diff options
Diffstat (limited to '75701-h')
| -rw-r--r-- | 75701-h/75701-h.htm | 4098 | ||||
| -rw-r--r-- | 75701-h/images/cover.jpg | bin | 0 -> 410172 bytes |
2 files changed, 4098 insertions, 0 deletions
diff --git a/75701-h/75701-h.htm b/75701-h/75701-h.htm new file mode 100644 index 0000000..ba8106b --- /dev/null +++ b/75701-h/75701-h.htm @@ -0,0 +1,4098 @@ +<!DOCTYPE html> +<html lang="ca"> +<head> + <meta charset="utf-8" > + <meta name="generator" content="pandoc" > + <meta name="viewport" content="width=device-width, initial-scale=1.0, user-scalable=yes" > + <meta name="author" content="Raimon Casellas" > + <link rel="icon" href="images/cover.jpg" type="image/x-cover"> + <meta name="dcterms.date" content="1901-01-01" > + <title>Els sots feréstechs | Project Gutenberg</title> + <style> + html { +line-height : 1.5; +font-family : Georgia, serif; +font-size : 20px; +color : #1a1a1a; +background-color : #fdfdfd; +} +body { +margin : 0 auto; +max-width : 36em; +padding-left : 50px; +padding-right : 50px; +padding-top : 50px; +padding-bottom : 50px; +} +@media print { +body { +background-color : transparent; +color : black; +font-size : 12pt; +} +p, h2, h3 { +orphans : 3; +widows : 3; +} +h2, h3, h4 { +page-break-after : avoid; +} +} +p { +margin : 1em 0; +} +a { +color : #1a1a1a; +} +a:visited { +color : #1a1a1a; +} +img { +max-width : 70%; +border: 1px solid #555; +} +h1, h2, h3, h4, h5, h6 { +margin-top : 1.4em; +text-align : center; +} +h5, h6 { +font-size : 1em; +font-style : italic; +} +h6 { +font-weight : normal; +} +ol, ul { +padding-left : 1.7em; +margin-top : 1em; +} +li > ol, li > ul { +margin-top : 0; +} +blockquote { +margin : 1em 0 1em 1.7em; +padding-left : 1em; +border-left : 2px solid #e6e6e6; +font-family: Arial, Helvetica, sans-serif; +font-size: 90%; +} +code { +font-family : Menlo, Monaco, 'Lucida Console', Consolas, monospace; +font-size : 85%; +margin : 0; +} +pre { +margin : 1em 0; +overflow : auto; +} +pre code { +padding : 0; +overflow : visible; +} +.sourceCode { +background-color : transparent; +overflow : visible; +} +hr { +background-color : #1a1a1a; +border : none; +height : 1px; +margin : 1em 0; +} +table { +margin : 1em 0; +border-collapse : collapse; +width : 100%; +display : block; +} +table caption { +margin-bottom : 0.75em; +} +tbody { +margin-top : 0.5em; +border-top : 1px solid #1a1a1a; +border-bottom : 1px solid #1a1a1a; +} +th { +border-top : 1px solid #1a1a1a; +padding : 0.25em 0.5em 0.25em 0.5em; +} +td { +padding : 0.125em 0.5em 0.25em 0.5em; +} +header { +margin-bottom : 4em; +text-align : center; +} +#TOC li { +list-style : none; +} +code { +white-space : pre-wrap; +} +span.smallcaps { +font-variant : small-caps; +} +span.underline { +text-decoration : underline; +} +div.column { +display : inline-block; +vertical-align : top; +width : 50%; +} +div.hanging-indent { +margin-left : 1.5em; +text-indent : -1.5em; +} +ul.task-list { +list-style : none; +} + + </style> +</head> +<body> +<div style='text-align:center'>*** START OF THE PROJECT GUTENBERG EBOOK 75701 ***</div> +<header id="title-block-header"> +<img src="images/cover.jpg" alt="portada" > +<h1 class="title">Els sots feréstechs</h1> +<p class="author">Raimon Casellas</p> +<p class="date">1901</p> +</header> +<p><code>Aquest text ha estat digitalitzat i processat per +l’Institut d’Estudis Catalans, com a part del projecte +Corpus Textual Informatitzat de la Llengua Catalana.</code></p> +<h2 id="i-laleix-de-las-tòfonas">I <br>L’Aleix de las Tòfonas</h2> +<p>¿Ahont reira de bet deuhen haver anat a raure els óssos corcats +d’aquell jayo del dimoni?</p> +<p>Era tan xaruch, xaruch, que, mentres els uns deyan que tenía més de +noranta anys, d’altres juravan qu’havía passat dels cent, y no mancava +qui fes posta sobre que ’n duya a l’esquena més de cent quinze o de cent +vint.</p> +<p>Entre ’ls pastors d’aquellas aspras clotadas de Montmany, corría la +brama fantasiosa de que ja havía sigut enterrat una vegada, però que com +qu’era bruixot y tenía part ab el dimoni, y ademés era tan rich, tan +rich, havía fet mans y mánigas pera descolgarse de terra, fins a tornar +a eixir del fossar.</p> +<p>Quan, de cent en quaranta, compareixía una festa a la missa matinal +qu’un capellá foraster deya a l’ermita de Puiggraciós, tothom se ’l +mirava de cúa d’ull, ab una mena de rencunia estranya, que tenía quelcom +d’enveja y potser fins quelcom d’admiració.</p> +<p>–¡Vès quí’n daria dos quartos d’aquet vellot!… –deya un bover, ab +estranyesa.</p> +<p>–¡Y tantas doblas com té enterradas! –responía un llenyatayre, ab +ayres d’home enterat.</p> +<p>–¡Llamp que ’l toch! –exclamavan els demés, plens de cobdicia.– +¡Aixís se li tornessin escorpins!</p> +<p>Però lo cert es qu’al jayo semblava que no li feyan fret ni calor +totas aquellas malevolenças y miradas de reull.</p> +<p>Encorvat pels anys y ab el cap cot, igual que si cerqués agullas per +terra, passava tot taujá y com qui fa l’orni, a tall d’home refiat que +se sent guardadas las espatllas per dos gossarros que l’acompanyavan +sempre, boy flayrant arreu y reganyant els ullals.</p> +<p>Fos per por dels gossos, fos per por del jayo, la maynada fugía +esferehida cada cop que ’ls veya comparèixer; y no més calía cridar +"¡Mireu que ve l’Aleix!” pera que las criaturas corressin a arropirse +sota las faldillas de las mares. Tan solament s’hi atansavan els més +ganassaças, y encara pera fer el valent o pera pidolarli qualque +cosa.</p> +<p>–Aleix… ¿me voleu dar un quarto? –feya algun bordegaç.</p> +<p>–Nú, nú, –responía ’l jayo, ab un parlar tot emborbossat, tot +fosch.</p> +<p>–Y ¿per què no?</p> +<p>–Parque nu ’n tench pos de cortus jú…</p> +<p>–¡Oy que sí, que ’n teniu!</p> +<p>–Nú, nú.</p> +<p>–Bé feu forrolla ab las tòfonas…</p> +<p>–Túfunas… Nu ’n cercu pos.</p> +<p>Y com pera escórrer el bulto a las preguntas y a la requesta dels +pidolayres, el vell girava cua desseguit, deixant tot pensatius, tot +rumiosos, a n’aquells vehins de las quasi desertas fondaladas de +Montmany, que, densá qu’estavan sense rector a la parroquia, tot lo més +se veyan algun diumenge, reunits per la campana de Puiggraciós. +Mentrestant, l’Aleix, ab una lleugeresa que semblava mentida pera ’ls +seus anys, devallava cap al sot de l’Uyá, traspassava la pineda de la +Rovira, seguía ’l relleu de la cinglera de Bertí, s’endinzava en la +boscuria de l’ubaga, fins qu’al arribar al collet de l’Ensulcida, com +una serp que ’s fica al cau, s’esmunyía dintre del casalot mitj enrunat +de Romaní.</p> +<p>Aquellas quatre parets esquerdadas sota una teulada plena de forats, +com un cel brodat d’estrellas, eran la seva estada, el seu amagatall. +D’allí surtía cada jorn a punta d’alba, encaminantse cap a soley, pera +empendre la cacera misteriosa de las tòfonas.</p> +<p>–Las condemnadotas prou s’entafuran… prò jú las amarro pú, –mormolava +’l vell tot cargolantse y rihent per sota ’l nas.</p> +<p>Y, com hi ha nell, que podía ben bé riure, perquè, ab els anys y +panys que resseguía ’ls recons y reconets de las feréstegas clotadas, +pla sabía ahont jeyan ¡las remalehidas! ben acotxadotas sota terra… +¡Rellamp que las toch! Pera escapar de ser vistas, trían els indrets més +amagats, els ermots més solitaris, els claps de terra més tristos… y com +que són tan malas pècoras y tan dròpulas, volen recons un xich humits, +però ¡això sí! ben orejats per l’ayre y ben escalfats pel sol de +mitjdía… Per això s’aixoplugan sota ’ls arbres de brancatge esbalandrat +¡las grans barjaulas!, pera estarse a la ressombra, mitj assoleyadas, +mitj a la fresca…</p> +<p>De cent passas lluny ja coneixía ’l jayo els llochs preferits per la +perfumada trumfa; y quan passava per la vora d’un pollancre, d’una +alzina o d’un noguer, pegava llambregada al voltant de la soca, y tot +seguit sabía si hi havía allí res pera pelar. Els gossos anavan +endevant, ara ensumant, ara glapint, com conillers que persegueixen un +rastre. Ell venía derrera, trico, trico, ab un serró a l’esquena y un +caveguet a la má. Aixís passavan devegadas horas y horas… però tan bon +punt lladrava un gos boy rascant prop d’una verdiça o d’un matoll de +roldó, saltava ’l vell com una llagasta cap al seti de la fressa, y ab +un cop d’ull ne tenía prou pera regonèixer el paratge.</p> +<p>Si veya que la terra s’alçava com inflada, ab el mánech del cávech +picava sobre l’inflor, y, per mica que ’l terreny fes soroll de vuyt, el +jayo, ab una ganyota de satisfacció, semblava que digués: "¡Per tot te +deixo!” Pera que ’l tret fos segur, no més mancava que vegés surar, +sobre l’indret, els vols de mosquits morats que rondan enllepolits per +la flayre de la trumfa… Allavoras s’ajupía, y vinga cavar ab cuydado, +vinga aixecar la crosta de terra ab suavitat… fins qu’apareixía ’l +sospirat tresor. Una per una anava cullint las tòfonas, una per una las +netejava ab afalech, una per una las amorosía ab el palmell de la má… y, +després de contemplárselas un rato, tan negretas, tan polidas, tan +bonicoyas, las desava amatent dins del serró.</p> +<p>Alashoras se disposava a tornar al cau… però abans cridava als gossos +y s’assegurava bé de si ’s veya ningú per allí ’ls voltants… Escoltava +una estona ab el cap arran de terra, pegava mirada ensá y enllá, ab las +mans fent ventalla sobre ’ls ulls… y, si no hi havía entrebanch, se las +emprenía, trico, trico, cap a l’amagatall de Romaní. Calía vigilar, +calía fer l’ull viu. ¡Eran tan berros aquells llenyatayres de +l’Ensulcida! ¿Y els pastorots de l’ubaga? ¡El dimoni que ’ls va fer!</p> +<p>Per això, quan arribava al casalot enrunat, no ’s podía estar de fer +una llengota a tots aquells brètols remalehits que li envejavan els +quartos. Per això no ’s descuydava may d’allargar el braç envers las +casas vehinas de las fondaladas, mormolant aquestas paraulas de bruixa, +mentres remenava ’l puny clos:</p> +<p>–¡La figo vus fay a tuts!</p> +<p>Se pot ben dir que l’Aleix era la tentació eterna de tot Montmany. La +figura cargolada del jayo omplía de día y nit el pensament de la gent +trista y miserable qu’habitava las casas escampadas per aquells sots. +Sobre tot al vespre, quan, al voltant de la llar mitj apagada, engolían +homes y donas las mossadas d’un pa negre y florit, o s’empassavan els +tragos amidats d’un vinot agre, no podían arrebassarse del pensament el +recort de l’avi de Romaní, que tantas doblas guardava sota terra. +Tèrbols propòsits de robo y de mort els passavan, com fantasmas +sagnants, per l’espessa imaginació. Ensopits, pensatius, muts, anavan +donant voltas a n’aquella idea sinistre que ’ls capficava continuament, +per més que quasi may en resessin ni paraula. Però, a lo millor de la +caboria, saltava un pastor dihent: "Avuy so vist a l’Aleix”; y tots +alçavan el cap esferehits, com si, deixondintse del somni afrós que ’ls +perseguía, haguessin de sobte sentit un ressò dels propis +pensaments.</p> +<p>–Y… ¿ahont l’has vist? –preguntava l’amo, fingint un to +d’indiferencia.</p> +<p>–Lo so vist sota las feixas de câl Sunyer.</p> +<p>–Devía anar a vila… –insinuava la mestressa.</p> +<p>–Potser a ciutat… –deya algú altre.</p> +<p>Y altre cop tornavan a quedar tots callats y somniosos, pensant fins +ahont hauría arribat, fent cálculs sobre quín día tornaría, imaginant +quánts quartos deuría dur d’aquellas tòfonas que tant s’adineravan a +ciutat… De tants anys d’espiarlo nit y día, se pot dir que li tenían els +passos tots comptats. Grans y xichs sabían qu’un cop cada mesada eixía +ab el bulto de las tòfonas; qu’a la tornada s’aturava al Figueró a +provehirse de vianda y beure, y que sempre venía carregat de carn de +moltó y ab pa de fleca al corn de la manta.</p> +<p>Prou hi havía hagut, més d’un cop y més de cent, qui havía intentat +sorpèndrel pel camí y ferli donar els diners, o enjegarli una escopetada +de trascantó, o estimbarlo al passar per dalt del cingle… però las malas +intencions no havían anat avant, perquè, fins els més desanimats, aixís +qu’arribava l’hora de fer el fet, sentían una mena de por estranya +devant d’aquell home misteriós que, segons deya la brama, ja havía sigut +enterrat un cop y tenía part ab el dimoni. Y la mateixa temença que ’l +jayo, inspirava a la gent el casalot de Romaní. Ningú gosava atansarshi +gayre; y, si bé ’s deya qu’era per respecte als gossos, lo cert es que +tothom pensava ab certa basarda: "¡Quí sap què hi deu haver derrera la +negror tremolosa d’aquellas tapias mitj enfonzadas!” Tot lo més que +feyan els pastors, al trobarse a tret de pedra de las runas, era +enjegarhi un roch ab el mandró, a fi de fer lladrar als gossos, mentres +ells s’escorrían rostos avall, tot persignantse y mormolant: +"¡Jesús!”</p> +<p>Però, en això, va venir un día en que va a començar a córrer la veu +de que a l’Aleix no se ’l trobava en part del món. ¡Quí sap de quántas +setmanas ensá que no l’havía vist ánima viventa, ni dels pastors que +guardavan ovellas al bosch de Brera ni dels pilers que feyan carbó a +soley! Sense saber còm ni per què, el jayo havía desaparegut tot d’un +plegat, com si ’l dimoni se l’hagués endut. Quan, saltant de casa en +casa, va començar la nova a esbargirse per las clotadas, una ansia +estranya feya batre ’l cor de tots els vehins. Dintre de cada casa no ’s +parlava d’altra cosa.</p> +<p>–¿Què deu haver passat?</p> +<p>–Potser s’ha mort…</p> +<p>–Potser ha fugit…</p> +<p>–Hauríam d’arribarhi.</p> +<p>–¡Pla s’hi ha d’anar!</p> +<p>Y mentres, sense saberho ’ls uns dels altres, tots els escampats +vehins emprenían la ruta del casalot enrunat, els homes, plens de +recança, pensavan ab las ocasions que s’havían deixat perdre de fer els +comptes al vellot. L’un recordava ’l día que ’l va trobar sobre la +cinglera de Bertí… y no va gosar a ventarli empenta. L’altre ’s penedía +de no haverli deixat anar la perdigonada de balins aquell capvespre que +’l va veure pel torrent de la Rovira. "¡Que ’n vaig ser de bestia!”, +rumiavan entre sí. Y era tan forta la deria que ’ls trasbalsava ’l +pensament, qu’havían de fer esforços pera dissimulársela ells ab ells +quan se trobavan ab altras collas que caminavan guiadas pel mateix +fi.</p> +<p>–¿Ahont aneu? –preguntavan uns.</p> +<p>–Nosaltres a Romaní… ¿Y vosaltres?</p> +<p>–Nosaltres també.</p> +<p>–Hem pensat… "potser aquell home está malalt… y si podem ferli alguna +cosa…”</p> +<p>–Lo mateix hem dit nosaltres… "si’l podem assistir ab res…”</p> +<p>Els primers que, després de pendre mil precaucions, van arribar a +Romaní, van trobar la casa vuyda. Ni jayo, ni gossos, ni mobles, ni res +en lloch. Per terra, escombrots y runa; per las parets, terenyinas; per +las oberturas, brancas d’heura tapant esquerdas y forats. Ja ’ls queya a +tots l’ánima als peus, quan, vora del llindar, se van adonar de que la +terra estava somoguda… Tots varen córrer cap allí, atiats per la +cobdicia. Varen descalçar la terra, varen trobar un vuyt, y dintre ’l +vuyt una gerra. Els uns se miravan ab els altres ab desconfiança, de cua +d’ull, perquè tots volían apoderarse del tresor… però una mà més llesta +que las altras va alçar el tap de la gerra, y tothom va veure qu’á +dintre no hi havía ni sombra ni senyal de res. Hi va haver homes que van +alçar el puny enlayre, com amenaçant vagament el recort malehit del jayo +que de semblant manera ’s befava d’ells.</p> +<p>–¡Sota terra siga! –deyan uns.</p> +<p>–¡Aixís se l’enduguin els dimonis! –mormolavan els demés.</p> +<p>Y quan, moixos y escorreguts, baixavan altre cop cap a las clotadas, +mastegant conjurs y malediccions, semblava sentirse de dalt dels cingles +una veu tota mofeta que deya:</p> +<p>–¡La figo vus fay a tuts!…</p> +<p>D’això ja havían passat setmanas, ja havían passat mesos… quan +veusaquí que, un día, a un pastor de cân Sunyer li va semblar veure a +l’Aleix entre las alzinellas més altas del bosch de Brera. "¡Ay vatúa +l’home consagrat! –va exclamar entre sí ’l pastor.– ¿No es aquell, el +jayo? Sí que l’es, ¡mal llampus! ¡Sí que l’es!” Y, quan va ser vespre, +ho va contar a la gent de casa, aplegada a la vora de la llar, cadascú +ab son plat de trumfas aixafadas.</p> +<p>–No ho creuríau pas… Avuy, entre els matolls més alts de Brera, m’ha +semblat veure a l’Aleix…</p> +<p>–¿Vols dir? –li va respondre ab ayres d’incredulitat l’avi +Sunyer.</p> +<p>–¡Y ca! –va afegir el pubill.</p> +<p>–¡No pot pas esser! –varen recalcar els demés.</p> +<p>Y tant varen dir, tant varen dir, qu’al últim va pensar el pastor: +"Potser sí, qu’ho has somiat…”</p> +<p>Però lo bo va ser que, un altre día, a ne ’l porquerol del Malarich +també li va semblar llucar al jayo pels encontorns del serrat de +Puiggraciós. Y l’endemá ja no varen ser ni dos ni tres, sinó +qui-sap-los, els que ’l varen veure en llochs diferents.</p> +<p>–Jo avuy el som vist sota las feixas del Lladonell, –deya en Pau +Bojet a uns pastors que s’havían aplegat sobre ’l coll de cân +Ripeta.</p> +<p>–Donchs jo també ’l som vist avuy a las rourellas de la Rovira… –va +respondre un rabadá.</p> +<p>–Y jo als voltants del Bosch Negre, –va fer el pastor de cân +Prat.</p> +<p>–Y ¿quína hora era, quan l’has vist?</p> +<p>–¿Jo?… Uns tres quarts de vuyt, serían…</p> +<p>–Jo també. Vuyt horas no eran encara…</p> +<p>–Donchs… a la mateixa hora me ’l so trobat jo.</p> +<p>Y com que tothom l’havía vist a un mateix temps en paratges tan +distants, aquells guardadors d’ovellas y moltons varen quedar tot +capficats, tot rumiosos, pensant ab aquell home del diastre que tenía ’l +do maravellós d’aparèixers desde l’un cap a l’altre cap del terme, a la +mateixa hora justa y cabal. Y aquella caboria dels pastors se va +encomanar altra volta a tot Montmany. Desde aquell punt, la figura +recargolada del jayo de Romaní va tornar a ser, de nit y día, la deria, +el fantasma dels bosquerols.</p> +<p>–¡Dimoni d’home! ¡Dimoni d’home! –se deyan de baix en baix.– Sembla +qu’hi ballin las bruixas, en tot això.</p> +<p>N’hi havía que pensavan qu’allò podía ser un miracle; n’hi havía que +creyan qu’allò era cosa de mal art.</p> +<p>–¡Vès còm pot ser, això de viure més que tothom y d’aparèixer a +l’hora a tants indrets, y de fondres un home igual que mort, y d’eixir a +lo millor, trescant per valls y serras com una guineu! ¡Vès còm ira de +bet pot ser això, sense tenir un pacte ab el mal esperit!</p> +<p>Y els uns feyan la creu ab els dits polsos, com pera allunyar la mala +cosa, tot barbotegant:</p> +<p>–¡Deu mos lliuri, Deu mos guardi!</p> +<p>Y d’altres se persignavan tremolosos, exclamant:</p> +<p>–¡Jesús, María y Joseph!</p> +<p>Però, entremitj de totas aquellas cosas tan estranyas, tan +misteriosas, lo que potser els capficava més de tot era saber ahont +tancava l’Aleix de part de vespre. Perquè, lo qu’es al casalot de +Romaní, pla sabía tothom que no hi havía ficat may més el nas desde ’l +día que va semblar que s’hagués fos com una llenca de boyra.</p> +<p>De las parets enrunadas del catau se n’havían fet amos y senyors, ja +feya días, els pastors y llenyatayres d’allí ’ls volts. Uns cops pera +desarhi las eynas y els morralets, altres cops pera ficarhi las ovellas +a dâlshi sal, allò gayrebé era sempre un seguit d’entrar y surtir.</p> +<p>Donchs, si no era allí dintre ahont passava la nit… ¿ahont llamps de +Deu dormía, el gran Jan-fume? Al ras no podía ser, ab las glaçadas y las +mullenas que feyan. A l’hostalet de Puiggraciós tampoch, perquè ja +s’havía anat a preguntarho als ermitans, y els ermitans havían dit que +no. Com més anava, el misteri de la vida d’aquell home, més fondo +esdevenía y tenebrós.</p> +<p>Allavoras va ser quan alguns vehins varen dir: "¡Calla! ¿Y si pera +anar a passar las nits s’hagués aparroquianat a l’esglesia, el vell +xaruch?” Com feya tant temps que restava abandonada de tothom, no més +servía de niu als aucellots qu’anavan a ajocarshi, entrant per +l’obertura dels finestrals. ¡Quína ’n fora! ¡Quína ’n fora!</p> +<p>Però varen baixar a rondar l’esglesia, varen trucar diferents cops, +varen mirar per la reixeta de la porta… y res. Se veya com els aucellots +volavan d’una banda a l’altra de cornisa, com se posavan sobre l’ara +dels altars, com entravan y sortían per las finestras… però, de l’Aleix +de las Tòfonas, ni una ungla de dit.</p> +<p>Ben al revés de deixarse veure, ja feya días que més aviat se ’l +trobava a mancar per tot arreu. "¿Ahont jeurá, ahont deurá ser, ahont +haurá anat a raure?” pensava tothom. Y molts ja tenían coll avall que +s’havía tornat a fondre per una temporada… quan, veusaquí qu’un diumenge +compareix per la banda del Serrat, encaminantse cap a Puiggraciós.</p> +<p>Els homes que jugavan a la brisca a l’era de l’hostalet, varen plegar +el carter, l’un derrera l’altre, pensant qu’havía arribat l’hora de fer +els comptes a l’Aleix. "O ara o may, –rumiavan.– O ara o may.” "Ab +aquestas anadas y vingudas, el millor día fuig ab las doblas y no li +veyem may més la pell.” "Primer, que la quitxalla li pidoli ’ls quartos… +y després, aixís que giri l’esquena –pensava cadascú pel seu cantó– s’ha +de provar si un se li pot tirar a sobre, mentre s’allunya als gossos a +cops de garrot.”</p> +<p>L’Aleix, entretant, s’atansava a las taulas mitj somrient per sota ’l +nas, com si olorés las malas intencions dels bosquerols. Y tant com més +s’atansava, més s’adonavan els jugadors de que ’l jayo anava sense +gossos, y tot miserable, tot espellifat, tot brut… Els xicots ja ’s +disposavan a demanarli diner, com de costum… mes allavoras el jayo, com +si ’ls volgués guanyar la ventatja ab el pensament, va allargar la má a +tall de captayre y, ab una veu compassiva qu’enternía, va posarse a +exclamar fent cantarella:</p> +<p>–La buna gent… la buna gent… ¿Nu vulríau fermi una graci de caritat +per mur de Deu?</p> +<p>Grans y xichs varen quedar desarmats al sentir això. ¿L’Aleix, pobre? +¿L’Aleix, sense gossos? ¿L’Aleix, sense troç de jupa ni camisa? +¿L’Aleix, demanantlos caritat? Ab un tancar y obrir d’ulls, tota la +cobdicia que sentían se ’ls havía tornat rabia, rabia de veures altre +cop desenganyats.</p> +<p>–¡Ves a l’infern a captar tions encesos! –va cridar un llenyatayre, +enfurismat fins al capdemunt.</p> +<p>Y el jayo, boy rihent per sota ’l nas, trico, trico… trico, trico… va +tocar el dos desseguit, pensant qu’ab aquella treta sornaguera s’havía +ventat las moscas de demunt per sempre més.</p> +<p>–Ara ningú m’inquietará… Ara podré dormir tranquil… –anava dihent +l’Aleix de baix en baix.</p> +<p>Y en sent un troç lluny, derrera uns pins, no ’s va poder estar de +girarse de cara a l’hostalet, y, entre una rialleta endimoniada, va +remenar unas quantas voltas el puny clos, tot mormolant ab gaubança:</p> +<p>–¡La figo vus fay a tuts!…</p> +<h2 id="ii-lesglesia-tancada">II <br>L’esglesia tancada</h2> +<p>Ja feya un grapat de mesos qu’a Montmany estavan sense rector.</p> +<p>El derrer que hi havía hagut no va tenir més remey que desamparar la +parroquia ’l día que, veyentse malalt, revellit y séns recursos, va +trobarse ademés abandonat per la gent coquina que ’l servía, un marit y +muller d’edat, que li feyan a l’hora de sagristans y masovers. Eran un +parell de rondinayres qu’en tot trobavan taps.</p> +<p>La dona, d’un cap de día a l’altre, no callava may dihent que més +s’estimava morir d’un cop qu’estarse en aquella rectoriota mitj +enrunada, ab uns trespols ronyosos que ’ls queyan a troços pel demunt. +Jurava, a cada dos per tres, que ja n’estava cansada y cuyta, de netejar +tot el sant día aquella esglesia rònega y fosca, tan plena d’esquerdas +que l’humitat se ficava per tot arreu, y tan romátiga que ’ls vestits de +las imatges se desfeyan consumits y els sants se florían dintre ’ls +ninxos dels altars. L’home també botzinava, exclamantse de que ja era +massa vell pera fer lo que feya… "Ara rega l’hort y cava la feixa; ara +ajuda missa y toca las campanas; ara fes horas de camí a la nit +acompanyant Nostramo per fondaladas y costas; ara ves a cercar els +difunts y ajuda a fer el sot pera enterrarlos…”</p> +<p>–¡Ell l’afanyem massa com més prou, el plat de trumfos que ’ns fiquem +a la boca! –se deyan a tota hora marit y muller, tot mormolant pels +recons, y devegadas bon xich alt pera que ’l pobre capellá n’hagués +esment.</p> +<p>Però lo pitjor va ser qu’un día, tot certs y mal mandats, van +presentarse al rector, fentli a saber que ’l deixavan… "Res… que ’ls +havían parlat de ser ermitans a Puiggraciós, perquè ’ls qu’ho eran se +n’anavan a viure a vila… y era ben bé del cas aprofitar l’ocasió, +perqué… fins Deu els podía castigar, de deixarsho perdre… Allá, a la +festa, se fan alguns dinerons ab la gent que va a beure a l’hostalet… Y +una cosa aixís no surt pas cada día, per un fluix…”</p> +<p>Al pobre rector va semblarli qu’ab aquella trista nova li hagués +caygut demunt del cap tot el roquisser del cingle. Fins aquell instant +havía fet forças de flaquesa, arrossegant la feixuga cárrega del +ministeri pels sots ombrívols, plens de tristor; però, després del +comiat que li prenía la gent de casa, va sentirse aclofat, atuhit, sense +esma, com si l’aixafessin d’un plegat totas las penas passadas. Setanta +anys eran massa anys pera pujar y baixar montanyas, pera trepitjar +fanchs y neus, pera dir en un mateix día missa matinal a Puiggraciós y +missa major a la parroquia, pera anar a viaticar o a ajudar a bé morir a +l’escampall de vehins entafurats per las selvatges clotadas.</p> +<p>Més mort que viu, varen portarlo al Figueró, ahont tenía uns parents, +y desde allavors ensá la rectoría va quedar deserta, abandonada, com un +munt de runas voltadas de soletat.</p> +<p>L’esglesia parroquial també havía de tancarse; mes, abans de posarshi +’l forrellat, se varen aplegar al peu de la porta ’ls vehins de més +aprop, pera veure quí havía de guardar las claus. La veritat sigui dita, +no hi havía pas ningú que tingués gran cobdicia de guardarlas. Las cosas +del temple y de l’altar els feyan certa temença, als bosquerols… y això +de poder entrar y surtir de l’esglesia, y d’encarregarse de tot lo de +dins, els donava una mena de basarda. Desde ’ls més grans als més xichs +sentían com una por sagrada de las vestiduras sacerdotals, dels +ornaments de dir missa, de la patena y el cálzer. Sabían que tot allò +venía a ser la vaixella y el ropatge del mateix Deu Poderós que goreix o +mata als homes, que fa llampegar o fa surtir el sol; y solament +d’atansarse a n’aquellas cosas del servey diví, hi havía home que +tremolava y s’esferehía. Per això, encara qu’haguessin patit la més +negra miseria y encara que s’haguessin mort de fam, molts no haurían +gosat a posar la má demunt dels vasos sagrats, per por de que un llamp +del cel no ’ls vingués a soterrar entremitj del sacrilegi…</p> +<p>Ademés hi havía una altra cosa… y es que no era pas cap secret pera +ningú la poca valua que tenían aquellas pobras joyas de temple +montanyench. Sa com lla, tothom sabía que ’l plat de las canadellas era +de plom, que ’l cálzer era d’aram y que las casullas eran tot un surgit +de cap a peus. Per això, quan va arribar l’hora de tancarse, potser per +sempre més, las ferradas portas de l’esglesia, y algú va preguntar: +"¿Quí es que sen duu las claus?”, tothom va arronsar las espatllas… y al +capdevall se las varen quedar a l’Uyá, per ser la casa més aprop de la +parroquia.</p> +<p>Desde alashoras va semblar qu’aquells sots amarats d’ombra y de +tristesa acabessin d’enfonzarse en la tenebra dels llims. Ab el derrer +toch de campana, van fondres tot d’un plegat las cerimonias de la missa, +y l’aplech de vehins de cada festa, y els sermons a peu d’altar, y las +canturias dels homes a dalt del chor, y els encants de cocas y panets de +l’ofertori… com si, en un tancar y obrir d’ulls, s’hagués esvahit la +miqueta d’ánima que restava als sorruts feligresos d’aquells sots.</p> +<p>El qui volía missa, a la festa, havía d’anar a ohir la que deya a +punta d’alba, a Puiggraciós, un capellá de l’Ametlla. Si neixía un +infant, el duyan a batejar a Sant Bartomeu o bé a la parroquia de Bertí. +Si algú ’s moría, qualsevol capellá dels encontorns anava a la casa a +cercar el cos, y, carregantlo dalt d’un matxo, el traginavan a Montmany +pera darli terra sagrada.</p> +<p>¡Feya una cosa més trista tot allò! Fins els vehins més totxos +trobavan que ’ls mancava una cosa… una cosa… que no sabían explicar… Y +molts deyan qu’allò era un cástich, un conjuri, una maledicció…</p> +<p>Però lo que entre tot dava més pena, més condol, era no sentir tocar +las campanas a cap indret del día. Desde ’ls més grans als més xichs, +tothom sentía una lley d’angunia estranya, com si anyoressin la veu que +’ls amidava las tristas horas de la vida.</p> +<p>A las vuyt del matí, quan senyalava la missa ab aquells tres tochs +cançoners, nanch… nanch… nanch…, seguits de la rematada sorollosa, tota +la gent escampada pels boscos o per las feixas treya, pera desdejunarse, +el pa negre del cistelló. Al pich de mitjdía, aixís que las dotze +batalladas queyan del cloqueret, tothom aplegava las eynas, disposantse +a anar a casa si la treballada no era massa lluny, o a asseures en un +clap d’ombra pera empassarse las mossadas. Y sobretot, pel capvespre, al +sentirse ’ls tochs acompassats de l’oració, fins els bous y las ovellas +semblava que coneixían el senyal y feyan com si ’s delissin pera tornar +a casa y entrar a la cort…</p> +<p>Ningú se ’n sabía avenir, ningú, de que s’hagués mort la veu de las +campanas. En días de pluja, en días de boyra, en días núvols, per +l’hivern sobretot, quan el sol sembla que s’amagui pera no senyalar las +horas, quan tota la terra ’s revesteix de negror… els pastors y +llenyatayres perdían, dins del bosch, l’esma del temps… y anavan a las +palpentas, envolcallats pel misteri de la fosca.</p> +<p>Aixís van passar setmanas, van passar mesos… y, com la miseria humana +s’avesa a tot, va venir un día en que pastors y terrassans també van +acostumarse a la quietut de las campanas, a n’aquella mena de silenci +que semblava ’l de la mort. Veyan que l’esglesia s’anava esberlant de +mica en mica… y ni menos ne feyan cas. Veyan que ’l tou d’ortigas y +malvas, com un herbey orat, pujava ple de saba y ple d’orgull, boy +tapant de fosca verdor l’espay estret del fossar que s’extenía entre la +rectoría y l’esglesia… y ningú ’n feya cabal. Veyan com las heuras ho +invadían tot, arrapantse com llagastas a las parets del temple, a las +tapias de l’hort rectoral, fins a las socas rebassudas dels xiprers del +cementiri, y ningú hi parava esment. Ja s’hi havían fet del tot, a +contemplar com, cap al tart, aucellots negres y feréstechs entravan y +sortían, boy xisclant, pels finestrals de l’esglesia, com si allò fos el +seu domini, el seu palau… Tot aquell espectacle de desolació a que +vivían condemnats, no ’ls feya calor ni fret…</p> +<p>Solament alguna vegada, quan oviravan per derrera l’absis de +l’esglesia las collas d’aligots que, com si ballessin balls de bruixas, +voltavan fent rodas misteriosas per l’espay, sentían quelcom +d’esgarrifanças. Però allavors se persignavan a correcuyta, boy +mormolant una oració estranya que sabían, pera conjurar la mala cosa. +Per lo demés, tot els era igual. L’ánima dormilega dels bosquerols havía +arribat a resignarse a l’enrunament del temple y al silenci del cloquer, +com se resignava a la calamitat y a la miseria.</p> +<p>Per això, quan un día va començar a córrer la veu, de casa en casa, +de que venía rector nou, tothom va quedar estranyat.</p> +<p>–¡Rector nou! –deya la gent.– ¿Quina una ’n deu haver fet, que ’ns el +portin aquí per penitencia?</p> +<h2 id="iii-rector-nou">III <br>Rector nou</h2> +<p>Per això, quan, una tarda, van veure, desde ’l bosch, alguns vehins, +que per la banda de câ l’Oliveras pujava un capellá de certa edat, +cavaller a dalt d’una euga y acompanyat d’un jayo y una jaya, que devían +ser els sirvents, tot van ser xiu-xius a cau d’orella y dirse ’ls uns a +ne ’ls altres:</p> +<p>–Això es que ’n deu haver fet una de molt grossa… y ’l duhen aquí a +purgar el pecat…</p> +<p>Mes el pobre capellá estava ben lluny de sospitar las mormolacions +qu’ aixecava ab sa arribada, y encara més lluny d’endevinar que la +malicia dels bosquerols arribés a ser tan fina quan se tracta de flayrar +el mal en lo més fondo dels secrets.