ab un tancar y obrir d'ulls, tota la
+ cobdicia que sentían se 'ls havía tornat rabia, rabia de veures
+ altre cop desenganyats.
+
+--¡Ves a l'infern a captar tions encesos! --va cridar un llenyatayre,
+   enfurismat fins al capdemunt.
+
+Y el jayo, boy rihent per sota 'l nas, trico, trico... trico, trico...
+va tocar el dos desseguit, pensant qu'ab aquella treta sornaguera
+s'havía ventat las moscas de demunt per sempre més.
+
+--Ara ningú m'inquietará... Ara podré dormir tranquil... --anava
+  dihent l'Aleix de baix en baix.
+
+Y en sent un troç lluny, derrera uns pins, no 's va poder estar de
+girarse de cara a l'hostalet, y, entre una rialleta endimoniada, va
+remenar unas quantas voltas el puny clos, tot mormolant ab gaubança:
+
+--¡La figo vus fay a tuts!...
+
+## II L'esglesia tancada
+
+Ja feya un grapat de mesos qu'a Montmany estavan sense rector.
+
+El derrer que hi havía hagut no va tenir més remey que desamparar la
+parroquia 'l día que, veyentse malalt, revellit y séns recursos, va
+trobarse ademés abandonat per la gent coquina que 'l servía, un marit
+y muller d'edat, que li feyan a l'hora de sagristans y masovers. Eran
+un parell de rondinayres qu'en tot trobavan taps.
+
+La dona, d'un cap de día a l'altre, no callava may dihent que més
+s'estimava morir d'un cop qu'estarse en aquella rectoriota mitj
+enrunada, ab uns trespols ronyosos que 'ls queyan a troços pel
+demunt. Jurava, a cada dos per tres, que ja n'estava cansada y cuyta,
+de netejar tot el sant día aquella esglesia rònega y fosca, tan plena
+d'esquerdas que l'humitat se ficava per tot arreu, y tan romátiga
+que 'ls vestits de las imatges se desfeyan consumits y els sants se
+florían dintre 'ls ninxos dels altars. L'home també botzinava,
+exclamantse de que ja era massa vell pera fer lo que feya... "Ara
+rega l'hort y cava la feixa; ara ajuda missa y toca las campanas; ara
+fes horas de camí a la nit acompanyant Nostramo per fondaladas y
+costas; ara ves a cercar els difunts y ajuda a fer el sot pera
+enterrarlos..."
+
+--¡Ell l'afanyem massa com més prou, el plat de trumfos que 'ns fiquem
+   a la boca! --se deyan a tota hora marit y muller, tot mormolant
+   pels recons, y devegadas bon xich alt pera que 'l pobre capellá
+   n'hagués esment.
+
+Però lo pitjor va ser qu'un día, tot certs y mal mandats, van
+presentarse al rector, fentli a saber que 'l deixavan... "Res...
+que
+'ls havían parlat de ser ermitans a Puiggraciós, perquè 'ls qu'ho eran
+ se n'anavan a viure a vila... y era ben bé del cas aprofitar
+ l'ocasió, perqué... fins Deu els podía castigar, de deixarsho
+ perdre... Allá, a la festa, se fan alguns dinerons ab la gent que va
+ a beure a l'hostalet... Y una cosa aixís no surt pas cada día, per
+ un fluix..."
+
+Al pobre rector va semblarli qu'ab aquella trista nova li hagués
+caygut demunt del cap tot el roquisser del cingle. Fins aquell
+instant havía fet forças de flaquesa, arrossegant la feixuga cárrega
+del ministeri pels sots ombrívols, plens de tristor; però, després
+del comiat que li prenía la gent de casa, va sentirse aclofat,
+atuhit, sense esma, com si l'aixafessin d'un plegat totas las penas
+passadas. Setanta anys eran massa anys pera pujar y baixar montanyas,
+pera trepitjar fanchs y neus, pera dir en un mateix día missa matinal
+a Puiggraciós y missa major a la parroquia, pera anar a viaticar o a
+ajudar a bé morir a l'escampall de vehins entafurats per las
+selvatges clotadas.
+
+Més mort que viu, varen portarlo al Figueró, ahont tenía uns parents,
+y desde allavors ensá la rectoría va quedar deserta, abandonada, com
+un munt de runas voltadas de soletat.
+
+L'esglesia parroquial també havía de tancarse; mes, abans de
+posarshi 'l forrellat, se varen aplegar al peu de la porta 'ls vehins
+de més aprop, pera veure quí havía de guardar las claus. La veritat
+sigui dita, no hi havía pas ningú que tingués gran cobdicia de
+guardarlas. Las cosas del temple y de l'altar els feyan certa
+temença, als bosquerols... y això de poder entrar y surtir de
+l'esglesia, y d'encarregarse de tot lo de dins, els donava una mena
+de basarda. Desde 'ls més grans als més xichs sentían com una por
+sagrada de las vestiduras sacerdotals, dels ornaments de dir missa,
+de la patena y el cálzer. Sabían que tot allò venía a ser la vaixella
+y el ropatge del mateix Deu Poderós que goreix o mata als homes, que
+fa llampegar o fa surtir el sol; y solament d'atansarse a n'aquellas
+cosas del servey diví, hi havía home que tremolava y s'esferehía. Per
+això, encara qu'haguessin patit la més negra miseria y encara que
+s'haguessin mort de fam, molts no haurían gosat a posar la má demunt
+dels vasos sagrats, per por de que un llamp del cel no 'ls vingués a
+soterrar entremitj del sacrilegi...
+
+Ademés hi havía una altra cosa... y es que no era pas cap secret pera
+ningú la poca valua que tenían aquellas pobras joyas de temple
+montanyench. Sa com lla, tothom sabía que 'l plat de las canadellas
+era de plom, que 'l cálzer era d'aram y que las casullas eran tot un
+surgit de cap a peus. Per això, quan va arribar l'hora de tancarse,
+potser per sempre més, las ferradas portas de l'esglesia, y algú va
+preguntar:
+"¿Quí es que sen duu las claus?", tothom va arronsar las espatllas...
+   y al capdevall se las varen quedar a l'Uyá, per ser la casa més
+   aprop de la parroquia.
+
+Desde alashoras va semblar qu'aquells sots amarats d'ombra y de
+tristesa acabessin d'enfonzarse en la tenebra dels llims. Ab el
+derrer toch de campana, van fondres tot d'un plegat las cerimonias de
+la missa, y l'aplech de vehins de cada festa, y els sermons a peu
+d'altar, y las canturias dels homes a dalt del chor, y els encants de
+cocas y panets de l'ofertori... com si, en un tancar y obrir d'ulls,
+s'hagués esvahit la miqueta d'ánima que restava als sorruts
+feligresos d'aquells sots.
+
+El qui volía missa, a la festa, havía d'anar a ohir la que deya a
+punta d'alba, a Puiggraciós, un capellá de l'Ametlla. Si neixía un
+infant, el duyan a batejar a Sant Bartomeu o bé a la parroquia de
+Bertí. Si algú 's moría, qualsevol capellá dels encontorns anava a la
+casa a cercar el cos, y, carregantlo dalt d'un matxo, el traginavan a
+Montmany pera darli terra sagrada.
+
+¡Feya una cosa més trista tot allò! Fins els vehins més totxos
+ trobavan que 'ls mancava una cosa... una cosa... que no sabían
+ explicar... Y molts deyan qu'allò era un cástich, un conjuri, una
+ maledicció...
+
+Però lo que entre tot dava més pena, més condol, era no sentir tocar
+las campanas a cap indret del día. Desde 'ls més grans als més xichs,
+tothom sentía una lley d'angunia estranya, com si anyoressin la veu
+que 'ls amidava las tristas horas de la vida.
+
+A las vuyt del matí, quan senyalava la missa ab aquells tres tochs
+cançoners, nanch... nanch... nanch..., seguits de la rematada
+sorollosa, tota la gent escampada pels boscos o per las feixas treya,
+pera desdejunarse, el pa negre del cistelló. Al pich de mitjdía,
+aixís que las dotze batalladas queyan del cloqueret, tothom aplegava
+las eynas, disposantse a anar a casa si la treballada no era massa
+lluny, o a asseures en un clap d'ombra pera empassarse las mossadas.
+Y sobretot, pel capvespre, al sentirse 'ls tochs acompassats de
+l'oració, fins els bous y las ovellas semblava que coneixían el
+senyal y feyan com si 's delissin pera tornar a casa y entrar a la
+cort...
+
+Ningú se 'n sabía avenir, ningú, de que s'hagués mort la veu de las
+campanas. En días de pluja, en días de boyra, en días núvols, per
+l'hivern sobretot, quan el sol sembla que s'amagui pera no senyalar
+las horas, quan tota la terra 's revesteix de negror... els pastors y
+llenyatayres perdían, dins del bosch, l'esma del temps... y anavan a
+las palpentas, envolcallats pel misteri de la fosca.
+
+Aixís van passar setmanas, van passar mesos... y, com la miseria
+humana s'avesa a tot, va venir un día en que pastors y terrassans
+també van acostumarse a la quietut de las campanas, a n'aquella mena
+de silenci que semblava 'l de la mort. Veyan que l'esglesia s'anava
+esberlant de mica en mica... y ni menos ne feyan cas. Veyan que 'l
+tou d'ortigas y malvas, com un herbey orat, pujava ple de saba y ple
+d'orgull, boy tapant de fosca verdor l'espay estret del fossar que
+s'extenía entre la rectoría y l'esglesia... y ningú 'n feya cabal.
+Veyan com las heuras ho invadían tot, arrapantse com llagastas a las
+parets del temple, a las tapias de l'hort rectoral, fins a las socas
+rebassudas dels xiprers del cementiri, y ningú hi parava esment. Ja
+s'hi havían fet del tot, a contemplar com, cap al tart, aucellots
+negres y feréstechs entravan y sortían, boy xisclant, pels finestrals
+de l'esglesia, com si allò fos el seu domini, el seu palau... Tot
+aquell espectacle de desolació a que vivían condemnats, no 'ls feya
+calor ni fret...
+
+Solament alguna vegada, quan oviravan per derrera l'absis de
+l'esglesia las collas d'aligots que, com si ballessin balls de
+bruixas, voltavan fent rodas misteriosas per l'espay, sentían quelcom
+d'esgarrifanças. Però allavors se persignavan a correcuyta, boy
+mormolant una oració estranya que sabían, pera conjurar la mala cosa.
+Per lo demés, tot els era igual. L'ánima dormilega dels bosquerols
+havía arribat a resignarse a l'enrunament del temple y al silenci del
+cloquer, com se resignava a la calamitat y a la miseria.
+
+Per això, quan un día va començar a córrer la veu, de casa en casa, de
+que venía rector nou, tothom va quedar estranyat.
+
+--¡Rector nou! --deya la gent.-- ¿Quina una 'n deu haver fet, que 'ns
+   el portin aquí per penitencia?
+
+## III Rector nou
+
+Per això, quan, una tarda, van veure, desde 'l bosch, alguns vehins,
+que per la banda de câ l'Oliveras pujava un capellá de certa edat,
+cavaller a dalt d'una euga y acompanyat d'un jayo y una jaya, que
+devían ser els sirvents, tot van ser xiu-xius a cau d'orella y
+dirse 'ls uns a ne 'ls altres:
+
+--Això es que 'n deu haver fet una de molt grossa... y 'l duhen aquí a
+  purgar el pecat...
+
+Mes el pobre capellá estava ben lluny de sospitar las mormolacions qu'
+aixecava ab sa arribada, y encara més lluny d'endevinar que la
+malicia dels bosquerols arribés a ser tan fina quan se tracta de
+flayrar el mal en lo més fondo dels secrets.
+
+Montanya amunt, montanya amunt, anava cavalcant penosament, ab la
+deria d'arribar abans de nit a la parroquia que li havían designat.
+
+--El camí es llarch y costerut... --rumiava 'l rector, ple d'una
+  tristesa resignada;-- el camí es llarch y costerut... com el camí
+  que 'm manca fer pera arribar a la pau de l'ánima...
+
+Però, boy a mida qu'anava enfonzantse en la soletat de las boscurias,
+se sentía més confortat, més coratjós. La vista dels arbres
+centenaris que se li alçavan serens devant dels ulls, la flayre
+sanitosa de las rehinas que li anava a besar el rostre marcit,
+semblava que de sobte 'l reanimessin, com venintli a oferir una vida
+nova que, sobreposantse a la passada, li esborrés del cap els
+cohiçosos recorts d'aquella cayguda tremenda, d'aquells erros
+d'enteniment, d'aquellas superbias de cor, qu'eran la causa del seu
+desterro.
+
+Com més s'anava endinzant entre 'l misteri ombrívol de las pinedas,
+més lleuger se trobava d'esperit, com si, a cada troç de camí fet,
+anés deixant enrera, de mica en mica, la feixuga cárrega de las
+antigas tribulacions. Desde 'l día del penediment en que, vessantli
+las llágrimas abundosas cara avall, semblava que li haguessin tret
+del pit tot el pes dels condols y las recanças, no havía tingut una
+hora tan dolça com aquella. Somniador com era per natural, tot
+l'afany contemplatiu que tancava dins de l'ánima s'assadollava ab la
+visió dels espadats altívols y dels boscos misteriosos, fins al punt
+d'oblidar la pena qu'arrossegava pel món desde 'l moment d'aquell
+desvari que va estar a riscos de durlo a la perdició.
+
+--¡Però si això, en comptes de desterro, será el meu paradís! --deya
+   entre sí 'l capellá, mentres, trencant a má esquerra de la vall,
+   emprenía l'aspra pujada de cà l'Uyá.-- ¿Què més puch demanar,
+   Senyor, a la vigilia de mas vellesas, qu'amagar las afliccions en
+   la pau de las montanyas?
+
+Y allavoras li va venir l'idea al pensament de que l'infinita
+misericordia, en lloch de punirlo per l'arruixadesa d'un instant, més
+aviat semblava que volgués premiarlo per son penediment. Del fons del
+cor sentía néixer una gratitut séns mida per la clemencia de Deu, que
+li encaminava 'ls passos cap a aquellas grandiosas soletats.
+
+--¡Qu'hermós qu'es tot això, en mitj de la seva mateixa feresa!
+--exclamava contemplant, a má dreta, l'alterosa cinglera de Bertí, que
+  s'alçava demunt seu com una muralla inmensa, feta al principi dels
+  sigles per braços de gegants. L'admiració li brollava a dolls
+  dintre de l'ánima, portantli als llavis paraulas d'ayre bíblich:
+
+--Admirables són tas obras, oh Senyor, y no hi ha boca prou digna de
+  lloarlas.
+
+Y, com si no capigués a dintre seu l'entusiasme que sentía, basquejava
+de encomanarlo als seus acompanyants, interrogantlos ab certa
+exaltació:
+
+--¿Oy qu'es admirable, això, Joseph? --Sí, missenyor, --responía, ple
+   d'humil acatament al sacerdot, el jayo que li duya l'euga del
+   ronçal.
+
+--¿No trobeu qu'es hermós, això, Mariagna? --repetía 'l capellá,
+   dirigintse a la majordona, que, muntada dalt d'una mula, seguía
+   las petjadas de l'euga del rector, traginant tot el fato de sachs,
+   farcells y coixineras.
+
+Y la pobra avia, fent moure una mica 'l cap, deya respectuosament:
+
+--Sí, missenyor.
+
+Els ulls del rector nou, oberts com els d'un nin devant de
+l'espectacle de las espessas arbredas, lluhían ab l'esperança de
+viure y morir tranquil entre la serenitat de las selvatges clotadas.
+Solament se li estrenyía un xich el cor quan, al topar per la pujada
+ab algun qu'altre vehí qu'anava o venía del Figueró, observava 'l
+posat esquerp de la gent o reparava las miradas de reull que li
+clavavan els passants, com si, tot volguent esbrinar el còm y el què
+de la gent qu'anava a viure a la rectoría, els fes quimera que
+vinguessin hostes nous.
+
+--¡Bonas tardas tingueu! --els deya el capellá, tot amorós.
+
+--Deu vos gort, --responían emborbossats els caminants, tot cap-cots y
+  ab els ulls baixos, com si 's donguessin vergonya de tornar la
+  salutació. Però, aixís qu'havían donat set o vuyt passas, giravan
+  el cap ab mònita, y vinga escorcollar de cúa d'ull quína cara
+  tenían els forasters, quín posat feyan, o còm anavan vestits, o bé
+  si duyan gayre fato...
+
+--Són aspres y bonyeguts com las montanyas qu'habitan, --pensava 'l
+  rector, tot volguent capir el gènit sorrut d'aquella gent.--
+  L'eterna lluyta ab una terra mal agrahida, qu'ab prou feynas deu
+  dar per' pa, els mata l'amor al pròxim y els fa pensar mal de
+  tot... Però jo 'ls amansiré, si Deu m'ajuda... jo 'ls
+  ablaniré... --Y, recordantse del text sagrat, afegía:-- Jo sembraré
+  entre 'ls homes granas de dolçor.
+
+En això, la comitiva gayrebé havía arribat dalt del collet, y ja
+començavan a ovirarse las tapias negras de câ l'Uyá. Com home que sap
+las tasqueras del terrer, en Joseph se va endevantar uns quants
+passos pera entrar a la casa, y, ficantse al barri entre 'ls
+lladruchs dels gossos, cridava a la gent de dins:
+
+--¡Heu, la gent! ¡Deu hi sía! Me fa venir mossen Llátzer, el rector
+   nou, pera que 'm dongueu las claus de la parroquia.
+
+Entretant el capellá esperonava un xich l'euga pera acabar de passar
+el coll. Però, abans... va dirigir la vista enrera, contemplant per
+últim cop aquella vall estreta y fonda, que semblava que per sempre
+més l'havía de separar del món dels vius. Després... al trobarse a
+dalt del coll, va fixar els ulls ansiosos cap al sot que de sobte se
+li obría devant seu... y al moment va sentir com un esglay, a
+l'ovirar, al bell mitj de la clotada, el campanaret neulit de
+l'esglesia y las ronyosas parets de la rectoría, tot ensorrat y com
+perdut entre els xiprers y l'herbey del cementiri, qu'omplían de
+tristor tèrbola aquell recó de soletat.
+
+--¿Y aquí 'm destineu a viure, Senyor Deu meu?... --pensava 'l rector
+   ab el cor estret d'angunia, mentres dalt de las finestras de l'Uyá
+   treyan un xich el cap els amos de la casa, com pera donar la
+   benvinguda als forasters... L'amo, un home vell y cego, mitj
+   babau, va moure vagament una má tremolosa, a tall de salutació. La
+   mestressa, una dona bifia, de menos edat que 'l cego, no va fer
+   més que clavar sobre 'ls forvinguts una mirada esbrinadora com si
+   se 'ls volgués menjar ab els ulls.
+
+L'aspecte d'aquella gent estrafolaria, que tindría per vehins dels més
+propers, junt ab la vista d'aquell sot ombrívol, d'aquell clot de la
+tristor, en qu'estava a punt d'entrar com pera enterrarshi en vida,
+varen desolar al rector de tal manera, que va deixar anar el cap
+blanquinós demunt del pit, doblegat per un gran defalliment.
+
+Després, fent un esfors pera revenirse:
+
+--¡Vaja, endevant! --va dir a ne 'ls jayos, com si volgués passar d'un
+   cop la derrera estació d'aquell calvari, que de primer moment
+   havía pres per paradís.
+
+## IV El Regne de la Mort
+
+A devant en Joseph, a tall de guía; després el rector a cavall de
+l'euga, y a derrera la Mariagna ab tot el fato carregat sobre la
+mula, van penetrar, com encongits, dintre del sot ombrívol, ahont
+d'aquella hora endevant viurían desterrats del món dels homes.
+
+Y ¡quína tristor, allavors, quína tristor més fonda va ser la de
+mossen Llátzer quan va veure que, tant com anava caminant cap a la
+rectoría, semblava que 'l cèrcol de montanyas que 'l voltava s'anés
+clouhent, clouhent, derrera seu, com si per tots costats
+l'aparedessin, fins a quedar enterrat dintre del sot! Devant per
+devant se li alçavan las foscas ubagas de la Rovira, coronadas pels
+cims altíssims de Puiggraciós. A má dreta se li arrengleravan, com un
+pany de murallas que toqués al cel, las rocas fantasmas del cingle de
+Bertí. A má esquerra se li extenían las feixas conreuadas de l'Uyá,
+tot esgrahonant las vessants, com si volguessin arribar als núvols. Y
+a derrera, cap a derrera, ajuntantse de mica en mica ab las feixas de
+conreu, se li apareixía 'l toçalot de Romaní, ab el Castell dels
+Moros dalt de tot, trayent el cap com un espectre. Rocas, turons,
+feixas, espadats, toçals, cingleras, se donavan la má tot a l'entorn,
+formant una roda de montanyas negras qu'esglayava de mirar.
+
+Al veures soterrat al fons del clot, el pobre rector sentía fret a las
+entranyas y li agafava una vaga temença de que 'ls penyals que 'l
+voltavan se li decantessin a demunt. Tancat, enrotllat per tots
+cantons, feya com si per instint cerqués ab els ulls un indret per
+hont fugir, o a lo menos poguer extendre la mirada. Però era en va,
+tot era en va... Allí no hi havía forat ni respirall pera esplayar la
+vista lliurement... allí era tot tapat, cobert, enmurallat... allí
+no 's coneixían llunyarias fora del sot... allí no se sabía què volía
+dir horitzons... y s'havía d'alçar el cap enlayre pera poguer
+contemplar el cel entre 'l cèrcol de molas y cimals.
+
+Encara 'l sol estava leri-leri, si 's pon, no 's pon... y ja 's
+passejavan grans clapas d'ombra per tot arreu. El misteri del
+crepúscol s'amparava per instants dels avenchs, las boscurias y
+timberas. ¡Quína fredat, quína fredat que sentía mossen Llátzer al
+veure com la foscuria venía a marxas doblas a reposar a n'aquella
+trista fondalada que, per la soletat y el silenci qu'hi suravan
+eternament, ja semblava 'l regne de la nit!
+
+Las quatre casas qu'hi havía per allí escampadas acabavan de fer més
+feréstech, més solitari, aquell desert enclotat. A l'altra banda de
+l'Uyá, ab prou feynas s'hi endevinavan las molsosas parets de la
+Rovira, quasi del tot amagadas entre la fosca d'un alzinar atapahit;
+allí, lluny, apenas s'entreveyan las casetas de cân Pere Mestre y de
+cân Pugna, arrupidas al peu de la cinglera, com mortas de por; enllá,
+enllá, dessota 'l Castell dels Moros, quasi no 's reparava 'l casalot
+enrunat de Romaní, tot decantat de gayrell, igual que si pesés figas,
+aclaparat pels tropells y per l'edat.
+
+Després d'aquets caus mitj ajeguts per terra, no 's veya altre vestigi
+d'estada humana que l'aplech que formavan, al mitj de la trista vall,
+la rectoría y l'esglesia, ajuntadas entre sí per la verdor negrenca
+del cementiri. Pera trobar més casas esgarriadas dins del terme,
+s'havía de pujar ¡ala, ala! cap al serrat de Puiggraciós, o trescar,
+rostos amunt, amunt, fins al coll de cân Ripeta, o bé traspassar las
+aspras serras del voltant del sot y devallar, rostos avall, avall, a
+las clotadas vehinas, rodolant pels pendiços pedregosos de cân Sunyer
+o enfonzantse a las ubagas de cân Prat, per entre las tenebras del
+Bosch Negre...
+
+Quan el rector y els seus acompanyants van arribar a la rectoría, el
+sol ja s'havía fos del tot derrera 'ls cingles. El cèrcol de
+montanyas feréstegas s'enfosquía a correcuyta. Talment semblava que
+caygués del cel un ruixat de bolvas negras qu'amarés tota la vall de
+tremolosas ombras.
+
+--¡Obriu, Joseph! --va manar el rector, mentres ell y la vella
+   majordona descavalcavan sobre 'l pedriç del portal.
+
+Del manyoch de claus que duya, el jayo va triar la que venía bé a
+ne 'l pany, va forfollar, va obrir, va empènyer la porta... y tots
+van quedar glaçats quan, al donar un pas cap endins, van adonarse del
+munt de runa que tenían devant seu. Carreus cayguts, guixots per
+terra, caps de viga mitj penjant, componían la trista decoració de
+l'entrada de la casa, que semblava que plorés tota la trágica miseria
+que traspúan els llochs abandonats. El jayo y la jaya prou volían
+entrar el fato y las bestias, pera aconduhirho tot allí ahont
+poguessin; però a cada punt s'entrebancavan ab els munts de farda.
+Primer van tenir d'arrambar pels recons els escombrots y las pedras,
+pera ferse poch o molt pas per entre
+'ls pilots de runa qu'hi havía escampats per tot arreu.
+
+¡Quína desolació! ¡Quína miseria! Al pobre rector li havía caygut
+ l'ánima als peus. Ab els braços penjant al llarch del cos, no feya
+ més que moure 'l cap pausadament, tot contemplant el catau mitj
+ ensorrat que d'aquella hora endevant li serviría d'estada. Al pensar
+ que allò venía a ser com una mena de sepultura ahont anava a
+ enterrar els días de sa vellesa, abans de ficarse per sempre més a
+ la tomba veritable de la mort, li entrava un defalliment d'esperit
+ que l'omplía d'esgarrifanças y congoixas...
+
+--No... no ha vingut encara l'hora de la pau... --deya com en somnis
+  plens d'angunia.-- No... Jo me la creya aprop, aprop... ja la
+  tocava ab la má... y ara s'allunya, s'allunya... perquè encara no
+  m'he esbandit bé de las caborias de la terra...
+
+Però, de prompte, tot de prompte, va redreçarse, com esperonat per una
+idea que sobtadament el retornés del desmay. "¿Y l'esglesia...? --va
+pensar.-- ¿Còm deu estar la pobra esglesia? ¿També jeurá enrunada com
+això?..."
+
+--¡Joseph!
+
+--Missenyor...
+
+--Deixèu estar això per aquí... y anémnosen cap a l'esglesia... Vull
+  veure l'esglesia abans de ser nit...
+
+A la veu del capellá, els jayos van deixar estar l'enrenou, y l'un
+derrera l'altre van surtir al defora, dirigintse tots junts cap al
+fossar. Però... altre cop van topar ab els obstacles misteriosos que
+per tot els feyan la trabeta. L'herbey gras y atapahit que de cap a
+cap cobría 'l cementiri, fins a colgar las creus més altas dels
+enterraments, els privava de dar un pas pera arribar als murs de
+l'esglesia. Semblava talment que tot lo que se 'ls posava a devant,
+fossin plantas, fossin homes, fossin pedras, tot els mirava de mal
+ull y tot se conjuminava pera revoltarse contra la gent forastera que
+venía a torbar el silenci de las cosas mortas y dels indrets
+adormits...
+
+Mossen Llátzer fins creya sentir veus llastimosas, com si sortissin de
+la terra, que 's queixavan ab viu dolor: "¡No fèu soroll, per
+pietat!
+¡No fèu brugit! Ara que dormíam tan bé.. ab tanta quietut... ¿Per què
+'ns veniu a atormentar, quan teníam ben agafada la sòn?... ¡y una sòn
+ tan dolça!... Deixèu estar a la gent que dorm y als morts que jeuhen
+ y a las runas que somían... No us dihem pas res a vosaltres...
+ Donchs no siguèu inquietosos... No 'ns desvetllèu..."
+
+Però en Joseph no las devía pas sentir, aquestas veus ploraneras de
+las cosas, perquè maldava tant com podía pera vèncer la perfidia del
+fullam que pujava del fossar. Apartant ab els braços el tou d'herba,
+o ajeyentlo a cops de peu, el jayo ¡dali que dali! anava obrintse
+camí... y allavors el capellá passava per entre las malvas ufanosas,
+nodridas pel greixum dels morts.
+
+Quan, travessat el fossar, van arribar a la porta de l'esglesia, van
+anar pera obrir tot desseguida; però ¡quína angunia feyan aquells
+entrebanchs! també van trobar que no podían... Semblava que 'l rovell
+de tots els sigles s'hagués refugiat dintre del pany. El rector, el
+jayo, la jaya, tots hi posavan el coll; però, per més forças que
+feyan, el pestell no podía córrer, o no volía... El pany rondinava
+irat, com si digués: "¿També voleu saber els secrets que dormen aquí
+dins? ¿També veniu a despertar el misteri de l'esglesia, malas
+pècoras? Donchs no obrirèu, no obrirèu..." Mes van apretar ab tanta
+ánima 'ls forasters, que, tot cruixint y grinyolant, la porta va
+badarse, al moment mateix que s'aixecava un brugit espantós dins de
+la nau de l'esglesia. Eran els aucellots, que, dormint ajocats
+per'quí, per'llá, van esvalotarse al sentir soroll y, xisclant y
+espetegant d'alas, van fugir pels finestrals, com una munió de mals
+esperits.
+
+Esporuguida la pobra gent ab aquell esvalot de dimonis, que no sabía
+ben bé què era, mirava, mirava ab angunia, cap al fons de l'esglesia,
+sense poguer distingir res. Era tot fosch, espès, negre, com una gola
+de llop. Las ombras s'havían atapahit ab tanta pressa allí dintre,
+qu'envolicavan de tenebras els altars, las capellas, els sants, el
+presbiteri. La gota de celistia qu'encara surava arran de las
+finestras, acabava de fer més espessa la fosquetat d'abaix. Com
+ánimas en pena, se movían el rector y els jayos dintre la negror,
+caminant a las palpentas, fins que vora de la pica van trobar un tros
+de blandó sobre 'l broch d'un canalobre. El jayo 'l va encendre, y ab
+el llum als dits anava avençant endins, endins, cap al presbiteri,
+quan va notar que caminava sobre un xipoll... L'aygua de las plujas,
+degotant per las esquerdas de la volta, s'havía embassat per terra,
+omplint els sots que feyan las llosas mitj enfonzadas...
+
+--¡Senyor, Senyor! --clamava mossen Llátzer, ab las mans al cap.--
+¡Senyor, no m'abandonèu aixís! ¡No 'm castiguèu d'aquet modo,
+ qu'encara soch massa feble pera semblants tribulacions!
+
+Y mentrestant, en Joseph, que ja havía arribat a l'altar major,
+encenía
+'ls culs de ciri que trobava a la credença... y, a la claror
+ trontollant d'aquells llumets, tots miravan, esborronats, l'aspecte
+ sepulcral que feyan els sants y las esculpturas del retaule. La
+ pols, l'humitat, la terra, qu'ho cobrían tot, donavan a las imatges
+ y als trofeus el to descolorit y fastigós de las cosas enterradas...
+ Las retorçadas columnas, esculpturadas de rahims y de caps d'ángel,
+ qu'un día foren tot d'or, ara ensenyavan un pam de floridura, com
+ malaltas d'un mal lleig. La figura rebassuda de Sant Pau, que com a
+ patró de la parroquia hi havía al ninxo del mitj, ab prou feynas se
+ coneixía, tota niuhada de corchs y coberta de terenyinas. A Sant
+ Isidro li penjava un braç... Sant Sebastiá 's decantava com si anés
+ a caure daltabaix...
+
+Al rector li va començar a semblar que, com els habitants del sot
+ombrívol, els sants y las santas de l'altar també s' havían adormit a
+l'ombra ensopidora de las runas. ¿Quí sap si dormían, las pobres
+imatges? O potser no, que no dormían... Potser encara era pitjor...
+Potser eran mortas, sí... mortas y enterradas. Perquè... mirantho bé,
+ja
+'s veya prou que 'ls vestits que duyan, túnicas y mantos, no eran res
+ més que mortallas, unas mortallas consumidas per la terra, qu'anavan
+ cayent a troços, fins a ensenyar las carcanadas de fusta de dins de
+ tot...
+
+El rector no era capaç d'aguantar més temps aquella visió terrible. El
+cap se n'hi anava, sentía un nus a la gola, un segament a las
+camas... No podía més, no podía més... y va surtir a defora, fent
+tentinas. Haguera volgut cridar auxili... però ¿a ne quí? si tots els
+vehins eran lluny... y... ¡potser morts!... Hauría volgut fugir...
+però ¿cap ahont? si tots els camins estavan esborrats per la negror
+de la nit... ¡Ja no
+'s recordava qu'era presoner dels cingles y dels turons!
+
+--¡Senyor, pietat! --cridava alçant enlayre 'ls braços.-- ¡Senyor,
+   pietat!...
+
+Y al veure devant seu l'ombra de la rectoría feta runas, y el fossar
+cobert de malvas... y 'l cèrcol de montanyas negras que 'l tenía
+aparedat per tot arreu... va trencar un plor, ¡un plor...!
+
+## V Mal somni
+
+--¡Joseph!
+
+--Missenyor...
+
+--¡Mariagna!
+
+--Missenyor...
+
+--Mirèu... he determinat cridar a la gent de la parroquia y ferla
+  venir aquí a la rectoría... Haig de provar si, tot y sent ánimas
+  fredas com sòn, els faig pujar a las galtas la vergonya
+  ensenyantlos la miseria de l'esglesia. Vull veure si, a n'aquets
+  morts de las tristas clotadas, Deu els toca 'l cor y els
+  resucita... Ab això, Joseph, vós pujarèu a Puiggraciós y ho fareu a
+  saber a ne 'ls del Serrat; després baixarèu als sots vehins y direu
+  que tothom comparegui diumenge, a mitj matí... Que
+'ls tinch d'enrahonar... Que 'ls tinch de veure... ¿Ho teniu entès,
+ Joseph?
+
+--Sí, missenyor.
+
+--Y vós, Mariagna, mentrestant anireu a convidar als feligresos
+  d'aquí
+'l sot, de las casas més properas.
+
+--Bé, missenyor.
+
+--¡Diumenge tothom aquí!
+
+Aquella matinada, mossen Llátzer se trobava més refet, més reeixit.
+Encara que capolat de cos pel llarch viatge y pels sotrachs que li
+havía fet a l'ánima la visió d'aquell món tan feréstech y ple de
+runas ahont li tocava viure d'aquí endevant, s'havía desvetllat bon
+xich serè y resolut, sentintse en certs instants ple d'aquella fe
+qu'obra prodigis y muda de lloch valls y montanyas.. Y això... que
+havía passat una nit esgarrifosa, tota ella enfebrada de mals somnis
+y de tètricas visions.
+¡Quín desvari! ¡Quínas cosas més sinistras!
+
+Havía somiat que l'enterravan en vida dins d'un gran sot, aparedat de
+montanyas negras. Ell prou cridava, ab els cabells eriçats de por:
+"¡Mirèu lo que feu, mirèu que m'enterreu de viu en viu!..." "No hi
+   fa pas res... --li responían desde las fondarias dels avenchs;--
+   no hi fa pas res... Aquí tothom hi viu, de soterrat; aquí tots som
+   alhora mitj cadavres, mitj vivents..." Y allò que li deyan era ben
+   veritat, perquè no més li calía mirar al voltant del somni pera
+   veure que tot el sot era un inmens cementiri, guarnit de fosca y
+   de solitut. Las casas, escampadas ensá y enllá, no eran res més
+   que tombas y ninxos... y la gent tristoya que las habitava, res
+   més que morts. Mentres es nit, ab la quietut que cau y la negror
+   que fa, l'espectacle mortuori ressurt ben bé. Un cop el sol s'ha
+   post, els homes, las donas, las criaturas, s'enterran ells
+   mateixos dins las casas, y, enmortallantse ab llençols, restan
+   horas y horas estirats sobre de túmbols qu'ells se pensan que són
+   llits. Al néixer el día, com que 's veu claror y els aucells
+   cantan, se creuhen que tornan a la vida... però tot allò son
+   enganyifas y falornias... La mort va seguint, seguint... y, a la
+   primera tremolor de la llum, els difunts surten de casa, qui ab
+   l'aixada al coll, qui ab el serró a l'esquena. Com animetas de
+   l'altre món, tots van caminant d'esma a l'ombra de las boscurias,
+   y els sembla que fan camí y que passan per allá ahont volen.
+   Menjan, beuhen, caminan, s'aturan, llauran la terra, pasturan els
+   remats... y tot ho fan a las palpentas, sense saber per què ho
+   fan. Ho fan... perquè ho han vist fer als altres morts més
+   antichs, que van tenir per pares o per avis. Els morts no pensan,
+   y solament per instint segueixen els camins mitj esborrats que 'ls
+   van deixar las centurias... Tampoch estiman... com no sigui la
+   quietut que 'ls volta eternament... Que no 'ls toquin, es lo que
+   volen. Que no 'ls inquietin... Que 'ls deixin estar...
+
+"¡Quína damnació! ¡Quína damnació, bon Deu! --mormolava el capellá,
+   lluytant ab las angunias del somni.-- Però, jo, ¿què hi tinch que
+   veure ab aquets fantasmas ensopits? Jo visch, jo penso, jo batego,
+   jo estimo... Donchs ¿per què m'hi enterreu, a n'aquí, de viu en
+   viu?" "Á tu t'hi enterran per cástich, --li responian desde 'l
+   fondo dels avenchs.-- Tu, per vanitat d'home entès, vas volguer
+   enlluhernar a la gent ab miracles de sabiduría. Tu volías
+   resucitar un filosoph antich, un sabi d'altres sigles, de qui ja
+   no 's recordava ánima viventa. Tu, per vanitat, vas furgar la
+   sepultura dels seus llibres, vas remenar la floridura de las
+   planas, plenas de corchs y de pecats, y per vanitat vas dir que la
+   veritat del món era allí dintre. Y, cada día més ensuperbit, vas
+   volguer, d'un heretge, ferne un sant... Per això t'han donat pena
+   de desterro als sots dels morts, amarats de tenebra y de tristesa.
+   Per això
+'t tocará viure frech a frech ab els difunts que van caminant per las
+ boscurias negras, ab semblanças y posituras de sers animats..."
+
+Al pobre rector, aquell mal somni de la primera nit de ser a Montmany,
+se li havía quedat estampat al pensament com una imatge endolada. Ell
+prou volía arrebassársela del cap pera empendre ab coratge la
+redempció dels miserables pastors y terrassans; però, sense saber
+còm, desseguit li tornava a desfilar per la memoria la professó de
+las ánimas obscuras qu'anavan y venían ensonyadas per aquells llims,
+sense poguer obrir may els ulls als resplandors de la vida.
+
+Per això, quan, al diumenge vinent, van venir a dirli que 'ls
+feligresos ja havían comparegut y que l'estavan esperant al
+cementiri, a mossen Llátzer li va entrar una angoixa estranya, no més
+de pensar qu'anava a trobarse devant per devant d'aquells
+desventurats bosquerols qu'ell havía vist, en somnis, vagar com
+espectres pels sitis adormits y entrar y sortir silenciosos de las
+tombas qu'habitavan.
+
+Ademés d'això, hi havía una altra cosa que també l'atormentava. Saber
+còm havía d'explicarse pera ferse entendre d'aquella gent... Ell
+havía ensenyat a las aulas, y coneixía 'l llenguatge que convenía als
+deixebles; ell havía predicat mil voltas per las esglesias de ciutat,
+y sabía la manera de conmoure a la gent del món; ell havía disputat
+ab els homes més entesos del seu temps, y possehía 'l do de vèncer
+als doctes ab la paraula. Però... ab gent esmortuhida com aquella no
+hi havía enrahonat may, y no sabía còm parlárloshi... Allò l'omplía
+de dubtes y d'engunias, y semblava que li deturés els passos...
+
+--Missenyor, la gent s'espera... --va fer en Joseph.
+
+--Sí, sí... ja hi vaig.
+
+Y, tot encaminantse cap al defora, deya entre sí, com si demanés
+l'inspiració del cel: "¿Còm ho faré pera persuadirlos? ¿Què 'ls diré
+pera somòurels? ¿Quíns deurán ser els millors mots pera deixondir als
+difunts?"
+
+## VI La gent dels Llims
+
+Trico, trico... trico, trico, padrins xaruchs y caps de casa, tots els
+vehins de la parroquia s'havían deixat caure al sot de l'esglesia
+pera veure què volía 'l rector nou.
+
+Els quins devallavan de dalt del Serrat no feyan el visatge tan
+tristoy com els quins venían del fons de las clotadas, ni duyan
+vestits tan foscos, ni semblavan tan sorruts. Fins n'hi havía, com el
+vell de cân Janet, qu' a ratos s'esqueyan a dir un mot ab el gran del
+Malarich o ab el jayo de Pollonell, o bé ab l'avi Carbassot, que,
+haventse trobat pel coll de cân Ripeta, havían baixat tots junts fins
+al bell peu de la rectoría.
+
+Però, els quins sortían de dintre 'ls sots, fos dels pendiços
+pedregosos del Sunyer o de las foscurias del Bosch Negre... aquells
+sí, que no podían fer un posat més totxo, ni una cara més pansida.
+Tenían uns andamis y uns tirats, y un mirar tan sòpit, y una fatxa
+tan esquerpa, y una positura tan encongida, que talment semblavan una
+corrúa de pregadeus de rostoll. Quasi tots duyan uns trajos balders,
+fets d'una roba de vellut obscura, fosca, però destenyida pel frech
+de la broça y dels terrossos, aixís... com d'un to dubtós, que primer
+hagués sigut negre y després s'hagués tornat d'ala de mosca y hagués
+acabat per ser de color de gos quan fuig... Tot plegat feya una taca
+tèrbola, terrenca, polsinosa, com de gent que, havent estat soterrada
+per llarch temps, s'hagués descolgat de terra pera comparèixer a la
+cita.
+
+Arribavan tots taujans y silenciosos. Ab prou feynas se saludavan, com
+si 'ls dolgués de dir un mot; y, mentres els uns s'asseyan als
+pedriços del voltant del cementiri, els altres s'arrupían a la paret
+de l'esglesia o s'arrambavan d'esquena a las enrunadas tapias de la
+rectoría.
+
+Dels vehíns més propers de la parroquia, no n'hi mancava pas cap. Eran
+gent xaruga quasi tots, carregats de nafras y de xacras, com roças
+pera anar al canyet. Ací 's veya a l'avi Pugna traginant un goll tan
+gros que li abraçava tot el coll, desde 'l clatell al sotabarba. Allí
+hi havía en Pere Mestre, ab aquella cama curta que 'l feya ranquejar
+tot fent ganyotas. Després venía 'l jayo de Romaní, l'Aleix de las
+Tòfonas, cargolat a tall de serp y mitj rihent per sota 'l nas. Més
+enllá, una mica enretirat, igual que si 's dongués pena de barrejarse
+ab aquells padrins xacrosos, hi havía en Cosme de la Rovira, d'un
+color de cara tot trencat, y alt y prim com un pollancre. El cego de
+l'Uyá seya a la porta de la rectoría, al costat del Bepus, el
+masover, que no deixava al vell ni a sol ni a sombra, quan no se 'l
+vigilava la mestressa...
+
+Ab tot y haverhi per'llí aplegada tanta gent, surava arreu una lley de
+quietut estranya, com si aquells homes tinguessin el do misteriós de
+moures en el silenci, sense piular, ni respirar, ni fer remor de cap
+mena. L'un s'estava ab el cap caygut sobre 'l palmell de la má, com
+si dormís; l'altre, tot encantat, tenía 'ls ulls fixos sobre 'ls
+munts d'herba del cementiri, acabada de segar; aquet, ab la vara de
+freixa que tenía als dits, gratava suaument la terra de devant seu;
+aquell restava ab la boca badada y els ulls cluchs, com un babau.
+
+Quan mossen Llátzer va surtir a la porta de la rectoría, van girar un
+moment el cap com tafanejant al rector nou; però desseguit van tornar
+a enfonzarse a l'ensopiment de sempre. Ni l'aspecte atractívol del
+capellá, ni l'expressió compassiva del seu rostre, ni l'ayre de dolor
+que rodava pels seus llavis, ni la lluhiçor d'uns ulls encara plens
+de joventut, que semblavan contradir la blancor d'un cap cobert de
+neu, no van causar pena ni gloria als espessos bosquerols. Més aviat
+feyan cara de sentirse vergonyosos y encongits devant d'aquella
+bondat adolorida.
+
+El rector se 'ls mirava, se 'ls mirava... y, séns poguerhi fer més,
+altre cop se li omplía 'l pensament de funerarias imatges. Al
+contemplar tan aclaparada y abatuda a la munió de feligresos que
+s'asseya pel pla del cementiri, se li representava que tenía devant
+seu, tota plegada, a l'humanitat tristoya qu'havía passat pels sots
+durant els sigles. A sota terra hi jeyan, en la pau de la mort, las
+generacions passadas. A demunt, sobre 'l fossar, s'hi escampavan las
+generacions del día, gayrebé tan somortas y dormilegas com las de
+sota, que dormían el somni etern... Però a ne 'l capellá l'esferehía
+aquella idea, y per això 's passava las mans pel front, com pera
+esborrar el fantasma que tan a deshora li tornava a contorbar el
+pensament. No eran pas tenebras ni imatges desfallidoras lo que li
+convenía, en aquells instants, pera tocar el cor dels rústechs
+adormits. Era fe lo que calía, fe ben ardenta en la resurrecció dels
+morts... Era caritat, caritat redemptora, lo que necessitava pera
+deslliurar a las ánimas obscuras que vagavan sense esma per la
+foscuria dels llims...
+
+Y allavoras el capellá, com si fes un esforç pera ferse venir a la
+boca las paraulas de pietat qu'en altres temps sempre tenía a flor de
+llavis, va dirigirse als feligresos, tot obrint els braços ab un
+gesto de pare que va a parlar a sa familia, ple d'amor.
+
+--Fills meus, jo us he cridat perquè... ja ho veyeu!... la pobra
+  esglesia se 'n va a troços... y hem de veure si entre tots
+  l'apariem. Donèu, per pietat, una mirada allí dins... y diguèu si
+  no us fa llástima una miseria com aquella! Jo, la primera vegada
+  qu'hi vaig entrar, no vaig pas poguer aguantarme 'ls plors... Ja ho
+  sé, ja ho sé, qu'a n'aquestas clotadas ahont viviu, veritables
+  valls de llágrimas, tot es pobresa y desolació. Mirèu, jo mateix
+  tinch la rectoría tota enrunada, y m'he hagut d'arreconar a la part
+  del porxo, qu'encara s'aguanta poch o molt... Y ja 'm penso que lo
+  que 'm passa a mi us passará a tots vosaltres. Però, per miseria
+  que patim, un recó pera arredossarnos, un indret pera lliurarnos, a
+  la nit, del vent y de las ayguas, el tenim tots, tots... menos Deu!
+  L'esglesia talment sembla una casa payral abandonada pels fills.
+  Tota cau, tota s'esberla, las voltas s'obren, s'esquerdan las
+  parets, y els aucellots fan niu a las cornisas y s'ajocan pels
+  altars... Y ¿no us fa pena això, fills meus? ¿No sentiu may veus de
+  remordiment qu'us cridin: "Vosaltres teniu casa... y Deu no
+'n té. Vosaltres dormiu a xopluch... y la pluja entra a
+ l'esglesia..."?
+
+La major part dels feligresos escoltavan com estaquirots la prèdica
+del capellá, sense dar senyals de vida. Els quins semblavan menos
+enzas, tot lo més que feyan era moure 'l cap d'una manera indecisa,
+que no se sabía si volía dir que sí o que no. Mes el rector, per
+això, no 's desanimava, com si a copia de bondat y d'indulgencia 's
+vegés ab prou cor pera férsels seus y encomanarlos els fervors que li
+bullían dins de l'ánima.
+
+--Y encara, fills estimats, heu de pensar una altra cosa... y es
+  que 'l temple de Deu també es el patrimoni sagrat dels feligresos,
+  la casa payral dels cristians. No oblidèu que sota aquets murs
+  qu'ara s'ensorran hi han vingut a resar y buscar refugi las altras
+  generacions, els vostres pares, els vostres avis, tots els vostres
+  antepassats. Recordèus qu'allí dins d'aquella nau vos van arruixar
+  el cap, al venir al món, ab las ayguas del baptisme; recordèus
+  qu'allí us van ensenyar, de criaturas, els sants manaments;
+  recordèus qu'allí us van lligar per la vida ab la dona qu'heu
+  estimat; recordèus qu'allí heu vingut a resar la derrera oració
+  pera 'ls vostres morts, abans de donarlos terra!... ¿Còm podeu
+  permetre, donchs, que resti sola y verna, tancada y feta runas,
+  aquesta casa de Deu que s'ha alegrat ab vostras alegrías y s'ha
+  entristit ab vostras penas? ¿Còm podeu volguer que callin
+  eternament aquestas campanas qu'han repicat alegroyas pel vostre
+  bateig y han plorat ab dolor la mort dels vostres? ¿No l'anyoreu,
+  aquesta veu amiga qu'us dona 'l bon día y la bona nit, qu'us
+  desvetlla y us adorm, qu'us avisa la tempesta y el bon temps, qu'us
+  crida a la festa, a l'oració, y us senyala las horas de la
+  vida?... ¿No l'anyoreu? ¡Diguèume! ¿No l'anyoreu?
+
+Els bosquerols no obrían boca. Ni empaytats frech a frech per las
+fogosas preguntas del capellá, sabían dir una paraula ni fer un signe
+qualsevol. Més aviat feyan cara d'anguniats y neguitosos, com si 'ls
+amohinés y els dongués pena aquella exaltació del rector nou, que
+maldava tant com podía pera arrencarlos a l'etern ensopiment.
+Semblava que no estessin bé, que patissin... que 'ls burxessin...
+que 'ls entrés una mena de desfici... No sabían què fer ni còm
+estarse... N'hi havía qu'ab la llengua tocavan l'ase; ni havía que
+davan copets a terra, fent anar el peu... L'un se burxava l'orella,
+l'altre 's gratava 'l cap...
+
+"¡Són bestiolas de bosch! --pensava 'l capellá, devant d'aquell
+   silenci, ple d'angunia.-- Son taups de la terra, engorronits a las
+   arrugas de las montanyas, ahont hi tenen fet el cau... Els sap
+   greu que se 'ls desvetlli, com si aborrissin la vida. Més
+   s'estiman dormir quietons dins las tenebras que caminar cap a la
+   llum. Estantse a la fosca han perdut la vista, com han perdut la
+   paraula vivint en la solitut..." El pobre rector se trobava trist
+   d'esperit y cor-glaçat, perquè ja desconfiava de poguerlos fer
+   obrir els ulls y ferlos badar la boca. Y... lo que l'acabava de
+   contristar era que, boy a mida que perdía l'esperança de
+   resucitarlos, sentía néixer dintre seu un sentiment... que
+   l'esferehía a l'adonársen. En lloch de pietat, de conmiseració,
+   començava a sentir rencunia, rencunia y fástich contra aquella
+   gent sorruda qu'anava ab la vista a terra y no sabía dir un mot.
+
+--Però parlèu, per caritat! --clamava mossen Llátzer.-- ¡Diguèu una
+  paraula! ¡Sembleu muts, Senyor Deu meu! ¡Sembleu morts!...
+
+Y allavors va començar la tirallonga de las miserias, l'eterna
+lletanía de quan se 'ls furgava massa.
+
+--Som tan pobres...
+
+--Anem tan escassos...
+
+--Estem tan enderrerits...
+
+--La cullita ha estat tan magre...
+
+--Se mos ha mort tant bestiar...
+
+--Mos va tot tan malament...
+
+--Però jo no us demano pas hisenda ni cabals, Senyor bon
+  Deu! --feya 'l rector, despacientantse.-- Jo no més vos demano cor,
+  esperit, braços que m'ajudin, cossos que 's moguin, camas que
+  caminin... Jo no us demano res més que voluntat, una mica de
+  voluntat! Las obras de la pobra esglesia, las podem fer a terralló.
+  Jo faré venir un mestre o dos de l'Ametlla, però vosaltres m'heu
+  d'ajudar en aquesta obra santa d'aixecar el temple de Deu... Els
+  quins teniu pinedas podeu dur cayrats pera las bastidas; els quins
+  vos esteu vora del cingle podeu fer camins de pedra fins aquí; a la
+  pujada de l'Uyá hi ha prou pedra de calç pera poderne fer unas
+  quantas cuytas; de baix de la riera del molí 's pot pujar la sorra
+  que fassi falla...
+
+Tothom restava mut, com si no entenguessin lo que 'ls deyan.
+
+--¡Es dir que no voleu fer res per l'esglesia! --exclamava, indignat,
+   el capellá.-- ¡Es dir que no voleu fer res per Deu!
+
+Ni una paraula. Tothom callat. El rector se 'ls mirava ab els ulls
+plens d'ira... y altre cop li venía la deria al pensament de que tota
+la munió que tenía a devant seu no era res més que un ramat de
+bestias.
+"Bestiolas del camp... Animalets del bosch... ¡Si fins ne tenen la
+  cara... y els tirats!... ¡Deu me perdó si peco! --pensava el
+  capellá-- però no puch apartar de mí aquesta infernal caboria. ¡Ho
+  són! ¡Ho són! No cal més que mirar aquest home de galtas ab
+  barballeras y ulls negats d'aygua, pera veure qu'es un bou, fet y
+  dit. Y aquet, de cara rodona y ulls esverats y nas menut... ¡Si
+  això es una òliva! Y aquet, ab el goll penjant y la testa
+  bonyeguda, sembla un galápat... ¡Y aquell ranco, una granota, quan
+  fa aquella lley de saltirons!... ¡Deu me perdó! ¡Deu me perdó!" Y
+  espantat dels propis pensaments, que semblavan rauxas de desvari,
+  el rector va redreçarse, y, aixecant enlayre un braç misericordiós,
+  va dir a ne 'ls rústechs feligresos:
+
+--¡Anèu, anèu en nom de Deu! ¡Y que 'l Senyor vos benehesca a tots!
+
+Els bosquerols no esperavan altra cosa. Tots van anar girant cúa, l'un
+esquitllantse cap al Serrat, l'altre esmunyintse cap al Bosch Negre,
+cadascú buscant el cau, pera tornarshi a enterrar en vida.
+
+Els quins anavan pel mateix camí, mormolavan en veu baixa:
+
+--¡Quínas endergas, el rector!...
+
+--¡Vès ab quínas orgas surt!
+
+--Y aquells ulls que fa d'esperitat...
+
+--¡Si sembla una mala cosa!
+
+Altres somreyan ab ayres mofetas:
+
+--Vès... fesli una esglesia nova! --deya en Pere Mestre, tot
+  ranquejant.
+
+--Sí... --responía l'avi Pugna, fent saccejar el goll.-- Y a mí 'm cau
+  la casa a troços...
+
+--Y a mi tuta se m'aclufa... --afegía l'Aleix de las Tòfonas, mitj
+  somrient per sota 'l nas.
+
+## VII El pallasso bosquetá
+
+Cada festa, en havent dinat, ja se sabía, la jovenalla de las clotadas
+feya cap a Puiggraciós.
+
+Així com a trench d'auba era l'ermita 'l punt d'aplech dels esbarriats
+feligresos d'aquells sots, qu'anavan a missa primera quan n'hi deya
+de cent en quaranta algun capellá dels encontorns, cap a mitjdía y a
+la tarda servía de cau als briscayres y jugadors de truch. De bon
+matí tot eran caputxas blancas que, vingudas d'ací y d'allí, s'anavan
+ficant a l'esglesieta, avisadas pel so esquerdat de la campana, que,
+en mitj del silenci de las boscurias, semblava que digués: Pujèu tau,
+tau... pujèu si us plau... De mitj dematí en avall, tot eran homes,
+minyons o bordegaços, que, ab un clavell de moro a l'orella y
+trencant pinyons torrats, se ficavan a las cambras baixas del rònech
+hostalet, arrambat a tall de contrafort a las parets de l'esglesieta.
+El mateix ermitá xaruch qu'havía ajudat la missa matinal ab el roquet
+demunt las calças, convertit després en hostaler, anava y venía del
+tinell, prenent els porrons de beguda que mesurava l'ermitana y
+repartintlos als parroquians de cada festa, pastors, moços, pilers ó
+llenyatayres, vinguts de quí sap ahont...
+
+Ara ja feya temps que de missa no se n'hi deya... però per això, a las
+tardas de las festas, ¡no 'n volguèu més de gernació a l'hostalet a
+jugar al truch o a la brisca, entre got y got de vi!
+
+Els vehins del Serrat ¡ray!, ab quatre gambadas hi eran, a
+l'ermita;... però 'ls quins venían de l'altra bandada del Bosch
+Negre, o de més enllá de Romaní, hi tenían una bella tirada, ¡com hi
+ha món! Hi havía pastor del Vallcárcara que feya una hora bona de
+camí pera deixarse caure a Puiggraciós... y encara molts anavan a
+donar la volta y feyan marrada a gratscient pera baixar a beure aygua
+a la font de las Gojas, de prop de la Rovira, qu'entre totas las
+fonts d'aquells sots, pobladas de misteris y llegendas, era la de més
+anomenada per la virtut que tenía... Tots els quins venían de la
+banda de l'Uyá no 's descuydavan may d'aturarshi, y això... que la
+baixada al fons de l'avench, ahont brollava l'aygua, era entretinguda
+y fins perillosa pel qui no tenía 'l camí esversat. Mentres s'era a
+la rampa dels pollancres, encara, com aquell... però 'l relleix de la
+roca per ahont s'havía de passar després, era tant estret, estret, y
+tan relliscós per l'humitat, que calía arraparse ben bé a las brancas
+y matolls si un no volía estimbarse fins al fondo negre del abim.
+Però, com que l'aygua de las Gojas ja era cosa sabuda que duya bona
+sort a qui
+'n tastava y que goría de somnis dolents y que guardava de
+ malestruguesas... recava, a la veritat, passar per allí y no baixar
+ a beure un glop de l'aygua miraculosa, o may fos sinó mullarshi 'ls
+ dits pera persignarse, quan no hi havía ningú, que ho pogués veure,
+ per allí aprop.
+
+Després d'això... semblava que se sentían més alleugerits, més
+aconsolats de cor; y, un cop eixits d'aquell forat de galipaus, més
+fondo y negre que l'ull d'un pou, s'enfilavan d'un salt per la
+drecera, y vinga trescar montanya amunt, fins a arribar al cim de
+l'ermita, desde ahont se descobrían, assoleyadas, las planurias del
+Vallès.
+
+Aquell diumenge, a la tarda, havía pujat desde las fondaladas bon
+grapat de gent a Puiggraciós. Però l'espectacle somrisent de las
+xamosas planas que s'extenían al peu del Serrat, poch feya fret ni
+calor als rústechs habitants dels sots ombrívols. Tot ensopits y
+tristoys, anavan entrant a l'hostalet de l'ermita, fent moure 'l cap
+ab ayres mústichs, com si, en comptes d'anar a un siti de pletxeria,
+anessin a vetllar un mort. Per tot Deu-vos-guart se deyan vagament
+els uns als altres:
+
+--¿Què hi ha?
+
+--Res...
+
+--¿Tu ací?...
+
+--¡Què hem de fer!...
+
+Y encara aquets eran els més garlayres, perquè la major part restavan
+ab la boca closa, com si 's donguessin vergonya de parlar. Sense dir
+mot, ni gros ni xich, molts s'asseyan al voltant de la taula, y ab un
+signe de cap o una torçada de coll demanavan beure a l'ermitana o 's
+convidavan a jugar ells ab ells. Per això es que, tot y haventhi
+tanta gent aplegada dintre las fumadas cambras de l'hostalet, regnava
+una mena de quietut estranya, sols interrompuda de tant en tant pel
+soroll d'un porró que l'ermitá posava sobre la taula, o pels envits
+breus y sechs dels jugadors:
+
+--¡Truco!
+
+--Vull.
+
+--¡Tres!
+
+--¡Tot!
+
+Després las cambras tornavan a quedar silenciosas, quietas, com si
+altre cop s'espessís el núvol d'ensopiment qu'eternament surava sobre
+aquells homes de mirada tèrbola, confosa... Boy a mida que la beguda
+corría per las taulas y que 'ls braços enlayravan els porrons, encara
+esdevenían més motxos, més aixuts; perquè, aixís com tenían trista la
+vida y tristos els posats, també tenían trist el vi. Com més beguda
+engolían, més pansits se posavan, més sorruts.
+
+Però veusaquí que, de prompte, entremitj d'aquella nyonya, d'aquell
+aclaparament, va ressonar una veuarra que deya:
+
+--¡Ja som açí! ¡Ja som açí!
+
+--¡En Carbassot!... --va remugar tothom alçant el cap com
+   deixondintse, mentres se dibuixava una sombra de rialla en
+   aquellas caras mortas, d'hont semblava desterrada pera sempre tota
+   mena de somrís.
+
+Sí. Era en Carbassot, el porquerol de l'Ensulcida, xicot grassó y
+camacurt que tenía bella fama a totas las clotadas pels estirabots
+qu'a cada punt etzivava, aspres y bonyeguts com un terròs. Ab els
+seus acudits de pallasso bosquetá, tenía 'l poder, gayrebé miraculós,
+de fer esclafir als pastors més rústechs, als més ferotges
+llenyaters. Això... sense comptar las tretas que s'empescava, a cada
+dos per tres, pera esglayar a las vellas y pera fer córrer esverats
+als vehins de las clotadas. A lo millor, pels volts de Romaní,
+apareixía un home penjat espantosament d'un noguer... y quan la gent
+s'acostava a l'arbre, esgarrifada, dihent: "¡Jesús, María,
+Joseph! ¡L'Aleix s'ha penjat!
+¡L'Aleix s'ha penjat!..." se trobavan ab que 'l mort eran quatre
+ pellingos conjuminats pel porquerol a fi d'estrafer la figura
+ recargolada del jayo de Romaní. Una altra vegada, per una torrentera
+ qualsevol, se veya un home ajaçat per terra y envolicat ab una
+ manta, que glapía y pantejava com si hagués de fer la derrera
+ estremitut... y aixís que s'hi atansava algú que passés,
+ preguntant: "¿Quí hi ha ací?
+¡Eh, home! ¿Què teniu?", surtía de la manta en Carbassot fent
+ cabriolas y enfilantse montanya amunt.
+
+El porquerol de l'Ensulcida era tota la diversió, tota la comedia de
+que disposava, pera esbargirse, la gent dels sots de Montmany. Per
+això, quan va arribar a l'hostalet, li varen dir, com si
+l'anyoressin:
+
+--Mos creyam que no vinrías, Carbassot.
+
+--Es que la truja m'ha garrinat, y... so hagut d'anar a cercar la
+  llevadora, --va respondre el porquer entremitj d'una ganyota
+  estranya dels concurrents, que semblava que volguessin riure y
+  no 'n sabessin prou.
+
+Y, boy avaros y coquins com eran per natural, el van convidar a beure
+tot desseguit, y el van instar pera que jugués, perquè 'l cas era
+ferli alçar el colze y sentir las totxadas que deya, tot signant els
+trumfos als companys de joch.
+
+--Té, Carbassot, beu... ¡beu, qu'es del picant!... y agarra cartas,
+--van dir, tot fentli lloch en un rotllo de bescambrilla.
+
+--¿De quín coll anem? --preguntava 'l porquerol.
+
+--Bastos, trumfos, --li responían.
+
+--¡Pesta 'ls toch! --replicava 'l baylet.-- De bastos n'ixen bastons,
+   bastonadas y rahons.
+
+Y, tot fent anar els tragos endoyna y els estirabots a desdir, el
+porquerol tenía embadocada a tota la concurrencia.
+
+--¡Tira trumfos, Carbassot! --li manava 'l company que duya la
+   partida.
+
+--¿Trumfos?... encara 'ls tinch a la feixa, engony...
+
+--Donchs pedras... carrega pedras.
+
+--Esperèuvos un xich, que las iré a cercar al cingle... si no las ha
+  presas totas el rector nou pera apariar l'esglesia y la
+  rectoría...
+
+Y tothom reya, reya... tant com era capaça de riure aquella trista
+gent.
+
+Però, en això, s'havía anat fent de nit, y molts abandonavan las
+fumadas cambras de l'hostalet, escampantse pel Serrat o emprenent
+silenciosos la baixada cap als sots. Fins els que més beguda havían
+engolit, anavan drets, seriosos, més aviat mústichs y tristoys, com
+abans d'entrar a l'ermita.
+
+Però en Carbassot, que no era molt fort de testa, va surtir ab el cap
+tan espès que tot li feya esses y giragonsas al seu voltant. Quasi
+fent tentinas en mitj de la foscuria, va devallar tot sol cap a la
+fondalada de l'Uyá, arrambantse tant com podía a l'altre cantó de la
+torrentera, per por d'eslleviçarse impensadament. Li semblava que, al
+passar, els uns arbres li feyan cortesía a tall de mofa y els altres
+li ballavan balls de rams devant dels ulls. "¡Carbassot, tu estás
+mirlis!
+--mormolava el porquerol entre sí.-- ¡Carbassot, tu estás begut!" Y
+  com que sentía forta cremor a la gola y grans rodesas de cap, al
+  ser a la vora de la Rovira va pensar: "Calla... ¿Y si baixessis a
+  la font de las Gojas?... Allí podrías beure, allí 't refrescarías
+  els polsos y... com l'aygua té tanta virtut... potser te
+  desenterbolirías una mica..."
+
+Y, amarrantse a las socas de las alzinas y als branquillons de romaní,
+va anar cercant, quasi a las palpentas, la bocana de l'avench.
+Mentres va ser a passar per la rampa dels pollancres, tot va anar bé;
+però... aixís que va posar el peu sobre 'l relleix de la roca, ja 's
+va veure perdut, perdut enterament. Desenterbolit de sobte devant del
+perill, de bona gana se n'haguera tornat enrera; mes, com el girar en
+aquella estretor era encara més perillós que tirar al dret, va donar
+un pas endevant... Al provar de donarne un altre... ja va sentir que
+la terra li mancava sota 'ls peus... y, per més que 's va agarrar
+desesperadament a un matoll de roldó, las brancas van rompres ab
+l'estirada... y... allavoras... decantántseli 'l cos cap a l'abim...
+a tomballons y capgirells va anar voltant y capbussantse per las
+tenebras del precipici.
+
+Al petar sobre 'l fondo de l'avench, el porquerol va llençar un crit
+de mort qu'hauría fet esglayar al cor més sencer.
+
+--¡Ay... que 'm moro!... ¡Ay... que 'm moro!...
+
+Però, com per allí no tranzitava ánima viventa, el clam de dolor se va
+perdre en la pau eterna de las montanyas, en la serenitat infinita
+del cel estrellat.
+
+--¡Jo 'm moro! ¡Jo 'm moro! --repetía 'l porquerol ab un crit
+   vivíssim, punyidor, que poch a poch va anar tornantse gemech
+   d'agonía, tan feble, tan fondo, qu'ab prou feynas alterava 'l
+   silenci de la nit.
+
+--¡Ay... ay... ay...! --seguía clamant acompassadament... fins que 's
+   van escaure a passar per allí dos tocatardans que tornavan de
+   l'hostalet de l'ermita. Eran un bover de l'Uyá y un baylet de câ
+   l'Oliveras, qu'anavan xano, xano, cap a casa; mes, al sentir
+   aquell udol, varen tots dos parar l'orella.
+
+--¿Sents?
+
+--Sí...
+
+--¡Posta qu'es en Carbassot...!
+
+--Sí qu'ho es.
+
+--¿Volsthi jugar que 'ns vol fer por?
+
+--Oy, ben segur.
+
+--Com sempre está per pletxeria...
+
+--¡Y es tan plaga, tan plagota!
+
+--Però... per això es escayent...
+
+--Això sí.
+
+--Fa esqueixar sentirlo...
+
+--¡Fins faría riure als morts!
+
+Y 'ls dos tocatardans varen passar de llarch, mitj somrihent al pensar
+ab aquell xicot del diastre, que sempre tenía tants acudits...
+
+Després d'això va passar una estona, una estona llarga, potser un
+quart, potser mitja hora, en la més fonda de las quietuts. Però
+veusaquí que, tot d'un plegat, va començar a sentirse un soroll de
+fullas somogudas a la bocana de l'abim. Era una fressa suau y
+desficiosa a l'hora, com la que faría 'l cos d'un home o d'una bestia
+bregant ab el fullam d'un herbey pera anar obrintse pas. Al
+capdevall, decantada per dos braços rebassuts, la broça de ginebrons
+y argelagas va badarse pera donar sortida a n'en Carbassot. Anava fet
+una llástima de magolat, d'espellifat, de brut.
+
+--¡Si 'm torbo gota hi deixo la carcanada!... --anava mormolant el
+   porquerol, mentre 's palpava las camas y l'esquena pera veure si
+   li feyan gayre mal las macaduras.
+
+Vist a la claror feble del cel estrellat, ab la roba trocejada com
+anava, ab la cara esgarrinxada com duya, ab els cabells que li queyan
+enllotats demunt del front, aquell xicot inflat y boterut semblava un
+monstre parit de las mateixas entranyas de l'avench.
+
+--¡Pesta que 'm toch! Ab un xich més... ja tinch l'enterro pagat!
+--seguía botzinant el bordegaç.-- Oh... y aquells fills de meuca
+  qu'han passat per qui... y ni menys s'han aturat pera dir: "¿Què
+  vols, de la part de Deu?" Vès qu'un día no us atrapi y anem a
+  torna-jornals...
+
+Y, tot d'una, com si li vingués una pensada sobtadament, va fer petar
+una riallada grassa, fresca, que va ressonar més enllá de la cinglera
+de Bertí.
+
+--¡Dit y fet! ¡Sí, sí! --exclamava, rihent, el porquerol.-- ¡Bona
+   treta!
+¡Bona treta!
+
+Y, enfilantse de dret montanya amunt, igual que si res hagués passat,
+va arribar en quatre salts a Puiggraciós. Com l'hostalet ja era
+tancat, va trucar a la porta ab tota furia: ¡catrich,
+catruch! ¡catrich, catruch!
+"¿Què hi ha?", varen respondre de dins. "¡Que teniu foch a
+   l'ermita!", va cridar el porquer, estrafent la veu. Mentre 'ls
+   ermitans sortían esverats, en Carbassot ja era a cân
+   Coll: ¡catrich, catruch! ¡catrich, catruch! "¿Què hi ha?", també
+   responían. "¡Que teniu foch a las golfas!" Y mentres eixían els
+   de cân Coll, entre crits d'esglay y lladruchs de gossos, el
+   bordegaç ja devallava furient rostos avall, fins arribar a la
+   Rovira: ¡catrich, catruch! ¡catrich, catruch! "¿Què hi
+   ha?" "¡Que se us cala foch als pins!" Y el baylet no para fins a
+   la rectoría: "¡Que teniu foch a l'esglesia!" Y acaba per trucar a
+   l'Uyá:
+"¡Que teniu foch a las palliças!"
