Update for 77061HEADmain

1 files changed, 1967 insertions, 0 deletions

diff --git a/77061-0.txt b/77061-0.txt
new file mode 100644
index 0000000..12ffd30
--- /dev/null
+++ b/77061-0.txt
@@ -0,0 +1,1967 @@
+
+*** START OF THE PROJECT GUTENBERG EBOOK 77061 ***
+
+Nausica
+
+Tragedia en tres actes treta de l’Odissea d’Homer
+
+Joan Maragall
+
+1913
+
+`Aquest text ha estat digitalitzat i processat per l’Institut
+d’Estudis Catalans, com a part del projecte Corpus Textual
+Informatitzat de la Llengua Catalana.`
+
+> __Anno MCMVIII__
+>
+> Caldes d'Estrac
+>
+> Día quint de Juliol, a mitja tarda.
+> Cel pur, aire suau, mar plana i dolça.
+> El sol brilla per tot, els aucells canten,
+> i s'ouen veus d'infants en la marina
+> i, allà dalt, les campanes del diumenge.
+> Jo, en memoria d'aquella princeseta
+> que, amb fresques mans i de bon cor, a Ulisses
+> del desitjat retorn obrí la vía
+> --potsê, no sens recança--, vull retreure
+> els mots divins d'Homer en un teatre
+> per refrescar-m'hi el cor en sos meandres
+> i fer-me nou lo vell. I en dec l'idea
+> al poeta més gran de l'Alemanya.
+> Aixís tal volta, enamorat, intenta
+> un constructor, de l'immortal bellesa
+> d'antic palau, fer-ne una estada nova
+> per hostatjar-hi el seu amor per sempre.
+
+
+
+
+## Primer acte
+
+(_Vora d'un riu, prop del mar_)
+
+
+Nausica:  Ont ets, bala, ont ets? Per 'quí és caiguda;
+Jo l'he vista rebotre d'esta penya I caure en l'herba aquí. Ont ets
+la bala? Ah! ja't tinc! ah! ja't tinc! Ara ja ets meva. Aniràs a
+l'espatlla d'una amiga. Per 'llí t'estàn cercant; vés,
+escomè-te-les. Cerquèu, cerquèu que os vé damunt. Va! Justa!
+(_Ríu_).
+
+Donzella I: No val! no val! de trascantó no és lícit.
+El joc era avisant: tractes són tractes.
+
+Nausica:  Jo ja he dit, và!
+
+Donzella I:  Quan al damunt ja'm queia! I ara, quí l'ha
+aplegada?
+
+Nausica:  Ai! que torna!
+
+Donzella I:  Altre cop sobre meu. No, no: no hi jugo.
+
+Nausica:  Doncs jo sí.
+
+Donzella II:  Massa aprop! no me la tiris!
+
+Nausica:  Doncs la tiraré lluny. Mira si allargo.
+
+Donzella I:  Ai! que va a caure al riu!... ja hi es!
+
+Nausica:  Havèu-la!
+
+Donzella II:  Que han d'haver! Se'n va a mar en poca
+estona.
+
+Nausica:  (_surt_) L'hauré jo ans que hi arrivi.
+
+Donzella I:  No, princesa, No't cansis, massa aprop és
+la mar brava. No hi corris que és en va...
+
+Donzella II:  Sembla una daina.
+
+Donzella I:  I que està ajogaçada!
+
+Donzella II:  Sempre, sempre...
+
+Donzella I:  Sempre no, aquest matí mentres veniem a
+rentar, jo l'he vista pensativa. Menava el carro al pas, tota
+callada; duia les rendes en les mans, pro es veia que tenia el seu
+cap en altra cosa.
+
+Donzella II:  Jo del que m'he adonat, mentres rentavem,
+Es de que tot sovint s'embadalia Guaitant l'aigua de fit, i com
+suspensa Restava així una estona, mentres l'aigua Li lliscava
+entre 'ls dits i l'ona fresca Li banyava, escorrent-se, el braç
+immòvil, Fins que tornava al seu quefê, i amb aire Se posava a
+cantâ...
+
+Donzella I:  I quan esteniem S'estava allà assentada
+tota sola, Mirant al mar sense dir res.
+
+Donzella II:  Ai! mira, Pot-ser guaitava si de lluny se
+veia La nau ditxosa que portés el príncep Promès als seus desitjos,
+perquè ella De cap dels que la volten s'acontenta.
+
+Donzella I:  La princesa és de mena somniosa, Que tant
+com, segons còm, riu i s'alegra Per un no res, i tota sola canta,
+Aixís mateix té encantaments de sobte I unes tristeses que ningú ho
+diria.
+
+Donzella II:  També moltes vegades l'he observada Que
+quan, vora del foc, la reina fila I li estèm a l'entorn totes
+feineres Mentres la dida va contant rondalles Dels deus i els
+homes, ella, la princesa, S'atura de filar de tant atenta I avença
+el cos pera millô escoltar-la, I el rostre se li encén i els ulls li
+brillen.
+
+Donzella I:  Més fou aixís encara l'altre vespre, Quan
+el bon vell Daimó, al sò de l'arpa, Cantà les gestes dels valents de
+Troia, Que ella talment semblava que hi vivia I mudava el semblant
+amb les paraules, Alegre o trist segons la sort dels hèroes
+Esdevenia en el cantar: mig-reia, Li espurnaven els ulls, o ja
+restava Amb la boca entre-oberta com bebent-se Les paraules alades
+del poeta; I devegades s'estremia i feia Un gesto com volent
+intervenir-hi Per socorre a algún hèroe, o vençe a un altre...
+
+Donzella II:  Es que ella és bona per muller d'un hèroe
+I fins d'un immortal.
+
+Donzella I:  Què dius? blasfemia!
+
+Donzella II:  No fóra la primera; i què li manca? Ni el
+cor ni el seny; i en quant a graciosa De tot son cos, amb quí
+compararíau-la De les dònes mortals? Que no l'has vista, Quan
+dança, que tota ella sembla un ritme? Colorada com és de rostre i
+llavis, Sembla una flor gronxada per les aures, Amb el sabê,
+endemés, d'ésser formosa.
+
+Donzella I:  Mirèu-la que ja torna amb les companyes.
+
+Donzella II:  Mirèu-la ara que ve a pleret i dolça:
+Sembla Diana amb son estol de nimfes Brillant entre elles tant
+perfetes, única Per la gran majestat, amb el bell aire I amb aquest
+no sé què que té a la cara Com vel de bonicor que li envolta.
+
+(_surt Nausica amb Dimantia_)
+
+Nausica:  Que parlaveu de mi? Os ho coneixia Amb el
+posat i els ulls.
+
+Donzella I:  De tú, princesa. Deiem que eras formosa com
+Diana.
+
+Nausica:  Què sabèu de Diana? Mai l'heu vista.
+
+Donzella II:  Mes sols com tú podèm imaginar-la.
+
+Nausica:  Perquè m'aimèu; per' xó'm trobèu bonica: I
+quan aponderèu ma boniquesa Aponderèu el vostre amor, alçant-lo A
+un objecte immortal.
+
+Donzella I:  I tú, al contrari, Tens un amor encara
+sens objecte; Mes tan alt que no més l'encarnaries En algún
+immortal que's deixés veure.
+
+Nausica:  Còm ho sabs?
+
+Donzella I:  Oh! m'ho penso; et veyèm trista De tant en
+tant, i avui en gran manera Quan veniem aquí...
+
+Nausica:  Pleguèu la roba. Mirèu còm brilla al sol ja
+sa blancura! Cert que dèu ésser ben aixuta, entrèu-la En els panés
+i amb conte aconduïu-los Al carro; perquè ja el mig-dia avença I
+l'hora del retorn se fa propera.
+
+Dimantia:  Tu no vens?
+
+Nausica:  Jo no vinc, estic cançada I vull reposâ un
+xic damunt de l'herba Fins que'm torni la força i l'alegria.
+
+Dimantia:  L'alegria també? doncs l'has perduda?
+
+Nausica:  Tinc un esllanguiment... He jogat massa, He
+cantat, he rigut com una folla I sempre'm passa així... a la fi'm
+rendeixo.
+
+Dimantia:  Mes aquest dematí ja m'ho semblaves
+Esllanguida i a més meditabonda.
+
+Nausica:  Aquest matí era per altra causa... A nit la
+tempestat fou tant horrenda, Que m'ha llevat el sòn: no vas
+sentir-la?
+
+Dimantia:  Certament que era cosa que espantava:
+Combatien els vents xisclant com feres, Tota l'aigua del cel venia a
+sobre, Se sentia la mar desesperada Revolcar-se en son llit, i el
+trò de Júpiter Rodolava pel cel encès en ira. Talment s'hauria dit
+que'ls deus lluitaven. Mes això ha sigut breu: després la furia Ha
+minvat com si fós que s'allunyessin Els combatents, i ja no més
+sentia's La pluja mansament damunt del sostre; Llavores m'he
+adormit.
+
+Nausica:  Mes jo llavores Era ben desvetllada; i si em
+desvetllo Al primer sòn, ja tinc la nit perduda, Que començo a
+pensâ en totes les coses Que m'han passat, i encara en moltes
+altres I el pensament me va com un fus: gira, Gira, i no para mai
+filant cabories. Aixís a nit...
+
+Dimantia:  I doncs, per qué't llevaves Tant dematí,
+cridant a tes serventes Per venî a rentâ al riu: com si no hi
+fosses A temps a tenî a casa roba neta?
+
+Nausica:  Això... ja t'ho diré... ha vingut d'un sòmit.
+
+Dimantia:  D'un sòmit? I bé, els sòmits són anuncis
+D'algún voler dels deus; i a matinada, Ho signifiquen més encara,
+diuen.
+
+Nausica:  Doncs jo, quan m'he adormit de matinada, T'he
+vist a tu, a tu mateixa, amiga, Al capçal del meu llit que, rient,
+me deies:
+"Ah! Nausica, Nausica, i doncs què penses? Ai! que mandrosa et posà
+ al món ta mare! Abandonades tens les teves robes Sense rentar-les,
+ i entretant jo penso Que ja s'acosta el dia de tes bodes En que't
+ caldrà cobrir amb gentilesa El teu cos virginal, de llenç
+ blanquíssim, I que'n facis presents a tes companyes, Tal com les
+ noies endreçades solen I tot-hom els hi alaba. Doncs, aixéca't I
+ aném-se'n a rentar en la ribera, Un troç amunt de l'ample mar, i a
+ l'ombra Totes t'ajudarèm; mes tu no't torbis". Aixís parlares, i
+ mos ulls s'obriren Desperts, i vaig restar tota admirada En l'alba
+ que la cambra m'esclaria. Llavores m'he aixecat ben diligenta, I
+ he anat a trobâ al pare i a la mare: La mare estava ja en la llar
+ seguda Dolçament amb el fus i la filosa Torcent entre sos dits la
+ llana fina, Voltada de ses dònes. I el meu pare L'he trobat
+ presidint en l'alta sala El seu reial concell. Li he dit: "Pare,
+ Voldria, si tu ho vols, que m'aparellin Aquell carro de rodes tant
+ lleugeres Per anâ a rentâ al riu la meva roba, I la teva també,
+ que ja t'agrada Mostrar-te ben polit, rei entre princeps. També la
+ dels germans: cinc fills te resten Fadrins encar, que'ls plau entrâ
+ en la dança Amb vestits de blancura immaculada, I es refien de
+ mi..." Res més li deia, Perquè del sòmit i les meves bodes No li
+ he gosat parlar... Mes ell mirava'm Mig-rient, i m'ha dit: --Sí,
+ ves-hi, filla-- I ha donat l'ordre. Jo he vingut llavores A
+ despertar-vos, tot donant-vos pressa, Mentre enganxaven les
+ lluentes mules I carregaven les paneres plenes Amb la roba, i la
+ mare ens amania L'esmorzâ en un cistell... Doncs, diga'm ara, Si
+ aquell sòmit no es prou per capficar-s'hi Que ni he tingut intent
+ d'emmaridar-me Ni puc preveure mon marit quin sia.