</p> +<p>Montanya amunt, montanya amunt, anava cavalcant penosament, ab la +deria d’arribar abans de nit a la parroquia que li havían designat.</p> +<p>–El camí es llarch y costerut… –rumiava ’l rector, ple d’una tristesa +resignada;– el camí es llarch y costerut… com el camí que ’m manca fer +pera arribar a la pau de l’ánima…</p> +<p>Però, boy a mida qu’anava enfonzantse en la soletat de las boscurias, +se sentía més confortat, més coratjós. La vista dels arbres centenaris +que se li alçavan serens devant dels ulls, la flayre sanitosa de las +rehinas que li anava a besar el rostre marcit, semblava que de sobte ’l +reanimessin, com venintli a oferir una vida nova que, sobreposantse a la +passada, li esborrés del cap els cohiçosos recorts d’aquella cayguda +tremenda, d’aquells erros d’enteniment, d’aquellas superbias de cor, +qu’eran la causa del seu desterro.</p> +<p>Com més s’anava endinzant entre ’l misteri ombrívol de las pinedas, +més lleuger se trobava d’esperit, com si, a cada troç de camí fet, anés +deixant enrera, de mica en mica, la feixuga cárrega de las antigas +tribulacions. Desde ’l día del penediment en que, vessantli las +llágrimas abundosas cara avall, semblava que li haguessin tret del pit +tot el pes dels condols y las recanças, no havía tingut una hora tan +dolça com aquella. Somniador com era per natural, tot l’afany +contemplatiu que tancava dins de l’ánima s’assadollava ab la visió dels +espadats altívols y dels boscos misteriosos, fins al punt d’oblidar la +pena qu’arrossegava pel món desde ’l moment d’aquell desvari que va +estar a riscos de durlo a la perdició.</p> +<p>–¡Però si això, en comptes de desterro, será el meu paradís! –deya +entre sí ’l capellá, mentres, trencant a má esquerra de la vall, +emprenía l’aspra pujada de cà l’Uyá.– ¿Què més puch demanar, Senyor, a +la vigilia de mas vellesas, qu’amagar las afliccions en la pau de las +montanyas?</p> +<p>Y allavoras li va venir l’idea al pensament de que l’infinita +misericordia, en lloch de punirlo per l’arruixadesa d’un instant, més +aviat semblava que volgués premiarlo per son penediment. Del fons del +cor sentía néixer una gratitut séns mida per la clemencia de Deu, que li +encaminava ’ls passos cap a aquellas grandiosas soletats.</p> +<p>–¡Qu’hermós qu’es tot això, en mitj de la seva mateixa feresa! +–exclamava contemplant, a má dreta, l’alterosa cinglera de Bertí, que +s’alçava demunt seu com una muralla inmensa, feta al principi dels +sigles per braços de gegants. L’admiració li brollava a dolls dintre de +l’ánima, portantli als llavis paraulas d’ayre bíblich:</p> +<p>–Admirables són tas obras, oh Senyor, y no hi ha boca prou digna de +lloarlas.</p> +<p>Y, com si no capigués a dintre seu l’entusiasme que sentía, +basquejava de encomanarlo als seus acompanyants, interrogantlos ab certa +exaltació:</p> +<p>–¿Oy qu’es admirable, això, Joseph? –Sí, missenyor, –responía, ple +d’humil acatament al sacerdot, el jayo que li duya l’euga del +ronçal.</p> +<p>–¿No trobeu qu’es hermós, això, Mariagna? –repetía ’l capellá, +dirigintse a la majordona, que, muntada dalt d’una mula, seguía las +petjadas de l’euga del rector, traginant tot el fato de sachs, farcells +y coixineras.</p> +<p>Y la pobra avia, fent moure una mica ’l cap, deya +respectuosament:</p> +<p>–Sí, missenyor.</p> +<p>Els ulls del rector nou, oberts com els d’un nin devant de +l’espectacle de las espessas arbredas, lluhían ab l’esperança de viure y +morir tranquil entre la serenitat de las selvatges clotadas. Solament se +li estrenyía un xich el cor quan, al topar per la pujada ab algun +qu’altre vehí qu’anava o venía del Figueró, observava ’l posat esquerp +de la gent o reparava las miradas de reull que li clavavan els passants, +com si, tot volguent esbrinar el còm y el què de la gent qu’anava a +viure a la rectoría, els fes quimera que vinguessin hostes nous.</p> +<p>–¡Bonas tardas tingueu! –els deya el capellá, tot amorós.</p> +<p>–Deu vos gort, –responían emborbossats els caminants, tot cap-cots y +ab els ulls baixos, com si ’s donguessin vergonya de tornar la +salutació. Però, aixís qu’havían donat set o vuyt passas, giravan el cap +ab mònita, y vinga escorcollar de cúa d’ull quína cara tenían els +forasters, quín posat feyan, o còm anavan vestits, o bé si duyan gayre +fato…</p> +<p>–Són aspres y bonyeguts com las montanyas qu’habitan, –pensava ‘l +rector, tot volguent capir el gènit sorrut d’aquella gent.– L’eterna +lluyta ab una terra mal agrahida, qu’ab prou feynas deu dar per’ pa, els +mata l’amor al pròxim y els fa pensar mal de tot… Però jo ’ls amansiré, +si Deu m’ajuda… jo ’ls ablaniré… –Y, recordantse del text sagrat, +afegía:– Jo sembraré entre ’ls homes granas de dolçor.</p> +<p>En això, la comitiva gayrebé havía arribat dalt del collet, y ja +començavan a ovirarse las tapias negras de câ l’Uyá. Com home que sap +las tasqueras del terrer, en Joseph se va endevantar uns quants passos +pera entrar a la casa, y, ficantse al barri entre ’ls lladruchs dels +gossos, cridava a la gent de dins:</p> +<p>–¡Heu, la gent! ¡Deu hi sía! Me fa venir mossen Llátzer, el rector +nou, pera que ’m dongueu las claus de la parroquia.</p> +<p>Entretant el capellá esperonava un xich l’euga pera acabar de passar +el coll. Però, abans… va dirigir la vista enrera, contemplant per últim +cop aquella vall estreta y fonda, que semblava que per sempre més +l’havía de separar del món dels vius. Després… al trobarse a dalt del +coll, va fixar els ulls ansiosos cap al sot que de sobte se li obría +devant seu… y al moment va sentir com un esglay, a l’ovirar, al bell +mitj de la clotada, el campanaret neulit de l’esglesia y las ronyosas +parets de la rectoría, tot ensorrat y com perdut entre els xiprers y +l’herbey del cementiri, qu’omplían de tristor tèrbola aquell recó de +soletat.</p> +<p>–¿Y aquí ’m destineu a viure, Senyor Deu meu?… –pensava ’l rector ab +el cor estret d’angunia, mentres dalt de las finestras de l’Uyá treyan +un xich el cap els amos de la casa, com pera donar la benvinguda als +forasters… L’amo, un home vell y cego, mitj babau, va moure vagament una +má tremolosa, a tall de salutació. La mestressa, una dona bifia, de +menos edat que ’l cego, no va fer més que clavar sobre ’ls forvinguts +una mirada esbrinadora com si se ’ls volgués menjar ab els ulls.</p> +<p>L’aspecte d’aquella gent estrafolaria, que tindría per vehins dels +més propers, junt ab la vista d’aquell sot ombrívol, d’aquell clot de la +tristor, en qu’estava a punt d’entrar com pera enterrarshi en vida, +varen desolar al rector de tal manera, que va deixar anar el cap +blanquinós demunt del pit, doblegat per un gran defalliment.</p> +<p>Després, fent un esfors pera revenirse:</p> +<p>–¡Vaja, endevant! –va dir a ne ’ls jayos, com si volgués passar d’un +cop la derrera estació d’aquell calvari, que de primer moment havía pres +per paradís.</p> +<h2 id="iv-el-regne-de-la-mort">IV <br>El Regne de la Mort</h2> +<p>A devant en Joseph, a tall de guía; després el rector a cavall de +l’euga, y a derrera la Mariagna ab tot el fato carregat sobre la mula, +van penetrar, com encongits, dintre del sot ombrívol, ahont d’aquella +hora endevant viurían desterrats del món dels homes.</p> +<p>Y ¡quína tristor, allavors, quína tristor més fonda va ser la de +mossen Llátzer quan va veure que, tant com anava caminant cap a la +rectoría, semblava que ’l cèrcol de montanyas que ’l voltava s’anés +clouhent, clouhent, derrera seu, com si per tots costats l’aparedessin, +fins a quedar enterrat dintre del sot! Devant per devant se li alçavan +las foscas ubagas de la Rovira, coronadas pels cims altíssims de +Puiggraciós. A má dreta se li arrengleravan, com un pany de murallas que +toqués al cel, las rocas fantasmas del cingle de Bertí. A má esquerra se +li extenían las feixas conreuadas de l’Uyá, tot esgrahonant las +vessants, com si volguessin arribar als núvols. Y a derrera, cap a +derrera, ajuntantse de mica en mica ab las feixas de conreu, se li +apareixía ’l toçalot de Romaní, ab el Castell dels Moros dalt de tot, +trayent el cap com un espectre. Rocas, turons, feixas, espadats, toçals, +cingleras, se donavan la má tot a l’entorn, formant una roda de +montanyas negras qu’esglayava de mirar.</p> +<p>Al veures soterrat al fons del clot, el pobre rector sentía fret a +las entranyas y li agafava una vaga temença de que ’ls penyals que ’l +voltavan se li decantessin a demunt. Tancat, enrotllat per tots cantons, +feya com si per instint cerqués ab els ulls un indret per hont fugir, o +a lo menos poguer extendre la mirada. Però era en va, tot era en va… +Allí no hi havía forat ni respirall pera esplayar la vista lliurement… +allí era tot tapat, cobert, enmurallat… allí no ’s coneixían llunyarias +fora del sot… allí no se sabía què volía dir horitzons… y s’havía +d’alçar el cap enlayre pera poguer contemplar el cel entre ’l cèrcol de +molas y cimals.</p> +<p>Encara ’l sol estava leri-leri, si ’s pon, no ’s pon… y ja ’s +passejavan grans clapas d’ombra per tot arreu. El misteri del crepúscol +s’amparava per instants dels avenchs, las boscurias y timberas. ¡Quína +fredat, quína fredat que sentía mossen Llátzer al veure com la foscuria +venía a marxas doblas a reposar a n’aquella trista fondalada que, per la +soletat y el silenci qu’hi suravan eternament, ja semblava ’l regne de +la nit!</p> +<p>Las quatre casas qu’hi havía per allí escampadas acabavan de fer més +feréstech, més solitari, aquell desert enclotat. A l’altra banda de +l’Uyá, ab prou feynas s’hi endevinavan las molsosas parets de la Rovira, +quasi del tot amagadas entre la fosca d’un alzinar atapahit; allí, +lluny, apenas s’entreveyan las casetas de cân Pere Mestre y de cân +Pugna, arrupidas al peu de la cinglera, com mortas de por; enllá, enllá, +dessota ’l Castell dels Moros, quasi no ’s reparava ’l casalot enrunat +de Romaní, tot decantat de gayrell, igual que si pesés figas, aclaparat +pels tropells y per l’edat.</p> +<p>Després d’aquets caus mitj ajeguts per terra, no ’s veya altre +vestigi d’estada humana que l’aplech que formavan, al mitj de la trista +vall, la rectoría y l’esglesia, ajuntadas entre sí per la verdor +negrenca del cementiri. Pera trobar més casas esgarriadas dins del +terme, s’havía de pujar ¡ala, ala! cap al serrat de Puiggraciós, o +trescar, rostos amunt, amunt, fins al coll de cân Ripeta, o bé +traspassar las aspras serras del voltant del sot y devallar, rostos +avall, avall, a las clotadas vehinas, rodolant pels pendiços pedregosos +de cân Sunyer o enfonzantse a las ubagas de cân Prat, per entre las +tenebras del Bosch Negre…</p> +<p>Quan el rector y els seus acompanyants van arribar a la rectoría, el +sol ja s’havía fos del tot derrera ’ls cingles. El cèrcol de montanyas +feréstegas s’enfosquía a correcuyta. Talment semblava que caygués del +cel un ruixat de bolvas negras qu’amarés tota la vall de tremolosas +ombras.</p> +<p>–¡Obriu, Joseph! –va manar el rector, mentres ell y la vella +majordona descavalcavan sobre ’l pedriç del portal.</p> +<p>Del manyoch de claus que duya, el jayo va triar la que venía bé a ne +’l pany, va forfollar, va obrir, va empènyer la porta… y tots van quedar +glaçats quan, al donar un pas cap endins, van adonarse del munt de runa +que tenían devant seu. Carreus cayguts, guixots per terra, caps de viga +mitj penjant, componían la trista decoració de l’entrada de la casa, que +semblava que plorés tota la trágica miseria que traspúan els llochs +abandonats. El jayo y la jaya prou volían entrar el fato y las bestias, +pera aconduhirho tot allí ahont poguessin; però a cada punt +s’entrebancavan ab els munts de farda. Primer van tenir d’arrambar pels +recons els escombrots y las pedras, pera ferse poch o molt pas per entre +’ls pilots de runa qu’hi havía escampats per tot arreu.</p> +<p>¡Quína desolació! ¡Quína miseria! Al pobre rector li havía caygut +l’ánima als peus. Ab els braços penjant al llarch del cos, no feya més +que moure ’l cap pausadament, tot contemplant el catau mitj ensorrat que +d’aquella hora endevant li serviría d’estada. Al pensar que allò venía a +ser com una mena de sepultura ahont anava a enterrar els días de sa +vellesa, abans de ficarse per sempre més a la tomba veritable de la +mort, li entrava un defalliment d’esperit que l’omplía d’esgarrifanças y +congoixas…</p> +<p>–No… no ha vingut encara l’hora de la pau… –deya com en somnis plens +d’angunia.– No… Jo me la creya aprop, aprop… ja la tocava ab la má… y +ara s’allunya, s’allunya… perquè encara no m’he esbandit bé de las +caborias de la terra…</p> +<p>Però, de prompte, tot de prompte, va redreçarse, com esperonat per +una idea que sobtadament el retornés del desmay. "¿Y l’esglesia…? –va +pensar.– ¿Còm deu estar la pobra esglesia? ¿També jeurá enrunada com +això?…”</p> +<p>–¡Joseph!</p> +<p>–Missenyor…</p> +<p>–Deixèu estar això per aquí… y anémnosen cap a l’esglesia… Vull veure +l’esglesia abans de ser nit…</p> +<p>A la veu del capellá, els jayos van deixar estar l’enrenou, y l’un +derrera l’altre van surtir al defora, dirigintse tots junts cap al +fossar. Però… altre cop van topar ab els obstacles misteriosos que per +tot els feyan la trabeta. L’herbey gras y atapahit que de cap a cap +cobría ’l cementiri, fins a colgar las creus més altas dels +enterraments, els privava de dar un pas pera arribar als murs de +l’esglesia. Semblava talment que tot lo que se ’ls posava a devant, +fossin plantas, fossin homes, fossin pedras, tot els mirava de mal ull y +tot se conjuminava pera revoltarse contra la gent forastera que venía a +torbar el silenci de las cosas mortas y dels indrets adormits…</p> +<p>Mossen Llátzer fins creya sentir veus llastimosas, com si sortissin +de la terra, que ’s queixavan ab viu dolor: "¡No fèu soroll, per pietat! +¡No fèu brugit! Ara que dormíam tan bé.. ab tanta quietut… ¿Per què ’ns +veniu a atormentar, quan teníam ben agafada la sòn?… ¡y una sòn tan +dolça!… Deixèu estar a la gent que dorm y als morts que jeuhen y a las +runas que somían… No us dihem pas res a vosaltres… Donchs no siguèu +inquietosos… No ’ns desvetllèu…”</p> +<p>Però en Joseph no las devía pas sentir, aquestas veus ploraneras de +las cosas, perquè maldava tant com podía pera vèncer la perfidia del +fullam que pujava del fossar. Apartant ab els braços el tou d’herba, o +ajeyentlo a cops de peu, el jayo ¡dali que dali! anava obrintse camí… y +allavors el capellá passava per entre las malvas ufanosas, nodridas pel +greixum dels morts.</p> +<p>Quan, travessat el fossar, van arribar a la porta de l’esglesia, van +anar pera obrir tot desseguida; però ¡quína angunia feyan aquells +entrebanchs! també van trobar que no podían… Semblava que ’l rovell de +tots els sigles s’hagués refugiat dintre del pany. El rector, el jayo, +la jaya, tots hi posavan el coll; però, per més forças que feyan, el +pestell no podía córrer, o no volía… El pany rondinava irat, com si +digués: "¿També voleu saber els secrets que dormen aquí dins? ¿També +veniu a despertar el misteri de l’esglesia, malas pècoras? Donchs no +obrirèu, no obrirèu…” Mes van apretar ab tanta ánima ’ls forasters, que, +tot cruixint y grinyolant, la porta va badarse, al moment mateix que +s’aixecava un brugit espantós dins de la nau de l’esglesia. Eran els +aucellots, que, dormint ajocats per’quí, per’llá, van esvalotarse al +sentir soroll y, xisclant y espetegant d’alas, van fugir pels +finestrals, com una munió de mals esperits.</p> +<p>Esporuguida la pobra gent ab aquell esvalot de dimonis, que no sabía +ben bé què era, mirava, mirava ab angunia, cap al fons de l’esglesia, +sense poguer distingir res. Era tot fosch, espès, negre, com una gola de +llop. Las ombras s’havían atapahit ab tanta pressa allí dintre, +qu’envolicavan de tenebras els altars, las capellas, els sants, el +presbiteri. La gota de celistia qu’encara surava arran de las finestras, +acabava de fer més espessa la fosquetat d’abaix. Com ánimas en pena, se +movían el rector y els jayos dintre la negror, caminant a las palpentas, +fins que vora de la pica van trobar un tros de blandó sobre ’l broch +d’un canalobre. El jayo ’l va encendre, y ab el llum als dits anava +avençant endins, endins, cap al presbiteri, quan va notar que caminava +sobre un xipoll… L’aygua de las plujas, degotant per las esquerdas de la +volta, s’havía embassat per terra, omplint els sots que feyan las llosas +mitj enfonzadas…</p> +<p>–¡Senyor, Senyor! –clamava mossen Llátzer, ab las mans al cap.– +¡Senyor, no m’abandonèu aixís! ¡No ’m castiguèu d’aquet modo, qu’encara +soch massa feble pera semblants tribulacions!</p> +<p>Y mentrestant, en Joseph, que ja havía arribat a l’altar major, +encenía ’ls culs de ciri que trobava a la credença… y, a la claror +trontollant d’aquells llumets, tots miravan, esborronats, l’aspecte +sepulcral que feyan els sants y las esculpturas del retaule. La pols, +l’humitat, la terra, qu’ho cobrían tot, donavan a las imatges y als +trofeus el to descolorit y fastigós de las cosas enterradas… Las +retorçadas columnas, esculpturadas de rahims y de caps d’ángel, qu’un +día foren tot d’or, ara ensenyavan un pam de floridura, com malaltas +d’un mal lleig. La figura rebassuda de Sant Pau, que com a patró de la +parroquia hi havía al ninxo del mitj, ab prou feynas se coneixía, tota +niuhada de corchs y coberta de terenyinas. A Sant Isidro li penjava un +braç… Sant Sebastiá ’s decantava com si anés a caure daltabaix…</p> +<p>Al rector li va començar a semblar que, com els habitants del sot +ombrívol, els sants y las santas de l’altar també s’ havían adormit a +l’ombra ensopidora de las runas. ¿Quí sap si dormían, las pobres +imatges? O potser no, que no dormían… Potser encara era pitjor… Potser +eran mortas, sí… mortas y enterradas. Perquè… mirantho bé, ja ’s veya +prou que ’ls vestits que duyan, túnicas y mantos, no eran res més que +mortallas, unas mortallas consumidas per la terra, qu’anavan cayent a +troços, fins a ensenyar las carcanadas de fusta de dins de tot…</p> +<p>El rector no era capaç d’aguantar més temps aquella visió terrible. +El cap se n’hi anava, sentía un nus a la gola, un segament a las camas… +No podía més, no podía més… y va surtir a defora, fent tentinas. Haguera +volgut cridar auxili… però ¿a ne quí? si tots els vehins eran lluny… y… +¡potser morts!… Hauría volgut fugir… però ¿cap ahont? si tots els camins +estavan esborrats per la negror de la nit… ¡Ja no ’s recordava qu’era +presoner dels cingles y dels turons!</p> +<p>–¡Senyor, pietat! –cridava alçant enlayre ’ls braços.– ¡Senyor, +pietat!…</p> +<p>Y al veure devant seu l’ombra de la rectoría feta runas, y el fossar +cobert de malvas… y ’l cèrcol de montanyas negras que ’l tenía aparedat +per tot arreu… va trencar un plor, ¡un plor…!</p> +<h2 id="v-mal-somni">V <br>Mal somni</h2> +<p>–¡Joseph!</p> +<p>–Missenyor…</p> +<p>–¡Mariagna!</p> +<p>–Missenyor…</p> +<p>–Mirèu… he determinat cridar a la gent de la parroquia y ferla venir +aquí a la rectoría… Haig de provar si, tot y sent ánimas fredas com sòn, +els faig pujar a las galtas la vergonya ensenyantlos la miseria de +l’esglesia. Vull veure si, a n’aquets morts de las tristas clotadas, Deu +els toca ’l cor y els resucita… Ab això, Joseph, vós pujarèu a +Puiggraciós y ho fareu a saber a ne ’ls del Serrat; després baixarèu als +sots vehins y direu que tothom comparegui diumenge, a mitj matí… Que ’ls +tinch d’enrahonar… Que ’ls tinch de veure… ¿Ho teniu entès, Joseph?</p> +<p>–Sí, missenyor.</p> +<p>–Y vós, Mariagna, mentrestant anireu a convidar als feligresos d’aquí +’l sot, de las casas més properas.</p> +<p>–Bé, missenyor.</p> +<p>–¡Diumenge tothom aquí!</p> +<p>Aquella matinada, mossen Llátzer se trobava més refet, més reeixit. +Encara que capolat de cos pel llarch viatge y pels sotrachs que li havía +fet a l’ánima la visió d’aquell món tan feréstech y ple de runas ahont +li tocava viure d’aquí endevant, s’havía desvetllat bon xich serè y +resolut, sentintse en certs instants ple d’aquella fe qu’obra prodigis y +muda de lloch valls y montanyas.. Y això… que havía passat una nit +esgarrifosa, tota ella enfebrada de mals somnis y de tètricas visions. +¡Quín desvari! ¡Quínas cosas més sinistras!</p> +<p>Havía somiat que l’enterravan en vida dins d’un gran sot, aparedat de +montanyas negras. Ell prou cridava, ab els cabells eriçats de por: +"¡Mirèu lo que feu, mirèu que m’enterreu de viu en viu!…” "No hi fa pas +res… –li responían desde las fondarias dels avenchs;– no hi fa pas res… +Aquí tothom hi viu, de soterrat; aquí tots som alhora mitj cadavres, +mitj vivents…” Y allò que li deyan era ben veritat, perquè no més li +calía mirar al voltant del somni pera veure que tot el sot era un inmens +cementiri, guarnit de fosca y de solitut. Las casas, escampadas ensá y +enllá, no eran res més que tombas y ninxos… y la gent tristoya que las +habitava, res més que morts. Mentres es nit, ab la quietut que cau y la +negror que fa, l’espectacle mortuori ressurt ben bé. Un cop el sol s’ha +post, els homes, las donas, las criaturas, s’enterran ells mateixos dins +las casas, y, enmortallantse ab llençols, restan horas y horas estirats +sobre de túmbols qu’ells se pensan que són llits. Al néixer el día, com +que ’s veu claror y els aucells cantan, se creuhen que tornan a la vida… +però tot allò son enganyifas y falornias… La mort va seguint, seguint… +y, a la primera tremolor de la llum, els difunts surten de casa, qui ab +l’aixada al coll, qui ab el serró a l’esquena. Com animetas de l’altre +món, tots van caminant d’esma a l’ombra de las boscurias, y els sembla +que fan camí y que passan per allá ahont volen. Menjan, beuhen, caminan, +s’aturan, llauran la terra, pasturan els remats… y tot ho fan a las +palpentas, sense saber per què ho fan. Ho fan… perquè ho han vist fer +als altres morts més antichs, que van tenir per pares o per avis. Els +morts no pensan, y solament per instint segueixen els camins mitj +esborrats que ’ls van deixar las centurias… Tampoch estiman… com no +sigui la quietut que ’ls volta eternament… Que no ’ls toquin, es lo que +volen. Que no ’ls inquietin… Que ’ls deixin estar…</p> +<p>"¡Quína damnació! ¡Quína damnació, bon Deu! –mormolava el capellá, +lluytant ab las angunias del somni.– Però, jo, ¿què hi tinch que veure +ab aquets fantasmas ensopits? Jo visch, jo penso, jo batego, jo estimo… +Donchs ¿per què m’hi enterreu, a n’aquí, de viu en viu?” "Á tu t’hi +enterran per cástich, –li responian desde ’l fondo dels avenchs.– Tu, +per vanitat d’home entès, vas volguer enlluhernar a la gent ab miracles +de sabiduría. Tu volías resucitar un filosoph antich, un sabi d’altres +sigles, de qui ja no ’s recordava ánima viventa. Tu, per vanitat, vas +furgar la sepultura dels seus llibres, vas remenar la floridura de las +planas, plenas de corchs y de pecats, y per vanitat vas dir que la +veritat del món era allí dintre. Y, cada día més ensuperbit, vas +volguer, d’un heretge, ferne un sant… Per això t’han donat pena de +desterro als sots dels morts, amarats de tenebra y de tristesa. Per això +’t tocará viure frech a frech ab els difunts que van caminant per las +boscurias negras, ab semblanças y posituras de sers animats…”</p> +<p>Al pobre rector, aquell mal somni de la primera nit de ser a +Montmany, se li havía quedat estampat al pensament com una imatge +endolada. Ell prou volía arrebassársela del cap pera empendre ab coratge +la redempció dels miserables pastors y terrassans; però, sense saber +còm, desseguit li tornava a desfilar per la memoria la professó de las +ánimas obscuras qu’anavan y venían ensonyadas per aquells llims, sense +poguer obrir may els ulls als resplandors de la vida.</p> +<p>Per això, quan, al diumenge vinent, van venir a dirli que ’ls +feligresos ja havían comparegut y que l’estavan esperant al cementiri, a +mossen Llátzer li va entrar una angoixa estranya, no més de pensar +qu’anava a trobarse devant per devant d’aquells desventurats bosquerols +qu’ell havía vist, en somnis, vagar com espectres pels sitis adormits y +entrar y sortir silenciosos de las tombas qu’habitavan.</p> +<p>Ademés d’això, hi havía una altra cosa que també l’atormentava. Saber +còm havía d’explicarse pera ferse entendre d’aquella gent… Ell havía +ensenyat a las aulas, y coneixía ’l llenguatge que convenía als +deixebles; ell havía predicat mil voltas per las esglesias de ciutat, y +sabía la manera de conmoure a la gent del món; ell havía disputat ab els +homes més entesos del seu temps, y possehía ’l do de vèncer als doctes +ab la paraula. Però… ab gent esmortuhida com aquella no hi havía +enrahonat may, y no sabía còm parlárloshi… Allò l’omplía de dubtes y +d’engunias, y semblava que li deturés els passos…</p> +<p>–Missenyor, la gent s’espera… –va fer en Joseph.</p> +<p>–Sí, sí… ja hi vaig.</p> +<p>Y, tot encaminantse cap al defora, deya entre sí, com si demanés +l’inspiració del cel: "¿Còm ho faré pera persuadirlos? ¿Què ’ls diré +pera somòurels? ¿Quíns deurán ser els millors mots pera deixondir als +difunts?”</p> +<h2 id="vi-la-gent-dels-llims">VI <br>La gent dels Llims</h2> +<p>Trico, trico… trico, trico, padrins xaruchs y caps de casa, tots els +vehins de la parroquia s’havían deixat caure al sot de l’esglesia pera +veure què volía ’l rector nou.</p> +<p>Els quins devallavan de dalt del Serrat no feyan el visatge tan +tristoy com els quins venían del fons de las clotadas, ni duyan vestits +tan foscos, ni semblavan tan sorruts. Fins n’hi havía, com el vell de +cân Janet, qu’ a ratos s’esqueyan a dir un mot ab el gran del Malarich o +ab el jayo de Pollonell, o bé ab l’avi Carbassot, que, haventse trobat +pel coll de cân Ripeta, havían baixat tots junts fins al bell peu de la +rectoría.</p> +<p>Però, els quins sortían de dintre ’ls sots, fos dels pendiços +pedregosos del Sunyer o de las foscurias del Bosch Negre… aquells sí, +que no podían fer un posat més totxo, ni una cara més pansida. Tenían +uns andamis y uns tirats, y un mirar tan sòpit, y una fatxa tan +esquerpa, y una positura tan encongida, que talment semblavan una corrúa +de pregadeus de rostoll. Quasi tots duyan uns trajos balders, fets d’una +roba de vellut obscura, fosca, però destenyida pel frech de la broça y +dels terrossos, aixís… com d’un to dubtós, que primer hagués sigut negre +y després s’hagués tornat d’ala de mosca y hagués acabat per ser de +color de gos quan fuig… Tot plegat feya una taca tèrbola, terrenca, +polsinosa, com de gent que, havent estat soterrada per llarch temps, +s’hagués descolgat de terra pera comparèixer a la cita.</p> +<p>Arribavan tots taujans y silenciosos. Ab prou feynas se saludavan, +com si ’ls dolgués de dir un mot; y, mentres els uns s’asseyan als +pedriços del voltant del cementiri, els altres s’arrupían a la paret de +l’esglesia o s’arrambavan d’esquena a las enrunadas tapias de la +rectoría.</p> +<p>Dels vehíns més propers de la parroquia, no n’hi mancava pas cap. +Eran gent xaruga quasi tots, carregats de nafras y de xacras, com roças +pera anar al canyet. Ací ’s veya a l’avi Pugna traginant un goll tan +gros que li abraçava tot el coll, desde ’l clatell al sotabarba. Allí hi +havía en Pere Mestre, ab aquella cama curta que ’l feya ranquejar tot +fent ganyotas. Després venía ’l jayo de Romaní, l’Aleix de las Tòfonas, +cargolat a tall de serp y mitj rihent per sota ’l nas. Més enllá, una +mica enretirat, igual que si ’s dongués pena de barrejarse ab aquells +padrins xacrosos, hi havía en Cosme de la Rovira, d’un color de cara tot +trencat, y alt y prim com un pollancre. El cego de l’Uyá seya a la porta +de la rectoría, al costat del Bepus, el masover, que no deixava al vell +ni a sol ni a sombra, quan no se ’l vigilava la mestressa…</p> +<p>Ab tot y haverhi per’llí aplegada tanta gent, surava arreu una lley +de quietut estranya, com si aquells homes tinguessin el do misteriós de +moures en el silenci, sense piular, ni respirar, ni fer remor de cap +mena. L’un s’estava ab el cap caygut sobre ’l palmell de la má, com si +dormís; l’altre, tot encantat, tenía ’ls ulls fixos sobre ’ls munts +d’herba del cementiri, acabada de segar; aquet, ab la vara de freixa que +tenía als dits, gratava suaument la terra de devant seu; aquell restava +ab la boca badada y els ulls cluchs, com un babau.</p> +<p>Quan mossen Llátzer va surtir a la porta de la rectoría, van girar un +moment el cap com tafanejant al rector nou; però desseguit van tornar a +enfonzarse a l’ensopiment de sempre. Ni l’aspecte atractívol del +capellá, ni l’expressió compassiva del seu rostre, ni l’ayre de dolor +que rodava pels seus llavis, ni la lluhiçor d’uns ulls encara plens de +joventut, que semblavan contradir la blancor d’un cap cobert de neu, no +van causar pena ni gloria als espessos bosquerols. Més aviat feyan cara +de sentirse vergonyosos y encongits devant d’aquella bondat +adolorida.</p> +<p>El rector se ’ls mirava, se ’ls mirava… y, séns poguerhi fer més, +altre cop se li omplía ’l pensament de funerarias imatges. Al contemplar +tan aclaparada y abatuda a la munió de feligresos que s’asseya pel pla +del cementiri, se li representava que tenía devant seu, tota plegada, a +l’humanitat tristoya qu’havía passat pels sots durant els sigles. A sota +terra hi jeyan, en la pau de la mort, las generacions passadas. A +demunt, sobre ’l fossar, s’hi escampavan las generacions del día, +gayrebé tan somortas y dormilegas com las de sota, que dormían el somni +etern… Però a ne ’l capellá l’esferehía aquella idea, y per això ’s +passava las mans pel front, com pera esborrar el fantasma que tan a +deshora li tornava a contorbar el pensament. No eran pas tenebras ni +imatges desfallidoras lo que li convenía, en aquells instants, pera +tocar el cor dels rústechs adormits. Era fe lo que calía, fe ben ardenta +en la resurrecció dels morts… Era caritat, caritat redemptora, lo que +necessitava pera deslliurar a las ánimas obscuras que vagavan sense esma +per la foscuria dels llims…</p> +<p>Y allavoras el capellá, com si fes un esforç pera ferse venir a la +boca las paraulas de pietat qu’en altres temps sempre tenía a flor de +llavis, va dirigirse als feligresos, tot obrint els braços ab un gesto +de pare que va a parlar a sa familia, ple d’amor.</p> +<p>–Fills meus, jo us he cridat perquè… ja ho veyeu!… la pobra esglesia +se ’n va a troços… y hem de veure si entre tots l’apariem. Donèu, per +pietat, una mirada allí dins… y diguèu si no us fa llástima una miseria +com aquella! Jo, la primera vegada qu’hi vaig entrar, no vaig pas poguer +aguantarme ’ls plors… Ja ho sé, ja ho sé, qu’a n’aquestas clotadas ahont +viviu, veritables valls de llágrimas, tot es pobresa y desolació. Mirèu, +jo mateix tinch la rectoría tota enrunada, y m’he hagut d’arreconar a la +part del porxo, qu’encara s’aguanta poch o molt… Y ja ’m penso que lo +que ’m passa a mi us passará a tots vosaltres. Però, per miseria que +patim, un recó pera arredossarnos, un indret pera lliurarnos, a la nit, +del vent y de las ayguas, el tenim tots, tots… menos Deu! L’esglesia +talment sembla una casa payral abandonada pels fills. Tota cau, tota +s’esberla, las voltas s’obren, s’esquerdan las parets, y els aucellots +fan niu a las cornisas y s’ajocan pels altars… Y ¿no us fa pena això, +fills meus? ¿No sentiu may veus de remordiment qu’us cridin: "Vosaltres +teniu casa… y Deu no ’n té. Vosaltres dormiu a xopluch… y la pluja entra +a l’esglesia…”?</p> +<p>La major part dels feligresos escoltavan com estaquirots la prèdica +del capellá, sense dar senyals de vida. Els quins semblavan menos enzas, +tot lo més que feyan era moure ’l cap d’una manera indecisa, que no se +sabía si volía dir que sí o que no. Mes el rector, per això, no ’s +desanimava, com si a copia de bondat y d’indulgencia ’s vegés ab prou +cor pera férsels seus y encomanarlos els fervors que li bullían dins de +l’ánima.</p> +<p>–Y encara, fills estimats, heu de pensar una altra cosa… y es que ’l +temple de Deu també es el patrimoni sagrat dels feligresos, la casa +payral dels cristians. No oblidèu que sota aquets murs qu’ara s’ensorran +hi han vingut a resar y buscar refugi las altras generacions, els +vostres pares, els vostres avis, tots els vostres antepassats. Recordèus +qu’allí dins d’aquella nau vos van arruixar el cap, al venir al món, ab +las ayguas del baptisme; recordèus qu’allí us van ensenyar, de +criaturas, els sants manaments; recordèus qu’allí us van lligar per la +vida ab la dona qu’heu estimat; recordèus qu’allí heu vingut a resar la +derrera oració pera ’ls vostres morts, abans de donarlos terra!