+
+Y tota la clotada se surt de pollaguera, y els gossos lladran y
+udolan, y las ovellas balan espantadas, y las donas xisclan plenas
+d'esglay, y els homes cridan desaforats, com si hagués arribat l'hora
+del derrer Judici... Y, mentres en Carbassot s'ha d'aguantar el
+ventre de tant riure, dins de las casas la gent clama, esporuguida:
+
+--¡Es el dimoni que s'ha desencadenat!
+
+## VIII L'esglesia adobada
+
+¡Quín enrenou, valgans Deu, quín enrenou va ser el de la rectoría en
+ aquells cinch mesos llarchs que van durar las obras de l'esglesia!
+ Tot va anar de dalt a baix, tot se va mudar de lloch, tot se va
+ traure de pollaguera... No hi va haver forat que no s'adobés, ni
+ reconet que no 's resseguís. Bé es veritat qu'a la feynaça feixuga
+ d'aquella tongada de trasbals tothom hi va posar el coll... el
+ rector, ab els seus fervors d'apóstol... la Mariagna y en Joseph, ab
+ l'obediencia y resignació de sirvents humils... Desde trench d'alba
+ fins tart de la nit, tots anavan en dança, tots se movían
+ atrafegats. Com que, pera tirar endevant las obras, mossen Llátzer
+ no havía pogut fer venir de l'Ametlla no més que dos mestres ¡y
+ encara gracias!, entre ell y els jayos s'havían tingut d'esparvillar
+ pera ajudar a la tasca a ne 'ls fadrins. Mentres la vella sirgava
+ pera aconduhir als homes y ferlos el menjar, el rector y el jayo
+ prou feyna tenían a portar obra als dos minyons, a fer y desfer
+ bastidas, a amarar calç y pastar morter, a traginar ab las bestias
+ camins de pedra o a pujar sorra de la riera del molí.
+
+Ab la deria de veure ben aviat apariada l'esglesia, el capellá
+s'agafava a la primera feyna que li venía als dits, y en tot el sant
+día no parava, ara anant de l'obra al bosch per cayrats, ara trescant
+del bosch al cingle per esquerda... y, al veures ab aquella fatxa de
+rector bosquetá, ab la sotana arreboçada y boy montat dalt de l'euga,
+moltas vegadas no podía menos de pensar ab els temps passats, ab
+aquells días de disputa teològica en que havía arribat a tenir
+sospesos dels seus escrits als homes saberuts y a las multituts
+badocas de tota una gran ciutat.
+
+--Si ara 'm veyan, si ara 'm veyan d'aquet modo...-- pensava a voltas,
+  ab un somriure entre dos llustros, mitj mofeta, mitj amarch.
+
+Però se li esvanían de cop y volta semblants recanças aixís que 's
+posava a meditar còm ell tot sol, sense un cop de má dels feligresos,
+havía tingut prou força d'esperit pera fer esclatar la vida en un
+recó d'aquell sot de las tristesas, que semblava 'l reyalme de la
+mort.
+¡Pensar qu'ell tot sol, tot sol, havía infantat la vida y s'ho havía
+ engendrat tot! Als sonsos vehins de las clotadas no 'ls havía hagut
+ de menester pera res... Abans que tornar a demanar ajuda a n'aquella
+ gent que mirava de reull y no volía dir un mot, més s'havía estimat
+ trucar a la porta dels estranys. Ple de fe, ple de coratge, havía
+ recorregut a piadosos forasters, al degá de la comarca, als bons
+ amics de ciutat; y, al tornar a la trista fondalada, després
+ d'aquella pelegrinació, no solzament portava dins de l'ánima la
+ seguretat de tornar a edificar el temple de Deu, sinó qu'hi duya una
+ cosa potser millor... l'esperança de desvetllar als feligresos ab
+ aquell exemple de l'esglesia resucitada, que tindría quelcom de
+ miraculós.
+
+Un goig fins allavoras desconegut, un goig d'home que triomfa dels
+obstacles y arriba a posar en planta 'ls seus designis, li
+pessigollava l'ánima d'un modo misteriós cada cop que veya qu'a la
+seva veu se desvetllavan els indrets adormits y prenían moviment las
+cosas mortas.
+¡Quín plaher, quín plaher més fondo y més estrany, com de sant que fes
+ miracles, sentía mossen Llátzer a l'adonarse de que, per allí al
+ voltant seu, tot se reviscolava y aixeribía al compás de la seva
+ voluntat, fins arribarse a bellugar las cosas cançoneras y
+ engorronidas que més entrebanchs li posavan suara ab el llur
+ ensopiment!
+
+Aquell herbey tan espès y tan toçut, que privava de dar un pas per
+entre l'esglesia y la rectoría, ja jeya a feixos estimbat al fons de
+las torrenteras, deixant lliure el tránzit dels caminals. Aquells
+carreus cayguts de las parets, qu'a tot arreu entrebancavan y feyan
+nosa, ja tornavan a içarse a dalt dels murs, sostenint l'empenta de
+las voltas. Aquella pobra esglesia, que se n'anava a troços per
+moments, ab las llosas enfonzadas, las parets plenas d'esberlas y la
+coberta tot un esboranch, s'alçava altre cop amaciçada y ferma,
+resolta a esperar a peu dret l'embestida dels sigles que vinguessin.
+Fins la rectoría, la rectoría, tan corcada, tornava a aixecar el cap
+tota alegroya; perquè, aixís que las obras de l'esglesia varen estar
+llestas del tot, se va apariar un xich la casa de la manera que 's va
+poguer. Com l'edifici era prou gran pera la poca gent que l'habitava,
+va acabar d'enderrocarse 'l cantó més enrunat, y ab las desferras
+sobreras se va adobar la bandada del porxo, qu'encara s'aguantava
+poch ó molt. Y ¡quín goig de mirar va fer allavors la rectorieta
+nova, tan reblanca de parets, tan vermella de teulada, tan verda de
+porticons! ¡Y aquell jardí que 'l rector havía fet plantar prop del
+caminal de l'hort, ben sembrat de violas doblas y de rosers de tot
+l'any!
+
+Tot floría, tot somreya en aquell reconet de món tan trist... Tot
+reprenía 'l seu us, tot recobrava las forças, tot retornava a la
+vida, tot resucitava, tot... menos els rústechs feligresos, que
+restavan, com sempre, de nit y día, ensopits, més ensopits que las
+cosas inanimadas.
+
+--¡Aquí sí qu'encara no hi han pogut res, res enterament, ni las
+   prèdicas ni las pregarias!... --rumiava 'l rector ab tristesa.--
+   He lograt sotregar las pedras, però no he sabut somoure aquesta
+   gent tan llorda. He mudat las rocas de seti, traginantlas de la
+   montanya a l'esglesia... y no he tingut prou força pera arrencar
+   als bosquerols a l'eterna sòn que 'ls aclapara. Però ara potser se
+   deixondirán... y lo que no han pogut fins avuy ni prechs ni bonas
+   paraulas ho farán d'aquí endevant els exemples y las obras. Quan
+   vegin que l'esglesia ha renascut d'entre las runas, ayrosa y
+   rejovenida, com una aucella ab plomas novas, tothom se sentirá
+   revifat y voldrá tornar a la vida. "¡Mirèu, --jo 'ls diré
+   allavoras-- mirèu la pobra avia dels sigles enterrats, còm s'es
+   mudada ab trajos nous, igual que si estés de bodas! ¡Mirèu còm
+   rumbeja la porta de trinca al mitj del frontis; mirèu còm lluheix
+   els junts frescos y ressurtits desde 'l portal fins a l'absis;
+   mirèu còm parpelleja ab vidrieras de colors als finestrals; mirèu
+   còm adreça 'l cap, ab el cloquer crescut d'una pila de filadas!...
+   Y vosaltres ¿què feu? ¡Aixequèu també 'l cap, aixequèu els
+   esperits, que pera l'esglesia y pera vosaltres ha arribat l'hora
+   de la resurrecció!"
+
+Com més s'acostava 'l día de tornar a obrir el temple als feligresos,
+més confiança tenía mossen Llátzer de que Deu els tocaría 'l cor,
+fins a quedar, devant de l'esglesia resucitada, postrats d'admiració,
+com devant dels resplandors d'un prodigi.
+
+La llástima era que no quedava tot enllestit tan depressa com ell
+hauría volgut, perquè, un cop las obras acabadas y els mestres
+despedits, va començar pels de la casa la tasca de netejar de cap a
+cap tots els dintres de l'esglesia. El tráfech era tan llarch y tan
+pesat que feya venir angunia de pensarhi. Tota la polsaguera de las
+obras havía anat cayent a capas blancas sobre la pols negra antiga,
+filla de las centurias passadas y de la deixadesa dels bosquerols.
+Calía anar trayent dels sants y dels altars y del servey de missa 'ls
+gruixos de polsim qu'ho tapavan tot, fins al punt d'estrafer
+monstruosament els colors y las formas de las cosas. S'havía
+d'escombrar ben bé 'l borriçol que s'amagava amatent pels forats y
+reconadas, com si no 's volgués deixar agafar. També s'havían de fer
+caure las terenyinas negras que s'arrapavan dalt de las voltas com
+rahims de ratas pinyadas adormidas. Després s'havían de netejar ab
+mònita las crostas de floridura que cobrían, igual qu'un briá, las
+columnas, els plafons, las motlluras dels retaules... Però tota
+aquella farda romátiga y estantiça, criada a copia de temps y de
+paciencia per la velluria dels sigles morts, costava molt d'arrencar.
+Semblava que s'hi trobés bé, tota ensopidota entremitj dels recons y
+las escletxas, y no volgués moures de per'llá 'l voltant. Quan
+l'empaytavan d'un lloch, fugía a entafurarse en un altre a
+correcuyta. Esvalotadas de moment, las bolvas de pols corrían com
+follets endiastrats voleyant d'un cantó a l'altre, fins que tornavan
+a caure adormidas aixís que s'amarravan a un altre indret...
+
+Allavors va començar una batuça llarga y perfidiosa entre la polsina,
+que s'ajocava per tot arreu, y el rector y els jayos, que la
+perseguían ab santa paciencia. Fregant, espolsant, netejant boy
+silenciosos y recullits per tots els recons del temple, semblava
+qu'entre tots tres fessin una cerimonia de purificació may vista.
+Venía a ser una mena d'aspergis tot estrany, com un exorcisme pera
+treure de l'esglesia els mals esperits de la pols, tan cançoners y
+dormilegas. La Mariagna, sobretot, ab aquells ayres que tenía de muda
+resignació, tan soferta, tan callada, com si hagués fet vot
+d'humilitat y de silenci, resseguía devotament tots els altars, sacra
+per sacra, palmatoria per palmatoria, candeler per candeler, igual
+que si al peu de la lletra anés seguint las reglas complicadas d'un
+ritual misteriós. "¡Ala, ala! --semblava que digués, mitj resant,
+mitj mormolant, boy dirigintse a la broça adormida pels relleus y las
+escletxas.-- ¡Ala, ala, pols tocassòn! ¡Desvètllat, aixeribeixte y
+vesten en nom de Deu! ¡Ala, ala, trenyinotas del diastre! Anèu qu'us
+teixeixin entre 'ls pins del bosch! ¡Ala, ala, borriçol
+impertinent! ¡Fuig defora ben depressa y que no 't vegem may
+més!..."
+
+Y aixís, ab tota devoció, passava la Mariagna, fent acataments y
+persignantse, per devant de cada altar... y, ab els espolsadors als
+dits, a tall de salpasser, anava conjurant a la pols pera que surtís
+de las cosas santas y anés a escampar la boyra més enllá de la casa
+del Senyor...
+
+## IX Las campanas tocan
+
+Quan va arribar el día de dirhi missa per primer cop després de las
+obras fetas, l'esglesia resplandía com un mirall. Els altars, ab las
+estovallas blancas de bogada, ab las sacras lluhentas, ab els
+canalobres guarnits de ciris, semblavan un pom de flors. L'altar
+major no podía pas fer més patxoca. Els galons del pali, las
+motlluras de las gradas, las petxinas dels ninxos, las coronisas y
+els requadros... tot relluhía com daurat de nou. Els caparrons riçats
+dels serafins somreyan desde las basas y els capitells, tot guaytant
+las penjarellas de rahims d'or que s'entortolligavan per las torçadas
+columnas. Els sants, en altre temps tan espellifats y consumits,
+havían tornat de mort a vida. Totas las imatges duyan las túnicas ben
+apedaçadas y els mantos ben surgits, com sants de montanya, pobrets,
+però endreçats. El braç que li queya a Sant Isidro ja tornava a ser
+al seu lloch, tot apariat y descansant sobre l'aixada; Sant Sebastiá,
+boy encarnat de fresch y ab las sagetas ben platejadas, se mantenía
+altre cop lligat a la soca del martiri; y Sant Pau, rebassut, el
+patró de la parroquia, tronava sobre la peanya, al mitj de l'altar
+major.
+
+Trasbalsat de goig, el rector no cabía en pell y ja li trigava l'hora
+de fer tocar las campanas pera cridar als feligresos y ensenyarlos
+aquell bé de Deu qu'havía d'obrar el miracle de retornarlos a la
+vida. Molt abans de que 'l día clarejés, ja anava y venía per
+l'esglesia, donant el derrer cop de má als guarniments dels retaules.
+Pera veure 'l goig que faría il·luminat l'altar major, va fer
+encendre, a tall d'ensaig, els ciris de la credença, els candelers de
+las gradas, las palmatorias dels ninxos, fins els brochs del
+cornisament... Y quan tot va ser encès, quan l'altar va resplandir ab
+tantas llumenetas juntas, brillant, rohent, espurnejant, com una
+brasa d'or, el rector va sentir que li apuntavan a flor de llavis
+aquellas paraulas d'ayre bíblich que sempre li venían a la boca quan
+l'esperança y l'alegría li brollavan dins del cor: "El camí del
+temple era esborrat, y el poble no 's recordava de las cerimonias;
+mes jo he fet néixer de las runas la casa del Senyor y he encès els
+llums del tabernacle..."
+
+Després sortía del èxtasis, que per un instant l'acaparava, y tornava
+a donar ordres a ne 'ls jayos, com pera esmersar d'alguna manera 'l
+temps que tant costava de passar fins a arribar l'hora de lluhir el
+sol y de començar la missa.
+
+--¡Joseph!
+
+--Missenyor...
+
+--Comencèu a apariar els ornaments. ¿Ja ho haveu dut tot a la
+  sagristía?
+¿L'amictus, el cíngul, l'alba?...
+
+--Sí, missenyor.
+
+--Vós, Mariagna, anèu a l'hort y cullíu totas las rosas que trobèu...
+  Fèune pomells y las posarèm a las floreras... Vull que 'l altar
+  sigui ben florit...
+
+--Bé, missenyor.
+
+Y tan bon punt va veure que la claror matinal pujava per derrera las
+feixas de l'Uyá, ja no 's va poguer aguantar més.
+
+--¡Vaja, Joseph, que ja es hora! ¡Cap a ventar las campanas!...
+
+Però aixís que va haver donat l'ordre, desseguida 's va repensar,
+dihent entre sí mateix: "¡No, no! En Joseph no sabría tocarlas pas
+com cal... Es un bon home, sumís, obedient... però fret, una mica
+enza, estaquirot... Li manca ánima, esperit, pera ferlas parlar com
+vull que parlin..."
+
+--No, Joseph, no, no hi anèu, --va dir a ne 'l jayo, que ja començava
+  a pujar els esgrahons del cloquer.-- Jo mateix las vull tocar... Jo
+  las hi faré dir lo qu'han de dir...
+
+Y, tot enfilantse escala amunt, il·luminat, transfigurat com en un
+rapte d'inspiració, anava mormolant tot baix: "¡Massa temps han
+restat mudas, las pobras campanas! Ara, al recobrar la veu, han de
+rompre a parlar ab sons triomfals... han d'entonar un cant de gloria
+may sentit... una cosa d'aleluya que sigui himne d'alabança al Senyor
+per haverme permès edificar l'esglesia... y un crit sorollós de
+desvetllament pera 'ls bosquerols adormits..."
+
+Y, tras, tras, va arribar a dalt de tot de l'escala, mentres el jayo
+devallava, humil. Al trobarse dins del campanar, lo primer que va fer
+el rector va ser persignarse pera que Deu l'il·luminés. Després...
+s'agafava ab ardiment a la corda de la campana major... y al veure
+que, ab tot y l'esforç que feya, la cadireta tot just se trontollava,
+va sentir un moment d'esglay... "¡Ay, si la campana restés muda, ab
+tant temps com no ha tocat!..." Però va pegar al llivant una altra
+estiragaçada forta, y, donant allavoras tot un tom, la campana va
+parlar: ¡Nanch!... "¡Gracias a Deu, gracias a Deu!" Una altra
+estirada més... y el bronzo, rodant ab calma, va posarse a cantar tot
+majestuós:
+¡Nanch... nonch... naaaanch!... "¡Això es això, això es
+ això! --pensava mossen Llátzer, ple d'alegría.-- ¡Aquest es el
+ Te-Deum que havía somniat pera celebrar la resurrecció de la pobra
+ esglesia!" ¡Nanch... nonch... naaaanch!... "¡Mercès, bon Deu, grans
+ mercès!" ¡Nanch... nonch... naaaanch!...
+
+Però tot d'una va recordarse 'l rector de que també calía despertar
+als feligresos ensopits, als feligresos morts, ab un tritlleig ben
+viu que
+'ls aixeribís, que 'ls espolsés la sòn, que 'ls tragués la mort de
+ sobre... y, anántsen cap a la campana xica, va agafar el batall ab
+ una má, y ¡vinga repicar tant com podía! ¡Ninch,
+ ninininch...! ¡Ninch, ninch...! "¡Ala, ala! --afegía 'l capellá,
+ com pera donar significat a la veu de las campanas.-- ¡Ala, ala,
+ desengorroníuse, habitants del sot de l'ombra!" ¡Ninch,
+ ninininch!... ¡Ninch, ninch!... "Y ¡veníu tots desseguit!" ¡Ninch,
+ ninch! "Y veureu el miracle de l'esglesia resucitada..." ¡Ninch,
+ ninininch!... ¡Ninch, ninch!
+
+Després Mossen Llátzer va parar una estona y, trayent el cap pel
+finestral del cloquer, va volguer veure si la clotada 's desvetllava.
+Mes... tot era silenci y soletat. Las derreras clapas d'ombra
+s'escorrían pels avenchs, fent lloch a las primeras llencas de boyra
+matinal qu'anavan teixintse per las pinedas o esfilagarsantse per
+l'espay. Però d'ánimas viventas... res. Ni sombra ni rastre.
+Allavoras va pensar el rector que calía redoblar el fervor y el crit
+de las campanas, y 's va posar a repicar a l'hora ab els dos batalls.
+Va ser una cridoria desesperada pera fer venir a las ánimas a la vida
+eterna.
+¡Nonch! ¡Nonch! ¡Nonch!... ¡Ninch, ninch, ninch! ¡Nonch,
+ nonch! ¡Ninch, ninch!
+
+Però, com que, a pesar dels tochs desesperats, la gent no donava
+senyals de vida, el rector, ja quasi bé perduda l'esperança, se va
+posar a tocar a missa pausadament, tot desencantat y tot marcit. Als
+crits neguitosos de desvetllament, van seguir els tres tochs
+mandrosos, cançoners:
+¡Nanch... nanch... nanch!... Y aquell prech acompassat va ser el que
+ va obrar el miracle...
+
+Quan Mossen Llátzer va tornar a traure 'l cap per la finestra del
+cloquer, va sentir que 'l cor se li aixamplava. De las casetas mitj
+enrunadas del sot, n'anavan eixint caputxas blancas y gambetos negres
+que, com difunts enmortallats que sortissin de las tombas,
+s'encaminavan pausadament cap a l'esglesia. El rector va alçar els
+ulls al cel, perquè va creure arribada l'hora de la resurrecció.
+
+## X ¡Mala nissaga!
+
+¡Nanch!... Aquella primera batallada del cloquer de la parroquia va
+ ressonar pels sots ombrívols com una paraula de misteri que no
+ s'entengués prou bé. Feya tant temps que las campanas restavan
+ mudas, que, al llençar per l'espay el primer mot, semblava que
+ tinguessin enfarfegada la llengua, com un nin quan comença a
+ balbetejar. Mes, a la segona batallada, ¡Naaanch!... la veu del
+ bronzo 's va aclarir y, esbategant d'alas ayre amunt, volava,
+ corría, s'aixamplava per tots indrets, fins a ferse entendre al cap
+ d'enllá de las timberas y al fondo més fondo dels avenchs. Cada toch
+ acompassat de la campana major era com una alenada de vida, tebia,
+ suau, amorosa, qu'anés desglaçant a poch a poch l'ensopiment de las
+ nits eternas.
+
+Però això encara no componía res per lo que va fer la campana xica...
+perquè, tan bon punt va començar la cridoria alegroya del tritlleig,
+allavoras sí, que tot va aixeribirse ben depressa. L'herbey
+emperesit, que fistonava 'ls reguerots, se deixondía de sobte,
+espolsantse las gotas de rosada. De las verdiças n'eixían els aucells
+a munions, tot xisclant y xiuxiuejant, aturullats pel baladreig del
+cloquer. Per l'espessor de las boscurias tristas, mortas de sòn y de
+fret, s'hi entafuravan els repichs bellugadiços, fregantse pels
+arbres y pessigollant las fullas, com si, a copia de refrechs y
+pessigollas, volguessin desentumir l'arrauliment de las socas balbas
+y dels brancatges emboyrats.
+
+Després, l'alegra cridoria trescava amunt, ben amunt, enfilantse cap
+als cingles, als turons y als espadats, fins a coronar ab sorolls de
+joya tot el cèrcol de montanyas negras qu'emparedavan el sot. Y quan
+la remor de vida va arribar a ran de las casetas mitj enrunadas que
+componían el vehinat, a tothom feya estranyesa 'l bell brugit. La
+gent s'estirava de braços y 's fregava 'ls ulls, com difunts que 's
+desvetllessin al sentir la trompeta del Judici.
+
+L'avia de cân Pugna mormolava, tot parant l'orella:
+
+--No sé si desvariejo o somío... però 'm sembla que tocan a
+  l'esglesia.
+
+A l'altra banda del sot, la porquerola de la Rovira cridava tota
+estranyada:
+
+--¿No ohiu, nostramo, no ohiu? ¿No ohiu com sonan campanas?...
+
+El cego de l'Uyá treya 'l cap a la finestra pera sentir millor el
+tritlleig.
+
+Anguniats per aquell toch desficiós que feya com si pregonés a
+correcuyta la resurrecció de la carn y la vida perdurable, els
+bosquerols no sabían pas què fer ni quín determini pendre. Feya tant
+temps que no havían posat els peus a la parroquia, que 'ls recava de
+baixarhi. Desde 'l día en que 'l rector nou els havía congregat al
+cementiri pera predicarlos l'obra santa d'adobar l'esglesia, que
+ningú s'havía deixat veure per'llí aprop. Si havían d'atravessar el
+terme, abans de passar per la rectoría, més s'estimavan fer marrada
+trencant pels pendiços de cân Sunyer o dar la volta pel peu del
+cingle. Tot era per por de no toparse ab aquell capellá esperitat
+que 'ls volía fer somoure y bellugarse y caminar y arrencarlos a la
+quietut de las montanyas dormilegas. ¡Y vès quína pena, vès quína
+vergonya no feya ara d'haver de tornar a l'esglesia, tota apariada de
+fresch, sense qu'a n'ells se 'ls en degués grat ni gracia! ¡Vès
+quínas bavarotas no 'ls faría 'l rector nou, com volguent dir que
+pera res li havía calgut cap ajuda dels vehins!
+
+Però veusaquí que, mentre estavan els feligresos en aquets dubtes
+plens d'angunia, rumiant què farem, què direm... tot d'una va parar
+el tritlleig desesperat y 's va posar la campana grossa a senyalar a
+missa pausadament: ¡Nanch... nanch... nanch...! Allavoras bosquerols
+y bosquerolas ja no van roncejar més, y, com acatant una ordre severa
+de las que no 's torcen ni 's poden contradir, tot moixos y
+resignats, van disposarse a baixar al sot, vulguis no vulguis. Els
+homes, com si anessin d'esma, despenjavan de las estacas las mantas y
+els gambetos, y las donas treyan las caputxas dels caixabanchs. No hi
+havía més remey... Aquells tres tochs cançoners y acompassats eran el
+manament obehit de pares a fills per tots els sigles. No hi havía més
+remey... Calía acotar el cap y resignarse y empendre 'l camí rostos
+avall. Més qu'a la veu de Deu, tramesa pel ressò de la campana,
+obehían a la lley de las costums eternas, heretada de las vellas
+generacions. Feyan com havían fet els pares, com havían fet els avis,
+com havían fet tots els passats, desde las centurias més llunyanas.
+No hi havía més remey... Allò era com el curs dels astres, com els
+cambis de la terra, qu'un no s'hi pot revoltar. Havían d'ajupirse a
+las batalladas del cloquer com s'ajupían al sol y a la serena, a la
+pluja y al bon temps, a l'ombra y a la claror. No hi havía més
+remey... No 's podía replicar... Per això, tot devallant cap a
+l'esglesia, passavan concirosos arran de las boscurias, rebechs per
+dins, humils per fora, com a moltons forçats a fer sa vía sota las
+vergaçadas d'un pastor ferreny. Anavan pas a pas, però
+caminavan... ¡Au, au, au! Ab la caputxa al cap o ab el gambeto a las
+espatllas, semblavan ánimas en pena que, tretas dels llims a viva
+força, estessin condemnadas a marxar per una ruta temuda, de bon grat
+o de mal grat...
+
+Els primers bosquerols que, tot tau tau, van arribar al peu de la
+parroquia, de cop van quedar sorpresos, y després malhumorats, al
+contemplar las obras fetas.
+
+--¿Qu'es tot això? --rondinavan entre dents.-- ¿Qu'es tot això?
+
+Y, entre esquerps y tafaners, resseguían, ab la vista tèrbola, tots
+aquells recons apariats de nou, tots aquells llochs adormits que
+s'havían despertat com per miracle, totas aquellas cosas mortas
+qu'acabavan de resucitar. Grans y xichs arrufavan el nas, com si
+flayressin ab pena l'ayre de vida y de frescor que deixavan anar
+aquells indrets tan jolius, suara abandonats y plens de runa.
+Guaytavan arreu com qui escorcolla; donavan duas passas endevant,
+després tornavan enrera... y vinga esbrinar y tafurejar; y, com més
+miravan y remiravan, més sorruts esdevenían y malcarats. Aquella
+esglesia de l'antigor, més jova y forta que may; aquella rectorieta,
+ab las parets tan blancas; aquella mica d'horta tan florida, aquells
+caminals tan repolits, se 'ls aixecavan devant dels ulls com una
+befa, un escarnot. Temple, rectoría, horta, camins, trumfavan joyosos
+y somreyan; y, com més somreyan y trumfavan, més rabia 'ls feyan y
+més neguit, y fins els semblava que tot plegat se mofés d'ells y els
+digués, fentlos ganyotas: "¡Ela, ela! ¡els feligresos! ¿Oy qu'us
+pensavau que sense la vostra ajuda no podríam tornar a alçar el cap?
+Donchs ja ho veyeu... No us hem hagut de menester gota ni mica. El
+rector nou, qu'es un sant home, ens ha reviscolat, tot sol, ¡tot
+sol! ¿Què us en sembla, què us en sembla?"
+
+Y els rústechs feligresos, ab aquellas cavil·lacions de malpensat que
+'ls rodavan pel cap espès, com ombras enfurismadas, s'anavan embutint,
+ embutint a marxas doblas. Se creyan humiliats, se creyan escarnits,
+ y era tan gran la quimera que portavan dintre, que, al capdevall,
+ tota la tirria covada contra 'l capellá 'ls va surtir pels ulls y
+ per la boca.
+
+--¡Mira 'l fotxut del rector, --deya l'un,-- còm s'ha arranjat pera
+   fer adobar l'esglesia!
+
+--¡No sé pas còm s'ho ha fet, el gran Jan-fume!
+
+--¿No us ho so dit sempre, jo, que aquest home sap ahont jeuhen?...
+
+--¡Peste que 'l toch! Per mi té pacte ab el dimoni...
+
+--Això deu esser, ¡rellampus!, perqué fins sembla cosa de mal art...
+
+La conversa va parar aquí, perquè en aquell mateix instant va sentirse
+un clam de pena, un "¡Deu meu!" mitj ennuegat, que va fer callar las
+bocas. Ningú va saber d'hont venía aquella veu d'angunia. Els
+bosquerols se van girar, però no van veure ánima viventa que gemegués
+per 'llí prop.
+
+Era mossen Llátzer, el pobre mossen Llátzer, que, havent tret el cap
+de derrera els xiprers del cementiri pera veure ab sos propis ulls
+còm s'obrava 'l miracle de la resurrecció dels vehins morts, va
+ofegar un crit de congoixa al sentir aquellas paraulas.
+
+Las esperanças de redempció se li havían fos tot d'un plegat, com si
+s'haguessin enfonzat a sota terra. L'ánima esquerpa dels rústechs
+feligresos se li acabava de despullar a devant seu, en tota sa nuesa
+bonyeguda y feréstega. Ell havía somiat qu'eran fantasmas tristoys
+que caminavan d'esma a l'ombra de las boscurias, tan incapaços de fer
+bé com de fer mal... Però ara veya qu'allò era somnis, no més que
+somnis... Ara veya que, tot y sent enzas dormilegas, covavan el pecat
+sota la sòn. Feyan el mal a la quieta, mitj desperts, mitj adormits,
+sense fressa, sense escándol... Feyan el mal que podían, sempre
+que 'l mal no 'ls inquietés massa ni 'ls torbés l'ensopiment en que
+vivían engorronits...
+¡Mala nissaga! ¡Mala nissaga!
+
+Allavors mossen Llátzer va presentarse devant dels bosquerols, ab
+posat sever, ab gestos de profeta santament irat, disposat a
+avergonyirlos, a execrarlos, a fuetejarlos la cara ab dicteris que
+condemnessin tanta iniquitat, tanta miseria!
+
+Però la gent se va escórrer per 'quí, per 'llí, aixís que va veure al
+capellá esperitat. Els uns giravan cúa cap a l'absis; els altres se
+ficavan a l'esglesia, tot fent l'orni. N'hi havía que giravan el cap
+pera excusar el bon-día al rector nou... Alguns se 'l miravan ab una
+expressió dubtosa, mitj mofetas, mitj babaus... Mossen Llátzer va
+passar de llarch, y, ofegant a viva força l'ira santa que li
+inflamava 'l cor, sols mormolava entre dents: "¡Mala nissaga!" Va
+penetrar a l'esglesia, va atravessar la nau, va ficarse a la
+sagristía, fent sempre esforços pera apayvagar l'esvalot d'indignació
+que li sotragava l'ánima.
+
+--No es pas pietat, --deya entre sí,-- no es pas misericordia, lo que
+  li cal a n'aquesta gent, més aspra que 'ls terrossos, més negra y
+  traydora que la nit... Es l'espectacle dels cástichs, la predicació
+  de las eternas penas, lo que 'ls ha de junyir, de
+  doblegar... --anava repetint el rector, tot acostantse a
+  l'arquimesa ahont hi havía disposats els ornaments pera
+  revestirse.
+
+Mes, aixís que va veure las sagradas vestiduras, va sentir terror dels
+propis pensaments. Tant bon punt va agafar l'amictus pera posársel a
+l'espatlla, se va recordar de que aquell drap era 'l vel místich ab
+que van ser tapats els ulls del Christ a l'hora dels escarnis y las
+befas... y va començar a trobarse aconortat ab el recort de la
+paciencia divina. Quan va passarse, després, l'alba pel cap, anava
+sentintse ab més consol, boy pensant que la blanca vestidura era la
+túnica d'orat que van posar al Fill de l'Home, a la nit de la Passió.
+Acabat, tot lligantse el cíngol, quasi esdevenía enterament
+asserenat, perquè li passavan per la memoria las cordas de Getzemaní
+y els açots en el pretori...
+
+Però, després, tot de sobte, quan va ser a creuharse sobre 'l pit
+l'estola d'or, signe d'inmortalitat y atribut majestuós del
+ministeri, sense saber per què, li van tornar a rebotir del cap al
+cor els flams d'indignació que l'abrusavan.
+
+--¡Mala nissaga! --repetía sense poguerhi fer més.-- ¡Mala nissaga!
+   Com els sayons de Pilat, també escarneixen al Christ y també 'l
+   tractan de boig! Atribuheixen al diable l'obra de Deu y prenen el
+   miracle per bruixería! S'assemblan a las vellas tribus dels
+   juheus, sempre escupint al cel, desagrahidas! Ab un Deu d'amor no
+   hi volen saber res... se las volen heure ab el Deu de las
+   justicias eternas! En lloch d'un sacerdot de la lley de gracia,
+   els caldría un sacerdot de l'antiga lley, que 'ls fes sentir el
+   pes de las divinas iras, que cridés sobre d'ells el foch del cel,
+   que 'ls malehís fins a la quarta generació!...
+
+Tan indignat se sentía contra 'ls feréstechs bosquerols, que va estar
+a punt de traures els ornaments de sobre y presentarse al presbiteri
+y manar tancar l'esglesia, cridant: "¡Anèusen, anèusen! ¡Ja us en
+podeu anar tots! No hi ha missa pera 'ls perversos!..." Mes, fent un
+suprem esforç, altre cop va posar fre a l'exaltació, y va acabar de
+revestirse, disposantse a anar al altar. Ple d'unció y reculliment,
+ab el cap acotat, closos els ulls, tremolosos els llavis d'oració, el
+sacerdot va surtir de la sagristía, l'una má aguantant el cálzer y
+l'altra per demunt dels corporals.
+
+Però quan va trobarse devant del poble, al trencar de la sagristía al
+presbiteri, el capellá va tombar el cap tot de prompte, com
+desvetllat del reculliment pel brugit d'irreverencia que surava dins
+la nau. De la generació qu'omplía 'l temple n'eixía com una remor
+confosa de trepitj y de xiu-xius... La gent se parlava a l'orella, y
+els uns als altres se feyan signes, assenyalantse 'ls altars
+repintats y las imatges adobadas y 'ls guarniments aconduhits...
+Allavors mossen Llátzer se va deturar un moment de cara als
+feligresos, y, redreçat a l'acte, inmóvil, altiu, sever, com una
+estatua de la majestat divina, va clavar sobre la turba una mirada
+llarga, fonda, llampegant, que va fer caure de genolls a homes y
+donas. De cop va regnar un silenci de sepulcre... y el celebrant va
+pujar a l'altar.
+
+¿Què hi devía haver a n'aquella mirada y a n'aquell gesto del
+ sacerdot, que va deixar als bosquerols estemordits? ¿Es qu'havían
+ vist passar per devant d'ells l'imatge augusta del Deu ofès, del Deu
+ irat, tal com deurá presentarse a judicar als vius y als morts el
+ día negre del derrer judici? Quelcom d'això devía ser... perquè,
+ abans d'haverlo contemplat ab els sagrats ornaments, fos que 'l
+ vegessin al peu de la rectoría, fos que 'l trobessin al bosch,
+ pera 'l rector nou no més sentían rencunia, tirria, quan no se 'n
+ mofavan y 'n feyan escarnot! Però, revestit pera dir la missa,
+ cobert ab la casulla, el cálzer a la má y al peu del ara... allavors
+ ja era altra cosa, una cosa més tremenda!... Allavors, se 'ls
+ representava com el ministre del Deu que té en sas mans poderosas la
+ tempestat y la pedra, la neu y la glaçada, el llamp y 'l bufarut, la
+ passa dels ramats, la mort dels homes y las bestias!...
+
+Aquets pensaments reveladors sobre l'ánima obscura dels bosquerols
+anavan y venían pel cap del capellá, mentres treya la bossa de
+sobre 'l cálzer y regirava 'l missal.
+
+--¿No es el temor de Deu el començament de tot? --sospirava.-- Donchs
+   encara puch menarlos a Deu per la temença...
+
+Y un raig d'esperança li resplandía als ulls al dir, després, devant
+la grada:
+
+--_Introibo ad altare Dei_.
+
+## XI Historia dels dos jayos
+
+Una altra de las cosas que més afligían a mossen Llátzer, en mitj de
+las tragedias que 'l voltavan, era no trobar un refugi de consol en
+els jayos que tenía de sirvents. Hi trobava respecte, humilitat,
+veneració,
+¡això prou, y potser massa! però no hi trobava tendresa. Ell hauría
+ volgut un xich menys d'acatament y un xich més de germanor. Solitari
+ com vivía entre 'l desert de las montanyas y l'apartament dels
+ homes, haguera pres a mans besadas, com el millor do del cel,
+ que 'ls jayos, en compte de reverenciarlo com a amo y senyor,
+ l'haguessin tractat com a fill, com a germá. Una escalforeta de
+ familia per l'estil l'hauría retornat bona cosa de la freda soletat
+ a que 'l condemnavan els feligresos sorruts.
+
+Cada cop qu'entrava a casa ab l'ánima adolorida per la malevolença que
+li mostravan sempre 'ls bosquerols, ara trencant de camí per no haver
+d'assaludarlo, ara fentli cara esquerpa quan no 'l podían excusar,
+més s'hauría estimat veure una llágrima de pietat en els ulls dels
+jayos respectuosos que sentir aquella lletanía de missenyors que may
+se 'ls en anava de la boca. El consol del rector haguera sigut que,
+al vèurel trist, compungit per las penas que li donava la gent de la
+parroquia, haguessin corregut a preguntarli què tenía, què li
+passava... Y ell els ho hauría contat, com qui diu nòs ab nòs, entre
+familia... y fins haurían plorat tots junts, y aixís se li hagueran
+apariat una mica las feridas que li sagnavan a l'ánima... Però ells
+no. Tan servicials, tan obedients, tan carregats de reverencias com
+eran, no sabían trobar una paraula dolça pera un moment d'aflicció.
+
+Pera fer lo que calía, pera cumplir ab la tasca, tant la Mariagna com
+en Joseph arribavan molts cops fins al sacrifici... y lo més
+admirable era qu'hi arribavan sense adonársen, com si no fessin res,
+com si allò que feyan no tingués cap mèrit. Fos a la feyna de la
+casa, fos al servey de l'esglesia, ells no s'hi planyían gens. Hi
+posavan el coll, els braços y las camas, hi posavan las forças y els
+sentits... però, això sí, no hi posavan may el cor. El cor semblava
+que, a copia de sumissió y respecte, se 'ls hagués arribat a fondre,
+tornantse no més qu'humilitat tota la tendror de l'ánima.
+
+Aixís es còm el pobre capellá, per son natural, tan esplayós y
+fervent, se trobava condemnat a viure eternament sol... Sol y vern
+com un desterrat, quan caminava pels sots, entremitj de las montanyas
+negras; sol y temut com el Deu carregat d'ira, quan era a l'esglesia,
+entre 'ls esquerps feligresos; sol y reverenciat com un tabernacle,
+quan se trobava a la rectoría entremitj dels dos sirvents. Ell prou
+maldava pera guanyarlos la voluntat a copia de franquesa; ell prou
+feya pera rompre aquella muralla de veneració que privava als avis
+d'acostarse. Mes tots els esforços eran en va. Els pobres jayos no hi
+podían pas fer més. Pera cambiar de taranná haurían hagut de mudar la
+pell, y pera mudar la pell ja duyan massa dotzenas d'anys a las
+espatllas. Tota una vida de servitut passada a l'ombra del claustre,
+els havía enmotllat l'ánima y el cos dintre las reglas de la
+disciplina més estreta, donantlos aquells ayres, bon xich mústichs,
+de reculliment y sumissió. Era ben estranya l'historia dels dos
+vellets...
+
+En Joseph era fill del mateix Montmany, y prou se recordava encara
+quan de criatura trescava lleuger pels sots y avuy anava a ajudar
+missa a l'esglesia y demá corría de casa en casa dihent salms y
+parenostres pera socórrer a ne 'ls seus pares, que tenía gayrebé
+sempre malalts. El pobriçó havía nascut a cân Saborit, una caseta
+negra y rònega de sobre
+'l coll de cân Ripeta, qu'ara ja feya un grapat d'anys qu'estava feta
+ un munt de runas, abandonada de tothom. Allí, ab més fam que vianda,
+ el baylet va anar creixent, tot resignat y tristoy, mirantse com la
+ caseta payral s'anava esgrunant de mica en mica y com sos pares
+ s'anavan corsecant y decandint, rosegats per la miseria. De tan
+ decandits y corsecats, al capdevall se van morir... y allavoras el
+ bordegaç, abans que la casa se li acabés d'enrunar a sobre, va
+ determinar surtir dels sots pera veure si 's guanyava las mossadas
+ en qualsevol indret menos afamat qu'aquell. Camina que caminarás, va
+ tirar de dret cap a las Planas; y, aquí caych, aquí m'aixeco, un día
+ va arribar a un gran convent de monjas, tot demanant caritat per
+ amor de Deu.
+
+El pobre baylet va restar com encantat devant d'aquell inmens caseriu
+monacal, quasi gran com una vila y ab més ayres de palau que de
+convent. Venint com venía d'uns cataus mitj enrunats, ab prou feynas
+sen sabía avenir, d'aquells carrers d'hostalets, de corrals, de
+cellers y conrerías, tan nèts, tan amples, tan assoleyats, que
+donavan la volta a la clausura. Però lo qu'encara 'l va maravellar
+més que tot, va ser veure passar pel claustre gran a la Mare
+Abadessa, seguida de las monjas, superba, majestuosa, com una reyna
+triomfant voltada d'una cort de princesas blancas. El pobriçó no
+tenía prou ulls pera admirar aquell bé de Deu...
+
+Com que ja era un minyó espigat y feya un posat tan místich, tan
+benigne, al convent li varen dir si volía quedarse, que cabalment els
+mancava un noy pera ajudar als hortolans. El xicot va dir que sí, y
+d'aquella hora endevant ja no 's va moure de las conrerías del
+convent. Era tan obligat, tan treballador, tan bonifaci, qu'aviat va
+ser l'ajuda y el recader y el regatxo de tothom. "En Joseph que
+vingui aquí." "En Joseph que fassi això." "En Joseph que vagi
+allá." Y ell ho feya tot humil, tot creyent, tot respectuós, lo
+mateix si li manavan las Mares que si li deyan els moços o las
+criadas del monastir.
+
+Entre aquellas servidoras va conèixer a la Mariagna, una moça també
+òrfana, compungida y bonifacia com ell, y com ell recullida per las
+monjas. La moceta, entre altres cárrechs, tenía 'l de bovera; però
+com era tan jovenota, molts cops, per més que maldés, no tenía prou
+coratge pera fer la lley al bestiar quan se li esgarriava pels
+barranchs y torrenteras. Mes allavors hi corría en Joseph pera
+ajudarla, y entre tots dos entravan els bous, y entre tots dos els
+mudavan el jaç, y entre tots dos els donavan el recapte. Però, ab tot
+y anar tot el sant día junts y ser com eran un parell de bordegaços,
+sempre 's tractavan de vós, ab una mena de respecte com si fossin
+gent de seny. Fos a l'horta, fos a la conrería, fos al convent, quan
+se trobavan se deyan:
+
+--Deu vos guart, Mariagna.
+
+--Deu vos guart, Joseph.
+
+Y el demés servey, tot estranyat, no podía menys de somriure al sentir
+que 's donavan aquells mocosos tan bell tractament.
+
+Mes veusaquí qu'un día, en que per atzar se trobavan tots dos al
+parlador, ahont havían anat pera rebre ordres, la Mare Priora,
+veyentlos tan semblants de gènit y de posat, els va dir aixís,
+vagament:
+
+--Faríau bona parella... Vos hauríau de casar, vosaltres dos...
+
+Y tant el xicot com la xicota, que may per may havían somiat ab res
+d'això, ni s'havían dit una paraula més enllá de l'altra, van
+respondre a la una, tot seguit:
+
+--Sí, Mare nostra, --com si prenguessin per manament aquellas paraulas
+  mitj enlayre.
+
+Tal dit, tal fet. Al cap de poch temps varen casarse, sense que, al
+mudar d'estat, mudessin per res enterament las costums de sumissió y
+sacrifici. Com més va anar, més quieta van fer la vida, més
+silenciosa, més consagrada al servey de Deu y al servey del monastir.
+Se tractavan ab el mateix respecte d'abans, ab el mateix mirament, ab
+la mateixa cerimonia...
+
+--Escoltèu, Mariagna...
+
+--¿Què voleu, Joseph?
+
+Vivían tan recatats, tan recullits, que més que marit y muller
+semblavan germá y germana que secretament haguessin fet vot
+d'obediencia, de pobresa y castetat, com las mateixas Mares del
+convent. L'ayre de claustre qu'havían respirat tota la vida, els
+havía anat encomenant, a copia de temps, certs andamis, certas
+posituras monacals, que 's traslluhían en tot lo que feyan... en la
+manera de caminar, en la manera de vestirse, en la manera de dir las
+cosas. Boy sent gent del camp, semblavan gent de clausura, ab més
+posats de monjos que de terrassans. Y aixís van viure quí sap el
+temps, quí sap els anys, fins arribar a la vellesa... y aixís els va
+conèixer mossen Llátzer quan, per ordre del prelat, va anar a las
+Planas a fer un mes de penitencia, abans de empendre'l camí dels
+sots.
+
+--Jo 'n som fill, missenyor, d'aquellas terras de Montmany... --va dir
+  un día en Joseph, enrahonant ab el pobre capellá afligit.
+
+Y mossen Llátzer, aixís que va sentir aquellas paraulas, li va semblar
+qu'eran un avís miraculós que li venía a obrir un camí per entre
+l'adversitat. Va quedar bona estona pensatiu, rumiant que, si aquell
+jayo volgués seguirlo en la seva pelegrinació, sería com un guía
+baixat del cel. La terra ahont l'enviavan, ab tot y ser per ell un
+món desconegut, li feya venir angunias de pensarhi. N'havía sentit
+parlar com d'un desert esgarrifós, emboyrat d'ombras y tristesas; com
+d'una mena de llims foscos, ahont els homes dormían com difunts. "Si
+a lo menos --pensava-- pogués endúrmen per companyía un bon home com
+aquest vellet y una bona dona com la Mariagna, la vida de desterro en
+els sots feréstechs potser no fora tan desolada, tan crudel..."
+
+Y, animat de sobte per aquell pensament, que venía a ser com una gota
+de celistia en mitj de tantas tenebras, va córrer mossen Llátzer al
+monastir a explicar a la Mare Superiora tot el munt de penas que
+l'aclaparava y l'únich resquici d'esperança que tenía.
+
+--¡Si pogués endúrmen els vellets! ¡Si 'ls vellets volguessin venir ab
+   mi!
+
+Y, compadida, al capdevall, la Mare, d'aquellas tribulacions, va
+cridar als jayos a sa presencia, y, començant per un lleuger
+entretoch, va anar insinuantlos de mica en mica 'l desitj del
+capellá. Però en Joseph y la Mariagna no necessitavan pas tants
+miraments, perquè, avesats a l'eterna obediencia, a l'eterna
+sumissió, varen pendre, com sempre, l'entretoch com una ordre dita y
+feta, y a la una varen respondre:
+
+--Sí, Mare nostra. Quan missenyora sía servida, nosaltres marxarèm.
+
+Y desde aquell instant ja 's van posar a arranjar lo que calía pera la
+trista pelegrinació, resignats del tot a abandonar las parets
+assoleyadas y els claustres florits ahont havían passat tota una
+vida, pera empendre la ruta de las clotadas desertas. Mentres va
+durar el camí, pesat y costerut com la vía d'un calvari, no varen
+exhalar ni un sospir de recança ni un ay de penediment... y, un cop
+arribats a la rectoría, un cop entafurats al recó de solitut ahont
+viurían desterrats del món dels homes, els vells no varen pensar en
+res més qu'en amotllar a la nova estada las antigas costums del
+monastir. Per las ánimas, eternament conformadas, dels dos jayos no
+havía passat res enterament. Tot seguía d'igual manera y ab el mateix
+compás. El treball seguit y silenciós, els hábits de paciencia y
+sacrifici, las horas de reso y el Deu-vos-guart conventual no 's
+varen interrompre gens ni mica. Quan, a mitjdiada o cap al tart, se
+tornavan a veure a la rectoría, després de la tasca feta, marit y
+muller s'assaludavan ab la cerimonia de costum:
+
+--Que Deu sía en vós, Mariagna.
+
+--Y en vós per sempre, Joseph.
+
+Y, un cop dita la salutació, com ombras de gent d'altras centurias,
+jayo y jaya tornavan a l'etern silenci, anántsen cadascú resignat a
+son quefer. Els bosquerols, que 'ls veyan anar y venir pels
+encontorns de l'esglesia, callats y recullits com penitents del
+desert, se 'ls miravan ab estranyesa, y fins se mofavan molts cops de
+la fatxa y del posat que feyan. Encara que vestían trajos com els de
+tothom, en la manera de posársels y de durlos hi barrejavan quelcom
+d'eclesiástich qu'era costós d'explicar. Ell portava una jupa negra,
+però tan llarga qu'hauría sigut lloba ab un xich més; y ab els braços
+creuhats com duya, l'una má dins del manigot de l'altra, traspuava
+per tots cantons estranyas apariencias d'ordenat. Y la Mariagna, no
+cal dir... Tenía un estil de lligarse sota la barba 'l mocador blanch
+a tall de toca, y de posarshi a sobre la caputxa negra, fent que li
+vingués a caure com un vel, que semblava una monja dita y feta.
+
+Mossen Llátzer no podía mirársels sense venirli 'l pensament al cap de
+que eran gent d'esglesia d'altres sigles servada per oblit en aquet
+món o figuretas descoloridas escapadas d'un retaule antich. Lo que li
+feya condol era que aquells santets d'altar, tan recatadets y humils,
+no portessin dins dels hábits una animeta compassiva, que poch o molt
+se planyés de las penas qu'ell passava. Però ells, no... ¡qu'es cas
+d'això! En Mossen Llátzer, ademés de l'amo y senyor, hi veyan al
+capellá, al ministre de Deu, al sacerdot... y aquell ministeri,
+aquella dignitat, els omplía d'acatament, de respecte. La llástima
+era que no hi sabessin veure a l'home, a l'home de carn y òssos,
+necessitat, com ningú del món, de consols y de tendresas, en mitj del
+desert funerari en que vivía, condemnat a la tirria y a la befa dels
+feligresos sorruts.
+
+¡Oh y allavors... tot justament allavors, que semblava que s'anés
+ embotint y prenent peu la guerra sorda, la guerra a la quieta, que
+ desde bell principi li tramavan els bosquerols! Sense saber còm ni
+ per quín cantó, sentía qu'estava a punt d'esclatarli a sobre una
+ tempesta de rencunias que s'anava congriant al voltant seu,
+ impalpable com las ombras, traydorota com la nit. Sabía que li
+ tenían jurada y que 'l día de la malifeta no trigaría a venir. Sòrt
+ qu'ell no s'acobardía pas, per això; y, encoratjat per la grandesa
+ de son ministeri, esperava a peu dret l'embestida dels esquerps
+ vehins, y fins la desitjava, de vegadas, confiant potser que del
+ mateix terratrèmol ne surtís la mudança, la vida nova, la sospirada
+ redempció...
+
+Desde 'l día en que, ab el cálzer a la má y revestit pera dir missa,
+havía vist tremolar als feligresos de cap a peus, estemordits per las
+miradas d'indignació que 'ls clavava, havía concebut l'esperança de
+menar fins a Deu, per la temença, a n'aquell ramat toçut. Per això,
+quan algun bosquerol se li desmandava ab gros escándol, ell ja
+sabía 'l moment de ferse obehir... Esperava la festa, esperava l'hora
+de la missa, y, quan tenía aplegats a tots els vehins devant
+l'altar... allavors ell se girava de cara al poble y reptava al
+culpable ab mots irats: "¡Tu, xicot gran de l'Ensulcida! ¿Que no 't
+fan por els cástichs de Deu? ¡Jo estich a mi que no téns entranyas de
+fer lo que fas de deixar anar a captar a la vella de ta mare pera
+que 't mantingui a tu!
+¡Y tu, pastor de l'Uyá! ¡Jo no sé còm no 't cau la cara a troços de
+ cantar las cançons desvergonyidas que cantas al bosch, quan passa
+ algú, pera que 't senti! ¿Que no ho saps, que també Deu t'está
+ escoltant y ab un llamp de la seva ira 't pot fer callar per sempre
+ més?"
+
+Y allavors tothom acotava 'l cap sota el pes del sagrat enuig. La
+gent, al sentir aquells renys del sacerdot a peu d'altar,
+s'esborronava tremolosa, y grans y xichs per un instant feyan
+propòsit de retornar al bon camí y seguir la lley de Deu.
+
+Però lo més dolorós era que a ne'l capellá també li sagnava 'l cor
+d'haver de reptar als bosquerols d'aquella manera irada. Sent com era
+tot bondat y tot amor, el cor se li feya a micas cada cop que, al peu
+de l'ara, havía de llençar sobre 'l cap dels feligresos els dicteris
+de la seva execració. Després de las amenaças a tall d'enutjat
+profeta, venía la debilesa, venía 'l defalliment. Y mossen Llátzer
+passava días y més días sense esma, sense dalit, com aclaparat pel
+terror dels propis renys.
+
+En aquells instants de suprem decandiment era quan el capellá hauría
+pres á genollons els consols dels vells sirvents. Veure una llágrima
+dels seus ulls, sentir un sospir dels seus llavis... Però ells, cá...
+Sempre callats, sempre respectuosos, sempre plens de cerimonias,
+responían a las exclamacions de mossen Llátzer com aquell que diu
+amen acabada una oració.
+
+--¡Ja ho veyeu, lo que 'm passa! ¡Ja ho veyeu! --exclamava 'l rector,
+   ab las mans al cap.
+
+--Sí, missenyor, --per tota resposta feyan ells ab un to humil, però
+  esvahit, boyrós, com si tinguessin l'ánima a un miler de lleguas
+  lluny.
+
+El rector de cap manera sabía resignarshi, a la reverencia glaçada
+d'aquells vells, fidels com gossos, sumisos com esclaus, però
+reservats com sepulcres. Li calía escalfor d'ánima humana, li calía
+bálsam de pietat per las feridas rebudas, li calía confort contra
+l'adversitat, que silenciosament li venía a caure a sobre com un
+fantasma inevitable que se sospita y que no 's veu.
+
+Cabalment allavors li acabavan de dir una cosa que l'havía deixat tot
+confós y pertorbat...
+
+## XII La Rodassocas
+
+Quan mossen Llátzer va rebre la mala nova, va semblar que li
+estimbessin a demunt las montanyas negras que l'aparedavan. De primer
+moment, ni menys va saber de què se las havían aquellas donas
+vingudas del Serrat pera ferli a saber lo que passava.
+
+--¿La Rodassocas?... --preguntava 'l rector, estranyat.-- Però bé...
+   y
+¿quí es la Rodassocas?
+
+Las donas del Serrat ho sabían massa com més prou. La Rodassocas era
+l'esca del pecat mortal, la mala fembra de aquells indrets... Era la
+meuca bosquetana, que, corrent d'ací d'allí per las valls y per las
+serras, feya seguir als homes y als minyons ab la farum de la carn.
+Fins vells xaruchs hi havía que li corrían al derrera; fins
+bordegaços desnarits, que s'hi corsecavan y neulían... Quan se
+deixava caure sobre un poble o sobre un llogaret, las donas dels
+volts deyan alarmadas:
+"¿No sabeu? ¡La Rodassocas es a tal punt!", de la mateixa manera
+   que 's diu: "¡Aquí o allá tenen la passa, la malura!..." Mentres
+   va ser jovenota, no 's va moure quasi may del pla,
+   perquè ¡allavoras ray! podía ben anar de vila en vila rumbejant
+   bonas faldillas vistosas y mitjas fullas de mocadors llampants.
+   Però, després, quan a la vila ja no la varen volguer per rebregada
+   y els batlles la perseguían per escandalosa, alashoras no va tenir
+   més remey que trescar montanya amunt y devallar a las clotadas y
+   entafurarse pels boscos y amagarse pels barranchs, enquibintse
+   unas nits per las palliças dels hostalets y altres nits dormint al
+   ras. Mes, al terme de Montmany, potser per massa espadat y
+   costerut, encara may hi havía posat els peus. Per això las donas
+   del Serrat no sen sabían avenir, de que a l'hora més impensada
+   hagués comparegut al bell cim de Puiggraciós. Y encara no era pas
+   això, lo més estrany; perquè de lo que més se feyan creus las
+   pobras donas, y de lo que sobre tot s'escruixía mossen Llátzer,
+   era de que la gent de l'ermita li haguessin donat estada a
+   l'hostalet.
+
+--¡Quína vergonya, senyor Deu meu, quína vergonya! --barbotejava,
+   escandalitzat, el capellá.-- ¿Ahont s'es vist un sacrilegi
+   semblant?
+¡Tenir a l'ermita, a la mateixa ermita, a l'altra part de
+ l'esglesieta, a quatre passas de la Mare de Deu, a una mala pècora
+ com aquella, qu'es la damnació dels homes, la perdició de las
+ ánimas!
+
+Tapantse el rostre ab las mans, com avergonyit pels pecats d'altri, el
+rector anava y venía a grans gambadas, fins qu'al capdevall va dir a
+ne
+'l jayo:
+
+--¡Joseph! pujèu a Puiggraciós y diguèu a l'ermitá que baixi a
+   l'instant... que vull parlarli...
+
+El vellet tornava, al cap d'una hora, tot pansit y ab el cap cot.
+
+--A l'ermita, missenyor, diuhen que están tots aqueferats y que no
+  saben si podrán venir molt tart o d'hora.
+
+Mossen Llátzer, tot y coneixent que allò no més eran excusas, va
+esperar fins l'endemá; però, al veure que ningú compareixía, va
+enviar altra volta a l'ermita a n'en Joseph.
+
+--Anèu, tornèuhi y diguèu que no 'm desobeheixin pas... Que l'un o
+  l'altra vingui tot seguit... ¡Diguèulos que jo 'ls ho mano!
+
+El jayo va tornar dihent que no més havía trobat a l'ermitana, y que
+l'ermitana li havía fet de resposta que tenía l'home al llit y
+qu'ella no podía moures del capçal...
+
+El capellá va haver de fer molts esforços pera apayvagar l'esvalot
+d'indignació que li regirava l'ánima.
+
+--¡Donchs anèuhi per derrer cop! --va exclamar.-- ¡Anèuhi en nom meu a
+   durhi l'ordre de que, sense excusa y sense remissió, treguin fòra
+   de l'ermita a la bagaça... y s'acabi l'escándol qu'estan fent!
+
+Altre cop rostos amunt, altre cop rostos avall... y el jayo va
+comparèixer ab un trist recado... "Que 'ls ermitans li havían dit
+que no sabían per quíns cinch sous havían de traure a la pobra dona
+de l'hostalet... qu'ella no inquietava a ningú... qu'ella no feya pas
+cap mal..."
+
+El rector va restar com atuhit al sentir aquella resposta. La
+desobediencia dels ermitans era la primera senyal de la tempesta que
+feya temps ja sentía còm s'anava congriant al voltant seu. El
+fantasma de tirrias y rencunias, fins allavors invisible y
+impalpable, començava a traure 'l cap. Ara ja sabía per quín cantó
+esclataría la guerra mansa y quietona qu'en el silenci li tramavan
+els bosquerols. La revolta venía de Puiggraciós... y, al pensar
+que 's presentava més descarada de lo que s'hauría cregut may, el
+rector va sentir córrer pel seu cos estranyas esgarrifanças. Fins va
+témer que, ab tot y el seu propòsit d'esperar a peu dret l'embestida
+dels feligresos sorruts, ja no lograría, com fins ara, ferse obehir
+ab l'amenaça de las eternas penas. Li semblava que d'aquí endevant ja
+no 'ls faría tremolar ab els seus renys a peu d'altar, ni 'ls
+estemordiría ab las miradas d'indignació, ni 'ls menaría a
+l'humilitat per la temença de las divinas iras. Fins alashoras
+l'esperit del mal havía surat com indecís per dins de l'ánima
+ensopida dels bosquerols; però ara començava a pendre forma, a pendre
+vida y colors. Devant per devant de la potestat de Deu, qu'ell
+encarnava, s'alçava la potestat de l'infern, encarnada en la mala
+dona de l'ermita. Desde aquella hora endevant, els sots ombrívols,
+qu'ell volía redimir de totas passadas, fos per la pietat, fos per la
+temença, quedarían repartits en dos dominis... el domini de Deu, a la
+parroquia... el domini del diable, a Puiggraciós...
+
+--Mes ¿còm ho haig de fer, Senyor, --exclamava, invocant al cel el
+  capellá-- pera vèncer el mal esperit y deslliurar de las miserias
+  de la carn a n'aquestas criaturas desventuradas, arrapadas a la
+  terra y al pecat?
+
+Mentrestant, pels curriols y viaranys que menan fins a l'ermita,
+començavan a fer tats els bosquerols. Amagantse 'ls uns dels altres,
+rondavan per allí com qui fa l'orni, y quan eran a la vora de
+l'hostalet se posavan a l'aguayt per entre 'ls pins o 'ls matolls. El
+fet era llambregar a la Rodassocas, encara que no més fos de
+rellisquentas. N'havían sentit a parlar tant, que pera vèurela 's
+dalían; y encara ab un cop no 'n tenían prou y frisavan pera
+tornarhi, com si no poguessin arrebassarse del magí la deria de la
+barjaula.
+
+Allò era la tentació eterna de tot Montmany. De día, en la solitut de
+las ombrívolas boscurias, joves y vells no rumiavan altra cosa. De
+nit, en el silenci de las cambras, plenas de tenebras, tots els homes
+se revolcavan pel jaç, somiant ab aquella dona. Ni un instant, per
+repòs, se 'ls en anava del pensament l'estranya imatge de la bagaça,
+ab aquells cabells rojos com aram, ab aquellas carnaças blancas com
+metó, ab aquella pell llentiosa com espurnada de boll daurat. Cosa de
+bruixas els semblava que ni 'l sol ni la serena haguessin colrat
+aquella cara, aquell coll y aquells braços, com se colran els de
+tothom. Però, era tan estrámbula en tot, aquella dona del dimoni!...
+
+¿No era també prou misteriós que, ab tants improperis com passava y ab
+ els anys que duya a sobre, encara fes prou patxoca pera fer perdre
+ la xaveta a pastors y terrassans? ¡Però tenía un mirar, un riure, un
+ posat, una mena de cosa de tots els diables de l'infern, que no
+ tenían pas las altras donas del sots! Eran tan negras totas, y tan
+ lletjas, y tan secas, que la Rodassocas semblava un sol al costat
+ seu. Ni las moças més jovas y més polidas sabían cossarse com
+ ella 's cossava, ni remenar el cos com ella 'l movía, ni posarse al
+ cap, en comptes del caputxot, un mocadoret com el qu'ella duya, tan
+ petit, petit, y tan cargoladet a la lligada, que per devant deixava
+ veure tota la clenxa partida, y per derrera las trenas de color
+ encès.
+
+No era pas gens estrany, ab tot això, que per l'espessa testa dels
+montanyenchs s'hi passejés día y nit la figura blancaça y roja de la
+bagaça. Hi havía feixinaire de l'Ensulcida que, quan estava segur de
+que no 'l podían veure dins la pineda ni pilers ni llenyatayres,
+s'asseya quietó al peu d'una soca y, treyentse la bossa de la faixa,
+se posava a comptar els diners, pera veure si 'n tenía prou pera anar
+a l'ermita a convidar a la Rodassocas. O de vegadas era un pastor
+que, desvetllantse tot d'un plegat del somni de luxuria que 'l
+perseguía, encarregava 'l ramat al rabadá, y, agafant d'amagatotis un
+anyell o bé un cabrit pera ferne ofrena a la barjaula, s'enfilava
+adalerat pel camí de Puiggraciós.
+
+Talment semblava que tothom hagués perdut l'enteniment y els sentits,
+y l'esma de las cosas, y potser fins la salut. Somniosos, muts,
+pensatius, anavan capdellant y descapdellant, sense parar, la caboria
+carnal que
+'ls furgava 'l pensament. Restavan horas y horas sense obrir els
+ llavis, ab els ulls fixos sense mirar en lloch, cavil·lant y
+ gemegant fondo, com ensopits per la febre. Era la raja folla que 'ls
+ enmalaltía, era la tentació, el pecat mortal... Alguns se
+ persignavan pera esbargirse 'ls mals pensaments y traures del cap
+ las imatges de nuesa qu'hi ballavan... altres deyan salms, oracions
+ y parenostres... però la follor que 'ls damnava era més forta que
+ tot... No podían ferhi més, no podían rompre
+'l cèrcol de la carn, no podían desempellegarse de la mala cosa que
+ tenían arrapada a l'ánima y al cos.
+
+Quan queyan sobre las clotadas las primeras ombras de la nit, ara
+l'un, ara l'altre, eran molts els que s'esquitllavan cap a l'ermita
+de Puiggraciós. Envolicats de cap a peus ab las mantas pera no ser
+vistos ni coneguts, com una corrúa d'ánimas en pena, donavan voltas y
+més voltas, ara devant de l'era, ara devant del barri de l'hostalet,
+com si no gosessin a acostarshi. La Rodassocas, que molts cops
+s'estava derrera la finestra, no feya més que mofarse de la vergonya
+dels bosquerols, y, cada volta que passavan o traspassavan, ella 's
+posava la má a la boca y vinga fótxessen y riu que riu... Altras
+vegadas cantava cançons estranyas, vingudas de lluny, de lluny, que
+ressonavan tristament per las boscurias, entremitj del silenci de la
+nit:
+
+"No manca pas qui 'm coneix y va a avisar a la justicia. Me posan
+  cadena al coll, no d'or com durli solía, regalada pels galants
+  per' lluhirla nit y día, sinó de ferro feixuch, del mateix de las
+  manillas."
+
+El bover o el llenyatayre que, fent un va-hi-tot, s'arriscava a
+atravessar l'era, entrava a l'hostalet de correguda, tot encongit y
+confós. Devant de las riallas de la meuca 's trobavan acobardits y no
+sabían confegir paraula. Volían enrahonar, però la llengua se 'ls
+entortolligava per la boca. Hi havía instants en que haurían volgut
+fondres y quasi no haurían pogut dir si s'hagueran estimat més
+tornársen o restar allí. Com més moixaynas y festas els feya la
+Rodassocas, més torment passavan ells y més angunia sentían. Semblava
+que patissin, que
+'ls burxessin... Els entrava una mena de desfici estrany, fet de temor
+ y de vergonya, qu'ara 'ls feya venir esgarrifanças y ara
+ suhors... ¡Ells no 'n sabían, de riure, ni de fer xangla, ni de dir
+ acudits, com aquella dona qu'havía nascut al pla y havía viscut a
+ vila! Ells no 'n sabían...
+¡malehitsaga!... de tot allò... y s'avergonyían... y vetaquí que, per
+ l'avergonyiment, tot el somni de plahers carnals que s'havían forjat
+ allá, al fons de las boscurias, quasi s'esvanía abans de l'hora,
+ devant per devant mateix de la bagaça. Ells havían anat a l'hostalet
+ pera gaudirse y folgar, sense recordarse de qu'eran morts... y 'ls
+ morts no poden xalarse. El mal esperit de la carn els havía revifat
+ per una estona... però desseguit tornavan a l'ensopiment dormilega a
+ que vivían condemnats... Prou treyan vianda y beure, els ermitans,
+ pera 'ls quins passavan la nit a l'hostalet; prou se desfeya a
+ festas, la Rodassocas; però ni 'l vi, ni la xefla, ni las
+ manyagarías, ni 'ls jochs, ni res del món, era capaç de fer néixer
+ l'alegría en el cor arronsat dels bosquerols. Era la seva disbauxa
+ una disbauxa silenciosa y trista, sense escándol ni riallas, sense
+ joya y sense crits, com la d'un aplech de difunts que volguessin fer
+ platxeria...
+
+Quan, a las primeras tremolors de l'alba, els qu'havían passat la nit
+a l'hostalet, sen tornavan cap a casa, sentían gran defalliment, com
+si portessin al cor una vuydor. Però lo estrany era que, aixís com
+anavan devallant als sots, altre cop se 'ls apareixía l'imatge de la
+bagaça. Boy a mida que s'allunyavan de Puiggraciós, més els
+revenía 'l desitj de tornarla a veure, més y més s'encenía 'l somni
+de carnals nuesas, y més s'encomanava tothom aquella passa de tristas
+luxurias que surava, com un tuf de febre per demunt dels sots...
+
+## XIII Deu y el dimoni
+
+El pobre capellá, entretant, passava els set cálzers d'amargura.
+Regust de fel y vinagre sentia dins de l'esperit cada vegada que li
+arribavan novas de la disbauxa dels bosquerols. Fins plorava molts
+cops, plorava a llágrima viva, com si ell tot sol hagués hagut de
+purgar els pecats de tots els feligresos junts... com si ell tot sol,
+sent ignocent com era, hagués hagut de sentir dins las entranyas tot
+el dolor de contrició que pertocava sentir als totxos montanyenchs,
+engorronits com bestiolas en l'inmundicia de la carn.
+
+Mes a voltas ell mateix se refrenava las llágrimas que li venían a
+flor d'ulls, per no semblarli potser prou puras. A certas horas
+sentía com remordiment dels seus mateixos plors, sobre tot quan li
+semblava entreveure que més aviat plorava per la desfeta dels propis
+somnis de redemptor que per las culpas y els pecats d'altri. Al
+sospitar que podía ser, semblant debilesa humana, la causa de las
+sevas afliccions, feya callar en sech els sanglots que li pujavan de
+l'ánima, pensant que no eran pas defalliments de cor, ni sospirs de
+dona, ni plors de nin, lo qu'en aquells moments li calía, sinó
+coratge, fermesa, pera lluytar contra la nissaga endimoniada y
+aterrarla ab l'amenaça de las penas que no s'acaban may més. El fet
+era vèncer al dimoni de las luxurias, que s'havía ficat al cos dels
+bosquerols... y no era pas ab gemechs, ni somiquerías, ni plorallas,
+com s'humilía a las potestats de l'infern.
+
+--¡Cor ben fort, --deya entre sí,-- cor ben fort es lo que 'm cal pera
+   batre als enemichs de l'ánima! ¡Amenaças de profeta irat, mots
+   d'execració, sentencias d'apocalipsis, es lo qu'haig de rebotre a
+   la cara dels bonyeguts feligresos pera arrencarlos a viva força de
+   las urpas del mal esperit!...
