diff options
Diffstat (limited to '77061-0.txt')
| -rw-r--r-- | 77061-0.txt | 1967 |
1 files changed, 1967 insertions, 0 deletions
diff --git a/77061-0.txt b/77061-0.txt new file mode 100644 index 0000000..12ffd30 --- /dev/null +++ b/77061-0.txt @@ -0,0 +1,1967 @@ + +*** START OF THE PROJECT GUTENBERG EBOOK 77061 *** + +Nausica + +Tragedia en tres actes treta de l’Odissea d’Homer + +Joan Maragall + +1913 + +`Aquest text ha estat digitalitzat i processat per l’Institut +d’Estudis Catalans, com a part del projecte Corpus Textual +Informatitzat de la Llengua Catalana.` + +> __Anno MCMVIII__ +> +> Caldes d'Estrac +> +> Día quint de Juliol, a mitja tarda. +> Cel pur, aire suau, mar plana i dolça. +> El sol brilla per tot, els aucells canten, +> i s'ouen veus d'infants en la marina +> i, allà dalt, les campanes del diumenge. +> Jo, en memoria d'aquella princeseta +> que, amb fresques mans i de bon cor, a Ulisses +> del desitjat retorn obrí la vía +> --potsê, no sens recança--, vull retreure +> els mots divins d'Homer en un teatre +> per refrescar-m'hi el cor en sos meandres +> i fer-me nou lo vell. I en dec l'idea +> al poeta més gran de l'Alemanya. +> Aixís tal volta, enamorat, intenta +> un constructor, de l'immortal bellesa +> d'antic palau, fer-ne una estada nova +> per hostatjar-hi el seu amor per sempre. + + + + +## Primer acte + +(_Vora d'un riu, prop del mar_) + + +Nausica: Ont ets, bala, ont ets? Per 'quí és caiguda; +Jo l'he vista rebotre d'esta penya I caure en l'herba aquí. Ont ets +la bala? Ah! ja't tinc! ah! ja't tinc! Ara ja ets meva. Aniràs a +l'espatlla d'una amiga. Per 'llí t'estàn cercant; vés, +escomè-te-les. Cerquèu, cerquèu que os vé damunt. Va! Justa! +(_Ríu_). + +Donzella I: No val! no val! de trascantó no és lícit. +El joc era avisant: tractes són tractes. + +Nausica: Jo ja he dit, và! + +Donzella I: Quan al damunt ja'm queia! I ara, quí l'ha +aplegada? + +Nausica: Ai! que torna! + +Donzella I: Altre cop sobre meu. No, no: no hi jugo. + +Nausica: Doncs jo sí. + +Donzella II: Massa aprop! no me la tiris! + +Nausica: Doncs la tiraré lluny. Mira si allargo. + +Donzella I: Ai! que va a caure al riu!... ja hi es! + +Nausica: Havèu-la! + +Donzella II: Que han d'haver! Se'n va a mar en poca +estona. + +Nausica: (_surt_) L'hauré jo ans que hi arrivi. + +Donzella I: No, princesa, No't cansis, massa aprop és +la mar brava. No hi corris que és en va... + +Donzella II: Sembla una daina. + +Donzella I: I que està ajogaçada! + +Donzella II: Sempre, sempre... + +Donzella I: Sempre no, aquest matí mentres veniem a +rentar, jo l'he vista pensativa. Menava el carro al pas, tota +callada; duia les rendes en les mans, pro es veia que tenia el seu +cap en altra cosa. + +Donzella II: Jo del que m'he adonat, mentres rentavem, +Es de que tot sovint s'embadalia Guaitant l'aigua de fit, i com +suspensa Restava així una estona, mentres l'aigua Li lliscava +entre 'ls dits i l'ona fresca Li banyava, escorrent-se, el braç +immòvil, Fins que tornava al seu quefê, i amb aire Se posava a +cantâ... + +Donzella I: I quan esteniem S'estava allà assentada +tota sola, Mirant al mar sense dir res. + +Donzella II: Ai! mira, Pot-ser guaitava si de lluny se +veia La nau ditxosa que portés el príncep Promès als seus desitjos, +perquè ella De cap dels que la volten s'acontenta. + +Donzella I: La princesa és de mena somniosa, Que tant +com, segons còm, riu i s'alegra Per un no res, i tota sola canta, +Aixís mateix té encantaments de sobte I unes tristeses que ningú ho +diria. + +Donzella II: També moltes vegades l'he observada Que +quan, vora del foc, la reina fila I li estèm a l'entorn totes +feineres Mentres la dida va contant rondalles Dels deus i els +homes, ella, la princesa, S'atura de filar de tant atenta I avença +el cos pera millô escoltar-la, I el rostre se li encén i els ulls li +brillen. + +Donzella I: Més fou aixís encara l'altre vespre, Quan +el bon vell Daimó, al sò de l'arpa, Cantà les gestes dels valents de +Troia, Que ella talment semblava que hi vivia I mudava el semblant +amb les paraules, Alegre o trist segons la sort dels hèroes +Esdevenia en el cantar: mig-reia, Li espurnaven els ulls, o ja +restava Amb la boca entre-oberta com bebent-se Les paraules alades +del poeta; I devegades s'estremia i feia Un gesto com volent +intervenir-hi Per socorre a algún hèroe, o vençe a un altre... + +Donzella II: Es que ella és bona per muller d'un hèroe +I fins d'un immortal. + +Donzella I: Què dius? blasfemia! + +Donzella II: No fóra la primera; i què li manca? Ni el +cor ni el seny; i en quant a graciosa De tot son cos, amb quí +compararíau-la De les dònes mortals? Que no l'has vista, Quan +dança, que tota ella sembla un ritme? Colorada com és de rostre i +llavis, Sembla una flor gronxada per les aures, Amb el sabê, +endemés, d'ésser formosa. + +Donzella I: Mirèu-la que ja torna amb les companyes. + +Donzella II: Mirèu-la ara que ve a pleret i dolça: +Sembla Diana amb son estol de nimfes Brillant entre elles tant +perfetes, única Per la gran majestat, amb el bell aire I amb aquest +no sé què que té a la cara Com vel de bonicor que li envolta. + +(_surt Nausica amb Dimantia_) + +Nausica: Que parlaveu de mi? Os ho coneixia Amb el +posat i els ulls. + +Donzella I: De tú, princesa. Deiem que eras formosa com +Diana. + +Nausica: Què sabèu de Diana? Mai l'heu vista. + +Donzella II: Mes sols com tú podèm imaginar-la. + +Nausica: Perquè m'aimèu; per' xó'm trobèu bonica: I +quan aponderèu ma boniquesa Aponderèu el vostre amor, alçant-lo A +un objecte immortal. + +Donzella I: I tú, al contrari, Tens un amor encara +sens objecte; Mes tan alt que no més l'encarnaries En algún +immortal que's deixés veure. + +Nausica: Còm ho sabs? + +Donzella I: Oh! m'ho penso; et veyèm trista De tant en +tant, i avui en gran manera Quan veniem aquí... + +Nausica: Pleguèu la roba. Mirèu còm brilla al sol ja +sa blancura! Cert que dèu ésser ben aixuta, entrèu-la En els panés +i amb conte aconduïu-los Al carro; perquè ja el mig-dia avença I +l'hora del retorn se fa propera. + +Dimantia: Tu no vens? + +Nausica: Jo no vinc, estic cançada I vull reposâ un +xic damunt de l'herba Fins que'm torni la força i l'alegria. + +Dimantia: L'alegria també? doncs l'has perduda? + +Nausica: Tinc un esllanguiment... He jogat massa, He +cantat, he rigut com una folla I sempre'm passa així... a la fi'm +rendeixo. + +Dimantia: Mes aquest dematí ja m'ho semblaves +Esllanguida i a més meditabonda. + +Nausica: Aquest matí era per altra causa... A nit la +tempestat fou tant horrenda, Que m'ha llevat el sòn: no vas +sentir-la? + +Dimantia: Certament que era cosa que espantava: +Combatien els vents xisclant com feres, Tota l'aigua del cel venia a +sobre, Se sentia la mar desesperada Revolcar-se en son llit, i el +trò de Júpiter Rodolava pel cel encès en ira. Talment s'hauria dit +que'ls deus lluitaven. Mes això ha sigut breu: després la furia Ha +minvat com si fós que s'allunyessin Els combatents, i ja no més +sentia's La pluja mansament damunt del sostre; Llavores m'he +adormit. + +Nausica: Mes jo llavores Era ben desvetllada; i si em +desvetllo Al primer sòn, ja tinc la nit perduda, Que començo a +pensâ en totes les coses Que m'han passat, i encara en moltes +altres I el pensament me va com un fus: gira, Gira, i no para mai +filant cabories. Aixís a nit... + +Dimantia: I doncs, per qué't llevaves Tant dematí, +cridant a tes serventes Per venî a rentâ al riu: com si no hi +fosses A temps a tenî a casa roba neta? + +Nausica: Això... ja t'ho diré... ha vingut d'un sòmit. + +Dimantia: D'un sòmit? I bé, els sòmits són anuncis +D'algún voler dels deus; i a matinada, Ho signifiquen més encara, +diuen. + +Nausica: Doncs jo, quan m'he adormit de matinada, T'he +vist a tu, a tu mateixa, amiga, Al capçal del meu llit que, rient, +me deies: +"Ah! Nausica, Nausica, i doncs què penses? Ai! que mandrosa et posà + al món ta mare! Abandonades tens les teves robes Sense rentar-les, + i entretant jo penso Que ja s'acosta el dia de tes bodes En que't + caldrà cobrir amb gentilesa El teu cos virginal, de llenç + blanquíssim, I que'n facis presents a tes companyes, Tal com les + noies endreçades solen I tot-hom els hi alaba. Doncs, aixéca't I + aném-se'n a rentar en la ribera, Un troç amunt de l'ample mar, i a + l'ombra Totes t'ajudarèm; mes tu no't torbis". Aixís parlares, i + mos ulls s'obriren Desperts, i vaig restar tota admirada En l'alba + que la cambra m'esclaria. Llavores m'he aixecat ben diligenta, I + he anat a trobâ al pare i a la mare: La mare estava ja en la llar + seguda Dolçament amb el fus i la filosa Torcent entre sos dits la + llana fina, Voltada de ses dònes. I el meu pare L'he trobat + presidint en l'alta sala El seu reial concell. Li he dit: "Pare, + Voldria, si tu ho vols, que m'aparellin Aquell carro de rodes tant + lleugeres Per anâ a rentâ al riu la meva roba, I la teva també, + que ja t'agrada Mostrar-te ben polit, rei entre princeps. També la + dels germans: cinc fills te resten Fadrins encar, que'ls plau entrâ + en la dança Amb vestits de blancura immaculada, I es refien de + mi..." Res més li deia, Perquè del sòmit i les meves bodes No li + he gosat parlar... Mes ell mirava'm Mig-rient, i m'ha dit: --Sí, + ves-hi, filla-- I ha donat l'ordre. Jo he vingut llavores A + despertar-vos, tot donant-vos pressa, Mentre enganxaven les + lluentes mules I carregaven les paneres plenes Amb la roba, i la + mare ens amania L'esmorzâ en un cistell... Doncs, diga'm ara, Si + aquell sòmit no es prou per capficar-s'hi Que ni he tingut intent + d'emmaridar-me Ni puc preveure mon marit quin sia. + +Dimantia: Potsê no ho sabs, i els déus ja te +l'acosten... Mes, què es aquest xisclar de les companyes? Massa +juguen, i es hora d'enllestir-se. Tu vindrás? + +Nausica: Jo vindré. + +Dimantia: No t'entristeixis. + +Nausica: (_sola_) "Potsê no ho sabs i els déus ja te +l'acosten." (_somriu somniosa_) Quína en fóra, Nausica, que tot +d'una, Sens saber d'on, t'aparegués un hèroe Vestit d'una armadura +resplendenta, Brillant de majestat i plè de força, I en tu posés +els ulls fits i amorosos, I fent un gran suspir obrís els braços +(_pausa_). Oh! déus! jo qué confosa restaria Sense gosâ +acostar-m'hi, mes al-hora Sense voler fugir de sa presencia! +Immóvil, com aucella fascinada, Li estaria al davant també +mirant-lo Parpellejant, i el pit m'onejaria Depressa; amb les mans +juntes, i la boca Mig oberta, alenant... mes sens paraula +(_extasiada_) Ell fóra qui'm diria aixís: "Nausica..." +"Nausica..." oh! el meu nom en els seus llavis! +"Nausica..." oh!... i què més? no tinc paraules Per dir lo que jo + sento que'm diria. Fóra un encís... fóra un encís... oh! es massa + Pel meu cor tant petit... prò, per la pensa... +"Potsê no ho sabs i els déus ja te l'acosten" (_transició, riu_) Oh! + que soc folla! oh! que soc estranya D'embriagar-me amb somnis i + quimeres! Doncs, què es això, Nausica? tens la furia D'una Sibila + a dintre teu, que rodas Fòra de tu i que t'estàs fà estona Tota + sola parlant com una orada? Oh! l'aixerida, oh! la diligenta, Que + passa l'hora somniant fantasmes, I fent l'amor amb hèroes + invisibles Amb fills de l' aire i de la nit. Ont era? Buf! s'ha + fet fonediç (_riu enjogaçada_). Deus, no us demano Coses de l' + altre món; no més servèu-me Viva la clara font de l'alegria... + (_a les companyes que tornen corrent_) Ja vinc, ja vinc, heu + enllestit? + +Donzella I: Detura't. + +Donzella II: Ai! si ho sabesses! + +Donzella III: Quín espant! + +Nausica: Què passa? Que heu près mal? Estèu totes +trasmudades. + +Donzella III: Encara'm bat el cor. + +Donzella II: Jo no'm tinc dreta. + +Dimantia: Tampoc n'hi hà per tant. + +Donzella II: Oh! tu no hi eras. + +Nausica: Pro diguèu-me, què ha estat? + +Donzella I: Mentres plegavem La roba, tot de cop... +No, no puc dir-ho, Que tota jo tremolo. + +Nausica: Doncs que ho conti La que puga contar-ho; sou +estranyes! + +Dimantia: Ja t'ho diré lo que he pogut entendre'n: Diu +que mentre plegaven, de la costa, Per entre'ls joncs, han vist +sortir-hi un home. + +Donzella II: Oh! un home! què sé jo? + +Donzella III: Un monstre era. + +Dimantia: Nuu, prò cobert com d'un velló estranyíssim. + +Donzella I: Eren algues marines. + +Donzella II: No eren algues. + +Donzella I: Doncs que eren? + +Donzella II: Què sé jo. + +Donzella III: Pell de balena. Era un tritó. + +Donzella I: La cabellera enorme, Esbullada, cobria-li +la cara. + +Donzella II: No'n tenia de cara, si era un monstre. + +Donzella III: Sí que'n tenia; entre l'espessura Jo li +he vist brillâ els ulls. + +Donzella I: La gran barbaça Li queia sobre'l pit. + +Donzella II: No ho era barba. + +Donzella III: Sí, que era rossa, era com d'or... + +Nausica: Prò, a l' últim Què os ha dit? què os ha +fet? + +Donzella I: Ha obert els braços Tots estesos aixís. + +Dimantia: Veus? era un home. + +Nausica: I què os hà dit? + +Donzella I: No res. + +Nausica: I an ell vosaltres? + +Donzella II: Nosaltres hem fugit xisclant... + +Nausica: Porugues! + +Donzella II: Sí, porugues... Espera'l! Era un +monstre. + +Donzella I: Ja de ben lluny, prò tot corrent encara, +Jo que'm giro i el veig que, a unes grans passes Se'n va a la roba +que restava en terra I agafa aquell mantell tant gran de púrpura, +L'estira aixís amb una revolada I s'entorna corrents a la marina. + +Donzella II: Prò tornarà a sortir, n'estic segura. + +Donzella III: Ai! aném-se'n, Nausica, ont es el carro? + +Donzella II: Ai! sí, aném-se'n. + +Donzella I: Aném-se'n. + +Dimantia: Sí, Nausica, Aném i ho contaràs an el teu +pare I enviarà la gent. + +Nausica: També ets poruga? + +Dimantia: Què vols que fem? som dònes. + +Nausica: Mes la filla D'un rei no ha de fugir. + +Dimantia: Prò pot anar-se'n. + +Donzella II: Es que ella no l'ha vist. + +Nausica: Per' xó voldria Veure'l. + +Donzella III: Doncs aquí'l tens. + +Donzella I: Fugim que torna. + +Donzella II: Corre, Nausica, vina. + +Nausica: Jo no fujo (_fugen xisclant_). + +(_Nausica, fent un esforç, resta dreta i sola._) + +(_Surt Ulisses cobert d'un mantell i es detura davant d'ella._) + +(_Ella el mira pantejant un xic, però serena._) + +Ulisses: Ets una reina? ets una deva? Escolta'm; Jo +diria que ets tú la gran Diana Tal com en Delos la vaig veure un +dia Entre ses nimfes, dominant-les totes Més per la majestat que +per l'alçada. Ets la de Delos tú? (_s'agenolla_) Escolta'm Dèlia! + +Nausica: Jo no mes só d'Alcínous la filla Que reina en +aquesta illa amb seny i força; I a rentâ al riu avui amb mes +serventes He baixat, i han fugit ara espantades De vèure't. Tú quí +ets, que jo no't temo? + +Ulisses: Ni m'has de temer, ni a ningú. Ditxosos El +pare rei, i la sortosa mare Que't tingué, i els germans que se +t'assemblen I tots quants viuen vora teu, divina. I encara més +sortós aquell que un dia Se t'endurá a la nuvial estada I dirà seus +aquestos ulls purissims I amb ells el teu esprit i la figura. Cert +que'ls déus presidiren ta naixensa; Que jo que he vist tant món i +tantes terres I gent de tantes menes, mai tal gracia He trobat en +figura d'una dòna, Ni m'he sentit de cop en sa presencia Tant +torbat i ditxós ensems com ara. + +Nausica: Mes, quí ets i qué vols? + +Ulisses: Ou-me piadosa. Jo só aquell que rodant và per +la terra I per la mar, passant treballs, en busca Del bon camí per +retornâ a la dolça Patria anyorada; cada via nova Me la trenquen +els déus o m'hi deturen Per gran fracàs o amb impensat obstacle. +Aixís he vist molt món i moltes coses He pogut observar; i gents +diverses He tractat i he passat perills molt grossos I he tingut +molts afanys patint moltissim. He vist la mort d'aprop tant com la +vida I he après de tot; mes ai! que de la patria He servat sempre +viva la memoria I no he deixat ni un dia d'anyorar-la Fins en +aquells millors que la fortuna Ha otorgat a ma ausencia, i ni una +sola Nit he dormit en sense somniar-la. + +(_Les serventes comencen a treure el cap i a cridar-se amb el gesto +unes amb altres, i poc a poc se van acostant formant un grupu a poca +distancia, fins que Nausica les crida._) + +Ni un matí m'he aixecat sense la empenta Del retorn, i esforçant-m'hi +tot lo dia, Sempre hà sigut en và... L'última empresa Fou d'Ogisa +fugint, l'illa encantada Que no és lluny de la vostra. Vaig +sortir-ne Cap al tard, i donant-me a la mar dolça Mirava al cel +serè ja amb l'esperança De veure eixî el sol nou damunt mes terres. +Mes tant bon punt la nit s'ensenyoria Del cel i de la mar, els vents +vingueren Bufant de tot arrèu, se'm feu espessa La nit encara més, +i se m'obriren Els abims de les ones: la lleugera Nau per les +crestes de les serres líquides Corria ingobernada o s'estimbava En +les goles profondes, rebotia Després als cims; i en mig del +terratrèmol Dels trons i els vents i estrèpit de les aigues Se +perdien mos crits anguniosos Invocant tant als déus com an els +homes; I més quan, a la llum intermitenta Del trèmol foc del cel, +vegí a la vora Uns grans penyals i que'ls anava a sobre. Aixís fou; +la nau fràgil s'hi estrellava I jo restí tot sol entre les aigues, +Frenètic, bracejant cercant la riba. Lo que això và durar jo no puc +dir-ho; Mon seny era perdut que encar lluitava, D'esma +segurament... Els ulls obria A l' alba del matí serè, i en una +Platjeta m'he trobat damunt la sorra, Ran de l'ona amansida que'm +besava Nuu de tot drap, i sols de l' immondicia De la mar recobert, +i plè de nafres. + +Nausica: I còm t'has recobrat? i còm venies Després a +pertorbar la nostra sesta? I que has fet mentrestant? + +Ulisses: Alçant la vista, He ovirat no molt lluny, +sota un gran roure, Un tou de fulles seques entre mates. M'he +alçat, i tremolant de tots mos membres M'he sepultat dintre del boll +exànime. Llavors una calor benefactora M'ha invadit, i m'ha entrat +una sòn dolça. D'ella m'han tret uns xiscles d'alegria; I per entre +les mates contemplàva-us Corrent al sol vora del riu. Llavores, Per +demanar socors, com fera eixia De mon cau, i havent vist robes +exteses Me n'he volgut cobrir ans que'm vegesseu, Prò m'heu vist i +he fugit prenent eix manto. A la volta del riu me retirava +Rentant-me tot el còs i les ferides; I ara venia a demanâ-us +clemencia I socors. Altra volta tes companyes Han fugit davant meu. +Prò a tu, graciosa, Veig que la pietat t'ha fet valenta. Sien +mercès als deus. I ara et demano Socors; dona'm vestits de que'm +cobreixi; Do'm pà que'n tinc necessitat; procura'm Algun repòs, i a +l'últim bon guiatje Per tornâ a casa meva, si els déus volen Que +acabin mos treballs; que ta presencia Per sí sola me'n sembla ja un +auguri: Tant dolça ets als meus ulls, dòna divina. + +Nausica: Foraster, tu no'm sembla pas que sies Un home +qualsevulla, i si tal volta T'han afligit els déus, fà de bon +crèure Que haurà sigut pera millor probar-te; I que tu sortiràs de +tota proba Més fort i més complert. Aixís, anima't, Que tot lo que +ara et cal, jo puc donar-t'ho I ho faré de bon grat, perquè en tú +sento Quelcom de gran, i no és la pietat sola La que'm mou a +assistir-te. Oh! companyes Acostèu-se, veniu, per què fugieu? +(_s'avencen les donzelles_) Un home os fà temor? que per ventura +Hem de veure un 'nemic en cada rostre Forastê? Els vianants venen de +Júpiter, I tot bé