… ¿Còm +podeu permetre, donchs, que resti sola y verna, tancada y feta runas, +aquesta casa de Deu que s’ha alegrat ab vostras alegrías y s’ha +entristit ab vostras penas? ¿Còm podeu volguer que callin eternament +aquestas campanas qu’han repicat alegroyas pel vostre bateig y han +plorat ab dolor la mort dels vostres? ¿No l’anyoreu, aquesta veu amiga +qu’us dona ’l bon día y la bona nit, qu’us desvetlla y us adorm, qu’us +avisa la tempesta y el bon temps, qu’us crida a la festa, a l’oració, y +us senyala las horas de la vida?… ¿No l’anyoreu? ¡Diguèume! ¿No +l’anyoreu?</p> +<p>Els bosquerols no obrían boca. Ni empaytats frech a frech per las +fogosas preguntas del capellá, sabían dir una paraula ni fer un signe +qualsevol. Més aviat feyan cara d’anguniats y neguitosos, com si ’ls +amohinés y els dongués pena aquella exaltació del rector nou, que +maldava tant com podía pera arrencarlos a l’etern ensopiment. Semblava +que no estessin bé, que patissin… que ’ls burxessin… que ’ls entrés una +mena de desfici… No sabían què fer ni còm estarse… N’hi havía qu’ab la +llengua tocavan l’ase; ni havía que davan copets a terra, fent anar el +peu… L’un se burxava l’orella, l’altre ’s gratava ’l cap…</p> +<p>"¡Són bestiolas de bosch! –pensava ’l capellá, devant d’aquell +silenci, ple d’angunia.– Son taups de la terra, engorronits a las +arrugas de las montanyas, ahont hi tenen fet el cau… Els sap greu que se +’ls desvetlli, com si aborrissin la vida. Més s’estiman dormir quietons +dins las tenebras que caminar cap a la llum. Estantse a la fosca han +perdut la vista, com han perdut la paraula vivint en la solitut…” El +pobre rector se trobava trist d’esperit y cor-glaçat, perquè ja +desconfiava de poguerlos fer obrir els ulls y ferlos badar la boca. Y… +lo que l’acabava de contristar era que, boy a mida que perdía +l’esperança de resucitarlos, sentía néixer dintre seu un sentiment… que +l’esferehía a l’adonársen. En lloch de pietat, de conmiseració, +començava a sentir rencunia, rencunia y fástich contra aquella gent +sorruda qu’anava ab la vista a terra y no sabía dir un mot.</p> +<p>–Però parlèu, per caritat! –clamava mossen Llátzer.– ¡Diguèu una +paraula! ¡Sembleu muts, Senyor Deu meu! ¡Sembleu morts!…</p> +<p>Y allavors va començar la tirallonga de las miserias, l’eterna +lletanía de quan se ’ls furgava massa.</p> +<p>–Som tan pobres…</p> +<p>–Anem tan escassos…</p> +<p>–Estem tan enderrerits…</p> +<p>–La cullita ha estat tan magre…</p> +<p>–Se mos ha mort tant bestiar…</p> +<p>–Mos va tot tan malament…</p> +<p>–Però jo no us demano pas hisenda ni cabals, Senyor bon Deu! –feya ’l +rector, despacientantse.– Jo no més vos demano cor, esperit, braços que +m’ajudin, cossos que ’s moguin, camas que caminin… Jo no us demano res +més que voluntat, una mica de voluntat! Las obras de la pobra esglesia, +las podem fer a terralló. Jo faré venir un mestre o dos de l’Ametlla, +però vosaltres m’heu d’ajudar en aquesta obra santa d’aixecar el temple +de Deu… Els quins teniu pinedas podeu dur cayrats pera las bastidas; els +quins vos esteu vora del cingle podeu fer camins de pedra fins aquí; a +la pujada de l’Uyá hi ha prou pedra de calç pera poderne fer unas +quantas cuytas; de baix de la riera del molí ’s pot pujar la sorra que +fassi falla…</p> +<p>Tothom restava mut, com si no entenguessin lo que ’ls deyan.</p> +<p>–¡Es dir que no voleu fer res per l’esglesia! –exclamava, indignat, +el capellá.– ¡Es dir que no voleu fer res per Deu!</p> +<p>Ni una paraula. Tothom callat. El rector se ’ls mirava ab els ulls +plens d’ira… y altre cop li venía la deria al pensament de que tota la +munió que tenía a devant seu no era res més que un ramat de bestias. +"Bestiolas del camp… Animalets del bosch… ¡Si fins ne tenen la cara… y +els tirats!… ¡Deu me perdó si peco! –pensava el capellá– però no puch +apartar de mí aquesta infernal caboria. ¡Ho són! ¡Ho són! No cal més que +mirar aquest home de galtas ab barballeras y ulls negats d’aygua, pera +veure qu’es un bou, fet y dit. Y aquet, de cara rodona y ulls esverats y +nas menut… ¡Si això es una òliva! Y aquet, ab el goll penjant y la testa +bonyeguda, sembla un galápat… ¡Y aquell ranco, una granota, quan fa +aquella lley de saltirons!… ¡Deu me perdó! ¡Deu me perdó!” Y espantat +dels propis pensaments, que semblavan rauxas de desvari, el rector va +redreçarse, y, aixecant enlayre un braç misericordiós, va dir a ne ’ls +rústechs feligresos:</p> +<p>–¡Anèu, anèu en nom de Deu! ¡Y que ’l Senyor vos benehesca a +tots!</p> +<p>Els bosquerols no esperavan altra cosa. Tots van anar girant cúa, +l’un esquitllantse cap al Serrat, l’altre esmunyintse cap al Bosch +Negre, cadascú buscant el cau, pera tornarshi a enterrar en vida.</p> +<p>Els quins anavan pel mateix camí, mormolavan en veu baixa:</p> +<p>–¡Quínas endergas, el rector!…</p> +<p>–¡Vès ab quínas orgas surt!</p> +<p>–Y aquells ulls que fa d’esperitat…</p> +<p>–¡Si sembla una mala cosa!</p> +<p>Altres somreyan ab ayres mofetas:</p> +<p>–Vès… fesli una esglesia nova! –deya en Pere Mestre, tot +ranquejant.</p> +<p>–Sí… –responía l’avi Pugna, fent saccejar el goll.– Y a mí ’m cau la +casa a troços…</p> +<p>–Y a mi tuta se m’aclufa… –afegía l’Aleix de las Tòfonas, mitj +somrient per sota ’l nas.</p> +<h2 id="vii-el-pallasso-bosquetá">VII <br>El pallasso bosquetá</h2> +<p>Cada festa, en havent dinat, ja se sabía, la jovenalla de las +clotadas feya cap a Puiggraciós.</p> +<p>Així com a trench d’auba era l’ermita ’l punt d’aplech dels +esbarriats feligresos d’aquells sots, qu’anavan a missa primera quan +n’hi deya de cent en quaranta algun capellá dels encontorns, cap a +mitjdía y a la tarda servía de cau als briscayres y jugadors de truch. +De bon matí tot eran caputxas blancas que, vingudas d’ací y d’allí, +s’anavan ficant a l’esglesieta, avisadas pel so esquerdat de la campana, +que, en mitj del silenci de las boscurias, semblava que digués: Pujèu +tau, tau… pujèu si us plau… De mitj dematí en avall, tot eran homes, +minyons o bordegaços, que, ab un clavell de moro a l’orella y trencant +pinyons torrats, se ficavan a las cambras baixas del rònech hostalet, +arrambat a tall de contrafort a las parets de l’esglesieta. El mateix +ermitá xaruch qu’havía ajudat la missa matinal ab el roquet demunt las +calças, convertit després en hostaler, anava y venía del tinell, prenent +els porrons de beguda que mesurava l’ermitana y repartintlos als +parroquians de cada festa, pastors, moços, pilers ó llenyatayres, +vinguts de quí sap ahont…</p> +<p>Ara ja feya temps que de missa no se n’hi deya… però per això, a las +tardas de las festas, ¡no ’n volguèu més de gernació a l’hostalet a +jugar al truch o a la brisca, entre got y got de vi!</p> +<p>Els vehins del Serrat ¡ray!, ab quatre gambadas hi eran, a l’ermita;… +però ’ls quins venían de l’altra bandada del Bosch Negre, o de més enllá +de Romaní, hi tenían una bella tirada, ¡com hi ha món! Hi havía pastor +del Vallcárcara que feya una hora bona de camí pera deixarse caure a +Puiggraciós… y encara molts anavan a donar la volta y feyan marrada a +gratscient pera baixar a beure aygua a la font de las Gojas, de prop de +la Rovira, qu’entre totas las fonts d’aquells sots, pobladas de misteris +y llegendas, era la de més anomenada per la virtut que tenía… Tots els +quins venían de la banda de l’Uyá no ’s descuydavan may d’aturarshi, y +això… que la baixada al fons de l’avench, ahont brollava l’aygua, era +entretinguda y fins perillosa pel qui no tenía ’l camí esversat. Mentres +s’era a la rampa dels pollancres, encara, com aquell… però ’l relleix de +la roca per ahont s’havía de passar després, era tant estret, estret, y +tan relliscós per l’humitat, que calía arraparse ben bé a las brancas y +matolls si un no volía estimbarse fins al fondo negre del abim. Però, +com que l’aygua de las Gojas ja era cosa sabuda que duya bona sort a qui +’n tastava y que goría de somnis dolents y que guardava de +malestruguesas… recava, a la veritat, passar per allí y no baixar a +beure un glop de l’aygua miraculosa, o may fos sinó mullarshi ’ls dits +pera persignarse, quan no hi havía ningú, que ho pogués veure, per allí +aprop.</p> +<p>Després d’això… semblava que se sentían més alleugerits, més +aconsolats de cor; y, un cop eixits d’aquell forat de galipaus, més +fondo y negre que l’ull d’un pou, s’enfilavan d’un salt per la drecera, +y vinga trescar montanya amunt, fins a arribar al cim de l’ermita, desde +ahont se descobrían, assoleyadas, las planurias del Vallès.</p> +<p>Aquell diumenge, a la tarda, havía pujat desde las fondaladas bon +grapat de gent a Puiggraciós. Però l’espectacle somrisent de las xamosas +planas que s’extenían al peu del Serrat, poch feya fret ni calor als +rústechs habitants dels sots ombrívols. Tot ensopits y tristoys, anavan +entrant a l’hostalet de l’ermita, fent moure ’l cap ab ayres mústichs, +com si, en comptes d’anar a un siti de pletxeria, anessin a vetllar un +mort. Per tot Deu-vos-guart se deyan vagament els uns als altres:</p> +<p>–¿Què hi ha?</p> +<p>–Res…</p> +<p>–¿Tu ací?…</p> +<p>–¡Què hem de fer!…</p> +<p>Y encara aquets eran els més garlayres, perquè la major part restavan +ab la boca closa, com si ’s donguessin vergonya de parlar. Sense dir +mot, ni gros ni xich, molts s’asseyan al voltant de la taula, y ab un +signe de cap o una torçada de coll demanavan beure a l’ermitana o ’s +convidavan a jugar ells ab ells. Per això es que, tot y haventhi tanta +gent aplegada dintre las fumadas cambras de l’hostalet, regnava una mena +de quietut estranya, sols interrompuda de tant en tant pel soroll d’un +porró que l’ermitá posava sobre la taula, o pels envits breus y sechs +dels jugadors:</p> +<p>–¡Truco!</p> +<p>–Vull.</p> +<p>–¡Tres!</p> +<p>–¡Tot!</p> +<p>Després las cambras tornavan a quedar silenciosas, quietas, com si +altre cop s’espessís el núvol d’ensopiment qu’eternament surava sobre +aquells homes de mirada tèrbola, confosa… Boy a mida que la beguda +corría per las taulas y que ’ls braços enlayravan els porrons, encara +esdevenían més motxos, més aixuts; perquè, aixís com tenían trista la +vida y tristos els posats, també tenían trist el vi. Com més beguda +engolían, més pansits se posavan, més sorruts.</p> +<p>Però veusaquí que, de prompte, entremitj d’aquella nyonya, d’aquell +aclaparament, va ressonar una veuarra que deya:</p> +<p>–¡Ja som açí! ¡Ja som açí!</p> +<p>–¡En Carbassot!… –va remugar tothom alçant el cap com deixondintse, +mentres se dibuixava una sombra de rialla en aquellas caras mortas, +d’hont semblava desterrada pera sempre tota mena de somrís.</p> +<p>Sí. Era en Carbassot, el porquerol de l’Ensulcida, xicot grassó y +camacurt que tenía bella fama a totas las clotadas pels estirabots qu’a +cada punt etzivava, aspres y bonyeguts com un terròs. Ab els seus +acudits de pallasso bosquetá, tenía ’l poder, gayrebé miraculós, de fer +esclafir als pastors més rústechs, als més ferotges llenyaters. Això… +sense comptar las tretas que s’empescava, a cada dos per tres, pera +esglayar a las vellas y pera fer córrer esverats als vehins de las +clotadas. A lo millor, pels volts de Romaní, apareixía un home penjat +espantosament d’un noguer… y quan la gent s’acostava a l’arbre, +esgarrifada, dihent: "¡Jesús, María, Joseph! ¡L’Aleix s’ha penjat! +¡L’Aleix s’ha penjat!…” se trobavan ab que ’l mort eran quatre pellingos +conjuminats pel porquerol a fi d’estrafer la figura recargolada del jayo +de Romaní. Una altra vegada, per una torrentera qualsevol, se veya un +home ajaçat per terra y envolicat ab una manta, que glapía y pantejava +com si hagués de fer la derrera estremitut… y aixís que s’hi atansava +algú que passés, preguntant: "¿Quí hi ha ací? ¡Eh, home! ¿Què teniu?”, +surtía de la manta en Carbassot fent cabriolas y enfilantse montanya +amunt.</p> +<p>El porquerol de l’Ensulcida era tota la diversió, tota la comedia de +que disposava, pera esbargirse, la gent dels sots de Montmany. Per això, +quan va arribar a l’hostalet, li varen dir, com si l’anyoressin:</p> +<p>–Mos creyam que no vinrías, Carbassot.</p> +<p>–Es que la truja m’ha garrinat, y… so hagut d’anar a cercar la +llevadora, –va respondre el porquer entremitj d’una ganyota estranya +dels concurrents, que semblava que volguessin riure y no ’n sabessin +prou.</p> +<p>Y, boy avaros y coquins com eran per natural, el van convidar a beure +tot desseguit, y el van instar pera que jugués, perquè ’l cas era ferli +alçar el colze y sentir las totxadas que deya, tot signant els trumfos +als companys de joch.</p> +<p>–Té, Carbassot, beu… ¡beu, qu’es del picant!… y agarra cartas, –van +dir, tot fentli lloch en un rotllo de bescambrilla.</p> +<p>–¿De quín coll anem? –preguntava ’l porquerol.</p> +<p>–Bastos, trumfos, –li responían.</p> +<p>–¡Pesta ’ls toch! –replicava ’l baylet.– De bastos n’ixen bastons, +bastonadas y rahons.</p> +<p>Y, tot fent anar els tragos endoyna y els estirabots a desdir, el +porquerol tenía embadocada a tota la concurrencia.</p> +<p>–¡Tira trumfos, Carbassot! –li manava ’l company que duya la +partida.</p> +<p>–¿Trumfos?… encara ’ls tinch a la feixa, engony…</p> +<p>–Donchs pedras… carrega pedras.</p> +<p>–Esperèuvos un xich, que las iré a cercar al cingle… si no las ha +presas totas el rector nou pera apariar l’esglesia y la rectoría…</p> +<p>Y tothom reya, reya… tant com era capaça de riure aquella trista +gent.</p> +<p>Però, en això, s’havía anat fent de nit, y molts abandonavan las +fumadas cambras de l’hostalet, escampantse pel Serrat o emprenent +silenciosos la baixada cap als sots. Fins els que més beguda havían +engolit, anavan drets, seriosos, més aviat mústichs y tristoys, com +abans d’entrar a l’ermita.</p> +<p>Però en Carbassot, que no era molt fort de testa, va surtir ab el cap +tan espès que tot li feya esses y giragonsas al seu voltant. Quasi fent +tentinas en mitj de la foscuria, va devallar tot sol cap a la fondalada +de l’Uyá, arrambantse tant com podía a l’altre cantó de la torrentera, +per por d’eslleviçarse impensadament. Li semblava que, al passar, els +uns arbres li feyan cortesía a tall de mofa y els altres li ballavan +balls de rams devant dels ulls. "¡Carbassot, tu estás mirlis! –mormolava +el porquerol entre sí.– ¡Carbassot, tu estás begut!” Y com que sentía +forta cremor a la gola y grans rodesas de cap, al ser a la vora de la +Rovira va pensar: "Calla… ¿Y si baixessis a la font de las Gojas?… Allí +podrías beure, allí ’t refrescarías els polsos y… com l’aygua té tanta +virtut… potser te desenterbolirías una mica…”</p> +<p>Y, amarrantse a las socas de las alzinas y als branquillons de +romaní, va anar cercant, quasi a las palpentas, la bocana de l’avench. +Mentres va ser a passar per la rampa dels pollancres, tot va anar bé; +però… aixís que va posar el peu sobre ’l relleix de la roca, ja ’s va +veure perdut, perdut enterament. Desenterbolit de sobte devant del +perill, de bona gana se n’haguera tornat enrera; mes, com el girar en +aquella estretor era encara més perillós que tirar al dret, va donar un +pas endevant… Al provar de donarne un altre… ja va sentir que la terra +li mancava sota ’ls peus… y, per més que ’s va agarrar desesperadament a +un matoll de roldó, las brancas van rompres ab l’estirada… y… allavoras… +decantántseli ’l cos cap a l’abim… a tomballons y capgirells va anar +voltant y capbussantse per las tenebras del precipici.</p> +<p>Al petar sobre ’l fondo de l’avench, el porquerol va llençar un crit +de mort qu’hauría fet esglayar al cor més sencer.</p> +<p>–¡Ay… que ’m moro!… ¡Ay… que ’m moro!…</p> +<p>Però, com per allí no tranzitava ánima viventa, el clam de dolor se +va perdre en la pau eterna de las montanyas, en la serenitat infinita +del cel estrellat.</p> +<p>–¡Jo ’m moro! ¡Jo ’m moro! –repetía ’l porquerol ab un crit vivíssim, +punyidor, que poch a poch va anar tornantse gemech d’agonía, tan feble, +tan fondo, qu’ab prou feynas alterava ’l silenci de la nit.</p> +<p>–¡Ay… ay… ay…! –seguía clamant acompassadament… fins que ’s van +escaure a passar per allí dos tocatardans que tornavan de l’hostalet de +l’ermita. Eran un bover de l’Uyá y un baylet de câ l’Oliveras, qu’anavan +xano, xano, cap a casa; mes, al sentir aquell udol, varen tots dos parar +l’orella.</p> +<p>–¿Sents?</p> +<p>–Sí…</p> +<p>–¡Posta qu’es en Carbassot…!</p> +<p>–Sí qu’ho es.</p> +<p>–¿Volsthi jugar que ’ns vol fer por?</p> +<p>–Oy, ben segur.</p> +<p>–Com sempre está per pletxeria…</p> +<p>–¡Y es tan plaga, tan plagota!</p> +<p>–Però… per això es escayent…</p> +<p>–Això sí.</p> +<p>–Fa esqueixar sentirlo…</p> +<p>–¡Fins faría riure als morts!</p> +<p>Y ’ls dos tocatardans varen passar de llarch, mitj somrihent al +pensar ab aquell xicot del diastre, que sempre tenía tants acudits…</p> +<p>Després d’això va passar una estona, una estona llarga, potser un +quart, potser mitja hora, en la més fonda de las quietuts. Però veusaquí +que, tot d’un plegat, va començar a sentirse un soroll de fullas +somogudas a la bocana de l’abim. Era una fressa suau y desficiosa a +l’hora, com la que faría ’l cos d’un home o d’una bestia bregant ab el +fullam d’un herbey pera anar obrintse pas. Al capdevall, decantada per +dos braços rebassuts, la broça de ginebrons y argelagas va badarse pera +donar sortida a n’en Carbassot. Anava fet una llástima de magolat, +d’espellifat, de brut.</p> +<p>–¡Si ’m torbo gota hi deixo la carcanada!… –anava mormolant el +porquerol, mentre ’s palpava las camas y l’esquena pera veure si li +feyan gayre mal las macaduras.</p> +<p>Vist a la claror feble del cel estrellat, ab la roba trocejada com +anava, ab la cara esgarrinxada com duya, ab els cabells que li queyan +enllotats demunt del front, aquell xicot inflat y boterut semblava un +monstre parit de las mateixas entranyas de l’avench.</p> +<p>–¡Pesta que ’m toch! Ab un xich més… ja tinch l’enterro pagat! +–seguía botzinant el bordegaç.– Oh… y aquells fills de meuca qu’han +passat per qui… y ni menys s’han aturat pera dir: "¿Què vols, de la part +de Deu?” Vès qu’un día no us atrapi y anem a torna-jornals…</p> +<p>Y, tot d’una, com si li vingués una pensada sobtadament, va fer petar +una riallada grassa, fresca, que va ressonar més enllá de la cinglera de +Bertí.</p> +<p>–¡Dit y fet! ¡Sí, sí! –exclamava, rihent, el porquerol.– ¡Bona treta! +¡Bona treta!</p> +<p>Y, enfilantse de dret montanya amunt, igual que si res hagués passat, +va arribar en quatre salts a Puiggraciós. Com l’hostalet ja era tancat, +va trucar a la porta ab tota furia: ¡catrich, catruch! ¡catrich, +catruch! "¿Què hi ha?”, varen respondre de dins. "¡Que teniu foch a +l’ermita!”, va cridar el porquer, estrafent la veu. Mentre ’ls ermitans +sortían esverats, en Carbassot ja era a cân Coll: ¡catrich, catruch! +¡catrich, catruch! "¿Què hi ha?”, també responían. "¡Que teniu foch a +las golfas!” Y mentres eixían els de cân Coll, entre crits d’esglay y +lladruchs de gossos, el bordegaç ja devallava furient rostos avall, fins +arribar a la Rovira: ¡catrich, catruch! ¡catrich, catruch! "¿Què hi ha?” +"¡Que se us cala foch als pins!” Y el baylet no para fins a la rectoría: +"¡Que teniu foch a l’esglesia!” Y acaba per trucar a l’Uyá: "¡Que teniu +foch a las palliças!”</p> +<p>Y tota la clotada se surt de pollaguera, y els gossos lladran y +udolan, y las ovellas balan espantadas, y las donas xisclan plenas +d’esglay, y els homes cridan desaforats, com si hagués arribat l’hora +del derrer Judici… Y, mentres en Carbassot s’ha d’aguantar el ventre de +tant riure, dins de las casas la gent clama, esporuguida:</p> +<p>–¡Es el dimoni que s’ha desencadenat!</p> +<h2 id="viii-lesglesia-adobada">VIII <br>L’esglesia adobada</h2> +<p>¡Quín enrenou, valgans Deu, quín enrenou va ser el de la rectoría en +aquells cinch mesos llarchs que van durar las obras de l’esglesia! Tot +va anar de dalt a baix, tot se va mudar de lloch, tot se va traure de +pollaguera… No hi va haver forat que no s’adobés, ni reconet que no ’s +resseguís. Bé es veritat qu’a la feynaça feixuga d’aquella tongada de +trasbals tothom hi va posar el coll… el rector, ab els seus fervors +d’apóstol… la Mariagna y en Joseph, ab l’obediencia y resignació de +sirvents humils… Desde trench d’alba fins tart de la nit, tots anavan en +dança, tots se movían atrafegats. Com que, pera tirar endevant las +obras, mossen Llátzer no havía pogut fer venir de l’Ametlla no més que +dos mestres ¡y encara gracias!, entre ell y els jayos s’havían tingut +d’esparvillar pera ajudar a la tasca a ne ’ls fadrins. Mentres la vella +sirgava pera aconduhir als homes y ferlos el menjar, el rector y el jayo +prou feyna tenían a portar obra als dos minyons, a fer y desfer +bastidas, a amarar calç y pastar morter, a traginar ab las bestias +camins de pedra o a pujar sorra de la riera del molí.</p> +<p>Ab la deria de veure ben aviat apariada l’esglesia, el capellá +s’agafava a la primera feyna que li venía als dits, y en tot el sant día +no parava, ara anant de l’obra al bosch per cayrats, ara trescant del +bosch al cingle per esquerda… y, al veures ab aquella fatxa de rector +bosquetá, ab la sotana arreboçada y boy montat dalt de l’euga, moltas +vegadas no podía menos de pensar ab els temps passats, ab aquells días +de disputa teològica en que havía arribat a tenir sospesos dels seus +escrits als homes saberuts y a las multituts badocas de tota una gran +ciutat.</p> +<p>–Si ara ’m veyan, si ara ’m veyan d’aquet modo…– pensava a voltas, ab +un somriure entre dos llustros, mitj mofeta, mitj amarch.</p> +<p>Però se li esvanían de cop y volta semblants recanças aixís que ’s +posava a meditar còm ell tot sol, sense un cop de má dels feligresos, +havía tingut prou força d’esperit pera fer esclatar la vida en un recó +d’aquell sot de las tristesas, que semblava ’l reyalme de la mort. +¡Pensar qu’ell tot sol, tot sol, havía infantat la vida y s’ho havía +engendrat tot! Als sonsos vehins de las clotadas no ’ls havía hagut de +menester pera res… Abans que tornar a demanar ajuda a n’aquella gent que +mirava de reull y no volía dir un mot, més s’havía estimat trucar a la +porta dels estranys. Ple de fe, ple de coratge, havía recorregut a +piadosos forasters, al degá de la comarca, als bons amics de ciutat; y, +al tornar a la trista fondalada, després d’aquella pelegrinació, no +solzament portava dins de l’ánima la seguretat de tornar a edificar el +temple de Deu, sinó qu’hi duya una cosa potser millor… l’esperança de +desvetllar als feligresos ab aquell exemple de l’esglesia resucitada, +que tindría quelcom de miraculós.</p> +<p>Un goig fins allavoras desconegut, un goig d’home que triomfa dels +obstacles y arriba a posar en planta ’ls seus designis, li pessigollava +l’ánima d’un modo misteriós cada cop que veya qu’a la seva veu se +desvetllavan els indrets adormits y prenían moviment las cosas mortas. +¡Quín plaher, quín plaher més fondo y més estrany, com de sant que fes +miracles, sentía mossen Llátzer a l’adonarse de que, per allí al voltant +seu, tot se reviscolava y aixeribía al compás de la seva voluntat, fins +arribarse a bellugar las cosas cançoneras y engorronidas que més +entrebanchs li posavan suara ab el llur ensopiment!</p> +<p>Aquell herbey tan espès y tan toçut, que privava de dar un pas per +entre l’esglesia y la rectoría, ja jeya a feixos estimbat al fons de las +torrenteras, deixant lliure el tránzit dels caminals. Aquells carreus +cayguts de las parets, qu’a tot arreu entrebancavan y feyan nosa, ja +tornavan a içarse a dalt dels murs, sostenint l’empenta de las voltas. +Aquella pobra esglesia, que se n’anava a troços per moments, ab las +llosas enfonzadas, las parets plenas d’esberlas y la coberta tot un +esboranch, s’alçava altre cop amaciçada y ferma, resolta a esperar a peu +dret l’embestida dels sigles que vinguessin. Fins la rectoría, la +rectoría, tan corcada, tornava a aixecar el cap tota alegroya; perquè, +aixís que las obras de l’esglesia varen estar llestas del tot, se va +apariar un xich la casa de la manera que ’s va poguer. Com l’edifici era +prou gran pera la poca gent que l’habitava, va acabar d’enderrocarse ’l +cantó més enrunat, y ab las desferras sobreras se va adobar la bandada +del porxo, qu’encara s’aguantava poch ó molt. Y ¡quín goig de mirar va +fer allavors la rectorieta nova, tan reblanca de parets, tan vermella de +teulada, tan verda de porticons! ¡Y aquell jardí que ’l rector havía fet +plantar prop del caminal de l’hort, ben sembrat de violas doblas y de +rosers de tot l’any!</p> +<p>Tot floría, tot somreya en aquell reconet de món tan trist… Tot +reprenía ’l seu us, tot recobrava las forças, tot retornava a la vida, +tot resucitava, tot… menos els rústechs feligresos, que restavan, com +sempre, de nit y día, ensopits, més ensopits que las cosas +inanimadas.</p> +<p>–¡Aquí sí qu’encara no hi han pogut res, res enterament, ni las +prèdicas ni las pregarias!… –rumiava ’l rector ab tristesa.– He lograt +sotregar las pedras, però no he sabut somoure aquesta gent tan llorda. +He mudat las rocas de seti, traginantlas de la montanya a l’esglesia… y +no he tingut prou força pera arrencar als bosquerols a l’eterna sòn que +’ls aclapara. Però ara potser se deixondirán… y lo que no han pogut fins +avuy ni prechs ni bonas paraulas ho farán d’aquí endevant els exemples y +las obras. Quan vegin que l’esglesia ha renascut d’entre las runas, +ayrosa y rejovenida, com una aucella ab plomas novas, tothom se sentirá +revifat y voldrá tornar a la vida. "¡Mirèu, –jo ’ls diré allavoras– +mirèu la pobra avia dels sigles enterrats, còm s’es mudada ab trajos +nous, igual que si estés de bodas! ¡Mirèu còm rumbeja la porta de trinca +al mitj del frontis; mirèu còm lluheix els junts frescos y ressurtits +desde ’l portal fins a l’absis; mirèu còm parpelleja ab vidrieras de +colors als finestrals; mirèu còm adreça ’l cap, ab el cloquer crescut +d’una pila de filadas!… Y vosaltres ¿què feu? ¡Aixequèu també ’l cap, +aixequèu els esperits, que pera l’esglesia y pera vosaltres ha arribat +l’hora de la resurrecció!”</p> +<p>Com més s’acostava ’l día de tornar a obrir el temple als feligresos, +més confiança tenía mossen Llátzer de que Deu els tocaría ’l cor, fins a +quedar, devant de l’esglesia resucitada, postrats d’admiració, com +devant dels resplandors d’un prodigi.</p> +<p>La llástima era que no quedava tot enllestit tan depressa com ell +hauría volgut, perquè, un cop las obras acabadas y els mestres +despedits, va començar pels de la casa la tasca de netejar de cap a cap +tots els dintres de l’esglesia. El tráfech era tan llarch y tan pesat +que feya venir angunia de pensarhi. Tota la polsaguera de las obras +havía anat cayent a capas blancas sobre la pols negra antiga, filla de +las centurias passadas y de la deixadesa dels bosquerols. Calía anar +trayent dels sants y dels altars y del servey de missa ’ls gruixos de +polsim qu’ho tapavan tot, fins al punt d’estrafer monstruosament els +colors y las formas de las cosas. S’havía d’escombrar ben bé ’l borriçol +que s’amagava amatent pels forats y reconadas, com si no ’s volgués +deixar agafar. També s’havían de fer caure las terenyinas negras que +s’arrapavan dalt de las voltas com rahims de ratas pinyadas adormidas. +Després s’havían de netejar ab mònita las crostas de floridura que +cobrían, igual qu’un briá, las columnas, els plafons, las motlluras dels +retaules… Però tota aquella farda romátiga y estantiça, criada a copia +de temps y de paciencia per la velluria dels sigles morts, costava molt +d’arrencar. Semblava que s’hi trobés bé, tota ensopidota entremitj dels +recons y las escletxas, y no volgués moures de per’llá ’l voltant. Quan +l’empaytavan d’un lloch, fugía a entafurarse en un altre a correcuyta. +Esvalotadas de moment, las bolvas de pols corrían com follets +endiastrats voleyant d’un cantó a l’altre, fins que tornavan a caure +adormidas aixís que s’amarravan a un altre indret…</p> +<p>Allavors va començar una batuça llarga y perfidiosa entre la polsina, +que s’ajocava per tot arreu, y el rector y els jayos, que la perseguían +ab santa paciencia. Fregant, espolsant, netejant boy silenciosos y +recullits per tots els recons del temple, semblava qu’entre tots tres +fessin una cerimonia de purificació may vista. Venía a ser una mena +d’aspergis tot estrany, com un exorcisme pera treure de l’esglesia els +mals esperits de la pols, tan cançoners y dormilegas. La Mariagna, +sobretot, ab aquells ayres que tenía de muda resignació, tan soferta, +tan callada, com si hagués fet vot d’humilitat y de silenci, resseguía +devotament tots els altars, sacra per sacra, palmatoria per palmatoria, +candeler per candeler, igual que si al peu de la lletra anés seguint las +reglas complicadas d’un ritual misteriós. "¡Ala, ala! –semblava que +digués, mitj resant, mitj mormolant, boy dirigintse a la broça adormida +pels relleus y las escletxas.– ¡Ala, ala, pols tocassòn! ¡Desvètllat, +aixeribeixte y vesten en nom de Deu! ¡Ala, ala, trenyinotas del diastre! +Anèu qu’us teixeixin entre ’ls pins del bosch! ¡Ala, ala, borriçol +impertinent! ¡Fuig defora ben depressa y que no ’t vegem may més!…”</p> +<p>Y aixís, ab tota devoció, passava la Mariagna, fent acataments y +persignantse, per devant de cada altar… y, ab els espolsadors als dits, +a tall de salpasser, anava conjurant a la pols pera que surtís de las +cosas santas y anés a escampar la boyra més enllá de la casa del +Senyor…</p> +<h2 id="ix-las-campanas-tocan">IX <br>Las campanas tocan</h2> +<p>Quan va arribar el día de dirhi missa per primer cop després de las +obras fetas, l’esglesia resplandía com un mirall. Els altars, ab las +estovallas blancas de bogada, ab las sacras lluhentas, ab els canalobres +guarnits de ciris, semblavan un pom de flors. L’altar major no podía pas +fer més patxoca. Els galons del pali, las motlluras de las gradas, las +petxinas dels ninxos, las coronisas y els requadros… tot relluhía com +daurat de nou. Els caparrons riçats dels serafins somreyan desde las +basas y els capitells, tot guaytant las penjarellas de rahims d’or que +s’entortolligavan per las torçadas columnas. Els sants, en altre temps +tan espellifats y consumits, havían tornat de mort a vida. Totas las +imatges duyan las túnicas ben apedaçadas y els mantos ben surgits, com +sants de montanya, pobrets, però endreçats. El braç que li queya a Sant +Isidro ja tornava a ser al seu lloch, tot apariat y descansant sobre +l’aixada; Sant Sebastiá, boy encarnat de fresch y ab las sagetas ben +platejadas, se mantenía altre cop lligat a la soca del martiri; y Sant +Pau, rebassut, el patró de la parroquia, tronava sobre la peanya, al +mitj de l’altar major.</p> +<p>Trasbalsat de goig, el rector no cabía en pell y ja li trigava l’hora +de fer tocar las campanas pera cridar als feligresos y ensenyarlos +aquell bé de Deu qu’havía d’obrar el miracle de retornarlos a la vida. +Molt abans de que ’l día clarejés, ja anava y venía per l’esglesia, +donant el derrer cop de má als guarniments dels retaules. Pera veure ’l +goig que faría il·luminat l’altar major, va fer encendre, a tall +d’ensaig, els ciris de la credença, els candelers de las gradas, las +palmatorias dels ninxos, fins els brochs del cornisament… Y quan tot va +ser encès, quan l’altar va resplandir ab tantas llumenetas juntas, +brillant, rohent, espurnejant, com una brasa d’or, el rector va sentir +que li apuntavan a flor de llavis aquellas paraulas d’ayre bíblich que +sempre li venían a la boca quan l’esperança y l’alegría li brollavan +dins del cor: "El camí del temple era esborrat, y el poble no ’s +recordava de las cerimonias; mes jo he fet néixer de las runas la casa +del Senyor y he encès els llums del tabernacle…”</p> +<p>Després sortía del èxtasis, que per un instant l’acaparava, y tornava +a donar ordres a ne ’ls jayos, com pera esmersar d’alguna manera ’l +temps que tant costava de passar fins a arribar l’hora de lluhir el sol +y de començar la missa.</p> +<p>–¡Joseph!</p> +<p>–Missenyor…</p> +<p>–Comencèu a apariar els ornaments. ¿Ja ho haveu dut tot a la +sagristía? ¿L’amictus, el cíngul, l’alba?…</p> +<p>–Sí, missenyor.