+
+Y mentres li començavan ja a passar per la memoria antigas formas de
+conjuri y esgarrifosas paraulas d'exorcisme, y se li acudían
+terribles anatemas y li venía 'l pensament de barrar l'esglesia als
+condemnats... tot de sobte va repensarse, rumiant que potser encara
+fora hora de fer un derrer esforç de redempció recorrent a la
+pietat... Sería la derrera provatura, la derrera... Y, animat per
+aquella alenada d'indulgencia, va fer anar altre cop a Puiggraciós,
+convidant ab el perdó als ermitans y a la bagaça si venían tots a
+penitencia y 's repenedían de bon cor. Mes els de l'ermita varen
+tornar a respondre que, com qu'ells no havían fet cap mal, ni havían
+robat res, ni havían mort a ningú, no 'ls calía penedirse.
+
+Allavors va veure ab fonda pena, mossen Llátzer, que no li restava més
+remey que l'amenaça, l'imprecació, la prèdica feréstega, prometent
+cástichs temporals pera avuy y damnacions eternas pera demá. Hauría
+de tornar a fer lo qu'havía fet altras vegadas... esperar el
+diumenge, esperar l'hora de la missa... y quan tindría als bosquerols
+aplegats y de genolls a terra... allavors sería arribada l'hora de
+ferse témer y ferse obehir... Revestit ab l'alba, ab la casulla, ab
+tots aquells sagrats ornaments que tenían la virtut de fer acotar el
+cap als feligresos, ell se trobaría a peu d'altar, com ministre del
+Deu de las justicias... Deixaría passar l'introit... Deixaría passar
+l'epístola... deixaría passar l'evangeli... deixaría passar el
+credo... y aixís qu'arribaría l'ofertori... se giraría tot d'un
+plegat de cara als vehins sorruts y començaría a sermonarlos ab veu
+estremidora. De primer els avergonyiría preguntantlos d'un a un si
+havían anat a veure a la bagaça... Ja qu'hi anavan sense voler ser
+vistos ni coneguts... --¡com si Deu no ho vegés y no ho conegués
+tot!-- ell els faría surtir la rojor a las galtas forçantlos a
+confessar els pecats devant de tota la gent...
+"¡Tu! --cridaría, assenyalant a cadascú ab el dit.-- ¡Tu, xicot gran
+   de l'Ensulcida! ¿Quánts cops hi has entrat, a l'hostalet de
+   Puiggraciós? ¿Y tu, hereu de câl Janet? ¿Y vós, Cosme de la
+   Rovira? ¿Y tu, Bepus de l'Uyá?" Y aixís... un per un, els aniría
+   anomenant y bescantant a tots, fins a ferlos caure la cara a
+   troços, devant per devant del propis pares, de las propias donas,
+   dels propis fills.
+
+Després d'això vindría 'l reptar als culpats y ferlos avinent que ja
+tenían tots el nom escrit en el llibre dels cástichs perdurables.
+Si 'l volían esborrar, els calía tota una vida d'esmena y de
+contrició. Altrament serían tots damnats, y desde aquell instant ja
+podía pronosticarlos totas las calamitats y totas las miserias... la
+furia del llamp y el decandiment de las maluras, els badalls de la
+fam y la fetor de la febre... després la mort, la mort del cos...
+després una altra mort molt més terrible, la mort eterna, la mort del
+foch y de l'infern...
+
+Quan, al diumenge vinent, va arribar l'hora de la missa major, el
+capellá feya una cara de tres deus, qu'esferehía de mirar. El seu
+front, sempre serè, semblava clapat per núvols de tempesta; els seus
+llavis, sempre dolços, semblavan prenyats de malediccions y de
+conjurs. Quan, en surtint de la sagristía pera pujar a l'altar, va
+toparse de cara ab els feligresos, els ulls li flamejavan d'una
+manera espantosa. Sent com era tot bondat y tot amor, apareixía
+estranyament trasbalsat, com transfigurat per l'ira.
+
+El jayo, que feya d'escolá com sempre, va tocar la campaneta,
+¡garraninch, ninch, ninch!... y la missa va començar. Els bosquerols
+ varen agenollarse tot seguit. Ab el cap acotat y tremolosos, ni
+ gosavan mirarse al capellá de por que no 's tombés de sobte y ab una
+ mirada no
+'ls deixés per sempre estemordits. Per això, quan, després del
+ introit, va girarse pera dir: El Senyor sía ab vosaltres, tothom va
+ córrer amatent a abaixar la vista pera no toparse ab els ulls
+ abrusadors del capellá. ¡Quína feredat mentres llegía l'epístola,
+ tombat mitj de cantó entre l'altar y els feligresos! No ho semblava
+ pas, un sacerdot de la lley de gracia, humil, amorós, benigne, ungit
+ ab la sanch del Christ... Més aviat tenía retirada ab un sacerdot de
+ l'antiga lley, qu'estés a punt de profetisar la destrucció de la
+ raça pecadora y el foch del cel pera las comarcas impuras. Els
+ bosquerols coneixían que la tempesta sagrada estava per esclatar, y
+ tots sentían esgarrifanças a la pell, com si ja sapiguessin que 'l
+ cel, ofès, anava a desbotar sobre d'ells las malediccions divinas.
+ El moment s'acostava, s'acostava... Mancava acabar l'epístola...
+ després vindría l'evangeli... després el credo... y aixís que
+ l'ofertori fos arribat... allavors... ¡quína angunia de pensarhi!...
+ allavors se giraría 'l rector... y ara a la dreta, ara a l'esquerra,
+ començaría a sentenciarlos a tots entre improperis y renys, com el
+ Jutge terrible del Derrer Judici... ¡Quína angunia! ¡Quína angunia!
+ Hi havía homes que feyan estremituts de por. D'altres, ab el revés
+ de la má, s'aixugavan la suhor de congoixa que 'ls gebrava 'l
+ front... El moment s'acostava, s'acostava...
+
+Però veusaquí que, mentres estavan els bosquerols en lo més anguniós
+del seu desfici, perquè ja veyan que 'l jayo anava a girar el
+missal... de sobte, tot de sobte, se va sentir, en mitj del silenci
+de la missa, una remor impensada, una fressa aixeridoya de faldillas,
+com d'una dona que entrés a l'esglesia tot rumbejant el cos. Tothom
+va tombar el cap de correguda, y grans y xichs van sentir que 'l cor
+els feya un salt.
+
+--¡Llamp de Deu! ¡La Rodassocas! --van mormolar, glaçats, els
+   bosquerols. Sí: era la bagaça, que 's ficava esglesia endins
+   després d'haver fet la mitja rialla a n'en Bepus de l'Uyá, al
+   Cosme de la Rovira, a l'hereu de câl Janet, que s'estavan a la
+   vora de la porta, mitj agenollats, mitj asseguts. Després ella va
+   passar per entre 'ls rengles de banchs, remenant unas faldillas de
+   roba virolada y lluhint un mocadoret al cap, tan repetit, que per
+   devant se li veya la clenxa partida y per derrera las trenas de
+   color encès. Va tirar amunt, amunt, fins que, al ser a més de
+   mitja esglesia, se va aclofar a terra tota desmandada, mitj
+   badoquejant, mitj somrihent. Els feligresos, com si no
+'s poguessin revenir de la sorpresa, semblavan més morts que vius; y,
+ quan tots varen alçarse a l'acte de girar el missal, els uns se
+ miravan als altres, entre encuriosits y poruchs, com volguent
+ dir: "¿Què succehirá? ¿Què deurá passar? ¿Què será de tots
+ nosaltres?"
+
+El capellá, entretant, sense haverse adonat enterament de res,
+començava a llegir l'evangeli a un cap de l'ara, ab el posat sever de
+sempre y mitj abocat sobre 'l missal. Després va redreçarse y va
+tornar al mitj de l'altar pera posarse a resar el credo. Va començar
+baixet, baixet; però, boy a mida qu'anava mormolant las sagradas
+paraulas, més anava alçant la veu, fins que, a l'arribar als mots que
+diuhen: Que está assegut a la dreta de Deu el Pare Totpoderós y
+d'allí ha de venir a judicar als vius y als morts, el sacerdot quasi
+cridava com irat, com si ell mateix fos la Majestat tremenda, que té
+las claus del cel y de l'infern...
+
+Però 'ls bosquerols... ¡vès si es estrany!... ja no tremolavan gens ni
+mica. Aixís com fins allavoras havían tingut el cor petit, petit, de
+por... sense saber còm ni per què, van sentir tot d'una que començava
+a aixamplársels. Ja podía 'l rector girarse tot seguit, ja podía
+començar el sermó de las iras quan volgués, qu'ells ja no havían de
+témer ni havían d'esborronarse. ¡Ben al revés! ¡Ben al revés! Més
+aviat semblava que tots s'haguessin tret un pes de sobre, y fins n'hi
+havía que feyan un respir d'alleugeriment boy mirantse a la bagaça,
+fervorosos y agrahits, com si de prompte 's trobessin amparats contra
+las amenaças de l'altar ab la presencia de la mala fembra. Es que 'ls
+feligresos coneixían que 'ls improperis y las malediccions ja no
+foran pera ells, sinó pera la Rodassocas, aixís que 'l rector se
+n'adonés. Ara l'embestida qu'estava a punt de venir ja no sería entre
+ells, tristos bosquerols sense defensa, y 'l capellá, revestit ab els
+sagrats ornaments, armat de la potestat divina. Desde aquell punt el
+rector se las tindría d'heure ab la bagaça de Puiggraciós, ab aquella
+dona resoluda y deseixida qu'ell mateix deya que era 'l mal
+esperit. "Però
+¿ho es, de debó, el mal esperit?" se preguntavan rumiosos els
+ bosquerols, sense arribar a esbrinarne la veritat. Ells no podían
+ saberho pas del cert, perquè al dimoni no més l'havían vist, entre
+ las ombras de la nit, en imatge de boch banyut o de gat negre, però
+ en figura de dona no l'havían contemplat may. Però, ben mirat tot,
+ prou qu'ho devía ser quan tanta temença feya al capellá. Ara, ara
+ sen trauría l'aygua clara, de tot aquet misteri... Si aquella dona
+ era 'l mal esperit, ¿quí millor qu'ella pera deslliurarlos de la
+ tiranía del rector? Ja feya massa temps que durava 'l ser esclaus
+ d'aquell capellá, que 's valía de la missa, del cálzer, de la patena
+ y dels ornaments sagrats pera ferlos tremolar y ferse obehir com si
+ fos el mateix Deu. Ara tot això ja era acabat, perquè la bagaça, el
+ mal esperit, fora la seva defensa, la seva salvació...
+
+En tots aquets mals pensaments estavan enfonzats els feligresos, quan
+el sacerdot, sever y altívol com l'estatua del Deu ofès, va girarse
+de cara al poble pera posarse a fer el sermó:
+
+--"¡Oh gent desventurada! --va començar clamant.-- ¡Oh gent
+     desventurada, que no teniu esma pera agenollarvos devant del
+     Senyor del cel y en teniu pera adorar a la bestia! Resteu
+     ensopits y sembleu morts quan heu de fer l'obra bona; però
+     desseguit vos deixondiu y resuciteu pera anar a besar la carn,
+     pera fer oració als enemichs de Deu..."
+
+Mes, encara no havía 'l sacerdot acabat de dir aquestas paraulas, quan
+tot d'un plegat va adonarse de la meuca, y, assenyalantla ab el dit,
+va trencar el fil de la prèdica, preguntant ab veu de tro:
+
+--¿Quí es, diguèume, quí es, aquella dona d'allí, que gosa presentarse
+   sense caputxa? ¿Quí es aquesta dona que va a missa ab el cap tan
+   escarit? ¿Es la Rodassocas? ¿Es la bagaça? ¿Es la mala fembra de
+   Puiggraciós? ¡Diguèu! ¡Diguèu desseguit!
+
+Per tot l'ámbit de l'esglesia va regnar un silenci de fossar. Ningú
+gosava alenar, ningú gosava alçar els ulls. Però, lo que 's callavan
+els bosquerols, prou ho va donar a entendre la bagaça quan,
+aixecantse de terra, va estirar el cos, engallada com volguent
+dir: "Sí, qu'ho soch." Allavors totas las ánimas negras dels
+bosquerols varen fer un bot d'alegría, perquè van creure arribat
+l'instant del deslliurament. Semblava que totas s'ajuntessin ab el
+mal esperit y l'atiessin a soterrar al capellá. Però 'l capellá
+s'aguantava més altívol, més sever, més majestuós que may.
+
+--¿Es a dir, --seguía dihent-- es a dir que tu ets la dona de damnació
+   que jo he convidat a penitencia y m'ha respost ab mofas y
+   mentidas? ¿Es a dir que tu ets la dona del pecat mortal,
+   qu'enmalalteixes els cossos per'llá hont passas y matas las ánimas
+   per sempre més? ¿Es a dir que tu ets el diable? ¿Es a dir que tu
+   ets la carn?
+
+La meuca, a cada pregunta, anava rebenxinantse, rebenxinantse, tota
+dreta, ab el cos enfora y el cap alt, com si volgués desafiar al
+sacerdot. Per un cantó feya com si rigués ab mofa, per l'altre com si
+anés a urpar al celebrant ab las sevas unglas verinosas de dona
+endimoniada. Era talment el mal esperit encarnat, plantant cara a la
+potestat de Deu. Fins va semblar qu'anava a donar un pas cap al
+presbiteri... Mes alashoras el capellá va llençar un crit espantós,
+com si 'l cel s'esquincés de banda a banda. Els ulls li llampegavan
+terriblement ab lluhiçors de tempesta apocalíptica, y al mateix temps
+alçava 'l braç dret enlayre, enlayre, com si anés a descarregar el
+llamp serè de la divina justicia. Era l'exorcista y
+l'excomunicador... era 'l sacerdot que vol traure del cos y de
+l'ánima del poble als enemichs infernals.
+
+--¡En nom de Deu el Pare, --deya quasi udolant y dirigintse a la
+   bagaça,-- en nom de Deu el Pare, que va fer el món de no res... en
+   nom de Deu el Fill, que 's va deixar matar per redimirnos... en
+   nom de Deu l'Esperit Sant, que va convertir en llum las
+   tenebras... jo 't mano, mal esperit, que surtis fòra l'esglesia!
+
+La bagaça, esdevinguda groga com la cera, va trontollarse tot d'una,
+com si la testa li brandés, ferida pel conjur del sacerdot. Semblava
+una fera acorralada que no sapigués per hont anar, per hont fugir...
+En aquell instant de mortal angoixa va aixecar els ulls envers els
+homes qu'havía conegut a l'hostalet, com si demanés per caritat una
+engruna de defensa. Va dirigir la vista al Bepus de l'Uyá, però 'l
+Bepus de l'Uyá va fer el distret. Va mirar al Cosme de la Rovira, y
+el Cosme de la Rovira va acotar el cap. Va llençar una mirada
+desesperada a l'hereu de câl Janet, y l'hereu de câl Janet va fer
+veure que no ho veya.
+
+Allavors, la meuca, ab pas trontollós, com si li manqués la terra
+sota
+'ls peus, va començar a anársen esglesia avall, esglesia avall... Però
+ encara no havía arribat fins a la porta, quan el capellá li va fer
+ un crit:
+
+--¡Repenedeixte! ¡Encara hi ets a temps!
+
+Però la bagaça no més va girar el cap pera esclafir una rialla de
+dimoni: ¡Hi! ¡Hi! ¡Hi! ¡Hi!, y després va surtir al defora, entre
+l'esglay de tothom.
+
+## XIV La missa blanca y la missa negra
+
+Era 'l diumenge després d'haverse tret del temple a la bagaça a copia
+de conjuris y anatemas. Las tremendas paraulas d'excomunió semblava
+que, ressonant encara dins del temple, tinguessin estemordit al pobre
+jayo, que s'estava a la vora de la porta, mitj arraulit y confós,
+entre la fosca enfredorida de las primeras horas matinals. Agafat a
+la corda de la campana grossa, que penjava d'un forat de sota 'l
+chor, senyalava a missa pausadament: Nanch... nanch... nanch... Com
+més anava, més acompassats y cançoners eran els tochs, igual que si
+las mans que feyan moure la corda, tremolosas ja de sí, acabessin de
+perdre l'habilior... Naaanch... naanch... naaanch...
+
+Per las afraus y las timberas dels sots las batalladas s'hi
+arrossegavan ab gansería, com si no gosessin a enfilarse rostos amunt
+ni trucar com sempre a la porta de las casas ensopidas, ab aquella
+cançó de cada festa: ¡Baixa, vehí... la missa a ohî... baixa vehí...!
+Era tan espessa la boyra, aquella matinada, era tan espessa y
+freda... que talment semblava que la gelor humida que surava arreu
+hagués glaçat la veu de las campanas.
+
+El jayo, tan sofert y tot com era, de tant en tant havía de deixar
+anar la corda pera fregarse las mans, que se li quedavan
+balbas. "¡Bona entrada d'hivern!... --deya entre dents.-- ¡Bona
+entrada d'hivern ens do
+'l Senyor!..."-- Y, a fi de desentumirse 'ls peus, que també se li
+ enravenavan a correcuyta, ab prou feynas y dolors donava unas
+ quantas passas, ara cap a dins de l'esglesia, ara cap a fòra 'l
+ porxo, ara cap a sota 'l chor. Després, un cop s'havía revingut un
+ xich, se tornava a posar a tocar ab tant dalit com podía, deturantse
+ a estonas y parant l'orella de tant en tant pera veure si sentía las
+ batalladas. Mes, com qu'era tan xaruch y ja sordejava bona cosa, no
+ arribava a distingir ben bé 'l sò y no sabía del cert si tocava o no
+ tocava. "¡Válgam Deu de la Creu! Potser no 'm faig sentir..."
+ barbotejava 'l vell, tot concirós.
+
+El fet era que, després de tanta estona de senyalar a missa, encara no
+havía comparegut cap bosquerol ni bosquerola. "Potser no toco com
+cal y no 'm senten els vehins..." tornava a mormolar el jayo. Fins
+que, pera surtir de dubtes, va encaminarse cap al defora a
+preguntarho a la Mariagna, que, tot y aixafadota com estava, no era
+tan dura d'orella com era ell.
+
+--¿Que no se sent la campana, Mariagna?
+
+--Jo pla la sento, Joseph.
+
+--Donchs, allavors... ¿per què no baixan?
+
+--¡Oh, y que ja es hora de que fossin aquí!
+
+Y els dos avis se miravan estranyats, sense saber de segur lo que 'ls
+passava.
+
+Mentrestant, el capellá, devant de l'arquimesa de la sagristía,
+s'anava revestint pera 'l sacrifici. Com que la matinada era tan
+emboyrada y tèrbola, s'havía hagut d'encendre un cap de blandó de
+demunt d'un canalobre, a truco de que mossen Llátzer s'hi vegés al
+posarse els ornaments. Era un d'aquells días sense auba, que venen
+tristos y negres, com una nit qu'anés a derrera d'una altra nit. Pel
+finestró aspitllerat que donava al absis no entrava ni una gota de
+llum, ni una gota de celistia. Tot era rúfol y fosch. Però, ab tot y
+la tristesa que traspuava arreu com suhor de llágrimas, mossen
+Llátzer, aquell matí, se trobava animat per la fe més viva, y fins li
+corría pels llavis com un somrís triomfal.
+
+El recort de la victoria guanyada feya vuyt días sobre 'l dimoni de la
+carn, li omplía 'l cor de confiança en son poder de sacerdot ungit
+per obra y gracia de l'Altíssim. Sentía que portava a dins l'esperit
+de Deu, ja que tenía prou virtut pera confondre als enemichs de
+l'ánima. May havía conegut com alashoras que, revestit ab els sagrats
+ornaments, feya l'ofici de Divina Majestat, ab las tres coronas de
+Gloria sobre la testa, ab l'espasa de foch a l'una má y las cadenas a
+l'altra pera lligar a las potestats de l'infern.
+
+Mentres se passava l'alba pel cap, pensava ab aquell espantós conjuri
+qu'havía tingut prou força pera aterrar a la bagaça, pera aterrar als
+feligresos y... ¿per què no confessarho?... pera aterrarlo a n'ell
+mateix, al deixar anar els mots terribles. Havía sigut tan fort el
+seu esglay, qu'havía quedat séns esma al cor pera sermonar als
+bosquerols y traure de la victoria assolida tot el doll d'ensenyanças
+y d'exemples que sen podría haver tret.
+
+Però lo que no havía sabut fer el derrer diumenge, corprès de por
+misteriosa per las propias execracions, ho faría ara tot seguit,
+aixís que l'ofertori arribés.
+
+--¡Ja ho veyeu, germans meus, --els diría;-- ja ho veyeu, còm el
+   triomf sempre es de Deu, del Senyor de cels y terras, que alçant
+   un dit ne té prou pera tornar el món al no res! Si aneu pel camí
+   de Deu, anireu de braçet ab els sants, que triomfan eternament. Si
+   camineu per la ruta del pecat, els vostres peus mateixos vos durán
+   a la desfeta y a la mort. El plaher de la carn dura un tancar y
+   obrir d'ulls, y el goig de Deu dura fins després dels sigles. Sota
+   la carn hi dorm la malaltía, hi dorm la damnació: ab l'esperit de
+   Deu hi bategan la salut y la vida eterna.
+¡Veníu ab mí 'ls que volgueu viure sempre! Jo us ensenyaré 'l camí de
+ la llum que may s'apaga... Jo us faré veure l'arbre de la vida, que
+ no s'esfulla may...
+
+--¡Missenyor!... --va exclamar en aquell moment una veu mitj apagada,
+   com d'algú que no gosés a rompre l'exaltació del sacerdot.
+
+Se va girar mossen Llátzer, y va veure al jayo que venía ab una cara
+tota mústiga que feya llástima de mirar.
+
+--¿Què teniu, Joseph? --va preguntar el capellá ab veu piadosa, veyent
+   al pobre avi tan marcit.
+
+--¡Ay, missenyor! ¡No ho sé pas! Jo, trist de mí, prou toco la
+   campana... però la gent no vol venir.
+
+--¿No ha baixat encara ningú a missa?
+
+--Ningú, missenyor, ningú.
+
+Y, com pera refermar la dita del vellet, derrera d'ell va comparèixer
+la Mariagna fent anar el cap ab ayres de condol.
+
+El rector se va quedar contemplant bona estona als dos vellets, tot
+sorprès, tot alarmat, més aviat pels posats de desolació que feyan
+que per las paraulas tristas que mormolavan. May com alashoras, may,
+se li havían aparentat tan abatuts y al mateix temps tan apesarats.
+Ells, que may se trasbalsavan per res del món, ara semblava que 's
+consumissin anguniosos.
+
+--¿Que no veyeu que fa una matinada tan crúa?... Deurán esperar el
+   derrer moment... --va dir amorós el rector pera donarlos
+   esperanças.-- Tornèu a senyalar a missa un ratet... ¿sentiu?... y
+   desprès tocarèu la rematada... Deu no ho vol pas, que pensem mal
+   abans d'hora, ni que desesperem de lo que té de venir.
+
+Ple d'humilitat, el jayo se va tornar a posar a estirar la corda ab
+tot el dalit que va poder ...Nanch... nanch... nanch... Mentrestant
+la vella anava y venía, desficiosa; entrava a l'esglesia, surtía al
+defora, mirava cap a l'Uyá, mirava cap a la Rovira, frisant pera
+veure l'arribada dels bosquerols. Però entre 'l temps, qu'estava tan
+tapat, y lo flaca de vista qu'era ella, per més que llucava amunt y
+avall dels caminals, no veya venir a cap criatura nada, a cap ánima
+viventa... fins qu'al capdevall, al capdevall, per sota las feixetas
+de câl Pugna, li va semblar que s'atansava un escamot de gent. Era
+una clapa, a troços blanca, a troços negra, que 's bellugava, que 's
+movía, qu'anava marxant, per entre 'ls arbres, sense que 's pogués
+veure ben bé lo qu'era.
+
+Pera hèuren la certesa, l'avia va anar a contarho a n'en Joseph... y,
+ab la má fent ventalla sobre 'ls ulls, tots dosets miravan cap al
+cingle pera veure si 'n treyan l'aygua clara, de tot allò tan
+estrany.
+
+--Es gent que ve... ¿Fa, Joseph?
+
+--Pera mí es un ramat, Mariagna.
+
+--¿Un ramat? ¿Voleu dir?...
+
+--A mi m'ho sembla...
+
+Y, mentres els jayos maldavan pera esvanir el dubte que 'ls anguniava,
+la clapa bellugosa, com xuclada per un grau del cingle, va
+desaparèixer tot d'un plegat, sense deixar rastre ni senyal de si
+allò eran bosquerols o eran ovellas. Allavoras els dos vellets varen
+acabar de perdre la paciencia. Tan resignats y quietons com eran de
+costum, aquell diumenge feyan cara d'amohinats y concirosos, lo
+mateix que si tinguessin por d'alguna cosa negra qu'hagués de
+succehir. Com ánimas en pena, anavan fent camins de la sagristía a
+l'esglesia, de l'esglesia al cementiri, del cementiri als
+caminals...
+
+--Repapiejan, els pobres vells... repapiejan... --deya entre dents
+  mossen Llátzer.
+
+Però, al cap y a la fi, el posat intranquil dels jayos va acabar per
+ferli angunia, perqué, acostumat com estava a vèurels sempre tan
+confiats, sense posarse per res cap pedra al fetge, no sen sabía
+avenir, de trobarlos ara tan plens de neguit. Mes la pitjor pena y el
+pitjor dolor varen ser quan el sacerdot va conèixer qu'ell també
+s'encomenava
+'l desfici dels sirvents.
+
+--¿Y si no baixessin?... --començava a pensar mitj esferehit.-- ¿Si
+   abandonessin l'esglesia pera sempre més?... ¿Si no volguessin més
+   missa ni sagraments?...
+
+Va passar un quart, va passar mitja hora, ne va pasar una... y res. El
+capellá, revestit de cap a peus y plantat de tant temps devant de
+l'arquimesa, a la fi va agafar el cálzer y, ab ayres resoluts, va
+surtir cap a l'altar. Al posar els peus al presbiteri, no 's va poder
+estar de llençar una mirada a la nau pera veure si havía comparegut
+cap feligrès escadusser; però, com que las ombras s'apilavan feixugas
+per tot el temple, no va distingir enterament res. Solament pel
+silenci de tomba que regnava 's coneixía que dins d'aquella foscuria
+no hi alenava ningú.
+
+El día, en compte d'alçarse, s'anava tapant, tapant. Ni la mica de
+claror glaçada que s'escorría pels finestrals, ni las llumenetas
+tremolosas dels ciris que parpallejavan a l'altar, eran prou pera
+esbargir las tenebras que s'escampavan arreu. No més els llums de la
+credença feyan com una boyrina lluminosa a l'una banda y altra del
+Sagrari; y, en quan a las dúas palmatorias de sota Sant Pau, ab prou
+feynas feyan lluhir una mica l'espasa de l'apòstol rebassut. Lo demés
+tot eran tenebras y espessor de llims...
+
+Ab el cor vessant de dol, mossen Llátzer palpava per sota l'ara,
+mentres deixava 'l cálzer y treya la bossa y regirava 'l missal. La
+tristesa inconsolable d'aquell día de foscuria se li ficava a glops
+dintre de l'ánima, com si volgués ofegarla en sa
+negror. "¡Sol! --barbotejava, plorós.-- ¡M'han deixat sol!" Y tan
+contorbat estava per la tribulació, que ni esma tenía pera anar
+seguint las cerimonias ni pera recordarse de las paraulas de la
+missa. Ell prou feya esforços pera asserenarse y aixecar l'esperit a
+Deu... Però cada pas del sacrifici era pera 'l pobre capellá una
+punyida nova y un clau nou.
+
+El primer cop que 's va girar de cara a la porta de l'esglesia pera
+dir El Senyor sía ab vosaltres, va semblar que 'l cor se li feya
+troços al veure que la salutació d'amor ressonava en la
+soletat... ¡El Senyor sía ab vosaltres... y els banchs eran vuyts,
+tots vuyts!... "Però ¿ahont sou, oh condemnats
+feligresos? --preguntava entre dents el sacerdot.--
+¿Ahont sou, que fugiu de la benedicció del cel?" Y, com si fos una
+ resposta misteriosa, tot d'un plegat va sentir una veu llunyana que
+ li revelava 'l siti de damnació ahont els bosquerols s'aplegavan en
+ aquell instant.
+
+...En compte d'encaminarse, com sempre, a la parroquia, s'havían
+   enfilat cap al cim de Puiggraciós. Las donas prou volían devallar,
+   com de costum, al sot de l'esglesia pera anar a missa, segons
+   manava la veu de la campana... però els homes els havían privat de
+   posarhi els peus. "No hi baixessiu pas: ¿sentiu? --els deyan
+   mirantlas de fit a fit.-- Si voleu missa, anèu a Sant Segimon,
+   anèu a l'Ametlla, o a Bertí, o al Figueró... Però, a la parroquia,
+   de cap manera..."
+
+Y allavoras, vulguis no vulguis, las caputxas blancas havían pres, per
+entre la boyra, el camí de las esglesias vehinas, mentres per la seva
+banda, els homes, envolicats ab las mantas, trescavan rostos amunt
+fins a dalt de Puiggraciós.
+
+¡Ab quína claretat més espantosa ho anava veyent tot el capellá! A la
+ mateixa hora que començava a baix la missa blanca, voltada de
+ soletat, començava a dalt la missa negra, acompanyada de
+ generació...
+
+Com si tingués el do de veure las cosas llunyas y amagadas, al
+sacerdot, desde l'ara de l'altar, se li ofería devant dels seus ulls
+mateixos l'espectacle estrany que 's representava dins l'ermita. Veya
+las cambras fumadas de l'hostalet totas plenas de gent y
+resplandors... y li semblava qu'eran la nau y el presbiteri d'aquell
+temple del pecat, ahont s'hi celebrava la festa del dimoni. La llar,
+tota encesa, ab bon espetech de foch de garbons, se li apareixía com
+l'altar major de l'infern, guarnit de tions y de flamas
+qu'il·luminavan sinistrament las parets negras de l'hostal y las
+caras torradas dels bosquerols. Devant de l'altar de foch, a tall de
+Sant Patró venerat, se li aparentava 'l mal esperit, encarnat en la
+bagaça. Allí, mitj deixada anar sobre l'escon, se destacava la
+Rodassocas com en un trono triomfal, lluhint las trenas de color
+encès y el coll y els braços y el pit de carn blancaça. Tot al
+voltant, hi rondavan anguniosos, com devots que no gosessin arribar a
+l'altar, l'hereu de câl Janet, el xicot de l'Ensulcida, el Bepus de
+l'Uyá, tota aquella mústiga jovenalla, corsecada de luxuria y de
+tristor...
+
+Com esferehit per aquella aparició sacrílega, el capellá tancava 'ls
+ulls pera no vèurela; però 'l fantasma de l'ermita era perfidiós, y
+el va anar perseguint mentres va durar la missa. Quan va ser a la
+consagració, també va semblar que se li apareixían els oficiants de
+la missa negra que se celebrava a Puiggraciós. Eran l'ermitá y
+l'ermitana, els dos vells mitj salmayres, mitj bruixots, qu'anavan y
+venían per las taulas de l'hostal, boy servint vianda y beure als
+feligresos o portant recados a la bagaça de part dels terrassans,
+llenyatayres o pastors. Venían a ser com capellans de l'infern que
+fessin arribar fins al dimoni las lletanías del pecat mortal.
+
+Mossén Llátzer s'anava afinant, afinant de congoixa, com si s'hagués
+de morir. Al ser a llegir las derreras oracions, ab prou feynas podía
+arribar a dir un mot ni a aguantarse devant l'ara. Després se va
+girar, com de costum, pera donar comiat als feligresos; però a l'anar
+a dir las sagradas paraulas: Anèusen: la missa s'ha acabat, se va
+repensar de sobte, no deixant surtir aquells mots que semblava que
+fessin coro ab la befa impía dels bosquerols. Allavors va resar ab
+veu tremolosa el derrer evangeli, y després va agafar el cálzer pera
+tornar a la sagristía. Però estava tan adolorit, tan trasbalsat,
+havía hagut de fer tants esforços pera acabar el sacrifici, qu'al
+baixar els dos grahons de l'altar va sentir que las camas se li
+segavan, que 'l pensament li fugía, y, després de trontollar un
+instant, va rodolar per terra com ferit de mort.
+
+El cálzer va anar per'quí, els corporals per'llá, la patena un bon
+troç lluny... Els jayos hi varen córrer pera
+assistirlo: "¡Missenyor!
+¡Missenyor!" Però, com que l'esglesia era tan fosca, no veyan ben bé
+ ahont havían de posar els peus pera no trepitjar al sacerdot.
+ Ademés... per'llí terra hi havía escampat el sagrat servey de missa,
+ y els esborronava de pensar qu'ab las sevas mans profanas podían
+ tocar la copa del cálzer, o els dintres dels corporals, o bé 'l fons
+ de la patena... Però, a la fi, vencent el sagrat terror, van
+ acostarse, van estirar el braç per dins de l'ombra, van palpar la
+ casulla...
+
+--¡Missenyor! ¡Missenyor! --exclamavan.
+
+--¡Missenyor! --repetían.-- ¡Missenyor!
+
+Però 'l capellá no tornava en sí.
+
+## XV Días negres
+
+Pels seus passos comptats havía vingut l'hivern, ab tot el seu seguici
+de días curts, de sol esgroguehit, de cels endolats y plujas
+cançoneras.
+
+De trist, l'hivern, ho es a tot arreu, però enlloch del món s'hi troba
+tant com allí als sots, ja de sí feréstechs y ombrívols. El día que,
+a tall de negra filagarsa, s'estiragassava algun núvol sobre 'l troç
+de cel estès entre 'l cèrcol de molas y cimals, ja podían dir els
+bosquerols: Deu mos ajut, perquè la fosca s'eternisava pels sots, com
+si s'hi trobés bé, per'llí aclofada... En aquellas horas de tenebra,
+llargas com días sense pa, la gent anava a las palpentas per las
+casas, perquè, encara qu'encenguessin llum, ni 'ls gresols ni las
+llantias feyan prou claror pera que las donas s'hi vegessin a
+feynejar per las cambras, a pujar a las golfas o a devallar als
+cellerets.
+
+Hi havía días que talment semblava que 'ls sots, tot y sent tan
+fondos, s'haguessin acabat d'ensorrar fins al mateix cor de la terra
+y qu'allavors els bosquerols visquessin entre l'espessor dels llims.
+
+Però lo pitjor era encara quan, després de las foscas anguniosas,
+venían els días d'aygua, que no s'acaban may més. De vegadas era una
+pluja seguida, perfidiosa, però quieta, d'aquellas que, sense fer
+soroll, estovan marges y parets y amaran la terra fins a las
+entranyas. Altres cops era un xáfech desenfrenat que feya anar els
+fays embutits d'aygua y omplía 'ls torrents de gom a gom. Semblava
+que l'ayguat, tot se n'ho havía d'endur; y, com si no 'n tingués
+encara prou de negar hortets y feixas, esllaviçava 'ls marges, els
+pendiços, y dels camins en feya xaragalls.
+
+¡En voleu, allavors, de gemechs y crits d'angunia! ¡En voleu de
+ llágrimas y planys pels casalots! Ab els camins tous, ab els camps
+ enllacats, ab las terras ensulcidas, els bosquerols se trobavan
+ sitiats dintre de casa y amenaçats per la fam. Volían menjar... y no
+ podían surtir al defora ni arribar a l'hort a cullir vianda.
+ Mancava 'l pa a la panera... y no podían baixar al molí.
+
+--¡Es per la mala fembra, --deyan las donas-- es per la mala fembra de
+   Puiggraciós, que Deu mos castiga aixís!
+
+--¡Són las malediccions de la parroquia, --mormolavan els homes-- lo
+   que desencadena aquets flagells!
+
+Y com que 'ls xáfechs may paravan, y plou que plou, y plou que plou...
+encara venían més tribulacions y més tragedias, perquè ara l'aygua
+descalçava els ratats fonaments de las casas, ara pudría 'ls caps de
+viga, ara feya plorar las goteras per'quí, per'llá. L'un día tot era
+"¡Veníu, veníu!" perquè s'ensorrava la teulada del corral... L'altre
+   tot era "¡Corrèu, cuytèu!" perquè l'aygua 's ficava pel barri y
+   se n'entrava al celleret... Ab la mort a dins de l'ánima, la gent
+   corría a apuntalar els sostres que feyan moviment o a tapar forats
+   y escletxas ab manats de palla, ab pellingots...
+
+--¡La nostra hora es arribada! --clamavan las donas, esporuguidas.
+
+Y els homes responían ab veu ronca:
+
+--¡Mal llamp de Deu com no morim tots a l'acte, qu'aixís acabaríam de
+   patir!
+
+Però ja podían resar, ja podían malehir... l'aygua no s'aturava ni ab
+renechs ni ab parenostres. Dali que dali, dali que dali, anava cayent
+del cel sense parar, las unas vegadas a bots y a barrals, com si
+hagués de finar el món... altres cops tot a pleret, a pleret, com si,
+afadigada y tot de caure, no portés mica de pressa, ni se n'hagués de
+deixar fins al día del judici. Aixís s'allargavan, aquell hivern, las
+horas emplujadas; aixís venían els días negres derrera dels días
+negres... fins qu'un matí, per demunt de las feixas de l'Uyá, el sol
+va treure 'l cap de mica en mica... Però ¡quín sol va ser aquell més
+mústich y pansit! Semblava mentida que la llum del món pogués fer
+aquella cara de malalt y llençar aquellas ulladas d'agonia!
+
+Tot seguit els sots se varen tenyir d'una claror entre cendrosa y
+groga, que feya pensar ab la mort...
+
+Els dos avis de la rectoría també varen passar els set cálzers
+d'amargura, en tota aquella tongada de llástimas y condols. Sols y
+verns en la tribulació, sense consol ni ajuda de criatura viventa, hi
+va haver cops que de bona gana haurían donat l'ánima per mor de Deu.
+
+Tan xaruchs, xaruchs, com eran, s'havían hagut tots dosets de defensar
+contra l'aygua traydorota, qu'a lo millor se ficava pels junts de las
+teulas y pels resquicis de las oberturas. Pera no deixarse sorpendre
+per l'enemich, anavan com furons de l'una banda a l'altra, vigilant
+portas, finestras y forats, y's rellevavan de nit y día per por de
+caure rendits de cansament. Mentres la jaya vetllava, el jayo
+trencava 'l sòn; y, quan se trobavan els dos vellets a l'hora de
+rellevarse, "¡Valgans Deu de la creu!", deya, tot gemegant, l'avi; y
+allavors l'avia responía: "¡Que per sempre 'ns valgui, amen!"
+Aquellas pregarias eran com mots de salutació ab que 'ls dos vells se
+donavan coratge entremitj de la congoixa y la solitut.
+
+Però, de totas las penas que passavan, la que 'ls aturdía més eran las
+goteras, que, com més anava, més regalavan de per tot arreu. ¡Allò sí
+qu'era un desfici y un neguit! No hi ha pas res al món que fassi
+tanta angunia com sentir las goteras fent toch, tach, entre la
+fosca...
+
+Hi havía nits que, rendida de fadiga, la jaya 's deixava anar demunt
+del jaç, y encara no havía tingut temps d'aclucar l'ull que ja li
+començavan a caure gotas a sobre 'l cap. "¡Deu meu, Senyor,
+assistíume!", clamava la pobra vella, tot aixecantse. Y, mentres
+s'encaminava al passadiç ab el llumet a la má, s'aturava tot d'una al
+peu de la porta, perquè li semblava sentir que també queyan gotas
+dins del recambró. Y, com qu'al recambró hi havía desada la pobresa
+de la roba, corría a trèurela del caixabanch, per por de que 's
+mullés, de que 's florís. Allavors penjava
+'l llum d'una estaca y 's posava a arramassar las peças... Però, aixís
+ que tenía la robeta als braços pera traginarla a un altre lloch,
+ s'adonava tot d'un plegat de que també plovía a la porxada... y, com
+ qu'allí hi tenían la mica de mestall per l'any, la dona ja no sabía
+ per quín cap girarse ni lo que calía salvar primer. ¡Allò era un
+ matament... una congoixa, semblant a l'agonía de la mort!
+
+Després, quan el temps se va alçar un xich, semblava que, tant el jayo
+com la jaya, també s'haurían hagut de revifar una mica... però no.
+Per una banda, aquell sol esgroguehit els omplía de tristesa
+l'ánima... y, després, may els mancavan trifulgas novas y flagells
+nous. Quan no eran las calamitats del temps, eran altras penas y
+caborias. ¡Pobres avis! Com més vells se feyan, més cambiavan de
+taranná. Aixís com abans no 's trasbalsavan per res del món, ara 's
+tornavan corcons y neguitosos, com si un rosech els consumís. Per la
+manera com se morfonían y frisavan, planyentse y somicant d'un cap de
+día a l'altre, semblavan ánimas penadas per manca d'oracions...
+
+No feyan més que doldres de que las ayguas ho havían malmès tot y de
+que ells ja no tenían esma pera apariarho. Per això anavan y venían a
+totas horas com esperits follets, mormolantse l'un a l'altre, a cau
+d'orella, misteriosas paraulas de temor.
+
+El jayo exclamava, tot baixet:
+
+--¿Què dirá quan vegi tot això?
+
+Y la vella responía, concirosa:
+
+--¡Pobres de nosaltres! ¿Què dirá?
+
+Y escoparrendits, confosos, tots dos miravan al defora, y veyan que
+las ayguas se n'havían endut torrent avall el troç de jardí de l'hort
+y que las voras dels caminals tornavan a omplirse d'un herbey orat, y
+que las creus del cementiri jeyan entre las malvas, decantadas pel
+xáfech y pel vent. Però l'esglay gros va ser quan, al tornar a entrar
+a l'esglesia, varen veure la miseria que regnava per allí dins.
+L'aygua havía entrat per sota la porta, deixant las llosas
+encatifadas de llot; la floridura s'havía tornat a apoderar dels
+vestits de sants y santas, y las aranyas teixían altra volta per las
+coronisas dels altars. ¡Quín rau-rau va ser pera 'ls jayos contemplar
+aquella inmundicia! Se sentían com culpables y avergonyits de ser tan
+vells y de no veures ab prou cor pera aconduhir aquell devastall.
+
+Per això may callavan exclamant:
+
+--¿Què dirá missenyor al veure aquesta poca condicia? ¿Què dirá al
+   contemplar això?
+
+Y quan va baixar de la cambra el capellá, trasposat, groch, envellit,
+com si li haguessin tirat els anys assobre a carretadas, els jayos
+semblava que s'amaguessin, com volentse fondre terra endins.
+
+Va ser devant del trágich espectacle dels cels esmortuhits y dels días
+rúfols que li va tocar a mossen Llátzer tornar a obrir els ulls a la
+vida, després de las setmanas de febre y de desvari qu'havía passat
+retut al llit. ¡Que desolat, que trist, que deixat de la má de Deu,
+ho tornava a trobar tot!
+
+Sinistrament il·luminat per aquell sol esgroguehit y cendrós, may se
+li havía aparegut tan funerari com allavoras el cèrcol de montanyas
+negras ahont vivía aparedat. En comptes de tornar a néixer a la llum
+del món, li semblava que, lo que feya, no més era cambiar de
+sepultura. Aixís com fins allavoras havía estat enterrat al fons d'un
+llit, d'aquí endevant tornaría a tenir per tomba, la negror dels
+sots. Sa tornada a l'existencia estranya d'home enterrat de viu en
+viu se li apareixía com la pena més esgarrifosa y al mateix temps com
+la senyal tremenda de que encara no havía complert el cástich dictat
+per la divinal sentencia. Ell, que ja s'havía imaginat la benhauransa
+de no haver de veure més aquellas esquerpas fondaladas ni aquells
+tous d'ombra espessa del fons de las boscurias... ell, que ja somiava
+no tornar a sentir parlar d'aquells homes dormilegas que covan la
+maldat sota la sòn y que, enllepolits pel dimoni de la carn,
+abandonan la missa y els sagraments... ell, que ja entreveya
+l'estrella lluminosa qu'anunciava la fi del seu calvari... ell, que
+ja se sentía quasi esbandit del pecat d'un día y pensava anar a
+gaudir las misericordias celestials... ¡se trobava altra vegada
+presoner de l'ombra y encadenat al peu dels cingles y els turons!
+
+Pera endolcir un xich el cástich de tornar a la vida a que 's veya
+condemnat, no trobava més consol que ferse venir a la memoria tot lo
+qu'havía vist com entre somnis en aquellas horas de febre en que ja
+li semblava ser de l'altre món. Ab els ulls cluchs y la testa alta,
+com aquell qu'assaboreix una visió agradosa ab el pensament... ¡ab
+quína delicia no tornava a contemplar els fúnebres fantasmas que li
+havían ballat devant del llit per entre las boyras del desvari!
+
+...Primer veya una gran foscuria, una negror fonda, fonda, com la que
+   deuhen veure 'ls difunts dins dels enterraments en que reposan.
+   Però vetaquí que tot de sobte van començar a bellugarse sobre
+   aquell món del no res unas llumenetas com espurnas qu'acabavan de
+   fer més espessa la fosquetat. Eran uns llumets tremolosos
+   qu'anavan y venían, pujavan y baixavan, s'amagavan y tornavan a
+   surtir, fent sempre ballarugas devant dels ulls... "¡Calla! Això
+   es que soch mort... --deya allavoras:-- mort y enterrat... y
+   aquestas llumenetas deuhen ser els fochs follets que saltironan
+   pel cementiri." Però desseguida replicava: "No, això no pot pas
+   ser; perquè, si fos colgat al fossar, no sentiría, com ara sento,
+   que va plovent sobre meu..." Y de que rebía la pluja no podía pas
+   dubtarne... Una per una, haguera pogut comptar las gotas que 'm
+   queyan demunt del cap. Mes ¿què deuría passar allavoras que 'ls
+   llumets anavan venint, venint, com si volguessin tocarme? Tant y
+   tant se varen atansar que vaig veure que no eran pas fochs
+   follets. Eran gresols, els gresols que duyan a la má 'ls jayos
+   pera venirme a assistir. De primer no vaig entendre ben bé lo que
+   feyan forfollant pel llit y regirant el tapall; però després ja
+   començava a capir que lo que volían era agafar entre tots dos las
+   voras del llençol pera mudarme de seti... Lo que no arribava a
+   endevinar era si 'm treyan d'allí pera lliurarme dels degotalls
+   que 'm queyan a demunt, o bé... si tant mateix m'havía arribat la
+   derrera hora y m'havían d'enterrar, y els avis ja 'm duyan cap al
+   sot, sostingut per las puntas del suhari. Allò, sí, que may ho
+   vaig entendre, may...
+
+Y aixís, assegut a l'entrada de la rectoría, anava fent memoria,
+mossen Llátzer, de las sevas caborias de malalt, com si volgués
+surgir ab el pensament retalls de somni y llencas de desvari... quan,
+tot de sobte, va semblar que 's desvetllés de las visions de la tomba
+pera pensar en las cosas d'aquet món. Ab una veu entelada y tremolosa
+que trasparentava la debilesa de l'esperit, va cridar als jayos:
+
+--¡Joseph, Mariagna, veníu! Dèume un xich d'ayre. Ajudèume a alçar...
+   que surtirèm al defora... Vull veure l'esglesia, vull veure 'l
+   jardinet...
+
+Al sentir aquets mots, va semblar que als avis se 'ls glaçava l'ánima.
+El vell va mirar a la vella, com exclamant silenciosament: "¡Ja es
+arribat el moment que tant temíam!" Y la vella movía 'l cap, com
+volguent dir: "¡Ay, pobres de nosaltres! ¿Què dirá quan vegi aquella
+desolació?"
+
+Y mentres, l'un a un costat y l'altra a l'altre, anavan caminant y
+sostenint al capellá, pensavan anguniosos. "Ara, ara... se n'adonará
+y fará una exclamació de pena."
+
+Perquè no eran pas renys, lo que temían els jayos, de mossen Llátzer,
+sinó aquellas paraulas de dolça planyença que gastava tot sovint y
+qu'encara sembla que fassin més mal al cor.
+
+Quan mossen Llátzer va ser al defora y va alçar el cap envers el
+cèrcol de turons y cingles que 'l tenían enrotllat per tot arreu, va
+sentir al cor un gust de fel y vinagre, com no l'havía sentit may, ni
+en las horas de major dolor.
+
+Ab aquell sol esgroguehit qu'il·luminava la terra ab claror tremolenca
+y llagrimosa com la d'un flam de funeral, els sots semblavan el
+reyalme de l'eterna quietut al derrer día del món. Arreu surava un
+silenci de sepulcre que deixava el cor glaçat. El gebre entumía la
+frisor de las arbredas, la gelada aturava 'l pas dels reguerols. No
+s'ohía ni un respir ni una alenada, ni un crit de bestia, ni un
+xiu-xiu d'oreig... Tot callava com si la vida s'hagués parat, com si
+las cosas del cel y de la terra estessin a punt d'esvanirse per
+sempre més. Fins las pobras casas mitj enrunadas que s'escampavan pel
+sot, feyan un posat com si patissin, com si estessin malaltas, o
+potser a punt de morir. A l'Uyá, els vents havían torçat la xemeneya
+de la cuyna baixa y decantat la torratjeta de sobre 'l trull, y
+l'edifici semblava qu'anés de tort. A câl Pere Mestre, l'empenta de
+l'aygua havía esbotzat la llenca de mur que corría de la porta al
+finestró del corral; y, ab aquella gran boca oberta, la casa tenía
+l'ayre de fer el derrer badall de l'agonía. A cân Pugna, qu'havían
+hagut d'apuntalar per part de fòra arrambant a las parets cayrats y
+vigas, apareixía com un casalot coix, que de tan ranco anés ab
+croças. Las tapias corcadas de Romaní, que de tan decantadas ja feya
+anys que semblava que pesessin figas, ara s'havían desplomat un bon
+xich més y estavan leri-reri si van o no van de trompis rostos
+avall...
+
+Mossen Llátzer se va posar las mans devant dels ulls pera no veure
+semblant desolació.
+
+--¡Això es la mort! --deya entre sí.-- ¡Això es la mort, que 'm va
+   voltant per tots cantons! ¡Això es la mort, que 'm fa bavarotas,
+   que s'acosta com si 'm volgués tocar, però sense arribarme may á
+   posar la má al demunt! Se moren els camps, se moren las casas...
+   tot se mor menos jo, que, trist, me migro anyorant la pau
+   eterna... Las casas arribarán a caure a engrunas... Mancada de
+   xopluch, vindrá un día en que la gent dels sots haurá de cercar
+   refugi dins las baumas, esperant la derrera hora... Després tot se
+   convertirá en un fossar inmens, en un cementiri sense fitas... y
+   jo... jo encara restaré vivent, com si Deu me designés pera
+   vetllar la sòn dels morts...
+
+Però 's va deturar de sobte 'l capellá mentres feya tan negres
+pensaments, perquè, baixant els ulls a terra, va quedar sorprès y
+corglaçat a la vista del jardí. A l'adonarse del devastall d'aquell
+bocí de terra, un temps florit y ara arrasat... va semblar qu'anava a
+obrir la boca pera llençar un gran sospir qu'exhalés el seu condol.
+Els jayos ja abaixavan el cap com si per endevant s'avergonyissin de
+la paraula planyívola qu'anavan a sentir; mes el capellá, pera no fer
+pena als seus sirvents, va ofegar el plany a dins del cor y va passar
+de llarch, llençant no més una mirada trista cap a n'aquells indrets
+mortuoris qu'ell havía resucitat ab son amor.
+
+Va donar després unas quantas passas més amunt, sempre anant cap a la
+esglesia; y a l'arribar als xiprers del cementiri va veure, ab dolor
+de l'ánima, que per las voras dels caminals tornava a créixer
+l'herbey ab més saba, ab més orgull que may. "Ara sí, que no 's
+podrá estar de queixarse...", varen pensar els avis ab temor; mes el
+capellá, silenciós sempre, va passar tancant els ulls com pera no
+veure la miseria que 'l voltava.
+
+Al cap y a la fi varen arribar al peu de l'esglesia. Varen empènyer la
+porta, y tot d'un plegat se 'ls va presentar a devant tota la
+desolació que regnava al lloch sagrat... crostas de floridura pels
+vestits de sants y santas, cortinatges de terenyinas per coronisas y
+ninxos dels altars, una catifa de fanch estesa a terra, broça y runa
+per tot arreu... Allavoras la pena del rector va esclatar tota
+plegada, mentres venía als avis una suhor freda, una angunia, un
+tremolor...
+
+--¡Prou, Senyor Deu meu! --clamava mossen Llátzer.-- ¡Prou! ¡No 'm
+   castiguèu mès, que ja reconech vostre poder infinit!
+
+Y després, girantse a ne 'ls jayos y senyalantlos ab la má la
+calamitat qu'omplía 'l temple, va preguntarlos ab gran tristesa:
+
+--Però ¿qu'es això? ¡Diguèume! ¿Qu'es tot això?
+
+Mes els avis, en compte de respondre, van començar a somicar, mentres
+las llágrimas els corrían cara avall.
+
+--¿Que plorèu? --va preguntar el capellá al jayo.
+
+--Sí, que ploro, --va fer el vell.
+
+--Però ¿per què? Diguèu per què...
+
+--Perquè ja no tinch força, missenyor.
+
+--¿Y vós, Mariagna, Mariagna...!
+
+--Perquè no som bons per' res.
+
+--¡Oh! ¡Pobres avis! ¡No diguèu pas més això! --exclamava, enternit,
+   el capellá.-- ¡No diguèu pas més aixó, que 'm feu l'ánima a
+   bocins.
+
+Y aterrat, retut, ab el cap amagat entre las mans, el sacerdot
+rumiava, ab esgarrifanças entre pell y òs, que la soletat mortuoria
+que somiava suara encara no era tan ferotge com la que veya venir en
+aquell moment. Els jayos també estavan a punt d'abandonarlo, se 'ls
+acabavan las forças, se morirían qualsevol instant... y ell, sol y
+vern, desamparat, hauría d'anar sense esma, com una ombra vagarosa,
+pels sots dels morts...
+
+## XVI Udols de la nit
+
+De cap manera podía mossen Llátzer ablanir dins del seu cor el dolor
+viu que li feya l'allunyament dels feligresos sorruts. ¡Haver
+abandonat l'esglesia, els grans perversos! ¡Haver deixat la parroquia
+y son pastor! ¡Haver aborrit la Missa y els Sagraments! Ni en las
+estonas de conversa ab els dos jayos, ni en las llargas horas de reso
+quotidiá, ni al mateix peu de l'ara santa, podía esbargirse del
+pensament aquell sinistre recort dels bosquerols, que 'l torturava a
+tot hora.
+
+--¡Quína befa més sacrílega! --deya entre sí.-- ¡Quín escarnot més
+   crudel!
+
+Y, ab aquesta deria dins del cap, passava las horas rumía que rumía,
+dançantli sempre per devant dels ulls la sombra de la bagaça, o la
+dels ermitans de Puiggraciós, o de la jovenalla luxuriosa y trista
+que convertía l'ermita en un bordell, o la dels vells xaruchs de las
+clotadas, bonyeguts d'ánima y nafrats de cos. Fins devegadas sentía
+com una mena de vergonya de veure que 'l seu esperit, qu'un temps
+tenía alas pera volar fins als cims lluminosos de la divina
+contemplació, ara 's trobava engorronit com una bestioleta de la
+terra que no pot alçar el cap d'entre la pols. ¡Quína angunia li
+feya, a certs moments, sentirse l'ánima encadenada a la mesquinesa de
+semblants cavil·lacions!
+
+--Després de no haver sabut redimir als esquerps
+  montanyenchs, --deya 'l rector ab amargura-- no més me manca que
+  restar presoner de la miseria d'esperit que 's respira en aquets
+  sots! ¡Oh, Senyor! ¡Jo sento rencunias y voldría sentir pietat! En
+  comptes d'ira per això que 'm volta, jo voldría sentir amor!
+
+Però, per més esforços d'ánima que feya, no podía endolcir el fel que
+li vessava del pit. Ell hauría volgut ser com aquell pare amorós que,
+com més desenganys té del seu fill, més pel fill se desentranya. Però
+a n'ell li semblava que no tenía prou cor pera tanta caritat... Els
+agravis y las befas que per sota má, y com vingudas de quí sap ahont,
+rebía tot sovint dels feligresos, en comptes d'apellarli las feridas
+vellas, encara las hi enverinavan més.
+
+Y aquella gent de las boscurias tristas no hi planyían pas res pera
+renovarli las llagas y pera ferlo pertenir. En bona fe que quasi bé
+ja no sabían quína malesa empescarse, en el silenci de la nit, a
+truco de mofar al rector y als vells sirvents. Uns cops, ja entrada
+la fosca, enviavan un bordegaç que s'enfilés al cloquer y amagués el
+batall de la campana, y aixís el jayo no pogués tocar a missa
+l'endemá. Una nit cavavan un sot al mitj d'un caminal, y després el
+cobrían d'herba y broça pera veure si 'ls de la rectoría 's
+descuydavan y s'estimbavan a dins. Una altra nit anavan a enjegar
+l'aygua del bassal de las vimeteras, y la giravan tot d'un plegat cap
+a la rectoría pera que l'hortet se 'ls negués y no poguessin cullir
+vianda.
+
+Cada maldat d'aquellas era una altra espasa de dolor que 's clavava en
+el cor de mossen Llátzer. Y no era pas el mateix mal que li feyan lo
+que li dolía més, sinó la tirria cega qu'aquellas malifetas
+designavan.
+¡Sent, com ell era, tot exaltació y esplay, se las havía d'heure ab
+ las més negras de las traydorías! ¡Sent, com era, tot amor, havía
+ hagut d'anar a raure a mans de l' odi més ferotge!
+
+--Però ¿quín mal els he fet? --exclamava a voltas.-- ¿Quín mal els he
+  fet, com no sigui volerlos tornar a la vida y volerlos curar las
+  llagas del pecat?
+
+Altras vegadas rumiava que potser encara hi hauría remey si fes un
+derrer sacrifici, una derrera provatura. Pensava que lo que calía era
+enfilarse a Puiggraciós, quan tothom hi sigués aplegat per fer
+platxeria. Allí 's presentaría ell devant dels terrassans y pastors,
+dels pilers y llenyatayres; devant dels mateixos ermitans, devant de
+la mateixa Rodassocas... Allí 'ls predicaría ab tot fervor, fins a
+enternirlos, fins a tocarlos al viu de l'ánima, fins a ferlos trencar
+el plor... Allavors li semblava que sabría trobar aquell doll de
+paraulas dolças que no havía trobat
+may... "¡Germans! ¡Germanets! --els diría.-- Jo us haig de salvar,
+encara que no volgueu. Me feu pietat perquè, sense saberho, sou
+ceguets de neixement... Però jo he vingut pera obrirvos els ulls al
+resplandor de cels y terras... Me feu pietat perquè teniu el cor tot
+encongit y mústich; mes jo us el obriré a l'alegría y a la
+germanor."
+
+Però després se repensava y deya: "¡No! Jo no ho puch fer, d'anarlos
+a trobar... Jo soch el pastor, el sacerdot, l'ungit per Deu... Jo
+faig l'ofici de Majestat divina... Són ells qu'han de venir a
+penitencia... Són ells qu'han d'acotar el cap fins a cobrírsel de
+pols..." Y, encara no havía acabat de rumiar això, quan altra vegada
+tornava a mudar de pensament, tot recordantse dels actes d'humilitat
+que feya 'l Christ pera dur el perdó y la pau als homes. "¿No era
+Ell --exclamava-- qui surtía al pas dels pecadors pera trèurels las
+taras de la culpa? ¿No era Ell qui s'entregava als mateixos butxins
+que l'havían de martiritzar y dur al sacrifici?"
+
+En aquet etern teixir y desteixir del dubte, que migra las ánimas y
+decandeix els cossos, a mossen Llátzer se li escolavan per complert
+tots els instants de la vida...
+
+Perquè la mateixa deria que l'atormentava de día, a la nit li
+allunyava la sòn dels ulls, y ab el cap poblat pels fantasmas
+desficiosos que li havían restat com a reliquia dels passats
+desvaris, contemplava còm desfilavan entre la foscuria las horas
+silenciosas del repòs. Entremitj de la quietut que 'l rodejava, s'
+havía avesat a distingir els sorolls més desmayats, més febles... y
+aixís passava llargas horas escoltant, escoltant en las tenebras, com
+si volgués desxifrar el llenguatge ignorat dels milers de sers y
+cosas que parlan o sospiran, que glapeixen o ploran mansament dins
+del gran silenci de la nit.
+
+El cruixir de las fullas secas que s'arrossegan somogudas per las
+bestioletas del terrer; l'estremitut que fan las brancas dels arbres,
+esgarrifadas per l' oreig; la cantarella del reguerol, que 's va
+escorrent de gota en gota; la fressa llunyana del ramat, que 's
+remena de sobte dins del clos; el clam mitj apagat del malalt, que 's
+tomba dins del seu llit d'agonía... tot això plegat componía, al fons
+del sot, la canturia de la nit, trista y esporuguidora com una remor
+de l'altre món. Escoltant, escoltant en la quietut de las tenebras,
+mossen Llátzer havía arribat a distingir las veus dels feréstechs
+aucellots que s'ajocan pels relleus del cingle o per las brancas de
+sobre 'ls avenchs. Coneixía 'l crit llarch y esferehidor del duch, y
+sabía quín era 'l gemech enrogallat del siboch. A copia d'escorcollar
+en els abims del silenci, l'ánima se li enfebrava ab somnis estranys
+y raras exaltacions, y fins creya sentir a voltas sanglots
+inexplicables y ressons desconeguts, que retrunyían en el seu esperit
+com gemechs d'ánima en pena. Altras vegadas li sembla que, devallant
+desde 'l cim de Puiggraciós, li arribava fins a cau d'orella una
+rialla de dimoni que 'l feya estremir d'indignació.
+
+--Són els de l'ermita que se xalan... --barbotejava ayrat.-- Són els
+  de l'ermita, que m'escarneixen, que 's mofan de mi com se mofan de
+  la Missa y dels Sagraments... Es la mateixa rialla del mal esperit
+  que va ressonar a l'esglesia després de l'excomunió.
+
+Y tot seguit se li figurava, com si 'l tingués devant dels ulls,
+l'espectacle que a n'aquellas horas deuría representarse a
+l'hostalet. Veya a la bagaça, asseguda a ne l'escon, provant
+d'aixeribir ab las sevas riallas tentadoras, ¡Hi, hi! ¡Hi, hi!, la
+luxuria trista dels dormilegas bosquerols. Y, guiats per l'ermitá o
+l'ermitana, anavan entrant tot xano, xano, els pastors y els
+terrassans, els pilers y els llenyatayres, els bovers y els
+bosquerols. Ara l'un y després l'altre, tots venían encongits y ab el
+cap cot a tall d'aucells estarrufats, y anavan passant per devant de
+la barjaula igual que si anessin a oferir. Era una professó muda y
+trista com una rengla de morts. Devant hi anava l'hereu de câl Janet,
+ab els ulls baixos, com si fes el bot; a unas quantas passas més
+enllá seguía 'l xicot Margueridó, més esquerp qu'un porch singlá;
+després el Cosme de la Rovira, groch de cara y tot pansit; acabat el
+Bepus de l'Uyá, roig de pel y malcarat... Y, derrera d'aquets, anava
+seguint tota la jovenalla de las clotadas, caterva de xicots y
+bordegaços, de posats vergonyosos y sorruts...
+
+Però la professó de las luxurias tristas no parava aquí, perquè
+després venían, ben emboçats en la manta pera no ser vistos, tota la
+corrúa de caps de casa y de padrins xaruchs, ensenyant cadascú
+l'estranyesa de la seva fatxa o bé la tara del seu cos nafrat. Hi
+havía en Pau Malarich, escardalench com una momia; el vell Sunyer, ab
+las galtas de barballera y els ulls negats d'aygua, a tall de bou; el
+jayo del Lladonell, una òliva feta y dita, ab la cara rodona, els
+ulls esverats y el nas menut; el Pere Mestre, ranquejant a saltirons,
+lo mateix qu'una granota; l'avi Pugna, ab el goll penjant y ab el cap
+bonyegut com un galápat... Encorvats o de gayrell, tots els monstres
+anavan passant ab posituras de condol, com si anessin a un enterro...
+Tan solament n'hi havía dos, en aquell lloch de platxeria fúnebre,
+que fessin cara d'alegroys. L'un era l'Aleix de las Tòfonas, que,
+cargolat com una serp, s'estava a un recó de cambra, boy rient per
+sota 'l nas, com si 's mofés d'aquella rècula de difunts lascius.
+L'altre era en Carbassot, el porquerol de l'Ensulcida, que, ab els
+seus estirabots y patotxadas, servía de comedia a tots els sots.
+Aquella nit l'havía donada per cantar unas coplas que s'havía
+empescat ell mateix pera fer riure a la bagaça. Y com qu'anava calçat
+d'esclops, ¡pot dicas! si 's duya 'l compás de la canturia, repicant
+ab els peus sobre 'ls rajols.
+
+"¡Troch, catatrach, catatrich, catatraca!...
+¡Troch, catatrich, catatrich, catatroch! El Rector ja pert la feyna
+ de dir missas y sermons, perquè tota la parroquia li ha fugit a
+ Puiggraciós.
+¡Troch, catatrach, catatrich, catatraca!...
+¡Troch, catatrich, catatrich, catatroch!"
+
+Y la bagaça, allavors, vinga riure com una boja rematada, ¡Hi,
+hi! ¡Hi, hi!, fins que 'l cor li deya prou... Molts cops, mossen
+Llátzer se despertava esverat d'aquells mals somnis que 'l perseguían
+durant la nit com una corrúa d'anguniosas aparicions.
+
+Un vespre, després de l'últim reso, va restar ab el breviari als dits,
+tot somiós, contemplant desde la finestra de la cambra las estranyas
+clapas de llum freda que la lluna escampava pel defora. Ab el cap
+repenjat derrera 'ls vidres, semblava que cerqués entretenir el
+desvetllament que 'l perseguía, ovirant las tèrbolas imatges de la
+nit d'hivern.
+
+Uns cops se delitava mirant còm la claror blavosa argentava las feixas
+y els terrenys al ras, lo mateix qu'estanys de plata; altres cops
+s'embadocava contemplant còm la mateixa claror se fonía, igual que si
+caygués dins d'un abim, aixís que 's posava per sobre l'espessor de
+las boscurias y troços de terra enmatollats. Però devegadas succehía
+que a lo millor s'amagavan las fantásticas imatges lluminosas,
+esborradas de sobte pels núvols negres que solcavan l'espay a tall de
+corbs. Aquells misteris de la nit de lluna, ab els seus visatges
+fantasiosos, ara de fosca, ara de llum, ullprenían al rector com si
+fossin encantarias. Semblava qu'entre somnis entrobrís els ulls pera
+guaytar las tacas d'ombra que feyan, sobre la blancor marbrenca dels
+caminals, las creus negras del fossar. Després alçava un xich més la
+vista y anava resseguint la crestería de desiguals pináculs que
+dibuixavan sobre 'ls murs de l'esglesia las allargaçadas puntas dels
+xiprers.
+
+L'esperit de mossen Llátzer, perpetuament enfebrat de somnis y
+cavil·lacions, després de la derrera malaltía, s'havía quedat aquell
+vespre com sospès en èxtasis devant de l'ánima obscura y misteriosa
+de la nit... Com més anava, més sòpit restava, més postrat, igual que
+si anés a caure vençut per la força adormidora d'aquell estrany
+sortilegi... quan tot d'una va alçar el cap, boy deixondit, quasi
+esverat...
+
+S'acabava de sentir un udol de gos, fondo, molt fondo, que ressonava a
+través de cingles y montanyas com un gemech de dolor. ¡Guuuu...
+guuuu...! Era un d'aquells udols que se senten ab esgarrifanças en
+mitj de la fosca y la solitut, perquè portan la nova de las llargas
+agonías y de las reneras de la mort. ¡Guuuu... guuuu...! ¡Còm plorava
+aquella bestia! ¡Còm plorava! Y ¡quín condol feya aquell clam desolat
+mentre 's perdía en la pau de las montanyas, clapadas de fosca y
+llum! El rector, sotregat de cap a peus per una estremitut, parava
+l'orella, temerós, pera esbrinar de quín cantó venía aquell fúnebre
+presagi de las derreras angoixas.
+
+--Sembla que surti de derrera 'l cingle... --començava a pensar mossen
+  Llátzer, mitj en dubte, quan va sentír els lladruchs llunyans d'uns
+  altres gossos que responían a l'udol sinistre.-- No, --va exclamar
+  allavors, com repensantse.-- De l'altra banda del coll de cân
+  Ripeta, me sembla ara que ve 'l brugit... Però no,
+  tampoch..., --replicava a l'acte:-- la cridadiça ve de
+  Puiggraciós.
+
+Sí, era d'allí dalt d'hont devallava l'esvalot dels gossos, com
+rodolant a tomballons rostos avall. L'udol esferehidor ab prou feynas
+se sentía, igual que s'hagués esvahit en l'inmensitat... però, boy a
+mida que minvava 'l trist sanglot, redoblavan els lladruchs dels
+altres gossos, y tota la cridoria retrunyía cada cop més forta, com
+si s'acostés a correcuyta. Els cans que varen lladrar primer va
+semblar qu'eran els de l'ermita; després varen ajuntarshi 'ls de cân
+Coll; acabat els de la Rovira; al capdevall, fins els de l'Uyá varen
+engreixar el brugit.
+
+Alashoras mossen Llátzer va alçar els ulls, quasi il·luminats per una
+vaga lluhiçor, com si li acabés de passar per l'esperit una espurna
+d'esperança. Aquell brugit volía dir ben clar qu'algú del Serrat
+s'acostava a la parroquia. Y, com si se li deixondissin dins del cor
+mal adormidas confianças, sense poder dir còm ni per què, va començar
+a sospitar que aquell que s'acostava era un feligrès desvalgut que
+venía a demanar auxili al seu pastor, a implorar la divina gracia, a
+soldar la cadena d'amor trencada per culpa del pecat.
+
+La cridadiça cada vegada ressonava més aprop. Als gossos de la Rovira
+ja se 'ls sentía lladrar desde 'l bassal, com si haguessin acompanyat
+al vianant fins a la baixada de las vimeteras.
+
+--No pot ser lluny... --deya entre dents mossen Llátzer, tot guaytant
+  per la finestra.