que se'ls fà els déus l'agraeixen. Ara aquest hà +arribat a la nostra illa Tant quieta i apartada, amb gran miseria; +Donèu-li la vianda que sobrava En la nostra cistella, i que ell se +trihi De tanta roba que tenim ben nèta Alguna vesta que escaient li +vinga De les dels meus germans o del meu pare, Que'n seràn ben +contents, n'estic segura. Ves foraster, i en tant que jo disposo El +retorn a ciutat, i acompanyar-t'hi, Tu satisfes-te tant com te +convinga De menjâ i de vestî. + +Ulisses: Mercès, princesa. + +(_se'n va amb les serventes_) + +Nausica: Oh! Dimantia, has sentit tot lo que'm deia? + +Dimantia: Oh! sí, gaire bé tot, que no't deixàrem Sinó +el primer moment, que eren com folles I se m'han emportat: prò +desseguida Les he fetes tornâ i ja no't perdiem De vista; mes bé +prou m'he adonat prompte Que no't calia ajuda ni defensa; Que ell +no sols t'implorava humil i miser, Sinó que era, ademés, un home +noble. + +Nausica: Ho és, Dimantia, ho és, en soc segura. Es com +un rei, Dimantia, és com un hèroe, Es com un immortal; que no'l +senties? + +Dimantia: Es veu que ha patit molt; no és lo que't +deia? + +Nausica: Ha patit molt, ha patit molt, Dimantia; Prò +aixís i tot, no has vist quina presencia? No has sentit quin parlar, +quines paraules Me deia tant de seny i ben portades? No has +observat la pausa amb que's movia I amb quina reverencia? I la veu +seva Quin sò té! sembla d'or; no es cert, Dimantia? Sona el mateix +que un cant, diga el que diga, Mots lleugers i enternits, o bé +espantosos, Aponderant les gestes més horribles. + +Mai perd el seu compàs ni una musica Que té fonda i igual: sembla un +poeta Que amb el cant glorifica les més fortes Passions i les penes +més amargues. Ai! Dimantia no sé... no sé el que'm passa. + +Dimantia: Estàs commosa, sí, estàs encesa, Estàs +febrosa i tot. Què tens, Nausica? Es l'espant, no és vritat? és la +sobtada Troballa d'un estrany, és la conversa De fets tant +estremats, és aquest home Tant diferent de tots els que sols veure. + +Nausica: Oh! sí; vivim aquí molt retirades; No sabèm +res del món ni de ses terres, I tot ens vé de nou; jo me'n voldria +Anar lluny, anar lluny, a la ventura, I veure moltes altres +encontrades I coneixe la gent dels altres pobles I que'm passessin +coses molt diverses I estranyes, i perills... Veure com brilla El +sol en cada lloc, les nits de lluna En la mar solitaria, i les +tempestes Que oprimeixen el cor, i l'arc de l'Iris Resplendint sos +colors entre la pluja. Ai! Dimantia, vivim massa quietes, Vivim +massa ignorantes, jo'm daleixo; L'ànima se me'n và pel món. + +Dimantia: Oh! Calma't Corre el món no sol ésser la +sort nostra. La dòna és per la casa, i allí espera El retorn del +marit i li fà amable El repòs escoltant lo que li conta Del seu +anar pel món; i pacienta Li cria els fills, i fà que li prosperi +Tot lo que hi du, pel seny amb que ho esmerça. + +Nausica: (_impacienta_) Això després, però també +cad'una Es com l'han feta els déus, apropiada Per un o altre: la +muller d'un hèroe O d'un rei no's pot pas estar quieta Com la d'un +trist marxant, i li convenen Altra vida, altra sort; i sinó mira La +sort d'Helena, amb ella tots els pobles S'han commogut i dividit; +per ella S'ha encès la guerra, han combatut els hèroes I fins els +immortals, ha cremat Troia I el món va plè de cants. Qui fos com +ella! Robada i duta per la mar, plorosa, Amanyagada en un i altre +reialme, El seu cor combatut per tants afectes, Adorada, perduda, +recobrada... Ditxosa d'ella! + +Dimantia: Aném, Nausica, aparta El teu cor ignoscent +d'aquests ensomnis. Voldries que per tu la gent morissin I portar +malhaurança a tots els regnes I al marit, i a l' aimant, i a tants +sens culpa? Aném, que és hora d'ordenar la marxa I de guiâ aquest +home a casa teva Perquè diga an el rei son nom i orígen I aón li +cal anar... + +Nausica: (_se'n van_) Es cert, Dimantia. Quí serà? +d'on diu esse? a tu que't sembla? + +(_surten les donzelles amb un cistell buit_) + +Donzella II: S'ho ha acabat ben bé tot; es veu que +estava Afamat. + +Donzella I: No es estrany: igual faries Tu en el seu +cas. + +Donzella II: Ai! no, si una tempesta Me llencés en la +mar sotraguejant-me Com an ell i deixant-me esma-perduda, De +l'espant no menjava per molts dies. + +Donzella I: Oh! ni mai més, que ja series morta. + +Donzella III: Prò ell es veu que es fort, sembla una +torra! + +Donzella II: Es tot un home; prò no té paraules Ni ens +ha dit res... + +Donzella I: Altres afanys tenia. + +Donzella II: Prò molt bé que ha parlat a la princesa. + +Donzella I: Es diferent; i a més crec que a nosaltres +Ens dèu tenir malicia, perquè sempre Fugiem d'ell en compte +d'assistir-lo. + +Donzella II: Això també és vritat; que si s'haguesse +Hagut de refiar de nostra ajuda, S'hauria mort aquí tot sol de gana +Com un gos rabiós... + +Donzella III: D'això, tu, dòna, En tens la culpa... + +Donzella II: Jo? si no'm movia! Tu ens has fet +espantar amb aquells xiscles. Semblava que't matessin. + +Donzella III: Jo xisclava? + +Donzella II: Sí, dòna, sí... + +Donzella III: I bé, si cas seria De sentir te xisclar, +que jo ni'l veia. + +Donzella I: Molt bé que asseguraves que era un +monstre. + +Donzella III: Per'xò mateix que encara no l'havia +Mirat prou bé. + +Donzella I: Ah! ja! en quant a porugues No ens podèm +riure pas l'una de l'altra. Aném, aném al carro amb la princesa Que +és hora de marxar... + +Donzella III: I ell ja s'acosta Tot vestit de bell +nou. + +Donzella II: Altra presencia Ara fà d'allavores... +Sembla un princep. + +Donzella III: Si que té majestat. + +Donzella I: Ara no fuges. (_se'n van rient_) + +Ulisses: Altre perill fugit, altra aventura Després de +tantes... El furor de Troia Tant gran com fou, ja dintre meu sols +resta Com un record llunyà i confós. Ma vida Tant plena allí, tot +just hi començava: Lo que'm semblava fi, era principi, I el que +creguí tòc de retorn, sols era Senyal de la partida. Lo de Troia +Era empresa de tots: lo que'n seguia Pera mí, fou de mí tot sol: la +guerra Fou la guerra capdalt de Grecia tota; Prò mos treballs són +els treballs d'Ulisses. Hi ha hagut prou temps desde que en ells me +trobo Perquè tants reis hagin tornat dispersos A sos palaus i hagin +regit ses terres En pau molts anys, i alguns encara s'hagin +Enfonzat en l'imperi de les ombres... Agamemnón!... Aquiles!... +Ajax!... misers! Vostres testes altives colltorçàren-se, A vostres +ulls no brilla el sol; i encara Ulisses và pel mon; i l'alegria Del +retorn a la patria, que ja es morta O fallida per tants, sols per mí +resta Dolça a venî al bell lluny de l'esperança. Mes ara ja és +aprop, un déu m'ho dicta Dintre'l cor. Jo't veuré muller, Penèlope, +Tant suau i segura en ton afecte, I a tú també, fill meu, que ja +dèus esse Un home gran com jo; i a vos mon pare De reveure-us tinc +fè damunt la terra, Que erau fort com un roure. Mes vosaltres +M'esperèu a mi encar? i en ma figura Hi trovarèu aquell que en la +memoria Devèu tenir tant altrament? Ulisses T'has fet vell, prò has +viscut: la sort accepto De grat; que si algú ara redonar-me Pogués +els anys que he anat per tantes terres Patint i aimant, i amb odis i +amb victories I tanta experiencia de les coses I lo que he après, i +lo que he fet...; si em deia Algú: --Vols tornâ a viure els anys que +foren, I viure'ls en tes terres i en ta casa, En pau amb la muller +i el fill i el regne? Jo li diria: Nó, la sort accepto, Accepto mos +treballs i les angunies I la imminent vellesa, perquè'm trobo Mes +ric de mí, mes plè del món, més ànima. I tu, tendra princesa, tu la +última De tantes deves o mortals que foren Dolces a Ulisses, tu com +cap m'ets cara Perquè has vingut a mi amb les mans obertes I amb +tota la ignoscencia. Tu no esperas De mi ni aquella força poderosa +Del braç reial, ni ma famosa astucia Ni els delits de l'amor, que +tot ho ignoras. No sabs que sia rei! que sia Ulisses; I fins +veient-me obscur i miserable I monstruós, quan totes fugirien Tu +te'm posas davant, dreta i serena, Amb l'admiració als ulls, el +riure als llavis, I fins lo que es millô, un xic tremolosa, Sols +perquè't surt del cor ont els deus regnen. Oh! dolça criatura...! + +Nausica: Vina, vina, Estranger que ja a punt tením la +marxa I et durèm a ciutat, mes no en el carro: No fos cas que la +gent que t'hi vejessin Amb nosaltres, diguessin tot girant-se: +"Quí es aquest foraster que vé amb Nausica, D'un aspecte tant noble i + admirable? Potsê es el seu promès, i ella a la costa L'ha anat a + recebir; potsê es un princep D'una terra llunyana, que venia Per + fer-la sa muller, i ella ho callava; Potsê es un rei, i en cas quí + sab si fóra Un deu baixat del cel per posseir-la"... + +Dimantia: Nausica! + +Donzella I: Què diu ara? + +Donzella II: Està exaltada. + +Nausica: I això no m'escauria. Jo mateixa Que ho vejés +d'altra noia, ho trobaria Molt mal fet que apartada dels seus +pares, Sens haver fet coneixe, amb llur llicencia, Un home per +espòs a tot el poble Se n'hi anés pels camins en companyia. Doncs +no prenguis a mal lo que't demano, Que nosaltres al carro anirèm +totes I tu, d'un trocet lluny, vindràs seguint-nos Caminant i tot +sol: ja podràs fer-ho, No és erradô el camí, i la ciutat pròxima. +Trobaràs d'aquí a poc una verneda Molt espessa i frescal; doncs la +travessas, I al sortir-ne veuràs una font viva Que brolla d'un +penyal; pots deturar-t'hi A beure, que és molt bona, i t'hi +reposas, I aixís ens dones temps de que nosaltres T'avencèm d'un +bon troç; i tu no frissis Que ja no't pots errâ, que aixís que +tombes El penyal, la ciutat veuràs extesa Davant teu: la ciutat +veuràs cenyida D'altes muralles, i dos portes s'hi obren, Una a +llevant, i altra a ponent; i al centre Hi ha la gran plassa, i al +bell mig el temple Tot ell bastit de pedres ben quadrades, Dedicat +a Neptú, que és patró nostre, Perquè som gent de mar tots els +feacis, I al temple no hi veuràs per prometences Arcs ni sagetes, +ni escuts, ni llances Sinó ormeigs de les naus, i rems, i veles +Penjant dels murs i gaire bé cobrint-los. A l'entorn veuràs gent +tota enfeinada Recusint xarxes o adobant mil coses Per la pesca i +les naus; i estic ben certa Que alçaràn tots el cap a ta figura; +Mes tu passas de llarg i t'encaminas Cap al palau del rei, que és a +la vora. No't caldrà preguntar, crida la vista Perquè es més alt +que tot, fa molta planta I està molt adornat. Tu te n'hi entras, +Vas a la reina: la veuràs que fila Vora del foc, voltada de ses +dònes; Te li agenollas al davant, li contas Lo que't passa, li dius +lo que desitjas I ella t'acullirà, perquè és molt bona I et durà al +pare, i de llavors pots creure't Salvat per sempre més... + +Ulisses: I a tu, princesa, No't veuré vora d'ella i +que m'ajudis A moure el cor?... + +Nausica: No caldrà pas; i mira Jo no sé'l que faré, +perquè als meus pares Els tinc un gran temor; tant que m'estimen I +em complauen en tot, jo poc els goso Parlar de certes coses... + +Ulisses: Bé, princesa, Faré tot lo que'm dius, i els +déus t'ho paguin. + +Nausica: Aném, aném, companyes, que ja es hora. Jo +vull menar les mules: com un ceptre Duré les xurriagues; tu +sentint-les Sabràs per hont anèm... veuràs quín aire! + +Dimantia: No sab lo que li passa (_a les altres per +Nausica_). + +Nausica: (_se'n van totes_) I a reveure. + +Ulisses: No sé si fou un somni la finida Tribulació, o +si ho és la benhaurança Present; però quelcòm sento que muda En mon +destí. El sol és a mig dia I endins del cor m'entra una pau +immensa. + +Nausica: (_de dins_) Vina, vina, estranger. Ho sents? +(_fent sentir les xurriagues_) Avença! + +Ulisses: Fou sempre eix crit ma sort. Avença Ulisses! + + + + +## Segón acte + +(_Convit al palau reial_) + + +El Rei: Aixís com fou la libació primera Per Posseidô, +igualment sia-ho la última; Perquè ell, de tots els déus, es el qui +mira Més que nosaltres. + +Eurimedón: Rei, jo't prego, escolta'm. A molts dels +déus hem honorat fins ara Amb libacions; mes un hem deixat sense +Que se'n podria ofendre, i a fè es digne Del nostre agrahiment, i +l'oblidar-lo Ens pot costar molt car qualsevol hora: Hermes, el déu +de peus lleugers, que mena Les naus a port i fa valer llur carga I +enriqueix als marxants. Cert que'ls feacis Som gent de mar, i +nostres naus lleugeres Solcant el sí sempre agitat d'Anfítrite A la +mercè del Kroni que en ell regna Profondament, estèm i ens cal sa +gràcia; Mes, què'n trauriem que la carga incòlume Entrés a port i +fos posada en terra, Si no trobés allí gent esperant-la Per +pagar-la a bon preu: amb que retorna La nau amb carga nova i +enriquida? Doncs l'Argicida és el qui'ns procura El tràfec profitós +i ens fa tant pròspera La vida en aquesta illa benhaurada. Es ell +també qui, amb verga d'or, imposa Damunt del nostre front una sòn +dolça Fent nous els nostres ulls per la llum nova De cada dia, i +les decaigudes Forces restaura per més àrdua tasca; I així els +feacis som la gent que serva Més llarga juventut en tots sos dies I +una tendror com d'immortals al rostre. Cert que ell també afavoreix +als trànsfugues Que van pel món i busquen la perduda; Mes això no +és obstacle sino estímul A procurar tenir-lo ben propici: Que un no +sab mai prou bé en què s'ha de veure, I un déu es sempre companyia +bona. I últimament diré sa major gracia: Que apartats com vivím de +les grans lluites Que parteixen el món, i de sos hèroes, Ell és el +déu que d'una banda a l'altra Fa anar les noves, escampant les +gestes I alts i baixos del món per les més llunyes Encontrades, i +fins les llars recòndites; I aixís nosaltres per les veus volantes +Dels mariners i dels marxants, i encara Per la boca inspirada dels +poetes, Sabèm on cal anar per enriquir-s'hi O d'on fugir, i què +esperâ i què témer, I gaudim el dalit de saber coses Que fins sense +profit fa bò d'oir-les. Ara diguèu-me, doncs, si no és un deute +Ofrenâ an el diví que tant ens dóna. + +Cortesà I: Es ben cert. + +Cortesà II: Te raó. + +Cortesà III: El rei que ho diga. + +Dimant: Oh! Rei, ans que tu dongas la sentencia, Que +tots acatarèm, deixas que parli? Eurimedón, tu tens bones paraules +I sempre sembla que la raó't sobra. Prò aixís com has parlat del +fill de Maia, Podrias semblantment dir coses bones De tots els déus +de un a un: llavores Foren les libacions interminables: Que l'Olimp +es poblat de déus i deves I a tots hem d'invocar un hora o altra. +Mes si després de beure al fill de Kronos Que té en ses mans al mig +del mar la illa, Hem begut a sa esposa que tempera Amb dolça pietat +aquella força, I al déu escabellat que mena els aires, I últimament +al Retronant que és pare De tots els déus ensems i tots els homes, +Per què ara, ans de finî amb una postrera Libació reiterada al patró +nostre, Hauriem d'afegir-ne encara una Al Kil·leni diví? Per igual +causa Hauriem de libâ al déu de la guerra, Per si'n vingués, i als +dos germans excelsos Que alternant ses clarors fan nit i dia, I a +Pallas Atenea que'ns assenya, I encara a d'altres; i a la fi de +tantes Libacions nostre seny, diguèu-me, hont fóra? + +Cortesà I: Es cert també. + +Cortesà II: Doncs tu sempre ets de l'últim Que parla. + +Cortesà III: Perquè és cert. + +Eurimedón: Dimant, escolta: Tu parlas resolut i així't +fas creure, Mes ara no tens pas raó: t'invito A que de tots els +déus, de qualsevulla Dels que has anomenat o bé d'un altre, Ens +digas tants favors o tants aussilis Que poguèm esperar-ne i ens +convinguin Com jo he dit d'Hermes. + +Dimant: Sols me mancaria El teu enginy... + +Cortesà I: Es cert que és com Ulisses Eurimedón. + +Cortesà II: Un altre cop l'abones? + +Cortesà I: Dic lo que sento. + +Cortesà II: Lo que sents... dels altres. + +Cortesà III: Pro Dimant te raó. + +Cortesà II: El Rei. + +Cortesà I: Oim-lo. + +Rei: Amics, no os travesséssiu de paraules. Honrèm als +déus com an els deus pertoca, Serenament; i mal contentariem A l'un +o a l'altre si per l'amor seva Perdessim la pau nostra, que això +fóra Ofèndre'ls tots plegats. Dimant, escólta'm; Eurimedón ha fet +tant bell elogi D'Hermes diví, que sembla que en la taula L'ha fet +present; aixís no pot negàr-se-li L'última libació. Mes sia +l'última, Eurimedón, perquè Dimant mostrava'ns El gros perill de +que'ns abandonessim A una excessiva devoció en la taula. Creièm que +Posseidón no pendrà agravi Que aquesta libació sia trasmesa +Al "fill de Zeus": que tots els déus s'assemblen I en un són tots si +amb ver amor se l'honra. + +Eurimedón: Oh! Rei, un lloc al llur costat mereixes. + +Dimant: M'has deixat tot confós. + +Rei: Ompliu les copes. A Hermes, al patró dels bons +encontres! + +(_a l'anar a beure entra la Reina_) + +Cortesà I: La Reina! + +Reina: Rei! tením de nou a casa. Com faig sovint, jo +resseguia atenta El bell rengle aurejat de nostres cambres, I tot +de sobte m'he trobat un home Que hi rodava perdut; aixís que'm +veia +--Tu ets la reina --m'ha dit-- m'ho assegura La majestat del port i + la del rostre, I llençant-se a mes plantes desseguida Agenollat, + humiliant la testa I aixecant les mans juntes m'implorava. Diu + que és un nàufrec que ha arribat a l'illa Després de molts + treballs; que una tempesta Del retorn procurat amb ansia vana + Molt temps hà, novament trencà la via; Que's troba desvalgut aquí, + i al veure L'altesa del palau se n'hi entrava A demanar socors, + guiatje, aussili Pel retorn a sa patria, i un cop dintre La + grandor del palau, hi ha perdut l'esma. + +Rei: Però d'on ve i aón va...? + +Dimant: Ah! que no sia Algún d'aquests que van a la +ventura Per mals fins... + +Reina: Oh! i escolta, encara, escolta. Mentres parlava +m'he adonat que duia Vestits de casa nostra. Preguntáva-li Còm era +això, i m'ha dit que nostra filla Nausica, vora el riu, amb les +donzelles, L'han trobat, moll encare del naufragi, I l'han +reconfortat i li han dat robes Per venir fins aquí... + +Rei: Mes, i Nausica Què diu? és veritat això que +conta Aquest home? i si ho és, perquè no'l duia Ella mateixa +aquí?... + +Reina: La nostra filla No sé lo que s'ha fet que no la +trobo Per més que l'he cercada. + +Rei: Oh! déus, alcèm-se, Que ve tribulació a la nostra +casa. + +Dimant: Oh! sí, tots amb el rei. + +Cortesà I: Mort a aquest home! + +Rei: No abans d'esclarir be la malifeta. + +Eurimedón: Aném, fem-lo parlar. Ont es? + +Reina: El tenen Els guardies pres. (_surten Eurim. i +altres_) + +Nausica: (_entrant_) Pare, aquí so, no temèu res. + +Rei: Criatura Què has fet? què és tot això? perquè +fugias? + +Nausica: Oh! pare, no he fugit, me so amagada, Que no +sabia si us plauria l'hoste Que he fet venir. Volia que la mare +Intercedís per ell, abans de veure-us I de que vos sabessiu que jo'l +duia. + +Rei: I doncs perquè l'has dut? + +Nausica: Me feia llàstima, I ademés me semblava un +home noble. + +(_amaga el rostre en braços de la mare_) + +Cortesà I: Pobra princesa. + +Dimant: Es un infant. + +Reina: (_consolant-la_) Nausica. + +Rei: Mes còm l'has dut? + +Nausica: Jo no l'he dut: li deia Que'm seguís d'un +troç lluny, i que a la mare Cerqués en el palau, sense esplicar-li +Que jo l'havia fet venî; i llavores, Contant-li sa miseria, +apiadada Ella'l portés a vos. + +Eurimedón: (_entra_) Donèu llicencia De que entri el +foraster? + +Rei: Entri en bon'hora. + +(_Entra