</p> +<p>–Vós, Mariagna, anèu a l’hort y cullíu totas las rosas que trobèu… +Fèune pomells y las posarèm a las floreras… Vull que ’l altar sigui ben +florit…</p> +<p>–Bé, missenyor.</p> +<p>Y tan bon punt va veure que la claror matinal pujava per derrera las +feixas de l’Uyá, ja no ’s va poguer aguantar més.</p> +<p>–¡Vaja, Joseph, que ja es hora! ¡Cap a ventar las campanas!…</p> +<p>Però aixís que va haver donat l’ordre, desseguida ’s va repensar, +dihent entre sí mateix: "¡No, no! En Joseph no sabría tocarlas pas com +cal… Es un bon home, sumís, obedient… però fret, una mica enza, +estaquirot… Li manca ánima, esperit, pera ferlas parlar com vull que +parlin…”</p> +<p>–No, Joseph, no, no hi anèu, –va dir a ne ’l jayo, que ja començava a +pujar els esgrahons del cloquer.– Jo mateix las vull tocar… Jo las hi +faré dir lo qu’han de dir…</p> +<p>Y, tot enfilantse escala amunt, il·luminat, transfigurat com en un +rapte d’inspiració, anava mormolant tot baix: "¡Massa temps han restat +mudas, las pobras campanas! Ara, al recobrar la veu, han de rompre a +parlar ab sons triomfals… han d’entonar un cant de gloria may sentit… +una cosa d’aleluya que sigui himne d’alabança al Senyor per haverme +permès edificar l’esglesia… y un crit sorollós de desvetllament pera ’ls +bosquerols adormits…”</p> +<p>Y, tras, tras, va arribar a dalt de tot de l’escala, mentres el jayo +devallava, humil. Al trobarse dins del campanar, lo primer que va fer el +rector va ser persignarse pera que Deu l’il·luminés. Després… s’agafava +ab ardiment a la corda de la campana major… y al veure que, ab tot y +l’esforç que feya, la cadireta tot just se trontollava, va sentir un +moment d’esglay… "¡Ay, si la campana restés muda, ab tant temps com no +ha tocat!…” Però va pegar al llivant una altra estiragaçada forta, y, +donant allavoras tot un tom, la campana va parlar: ¡Nanch!… "¡Gracias a +Deu, gracias a Deu!” Una altra estirada més… y el bronzo, rodant ab +calma, va posarse a cantar tot majestuós: ¡Nanch… nonch… naaaanch!… +"¡Això es això, això es això! –pensava mossen Llátzer, ple d’alegría.– +¡Aquest es el Te-Deum que havía somniat pera celebrar la resurrecció de +la pobra esglesia!” ¡Nanch… nonch… naaaanch!… "¡Mercès, bon Deu, grans +mercès!” ¡Nanch… nonch… naaaanch!…</p> +<p>Però tot d’una va recordarse ’l rector de que també calía despertar +als feligresos ensopits, als feligresos morts, ab un tritlleig ben viu +que ’ls aixeribís, que ’ls espolsés la sòn, que ’ls tragués la mort de +sobre… y, anántsen cap a la campana xica, va agafar el batall ab una má, +y ¡vinga repicar tant com podía! ¡Ninch, ninininch…! ¡Ninch, ninch…! +"¡Ala, ala! –afegía ’l capellá, com pera donar significat a la veu de +las campanas.– ¡Ala, ala, desengorroníuse, habitants del sot de +l’ombra!” ¡Ninch, ninininch!… ¡Ninch, ninch!… "Y ¡veníu tots desseguit!” +¡Ninch, ninch! "Y veureu el miracle de l’esglesia resucitada…” ¡Ninch, +ninininch!… ¡Ninch, ninch!</p> +<p>Després Mossen Llátzer va parar una estona y, trayent el cap pel +finestral del cloquer, va volguer veure si la clotada ’s desvetllava. +Mes… tot era silenci y soletat. Las derreras clapas d’ombra s’escorrían +pels avenchs, fent lloch a las primeras llencas de boyra matinal +qu’anavan teixintse per las pinedas o esfilagarsantse per l’espay. Però +d’ánimas viventas… res. Ni sombra ni rastre. Allavoras va pensar el +rector que calía redoblar el fervor y el crit de las campanas, y ’s va +posar a repicar a l’hora ab els dos batalls. Va ser una cridoria +desesperada pera fer venir a las ánimas a la vida eterna. ¡Nonch! +¡Nonch! ¡Nonch!… ¡Ninch, ninch, ninch! ¡Nonch, nonch! ¡Ninch, ninch!</p> +<p>Però, com que, a pesar dels tochs desesperats, la gent no donava +senyals de vida, el rector, ja quasi bé perduda l’esperança, se va posar +a tocar a missa pausadament, tot desencantat y tot marcit. Als crits +neguitosos de desvetllament, van seguir els tres tochs mandrosos, +cançoners: ¡Nanch… nanch… nanch!… Y aquell prech acompassat va ser el +que va obrar el miracle…</p> +<p>Quan Mossen Llátzer va tornar a traure ’l cap per la finestra del +cloquer, va sentir que ’l cor se li aixamplava. De las casetas mitj +enrunadas del sot, n’anavan eixint caputxas blancas y gambetos negres +que, com difunts enmortallats que sortissin de las tombas, s’encaminavan +pausadament cap a l’esglesia. El rector va alçar els ulls al cel, perquè +va creure arribada l’hora de la resurrecció.</p> +<h2 id="x-mala-nissaga">X <br>¡Mala nissaga!</h2> +<p>¡Nanch!… Aquella primera batallada del cloquer de la parroquia va +ressonar pels sots ombrívols com una paraula de misteri que no +s’entengués prou bé. Feya tant temps que las campanas restavan mudas, +que, al llençar per l’espay el primer mot, semblava que tinguessin +enfarfegada la llengua, com un nin quan comença a balbetejar. Mes, a la +segona batallada, ¡Naaanch!… la veu del bronzo ’s va aclarir y, +esbategant d’alas ayre amunt, volava, corría, s’aixamplava per tots +indrets, fins a ferse entendre al cap d’enllá de las timberas y al fondo +més fondo dels avenchs. Cada toch acompassat de la campana major era com +una alenada de vida, tebia, suau, amorosa, qu’anés desglaçant a poch a +poch l’ensopiment de las nits eternas.</p> +<p>Però això encara no componía res per lo que va fer la campana xica… +perquè, tan bon punt va començar la cridoria alegroya del tritlleig, +allavoras sí, que tot va aixeribirse ben depressa. L’herbey emperesit, +que fistonava ’ls reguerots, se deixondía de sobte, espolsantse las +gotas de rosada. De las verdiças n’eixían els aucells a munions, tot +xisclant y xiuxiuejant, aturullats pel baladreig del cloquer. Per +l’espessor de las boscurias tristas, mortas de sòn y de fret, s’hi +entafuravan els repichs bellugadiços, fregantse pels arbres y +pessigollant las fullas, com si, a copia de refrechs y pessigollas, +volguessin desentumir l’arrauliment de las socas balbas y dels +brancatges emboyrats.</p> +<p>Després, l’alegra cridoria trescava amunt, ben amunt, enfilantse cap +als cingles, als turons y als espadats, fins a coronar ab sorolls de +joya tot el cèrcol de montanyas negras qu’emparedavan el sot. Y quan la +remor de vida va arribar a ran de las casetas mitj enrunadas que +componían el vehinat, a tothom feya estranyesa ’l bell brugit. La gent +s’estirava de braços y ’s fregava ’ls ulls, com difunts que ’s +desvetllessin al sentir la trompeta del Judici.</p> +<p>L’avia de cân Pugna mormolava, tot parant l’orella:</p> +<p>–No sé si desvariejo o somío… però ’m sembla que tocan a +l’esglesia.</p> +<p>A l’altra banda del sot, la porquerola de la Rovira cridava tota +estranyada:</p> +<p>–¿No ohiu, nostramo, no ohiu? ¿No ohiu com sonan campanas?…</p> +<p>El cego de l’Uyá treya ’l cap a la finestra pera sentir millor el +tritlleig.</p> +<p>Anguniats per aquell toch desficiós que feya com si pregonés a +correcuyta la resurrecció de la carn y la vida perdurable, els +bosquerols no sabían pas què fer ni quín determini pendre. Feya tant +temps que no havían posat els peus a la parroquia, que ’ls recava de +baixarhi. Desde ’l día en que ’l rector nou els havía congregat al +cementiri pera predicarlos l’obra santa d’adobar l’esglesia, que ningú +s’havía deixat veure per’llí aprop. Si havían d’atravessar el terme, +abans de passar per la rectoría, més s’estimavan fer marrada trencant +pels pendiços de cân Sunyer o dar la volta pel peu del cingle. Tot era +per por de no toparse ab aquell capellá esperitat que ’ls volía fer +somoure y bellugarse y caminar y arrencarlos a la quietut de las +montanyas dormilegas. ¡Y vès quína pena, vès quína vergonya no feya ara +d’haver de tornar a l’esglesia, tota apariada de fresch, sense qu’a +n’ells se ’ls en degués grat ni gracia! ¡Vès quínas bavarotas no ’ls +faría ’l rector nou, com volguent dir que pera res li havía calgut cap +ajuda dels vehins!</p> +<p>Però veusaquí que, mentre estavan els feligresos en aquets dubtes +plens d’angunia, rumiant què farem, què direm… tot d’una va parar el +tritlleig desesperat y ’s va posar la campana grossa a senyalar a missa +pausadament: ¡Nanch… nanch… nanch…! Allavoras bosquerols y bosquerolas +ja no van roncejar més, y, com acatant una ordre severa de las que no ’s +torcen ni ’s poden contradir, tot moixos y resignats, van disposarse a +baixar al sot, vulguis no vulguis. Els homes, com si anessin d’esma, +despenjavan de las estacas las mantas y els gambetos, y las donas treyan +las caputxas dels caixabanchs. No hi havía més remey… Aquells tres tochs +cançoners y acompassats eran el manament obehit de pares a fills per +tots els sigles. No hi havía més remey… Calía acotar el cap y resignarse +y empendre ’l camí rostos avall. Més qu’a la veu de Deu, tramesa pel +ressò de la campana, obehían a la lley de las costums eternas, heretada +de las vellas generacions. Feyan com havían fet els pares, com havían +fet els avis, com havían fet tots els passats, desde las centurias més +llunyanas. No hi havía més remey… Allò era com el curs dels astres, com +els cambis de la terra, qu’un no s’hi pot revoltar. Havían d’ajupirse a +las batalladas del cloquer com s’ajupían al sol y a la serena, a la +pluja y al bon temps, a l’ombra y a la claror. No hi havía més remey… No +’s podía replicar… Per això, tot devallant cap a l’esglesia, passavan +concirosos arran de las boscurias, rebechs per dins, humils per fora, +com a moltons forçats a fer sa vía sota las vergaçadas d’un pastor +ferreny. Anavan pas a pas, però caminavan… ¡Au, au, au! Ab la caputxa al +cap o ab el gambeto a las espatllas, semblavan ánimas en pena que, +tretas dels llims a viva força, estessin condemnadas a marxar per una +ruta temuda, de bon grat o de mal grat…</p> +<p>Els primers bosquerols que, tot tau tau, van arribar al peu de la +parroquia, de cop van quedar sorpresos, y després malhumorats, al +contemplar las obras fetas.</p> +<p>–¿Qu’es tot això? –rondinavan entre dents.– ¿Qu’es tot això?</p> +<p>Y, entre esquerps y tafaners, resseguían, ab la vista tèrbola, tots +aquells recons apariats de nou, tots aquells llochs adormits que +s’havían despertat com per miracle, totas aquellas cosas mortas +qu’acabavan de resucitar. Grans y xichs arrufavan el nas, com si +flayressin ab pena l’ayre de vida y de frescor que deixavan anar aquells +indrets tan jolius, suara abandonats y plens de runa. Guaytavan arreu +com qui escorcolla; donavan duas passas endevant, després tornavan +enrera… y vinga esbrinar y tafurejar; y, com més miravan y remiravan, +més sorruts esdevenían y malcarats. Aquella esglesia de l’antigor, més +jova y forta que may; aquella rectorieta, ab las parets tan blancas; +aquella mica d’horta tan florida, aquells caminals tan repolits, se ’ls +aixecavan devant dels ulls com una befa, un escarnot. Temple, rectoría, +horta, camins, trumfavan joyosos y somreyan; y, com més somreyan y +trumfavan, més rabia ’ls feyan y més neguit, y fins els semblava que tot +plegat se mofés d’ells y els digués, fentlos ganyotas: "¡Ela, ela! ¡els +feligresos! ¿Oy qu’us pensavau que sense la vostra ajuda no podríam +tornar a alçar el cap? Donchs ja ho veyeu… No us hem hagut de menester +gota ni mica. El rector nou, qu’es un sant home, ens ha reviscolat, tot +sol, ¡tot sol! ¿Què us en sembla, què us en sembla?”</p> +<p>Y els rústechs feligresos, ab aquellas cavil·lacions de malpensat que +’ls rodavan pel cap espès, com ombras enfurismadas, s’anavan embutint, +embutint a marxas doblas. Se creyan humiliats, se creyan escarnits, y +era tan gran la quimera que portavan dintre, que, al capdevall, tota la +tirria covada contra ’l capellá ’ls va surtir pels ulls y per la +boca.</p> +<p>–¡Mira ’l fotxut del rector, –deya l’un,– còm s’ha arranjat pera fer +adobar l’esglesia!</p> +<p>–¡No sé pas còm s’ho ha fet, el gran Jan-fume!</p> +<p>–¿No us ho so dit sempre, jo, que aquest home sap ahont jeuhen?…</p> +<p>–¡Peste que ’l toch! Per mi té pacte ab el dimoni…</p> +<p>–Això deu esser, ¡rellampus!, perqué fins sembla cosa de mal art…</p> +<p>La conversa va parar aquí, perquè en aquell mateix instant va +sentirse un clam de pena, un "¡Deu meu!” mitj ennuegat, que va fer +callar las bocas. Ningú va saber d’hont venía aquella veu d’angunia. Els +bosquerols se van girar, però no van veure ánima viventa que gemegués +per ’llí prop.</p> +<p>Era mossen Llátzer, el pobre mossen Llátzer, que, havent tret el cap +de derrera els xiprers del cementiri pera veure ab sos propis ulls còm +s’obrava ’l miracle de la resurrecció dels vehins morts, va ofegar un +crit de congoixa al sentir aquellas paraulas.</p> +<p>Las esperanças de redempció se li havían fos tot d’un plegat, com si +s’haguessin enfonzat a sota terra. L’ánima esquerpa dels rústechs +feligresos se li acabava de despullar a devant seu, en tota sa nuesa +bonyeguda y feréstega. Ell havía somiat qu’eran fantasmas tristoys que +caminavan d’esma a l’ombra de las boscurias, tan incapaços de fer bé com +de fer mal… Però ara veya qu’allò era somnis, no més que somnis… Ara +veya que, tot y sent enzas dormilegas, covavan el pecat sota la sòn. +Feyan el mal a la quieta, mitj desperts, mitj adormits, sense fressa, +sense escándol… Feyan el mal que podían, sempre que ’l mal no ’ls +inquietés massa ni ’ls torbés l’ensopiment en que vivían engorronits… +¡Mala nissaga! ¡Mala nissaga!</p> +<p>Allavors mossen Llátzer va presentarse devant dels bosquerols, ab +posat sever, ab gestos de profeta santament irat, disposat a +avergonyirlos, a execrarlos, a fuetejarlos la cara ab dicteris que +condemnessin tanta iniquitat, tanta miseria!</p> +<p>Però la gent se va escórrer per ’quí, per ’llí, aixís que va veure al +capellá esperitat. Els uns giravan cúa cap a l’absis; els altres se +ficavan a l’esglesia, tot fent l’orni. N’hi havía que giravan el cap +pera excusar el bon-día al rector nou… Alguns se ’l miravan ab una +expressió dubtosa, mitj mofetas, mitj babaus… Mossen Llátzer va passar +de llarch, y, ofegant a viva força l’ira santa que li inflamava ’l cor, +sols mormolava entre dents: "¡Mala nissaga!” Va penetrar a l’esglesia, +va atravessar la nau, va ficarse a la sagristía, fent sempre esforços +pera apayvagar l’esvalot d’indignació que li sotragava l’ánima.</p> +<p>–No es pas pietat, –deya entre sí,– no es pas misericordia, lo que li +cal a n’aquesta gent, més aspra que ’ls terrossos, més negra y traydora +que la nit… Es l’espectacle dels cástichs, la predicació de las eternas +penas, lo que ’ls ha de junyir, de doblegar… –anava repetint el rector, +tot acostantse a l’arquimesa ahont hi havía disposats els ornaments pera +revestirse.</p> +<p>Mes, aixís que va veure las sagradas vestiduras, va sentir terror +dels propis pensaments. Tant bon punt va agafar l’amictus pera posársel +a l’espatlla, se va recordar de que aquell drap era ’l vel místich ab +que van ser tapats els ulls del Christ a l’hora dels escarnis y las +befas… y va començar a trobarse aconortat ab el recort de la paciencia +divina. Quan va passarse, després, l’alba pel cap, anava sentintse ab +més consol, boy pensant que la blanca vestidura era la túnica d’orat que +van posar al Fill de l’Home, a la nit de la Passió. Acabat, tot +lligantse el cíngol, quasi esdevenía enterament asserenat, perquè li +passavan per la memoria las cordas de Getzemaní y els açots en el +pretori…</p> +<p>Però, després, tot de sobte, quan va ser a creuharse sobre ’l pit +l’estola d’or, signe d’inmortalitat y atribut majestuós del ministeri, +sense saber per què, li van tornar a rebotir del cap al cor els flams +d’indignació que l’abrusavan.</p> +<p>–¡Mala nissaga! –repetía sense poguerhi fer més.– ¡Mala nissaga! Com +els sayons de Pilat, també escarneixen al Christ y també ’l tractan de +boig! Atribuheixen al diable l’obra de Deu y prenen el miracle per +bruixería! S’assemblan a las vellas tribus dels juheus, sempre escupint +al cel, desagrahidas! Ab un Deu d’amor no hi volen saber res… se las +volen heure ab el Deu de las justicias eternas! En lloch d’un sacerdot +de la lley de gracia, els caldría un sacerdot de l’antiga lley, que ’ls +fes sentir el pes de las divinas iras, que cridés sobre d’ells el foch +del cel, que ’ls malehís fins a la quarta generació!…</p> +<p>Tan indignat se sentía contra ’ls feréstechs bosquerols, que va estar +a punt de traures els ornaments de sobre y presentarse al presbiteri y +manar tancar l’esglesia, cridant: "¡Anèusen, anèusen! ¡Ja us en podeu +anar tots! No hi ha missa pera ’ls perversos!…” Mes, fent un suprem +esforç, altre cop va posar fre a l’exaltació, y va acabar de revestirse, +disposantse a anar al altar. Ple d’unció y reculliment, ab el cap +acotat, closos els ulls, tremolosos els llavis d’oració, el sacerdot va +surtir de la sagristía, l’una má aguantant el cálzer y l’altra per +demunt dels corporals.</p> +<p>Però quan va trobarse devant del poble, al trencar de la sagristía al +presbiteri, el capellá va tombar el cap tot de prompte, com desvetllat +del reculliment pel brugit d’irreverencia que surava dins la nau. De la +generació qu’omplía ’l temple n’eixía com una remor confosa de trepitj y +de xiu-xius… La gent se parlava a l’orella, y els uns als altres se +feyan signes, assenyalantse ’ls altars repintats y las imatges adobadas +y ’ls guarniments aconduhits… Allavors mossen Llátzer se va deturar un +moment de cara als feligresos, y, redreçat a l’acte, inmóvil, altiu, +sever, com una estatua de la majestat divina, va clavar sobre la turba +una mirada llarga, fonda, llampegant, que va fer caure de genolls a +homes y donas. De cop va regnar un silenci de sepulcre… y el celebrant +va pujar a l’altar.</p> +<p>¿Què hi devía haver a n’aquella mirada y a n’aquell gesto del +sacerdot, que va deixar als bosquerols estemordits? ¿Es qu’havían vist +passar per devant d’ells l’imatge augusta del Deu ofès, del Deu irat, +tal com deurá presentarse a judicar als vius y als morts el día negre +del derrer judici? Quelcom d’això devía ser… perquè, abans d’haverlo +contemplat ab els sagrats ornaments, fos que ’l vegessin al peu de la +rectoría, fos que ’l trobessin al bosch, pera ’l rector nou no més +sentían rencunia, tirria, quan no se ’n mofavan y ’n feyan escarnot! +Però, revestit pera dir la missa, cobert ab la casulla, el cálzer a la +má y al peu del ara… allavors ja era altra cosa, una cosa més tremenda!… +Allavors, se ’ls representava com el ministre del Deu que té en sas mans +poderosas la tempestat y la pedra, la neu y la glaçada, el llamp y ’l +bufarut, la passa dels ramats, la mort dels homes y las bestias!…</p> +<p>Aquets pensaments reveladors sobre l’ánima obscura dels bosquerols +anavan y venían pel cap del capellá, mentres treya la bossa de sobre ’l +cálzer y regirava ’l missal.</p> +<p>–¿No es el temor de Deu el començament de tot? –sospirava.– Donchs +encara puch menarlos a Deu per la temença…</p> +<p>Y un raig d’esperança li resplandía als ulls al dir, després, devant +la grada:</p> +<p>–<em>Introibo ad altare Dei</em>.</p> +<h2 id="xi-historia-dels-dos-jayos">XI <br>Historia dels dos jayos</h2> +<p>Una altra de las cosas que més afligían a mossen Llátzer, en mitj de +las tragedias que ’l voltavan, era no trobar un refugi de consol en els +jayos que tenía de sirvents. Hi trobava respecte, humilitat, veneració, +¡això prou, y potser massa! però no hi trobava tendresa. Ell hauría +volgut un xich menys d’acatament y un xich més de germanor. Solitari com +vivía entre ’l desert de las montanyas y l’apartament dels homes, +haguera pres a mans besadas, com el millor do del cel, que ’ls jayos, en +compte de reverenciarlo com a amo y senyor, l’haguessin tractat com a +fill, com a germá. Una escalforeta de familia per l’estil l’hauría +retornat bona cosa de la freda soletat a que ’l condemnavan els +feligresos sorruts.</p> +<p>Cada cop qu’entrava a casa ab l’ánima adolorida per la malevolença +que li mostravan sempre ’ls bosquerols, ara trencant de camí per no +haver d’assaludarlo, ara fentli cara esquerpa quan no ’l podían excusar, +més s’hauría estimat veure una llágrima de pietat en els ulls dels jayos +respectuosos que sentir aquella lletanía de missenyors que may se ’ls en +anava de la boca. El consol del rector haguera sigut que, al vèurel +trist, compungit per las penas que li donava la gent de la parroquia, +haguessin corregut a preguntarli què tenía, què li passava… Y ell els ho +hauría contat, com qui diu nòs ab nòs, entre familia… y fins haurían +plorat tots junts, y aixís se li hagueran apariat una mica las feridas +que li sagnavan a l’ánima… Però ells no. Tan servicials, tan obedients, +tan carregats de reverencias com eran, no sabían trobar una paraula +dolça pera un moment d’aflicció.</p> +<p>Pera fer lo que calía, pera cumplir ab la tasca, tant la Mariagna com +en Joseph arribavan molts cops fins al sacrifici… y lo més admirable era +qu’hi arribavan sense adonársen, com si no fessin res, com si allò que +feyan no tingués cap mèrit. Fos a la feyna de la casa, fos al servey de +l’esglesia, ells no s’hi planyían gens. Hi posavan el coll, els braços y +las camas, hi posavan las forças y els sentits… però, això sí, no hi +posavan may el cor. El cor semblava que, a copia de sumissió y respecte, +se ’ls hagués arribat a fondre, tornantse no més qu’humilitat tota la +tendror de l’ánima.</p> +<p>Aixís es còm el pobre capellá, per son natural, tan esplayós y +fervent, se trobava condemnat a viure eternament sol… Sol y vern com un +desterrat, quan caminava pels sots, entremitj de las montanyas negras; +sol y temut com el Deu carregat d’ira, quan era a l’esglesia, entre ’ls +esquerps feligresos; sol y reverenciat com un tabernacle, quan se +trobava a la rectoría entremitj dels dos sirvents. Ell prou maldava pera +guanyarlos la voluntat a copia de franquesa; ell prou feya pera rompre +aquella muralla de veneració que privava als avis d’acostarse. Mes tots +els esforços eran en va. Els pobres jayos no hi podían pas fer més. Pera +cambiar de taranná haurían hagut de mudar la pell, y pera mudar la pell +ja duyan massa dotzenas d’anys a las espatllas. Tota una vida de +servitut passada a l’ombra del claustre, els havía enmotllat l’ánima y +el cos dintre las reglas de la disciplina més estreta, donantlos aquells +ayres, bon xich mústichs, de reculliment y sumissió. Era ben estranya +l’historia dels dos vellets…</p> +<p>En Joseph era fill del mateix Montmany, y prou se recordava encara +quan de criatura trescava lleuger pels sots y avuy anava a ajudar missa +a l’esglesia y demá corría de casa en casa dihent salms y parenostres +pera socórrer a ne ’ls seus pares, que tenía gayrebé sempre malalts. El +pobriçó havía nascut a cân Saborit, una caseta negra y rònega de sobre +’l coll de cân Ripeta, qu’ara ja feya un grapat d’anys qu’estava feta un +munt de runas, abandonada de tothom. Allí, ab més fam que vianda, el +baylet va anar creixent, tot resignat y tristoy, mirantse com la caseta +payral s’anava esgrunant de mica en mica y com sos pares s’anavan +corsecant y decandint, rosegats per la miseria. De tan decandits y +corsecats, al capdevall se van morir… y allavoras el bordegaç, abans que +la casa se li acabés d’enrunar a sobre, va determinar surtir dels sots +pera veure si ’s guanyava las mossadas en qualsevol indret menos afamat +qu’aquell. Camina que caminarás, va tirar de dret cap a las Planas; y, +aquí caych, aquí m’aixeco, un día va arribar a un gran convent de +monjas, tot demanant caritat per amor de Deu.</p> +<p>El pobre baylet va restar com encantat devant d’aquell inmens caseriu +monacal, quasi gran com una vila y ab més ayres de palau que de convent. +Venint com venía d’uns cataus mitj enrunats, ab prou feynas sen sabía +avenir, d’aquells carrers d’hostalets, de corrals, de cellers y +conrerías, tan nèts, tan amples, tan assoleyats, que donavan la volta a +la clausura. Però lo qu’encara ’l va maravellar més que tot, va ser +veure passar pel claustre gran a la Mare Abadessa, seguida de las +monjas, superba, majestuosa, com una reyna triomfant voltada d’una cort +de princesas blancas. El pobriçó no tenía prou ulls pera admirar aquell +bé de Deu…</p> +<p>Com que ja era un minyó espigat y feya un posat tan místich, tan +benigne, al convent li varen dir si volía quedarse, que cabalment els +mancava un noy pera ajudar als hortolans. El xicot va dir que sí, y +d’aquella hora endevant ja no ’s va moure de las conrerías del convent. +Era tan obligat, tan treballador, tan bonifaci, qu’aviat va ser l’ajuda +y el recader y el regatxo de tothom. "En Joseph que vingui aquí.” "En +Joseph que fassi això.” "En Joseph que vagi allá.” Y ell ho feya tot +humil, tot creyent, tot respectuós, lo mateix si li manavan las Mares +que si li deyan els moços o las criadas del monastir.</p> +<p>Entre aquellas servidoras va conèixer a la Mariagna, una moça també +òrfana, compungida y bonifacia com ell, y com ell recullida per las +monjas. La moceta, entre altres cárrechs, tenía ’l de bovera; però com +era tan jovenota, molts cops, per més que maldés, no tenía prou coratge +pera fer la lley al bestiar quan se li esgarriava pels barranchs y +torrenteras. Mes allavors hi corría en Joseph pera ajudarla, y entre +tots dos entravan els bous, y entre tots dos els mudavan el jaç, y entre +tots dos els donavan el recapte. Però, ab tot y anar tot el sant día +junts y ser com eran un parell de bordegaços, sempre ’s tractavan de +vós, ab una mena de respecte com si fossin gent de seny. Fos a l’horta, +fos a la conrería, fos al convent, quan se trobavan se deyan:</p> +<p>–Deu vos guart, Mariagna.</p> +<p>–Deu vos guart, Joseph.</p> +<p>Y el demés servey, tot estranyat, no podía menys de somriure al +sentir que ’s donavan aquells mocosos tan bell tractament.</p> +<p>Mes veusaquí qu’un día, en que per atzar se trobavan tots dos al +parlador, ahont havían anat pera rebre ordres, la Mare Priora, veyentlos +tan semblants de gènit y de posat, els va dir aixís, vagament:</p> +<p>–Faríau bona parella… Vos hauríau de casar, vosaltres dos…</p> +<p>Y tant el xicot com la xicota, que may per may havían somiat ab res +d’això, ni s’havían dit una paraula més enllá de l’altra, van respondre +a la una, tot seguit:</p> +<p>–Sí, Mare nostra, –com si prenguessin per manament aquellas paraulas +mitj enlayre.</p> +<p>Tal dit, tal fet. Al cap de poch temps varen casarse, sense que, al +mudar d’estat, mudessin per res enterament las costums de sumissió y +sacrifici. Com més va anar, més quieta van fer la vida, més silenciosa, +més consagrada al servey de Deu y al servey del monastir. Se tractavan +ab el mateix respecte d’abans, ab el mateix mirament, ab la mateixa +cerimonia…</p> +<p>–Escoltèu, Mariagna…</p> +<p>–¿Què voleu, Joseph?</p> +<p>Vivían tan recatats, tan recullits, que més que marit y muller +semblavan germá y germana que secretament haguessin fet vot +d’obediencia, de pobresa y castetat, com las mateixas Mares del convent. +L’ayre de claustre qu’havían respirat tota la vida, els havía anat +encomenant, a copia de temps, certs andamis, certas posituras monacals, +que ’s traslluhían en tot lo que feyan… en la manera de caminar, en la +manera de vestirse, en la manera de dir las cosas. Boy sent gent del +camp, semblavan gent de clausura, ab més posats de monjos que de +terrassans. Y aixís van viure quí sap el temps, quí sap els anys, fins +arribar a la vellesa… y aixís els va conèixer mossen Llátzer quan, per +ordre del prelat, va anar a las Planas a fer un mes de penitencia, abans +de empendre’l camí dels sots.</p> +<p>–Jo ’n som fill, missenyor, d’aquellas terras de Montmany… –va dir un +día en Joseph, enrahonant ab el pobre capellá afligit.</p> +<p>Y mossen Llátzer, aixís que va sentir aquellas paraulas, li va +semblar qu’eran un avís miraculós que li venía a obrir un camí per entre +l’adversitat. Va quedar bona estona pensatiu, rumiant que, si aquell +jayo volgués seguirlo en la seva pelegrinació, sería com un guía baixat +del cel. La terra ahont l’enviavan, ab tot y ser per ell un món +desconegut, li feya venir angunias de pensarhi. N’havía sentit parlar +com d’un desert esgarrifós, emboyrat d’ombras y tristesas; com d’una +mena de llims foscos, ahont els homes dormían com difunts. "Si a lo +menos –pensava– pogués endúrmen per companyía un bon home com aquest +vellet y una bona dona com la Mariagna, la vida de desterro en els sots +feréstechs potser no fora tan desolada, tan crudel…”</p> +<p>Y, animat de sobte per aquell pensament, que venía a ser com una gota +de celistia en mitj de tantas tenebras, va córrer mossen Llátzer al +monastir a explicar a la Mare Superiora tot el munt de penas que +l’aclaparava y l’únich resquici d’esperança que tenía.</p> +<p>–¡Si pogués endúrmen els vellets! ¡Si ’ls vellets volguessin venir ab +mi!</p> +<p>Y, compadida, al capdevall, la Mare, d’aquellas tribulacions, va +cridar als jayos a sa presencia, y, començant per un lleuger entretoch, +va anar insinuantlos de mica en mica ’l desitj del capellá. Però en +Joseph y la Mariagna no necessitavan pas tants miraments, perquè, +avesats a l’eterna obediencia, a l’eterna sumissió, varen pendre, com +sempre, l’entretoch com una ordre dita y feta, y a la una varen +respondre:</p> +<p>–Sí, Mare nostra. Quan missenyora sía servida, nosaltres +marxarèm.</p> +<p>Y desde aquell instant ja ’s van posar a arranjar lo que calía pera +la trista pelegrinació, resignats del tot a abandonar las parets +assoleyadas y els claustres florits ahont havían passat tota una vida, +pera empendre la ruta de las clotadas desertas. Mentres va durar el +camí, pesat y costerut com la vía d’un calvari, no varen exhalar ni un +sospir de recança ni un ay de penediment… y, un cop arribats a la +rectoría, un cop entafurats al recó de solitut ahont viurían desterrats +del món dels homes, els vells no varen pensar en res més qu’en amotllar +a la nova estada las antigas costums del monastir. Per las ánimas, +eternament conformadas, dels dos jayos no havía passat res enterament. +Tot seguía d’igual manera y ab el mateix compás. El treball seguit y +silenciós, els hábits de paciencia y sacrifici, las horas de reso y el +Deu-vos-guart conventual no ’s varen interrompre gens ni mica. Quan, a +mitjdiada o cap al tart, se tornavan a veure a la rectoría, després de +la tasca feta, marit y muller s’assaludavan ab la cerimonia de +costum:</p> +<p>–Que Deu sía en vós, Mariagna.</p> +<p>–Y en vós per sempre, Joseph.</p> +<p>Y, un cop dita la salutació, com ombras de gent d’altras centurias, +jayo y jaya tornavan a l’etern silenci, anántsen cadascú resignat a son +quefer. Els bosquerols, que ’ls veyan anar y venir pels encontorns de +l’esglesia, callats y recullits com penitents del desert, se ’ls miravan +ab estranyesa, y fins se mofavan molts cops de la fatxa y del posat que +feyan. Encara que vestían trajos com els de tothom, en la manera de +posársels y de durlos hi barrejavan quelcom d’eclesiástich qu’era costós +d’explicar. Ell portava una jupa negra, però tan llarga qu’hauría sigut +lloba ab un xich més; y ab els braços creuhats com duya, l’una má dins +del manigot de l’altra, traspuava per tots cantons estranyas apariencias +d’ordenat. Y la Mariagna, no cal dir… Tenía un estil de lligarse sota la +barba ’l mocador blanch a tall de toca, y de posarshi a sobre la caputxa +negra, fent que li vingués a caure com un vel, que semblava una monja +dita y feta.</p> +<p>Mossen Llátzer no podía mirársels sense venirli ’l pensament al cap +de que eran gent d’esglesia d’altres sigles servada per oblit en aquet +món o figuretas descoloridas escapadas d’un retaule antich. Lo que li +feya condol era que aquells santets d’altar, tan recatadets y humils, no +portessin dins dels hábits una animeta compassiva, que poch o molt se +planyés de las penas qu’ell passava. Però ells, no… ¡qu’es cas d’això! +En Mossen Llátzer, ademés de l’amo y senyor, hi veyan al capellá, al +ministre de Deu, al sacerdot… y aquell ministeri, aquella dignitat, els +omplía d’acatament, de respecte. La llástima era que no hi sabessin +veure a l’home, a l’home de carn y òssos, necessitat, com ningú del món, +de consols y de tendresas, en mitj del desert funerari en que vivía, +condemnat a la tirria y a la befa dels feligresos sorruts.