+
+Dimantia:  Potsê no ho sabs, i els déus ja te
+l'acosten... Mes, què es aquest xisclar de les companyes? Massa
+juguen, i es hora d'enllestir-se. Tu vindrás?
+
+Nausica:  Jo vindré.
+
+Dimantia:  No t'entristeixis.
+
+Nausica:  (_sola_) "Potsê no ho sabs i els déus ja te
+l'acosten." (_somriu somniosa_) Quína en fóra, Nausica, que tot
+d'una, Sens saber d'on, t'aparegués un hèroe Vestit d'una armadura
+resplendenta, Brillant de majestat i plè de força, I en tu posés
+els ulls fits i amorosos, I fent un gran suspir obrís els braços
+(_pausa_). Oh! déus! jo qué confosa restaria Sense gosâ
+acostar-m'hi, mes al-hora Sense voler fugir de sa presencia!
+Immóvil, com aucella fascinada, Li estaria al davant també
+mirant-lo Parpellejant, i el pit m'onejaria Depressa; amb les mans
+juntes, i la boca Mig oberta, alenant... mes sens paraula
+(_extasiada_) Ell fóra qui'm diria aixís: "Nausica..."
+"Nausica..." oh! el meu nom en els seus llavis!
+"Nausica..." oh!... i què més? no tinc paraules Per dir lo que jo
+ sento que'm diria. Fóra un encís... fóra un encís... oh! es massa
+ Pel meu cor tant petit... prò, per la pensa...
+"Potsê no ho sabs i els déus ja te l'acosten" (_transició, riu_) Oh!
+ que soc folla! oh! que soc estranya D'embriagar-me amb somnis i
+ quimeres! Doncs, què es això, Nausica? tens la furia D'una Sibila
+ a dintre teu, que rodas Fòra de tu i que t'estàs fà estona Tota
+ sola parlant com una orada? Oh! l'aixerida, oh! la diligenta, Que
+ passa l'hora somniant fantasmes, I fent l'amor amb hèroes
+ invisibles Amb fills de l' aire i de la nit. Ont era? Buf! s'ha
+ fet fonediç (_riu enjogaçada_). Deus, no us demano Coses de l'
+ altre món; no més servèu-me Viva la clara font de l'alegria...
+ (_a les companyes que tornen corrent_) Ja vinc, ja vinc, heu
+ enllestit?
+
+Donzella I:  Detura't.
+
+Donzella II:  Ai! si ho sabesses!
+
+Donzella III:  Quín espant!
+
+Nausica:  Què passa? Que heu près mal? Estèu totes
+trasmudades.
+
+Donzella III:  Encara'm bat el cor.
+
+Donzella II:  Jo no'm tinc dreta.
+
+Dimantia:  Tampoc n'hi hà per tant.
+
+Donzella II:  Oh! tu no hi eras.
+
+Nausica:  Pro diguèu-me, què ha estat?
+
+Donzella I:  Mentres plegavem La roba, tot de cop...
+No, no puc dir-ho, Que tota jo tremolo.
+
+Nausica:  Doncs que ho conti La que puga contar-ho; sou
+estranyes!
+
+Dimantia:  Ja t'ho diré lo que he pogut entendre'n: Diu
+que mentre plegaven, de la costa, Per entre'ls joncs, han vist
+sortir-hi un home.
+
+Donzella II:  Oh! un home! què sé jo?
+
+Donzella III:  Un monstre era.
+
+Dimantia:  Nuu, prò cobert com d'un velló estranyíssim.
+
+Donzella I:  Eren algues marines.
+
+Donzella II:  No eren algues.
+
+Donzella I:  Doncs que eren?
+
+Donzella II:  Què sé jo.
+
+Donzella III:  Pell de balena. Era un tritó.
+
+Donzella I:  La cabellera enorme, Esbullada, cobria-li
+la cara.
+
+Donzella II:  No'n tenia de cara, si era un monstre.
+
+Donzella III:  Sí que'n tenia; entre l'espessura Jo li
+he vist brillâ els ulls.
+
+Donzella I:  La gran barbaça Li queia sobre'l pit.
+
+Donzella II:  No ho era barba.
+
+Donzella III:  Sí, que era rossa, era com d'or...
+
+Nausica:  Prò, a l' últim Què os ha dit? què os ha
+fet?
+
+Donzella I:  Ha obert els braços Tots estesos aixís.
+
+Dimantia:  Veus? era un home.
+
+Nausica:  I què os hà dit?
+
+Donzella I:  No res.
+
+Nausica:  I an ell vosaltres?
+
+Donzella II:  Nosaltres hem fugit xisclant...
+
+Nausica:  Porugues!
+
+Donzella II:  Sí, porugues... Espera'l! Era un
+monstre.
+
+Donzella I:  Ja de ben lluny, prò tot corrent encara,
+Jo que'm giro i el veig que, a unes grans passes Se'n va a la roba
+que restava en terra I agafa aquell mantell tant gran de púrpura,
+L'estira aixís amb una revolada I s'entorna corrents a la marina.
+
+Donzella II:  Prò tornarà a sortir, n'estic segura.
+
+Donzella III:  Ai! aném-se'n, Nausica, ont es el carro?
+
+Donzella II:  Ai! sí, aném-se'n.
+
+Donzella I:  Aném-se'n.
+
+Dimantia:  Sí, Nausica, Aném i ho contaràs an el teu
+pare I enviarà la gent.
+
+Nausica:  També ets poruga?
+
+Dimantia:  Què vols que fem? som dònes.
+
+Nausica:  Mes la filla D'un rei no ha de fugir.
+
+Dimantia:  Prò pot anar-se'n.
+
+Donzella II:  Es que ella no l'ha vist.
+
+Nausica:  Per' xó voldria Veure'l.
+
+Donzella III:  Doncs aquí'l tens.
+
+Donzella I:  Fugim que torna.
+
+Donzella II:  Corre, Nausica, vina.
+
+Nausica:  Jo no fujo (_fugen xisclant_).
+
+(_Nausica, fent un esforç, resta dreta i sola._)
+
+(_Surt Ulisses cobert d'un mantell i es detura davant d'ella._)
+
+(_Ella el mira pantejant un xic, però serena._)
+
+Ulisses:  Ets una reina? ets una deva? Escolta'm; Jo
+diria que ets tú la gran Diana Tal com en Delos la vaig veure un
+dia Entre ses nimfes, dominant-les totes Més per la majestat que
+per l'alçada. Ets la de Delos tú? (_s'agenolla_) Escolta'm Dèlia!
+
+Nausica:  Jo no mes só d'Alcínous la filla Que reina en
+aquesta illa amb seny i força; I a rentâ al riu avui amb mes
+serventes He baixat, i han fugit ara espantades De vèure't. Tú quí
+ets, que jo no't temo?
+
+Ulisses:  Ni m'has de temer, ni a ningú. Ditxosos El
+pare rei, i la sortosa mare Que't tingué, i els germans que se
+t'assemblen I tots quants viuen vora teu, divina. I encara més
+sortós aquell que un dia Se t'endurá a la nuvial estada I dirà seus
+aquestos ulls purissims I amb ells el teu esprit i la figura. Cert
+que'ls déus presidiren ta naixensa; Que jo que he vist tant món i
+tantes terres I gent de tantes menes, mai tal gracia He trobat en
+figura d'una dòna, Ni m'he sentit de cop en sa presencia Tant
+torbat i ditxós ensems com ara.
+
+Nausica:  Mes, quí ets i qué vols?
+
+Ulisses:  Ou-me piadosa. Jo só aquell que rodant và per
+la terra I per la mar, passant treballs, en busca Del bon camí per
+retornâ a la dolça Patria anyorada; cada via nova Me la trenquen
+els déus o m'hi deturen Per gran fracàs o amb impensat obstacle.
+Aixís he vist molt món i moltes coses He pogut observar; i gents
+diverses He tractat i he passat perills molt grossos I he tingut
+molts afanys patint moltissim. He vist la mort d'aprop tant com la
+vida I he après de tot; mes ai! que de la patria He servat sempre
+viva la memoria I no he deixat ni un dia d'anyorar-la Fins en
+aquells millors que la fortuna Ha otorgat a ma ausencia, i ni una
+sola Nit he dormit en sense somniar-la.
+
+(_Les serventes comencen a treure el cap i a cridar-se amb el gesto
+unes amb altres, i poc a poc se van acostant formant un grupu a poca
+distancia, fins que Nausica les crida._)
+
+Ni un matí m'he aixecat sense la empenta Del retorn, i esforçant-m'hi
+tot lo dia, Sempre hà sigut en và... L'última empresa Fou d'Ogisa
+fugint, l'illa encantada Que no és lluny de la vostra. Vaig
+sortir-ne Cap al tard, i donant-me a la mar dolça Mirava al cel
+serè ja amb l'esperança De veure eixî el sol nou damunt mes terres.
+Mes tant bon punt la nit s'ensenyoria Del cel i de la mar, els vents
+vingueren Bufant de tot arrèu, se'm feu espessa La nit encara més,
+i se m'obriren Els abims de les ones: la lleugera Nau per les
+crestes de les serres líquides Corria ingobernada o s'estimbava En
+les goles profondes, rebotia Després als cims; i en mig del
+terratrèmol Dels trons i els vents i estrèpit de les aigues Se
+perdien mos crits anguniosos Invocant tant als déus com an els
+homes; I més quan, a la llum intermitenta Del trèmol foc del cel,
+vegí a la vora Uns grans penyals i que'ls anava a sobre. Aixís fou;
+la nau fràgil s'hi estrellava I jo restí tot sol entre les aigues,
+Frenètic, bracejant cercant la riba. Lo que això và durar jo no puc
+dir-ho; Mon seny era perdut que encar lluitava, D'esma
+segurament... Els ulls obria A l' alba del matí serè, i en una
+Platjeta m'he trobat damunt la sorra, Ran de l'ona amansida que'm
+besava Nuu de tot drap, i sols de l' immondicia De la mar recobert,
+i plè de nafres.
+
+Nausica:  I còm t'has recobrat? i còm venies Després a
+pertorbar la nostra sesta? I que has fet mentrestant?
+
+Ulisses:  Alçant la vista, He ovirat no molt lluny,
+sota un gran roure, Un tou de fulles seques entre mates. M'he
+alçat, i tremolant de tots mos membres M'he sepultat dintre del boll
+exànime. Llavors una calor benefactora M'ha invadit, i m'ha entrat
+una sòn dolça. D'ella m'han tret uns xiscles d'alegria; I per entre
+les mates contemplàva-us Corrent al sol vora del riu. Llavores, Per
+demanar socors, com fera eixia De mon cau, i havent vist robes
+exteses Me n'he volgut cobrir ans que'm vegesseu, Prò m'heu vist i
+he fugit prenent eix manto. A la volta del riu me retirava
+Rentant-me tot el còs i les ferides; I ara venia a demanâ-us
+clemencia I socors. Altra volta tes companyes Han fugit davant meu.
+Prò a tu, graciosa, Veig que la pietat t'ha fet valenta. Sien
+mercès als deus. I ara et demano Socors; dona'm vestits de que'm
+cobreixi; Do'm pà que'n tinc necessitat; procura'm Algun repòs, i a
+l'últim bon guiatje Per tornâ a casa meva, si els déus volen Que
+acabin mos treballs; que ta presencia Per sí sola me'n sembla ja un
+auguri: Tant dolça ets als meus ulls, dòna divina.
+
+Nausica:  Foraster, tu no'm sembla pas que sies Un home
+qualsevulla, i si tal volta T'han afligit els déus, fà de bon
+crèure Que haurà sigut pera millor probar-te; I que tu sortiràs de
+tota proba Més fort i més complert. Aixís, anima't, Que tot lo que
+ara et cal, jo puc donar-t'ho I ho faré de bon grat, perquè en tú
+sento Quelcom de gran, i no és la pietat sola La que'm mou a
+assistir-te. Oh! companyes Acostèu-se, veniu, per què fugieu?