Ulisses. Silenci. Pausa en tots_) + +Nausica: Perquè m'has descobert? Tu que'm semblavas +Tant noble i tant lleal. Traidor! + +Ulisses: Princesa, No jo, el teu bon cor te +descobria: Aquests vestits que'm davas generosa; Mes si això aquí +és un mal, damunt meu caigui. + +Rei: Això aquí no és cap mal; mes sí que ho era Voler +dissimular-ho. Tanta angunia I la gran torbació que'n pervenia! + +Nausica: Pare, perdó: ho he fet per vergonyosa; Prò +més avergonyida me'n veig ara. + +Ulisses: Oh! Rei, per pietat! M'es insufrible El +veure la divina criatura Confosa per ma causa. Si un culpable Hi ha +en tot això, so jo tot sol; i escolta: Perquè vejèu d'un cop, tú i +la Regina I la cort que tens ara congregada, Que la pietat de la +gentil princesa No ha estat posada en tant mal lloc; que ni ella Ni +tu, ni mai ningú pot penedir-se D'haver afavorit en la desgracia A +un tal com jo, vull descobrî't ma historia I mon nom: el que soc i +d'on venia I el per què de l'estat en que ara em trobo. Que si és +ben cert que tinc raons prou fortes Per amagar-ho fins que'm sia +licit Recobrar l'esplendor de ma naixensa, Vull oblidar-les, vinga +lo que'n vinga, Deixant tota reserva, amb tal que pugui Glorificar +la generosa empresa D'aquest cor ignoscent, la sobrehumana +Discreció amb que ha volgut portar-la a terme. Escoltèu, doncs, jo +so... + +Rei: Estranger, detura't; No vull que's trenqui pas +per causa nostra Un secret al que't dèus, segons me deias; No cal, +perque tot home que fa via Es a nosaltres enviat per Zeus I és +hoste benvingut; i menys encara Te cal a tu que ja amb el sol +aspecte I la paraula i el gran cor que mostras Declaras l'esplendor +de ta niçaga. A més, vens per la ma de nostra filla I això ja't fa +sagrat entre nosaltres A tu i al teu secret; doncs serva'l, dic-te: +No fos que, profanat per culpa nostra, Ens portés malhaurança. I +ara't prego Que a mon costat t'asseguis en la taula, Que beguis amb +nosaltres aquesta última Libació, i amb tu en pau finim la festa. + +Ulisses: Rei, obras com qui ets, la llei acato. + +Rei: A Hermes, al patró dels bons encontres. + +(_beuen tots_) + +Nausica: Oh! Pare, al foraster no li plauria Oir tal +volta al nostre vell poeta Contar, com fa sovint, llevant de taula, +Les altes gestes dels valents de Troia? + +Rei: Es pel teu gust o el d'ell que m'ho demanas? +(_a Uliss._) Perquè has de saber que és fantasiosa I àvida de +cançons la nostra filla, Com no n'hi ha gaires. Mes si et plau +farèm-lo Aquí avinent al vell Daimó, i'm sembla Que no't doldrá +l'oir-lo: vell i cego Porta el foc d'Apolló encès dins l'ànima I en +els llavis la mel de les nou Muses, I ens es sagrat per'xò. + +Ulisses: Res per mi fóra Tant plaent, ni tant digne +trobaria De vosaltres, de mi, i d'aquesta estada Que per tota +grandesa sembla a posta, Com oir ressonar-hi la divina Paraula d'un +poeta; i em refio Que no ha d'ésser-me estrany lo que ara ens +parli. + +(_El rei fa un signe a l'heraud_). + +Nausica: Hoste, foras poeta per ventura? + +Ulisses: Princesa, devant teu quí no ho seria? + +Nausica: (_a la Reina_) Ai! mare, perquè ho diu això? +M'encanta. + +Reina: Es home ben criat, filla, no frissis. + +Eurimedón: Sab parlâ el forastê: és gran, sens dubte. + +Dimant: Qui ho sab lo que és? Jo hi veig un gran +misteri. + +(_Surt l'heraud acompanyant a Daimó i el deixa junt a una pilastra_). + +Rei: Daimó, tinc assegut un hoste a taula Que és noble +i aima molt la poesia I voldría sentir els fets de Troia Contats +per tu, que'ls sabs, i a més sabs dir-los. + +Ulisses: Poeta, aixís els déus tot bé derramin Damunt +tos cabells blancs, que res hi hauria Més dolç per mi que oir ta veu +augusta Que'l chor inspira de les nou germanes. Narra els grans +fets dels grecs davant de Troia Com si els haguesses vist, que és +privilegi Dels poetes com tu, veure les coses Amb altres ulls que +no els mortals, i dir-les Talment, que un hom les veu amb llum més +alta. + +Daimó: Foraster, jo en ta veu no sé que hi trobo; No +sé quin dring hi sento d'heroisme Que'm transporta a aquells aires +vius i esplèndits Ont hèroes i deus ensems lluitaven. Veig Troia de +les portes numeroses On brilla l'or, febrosa i agitada; Veig +mòure-s'hi, afanyats, als fills de Priam D'armadures brillantes, i +el tumulte Dels estols defensors, i en la muralla Al pare venerable +d'aquells hèroes, Al Rei August de blanca cabellera, Voltat dels +qui com ell, per la vellesa, Hagueren de deixâ el pes de les armes, +Formant consell, i en sos prudents avisos Alternar, plens de seny i +de memories De llurs fets jovenils. I heus-aquí Helena Dels braços +blancs venir-hi amb son seguici De donzelles gentils, entre'l +tumulte, Coberta d'un gran vel. Els vells la veuen Que s'acosta +vinclant-se com la palma, I moderant la veu entr'ells murmuren: +--No cal dir que és ben digna de tal lluita Tal dòna, i que per penes + i fatigues Que costi a aquests i a aquells, i gent que hi mori No + moren pas en va, perquè es divina Sa bellesa.-- I Priam que li + parla, Girant-se al camp dels grecs amb la mà extesa Damunt dels + ulls, per'mor del sol, i diu-li: +--Diga'm, oh! filla, tu que a tots coneixes: Dels hèroes grecs quí és + aquell que s'alça Més gran que tots, i amb majestat? Diria Que és + algún immortal.-- I la famosa Dòna respon-li aixís: --Aquest, oh + Pare! Es nostre Agamemnón, fill gran d'Atreu, I capità dels + capitans, illustre Pel poder, pel valor, per la niçaga: Rei de + molts pobles, i guerrer fortíssim, Cunyat que fou de mí, la dòna + impúdica, Indigna ja de tal anomenar-lo...-- I abaixa els ulls, + sobtat, Helena, i plora; Mes Priam no hi atén, pregunta encara: +--¿Y aquell altre, al costat, que no li arriva Sinó al coll, pro que + és més ample d'espatlles I alt de pit, i que es mou amb + vehemencia Bracejant com pastô en mitj la ramada Aclamant les + ovelles, que ara es gira Agil, resolt, pro amb majestat + serena?-- +--Aquest --diu ella-- és l'enginyós Ulisses, Home de molta astucia, + Rei d'Itaquia, El primê en el consell, però en res l'últim.-- Ara + Antenor, el vell, és qui replica: +--Ja tens raó: d'aquest prou me'n recordo De quan amb ton marit + primer venia Aquí d'embaixador per reclamar-te. Se presentaren al + Senat de Troia: Primer parlava Menelàu; Ulisses S'estava al seu + costat, cap cot, immòvil, Els ulls en terra, que talment + l'hauriau Près per un home temorós o neci; Mes tant bon punt + degué parlar, li eixia De l'ample pit una gran veu sonora. Alçà + la testa amb majestat, brillaven Sos ulls d'una alta llum + d'intelligencia I un torrent de paraules lluminoses De sos llavis + brollà, tant assenyades I de tant bell caient, que no semblava + Pas un mortal: és cert que cap més home Té una tal eloquencia... + +(_Ulisses se torba: se cobreix el rostre amb el manto, i cau de cap +damunt la taula sanglotant_). + +Rei: Daimó, atura't: Quelcom de lo que has dit desplau +a l'hoste, O bé'l pes del viatje i les fatigues Rendiren son +esprit; i també és hora De cercar cadascú en la propia cambra Un +dolç repòs: demà, a punta de dia, Acudireu vora la mar brillanta I +en son sí posarem la nau segura Ben proveida de quant calgui a +l'hoste Per llarg o curt viatje; perquè'm penso Que és l'afany de +tornâ a la llar aimada Lo que'l combat talment. + +(_Surten tots menys el Rei, la Regina, Nausica i Ulisses, que resta +encara de cap damunt la taula. Nausica resta mirant-lo fixament_). + +Reina: ¿O bé, no fóra Un immortal que en'questa humana +forma Errant fòra l'Olimp per mar i terra, Com diu que ha +esdevingut moltes vegades Per causes que als mortals resten +ocultes, Vingués ara a parâ a la casa nostra Beneint-la per sempre +amb sa presencia? + +Nausica: Oh! mare, potsê sí: tot ell té un aire Que'l +fà molt diferent dels altres homes Que solem veure aquí, que atrau i +espanta... +...Atrau, més que espantar... però d'un modo Diferent de l'humana + simpatia Que'ns lliga an els mortals els uns als altres: Es un + volê anâ amb ell, és un rendir-se El cor tan dolçament, que favor + sembla Que fóra ésser sa esclava. + +Rei: Tingas compte, Filla, amb els teus afectes, que'l +que mostres Ara pel foraster, i et veig sincera, No és pas ben bé +d'aquells que els déus inspiren Als mortals, sinó un altre que ara +apunta En ton cor de donzella, i que m'espanta Per si aquest fos un +déu... Y bé podria Esser-ho, que nostra illa afortunada No és +llunyana a l'Olimp, i moltes vegades Hi hà hagut en ella aparicions +augustes... I ara tremolo de que aquesta ho sia. + +(_Ulisses que, alçant el cap, hà anat fent atenció, s'acosta al Rei, +dient apesarat:_) + +Ulisses: Oh! muda el pensament, Rei, i no cregas Un +instant més que puga ni assemblar-me Jo als eterns fills del cel. Un +mortal semblo, I un mortal soc i ben mortal, i encara El més +atribulat de quants respiren. + +Rei: Doncs que és aquest misteri que t'envolta I +aquesta majestat que solitaria Dús pel món; l'arrivada tempestuosa +A la illa nostra, i perquè't torbares Tant i tant al sentî el parlar +d'Helena Damunt dels grecs: o be si el fat te priva De declarar del +tot ta procedencia, Digas al menys ahont vas i què't fa falta, +Perquè nosaltres poguèm dar-te ajuda I conduir-te a l'anyorada +terra On vejeres la llum; que és el fet nostre, Aquí posats en mig +la mar deserta Que no té guia, ni senyals, ni terme, Sinó tot ella +un tremolô uniforme, Es el fet dels Feacis dâ guiatje A qualsevol +que a nostra platja arriva Esmaperdut, i en pau aconduir-lo Amb +nostres naus segures i lleugeres Que no erren mai camí, ans semblen +veure-ls Amb propis ulls damunt la mar immensa I emprenen sempre +aquell que més convinga Al qui porten damunt, sense