</p> +<p>¡Oh y allavors… tot justament allavors, que semblava que s’anés +embotint y prenent peu la guerra sorda, la guerra a la quieta, que desde +bell principi li tramavan els bosquerols! Sense saber còm ni per quín +cantó, sentía qu’estava a punt d’esclatarli a sobre una tempesta de +rencunias que s’anava congriant al voltant seu, impalpable com las +ombras, traydorota com la nit. Sabía que li tenían jurada y que ’l día +de la malifeta no trigaría a venir. Sòrt qu’ell no s’acobardía pas, per +això; y, encoratjat per la grandesa de son ministeri, esperava a peu +dret l’embestida dels esquerps vehins, y fins la desitjava, de vegadas, +confiant potser que del mateix terratrèmol ne surtís la mudança, la vida +nova, la sospirada redempció…</p> +<p>Desde ’l día en que, ab el cálzer a la má y revestit pera dir missa, +havía vist tremolar als feligresos de cap a peus, estemordits per las +miradas d’indignació que ’ls clavava, havía concebut l’esperança de +menar fins a Deu, per la temença, a n’aquell ramat toçut. Per això, quan +algun bosquerol se li desmandava ab gros escándol, ell ja sabía ’l +moment de ferse obehir… Esperava la festa, esperava l’hora de la missa, +y, quan tenía aplegats a tots els vehins devant l’altar… allavors ell se +girava de cara al poble y reptava al culpable ab mots irats: "¡Tu, xicot +gran de l’Ensulcida! ¿Que no ’t fan por els cástichs de Deu? ¡Jo estich +a mi que no téns entranyas de fer lo que fas de deixar anar a captar a +la vella de ta mare pera que ’t mantingui a tu! ¡Y tu, pastor de l’Uyá! +¡Jo no sé còm no ’t cau la cara a troços de cantar las cançons +desvergonyidas que cantas al bosch, quan passa algú, pera que ’t senti! +¿Que no ho saps, que també Deu t’está escoltant y ab un llamp de la seva +ira ’t pot fer callar per sempre més?”</p> +<p>Y allavors tothom acotava ’l cap sota el pes del sagrat enuig. La +gent, al sentir aquells renys del sacerdot a peu d’altar, s’esborronava +tremolosa, y grans y xichs per un instant feyan propòsit de retornar al +bon camí y seguir la lley de Deu.</p> +<p>Però lo més dolorós era que a ne’l capellá també li sagnava ’l cor +d’haver de reptar als bosquerols d’aquella manera irada. Sent com era +tot bondat y tot amor, el cor se li feya a micas cada cop que, al peu de +l’ara, havía de llençar sobre ’l cap dels feligresos els dicteris de la +seva execració. Després de las amenaças a tall d’enutjat profeta, venía +la debilesa, venía ’l defalliment. Y mossen Llátzer passava días y més +días sense esma, sense dalit, com aclaparat pel terror dels propis +renys.</p> +<p>En aquells instants de suprem decandiment era quan el capellá hauría +pres á genollons els consols dels vells sirvents. Veure una llágrima +dels seus ulls, sentir un sospir dels seus llavis… Però ells, cá… Sempre +callats, sempre respectuosos, sempre plens de cerimonias, responían a +las exclamacions de mossen Llátzer com aquell que diu amen acabada una +oració.</p> +<p>–¡Ja ho veyeu, lo que ’m passa! ¡Ja ho veyeu! –exclamava ’l rector, +ab las mans al cap.</p> +<p>–Sí, missenyor, –per tota resposta feyan ells ab un to humil, però +esvahit, boyrós, com si tinguessin l’ánima a un miler de lleguas +lluny.</p> +<p>El rector de cap manera sabía resignarshi, a la reverencia glaçada +d’aquells vells, fidels com gossos, sumisos com esclaus, però reservats +com sepulcres. Li calía escalfor d’ánima humana, li calía bálsam de +pietat per las feridas rebudas, li calía confort contra l’adversitat, +que silenciosament li venía a caure a sobre com un fantasma inevitable +que se sospita y que no ’s veu.</p> +<p>Cabalment allavors li acabavan de dir una cosa que l’havía deixat tot +confós y pertorbat…</p> +<h2 id="xii-la-rodassocas">XII <br>La Rodassocas</h2> +<p>Quan mossen Llátzer va rebre la mala nova, va semblar que li +estimbessin a demunt las montanyas negras que l’aparedavan. De primer +moment, ni menys va saber de què se las havían aquellas donas vingudas +del Serrat pera ferli a saber lo que passava.</p> +<p>–¿La Rodassocas?… –preguntava ’l rector, estranyat.– Però bé… y ¿quí +es la Rodassocas?</p> +<p>Las donas del Serrat ho sabían massa com més prou. La Rodassocas era +l’esca del pecat mortal, la mala fembra de aquells indrets… Era la meuca +bosquetana, que, corrent d’ací d’allí per las valls y per las serras, +feya seguir als homes y als minyons ab la farum de la carn. Fins vells +xaruchs hi havía que li corrían al derrera; fins bordegaços desnarits, +que s’hi corsecavan y neulían… Quan se deixava caure sobre un poble o +sobre un llogaret, las donas dels volts deyan alarmadas: "¿No sabeu? ¡La +Rodassocas es a tal punt!”, de la mateixa manera que ’s diu: "¡Aquí o +allá tenen la passa, la malura!…” Mentres va ser jovenota, no ’s va +moure quasi may del pla, perquè ¡allavoras ray! podía ben anar de vila +en vila rumbejant bonas faldillas vistosas y mitjas fullas de mocadors +llampants. Però, després, quan a la vila ja no la varen volguer per +rebregada y els batlles la perseguían per escandalosa, alashoras no va +tenir més remey que trescar montanya amunt y devallar a las clotadas y +entafurarse pels boscos y amagarse pels barranchs, enquibintse unas nits +per las palliças dels hostalets y altres nits dormint al ras. Mes, al +terme de Montmany, potser per massa espadat y costerut, encara may hi +havía posat els peus. Per això las donas del Serrat no sen sabían +avenir, de que a l’hora més impensada hagués comparegut al bell cim de +Puiggraciós. Y encara no era pas això, lo més estrany; perquè de lo que +més se feyan creus las pobras donas, y de lo que sobre tot s’escruixía +mossen Llátzer, era de que la gent de l’ermita li haguessin donat estada +a l’hostalet.</p> +<p>–¡Quína vergonya, senyor Deu meu, quína vergonya! –barbotejava, +escandalitzat, el capellá.– ¿Ahont s’es vist un sacrilegi semblant? +¡Tenir a l’ermita, a la mateixa ermita, a l’altra part de l’esglesieta, +a quatre passas de la Mare de Deu, a una mala pècora com aquella, qu’es +la damnació dels homes, la perdició de las ánimas!</p> +<p>Tapantse el rostre ab las mans, com avergonyit pels pecats d’altri, +el rector anava y venía a grans gambadas, fins qu’al capdevall va dir a +ne ’l jayo:</p> +<p>–¡Joseph! pujèu a Puiggraciós y diguèu a l’ermitá que baixi a +l’instant… que vull parlarli…</p> +<p>El vellet tornava, al cap d’una hora, tot pansit y ab el cap cot.</p> +<p>–A l’ermita, missenyor, diuhen que están tots aqueferats y que no +saben si podrán venir molt tart o d’hora.</p> +<p>Mossen Llátzer, tot y coneixent que allò no més eran excusas, va +esperar fins l’endemá; però, al veure que ningú compareixía, va enviar +altra volta a l’ermita a n’en Joseph.</p> +<p>–Anèu, tornèuhi y diguèu que no ’m desobeheixin pas… Que l’un o +l’altra vingui tot seguit… ¡Diguèulos que jo ’ls ho mano!</p> +<p>El jayo va tornar dihent que no més havía trobat a l’ermitana, y que +l’ermitana li havía fet de resposta que tenía l’home al llit y qu’ella +no podía moures del capçal…</p> +<p>El capellá va haver de fer molts esforços pera apayvagar l’esvalot +d’indignació que li regirava l’ánima.</p> +<p>–¡Donchs anèuhi per derrer cop! –va exclamar.– ¡Anèuhi en nom meu a +durhi l’ordre de que, sense excusa y sense remissió, treguin fòra de +l’ermita a la bagaça… y s’acabi l’escándol qu’estan fent!</p> +<p>Altre cop rostos amunt, altre cop rostos avall… y el jayo va +comparèixer ab un trist recado… "Que ’ls ermitans li havían dit que no +sabían per quíns cinch sous havían de traure a la pobra dona de +l’hostalet… qu’ella no inquietava a ningú… qu’ella no feya pas cap +mal…”</p> +<p>El rector va restar com atuhit al sentir aquella resposta. La +desobediencia dels ermitans era la primera senyal de la tempesta que +feya temps ja sentía còm s’anava congriant al voltant seu. El fantasma +de tirrias y rencunias, fins allavors invisible y impalpable, començava +a traure ’l cap. Ara ja sabía per quín cantó esclataría la guerra mansa +y quietona qu’en el silenci li tramavan els bosquerols. La revolta venía +de Puiggraciós… y, al pensar que ’s presentava més descarada de lo que +s’hauría cregut may, el rector va sentir córrer pel seu cos estranyas +esgarrifanças. Fins va témer que, ab tot y el seu propòsit d’esperar a +peu dret l’embestida dels feligresos sorruts, ja no lograría, com fins +ara, ferse obehir ab l’amenaça de las eternas penas. Li semblava que +d’aquí endevant ja no ’ls faría tremolar ab els seus renys a peu +d’altar, ni ’ls estemordiría ab las miradas d’indignació, ni ’ls menaría +a l’humilitat per la temença de las divinas iras. Fins alashoras +l’esperit del mal havía surat com indecís per dins de l’ánima ensopida +dels bosquerols; però ara començava a pendre forma, a pendre vida y +colors. Devant per devant de la potestat de Deu, qu’ell encarnava, +s’alçava la potestat de l’infern, encarnada en la mala dona de l’ermita. +Desde aquella hora endevant, els sots ombrívols, qu’ell volía redimir de +totas passadas, fos per la pietat, fos per la temença, quedarían +repartits en dos dominis… el domini de Deu, a la parroquia… el domini +del diable, a Puiggraciós…</p> +<p>–Mes ¿còm ho haig de fer, Senyor, –exclamava, invocant al cel el +capellá– pera vèncer el mal esperit y deslliurar de las miserias de la +carn a n’aquestas criaturas desventuradas, arrapadas a la terra y al +pecat?</p> +<p>Mentrestant, pels curriols y viaranys que menan fins a l’ermita, +començavan a fer tats els bosquerols. Amagantse ’ls uns dels altres, +rondavan per allí com qui fa l’orni, y quan eran a la vora de l’hostalet +se posavan a l’aguayt per entre ’ls pins o ’ls matolls. El fet era +llambregar a la Rodassocas, encara que no més fos de rellisquentas. +N’havían sentit a parlar tant, que pera vèurela ’s dalían; y encara ab +un cop no ’n tenían prou y frisavan pera tornarhi, com si no poguessin +arrebassarse del magí la deria de la barjaula.</p> +<p>Allò era la tentació eterna de tot Montmany. De día, en la solitut de +las ombrívolas boscurias, joves y vells no rumiavan altra cosa. De nit, +en el silenci de las cambras, plenas de tenebras, tots els homes se +revolcavan pel jaç, somiant ab aquella dona. Ni un instant, per repòs, +se ’ls en anava del pensament l’estranya imatge de la bagaça, ab aquells +cabells rojos com aram, ab aquellas carnaças blancas com metó, ab +aquella pell llentiosa com espurnada de boll daurat. Cosa de bruixas els +semblava que ni ’l sol ni la serena haguessin colrat aquella cara, +aquell coll y aquells braços, com se colran els de tothom. Però, era tan +estrámbula en tot, aquella dona del dimoni!…</p> +<p>¿No era també prou misteriós que, ab tants improperis com passava y +ab els anys que duya a sobre, encara fes prou patxoca pera fer perdre la +xaveta a pastors y terrassans? ¡Però tenía un mirar, un riure, un posat, +una mena de cosa de tots els diables de l’infern, que no tenían pas las +altras donas del sots! Eran tan negras totas, y tan lletjas, y tan +secas, que la Rodassocas semblava un sol al costat seu. Ni las moças més +jovas y més polidas sabían cossarse com ella ’s cossava, ni remenar el +cos com ella ’l movía, ni posarse al cap, en comptes del caputxot, un +mocadoret com el qu’ella duya, tan petit, petit, y tan cargoladet a la +lligada, que per devant deixava veure tota la clenxa partida, y per +derrera las trenas de color encès.</p> +<p>No era pas gens estrany, ab tot això, que per l’espessa testa dels +montanyenchs s’hi passejés día y nit la figura blancaça y roja de la +bagaça. Hi havía feixinaire de l’Ensulcida que, quan estava segur de que +no ’l podían veure dins la pineda ni pilers ni llenyatayres, s’asseya +quietó al peu d’una soca y, treyentse la bossa de la faixa, se posava a +comptar els diners, pera veure si ’n tenía prou pera anar a l’ermita a +convidar a la Rodassocas. O de vegadas era un pastor que, desvetllantse +tot d’un plegat del somni de luxuria que ’l perseguía, encarregava ’l +ramat al rabadá, y, agafant d’amagatotis un anyell o bé un cabrit pera +ferne ofrena a la barjaula, s’enfilava adalerat pel camí de +Puiggraciós.</p> +<p>Talment semblava que tothom hagués perdut l’enteniment y els sentits, +y l’esma de las cosas, y potser fins la salut. Somniosos, muts, +pensatius, anavan capdellant y descapdellant, sense parar, la caboria +carnal que ’ls furgava ’l pensament. Restavan horas y horas sense obrir +els llavis, ab els ulls fixos sense mirar en lloch, cavil·lant y +gemegant fondo, com ensopits per la febre. Era la raja folla que ’ls +enmalaltía, era la tentació, el pecat mortal… Alguns se persignavan pera +esbargirse ’ls mals pensaments y traures del cap las imatges de nuesa +qu’hi ballavan… altres deyan salms, oracions y parenostres… però la +follor que ’ls damnava era més forta que tot… No podían ferhi més, no +podían rompre ’l cèrcol de la carn, no podían desempellegarse de la mala +cosa que tenían arrapada a l’ánima y al cos.</p> +<p>Quan queyan sobre las clotadas las primeras ombras de la nit, ara +l’un, ara l’altre, eran molts els que s’esquitllavan cap a l’ermita de +Puiggraciós. Envolicats de cap a peus ab las mantas pera no ser vistos +ni coneguts, com una corrúa d’ánimas en pena, donavan voltas y més +voltas, ara devant de l’era, ara devant del barri de l’hostalet, com si +no gosessin a acostarshi. La Rodassocas, que molts cops s’estava derrera +la finestra, no feya més que mofarse de la vergonya dels bosquerols, y, +cada volta que passavan o traspassavan, ella ’s posava la má a la boca y +vinga fótxessen y riu que riu… Altras vegadas cantava cançons estranyas, +vingudas de lluny, de lluny, que ressonavan tristament per las +boscurias, entremitj del silenci de la nit:</p> +<p>"No manca pas qui ‘m coneix<br> +y va a avisar a la justicia.<br> +Me posan cadena al coll,<br> +no d’or com durli solía,<br> +regalada pels galants<br> +per’ lluhirla nit y día,<br> +sinó de ferro feixuch,<br> +del mateix de las manillas.”</p> +<p>El bover o el llenyatayre que, fent un va-hi-tot, s’arriscava a +atravessar l’era, entrava a l’hostalet de correguda, tot encongit y +confós. Devant de las riallas de la meuca ’s trobavan acobardits y no +sabían confegir paraula. Volían enrahonar, però la llengua se ’ls +entortolligava per la boca. Hi havía instants en que haurían volgut +fondres y quasi no haurían pogut dir si s’hagueran estimat més tornársen +o restar allí. Com més moixaynas y festas els feya la Rodassocas, més +torment passavan ells y més angunia sentían. Semblava que patissin, que +’ls burxessin… Els entrava una mena de desfici estrany, fet de temor y +de vergonya, qu’ara ’ls feya venir esgarrifanças y ara suhors… ¡Ells no +’n sabían, de riure, ni de fer xangla, ni de dir acudits, com aquella +dona qu’havía nascut al pla y havía viscut a vila! Ells no ’n sabían… +¡malehitsaga!… de tot allò… y s’avergonyían… y vetaquí que, per +l’avergonyiment, tot el somni de plahers carnals que s’havían forjat +allá, al fons de las boscurias, quasi s’esvanía abans de l’hora, devant +per devant mateix de la bagaça. Ells havían anat a l’hostalet pera +gaudirse y folgar, sense recordarse de qu’eran morts… y ’ls morts no +poden xalarse. El mal esperit de la carn els havía revifat per una +estona… però desseguit tornavan a l’ensopiment dormilega a que vivían +condemnats… Prou treyan vianda y beure, els ermitans, pera ’ls quins +passavan la nit a l’hostalet; prou se desfeya a festas, la Rodassocas; +però ni ’l vi, ni la xefla, ni las manyagarías, ni ’ls jochs, ni res del +món, era capaç de fer néixer l’alegría en el cor arronsat dels +bosquerols. Era la seva disbauxa una disbauxa silenciosa y trista, sense +escándol ni riallas, sense joya y sense crits, com la d’un aplech de +difunts que volguessin fer platxeria…</p> +<p>Quan, a las primeras tremolors de l’alba, els qu’havían passat la nit +a l’hostalet, sen tornavan cap a casa, sentían gran defalliment, com si +portessin al cor una vuydor. Però lo estrany era que, aixís com anavan +devallant als sots, altre cop se ’ls apareixía l’imatge de la bagaça. +Boy a mida que s’allunyavan de Puiggraciós, més els revenía ’l desitj de +tornarla a veure, més y més s’encenía ’l somni de carnals nuesas, y més +s’encomanava tothom aquella passa de tristas luxurias que surava, com un +tuf de febre per demunt dels sots…</p> +<h2 id="xiii-deu-y-el-dimoni">XIII <br>Deu y el dimoni</h2> +<p>El pobre capellá, entretant, passava els set cálzers d’amargura. +Regust de fel y vinagre sentia dins de l’esperit cada vegada que li +arribavan novas de la disbauxa dels bosquerols. Fins plorava molts cops, +plorava a llágrima viva, com si ell tot sol hagués hagut de purgar els +pecats de tots els feligresos junts… com si ell tot sol, sent ignocent +com era, hagués hagut de sentir dins las entranyas tot el dolor de +contrició que pertocava sentir als totxos montanyenchs, engorronits com +bestiolas en l’inmundicia de la carn.</p> +<p>Mes a voltas ell mateix se refrenava las llágrimas que li venían a +flor d’ulls, per no semblarli potser prou puras. A certas horas sentía +com remordiment dels seus mateixos plors, sobre tot quan li semblava +entreveure que més aviat plorava per la desfeta dels propis somnis de +redemptor que per las culpas y els pecats d’altri. Al sospitar que podía +ser, semblant debilesa humana, la causa de las sevas afliccions, feya +callar en sech els sanglots que li pujavan de l’ánima, pensant que no +eran pas defalliments de cor, ni sospirs de dona, ni plors de nin, lo +qu’en aquells moments li calía, sinó coratge, fermesa, pera lluytar +contra la nissaga endimoniada y aterrarla ab l’amenaça de las penas que +no s’acaban may més. El fet era vèncer al dimoni de las luxurias, que +s’havía ficat al cos dels bosquerols… y no era pas ab gemechs, ni +somiquerías, ni plorallas, com s’humilía a las potestats de +l’infern.</p> +<p>–¡Cor ben fort, –deya entre sí,– cor ben fort es lo que ’m cal pera +batre als enemichs de l’ánima! ¡Amenaças de profeta irat, mots +d’execració, sentencias d’apocalipsis, es lo qu’haig de rebotre a la +cara dels bonyeguts feligresos pera arrencarlos a viva força de las +urpas del mal esperit!…</p> +<p>Y mentres li començavan ja a passar per la memoria antigas formas de +conjuri y esgarrifosas paraulas d’exorcisme, y se li acudían terribles +anatemas y li venía ’l pensament de barrar l’esglesia als condemnats… +tot de sobte va repensarse, rumiant que potser encara fora hora de fer +un derrer esforç de redempció recorrent a la pietat… Sería la derrera +provatura, la derrera… Y, animat per aquella alenada d’indulgencia, va +fer anar altre cop a Puiggraciós, convidant ab el perdó als ermitans y a +la bagaça si venían tots a penitencia y ’s repenedían de bon cor. Mes +els de l’ermita varen tornar a respondre que, com qu’ells no havían fet +cap mal, ni havían robat res, ni havían mort a ningú, no ’ls calía +penedirse.</p> +<p>Allavors va veure ab fonda pena, mossen Llátzer, que no li restava +més remey que l’amenaça, l’imprecació, la prèdica feréstega, prometent +cástichs temporals pera avuy y damnacions eternas pera demá. Hauría de +tornar a fer lo qu’havía fet altras vegadas… esperar el diumenge, +esperar l’hora de la missa… y quan tindría als bosquerols aplegats y de +genolls a terra… allavors sería arribada l’hora de ferse témer y ferse +obehir… Revestit ab l’alba, ab la casulla, ab tots aquells sagrats +ornaments que tenían la virtut de fer acotar el cap als feligresos, ell +se trobaría a peu d’altar, com ministre del Deu de las justicias… +Deixaría passar l’introit… Deixaría passar l’epístola… deixaría passar +l’evangeli… deixaría passar el credo… y aixís qu’arribaría l’ofertori… +se giraría tot d’un plegat de cara als vehins sorruts y començaría a +sermonarlos ab veu estremidora. De primer els avergonyiría preguntantlos +d’un a un si havían anat a veure a la bagaça… Ja qu’hi anavan sense +voler ser vistos ni coneguts… –¡com si Deu no ho vegés y no ho conegués +tot!– ell els faría surtir la rojor a las galtas forçantlos a confessar +els pecats devant de tota la gent… "¡Tu! –cridaría, assenyalant a +cadascú ab el dit.– ¡Tu, xicot gran de l’Ensulcida! ¿Quánts cops hi has +entrat, a l’hostalet de Puiggraciós? ¿Y tu, hereu de câl Janet? ¿Y vós, +Cosme de la Rovira? ¿Y tu, Bepus de l’Uyá?” Y aixís… un per un, els +aniría anomenant y bescantant a tots, fins a ferlos caure la cara a +troços, devant per devant del propis pares, de las propias donas, dels +propis fills.</p> +<p>Després d’això vindría ’l reptar als culpats y ferlos avinent que ja +tenían tots el nom escrit en el llibre dels cástichs perdurables. Si ’l +volían esborrar, els calía tota una vida d’esmena y de contrició. +Altrament serían tots damnats, y desde aquell instant ja podía +pronosticarlos totas las calamitats y totas las miserias… la furia del +llamp y el decandiment de las maluras, els badalls de la fam y la fetor +de la febre… després la mort, la mort del cos… després una altra mort +molt més terrible, la mort eterna, la mort del foch y de l’infern…</p> +<p>Quan, al diumenge vinent, va arribar l’hora de la missa major, el +capellá feya una cara de tres deus, qu’esferehía de mirar. El seu front, +sempre serè, semblava clapat per núvols de tempesta; els seus llavis, +sempre dolços, semblavan prenyats de malediccions y de conjurs. Quan, en +surtint de la sagristía pera pujar a l’altar, va toparse de cara ab els +feligresos, els ulls li flamejavan d’una manera espantosa. Sent com era +tot bondat y tot amor, apareixía estranyament trasbalsat, com +transfigurat per l’ira.</p> +<p>El jayo, que feya d’escolá com sempre, va tocar la campaneta, +¡garraninch, ninch, ninch!… y la missa va començar. Els bosquerols varen +agenollarse tot seguit. Ab el cap acotat y tremolosos, ni gosavan +mirarse al capellá de por que no ’s tombés de sobte y ab una mirada no +’ls deixés per sempre estemordits. Per això, quan, després del introit, +va girarse pera dir: El Senyor sía ab vosaltres, tothom va córrer +amatent a abaixar la vista pera no toparse ab els ulls abrusadors del +capellá. ¡Quína feredat mentres llegía l’epístola, tombat mitj de cantó +entre l’altar y els feligresos! No ho semblava pas, un sacerdot de la +lley de gracia, humil, amorós, benigne, ungit ab la sanch del Christ… +Més aviat tenía retirada ab un sacerdot de l’antiga lley, qu’estés a +punt de profetisar la destrucció de la raça pecadora y el foch del cel +pera las comarcas impuras. Els bosquerols coneixían que la tempesta +sagrada estava per esclatar, y tots sentían esgarrifanças a la pell, com +si ja sapiguessin que ’l cel, ofès, anava a desbotar sobre d’ells las +malediccions divinas. El moment s’acostava, s’acostava… Mancava acabar +l’epístola… després vindría l’evangeli… després el credo… y aixís que +l’ofertori fos arribat… allavors… ¡quína angunia de pensarhi!… allavors +se giraría ’l rector… y ara a la dreta, ara a l’esquerra, començaría a +sentenciarlos a tots entre improperis y renys, com el Jutge terrible del +Derrer Judici… ¡Quína angunia! ¡Quína angunia! Hi havía homes que feyan +estremituts de por. D’altres, ab el revés de la má, s’aixugavan la suhor +de congoixa que ’ls gebrava ’l front… El moment s’acostava, +s’acostava…</p> +<p>Però veusaquí que, mentres estavan els bosquerols en lo més anguniós +del seu desfici, perquè ja veyan que ’l jayo anava a girar el missal… de +sobte, tot de sobte, se va sentir, en mitj del silenci de la missa, una +remor impensada, una fressa aixeridoya de faldillas, com d’una dona que +entrés a l’esglesia tot rumbejant el cos. Tothom va tombar el cap de +correguda, y grans y xichs van sentir que ’l cor els feya un salt.</p> +<p>–¡Llamp de Deu! ¡La Rodassocas! –van mormolar, glaçats, els +bosquerols. Sí: era la bagaça, que ’s ficava esglesia endins després +d’haver fet la mitja rialla a n’en Bepus de l’Uyá, al Cosme de la +Rovira, a l’hereu de câl Janet, que s’estavan a la vora de la porta, +mitj agenollats, mitj asseguts. Després ella va passar per entre ’ls +rengles de banchs, remenant unas faldillas de roba virolada y lluhint un +mocadoret al cap, tan repetit, que per devant se li veya la clenxa +partida y per derrera las trenas de color encès. Va tirar amunt, amunt, +fins que, al ser a més de mitja esglesia, se va aclofar a terra tota +desmandada, mitj badoquejant, mitj somrihent. Els feligresos, com si no +’s poguessin revenir de la sorpresa, semblavan més morts que vius; y, +quan tots varen alçarse a l’acte de girar el missal, els uns se miravan +als altres, entre encuriosits y poruchs, com volguent dir: "¿Què +succehirá? ¿Què deurá passar? ¿Què será de tots nosaltres?”</p> +<p>El capellá, entretant, sense haverse adonat enterament de res, +començava a llegir l’evangeli a un cap de l’ara, ab el posat sever de +sempre y mitj abocat sobre ’l missal. Després va redreçarse y va tornar +al mitj de l’altar pera posarse a resar el credo. Va començar baixet, +baixet; però, boy a mida qu’anava mormolant las sagradas paraulas, més +anava alçant la veu, fins que, a l’arribar als mots que diuhen: Que está +assegut a la dreta de Deu el Pare Totpoderós y d’allí ha de venir a +judicar als vius y als morts, el sacerdot quasi cridava com irat, com si +ell mateix fos la Majestat tremenda, que té las claus del cel y de +l’infern…</p> +<p>Però ’ls bosquerols… ¡vès si es estrany!… ja no tremolavan gens ni +mica. Aixís com fins allavoras havían tingut el cor petit, petit, de +por… sense saber còm ni per què, van sentir tot d’una que començava a +aixamplársels. Ja podía ’l rector girarse tot seguit, ja podía començar +el sermó de las iras quan volgués, qu’ells ja no havían de témer ni +havían d’esborronarse. ¡Ben al revés! ¡Ben al revés! Més aviat semblava +que tots s’haguessin tret un pes de sobre, y fins n’hi havía que feyan +un respir d’alleugeriment boy mirantse a la bagaça, fervorosos y +agrahits, com si de prompte ’s trobessin amparats contra las amenaças de +l’altar ab la presencia de la mala fembra. Es que ’ls feligresos +coneixían que ’ls improperis y las malediccions ja no foran pera ells, +sinó pera la Rodassocas, aixís que ’l rector se n’adonés. Ara +l’embestida qu’estava a punt de venir ja no sería entre ells, tristos +bosquerols sense defensa, y ’l capellá, revestit ab els sagrats +ornaments, armat de la potestat divina. Desde aquell punt el rector se +las tindría d’heure ab la bagaça de Puiggraciós, ab aquella dona +resoluda y deseixida qu’ell mateix deya que era ’l mal esperit. "Però +¿ho es, de debó, el mal esperit?” se preguntavan rumiosos els +bosquerols, sense arribar a esbrinarne la veritat. Ells no podían +saberho pas del cert, perquè al dimoni no més l’havían vist, entre las +ombras de la nit, en imatge de boch banyut o de gat negre, però en +figura de dona no l’havían contemplat may. Però, ben mirat tot, prou +qu’ho devía ser quan tanta temença feya al capellá. Ara, ara sen trauría +l’aygua clara, de tot aquet misteri… Si aquella dona era ’l mal esperit, +¿quí millor qu’ella pera deslliurarlos de la tiranía del rector? Ja feya +massa temps que durava ’l ser esclaus d’aquell capellá, que ’s valía de +la missa, del cálzer, de la patena y dels ornaments sagrats pera ferlos +tremolar y ferse obehir com si fos el mateix Deu. Ara tot això ja era +acabat, perquè la bagaça, el mal esperit, fora la seva defensa, la seva +salvació…</p> +<p>En tots aquets mals pensaments estavan enfonzats els feligresos, quan +el sacerdot, sever y altívol com l’estatua del Deu ofès, va girarse de +cara al poble pera posarse a fer el sermó:</p> +<p>–"¡Oh gent desventurada! –va començar clamant.– ¡Oh gent +desventurada, que no teniu esma pera agenollarvos devant del Senyor del +cel y en teniu pera adorar a la bestia! Resteu ensopits y sembleu morts +quan heu de fer l’obra bona; però desseguit vos deixondiu y resuciteu +pera anar a besar la carn, pera fer oració als enemichs de Deu…”</p> +<p>Mes, encara no havía ’l sacerdot acabat de dir aquestas paraulas, +quan tot d’un plegat va adonarse de la meuca, y, assenyalantla ab el +dit, va trencar el fil de la prèdica, preguntant ab veu de tro:</p> +<p>–¿Quí es, diguèume, quí es, aquella dona d’allí, que gosa presentarse +sense caputxa? ¿Quí es aquesta dona que va a missa ab el cap tan +escarit? ¿Es la Rodassocas? ¿Es la bagaça? ¿Es la mala fembra de +Puiggraciós? ¡Diguèu! ¡Diguèu desseguit!</p> +<p>Per tot l’ámbit de l’esglesia va regnar un silenci de fossar. Ningú +gosava alenar, ningú gosava alçar els ulls. Però, lo que ’s callavan els +bosquerols, prou ho va donar a entendre la bagaça quan, aixecantse de +terra, va estirar el cos, engallada com volguent dir: "Sí, qu’ho soch.” +Allavors totas las ánimas negras dels bosquerols varen fer un bot +d’alegría, perquè van creure arribat l’instant del deslliurament. +Semblava que totas s’ajuntessin ab el mal esperit y l’atiessin a +soterrar al capellá. Però ’l capellá s’aguantava més altívol, més sever, +més majestuós que may.</p> +<p>–¿Es a dir, –seguía dihent– es a dir que tu ets la dona de damnació +que jo he convidat a penitencia y m’ha respost ab mofas y mentidas? ¿Es +a dir que tu ets la dona del pecat mortal, qu’enmalalteixes els cossos +per’llá hont passas y matas las ánimas per sempre més? ¿Es a dir que tu +ets el diable? ¿Es a dir que tu ets la carn?</p> +<p>La meuca, a cada pregunta, anava rebenxinantse, rebenxinantse, tota +dreta, ab el cos enfora y el cap alt, com si volgués desafiar al +sacerdot. Per un cantó feya com si rigués ab mofa, per l’altre com si +anés a urpar al celebrant ab las sevas unglas verinosas de dona +endimoniada. Era talment el mal esperit encarnat, plantant cara a la +potestat de Deu. Fins va semblar qu’anava a donar un pas cap al +presbiteri… Mes alashoras el capellá va llençar un crit espantós, com si +’l cel s’esquincés de banda a banda. Els ulls li llampegavan +terriblement ab lluhiçors de tempesta apocalíptica, y al mateix temps +alçava ’l braç dret enlayre, enlayre, com si anés a descarregar el llamp +serè de la divina justicia. Era l’exorcista y l’excomunicador… era ’l +sacerdot que vol traure del cos y de l’ánima del poble als enemichs +infernals.</p> +<p>–¡En nom de Deu el Pare, –deya quasi udolant y dirigintse a la +bagaça,– en nom de Deu el Pare, que va fer el món de no res… en nom de +Deu el Fill, que ’s va deixar matar per redimirnos… en nom de Deu +l’Esperit Sant, que va convertir en llum las tenebras… jo ’t mano, mal +esperit, que surtis fòra l’esglesia!</p> +<p>La bagaça, esdevinguda groga com la cera, va trontollarse tot d’una, +com si la testa li brandés, ferida pel conjur del sacerdot. Semblava una +fera acorralada que no sapigués per hont anar, per hont fugir… En aquell +instant de mortal angoixa va aixecar els ulls envers els homes qu’havía +conegut a l’hostalet, com si demanés per caritat una engruna de defensa. +Va dirigir la vista al Bepus de l’Uyá, però ’l Bepus de l’Uyá va fer el +distret. Va mirar al Cosme de la Rovira, y el Cosme de la Rovira va +acotar el cap. Va llençar una mirada desesperada a l’hereu de câl Janet, +y l’hereu de câl Janet va fer veure que no ho veya.</p> +<p>Allavors, la meuca, ab pas trontollós, com si li manqués la terra +sota ’ls peus, va començar a anársen esglesia avall, esglesia avall… +Però encara no havía arribat fins a la porta, quan el capellá li va fer +un crit:</p> +<p>–¡Repenedeixte! ¡Encara hi ets a temps!</p> +<p>Però la bagaça no més va girar el cap pera esclafir una rialla de +dimoni: ¡Hi! ¡Hi! ¡Hi! ¡Hi!, y després va surtir al defora, entre +l’esglay de tothom.</p> +<h2 id="xiv-la-missa-blanca-y-la-missa-negra">XIV <br>La missa blanca y +la missa negra</h2> +<p>Era ’l diumenge després d’haverse tret del temple a la bagaça a copia +de conjuris y anatemas. Las tremendas paraulas d’excomunió semblava que, +ressonant encara dins del temple, tinguessin estemordit al pobre jayo, +que s’estava a la vora de la porta, mitj arraulit y confós, entre la +fosca enfredorida de las primeras horas matinals. Agafat a la corda de +la campana grossa, que penjava d’un forat de sota ’l chor, senyalava a +missa pausadament: Nanch… nanch… nanch… Com més anava, més acompassats y +cançoners eran els tochs, igual que si las mans que feyan moure la +corda, tremolosas ja de sí, acabessin de perdre l’habilior… Naaanch… +naanch… naaanch…</p> +<p>Per las afraus y las timberas dels sots las batalladas s’hi +arrossegavan ab gansería, com si no gosessin a enfilarse rostos amunt ni +trucar com sempre a la porta de las casas ensopidas, ab aquella cançó de +cada festa: ¡Baixa, vehí… la missa a ohî… baixa vehí…! Era tan espessa +la boyra, aquella matinada, era tan espessa y freda… que talment +semblava que la gelor humida que surava arreu hagués glaçat la veu de +las campanas.