+(_s'avencen les donzelles_) Un home os fà temor? que per ventura
+Hem de veure un 'nemic en cada rostre Forastê? Els vianants venen de
+Júpiter, I tot bé que se'ls fà els déus l'agraeixen. Ara aquest hà
+arribat a la nostra illa Tant quieta i apartada, amb gran miseria;
+Donèu-li la vianda que sobrava En la nostra cistella, i que ell se
+trihi De tanta roba que tenim ben nèta Alguna vesta que escaient li
+vinga De les dels meus germans o del meu pare, Que'n seràn ben
+contents, n'estic segura. Ves foraster, i en tant que jo disposo El
+retorn a ciutat, i acompanyar-t'hi, Tu satisfes-te tant com te
+convinga De menjâ i de vestî.
+
+Ulisses:  Mercès, princesa.
+
+(_se'n va amb les serventes_)
+
+Nausica:  Oh! Dimantia, has sentit tot lo que'm deia?
+
+Dimantia:  Oh! sí, gaire bé tot, que no't deixàrem Sinó
+el primer moment, que eren com folles I se m'han emportat: prò
+desseguida Les he fetes tornâ i ja no't perdiem De vista; mes bé
+prou m'he adonat prompte Que no't calia ajuda ni defensa; Que ell
+no sols t'implorava humil i miser, Sinó que era, ademés, un home
+noble.
+
+Nausica:  Ho és, Dimantia, ho és, en soc segura. Es com
+un rei, Dimantia, és com un hèroe, Es com un immortal; que no'l
+senties?
+
+Dimantia:  Es veu que ha patit molt; no és lo que't
+deia?
+
+Nausica:  Ha patit molt, ha patit molt, Dimantia; Prò
+aixís i tot, no has vist quina presencia? No has sentit quin parlar,
+quines paraules Me deia tant de seny i ben portades? No has
+observat la pausa amb que's movia I amb quina reverencia? I la veu
+seva Quin sò té! sembla d'or; no es cert, Dimantia? Sona el mateix
+que un cant, diga el que diga, Mots lleugers i enternits, o bé
+espantosos, Aponderant les gestes més horribles.
+
+Mai perd el seu compàs ni una musica Que té fonda i igual: sembla un
+poeta Que amb el cant glorifica les més fortes Passions i les penes
+més amargues. Ai! Dimantia no sé... no sé el que'm passa.
+
+Dimantia:  Estàs commosa, sí, estàs encesa, Estàs
+febrosa i tot. Què tens, Nausica? Es l'espant, no és vritat? és la
+sobtada Troballa d'un estrany, és la conversa De fets tant
+estremats, és aquest home Tant diferent de tots els que sols veure.
+
+Nausica:  Oh! sí; vivim aquí molt retirades; No sabèm
+res del món ni de ses terres, I tot ens vé de nou; jo me'n voldria
+Anar lluny, anar lluny, a la ventura, I veure moltes altres
+encontrades I coneixe la gent dels altres pobles I que'm passessin
+coses molt diverses I estranyes, i perills... Veure com brilla El
+sol en cada lloc, les nits de lluna En la mar solitaria, i les
+tempestes Que oprimeixen el cor, i l'arc de l'Iris Resplendint sos
+colors entre la pluja. Ai! Dimantia, vivim massa quietes, Vivim
+massa ignorantes, jo'm daleixo; L'ànima se me'n và pel món.
+
+Dimantia:  Oh! Calma't Corre el món no sol ésser la
+sort nostra. La dòna és per la casa, i allí espera El retorn del
+marit i li fà amable El repòs escoltant lo que li conta Del seu
+anar pel món; i pacienta Li cria els fills, i fà que li prosperi
+Tot lo que hi du, pel seny amb que ho esmerça.
+
+Nausica:  (_impacienta_) Això després, però també
+cad'una Es com l'han feta els déus, apropiada Per un o altre: la
+muller d'un hèroe O d'un rei no's pot pas estar quieta Com la d'un
+trist marxant, i li convenen Altra vida, altra sort; i sinó mira La
+sort d'Helena, amb ella tots els pobles S'han commogut i dividit;
+per ella S'ha encès la guerra, han combatut els hèroes I fins els
+immortals, ha cremat Troia I el món va plè de cants. Qui fos com
+ella! Robada i duta per la mar, plorosa, Amanyagada en un i altre
+reialme, El seu cor combatut per tants afectes, Adorada, perduda,
+recobrada... Ditxosa d'ella!
+
+Dimantia:  Aném, Nausica, aparta El teu cor ignoscent
+d'aquests ensomnis. Voldries que per tu la gent morissin I portar
+malhaurança a tots els regnes I al marit, i a l' aimant, i a tants
+sens culpa? Aném, que és hora d'ordenar la marxa I de guiâ aquest
+home a casa teva Perquè diga an el rei son nom i orígen I aón li
+cal anar...
+
+Nausica:  (_se'n van_) Es cert, Dimantia. Quí serà?
+d'on diu esse? a tu que't sembla?
+
+(_surten les donzelles amb un cistell buit_)
+
+Donzella II:  S'ho ha acabat ben bé tot; es veu que
+estava Afamat.
+
+Donzella I:  No es estrany: igual faries Tu en el seu
+cas.
+
+Donzella II:  Ai! no, si una tempesta Me llencés en la
+mar sotraguejant-me Com an ell i deixant-me esma-perduda, De
+l'espant no menjava per molts dies.
+
+Donzella I:  Oh! ni mai més, que ja series morta.
+
+Donzella III:  Prò ell es veu que es fort, sembla una
+torra!
+
+Donzella II:  Es tot un home; prò no té paraules Ni ens
+ha dit res...
+
+Donzella I:  Altres afanys tenia.
+
+Donzella II:  Prò molt bé que ha parlat a la princesa.
+
+Donzella I:  Es diferent; i a més crec que a nosaltres
+Ens dèu tenir malicia, perquè sempre Fugiem d'ell en compte
+d'assistir-lo.
+
+Donzella II:  Això també és vritat; que si s'haguesse
+Hagut de refiar de nostra ajuda, S'hauria mort aquí tot sol de gana
+Com un gos rabiós...
+
+Donzella III:  D'això, tu, dòna, En tens la culpa...
+
+Donzella II:  Jo? si no'm movia! Tu ens has fet
+espantar amb aquells xiscles. Semblava que't matessin.
+
+Donzella III:  Jo xisclava?
+
+Donzella II:  Sí, dòna, sí...
+
+Donzella III:  I bé, si cas seria De sentir te xisclar,
+que jo ni'l veia.
+
+Donzella I:  Molt bé que asseguraves que era un
+monstre.
+
+Donzella III:  Per'xò mateix que encara no l'havia
+Mirat prou bé.
+
+Donzella I:  Ah! ja! en quant a porugues No ens podèm
+riure pas l'una de l'altra. Aném, aném al carro amb la princesa Que
+és hora de marxar...
+
+Donzella III:  I ell ja s'acosta Tot vestit de bell
+nou.
+
+Donzella II:  Altra presencia Ara fà d'allavores...
+Sembla un princep.
+
+Donzella III:  Si que té majestat.
+
+Donzella I:  Ara no fuges. (_se'n van rient_)
+
+Ulisses:  Altre perill fugit, altra aventura Després de
+tantes... El furor de Troia Tant gran com fou, ja dintre meu sols
+resta Com un record llunyà i confós. Ma vida Tant plena allí, tot
+just hi començava: Lo que'm semblava fi, era principi, I el que
+creguí tòc de retorn, sols era Senyal de la partida. Lo de Troia
+Era empresa de tots: lo que'n seguia Pera mí, fou de mí tot sol: la
+guerra Fou la guerra capdalt de Grecia tota; Prò mos treballs són
+els treballs d'Ulisses. Hi ha hagut prou temps desde que en ells me
+trobo Perquè tants reis hagin tornat dispersos A sos palaus i hagin
+regit ses terres En pau molts anys, i alguns encara s'hagin
+Enfonzat en l'imperi de les ombres... Agamemnón!... Aquiles!...
+Ajax!... misers! Vostres testes altives colltorçàren-se, A vostres
+ulls no brilla el sol; i encara Ulisses và pel mon; i l'alegria Del
+retorn a la patria, que ja es morta O fallida per tants, sols per mí
+resta Dolça a venî al bell lluny de l'esperança. Mes ara ja és
+aprop, un déu m'ho dicta Dintre'l cor. Jo't veuré muller, Penèlope,
+Tant suau i segura en ton afecte, I a tú també, fill meu, que ja
+dèus esse Un home gran com jo; i a vos mon pare De reveure-us tinc
+fè damunt la terra, Que erau fort com un roure. Mes vosaltres
+M'esperèu a mi encar? i en ma figura Hi trovarèu aquell que en la
+memoria Devèu tenir tant altrament? Ulisses T'has fet vell, prò has
+viscut: la sort accepto De grat; que si algú ara redonar-me Pogués
+els anys que he anat per tantes terres Patint i aimant, i amb odis i
+amb victories I tanta experiencia de les coses I lo que he après, i
+lo que he fet...; si em deia Algú: --Vols tornâ a viure els anys que
+foren, I viure'ls en tes terres i en ta casa, En pau amb la muller
+i el fill i el regne? Jo li diria: Nó, la sort accepto, Accepto mos
+treballs i les angunies I la imminent vellesa, perquè'm trobo Mes
+ric de mí, mes plè del món, més ànima. I tu, tendra princesa, tu la
+última De tantes deves o mortals que foren Dolces a Ulisses, tu com
+cap m'ets cara Perquè has vingut a mi amb les mans obertes I amb
+tota la ignoscencia. Tu no esperas De mi ni aquella força poderosa
+Del braç reial, ni ma famosa astucia Ni els delits de l'amor, que
+tot ho ignoras. No sabs que sia rei! que sia Ulisses; I fins
+veient-me obscur i miserable I monstruós, quan totes fugirien Tu
+te'm posas davant, dreta i serena, Amb l'admiració als ulls, el
+riure als llavis, I fins lo que es millô, un xic tremolosa, Sols
+perquè't surt del cor ont els deus regnen. Oh! dolça criatura...!
+
+Nausica:  Vina, vina, Estranger que ja a punt tením la
+marxa I et durèm a ciutat, mes no en el carro: No fos cas que la
+gent que t'hi vejessin Amb nosaltres, diguessin tot girant-se:
+"Quí es aquest foraster que vé amb Nausica, D'un aspecte tant noble i
+ admirable? Potsê es el seu promès, i ella a la costa L'ha anat a
+ recebir; potsê es un princep D'una terra llunyana, que venia Per
+ fer-la sa muller, i ella ho callava; Potsê es un rei, i en cas quí
+ sab si fóra Un deu baixat del cel per posseir-la"...
+
+Dimantia:  Nausica!
+
+Donzella I:  Què diu ara?
+
+Donzella II:  Està exaltada.
+
+Nausica:  I això no m'escauria. Jo mateixa Que ho vejés
+d'altra noia, ho trobaria Molt mal fet que apartada dels seus
+pares, Sens haver fet coneixe, amb llur llicencia, Un home per
+espòs a tot el poble Se n'hi anés pels camins en companyia. Doncs
+no prenguis a mal lo que't demano, Que nosaltres al carro anirèm
+totes I tu, d'un trocet lluny, vindràs seguint-nos Caminant i tot
+sol: ja podràs fer-ho, No és erradô el camí, i la ciutat pròxima.