+
+No va trigar gayre a sentirse fressa per l'hortet... un soroll
+acompassat de petjadas que retrunyía en mitj de la quietut.
+
+--Ja es aquí... --mormolava el capellá, clavant el cap derrera dels
+  vidres.-- Ja es aquí...
+
+Al cap d'un moment, escayentse 'l caminant a entrar en una clapa de
+llum, va esdevenir un instant il·luminat, y el rector el va poder
+veure com avençava a marxas doblas cap a la rectoría, tris, tras...
+tris, tras... Tenía 'ls ayres d'un home jove, resolut y desinvolt.
+Anava al dret, seguit, seguit, com qui de cor sap el camí y pot ferlo
+a las palpentas. Un cop acabat l'hortet, va atravessar el caminal, va
+trencar pel rengle de xiprers, va entrársen al cementiri, va passar
+de llarch devant l'esglesia, y va tombar tot decidit cap a la porta
+de la rectoría. Hi va haver una estona de silenci... L'home devía
+palpar un xich fins a trobar el pica-portas. Després va trucar.
+
+--¡Pum, pum...!
+
+## XVII Camí del Calvari
+
+Quan el jayo va sentir trucar a la porta de la rectoría tan a deshora
+de nit, ab tot y las xacras que duya a sobre, va alçarse del jaç lo
+més llest que va poder. Y, tot ranquejant y tot vestintse, se va
+encaminar cap a l'entrada, mitj desconfiat, mitj temerós, perquè
+sempre tenía a la memoria las negras intencions dels bosquerols.
+Però, la veritat sigui dita, va quedar bona cosa tranquilisat quan,
+desde derrera la porta, va sentir las bonas paraulas de l'home que
+l'havía vingut a desvetllar.
+
+--¿Quí hi ha ací? --va preguntar el jayo.
+
+--Gent de pau, --va respondre 'l desconegut.
+
+--Diguèu quí sou...
+
+--Som el pastor del Lladonell, del Serrat de Puiggraciós.
+
+--Y ¿què volíau?
+
+--Me fan venir perquè la vella de casa está a la mort y demana a
+  Nostramo abans d'anársen.
+
+--Donchs vaig a dirho a missenyor...
+
+--Fèume aquesta caritat... mentres jo corro a Figueró a dir al doctor
+  que vingui desseguida... perquè 'm fa por que ja no hi sigui a
+  temps...
+
+Y, mormolant aquets mots, sen va anar l'home camí avall, perdentse al
+cap d'una estona entre las ombras de la nit.
+
+El jayo, entretant, sen pujava a la cambra de missenyor pera donarli
+la nova; però al mateix cap d'escala se va trobar ab el capellá que,
+ab el rostre animat com per celestial somrís, va fer:
+
+--Ja ho he sentit tot. Aném al Serrat... Aném. Ensellèu l'euga a
+  l'instant... Si vós tot sol no podeu, qu'us ajudi la Mariagna, o si
+  no ja vindré jo...
+
+Y el jayo, carregat com sempre de paciencia y humilitat, va
+encaminarse a cumplir l'ordre, sense entendre prou bé aquell
+espurneig d'alegría fervorosa que il·luminava la cara de missenyor.
+
+--¡Ah, si aquesta nit pogués fer las paus ab els feligresos! --deya
+   entre dents mossen Llátzer, tot obrint la porta de la rectoría
+   pera anar cap a l'esglesia.-- Allí dalt, al Lladonell... --anava
+   pensant-- trobaré als vehins reunits aprop del llit de la
+   malalta... Allí 'ls parlaré fins a somòurels, fins a tocarlos el
+   cor, si Deu m'ajuda ab la seva gracia...
+
+Quan va ser a traspassar el cementiri, una ratxada de vent glaçat va
+fer estremir a mossen Llátzer. La nit era freda, rúfola... l'ayre,
+humit... el cel, endolat y sense estrellas. Els núvols, que suara
+passavan com corbs per devant la lluna, l'havían tapada tota ab llurs
+alas de negror...
+
+El capellá va obrir la porta de l'esglesia y sen va entrar nau
+endintre, fins a arribar al presbiteri. Se va persignar, va
+agenollarse, va pujar els grahons de l'ara, va fer primer un
+acatament, tot seguit un altre de més fondo, acabat va enretirar la
+sacra grossa, després va obrir la portella del sagrari y va aparèixer
+el Santíssim Sagrament... Una genuflexió encara més fonda que las
+altras va fer allavors el sacerdot, y, mentres se tornava a alçar ab
+las mans posadas sobre 'l cantell de l'ara, pensava en las paraulas
+d'amor diví que diría a la moridora del Lladonell, prometentli la
+santa gloria, oferintli una eternitat de paradís... tot a fi de que
+ho sentissin els vehins qu'anirían al combregar y 's despertessin a
+las divinas promesas... Després va treure a Nostramo de dins del
+sagrari y el va posar ab tota unció en el fons del pyxis, mentres
+l'oració li movía els llavis ab fervorosos tremolors. Per fi va
+penjarse al coll el cordó del pyxis, y va baixar esglesia avall,
+esglesia avall, majestuós, estátich, com trasfigurat per la gloria de
+portar a sobre 'l Cos consagrat del mateix Christ.
+
+A l'arribar a la porta, ja va trobarhi al jayo que l'esperava ab
+l'euga guarnida y la campana a la má, y al costat seu a la vella
+encenent el llanternó que 'ls havía de guiar els passos per entre la
+fosquetat.
+
+--¡Ganninch, gannanch! ¡Ganninch, gannanch! ¡Ganninch, gannanch! --va
+   fer el jayo brandant la campana ab gran delit, com si 's des brasa
+   per fer a saber al món que tot un Deu se dignava surtir del seu
+   palau pera anar a veure al pecador que 's moría. El sacerdot,
+   entretant, pujava a demunt de l'euga, y després entonava a mitja
+   veu els clamorosos versículs:
+
+--¡Apiádat de mi, oh Deu, segons la teva gran misericordia!
+
+--¡Ganninch, gannanch! ¡Ganninch, gannanch! --responía el jayo fent
+   dringar la campana ab tota força, mentres la vella li abrigava ab
+   una manta las espatllas pera lliurarlo del rellent fret de la
+   nit.
+
+Després la marxa va començar. La vella, agenollada devant de
+l'esglesia, va veure com s'allunyavan traspassant el cementiri, com
+trencavan pel rengle de xiprers, com atravessavan el caminal. A
+devant marxava 'l jayo mitj ranquejant y pas a pas, perquè, embraçat
+com anava ab la campana y el llanternó, ab prou feynas podía dur
+l'euga del ronçal. Derrera venía cavalcant el capellá, ab el cap mitj
+caygut y las mans creuadas sobre 'l pit, com abraçantse ab el
+Sagrament que duya a sobre. Sols de tant en tant aixecava 'ls ulls
+enlayre y 's posava a cantar baixet, com si resés, un altre planyent
+versícul:
+
+--¡Réntam, Senyor, de la meva iniquitat més d'un cop y més de dos, y
+   esbandeixme de pecat!
+
+--¡Ganninch, gannanch! ¡Ganninch, gannanch! --tornava a fer el jayo,
+   com acompanyant ab els tochs de la campana las paraulas sagradas
+   del rector.
+
+Però tant els mots del salm com el sò de l'acompanyament, se fonían,
+com un clam de dolor no escoltat per criatura viventa, dins de la
+gran fosquetat. Era tan freda la nit y tan boyrosa, que fins semblava
+que la gelor humida que surava arreu glacés el cant del rector y el
+dringar de la campana. Mes ells, per això, anavan cantant y tocant
+per dins del silenci y la soletat, com portadors agrahits del més
+enlayrat misteri. A bon pas, sempre a bon pas, anavan seguint las
+voras dels hortets que s'extenen per tot el fons de la clotada
+esquifida. Allí els camins son gayrebé planers y 's passan d'una
+estricada. Ranquejant o no, l'avi anava tirant al dret, el llanternó
+y la campana a l'una má y el cabestrell de l'euga a l'altra. Derrera
+venían capellá y cavalcadura, sempre a bon pas, sempre a bon pas...
+
+Mes, aixís que 'l pobre vell va ser a embestir la pujadeta de las
+vimateras, ab prou pena del seu cor va sentir que las camas li
+flaquejavan de sobte. Ab els reguerols que a tot'hora s'escorrían del
+bassal, el terrer allí era sempre humit y relliscós; però, endurit
+allavors per la glaçada, encara venía més a repel de traspassar. El
+jayo a cada dos per tres ensopegava, y l'euga s'havía d'aturar a
+estonas pera tornar a empendre la marxa cap amunt. Entre la fosca tan
+espessa com feya y el camí tan estret y costerut com venía, la pujada
+s'anava tornant cada cop més pesada y perillosa. Ab la tremolenca
+llum de la llanterna, l'avi no tenía prou claror pera veure ahont
+posava 'ls peus; y, com que s'entrebancava a cada punt, fins por
+tenía de caure dins de la torrentera que vorejava 'l camí. Per això
+entre dents resava, tot fent vía:
+
+--¡Deu mos guart de pendre mal!
+
+Quan, al cap d'un moment, varen arribar a la roureda de sota la
+Rovira, per ser a la vora de poblat, el capellá va alsar el to de la
+sagrada canturia.
+
+--¡Mira qu'entre iniquitats vaig ser engendrat, y en pecat me va tenir
+   la meva mare! --va cantar ab greu sentiment.
+
+Y, com pera correspondre a la solemnitat del cant litúrgich, el jayo
+ja
+'s disposava a dringar ben fort, tan fort com pogués, quan, al deixar
+ un moment el ronçal de l'euga pera agafar ab la má dreta la campana,
+ va sentir que la terra li mancava a sota 'ls peus... y, per més
+ que 'l rector li va allargar corrents la má pera aturarlo... la
+ balançada del vell va ser més prompte... y... no hi va haver més
+ remey... jayo, llanternó, campana, tot va anar de tomballons pendiç
+ avall, no parant fins al fondo del torrent...
+
+--¡Senyor del cel... assistíume!... --va cridar el jayo ab un udol
+   llastimós, mentres mossen Llátzer descavalcava ab un salt pera
+   córrer en auxili seu.
+
+Mes, com arreu surava la més atapahida de las foscurias, el capellá no
+sabía per quín cantó baixar al pendiç.
+
+--¿Ahont sou? --cridava ab l'angunia a l'ánima.-- ¿Ahont sou, Joseph?
+¡Diguèu, ahont sou!...
+
+--¡A... quí... mi... senyor!... --responía una veu quasi apagada
+   desde
+'l fondo del torrent.
+
+Y, guiat pels ays adolorits del jayo, el rector va anar cercant per
+aquells indrets fins a trobarlo. Lo primer per que va procurar va ser
+per llum, a fi de veure 'l mal que s'hagués fet el jayo; y, mentres
+ab el foguer encenía 'l llanternó, encoratjava al vell ab aquella
+dolçor de mots que tan bé li esqueya als llavis.
+
+--¡Pobre Joseph! ¡Germá meu! ¡No us espantèu pas, que 'l Deu del cel
+   ve ab nosaltres!
+
+El vell, en compte de respondre, somicava, com si el panteix no 'l
+deixés parlar. S'estava estenallat a terra, al peu d'una arrelaça
+vella que treya 'ls braços torts y bonyeguts per l'argila descarnada
+del pendiç. Allí havía anat a topar el jayo y allí restava com
+baldat. Tenía las camas adoloridas, un peu com mort, la cara y las
+mans sagnantas. Ab prou feynas y dolors el rector va poder aixecarlo
+pera ferli pujar el pendiç.
+
+--¡Coratge, Joseph, coratge! --deya 'l capellá a ne 'l jayo.
+
+Y, trayent l'un y l'altre forças de flaquesa, varen arribar a dalt del
+camí, vora l'indret ahont havían deixat l'euga. Però allá sí que
+l'avi va perdre tota mena d'habilior. Volía donar una passa, y las
+camas no 'l podían dur. Volía tornar a agafar el ronçal, y no 's
+podía tenir dret. Allavoras mossen Llátzer, fent un esforç derrer, va
+provar d'agafar a l'avi pel cos y enfilarlo a dalt de l'euga; però 's
+va trobar impensadament ab que 'l jayo se rebenxinava y no ho volía,
+signant ab el cap y els ulls ¡que no! ¡que no!
+
+Sorprès el capellá per aquella estranya desobediencia en un home tan
+resignat, tan humil, no podía entendre de cop y volta la tossudería.
+Mes al cap d'un moment ja ho capía tot. Allò volía dir qu'ell may
+consentiría que Nostramo y el rector anessin a peu mentres ell, pobre
+pecador, anava a dalt de cavall. Boy enternit y tot per la pietat
+fervorosa del sirvent, mossen Llátzer no va tenir més remey que fer
+sentir tot el pes de la seva voluntat.
+
+--Jo us ho mano. ¿Ho enteneu? Jo us ho mano.
+
+Al sentir això, el jayo va acotar el cap; y el capellá, posant tota la
+seva ánima en un esforç suprem, va aixecar de terra a l'avi y el va
+aconduhir a demunt de l'euga, subjectantlo a ne 'l bast com va
+poder.
+
+## XVIII Escarnots al Sagrament
+
+Després la cavalcada de dolor va anar seguint per aquell camí de
+Calvari. A devant, el capellá ab el Sagrament demunt del pit, a l'una
+má
+'l llanternó y a l'altra má 'l cabestrell. Derrera, el pobre jayo,
+ mitj ajegut de gayró sobre la cavalcadura, com un ferit de la
+ guerra.
+
+Montanya amunt, montanya amunt, el capellá trescava, animat, seguint
+las esses del camí de cabras que mena fins al cim del Serrat de
+Puiggraciós. En comptes de sentirse aclaparat pel flagell qu'acabava
+de passarli, més aviat se trobava serè, animós, com si acabés de
+guanyar una batalla al mal esperit y n'assaborís la victoria.
+Montanya amunt, montanya amunt, semblava talment qu'anés guiat per la
+divinal promesa de ferse seus als bosquerols y de vèncer las befas y
+traydorías a copia d'amor y caritat. De tant coratjós qu'anava, fins
+li venían als llavis, sense adonársen, els versos del salm de
+misericordia, y els entonava de baix en baix.
+
+--M'arruixarás ab l'hisop, y seré purificat; m'esbandirás, y seré més
+  blanch que neu.
+
+Las exclamacions mateixas del salmayre l'exaltavan, l'enardían, y a
+cada paraula hi trobava un misteriós sentit que s'avenía ab sas
+propias penas y tribulacions.
+
+--Farás entrar per mas orellas el goig y l'alegría, y s'estremirán de
+  joya els meus òssos capolats.
+
+Montanya amunt, montanya amunt, anava a estonas mirant ab la llanterna
+al pobre jayo, que restava sobre 'l bast com ensopit, y a estonas
+reprenía la cançonera salmodia. Aixís s'enfilava tot fent vía pel
+camí obert per las vellas generacions entre las pinedas centenarias,
+montanya amunt, montanya amunt... quan una forta alenada d'ayre fret,
+més fret que 'l que fins alashoras havía respirat, va fuetejarli 'l
+rostre de ple a ple...
+
+Era qu'havía arribat al cim de la pujada, y, fòra ja del racer del
+sot, se sentía de sobte envolcallat pels vents glaçats de las
+alturas. Allí dalt, l'ayre, deslliurat com se trobava de la presó de
+fondaladas y timberas, anava y venía, corría y girava ab desembraç
+per demunt de las carenas, escombrant las boyras baixas que pujavan
+de las valls. L'espay era més net, més pur. Fins la fosca semblava
+menys espessa, menys atapahida que dins de la clotada. D'allí estant
+s'entreveya com una ombra l'ermita de Puiggraciós, ab las tapias de
+l'hostalet totas terrosas y ab el frontis de l'esglesieta com
+emblanquinat.
+
+El capellá respirava satisfet com aquell que comença a veure 'l fi de
+las sevas ansias. A quatre passas de l'ermita venía 'l Serrat ab el
+seu monyoch de casas vellas, y a quatre passas més enllá 's trobava
+tot sol el casalot de Lladonell, ja ab un peu a l'altra galta de
+montanya, com si estés a punt de devallar al sot vehí. Mes, si per
+una banda se trobava esperonat el rector pel desitj de redimir, de
+salvar, per l'altra se sentía l'ánima encongida per la temença de no
+saber fer la pau ab els bosquerols...
+
+Quan va passar per devant de l'hostaler, el cor li va fer un salt no
+més que de pensar que potser surtirían els de la casa y d'un moment a
+l'altre podían presentarse a devant seu la Rodassocas y els ermitans.
+Però res d'això va succehir. Arreu regnava la quietut més fonda, y de
+las oberturas de l'ermita no n'eixía ni una guspira de llum.
+
+El capellá, alashoras, com tocat a l'acte per llunyana inspiració, va
+aturarse ell, va aturar l'euga, y, plantat devant de l'hostalet, se
+va posar a cantar ab veu solemnial una altra posada del salm de
+penediment:
+
+--Jo ensenyaré als malvats els teus camins, y fins els més perversos
+  se postrarán devant teu.
+
+Tal com ho va dir, ab aquell enterniment y aquell fervor, allò
+semblava que fos el mateix clam de contrició qu'anés a trucar a la
+porta del pecador impenitent. Mes també va ser el silenci de la nit
+quieta la sola resposta donada al misteriós avís. L'hostalet de las
+disbauxas bosquerolas restava silenciós, quiet, com un tancat de
+fossar.
+
+Mossen Llátzer va tirar endevant, endevant sempre, pensant que fins a
+ser al Serrat no trobaría a ningú que 'l vingués a rebre. Però, aixís
+que va arribar al monyoch de casas vellas, l'ánima li va caure als
+peus veyent que no hi havía rastre ni sombra de vehins en lloch.
+
+--Potser serán a l'era de la casa... --va rumiar després, com qui
+  s'agafa al derrer resquici d'una esperança que 's va perdent.
+
+Però, per més que procurava no abandonar la confiança en son sagrat
+ministeri, sentía que per instants li entenebravan l'esperit els més
+negres pensaments. Com més s'acostava al Lladonell més angunias li
+venían... Y una suhor freda, freda, li va començar a perlar el front
+quan va veure dibuixarse sobre 'l fondo enterbolit del cel l'ombra
+indecisa de la xemeneya del casal. Després de la xemeneya, li va
+semblar qu'anava apareixent la torratxa; després com un porxo;
+després com tot l'envolum del casalot, ab els patis, ab las corts, ab
+els pallers... Lo que no 's veya era gent... ni ánima viventa, ni
+criatura nada... Tot tancat, tot barrat... Ni un respirall de llum a
+cap finestra, ni a cap porta... en lloch... en lloch...
+
+A mossen Llátzer el cor li anava, li anava, com si li volgués fugir
+del pit. Fins el jayo, capolat y tot com jeya sobre 'l bast,
+aixecava 'l cap, ple de desfici. Al arribar a l'era del Lladonell, el
+rector va deixar el ronçal de l'euga, y, com si tot d'una 's
+determinés a fer el cor fort, va dirigirse resolut a trucar a la
+porta de la casa:
+
+--¡Troch, troch!
+
+Va passar una bona estona, y res... ningú va respondre. El capellá va
+tornarhi.
+
+--¡Troch, troch!
+
+Igual silenci qu'abans.
+
+--¡Troch, troch! --va fer altre cop, ab més força, el capellá.
+
+Allavors va semblar qu'a dins fessin remor. Després se varen sentir
+passos que s'acostavan fent cruixir el trespol. Al capdevall se va
+obrir una finestra y un home va treure 'l cap.
+
+--¿Què voleu, tan dematí?
+
+--Mos han enviat recado de venir a assistir a una avia qu'está a la
+  mort...
+
+--¿Hont vos han dit?
+
+--Al Lladonell...
+
+--Ja es aquí... però no tenim cap malalt.
+
+Al sentir això, el capellá va recular dúas passas tot trontollantse,
+com qui va a caure sense esma... però, creuant després els braços
+sobre 'l pit, igual que s'abracés ab el sagrament que duya a sobre,
+va córrer desolat cap a ne 'l jayo.
+
+--¡Joseph, mos han enganyat...!
+
+El jayo no va dir paraula xica ni grossa, però las llágrimas li
+corrían cara avall...
+
+--Si voleu entrar a reposar un poch... --va oferir, com compadit,
+  l'home de la finestra.
+
+--No, --va fer, a l'acte, de resposta, el sacerdot, tot agafant el
+  cabestrell de l'euga, pera tornársen altra volta, camí avall, al
+  fons del sot.
+
+¿Restar allí? No. Ni un moment, ni un parenostre... Lo que volía era
+ fugir com un llamp... desaparèixer per sempre més d'aquells indrets
+ del dimoni... ¡Quína befa, quína befa més crudel la d'aquellas malas
+ ánimas! Que 's mofessin d'ell, ja 'ls ho perdonava, els ho perdonava
+ de tot cor... Però... ¡voler riure ab el Sagrament! ¡Voler escarnir
+ el Cos del Christ! ¿Hont s'es vist sacrilegi com aquet?...
+
+Tot fent aquets pensaments, que li torturavan l'ánima, el capellá
+corría, corría tant com podía, estirant l'euga pel ronçal. Per la
+celistia esblaymada que començava a néixer al cel, coneixía que
+l'aubada no era lluny, y tenía por, una por mortal, de trobarse per
+aquells cimals malehits ab claror de día. Solament de pensar que,
+quan passés per las casas del Serrat, la gent potser ja correría per
+allá y se 'l mirarían entre riallas y improperis, li feya pujar una
+cremor a las galtas que l'abrusava com un tió de foc...
+
+Y la vergonya que sentía no la sentía pas per ell, pobre sacerdot
+sense ventura, sinó pel Santíssim Sagrament que duya a sobre. Per
+això corría desesperat envers el sot, perquè li semblava que exposar
+Nostramo a las mofas dels condemnats bosquerols era com fer patir al
+Christ, altra vegada, l'afront dels açots y las espinas, la befa del
+manto y la canya verda, l'ignominia del patíbul, l'esponja de vinagre
+y fel...
+
+¡Quína angoixa feya tot allò! Quan varen haver de passar per devant de
+ las casas del Serrat, ab tot y anar corrents com empaytats per la
+ tempesta, el capellá va creure sentir que s'obrían portas y
+ finestrons y que arreu mormolavan mots de xangla y paraulas de
+ riota. Però l'angunia més grossa va ser després, a l'anar a
+ travessar l'era de l'ermita de Puiggraciós... Allí potser hi hauría
+ la Rodassocas, l'ermitana y l'ermitá, tots els pastors, pilers y
+ llenyatayres que devían haver conjuminat aquella treta de mals
+ esperits...
+
+Pera resguardarse de malas miradas y de sacrílechs afronts, el capellá
+va fer tòrcer un xich de camí a la cavalcadura, passant tots sense
+ser vistos per dessota l'era, amagats pel marge del caminal. Però
+aixís que varen entrar en els primers pins de la baixada, mossen
+Llátzer va sentir esclafir un riure de dimoni que 'l va deixar
+esgarrifat. ¡Hi, hi, hiii!
+¡Hi, hi, hiii!... Era la mateixa rialla infernal que sentía desde
+ l'ermita las nits de desvetllament... Era la mateixa rialla qu'havía
+ retrunyit dins de l'esglesia aquell diumenge de l'excomunió...
+
+Y allavors el capellá vinga córrer, vinga córrer rostos avall, portat
+per la santa deria de lliurar el cos del Christ dels escarnots y las
+befas dels malehits bosquerols.
+
+## XIX L'agonía
+
+--¡Joseph, veníu! ¡Joseph, pujèu! --cridava esgargamellantse la
+   Mariagna desde 'l replá d'escala que donava a la cambra del
+   rector.
+
+--¡Joseph, veníu, per amor de Deu!
+
+Però com que 'l jayo, ni en ombra ni en pols, no compareixía, la bona
+vella no va tenir més remey que surtir a la finestra de demunt del
+cementiri y desde allí tornar a encomanar a l'ayre 'ls seus gemechs:
+
+--¡Joseph, per amor de Deu! ¡Cuytèu, veníu!
+
+L'avia prou guaytava anguniosa pel defora, ara cap a l'hortet, ara cap
+al caminal, ara cap al rengle de xiprers; mes, com ja no hi llucava
+de tres passas lluny, en lloch del món assolía a veure al jayo. Per
+això tot era despacientarse la pobre vella, y crida que cridarás ab
+la veueta esquerdada:
+
+--¡Joseph, veníu! ¡Joseph, cuytèu!
+
+Y lo bo era que 'l jayo no 's trobava pas gens lluny. Tot justament
+allavoras eixía de sota la renglera de xiprers y s'encaminava cap a
+casa; però, com era tan dur d'orella, no sentía a la jaya poch ni
+molt. Y a més d'això... prou feynas tenía 'l vell xaruch a fer anar
+una mica els peus, ranquejant com ranquejava. Desde que va estimbarse
+pendiç avall de torrentera, aquella nit que duyan Nostramo al
+Lladonell, no havía fet rés més de bo. Maliquejava tot el sant día, y
+a cada passa que donava no feya més que exclamar entre dents, com si
+resés la lletanía dels sants: "¡Senyor, assistíume! ¡Senyor,
+amparèume! ¡Senyor, acompadíus de mi!"
+
+Per això es que no 'n sentía ni un mot, dels planys de la pobra avia
+Mariagna, que desde dalt de la finestra anava cridant y
+esgargamellantse, fins que a l'ultim, afadigada y somicosa, va baixar
+escalas avall, ab l'intent de surtir al defora y veure si trobava a
+n'en Joseph. Anava la velleta ab posats d'angunia, desolada... y, com
+si la desgracia l'empaytés, semblava disposta a córrer tots els
+camins y viaranys... quan, al ser al mitj de l'entrada, se va topar,
+sense vèurel, ab el jayo, que venía coixejant.
+
+--¡Ay, Joseph, corrèu, cuytèu!
+
+--Però... ¿què teniu? ¡Reyna santa!
+
+--¡Missenyor no sé què té!... ¡Missenyor s'está morint!
+
+--¿Morint, diheu? ¡Valgans Deu!
+
+--Sí, morint... si ja no es mort. L'he cridat... y no ha dit res; l'he
+  tornat a cridar... y no m'ha respost paraula; li he tocat la má...
+  y l'he trobada com la neu...
+
+Y, ab las llágrimas als ulls y la por a l'ánima, vell y vella sen
+varen entrar a dins, tot tremolant. No era pas l'imatge de la mort lo
+que 'ls feya esverament, que prou que la coneixían de vèurela d'aprop
+y de tocarla sovint... Massa sabían, pel seu ofici de sagristans de
+bosch, lo qu'era vetllar un difunt y vestirlo y enterrarlo... Lo
+que 'ls estemordía era pensar en la soletat afrosa que 'ls esperava
+entremitj de las montanyas negras aixís que missenyor acluqués els
+ulls. Agafats per la má com criaturas, varen enfilarse tots dosets
+escala amunt, afanyosos, per un cantó, d'arribar al llit de mossen
+Llátzer, y encongits, ademés, pel gran misteri que 'ls voltava, pel
+gran misteri de las animetas que sen van a l'altre món...
+
+La cambra era freda, trista, núa. Arrambat pel capçal a la paret, el
+llit s'alçava a quatre pams de terra, sota 'ls braços extesos d'un
+gran crucifix. A l'altre cantó de cambra, s'hi veyan dos setials, una
+tauleta ab una llantia a sobre, y, al demunt de tot, una repisa
+carregada de llibres y papers. Fòra d'això, res més que las parets
+emblanquinadas, clapadas aquí y allí per las tacas antigas de goteras
+que s'esllargandeixavan mur avall desde 'l trespol.
+
+Els avis varen entrar pas a pas, mitj de puntetas, com si temessin
+torbar el sagrat silenci d'uns derrers instants de vida. No s'ohía ni
+sospir, ni renera, ni panteix... Plens del respecte que fa 'l misteri
+de la mort, varen atansarse poch a poquet fins al llit, y, a la
+claror tremolenca de la llantia, miravan d'esbrinar si encara
+alenava 'l moridor.
+
+--¡Missenyor! --va cridar el jayo, ab la veu ennuegada.-- ¡Missenyor!
+
+Però 'l sacerdot restava quiet y callat com una imatge de pedra.
+
+Allavors el vell li va agafar la má de sobre del tapall, y, a
+l'acostársela als llavis pera besarla, la va trobar freda igual qu'un
+glaç, y, a més de freda, molt feixuga, tan feixuga que, al deixarla
+anar altra volta sobre 'l llit, hi va caure pesanta com un plom. El
+pobre jayo va sentirse defallir; però, com si 's negués a perdre la
+derrera gota d'esperança, encara volía fer més provaturas, fins a
+heure la terrible certenitat del flagell que 'ls queya a sobre. Pera
+eixir del dubte anguniós, pera saber de cert si era mort o viu, ell
+prou li hauría tocat el pit y el cor, si 'l moridor hagués sigut un
+home com els altres; però a ne 'l sacerdot, al ministre de Deu, a
+l'ungit del Christ, no gosava a posarli la má al demunt, com si 's
+trobés encadenat per un sagrat respecte. Tot lo més que va fer va ser
+agafar la llantia y passarli dos o tres cops per devant dels ulls
+pera veure si las ninas s'animavan y seguían la claror; més la vista
+restava tèrbola y sense cap moviment.
+
+Alashoras el jayo va acotar el cap, com volguent dir: "No hi ha
+remey." Després se va persignar, y, girantse a la vella, li va dir ab
+un to solemnial:
+
+--Mariagna, missenyor es mort. Agenollemnos y resem per l'ánima de
+  missenyor.
+
+Y, mentres els dos vells se postravan al costat del llit, mormolant un
+parenostre, el rector va fer un gran esforç pera parlar; però ab tot
+y l'esforç no va poder... Perquè de mort no ho era, encara, mossen
+Llátzer... Sentía ben clar tot lo que deyan, coneixía tot lo que
+passava al seu voltant... però no podía girarse ni moures, ni dir un
+mot, ni donar senyals de vida. Si solament hagués pogut fer un crit,
+els hauría dit: "¿Què aneu a fer? ¿Què aneu a fer? ¡No repapiejèu
+més, desventurats!" Però, com que no tenía habilior ni pera obrir la
+boca, se veya privat d'avisarlos... y, al pensar que podían
+enterrarlo abans de morir, sentía que se li arrapava a l'ánima el
+terror més negre. "¡Es el cástich de las mevas culpas!", rumiava
+horroritzat, mentres els jayos resavan de genolls a terra. "¡Es el
+cástich dels meus pecats, el ser sepultat en vida! De viu en viu me
+varen ficar a la tomba negra d'aquets sots... De viu en viu me
+donarán terra sagrada en el fossar de l'esglesia. Es una sentencia
+que porto a sobre, la de ser tractat eternament com a difunt. ¡Quína
+damnació més tremenda pera mi, que sempre he cercat la llum del sol,
+que sempre he cercat la vida! Breçat per la deria de fer reviure a un
+sabi dels sigles morts, vaig furgar la sepultura dels seus llibres,
+vaig dir que la veritat del món era allí dins, vaig voler d'un
+heretge ferne un sant, y, cada día més ensuperbit, no vaig parar fins
+a estimbarme dins del pecat, qu'es la mort de l'ánima... Després me
+varen desterrar per cástich a n'aquets sots amarats d'ombra y de
+tristesa... y fins a n'aquí, fins a n'aquet país de la sòn y de la
+mort, vaig provar de fer brollar el moviment y la vida. Volía
+resucitar als bosquerols difunts que van caminant per las boscurias
+negras ab posituras de sers animats; però, en comptes d'encomanarlos
+la vida a n'ells, ells m'han encomenat la mort a mi... Pera obrirlos
+els ulls a la llum eterna, m'he deixat fer escarnots, m'he deixat
+enganyar, m'he deixat escupir, m'he deixat martiritzar de cos y
+d'ánima... y ara, per paga de tot, m'ajudarán a enterrar de viu en
+viu, y fins vindrán a ballar demunt de la meva sepultura..."
+
+Y aquestas esgarrifosas caborias encara voleyavan com fantasmas
+d'ombra pel pensament de mossen Llátzer, quan els avis, acabada ja
+l'oració mortuoria, se varen alçar tot senyantse sobre 'l front,
+sobre 'ls ulls, sobre la boca. Després el jayo va dir a la jaya a
+poch a poch, ab la veu baixa ab que 's parla en las cambras ahont hi
+ha un difunt:
+
+--Mariagna, quedèus a vetllar el cos aquí a la vora... y encenèu al
+  voltant del llit aquells quatre mitjos ciris de la lleixa...
+
+--¿Y vós, ahont aneu, Joseph? --va preguntar la jaya ab tot respecte.
+
+--Jo a l'esglesia... a tocar a morts per missenyor.
+
+--¡Que Deu el tinga a la santa gloria!
+
+--Amen, --va respondre l'avi, tot afegint després, ab certa unció
+  misteriosa:
+
+--Desprès... quan torni... l'enmortallarèm.
+
+Y, mentres el vell surtía de la cambra boy ranquejant, el capellá
+pensava, ple de terror: "¡Ay desventurat de mi! ¡Si jo pogués
+parlar!
+¡Si jo pogués fer un signe, si pogués donarme a entendre! ¡Ay, còm els
+ aturaría de que ventessin las campanas, de que toquessin a morts!
+ Quan els bosquerols ho sentin, potser baixarán, potser entrarán a
+ veurem, potser me ficarán al sot de viu en viu y cuytarán a tirarme
+ terra a sobre pera acabar d'una vegada la seva obra de maldat."
+
+Y tot de sobte li varen començar a passar pel pensament, com una
+professó d'espectres anguniosos, las tribulacions y els vituperis ab
+que l'havían atormentat els feligresos sorruts d'ensá que dormía
+enterrat en els sots feréstechs... Veya còm grans y xichs li giravan
+l'esquena, sornaguers, quan ell els predicava l'obra santa d'apariar
+l'esglesia feta runas... veya còm tots se mofavan del seu fervor quan
+ell tornava a edificar la casa de Deu, pedra per pedra... veya còm,
+ja adobada l'esglesia, prenían aquell miracle del cel per malas arts
+del dimoni... veya després als rústechs feligresos còm s'estemordían,
+quan, revestit ab els sagrats ornaments a peu d'altar, els feya caure
+de genolls a terra, mirantlos a la cara com un Deu ofès.
+
+Però aquesta corrúa de visions acongoixosas se va esvahir un moment
+quan l'avia va acostarse al llit arrossegant un canalobre vell, dels
+entafurats per las golfas de la rectoría. La pobra dona 'l va deixar
+a la dreta del capçal, y desseguit sen va anar a cercarne un altre,
+que va posar al cantó esquer. Després, els dos que restavan, els va
+plantar cap als peus, un a cada part de llit.
+
+La jaya hi posava tota la paciencia y tot el seny, en repartir els
+canalobres a la mateixa distancia l'un de l'altre, ni més ensá ni més
+enllá, ni massa aprop ni massa lluny, com si guarnís un altar pera
+una gran cerimonia. Semblava que volgués revestir l'espectacle de la
+mort de tota aquella solemnitat qu'ella podía oferirli en sa rústega
+miseria. Ab els mateixos ayres d'unció litúrgica ab que havía
+recompartit els canalobres, va anar posant els ciris dins dels brochs
+y encenentlos un per un, tota recullida, tota fervorosa, fent
+acataments y persignantse cada cop que passava per devant del llit,
+igual que si celebrés una funció desconeguda, qu'ella s'anés
+empescant, consagrada al descans etern de las animetas que sen van
+del món.
+
+Després se va posar a arranjar la tauleta, a mocar la llantia, a
+espolsar els sitials com fan las donas de sa casa quan han de tenir
+visita de grans senyors. Ella, la pobre avia, tenía aquell día la de
+la més alta majestat de la terra, la de missenyora Mort, y feya tot
+lo que sabía pera rèbrela, sinó ab la cerimonia deguda, ab la
+condicia qu'ella pogués. Per això endreçava las cosas y escombrava el
+borriçol y aconduhía 'ls pobres mobles... perquè lo qu'ella no volía
+era demostrar poca reverencia, poch acatament devant d'aquella
+misteriosa sobirana que té a tots els homes per esclaus.
+
+--¡Oh Mort, oh santa Mort: quan m'arribi aquella hora de las derreras
+   angunias, sigas ab mi benigna, sigas ab mi ben dolça!... --anava
+   mormolant la vella com si resés, mentres arrenglerava 'ls llibres
+   de la repisa, y espolsava 'ls feixos de paperots, y contemplava la
+   patxoca que feyan els cirials del voltant del llit.
+
+## XX Las absoltas
+
+Entretant, el capellá, estirat y fret com una soca, sentía a l'ánima
+tota l'esgarrifança d'aquells fúnebres preparatius. ¡Quína feredat li
+agafava al veures entre 'ls quatre ciris encesos que tenía al voltant
+del llit! Ja li semblava trobarse devant de la fossa oberta, a punt
+de rebre 'l seu cos, encara un xich alenat per la presencia de
+l'ánima... No més mancava que baixessin els feligresos a fer
+d'enterramorts... No més mancava que baixessin els butxins...
+
+Y, al despertárseli altra vegada 'l recort dels malehits bosquerols,
+se li tornava a enfebrar l'ánima, com si tot d'un plegat desvariejés,
+com si 's revolqués de sobte en el mal somni dels afronts y dels
+martiris qu'havía hagut de sufrir... Se recordava, horroritzat,
+d'aquell diumenge que la Rodassocas va baixar de Puiggraciós a
+plantarli cara al mitj del temple mentres se celebrava 'l Sacrifici
+de l'Altar... ¡Sòrt qu'ell estava amarat de l'esperit de Deu, y va
+saber aterrarla a copia de conjuris y anatemas, entre l'esglay de
+tothom! Però ella 's va revenjar, la mala pècora... Com qu'era 'l mal
+esperit de la carn, tenía prou poder pera embruixar als bosquerols ab
+la seva olor de dona... Aixís els va encisar y els va ullpendre, fins
+a ferlos aborrir la Missa y els Sagraments. D'allavoras ensá, tot va
+ser abandonar l'esglesia, com si fos un hospici d'apestats... Grans y
+xichs, tothom va enfilarse rostos amunt a ohir la missa negra de
+Puiggraciós... Allí dalt se deya l'ofertori dels sacrilegis, allí
+dalt se cantavan els salms de luxurias y escarnots... Però... per
+això, res tan espantós com aquella nit del Lladonell... ¡Quína
+vergonya y quín escándol! ¡Fer pujar ab enganys el Cos del Christ a
+dalt de las montanyas, pera surtirli de trascantó a escarnirlo y a
+mofarsen!... Encara li semblava sentir aquellas riallas infernals,
+mentres ell fugía ben abraçat ab Nostramo... Y els dimonis vinga
+riure, ¡Ha, ha! ¡Hi, hi!... Y ell vinga córrer montanya avall pera
+salvar el Sagrament dels improperis... Vinga córrer sempre, fins que
+va caure sense sentits, y al cap d'horas varen cullirlo, y li varen
+treure de sobre 'l Sagrament, y el varen arrossegar fins al llit,
+fins aquell llit a las horas d'ara trasformat en llit mortuori,
+voltat de ciris com un catafalch.
+
+--¡Ah, malas ánimas! ¡Ah, mals esperits! ¡Ah, dimonis de l'infern!
+--rumiava, exaltat, el capellá, mentres li entrava de sobte un gran
+  desitj de malehir als bosquerols, de malehirlos y remalehirlos,
+  encara que las malediccions l'haguessin de dur a l'eterna
+  damnació.
+
+Però veusaquí que, quan estava 'l sacerdot en lo més esgarrifós del
+seu mal somni, va sentir tot d'una devallar tristament, desde 'l
+cloquer de l'esglesia, las primeras campanadas qu'anunciavan la seva
+mort:
+
+--¡Nanch... ninch... nooonch!... ¡Nonch... ninch... naaanch!...
+
+--¡Ay, Senyor! --pensava 'l capellá, aterrat.-- ¡Ay, Senyor, que tocan
+   a morts per mi!
+
+May com en aquells moments de suprema angunia havía sonat tan
+planyenta la veu de las campanas. ¡Ab quín condol més trist las feya
+plorar en Joseph, qu'arribava al fons de l'ánima! Era cada batallada
+com un gemech desolat, com un clam de misericordia que volgués
+arribar al cel desde aquesta vall de llágrimas.
+
+--¡Pietat, Deu meu, pietat! --resava 'l moridor entre sí mateix.-- Ara
+   baixará la gent de las montanyas y 'm portarán al sepulcre abans
+   de l'hora y m'enterrarán abans de mort...
+
+--¡Nanch... ninch... nooonch!... ¡Nonch... ninch...
+   naaanch! --entretant ploravan las campanas, com si acompanyessin
+   ab sanglots la silenciosa tragedia, aquella tragedia d'agonitzant,
+   que may sabría ningú del món.
+
+Lo que, entre tantas angoixas ignoradas, amargava més els derrers
+instants del sacerdot, era la trista recança de no haver sabut
+consagrar a Deu totas las penas passadas. Allavoras, allavoras sen
+planyía, de no haverlas conreuadas igual que flors de dolor, pera
+oferirlas al Christ com ramells de penitencia. Però no... a n'ell no
+l'ajudarían pera res tants flagells y vituperis... No... Ell, ni tan
+sols per somni, havía sentit may entremitj dels sufriments aquella
+dolçoreta que 'ls sants han contat qu'assaborían en las mateixas
+tribulacions... Els martiris passats als sots eran massa aspres,
+massa grollers, pera que poguessin portar a l'ánima cap resquici de
+somni ni cap regust de delectació... El seu calvari havía sigut tot
+ell miseria de la terra y negror de la nit...
+
+--¡Pietat, Senyor! --seguía dient entre sí l'agonitzant, mentres las
+   campanas brandavan ab funeraria majestat.-- ¡Pietat, Senyor, si no
+   he sabut aixecar els ulls fins a Tu... y, en comptes de redimir
+   las ovellas del teu ramat, m'he enfonzat ab ellas dins la
+   pols!...
+
+Mes alashoras las campanas varen parar de tocar, y mossen Llátzer va
+creure arribada l'hora de la seva perdició.
+
+--¡Ara baixarán els bosquerols --pensava-- y 'm portarán al fossar!
+
+Y, com qu'en aquell mateix moment va sentirse trepitj com d'algú que
+pujés l'escala, al moridor li va semblar que ja venían a endúrsel els
+rústechs montanyenchs. Sentía mortals angunias, mentres el soroll de
+passas s'anava atansant pausadament cap a la cambra mortuoria; però,
+al capdevall, sols va comparèixer el jayo. Tot ranquejant y
+persignantse devant dels ciris encesos, va acostarse a la Mariagna, y
+va dirli tot mirántsela, com si demanés consell:
+
+--Abaix hi ha gent de la parroquia... que deu voler entrar a veure 'l
+  cos de missenyor...
+
+Ert y glaçat com estava, a mossen Llátzer li va fer un bot el cor al
+sentir aquellas paraulas.
+
+--¡Ara ha arribat el meu derrer instant!... --deya entre
+   sí.-- ¡Senyor, vos encomano 'l meu esperit! ¡Fassis ara y sempre
+   la vostra voluntat!
+
+--Jo 'ls diría que pujessin... --feya entretant la vella a n'en
+  Joseph.-- Tal vegada la mort els conmouría y demanarían perdó dels
+  grans pecats qu'han comès...
+
+Y, mentres el jayo sen tornava pera anar a cercar als feligresos, a
+l'agonitzant se li obría un xich el cor, animat de prompte pels mots
+de la pobra vella.
+
+--Potser sí, --pensava,-- potser sí que ara s'obrará 'l miracle de la
+  redempció. Potser sí que, quan se creguin vèurem mort, els
+  enterniré, els faré llástima... y pel camí de la compassió
+  arribarán fins a Deu.
+
+Mes en això 's va sentir remor de passos, fressa de gent que
+s'acostava a la cambra. Era la colla de sempre, tan ensopida y
+tristoya: padrins xaruchs y caps de casa, vehins dels més propers de
+la parroquia, carregats de nafras quasi tots, com roças pera anar al
+canyet.
+
+El primer de treure 'l nas va ser l'avi Pugna, fent saccejar el goll;
+derrera l'avi Pugna, el Cosme de la Rovira, groch de cara y tot
+pansit; acabat, el Pere Mestre, caminant a saltirons, lo mateix
+qu'una granota; desseguit el Bepus de l'Uyá, roig de pel y guerxo
+d'ulls; després, l'Aleix de las Tòfonas, cargolat com una serp.
+Derrera d'aquesta tongada de gent propera, va venir un altra corrúa
+de feligresos de més lluny... el Pau Malarich, escardalench com una
+momia; el vell Sunyer, ab barballeras de bou; el Prat del Bosch
+Negre, més pelut qu'un ós; el jayo del Lladonell, ab la seva cara
+d'óliva; l'hereu Janet, tot motxo, motxo; y el xicot Margueridó, més
+esquerp qu'un porch singlá; y el bordegaç de l'Ensulcida, y el
+porquerol, en Carbassot...
+
+Com qu'encara may s'havía vist que la gent fes l'orni pera anar a
+veure a un difunt y a resarli un parenostre, aixís que 'ls bosquerols
+varen sentir a tocar a morts, tots varen pensar que no 'ls quedava
+més remey que baixar al sot de la parroquia.
+
+Aquell toch llagrimós de la campana, més planyent qu'un "adeusiau per
+sempre", era com un manament obehit de pares a fills per tots els
+sigles. No hi havía més remey... Calía acotar el cap, y resignarse, y
+empendre 'l camí rostos avall. Havían de fer com havían fet els
+pares, com havían fet els avis, com havían fet els passats, desde las
+centurias més llunyanas.
+
+De primer moment havían roncejat un xich, dubtant, no sabent què fer
+ni quín determini pendre. Feya tant temps que no posavan els peus a
+la parroquia, qu'havían perdut l'agre de baixarhi. Però aquella
+indecisió no més va durar un instant, perquè desseguida varen veure
+que, tant si volían com si no, calía obehir a la lley de las costums
+eternas, heretada de las vellas generacions. Ademés d'això, hi havía
+una altra cosa... y era qu'al acte també varen començar a sentir una
+estranya curiositat de saber quín posat faría, el rector, mort. Tan
+esperitat y tan altívol que se 'ls havía presentat sempre, volían
+veure allavors còm deuría esser, ab els ulls cluchs y boy estirat
+demunt del túmbol. Allò era, allò, més que res més, lo que 'ls havía
+acabat de decidir a surtir de casa; y, mentres devallavan cap al fons
+del sot, com qu'encara hi havía feligresos que dubtavan, un xich
+esporuguits, com si no gosessin a arribar a la rectoría, en Pere
+Mestre va dir, tot sornaguer:
+
+--¡Ara ray!... Ja podem baixarhi sense por...
+
+--¡Ta full! ¡Uydá! Murta la cuca, murt lu verí... --va respondre
+   l'Aleix de las Tòfonas, mitj rient per sota 'l nas.
+
+Y aixís varen arribar a la parroquia, ben refiats de que 'l rector ja
+no podría presentársels a devant com un Deu carregat d'ira, ni podría
+amenaçarlos ab la patena y el cálzer, ni podría bescantarlos per las
+culpas y pecats, ni podría clavarlos aquellas miradas que 'ls
+atravessavan l'ánima, ni podría ferlos caure de genolls a terra,
+revestit ab la casulla, a peu d'altar.
+
+Boy a mida qu'anavan entrant dins de la cambra mortuoria, els
+bosquerols s'arrambavan per las parets, ab posats encongits y
+vergonyosos. Ab tot y la curiositat que tenían de veure ben bé al
+difunt, no gosavan a alçar el cap, y ab la vista baixa, de reull,
+resseguían tota la cambra, miravan els ciris dels canalobres, y de
+mica en mica escorcollavan el cadavre.
+
+Y el pobre sacerdot, desde 'l seu llit d'agonía, sentía tot anguniat
+còm aquellas miradas tafaneras se passejavan amunt y avall del seu
+cos, ab la curiositat sinistre que fan venir las cosas de la tomba.
+Més que mirar, més qu'esbrinar, semblava que flayressin ab estrany
+plaher la farum mortuoria que voleyava per allí dintre, al voltant
+del llit. Però a l'últim, com si la flayre 'ls marejés, varen
+esdevenir tot sòpits, tot somiosos, igual que si a la fi
+s'encaboriessin y anessin pahint per dins l'espectacle tèrbol de la
+mort. Xichs y grans varen quedar com enzas ensopits.
+
+Ab tot y haverhi dins de la cambra aplegada tanta gent, surava arreu
+una lley de quietut desconeguda, com si aquells homes tinguessin el
+do misteriós de viure en complert silenci, sense piular, ni respirar,
+ni fer remor de cap mena.
+
+L'un s'estava, com ullprès, mirantse 'ls ciris encesos de fit a fit;
+l'altre, com si tingués encantarias, restava ab la boca badada y ab
+els ulls oberts, oberts. Mes, com aquella quietut s'anava allargant
+tant, alguns varen començar a neguitejarse... Semblava que no
+estessin bé, que patissin, que 'ls pessiguessin, que 'ls entrés una
+mena de desfici... L'un se burxava l'orella... l'altre 's gratava 'l
+cap... Aixís, ab aquesta angunia, anava passant el temps, y el
+silenci s'eternisava... Fins a ne l'agonitzant, desde 'l seu llit de
+dolor, cada instant se li tornava un sigle, cada hora una
+eternitat...
+
+--Ara m'agafarán... --pensava a cada punt-- m'envolicarán ab els
+  llençols... y 'm durán cap a la fossa...
+
+Mes en això va comparèixer el jayo en mitj de tothom, ab una caldereta
+d'aygua beneyta a l'una má, y a l'altra 'l salpasser.
+
+Ab tot y ranquejar com ranquejava, tenía allavoras aquells ayres
+d'ordenat, dels seus bons temps, que tot el transfiguravan, com si
+fos un sacerdot. Ab tota pausa, ab tota unció, possehit fins a
+l'ánima del ritual funerari que seguía, se va acostar al peu del
+llit, a punt de dir las absoltas. Pera ajudarli la pregaria, la
+Mariagna va córrer a agenollarse al seu costat, ab las mans plegadas
+sobre 'l pit. Semblavan un oficiant y un escolá de debò qu'en sa vida
+no haguessin fet altra cosa que celebrar exequias pera 'ls difunts.
+
+--Dónali, Senyor, la pau eterna, --va començar dihent el jayo, mentres
+  arruixava d'aygua beneyta 'l catafalch.
+
+Y la vella responía ab gran fervor:
+
+--Y que la llum perpetua l'il·lumini.
+
+--Que reposi en pau.
+
+--Amen.
+
+Els bosquerols a cada moment esdevenían més moixos, més capficats, com
+si de mica en mica 's compungissin a la vista de la mort y de las
+devocions fervorosas dels dos jayos. Aquellas flamas que
+llengotejavan dalt dels ciris, aquell to planyívol de l'oració dels
+vells, aquell aspecte del capellá, ab els llavis blanchs, ab els ulls
+fondos, ab la pell cendrosa y groga... tot apareixía prou fúnebre y
+prou punyent pera acondolir las ánimas pecadoras y durlas a
+contrició. Era la visió aterradora del tránzit d'un món a l'altre, ab
+el seu seguici d'eterna gloria pels qui moren en el Senyor, ab
+acompanyament d'eternas penas y eternas flamas pels qui moren en el
+pecat...
+
+Entremitj de la quietut sepulcral que regnava dins la cambra, se va
+sentir un bleix fondo, com d'algun bosquerol que sospirés tristament,
+a punt de rompre a plorar...
+
+--...¡Ay... Deu meu! ¡Ay... Senyor!
+
+Aquells ays, aquells sospirs, varen arribar fins al capellá
+agonitzant, com una canturia deliciosa. Eternament refiat de la
+redempció dels feligresos, va creure arribada l'hora del penediment.
+
+--¡Ay, si pogués parlar! ¡Ah, si pogués darme a entendre! --pensava,
+   bategant d'esperança, el sacerdot.-- ¡Ah, si pogués aprofitar
+   aquet instant, còm s'obraría 'l miracle!
+
+Y, abrusat tot de sobte, com en una derrera estremitut, d'amor a Deu y
+amor al pròxim, li varen venir unas ganas infinitas d'alçar la seva
+má sacerdotal y benehirlos a tots, dihent: --¡Germans meus, fills
+meus, jo us beneheixo en nom del Pare, del Fill, de l'Esperit Sant!
+
+Els bosquerols restavan somiosos al voltant del llit mortuori,
+contemplant encantats las ceremonias fúnebres que 'ls jayos anavan
+fent de tant en tant. Semblava que no poguessin moures d'aquell
+lloch, qu'una força ignorada 'ls hi tingués encadenats. Hi havía
+moments que feyan posat d'anarse a enternir, de somicar, de llençar
+llágrimas. Fins semblava que, a l'instant mes impensat, alguns havían
+d'agenollarse y fer companyía als jayos y resar junts la lletanía...
+
+Però veusaquí qu'en aquell mateix moment se va sentir una fressa
+alegroya, per la porta de la cambra, com de gent poch recatada
+qu'anés a entrar movent bullicia.
+
+Tots els bosquerols varen girar el cap, encuriosits de sobte y mitj
+fregantse 'ls ulls, a tall d'homes que 's desvetllan del somni fondo
+que
+'ls tenía aclaparats. Qui primer va treure 'l cap entre la gent
+ arribada, va ser la moça de l'ermita de Puiggraciós; després, sa
+ mare, l'ermitana; acabat, la Rodassocas. Tots els ulls dels
+ bosquerols se varen clavar en la meuca desseguida... y va sonar dins
+ la cambra una remor de xiu-xius. La Rodassocas va mirar al difunt
+ fent una ganyota fastigosa; després va resseguir ab la vista als
+ bosquerols, entre mofeta y lasciva... després, va girar cúa y va
+ surtir...
+
+Allavoras hi va haver un instant de dubte entre la gent... ¿Què
+farem?
+¿Què direm?... Però, com qu'en Carbassot se va determinar a eixir del
+ rengle, l'Aleix de las Tòfonas el va seguir, y, derrera l'Aleix,
+ l'avi Pugna y el Cosme de la Rovira y el Bepus de l'Uyá, y, a la fi,
+ tots, tots varen córrer derrera la farum de carn que feya la bagaça,
+ com afanyosos de perpetuar, pels sots ombrívols, la passa de luxuria
+ y de dolor.
+
+Fi.
+
+
+
+*** END OF THE PROJECT GUTENBERG EBOOK 75701 ***
diff --git a/75701-h/75701-h.htm b/75701-h/75701-h.htm
new file mode 100644
index 0000000..ba8106b
--- /dev/null
+++ b/75701-h/75701-h.htm
@@ -0,0 +1,4098 @@
+<!DOCTYPE html>
+<html lang="ca">
+<head>
+  <meta charset="utf-8" >
+  <meta name="generator" content="pandoc" >
+  <meta name="viewport" content="width=device-width, initial-scale=1.0, user-scalable=yes" >
+  <meta name="author" content="Raimon Casellas" >
+  <link rel="icon" href="images/cover.jpg" type="image/x-cover">
+  <meta name="dcterms.date" content="1901-01-01" >
+  <title>Els sots feréstechs | Project Gutenberg</title>
+  <style>
+ html {
+line-height : 1.5;
+font-family : Georgia, serif;
+font-size : 20px;
+color : #1a1a1a;
+background-color : #fdfdfd;
+}
+body {
+margin : 0 auto;
+max-width : 36em;
+padding-left : 50px;
+padding-right : 50px;
+padding-top : 50px;
+padding-bottom : 50px;
+}
+@media print {
+body {
+background-color : transparent;
+color : black;
+font-size : 12pt;
+}
+p, h2, h3 {
+orphans : 3;
+widows : 3;
+}
+h2, h3, h4 {
+page-break-after : avoid;
+}
+}
+p {
+margin : 1em 0;
+}
+a {
+color : #1a1a1a;
+}
+a:visited {
+color : #1a1a1a;
+}
+img {
+max-width : 70%;
+border: 1px solid #555;
+}
+h1, h2, h3, h4, h5, h6 {
+margin-top : 1.4em;
+text-align : center;
+}
+h5, h6 {
+font-size : 1em;
+font-style : italic;
+}
+h6 {
+font-weight : normal;
+}
+ol, ul {
+padding-left : 1.7em;
+margin-top : 1em;
+}
+li > ol, li > ul {
+margin-top : 0;
+}
+blockquote {
+margin : 1em 0 1em 1.7em;
+padding-left : 1em;
+border-left : 2px solid #e6e6e6;
+font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;
+font-size: 90%;
+}
+code {
+font-family : Menlo, Monaco, 'Lucida Console', Consolas, monospace;
+font-size : 85%;
+margin : 0;
+}
+pre {
+margin : 1em 0;
+overflow : auto;
+}
+pre code {
+padding : 0;
+overflow : visible;
+}
+.sourceCode {
+background-color : transparent;
+overflow : visible;
+}
+hr {
+background-color : #1a1a1a;
+border : none;
+height : 1px;
+margin : 1em 0;
+}
+table {
+margin : 1em 0;
+border-collapse : collapse;
+width : 100%;
+display : block;
+}
+table caption {
+margin-bottom : 0.75em;
+}
+tbody {
+margin-top : 0.5em;
+border-top : 1px solid #1a1a1a;
+border-bottom : 1px solid #1a1a1a;
+}
+th {
+border-top : 1px solid #1a1a1a;
+padding : 0.25em 0.5em 0.25em 0.5em;
+}
+td {
+padding : 0.125em 0.5em 0.25em 0.5em;
+}
+header {
+margin-bottom : 4em;
+text-align : center;
+}
+#TOC li {
+list-style : none;
+}
+code {
+white-space : pre-wrap;
+}
+span.smallcaps {
+font-variant : small-caps;
+}
+span.underline {
+text-decoration : underline;
+}
+div.column {
+display : inline-block;
+vertical-align : top;
+width : 50%;
+}
+div.hanging-indent {
+margin-left : 1.5em;
+text-indent : -1.5em;
+}
+ul.task-list {
+list-style : none;
+}
+
+  </style>
+</head>
+<body>
+<div style='text-align:center'>*** START OF THE PROJECT GUTENBERG EBOOK 75701 ***</div>
+<header id="title-block-header">
+<img src="images/cover.jpg" alt="portada" >
+<h1 class="title">Els sots feréstechs</h1>
+<p class="author">Raimon Casellas</p>
+<p class="date">1901</p>
+</header>
+<p><code>Aquest text ha estat digitalitzat i processat per 
+l’Institut d’Estudis Catalans, com a part del projecte 
+Corpus Textual Informatitzat de la Llengua Catalana.</code></p>
+<h2 id="i-laleix-de-las-tòfonas">I <br>L’Aleix de las Tòfonas</h2>
+<p>¿Ahont reira de bet deuhen haver anat a raure els óssos corcats
+d’aquell jayo del dimoni?</p>
+<p>Era tan xaruch, xaruch, que, mentres els uns deyan que tenía més de
+noranta anys, d’altres juravan qu’havía passat dels cent, y no mancava
+qui fes posta sobre que ’n duya a l’esquena més de cent quinze o de cent
+vint.</p>
+<p>Entre ’ls pastors d’aquellas aspras clotadas de Montmany, corría la
+brama fantasiosa de que ja havía sigut enterrat una vegada, però que com
+qu’era bruixot y tenía part ab el dimoni, y ademés era tan rich, tan
+rich, havía fet mans y mánigas pera descolgarse de terra, fins a tornar
+a eixir del fossar.</p>
+<p>Quan, de cent en quaranta, compareixía una festa a la missa matinal
+qu’un capellá foraster deya a l’ermita de Puiggraciós, tothom se ’l
+mirava de cúa d’ull, ab una mena de rencunia estranya, que tenía quelcom
+d’enveja y potser fins quelcom d’admiració.</p>
+<p>–¡Vès quí’n daria dos quartos d’aquet vellot!… –deya un bover, ab
+estranyesa.</p>
+<p>–¡Y tantas doblas com té enterradas! –responía un llenyatayre, ab
+ayres d’home enterat.</p>
+<p>–¡Llamp que ’l toch! –exclamavan els demés, plens de cobdicia.–
+¡Aixís se li tornessin escorpins!</p>
+<p>Però lo cert es qu’al jayo semblava que no li feyan fret ni calor
+totas aquellas malevolenças y miradas de reull.</p>
+<p>Encorvat pels anys y ab el cap cot, igual que si cerqués agullas per
+terra, passava tot taujá y com qui fa l’orni, a tall d’home refiat que
+se sent guardadas las espatllas per dos gossarros que l’acompanyavan
+sempre, boy flayrant arreu y reganyant els ullals.</p>
+<p>Fos per por dels gossos, fos per por del jayo, la maynada fugía
+esferehida cada cop que ’ls veya comparèixer; y no més calía cridar
+"¡Mireu que ve l’Aleix!” pera que las criaturas corressin a arropirse
+sota las faldillas de las mares. Tan solament s’hi atansavan els més
+ganassaças, y encara pera fer el valent o pera pidolarli qualque
+cosa.</p>
+<p>–Aleix… ¿me voleu dar un quarto? –feya algun bordegaç.</p>
+<p>–Nú, nú, –responía ’l jayo, ab un parlar tot emborbossat, tot
+fosch.</p>
+<p>–Y ¿per què no?</p>
+<p>–Parque nu ’n tench pos de cortus jú…</p>
+<p>–¡Oy que sí, que ’n teniu!</p>
+<p>–Nú, nú.</p>
+<p>–Bé feu forrolla ab las tòfonas…</p>
+<p>–Túfunas… Nu ’n cercu pos.</p>
+<p>Y com pera escórrer el bulto a las preguntas y a la requesta dels
+pidolayres, el vell girava cua desseguit, deixant tot pensatius, tot
+rumiosos, a n’aquells vehins de las quasi desertas fondaladas de
+Montmany, que, densá qu’estavan sense rector a la parroquia, tot lo més
+se veyan algun diumenge, reunits per la campana de Puiggraciós.
+Mentrestant, l’Aleix, ab una lleugeresa que semblava mentida pera ’ls
+seus anys, devallava cap al sot de l’Uyá, traspassava la pineda de la
+Rovira, seguía ’l relleu de la cinglera de Bertí, s’endinzava en la
+boscuria de l’ubaga, fins qu’al arribar al collet de l’Ensulcida, com
+una serp que ’s fica al cau, s’esmunyía dintre del casalot mitj enrunat
+de Romaní.</p>
+<p>Aquellas quatre parets esquerdadas sota una teulada plena de forats,
+com un cel brodat d’estrellas, eran la seva estada, el seu amagatall.
+D’allí surtía cada jorn a punta d’alba, encaminantse cap a soley, pera
+empendre la cacera misteriosa de las tòfonas.</p>
+<p>–Las condemnadotas prou s’entafuran… prò jú las amarro pú, –mormolava
+’l vell tot cargolantse y rihent per sota ’l nas.</p>
+<p>Y, com hi ha nell, que podía ben bé riure, perquè, ab els anys y
+panys que resseguía ’ls recons y reconets de las feréstegas clotadas,
+pla sabía ahont jeyan ¡las remalehidas! ben acotxadotas sota terra…
+¡Rellamp que las toch! Pera escapar de ser vistas, trían els indrets més
+amagats, els ermots més solitaris, els claps de terra més tristos… y com
+que són tan malas pècoras y tan dròpulas, volen recons un xich humits,
+però ¡això sí! ben orejats per l’ayre y ben escalfats pel sol de
+mitjdía… Per això s’aixoplugan sota ’ls arbres de brancatge esbalandrat
+¡las grans barjaulas!, pera estarse a la ressombra, mitj assoleyadas,
+mitj a la fresca…</p>
+<p>De cent passas lluny ja coneixía ’l jayo els llochs preferits per la
+perfumada trumfa; y quan passava per la vora d’un pollancre, d’una
+alzina o d’un noguer, pegava llambregada al voltant de la soca, y tot
+seguit sabía si hi havía allí res pera pelar. Els gossos anavan
+endevant, ara ensumant, ara glapint, com conillers que persegueixen un
+rastre. Ell venía derrera, trico, trico, ab un serró a l’esquena y un
+caveguet a la má. Aixís passavan devegadas horas y horas… però tan bon
+punt lladrava un gos boy rascant prop d’una verdiça o d’un matoll de
+roldó, saltava ’l vell com una llagasta cap al seti de la fressa, y ab
+un cop d’ull ne tenía prou pera regonèixer el paratge.</p>
+<p>Si veya que la terra s’alçava com inflada, ab el mánech del cávech
+picava sobre l’inflor, y, per mica que ’l terreny fes soroll de vuyt, el
+jayo, ab una ganyota de satisfacció, semblava que digués: "¡Per tot te
+deixo!” Pera que ’l tret fos segur, no més mancava que vegés surar,
+sobre l’indret, els vols de mosquits morats que rondan enllepolits per
+la flayre de la trumfa… Allavoras s’ajupía, y vinga cavar ab cuydado,
+vinga aixecar la crosta de terra ab suavitat… fins qu’apareixía ’l
+sospirat tresor. Una per una anava cullint las tòfonas, una per una las
+netejava ab afalech, una per una las amorosía ab el palmell de la má… y,
+després de contemplárselas un rato, tan negretas, tan polidas, tan
+bonicoyas, las desava amatent dins del serró.</p>
+<p>Alashoras se disposava a tornar al cau… però abans cridava als gossos
+y s’assegurava bé de si ’s veya ningú per allí ’ls voltants… Escoltava
+una estona ab el cap arran de terra, pegava mirada ensá y enllá, ab las
+mans fent ventalla sobre ’ls ulls… y, si no hi havía entrebanch, se las
+emprenía, trico, trico, cap a l’amagatall de Romaní. Calía vigilar,
+calía fer l’ull viu. ¡Eran tan berros aquells llenyatayres de
+l’Ensulcida! ¿Y els pastorots de l’ubaga? ¡El dimoni que ’ls va fer!</p>
+<p>Per això, quan arribava al casalot enrunat, no ’s podía estar de fer
+una llengota a tots aquells brètols remalehits que li envejavan els
+quartos. Per això no ’s descuydava may d’allargar el braç envers las
+casas vehinas de las fondaladas, mormolant aquestas paraulas de bruixa,
+mentres remenava ’l puny clos:</p>
+<p>–¡La figo vus fay a tuts!</p>
+<p>Se pot ben dir que l’Aleix era la tentació eterna de tot Montmany. La
+figura cargolada del jayo omplía de día y nit el pensament de la gent
+trista y miserable qu’habitava las casas escampadas per aquells sots.
+Sobre tot al vespre, quan, al voltant de la llar mitj apagada, engolían
+homes y donas las mossadas d’un pa negre y florit, o s’empassavan els
+tragos amidats d’un vinot agre, no podían arrebassarse del pensament el
+recort de l’avi de Romaní, que tantas doblas guardava sota terra.