torbar-les La +obscura nit, ni els vents, ni llamps, ni boires. Tal gracia havèm +dels deus, i això ens obliga. + +Reina: Mes, no serà ben trist acomiadar-te Després +d'haver-te hagut a casa nostra I que'ns fores ja aimat, sens poder +dir-te Ni repetir nosaltres, en ta ausencia, El nom amb que't cridà +la teva mare Quan eras petitet, i després jove L'aimada dolçament, +i tots els propis; El nom amb que't donares a coneixe En ta ciutat +i el món; el que illustrares Després amb els alts fets que +s'endevinen No més amb ton posat i la presencia? + +Nausica: (_Amb vehemencia_). Digas quí ets? d'ont ets? +Dígas-ho, dígas-ho. + +Ulisses: Oh! filla, tú pots més que'ls déus i els +homes... Doncs Ulisses jo só, fill de Laertes, Qual nom va +ressonant per mars i terres, I famós per sos fets ja fins als +astres. + +Nausica: Oh! déus, en va ja no'm parí la mare, Que he +conegut a un hèroe! + +Reina: Filla... vina. + +Ulisses: El Rei sò jo de la serena Itaquia, Que és +reina entre les illes que la volten: Duliquia, Samos i Zacintho +ombrosa. Allí vegí la llum, allí mos pares, Allí el fill, la mullê, +els vassalls me esperen, De vint anys hà que'n vaig partir +per'nar-me'n Amb l'estol grec davant dels murs de Troia. Troia +caigué a la fi: prò allí comencen Els meus treballs. + +Rei: Oh! Rei d'Itaquia illustre, Deixa ara que de nou +la benvinguda Jo't donga més solemne i germanívola. Assèu-te aquí +en mon reial seti a taula; Beu en ma copa a tes deitats propicies, +Mana com en el teu en el meu regne I et servirem com tos vassalls +farien. + +Ulisses: Rei dels Feacis, vulla el fat que un dia Jo't +puga rebre igual a casa nostra, I veuràs si aquest home al qui tant +temen Tanta gent per sa mala anomenada, Es digne del favor que li +dispensas I té el cor agrait. + +Reina: La muller teva Planyo jo que potsê a les hores +d'ara Te plora mort allà en la llar deserta Que amb ta sola +presencia un jorn omplires, Mentres nosaltres ens gaudim de vèure't +I oim aquesta veu tant coneguda A ses orelles... + +Nausica: (_Que ha estat mirant a Ulisses, encantada, +sens atendre a res més._) Tu ets aquell Ulisses Que maquinà +l'astucia tan famosa Del gran cavall de fusta on t'amagares Amb tos +companys, i duts d'esta manera Pels mateixos troians, que no ho +sabien, A dintre la ciutat, sobtat saltàreu Del vostre amagatall, +duent la guerra A l cor mateix de la ciutat famosa I aixís +determináreu sa ruina? + +Ulisses: Aquell so jo, donzella, aquell, i encara +Altres n'he fet pel món, que si ho sabies... + +Nausica: Ai! mare, és ell! i a casa nostra! Ulisses! I +és cert, com conten, de que a Polifemo, El gegant que us tenia per +menjar-vos, Tu li vuidares el sol ull que havia Al mig del front, +amb una teia encesa, Mentres dormia embriagat, i promptes Amb els +companys saltàreu, i arrapant-vos Cad'hú a la llana d'un moltó, +fugíreu, I que ell os perseguí fins a la costa Llençant damunt la +nau penyes senceres Fins a tirar-la a fons, i tu et salvares Nedant +de dia i nit fins l'altra costa? + +Ulisses: Es cert, donzella, és cert. + +Nausica: Tot és cert, mare Lo que contaven d'ell +(_excitant-se per graus_). I tu lluitaves Amb Aiax, tant valent, +sobre quí hauria Les armes resplendents del gran Aquiles Quan morí +aquest, i havent-les tu guanyades Aiax de rabia es donà mort? + +Ulisses: Princesa, Perquè'm retreus aqueixos fets +terribles Tu que ets tant dolça? Prò per molt que sàpies De mes +gestes, encara te'n diria Que obriries els ulls meravellada Sense +esma de parlar. + +Nausica: Sí? Digas, digas. + +Ulisses: Jo he sentit el cantar de les sirenes. + +Nausica: Tu has sentit el cantar de les sirenes? +Oh!...(_s'ha anat fent fosc, i sols els raigs moribonds del ponent +illuminen un recó de la cambra_). + +Ulisses: Aquella tarda, Circe, l'encisera, La dels +cabells rutllats, aspres i rossos, Me prengué per la mà, i allí a la +vora De la nau que enllestia's per la marxa Me digué: --Has passat +perills molt grossos, Però cap com aquest que ara t'espera. +Arribareu a un punt de la mar blava Molt prop de la mansió de les +sirenes Que són unes estranyes criatures Mig dones i mig peixos: +ajegudes S'estàn en un bell prat de la marina I atalaien de lluny +les naus que passen, I quan ne veuen una que s'acosta Se posen a +cantar, i et dic que tenen Un cant tan dolç, tant dolç, que qui +l'escolta Oblida desseguit tot altra cosa I se n'hi và de dret: mai +més al miser El veurà de retorn la llar en festa Ni la mullê el +rebrà dintre'ls seus braços Ni els fills li saltaràn entorn +ditxosos; Sinó que amb el cant llur les enciseres L'atrauràn sens +remei fins a tenir-lo I endúr-se'l enllaçat cap a llurs coves Ont +el devoraràn, i d'això viuen. Quan t'hi acostis, als companys +depressa Els taparàs amb cera ramollida Les orelles; mes tu, si +vols, escolta El cant, fent-te lligâ en el arbre mestre, I digues +an els teus que no et deslliguin Encara que plorant els ho +preguessis, Fins a ésser ben lluny de l'encontrada.-- Així'm parlà +amb amor l'encantadora, I varàrem la nau i férem vela. Arrivats a +l'indret que'm deia Circe, Vaig fer com ella m'ensenyà, i encara No +havien acabat bé de lligar-me, Caigué'l vent, la mar tota s'ablania +Restant com adormida, els meus plegaren Les veles, i amb els rems +bateren l'aigua, Per cap més sò ni cap més plec moguda. Llavors +començà a oir se un cant dolçissim De moltes veus, tant fines i +acordades, Que a mí'm semblava entrâ en els camps elissis. + +Nausica: I tu entenias lo que deien? + +Ulisses: Deien: "Vina, vina, immortal, vina ací, +Ulisses. Mena la nau a nostra platja. Escolta El cant suau de +nostres llavis dolços D'on brolla una divina saviesa. Vina, +Ulisses, ací... oh! vina, vina." Aixís deien; prò'l cant... +inesplicable. Jo'm debatia en mos lligams fortíssims, Implorant amb +la veu i amb la mirada A mos companys que, sórts girant la testa I +doblegant-se sobre'ls rems amb força Que's vinclaven com arcs damunt +de l'aigua, Se n'enduien la nau com una ploma Fugint del gran +perill, que, miserable, Sols jo, el més advertit, no reparava... I +aixís se perdé el cant en llunyania (_pausa_). + +Nausica: Ai! mare, quína tarda, quína tarda! + +Rei: Prò explica'ns, si és que't lleu i vulgues +dir-ho, Quín és aquest mal astre que goberna Aixís la teva vida i +se't emporta D'aquí i d'allà, i d'un perill en altre, Destorbant-te +el retorn a casa teva, I aquest bon astre ensems que en tot t'ajuda +I que a cada mal pas de nou t'aixeca I en cada lluita't dóna la +victoria Prò mai del tot. + +Ulisses: Mon astre és que soc home, Estremat en el be +i el mal: ofesos Tinc als déus immortals en moltes coses, I en +altres molt servits; i aixís batallen Per mi o contra de mi, i vaig +fent via Combatut per corrents molt encontrades. Mes ara espero que +la fi s'acosta De mos treballs, i una suau vellesa Promesa m'ha +sigut. + +Nausica: Per quí? vols dir-ho? + +(_s'ha fet nit, la cambra es fosca_) + +Ulisses: Per l'esprit de Tirès, el vell oracle, +Sepultat en l'imperi de les ombres En temps remot. + +Nausica: N'eixia per parlar-te? + +Ulisses: No; que jo he devallat al fosc imperi. + +Nausica: Tu has estat a l'infern? + +Ulisses: Jo el primer home Só que hi he estat i n'he +tornat. + +Nausica: Ai! pare! Ai! mare! no ho sentiu? (_pausa_) + +Ulisses: Era nit negra, Que la nau nostra va encallâ +en el gèlit Confí de l'oceà; allí sentírem L'estrèpit dels dos rius +que, udolant, cauen Dins l'Aqueró. La nit allí es eterna: Pugi pel +cel o baixi el sol en terra Allí no hi toca mai: allí tot ombres. +(_pausa i gran silenci_) D'elles sorgiren prompte a l' entorn +nostre Pàllides figuracions i vans espectres Dels que foren un +temps formes humanes: Jovenets morts abans del temps de bodes, +Mares novelles amb el fill tendrissim Encara al braç, molts homes +fets i dònes Amb el gest del patir imprès al rostre; Guerrers amb +l'arma en la ferida oberta, Vells decaiguts i velles cordormides... +Entre elles vaig conèixer-hi a la mare. + +(_pausa i gran silenci_) + +Nausica: (_afanyosa_) I què més? i què més? + +Ulisses: Jo, que m'estava Allí assegut però amb +l'espasa nua Damunt la fresca sang del sacrifici Que havia ofert +als déus del fosc imperi, No hi deixava acostâ als pàllits +espectres Que sols tastant-la heuen semblant de vida; Allò els +estemordia, m'imprecaven Amb el gest, retorcent-se, i +entornant-se'n, I tornant a venir: prò incommovible Jo havia +d'esperâ a Tirès, l'oracle, Que'm parlés el primer... (_pausa_) + +Nausica: (_tremolant_) Què més, Ulisses? + +(_Ulisses torna a reprendre la paraula, i aixís que la reprèn, cau el +teló ràpid perdent-se les paraules darrera d'ell_) + +Ulisses: Tot de sopte, dels fons de la negrura, Sortí +un espectre gran de barba blanca Que s'acostà... + + + + +## Terç acte + +(_El Port_) + + +Daimó: (_En una terrassa del palau que s'avença a un +costat de l'escena._) Vina, rei lluminós, alçat del mar Oh! tu que +dus la lira d'or, i cantes; Vina a alegrar la terra, gloriós +Espolsant la daurada cabellera. Tu, jove eternament, de l'ull +brillant Que aclareix terra i cel amb la mirada; Tu de l'arc +resplendent, que d'un sol tret Llences innumerables les sagetes; +Tu, que en Delos hagueres ton breçol I en Delfos parlas an els teus +oracles: Ja que mos ulls no poden sê alegrats Per ta llum, senti al +menys la teva ardencia I et lloaré més fort que l'altre gent I en +ma veu sentiràs la veu d'un poble. Tu regnas sol en l'èter +resplendent De ta mateixa llum quan fas el dia, I tu mateix ets el +qui fas la nit Quan cobreixes ton rostre amb un vel d'astres. Tu +fas florir la terra i brillâ el mar, Fas granar les llevors, fas els +fruits dolços I coloras i asseques les verdors I ets el principi i +fi de tota cosa. Ta cítara sonora ompla l'espai I tot vibra en el +món al compàs d'ella: Les seves cordes baixes fan l'hivern, Les més +altes estiu i primavera; I les races dels homes amb sos reis Marxen +obedients a ta harmonia. Doncs, vina a renovar la llei del món; +Alçat, Febos, del mar: fes un nou dia...