+Trobaràs d'aquí a poc una verneda Molt espessa i frescal; doncs la
+travessas, I al sortir-ne veuràs una font viva Que brolla d'un
+penyal; pots deturar-t'hi A beure, que és molt bona, i t'hi
+reposas, I aixís ens dones temps de que nosaltres T'avencèm d'un
+bon troç; i tu no frissis Que ja no't pots errâ, que aixís que
+tombes El penyal, la ciutat veuràs extesa Davant teu: la ciutat
+veuràs cenyida D'altes muralles, i dos portes s'hi obren, Una a
+llevant, i altra a ponent; i al centre Hi ha la gran plassa, i al
+bell mig el temple Tot ell bastit de pedres ben quadrades, Dedicat
+a Neptú, que és patró nostre, Perquè som gent de mar tots els
+feacis, I al temple no hi veuràs per prometences Arcs ni sagetes,
+ni escuts, ni llances Sinó ormeigs de les naus, i rems, i veles
+Penjant dels murs i gaire bé cobrint-los. A l'entorn veuràs gent
+tota enfeinada Recusint xarxes o adobant mil coses Per la pesca i
+les naus; i estic ben certa Que alçaràn tots el cap a ta figura;
+Mes tu passas de llarg i t'encaminas Cap al palau del rei, que és a
+la vora. No't caldrà preguntar, crida la vista Perquè es més alt
+que tot, fa molta planta I està molt adornat. Tu te n'hi entras,
+Vas a la reina: la veuràs que fila Vora del foc, voltada de ses
+dònes; Te li agenollas al davant, li contas Lo que't passa, li dius
+lo que desitjas I ella t'acullirà, perquè és molt bona I et durà al
+pare, i de llavors pots creure't Salvat per sempre més...
+
+Ulisses:  I a tu, princesa, No't veuré vora d'ella i
+que m'ajudis A moure el cor?...
+
+Nausica:  No caldrà pas; i mira Jo no sé'l que faré,
+perquè als meus pares Els tinc un gran temor; tant que m'estimen I
+em complauen en tot, jo poc els goso Parlar de certes coses...
+
+Ulisses:  Bé, princesa, Faré tot lo que'm dius, i els
+déus t'ho paguin.
+
+Nausica:  Aném, aném, companyes, que ja es hora. Jo
+vull menar les mules: com un ceptre Duré les xurriagues; tu
+sentint-les Sabràs per hont anèm... veuràs quín aire!
+
+Dimantia:  No sab lo que li passa (_a les altres per
+Nausica_).
+
+Nausica:  (_se'n van totes_) I a reveure.
+
+Ulisses:  No sé si fou un somni la finida Tribulació, o
+si ho és la benhaurança Present; però quelcòm sento que muda En mon
+destí. El sol és a mig dia I endins del cor m'entra una pau
+immensa.
+
+Nausica:  (_de dins_) Vina, vina, estranger. Ho sents?
+(_fent sentir les xurriagues_) Avença!
+
+Ulisses:  Fou sempre eix crit ma sort. Avença Ulisses!
+
+
+
+
+## Segón acte
+
+(_Convit al palau reial_)
+
+
+El Rei:  Aixís com fou la libació primera Per Posseidô,
+igualment sia-ho la última; Perquè ell, de tots els déus, es el qui
+mira Més que nosaltres.
+
+Eurimedón:  Rei, jo't prego, escolta'm. A molts dels
+déus hem honorat fins ara Amb libacions; mes un hem deixat sense
+Que se'n podria ofendre, i a fè es digne Del nostre agrahiment, i
+l'oblidar-lo Ens pot costar molt car qualsevol hora: Hermes, el déu
+de peus lleugers, que mena Les naus a port i fa valer llur carga I
+enriqueix als marxants. Cert que'ls feacis Som gent de mar, i
+nostres naus lleugeres Solcant el sí sempre agitat d'Anfítrite A la
+mercè del Kroni que en ell regna Profondament, estèm i ens cal sa
+gràcia; Mes, què'n trauriem que la carga incòlume Entrés a port i
+fos posada en terra, Si no trobés allí gent esperant-la Per
+pagar-la a bon preu: amb que retorna La nau amb carga nova i
+enriquida? Doncs l'Argicida és el qui'ns procura El tràfec profitós
+i ens fa tant pròspera La vida en aquesta illa benhaurada. Es ell
+també qui, amb verga d'or, imposa Damunt del nostre front una sòn
+dolça Fent nous els nostres ulls per la llum nova De cada dia, i
+les decaigudes Forces restaura per més àrdua tasca; I així els
+feacis som la gent que serva Més llarga juventut en tots sos dies I
+una tendror com d'immortals al rostre. Cert que ell també afavoreix
+als trànsfugues Que van pel món i busquen la perduda; Mes això no
+és obstacle sino estímul A procurar tenir-lo ben propici: Que un no
+sab mai prou bé en què s'ha de veure, I un déu es sempre companyia
+bona. I últimament diré sa major gracia: Que apartats com vivím de
+les grans lluites Que parteixen el món, i de sos hèroes, Ell és el
+déu que d'una banda a l'altra Fa anar les noves, escampant les
+gestes I alts i baixos del món per les més llunyes Encontrades, i
+fins les llars recòndites; I aixís nosaltres per les veus volantes
+Dels mariners i dels marxants, i encara Per la boca inspirada dels
+poetes, Sabèm on cal anar per enriquir-s'hi O d'on fugir, i què
+esperâ i què témer, I gaudim el dalit de saber coses Que fins sense
+profit fa bò d'oir-les. Ara diguèu-me, doncs, si no és un deute
+Ofrenâ an el diví que tant ens dóna.
+
+Cortesà I:  Es ben cert.
+
+Cortesà II:  Te raó.
+
+Cortesà III:  El rei que ho diga.
+
+Dimant:  Oh! Rei, ans que tu dongas la sentencia, Que
+tots acatarèm, deixas que parli? Eurimedón, tu tens bones paraules
+I sempre sembla que la raó't sobra. Prò aixís com has parlat del
+fill de Maia, Podrias semblantment dir coses bones De tots els déus
+de un a un: llavores Foren les libacions interminables: Que l'Olimp
+es poblat de déus i deves I a tots hem d'invocar un hora o altra.
+Mes si després de beure al fill de Kronos Que té en ses mans al mig
+del mar la illa, Hem begut a sa esposa que tempera Amb dolça pietat
+aquella força, I al déu escabellat que mena els aires, I últimament
+al Retronant que és pare De tots els déus ensems i tots els homes,
+Per què ara, ans de finî amb una postrera Libació reiterada al patró
+nostre, Hauriem d'afegir-ne encara una Al Kil·leni diví? Per igual
+causa Hauriem de libâ al déu de la guerra, Per si'n vingués, i als
+dos germans excelsos Que alternant ses clarors fan nit i dia, I a
+Pallas Atenea que'ns assenya, I encara a d'altres; i a la fi de
+tantes Libacions nostre seny, diguèu-me, hont fóra?
+
+Cortesà I:  Es cert també.
+
+Cortesà II:  Doncs tu sempre ets de l'últim Que parla.
+
+Cortesà III:  Perquè és cert.
+
+Eurimedón:  Dimant, escolta: Tu parlas resolut i així't
+fas creure, Mes ara no tens pas raó: t'invito A que de tots els
+déus, de qualsevulla Dels que has anomenat o bé d'un altre, Ens
+digas tants favors o tants aussilis Que poguèm esperar-ne i ens
+convinguin Com jo he dit d'Hermes.
+
+Dimant:  Sols me mancaria El teu enginy...
+
+Cortesà I:  Es cert que és com Ulisses Eurimedón.
+
+Cortesà II:  Un altre cop l'abones?
+
+Cortesà I:  Dic lo que sento.
+
+Cortesà II:  Lo que sents... dels altres.
+
+Cortesà III:  Pro Dimant te raó.
+
+Cortesà II:  El Rei.
+
+Cortesà I:  Oim-lo.
+
+Rei:  Amics, no os travesséssiu de paraules. Honrèm als
+déus com an els deus pertoca, Serenament; i mal contentariem A l'un
+o a l'altre si per l'amor seva Perdessim la pau nostra, que això
+fóra Ofèndre'ls tots plegats. Dimant, escólta'm; Eurimedón ha fet
+tant bell elogi D'Hermes diví, que sembla que en la taula L'ha fet
+present; aixís no pot negàr-se-li L'última libació. Mes sia
+l'última, Eurimedón, perquè Dimant mostrava'ns El gros perill de
+que'ns abandonessim A una excessiva devoció en la taula. Creièm que
+Posseidón no pendrà agravi Que aquesta libació sia trasmesa
+Al "fill de Zeus": que tots els déus s'assemblen I en un són tots si
+amb ver amor se l'honra.
+
+Eurimedón:  Oh! Rei, un lloc al llur costat mereixes.
+
+Dimant:  M'has deixat tot confós.
+
+Rei:  Ompliu les copes. A Hermes, al patró dels bons
+encontres!
+
+(_a l'anar a beure entra la Reina_)
+
+Cortesà I:  La Reina!
+
+Reina:  Rei! tením de nou a casa. Com faig sovint, jo
+resseguia atenta El bell rengle aurejat de nostres cambres, I tot
+de sobte m'he trobat un home Que hi rodava perdut; aixís que'm
+veia
+--Tu ets la reina --m'ha dit-- m'ho assegura La majestat del port i
+  la del rostre, I llençant-se a mes plantes desseguida Agenollat,
+  humiliant la testa I aixecant les mans juntes m'implorava. Diu
+  que és un nàufrec que ha arribat a l'illa Després de molts
+  treballs; que una tempesta Del retorn procurat amb ansia vana
+  Molt temps hà, novament trencà la via; Que's troba desvalgut aquí,
+  i al veure L'altesa del palau se n'hi entrava A demanar socors,
+  guiatje, aussili Pel retorn a sa patria, i un cop dintre La
+  grandor del palau, hi ha perdut l'esma.
+
+Rei:  Però d'on ve i aón va...?
+
+Dimant:  Ah! que no sia Algún d'aquests que van a la
+ventura Per mals fins...
+
+Reina:  Oh! i escolta, encara, escolta. Mentres parlava
+m'he adonat que duia Vestits de casa nostra. Preguntáva-li Còm era
+això, i m'ha dit que nostra filla Nausica, vora el riu, amb les
+donzelles, L'han trobat, moll encare del naufragi, I l'han
+reconfortat i li han dat robes Per venir fins aquí...
+
+Rei:  Mes, i Nausica Què diu? és veritat això que
+conta Aquest home? i si ho és, perquè no'l duia Ella mateixa
+aquí?...
+
+Reina:  La nostra filla No sé lo que s'ha fet que no la
+trobo Per més que l'he cercada.
+
+Rei:  Oh! déus, alcèm-se, Que ve tribulació a la nostra
+casa.
+
+Dimant:  Oh! sí, tots amb el rei.
+
+Cortesà I:  Mort a aquest home!
+
+Rei:  No abans d'esclarir be la malifeta.
+
+Eurimedón:  Aném, fem-lo parlar. Ont es?
+
+Reina:  El tenen Els guardies pres. (_surten Eurim. i
+altres_)
+
+Nausica:  (_entrant_) Pare, aquí so, no temèu res.
+
+Rei:  Criatura Què has fet? què és tot això? perquè
+fugias?
+
+Nausica:  Oh! pare, no he fugit, me so amagada, Que no
+sabia si us plauria l'hoste Que he fet venir. Volia que la mare
+Intercedís per ell, abans de veure-us I de que vos sabessiu que jo'l
+duia.
+
+Rei:  I doncs perquè l'has dut?
+
+Nausica:  Me feia llàstima, I ademés me semblava un
+home noble.
+
+(_amaga el rostre en braços de la mare_)
+
+Cortesà I:  Pobra princesa.
+
+Dimant:  Es un infant.
+
+Reina:  (_consolant-la_) Nausica.
+
+Rei:  Mes còm l'has dut?
+
+Nausica:  Jo no l'he dut: li deia Que'm seguís d'un
+troç lluny, i que a la mare Cerqués en el palau, sense esplicar-li
+Que jo l'havia fet venî; i llavores, Contant-li sa miseria,
+apiadada Ella'l portés a vos.
+
+Eurimedón:  (_entra_) Donèu llicencia De que entri el
+foraster?
+
+Rei:  Entri en bon'hora.
+
+(_Entra Ulisses. Silenci. Pausa en tots_)
+
+Nausica:  Perquè m'has descobert? Tu que'm semblavas
+Tant noble i tant lleal. Traidor!
+
+Ulisses:  Princesa, No jo, el teu bon cor te
+descobria: Aquests vestits que'm davas generosa; Mes si això aquí
+és un mal, damunt meu caigui.
+
+Rei:  Això aquí no és cap mal; mes sí que ho era Voler
+dissimular-ho. Tanta angunia I la gran torbació que'n pervenia!