+Tèrbols propòsits de robo y de mort els passavan, com fantasmas
+sagnants, per l’espessa imaginació. Ensopits, pensatius, muts, anavan
+donant voltas a n’aquella idea sinistre que ’ls capficava continuament,
+per més que quasi may en resessin ni paraula. Però, a lo millor de la
+caboria, saltava un pastor dihent: "Avuy so vist a l’Aleix”; y tots
+alçavan el cap esferehits, com si, deixondintse del somni afrós que ’ls
+perseguía, haguessin de sobte sentit un ressò dels propis
+pensaments.</p>
+<p>–Y… ¿ahont l’has vist? –preguntava l’amo, fingint un to
+d’indiferencia.</p>
+<p>–Lo so vist sota las feixas de câl Sunyer.</p>
+<p>–Devía anar a vila… –insinuava la mestressa.</p>
+<p>–Potser a ciutat… –deya algú altre.</p>
+<p>Y altre cop tornavan a quedar tots callats y somniosos, pensant fins
+ahont hauría arribat, fent cálculs sobre quín día tornaría, imaginant
+quánts quartos deuría dur d’aquellas tòfonas que tant s’adineravan a
+ciutat… De tants anys d’espiarlo nit y día, se pot dir que li tenían els
+passos tots comptats. Grans y xichs sabían qu’un cop cada mesada eixía
+ab el bulto de las tòfonas; qu’a la tornada s’aturava al Figueró a
+provehirse de vianda y beure, y que sempre venía carregat de carn de
+moltó y ab pa de fleca al corn de la manta.</p>
+<p>Prou hi havía hagut, més d’un cop y més de cent, qui havía intentat
+sorpèndrel pel camí y ferli donar els diners, o enjegarli una escopetada
+de trascantó, o estimbarlo al passar per dalt del cingle… però las malas
+intencions no havían anat avant, perquè, fins els més desanimats, aixís
+qu’arribava l’hora de fer el fet, sentían una mena de por estranya
+devant d’aquell home misteriós que, segons deya la brama, ja havía sigut
+enterrat un cop y tenía part ab el dimoni. Y la mateixa temença que ’l
+jayo, inspirava a la gent el casalot de Romaní. Ningú gosava atansarshi
+gayre; y, si bé ’s deya qu’era per respecte als gossos, lo cert es que
+tothom pensava ab certa basarda: "¡Quí sap què hi deu haver derrera la
+negror tremolosa d’aquellas tapias mitj enfonzadas!” Tot lo més que
+feyan els pastors, al trobarse a tret de pedra de las runas, era
+enjegarhi un roch ab el mandró, a fi de fer lladrar als gossos, mentres
+ells s’escorrían rostos avall, tot persignantse y mormolant:
+"¡Jesús!”</p>
+<p>Però, en això, va venir un día en que va a començar a córrer la veu
+de que a l’Aleix no se ’l trobava en part del món. ¡Quí sap de quántas
+setmanas ensá que no l’havía vist ánima viventa, ni dels pastors que
+guardavan ovellas al bosch de Brera ni dels pilers que feyan carbó a
+soley! Sense saber còm ni per què, el jayo havía desaparegut tot d’un
+plegat, com si ’l dimoni se l’hagués endut. Quan, saltant de casa en
+casa, va començar la nova a esbargirse per las clotadas, una ansia
+estranya feya batre ’l cor de tots els vehins. Dintre de cada casa no ’s
+parlava d’altra cosa.</p>
+<p>–¿Què deu haver passat?</p>
+<p>–Potser s’ha mort…</p>
+<p>–Potser ha fugit…</p>
+<p>–Hauríam d’arribarhi.</p>
+<p>–¡Pla s’hi ha d’anar!</p>
+<p>Y mentres, sense saberho ’ls uns dels altres, tots els escampats
+vehins emprenían la ruta del casalot enrunat, els homes, plens de
+recança, pensavan ab las ocasions que s’havían deixat perdre de fer els
+comptes al vellot. L’un recordava ’l día que ’l va trobar sobre la
+cinglera de Bertí… y no va gosar a ventarli empenta. L’altre ’s penedía
+de no haverli deixat anar la perdigonada de balins aquell capvespre que
+’l va veure pel torrent de la Rovira. "¡Que ’n vaig ser de bestia!”,
+rumiavan entre sí. Y era tan forta la deria que ’ls trasbalsava ’l
+pensament, qu’havían de fer esforços pera dissimulársela ells ab ells
+quan se trobavan ab altras collas que caminavan guiadas pel mateix
+fi.</p>
+<p>–¿Ahont aneu? –preguntavan uns.</p>
+<p>–Nosaltres a Romaní… ¿Y vosaltres?</p>
+<p>–Nosaltres també.</p>
+<p>–Hem pensat… "potser aquell home está malalt… y si podem ferli alguna
+cosa…”</p>
+<p>–Lo mateix hem dit nosaltres… "si’l podem assistir ab res…”</p>
+<p>Els primers que, després de pendre mil precaucions, van arribar a
+Romaní, van trobar la casa vuyda. Ni jayo, ni gossos, ni mobles, ni res
+en lloch. Per terra, escombrots y runa; per las parets, terenyinas; per
+las oberturas, brancas d’heura tapant esquerdas y forats. Ja ’ls queya a
+tots l’ánima als peus, quan, vora del llindar, se van adonar de que la
+terra estava somoguda… Tots varen córrer cap allí, atiats per la
+cobdicia. Varen descalçar la terra, varen trobar un vuyt, y dintre ’l
+vuyt una gerra. Els uns se miravan ab els altres ab desconfiança, de cua
+d’ull, perquè tots volían apoderarse del tresor… però una mà més llesta
+que las altras va alçar el tap de la gerra, y tothom va veure qu’á
+dintre no hi havía ni sombra ni senyal de res. Hi va haver homes que van
+alçar el puny enlayre, com amenaçant vagament el recort malehit del jayo
+que de semblant manera ’s befava d’ells.</p>
+<p>–¡Sota terra siga! –deyan uns.</p>
+<p>–¡Aixís se l’enduguin els dimonis! –mormolavan els demés.</p>
+<p>Y quan, moixos y escorreguts, baixavan altre cop cap a las clotadas,
+mastegant conjurs y malediccions, semblava sentirse de dalt dels cingles
+una veu tota mofeta que deya:</p>
+<p>–¡La figo vus fay a tuts!…</p>
+<p>D’això ja havían passat setmanas, ja havían passat mesos… quan
+veusaquí que, un día, a un pastor de cân Sunyer li va semblar veure a
+l’Aleix entre las alzinellas més altas del bosch de Brera. "¡Ay vatúa
+l’home consagrat! –va exclamar entre sí ’l pastor.– ¿No es aquell, el
+jayo? Sí que l’es, ¡mal llampus! ¡Sí que l’es!” Y, quan va ser vespre,
+ho va contar a la gent de casa, aplegada a la vora de la llar, cadascú
+ab son plat de trumfas aixafadas.</p>
+<p>–No ho creuríau pas… Avuy, entre els matolls més alts de Brera, m’ha
+semblat veure a l’Aleix…</p>
+<p>–¿Vols dir? –li va respondre ab ayres d’incredulitat l’avi
+Sunyer.</p>
+<p>–¡Y ca! –va afegir el pubill.</p>
+<p>–¡No pot pas esser! –varen recalcar els demés.</p>
+<p>Y tant varen dir, tant varen dir, qu’al últim va pensar el pastor:
+"Potser sí, qu’ho has somiat…”</p>
+<p>Però lo bo va ser que, un altre día, a ne ’l porquerol del Malarich
+també li va semblar llucar al jayo pels encontorns del serrat de
+Puiggraciós. Y l’endemá ja no varen ser ni dos ni tres, sinó
+qui-sap-los, els que ’l varen veure en llochs diferents.</p>
+<p>–Jo avuy el som vist sota las feixas del Lladonell, –deya en Pau
+Bojet a uns pastors que s’havían aplegat sobre ’l coll de cân
+Ripeta.</p>
+<p>–Donchs jo també ’l som vist avuy a las rourellas de la Rovira… –va
+respondre un rabadá.</p>
+<p>–Y jo als voltants del Bosch Negre, –va fer el pastor de cân
+Prat.</p>
+<p>–Y ¿quína hora era, quan l’has vist?</p>
+<p>–¿Jo?… Uns tres quarts de vuyt, serían…</p>
+<p>–Jo també. Vuyt horas no eran encara…</p>
+<p>–Donchs… a la mateixa hora me ’l so trobat jo.</p>
+<p>Y com que tothom l’havía vist a un mateix temps en paratges tan
+distants, aquells guardadors d’ovellas y moltons varen quedar tot
+capficats, tot rumiosos, pensant ab aquell home del diastre que tenía ’l
+do maravellós d’aparèixers desde l’un cap a l’altre cap del terme, a la
+mateixa hora justa y cabal. Y aquella caboria dels pastors se va
+encomanar altra volta a tot Montmany. Desde aquell punt, la figura
+recargolada del jayo de Romaní va tornar a ser, de nit y día, la deria,
+el fantasma dels bosquerols.</p>
+<p>–¡Dimoni d’home! ¡Dimoni d’home! –se deyan de baix en baix.– Sembla
+qu’hi ballin las bruixas, en tot això.</p>
+<p>N’hi havía que pensavan qu’allò podía ser un miracle; n’hi havía que
+creyan qu’allò era cosa de mal art.</p>
+<p>–¡Vès còm pot ser, això de viure més que tothom y d’aparèixer a
+l’hora a tants indrets, y de fondres un home igual que mort, y d’eixir a
+lo millor, trescant per valls y serras com una guineu! ¡Vès còm ira de
+bet pot ser això, sense tenir un pacte ab el mal esperit!</p>
+<p>Y els uns feyan la creu ab els dits polsos, com pera allunyar la mala
+cosa, tot barbotegant:</p>
+<p>–¡Deu mos lliuri, Deu mos guardi!</p>
+<p>Y d’altres se persignavan tremolosos, exclamant:</p>
+<p>–¡Jesús, María y Joseph!</p>
+<p>Però, entremitj de totas aquellas cosas tan estranyas, tan
+misteriosas, lo que potser els capficava més de tot era saber ahont
+tancava l’Aleix de part de vespre. Perquè, lo qu’es al casalot de
+Romaní, pla sabía tothom que no hi havía ficat may més el nas desde ’l
+día que va semblar que s’hagués fos com una llenca de boyra.</p>
+<p>De las parets enrunadas del catau se n’havían fet amos y senyors, ja
+feya días, els pastors y llenyatayres d’allí ’ls volts. Uns cops pera
+desarhi las eynas y els morralets, altres cops pera ficarhi las ovellas
+a dâlshi sal, allò gayrebé era sempre un seguit d’entrar y surtir.</p>
+<p>Donchs, si no era allí dintre ahont passava la nit… ¿ahont llamps de
+Deu dormía, el gran Jan-fume? Al ras no podía ser, ab las glaçadas y las
+mullenas que feyan. A l’hostalet de Puiggraciós tampoch, perquè ja
+s’havía anat a preguntarho als ermitans, y els ermitans havían dit que
+no. Com més anava, el misteri de la vida d’aquell home, més fondo
+esdevenía y tenebrós.</p>
+<p>Allavoras va ser quan alguns vehins varen dir: "¡Calla! ¿Y si pera
+anar a passar las nits s’hagués aparroquianat a l’esglesia, el vell
+xaruch?” Com feya tant temps que restava abandonada de tothom, no més
+servía de niu als aucellots qu’anavan a ajocarshi, entrant per
+l’obertura dels finestrals. ¡Quína ’n fora! ¡Quína ’n fora!</p>
+<p>Però varen baixar a rondar l’esglesia, varen trucar diferents cops,
+varen mirar per la reixeta de la porta… y res. Se veya com els aucellots
+volavan d’una banda a l’altra de cornisa, com se posavan sobre l’ara
+dels altars, com entravan y sortían per las finestras… però, de l’Aleix
+de las Tòfonas, ni una ungla de dit.</p>
+<p>Ben al revés de deixarse veure, ja feya días que més aviat se ’l
+trobava a mancar per tot arreu. "¿Ahont jeurá, ahont deurá ser, ahont
+haurá anat a raure?” pensava tothom. Y molts ja tenían coll avall que
+s’havía tornat a fondre per una temporada… quan, veusaquí qu’un diumenge
+compareix per la banda del Serrat, encaminantse cap a Puiggraciós.</p>
+<p>Els homes que jugavan a la brisca a l’era de l’hostalet, varen plegar
+el carter, l’un derrera l’altre, pensant qu’havía arribat l’hora de fer
+els comptes a l’Aleix. "O ara o may, –rumiavan.– O ara o may.” "Ab
+aquestas anadas y vingudas, el millor día fuig ab las doblas y no li
+veyem may més la pell.” "Primer, que la quitxalla li pidoli ’ls quartos…
+y després, aixís que giri l’esquena –pensava cadascú pel seu cantó– s’ha
+de provar si un se li pot tirar a sobre, mentre s’allunya als gossos a
+cops de garrot.”</p>
+<p>L’Aleix, entretant, s’atansava a las taulas mitj somrient per sota ’l
+nas, com si olorés las malas intencions dels bosquerols. Y tant com més
+s’atansava, més s’adonavan els jugadors de que ’l jayo anava sense
+gossos, y tot miserable, tot espellifat, tot brut… Els xicots ja ’s
+disposavan a demanarli diner, com de costum… mes allavoras el jayo, com
+si ’ls volgués guanyar la ventatja ab el pensament, va allargar la má a
+tall de captayre y, ab una veu compassiva qu’enternía, va posarse a
+exclamar fent cantarella:</p>
+<p>–La buna gent… la buna gent… ¿Nu vulríau fermi una graci de caritat
+per mur de Deu?</p>
+<p>Grans y xichs varen quedar desarmats al sentir això. ¿L’Aleix, pobre?
+¿L’Aleix, sense gossos? ¿L’Aleix, sense troç de jupa ni camisa?
+¿L’Aleix, demanantlos caritat? Ab un tancar y obrir d’ulls, tota la
+cobdicia que sentían se ’ls havía tornat rabia, rabia de veures altre
+cop desenganyats.</p>
+<p>–¡Ves a l’infern a captar tions encesos! –va cridar un llenyatayre,
+enfurismat fins al capdemunt.</p>
+<p>Y el jayo, boy rihent per sota ’l nas, trico, trico… trico, trico… va
+tocar el dos desseguit, pensant qu’ab aquella treta sornaguera s’havía
+ventat las moscas de demunt per sempre més.</p>
+<p>–Ara ningú m’inquietará… Ara podré dormir tranquil… –anava dihent
+l’Aleix de baix en baix.</p>
+<p>Y en sent un troç lluny, derrera uns pins, no ’s va poder estar de
+girarse de cara a l’hostalet, y, entre una rialleta endimoniada, va
+remenar unas quantas voltas el puny clos, tot mormolant ab gaubança:</p>
+<p>–¡La figo vus fay a tuts!…</p>
+<h2 id="ii-lesglesia-tancada">II <br>L’esglesia tancada</h2>
+<p>Ja feya un grapat de mesos qu’a Montmany estavan sense rector.</p>
+<p>El derrer que hi havía hagut no va tenir més remey que desamparar la
+parroquia ’l día que, veyentse malalt, revellit y séns recursos, va
+trobarse ademés abandonat per la gent coquina que ’l servía, un marit y
+muller d’edat, que li feyan a l’hora de sagristans y masovers. Eran un
+parell de rondinayres qu’en tot trobavan taps.</p>
+<p>La dona, d’un cap de día a l’altre, no callava may dihent que més
+s’estimava morir d’un cop qu’estarse en aquella rectoriota mitj
+enrunada, ab uns trespols ronyosos que ’ls queyan a troços pel demunt.
+Jurava, a cada dos per tres, que ja n’estava cansada y cuyta, de netejar
+tot el sant día aquella esglesia rònega y fosca, tan plena d’esquerdas
+que l’humitat se ficava per tot arreu, y tan romátiga que ’ls vestits de
+las imatges se desfeyan consumits y els sants se florían dintre ’ls
+ninxos dels altars. L’home també botzinava, exclamantse de que ja era
+massa vell pera fer lo que feya… "Ara rega l’hort y cava la feixa; ara
+ajuda missa y toca las campanas; ara fes horas de camí a la nit
+acompanyant Nostramo per fondaladas y costas; ara ves a cercar els
+difunts y ajuda a fer el sot pera enterrarlos…”</p>
+<p>–¡Ell l’afanyem massa com més prou, el plat de trumfos que ’ns fiquem
+a la boca! –se deyan a tota hora marit y muller, tot mormolant pels
+recons, y devegadas bon xich alt pera que ’l pobre capellá n’hagués
+esment.</p>
+<p>Però lo pitjor va ser qu’un día, tot certs y mal mandats, van
+presentarse al rector, fentli a saber que ’l deixavan… "Res… que ’ls
+havían parlat de ser ermitans a Puiggraciós, perquè ’ls qu’ho eran se
+n’anavan a viure a vila… y era ben bé del cas aprofitar l’ocasió,
+perqué… fins Deu els podía castigar, de deixarsho perdre… Allá, a la
+festa, se fan alguns dinerons ab la gent que va a beure a l’hostalet… Y
+una cosa aixís no surt pas cada día, per un fluix…”</p>
+<p>Al pobre rector va semblarli qu’ab aquella trista nova li hagués
+caygut demunt del cap tot el roquisser del cingle. Fins aquell instant
+havía fet forças de flaquesa, arrossegant la feixuga cárrega del
+ministeri pels sots ombrívols, plens de tristor; però, després del
+comiat que li prenía la gent de casa, va sentirse aclofat, atuhit, sense
+esma, com si l’aixafessin d’un plegat totas las penas passadas. Setanta
+anys eran massa anys pera pujar y baixar montanyas, pera trepitjar
+fanchs y neus, pera dir en un mateix día missa matinal a Puiggraciós y
+missa major a la parroquia, pera anar a viaticar o a ajudar a bé morir a
+l’escampall de vehins entafurats per las selvatges clotadas.</p>
+<p>Més mort que viu, varen portarlo al Figueró, ahont tenía uns parents,
+y desde allavors ensá la rectoría va quedar deserta, abandonada, com un
+munt de runas voltadas de soletat.</p>
+<p>L’esglesia parroquial també havía de tancarse; mes, abans de posarshi
+’l forrellat, se varen aplegar al peu de la porta ’ls vehins de més
+aprop, pera veure quí havía de guardar las claus. La veritat sigui dita,
+no hi havía pas ningú que tingués gran cobdicia de guardarlas. Las cosas
+del temple y de l’altar els feyan certa temença, als bosquerols… y això
+de poder entrar y surtir de l’esglesia, y d’encarregarse de tot lo de
+dins, els donava una mena de basarda. Desde ’ls més grans als més xichs
+sentían com una por sagrada de las vestiduras sacerdotals, dels
+ornaments de dir missa, de la patena y el cálzer. Sabían que tot allò
+venía a ser la vaixella y el ropatge del mateix Deu Poderós que goreix o
+mata als homes, que fa llampegar o fa surtir el sol; y solament
+d’atansarse a n’aquellas cosas del servey diví, hi havía home que
+tremolava y s’esferehía. Per això, encara qu’haguessin patit la més
+negra miseria y encara que s’haguessin mort de fam, molts no haurían
+gosat a posar la má demunt dels vasos sagrats, per por de que un llamp
+del cel no ’ls vingués a soterrar entremitj del sacrilegi…</p>
+<p>Ademés hi havía una altra cosa… y es que no era pas cap secret pera
+ningú la poca valua que tenían aquellas pobras joyas de temple
+montanyench. Sa com lla, tothom sabía que ’l plat de las canadellas era
+de plom, que ’l cálzer era d’aram y que las casullas eran tot un surgit
+de cap a peus. Per això, quan va arribar l’hora de tancarse, potser per
+sempre més, las ferradas portas de l’esglesia, y algú va preguntar:
+"¿Quí es que sen duu las claus?”, tothom va arronsar las espatllas… y al
+capdevall se las varen quedar a l’Uyá, per ser la casa més aprop de la
+parroquia.</p>
+<p>Desde alashoras va semblar qu’aquells sots amarats d’ombra y de
+tristesa acabessin d’enfonzarse en la tenebra dels llims. Ab el derrer
+toch de campana, van fondres tot d’un plegat las cerimonias de la missa,
+y l’aplech de vehins de cada festa, y els sermons a peu d’altar, y las
+canturias dels homes a dalt del chor, y els encants de cocas y panets de
+l’ofertori… com si, en un tancar y obrir d’ulls, s’hagués esvahit la
+miqueta d’ánima que restava als sorruts feligresos d’aquells sots.</p>
+<p>El qui volía missa, a la festa, havía d’anar a ohir la que deya a
+punta d’alba, a Puiggraciós, un capellá de l’Ametlla. Si neixía un
+infant, el duyan a batejar a Sant Bartomeu o bé a la parroquia de Bertí.
+Si algú ’s moría, qualsevol capellá dels encontorns anava a la casa a
+cercar el cos, y, carregantlo dalt d’un matxo, el traginavan a Montmany
+pera darli terra sagrada.</p>
+<p>¡Feya una cosa més trista tot allò! Fins els vehins més totxos
+trobavan que ’ls mancava una cosa… una cosa… que no sabían explicar… Y
+molts deyan qu’allò era un cástich, un conjuri, una maledicció…</p>
+<p>Però lo que entre tot dava més pena, més condol, era no sentir tocar
+las campanas a cap indret del día. Desde ’ls més grans als més xichs,
+tothom sentía una lley d’angunia estranya, com si anyoressin la veu que
+’ls amidava las tristas horas de la vida.</p>
+<p>A las vuyt del matí, quan senyalava la missa ab aquells tres tochs
+cançoners, nanch… nanch… nanch…, seguits de la rematada sorollosa, tota
+la gent escampada pels boscos o per las feixas treya, pera desdejunarse,
+el pa negre del cistelló. Al pich de mitjdía, aixís que las dotze
+batalladas queyan del cloqueret, tothom aplegava las eynas, disposantse
+a anar a casa si la treballada no era massa lluny, o a asseures en un
+clap d’ombra pera empassarse las mossadas. Y sobretot, pel capvespre, al
+sentirse ’ls tochs acompassats de l’oració, fins els bous y las ovellas
+semblava que coneixían el senyal y feyan com si ’s delissin pera tornar
+a casa y entrar a la cort…</p>
+<p>Ningú se ’n sabía avenir, ningú, de que s’hagués mort la veu de las
+campanas. En días de pluja, en días de boyra, en días núvols, per
+l’hivern sobretot, quan el sol sembla que s’amagui pera no senyalar las
+horas, quan tota la terra ’s revesteix de negror… els pastors y
+llenyatayres perdían, dins del bosch, l’esma del temps… y anavan a las
+palpentas, envolcallats pel misteri de la fosca.</p>
+<p>Aixís van passar setmanas, van passar mesos… y, com la miseria humana
+s’avesa a tot, va venir un día en que pastors y terrassans també van
+acostumarse a la quietut de las campanas, a n’aquella mena de silenci
+que semblava ’l de la mort. Veyan que l’esglesia s’anava esberlant de
+mica en mica… y ni menos ne feyan cas. Veyan que ’l tou d’ortigas y
+malvas, com un herbey orat, pujava ple de saba y ple d’orgull, boy
+tapant de fosca verdor l’espay estret del fossar que s’extenía entre la
+rectoría y l’esglesia… y ningú ’n feya cabal. Veyan com las heuras ho
+invadían tot, arrapantse com llagastas a las parets del temple, a las
+tapias de l’hort rectoral, fins a las socas rebassudas dels xiprers del
+cementiri, y ningú hi parava esment. Ja s’hi havían fet del tot, a
+contemplar com, cap al tart, aucellots negres y feréstechs entravan y
+sortían, boy xisclant, pels finestrals de l’esglesia, com si allò fos el
+seu domini, el seu palau… Tot aquell espectacle de desolació a que
+vivían condemnats, no ’ls feya calor ni fret…</p>
+<p>Solament alguna vegada, quan oviravan per derrera l’absis de
+l’esglesia las collas d’aligots que, com si ballessin balls de bruixas,
+voltavan fent rodas misteriosas per l’espay, sentían quelcom
+d’esgarrifanças. Però allavors se persignavan a correcuyta, boy
+mormolant una oració estranya que sabían, pera conjurar la mala cosa.
+Per lo demés, tot els era igual. L’ánima dormilega dels bosquerols havía
+arribat a resignarse a l’enrunament del temple y al silenci del cloquer,
+com se resignava a la calamitat y a la miseria.</p>
+<p>Per això, quan un día va començar a córrer la veu, de casa en casa,
+de que venía rector nou, tothom va quedar estranyat.</p>
+<p>–¡Rector nou! –deya la gent.– ¿Quina una ’n deu haver fet, que ’ns el
+portin aquí per penitencia?</p>
+<h2 id="iii-rector-nou">III <br>Rector nou</h2>
+<p>Per això, quan, una tarda, van veure, desde ’l bosch, alguns vehins,
+que per la banda de câ l’Oliveras pujava un capellá de certa edat,
+cavaller a dalt d’una euga y acompanyat d’un jayo y una jaya, que devían
+ser els sirvents, tot van ser xiu-xius a cau d’orella y dirse ’ls uns a
+ne ’ls altres:</p>
+<p>–Això es que ’n deu haver fet una de molt grossa… y ’l duhen aquí a
+purgar el pecat…</p>
+<p>Mes el pobre capellá estava ben lluny de sospitar las mormolacions
+qu’ aixecava ab sa arribada, y encara més lluny d’endevinar que la
+malicia dels bosquerols arribés a ser tan fina quan se tracta de flayrar
+el mal en lo més fondo dels secrets.</p>
+<p>Montanya amunt, montanya amunt, anava cavalcant penosament, ab la
+deria d’arribar abans de nit a la parroquia que li havían designat.</p>
+<p>–El camí es llarch y costerut… –rumiava ’l rector, ple d’una tristesa
+resignada;– el camí es llarch y costerut… com el camí que ’m manca fer
+pera arribar a la pau de l’ánima…</p>
+<p>Però, boy a mida qu’anava enfonzantse en la soletat de las boscurias,
+se sentía més confortat, més coratjós. La vista dels arbres centenaris
+que se li alçavan serens devant dels ulls, la flayre sanitosa de las
+rehinas que li anava a besar el rostre marcit, semblava que de sobte ’l
+reanimessin, com venintli a oferir una vida nova que, sobreposantse a la
+passada, li esborrés del cap els cohiçosos recorts d’aquella cayguda
+tremenda, d’aquells erros d’enteniment, d’aquellas superbias de cor,
+qu’eran la causa del seu desterro.</p>
+<p>Com més s’anava endinzant entre ’l misteri ombrívol de las pinedas,
+més lleuger se trobava d’esperit, com si, a cada troç de camí fet, anés
+deixant enrera, de mica en mica, la feixuga cárrega de las antigas
+tribulacions. Desde ’l día del penediment en que, vessantli las
+llágrimas abundosas cara avall, semblava que li haguessin tret del pit
+tot el pes dels condols y las recanças, no havía tingut una hora tan
+dolça com aquella. Somniador com era per natural, tot l’afany
+contemplatiu que tancava dins de l’ánima s’assadollava ab la visió dels
+espadats altívols y dels boscos misteriosos, fins al punt d’oblidar la
+pena qu’arrossegava pel món desde ’l moment d’aquell desvari que va
+estar a riscos de durlo a la perdició.</p>
+<p>–¡Però si això, en comptes de desterro, será el meu paradís! –deya
+entre sí ’l capellá, mentres, trencant a má esquerra de la vall,
+emprenía l’aspra pujada de cà l’Uyá.– ¿Què més puch demanar, Senyor, a
+la vigilia de mas vellesas, qu’amagar las afliccions en la pau de las
+montanyas?</p>
+<p>Y allavoras li va venir l’idea al pensament de que l’infinita
+misericordia, en lloch de punirlo per l’arruixadesa d’un instant, més
+aviat semblava que volgués premiarlo per son penediment. Del fons del
+cor sentía néixer una gratitut séns mida per la clemencia de Deu, que li
+encaminava ’ls passos cap a aquellas grandiosas soletats.</p>
+<p>–¡Qu’hermós qu’es tot això, en mitj de la seva mateixa feresa!
+–exclamava contemplant, a má dreta, l’alterosa cinglera de Bertí, que
+s’alçava demunt seu com una muralla inmensa, feta al principi dels
+sigles per braços de gegants. L’admiració li brollava a dolls dintre de
+l’ánima, portantli als llavis paraulas d’ayre bíblich:</p>
+<p>–Admirables són tas obras, oh Senyor, y no hi ha boca prou digna de
+lloarlas.</p>
+<p>Y, com si no capigués a dintre seu l’entusiasme que sentía,
+basquejava de encomanarlo als seus acompanyants, interrogantlos ab certa
+exaltació:</p>
+<p>–¿Oy qu’es admirable, això, Joseph? –Sí, missenyor, –responía, ple
+d’humil acatament al sacerdot, el jayo que li duya l’euga del
+ronçal.</p>
+<p>–¿No trobeu qu’es hermós, això, Mariagna? –repetía ’l capellá,
+dirigintse a la majordona, que, muntada dalt d’una mula, seguía las
+petjadas de l’euga del rector, traginant tot el fato de sachs, farcells
+y coixineras.</p>
+<p>Y la pobra avia, fent moure una mica ’l cap, deya
+respectuosament:</p>
+<p>–Sí, missenyor.</p>
+<p>Els ulls del rector nou, oberts com els d’un nin devant de
+l’espectacle de las espessas arbredas, lluhían ab l’esperança de viure y
+morir tranquil entre la serenitat de las selvatges clotadas. Solament se
+li estrenyía un xich el cor quan, al topar per la pujada ab algun
+qu’altre vehí qu’anava o venía del Figueró, observava ’l posat esquerp
+de la gent o reparava las miradas de reull que li clavavan els passants,
+com si, tot volguent esbrinar el còm y el què de la gent qu’anava a
+viure a la rectoría, els fes quimera que vinguessin hostes nous.</p>
+<p>–¡Bonas tardas tingueu! –els deya el capellá, tot amorós.</p>
+<p>–Deu vos gort, –responían emborbossats els caminants, tot cap-cots y
+ab els ulls baixos, com si ’s donguessin vergonya de tornar la
+salutació. Però, aixís qu’havían donat set o vuyt passas, giravan el cap
+ab mònita, y vinga escorcollar de cúa d’ull quína cara tenían els
+forasters, quín posat feyan, o còm anavan vestits, o bé si duyan gayre
+fato…</p>
+<p>–Són aspres y bonyeguts com las montanyas qu’habitan, –pensava ‘l
+rector, tot volguent capir el gènit sorrut d’aquella gent.– L’eterna
+lluyta ab una terra mal agrahida, qu’ab prou feynas deu dar per’ pa, els
+mata l’amor al pròxim y els fa pensar mal de tot… Però jo ’ls amansiré,
+si Deu m’ajuda… jo ’ls ablaniré… –Y, recordantse del text sagrat,
+afegía:– Jo sembraré entre ’ls homes granas de dolçor.</p>
+<p>En això, la comitiva gayrebé havía arribat dalt del collet, y ja
+començavan a ovirarse las tapias negras de câ l’Uyá. Com home que sap
+las tasqueras del terrer, en Joseph se va endevantar uns quants passos
+pera entrar a la casa, y, ficantse al barri entre ’ls lladruchs dels
+gossos, cridava a la gent de dins:</p>
+<p>–¡Heu, la gent! ¡Deu hi sía! Me fa venir mossen Llátzer, el rector
+nou, pera que ’m dongueu las claus de la parroquia.</p>
+<p>Entretant el capellá esperonava un xich l’euga pera acabar de passar
+el coll. Però, abans… va dirigir la vista enrera, contemplant per últim
+cop aquella vall estreta y fonda, que semblava que per sempre més
+l’havía de separar del món dels vius. Després… al trobarse a dalt del
+coll, va fixar els ulls ansiosos cap al sot que de sobte se li obría
+devant seu… y al moment va sentir com un esglay, a l’ovirar, al bell
+mitj de la clotada, el campanaret neulit de l’esglesia y las ronyosas
+parets de la rectoría, tot ensorrat y com perdut entre els xiprers y
+l’herbey del cementiri, qu’omplían de tristor tèrbola aquell recó de
+soletat.</p>
+<p>–¿Y aquí ’m destineu a viure, Senyor Deu meu?… –pensava ’l rector ab
+el cor estret d’angunia, mentres dalt de las finestras de l’Uyá treyan
+un xich el cap els amos de la casa, com pera donar la benvinguda als
+forasters… L’amo, un home vell y cego, mitj babau, va moure vagament una
+má tremolosa, a tall de salutació. La mestressa, una dona bifia, de
+menos edat que ’l cego, no va fer més que clavar sobre ’ls forvinguts
+una mirada esbrinadora com si se ’ls volgués menjar ab els ulls.</p>
+<p>L’aspecte d’aquella gent estrafolaria, que tindría per vehins dels
+més propers, junt ab la vista d’aquell sot ombrívol, d’aquell clot de la
+tristor, en qu’estava a punt d’entrar com pera enterrarshi en vida,
+varen desolar al rector de tal manera, que va deixar anar el cap
+blanquinós demunt del pit, doblegat per un gran defalliment.</p>
+<p>Després, fent un esfors pera revenirse:</p>
+<p>–¡Vaja, endevant! –va dir a ne ’ls jayos, com si volgués passar d’un
+cop la derrera estació d’aquell calvari, que de primer moment havía pres
+per paradís.</p>
+<h2 id="iv-el-regne-de-la-mort">IV <br>El Regne de la Mort</h2>
+<p>A devant en Joseph, a tall de guía; després el rector a cavall de
+l’euga, y a derrera la Mariagna ab tot el fato carregat sobre la mula,
+van penetrar, com encongits, dintre del sot ombrívol, ahont d’aquella
+hora endevant viurían desterrats del món dels homes.</p>
+<p>Y ¡quína tristor, allavors, quína tristor més fonda va ser la de
+mossen Llátzer quan va veure que, tant com anava caminant cap a la
+rectoría, semblava que ’l cèrcol de montanyas que ’l voltava s’anés
+clouhent, clouhent, derrera seu, com si per tots costats l’aparedessin,
+fins a quedar enterrat dintre del sot! Devant per devant se li alçavan
+las foscas ubagas de la Rovira, coronadas pels cims altíssims de
+Puiggraciós. A má dreta se li arrengleravan, com un pany de murallas que
+toqués al cel, las rocas fantasmas del cingle de Bertí. A má esquerra se
+li extenían las feixas conreuadas de l’Uyá, tot esgrahonant las
+vessants, com si volguessin arribar als núvols. Y a derrera, cap a
+derrera, ajuntantse de mica en mica ab las feixas de conreu, se li
+apareixía ’l toçalot de Romaní, ab el Castell dels Moros dalt de tot,
+trayent el cap com un espectre. Rocas, turons, feixas, espadats, toçals,
+cingleras, se donavan la má tot a l’entorn, formant una roda de
+montanyas negras qu’esglayava de mirar.</p>
+<p>Al veures soterrat al fons del clot, el pobre rector sentía fret a
+las entranyas y li agafava una vaga temença de que ’ls penyals que ’l
+voltavan se li decantessin a demunt. Tancat, enrotllat per tots cantons,
+feya com si per instint cerqués ab els ulls un indret per hont fugir, o
+a lo menos poguer extendre la mirada. Però era en va, tot era en va…
+Allí no hi havía forat ni respirall pera esplayar la vista lliurement…
+allí era tot tapat, cobert, enmurallat… allí no ’s coneixían llunyarias
+fora del sot… allí no se sabía què volía dir horitzons… y s’havía
+d’alçar el cap enlayre pera poguer contemplar el cel entre ’l cèrcol de
+molas y cimals.</p>
+<p>Encara ’l sol estava leri-leri, si ’s pon, no ’s pon… y ja ’s
+passejavan grans clapas d’ombra per tot arreu. El misteri del crepúscol
+s’amparava per instants dels avenchs, las boscurias y timberas. ¡Quína
+fredat, quína fredat que sentía mossen Llátzer al veure com la foscuria
+venía a marxas doblas a reposar a n’aquella trista fondalada que, per la
+soletat y el silenci qu’hi suravan eternament, ja semblava ’l regne de
+la nit!</p>
+<p>Las quatre casas qu’hi havía per allí escampadas acabavan de fer més
+feréstech, més solitari, aquell desert enclotat. A l’altra banda de
+l’Uyá, ab prou feynas s’hi endevinavan las molsosas parets de la Rovira,
+quasi del tot amagadas entre la fosca d’un alzinar atapahit; allí,
+lluny, apenas s’entreveyan las casetas de cân Pere Mestre y de cân
+Pugna, arrupidas al peu de la cinglera, com mortas de por; enllá, enllá,
+dessota ’l Castell dels Moros, quasi no ’s reparava ’l casalot enrunat
+de Romaní, tot decantat de gayrell, igual que si pesés figas, aclaparat
+pels tropells y per l’edat.</p>
+<p>Després d’aquets caus mitj ajeguts per terra, no ’s veya altre
+vestigi d’estada humana que l’aplech que formavan, al mitj de la trista
+vall, la rectoría y l’esglesia, ajuntadas entre sí per la verdor
+negrenca del cementiri. Pera trobar més casas esgarriadas dins del
+terme, s’havía de pujar ¡ala, ala! cap al serrat de Puiggraciós, o
+trescar, rostos amunt, amunt, fins al coll de cân Ripeta, o bé
+traspassar las aspras serras del voltant del sot y devallar, rostos
+avall, avall, a las clotadas vehinas, rodolant pels pendiços pedregosos
+de cân Sunyer o enfonzantse a las ubagas de cân Prat, per entre las
+tenebras del Bosch Negre…</p>
+<p>Quan el rector y els seus acompanyants van arribar a la rectoría, el
+sol ja s’havía fos del tot derrera ’ls cingles. El cèrcol de montanyas
+feréstegas s’enfosquía a correcuyta. Talment semblava que caygués del
+cel un ruixat de bolvas negras qu’amarés tota la vall de tremolosas
+ombras.</p>
+<p>–¡Obriu, Joseph! –va manar el rector, mentres ell y la vella
+majordona descavalcavan sobre ’l pedriç del portal.</p>
+<p>Del manyoch de claus que duya, el jayo va triar la que venía bé a ne
+’l pany, va forfollar, va obrir, va empènyer la porta… y tots van quedar
+glaçats quan, al donar un pas cap endins, van adonarse del munt de runa
+que tenían devant seu. Carreus cayguts, guixots per terra, caps de viga
+mitj penjant, componían la trista decoració de l’entrada de la casa, que
+semblava que plorés tota la trágica miseria que traspúan els llochs
+abandonats. El jayo y la jaya prou volían entrar el fato y las bestias,
+pera aconduhirho tot allí ahont poguessin; però a cada punt
+s’entrebancavan ab els munts de farda. Primer van tenir d’arrambar pels
+recons els escombrots y las pedras, pera ferse poch o molt pas per entre
+’ls pilots de runa qu’hi havía escampats per tot arreu.</p>
+<p>¡Quína desolació! ¡Quína miseria! Al pobre rector li havía caygut
+l’ánima als peus. Ab els braços penjant al llarch del cos, no feya més
+que moure ’l cap pausadament, tot contemplant el catau mitj ensorrat que
+d’aquella hora endevant li serviría d’estada. Al pensar que allò venía a
+ser com una mena de sepultura ahont anava a enterrar els días de sa
+vellesa, abans de ficarse per sempre més a la tomba veritable de la
+mort, li entrava un defalliment d’esperit que l’omplía d’esgarrifanças y
+congoixas…</p>
+<p>–No… no ha vingut encara l’hora de la pau… –deya com en somnis plens
+d’angunia.– No… Jo me la creya aprop, aprop… ja la tocava ab la má… y
+ara s’allunya, s’allunya… perquè encara no m’he esbandit bé de las
+caborias de la terra…</p>
+<p>Però, de prompte, tot de prompte, va redreçarse, com esperonat per
+una idea que sobtadament el retornés del desmay. "¿Y l’esglesia…? –va
+pensar.– ¿Còm deu estar la pobra esglesia? ¿També jeurá enrunada com
+això?…”</p>
+<p>–¡Joseph!</p>
+<p>–Missenyor…</p>
+<p>–Deixèu estar això per aquí… y anémnosen cap a l’esglesia… Vull veure
+l’esglesia abans de ser nit…</p>
+<p>A la veu del capellá, els jayos van deixar estar l’enrenou, y l’un
+derrera l’altre van surtir al defora, dirigintse tots junts cap al
+fossar. Però… altre cop van topar ab els obstacles misteriosos que per
+tot els feyan la trabeta. L’herbey gras y atapahit que de cap a cap
+cobría ’l cementiri, fins a colgar las creus més altas dels
+enterraments, els privava de dar un pas pera arribar als murs de
+l’esglesia. Semblava talment que tot lo que se ’ls posava a devant,
+fossin plantas, fossin homes, fossin pedras, tot els mirava de mal ull y
+tot se conjuminava pera revoltarse contra la gent forastera que venía a
+torbar el silenci de las cosas mortas y dels indrets adormits…</p>
+<p>Mossen Llátzer fins creya sentir veus llastimosas, com si sortissin
+de la terra, que ’s queixavan ab viu dolor: "¡No fèu soroll, per pietat!
+¡No fèu brugit! Ara que dormíam tan bé.. ab tanta quietut… ¿Per què ’ns
+veniu a atormentar, quan teníam ben agafada la sòn?… ¡y una sòn tan
+dolça!… Deixèu estar a la gent que dorm y als morts que jeuhen y a las
+runas que somían… No us dihem pas res a vosaltres… Donchs no siguèu
+inquietosos… No ’ns desvetllèu…”</p>
+<p>Però en Joseph no las devía pas sentir, aquestas veus ploraneras de
+las cosas, perquè maldava tant com podía pera vèncer la perfidia del
+fullam que pujava del fossar. Apartant ab els braços el tou d’herba, o
+ajeyentlo a cops de peu, el jayo ¡dali que dali! anava obrintse camí… y
+allavors el capellá passava per entre las malvas ufanosas, nodridas pel
+greixum dels morts.</p>
+<p>Quan, travessat el fossar, van arribar a la porta de l’esglesia, van
+anar pera obrir tot desseguida; però ¡quína angunia feyan aquells
+entrebanchs! també van trobar que no podían… Semblava que ’l rovell de
+tots els sigles s’hagués refugiat dintre del pany. El rector, el jayo,
+la jaya, tots hi posavan el coll; però, per més forças que feyan, el
+pestell no podía córrer, o no volía… El pany rondinava irat, com si
+digués: "¿També voleu saber els secrets que dormen aquí dins? ¿També
+veniu a despertar el misteri de l’esglesia, malas pècoras? Donchs no
+obrirèu, no obrirèu…” Mes van apretar ab tanta ánima ’ls forasters, que,
+tot cruixint y grinyolant, la porta va badarse, al moment mateix que
+s’aixecava un brugit espantós dins de la nau de l’esglesia. Eran els
+aucellots, que, dormint ajocats per’quí, per’llá, van esvalotarse al
+sentir soroll y, xisclant y espetegant d’alas, van fugir pels
+finestrals, com una munió de mals esperits.</p>
+<p>Esporuguida la pobra gent ab aquell esvalot de dimonis, que no sabía
+ben bé què era, mirava, mirava ab angunia, cap al fons de l’esglesia,
+sense poguer distingir res. Era tot fosch, espès, negre, com una gola de
+llop. Las ombras s’havían atapahit ab tanta pressa allí dintre,
+qu’envolicavan de tenebras els altars, las capellas, els sants, el
+presbiteri. La gota de celistia qu’encara surava arran de las finestras,
+acabava de fer més espessa la fosquetat d’abaix. Com ánimas en pena, se
+movían el rector y els jayos dintre la negror, caminant a las palpentas,
+fins que vora de la pica van trobar un tros de blandó sobre ’l broch
+d’un canalobre. El jayo ’l va encendre, y ab el llum als dits anava
+avençant endins, endins, cap al presbiteri, quan va notar que caminava
+sobre un xipoll… L’aygua de las plujas, degotant per las esquerdas de la
+volta, s’havía embassat per terra, omplint els sots que feyan las llosas
+mitj enfonzadas…</p>
+<p>–¡Senyor, Senyor! –clamava mossen Llátzer, ab las mans al cap.–
+¡Senyor, no m’abandonèu aixís! ¡No ’m castiguèu d’aquet modo, qu’encara
+soch massa feble pera semblants tribulacions!</p>
+<p>Y mentrestant, en Joseph, que ja havía arribat a l’altar major,
+encenía ’ls culs de ciri que trobava a la credença… y, a la claror
+trontollant d’aquells llumets, tots miravan, esborronats, l’aspecte
+sepulcral que feyan els sants y las esculpturas del retaule. La pols,
+l’humitat, la terra, qu’ho cobrían tot, donavan a las imatges y als
+trofeus el to descolorit y fastigós de las cosas enterradas… Las
+retorçadas columnas, esculpturadas de rahims y de caps d’ángel, qu’un
+día foren tot d’or, ara ensenyavan un pam de floridura, com malaltas
+d’un mal lleig. La figura rebassuda de Sant Pau, que com a patró de la
+parroquia hi havía al ninxo del mitj, ab prou feynas se coneixía, tota
+niuhada de corchs y coberta de terenyinas. A Sant Isidro li penjava un
+braç… Sant Sebastiá ’s decantava com si anés a caure daltabaix…</p>
+<p>Al rector li va començar a semblar que, com els habitants del sot
+ombrívol, els sants y las santas de l’altar també s’ havían adormit a
+l’ombra ensopidora de las runas. ¿Quí sap si dormían, las pobres
+imatges? O potser no, que no dormían… Potser encara era pitjor… Potser
+eran mortas, sí… mortas y enterradas. Perquè… mirantho bé, ja ’s veya
+prou que ’ls vestits que duyan, túnicas y mantos, no eran res més que
+mortallas, unas mortallas consumidas per la terra, qu’anavan cayent a
+troços, fins a ensenyar las carcanadas de fusta de dins de tot…</p>
+<p>El rector no era capaç d’aguantar més temps aquella visió terrible.
+El cap se n’hi anava, sentía un nus a la gola, un segament a las camas…
+No podía més, no podía més… y va surtir a defora, fent tentinas. Haguera
+volgut cridar auxili… però ¿a ne quí? si tots els vehins eran lluny… y…
+¡potser morts!… Hauría volgut fugir… però ¿cap ahont? si tots els camins
+estavan esborrats per la negror de la nit… ¡Ja no ’s recordava qu’era
+presoner dels cingles y dels turons!</p>
+<p>–¡Senyor, pietat! –cridava alçant enlayre ’ls braços.– ¡Senyor,
+pietat!…</p>
+<p>Y al veure devant seu l’ombra de la rectoría feta runas, y el fossar
+cobert de malvas… y ’l cèrcol de montanyas negras que ’l tenía aparedat
+per tot arreu… va trencar un plor, ¡un plor…!</p>
+<h2 id="v-mal-somni">V <br>Mal somni</h2>
+<p>–¡Joseph!</p>
+<p>–Missenyor…</p>
+<p>–¡Mariagna!</p>
+<p>–Missenyor…</p>
+<p>–Mirèu… he determinat cridar a la gent de la parroquia y ferla venir
+aquí a la rectoría… Haig de provar si, tot y sent ánimas fredas com sòn,
+els faig pujar a las galtas la vergonya ensenyantlos la miseria de
+l’esglesia. Vull veure si, a n’aquets morts de las tristas clotadas, Deu
+els toca ’l cor y els resucita… Ab això, Joseph, vós pujarèu a
+Puiggraciós y ho fareu a saber a ne ’ls del Serrat; després baixarèu als
+sots vehins y direu que tothom comparegui diumenge, a mitj matí… Que ’ls
+tinch d’enrahonar… Que ’ls tinch de veure… ¿Ho teniu entès, Joseph?</p>
+<p>–Sí, missenyor.</p>
+<p>–Y vós, Mariagna, mentrestant anireu a convidar als feligresos d’aquí
+’l sot, de las casas més properas.</p>
+<p>–Bé, missenyor.</p>
+<p>–¡Diumenge tothom aquí!</p>
+<p>Aquella matinada, mossen Llátzer se trobava més refet, més reeixit.
+Encara que capolat de cos pel llarch viatge y pels sotrachs que li havía
+fet a l’ánima la visió d’aquell món tan feréstech y ple de runas ahont
+li tocava viure d’aquí endevant, s’havía desvetllat bon xich serè y
+resolut, sentintse en certs instants ple d’aquella fe qu’obra prodigis y
+muda de lloch valls y montanyas.. Y això… que havía passat una nit
+esgarrifosa, tota ella enfebrada de mals somnis y de tètricas visions.
+¡Quín desvari! ¡Quínas cosas més sinistras!</p>
+<p>Havía somiat que l’enterravan en vida dins d’un gran sot, aparedat de
+montanyas negras. Ell prou cridava, ab els cabells eriçats de por:
+"¡Mirèu lo que feu, mirèu que m’enterreu de viu en viu!…” "No hi fa pas
+res… –li responían desde las fondarias dels avenchs;– no hi fa pas res…
+Aquí tothom hi viu, de soterrat; aquí tots som alhora mitj cadavres,
+mitj vivents…” Y allò que li deyan era ben veritat, perquè no més li
+calía mirar al voltant del somni pera veure que tot el sot era un inmens
+cementiri, guarnit de fosca y de solitut. Las casas, escampadas ensá y
+enllá, no eran res més que tombas y ninxos… y la gent tristoya que las
+habitava, res més que morts. Mentres es nit, ab la quietut que cau y la
+negror que fa, l’espectacle mortuori ressurt ben bé. Un cop el sol s’ha
+post, els homes, las donas, las criaturas, s’enterran ells mateixos dins
+las casas, y, enmortallantse ab llençols, restan horas y horas estirats
+sobre de túmbols qu’ells se pensan que són llits. Al néixer el día, com
+que ’s veu claror y els aucells cantan, se creuhen que tornan a la vida…
+però tot allò son enganyifas y falornias… La mort va seguint, seguint…
+y, a la primera tremolor de la llum, els difunts surten de casa, qui ab
+l’aixada al coll, qui ab el serró a l’esquena. Com animetas de l’altre
+món, tots van caminant d’esma a l’ombra de las boscurias, y els sembla
+que fan camí y que passan per allá ahont volen. Menjan, beuhen, caminan,
+s’aturan, llauran la terra, pasturan els remats… y tot ho fan a las
+palpentas, sense saber per què ho fan. Ho fan… perquè ho han vist fer
+als altres morts més antichs, que van tenir per pares o per avis. Els
+morts no pensan, y solament per instint segueixen els camins mitj
+esborrats que ’ls van deixar las centurias… Tampoch estiman… com no
+sigui la quietut que ’ls volta eternament… Que no ’ls toquin, es lo que
+volen. Que no ’ls inquietin… Que ’ls deixin estar…</p>
+<p>"¡Quína damnació! ¡Quína damnació, bon Deu! –mormolava el capellá,
+lluytant ab las angunias del somni.– Però, jo, ¿què hi tinch que veure
+ab aquets fantasmas ensopits? Jo visch, jo penso, jo batego, jo estimo…
+Donchs ¿per què m’hi enterreu, a n’aquí, de viu en viu?” "Á tu t’hi
+enterran per cástich, –li responian desde ’l fondo dels avenchs.– Tu,
+per vanitat d’home entès, vas volguer enlluhernar a la gent ab miracles
+de sabiduría. Tu volías resucitar un filosoph antich, un sabi d’altres
+sigles, de qui ja no ’s recordava ánima viventa. Tu, per vanitat, vas
+furgar la sepultura dels seus llibres, vas remenar la floridura de las
+planas, plenas de corchs y de pecats, y per vanitat vas dir que la
+veritat del món era allí dintre. Y, cada día més ensuperbit, vas
+volguer, d’un heretge, ferne un sant… Per això t’han donat pena de
+desterro als sots dels morts, amarats de tenebra y de tristesa. Per això
+’t tocará viure frech a frech ab els difunts que van caminant per las
+boscurias negras, ab semblanças y posituras de sers animats…”</p>
+<p>Al pobre rector, aquell mal somni de la primera nit de ser a
+Montmany, se li havía quedat estampat al pensament com una imatge
+endolada. Ell prou volía arrebassársela del cap pera empendre ab coratge
+la redempció dels miserables pastors y terrassans; però, sense saber
+còm, desseguit li tornava a desfilar per la memoria la professó de las
+ánimas obscuras qu’anavan y venían ensonyadas per aquells llims, sense
+poguer obrir may els ulls als resplandors de la vida.</p>
+<p>Per això, quan, al diumenge vinent, van venir a dirli que ’ls
+feligresos ja havían comparegut y que l’estavan esperant al cementiri, a
+mossen Llátzer li va entrar una angoixa estranya, no més de pensar
+qu’anava a trobarse devant per devant d’aquells desventurats bosquerols
+qu’ell havía vist, en somnis, vagar com espectres pels sitis adormits y
+entrar y sortir silenciosos de las tombas qu’habitavan.</p>
+<p>Ademés d’això, hi havía una altra cosa que també l’atormentava. Saber
+còm havía d’explicarse pera ferse entendre d’aquella gent… Ell havía
+ensenyat a las aulas, y coneixía ’l llenguatge que convenía als
+deixebles; ell havía predicat mil voltas per las esglesias de ciutat, y
+sabía la manera de conmoure a la gent del món; ell havía disputat ab els
+homes més entesos del seu temps, y possehía ’l do de vèncer als doctes
+ab la paraula. Però… ab gent esmortuhida com aquella no hi havía
+enrahonat may, y no sabía còm parlárloshi… Allò l’omplía de dubtes y
+d’engunias, y semblava que li deturés els passos…</p>
+<p>–Missenyor, la gent s’espera… –va fer en Joseph.</p>
+<p>–Sí, sí… ja hi vaig.</p>
+<p>Y, tot encaminantse cap al defora, deya entre sí, com si demanés
+l’inspiració del cel: "¿Còm ho faré pera persuadirlos? ¿Què ’ls diré
+pera somòurels? ¿Quíns deurán ser els millors mots pera deixondir als
+difunts?”</p>
+<h2 id="vi-la-gent-dels-llims">VI <br>La gent dels Llims</h2>
+<p>Trico, trico… trico, trico, padrins xaruchs y caps de casa, tots els
+vehins de la parroquia s’havían deixat caure al sot de l’esglesia pera
+veure què volía ’l rector nou.</p>
+<p>Els quins devallavan de dalt del Serrat no feyan el visatge tan
+tristoy com els quins venían del fons de las clotadas, ni duyan vestits
+tan foscos, ni semblavan tan sorruts. Fins n’hi havía, com el vell de
+cân Janet, qu’ a ratos s’esqueyan a dir un mot ab el gran del Malarich o
+ab el jayo de Pollonell, o bé ab l’avi Carbassot, que, haventse trobat
+pel coll de cân Ripeta, havían baixat tots junts fins al bell peu de la
+rectoría.</p>
+<p>Però, els quins sortían de dintre ’ls sots, fos dels pendiços
+pedregosos del Sunyer o de las foscurias del Bosch Negre… aquells sí,
+que no podían fer un posat més totxo, ni una cara més pansida. Tenían
+uns andamis y uns tirats, y un mirar tan sòpit, y una fatxa tan
+esquerpa, y una positura tan encongida, que talment semblavan una corrúa
+de pregadeus de rostoll. Quasi tots duyan uns trajos balders, fets d’una
+roba de vellut obscura, fosca, però destenyida pel frech de la broça y
+dels terrossos, aixís… com d’un to dubtós, que primer hagués sigut negre
+y després s’hagués tornat d’ala de mosca y hagués acabat per ser de
+color de gos quan fuig… Tot plegat feya una taca tèrbola, terrenca,
+polsinosa, com de gent que, havent estat soterrada per llarch temps,
+s’hagués descolgat de terra pera comparèixer a la cita.</p>
+<p>Arribavan tots taujans y silenciosos. Ab prou feynas se saludavan,
+com si ’ls dolgués de dir un mot; y, mentres els uns s’asseyan als
+pedriços del voltant del cementiri, els altres s’arrupían a la paret de
+l’esglesia o s’arrambavan d’esquena a las enrunadas tapias de la
+rectoría.</p>
+<p>Dels vehíns més propers de la parroquia, no n’hi mancava pas cap.
+Eran gent xaruga quasi tots, carregats de nafras y de xacras, com roças
+pera anar al canyet. Ací ’s veya a l’avi Pugna traginant un goll tan
+gros que li abraçava tot el coll, desde ’l clatell al sotabarba. Allí hi
+havía en Pere Mestre, ab aquella cama curta que ’l feya ranquejar tot
+fent ganyotas. Després venía ’l jayo de Romaní, l’Aleix de las Tòfonas,
+cargolat a tall de serp y mitj rihent per sota ’l nas. Més enllá, una
+mica enretirat, igual que si ’s dongués pena de barrejarse ab aquells
+padrins xacrosos, hi havía en Cosme de la Rovira, d’un color de cara tot
+trencat, y alt y prim com un pollancre. El cego de l’Uyá seya a la porta
+de la rectoría, al costat del Bepus, el masover, que no deixava al vell
+ni a sol ni a sombra, quan no se ’l vigilava la mestressa…</p>
+<p>Ab tot y haverhi per’llí aplegada tanta gent, surava arreu una lley
+de quietut estranya, com si aquells homes tinguessin el do misteriós de
+moures en el silenci, sense piular, ni respirar, ni fer remor de cap
+mena. L’un s’estava ab el cap caygut sobre ’l palmell de la má, com si
+dormís; l’altre, tot encantat, tenía ’ls ulls fixos sobre ’ls munts
+d’herba del cementiri, acabada de segar; aquet, ab la vara de freixa que
+tenía als dits, gratava suaument la terra de devant seu; aquell restava
+ab la boca badada y els ulls cluchs, com un babau.</p>
+<p>Quan mossen Llátzer va surtir a la porta de la rectoría, van girar un
+moment el cap com tafanejant al rector nou; però desseguit van tornar a
+enfonzarse a l’ensopiment de sempre. Ni l’aspecte atractívol del
+capellá, ni l’expressió compassiva del seu rostre, ni l’ayre de dolor
+que rodava pels seus llavis, ni la lluhiçor d’uns ulls encara plens de
+joventut, que semblavan contradir la blancor d’un cap cobert de neu, no
+van causar pena ni gloria als espessos bosquerols. Més aviat feyan cara
+de sentirse vergonyosos y encongits devant d’aquella bondat
+adolorida.</p>
+<p>El rector se ’ls mirava, se ’ls mirava… y, séns poguerhi fer més,
+altre cop se li omplía ’l pensament de funerarias imatges. Al contemplar
+tan aclaparada y abatuda a la munió de feligresos que s’asseya pel pla
+del cementiri, se li representava que tenía devant seu, tota plegada, a
+l’humanitat tristoya qu’havía passat pels sots durant els sigles. A sota
+terra hi jeyan, en la pau de la mort, las generacions passadas. A
+demunt, sobre ’l fossar, s’hi escampavan las generacions del día,
+gayrebé tan somortas y dormilegas com las de sota, que dormían el somni
+etern… Però a ne ’l capellá l’esferehía aquella idea, y per això ’s
+passava las mans pel front, com pera esborrar el fantasma que tan a
+deshora li tornava a contorbar el pensament. No eran pas tenebras ni
+imatges desfallidoras lo que li convenía, en aquells instants, pera
+tocar el cor dels rústechs adormits. Era fe lo que calía, fe ben ardenta
+en la resurrecció dels morts… Era caritat, caritat redemptora, lo que
+necessitava pera deslliurar a las ánimas obscuras que vagavan sense esma
+per la foscuria dels llims…</p>
+<p>Y allavoras el capellá, com si fes un esforç pera ferse venir a la
+boca las paraulas de pietat qu’en altres temps sempre tenía a flor de
+llavis, va dirigirse als feligresos, tot obrint els braços ab un gesto
+de pare que va a parlar a sa familia, ple d’amor.</p>
+<p>–Fills meus, jo us he cridat perquè… ja ho veyeu!… la pobra esglesia
+se ’n va a troços… y hem de veure si entre tots l’apariem. Donèu, per
+pietat, una mirada allí dins… y diguèu si no us fa llástima una miseria
+com aquella! Jo, la primera vegada qu’hi vaig entrar, no vaig pas poguer
+aguantarme ’ls plors… Ja ho sé, ja ho sé, qu’a n’aquestas clotadas ahont
+viviu, veritables valls de llágrimas, tot es pobresa y desolació. Mirèu,
+jo mateix tinch la rectoría tota enrunada, y m’he hagut d’arreconar a la
+part del porxo, qu’encara s’aguanta poch o molt… Y ja ’m penso que lo
+que ’m passa a mi us passará a tots vosaltres. Però, per miseria que
+patim, un recó pera arredossarnos, un indret pera lliurarnos, a la nit,
+del vent y de las ayguas, el tenim tots, tots… menos Deu! L’esglesia
+talment sembla una casa payral abandonada pels fills. Tota cau, tota
+s’esberla, las voltas s’obren, s’esquerdan las parets, y els aucellots
+fan niu a las cornisas y s’ajocan pels altars… Y ¿no us fa pena això,
+fills meus? ¿No sentiu may veus de remordiment qu’us cridin: "Vosaltres
+teniu casa… y Deu no ’n té. Vosaltres dormiu a xopluch… y la pluja entra
+a l’esglesia…”?</p>
+<p>La major part dels feligresos escoltavan com estaquirots la prèdica
+del capellá, sense dar senyals de vida. Els quins semblavan menos enzas,
+tot lo més que feyan era moure ’l cap d’una manera indecisa, que no se
+sabía si volía dir que sí o que no. Mes el rector, per això, no ’s
+desanimava, com si a copia de bondat y d’indulgencia ’s vegés ab prou
+cor pera férsels seus y encomanarlos els fervors que li bullían dins de
+l’ánima.</p>
+<p>–Y encara, fills estimats, heu de pensar una altra cosa… y es que ’l
+temple de Deu també es el patrimoni sagrat dels feligresos, la casa
+payral dels cristians. No oblidèu que sota aquets murs qu’ara s’ensorran
+hi han vingut a resar y buscar refugi las altras generacions, els
+vostres pares, els vostres avis, tots els vostres antepassats. Recordèus
+qu’allí dins d’aquella nau vos van arruixar el cap, al venir al món, ab
+las ayguas del baptisme; recordèus qu’allí us van ensenyar, de
+criaturas, els sants manaments; recordèus qu’allí us van lligar per la
+vida ab la dona qu’heu estimat; recordèus qu’allí heu vingut a resar la
+derrera oració pera ’ls vostres morts, abans de donarlos terra!… ¿Còm
+podeu permetre, donchs, que resti sola y verna, tancada y feta runas,
+aquesta casa de Deu que s’ha alegrat ab vostras alegrías y s’ha
+entristit ab vostras penas? ¿Còm podeu volguer que callin eternament
+aquestas campanas qu’han repicat alegroyas pel vostre bateig y han
+plorat ab dolor la mort dels vostres? ¿No l’anyoreu, aquesta veu amiga
+qu’us dona ’l bon día y la bona nit, qu’us desvetlla y us adorm, qu’us
+avisa la tempesta y el bon temps, qu’us crida a la festa, a l’oració, y
+us senyala las horas de la vida?… ¿No l’anyoreu? ¡Diguèume! ¿No
+l’anyoreu?</p>
+<p>Els bosquerols no obrían boca. Ni empaytats frech a frech per las
+fogosas preguntas del capellá, sabían dir una paraula ni fer un signe
+qualsevol. Més aviat feyan cara d’anguniats y neguitosos, com si ’ls
+amohinés y els dongués pena aquella exaltació del rector nou, que
+maldava tant com podía pera arrencarlos a l’etern ensopiment. Semblava
+que no estessin bé, que patissin… que ’ls burxessin… que ’ls entrés una
+mena de desfici… No sabían què fer ni còm estarse… N’hi havía qu’ab la
+llengua tocavan l’ase; ni havía que davan copets a terra, fent anar el
+peu… L’un se burxava l’orella, l’altre ’s gratava ’l cap…</p>
+<p>"¡Són bestiolas de bosch! –pensava ’l capellá, devant d’aquell
+silenci, ple d’angunia.– Son taups de la terra, engorronits a las
+arrugas de las montanyas, ahont hi tenen fet el cau… Els sap greu que se
+’ls desvetlli, com si aborrissin la vida. Més s’estiman dormir quietons
+dins las tenebras que caminar cap a la llum. Estantse a la fosca han
+perdut la vista, com han perdut la paraula vivint en la solitut…” El
+pobre rector se trobava trist d’esperit y cor-glaçat, perquè ja
+desconfiava de poguerlos fer obrir els ulls y ferlos badar la boca. Y…
+lo que l’acabava de contristar era que, boy a mida que perdía
+l’esperança de resucitarlos, sentía néixer dintre seu un sentiment… que
+l’esferehía a l’adonársen. En lloch de pietat, de conmiseració,
+començava a sentir rencunia, rencunia y fástich contra aquella gent
+sorruda qu’anava ab la vista a terra y no sabía dir un mot.</p>
+<p>–Però parlèu, per caritat! –clamava mossen Llátzer.– ¡Diguèu una
+paraula! ¡Sembleu muts, Senyor Deu meu! ¡Sembleu morts!…</p>
+<p>Y allavors va començar la tirallonga de las miserias, l’eterna
+lletanía de quan se ’ls furgava massa.</p>
+<p>–Som tan pobres…</p>
+<p>–Anem tan escassos…</p>
+<p>–Estem tan enderrerits…</p>
+<p>–La cullita ha estat tan magre…</p>
+<p>–Se mos ha mort tant bestiar…</p>
+<p>–Mos va tot tan malament…</p>
+<p>–Però jo no us demano pas hisenda ni cabals, Senyor bon Deu! –feya ’l
+rector, despacientantse.– Jo no més vos demano cor, esperit, braços que
+m’ajudin, cossos que ’s moguin, camas que caminin… Jo no us demano res
+més que voluntat, una mica de voluntat! Las obras de la pobra esglesia,
+las podem fer a terralló. Jo faré venir un mestre o dos de l’Ametlla,
+però vosaltres m’heu d’ajudar en aquesta obra santa d’aixecar el temple
+de Deu… Els quins teniu pinedas podeu dur cayrats pera las bastidas; els
+quins vos esteu vora del cingle podeu fer camins de pedra fins aquí; a
+la pujada de l’Uyá hi ha prou pedra de calç pera poderne fer unas
+quantas cuytas; de baix de la riera del molí ’s pot pujar la sorra que
+fassi falla…</p>
+<p>Tothom restava mut, com si no entenguessin lo que ’ls deyan.</p>
+<p>–¡Es dir que no voleu fer res per l’esglesia! –exclamava, indignat,
+el capellá.– ¡Es dir que no voleu fer res per Deu!</p>
+<p>Ni una paraula. Tothom callat. El rector se ’ls mirava ab els ulls
+plens d’ira… y altre cop li venía la deria al pensament de que tota la
+munió que tenía a devant seu no era res més que un ramat de bestias.
+"Bestiolas del camp… Animalets del bosch… ¡Si fins ne tenen la cara… y
+els tirats!… ¡Deu me perdó si peco! –pensava el capellá– però no puch
+apartar de mí aquesta infernal caboria. ¡Ho són! ¡Ho són! No cal més que
+mirar aquest home de galtas ab barballeras y ulls negats d’aygua, pera
+veure qu’es un bou, fet y dit. Y aquet, de cara rodona y ulls esverats y
+nas menut… ¡Si això es una òliva! Y aquet, ab el goll penjant y la testa
+bonyeguda, sembla un galápat… ¡Y aquell ranco, una granota, quan fa
+aquella lley de saltirons!… ¡Deu me perdó! ¡Deu me perdó!” Y espantat
+dels propis pensaments, que semblavan rauxas de desvari, el rector va
+redreçarse, y, aixecant enlayre un braç misericordiós, va dir a ne ’ls
+rústechs feligresos:</p>
+<p>–¡Anèu, anèu en nom de Deu! ¡Y que ’l Senyor vos benehesca a
+tots!</p>
+<p>Els bosquerols no esperavan altra cosa. Tots van anar girant cúa,
+l’un esquitllantse cap al Serrat, l’altre esmunyintse cap al Bosch
+Negre, cadascú buscant el cau, pera tornarshi a enterrar en vida.</p>
+<p>Els quins anavan pel mateix camí, mormolavan en veu baixa:</p>
+<p>–¡Quínas endergas, el rector!…</p>
+<p>–¡Vès ab quínas orgas surt!</p>
+<p>–Y aquells ulls que fa d’esperitat…</p>
+<p>–¡Si sembla una mala cosa!</p>
+<p>Altres somreyan ab ayres mofetas:</p>
+<p>–Vès… fesli una esglesia nova! –deya en Pere Mestre, tot
+ranquejant.</p>
+<p>–Sí… –responía l’avi Pugna, fent saccejar el goll.– Y a mí ’m cau la
+casa a troços…</p>
+<p>–Y a mi tuta se m’aclufa… –afegía l’Aleix de las Tòfonas, mitj
+somrient per sota ’l nas.</p>
+<h2 id="vii-el-pallasso-bosquetá">VII <br>El pallasso bosquetá</h2>
+<p>Cada festa, en havent dinat, ja se sabía, la jovenalla de las
+clotadas feya cap a Puiggraciós.</p>
+<p>Així com a trench d’auba era l’ermita ’l punt d’aplech dels
+esbarriats feligresos d’aquells sots, qu’anavan a missa primera quan
+n’hi deya de cent en quaranta algun capellá dels encontorns, cap a
+mitjdía y a la tarda servía de cau als briscayres y jugadors de truch.
+De bon matí tot eran caputxas blancas que, vingudas d’ací y d’allí,
+s’anavan ficant a l’esglesieta, avisadas pel so esquerdat de la campana,
+que, en mitj del silenci de las boscurias, semblava que digués: Pujèu
+tau, tau… pujèu si us plau… De mitj dematí en avall, tot eran homes,
+minyons o bordegaços, que, ab un clavell de moro a l’orella y trencant
+pinyons torrats, se ficavan a las cambras baixas del rònech hostalet,
+arrambat a tall de contrafort a las parets de l’esglesieta. El mateix
+ermitá xaruch qu’havía ajudat la missa matinal ab el roquet demunt las
+calças, convertit després en hostaler, anava y venía del tinell, prenent
+els porrons de beguda que mesurava l’ermitana y repartintlos als
+parroquians de cada festa, pastors, moços, pilers ó llenyatayres,
+vinguts de quí sap ahont…</p>
+<p>Ara ja feya temps que de missa no se n’hi deya… però per això, a las
+tardas de las festas, ¡no ’n volguèu més de gernació a l’hostalet a
+jugar al truch o a la brisca, entre got y got de vi!</p>
+<p>Els vehins del Serrat ¡ray!, ab quatre gambadas hi eran, a l’ermita;…
+però ’ls quins venían de l’altra bandada del Bosch Negre, o de més enllá
+de Romaní, hi tenían una bella tirada, ¡com hi ha món! Hi havía pastor
+del Vallcárcara que feya una hora bona de camí pera deixarse caure a
+Puiggraciós… y encara molts anavan a donar la volta y feyan marrada a
+gratscient pera baixar a beure aygua a la font de las Gojas, de prop de
+la Rovira, qu’entre totas las fonts d’aquells sots, pobladas de misteris
+y llegendas, era la de més anomenada per la virtut que tenía… Tots els
+quins venían de la banda de l’Uyá no ’s descuydavan may d’aturarshi, y
+això… que la baixada al fons de l’avench, ahont brollava l’aygua, era
+entretinguda y fins perillosa pel qui no tenía ’l camí esversat. Mentres
+s’era a la rampa dels pollancres, encara, com aquell… però ’l relleix de
+la roca per ahont s’havía de passar després, era tant estret, estret, y
+tan relliscós per l’humitat, que calía arraparse ben bé a las brancas y
+matolls si un no volía estimbarse fins al fondo negre del abim. Però,
+com que l’aygua de las Gojas ja era cosa sabuda que duya bona sort a qui
+’n tastava y que goría de somnis dolents y que guardava de
+malestruguesas… recava, a la veritat, passar per allí y no baixar a
+beure un glop de l’aygua miraculosa, o may fos sinó mullarshi ’ls dits
+pera persignarse, quan no hi havía ningú, que ho pogués veure, per allí
+aprop.</p>
+<p>Després d’això… semblava que se sentían més alleugerits, més
+aconsolats de cor; y, un cop eixits d’aquell forat de galipaus, més
+fondo y negre que l’ull d’un pou, s’enfilavan d’un salt per la drecera,
+y vinga trescar montanya amunt, fins a arribar al cim de l’ermita, desde
+ahont se descobrían, assoleyadas, las planurias del Vallès.</p>
+<p>Aquell diumenge, a la tarda, havía pujat desde las fondaladas bon
+grapat de gent a Puiggraciós. Però l’espectacle somrisent de las xamosas
+planas que s’extenían al peu del Serrat, poch feya fret ni calor als
+rústechs habitants dels sots ombrívols. Tot ensopits y tristoys, anavan
+entrant a l’hostalet de l’ermita, fent moure ’l cap ab ayres mústichs,
+com si, en comptes d’anar a un siti de pletxeria, anessin a vetllar un
+mort. Per tot Deu-vos-guart se deyan vagament els uns als altres:</p>
+<p>–¿Què hi ha?</p>
+<p>–Res…</p>
+<p>–¿Tu ací?…</p>
+<p>–¡Què hem de fer!…</p>
+<p>Y encara aquets eran els més garlayres, perquè la major part restavan
+ab la boca closa, com si ’s donguessin vergonya de parlar. Sense dir
+mot, ni gros ni xich, molts s’asseyan al voltant de la taula, y ab un
+signe de cap o una torçada de coll demanavan beure a l’ermitana o ’s
+convidavan a jugar ells ab ells. Per això es que, tot y haventhi tanta
+gent aplegada dintre las fumadas cambras de l’hostalet, regnava una mena
+de quietut estranya, sols interrompuda de tant en tant pel soroll d’un
+porró que l’ermitá posava sobre la taula, o pels envits breus y sechs
+dels jugadors:</p>
+<p>–¡Truco!</p>
+<p>–Vull.</p>
+<p>–¡Tres!</p>
+<p>–¡Tot!</p>
+<p>Després las cambras tornavan a quedar silenciosas, quietas, com si
+altre cop s’espessís el núvol d’ensopiment qu’eternament surava sobre
+aquells homes de mirada tèrbola, confosa… Boy a mida que la beguda
+corría per las taulas y que ’ls braços enlayravan els porrons, encara
+esdevenían més motxos, més aixuts; perquè, aixís com tenían trista la
+vida y tristos els posats, també tenían trist el vi. Com més beguda
+engolían, més pansits se posavan, més sorruts.</p>
+<p>Però veusaquí que, de prompte, entremitj d’aquella nyonya, d’aquell
+aclaparament, va ressonar una veuarra que deya:</p>
+<p>–¡Ja som açí! ¡Ja som açí!</p>
+<p>–¡En Carbassot!… –va remugar tothom alçant el cap com deixondintse,
+mentres se dibuixava una sombra de rialla en aquellas caras mortas,
+d’hont semblava desterrada pera sempre tota mena de somrís.</p>
+<p>Sí. Era en Carbassot, el porquerol de l’Ensulcida, xicot grassó y
+camacurt que tenía bella fama a totas las clotadas pels estirabots qu’a
+cada punt etzivava, aspres y bonyeguts com un terròs. Ab els seus
+acudits de pallasso bosquetá, tenía ’l poder, gayrebé miraculós, de fer
+esclafir als pastors més rústechs, als més ferotges llenyaters. Això…
+sense comptar las tretas que s’empescava, a cada dos per tres, pera
+esglayar a las vellas y pera fer córrer esverats als vehins de las
+clotadas. A lo millor, pels volts de Romaní, apareixía un home penjat
+espantosament d’un noguer… y quan la gent s’acostava a l’arbre,
+esgarrifada, dihent: "¡Jesús, María, Joseph! ¡L’Aleix s’ha penjat!