</p> +<p>El jayo, tan sofert y tot com era, de tant en tant havía de deixar +anar la corda pera fregarse las mans, que se li quedavan balbas. "¡Bona +entrada d’hivern!… –deya entre dents.– ¡Bona entrada d’hivern ens do ’l +Senyor!…”– Y, a fi de desentumirse ’ls peus, que també se li enravenavan +a correcuyta, ab prou feynas y dolors donava unas quantas passas, ara +cap a dins de l’esglesia, ara cap a fòra ’l porxo, ara cap a sota ’l +chor. Després, un cop s’havía revingut un xich, se tornava a posar a +tocar ab tant dalit com podía, deturantse a estonas y parant l’orella de +tant en tant pera veure si sentía las batalladas. Mes, com qu’era tan +xaruch y ja sordejava bona cosa, no arribava a distingir ben bé ’l sò y +no sabía del cert si tocava o no tocava. "¡Válgam Deu de la Creu! Potser +no ’m faig sentir…” barbotejava ’l vell, tot concirós.</p> +<p>El fet era que, després de tanta estona de senyalar a missa, encara +no havía comparegut cap bosquerol ni bosquerola. "Potser no toco com cal +y no ’m senten els vehins…” tornava a mormolar el jayo. Fins que, pera +surtir de dubtes, va encaminarse cap al defora a preguntarho a la +Mariagna, que, tot y aixafadota com estava, no era tan dura d’orella com +era ell.</p> +<p>–¿Que no se sent la campana, Mariagna?</p> +<p>–Jo pla la sento, Joseph.</p> +<p>–Donchs, allavors… ¿per què no baixan?</p> +<p>–¡Oh, y que ja es hora de que fossin aquí!</p> +<p>Y els dos avis se miravan estranyats, sense saber de segur lo que ’ls +passava.</p> +<p>Mentrestant, el capellá, devant de l’arquimesa de la sagristía, +s’anava revestint pera ’l sacrifici. Com que la matinada era tan +emboyrada y tèrbola, s’havía hagut d’encendre un cap de blandó de demunt +d’un canalobre, a truco de que mossen Llátzer s’hi vegés al posarse els +ornaments. Era un d’aquells días sense auba, que venen tristos y negres, +com una nit qu’anés a derrera d’una altra nit. Pel finestró aspitllerat +que donava al absis no entrava ni una gota de llum, ni una gota de +celistia. Tot era rúfol y fosch. Però, ab tot y la tristesa que +traspuava arreu com suhor de llágrimas, mossen Llátzer, aquell matí, se +trobava animat per la fe més viva, y fins li corría pels llavis com un +somrís triomfal.</p> +<p>El recort de la victoria guanyada feya vuyt días sobre ’l dimoni de +la carn, li omplía ’l cor de confiança en son poder de sacerdot ungit +per obra y gracia de l’Altíssim. Sentía que portava a dins l’esperit de +Deu, ja que tenía prou virtut pera confondre als enemichs de l’ánima. +May havía conegut com alashoras que, revestit ab els sagrats ornaments, +feya l’ofici de Divina Majestat, ab las tres coronas de Gloria sobre la +testa, ab l’espasa de foch a l’una má y las cadenas a l’altra pera +lligar a las potestats de l’infern.</p> +<p>Mentres se passava l’alba pel cap, pensava ab aquell espantós conjuri +qu’havía tingut prou força pera aterrar a la bagaça, pera aterrar als +feligresos y… ¿per què no confessarho?… pera aterrarlo a n’ell mateix, +al deixar anar els mots terribles. Havía sigut tan fort el seu esglay, +qu’havía quedat séns esma al cor pera sermonar als bosquerols y traure +de la victoria assolida tot el doll d’ensenyanças y d’exemples que sen +podría haver tret.</p> +<p>Però lo que no havía sabut fer el derrer diumenge, corprès de por +misteriosa per las propias execracions, ho faría ara tot seguit, aixís +que l’ofertori arribés.</p> +<p>–¡Ja ho veyeu, germans meus, –els diría;– ja ho veyeu, còm el triomf +sempre es de Deu, del Senyor de cels y terras, que alçant un dit ne té +prou pera tornar el món al no res! Si aneu pel camí de Deu, anireu de +braçet ab els sants, que triomfan eternament. Si camineu per la ruta del +pecat, els vostres peus mateixos vos durán a la desfeta y a la mort. El +plaher de la carn dura un tancar y obrir d’ulls, y el goig de Deu dura +fins després dels sigles. Sota la carn hi dorm la malaltía, hi dorm la +damnació: ab l’esperit de Deu hi bategan la salut y la vida eterna. +¡Veníu ab mí ’ls que volgueu viure sempre! Jo us ensenyaré ’l camí de la +llum que may s’apaga… Jo us faré veure l’arbre de la vida, que no +s’esfulla may…</p> +<p>–¡Missenyor!… –va exclamar en aquell moment una veu mitj apagada, com +d’algú que no gosés a rompre l’exaltació del sacerdot.</p> +<p>Se va girar mossen Llátzer, y va veure al jayo que venía ab una cara +tota mústiga que feya llástima de mirar.</p> +<p>–¿Què teniu, Joseph? –va preguntar el capellá ab veu piadosa, veyent +al pobre avi tan marcit.</p> +<p>–¡Ay, missenyor! ¡No ho sé pas! Jo, trist de mí, prou toco la +campana… però la gent no vol venir.</p> +<p>–¿No ha baixat encara ningú a missa?</p> +<p>–Ningú, missenyor, ningú.</p> +<p>Y, com pera refermar la dita del vellet, derrera d’ell va comparèixer +la Mariagna fent anar el cap ab ayres de condol.</p> +<p>El rector se va quedar contemplant bona estona als dos vellets, tot +sorprès, tot alarmat, més aviat pels posats de desolació que feyan que +per las paraulas tristas que mormolavan. May com alashoras, may, se li +havían aparentat tan abatuts y al mateix temps tan apesarats. Ells, que +may se trasbalsavan per res del món, ara semblava que ’s consumissin +anguniosos.</p> +<p>–¿Que no veyeu que fa una matinada tan crúa?… Deurán esperar el +derrer moment… –va dir amorós el rector pera donarlos esperanças.– +Tornèu a senyalar a missa un ratet… ¿sentiu?… y desprès tocarèu la +rematada… Deu no ho vol pas, que pensem mal abans d’hora, ni que +desesperem de lo que té de venir.</p> +<p>Ple d’humilitat, el jayo se va tornar a posar a estirar la corda ab +tot el dalit que va poder …Nanch… nanch… nanch… Mentrestant la vella +anava y venía, desficiosa; entrava a l’esglesia, surtía al defora, +mirava cap a l’Uyá, mirava cap a la Rovira, frisant pera veure +l’arribada dels bosquerols. Però entre ’l temps, qu’estava tan tapat, y +lo flaca de vista qu’era ella, per més que llucava amunt y avall dels +caminals, no veya venir a cap criatura nada, a cap ánima viventa… fins +qu’al capdevall, al capdevall, per sota las feixetas de câl Pugna, li va +semblar que s’atansava un escamot de gent. Era una clapa, a troços +blanca, a troços negra, que ’s bellugava, que ’s movía, qu’anava +marxant, per entre ’ls arbres, sense que ’s pogués veure ben bé lo +qu’era.</p> +<p>Pera hèuren la certesa, l’avia va anar a contarho a n’en Joseph… y, +ab la má fent ventalla sobre ’ls ulls, tots dosets miravan cap al cingle +pera veure si ’n treyan l’aygua clara, de tot allò tan estrany.</p> +<p>–Es gent que ve… ¿Fa, Joseph?</p> +<p>–Pera mí es un ramat, Mariagna.</p> +<p>–¿Un ramat? ¿Voleu dir?…</p> +<p>–A mi m’ho sembla…</p> +<p>Y, mentres els jayos maldavan pera esvanir el dubte que ’ls +anguniava, la clapa bellugosa, com xuclada per un grau del cingle, va +desaparèixer tot d’un plegat, sense deixar rastre ni senyal de si allò +eran bosquerols o eran ovellas. Allavoras els dos vellets varen acabar +de perdre la paciencia. Tan resignats y quietons com eran de costum, +aquell diumenge feyan cara d’amohinats y concirosos, lo mateix que si +tinguessin por d’alguna cosa negra qu’hagués de succehir. Com ánimas en +pena, anavan fent camins de la sagristía a l’esglesia, de l’esglesia al +cementiri, del cementiri als caminals…</p> +<p>–Repapiejan, els pobres vells… repapiejan… –deya entre dents mossen +Llátzer.</p> +<p>Però, al cap y a la fi, el posat intranquil dels jayos va acabar per +ferli angunia, perqué, acostumat com estava a vèurels sempre tan +confiats, sense posarse per res cap pedra al fetge, no sen sabía avenir, +de trobarlos ara tan plens de neguit. Mes la pitjor pena y el pitjor +dolor varen ser quan el sacerdot va conèixer qu’ell també s’encomenava +’l desfici dels sirvents.</p> +<p>–¿Y si no baixessin?… –començava a pensar mitj esferehit.– ¿Si +abandonessin l’esglesia pera sempre més?… ¿Si no volguessin més missa ni +sagraments?…</p> +<p>Va passar un quart, va passar mitja hora, ne va pasar una… y res. El +capellá, revestit de cap a peus y plantat de tant temps devant de +l’arquimesa, a la fi va agafar el cálzer y, ab ayres resoluts, va surtir +cap a l’altar. Al posar els peus al presbiteri, no ’s va poder estar de +llençar una mirada a la nau pera veure si havía comparegut cap feligrès +escadusser; però, com que las ombras s’apilavan feixugas per tot el +temple, no va distingir enterament res. Solament pel silenci de tomba +que regnava ’s coneixía que dins d’aquella foscuria no hi alenava +ningú.</p> +<p>El día, en compte d’alçarse, s’anava tapant, tapant. Ni la mica de +claror glaçada que s’escorría pels finestrals, ni las llumenetas +tremolosas dels ciris que parpallejavan a l’altar, eran prou pera +esbargir las tenebras que s’escampavan arreu. No més els llums de la +credença feyan com una boyrina lluminosa a l’una banda y altra del +Sagrari; y, en quan a las dúas palmatorias de sota Sant Pau, ab prou +feynas feyan lluhir una mica l’espasa de l’apòstol rebassut. Lo demés +tot eran tenebras y espessor de llims…</p> +<p>Ab el cor vessant de dol, mossen Llátzer palpava per sota l’ara, +mentres deixava ’l cálzer y treya la bossa y regirava ’l missal. La +tristesa inconsolable d’aquell día de foscuria se li ficava a glops +dintre de l’ánima, com si volgués ofegarla en sa negror. "¡Sol! +–barbotejava, plorós.– ¡M’han deixat sol!” Y tan contorbat estava per la +tribulació, que ni esma tenía pera anar seguint las cerimonias ni pera +recordarse de las paraulas de la missa. Ell prou feya esforços pera +asserenarse y aixecar l’esperit a Deu… Però cada pas del sacrifici era +pera ’l pobre capellá una punyida nova y un clau nou.</p> +<p>El primer cop que ’s va girar de cara a la porta de l’esglesia pera +dir El Senyor sía ab vosaltres, va semblar que ’l cor se li feya troços +al veure que la salutació d’amor ressonava en la soletat… ¡El Senyor sía +ab vosaltres… y els banchs eran vuyts, tots vuyts!… "Però ¿ahont sou, oh +condemnats feligresos? –preguntava entre dents el sacerdot.– ¿Ahont sou, +que fugiu de la benedicció del cel?” Y, com si fos una resposta +misteriosa, tot d’un plegat va sentir una veu llunyana que li revelava +’l siti de damnació ahont els bosquerols s’aplegavan en aquell +instant.</p> +<p>…En compte d’encaminarse, com sempre, a la parroquia, s’havían +enfilat cap al cim de Puiggraciós. Las donas prou volían devallar, com +de costum, al sot de l’esglesia pera anar a missa, segons manava la veu +de la campana… però els homes els havían privat de posarhi els peus. "No +hi baixessiu pas: ¿sentiu? –els deyan mirantlas de fit a fit.– Si voleu +missa, anèu a Sant Segimon, anèu a l’Ametlla, o a Bertí, o al Figueró… +Però, a la parroquia, de cap manera…”</p> +<p>Y allavoras, vulguis no vulguis, las caputxas blancas havían pres, +per entre la boyra, el camí de las esglesias vehinas, mentres per la +seva banda, els homes, envolicats ab las mantas, trescavan rostos amunt +fins a dalt de Puiggraciós.</p> +<p>¡Ab quína claretat més espantosa ho anava veyent tot el capellá! A la +mateixa hora que començava a baix la missa blanca, voltada de soletat, +començava a dalt la missa negra, acompanyada de generació…</p> +<p>Com si tingués el do de veure las cosas llunyas y amagadas, al +sacerdot, desde l’ara de l’altar, se li ofería devant dels seus ulls +mateixos l’espectacle estrany que ’s representava dins l’ermita. Veya +las cambras fumadas de l’hostalet totas plenas de gent y resplandors… y +li semblava qu’eran la nau y el presbiteri d’aquell temple del pecat, +ahont s’hi celebrava la festa del dimoni. La llar, tota encesa, ab bon +espetech de foch de garbons, se li apareixía com l’altar major de +l’infern, guarnit de tions y de flamas qu’il·luminavan sinistrament las +parets negras de l’hostal y las caras torradas dels bosquerols. Devant +de l’altar de foch, a tall de Sant Patró venerat, se li aparentava ’l +mal esperit, encarnat en la bagaça. Allí, mitj deixada anar sobre +l’escon, se destacava la Rodassocas com en un trono triomfal, lluhint +las trenas de color encès y el coll y els braços y el pit de carn +blancaça. Tot al voltant, hi rondavan anguniosos, com devots que no +gosessin arribar a l’altar, l’hereu de câl Janet, el xicot de +l’Ensulcida, el Bepus de l’Uyá, tota aquella mústiga jovenalla, +corsecada de luxuria y de tristor…</p> +<p>Com esferehit per aquella aparició sacrílega, el capellá tancava ’ls +ulls pera no vèurela; però ’l fantasma de l’ermita era perfidiós, y el +va anar perseguint mentres va durar la missa. Quan va ser a la +consagració, també va semblar que se li apareixían els oficiants de la +missa negra que se celebrava a Puiggraciós. Eran l’ermitá y l’ermitana, +els dos vells mitj salmayres, mitj bruixots, qu’anavan y venían per las +taulas de l’hostal, boy servint vianda y beure als feligresos o portant +recados a la bagaça de part dels terrassans, llenyatayres o pastors. +Venían a ser com capellans de l’infern que fessin arribar fins al dimoni +las lletanías del pecat mortal.</p> +<p>Mossén Llátzer s’anava afinant, afinant de congoixa, com si s’hagués +de morir. Al ser a llegir las derreras oracions, ab prou feynas podía +arribar a dir un mot ni a aguantarse devant l’ara. Després se va girar, +com de costum, pera donar comiat als feligresos; però a l’anar a dir las +sagradas paraulas: Anèusen: la missa s’ha acabat, se va repensar de +sobte, no deixant surtir aquells mots que semblava que fessin coro ab la +befa impía dels bosquerols. Allavors va resar ab veu tremolosa el derrer +evangeli, y després va agafar el cálzer pera tornar a la sagristía. Però +estava tan adolorit, tan trasbalsat, havía hagut de fer tants esforços +pera acabar el sacrifici, qu’al baixar els dos grahons de l’altar va +sentir que las camas se li segavan, que ’l pensament li fugía, y, +després de trontollar un instant, va rodolar per terra com ferit de +mort.</p> +<p>El cálzer va anar per’quí, els corporals per’llá, la patena un bon +troç lluny… Els jayos hi varen córrer pera assistirlo: "¡Missenyor! +¡Missenyor!” Però, com que l’esglesia era tan fosca, no veyan ben bé +ahont havían de posar els peus pera no trepitjar al sacerdot. Ademés… +per’llí terra hi havía escampat el sagrat servey de missa, y els +esborronava de pensar qu’ab las sevas mans profanas podían tocar la copa +del cálzer, o els dintres dels corporals, o bé ’l fons de la patena… +Però, a la fi, vencent el sagrat terror, van acostarse, van estirar el +braç per dins de l’ombra, van palpar la casulla…</p> +<p>–¡Missenyor! ¡Missenyor! –exclamavan.</p> +<p>–¡Missenyor! –repetían.– ¡Missenyor!</p> +<p>Però ’l capellá no tornava en sí.</p> +<h2 id="xv-días-negres">XV <br>Días negres</h2> +<p>Pels seus passos comptats havía vingut l’hivern, ab tot el seu +seguici de días curts, de sol esgroguehit, de cels endolats y plujas +cançoneras.</p> +<p>De trist, l’hivern, ho es a tot arreu, però enlloch del món s’hi +troba tant com allí als sots, ja de sí feréstechs y ombrívols. El día +que, a tall de negra filagarsa, s’estiragassava algun núvol sobre ’l +troç de cel estès entre ’l cèrcol de molas y cimals, ja podían dir els +bosquerols: Deu mos ajut, perquè la fosca s’eternisava pels sots, com si +s’hi trobés bé, per’llí aclofada… En aquellas horas de tenebra, llargas +com días sense pa, la gent anava a las palpentas per las casas, perquè, +encara qu’encenguessin llum, ni ’ls gresols ni las llantias feyan prou +claror pera que las donas s’hi vegessin a feynejar per las cambras, a +pujar a las golfas o a devallar als cellerets.</p> +<p>Hi havía días que talment semblava que ’ls sots, tot y sent tan +fondos, s’haguessin acabat d’ensorrar fins al mateix cor de la terra y +qu’allavors els bosquerols visquessin entre l’espessor dels llims.</p> +<p>Però lo pitjor era encara quan, després de las foscas anguniosas, +venían els días d’aygua, que no s’acaban may més. De vegadas era una +pluja seguida, perfidiosa, però quieta, d’aquellas que, sense fer +soroll, estovan marges y parets y amaran la terra fins a las entranyas. +Altres cops era un xáfech desenfrenat que feya anar els fays embutits +d’aygua y omplía ’ls torrents de gom a gom. Semblava que l’ayguat, tot +se n’ho havía d’endur; y, com si no ’n tingués encara prou de negar +hortets y feixas, esllaviçava ’ls marges, els pendiços, y dels camins en +feya xaragalls.</p> +<p>¡En voleu, allavors, de gemechs y crits d’angunia! ¡En voleu de +llágrimas y planys pels casalots! Ab els camins tous, ab els camps +enllacats, ab las terras ensulcidas, els bosquerols se trobavan sitiats +dintre de casa y amenaçats per la fam. Volían menjar… y no podían surtir +al defora ni arribar a l’hort a cullir vianda. Mancava ’l pa a la +panera… y no podían baixar al molí.</p> +<p>–¡Es per la mala fembra, –deyan las donas– es per la mala fembra de +Puiggraciós, que Deu mos castiga aixís!</p> +<p>–¡Són las malediccions de la parroquia, –mormolavan els homes– lo que +desencadena aquets flagells!</p> +<p>Y com que ’ls xáfechs may paravan, y plou que plou, y plou que plou… +encara venían més tribulacions y més tragedias, perquè ara l’aygua +descalçava els ratats fonaments de las casas, ara pudría ’ls caps de +viga, ara feya plorar las goteras per’quí, per’llá. L’un día tot era +"¡Veníu, veníu!” perquè s’ensorrava la teulada del corral… L’altre tot +era "¡Corrèu, cuytèu!” perquè l’aygua ’s ficava pel barri y se n’entrava +al celleret… Ab la mort a dins de l’ánima, la gent corría a apuntalar +els sostres que feyan moviment o a tapar forats y escletxas ab manats de +palla, ab pellingots…</p> +<p>–¡La nostra hora es arribada! –clamavan las donas, esporuguidas.</p> +<p>Y els homes responían ab veu ronca:</p> +<p>–¡Mal llamp de Deu com no morim tots a l’acte, qu’aixís acabaríam de +patir!</p> +<p>Però ja podían resar, ja podían malehir… l’aygua no s’aturava ni ab +renechs ni ab parenostres. Dali que dali, dali que dali, anava cayent +del cel sense parar, las unas vegadas a bots y a barrals, com si hagués +de finar el món… altres cops tot a pleret, a pleret, com si, afadigada y +tot de caure, no portés mica de pressa, ni se n’hagués de deixar fins al +día del judici. Aixís s’allargavan, aquell hivern, las horas emplujadas; +aixís venían els días negres derrera dels días negres… fins qu’un matí, +per demunt de las feixas de l’Uyá, el sol va treure ’l cap de mica en +mica… Però ¡quín sol va ser aquell més mústich y pansit! Semblava +mentida que la llum del món pogués fer aquella cara de malalt y llençar +aquellas ulladas d’agonia!</p> +<p>Tot seguit els sots se varen tenyir d’una claror entre cendrosa y +groga, que feya pensar ab la mort…</p> +<p>Els dos avis de la rectoría també varen passar els set cálzers +d’amargura, en tota aquella tongada de llástimas y condols. Sols y verns +en la tribulació, sense consol ni ajuda de criatura viventa, hi va haver +cops que de bona gana haurían donat l’ánima per mor de Deu.</p> +<p>Tan xaruchs, xaruchs, com eran, s’havían hagut tots dosets de +defensar contra l’aygua traydorota, qu’a lo millor se ficava pels junts +de las teulas y pels resquicis de las oberturas. Pera no deixarse +sorpendre per l’enemich, anavan com furons de l’una banda a l’altra, +vigilant portas, finestras y forats, y’s rellevavan de nit y día per por +de caure rendits de cansament. Mentres la jaya vetllava, el jayo +trencava ’l sòn; y, quan se trobavan els dos vellets a l’hora de +rellevarse, "¡Valgans Deu de la creu!”, deya, tot gemegant, l’avi; y +allavors l’avia responía: "¡Que per sempre ’ns valgui, amen!” Aquellas +pregarias eran com mots de salutació ab que ’ls dos vells se donavan +coratge entremitj de la congoixa y la solitut.</p> +<p>Però, de totas las penas que passavan, la que ’ls aturdía més eran +las goteras, que, com més anava, més regalavan de per tot arreu. ¡Allò +sí qu’era un desfici y un neguit! No hi ha pas res al món que fassi +tanta angunia com sentir las goteras fent toch, tach, entre la +fosca…</p> +<p>Hi havía nits que, rendida de fadiga, la jaya ’s deixava anar demunt +del jaç, y encara no havía tingut temps d’aclucar l’ull que ja li +començavan a caure gotas a sobre ’l cap. "¡Deu meu, Senyor, +assistíume!”, clamava la pobra vella, tot aixecantse. Y, mentres +s’encaminava al passadiç ab el llumet a la má, s’aturava tot d’una al +peu de la porta, perquè li semblava sentir que també queyan gotas dins +del recambró. Y, com qu’al recambró hi havía desada la pobresa de la +roba, corría a trèurela del caixabanch, per por de que ’s mullés, de que +’s florís. Allavors penjava ’l llum d’una estaca y ’s posava a +arramassar las peças… Però, aixís que tenía la robeta als braços pera +traginarla a un altre lloch, s’adonava tot d’un plegat de que també +plovía a la porxada… y, com qu’allí hi tenían la mica de mestall per +l’any, la dona ja no sabía per quín cap girarse ni lo que calía salvar +primer. ¡Allò era un matament… una congoixa, semblant a l’agonía de la +mort!</p> +<p>Després, quan el temps se va alçar un xich, semblava que, tant el +jayo com la jaya, també s’haurían hagut de revifar una mica… però no. +Per una banda, aquell sol esgroguehit els omplía de tristesa l’ánima… y, +després, may els mancavan trifulgas novas y flagells nous. Quan no eran +las calamitats del temps, eran altras penas y caborias. ¡Pobres avis! +Com més vells se feyan, més cambiavan de taranná. Aixís com abans no ’s +trasbalsavan per res del món, ara ’s tornavan corcons y neguitosos, com +si un rosech els consumís. Per la manera com se morfonían y frisavan, +planyentse y somicant d’un cap de día a l’altre, semblavan ánimas +penadas per manca d’oracions…</p> +<p>No feyan més que doldres de que las ayguas ho havían malmès tot y de +que ells ja no tenían esma pera apariarho. Per això anavan y venían a +totas horas com esperits follets, mormolantse l’un a l’altre, a cau +d’orella, misteriosas paraulas de temor.</p> +<p>El jayo exclamava, tot baixet:</p> +<p>–¿Què dirá quan vegi tot això?</p> +<p>Y la vella responía, concirosa:</p> +<p>–¡Pobres de nosaltres! ¿Què dirá?</p> +<p>Y escoparrendits, confosos, tots dos miravan al defora, y veyan que +las ayguas se n’havían endut torrent avall el troç de jardí de l’hort y +que las voras dels caminals tornavan a omplirse d’un herbey orat, y que +las creus del cementiri jeyan entre las malvas, decantadas pel xáfech y +pel vent. Però l’esglay gros va ser quan, al tornar a entrar a +l’esglesia, varen veure la miseria que regnava per allí dins. L’aygua +havía entrat per sota la porta, deixant las llosas encatifadas de llot; +la floridura s’havía tornat a apoderar dels vestits de sants y santas, y +las aranyas teixían altra volta per las coronisas dels altars. ¡Quín +rau-rau va ser pera ’ls jayos contemplar aquella inmundicia! Se sentían +com culpables y avergonyits de ser tan vells y de no veures ab prou cor +pera aconduhir aquell devastall.</p> +<p>Per això may callavan exclamant:</p> +<p>–¿Què dirá missenyor al veure aquesta poca condicia? ¿Què dirá al +contemplar això?</p> +<p>Y quan va baixar de la cambra el capellá, trasposat, groch, envellit, +com si li haguessin tirat els anys assobre a carretadas, els jayos +semblava que s’amaguessin, com volentse fondre terra endins.</p> +<p>Va ser devant del trágich espectacle dels cels esmortuhits y dels +días rúfols que li va tocar a mossen Llátzer tornar a obrir els ulls a +la vida, després de las setmanas de febre y de desvari qu’havía passat +retut al llit. ¡Que desolat, que trist, que deixat de la má de Deu, ho +tornava a trobar tot!</p> +<p>Sinistrament il·luminat per aquell sol esgroguehit y cendrós, may se +li havía aparegut tan funerari com allavoras el cèrcol de montanyas +negras ahont vivía aparedat. En comptes de tornar a néixer a la llum del +món, li semblava que, lo que feya, no més era cambiar de sepultura. +Aixís com fins allavoras havía estat enterrat al fons d’un llit, d’aquí +endevant tornaría a tenir per tomba, la negror dels sots. Sa tornada a +l’existencia estranya d’home enterrat de viu en viu se li apareixía com +la pena més esgarrifosa y al mateix temps com la senyal tremenda de que +encara no havía complert el cástich dictat per la divinal sentencia. +Ell, que ja s’havía imaginat la benhauransa de no haver de veure més +aquellas esquerpas fondaladas ni aquells tous d’ombra espessa del fons +de las boscurias… ell, que ja somiava no tornar a sentir parlar +d’aquells homes dormilegas que covan la maldat sota la sòn y que, +enllepolits pel dimoni de la carn, abandonan la missa y els sagraments… +ell, que ja entreveya l’estrella lluminosa qu’anunciava la fi del seu +calvari… ell, que ja se sentía quasi esbandit del pecat d’un día y +pensava anar a gaudir las misericordias celestials… ¡se trobava altra +vegada presoner de l’ombra y encadenat al peu dels cingles y els +turons!</p> +<p>Pera endolcir un xich el cástich de tornar a la vida a que ’s veya +condemnat, no trobava més consol que ferse venir a la memoria tot lo +qu’havía vist com entre somnis en aquellas horas de febre en que ja li +semblava ser de l’altre món. Ab els ulls cluchs y la testa alta, com +aquell qu’assaboreix una visió agradosa ab el pensament… ¡ab quína +delicia no tornava a contemplar els fúnebres fantasmas que li havían +ballat devant del llit per entre las boyras del desvari!</p> +<p>…Primer veya una gran foscuria, una negror fonda, fonda, com la que +deuhen veure ’ls difunts dins dels enterraments en que reposan. Però +vetaquí que tot de sobte van començar a bellugarse sobre aquell món del +no res unas llumenetas com espurnas qu’acabavan de fer més espessa la +fosquetat. Eran uns llumets tremolosos qu’anavan y venían, pujavan y +baixavan, s’amagavan y tornavan a surtir, fent sempre ballarugas devant +dels ulls… "¡Calla! Això es que soch mort… –deya allavoras:– mort y +enterrat… y aquestas llumenetas deuhen ser els fochs follets que +saltironan pel cementiri.” Però desseguida replicava: "No, això no pot +pas ser; perquè, si fos colgat al fossar, no sentiría, com ara sento, +que va plovent sobre meu…” Y de que rebía la pluja no podía pas +dubtarne… Una per una, haguera pogut comptar las gotas que ’m queyan +demunt del cap. Mes ¿què deuría passar allavoras que ’ls llumets anavan +venint, venint, com si volguessin tocarme? Tant y tant se varen atansar +que vaig veure que no eran pas fochs follets. Eran gresols, els gresols +que duyan a la má ’ls jayos pera venirme a assistir. De primer no vaig +entendre ben bé lo que feyan forfollant pel llit y regirant el tapall; +però després ja començava a capir que lo que volían era agafar entre +tots dos las voras del llençol pera mudarme de seti… Lo que no arribava +a endevinar era si ’m treyan d’allí pera lliurarme dels degotalls que ’m +queyan a demunt, o bé… si tant mateix m’havía arribat la derrera hora y +m’havían d’enterrar, y els avis ja ’m duyan cap al sot, sostingut per +las puntas del suhari. Allò, sí, que may ho vaig entendre, may…</p> +<p>Y aixís, assegut a l’entrada de la rectoría, anava fent memoria, +mossen Llátzer, de las sevas caborias de malalt, com si volgués surgir +ab el pensament retalls de somni y llencas de desvari… quan, tot de +sobte, va semblar que ’s desvetllés de las visions de la tomba pera +pensar en las cosas d’aquet món. Ab una veu entelada y tremolosa que +trasparentava la debilesa de l’esperit, va cridar als jayos:</p> +<p>–¡Joseph, Mariagna, veníu! Dèume un xich d’ayre. Ajudèume a alçar… +que surtirèm al defora… Vull veure l’esglesia, vull veure ’l +jardinet…</p> +<p>Al sentir aquets mots, va semblar que als avis se ’ls glaçava +l’ánima. El vell va mirar a la vella, com exclamant silenciosament: "¡Ja +es arribat el moment que tant temíam!” Y la vella movía ’l cap, com +volguent dir: "¡Ay, pobres de nosaltres! ¿Què dirá quan vegi aquella +desolació?”</p> +<p>Y mentres, l’un a un costat y l’altra a l’altre, anavan caminant y +sostenint al capellá, pensavan anguniosos. "Ara, ara… se n’adonará y +fará una exclamació de pena.”</p> +<p>Perquè no eran pas renys, lo que temían els jayos, de mossen Llátzer, +sinó aquellas paraulas de dolça planyença que gastava tot sovint y +qu’encara sembla que fassin més mal al cor.</p> +<p>Quan mossen Llátzer va ser al defora y va alçar el cap envers el +cèrcol de turons y cingles que ’l tenían enrotllat per tot arreu, va +sentir al cor un gust de fel y vinagre, com no l’havía sentit may, ni en +las horas de major dolor.</p> +<p>Ab aquell sol esgroguehit qu’il·luminava la terra ab claror +tremolenca y llagrimosa com la d’un flam de funeral, els sots semblavan +el reyalme de l’eterna quietut al derrer día del món. Arreu surava un +silenci de sepulcre que deixava el cor glaçat. El gebre entumía la +frisor de las arbredas, la gelada aturava ’l pas dels reguerols. No +s’ohía ni un respir ni una alenada, ni un crit de bestia, ni un xiu-xiu +d’oreig… Tot callava com si la vida s’hagués parat, com si las cosas del +cel y de la terra estessin a punt d’esvanirse per sempre més. Fins las +pobras casas mitj enrunadas que s’escampavan pel sot, feyan un posat com +si patissin, com si estessin malaltas, o potser a punt de morir. A +l’Uyá, els vents havían torçat la xemeneya de la cuyna baixa y decantat +la torratjeta de sobre ’l trull, y l’edifici semblava qu’anés de tort. A +câl Pere Mestre, l’empenta de l’aygua havía esbotzat la llenca de mur +que corría de la porta al finestró del corral; y, ab aquella gran boca +oberta, la casa tenía l’ayre de fer el derrer badall de l’agonía. A cân +Pugna, qu’havían hagut d’apuntalar per part de fòra arrambant a las +parets cayrats y vigas, apareixía com un casalot coix, que de tan ranco +anés ab croças. Las tapias corcadas de Romaní, que de tan decantadas ja +feya anys que semblava que pesessin figas, ara s’havían desplomat un bon +xich més y estavan leri-reri si van o no van de trompis rostos +avall…</p> +<p>Mossen Llátzer se va posar las mans devant dels ulls pera no veure +semblant desolació.</p> +<p>–¡Això es la mort! –deya entre sí.– ¡Això es la mort, que ’m va +voltant per tots cantons! ¡Això es la mort, que ’m fa bavarotas, que +s’acosta com si ’m volgués tocar, però sense arribarme may á posar la má +al demunt! Se moren els camps, se moren las casas… tot se mor menos jo, +que, trist, me migro anyorant la pau eterna… Las casas arribarán a caure +a engrunas… Mancada de xopluch, vindrá un día en que la gent dels sots +haurá de cercar refugi dins las baumas, esperant la derrera hora… +Després tot se convertirá en un fossar inmens, en un cementiri sense +fitas… y jo… jo encara restaré vivent, com si Deu me designés pera +vetllar la sòn dels morts…</p> +<p>Però ’s va deturar de sobte ’l capellá mentres feya tan negres +pensaments, perquè, baixant els ulls a terra, va quedar sorprès y +corglaçat a la vista del jardí. A l’adonarse del devastall d’aquell bocí +de terra, un temps florit y ara arrasat… va semblar qu’anava a obrir la +boca pera llençar un gran sospir qu’exhalés el seu condol. Els jayos ja +abaixavan el cap com si per endevant s’avergonyissin de la paraula +planyívola qu’anavan a sentir; mes el capellá, pera no fer pena als seus +sirvents, va ofegar el plany a dins del cor y va passar de llarch, +llençant no més una mirada trista cap a n’aquells indrets mortuoris +qu’ell havía resucitat ab son amor.</p> +<p>Va donar després unas quantas passas més amunt, sempre anant cap a la +esglesia; y a l’arribar als xiprers del cementiri va veure, ab dolor de +l’ánima, que per las voras dels caminals tornava a créixer l’herbey ab +més saba, ab més orgull que may. "Ara sí, que no ’s podrá estar de +queixarse…”, varen pensar els avis ab temor; mes el capellá, silenciós +sempre, va passar tancant els ulls com pera no veure la miseria que ’l +voltava.</p> +<p>Al cap y a la fi varen arribar al peu de l’esglesia. Varen empènyer +la porta, y tot d’un plegat se ’ls va presentar a devant tota la +desolació que regnava al lloch sagrat… crostas de floridura pels vestits +de sants y santas, cortinatges de terenyinas per coronisas y ninxos dels +altars, una catifa de fanch estesa a terra, broça y runa per tot arreu… +Allavoras la pena del rector va esclatar tota plegada, mentres venía als +avis una suhor freda, una angunia, un tremolor…</p> +<p>–¡Prou, Senyor Deu meu! –clamava mossen Llátzer.