+
+Nausica:  Pare, perdó: ho he fet per vergonyosa; Prò
+més avergonyida me'n veig ara.
+
+Ulisses:  Oh! Rei, per pietat! M'es insufrible El
+veure la divina criatura Confosa per ma causa. Si un culpable Hi ha
+en tot això, so jo tot sol; i escolta: Perquè vejèu d'un cop, tú i
+la Regina I la cort que tens ara congregada, Que la pietat de la
+gentil princesa No ha estat posada en tant mal lloc; que ni ella Ni
+tu, ni mai ningú pot penedir-se D'haver afavorit en la desgracia A
+un tal com jo, vull descobrî't ma historia I mon nom: el que soc i
+d'on venia I el per què de l'estat en que ara em trobo. Que si és
+ben cert que tinc raons prou fortes Per amagar-ho fins que'm sia
+licit Recobrar l'esplendor de ma naixensa, Vull oblidar-les, vinga
+lo que'n vinga, Deixant tota reserva, amb tal que pugui Glorificar
+la generosa empresa D'aquest cor ignoscent, la sobrehumana
+Discreció amb que ha volgut portar-la a terme. Escoltèu, doncs, jo
+so...
+
+Rei:  Estranger, detura't; No vull que's trenqui pas
+per causa nostra Un secret al que't dèus, segons me deias; No cal,
+perque tot home que fa via Es a nosaltres enviat per Zeus I és
+hoste benvingut; i menys encara Te cal a tu que ja amb el sol
+aspecte I la paraula i el gran cor que mostras Declaras l'esplendor
+de ta niçaga. A més, vens per la ma de nostra filla I això ja't fa
+sagrat entre nosaltres A tu i al teu secret; doncs serva'l, dic-te:
+No fos que, profanat per culpa nostra, Ens portés malhaurança. I
+ara't prego Que a mon costat t'asseguis en la taula, Que beguis amb
+nosaltres aquesta última Libació, i amb tu en pau finim la festa.
+
+Ulisses:  Rei, obras com qui ets, la llei acato.
+
+Rei:  A Hermes, al patró dels bons encontres.
+
+(_beuen tots_)
+
+Nausica:  Oh! Pare, al foraster no li plauria Oir tal
+volta al nostre vell poeta Contar, com fa sovint, llevant de taula,
+Les altes gestes dels valents de Troia?
+
+Rei:  Es pel teu gust o el d'ell que m'ho demanas?
+(_a Uliss._) Perquè has de saber que és fantasiosa I àvida de
+cançons la nostra filla, Com no n'hi ha gaires. Mes si et plau
+farèm-lo Aquí avinent al vell Daimó, i'm sembla Que no't doldrá
+l'oir-lo: vell i cego Porta el foc d'Apolló encès dins l'ànima I en
+els llavis la mel de les nou Muses, I ens es sagrat per'xò.
+
+Ulisses:  Res per mi fóra Tant plaent, ni tant digne
+trobaria De vosaltres, de mi, i d'aquesta estada Que per tota
+grandesa sembla a posta, Com oir ressonar-hi la divina Paraula d'un
+poeta; i em refio Que no ha d'ésser-me estrany lo que ara ens
+parli.
+
+(_El rei fa un signe a l'heraud_).
+
+Nausica:  Hoste, foras poeta per ventura?
+
+Ulisses:  Princesa, devant teu quí no ho seria?
+
+Nausica:  (_a la Reina_) Ai! mare, perquè ho diu això?
+M'encanta.
+
+Reina:  Es home ben criat, filla, no frissis.
+
+Eurimedón:  Sab parlâ el forastê: és gran, sens dubte.
+
+Dimant:  Qui ho sab lo que és? Jo hi veig un gran
+misteri.
+
+(_Surt l'heraud acompanyant a Daimó i el deixa junt a una pilastra_).
+
+Rei:  Daimó, tinc assegut un hoste a taula Que és noble
+i aima molt la poesia I voldría sentir els fets de Troia Contats
+per tu, que'ls sabs, i a més sabs dir-los.
+
+Ulisses:  Poeta, aixís els déus tot bé derramin Damunt
+tos cabells blancs, que res hi hauria Més dolç per mi que oir ta veu
+augusta Que'l chor inspira de les nou germanes. Narra els grans
+fets dels grecs davant de Troia Com si els haguesses vist, que és
+privilegi Dels poetes com tu, veure les coses Amb altres ulls que
+no els mortals, i dir-les Talment, que un hom les veu amb llum més
+alta.
+
+Daimó:  Foraster, jo en ta veu no sé que hi trobo; No
+sé quin dring hi sento d'heroisme Que'm transporta a aquells aires
+vius i esplèndits Ont hèroes i deus ensems lluitaven. Veig Troia de
+les portes numeroses On brilla l'or, febrosa i agitada; Veig
+mòure-s'hi, afanyats, als fills de Priam D'armadures brillantes, i
+el tumulte Dels estols defensors, i en la muralla Al pare venerable
+d'aquells hèroes, Al Rei August de blanca cabellera, Voltat dels
+qui com ell, per la vellesa, Hagueren de deixâ el pes de les armes,
+Formant consell, i en sos prudents avisos Alternar, plens de seny i
+de memories De llurs fets jovenils. I heus-aquí Helena Dels braços
+blancs venir-hi amb son seguici De donzelles gentils, entre'l
+tumulte, Coberta d'un gran vel. Els vells la veuen Que s'acosta
+vinclant-se com la palma, I moderant la veu entr'ells murmuren:
+--No cal dir que és ben digna de tal lluita Tal dòna, i que per penes
+  i fatigues Que costi a aquests i a aquells, i gent que hi mori No
+  moren pas en va, perquè es divina Sa bellesa.-- I Priam que li
+  parla, Girant-se al camp dels grecs amb la mà extesa Damunt dels
+  ulls, per'mor del sol, i diu-li:
+--Diga'm, oh! filla, tu que a tots coneixes: Dels hèroes grecs quí és
+  aquell que s'alça Més gran que tots, i amb majestat? Diria Que és
+  algún immortal.-- I la famosa Dòna respon-li aixís: --Aquest, oh
+  Pare! Es nostre Agamemnón, fill gran d'Atreu, I capità dels
+  capitans, illustre Pel poder, pel valor, per la niçaga: Rei de
+  molts pobles, i guerrer fortíssim, Cunyat que fou de mí, la dòna
+  impúdica, Indigna ja de tal anomenar-lo...-- I abaixa els ulls,
+  sobtat, Helena, i plora; Mes Priam no hi atén, pregunta encara:
+--¿Y aquell altre, al costat, que no li arriva Sinó al coll, pro que
+   és més ample d'espatlles I alt de pit, i que es mou amb
+   vehemencia Bracejant com pastô en mitj la ramada Aclamant les
+   ovelles, que ara es gira Agil, resolt, pro amb majestat
+   serena?--
+--Aquest --diu ella-- és l'enginyós Ulisses, Home de molta astucia,
+  Rei d'Itaquia, El primê en el consell, però en res l'últim.-- Ara
+  Antenor, el vell, és qui replica:
+--Ja tens raó: d'aquest prou me'n recordo De quan amb ton marit
+  primer venia Aquí d'embaixador per reclamar-te. Se presentaren al
+  Senat de Troia: Primer parlava Menelàu; Ulisses S'estava al seu
+  costat, cap cot, immòvil, Els ulls en terra, que talment
+  l'hauriau Près per un home temorós o neci; Mes tant bon punt
+  degué parlar, li eixia De l'ample pit una gran veu sonora. Alçà
+  la testa amb majestat, brillaven Sos ulls d'una alta llum
+  d'intelligencia I un torrent de paraules lluminoses De sos llavis
+  brollà, tant assenyades I de tant bell caient, que no semblava
+  Pas un mortal: és cert que cap més home Té una tal eloquencia...
+
+(_Ulisses se torba: se cobreix el rostre amb el manto, i cau de cap
+damunt la taula sanglotant_).
+
+Rei:  Daimó, atura't: Quelcom de lo que has dit desplau
+a l'hoste, O bé'l pes del viatje i les fatigues Rendiren son
+esprit; i també és hora De cercar cadascú en la propia cambra Un
+dolç repòs: demà, a punta de dia, Acudireu vora la mar brillanta I
+en son sí posarem la nau segura Ben proveida de quant calgui a
+l'hoste Per llarg o curt viatje; perquè'm penso Que és l'afany de
+tornâ a la llar aimada Lo que'l combat talment.
+
+(_Surten tots menys el Rei, la Regina, Nausica i Ulisses, que resta
+encara de cap damunt la taula. Nausica resta mirant-lo fixament_).
+
+Reina:  ¿O bé, no fóra Un immortal que en'questa humana
+forma Errant fòra l'Olimp per mar i terra, Com diu que ha
+esdevingut moltes vegades Per causes que als mortals resten
+ocultes, Vingués ara a parâ a la casa nostra Beneint-la per sempre
+amb sa presencia?
+
+Nausica:  Oh! mare, potsê sí: tot ell té un aire Que'l
+fà molt diferent dels altres homes Que solem veure aquí, que atrau i
+espanta...
+...Atrau, més que espantar... però d'un modo Diferent de l'humana
+   simpatia Que'ns lliga an els mortals els uns als altres: Es un
+   volê anâ amb ell, és un rendir-se El cor tan dolçament, que favor
+   sembla Que fóra ésser sa esclava.
+
+Rei:  Tingas compte, Filla, amb els teus afectes, que'l
+que mostres Ara pel foraster, i et veig sincera, No és pas ben bé
+d'aquells que els déus inspiren Als mortals, sinó un altre que ara
+apunta En ton cor de donzella, i que m'espanta Per si aquest fos un
+déu... Y bé podria Esser-ho, que nostra illa afortunada No és
+llunyana a l'Olimp, i moltes vegades Hi hà hagut en ella aparicions
+augustes... I ara tremolo de que aquesta ho sia.
+
+(_Ulisses que, alçant el cap, hà anat fent atenció, s'acosta al Rei,
+dient apesarat:_)
+
+Ulisses:  Oh! muda el pensament, Rei, i no cregas Un
+instant més que puga ni assemblar-me Jo als eterns fills del cel. Un
+mortal semblo, I un mortal soc i ben mortal, i encara El més
+atribulat de quants respiren.
+
+Rei:  Doncs que és aquest misteri que t'envolta I
+aquesta majestat que solitaria Dús pel món; l'arrivada tempestuosa
+A la illa nostra, i perquè't torbares Tant i tant al sentî el parlar
+d'Helena Damunt dels grecs: o be si el fat te priva De declarar del
+tot ta procedencia, Digas al menys ahont vas i què't fa falta,
+Perquè nosaltres poguèm dar-te ajuda I conduir-te a l'anyorada
+terra On vejeres la llum; que és el fet nostre, Aquí posats en mig
+la mar deserta Que no té guia, ni senyals, ni terme, Sinó tot ella
+un tremolô uniforme, Es el fet dels Feacis dâ guiatje A qualsevol
+que a nostra platja arriva Esmaperdut, i en pau aconduir-lo Amb
+nostres naus segures i lleugeres Que no erren mai camí, ans semblen
+veure-ls Amb propis ulls damunt la mar immensa I emprenen sempre
+aquell que més convinga Al qui porten damunt, sense torbar-les La
+obscura nit, ni els vents, ni llamps, ni boires. Tal gracia havèm
+dels deus, i això ens obliga.
+
+Reina:  Mes, no serà ben trist acomiadar-te Després
+d'haver-te hagut a casa nostra I que'ns fores ja aimat, sens poder
+dir-te Ni repetir nosaltres, en ta ausencia, El nom amb que't cridà
+la teva mare Quan eras petitet, i després jove L'aimada dolçament,
+i tots els propis; El nom amb que't donares a coneixe En ta ciutat
+i el món; el que illustrares Després amb els alts fets que
+s'endevinen No més amb ton posat i la presencia?
+
+Nausica:  (_Amb vehemencia_). Digas quí ets? d'ont ets?
+Dígas-ho, dígas-ho.