+¡L’Aleix s’ha penjat!…” se trobavan ab que ’l mort eran quatre pellingos
+conjuminats pel porquerol a fi d’estrafer la figura recargolada del jayo
+de Romaní. Una altra vegada, per una torrentera qualsevol, se veya un
+home ajaçat per terra y envolicat ab una manta, que glapía y pantejava
+com si hagués de fer la derrera estremitut… y aixís que s’hi atansava
+algú que passés, preguntant: "¿Quí hi ha ací? ¡Eh, home! ¿Què teniu?”,
+surtía de la manta en Carbassot fent cabriolas y enfilantse montanya
+amunt.</p>
+<p>El porquerol de l’Ensulcida era tota la diversió, tota la comedia de
+que disposava, pera esbargirse, la gent dels sots de Montmany. Per això,
+quan va arribar a l’hostalet, li varen dir, com si l’anyoressin:</p>
+<p>–Mos creyam que no vinrías, Carbassot.</p>
+<p>–Es que la truja m’ha garrinat, y… so hagut d’anar a cercar la
+llevadora, –va respondre el porquer entremitj d’una ganyota estranya
+dels concurrents, que semblava que volguessin riure y no ’n sabessin
+prou.</p>
+<p>Y, boy avaros y coquins com eran per natural, el van convidar a beure
+tot desseguit, y el van instar pera que jugués, perquè ’l cas era ferli
+alçar el colze y sentir las totxadas que deya, tot signant els trumfos
+als companys de joch.</p>
+<p>–Té, Carbassot, beu… ¡beu, qu’es del picant!… y agarra cartas, –van
+dir, tot fentli lloch en un rotllo de bescambrilla.</p>
+<p>–¿De quín coll anem? –preguntava ’l porquerol.</p>
+<p>–Bastos, trumfos, –li responían.</p>
+<p>–¡Pesta ’ls toch! –replicava ’l baylet.– De bastos n’ixen bastons,
+bastonadas y rahons.</p>
+<p>Y, tot fent anar els tragos endoyna y els estirabots a desdir, el
+porquerol tenía embadocada a tota la concurrencia.</p>
+<p>–¡Tira trumfos, Carbassot! –li manava ’l company que duya la
+partida.</p>
+<p>–¿Trumfos?… encara ’ls tinch a la feixa, engony…</p>
+<p>–Donchs pedras… carrega pedras.</p>
+<p>–Esperèuvos un xich, que las iré a cercar al cingle… si no las ha
+presas totas el rector nou pera apariar l’esglesia y la rectoría…</p>
+<p>Y tothom reya, reya… tant com era capaça de riure aquella trista
+gent.</p>
+<p>Però, en això, s’havía anat fent de nit, y molts abandonavan las
+fumadas cambras de l’hostalet, escampantse pel Serrat o emprenent
+silenciosos la baixada cap als sots. Fins els que més beguda havían
+engolit, anavan drets, seriosos, més aviat mústichs y tristoys, com
+abans d’entrar a l’ermita.</p>
+<p>Però en Carbassot, que no era molt fort de testa, va surtir ab el cap
+tan espès que tot li feya esses y giragonsas al seu voltant. Quasi fent
+tentinas en mitj de la foscuria, va devallar tot sol cap a la fondalada
+de l’Uyá, arrambantse tant com podía a l’altre cantó de la torrentera,
+per por d’eslleviçarse impensadament. Li semblava que, al passar, els
+uns arbres li feyan cortesía a tall de mofa y els altres li ballavan
+balls de rams devant dels ulls. "¡Carbassot, tu estás mirlis! –mormolava
+el porquerol entre sí.– ¡Carbassot, tu estás begut!” Y com que sentía
+forta cremor a la gola y grans rodesas de cap, al ser a la vora de la
+Rovira va pensar: "Calla… ¿Y si baixessis a la font de las Gojas?… Allí
+podrías beure, allí ’t refrescarías els polsos y… com l’aygua té tanta
+virtut… potser te desenterbolirías una mica…”</p>
+<p>Y, amarrantse a las socas de las alzinas y als branquillons de
+romaní, va anar cercant, quasi a las palpentas, la bocana de l’avench.
+Mentres va ser a passar per la rampa dels pollancres, tot va anar bé;
+però… aixís que va posar el peu sobre ’l relleix de la roca, ja ’s va
+veure perdut, perdut enterament. Desenterbolit de sobte devant del
+perill, de bona gana se n’haguera tornat enrera; mes, com el girar en
+aquella estretor era encara més perillós que tirar al dret, va donar un
+pas endevant… Al provar de donarne un altre… ja va sentir que la terra
+li mancava sota ’ls peus… y, per més que ’s va agarrar desesperadament a
+un matoll de roldó, las brancas van rompres ab l’estirada… y… allavoras…
+decantántseli ’l cos cap a l’abim… a tomballons y capgirells va anar
+voltant y capbussantse per las tenebras del precipici.</p>
+<p>Al petar sobre ’l fondo de l’avench, el porquerol va llençar un crit
+de mort qu’hauría fet esglayar al cor més sencer.</p>
+<p>–¡Ay… que ’m moro!… ¡Ay… que ’m moro!…</p>
+<p>Però, com per allí no tranzitava ánima viventa, el clam de dolor se
+va perdre en la pau eterna de las montanyas, en la serenitat infinita
+del cel estrellat.</p>
+<p>–¡Jo ’m moro! ¡Jo ’m moro! –repetía ’l porquerol ab un crit vivíssim,
+punyidor, que poch a poch va anar tornantse gemech d’agonía, tan feble,
+tan fondo, qu’ab prou feynas alterava ’l silenci de la nit.</p>
+<p>–¡Ay… ay… ay…! –seguía clamant acompassadament… fins que ’s van
+escaure a passar per allí dos tocatardans que tornavan de l’hostalet de
+l’ermita. Eran un bover de l’Uyá y un baylet de câ l’Oliveras, qu’anavan
+xano, xano, cap a casa; mes, al sentir aquell udol, varen tots dos parar
+l’orella.</p>
+<p>–¿Sents?</p>
+<p>–Sí…</p>
+<p>–¡Posta qu’es en Carbassot…!</p>
+<p>–Sí qu’ho es.</p>
+<p>–¿Volsthi jugar que ’ns vol fer por?</p>
+<p>–Oy, ben segur.</p>
+<p>–Com sempre está per pletxeria…</p>
+<p>–¡Y es tan plaga, tan plagota!</p>
+<p>–Però… per això es escayent…</p>
+<p>–Això sí.</p>
+<p>–Fa esqueixar sentirlo…</p>
+<p>–¡Fins faría riure als morts!</p>
+<p>Y ’ls dos tocatardans varen passar de llarch, mitj somrihent al
+pensar ab aquell xicot del diastre, que sempre tenía tants acudits…</p>
+<p>Després d’això va passar una estona, una estona llarga, potser un
+quart, potser mitja hora, en la més fonda de las quietuts. Però veusaquí
+que, tot d’un plegat, va començar a sentirse un soroll de fullas
+somogudas a la bocana de l’abim. Era una fressa suau y desficiosa a
+l’hora, com la que faría ’l cos d’un home o d’una bestia bregant ab el
+fullam d’un herbey pera anar obrintse pas. Al capdevall, decantada per
+dos braços rebassuts, la broça de ginebrons y argelagas va badarse pera
+donar sortida a n’en Carbassot. Anava fet una llástima de magolat,
+d’espellifat, de brut.</p>
+<p>–¡Si ’m torbo gota hi deixo la carcanada!… –anava mormolant el
+porquerol, mentre ’s palpava las camas y l’esquena pera veure si li
+feyan gayre mal las macaduras.</p>
+<p>Vist a la claror feble del cel estrellat, ab la roba trocejada com
+anava, ab la cara esgarrinxada com duya, ab els cabells que li queyan
+enllotats demunt del front, aquell xicot inflat y boterut semblava un
+monstre parit de las mateixas entranyas de l’avench.</p>
+<p>–¡Pesta que ’m toch! Ab un xich més… ja tinch l’enterro pagat!
+–seguía botzinant el bordegaç.– Oh… y aquells fills de meuca qu’han
+passat per qui… y ni menys s’han aturat pera dir: "¿Què vols, de la part
+de Deu?” Vès qu’un día no us atrapi y anem a torna-jornals…</p>
+<p>Y, tot d’una, com si li vingués una pensada sobtadament, va fer petar
+una riallada grassa, fresca, que va ressonar més enllá de la cinglera de
+Bertí.</p>
+<p>–¡Dit y fet! ¡Sí, sí! –exclamava, rihent, el porquerol.– ¡Bona treta!
+¡Bona treta!</p>
+<p>Y, enfilantse de dret montanya amunt, igual que si res hagués passat,
+va arribar en quatre salts a Puiggraciós. Com l’hostalet ja era tancat,
+va trucar a la porta ab tota furia: ¡catrich, catruch! ¡catrich,
+catruch! "¿Què hi ha?”, varen respondre de dins. "¡Que teniu foch a
+l’ermita!”, va cridar el porquer, estrafent la veu. Mentre ’ls ermitans
+sortían esverats, en Carbassot ja era a cân Coll: ¡catrich, catruch!
+¡catrich, catruch! "¿Què hi ha?”, també responían. "¡Que teniu foch a
+las golfas!” Y mentres eixían els de cân Coll, entre crits d’esglay y
+lladruchs de gossos, el bordegaç ja devallava furient rostos avall, fins
+arribar a la Rovira: ¡catrich, catruch! ¡catrich, catruch! "¿Què hi ha?”
+"¡Que se us cala foch als pins!” Y el baylet no para fins a la rectoría:
+"¡Que teniu foch a l’esglesia!” Y acaba per trucar a l’Uyá: "¡Que teniu
+foch a las palliças!”</p>
+<p>Y tota la clotada se surt de pollaguera, y els gossos lladran y
+udolan, y las ovellas balan espantadas, y las donas xisclan plenas
+d’esglay, y els homes cridan desaforats, com si hagués arribat l’hora
+del derrer Judici… Y, mentres en Carbassot s’ha d’aguantar el ventre de
+tant riure, dins de las casas la gent clama, esporuguida:</p>
+<p>–¡Es el dimoni que s’ha desencadenat!</p>
+<h2 id="viii-lesglesia-adobada">VIII <br>L’esglesia adobada</h2>
+<p>¡Quín enrenou, valgans Deu, quín enrenou va ser el de la rectoría en
+aquells cinch mesos llarchs que van durar las obras de l’esglesia! Tot
+va anar de dalt a baix, tot se va mudar de lloch, tot se va traure de
+pollaguera… No hi va haver forat que no s’adobés, ni reconet que no ’s
+resseguís. Bé es veritat qu’a la feynaça feixuga d’aquella tongada de
+trasbals tothom hi va posar el coll… el rector, ab els seus fervors
+d’apóstol… la Mariagna y en Joseph, ab l’obediencia y resignació de
+sirvents humils… Desde trench d’alba fins tart de la nit, tots anavan en
+dança, tots se movían atrafegats. Com que, pera tirar endevant las
+obras, mossen Llátzer no havía pogut fer venir de l’Ametlla no més que
+dos mestres ¡y encara gracias!, entre ell y els jayos s’havían tingut
+d’esparvillar pera ajudar a la tasca a ne ’ls fadrins. Mentres la vella
+sirgava pera aconduhir als homes y ferlos el menjar, el rector y el jayo
+prou feyna tenían a portar obra als dos minyons, a fer y desfer
+bastidas, a amarar calç y pastar morter, a traginar ab las bestias
+camins de pedra o a pujar sorra de la riera del molí.</p>
+<p>Ab la deria de veure ben aviat apariada l’esglesia, el capellá
+s’agafava a la primera feyna que li venía als dits, y en tot el sant día
+no parava, ara anant de l’obra al bosch per cayrats, ara trescant del
+bosch al cingle per esquerda… y, al veures ab aquella fatxa de rector
+bosquetá, ab la sotana arreboçada y boy montat dalt de l’euga, moltas
+vegadas no podía menos de pensar ab els temps passats, ab aquells días
+de disputa teològica en que havía arribat a tenir sospesos dels seus
+escrits als homes saberuts y a las multituts badocas de tota una gran
+ciutat.</p>
+<p>–Si ara ’m veyan, si ara ’m veyan d’aquet modo…– pensava a voltas, ab
+un somriure entre dos llustros, mitj mofeta, mitj amarch.</p>
+<p>Però se li esvanían de cop y volta semblants recanças aixís que ’s
+posava a meditar còm ell tot sol, sense un cop de má dels feligresos,
+havía tingut prou força d’esperit pera fer esclatar la vida en un recó
+d’aquell sot de las tristesas, que semblava ’l reyalme de la mort.
+¡Pensar qu’ell tot sol, tot sol, havía infantat la vida y s’ho havía
+engendrat tot! Als sonsos vehins de las clotadas no ’ls havía hagut de
+menester pera res… Abans que tornar a demanar ajuda a n’aquella gent que
+mirava de reull y no volía dir un mot, més s’havía estimat trucar a la
+porta dels estranys. Ple de fe, ple de coratge, havía recorregut a
+piadosos forasters, al degá de la comarca, als bons amics de ciutat; y,
+al tornar a la trista fondalada, després d’aquella pelegrinació, no
+solzament portava dins de l’ánima la seguretat de tornar a edificar el
+temple de Deu, sinó qu’hi duya una cosa potser millor… l’esperança de
+desvetllar als feligresos ab aquell exemple de l’esglesia resucitada,
+que tindría quelcom de miraculós.</p>
+<p>Un goig fins allavoras desconegut, un goig d’home que triomfa dels
+obstacles y arriba a posar en planta ’ls seus designis, li pessigollava
+l’ánima d’un modo misteriós cada cop que veya qu’a la seva veu se
+desvetllavan els indrets adormits y prenían moviment las cosas mortas.
+¡Quín plaher, quín plaher més fondo y més estrany, com de sant que fes
+miracles, sentía mossen Llátzer a l’adonarse de que, per allí al voltant
+seu, tot se reviscolava y aixeribía al compás de la seva voluntat, fins
+arribarse a bellugar las cosas cançoneras y engorronidas que més
+entrebanchs li posavan suara ab el llur ensopiment!</p>
+<p>Aquell herbey tan espès y tan toçut, que privava de dar un pas per
+entre l’esglesia y la rectoría, ja jeya a feixos estimbat al fons de las
+torrenteras, deixant lliure el tránzit dels caminals. Aquells carreus
+cayguts de las parets, qu’a tot arreu entrebancavan y feyan nosa, ja
+tornavan a içarse a dalt dels murs, sostenint l’empenta de las voltas.
+Aquella pobra esglesia, que se n’anava a troços per moments, ab las
+llosas enfonzadas, las parets plenas d’esberlas y la coberta tot un
+esboranch, s’alçava altre cop amaciçada y ferma, resolta a esperar a peu
+dret l’embestida dels sigles que vinguessin. Fins la rectoría, la
+rectoría, tan corcada, tornava a aixecar el cap tota alegroya; perquè,
+aixís que las obras de l’esglesia varen estar llestas del tot, se va
+apariar un xich la casa de la manera que ’s va poguer. Com l’edifici era
+prou gran pera la poca gent que l’habitava, va acabar d’enderrocarse ’l
+cantó més enrunat, y ab las desferras sobreras se va adobar la bandada
+del porxo, qu’encara s’aguantava poch ó molt. Y ¡quín goig de mirar va
+fer allavors la rectorieta nova, tan reblanca de parets, tan vermella de
+teulada, tan verda de porticons! ¡Y aquell jardí que ’l rector havía fet
+plantar prop del caminal de l’hort, ben sembrat de violas doblas y de
+rosers de tot l’any!</p>
+<p>Tot floría, tot somreya en aquell reconet de món tan trist… Tot
+reprenía ’l seu us, tot recobrava las forças, tot retornava a la vida,
+tot resucitava, tot… menos els rústechs feligresos, que restavan, com
+sempre, de nit y día, ensopits, més ensopits que las cosas
+inanimadas.</p>
+<p>–¡Aquí sí qu’encara no hi han pogut res, res enterament, ni las
+prèdicas ni las pregarias!… –rumiava ’l rector ab tristesa.– He lograt
+sotregar las pedras, però no he sabut somoure aquesta gent tan llorda.
+He mudat las rocas de seti, traginantlas de la montanya a l’esglesia… y
+no he tingut prou força pera arrencar als bosquerols a l’eterna sòn que
+’ls aclapara. Però ara potser se deixondirán… y lo que no han pogut fins
+avuy ni prechs ni bonas paraulas ho farán d’aquí endevant els exemples y
+las obras. Quan vegin que l’esglesia ha renascut d’entre las runas,
+ayrosa y rejovenida, com una aucella ab plomas novas, tothom se sentirá
+revifat y voldrá tornar a la vida. "¡Mirèu, –jo ’ls diré allavoras–
+mirèu la pobra avia dels sigles enterrats, còm s’es mudada ab trajos
+nous, igual que si estés de bodas! ¡Mirèu còm rumbeja la porta de trinca
+al mitj del frontis; mirèu còm lluheix els junts frescos y ressurtits
+desde ’l portal fins a l’absis; mirèu còm parpelleja ab vidrieras de
+colors als finestrals; mirèu còm adreça ’l cap, ab el cloquer crescut
+d’una pila de filadas!… Y vosaltres ¿què feu? ¡Aixequèu també ’l cap,
+aixequèu els esperits, que pera l’esglesia y pera vosaltres ha arribat
+l’hora de la resurrecció!”</p>
+<p>Com més s’acostava ’l día de tornar a obrir el temple als feligresos,
+més confiança tenía mossen Llátzer de que Deu els tocaría ’l cor, fins a
+quedar, devant de l’esglesia resucitada, postrats d’admiració, com
+devant dels resplandors d’un prodigi.</p>
+<p>La llástima era que no quedava tot enllestit tan depressa com ell
+hauría volgut, perquè, un cop las obras acabadas y els mestres
+despedits, va començar pels de la casa la tasca de netejar de cap a cap
+tots els dintres de l’esglesia. El tráfech era tan llarch y tan pesat
+que feya venir angunia de pensarhi. Tota la polsaguera de las obras
+havía anat cayent a capas blancas sobre la pols negra antiga, filla de
+las centurias passadas y de la deixadesa dels bosquerols. Calía anar
+trayent dels sants y dels altars y del servey de missa ’ls gruixos de
+polsim qu’ho tapavan tot, fins al punt d’estrafer monstruosament els
+colors y las formas de las cosas. S’havía d’escombrar ben bé ’l borriçol
+que s’amagava amatent pels forats y reconadas, com si no ’s volgués
+deixar agafar. També s’havían de fer caure las terenyinas negras que
+s’arrapavan dalt de las voltas com rahims de ratas pinyadas adormidas.
+Després s’havían de netejar ab mònita las crostas de floridura que
+cobrían, igual qu’un briá, las columnas, els plafons, las motlluras dels
+retaules… Però tota aquella farda romátiga y estantiça, criada a copia
+de temps y de paciencia per la velluria dels sigles morts, costava molt
+d’arrencar. Semblava que s’hi trobés bé, tota ensopidota entremitj dels
+recons y las escletxas, y no volgués moures de per’llá ’l voltant. Quan
+l’empaytavan d’un lloch, fugía a entafurarse en un altre a correcuyta.
+Esvalotadas de moment, las bolvas de pols corrían com follets
+endiastrats voleyant d’un cantó a l’altre, fins que tornavan a caure
+adormidas aixís que s’amarravan a un altre indret…</p>
+<p>Allavors va començar una batuça llarga y perfidiosa entre la polsina,
+que s’ajocava per tot arreu, y el rector y els jayos, que la perseguían
+ab santa paciencia. Fregant, espolsant, netejant boy silenciosos y
+recullits per tots els recons del temple, semblava qu’entre tots tres
+fessin una cerimonia de purificació may vista. Venía a ser una mena
+d’aspergis tot estrany, com un exorcisme pera treure de l’esglesia els
+mals esperits de la pols, tan cançoners y dormilegas. La Mariagna,
+sobretot, ab aquells ayres que tenía de muda resignació, tan soferta,
+tan callada, com si hagués fet vot d’humilitat y de silenci, resseguía
+devotament tots els altars, sacra per sacra, palmatoria per palmatoria,
+candeler per candeler, igual que si al peu de la lletra anés seguint las
+reglas complicadas d’un ritual misteriós. "¡Ala, ala! –semblava que
+digués, mitj resant, mitj mormolant, boy dirigintse a la broça adormida
+pels relleus y las escletxas.– ¡Ala, ala, pols tocassòn! ¡Desvètllat,
+aixeribeixte y vesten en nom de Deu! ¡Ala, ala, trenyinotas del diastre!
+Anèu qu’us teixeixin entre ’ls pins del bosch! ¡Ala, ala, borriçol
+impertinent! ¡Fuig defora ben depressa y que no ’t vegem may més!…”</p>
+<p>Y aixís, ab tota devoció, passava la Mariagna, fent acataments y
+persignantse, per devant de cada altar… y, ab els espolsadors als dits,
+a tall de salpasser, anava conjurant a la pols pera que surtís de las
+cosas santas y anés a escampar la boyra més enllá de la casa del
+Senyor…</p>
+<h2 id="ix-las-campanas-tocan">IX <br>Las campanas tocan</h2>
+<p>Quan va arribar el día de dirhi missa per primer cop després de las
+obras fetas, l’esglesia resplandía com un mirall. Els altars, ab las
+estovallas blancas de bogada, ab las sacras lluhentas, ab els canalobres
+guarnits de ciris, semblavan un pom de flors. L’altar major no podía pas
+fer més patxoca. Els galons del pali, las motlluras de las gradas, las
+petxinas dels ninxos, las coronisas y els requadros… tot relluhía com
+daurat de nou. Els caparrons riçats dels serafins somreyan desde las
+basas y els capitells, tot guaytant las penjarellas de rahims d’or que
+s’entortolligavan per las torçadas columnas. Els sants, en altre temps
+tan espellifats y consumits, havían tornat de mort a vida. Totas las
+imatges duyan las túnicas ben apedaçadas y els mantos ben surgits, com
+sants de montanya, pobrets, però endreçats. El braç que li queya a Sant
+Isidro ja tornava a ser al seu lloch, tot apariat y descansant sobre
+l’aixada; Sant Sebastiá, boy encarnat de fresch y ab las sagetas ben
+platejadas, se mantenía altre cop lligat a la soca del martiri; y Sant
+Pau, rebassut, el patró de la parroquia, tronava sobre la peanya, al
+mitj de l’altar major.</p>
+<p>Trasbalsat de goig, el rector no cabía en pell y ja li trigava l’hora
+de fer tocar las campanas pera cridar als feligresos y ensenyarlos
+aquell bé de Deu qu’havía d’obrar el miracle de retornarlos a la vida.
+Molt abans de que ’l día clarejés, ja anava y venía per l’esglesia,
+donant el derrer cop de má als guarniments dels retaules. Pera veure ’l
+goig que faría il·luminat l’altar major, va fer encendre, a tall
+d’ensaig, els ciris de la credença, els candelers de las gradas, las
+palmatorias dels ninxos, fins els brochs del cornisament… Y quan tot va
+ser encès, quan l’altar va resplandir ab tantas llumenetas juntas,
+brillant, rohent, espurnejant, com una brasa d’or, el rector va sentir
+que li apuntavan a flor de llavis aquellas paraulas d’ayre bíblich que
+sempre li venían a la boca quan l’esperança y l’alegría li brollavan
+dins del cor: "El camí del temple era esborrat, y el poble no ’s
+recordava de las cerimonias; mes jo he fet néixer de las runas la casa
+del Senyor y he encès els llums del tabernacle…”</p>
+<p>Després sortía del èxtasis, que per un instant l’acaparava, y tornava
+a donar ordres a ne ’ls jayos, com pera esmersar d’alguna manera ’l
+temps que tant costava de passar fins a arribar l’hora de lluhir el sol
+y de començar la missa.</p>
+<p>–¡Joseph!</p>
+<p>–Missenyor…</p>
+<p>–Comencèu a apariar els ornaments. ¿Ja ho haveu dut tot a la
+sagristía? ¿L’amictus, el cíngul, l’alba?…</p>
+<p>–Sí, missenyor.</p>
+<p>–Vós, Mariagna, anèu a l’hort y cullíu totas las rosas que trobèu…
+Fèune pomells y las posarèm a las floreras… Vull que ’l altar sigui ben
+florit…</p>
+<p>–Bé, missenyor.</p>
+<p>Y tan bon punt va veure que la claror matinal pujava per derrera las
+feixas de l’Uyá, ja no ’s va poguer aguantar més.</p>
+<p>–¡Vaja, Joseph, que ja es hora! ¡Cap a ventar las campanas!…</p>
+<p>Però aixís que va haver donat l’ordre, desseguida ’s va repensar,
+dihent entre sí mateix: "¡No, no! En Joseph no sabría tocarlas pas com
+cal… Es un bon home, sumís, obedient… però fret, una mica enza,
+estaquirot… Li manca ánima, esperit, pera ferlas parlar com vull que
+parlin…”</p>
+<p>–No, Joseph, no, no hi anèu, –va dir a ne ’l jayo, que ja començava a
+pujar els esgrahons del cloquer.– Jo mateix las vull tocar… Jo las hi
+faré dir lo qu’han de dir…</p>
+<p>Y, tot enfilantse escala amunt, il·luminat, transfigurat com en un
+rapte d’inspiració, anava mormolant tot baix: "¡Massa temps han restat
+mudas, las pobras campanas! Ara, al recobrar la veu, han de rompre a
+parlar ab sons triomfals… han d’entonar un cant de gloria may sentit…
+una cosa d’aleluya que sigui himne d’alabança al Senyor per haverme
+permès edificar l’esglesia… y un crit sorollós de desvetllament pera ’ls
+bosquerols adormits…”</p>
+<p>Y, tras, tras, va arribar a dalt de tot de l’escala, mentres el jayo
+devallava, humil. Al trobarse dins del campanar, lo primer que va fer el
+rector va ser persignarse pera que Deu l’il·luminés. Després… s’agafava
+ab ardiment a la corda de la campana major… y al veure que, ab tot y
+l’esforç que feya, la cadireta tot just se trontollava, va sentir un
+moment d’esglay… "¡Ay, si la campana restés muda, ab tant temps com no
+ha tocat!…” Però va pegar al llivant una altra estiragaçada forta, y,
+donant allavoras tot un tom, la campana va parlar: ¡Nanch!… "¡Gracias a
+Deu, gracias a Deu!” Una altra estirada més… y el bronzo, rodant ab
+calma, va posarse a cantar tot majestuós: ¡Nanch… nonch… naaaanch!…
+"¡Això es això, això es això! –pensava mossen Llátzer, ple d’alegría.–
+¡Aquest es el Te-Deum que havía somniat pera celebrar la resurrecció de
+la pobra esglesia!” ¡Nanch… nonch… naaaanch!… "¡Mercès, bon Deu, grans
+mercès!” ¡Nanch… nonch… naaaanch!…</p>
+<p>Però tot d’una va recordarse ’l rector de que també calía despertar
+als feligresos ensopits, als feligresos morts, ab un tritlleig ben viu
+que ’ls aixeribís, que ’ls espolsés la sòn, que ’ls tragués la mort de
+sobre… y, anántsen cap a la campana xica, va agafar el batall ab una má,
+y ¡vinga repicar tant com podía! ¡Ninch, ninininch…! ¡Ninch, ninch…!
+"¡Ala, ala! –afegía ’l capellá, com pera donar significat a la veu de
+las campanas.– ¡Ala, ala, desengorroníuse, habitants del sot de
+l’ombra!” ¡Ninch, ninininch!… ¡Ninch, ninch!… "Y ¡veníu tots desseguit!”
+¡Ninch, ninch! "Y veureu el miracle de l’esglesia resucitada…” ¡Ninch,
+ninininch!… ¡Ninch, ninch!</p>
+<p>Després Mossen Llátzer va parar una estona y, trayent el cap pel
+finestral del cloquer, va volguer veure si la clotada ’s desvetllava.
+Mes… tot era silenci y soletat. Las derreras clapas d’ombra s’escorrían
+pels avenchs, fent lloch a las primeras llencas de boyra matinal
+qu’anavan teixintse per las pinedas o esfilagarsantse per l’espay. Però
+d’ánimas viventas… res. Ni sombra ni rastre. Allavoras va pensar el
+rector que calía redoblar el fervor y el crit de las campanas, y ’s va
+posar a repicar a l’hora ab els dos batalls. Va ser una cridoria
+desesperada pera fer venir a las ánimas a la vida eterna. ¡Nonch!
+¡Nonch! ¡Nonch!… ¡Ninch, ninch, ninch! ¡Nonch, nonch! ¡Ninch, ninch!</p>
+<p>Però, com que, a pesar dels tochs desesperats, la gent no donava
+senyals de vida, el rector, ja quasi bé perduda l’esperança, se va posar
+a tocar a missa pausadament, tot desencantat y tot marcit. Als crits
+neguitosos de desvetllament, van seguir els tres tochs mandrosos,
+cançoners: ¡Nanch… nanch… nanch!… Y aquell prech acompassat va ser el
+que va obrar el miracle…</p>
+<p>Quan Mossen Llátzer va tornar a traure ’l cap per la finestra del
+cloquer, va sentir que ’l cor se li aixamplava. De las casetas mitj
+enrunadas del sot, n’anavan eixint caputxas blancas y gambetos negres
+que, com difunts enmortallats que sortissin de las tombas, s’encaminavan
+pausadament cap a l’esglesia. El rector va alçar els ulls al cel, perquè
+va creure arribada l’hora de la resurrecció.</p>
+<h2 id="x-mala-nissaga">X <br>¡Mala nissaga!</h2>
+<p>¡Nanch!… Aquella primera batallada del cloquer de la parroquia va
+ressonar pels sots ombrívols com una paraula de misteri que no
+s’entengués prou bé. Feya tant temps que las campanas restavan mudas,
+que, al llençar per l’espay el primer mot, semblava que tinguessin
+enfarfegada la llengua, com un nin quan comença a balbetejar. Mes, a la
+segona batallada, ¡Naaanch!… la veu del bronzo ’s va aclarir y,
+esbategant d’alas ayre amunt, volava, corría, s’aixamplava per tots
+indrets, fins a ferse entendre al cap d’enllá de las timberas y al fondo
+més fondo dels avenchs. Cada toch acompassat de la campana major era com
+una alenada de vida, tebia, suau, amorosa, qu’anés desglaçant a poch a
+poch l’ensopiment de las nits eternas.</p>
+<p>Però això encara no componía res per lo que va fer la campana xica…
+perquè, tan bon punt va començar la cridoria alegroya del tritlleig,
+allavoras sí, que tot va aixeribirse ben depressa. L’herbey emperesit,
+que fistonava ’ls reguerots, se deixondía de sobte, espolsantse las
+gotas de rosada. De las verdiças n’eixían els aucells a munions, tot
+xisclant y xiuxiuejant, aturullats pel baladreig del cloquer. Per
+l’espessor de las boscurias tristas, mortas de sòn y de fret, s’hi
+entafuravan els repichs bellugadiços, fregantse pels arbres y
+pessigollant las fullas, com si, a copia de refrechs y pessigollas,
+volguessin desentumir l’arrauliment de las socas balbas y dels
+brancatges emboyrats.</p>
+<p>Després, l’alegra cridoria trescava amunt, ben amunt, enfilantse cap
+als cingles, als turons y als espadats, fins a coronar ab sorolls de
+joya tot el cèrcol de montanyas negras qu’emparedavan el sot. Y quan la
+remor de vida va arribar a ran de las casetas mitj enrunadas que
+componían el vehinat, a tothom feya estranyesa ’l bell brugit. La gent
+s’estirava de braços y ’s fregava ’ls ulls, com difunts que ’s
+desvetllessin al sentir la trompeta del Judici.</p>
+<p>L’avia de cân Pugna mormolava, tot parant l’orella:</p>
+<p>–No sé si desvariejo o somío… però ’m sembla que tocan a
+l’esglesia.</p>
+<p>A l’altra banda del sot, la porquerola de la Rovira cridava tota
+estranyada:</p>
+<p>–¿No ohiu, nostramo, no ohiu? ¿No ohiu com sonan campanas?…</p>
+<p>El cego de l’Uyá treya ’l cap a la finestra pera sentir millor el
+tritlleig.</p>
+<p>Anguniats per aquell toch desficiós que feya com si pregonés a
+correcuyta la resurrecció de la carn y la vida perdurable, els
+bosquerols no sabían pas què fer ni quín determini pendre. Feya tant
+temps que no havían posat els peus a la parroquia, que ’ls recava de
+baixarhi. Desde ’l día en que ’l rector nou els havía congregat al
+cementiri pera predicarlos l’obra santa d’adobar l’esglesia, que ningú
+s’havía deixat veure per’llí aprop. Si havían d’atravessar el terme,
+abans de passar per la rectoría, més s’estimavan fer marrada trencant
+pels pendiços de cân Sunyer o dar la volta pel peu del cingle. Tot era
+per por de no toparse ab aquell capellá esperitat que ’ls volía fer
+somoure y bellugarse y caminar y arrencarlos a la quietut de las
+montanyas dormilegas. ¡Y vès quína pena, vès quína vergonya no feya ara
+d’haver de tornar a l’esglesia, tota apariada de fresch, sense qu’a
+n’ells se ’ls en degués grat ni gracia! ¡Vès quínas bavarotas no ’ls
+faría ’l rector nou, com volguent dir que pera res li havía calgut cap
+ajuda dels vehins!</p>
+<p>Però veusaquí que, mentre estavan els feligresos en aquets dubtes
+plens d’angunia, rumiant què farem, què direm… tot d’una va parar el
+tritlleig desesperat y ’s va posar la campana grossa a senyalar a missa
+pausadament: ¡Nanch… nanch… nanch…! Allavoras bosquerols y bosquerolas
+ja no van roncejar més, y, com acatant una ordre severa de las que no ’s
+torcen ni ’s poden contradir, tot moixos y resignats, van disposarse a
+baixar al sot, vulguis no vulguis. Els homes, com si anessin d’esma,
+despenjavan de las estacas las mantas y els gambetos, y las donas treyan
+las caputxas dels caixabanchs. No hi havía més remey… Aquells tres tochs
+cançoners y acompassats eran el manament obehit de pares a fills per
+tots els sigles. No hi havía més remey… Calía acotar el cap y resignarse
+y empendre ’l camí rostos avall. Més qu’a la veu de Deu, tramesa pel
+ressò de la campana, obehían a la lley de las costums eternas, heretada
+de las vellas generacions. Feyan com havían fet els pares, com havían
+fet els avis, com havían fet tots els passats, desde las centurias més
+llunyanas. No hi havía més remey… Allò era com el curs dels astres, com
+els cambis de la terra, qu’un no s’hi pot revoltar. Havían d’ajupirse a
+las batalladas del cloquer com s’ajupían al sol y a la serena, a la
+pluja y al bon temps, a l’ombra y a la claror. No hi havía més remey… No
+’s podía replicar… Per això, tot devallant cap a l’esglesia, passavan
+concirosos arran de las boscurias, rebechs per dins, humils per fora,
+com a moltons forçats a fer sa vía sota las vergaçadas d’un pastor
+ferreny. Anavan pas a pas, però caminavan… ¡Au, au, au! Ab la caputxa al
+cap o ab el gambeto a las espatllas, semblavan ánimas en pena que,
+tretas dels llims a viva força, estessin condemnadas a marxar per una
+ruta temuda, de bon grat o de mal grat…</p>
+<p>Els primers bosquerols que, tot tau tau, van arribar al peu de la
+parroquia, de cop van quedar sorpresos, y després malhumorats, al
+contemplar las obras fetas.</p>
+<p>–¿Qu’es tot això? –rondinavan entre dents.– ¿Qu’es tot això?</p>
+<p>Y, entre esquerps y tafaners, resseguían, ab la vista tèrbola, tots
+aquells recons apariats de nou, tots aquells llochs adormits que
+s’havían despertat com per miracle, totas aquellas cosas mortas
+qu’acabavan de resucitar. Grans y xichs arrufavan el nas, com si
+flayressin ab pena l’ayre de vida y de frescor que deixavan anar aquells
+indrets tan jolius, suara abandonats y plens de runa. Guaytavan arreu
+com qui escorcolla; donavan duas passas endevant, després tornavan
+enrera… y vinga esbrinar y tafurejar; y, com més miravan y remiravan,
+més sorruts esdevenían y malcarats. Aquella esglesia de l’antigor, més
+jova y forta que may; aquella rectorieta, ab las parets tan blancas;
+aquella mica d’horta tan florida, aquells caminals tan repolits, se ’ls
+aixecavan devant dels ulls com una befa, un escarnot. Temple, rectoría,
+horta, camins, trumfavan joyosos y somreyan; y, com més somreyan y
+trumfavan, més rabia ’ls feyan y més neguit, y fins els semblava que tot
+plegat se mofés d’ells y els digués, fentlos ganyotas: "¡Ela, ela! ¡els
+feligresos! ¿Oy qu’us pensavau que sense la vostra ajuda no podríam
+tornar a alçar el cap? Donchs ja ho veyeu… No us hem hagut de menester
+gota ni mica. El rector nou, qu’es un sant home, ens ha reviscolat, tot
+sol, ¡tot sol! ¿Què us en sembla, què us en sembla?”</p>
+<p>Y els rústechs feligresos, ab aquellas cavil·lacions de malpensat que
+’ls rodavan pel cap espès, com ombras enfurismadas, s’anavan embutint,
+embutint a marxas doblas. Se creyan humiliats, se creyan escarnits, y
+era tan gran la quimera que portavan dintre, que, al capdevall, tota la
+tirria covada contra ’l capellá ’ls va surtir pels ulls y per la
+boca.</p>
+<p>–¡Mira ’l fotxut del rector, –deya l’un,– còm s’ha arranjat pera fer
+adobar l’esglesia!</p>
+<p>–¡No sé pas còm s’ho ha fet, el gran Jan-fume!</p>
+<p>–¿No us ho so dit sempre, jo, que aquest home sap ahont jeuhen?…</p>
+<p>–¡Peste que ’l toch! Per mi té pacte ab el dimoni…</p>
+<p>–Això deu esser, ¡rellampus!, perqué fins sembla cosa de mal art…</p>
+<p>La conversa va parar aquí, perquè en aquell mateix instant va
+sentirse un clam de pena, un "¡Deu meu!” mitj ennuegat, que va fer
+callar las bocas. Ningú va saber d’hont venía aquella veu d’angunia. Els
+bosquerols se van girar, però no van veure ánima viventa que gemegués
+per ’llí prop.</p>
+<p>Era mossen Llátzer, el pobre mossen Llátzer, que, havent tret el cap
+de derrera els xiprers del cementiri pera veure ab sos propis ulls còm
+s’obrava ’l miracle de la resurrecció dels vehins morts, va ofegar un
+crit de congoixa al sentir aquellas paraulas.</p>
+<p>Las esperanças de redempció se li havían fos tot d’un plegat, com si
+s’haguessin enfonzat a sota terra. L’ánima esquerpa dels rústechs
+feligresos se li acabava de despullar a devant seu, en tota sa nuesa
+bonyeguda y feréstega. Ell havía somiat qu’eran fantasmas tristoys que
+caminavan d’esma a l’ombra de las boscurias, tan incapaços de fer bé com
+de fer mal… Però ara veya qu’allò era somnis, no més que somnis… Ara
+veya que, tot y sent enzas dormilegas, covavan el pecat sota la sòn.
+Feyan el mal a la quieta, mitj desperts, mitj adormits, sense fressa,
+sense escándol… Feyan el mal que podían, sempre que ’l mal no ’ls
+inquietés massa ni ’ls torbés l’ensopiment en que vivían engorronits…
+¡Mala nissaga! ¡Mala nissaga!</p>
+<p>Allavors mossen Llátzer va presentarse devant dels bosquerols, ab
+posat sever, ab gestos de profeta santament irat, disposat a
+avergonyirlos, a execrarlos, a fuetejarlos la cara ab dicteris que
+condemnessin tanta iniquitat, tanta miseria!</p>
+<p>Però la gent se va escórrer per ’quí, per ’llí, aixís que va veure al
+capellá esperitat. Els uns giravan cúa cap a l’absis; els altres se
+ficavan a l’esglesia, tot fent l’orni. N’hi havía que giravan el cap
+pera excusar el bon-día al rector nou… Alguns se ’l miravan ab una
+expressió dubtosa, mitj mofetas, mitj babaus… Mossen Llátzer va passar
+de llarch, y, ofegant a viva força l’ira santa que li inflamava ’l cor,
+sols mormolava entre dents: "¡Mala nissaga!” Va penetrar a l’esglesia,
+va atravessar la nau, va ficarse a la sagristía, fent sempre esforços
+pera apayvagar l’esvalot d’indignació que li sotragava l’ánima.</p>
+<p>–No es pas pietat, –deya entre sí,– no es pas misericordia, lo que li
+cal a n’aquesta gent, més aspra que ’ls terrossos, més negra y traydora
+que la nit… Es l’espectacle dels cástichs, la predicació de las eternas
+penas, lo que ’ls ha de junyir, de doblegar… –anava repetint el rector,
+tot acostantse a l’arquimesa ahont hi havía disposats els ornaments pera
+revestirse.</p>
+<p>Mes, aixís que va veure las sagradas vestiduras, va sentir terror
+dels propis pensaments. Tant bon punt va agafar l’amictus pera posársel
+a l’espatlla, se va recordar de que aquell drap era ’l vel místich ab
+que van ser tapats els ulls del Christ a l’hora dels escarnis y las
+befas… y va començar a trobarse aconortat ab el recort de la paciencia
+divina. Quan va passarse, després, l’alba pel cap, anava sentintse ab
+més consol, boy pensant que la blanca vestidura era la túnica d’orat que
+van posar al Fill de l’Home, a la nit de la Passió. Acabat, tot
+lligantse el cíngol, quasi esdevenía enterament asserenat, perquè li
+passavan per la memoria las cordas de Getzemaní y els açots en el
+pretori…</p>
+<p>Però, després, tot de sobte, quan va ser a creuharse sobre ’l pit
+l’estola d’or, signe d’inmortalitat y atribut majestuós del ministeri,
+sense saber per què, li van tornar a rebotir del cap al cor els flams
+d’indignació que l’abrusavan.</p>
+<p>–¡Mala nissaga! –repetía sense poguerhi fer més.– ¡Mala nissaga! Com
+els sayons de Pilat, també escarneixen al Christ y també ’l tractan de
+boig! Atribuheixen al diable l’obra de Deu y prenen el miracle per
+bruixería! S’assemblan a las vellas tribus dels juheus, sempre escupint
+al cel, desagrahidas! Ab un Deu d’amor no hi volen saber res… se las
+volen heure ab el Deu de las justicias eternas! En lloch d’un sacerdot
+de la lley de gracia, els caldría un sacerdot de l’antiga lley, que ’ls
+fes sentir el pes de las divinas iras, que cridés sobre d’ells el foch
+del cel, que ’ls malehís fins a la quarta generació!…</p>
+<p>Tan indignat se sentía contra ’ls feréstechs bosquerols, que va estar
+a punt de traures els ornaments de sobre y presentarse al presbiteri y
+manar tancar l’esglesia, cridant: "¡Anèusen, anèusen! ¡Ja us en podeu
+anar tots! No hi ha missa pera ’ls perversos!…” Mes, fent un suprem
+esforç, altre cop va posar fre a l’exaltació, y va acabar de revestirse,
+disposantse a anar al altar. Ple d’unció y reculliment, ab el cap
+acotat, closos els ulls, tremolosos els llavis d’oració, el sacerdot va
+surtir de la sagristía, l’una má aguantant el cálzer y l’altra per
+demunt dels corporals.</p>
+<p>Però quan va trobarse devant del poble, al trencar de la sagristía al
+presbiteri, el capellá va tombar el cap tot de prompte, com desvetllat
+del reculliment pel brugit d’irreverencia que surava dins la nau. De la
+generació qu’omplía ’l temple n’eixía com una remor confosa de trepitj y
+de xiu-xius… La gent se parlava a l’orella, y els uns als altres se
+feyan signes, assenyalantse ’ls altars repintats y las imatges adobadas
+y ’ls guarniments aconduhits… Allavors mossen Llátzer se va deturar un
+moment de cara als feligresos, y, redreçat a l’acte, inmóvil, altiu,
+sever, com una estatua de la majestat divina, va clavar sobre la turba
+una mirada llarga, fonda, llampegant, que va fer caure de genolls a
+homes y donas. De cop va regnar un silenci de sepulcre… y el celebrant
+va pujar a l’altar.</p>
+<p>¿Què hi devía haver a n’aquella mirada y a n’aquell gesto del
+sacerdot, que va deixar als bosquerols estemordits? ¿Es qu’havían vist
+passar per devant d’ells l’imatge augusta del Deu ofès, del Deu irat,
+tal com deurá presentarse a judicar als vius y als morts el día negre
+del derrer judici? Quelcom d’això devía ser… perquè, abans d’haverlo
+contemplat ab els sagrats ornaments, fos que ’l vegessin al peu de la
+rectoría, fos que ’l trobessin al bosch, pera ’l rector nou no més
+sentían rencunia, tirria, quan no se ’n mofavan y ’n feyan escarnot!
+Però, revestit pera dir la missa, cobert ab la casulla, el cálzer a la
+má y al peu del ara… allavors ja era altra cosa, una cosa més tremenda!…
+Allavors, se ’ls representava com el ministre del Deu que té en sas mans
+poderosas la tempestat y la pedra, la neu y la glaçada, el llamp y ’l
+bufarut, la passa dels ramats, la mort dels homes y las bestias!…</p>
+<p>Aquets pensaments reveladors sobre l’ánima obscura dels bosquerols
+anavan y venían pel cap del capellá, mentres treya la bossa de sobre ’l
+cálzer y regirava ’l missal.</p>
+<p>–¿No es el temor de Deu el començament de tot? –sospirava.– Donchs
+encara puch menarlos a Deu per la temença…</p>
+<p>Y un raig d’esperança li resplandía als ulls al dir, després, devant
+la grada:</p>
+<p>–<em>Introibo ad altare Dei</em>.</p>
+<h2 id="xi-historia-dels-dos-jayos">XI <br>Historia dels dos jayos</h2>
+<p>Una altra de las cosas que més afligían a mossen Llátzer, en mitj de
+las tragedias que ’l voltavan, era no trobar un refugi de consol en els
+jayos que tenía de sirvents. Hi trobava respecte, humilitat, veneració,
+¡això prou, y potser massa! però no hi trobava tendresa. Ell hauría
+volgut un xich menys d’acatament y un xich més de germanor. Solitari com
+vivía entre ’l desert de las montanyas y l’apartament dels homes,
+haguera pres a mans besadas, com el millor do del cel, que ’ls jayos, en
+compte de reverenciarlo com a amo y senyor, l’haguessin tractat com a
+fill, com a germá. Una escalforeta de familia per l’estil l’hauría
+retornat bona cosa de la freda soletat a que ’l condemnavan els
+feligresos sorruts.</p>
+<p>Cada cop qu’entrava a casa ab l’ánima adolorida per la malevolença
+que li mostravan sempre ’ls bosquerols, ara trencant de camí per no
+haver d’assaludarlo, ara fentli cara esquerpa quan no ’l podían excusar,
+més s’hauría estimat veure una llágrima de pietat en els ulls dels jayos
+respectuosos que sentir aquella lletanía de missenyors que may se ’ls en
+anava de la boca. El consol del rector haguera sigut que, al vèurel
+trist, compungit per las penas que li donava la gent de la parroquia,
+haguessin corregut a preguntarli què tenía, què li passava… Y ell els ho
+hauría contat, com qui diu nòs ab nòs, entre familia… y fins haurían
+plorat tots junts, y aixís se li hagueran apariat una mica las feridas
+que li sagnavan a l’ánima… Però ells no. Tan servicials, tan obedients,
+tan carregats de reverencias com eran, no sabían trobar una paraula
+dolça pera un moment d’aflicció.</p>
+<p>Pera fer lo que calía, pera cumplir ab la tasca, tant la Mariagna com
+en Joseph arribavan molts cops fins al sacrifici… y lo més admirable era
+qu’hi arribavan sense adonársen, com si no fessin res, com si allò que
+feyan no tingués cap mèrit. Fos a la feyna de la casa, fos al servey de
+l’esglesia, ells no s’hi planyían gens. Hi posavan el coll, els braços y
+las camas, hi posavan las forças y els sentits… però, això sí, no hi
+posavan may el cor. El cor semblava que, a copia de sumissió y respecte,
+se ’ls hagués arribat a fondre, tornantse no més qu’humilitat tota la
+tendror de l’ánima.</p>
+<p>Aixís es còm el pobre capellá, per son natural, tan esplayós y
+fervent, se trobava condemnat a viure eternament sol… Sol y vern com un
+desterrat, quan caminava pels sots, entremitj de las montanyas negras;
+sol y temut com el Deu carregat d’ira, quan era a l’esglesia, entre ’ls
+esquerps feligresos; sol y reverenciat com un tabernacle, quan se
+trobava a la rectoría entremitj dels dos sirvents. Ell prou maldava pera
+guanyarlos la voluntat a copia de franquesa; ell prou feya pera rompre
+aquella muralla de veneració que privava als avis d’acostarse. Mes tots
+els esforços eran en va. Els pobres jayos no hi podían pas fer més. Pera
+cambiar de taranná haurían hagut de mudar la pell, y pera mudar la pell
+ja duyan massa dotzenas d’anys a las espatllas. Tota una vida de
+servitut passada a l’ombra del claustre, els havía enmotllat l’ánima y
+el cos dintre las reglas de la disciplina més estreta, donantlos aquells
+ayres, bon xich mústichs, de reculliment y sumissió. Era ben estranya
+l’historia dels dos vellets…</p>
+<p>En Joseph era fill del mateix Montmany, y prou se recordava encara
+quan de criatura trescava lleuger pels sots y avuy anava a ajudar missa
+a l’esglesia y demá corría de casa en casa dihent salms y parenostres
+pera socórrer a ne ’ls seus pares, que tenía gayrebé sempre malalts. El
+pobriçó havía nascut a cân Saborit, una caseta negra y rònega de sobre
+’l coll de cân Ripeta, qu’ara ja feya un grapat d’anys qu’estava feta un
+munt de runas, abandonada de tothom. Allí, ab més fam que vianda, el
+baylet va anar creixent, tot resignat y tristoy, mirantse com la caseta
+payral s’anava esgrunant de mica en mica y com sos pares s’anavan
+corsecant y decandint, rosegats per la miseria. De tan decandits y
+corsecats, al capdevall se van morir… y allavoras el bordegaç, abans que
+la casa se li acabés d’enrunar a sobre, va determinar surtir dels sots
+pera veure si ’s guanyava las mossadas en qualsevol indret menos afamat
+qu’aquell. Camina que caminarás, va tirar de dret cap a las Planas; y,
+aquí caych, aquí m’aixeco, un día va arribar a un gran convent de
+monjas, tot demanant caritat per amor de Deu.</p>
+<p>El pobre baylet va restar com encantat devant d’aquell inmens caseriu
+monacal, quasi gran com una vila y ab més ayres de palau que de convent.
+Venint com venía d’uns cataus mitj enrunats, ab prou feynas sen sabía
+avenir, d’aquells carrers d’hostalets, de corrals, de cellers y
+conrerías, tan nèts, tan amples, tan assoleyats, que donavan la volta a
+la clausura. Però lo qu’encara ’l va maravellar més que tot, va ser
+veure passar pel claustre gran a la Mare Abadessa, seguida de las
+monjas, superba, majestuosa, com una reyna triomfant voltada d’una cort
+de princesas blancas. El pobriçó no tenía prou ulls pera admirar aquell
+bé de Deu…</p>
+<p>Com que ja era un minyó espigat y feya un posat tan místich, tan
+benigne, al convent li varen dir si volía quedarse, que cabalment els
+mancava un noy pera ajudar als hortolans. El xicot va dir que sí, y
+d’aquella hora endevant ja no ’s va moure de las conrerías del convent.
+Era tan obligat, tan treballador, tan bonifaci, qu’aviat va ser l’ajuda
+y el recader y el regatxo de tothom. "En Joseph que vingui aquí.” "En
+Joseph que fassi això.” "En Joseph que vagi allá.” Y ell ho feya tot
+humil, tot creyent, tot respectuós, lo mateix si li manavan las Mares
+que si li deyan els moços o las criadas del monastir.</p>
+<p>Entre aquellas servidoras va conèixer a la Mariagna, una moça també
+òrfana, compungida y bonifacia com ell, y com ell recullida per las
+monjas. La moceta, entre altres cárrechs, tenía ’l de bovera; però com
+era tan jovenota, molts cops, per més que maldés, no tenía prou coratge
+pera fer la lley al bestiar quan se li esgarriava pels barranchs y
+torrenteras. Mes allavors hi corría en Joseph pera ajudarla, y entre
+tots dos entravan els bous, y entre tots dos els mudavan el jaç, y entre
+tots dos els donavan el recapte. Però, ab tot y anar tot el sant día
+junts y ser com eran un parell de bordegaços, sempre ’s tractavan de
+vós, ab una mena de respecte com si fossin gent de seny. Fos a l’horta,
+fos a la conrería, fos al convent, quan se trobavan se deyan:</p>
+<p>–Deu vos guart, Mariagna.</p>
+<p>–Deu vos guart, Joseph.</p>
+<p>Y el demés servey, tot estranyat, no podía menys de somriure al
+sentir que ’s donavan aquells mocosos tan bell tractament.</p>
+<p>Mes veusaquí qu’un día, en que per atzar se trobavan tots dos al
+parlador, ahont havían anat pera rebre ordres, la Mare Priora, veyentlos
+tan semblants de gènit y de posat, els va dir aixís, vagament:</p>
+<p>–Faríau bona parella… Vos hauríau de casar, vosaltres dos…</p>
+<p>Y tant el xicot com la xicota, que may per may havían somiat ab res
+d’això, ni s’havían dit una paraula més enllá de l’altra, van respondre
+a la una, tot seguit:</p>
+<p>–Sí, Mare nostra, –com si prenguessin per manament aquellas paraulas
+mitj enlayre.</p>
+<p>Tal dit, tal fet. Al cap de poch temps varen casarse, sense que, al
+mudar d’estat, mudessin per res enterament las costums de sumissió y
+sacrifici. Com més va anar, més quieta van fer la vida, més silenciosa,
+més consagrada al servey de Deu y al servey del monastir. Se tractavan
+ab el mateix respecte d’abans, ab el mateix mirament, ab la mateixa
+cerimonia…</p>
+<p>–Escoltèu, Mariagna…</p>
+<p>–¿Què voleu, Joseph?</p>
+<p>Vivían tan recatats, tan recullits, que més que marit y muller
+semblavan germá y germana que secretament haguessin fet vot
+d’obediencia, de pobresa y castetat, com las mateixas Mares del convent.
+L’ayre de claustre qu’havían respirat tota la vida, els havía anat
+encomenant, a copia de temps, certs andamis, certas posituras monacals,
+que ’s traslluhían en tot lo que feyan… en la manera de caminar, en la
+manera de vestirse, en la manera de dir las cosas. Boy sent gent del
+camp, semblavan gent de clausura, ab més posats de monjos que de
+terrassans. Y aixís van viure quí sap el temps, quí sap els anys, fins
+arribar a la vellesa… y aixís els va conèixer mossen Llátzer quan, per
+ordre del prelat, va anar a las Planas a fer un mes de penitencia, abans
+de empendre’l camí dels sots.</p>
+<p>–Jo ’n som fill, missenyor, d’aquellas terras de Montmany… –va dir un
+día en Joseph, enrahonant ab el pobre capellá afligit.</p>
+<p>Y mossen Llátzer, aixís que va sentir aquellas paraulas, li va
+semblar qu’eran un avís miraculós que li venía a obrir un camí per entre
+l’adversitat. Va quedar bona estona pensatiu, rumiant que, si aquell
+jayo volgués seguirlo en la seva pelegrinació, sería com un guía baixat
+del cel. La terra ahont l’enviavan, ab tot y ser per ell un món
+desconegut, li feya venir angunias de pensarhi. N’havía sentit parlar
+com d’un desert esgarrifós, emboyrat d’ombras y tristesas; com d’una
+mena de llims foscos, ahont els homes dormían com difunts. "Si a lo
+menos –pensava– pogués endúrmen per companyía un bon home com aquest
+vellet y una bona dona com la Mariagna, la vida de desterro en els sots
+feréstechs potser no fora tan desolada, tan crudel…”</p>
+<p>Y, animat de sobte per aquell pensament, que venía a ser com una gota
+de celistia en mitj de tantas tenebras, va córrer mossen Llátzer al
+monastir a explicar a la Mare Superiora tot el munt de penas que
+l’aclaparava y l’únich resquici d’esperança que tenía.</p>
+<p>–¡Si pogués endúrmen els vellets! ¡Si ’ls vellets volguessin venir ab
+mi!</p>
+<p>Y, compadida, al capdevall, la Mare, d’aquellas tribulacions, va
+cridar als jayos a sa presencia, y, començant per un lleuger entretoch,
+va anar insinuantlos de mica en mica ’l desitj del capellá. Però en
+Joseph y la Mariagna no necessitavan pas tants miraments, perquè,
+avesats a l’eterna obediencia, a l’eterna sumissió, varen pendre, com
+sempre, l’entretoch com una ordre dita y feta, y a la una varen
+respondre:</p>
+<p>–Sí, Mare nostra. Quan missenyora sía servida, nosaltres
+marxarèm.</p>
+<p>Y desde aquell instant ja ’s van posar a arranjar lo que calía pera
+la trista pelegrinació, resignats del tot a abandonar las parets
+assoleyadas y els claustres florits ahont havían passat tota una vida,
+pera empendre la ruta de las clotadas desertas. Mentres va durar el
+camí, pesat y costerut com la vía d’un calvari, no varen exhalar ni un
+sospir de recança ni un ay de penediment… y, un cop arribats a la
+rectoría, un cop entafurats al recó de solitut ahont viurían desterrats
+del món dels homes, els vells no varen pensar en res més qu’en amotllar
+a la nova estada las antigas costums del monastir. Per las ánimas,
+eternament conformadas, dels dos jayos no havía passat res enterament.
+Tot seguía d’igual manera y ab el mateix compás. El treball seguit y
+silenciós, els hábits de paciencia y sacrifici, las horas de reso y el
+Deu-vos-guart conventual no ’s varen interrompre gens ni mica. Quan, a
+mitjdiada o cap al tart, se tornavan a veure a la rectoría, després de
+la tasca feta, marit y muller s’assaludavan ab la cerimonia de
+costum:</p>
+<p>–Que Deu sía en vós, Mariagna.</p>
+<p>–Y en vós per sempre, Joseph.</p>
+<p>Y, un cop dita la salutació, com ombras de gent d’altras centurias,
+jayo y jaya tornavan a l’etern silenci, anántsen cadascú resignat a son
+quefer. Els bosquerols, que ’ls veyan anar y venir pels encontorns de
+l’esglesia, callats y recullits com penitents del desert, se ’ls miravan
+ab estranyesa, y fins se mofavan molts cops de la fatxa y del posat que
+feyan. Encara que vestían trajos com els de tothom, en la manera de
+posársels y de durlos hi barrejavan quelcom d’eclesiástich qu’era costós
+d’explicar. Ell portava una jupa negra, però tan llarga qu’hauría sigut
+lloba ab un xich més; y ab els braços creuhats com duya, l’una má dins
+del manigot de l’altra, traspuava per tots cantons estranyas apariencias
+d’ordenat. Y la Mariagna, no cal dir… Tenía un estil de lligarse sota la
+barba ’l mocador blanch a tall de toca, y de posarshi a sobre la caputxa
+negra, fent que li vingués a caure com un vel, que semblava una monja
+dita y feta.</p>
+<p>Mossen Llátzer no podía mirársels sense venirli ’l pensament al cap
+de que eran gent d’esglesia d’altres sigles servada per oblit en aquet
+món o figuretas descoloridas escapadas d’un retaule antich. Lo que li
+feya condol era que aquells santets d’altar, tan recatadets y humils, no
+portessin dins dels hábits una animeta compassiva, que poch o molt se
+planyés de las penas qu’ell passava. Però ells, no… ¡qu’es cas d’això!
+En Mossen Llátzer, ademés de l’amo y senyor, hi veyan al capellá, al
+ministre de Deu, al sacerdot… y aquell ministeri, aquella dignitat, els
+omplía d’acatament, de respecte. La llástima era que no hi sabessin
+veure a l’home, a l’home de carn y òssos, necessitat, com ningú del món,
+de consols y de tendresas, en mitj del desert funerari en que vivía,
+condemnat a la tirria y a la befa dels feligresos sorruts.</p>
+<p>¡Oh y allavors… tot justament allavors, que semblava que s’anés
+embotint y prenent peu la guerra sorda, la guerra a la quieta, que desde
+bell principi li tramavan els bosquerols! Sense saber còm ni per quín
+cantó, sentía qu’estava a punt d’esclatarli a sobre una tempesta de
+rencunias que s’anava congriant al voltant seu, impalpable com las
+ombras, traydorota com la nit. Sabía que li tenían jurada y que ’l día
+de la malifeta no trigaría a venir. Sòrt qu’ell no s’acobardía pas, per
+això; y, encoratjat per la grandesa de son ministeri, esperava a peu
+dret l’embestida dels esquerps vehins, y fins la desitjava, de vegadas,
+confiant potser que del mateix terratrèmol ne surtís la mudança, la vida
+nova, la sospirada redempció…</p>
+<p>Desde ’l día en que, ab el cálzer a la má y revestit pera dir missa,
+havía vist tremolar als feligresos de cap a peus, estemordits per las
+miradas d’indignació que ’ls clavava, havía concebut l’esperança de
+menar fins a Deu, per la temença, a n’aquell ramat toçut. Per això, quan
+algun bosquerol se li desmandava ab gros escándol, ell ja sabía ’l
+moment de ferse obehir… Esperava la festa, esperava l’hora de la missa,
+y, quan tenía aplegats a tots els vehins devant l’altar… allavors ell se
+girava de cara al poble y reptava al culpable ab mots irats: "¡Tu, xicot
+gran de l’Ensulcida! ¿Que no ’t fan por els cástichs de Deu? ¡Jo estich
+a mi que no téns entranyas de fer lo que fas de deixar anar a captar a
+la vella de ta mare pera que ’t mantingui a tu! ¡Y tu, pastor de l’Uyá!
+¡Jo no sé còm no ’t cau la cara a troços de cantar las cançons
+desvergonyidas que cantas al bosch, quan passa algú, pera que ’t senti!
+¿Que no ho saps, que també Deu t’está escoltant y ab un llamp de la seva
+ira ’t pot fer callar per sempre més?”</p>
+<p>Y allavors tothom acotava ’l cap sota el pes del sagrat enuig. La
+gent, al sentir aquells renys del sacerdot a peu d’altar, s’esborronava
+tremolosa, y grans y xichs per un instant feyan propòsit de retornar al
+bon camí y seguir la lley de Deu.</p>
+<p>Però lo més dolorós era que a ne’l capellá també li sagnava ’l cor
+d’haver de reptar als bosquerols d’aquella manera irada. Sent com era
+tot bondat y tot amor, el cor se li feya a micas cada cop que, al peu de
+l’ara, havía de llençar sobre ’l cap dels feligresos els dicteris de la
+seva execració. Després de las amenaças a tall d’enutjat profeta, venía
+la debilesa, venía ’l defalliment. Y mossen Llátzer passava días y més
+días sense esma, sense dalit, com aclaparat pel terror dels propis
+renys.</p>
+<p>En aquells instants de suprem decandiment era quan el capellá hauría
+pres á genollons els consols dels vells sirvents. Veure una llágrima
+dels seus ulls, sentir un sospir dels seus llavis… Però ells, cá… Sempre
+callats, sempre respectuosos, sempre plens de cerimonias, responían a
+las exclamacions de mossen Llátzer com aquell que diu amen acabada una
+oració.</p>
+<p>–¡Ja ho veyeu, lo que ’m passa! ¡Ja ho veyeu! –exclamava ’l rector,
+ab las mans al cap.</p>
+<p>–Sí, missenyor, –per tota resposta feyan ells ab un to humil, però
+esvahit, boyrós, com si tinguessin l’ánima a un miler de lleguas
+lluny.</p>
+<p>El rector de cap manera sabía resignarshi, a la reverencia glaçada
+d’aquells vells, fidels com gossos, sumisos com esclaus, però reservats
+com sepulcres. Li calía escalfor d’ánima humana, li calía bálsam de
+pietat per las feridas rebudas, li calía confort contra l’adversitat,
+que silenciosament li venía a caure a sobre com un fantasma inevitable
+que se sospita y que no ’s veu.</p>
+<p>Cabalment allavors li acabavan de dir una cosa que l’havía deixat tot
+confós y pertorbat…</p>
+<h2 id="xii-la-rodassocas">XII <br>La Rodassocas</h2>
+<p>Quan mossen Llátzer va rebre la mala nova, va semblar que li
+estimbessin a demunt las montanyas negras que l’aparedavan. De primer
+moment, ni menys va saber de què se las havían aquellas donas vingudas
+del Serrat pera ferli a saber lo que passava.</p>
+<p>–¿La Rodassocas?… –preguntava ’l rector, estranyat.– Però bé… y ¿quí
+es la Rodassocas?</p>
+<p>Las donas del Serrat ho sabían massa com més prou. La Rodassocas era
+l’esca del pecat mortal, la mala fembra de aquells indrets… Era la meuca
+bosquetana, que, corrent d’ací d’allí per las valls y per las serras,
+feya seguir als homes y als minyons ab la farum de la carn. Fins vells
+xaruchs hi havía que li corrían al derrera; fins bordegaços desnarits,
+que s’hi corsecavan y neulían… Quan se deixava caure sobre un poble o
+sobre un llogaret, las donas dels volts deyan alarmadas: "¿No sabeu? ¡La
+Rodassocas es a tal punt!”, de la mateixa manera que ’s diu: "¡Aquí o
+allá tenen la passa, la malura!…” Mentres va ser jovenota, no ’s va
+moure quasi may del pla, perquè ¡allavoras ray! podía ben anar de vila
+en vila rumbejant bonas faldillas vistosas y mitjas fullas de mocadors
+llampants. Però, després, quan a la vila ja no la varen volguer per
+rebregada y els batlles la perseguían per escandalosa, alashoras no va
+tenir més remey que trescar montanya amunt y devallar a las clotadas y
+entafurarse pels boscos y amagarse pels barranchs, enquibintse unas nits
+per las palliças dels hostalets y altres nits dormint al ras. Mes, al
+terme de Montmany, potser per massa espadat y costerut, encara may hi
+havía posat els peus. Per això las donas del Serrat no sen sabían
+avenir, de que a l’hora més impensada hagués comparegut al bell cim de
+Puiggraciós. Y encara no era pas això, lo més estrany; perquè de lo que
+més se feyan creus las pobras donas, y de lo que sobre tot s’escruixía
+mossen Llátzer, era de que la gent de l’ermita li haguessin donat estada
+a l’hostalet.</p>
+<p>–¡Quína vergonya, senyor Deu meu, quína vergonya! –barbotejava,
+escandalitzat, el capellá.– ¿Ahont s’es vist un sacrilegi semblant?