– ¡Prou! ¡No ’m +castiguèu mès, que ja reconech vostre poder infinit!</p> +<p>Y després, girantse a ne ’ls jayos y senyalantlos ab la má la +calamitat qu’omplía ’l temple, va preguntarlos ab gran tristesa:</p> +<p>–Però ¿qu’es això? ¡Diguèume! ¿Qu’es tot això?</p> +<p>Mes els avis, en compte de respondre, van començar a somicar, mentres +las llágrimas els corrían cara avall.</p> +<p>–¿Que plorèu? –va preguntar el capellá al jayo.</p> +<p>–Sí, que ploro, –va fer el vell.</p> +<p>–Però ¿per què? Diguèu per què…</p> +<p>–Perquè ja no tinch força, missenyor.</p> +<p>–¿Y vós, Mariagna, Mariagna…!</p> +<p>–Perquè no som bons per’ res.</p> +<p>–¡Oh! ¡Pobres avis! ¡No diguèu pas més això! –exclamava, enternit, el +capellá.– ¡No diguèu pas més aixó, que ’m feu l’ánima a bocins.</p> +<p>Y aterrat, retut, ab el cap amagat entre las mans, el sacerdot +rumiava, ab esgarrifanças entre pell y òs, que la soletat mortuoria que +somiava suara encara no era tan ferotge com la que veya venir en aquell +moment. Els jayos també estavan a punt d’abandonarlo, se ’ls acabavan +las forças, se morirían qualsevol instant… y ell, sol y vern, +desamparat, hauría d’anar sense esma, com una ombra vagarosa, pels sots +dels morts…</p> +<h2 id="xvi-udols-de-la-nit">XVI <br>Udols de la nit</h2> +<p>De cap manera podía mossen Llátzer ablanir dins del seu cor el dolor +viu que li feya l’allunyament dels feligresos sorruts. ¡Haver abandonat +l’esglesia, els grans perversos! ¡Haver deixat la parroquia y son +pastor! ¡Haver aborrit la Missa y els Sagraments! Ni en las estonas de +conversa ab els dos jayos, ni en las llargas horas de reso quotidiá, ni +al mateix peu de l’ara santa, podía esbargirse del pensament aquell +sinistre recort dels bosquerols, que ’l torturava a tot hora.</p> +<p>–¡Quína befa més sacrílega! –deya entre sí.– ¡Quín escarnot més +crudel!</p> +<p>Y, ab aquesta deria dins del cap, passava las horas rumía que rumía, +dançantli sempre per devant dels ulls la sombra de la bagaça, o la dels +ermitans de Puiggraciós, o de la jovenalla luxuriosa y trista que +convertía l’ermita en un bordell, o la dels vells xaruchs de las +clotadas, bonyeguts d’ánima y nafrats de cos. Fins devegadas sentía com +una mena de vergonya de veure que ’l seu esperit, qu’un temps tenía alas +pera volar fins als cims lluminosos de la divina contemplació, ara ’s +trobava engorronit com una bestioleta de la terra que no pot alçar el +cap d’entre la pols. ¡Quína angunia li feya, a certs moments, sentirse +l’ánima encadenada a la mesquinesa de semblants cavil·lacions!</p> +<p>–Després de no haver sabut redimir als esquerps montanyenchs, –deya +’l rector ab amargura– no més me manca que restar presoner de la miseria +d’esperit que ’s respira en aquets sots! ¡Oh, Senyor! ¡Jo sento +rencunias y voldría sentir pietat! En comptes d’ira per això que ’m +volta, jo voldría sentir amor!</p> +<p>Però, per més esforços d’ánima que feya, no podía endolcir el fel que +li vessava del pit. Ell hauría volgut ser com aquell pare amorós que, +com més desenganys té del seu fill, més pel fill se desentranya. Però a +n’ell li semblava que no tenía prou cor pera tanta caritat… Els agravis +y las befas que per sota má, y com vingudas de quí sap ahont, rebía tot +sovint dels feligresos, en comptes d’apellarli las feridas vellas, +encara las hi enverinavan més.</p> +<p>Y aquella gent de las boscurias tristas no hi planyían pas res pera +renovarli las llagas y pera ferlo pertenir. En bona fe que quasi bé ja +no sabían quína malesa empescarse, en el silenci de la nit, a truco de +mofar al rector y als vells sirvents. Uns cops, ja entrada la fosca, +enviavan un bordegaç que s’enfilés al cloquer y amagués el batall de la +campana, y aixís el jayo no pogués tocar a missa l’endemá. Una nit +cavavan un sot al mitj d’un caminal, y després el cobrían d’herba y +broça pera veure si ’ls de la rectoría ’s descuydavan y s’estimbavan a +dins. Una altra nit anavan a enjegar l’aygua del bassal de las +vimeteras, y la giravan tot d’un plegat cap a la rectoría pera que +l’hortet se ’ls negués y no poguessin cullir vianda.</p> +<p>Cada maldat d’aquellas era una altra espasa de dolor que ‘s clavava +en el cor de mossen Llátzer. Y no era pas el mateix mal que li feyan lo +que li dolía més, sinó la tirria cega qu’aquellas malifetas designavan. +¡Sent, com ell era, tot exaltació y esplay, se las havía d’heure ab las +més negras de las traydorías! ¡Sent, com era, tot amor, havía hagut +d’anar a raure a mans de l’ odi més ferotge!</p> +<p>–Però ¿quín mal els he fet? –exclamava a voltas.– ¿Quín mal els he +fet, com no sigui volerlos tornar a la vida y volerlos curar las llagas +del pecat?</p> +<p>Altras vegadas rumiava que potser encara hi hauría remey si fes un +derrer sacrifici, una derrera provatura. Pensava que lo que calía era +enfilarse a Puiggraciós, quan tothom hi sigués aplegat per fer +platxeria. Allí ’s presentaría ell devant dels terrassans y pastors, +dels pilers y llenyatayres; devant dels mateixos ermitans, devant de la +mateixa Rodassocas… Allí ’ls predicaría ab tot fervor, fins a +enternirlos, fins a tocarlos al viu de l’ánima, fins a ferlos trencar el +plor… Allavors li semblava que sabría trobar aquell doll de paraulas +dolças que no havía trobat may… "¡Germans! ¡Germanets! –els diría.– Jo +us haig de salvar, encara que no volgueu. Me feu pietat perquè, sense +saberho, sou ceguets de neixement… Però jo he vingut pera obrirvos els +ulls al resplandor de cels y terras… Me feu pietat perquè teniu el cor +tot encongit y mústich; mes jo us el obriré a l’alegría y a la +germanor.”</p> +<p>Però després se repensava y deya: "¡No! Jo no ho puch fer, d’anarlos +a trobar… Jo soch el pastor, el sacerdot, l’ungit per Deu… Jo faig +l’ofici de Majestat divina… Són ells qu’han de venir a penitencia… Són +ells qu’han d’acotar el cap fins a cobrírsel de pols…” Y, encara no +havía acabat de rumiar això, quan altra vegada tornava a mudar de +pensament, tot recordantse dels actes d’humilitat que feya ’l Christ +pera dur el perdó y la pau als homes. "¿No era Ell –exclamava– qui +surtía al pas dels pecadors pera trèurels las taras de la culpa? ¿No era +Ell qui s’entregava als mateixos butxins que l’havían de martiritzar y +dur al sacrifici?”</p> +<p>En aquet etern teixir y desteixir del dubte, que migra las ánimas y +decandeix els cossos, a mossen Llátzer se li escolavan per complert tots +els instants de la vida…</p> +<p>Perquè la mateixa deria que l’atormentava de día, a la nit li +allunyava la sòn dels ulls, y ab el cap poblat pels fantasmas +desficiosos que li havían restat com a reliquia dels passats desvaris, +contemplava còm desfilavan entre la foscuria las horas silenciosas del +repòs. Entremitj de la quietut que ‘l rodejava, s’ havía avesat a +distingir els sorolls més desmayats, més febles… y aixís passava llargas +horas escoltant, escoltant en las tenebras, com si volgués desxifrar el +llenguatge ignorat dels milers de sers y cosas que parlan o sospiran, +que glapeixen o ploran mansament dins del gran silenci de la nit.</p> +<p>El cruixir de las fullas secas que s’arrossegan somogudas per las +bestioletas del terrer; l’estremitut que fan las brancas dels arbres, +esgarrifadas per l’ oreig; la cantarella del reguerol, que ’s va +escorrent de gota en gota; la fressa llunyana del ramat, que ’s remena +de sobte dins del clos; el clam mitj apagat del malalt, que ’s tomba +dins del seu llit d’agonía… tot això plegat componía, al fons del sot, +la canturia de la nit, trista y esporuguidora com una remor de l’altre +món. Escoltant, escoltant en la quietut de las tenebras, mossen Llátzer +havía arribat a distingir las veus dels feréstechs aucellots que +s’ajocan pels relleus del cingle o per las brancas de sobre ’ls avenchs. +Coneixía ’l crit llarch y esferehidor del duch, y sabía quín era ’l +gemech enrogallat del siboch. A copia d’escorcollar en els abims del +silenci, l’ánima se li enfebrava ab somnis estranys y raras exaltacions, +y fins creya sentir a voltas sanglots inexplicables y ressons +desconeguts, que retrunyían en el seu esperit com gemechs d’ánima en +pena. Altras vegadas li sembla que, devallant desde ’l cim de +Puiggraciós, li arribava fins a cau d’orella una rialla de dimoni que ’l +feya estremir d’indignació.</p> +<p>–Són els de l’ermita que se xalan… –barbotejava ayrat.– Són els de +l’ermita, que m’escarneixen, que ’s mofan de mi com se mofan de la Missa +y dels Sagraments… Es la mateixa rialla del mal esperit que va ressonar +a l’esglesia després de l’excomunió.</p> +<p>Y tot seguit se li figurava, com si ’l tingués devant dels ulls, +l’espectacle que a n’aquellas horas deuría representarse a l’hostalet. +Veya a la bagaça, asseguda a ne l’escon, provant d’aixeribir ab las +sevas riallas tentadoras, ¡Hi, hi! ¡Hi, hi!, la luxuria trista dels +dormilegas bosquerols. Y, guiats per l’ermitá o l’ermitana, anavan +entrant tot xano, xano, els pastors y els terrassans, els pilers y els +llenyatayres, els bovers y els bosquerols. Ara l’un y després l’altre, +tots venían encongits y ab el cap cot a tall d’aucells estarrufats, y +anavan passant per devant de la barjaula igual que si anessin a oferir. +Era una professó muda y trista com una rengla de morts. Devant hi anava +l’hereu de câl Janet, ab els ulls baixos, com si fes el bot; a unas +quantas passas més enllá seguía ’l xicot Margueridó, més esquerp qu’un +porch singlá; després el Cosme de la Rovira, groch de cara y tot pansit; +acabat el Bepus de l’Uyá, roig de pel y malcarat… Y, derrera d’aquets, +anava seguint tota la jovenalla de las clotadas, caterva de xicots y +bordegaços, de posats vergonyosos y sorruts…</p> +<p>Però la professó de las luxurias tristas no parava aquí, perquè +després venían, ben emboçats en la manta pera no ser vistos, tota la +corrúa de caps de casa y de padrins xaruchs, ensenyant cadascú +l’estranyesa de la seva fatxa o bé la tara del seu cos nafrat. Hi havía +en Pau Malarich, escardalench com una momia; el vell Sunyer, ab las +galtas de barballera y els ulls negats d’aygua, a tall de bou; el jayo +del Lladonell, una òliva feta y dita, ab la cara rodona, els ulls +esverats y el nas menut; el Pere Mestre, ranquejant a saltirons, lo +mateix qu’una granota; l’avi Pugna, ab el goll penjant y ab el cap +bonyegut com un galápat… Encorvats o de gayrell, tots els monstres +anavan passant ab posituras de condol, com si anessin a un enterro… Tan +solament n’hi havía dos, en aquell lloch de platxeria fúnebre, que +fessin cara d’alegroys. L’un era l’Aleix de las Tòfonas, que, cargolat +com una serp, s’estava a un recó de cambra, boy rient per sota ’l nas, +com si ’s mofés d’aquella rècula de difunts lascius. L’altre era en +Carbassot, el porquerol de l’Ensulcida, que, ab els seus estirabots y +patotxadas, servía de comedia a tots els sots. Aquella nit l’havía +donada per cantar unas coplas que s’havía empescat ell mateix pera fer +riure a la bagaça. Y com qu’anava calçat d’esclops, ¡pot dicas! si ’s +duya ’l compás de la canturia, repicant ab els peus sobre ’ls +rajols.</p> +<p>"¡Troch, catatrach,<br> +catatrich, catatraca!…<br> +¡Troch, catatrich, catatrich, catatroch!<br> +El Rector ja pert la feyna<br> +de dir missas y sermons,<br> +perquè tota la parroquia<br> +li ha fugit a Puiggraciós.<br> +¡Troch, catatrach,<br> +catatrich, catatraca!…<br> +¡Troch, catatrich, catatrich, catatroch!”</p> +<p>Y la bagaça, allavors, vinga riure com una boja rematada, ¡Hi, hi! +¡Hi, hi!, fins que ’l cor li deya prou… Molts cops, mossen Llátzer se +despertava esverat d’aquells mals somnis que ’l perseguían durant la nit +com una corrúa d’anguniosas aparicions.</p> +<p>Un vespre, després de l’últim reso, va restar ab el breviari als +dits, tot somiós, contemplant desde la finestra de la cambra las +estranyas clapas de llum freda que la lluna escampava pel defora. Ab el +cap repenjat derrera ’ls vidres, semblava que cerqués entretenir el +desvetllament que ’l perseguía, ovirant las tèrbolas imatges de la nit +d’hivern.</p> +<p>Uns cops se delitava mirant còm la claror blavosa argentava las +feixas y els terrenys al ras, lo mateix qu’estanys de plata; altres cops +s’embadocava contemplant còm la mateixa claror se fonía, igual que si +caygués dins d’un abim, aixís que ’s posava per sobre l’espessor de las +boscurias y troços de terra enmatollats. Però devegadas succehía que a +lo millor s’amagavan las fantásticas imatges lluminosas, esborradas de +sobte pels núvols negres que solcavan l’espay a tall de corbs. Aquells +misteris de la nit de lluna, ab els seus visatges fantasiosos, ara de +fosca, ara de llum, ullprenían al rector com si fossin encantarias. +Semblava qu’entre somnis entrobrís els ulls pera guaytar las tacas +d’ombra que feyan, sobre la blancor marbrenca dels caminals, las creus +negras del fossar. Després alçava un xich més la vista y anava +resseguint la crestería de desiguals pináculs que dibuixavan sobre ’ls +murs de l’esglesia las allargaçadas puntas dels xiprers.</p> +<p>L’esperit de mossen Llátzer, perpetuament enfebrat de somnis y +cavil·lacions, després de la derrera malaltía, s’havía quedat aquell +vespre com sospès en èxtasis devant de l’ánima obscura y misteriosa de +la nit… Com més anava, més sòpit restava, més postrat, igual que si anés +a caure vençut per la força adormidora d’aquell estrany sortilegi… quan +tot d’una va alçar el cap, boy deixondit, quasi esverat…</p> +<p>S’acabava de sentir un udol de gos, fondo, molt fondo, que ressonava +a través de cingles y montanyas com un gemech de dolor. ¡Guuuu… guuuu…! +Era un d’aquells udols que se senten ab esgarrifanças en mitj de la +fosca y la solitut, perquè portan la nova de las llargas agonías y de +las reneras de la mort. ¡Guuuu… guuuu…! ¡Còm plorava aquella bestia! +¡Còm plorava! Y ¡quín condol feya aquell clam desolat mentre ’s perdía +en la pau de las montanyas, clapadas de fosca y llum! El rector, +sotregat de cap a peus per una estremitut, parava l’orella, temerós, +pera esbrinar de quín cantó venía aquell fúnebre presagi de las derreras +angoixas.</p> +<p>–Sembla que surti de derrera ’l cingle… –començava a pensar mossen +Llátzer, mitj en dubte, quan va sentír els lladruchs llunyans d’uns +altres gossos que responían a l’udol sinistre.– No, –va exclamar +allavors, com repensantse.– De l’altra banda del coll de cân Ripeta, me +sembla ara que ve ’l brugit… Però no, tampoch…, –replicava a l’acte:– la +cridadiça ve de Puiggraciós.</p> +<p>Sí, era d’allí dalt d’hont devallava l’esvalot dels gossos, com +rodolant a tomballons rostos avall. L’udol esferehidor ab prou feynas se +sentía, igual que s’hagués esvahit en l’inmensitat… però, boy a mida que +minvava ’l trist sanglot, redoblavan els lladruchs dels altres gossos, y +tota la cridoria retrunyía cada cop més forta, com si s’acostés a +correcuyta. Els cans que varen lladrar primer va semblar qu’eran els de +l’ermita; després varen ajuntarshi ’ls de cân Coll; acabat els de la +Rovira; al capdevall, fins els de l’Uyá varen engreixar el brugit.</p> +<p>Alashoras mossen Llátzer va alçar els ulls, quasi il·luminats per una +vaga lluhiçor, com si li acabés de passar per l’esperit una espurna +d’esperança. Aquell brugit volía dir ben clar qu’algú del Serrat +s’acostava a la parroquia. Y, com si se li deixondissin dins del cor mal +adormidas confianças, sense poder dir còm ni per què, va començar a +sospitar que aquell que s’acostava era un feligrès desvalgut que venía a +demanar auxili al seu pastor, a implorar la divina gracia, a soldar la +cadena d’amor trencada per culpa del pecat.</p> +<p>La cridadiça cada vegada ressonava més aprop. Als gossos de la Rovira +ja se ’ls sentía lladrar desde ’l bassal, com si haguessin acompanyat al +vianant fins a la baixada de las vimeteras.</p> +<p>–No pot ser lluny… –deya entre dents mossen Llátzer, tot guaytant per +la finestra.</p> +<p>No va trigar gayre a sentirse fressa per l’hortet… un soroll +acompassat de petjadas que retrunyía en mitj de la quietut.</p> +<p>–Ja es aquí… –mormolava el capellá, clavant el cap derrera dels +vidres.– Ja es aquí…</p> +<p>Al cap d’un moment, escayentse ’l caminant a entrar en una clapa de +llum, va esdevenir un instant il·luminat, y el rector el va poder veure +com avençava a marxas doblas cap a la rectoría, tris, tras… tris, tras… +Tenía ’ls ayres d’un home jove, resolut y desinvolt. Anava al dret, +seguit, seguit, com qui de cor sap el camí y pot ferlo a las palpentas. +Un cop acabat l’hortet, va atravessar el caminal, va trencar pel rengle +de xiprers, va entrársen al cementiri, va passar de llarch devant +l’esglesia, y va tombar tot decidit cap a la porta de la rectoría. Hi va +haver una estona de silenci… L’home devía palpar un xich fins a trobar +el pica-portas. Després va trucar.</p> +<p>–¡Pum, pum…!</p> +<h2 id="xvii-camí-del-calvari">XVII <br>Camí del Calvari</h2> +<p>Quan el jayo va sentir trucar a la porta de la rectoría tan a deshora +de nit, ab tot y las xacras que duya a sobre, va alçarse del jaç lo més +llest que va poder. Y, tot ranquejant y tot vestintse, se va encaminar +cap a l’entrada, mitj desconfiat, mitj temerós, perquè sempre tenía a la +memoria las negras intencions dels bosquerols. Però, la veritat sigui +dita, va quedar bona cosa tranquilisat quan, desde derrera la porta, va +sentir las bonas paraulas de l’home que l’havía vingut a desvetllar.</p> +<p>–¿Quí hi ha ací? –va preguntar el jayo.</p> +<p>–Gent de pau, –va respondre ’l desconegut.</p> +<p>–Diguèu quí sou…</p> +<p>–Som el pastor del Lladonell, del Serrat de Puiggraciós.</p> +<p>–Y ¿què volíau?</p> +<p>–Me fan venir perquè la vella de casa está a la mort y demana a +Nostramo abans d’anársen.</p> +<p>–Donchs vaig a dirho a missenyor…</p> +<p>–Fèume aquesta caritat… mentres jo corro a Figueró a dir al doctor +que vingui desseguida… perquè ’m fa por que ja no hi sigui a temps…</p> +<p>Y, mormolant aquets mots, sen va anar l’home camí avall, perdentse al +cap d’una estona entre las ombras de la nit.</p> +<p>El jayo, entretant, sen pujava a la cambra de missenyor pera donarli +la nova; però al mateix cap d’escala se va trobar ab el capellá que, ab +el rostre animat com per celestial somrís, va fer:</p> +<p>–Ja ho he sentit tot. Aném al Serrat… Aném. Ensellèu l’euga a +l’instant… Si vós tot sol no podeu, qu’us ajudi la Mariagna, o si no ja +vindré jo…</p> +<p>Y el jayo, carregat com sempre de paciencia y humilitat, va +encaminarse a cumplir l’ordre, sense entendre prou bé aquell espurneig +d’alegría fervorosa que il·luminava la cara de missenyor.</p> +<p>–¡Ah, si aquesta nit pogués fer las paus ab els feligresos! –deya +entre dents mossen Llátzer, tot obrint la porta de la rectoría pera anar +cap a l’esglesia.– Allí dalt, al Lladonell… –anava pensant– trobaré als +vehins reunits aprop del llit de la malalta… Allí ’ls parlaré fins a +somòurels, fins a tocarlos el cor, si Deu m’ajuda ab la seva gracia…</p> +<p>Quan va ser a traspassar el cementiri, una ratxada de vent glaçat va +fer estremir a mossen Llátzer. La nit era freda, rúfola… l’ayre, humit… +el cel, endolat y sense estrellas. Els núvols, que suara passavan com +corbs per devant la lluna, l’havían tapada tota ab llurs alas de +negror…</p> +<p>El capellá va obrir la porta de l’esglesia y sen va entrar nau +endintre, fins a arribar al presbiteri. Se va persignar, va agenollarse, +va pujar els grahons de l’ara, va fer primer un acatament, tot seguit un +altre de més fondo, acabat va enretirar la sacra grossa, després va +obrir la portella del sagrari y va aparèixer el Santíssim Sagrament… Una +genuflexió encara més fonda que las altras va fer allavors el sacerdot, +y, mentres se tornava a alçar ab las mans posadas sobre ’l cantell de +l’ara, pensava en las paraulas d’amor diví que diría a la moridora del +Lladonell, prometentli la santa gloria, oferintli una eternitat de +paradís… tot a fi de que ho sentissin els vehins qu’anirían al combregar +y ’s despertessin a las divinas promesas… Després va treure a Nostramo +de dins del sagrari y el va posar ab tota unció en el fons del pyxis, +mentres l’oració li movía els llavis ab fervorosos tremolors. Per fi va +penjarse al coll el cordó del pyxis, y va baixar esglesia avall, +esglesia avall, majestuós, estátich, com trasfigurat per la gloria de +portar a sobre ’l Cos consagrat del mateix Christ.</p> +<p>A l’arribar a la porta, ja va trobarhi al jayo que l’esperava ab +l’euga guarnida y la campana a la má, y al costat seu a la vella +encenent el llanternó que ’ls havía de guiar els passos per entre la +fosquetat.</p> +<p>–¡Ganninch, gannanch! ¡Ganninch, gannanch! ¡Ganninch, gannanch! –va +fer el jayo brandant la campana ab gran delit, com si ’s des brasa per +fer a saber al món que tot un Deu se dignava surtir del seu palau pera +anar a veure al pecador que ’s moría. El sacerdot, entretant, pujava a +demunt de l’euga, y després entonava a mitja veu els clamorosos +versículs:</p> +<p>–¡Apiádat de mi, oh Deu, segons la teva gran misericordia!</p> +<p>–¡Ganninch, gannanch! ¡Ganninch, gannanch! –responía el jayo fent +dringar la campana ab tota força, mentres la vella li abrigava ab una +manta las espatllas pera lliurarlo del rellent fret de la nit.</p> +<p>Després la marxa va començar. La vella, agenollada devant de +l’esglesia, va veure com s’allunyavan traspassant el cementiri, com +trencavan pel rengle de xiprers, com atravessavan el caminal. A devant +marxava ’l jayo mitj ranquejant y pas a pas, perquè, embraçat com anava +ab la campana y el llanternó, ab prou feynas podía dur l’euga del +ronçal. Derrera venía cavalcant el capellá, ab el cap mitj caygut y las +mans creuadas sobre ’l pit, com abraçantse ab el Sagrament que duya a +sobre. Sols de tant en tant aixecava ’ls ulls enlayre y ’s posava a +cantar baixet, com si resés, un altre planyent versícul:</p> +<p>–¡Réntam, Senyor, de la meva iniquitat més d’un cop y més de dos, y +esbandeixme de pecat!</p> +<p>–¡Ganninch, gannanch! ¡Ganninch, gannanch! –tornava a fer el jayo, +com acompanyant ab els tochs de la campana las paraulas sagradas del +rector.</p> +<p>Però tant els mots del salm com el sò de l’acompanyament, se fonían, +com un clam de dolor no escoltat per criatura viventa, dins de la gran +fosquetat. Era tan freda la nit y tan boyrosa, que fins semblava que la +gelor humida que surava arreu glacés el cant del rector y el dringar de +la campana. Mes ells, per això, anavan cantant y tocant per dins del +silenci y la soletat, com portadors agrahits del més enlayrat misteri. A +bon pas, sempre a bon pas, anavan seguint las voras dels hortets que +s’extenen per tot el fons de la clotada esquifida. Allí els camins son +gayrebé planers y ’s passan d’una estricada. Ranquejant o no, l’avi +anava tirant al dret, el llanternó y la campana a l’una má y el +cabestrell de l’euga a l’altra. Derrera venían capellá y cavalcadura, +sempre a bon pas, sempre a bon pas…</p> +<p>Mes, aixís que ’l pobre vell va ser a embestir la pujadeta de las +vimateras, ab prou pena del seu cor va sentir que las camas li +flaquejavan de sobte. Ab els reguerols que a tot’hora s’escorrían del +bassal, el terrer allí era sempre humit y relliscós; però, endurit +allavors per la glaçada, encara venía més a repel de traspassar. El jayo +a cada dos per tres ensopegava, y l’euga s’havía d’aturar a estonas pera +tornar a empendre la marxa cap amunt. Entre la fosca tan espessa com +feya y el camí tan estret y costerut com venía, la pujada s’anava +tornant cada cop més pesada y perillosa. Ab la tremolenca llum de la +llanterna, l’avi no tenía prou claror pera veure ahont posava ’ls peus; +y, com que s’entrebancava a cada punt, fins por tenía de caure dins de +la torrentera que vorejava ’l camí. Per això entre dents resava, tot +fent vía:</p> +<p>–¡Deu mos guart de pendre mal!</p> +<p>Quan, al cap d’un moment, varen arribar a la roureda de sota la +Rovira, per ser a la vora de poblat, el capellá va alsar el to de la +sagrada canturia.</p> +<p>–¡Mira qu’entre iniquitats vaig ser engendrat, y en pecat me va tenir +la meva mare! –va cantar ab greu sentiment.</p> +<p>Y, com pera correspondre a la solemnitat del cant litúrgich, el jayo +ja ’s disposava a dringar ben fort, tan fort com pogués, quan, al deixar +un moment el ronçal de l’euga pera agafar ab la má dreta la campana, va +sentir que la terra li mancava a sota ’ls peus… y, per més que ’l rector +li va allargar corrents la má pera aturarlo… la balançada del vell va +ser més prompte… y… no hi va haver més remey… jayo, llanternó, campana, +tot va anar de tomballons pendiç avall, no parant fins al fondo del +torrent…</p> +<p>–¡Senyor del cel… assistíume!… –va cridar el jayo ab un udol +llastimós, mentres mossen Llátzer descavalcava ab un salt pera córrer en +auxili seu.</p> +<p>Mes, com arreu surava la més atapahida de las foscurias, el capellá +no sabía per quín cantó baixar al pendiç.</p> +<p>–¿Ahont sou? –cridava ab l’angunia a l’ánima.– ¿Ahont sou, Joseph? +¡Diguèu, ahont sou!…</p> +<p>–¡A… quí… mi… senyor!… –responía una veu quasi apagada desde ’l fondo +del torrent.</p> +<p>Y, guiat pels ays adolorits del jayo, el rector va anar cercant per +aquells indrets fins a trobarlo. Lo primer per que va procurar va ser +per llum, a fi de veure ’l mal que s’hagués fet el jayo; y, mentres ab +el foguer encenía ’l llanternó, encoratjava al vell ab aquella dolçor de +mots que tan bé li esqueya als llavis.</p> +<p>–¡Pobre Joseph! ¡Germá meu! ¡No us espantèu pas, que ’l Deu del cel +ve ab nosaltres!</p> +<p>El vell, en compte de respondre, somicava, com si el panteix no ’l +deixés parlar. S’estava estenallat a terra, al peu d’una arrelaça vella +que treya ’ls braços torts y bonyeguts per l’argila descarnada del +pendiç. Allí havía anat a topar el jayo y allí restava com baldat. Tenía +las camas adoloridas, un peu com mort, la cara y las mans sagnantas. Ab +prou feynas y dolors el rector va poder aixecarlo pera ferli pujar el +pendiç.</p> +<p>–¡Coratge, Joseph, coratge! –deya ’l capellá a ne ’l jayo.</p> +<p>Y, trayent l’un y l’altre forças de flaquesa, varen arribar a dalt +del camí, vora l’indret ahont havían deixat l’euga. Però allá sí que +l’avi va perdre tota mena d’habilior. Volía donar una passa, y las camas +no ’l podían dur. Volía tornar a agafar el ronçal, y no ’s podía tenir +dret. Allavoras mossen Llátzer, fent un esforç derrer, va provar +d’agafar a l’avi pel cos y enfilarlo a dalt de l’euga; però ’s va trobar +impensadament ab que ’l jayo se rebenxinava y no ho volía, signant ab el +cap y els ulls ¡que no! ¡que no!</p> +<p>Sorprès el capellá per aquella estranya desobediencia en un home tan +resignat, tan humil, no podía entendre de cop y volta la tossudería. Mes +al cap d’un moment ja ho capía tot. Allò volía dir qu’ell may +consentiría que Nostramo y el rector anessin a peu mentres ell, pobre +pecador, anava a dalt de cavall. Boy enternit y tot per la pietat +fervorosa del sirvent, mossen Llátzer no va tenir més remey que fer +sentir tot el pes de la seva voluntat.</p> +<p>–Jo us ho mano. ¿Ho enteneu? Jo us ho mano.</p> +<p>Al sentir això, el jayo va acotar el cap; y el capellá, posant tota +la seva ánima en un esforç suprem, va aixecar de terra a l’avi y el va +aconduhir a demunt de l’euga, subjectantlo a ne ’l bast com va +poder.</p> +<h2 id="xviii-escarnots-al-sagrament">XVIII <br>Escarnots al +Sagrament</h2> +<p>Després la cavalcada de dolor va anar seguint per aquell camí de +Calvari. A devant, el capellá ab el Sagrament demunt del pit, a l’una má +’l llanternó y a l’altra má ’l cabestrell. Derrera, el pobre jayo, mitj +ajegut de gayró sobre la cavalcadura, com un ferit de la guerra.</p> +<p>Montanya amunt, montanya amunt, el capellá trescava, animat, seguint +las esses del camí de cabras que mena fins al cim del Serrat de +Puiggraciós. En comptes de sentirse aclaparat pel flagell qu’acabava de +passarli, més aviat se trobava serè, animós, com si acabés de guanyar +una batalla al mal esperit y n’assaborís la victoria. Montanya amunt, +montanya amunt, semblava talment qu’anés guiat per la divinal promesa de +ferse seus als bosquerols y de vèncer las befas y traydorías a copia +d’amor y caritat. De tant coratjós qu’anava, fins li venían als llavis, +sense adonársen, els versos del salm de misericordia, y els entonava de +baix en baix.</p> +<p>–M’arruixarás ab l’hisop, y seré purificat; m’esbandirás, y seré més +blanch que neu.</p> +<p>Las exclamacions mateixas del salmayre l’exaltavan, l’enardían, y a +cada paraula hi trobava un misteriós sentit que s’avenía ab sas propias +penas y tribulacions.</p> +<p>–Farás entrar per mas orellas el goig y l’alegría, y s’estremirán de +joya els meus òssos capolats.</p> +<p>Montanya amunt, montanya amunt, anava a estonas mirant ab la +llanterna al pobre jayo, que restava sobre ’l bast com ensopit, y a +estonas reprenía la cançonera salmodia. Aixís s’enfilava tot fent vía +pel camí obert per las vellas generacions entre las pinedas centenarias, +montanya amunt, montanya amunt… quan una forta alenada d’ayre fret, més +fret que ’l que fins alashoras havía respirat, va fuetejarli ’l rostre +de ple a ple…</p> +<p>Era qu’havía arribat al cim de la pujada, y, fòra ja del racer del +sot, se sentía de sobte envolcallat pels vents glaçats de las alturas. +Allí dalt, l’ayre, deslliurat com se trobava de la presó de fondaladas y +timberas, anava y venía, corría y girava ab desembraç per demunt de las +carenas, escombrant las boyras baixas que pujavan de las valls. L’espay +era més net, més pur. Fins la fosca semblava menys espessa, menys +atapahida que dins de la clotada. D’allí estant s’entreveya com una +ombra l’ermita de Puiggraciós, ab las tapias de l’hostalet totas +terrosas y ab el frontis de l’esglesieta com emblanquinat.</p> +<p>El capellá respirava satisfet com aquell que comença a veure ’l fi de +las sevas ansias. A quatre passas de l’ermita venía ’l Serrat ab el seu +monyoch de casas vellas, y a quatre passas més enllá ’s trobava tot sol +el casalot de Lladonell, ja ab un peu a l’altra galta de montanya, com +si estés a punt de devallar al sot vehí. Mes, si per una banda se +trobava esperonat el rector pel desitj de redimir, de salvar, per +l’altra se sentía l’ánima encongida per la temença de no saber fer la +pau ab els bosquerols…</p> +<p>Quan va passar per devant de l’hostaler, el cor li va fer un salt no +més que de pensar que potser surtirían els de la casa y d’un moment a +l’altre podían presentarse a devant seu la Rodassocas y els ermitans. +Però res d’això va succehir. Arreu regnava la quietut més fonda, y de +las oberturas de l’ermita no n’eixía ni una guspira de llum.</p> +<p>El capellá, alashoras, com tocat a l’acte per llunyana inspiració, va +aturarse ell, va aturar l’euga, y, plantat devant de l’hostalet, se va +posar a cantar ab veu solemnial una altra posada del salm de +penediment:</p> +<p>–Jo ensenyaré als malvats els teus camins, y fins els més perversos +se postrarán devant teu.</p> +<p>Tal com ho va dir, ab aquell enterniment y aquell fervor, allò +semblava que fos el mateix clam de contrició qu’anés a trucar a la porta +del pecador impenitent. Mes també va ser el silenci de la nit quieta la +sola resposta donada al misteriós avís. L’hostalet de las disbauxas +bosquerolas restava silenciós, quiet, com un tancat de fossar.</p> +<p>Mossen Llátzer va tirar endevant, endevant sempre, pensant que fins a +ser al Serrat no trobaría a ningú que ’l vingués a rebre. Però, aixís +que va arribar al monyoch de casas vellas, l’ánima li va caure als peus +veyent que no hi havía rastre ni sombra de vehins en lloch.</p> +<p>–Potser serán a l’era de la casa… –va rumiar després, com qui s’agafa +al derrer resquici d’una esperança que ’s va perdent.