+
+Ulisses:  Oh! filla, tú pots més que'ls déus i els
+homes... Doncs Ulisses jo só, fill de Laertes, Qual nom va
+ressonant per mars i terres, I famós per sos fets ja fins als
+astres.
+
+Nausica:  Oh! déus, en va ja no'm parí la mare, Que he
+conegut a un hèroe!
+
+Reina:  Filla... vina.
+
+Ulisses:  El Rei sò jo de la serena Itaquia, Que és
+reina entre les illes que la volten: Duliquia, Samos i Zacintho
+ombrosa. Allí vegí la llum, allí mos pares, Allí el fill, la mullê,
+els vassalls me esperen, De vint anys hà que'n vaig partir
+per'nar-me'n Amb l'estol grec davant dels murs de Troia. Troia
+caigué a la fi: prò allí comencen Els meus treballs.
+
+Rei:  Oh! Rei d'Itaquia illustre, Deixa ara que de nou
+la benvinguda Jo't donga més solemne i germanívola. Assèu-te aquí
+en mon reial seti a taula; Beu en ma copa a tes deitats propicies,
+Mana com en el teu en el meu regne I et servirem com tos vassalls
+farien.
+
+Ulisses:  Rei dels Feacis, vulla el fat que un dia Jo't
+puga rebre igual a casa nostra, I veuràs si aquest home al qui tant
+temen Tanta gent per sa mala anomenada, Es digne del favor que li
+dispensas I té el cor agrait.
+
+Reina:  La muller teva Planyo jo que potsê a les hores
+d'ara Te plora mort allà en la llar deserta Que amb ta sola
+presencia un jorn omplires, Mentres nosaltres ens gaudim de vèure't
+I oim aquesta veu tant coneguda A ses orelles...
+
+Nausica:  (_Que ha estat mirant a Ulisses, encantada,
+sens atendre a res més._) Tu ets aquell Ulisses Que maquinà
+l'astucia tan famosa Del gran cavall de fusta on t'amagares Amb tos
+companys, i duts d'esta manera Pels mateixos troians, que no ho
+sabien, A dintre la ciutat, sobtat saltàreu Del vostre amagatall,
+duent la guerra A l cor mateix de la ciutat famosa I aixís
+determináreu sa ruina?
+
+Ulisses:  Aquell so jo, donzella, aquell, i encara
+Altres n'he fet pel món, que si ho sabies...
+
+Nausica:  Ai! mare, és ell! i a casa nostra! Ulisses! I
+és cert, com conten, de que a Polifemo, El gegant que us tenia per
+menjar-vos, Tu li vuidares el sol ull que havia Al mig del front,
+amb una teia encesa, Mentres dormia embriagat, i promptes Amb els
+companys saltàreu, i arrapant-vos Cad'hú a la llana d'un moltó,
+fugíreu, I que ell os perseguí fins a la costa Llençant damunt la
+nau penyes senceres Fins a tirar-la a fons, i tu et salvares Nedant
+de dia i nit fins l'altra costa?
+
+Ulisses:  Es cert, donzella, és cert.
+
+Nausica:  Tot és cert, mare Lo que contaven d'ell
+(_excitant-se per graus_). I tu lluitaves Amb Aiax, tant valent,
+sobre quí hauria Les armes resplendents del gran Aquiles Quan morí
+aquest, i havent-les tu guanyades Aiax de rabia es donà mort?
+
+Ulisses:  Princesa, Perquè'm retreus aqueixos fets
+terribles Tu que ets tant dolça? Prò per molt que sàpies De mes
+gestes, encara te'n diria Que obriries els ulls meravellada Sense
+esma de parlar.
+
+Nausica:  Sí? Digas, digas.
+
+Ulisses:  Jo he sentit el cantar de les sirenes.
+
+Nausica:  Tu has sentit el cantar de les sirenes?
+Oh!...(_s'ha anat fent fosc, i sols els raigs moribonds del ponent
+illuminen un recó de la cambra_).
+
+Ulisses:  Aquella tarda, Circe, l'encisera, La dels
+cabells rutllats, aspres i rossos, Me prengué per la mà, i allí a la
+vora De la nau que enllestia's per la marxa Me digué: --Has passat
+perills molt grossos, Però cap com aquest que ara t'espera.
+Arribareu a un punt de la mar blava Molt prop de la mansió de les
+sirenes Que són unes estranyes criatures Mig dones i mig peixos:
+ajegudes S'estàn en un bell prat de la marina I atalaien de lluny
+les naus que passen, I quan ne veuen una que s'acosta Se posen a
+cantar, i et dic que tenen Un cant tan dolç, tant dolç, que qui
+l'escolta Oblida desseguit tot altra cosa I se n'hi và de dret: mai
+més al miser El veurà de retorn la llar en festa Ni la mullê el
+rebrà dintre'ls seus braços Ni els fills li saltaràn entorn
+ditxosos; Sinó que amb el cant llur les enciseres L'atrauràn sens
+remei fins a tenir-lo I endúr-se'l enllaçat cap a llurs coves Ont
+el devoraràn, i d'això viuen. Quan t'hi acostis, als companys
+depressa Els taparàs amb cera ramollida Les orelles; mes tu, si
+vols, escolta El cant, fent-te lligâ en el arbre mestre, I digues
+an els teus que no et deslliguin Encara que plorant els ho
+preguessis, Fins a ésser ben lluny de l'encontrada.-- Així'm parlà
+amb amor l'encantadora, I varàrem la nau i férem vela. Arrivats a
+l'indret que'm deia Circe, Vaig fer com ella m'ensenyà, i encara No
+havien acabat bé de lligar-me, Caigué'l vent, la mar tota s'ablania
+Restant com adormida, els meus plegaren Les veles, i amb els rems
+bateren l'aigua, Per cap més sò ni cap més plec moguda. Llavors
+començà a oir se un cant dolçissim De moltes veus, tant fines i
+acordades, Que a mí'm semblava entrâ en els camps elissis.
+
+Nausica:  I tu entenias lo que deien?
+
+Ulisses:  Deien: "Vina, vina, immortal, vina ací,
+Ulisses. Mena la nau a nostra platja. Escolta El cant suau de
+nostres llavis dolços D'on brolla una divina saviesa. Vina,
+Ulisses, ací... oh! vina, vina." Aixís deien; prò'l cant...
+inesplicable. Jo'm debatia en mos lligams fortíssims, Implorant amb
+la veu i amb la mirada A mos companys que, sórts girant la testa I
+doblegant-se sobre'ls rems amb força Que's vinclaven com arcs damunt
+de l'aigua, Se n'enduien la nau com una ploma Fugint del gran
+perill, que, miserable, Sols jo, el més advertit, no reparava... I
+aixís se perdé el cant en llunyania (_pausa_).
+
+Nausica:  Ai! mare, quína tarda, quína tarda!
+
+Rei:  Prò explica'ns, si és que't lleu i vulgues
+dir-ho, Quín és aquest mal astre que goberna Aixís la teva vida i
+se't emporta D'aquí i d'allà, i d'un perill en altre, Destorbant-te
+el retorn a casa teva, I aquest bon astre ensems que en tot t'ajuda
+I que a cada mal pas de nou t'aixeca I en cada lluita't dóna la
+victoria Prò mai del tot.
+
+Ulisses:  Mon astre és que soc home, Estremat en el be
+i el mal: ofesos Tinc als déus immortals en moltes coses, I en
+altres molt servits; i aixís batallen Per mi o contra de mi, i vaig
+fent via Combatut per corrents molt encontrades. Mes ara espero que
+la fi s'acosta De mos treballs, i una suau vellesa Promesa m'ha
+sigut.
+
+Nausica:  Per quí? vols dir-ho?
+
+(_s'ha fet nit, la cambra es fosca_)
+
+Ulisses:  Per l'esprit de Tirès, el vell oracle,
+Sepultat en l'imperi de les ombres En temps remot.
+
+Nausica:  N'eixia per parlar-te?
+
+Ulisses:  No; que jo he devallat al fosc imperi.
+
+Nausica:  Tu has estat a l'infern?
+
+Ulisses:  Jo el primer home Só que hi he estat i n'he
+tornat.
+
+Nausica:  Ai! pare! Ai! mare! no ho sentiu? (_pausa_)
+
+Ulisses:  Era nit negra, Que la nau nostra va encallâ
+en el gèlit Confí de l'oceà; allí sentírem L'estrèpit dels dos rius
+que, udolant, cauen Dins l'Aqueró. La nit allí es eterna: Pugi pel
+cel o baixi el sol en terra Allí no hi toca mai: allí tot ombres.
+(_pausa i gran silenci_) D'elles sorgiren prompte a l' entorn
+nostre Pàllides figuracions i vans espectres Dels que foren un
+temps formes humanes: Jovenets morts abans del temps de bodes,
+Mares novelles amb el fill tendrissim Encara al braç, molts homes
+fets i dònes Amb el gest del patir imprès al rostre; Guerrers amb
+l'arma en la ferida oberta, Vells decaiguts i velles cordormides...
+Entre elles vaig conèixer-hi a la mare.
+
+(_pausa i gran silenci_)
+
+Nausica:  (_afanyosa_) I què més? i què més?
+
+Ulisses:  Jo, que m'estava Allí assegut però amb
+l'espasa nua Damunt la fresca sang del sacrifici Que havia ofert
+als déus del fosc imperi, No hi deixava acostâ als pàllits
+espectres Que sols tastant-la heuen semblant de vida; Allò els
+estemordia, m'imprecaven Amb el gest, retorcent-se, i
+entornant-se'n, I tornant a venir: prò incommovible Jo havia
+d'esperâ a Tirès, l'oracle, Que'm parlés el primer... (_pausa_)
+
+Nausica:  (_tremolant_) Què més, Ulisses?
+
+(_Ulisses torna a reprendre la paraula, i aixís que la reprèn, cau el
+teló ràpid perdent-se les paraules darrera d'ell_)
+
+Ulisses:  Tot de sopte, dels fons de la negrura, Sortí
+un espectre gran de barba blanca Que s'acostà...
+
+
+
+
+## Terç acte
+
+(_El Port_)
+
+
+Daimó:  (_En una terrassa del palau que s'avença a un
+costat de l'escena._) Vina, rei lluminós, alçat del mar Oh! tu que
+dus la lira d'or, i cantes; Vina a alegrar la terra, gloriós
+Espolsant la daurada cabellera. Tu, jove eternament, de l'ull
+brillant Que aclareix terra i cel amb la mirada; Tu de l'arc
+resplendent, que d'un sol tret Llences innumerables les sagetes;
+Tu, que en Delos hagueres ton breçol I en Delfos parlas an els teus
+oracles: Ja que mos ulls no poden sê alegrats Per ta llum, senti al
+menys la teva ardencia I et lloaré més fort que l'altre gent I en
+ma veu sentiràs la veu d'un poble. Tu regnas sol en l'èter
+resplendent De ta mateixa llum quan fas el dia, I tu mateix ets el
+qui fas la nit Quan cobreixes ton rostre amb un vel d'astres. Tu
+fas florir la terra i brillâ el mar, Fas granar les llevors, fas els
+fruits dolços I coloras i asseques les verdors I ets el principi i
+fi de tota cosa. Ta cítara sonora ompla l'espai I tot vibra en el
+món al compàs d'ella: Les seves cordes baixes fan l'hivern, Les més
+altes estiu i primavera; I les races dels homes amb sos reis Marxen
+obedients a ta harmonia. Doncs, vina a renovar la llei del món;
+Alçat, Febos, del mar: fes un nou dia...(_el sol ixent el toca_)
+Sento damunt del rostre el primer raig; Damunt dels meus ulls morts,
+damunt ma boca Beneida escalfor que m'entra al cor, Beneida claror
+que no puc veure.
+
+(_Una familia de pescadors, amb els arreus, travessen l'escena
+dient:_)
+
+La dòna:  Quina bon'hora fa.
+
+L'home:  Avui és calma.
+
+Noi gran:  Ben diferent d'air an aquesta hora, Que tot
+se'n 'nava de revés.
+
+La noia:  Va a dies...
+
+Noi xic:  Mireu la nau del rei.