(_el sol ixent el toca_) +Sento damunt del rostre el primer raig; Damunt dels meus ulls morts, +damunt ma boca Beneida escalfor que m'entra al cor, Beneida claror +que no puc veure. + +(_Una familia de pescadors, amb els arreus, travessen l'escena +dient:_) + +La dòna: Quina bon'hora fa. + +L'home: Avui és calma. + +Noi gran: Ben diferent d'air an aquesta hora, Que tot +se'n 'nava de revés. + +La noia: Va a dies... + +Noi xic: Mireu la nau del rei. + +La dòna: Còm hi travallen! + +(_s'aturen_) + +L'home: Penso que avui mateix deurà estar llesta. + +Noi gran: I quina planta fa! m'hi embarcaria! + +Noi xic: Que lluny s'hi dèu anar amb això, pare. + +L'home: Per tot allà on se vol es va. + +La noia: I no es nega Mai, mai? + +L'home: Negar-se, prou. + +(_surten uns altres pescadors_) + +Pescador vell: Bon dia. + +L'home: Bon dia. + +Pescador vell: Què feu aquí aturats? + +L'home: Ara ens miravem La nau reial que's veu que +l'enllesteixen De valent. + +Pescador vell: I perquè? + +Pescador jove: No sé que's diuen D'un hoste que té el +Rei que avui s'embarca; I a fe que busquen gent que vulla anar-hi. + +Noi gran: Pare, deixeu-m'hi anar. + +La dòna: Qué dius? ni hi pensis. Que t'has begut +l'enteniment? Tant jove Que encara tens la llet al llavi! + +Noi gran: Es cosa De joves corre el món a la sort. + +Noi xic: Pare Deixeu-li anar. + +La dòna: Sí! calla, fill... + +Noi gran: Vatúa! + +L'home: Fas falta a casa, noi. + +Noi gran: Oh! sempre a casa! + +Pescador vell: Prou temps que't queda per tirar-te a +perdre. + +L'home: Be, vaja, anem, anem, ja prou d'histories. + +(_se'n van_) + +La noia: (_restant un xic arrera_) Quína olor fa la +mar! + +Pescador jove: Es mar bonança... + +(_surten uns quants mariners_) + +Mariner I: Esperem-nos aquí: quant sia hora Vindrà +Dimant i ens guiarà com sempre En el llençar la nau, que això es +empresa Que vol sê molt manada, i ell n'és l'home. + +Mariner II: Sí que ho entén, i és cosa delicada +Posar-la en mar una semblant baluerna Que no és probada, ni coneix +les ones. + +Mariner III: I més sent nau del Rei. + +Mariner I: (_mirant cap a la nau_) Es molt ben feta. +Mireu-se quina planta; es una torre. + +Mariner II: Al mar jo la vull veure. + +Mariner I: 'L que és llavores Poc ne veuràs la planta, +hi seràs dintre. + +Mariner III: (_a II_) Ja t'hi has ben pensat, tu que +t'hi pensas Tant en les teves coses? + +Mariner II: Oh! no't creguis, Que no'm fa gens de goig +de cop i volta Ficar-me en 'questa nau no coneguda, I nova, i que +és tant alta, i governada Per un estrany, i no sabê ont ens porta +Ni com hem de tornar, ni quant... + +Mariner I: Prò diuen Que és molt home de mar, valent, +i diuen Que és gran i va perdut. + +Mariner II: Doncs si perdia Les seves naus, també pot +perdre aquesta. + +Mariner I: Diu que no; els déus se li han tornat +propicis. + +Mariner II: Prò quí ho diu tot això? + +Mariner I: Dimant ho deia Ara mateix, cercant la gent +per 'nar -hi. + +Mariner II: I an ell quí li ha dit? + +Mariner I: Ja pots pensar-ho, Es del consell del +rei... + +Mariner III: Prò, què tants dubtes? Si tanta temor +tens perquè t'embarques? + +Mariner II: Que vols que't diga, és que la mar me tira +I sempre m'ha tirat. (_girant-s'hi_) Ah! gran bagaça! M'hauràs a l' +últim, ja ho conec... + +Mariner I: Mireu se, Ja ve Dimant amb l'altra gent. + +Mariner II: Pregúnta-li Tu si ell ho sab ont hem +d'anâ... I pregúntali Si ho sab del cert que'ls déus li són +propicis An aquest home. + +(_surt Dimant amb altres_). + +Dimant: Ja hi som tots; doncs ara Anem cap a la nau, +que allà ens espera. + +Mariner I: Dimant, és cert que tots estem ben promptes +A anar nos-en en mar fins on convinga Amb el desconegut, ja que hi +és destre; Prò tant mateix n'hi ha alguns, que'ls hi plauria +Saber-ne quelcom més d'aquest viatje I d'aquest capità, perquè son +coses Que cadascú tira els seus plans. + +Mariner II: Som homes, Dimant, som tots mortals, +sabeu? i a casa Tenim la dona, els fills, i cal contar-ho Lo que es +pot esperar, lo que es pot témer. + +Dimant: No temeu res, ans espereu fortuna Que un gran +com ell mai és ingrat i encara Os diré més, els déus el +protegeixen. Ont ha d'anar no pot dir-ho a vosaltres; Prò no serà +molt lluny, pel que demana Per proveir la nau; va a la segura: Un +oracle li ha dit son fet. + +Mariner II: Prò diuen Que la mar sempre li ha sigut +adversa, I tots sabem aquí còm hi arribava Sense gent, sense nau, +llençat per l'ona: Doncs senyal que té'l déu del mar contrari. + +Dimant: Li ha tingut, però'l que és ara... oiu-me: +Després de molt patir per mar i terra, Pro sobretot per mar, anà a +un oracle, Atribulat i amb la raó insegura. L'oracle li digué: Al +gran Neptuni Tens ofès perquè anaves per son regne I matares a un +fill que en terra havia: Per'xò pateixes tant: ell te va en contra. +Mes ara vol probar si et penedeixes I amb holocaustes el +desagravias. Tornaràs a la patria, pro amb gran pena. I amb nau +emmanllevada i gent estranya. + +Mariner II: Serà aquesta... + +Mariner III: Nosaltres. + +Dimant: Que no sapia Qui ets tu, ni hegui esment de +ton llinatje. Sols així arribaràs. Mes quant arrivis A casa teva, +encara mals t'hi esperen. + +Mariner III: Nosaltres a la casa no hem d'anar-hi. + +Mariner II: Es clar que no, el deixem en terra i +llestos. + +Mariner I: Deixeu parlar. + +Dimant: Prò'ls venceràs. Llavores Agafa un rem ben +fet, ben llarg, ben ample I et poses en camí, terres endintre. +Aniràs caminant i no t'aturis Fins arrivâ a una gent tant +terrassana Que no conega el mar, ni el menjar sali, Ni sapia el que +són naus, ni rems, ni veles. I serà la senyal, que anant un dia Per +un camí, encontraràs un home Que, fixant-se en el rem damunt ta +espatlla, Se pensarà que vas a batre a l'éra I que aquella és la +pala. Quant t'ho diga, Clavas el rem en terra, que s'hi aguanti Ben +dret i ferm, i allí mateix degollas Un brau i dos moltons, i els +ofereixes En holocauste al deu del mar. Te'n tornas Llavores a ta +casa, on t'és predita Una llarga i pacífica vellesa Voltat de fills +i nets, i una mort dolça Quant sia l'hora, que serà tardana. Tal +fou l'oracle. + +Mariner II: Jo ja no m'hi penso, Anem. + +Mariner III: Anem. + +Mariner I: Els déus ens són propicis. + +Mariner III: (_a Dimant_) Tot això ell mateix os ho +contava? + +Dimant: Ho contava an el rei. + +Mariner III: (_a II_) Encara dubtas? + +Mariner II: Aquesta mar, aquesta mar que'm tira! + +(_se'n van_) + +(_Surt Nausica per la part de dalt de la muralla ont està posat Daimó, +com cercant, i adonant-se d'aquest, hi va, dient:_) + +Nausica: Ah! mon fidel Daimó, a la fi et trobo. Còm +t'he cercat, còm t'he cercat, poeta! + +Daimó: Me'n só vingut a esperâ el jorn, princesa, I a +salutâ aquest sol que no m'aclara Pro me'n plau l'escalfor: plau-me +a aquesta hora El vent suau, l'olor de la marina I les remors del +poble que's desperta. Me representa això la visió dolça Que tenia +altre temps del cel dolcíssim I el mar color de mel, i la daurada +Platja dels pescadors... + +Nausica: Oh! si ho sabias Quín altre encantament a mi +m'hi porta, I quina altra dolçor... quina altra furia! + +Daimó: Princesa, què teniu? os sento trèmula, Febrosa +os sento i tot... Així a l'albada? No dormíreu anit? + +Nausica: Quí dormiria? Ni còm dormir pogueres tu, ni +els altres, Ni ningú que's trobava en sa presencia? + +Daimó: En sa presencia? volèu dir de l'hoste? + +Nausica: (_amb gran efusió_) Sí... + +Daimó: No cregau que per molt gran estona No hi pensés +en la nit: que ses paraules I el sò de la veu seva, i un misteri +Que hi sentia a l' entorn, en mi restaren Fortament, llargament... +Sabeu quí era? + +Nausica: Ai! si ho sé, ai! si ho sé!... si tu ho +sabias... No ho diràs a ningú? cal molt callar-ho! No ho diràs a +ningú? + +Daimó: Jo no més parlo Amb els déus i amb vosaltres. + +Nausica: Doncs, escolta... No ho digas a ningú... El +Rei Ulisses! Aquell mateix Ulisses que tu cantas, Aquell que +expugnà Troia amb ses astucies I amb son braç... Oh! i encara +quantes coses, Quantes coses a més que li passaren I que tu no les +sabs... ni ningú... Escolta... Es de presencia gran... els ulls li +brillen, Color d'aram la barba i cabellera, I tot ell com un +déu... + +Daimó: Princesa! + +Nausica: Escolta... Ha corregut dèu anys després de +Troia; Els immortals l'han perseguit i els homes, Prò de tot s'és +sortit... Té una manera De parlâ i de cantar... + +Daimó: Prò es ell? + +Nausica: Escolta... Ha sentit el cantar de les +sirenes; I tot allò del fet de Polifemo Es vritat. + +Daimó: Cert? + +Nausica: I la disputa amb Aiax Es vritat... tot vritat +quant d'ell se canta! + +Daimó: Oh! déus, jo us don mercès que en mes velleses +I ans de morir, m'hagi sigut propera Una presencia tal; anc que la +vista M'hagi sigut negada, oh! còm me fóra Grat de besar ses mans +reials, princesa, I tocar sos cabells! + +Nausica: Escolta, escolta... En la gruta divina de +Calipso Ha sigut encantat dies i mesos; I fou amic de Circe +l'encisera Que li mostrava la terrible via, La que en vida no ha +fet mai cap més home. + +Daimó: Què dius! + +Nausica: Ha estat dintre l'infern, ell, l'únic, I hà +vist les ombres de les gents que foren, La de la seva mare. Ell la +volia Abraçar, i ho provà per tres