</p> +<p>Però, per més que procurava no abandonar la confiança en son sagrat +ministeri, sentía que per instants li entenebravan l’esperit els més +negres pensaments. Com més s’acostava al Lladonell més angunias li +venían… Y una suhor freda, freda, li va començar a perlar el front quan +va veure dibuixarse sobre ’l fondo enterbolit del cel l’ombra indecisa +de la xemeneya del casal. Després de la xemeneya, li va semblar qu’anava +apareixent la torratxa; després com un porxo; després com tot l’envolum +del casalot, ab els patis, ab las corts, ab els pallers… Lo que no ’s +veya era gent… ni ánima viventa, ni criatura nada… Tot tancat, tot +barrat… Ni un respirall de llum a cap finestra, ni a cap porta… en +lloch… en lloch…</p> +<p>A mossen Llátzer el cor li anava, li anava, com si li volgués fugir +del pit. Fins el jayo, capolat y tot com jeya sobre ’l bast, aixecava ’l +cap, ple de desfici. Al arribar a l’era del Lladonell, el rector va +deixar el ronçal de l’euga, y, com si tot d’una ’s determinés a fer el +cor fort, va dirigirse resolut a trucar a la porta de la casa:</p> +<p>–¡Troch, troch!</p> +<p>Va passar una bona estona, y res… ningú va respondre. El capellá va +tornarhi.</p> +<p>–¡Troch, troch!</p> +<p>Igual silenci qu’abans.</p> +<p>–¡Troch, troch! –va fer altre cop, ab més força, el capellá.</p> +<p>Allavors va semblar qu’a dins fessin remor. Després se varen sentir +passos que s’acostavan fent cruixir el trespol. Al capdevall se va obrir +una finestra y un home va treure ’l cap.</p> +<p>–¿Què voleu, tan dematí?</p> +<p>–Mos han enviat recado de venir a assistir a una avia qu’está a la +mort…</p> +<p>–¿Hont vos han dit?</p> +<p>–Al Lladonell…</p> +<p>–Ja es aquí… però no tenim cap malalt.</p> +<p>Al sentir això, el capellá va recular dúas passas tot trontollantse, +com qui va a caure sense esma… però, creuant després els braços sobre ’l +pit, igual que s’abracés ab el sagrament que duya a sobre, va córrer +desolat cap a ne ’l jayo.</p> +<p>–¡Joseph, mos han enganyat…!</p> +<p>El jayo no va dir paraula xica ni grossa, però las llágrimas li +corrían cara avall…</p> +<p>–Si voleu entrar a reposar un poch… –va oferir, com compadit, l’home +de la finestra.</p> +<p>–No, –va fer, a l’acte, de resposta, el sacerdot, tot agafant el +cabestrell de l’euga, pera tornársen altra volta, camí avall, al fons +del sot.</p> +<p>¿Restar allí? No. Ni un moment, ni un parenostre… Lo que volía era +fugir com un llamp… desaparèixer per sempre més d’aquells indrets del +dimoni… ¡Quína befa, quína befa més crudel la d’aquellas malas ánimas! +Que ’s mofessin d’ell, ja ’ls ho perdonava, els ho perdonava de tot cor… +Però… ¡voler riure ab el Sagrament! ¡Voler escarnir el Cos del Christ! +¿Hont s’es vist sacrilegi com aquet?…</p> +<p>Tot fent aquets pensaments, que li torturavan l’ánima, el capellá +corría, corría tant com podía, estirant l’euga pel ronçal. Per la +celistia esblaymada que començava a néixer al cel, coneixía que l’aubada +no era lluny, y tenía por, una por mortal, de trobarse per aquells +cimals malehits ab claror de día. Solament de pensar que, quan passés +per las casas del Serrat, la gent potser ja correría per allá y se ’l +mirarían entre riallas y improperis, li feya pujar una cremor a las +galtas que l’abrusava com un tió de foc…</p> +<p>Y la vergonya que sentía no la sentía pas per ell, pobre sacerdot +sense ventura, sinó pel Santíssim Sagrament que duya a sobre. Per això +corría desesperat envers el sot, perquè li semblava que exposar Nostramo +a las mofas dels condemnats bosquerols era com fer patir al Christ, +altra vegada, l’afront dels açots y las espinas, la befa del manto y la +canya verda, l’ignominia del patíbul, l’esponja de vinagre y fel…</p> +<p>¡Quína angoixa feya tot allò! Quan varen haver de passar per devant +de las casas del Serrat, ab tot y anar corrents com empaytats per la +tempesta, el capellá va creure sentir que s’obrían portas y finestrons y +que arreu mormolavan mots de xangla y paraulas de riota. Però l’angunia +més grossa va ser després, a l’anar a travessar l’era de l’ermita de +Puiggraciós… Allí potser hi hauría la Rodassocas, l’ermitana y l’ermitá, +tots els pastors, pilers y llenyatayres que devían haver conjuminat +aquella treta de mals esperits…</p> +<p>Pera resguardarse de malas miradas y de sacrílechs afronts, el +capellá va fer tòrcer un xich de camí a la cavalcadura, passant tots +sense ser vistos per dessota l’era, amagats pel marge del caminal. Però +aixís que varen entrar en els primers pins de la baixada, mossen Llátzer +va sentir esclafir un riure de dimoni que ’l va deixar esgarrifat. ¡Hi, +hi, hiii! ¡Hi, hi, hiii!… Era la mateixa rialla infernal que sentía +desde l’ermita las nits de desvetllament… Era la mateixa rialla qu’havía +retrunyit dins de l’esglesia aquell diumenge de l’excomunió…</p> +<p>Y allavors el capellá vinga córrer, vinga córrer rostos avall, portat +per la santa deria de lliurar el cos del Christ dels escarnots y las +befas dels malehits bosquerols.</p> +<h2 id="xix-lagonía">XIX <br>L’agonía</h2> +<p>–¡Joseph, veníu! ¡Joseph, pujèu! –cridava esgargamellantse la +Mariagna desde ’l replá d’escala que donava a la cambra del rector.</p> +<p>–¡Joseph, veníu, per amor de Deu!</p> +<p>Però com que ’l jayo, ni en ombra ni en pols, no compareixía, la bona +vella no va tenir més remey que surtir a la finestra de demunt del +cementiri y desde allí tornar a encomanar a l’ayre ’ls seus gemechs:</p> +<p>–¡Joseph, per amor de Deu! ¡Cuytèu, veníu!</p> +<p>L’avia prou guaytava anguniosa pel defora, ara cap a l’hortet, ara +cap al caminal, ara cap al rengle de xiprers; mes, com ja no hi llucava +de tres passas lluny, en lloch del món assolía a veure al jayo. Per això +tot era despacientarse la pobre vella, y crida que cridarás ab la veueta +esquerdada:</p> +<p>–¡Joseph, veníu! ¡Joseph, cuytèu!</p> +<p>Y lo bo era que ’l jayo no ’s trobava pas gens lluny. Tot justament +allavoras eixía de sota la renglera de xiprers y s’encaminava cap a +casa; però, com era tan dur d’orella, no sentía a la jaya poch ni molt. +Y a més d’això… prou feynas tenía ’l vell xaruch a fer anar una mica els +peus, ranquejant com ranquejava. Desde que va estimbarse pendiç avall de +torrentera, aquella nit que duyan Nostramo al Lladonell, no havía fet +rés més de bo. Maliquejava tot el sant día, y a cada passa que donava no +feya més que exclamar entre dents, com si resés la lletanía dels sants: +"¡Senyor, assistíume! ¡Senyor, amparèume! ¡Senyor, acompadíus de +mi!”</p> +<p>Per això es que no ’n sentía ni un mot, dels planys de la pobra avia +Mariagna, que desde dalt de la finestra anava cridant y +esgargamellantse, fins que a l’ultim, afadigada y somicosa, va baixar +escalas avall, ab l’intent de surtir al defora y veure si trobava a n’en +Joseph. Anava la velleta ab posats d’angunia, desolada… y, com si la +desgracia l’empaytés, semblava disposta a córrer tots els camins y +viaranys… quan, al ser al mitj de l’entrada, se va topar, sense vèurel, +ab el jayo, que venía coixejant.</p> +<p>–¡Ay, Joseph, corrèu, cuytèu!</p> +<p>–Però… ¿què teniu? ¡Reyna santa!</p> +<p>–¡Missenyor no sé què té!… ¡Missenyor s’está morint!</p> +<p>–¿Morint, diheu? ¡Valgans Deu!</p> +<p>–Sí, morint… si ja no es mort. L’he cridat… y no ha dit res; l’he +tornat a cridar… y no m’ha respost paraula; li he tocat la má… y l’he +trobada com la neu…</p> +<p>Y, ab las llágrimas als ulls y la por a l’ánima, vell y vella sen +varen entrar a dins, tot tremolant. No era pas l’imatge de la mort lo +que ’ls feya esverament, que prou que la coneixían de vèurela d’aprop y +de tocarla sovint… Massa sabían, pel seu ofici de sagristans de bosch, +lo qu’era vetllar un difunt y vestirlo y enterrarlo… Lo que ’ls +estemordía era pensar en la soletat afrosa que ’ls esperava entremitj de +las montanyas negras aixís que missenyor acluqués els ulls. Agafats per +la má com criaturas, varen enfilarse tots dosets escala amunt, +afanyosos, per un cantó, d’arribar al llit de mossen Llátzer, y +encongits, ademés, pel gran misteri que ’ls voltava, pel gran misteri de +las animetas que sen van a l’altre món…</p> +<p>La cambra era freda, trista, núa. Arrambat pel capçal a la paret, el +llit s’alçava a quatre pams de terra, sota ’ls braços extesos d’un gran +crucifix. A l’altre cantó de cambra, s’hi veyan dos setials, una tauleta +ab una llantia a sobre, y, al demunt de tot, una repisa carregada de +llibres y papers. Fòra d’això, res més que las parets emblanquinadas, +clapadas aquí y allí per las tacas antigas de goteras que +s’esllargandeixavan mur avall desde ’l trespol.</p> +<p>Els avis varen entrar pas a pas, mitj de puntetas, com si temessin +torbar el sagrat silenci d’uns derrers instants de vida. No s’ohía ni +sospir, ni renera, ni panteix… Plens del respecte que fa ’l misteri de +la mort, varen atansarse poch a poquet fins al llit, y, a la claror +tremolenca de la llantia, miravan d’esbrinar si encara alenava ’l +moridor.</p> +<p>–¡Missenyor! –va cridar el jayo, ab la veu ennuegada.– +¡Missenyor!</p> +<p>Però ’l sacerdot restava quiet y callat com una imatge de pedra.</p> +<p>Allavors el vell li va agafar la má de sobre del tapall, y, a +l’acostársela als llavis pera besarla, la va trobar freda igual qu’un +glaç, y, a més de freda, molt feixuga, tan feixuga que, al deixarla anar +altra volta sobre ’l llit, hi va caure pesanta com un plom. El pobre +jayo va sentirse defallir; però, com si ’s negués a perdre la derrera +gota d’esperança, encara volía fer més provaturas, fins a heure la +terrible certenitat del flagell que ’ls queya a sobre. Pera eixir del +dubte anguniós, pera saber de cert si era mort o viu, ell prou li hauría +tocat el pit y el cor, si ’l moridor hagués sigut un home com els +altres; però a ne ’l sacerdot, al ministre de Deu, a l’ungit del Christ, +no gosava a posarli la má al demunt, com si ’s trobés encadenat per un +sagrat respecte. Tot lo més que va fer va ser agafar la llantia y +passarli dos o tres cops per devant dels ulls pera veure si las ninas +s’animavan y seguían la claror; més la vista restava tèrbola y sense cap +moviment.</p> +<p>Alashoras el jayo va acotar el cap, com volguent dir: "No hi ha +remey.” Després se va persignar, y, girantse a la vella, li va dir ab un +to solemnial:</p> +<p>–Mariagna, missenyor es mort. Agenollemnos y resem per l’ánima de +missenyor.</p> +<p>Y, mentres els dos vells se postravan al costat del llit, mormolant +un parenostre, el rector va fer un gran esforç pera parlar; però ab tot +y l’esforç no va poder… Perquè de mort no ho era, encara, mossen +Llátzer… Sentía ben clar tot lo que deyan, coneixía tot lo que passava +al seu voltant… però no podía girarse ni moures, ni dir un mot, ni donar +senyals de vida. Si solament hagués pogut fer un crit, els hauría dit: +"¿Què aneu a fer? ¿Què aneu a fer? ¡No repapiejèu més, desventurats!” +Però, com que no tenía habilior ni pera obrir la boca, se veya privat +d’avisarlos… y, al pensar que podían enterrarlo abans de morir, sentía +que se li arrapava a l’ánima el terror més negre. "¡Es el cástich de las +mevas culpas!”, rumiava horroritzat, mentres els jayos resavan de +genolls a terra. "¡Es el cástich dels meus pecats, el ser sepultat en +vida! De viu en viu me varen ficar a la tomba negra d’aquets sots… De +viu en viu me donarán terra sagrada en el fossar de l’esglesia. Es una +sentencia que porto a sobre, la de ser tractat eternament com a difunt. +¡Quína damnació més tremenda pera mi, que sempre he cercat la llum del +sol, que sempre he cercat la vida! Breçat per la deria de fer reviure a +un sabi dels sigles morts, vaig furgar la sepultura dels seus llibres, +vaig dir que la veritat del món era allí dins, vaig voler d’un heretge +ferne un sant, y, cada día més ensuperbit, no vaig parar fins a +estimbarme dins del pecat, qu’es la mort de l’ánima… Després me varen +desterrar per cástich a n’aquets sots amarats d’ombra y de tristesa… y +fins a n’aquí, fins a n’aquet país de la sòn y de la mort, vaig provar +de fer brollar el moviment y la vida. Volía resucitar als bosquerols +difunts que van caminant per las boscurias negras ab posituras de sers +animats; però, en comptes d’encomanarlos la vida a n’ells, ells m’han +encomenat la mort a mi… Pera obrirlos els ulls a la llum eterna, m’he +deixat fer escarnots, m’he deixat enganyar, m’he deixat escupir, m’he +deixat martiritzar de cos y d’ánima… y ara, per paga de tot, m’ajudarán +a enterrar de viu en viu, y fins vindrán a ballar demunt de la meva +sepultura…”</p> +<p>Y aquestas esgarrifosas caborias encara voleyavan com fantasmas +d’ombra pel pensament de mossen Llátzer, quan els avis, acabada ja +l’oració mortuoria, se varen alçar tot senyantse sobre ’l front, sobre +’ls ulls, sobre la boca. Després el jayo va dir a la jaya a poch a poch, +ab la veu baixa ab que ’s parla en las cambras ahont hi ha un +difunt:</p> +<p>–Mariagna, quedèus a vetllar el cos aquí a la vora… y encenèu al +voltant del llit aquells quatre mitjos ciris de la lleixa…</p> +<p>–¿Y vós, ahont aneu, Joseph? –va preguntar la jaya ab tot +respecte.</p> +<p>–Jo a l’esglesia… a tocar a morts per missenyor.</p> +<p>–¡Que Deu el tinga a la santa gloria!</p> +<p>–Amen, –va respondre l’avi, tot afegint després, ab certa unció +misteriosa:</p> +<p>–Desprès… quan torni… l’enmortallarèm.</p> +<p>Y, mentres el vell surtía de la cambra boy ranquejant, el capellá +pensava, ple de terror: "¡Ay desventurat de mi! ¡Si jo pogués parlar! +¡Si jo pogués fer un signe, si pogués donarme a entendre! ¡Ay, còm els +aturaría de que ventessin las campanas, de que toquessin a morts! Quan +els bosquerols ho sentin, potser baixarán, potser entrarán a veurem, +potser me ficarán al sot de viu en viu y cuytarán a tirarme terra a +sobre pera acabar d’una vegada la seva obra de maldat.”</p> +<p>Y tot de sobte li varen començar a passar pel pensament, com una +professó d’espectres anguniosos, las tribulacions y els vituperis ab que +l’havían atormentat els feligresos sorruts d’ensá que dormía enterrat en +els sots feréstechs… Veya còm grans y xichs li giravan l’esquena, +sornaguers, quan ell els predicava l’obra santa d’apariar l’esglesia +feta runas… veya còm tots se mofavan del seu fervor quan ell tornava a +edificar la casa de Deu, pedra per pedra… veya còm, ja adobada +l’esglesia, prenían aquell miracle del cel per malas arts del dimoni… +veya després als rústechs feligresos còm s’estemordían, quan, revestit +ab els sagrats ornaments a peu d’altar, els feya caure de genolls a +terra, mirantlos a la cara com un Deu ofès.</p> +<p>Però aquesta corrúa de visions acongoixosas se va esvahir un moment +quan l’avia va acostarse al llit arrossegant un canalobre vell, dels +entafurats per las golfas de la rectoría. La pobra dona ’l va deixar a +la dreta del capçal, y desseguit sen va anar a cercarne un altre, que va +posar al cantó esquer. Després, els dos que restavan, els va plantar cap +als peus, un a cada part de llit.</p> +<p>La jaya hi posava tota la paciencia y tot el seny, en repartir els +canalobres a la mateixa distancia l’un de l’altre, ni més ensá ni més +enllá, ni massa aprop ni massa lluny, com si guarnís un altar pera una +gran cerimonia. Semblava que volgués revestir l’espectacle de la mort de +tota aquella solemnitat qu’ella podía oferirli en sa rústega miseria. Ab +els mateixos ayres d’unció litúrgica ab que havía recompartit els +canalobres, va anar posant els ciris dins dels brochs y encenentlos un +per un, tota recullida, tota fervorosa, fent acataments y persignantse +cada cop que passava per devant del llit, igual que si celebrés una +funció desconeguda, qu’ella s’anés empescant, consagrada al descans +etern de las animetas que sen van del món.</p> +<p>Després se va posar a arranjar la tauleta, a mocar la llantia, a +espolsar els sitials com fan las donas de sa casa quan han de tenir +visita de grans senyors. Ella, la pobre avia, tenía aquell día la de la +més alta majestat de la terra, la de missenyora Mort, y feya tot lo que +sabía pera rèbrela, sinó ab la cerimonia deguda, ab la condicia qu’ella +pogués. Per això endreçava las cosas y escombrava el borriçol y +aconduhía ’ls pobres mobles… perquè lo qu’ella no volía era demostrar +poca reverencia, poch acatament devant d’aquella misteriosa sobirana que +té a tots els homes per esclaus.</p> +<p>–¡Oh Mort, oh santa Mort: quan m’arribi aquella hora de las derreras +angunias, sigas ab mi benigna, sigas ab mi ben dolça!… –anava mormolant +la vella com si resés, mentres arrenglerava ’ls llibres de la repisa, y +espolsava ’ls feixos de paperots, y contemplava la patxoca que feyan els +cirials del voltant del llit.</p> +<h2 id="xx-las-absoltas">XX <br>Las absoltas</h2> +<p>Entretant, el capellá, estirat y fret com una soca, sentía a l’ánima +tota l’esgarrifança d’aquells fúnebres preparatius. ¡Quína feredat li +agafava al veures entre ’ls quatre ciris encesos que tenía al voltant +del llit! Ja li semblava trobarse devant de la fossa oberta, a punt de +rebre ’l seu cos, encara un xich alenat per la presencia de l’ánima… No +més mancava que baixessin els feligresos a fer d’enterramorts… No més +mancava que baixessin els butxins…</p> +<p>Y, al despertárseli altra vegada ’l recort dels malehits bosquerols, +se li tornava a enfebrar l’ánima, com si tot d’un plegat desvariejés, +com si ’s revolqués de sobte en el mal somni dels afronts y dels +martiris qu’havía hagut de sufrir… Se recordava, horroritzat, d’aquell +diumenge que la Rodassocas va baixar de Puiggraciós a plantarli cara al +mitj del temple mentres se celebrava ’l Sacrifici de l’Altar… ¡Sòrt +qu’ell estava amarat de l’esperit de Deu, y va saber aterrarla a copia +de conjuris y anatemas, entre l’esglay de tothom! Però ella ’s va +revenjar, la mala pècora… Com qu’era ’l mal esperit de la carn, tenía +prou poder pera embruixar als bosquerols ab la seva olor de dona… Aixís +els va encisar y els va ullpendre, fins a ferlos aborrir la Missa y els +Sagraments. D’allavoras ensá, tot va ser abandonar l’esglesia, com si +fos un hospici d’apestats… Grans y xichs, tothom va enfilarse rostos +amunt a ohir la missa negra de Puiggraciós… Allí dalt se deya l’ofertori +dels sacrilegis, allí dalt se cantavan els salms de luxurias y +escarnots… Però… per això, res tan espantós com aquella nit del +Lladonell… ¡Quína vergonya y quín escándol! ¡Fer pujar ab enganys el Cos +del Christ a dalt de las montanyas, pera surtirli de trascantó a +escarnirlo y a mofarsen!… Encara li semblava sentir aquellas riallas +infernals, mentres ell fugía ben abraçat ab Nostramo… Y els dimonis +vinga riure, ¡Ha, ha! ¡Hi, hi!… Y ell vinga córrer montanya avall pera +salvar el Sagrament dels improperis… Vinga córrer sempre, fins que va +caure sense sentits, y al cap d’horas varen cullirlo, y li varen treure +de sobre ’l Sagrament, y el varen arrossegar fins al llit, fins aquell +llit a las horas d’ara trasformat en llit mortuori, voltat de ciris com +un catafalch.</p> +<p>–¡Ah, malas ánimas! ¡Ah, mals esperits! ¡Ah, dimonis de l’infern! +–rumiava, exaltat, el capellá, mentres li entrava de sobte un gran +desitj de malehir als bosquerols, de malehirlos y remalehirlos, encara +que las malediccions l’haguessin de dur a l’eterna damnació.</p> +<p>Però veusaquí que, quan estava ’l sacerdot en lo més esgarrifós del +seu mal somni, va sentir tot d’una devallar tristament, desde ’l cloquer +de l’esglesia, las primeras campanadas qu’anunciavan la seva mort:</p> +<p>–¡Nanch… ninch… nooonch!… ¡Nonch… ninch… naaanch!…</p> +<p>–¡Ay, Senyor! –pensava ’l capellá, aterrat.– ¡Ay, Senyor, que tocan a +morts per mi!</p> +<p>May com en aquells moments de suprema angunia havía sonat tan +planyenta la veu de las campanas. ¡Ab quín condol més trist las feya +plorar en Joseph, qu’arribava al fons de l’ánima! Era cada batallada com +un gemech desolat, com un clam de misericordia que volgués arribar al +cel desde aquesta vall de llágrimas.</p> +<p>–¡Pietat, Deu meu, pietat! –resava ’l moridor entre sí mateix.– Ara +baixará la gent de las montanyas y ’m portarán al sepulcre abans de +l’hora y m’enterrarán abans de mort…</p> +<p>–¡Nanch… ninch… nooonch!… ¡Nonch… ninch… naaanch! –entretant ploravan +las campanas, com si acompanyessin ab sanglots la silenciosa tragedia, +aquella tragedia d’agonitzant, que may sabría ningú del món.</p> +<p>Lo que, entre tantas angoixas ignoradas, amargava més els derrers +instants del sacerdot, era la trista recança de no haver sabut consagrar +a Deu totas las penas passadas. Allavoras, allavoras sen planyía, de no +haverlas conreuadas igual que flors de dolor, pera oferirlas al Christ +com ramells de penitencia. Però no… a n’ell no l’ajudarían pera res +tants flagells y vituperis… No… Ell, ni tan sols per somni, havía sentit +may entremitj dels sufriments aquella dolçoreta que ’ls sants han contat +qu’assaborían en las mateixas tribulacions… Els martiris passats als +sots eran massa aspres, massa grollers, pera que poguessin portar a +l’ánima cap resquici de somni ni cap regust de delectació… El seu +calvari havía sigut tot ell miseria de la terra y negror de la nit…</p> +<p>–¡Pietat, Senyor! –seguía dient entre sí l’agonitzant, mentres las +campanas brandavan ab funeraria majestat.– ¡Pietat, Senyor, si no he +sabut aixecar els ulls fins a Tu… y, en comptes de redimir las ovellas +del teu ramat, m’he enfonzat ab ellas dins la pols!…</p> +<p>Mes alashoras las campanas varen parar de tocar, y mossen Llátzer va +creure arribada l’hora de la seva perdició.</p> +<p>–¡Ara baixarán els bosquerols –pensava– y ’m portarán al fossar!</p> +<p>Y, com qu’en aquell mateix moment va sentirse trepitj com d’algú que +pujés l’escala, al moridor li va semblar que ja venían a endúrsel els +rústechs montanyenchs. Sentía mortals angunias, mentres el soroll de +passas s’anava atansant pausadament cap a la cambra mortuoria; però, al +capdevall, sols va comparèixer el jayo. Tot ranquejant y persignantse +devant dels ciris encesos, va acostarse a la Mariagna, y va dirli tot +mirántsela, com si demanés consell:</p> +<p>–Abaix hi ha gent de la parroquia… que deu voler entrar a veure ’l +cos de missenyor…</p> +<p>Ert y glaçat com estava, a mossen Llátzer li va fer un bot el cor al +sentir aquellas paraulas.</p> +<p>–¡Ara ha arribat el meu derrer instant!… –deya entre sí.– ¡Senyor, +vos encomano ’l meu esperit! ¡Fassis ara y sempre la vostra +voluntat!</p> +<p>–Jo ’ls diría que pujessin… –feya entretant la vella a n’en Joseph.– +Tal vegada la mort els conmouría y demanarían perdó dels grans pecats +qu’han comès…</p> +<p>Y, mentres el jayo sen tornava pera anar a cercar als feligresos, a +l’agonitzant se li obría un xich el cor, animat de prompte pels mots de +la pobra vella.</p> +<p>–Potser sí, –pensava,– potser sí que ara s’obrará ’l miracle de la +redempció. Potser sí que, quan se creguin vèurem mort, els enterniré, +els faré llástima… y pel camí de la compassió arribarán fins a Deu.</p> +<p>Mes en això ’s va sentir remor de passos, fressa de gent que +s’acostava a la cambra. Era la colla de sempre, tan ensopida y tristoya: +padrins xaruchs y caps de casa, vehins dels més propers de la parroquia, +carregats de nafras quasi tots, com roças pera anar al canyet.</p> +<p>El primer de treure ’l nas va ser l’avi Pugna, fent saccejar el goll; +derrera l’avi Pugna, el Cosme de la Rovira, groch de cara y tot pansit; +acabat, el Pere Mestre, caminant a saltirons, lo mateix qu’una granota; +desseguit el Bepus de l’Uyá, roig de pel y guerxo d’ulls; després, +l’Aleix de las Tòfonas, cargolat com una serp. Derrera d’aquesta tongada +de gent propera, va venir un altra corrúa de feligresos de més lluny… el +Pau Malarich, escardalench com una momia; el vell Sunyer, ab barballeras +de bou; el Prat del Bosch Negre, més pelut qu’un ós; el jayo del +Lladonell, ab la seva cara d’óliva; l’hereu Janet, tot motxo, motxo; y +el xicot Margueridó, més esquerp qu’un porch singlá; y el bordegaç de +l’Ensulcida, y el porquerol, en Carbassot…</p> +<p>Com qu’encara may s’havía vist que la gent fes l’orni pera anar a +veure a un difunt y a resarli un parenostre, aixís que ’ls bosquerols +varen sentir a tocar a morts, tots varen pensar que no ’ls quedava més +remey que baixar al sot de la parroquia.</p> +<p>Aquell toch llagrimós de la campana, més planyent qu’un "adeusiau per +sempre”, era com un manament obehit de pares a fills per tots els +sigles. No hi havía més remey… Calía acotar el cap, y resignarse, y +empendre ’l camí rostos avall. Havían de fer com havían fet els pares, +com havían fet els avis, com havían fet els passats, desde las centurias +més llunyanas.</p> +<p>De primer moment havían roncejat un xich, dubtant, no sabent què fer +ni quín determini pendre. Feya tant temps que no posavan els peus a la +parroquia, qu’havían perdut l’agre de baixarhi. Però aquella indecisió +no més va durar un instant, perquè desseguida varen veure que, tant si +volían com si no, calía obehir a la lley de las costums eternas, +heretada de las vellas generacions. Ademés d’això, hi havía una altra +cosa… y era qu’al acte també varen començar a sentir una estranya +curiositat de saber quín posat faría, el rector, mort. Tan esperitat y +tan altívol que se ’ls havía presentat sempre, volían veure allavors còm +deuría esser, ab els ulls cluchs y boy estirat demunt del túmbol. Allò +era, allò, més que res més, lo que ’ls havía acabat de decidir a surtir +de casa; y, mentres devallavan cap al fons del sot, com qu’encara hi +havía feligresos que dubtavan, un xich esporuguits, com si no gosessin a +arribar a la rectoría, en Pere Mestre va dir, tot sornaguer:</p> +<p>–¡Ara ray!… Ja podem baixarhi sense por…</p> +<p>–¡Ta full! ¡Uydá! Murta la cuca, murt lu verí… –va respondre l’Aleix +de las Tòfonas, mitj rient per sota ’l nas.</p> +<p>Y aixís varen arribar a la parroquia, ben refiats de que ’l rector ja +no podría presentársels a devant com un Deu carregat d’ira, ni podría +amenaçarlos ab la patena y el cálzer, ni podría bescantarlos per las +culpas y pecats, ni podría clavarlos aquellas miradas que ’ls +atravessavan l’ánima, ni podría ferlos caure de genolls a terra, +revestit ab la casulla, a peu d’altar.</p> +<p>Boy a mida qu’anavan entrant dins de la cambra mortuoria, els +bosquerols s’arrambavan per las parets, ab posats encongits y +vergonyosos. Ab tot y la curiositat que tenían de veure ben bé al +difunt, no gosavan a alçar el cap, y ab la vista baixa, de reull, +resseguían tota la cambra, miravan els ciris dels canalobres, y de mica +en mica escorcollavan el cadavre.</p> +<p>Y el pobre sacerdot, desde ’l seu llit d’agonía, sentía tot anguniat +còm aquellas miradas tafaneras se passejavan amunt y avall del seu cos, +ab la curiositat sinistre que fan venir las cosas de la tomba. Més que +mirar, més qu’esbrinar, semblava que flayressin ab estrany plaher la +farum mortuoria que voleyava per allí dintre, al voltant del llit. Però +a l’últim, com si la flayre ’ls marejés, varen esdevenir tot sòpits, tot +somiosos, igual que si a la fi s’encaboriessin y anessin pahint per dins +l’espectacle tèrbol de la mort. Xichs y grans varen quedar com enzas +ensopits.</p> +<p>Ab tot y haverhi dins de la cambra aplegada tanta gent, surava arreu +una lley de quietut desconeguda, com si aquells homes tinguessin el do +misteriós de viure en complert silenci, sense piular, ni respirar, ni +fer remor de cap mena.</p> +<p>L’un s’estava, com ullprès, mirantse ’ls ciris encesos de fit a fit; +l’altre, com si tingués encantarias, restava ab la boca badada y ab els +ulls oberts, oberts. Mes, com aquella quietut s’anava allargant tant, +alguns varen començar a neguitejarse… Semblava que no estessin bé, que +patissin, que ’ls pessiguessin, que ’ls entrés una mena de desfici… L’un +se burxava l’orella… l’altre ’s gratava ’l cap… Aixís, ab aquesta +angunia, anava passant el temps, y el silenci s’eternisava… Fins a ne +l’agonitzant, desde ’l seu llit de dolor, cada instant se li tornava un +sigle, cada hora una eternitat…</p> +<p>–Ara m’agafarán… –pensava a cada punt– m’envolicarán ab els llençols… +y ’m durán cap a la fossa…</p> +<p>Mes en això va comparèixer el jayo en mitj de tothom, ab una +caldereta d’aygua beneyta a l’una má, y a l’altra ’l salpasser.</p> +<p>Ab tot y ranquejar com ranquejava, tenía allavoras aquells ayres +d’ordenat, dels seus bons temps, que tot el transfiguravan, com si fos +un sacerdot. Ab tota pausa, ab tota unció, possehit fins a l’ánima del +ritual funerari que seguía, se va acostar al peu del llit, a punt de dir +las absoltas. Pera ajudarli la pregaria, la Mariagna va córrer a +agenollarse al seu costat, ab las mans plegadas sobre ’l pit. Semblavan +un oficiant y un escolá de debò qu’en sa vida no haguessin fet altra +cosa que celebrar exequias pera ’ls difunts.</p> +<p>–Dónali, Senyor, la pau eterna, –va començar dihent el jayo, mentres +arruixava d’aygua beneyta ’l catafalch.</p> +<p>Y la vella responía ab gran fervor:</p> +<p>–Y que la llum perpetua l’il·lumini.</p> +<p>–Que reposi en pau.</p> +<p>–Amen.</p> +<p>Els bosquerols a cada moment esdevenían més moixos, més capficats, +com si de mica en mica ’s compungissin a la vista de la mort y de las +devocions fervorosas dels dos jayos. Aquellas flamas que llengotejavan +dalt dels ciris, aquell to planyívol de l’oració dels vells, aquell +aspecte del capellá, ab els llavis blanchs, ab els ulls fondos, ab la +pell cendrosa y groga… tot apareixía prou fúnebre y prou punyent pera +acondolir las ánimas pecadoras y durlas a contrició. Era la visió +aterradora del tránzit d’un món a l’altre, ab el seu seguici d’eterna +gloria pels qui moren en el Senyor, ab acompanyament d’eternas penas y +eternas flamas pels qui moren en el pecat…</p> +<p>Entremitj de la quietut sepulcral que regnava dins la cambra, se va +sentir un bleix fondo, com d’algun bosquerol que sospirés tristament, a +punt de rompre a plorar…</p> +<p>–…¡Ay… Deu meu! ¡Ay… Senyor!</p> +<p>Aquells ays, aquells sospirs, varen arribar fins al capellá +agonitzant, com una canturia deliciosa. Eternament refiat de la +redempció dels feligresos, va creure arribada l’hora del penediment.</p> +<p>–¡Ay, si pogués parlar! ¡Ah, si pogués darme a entendre! –pensava, +bategant d’esperança, el sacerdot.– ¡Ah, si pogués aprofitar aquet +instant, còm s’obraría ’l miracle!</p> +<p>Y, abrusat tot de sobte, com en una derrera estremitut, d’amor a Deu +y amor al pròxim, li varen venir unas ganas infinitas d’alçar la seva má +sacerdotal y benehirlos a tots, dihent: –¡Germans meus, fills meus, jo +us beneheixo en nom del Pare, del Fill, de l’Esperit Sant!</p> +<p>Els bosquerols restavan somiosos al voltant del llit mortuori, +contemplant encantats las ceremonias fúnebres que ’ls jayos anavan fent +de tant en tant. Semblava que no poguessin moures d’aquell lloch, qu’una +força ignorada ’ls hi tingués encadenats. Hi havía moments que feyan +posat d’anarse a enternir, de somicar, de llençar llágrimas. Fins +semblava que, a l’instant mes impensat, alguns havían d’agenollarse y +fer companyía als jayos y resar junts la lletanía…</p> +<p>Però veusaquí qu’en aquell mateix moment se va sentir una fressa +alegroya, per la porta de la cambra, com de gent poch recatada qu’anés a +entrar movent bullicia.</p> +<p>Tots els bosquerols varen girar el cap, encuriosits de sobte y mitj +fregantse ’ls ulls, a tall d’homes que ’s desvetllan del somni fondo que +’ls tenía aclaparats. Qui primer va treure ’l cap entre la gent +arribada, va ser la moça de l’ermita de Puiggraciós; després, sa mare, +l’ermitana; acabat, la Rodassocas. Tots els ulls dels bosquerols se +varen clavar en la meuca desseguida… y va sonar dins la cambra una remor +de xiu-xius. La Rodassocas va mirar al difunt fent una ganyota +fastigosa; després va resseguir ab la vista als bosquerols, entre mofeta +y lasciva… després, va girar cúa y va surtir…</p> +<p>Allavoras hi va haver un instant de dubte entre la gent… ¿Què farem? +¿Què direm?… Però, com qu’en Carbassot se va determinar a eixir del +rengle, l’Aleix de las Tòfonas el va seguir, y, derrera l’Aleix, l’avi +Pugna y el Cosme de la Rovira y el Bepus de l’Uyá, y, a la fi, tots, +tots varen córrer derrera la farum de carn que feya la bagaça, com +afanyosos de perpetuar, pels sots ombrívols, la passa de luxuria y de +dolor.</p> +<p>Fi.</p> +<div style='text-align:center'>*** END OF THE PROJECT GUTENBERG EBOOK 75701 ***</div> +</body> +</html> + diff --git a/75701-h/images/cover.jpg b/75701-h/images/cover.jpg Binary files differnew file mode 100644 index 0000000..52a8dfa --- /dev/null +++ b/75701-h/images/cover.jpg |