+
+La dòna:  Còm hi travallen!
+
+(_s'aturen_)
+
+L'home:  Penso que avui mateix deurà estar llesta.
+
+Noi gran:  I quina planta fa! m'hi embarcaria!
+
+Noi xic:  Que lluny s'hi dèu anar amb això, pare.
+
+L'home:  Per tot allà on se vol es va.
+
+La noia:  I no es nega Mai, mai?
+
+L'home:  Negar-se, prou.
+
+(_surten uns altres pescadors_)
+
+Pescador vell:  Bon dia.
+
+L'home:  Bon dia.
+
+Pescador vell:  Què feu aquí aturats?
+
+L'home:  Ara ens miravem La nau reial que's veu que
+l'enllesteixen De valent.
+
+Pescador vell:  I perquè?
+
+Pescador jove:  No sé que's diuen D'un hoste que té el
+Rei que avui s'embarca; I a fe que busquen gent que vulla anar-hi.
+
+Noi gran:  Pare, deixeu-m'hi anar.
+
+La dòna:  Qué dius? ni hi pensis. Que t'has begut
+l'enteniment? Tant jove Que encara tens la llet al llavi!
+
+Noi gran:  Es cosa De joves corre el món a la sort.
+
+Noi xic:  Pare Deixeu-li anar.
+
+La dòna:  Sí! calla, fill...
+
+Noi gran:  Vatúa!
+
+L'home:  Fas falta a casa, noi.
+
+Noi gran:  Oh! sempre a casa!
+
+Pescador vell:  Prou temps que't queda per tirar-te a
+perdre.
+
+L'home:  Be, vaja, anem, anem, ja prou d'histories.
+
+(_se'n van_)
+
+La noia:  (_restant un xic arrera_) Quína olor fa la
+mar!
+
+Pescador jove:  Es mar bonança...
+
+(_surten uns quants mariners_)
+
+Mariner I:  Esperem-nos aquí: quant sia hora Vindrà
+Dimant i ens guiarà com sempre En el llençar la nau, que això es
+empresa Que vol sê molt manada, i ell n'és l'home.
+
+Mariner II:  Sí que ho entén, i és cosa delicada
+Posar-la en mar una semblant baluerna Que no és probada, ni coneix
+les ones.
+
+Mariner III:  I més sent nau del Rei.
+
+Mariner I:  (_mirant cap a la nau_) Es molt ben feta.
+Mireu-se quina planta; es una torre.
+
+Mariner II:  Al mar jo la vull veure.
+
+Mariner I:  'L que és llavores Poc ne veuràs la planta,
+hi seràs dintre.
+
+Mariner III:  (_a II_) Ja t'hi has ben pensat, tu que
+t'hi pensas Tant en les teves coses?
+
+Mariner II:  Oh! no't creguis, Que no'm fa gens de goig
+de cop i volta Ficar-me en 'questa nau no coneguda, I nova, i que
+és tant alta, i governada Per un estrany, i no sabê ont ens porta
+Ni com hem de tornar, ni quant...
+
+Mariner I:  Prò diuen Que és molt home de mar, valent,
+i diuen Que és gran i va perdut.
+
+Mariner II:  Doncs si perdia Les seves naus, també pot
+perdre aquesta.
+
+Mariner I:  Diu que no; els déus se li han tornat
+propicis.
+
+Mariner II:  Prò quí ho diu tot això?
+
+Mariner I:  Dimant ho deia Ara mateix, cercant la gent
+per 'nar -hi.
+
+Mariner II:  I an ell quí li ha dit?
+
+Mariner I:  Ja pots pensar-ho, Es del consell del
+rei...
+
+Mariner III:  Prò, què tants dubtes? Si tanta temor
+tens perquè t'embarques?
+
+Mariner II:  Que vols que't diga, és que la mar me tira
+I sempre m'ha tirat. (_girant-s'hi_) Ah! gran bagaça! M'hauràs a l'
+últim, ja ho conec...
+
+Mariner I:  Mireu se, Ja ve Dimant amb l'altra gent.
+
+Mariner II:  Pregúnta-li Tu si ell ho sab ont hem
+d'anâ... I pregúntali Si ho sab del cert que'ls déus li són
+propicis An aquest home.
+
+(_surt Dimant amb altres_).
+
+Dimant:  Ja hi som tots; doncs ara Anem cap a la nau,
+que allà ens espera.
+
+Mariner I:  Dimant, és cert que tots estem ben promptes
+A anar nos-en en mar fins on convinga Amb el desconegut, ja que hi
+és destre; Prò tant mateix n'hi ha alguns, que'ls hi plauria
+Saber-ne quelcom més d'aquest viatje I d'aquest capità, perquè son
+coses Que cadascú tira els seus plans.
+
+Mariner II:  Som homes, Dimant, som tots mortals,
+sabeu? i a casa Tenim la dona, els fills, i cal contar-ho Lo que es
+pot esperar, lo que es pot témer.
+
+Dimant:  No temeu res, ans espereu fortuna Que un gran
+com ell mai és ingrat i encara Os diré més, els déus el
+protegeixen. Ont ha d'anar no pot dir-ho a vosaltres; Prò no serà
+molt lluny, pel que demana Per proveir la nau; va a la segura: Un
+oracle li ha dit son fet.
+
+Mariner II:  Prò diuen Que la mar sempre li ha sigut
+adversa, I tots sabem aquí còm hi arribava Sense gent, sense nau,
+llençat per l'ona: Doncs senyal que té'l déu del mar contrari.
+
+Dimant:  Li ha tingut, però'l que és ara... oiu-me:
+Després de molt patir per mar i terra, Pro sobretot per mar, anà a
+un oracle, Atribulat i amb la raó insegura. L'oracle li digué: Al
+gran Neptuni Tens ofès perquè anaves per son regne I matares a un
+fill que en terra havia: Per'xò pateixes tant: ell te va en contra.
+Mes ara vol probar si et penedeixes I amb holocaustes el
+desagravias. Tornaràs a la patria, pro amb gran pena. I amb nau
+emmanllevada i gent estranya.
+
+Mariner II:  Serà aquesta...
+
+Mariner III:  Nosaltres.
+
+Dimant:  Que no sapia Qui ets tu, ni hegui esment de
+ton llinatje. Sols així arribaràs. Mes quant arrivis A casa teva,
+encara mals t'hi esperen.
+
+Mariner III:  Nosaltres a la casa no hem d'anar-hi.
+
+Mariner II:  Es clar que no, el deixem en terra i
+llestos.
+
+Mariner I:  Deixeu parlar.
+
+Dimant:  Prò'ls venceràs. Llavores Agafa un rem ben
+fet, ben llarg, ben ample I et poses en camí, terres endintre.
+Aniràs caminant i no t'aturis Fins arrivâ a una gent tant
+terrassana Que no conega el mar, ni el menjar sali, Ni sapia el que
+són naus, ni rems, ni veles. I serà la senyal, que anant un dia Per
+un camí, encontraràs un home Que, fixant-se en el rem damunt ta
+espatlla, Se pensarà que vas a batre a l'éra I que aquella és la
+pala. Quant t'ho diga, Clavas el rem en terra, que s'hi aguanti Ben
+dret i ferm, i allí mateix degollas Un brau i dos moltons, i els
+ofereixes En holocauste al deu del mar. Te'n tornas Llavores a ta
+casa, on t'és predita Una llarga i pacífica vellesa Voltat de fills
+i nets, i una mort dolça Quant sia l'hora, que serà tardana. Tal
+fou l'oracle.
+
+Mariner II:  Jo ja no m'hi penso, Anem.
+
+Mariner III:  Anem.
+
+Mariner I:  Els déus ens són propicis.
+
+Mariner III:  (_a Dimant_) Tot això ell mateix os ho
+contava?
+
+Dimant:  Ho contava an el rei.
+
+Mariner III:  (_a II_) Encara dubtas?
+
+Mariner II:  Aquesta mar, aquesta mar que'm tira!
+
+(_se'n van_)
+
+(_Surt Nausica per la part de dalt de la muralla ont està posat Daimó,
+com cercant, i adonant-se d'aquest, hi va, dient:_)
+
+Nausica:  Ah! mon fidel Daimó, a la fi et trobo. Còm
+t'he cercat, còm t'he cercat, poeta!
+
+Daimó:  Me'n só vingut a esperâ el jorn, princesa, I a
+salutâ aquest sol que no m'aclara Pro me'n plau l'escalfor: plau-me
+a aquesta hora El vent suau, l'olor de la marina I les remors del
+poble que's desperta. Me representa això la visió dolça Que tenia
+altre temps del cel dolcíssim I el mar color de mel, i la daurada
+Platja dels pescadors...
+
+Nausica:  Oh! si ho sabias Quín altre encantament a mi
+m'hi porta, I quina altra dolçor... quina altra furia!
+
+Daimó:  Princesa, què teniu? os sento trèmula, Febrosa
+os sento i tot... Així a l'albada? No dormíreu anit?
+
+Nausica:  Quí dormiria? Ni còm dormir pogueres tu, ni
+els altres, Ni ningú que's trobava en sa presencia?
+
+Daimó:  En sa presencia? volèu dir de l'hoste?
+
+Nausica:  (_amb gran efusió_) Sí...
+
+Daimó:  No cregau que per molt gran estona No hi pensés
+en la nit: que ses paraules I el sò de la veu seva, i un misteri
+Que hi sentia a l' entorn, en mi restaren Fortament, llargament...
+Sabeu quí era?
+
+Nausica:  Ai! si ho sé, ai! si ho sé!... si tu ho
+sabias... No ho diràs a ningú? cal molt callar-ho! No ho diràs a
+ningú?
+
+Daimó:  Jo no més parlo Amb els déus i amb vosaltres.
+
+Nausica:  Doncs, escolta... No ho digas a ningú... El
+Rei Ulisses! Aquell mateix Ulisses que tu cantas, Aquell que
+expugnà Troia amb ses astucies I amb son braç... Oh! i encara
+quantes coses, Quantes coses a més que li passaren I que tu no les
+sabs... ni ningú... Escolta... Es de presencia gran... els ulls li
+brillen, Color d'aram la barba i cabellera, I tot ell com un
+déu...
+
+Daimó:  Princesa!
+
+Nausica:  Escolta... Ha corregut dèu anys després de
+Troia; Els immortals l'han perseguit i els homes, Prò de tot s'és
+sortit... Té una manera De parlâ i de cantar...
+
+Daimó:  Prò es ell?
+
+Nausica:  Escolta... Ha sentit el cantar de les
+sirenes; I tot allò del fet de Polifemo Es vritat.
+
+Daimó:  Cert?
+
+Nausica:  I la disputa amb Aiax Es vritat... tot vritat
+quant d'ell se canta!
+
+Daimó:  Oh! déus, jo us don mercès que en mes velleses
+I ans de morir, m'hagi sigut propera Una presencia tal; anc que la
+vista M'hagi sigut negada, oh! còm me fóra Grat de besar ses mans
+reials, princesa, I tocar sos cabells!
+
+Nausica:  Escolta, escolta... En la gruta divina de
+Calipso Ha sigut encantat dies i mesos; I fou amic de Circe
+l'encisera Que li mostrava la terrible via, La que en vida no ha
+fet mai cap més home.
+
+Daimó:  Què dius!
+
+Nausica:  Ha estat dintre l'infern, ell, l'únic, I hà
+vist les ombres de les gents que foren, La de la seva mare. Ell la
+volia Abraçar, i ho provà per tres vegades, I diu que cada volta
+s'entornava Els braços vuits al pit, i no estrenyia Res més que
+l'aire fosc.
+
+Daimó:  Horrible, horrible...
+
+Nausica:  Les ombres grans d'Agamemnón i Aquiles Li han
+parlat, i ell an ells; i li contaren Les grans tragedies llurs; i
+ell els hi deia Lo que resta en el món.
+
+Daimó:  Sublim colloqui.
+
+Nausica:  Sols d'Aiax, diu, que l'ombra encara irada No
+li volgué dir res; a ses preguntes Girà l'espatlla desdenyós, i
+anà-se'n.