+¡Tenir a l’ermita, a la mateixa ermita, a l’altra part de l’esglesieta,
+a quatre passas de la Mare de Deu, a una mala pècora com aquella, qu’es
+la damnació dels homes, la perdició de las ánimas!</p>
+<p>Tapantse el rostre ab las mans, com avergonyit pels pecats d’altri,
+el rector anava y venía a grans gambadas, fins qu’al capdevall va dir a
+ne ’l jayo:</p>
+<p>–¡Joseph! pujèu a Puiggraciós y diguèu a l’ermitá que baixi a
+l’instant… que vull parlarli…</p>
+<p>El vellet tornava, al cap d’una hora, tot pansit y ab el cap cot.</p>
+<p>–A l’ermita, missenyor, diuhen que están tots aqueferats y que no
+saben si podrán venir molt tart o d’hora.</p>
+<p>Mossen Llátzer, tot y coneixent que allò no més eran excusas, va
+esperar fins l’endemá; però, al veure que ningú compareixía, va enviar
+altra volta a l’ermita a n’en Joseph.</p>
+<p>–Anèu, tornèuhi y diguèu que no ’m desobeheixin pas… Que l’un o
+l’altra vingui tot seguit… ¡Diguèulos que jo ’ls ho mano!</p>
+<p>El jayo va tornar dihent que no més havía trobat a l’ermitana, y que
+l’ermitana li havía fet de resposta que tenía l’home al llit y qu’ella
+no podía moures del capçal…</p>
+<p>El capellá va haver de fer molts esforços pera apayvagar l’esvalot
+d’indignació que li regirava l’ánima.</p>
+<p>–¡Donchs anèuhi per derrer cop! –va exclamar.– ¡Anèuhi en nom meu a
+durhi l’ordre de que, sense excusa y sense remissió, treguin fòra de
+l’ermita a la bagaça… y s’acabi l’escándol qu’estan fent!</p>
+<p>Altre cop rostos amunt, altre cop rostos avall… y el jayo va
+comparèixer ab un trist recado… "Que ’ls ermitans li havían dit que no
+sabían per quíns cinch sous havían de traure a la pobra dona de
+l’hostalet… qu’ella no inquietava a ningú… qu’ella no feya pas cap
+mal…”</p>
+<p>El rector va restar com atuhit al sentir aquella resposta. La
+desobediencia dels ermitans era la primera senyal de la tempesta que
+feya temps ja sentía còm s’anava congriant al voltant seu. El fantasma
+de tirrias y rencunias, fins allavors invisible y impalpable, començava
+a traure ’l cap. Ara ja sabía per quín cantó esclataría la guerra mansa
+y quietona qu’en el silenci li tramavan els bosquerols. La revolta venía
+de Puiggraciós… y, al pensar que ’s presentava més descarada de lo que
+s’hauría cregut may, el rector va sentir córrer pel seu cos estranyas
+esgarrifanças. Fins va témer que, ab tot y el seu propòsit d’esperar a
+peu dret l’embestida dels feligresos sorruts, ja no lograría, com fins
+ara, ferse obehir ab l’amenaça de las eternas penas. Li semblava que
+d’aquí endevant ja no ’ls faría tremolar ab els seus renys a peu
+d’altar, ni ’ls estemordiría ab las miradas d’indignació, ni ’ls menaría
+a l’humilitat per la temença de las divinas iras. Fins alashoras
+l’esperit del mal havía surat com indecís per dins de l’ánima ensopida
+dels bosquerols; però ara començava a pendre forma, a pendre vida y
+colors. Devant per devant de la potestat de Deu, qu’ell encarnava,
+s’alçava la potestat de l’infern, encarnada en la mala dona de l’ermita.
+Desde aquella hora endevant, els sots ombrívols, qu’ell volía redimir de
+totas passadas, fos per la pietat, fos per la temença, quedarían
+repartits en dos dominis… el domini de Deu, a la parroquia… el domini
+del diable, a Puiggraciós…</p>
+<p>–Mes ¿còm ho haig de fer, Senyor, –exclamava, invocant al cel el
+capellá– pera vèncer el mal esperit y deslliurar de las miserias de la
+carn a n’aquestas criaturas desventuradas, arrapadas a la terra y al
+pecat?</p>
+<p>Mentrestant, pels curriols y viaranys que menan fins a l’ermita,
+començavan a fer tats els bosquerols. Amagantse ’ls uns dels altres,
+rondavan per allí com qui fa l’orni, y quan eran a la vora de l’hostalet
+se posavan a l’aguayt per entre ’ls pins o ’ls matolls. El fet era
+llambregar a la Rodassocas, encara que no més fos de rellisquentas.
+N’havían sentit a parlar tant, que pera vèurela ’s dalían; y encara ab
+un cop no ’n tenían prou y frisavan pera tornarhi, com si no poguessin
+arrebassarse del magí la deria de la barjaula.</p>
+<p>Allò era la tentació eterna de tot Montmany. De día, en la solitut de
+las ombrívolas boscurias, joves y vells no rumiavan altra cosa. De nit,
+en el silenci de las cambras, plenas de tenebras, tots els homes se
+revolcavan pel jaç, somiant ab aquella dona. Ni un instant, per repòs,
+se ’ls en anava del pensament l’estranya imatge de la bagaça, ab aquells
+cabells rojos com aram, ab aquellas carnaças blancas com metó, ab
+aquella pell llentiosa com espurnada de boll daurat. Cosa de bruixas els
+semblava que ni ’l sol ni la serena haguessin colrat aquella cara,
+aquell coll y aquells braços, com se colran els de tothom. Però, era tan
+estrámbula en tot, aquella dona del dimoni!…</p>
+<p>¿No era també prou misteriós que, ab tants improperis com passava y
+ab els anys que duya a sobre, encara fes prou patxoca pera fer perdre la
+xaveta a pastors y terrassans? ¡Però tenía un mirar, un riure, un posat,
+una mena de cosa de tots els diables de l’infern, que no tenían pas las
+altras donas del sots! Eran tan negras totas, y tan lletjas, y tan
+secas, que la Rodassocas semblava un sol al costat seu. Ni las moças més
+jovas y més polidas sabían cossarse com ella ’s cossava, ni remenar el
+cos com ella ’l movía, ni posarse al cap, en comptes del caputxot, un
+mocadoret com el qu’ella duya, tan petit, petit, y tan cargoladet a la
+lligada, que per devant deixava veure tota la clenxa partida, y per
+derrera las trenas de color encès.</p>
+<p>No era pas gens estrany, ab tot això, que per l’espessa testa dels
+montanyenchs s’hi passejés día y nit la figura blancaça y roja de la
+bagaça. Hi havía feixinaire de l’Ensulcida que, quan estava segur de que
+no ’l podían veure dins la pineda ni pilers ni llenyatayres, s’asseya
+quietó al peu d’una soca y, treyentse la bossa de la faixa, se posava a
+comptar els diners, pera veure si ’n tenía prou pera anar a l’ermita a
+convidar a la Rodassocas. O de vegadas era un pastor que, desvetllantse
+tot d’un plegat del somni de luxuria que ’l perseguía, encarregava ’l
+ramat al rabadá, y, agafant d’amagatotis un anyell o bé un cabrit pera
+ferne ofrena a la barjaula, s’enfilava adalerat pel camí de
+Puiggraciós.</p>
+<p>Talment semblava que tothom hagués perdut l’enteniment y els sentits,
+y l’esma de las cosas, y potser fins la salut. Somniosos, muts,
+pensatius, anavan capdellant y descapdellant, sense parar, la caboria
+carnal que ’ls furgava ’l pensament. Restavan horas y horas sense obrir
+els llavis, ab els ulls fixos sense mirar en lloch, cavil·lant y
+gemegant fondo, com ensopits per la febre. Era la raja folla que ’ls
+enmalaltía, era la tentació, el pecat mortal… Alguns se persignavan pera
+esbargirse ’ls mals pensaments y traures del cap las imatges de nuesa
+qu’hi ballavan… altres deyan salms, oracions y parenostres… però la
+follor que ’ls damnava era més forta que tot… No podían ferhi més, no
+podían rompre ’l cèrcol de la carn, no podían desempellegarse de la mala
+cosa que tenían arrapada a l’ánima y al cos.</p>
+<p>Quan queyan sobre las clotadas las primeras ombras de la nit, ara
+l’un, ara l’altre, eran molts els que s’esquitllavan cap a l’ermita de
+Puiggraciós. Envolicats de cap a peus ab las mantas pera no ser vistos
+ni coneguts, com una corrúa d’ánimas en pena, donavan voltas y més
+voltas, ara devant de l’era, ara devant del barri de l’hostalet, com si
+no gosessin a acostarshi. La Rodassocas, que molts cops s’estava derrera
+la finestra, no feya més que mofarse de la vergonya dels bosquerols, y,
+cada volta que passavan o traspassavan, ella ’s posava la má a la boca y
+vinga fótxessen y riu que riu… Altras vegadas cantava cançons estranyas,
+vingudas de lluny, de lluny, que ressonavan tristament per las
+boscurias, entremitj del silenci de la nit:</p>
+<p>"No manca pas qui ‘m coneix<br>
+y va a avisar a la justicia.<br>
+Me posan cadena al coll,<br>
+no d’or com durli solía,<br>
+regalada pels galants<br>
+per’ lluhirla nit y día,<br>
+sinó de ferro feixuch,<br>
+del mateix de las manillas.”</p>
+<p>El bover o el llenyatayre que, fent un va-hi-tot, s’arriscava a
+atravessar l’era, entrava a l’hostalet de correguda, tot encongit y
+confós. Devant de las riallas de la meuca ’s trobavan acobardits y no
+sabían confegir paraula. Volían enrahonar, però la llengua se ’ls
+entortolligava per la boca. Hi havía instants en que haurían volgut
+fondres y quasi no haurían pogut dir si s’hagueran estimat més tornársen
+o restar allí. Com més moixaynas y festas els feya la Rodassocas, més
+torment passavan ells y més angunia sentían. Semblava que patissin, que
+’ls burxessin… Els entrava una mena de desfici estrany, fet de temor y
+de vergonya, qu’ara ’ls feya venir esgarrifanças y ara suhors… ¡Ells no
+’n sabían, de riure, ni de fer xangla, ni de dir acudits, com aquella
+dona qu’havía nascut al pla y havía viscut a vila! Ells no ’n sabían…
+¡malehitsaga!… de tot allò… y s’avergonyían… y vetaquí que, per
+l’avergonyiment, tot el somni de plahers carnals que s’havían forjat
+allá, al fons de las boscurias, quasi s’esvanía abans de l’hora, devant
+per devant mateix de la bagaça. Ells havían anat a l’hostalet pera
+gaudirse y folgar, sense recordarse de qu’eran morts… y ’ls morts no
+poden xalarse. El mal esperit de la carn els havía revifat per una
+estona… però desseguit tornavan a l’ensopiment dormilega a que vivían
+condemnats… Prou treyan vianda y beure, els ermitans, pera ’ls quins
+passavan la nit a l’hostalet; prou se desfeya a festas, la Rodassocas;
+però ni ’l vi, ni la xefla, ni las manyagarías, ni ’ls jochs, ni res del
+món, era capaç de fer néixer l’alegría en el cor arronsat dels
+bosquerols. Era la seva disbauxa una disbauxa silenciosa y trista, sense
+escándol ni riallas, sense joya y sense crits, com la d’un aplech de
+difunts que volguessin fer platxeria…</p>
+<p>Quan, a las primeras tremolors de l’alba, els qu’havían passat la nit
+a l’hostalet, sen tornavan cap a casa, sentían gran defalliment, com si
+portessin al cor una vuydor. Però lo estrany era que, aixís com anavan
+devallant als sots, altre cop se ’ls apareixía l’imatge de la bagaça.
+Boy a mida que s’allunyavan de Puiggraciós, més els revenía ’l desitj de
+tornarla a veure, més y més s’encenía ’l somni de carnals nuesas, y més
+s’encomanava tothom aquella passa de tristas luxurias que surava, com un
+tuf de febre per demunt dels sots…</p>
+<h2 id="xiii-deu-y-el-dimoni">XIII <br>Deu y el dimoni</h2>
+<p>El pobre capellá, entretant, passava els set cálzers d’amargura.
+Regust de fel y vinagre sentia dins de l’esperit cada vegada que li
+arribavan novas de la disbauxa dels bosquerols. Fins plorava molts cops,
+plorava a llágrima viva, com si ell tot sol hagués hagut de purgar els
+pecats de tots els feligresos junts… com si ell tot sol, sent ignocent
+com era, hagués hagut de sentir dins las entranyas tot el dolor de
+contrició que pertocava sentir als totxos montanyenchs, engorronits com
+bestiolas en l’inmundicia de la carn.</p>
+<p>Mes a voltas ell mateix se refrenava las llágrimas que li venían a
+flor d’ulls, per no semblarli potser prou puras. A certas horas sentía
+com remordiment dels seus mateixos plors, sobre tot quan li semblava
+entreveure que més aviat plorava per la desfeta dels propis somnis de
+redemptor que per las culpas y els pecats d’altri. Al sospitar que podía
+ser, semblant debilesa humana, la causa de las sevas afliccions, feya
+callar en sech els sanglots que li pujavan de l’ánima, pensant que no
+eran pas defalliments de cor, ni sospirs de dona, ni plors de nin, lo
+qu’en aquells moments li calía, sinó coratge, fermesa, pera lluytar
+contra la nissaga endimoniada y aterrarla ab l’amenaça de las penas que
+no s’acaban may més. El fet era vèncer al dimoni de las luxurias, que
+s’havía ficat al cos dels bosquerols… y no era pas ab gemechs, ni
+somiquerías, ni plorallas, com s’humilía a las potestats de
+l’infern.</p>
+<p>–¡Cor ben fort, –deya entre sí,– cor ben fort es lo que ’m cal pera
+batre als enemichs de l’ánima! ¡Amenaças de profeta irat, mots
+d’execració, sentencias d’apocalipsis, es lo qu’haig de rebotre a la
+cara dels bonyeguts feligresos pera arrencarlos a viva força de las
+urpas del mal esperit!…</p>
+<p>Y mentres li començavan ja a passar per la memoria antigas formas de
+conjuri y esgarrifosas paraulas d’exorcisme, y se li acudían terribles
+anatemas y li venía ’l pensament de barrar l’esglesia als condemnats…
+tot de sobte va repensarse, rumiant que potser encara fora hora de fer
+un derrer esforç de redempció recorrent a la pietat… Sería la derrera
+provatura, la derrera… Y, animat per aquella alenada d’indulgencia, va
+fer anar altre cop a Puiggraciós, convidant ab el perdó als ermitans y a
+la bagaça si venían tots a penitencia y ’s repenedían de bon cor. Mes
+els de l’ermita varen tornar a respondre que, com qu’ells no havían fet
+cap mal, ni havían robat res, ni havían mort a ningú, no ’ls calía
+penedirse.</p>
+<p>Allavors va veure ab fonda pena, mossen Llátzer, que no li restava
+més remey que l’amenaça, l’imprecació, la prèdica feréstega, prometent
+cástichs temporals pera avuy y damnacions eternas pera demá. Hauría de
+tornar a fer lo qu’havía fet altras vegadas… esperar el diumenge,
+esperar l’hora de la missa… y quan tindría als bosquerols aplegats y de
+genolls a terra… allavors sería arribada l’hora de ferse témer y ferse
+obehir… Revestit ab l’alba, ab la casulla, ab tots aquells sagrats
+ornaments que tenían la virtut de fer acotar el cap als feligresos, ell
+se trobaría a peu d’altar, com ministre del Deu de las justicias…
+Deixaría passar l’introit… Deixaría passar l’epístola… deixaría passar
+l’evangeli… deixaría passar el credo… y aixís qu’arribaría l’ofertori…
+se giraría tot d’un plegat de cara als vehins sorruts y començaría a
+sermonarlos ab veu estremidora. De primer els avergonyiría preguntantlos
+d’un a un si havían anat a veure a la bagaça… Ja qu’hi anavan sense
+voler ser vistos ni coneguts… –¡com si Deu no ho vegés y no ho conegués
+tot!– ell els faría surtir la rojor a las galtas forçantlos a confessar
+els pecats devant de tota la gent… "¡Tu! –cridaría, assenyalant a
+cadascú ab el dit.– ¡Tu, xicot gran de l’Ensulcida! ¿Quánts cops hi has
+entrat, a l’hostalet de Puiggraciós? ¿Y tu, hereu de câl Janet? ¿Y vós,
+Cosme de la Rovira? ¿Y tu, Bepus de l’Uyá?” Y aixís… un per un, els
+aniría anomenant y bescantant a tots, fins a ferlos caure la cara a
+troços, devant per devant del propis pares, de las propias donas, dels
+propis fills.</p>
+<p>Després d’això vindría ’l reptar als culpats y ferlos avinent que ja
+tenían tots el nom escrit en el llibre dels cástichs perdurables. Si ’l
+volían esborrar, els calía tota una vida d’esmena y de contrició.
+Altrament serían tots damnats, y desde aquell instant ja podía
+pronosticarlos totas las calamitats y totas las miserias… la furia del
+llamp y el decandiment de las maluras, els badalls de la fam y la fetor
+de la febre… després la mort, la mort del cos… després una altra mort
+molt més terrible, la mort eterna, la mort del foch y de l’infern…</p>
+<p>Quan, al diumenge vinent, va arribar l’hora de la missa major, el
+capellá feya una cara de tres deus, qu’esferehía de mirar. El seu front,
+sempre serè, semblava clapat per núvols de tempesta; els seus llavis,
+sempre dolços, semblavan prenyats de malediccions y de conjurs. Quan, en
+surtint de la sagristía pera pujar a l’altar, va toparse de cara ab els
+feligresos, els ulls li flamejavan d’una manera espantosa. Sent com era
+tot bondat y tot amor, apareixía estranyament trasbalsat, com
+transfigurat per l’ira.</p>
+<p>El jayo, que feya d’escolá com sempre, va tocar la campaneta,
+¡garraninch, ninch, ninch!… y la missa va començar. Els bosquerols varen
+agenollarse tot seguit. Ab el cap acotat y tremolosos, ni gosavan
+mirarse al capellá de por que no ’s tombés de sobte y ab una mirada no
+’ls deixés per sempre estemordits. Per això, quan, després del introit,
+va girarse pera dir: El Senyor sía ab vosaltres, tothom va córrer
+amatent a abaixar la vista pera no toparse ab els ulls abrusadors del
+capellá. ¡Quína feredat mentres llegía l’epístola, tombat mitj de cantó
+entre l’altar y els feligresos! No ho semblava pas, un sacerdot de la
+lley de gracia, humil, amorós, benigne, ungit ab la sanch del Christ…
+Més aviat tenía retirada ab un sacerdot de l’antiga lley, qu’estés a
+punt de profetisar la destrucció de la raça pecadora y el foch del cel
+pera las comarcas impuras. Els bosquerols coneixían que la tempesta
+sagrada estava per esclatar, y tots sentían esgarrifanças a la pell, com
+si ja sapiguessin que ’l cel, ofès, anava a desbotar sobre d’ells las
+malediccions divinas. El moment s’acostava, s’acostava… Mancava acabar
+l’epístola… després vindría l’evangeli… després el credo… y aixís que
+l’ofertori fos arribat… allavors… ¡quína angunia de pensarhi!… allavors
+se giraría ’l rector… y ara a la dreta, ara a l’esquerra, començaría a
+sentenciarlos a tots entre improperis y renys, com el Jutge terrible del
+Derrer Judici… ¡Quína angunia! ¡Quína angunia! Hi havía homes que feyan
+estremituts de por. D’altres, ab el revés de la má, s’aixugavan la suhor
+de congoixa que ’ls gebrava ’l front… El moment s’acostava,
+s’acostava…</p>
+<p>Però veusaquí que, mentres estavan els bosquerols en lo més anguniós
+del seu desfici, perquè ja veyan que ’l jayo anava a girar el missal… de
+sobte, tot de sobte, se va sentir, en mitj del silenci de la missa, una
+remor impensada, una fressa aixeridoya de faldillas, com d’una dona que
+entrés a l’esglesia tot rumbejant el cos. Tothom va tombar el cap de
+correguda, y grans y xichs van sentir que ’l cor els feya un salt.</p>
+<p>–¡Llamp de Deu! ¡La Rodassocas! –van mormolar, glaçats, els
+bosquerols. Sí: era la bagaça, que ’s ficava esglesia endins després
+d’haver fet la mitja rialla a n’en Bepus de l’Uyá, al Cosme de la
+Rovira, a l’hereu de câl Janet, que s’estavan a la vora de la porta,
+mitj agenollats, mitj asseguts. Després ella va passar per entre ’ls
+rengles de banchs, remenant unas faldillas de roba virolada y lluhint un
+mocadoret al cap, tan repetit, que per devant se li veya la clenxa
+partida y per derrera las trenas de color encès. Va tirar amunt, amunt,
+fins que, al ser a més de mitja esglesia, se va aclofar a terra tota
+desmandada, mitj badoquejant, mitj somrihent. Els feligresos, com si no
+’s poguessin revenir de la sorpresa, semblavan més morts que vius; y,
+quan tots varen alçarse a l’acte de girar el missal, els uns se miravan
+als altres, entre encuriosits y poruchs, com volguent dir: "¿Què
+succehirá? ¿Què deurá passar? ¿Què será de tots nosaltres?”</p>
+<p>El capellá, entretant, sense haverse adonat enterament de res,
+començava a llegir l’evangeli a un cap de l’ara, ab el posat sever de
+sempre y mitj abocat sobre ’l missal. Després va redreçarse y va tornar
+al mitj de l’altar pera posarse a resar el credo. Va començar baixet,
+baixet; però, boy a mida qu’anava mormolant las sagradas paraulas, més
+anava alçant la veu, fins que, a l’arribar als mots que diuhen: Que está
+assegut a la dreta de Deu el Pare Totpoderós y d’allí ha de venir a
+judicar als vius y als morts, el sacerdot quasi cridava com irat, com si
+ell mateix fos la Majestat tremenda, que té las claus del cel y de
+l’infern…</p>
+<p>Però ’ls bosquerols… ¡vès si es estrany!… ja no tremolavan gens ni
+mica. Aixís com fins allavoras havían tingut el cor petit, petit, de
+por… sense saber còm ni per què, van sentir tot d’una que començava a
+aixamplársels. Ja podía ’l rector girarse tot seguit, ja podía començar
+el sermó de las iras quan volgués, qu’ells ja no havían de témer ni
+havían d’esborronarse. ¡Ben al revés! ¡Ben al revés! Més aviat semblava
+que tots s’haguessin tret un pes de sobre, y fins n’hi havía que feyan
+un respir d’alleugeriment boy mirantse a la bagaça, fervorosos y
+agrahits, com si de prompte ’s trobessin amparats contra las amenaças de
+l’altar ab la presencia de la mala fembra. Es que ’ls feligresos
+coneixían que ’ls improperis y las malediccions ja no foran pera ells,
+sinó pera la Rodassocas, aixís que ’l rector se n’adonés. Ara
+l’embestida qu’estava a punt de venir ja no sería entre ells, tristos
+bosquerols sense defensa, y ’l capellá, revestit ab els sagrats
+ornaments, armat de la potestat divina. Desde aquell punt el rector se
+las tindría d’heure ab la bagaça de Puiggraciós, ab aquella dona
+resoluda y deseixida qu’ell mateix deya que era ’l mal esperit. "Però
+¿ho es, de debó, el mal esperit?” se preguntavan rumiosos els
+bosquerols, sense arribar a esbrinarne la veritat. Ells no podían
+saberho pas del cert, perquè al dimoni no més l’havían vist, entre las
+ombras de la nit, en imatge de boch banyut o de gat negre, però en
+figura de dona no l’havían contemplat may. Però, ben mirat tot, prou
+qu’ho devía ser quan tanta temença feya al capellá. Ara, ara sen trauría
+l’aygua clara, de tot aquet misteri… Si aquella dona era ’l mal esperit,
+¿quí millor qu’ella pera deslliurarlos de la tiranía del rector? Ja feya
+massa temps que durava ’l ser esclaus d’aquell capellá, que ’s valía de
+la missa, del cálzer, de la patena y dels ornaments sagrats pera ferlos
+tremolar y ferse obehir com si fos el mateix Deu. Ara tot això ja era
+acabat, perquè la bagaça, el mal esperit, fora la seva defensa, la seva
+salvació…</p>
+<p>En tots aquets mals pensaments estavan enfonzats els feligresos, quan
+el sacerdot, sever y altívol com l’estatua del Deu ofès, va girarse de
+cara al poble pera posarse a fer el sermó:</p>
+<p>–"¡Oh gent desventurada! –va començar clamant.– ¡Oh gent
+desventurada, que no teniu esma pera agenollarvos devant del Senyor del
+cel y en teniu pera adorar a la bestia! Resteu ensopits y sembleu morts
+quan heu de fer l’obra bona; però desseguit vos deixondiu y resuciteu
+pera anar a besar la carn, pera fer oració als enemichs de Deu…”</p>
+<p>Mes, encara no havía ’l sacerdot acabat de dir aquestas paraulas,
+quan tot d’un plegat va adonarse de la meuca, y, assenyalantla ab el
+dit, va trencar el fil de la prèdica, preguntant ab veu de tro:</p>
+<p>–¿Quí es, diguèume, quí es, aquella dona d’allí, que gosa presentarse
+sense caputxa? ¿Quí es aquesta dona que va a missa ab el cap tan
+escarit? ¿Es la Rodassocas? ¿Es la bagaça? ¿Es la mala fembra de
+Puiggraciós? ¡Diguèu! ¡Diguèu desseguit!</p>
+<p>Per tot l’ámbit de l’esglesia va regnar un silenci de fossar. Ningú
+gosava alenar, ningú gosava alçar els ulls. Però, lo que ’s callavan els
+bosquerols, prou ho va donar a entendre la bagaça quan, aixecantse de
+terra, va estirar el cos, engallada com volguent dir: "Sí, qu’ho soch.”
+Allavors totas las ánimas negras dels bosquerols varen fer un bot
+d’alegría, perquè van creure arribat l’instant del deslliurament.
+Semblava que totas s’ajuntessin ab el mal esperit y l’atiessin a
+soterrar al capellá. Però ’l capellá s’aguantava més altívol, més sever,
+més majestuós que may.</p>
+<p>–¿Es a dir, –seguía dihent– es a dir que tu ets la dona de damnació
+que jo he convidat a penitencia y m’ha respost ab mofas y mentidas? ¿Es
+a dir que tu ets la dona del pecat mortal, qu’enmalalteixes els cossos
+per’llá hont passas y matas las ánimas per sempre més? ¿Es a dir que tu
+ets el diable? ¿Es a dir que tu ets la carn?</p>
+<p>La meuca, a cada pregunta, anava rebenxinantse, rebenxinantse, tota
+dreta, ab el cos enfora y el cap alt, com si volgués desafiar al
+sacerdot. Per un cantó feya com si rigués ab mofa, per l’altre com si
+anés a urpar al celebrant ab las sevas unglas verinosas de dona
+endimoniada. Era talment el mal esperit encarnat, plantant cara a la
+potestat de Deu. Fins va semblar qu’anava a donar un pas cap al
+presbiteri… Mes alashoras el capellá va llençar un crit espantós, com si
+’l cel s’esquincés de banda a banda. Els ulls li llampegavan
+terriblement ab lluhiçors de tempesta apocalíptica, y al mateix temps
+alçava ’l braç dret enlayre, enlayre, com si anés a descarregar el llamp
+serè de la divina justicia. Era l’exorcista y l’excomunicador… era ’l
+sacerdot que vol traure del cos y de l’ánima del poble als enemichs
+infernals.</p>
+<p>–¡En nom de Deu el Pare, –deya quasi udolant y dirigintse a la
+bagaça,– en nom de Deu el Pare, que va fer el món de no res… en nom de
+Deu el Fill, que ’s va deixar matar per redimirnos… en nom de Deu
+l’Esperit Sant, que va convertir en llum las tenebras… jo ’t mano, mal
+esperit, que surtis fòra l’esglesia!</p>
+<p>La bagaça, esdevinguda groga com la cera, va trontollarse tot d’una,
+com si la testa li brandés, ferida pel conjur del sacerdot. Semblava una
+fera acorralada que no sapigués per hont anar, per hont fugir… En aquell
+instant de mortal angoixa va aixecar els ulls envers els homes qu’havía
+conegut a l’hostalet, com si demanés per caritat una engruna de defensa.
+Va dirigir la vista al Bepus de l’Uyá, però ’l Bepus de l’Uyá va fer el
+distret. Va mirar al Cosme de la Rovira, y el Cosme de la Rovira va
+acotar el cap. Va llençar una mirada desesperada a l’hereu de câl Janet,
+y l’hereu de câl Janet va fer veure que no ho veya.</p>
+<p>Allavors, la meuca, ab pas trontollós, com si li manqués la terra
+sota ’ls peus, va començar a anársen esglesia avall, esglesia avall…
+Però encara no havía arribat fins a la porta, quan el capellá li va fer
+un crit:</p>
+<p>–¡Repenedeixte! ¡Encara hi ets a temps!</p>
+<p>Però la bagaça no més va girar el cap pera esclafir una rialla de
+dimoni: ¡Hi! ¡Hi! ¡Hi! ¡Hi!, y després va surtir al defora, entre
+l’esglay de tothom.</p>
+<h2 id="xiv-la-missa-blanca-y-la-missa-negra">XIV <br>La missa blanca y
+la missa negra</h2>
+<p>Era ’l diumenge després d’haverse tret del temple a la bagaça a copia
+de conjuris y anatemas. Las tremendas paraulas d’excomunió semblava que,
+ressonant encara dins del temple, tinguessin estemordit al pobre jayo,
+que s’estava a la vora de la porta, mitj arraulit y confós, entre la
+fosca enfredorida de las primeras horas matinals. Agafat a la corda de
+la campana grossa, que penjava d’un forat de sota ’l chor, senyalava a
+missa pausadament: Nanch… nanch… nanch… Com més anava, més acompassats y
+cançoners eran els tochs, igual que si las mans que feyan moure la
+corda, tremolosas ja de sí, acabessin de perdre l’habilior… Naaanch…
+naanch… naaanch…</p>
+<p>Per las afraus y las timberas dels sots las batalladas s’hi
+arrossegavan ab gansería, com si no gosessin a enfilarse rostos amunt ni
+trucar com sempre a la porta de las casas ensopidas, ab aquella cançó de
+cada festa: ¡Baixa, vehí… la missa a ohî… baixa vehí…! Era tan espessa
+la boyra, aquella matinada, era tan espessa y freda… que talment
+semblava que la gelor humida que surava arreu hagués glaçat la veu de
+las campanas.</p>
+<p>El jayo, tan sofert y tot com era, de tant en tant havía de deixar
+anar la corda pera fregarse las mans, que se li quedavan balbas. "¡Bona
+entrada d’hivern!… –deya entre dents.– ¡Bona entrada d’hivern ens do ’l
+Senyor!…”– Y, a fi de desentumirse ’ls peus, que també se li enravenavan
+a correcuyta, ab prou feynas y dolors donava unas quantas passas, ara
+cap a dins de l’esglesia, ara cap a fòra ’l porxo, ara cap a sota ’l
+chor. Després, un cop s’havía revingut un xich, se tornava a posar a
+tocar ab tant dalit com podía, deturantse a estonas y parant l’orella de
+tant en tant pera veure si sentía las batalladas. Mes, com qu’era tan
+xaruch y ja sordejava bona cosa, no arribava a distingir ben bé ’l sò y
+no sabía del cert si tocava o no tocava. "¡Válgam Deu de la Creu! Potser
+no ’m faig sentir…” barbotejava ’l vell, tot concirós.</p>
+<p>El fet era que, després de tanta estona de senyalar a missa, encara
+no havía comparegut cap bosquerol ni bosquerola. "Potser no toco com cal
+y no ’m senten els vehins…” tornava a mormolar el jayo. Fins que, pera
+surtir de dubtes, va encaminarse cap al defora a preguntarho a la
+Mariagna, que, tot y aixafadota com estava, no era tan dura d’orella com
+era ell.</p>
+<p>–¿Que no se sent la campana, Mariagna?</p>
+<p>–Jo pla la sento, Joseph.</p>
+<p>–Donchs, allavors… ¿per què no baixan?</p>
+<p>–¡Oh, y que ja es hora de que fossin aquí!</p>
+<p>Y els dos avis se miravan estranyats, sense saber de segur lo que ’ls
+passava.</p>
+<p>Mentrestant, el capellá, devant de l’arquimesa de la sagristía,
+s’anava revestint pera ’l sacrifici. Com que la matinada era tan
+emboyrada y tèrbola, s’havía hagut d’encendre un cap de blandó de demunt
+d’un canalobre, a truco de que mossen Llátzer s’hi vegés al posarse els
+ornaments. Era un d’aquells días sense auba, que venen tristos y negres,
+com una nit qu’anés a derrera d’una altra nit. Pel finestró aspitllerat
+que donava al absis no entrava ni una gota de llum, ni una gota de
+celistia. Tot era rúfol y fosch. Però, ab tot y la tristesa que
+traspuava arreu com suhor de llágrimas, mossen Llátzer, aquell matí, se
+trobava animat per la fe més viva, y fins li corría pels llavis com un
+somrís triomfal.</p>
+<p>El recort de la victoria guanyada feya vuyt días sobre ’l dimoni de
+la carn, li omplía ’l cor de confiança en son poder de sacerdot ungit
+per obra y gracia de l’Altíssim. Sentía que portava a dins l’esperit de
+Deu, ja que tenía prou virtut pera confondre als enemichs de l’ánima.
+May havía conegut com alashoras que, revestit ab els sagrats ornaments,
+feya l’ofici de Divina Majestat, ab las tres coronas de Gloria sobre la
+testa, ab l’espasa de foch a l’una má y las cadenas a l’altra pera
+lligar a las potestats de l’infern.</p>
+<p>Mentres se passava l’alba pel cap, pensava ab aquell espantós conjuri
+qu’havía tingut prou força pera aterrar a la bagaça, pera aterrar als
+feligresos y… ¿per què no confessarho?… pera aterrarlo a n’ell mateix,
+al deixar anar els mots terribles. Havía sigut tan fort el seu esglay,
+qu’havía quedat séns esma al cor pera sermonar als bosquerols y traure
+de la victoria assolida tot el doll d’ensenyanças y d’exemples que sen
+podría haver tret.</p>
+<p>Però lo que no havía sabut fer el derrer diumenge, corprès de por
+misteriosa per las propias execracions, ho faría ara tot seguit, aixís
+que l’ofertori arribés.</p>
+<p>–¡Ja ho veyeu, germans meus, –els diría;– ja ho veyeu, còm el triomf
+sempre es de Deu, del Senyor de cels y terras, que alçant un dit ne té
+prou pera tornar el món al no res! Si aneu pel camí de Deu, anireu de
+braçet ab els sants, que triomfan eternament. Si camineu per la ruta del
+pecat, els vostres peus mateixos vos durán a la desfeta y a la mort. El
+plaher de la carn dura un tancar y obrir d’ulls, y el goig de Deu dura
+fins després dels sigles. Sota la carn hi dorm la malaltía, hi dorm la
+damnació: ab l’esperit de Deu hi bategan la salut y la vida eterna.
+¡Veníu ab mí ’ls que volgueu viure sempre! Jo us ensenyaré ’l camí de la
+llum que may s’apaga… Jo us faré veure l’arbre de la vida, que no
+s’esfulla may…</p>
+<p>–¡Missenyor!… –va exclamar en aquell moment una veu mitj apagada, com
+d’algú que no gosés a rompre l’exaltació del sacerdot.</p>
+<p>Se va girar mossen Llátzer, y va veure al jayo que venía ab una cara
+tota mústiga que feya llástima de mirar.</p>
+<p>–¿Què teniu, Joseph? –va preguntar el capellá ab veu piadosa, veyent
+al pobre avi tan marcit.</p>
+<p>–¡Ay, missenyor! ¡No ho sé pas! Jo, trist de mí, prou toco la
+campana… però la gent no vol venir.</p>
+<p>–¿No ha baixat encara ningú a missa?</p>
+<p>–Ningú, missenyor, ningú.</p>
+<p>Y, com pera refermar la dita del vellet, derrera d’ell va comparèixer
+la Mariagna fent anar el cap ab ayres de condol.</p>
+<p>El rector se va quedar contemplant bona estona als dos vellets, tot
+sorprès, tot alarmat, més aviat pels posats de desolació que feyan que
+per las paraulas tristas que mormolavan. May com alashoras, may, se li
+havían aparentat tan abatuts y al mateix temps tan apesarats. Ells, que
+may se trasbalsavan per res del món, ara semblava que ’s consumissin
+anguniosos.</p>
+<p>–¿Que no veyeu que fa una matinada tan crúa?… Deurán esperar el
+derrer moment… –va dir amorós el rector pera donarlos esperanças.–
+Tornèu a senyalar a missa un ratet… ¿sentiu?… y desprès tocarèu la
+rematada… Deu no ho vol pas, que pensem mal abans d’hora, ni que
+desesperem de lo que té de venir.</p>
+<p>Ple d’humilitat, el jayo se va tornar a posar a estirar la corda ab
+tot el dalit que va poder …Nanch… nanch… nanch… Mentrestant la vella
+anava y venía, desficiosa; entrava a l’esglesia, surtía al defora,
+mirava cap a l’Uyá, mirava cap a la Rovira, frisant pera veure
+l’arribada dels bosquerols. Però entre ’l temps, qu’estava tan tapat, y
+lo flaca de vista qu’era ella, per més que llucava amunt y avall dels
+caminals, no veya venir a cap criatura nada, a cap ánima viventa… fins
+qu’al capdevall, al capdevall, per sota las feixetas de câl Pugna, li va
+semblar que s’atansava un escamot de gent. Era una clapa, a troços
+blanca, a troços negra, que ’s bellugava, que ’s movía, qu’anava
+marxant, per entre ’ls arbres, sense que ’s pogués veure ben bé lo
+qu’era.</p>
+<p>Pera hèuren la certesa, l’avia va anar a contarho a n’en Joseph… y,
+ab la má fent ventalla sobre ’ls ulls, tots dosets miravan cap al cingle
+pera veure si ’n treyan l’aygua clara, de tot allò tan estrany.</p>
+<p>–Es gent que ve… ¿Fa, Joseph?</p>
+<p>–Pera mí es un ramat, Mariagna.</p>
+<p>–¿Un ramat? ¿Voleu dir?…</p>
+<p>–A mi m’ho sembla…</p>
+<p>Y, mentres els jayos maldavan pera esvanir el dubte que ’ls
+anguniava, la clapa bellugosa, com xuclada per un grau del cingle, va
+desaparèixer tot d’un plegat, sense deixar rastre ni senyal de si allò
+eran bosquerols o eran ovellas. Allavoras els dos vellets varen acabar
+de perdre la paciencia. Tan resignats y quietons com eran de costum,
+aquell diumenge feyan cara d’amohinats y concirosos, lo mateix que si
+tinguessin por d’alguna cosa negra qu’hagués de succehir. Com ánimas en
+pena, anavan fent camins de la sagristía a l’esglesia, de l’esglesia al
+cementiri, del cementiri als caminals…</p>
+<p>–Repapiejan, els pobres vells… repapiejan… –deya entre dents mossen
+Llátzer.</p>
+<p>Però, al cap y a la fi, el posat intranquil dels jayos va acabar per
+ferli angunia, perqué, acostumat com estava a vèurels sempre tan
+confiats, sense posarse per res cap pedra al fetge, no sen sabía avenir,
+de trobarlos ara tan plens de neguit. Mes la pitjor pena y el pitjor
+dolor varen ser quan el sacerdot va conèixer qu’ell també s’encomenava
+’l desfici dels sirvents.</p>
+<p>–¿Y si no baixessin?… –començava a pensar mitj esferehit.– ¿Si
+abandonessin l’esglesia pera sempre més?… ¿Si no volguessin més missa ni
+sagraments?…</p>
+<p>Va passar un quart, va passar mitja hora, ne va pasar una… y res. El
+capellá, revestit de cap a peus y plantat de tant temps devant de
+l’arquimesa, a la fi va agafar el cálzer y, ab ayres resoluts, va surtir
+cap a l’altar. Al posar els peus al presbiteri, no ’s va poder estar de
+llençar una mirada a la nau pera veure si havía comparegut cap feligrès
+escadusser; però, com que las ombras s’apilavan feixugas per tot el
+temple, no va distingir enterament res. Solament pel silenci de tomba
+que regnava ’s coneixía que dins d’aquella foscuria no hi alenava
+ningú.</p>
+<p>El día, en compte d’alçarse, s’anava tapant, tapant. Ni la mica de
+claror glaçada que s’escorría pels finestrals, ni las llumenetas
+tremolosas dels ciris que parpallejavan a l’altar, eran prou pera
+esbargir las tenebras que s’escampavan arreu. No més els llums de la
+credença feyan com una boyrina lluminosa a l’una banda y altra del
+Sagrari; y, en quan a las dúas palmatorias de sota Sant Pau, ab prou
+feynas feyan lluhir una mica l’espasa de l’apòstol rebassut. Lo demés
+tot eran tenebras y espessor de llims…</p>
+<p>Ab el cor vessant de dol, mossen Llátzer palpava per sota l’ara,
+mentres deixava ’l cálzer y treya la bossa y regirava ’l missal. La
+tristesa inconsolable d’aquell día de foscuria se li ficava a glops
+dintre de l’ánima, com si volgués ofegarla en sa negror. "¡Sol!
+–barbotejava, plorós.– ¡M’han deixat sol!” Y tan contorbat estava per la
+tribulació, que ni esma tenía pera anar seguint las cerimonias ni pera
+recordarse de las paraulas de la missa. Ell prou feya esforços pera
+asserenarse y aixecar l’esperit a Deu… Però cada pas del sacrifici era
+pera ’l pobre capellá una punyida nova y un clau nou.</p>
+<p>El primer cop que ’s va girar de cara a la porta de l’esglesia pera
+dir El Senyor sía ab vosaltres, va semblar que ’l cor se li feya troços
+al veure que la salutació d’amor ressonava en la soletat… ¡El Senyor sía
+ab vosaltres… y els banchs eran vuyts, tots vuyts!… "Però ¿ahont sou, oh
+condemnats feligresos? –preguntava entre dents el sacerdot.– ¿Ahont sou,
+que fugiu de la benedicció del cel?” Y, com si fos una resposta
+misteriosa, tot d’un plegat va sentir una veu llunyana que li revelava
+’l siti de damnació ahont els bosquerols s’aplegavan en aquell
+instant.</p>
+<p>…En compte d’encaminarse, com sempre, a la parroquia, s’havían
+enfilat cap al cim de Puiggraciós. Las donas prou volían devallar, com
+de costum, al sot de l’esglesia pera anar a missa, segons manava la veu
+de la campana… però els homes els havían privat de posarhi els peus. "No
+hi baixessiu pas: ¿sentiu? –els deyan mirantlas de fit a fit.– Si voleu
+missa, anèu a Sant Segimon, anèu a l’Ametlla, o a Bertí, o al Figueró…
+Però, a la parroquia, de cap manera…”</p>
+<p>Y allavoras, vulguis no vulguis, las caputxas blancas havían pres,
+per entre la boyra, el camí de las esglesias vehinas, mentres per la
+seva banda, els homes, envolicats ab las mantas, trescavan rostos amunt
+fins a dalt de Puiggraciós.</p>
+<p>¡Ab quína claretat més espantosa ho anava veyent tot el capellá! A la
+mateixa hora que començava a baix la missa blanca, voltada de soletat,
+començava a dalt la missa negra, acompanyada de generació…</p>
+<p>Com si tingués el do de veure las cosas llunyas y amagadas, al
+sacerdot, desde l’ara de l’altar, se li ofería devant dels seus ulls
+mateixos l’espectacle estrany que ’s representava dins l’ermita. Veya
+las cambras fumadas de l’hostalet totas plenas de gent y resplandors… y
+li semblava qu’eran la nau y el presbiteri d’aquell temple del pecat,
+ahont s’hi celebrava la festa del dimoni. La llar, tota encesa, ab bon
+espetech de foch de garbons, se li apareixía com l’altar major de
+l’infern, guarnit de tions y de flamas qu’il·luminavan sinistrament las
+parets negras de l’hostal y las caras torradas dels bosquerols. Devant
+de l’altar de foch, a tall de Sant Patró venerat, se li aparentava ’l
+mal esperit, encarnat en la bagaça. Allí, mitj deixada anar sobre
+l’escon, se destacava la Rodassocas com en un trono triomfal, lluhint
+las trenas de color encès y el coll y els braços y el pit de carn
+blancaça. Tot al voltant, hi rondavan anguniosos, com devots que no
+gosessin arribar a l’altar, l’hereu de câl Janet, el xicot de
+l’Ensulcida, el Bepus de l’Uyá, tota aquella mústiga jovenalla,
+corsecada de luxuria y de tristor…</p>
+<p>Com esferehit per aquella aparició sacrílega, el capellá tancava ’ls
+ulls pera no vèurela; però ’l fantasma de l’ermita era perfidiós, y el
+va anar perseguint mentres va durar la missa. Quan va ser a la
+consagració, també va semblar que se li apareixían els oficiants de la
+missa negra que se celebrava a Puiggraciós. Eran l’ermitá y l’ermitana,
+els dos vells mitj salmayres, mitj bruixots, qu’anavan y venían per las
+taulas de l’hostal, boy servint vianda y beure als feligresos o portant
+recados a la bagaça de part dels terrassans, llenyatayres o pastors.
+Venían a ser com capellans de l’infern que fessin arribar fins al dimoni
+las lletanías del pecat mortal.</p>
+<p>Mossén Llátzer s’anava afinant, afinant de congoixa, com si s’hagués
+de morir. Al ser a llegir las derreras oracions, ab prou feynas podía
+arribar a dir un mot ni a aguantarse devant l’ara. Després se va girar,
+com de costum, pera donar comiat als feligresos; però a l’anar a dir las
+sagradas paraulas: Anèusen: la missa s’ha acabat, se va repensar de
+sobte, no deixant surtir aquells mots que semblava que fessin coro ab la
+befa impía dels bosquerols. Allavors va resar ab veu tremolosa el derrer
+evangeli, y després va agafar el cálzer pera tornar a la sagristía. Però
+estava tan adolorit, tan trasbalsat, havía hagut de fer tants esforços
+pera acabar el sacrifici, qu’al baixar els dos grahons de l’altar va
+sentir que las camas se li segavan, que ’l pensament li fugía, y,
+després de trontollar un instant, va rodolar per terra com ferit de
+mort.</p>
+<p>El cálzer va anar per’quí, els corporals per’llá, la patena un bon
+troç lluny… Els jayos hi varen córrer pera assistirlo: "¡Missenyor!
+¡Missenyor!” Però, com que l’esglesia era tan fosca, no veyan ben bé
+ahont havían de posar els peus pera no trepitjar al sacerdot. Ademés…
+per’llí terra hi havía escampat el sagrat servey de missa, y els
+esborronava de pensar qu’ab las sevas mans profanas podían tocar la copa
+del cálzer, o els dintres dels corporals, o bé ’l fons de la patena…
+Però, a la fi, vencent el sagrat terror, van acostarse, van estirar el
+braç per dins de l’ombra, van palpar la casulla…</p>
+<p>–¡Missenyor! ¡Missenyor! –exclamavan.</p>
+<p>–¡Missenyor! –repetían.– ¡Missenyor!</p>
+<p>Però ’l capellá no tornava en sí.</p>
+<h2 id="xv-días-negres">XV <br>Días negres</h2>
+<p>Pels seus passos comptats havía vingut l’hivern, ab tot el seu
+seguici de días curts, de sol esgroguehit, de cels endolats y plujas
+cançoneras.</p>
+<p>De trist, l’hivern, ho es a tot arreu, però enlloch del món s’hi
+troba tant com allí als sots, ja de sí feréstechs y ombrívols. El día
+que, a tall de negra filagarsa, s’estiragassava algun núvol sobre ’l
+troç de cel estès entre ’l cèrcol de molas y cimals, ja podían dir els
+bosquerols: Deu mos ajut, perquè la fosca s’eternisava pels sots, com si
+s’hi trobés bé, per’llí aclofada… En aquellas horas de tenebra, llargas
+com días sense pa, la gent anava a las palpentas per las casas, perquè,
+encara qu’encenguessin llum, ni ’ls gresols ni las llantias feyan prou
+claror pera que las donas s’hi vegessin a feynejar per las cambras, a
+pujar a las golfas o a devallar als cellerets.</p>
+<p>Hi havía días que talment semblava que ’ls sots, tot y sent tan
+fondos, s’haguessin acabat d’ensorrar fins al mateix cor de la terra y
+qu’allavors els bosquerols visquessin entre l’espessor dels llims.</p>
+<p>Però lo pitjor era encara quan, després de las foscas anguniosas,
+venían els días d’aygua, que no s’acaban may més. De vegadas era una
+pluja seguida, perfidiosa, però quieta, d’aquellas que, sense fer
+soroll, estovan marges y parets y amaran la terra fins a las entranyas.
+Altres cops era un xáfech desenfrenat que feya anar els fays embutits
+d’aygua y omplía ’ls torrents de gom a gom. Semblava que l’ayguat, tot
+se n’ho havía d’endur; y, com si no ’n tingués encara prou de negar
+hortets y feixas, esllaviçava ’ls marges, els pendiços, y dels camins en
+feya xaragalls.</p>
+<p>¡En voleu, allavors, de gemechs y crits d’angunia! ¡En voleu de
+llágrimas y planys pels casalots! Ab els camins tous, ab els camps
+enllacats, ab las terras ensulcidas, els bosquerols se trobavan sitiats
+dintre de casa y amenaçats per la fam. Volían menjar… y no podían surtir
+al defora ni arribar a l’hort a cullir vianda. Mancava ’l pa a la
+panera… y no podían baixar al molí.</p>
+<p>–¡Es per la mala fembra, –deyan las donas– es per la mala fembra de
+Puiggraciós, que Deu mos castiga aixís!</p>
+<p>–¡Són las malediccions de la parroquia, –mormolavan els homes– lo que
+desencadena aquets flagells!</p>
+<p>Y com que ’ls xáfechs may paravan, y plou que plou, y plou que plou…
+encara venían més tribulacions y més tragedias, perquè ara l’aygua
+descalçava els ratats fonaments de las casas, ara pudría ’ls caps de
+viga, ara feya plorar las goteras per’quí, per’llá. L’un día tot era
+"¡Veníu, veníu!” perquè s’ensorrava la teulada del corral… L’altre tot
+era "¡Corrèu, cuytèu!” perquè l’aygua ’s ficava pel barri y se n’entrava
+al celleret… Ab la mort a dins de l’ánima, la gent corría a apuntalar
+els sostres que feyan moviment o a tapar forats y escletxas ab manats de
+palla, ab pellingots…</p>
+<p>–¡La nostra hora es arribada! –clamavan las donas, esporuguidas.</p>
+<p>Y els homes responían ab veu ronca:</p>
+<p>–¡Mal llamp de Deu com no morim tots a l’acte, qu’aixís acabaríam de
+patir!</p>
+<p>Però ja podían resar, ja podían malehir… l’aygua no s’aturava ni ab
+renechs ni ab parenostres. Dali que dali, dali que dali, anava cayent
+del cel sense parar, las unas vegadas a bots y a barrals, com si hagués
+de finar el món… altres cops tot a pleret, a pleret, com si, afadigada y
+tot de caure, no portés mica de pressa, ni se n’hagués de deixar fins al
+día del judici. Aixís s’allargavan, aquell hivern, las horas emplujadas;
+aixís venían els días negres derrera dels días negres… fins qu’un matí,
+per demunt de las feixas de l’Uyá, el sol va treure ’l cap de mica en
+mica… Però ¡quín sol va ser aquell més mústich y pansit! Semblava
+mentida que la llum del món pogués fer aquella cara de malalt y llençar
+aquellas ulladas d’agonia!</p>
+<p>Tot seguit els sots se varen tenyir d’una claror entre cendrosa y
+groga, que feya pensar ab la mort…</p>
+<p>Els dos avis de la rectoría també varen passar els set cálzers
+d’amargura, en tota aquella tongada de llástimas y condols. Sols y verns
+en la tribulació, sense consol ni ajuda de criatura viventa, hi va haver
+cops que de bona gana haurían donat l’ánima per mor de Deu.</p>
+<p>Tan xaruchs, xaruchs, com eran, s’havían hagut tots dosets de
+defensar contra l’aygua traydorota, qu’a lo millor se ficava pels junts
+de las teulas y pels resquicis de las oberturas. Pera no deixarse
+sorpendre per l’enemich, anavan com furons de l’una banda a l’altra,
+vigilant portas, finestras y forats, y’s rellevavan de nit y día per por
+de caure rendits de cansament. Mentres la jaya vetllava, el jayo
+trencava ’l sòn; y, quan se trobavan els dos vellets a l’hora de
+rellevarse, "¡Valgans Deu de la creu!”, deya, tot gemegant, l’avi; y
+allavors l’avia responía: "¡Que per sempre ’ns valgui, amen!” Aquellas
+pregarias eran com mots de salutació ab que ’ls dos vells se donavan
+coratge entremitj de la congoixa y la solitut.</p>
+<p>Però, de totas las penas que passavan, la que ’ls aturdía més eran
+las goteras, que, com més anava, més regalavan de per tot arreu. ¡Allò
+sí qu’era un desfici y un neguit! No hi ha pas res al món que fassi
+tanta angunia com sentir las goteras fent toch, tach, entre la
+fosca…</p>
+<p>Hi havía nits que, rendida de fadiga, la jaya ’s deixava anar demunt
+del jaç, y encara no havía tingut temps d’aclucar l’ull que ja li
+començavan a caure gotas a sobre ’l cap. "¡Deu meu, Senyor,
+assistíume!”, clamava la pobra vella, tot aixecantse. Y, mentres
+s’encaminava al passadiç ab el llumet a la má, s’aturava tot d’una al
+peu de la porta, perquè li semblava sentir que també queyan gotas dins
+del recambró. Y, com qu’al recambró hi havía desada la pobresa de la
+roba, corría a trèurela del caixabanch, per por de que ’s mullés, de que
+’s florís. Allavors penjava ’l llum d’una estaca y ’s posava a
+arramassar las peças… Però, aixís que tenía la robeta als braços pera
+traginarla a un altre lloch, s’adonava tot d’un plegat de que també
+plovía a la porxada… y, com qu’allí hi tenían la mica de mestall per
+l’any, la dona ja no sabía per quín cap girarse ni lo que calía salvar
+primer. ¡Allò era un matament… una congoixa, semblant a l’agonía de la
+mort!</p>
+<p>Després, quan el temps se va alçar un xich, semblava que, tant el
+jayo com la jaya, també s’haurían hagut de revifar una mica… però no.
+Per una banda, aquell sol esgroguehit els omplía de tristesa l’ánima… y,
+després, may els mancavan trifulgas novas y flagells nous. Quan no eran
+las calamitats del temps, eran altras penas y caborias. ¡Pobres avis!
+Com més vells se feyan, més cambiavan de taranná. Aixís com abans no ’s
+trasbalsavan per res del món, ara ’s tornavan corcons y neguitosos, com
+si un rosech els consumís. Per la manera com se morfonían y frisavan,
+planyentse y somicant d’un cap de día a l’altre, semblavan ánimas
+penadas per manca d’oracions…</p>
+<p>No feyan més que doldres de que las ayguas ho havían malmès tot y de
+que ells ja no tenían esma pera apariarho. Per això anavan y venían a
+totas horas com esperits follets, mormolantse l’un a l’altre, a cau
+d’orella, misteriosas paraulas de temor.</p>
+<p>El jayo exclamava, tot baixet:</p>
+<p>–¿Què dirá quan vegi tot això?</p>
+<p>Y la vella responía, concirosa:</p>
+<p>–¡Pobres de nosaltres! ¿Què dirá?</p>
+<p>Y escoparrendits, confosos, tots dos miravan al defora, y veyan que
+las ayguas se n’havían endut torrent avall el troç de jardí de l’hort y
+que las voras dels caminals tornavan a omplirse d’un herbey orat, y que
+las creus del cementiri jeyan entre las malvas, decantadas pel xáfech y
+pel vent. Però l’esglay gros va ser quan, al tornar a entrar a
+l’esglesia, varen veure la miseria que regnava per allí dins. L’aygua
+havía entrat per sota la porta, deixant las llosas encatifadas de llot;
+la floridura s’havía tornat a apoderar dels vestits de sants y santas, y
+las aranyas teixían altra volta per las coronisas dels altars. ¡Quín
+rau-rau va ser pera ’ls jayos contemplar aquella inmundicia! Se sentían
+com culpables y avergonyits de ser tan vells y de no veures ab prou cor
+pera aconduhir aquell devastall.</p>
+<p>Per això may callavan exclamant:</p>
+<p>–¿Què dirá missenyor al veure aquesta poca condicia? ¿Què dirá al
+contemplar això?</p>
+<p>Y quan va baixar de la cambra el capellá, trasposat, groch, envellit,
+com si li haguessin tirat els anys assobre a carretadas, els jayos
+semblava que s’amaguessin, com volentse fondre terra endins.</p>
+<p>Va ser devant del trágich espectacle dels cels esmortuhits y dels
+días rúfols que li va tocar a mossen Llátzer tornar a obrir els ulls a
+la vida, després de las setmanas de febre y de desvari qu’havía passat
+retut al llit. ¡Que desolat, que trist, que deixat de la má de Deu, ho
+tornava a trobar tot!</p>
+<p>Sinistrament il·luminat per aquell sol esgroguehit y cendrós, may se
+li havía aparegut tan funerari com allavoras el cèrcol de montanyas
+negras ahont vivía aparedat. En comptes de tornar a néixer a la llum del
+món, li semblava que, lo que feya, no més era cambiar de sepultura.
+Aixís com fins allavoras havía estat enterrat al fons d’un llit, d’aquí
+endevant tornaría a tenir per tomba, la negror dels sots. Sa tornada a
+l’existencia estranya d’home enterrat de viu en viu se li apareixía com
+la pena més esgarrifosa y al mateix temps com la senyal tremenda de que
+encara no havía complert el cástich dictat per la divinal sentencia.
+Ell, que ja s’havía imaginat la benhauransa de no haver de veure més
+aquellas esquerpas fondaladas ni aquells tous d’ombra espessa del fons
+de las boscurias… ell, que ja somiava no tornar a sentir parlar
+d’aquells homes dormilegas que covan la maldat sota la sòn y que,
+enllepolits pel dimoni de la carn, abandonan la missa y els sagraments…
+ell, que ja entreveya l’estrella lluminosa qu’anunciava la fi del seu
+calvari… ell, que ja se sentía quasi esbandit del pecat d’un día y
+pensava anar a gaudir las misericordias celestials… ¡se trobava altra
+vegada presoner de l’ombra y encadenat al peu dels cingles y els
+turons!</p>
+<p>Pera endolcir un xich el cástich de tornar a la vida a que ’s veya
+condemnat, no trobava més consol que ferse venir a la memoria tot lo
+qu’havía vist com entre somnis en aquellas horas de febre en que ja li
+semblava ser de l’altre món. Ab els ulls cluchs y la testa alta, com
+aquell qu’assaboreix una visió agradosa ab el pensament… ¡ab quína
+delicia no tornava a contemplar els fúnebres fantasmas que li havían
+ballat devant del llit per entre las boyras del desvari!</p>
+<p>…Primer veya una gran foscuria, una negror fonda, fonda, com la que
+deuhen veure ’ls difunts dins dels enterraments en que reposan. Però
+vetaquí que tot de sobte van començar a bellugarse sobre aquell món del
+no res unas llumenetas com espurnas qu’acabavan de fer més espessa la
+fosquetat. Eran uns llumets tremolosos qu’anavan y venían, pujavan y
+baixavan, s’amagavan y tornavan a surtir, fent sempre ballarugas devant
+dels ulls… "¡Calla! Això es que soch mort… –deya allavoras:– mort y
+enterrat… y aquestas llumenetas deuhen ser els fochs follets que
+saltironan pel cementiri.” Però desseguida replicava: "No, això no pot
+pas ser; perquè, si fos colgat al fossar, no sentiría, com ara sento,
+que va plovent sobre meu…” Y de que rebía la pluja no podía pas
+dubtarne… Una per una, haguera pogut comptar las gotas que ’m queyan
+demunt del cap. Mes ¿què deuría passar allavoras que ’ls llumets anavan
+venint, venint, com si volguessin tocarme? Tant y tant se varen atansar
+que vaig veure que no eran pas fochs follets. Eran gresols, els gresols
+que duyan a la má ’ls jayos pera venirme a assistir. De primer no vaig
+entendre ben bé lo que feyan forfollant pel llit y regirant el tapall;
+però després ja començava a capir que lo que volían era agafar entre
+tots dos las voras del llençol pera mudarme de seti… Lo que no arribava
+a endevinar era si ’m treyan d’allí pera lliurarme dels degotalls que ’m
+queyan a demunt, o bé… si tant mateix m’havía arribat la derrera hora y
+m’havían d’enterrar, y els avis ja ’m duyan cap al sot, sostingut per
+las puntas del suhari. Allò, sí, que may ho vaig entendre, may…</p>
+<p>Y aixís, assegut a l’entrada de la rectoría, anava fent memoria,
+mossen Llátzer, de las sevas caborias de malalt, com si volgués surgir
+ab el pensament retalls de somni y llencas de desvari… quan, tot de
+sobte, va semblar que ’s desvetllés de las visions de la tomba pera
+pensar en las cosas d’aquet món. Ab una veu entelada y tremolosa que
+trasparentava la debilesa de l’esperit, va cridar als jayos:</p>
+<p>–¡Joseph, Mariagna, veníu! Dèume un xich d’ayre. Ajudèume a alçar…
+que surtirèm al defora… Vull veure l’esglesia, vull veure ’l
+jardinet…</p>
+<p>Al sentir aquets mots, va semblar que als avis se ’ls glaçava
+l’ánima. El vell va mirar a la vella, com exclamant silenciosament: "¡Ja
+es arribat el moment que tant temíam!” Y la vella movía ’l cap, com
+volguent dir: "¡Ay, pobres de nosaltres! ¿Què dirá quan vegi aquella
+desolació?”</p>
+<p>Y mentres, l’un a un costat y l’altra a l’altre, anavan caminant y
+sostenint al capellá, pensavan anguniosos. "Ara, ara… se n’adonará y
+fará una exclamació de pena.”</p>
+<p>Perquè no eran pas renys, lo que temían els jayos, de mossen Llátzer,
+sinó aquellas paraulas de dolça planyença que gastava tot sovint y
+qu’encara sembla que fassin més mal al cor.</p>
+<p>Quan mossen Llátzer va ser al defora y va alçar el cap envers el
+cèrcol de turons y cingles que ’l tenían enrotllat per tot arreu, va
+sentir al cor un gust de fel y vinagre, com no l’havía sentit may, ni en
+las horas de major dolor.</p>
+<p>Ab aquell sol esgroguehit qu’il·luminava la terra ab claror
+tremolenca y llagrimosa com la d’un flam de funeral, els sots semblavan
+el reyalme de l’eterna quietut al derrer día del món. Arreu surava un
+silenci de sepulcre que deixava el cor glaçat. El gebre entumía la
+frisor de las arbredas, la gelada aturava ’l pas dels reguerols. No
+s’ohía ni un respir ni una alenada, ni un crit de bestia, ni un xiu-xiu
+d’oreig… Tot callava com si la vida s’hagués parat, com si las cosas del
+cel y de la terra estessin a punt d’esvanirse per sempre més. Fins las
+pobras casas mitj enrunadas que s’escampavan pel sot, feyan un posat com
+si patissin, com si estessin malaltas, o potser a punt de morir. A
+l’Uyá, els vents havían torçat la xemeneya de la cuyna baixa y decantat
+la torratjeta de sobre ’l trull, y l’edifici semblava qu’anés de tort. A
+câl Pere Mestre, l’empenta de l’aygua havía esbotzat la llenca de mur
+que corría de la porta al finestró del corral; y, ab aquella gran boca
+oberta, la casa tenía l’ayre de fer el derrer badall de l’agonía. A cân
+Pugna, qu’havían hagut d’apuntalar per part de fòra arrambant a las
+parets cayrats y vigas, apareixía com un casalot coix, que de tan ranco
+anés ab croças. Las tapias corcadas de Romaní, que de tan decantadas ja
+feya anys que semblava que pesessin figas, ara s’havían desplomat un bon
+xich més y estavan leri-reri si van o no van de trompis rostos
+avall…</p>
+<p>Mossen Llátzer se va posar las mans devant dels ulls pera no veure
+semblant desolació.</p>
+<p>–¡Això es la mort! –deya entre sí.– ¡Això es la mort, que ’m va
+voltant per tots cantons! ¡Això es la mort, que ’m fa bavarotas, que
+s’acosta com si ’m volgués tocar, però sense arribarme may á posar la má
+al demunt! Se moren els camps, se moren las casas… tot se mor menos jo,
+que, trist, me migro anyorant la pau eterna… Las casas arribarán a caure
+a engrunas… Mancada de xopluch, vindrá un día en que la gent dels sots
+haurá de cercar refugi dins las baumas, esperant la derrera hora…
+Després tot se convertirá en un fossar inmens, en un cementiri sense
+fitas… y jo… jo encara restaré vivent, com si Deu me designés pera
+vetllar la sòn dels morts…</p>
+<p>Però ’s va deturar de sobte ’l capellá mentres feya tan negres
+pensaments, perquè, baixant els ulls a terra, va quedar sorprès y
+corglaçat a la vista del jardí. A l’adonarse del devastall d’aquell bocí
+de terra, un temps florit y ara arrasat… va semblar qu’anava a obrir la
+boca pera llençar un gran sospir qu’exhalés el seu condol. Els jayos ja
+abaixavan el cap com si per endevant s’avergonyissin de la paraula
+planyívola qu’anavan a sentir; mes el capellá, pera no fer pena als seus
+sirvents, va ofegar el plany a dins del cor y va passar de llarch,
+llençant no més una mirada trista cap a n’aquells indrets mortuoris
+qu’ell havía resucitat ab son amor.</p>
+<p>Va donar després unas quantas passas més amunt, sempre anant cap a la
+esglesia; y a l’arribar als xiprers del cementiri va veure, ab dolor de
+l’ánima, que per las voras dels caminals tornava a créixer l’herbey ab
+més saba, ab més orgull que may. "Ara sí, que no ’s podrá estar de
+queixarse…”, varen pensar els avis ab temor; mes el capellá, silenciós
+sempre, va passar tancant els ulls com pera no veure la miseria que ’l
+voltava.</p>
+<p>Al cap y a la fi varen arribar al peu de l’esglesia. Varen empènyer
+la porta, y tot d’un plegat se ’ls va presentar a devant tota la
+desolació que regnava al lloch sagrat… crostas de floridura pels vestits
+de sants y santas, cortinatges de terenyinas per coronisas y ninxos dels
+altars, una catifa de fanch estesa a terra, broça y runa per tot arreu…
+Allavoras la pena del rector va esclatar tota plegada, mentres venía als
+avis una suhor freda, una angunia, un tremolor…</p>
+<p>–¡Prou, Senyor Deu meu! –clamava mossen Llátzer.– ¡Prou! ¡No ’m
+castiguèu mès, que ja reconech vostre poder infinit!</p>
+<p>Y després, girantse a ne ’ls jayos y senyalantlos ab la má la
+calamitat qu’omplía ’l temple, va preguntarlos ab gran tristesa:</p>
+<p>–Però ¿qu’es això? ¡Diguèume! ¿Qu’es tot això?</p>
+<p>Mes els avis, en compte de respondre, van començar a somicar, mentres
+las llágrimas els corrían cara avall.</p>
+<p>–¿Que plorèu? –va preguntar el capellá al jayo.</p>
+<p>–Sí, que ploro, –va fer el vell.</p>
+<p>–Però ¿per què? Diguèu per què…</p>
+<p>–Perquè ja no tinch força, missenyor.</p>
+<p>–¿Y vós, Mariagna, Mariagna…!</p>
+<p>–Perquè no som bons per’ res.</p>
+<p>–¡Oh! ¡Pobres avis! ¡No diguèu pas més això! –exclamava, enternit, el
+capellá.– ¡No diguèu pas més aixó, que ’m feu l’ánima a bocins.</p>
+<p>Y aterrat, retut, ab el cap amagat entre las mans, el sacerdot
+rumiava, ab esgarrifanças entre pell y òs, que la soletat mortuoria que
+somiava suara encara no era tan ferotge com la que veya venir en aquell
+moment. Els jayos també estavan a punt d’abandonarlo, se ’ls acabavan
+las forças, se morirían qualsevol instant… y ell, sol y vern,
+desamparat, hauría d’anar sense esma, com una ombra vagarosa, pels sots
+dels morts…</p>
+<h2 id="xvi-udols-de-la-nit">XVI <br>Udols de la nit</h2>
+<p>De cap manera podía mossen Llátzer ablanir dins del seu cor el dolor
+viu que li feya l’allunyament dels feligresos sorruts. ¡Haver abandonat
+l’esglesia, els grans perversos! ¡Haver deixat la parroquia y son
+pastor! ¡Haver aborrit la Missa y els Sagraments! Ni en las estonas de
+conversa ab els dos jayos, ni en las llargas horas de reso quotidiá, ni
+al mateix peu de l’ara santa, podía esbargirse del pensament aquell
+sinistre recort dels bosquerols, que ’l torturava a tot hora.</p>
+<p>–¡Quína befa més sacrílega! –deya entre sí.– ¡Quín escarnot més
+crudel!</p>
+<p>Y, ab aquesta deria dins del cap, passava las horas rumía que rumía,
+dançantli sempre per devant dels ulls la sombra de la bagaça, o la dels
+ermitans de Puiggraciós, o de la jovenalla luxuriosa y trista que
+convertía l’ermita en un bordell, o la dels vells xaruchs de las
+clotadas, bonyeguts d’ánima y nafrats de cos. Fins devegadas sentía com
+una mena de vergonya de veure que ’l seu esperit, qu’un temps tenía alas
+pera volar fins als cims lluminosos de la divina contemplació, ara ’s
+trobava engorronit com una bestioleta de la terra que no pot alçar el
+cap d’entre la pols. ¡Quína angunia li feya, a certs moments, sentirse
+l’ánima encadenada a la mesquinesa de semblants cavil·lacions!</p>
+<p>–Després de no haver sabut redimir als esquerps montanyenchs, –deya
+’l rector ab amargura– no més me manca que restar presoner de la miseria
+d’esperit que ’s respira en aquets sots! ¡Oh, Senyor! ¡Jo sento
+rencunias y voldría sentir pietat! En comptes d’ira per això que ’m
+volta, jo voldría sentir amor!</p>
+<p>Però, per més esforços d’ánima que feya, no podía endolcir el fel que
+li vessava del pit. Ell hauría volgut ser com aquell pare amorós que,
+com més desenganys té del seu fill, més pel fill se desentranya. Però a
+n’ell li semblava que no tenía prou cor pera tanta caritat… Els agravis
+y las befas que per sota má, y com vingudas de quí sap ahont, rebía tot
+sovint dels feligresos, en comptes d’apellarli las feridas vellas,
+encara las hi enverinavan més.</p>
+<p>Y aquella gent de las boscurias tristas no hi planyían pas res pera
+renovarli las llagas y pera ferlo pertenir. En bona fe que quasi bé ja
+no sabían quína malesa empescarse, en el silenci de la nit, a truco de
+mofar al rector y als vells sirvents. Uns cops, ja entrada la fosca,
+enviavan un bordegaç que s’enfilés al cloquer y amagués el batall de la
+campana, y aixís el jayo no pogués tocar a missa l’endemá. Una nit
+cavavan un sot al mitj d’un caminal, y després el cobrían d’herba y
+broça pera veure si ’ls de la rectoría ’s descuydavan y s’estimbavan a
+dins. Una altra nit anavan a enjegar l’aygua del bassal de las
+vimeteras, y la giravan tot d’un plegat cap a la rectoría pera que
+l’hortet se ’ls negués y no poguessin cullir vianda.</p>
+<p>Cada maldat d’aquellas era una altra espasa de dolor que ‘s clavava
+en el cor de mossen Llátzer. Y no era pas el mateix mal que li feyan lo
+que li dolía més, sinó la tirria cega qu’aquellas malifetas designavan.