vegades, I diu que cada volta +s'entornava Els braços vuits al pit, i no estrenyia Res més que +l'aire fosc. + +Daimó: Horrible, horrible... + +Nausica: Les ombres grans d'Agamemnón i Aquiles Li han +parlat, i ell an ells; i li contaren Les grans tragedies llurs; i +ell els hi deia Lo que resta en el món. + +Daimó: Sublim colloqui. + +Nausica: Sols d'Aiax, diu, que l'ombra encara irada No +li volgué dir res; a ses preguntes Girà l'espatlla desdenyós, i +anà-se'n. + +Daimó: I les divinitats? + +Nausica: Vegé-les, creu-ho. Mes jo no ho sé pas dir: +sols me'n restava Una terror sagrada... + +Daimó: I ara, digas, Ont el podré trobar per +venerar-lo? En quin lloc on m'embriagui amb la mateixa Aura +immortal que'l seu gran pit respira? + +Nausica: Ai! massa prompte el sentiràs que passa +(_abatuda_) Per qui mateix, cap a la nau ditxosa Que ha +d'emportar-se'l a través l'immensa Planura de la mar fins a son +illa, Que diu que de la nostra no és remota. Mes ai! massa que ho +és que no's pot veure. + +Daimó: Princesa, us sento trista i afligida. + +Nausica: Trista sí, afligida no; só lassa +(_molt abatuda_). + +Daimó: Voldrieu que restés aquí aquest hèroe? + +Nausica: Còm podria voler-ho? perquè, digas? El fill, +l'esposa i els vassalls l'esperen Allà en la seva patria, i ell +l'anyora I anys i anys ha penat en camí d'ella... Jo mateixa li he +obert la última porta. + +Daimó: I us en sab greu? + +Nausica: Oh! no; quin goig més lícit Que retornar la +seva patria als tristos Que van pel món? + +Daimó: Voldriau tal vegada Anàr-vos-en amb ell? + +Nausica: (_apart_) Daimó, ventura En'quest instant que +no em pots veure el rostre. + +Daimó: Princesa, què dièu? + +Nausica: (_alt_) No, no ho voldria... No ho sé lo que +voldria... Estic molt lassa. + +Daimó: Resteu, resteu en vostra llar, donzella, Anc +que ara us sembli trista i desolada; Serveu la visió gran del pas de +l' hèroe Davant dels vostres ulls: tota la vostra Vida'n serà +illuminada; i sia Vostra sort quina sia, sempre, sempre En pau +reclosa, o be pel món enduta, En calma, en tempestat, en la +vellesa, En dolors, en salut, en malaltia, Sempre tindreu a +dintre'l cor la dolça Memoria gran d'aquest moment i hora En que +heu aimat a un hèroe en puresa, I la seva presencia fugitiva Haurà +signat per sempre més desd'ara Vostre cor jovenil, blâ com la cera, +Amb segell immortal. + +Nausica: (_amb frisança_) Els déus t'escoltin: Jo me'n +vaig. + +Daimó: Jo us segueixo: vull trobar-lo. + +(_mentrestant ha anat acudint gent que passa i torna; uns quants +s'aturen dient:_) + +Un noi: (_que va corrents a un altre_) Ja han sortit +del palau, s'acosten, vina. + +(_cap a la platja_) + +Dòna I: Aquí s'aturaràn, aquí és l'usança De donar +comiat el Rei als hostes. + +Dòna II: Però per lo que es diu, a aquest jo'm penso +Que'l seguirà fins a la nau mateixa, Perquè diu que és un princep u +hom de guerra O què sé jo... prò en fi, una gran persona. + +Home I: Lo que és ningú ho sab; ell arribava Aquí com +un perdut, que ni se'l veia, I ara tot ne va plè. + +Vella: Doncs, quin misteri Es aquest? Ah! jo hi veig +alguna cosa De dalt en tot això (_signant al cel_). + +Home II: Què hi veus? + +Vella: (_misteriosament_) Avisos. + +Dòna I: Oh! ja podria sê; la gran tempesta De l'altra +nit ens el dugué. + +Vella: Creyeu-ho: Aquest és un que no és pas com +nosaltres. + +Dòna I: (_temorosa_) Vols dî algún immortal en sa +figura? + +Vella: I que quan els del cel van per la terra, No és +pas bona senyal; alguna'n passa. + +Home II: I què volèu que passi, bona dòna? Cabòries +tot això: els fets s'esdevenen De sí mateixos. + +Vella: Prò hi hà moltes coses Que'n són senyals. + +Home II: Quan us faràn el túmbol, Senyal que sereu +morta: aquest no falla. + +Un noi: (_que ve corrent de la platja_) La nau a punt! +La nau a punt! + +Dòna I: Ja venen Amb els presents del Rei. + +(_passan cap a la platja gent amb urnes, arques, armes, vestits, +etc._) + +Dòna II: Mireu quin'arca. + +Dòna I: I l' urna és tota d'or. + +Una noia: Quanta riquesa! + +Home II: Lo mateix serà el dia de tes bodes Si et vols +maridâ amb mí. + +Noia: Els déus me'n lliurin; Ets massa pobre... i +enraones massa. + +(_riuen_) + +Dòna I: Encara més presents! + +Dòna II: Que tal dèu ésser El foraster, que aixís el +Rei el tracta: Ni que fós també un Rei. + +Noi: (_enfilat_) Ja vé, ja venen. + +Vella: No empenyeu. (_tots s'arremolinen, burgit_) + +Home II: Vull mirar si és déu u home. + +Noi: Es el que vé al davant tot sol; còm brilla! + +Dòna I: Fuig! si aquell és l'heraud del rei. + +Dòna II: Mireu-se'l Es el que vé parlant amb la +regina. + +Noi: Aquell del cabell roig. + +Noia: Quína presencia! + +Dòna I: Ja són aquí, calleu, veiam si parla. + +Vella: Es un déu. + +Dòna II: No empenyeu. + +Home II: Tu empenys. + +L'herald: Silenci. + +(_El Rei, la Regina, Ulisses i acompanyament._) + +El Rei: Poble Feaci, els déus ahî em portaren A dintre +casa, desvalgut, un hoste Que la tempesta llençà nuu en la platja. +Es aquest. De son nom i sa niçaga No ens cal saber: és prou que sia +home I que'ns demani assistiment, i vulla Tornâ a la patria, a +cadascú tant dolça. An això disposats hem d'estar sempre Uns per +altres els homes; més nosaltres, A qui els déus van posar en aquesta +illa, De tota aquesta mar dant-nos l'imperi I una traça tant gran +en partir l'ona Com mai hagi tingut cap altre poble Per conduî als +qui en mar han perdut l'esma. Doncs ara aquest n'és un; jo per +vosaltres L'he acullit, l'he vestit, damunt ma taula Li he posat +menjâ i beure, baix mon sostre Ha dormit abrigat, i s'hi refeia. +Mes ara, per tornar-lo a la nadiua Terra anyorada, poso en mar una +alta Nau, encara per l'ona mai batuda, Ben proveida, i amb presents +que a l'hoste Facin memoria sempre a casa seva De l' hospitalitat +que aquí rebia.(_A Ulisses_) I ara, estranger, vullas encara un +últim Present meu acceptar: aquesta espasa D'aram de molt bon +tremp, l'empunyadura D'argent ben treballat, la veina ebúrnea. +L'hagué mon avi en guerra quan de l'illa Mestre se feu, i d'ell anà +a mon pare, I d'aquest a-ne mi, i a fe puc dir te Que'm fou sempre +fidel: aixís t'ho sia. + +(_li dona_) + +Ulisses: Feacis, poble benfactor, i encara Tu per +damunt de tots, Rei que'ls gobernas Semblant a un déu pel seny i la +bonesa: Aixís els immortals vos assegurin El bé que posseiu i vos +l'augmentin. Aixís la mar eternament propicia Os sia, i l'amor +regni en vostres cases, I la dolça muller vos ho esdevinga Més cada +jorn, i us donga fills nombrosos, Drets i sans i ben fets, com jo en +ma patria Pregaré als déus, i els cremaré holocaustes En salut +vostra, pel gran bé que'm fereu, I ensenyaré a mos fills a +venerar-vos I a benehî a través la mar vostra illa. I aquesta +espasa, última penyora De ton afecte, oh! Rei, jo te l'accepto Amb +gran veneració (_la besa_) i et faig fermança Que mai lluna ni sol +la veuràn núa Sinó per causa gran, com ho faríes Tu mateix; i ni +mai te puga doldre Que te n' hagis desprès; facin-la inútil Una pau +mai turbada en ton reialme, I el ferm amor del teu i els altres +pobles. + +Reina: Oh! foraster, quan ta mullê anyorívola Vegis +venir vers tu, estesa de braços, Posa en ses mans eixa daurada copa +En que has begut aquí, pensant amb ella. I li diràs còm ha sigut +planguda Per aquesta també mare i esposa. + +Ulisses: Reina, que d'immortal tens la presencia Amb +la riquesa de un gran cor de dòna, Venturós seré jo si se +t'assembla La que jo anyoro tant, quan la retrobi. Mes tu viscas +tants anys com jo voldría Per ella, i que l'amor entorn te creixi I +la pau en ton pit.(_Mentres besa les mans a la Reina i abraça al +Rei, apareix en la terrassa Nausica amb Daimó._) + +Nausica: Daimó, jo't deixo; També mon comiat vull dâ +an el hoste. + +Daimó: Princesa no podreu, massa sou trèmula. Resteu +aquí. + +Nausica: Seré ferma i serena Perquè ho vull. + +(_baixa els graons amb majestat graciosa_) + +Reina: (_que la veu venir_) Filla! + +Nausica: (_al Rei_) Deu llicencia, pare? +(_assentiment del Rei_)(_A Ulisses_) Hoste, salut en ton retorn! La +patria Feliç te rebi: quan en ella sias En pau i amor, alguna volta +pensa En aquesta donzella, prou ditxosa D'haver-te dat camí. + +Ulisses: Oh, princeseta... + +(_Se li nua la veu. Besa amb devoció la vora del mantell de Nausica i +se'n và precipitadament, girant el rostre. Tots el segueixen menys +Nausica que resta en escena, immòvil, mirant fixament cap ont ell +se'n va. Daimó, dalt la terrassa, i alguns nois del poble enfilats al +fons de l'escena._) + +(_Alguns del poble, els ultims se'n van dient:_) + +Dòna I: Còm s'ha commòs. + +Dòna II: Es que la princeseta Ha dit paraules d'or. + +Dòna I: Ai! sí, enternia. + +Noia: I an ell, l'heu vist? La veu se li nuava. + +Home II: (_a la vella_) ¿Era un déu o era un home? + +Vella: Era un home. + +(_se'n van_) + +(_Pausa_) + +(_Nois enfilats mirant a la platja_) + +Noi enfilat I: Ja torna a abraçâ al Rei. + +Home II: Ara se gira Cap a la gent i diu alguna cosa. + +(_se sent una aclamació_) + +Noi enfilat I: Ah! ja puja a la nau. + +Noi enfilat II: Oh! guaita, guaita Quanta bellugadiça +en la coberta! Ja fan rem! + +Noi enfilat I: Ja fan vela! + +Tots dos: En mar! + +(_Salten i se'n van corrents. Se sent una gran aclamació, Nausica se +gira i arranca un plor llençant-se sobre'ls graons de la terrassa. +Daimó, a dalt, pren la lira i diu amb exaltació:_) + +Daimó: Muses, a l'hom de gran enginy, deixeu-me +Cantar, a l'hèroe, an aquell que en terra Tirà de Troia les sagradas +torres I patí sobre'l mar... + +(_Teló_) + +3-VII-1910 + + + +*** END OF THE PROJECT GUTENBERG EBOOK 77061 *** |