+
+Daimó:  I les divinitats?
+
+Nausica:  Vegé-les, creu-ho. Mes jo no ho sé pas dir:
+sols me'n restava Una terror sagrada...
+
+Daimó:  I ara, digas, Ont el podré trobar per
+venerar-lo? En quin lloc on m'embriagui amb la mateixa Aura
+immortal que'l seu gran pit respira?
+
+Nausica:  Ai! massa prompte el sentiràs que passa
+(_abatuda_) Per qui mateix, cap a la nau ditxosa Que ha
+d'emportar-se'l a través l'immensa Planura de la mar fins a son
+illa, Que diu que de la nostra no és remota. Mes ai! massa que ho
+és que no's pot veure.
+
+Daimó:  Princesa, us sento trista i afligida.
+
+Nausica:  Trista sí, afligida no; só lassa
+(_molt abatuda_).
+
+Daimó:  Voldrieu que restés aquí aquest hèroe?
+
+Nausica:  Còm podria voler-ho? perquè, digas? El fill,
+l'esposa i els vassalls l'esperen Allà en la seva patria, i ell
+l'anyora I anys i anys ha penat en camí d'ella... Jo mateixa li he
+obert la última porta.
+
+Daimó:  I us en sab greu?
+
+Nausica:  Oh! no; quin goig més lícit Que retornar la
+seva patria als tristos Que van pel món?
+
+Daimó:  Voldriau tal vegada Anàr-vos-en amb ell?
+
+Nausica:  (_apart_) Daimó, ventura En'quest instant que
+no em pots veure el rostre.
+
+Daimó:  Princesa, què dièu?
+
+Nausica:  (_alt_) No, no ho voldria... No ho sé lo que
+voldria... Estic molt lassa.
+
+Daimó:  Resteu, resteu en vostra llar, donzella, Anc
+que ara us sembli trista i desolada; Serveu la visió gran del pas de
+l' hèroe Davant dels vostres ulls: tota la vostra Vida'n serà
+illuminada; i sia Vostra sort quina sia, sempre, sempre En pau
+reclosa, o be pel món enduta, En calma, en tempestat, en la
+vellesa, En dolors, en salut, en malaltia, Sempre tindreu a
+dintre'l cor la dolça Memoria gran d'aquest moment i hora En que
+heu aimat a un hèroe en puresa, I la seva presencia fugitiva Haurà
+signat per sempre més desd'ara Vostre cor jovenil, blâ com la cera,
+Amb segell immortal.
+
+Nausica:  (_amb frisança_) Els déus t'escoltin: Jo me'n
+vaig.
+
+Daimó:  Jo us segueixo: vull trobar-lo.
+
+(_mentrestant ha anat acudint gent que passa i torna; uns quants
+s'aturen dient:_)
+
+Un noi:  (_que va corrents a un altre_) Ja han sortit
+del palau, s'acosten, vina.
+
+(_cap a la platja_)
+
+Dòna I:  Aquí s'aturaràn, aquí és l'usança De donar
+comiat el Rei als hostes.
+
+Dòna II:  Però per lo que es diu, a aquest jo'm penso
+Que'l seguirà fins a la nau mateixa, Perquè diu que és un princep u
+hom de guerra O què sé jo... prò en fi, una gran persona.
+
+Home I:  Lo que és ningú ho sab; ell arribava Aquí com
+un perdut, que ni se'l veia, I ara tot ne va plè.
+
+Vella:  Doncs, quin misteri Es aquest? Ah! jo hi veig
+alguna cosa De dalt en tot això (_signant al cel_).
+
+Home II:  Què hi veus?
+
+Vella:  (_misteriosament_) Avisos.
+
+Dòna I:  Oh! ja podria sê; la gran tempesta De l'altra
+nit ens el dugué.
+
+Vella:  Creyeu-ho: Aquest és un que no és pas com
+nosaltres.
+
+Dòna I:  (_temorosa_) Vols dî algún immortal en sa
+figura?
+
+Vella:  I que quan els del cel van per la terra, No és
+pas bona senyal; alguna'n passa.
+
+Home II:  I què volèu que passi, bona dòna? Cabòries
+tot això: els fets s'esdevenen De sí mateixos.
+
+Vella:  Prò hi hà moltes coses Que'n són senyals.
+
+Home II:  Quan us faràn el túmbol, Senyal que sereu
+morta: aquest no falla.
+
+Un noi:  (_que ve corrent de la platja_) La nau a punt!
+La nau a punt!
+
+Dòna I:  Ja venen Amb els presents del Rei.
+
+(_passan cap a la platja gent amb urnes, arques, armes, vestits,
+etc._)
+
+Dòna II:  Mireu quin'arca.
+
+Dòna I:  I l' urna és tota d'or.
+
+Una noia:  Quanta riquesa!
+
+Home II:  Lo mateix serà el dia de tes bodes Si et vols
+maridâ amb mí.
+
+Noia:  Els déus me'n lliurin; Ets massa pobre... i
+enraones massa.
+
+(_riuen_)
+
+Dòna I:  Encara més presents!
+
+Dòna II:  Que tal dèu ésser El foraster, que aixís el
+Rei el tracta: Ni que fós també un Rei.
+
+Noi:  (_enfilat_) Ja vé, ja venen.
+
+Vella:  No empenyeu. (_tots s'arremolinen, burgit_)
+
+Home II:  Vull mirar si és déu u home.
+
+Noi:  Es el que vé al davant tot sol; còm brilla!
+
+Dòna I:  Fuig! si aquell és l'heraud del rei.
+
+Dòna II:  Mireu-se'l Es el que vé parlant amb la
+regina.
+
+Noi:  Aquell del cabell roig.
+
+Noia:  Quína presencia!
+
+Dòna I:  Ja són aquí, calleu, veiam si parla.
+
+Vella:  Es un déu.
+
+Dòna II:  No empenyeu.
+
+Home II:  Tu empenys.
+
+L'herald:  Silenci.
+
+(_El Rei, la Regina, Ulisses i acompanyament._)
+
+El Rei:  Poble Feaci, els déus ahî em portaren A dintre
+casa, desvalgut, un hoste Que la tempesta llençà nuu en la platja.
+Es aquest. De son nom i sa niçaga No ens cal saber: és prou que sia
+home I que'ns demani assistiment, i vulla Tornâ a la patria, a
+cadascú tant dolça. An això disposats hem d'estar sempre Uns per
+altres els homes; més nosaltres, A qui els déus van posar en aquesta
+illa, De tota aquesta mar dant-nos l'imperi I una traça tant gran
+en partir l'ona Com mai hagi tingut cap altre poble Per conduî als
+qui en mar han perdut l'esma. Doncs ara aquest n'és un; jo per
+vosaltres L'he acullit, l'he vestit, damunt ma taula Li he posat
+menjâ i beure, baix mon sostre Ha dormit abrigat, i s'hi refeia.
+Mes ara, per tornar-lo a la nadiua Terra anyorada, poso en mar una
+alta Nau, encara per l'ona mai batuda, Ben proveida, i amb presents
+que a l'hoste Facin memoria sempre a casa seva De l' hospitalitat
+que aquí rebia.(_A Ulisses_) I ara, estranger, vullas encara un
+últim Present meu acceptar: aquesta espasa D'aram de molt bon
+tremp, l'empunyadura D'argent ben treballat, la veina ebúrnea.
+L'hagué mon avi en guerra quan de l'illa Mestre se feu, i d'ell anà
+a mon pare, I d'aquest a-ne mi, i a fe puc dir te Que'm fou sempre
+fidel: aixís t'ho sia.
+
+(_li dona_)
+
+Ulisses:  Feacis, poble benfactor, i encara Tu per
+damunt de tots, Rei que'ls gobernas Semblant a un déu pel seny i la
+bonesa: Aixís els immortals vos assegurin El bé que posseiu i vos
+l'augmentin. Aixís la mar eternament propicia Os sia, i l'amor
+regni en vostres cases, I la dolça muller vos ho esdevinga Més cada
+jorn, i us donga fills nombrosos, Drets i sans i ben fets, com jo en
+ma patria Pregaré als déus, i els cremaré holocaustes En salut
+vostra, pel gran bé que'm fereu, I ensenyaré a mos fills a
+venerar-vos I a benehî a través la mar vostra illa. I aquesta
+espasa, última penyora De ton afecte, oh! Rei, jo te l'accepto Amb
+gran veneració (_la besa_) i et faig fermança Que mai lluna ni sol
+la veuràn núa Sinó per causa gran, com ho faríes Tu mateix; i ni
+mai te puga doldre Que te n' hagis desprès; facin-la inútil Una pau
+mai turbada en ton reialme, I el ferm amor del teu i els altres
+pobles.
+
+Reina:  Oh! foraster, quan ta mullê anyorívola Vegis
+venir vers tu, estesa de braços, Posa en ses mans eixa daurada copa
+En que has begut aquí, pensant amb ella. I li diràs còm ha sigut
+planguda Per aquesta també mare i esposa.
+
+Ulisses:  Reina, que d'immortal tens la presencia Amb
+la riquesa de un gran cor de dòna, Venturós seré jo si se
+t'assembla La que jo anyoro tant, quan la retrobi. Mes tu viscas
+tants anys com jo voldría Per ella, i que l'amor entorn te creixi I
+la pau en ton pit.(_Mentres besa les mans a la Reina i abraça al
+Rei, apareix en la terrassa Nausica amb Daimó._)
+
+Nausica:  Daimó, jo't deixo; També mon comiat vull dâ
+an el hoste.
+
+Daimó:  Princesa no podreu, massa sou trèmula. Resteu
+aquí.
+
+Nausica:  Seré ferma i serena Perquè ho vull.
+
+(_baixa els graons amb majestat graciosa_)
+
+Reina:  (_que la veu venir_) Filla!
+
+Nausica:  (_al Rei_) Deu llicencia, pare?
+(_assentiment del Rei_)(_A Ulisses_) Hoste, salut en ton retorn! La
+patria Feliç te rebi: quan en ella sias En pau i amor, alguna volta
+pensa En aquesta donzella, prou ditxosa D'haver-te dat camí.
+
+Ulisses:  Oh, princeseta...
+
+(_Se li nua la veu. Besa amb devoció la vora del mantell de Nausica i
+se'n và precipitadament, girant el rostre. Tots el segueixen menys
+Nausica que resta en escena, immòvil, mirant fixament cap ont ell
+se'n va. Daimó, dalt la terrassa, i alguns nois del poble enfilats al
+fons de l'escena._)
+
+(_Alguns del poble, els ultims se'n van dient:_)
+
+Dòna I:  Còm s'ha commòs.
+
+Dòna II:  Es que la princeseta Ha dit paraules d'or.
+
+Dòna I:  Ai! sí, enternia.
+
+Noia:  I an ell, l'heu vist? La veu se li nuava.
+
+Home II:  (_a la vella_) ¿Era un déu o era un home?
+
+Vella:  Era un home.
+
+(_se'n van_)
+
+(_Pausa_)
+
+(_Nois enfilats mirant a la platja_)
+
+Noi enfilat I:  Ja torna a abraçâ al Rei.
+
+Home II:  Ara se gira Cap a la gent i diu alguna cosa.
+
+(_se sent una aclamació_)
+
+Noi enfilat I:  Ah! ja puja a la nau.
+
+Noi enfilat II:  Oh! guaita, guaita Quanta bellugadiça
+en la coberta! Ja fan rem!
+
+Noi enfilat I:  Ja fan vela!
+
+Tots dos:  En mar!
+
+(_Salten i se'n van corrents. Se sent una gran aclamació, Nausica se
+gira i arranca un plor llençant-se sobre'ls graons de la terrassa.
+Daimó, a dalt, pren la lira i diu amb exaltació:_)
+
+Daimó:  Muses, a l'hom de gran enginy, deixeu-me
+Cantar, a l'hèroe, an aquell que en terra Tirà de Troia les sagradas
+torres I patí sobre'l mar...
+
+(_Teló_)
+
+3-VII-1910
+
+
+
+*** END OF THE PROJECT GUTENBERG EBOOK 77061 ***