+¡Sent, com ell era, tot exaltació y esplay, se las havía d’heure ab las
+més negras de las traydorías! ¡Sent, com era, tot amor, havía hagut
+d’anar a raure a mans de l’ odi més ferotge!</p>
+<p>–Però ¿quín mal els he fet? –exclamava a voltas.– ¿Quín mal els he
+fet, com no sigui volerlos tornar a la vida y volerlos curar las llagas
+del pecat?</p>
+<p>Altras vegadas rumiava que potser encara hi hauría remey si fes un
+derrer sacrifici, una derrera provatura. Pensava que lo que calía era
+enfilarse a Puiggraciós, quan tothom hi sigués aplegat per fer
+platxeria. Allí ’s presentaría ell devant dels terrassans y pastors,
+dels pilers y llenyatayres; devant dels mateixos ermitans, devant de la
+mateixa Rodassocas… Allí ’ls predicaría ab tot fervor, fins a
+enternirlos, fins a tocarlos al viu de l’ánima, fins a ferlos trencar el
+plor… Allavors li semblava que sabría trobar aquell doll de paraulas
+dolças que no havía trobat may… "¡Germans! ¡Germanets! –els diría.– Jo
+us haig de salvar, encara que no volgueu. Me feu pietat perquè, sense
+saberho, sou ceguets de neixement… Però jo he vingut pera obrirvos els
+ulls al resplandor de cels y terras… Me feu pietat perquè teniu el cor
+tot encongit y mústich; mes jo us el obriré a l’alegría y a la
+germanor.”</p>
+<p>Però després se repensava y deya: "¡No! Jo no ho puch fer, d’anarlos
+a trobar… Jo soch el pastor, el sacerdot, l’ungit per Deu… Jo faig
+l’ofici de Majestat divina… Són ells qu’han de venir a penitencia… Són
+ells qu’han d’acotar el cap fins a cobrírsel de pols…” Y, encara no
+havía acabat de rumiar això, quan altra vegada tornava a mudar de
+pensament, tot recordantse dels actes d’humilitat que feya ’l Christ
+pera dur el perdó y la pau als homes. "¿No era Ell –exclamava– qui
+surtía al pas dels pecadors pera trèurels las taras de la culpa? ¿No era
+Ell qui s’entregava als mateixos butxins que l’havían de martiritzar y
+dur al sacrifici?”</p>
+<p>En aquet etern teixir y desteixir del dubte, que migra las ánimas y
+decandeix els cossos, a mossen Llátzer se li escolavan per complert tots
+els instants de la vida…</p>
+<p>Perquè la mateixa deria que l’atormentava de día, a la nit li
+allunyava la sòn dels ulls, y ab el cap poblat pels fantasmas
+desficiosos que li havían restat com a reliquia dels passats desvaris,
+contemplava còm desfilavan entre la foscuria las horas silenciosas del
+repòs. Entremitj de la quietut que ‘l rodejava, s’ havía avesat a
+distingir els sorolls més desmayats, més febles… y aixís passava llargas
+horas escoltant, escoltant en las tenebras, com si volgués desxifrar el
+llenguatge ignorat dels milers de sers y cosas que parlan o sospiran,
+que glapeixen o ploran mansament dins del gran silenci de la nit.</p>
+<p>El cruixir de las fullas secas que s’arrossegan somogudas per las
+bestioletas del terrer; l’estremitut que fan las brancas dels arbres,
+esgarrifadas per l’ oreig; la cantarella del reguerol, que ’s va
+escorrent de gota en gota; la fressa llunyana del ramat, que ’s remena
+de sobte dins del clos; el clam mitj apagat del malalt, que ’s tomba
+dins del seu llit d’agonía… tot això plegat componía, al fons del sot,
+la canturia de la nit, trista y esporuguidora com una remor de l’altre
+món. Escoltant, escoltant en la quietut de las tenebras, mossen Llátzer
+havía arribat a distingir las veus dels feréstechs aucellots que
+s’ajocan pels relleus del cingle o per las brancas de sobre ’ls avenchs.
+Coneixía ’l crit llarch y esferehidor del duch, y sabía quín era ’l
+gemech enrogallat del siboch. A copia d’escorcollar en els abims del
+silenci, l’ánima se li enfebrava ab somnis estranys y raras exaltacions,
+y fins creya sentir a voltas sanglots inexplicables y ressons
+desconeguts, que retrunyían en el seu esperit com gemechs d’ánima en
+pena. Altras vegadas li sembla que, devallant desde ’l cim de
+Puiggraciós, li arribava fins a cau d’orella una rialla de dimoni que ’l
+feya estremir d’indignació.</p>
+<p>–Són els de l’ermita que se xalan… –barbotejava ayrat.– Són els de
+l’ermita, que m’escarneixen, que ’s mofan de mi com se mofan de la Missa
+y dels Sagraments… Es la mateixa rialla del mal esperit que va ressonar
+a l’esglesia després de l’excomunió.</p>
+<p>Y tot seguit se li figurava, com si ’l tingués devant dels ulls,
+l’espectacle que a n’aquellas horas deuría representarse a l’hostalet.
+Veya a la bagaça, asseguda a ne l’escon, provant d’aixeribir ab las
+sevas riallas tentadoras, ¡Hi, hi! ¡Hi, hi!, la luxuria trista dels
+dormilegas bosquerols. Y, guiats per l’ermitá o l’ermitana, anavan
+entrant tot xano, xano, els pastors y els terrassans, els pilers y els
+llenyatayres, els bovers y els bosquerols. Ara l’un y després l’altre,
+tots venían encongits y ab el cap cot a tall d’aucells estarrufats, y
+anavan passant per devant de la barjaula igual que si anessin a oferir.
+Era una professó muda y trista com una rengla de morts. Devant hi anava
+l’hereu de câl Janet, ab els ulls baixos, com si fes el bot; a unas
+quantas passas més enllá seguía ’l xicot Margueridó, més esquerp qu’un
+porch singlá; després el Cosme de la Rovira, groch de cara y tot pansit;
+acabat el Bepus de l’Uyá, roig de pel y malcarat… Y, derrera d’aquets,
+anava seguint tota la jovenalla de las clotadas, caterva de xicots y
+bordegaços, de posats vergonyosos y sorruts…</p>
+<p>Però la professó de las luxurias tristas no parava aquí, perquè
+després venían, ben emboçats en la manta pera no ser vistos, tota la
+corrúa de caps de casa y de padrins xaruchs, ensenyant cadascú
+l’estranyesa de la seva fatxa o bé la tara del seu cos nafrat. Hi havía
+en Pau Malarich, escardalench com una momia; el vell Sunyer, ab las
+galtas de barballera y els ulls negats d’aygua, a tall de bou; el jayo
+del Lladonell, una òliva feta y dita, ab la cara rodona, els ulls
+esverats y el nas menut; el Pere Mestre, ranquejant a saltirons, lo
+mateix qu’una granota; l’avi Pugna, ab el goll penjant y ab el cap
+bonyegut com un galápat… Encorvats o de gayrell, tots els monstres
+anavan passant ab posituras de condol, com si anessin a un enterro… Tan
+solament n’hi havía dos, en aquell lloch de platxeria fúnebre, que
+fessin cara d’alegroys. L’un era l’Aleix de las Tòfonas, que, cargolat
+com una serp, s’estava a un recó de cambra, boy rient per sota ’l nas,
+com si ’s mofés d’aquella rècula de difunts lascius. L’altre era en
+Carbassot, el porquerol de l’Ensulcida, que, ab els seus estirabots y
+patotxadas, servía de comedia a tots els sots. Aquella nit l’havía
+donada per cantar unas coplas que s’havía empescat ell mateix pera fer
+riure a la bagaça. Y com qu’anava calçat d’esclops, ¡pot dicas! si ’s
+duya ’l compás de la canturia, repicant ab els peus sobre ’ls
+rajols.</p>
+<p>"¡Troch, catatrach,<br>
+catatrich, catatraca!…<br>
+¡Troch, catatrich, catatrich, catatroch!<br>
+El Rector ja pert la feyna<br>
+de dir missas y sermons,<br>
+perquè tota la parroquia<br>
+li ha fugit a Puiggraciós.<br>
+¡Troch, catatrach,<br>
+catatrich, catatraca!…<br>
+¡Troch, catatrich, catatrich, catatroch!”</p>
+<p>Y la bagaça, allavors, vinga riure com una boja rematada, ¡Hi, hi!
+¡Hi, hi!, fins que ’l cor li deya prou… Molts cops, mossen Llátzer se
+despertava esverat d’aquells mals somnis que ’l perseguían durant la nit
+com una corrúa d’anguniosas aparicions.</p>
+<p>Un vespre, després de l’últim reso, va restar ab el breviari als
+dits, tot somiós, contemplant desde la finestra de la cambra las
+estranyas clapas de llum freda que la lluna escampava pel defora. Ab el
+cap repenjat derrera ’ls vidres, semblava que cerqués entretenir el
+desvetllament que ’l perseguía, ovirant las tèrbolas imatges de la nit
+d’hivern.</p>
+<p>Uns cops se delitava mirant còm la claror blavosa argentava las
+feixas y els terrenys al ras, lo mateix qu’estanys de plata; altres cops
+s’embadocava contemplant còm la mateixa claror se fonía, igual que si
+caygués dins d’un abim, aixís que ’s posava per sobre l’espessor de las
+boscurias y troços de terra enmatollats. Però devegadas succehía que a
+lo millor s’amagavan las fantásticas imatges lluminosas, esborradas de
+sobte pels núvols negres que solcavan l’espay a tall de corbs. Aquells
+misteris de la nit de lluna, ab els seus visatges fantasiosos, ara de
+fosca, ara de llum, ullprenían al rector com si fossin encantarias.
+Semblava qu’entre somnis entrobrís els ulls pera guaytar las tacas
+d’ombra que feyan, sobre la blancor marbrenca dels caminals, las creus
+negras del fossar. Després alçava un xich més la vista y anava
+resseguint la crestería de desiguals pináculs que dibuixavan sobre ’ls
+murs de l’esglesia las allargaçadas puntas dels xiprers.</p>
+<p>L’esperit de mossen Llátzer, perpetuament enfebrat de somnis y
+cavil·lacions, després de la derrera malaltía, s’havía quedat aquell
+vespre com sospès en èxtasis devant de l’ánima obscura y misteriosa de
+la nit… Com més anava, més sòpit restava, més postrat, igual que si anés
+a caure vençut per la força adormidora d’aquell estrany sortilegi… quan
+tot d’una va alçar el cap, boy deixondit, quasi esverat…</p>
+<p>S’acabava de sentir un udol de gos, fondo, molt fondo, que ressonava
+a través de cingles y montanyas com un gemech de dolor. ¡Guuuu… guuuu…!
+Era un d’aquells udols que se senten ab esgarrifanças en mitj de la
+fosca y la solitut, perquè portan la nova de las llargas agonías y de
+las reneras de la mort. ¡Guuuu… guuuu…! ¡Còm plorava aquella bestia!
+¡Còm plorava! Y ¡quín condol feya aquell clam desolat mentre ’s perdía
+en la pau de las montanyas, clapadas de fosca y llum! El rector,
+sotregat de cap a peus per una estremitut, parava l’orella, temerós,
+pera esbrinar de quín cantó venía aquell fúnebre presagi de las derreras
+angoixas.</p>
+<p>–Sembla que surti de derrera ’l cingle… –començava a pensar mossen
+Llátzer, mitj en dubte, quan va sentír els lladruchs llunyans d’uns
+altres gossos que responían a l’udol sinistre.– No, –va exclamar
+allavors, com repensantse.– De l’altra banda del coll de cân Ripeta, me
+sembla ara que ve ’l brugit… Però no, tampoch…, –replicava a l’acte:– la
+cridadiça ve de Puiggraciós.</p>
+<p>Sí, era d’allí dalt d’hont devallava l’esvalot dels gossos, com
+rodolant a tomballons rostos avall. L’udol esferehidor ab prou feynas se
+sentía, igual que s’hagués esvahit en l’inmensitat… però, boy a mida que
+minvava ’l trist sanglot, redoblavan els lladruchs dels altres gossos, y
+tota la cridoria retrunyía cada cop més forta, com si s’acostés a
+correcuyta. Els cans que varen lladrar primer va semblar qu’eran els de
+l’ermita; després varen ajuntarshi ’ls de cân Coll; acabat els de la
+Rovira; al capdevall, fins els de l’Uyá varen engreixar el brugit.</p>
+<p>Alashoras mossen Llátzer va alçar els ulls, quasi il·luminats per una
+vaga lluhiçor, com si li acabés de passar per l’esperit una espurna
+d’esperança. Aquell brugit volía dir ben clar qu’algú del Serrat
+s’acostava a la parroquia. Y, com si se li deixondissin dins del cor mal
+adormidas confianças, sense poder dir còm ni per què, va començar a
+sospitar que aquell que s’acostava era un feligrès desvalgut que venía a
+demanar auxili al seu pastor, a implorar la divina gracia, a soldar la
+cadena d’amor trencada per culpa del pecat.</p>
+<p>La cridadiça cada vegada ressonava més aprop. Als gossos de la Rovira
+ja se ’ls sentía lladrar desde ’l bassal, com si haguessin acompanyat al
+vianant fins a la baixada de las vimeteras.</p>
+<p>–No pot ser lluny… –deya entre dents mossen Llátzer, tot guaytant per
+la finestra.</p>
+<p>No va trigar gayre a sentirse fressa per l’hortet… un soroll
+acompassat de petjadas que retrunyía en mitj de la quietut.</p>
+<p>–Ja es aquí… –mormolava el capellá, clavant el cap derrera dels
+vidres.– Ja es aquí…</p>
+<p>Al cap d’un moment, escayentse ’l caminant a entrar en una clapa de
+llum, va esdevenir un instant il·luminat, y el rector el va poder veure
+com avençava a marxas doblas cap a la rectoría, tris, tras… tris, tras…
+Tenía ’ls ayres d’un home jove, resolut y desinvolt. Anava al dret,
+seguit, seguit, com qui de cor sap el camí y pot ferlo a las palpentas.
+Un cop acabat l’hortet, va atravessar el caminal, va trencar pel rengle
+de xiprers, va entrársen al cementiri, va passar de llarch devant
+l’esglesia, y va tombar tot decidit cap a la porta de la rectoría. Hi va
+haver una estona de silenci… L’home devía palpar un xich fins a trobar
+el pica-portas. Després va trucar.</p>
+<p>–¡Pum, pum…!</p>
+<h2 id="xvii-camí-del-calvari">XVII <br>Camí del Calvari</h2>
+<p>Quan el jayo va sentir trucar a la porta de la rectoría tan a deshora
+de nit, ab tot y las xacras que duya a sobre, va alçarse del jaç lo més
+llest que va poder. Y, tot ranquejant y tot vestintse, se va encaminar
+cap a l’entrada, mitj desconfiat, mitj temerós, perquè sempre tenía a la
+memoria las negras intencions dels bosquerols. Però, la veritat sigui
+dita, va quedar bona cosa tranquilisat quan, desde derrera la porta, va
+sentir las bonas paraulas de l’home que l’havía vingut a desvetllar.</p>
+<p>–¿Quí hi ha ací? –va preguntar el jayo.</p>
+<p>–Gent de pau, –va respondre ’l desconegut.</p>
+<p>–Diguèu quí sou…</p>
+<p>–Som el pastor del Lladonell, del Serrat de Puiggraciós.</p>
+<p>–Y ¿què volíau?</p>
+<p>–Me fan venir perquè la vella de casa está a la mort y demana a
+Nostramo abans d’anársen.</p>
+<p>–Donchs vaig a dirho a missenyor…</p>
+<p>–Fèume aquesta caritat… mentres jo corro a Figueró a dir al doctor
+que vingui desseguida… perquè ’m fa por que ja no hi sigui a temps…</p>
+<p>Y, mormolant aquets mots, sen va anar l’home camí avall, perdentse al
+cap d’una estona entre las ombras de la nit.</p>
+<p>El jayo, entretant, sen pujava a la cambra de missenyor pera donarli
+la nova; però al mateix cap d’escala se va trobar ab el capellá que, ab
+el rostre animat com per celestial somrís, va fer:</p>
+<p>–Ja ho he sentit tot. Aném al Serrat… Aném. Ensellèu l’euga a
+l’instant… Si vós tot sol no podeu, qu’us ajudi la Mariagna, o si no ja
+vindré jo…</p>
+<p>Y el jayo, carregat com sempre de paciencia y humilitat, va
+encaminarse a cumplir l’ordre, sense entendre prou bé aquell espurneig
+d’alegría fervorosa que il·luminava la cara de missenyor.</p>
+<p>–¡Ah, si aquesta nit pogués fer las paus ab els feligresos! –deya
+entre dents mossen Llátzer, tot obrint la porta de la rectoría pera anar
+cap a l’esglesia.– Allí dalt, al Lladonell… –anava pensant– trobaré als
+vehins reunits aprop del llit de la malalta… Allí ’ls parlaré fins a
+somòurels, fins a tocarlos el cor, si Deu m’ajuda ab la seva gracia…</p>
+<p>Quan va ser a traspassar el cementiri, una ratxada de vent glaçat va
+fer estremir a mossen Llátzer. La nit era freda, rúfola… l’ayre, humit…
+el cel, endolat y sense estrellas. Els núvols, que suara passavan com
+corbs per devant la lluna, l’havían tapada tota ab llurs alas de
+negror…</p>
+<p>El capellá va obrir la porta de l’esglesia y sen va entrar nau
+endintre, fins a arribar al presbiteri. Se va persignar, va agenollarse,
+va pujar els grahons de l’ara, va fer primer un acatament, tot seguit un
+altre de més fondo, acabat va enretirar la sacra grossa, després va
+obrir la portella del sagrari y va aparèixer el Santíssim Sagrament… Una
+genuflexió encara més fonda que las altras va fer allavors el sacerdot,
+y, mentres se tornava a alçar ab las mans posadas sobre ’l cantell de
+l’ara, pensava en las paraulas d’amor diví que diría a la moridora del
+Lladonell, prometentli la santa gloria, oferintli una eternitat de
+paradís… tot a fi de que ho sentissin els vehins qu’anirían al combregar
+y ’s despertessin a las divinas promesas… Després va treure a Nostramo
+de dins del sagrari y el va posar ab tota unció en el fons del pyxis,
+mentres l’oració li movía els llavis ab fervorosos tremolors. Per fi va
+penjarse al coll el cordó del pyxis, y va baixar esglesia avall,
+esglesia avall, majestuós, estátich, com trasfigurat per la gloria de
+portar a sobre ’l Cos consagrat del mateix Christ.</p>
+<p>A l’arribar a la porta, ja va trobarhi al jayo que l’esperava ab
+l’euga guarnida y la campana a la má, y al costat seu a la vella
+encenent el llanternó que ’ls havía de guiar els passos per entre la
+fosquetat.</p>
+<p>–¡Ganninch, gannanch! ¡Ganninch, gannanch! ¡Ganninch, gannanch! –va
+fer el jayo brandant la campana ab gran delit, com si ’s des brasa per
+fer a saber al món que tot un Deu se dignava surtir del seu palau pera
+anar a veure al pecador que ’s moría. El sacerdot, entretant, pujava a
+demunt de l’euga, y després entonava a mitja veu els clamorosos
+versículs:</p>
+<p>–¡Apiádat de mi, oh Deu, segons la teva gran misericordia!</p>
+<p>–¡Ganninch, gannanch! ¡Ganninch, gannanch! –responía el jayo fent
+dringar la campana ab tota força, mentres la vella li abrigava ab una
+manta las espatllas pera lliurarlo del rellent fret de la nit.</p>
+<p>Després la marxa va començar. La vella, agenollada devant de
+l’esglesia, va veure com s’allunyavan traspassant el cementiri, com
+trencavan pel rengle de xiprers, com atravessavan el caminal. A devant
+marxava ’l jayo mitj ranquejant y pas a pas, perquè, embraçat com anava
+ab la campana y el llanternó, ab prou feynas podía dur l’euga del
+ronçal. Derrera venía cavalcant el capellá, ab el cap mitj caygut y las
+mans creuadas sobre ’l pit, com abraçantse ab el Sagrament que duya a
+sobre. Sols de tant en tant aixecava ’ls ulls enlayre y ’s posava a
+cantar baixet, com si resés, un altre planyent versícul:</p>
+<p>–¡Réntam, Senyor, de la meva iniquitat més d’un cop y més de dos, y
+esbandeixme de pecat!</p>
+<p>–¡Ganninch, gannanch! ¡Ganninch, gannanch! –tornava a fer el jayo,
+com acompanyant ab els tochs de la campana las paraulas sagradas del
+rector.</p>
+<p>Però tant els mots del salm com el sò de l’acompanyament, se fonían,
+com un clam de dolor no escoltat per criatura viventa, dins de la gran
+fosquetat. Era tan freda la nit y tan boyrosa, que fins semblava que la
+gelor humida que surava arreu glacés el cant del rector y el dringar de
+la campana. Mes ells, per això, anavan cantant y tocant per dins del
+silenci y la soletat, com portadors agrahits del més enlayrat misteri. A
+bon pas, sempre a bon pas, anavan seguint las voras dels hortets que
+s’extenen per tot el fons de la clotada esquifida. Allí els camins son
+gayrebé planers y ’s passan d’una estricada. Ranquejant o no, l’avi
+anava tirant al dret, el llanternó y la campana a l’una má y el
+cabestrell de l’euga a l’altra. Derrera venían capellá y cavalcadura,
+sempre a bon pas, sempre a bon pas…</p>
+<p>Mes, aixís que ’l pobre vell va ser a embestir la pujadeta de las
+vimateras, ab prou pena del seu cor va sentir que las camas li
+flaquejavan de sobte. Ab els reguerols que a tot’hora s’escorrían del
+bassal, el terrer allí era sempre humit y relliscós; però, endurit
+allavors per la glaçada, encara venía més a repel de traspassar. El jayo
+a cada dos per tres ensopegava, y l’euga s’havía d’aturar a estonas pera
+tornar a empendre la marxa cap amunt. Entre la fosca tan espessa com
+feya y el camí tan estret y costerut com venía, la pujada s’anava
+tornant cada cop més pesada y perillosa. Ab la tremolenca llum de la
+llanterna, l’avi no tenía prou claror pera veure ahont posava ’ls peus;
+y, com que s’entrebancava a cada punt, fins por tenía de caure dins de
+la torrentera que vorejava ’l camí. Per això entre dents resava, tot
+fent vía:</p>
+<p>–¡Deu mos guart de pendre mal!</p>
+<p>Quan, al cap d’un moment, varen arribar a la roureda de sota la
+Rovira, per ser a la vora de poblat, el capellá va alsar el to de la
+sagrada canturia.</p>
+<p>–¡Mira qu’entre iniquitats vaig ser engendrat, y en pecat me va tenir
+la meva mare! –va cantar ab greu sentiment.</p>
+<p>Y, com pera correspondre a la solemnitat del cant litúrgich, el jayo
+ja ’s disposava a dringar ben fort, tan fort com pogués, quan, al deixar
+un moment el ronçal de l’euga pera agafar ab la má dreta la campana, va
+sentir que la terra li mancava a sota ’ls peus… y, per més que ’l rector
+li va allargar corrents la má pera aturarlo… la balançada del vell va
+ser més prompte… y… no hi va haver més remey… jayo, llanternó, campana,
+tot va anar de tomballons pendiç avall, no parant fins al fondo del
+torrent…</p>
+<p>–¡Senyor del cel… assistíume!… –va cridar el jayo ab un udol
+llastimós, mentres mossen Llátzer descavalcava ab un salt pera córrer en
+auxili seu.</p>
+<p>Mes, com arreu surava la més atapahida de las foscurias, el capellá
+no sabía per quín cantó baixar al pendiç.</p>
+<p>–¿Ahont sou? –cridava ab l’angunia a l’ánima.– ¿Ahont sou, Joseph?
+¡Diguèu, ahont sou!…</p>
+<p>–¡A… quí… mi… senyor!… –responía una veu quasi apagada desde ’l fondo
+del torrent.</p>
+<p>Y, guiat pels ays adolorits del jayo, el rector va anar cercant per
+aquells indrets fins a trobarlo. Lo primer per que va procurar va ser
+per llum, a fi de veure ’l mal que s’hagués fet el jayo; y, mentres ab
+el foguer encenía ’l llanternó, encoratjava al vell ab aquella dolçor de
+mots que tan bé li esqueya als llavis.</p>
+<p>–¡Pobre Joseph! ¡Germá meu! ¡No us espantèu pas, que ’l Deu del cel
+ve ab nosaltres!</p>
+<p>El vell, en compte de respondre, somicava, com si el panteix no ’l
+deixés parlar. S’estava estenallat a terra, al peu d’una arrelaça vella
+que treya ’ls braços torts y bonyeguts per l’argila descarnada del
+pendiç. Allí havía anat a topar el jayo y allí restava com baldat. Tenía
+las camas adoloridas, un peu com mort, la cara y las mans sagnantas. Ab
+prou feynas y dolors el rector va poder aixecarlo pera ferli pujar el
+pendiç.</p>
+<p>–¡Coratge, Joseph, coratge! –deya ’l capellá a ne ’l jayo.</p>
+<p>Y, trayent l’un y l’altre forças de flaquesa, varen arribar a dalt
+del camí, vora l’indret ahont havían deixat l’euga. Però allá sí que
+l’avi va perdre tota mena d’habilior. Volía donar una passa, y las camas
+no ’l podían dur. Volía tornar a agafar el ronçal, y no ’s podía tenir
+dret. Allavoras mossen Llátzer, fent un esforç derrer, va provar
+d’agafar a l’avi pel cos y enfilarlo a dalt de l’euga; però ’s va trobar
+impensadament ab que ’l jayo se rebenxinava y no ho volía, signant ab el
+cap y els ulls ¡que no! ¡que no!</p>
+<p>Sorprès el capellá per aquella estranya desobediencia en un home tan
+resignat, tan humil, no podía entendre de cop y volta la tossudería. Mes
+al cap d’un moment ja ho capía tot. Allò volía dir qu’ell may
+consentiría que Nostramo y el rector anessin a peu mentres ell, pobre
+pecador, anava a dalt de cavall. Boy enternit y tot per la pietat
+fervorosa del sirvent, mossen Llátzer no va tenir més remey que fer
+sentir tot el pes de la seva voluntat.</p>
+<p>–Jo us ho mano. ¿Ho enteneu? Jo us ho mano.</p>
+<p>Al sentir això, el jayo va acotar el cap; y el capellá, posant tota
+la seva ánima en un esforç suprem, va aixecar de terra a l’avi y el va
+aconduhir a demunt de l’euga, subjectantlo a ne ’l bast com va
+poder.</p>
+<h2 id="xviii-escarnots-al-sagrament">XVIII <br>Escarnots al
+Sagrament</h2>
+<p>Després la cavalcada de dolor va anar seguint per aquell camí de
+Calvari. A devant, el capellá ab el Sagrament demunt del pit, a l’una má
+’l llanternó y a l’altra má ’l cabestrell. Derrera, el pobre jayo, mitj
+ajegut de gayró sobre la cavalcadura, com un ferit de la guerra.</p>
+<p>Montanya amunt, montanya amunt, el capellá trescava, animat, seguint
+las esses del camí de cabras que mena fins al cim del Serrat de
+Puiggraciós. En comptes de sentirse aclaparat pel flagell qu’acabava de
+passarli, més aviat se trobava serè, animós, com si acabés de guanyar
+una batalla al mal esperit y n’assaborís la victoria. Montanya amunt,
+montanya amunt, semblava talment qu’anés guiat per la divinal promesa de
+ferse seus als bosquerols y de vèncer las befas y traydorías a copia
+d’amor y caritat. De tant coratjós qu’anava, fins li venían als llavis,
+sense adonársen, els versos del salm de misericordia, y els entonava de
+baix en baix.</p>
+<p>–M’arruixarás ab l’hisop, y seré purificat; m’esbandirás, y seré més
+blanch que neu.</p>
+<p>Las exclamacions mateixas del salmayre l’exaltavan, l’enardían, y a
+cada paraula hi trobava un misteriós sentit que s’avenía ab sas propias
+penas y tribulacions.</p>
+<p>–Farás entrar per mas orellas el goig y l’alegría, y s’estremirán de
+joya els meus òssos capolats.</p>
+<p>Montanya amunt, montanya amunt, anava a estonas mirant ab la
+llanterna al pobre jayo, que restava sobre ’l bast com ensopit, y a
+estonas reprenía la cançonera salmodia. Aixís s’enfilava tot fent vía
+pel camí obert per las vellas generacions entre las pinedas centenarias,
+montanya amunt, montanya amunt… quan una forta alenada d’ayre fret, més
+fret que ’l que fins alashoras havía respirat, va fuetejarli ’l rostre
+de ple a ple…</p>
+<p>Era qu’havía arribat al cim de la pujada, y, fòra ja del racer del
+sot, se sentía de sobte envolcallat pels vents glaçats de las alturas.
+Allí dalt, l’ayre, deslliurat com se trobava de la presó de fondaladas y
+timberas, anava y venía, corría y girava ab desembraç per demunt de las
+carenas, escombrant las boyras baixas que pujavan de las valls. L’espay
+era més net, més pur. Fins la fosca semblava menys espessa, menys
+atapahida que dins de la clotada. D’allí estant s’entreveya com una
+ombra l’ermita de Puiggraciós, ab las tapias de l’hostalet totas
+terrosas y ab el frontis de l’esglesieta com emblanquinat.</p>
+<p>El capellá respirava satisfet com aquell que comença a veure ’l fi de
+las sevas ansias. A quatre passas de l’ermita venía ’l Serrat ab el seu
+monyoch de casas vellas, y a quatre passas més enllá ’s trobava tot sol
+el casalot de Lladonell, ja ab un peu a l’altra galta de montanya, com
+si estés a punt de devallar al sot vehí. Mes, si per una banda se
+trobava esperonat el rector pel desitj de redimir, de salvar, per
+l’altra se sentía l’ánima encongida per la temença de no saber fer la
+pau ab els bosquerols…</p>
+<p>Quan va passar per devant de l’hostaler, el cor li va fer un salt no
+més que de pensar que potser surtirían els de la casa y d’un moment a
+l’altre podían presentarse a devant seu la Rodassocas y els ermitans.
+Però res d’això va succehir. Arreu regnava la quietut més fonda, y de
+las oberturas de l’ermita no n’eixía ni una guspira de llum.</p>
+<p>El capellá, alashoras, com tocat a l’acte per llunyana inspiració, va
+aturarse ell, va aturar l’euga, y, plantat devant de l’hostalet, se va
+posar a cantar ab veu solemnial una altra posada del salm de
+penediment:</p>
+<p>–Jo ensenyaré als malvats els teus camins, y fins els més perversos
+se postrarán devant teu.</p>
+<p>Tal com ho va dir, ab aquell enterniment y aquell fervor, allò
+semblava que fos el mateix clam de contrició qu’anés a trucar a la porta
+del pecador impenitent. Mes també va ser el silenci de la nit quieta la
+sola resposta donada al misteriós avís. L’hostalet de las disbauxas
+bosquerolas restava silenciós, quiet, com un tancat de fossar.</p>
+<p>Mossen Llátzer va tirar endevant, endevant sempre, pensant que fins a
+ser al Serrat no trobaría a ningú que ’l vingués a rebre. Però, aixís
+que va arribar al monyoch de casas vellas, l’ánima li va caure als peus
+veyent que no hi havía rastre ni sombra de vehins en lloch.</p>
+<p>–Potser serán a l’era de la casa… –va rumiar després, com qui s’agafa
+al derrer resquici d’una esperança que ’s va perdent.</p>
+<p>Però, per més que procurava no abandonar la confiança en son sagrat
+ministeri, sentía que per instants li entenebravan l’esperit els més
+negres pensaments. Com més s’acostava al Lladonell més angunias li
+venían… Y una suhor freda, freda, li va començar a perlar el front quan
+va veure dibuixarse sobre ’l fondo enterbolit del cel l’ombra indecisa
+de la xemeneya del casal. Després de la xemeneya, li va semblar qu’anava
+apareixent la torratxa; després com un porxo; després com tot l’envolum
+del casalot, ab els patis, ab las corts, ab els pallers… Lo que no ’s
+veya era gent… ni ánima viventa, ni criatura nada… Tot tancat, tot
+barrat… Ni un respirall de llum a cap finestra, ni a cap porta… en
+lloch… en lloch…</p>
+<p>A mossen Llátzer el cor li anava, li anava, com si li volgués fugir
+del pit. Fins el jayo, capolat y tot com jeya sobre ’l bast, aixecava ’l
+cap, ple de desfici. Al arribar a l’era del Lladonell, el rector va
+deixar el ronçal de l’euga, y, com si tot d’una ’s determinés a fer el
+cor fort, va dirigirse resolut a trucar a la porta de la casa:</p>
+<p>–¡Troch, troch!</p>
+<p>Va passar una bona estona, y res… ningú va respondre. El capellá va
+tornarhi.</p>
+<p>–¡Troch, troch!</p>
+<p>Igual silenci qu’abans.</p>
+<p>–¡Troch, troch! –va fer altre cop, ab més força, el capellá.</p>
+<p>Allavors va semblar qu’a dins fessin remor. Després se varen sentir
+passos que s’acostavan fent cruixir el trespol. Al capdevall se va obrir
+una finestra y un home va treure ’l cap.</p>
+<p>–¿Què voleu, tan dematí?</p>
+<p>–Mos han enviat recado de venir a assistir a una avia qu’está a la
+mort…</p>
+<p>–¿Hont vos han dit?</p>
+<p>–Al Lladonell…</p>
+<p>–Ja es aquí… però no tenim cap malalt.</p>
+<p>Al sentir això, el capellá va recular dúas passas tot trontollantse,
+com qui va a caure sense esma… però, creuant després els braços sobre ’l
+pit, igual que s’abracés ab el sagrament que duya a sobre, va córrer
+desolat cap a ne ’l jayo.</p>
+<p>–¡Joseph, mos han enganyat…!</p>
+<p>El jayo no va dir paraula xica ni grossa, però las llágrimas li
+corrían cara avall…</p>
+<p>–Si voleu entrar a reposar un poch… –va oferir, com compadit, l’home
+de la finestra.</p>
+<p>–No, –va fer, a l’acte, de resposta, el sacerdot, tot agafant el
+cabestrell de l’euga, pera tornársen altra volta, camí avall, al fons
+del sot.</p>
+<p>¿Restar allí? No. Ni un moment, ni un parenostre… Lo que volía era
+fugir com un llamp… desaparèixer per sempre més d’aquells indrets del
+dimoni… ¡Quína befa, quína befa més crudel la d’aquellas malas ánimas!
+Que ’s mofessin d’ell, ja ’ls ho perdonava, els ho perdonava de tot cor…
+Però… ¡voler riure ab el Sagrament! ¡Voler escarnir el Cos del Christ!
+¿Hont s’es vist sacrilegi com aquet?…</p>
+<p>Tot fent aquets pensaments, que li torturavan l’ánima, el capellá
+corría, corría tant com podía, estirant l’euga pel ronçal. Per la
+celistia esblaymada que començava a néixer al cel, coneixía que l’aubada
+no era lluny, y tenía por, una por mortal, de trobarse per aquells
+cimals malehits ab claror de día. Solament de pensar que, quan passés
+per las casas del Serrat, la gent potser ja correría per allá y se ’l
+mirarían entre riallas y improperis, li feya pujar una cremor a las
+galtas que l’abrusava com un tió de foc…</p>
+<p>Y la vergonya que sentía no la sentía pas per ell, pobre sacerdot
+sense ventura, sinó pel Santíssim Sagrament que duya a sobre. Per això
+corría desesperat envers el sot, perquè li semblava que exposar Nostramo
+a las mofas dels condemnats bosquerols era com fer patir al Christ,
+altra vegada, l’afront dels açots y las espinas, la befa del manto y la
+canya verda, l’ignominia del patíbul, l’esponja de vinagre y fel…</p>
+<p>¡Quína angoixa feya tot allò! Quan varen haver de passar per devant
+de las casas del Serrat, ab tot y anar corrents com empaytats per la
+tempesta, el capellá va creure sentir que s’obrían portas y finestrons y
+que arreu mormolavan mots de xangla y paraulas de riota. Però l’angunia
+més grossa va ser després, a l’anar a travessar l’era de l’ermita de
+Puiggraciós… Allí potser hi hauría la Rodassocas, l’ermitana y l’ermitá,
+tots els pastors, pilers y llenyatayres que devían haver conjuminat
+aquella treta de mals esperits…</p>
+<p>Pera resguardarse de malas miradas y de sacrílechs afronts, el
+capellá va fer tòrcer un xich de camí a la cavalcadura, passant tots
+sense ser vistos per dessota l’era, amagats pel marge del caminal. Però
+aixís que varen entrar en els primers pins de la baixada, mossen Llátzer
+va sentir esclafir un riure de dimoni que ’l va deixar esgarrifat. ¡Hi,
+hi, hiii! ¡Hi, hi, hiii!… Era la mateixa rialla infernal que sentía
+desde l’ermita las nits de desvetllament… Era la mateixa rialla qu’havía
+retrunyit dins de l’esglesia aquell diumenge de l’excomunió…</p>
+<p>Y allavors el capellá vinga córrer, vinga córrer rostos avall, portat
+per la santa deria de lliurar el cos del Christ dels escarnots y las
+befas dels malehits bosquerols.</p>
+<h2 id="xix-lagonía">XIX <br>L’agonía</h2>
+<p>–¡Joseph, veníu! ¡Joseph, pujèu! –cridava esgargamellantse la
+Mariagna desde ’l replá d’escala que donava a la cambra del rector.</p>
+<p>–¡Joseph, veníu, per amor de Deu!</p>
+<p>Però com que ’l jayo, ni en ombra ni en pols, no compareixía, la bona
+vella no va tenir més remey que surtir a la finestra de demunt del
+cementiri y desde allí tornar a encomanar a l’ayre ’ls seus gemechs:</p>
+<p>–¡Joseph, per amor de Deu! ¡Cuytèu, veníu!</p>
+<p>L’avia prou guaytava anguniosa pel defora, ara cap a l’hortet, ara
+cap al caminal, ara cap al rengle de xiprers; mes, com ja no hi llucava
+de tres passas lluny, en lloch del món assolía a veure al jayo. Per això
+tot era despacientarse la pobre vella, y crida que cridarás ab la veueta
+esquerdada:</p>
+<p>–¡Joseph, veníu! ¡Joseph, cuytèu!</p>
+<p>Y lo bo era que ’l jayo no ’s trobava pas gens lluny. Tot justament
+allavoras eixía de sota la renglera de xiprers y s’encaminava cap a
+casa; però, com era tan dur d’orella, no sentía a la jaya poch ni molt.
+Y a més d’això… prou feynas tenía ’l vell xaruch a fer anar una mica els
+peus, ranquejant com ranquejava. Desde que va estimbarse pendiç avall de
+torrentera, aquella nit que duyan Nostramo al Lladonell, no havía fet
+rés més de bo. Maliquejava tot el sant día, y a cada passa que donava no
+feya més que exclamar entre dents, com si resés la lletanía dels sants:
+"¡Senyor, assistíume! ¡Senyor, amparèume! ¡Senyor, acompadíus de
+mi!”</p>
+<p>Per això es que no ’n sentía ni un mot, dels planys de la pobra avia
+Mariagna, que desde dalt de la finestra anava cridant y
+esgargamellantse, fins que a l’ultim, afadigada y somicosa, va baixar
+escalas avall, ab l’intent de surtir al defora y veure si trobava a n’en
+Joseph. Anava la velleta ab posats d’angunia, desolada… y, com si la
+desgracia l’empaytés, semblava disposta a córrer tots els camins y
+viaranys… quan, al ser al mitj de l’entrada, se va topar, sense vèurel,
+ab el jayo, que venía coixejant.</p>
+<p>–¡Ay, Joseph, corrèu, cuytèu!</p>
+<p>–Però… ¿què teniu? ¡Reyna santa!</p>
+<p>–¡Missenyor no sé què té!… ¡Missenyor s’está morint!</p>
+<p>–¿Morint, diheu? ¡Valgans Deu!</p>
+<p>–Sí, morint… si ja no es mort. L’he cridat… y no ha dit res; l’he
+tornat a cridar… y no m’ha respost paraula; li he tocat la má… y l’he
+trobada com la neu…</p>
+<p>Y, ab las llágrimas als ulls y la por a l’ánima, vell y vella sen
+varen entrar a dins, tot tremolant. No era pas l’imatge de la mort lo
+que ’ls feya esverament, que prou que la coneixían de vèurela d’aprop y
+de tocarla sovint… Massa sabían, pel seu ofici de sagristans de bosch,
+lo qu’era vetllar un difunt y vestirlo y enterrarlo… Lo que ’ls
+estemordía era pensar en la soletat afrosa que ’ls esperava entremitj de
+las montanyas negras aixís que missenyor acluqués els ulls. Agafats per
+la má com criaturas, varen enfilarse tots dosets escala amunt,
+afanyosos, per un cantó, d’arribar al llit de mossen Llátzer, y
+encongits, ademés, pel gran misteri que ’ls voltava, pel gran misteri de
+las animetas que sen van a l’altre món…</p>
+<p>La cambra era freda, trista, núa. Arrambat pel capçal a la paret, el
+llit s’alçava a quatre pams de terra, sota ’ls braços extesos d’un gran
+crucifix. A l’altre cantó de cambra, s’hi veyan dos setials, una tauleta
+ab una llantia a sobre, y, al demunt de tot, una repisa carregada de
+llibres y papers. Fòra d’això, res més que las parets emblanquinadas,
+clapadas aquí y allí per las tacas antigas de goteras que
+s’esllargandeixavan mur avall desde ’l trespol.</p>
+<p>Els avis varen entrar pas a pas, mitj de puntetas, com si temessin
+torbar el sagrat silenci d’uns derrers instants de vida. No s’ohía ni
+sospir, ni renera, ni panteix… Plens del respecte que fa ’l misteri de
+la mort, varen atansarse poch a poquet fins al llit, y, a la claror
+tremolenca de la llantia, miravan d’esbrinar si encara alenava ’l
+moridor.</p>
+<p>–¡Missenyor! –va cridar el jayo, ab la veu ennuegada.–
+¡Missenyor!</p>
+<p>Però ’l sacerdot restava quiet y callat com una imatge de pedra.</p>
+<p>Allavors el vell li va agafar la má de sobre del tapall, y, a
+l’acostársela als llavis pera besarla, la va trobar freda igual qu’un
+glaç, y, a més de freda, molt feixuga, tan feixuga que, al deixarla anar
+altra volta sobre ’l llit, hi va caure pesanta com un plom. El pobre
+jayo va sentirse defallir; però, com si ’s negués a perdre la derrera
+gota d’esperança, encara volía fer més provaturas, fins a heure la
+terrible certenitat del flagell que ’ls queya a sobre. Pera eixir del
+dubte anguniós, pera saber de cert si era mort o viu, ell prou li hauría
+tocat el pit y el cor, si ’l moridor hagués sigut un home com els
+altres; però a ne ’l sacerdot, al ministre de Deu, a l’ungit del Christ,
+no gosava a posarli la má al demunt, com si ’s trobés encadenat per un
+sagrat respecte. Tot lo més que va fer va ser agafar la llantia y
+passarli dos o tres cops per devant dels ulls pera veure si las ninas
+s’animavan y seguían la claror; més la vista restava tèrbola y sense cap
+moviment.</p>
+<p>Alashoras el jayo va acotar el cap, com volguent dir: "No hi ha
+remey.” Després se va persignar, y, girantse a la vella, li va dir ab un
+to solemnial:</p>
+<p>–Mariagna, missenyor es mort. Agenollemnos y resem per l’ánima de
+missenyor.</p>
+<p>Y, mentres els dos vells se postravan al costat del llit, mormolant
+un parenostre, el rector va fer un gran esforç pera parlar; però ab tot
+y l’esforç no va poder… Perquè de mort no ho era, encara, mossen
+Llátzer… Sentía ben clar tot lo que deyan, coneixía tot lo que passava
+al seu voltant… però no podía girarse ni moures, ni dir un mot, ni donar
+senyals de vida. Si solament hagués pogut fer un crit, els hauría dit:
+"¿Què aneu a fer? ¿Què aneu a fer? ¡No repapiejèu més, desventurats!”
+Però, com que no tenía habilior ni pera obrir la boca, se veya privat
+d’avisarlos… y, al pensar que podían enterrarlo abans de morir, sentía
+que se li arrapava a l’ánima el terror més negre. "¡Es el cástich de las
+mevas culpas!”, rumiava horroritzat, mentres els jayos resavan de
+genolls a terra. "¡Es el cástich dels meus pecats, el ser sepultat en
+vida! De viu en viu me varen ficar a la tomba negra d’aquets sots… De
+viu en viu me donarán terra sagrada en el fossar de l’esglesia. Es una
+sentencia que porto a sobre, la de ser tractat eternament com a difunt.
+¡Quína damnació més tremenda pera mi, que sempre he cercat la llum del
+sol, que sempre he cercat la vida! Breçat per la deria de fer reviure a
+un sabi dels sigles morts, vaig furgar la sepultura dels seus llibres,
+vaig dir que la veritat del món era allí dins, vaig voler d’un heretge
+ferne un sant, y, cada día més ensuperbit, no vaig parar fins a
+estimbarme dins del pecat, qu’es la mort de l’ánima… Després me varen
+desterrar per cástich a n’aquets sots amarats d’ombra y de tristesa… y
+fins a n’aquí, fins a n’aquet país de la sòn y de la mort, vaig provar
+de fer brollar el moviment y la vida. Volía resucitar als bosquerols
+difunts que van caminant per las boscurias negras ab posituras de sers
+animats; però, en comptes d’encomanarlos la vida a n’ells, ells m’han
+encomenat la mort a mi… Pera obrirlos els ulls a la llum eterna, m’he
+deixat fer escarnots, m’he deixat enganyar, m’he deixat escupir, m’he
+deixat martiritzar de cos y d’ánima… y ara, per paga de tot, m’ajudarán
+a enterrar de viu en viu, y fins vindrán a ballar demunt de la meva
+sepultura…”</p>
+<p>Y aquestas esgarrifosas caborias encara voleyavan com fantasmas
+d’ombra pel pensament de mossen Llátzer, quan els avis, acabada ja
+l’oració mortuoria, se varen alçar tot senyantse sobre ’l front, sobre
+’ls ulls, sobre la boca. Després el jayo va dir a la jaya a poch a poch,
+ab la veu baixa ab que ’s parla en las cambras ahont hi ha un
+difunt:</p>
+<p>–Mariagna, quedèus a vetllar el cos aquí a la vora… y encenèu al
+voltant del llit aquells quatre mitjos ciris de la lleixa…</p>
+<p>–¿Y vós, ahont aneu, Joseph? –va preguntar la jaya ab tot
+respecte.</p>
+<p>–Jo a l’esglesia… a tocar a morts per missenyor.</p>
+<p>–¡Que Deu el tinga a la santa gloria!</p>
+<p>–Amen, –va respondre l’avi, tot afegint després, ab certa unció
+misteriosa:</p>
+<p>–Desprès… quan torni… l’enmortallarèm.</p>
+<p>Y, mentres el vell surtía de la cambra boy ranquejant, el capellá
+pensava, ple de terror: "¡Ay desventurat de mi! ¡Si jo pogués parlar!
+¡Si jo pogués fer un signe, si pogués donarme a entendre! ¡Ay, còm els
+aturaría de que ventessin las campanas, de que toquessin a morts! Quan
+els bosquerols ho sentin, potser baixarán, potser entrarán a veurem,
+potser me ficarán al sot de viu en viu y cuytarán a tirarme terra a
+sobre pera acabar d’una vegada la seva obra de maldat.”</p>
+<p>Y tot de sobte li varen començar a passar pel pensament, com una
+professó d’espectres anguniosos, las tribulacions y els vituperis ab que
+l’havían atormentat els feligresos sorruts d’ensá que dormía enterrat en
+els sots feréstechs… Veya còm grans y xichs li giravan l’esquena,
+sornaguers, quan ell els predicava l’obra santa d’apariar l’esglesia
+feta runas… veya còm tots se mofavan del seu fervor quan ell tornava a
+edificar la casa de Deu, pedra per pedra… veya còm, ja adobada
+l’esglesia, prenían aquell miracle del cel per malas arts del dimoni…
+veya després als rústechs feligresos còm s’estemordían, quan, revestit
+ab els sagrats ornaments a peu d’altar, els feya caure de genolls a
+terra, mirantlos a la cara com un Deu ofès.</p>
+<p>Però aquesta corrúa de visions acongoixosas se va esvahir un moment
+quan l’avia va acostarse al llit arrossegant un canalobre vell, dels
+entafurats per las golfas de la rectoría. La pobra dona ’l va deixar a
+la dreta del capçal, y desseguit sen va anar a cercarne un altre, que va
+posar al cantó esquer. Després, els dos que restavan, els va plantar cap
+als peus, un a cada part de llit.</p>
+<p>La jaya hi posava tota la paciencia y tot el seny, en repartir els
+canalobres a la mateixa distancia l’un de l’altre, ni més ensá ni més
+enllá, ni massa aprop ni massa lluny, com si guarnís un altar pera una
+gran cerimonia. Semblava que volgués revestir l’espectacle de la mort de
+tota aquella solemnitat qu’ella podía oferirli en sa rústega miseria. Ab
+els mateixos ayres d’unció litúrgica ab que havía recompartit els
+canalobres, va anar posant els ciris dins dels brochs y encenentlos un
+per un, tota recullida, tota fervorosa, fent acataments y persignantse
+cada cop que passava per devant del llit, igual que si celebrés una
+funció desconeguda, qu’ella s’anés empescant, consagrada al descans
+etern de las animetas que sen van del món.</p>
+<p>Després se va posar a arranjar la tauleta, a mocar la llantia, a
+espolsar els sitials com fan las donas de sa casa quan han de tenir
+visita de grans senyors. Ella, la pobre avia, tenía aquell día la de la
+més alta majestat de la terra, la de missenyora Mort, y feya tot lo que
+sabía pera rèbrela, sinó ab la cerimonia deguda, ab la condicia qu’ella
+pogués. Per això endreçava las cosas y escombrava el borriçol y
+aconduhía ’ls pobres mobles… perquè lo qu’ella no volía era demostrar
+poca reverencia, poch acatament devant d’aquella misteriosa sobirana que
+té a tots els homes per esclaus.</p>
+<p>–¡Oh Mort, oh santa Mort: quan m’arribi aquella hora de las derreras
+angunias, sigas ab mi benigna, sigas ab mi ben dolça!… –anava mormolant
+la vella com si resés, mentres arrenglerava ’ls llibres de la repisa, y
+espolsava ’ls feixos de paperots, y contemplava la patxoca que feyan els
+cirials del voltant del llit.</p>
+<h2 id="xx-las-absoltas">XX <br>Las absoltas</h2>
+<p>Entretant, el capellá, estirat y fret com una soca, sentía a l’ánima
+tota l’esgarrifança d’aquells fúnebres preparatius. ¡Quína feredat li
+agafava al veures entre ’ls quatre ciris encesos que tenía al voltant
+del llit! Ja li semblava trobarse devant de la fossa oberta, a punt de
+rebre ’l seu cos, encara un xich alenat per la presencia de l’ánima… No
+més mancava que baixessin els feligresos a fer d’enterramorts… No més
+mancava que baixessin els butxins…</p>
+<p>Y, al despertárseli altra vegada ’l recort dels malehits bosquerols,
+se li tornava a enfebrar l’ánima, com si tot d’un plegat desvariejés,
+com si ’s revolqués de sobte en el mal somni dels afronts y dels
+martiris qu’havía hagut de sufrir… Se recordava, horroritzat, d’aquell
+diumenge que la Rodassocas va baixar de Puiggraciós a plantarli cara al
+mitj del temple mentres se celebrava ’l Sacrifici de l’Altar… ¡Sòrt
+qu’ell estava amarat de l’esperit de Deu, y va saber aterrarla a copia
+de conjuris y anatemas, entre l’esglay de tothom! Però ella ’s va
+revenjar, la mala pècora… Com qu’era ’l mal esperit de la carn, tenía
+prou poder pera embruixar als bosquerols ab la seva olor de dona… Aixís
+els va encisar y els va ullpendre, fins a ferlos aborrir la Missa y els
+Sagraments. D’allavoras ensá, tot va ser abandonar l’esglesia, com si
+fos un hospici d’apestats… Grans y xichs, tothom va enfilarse rostos
+amunt a ohir la missa negra de Puiggraciós… Allí dalt se deya l’ofertori
+dels sacrilegis, allí dalt se cantavan els salms de luxurias y
+escarnots… Però… per això, res tan espantós com aquella nit del
+Lladonell… ¡Quína vergonya y quín escándol! ¡Fer pujar ab enganys el Cos
+del Christ a dalt de las montanyas, pera surtirli de trascantó a
+escarnirlo y a mofarsen!… Encara li semblava sentir aquellas riallas
+infernals, mentres ell fugía ben abraçat ab Nostramo… Y els dimonis
+vinga riure, ¡Ha, ha! ¡Hi, hi!… Y ell vinga córrer montanya avall pera
+salvar el Sagrament dels improperis… Vinga córrer sempre, fins que va
+caure sense sentits, y al cap d’horas varen cullirlo, y li varen treure
+de sobre ’l Sagrament, y el varen arrossegar fins al llit, fins aquell
+llit a las horas d’ara trasformat en llit mortuori, voltat de ciris com
+un catafalch.</p>
+<p>–¡Ah, malas ánimas! ¡Ah, mals esperits! ¡Ah, dimonis de l’infern!
+–rumiava, exaltat, el capellá, mentres li entrava de sobte un gran
+desitj de malehir als bosquerols, de malehirlos y remalehirlos, encara
+que las malediccions l’haguessin de dur a l’eterna damnació.</p>
+<p>Però veusaquí que, quan estava ’l sacerdot en lo més esgarrifós del
+seu mal somni, va sentir tot d’una devallar tristament, desde ’l cloquer
+de l’esglesia, las primeras campanadas qu’anunciavan la seva mort:</p>
+<p>–¡Nanch… ninch… nooonch!… ¡Nonch… ninch… naaanch!…</p>
+<p>–¡Ay, Senyor! –pensava ’l capellá, aterrat.– ¡Ay, Senyor, que tocan a
+morts per mi!</p>
+<p>May com en aquells moments de suprema angunia havía sonat tan
+planyenta la veu de las campanas. ¡Ab quín condol més trist las feya
+plorar en Joseph, qu’arribava al fons de l’ánima! Era cada batallada com
+un gemech desolat, com un clam de misericordia que volgués arribar al
+cel desde aquesta vall de llágrimas.</p>
+<p>–¡Pietat, Deu meu, pietat! –resava ’l moridor entre sí mateix.– Ara
+baixará la gent de las montanyas y ’m portarán al sepulcre abans de
+l’hora y m’enterrarán abans de mort…</p>
+<p>–¡Nanch… ninch… nooonch!… ¡Nonch… ninch… naaanch! –entretant ploravan
+las campanas, com si acompanyessin ab sanglots la silenciosa tragedia,
+aquella tragedia d’agonitzant, que may sabría ningú del món.</p>
+<p>Lo que, entre tantas angoixas ignoradas, amargava més els derrers
+instants del sacerdot, era la trista recança de no haver sabut consagrar
+a Deu totas las penas passadas. Allavoras, allavoras sen planyía, de no
+haverlas conreuadas igual que flors de dolor, pera oferirlas al Christ
+com ramells de penitencia. Però no… a n’ell no l’ajudarían pera res
+tants flagells y vituperis… No… Ell, ni tan sols per somni, havía sentit
+may entremitj dels sufriments aquella dolçoreta que ’ls sants han contat
+qu’assaborían en las mateixas tribulacions… Els martiris passats als
+sots eran massa aspres, massa grollers, pera que poguessin portar a
+l’ánima cap resquici de somni ni cap regust de delectació… El seu
+calvari havía sigut tot ell miseria de la terra y negror de la nit…</p>
+<p>–¡Pietat, Senyor! –seguía dient entre sí l’agonitzant, mentres las
+campanas brandavan ab funeraria majestat.– ¡Pietat, Senyor, si no he
+sabut aixecar els ulls fins a Tu… y, en comptes de redimir las ovellas
+del teu ramat, m’he enfonzat ab ellas dins la pols!…</p>
+<p>Mes alashoras las campanas varen parar de tocar, y mossen Llátzer va
+creure arribada l’hora de la seva perdició.</p>
+<p>–¡Ara baixarán els bosquerols –pensava– y ’m portarán al fossar!</p>
+<p>Y, com qu’en aquell mateix moment va sentirse trepitj com d’algú que
+pujés l’escala, al moridor li va semblar que ja venían a endúrsel els
+rústechs montanyenchs. Sentía mortals angunias, mentres el soroll de
+passas s’anava atansant pausadament cap a la cambra mortuoria; però, al
+capdevall, sols va comparèixer el jayo. Tot ranquejant y persignantse
+devant dels ciris encesos, va acostarse a la Mariagna, y va dirli tot
+mirántsela, com si demanés consell:</p>
+<p>–Abaix hi ha gent de la parroquia… que deu voler entrar a veure ’l
+cos de missenyor…</p>
+<p>Ert y glaçat com estava, a mossen Llátzer li va fer un bot el cor al
+sentir aquellas paraulas.</p>
+<p>–¡Ara ha arribat el meu derrer instant!… –deya entre sí.– ¡Senyor,
+vos encomano ’l meu esperit! ¡Fassis ara y sempre la vostra
+voluntat!</p>
+<p>–Jo ’ls diría que pujessin… –feya entretant la vella a n’en Joseph.–
+Tal vegada la mort els conmouría y demanarían perdó dels grans pecats
+qu’han comès…</p>
+<p>Y, mentres el jayo sen tornava pera anar a cercar als feligresos, a
+l’agonitzant se li obría un xich el cor, animat de prompte pels mots de
+la pobra vella.</p>
+<p>–Potser sí, –pensava,– potser sí que ara s’obrará ’l miracle de la
+redempció. Potser sí que, quan se creguin vèurem mort, els enterniré,
+els faré llástima… y pel camí de la compassió arribarán fins a Deu.</p>
+<p>Mes en això ’s va sentir remor de passos, fressa de gent que
+s’acostava a la cambra. Era la colla de sempre, tan ensopida y tristoya:
+padrins xaruchs y caps de casa, vehins dels més propers de la parroquia,
+carregats de nafras quasi tots, com roças pera anar al canyet.</p>
+<p>El primer de treure ’l nas va ser l’avi Pugna, fent saccejar el goll;
+derrera l’avi Pugna, el Cosme de la Rovira, groch de cara y tot pansit;
+acabat, el Pere Mestre, caminant a saltirons, lo mateix qu’una granota;
+desseguit el Bepus de l’Uyá, roig de pel y guerxo d’ulls; després,
+l’Aleix de las Tòfonas, cargolat com una serp. Derrera d’aquesta tongada
+de gent propera, va venir un altra corrúa de feligresos de més lluny… el
+Pau Malarich, escardalench com una momia; el vell Sunyer, ab barballeras
+de bou; el Prat del Bosch Negre, més pelut qu’un ós; el jayo del
+Lladonell, ab la seva cara d’óliva; l’hereu Janet, tot motxo, motxo; y
+el xicot Margueridó, més esquerp qu’un porch singlá; y el bordegaç de
+l’Ensulcida, y el porquerol, en Carbassot…</p>
+<p>Com qu’encara may s’havía vist que la gent fes l’orni pera anar a
+veure a un difunt y a resarli un parenostre, aixís que ’ls bosquerols
+varen sentir a tocar a morts, tots varen pensar que no ’ls quedava més
+remey que baixar al sot de la parroquia.</p>
+<p>Aquell toch llagrimós de la campana, més planyent qu’un "adeusiau per
+sempre”, era com un manament obehit de pares a fills per tots els
+sigles. No hi havía més remey… Calía acotar el cap, y resignarse, y
+empendre ’l camí rostos avall. Havían de fer com havían fet els pares,
+com havían fet els avis, com havían fet els passats, desde las centurias
+més llunyanas.</p>
+<p>De primer moment havían roncejat un xich, dubtant, no sabent què fer
+ni quín determini pendre. Feya tant temps que no posavan els peus a la
+parroquia, qu’havían perdut l’agre de baixarhi. Però aquella indecisió
+no més va durar un instant, perquè desseguida varen veure que, tant si
+volían com si no, calía obehir a la lley de las costums eternas,
+heretada de las vellas generacions. Ademés d’això, hi havía una altra
+cosa… y era qu’al acte també varen començar a sentir una estranya
+curiositat de saber quín posat faría, el rector, mort. Tan esperitat y
+tan altívol que se ’ls havía presentat sempre, volían veure allavors còm
+deuría esser, ab els ulls cluchs y boy estirat demunt del túmbol. Allò
+era, allò, més que res més, lo que ’ls havía acabat de decidir a surtir
+de casa; y, mentres devallavan cap al fons del sot, com qu’encara hi
+havía feligresos que dubtavan, un xich esporuguits, com si no gosessin a
+arribar a la rectoría, en Pere Mestre va dir, tot sornaguer:</p>
+<p>–¡Ara ray!… Ja podem baixarhi sense por…</p>
+<p>–¡Ta full! ¡Uydá! Murta la cuca, murt lu verí… –va respondre l’Aleix
+de las Tòfonas, mitj rient per sota ’l nas.</p>
+<p>Y aixís varen arribar a la parroquia, ben refiats de que ’l rector ja
+no podría presentársels a devant com un Deu carregat d’ira, ni podría
+amenaçarlos ab la patena y el cálzer, ni podría bescantarlos per las
+culpas y pecats, ni podría clavarlos aquellas miradas que ’ls
+atravessavan l’ánima, ni podría ferlos caure de genolls a terra,
+revestit ab la casulla, a peu d’altar.</p>
+<p>Boy a mida qu’anavan entrant dins de la cambra mortuoria, els
+bosquerols s’arrambavan per las parets, ab posats encongits y
+vergonyosos. Ab tot y la curiositat que tenían de veure ben bé al
+difunt, no gosavan a alçar el cap, y ab la vista baixa, de reull,
+resseguían tota la cambra, miravan els ciris dels canalobres, y de mica
+en mica escorcollavan el cadavre.</p>
+<p>Y el pobre sacerdot, desde ’l seu llit d’agonía, sentía tot anguniat
+còm aquellas miradas tafaneras se passejavan amunt y avall del seu cos,
+ab la curiositat sinistre que fan venir las cosas de la tomba. Més que
+mirar, més qu’esbrinar, semblava que flayressin ab estrany plaher la
+farum mortuoria que voleyava per allí dintre, al voltant del llit. Però
+a l’últim, com si la flayre ’ls marejés, varen esdevenir tot sòpits, tot
+somiosos, igual que si a la fi s’encaboriessin y anessin pahint per dins
+l’espectacle tèrbol de la mort. Xichs y grans varen quedar com enzas
+ensopits.</p>
+<p>Ab tot y haverhi dins de la cambra aplegada tanta gent, surava arreu
+una lley de quietut desconeguda, com si aquells homes tinguessin el do
+misteriós de viure en complert silenci, sense piular, ni respirar, ni
+fer remor de cap mena.</p>
+<p>L’un s’estava, com ullprès, mirantse ’ls ciris encesos de fit a fit;
+l’altre, com si tingués encantarias, restava ab la boca badada y ab els
+ulls oberts, oberts. Mes, com aquella quietut s’anava allargant tant,
+alguns varen començar a neguitejarse… Semblava que no estessin bé, que
+patissin, que ’ls pessiguessin, que ’ls entrés una mena de desfici… L’un
+se burxava l’orella… l’altre ’s gratava ’l cap… Aixís, ab aquesta
+angunia, anava passant el temps, y el silenci s’eternisava… Fins a ne
+l’agonitzant, desde ’l seu llit de dolor, cada instant se li tornava un
+sigle, cada hora una eternitat…</p>
+<p>–Ara m’agafarán… –pensava a cada punt– m’envolicarán ab els llençols…
+y ’m durán cap a la fossa…</p>
+<p>Mes en això va comparèixer el jayo en mitj de tothom, ab una
+caldereta d’aygua beneyta a l’una má, y a l’altra ’l salpasser.</p>
+<p>Ab tot y ranquejar com ranquejava, tenía allavoras aquells ayres
+d’ordenat, dels seus bons temps, que tot el transfiguravan, com si fos
+un sacerdot. Ab tota pausa, ab tota unció, possehit fins a l’ánima del
+ritual funerari que seguía, se va acostar al peu del llit, a punt de dir
+las absoltas. Pera ajudarli la pregaria, la Mariagna va córrer a
+agenollarse al seu costat, ab las mans plegadas sobre ’l pit. Semblavan
+un oficiant y un escolá de debò qu’en sa vida no haguessin fet altra
+cosa que celebrar exequias pera ’ls difunts.</p>
+<p>–Dónali, Senyor, la pau eterna, –va començar dihent el jayo, mentres
+arruixava d’aygua beneyta ’l catafalch.</p>
+<p>Y la vella responía ab gran fervor:</p>
+<p>–Y que la llum perpetua l’il·lumini.</p>
+<p>–Que reposi en pau.</p>
+<p>–Amen.</p>
+<p>Els bosquerols a cada moment esdevenían més moixos, més capficats,
+com si de mica en mica ’s compungissin a la vista de la mort y de las
+devocions fervorosas dels dos jayos. Aquellas flamas que llengotejavan
+dalt dels ciris, aquell to planyívol de l’oració dels vells, aquell
+aspecte del capellá, ab els llavis blanchs, ab els ulls fondos, ab la
+pell cendrosa y groga… tot apareixía prou fúnebre y prou punyent pera
+acondolir las ánimas pecadoras y durlas a contrició. Era la visió
+aterradora del tránzit d’un món a l’altre, ab el seu seguici d’eterna
+gloria pels qui moren en el Senyor, ab acompanyament d’eternas penas y
+eternas flamas pels qui moren en el pecat…</p>
+<p>Entremitj de la quietut sepulcral que regnava dins la cambra, se va
+sentir un bleix fondo, com d’algun bosquerol que sospirés tristament, a
+punt de rompre a plorar…</p>
+<p>–…¡Ay… Deu meu! ¡Ay… Senyor!</p>
+<p>Aquells ays, aquells sospirs, varen arribar fins al capellá
+agonitzant, com una canturia deliciosa. Eternament refiat de la
+redempció dels feligresos, va creure arribada l’hora del penediment.</p>
+<p>–¡Ay, si pogués parlar! ¡Ah, si pogués darme a entendre! –pensava,
+bategant d’esperança, el sacerdot.– ¡Ah, si pogués aprofitar aquet
+instant, còm s’obraría ’l miracle!</p>
+<p>Y, abrusat tot de sobte, com en una derrera estremitut, d’amor a Deu
+y amor al pròxim, li varen venir unas ganas infinitas d’alçar la seva má
+sacerdotal y benehirlos a tots, dihent: –¡Germans meus, fills meus, jo
+us beneheixo en nom del Pare, del Fill, de l’Esperit Sant!</p>
+<p>Els bosquerols restavan somiosos al voltant del llit mortuori,
+contemplant encantats las ceremonias fúnebres que ’ls jayos anavan fent
+de tant en tant. Semblava que no poguessin moures d’aquell lloch, qu’una
+força ignorada ’ls hi tingués encadenats. Hi havía moments que feyan
+posat d’anarse a enternir, de somicar, de llençar llágrimas. Fins
+semblava que, a l’instant mes impensat, alguns havían d’agenollarse y
+fer companyía als jayos y resar junts la lletanía…</p>
+<p>Però veusaquí qu’en aquell mateix moment se va sentir una fressa
+alegroya, per la porta de la cambra, com de gent poch recatada qu’anés a
+entrar movent bullicia.</p>
+<p>Tots els bosquerols varen girar el cap, encuriosits de sobte y mitj
+fregantse ’ls ulls, a tall d’homes que ’s desvetllan del somni fondo que
+’ls tenía aclaparats. Qui primer va treure ’l cap entre la gent
+arribada, va ser la moça de l’ermita de Puiggraciós; després, sa mare,
+l’ermitana; acabat, la Rodassocas. Tots els ulls dels bosquerols se
+varen clavar en la meuca desseguida… y va sonar dins la cambra una remor
+de xiu-xius. La Rodassocas va mirar al difunt fent una ganyota
+fastigosa; després va resseguir ab la vista als bosquerols, entre mofeta
+y lasciva… després, va girar cúa y va surtir…</p>
+<p>Allavoras hi va haver un instant de dubte entre la gent… ¿Què farem?
+¿Què direm?… Però, com qu’en Carbassot se va determinar a eixir del
+rengle, l’Aleix de las Tòfonas el va seguir, y, derrera l’Aleix, l’avi
+Pugna y el Cosme de la Rovira y el Bepus de l’Uyá, y, a la fi, tots,
+tots varen córrer derrera la farum de carn que feya la bagaça, com
+afanyosos de perpetuar, pels sots ombrívols, la passa de luxuria y de
+dolor.</p>
+<p>Fi.</p>
+<div style='text-align:center'>*** END OF THE PROJECT GUTENBERG EBOOK 75701 ***</div>
+</body>
+</html>
+
diff --git a/75701-h/images/cover.jpg b/75701-h/images/cover.jpg
new file mode 100644
index 0000000..52a8dfa
--- /dev/null
+++ b/75701-h/images/cover.jpg
diff --git a/LICENSE.txt b/LICENSE.txt
new file mode 100644
index 0000000..b5dba15
--- /dev/null
+++ b/LICENSE.txt
@@ -0,0 +1,11 @@
+This book, including all associated images, markup, improvements,
+metadata, and any other content or labor, has been confirmed to be
+in the PUBLIC DOMAIN IN THE UNITED STATES.
+
+Procedures for determining public domain status are described in
+the "Copyright How-To" at https://www.gutenberg.org.
+
+No investigation has been made concerning possible copyrights in
+jurisdictions other than the United States. Anyone seeking to utilize
+this book outside of the United States should confirm copyright
+status under the laws that apply to them.
diff --git a/README.md b/README.md
new file mode 100644
index 0000000..a83b8d8
--- /dev/null
+++ b/README.md
@@ -0,0 +1,2 @@
+Project Gutenberg (https://www.gutenberg.org) public repository for
+book #75701 (https://www.gutenberg.org/ebooks/75701)